PRIMER SÝNODE DIOCESÀ DE
MONSENYOR ANDREU BACCALLAR
(9 novembre - 22 desembre 1581).
Nós Don Andreu Baccallar, per la gràtia de
Déu, ý de la sancta sede apostòlica, Bisbe de l'Alguer
ý de ses unions, ý consell de la S._C. ý R._M.
del Rey nostre Senyor, als Reverents ý Venerables
dignitats, canonges, beneficiats, plebans, rectors,
vicaris perpetuos, curats, ý altres qual se vol persones
ecclesiàstiques; veguers, consellers, regidors,
officials, de tot lo nostre Bisbat de l'Alguer ý
unions, salut, ý dileció en N.S.or. Ihesu Christ. La
santa Iglésia cathòlica romana, estant sempre attenta,
en la conservatió ý puritat de la sancta fe cathòlica,
ý en reformar los costums, reparar los excessos,
ý reprimir los vicys dels christians, no solament
ajuncta ý congrega Concilis generals, per extirpatió
de les falses doctrines ý renovatió de bons
costums, a comuna utilitat de totta la república
christiana, però encara acostuma congregar concilis
provincials, ý sínodos diocesans, per instaurar,
ý renovar lo bon govern de les Iglésies, instruir les
ànimes christianes, en les coses necessàries per a la
llur salut ý salvatió; per hont, seguint nós aquest
costum tant sant, ý antich, havem ordenat mediant
la divina gràtia, congregar una sýnodo diocesana,
per ocórrer a les necessitats de la nostra diòcesi, ý renovar
lo que en les altres dels nostres predecessors
és stat decretat, en benefici, redrés ý reformatió de
aquella, per lo que, nós diem ý manam que per als
huit del mes de Nohembre primer venient, comparàgan
los ecclesiàstichs personalment devant nós,
assí en la Ciutat de l'Alguer, per dar principi a la ditta
nostra sýnodo diocesana, sots pena de excomunicatió
ý de
pies, a nostre arbitre, ý los seglars per les coses que
ab nosaltres se porrien tractar, per nós, o per nostre
llegítim procurador, ý no fassau lo contrari,
si la nostra gràtia teniu chara. Datum en l'Alguer ý
en lo palau de la nostra residèntia als
Taula de tots los decrets de la present sýnodo
De la professió de la fe. 1
De la celebració dels officis divinals. 2
Del offici del mestre del chor. 2
Del offici del president del chor. 3
Del offici del puntador. 4
Del offici del procurador. 6
Del offici dels segrestans. 6
Del offici dels escolans. 7
Del modo de entrar als officis ý estar en lo
chor. 9
De les hores canòniques. 11
Del offici pontifical. 11
De la vida ý honestat dels ecclesiàstichs. 12
De la manera ý orde de celebrar les misses
baxes. 18
De les coses que se han de observar en la
administratió dels sacraments. 22
Del Baptisme. 23">
De la Confirmatió. 25
De la Eucharistia. 27
De la Penitèntia. 28
Del Orde. Dels órdens menors. 34
Del Matrimony. 36
De la Extrema unctió. 38
De la netedat de les Iglésies, ý ornaments
dels altars. 39
De la música de la Iglésia. 40
De la observàntia de les festes. 41
Del precepte de oir missa les festes. 43
Del precepte del dejuni. 44
De la almoina. 45
Del offici dels canonges. 46
De les distributions quotidianes. 47
[De] [la] [reduct]ió de les prebendes, de les dignitats
ý canonicats a la mensa [capitular]. 481
De la residèntia de les dignitats, canonges,
beneficiats ý rectors. 51
Decrets de residèntia del
Tridentino
Del offici dels rectors, plebans ý curats. 55
De la administratió dels béns temporals
de la Iglésia. 58
Dels olivells de la mensa, ý de les Iglésies. 61
De la administratió, dels espolis ý rendes
vacants dels bisbes. 62
Dels testaments ý dexes pies. 64
Del govern de les Iglésies parrochials, ý
rurals de totta la diòcesi. 68
De les companyia ý confraternitats. 71
De les sepultures. 72
De les funeràries. 74
De les despulles. 75
De les dècimes ý primities.
De la cera que se acostuma dar als parroquians. 79
De les monges. 80
Dels metges. 82
De les usures. 83
Dels cambis. 85
De la venda eo contracte de censals. 87
Dels drets eo gabelles. 88
De la companyia de bestiar eo comuns. 88
Dels Jutges de les comissions de Roma. 90
Dels examinadors. 90
Del Seminary. 91
De la prebenda theologal. 93
Dels que fugen a les Iglésies. 94
Dels qui matan sos fills. 95
Dels concubinaris. 96
Dels qui induexen alguna persona a jurar
falsament en judici. 97
Dels qui nodrexen odi ý tenen rancor a
altres persones. 98
Dels ostalers. 98
De la reformatió de les constitutions. 99
De les penes ý compositions ý tacha dels
drets dels ministres de la cúria ecclesiàstica. 100
Protestatió de la sýnodo. 100
Constitutions ý decrets de la sýnodo del Alguer
celebrada per lo molt ý Rm. Senyor don Andreu
Baccallar, Bisbe del Alguer ý de les unions, comensada
als nou dies del mes de Nohembre.
·MDLXXXI·.
[1]. De la professió de la fe
Desijant, la sacrosancta ý general sýnodo Tridentina,
preparar-se a dissipar les calamitats de
aquest temps ý a restituir la integritat ja quasi decaiguda de
tot lo món, no ha duptat comensar de la professió de la
fe orthodoxa, principi ý primer fonament
de la sagrada Relligió christiana; la qual,
perquè tots los ecclesiàstichs, en ses províncies la
professassen, ha decretat que tottes les sínodos axi
provincials com diocesans, comensen ý prèngan sos
principis de la matexa. Perlo que, tots los qui de dret
o de consuetut se són congregats per assistir en esta
nostra sýnodo diocesana, a fi de restituhir la puritat
de la nostra Diòcesi, ý de exstirpar los abusos ý
mals costums de aquella, professaran, junctament
ab nosaltres, la sancta fe cathòlica, contenguda en
lo símbol del concili general Niceno, en la forma
següent:
factorem caeli et terrae, visibilium omnium, et invisibilium;
et in unum Dominum Jesum Christum,
saecula; Deum de Deo, lumen de lumine; Deum
verum de Deo vero; Genitum non factum, consubstantialem
Patri, per quem omnia facta sunt; qui
proter nos homines, et propter nostram salutem
descendit de coelis, et incarnatus est de Spiritu
Sancto ex Maria virgine, et homo factus est; crucifixus
etiam pro nobis sub Pontio Pilato, passus et sepultus est; et
resurrexit tertia die secundum scripturas;
et ascendit in coelum, sedet ad dexteram Patris;
et iterum venturus est cum gloria judicare vivos
et mortuos; cuius regni non erit finis; et in Spiritum
Sanctum Dominum, et vivificantem; qui ex
Patre, Filioque procedit, qui cum Patre et Filio simul
adoratur, et conglorificatur; qui locutus est per
prophetas: et unam sanctam catholicam, et apostolicam
ecclesiam; confiteor unum baptisma in remissionem
peccatorum; et expecto resurrectionem
mortuorum, et vitam venturi seculi. Amen.
Junctament admetem ý rebem, clara ý palesament,
tots ý sengles decrets del matex
llensam, damnam, detestam, ý anathematizam
tottes ý qualsevol heregies llensades, damnades,
detestades ý anathematizades dels sagrats concilis
generals ý principalment del matex concili de
Trento. Prometem al Sanctíssim ý Beatíssim Senyor
nostre Pontífich Romà, sencera ý verdadera obedièntia.
2. De la celebració dels officis divinals
Perquè lo propheta nos ensenya que
qui negligentment tracta les coses de Deu, són les
nostres parts, posar, en la celebració dels officis divinals,
aquell orde que la dignitat ý grandesa del negoci
demana, perquè no manque alguna cosa allí
ahont sempre deu ésser tot bon govern ý orde; ý
com sia també necessari, per a la total restauratió
de la nostra diòcesi, ya quasi caiguda, instituhir una
nova forma de vida ý de costums, havem decretat,
ab consell ý consentiment dels nostres jermans consacerdots,
tottes aquelles coses que
ben vistes, conforme al temps ý al lloch.
3. Del offici del mestre del chor
Lo capítol eligirà, cada sis mesos, dos persones
de les més suffizientes ý més contínues a la Iglésia,
per mestres del chor, una de les quals, cada dissapte,
descriurà lo offici de tots los dies de aquella semana:
ço és quant doble, quant semidoble, quant
del diumenge o semidoble, quant simple o de fèria,
ý quines commemorations; als quals manam que
no transgredèschan l'orde del breviari en res, ço és
no entreposen alguns sancts dels que no són en lo
breviari, i
ni meiñs, per haver-hi, en la Iglésia, molts sancts en
les capelles ý altars, fàssan lo offici de aquells, no
essent en lo breviari, ab pretext que axý ho acostumen,
per quant havem vist entrerompre sovint
aquell orde, que la sancta Iglésia ha prefigit per celebrar
les hores canòniques.
Ý com téngan notícia que entre aýñ, per algun
vot de la terra se fa lo offici de alguns sancts, manam
que, dins tres dies aprés la publicació del present
decret, nos sia dada per lo capítol una llista de
tots los sancts sobre dits, ý la reduirem, quant serà
possible, a les regles del breviari universal de la Iglésia,
la qual reductió eo reformatió se siguirà, de allí
en avant, sens diguna altra consulta.
Tindran compte, los mestres de chor, de señalar
a tots quant han de estar de peus, quant seguts,
quant inclinats quant, ajenollats, perquè tots fàssan
en un temps les matexes serimònies, ý no cada hú
les que li appar, ý si algú replicàs et no obeís, volem
que sia apuntat en tottes les distributions de
aquella hora; oirà també hú d'ells, en la segrestia,
als diacas, subdiacas, lectors, ans que vàjan públicament
a cantar en lo púlpit.
Perquè fàssan bé son offici vindran a la Iglésia
ans dels altres, ý si alguna vegada faltàs hú d'ells,
supplirà son lloch, lo qui, per dit effecte, serà nomenat
del president del chor.
Cercaran també cada die la Missa, les vespres ý
tot lo que se haurà de cantar, sens remor ý sens algun
strèpit.
4. Del offici del president del chor
Com sia cosa ordinària haver-hi confusió en les
congregacions, quant no tenen cap que les governa;
en lo chor principalment se ha de procurar que
hi haja sempre una persona a la qual tots degan
obeir; per ço costituïm ý ordenam que lo capítol,
cada tres mesos, eligesca un canonge president del
chor, lo qual, si en alguna cosa se falta o se fa al
revés o meyñs decentment, ho redresse. Al cuidado
del qual recite offici privadament o la corona,
sinó que stiguen tots attents als officis públichs ý
solemnes, al qui, aprés de ésser avisat una vegada,
no obeirà, manarà al puntador li pose un punt, ý
quant fes alguna resistència ý mogués alguna remor
o confusió en lo chor, lis sien posats tants punts
que basten per perdre tottes les distributions de
aquella hora.
Quant sa S.a.R.ma. farà los officis, posarà en una llista
tots los qui hauran de servir en alguna cosa, i
que mancarà sia puntat de la meitat de les
distributions.
Ý perquè la Iglésia may reste sens aquest govern,
volem ý manam que, en absèntia del president,
toque aquest offici als altres canonges guardant
l'orde de llur antiguedat.
5. Del offici del puntador
Decretam que aquella lloable consuetut, que
fins ara se ha servat en la nostra cathedral, de puntar
los qui faltan a les hores canòniques, se renove
ý prenga majors forzes de cada die. Lo puntador
serà creat del capítol cada dos mesos, ara sia lo matex
bosser, ara altra persona, lo qual en ésser creat
jurarà de ser diligent ý recte, ý que, ni per odi puntarà,
ni dexarà de puntar per amistat.
Vendrà a la Iglésia dels primers, ý tendrà sempre
en lo chor les tauletes; sempre que algú vindrà
a les matines aprés del capítol de Nostra Senyora,
quant se recita son oficci, o, aprés del
perda un punt; si aprés del primer nocturno,
o de la tercera antiphona del offici simple o ferial,
sia tingut per absent de les maitines; si aprés
de la antíphona de prima, tèrtia, sexta, nona, ý de
vespres ý de la confessió de les completes, perda un
punt; si aprés del primer salm de alguna de les hores
sobre dittes, sia tingut per absent de aquella
hora; si aprés del últim chirielèison, en qual se vol
missa cantada, perda un punt; si aprés de la Epístola,
perda dos punts; si aprés del evangeli serà reputat
absent.
Puntarà, quant sia avisat del prefecte del chor,
per haver fet algun contra del que havem ordenat.
Tindrà lo puntador un quern, en lo qual sien escrits
tots los noms de tots los qui particípan en les
distributions, ý en aquell buidarà, cada die, lo qui
haurà puntat a cada hú, en les tauletes, ý aquell
guardarà diligentment, de manera que digú lo veja
ni
menester.
Procurarà de no faltar a les hores canòniques en
tot lo temps de son offici ý si alguna vegada serà
forsat faltar, no sia sens llisèntia del president, lo
qual substituhirà un altre que satisfassa a son offici,
ý fent-ho de altra manera, per cada vegada, lis
sien posats quatre punts.
Tindrà cuidado, lo dit puntador, de dar cada die
al bosser los punts que a cada hú haurà señalat, juntament
ab lo president del chor, lo qual manarà al
bosser que, de les distributions, se detenga, de cada
hú, quants punts trobaran haurà tingut; tots los
quals incorporaran en la matexa bossa a comuna
utilitat de tots.
Perquè no
que, sempre que apparvà al dit puntador, descorrega
alguna vegada ab molta modèstia per la Iglésia ý per la
segrestia, ý qual se vol que trobarà
en les portes de la Iglésia o en la segrestia, com moltes
vegades solen estar, lis puntarà dos punts per
cada vegada, salvo si se confessassen o estiguessen,
los confessors, en los confessionaris aguardant los
penitents.
Privam, ab lo present decret, als sobredits president
ý puntador, de qual se vol facultat ý potestat
de minuir, o remetre algun punt a digú, sots
pena de perdre ell tot lo que hauran remès ý
perdonat.
Manam a tots ý qualsevol persona de la nostra
Iglésia dignitats, canonges, beneficiats, ý altres
qualsevol, que digú fassa impediment ni contradició
al dit puntador, ni li dígan alguna paraula injuriosa,
per haver puntat a ell o altre, ý si algú y pretengués
causa lligítima, recorrerà a nós o al nostre
vicari general, lo qual amigablement conpendrà la
ditta controvèrsia.
E com sia que
lloch cert, sinó que allí sia ahont los ecclesiàstichs
a una celébran públichs, volem ý manam que
l'orde prescrit de puntar, se serve inviolablement
axí en los enterraments o en qual se vol altres posessons
públiques, sempre que alguns parlen o vàjan
fora de son lloch, o porte lo sobrepellís llensat
sobre los moseles, o se aturen en algun lloch, o donen
mal exemple de ssí, mirant en diverses parts desenfrenadament,
dexant de cantar com són obligats;
ý com sia major la culpa en les faltes públiques que
en les secretes, convé que sia major la pena, ý axí
volem que cada punt, en los dits enterraments ý
prosessons públiques, valègan tres dinés.
Ý perquè digú se descuide de la deguda modèstia,
avisarà, lo puntador, en la exida del chor o de la
Iglésia, que
ý desència que convé als sacerdots, que van a empetrar
gràties o a dar-les a Déu públicament, posats
al ull de tot lo poble.
Ý com sia que moltes vegades les coses ben assentades,
per floxedat ý tendresa de molts, se
en dissuetut, volem ý manam a tottes les dignitats,
canonges, ý capítol, en virtut de sancta obedièntia,
dins
decret, eligèschan los sobredits tres officis ý
axí successivament los eligèschan en tots los temps
per nós statuhits, dant-lis potestat de forsar los qui
hauran nomenat, ý de pendre-lis jurament com en
nostre poder.
6. Del offici del procurador
Lo procurador del capítol, a qui està provehir
la Iglésia de vey, hòsties ý cera, per a tottes les misses,
ý encens per tots los officis, advertirà que n'í
haja, a sos temps ý en tanta còpia, que més prest
ne sobre molt que falte poch; lo vy sia blanch, per
ésser més convenient per la netedat dels vasos ý dels
purificadors; les hòsties blanques ben fettes ý no
stentisses; les caneles, ý màxime los del altar major,
sempre sien grosses ý mai tan curtes que parega
indecèntia, ý la cera sia tal que no guaste los paraments
del altar.
Dexerà de part, de nit, tot lo recapte necessari
per la missa del alba, perquè, per falta de alguna
cosa, no se differescha, ý la dexen de oir moltes persones
que, ha haver-se dit més matí, la haguéran
oïda.
7. Del offici dels segrestans
Lo segrestans, quals seran sempre hú dels canonges
ý hú dels beneficiats, en la entrada de son
offici rebran tots los hornaments, robes ý vasos de la
Iglésia, ab inventari, ý de la matexa manera, en la
exida, ho restituhiran; e quant fos que, aprés dies
de ser creats los canonjes, dins altres tres dies, no
se hauran curat de fer dit inventari, nos ho faran entendre
ý provehirem com molt prest sia fet.
Tindran grandíssim cuidado ý diligència que
tots los vasos, ý particularment los del altar, ý tots
los paraments, estiguen sempre nets, sencers, ý de
tal manera que tots parègan bé ý endemés los corporals,
amits ý corporals, dels quals procurarà tenir-ne
molta còpia.
Al dit offici incumbex hornar lo altar major, ý
ho farà ab totta la destresa ý gràcia que sia
possible.
No permetrà que llaichs conversen en la segrestia,
ni s'í detíngan miñons, ni meyñs jàganos, ni capellans
al temps dels officis, del qual lloch farà estar
lluin totta vana ý profana conversació, ý, sobre
tot, no concenta en contencions, baralles, ni en digun
altre jènero de perturbació o de avolot.
Tindran, al temps que se hauran de dir les misses
baxes, quatre paraments nets, desplegats ab son
orde, dos dels quals serviran per als canonjes ý altres
dos per als beneficiats, los quals se contentaran
de aquells, sens sercar-ne ni demanar-ne de altres,
e extran a dir missa com en son lloch se dirà.
Si algú tingués parament propi, no per ço li sia
llícit dir missa quant voldrà, entrerompent l'orde
de la Iglésia, sinó a son temps, quant li tocarà, com
a tots los altres.
Advertirà que
ý en demés los que servexen al offici conventual, estígan
graciosament parats, ço és porten lo camís
igual, lo amit que fassa mostra sobre lo collar de la
casulla, la qual estiga també dreta ý ben assentada,
ý tot, finalment, que induescha a devoció.
Si algú fos tan decaigut ý negligent que, admonit
algunes vegades, no corregés son mal portament
ý negligència, no curant de parar-se ab aquell bell
modo que deuria, donam facultat al dit segrestà de
fer-li puntar fins en tres punts.
Si algú fos tan insolent que, també en aquella
hora que està per dir missa, se posàs a contendre
ab lo segrestà ý no guardàs fins al temps que deuria,
manam que sia tingut avisar-ne lo president del
chor, lo qual li farà assentar fins en sis punts, segons
la gravedat de la immodèstia, sens tenir algun
respecte a la persona que en axò haurà peccat ý
delinquit.
8. Del offici dels escolans
Los escolans los quals, perquè sia la Iglésia ben
servida, seran quatre o no meyñs de tres, tindran
cuydado de no mancar en alguna cosa de son offici,
perquè, en alguna part, lo govern de la Iglésia dependex
de aquells.
Tocaran als officis a una hora certa, perquè ni
la pressa de aquells los fassa cuitar [ni] [la] [negligèntia]
[si] [prima] [se] [dirà] [aprés] [de] [laudes,] [serà] [per]
[aquella] [lo] [matex] [señal] [que
[apartadament,] [se] [farà] [lo] [señal] [aprés] [de] [la] [oració] [del]
[jorn].
Per la Missa ordinàriament tocaran, d'estiu
a les set hores, de invern a les huit hores del matí, però,
havent-se de sermonar o fer pontifical, tocaran
a les set hores, conforme la necessitat del temps;
les vespres sonaran, d'estiu a les dos hores ý mija
aprés mijorn, de invern ja dada la una. En los dies
ferials serà, lo toch, contínuo sens diguna interruptió,
per espai de tres quarts, ý en los diumenges ý
festes una hora justa.
Tocaran, de assí avant, les pernulions, quant
serà mester, entre nit, los qui ho acostúman fer satisfets
de sos treballs.
Tocaran les avemaries de l'alba, de mijorn ý de
vespre, tot lo ayñ, a ses hores convenients ý, per lo
acapto que dehuen tottes les altres Iglésies a llur
mare, qu
qualsevol Iglésia, toque les dittes avemaries, ni
meyñs los altres tochs comuns dels officis, ans de
aquella, ý, en les viles, ans de la perròquia.
Lo señal que
los malalts, seran
per a home, ý quinze per dona.
Los dissaptes ý vigílies de festes, vindran a saber
de alguns de nostres capellans de casa, al qui
aquest càrrech serà comès, si se predicarà lo die següent,
ý havent-se de predicar, farà lo señal de mija
hora aprés de la avemaria, ço és, per sa S.a.R.ma., per
espai de una hora, ab la diversitat de les campanes
sòlita ý acostumada.
Tindran tempre, los escolans, fettes tantes hòsties
ý partícules quantes seran menester, sacerdots
ý per al poble, les quals, de assí avant, les
faran de sèmula, per ésser les millors ý les més
blanques.
Acudiran, a sos temps, a encendre les caneles
del altar, a portar foch per lo ensenser, a portar la
creu i
menors, ý, acabats los officis, posaran los llibres,
axí de matí com de vespre, dins lo armari, fora del
qual no se
ni en altre lloch. Ajudaran a parar los sacerdots,
diaques ý subdiaques, ab molta diligèntia, ý prestaran
tots los altres officis acostumats, de manera
que no
[falta] [en] [los] [officis] [de] [la] [Iglésia], [ý], [per] [cada]
[vegada] [que
[acentats] [de] [hú] [fins] [en] [sinch] [punts,] [segons] [la] [qualitat]
[de] [la] [falta].
9. Del modo de entrar als officis ý estar en lo chor
Usant de la facultat nostra ordinària, ý de la a nós
concedida per lo sacrosant concili de Trento, de
prescriure la forma ý manera ab què los ecclesiàstichs
deuhen convenir ý estar en lo chor; ý per evitar
algunes coses que fins huy se han fet, ordenam
ý decretam les coses següents:
Tottes les dignitats, canonges ý beneficiats,
quant oiran lo señal dels officis, concorreran a la
Iglésia, a tal temps, que sian allí ans de la fi del señal.
Entrant a la Iglésia, ý fetta oració al santíssim
sacrament, se n'aniran a pendre los sobre pellissos
ý almusses, cada die, sots pena de un punt, sempre
que no la portaran, quals tindran tots dins la matexa
segrestia, en la qual se restaran seguts, per son
orde, ý, acabant-se lo toch, estant ja tots parats, manarà
lo prefecte del chor que toque la campanetta
de les misses, al qual toch los escolans encendran lo
altar, ý trauran los llibres necessaris, i
chor sercarà lo que se haurà de cantar, ý, poch
aprés, com no sien manco de huit, exiran de la segrestia,
comensant per son orde, saludant, de dos
en dos, humilment lo altar, ý se posaran en les cadires,
hú al costat de l'altre, sens dexar diguna cadira,
ni altre lloch buit en mig.
Arribats al chor diran, agenollats, un pater noster
ý se alsaran junts alsan-se lo més antich, ý, restant
tots de peus sens berrets, fet per lo curat lo señal
del pater noster, comensaran sos officis, ab
aquella modèstia ý gravedat, que
que estan attentes en les llabors divines de la
alta ý eterna magestat de Déu.
Si algú, entrant en la Iglésia, torna fora, o se
deté per aquella sens entrar a la segrestia, o se partís
de aquella ab lo sobre pellís sens llicència del president,
o entràs en lo chor ans dels altres, o meyñs
preàs de guardar l'orde comú, sia apuntat en la meitat
de les distributions de aquella hora, ý, no tenint
distributions, lli sia manat dar altre tant a la
bossa.
Si algú presumís comensar los officis ans del
orde sobre dit, perda tottes les distributions de
aquella hora.
Si algú no vingués al temps per nosaltres diffinit,
serà aquell apuntat, o tingut per absent, conforme
al decret del puntador.
Continuaran les hores canòniques alternativament,
ab tal concert, que digú fassa chor per sí: no
de correguda, no impetuosament, sinó puntualment,
ý de espai, no dexant lo offici de nostra Senyora
en los dies acostumats, i
psalms graduals, ý offici de morts, que la Iglésia ha
ordenat en la quaresma.
En lo chor, segons lo offici ho demanarà, estaran
tots de peus descoberts, tots seguts ý coberts,
tots inclinats ý tots agenollats, com a persones que
fan una matexa cosa, ý advertèschan tots que lo agenollar
sia sempre ab dos genuils, senz arrimar-ze en
banch ni cadira, ni mudant lloch per agenollar-se,
procurant, en tottes les actions del chor, la modèstia
que
Les conversaciós, rixes, disputes, contiendes,
burles, injúries, somnis, rialles ý ventalls, sien del
tot bandejades del chor.
Digú ischa del chor per dir missa, que no sia cridat
del secrestà, ý si algú fos constret ixir-ne ab causa
llegítima, demanarà, ab molta criansa, llisència al
president o del lloch ahont estar, ab un señal modesto
de cap treent-li lo berret, o, acostant-se a ell,
si de son lloch no
la Iglésia, vaja modestament ý torne ahí matex en
lo chor.
Lo qui, ja comensats los officis, se partirà de la
Iglésia sens llisència del president, sia puntat de sis
punts per cada vegada, si ja no fos curat per ministrar
algun sacrament per la Ciutat, ý no per altra
causa.
Digú, que no sia sacerdot, se sega en lo chor al
temps dels officis sinó que assistèscan al faristol
per son orde.
Digun minyó sia admès a cantar al chor sens sobrepellis,
ni meyñs digun cantor llaich porte capa,
ço és pluvial sobre lo sajo, si ha de cantar en lo altar
ab altres, que porten sobrepellís.
Acabats los officis, tots agenollats, diran un pater
noster entre sí, ý, al señal que farà lo curat, tots
se alsaran ý saludaran cortesament, ý se
ab l'orde qui isqueren, ý saludaran lo altar, ý,
dexats allí los sobre pellissos ý almusses ab molta
quietut, no havent de acompañar a sa S.a.R.ma. en sa
casa, cada hú se
10. De les hores canòniques
Les matines, que en la nostra Iglésia havem vist
ésser dittes en diverses hores, a líbit del primer que
arribava a la Iglésia, manam que, assí avant, se dígan
sempre a una hora certa, que sia també acomodada
a la salut dels capellans. Del die de la commemoratió
dels morts, fins al dissapte sanct, se diran,
depart de nit, a tal hora que les acaben poch aprés
de la Ave Maria ý no abans. Del die de la Pasqua de
Resurrectió, fins al die dels morts, les diran al traspuntar
de l'alba, havent preceït lo señal de la campana
ý tot lo sobre dit.
Prima se dirà immediatament aprés de laudes,
hó a l'alba del die, al temps que se diran les matines
al vespre; tèrtia, sexta, ý nona se diran ans de la
missa major, en los officis dobles, semidobles, simples
ý de fèria; en los diumenges, ý festes solemnes,
ý altres que lo poble acostuma venir als officis,
diran nona aprés de la missa major, en lo qual temps,
lo poble se partex de la Iglésia, i
més comodament, se
Quant alguna dignitat, o canonje, haurà de cantar
les vespres, lo president, al temps que estan en
la segrestia, manarà pendre capes, tenint compte ab
la festa ý ab les persones, ý de variar, perquè tots
sèntan lo treball, ý sia comuna la utilitat; si algú
contra digués, sia puntat de altre tant com se li
daria per portar la capa, ý tots, ab son ordre, ixiran
a comensar los officis com està decretat.
