Déus abondós de tot bé, en vertut de la tua gràcia,
comensa aquesta disputatió de cinc savis
En una gran selva, a ombra d'un bel arbre, pres d'una gran fontana,
estaven quatre savis, qui longamén avien estudiat en philosophia;
la un era latí, l'altre era grech, l'altre nestorí, l'altre jacopín.
E parlaven de Déu. En làgremes e
avien per raó del món, qui és en tan torbat estamén, e car Déus
era tan poc conegut e amat per son poble, com sia so qu'él sia dingne
de gran amor e honor e gran mal sia no conèxer Déus ni amar ni
fer a él la honor que li cové.
Dementre que los quatre savis enaxí de Déu parlaven, éls veeren
venir un sarray, qui en la sciència de philosophia avia longament estudiat.
E dix la un d'éls: "Ha! Con gran dampnatge és de crestians
e gran deshonor pren Déus en est món en so que los sarayns, qui
són en error, prenen nostres terres e tenen aquela sancta terra on
Ihesu Xrist fo nat, crucificat e mort per nosaltres peccadors!"
Respòs un dels savis que él deya veritat e, encara, que era gran
peril que si los sarrayns convertien los tartres a lur ley, lo qual convertimén
és possible e
cosa seria als sarraïns de destruir quaix tots los crestians.
Plorà un dels savis e dix aquestes paraules: "Com crestianisme
sia en tan gran peril, per què tots los crestians del món no àn unitat,
pus que àn concordansa en creure la sancta trinitat de Déu e la
sua encarnatió? E si en alcunes coses àn contrast, per què no
concorden? Car, si s'unien, leugeramén purien vensre e destruir tots
los saraïns del món e, aprés, los tartres e
a la sancta fe crestiana".
"Amic", dix la un dels savis: "E sabets vós manera segons la
qual los latins e aquels qui són apelats sismàtics se poguessen aunir
e concordar en so que creen de nostre seinor Déus?" Respòs lo savi
e dix que la concordansa dels latins e d'aquels se puria fer, si era
feta disputatió de hòmens savis, qui coneguessen la error per la qual
són desviats e departits, e que aquela error fos cassada e vana e
que en la veritat fosen concordats e units los uns ab los altres.
"Seinors" dix la un savi, "vulríets vós e tenríets per bo que enfre
vós e mi fos disputatió segons raons naturals e orde de philosophia
per so que veésem qual de nós està en error e, aquesta disputatió
feta de mi e de vosaltres, que mostràsem als grans seiors
crestians, qui àn poder d'ajustar savis a fer la disputatió damunt
dita, e que éls, si nós erràvem en neguna re, corregissen nostres falimens
e adobassen e multiplicasen les raons, segons que a éls seria
viares? E puria éser que aquesta disputatió de nós mogués lo coratge
dels grans seinors crestians, en tant que éls manassen general
disputatió, la qual duràs tan longamén tro que de tot en tot fos feta
unió de tots los crestians qui són e
Molt plagren als savis aqueles paraules e ordenaren la disputatió
en esta manera, so és a ssaber: que primeramén disputassen de la
processió del Sant Spirit; e aprés de les dues persones, les quals
creen los nestorians que sien en Ihesu Xrist; e aprés en la unitat
de natura divina e humana, la qual creen los jacopins que sien en
Ihesu Xrist; car en aquestes tres maneres està la major forsa del
contrast.
Acort fo emprès enfre los savis que lo latí parlàs primeramén
e que posàs la manera segons la qual él creu la producció del Sant
Spirit.
Comensar volc lo latí, mas no pòc, car lo sarray venc e saludà
aquels segons sa manera e éls aquel saludaren, dién que Ihesu Xrist,
qui és ver Déus e ver home, lo mesés en via de salut.
Conec lo sarray que
paraules: "Seinors, si en vosaltres à lum de veritat qui pusca clarificar
lo meu cor e gitar-lo de tenebres, plàsia-us per pietat mi il·luminar
e vera doctrina donar com pusca Déu amar e conèxer e a la
sua glòria venir e a les penes infernals eternals fugir". Ab gran
devoció e en ploran e suspiran demanava lo sarray doctrina als
savis.
"Amic", dix la un dels savis, "què és raó per què vós tan devotamén
pregats e lum de veritat e doctrina demanats?"
Respòs lo saray e dix aquestes paraules: "Sèiner, io son sarray
e é longamén creegut en la fe dels sarrayns. Mas, per la philosophia
en què é estudiat longament, son entrat en dupte que la fe dels
sarraïns sia vera, car Maffomet féu moltes coses deshonestes, segons
les quals apar que él no fos profeta. E per raó del dupte en què é
estat longamén e son encara, vinc a un crestià, qui estava pres de
nostra encontrada en un alt pug, en qui feya penitència; fama era
per tota aquela terra que él era savi en la fe dels crestians e que
era home vertader e de gran oratió e sanctedat; e, per raó d'asò,
vinc a él e disputé longamén ab él de la fe dels sarrayns, en tant que
él me donà a conèxer que la fe dels saraïns és falsa, la qual conexensa
me donà per raons nescessàries, a les quals lo meu entenimén
no pot contrastar ni la mia sindiralis e conciència no
respòs aver, car gran paor me fan les penes infernals. E gran
desig é com pogués Déus amar e conèxer e ab él eternalmén en la
sua glòria estar.
"Aprés que
aportava a fortificar l'Alcorà éser ver, qui és la ley dels saraïns,
pregué lo sant hermità que
dels crestians. E él respòs e dix aquestes paraules: "La fe dels crestians
és tan alta que
e, encara, que si la entenia per demostratió, la fe no
auria negun mèrit". E dix que io creegués en la fe dels crestians,
car no la puria entendre e per la creensa auria mèrit, per lo qual
seria en la gràcia de Déu e en via de salvatió.
"Molt fuy meravelat del sant home e de les paraules que deya,
al qual dix aquestes paraules: "Sèyner N'ermità, greu cosa és que
hom leix una fe per altra, segons manera de creensa, mas leugera
cosa és que hom leix creensa per nescessària demostratió o probatió.
Per què, us prec per nostre seinor Déus, lo qual vós amats
segons que apar en vostres obres, que vós me donets nescessària
doctrina de la fe crestiana, si donar-la
per nescessàries rahons, de la fe crestiana, yo seré crestià e
iré mostrar veritat de la fe crestiana als sarraïns. E car son un dels
pus savis hòmens, d'esta encontrada, de philosophia e de la sciència
dels sarraïns, ab la ajuda de Déu, molts saraïns seran crestians,
ab les paraules que io
philosophia qui vertederamén creega en la ley de Maffomet. E qui
pudia convertir aquels qui són savis en philosophia, en l'exempli
d'aquels serien convertits leugeramén aquels qui de sciència àn ignorància,
los quals estan a asò que
savi, pus que fos en via vera, convertir enans mil hòmens per manera
de disputatió e donan a éls nescessàries rahons de la fe, que
auciure ni destruir molts hòmens, car greu coza és a un home auciure
un altre home e tolre a él la sua terra, com sia so que un home
d'altre se pusca defendre ab armes corparals, mas d'ome estan en
veritat negun home qui sia en falsetat ab armes spirituals no
defendre. E vós, sèyer N'ermità, no us estiats per so, a mostrar
veritat de vostra fe, que io
no som creats principalmén a nós mateixs, ans som creats principalmén
a conèxer Déu e amar, honrar e servir de totes nostres forses
corparals e espirituals e tractar la sua honor. E abasta a cascun home la
gràcia que Déus li vol donar.
"Aquestes paraules e moltes d'altres dix al sant hermità. E él
no
partí d'él trist e consirós e vaig exerat per lo món com pogés trobar
veritat de so que longament é desirat. E car vós altres, seyors, segons
l'àbit e la semblansa que avets, sots hòmens savis, prec-vos
per nostre seynor que la mia ànima il·luminets de veritat, si la sabets,
car molt de bé se
als savis les paraules que
car la sua ànima era en gran tribulatió.
E la un dels savis dix al sarray aquestes paraules: "Bel amic,
dix lo savi, nós som crestians. Acort és emprès enfre nós que
disputem per so car en alcunes causes som contraris e volem destruir
aquela contrarietat e éser en concordansa, unitat, karitat e amor. E
vós oyrets nostra disputatió e aprés, ab la ajuda de Déu, car d'él
vénen tots béns, serà disputatió de vós e de nós e vós fortificarets
la raó dels sarayns aitant com porets e farets a nós objeccions, les
pus forts que porets, e nós, per gràcia e ajuda de Déu, destruirem
vostres rahons e sourem vostres objeccions e a vós farem tals positions
de nostra fe, que vós ne altre per negunes rahons no les porets
destruir. E asò abasta a vós e a vostra consolatió e a il·luminar
vostre entenimén de la fe crestiana, remanén la fe entegra e avent
son mèrit, on pus l'entenimén és il·luminat e certificat d'ela, següent
manera e la doctrina de la Art enuentiua Taula general, que
novelament són vengudes en lo món per la gràcia de Déu".
Dix un altre savi al saray estes paraules: "Enfre veritat e falsetat
és contrarietat. Veritat à concordansa ab éser e ab clardat e falsetat
ap prevatió e ab tenebres. E, per asò, à Déus ordenat que veritat
aja lum e avantatge sobre falsetat, ab lo qual l'uman entenimén
conesca veritat de les coses e conesca falsetat contrària a aquela veritat.
E, per asò, bels amics, dix lo savi al saray, si Déus no agués
ordenat que veritat agués avantatge sobre falsetat, en lo qual
avantatge l'entenimén humà sia il·luminat a conèxer veritat de les
coses e la falsetat que contra aquela veritat està, covengre que hom
creegués veritat e falsetat egalmén. E fóra l'uman entenimén ociós
e periclitat en tenebres e asò no
à ordenat aquest món a sí amar e conèxer. E vós, amic, no creats
que hom de la fe crestiana pusca donar demostració enaxí
quid
la art de geomètrica, com sia assò que Déus sia invisible e, encara,
que hom no
darà a vós tals rahons nescessàries per equiparànsia, que novelamén
és atrobada, que vostre entenimén serà fortifficat a conèxer veritat
de la fe crestiana e de necessitat conèxer les erors que
apponen contra los crestians e aquesta conexensa aital abasta a vós
e als altres, qui són de la vostra oppinió".
A gran maravela fo lo saray consolat e alegrat e levà les mans
al cel e plorà: "Beneït sies, sèyer Déus, qui en mi às enformada
speransa e de consolatió m'às vezitat, car en desesperansa e en tristícia
estava de nuit e de dia e tu, per ta sancta pietat, gràcia, misericòrdia
e amor, às-me fet venir en loc, en lo qual hé esperansa
que lo meu entenimén sia il·luminat de la tua veritat e isca de tenebres
e error en qui longament ha estat". Estec lo saray denant los
savis dementre que éls disputaren e escoltà molt diligenment lurs
paraules.
De la divisió de aquesta disputatió
Aquesta disputatió és departida en quatre parts. Primera part
és de la proscesció del Sant Spirit. Segona és de la oppinió dels
nestorins. Tersa és dels jacapins. Quarta és dels sarayns. Tractem,
doncs, primerament de la primera part.
De la disputatió del latí e del grech
Comensar volc lo latí a provar que
lo comensamén dix aquestes paraules: "Moltes són les rahons per
què hom pot provar que
aitant com podrem prolexitat, entenem provar per deu rahons que
Sant Spirit ix del Fil. Moltes actoritats de sans pot hom applicar
a aquestes probations que nós entenem donar. E car neguna
auctoritat vera no pot éser contra raó nescessària, per so no curam
tractar en aquest tractat d'auctoritats, com sia assò que auctoritats
pusca hom espondre en diverses maneres e aver d'eles diverses
oppinions, per les quals se multipliquen paraules e esdevé l'entenimén
en confusió, adoncs com los uns hòmens disputen ab los altres
per auctoritats".
Aprés que
so car covenia fer objeccions en aquesta disputatió, covenia ordenar
en lo mesclamén de la disputatió comun concebimén, en lo qual
amdós aguessen concordansa, per so que a aquel comun atorgamén
poguessen recórrer e concloir ab veritat. Molt plac al grech so que
latí deya e pregà-lo que él que pozàs aqueles positions comunes a
amdós. Mas lo latí volc fer a él honor e que
que amdós creen de la unitat de Déu e de la sancta trinitat.
Comensà lo grech e dix que tota la deïtat és unitat e un és
Déus e no molts e una esència e una natura; e trinitat és, so és
a saber, Pare, Fil e Sant Spirit e no més ni meins en nombre; e
cascuna persona és distincta de l'altra; e és enaxí proprietat, que
aquela sua proprietat no pertany a neguna altra persona, axí com
a Pare paternitat e al Fil filiatió e al Sant Spirit passiva spiratió.
"Enaprés", dix lo grech, "cové conciderar en Déu comunitat de
esència en proprietats personals, enaxí que cascuna de les persones
sien una mateixa esència e tota; e, axí matex, de una natura comuna
a totes les persones. E, encara, cové conciderar que
del Pare e e
assò, contrast fo de amdós de la dita positió; e mudaren aquela,
dién que
"Amic", dix lo grech, "és-vos semblan que la positió que feta
avem sia comuna a vós e a mi?" Respòs lo latí e dix que assats se
tenia per contengut d'aquela positió, enperò semblan li era que
una altra positió fos a éls nescessària, so és a saber: sotspozat que
en Déu sien dingnitats, per so que ab aqueles se pusquen ajudar e
a eles pusquen recórer en la disputatió e ab aqueles ensercar veritat
e conduir e falses objeccions destruir. "Aquestes dingnitats", dix lo
latí, "són bonea, granea, eternitat, poder, saviea e volentat, vertut,
veritat e glòria e de persones distincció, concordansa e egualtat". Consentí
lo grech a aquela positió, car segons la sua creensa no hi pudia
contradir.
"Encara cové", dix lo latí, "sotsposar que en Déu ha distincció
de generatió, spiratió e objectatió, car generatió no és spiratió ni
espiratió generatió e objectatió és entenent e amant lo Pare sí mateix
e lo Fil e lo Sant Spirit. E lo Fil entenent e amant sí mateix
e lo Pare e lo Sant Spirit. E lo Sant Spirit entenent e amant sí matex
e lo Pare e lo Fil; e aquesta objectatió cové que sia bona, gran,
eternal, poderosa, scientífica, amorosa, vertuosa, vera e glorioza e
plena de tot compliment sens negun defaliment".
Molt consirà lo grec en la positió que
temor avia qu'en aquela positió agués alcuna dupplicitat, ab la qual
lo latí lo volgués decebre, e dix aquestes paraules: "Déus objecta
sí mateix e, en quant entén sí mateix, engenra lo Fil; és, doncs,
engenrat lo Fil segons aquesta objectatió que Déus fa de sí matex
per natura d'entendre. E, per asò, uul que
enfre aquesta pròpria objectació e la comuna objectatió que
dita avets".
"Amic", dix lo latí, "en dues maneres no
en Déu, so és a ssaber, objectatió pròpria e comuna, com sia
so que tot so que és en Déu sia propri o comun; propri, axí com de
la objectatió de qui vós demanat avets; comuna, so és a saber, de la
objectatió que io é sotspozada; de la pròpria objectatió se segeix proprietat
personal e productió d'aquela, en pozant ypòstazis en comunitat
de essència e de natura; de objectatió comuna no
mas comuna contemplatiu e delectatió de les comunes dingnitats
que dites avem, so és a saber, en bonea, en què cové éser
esencial bonificatiu, bonificable, bonificar; e en granea, esencial
magnificatiu, magnificable, magnificar e axí de les altres dingnitats;
e totes aquestes són reductibles en comunitat d'objectatió, en qui
és objectatiu, objectable, objectar, estans cascunes de les dingnitats
les unes en les altres en unitat de nombre, enaxí com bonea que
és granea e granea que és bonea e enaxí de les altres, e asò de bonificatiu
e magnificatiu, qui són una cosa mateixa en nombre, e axí
dels altres; e tots són reductibles a objectatió per so que les dingnitats
de Déu no sien ocioses en la pròpria objectatió personal, que
damunt dita avem".
Molt plac al grec so que
segons que entenia provar.
De la primera raó
Lo latí fo lo sant seynal de la creu denant sa fàs, dién: "En nom
del Pare e del Fil e del Sant Spirit, comens e dic a tu, Fil, Déu
encarnat, humilment e ab devoció, jo, indigne de aital provatió,
que
ixir de tu, car gran glòria e delectatió és a tu, sèyner, spirar,
ab lo Pare, tan excel·lent persona com és lo Sant Spirit, en lo qual
se compleix e sa fina lo nombre de la sancta trinidat e la operatió
intrínceca e objectatió de vosaltres tots tres subpòsits, distintes persones
en proprietats e uns en essència e en natura e en dingnitats.
Enperò, sèyner, si io en alcunes cozes erre en parlan impropriamén
o contra veritat, io sotspòs a corecció de la sancta fe cathòlica tot
so que dic en aquest tractat en los altres que fets é".
"Amic", dix lo latí, "vós sabets que en lo Credo que nós deïm
se diu "Déus de Déu" e "lum de lum"; e, per asò, cové concirar que
Déus és comensamén de Déu e lum de lum, enaxí com Déus Pare,
qui és comensamén de Déus Fil, lo qual comensa de sí mateix, on
per asò avem que un és comensamén d'altre en la sancta trinitat, en
la qual ha nombre ternal, so és a saber, un, dos, tres. En lo nombre,
qui és de un e un, avem que Déus és comensamén de Déu; e car
en aquest nombre de dos, qui à comensamén, à aitan gran granea
de bontat, eternitat, poder, e de les altres dingnitats com en aquest
nombre qui és un, so és un Pare, cové que comensamén sia aitan
noble en dualitat de nombre com en unitat, so és a ssaber, que dos
sien comensamén de un comensat d'amdós, so és, lo Sant Spirit, comensat
del Pare e del Fil, qui a aquel comensen de sí mateis; e, encara,
que dos sien comensats d'un, so és lo Fil del Pare e
Spirit del Pare, enperò comensat del Pare e del Fil lo Sant Spirit.
E si asò no era enaxí, seria en Déu comensamén pus noble e en
major granea de bontat, eternitat e les altres, de un en altre que
de dos en un e seria feta injúria al nombre dual e a comensamén
en aquel nombre, de la qual se seguiria malea contra bonea e poquea
contra granea e privatió contra eternitat e debilitat contra
poder e enaxí dels altres, la qual conseqüència és impossible, com
sia asò que en Déu no sia contrarietat ni majoritat ni minoritat,
car él matex és sa mateixa egaltat e concordansa; covén-se, doncs,
de nescessitat que lo Sant Spirit sia enaxí ixit de dualitat personal
com lo Fil nat de unitat personal, per so que comensamén sia egal
ab granea de bontat e les altres en nombre dual e un e en nombre
de un en dos.
"Encara
comensamén és en les persones segons dues conditions, so és a ssaber,
que
comensat e no comensant, so és a ssaber, que él no produga neguna
persona. Cové, doncs, que
que comensamén sia pus complidamén ab granea de bontat e les
altres en la sancta trinitat, car si
era comensant ab lo Pare lo Sant Spirit, no puria éser comensamén
tan noble en la sancta trinitat ni redundaria tant en granea de bontat
e les altres e seria comensamén pus noble segons negatió que
affirmatió, so és a ssaber, que lo Pare no és comensat e
Sant Spirit no serien comensans, enaxí que no comensar estaria en
la dualitat del Fil e del Sant Spirit e comensar estaria en la unitat
del Pare; e car lo subirà comensamén cové conciderar ab granea de
bontat e les altres, segeix-se de nescessitat, segons la noblea del
subiran comensamén e la perfecció qui a él se cové e la fecunditat
que à en les dignitats de Déu, que él sia triangulat de comensant e
no comensat e [de] comensat e comensant e de comensat e no
comensant".
Molt concirà lo grech en les probations que
a Déus Fil aquestes paraules: "Sèyner, io no é neguna entenció mas
a veritat, per què
pus defendre la creensa en què son nat e nudrit e a manifestar la
fecunditat e
eternitat, poder e los altres en espirar lo Sant Spirit per sí mateix
tan solamén, enaxí com poder d'engenrar tu de sí mateix sens
altre".
"Amic", dix lo grec al latí, "segons natura de comensamén
cové que un sia comensament d'altre e de molts, axí com Déus qui
és un, qui à comensat un segle e moltes cozes en aquel, e un home
qui comensa altre home e molts, en quant un home pot aver molts
fils, e asò mateix en la planta, axí com l'arbre qui comensa un fruit
e molts e enaxí de les altres cozes semblans aquestes; e, per asò,
cové, segons natura de comensamén, que un sia comensamén d'un
e de molts e no dos de un; e per asò és manifestat e provat que
Déus Pare és comensamén de Déu Fil e de Déu Sant Spirit e no lo
Sant Spirit comensat ne ixit del Fil e encara que la noblea de nombre
dual e de bonea, granea, duratió e les altres està en so que dos
són comensats d'un; per què, vostra raó re no val".
"Amic", dix lo latí, "en Déu cové concirar unitat e pluralitat.
