PRIMERA PART DE LA HISTÒRIA DE VALÈNCIA,
QUE TRACTA DE LES ANTIQUITATS D'ESPANYA
Ý FUNDACIÓ DE VALÈNCIA,
AB TOT LO DISCURS FINS AL TEMPS
QUE LO ÍNCLIT REY DON JAUME PRIMER LA CONQUISTÀ.
COMPILADA PER LO REVERENT MAESTRE PERE ANTONI BEUTER,
MAESTRE EN SACRA THEOLOGIA.
ALS MAGNÍFICHS SENYORS, LOS SENYORS MOSSÉN MIQUEL HIERONI DE
CRUÏLLES, GENERÓS, EN HONORAT BENET VIDAL, CIUTADÀ, JURATS
EN CAP; MOSSEN FRANCESCH CALACEYT, CAVALLER, EN
PERE ÇAPOSA, EN HIERONI GIL, EN THOMÀS DE MOMPALAU,
CIUTADANS, JURATS DE LA INSIGNE Ý NOBLE CIUTAT DE VALÈNCIA,
PARES DE LA SUA REPÚBLICA; Ý EN JOAN GARCIA, CIUTADÀ,
RACIONAL, MISER FRANCESCH ROS, DON DIMAS DE AGUILAR,
DON PERO LOÝS SANÇ, ADVOCATS, EN THOMAS DE ÀSSIO, SÍNDIC,
Ý EN NOFRE ÇAPENA, SUBSÍNDICH.
Haurà huyt anys, magnífichs ý nobles senyors, que los jurats que llavons
eren predecessors de vostres magnificències, volent-se servir de mi, me injungiren
lo càrrech de les predicacions que per la noble ý coronada ciutat de València se
costumen fer en diverses festivitats que solemniza, axí en la sglésia cathredal com
en la sala ý casa real de la ciutat, entre les quals és la de la conquista de la terra,
que
ínclit rey don Jaume, conquistador de la terra, ý lo clero que
present ý lo vencedor exèrcit, essent entrats dins la ciutat, vespra de sant Miquel
de setembre ý havent en aquells deu dies que corren, des de sant Miquel fins a
sant Dionís, expiat les contaminacions de la secta mahomètica ý benehides
algunes mezquites ý restituïdes en sglésies, specialment la major, a honra de
nostra senyora inmaculada verge Maria, ý una de les altres a honra del gloriós
sant Georgi —que era la que huy és Sant Salvador—, per ser lo apellido de
Aragó ý ésser-se mostrat tan parcial ý favorable en esta conquista, que aparegué
primer en la batalla del Puig, hon lo capità don Bernat Guillem d'Entença vencé
lo poder del rey moro de València ab lo auxili del sant benaventurat, ý la segona,
aparegué en la presa de Alcoy, en la muralla, fent portell per a que los christians la
entrassen. En esta solemnitat de sant Dionís, per a mostrar la cordial alegria que
de tal gràcia deuen fer a Déu, donador d'ella, tots los habitadors d'esta terra, se
convoquen totes maneres de instruments de música —perquè segons diu lo psalmiste:
"Omnis spiritus laudet dominum" .Ý segons lo apòstol: "Omnis lingua confiteatur Ý d'alli
quia dominum Iesus in gloria est Dei patris".
nos dóna—; trau-se la bandera real de les venturoses ý celestials insígnies de
Aragó, les quatre barres de sanc en lo camper de or, ý la creu blanca en los
fullatges blaus ab la devisa del rat penat, que mostra lo valer del regne, encara que
no sia tan gran lo poder; ý ab alegra processó que va a la sglésia de Sant Georgi ý
torna a la seu, fa
amprar del libre hon està scrita, trobí
informació ý en altres benigna intel·ligència. Praticant d'esta matèria ab los
sobredits senyors de jurats de aquell any, ý mostrant-los los passos que m'havien
portat en tal pensament, encaridament me acomanaren que per lo que devia a la
pàtria me desocupàs algunes estones per a cercar la certenitat de açò ý lo més
que a tal lectura estaria bé ý fent-ne una compilació la
scriptures antigues que
inseguint los seus prechs que per a mi tenien força de manament, posí
desoterrar scriptures velles, ý ab esta diligència me só encontrat ab tantes coses
dignes de ser sabudes que
soles sens comunicar-les als desijosos de saber antiquitats. Per ço, en estos huyt
anys passats, a estonades desocupades, hé compilat lo present tractat, que es un
sumari repartit en tres parts. La primera tracta del que s'és pogut saber que en
esta terra
tracta de la conquista de la ciutat ý del regne. La tercera, de les contingències que
des de la conquista fins a nostres dies se són seguides. Ý tenint ja esta primera part
en lo punt que està, és rahó se dedique als successors dels qui
Libre de les antiquitats ý noblees de València, a qui s'havia de dirigir, sinó als
pares ý regidors d'ella? Sens arrogància se pot dir açò, que és digne tal lectura per
als regidors de tal terra, ab què regoneguen la generosa noblea de tan antigua
població ý lo agre de tan il·lustre terra. Acceptaran vostres magnificències la
voluntat que tinch de servir al bé comú de ma pàtria, encara que no aja scrit tot
lo que poria, perquè no
acompanyen.
Nostre Senyor done lo seu Sant Spirit a vostres senyories per a ben
provehir la cura de la comanda que tenen, ý, aprés de llarga vida, los porte a la sua
glòria. Amén.
Capellà ý servidor de vostres magnificències
Mestre Pere Antoni Beuter
PRÒLECH DE L'AUTOR EN LO PRESENT LIBRE DE LA HISTÒRIA DE
VALÈNCIA
Encara que la mia professió me obligue a occupar les hores del meu studi
en les matèries de la sagrada theologia, per a aprofitar en la santa sgleya de Déu ý
esmerçar lo talent que tinch acomanat en lo guany spiritual de les ànimes, no serà
cosa stranya del que s'espera de un ecclesiàstich haver fet algun disgrés de aquells
studis, per a regirar los libres vells ý scriptures de memòries antigues ý traure a
llum lo que
les coses dignes de memòries que fins ara són estades sepultades en oblit, tinguen
occasió de ressemblar a sos passats en les virtuts ý actes de lloar molts que huy
viuen procurant-se lo títol de nobles per semblant via pus prest ý millor que per
altres vies no tan honroses. Grans esperons per a fer bé són als jóvens les memòries
dels passats, com acostumava dir Scipió lo Menor, que les statues de sos
passats, que estaven en la plaça de Roma, li havien dat ànimo per a les empreses
que havia fet. Recita Valèrio Màximo que en Roma tenien pràtica los vells, quant se
trobaven en convits, cantar los actes strenus dels passats que foren valerosos, per
que los jóvens se encenguessen en desig de imitar-los. Per a est propòsit scrigué
Homero los treballs que passaren los grechs en la destructió de Troya, per spay de
deu anys que la tingueren assitiada ab tants perills, affanys ý fatigues com passaren
per castigar la injúria que havien rebut dels troyans, perquè los jóvens i
aprés succehirien assentassen en los seus ànimos lo zel de la virtut ý lo desdeny
del vici, aconortant-se de passar treballs ý fatigues per tal respecte, sabent que una
de les rahons que més mou lo ànimo de les persones a virtut és adonar-se del
que virtuosament exequtaren sos passats ý tenir-ho fresch en la memòria.
Tingueren est matex intent Síl·lio Ittàlico, spanyol andaluz, ý Tito Lívio,
paduà, en les obres que scrigueren, ý lo Erodoto Alicarnàsio entre
com entre
lo Comestor, ý molts altres prophetes ý doctors scrigueren semblants libres, com
se mostra clarament dels libres a quiReys ý Paralippomenon
en la Bíblia en molts passos, remetent lo més del que conten als tractats de
diversos reys ý prínceps scrits per los sobredits autors, encara que estos libres no
troben per ser-se perduts en les guerres que los jueus tingueren. En Babilònia,
estant catius los jueus, scrigueren també molts sants d'esta matèria per lo respecte
que havem dit, entre
en hebraych Anania, Azaria ý Misahel. Axí matex, en lo Egipte, estant ja despargits
los jueus aprés de l'imperi dels caldeus, segons evidentment apar en lo
pròlech del libre de Jesús, fill de Syrach, nomenat en la Bíblia lo Ecclesiàstich.
Veritat és que molts han escrit sols per posar en memòria les gestes de sa terra,
com feren Quinto Fàbio Pictor, Semprònio, Trogo Pompeyo ý lo seu abreviador
Justino, Marco Cató Pòrtio ý altres romans que escrigueren de Roma ý de les
coses de Itàlia, encara que a la mescla hi escrigueren de altres terres, segons se
mostra en les sues obres. Lo Josepho escrigué també lo libre de les Antiquitats ý
De bello judayco per fer memòria de la sua natió que veya ja perduda. Axí que
aquest meu intent abonarà la mia obra ý justificarà los treballs molts que hé
tengut per acabar-la. Mas pense —com se costuma en les altres coses— hi haurà
alguns que murmu[ra]ran de açò, dient ser cosa baxa per a theòlech occupar-se
en històries. A estos lo callar ý dolre
Com si la Sagrada Scriptura se pogués entendre de rael sense històries. Ý no sols
lo Vell Testament demane per a entendre
axí del Gènesis ý Pentateuco, com dels libres historials. Mas encara lo Nou
Testament, en molts ý molts passos demana la escriptura de Philó per a la
genealogia del Senyor ý moltes altres escriptures per a les epístoles de sent Pau,
per a entendre quines són les qüestions mutils ý genealogies interminades de què
allunya sent Pau a Timoteu, ý altres semblants coses. Però vull instruyr la simplicitat
dels qui
auctoritat lo escriure les històr[i]es a qui s'haja de dar fe, que antiguament fos
permés a tots los qui posar-s'í volguessen, ans se tenia molt gran consideratió en
açò. Entre
dels annals, era una dignitat de grandíssima reputatió, segons escriu lo Beroso,
escriptor d'estos annals dels caldeus; ý
que si no era sacerdot ý acceptat ab grandíssimes consideracions per a esta escriptoria,
no li era permés scriure les contingències de la monarchia dels assírios. Los
persians també tenien aquest matex esguart, segons ho escriu Metàsthenes,
escriptor d'ells. Los egiptians, segons se comprén del seu scriptor Manethon,
també s'havien de semblant manera, ý ab molta rahó triaven les persones que
havien de dexar scrit als que vendrien les històries de les coses passades, per
conservar la verdadera informatió, que no s'í mesclassen falsies.
Era, dons, de molta reputatió scriure les històries en estes monarchies ý no
cosa baxa, ý per acostar-me als nostres temps, no
escrivint lo libre De temporibus , ni lo Beda, que scrigué la Crònica del món ý la
Història dels inglesos, ni Paulo Oròsio, ni sent Agostí en lo libre De civitate Dei, que
scrigueren d'estes coses. Perquè no vull parlar de sent Hierony De viris illustribus,
ni de Theodorico, Sosomeno ý Sòcrate, ab lo Cassiodoro, que
compila en la Història tripartita, ni de Egesipo De la destructió de Hierusalem ý De
d'estes històries que foren en santedat ý doctrina il·lustres persones, sens contradictió
tenguts per tals, pendré a sent Ysidoro lo Antich, que scrigué les cròniques dels
goths fins al rey Suintil·la; ý a sent Il·lefonso, lo capellà de la verge Maria, senyora
nostra, que scrigué del sinquén any del rey Suintil·la, hon se
continuà fins al
ý suevos. Ý pendré a l'altre Ysidoro lo Modern, qui scrigué tota la prosequció des del
de Toledo don Rodrigo. Estos seran resposta als qui diran que scriure
històries és cosa baxa e indigna per a theòlec, ý seran seguretat per al dupte que
porien pendre los qui
Aèlio Antoni, Petro Màrtyr, Lúcio Anneo Sículo, Alonso Venero ý molts altres
nobles doctors, ý entre ells yo com a menor de tots estos perquè no tinguen per
tan apocada cosa scriure històries si emperò s'escriu veritat ý no falsies o fictions.
Per ço vull avisar los legidors que, volent yo copilar totes les coses que per
memòria de libres se han pogut trobar scrites d'esta nostra terra, València, des del
diluvi general en temps de Noé ý primera població d'Espanya, no hé pogut haver
en mon poder ý legir tots los libres que porien aprofitar a est propòsit, ý açò
perquè moltes coses estan scrites de nosaltres en altres terres que ací no sabem
res, ý perquè molts libres hi ha en València que farien molt al cas que no
pogut haver. Ý essent yo ara lo primer que entenc a parlar d'esta generalitat,
falten-me los libres dels antichs que
seria. Del temps de l'ínclit rey en Jaume fins als dies de hui me só aprofitat dels
libres de mossén Montaner, senyor de Chilvella, ý de mossén Pertusa ý molts
altres que han scrit què s'és seguit fins quasi a l'any del Senyor
l'any
conquista de València ý del regne hé sumat lo que lo rey mateix scrigué en lo seu
libre, de què és arribat en poder meu un trellat, ý hé pres també la scriptura
dels archius de algunes viles reals ý ciutats del regne, ab alguns actes de notaris
autèntichs que han aprofitat molt a est propòsit. Ans del rey, en la conquista que
féu lo Cid de València, só
que fon en temps del Cid ý fon son oficial en València. En lo temps de
moros, ans ý aprés del Cid, hé pres la informació de molts libres que van scrits
del temps dels alarbs ý, en part, del que recita lo arquebisbe de Toledo, ý també
alguns actes auntèntichs que hé vist en poder del molt reverendíssim senyor bisbe
de Sogorb ý altres nobles barons del regne, ý també algunes coses que
en altres autors. Del temps ans dels moros que tingueren los godos la
Spanya hé seguit a l'arquebisbe de Toledo ý al Procòpio en lo llibre De bello Del temps dels romans hé seguit en part a Síl·lio Ittàlico ý Lúcio Floro, ý a
persico.