Quant lo qui ha cantat les vespres, se
segrestia, comensarà a veu baxa les completes, ý
dexades les capes, pendran les almusses, ý tornaran
tots junts al chor, ab la decèntia ja ditta, ý sens detenir-se
res en la segrestia, et continuaran les completes
ab lo chor.
Del offici pontifical
Quant les vespres seran pontificals, acudiran a
acompañar a sa S.a.R.ma., tottes les dignitats, canonjes
ý beneficiats, quant anirà a peu a la Iglésia, ý
quant no, acudiran a la segrestia.
Lo president del chor, ý tots los qui hauran de
servir a les vespres, aniran molt per temps a la segrestia,
ahont manarà a cada hú que prèngan les capes
ab què han de servir, ý tindran un jàgano a la
porta de la Iglésia, lo qual lo avisarà; quant sa S.a.R.ma.
sia aprop de aquella, eixiran tots de la segrestia,
ab les capes ý bordons, ý aguardaran a sa S.a.R.ma.
en lo altar major, en compania del qual, ab lo matex
orde ý serimònia se n'entraran al chor, lo qual
orde observaran puntualment en la missa pontifical.
Si algun ecclesiàstich, qualsevol que sia, no acudirà,
no essent llegítimament impedit, ans que sa
S.a.R.ma. sia en la Iglésia, manam que, no sols lo tal
sia tingut per absent, però encara se lis apunte quinze
punts.
En lo die de missa pontifical, digun altre sacerdot,
ni abans ni aprés, celebre en aquell altar.
En aquell die, tottes le misses baxes sien dittes
a tal hora que, mig hora ans de venir sa Senyoria
a la Iglésia, no se
per aprés de la ditta missa; i
dient missa quant sa Senyoria R.ma. entrarà, sia
puntat en la meitat de les distributions de aquell
matí.
11. De la vida ý honestat dels ecclesiàstichs
Essent veritat infallible que les persones ecclesiàstiques
sien llum de tots los altres, convé posar
primer orde, ý reformar los costums ý vides de
aquells, conforme ha instituhit la sancta Iglésia en
los decrets dels summos Pontífizes Romans; perquè,
ultra que és necessari per correspondre a la perfetió
de llur estat, ve a ésser també més fàcil lo redrés
dels seglars, quant resplandeix en los ecclesiàstichs
la puritat de costums ý sanctedat de vida.
Primerament, digun ecclesiàstich passeje inútilment,
per la ciutat o per les viles, en lo temps dels
divinals, los quals, ultra les penes en que encorren
de dret, volem que, a nostre arbitre, sien per
nós, de altra part, punits ý castigats.
Constituhim que diguna persona ecclesiàstica
presumescha passejar de nit, per la ciutat o per les
viles, ý, si per cas fos constret de algun negoci ý
necessitat ixir de casa, anirà ab sos hàbits clericals
ý ab llum, si serà mester, ý sens armes, de modo
que de tots sia conegut.
Los sacerdots vàjan contínuament ab hàbits
llarchs, ab sotana ý manteu ý berret de capellà,
ab la corona rasa. No portaran capa de casa per
la terra, ni sombrero, ni llatuguetes, ni polaines, ý,
celebrant o exercitant òrdens sens corona, perdan
dos reals per cada vegada, applicadors a la segrestia.
Los diaques ý subdiaques ý clèrechs de òrdens
menors, que, dins quinze dies aprés la publicació
del present decret, no
estiguen altres quinze dies en presó ý, passats
aquells, sien de nós castigats conforme a dret.
Als capellans de les viles, los quals no van ab los
hàbits que deurien, ans molt indecentment, no sens
gran desacapto del estat ecclesiàstich ý dignitat sacerdotal,
per lis diem ý manam, sots pena de
quinze ducats, que vàjan contínuament ab casaca
negra, que cobra almeyñs bona part de la cama, ý
roba llarga demunt, la qual, quant sia possible, treballaran
que sia negra. No portaran estivals ab llassos,
com los seglars, ni calsons de tela, sinó tots coberts
de drap; no sintes de cuiro ab cames sinó de
altra manera honesta; no berret sardesch, sinó de
capellà, però, si la intemperia del aire i
algunes vegades, a usar altra cosa, ho faran conforme
al lloch ý a son estat.
Digun ecclesiàstich, axí dignitats com canonjes,
com qual sevol altra de totta la nostra diòcesi, porten
la barba llarga, ý senaladament aquelles parts
que podrien tocar lo santíssim sacrament quant se
sumex de càlzer; ni meins imiten, en afeitar-se, als
seglars, sinó que vàjan rasos o ab la barba molt curta,
rodona e totta igual, de manera que no sien vists
nodrir les barbes curiosament, contra la dispositió
dels sagrats cànons.
Diguna persona ecclesiàstica goze portar, de
camí, digun gènero de armes offencives, com ballestra,
arcabús, armes de asta, daga o altres armes
prohibides, sots pena de
a nostre arbitri reservades; ni meyñs en poblat,
armes diffencives, les quals dexaran, en ribar
a la posada ý, perquè convé que sempre los ecclesiàstichs
sien coneguts, portaran, de camí, los hàbits
convenients a llur estat; si algú anàs, en camí,
sens breviari, sens que li valega ninguna causa, sia,
a nostre arbitri, grave ý severament castigat.
Diguna persona ecclesiàstica nodresca gossos de
cassa per sí, ni per tercera persona, ni en causa
ni de altre, ni fassa offici de anar a casses de porchs, servos,
cabirols, com sia cosa prohibida stretament de
dret, ni meyñs, en die de festa, en diguna altra cassa,
sots pena de vint lliures; ý si algú anirà de nit a cassar,
incorrega,
reservada a nós la absolució de aquella.
No sia llícit a digun ecclesiàstich, jugar a cartes,
a daus, ni altre joch prohibit, ni entre sí, ni ab seglars,
ni en públich, ni en secret, sots pena de
excomunicatió.
Si algun ecclesiàstich presumirà trametre cavall
a córrer en algun pali, perda en la matexa hora lo
dit cavall, ý, seguint algun daiñ ab aquella ocasió,
sia castigat rigurosament, com qui ha dat obra a
cosa illícita.
Digun rector ni curat done vedell, ni altra cosa
de dèssima, per premi de pali, sots pena de deu ducats,
no obstant qual se vol consuetut en contrari.
Digun ecclesiàstich tinga en casa dona per servir-lo,
que no sia de tanta hedat que puga causar
en alguna mala sospectió in infàmia, en virtut de
sancta obedièntia, ultra les penes statuhides en dret
contra aquells.
Los sacerdots, diaques ý subdiaques, ý qual se
vol persona que té benefici ecclesiàstich, no dexe
de recitar cada die les hores canòniques, salvo just
impediment de malaltia, sots les penes statuhides
en lo concili lateranense, per decret de Leo dècimo,
al qual insistint, diem ý manam que si algú,
aprés de sis mesos que ha obtengut algun benefici,
no recita les dittes hores canòniques, no fassa los
fruits per sí, ans, com injustament presos, los dega
restituhir per reparo de la Iglésia, o en subventió de
pobres. E si, aprés de ésser estat canònicament monestat,
persevera en la matexa culpa ý negligèntia,
dega ésser privat de benefici, ý, tenint-ne molts, estiga
subjete a la matexa pena per rahó de tots aquells.
Los qui no tenen benefici, són obligats al offici
per rahó dels òrdens; si no
que deuhen a Déu, per lo peccat mortal comés en
la omissió del offici, sien de nós gravement castigats,
ý molt més si és sacerdot, com en aquell sia
major la culpa.
En observàntia del que se ha decretat en lo
Tridentino
de òrdens menors, ab lo present decret los admonim
que, per valer-se de privilegi clerical, han de
anar en hàbit decent ý honest, ý ab corona, ý han
de servir la Iglésia en algun offici; lo qual privilegi
no perdran per ésser-se casats, com sia, ab una ý
donzella, trobant-se en ells los altres requisits
ço és hàbit, tonsura ý offici.
Perquant molts se corónan, més per declinar lo
for seglar, que per dedicar-se al servisi de Déu ý de la
Iglésia, per sia diligent lo Rm. Senyor Bisbe en
certificar-se de la voluntat de aquells, ý, si convindrà,
li done jurament perquè, no coronant-se ab recta
intenció, solen ésser molt insolents ý causar graves
contencions entre les cúries.
Los coronats que han de perseverar en lo estat
ý offici clerical, se posen, dins dos mesos aprés de la
publicatió del present decret, en hàbits llarchs, com
està dit, ý en tonsura, ý ab berret de capellà, sots
pena de perdre los hàbits en què seran trobats, ý
de ésser molt ben castigats.
Dins lo matex terme, lis manam que fàssan sobre
pelissos, ý, tots los diumenjes ý festes solemnes,
sien presents a la Iglésia, per exercitar-se en los
ministeris ý officis de aquella.
Com sia cosa necessària als ecclesiàstichs saber
ý meditar la lley de Déu, ý en aquella versar die ý
nit, ordenam que tots procuren de lligir lo vell ý
nou testament, i
regoneguts ý aprovats per nós, ý les presents
constitucions, per saber les coses en aquelles
contengudes.
Als rectors, plebans ý altres que tenen cura de
ànimes, diem ý manam que, ultra los llibres sobredits,
tinga almeyñs una summa de casos de consciència,
la bulla de la cena, un omiliari, ý un llibre
de les serimònies dels sacraments, que nós aprovarem
per ús de totta la nostra diòcesi.
Ordenam ý manam que diguna persona ecclesiàstica,
en digun temps se fassa màscara, ni preste
robes sues concernents a son estat, sots pena de perdre
aquelles ý de ésser castigat, axí ell com lo qui
les usa. També que se absténgan de baills ý de danses,
axí en secret com en públich, ni vàjan a hont
se balla, sots pena de ésser-ne molt ben castigats.
Perquè los ecclesiàstichs deuhen sempre estar
desembarassats de negocis seglars, conforme la doctrina
del Apòstol, manam que digú de aquells comparega
en tribunal seglar, com a procurador ý advocat
de altre, si ja no fos per deffensar causa sua,
o de la sua Iglésia o de parents pobres, ý a les hores
ab llisència nostra o de nostres successors, obtenguda
en escrits, o la tèngan de sa sanctedat per advocar,
de la qual sien tinguts fer-nos-ne ostenció, ans
que comensen dit offici.
No eserciten en diguna manera la medecina ni
chirurgia ni se entremesclen en mercaderies, prohibint-lis
qualsevol jènero de negociatió ý de arts
baxes, salvo si fos honesta per guañyar, ab ses mans,
lo que li seria necessari per son viure
[of
No accepten, ni prèngan cures, ni tuteles de heretats,
ni entren fermanses per altre, com sien coses
que remouhen los ànimos i
de la principal obligació que tenen de llur offici;
però si algun ecclesiàstich fos nomenat per solicitar
la executió de les dexes pies de algun testament,
com sia conforme a son offici, la acceptarà,
ý diligentment procurarà que tottes ab brevedat se
cúnplan.
Perquè moltes vegades sol dañar als ecclesiàstichs
la demasiada familiaritat que tenen indifferentment
ab tottes persones, ý en tots llochs, de
hont ve que són meyñs preats ý no tinguts en aquella
estima tan alta com deurien, ý moltes vegades
mal tractats,
ý encarregam que llur estudi sia acomodar-se
entre ells matexos, ý excusar, quant sia possible,
de detenir-se en llochs públichs, com en plasses, carrers,
cantons, moill, doana ý cases, a hont sol haver
cotidiana conversació de molts, salvo de necessitat
de algun negoci. Meyñs sien vists passejar ý
dar voltes per los carrers, a modo de seglars, junctament
ab aquells o ab altres ecclesiàstiques, ab causa
de recrear-se, com més convenientment se
puga fer fora de la ciutat, per llochs de major recreació
ý honesta llibertat, esquivant los judicis de
molts, ý les causes de suspeció que, contra ell, se
poden dar; ý com no
per fer tots sos negocis, procuraran que sia en
hora decent ý que, en los hàbits, modo de anar, ý
de tractar ab tots, se veja tanta modèstia ý compostura,
que als altres edifiquen, ý a sý no dañen.
Axí matex lis prohibim, en ses cases, quals se
vol jènero de pinturas ý de imàgens, axí en draps
ý teles, com en papers ý parets que sien vanes, ý
en alguna manera deshonestes, exhortant los que,
en cambi de aquelles, les tinguen devotes ý de sants,
que publiquen la llur sanctedat ý servèschan als altres
per exemple.
Tindran contínuament, junt al llit, un vaset de
aigua beneïta, debaix de alguna image devota, lo
que exhortam també a tots los seglars, com sia antiquíssima
consuetut de la sancta Iglésia, beneir-la
cada semana, per ús nostre, ý per los grans beneficis
que de aquella reben, contra los engayñs ý tentacions
del demoni.
No
ni
com trobant-se en casa de altre, ab tots los versets
ý responsoris ý psalms del breviari, variant
aquells segons la diversitat del temps; tot axí com
en lo dit breviari està ordenat.
Lo
utilitat sia, per a la Salut de les ànimes, la sancta vida
ý bons costums dels ecclesiàstichs, per reduir-los en
aquella perfectió ý puritat que convé, als qui tan altament
estan dedicats al servici ý culto de Déu ý
de la Iglésia, ha renovat tots los cànons antichs, dels
summos pontífies ý dels sagrats concilis, que tràctan
axí de la vida, honestat, hàbits, culto ý doctrina
que han de siguir, com de les vanitats, convits,
baills, jochs, spectacles, delictes ý negocis seglars,
que han de fugir; les quals coses, si los Prelats no
les obsérvan en ses Iglésies, no sertirien digun effecte,
ni se veuria en la Iglésia aquella reforma que
se desija; per manam, sots les penes en los dits
sagrats cànons contengudes, ý altres a nostre arbitri
reservades, que digun ecclesiàstichs se trobe en
digun convit de bodes, ni en altres públichs, ni ballen,
ni assistèscan en baills, ni estiguen en les plasses
a veure jochs, ni meyñs, que, per sí matexos, fàssan
offici de pagès ni de pastor.
12. De la manera ý orde de celebrar les misses
baxes
Lo
considerat quanta obligació tenen los sacerdots de
no tenir aquell caràcter ý órdens otiosos, encarrega
als prelats, que provehèscan com tots los sacerdots,
en alguns dies, no dexen de celebrar; al qual decret
adherint-nos, exhortam ý encarregam que dígan
missa, tots los diumenges ý festes, los rectors i
que tenen cura de ànimes, quantes vegades en la semana
lo poble és obligat oir-la ý ells estan obligats
per dexes de defuncts.
Los diaques ý subdiaques rèban, almeyñs los
diumenges ý festes, i
lo santíssim sacrament de la Eucharistia, en lo altar
major en la missa conventual. I
llegítima, ho dexaran de fer, sien, una vegada, admonits
dels rectors, ý en la nostra cathredal del curat
que tendrà aquex càrrech, ý, no emendant-se, ho
refferèschan a nós, o al vicari, o comissari de aquell
districte.
Perquè, en lo és de venidor, sien dittes les misses
baxes ab major orde, ý sia també lo poble satisfet,
volem que, en les viles ahont seran fins en
quatre sacerdots, com la nostra cathredal ý en la
vila de Otier, no se
ja alguna cosa pública no forsàs haver-ne de dir més;
los quals sacerdots no exiran junts, sinó ab tant intervallo,
que lo primer haja lligit lo evangeli, ý axí,
consequetivament, desaparat que sia lo hú, se pare
l'altre, però digú se pare a dir missa sens ésser avisat
del president, lo qual orde seguiran axí los que
la diran per lo capítol, com los qui per obligació de
llurs beneficis, o per devoció de algun particular, o
sien també foresters; ý quant ad aquestos, ho remetem
a la bona discreció del president, endemés si fos
persona que hagués de predicar o que se hagués de
partir prest, als quals darà tot lo necessari complidament,
axí que resten contents ý ben edificats de
la nostra Iglésia.
Manam a tots los segrestans, tam seglars com reglars,
rectors ý plebans, en virtut de sancta obedièntia,
que no dexen dir missa a diguna persona
de ultramar, capellà, o de qualsevol orde que sia,
sens nostra llisència o del nostre vicari general en
escrits; ni meyñs a digunes persones de altra diòcesi
de la Isla, que no porte dimissòria de son Prelat
o sia persona tan coneguda, que no
de algun impediment públich, ni meyñs dexen
predicar digun frare, que vaja a soles per la Isla sens
nostra llisència.
Se dirà, quotidianament, una missa a l'alba del
die, essent avisat lo sacerdot, a qui per orde tocarà,
del vespre abans, per tottes aquelles persones que
la voldran oir, ans de posar-se als negocis o a les jornades
que han de fer, ý altra lo més tart que puga,
per los qui, en aquella hora, la volran oir.
Digun sacerdot, a bé que sia dignitat, presumescha
parar-se a dir missa, en digun altar, ni meyñs en
altre lloch, del que està dedicat per dit effecte.
Si algú voldrà dir missa fora temps, ý sens llisència
del president, volem que sia puntat en sis
punts, manant, com ab lo present decret manam, al
dit secrestà, sots la matexa pena, que ne done rahó
al dit president, lo qual farà puntar lo tal renitent,
com està dit.
Digun sacerdot diga missa dins la segrestia,
sinó fos al temps del sermó, quant lo tal sacerdot
per alguna causa lligítima, no pogués aguardar més,
ý aleshores ab llisència del president del chor.
Digun capellà, sots pena de sis punts, diga missa
en lo altar major, quant se càntan los officis al
chor, ni meyñs la comensen en temps que
lo hàjan de encloure en la missa, ý si és forester no
sia portat en aquell altar, sots pena de tres punts al
segrestà.
De assí avant, digun sacerdot diga les misses que
diuhen de sanct Amador, ni altres misses que no
sien en lo missal, ni fassa altres serimònies de les
que usa la Iglésia, ni meýns hi pose un número cert
de caneles.
Manam, sots pena de escomunicació, que digun
sacerdot prenga missa del capítol, ni de altra persona,
lo dia que ha de dir missa per son benefici,
ni meyñs prenga dos caritats en un die, per satisfer-les
soll ab una misa; i
la fara dir, si
com ells diuhen.
Per lo que convé al bon govern de moltes consciències
de sacerdots, que podrien en gran manera
perillar, no satisfent totes les misses de sos beneficis
ý privant les ànimes dels benefactors del suffragi
de aquelles, ordenam ý manam que, dins terme
de sis dies, sia fetta una tauleta, en la qual sien
descrits tots los noms dels sacerdots que tenen beneficis
o altras servituts, ý, al encontre, los dies que
tenen obligació de dir misses, manant al bosser, en
virtut de sancta obedièntia, ý, sots pena de excomunicació,
que no done missa a digun sacerdot, los
dies que trobarà ésser aquells obligats a les dels beneficis
ý servituts, ni ell la púgan pendre, ni del bosser
ni de altre, sots les matexes penes.
Ý perquè satisfassa a la devotió dels particulars,
quant volen alguna missa, los exhortam que no acudèschan
a altra persona, que al bosser, lo qual tindrà
càrrech de fer-la celebrar, a qui en aquell die no
sia obligat altra missa, ý lo dit bosser, per son bon
descàrrech, farà un quernet, per assentar tottes les
misses de devotió; en lo marge de cada una farà
que scriga son nom lo sacerdot que haurà dit aquella
missa, lo qual quernet nos exhibirà, a la exida de son
offici ý sempre que lo hi demanarem.
Per evitar alguns moviments ý distractions en
la Iglésia, al temps de la missa conventual, ý també
per aquella, a la qual tot lo poble deuria convenir,
se celebre ab major freqüèntia ý solemnitat, volem
ý ordenam que los diumenges ý festes solemnes no
isca diguna missa baxa, del principi de sexta fins
aprés la comunió.
Guardaran tots los sacerdots de la nostra diòcesi,
junctament ab la puritat interior que requerex la
celebració de la missa, totta la decèntia ý gravedat
exterior, que la sancta Iglésia ha renovat en les regles
del missal nou.
Ans de la celebració, se retíran los sacerdots en
la segrestia, per algun espai de temps, en oració,
aprés de la quall lligiran devotament una de aquelles
oracions, que la Iglésia ha posat per preparació
precedent a la missa.
Quant se pararan, reciten les oracions pròpies
de cada vestidura, les quals assentaran iguals ý de
tal manera, que estiguen bé en anar ý tornar a la segrestia;
ý en lo discurs de la missa observaran tottes
les serimònies del ordinari, sens llevar-ne ajustar
cosa diguna; lligiran distinctament totta la missa,
sens sincopar, ý senaladament en lo cànon, en la
qual, ni sien demasiat prolixos, ni cuiten tant, que
acaben ans de mija hora. Tindran sempre la consegració
devant, sens la qual no dígan missa. Lo missal
tinga son registre, ý, acabada la missa, comensaran
la antíphona ý psalms del missal, ý aprés de
dexades le vestidures segrades, se retiraran continuadament
a fer gràcies a Nostre Señor del benefici
que lis ha fet ý, de allí, se partiran per al chor,
ab tanta modèstia, que tots enténgan que dura en
ells la concideració del misteri que han celebrat.
En bona executió del que ha ordenat lo
Tridentino
ý manam que digun ecclesiàstich, sots pena
de sinch lliures, vaja a dir missa en diguna casa o
en oratori, que no sia visitat per nós, o per orde
nostre, aprés la publicatió del present decret, ý no
lis mostre, lo hamo de la casa, la approbatió del dit
lloch en escrits, fermada de nostra mà, la qual se
dega renovar de en sis en sis mesos, ý, sots la matexa
pena, manam, als dits amos, que no criden digun
ecclesiàstich per celebrar en dits oratoris, ans
de ésser visitats ý aprovats com està dit.
Com de un ayn ensà, per haver nosaltres no pocha
rigor, per fer complir les dexes pies dels testaments,
hàjan crescut tant les misses en la nostra
Iglésia, que en alguns dies de la semana no poden satisfer;
constituhim ý ordenam, que
en los altres dies que no hi
tottes satisfettes, dins la matexa semana.
Per ésser tanta ý tant notòria la pobresa dels
nostres ecclesiàstichs, ý tant grans los preus de tottes
les coses, que no poden viure sens grandíssima
difficultat, per ço a tots generalment exortam, en lo
Señor, que, recordant-se de la pobresa de aquells, los
vúllan subvenir de sinch sous, aquell die que
a dir missa per la sustentació necessària de
aquells.
Per quant havem trobat molts abusos en la celebració
de les misses noves dels sacerdots, ý ocupar-se
aquells, no sols alguns dies ý mesos, però encara
ultra un ayñ, en procurar coses temporals, ý
també que molts, per ésser pobres, haver differit la
missa nova hú ý dos ayñs aprés de ésser ordenats,
i
que són costrets, per haver-los de pagar, sercar
quants parents ý amichs tenen, per trobar-se a la primera
missa; si encara ditta aquella, si tenen parents
en altres viles, que no sien vinguts a la primera,
van allí a dir la segona, no sens alguna mostra
e de certa pestilent avarícia. Les quals coses
com, mèritament, tottes dègan ésser prohibides ý
vedades, manam, primerament, en virtut de sancta
obedièntia, que, de hui avant, en la celebració de alguna
missa nova, no fàssan diguna núvia, ni aquella
sia dexada entrar en la Iglésia, com fins hui han
acostumat fer, ni meyñs que, per ocasió de la ditta
missa, se fassen danses, ni baills púbblichs, com sia
estada inventió del demoni, per profanar la sanctedat
de aquella sacratíssima jornada. Axibé exortam
que no fàssan més de un dinar, ý aquest molt moderat,
de manera que parega que
ý congratular-se cristianament ab sos parents,
que per entregar-se tres dies a una desonesta
cràpula.
Ý perquè no carex de spècie de mal, que lo sacerdot,
al temps de offertori, vaja cercant totta la
Iglésia, per offerir, manam que, de assí avant, se
pare en lo lloch ordinari a hont solen venir a offerir
los hòmens, ý en un altre sols lloch a hont dègan
anar les dones, perquè la rahó vol que ells concorrègan
al sacerdot, ý no aquell, que representa en
lo sacrifici de la missa a Jesu Christ nostre Redemptor,
vaja cercant los seglars per offerir; del qual
lloch se
comensada, sots pena que fent-ho de altra manera,
perda totta la offerta, la qual, desde ara, donam ý
applicam als usos de la Iglésia, a hont la ditta missa
se celebrarà.
Considerant la sancta sýnodo la grandíssima
pobreza del clero, ý que, per ésser poch lo stipendi
de tres sous que dóna lo capítol per les misses, trobant
altra charitat, déxan de dir moltes misses de la
Iglésia, per ço, per subvenir a la pobresa de aquells,
ý provehir que les misses millors se dígan, decreta
que les misses de la Iglésia se reduèschan, cada sinch
en tres misses, ý també les dels beneficis, que són
més de una, per estar aquells carregats de parlament,
subsidi de galeres ý altres taxes
extraordinàries.
13. De les coses que se han de observar en la
administració dels sacraments
Los rectors, plebans, vicaris perpètuos principalment
procuraran, quant sera en ells, ministrar
tots los sacraments per sí matexos, conforme al decret
del
necessitat de coajutors, nos avisaran ý provehirem,
ab diligèntia, que no lis falten los necessaris,
segons la multitut de sos perroquians.
No sia llícit, a digú dels sobredits, pendre coajutors
de pròpria auctoritat, sinó primer nos presentaran
aquells per examinar-los, ý, aprovats, los
admetrem, segons la facultat que lis darem en
escrits.
Manam, en virtut de sancta obedièntia, ý sots
pena de
no dexen ministrar digun sacrament a digun
capellà ni relligiós, de qual se vol bisbat o religió
que sia, ni meyñs tenir eschola, sens llisèntia nostra,
ý també que digun jàgano de altre bisbat servescha
la chreriguia, si no és primer aprovat per
nós.
Com los sacraments en diguna manera se dègan
ministrar per guayñ sinó sens qual se vol màcula,
no sols de simonia, però encara de avarícia, se guardaran,
tots los ministres de aquells, que, per administrar-los,
no exigèscan diguna cosa, ni meyñs, directa
o indirectament, la demanen.
Advertèschan també que, al temps que adminístran
sacraments, porten sobre pellís ý estola sobre
de aquell, ý sobre tot, no oblidats de llur offici pastoral,
exortaran, quant a ells serà possible, sos parroquians
que freqüenten lo sacrament de la confessió
ý maxime per la Nativitat de nostre Senyor Jesu
Christ, de Pentecoste del Santíssim Sacrament en la
Assumptió de nostra Senyora, ý en altres festes
solemnes.
Tindran, los sobre dits, molt gran cuydado de
saber los malalts de la sua perròquia, ý visitar-los,
abé que no sien cridats, quals induiran a rebre los
sacraments ý, a hont hi haurà meges, quant fos menester
differir la confessió del emferme ultra tres
dies, lo hi dexarà en escrits per mostrar-ho al mege,
segons la constitutió de Pio quinto de b. me., la
qual havem fet publicar en la nostra Iglésia.
En la perròquia que haurem posat molts coajutors
o curats, dègan, los rectors, dins huit dies, posar
entre aquells, aquell orde que li parrà més convenient,
per la administració dels sacraments, de
manera que, per falta, o descuit, o contendes que
podrien nàxer entre aquells, se dexassen de dar alguns
sacraments ad alguna persona, sots pena que
prochehirem rigurosament contra ells, constant-nos
haver-se faltat en lo sobre dit.
14. Del Baptisme
Com lo baptisme sia sacrament necessari, sens
lo qual digun home pot alcansar la salut de la ànima,
ha provehit Déu, que, en temps de necessitat,
qual se vol persona la puga ministrar, no res meyñs,
en presèntia de algun sacerdot, no
altri, ý, aprés de aquell, per son orde, lo diaca,
lo subdiaca, home seglar, ý, finalment, una dona,
abé que sàpia les paraules verdaderes de la forma del
Baptisme, quals són:
et Filii et Spiritus Sancti.
enseñaran a sos pobles, en les Sues exortacions, perquè,
tal cas ý tal ocasió podria venir, que fos menester,
que
aquells que, junctament al temps que proferexen les
sobre dittes paraules, ha de tocar la criatura l'aigua.