E la unitat, en dues maneres, so és a saber, unitat pròpria e unitat
comuna; pròpria, so és a saber, unitat personal, enaxí que un és lo
Pare, altre és lo Fil, altre és lo Sant Spirit; unitat comuna, so és
a saber, unitat de esència, de deïtat e de natura e un Déu e no molts,
una bonea e no moltes e enaxí de granea e les altres. En Déu
cové concirar pluralitat en dues maneres, so és a ssaber, pluralitat
de dos, axí com lo Pare e
e
dualitat de persones. L'altre concideració de pluralitat està en trinitat,
enaxí com lo Pare e
Segons aquesta manera de concideratió de unitat e de pluralitat
és nombre multiplicat en la trinitat e està en unitat en pluralitat,
segons que dit avem, e comensa de un e d'altre, so és a saber, de
unitat e de pluralitat. Comensa de unitat, axí com de un Pare, de
qui comensa un Fil e enaxí pluralitat de nombre comensa de un en
altre e cové, enaxí com nombre és comensat de unitat en dualitat,
cové que dé termen de dualitat en nombre ternal, so és lo Sant
Spirit. E, per asò, nombre és comensat de unitat e pluralitat e terminat
e fenit en unitat e
lo Sant Spirit; en pluralitat, en quant lo nombre de totes les tres
persones. És, doncs, segons nostra concideratió, natura de comensamén
conservada en unitat e
aquesta natura de comensamén, que és dins la deïtat, és significada
e figurade en les creatures, que són creades e comensades a ssignificar
la unitat e pluralitat, que Déus ha en sí mateix, axí com
Déus, qui à creat un món a ssignificar la sua unitat e à creat en
aquel moltes cozes a significar la sua pluralitat. És, doncs, un comensador
comensamén d'altre e la pluralitat de Déu, comensamén de la
pluralitat del món; e car en Déu unitat e pluralitat són una cosa
mateixa, és Déus, en quant és un, comensament de un e de molts
e en quant és pluralitat és comensamén de molts e de un; assò mateix
és affigurat en Adam, qui fo un home comensamén d'altre, so és
de Eva, a ssignificar que Déus Pare és comensamén de Déu Fil e
Adam e Eva foren comensamén de Cahim, a significar que Déus Pare
e Déus Fil són comensamén del Sant Spirit e asò matex del human
entenimén, en qui entendre és comensat de entel·lectiu e d'entel·ligible
e en la volentat, en qui amar és comensat de amatiu e amable;
e en la potència vesiva, en qui veser és comensat de visitiu e visible;
e en la potència vegetativa, en què vegetar és comensat de
vegetatiu e vegetable; e en lo foc, en qui ignificar és comensat de
ignificatiu e ignificable; e assò matex se segeix en la substància composta
de natura spiritual e corporal, axí com home qui és d'ànima e
de cors; e en Ihesu Xrist, qui és natura divina e humana. Per totes
aquestes significacions e figures, signifiquen e concluen los latins éser
ver que
abasta que
d'amdós abasta a la noblea de bonea, granea e les altres en quant són
comensats de un nombre, lo qual és un Pare, ver deïts per raó de
passió, mas car negats la acció del nombre dual que dit avem, negats
en nombre dual perfecció activa de bonea, granea e les altres,
e enaxí nostra raó està vera e no nafrada e per ela és pus noblamén
significat que per la vostra lo nombre de la trinitat".
De la segona raó
Dix lo latí: "En la divina trinitat à complida relatió e necessitat
ab granea de bontat, eternitat, poder e les altres dingnitats, so és a
saber, que, si és una persona, cové que sia altra persona e, si és
una persona, cové que sien altres dues persones e, si són dues persones,
cové que sia tersa persona. Asò cové éser enaxí per so que
una persona no pusca éser sens altra persona ni sens altres dues
persones, ni dues persones sens tersa persona, per so que la relatió
sia pus nescessària e pus complida de cascuna persona. És, doncs,
nescesari que, si és Pare, que sia Fil e, si és Fil, cové que sia Pare,
car la un no pot éser sens l'altre; e si és activa spiratió, cové que
sia spiratió passiva e si és passiva cové que sia activa; segeix-se,
doncs, segons aquesta nescessària relatió que
lo Sant Spirit ni sens lo Pare, spirans lo Pare e
si és Pare e Fil, cové que sia Sant Spirit, spirans lo Pare e
Sant Sperit. E, si és lo Sant Spirit, cové que sia lo Pare e
lo Sant Spirit del Pare e del Fil. Aquesta relatió enaxí nescessària és
segons la esgléya dels latins e no nescessària segons la creensa dels
grechs, car segons lo grech, lo Fil e
substancialmén, en so que neguen que
nescessitat que donen està en assò que dien que "si és Fil, cové que
sia Sant Spirit" és per raó del Pare, en quant se segeix que si és Pare
cové que sia Fil e que sia Sant Spirit; és, doncs, la relatió que és
enfre
la trinitat substancialmén e accidental; substancialmén, en quant s'à
del Pare al Fil e del Pare al Sant Spirit; accidental, segons lo Fil e
Sant Spirit. Està encara relatió en majoritat e
de bontat, eternitat, poder e les altres en aitant com en substància
són majors e en accident minors. E car és impossíbol que en Déu sien
accidens majoritat e minoritat, segeix-[se] de nescessitat que
Sant Spirit ix del Pare e del Fil".
Respòs lo grec e dix: "Comuna creensa és que
sant Spirit e consentit és per cascun de nós que en aquela spiratió
és granea de bontat, eternitat, poder e les altres dignitats; cové,
doncs, que
Sant Spirit; d'on se segeix que
bontat, eternitat, poder e les altres dingnitats per so car de complit
Pare és ixit e ix; no cové, doncs, que lo Fil ajut a aquel neximén, car
si era nescessitat la sua ajuda, no seria lo Pare complit, segons que
dit avem, ne
complits, és provat per raó de lur complimén que
del Pare tan solamén".
Respòs lo latí e dix: "Lo Pare engenra lo Fil entenén sí mateix
éser Pare, mas no spira lo Sant Spirit entenén sí mateix éser Pare,
car si ó feya covendria que
d'amdós fos en granea de bonea, eternitat, poder e les altres; e
car en la trinitat cové éser distinctió de generatió e de spiratió, cové
que lo Pare per una manera engenre lo Fil e per altra manera spir
lo Sant Spirit. La manera segons la qual engenre lo Fil és: objectan
sí mateix éser Pare, concep paraula qui és Fil e entès e produu
aquel ab bonea de granea, eternitat, poder e les altres per so que
del seu entendre se seguesca aitan gran agència com és la sua existència,
per so que Déus sia enaxí Déus per raó d'obrar en sí mateix
com per raó d'estar, car si no u era defaliria bonea de granea, eternitat
poder e les altres sots raó d'obrar e estaria complida sots raó
d'estar, lo qual defalimén és impossible. La manera segons la qual
lo Pare spira lo Sant Spirit està en él e en lo Fil sots raó d'amar,
amant lo Pare lo Fil e
ix amar, qui és lo Sant Spirit, per so que aquel amar sia aitan gran
en granea de bonea, eternitat, poder e los altres com és la existència
del Pare e del Fil. E asò cové éser enaxí de nescessitat, per
so que la obra d'amdós sia egal a la existència d'amdós, la qual
egaltat requer éser proprietat personal e requer éser en aquela objectatió
d'amdós per so que sia distinctió de generatió e de aspiratió, la
qual distinctió està en aitant com lo Pare, objectan sí mateix, produu
Fil e en quant lo Pare objecta lo Fil e
Sant Spirit; deïm, doncs, que per so com lo Sant Spirit cové enaxí
éser spirat d'amdós és lo Pare complit en spirar lo Sant Spirit ab lo
Fil e
amdós. Mas si
Spirit no covengués éser spirat segons la manera que dita e provada
avem, pogra éser lo Pare complit en espirar lo Sant Sperit sens
ajuda del Fil enaxí com és complit en engenrar lo Fil sens ajuda
del Sant Spirit. Mas car la manera de spirar no pot éser sens altra
mas aquela que dita avem, car per aquela se segeix distincció de
generatió e spiratió, no pogra éser complit lo Pare si feés contra
la manera que
grec, no val vostra raó ni vós, segons vostra creensa, no podrets
contradir a la objectatió d'amor que és enfre lo Pare e
volets dir que lo Pare spira lo Sant Spirit amant sí mateix enaxí
com engenra lo Fil entenén sí mateix, covendrà que lo Pare sia enaxí
Pare del Sant Spirit per raó de amar com és Pare del Fil per raó
de entendre, com sia asò que en Déu saviea e amor sien una cosa
mateixa en nombre; e, si ó és, covendrà que
e que en la trinitat sia un Pare e dos fils; hó, si deïts que
amant lo Sant Spirit e
que
que ix de sí mateix e del Pare e asò és impossíbol".
De la tersa raó
"Sotspozem", dix lo latí, "que la persona del Pare sia "a", e la
persona del Fil sia "b", e la persona del Sant Sperit sia "c". On,
com sia distincció enfre "a", "b", "c", cové que la distincció sia
personal e ab granea de bonea, eternitat, poder e los altres e cové
que la distincció remanga comuna a tots tres, sots la qual són distincs,
enaxí com en bonea, que és a tots tres comuna forma, sots la
qual són bons. Cové, doncs, que la distincció que és enfre "b", "c"
sia enaxí personal per raó de "b", "c", com és personal per raó de
"a", "b" e de "a", "c". Personal no pot éser, si en "b", "c" no à
acció e passió personal, car no seria fondamén en qui fos distincció
personal de "b", "c" sens acció e passió de "b", "c" enaxí com bontat,
que no puria éser en distincció ni en obra sens acció de bonificatiu
e passió de bonificable. Cové, doncs, de nescessitat, que lo
Fil ab lo Pare spir lo Sant Spirit per so que la distincció d'amdós aja
sopjects personals en qui pusca star. Asò mateix que dit avem de
distincció se segeix de la concordansa e de la egaltat que és enfre
amdós, so és "b", "c". És, doncs, segons nós, lo triangle complit
de proprietats personals e substancials distinccionadamén e concordanmén
e egalmén ab granea de bonea, eternitat e poder e les
altres. Mas, segons los grechs és lo triangle, axí parle, defectiu
e en la regla de "b", "c", en la qual no poden estar distincció, concordansa
ni egaltat substancialmén ni personal ni ab granea de bonea,
eternitat, poder e los altres. E, car en la trinitat de Déu no à
negun falimén, segeix-[se] que so que vós creets és en defalimén e
so que nós ne creem, que à complimén".
Respòs lo grec e dix: "La processió del Pare e del Fil, o és en
lo Sant Spirit una o moltes. Moltes no són, segons que creets lo
Pare e
comuna de "a", "b" e enaxí és negat que la proprietat de "a"
no és singular e és consentit en quant és atorgat que al Pare és pròpria
cosa spirar lo Sant Spirit, enaxí com és a él pròpria cosa engenrar
lo Fil. Segeix-se, doncs, segons vosaltres, contradicció en Déu,
so és a ssaber, que al Pare sia pròpria cosa spirar e no spirar. E asò
mateix de "b", cor si
spirar e no spirar, en quant al Pare és propri spirar. E car en Déu
no pot estar contradicció ne so qui és propri pusca éser comun,
cové que al Pare sia pròpria cosa spirar sens lo Fil. E en so que
deïts que la linya que és de "b", "c" no és plena, deïts contra la
objectatió que és enfre "b", "c", objectan la un l'altre segons manera
d'amar e d'entendre, de la qual és complida ab granea de bonea,
eternitat, poder e les altres".
Dix lo latí: "Segons que en la primera raó avem dit, proprietat
en moltes maneres cové conciderar, so és a saber, proprietat singular
e comuna. Singular, axí com "a", a qui és pròpria cosa engenrar
lo Fil per sí mateix, enperò no és consentit segons nós que él
aja proprietat d'espirar sens lo Fil, per so que spirar sia proprietat
comuna d'amdós e en quant passiva spiració sia comuna de tots
tres per so que proprietat pusca éser una en "a" e altra en "b" e
altra en "c" e pusca éser comuna en "a", "b" per dualitat e in "a",
"b", "c" per trinitat, per comunitat de nombre ternal e enaxí és
complit tot lo triangle de proprietat e proprietat d'él en singular
nombre e dual e ternal e d'asò no segeix contredicció; e enaxí és
solta vostra objecció e vosaltres romanits enganats en quant no féts
distincció enfre proprietat singular e comuna e féts positió que
al Pare sia pròpria cosa spirar sens lo Fil. E car deïts que la linya
de "b", "c" és plena de objectatió, segons manera d'entendre e de
amar, ver deïts segons comunitat de esència, mas enfre mi e vós no
és qüestió sinó de proprietats personals singulars e comunes; per
què, encara està la mia raó".
De la quarta raó
"En Déu", dix lo latí, "és engenrar e espirar per so que les sues
dingnitats sien formes plenes de concrets essencials, per so que en
eles no sia ociozitat e que Déus aja raó d'obrar en sí mateix per
raó de les sues rahons pròpries mateixes, les quals apelam formes
o dingnitats. En engenrar Déus Pare per raó de bontat engenra bon
Fil e per raó de granea gran e per raó de poder poderós, savi per
raó de saviea, amorós per raó d'amor, vertuós per raó de vertut, vertader
per raó de veritat, gloriós per raó de glòria. E per asò, en
cascuna de les rahons reyals està aquesta declinatió, so és a ssaber,
en bonea, bonificatiu, bonificable, bonificar; en granea, magnificatiu
emagnificable, magnificar; en eternitat, eternificatiu, eternificable,
eternificar; en poder, possificatiu, possificable, possificar; en
saviea, entel·lectiu, entel·ligible, entendre; en volentat, amatiu, amable,
amar; en vertut, vertuïficatiu, vertuïficable, vertuïficar; en veritat,
verificatiu, verificable, verificar; en glòria, glorificatiu, glorificable, glorificar.
"Engenra Déus Pare Déus Fil per manera d'entendre e en totes
les raons que dites avem concorren a aquel engenrar per so que sia
bon, gran e les altres e per so que
e los altres; e que
altres; assò mateix se segeix en espirar, qui és per manera d'amar,
al qual concorren totes les dingnitats per so que sia bon, gran, eternal,
poderós e les altres. Cové, doncs, que espirar sia del Pare e
del Fil en lo Sant Spirit per so que totes les dingnitats pusquen
éser enfre
ixia del Pare e no del Fil no purien les dignitats éser enfre
e
d'objectatió d'amar e d'entendre que de bonificar, magnificar e les
altres, en tant que bonea seria major en amar e entendre que en
bonificar e en altre que en sí mateixa; e granea, major en amar e
entendre que en magnificar e enaxí de les altres; e encara, que serien
majors enfre
Fil e
nombre e contra la egaltat de totes les dingnitats, la qual egaltat és
nescessària e la unitat atretal. És, doncs, provat que
del Fil".
Destruir volc lo grec les rahons damunt dites segons aquesta manera
e dix: "Si
mateixa, és aquela manera una e no moltes, en la qual manera cové
que
uns en una manera d'espiratió activa, enaxí cové que sien uns en una
persona activa; són, doncs, en aquela persona dues persones confuses
e aquela persona composta e inconfusa d'amdues e asò és impossíbol.
E, si dius que
dius contra la creensa dels latins, qui creen que un mateix comensamén
àn lo Pare e
"Encara, que molts d'altres inconveniens se segexen si
Spirit ix del Fil, car par que
e no reman un pare entegra ne
la paternitat no à divisió ne decizió, no pot comunicar al Fil so que a
Él pertany propriamén, so és a ssaber, tot sol spirar, assò matex del
Fil, qui no neix tan solament, ans espira.
"Segeix-se, encara, que
Pare e
passiu, singular, enaxí que no spira ni engenra. És, doncs, lo Fil
pus noble en granea de bonea, eternitat, poder e les altres que lo
Sant Spirit, car lo Fil és pasiu per raó de generatió e actiu per raó
de spiratió, lo Sant Spirit no actiu per espirar ni engenrar; és, doncs,
menor que lo Fil, la qual minoritat és impossible.
"A asò que tu dius", dix lo grech, "que enfre lo Fil e
Spirit no poden entrar bonificar, magnificar, eternificar e los altres,
si doncs lo Sant Spirit no ix del Fil, car la un l'altre no bonifica,
magnifica, eternifica ni possifica e les altres, respon e dic que bonificar
e magnificar, eternificar, possificar e les altres entren e estan
enfre
e amant lo Fil lo Sant Spirit e
delectatió d'amdós e objectatió e clardat és bona per raó de bontat,
gran per raó de granea, eternal per raó de eternitat, poderosa
per raó de poder e axí dels altres; on, concideran totes aquestes
rahons, és provat que
Respòs lo latí e dix a la primera raó en esta manera: "Comuna
creensa és que al Pare se cové engenrar e espirar, estant lo Pare
una persona matexa e no moltes e estan distincció enfre engenrar
e espirar, on no és negun inconvenient que una persona sia comensamén
d'engenrar e spirar, car si dues persones fossen confuses en
un spirar, covengra que una persona fos divisa e diciza en engenrar
e espirar, en tant que de la una meitat fóra generatió e de l'altra
spiratió. Encara, que és affigurat en lo foc en l'àer, qui, ab una mateixa
proprietat que és calor, són un comensamén d'escalfar l'aiga
e la terra, sens confusa esència e natura de amdós. On, si asò
en les creatures, que dos subpòsits distints per esència e natura
poden éser un comensamén en una proprietat, quant més en la subirana
esència e natura de Déu, dues persones poden éser un comensamén
en una proprietat, com éls sien uns per esència e natura
e aien poder infinit e la proprietat de cascun sia eternal.
"Lo Pare", dix lo latí, "bé atorc que és indivisible e, jassia asò
que él de tot sí matex produga lo Fil, no comunica al Fil proprietat
generativa, la qual proprietat se reté lo Pare per so que él sol sia
Pare e que
asò, jassia que
segeix que
lo Pare e la proprietat que
proprietat sia comuna de dos, segons qu'en la primera raó dit e provat
avem.
"A la tersa raó respon e dic que la objecció aquela que féts no
cové a vós, car al saray se cové, qui no creu en trinitat, car lo latí
e
està en objectatió en granea de bonea, eternitat, poder e les altres
e la sua passió està en proprietat personal passiva ab granea de bonea,
eternitat, poder e les altres. E aquesta respontió abasta a la
objectió que feta avets.
"A la quarta raó respon que veritat és so que dius segons manera
d'objectar, mas no segons manera de personar, car lo bonificar
e
e personar e asò mateix del Pare e del Sant Spirit; mas si
Spirit neix del Fil, són les dingnitats ocioses, segons manera de personar
enfre
enfre amdós en bonificar, magnificar e
e
és provat que vostra responsió res no val".
De la quinta raó
Dix lo latí: "En persones divines cové concirar egaltat circularment,
axí parle, e per orde e assò en quatre maneres, següent l'orgue
e la egualtat de les dingnitats de Déu, axí com egaltat de bonea,
granea, eternitat, poder e les altres; e egaltat de lurs concrets, so
és a saber, egaltat de bonificatiu, bonificable, bonificar, magnificatiu,
magnificable, magnificar e los altres; car bonificatiu e bonificable són
egals la un a l'altre e són egals a un comun, qui és d'amdós, so és
a saber, bonificar. À, doncs, en Déu egaltat pròpria e comuna e segons
aquesta egaltat covén éser en les persones egaltat. En divines
persones ha egaltat de singulars proprietats, axí com de Pare, Fil
e Sant Spirit; qui són egals en granea de bonea, poder e los altres.
Segona manera de egaltat és de un e de molts, axí com lo Pare tot
sol, qui és egal a dos e
e
a él. Tersa manera és de engenrar e engenran e engenrable, car engenrar
és egal a dos e
a un comun. Quarta manera és d'engenrar e d'espirar, qui són
egals en dualitat en trinitat, estant engenrar de dos, so és a saber,
de Pare e de Fil e estant spirar de tres, so és a saber, de Pare e
de Fil e de Sant Spirit. Aquesta egaltat és circular e contínua e
indivisible, segons nostra creensa, mas segons la creensa dels grecs
no pot éser circular ne contínua, car no creen que en la trinitat
aja egaltat de singular proprietat e comuna e de dualitat e trinitat
e de singlaritat del Fil e del Sant Spirit en so que neguen comunitat
del Pare e del Fil en Sant Spirit, negan que
Fil, car si no ix d'él, no àn en què
egaltat no pot éser de dos, car enaxí
egalable, egalar com en amor, amatiu, amable, amar e axí és impossíbol
que enfre egalatiu egalable pusca éser egaltat sens egalar com
enfre amatiu e amable sens amar. On, com sia impossíbol que
sercle, axí parle, d'egaltat, qui és en la sancta trinitat, pusca éser taillat
ni divisit ni trencat; e segons los grechs seria descontinuat e romput;
e segons los latins reman un indivisible. Segons que provat
avem, és manifest que
ix del Fil".
Dix lo grec: "En so que dius que al Pare e al Fil cové spirar lo
Sant Spirit per so que sien egals amdós, cové segons tes paraules que
lo Pare e
no, lo Sant Spirit no pot éser egal al Pare e per conseqüén no pot
éser egal al Fil, pus que no és egal al Pare, e lo Fil e
egals; e encara, que
que al Sant Spirit en so que
no egala ab sí en engenrar. E, si dius que
lo Fil, dic-te que
en spirar ab él quarta persona spirada d'amdós o engenrar aquela
e, si asò no vol, roman lo Pare enveyós e avar e ociós en granea
de egaltat e lo Sant Spirit reman malaute e desamat e figurat de
poquea de bonea, eternitat, poder e les altres, la qual figura és impossible.
És, doncs, Sant Spirit tan solament del Pare".
Respòs lo latí e dix: "Segons que damunt dit avem, egaltat és en
la divina trinitat complidamén e sircular, en lo qual sercle egaltat
no
pudia reebre no seria sercle complit, lo qual és complit de circulars
proprietats e comunes, segons que provat avem. E per asò, no qual
que
él; e no
egals són amdós en lo Fil, en so que
tota lur entitat, esència e de tota lur granea que àn en bontat, eternitat,
poder e les altres".
De la sisena raó
Dix lo latín: "So per què bonea, granea, eternitat, poder e les
altres són majors rahons en lo Sant Spirit, cové éser ver e
cové éser fals, lo qual seria ver segons la secta dels grechs, car
si
bonificat e de la granea del Pare magnificat e de la eternitat del
Pare eternificat e
bonea, granea, eternitat e les altres per lo Pare. Mas, segons la
creensa dels latins, lo Sant Sperit és de la bonea del Pare e del Fil
beneficat e de la granea d'amdós magnificat e de la eternitat d'aquels
eternificat e per lo Pare e lo Fil és lo Sant Spirit bonea, granea,
eternitat e les altres; és, doncs, segons nostra creensa, lo Sant
Sperit en major existència e agència per raó de bonea, granea, eternitat
e les altres dengnitats eles són pus fecundozamén e aondosamén
en lo Sant Sperit e són aquel segons per existència e per agènsia
que segons los grecs. Cové, doncs, que lo Sant Sperit isca del Pare
e del Fil per so que
altres pusquen mils produir e entificar lo Sant Spirit".
Respòs lo grec: "Si lo Sant Spirit ix del Pare e del Fil, à una
proprietat per lo Pare e altra per lo Fil, axí com lo Fil, qui à una
proprietat en quant neix del Pare. E, si
e
una persona composta de dues proprietats, so és a ssaber de engenrar
e de spirar, e, si no, són bonea, granea, eternitat majors rahons
en lo Sant Sperit que en lo Fil, com sien en lo Sant Spirit proprietats
una per lo Pare, altra per lo Fil e en lo Fil no sia mas una proprietat
tan solamén; e car aquests inconveniens són impossibles, és
impossíbol que
egals en proprietats, nat lo Fil del Pare e ixit lo Sant Spirit del
Pare tan solamén, en la qual nativitat e espiratió estan bonea, granea,
eternitat, rahons egals e les altres en lo Fil en lo Sant Spirit sens
negun inconvenient. Encara", dix lo grec, "que vós deïts contra la
unitat de bonea, granea, eternitat e les altres e quant deïts que
de la sua bontat e
spiren lo Sant Spirit, car una és la bonea del Pare e del Fil e
segons so que deïts serien dues bonees distinctes e dues esències, la
qual cosa és imposible".