Paulo Oròsio, ab la llum que
ý lo que diu lo Plutarco en la vida dels qui passaren en Spanya. Del temps dels
grechs que vingueren en esta terra ý del temps que fon des del diluvi fins que ells
hi vingueren hé seguit a Manethon Egipcià ý Methàstenes de Pèrsia ý Beroso
Caldeu en lo que toquen quasi sumàriament d'esta terra. Ý perquè molts han
escrit pus tost segons lo que somiaven que no segons lo que trobaven autèntic,
los qui hauran vist aquelles escriptures ý legiran est libre, vént que discorden
porien ab rahó restar duptosos a qui
apartat del que scriuen ý tinc altre parer. Trobant contraris parers de una matexa
cosa só estat forçat investigar ab sagacitat a qui es rahó que més cregua, ý hé
trobat algunes regles que m'han molt aprofitat, ý són les següents.
La primera regla és de Plini, que diu axí: a ningú particularment segueix
en tot lo que diu, mas en cada cosa segueix aquell que conec diu coses més fundades
en veritat, perquè és gran follia seguir a un home en lo que
que no u prova rahó perquè
lo que ha dit bé ý dexe allò en què s'és enganat.
La segona regla és de Mirsili: de la antiguedad ý descendència de les gents
ý coses que entre ells hajen contengut, més crèdit se ha de donar a les matexes
gents ý naturals que als estranys, ý més als vehins ý propinchs que als que estan
lluny ý molt apartats.
La tercera regla és de Phílio Jueu ý és també de Metàsthenes Persià: les
històries ý annals de les monarchies, en lo que contenen, sens contradictió alguna
prevalen a qualsevol altra scriptura humana. La rahó és esta: perquè los annals e
històries de les monarchies són scrits per los notaris públichs ordenats per a tals
scritures solament, los quals se trobaren presents al que scrigueren hó u copilaren
hó copiaren de aquells que s'í trobaren presents. Ý axí, lo que estos scrivien era
guardat ý posat en los archius de la comunitat, en les ciutats imperiales de la
monarchia, segons legim en la Bíblia, en lo libre de Ezras, que les controvèrsies
en la reparació del temple de Hierusalem se difiniren per los libres del annals dels
persians guardats en los archius ý libreries de Babilònia ý Egbathània. La autoridad
matexa dels qui scrivien lo que havien vist tenien los que trelladaven dels
qui u veren, axí com Cthèsias Gnídio fon acceptat scrivint les gestes del
persians per haver trelladat la sua scriptura dels annals públichs.
La quarta regla és de Joan Ànnio: si dos scriptors són eguals en ser de una
terra ý en la antiquitat ý no s'aparten del que està contengut en les
scriptures públiques, a aquell se ha de dar crèdit que porta més probables ý
versemblants rahons, perquè si de son cap ho diu ab la matexa facilitat que
parla, se pot dexar ý llançar, com diu sant Hieroni en molts passos.
D'estes regles se trau molt sustancial doctrina per al propòsit nostre, ý és
que los poetes latins que foren en temps de romans, ý los grechs que foren poch
temps ans no pogueren scriure de les primeres fundacions de les terres aprés del
diluvi, axí verdaderament com era menester per no tenir entre sí scriptures de
tanta antiquitat que plenàriament los informassen. Ý açò per ésser novell lo
imperi romà en comparació dels altres que eren passats. Ý axí eren també noves
les lletres ý les scriptures. Consta de açò per lo que Cató ý Semproni scriuen, que
són los romans que de més lluny han parlat ý de més antich. Ý vem que sumàriament
ý de molt poques coses han scrit ý ab gran treball que u replegaren
de conjectures ý pedres pus tost que d'escriptures o altres llibres. Estos, scrivint de
la Spanya no s'aprofitaren de les scriptures que tenien los antichs spanyols; que,
segons recita lo Strabó, se lloaven los hiberos tenir en los seus annals scriptures
de sis_mília anys que contant los anys al modo que ells los contaven eren des del
diluvi fins al temps que u deyen. Estos pobles eren pròpriament los turdetans que
hui dien andaluzos. Ni s'aprofitaren de les scriptures de les monarchies de què
nosaltres ara
ab què ixen a llum ý resusciten molts llibres que estaven ja soterrats. La
causa perquè no se
què
persones curioses de açò entre
autoritat sua en lo que in Fragmentis, d'ells: que fingiren
més mentire[s] que no scrigueren versos. Prova açò més largament lo Ànnio,
comentant a aquest pas del Cató ý en altres passos molts dels seus Coments,
portant per exemple lo que diuen dels Pyreneus, com en son lloc se dirà. Per esta
causa lo archebisbe de Toledo, seguint als poetes en lo que s'erraren, se ha també
de enganar axí com ells scrivint del temps ans dels godos; mas en lo que scriu
dels godos és verdader scriptor perquè seguix a Dionísio, que fon scriptor dels
goths, ý a Edício, bisbe [de] Galícia, ý a Sulpício Acquitànico, ý a Jordà, canceller
de sacro palàcio, segons ell matex recita, ý del seu temps recita les coses en què ell
entrevengué.
Per la matexa rahó dexarem a mossén Pere Tomic en les coses que scriu
de Cathalunya de temps de grechs ý de romans, per no tenir-ne la informació
verdadera, volent seguir lo popular ý dir de la gent de coses que-n podia ser
informat per llibres autèntichs; ý seguir l'ém en lo que parla de la conquista de
Cathalunya ý de les coses de son temps, per ser persona de auctoritat que tenia
lloc per a legir les scriptures dels reals archius de Barcelona ý Tarragona ý altres
parts.
Creurem també a frare Gaubert en lo que parla de son temps en la
Corònica de Aragó, ý hon porta autoritat de persones dignes, perquè lo altre més
ho scrigué per mostrar la sua retòrica que per scriure història. A la Valeriana
també tendrem est esguart, que en lo que parla de son temps pendrem la sua
relació. Ý lo restant restarà per a qui no haja legit altres llibres, ý baste aquest
avís per a tot lo procés del llibre present.
Finis prologi
COMENÇA LO LIBRE PRIMER DE LA HISTÒRIA DE VALÈNCIA,
QUE PARLA DES DE LA PRIMERA POBLACIÓ DE ESPANYA
APRÉS DEL DILUVI GENERAL EN TEMPS DE NOÉ
FINS A LA CONQUISTA DEL REY EN JAUME,
PER SPAY DE QUASI TRES MIL
QUATRE_CENTS QUARANTA_SET ANYS.
DE ALGUNS AVISOS DEL MODO DE CONTAR LO TEMPS EN DIVERSES MANERES
PER DIVERSES GENTS, PER A TENIR CLARA NOTÍCIA DEL QUE
PARLARÀ EN LO PRESENT LIBRE
Consistix la perfecció de les scriptures historials en contenir veritat de totes les
coses que tracten, ý en notar lo temps en què
escriuen. Ý perquè yo prench l'aygua tan lluny, que serà necessari recitar les
autoritats de doctors antiquíssims ý parlar-les al seu modo, axí originalment com
les scrigueren, senyalant lo temps com ells praticaven, que és cosa molt estranya a
la que nosaltres huy usam contant per anys ý de la nativitat del nostre redemptor,
per ço serà necessari breument donar alguns avisos ab què
lo que en lo present libre se continuarà.
Primerament, és de notar que totes les nacions han tengut est sguart en lo
contar los temps: que han pres principi de la cosa més senyalada que entr'ells se
seguí, hó
contaven. Ý axí, los romans, quant se trobaren poderosos ý que les coses de la sua
república eren pujades a molt, tenint per única entre les coses memorables a ells
la fundació de Roma, contaven los anys de la fundació d'ella quant volien
perfetament scriure alguna cosa que
en lo Salusti, Tito Lívio, Justino ý los altres romans; quant escriuen una desgràcia
o victòria, o cosa senyalada que
de Roma". Aprés seguint la electió de Cèsar Augusto per a emperador, que
acabà de subjugar la Espanya a l'imperi ý per memòria edificà a Çaragoça, o la
millorà per millor parlar, que ja era edificada en Aragó ý
Plini, perquè féu tals coses en benefici de la república, pacificant ý prosperant les
províncies de l'imperi, que los senadors li volgueren edificar ara, axí com los
espanyols havien fet, edificant-li ares en moltes parts ý temple en Tarragona, com
diu lo Espartiano en la vida de Adriano ý recita-u lo comentador de Pompònio
Mela sobre lo De Extimis hispanie, cosa que jamai se era feta a senyor que
fos viu, encara que ell ho vedà ý volgué que aquella ara que en Roma li volien
dedicar fos consagrada al senyor Creador del món, que havia de nàxer de una
donzella, segons li féu veure en una visió en l'ayre la Sibil·la que el[l] se féu venir.
Per ço, los romans, tenint per una divina cosa a est emperador començaren
de contar de l'any de l'imperi d'aquest emperador quant volien contar alguna
cosa, ý de ací restà en la kalenda que
vespra de Nadal se diu, que en l'any
naixqué lo redemptor en Bethlem de Judà; aquest kalendari féu Usuardo monge.
Prengueren, dons, molts principi per al seu compte l'any de la electió de Cèsar
Augusto per a ser emperador. Altres, tenint millor consideració, prengueren
principi de contar no de la electió, mas del profit que féu al món en la pau ý
tranquilitat general, que tancà les portes del temple de Jano en Roma, hon
estaven les armes, en senyal de pau, axí com era senyal de guerra quant estaven
ubertes. Ý per a mirar lo que convenia a cada poble en lo regiment de la terra,
manà que s'escrigués tot lo món que era subjecte a Roma, ý que paguàs cada hú
en la terra sua natural hon s'escriuria certa moneda. Fon publicat aquest edicte
per lo món en l'any
segons diu la Història Scolàstica,
Cèsar fins a la guerra Actiana, aprés de la qual fon refermat lo imperi en lo Cèsar
Augusto, entre los anys del seu imperar. Aquest edicte, que fon publicat en lo any
per lo Senat; ý axí, naxent lo senyor en Bethlem l'any que
segons diu sant Luc, naxqué en l'any que començava
los
specialment la Spanya, començaren de contar de aquest moviment tan gran per
tot lo món ý tan gran trantoll ý bollícia en anar cada hú a la terra hon era nat, de
honsevulla que estigués, per scriure
com féu sent Joseph ab la reyna dels àngels, que partiren de Nathzaret, hon estaven,
per a anar a Bethlem, de hon era Joseph, com diu lo evangeliste sant Luch.
Ý perquè la moneda en latí se diu aes, per ço posaren nom a est compte aera, ý
restà lo nom de era, corrompent-se lo vocable ý perdent-se la a del nom de aera
en lo diphtonge. Aquest compte ha durat fins quasi a nostres dies en Spanya,
segons trobam en los llibres antichs, que quasi tots conten per les eres de Cèsar.
Perquè en Castella, lo rey don Joan lo primer, fill del rey don Henrrich lo
Bastart, en les corts de Segòvia ordenà que no
qualsevol instruments públichs lo compte de les eres, sinó lo de la nativitat de
nostre redemptor, i fon açò l'any del Senyor
trobam lo compte de les eres fins al temps del rey en Jaume, segons hé vist en un
priviligi dels Pardos que donà lo rey en Pere lo Cathòlich, pare del rei en Jaume,
a don Aznar Pardo de la Casta per a ell ý als seus. En lo archiu també de Morella
està la donació feta per don Blasco de Alagó als pobladors ab lo compte de la era,
ý en altres privilegis del mateix rey don Jaume està lo compte de les eres. Mas,
aprés de conquistada València, no
València, sinó de la nativitat del Senyor. És ver que durà lo compte de les
kalendes ý nones e idus, segons la pràtica dels romans, fins en l'any del Senyor de
València a
compte de la incarnació, que usava en alguns en lo compte de la nativitat. Segons
lo que damunt havem dit, lo compte de la era porta
compte de la nativitat del Senyor. Si, dons, vol algú, trobant lo compte de la era,
saber quin any corria llavons de la Nativitat, lleven
que restaran són los de la nativitat del Senyor. D'esta pràtica de contar lo temps
de les coses senyalades, restà en Spanya la diversitat dels comptes entre
que los uns contaven de l'any que
l'any
l'any
Mahoma començà a predicar la sua secta, que fon, segons diu lo arquebisbe, l'any
del Senyor
que
l'any que
en temps del papa Urbà, que fon l'any del Senyor
senyalada en lo món. Alguns, també en Spanya, tenen contes de coses semblants
que en les sues províncies se són seguides, com los toledans compten de la presa
de Toledo per lo rey don Alonso sisé, que fon en l'any del Senyor
andaluzos conten de la presa de Sivilla, que fon l'any
Granada contaran de la presa de Granada, que fon l'any
matex any foren llançats los jueus d'Espanya. Altres poran contar de la conversió
que feren los moros que eren restats en Castella, del temps que ells la prengueren,
a la fe chrestiana ý
reyna donya Ysabel, que u procurà ý féu. D'esta manera, entre nosaltres alguns
vells conten del robo de la Jueria, que fon l'any
synagoga consagrada en sgleya de Sent Christòfol, com se dirà avant. Altres
conten del foc del Mercat, que fon l'any
Morena, que fon l'any
la presa de Barcelona, que fon l'any
capítol
los archius de València, scriuran-se les memòries contant de la conquista de la
ciutat ý regne l'any
Segonament, és de notar que en lo modo del contar han tengut les gents
diverses maneres. Algunes nacions han contat lo temps per lo discurs del sol, com
a cosa més coneguda ý més noble en lo cel, ý axí tenen lo any usual de
Los spanyols, antigament, contaven lo temps per les mutacions del sol en
les terces del cel, que són de quatre en quatre lunes, prenent lo any d'esta manera
per
any de De equinocis d'esta
manera. En moltes maneres se pren lo any i
conten l'any a vegades de un mes, a vegades de
de
comunament usen de any de
contrari, los caldeus, en les antiquitats de les sues disciplines, usen de any lunar
que és de un mes, ý en tot lo restant se ampren de any solar que és de
Tot açò és de Xenophon. Los grechs contaren per olimpíades, que eren unes
festes que feyen de
de Júpiter Olímpio.Ý axí, olimpíada és espay de
Eusebi, que en la sua crònica va per olimpíades, ý conta-les per de quatre en
quatre anys. Esta institució de Hèrcules fon
incarnació de lo Senyor, segons lo conte del monge Usuando, que diu que el
Senyor naxqué en la olimpíada cent ý noranta_sinch complida. Multiplicant,
dons,
d'olimpíades ý vol saber quants anys fan, multiplique les olimpíades per quatre ý
trobarà los anys que fan justament.