Ý perquè pot acaure ý és de venir tal cas, que
digú altre, que la matexa llevadora, sia a temps de
poder batiar, per ço manam los sobredits rectors,
plebans, vicaris, curats que enseñen ad aquelles, distinctament,
les sobre dittes paraules, ý tot lo modo
de batiar, sots pena de
nos imformaran ab diligèntia, en lo temps de la nostra
visita, ý si alguna llevadora fos tant grossera que
no les pogués apendre, li sospendran per alguns dies
lo offici de llevar, ý si, en lo dit terme, no les haurà
pogudes apendre, la privaran del tot del offici ý ne
crearan una altra en lloch de aquella.
Quant portaran alguna criatura per batiar seran
diligents, los sacerdots que batían, en demanar si,
per ventura, la llevadora hagués batiada aquella en
casa, ý, trobant que sí, ý que ha ben proferit les paraules,
tocant-la junctament ab aigua, en tals cas ells
no la batiaran, sinó que passaran avant en les altres
serimònies ý unctions, sots pena de encòrrer en irregularitat
dels que rebatían; però reprehendran, ab
gran sentiment, la ditta llevadora si lleugerment,
sens causa ý sens necessitat, la ha batiada, ý trobant
que la criatura no és batiada, per haver-hi faltat alguna
cosa de les necessàries ý essentials.
Lo sacerdot, que és ministre ordinari del sacrament
del baptisme, en diguna manera, sens causa,
batiarà en cases privades, sinó solemnement en la
Iglésia ý manarà cada hú, en sos pobles, de part
nostra, com nós ab lo present decret manam, que
al més llarch que dins tres dies, porten les criatures
a la Iglésia a batiar, o a suplir tottes les altres coses,
si per cas fossen estades ja batiades.
No admetran sinó un compare, ý al més una comare,
als quals declararan la affinitat spiritual, que
contrahen ab lo batiat, ý ab los pares de aquell, la
qual és impediment per no poder-se fer matrimoni
entre ells; scriuran los noms dels dits compares en
lo llibre, com en son lloch se decretarà.
Ý perquè, de moltes maneres, induam los nostres
súbdits a apendre la doctrina christiana no sia admès
digú per compare o comare, sens gravíssima causa, si
no sap lo pater noster ý lo credo, com sia llur offici
instruir sos fills spirituals en les coses de la fe, lo que
en diguna manera podran complir si ells no la saben.
No admetran per compares persona excomunicada,
o suspesa, o que estiga en algun peccat públich,
o que no se sia almeyñs confessada ý combregada,
en la última quaresma.
No permetran los sacerdots que posen a les creatures
algun nom que no sia de sant, ý aquest distinctament,
és per dir Johan no dígan anni o per
dir Antiogo dígan ocu, ni meyñs sia llècit als pares,
o a les mares, ajustar, a llur arbitre, altre nom del
que li han dat ý posat en lo baptisme.
Qualsevol altra serimònia, o per millor dir abús,
que se haja introduït en la ministració del sacrament
del baptisme, axí de poch, com de qual sevol
temps ensà, com seria fer un dinar als capellans ý
als jàganos, per rahó del qual solen differir algun
die lo baptisme, ý qual se vol altra cosa de aquesta
manera, quals ab lo present decret les cassam ý anullam
tottes. I
incidit en la pena de deu lliures.
Tindran cuydado los curats, de admonestar les
parteres que la primera exida aprés del Part, sia a la
perròquia, per fer gràcies a Déu ý rebre lo benefici
del sacerdot.
15. Del sacrament de la confirmatió
Com lo sacrament de la confirmació oporte als
christians grandíssima gràcia, per resistir al demoni,
al món ý a la carn, procurarà lo R.m. Senyor Bisbe
ministrar tant sovint aquest sacrament que, per
culpa o negligèntia sua, algú ja en edat, muira sens
ell, ý per ço, a hont ell residex, lo ministrarà dos o
tres voltes en lo manant que sia avisat primer
lo poble del die, de la Nora, ý de la Iglésia a hont sa
S.a.R.ma. manarà celebrar lo dit sacrament.
En temps de visita no conferescha la confirmació
en cases privades, sinó tant solament en la
Iglésia, exceptuant si sa S.a.R.ma. volgués anar a confirmar
algun malalt en sa casa.
Darà orde, sa S.a.R.ma., que se declare als confirmats
la virtut ý efficàcia, i
Redemptor lo instituhí.
Lo compare de la confirmació no done diguna
cosa al fillol, al temps de la confirmatió, ni meyñs
als pares de aquell, perquè algú, ab aquella esperansa,
fes reconfirmar los fills.
Les condicions que se han de guardar, de assí
avant, en ministrar aquest sacrament, axí en temps
de visita, com en qual se vol altre temps, les quals
se publicaran al poble, quantes vegades haurà de ser
conferit, perquè sàpian lo que en aquell se requerex:
Digú sia confirmat de assí avant ans de tenir
sinch ayñs.
Lo qui és confirmat una vegada, no vinga la segona
a confirmar-se.
Lo qui no és confirmat, no sia padrí de la confirmació
de altre.
Lo qui és excomunicat, o està públicament en
mal estat, no venga a confirmar-se, ni meyñs a ésser
padrí de altre.
Digú sia padrí, en un temps, més que de hú o
de dos.
Los qui són ja en edat de discreció, ans de confirmar-se,
confessen sos peccats.
Lo confirmat i
ésser dejuns, no de necessitat.
Sien avisats, los qui deuhen ésser confirmats,
que porten benes llargues ab cottó o stopa, ý ses caneles
per encendre al temps que se lis ministra lo
sacrament; no però fàssan diguna menció de portar
dinés, ans se lis declara lo contrari, perquè los pobres
no dexen de confirmar sos fills, pensant que
sia menester portar dinés.
Als confirmats, acabada la confirmació, lis
netegen
diligentment l'oli sanct del front, ý prèngan
los sacerdots lo cottó o la stopa, ý les benes que
portaren, ý tottes les cendres llensen en lo sacrari.
Sien avisats, los confirmats ý sos pares, que per
set dies no
Lo sacrament de la confirmació fa contraure,
com lo baptisme, affinitat spiritual entre lo confirmant
ý confirmat, i
confirmat.
16. Del sacrament de la eucharistia
Si algú de nostres súbdits dexàs de rebre, en lo
temps de la Pasqua, lo sanctíssim sacrament de la
Eucharistia, per qual se vol causa, los curats ý confessors
ne faran señal en lo cuern de les confessions
com en son lloch se ordenarà.
Si algú, sens nostra llisèntia, hagués rebut lo
sanct sacrament, en lo temps de la Pasqua en altra
perròquia, no
ne faran lo señal en lo cuern.
Als qui estan públicament en mal estat, com són
concubinaris, usurers, ý blasfemos, si, aprés de ésser
estats admesos una vegada al sacrament de la penitència
ý de la comunió, persevéran en aquell pèssim
estat, no
fins que hàjan mudat estat, ý pres millor manera
de viure, ý de aquells posaran lo señal en lo
dit qüern de les confessions.
Exortaran e instituhiran, los confessors, als qui
novament hauran de rebre la sancta eucharistia, de la
efficàcia, dignitat ý virtut de aquella, ý exhortam
als dits confessors, que no se porten negligentment
en aquesta obra sancta, quant lo penitet serà vingut
en hedat de discrició, perquè, quant més prest
serà possible, rèban lo fruit ý la gràcia de aquest
sanctíssim sacrament.
Procuraran, los rectors ý curats, que la sancta
eucharistia sia sempre portada als emferms ab totta
la decèntia, veneració ý lluminària que serà possible
segons la qualitat del lloch; ý exhorten al poble,
moltes vegades, que acompañen aquella.
Ans de traure-la de la Iglésia, tocaran, ab la campana
comuna dels officis,
quant lo emferm serà home, ý quinze
quant serà dona, com està dit en lo decret dels escolans,
ý, portant lo sacrament als dits malalts, precehirà
sempre una campaneta, perquè cada hú ischa
adorar lo sanctíssim sacrament ý a pregar per
lo malalt.
Portaran sempre més de una partícula, perquè,
a la tornada, no tornen de altra manera que anaren,
hó no fàssan que adore lo poble lo vàs sens la
eucharistia.
Dexaran en la Iglésia algunes altres partícules,
per los qui van adorar en la Iglésia, al temps que
pòrtan la sancta eucharistia als malalts.
No trauran lo sanct sacrament de la Iglésia, tocada
la ave maria del vespre, sinó fos per algun cas
o assident repentí, que no hagués dat altre temps,
ý per exhortaran, los confessors, sos pobles perquè
tots tèngan notícia de aquest nostre decret.
Dins de les perròquies no se administrarà lo
sanctíssim sacrament quan està reservat; e axí manam
que, en la nostra cathredal ningun ecclesiàstich,
de qual se vol condició que sien, en la sua missa
baxa, ministre a digú lo sanct sacrament fora de
aquell altar, en virtut de sancta obedièntia, ý de ser
puntats en la valor de tottes les distributions de
aquell die, si ja no fos missa que fa dir lo qui
combrega.
Tindran los curats, quant minístran la sancta eucharistia
en la Iglésia, la estola, quant és en temps
que no diuhen missa, ý dos llums al altar, ý una estola,
la qual tinga una tovallola, en mans ý un beill
vàs de vidre ab aigua, per ablutió dels qui hauran
rebut lo sanct sacrament.
17. Del sacrament de la Penitència
Sien diligents, tots los qui tenen cura de ànimas,
exhortar-les a la freqüentació del sacrament de la penitència,
ý sàpian que, quant major mèrit d'ells serà
persuadir-ho als qui no ho acostúman fer, tant tindran
major culpa, si seran negligents a hoir als qui
voluntàriament se mouhen a voler-se confessar; de
hont lis manam, en virtut de sancta obedièntia, ý
sots pena de un escut, applicador a obres de la perròquia,
que, sempre que seran requests a oir confessions,
les hoja, sens tenir compte si
confrare de alguna confraria ý açò tantes quantes
vegades aquells voldran.
Si algú dexàs de confessar-se en la quaresma, com
és obligat, lo notaran en lo qüern de les confessions,
perquè, vist aquell, lo pugam castigar perquè
se correscha.
Digun rector, plebà, vicari perpètuo, o curat
confesse perroquians de altra Iglésia, sens llisèntia
del rector, o plebà, o curat de aquella, per ésser nulla
tal confessió, per no tenir lo tal capellà diguna
jurisdictió sobre lo tal penitent; ni meyñs los
propis rectors sien fàcils a concedir llisèntia a sos
perroquians, sinó ab justíssima ý gravíssima causa.
Ahont hi haurà molts confessors, procuren que
los perrochians se confessen, en molts ayñs, ab lo
matex confessor, perquè és gran fre ý remei, per la
emenda ý correctió de la vida de aquells.
Ý axí volem ý manam que, si algú dels nostres
súbdits voldran anar en alguna devoció, com al
Crucifisi de Oristayn, a Sancta Maria de Chierigo,
o a Sanct Gaví de Torres, ý allí vol confessar, porten
llisència del propri rector, o curat, la qual concedirà
en escrits, ab què lo confessor sia dels approvats
per los Ordinaris de aquells llochs.
Ý com la confessió sacramental sia principal fonament
de la religió christiana, ab la qual cada fael
se ajuda per a la salut, ý la ignorància notable dels
confessors sia tant perniciosa, que sol fer les confessions
llegítimes e nulles, a parer comú de tots
los doctors, per ço en observàntia del
Tridentino
ý bon govern de les ànimes, statuïm ý decretam
que, de assí avant, diguna persona sia admesa
a Iglésia perroquial, que no haja al meyñs oït
un ayñ casos de consciència, ý sia versat en aquells,
de manera que puga experar de aquell, que examinarà
bé ý sufficientment les consciències de les ànimes
que se li acomana.
Perquè, de aquesta pestilencial ignoràntia, a la
qual sempre acompana la indiscrició, ne ha nat un
detestable abús, contra lo inviolable segell de la confessió
sacramental, de revelar a cada pas les confessions
oïdes, dient aquelles coses, de les quals se manifèstan
los peccats dels penitents, de hont ve,
aquells restar-ne infamats, ý per exa causa avorrir la
ditta confessió, per ultra les penes statuhides
en dret, manam a tots, ý quals se vol confessors,
sots pena de escomunicació major,
privació de benefici, directa ni indirectament parlen
cosa diguna, de hont se puga venir en notícia,
ni meyñs presumir, del penitent, abé que sia ab ànimo
e intenció de consultar casos de conscièntia ab
altra persona, si ja no agués tingut facultat del penitent
de consultar-ho ab altra persona, per utilitat
del matex penitent.
Quant als confessors ocorregués algun cas dels
reservats al R.m. Senyor Bisbe, procuren e insten los
penitents per tottes les vies que porran, sens mai absolre
que ells matexos vèngan en poder de sa S.a.R.ma.,
o de les persones a qui per la diòcesi haurà comès
la absolució de dits casos; perquè quant a nós,
nos offerim oir-los, no sols de aquell peccat, però
encara de tots los altres, ý dexarem a part qual se
vol altre negoci, per acudir en aquest, com axí convenga,
segons tenim experimentat, per a la salut de les
ànimes.
Ý si los dits penitents, en diguna manera volguessen
venir, vindran los matexos confessors per
consultar lo cas, ý ho faran ab aquella discrició que
no revellen lo penitent; Senyor Bisbe no sia
curiós a demanar certes coses en particular, supplint
en açò la prudència de molts confessors, que,
parlant ab lo Prelat fàcilment o per temor o per reverència,
diuhen tals coses per hont se pot presumir
qui sia lo penitent, en demés si
fos tractat, en algun temps, en lo for contenciós.
Manam a tots los confessors de la nostra diòcesi,
en virtut de sancta obedièntia ý sots pena de privació
del offici, que no usen la forma sacramental
de la penitència qual és:
tuis
sanctíssima eucharistia, com sacrílegament fan
molts confessors ignorants, no havent preceït diguna
matèria llegítima, ni confessió de peccats; ý per
ço, per evitar de assí avant, aquell abominable sacrilegi
fora de la confessió sacramental, quant sia
menester, usaran tant solament la absolutió deprecatòria
qual és:
etc.,
No permètan que digun capellà, o altre qual se
vol religiós, que no sia per nós examinat ý aprovat,
ý lis fassa ostenció de la ditta aprobatió, fermada
de mà nostra, o del nostre vicari general, ojan confessions,
com havem dit, en les llurs rectorias, plebanies
o vicaries; ý perquè los pobles tèngan notícia
dels confessors aprovats, posarà cada hú, en la
porta de la sua segrestia, la llista de tots los confessors
de aquella Iglésia.
No sia a digun capellà, elegir-se altre confessor;
dels que nosaltres havem admès ý aprovat
en cada Iglésia.
Tíngan los confessors sos confessionals, en lloch
clar ý públich en la Iglésia, ý no lis sia llícit, sots
pena de excomunicació, confessar dones dins la segrestia,
ni en altre lloch secret, fora del confessional,
ni meyñs ans del die, ni aprés de la oració del
vespre, si ja no fos en temps de algun jubileu que,
per la brevedat del temps, ý gran concurs de penitents,
no abasta lo die; aleshores sia llícit comensar
les confessions de bon matí ý continuar-les aprés de
la oració, havent-hi emperò llum en la Iglésia ý gran
concurs de hòmens, ý no de altra manera.
Però, si alguna dona malalta se haurà de confessar,
sia llícit confessar-la a qual se vol hora.
Sobre tottes coses, observen los confessors en
oir les confessions, aquesta regla, que dexen als penitents
acusar-se de tots los peccats que lis arecordaran,
lo que, si no volen fer, poch ni molt, per ésser
señal evident de no haver premeditat la confessió,
differirà aquella en altre die, en demés si ha un
ayñ que lo tal penitent no és confessat.
Daran a entendre los confessors a sos penitents,
quant gran és la obligació que tenen, de premeditar
la confessió, perquè, per llur culpa ý negligèntia,
no reste imperfetta; ý aprés que de sí matexos hauran
declarat tot lo que lis recorda, suppliran ells,
ab tot lo necessari, axí quant als peccats secrets del
interior, com de les circunstàncies que múdan lo
peccat de una en altra espècie, ý naturaleza, ý del
número de aquells, perquè, per culpa sua, no reste
lo penitent no absolt, ý la confessió manca, i
confessor en peccat mortal, per no haver examinat,
ab diligència, la conscièntia del penitent.
Per lo molt que convé tenir certa notícia dels foresters,
que moren en la nostra diòcesi, de ultra marina,
ý més quant són casats, per no estar les mollers
incertes, que ho porrien saber fàcilment, si se
usàs en esta part alguna diligènia, per manam,
a qual se vol rector, plebà, curat, ý altre qual se vol
confessor aprovat per nós, axí reglar com seglar,
que, quant confessaran algun forester malalt, prèngan
lo nom ý sobre nom de aquell, ý de sos pares
ý de la terra, ý de la moller, ý la jornada en què moriren,
per poder-los certificar de la mort, quant sia
menester.
Los quals noms, los confessors de l'Alguer, los
portaran en nostre poder, dins dos dies seguida la
mort de aquell, sots pena de vint sous, ý, los reglars,
sosts pena de sospenció de poder confessar
per temps de tres mesos; los confessors de les viles,
en poder del vicary o comissari de aquell districte
ý aquell a nós perquè tindrem cuydado que,
per nostre descàrrech ý benefici de sos parents, se
fassa un llibre en lo nostre archiu episcopal.
Per bona effectuació del sobre dit, manam, a
tots los vicaris ý comissaris nostres, que, dins huit
dies, aprés de haver rebuts los dits noms, los tramètan
en nostre poder, o del nostre vicari general,
per fer-lo registrar en lo nostre dit llibre.
Advertiran molt bé, tots los confessors, de no
absolre diguna persona, ans de la deguda restitució
dels béns de altri, com aquells púgan restituhir, perquè,
ni ells ni los penitents, resten en mal estat.
Si algú fos incidit en alguna excomunicació nostra,
per detenir-se coses perdudes, o robades, no l'absolran
de aquella, ans de ésser satisfeta la part; però
aprés, per poder-lo absolre, dant-li una penitència saludable,
lis concedim facultat ý potestat.
Sien cautos los confessors que, parlant ab alguna
persona de la restitució que al present se li fa, o
se li vol fer, ara ne hàjan fet excomunicar ara no,
no dígan alguna circustàntia, o altra cosa, per hont
la part, de alguna manera, puga pensar qui sia lo penitent,
ý, per llevar del tot exa occasió, ho tractaran
per medi de alguna tercera persona seglar, de
bona consciència, ý no per ells matexos.
Perquè moltes persones, o per ignorància, o més
prest per malícia, cometen molts peccats de usura
en cambis sechs, préstechs, vendes ý compres, a pagues
fiades ý anticipades, per ço examinaran rigurosament
los penitents en aquesta matèria, i
a restituhir, lo que malament han pres, sospenent-lis
la absolució sacramental, fins la total restitució
ý satisfació de les usures.
Per reprimir la desenfrenada voluntat de cometre
delictes graves, llevam a tots los confessors de
la nostra diòcesi, axí reglars com seglars, la potestat
de absolre los casos seguents, la absolució dels
quals a nós reservam.
Casos reservats
Crims de heregia ý symonia.
Violadors de Monges.
Los qui procúran affollaments.
Los incestuosos.
Homicidi voluntari.
Los qui júran, o induexen, o subórnan altres a jurar
falsament en judici.
Los qui pégan a sos pares.
Los qui llènsan los fills al ospital, podent-los ells
mantenir.
Los qui, per injúria, créman, o fan cremar vignes,
tancats, llegums, arbres, o tàllan aquells.
Los lladres de bestiar menut, de sis en amunt, abé
que sien de diversos hamos.
Los lladres de bestiar gros, ço és bous, vaques, cavalls,
egües, molendos, de dos en amunt, o maten
aquells.
Los apothecaris que, no tenint les medicines que
meges ordénan, n'í mesclen equivalents a llur
voluntat.
Los apothecaris que, sens consell de meges, de sí
matexos, ordènan píndoles, o bevendes a malalts.
Los notaris que, dins deu dies aprés la publicació
del testament, no han fet la llista de les dexes pies,
ý dada al curador de la bossa de la nostra Iglésia,
conforme la manera prescripta en la present
sýnodo.
Los qui se servexen dels olis sancts, de rohes, o terra
sagrada, o de qual se vol altra cosa sagrada, per
fer maleficis ý mazines.
Los qui falsifícan mesuras ý pesos, o tresquilen qual
se vol jènero de moneda de or, o de argent.
Sàpian los confessors que, ultra estos casos que
per auctoritat nostra ordinària nos reservam, haver-n'í
molts altres, en lo dret canònich, reservats a la
sancta sede apostòlica, sens tot lo procés de la bulla
de la cena, dels quals casos a digú poden absolre, ý
per ço procuraran de saber-los, ý de tenir la ditta bulla,
com són obligats, per no posar en perill ses
consciènties ý les dels penitents.
Entendran també quins casos tenen annexa alguna
ensura de excomunicatió, suspentió, entredit,
o també irregularitat, axí de dret com per edittes
nostres, per poder ministrar llegítimament
aquest sacrament de la penitènia.
Guardarà molt bé cada hú, en sa Iglésia, tots los
nostres monitoris de excomunicar, per coses perdudes
ý robades, perquè, quant algú se acusarà de
tenir roba de altre, púgan saber si ne han excomunicat
o no.
Ý perquè no
se ha de publicar en moltes viles, volem ý manam,
que tots aquells curats, que hauran pubblicat
dit matrimony, tràgan tottes les coses en aquell nomendes,
i
junctament ab los altres monitoris, exceptuant
aquell curat que se detindrà en son poder lo dit
matrimoni.
Seguint lo decret del
ordena que
de les coses, per les quals se ha de excomunicar,
ý quant, encarregant-ne le nostres consciènties,
per ço llevam la potestat de excomunicar a qual
se vol vicari, o comissari nostre foràneo, sots decret
de nullitat.
Axibé manam a tots aquells, a qui aniran dirigits
los nostres monitoris, que no ajusten, ni lleven
de aquells cosa diguna, sots la matexa pena ý de
deu lliures, declarant que aquella clàusula, que diu,
segons los memorials als quals nos remetem, no se
entén de algun jènero de coses que no sien expressades
en los dits monitoris, sinó tant solament dels
salts ý llochs, de hont han robat les dittes coses ý
del señal del bestiar.
18. Del sacrament del orde
Perquè tot lo que dels òrdens se podria dir, és
estat decretat exactíssimament en molts ý diversos
decrets del
parts observar-ó ab diligència, com a ministres de
aquell sacrament.
Lo matex
restituèschan en les Iglésies tots los ministres dels
órdens menors, per ço, dins tres dies aprés la publicatió
de la present sýnodo, vèngan en nostre poder
tots los clèrechs de órdens menors, sots pena de
quinze dies de presó, per dar-nos son nom, als
quals, en bona observància de aquell, daren orde
com exerciten, en la nostra Iglésia, los ministres de
sos órdens, com en esta nostra sýnodo està
determinat.
19. Del ostiari
Lo ostiari tancarà les portes de la Iglésia, llensarà
de aquella tots los qui seran publicats per excomunicats.
No permetrà que
demasiat als altars, ahont ouhen missa, ni meyñs
que, en altre temps, se recolzen en ells, que digun
seglar estiga en lo chor. Sonarà les campanetes, despertarà
los qui dormen, farà seure los qui passèjan
al temps del officis. Advertirà als qui no estan decentment
als officis, ý, si fossen pertinassos, los
trauran fora, o avisarà lo superior. Prohibirà que
no vàjan pobres per la Iglésia, tindrà cuydado que
aquella estiga neta ý enrajolada.
20. Del lector
Los lectors lligiran les professies de la missa, ý
les llissons del primer ý del segon nocturno de les
matines.
21. Del exorcista
Lo exorcista tindrà lo llibre dels exorcismes, i
apendrà de chor, per quant fos menester exercitar
aquell offici, lo qual no exercitarà sens consentiment
ý llisèntia nostra. Lo acte de exorcistar digun
altre ecclesiàstich exercitarà sens ésser primer, per
nós, examinat ý aprovat; manam, en virtut de sancta
obedièntia, sots pena de excomunicació
que per rahó del tal offici, digú demane ni
reba dinés, ni diguna altra cosa, ni altre, per ell, directa
ó indirectament.
22. Del acòlith
Lo acòlith encendrà les llums del altar, servirà
a les misses baxes, portarà los canelobres, ministrarà
les canedelles del vi ý del aigua al sacerdot, per
al sacrifii de la missa, se pararà ab camís, amit ý
cordó, per ministrar lo ensenser als officis
solemnes.
De assí avant, digú que no sia ordenat a subdiaca,
cante la epístola ab dalmàtica, ni ho suffra,
en la nostra Iglésia, lo prefecte del chor, sots pena
de ésser apuntat en sis punts, ý aquell, ben punit a
nostre arbitri, ý, en les viles, los rectors ý altres
caps de la Iglésia.
Los diaques ý subdiaques, no exerciten los actes
de sos órdens, ab conscièntia de peccat mortal,
sens haver preceït llegítima confessió de aquell, perquè
pèccan mortalment los qui, a bruta conscièntia,
canten les epístoles ý evangelis.
Ans que íschan a cantar en públich, ho repassaran
molt bé en la segrestia, perquè ho canten sens
error, ý de sort, que no corròmpan lo sentiment
de la scriptura, i los que no saben bé lo to, en què
han de cantar, se fàssan enseñar al mestre del chor,
com està dit.
Los qui seran ordenats de missa, celebren aquella
dins lo terme de sexanta dies, sots les penes posadores
a nostre arbitre, però no sens llisència nostra
obtenguda en escripts, perquè provehirem que
sien ben examinats, en les serimònies de la missa,
al modu del ordinari nou.
Digun sacerdot ordinat, si és de altra diòcesi o
de les viles de la nostra, se partirà, fetta la ordenació,
sens les lletres testimonials, i
ciutat de l'Alguer, les dègan tenir en son poder, dins
huit dies, les quals, tots diligentment les guardaran,
perquè les púgan mostrar a sos prelats, en temps
de visita, ý quant a ells serà ben vist; les quals lletres
se faran en pergamí, perquè més llarch temps,
ý millor, se púgan conservar.
Perquè, en lo esdevenidor, no
a la negligència dels capellans passats, dels quals la
major part no
de assí avant, no serà promogut digú a órdens
més alts, si primer no hauran mostrat tottes
les lletres dels òrdens inferiors, que lis havem dat.
Manam al notari de la nostra cúria, ý al secretari,
a qui haurem comès notar los qui se ordénan,
que tinga un registre de tottes les cartes de órdens,
a la llarga, de la matexa manera que fins hui havem
manat fer al nostre secretari, lo qual registre sia
guardat ab gran diligèntia en lo Archiu de la nostra
mensa episcopal.
Lo sobre dit notari o secretari no puga pendre,
per cada carta de órdens, més de la dehena part de
un ducat, que són sinch sous ý huit dinés, soss pena
de fer-li restituir, no sols lo sobre dit més que haurà
pres, però encara tot lo que justament se li devia.
Les dignitats ý canonjes, que acostúman assistir
als órdens, estudien en ses cases ab diligèntia, moltes
vegades, tottes les regles del pontifical de aquell
offici, en què han de assistir, ý principalment de la
ordenació general, perquè, sens error ý ab manco
perill de faltar en alguna cosa, ý més expedidament,
se fassa la celebració de dits órdens.
23. Del sacrament del matrimoni
De assí avant observaran, tots los qui tenen a
llur càrrech govern de ànimes, que no falten en diguna
cosa, de tottes les que ha statuït lo
Publicaran lo decret del matrimoni clandestí, almeyñs
tres vegades en lo aýñ en llengua sardescha,
en la forma que nos altres prescriurem.