Respòs lo latí: "Lo Pare ha proprietat generativa e proprietat
espirativa; enperò la spirativa ha ab lo Fil, car comuna proprietat és
d'amdós, e si era pròpriament del Pare sens lo Fil, covendria que
Pare fos dues persones per so que cascuna proprietat resposés a
persona, axí com en néixer, qui respon a lo Fil a persona e ixir en
lo Sant Spirit respon a persona, e car no
persones à ab lo Fil proprietat spirativa, que és comuna d'amdós.
On, en asò que deïts que
e altra del Fil, seria ver si la aspiratió no era proprietat comuna, mas
car és proprietat comuna, lo Pare e
una bontat, granea e eternitat e per una esència, natura, lo Sant Spirit
no pot reebre dues proprietats distinctes, una del Pare, altra del
Fil, car seria dues persones e la unitat que
conserva que
spirada e per asò lo Sant Sperit no pot éser major que
una persona respon al altre en egaltat ni bonea, granea, eternitat e
les altres no són majors en lo Sant Spirit que
Spirit no à dues proprietats personals e encara que lo Pare e
tota lur bontat, granea, eternitat spiren lo Sant Spirit, car tot quant
àn a él comoniquen e donen sots raó de esència, [de] natura, bonea,
granea, eternitat e les altres, e
Pare se reté és la sua paternitat e
so que les persones no sien en confusió e per asò no val la vostra
raó. E a asò que deïts que io dic contra unitat de bonea, granea,
eternitat e les altres, respon e dic que de Déu no pot hom totes vegades
pròpriament parlar, car la sua entitat e reyalitat és més a ensús
que les nostres paraules no poden singnificar, enperò impròpriament
no
entenem. Deïm, doncs, que
altres dingnitats spira lo Sant Spirit e asò mateix fa lo Fil e la bonea
és una e la esència d'amdós e per asò és un lo comensamén en Sant
Spirit spirat del Pare e del Fil e de la esència e de la bonea d'amdós,
estans lo Pare e lo Fil esència e bonea e uns per esència e per
bonea e per natura e distincs per proprietats personals".
De la sèptima raó
Dix lo latí: "En la trinitat de Déu no à contrarietat e cové tot
so éser en Trinitat per què sia pus luny acontrarietat. Cové, doncs,
éser en la Trinitat concordar, en lo qual sien bonificar, magnificar,
eternificar, possificar e los altres. Aquest concordar cové éser actu
comun de concordatiu, concordable, per so que concordansa aja en
sí potència, actu e object, qui sien de la sua esència e ela sia d'aquels.
En aquesta concordansa són lo Pare e
luny a contrarietat de bonea e de malea, de granea e de poquea, de
eternitat e de temps, de poder e de impotència e axí dels altres, estant
concordansa una cosa mateixa en nombre ab bonea, granea,
eternitat, poder e les altres. Cové, doncs, de nescessitat, que
Spirit isca del Fil, per so que enfre amdós sia concordansa e que en
ela sia concordatiu, concordable, concordar, bonificatiu, bonificable,
bonificar e enaxí dels altres; assò éser no puria si
object del Fil e enfre amdós no era actu de prosceir, lo qual actu
neguen los grechs en quant dien qu'enfre
concordar de bonificar, magnificar, eternificar, possificar e los altres,
car neguen que lo Fil no bonifica lo Sant Spirit ni magnifica
aquel, de la qual negatió se segeix que éls són contra la positió
que dita avem, so és a ssaber, que en la trinitat sia tot so per què
sia luny a contrarietat. És, doncs, de nescessitat provat que
Spirit ix del Fil, com sia so que contrarietat e concordansa sien
contraris a concordar e contrariar, bonificar e malificar, e los altres".
Dix lo grech: "So que és en la trinitat o és propri a un o comun
a tots tres e so qui no és propri ni és comun no és en la trinitat
de Déu; e, si la aspiratió del Sant Spirit és comuna, serà causa de sí
mateixa e cauzarà sí mateixa, la qual cosa és impossible, que neguna
coza pusca cauzar ni comensar sí mateixa; e, si dius que no és comuna,
mas és pròpria a un, hé mon entenimén, car és del Pare,
a qui és propri espirar; e, si dius que no és del Pare e és del Fil,
tols-la al Pare e negues contra so que creus, car tu dius que
spira lo Sant Spirit, e, si dius que no és del Pare ni del Fil, dius
contra so que creus e encara que sotsposes que processió no sia en
la trinitat. És, doncs, provat que
tu dius que
altres, signifiquen tes paraules que
gran ni per lo Pare tan solamén, car bonificar és de no bo fer bo e
magnificar és de no gran fer gran e enaxí de les altres; e encara,
que tes paraules signifiquen que en Déu sien més persones que tres,
car una seria lo bonificatiu e altra seria lo bonificable e altre lo magnificatiu
e altra lo magnificable e enaxí dels altres".
Dix lo latín: "A la positió que tu fas, respon e dic que veritat
és que tot so que és en la trinitat o és propri o és comun. Mas nosaltres
latins creem distincció enfre una comunitat e altra e una proprietat
e altra, segons que damunt en molts locs significat avem.
Car una és la comunitat que pertany a tots tres, axí com bonea, que
pertany al Pare e al Fil e al Sant Spirit, e asò mateix de granea e les
altres; altra és la comunitat que pertany a dos, axí com engenrar,
que pertany al Pare e al Fil tan solament, estant engenrar comun
actu del Pare activamén e del Fil passivamén; assò matex de proprietat
aspirativa, que és comuna al Pare e al Fil, spirans amdós
lo Sant Spirit, la qual és proprietat singular, axí com lo Pare, qui
és singular proprietat e
la qual fóra vera, si en la trinitat no agués comuna proprietat de
dos aspirativa. A assò que deïts que nostres paraules signifiquen defalimén
en la trinitat, en quant deïm que
respon e dic que bonificar pot hom entendre en dues maneres, axí
com lo sopject qui no és bo e altre fa aquel bo en quant l'endressa
a alcuna bona fi e aquest bonificar està en les creatures e en temps
e en terme limitat e comprès, mas la subirana bonificatió, que és en
la trinitat, està en eternitat e en infinitat, enaxí que
bonea eternal e infinida, de tota aquela ab lo Fil, qui és aquela bonea
mateixa, e
comunament de tots sí mateixs spiren bon Sant Spirit, en lo
qual spirar és bonificar e
e un magnificatiu, eternificatiu e possificatiu e axí dels altres.
E
reman un nombre ternal en la trinitat sens més e sens meins. E
Sant Spirit reman spirat e spirable, bonificat e bonificable e los altres
en eternitat e infinitat de tots complimens complit, per què vostra
objectatió no aporta neguna nescessitat".
De octava racione
Dix lo latí: "So per què
cové éser en éls de nescessitat, car si no u eren serien prop a
minoritat de bonea, granea, eternitat, poder e les altres, la qual propinquitat
és impossíbol. Aquesta longinquitat volem ensercar ab granea
de esència, unitat e natura e ab granea de bonea, eternitat, poder
e los altres e ab ela volem provar que
enaxí com bonea és luny a minoritat ab bonificar, e granea ab magnificar
e eternitat ab eternificar, enaxí essència és luny a minoritat
ab essenciar e unitat ab unir e natura ab naturar. És lo Fil
bonea, granea, eternitat e poder e és esència, unitat e natura. Aquest
Fil és luyn a minoritat de bonea ab bonificar, bonifican lo Sant Spirit
ab lo Pare e esencifican aquel en quant amdós li donen esència
e són luyn a minoritat de unitat ab unir, car amdós s'oneixen en una
unitat spirativa, spirans amdós lo Sant Spirit, ab lo qual spirar són
luny a minor spiració, e en quant donen natura al Sant Spirit són
ab naturar luny a minor natura. Granea de durar e de possificar
està en la distincció que
que àn en éser una proprietat spirativa, car duratió conserva la distincció
de les persones e poder possifica aquel unir, lo qual àn a
espirar una persona; e granea s'estén en distincció e en unitat, significant
la distincció de les persones en lurs proprietats singulars e en
significar la comuna esència, unitat e natura en la conjuncció de unitat,
la qual àn en pròpria unitat comuna spirativa. Segons aquesta
manera és singnificat e provat que
lo qual eximén no serien luny a la minoritat que dita avem, car
privaria en éls bonea de bonificar e granea de magnificar e eternitat
de eternificar e poder de posificar en bonificar, magnificar, eternificar
e encara, que possificar seria privat de poder en esenciar, unir
e naturar, e
e encara lo Pare no serien luny a minoritat, car serien en minoritat
de bonea, granea, eternitat, poder, esència, unitat e natura e asò
és impossíbol. És, doncs, provat de nescessitat que
ix del Fil".
Dix lo grech: "Segons vostra raó, se segeix confusió en lo Pare
en lo Fil e serà diminuït lo nombre de trinitat en lo Sant Spirit,
car segons los latins, un sol és lo Pare e altre és lo Fil; són, doncs,
dues persones segons relatió d'amdós e en quant una proprietat spirativa
són una persona confusa e composta e és altra persona lo Sant
Spirit, qui ix d'aquela confusa e composta persona, lo qual Sant Sperit
cové éser confusa e composta persona segons lo seu comensamén;
són, doncs, en la esència de Déu dues persones e no tres
compostes e no simples, confuses e no distinctes. Segeix-se, doncs,
segons vostra raó, que en Déu sia minoritat e en granea de bonea,
eternitat, poder e les altres e encara en essència, unitat e natura,
con sia so que més sien tres persones que dues e simple que compost
e clar que comfús".
Respòs lo latí e dix: "Sens eternitat e la sua natura e sens granea
de bonea, poder, esència, unitat e natura e les altres, seria ver so
que tu dius. Mas car eternitat à natura que fa durar lo Pare éser
Pare, so és a ssaber que
impermutable e asò mateix del Fil en quant és Fil, car per eternitat
és inalterable e impermutable e él és eternitat e en quant eternitat
conserva simplicitat e distinctió en amdós enaxí conservats per eternitat,
són una proprietat spirativa enaxí en aquela conservats en
simplicitat e
una natura, un Déu, una bontat, un bonificar, una granea, un magnificar,
e
e vostre argument res no val".
De la novena raó
Parlà lo latí e dix: "So per què és major nescessitat que en Déu
no aja més ni meins persones mas tres tan solamén, cové éser de
nescessitat en Déu. Aquesta natura que és raó que en Déu no aja
mas tres persones ni meins de tres, volem ensercar ab majoritat de
migà.
"Granea de migà e complimén està en tres maneres: la una és
per conjuncció, axí com dues cozes, que
una e ab una. Segona és com migà està egalmén enfre dues estremitats.
La tersa, com migà està per tot lo comensamén e la fi e és aitan
gran e aitan noble en lo comensamén com en la fi e en la fi com en
lo comensamén. Consentit és que en la trinitat, lo Pare està en lo
mig del Fil e del Sant Spirit, engenran lo Fil e espiran lo Sant Spirit.
Mas en quant no és consentit que
està lo Fil enmig del Pare e del Sant Spirit, car bonificar e magnificar,
eternificar, possificar, essenciar, naturar e unir estan enfre lo
Pare e
existència àn enfre lo Pare e
no està en lo mig del Pare e del Fil. Defail, doncs, majoritat de migà
en egaltat, car no à sopject en qui pusca estar; e defail, encara, en
conjuncció, car no à sopject en qui les persones se pusquen unir; e
defail, encara, en quant lo Pare e
ni a ffenir, so és a ssaber, a complir, e car en la trinitat cové éser
lo major migà qui pot éser conciderat en granea de bontat e les
altres, covén-se de nescessitat que
bonificar, magnificar e los altres estien enfre lo Fil e
e axí conjuctamén, egualmén e extensamén, com fan enfre
Fil e e
Dix lo grech: "Segons vostra raó, se segex que en la trinitat no
pot éser migà ab granea de bonea, eternitat e les altres, car en so
que deïts que
de egaltat sopject en la trinitat, car lo Pare és comensamén no comensat
comensant lo Fil e
del Pare e és comensamén comensant lo Sant Sperit; e, per so,
migià no pot estar enfre comensamén no comensat e comensant
e enfre comensamén comensat e comensant e car defail a migià sopject
en trinitat, no pot éser en majoritat, ans cové que en ela sia
privatió, la qual privatió és impossible. Et encara, se segeixen molts
d'altres inconveniens si
comensat se conjuyen e
no comensat e comensat distincció no à sopject en lo qual pusca
estar, car defail a ela sopject, per raó de la unitat que
àn en spirar; e, per asò, la tersa raó de migà no à en qui pusca estendre
e enaxí és destruït tot l'orde del migà en lo destruïmén de
la distinctió e del comensamén que dit avem".
Respòs lo latí e dix que jassia asò que
e sia comensant e
defailla a migà d'egualtat sopject, pus que reman la distincció del
Pare e del Fil e en aquela estan e són egals engenrant e engenrable
e engenrar és egal a amdós e asò mateix de bonea que està en aquel
engenrar ab bonificar, qui és egal migà a bonificatiu e bonificable
e asò mateix de granea, eternitat, poder e les altres; e en quant
deïts que de no comensat e comensat no
foren veres vostres paraules, si eternitat no conservàs la distincció
que
destruïda en la unitat que àn en spirar, com sia so que distincció
sia enfre engenrar e spirar e distinccionar e unir, per la qual distincció,
migà està en conjuncció d'engenrar e en conjuncció d'espirar
e pot estar extensamén per tota la eternitat e vostra raó no aporta
neguna nescessitat.
De la desena raó
Lo latí dix: "So cové éser ver en lo Fil e
què major fi pot estar enfre éls amdós, car si lo contrari era ver,
serien amdós en minoritat de fi e la bonea, eternitat, poder e les
altres d'amdós serien en poquea contra granea, la qual cosa és imposible.
És, doncs, veritat que enfre
fi que pot éser. La major fi que pot éser en amdós és que del Fil
isca lo sant Spirit, car major fi no pot éser que aquela que és Déu
de Déu e per Déu e en Déu e encara, que la major fi que pot éser
en lo Pare és la mager fi que pot éser en lo Fil car en la noblea
del Fil està la noblea del Pare. És, doncs, noble lo Pare en la noblea
que à lo Fil spiran lo Sant Spirit e
d'amdós e, encara, que si
so és, complimén, egalmén en tots tres sens més e sens meins, axí
com en lo Pare, qui és complimén del Fil e del Sant Sperit, engenran
lo Fil e espiran lo Sant Sperit e d'él pot éser feta complida diffinitió,
axí com qui demana què és lo Pare e hom respon: "Lo Pare
és una sola paternitat qui engenra lo Fil e spira lo Sant Sperit";
asò mateix pot éser dit del Fil, en qui fi està en él en quant él és
fi per sí mateix e és fi del Pare e del Sant Spirit, car per Él és lo
Pare Pare e per él és lo Sant Spirit so que és en quant espirat d'él.
E per asò pot-se fer complida diffinitió del Fil, axí com qui demana
què és lo Fil: "Fil és aquela sola filiatió o persona qui neix del
Pare e espira lo Sant Sperit". Assò matex se pot dir del Sant Spirit,
qui és fi e complimén de sí mateix e del Pare e del Fil. Complimén
és de sí matex, car sol és una spiratió e fi és del Pare e del
Fil, car en él se compleix e sa fina lo nombre de tots tres e en él
àn repòs bonea, granea, eternitat, poder e les altres en so que no
passen a quarta persona. E qui demana què és lo Sant Spirit, pot-se
fer d'él complida diffinissió, dién: "Lo Sant Spirit és aquela persona,
que ix del Pare e del Fil, en la qual ha repòs la obra del Pare e del
Fil, la qual no requer quarta persona". Segons la manera que dita
avem, és significat e provat que lo Fil spira lo Sant Spirit, car si
lo sant Sperit no exia del Fil no seria fi enfre amdós ni d'amdós
no
solament segons sí matex e segons lo Pare, dién: "Lo Fil és aquela
persona qui neix del Pare", e asò mateix del Sant Spirit, dién: "Lo
Sant Spirit és aquela persona que ix del Pare". Seria, doncs, minorificada
la diffinitió d'amdós e, encara que no poria hom dir que
lo Pare e lo Fil fossen aqueles dues persones que són distinctes en
generatió e un comensamén en espiratió e molts d'altres inconveniens
se seguirien si
són impossibles. Ix, doncs, lo Sant Spirit del Fil".
Dix lo grech: "En la generatió engenran lo Pare lo Fil estan totes
les dingnitats actives en lo Pare, qui és aqueles, e totes passives
en lo Fil, axí parle, qui és aqueles, car lo Pare les dones totes al
Fil. E, si
e mudamén, car de passives que són en lo Fil se converteixen
éser actives, en quant lo Fil spira lo Sant Spirit e a él les dóna e
axí mudes tot l'orde de les dingnitats de acció e passió e poden
éser en lo Fil actives e en lo Pare passives, estant lo Pare Fil e
Pare, per què en eles és destruïda majoritat de fi contra duratió eternal.
D'on se segeix poquea de duratió contra granea e per conseqüén
malea contra bonea e debilitat contra poder e enaxí de les altres, e
car asò és impossible, és provat de nescessitat que
ix del Fil ni és raó que ó fassa".
Respòs lo latí e dix que veritat és que en Déu no à alteratió ni
en les sues dingnitats, car en obra qui sia eternal e infinida no pot
éser alteratió ni mudamén, axí com bonea, granea, que són en lo
Pare actives dingnitats e en lo Fil passives, per manera de generatió
e en lo Sant Spirit passives per manera de spiratió sens que no
fa mudamén ni alteratió per manera d'engenrar ni d'espirar, per què,
enaxí com és perpetuada la acció d'espirar e d'engenrar, és perpetuada
la acció que
natura està en granea de distincció e de unitat de spiratió e de bonea,
granea, eternitat e les altres, per què no val vostra raó, pus
que lo Fil e
vera, si no fos distincció enfre spirar e engenrar e si
lo Pare foren en él les dingnitats del Pare actives e passives e e
altretal, engenran la un l'altre e fóra cascuna persona alterada en
l'altre, la qual alteració és inpossible.
"Amic", dix lo latí al grech, "segons les deu rahons que oydes
avets, podets concirar e veser les rahons que
grechs. E a les altres rahons que vosaltres podets dir contra nós,
podem nós respondre complidamén, segons que
per nostres responcions a vós fetes".
Respòs lo grech e dix que ben veya la manera dels uns e dels
altres, per què la oppinió dels grecs e dels latins seria bo que
agués jutgamén segons les rahons damunt dites. E passà lo latí a la
segona part a provar que en Ihesu Xrist no sia mas una persona.
De la segona part
"Consentit és", dix lo latí, "que Déus Fil és encarnat tan solamén
e aquel és una persona divina simple, indivisible, eternal, infinida,
bona, poderosa, sàvia, amorosa, vertuosa, vera, gloriosa, complida
de tots complimens sens negun defalimén. La carn que près és
de la nostra humana natura. Carn vera près ab vera ànima racional
e aquela carn pres
en lo ventre de nostra dona sancta Maria verge gloriosa, que concebé
Fil ver Déu e ver home en quant natura humana".
Aprés que
a él la positió que feta avia. Respòs lo nesturí e dix que pagat
era de la positió, enperò vulia saber d'él qual manera vulia tenir a
provar que en Ihesu Xrist no sia mas una persona ni per quantes
rahons ho entenia provar e encara que li dixés la manera segons la
qual él entenia que
Dix lo latí que la manera segons la qual entenia provar una persona
tan solament éser en Ihesu Xrist era segons la manera que
tenguda avia ab lo grec, so és a saber, segons les dingnitats de Déu
e vulia provar per deu rahons una persona éser en Ihesu Xrist, car
per aqueles pudia hom aver manera a soure les altres qüestions
pelegrines.
La manera d'encarnatió és aquesta: Déus Fil és una persona e
és bonea, granea, eternitat, poder e los altres. Per raó de bonea près
bona natura humana e per raó de granea près gran natura e per raó
de eternitat près aquela perdurable e inceparable e per raó de poder
près natura poderoza e enaxí de les altres e per asò fo la encarnatió
segons gran manera de bonea creada e increada e axí de les altres,
assemblan les dingnitats creades a les increades, aitant com pòc,
per so que granea de bonea e les altres no fos ociosa en aquela encarnation
ni bonea envegiosa e axí de les altres. E fo feta la encarnatió
natió segons la anunciació del àngel sant Gabriel e conceptió de nostra
dona sancta Maria e de la bonea, granea d'ela e encara, que totes
les parts de la natura humana, les quals apelam bonea, granea,
duratió e les altres, axí spirituals com corparals e diferens en nombre,
foren les unes les altres en nombre en la natura divina en ela
sustentades e en un mateix nombre en aquel nombre, segons lo qual
les divines dingnitats són una cosa mateixa en nombre, axí com la
bonea de Déu, que és la granea de Déu, e la granea de Déu, que
és la bonea de Déu e axí de les altres. E, car aquestes són en lo Fil
Déu vestides de les parts de la natura humana, les quals parts són
diverses segons natura humana, enaxí que les unes no són les altres,
és lo Fil Déu fet home segons la manera que dita avem e
aquel home és fet Déu. Aquesta manera e moltes d'altres, dix
lo latí, fo en la encarnatió de Déu, per què yo us prec que vós digats
la manera segons la qual creets que
Respòs nestorí e dix: "En partida, pagat son de la manera que
avets dita, mas plagra
la natura humana, les unes són sustentades en les altres, axí com
bonea, que és sustentada en granea e granea en bonea, estant bonea
gran per raó de granea e granea bona per raó de bonea e de totes
les parts éser una persona humana, en la qual són sustentades e ela
en eles, e aquesta persona estant un home per sí, creat e concebut
en la verge glorioza e d'él vestit, lo Fil Déu estant una persona
divina per sí mateix abitant en la humana persona e partissipant per
gràcia ab aquela e d'amdues persones conciderat un Déu Ihesu
Xrist, ver Déus e ver home, en lo qual partissipen bonea creada e
increada e enaxí de les altres, segons la qual partissipatió fo feta la
incarnatió del Fil de Déu e aquesta és la manera segons la qual
nós creem en la encarnatió del Fil de Déu e d'aquí avant pensats
de proceir", dix lo nesturí al latí.