Los romans també tingueren ses maneres de contar, és a saber, per lustros e
indictions. Lo lustrum, segons prova lo egregi doctor Antoni de Nebrissa
—prenent-ho de Ovidi en lo libre De fastis, que diu que lo lustrum ve per
bixests— és espay de quatre anys, segons que los romans ordinàriament acostumaven
de
les contaminacions de la ciutat, encara que a vegades per alguns casos ne fessen
algunes sense esperar que
Tito Lívio, en les seues Dècades — ý esta manera de santificar deyen ells lustrar.
Ver és que lo Ysidoro, en les Ethimologies, diu que lo lustrum és espay de sinc anys.
Mas açò
que no sia del número pròpiament, axí com diem la febra terçana la que ve de
dos a dos dies, contant lo tercer dia en los dos precedents, ab los quals no
contar, ý axí de la quartana, que ve de tres a tres dies; ý comunament diem que
de diumenge a diumenge ý ha huit dies, com no n'í haja sinó set. Axí u entén
Alonso Venero, en un qüernet De los tiempos que fa.
La indictió fon un conte que los romans usaren quant foren senyors del
món, en loc de una pràtica que tenien ans de ser-ho. És a saber, que de cert en
cert temps, lo cònsul o dictador de Roma ficava un clau en la paret del temple
de Júpiter, segons recita Tito Lívio en les Dècades, ý ha-n'í d'açò una pedra
scripta en la sgleya de Senta Àgueda, ý va lo trellat d'ella en la Topographia de
Roma, ý és aquest:
PLVM IOVIS OPTIMI MAXIMI DEDI
CAVIT ANNO POST REGES EXACTOS
A CONSVLIBVS POSTEA ADDICTA
TORES QUIA MAIVS IMPERIVM E
RAT SOLEMNE CLAVI FIGENDI
TRASLATUM EST.
pagassen lo tribut les províncies en tres pagues, ý per a cascuna paga donaren
cinch anys per a col·lectar-la ý portar-la a Roma, ý axí, en quinze anys rebien tot
lo tribut. La primera pagua havia de ser en or, per a paguar los salaris als officials
de la república ý als cavallers ý soldats, ý fer-ne moneda ý coses tals. La segona
pagua havia de ser en metall, perquè tinguessen ab què poguessen fer les ymatges
dels capitans ý barons senyalats que u merexquessen, ý semblants coses. La tercera
pagua havia de ser en ferro, per a poder fer armes per a la guerra ý lo que mester
ne fos. Passats los quinze anys, tornaven de cap primer a les altres tres pagues en
altres quinze anys; ý perquè esta imposició era solemne manament de senyoria,
anomenaren-la indictió, que vol dir manament de superioritat. Aquest nom de
indictió ý compte restà en la cort romana —que en les bul·les apostòliques solia
venir kalendariada—, ý per a saber lo compte d'ella, és de notar que fonch est
compte principiat tres anys ans que naxqués lo redemptor; ý per ço, qui vol saber
la indictió que trobarà quin any és del Senyor, lleve
indictions per quinze, ý trobarà justs los anys del Senyor. Ý per lo contrari, qui vol
saber huy, en l'any
passaren ans que naxqués lo Senyor, ý tendrà
trobarà que
y ha de més en
complides cent_ý_dos indictions.
Estes diverses maneres de contar és estat necessari declarar-les primer,
perquè quant hi encontrarem en lo procés del libre no
sapiam quins comptes són la era, olímpia, lustro e indictió. Mas perquè estos
comptes prengueren principi en algun temps, serà menester praticar del temps
del diluvi ab què estos comptes se affinen, ab què més perfectament se comprenga
en quin temps pròpiament se seguiren les coses que
que pratiquen los caldeus ý egiptians ý altres il·lustres doctors. D'aquest nos
amprarem nosaltres, per ésser més cert ý més complit, en què renaxqué lo món
—quasi segona volta— aprés de ser-se perdut per les aygües. Lo compte
dels anys des de la creatió del món fins al diluvi és tant divers entre los hebraychs
ý los grechs, que és cosa d'espant a qui u gusta. Perhò se seguex també la
discòrdia entre los doctors latins, segons que los uns seguexen als hebraychs, com
sent Hierony ý Vincèntio Historial en les sues cròniques; altres seguexen als
grechs, axí com Beda e Ysidoro. Lo hebraychs diuhen que de la creatió del món
fins al diluvi passaren
sua translatió en lo quart capítol del Gènesis — posen que passaren
anys; ý açò ve perquè los intèrpretes affigen cent anys comunament quasi a cascú
dels patriarches de més de lo que lo test hebraych scriu que tenien ans que
engendrassen als que allí són nomenats. Ý ultra de açò, en lo tercer capítol de sent
Luch està una generatió de més de les que posa lo Gènesis, de la qual Moysés
no
capítol del Genesis diu lo test que Arpacsat fon pare de Sale, ý passa avant, no fent
menció de Caynan; axí que lo compte està dificultós, encara que sent Agostí en
los libres De civitate Dei diu que esta diversitat és venguda per falta dels qui
trelladaren als setanta intèrpretes, per no mirar bé lo número dels anys. Dexaré,
dons, de contar de la creatió de món, ý pendrem lo temps des del diluvi.
Tercerament, és de notar que, segons scriu Xenophon en lo seu tractat De
equinocis, molts diluvis hi ha agut senyalats en lo món, dels quals molts scriptors
prenen principi per a contar lo temps de les coses que scriuen. Però encara que
sien estats grans per comprendre moltes terres ý ser de molta durada, ningú d'ells
se yguala ab lo de Noé, que fou universal en tot lo món, a no restar terra, ni
muntanya, ni cabeço de penya per alta que fos que no fos cuberta de aygua de
més de quinze colzes en alt, segons lo Gènesis. Ý fon també de major durada
que tots los altres, és a saber, de
començaren a descubrir-se les muntanyes, disminuynt l'aygua. Ý axí
Xenophon de nou mesos, ý si hi ajustam lo temps que passà fins a que la terra
stigué de sahó per a poder habitar en ella, que fon temps de tres mesos, trobarem
que pren suma de un any complit la durada del diluvi, segons està scrit en lo
capítol del Gènesis.
Conta, dons, Xenophon lo primer diluvi en temps de Ogígio antiquíssim
com a més principal entre tots los diluvis. Aquest Ogígio fon Noé, que tingué
molts noms per molts respectes. Primerament, fon nomenat per Noé per son
pare Lamech al temps que naxqué, perquè en esperit de prophecia entengué
Lamech que aquell son fill havia de ser molt útil al món, en descansar los hòmens
de la fatigua que tenien en cultivar la terra a força de braços ab lo llegó ý axada,
segons que aprés féu, inventant lo modo de llaurar junyint los animals e inventant
lo aladre ý la rella per a somoure la terra ý dispondre-la, ý axí quasi llevà la
fatigua dels brahons dels hòmens ý posà-la al coll dels animals. Entengué més
Lamech que aquell son fill havia de restalviar la natura humana, la qual,
segons ell anava ja oient, se havia de perdre per lo diluvi. Ý per estos respectes li
posà nom Noé, que en aquella lengua que llavons parlaven vol dir consolació o
consolador. Aquest nom de Noé —o Noah, com dihuen los hebraychs— tingué
des que fon nat fins que, passat lo diluvi, tingué tants fills que
dispargir per lo món, com se dirà per avant. Perquè llavons los seus descendents
lo nomenaren Ogigisam Sagam, que en la llengua aramea, que era la que parlaren
ans del diluvi ý fins a llavons, vol dir noble sacerdot o propheta sant; ý aquest
nom li posaren ells per excel·lència del sacrificar ý servir a Déu que d'ell los
restava entre les doctrines que
compendre açò del Gènesis, que diu que sacrificà Noé al Senyor ý paregué-li
molt bé a Déu.
Fon nomenat Noé també Jano, per altres respectes que scriu lo Joan Ànnio
de Vitèrbio en lo seu libre, parlant d'esta matèria. Ý és de notar lo que diu
Quinto Fàbio Pictor en lo primer libre del seu tractat, que Jano, que segons
havem dit ý ell també diu és Noé, amostrà en la Itàlia offerir en sacrifici vi ý
farina triada, que és la flor de la farina, que ells anomenaven llavons far. Ý axí se
pot compendre que com se diu en lo Gènesis que Noé plantà la vinya ý la
percurà, més entengué aprofitar-se
per ventura d'ací li vingué a Sem, son fill, en altra manera nomenat Melchisedech,
lo costum de offerir pa ý vi en sacrifici, per hon tingué advertència
divinalment del que figuraven; ý axí en la victòria que tingué Abraham, oferí en
misteri a Déu pa ý vi, com està scrit en lo Gènesis. Aquest diluvi, dons, de Noé,
conta Xenophon per més principal, axí com fan tots los altres scriptors antichs
que parlen d'ell com són Maseas de Phenísia, Beroso Caldeu, Hierònimo de
Egipte ý Manethon Egipcià també, perquè nengú pense que sols la Sagrada
Scriptura fa menció del diluvi.
Lo segon diluvi diu Xenophon que fon en lo Egipte, per la crexent sobergua
del riu Nilo, en lo temps d'Hèrcules ý Prometheu Egipcians, ý durà un mes.
Lo tercer fon en Grècia, en la província de Achaya, en temps de Ogígio
Àctico, ý durà dos mesos; d'est fa menció Ysidoro, ý diu que fon en temps de Jacob.
Lo quart diluvi fon en Thesàlia, en temps de Deucalion ý Pirrha, que durà
tres mesos; de hon prengueren los poetes occasió ý argument per a moltes
fictions que tramaren sobre açò. Diu lo Ysidoro que fon en temps de Moysés.
Lo sinquén diluvi diu Xenophon que fon en Egipte, en temps de Protheo
de Egipte, quant Paris furtà a Elena ý la portà a Troya; aquest diluvi durà també
tres mesos. Estos són los diluvis, segons scriu Xenophon, que foren famosos en lo
món, dels quals prengueren principi los scriptors per a notar lo temps de les coses
que scrivien.
Per a nostre propòsit pendrem lo conte del diluvi primer, que fon en
temps de Noé, per ser general ý primer, de hon tingué tot lo món una generació
natural que continua fins a la sua fi que nosaltres esperam.
Aquest conte també del diluvi és dificultós, per tenir los doctors
diversos parers dels anys que passaren des del diluvi, quant Noé ixqué de la arca,
fins a la naxença de Habraham. Ý açò, per la diversitat del contar los anys que
tenien les generacions queGènesis, com havem
ja dit, ý per la generació de Caynam de què sant Luch fa menció ý Moysés no
la scriu. Segons, dons, los hebraychs, passaren del diluvi fins que naixqué Habraham
manera que n'í van
los grechs més, segons scriu lo auctor del Fasciculo temporum.
Axí, segons los hebraychs, de la creació del món fins a la naxença de
Habraham passaren
Mas lo Paulo Oròsio diu que passaren
DE LA PRIMERA POBLACIÓ DEL MÓN APRÉS LO DILUVI, Ý QUI FON LO
QUI PRIMER POBLÀ LA SPANYA; Ý DE LES PRIMERES CIUTATS QUE
EN ELLA FOREN EN LOS PYRINEUS Ý A LES FALDES D'ELLS
Molt poca informació tenim del que passà ans del diluvi, perquè Moysés —qui
fon divinalment informat en lo mont de Syna quant estigué
Déu ý comunicant ab ell, hon sabé particularment tot lo discurs que lo món
havia tengut en la creació sua ý principi fins al diluvi ý de allí avant— quant
scrigué sols tractà lo essencial per al seu propòsit. La causa de açò fon perquè
Moysés entenia informar la gent sua que ab la fe del Messies se havien de
justificar en la lley los que voldrien salvar-se, havent ordenat Déu que per lo
Messies se reparàs lo món, venint de la generació de Adam per la línea dels
patriarches, que eren los avis dels jueus; ý axí scrigué lo com fon creat lo món ý
la manera ab què per lo peccat del primer home s'era perdut.