Per evitar algunes discòrdies ý controvèrsies,
que havem vist nàxer en aquest nostre bisbat, en
aquell costum antich de assistir algun sacerdot, o
curat, quant les parts entre sí consentexen en haver-se
de casar, perquè moltes vegades algú dels dos
se pinet, ý l'altre lo demana per justícia per marit,
per haver-hi assistit sacerdot o curat, per ço decretam
ý manam en virtut de sancta obedièntia, ý de
sacerdot, axí simple com curat, entrevenga, ni assistescha,
en diguna confirmació de matrimoni, sinó
que dexen les parts a concertar-se entre sí, o ab intervenció
de les persones que ells voldran, com allò
no si altre que assegurar-se, entre sí, que
no havent-hi enpediment.
Per quant molts, aprés de aquesta convenció,
que no és matrimoni, se ajuntan, ý no
traure les lletres matrimonials eo monitorials, vivint
primer amigats que casats; ý moltes vegades,
dexant lo hú al altre, resta la donzella desonrada, ý
les dittes parts enemigas, per ço manam, en virtut
de sancta obedièntia, ý de
lo estat de aquells, a tottes ý qual se vol persones
seglars, de tota la nostra diòcesi, axí hòmens
com dones, de qual se vol estat, grau, condició que
sien, que no cohabiten, ni se ajunten, ans de haver
celebrat lo matrimoni, en fàs de la Iglésia, conforme
als decrets del
manam, sots pena de deu ducats, que, tenint alguna
notícia del ajuntament de aquells, no
sens dar-nos-ne avís, perquè procehirem a la executió
de les dittes penes.
Los rectors o curats, a qui seran presentades les
lletres matrimonials, axí nostres ý del nostre vicary
general, com dels vicaris ý comissaris foràneos, les
publicaran tres diumenges o festes, quant lo poble
està congregat als officis divinals, ý, no havent-hi
impediment algú, lis ministraran lo sacrament del
matrimoni, conforme al orde del dit
Tridentino
Si al temps de les admonicions, manifestaran algun
impediment, se abstindran de passar avant, ý
ne daran rahó, dins
comissari de aquell districte, lo qual se informarà
diligentment en escrits de la veritat del dit impediment,
ý, tramès a nós la informació, procehirem segons
dictarà la justícia.
E com sia que també molts, tirats del apetit carnal,
fettes les admonitions, vihuen junts, oblidant-se
de contraure lo matrimony, no també sens gran
perill de llurs consciències, volem ý manam que
sien, los tals, incidits en les penes dels qui se ajúnctan
ans de les admonitions.
Lo curat, o ministre del matrimoni, lis ministrarà
aquell sacrament en presència almenyñs de
tres testimonis, demanant lo concenso dels dos, ab
paraules de present, ý tingut aquell, dirà les paraules
del
vos coniungo, in nomine Patris, et Filii et Spiritu
Sancti Amen.
Ý perquè no duptam, segons és mala inclinació
del home, que molts, aprés de haver celebrat lo dit
sacrament del matrimoni, differèschan la benedictió
sacerdotal, com molts han differit alguns mesos
ý ayñs, per ço manam als sobre dits ministres, que,
no havent-hi impediment llegítim, ministren sempre
aquest sacrament en la Iglésia, immediatament dígan
la missa, ý en aquella lis donen la beneditió sacerdotal,
conforme al orde del missal nou.
Ý quant per alguna causa llegítima, no poguessen
venir a la Iglésia, lis manaran, sots pena de vint_ý_sinch
lliures, com nós ab lo present decret lis manam,
que dins quinze dies prèngan la ditta benedició,
exortant los que, dos dies abans, confessen sos
peccats al propi confessor, ý rèban la santíssima eucharistia, perquè més dignament entren en lo estat
del matrimoni.
Ý si acaurà haver de ministrar lo dit sacrament,
en temps que la Sancta Iglésia prohibeix les núpties
ço és del primer diumenge del advent de nostre Senyor
Jesu Christ, fins al die de la Ephiphania, ý del
primer die de quaresma, fins al diumenge
inclusive, lis manaran, sots la matexa pena de vint_ý_sinch
lliures, que, al més llarch lo primer diumenge
passat dit temps prohibit, prèngan la ditta
benedició.
La consuetut, que és en la nostra diòcesi, de demanar
un ducat, o cosa certa, al forester, o a altres
naturals que prenen la benedictió, la reduhim que
sia en llibertat de cascú offerir lo que vol, ý no demanen
altre, ý allò servescha per subvenció de les
Iglésies.
24. Del sacrament de la extrema unctió
Quant lo sacerdot haurà ministrat al enferm lo
sacrament de la sancta eucharistia, lo exhortarà que
prepare a rebre lo sacrament de la extrema unctió,
ý encarregarà als assistents que l'avisen ab temps, si
fos mester, perquè puga rebre lo dit sacrament, ans
que dit enferm ischa d'essý.
Portarà los vasos dels olis sancts, ab aquell acato
ý reverència que convé, ý aprés que haurà ministrat
lo dit sacrament, animarà lo emferm a fer
gràcies a Déu, per los beneficis que d'él ha rebut en
esta vida, ý especialment de la perseverància, fins
en aquella hora, en la sancta fe cathòlica, i
a dolres de sos peccats, ý que, dexades les cures
ý solicituts de les coses mortals, alce lo enteniment
a Déu, ý li offerescha lo cos ý la ànima, del
qual ha de alcansar la gràcia ý la glòria sempiterna.
Si bé aquest sacrament no se acostuma dar als
qui se pòsan en algun perill de la mort, com als qui
han de navegar, ý com a les dones, quant insta lo
temps del part, per ésser sacrament de enferms,
però als qui enfèrman de ferides, ý coltellades, per
accidents que sobrevenen de aquelles, no se lis deu
negar, com també l'ome stiga subjete ad aquell jènero
de enfermedat.
Los circustants, en lo temps que lo sacerdot ministra
aquest sacrament als malalts, pregarà devotament
a Déu per aquells, pensant que hi ells també
acabaran alguna hora sos dies, ý se trobaran en
aquell estat ý se alegrarien de ésser socorreguts ab
les oracions ý pregàries dels christians.
25. De la netedat de les Iglésies ý dels ornaments
dels altars
Com la Iglésia sia casa de Déu, ahont se enseña
com los christians han de alcansar la puritat ý la netedat
del Chor ý de la intenció, a hont se minístran
los santíssims sacraments, a hont cada die tantes vegades,
los sacerdots celébran aquell singularíssim ý
inifable dita missa, convé que estiga tant ordenada,
que diguna cosa se veja en aquella indecent,
mal posada, que parega mal; ý per ço decretam, que
obrers de aquella, que sempre han acostumat ésser
lo Senyor Bisbe i
en cap, tracten, almeyñs cada dos mesos una vegada,
de les coses de què, en aquell temps, serà vista la Iglésia
tenir major necessitat, ý allò, ans de tottes les coses,
se fassa de la pocha entrada de aquella.
Sien regoneguts los banchs, enrajolat lo paviment,
ý, quant se obrirà alguna fossa, sia adrissada súbitament
com estava, les portes censeres ý les tancadures
forts, les finestres reparades, la taulada regoneguda, que
no s'í ploga, escombrada almeyñs dos vegades la semana,
esteriñada de quinze en quinze dies, de manera
que parega que té honre ý qui mirar per ella.
Ý perquè lo govern de moltes capelles ý altars
està en la mà de aquells seglars, que tenen lo patronat,
lis diem ý manam, ab lo present decret,
que, dins terme de dos mesos, no
ý tots los altres ornaments necessaris, ý que les téngan
enrajolades, de manera que, en cada una de aquelles
se puga celebrar, sots pena que, passat lo dit temps,
se tíngan per desposehits ý privats, com, ab lo present
decret, aprovant-ho la nostra sancta sýnodo desde ara,
irrevocablement los despossehim ý privam.
Los sacerdots, que tenen obligació de dir missa
en certa capella o altar, sien tinguts a dir-la en
aquells, sots pena de no haver satisfet a la llur obligació,
los quals tíngan cuydado de veure si estan
nets com convé, ý càrrech de recordar als patrons,
que provehèschan, dins los dos mesos, tots los ornaments
necessaris, los quals, en les viles se donen
als caps de les Iglésies, ý en l'Alguer al segrestà de la
nostra Iglésia, ý als altres de les Iglésies reglars, posant
cada patró, en los ornaments que darà, un senal
perquè sien coneguts los de cascun altar.
Lo segrestà tendrà cuydado de mudar les tovalles,
quant serà menester, ý de conservar finalment,
ab totta aquella gràtia ý polideza que se deu.
Ý perquè no hi haja en açò descuit, manam al
president del chor que, almeyñs una vegada la semana,
regonega dits altars, ý, trobant algun altar
manco de dos tovalles, o alguna de aquelles brutes,
tottes ý posades trojament, fassa puntar al dit beneficiat
o a cada hú d'ells, si són molts en lo matex
altar, per cada vegada, sis punts irremissibles.
Axí matex, per observar aquell costum misteriós
de la sancta Iglésia, de cobrir al principi de la
quaresma totes les imàgens, cada patró farà una coberta,
dins lo dit terme de dos mesos, tant gran que
baste a cobrir totta la cona.
26. De la música de la Iglésia
Perquè diguna rahó vol que en la Iglésia se tracte
coses humanes ý vanes, en de més a mescla dels
officis divinals, de assí avant, digun jènero de cobles
se canten en la Iglésia, sinó algunes spirituals,
que se acostumen cantar en les matines de Nadal.
Procuraran, tots los ecclesiàstichs, de cantar
uniformes en lo chor, evitant tot lo que pot tenir
alguna color de vanitat; lo organista advertirà bé de
no sonar ballets, ni altres cansons profanes que saben
moltes persones, sinó coses graves ý condecents
als tons en què ha de sonar.
Quan l'orgue sona alguna cosa com psalms, versos,
kíries ab lo chor, o ab la capella, lo més modern
capellà, lligirà a veu alta, en lo chor, tot lo que
l'orgue sona.
27. De la observàntia de les festes
La celebratió de les festes, com sia instituhida
de Déu ý de la sua sancta Iglésia, perquè los faels
christians, que en los de més dies estan occupats en
lo tracte dels negocis, ý de les coses humanes, en
aquells pochs dies, dexa tota altra solicitut a part,
se occupen abtentament en la consideració de les coses
divines; per hont, com no sens gran dayñs, ý
jeptura de llurs consciènties, les déxan de celebrar,
fent moltes ý diverses obres prohibides, en bona reforma
de totta la nostra diòcesi, ý per obviar a les
offenses que
la present sýnodo les coses següents.
E primerament, se abstendran tots los faels
christians, de qual se vol obres ý trebaills servils.
Diguna persona vendrà en les places ni en carrers
púbblichs, ni meyñs en les portes de ses cases,
si no fos de les tres hores passat mijorn en amunt,
sots pena de vint sous, ý de perdre tot lo que
vendran.
Tots los tenders que venen coses necessàries jornalment,
com pa, vy, oly, vinagre ý herbes, tengan
les mijes portes tancades, ý les coses que venen, en
lloch que no sien vistes dels carrers, sots la matexa
pena, ý, de les dittes tres hores en amunt, les púgan
vendre en les portes.
Los ortolans no trametran diguna somada de ortallísies,
de les set hores del matí en amunt, en lo estiu,
ý de les huit, en lo invern, fins a la hora ja ditta.
Les somades foresteres se dexen entrar en qual
se vol hora, però no púgan vendre sinó fins al segon
toch de missa.
Als barbers prohibim lo affihitar, per qual se
vol causa, en lo die de la festa, axí en la botiga com
en casa del qui se affehita.
Generalment, axí als sobredits com a qual se vol
altres officials que tenen les botigues a porta, de per
sí, les tíngan tot lo die tancades; i
en la matexa llur abitacio tíngan los taulells ý
banchs, ab la faena, en lloch que no sien vists dels
carrers, sots la matexa pena.
Als especiers no vedam vendre ý fer tot lo que
és necessari per als malalts, tenint emperò les mijes
portes tancades.
Los rectors, plebans ý curats, publicaran en sos
pobles que, sots pena de deu sous, applicadors a la
llàntia del santíssim sacrament de cada Iglésia, que
digú se partescha, ab càrregues o somades de forment,
hordi, vi, llegna, ni de altres coses, en vigílies
o dissaptes al vespre, quant lo camí fos tant
llarch, que haguessen de caminar lo die de la festa
o
houhen missa.
Perquè de assí avant se guarde major orde, en
totta la nostra diòcesi, circa la observància de les festes,
ý no sia llícit a cada hú manar festes a son beneplàcit,
en les Sues perròquies, ý agravar los pobles
més del que deurien, decreta la present sýnodo
que sien escrites les festes, que generalment se
han de guardar, axí en la ciutat de l'Alguer com per
totta la diòcesi.
Epiphania Domini
Purificatio Beatae Mariae
Matthias Apostolus
Annunciatio Beatae Mariae
Marcus evangelista
Philippus et Jacobus Apostoli
Inventio Sancte Crucis
Johannes ante portam latinam
Nativitas S. Johannis Baptistae
Petrus et Paulus apostoli
Visitatio Beatae Mariae
Iacobus apostolus
Transfiguratio Domini
Laurentius martir
Assumptio Beatae Mariae
Bartholomeus apostolus
Nativitas Beatae Mariae
Matheus Apostolus
Dedicatio Michaellis Archangeli
S. Franciscus
Lucas Evangelista
Simon et Judas apostoli
Festum omnium sanctorum
Andreas Apostolus
Conceptio Beatae Mariae
Thomas apostolus
Nativitas Domini
Stephanus prothomartir
Johannes apostolus et evangelista
Resurrectio Domini cum duabus feriis sequentibus
Ascensio Domini
Festum Corporis Christi
Festum Patronorum ecclesiarum parrochialium.
Vots de l'Alguer
A vint de jener Sant Sebastià; a tres de febrer
Sant Blai; al primer de març los Tres Reys; a sis de
maig Sanct Johan
de settembre Sanct Llop; a nou del matex Sanct
Roch. ý com hajam trobat que los dies sobredits
se guàrdan e solemnizan ab algunes professons per
vot públich de aquesta ciutat, se observaran al acostumat,
però decreta la sancta sýnodo que, de assí
avant, no
del R.mo. Senyor Bisbe, lo qual mirarà ab sa
prudèntia, que
observar.
Ultra les dittes festes se guardaran, en la nostra
cúria, tottes les feries del cathàlogo de Roma, abrogant
ý anullant qual se vol altres fèries.
28. Del precepte de oir missa les festes
Per evitar, quant és en nós, que diguna persona
ja constituhida en hedat llegítima, dexe de oir missa,
tots los diumenges ý festes sobredittes, decretam,
la present sýnodo, que tots aquells que, sens
justa causa, seran trobats no haver-la oïda, sían punits,
en les viles, de mig real, segons la qualitat de la
persona, ý manam a tots, ý qual se vol rector, plebà,
ý curats en absèntia de aquells, que tramètan lo
núntio, eo vergueta nostra, per executar aquells, assignant
al dit núntio lo terz de la pena, ý quant fossen
tant pobres que no poguessen pagar la ditta
pena, dexant la moderació de aquell a llur arbitri,
encarregant-lis que no ho dexen de fer per amistat
o parentiu.
Sàpian, los qui són obligats a oir missa les festes,
que han de estar attents ad aquella sens parlar,
sens dormir, ý sens empedir als altres, ý si la missa
és cantada han de estar ab la matexa attenció a tot
lo que se canta, sots pena de no complir ab lo precepte
de oir missa, al qual també no satisfan los qui
no la houhen totta del principi a la fi ara sia cantada,
ara baxa.
Per estirpar aquell gran abús, que encara se veu
en algunes persones que, morint-lis algun parent, estan
més temps de què deurien, sens anar a la Iglésia,
ý sens oir missa, volem ý manam que per digun
dol, si altra justa causa no sobrevé, no estígan
més de huit dies sens oir missa axí per lo escàndol
ý mal exemple que dónan als altres, com per la bona
obra que podrien fer intercedint a Nostre Senyor
per aquella ànima, oint los officis divinals ý la
missa.
A tots los pares ý mares de família, quant podem
exortam ý encarregam sobre llurs consciènties,
que contínuament vellen sobre la llur família, ý la
tramètan a oir missa tots los diumenges ý les festes
manades, ý també fàssan dejunar los qui són de hedat,
en los dies que la sancta Iglésia los obliga, ý
tíngan en ses cases tanta custòdia, que no se comètan
peccats mortals, per los quals llurs ànimes ne
hàjan de sentir pena en lo judici de Déu, ý principalment
als qui tenen donzelles en ses cases, de les
quals, los qui les han acommanades, pènsan tenir-les
segures ý ben guardades.
Los qui tenen bestiar, ordenaran que, també
tots los pastors, ý qual se vol altres mossus, hòjan
missa lo més sovint que sia possible, d'esta manera:
que restant hú o dos hòmens, o los necessaris, un
diumenge per guàrdia del dit bestiar, los altres víngan
a la Iglésia, ý, lo die de la festa, véngan aquells
ý resten aquestos, ý de aquesta manera lo bestiar,
ý les ànimes dels dits hòmens, ý també del hamo
seran guardades, ý de altra manera, perdent los pastors
les ànimes, no serà molt, que en pena de aquell
peccat, se perda també lo bestiar; ý si en axò hi hagués
tanta negligèntia, en lo esdevenidor, com però
lo passat, dexant un pastor, tres diumenges de oir
missa sia punit, irremissiblement, en dos reals per
a la llàntia de la Iglésia, ý estant més, lo hamo del
tal volem incidescha en la pena de vint sous.
29. Del precepte del dejuni
Havent manat strectament lo
als prelats, que exhorten ý encarreguen a
sos pobles a la observàntia del dejuni, per obeir ad aquell
ý complir al nostre offici, ordenam les coses
següents:
Tots los qui són entrats en los
ý no són exits dels sexanta, són tinguts a tots los
dejunis de la Iglésia, quals són los següents.
Tots los dies de la quaresma, exeptuant los diumenges;
los dimecres, divendres, ý dissaptes dels
quatre temps de l'ayñ; la vigília de Nadal, la de la
assumptió de Nostra Senyora, la de Tots los Sancts,
la de la nativitat de Nostra Senyora, la de sant Johan
Batista, la de Sant Llorens, les de tots los sancts
apòstols, exceptuant les de sant Johan evangelista ý
de sant Philip ý sant Jaime. En tots los quals dies,
tots los faels christians, se han de abstendre de carn,
ous, formage, mantega, llet ý llaticinis, ý també de
menjar dos vegades en lo die.
Perquè molts, ab sos dejunis de devoció, pènsan
haver satisfet, ý moltes vegades déxan los de
obligació, los advertim que pèccan mortalment
sempre que déxan los sobredits dejunis, podent dejunar,
no obstant que
primer dehurien acudir, als de obligació, ý
aprés als que instituhexen per llur devoció, volent,
que
incidèschan en la pena de sinch sous.
Los qui per malaltia, o per altra justa causa, són
excusats del dejuni, ý constrets a menjar carn o llaticinis,
no ho fàssan sens nostra llisèntia o dels qui
per aquex effecte seran deputats, los quals, ab consell
de mege, dispensaran sempre que serà menester
a hont ni haja; sibé los qui estan impedits de malaltia
poden menjar carn, no per ço és llícit a tots
los que no són obligats a dejunar; perquè, los de
més, com minyons, treballadors ý altres d'esta sort,
sibé poden menjar moltes vegades al die, són
obligats de abstenir-se de ous, formage ý llaticinis.
Cassam ý anullam los dejunis vans ý supersticiosos,
que moltes persones, meyñs a offensa que
a glòria de Déu, solen fer per casar ý per altres coses
vanes, manant strectament, a tots los qui tenen
cura de ànimes, que enseñen a ses ovelles la forma
verdadera del dejuni, i
de les supersticions; prohibim aquelles,
com a danyoses, ý si sabran que alguna persona
persevera en semblants dejunis, nos ne donen avís
ab diligèntia, que provehirem com serà necessari
per a la salut de les ànimes.
Los exortaran també, que lo dejuni verdader és
abstenir-se junctament de sos ý peccats, ý per ço
que ho procuren, ajudats de la gràcia de Déu ý que,
en lo die del dejuni, fàssan la voluntat de Déu ý no
la sua.
Los qui del tot seran escusats del dejuni, mostraran
doler-se
oracions ý almoines ý ab altres obres de charitat,
com Nostre Senyor inspira a cada hú.
30. De la Almoina
En la nostra cathredal no anirà digú demanant
almoina als temps del officis, ni del sermó; en les
perròquies de les viles, perquè fora de aquell temps
no
se permet que les obres de les Iglésies púgan
demanar aprés de la communió de la missa
conventual.
Se eligiran, per nós, dos persones ecclesiàstiques
de bona conscièntia, les quals, una vegada la semana,
demanen per la terra per als pobres vergoñants,
als quals se repartiran ditta almoina, segons la necessitat
de cada hú, ý se informaran, ab diligèntia,
dels qui estan en més necessitat, ý nos ho diran,
per poder-los subvenir, ý socórrer ý subllevar, ý no
sia llícit ad aquells dar-ne diguna part a pobres, que
públicament demànan per les cases, ý per la ciutat,
o que poden anar.
No sia permès, a diguna persona, cercar almoines
per la diòcesi, sens llisèntia nostra en escrits, la
qual no se consedirà sens procehir alguna informació,
del estat ý qualitat de la persona que
demana.
En les Iglésies que hi ha caxetes de almoina,
aquells, a càrrech les quals està, les regonègan almeýns
una vegada al mes, ý posen la moneda que
hi trobaran en lloch més segur, ý en major benefici
del lloch, o de la persona per qui se cullen.
Los obrés, o guardians, o priors, o qual se vol
altre nom que tenga, de les confraries de seglars, que
reben les almoines, que
confraria, axí dels matexos confrares, o officials, ordinàries
ý tachades, com de tots los altres christians
extraordinaris, a la exida de son offici, les buidaran
en una caxa per benefici de la ditta compañía, ý no
en poder de altra persona, per los mals comptes que
moltes vegades solen dar, ab gran dayñ de llurs ànimes,
scàndol del poble ý desavans de la ditta
compañia.
Per observàntia del decret del
que consedex als prelats de visitar, com a delegats
apostòlichs, tottes ý qual se vol compañies ý
confraries de llaichs, subjectes a qual se vol persona,
exceptuant les que immediatament estan subjectes
a les persones dels Reys, ordenam que sien visitades
tottes les compañies ý confraries de la nostra
Ciutat de l'Alguer, dels obrés, ý de deu ayñs atràs,
ý dat orde que les almoines ý entrades de aquelles,
sien ben costodides ý ben empleades en benefici de
aquelles, ý les despeses supèrflues, llevades ý
prohibides.
Ý també, com nosaltres tant solament siam executadors
de tottes les dexes pies ý últimes voluntats,
no sols ordinaris, però encara delegats auctoritat
del matex
virtut de sancta obedièntia, ý sots pena de excomunicatió,
a qual se vol jútgies seglars, axí de l'Alguer,
com de qual se vol part de la nostra diòcesi, que no
se entreposen, ni empedèschan la executió de les
dexes pies, funeràries, dècimes ý altres coses pertocants
a la nostra jurisdictió ecclesiàstica.
31. Del offici dels canonjes
Les dignitats, canonjes, com són membres més
nobles de la Iglésia ý més acostats a nós, dehuen
ab més prompte voluntat assistir contínuament als
divinals, perquè ne sia Déu més servit, i
més satisfet, ý nosaltres nos pugam gloriar de
aquells, com de bons ministres, per ço, confirmant
aquella lloable consuetut que és en la nostra Iglésia,
que canten les dignitats i
divinals, los exortam que ho fàssan, en lo esdevenidor,
com fins assí ho han acostumat.
Tindran, en la segrestia, una tauleta ab los noms
de tottes les dignitats ý dels canonjes per son orde,
hú dels quals cantarà la missa conventual, tots los
diumenges ý festes manades, guardar en la present
sýnodo, ab lo millor orde de què a ells parexerà,
ab què tots hi passen, com és la rahó.
Ý perquè és molta rahó que uns als altres, ab
mútuos officis, se servèschan ý honren, volem ý
manam que de assí avant, en les festes solemnes, un
canonge servescha al altre de diaca, guardant en açò
lo matex orde que en lo de les misses, ý també una
dignitat a l'altra.
Ý per major solemnitat, ý també però no reste
mai lo sacerdot a soles en lo altar, volem que se conserve
la usansa antiga de la nostra Iglésia, que un beneficiat
sia assistent en tottes le misses
canonicals.
Si aquell, a qui tocha dir la missa, o lo evangeli,
estant sà o sens causa llegítima se escusàs de aquell
serà puntat de tres reals, applicadors, la meitat
a la bossa de les distributions ý l'altra meitat per
lo canonge que haurà suplit la falta de aquell.
Celebrant sa S.a.R.ma. missa pontifical, assistiran
tots, i
lo que li serà acomanat, sots la pena que a sa
S.a.R.ma. aparexarà.
32. De les distributions quotidianes
Les distributions quotidianes se divideran en
temps que no enterompan los officis, ý sens parlar,
ý si lo que les reb creu que hi haja de haver alguna
cosa més, ó demanarà, aprés, en la segrestia ab modèstia
ý sens remor.
Lo bosser jurarà, en la entrada de son offici, de
dar les distributions a cada hú llealment, segons lo
que haurà guañyat ý no més, ý se detindrà, de cada
hú, tant com lo puntador li dirà, sots pena de perjur
ý de ésser privat de tots los officis de la Iglésia.
Aquella consuetut, que se ha introduhit en la
nostra cathredal, de pagar les distributions doblades,
quant són pochs en lo chor, ab lo present decret
la derogam ý anullam com a dannosa, manat
que no
ni digú dels capitulars, en virtut de sancta obedièntia
ho mane més, ý lo bosser, abé que sia manat,
no les done.
De
que no sia tant destre, en lo cantar, que
a soles puga dir qual se vol antíphona, com sia lo
cant cosa molt necessària en la Iglésia, ý sien molts
pochs los que ne saben; encarregam sobre de açò
les consciènties dels qui los admetran.
33. De la reductió de les prebendes,
de les dignitats ý canonicats
a la mensa capitular.
Havent nosaltres trobat la nostra Iglésia en
aquesta grandíssima divisió que, des dotze canonicats
de aquella, los sis tenen annexes prebendes riques,
de
ý de cent ducats de renda respectivament, ab
les quals poden sustentar lo grau canonical, com la
rahó ho vol ý demana, i
sis Iglésies campestres, sens diguna renda, poca
ni molta, salvo les distributions quotidianes dels beneficiats,
que ab residir contínuament tot l'ayñ, no
valen trenta ducats, per hont viuhen pobres ý miserablement,
de tal manera que podem dir lo del
apòstol:
esse
títol, ý de treball, com no se
gran enveja, discutions ý discòrdies, com vem nàxer
de cada die, tot al contrari del que deuria ésser, en
los qui són membres de un matex cos; però, per
reformar del tot la nostra Iglésia ý passificar los ànimos
ý unir-los en voluntat, e igualar-los en lo premi,
tot axí com ho són en sofrir ý sustentar contínuament
los treballs de aquella, ab consell ý assenso
dels canonjes prebendats, decretam en la nostra
sancta sýnodo les coses següents:
Primerament que
sia, se renoven les dos dignitats antigues de la
nostra Iglésia, ço és, lo arciprestat qu
aprés la pontifical, ý lo archidiaconat que és la segona,
ý també lo deganat que és la tercera, modernament
instituïda, ý axí que se conserve, ý en quant
sia menester, se renove lo número antich de dotze
canonjes, ý més lo nou canonicat que ha instituït
esta sancta sýnodo, per un theòlec lector de la sagrada
scriptura, o de casos de conscièntia, conforme
al decret del
Les prebendes que, respectivament, estan unides
a les dittes dignitats ý canonicats de l'Alguer, ço
és: Bortiòcoro e Illorai; Otier, Mularja, Birole ý
Bortigale; Orotelli ý Oniveri; Ley ý Silanos; Orani
manno; Lolove, Bottidda, lo Burgo ý Sporlato;
Dualque ý Macomer; Nuguedo, instituïda modernament
en canonicat de l'Alguer, vacant, per
mort dels presents possessors, sien incorporades ý
applicades a la mensa capitular, en nom de la qual se
dègan collir tottes les rendes, ý dividir igualment
entre tots ells, en distributions quotidianes,
de tal manera que tots treballaran ý tots menjaran,
i
crescut ý augmentat, ý perquè no entén la present
sýnodo diminuir en alguna cosa, ni defraudar, ab
fer aquesta massa capitular, als drets de la sancta
sede apostòlica, en la dispedició de les bulles, sempre
que vaccaran los dits canonicats ý dignitats en
mesos apostòlichs, si encara per mort dels qui huy
posehexen, seran tinguts despedir bulles, exprimint
la justa ý verdadera valor del que valen, salvo la primera
dignitat, aprés la pontifical, que en digun mes
és del Ordinary, sinó sempre de la sancta sede
apostòlica.