De la primera raó
Dix lo latí: "La saviea de Déu entès e la volentat amà la mayor
granea que pòc éser de bonea, duratió, poder, vertut, veritat e glòria
en aquela encarnatió que
e volentat s'agren a aquela encarnatió ab major objectatió de bonea,
granea e les altres, covenc que enaxí ó complisen bonea, granea e les
altres per so que fossen egals en aquela encarnatió a la objectatió.
Covenc, doncs, que fos aquela encarnatió la major que pòc éser
objectada per saviea e per volentat e complida per bonea, granea e
les altres. Major no fóra si en Ihesu Xrist fossen dues persones, car
la persona humana fóra en sí mateixa sustentada e les sues parts
en ela e ela en les sues parts e enaxí no pogra éser unió d'ela e de
la persona divina, si doncs no fossen sots una matexa esència, axí
com les tres persones divines, que són sots una esència divina, o axí
com ànima racional o cors d'ome a ela conjunt, que són sots una
esència humana. E car Déus e home cové que sien distints per esència
e en la encarnatió cové éser conjuncció de natura divina e humana
per so que sia un Ihesu Xrist, és impossíbol que en Ihesu
Xrist sien dues persones, so és a saber, divina e humana. És, doncs,
Ihesu Xrist una persona divina, en la qual natura humana és home
e aquel home en la persona divina és Déu e la persona en la natura
humana és home e enaxí és feta unió de natura divina e humana,
unió de bonea divina e de bonea humana e enaxí de les altres, e
per asò està la persona una e és un Ihesu Xrist, lo qual és ver
Déu e ver home".
Destruir volc lo nestorí so que
de saviea e de volentat e complimén de bonea, duratió, poder
e les altres, no pogra éser feta la encarnatió, si home per sí matex
no pogués éser home, enaxí que en altra natura fos home e no en
la sua mateixa. Covenc, doncs, que aquel home deïficat fos en sí
mateix personat e hominificat, per so que no
ab minoritat de bonea, granea, duratió e les altres, e car
aquel home covenc éser home pus noble que negun altre home en
natura humana, segeix-se, doncs, que sia per sí mateix persona e per
sí mateix sustentat".
Respòs lo latí e dix que aitant com la homanitat de Xrist partissipa
pus fortment ab natura divina, aitant és pus luny a minoritat
de granea, bonea, duració e les altres e és pus prop a granea
d'aqueles e à pus noble sobject e sustentamén e car és més prop a
la natura divina si una és la persona e dues són les natures e fóra
pus luny, si dues fossen les persones, e per asò no val vostra raó
e està nostra positió e probatió vera e no naffrada.
De la segona raó
Dix lo latí al nesturí: "Si en Ihesu Xrist agués dues persones seguire
d'amdues tersa persona, axí com d'ànima e de cors, que
segeix ters, so és home compost d'ànima e de cors e asò és imposíbol
e contra la bonea, granea, eternitat de la persona del Fil. Mas
en so que una és la persona e no dues, enfre amdues les natures
no
Déu e Déu home, qui és un matex Xrist, una mateixa persona".
Respòs lo nesturí e dix que so que hom comunament apela encarnatió
e partissipatió de natura divina e de natura humana e de
persona divina e de persona humana, partissipant en Ihesu Xrist la
divina natura ab la humana per major gràcia de bonea, granea, duratió
e les altres que ab neguna altra natura humana, la qual partissipatió
no y puria éser per major gràcia de bonea e les altres sens
dualitat de persones.
Dix lo latí al nesturí: "Vós sots contra comuna crestiana oppinió,
car, segons so que deïts no seria encarnatió mas partissipatió.
E la partisipatió seria fora unió de natura divina e natura humana e
segons veritat no seria legut que hom dixés un Ihesu Xrist ni que
en él fos Déus home ni que home fos Déus. E aital oppinió és
defora la fe xristiana e és dedins la oppinió dels sarrayns e dels
jueus, qui creen que Déus no ssia home ni home no sia Déus".
De la tersa raó
"Amic", dix lo latí, "lo foc escalfa l'àer e per assò és legut que
hom diga que l'àer és calt, mas no és legut que hom diga que
sia àer ni
la una esència e l'altra. En senblan manera, si en Ihesu Xrist fossen
dues persones estegra differència enfre la una persona e
fóra legut que hom dixés que la una persona fos l'altra e fóra legut
que hom dixés que la una persona és l'altra en so que és legut dir
que Déus és home e home és Déu e asò és contradicció, la qual no
pot estar. E, si és dit que Déus és encarnat, segons que és dit l'àer
és calt, per so car és calfat, és legut que hom diga que Déus és encarnat
segons los accidens de la homanitat e no segons la substància,
la qual cosa és inconvenient e impossible, segons bonea e granea
d'encarnatió e segons vera predicatió".
Dix lo nesturí: "La encarnatió coué éser segons la natura de les
persones divines, axí com lo Pare, qui és persona, e
Sant Spirit persona e totes les tres persones són un Déu. Enaxí,
en Xrist, lo Fil Déu és una persona e
e amdues les persones són un Xrist. E, si era axí com vós deïts,
seria la encarnatió contra la obra dedins, que no trametria defora sa
semblansa".
Respòs lo latí e dix: "Per so car lo Pare produhia de sa esència
lo Fil e
estar tots tres, persones distinctes. Mas, en quant lo Fil no produeix
la homanitat de Xrist de sa esència, mas que produeix aquela en sa
esència, no pudia éser ab ela un Xrist, estant lo Fil una persona e
la homanitat altra e asò és provat, segons que damunt dit avem.
Per què, lo vostre exempli res no vall".
De la quarta raó
Ço cové éser en la encarnatió, on se seguesca major conjunctió
e concordansa e major fi e mager granea de bonea, duratió, poder e
les altres. E asò cové éser enaxí, per so que la encarnatió sia en
majoritat e no en minoritat de conjunctió, concordansa e les altres.
És, doncs, encarnatió en majoritat, si en Xrist à una persona tan solamén
e que hom sia persona e personat en la una persona, en la
qual és sustentat, deïficat e hominificat. E aquesta majoritat seria
en privació, si home era persona e personat en sí mateixa e en sí
mateix sustentat, la qual privatió de majoritat és contra granea de
bonea e les altres. És, doncs, en un Ihesu Xrist una persona tan
solament".
Dix lo nesturí: "Tot éns és major en sí mateix que en altre, axí
com bonea, que és major en son propri bonificable que en lo bonificable
defores, e axí com l'entenimén qui és major en son propri entel·ligible
que en l'entel·ligible defora, e enaxí com lo veser, qui és
major en son propri vesible que en vesible defora, e axí com lo foc,
qui és major en sí mateix que en l'àer. E aquesta majoritat és segons
granea de bonea e les altres. On, si home no era sustentat en sí mateix
e personat per sa pròpria personabilitat, seria major en estranya
personabilitat e en ela auria més de entitat e granea de bonea e les
altres que en sí mateix e seguir-s'ien molts inconveniens, axí com
home qui seria més home en altre que en sí matex e la sua bonea,
que seria pus gran en altra bonea que en sí mateixa, e asò és imposíbol.
Per la qual impossibilitat és significat que en Ihesu Xrist
à dues persones".
Respòs lo latí e dix al nesturí que él deya veritat segons cós
de natura, mas car la encarnatió era sobre cós de natura segeix-se,
segons orde de les obres que són sobre natura, que
dejús sien majors e pus nobles en los éns desús, axí com amatiu
creat, qui és major per granea de bontat en amar la subirana amabilitat
divina que en amar la sua amabilitat creada, e asò mateix de
la bonea del foc, qui és major segons granea de fi en la potència
sencitiva que en sí mateix, e la potència sencitiva, que és major
en la racionativa que en sí matexa.
De la cinquena raó
Dix lo latí: "La fi per què és encarnatió és per so que Déus sia
home e aquesta és la primera entenció e la pus principal per què
Déus és encarnat. E la segona entenció és per so que home sia Déu
e aquesta segona entenció és primera segons comparatió de la redemptió
del human gendre, la qual redemptió és per la segona entenció.
És, doncs, la encarnatió segons l'orde els graus de les entencions,
que dites avem. Per què, segons aquest ordre e ententions,
cové que en Ihesu Xrist no aja mas una persona e que aquela persona
divina sia Déu e home, enaxí que home sia per so que la
persona qui és Déu sia aquel home. E si en Ihesu Xrist avia dues
persones seria la persona humana per so que fos home e no per so
que la persona davina fos aquel home e seguir-s'ia que la persona
divina fos per so que la persona humana fos la divina persona e
enaxí seria en aquest grau la persona divina per la segona entenció
e la persona humana per la primera, la qual cosa és impossible e
contra granea de fi e de bonea e les altres. És, doncs, en Ihesu Xrist
una persona tan solament".
Respòs lo nestorí e dix que en homanitat major cosa és persona
que natura, car natura humana és per so que sia home, lo qual home
és una cosa mateixa en nombre ab la sua persona mateixa. Segeix-se,
doncs, major fi de persona divina e de persona humana, que de
persona divina e de natura humana, e car en la encarnatió cové éser
la major fi, segeix-se que la fi sia de persona divina e d'altre persona,
que sia humana, car, si no u ere, seria la fi d'encarnatió en poquea
de fi contra granea de fi e en minoritat de fi contra majoritat
de fi e en malea contra bonea e en vici contra vertut e en falsetat
contra veritat, la qual cosa és imposible.
Respòs lo latí e dix que so que
cós de natura, mas segons conjunctió, que és sobre natura, feta de
divina persona e de humana natura en la encarnatió ha major fi que
no seria si era la encarnatió de dues persones, car la fi de la humana
natura seria sustentada en la humana persona, en quant aquela persona
seria per sí mateixa e no seria sustentada la fi de la humana
natura en la persona divina, la privació de la qual sustentatió posaria
en la encarnatió poquea de fi contra granea de fi, e minoritat
de fi contra major, e malea contra bonea, e vici contra vertut, e falsetat
contra veritat, la qual cosa és impossible
De la sisena raó
Dix lo latí al nestorí: "Si en Ihesu Xrist avia dues persones, seria
differència enfre persona e persona, per la qual serien dos Xrists
distins la un de l'altre e per asò la distinctió d'amdós destruiria la
possibilitat d'un Xrist tan solament, car no puria éser un Xrist Déu
e home. És, doncs, una persona en Xrist tan solament, per so
que la encarnatió sia estada possible e poguda".
Respòs lo nestorí e dix que si en Ihesu Xrist no avia mas una
persona, estant Ihesu Xrist de persona divina e de natura humana,
seria perduda differència en aquela unitat de persona, car la persona
divina e la humana natura serien una cosa mateixa en nombre, per
què
una de l'altra, e seguir-s'ia que seria de dues natures distincta la una
de l'altra, so és, de la divina e humana, e asò és contradicció. Són,
doncs, en Ihesu Xrist dues persones.
Respòs lo latí e dix que
està differència enfre calor e calor, estant la una calor pròpria
qualitat del foc e l'altra calor qualitat apropriada a l'àer, enperò en
escalfat elementat una cosa mateixa en nombre són, sots spècia de
calor, la qualitat pròpria e apropriada. E per asò differència no reman
en la unitat de calor e reman en les qualitats distinctes, que
dites avem. En senblan manera, pot hom conciderar com estan unitat
e differència en la encarnatió, car en unitat de persona són una
cosa matexa en nombre natura divina e humana en quant Déus és
home e home és Déus, mas en quant les natures són distinctes, enaxí
que la una no és l'altra, reman differència sustentada en la natura
divina o persona e en la natura humana, per què vostra raó res
no val.
[De la setena via]
"Amic", dix lo latí al nestorí: "Home naturalmén és corumpible
e mortal, per què, si en Ihesu Xrist eren dues persones, seria
aquel home corumpible e mortal e no corumpible ni mortal en quant
seria deïficat e eternat, con sia so que deïficat e eternat no sien corumpables
ni mortals e car contradicció no pot estar, cové que en
Ihesu Xrist no sia mas una persona e que en aquela home deïficat
e eternat sia incorumpable e no mortal. E encara, que si fos corumpable
e mortal no pogra éser deïficat ni eternat e enaxí la encarnatió
éser no pogra".
Dix lo nestorí: "Comuna oppinió és que Xrist murí en quant
home, car dementre que fon en la creu e la ànima fo partida del
cors, adoncs Xrist no fo home, car si fos home la ànima no fóra
partida del cors e no fóra mort, e, car fo mort, fo corumpable e
mortal ans que murís; e car la divina persona és incorumpable e immortal
covenc que la mortalitat e coruptibilitat aguessen pròpries
persones, en qui fossen sustentades, la qual persona fo altra que no
era la persona divina. Són, doncs, en Ihesu Xrist dues persones, so
és a saber, persona inmortal e incorumpable e persona mortal e
corumpable".
Respòs lo latí e dix que jasfós so que
ànima e murís, per tot so no
no fos home, car home era en la divina persona, en la qual eren
lo cors e la ànima sustentats per encarnatió, deïficats e eternats e,
per asò, en quant aital sustentatió l'ome eternat e deïficat no fo
mortal ne incorumpable, mas en quant natura humana fo mortal.
E fo mortal per honrar la divina natura e per recrear l'uman ligiatge e
no fo corumpable en quant fo eternat e deïficat.
De la [vuitena] raó
Dix lo latí al nestorí: "En la encarnatió fo de la esència del
deïficatiu e de la esència del hominificable e en aquela encarnatió
fo una la esència del deïficatiu qui deïficà l'ome e la esència del hominificable,
so és del Fil qui hominifica sí mateix, e fo la distincció
enfre la esència del Fil e la esència del home deïficat e enaxí fo una
la persona e foren dues les esències. E, si la esència del home fos
persona per sí, foren moltes les persones, d'on se seguirà aquest
inconvenient e molts d'altres, so és a saber, que la persona del
Fil no fóra la persona del home e en quant no fóra la persona del home no
fóra home, e en quant la persona del home no fóra la persona del
Fil Déu, no fóra l'ome Déu e enaxí no fóra encarnatió. Covén, doncs,
que en Ihesu Xrist no aya mas una persona".
Dix lo nestorí al latí: "En creació fo crear de la esència del
creable e no de la esència del creatiu. Enaxí, per lo contrari, fo en
la encarnatió encarnar, segons que vós deïts, de la esència de personificatiu
e no de la esència del personificable, car pus que home
no avia persona per sí, no pudia aver esència de personaficabilitat,
per què segeix que la persona no pòc éser una d'amdues les natures.
Covent, doncs, que fossen en la encarnatió dues persones".
Respòs lo latí e dix que enaxí com la natura humana fo en
la natura divina deïficada e romàs ab ela un Fil Déu, enaxí en la
persona divina fo personada e romàs ab ela una persona divina, en
la qual fo personificable, enaxí com la natura humana en la divina,
en qui fo deïficable. Per què, segons assò, vostra raó res no val.
De la [novena] raó
"Amich", dix lo latí al nesturí, "axí com lo Pare e
Spirit són una res, so és, un Déu, una substància per esència, enaxí
en la encarnatió la natura divina e la natura humana no pogra ésser
un Xrist per persona una e no moltes, car si fossen moltes, la multitut
d'aqueles enpatxara que la natura divina e la natura humana
no pogren éser un Xrist per persona, ans covengra que fossen molts
Xrists, enaxí com foren moltes les persones. E car és un Xrist tan
solamén e no molts, cové que una sia la persona e no moltes, per
la qual la natura divina és humana e la humana és la divina".
"Amic", dix lo nesturí al latí, "pozada differència enfre bonea
e granea, enaxí que la una forma no sia l'altra, se segex que
e
manera, si differència és enfre la natura divina e la natura humana,
impossíbol cosa és que amdues les natures pusquen éser una
cosa mateixa en nombre per una persona ni per moltes, per què
la encarnatió no pot éser per unitat de una persona, mas pot éser
per pluralitat de moltes persones, partissipant la una ab l'altra, axí
com bonea que partissipa ab granea en quant per granea és gran
e granea que partissipa ab bonea en quant granea per bonea és
bona".
Respòs lo latí al nestorí: "Jassia assò que bonea e granea sien
differens, no
una cosa mateixa en nombre, sotspozat que bonificar sia granea e
magnificar sia bonea, axí com en la encarnatió, en què deïficar és
la bonea e la granea de la homanitat deïficada e
bonea e la granea de Déu hominificade. E assò matex apar en lo
punt simple, en qui moltes linyes a él concurrens són punctificades
e stant la una l'altra e punctificar, axí com en un punt negre, en
qui una linyna vermela e altra groga a él concurens és la una l'altra
en negror e les distinccions d'aqueles romanen defores per color
groga e vermela".
De la [desena] raó
Dix lo latí al nestorí: "De deïficatiu e hominificatiu e deïficable
e hominificable se segeix un deïficar, un hominificar, qui són
un Xrist en nombre, lo qual nombre és una persona. E, si eren moltes
les persones, no puria éser un lo nombre de la deïtat e la homanitat,
car no aurien sopject en qui
destruïmén seria destruïda hominificabilitat en deïtat e deïficabilitat
en hominitat e, per conseqüén, granea d'encarnatió, de persenificativitat
e personificabilitat e personar, car no abastaria en la encarnatió
un personificabilitiu e altre personificable en un personificar, lo
destruïmén de la qual granea és inpossible per so que la encarnatió
no sia en minoritat ni en poquea de granea, bonea e les altres. És,
doncs, la encarnatió de una persona tan solamén e no de moltes".
Respòs lo nestorí al latí e dix que sens personatiu e personable
no pot éser personar; no pot éser, doncs, la natura humana personable
sens propri personativitat e propri personar. E, car personar és
de la natura humana en la encarnatió, covén que dues sien les persones,
persona divina e persona humana.
Respòs lo latí e dix que la natura humana fo personable en la
personabilitat de la deitat enaxí com fo aquela deificable, e assò
apar en la creasió, en què creat fo creable en la creativitat del creador
e no en la creabilitat de la creatura, car si ó fos, fóra creatura ans
que fos, la qual cosa és imposible. És, doncs, en Ihesu Xrist una persona
e no moltes.
Molt concirà lo nesturí en les rahons que avia oïdes dir al latí.
E dementre que él enaxí concirava, passà lo latí a la tersa part d'est
tractat per so que provàs al jacopí que en Ihesu Xrist à moltes
natures.
De la terça part
"Amic", dix lo latí al jacopín: "Qual és vostra positió, la qual
féts de la encarnatió del Fil de Déu?".
Respòs lo jacopí e dix que assats s'acordava sa oppinió ab la
positió dels latins en quant unitat de persona, la qual conexia que
avia bé provada al nestorí. Mas era contrària sa oppinió a la opinió
dels latins en quant creya que en Xrist no aja mas una natura, una
volentat, una saviea, una bonea, una granea e axí de les altres. E dix
adoncs al latí que proceís e que tengués aquel orde que avia tengut
ab lo nestorí.
Comensà lo latí e dix: "Comuna oppinió és enfre
Ihesu Xrist és ver Déu e ver home. Déus és per deïtat, home és per
homanitat, per què
e natura humana, distincta la una de l'altra, car, si no eren distinctes,
seria Ihesu Xrist Déu per homanitat, la qual cosa és impossible".
Respòs lo jacopí e dix que en la encarnatió la natura divina e
humana se convertiren en so que en Ihesu Xrist Déus és home e
home és Déu e
en la qual no està differència personal. On, com Ihesu Xrist
e sa persona se convertesquen en unitat de nombre, cové que amdues
les natures se convertesquen en tan gran unitat que la una sia
l'altra, sens que distincció no sia enfre amdues, car si ó era no puria
éser Déu home ni home Déu.
Respòs lo latí e dix que la encarnatió era mirail e figura de la
sancta trinitat divina, car en ela lo Pare e
converteixen per esència e per natura e remanen un Déu, una esència,
una natura, una deïtat e remanen distinctes proprietats personals
en quant la una persona no és l'altra. Per semblan manera és la
encarnatió, car lo convertimén de la natura divina e humana està en
la unitat de persona e la differència d'amdues reman en quant la
una natura no és l'altra. E so per què Déus és home e home és
Déu és per lo convertimén que amdues les natures àn en unitat de
persona, per què la vostra raó, dix lo latí al jacopín, no és vera e
si fos vera fóra la encarnatió semblansa e mirail tort contra la
sancta trinitat de Déu e contra la distinctió d'aquela, la qual cosa
és impossible.
[De la segona raó]
"Amic", dix lo latí al jacopí, "d'ànima e de cors se segeix home
e la unió de la ànima e del cors està en unitat d'ome e la distincció
reman enfre l'ànima e
volentat de l'ànima e altre és l'apetit natural del cors. E per asò
l'ome, qui és lo ters, à per la ànima, que és racional, volentat ab la
qual ama o desama e à apetit natural per lo cors, axí com per la
potència sencitiva, per la qual à apetit a sentir. On, si tant s'era que
en home volentat e apetit natural se convertissen, seguir-s'ia que tot
so que vol l'ome sentís e que tot so que sent volgués e amàs, la
qual cosa és impossíbol. És, doncs, segons aquesta metàfora, significat
que en Ihesu Xrist à moltes volentats: una volentat ha per la
natura divina, altra n'à per la natura humana, car si amdues les volentats
se convertien en una volentat, seria la una volentat composta
d'amdues e seria en ters nombre, enaxí com home qui és ters
nombre d'ànima e de cors, e no seria legut que hom dixés que
la divina volentat ni la humana fossen en la tersa volentat. Enaxí,
que no és legut que hom diga que la ànima sia home ni
ni que la ànima sia cors ni
Dix lo jacopí al latí: "Segons nostra oppinió, enaxí com d'ànima
e de cors resulta home, enaxí de la unió e conjuncció que fo feta de
la natura divina e humana resulta Xrist e, per senblan manera de la
volentat divina e humana una volentat, car ja de la conjuncció de
la natura divina e humana no pogra resultar un Xrist, si d'amdues
les volentats no resultassen una volentat. Apar, doncs, que en Ihesu
Xrist no à mas una volentat".
Dix lo latí al jacopí: "Si de natura divina e humana se seguís
ters nombre, no fóra legut, segons que ja avem dit, que hom dixés
que Déus fos home e home fos Déus. E, car Déus és home e home
és Déus per encarnatió, no passa la encarnatió en ters nombre, ans
reman en lo segon, per què Déus si home e home sia Déu, e roman
en Xrist en lo primer nombre singular, so és a saber, un Xrist
e no més, e per asò la volentat divina e humana remanen distinctes
e no passen en ters nombre, so és a saber, en tersa volentat, e és
la una volentat l'altra, en quant Déus és home e home és Déu, e són
d'un Xrist, en quant él és de amdues les volentàs, estant Xrist la
divina volentat, segons natura divina, mas la humana volentat no
està en Xrist segons natura humana, mas està en Xrist Déu segons
encarnatió de natura divina e humana".