D'esta manera, sols conta de dos fills ans de Seth que tingué Adam, ço és
Chaïm ý Abel, screvint lo cas tan leg de Chaïm, germà major, que matà a son
germà menor Abel; ý sobre tan mala querella com era ser lo menor més servidor
ý accepte a Déu, perquè satisfeya contar açò al propòsit seu, mostrant lo ergull
que prenia ja lo pecat original en los fills de Adam. Conta, dons, Moysés de
aquestos dos, ý dónaHistòria
Scolàstica Adam tingué
Ab tot açò, no dexa Moysés de tocar alguns caps per a informació d'algunes
coses, com són dels inventors de moltes coses dignes ý de l'edifici de la
primera ciutat. Senyala en lo Gènesis que Jahel fon lo primer que
trobà les tendes de camp de què usaren los pastors ý après los cavallers en la
guerra, ý trobà los embasts per a cavalcar en los animals ý servir-se d'ells, posant-los
cabestres ý albardes. Ordenà les rebanyes dels ganados, senyalant-los ab
marques ý senyals ab què
que no eren de una spècie, posant apart lo cabriu del llanar ý, segons la edat, posant
apart los corderos de les ovelles ý los cabrits de les cabres; ý sabé quin temps
era apte per a mesclar los mascles ab les femelles, segons que diu la Història
scolàstica ý lo Josepho. Diu també que Tubal fon inventor de la música, ý Tubal
Caïm de la ferreria, essent tan gran mecànich que trobà los instruments ý ferramenta
per a totes les coses necessàries, specialment per a llauró ý guerra, ý tota
cosa de entalladura ý d'esculptoria. Noema, germana de estos, trobà lo filar ý
texir la llana ý fer-ne aprés les vestidures. En lo Gènesis apunta
també Moysés de moltes coses que foren inventades en lo món, qui les trobà,
com se pot veure allí per qui u voldrà investigar. Diu més Moysés en lo
capítol del Gènesis, que Caÿm edificà la primera ciutat del món ý li posà nom
Canoch, del nom de son fill Canoch o Enoch, segons altres lo nomenen. Ý
segons lo Josepho scriu sobre aquest pas, Chaïm fon lo qui trobà pes ý mesura, ý
posà fites en les terres ý dividí los térmens. Diu lo Joan Annio, scrivint sobre
Beroso, que aquesta ciutat de Enoch fon fundada en lo mont de Lýbano, en
Síria de Damasco, ý essent destroïda per lo diluvi, no fon aprés reedificada, sinó
que restaren los vestigis dels edificis antichs, que resten fins al dia de hui quasi
com a inmortals, los quals van a veure los mercaders que d'estes terres passen allà,
segons ne feren relació uns que tornaren deçà l'any
capítol del Ethimologies, diu que fon edificada esta ciutat de
Enoch en la Índia. Diu lo Beroso que la ciutat de Jaffa, que antigament fon dita
Joppe, ý és ara lo port de la Terra Santa hon desembarquen los peregrins que van
a Hierusalem, era estada ja edificada ans del diluvi ý aprés del diluvi fon tornada
a edificar. Ý per algunes rahons que trobaren allí los poetes de un peix de incrïble
granea ý altres coses, fingiren la poesia de Andròmada ý Perseu, com ne fa
menció lo Pompònio Mela, hí u toca també sent Agostí en los De civitate Dei.
Ysidoro, Ethimologies, capítol
estigué presa ab cadenes en una roca de Jaffa.
Passa-sse
per ço no
la sua scriptura se pot traure; encara que, segons recita lo Ànnio, los caldeus se
lloen de tenir scriptures des del principi del món. Ý poria ser que com les lletres
sien estades des del principi del món —parle de les caldees—, axí com al temps
del diluvi posà Noé los animals en la arca per què
estojat alguns libres ý scriptures. Ý és molt gran conjectura lo que scriu lo apòstol
sent Judes en la sua epístola canònica, dient que Enoch prophetizà de la
venguda del Senyor per al juy, ý al·lega la sua prophecia, per hon és senyal que
aquella scriptura estava lavons en ésser, com lo apòstol la al·legà. Fon aquest
Enoch lo seté, contant des de Adam, ý fon besavi de Noé molts anys ans del
diluvi. Com, dons, esta scriptura s'era salvada en lo diluvi, altres scriptures se
degueren salvar en la arca. Dexe de parlar de la columna de marbre en què Tubal
scrigué la música molt temps ans del diluvi, ý durà fins al temps de Josefo, que
la véu en Sòria, segons el[l] matex diu, hí u recita la Història scholàstica sobre el
Gènesis, ý de altres
caldeus dihuen, estes scriptures no
dret, nihil et inutile convertuntur, podem dir que no y ha altra informatió sinó la de
Moysés, de les coses ans del diluvi. Ý encara que lo Metòdio Màrtir haja dexat
scriptures de moltes coses com passaren ans del diluvi, que ell alcançà de saber-les
per revelació, però és tot quasi comentant lo que Moysés scrigué. Per lo contrari,
de aprés del diluvi ençà, encara que Moysés haja largament scrit les històries que
portà, però, amprar nos hem de altres historiadors més per estens que no de
Moysés. Ý la rahó és esta: perquè com Moysés haja scrit la sua setena escriptura
ab lo sperit de prophecia, contant les coses que scriu, les conta ab tals rahons ý
paraules ý a vegades ab tals rodeos que, segons lo modo del contar, los legidors,
treballant de entendre-u, ne alcançassen los misteris que allí estaven secrets. De
forma que, encara que conte la realitat del negoci de la cosa, però, conta-la més a
sabor de la intel·ligència que el[l] vol que
com se pratica la cosa materialment. Los altres scriptors, com a historiadors
humans, no han tengut ull a est propòsit de Moysés, sinó de literalment scriure la
cosa com passà en effecte, ab les accidènties ý contingències com foren. Axí que
amprar nos hem d'ells en lo que alarguen de les coses que Moysés conta ý no li
són contraris.
Diu lo Beroso, historiador caldeu, que Noé, natural de Phenícia, salvant-se
del diluvi ab una fusta, se assentà en la Armènia Major, prop del riu Araxes, ý
fon anomenat de la sua gent Saga, que vol dir sacerdot. Lo lloch pròpriament
hon se detingué la arca aprés del diluvi és un collado nomenat Ocila, en la
muntanya dita Gordieo, que és una part dels monts Càspios; ý perquè per la falda
d'esta montanya passa lo riu Araxes, nomena lo Gènesis esta montanya Ararath,
quasi Araxath, segons és pràtica de la Scriptura a vegades trastornar algunes
letres. Ý per ço Joan Ànnio, en los comentaris que fa sobre
primera ciutat del món aprés del diluvi fon en la Armènia, prop del riu Araxes,
dita Saga Albina, o per síncopa Sagalbina, que vol dir principat de religió o
religiós, perquè Noé, com havem dit, fon nomenat Saga. D'esta ciutat diu lo
Ptholomeu, en la
monts Càspios. Esta fon, dons, la primera població del món aprés del diluvi,
encara que la primera tetràpoli o ciutat de imperi fon la Babilònia, edificada per
Nimrod, axí com la segona fon Ninue o Nínive, ciutat tetràpoli. Xenophon, en
los seus Fragmentos diu que antigament la ciutat rusticana se deya monòpoli, la
rica se deya dípoli, la que era cap de província se deya trípoli. La ciutat imperial
que tenia senyoria sobre altres províncies se deya tetràpoli per excel·lència. Esta,
segons en les monarchies se pratica, disponia axí lo regiment: que tenint tres
ciutats unides ab sí, les quatre governaven tota la senyoria, ý ella elegia los
governadors o presidents per a les quatre, tres per a cascuna, que prenen suma de
volgué Moysés significar una sumària informació en lo libre del Gènesis,
quant scrivint de la potència de Nimrod ý de la sua ciutat Babilònia, escriu
tantost los noms de les altres ciutats que la feyen a ella tetràpoli, és a saber, Arach
ý Achat ý Chalamne. Lo matex fa scrivint de Assur ý de la sua ciutat Nínive,
nomenant a Resén, Chale ý les places junt a Nínive. Parla de açò largament Joan
Ànio sobre lo lloch al·legat de Xenophon.
Fon, dons, la primera població del món aprés del diluvi la ciutat de
Sagalbina, hon residí Noé per algun temps, fins que multiplicà lo seu linatge en
tanta manera que fon rahó se repartís per lo món per a poblar-lo. Ý axí, Noé,
fent-se fustes que nomenà gal·leres, que en lengua aramea vol dir salvació de les
aygües, anà cercant totes les mars per spay de deu anys, segons se pren de Beroso,
ý anà assentant poblacions per les riberes de la mar en los llochs que li semblaren
oportuns per totes les partides del món. Estes poblacions no podien ser grans,
sinó chiques, per haver-í encara en lo món poca gent. Perquè, segons diu Beroso
en la Defloratio Caldaica, Noé, sobrevivint al diluvi trecents ý cinquanta anys, ý
entenent a multiplicar lo món de la muller —que segons lo Ànnio fon nomenada
Titea, Vesta ý Terra en diversos lenguatges; segons la Història scolàstica,
Phuarphara— engendrà molts fills aprés dels tres primers, Sem, Cham ý Japhet, ý
affillà
ab los oncles. D'estos ý dels descendents d'estos en los sobredits trecents ý
cinquanta anys que vixqué après del diluvi, pogué veure Noé multiplicada la sua
posterioritat fins a vint_ý_quatre_mília_ý_cent hòmens sense los chichs ý les
dones, segons diu Philó en lo Breviario tempor, ý recita-u la Història scolàstica
sobreGènesis. Però esta suma era poca per a repartir-se per lo món, a fer-se
moltes poblacions ý que fossen grans. A est propòsit fa lo que diu Semprònio
Romà, que antiguament les ciutats eren molt chiques en vogi ý les cases també
chiques, fetes per a sols salvar-se dels destempres dels temps, que
disposició del cel.
Repartí, dons, Noé alguna part de la sua descendència per les riberes de
la mar a totes parts, però la residència de la major multitut estava tostemps en la
terra aquella hon eren exits de l'arca, la qual, fins als dies de huy de l'any del
Senyor
ixqueren de l'arca Noé i sos fills ab los animals, segons diu lo Ànnio per relació
de frares caldeus naturals de aquella terra, persones dignes de fe ý prelats
ecclesiàstichs dels crestians de allà.
Essent tornat Noé aprés dels deu anys de la navigació, a la qual s'era posat
per manament de Déu segons està scrit en lo Gènesis: "Implete terram" , que vol
dir ompliu la terra—, trobant la sua gent multiplicada en gran manera, més que
no era quant la dexà —perquè no trobant-se dona que fos stèril ni menys home
que no fos àbil per a la generació, les dones tostemps beçaven quant parien, ý
parien tostemps de cada prenyat
que lo món se poblàs— volgué Noé que devallassen de aquelles terres altes ý
montanyoses de la Armènia ý monts Càspios, ý anassen als plans ý amplures
del món. Devallaren, dons, la major partida de les gents, encara que n'í
restassen bona part; ý anant devés la terra que
arribaren en lo camp de Sennaar, que és una grandíssima planícia en la terra de
Babilònia, que està enclosa entre los dos rius que vénen del Parahís terrenal,
nomenats Tigris ý Èufrates; ý paregué a les gents aquelles que era terra convenient
per a fer la població primera aprés de dexats los monts Càspios. En
memòria, dons, de tan gran cosa com era lo cas que s'era seguit de la destructió
de tot lo món per lo diluvi ý de la salvació dels hòmens en Noé ý sos tres fills,
dels quals ells devallaven, que lavons se volien repartir per a repoblar lo món,
volgueren edificar una torre tan alta que paregués aplegar al cel; ý per a segons
entenien a fer la altura, prengueren lo vogi convenient per a la gruxa ý amplària
d'ella, fent los fonaments per al que entenien. Ý, de fet, per ésser aquella terra de
moltes planícies ý poques montanyes de què
algeps, hó traure pedres per a l'edifici, usaren de un profitós artifici per al món,
que de la argila feren rajoles, ý coent-les ab foch, les empedriren hí n'usaren en
lloch de pedres. Ý de moltes aygües que y ha en aquella província, que llancen
betum com a llimachs —com se troba en lo llach de Sodoma, en Palestina,
segons recita Augustino Eugubino— prengueren aquell betum, que és axí com
a visch ý liga més que la calç ni algeps, ý ab esta manobra començaren a edificar
la torre que entenien. De hon se seguí que, pujant en alt lo edifici, començaren a
estimar molt lo seu poder, vént a quant bastava, ý estant molt ufans no tenien res
per impossible. Per esta supèrbia que s'era mesclada en la obra aquella, volent-la
Déu castigar, destorbà
parentela sa manera de parlar ab què entre sí se entenien, foren les lengües dels
uns tan stranyes per als altres, que ni s'entenien ni per discreció se podien
compendre.Ý per ço, de necessitat se hagué de dexar la obra imperfeta. Lavons,
aturant-se allí los que restaren ab la lengua que de primer tenien, que era la
caldea, edificaren població per a habitar ý posaren-li nom Babilon, que vol dir
confusió, per la confusió de les lengües que allí s'era seguida; ý Noé entengué en
fer particions de la gent per a poblar la terra ferma, ordenant a cada companyia
príncep que governàs ý tingués en pau la sua gent.
Repartí, dons, Noé, lo mon en
donant la habitatió de Àsia principalment als fills de Sem, ý ajustà
dels descendents dels altres fills que havia engendrat aprés del diluvi. La habitació
de Àffrica donà principalment a Cham ý als seu fills, ajustant-los també un altra
partida dels descendents d'aquells fills que havia hagut ell aprés del diluvi. La
Europa donà a Japhet ý als seus principalment, mas, axí com havia fet ab los
altres, mesclà-y en la possessió d'esta terra los descendents dels fills que havia
hagut aprés del diluvi que restaren per a heretar. Acceptaren ý tingueren per bé
Sem ý Japhet la ordinació de son pare Noé, ý en ses terres abraçaren sos
nebots, fills de sos germans, que eren nats de sa mare aprés del diluvi. Mas Cham
se n'indignà, hý u prengué per injúria, que en la terra que sos fills havien de
possehir, especialment los descendents de Canaam, son fill, que ell amava més que
als altres, hi haguessen de habitar ý tenir part los descendents de sos altres
germans. Ý per ço, ab recel que son pare Noé no engendràs altres fills ý fos
llavons forçat de acullir-ne part d'ells en la sua possessió, ab l'art de màntia ý
fetilleria que ell sabia, lligà a son pare Noé de tal manera que après no pogué
may pus engendrar. De açò fa relatió Beroso Caldeu, nomenant-lo Chammessén;
ý vol dir Cham infame ý prophà scelerat, que tallà la genitura a son pare.
Pot-se compendre açò del Gènesis, hon està scrit, que Cham se tragué scarn de
son pare Noé, que dormia descubert, rient ý burlant d'ell. Partint la Europa a sos
fills ý néts Noé, cabé la Spanya a Tubal, cinquén fill de Japhet, a qui volgué
beneficiar donant-li possessió de tal terra; ý axí
enviava los altres néts ý affillats seus a les altres partides, ab companyies de gents
per a poblar. Scrihuen açò lo Ysidoro ý sent Hierony.