Ý com la cura de les ànimes de les sobre dittes
prebendes, en diguna manera no dega restar defraudada,
ans cada parrochial dega tenir son rector, decreta
la present sýnodo que, com vaccarà alguna de
les sobre dittes prebendes, per mort dels presents
posessors, se crehen en aquelles rectors, dant-lis una
portió sufficient, ab los emoluments extraordinaris
ý peus de altar, conforme al decret de
Tridentino
mercenaris.
Serà obligada, la mensa capitular, a tots los càrrechs
e impositions, que huy sostenen los matexos
prebendats, com dar-lis caneles als perrochians, lo
die de la purificació de Nostra Senyora, ý al temps
de collir les dècimes, ahont se acostuma, ý pagar lo
parlament real, ý altres coses d'esta manera.
Ý per quant podria ser, que les Bobre dittes prebendes,
ja apllicades e incorporades a les dignitats ý
canonicats de l'Alguer, no abastassen a dar la portió
convenient a setze persones, comprès lo theòlec
lector, decreta, la matexa sýnodo, que se li puga
aplicar alguns fruits de algunes Iglésies parroquials
de la diòcesi, dexant la portió convenient, com està
dit, ý salvos los drets de la sancta sede apostòlica.
Ab los que resideran ý seran presents a les hores
canòniques, axí dignitats com canonges, se observarà
lo decret del
que, ultra lo temps de tres mesos en cascun ayñ,
los que eligiran ells matexos per llur major commoditat,
no residint, no guañyen digunes distributions
exceptuant-ne però aquells que, per causa del
estudi, tenen sinch ayñs de no residir.
Lo R.m. Senyor Bisbe, quant estarà present als
divinals se contentarà de rebre les distributions
com un canonje ý no doblades.
Lo R.m. Senyor Bisbe, dignitats ý canonjes, participaran
en tottes les distributions quotidianes,
que huy se dónan en la Iglésia als qui són presents
als officis, de la matexa manera que fins huy les han
preses ý rebudes.
Ý per quant lo archidiaconat és de patronat lleical,
per haver-lo dotat solament en quaranta escuts
de renda, lo qual, per lo esdevenidor, ne tindrà molt
més, per haver fetta la ditta incorporatió de fruits
ý rendes a la mensa capitular, decreta la sancta sýnodo
que sia nomenat ý presentat, lo dit archidiaca,
per lo dit patró leical, ý altra vegada vaque, ý se
conferesca conforme la alternativa.
No sia llícit, en algun temps, minuir lo número
sobredit de les tres dignitats ý treze canonicats, ço és
dotze antichs ý altre nou per al theòlec lector,
ni meyñs diguna dignitat puga obtenir, ab aquella,
altre canonicat en la Iglésia.
La penitenciaria, que ja està carregada a una prebenda
de les dotze canonicals, se conserve sempre,
conforme al decret del
morint lo penitencier que obté dit canonicat, succehesca,
en aquell, un altre que tinga les qualitats
necessàries per dit offici, ý sia examinat, quant la
collatió tocarà al R.m. S.or. Bisbe, de la manera que se
decretarà per al thèolec lector.
Ý perquè seria grandíssim treball ý càrrech, al
dit theòlec, lligir dos vegades la semana ý assistir a
tots los officis de la Iglésia, serà tingut per present
en lo temps que lligirà, ý si alguna semana faltàs a
son offici de lligir, en la semana següent, perda altretant,
com havia guañyat en la semana que no llisque;
ý si dexàs de lligir una lessó, perda la meitat,
si ja no fos llegítimament impedit; ý, perquè lo
qui més treballa, no sia de conditió detterior que
altres, puga també aquell, gozar dels tres mesos de
absèntia, los quals seran juliol, agost ý settembre,
en los quals mesos la intermissió de la lissó, serà més
tollerable ý meyñs dannosa.
Per reverèntia del sacerdot decreta, la sancta
sýnodo, que entrant algun canonge sens òrdens, o
sens ésser sacerdot, no precehesca en lo chor, ni en
professons, ni en capítol, ni en altre lloch, als qui
són sacerdots abé que sien més moderns de aquell,
però, del die que se ordenara de sacerdot, cobre son
lloch ý precehesca tots aquells que entraren aprés
d'ell.
De la residèntia de les dignitats, canonges,
beneficiats ý rectors
Com les hores canòniques, en diguna manera,
se poden celebrar ab aquella decèntia ý solemnitat
que deurien, ny meyñs, en les parroquials, ministrar
los sacraments, ab la solicitut ý diligèntia pastoral,
si les dignitats, canonjes, beneficiats no residexen
en la cathredal, i
perpètuos, en les Sues parroquials ý plebanies, lo
concili Tridentino
lo circa de açò convé ésser observat, per restituir
lo bon estat de les Iglésies ý reprimir lo dormiment,
descuit ý negligèntia dels pastors.
Als sancts decrets del qual aderint-nos, manam,
primerament, que sien publicats, en la nostra sýnodo,
los decrets de la residèntia, segons lo dit concili
ý per major notícia de tots los nostres súbdits, sien
incertats en la ditta nostra sýnodo, los quals decrets,
ý tottes les coses en aquell statuïdes, inviolablement
se dègan observar.
Si algú té molts beneficis, que, aprés de la publicació
de dit concili, en sis mesos en avant, havia de
renunciar, ý no ha renunciat, haja incidit en les penes
en aquell contengudes, a la executió de les quals
se procehesca quant més prest sia possible.
Si algú, també per no haver residit, ha fet assí
los fruits que no podia, ni devia fer, ý se
ab gran càrrech de sa conscièntia, sia forsat
restituir aquells, ý applicar aquells als llochs que lo
dit concili applica.
Si algú hagués renuntiar aprés algun benefici, ab
reservatió de alguna pentió, sia aquella applicada als
dits llochs, tant de temps que baste a restituir los
fruits, que indigudament ha rebut, en tot lo temps
que lo devia renuntiar; ý com sia tanta la temeritat
ý contumàcia de molts, que, ni meyñs los sobredits
decrets ý penes, en aquells contengudes,
basten a reduir-los a llur residèntia, volem que sia
despedit, per nós, un edicte públich, ab les penes,
ultra aquelles, a nós benvistes, forsant-los, que dins
un termini competent, fàssan contínua residèntia, ý
tíngan ferma habitatió ý domicili en les sues parrochials,
en les quals, per sí matexos, administren
als pobles tots los sacraments ý exerciten los officis
de charitat ý pietat, en útil ý salut de les ànimes.
Decretum sacri Concilii Tridentini de residentia
Eadem sacrosancta synodus, eisdem presidentibus
apostolicae sedis legatis, ad restituendam collapsam
admodum ecclesiasticam disciplinam, depravatosque
in clero et populo christiano mores
emendandos, se accingere volens, ab iis, qui majoribus
ecclesiis praesunt, initium censuit esse sumendum.
Integritas enim praesidentium, salus est subditorum.
misericordiam, providamque ipsius Dei in terris
Vicarii solertiam omnino futurum, ut ad Ecclesiarum
regimen, onus quippe angelicis humeris formidandum,
qui maxime digni fuerint, quorumque
prior vita, ac omnis aetas, a puerilibus exordiis, usque
ad perfectiores annos, per disciplinae stipendia
ecclesiasticae laudabiliter acta, testimonium praebeat,
secundum venerabiles beatorum Patrum sanctiones
assumantur: omnes Patriarchalibus, Primatialibus,
Metropolitanis et Cathedralibus ecclesiis
quibuscumque quovis nomine, ac titulo praefectos
monet, ac monitos esse vult, ut attendentes sibi, et
universo gregi, in quo Spiritus Sanctus posuit eos
regere Ecclesiam Dei, quam acquisivit sanguine
suo, vigilent, sicut apostolus praecipit, in omnibus
laborent, et ministerium suum impleant; implere
autem illud se nequaquam posse sciant, si greges
sibi comissos mercenariorum more deserant; atque
ovium suarum, quarum sanguis de eorum est manibus
a supremo judice requirendus, custodiae minime
incumbant; cum certissimum sit, non admitti
pastoris excusationem, si lupus oves comedit, et
pastor nescit. Ac nihilhominus, quia nonnulli, quod
vehementer dolendum est, hoc tempore reperiuntur
qui, propriae etiam salutis immemores, terrenaque
coelestibus, ac divinis humana praeferentes, in
diversis curis vagantur, auf in negotiorum temporalium solicitudine, ovili derelicto, adque ovium
sivi commissarum cura neglecta se detinent occupatos;
placuit sacrosanctae synodo, antiquos canones,
qui temporum atque hominum incuria pene in
desuetudine abierunt, adversus non residentes promulgatos
innovare, quemadmodum virtute praesentis
decreti innovat, ac ulterius, pro firmiori eorumdem
residentia, et formandis in Ecclesia moribus
in hunc, qui sequitur modum statuere, atque
sancire. Si quis a Patriarchali, Primatiali, Metropolitana,
seu Cathedrali Ecclesia, sibi quocumque titulo,
causa, nomine, seu jure commissa, quacumque
illa dignitate, gradu, et praeminentia praefulgeat,
legitimo impedimento, seu justis et rationalibus
causis cessantibus, sex mensibus continuis, extra
suam dioecesim morando, abfuerit, quartae partis
fructuum unius annis, fabricae Ecclesiae, et pauperibus
poena ipso jure incurrat. Quod, si per
alios sex menses, in huiusmodi absentia perseveraverit,
aliam quartam partem fructuum similiter applicandam
eo ipso amittat. Crescente vero contumacia,
ut severiori sacrorum canonum censurae subiiciatur,
Metropolitanus suffraganeos Episcopos
absentes, Metropolitanum vero absentem suffraganeus
Episcopus antiquior residens, sub poena interdicti
ingressus Ecclesiae eo ipso incurrenda, intra
tres menses per litteras, seu nuncium Romano
Pontifici denunciare teneatur, qui in ipsos absentes,
prout cuiusque maior, auf minor contumacia
exegerit, suae supraemae Sedis auctoritate animadvertere,
et Ecclesiis ipsis, de Pastoribus utilioribus,
providere poterit, sicut in Domino noverit salubriter
expedire.
Aliud decretum eiusdem Concilii
Tridentini de residentia
Cum praecepto divino mandatum sit omnibus,
quibus animarum cura commissa est, oves suas agnoscere,
pro his sacrificium offerre, verbique divini
praedicatione, sacramentorum administratione,
ac bonorum omnium operum exemplo pascere,
pauperum, aliarumque miserabilium personarum
curam paternam gerere, et in coetera munia pastoralia
incumbere; quae omnia nequaquam ab iis
praestari et impleri possunt, qui gregi suo non invigilant,
neque assistunt, sed mercenariorum more
deferunt; sacrosancta Synodus eos admonet, et hortatur
ut, divinorum praeceptorum memores, factique
forma gregis, in judicio et veritate pascant et regant.
Ne vero ea, quae de residentia sancte et utiliter
jam ante sub fel. rec. Paulo III sancita fuerunt,
in sensus a sacrosanctae Synodi mente alienos trahantur,
ac si vigore illius decreti quinque mensibus
continuis abesse liceat; illis inhaerendo, declarat sacrosancta
Synodus, omnes Patriarchalibus, Primatialibus,
Metropolitanis ac Cathedralibus Ecclesiis
quibuscumque, quocumque nomine ac titulo praefectos,
etiam si Sanctae Romanae Ecclesiae Cardinales
sint, obligati ad personalem in sua Ecclesia,
defungi teneantur, neque abesse posse, nisi ex causis,
et modis infrascriptis. Nam cum christiana charitas,
urgens necessitas, debita obedientia, ac evidens
Ecclesiae vel Reipublicae utilitas aliquos nonnunquam
abesse postulent, et exigant, decernit eadem
sacrosancta Synodus, has legitimae absentiae
causas a Beatissimo Romano Pontifice, aut a Metropolitano,
vel, eo absente, suffraganeo Episcopo
antiquiori residente, qui idem Metropolitani absentiam
probare debebit, in scriptis esse approbandas;
nisi cum absentia inciderit propter aliquod munus,
et Reipublicae officium Episcopatibus adiunctum;
cuius quoniam causae sunt notoriae, et interdum
repentinae, ne eas quidem significari Metropolitano
necesse erit; ad eundem tamen cum Concilio
provinciali spectabit judicare de licentiis a se, vel a
suffraganeo datis, et videre, ne quis eo jure abutatur;
et ut poenis canonicis errantes puniantur. Interea
meminerint discessuri, ita ovibus suis providendum,
ut, quantum fieri poterit, ex ipsorum absentia
nullum damnum accipiant. Quoniam autem
qui aliquantis per tantum absunt, ex veterum canonum
sententia, non videntur abesse, quia statim reversuri
sunt, sacrosancta Synodus vult, illud absentiae
spatium singulis annis, sive continuum, sive interruptum,
extra praedictas causas, nullo pacto debere
duos, aut ad summum tres menses excedere;
et haberi rationem, ut id aequa ex causa fiat, et absque
ullo gregis detrimento; quod an ita sit abscedentium
conscientiae relinquit, quam sperat religiosam
et timoratam fore, cum Deo corda pateant,
cuius opus non fraudolenter agere suo periculo tenentur.
Eosdem interim admonet, et in Domino
hortatur, ne per illius temporis spatium Dominici
adventus, Quadragesimae, Nativitatis, Resurrectionis
Domini, Pentecostes item, et Corporis Christi
diebus, quibus refici maxime, et in Domino gaudere
Pastoris praesentia oves debeant, ipsi ab Ecclesia
sua Cathedrali ullo pacto absint, nisi episcopalis
munia in sua dioecesi eos alio vocent.
Si quis autem, quod utinam numquam eveniat,
contra huius decreti dispositionem abfuerit, statuit
sacrosancta Synodus, praeter alias poenas adversus
non residentes sub Paulo III impositas, et innovatas,
eum pro rata temporis absentiae fructus suos non
facere, nec tuta conscientia, alia etiam declaratione
non secuta, illos sibi detinere posse: sed teneri, aut
ipso cessante, per superiorem ecclesiasticum illos
fabricae Ecclesiarum, aut pauperibus loci erogare,
prohibita quacumque conventione, vel compositione,
quae pro fructibus male perceptis appellatur; ex
qua etiam praedicti fructus in totum, aut pro parte
ei remitterentur, non obstantibus quobuscumque
privilegiis cuicumque collegio, aut fabricae
concessis.
Eadem omnino, etiam quoad culpam, amissionem
fructuum, et poenas de curatis inferioribus, et
aliis quibuscumque, qui beneficium aliquod ecclesiasticum,
curam animarum habens, obtinent, sacrosancta
Synodus declarat, et decernit; ita tamen,
ut quandocumque eos, causa prius per Episcopum
cognita, et probata, abesse contigerit, Vicarium idoneum
ab ipso ordinario approbandum, cum debita
mercedis assignatione relinquant. Discedendi autem
licentiam in scriptis, gratisque concedendam,
ultra bimestre tempus, nisi ex gravi causa, non obtineant.
Quod si per edictum citati etiam non personaliter,
contumaces fuerint, liberum esse vult ordinariis
per censuras ecclesiasticas, et sequestrationem
et subtractionem fructuum, aliaque juris remedia,
etiam usque ad privationem, compellere; nec
executionem hanc, quolibet privilegio, licentia, familiaritate,
exemptione, etiam ratione cuiuscumque
beneficii, pactione, statuto, etiam juramento, vel
quacumque authoritate confirmato, consuetudine
etiam immemorabili, quae potius corruptela censenda
est, sine appellatione, aut inhibitione etiam
in Romana Curia, vel vigore Eugenianae Constitutionis
suspendi posse.
Postremo, tam decretum illud sub Paulo
quam hoc ipsum in Conciliis Provincialibus, et
Episcopalibus publicari sancta Synodus praecipit;
cupit enim, quae adeo ex pastorum munere, animarumque
salute sunt, frequenter omnium auribus,
mentibusque infigi, ut in posterum, Deo iuvante,
nulla temporum injuria, aut hominum oblivione,
aut desuetudine aboleantur.
Del offici dels rectors, plebans ý curats
Per ésser cosa necessària a tots los christians, saber
la summa de la doctrina christiana, ý aquella
aprèngan més fàcilment quant són xichs, per ço decretam
ý manam que tots los qui tenen cura de ànimes,
tíngan hú o dos xichs, que la sàpian de chor
en llengua sardesca, los quals trametran, tots los
diumenges ý festes manades, ý tots los altres dies
que lis aparrà, per la vila, ab una campaneta, per
congregar tots los altres xichs ý xiques, los quals
aniran cantant la ditta doctrina christiana, ý, applegats
tots, aniran a la Iglésia, ahont los matexos curats
se trobaran, ý posats los hòmens de una part
ý les dones de altra, lis ensenaran la doctrina
christiana.
Procuraran los qui se càsan, sàpian almeyñs lo
coneguessen que convé differir-lis lo matrimony,
perquè ho aprèngan, ho remetem a la bona discrició
de aquells.
Seran solícits a dar a entendre als penitents, axí
en les exhortacions ý confessions, quant sían obligats
a saber-la, ý vehent en aquells bona dispositió
ý hedat per empendre-la, los constreñaran, quant
serà possible, fins suspendre-lis la absolutió, si, ab
llur prudèntia, judicaran convenir a utilitat ý benefici
de aquelles ànimes; en la qual cosa ne encarregam
les consciènties dels confessors.
Tots los sobredits, faran lo cuern de tottes les
ànimes de llurs viles, dels nou ayns en amunt, del
dilluns de la septuagèsima ý sia aquell acabat ans
de la quaresma, ab lo número dels ayñs de cada hú,
ý, quant hauran rebut los sacraments de la penitència,
ý de la eucharistia, lis posaran los señals
acostumats.
Los exortam, del principi de la quaresma, a confessar-se,
perquè volem ý manam que, de assí avant,
porten lo cuern lo tercer diumenge aprés Pasqua,
en poder del vicari, o comissari, lo qual, dins tres
dies, lo trametrà en nostre poder, perquè, vists
aquells ý regoneguts ab diligèntia, castigarem a nostre
arbitri los que hauran faltat en aquesta cosa.
Perquè lo poble christià deu ésser sustentat, ab
lo pa de la doctrina evangèlica, en executió del que
tant sanctament ha decretat lo
exhortam ý manam a tots los rectors ý plebans, que,
tots los diumenges ý les festes solemnes, fàssan algunes
exhortations devotes als pobles, per induir-los
a viure sanctament, a freqüentar los sacraments,
a seguir ý abrassar les virtuts, a avorrir los viciis, a
amar lo pròxim, ý finalment a convertir-se a Déu,
de tot chor ý de bona voluntat, ý, dexant-ho de fer,
procehirem contra aquells en les penes contengudes
en lo dit decret.
Perquè millor púgan, los qui tenen cura de ànimes,
examinar les consciènties dels penitents, lis
manam que, ahont seran més de hú, se congreguen,
almeyñs dos vegades la semana, per tractar casos
de conscièntia, advertint-los que no dígan alguna
cosa, per hont se puga collegir lo penitent ý se revele
la confessió.
Statuex ý ordena, la sancta sýnodo, que cada
rector, plebà, o vicari perpètuo, tinga en la sua Iglésia,
un llibre gran, en lo qual, en una part scrígan
tots los infants que batían, ab los noms dels pares
ý del padrí, i
ab los matexos noms, en altra part tots los
matrimonis, ý en altra part tots los morts ý, al últim
del llibre, tot lo inventari dels ornaments ý vasos
de la Iglésia.
Per extirpar del tot aquella mala consuetut de
attitar los morts, que en alguns llochs encara dura,
os manam que publiqueu de part nostra que, sots
pena de cent asots o de
dona se atrevescha a fer-ho de assí avant, ý si ho fes,
ne dareu avís al vicari o comissari, lo qual procehirà
contra aquella, conforme a la qualitat del delicte.
Tindran los rectors, plebans ý vicaris les Iglésies
netes, ý en orde, tot lo ayñ, ý principalment
les fonts de batiar, ý aquell abús que havem trobat,
de posar les dècimes, dins les Iglésies, quant les cullen,
com sia pèssim ý profanador de la sanctedat de
aquelles, del tot lo llevam, sots pena de deu ducats,
en la qual,
axí ecclesiàstica com seglar, que les hi posarà.
Estiga lo tabernacle del santíssim sacrament
sempre molt ornat, ý ben tancat, dins lo qual no hi
haja altra cosa, ý devant de aquell mai falte llum,
per lo que, sien solícits a fer los repartiments necessaris
en sos pobles, per haver quant oly serà necessari
per la lluminària de tot lo ayñ; als quals manam,
en virtut de sancta obedièntia, que de invern
renoven la sancta eucharistia cada huit dies, ý de estiu
dos vegades la semana.
Enseñaran ells matexos, o fàssan enseñar a sos
coadiutors ý curats, de lligir ý de scriure a alguns
xichs de les sues villes, que sien fills de persones
honrades, ý de bon inteniment, dels quals se serviran
en tottes les coses de la Iglésia, perquè se affectionen
a ésser ecclesiàstichs, axí per la falta que tenim
d'ells, com encara perquè convé que se
de cada vila, perquè axí més còmodament podrem
provehir al servici de les perròquies ý cura de les
ànimes.
Nos scriuran cada dos mesos, en la entrada del
mes, sots pena de huit reals, una lletra, ab la qual,
ab poques paraules, nos donen avís si en les llurs
perròquies hi haurien peccats públichs com concubinaris,
blasfemos, usurers, bruxes, attitadores de
morts, hodis ý bàndols, o altres semblants a estos,
perquè provehirem ab diligentia, que s'y pose remey,
ý, no havent-hi semblans delictes, nos ne consolarem,
ý farem gràties a N. Senyor del bon estat
de les nostres ovelles.
Tindran los fossars ben murats ý tancats, que
no hi entre digun jènero de animals.
Tancaran les perròquies al toc de la oració, ý en
diguna manera súffran que, ni en aquelles ni en les
rurals, diguna persona ý balle, ni dins ni al derredor,
en tot lo districte de aquelles, ni, en lo die de
la festa, mengen dins de aquelles, ni meyñs vellen
en les perròquies, o en altres que estan en poblat,
o prop de aquell, ý en les que estan molt lluyñ, si
vellen dones dins, no hi estiguen hòmens.
Qual se vol ecclesiàstich que vindrà a l'Alguer,
se presentarà, ans de tottes coses, devant nós, per
dar rahó de la sua venguda, ý procurarà de despedir-se
prest, perquè la sua absèntia, no sia causa de
alguna falta en la vila.
De la administració dels béns
temporals de la Iglésia
Tottes les dignitats, canonjes ý persones capitulars,
se congregaran a capítol, cada divendres o
lo die seguent, quant serà festa lo divendres; en lo
qual capítol tractaran principalment de la conservació,
ý augment de les rendes de la Iglésia, ý de la observància
de tots los decrets de la present sýnodo.
Los curadors de la bossa, que tenen càrrech dels
gocis temporals, seran diligents en demanar ý cobrar
tot lo de la Iglésia, ý faran, entre semana, notta
de tots los negocis que tràctan, perquè en lo die del
capítol los púgan proposar a tots ý pendre la resolució,
del que hauran de fer.
Als quals, perquè, ab major ànimo ý diligèntia,
procuren de enllestir ý de cobrar tottes les dexes
pies ý tots los altres béns, que, per qual se vol títol
ý manera, pertòcan a la Iglésia, vol ý decreta la present
sýnodo que, tot lo nou que adquiriran a la Iglésia,
ne tíngan un sou per lliura de salari, ço és set
dinés al canonje ý sinch lo beneficiat.
En les coses àrdues ý perilloses ý de difficultat,
no
ý del advocat, perquè no emprèngan fàcilment
coses ý negocis, que a la fi redunden en gran dayñ
et diminutió de les facultats de la Iglésia.
Congregats en capítol, seuran ý votaran, ab totta
aquella modèstia, que aquell lloch ý sos hàbits requerexen,
ý si ad algú occorregués haver de dir alguna
cosa en lo negoci que tractan, ho farà brevement,
ab llisència del més antich, mentre que
de aquell negoci; però, comensant-se a votar,
digú parle fora son lloch, sots pena de tres punts.
En diguna manera, mesclen paraules contencioses
que engendren discòrdia e impedèschan la tractatió
del negoci, sots pena de quinze punts, quals
farà puntar, lo més antich del capítol, cada vegada
que en açò algú haurà delinquit.
Mai se congregaran en capítol sens lo notari,
per quant sia mester fer actes, o almeýns sens un secretari,
que note tottes les resolutions capitulars de les coses
que se hauran de fer; lo qual sempre, ans de tottes les
coses, assentarà tots los noms de tots los presents.
Lo dit capítol no se celebrarà en temps del officis,
en lo qual temps, ni meyñs lo procurador, ni
curador de la bossa, entendran en comptes, ni en
ninguna altra cosa temporal, sots pena que sien tinguts
per absents en totta aquella hora.
Tindran, en un lloch segur de la segrestia, una
caxa ab tres claus, de les quals ne tindrà una lo vicary
general, l'altra la primera dignitat, la tercera lo
canonge curador de la bossa, en la qual tindran totta
la moneda de la Iglésia.
Quant se farà algun quitament de censal, posaran
en la matexa hora totta la moneda en la ditta
caxa, ý no sia llícit a digun capitular, ni meyñs al
curador de la bossa portar la moneda en sa casa, o
traure-la de la segrestia, sots pena de perdre les distributions
de quatre dies.
Tindran, dins de la matexa caxa, un quern, en lo
qual notaran tot lo que posaran ý trauran de
aquella.
Com tots los censals sien dexes pies de faels, per
misses ý anniversaris, tendrà compte lo curador de
la bossa, de sercar, ab diligèntia, lloch tut ý segur
ahont se dega exmerzar la moneda, ý pequè sovent
se perden censals, per no haver ben mirat en quin
lloch se carrègan, se decreta que, de assí avant, no
done diguna moneda a censal, sinó havent procehit
diligent informació de la seguretat de la hipoteca, ý
que no estiga obligada a més del que fruita, ý en
cas que lo censal de la Iglésia haja de ser dels últims,
no carreguen, perquè, ab qual se vol poch
dayñ que reba la ditta ipotecha, fàcilment perdrà la
Iglésia lo sensal, tenint los últims llochs en la
graduatió.
Procuraran los capitulars, sempre que púgan,
carregar censal gros, no dividir la moneda en molts
menuts, perquè aquestos fàcilment se perden, abé
que sia, ab algun dispendi, de tenir la moneda dos
o tres mesos morta en la ditta caxa.
Pregam ý exhortam al magnífich magistrat, que
tinga sempre compte molt particular de preferir, en
lo carregament de censals, les Iglésies, ospital, viudes
ý pubils, a qual se vol altre jènero de persones
particulars.