[De tersa raó]
"Amic", dix lo latí, "en l'elementat són mesclats quatre elemens
e units la un en l'altre. E de tots quatre se segeix l'elementat,
so és a ssaber, la substància del caval o del arbre o de la péra e
enaxí dels altres individuats elementats, qui estan dejús les spècies,
on, jassia assò que
altres, no
natures e lurs parts, que són en aquel mesclamén, les quals remanen
distinctes les unes de les altres. En semblan manera podrem
conciderar que en la encarnatió, una és la saviea divina e altra és
la saviea humana, jassia assò que la una saviea sia en l'altra e la
una partissipa ab l'altra, enperò la una saviea és l'altra en quant
Déus és home e home és Déus, mas en quant remanen distinctes
les natures, so és a saber, la divina natura e la homana, remanen les
saviees distinctes, estant cascuna en sa pròpria natura so que és e
és la una l'altra per apropriació, axí com la divina saviea que apropria
a la humana saviea sí mateixa e sa deïtat e apropria a sí matexa
la humana saviea e la proprietat d'aquela, en quant la pren per
encarnatió".
Dix lo jacopí al latí: "Estant differència enfre persona e persona,
no poden éser les persones una persona. Enaxí, estant differència
enfre la una saviea e l'altra, no poden éser amdues les saviees una
saviea, per què segons vostra raó, vós destruïts en la encarnatió unitat
de persona e multiplicats moltes persones. E asò féts en quant
destruïts unitat de moltes saviees e posats en eles differència, ab
la qual no pot éser una saviea altra saviea e enaxí negats encarnatió
e leguda predicatió, so és a saber, que Déus és home e home és
Déus".
Respòs lo latí e dix al jacopí: "Amic, so que vós deïts seria ver,
si io negava unitat de persona en la encarnatió e unitat de la divina
saviea e humana per unitat de persona, mas confés e afferm que,
per unitat de persona, la saviea divina és la humana saviea e la humana
saviea és la divina, mas en quant nec que saviea divina no és
humana ni la humana no és la divina, conserva distincció enfre amdues
les saviees, per què. segons assò, no son contra la encarnatió,
pus que afferm la unitat de persona en què són conjunctes natura
divina e humana e amdues les saviees".
[De la quarta raó]
"Amic", dix lo latí, "on no és differència no pot éser concordansa
ni majoritat ni minoritat. Segeix-se, doncs, segons vostra positió,
que si en Xrist no à mas una bonea, una granea e enaxí de
les altres, que no sia en él concordansa de bonea e bonea e granea
e granea e no y sia majoritat ni minoritat, en tant que una bonea
sia major que altra e una granea que altra, e pert-se concordansa,
a la qual contradiu unitat de bonea e de bonea e de granea e de
granea. Segeix-se, doncs, en Xrist contrarietat contra concordansa e
encara que
bonea de Déu e la bonea humana se converteixen en unitat de
nombre. E totes aquestes cozes són impossíbol e inconveniens. Segeix-se,
doncs, que en Xrist aja una bonea, una granea per deïtat
e altra bonea e altra granea per homanitat".
Dix lo jacopí: "Si en Xrist à una bonea tan solament, que sia
de bonea divina e de bonea vmana, major és la unitat e la conjuncció
e la partissipatió de la natura divina e humana que si eren dues
bonees, dues granees, car la distincció de bonea e bonea e de granea
e granea, priva majoritat de unió e de conjuncció e de partissipatió
e d'encarnatió, car la differència lunya una bonea d'altra, una granea
d'altra e axí de les altres; e car cové consentir tot so per què
la encarnatió sia major, e axí de unitat, conjuncció, partissipatió,
covén-se affermar de nescessitat que en Xrist no aja mas una bontat,
una granea, e axí de les altres".
Respòs lo latí: "Si no fos la unitat de persona, en què e per què
Déus és home e home és Déus e per què bonea divina és humana
e bonea humana és divina en quant Déus és home e home
és Déu, seguiren-se los inconveniens que vós avets dits e, si no fos
differència enfre bonea e bonea e granea e granea, seguiren-se los
inconveniens, que damunt dits avem, los quals en Ihesu Xrist no
poden ésser. Covén, doncs, affermar segons una manera que
Xrist sia bonea creada la bonea increada e enaxí de granea e que
la una sia l'altra en quant Déus és home e home és Déus, mas en
quant differència està en amdues les bonees per creador e creatura,
covén affermar de nescessitat que una és la bonea creada e altra és
la bonea increada".
[De la quinta raó]
"Amic", dix lo latí, "si per encarnatió se convertissen amdues
les natures e amdues les volentats e amdues les saviees e enaxí de
les altres, en tant que no y remangués differència, fóra la humana
esència la divina e la divina la humana sens differència e, en quant
conversió de Déu Fil e de home, home spirara lo Sant Spirit en quant
home, la qual cosa és impossíbol que home sia spirant e Déu spirat
per él, per la qual impossibilitat és significat que en Ihesu Xrist
una és la obra de Déu e altra és la obra d'ome".
Respòs lo jacopí al latí e dix que en quant Ihesu Xrist era Déu
e home, una és la obra de Déu e d'ome, per so que la una obra sia
l'altra. Enaxí com se cové que Déu sia home e home sia Déu per
encarnatió, mas en quant Déu Fil spira ab lo Pare lo Sant Spirit sens
encarnatió, no
lo Sant Spirit. Per què vostra raó res no val.
Respòs lo latí e dix: "Veritat és que Déus Fil spira lo Sant
Spirit ab lo Pare e spirava enans que fos la encarnatió, per què a
aquela espiratió no fa res la encarnatió, ni yo no dic que u fassa.
E faria-ó segons vostra positió, en so que gitats differència enfre
la obra divina e humana, en quant deïts que la una obra és l'altra
sens distincció que no àn en Ihesu Xrist, car là on no à distincció
ne pot aver multitut d'obres. Per què, la raó que nós deïm està
encara e vós, amic, sots enganat en la oppinió de la conversatió en
quant no féts differència enfre la una conversatió e l'altra, segons
que direm".
[De la sisena raó]
Dix lo latí al jacopí: "Vós sabets que comuna oppinió és enfre
crestians que Ihesu Xrist morí en la creu. E sabets que differència
està enfre mortalitat e inmortalitat. E per so, si vostra oppinió era
vera, seguir s'ia que differència no fos enfre mortalitat e immortalitat
e que Xrist morís e no morís. E assò és contradicció que inmortal
sia mortal e no sia mortal. Per què la conversatió que fo feta de
Déu e d'ome per encarnatió està tan solamén en quant Déu és home
e home és Déu e en quant reman Déu immortal en la encarnatió e
home remàs mortal. Per què, a mi és semblan que vós ignorats la
natura e la manera de la encarnatió, per la qual féts d'ela falsa
positió".
Respòs lo jacopí: "Imposípol cosa és que un tot se convertesca
en altre tot sens convertimén de les parts, com lo tot sia ses parts
e les parts lo tot, axí com la bonea e la granea e les altres de la
homanitat de Xrist, que són parts d'aquela homanitat. On, si la
bonea de la homanitat no
una fos e no moltes, no
que tot home no fóra tot Déu, ni tot Déu tot home encarnatió; e
car tot Déu és home Xrist e tot home Xrist és tot Déu, cové que
en Xrist una sia la bonea e no moltes e enaxí de granea e les
altres".
Respòs lo latí e dix que veritat és que tota la homanitat de Xrist
és tota la deïtat del Fil e tota la deïtat és la homanitat e asò és per
unitat de persona, en qui són conjunctes les natures distinctes, en
quant són unides, en tant que Déus és home e home és Déu, mas
no són en tant convertides, que isca distinccion d'eles, car, si d'eles
privava distincció, no seria en eles distincció de granea infinida e
fenida. Per què s seguiria que la homanitat fos enfenida en extensitat
en aitant com la deïtat, e seria aquel home Xrist major que tot
lo món e seria lo seu cors conlogat dintre
món, fora
e seria cors e no cors e assò és contradicció. Per què, està vera
nostra positió e vostra objectió res no val.
De la setena raó
Dix lo latí al jacopí: "Amic, vós podets entendre que éns eternal
e éns comensat en temps no
car si convertir se podien, seguir s'ia que éns no comensat fos
éns comensat e éns comensat fos éns no comensat, e
comensat e no comensat e assò és contradicció, la qual estaria segons
vostra oppinió, si en Déu eternitat se convertia ab éns no eternal.
Per què, per raó de la encarnatió, cové fer distincció enfre una
converció e altra, car una conversió és aquela que reman sens differència,
axí com home e rezible, qui
e granea, que en Déu són una cosa matexa en nombre. Altra conversió
és aquela que és de la encarnatió, axí com Déu qui és home
e home qui és Déu. E en aquesta reman differència, que està enfre
duració eternal e enfre duració no eternal e enfre poder eternal e
poder no eternal e axí dels altres".
Respòs lo jacopí e dix: "Enaxí com en Déu no
volentat, una saviea, una bonea e les altres, e assò mateix en cascun
home e
aya mas una volentat, una saviea, una bonea e enaxí dels altres.
Per què, segons asò, és singnificat que en Xrist no aya mas
una volentat, una saviea, una bonea e una granea e les altres, per so
que seguesca lo cós e les natures dels altres éns damunt dits. Car, si
no u feya, bastaria granea a la unitat de la volentat de Déu e a la
singularitat d'aquela e asò mateix de granea, que abastaria a una volentat
singular de cascun homee defaliria a la unitat e singularitat
de volentat de Xrist, la qual cosa és inconvenient e contra bonea
de volentat e asò matex de saviea e les altres".
Respòs lo latí e dix que en la substància de Déu abasta una volentat,
una saviea, per so cor la volentat és infinida e és de la esència
de la substància. E en la substància d'En Martí o d'En Ramon
abasta una volentat en quant una esència d'ome, una persona, una
esència humana. Mas si En Martí era unit ab una altra substància,
no abastaria un poder a amdues les substàncies distinctes per esència,
car cascuna substància requerria son propri poder e sa pròpria
natura de poder e asò matex de volentat, axí com si la potència
vesiva e la auditiva, si
vesitivitat a aquela conversió, car seria-hi nescessari la potència
auditiva, sens la qual en aquela conversió no puria éser oir. En
semblan manera se covén en Xrist una volentat per deïtat e altra
per homanitat per so que Xrist sia amant per divina volentat e amant
per humana volentat.
De octaua racione
Dix lo latí al jacopí: "Ànima racional e cors conjunt ab ela són
per so que sia home. Assò no
que sien ànima e cor, per què
home que per ànima e per cors. En semblan manera podets conciderar",
dix lo latí, "que en la encarnatió és home per so que Déus sia
home e no és Déus per so que home sia Déus. Està, doncs, la fi
pus noble en la encarnatió per so que Déu sia home que per so que
home sia Déu. No
per una fi mateixa, car, si ó feyen, aitan noble seria la una fi
com l'altra, la qual coza és impossible. És, doncs, differència enfre
natura divina e humana per differència de una fi e d'altra e assò matex
de bonea divina, que és different a la bonea humana en quant
en la encarnatió à pus noble fi que la bonea humana e enaxí de bonea,
granea, saviea e les altres".
Dix lo jacopí: "Si en la encarnatió fos differència enfre fi e fi,
no fóra la una fi l'altra e per asò no pogra éser Déu home ni home
Déu. Covenc, doncs, que una sia la fi per què Déus és fet home e
per què home és fet Déus. Per què, enaxí com és la fi per què Déus
és fet home e home és fet Déus, enaxí cové que una sia la natura
divina e la natura humana, asò mateix de volentat, saviea, bonea,
granea e les altres".
Respòs lo latí e dix que jassia asò que en la encarnatió differència
fos enfre una fi e altra segons que dit avem, per tot assò
no
Déus, car en la unió de la una natura e de l'altra no à tal conversió
que la deïtat leix sa natura e sa esència e sa volentat e prenga esència,
natura e volentat humana, car adoncs, com seria fet home, no
seria Déu. E asò matex se segeix d'ome, qui en la encarnatió no
leixà sa natura ni sa volentat ni les altres condicions, e reebés esència,
natura e volentat de la deïtat e les condicions d'aquela, car,
si ó feés, no fóra Déu home. Per què, vós, amic, segons que apar, no
sabets les condicions ni la manera, segons la qual Déus fo fet home,
la qual manera és que la volentat de Déu volc que fos home e seguí
pus que u volc, per so que son voler fos complit e la saviea
sabé Déus éser home e seguí
del saber com segons la manera del voler. E asò matex se segeix
del poder de Déu e de la sua manera e de la manera de la
natura divina e de la bonea, granea e les altres e la conversió està
en aital predicatió, so és a ssaber que Déus és home e home és Déu,
romanent Déu Déu e home home.
De nona racione
Dix lo latí al jacopí: "Enfre natura corporal e spiritual està differència,
per la qual la una natura no és l'altra e qui
no seria natura corparal natura speritual, ni spiritual corparal
e enaxí no seria legut que hom dixés que per encarnatió natura
speritual fos corparal ni corparal speritual sens differència, sens la
qual differència no serien so que són, car enaxí estan per differència
so que són, com per poder poden éser so que són e com per veritat
és ver que són e axí dels altres. Per què, segons aquesta manera",
dix lo latí al jacopí, "és la encarnatió e segons aital manera la concirats
e la entenats e no per contrària manera, per la qual contrària
manera la cuydats entendre en quant deïts que enfre la natura divina
e humana no à differència. E asò deïts per so que d'amdues les natures
sia una natura sens differència, d'on se seguiria que la natura
corparal e spiritual se convertissen la una en l'altra estans sens differència,
lo qual convertimén és inpossible".
Respòs lo jacopí e dix que la persona del Fil és simple e la sua
simplicitat és infinida, per lo qual infinidat no pot reebre aucmentatió
ni diminvatió. E per asò segex-se que si era la encarnatió segons
que vós deïts, reebria diminvatió e aucmentatió en quant entraria
en compositió ab la natura humana, si differència estava enfre
la natura divina e la natura humana. E car és impossíbol que pusca
reebre aucmentatió ni diminvatió la divina simplicitat, segeix-se
que aquela persona divina e la humana natura són una mateixa cosa
sens differència.
Respòs lo latí e dix que los latins no tenen que la persona del
Fil sia de la natura divina e de la natura humana, ans tenen que la
persona del Fil e la natura divina són una cosa mateixa en nombre.
E encara, que no tenen que Xrist sia compost de natura divina e humana,
mas que tenen que en Xrist són amdues les natures e per la
natura divina és Déu e per la natura humana és home e per so cor
Déu près natura humana és per natura humana home e aquel home
és per la natura divina és Déu. E per aquesta asumpció no
que Xrist sia compost de Déu e d'ome, car ans que Déu fos home
era Déu Fil una persona, segons que provat avem al nestorí. Per
què, per raó de la singularitat e unitat de la persona, no pot aquela
persona entrar en compositió ab la natura humana, car, si ó feya,
seria la natura humana per sí mateixa persona, ni no pot en la divina
persona ni per la encarnatió reebre creximén ni aminvamén, car en
sí matexa està simplamén so que és, jassia asò que sia vestida de la
humana natura. E asò apar manifestamén en lo cors del home vestit
de gonela, qui per la gonela no reep en sí negun mudamén, minvamén
ni creximén, ans reman aquel qui era ans que prezés aquel
vestimén.
De la desena raó
Dix lo latí al jacopí: "Amic, vós sabets que Ihesu Xrist à ànima
racional e cors humà e sabets que à differència enfre la ànima
e
encara, differència enfre la volentat e la saviea de la ànima, sens la
qual, ànima no puria éser so que és. Asò mateix se segeix de differència
en lo cors de Xrist, on à differens membres, axí com lo cap,
qui no és les mans ni
e sens aital differència no seria lo cors de Xrist cors human. On, si
vostra posició era vera, que en la unitat de persona se convertissen
la natura divina e la natura humana, en tant que no fossen amdues
les natures, mas una natura, seguir s'ia que
que dita avem en aquela unió de amdues les natures e
no remandria home. E, car roman home, per la differència que dita
avem, covén que remanga una la natura divina e altra la natura humana
en aquela unió de persona, per so que la differència que dita
avem aja sobject en què sia sustentada".
"Sèyner", dix lo jacopí, "en Déu saviea e volentat són una cosa
mateixa en nombre e la persona del Fil de Déu e la sua saviea e
volentat se converteixen. On, com sia asò que, en la persona del Fil
de Déu, home sia sustentat e fet home, cové que la volentat e la
saviea d'ome e de la ànima e del cors de Xrist e enaxí dels membres
del cors, que tot se convertesca en un nombre per raó de la
conversió, que és de la saviea e volentat de Déu e de la persona del
Fil de Déu, car sens aital conversió no
d'ome en la encarnatió. Covén, doncs, que la mia positió sia vera e
la vostra falsa".
Respòs lo latí e dix que jassia assò que differència romanga
enfre humana volentat e saviea e enfre ànima e cors e menbre e
membre, que per tot so no
com la persona d'En Martí, qui és una, estant de dues natures, so
és a ssaber d'ànima e de cors, differens la una de l'altra, les quals
dues natures no
se segex en la encarnatió, en qui romanen dues les natures e una
la persona. E encara, que, si era axí com vós deïts, seguir-se
contradicció, so és a ssaber, que là on se convertissen les parts de la
homanitat, en tant que la una fos l'altra, seria Déus home e no seria
Déus home. Seria Déus home, en quant és comuna oppinió enfre
mi e vós que Déus és home. E no seria Déus home en quant seria
destruïda differència en les parts del home, sens la qual differència
no poden éser moltes parts, sens les quals parts distinctes e moltes,
Xrist no pot éser home. E car contradicció no pot éser, és provat
que vostra positió res no val.
Molt se maravelà lo jacopí de les paraules que
e temptava en son coratge si aqueles avien major color de veritat
que les paraules que avia dites al latí. Dementre que
conciderava, passà lo latí a la quarta part e dix al saray: "Amic,
si vós avets volentat d'entendre alcuna veritat de Déu, demanats,
car jo us en diré so que
Comensar volc lo saray e volc demanar de la trinitat de Déu.
Dementre que él concirava la manera segons la qual demanar vulia
de la trinitat e fer objeccions contra ela, venc un savi jueu e dix
al latí aquestes paraules: "Sèiner, yo son jueu e vulria fort saber la
manera segons la qual los crestians creen en Déu trinitat e creen que
Déus sia encarnat e creen que en la òstia sagrada sia feta transsubstanciació
de pan en carn e de vin en sanch. Encara vulria saber segons
qual manera creen en resurecció e com entenen franch albitre e predestinatió
ni com són certs que sia peqat original ni què dien que
sia parahís e que sia infern. Totes aquestes cozes vulria saber segons
la creensa dels crestians e so que pus desig saber és que hom
me pogués provar de nescessitat Déus éser, car si Déus res no és,
tot quant creem de l'altra vida és fals e vàn e de neguna re que
fassam no
és res ni no és qui satisfassa a sos mèrits ni altra felicitat no à mas
aquela que à aüda en est món. Per què, vós, sèyner", dix lo jueu al
latí, "si en aquestes cozes res sabets, prec-vos que me
que
per raons nescessàries e que
deïts positivamén, la mia ànima no
"Amic", dix lo latí al jueu, "en un Coment qui és de la Art enventiua
e de la Taula general són totes aqueixes qüestions que vós
demanats e moltes d'altres e en él és provat Déus éser per nescessàries
rahons, e enaxí de les altres qüestions que vós demanats.
Per què, en él porets trobar tanta de philosophia e theologia que vos
en porets tenir per pagat. Enperò, aquest savi qui és pres de vós és
saray e som en so que li vul provar trinitat e encarnació e, si oir ó
volets, porets entendre la manera segons la qual per rahons nescessàries
volem provar trinitat e encarnatió e per aquesta manera
porets mils entendre la manera queComent que dit
avem, la qual és novela manera a provar les coses que són demanades".
A gran maravela fo alegre lo jueu de so que
loà e beney Déu, que li avia feta gràcia com en aquel loc era vengut.
E desirà a veser molt lo Coment e pregà lo latí que proceys, car
molt li playa, car la manera que tenia preposava tenir a provar trinitat
e encarnatió. Enperò, enans que
si aquels tres savis qui aquí presens estaven eren crestians o si eren
d'altra creensa.
"Amic", dix lo latí, "d'aquests que vós assí veets és la un grec
e l'altre és nesturí e
vengut, car oydes àgrets rahons, per les quals àgrets entesa la discòrdia
que és enfre nosaltres ni qual de nós segeix mils la sancta fe
cathòlica".
Respòs lo jueu e dix que molt era despagat com enans no era
vengut per so que pogués entendre quals de tots quatre estava en
major veritat e dix a tots quatre aquestes paraules: "Sapiats, seynors,
que nosaltres, jueus, enfre les altres coses per què duptam que
la fe dels crestians sia vera, és per raó de la discòrdia, que àn los
uns ab los altres, creens de Déu per una manera e
manera e estans los uns enemics dels altres per raó de la contrària
creensa en què són, car enfre jueu e jueu e saray e saray no
à tanta de contrarietat per creensa com ha enfre vosaltres crestians",
e ab aitant calà lo jueu. Comensà lo latí a provar al saray trinitat
e encarnatió.
De la quarta part
Aquesta part és departida en
dues parts. La primera és de trinitat
e la segona de encarnatió.
E primeramén de la trinitat de
Déu.
De trinitat
A ensercar e atrobar que en
Déu sia trinitat, seguim la manera
de la Art enventiva e de la
Taula general e, segons aquela,
volem provar éser trinitat en
Déu, la qual probatió és en cinc
parts e cascuna part és departida
en cinc rahons.
A provar éser trinitat en Déu
cové primeramén que en Déu aya
tres distinctes personalmén e
enaxí que en Déu sia pluralitat
de persones no estant la una persona
l'altra en nombre. E la una
persona que sia Pare e l'altre
Fil e l'altre Sant Spirit. E tres
persones e no més e tres e no
meins.
"En latí, sènyer", dix lo saray,
"si a vós plahia, jo vulria
tenir ab vós la manera que àn
tenguda los altres savis, so és a
ssaber, que us feés objeccions e
que vós me solvéssets aqueles".