Aprés de haver repartit lo món a sos fills, anava Noé ab grandíssima fatigua
visitant les novelles poblacions de sos néts; ý entretant, era
Nimrod en Babilònia, en l'any que fou aprés del diluvi cent_ý_trenta complits,
com diu Beroso. Ý segons fa mentió lo Gènesis, ab engan se era apoderat en
aquella terra, instruhint les sues gents a les armes, per hon començà la monarchia
dels caldeus. Dotze anys aprés, segons lo Beroso, que conta per los anys d'esta
monarchia, vingué Tubal en Spanya, que corria llavons l'any aprés del diluvi cent
quaranta_ý_tres, complits cent quaranta_ý_dos; ý vingué acompanyat de una partida
de les gents que eren restades en la Armènia, hon primer habitaren tots, prop
de Sagalbina, la primera ciutat que fon edificada aprés del diluvi, com ja és dit.
Arribat Tubal en Spanya, edificà la primera ciutat en ella ý nomenà-la de
son nom Tubal, o, com altres dihuen, Dubal. Esta ciutat diu lo Ànnio, parlant
d'Espanya, que fon en la Andaluzia. Lo Beroso fa menció de la venguda de
Tubal ý del temps en què vingué, que fon l'a[n]ý dotzè de Saturno Babilònico,
que fon Nimrod, ý era l'any aprés del diluvi, com és ja dit, cent quaranta_ý_tres; ý
segons calcula Alonso Venero, era ans de Troya ser edificada l'any
de la nativitat del Senyor l'any dos_mília_cent_setanta_ý_quatre anys. Fa menció
també de la ciutat, mas no diu en quina partida fon edificada. Mossén Pere
Tomic, historiador català, diu que esta ciutat fon Amposta. La Valeriana diu que
fon Montes d'Oca la primera població de Espanya aprés del diluvi. Mas les
conjectures són contra tots estos, ý ningú d'ells porta testimoni de auctoritat. Lo
arquebisbe de Toledo, en lo capítol quart de la sua corònica diu que la primera
població d'Espanya fon en los monts Pyrineus; ý lo Beroso quant parla
dels spanyols, los nomena celtiberos, ý és cert que són los que estan a les
faldes dels Pyrineus, ý foren los que vingueren ab Tubal, com se dirà. Lo nom
també dels Pyrineus és tan antich que no
hon és molt esforçada conjectura que allí fon la primera població. Per hon és de
notar que les riquees dels antichs no estaven sinó en los ganados ý axí, allí hon
habitaven tenien los ganados, no tenint encara tal advertència com se té hui de
passar-los de unes terres en altres segons lo temps. De manera que hon trobam
que
principi de la població de Espanya estaven los ganados en los monts Pyrineus,
resta clar que allí fon la primera població, ý per consegüent, la primera ciutat de
Tubal. Lo nom de Pyrineus vengué a les muntanyes per lo gran foch ab què
cremaren totes quant los pastors volgueren cremar los prats d'elles perquè
naxquessen los herbatges per al ganado.Ý perquè començaren a posar lo foch per
la part de Perpinyà, que està defront la mar, sobrevenint un ayre llarguer de la
mar, encengué lo foch, de manera que totes les montanyes cremà. Ý per haver-hi
moltes menes de argent ý or, regalaren com a rius los metalls estos dels cabeços a
les faldes ý plans, hon los prengueren, ý portant-los aprés molts anys a Empúries,
que y havia fira molt gran, los compraren mercaders grechs a menyscapte, per no
conéxer què era allò los naturals de la terra, ý ab aquell tresor se enrequí la
Grècia. Per esta rahó se nomenà la població que s'edificà en memòria de tal cas,
allà hon començà lo foch, Pyrepiniana, que en llengua aramea vol dir la boca
famosa del foch; ý resta lo nom corromput que huy
montanyes se nomenaren Pyrineus, que vol dir los cremats, segons havem dit.
Conten tot açò Joan Ànnio, parlant de Hispània, ý Diodoro ý molts altres
doctors d'auctoritat. Veritat és que lo Raphael Volaterrano, ý altres ab ell, dihuen
que los Pyrineus se nomenaren del nom de una donzella dita Pyrene, filla de
Brebrício, qui era senyor de una fortalea en aquelles montanyes; ý perquè passant
per allí Hèrcules quant anava a pelear ab Gerion, Brebrício lo aculli magníficament ý
li féu molta festa, per paga del bon aculliment, Hèrcules li deshonrà sa filla
Pyrene. Restà lo nom a les montanyes en memòria de una tan gran descortesia.
Estos doctors que açò dihuen, prenen-ho de Síl·lio Ittàlico, creent que
per ser spanyol, natural de la ciutat Ittàlica, que estava prop de Sivilla ý ara està
destroÿda, que per ço sabia la veritat de les coses que passaren en Spanya. Mas
estos no s'adonen que lo Síl·lio fon molt atràs, ý per ésser-se perdudes les
scriptures antigues en Spanya, a causa de les guerres cruels que en ella foren, no
podia ell tenir informatió sinó dels scriptors que llavons corrien, que eren los
grechs. Estos, per ennoblir a sí matexos, per posar en fama que los seus foren en
tots llochs, escrigueren més falsies que veritats, segons scrihuen Marco Varró ý lo
Cathó in De originibus; especialment ho dihuen per aquest cas.
Tenim, dons, per clar que la primera poblatió en Spanya fon en los
Pyrineus, de hon poch a poch se estengueren per tota la Spanya los descendents
de Tubal, anant poblant devés totes les parts que afronten ab la mar.Ý per ço, lo
que diu Annio ý la Valeriana, que fon en la Andaluzia la primera ciutat, o Montes
de Oca, que està prop de Burgos, no té rahó, per estar molt apartada esta terra
dels Pyrineus. Amposta també està deçà Ebro, devés lo riu de la Cénia, ý axí està
lluny dels Pyrineus, ý, per ço, no fon la primera ciutat de Tubal ý primera
poblatió de la Spanya aprés del diluvi. Mas com los Pyrineus tanquen tota Spanya
de mar a mar, ý sien quasi com a una muralla que la separen de França, en tanta
terra com tenen, resta a cada hú libertat de conjecturar en quina part pogué ser
esta ciutat: o en lo mig, que és Aragó ý Navarra, o en los caps, que son Cathalunya
ý Vizcaya, segons hon desembarcà Tubal, que vingué ab les gal·leres per mar.
Perquè la veritat del lloch hon fon la ciutat pròpiament no
DE ALGUNES CIUTATS QUI FOREN EDIFICADES EN TEMPS DE TUBAL PER LES
GENTS DE TUBAL Ý LES QUE SOBREVENGUEREN, Ý APRÉS PER NOÉ
Aprés que Tubal hagués edificada la sua ciutat, se feren molts edificis ý poblacions
per lo entorn, axí com se estenien les gents per les terres vehines als Pyrineus; ý
aplegant als plans de Tarragona, detingueren-se allí per les pastures que y ha,
fèrtils per al ganado, specialment devés les muntanyes de Bufragània, hon aprés
fon martyritzat sent Magí, prop de Senta Coloma de Queralt. Ý per ço, volent
habitar per allí, edificaren la ciutat de Tarragona, segons diu lo Ànnio ý altres, que
en lengua aramea Tarragona vol dir ajust de pastors. De ací
enganaren los que scrigueren que Hèrcules edificà a Tarragona ý li posà nom
Arcana, ý aprés la reedificà Scipió, com diu lo Tomich, dexant de informar-se de
semblants coses per los libres autèntichs que parlen de temps de romans ý seguint
la incerta ý falsa relació dels vulgars, com fa en moltes coses. Cosa certa és que,
ans que los Scipions, pare ý oncle de Scipió lo Affricà, passassen en Spanya, ja
nomenava Tarragona, com se mostra per lo Tito Lívio parlant de la venguda
d'ells en Spanya. Lo Sílio Ittàlico, en lo tercer libre, parlant de la gent que anà ab
Haníbal aprés de ser destroÿda Sagunto, nomena a Tarracona e Il·lerda, e altres
ciutats, les quals lo Tomich ý altres vulgars dihuen que Júlio Cèsar o los Scipions
nomenaren; ý és cosa certa que lo Haníbal fon primer que tots los Scipions ni lo
Cèsar en Spanya. Que lo Hèrcules no la edificàs, se prova per lo matex que ells
dihuen que fon nomenada per Hèrcules Arcana; ý consta que de principi
fon nomenada Tarracon. Esta ciutat, per la sua antiquitat, fon cap de la Spanya, ý
d'ella se nomenà la major ý més principal part de tota Espanya, Tarraconense.
Fon, dons, edificada per Tubal, o, en son temps, per los seus. Seguí
com de les altres parts del món que novament se poblaven anaven les noves a la
Armènia, que era lo solar propri de tot lo món, hon primer havien residit Noé ý
los seus, anà també la fama d'esta terra que Tubal habitava com era fèrtil ý delytosa,
ý com estava quasi closa a manera de verger, circuÿda de totes parts de la
mar ý tancada de unes montanyes —que són los Pyrineus— quasi com de una
muralla, ab què
que habitaven en les terres de la altra part de les montanyes. Ý axí, ohint açò,
molts d'aquelles parts de la Armènia vengueren a poblar en esta terra, dexant los
monts Càspios, hon habitaven. Entre
gents que habitaven prop dels monts Càspios, dels quals devallaren en los que
aprés foren en la terra de Scíthia, dels quals fa menció lo Plini en lo
Natural història, en lo capítol
nostra pàtria valenciana ý, contentant-se de la terra, edificaren una ciutat ý
nomenaren-la de son nom Sagunto, segons scriu lo Ànnio parlant d'Espanya.
Esta terra és la que hui diem Morvedre, com se prova per una pedra que està huy
en lo portal de Morverdre que és devés València ab estes lletres que
SAGVNTV
essent les altres trencades ý desfetes. Ý així resta clar que s'engana lo arquebisbe
de Toledo en lo
ý quant no sabera que la vall que està junt a Morvedre se nomena fins al
dia de huy Val de Segó, que és prova evident que allí estava Sagunto, de hon era
restat lo nom corromput de Segó. Podia
Lívio, Floro ý Ptholomeo, los quals, quant parlen de Sagunto dihuen que està tres
milles de la mar, ý que té en muntanya la fortalea, ý que té una vall entorn, quasi
girada, ý altres coses, per hon clarament podia entendre que era Morverdre, prop
de València, ý no podia ser Medinaceli.
De açò que havem dit, que los sages edificaren a Sagunto en temps de
Tubal, fa prova lo nom de saga, que és lo propi dels sages, perquè Sagunto vol dir
ajust de sagas. Ý també, segons lo Ànnio diu, los sages edificaren en Espanya a la
vora de la mar Mediterrànea una ciutat que nomenaren de son nom en les
partides que estan entre los Pyrineus ý lo estrem de la Spanya; ý per ço, resta clar
que Sagunto és la ciutat que estos edificaren. Diu lo Beroso en la
Defloratio caldayca, ý lo Lactàntio Firmiano, en lo primer libre de les Institucions
divines, que los antichs, en memòria de les coses que
o fundant una ciutat o semblant cosa, posaven lo seu nom a les muntanyes,
ciutats, rius, regions, aygües o coses tals, per testimoni de qui era estat lo fundador
o lo usufructuador de allò. Resta de ací que fon poesia lo que dix Síl·lio Ittàlico
en lo primer libre, volent parlar de la destructió de Sagunto ý parlant de la sua
fundatió, perquè escriu que, tornant Hèrcules aprés de mort Gerion per estes
partides, un capità que havia nom Zacintho, que era natural de la de la illa de
Zacintho, que és en la mar de Grècia, venint en companya de Hèrcules ab molta
gent de aquella illa, morí en la terra hon huy és Morvedre, perquè, dormint en la
sesta davall un arbre, lo mordé una serp ý
volent partir de allí hon restava lo cos del seu capità, soterraren-lo en la torre més
alta que hui és en lo castell —que fins a huy se nomena la torre de Zacintho— ý
ells se poblaren entorn de la sepultura. Ý aprés, sobrevenint de la Itàlia gent que
era natural de la ciutat Ardea, feren tots un poble, ý axí nomenaren la ciutat
Sagunto, quasi Zacintho. Tot lo que conta lo Sil·li és veritat, sinó lo que diu que
estos edificaren la ciutat, perquè ja era edificada ý nomenada Saguntho, com
havem dit, ans que vinguessen los de Ardea, ý ans que allí morís Zacintho, com lo
nom també mostra qu'és molt different de Zacintho. Mas, per lo que diu de la
mort ý sepultura de Zacintho, és de notar que fins al dia de hui se nomena lo
camí de la Serp un camí que va de Morverdre a Almenara, a la part de la mar
del camí real; ý és perquè allí y ha una grandíssima pedra a manera de serp, en
memòria que allí fon la mort de Zacintho. En lo castell de Morverdre, la torre
que
espant als qui la miren; ý és cosa cert[a] de maravellar que, en esta torre, de certes
en certes tàpies y ha uns llistons de fusta que encara estan per a durar molts anys,
ý ha per lo menys que estan allí tres_mília anys; ý prova
Hèrcules Líbio —del qual parlarem per avant— vingué en Spanya l'any
aprés del diluvi, ý ab ell vingué aquest Zacintho, com diu lo Síl·li. Lo Senyor
naxqué l'any aprés del diluvi
hebraichs, a qui segueixen sent Hierony ý lo Vicent Historial, que dihuen que
naxqué lo Senyor l'any de la creatió del món
creatió del món fins al diluvi passaren
naxqué l'any
restaran mil
Senyor, que fon
ne ha que aquelles bigues de fusta estan en la torre de Zacintho. Ý açò, tenint que
lo Zacintho vingués en companyia de Hèrcules Líbio, perquè si vingué en
companyia de Hèrcules lo Grech seria altre compte. De estos Hèrcules se parlarà
per avant. Per estes rahons, no és de maravellar lo que diu Plini en lo
libre de la Natural història, del temple famós en lo món, que estava en Útica de
Àffrica —que era consagrat a Apol·lo— que duraven les bigues de cedre de la
Índia fins al seu temps per
a Diana, que Haníbal no volgué destruyr per honra d'ella, les bigues, que eren de
ginebre, que encara duraven fins al temps de Plini des que fon edificat lo temple
en la primera annotatió de la tercera quinquagena, foren
encara. Aquest temple, diu lo Plini que estava davall a la ciutat, ý segons una pedra
que
estava hon huy són uns corrals en la casa de mossèn Cucaló, en Morverdre.