No fassa, de assí avant, los actes dels carregaments
ý quitaments dels censals del capítol, sinó lo
notari de aquell lo qual sia obligat, sots pena de excomunicatió
a posar sempre la clàusola de la renunciatió
del propri for, ý submissió al nostre ecclesiàstich,
ý quant lo prenedor fos del nostre for, per
ésser ecclesiàstich, no se li done la moneda, que no
contente de sotmetre lo matex censal al dit nostre
for, no obstant que agués de venir en possessió de
qual se vol altre seglar, fins al real quitament de
aquell, sots pena de privació del offici.
De assí avant, si
a censal, ý no faran los actes en la matexa hora, o
si fos compra de altre censal ja creat, ý no rèban
també incontinent los actes del dit censal que cómpran,
ý no fan intimar al pensiorari que responga
al capítol, sien los curadors de la bossa, si ells ho
fan, privats del offici ý obligats a tots los dayñs que
rebrà lo capítol per lo tal descuit ý negligèntia.
Si lo dit curador de la bossa, per sa negligèntia,
no se opposa, quant se lliura en lo encant, a instàntia
de algun creador algun immoble ypothecat a la
Iglèsia, o verament que sia de persona que haja obligat
sos béns a la Iglésia, per rahó de algun censal
que li respon, de hont la Iglésia no sia agravada, decretam
ý manam ab tot que la ditta Iglésia, en diguna
manera, pert ni pot perdre, son dret, per la negligèntia
del mal ministre, sia privat del offici, ý se
demane, dins
a despeses de aquell, la qual a la Iglésia en
diguna manera pot ser denegada.
Perquè havem vist faltar molts actes de censals
a la Iglésia, ý nàxer de cada die plets nous sobre censals
veills, quant vénen en possessió de noves persones,
volem ý declaram, per evitar plets ý dispeses,
que sia lley en favor de la Iglésia la possessió pacífica
de censal.
Ý perquè, de assí avant, ni per descuit, ni per
estar los actes en papers volants, manam al curador
de la bossa que, dins huit dies aprés del carregament,
fassa entendre al notary lo dit acte, ab tottes les
clàusules,
no noten diguna altra cosa, ý si a la fi del ayñ, en
la reditió dels quitaments ý carregaments, no mostraran
tots los actes dels carregaments en lo dit llibre
al modo predit, sia privat, irremisiblement, de
tottes les distributions, fins que mostre haver fet
posar tots los actes en lo dit llibre, si per son discuit
ý negligèntia no són estats posats en dit llibre.
Ý també per ésser cosa molt justa que, los qui
una vegada hauran lluït ý quitat algun censal, sían
molestats, a cap de molts ayñs, per les pentions, per
no constar als curadors presents clarament de la lluïció
ý quitament del dit censal, volem ý manam que
lo notari, que buidarà los actes de carregament en
lo dit llibre, entre acte ý acte de carregament, dexe
lo espai necessari per posar lo acte de la lluïció, la
qual se posarà en la hora de la lluïció, baix del dit
acte, perquè en lo matex lloch ý ab la matexa claredat
que consta del càrrech, conste també del
descàrrech.
Lo dit llibre no serà tret del Archiu de la Iglésia,
sinó per portar-lo al notari, quant hi ha de posar
algun acte nou, ý quant se haurà de portar devant
del jútgie, per fer ostenció de algun acte, ara
sia en causa de agraduació, ara sia en qual se vol altra
causa; lo matex curador que
dins la matexa Iglésia en lo lloch ahont estava.
Encarregam les consciènties de tots aquells capitulars
que, per amistat o per indutió de altres, votaran
que
Dels oliveills de la mensa ý de les Iglésies
Tots los qui tendran camps, vignes, orts, cases,
possessions, o qual se vol altre jènero de terres olivellades,
tant a la nostra mensa episcopal, com de
qual se vol altra Iglésia, o perròquia de totta la nostra
diòcesi, sien obligats presentar-se devant nós, o
de nostres vicaris ý comissaris, per terme de un mes
aprés la publicació del present decret, per reformar
los dits oliveills ý regonèxer a nós ý a les Iglésies
per señors directes de les tals possessions, ý perquè
venga a notícia de tots, manam als rectors ý plebans,
que lo fàssan publicar en les llurs Iglésies immediatament
aprés la publicació que
cathedral.
Si algú, contra la lley del emphiteosi, en lloch
de adressar ý coltivar les terres, dexàs enbosquir
aquelles ý acampar les vignes, volem ý manam que,
si dins un ayñ aprés de ser estat advertit una vegada,
ý no ho repara, perda,
i
Si algú venés alguna posessió emphitèotica, sens
llicèntia, ý consentiment nostre, ý la transferís en
altra persona, sens interpositió del nostre decret, sia
la tal venda
ý, venent-la ab llisèntia ý decret nostre, se traga
primer, de tot lo preu, lo nostre dret, que és la trezena
part del dit preu, tantes quantes vegades la tal
posessió serà venuda.
Si algú dexarà de pagar, tres ayñs contínuos, lo
oliveills a la mensa nostra, o les Iglésies, perda en la
matexa hora, la posessió de la tal eretat, ý aquella
pugam, axí nós com les Iglésies, vendre, dar, ý de
nou stabilir, ý consedir, a qual se vol persona, com
a señor directe de aquella.
Si algú carregarà censals sobre alguna posessió,
de tottes les sobredittes, ho haurà carregat sens nostre
beneplàcit ý decret, o dels nostres predecessors,
lo tal carregament sia và ý nulla, ý l'altre sens forza
ni valor, com ab lo present nostre decret, borram,
anullam ý del tot irritam.
Si algú sembra, planta, edifica sens nostre beneplàcit
en terres nostres ý de les Iglésies, perda totta
la llavor ý benefici que haurà fet, no obstant qual
se vol pretext o consuetut en contrari.
Lo notari de la nostra cúria tindrà un registre de
tots los oliveills, salts, boschs, terres, vignes, cases,
orts, ý altres qual se vol posessions ý tèrmens eo
mollons de aquelles, tant de la nostra mensa, com
de qual se vol altra Iglésia de la diòcesi, ý ben guardat
dins lo nostre archiu, com cosa molt
necessària.
De la administratió dels espolis ý rendes
vacants dels Bisbes
Puix ara, a instància ý petició de la Magestat cathòlica
del nostre Rey Phelip, la sancta sede apostòlica
ha concedit a les Iglésies cathedrals, los espolis
dels prelats quant moren, ý tottes les rendes que
corren fins a la electió del nou successor perquè la
nostra Iglésia no immite les que fins huy los han dicipats,
sinó les que los han ben applicats ý convertits
en ornaments ý fàbriques, segons la intenció del
Summo Pontifice ý de sa Magestat, és nostre offici
decretar ý prescriure com se sortisca lo effecte
desijat.
Ans de tottes coses, mort lo prelat, tindrà lo capítol
cuidado de celebrar les funeràries, ab aquell
sentiment que li dehuen, ý ultra la missa que celèbran
lo die del soterrament, continuaran les obsèquies
d'esta manera que, tottes les dignitats ý canonges,
cantaran una missa cada die, per son orde
ab un aniversari en suffragis de la sua ànima ý, contínuament
ne daran avís a tots los vicaris ý comissaris
foràneos, perquè cada hú mane, en cada vila
de la sua jurisditió, fàssan cantar una missa per l'ànima
del prelat mort, ý més faran dir, lo matex die,
missa per ells a tots los sacerdots de la cathedral ý
de tots los convents de l'Alguer, donant a cada hú
la charitat dels matexos espolis, ý, en bon señal ý
gratitut envers son prelat, cantaran una missa, cascun
ayñ, en lo matex die que morí, fins la mort del
successor, mudant sempre lo die del aniversari en
lo die de la mort de últim bisbe.
Immediatament seguida la mort del Bisbe, perquè
no reste la diòcesi sens cap, confirmaran los officials
de aquell, fins a la electió dels altres, o confirmació
dels matexos.
Lo matí que hauran de elegir lo nou vicari, que
serans dins huit dies aprés la mort del bisbe, precehirà
la electió una missa del Spírit Sanct, ý encarregam
les consciènties de tots los capitulars, protestant-los
severament, si sobórnan o procúran, per
qual se vol via, directa o indirecta, per sí o per altra
persona, ésser creat ý elegit un vicari.
Perquè seria gran impietat no tenir compte ab
la família del bisbe mort, ni sia llensada sens dar-li
temps de acomodar-se, sia tenguda la Iglésia, a gastos
dels espolis, mantenir los criats de la Isla quinze
dies, i
hú haurà procurat son comodo, ý pagaran a cada
hú de aquells lo que se lis deurà de sos salaris, sens
plet ni algun jènero de dilació.
Nomenats los icònomos, lis daran tots los espolis,
per inventari fet ab lo notari del bisbe mort,
segons la cèrie de les lletres apostòliques, a càrrech
dels quals estarà tot, fins donen compte al capítol,
ý si hi haurà deutes, seran aquells primer satisfets,
conforme ó vol ý ho demana la charitat ý la justícia.
Comensaran lo encant dins un mes, ab assistència
del matex notari, que ho notarà tot; lo qual encant
regonexeran en la reditió dels comptes, ý cotejaran
ab lo inventari, per veure si tot lo inventariat
se ha venut.
Posaran los icònomos tots los dinés dels espolis
ý de les rendes corrents, dins la caxa de la segrestia
ý, si en son poder se detenen moneda, que passe a
cent lliures, més de tres dies,
en sentèntia de excomunicatió.
No despendran digunes rendes en và, ni en altres
coses de aquelles, a què la sancta sede apostòlica
les ha dedicades, ço és en la fàbrica, adressos,
ornaments ý paraments de la Iglésia, ý manutenèntia
de aquells.
Ý perquè, sens error ý sens càrrech de llurs
consciènties, despengan tots los sobredits fruits,
tindran, dins sis mesos de la publicatió del present
decret, la bulla de la felice memòria de Pio quinto,
de la concessió de dits espolis.
Los icònomos daran fianses idòneas ý sufficients
en la entra de llur offici, quals lo capítol diffinirà
aprés de haver rebut bons ý lleals comptes de
aquells; quals comptes forzaran dar, tres mesos
apres de haver acabat lo encant, com sia que, per
les rendes que cahuen dels rendaments, no sien menester
icònomos, puix en la matexa hora se poden
posar en la caxa del capítol.
Assinant lo salari dels icònomos, lo qual serà
moderat, com convé per ésser cosa ecclesiàstica en
paga de aquell, sots pena de frau, no
ells, ni comprar digunes robes, sinó, dats los
comptes, lo capítol los pague en contants.
De testaments ý dexes pies
Ultra lo llibre de censals, tindrà lo capítol un altre
llibre menor, per notar tots los llegats ý dexes
pies, que denuntiaran los notaris, segons la forma
del decret següent.
Manam a tots los notaris de 1'Alguer, en virtut
de sancta obedièntia, ý de
en obres pies, que cada hú d'ells, dins trenta
dies aprés la publicatió del present decret, traga
una llista de tottes le dexes pies de tots los testaments
que tenen en son poder, axí propris, com de
altres nottes de notaris morts, ab lo ayñ ý la jornada
del dit testament, i
donen al curador de la bossa de la nostra cathedral,
ý axí consequetivament, de huy avant, en morir
alguna persona, dins deu dies aprés la publicatió
del testament, hàjan tret tottes les dexes pies de
aquell, en una llista ý dada aquella al dit curador
de la bossa, sots pena de deu ducats per cada vegada,
reservant dret al venerable promotor fiscal, circa
la executió de les dittes penes contra los qui no
hauran obeït al dret de la present sýnodo.
Perquè si los hereus o curadors de aquells, a qui
toca la successió de aquells béns, se descuidassen
de fer publicar los testaments, o no ho volguessen
fer, per les causes que a ells apar, vol ý mana la present
sýnodo que
la mort del testador, donen la ditta llista ý que
per ço no hàjan incorregut en diguna pena contra la
llealtat de son offici, com les dexes pies sien coses
necessàries ý concernents a la salut de l'ànima, ý sia
aquest lo millor modo per tenir notícia de aquelles,
ý se faran pagar, als dits sucessors, de haver fet la
ditta llista, quant pendran la còpia dels testaments,
o quant ells volran.
Perquè cada hú sàpia, dins un breu terme, les
dexes pies a ell llegades, lo curador de la bossa haja
buidat en lo dit llibre, dins
dexes pies tocants al capítol, a la fàbrica, o a la segrestia,
ý encontinent trameta aquella al qui seguirà
en la ditta llista, ý axí de hú en altre anirà, fins
al últim, lo qual la portarà en poder de Rm. Señor
Bisbe, perquè, havent-hi dexes pies per misses extraordinàries,
o per algunes persones pobres, com
emparo ý proctetor de aquelles, manarà adimplir.
Exhorta, la present sýnodo, a tots los superiors
dels convents de l'Alguer que cada hú tinga un llibre
per dit effecte, com se ha ordenat al capítol ý,
sempre que se complirà alguna dexa pia, ne farà,
cada hú de aquells, nota en son llibre.
Com lo offici pastoral, en diguna manera deu
mancar a les ànimes, com manca lo dels curadors,
hereus, ý successors dels morts, los quals per molt
conjuncts que sien estats ad aquells, en parentiu, o
en amistat, diguna cosa pensen que com han de adquerir
los béns, ý diguna altra meyñs que, com ý
quant, dègan adimplir les dexes pies, com clarament
ha constat al Rm. Señor Bisbe, per molts testaments,
ab gran càrrech de llur consciènties ý detriment
de les ànimes, per lo que, ab justíssima causa,
decreta ý costituex la sancta sýnodo, que tots los
hereus, ara sia hú, ara molts en un matex testament,
que dins un ayñ no hauran adimplit tottes ý qual
se vol dexes pies, sien multats en sinquanta sous per
cada centenar de lliures, dexades en dit testament
per obres pies, applicadors, a voluntat de sa S.a.R.ma.,
en suffragi de aquelles ànimes, ý si lo hereu
serà de menor hedat, ý
dit ayñ, totta la valor de les dexes pies, sia aquell subjecte
a la ditta pena de béns propris.
Quant lo testador haurà prefigit temps més
llarch que a un ayñ, se aguarde tot lo temps que ell
haurà posat, ý al contrari se haurà dispost que se
effectue seguida la sua mort, en tal cas no
lo aýn sobredit, ans tèngan percisa ý peremptòriament
sexanta dies, per complir tottes aquelles, si no
volran haver també ells incidit en la pena sobreditta.
Ý per ésser cosa justa ý rahonable que, los qui
hauran satisfet diligentment a son offici, en adimplir
les dexes pies, no sien molestats per les matexes coses
dels prelats nostres successors, volem ý manam
que tots los sobredits hereus ý curadors, complides
les dexes pies, porten los testaments a diffinir-los ý
sotscriure
ý sens digun emolument, satisfet lo notari de un real.
Lo notari de la mensa tindrà un llibre per assentar
tottes les dexes pies de misses extraordinàries,
ý de persones pobres, perquè més fàcilment lo Rm.
Señor Bisbe les manarà adimplir.
Perquè havem vist que, quasi sempre, les majors
dexes pies dels deffunts són per les Iglésies dels
confessors, ý algunes vegades moltes misses per ells
matexos, no sens gran escàndol de tot lo poble, ý
càrrech de les consciènties dels dits confessors ý
dayñ evident de molts llochs, ý de moltes persones
miserables, que podrien ésser socorregudes, si los
tals confessors no tirassen tot lo que poden per sí,
ad aquest tan gran mal desijant obviar, la nostra
sancta sýnodo, mana, a tots los confessors reglars,
en virtut de sancta obedièntia ý sots pena de privació
de no oir més confessions en tota la diòcesi,
que dèxan los testadors, ara sien malalts ara sans,
en sa llibertat, ý téngan més compte ab moltes persones
pobres, com òrphanes ý donzelles, que podrien
fer mal per pobresa, ý ab lo espital, que no
ab les pròpries cases; ý als nostres confessors seglars
manam tottes les coses sobredittes, sots pena
de dos mesos de presó, ý de altres, a nostre arbitri
reservades.
Perquè algunes persones, per ésser interessades
en alguna manera en los béns de alguns malalts, se
déxan en tanta manera vèncer de la cobdícia de
aquells béns, ý, fets segons del tot del enteniment
contra totta lley divina ý humana, ý en manifesta
condemnació de llurs ànimes, no se vergoñen de
empedir, per moltes maneres, que lo tal enferm no
fassa testament, no considerant, en quant gran perill
constituexen aquella ànima que partex de aquesta
vida, sens descarregar la sua conscièntia, ý sens
desobligar-se de moltes coses, que per ventura hagués
a declarar en son testament; ý per evitar tant
gran crueltat ý abominació, a tots los de l'Alguer,
axí hòmens com dones, de qual se vol estat, grau
conditió sien, lis manam, en virtut de sancta obedièntia,
ý sots pena de excomunicatió
que per diguna via ni manera, directa ni indirecta,
per sí o per altra persona, destorben, o impedèschan,
o fàssan destorbar e impedir que no fassa
testament; ý en les viles manam als rectors, plebans
ý curats que, havent ministrat lo santíssim sacrament
de la eucharistia als malalts, los exorten a
fer testament, ý a descarregar ses consciènties en les
últimes voluntats ý en la dispositió de sos béns.
Als quals, si coneguessen que, parents o altres
persones, volguessen impedir que no fessen testament,
o que
desde ara, la matexa auctoritat que podem
impartir al vicari general, manaran a les dittes
persones sots pena de excomunicatió ý altres penes
pecuniàries, segons la qualitat de aquelles, que
déxan lo enferm en sa llibertat, ý a soles ab lo notari
o scrivà, ý ab los que ell cridarà, ý digú dels
sobredits ecclesiàstichs assistirà, quant se farà dit
testament, si no fossen cridats; contra dels quals
procehirà sa S.a.R.ma. rigurosament, constant-li si en
alguna cosa hauran mancat ý contra vengut al tenor
del present decret.
De la matexa manera, decretam ý manam a tots
los sobredits rectors, plebans, vicaris perpètuos ý
curats, o coajutors, que, sots pena de vint_ý_sinch
lliures, de sis en sis mesos, ço és en lo mes de jener
ý de juiñ, tràgan una llista de tots los morts de
aquell temps, ý aquella trametran en poder del vicari,
o comissari de llur districte, lo qual manarà
que cada rector o curat, la publique lo diumenge següent
a la sua parròquia, manant, ab les penes a ell
ben vistes, a tots los hereus ý sucessors de aquells,
que, dins vint dies, hàjan adimplit tottes les dexes
pies, ý que ni presumèschan dividir los béns, ans
de adimplir aquelles, ý no obeint, los executarem
ab rigor de les dittes penes, ý nos ne daran avís, perquè
lis manarem applicar en obres pies, ý forzaran
aquells, ab altres penes més graves, que adimplèscan
los dits testaments, ý quant sien adimplides, ne
farà una fe de sa mà, en la fi dels matexos testaments,
perquè nosaltres, en la nostra sancta visita,
ab major seguretat ý facilitat pugam manar, diffinir
ý de nostra mà firmar.
Ý perquè la nostra solicitut ý ancietat paterna
ý pastoral, en diguna manera ha de mancar a les
nostre ovelles, constituïm e decretam que, si alguna
persona rica mor sens fer testament, os fàssan
dar, de sos béns, deu ducats, ý si és persona de manco
facultat sinch lliures, ý si fossen més pobres, de
deu fins en trenta sous; les quals cantitats notaran
en lo llibre de la Iglésia ý, dins sinch dies, nos ne
daran avís perquè proveirem que
obres pies, en suffragi de les matexes ànimes, llevant
ý abdicant, a tots ý qual se vol de aquells, totta potestat
ý facultat de dispensar-ne cosa diguna sens
orde nostre.
Com lo present decret sia tant just ý favorable
a les ànimes dels defuncts, volem que, dins un mes
aprés la publicatió que
se publiquen en tottes les perròquies, ý que se observe
dins la nostra Ciutat de l'Alguer, com en totta
la diòcesi, com no sien aquells de pijor conditió
que
Del govern de les Iglésies parrochials
ý rurals de totta la Diòcesi
Sien constituïts, en cada Iglésia parroquial de la
nostra diòcesi, dos obrés com se acostúman, los
quals seran elegits del rector, plebà o curats, ý sien
sempre persones que púgan dar bon compte de les
rentrades als de la Iglésia, ý juren en lo introit de
son offici, de ministrar aquell bé ý llealment.
En lo temps de la obreria, no sien molestats de
diguns manaments de la cort seglar, com sempre se
ha acostumat, perquè ab major cuidado ý comoditat
púgan acudir a tottes les coses de la Iglésia.
Acabat lo ayñ de la obreria, daran comptes en
presèntia dels sobredits ý dels obrés nous, ý si no
deuran a la Iglésia, lis faran la diffinitió en escrits en
lo llibre de la Iglésia, fermada de mà del dit rector
plebà, o curats, ý si deuran alguna cosa, sien forzats
a pagar, dins huit dies, ý no acudint, sia fetta
executió en llurs béns, invocat, si serà mester, lo
auxili del bras seglar, ý, diffinint los de altra manera
ý sens costrèner-los a pagar, los dits sien tinguts
a satisfer-ó a les Iglésies.
Digun obrer preste, sens nostra llisència o dels
nostres successors, de les ren[des] de aquella Iglésia
que governa, a diguna persona, sots ningun
pretext ni color.
Digun obrer puga despendre diguna quantitat
en fàbriques, sens expresa del canonje rector
o plebà, los quals veuran madurament lo que
convé, ý obtenguda aquella en escrits, no despendran
diguna cosa sens pòliça, sots pena que no se
lis admetrà diguna partida, en la redició de sos
comptes.
Digun obrer, ni altre qual se vol persona, axí ecclesiàstica
com seglar, fassa fer, per les Iglésies, ornaments,
ny imàgens de relleo, sens sabuda nostra,
sots pena de sinch lliures, perquè ordenarem que
tot sia fet ab aquella forma, decèntia ý perfectió
que
Tots los obrers de les Iglésies, en lo ayñ de son
offici, cobraran ab diligèntia tottes les primíties
acostumades, als quals manam, sots pena de tres
lliures, que no prèngan dinés en compte de les dittes
primíties, sinó les matexes coses que cada hú és
obligat donar.
Conservaran, los dits obrers, lo forment ý
hordy de les primíties, en lloch segur que no sia robat,
ý quant la vila tindrà major necessitat de aquell
per menjar, o per sembrar, se repartirà entre los
parroquians, ab assistèntia dels sobredits sectors,
plebans, o curats, ý de alguns principals, a dinés
contants al afforat, encarregant en llurs consciènties
sinó preferexen les més pobres ý més necessitats,
no tenint ningun compte ab amichs ni parents;
i
al més offerint.
Digun obrer, acabat lo ayñ de son offici, sia
confirmat en la matexa obreria lo ayñ següent, sinó
hagués dat molt bona rahó de ssí, ý sens restar deutor
a la ditta Iglésia. Però a digú sia llícit tenir més
de una obreria en lo matexes temps.
Com hajam tingut notícia, visitant la nostra diòcesi,
que molts obrers de algunes Iglésies campestres,
consumen una Part de les almoines de la Iglésia,
en despeses vanes, si encara transferexen la festa,
del divendres o del dissapte, al diumenge per poder-se
dar més llíberament a la cràpula a despeses de
la Iglésia, per extirpar lo tal abús, lis manam, sots
pena de sinch lliures, que no despèngan, de les almoines
ý rendes de la Iglésia, sinó en la lluminària
ý en coses pertinents al
la festa del die en què cau en altre die,
sots pena de deu lliures.
Los dits obrés tindran les Iglésies ben tancades,
ý que lo territori, que tenen de dret al derredor,
digú lo coltive, ni meyñs los matexos obrers, sens
dar-ne los emoluments acostumats a les dittes
Iglésies.
Diguna persona goze ni presumescha, sots pena
de vint lliures, posar digun gènero de bestiar dins
alguna Iglésia campestre, ý contravenent algú, procehirà
lo vicari o lo comissari de aquell districte, a
saber qui és ý a la executió de la ditta pena.
Havent en la nostra diòcesi algunes Iglésies, axí
perroquials com rurals, que possehèschan bestiar,
lo qual, si no és ben governat, ne reben aquelles
poca utilitat, perquè los matexos pastors moltes vegades
ab la llur negligèntia, o per dir millor malítia,
fàcilment la dissípan, per ço constituex la present
sýnodo que, per al esdevenidor, sien elegides
dos persones pràtiques en lo govern del bestiar, en
los llochs que serà menester, per procurador de
aquelles Iglésies, los quals junctament ab los rectors
de les dittes Iglésies, si tindran, o ab los de
aquella vila (satisfets de sos treballs), pendran
comptes, cascun ayñ, dels pastors menors ý de tots
los fruits ý entrades del dit bestiar, ý de tottes les
almoines de les Iglésies rurals, los quals procuradors,
presos dits comptes, nos avisaran perquè provehirem
de què manera hauran de ser diffinits.
Ans de tottes coses, procuraran que
caxeta ab tres claus, una de les quals tindrà hú d'ells,
l'altra lo rector de ditta Iglésia o de la vila, ý l'altra
hú dels obrers, ý la ditta caxa tindrà l'altre obrer,
dins la qual tindran un quern, per notar tot lo que
se posarà i
del bestiar, o part o tots, ço és formatges, llanes,
mantega, cuiros, carn ý bestiar mascle, posaran encontinent
los dinés dins la ditta caxa.
Si algú dels obrés presumirà vindre los fruits sobredits,
o part de aquells, exceptuada la carn dels
animals que moren de flaquesa, sens llisèntia del
rector ý procuradors, encorrega,
de deu lliures, applicadors, com desde ara applicam,
a les dittes Iglésies.
No obstant qual se vol consuetut o dret en contrary,
no sia llícit als obrers de les Iglésies, dispensar
moltons, vedells, formatges de aquelles, a digunes
persones en les Pasqües o en qual se vol altre
temps, però volem que, per la Pasqua de Resurrectió,
ahont per lo passat se ha acostumat fer la ditta
distributió de carns, se repartèschan a pobres, de
deu moltons en avall, segons la quantitat de aquells
ý la necessitat del poble, fent una llista primer de
aquelles persones pobres, a qui se hauran de dar, recordant-se
del ospital, en la vila ahont ni haurà.
Donam facultat als dits procuradors que, junctament
ab los rectors de les Iglésies rurals o de les
viles, púgan fer contractes de compañia de bestiar,
ý renovar los fets ý contar cascun al temps
acostumat, tot lo bestiar, axí mascles com famelles,
axí novell com de parir, conforme los capítols de
carta de lloch, per los quals se governaran en tot lo
que tocha al dit bestiar, ý notaran lo número de
aquell en lo quern que tindran dins la ditta caxa.
Encarregam les consciènties de aquells, sobre lo
mirar per totta la utilitat ý comoditat de les dittes
Iglésies.
Volem també que tottes le coses contengudes
en lo present decret, se observen en lo govern de
aquelles confraries de dones, que tenen alguna renda,
axí de almoines com de qual se vol altra cosa.
De les compañies ý confraternitats
Diguna persona ecclesiàstica de qual se vol grau
ý conditió que sia, presumescha dar diguna Iglésia
ni oratory, en totta la diòcesi, a compañies ý confraternitats,
sens expressa llicèntia, en escrits, del
Rm. Señor Bisbe.
Procuraran tottes les compañies que són en la
nostra diòcesi, observar tottes les sues regles ý executar
sos instituts, ý màxime aquelles que exercítan
en obres de pietat a utilitat del pròxim; ý no se contenten
los confrares solament del nom ý del hàbit,
sinó de ésser exacte observador de les lleis de la
sua compañia.
Los qui tenen institut de recitar alguns officis
públichs, ý de congregar-se algunes vegades, ho farà
en temps que no priven la parròchia de jent, e impedèschan
los officis de aquella, ý per ço los exortam
a tots, en lo señor, que, acabats sos officis, acudèschan
a la Iglésia parrochial com són obligats.