Respòs lo latí e dix que li playa,
"enperò, car vosaltres vos
cuidats que nós cream de la trinitat
e de la encarnatió moltes
cozes que nós no
què és mester que jo les fassa e
que les solva en tal manera que
vós vos en deyats tenir per pagat.
E asò és milor, car, si vós
feyets les objeccions, fer-les híets
de moltes cozes que nós no creem
e multiplicar-se
d'on no
Assats se tenc per pagat
lo sarray de so que
pregà-lo que proceys. E
e dix aquestes paraules:
Primera raó
Déus és un e la sua unitat és
complida, car degun defalimén
no hi pot éser, com sia so que
és complida de esencial bonea,
granea, eternitat e de les altres
formes a Déu pertayens. Complida
no pot ésser de bonea, granea
e les altres, si en ela era neguna
vacuytat, la qual hi seria,
si la unitat de Déu en sí mateixa
no avia esencial unificatiu, unificable,
unificar, enaxí que la un
no sia l'altre e que tots tres sien
ensems una esencial unitat comuna.
Car, si en Déu tots tres eren
una esència d'unitat e que cascun
fos l'altre ensems un en nombre
sens neguna distincció d'unitat,
seria la unitat de Déu complida
per una manera e buida per
altra. Complida seria en unificatiu,
unificable, unificar serien uns
per esència; buida seria en quant
no auria en sí individuat un distinc
d'altre. E car en la unitat de
Déu no pot éser vacuïtat de unitat,
cové que
res personals, d'on se seguiria pluralitat
de persones en Déu, axí
com en bontat, que és una per
esència e ha en sí moltes res, unes
distinctes per obra esencial, so és
a saber, bonificatiu, bonificable,
bonificar e per asò bontat és plena
per unitat enaxí com unitat és
bona per bontat, lo qual complimén
no auria per unitat, si cascun
d'aquels no era distinc de
l'altre; és, doncs, segons so que
dit avem, que en Déu ha
pluralitat.
La unitat de Déu és gran.
Granea de unitat és unir e individuar
en tant un, que aquel no sia
l'altre sots raó de individuïtat e
de distincció de la un e de l'altre
per raó d'obra dins esencial. On,
si en la unitat de Déu eren unificatiu,
unificable, unificar una
cosa matexa en nombre, no seria
en la granea de unitat, car no
seria unir en tant de un que aquel
no fos l'altre, enaxí com en la
volentat, en què no seria granea
d'amar, si l'amable e
una cosa matexa en nombre, car
granea no auria en qui s'estezés
e
defaillent voluntat a la granea
sots forma de sopject, defaliria a
la unitat de granea, lo qual defalimén
seria poc e mal e contra
les altres formes. És, doncs, provat
que en Déu ha pluralitat per
raó de gran unitat, que sens unir
no puria éser gran.
En la unitat de Déu és poder,
per lo qual la unitat pot
éser enaxí com lo poder, qui per
unitat és un. E si en la unitat poder
no pot individuar un e distínyer
un d'altre, so és a ssaber,
que unificatiu no sia unificable
ni unificar per raó de individuïtat
e distincció, no pot poder
en unitat unir per unitat ni
unitat no pot éser per poder e
asò és inconvenient. És, doncs,
en Déu pluralitat per so que poder
pusca en unitat unir, axí com
pot en la volentat del home, e
mils encara, per individuïtat e
distinctió unir un amat e unir
un amable e unir un amar per so
que sia gran en la volentat e en
la unitat d'aquela e en son mateix
obrar.
La unitat de Déu és eternal
e dura per eternalitat, enaxí com
la eternitat, que per la unitat és
una en sí. En la eternitat de Déu
no à un qui no sia l'altre e que
unitiu, unible, unir sien una cosa
mateixa en nombre, defail eternitat
a unitat de un, qui no pot
durar enaxí que no sia l'altre.
Mas, si en la unitat de Déu reman
unitiu en tant que no sia unible
ni unible no sia unitiu e asò mateix
d'unir, compleix-se eternitat
de sí mateixa la unitat en quant
fa durar enaxí un que aquel no
sia altre, lo qual complimén és
nescessari per so que eternitat aja
sopject en unitat, en lo qual pusca
eternar enaxí un eternal que
aquel no sia altre eternal, enaxí
e molt mils encara com en la
elementat, en què duratió fa durar
un element simple, axí que
no és altre element ni altre no
és aquel. És, doncs, provat, segons
que dit avem, que en Déu
à pluralitat.
Si en la unitat de Déu unitiu
era unible, unir e unible era
unitiu e unir e unir era unitiu e
unible, enaxí que una cosa mateixa
fossen en nombre, la saviea
de Déu auria confús entendre en
la obra d'unitat, car puria distínyer
enfre un e altre, car enaxí
seria un en la unitat que no
hi seria altre e per asò seria confús
l'entendre, la qual confusió
és imposible. És, doncs, en la
unitat enaxí un que aquel no és
l'altre ni l'altre no és aquel. E
per asò la saviea ha sopject en la
unitat, per lo qual pot aver clar
entendre, no confús. Covén,
doncs, que en Déu sia pluralitat,
entenent la saviea de Déu que
moltes cozes són en Déu e la una
no és l'altra per raó de individuïtat
e distincció, axí com l'entenimén
del home e molt mils encara,
en qui sots forma d'entenimén
e de la sua obra, entel·lectiu no
és entel·ligible ni entendre, car
si ó era l'entenimén no entendria
neguna altra cosa, mas sí mateix
e él és aquel qui és entès per sí
mateix, enperò él no és son entendre,
car son entendre és part
d'él, qui és tot. Enaxí Déus, e
molt mils encara, entén sí mateix
e él és per sí mateix entès e él
és son mateix entendre, car en
él no à part. On, en quant assò
segons comunitat d'entenimén divinal
no deïm que un sia l'entès
e altre sia l'entenimén e altre
sia l'entendre, car serien molts
déus. Mas en quant natura d'unitat
d'entendre sots forma de individuïtat
personal, deïm que són
moltes persones en Déu per so
que la saviea pusca aver en la
unitat clar object e no confús,
segons que ja dit avem.
De la segona raó
Negun ens no pot entificar sí
mateix, so és a saber, que dón
éser a sí mateix, car, si pudia entificar
sí mateix, lo seu poder seria
ans que fos, d'on se seguiria
contradicció, la qual és impossíbol.
No pot, doncs, Déus entificar
sí mateix, si en la sua essència
no à distinctes, enaxí que la
una no sia l'altre, no pot lo poder
de Déu en altre, qui sia de la sua
esència, si en él no à altre esencial
e enaxí no pot en sí mateix
ni en altre a él esencial ni personal
e asò és inconvenient e contra
la sua infinitat de granea e
bontat e les altres. Pot, doncs,
lo poder en altre entificar axí
com possificatiu, qui pot en possificable
e en possificar, qui són
de la sua esència, d'on se segeix
en Déu pluralitat de distinctes
res personals, per so que
pusca aver sopject en qui de sí
mateix pusca esencialmén
possificar.
Si en lo poder de Déu no à
distinctió de possificatiu, possificable,
possificar, qui sien de la
sua esència, no pot de bonea, granea,
eternitat e les altres neguna
cosa, com sia assò que ab bonea,
granea, eternitat e les altres sia
una cosa mateixa per esència e
en nombre, d'on se segeix que
poder és poc, per so com no pot
de granea possificar, e no és bo,
per so com no pot de bonea possificar,
e enaxí dels altres. E car
és impossíbol que
no sia gran ni bo, covén de nescessitat
que pusca de bonea, granea
e de les altres dingnitats de
Déu, possificar, so és a ssaber,
que possificatiu, qui és en Déu
bonea e granea, pusca de sa bonea
e de sa granea possificar possificable
bon e gran, qui no sia
lo possificatiu sots raó de individuïtat
e de distincció personal.
És, doncs, en Déu pluralitat.
Lo poder de Déu és bo per
bonea e gran per granea e eternal
per eternitat e sabut per saviea
e amat per volentat e vertuós per
vertut e ver per veritat e gloriós
per glòria. Assò mateix se segeix
de totes aquestes formes que poden
éser per poder. Asò éser no
pot, sens que en Déu no aja pluralitat
de res reyals e esencials
distinctes la una de l'altre per
nombre individuat personat, axí
com possificatiu, qui és poder,
que sia bo per bontat e possificable
atretal, qui és poder, e és bo
per bontat e que possificatiu no
sia possificable, car per aquesta
distincció d'amdós poden éser les
formes rahons les unes a les altres,
mas en quant són unes en
nombre segons esència no poden
éser les unes formes rahons a les
altres. E car cové que les unes
formes sien rahons a les altres,
axí com lo poder qui és bo per
bontat e bontat que pot per poder,
covén que en Déu sia pluralitat
en qui les formes sien rahons
les unes a les altres per distincció
e individuïtat.
Si en Déu no à pluralitat, lo
seu poder no pot en concordansa
ni en egaltat qui sien de la sua
esència, car en ens en qui no sia
pluralitat no pot éser concordansa
ni egaltat, com sia asò que
sens pluralitat no pot éser concordansa
ni egaltat de bonificatiu,
bonificable, bonificar ni d'entel·lectiu,
entel·ligible e entendre
ni en la volentat d'amatiu, amable
e amar, ni en poder de possificatiu,
possificar.
E enaxí reman lo poder de Déu
defectiu en sí mateix e en bonea,
granea e les altres. E car per asò
és impossíbol que él sia defectiu,
cové que en Déu sia pluralitat,
per so que
éser en egalar e en concordar de
bonificatiu, bonificable, bonificar
e enaxí dels altres.
Lo poder de Déu major és en
sí mateix que en les creatures, car
plus pot en sí mateix de bonea,
granea e les altres que en les creatures.
E asò és per so car les
creatures no poden d'él reebre
tanta de bonea, granea, duratió e
les altres com és la sua bonea,
granea e les altres. On, si lo poder
de Déu no podia distinccionar
en sí mateix enfre possificatiu,
possificable, possificar, puria
més en les creatures de bonea,
granea e les altres que en sí matex
e que de sa bonea, granea
esencial e les altres, car en les
creatures pot diferenciar enfre
possificatiu e possificable, axí
com lo foc, en qui és un l'ignificatiu
e altre és l'ignificable. E car
és impossible que
sia major en les creatures que en
sí mateix, cové que en él sia pluralitat,
sens la qual no puria éser
major en sí mateix que en les
creatures, segons que provat
avem.
Déus obra dedins sí mateix
per amor, en quant ama sí mateix.
Aquesta obra és en la sua
volentat, en què és amant, amable
e amar. E per aquests tots
tres és la sua obra e les obres per
aquests tots tres. En aquesta obra
d'amor que Déus ha dins sí mateix,
cové éser concordansa d'amant
e amable e amar e de bonea,
granea, eternitat e les altres
e per la concordansa són luny a
contrarietat, com sia so que concordansa
e contrarietat sien contraris,
concordansa no y pot éser
en quant amat, amable e amar
són uns per esència e bonea,
granea, eternitat e les altres són
una cosa mateixa en nombre, car
concordansa no pot éser sinó de
cozes differens les unes de les altres.
E car en la obra que Déus
ha en sí mateix cové éser so per
què és luny a contrarietat d'amant,
amable e amar e que aquela
differència sia sopject per lo qual
bonea, granea, eternitat pusquen
aver concordansa, és, doncs, en
la obra de Déu differència, per
la qual és en él pluralitat d'amant,
amable e amar.
Neguna obra no pot éser sens
comensamén, so és a ssaber, que
obrant sia comensamén actiu e
l'obrat passiu e l'obrar sia comensat
d'amdós. Aquests comensamens
aitals no poden éser en la
obra que Déus ha en sí mateix
entenent e amant sí mateix per
bonea, granea, eternitat, saviea
e volentat, sens differència d'obrant,
brant, obrat e obrar. Covén,
doncs, que en la obra de Déu sia
differència de tots tres per so
que pusquen éser los comensamens
damunt dits e que pusquen
éser la obra que Déus ha en sí
mateix e que la differència sia
d'amant, amable e amar. E car
en la obra de Déu ha differència
sopjectada a moltes res personals,
que en aquela obra són
infinides e eternals e bones e
grans, covén-se de nescessitat que
en Déu sia pluralitat de diverses
res, sens la qual, differència no
pot éser.
En la obra que Déus ha en
sí mateix e qui és d'entel·lectiu,
entel·ligible, entendre, cové éser
so per què l'entel·lectiu e l'entel·ligible
e l'entendre sien pus
luny a majoritat e a minoritat,
so és a ssaber, que la un no sia
major que l'altre, car, si ó era,
defaliria en aquela obra granea de
bontat, eternitat, poder e les altres,
lo qual defalimén és impossible.
Cové éser, doncs, en aquela
obra egaltat d'entel·lectiu, entel·lible,
entendre, car per egaltat
poden éser pus luny a majoritat
e a minoritat, com sia so que
egaltat e inegaltat sien contraris,
e car egaltat no pot éser sens
differència de coses egals, covén,
doncs, que sia en la obra de Déu
differència en tant que l'entel·lectiu
no sia l'entel·ligible en
quant és entel·lectiu ni l'entel·ligible
no sia l'entel·lectiu en quant
és entel·ligible ni l'entendre no
sia l'entel·ligible ni l'entel·lectiu
en quant és d'amdós. E car en
aquesta obra que Déus ha per
saviea, bonea, granea, eternitat
e les altres, cové éser de nescesitat
differència, on, com differència
no pusca éser sens pluralitat
differens en nombre reyal, covén-se
de necessitat que en Déu sia
pluralitat.
La major obra que pot éser
per raó de bonea, granea, eternitat
e les altres, cové éser en Déu,
car, si no u era, defaliria granea
a major obra de bonea, eternitat,
de poder, saviea e de volentat,
de vertut, veritat e de glòria,
lo qual defalimén és impossible.
Covén, doncs, que en Déu
sia la major obra que pot éser
per les rahons damunt dites. La
major obra que pot éser en bontat
tat és que bo produga bo e que
product sia de la esència del producent
e de tot él e que
e l'obrant sien una cosa matexa
en nombre e que amdós remanguen
uns per esència de bontat
tat e que sien distincs la un de
l'altre per activitat e agibilitat,
axí parle, e que
d'amdós e distint d'amdós en
quant és obra de cascun. Encara
cové a aquesta major obra de
bontat que sia per granea infinida,
per so que
pusca éser terminat per quantitat
ni
no remanga en potència, ans
sia infinidamén actualmén. Encara
cové a aquesta major obra
de bontat que sia en eternitat per
so que
e
ni terminats per temps, ni sien
vacuables, ans sien en infinida
duratió. Major obra que aquesta
de bontat no pot éser e asò mateix
de la obra de granea, de eternitat
e les altres e encara de deïtat,
car neguna obra no pot éser
major que aquela, en què deïficatiu
de tot sí mateix e qui és
una cosa mateixa ab deïtat e qui
és Déu produu deïficable per bontat,
granea e eternitat e en qui
d'amdós és deïficat en tant que
Déu produu Déu e roman en un
Déu per esència e
deïficable e
distints per obra. E car en Déu
cové éser la major obra que pusca
éser sots les rahons damunt
dites e obra no pusca éser sens
distincció d'obrant, obrable e
obrar, cové que sia distincció en
la obra de Déu, la qual ha en sí
mateix. On, provada distincció en
la obra de Déu, és provada pluralitat
éser en Déu.
Tot so qui és en Déu és Déu.
E en Déu és obra dedins per raó
de bonea, granea, eternitat e les
altres. És, doncs, aquela obra
Déu, car si no u era, tot so qui
seria en Déu no seria Déu e defaliria,
a granea a raó de bontat,
en tant que la obra de bontat no
seria gran e asò mateix de eternitat
e les altres e bonea e eternitat
e les altres defalirien a gran
obra. E car aquest defalimén és
impossible en la obra de Déu,
cové que la obra que Déus ha
en sí mateix sia d'él e car la obra
és Déus, cové que obra sia Déus
aitant per obrar com per estar.
E car Déus és per estar, cové que
Déus sia per obrar, enaxí com és
bo per bonea e gran per granea
e les altres, d'on se segeix que
enaxí com Déus és per estar bo,
gran e eternal, que enaxí sia Déus
per obrar e produir bo, gran e
eternal. On, enaxí com no seria
Déus, si no estava bo, gran e
eternal enaxí no seria Déus, si
no produhia bon, gran e eternal.
És, doncs, provat que Déus és
Déus per obrar. On, com obrar
no pusca éser sens differència
d'obrant e obrable, car si ó era no
seria d'amdós ni seria so que és;
on, per so que obrar pusca éser
d'amdós e pusca romanir so que
és e que Déus sia Déus aytant
per obrar com per estar, cové
que sia differència de necessitat
en la obra dedins enfre obrant e
obrable e obrar, per la qual differència
se segeix que en Déus
és pluralitat de nescessitat.
De la quarta raó
En Déus és fi, so és a saber,
complimén, per la qual fi és la
sua bonea complida e la sua granea,
eternitat, poder e les altres.
Enaxí com la sua fi, que per bonea
és bona e per granea és gran
e per eternitat eternal e axí de
les altres. Aquesta fi és aitan gran
en bonea com en saviea. Granea
de saviea e de fi és que Déus
per saviea entena tot sí mateix,
e granea de bonea e de fi no seria,
si Déus bonificava tot sí mateix,
car, si bonificava tot sí mateix,
no seria fi per granea e bonea, car
lo bonificatiu e
una cosa mateixa en nombre
e enaxí fi no auria sopject en què
estegués e que fos so que és.
Car lo bonificatiu, en quant és
bonificable, no li cové que sia
bonificatiu ne
quant és bonificable, no li cové
que sia bonificatiu. És, doncs,
fi gran en saviea e no gran en bonea,
d'on se segeix que saviea
e bonea no sien una cosa mateixa
en nombre per esència, la qual
cosa és impossible. E, car cové
que sia una cosa mateixa en nombre
e que fi sia aitan gran en bonea
com en saviea, cové que Déus
bonific tot sí mateix per aquela
manera segons la qual entén tot
sí matex, so és a ssaber, que
bonificatiu, qui és tot Déu, bonific
tot sí matex en bonificable,
produent bonificable de tot sí mateix,
romanent lo bonificatiu per
granea de fin un, e remanén lo
bonificable altre per granea de fi,
en tant que la un no sia l'altre.
E asò matex per granea de fi de
bonificar, qui no sia lo bonificatiu
ni
bonificar d'amdós. Cové, doncs,
per so que Déus pusca aitant bonificar
sí mateix com pot entendre
sí mateix, si ha distincció enfre
bonificatiu, bonificable, bonificar.
Car sens distictió no puria
bonificar tot sí mateix. E asò matex
d'entel·lectiu, entel·ligible,
entendre, qui sens distincció no
purien éser egals a gran fi de
bonea. És, doncs, en Déu distincció
personal, per la qual cové que
en Déu sia pluralitat, sens la
qual, distincció no pot éser.
En Déu granea és bona per
bonea e bonea és gran per granea.
On, si en Déu no ere distincció
de persones divines, no
seria fi, per la qual granea fos
bona, ni seria fi, per la qual bonea
fos gran, com sia so que bonea,
granea sien per esència una
cosa mateixa en nombre. E car
cové de nescessitat que sia fi en
bonea de granea en granea de
bonea e enaxí de les altres formes
de Déu, que són una mateixa
forma per esència, cové de nescessitat
que sia distincció de persones,
per so que bonea pusca éser
fi de granea e granea de bonea,
estant bonificatiu un bon, gran e
bonificable un altre bo e gran e
asò mateix de bonificar. És,
doncs, distincció en Déu e, per
conseqüent, pluralitat.
En Déu és bo per bonea e és
bonea per bo, per so que la fi de
bonea e de bo pusca éser aitan
gran en bonea com en bo e en
bo com en granea. Aquesta egaltat
no pot éser en fi de bonea e
de bo per unitat de nombre, qui
està per essència. Cové, doncs,
que sia alcun object personal,
en qui sia distincció per egaltat
de fi, estant bonea en bon. És,
doncs, distinctió en Déu, e, per
conseqüent, pluralitat.
Si en Déu no à distincció personal,
no pot éser fi de concret en
bontat ni de bontat en concret,
com sia asò que en Déu bonea e
bo sien una cosa mateixa en nombre
per esència. On, privada fi de
bonea en bo e de bon en bonea,
reman bonea en abstractu e bo en
concrets, distints l'un de l'altre
per esència, la qual distincció és
impossible. Cové, doncs, que la
distincció sia de subpòsits distints
en nombre per fi de bonea
en bo e de bo en bonea. Mas car
bo per bonea és bonificant e assò
mateix del bonificable, qui és bo
per bonea, distint l'un de l'altre,
à la fi de bonea estar en bo e de
bo en bonea. És, doncs, distincció
en Déu e, per conseqüent,
pluralitat.
Si en Déu no à distincció d'amatiu,
amable e amar e que
sia de la esència del amatiu
e
està fi en Déu per amatiu e en
les coses creades per amable e en
amar per la esència d'amdós; és,
doncs, la fi defectiva en l'amable
e
en qui no pot estar per granea
de bonea, eternitat, poder e
les altres. E car en aquest defalimén
és impossible, cové que en
Déu sia distincció, en la qual fi
d'amatiu, amable e amar pusca
estar per granea de bonea, eternitat,
poder e les altres. Aquesta
fi està per les formes damunt dites,
en quant l'amatiu à en sí
mateix son propri amable e amar,
ab los quals és un per esència e
és distint d'éls per fi d'amatiu,
amable e amar, estant aquela fi
gran per bonea de granea e de
eternitat a les altres. És, doncs,
en Déu distincció e, per conseqüent,
pluralitat, sens la qual distincció
no pot éser, car no auria
de què fos.
De la sinquena raó
Enaxí com Déu per bonea és
bo, enaxí per libertat és franch e
luny a costreyiment e a servitut
e per la libertat és la sua bontat
francha. Assò mateix de granea,
eternitat e les altres. On, si en
Déu no à pluralitat de persones,
no pot aver en sí mateix libertat
a donar, bonificar a sí mateix en
tant que
matex, car la unitat del nombre
del bonificatiu e de bonificable
costreny que bontat no aja libertat,
per la qual bon pusca donar
a altre bo qui no sia bonificatiu,
bonificable. És, doncs,
sens pluralitat, costreta bontat e
bo e és destruïda libertat en la
esència de Déu. E car és impossíbol
que
e liberalitat, cové en él éser pluralitat,
per la qual bonificatiu sia
franch en donar e en éser a bonificable
e que amdós donen éser
a bonificar, estans tots tres distint
la un del altre.