CVLTORVM
són de ginebre, per haver-hi antiguament molts de ginebres per aquelles partides
de Morverdre, de hon se prengueren les bigues per al temple de Diana.
Vingueren, dons, los sages de la Armènia ý en memòria de la sua venguda
posaren lo seu nom a la ciutat que edificaren, axí com les companyies dels celtes
que vingueren ab Tubal donaren lo nom a la terra, nomenant-la primerament
Cetubàlia, quasi Celtubàlia, posant primer lo seu nom com de subjectes ý lo nom
de Tubal aprés, com de senyor; quasi com si diguessen Cèltia de Tubal. Mas aprés.
los iberos que sobrevingueren mudaren lo nom a esta terra ý dix-se Celtibèria.
quasi dels celtes e iberos. Per a millor entendre açò, és de notar que de la comarca
dels monts Càspios, poblada de gents que tenien diversos noms ab què
ý discernien entre sí, vingueren en Spanya, segons diu Varró en lo libre De ý recita
originibus,Natural història, perses, hiberos.
celtes ý altres, axí com per a poblar part de la França que hui és vingueren dels
matexos celtes que vingueren en Spanya. De modo que, ans que regnàs Hibero.
fill de Tubal, en Spanya, ja eren venguts los hiberos, ý estaven apossessionats en
Spanya. Ý per ventura, per estar millorada la terra ab la venguda d'estes gents, que
foren moltes, quant naxqué Ibero Tubal li posà nom de les gents, i
ço Hibero ý de aquí la terra fon nomenada Celtibèria quant regnà Hibero. Plutarco,
en la vida de Pompeu lo Gran, diu que estes gents dites hiberos estaven en
lo mont Tauró; ý lo Procòpio, en lo libre De bello persico, diu que, en lo temps
de la predicatió de l'Evangeli en la sua terra, foren los més egregis chrestians de
quant ell ne sabé; ý al temps de la persequtió dels màrtyrs, se senyalaren
en comú ý en particular més que totes les altres nacions circunvehines, ý és açò
molta laor de les gents d'Espanya, que sien estats los seus persones tan il·lustres en
la fe cathòlica.
Per lo que havem dit, que de les gents que vingueren se nomenà lo fill de
Tubal Hibero ý d'ell se dix la terra Celtibèria, se trau la concòrdia de alguns
doctors que par sien contraris, ço és, lo Sil·li, que diu en lo " Venere et celte ; ý lo Lucà, en lo
sociati nomen iberis" "Profugisque a gente vetusta gallorum . Que entenen a dir que la Celtibèria se nomenà dels
celte miscente nomen iberis"
pobles celtes e iberos. Lo arquebisbe de Toledo, en lo
se nomenà dels pobles celtes gal·los, ý de Ibero, lo riu que hui
perquè estos celtes habitaven en la ribera de aquest riu. Estes paraules no són
contràries, encara que pareguen molt differents, perquè en la veritat de les gents
que
quant regnà, posà lo nom al riu perquè li féu mare per hon anàs a la mar ab
major comoditat de la terra per hon passava ý menor perill de fer mal al temps
de les sues crexents, quant plouria en les muntanyes de hon nax. Los celtes, que
ací
francesos, sinó per ser axí nomenats en lengua aramea, que vol dir los stalviats de
les aygües; lo qual nom, encara que convingués a tots los descendents dels tres
fills de Noé, Sem, Carn ý Japhet, a differència dels altres fills que aprés naxqueren
de Noé, que no s'í trobaren en lo diluvi, mas los fills de Japhet lo s'apropiaren en
certes companyies i
los celtes estalviats, a differència de altres celtes que devallaren de altres fills de
Noé, que naxqueren aprés del diluvi.
Aprés que estes poblacions foren fundades en la Spanya, vingué Noé de la
Phenícia ý Àffrica a visitar a Tubal, son nét, ý a les sues gents; ý vingué en l'any
de l'imperi de Nino, ý corria llavons l'any
Noé hagué regonegut la terra, ý vistes les poblacions ý ciutats que y havia
edificades, edificà dos ciutats ý nomenà-les de son nom a les dos, dient a la una
Neoglàs ý a l'altra Noelàs, altres les nomenen Noegàs ý Noelàs. De la ciutat
Noega fa menció Pompònio Mela en lo De extimis Hispanie; ý
diu que esta ciutat Noega és en la ribera dels astures, prop de les tres ares sestianes,
de manera que és prop de la mar de Galícia. Edificades les ciutats, les poblà
Noé de les gents que ab ell eren vengudes, segons diu lo Beroso. Ý fet açò, anàsse
a la Itàlia, hon lo nomenaren Jano. Ý segons scriu lo Joan Annio parlant
sobre Beroso, morí allí. De ací resta que los romans li digueren pare ý
ab dos cares, quasi volent significar que ab la una mirava la gent que d'ell era
devallada aprés del diluvi, ý ab l'altra mirava sos pares ý les gents que eren estades
ans del diluvi, dels quals nosaltres no tenim notícia; ý per ço li deyen Bifrons, ý
en nom d'ell intitularen lo primer mes de l'any, nomenant-lo janer.Ý aprés, en la
moneda que bateren, posaren a la una part a Jano ab dos cares ý a l'altra
esculpiren una fusta posada en unes ones, per memòria de la arca ab què salvà lo
món; ý aprés, ab semblant vexell arribà lo Jano o Noé en la Itàlia, quant darrerament
partí d'Espanya de visitar a son nét Tubal, com ja és dit. Per lo que diem, de
la moneda que una part s'esculpia lo Jano ý en l'altra la barca, se mostra que s'és
enganat Joan Carrió, coroniste alemany que ara en nostre temps ha scrit la
crònica del món, que en lo primer libre, parlant de la divisió de les gents aprés
la confusió de les lengües, diu que de Javan o Joan, fill de Japhet, devallen los
grechs ý latins, ý per ço
són molt semblants noms Jano ý Javan o Joan. En açò dic que s'engana
perquè aquest fon principi dels grechs, dits jones, mas no dels latins. Engana
també creent que un fill de aquest Joan, nomenat Cetim, que fon principi ý pare
dels grechs —segons se toca en lo primer dels Machabeus, en lo
principi dels latins, als quals los hebraychs dihuen lritim, perquè és cert que y ha
gran differència entre estos noms, Cethim ý lrithim. Los cethim són los grechs ý
los lritim són los italians, ý axí no són de un pare los dos. Era, dons, Jano Noé,
que ab la una cara mirava sos passats ý la gent ans del diluvi, ý ab l'altra los seus
descendents; ý açò
a qui s'atribuïx la barca ý fusta, ý no a sos fills.
En aquest temps, los fills de Noé, que eren caps de linatges ý estaven prop
de les terres de Babilònia, vént los mals que Nimrod feya en la terra, movent
qüestions a les gents vehines, volent ésser monarcha ý per ço usant de crueldats,
ajustaren-se per desviar aquel gran mal, principi de tots los mals que podien aprés
venir, com de fet vingueren; ý tingueren per bé de secretament matar-lo, e feren-ho
ab tanta cautela, com diu lo Ànnio, que nos sabé de la sua mort. De ací
naxqué la fama que digué la sua gent que era estat trelladat ab los àngels en lo
cel. Aprés, succehint la ydolatria, feren-li temple ý honraren-lo com a déu ab
nom de Saturno Babilònico. Diu lo Beroso que lo nom de Saturno no és nom
propi de un home —com és aquest nom: Pere o Joan— mas és nom de dignitat
—com és aquest nom: rey o emperador.Ý axí, dihuen los antichs Saturno al que
fundava una monarchia. Als fills d'estos fundadors, que aprés succehien en la
senyoria, nomenaven Júpiters, ý als néts que eren sforçats ý valents cavallers
nomenaven Hèrcules. Per esta causa se troben en les scriptures dels gentils tants
Saturnos ý tants Júpiters ý tants Hèrcules. Trau-se tot açò de les antiquitats del
Beroso, com ja és al·legat, ý del Xenophon.
De la tirania de aquest Nimrod parla lo Gènesis, dient que Nimrod era
cassador robust davant lo Senyor, ço és, que ab colorades rahons de bé ý quasi
com si u fes per lo zel de Déu, los induya que
féu Hieroboam aprés mort Salamó, que, per retenir en sí la senyoria dels
dels jueus, los seduí ab paraules colorades ý
se havia de servir Déu, al·legant les rahons de la Scriptura. Parla de açò la
Història scolàstica, en lo capítol Reys, ý lo Josepho en lo
capítol
rey, perquè no és de nostre propòsit, deixar l'ém de contar; los qui saber lo volran,
cerquen-lo en lo Methòdio Màrtyr ý en lo Tostado, que al·lega sobre lo
del Gènesis. Sols direm que fon fill de Chus ý nét de Cham, lo scelerat fill de
Noé, ý tingué tan gran cupdícia ý tan stranya de ser senyor únich en lo món, que
ab manyes cauteloses solicità la sua gent en qui ell tenia poder ý la persuadí
que s'exercitaren en les armes hí
occasions los encruelí per a que tinguessen cor per a matar hòmens.Ý fet açò,
quant li paregué que estava ben provehit, súbitament tragué la sua gent ý
començà a fer mal per los vehins, ý ab crueldats se alçà senyor sobre ells.
De ací
rahons que aquest novell tyrà feya, se
anant los uns devés levant, los altres devés ponent. Los que s'aconortaren de
tenir-lo per senyor, aturaren en les terres hon estaven. Dels que se
vingueren alguns en Spanya, com havem dit. Veritat és que lo Paulo Oròsio, en lo
primer libre De Ormesta mundi, diu que, segons los gentils, Nino, fill de Belo ý
nét de Nimrod, fon lo primer que féu guer[r]a al món per ésser monarcha; però
açò pot-se entendre segons del Beroso se comprén, que aquest sia stat lo primer
que féu batalles, perquè en lo temps de son pare ý de son avi les gents, com no
havien vist may de primer gent armada ni guerra, fogien o humiliaven-se a ells;
mas aprés, començant a resistir ý defensar-se, fon lo primer que féu batalla Nino,
com diu lo Oròsio.
DE LES PROPRIETATS Ý EXCEL·LÈNCIES QUE NOTAREN EN ESTA TERRA
LOS ANTICHS Ý PRIMERS POBLADORS D'ELLA
Per a que millor s'entenga lo que havem dit en lo precedent capítol de les noves
que d'esta nostra terra anaren a l'Armènia, ab què les gents que estaven somogudes
per la tyrania de Nimrod se
que principalment se mirava en la terra eren les aygües ý les herbes, perquè en
estes dos coses se mostra lo agre de la terra ý la disposició del cel. Cosa certa és
que segons hon naxen les aygües ý segons per hon passen, axí són bones o males,
millors o pijors. Per lo semblant, és cosa certíssima que hon no naxen bones
herbes que naturalment se procreen, no y ha bona influència del cel; perquè la
influència del cel és la que fa créxer en la terra romeros o ginestes, herba-sana o
herba ballestera. No era trobat encara per la Ysis lo ús del forment, ý per ço vivia
la gent de les fruytes que la terra donava. Ja eren passats molts anys aprés dels
diluvi quant Ysis Egipciana inventà lo modo de percurar lo forment ý cultivar-lo,
perquè ab lo artifci se ajudàs la virtut sua natural ý produhís la spiga més fèrtil.