Ý perquè algunes confraries, de sos oratoris volen
fer parròchia, mana la sancta sýnodo, a tots los
superiors de tottes les confraries, en virtut de sancta
obedièntia, que no permètan que, en ses Iglésies
ý oratoris, se fassa digun acte que sia propri de la
parròquia, ý fora de llur institut; ans, que dígan la
missa, ý tot lo demés que acostumen, tant per
temps, que los confrares púgan acudir a la missa
conventual de la perròquia com està dit, lo que sobretot
encarregam a les confraries de l'Alguer, perquè
algunes vegades lleven la gent de la Iglésia en
dies pontificals, no sens gran perjudici de la nostra
Iglésia ý diminutió de la solemnitat dels officis
pontificals.
Sempre que la perròquia o la cathedral faran
professó per alguna festa solemne, o per alguna pública
necessitat, acudiran ab sa creu ý hàbits, en les
dittes Iglésies, per acompañar les proffessons.
De les sepultures
Com sien los hòmens de mal ingeni, ý la llur
ambitió de cada die prenga majors forzes, duptant
que no tenten alguna vanitat supèrflua en soterrar
los cossos, per ço decreta, la present sýnodo, que,
en digun temps se concedescha, ni als foresters, ni
als de la terra, sepultures en lloch eminent, sinó solament
en terra, al igual de tot lo salari de la Iglésia.
Ni meyñs se suffra posar en diguna Iglésia banderes,
ni tropheos, ni altres enseñes de victòria, ý
si algunes n'í ha, dins terme de quinze dies sien llevades,
com sia cosa indecentíssima fer de les Iglésies
tendes de milítia; no però prohibim esculpir les
armes en les lloses de les sepultures ý de les capelles,
perquè sien destinguides ý conegudes.
Quant algun mort haurà de ser portat a la sepultura,
no aniran sinó les relligions ý compañies
que seran cridades, exceptuant aquelles que, de
grat, ý per rahó de llur institut, exerciten aquesta
obra sancta de acompañar los morts a les sepultures.
Tottes les religions ý compañies, que seran convidades
a les funeràries de algú, acudiran a la cathedral,
a bona hora, ý de allí se partiran ab son orde,
cantant psalms, fins a la casa del mort, ý pres aquell
de la matexa manera, lo aportaran en la Iglésia que
ha de ser soterrat.
Arribats al lloch de la sepultura, tots, ab son
orde, estaran al derredor del cos, fins que hajàjan
acabat tots los officis comensats, ý no
ans que aquell sia posat en lo sepulcre, però aprés
cada hú, ab sa creu devant, se
a la sua Iglésia.
Per obviar a cert abús que algunes persones, per
ventura inadvertidament, han introduït que, no volent
dexar per a la Iglésia tottes les entorches que encenen
en les funeràries del mort, les quals són ja offerides
a Déu, fan pactes ab los ecclesiàstichs de alguna
part de aquelles, ý les demés tornen en sa casa,
convertint en usos profans lo que és estat ja dedicat
al culto de Déu, ý alguns, si no se lis admet lo
pacte que volen, les fan tornar de les parts de les Iglésies,
no sens gran desacato ý perjudici de aquelles,
per lo que statuïm ý manam a tots los ecclesiàstichs,
axí seglars com reglars, sots pena de excomunicatió,
que no fàssan digun pacte de la cera de les
funeràries, axí de la que se porta a la Iglésia; ý, sots
la matexa pena, manam a tots los seglars, que no
les fàssan tornar en ses cases, ý lo matex entenem
en tots ý qual se vol aniversary de qual se vol persona,
exceptuant lo general del die de la commemoratió
dels morts.
Si alguna confraria té instituït de portar antorches sues gratiosament, ho lloam ý aprovam, però
no li sia llícit fer pactes, ab los hereus del mort, sobre
la cera que créman les dittes antorches sues, sots
pena de excomunicatió, per ésser dits pactes perjudicials
a les Iglésies, que tindran la cera que aquelles
posarien, si no fossen dits pactes.
Ni meyñs se púgan detenir, per la llur confraria,
les entorches que lis dónan a portar de casa del
mort, abé que les presenten a la ditta confraria, com
sia inventió per llevar-les a la Iglésia, ahont se soterra
lo cos.
Si fos algú (lo que no
lo institut ý costum antich de la sancta Iglésia, de
dar caneles a tots los ecclesiàstichs ý confrares, ý
de portar llum al derredor del cos, sia constret ab
la authoritat del Rm. Señor Bisbe, fer-hi posar, a
despeses de aquell, tottes les llums necessàries, segons
la qualitat de la persona.
Quant algun mort se sotterrara en los convents,
sia la cera de aquells, però sempre salva la portió
de la chathedral.
Per la matexa rahó que
la cera, ý convertir-la en altres usos humans,
ni
ecclesiàstiques, a qui la cera toca de dret, la
vèndan, ni convertèschan en usos humans, sinó
aquella consúman en usos de les Iglésies.
Los paraments ý cubertes de la lletera, si són dels
hereus del mort, no sían detingudes en alguna Iglésia
contra la voluntat de aquells.
Los rectors, plebans, ý curats, tindran un pali
comun per soterrar tots los morts, qual faran fer a
despeses de llurs parroquians, perquè los pobres no
sien portats meyñs decentment a les sepultures.
Digun cos, de assí avant, sia soterrat ans de dotze
hores de quant mory, ni meyñs lo dexen tant
que comense a corrompre.
Quant algú, per sa pobresa demanarà que algun
cos sia soterrat per amor de Déu, lo clero usarà ab
aquell tots los officis de pietat, ý, per pobre que
sia, no serà acompanat que de set ecclesiàstichs.
De les funeràries
La consuetut de la nostra Iglésia cathedral, que,
per constitutió synodal del nostre predecessor don
Pedro Frago, és estada aprovada ý confirmada, que
per una sepultura major se donen cent lliures ý per
la sepultura mijana se
attesa la gran pobresa del clero, parega honesta ý
tollerable, no res meyns, per evitar pactes ý conventions,
que
vol la sancta sýnodo, que, de assí avant, la charitat
de la sepultura major sien sinquanta ý la de la mijana
sien
lloable ý llícita, ý lo que se puga demanar,
aprés del soterrament, per lo victe ý sostentatió del
dit clero, ý no qual se vol altre que hàjan usat, en
qual se vol temps passat.
Quant lo procurador serà cridat en casa de algun
mort, estarà a la sepultura que los hereus voldran,
sens induir-los a altra cosa; als quals manam,
en virtut de sancta obedièntia, ý sots pena de excomunicatió
major
no fassa digun jènero de pactes, concòrdies,
ni conventions, directa o indirectament; li sia
llícit demanar la consuetut lloable, per lo victe del
ecclesiàstichs.
Los notaris, que hauran fet los testaments, publicaran
en la matexa hora la clàusula del enterrament,
per saber lo que se haurà de fer, ý ad allò se
starà que haurà ordenat lo testador, si ja no volguessen
fer alguna cosa més.
En les demés charitats que se acostumen dar,
en tottes les altres sepultures, quant demànan cert
número de sacerdots, ço és dos sous per cada hú
d'ells, aprovam la lloable consuetut, ý quant volguessen
que anàs lo clero, fins als convents fora de
la terra, per estar aquells tant lluyñ ý sia gran lo treball,
señalam sinch sous a cadaschú per sos treballs,
sens los dos sous ordinaris.
Lo die que morrà algun canonje, o beneficiat,
o també algun sacerdot en alguna vila, si serà a
temps de dir missa, e quant no lo die següent, tots
los sacerdots de la nostra Iglésia, i
ahont morrà lo sacerdot, sien tots tinguts ý obligats
dir missa per la ànima del mort, en lo qual die
no done lo bosser diguna missa als sacerdots, sots
pena de perdre les distributions quotidianes.
De assí avant tots los diaques, ý subdiaques, ý
jàganos de órdens menors, ý qual se vol ecclesiàstich
de la diòcesi, sían franchs de funeràries, com los
matexos sacerdots.
De les despulles
Per llevar los abusos que
prenen despulles dels foresters, com se acostuma
pendre en tot aquest regne de Cerdeña, primerament
decreta, la sancta sýnodo, que digú de la Ciutat
de l'Alguer, o de alguna vila de nostre bisbat,
sia reputat forester, quant a la despulla, en diguna
part del dit nostre bisbat, sinó que aquell sia soterrat,
ahont morrà, com los naturals del lloch, ý si
fos tant pobre, que no pogués satisfer la almoina,
segons la lloable consuetut de aquell lloch, sia soterrat
gratiosament com a pobre.
Si algun forester fos tant pobre que, llevant-li lo
vestir que porta, se degués soterrar nu, com sia cosa
inhumana ý horrenda, mana, la sancta sýnodo, al
procurador del capítol, en virtut de sancta obedièntia,
que
roba lo dit procurador no volgués dar altra per
soterrar-lo.
Per evitar algun escàndol que
o impedint la sepultura ecclesiàstica de algun
fael, per les contencions que solen nàxer sobre los
dits espolis, se mana, sots la matexa obedièntia ý
de
en diguna manera impedescha, ni fassa differir la
ditta sepultura, ultra lo temps per nós diffinit; assegurat
lo judici per les parts, soterrat sia lo cos, se
li administrarà totta justícia.
Com esta retenció de espolis, de temps immemorable
en tot aquest regne, no puga dexar de haver
tingut, al principi, alguna causa justa ý favorable
per les ànimes dels foresters deffuncts, volem
que sien aquells franchs de set sacerdots ý de les
campanes, ý que sia tingut lo capítol, fer dir una
missa, cada quinze dies, per la ànima de tots aquells
que hauran dat despulla; les quals misses sien assentades
en lo llibre de la Iglésia, ý en lo quernet
del bosser.
De dècimes ý primities
Com les dècimes sien una part de tottes les coses
temporals que Déu, dador de aquelles, ha reservat
per sos ministres ý de la sua sancta Iglésia, i
dret de aquelles sia inviolable, són en grandíssima
manera reprehensibles ý dignes de gran càstich, los
qui invéntan tants modos ý maneres de fraudar,
sottraure ý minuir aquelles; per ço, ultra les penes
que de dret los tals incorren ý la excomunicatió del
que, de assí avant, donen totta la dècima censera,
sens digun frau ni enguain, de tot jènero de bestiar,
axí mascles com femelles, ý dels llegums, dels
fruits de la terra, ý de tot jènero de vi, al acostumat;
ý ahont se podrían fer alguns fruits nous paguen
també de aquells la dècima.
Axí matés, que no donen los pijors animals,
com alguns hòmens perversos ý de mala conscièntia
ó acostumen fer; ni meyñs dels llegums, ans de
decimar, no lleven la portió que han sembrat, ni
dexen també de decimar aquella última part que són
quasi les purgures de la hera.
En la Ciutat de l'Alguer, sots pena de excomunicatió,
que digú porte en sa casa la dècima axí de
llegums com de vi, ni meyñs paguen en prensal la
ditta dècima del vi; per quant los hamos del bestiar,
moltes vegades, per ses comoditats, volen dar
la dècima de aquell, quant encara és tant cich que,
apartat de les mares se morria, ab gran dayñ ý diminutió
de les rendes ecclesiàstiques, per ço se statuex
ý decreta, que lo temps cert ý prefigit de decimar,
en totta la diòcesi, lo bestiar menut sia tot
lo mes de febrer, ý per decimar los vedells tot lo
mes de abril, per los potros passat lo ayñ, ans del
qual temps diguna persona ecclesiàstica, o altre per
ells, sia forzada a rebre-la, ý si la portassen ý morís,
múria per los qui la pòrtan.
Perquè no puga tant la malícia dels qui, en tanta
manera, procúran dar la pejor part a la Iglésia,
se observarà aquest orde, de assí avant, en tot lo bisbat:
que tancats en les mandres, tots los mascles
que se hauran de decimar, los trauran fora, de deu en deu,
ý de la mitat de les deenes, pendrà lo beneficiat
los que voldrà, ý de l'altra mitat de les dittes
deenes, se contentarà dels que li darà lo pastor, ý
lo matex faran de les femelles ý de tots los vedells.
Si algun ecclesiàstich, o rendador, o procurador
de aquell, essent request del pastor, no vol pendre
la dècima en los dits mesos, tots los que morran,
múiran per ell, ý no per los pastors, ço és que rebrà
la dècima dels que a les hores se trobaran, ý no
de tots los que nasqueren en aquell aýn.
Ý si, al contrari, instant lo ecclesiàstich, o altre
per ell, en los sobredits mesos, los pastors no volguessen
dar la dècima, tots los que morran, múiran
per ells, ý no per lo ecclesiàstich, ço és decimar de
tots los que nasqueren en aquell aýn, compresos los
que muriren.
Si aprés de haver decimat, lo ecclesiàstich vol
dexar los animals de dècima, en les matexes games
o arments, com lo hú i
de dar ý de pendre dècimes, ý aquell contracte
sia arbitral, se hauran entre sí de la manera que
se contentaran.
Per evitar alguns plets, que Solen nàxer entre diverses
persones, circa la erectió ý cobransa de les dècimes,
sia lley general per tot lo bisbat, que quant
los dos juàrgios, major ý menor, tenen domicili
en un matex lloch, ý sèmbran en territoris de
altre benefici, en tal cas la mitat de la dècima sia
del beneficiat de territori ý l'altra mitat del beneficiat
del domicili, per respecte dels sacraments.
Quant lo juàrgio major és de una vila, i
de una altra, ý sémbran en terres del menor, en tal
cas lo beneficiat del territori ý del menor tindrà tres
parts de la ditta dècima, i
[ne] [tindrà] [una]; [ý] [si] [al] [contrary] [sémbran] [en] [terres]
[del] [juàrgio] [major], [en] [tal] [cas] [lo] [beneficiat] [de]
[aquell] [ne] [reba] [tres] [parts,] [ý] [la] [quarta] serà del beneficiat
de juàrgio menor; ý si cada juàrgio fos de
sa vila, ý sembrassen en territoris de altre terzer beneficiat,
en tal cas, lo dit beneficiat del territori,
prenga la mitat ý l'altra mitat se partèschan igualment
los altres dos.
Ý quant lo bestiar, que entre ayñ discorre per
diversos territoris ý salts de diversos beneficiats ý
de diversas diòcesis, vol ý mana la sancta sýnodo
que en lo pendre la dècima, se guarde inviolablement
la consuetut de cada lloch.
Les viles que, ultra les dècimes, se són obligades
a pagar algunes primíties per sustentació ý ornaments
de les Iglésies, sien obligades a pagar aquelles
conforme al modo ý al que se obligaren.
Ý perquè los obrers de les perròquies, com ells
també sien dels obligats a les primíties, oblidant-se
del jurament que han prestat en la entrada de llur
offici, en algunes viles del tot no les cobren, ý en
altres ab grandíssima negligèntia, per ço lis manam,
sots pena de perjurs, que demanen aquelles ý les cobren,
com tottes les demés coses de la Iglésia, ý si
alguns resistissen nos ne daran avís dins huit dies,
perquè provehirem que sien constrets a pagar-les,
com són obligats.
Havent entès que algunes persones, aprés que
han fet coronar sos fills, o pres alguns órdens menors,
lis fan donatió de tot lo bestiar que tenen, per
fraudar les dècimes, ý perquè axí tant gran malítia
no lis sia favorable, manam que se lis prenga totta
la dècima cencera, com la acostúman dar abans, ý
si, ordenant-se los tals de órdens majors, sos pares
lis daran tot lo bestiar en patrimoni, constituint-ne
aquells verdaders señors, en tal cas, si serà menester,
lis darem lo curador que convendrà més, ý se
observarà ab aquells lo que se observa ab tots
los altres ecclesiàstichs.
De la cera que se acostuma dar als parrochians
Com sia cosa lloable dar a cada hú lo que és
d'ell, ý conservar junctament les consuetuts universals
retengudes fins ara en la diòcesi, ab lo present
decret, renova la present sýnodo ý, quant menester
sia, de nou instituex, que
de Nostra Señora les caneles de cera, que
se acostumaven dar a tots los parroquians, ý també
ahont se acostumen dar al temps que cullen les dècimes,
que ultra de ser cosa aprovada, convé molt
als beneficiats, que de altra manera, sens scrúpul
digú, se retenen alguna part de la dècima.
Per ésser la major part dels perroquians, axí hòmens
com dones, de grandíssima pobresa ý que en
la hora de la mort no tenen un tantet de canela beita
per señar-los, volem que, de assí avant, diguna
dignitat, canonje, plebà, ý altres qual se vol que
acostúman dar la ditta cera, no la púgan redimir per
dinés, ni per diguna altra cosa, abé que sia obligatió
de fer-ne ornaments a la Iglésia, com, per altra
part, se puga forzar lo poble a proveir de les coses
necessàries.
Los coajutors eo curats, que són posats en alguna
vila per ajudar als rectors, o ad aquells a qui
tocha tot lo dret de les dècimes, sia lo dit stipendi
franch de tots càrrechs, ý de la cera, ý si tenen alguna
part certa de tots los fruits, com la quarta, o
quinta, sexta, ara sia per concert ab son principal,
ara per assignatió fetta per lo Rm. Señor Bisbe, en
tal cas, contribuèschan en los gastos, ý càrrechs comuns,
en aquella ratta ý portió que tenen en los
dits fruits, no obstant qual se vol sentèntia, consuetut
ý pràtica que se haja observat fins assí en totta
la diòcesi, en alguna part de aquella, en contrari.
Manam a tots los rendadors, axí de les dècimes
episcopals com de qual se vol altra dignitat ý canonicat,
que, quant arrendaran les dittes dècimes, ab
tots los càrrechs, axí ordinaris, veills ý posats, com
extraordinaris, nous, ý per posar, no innoven ni alteren,
en diguna cosa, la portió dels dits coajutors,
en virtut de sancta obedièntia, ni se entenga que,
per haver ells arrendat, no
potestat de poder-lis créxer lo stipendi ý de ajustar-hi
altre coajutor ab lo stipendi convenient, sempre
que sia menester; a tottes les quals coses sien ells
tinguts, si ja, en lo acte del rendament, no constàs
aquells no ésser obligats als càrrechs del dit
benefici.
Axí matex sían tinguts a totta aquella portió,
que nos altres señalarem, per algun ministre, quant
vacca lo dit benefici, fins tant que sa Sanctedat provehesca
de rector segons lo dret del
Tridentino
De les monjes
Per no ésser les facultats de aquesta terra tantes,
que se haja pogut edificar un monestir, ahont
les monjes guardassen la clausura com convendria,
de ahí és que aquelles que votarien lo estat de religió,
vótan solament, castedat ý obedièntia, dexat lo
vot de pobresa, ý estan cada huna de aquelles en
ses cases, o de sos parents, ý perquè la llibertat de
poder anar per la ciutat ý per altres llochs, no és
sens gran ocasió ý perill de offendre a Déu ý de violar
sos vots, decreta, per reformatió de aquelles, les
coses següents la present sýnodo.
Primerament, tottes les monjes subjetes al nostre
govern, tindran obedièntia a la llur ministra, ý
aquella honraran ý reveriran, com a llegítima ý pròpia
superiora.
Se confessaran, ab lo confessor que lis señalarem,
tots los diumenges ý festes solemnes, e de
Nostra Señora, ý dels apòstols, si ja altra cosa no
paregués al dit confessor, ý en aquells dies rebran
lo sanctíssim sacrament, tottes junctes, en la nostra
cathedral.
No mancaran, aquells dies, a les vespres, si no
fos alguna de aquelles legítimament empedida, ý ab
llicèntia de la ditta ministra.
Se congregaran, almeyñs una vegada la semana,
ahont més còmodo apparrà a la ditta ministra, per
tractar de la observància de la sua regla, ý per espai
de una hora llegiran algun llibre devot, entremesclant
algunes coses spirituals, que fàssan créxer en
elles lo spírit, i
Procuraran de trobar-se tottes en casa de la ministra,
o de la que més prop estarà de la Iglésia, perquè
de allí vajen junctes en aquella.
Seran en la Iglésia en un lloch, que sia dels més
decents, a coneguda de la ditta ministra, ý oiran tots
los officis divinals, ab aquell silenci, quietut ý modèstia,
que a elles matexes ý als altres edifiquen.
Apendran tottes de lligir ý de recitar almeyñs,
cada die les hores de Nostra S.ora, sens la oració
mental, exortant-les, quant poden, que per espai almeyñs
de mija hora, al matí ý al vespre, la freqüenten,
ans de comensar ý aprés de haver acabat, tottes
les actions de aquell die.
Fugiran, del tot, de trobar-se en colloquis ý conversations
de hòmens ý, quant sia possible, se abstendran
de la demasiada amistat de moltes dones.
Dona que tinga, o haja tingut mala fama, no la
admetran a la sua amistat, sots pena que ne seran
molt ben represes.
Mai seran vistes estar, en diguna hora, en finestra,
ni en porta, cosint ni fahent alguna altra fahena,
sots pena que, tenint-ne alguna notícia, procehirem
com més convendrà, per al bon govern ý major
reformatió de aquelles.
En ses cases no dexaran mai lo vel de monja,
ans portaran sempre aquell, ý ben baix en lo front,
de manera que, en qual se vol temps ý hora, sien
conegudes ý tingudes de tots per monges.
Si no fos per visitar enferms, lis prohibim que
no vajen, si no fos en casa de jermans, ties, oncles,
ý cosins jermans, ý si alguna fos cridada a vellar
tota la nit algun malalt, trametrà per la llicèntia a la
ministra, ý no de altra manera, encarregant ad aquella
que mire molt bé com la dóna.
No ixiran lo matí de casa ans de les set hores, si
ja no anassen ab les dones de la matexa casa ahont
estan, ý al vespre tornaran en casa una hora ans de
la oració.
No ixiran de la ciutat, abé que fos per visitar alguna
Iglésia, sens llicèntia de la ministra, la qual no
la darà que no sien tres monjes junctes, ý no tottes
de les jóvens, si ja no anassen, com havem dit, ab
les dones de la matexa casa.
Diguna de aquelles estiga en altra casa que dels
parents més propinchs, de la qual no íschan per estar
en altra casa, sens llicèntia de la ministra.
Ahont se hulla que vajen, aniran cobertes quant
sia possible i modestíssimament, a les quals prohibim
stretament que, en lo carrer, no saluden a digú,
ni se aturen a parlar, encara que fos ab jermans.
Serà la ministra molt diligén ý solícita en informar-se
com cada una de aquelles se porta, ý si tindrà
notícia de alguna cosa que hàjan menester de reprehenció,
ho farà segons la su prudèntia, ý quant
fos menester ó referirà a nós, que hi applicarem lo
remei necessari.
Dels metges
Com lo home, en qual se vol temps que jemescha,
lis dolga de sos peccats, Déu se oblidarà de
aquells, moltes vegades, los qui al temps de la sanitat
corporal tenían la sua ànima enferma de la corruptió
de molts peccats, convertint-se en la malaltia,
a Déu alcànsan la verdadera sanitat de aquella.
Però, com podria ser que l'home enferm, distret de la
afflictió ý dolor corporal, differís de applicar la millor
medecina, ahont és lo major mal, però manam,
en virtut de sancta obedièntia, a tots lo metges,
que observen lo que tant sanctament de dret
està determinat, ý Pio quint de bon. me., ab un sou
Que
ý amonesten los enferms que, en espai de tres
dies, hàjan confessat tots sos peccats al propri confessor,
ý no havent-ho fet, lleven mà de la cura;
ý quant lo emferm dirà al metge que
differex la sua confessió ultra los tres dies, no
crega, si no li mostra la llicèntia del confessor en
escrits.
Digun metge comense a curar en la nostra diòcesi,
ans de haver prestat jurament en nostre poder,
o de qui ordenarem, de observar lo dit motu
propri; ý quant algun metge capitàs en alguna vila
de la nostra diòcesi, manam al vicari o comissari
de aquell districte, que dins sis dies, nos ne done
avís, perquè ordenarem que tot lo sobredit sia
observat.
Tindran los metges de l'Alguer particular solicitut
de visitar, com són obligats, los pobres del ospital,
considerant que molt major premi àn de rebre
de Déu, per la cura dels pobres, que no lo que
reben, dels hòmens, per la dels richs.
Si veuran faltar alguna cosa, per hont los pobres
no púgan ésser curats, nos ho refferiran, perquè
procurarem, que sia exibit ad aquells tot lo
menester.
De les usures
Entre les altres coses, que havem advertit tenir
alguna necessitat de remey en la nostra diòcesi, és
lo delicte de la usura, que ab una vana esperanza de
guayñ en tanta manera porta los hòmens a extrema
perdició ý ruïna, per hont convé al nostre offici
remediar-lo, quant serà possible.
Primerament, prohibim tots ý qual se vol contracte
de vendes de draps, teles, formàtgies, a més
del major preu que vindrien en contants, per vendre
a fiat, per ésser les tales vendes illícites e
usuràries.
Axí matex, prohibim ý damnam aquella venda
de bestiar que hulgarment se diu (
és quant hú ven cent ovelles per sinquanta o sixanta
quintars de formàtgie, pagadors, la meitat de allí
a un ayñ, ý l'altra meitat, en lo ayñ següent, per ésser
illícit lo tal contracte, axí per la valor del formàgie
que és molt major que la valor de les ovelles,
com per rahó del temps, per lo qual demanan molt
més notablement del preu just de les dittes ovelles.
Ý perquè alguns també usen comprar bóttes de
vy a paga anticipada, ý, al temps quant lo prenen,
volem que estiga lo dit vi a càrrech ý perill del venedor
si se guasta, ý com la tal conditió destruescha
la naturalesa del contracte, ý sia solament un
préstech ab guayñ, prohibim, de assí avant, no
sots pena de
llochs ý obres pies.
Axí matex, com sia illícita, perniciosa, ý usurària,
aquella compañia que alguns acostumen fer,
que dopen ad algú moneda per negotiar o draps ý
teles, a vendre per les viles, assegurant-se, primerament
del compayñó del capital, ý del preu cert de
tot lo que dits draps a ells costaren, ý més volen haver
de partecipar en la mitat del guayñ, que lo dit
compañó ab sa indústria haurà fet.
Ý com la ditta compañia sia usurària, sots pena
de sinquanta ducats, ý en subcidi de dret, sots pena
de excomunicatió, que digú en totta la nostra diòcesi
la exercite més, si ja no stiguessen al perill del
capital ý de les robes, com volen estar al guayñ.
Digú preste, de assí avant, ab pacte o ab intenció
de rebre alguna cosa ultra lo préstech, ý perquè
moltes vegades les usures no
lo qui presta vint, fa fer pòliça de
usura ab lo préstech, per ço manam, sots
pena de excomunicatió, que digú fassa, ni fassa fer,
semblant pòliça, ni ferme aquella, sabent lo que
passa.
Digú compre forment, hordy, lly, vy, ni altres
coses a preu cert, quant les dittes coses encara no
són, o verament són en herba, sinó al preu que volran
al temps que se solen vendre, ni al major ni
al menor, ý si són coses que se solen afforar, les
compren al preu que seran afforades.
Lo contracte de comprar formàtgies a preu cert,
manco del que a son temps valran, per haver anticipat
la paga alguns mesos abans, que alguns mercaders
acostumen contractar per la nostra diòcesi,
lo condemnam ý reprovam com usurari, manant,
sots pena de
de assí avant.
També los qui préstan dinés sobre peñores útils
e fructificants, com són cases, vignes, terres o censals,
se dègan pagar dels fruits de les peñores, defalcades
les despeses, ý, havent cobrat son préstech,
restituhir les dittes peñores ý de altra manera tot lo
sobremés [és] [illícit] ý són obligats a restitutió.
De cambis
Ans de tottes coses, per evitar molts contractes
usuraris que se solen fer en los cambis, no sia llícit,
ni permès a digú, que no sia negotiant ý que no tenga
moneda en negoci, pendre ni exercitar cambis;
ý se guarden, los cambiadors, de dar moneda a semblants
persones, sots pena de
axí als uns com als altres, ý de ser tinguts per usurers
e infamis.