La volentat de Déu és gran
en voler. Gran no pot éser en voler
sens libertat, per la qual francament
pusca voler tot so que
vol. Aquesta libertat no pot aver
sens que en Déu no sia pluralitat
de res distinctes. Car sens pluralitat
no ha libertat a voler amat
distint del amatiu. Si
amat són una cosa mateixa en
nombre, car de la unitat de nombre
neix contrarietat que contrasta
que la volentat costreta per la
unitat de nombre, com no pusca
amar alietat estant enfre amic e
amat e amar. Mas si en Déu ha
pluralitat, és la volentat francha
en amar un amat e altre amant
e que amdós àm un amar, per
la qual libertat la volentat és gran
en amar alietat e distincció personal
d'amant, amic e amar. Cové,
doncs, éser en Déu pluralitat per
so que la volentat aya libertat en
amar.
Déus és just per justícia e la
sua justícia és franca per libertat
enaxí com és bona per bonea e
gran per granea e eternal per eternitat.
Sens pluralitat que no fos
en Déu la sua justícia no seria
francha en satisfer a les raons,
so és a saber, que bonea no puria
éser raó a granea que fos bona ni
bonea a granea que fos gran, car
la unitat de nombre que està enfre
bonea e granea esencial costreny
la justícia com no pusca
éser raó a granea que sia bona
per bontat, ni bontat gran per
granea e d'aquest costregiment
neix injúria contra justícia, per so
que justícia no sia raó a bonea
que sia justa en estar raó a granea
que sia bona per bontat. Mas,
si en Déu ha pluralitat personal,
pot éser la justícia raó a totes les
formes en la pluralitat personal,
axí com bonea que pot éser justa
en éser raó a gran bo, com produga
de sí mateix altre gran bon.
És, doncs, en Déu pluralitat per
so que justícia aja libertat en bonea,
granea, eternitat e les altres.
Sens que pluralitat no fos en
Déu no auria la sua glòria libertat
en glorificatiu, glorificable,
glorificar, car si tots tres eren
una cosa mateixa en nombre gloriós
no puria glorieyar altre gloriós,
car la unitat del nombre
costreyeria lo glorificatiu e
e
costreyimén nexeria pena contra
glòria e servitut contra libertat e
asò és impossible. Mas, si en Déu
à pluralitat, aquela pluralitat és
sopject, en lo qual gloriós ha libertat
en glorieyar altre qui és
gloriat d'amdós. Covén, doncs,
éser en Déu pluralitat per so que
en la sua glòria sia la libertat.
Si en Déu no à pluralitat,
Déus en sí mateix no pot donar
a concordansa concordar ni a bonea
bonificar, car la unitat esencial
de les formes, en la qual són
una cosa mateixa en nombre, no
à libertat en unir concordar, en
tant que no sia concordatiu,
concordable. Mas, si en Déu ha
pluralitat, à unitat libertat en unir
un altre, e en unir un d'amdós e
a concordansa donar concordar e
a bonea bonificar e enaxí de les
altres. Covén, doncs, que en Déu
sia pluralitat per so que en aquela
la sua unitat aja libertat en unir
e en donar concordar a bonificar.
Provat avem en Déu éser pluralitat
de nescessitat. Ara cové
provar que aquela pluralitat sia
de paternitat, filiatió e spiració,
so és a saber, que sia Pare e Fil
e Sant Spirit en la esència de Déu.
De paternitat e filiatió
e spiratió
Provat avem que en Déu à
pluralitat e la pluralitat cové que
sia en Déu en major granea de
bontat, duratió, poder e les altres
que neguna altra pluralitat.
Aquesta major pluralitat és major
en relatió d'un e d'altre que neguna
altra pluralitat. La major
relatió que pusca éser és de paternitat,
filiació e spiració, engenrant
lo Pare de sí mateix lo
Fil e d'amdós éser espirat lo Sant
Spirit, e
Sant Spirit ixit de amdós e tot
asò per granea de bontat, eternitat
e les altres. E car cové éser
en Déu la major relatió que sia
de pluralitat, cové que sien en
Déu Pare e Fil e Sant Spirit.
En Déu bonea és raó a bo
que produga bé e granea és raó
a bonea com sia gran raó a bo
que produga bon gran e eternitat
és raó a bonea com produga bon,
gran e eternal. E car aquestes rahons
no poden éser ociozes en
Déu, cové que bo produga bo,
gran e eternal. Bo no pot produir
altre bo infinit e eternal, si él no
és bo infinit e eternal e no
produir d'altre qui no sia bo, infinit
e eternal. E car en Déu és
producció bona, infinida e eternal,
covén-se al productiu que sia
Pare, per so cor engenre de sí
mateix Fil, e covén-se al productible
que sia Fil, per so cor és engenrat,
e covén-se al produir que
sia Sant Spirit per so cor ix d'amdós.
Car axí com al Fil se cové
nativitat, per so cor és engenrat,
axí al produït se cové spirar, per
so cor és exit de productiu e de
productible.
La major concordansa que pot
éser cové que sia en la pluralitat
de Déu. E la major concordansa
que pot éser naturalmén és de
Pare e de Fil e del amar d'amdós.
Covén, doncs, que en Déu
sia Pare e Fil e Sant Spirit, car
sens aquestes tres proprietats personals
no auria major concordansa
sopject en qui fos.
La major egaltat que pot éser
és de esencials egals personals,
axí com egaltat en què són egalitiu,
egalable, egalar. On, enaxí
com són majors per egaltat són
majors per paternitat, filiatió e
espiratió, car lo egalitiu més pot
per paternitat egalar a ssí mateix
lo Fil en granea de bontat, eternitat
e les altres, que per neguna
altra proprietat e asò mateix de
Sant Espirit, qui pot éser més egal
per exir d'amdós en espirant amdós
aquel que sens spiratió e processió.
E, car en divines cové éser
la major egaltat que pot éser,
covén-se de nescessitat que en la
esència de Déu sia paternitat, filiatió
e spiratió.
Negun comensament no pot
éser major que pare, qui de sa
esència mateixa comensa fil e
de tot sí matex e de tota sa bonea,
granea, eternitat e les altres.
Ni negun comensat no pot éser
major que Fil comensat e comensable
de la esència del Pare e de
tot lo Pare per raó de bonea, granea,
eternitat e les altres. E, encara,
negun comensamén no pot
éser major que espirar e spirat
de Pare e de Fil, per raó de bontat,
granea, eternitat e les altres.
On, com en Déu sia lo major comensamén
qui pot éser, cové que
la pluralitat de Déu sia de pròpries
persones, estant la una Pare
e l'altre Fil e l'altre Sant Spirit.
Provat avem com la pluralitat
de Déu és de proprietats personals,
les quals són Pare e Fil
e Sant Spirit. Ara covén provar
que les proprietats personals sien
tres e no més ni meins.
De nombre ternal in divines
La pluralitat de Déu covén
éser en lo pus noble nombre e
pus complit qui pusca éser. Car,
si no u ere, defaliria bonea a granea
e granea a bonea e enaxí de
les altres, lo qual defalimén és
imposible. Lo pus noble e
complit nombre que pusca éser
és de tres. Axí com en bontat, en
qui mils se compleix nombre de
tres, so és a saber, bonificatiu,
bonificable, bonificar, car no hi
à nescessitat de quart nombre, ni
dos sens ters no hi porien dar
complimén, axí com bonificatiu,
bonificable, qui no purien éser
complits en nombre sens bonificar.
Assò mateix se segeix en tota
substància creada, axí com nombre
de forma e de matèria e de
conjuncció de amdós. E enaxí
com en silogisme, en qui abasten
dues prepositions e una conclusió
que és d'aqueles, e enaxí com en
nombre, qui és complit de potència,
objectada e actu. E enaxí de
totes cozes e de quart nombre no
à nescessitat neguna natural potència
en quant sa natura pròpria
e a ela és esencial, axí com en
la volentat del home, en què abasta
que aja en sí mateixa nombre
ternal d'amatiu, amable e amar.
E no à nescessitat, segons sa esència,
en lo quart, car aquel no és
de la sua esència. És, doncs, nombre
ternal lo pus noble nombre
qui sia e
e de sí mateix e per sí mateix.
Aquest nombre ternal cové
que sia en la pluralitat de Déu
e la pluralitat en Él, en la qual
abasta un Pare, un Fil, un Sant
[Sperit], enaxí, e molt mils encara,
com abasta en la esència de
bontat creada un bonificatiu, un
bonificable, un bonificar.
En aquel nombre en qui està
major concordansa cové que sia la
pluralitat de Déu de major concordansa
estant en nombre ternal,
que en altre, per so car un és naturalmén
de la esència del altre
axí com en la simple esència de
bontat, en qui bonificable és de
la esència del bonificatiu e
de la esència d'amdós, en
lo qual àn major concordansa lo
bonificatiu e
quart nombre ne en quint ne en
plus, car pus passa al quart nombre
ja passa en altre gendre o en
altra spècia, que no és de la esència
de bontat creada. E car la
pluralitat de Déu cové [éser] en
aquel nombre on està major concordansa
esencialmén, pròpriamén
e simplamén, lo qual nombre és
ternal, segons que provat avem,
covén-se de nescessitat que la pluralitat
de Déu sia en ters nombre
e no en més ni en meins, car,
si ó era, defaliria granea de bontat,
eternitat, poder, saviea, volentat,
vertut, veritat, glòria a
nombre de la pluralitat de Déu
e a nombre de major concordansa,
lo qual defalimén és
impossible.
Aquel nombre qui és en major
unitat covén que sia en pluralitat
de Déu. Lo major nombre qui és
d'unitat és de trinitat, so és a
saber, que en la substància sia
un subpòsit qui no sia altre engendrat
d'aquel e que aquel sia
un Pare e no molts, per so que
abast unitat de singularitat a él.
Car si en la substància de Déu no
abastava una paternitat, defalirien
unitat e singularitat, asò mateix
se segeix de una filiatió e de
una spiratió. Abasta, doncs,
[nombre] ternal a la divina pluralitat,
so és a saber, una paternitat,
una filiatió, una spiratió e
que cascuna d'aquestes sia una
unitat personal e no moltes.
Lo major migà e la major
egaltat que pot éser en nombre
està en nombre ternal, car en
nombre ternal està aquel subpòsit,
qui és apelat dual, en lo mig
d'aquel qui és un apelat e d'aquel
qui és ters apelat. Negun
altre migà en negun altre nombre
no pot estar tan egalmén com en
nombre ternal, axí com entendre,
qui està en lo mig d'entel·lectiu
e d'entel·ligible, e dual en
lo mig del primer e del ters.
Cové, doncs, que
pluralitat divina sia de trinitat,
per so que en él pusca estar major
migà e major egaltat. Car, si el
nombre no ere ternal, defaliria
major granea de bonea a major
egaltat e a major migà e a major
nombre.
Aquel nombre en qui està
major relatió cové que sia de divines.
La major relatió que pot
éser, segons que ja provat avem,
és de paternitat, filiatió e spiratió
en divines. Car major relatió
és en una paternitat que en moltes,
per so car és una paternitat
singular e no seria tan gran, si
eren moltes paternitats, axí com
en la spècia d'ome, en qui són
molts pares e molts fil, en què
relatió no és tan gran com en la
esència de Déu, si en ela és una
paternitat singular e no moltes,
un fil singular e no molts e enaxí
d'un Sant Spirit. On, com lo nombre
de divines covenga éser en la
major relatió que pusca éser, per
so que granea de bontat, eternitat
e les altres abast a major nombre
e major relatió, covén-se de
nescessitat que en Déu sia nombre
ternal, lo qual és apelat la
sancta trinitat de Déu, e aquesta
trinitat és de una paternitat, de
una filiatió, de una spiratió. E
aquestes tres proprietats personals
són un Déu e Déu és aqueles
e, si no, multiplica quart nombre,
prova assò que digam un Pare,
un Fil, un Sant Spirit, un Déu,
car si ó feya, seria Déus compost
d'aqueles e seria de parts,
axí com home qui passa en ters
nombre per so com no reman en
spècia d'ànima e de cors e trespassa
en altra spècia per so cor
és compost de parts, so és a saber,
d'ànima e de cors.
Provat avem que la pluralitat
de Déu està en nombre ternal, lo
qual apelam la Trinitat de Déu.
Ara volem soure les objeccions
que poden éser fetes de la trinitat
de Déu, segons so que dit
avem.
De objeccions e solutions
Si dius que Déus sia compost
per so cor és de tres proprietats
personals, qui són un Déu, respon:
en eternitat e en infinitat
no pot éser compositió, car compositió
no pot éser sens temps
ni sens parts. Temps no cau en
eternitat ni parts no caen en infinitat,
car si temps caya en eternitat,
eternitat no seria so que
és; e si parts cahien en infinitat
de granea, no seria infinitat so
que és. E car lo Pare engendre
lo Fil de tota la sua infinitat e
eternitat e amdós spiren de tota
lur infinitat e eternitat lo Sant
Spirit, no pot éser en éls compositió,
car no à sopject en qui estia
e encara que simplicitat e compositió
són contraris e el Pare
és simple e no compost e de tota
la sua simplicitat spiren simple
Sant Spirit, per què composició
no y pot entrar ni estar. On, enaxí
la forma de bontat simple
no és composta de bonificatiu,
bonificable, bonificar, qui són de
la sua esència, enaxí, e molt encara,
la deïtat de Déu, que és
simple, no pot éser composta de
deïficatiu, deïficable, deïficar, pus
que són d'ela esencials.
Si tu dius que en Déu aja
temps, per so cor Pare cové éser
enans que Fil; e car Déus engendre
Fil en eternitat, anterioritat
no à sopject en qui pusque estar.
E si dius que
per entendre e entendre és enans
que
el Fil per paternitat, car
segons relatió del Pare e del Fil,
lo Pare enans, axí parle, s'à al
Fil que al entendre e, per so que
pusca fer Fil, s'à a l'entendre e
axí, e molt mils encara, com lo
ferer, qui enans s'à a fer clau,
segons entenció, que a martel,
per asò martel és per entenció
d'amdós. Enperò aquest exempli
no és abastant en quant és en
temps, mas per él se pot exalsar
l'entenimén human a entendre anterioritat
entel·lectual eternal, segons
relatió de paternitat e filiatió
e d'amdós és l'entendre e à
enans per so car lo Pare à lo Fil
per entenció per so que
pusca éser del Pare e del Fil,
car, si aitantost s'avia sots forma
d'entenció a l'entendre com al Fil,
no poria éser l'entendre de la ententió
del Pare e del Fil. E car
cové éser de la ententió d'amdós,
passa en la tersa ententió personal
e lo Fil reman en la segona
e lo Pare en la primera. En totes
les tres entencions personals són
eternals e en la comuna entenció,
segons la qual la una entenció
no és enans que l'altra, car totes
són eternals, mas per so que la
comuna entenció sia sustentada
en les tres personals e que sien
tres persones, és posada entenció
en prioritat e secundàriament tersioritat.
Per què la objecció re
no val, pus que les entencions
eternals remanen una comuna entenció
eternal.
Si tu dius que en la esència
de Déu à diverses locs, en
quant concires que
un loc e
en altre, respon que
infinida granea e per infinida
eternitat engenra Fil e
Fil spiren lo Sant Spirit e per asò
loc e quantitat en la esència de
Déu no pot entrar ni estar en
divines.
Si tu dius que bonea de granea
seria major en dos pares que
en un e en dos fils que en un e
en dos sants spirits que en un,
respon que a aquesta objecció és
donada solutió, segons que damunt
dit avem, car major granea
de bonea pot estar en una paternitat
singular que en moltes, car
en una pot éser infinida e en moltes
covén éser fenida, e assò matex
de filiatió e de processió.
Si tu dius que
que
Fil e spira lo Sant Spirit e
no engendra, mas que espira lo
Sant Spirit, respon e dic que
majoritat no pot estar en granea
infinida ni en eternitat, mas lo
seu sopject està en les cozes que
són fenides e àn quantitat e en
qui temps és sustentat. On com
lo Pare sia infinit en granea e
eternitat e de tota sa granea e
eternitat engenra Fil, per asò lo
Pare no pot éser major que
ni
si ha de tota la infinitat e eternitat
del Pare e del Fil spirat.
Lo Pare és Déus e
Déus e
enfre totes les tres persones està
distincció en tant que la una persona
no és l'altra. On, si per asò
tu dius que són tres déus, respon
que, jassia asò que les persones
sien distinctes, la deïtat de
totes tres no és distincta, car enaxí
com les persones remanen una
esència, per so que no sien moltes
esències distinctes e termenades,
enaxí les persones remanen un
Déu e no molts, per so que no
sien molts déus termenats. Mas
en quant la deïtat per una manera
és en lo Pare e per altre en
lo Fil e per altre en lo Sant Spirit,
és dit que
Fil Déu e
car les maneres són distinctes.
Mas en quant la deïtat és una
e no moltes és dit que totes les
tres persones són un Déu e no
molts.
Si tu dius que la esència és
engenrada en lo Fil e espirada en
lo Sant Spirit, són moltes esències,
per so cor lo Fil e
Spirit són diferens persones, respont-te,
segons que é respost, a
la objectatió damunt dita. Car la
esència una és en sí mateixa e per
la distincció de les maneres personals
és per una manera en una
persona e per altra manera en
altra.
En la bontat de Déu són bonificatiu,
bonificable, bonificar e
en la sua granea magnificatiu,
magnificable, magnificar e en la
eternitat eternificatiu, eternificable,
eternificar. On, si tu per asò
dius que en Déu són més de tres
persones, respon e dic que per
so com bonea, granea e eternitat
e les altres són una cosa matexa
en nombre en Déu, se segeix que
bonificatiu e
eternificatiu són una cosa matexa
en nombre personal e asò
mateix del bonificable, magnificable,
eternificable, qui són altra
persona, so és a saber, lo Fil,
e asò mateix del personal bonificar,
magnificar, eternificar, qui
són lo Sant Spirit.
Lo Pare entén sí mateix e
Fil entén sí mateix e
sí mateix, mas si tu dius que
són tres entendres, la un distinc
de l'altre, segons que les persones
són distinctes, respon: en
Déu à comunitat e proprietat;
axí com de bonea, que és comuna
a totes les persones, car lo Pare
és bo e
Spirit és bo e tots tres són bons
per bonea. E assò matex és de la
esència, que és a totes les persones
comuna. E asò matex se segex
del entendre, qui per saviea
és comun a totes les persones.
Per què, aital entendre no és
personat enaxí com la saviea, que
no és personada, mas que és comuna.
Mas en quant proprietat
com lo Pare s'entén Pare relativament,
entén lo Fil e per aquel
entendre, qui és comun, produu
lo Fil. Per què les proprietats
personades estan en la relació e
la relatió en eles e
comun en quant lo Pare entén
sí matex Déu e
Déu. Mas en quant lo Pare
s'entén Pare e
Pare entén lo Fil e
ix d'aital entendre o amar personal
entendre o amar, qui és lo
Sant Spirit, e per asò la raó que
dius re no val.
En la bonea de Déu ha tres
bons, so és a ssaber bonificatiu,
bonificable, bonificar, e la un no
és l'altre. On, si tu dius que
la deïtat à tres déus, enaxí com
en la bonea à tres bons, respon
que enaxí com los tres bons són
personals e tots tres són un bo,
enaxí en la deïtat à tres deals
personals, so és a saber deïficatiu,
deïficable, deïficar e tots tres
són un Déu.
Lo Pare engenra lo Fil e per
asò lo Pare és engenrant e
engenrable. On, si tu dius que,
en quant lo Fil és engenrable, bonificable,
magnificable, és passiu
e per la passió és de matèria, respon
e dic que en quant concires
passió, às vera concideratió, mas,
en quant consires matèria éser en
la generatió, às falsa concideratió,
car lo Pare és pura forma
simple, en qui no à gens de matèria,
e de tota forma e sa simplicitat
engenre lo Fil, per què,
lo Fil no pot éser de matèria ni
és matèria, car de forma simple
pren éser e en aquela neix e està
eternalment e infinida.
Lo Fil és bonificable. On, si
tu dius que la sua bonificabilitat
està en potència e no en actu,
com sia so que bonificabilitat signific
potèntia e bonificat signific
actu, fals dius, car la bonificabilitat
és eternal e és en actu
en la eternitat e en lo bonificar
e no està en potència, car ens
personal actual és e és persona
eternal e no evacuable per so que
Pare no ses d'engenrar lo Fil ne
Fil no ses en éser engenrable. E
car la bonificabilitat és en eternitat
per granea de bonea, poder
e les altres, reman una cosa mateixa
en nombre ab bonificat, qui
és Fil bonificat per bonea en
eternitat.
Moltes d'altres objeccions poden
éser fetes contra so que dit
avem de la sancta trinitat de Déu,
mas segons que nós avem soltes
les objeccions damont dites és
donada doctrina con hom sàpia
soure totes altres objeccions que
hom sàpia fer contra la sancta
trinitat divina.
Dit avem de la divina trinitat.
E qui so que
entendre, cové que aja alt entenimén
exalsat sobre la sencitiva
e imagenativa, car entenimén qui
fa estar son entendre en la natura
de les cozes sensuals e ymagenables,
dementre que està en eles
e segeix lur natura per entendre,
no pot éser alt en entendre les
cozes sperituals no sencibles ne
ymagenables. Covén, doncs, a
l'entenimén, si la trinitat de Déu
vol entendre, que desnuu sí mateix
dels objects sensuables e
ymagenables e que pug a ssí mateix
son entendre e sobre sí mateix
entena los objects qui són
semblanses de la esència de la
sancta trinitat.
E car de la sancta trinitat
avem donada conexensa, volem-la
donar de la sancta encarnatió
del Fil de Déu, següent la manera
que avem tenguda en significar
e provar la sancta trinitat de
Déu.
De encarnatió
Con Déus creà lo món, en
aquela creatió foren fetes les formes
de Déu complidamén, axí
com bonea, que fo raó que Déus
creàs bon segle, e granea, que fo
raó que Déus lo creàs gran, e
eternitat, que fo raó que
durable e enaxí de les altres rahons
de Déu. E, car per cascuna
raó Déus posà en la creatió sa
semblansa, fo creat lo món ab
granea de bonea, de duratió, de
poder e de les altres. Ab granea
de les rahons no fóra creat, si no
fos encarnatió, la qual és raó a
major granea de bonea, duratió
e les altres en la creatió, cor la
creatió no pot éser major en granea
de bonea, de fi e de noblea
com és si és creat per so que sia
encarnat. Fóra, doncs, lo món
sens encarnatió creat ab poquea
de bonea, duratió e les altres
e seguire
no foren complidamén en la creatió
ni Déu lurs semblanses en la
creatió no pozara complidamén,
la qual cosa és impossible e contra
granea de la sua bonea, duratió
e les altres. És, doncs, encarnatió
per so que les formes ayen
posades conplidamén lurs semblanses
en la creatió, car per la
encarnatió les hi àn tan fortment
posades que la granea no pot més
magnificar la creatió e asò mateix
de bonea e les altres, con que fo
en quant fo creat lo món per so
que alcun seu particular fos tan
gran e tan bo que ab la divina
natura fos conjunt e unit en persona
e deïficat e Déus en aquel
hominificat.