Aprés trobà la manera ab què se n'havien de utilar los qui volrien mantenir
tenir-se de vianda verdaderament sustanciosa ý profitosa per al cos humà ý
totes les virtuts de l'home. Fet açò, se n'anà discorrent per lo món —segons
prova lo Joan Ànnio— comunicant aquest benefici tan necessari, amostrant als
hòmens lo exercici de fer pa de forment. Alimentant-se, dons, los hòmens, ans de
saber fer lo ús del forment, de les herbes que natura per sí matexa produhia,
tenien solament algun conreu en regar ý podar alguns arbres fruytals de què
mantenien; ý segons que per diverses parts del món diversament se produhien les
fruytes, axí los habitadors de les terres se alimentaven de millor fruyta o de
menys bona, prenent lo que trobaven, no tenint encara la speriència de trasplantar
los arbres de una terra en altra.Tenia
ý herbes que naturalment ý per sí matexes naxien en la terra, ý de les aygües que y
havia per les partides hon havien de habitar. Per esta causa, quant havien de poblar
una provínicia, feyen examen de les aygües, ý hon no trobaven bones aygües
no ý aturaven molt temps, anant-ne a cercar de millors. De les aygües de Tago ý
Betis —que ara
ý Pisorga ý Segre ý Ebro, ý dels altres rius famosos que per Spanya són, feren
prova los qui poblaren per les sues riberes. Experimentaren la virtut de les olives,
magranes, rahims, pomes, peres, avellanes, castanyes, anous ý moltes altres fruytes,
que per sí matexes naxen per los boschs d'Espanya fins al temps de huy en
Cathalunya, Galícia, Castella, Vizcaya, ý en les altres partides d'ella. Ý ab estes
experiències foren curosos de investigar les moltes ý perfetes proprietats de fonts,
herbes ý plantes; e trobaren tanta cosa que advertir ý de què maravellar-se ý
alegrar-se, que, com si haguessen recobrat parahís terrenal, corregueren de moltes
parts del món a poblar en Spanya. De hon naxqué la fama dels poetes que
digueren que los camps Elísios estaven en les Canàries, com diu lo Josepho en lo
segon libre De bello judaico, ý encara posa que los eseos deyen que allí era lo parahís
per a les ànimes dels bons. Estos esseos eren una secta dels jueus, religioses
persones. Lo matex que
Sertòrio, ço és, que los camps Elísios estaven en les Canàries, ý los orts de les
Hespèrides, hon naxien les pomes d'or; ý en los camps tartèsios, que són los de la
Andaluzia, era la stació benaventurada de aquest món, quasi semblant a la dels
camps Elísios. Estes consideracions dexaré yo per als qui tracten llargament de les
excel·lències d'Espanya en molts libres. Solament parlaré del que en esta nostra
comarca cojecturam que experimentaren los qui edificaren a Saguntho, segons
que huy en nostres dies en part conexem ý sabem de algunes coses, encara que és
molt poca cosa en respecte del que saberen los antichs, per ser nosaltres persones
adormides en estes experiències, spletant lo temps que tenim en males ocupacions
ý pijors usos. Provaren lo riu de Brigàntium, que hui
que és lo riu del Forcall, ý allí se ajusta ab ell lo riu de Calders, que és lo que
passa davant lo molí de Cinch Torres, ý fon antiguament més famós
que no ara per a la ciutat Carthago Vetus, que fon prop d'ell edificada, segons lo
parer de alguns que dihuen que Cantavella és Carthago Vella, axí per lo nom que
li sembla com per molts vestigis que y ha per la comarca de moltes antiquitats
que donen molta opinió de veritat. Ý si algú diu que a esta Carthago Vella lo
Ptolomeu la posa prop de Tarragona, responen que veritat és que en la pintura ý
figura de la taula d'Espanya està pintada prop de Tarragona, mas en la discriptió
ý taula està assentada entre los pobles il·lercaons. Estos dihuen que són los que
estan entre lo riu de Ebro ý lo que diem riu de Millàs. Axí que la figura ý pintura
estaria falsiosa, com se prova que està en la pintura del riu de València, que
nomena Pal·lància, ý lo de Morverdre Túria, havent-ho de dir al revés. D'esta
Carthago Vella fa menció lo Ciceró, De lege agraria. Aquest riu de Brigàncio fon
estimat de precioses aygües ý de molta virtut contra pedra, ý nomena
de la Sénia, quant passa prop de Orta ý va a entrar en la mar, partint lo regne de
València de la terra de Cathalunya als Hostalets, davant Trayguera.
Les aygües del riu de Idubeda, de qui parla lo Plini en lo tercer libre de la
Història natural, dient que està aprés del riu Ebro ý ans de Túria, lo riu de
València, conegueren los antichs en la noblea del pexos que cria, que són truches,
ý en los splets de la terra que rega, specialment lo lli tan bo com en part del món
se faça, com se veu a la experiència del lli de Toga, Sirat, Montanejos ý tota la sua
ribera. Aquest riu se diu en vulgar lo riu de Millàs. Prova
Millàs sia Idubeda per la discriptió que fa d'ell lo Plini, segons havem dit, ý
també per los actes antichs ý scriptures de notaris, que el nomenen fins a huy
Uduba en Nubles ý Vila
Lo riu Pal·lància nota lo Ptholomeu en les taules d'Espanya com a riu
d'aygua singular, encara que fos poca. Aquest riu, segons les afrontacions que
dóna lo Ptholomeu, és lo riu que passa per Torres Torres ý va a Morverdre, ý de
allí tira a la mar.
Del riu Túria, que és lo nostre riu de València, dexant d'escriure lo que
parla lo comentador de Pompònio Mela sobre
altres scriptors, diré sols lo que scriu d'ell lo Anticlaudiano, dient: "Floribus et roses volent dir que és un riu graciós ý delitós en les riberes
formosus Turia ripis",
cubertes de flors ý de roses que produex naturalment, en lloc de altres males
herbes que s'acostumen produyr en les riberes dels altres rius. És una delitosa
vista veure aquest riu des de Terol fins a Ademús, ý de Ademús fins a les penyes
de Juliella, com se nomena en los actes de temps de godos la que diem Chul·lella,
corrompent lo vocable, ý de Juliella fins a València, ý de aquí a la mar hon entra.
Per tot aquest spay està la ribera arborada de vimeners, àlbers ý chops que fan
unes gracioses forestes, ab les praderies de roses, violes boscanes, clavellines ý lliris,
ý altres mil spècies de flors, ab colors tan vàries, que donen de sí una vista plaent ý
fragrància de aromaticitat maravellosa. De ací
ý singular per a complexió sanguínea; senten la prova los qui beuhen
l'aygua de la cisterna dels frares de Jesús, qu'és l'aygua d'est riu. Ve-li açò per la
virtut natural que té de produyr flors ý herbes delicades. En les fulletes de argent
que en la arena d'est riu se troben, se prova que digueren veritat los antichs que
scriviren que aquest riu Túria portava argent. Esta consideratió notaren los
antichs, perquè com ells no s'aprofitassen de regar la terra per a haver grans ý
messes, no advertien la grandíssima utilitat que dóna per allà hon passa, per ésser
pla ý no fondo, ý, per ço, regant totes les comarques per hon passa. Los moros, en
lo temps que ocuparen la Spanya, lo nomenaren Güetalaviar, que vol dir riu
blanch, perquè ve totstemps blanch, encara que ploga en l'entorn de hon naix,
que és Castella, en terra de Cuenca. Ver és que quant plou en Aragó, per hon
passa, ve roig. Alguns doctors lo nomenen Dúria, com és lo Pompònio Mela, mas
lo Hermolao, en lo tercer capítol del tercer libre del Plini, prova que s'à de dir
Túria ý no Dúria, per l'autoritat de Salusti, Phoca, grammàtich, ý altres, com ho
al·lega també lo comentador de Mela.
De Sucro, que hui
grassea que engendra en les terres per hon passa. Aquest riu se diu Sucro per la
ciutat de Sucro, segons Plini en lo Natural història. Esta
ciutat se diu Xurquera, corrompent-se lo vocable d'ella com lo del riu, ý està a la
ribera de Xúquer, en Castella. Veritat és que lo Ptholomeu la nomena Bruco,
però pense que està la letra corrupta. Fa menció lo Ptholomeu de la boca
d'aquest riu hon entra en la mar, ý no en fa de Cullera, que és la població a hon
entra Xúquer en la mar, per hon és de pensar que al temps d'ell no era encara
fundada Cullera.
Lo Strabó, Plini, Ptholomeu ý lo Mela fan menció del riu Serabi o Setabi,
aprés de Sucro devés Cartagena, en lo Sinu Sucronense que ells dihuen, ý nosaltres
nomenam la Ferradura, que té la un cap en los Alphax de Tortosa hí l'altre en
Ferraria, segons diu Mela, ý és lo cap de Martí, prop la montanya que
Bèrnia. Ý vern a la experiència que entre Xúquer ý Dénia, que està en una
punta de les faldes de Mongó, montanya prop de Bèrnia, no y ha riu que córrega
a la mar de luny, sinó és lo riu de Alcoy, que passa per Gandia; ý lo riu que hix de
Vayrén, que los de Gandia, per no saber-li altre nom, dihuen lo riu de Sent
Nicolau, perquè a la sua ribera, prop de la mar, hi à una hermita de sent Nicolau;
ý lo riu del Verger, que passa d'ellà Oliva, ans de Dénia, dels quals lo que passa
per Gandia és lo major. Alguns dihuen que per ventura se deya en temps d'estos
doctors Setabis, perquè s'í devia mesclar lavons lo riu que passa per Xàtiva, que
va a les Énoves, ý d'allí tira al riu de Xúquer, en qui entra. Xàtiva se deya Setabis,
segons diu lo Sil·li en lo tercer libre, parlant de la gent que anà de Xàtiva ab
Haníbal: "Sedentana cohors quam Sucro ingentibus undis atque altrix cella mittebat Ý en lahor de Xàtiva posa la finor del lli que en sa terra se cull,
Setabis arce."
client: "Setabis et telas arabum sprevisses superbas. Et pelusiaco silum componere lino, etc."
Per esta semblança de nom, que lo riu se nomena Setabis ý la ciutat Setabis,
també diuhen que és gran conjectura que lo riu que passa per Xàtiva se
mesclava llavons ab aquest riu de Alcoy, ý aprés, per aver-ne més comoditat per a
regar més terra, com de altres rius s'és fet en Spanya, se degué girar per a allà on
hui va; mas les montanyes de Belluz ý de Luchent veden que no podia passar lo
riu aquest de Alcoy a Xàtiva. Degué
perquè per ventura a ell li féu la mare per hon anàs sens fer dany en les crexents.
Estos rius notaren los antichs, com los doctors ho scrihuen, en aquesta Ferradura
de Cullera o, com ells dihuen, Sinu Sucronense, que és des de Tortosa fins a la
montanya Ferrària. Esta és Mongó, segons se prova per la experiència.Ý és de
notar lo que diu lo Strabó en lo
en lo libre
dita Arthemísium, ý tenia un temple famós per lo món de Diana Ephesina, posat
[en] una penya alta a la mar, que dels navegants se devisava de molt luny. Esta
ciutat Artemísium dihuen alguns ignorants que és gran conjectura que sia lo
lloch que està prop de Gandia, nomenat Attheymús, per la semblança del nom ý
per alguns vestigis que y ha, encara que són pochs. Specialment se troba una
notable sepultura de què los del lloch ne han fet torre de fortalea, ý té unes letres
que dihuen que fon de una principal senyora del linatge dels Bèbios, d'esta figura
que va ací pintada:
EX TESTAMENTO SVO
la Antigor, mas la veritat és que Artemísium fon nomenat primer lo que aprés se
dix Diànium, del temple de Diana; ý per açò fan complida prova los vestigis
grans que y ha en Dénia, posat que los que són de la primera opinió porien dir
que, essent destroÿt Arthemísio, se poblà ý
temple; ý açò té menys aparença de veritat, perquè lo Ciceró, en la última actió
contra Verres, fa mentió de Diànium com de ciutat famosa ý principal, vehina
de València. Ý lo Strabó diu que Diànium era temple de devoció de la ciutat
Arthemísium, mostrant que no y havia distinctió de la una terra a la altra,
segons que vern que de aquest lloch fins a Dénia ý ha
axí diu lo Strabó que Arthemísium fon nomenat Diànium, ý especula de Sertori.
Devia, dons, ser Attheymús alguna heretat de aquella senyora que s'í sepultà.
Tornant al propòsit de les aygües que los antichs habitadors d'esta pàtria
reconegueren, diu lo Pompònio Mela que en l'altre sinu que és aprés del
Sucronense ý
pren des de Bèrnia fins Scombrària, montanya de Carthagena, notaren les aygües
de Halonàrium, que hui
hon fan les aygüades los moros cossaris. Lo Ptholomeu fa menció del riu que
passa per Oriola, que hui
alargar en particular parlant de cada riu, que per chich que sia no n'hi ha per esta
terra que no tinga special proprietat l'aygua, com per exemple lo riu de Xaraco ý
lo que ix dels ullals de Vayrén procreen peixos que no tenen sinó un ull, com per
experiència s'és vist en Gandia; ý lo riu de Hales, que los moros nomenaren
Guadales ý d'ell se nomena la vall de Guadalest, que és de l'almirant,
produïx cert linatge de peixos que
hon entra est riu en la mar, hon se crien, ý de allí se
mesclen ab altres pexos de altres mars. Perquè aquest nom de Hales ý la vall fan
conjectura molt gran, segons lo que
allí estava la ciutat dita Àlex, senyora de
Gracco, que havia edificat la ciutat de Gracuris, que hui
Moncayo, com se dirà per avant.
Consideraren, dons, los antichs, que totes les aygües fluvials de aquesta
partida són sanes ý usuals per al manteniment de la vida, ý singulars en proprietat
que tenen ý fermes per a conservar-se en la mar per als navegants. Ý de aquí
advertiren les fonts moltes que en esta terra se troben, singulars en virtut com és
la font de Millerola, prop de Picacent, de maravellosa efficàcia per a la digestió;
ý la font de Torís, per al matex effecte; la font de Nubles, que hui
Vella, de admirable proprietat; ý per no detenir-me en estes coses, poques són les
poblacions d'esta terra ý quasi ninguna que no tingua una font ý moltes també.
No ý conte los pous entre elles, que és una altra consideració per la qual los
grechs, maravellats de la nostra València, la sobrenomenaren Epidràpolis en lengua
grega, que vol dir ciutat fundada sobre aygües, perquè veyen que tenia dins sí
més de huyt_mília fonts entre los murs de la ciutat; deyen-ho per los pous. Diu
Alonso Proaza que per ço feya antiguament València per devisa o armes una muralla
posada sobre unes ones de la mar, segons se pot veure fins a huy en los scuts
que estan en la torre del portal de sent Vicent. Mas en açò que diu dels scuts se
engana, perquè són les insígnies dels obrers ý officis de murs ý valls, que feren la
muralla nova de la ciutat de València per créxer-la, que y cabessen més cases.