Digú done dinés a cambi, quant les lliures verament
no se trameten, ý lo pagament realment se
ha de fer en lo matex lloch, ahont los dinés se dónan
ý reben, per ésser aquell cambi sech ý
abominable.
Qui sap que algú no negòtia en aquell lloch,
ahont ha de pagar los dinés, ni meyñs té allí crèdit,
ni responent, ni dinés, ni altra mercaderia, ni meyñs
tindrà alguna de aquestes coses al temps que haurà
de fer lo pagament allí, sinó que haurà de tornar lo
protest, ý dóna dinés a cambi, fa cambi sech ý reprovat,
com ab lo present decret lo reprovam, sots
la matexa pena.
Ni meyñs, digun mercader preste lo nom a altra
persona que no negotia, ý specialment quant lo
dit mercader dexa protestar, ý no fa pagar en lo
lloch ahont van les lletres; però si lo tal mercader
fa les lletres de cambis en son nom, com a principal
prenedor, ý fa respondre realment en lo lloch,
ahont van les dittes lletres, aleshores lo tal cambi
és real ý tollerable.
Diguna persona done dinés, o fassa algun cambi,
sobre dinés prestats, o sobre qual se vol altre
préstech.
Perquè tenim certíssima notícia que moltes dones,
no duptant també elles de fer del mercader, ý
dar dinés a cambi, de qual se vol manera, ý qual se
vol persona, contractant, quasi sempre, certs càmbiols
sechs e illícits, ý com sia que lo qui ama lo
perill parex en aquell, per ço manam, sots pena de
excomunicatió, ý de perdre lo que haurà dat a cambi,
que diguna dona presumescha tractar cambis,
per sí matexa sinó per medi de alguna persona, ben
exercitada en aquella art ý de bona conscièntia, que
entenga ý sàpia quin jènero de cambis sien llícits i
púgan fer, ý quins illícits, que
A tots los corredors de orella manam, en virtut
de sancta obedièntia, ý sots pena de
que no cerquen dinés a cambi per diguna persona,
de qual se vol conditió que sia, si veuhen que
aquella no acostuma negotiar, ni té responent ahont
vol los dinés, ni digun altre jènero de mercaderies,
ni és per tenir-les al temps de la paga, abé que algun
mercader fassa la sottoscritta, salvo si fa principal
prenedor ý pagador al modo predit, sots la
matexa pena.
Advertèschan los dits corredors, que per comdenar-los
en la ditta pena, no lis admetrem moltes
escuses, com sia que ells molt bé conexen totta la
gent, que negotia cambis de aquesta ciutat en altre
lloch fora de aquella.
Ý perquè, quant serà en nosaltres possible, procurem
de extirpar aquest abominable ý pestilencial
contracte de càmbiols sechs, que tantes persones
han exercitat en esta ciutat, manam als dits corredors,
sots les matexes penes, que noten en un llibre,
per ses jornades, tots los cambis que ells tràctan
ý concèrtan, ab lo nom del dador ý prenedor,
ý nos mostren aquells sempre que
temps de vesita, o en qual se vol altre temps.
De la venda eo contracte de censals
Si be lo contracte del censal, que no és altre que
una compra ý venda de alguna part de fruits, de alguna
pocessió útil de altre, sia de ssí matex llícit ý
honest, no res meyñs solen-se fer illícits e usuraris
per rahó de algunes conditions que lis solen apposar,
ý per ço vol ý mana la sancta sýnodo, que de
assí avant, en la creació de aquells, se guarden ý observen
les coses següents.
Digú carregue, sobre alguna hipoteca, més del
que poden valer los fruits de aquella, com seria si
fruits de alguna vigna valen al més cent ducats, no
carregue tant sobre aquella, que la pentió anual sia
major o iguale los dits cent ducats, com sia injustítia
manifesta.
Digú carregue censal, ab hipoteca de tots los
béns haguts ý per haver del venedor, sinó sobre una
hipoteca certa, special ý determinada.
Lo censal que
ab obligació però de tots los béns que té ý és
per haver, de tal manera que, faltant la ditta hipoteca,
resta lo censal en peu sobre tots los altres béns,
és illícit, perquè la rahó ý la justítia demana que, faltant
en tot o en per tot la ditta special hipoteca,
haja de mancar també, en tot o en part, lo censal,
que
que la ditta hipoteca ha mancat.
Quant se señala moltes hipoteques a un censal,
de les quals cada una de aquelles seria sufficient,
però se fa ab tal fi, que perdent-se la una, lo dit censal
se entenga ésser carregat sobre les altres, de tal
manera que sia entern ý mai puga en res minuir, ni
perillar, comté injustítia manifesta, i
vol que, diminuint-se la hipoteca en alguna
part en aquella, se diminuescha lo censal, com està
declarat en la constitutió de la bona memòria de Pio
quinto.
De drets eo gabelles
Los llaichs que són obligats a pagar los drets eo
gabelles reals, o de la Ciutat, no pagant aquelles,
pèccan mortalment, i
la restitutió de tot allò que per frau, engayñ, dol ý
culpa de aquells, han dexat de pagar; per ço los
exortam ý manam que examinen, ab diligèntia, circa
de açò les consciènties dels penitents, i
com està dit, a restituhir tot lo que hauran
defraudat.
Com sia cosa odiosa posar nous drets als pobles,
exortam ý encarregam als magnífichs señors
consellers que ara són ý per temps seran, que, ab
tot que per sos privilegis púgan posar drets per les
necessitats públiques de la ciutat, no res meyñs, ho
fàssan quant manco sia possible, ý exceptuant-ne
sempre, expressament, tottes ý sengles persones ecclesiàstiques,
les quals, per diguna via o manera, directe
o indirecte, poden ésser compreses ni subjetades
als dits drets, sots pena de violar la immunitat
ecclesiàstica, ý de incidir en les censures del procés
de la bulla de la cena.
De la compania del bestiar
Entre altres coses, com en totta la nostra diòcesi
sia freqüentat lo contracte de compania de bestiar,
que vulgarment se nomena comú, en lo qual
y poden nàxer algunes usures e injustícies, per ço,
a benefici e utilitat de moltes consciènties, decreta
la present sýnodo lo que cada hú llícitament pot
fer, i
La compañia de bestiar, que en Sardeña se nomena
a
compagño posa lo bestiar, ý lo compagño inferior
la indústria i
los fruits igualment, ý, al cap de tans ayñs, al fi de la
compañia, partexen tot lo bestiar gran ý cich, és llícit,
ab que lo bestiar que mor, muira igualment per
los dos.
Quant lo compagño principal o major, obliga al
inferior o menor, que li ha de vendre totta la sua
part de les llanes, formàtgies, ý del bestiar, per manco
que aquells lis ròban dels fruits ý guàrdan mal lo
bestiar, és injustícia ý per ço se decreta que, de assí
avant, no posen ni fàssan tals obligations, com sia
de dret, que cada hú sia tingut per bo, si no se li
prova lo contrari.
De la matexa manera declaram ésser injustícia
quant lo dit compaño major obliga al menor a haver-li
de vendre la sua part dels fruits sobredits, abé
que sia lo preu just, per ésser la tal obligatió estimable,
com dihuen los doctors, ab dinés, e impeditiva
de la llibertat de aquell, que podria vendre ses
coses a qui, quant ý com ell porria.
Exhortam als señors temporals, quant podem,
en les entrañes de Jesu Crist, que lis administren
tot, axí com són obligats; quant però clarament
constàs que per frau, dol, ý gran negligèntia del
compaño menor, faltàs o morís lo bestiar, en tal cas
nos remetem a les lleis justes de aquesta isla.
Digun compagño major compre, del menor, la
part dels fruits de aquell, alguns mesos abans, a
paga anticipada ý a preu tachat, manco del que valria
a sos temps, perquè aleshores seria usura verdadera,
ý no sol injustícia, com dalt està dit.
La compañia de bestiar que en Cerdeña se nomena
temps de la compañia, se han de tornar al compaño
major, tants animals quants n'í havia dat al principi
de la compañia, ý aprés han de partir los demés vius,
contant tots los morts en part del compagño menor,
és illícita ý usurària, ý axí manam,
sots pena de excomunicatió ý de cent ducats, que,
de
fer-la ni contractar-la.
Dels jutges de les comissions de Roma
Lo
de dret estava instituït, mana que, en tottes les
sýnodos provincials ý episcopals, se nomenen quatre
persones idòneas, a les quals ultra los ordinaris,
se comètan les causes ordinàries de Roma, ý que
sia avisada sa Sanctedat de la electió de aquells, volent
que sían tingudes per subretícies, aquelles comissions
que vindran comeses a altres persones; al
qual decret satisfent, la present sýnodo, nomena ý
eligés als R.ts Doctors Miquel Angel Serra vicari
general, Petro Paulo Sanna degà, Francesch De Lo
Frasso ý Antoni Sureddo canonjes de l'Alguer.
Dels examinadors
Havent també manat, lo matex
Tridentino
sis examinadors, per examinar los qui se han
de promoure ad algun benefici curat, nomenam als
R.nts doctors Miquel Angel Serra, Francesc Marongio,
Francesch De Lo Frasso, Antonio Sureddu,
Bernart Sala ý Antoni Seque.
Quant acaurà haver de ésser examinat algú, se
observarà, a la ungla, tot lo decret del
Tridentino
Digú serà examinat ab manco número que de
tres examinadors, ý devant nós, sempre que major
negocis no
vicari general.
Juraran los dits examinadors de fer son offici
rectament, i
present ý donatiu, per ocasió del dit examen, ni
abans ni aprés, sots pena de no fugir lo delicte de
simonia, tant ells com los qui hauran dat alguna
cosa, ultra que perdran los beneficis que tenen, ý
seran inhàbils per obtenir-ne de altres.
Declaram que
no són vicaris generals, abé que sien de tot
algun districte, ý pertant tottes les comissions que
tenen de Roma, dirigides al vicari general de algun
districte, se entenga venir al nostre vicari general
de totta la diòcesi, ý de altra manera tot lo fet per
aquells, de assí avant, sia và e nullo.
Del Seminari
Havent conciderat, lo
ànimes, ésser criades ý governades de bons pastors,
ý que aquells, seran tals, que de miñons són nodrits
ý criats en disciplina sancta ecclesiàstica, ý en
bons costums, perço ha statuït que en tottes les
cathredals, se fassa un seminari conforme la qualitat,
ý facultat de aquells, en lo qual sien sustentats
alguns jòvens pobres, que hàjan de ésser capellans,
als quals se lis enseñe gramàtica, cant, lo compte ecclesiàstich,
serimònies de la Iglésia, per sustentació
dels quals se prenga una portió de tottes les rendes
ecclesiàstiques, axí de les menses Arquibisbals, bisbals
ý capitulars, com de qual se vol altres beneficis
e Iglésies, segons està contengut en lo dit decret;
ý perquè la nostra principal voluntat ý desig
és lo que en lo dit concili està decretat, ý junctament
instituex, en aquesta nostra sýnodo, tot allò
que conexem convenir a la comuna utilitat, ý general
refformatió de totta la nostra diòcesi, instituïm
ý decretam que
ciutat de l'Alguer, per sustentació del qual, primerament,
li aplicam, incorporam, e unim lo benefici
rural de sancto Querigo, en lo temps passat desmembrat
de la nostra mensa bisbals, vacant per la
mort del qui vuy la possehex, ý més una portió de
les nostres rendes, ý de les dignitats, ý canonicats
de la nostra cathredal, ý dels beneficis de tot lo nostre
bisbat, ý de altres Iglésies campestres, ý rurals,
no llevant la facultat de poder créxer alguna cosa
més, si lo que al present havem desmembrat, no
bastàs per la sustentació dels qui se hauran de sustentar
en aquell, ý quant al govern ý conservatió
del dit seminari, se observe ý guarde, a la ungla, totta
la sèrie ý tenor del dit decret.
Llista del que al present se ha desmembrat cascun
ayñ per la sustentació dels jóvens del seminari
P. mo. sa Señoria R.ma. cent ducats.
Lo Archiprestat huit ducats.
Lo deganat
Macomer ý Dualque sis ducats.
Mularja, Bírole ý Bortigale dotze ducats.
Ley Silanos huit ducats.
Orani
Orotelli ý Oniveri deu ducats.
Nuguedo tres ducats.
Lo vintè de l'Alguer dels ferrers deu ducats.
Bòrore ý Nuragúgume huit ducats.
Bolòtena dotze ducats.
Núero quaranta ducats.
Saruli sis ducats.
Tula sis ducats.
Àrdara un ducat.
Bútele un ducat.
Bidufé dos ducats.
Nule
Osidda quatre ducats.
Patada deu ducats.
Bono huit ducats.
Bultey huit ducats.
Benetuti dotze ducats.
Buddusò quinze ducats.
Alà un ducat.
Monte un ducat.
Berquidda deu ducats.
Osquiri quinze ducats.
Orune quinze ducats.
Sanct Lleonart de Orvei vint ducats.
Sanct Angel de Osidde deu ducats.
Sancto Baquis de Bolòtena dotze ducats.
Nostra Señora de Loretu de Otier tres ducats.
Sant Jordi de Otier dos ducats
Sancta Reparada de Buddusò quatorze ducats.
Lo Priorat de Monte dos ducats.
De la prebenda theologal
Perquè, ni la ignoràntia dels confessors, ni la
obstinatió de la mala vida de molts seglars, que no
poques vegades naix de la sequedat dels mals confessors,
se impute a nós, devant del trement judici
de Déu, ý en observàntia del que ha decretat la sacrosancta
sýnodo
primera prebenda que vaccarà en la nostra diòcesi,
per un doctor, lo qual haja de tenir càrrech, ý obligatió,
de lligir, dos vegades la semana, casos de
conscièntia, en la nostra Iglésia cathredal, ý reservada
una suma sufficient, conforme als decrets del
matex
perpètuo que serà en la parrochial.
Ý si la ditta vacant no fos de les ja unides a la nostra
cathredal, sinó alguna de les altres dels bisbats
units, volem que sia unida e instituhida en canonicat
de la nostra cathredal, com desde ara, ab aquest
present decret la nostra sancta sýnodo, la applica,
annexa, incorpora e instituex en canonicat de
aquella.
Ý perquè lo dit canonicat sempre sia dat al més
digne ý, més benemèrit, se posaran edittes per totta
la províntia, perquè vinga a notícia de tots los
que se podrien opposar en aquell, lo qual opposant
sia examinat en presèntia del R.m. Señor Bisbe, ý
de tots los sis examinadors sinodals, havent aquells
jurat de deportar-se bé ý llealment en lo dit examen,
ý de observar tot lo que ha ordenat lo
Tridentino
Ý com sia que la collatió de aquest canonicat se
dega fer quant més prest sia possible, perquè no se
entrerompa molts mesos aquell offici de la llectura,
supplica la sancta sýnodo, a la Sanctedat de nostre
que concedescha, al R.m. senor Bisbe, facultat
de poder sempre conferir lo dit canonicat ab lo
examen ý orde sobredit.
Ý quant fos que la ditta prebenda fos tant rica
que, llevada la part del rector, restàs més de
ducats per al canonicat, puga lo Señor Bisbe
applicar una portió del seminari, que se ha instituït
en la present sýnodo.
Dels qui fugen a les Iglésies
Si bé tenen les persones ecclesiàstiques gran
obligatió de procurar a qual se vol persona la vida
ý, quant ells poden, dar camí a qual se vol, per no
venir en mans de qui podria ésser condennat a mort
o a sanch, no res meyñs, perquè en diguna manera
convé que los reos criminals, que van fugint de la
justícia, tracten ni conversen ab ecclesiàstichs, axí
per lo bé de aquells, que ab aquella seguretat fàcilment
porrien ésser presos, com encara dels matexos
ecclesiàstichs, per no dar occasió a la justícia seglar
de entrar en ses cases, ý per no ésser tinguts per receptadors
ý favoridors de persones criminoses,
per ço lis manam, en virtut de sancta obedièntia, que
si no fos a cas, perquè a les hores los dehuen salvar
ab la major destreza que púgan, ý de altra manera
no concéntan que fàssan abitació en ses cases, ni vàjan
en compañia de aquells, sinó que
per sos camins, com ells volran.
Si algun criminós entrarà en alguna Iglésia, sia
mamparat ý defensat en aquella, fins que se salve
lo que en la sua cadahú ho procurarà, quant més
prest sia possible, ni sia entregat a diguna justícia
temporal, sens orde exprés nostre, perquè, en cas
que se haja de entregar, ho farem de manera que la
immunitat de la Iglésia no sia offesa, ý lo reo segur
de la vida ý menbres, la qual restitució no puga fer
diguna persona ecclesiàstica, si no fos lo nostre vicari
general, ben conciderat primer lo de conciderar
en la subjeta matèria.
Ý, per quant lo retirar-se los reos en la Iglésia,
és perquè en aquelles, com en un port segur, estígan
salvos ý sens perill de la vida, ý no perquè la justícia
seglar sia meyñs preada, per tots los que se
retiren en les Iglésies, per casos criminals, si són hòmens
de qualitat estígan tant secrets, que en tot lo
temps que estaran en aquelles no sien vists de digú,
ni lis admètan visittes, ni conversations; ý si són
gén vulgar, sien tinguts serrats; i
stígan com a persones que fugen, ý que no volen
que se sàpia d'ells, ý axí ab major facilitat podrían
exir de les Iglésies, ý salvar-se, com a ells millor
apparrà.
Si algú, estant en alguna Iglésia retirat, fa offici
de ixir de aquella ý de tornar quant li apar, servint-se
de la Iglésia per fer més mal ixit de aquella, se
li tanquen les portes, ý serque sos modos de
salvar-se.
Dels qui maten sos fills
La sancta Iglésia, que sempre ha provehit, ý
procurat de obviar a tots los peccats, vehent que
moltes vegades los matexos pares offègan sos fills,
quant són xichs, no sens gran càrrech de llur conscièntia,
à imposat ad aquells gravíssima penitèntia.
Per ço, aderint-nos al decret de Lútio tercer, que comensa:
ý qual se vol altres dones que crían criatures,
que tíngan sempre aquelles fora del llit, en què ells
dormen; ý si, per pobreza, algunes no poguessen
tenir lo llit apartat, los tíngan tant lluin d'elles en lo
llit, ý de tal manera que, ni la roba, ni ells lis púgan
danar, ni offegar, en virtut de sancta obedièntia,
ý sots pena de excomunicatió, ultra les penes
en lo dit decret contengudes.
Als rectors, plebans ý curats manam, en virtut
de sancta obedièntia, ý sots pena de
ducats, que sempre que seran cridats a soterrar algun
infant, trobat mort en lo llit dels pares, ans de
soterrar-lo, ne avisen al vicari o comissari de aquell
districte, que seguirà l'orde que sobre de açò lis darem,
ý també nos ne donen avís, en terme de tres
dies, perquè provehirem que sien aquells punits ý
castigats, conforme les lleis segrades, canòniques ý
ecclesiàstiques.
Dels concubinaris
Lo sagrat
quant necessària sia la honestat de la vida dels
sacerdots, que tràctan les coses divines, aprés de haver
decretat aquelles coses, que se han de observar
ý evitar en la celebratió de la missa, abaxa a tractar
de la honestat de aquells; als decrets del qual aderint-se,
esta sancta sýnodo decreta que si algun sacerdot,
o altre qual se vol costituhit en órdens ecclesiàstichs,
fos convicte de fornicatió, o de concubinato,
o de adulteri, se executen contra aquell los
cànons que lo dit
renova; lo que inviolablement observe lo Revedíssim
Señor Bisbe.
Ý perquè venga a sa notícia, si algun ecclesiàstich
no viu ab aquella honestat ý continèntia que
deuria, aprés de la publicatió del present decret, se
despedescha un edicte, manant a tots, sots pena de
excomunicatió que, sabent que algun sacerdot o altre
ecclesiàstich tenga, en sa casa o en altra, concubina,
o vaja en casa de aquella, o sia públich fornicador,
o haja de denuntiar, dins sis dies, per poder-hi
applicar lo remei que convé, per refformar los
dits ecclesiàstichs.
Ý com lo nostre pastoral offici no sia tant solament,
per refformar los ecclesiàstichs, però encara
se astenga a tots los seglars sujectes a la nostra jurisditió,
dels quals no menor compte havem de dar
a Déu que dels matexos ecclesiàstichs, per ço decretam,
ab la nostra sýnodo, que se observe contra los
concubinaris lo que està diffinit en lo concili de
Trento, ý senaladament contra aquells que, essent
casats, tenen amiga, los quals
en sentèntia de excomunicatió.
Si alguna dona, ajustant mal a mal, per cobrir
los peccats en què caiguda, procura medicines ý altres
remeis per affollar-se, o, per poder perseverar
ab major llibertat en la vida deshonesta, pren medicines
per no concebre, junctament ab los qui, per
effectes tant enormes, lis donen favor, consentiment
ý consell, sien asprament castigats conforme
als cànons antichs, ý en altres penes a nostre arbitri
reservades, e incedèschan
de excomunicatió.
E com sia que, per causa de aquelles persones
pestilentials, que servexen de terzeres, no seguescha
grans abhominations, con adulteris, insestos,
corruptions de donzelles, decreta la sancta sýnodo
que, essent alguna convicte de aquell peccat infame,
sia castigada públicament, ý bandejada per totta
sa vida de la nostra diòcesi.
Aquella detestable consuetut, que encara se
guarda en moltes parts de la nostra diòcesi, de dormir
junts en un llit gran pare ý mare, fills ý filles
grans, sogre ý nora, no sens gran perill de molts
peccats enormes ý de mals exemples, per ço manam
ý decretam, que, de assí avant, no dòrman hòmens
ab dones d'exa manera, abé que sia ab qual se vol
color de pobresa, ý de no tenir altre llit, com manco
mal sia dormir los jòvens en terra, ab algun dayñ
ý descomoditat del cos, que no posar-se en aquell
perill tant gran ý tant evident de cometre peccats
abhominables ab que pèrdan les ànimes.
Dels qui induexen alguna persona a jurar
falsament en judici
Per remediar aquella gran calamitat, que té subjetes
tantes persones, de jurar falsament en judici,
ab dir que ho fan a fi de bé, ý per aprofitar a algú,
com per traure
ad algun amich o parent, o per fer algun despler,
com sia sempre lo tal jurament fals, digne de
grandíssima penitèntia, axí en lo for secret de la
conscièntia, com encara en lo for exterior,
nos havem reservat la absolutió de aquell, ý
quant al exterior, si algú serà convicte de jurament
fals, volem que sia tret a pública penitèntia, ý castigat
de altres penes a nostre arbitri.
Ý perquè no són meyns dignes, ans molt més,
de gran càstich, los qui induexen alguna persona a
jurar falsament en judici, com ho decreta lo concili
matisconense, que
al últim de la vida, decreta la present sýnodo que lo
tal sia castigat de penitèntia pública ý bandejat, a arbitre
de sa S.a.R.ma., de tot lo bisbat ý, quant al for
de la conscièntia, li sia dada una penitèntia rigurosa,
com la merex la qualitat del delicte, ý si lo tal
jurament fals és estat en perjudici de la fama, o de la
honra, o dels béns de tercera persona, obliguen los
confessors aquell a la tal restitutió de tot lo que, per
sa culpa, lo tercer haurà perdut.
Dels qui nodrexen odi ý tenen rancor
a altres persones
Perquè havem vist que moltes persones crían ý
nodrexen algunes vegades un cert odi intestí, que,
ni per molts ayñs, volen parlar ni veure aquelles
persones que tenen en odi, ab gran dayñ de llurs
consciènties, ý escàndol manifest del pròxim, per
ço, adherint-nos al que tant sanctament fonch decretat
per lo concili agathense, ordena la sancta
sýnodo, que
fraternalment dels sacerdots, no se emèndan,
sien públicament llensats de les Iglésies ý despedits
dels officis divinals, del qual odi ý rancor
nos daran avís molt particularment los rectors, plebans
ý curats, en la lletra que
mesos, com en son lloch està dit.
Dels ostalers
Per evitar molts peccats públichs ý escandolosos,
que solen cometre en les ostaries, en offensa
de Déu, ý destructió dels bons costums, decreta la
sancta sýnodo, primerament que diguna dona que
no sia casada tinga ostal, ý si alguna ne té, haja dexat
aquell offici dins un mes, sots pena de deu lliures.
Digun ostaler aculla en la osteria dones públiques
ni consenta que en aquella, donen obra a cosa
deshonesta, sots pena de excomunicatió ý de
lliures.
Digun ostaler acomode dones, en cambres que
dormen hòmens, sinó en altra apartada, que no hi
puga haver digun conversi de la una a l'altra, ý si la
casa no fos tant còmoda que açò se pogués observar,
sots la matexa pena, se mana ad aquells que, havent-hi
hòmens en la osteria, no hi rèban dones a
dormir.
Digun ostaler darà a menjar a diguna dona en
taula de hòmens, sots la matexa pena.
Quant algun capellà de les viles axí del nostre
bisbat com de altre qual se vol, vengués a la osteria,
procurarà, lo ostaler, de dar-li la instància o la cambra
a soles, perquè, en semblant lloch, no convé
que, ahont ells estan, dòrman altres persones.
Mana la sancta sýnodo als dits ostalers, sots la
matexa pena de excomunicatió ý de
lliures, que en die de peix no donen a menjar carn
a diguna persona sana, ni en die de dejuni ous, ni
llaticinis, ni altres coses prohibides.
De la reformatió de les constitutions
Per quant, per sobre venir la sacratíssima festivitat
de nostre Señor Jesu Crist, la sancta sýnodo
no s'és poguda detenir a regonèxer ý reformar les
constitutions capitulars, com havia comensat, per
ço statuex ý decreta que sa S.a.R.ma. acabe de regonèxer
aquelles, ab la autoritat de la present sýnodo,
ý les acomode, llevant ý ajustant lo que serà menester,
ý si convengués consultar e informar, sobre
alguna de aquelles, la sancta sede apostòlica, sa S.a.R.ma.
ho fassa, junctament ab tot lo demés, que circa
les predittes constitutions se haurà de fer, tot axí
com de un pare ý prelat tant religiós, los capitulars
sos fills o espéran ý confían.
De les penes ý compositions ý
tacha dels drets dels ministres
de la cúria ecclesiàstica
Havent la sancta sýnodo posat algunes penes
pecuniàries per càstich de alguns delictes, no entén,
per aquelles, haver derogat en res les penes dels sagrats
cànons ni dels concilis generals, ans vol que
sien castigats ab aquelles ý ab aquestes, però les dittes
penes pecuniànes lo R.m. Señor Bisbe, en diguna
manera, puga ni dega aplicar a sí, sinó entre persones
ý cases pobres, ý en obres pies, salva aquella
part que sa S.a.R.ma. manarà applicar als ministres
de la sua cort ý també al acusador, ý lo matex se entenga
de qual se vol altra compositió, que se farà
en qual se vol temps, en qual se vol causa, ý de qual
se vol persona en lo tribunal de sa S.a.R.ma..
Axí matex, per obviar a molts inconvenients,
statuex ý decreta la predicta sancta sýnodo que sa
S.a.R.ma. proveescha ý mane, que sia fetta prest una
tacha eo llista de tots los drets ý emoluments de
tots los ministres ý officials de la sua cort, axí de
l'Alguer com foràneos, perquè sàpia cada hú com
se ha de governar, ý, fent-se justícia en les causes,
no fàssan aquells injustícia, prenint de les parts més
del que deurien, ý sien causa que les ovelles criden
i
lo qual decret, perquè vinga a comuna notícia, se
pose en la fi de la present sýnodo.
Protestatió de la sýnodo
Tots ý sengles decrets que en esta sancta sýnodo
se són diffinits ý decretats, ab totta aquella reverèntia
ý obedièntia que deuen, los subjetam a la
sensura, autoritat ý correctió de la sancta sede apostòlica,
mare ý mestra de tottes les Iglésies a la qual,
a llaor ý glòria de Déu, que tant prospera ý dichosament
l'à dirigida ý encaminada, en nom ý per
part de la dita sýnodo, se li demane humilment per
lo procurador de sa S.a.R.ma. la confirmatió ý beneplàcit.
En l'Alguer, al