Lo món no fo creable per sí
mateix, car, si ó fos, ja fóra alcuna
cosa enans que fos, en quant
fóra dingne que per sí mateix fos
creable. E car no pot éser per sí
mateix creable, és creable per altre,
so és a saber, per éser deïficable
alcun seu particular per so
que la deïtat pozàs e
en la entenció de creatió
com la pozaren en ela bonea, granea
e les altres, car enaxí
per deïtat crear lo món com per
bonea, granea e les altres e enaxí
cové per deïtat deïficar alcun
particular del món, com per granea
aquel magnificar sobre tots
los altres. És, doncs, encarnatió
per so que la deitat en la creatió
no sia ocioza.
Provada avem la sancta trinitat
de Déu e per so que hom pusca
aver conexensa d'aquela, cové
que Déus aja creat alcun mirail,
so és a saber, alcun sopject, en lo
qual l'uman entenimén mils pusca
ospicular e contemplar les
obres de la sancta trinitat. Aquest
sopject e mirail és, si és encarnatió.
Car si és encarnatió és Déus
encarnat sens multiplicamén de si
mateix e sens alteratió de la humanitat
que près. E és feta la
encarnatió sobre cós natural ab
tan gran granea de bontat, duratió
e poder que natura creada no
pot més sostenir ni reebre ni la
natura divina en ela més influir.
E és significat que, enaxí com
Déus per encarnatió vens temps,
loc, quantitat, movimén, enaxí
en la sua trinitat lo Pare engendra
lo Fil e, amdós spirans lo
Sant Spirit, no està temps, loc,
quantitat, movimén negun. Covén,
doncs, éser aquest mirail de
encarnatió per so que en él sia
reprezentada la obra que Déus
ha en sí mateix ab major granea
de bontat, duratió, poder, saviea,
volentat, vertut, veritat, glòria,
justícia e complimén.
La saviea de Déu sap aquela
granea de bé, en què Déus pot
més exalsar creatura. La major
granea de bé, en què Déus pot
exalsar creatura, és que deyfic
aquela en sí mateix e aquela prenga
en tant que la fassa éser Déu
e él sia aquela creatura. On, enaxí
com la saviea ateny e comprèn
so en què Déus pot exalsar més
creatura, enaxí la volentat de Déu
ateny e comprèn so en què Déus
pot més amar creatura e més la
pot exalsar. On, enaxí com la
saviea ateny aquel comprenimén
entenent, enaxí la volentat ateny
aquel exaltament en amant aquel,
per so que sia egal en lo comprenimén
ab la saviea e ab lo
poder. Covén, doncs, encarnació
éser, pus que la volentat de
Déu la ama, car, si no era, satisfaria
granea de bontat a la
saviea e al poder e no u faria
a la volentat, la qual cosa és
impossible.
Si no és encarnatió, les rahons
de Déu no àn en què pusquen
repozar en l'afectu creat, car indetermenadamén
pozaria cascuna
raó en él sa semblansa. Axí com
granea, que perdurablement poria
magnificar la creatura, pus
que no la deïficàs e assò mateix
de bonea, que perdurablement la
poria bonificar. E enaxí no porien
repozar ni venir a ffi en produir
lurs semblanses en les creatures.
Mas si és encarnation, enaxí
que creatura sia deïficada, la
granea no pot més aquel magnificar
ni la bonea bonificar ni
poder possificar e enaxí de les
altres. Repozen, doncs, e vénen
a fin les raons de Déu per encarnatió
en les creatures e lurs semblanses
determenen, segons que
cové.
Enfre creador e creatura cové
éser aquela concordansa per què
granea pot mils magnificar concordar
de Déu e de creatura, e
bonea la pot mils bonificar e eternitat
durificar e saviea entendre
e volentat amar; lo major concordar
en què les rahons de Déu
se poden aver en les obres de
fores és per encarnar. És, doncs,
encarnatió per so que les rahons
s'ajen a major concordar de Déu
e de creatura e que la creatura
a contrariar d'amdós pusquen
lunyar.
Con Déus creà lo món, comensa
a fer ab granea de comensamén,
per so que granea fos en
aquel comensamén; comensà
aquel ab granea de bonea per
so que bonea ab granea fos en
aquel comensamén. Fo, doncs, lo
comensamén del món bo e gran;
e aquel comensamén bo e gran fo
ocazió d'encarnació e la encarnatió
fo ocazió d'aquel, car, si és
encarnatió, lo comensamén és en
tan gran bonea que no pot éser
major e, si no és encarnatió, fóra
lo comensamén gran en potència
de bonea e no d'actu, car tota ora
pogra éser major en actu, d'on
se seguira que la fi del món fóra
major potentialmén que actual, la
qual cosa és impossible; és,
doncs, encarnatió per so que
inconveniens damunt dits no
seguesquen.
Enaxí com Déus ha la pus
noble obra que pot aver en sí matex
per unitat e per pluralitat, e
asò per singularitat de unitat e
de pluralitat, enaxí cové que la
aja en les obres de fores, car, si
no u avia, la noblea de dins e de
fores no aurien concordansa en
singularitat de unitat e de pluralitat
e unitat e pluralitat no trametrien
defores lurs semblanses,
la qual cosa és impossible. És,
doncs, encarnatió per so que sia
una creatura singular pus noble
que totes altres creatures. Aquesta
creatura és Ihesu Xrist, en què
à moltes natures singularment, so
és a saber, natura divina e humana.
E aquesta multitut és pluralitat
singular, la qual és pus
noble que totes les pluralitats
creades.
La saviea de Déu sap la major
volentat que Déus ha en amar
creatura e aquel saber és actualmén.
On, si no era encarnatió,
seria lo major amar en potència
e
so que
que Déus pot saber sia amar
que creatura sia Déu. Covén,
doncs, éser encarnatió per so
que
e
Si Déus no agués creat lo
món per major fi, agra creat aquel
per menor e
en minoritat de fi e son trebail
en major e fóra la volentat en la
creatió amant menor fi contra
major, la qual cosa és impossible
e contra granea de bonea en
amar e complir. És, doncs, encarnatió
per so que Déus aja
creat lo món a major fi e no a
menor.
So que
plus de granea en bonea de creatió
cové que sia en la creació,
car si no u ere no seria en la
creació del món so que
pot plus de granea en bonea creada,
e assò és inpossíbol e contra
les rahons que les formes de Déu
àn en les creatures. És, doncs,
encarnatió per so que sia en so
per què
en bonea creada, en la qual
Déus pot tant per encarnatió de
granea en bonea creada, que no
pot plus en la bonea creada magnificar
granea creada ni bonificar
aquela ab bonea increada.
Déus més pot en sí matex bonificar
e magnificar creatura que
fora sí matex. On, si no és encarnatió,
uza de major poder en creatura
per raó de bonea, granea e,
si no és encarnatió, uza de menor
per poquea e, per conseqüent, per
malea, la qual cosa és impossible.
És, doncs, encarnació, per la
qual Déus uza de poder tant
creat e increat que amdós los fa
unir en personalitat sens poquea
e malea. E per aquela unitat lo
poder increat partissipa ab tot poder
creat e ab tota la granea de
bonea creada.
Si és encarnatió, és lo seu
éser bon, gran e durable en la
divina volentat, en tant que la
volentat ama tant aquela creatura
deïficada, que vol éser aquela
e per asò abasta la volentat al
major amar e la granea abasta a
la volentat ab major magnificar
e la bonea ab major bonificar que
veritat pot verificar enfre Déu e
creatura. E si no és encarnatió,
és l'afectu sopject, en lo qual les
formes de Déu defalen les unes
a les altres, la qual coza és impossible
e contra majoritat d'amar,
magnificar e bonificar.
Si no és encarnatió, plus és
de possibilitat de bonea, granea,
e les altres en l'afectu que la possitivitat
que la causa ha en l'afectu
e assò mateix se segeix de
la bonificabilitat e les altres, que
és major en l'afectu que la bonificativitat
que la causa ha en
l'afectu, car la possibilitat creada
és sopject que creatura pot
éser deïficada, si la possitivitat
de la causa uza de creatura ab granea
de possificativitat. És, doncs,
encarnatió per so que bonea sia
en major granea per la possificativitat
de la causa que per la possibilitat
de l'afectu.
Les creatures, aitant com més
són semblans al creador, aitant
són plus grans en bontat, car
Déus influeix més ses samblanses
en aqueles que són plus grans en
bontat que en aqueles que no àn
tan gran granea en bontat. On,
si no és encarnatió, segeix-se
tot lo contrari, car Déus no ama
la major influènsia de granea e
de bontat en les creatures e ama
la minor. Per què, cové, segons
natura d'amar, que les creatures
que són meins semblans al creador
aien ab Déu major concordansa
que les creatures que són
majors en la sua semblansa. E
assò és contradicció, per raó de
la qual és provada encarnatió
éser.
Segons natura de bontat, bonificar
major és en bonificable,
qui sia de la esència de bontat,
que en lo bonificable, qui no és
de la esència de bontat. Assò mateix
se segeix en natura d'amar e
d'entendre. On, segons aital natura,
Déus volc uzar de bonificabilitat
defores en la bonificabilitat
dedins per so que
d'amdues les bonificabilitats pusca
la volentat més amar e la saviea
més entendre. Aquest poder
no pot éser sens encarnació, car
sens ela no auria sopject en què
fos e per so cové que sia
encarnació.
Si no era encarnatió, seria vacuïtat
enfre glòria increada e creada,
de bontat e de granea d'amar
e del major glorieyar que glòria
creada en glòria increada pot
aver. D'on se seguiria que lo
complimén contrari a la vacuïtat
fos del menor glorieyar que hom
pot aver en glòria increada, e assò
és impossible. Per la qual impossibilitat
és significat e provat
que encarnatió és.
Naturalmén poder és més
amable en granea de bontat que
en poquea e assò és per so car
poder és pus noble en granea de
bonea que en poquea, d'on per
aital natura d'amar, volentat de
Déu no pot desamar encarnatió,
car si desamar la podia, seria
poder més amable en poquea de
bonea que en granea, e volentat
poria més amar ab menor
amar que ab major e assò és impossible.
És, doncs, encarnatió
amable, pus que no és desamable.
Car, si no u era, seguir-s'ia
aital desamar e amar no aurien
sopject en qui fossen differens e
contraris e assò és impossíbol.
És, doncs, encarnatió amable e,
si és amable, covén que sia amada
per so que sia pus luny a desamabilitat.
És, doncs, encarnació,
pus que per volentat de Déu
és amada e amable.
Si creatura és Déus, pot aquela
creatura més amar e entendre
Déus que creatura que no sia
Déus e assò entén la saviea de
Déu. E si no és creatura que sia
Déus, la volentat de Déu no ama
que creatura sia Déus. Car, si ó
amava, seria alcuna creatura
Déus. Segueix-se, doncs, si no és
encarnatió, que la saviea de Déu
entena per granea de bonea, e la
volentat de Déu desama per granea
de malea, d'on se segeix que
la saviea e la volentat sien contraris
e encara que la volentat
sia a ssí mateixa contrària. Assò
és impossible. És, doncs, encarnatió,
per la qual saviea e la
volentat s'acorden en l'afectu en
tant que la volentat vol tot so
per què Déus sia més amat e
entès.
Si no és encarnatió, les formes
de Déu no àn libertat ab
què uzen de major obra en l'afectu,
car la bontat no à libertat
de bonificar creatura en la
major majoritat que pot éser de
bonificabilitat e de bonificativitat;
e asò matex se segeix de
granea, que no à libertat com
majorific creatura en la major
majorificabilitat ni ab major magnificativitat.
E car és impossible
que les formes de Déu sien
costretes e no franques en l'afectu,
cové que sia encarnatió,
per la qual ajen sobject e en qui
pusquen francament majorificar
lurs semblanses, segons granea de
bonea e les altres.
Provada avem encarnatió per
vint raons e per moltes d'altres
és provable. Ara volem fer e soure
objeccions perquè donem manera
a remoure los duptes d'aquels
qui en la encarnatió de Déu
ignoren.
De objeccions e solutions
fetes d'encarnatió
Si tu dius que
és costret, en quant nós deïm que
él cové possificar aitant creatura
com la saviea sap que la pot possificar
per granea de bonea, e asò
matex del costreyïment de la volentat,
la qual cové amar per
granea de bonea aitant la creatura,
com la saviea sab que la pot
amar, respon e dic que
no és costret en possificar, pus
que possifica per granea de bonea,
glòria, vertut, e veritat, justícia
e complimén, car en aital
possificamén no pot éser costreyïment
e assò matex de la volentat,
que és francha en amar, pus
que ama per granea de bonea e
les altres.
Si tu dius que tot so que sap
la saviea que
que no ho ama la volentat,
car moltes coses pot Déus
fer que no fa, axí com d'un pagès
fer un rey e crear molts segles;
e asò sap la saviea que
poder ho pot fer e la volentat no
ho ama, que de alcun pagès sia
fet rey ni que sien creats molts
segles, on a asò respon e dic que,
en quant poder absolut, ver dius;
e asò mateix de la saviea absoluta,
que à absolut saber en lo
absolut poder, mas mal dius en
quant és determinat a granea de
bonea, durasió e les altres lo saber
e
determinations a la encarnatió
e aqueles ordenades segons
proporsió a Xrist e a la major
obra, poder e saber e voler per
granea de bonea, so que està absoludament
és reglat e ordenat
per granea de bonea a la encarnatió
de Xrist, per so que les
formes ayen defores sobject determinat,
en qui pusquen reposar
e la absolucitat està en sopject
indeterminat, en lo qual no pogren
repozar sens lo sopject determinat,
so és la encarnatió de
Déu, en la qual les semblanses
de les formes de Déu són deïficades
e oltra aquel deïficament
no està negun poder ni negun saber
absoludamén, exceptat, enperò,
les formes dedins, en què
estan per la sancta trinitat de
Déu.
Si tu dius que Déus pogra
pendre carn humana en molts hòmens
segons granea de bonea,
saviea e volentat, ver dius. Mas,
segons granea de bonea, en quant
unitat d'un Xrist e d'unitat de
persona, Déus no pogra éser encarnat
en molts hòmens, com sia
asò que enfre un home e altre
sia differència substancial en tant
que la una persona no és l'altra
e encara que la unitat de cristeïtat
e la singlaritat d'aquela fóra
en poquea de bonea e en privatió,
si la encarnatió fos de molts
hòmens; e no fóra una creatura
en major granea de bonea que totes
les altres e fóra perduda proporció
e majoritat de granea en
la creatió. Per què, respon e dic
que la responsió d'aquesta objecció
va segons la manera de la
responsió que és sobre dita objecció,
so és a ssaber, en quant
absolut poder Déus pogra éser
encarnat en molts hòmens. Mas
segons poder ordenat e majoritat
de una creatura major que totes
les altres per singularitat deïficada
e encara segons unitat de persona
subjectada a encarnatió segons
concordansa d'amdues les
natures, so és divina e humana, e
segons proporció de totes les
parts del món proporcionades
a una major creatura deïficada,
Déus no pòc pendre carn sinó
en un home tan solament.
Si tu dius que segons granea
de bonea major e pus noble fóra
creatió, si Déus agués preza natura
angelical que con ha presa
natura humana, mal dius, car
Déus no partissipara per natura
d'àngel ab totes creatures, ab les
quals partissipa en so que à preza
natura humana, com sia assò
que home partissip ab totes creatures,
en quant és conjunc corporal
e speritual. E, per asò, la
tua raó res no val, car és contra
partissipatió universal.
Si tu dius que si Déus agués
preza natura humana, aquel home
apelat Xrist deïficat no
Déus en est món éser pobre ni
ferit ni meinspreat e mort per
los jueus, ans lo feera en est món
lo plus rich e
e a tots los hòmens del món lo
feera amar, conèxer e servir, respon
e dic que axí com la deïtat
honrà la homanitat que près, aitant
com pòc, enaxí covenc que
la homanitat honràs la deïtat de
tot son poder amant paupertat,
passió e mort per honrar la deïtat,
car ab riquea e honramén no
la pogra tant honrar ni a les gens
no pogra donar exempli a honrar
e servir la deïtat ab paupertat,
passió e mort e éser meinspreat
en est món per so que
a Déu fos feta honor en aquest
món e en l'altre.
Si tu dius que com lo cors
de Xrist morí, que Déus, qui era
aquel cors, morí, ver dius en
quant él era home, mas no morí
en quant és Déus, car Déus no
pot morir, com sia eternal e infinit
en granea de bonea e les altres;
e encara, que en la persona
de Xrist, natura divina e natura
humana són distinctes la una de
l'altra, prova assò que amdues sien
una persona, qui és apelat Xrist;
e si dius que no poden éser amdues
les natures una persona, per
so cor són distinctes, mal dius,
car cascun home és de moltes natures,
so és a ssaber d'ànima e de
cors que són differens e cascun
home no és mas una persona.
Si dius que la persona del Fil
Déu, que près carn, fo creguda e
alterada en la encarnació, car ab
la natura humana fo una persona,
ab la qual, enans que fos la
encarnatió, no era persona, mal
dius, car lo Fil per sí mateix és
persona, mas la persona de Xrist
és una e dues són les natures e
la natura humana no multiplica
en la divina neguna cosa ni alterar
no pot aquela, car natura finida
no anadeix a natura infinida
neguna cosa.
Si tu dius que per so cor la
natura humana de Xrist menjava,
bevia per homanitat e per homanitat
uzava del cós de natura e
que per assò la natura divina
fo ahontada, avilada, en quant fo
conjuncta ab ela, mal dius, car
en quant menjava e bevia per homanitat,
no menjava ni bevia per
deïtat. E d'assò avem speriensa
en l'ome, qui és veil, car lo cors,
qui és leig e sutze, no enveleix ni
ensutze l'ànima, que és ab él
conjuncta.
Si tu dius que amdues les natures
divina e humana multipliquen
ters en Xrist, enaxí com en
les coses naturals, en què moltes
natures multipliquen un ters, qui
està en altre gendre o espècia,
ans està en altre gendre axí com
home, qui és ters d'ànima e de
cors, mal dius, car la encarnatió
no és segons cós de natura, ans
és sobre cós de natura e per asò
no
per cós de natura.
Si vols dir que la natura humana
e divina componen una persona,
mal dius, car la persona del
Fil és infinida e eternal e és simple
e no composta e per asò no
pot fer compositió d'ela ni de la
natura humana, car compositió no
pot éser sinó de parts finides,
auent en sí mateixes quantitat
e estans en temps.
Si tu dius que sens encarnatió
pogra Déus crear una creatura
milor que totes e tot l'univers
creat, ordenat e proporcionat
a aquela creatura e asò per
so cor lo poder és infinit, ver dius
en quant poder absolut, mas
mal dius en quant poder ordenat
per granea de bonea e les altres,
car aquela creatura sens que
no fos deïficada, no fóra dingna
que fos fi ni complimén de tota
la proporció creada.
Si tu dius que inpossíbol coza
és que Déus sia encarnat, car si
era encarnat seria tot encarnat
e Déus és infinit e la homanitat
fenida enaxí és Déus estès oltra
el térmens d'aquela homanitat,
per lo qual estenimén defora no
és encarnat, mal dius, car lo Fil
de Déu no à quantitat en son estenimén,
car la sua substància és,
sens quantitat, infinida en extensitat.
On, enaxí com la sua natura
venc simple a la encarnatió,
per la qual simplicitat no entrà
ab la natura humana en compositió,
enaxí venc a la encarnatió
ab sa totalitat sens part estès
quantitat, e per asò en la unitat
personal d'amdues les natures fo
lo Fil de Déu tot encarnat.
Si tu dius que Déus encara
no sia encarnat e sia a encarnar,
mal dius, car dius contra granea
de bonea e les altres. Car, si encara
no era encarnat tots aquels
qui creen que sia encarnat serien
en dampnatió; e adoncs, com
seria encarnat, no seria qui creegués
aquela encarnatió, car pensarien
que enaxí fos falsetat com
aquesta en què creem que sia
encarnat. E enaxí defaliria sobject
a la encarnatió, per raó de
la qual Déus fo conegut e amat
per son poble. E si dius que
aquel que apelam Xrist, qui Besleem
fo nat e en Iherusalem crucificat,
ans ó és un altre, mal
dius, car d'aquel altre no avem
memòria ni conexensa. E seria
Déus encarnat contra granea
del nostre saber e amar e contra
granea de bonea e les altres e
contra la fi per què és Déus
encarnat.
Si tu dius que encarnatió anadeix
differència en les persones
divines en quant lo Fil és encarnat
e
són encarnat, la qual acdició és
impossible per la differència que
és en divines, no és mas tan solament
de paternitat e filiació e
spiratió, mal dius com sia so que
les obres defores no pusquen anadir
neguna differència en les
obres dedins. Car les obres defores
són accidentals per creació
e les obres dedins són substancials
e eternals, so és a saber,
per la trinitat de Déu.
Moltes són d'altres objeccions
que hom poria fer de la encarnatió
del Fil de Déu, enperò totes
poden éser soltes segons la
manera, que nós tenguda avem
en soure les objeccions damunt
dites.
Fení lo latí ses rahons e demanà
als savis si
asats agués dit, o si vulien que
plus parlàs. E éls resposeren e dixeren
que assats avia dit, segons
la matèria de què avien parlat,
e que éls enfre éls mateix disputarien
les rahons que avien oïdes.
E avien esperansa en Déu
que
e a éser éls en una carera e
en una secta e en una fe en
amar, conèxer, honrar e servir
Déu.
Fenit és aquest tractat a glòria
e honor de nostre seynor
Déus. E dix lo latín que so que
él avia dit de la trinitat e de la
encarnatió sotsposava a corecció
de la esgleya romana. E ab aitant
partí
a ombra d'un bel arbre e concirà
longament com feés aquesta
petició al seynor sant apostoli e
als seyors cardenals per raó de
pública utilitat e per so que per
tot lo món sia amat e conegut
nostre seyor Déus.