Consideraren també les fruytes que naturalment produïx aquesta terra,
com son: magranes, olives, figues, garrofes, taronges. Estes naxen per sí matexes
per les montanyes ý barranchs, com fan testimoni los cassadors que trastegen esta
comarca. D'estes esperiències advertiren ells moltes més coses de les proprietats
d'esta terra que no sabem nosaltres; ý com més advertien, molt més trobaven
investigant lo agre de la terra, per hon descobriren la riquea de les venes de
metals. En Aioder, baronia dels Monyozos, trobaren mena de or, ý encara fins al
dia de huy s'í troben pedres vinçades de or en senyal de la mena antigua. En
Borriol trobaren mena de argent que encara no s'és acabada del tot. En la
montanya de Mongó trobaren menes de plom ý de ferro, ý per ço fon nomenada
Ferrària, com ja és dit. En Sogorb trobaren venes de riques pedreres, de hon los
romans tallaren moltes columnes bellíssimes per a portar a Roma, com recita lo
Antoni de Nebrissa en lo plech del seu vocabulari. Trobaren la abundància de
marbres, alabastres, alums, acercó, roja ý altres materials profitosos per a diversos
menester de què
algepçars ý calsines, quasi per tot lo regne, la matexa terra en Paterna, Manizes ý
Quart, singular per a vasos de servici, no la trobaren valer menys que la terra de
Corintho, tan famosa per lo món en esta obra de terra. Descobriren també la
singularitat de les montanyes, hon naxen romeros, timó, romaní, herba-sana,
spígol, ruda, donzell, pebrera, sàlvia, sagolida, atzabara. ysop, buglosa,
agrelles, eufràsia, celidònia, arthemisa, gauda, julivert, ab moltes altres spècies de
herbes medicinals ý flors estremadament precioses, com són: clavellines, roses,
liris, violes boscanes ý blanques ý grogues, gezmir, maravelles, gavig, anglentina,
pom de amors, adux ý moltes altres. Calle de la grana, que encara no usava lo
món de tintures en lo vestir. De totes estes plantes estan les montanyes plenes en
esta comarca, ý perquè no les haja d'especificar tantes com n'í ha, sols ne diré dos:
la una devés llevant, nomenada Uduba, que en vulgar se diu Penyagolosa; l'altra
és devés ponent en respecte de la marina de Sagunto, que
falda de la qual està la ciutat de Cocentayna, cap del comtat dels Corelles. A esta
volgué posar lo seu nom Màrio, capità de Roma, que fon enviat per a que
assossegàs algunes bollícies que en Spanya se eren alçades contra Roma. Aquest,
quant fon en la Bètica, que ara
de les montanyes, hon pensaven desfer-lo per la estretura del pas. Mas, provehint
ell ab gran prudència al perill, hagué la victòria, ý per ço
montanyes que
per ventura perquè tres voltes hagué allí victòria. En vulgar se diu Sierra Morena,
o perquè lo vocable s'és corromput, o per ventura perquè és la penya negra,
segons que lo Tito Lívio la nomena en lo
dons, detenint-se per esta terra nostra, regonegué la noblea de la montanya de
Cocentayna, que encara que sia chica en vogi és en la virtut de les herbes molt
avantatjada, ý per ço li posà lo seu nom, dient-li Mariola; ý tingué en tant lo
romà haver conegut esta montanya com haver vençut los rebetles al poble romà.
De lavons se divulgà la fama d'esta montanya en tant, que fins en nostres temps
vénen molts herbolaris expertíssims de terres molt lluny a cullir herbes que en les
altres parts del món no
Parlem un poch, pux la matèria ho porta, de les herbes medicinals que
tenen particular virtut. Los apothecaris, en les medicines que componen per a la
salut humana, se acostumen aprofitar de les herbes en moltes maneres, és a saber:
en les raels, fulles, flors, sements o llavors, gomes ý fruytes. D'estes, axí en multitut
d'elles com en la qualitat ý virtut, porta singular avantatge esta nostra comarca al
resto d'Espanya. Coneguda cosa és que la viola boscana de València és la millor
que en tot lo món se trobe, axí redolent en la fragància com virtual en lo obrar
son effecte. Perquè axí com la rosa de Toledo, per ser montanyosa ý millor
colorada, és la millor del món, axí la viola de València, per ser de les aygües
delicades ý terra tempratíssima, és la millor del món. D'est modo se poria fer un
gran procés de les altres herbes, si no féyem injúria als apothecaris publicant los
secrets de la sua art ý sciència. Vingam a la moltitut ý virtud tot en una. Lo
mitridat, gran mare de totes les medicines, fon ordenat ý compost per lo rey de
Ponto ý Pèrsia, nomenat Mitridates, ý per ço restà lo nom a la medicina. Aquest
mitridat no s'acostumava compondre antiguament en tota Spanya, per entrar en
la sua composició grandíssim número de herbes, segons en la recepta se pot veure
per qualsevol apotecari. Ans la portaven composta de Venècia per a València ý a
les altres províncies d'Espanya. Ara, de molts anys a esta part, se costuma compondre
en la nostra ciutat de València per lo col·legi dels doctors en
medecina ý aromatharis ab molta solemnitat, ý fa
altres parts del món, perquè en lo territori o terme de la ciutat se troben totes les
medecines que menester ý són, exceptades soles les indianes que en sola la Índia
se troben ý no en altres parts. Ý axí, lo mithridat se porta huy de València per a
moltes parts del món, perquè s'és regoneguda en stos dies la moltitut ý perfectió
de les herbes que fins ara noms érem adonats d'elles. Per lo semblant, aquells
preciosos [u]ngüents marciaton ý arogon, que Gal·leno ordenà per a tants mals,
en los quals manà posar tanta diversitat de herbes, per trobar-se les dites herbes
totes juntes ý plegades en moltes serres ý valls, se costumen fer ý compondre en
la nostra ciutat de València. Cosa per cert maravellosa, que la natura par que les
haja ajustades totes sens faltar-n'í alguna per a que
remey de la vida humana. Qui u creurà aço que no u veja? Informar-se han los
curiosos del resto de les herbes en la virtut de les raels, fulles, flors, llavors, fruites
ý gomes, dels herbolaris ý apothecaris a sabor sua. E si per ventura voldran
investigar, sàpien dels metges moros ab quines herbes fan tan estranyes cures
contra la comuna manera de medicinar per les regles de medicina.
Ab semblants esperiències d'estes, prengueren confiança los qui conexien
esta terra de portar planters stranys per a tresplantar-los en esta pàtria, refiant
que
estranys, a mo[l]ts d'ells millorava. Portaren de Cecília primer, ý aprés de les
Canàries, canyamels per a fer sucre, ý prengueren axí les primeres en la partida de
Morverdre ý Almenara, ý aprés en Gandia ý Oliva, que és molt millor lo sucre de
ací que no lo que ve de les Canàries. Los arrossos, natural planter de la Índia ý
Ethiòpia, quant de aquelles partides arribà fins ací, qui pensara que tan gran splet
se n'avia de fer, que vingués a ser una de les principals mercaderies que de
València ixen per a Flandes ý altres parts del món? Dons lo forment que en esta
comarca se sembra, manifesta cosa és qui
avantatjat sia en Penàguila. Ja s'és vist de un cafís de sembró exir-ne sexanta
cafiços de collita en lo Vilar ý altres partides de entorn, que par que s'acoste a la
fertilitat de la Àffrica, de la qual diu lo Joannes Boemus que en moltes partides
dóna cent per hú. Què direm de les fruytes strangeres? De les cireres, fruyta
natural de Ponto, de la ciutat de Ceraso, de hon prenen lo nom —la qual, com
diu sen[t] Hierony Ad Marcellam, Lúcul·lo, capità romà, havent subjugat a
Pontho ý Àsia, portà a Roma— a la esperiència vem quant saboroses se procreen
ací. Los albercochs de Domàs, naturals de Sòria, de la ciutat de Damasco, conegut
és lo avantatge que porten als altres. Breument, les fràgules ý cols de Nàpols, lo
çafrà de Carthagena, los préssechs ý gínjols de la Pèrsia ý Turquia, lo cànem ý lli
de Egipte, lo cotó ý pebre de les Índies en tanta perfectió naxen en sta terra com
les borrajes ý bovina, taronges ý arboços, sumach ý sosa, spart ý grana, dacsa ý
alcarubia, los comins ý la seda, que naturalment ý per sí matexes naxen en esta
terra. Per lo sobredit se mostra claríssimament lo agre d'esta terra tenir excel·lència
a molts altres.
No puch dexar de notar una cosa que m'ocorre, ý és esta: mestre Francés
Eximènez conta moltes mercaderies que ixen de València en lo libre que
féu de regiment de la república, ý si ara s'havien de contar, se contarien dos
tantes més, per despertar-se cada dia més la gent ý trobar coses noves. Si, dons, en
estos dies que som a la fi del sach, dic a la fi del món, se troba tanta virtut ý
perfectió en esta partida, quina devia ser tantost al principi de la sua poblatió?
Perquè és cert que lo món va tostemps a menys valer, ý axí com quant a un
home en la sua vellea li resten forces per a fer lo que molts jóvens no poden,
argüim que fon estremat en poder ý força en son jovent, axí, en esta terra, per lo
que fins ara li resta se pot compendre lo que tingué. Vem a la speriència la
feracitat que té en totes les coses que en ella se cultiven, que lo que en altres
terres no pot viure, ací viu ý pren a vegades milloria. Vern que tot l'any hi ha
pésols verds, ý flors ý fruyta fresca, per gran ivern que faça. Vem que una matexa
terra fa quatre splets en un any, cosa maravellosa. De ací pensam que en la sua
població primera fon molt millor que moltes altres, per ser cosa certa, com és ja
dit, que lo món ý la Spanya van totstemps ja a menys valer. Legim, segons reciten
Raphael Volaterrano ý lo Sil·li Ittàlico, que antiguament en la Spanya y havia
moltes menes de or en les Astúries ý altre parts, com ne fa també menció la
Bíblia en lo Machabeus. Ara no
escassament los senyals de hon foren antiguament estes menes. De l'argent, legim
també que estava tan rica la Spanya que, quant passaren los carthaginesos —hi
passaren primer de Àffrica—, trobaren los pobles turdetanos —que són en
l'Andalozia ý Portogal des de Carmona fins al cabo de Sant Vicente, segons la
descriptió del Ptholomeu—, que tenien per als cavalls los pesebres de argent.
Altres dihuen que los turdetanos començaven en Oriola ý Múrcia hí s'estenien
fins a Granada. Lo argent també que dels Pyrineus se regalà quant se cremaren,
portat a les Empúries, que lavons era ciutat de fira, enriquí a tota la Grècia,
segons ja és dit. Hui, si no és en dos o tres llochs, en Spanya no
menes. Del stany legim que les illes que estan en la mar Major enfront de
Espanya, devés Bretanya, que
nomena Cassithèrides per la abundància del stany que allí
asser no parlem, perquè posat que moltes ferreries se són perdudes, les que resten
basten per a armar lo món. Fa menció lo Sil·li ý lo Volaterrano de uns cavalls
que tenia la Astúria, que ja no
Dons, dels arbres, bastarà açò, que los plàtanos eren tants en Spanya que
paria que eren naturals arbres d'ella. D'estos, ne plantà Júlio Cèsar hú en lo pati
de la casa real de Còrdova que pujava tan alt que cobria tota la casa ý la amparava
de la pluja ý del sol, sobrepujant les torres ý cubertes de tota la casa. Hui n'í
ha tant pochs, que encara fins ara no
estos pochs exemples se pot fàcilment conéxer que millor era la Espanya en lo
principi de la sua població que no és ara. Si, dons, hui és tal València, quina
pensam que fon al principi!
Vingueren, dons, les gents de la Armènia ý, considerada bé esta terra,
fundaren la sua població de Sagunto a la falda de la montanya dita Jubeda, de la
qual fan menció los cosmògraphos; ý feren aparell de aygües segons entenien era
menester a terra que s'havia de poblar tant com la més principal d'Espanya.
Portaren ab artificis spantosos les aygües vehines, barrinant les penyes ý fent
archs en los barranchs per distància de moltes llegües, segons se mostra fins a hui
en los archs prop de Chelva, bescontat del Ladrons, ab què portaven l'aygua de
allí fins a Sagunto o Morverdre. Mas no fon desaprofitada fàbrica, ni foren vans
los seus pensaments, perquè Sagunto vengué a ser població tan principal en
Spanya que fon dita ella sola amiga de Roma ý germana. Resten fins ara los
vestigis en memòria de la sua dignitat; entre
un recolze que fa la falda del castell que hui és de Morverdre, obra verdaderament
de gran magestat, hon se feyen les representacions dels poetes per a avisar
del modo com se viu en lo món als qui no u entenien, ý per a recrear lo esperit.
No sols se poblà Sagunto, mas tota esta nostra comarca fon poblada, ý de gents
tan importants que, tant per tant, no y ha província en tota Spanya que tantes
antigalles se troben en ella de coses que
mostra per les memòries de les pedres scrites en Morella ý lo seu terme, en
València ý Llíria ý Xàtiva, Gandia, Dénia ý Oriola ý Alacant; ý les pedres que no
són scrites, com són lo arch del pla de Cabanes ý la columna que està entre
Borriol ý la Pobleta, lo sepulcre que està prop de Benidorm. Mostra
les ciutats destroÿdes, com és la que
prop de Llíria, ý lo Sagunto, la ciutat Lauro, insigne per la contenció de Sertori ý
Pompeu, que està a la ribera de Xúquer, prop de la mar, ý hui
dels Vichs. La ciutat Diànium o Arthemísium, que hui
que està prop de Calp, ý altres antigalles que en molts llochs occorren, ultra de la
ciutat Hales, senyora de la vall de Guadalest ý los seus entorns.
DE LA SUCCESSIÓ DE TUBAL, PRIMER POBLADOR DE LA ESPANYA FINS A
ROMO
NOSTRA CIUTAT DE VALÈNCIA
Regnà en Spanya Tubal o Jubal, segons lo nomena Berosos,
anys, poch més o menys; ý trau-se aquest compte per la monarchia dels caldeus
que scriu lo Beroso, en la qual regnà Nimrod, lo primer rey que fon nomenat
Saturno, que és nom de fundador de senyoria. En lo
vengué Tubal a Espanya, ý havia començat a regnar Nimrod en l'any
del diluvi. Succehí a Nimrod son fill Belo, ý a Belo son fill Nino, en lo temps del
qual, al
anys; regnà Belo
anys que eren passats del regne de Nimrod ans que Tubal vengués en Spanya,
restaran
visità a Tubal, que estava en Spanya, que porien ser
que havem dit que Tubal regnà en Espanya, que són
lo número dels anys que regnaren Nimrod ý Belo, per lo que recita Xenophon
en lo tractat que féu De equinocis, parlant de la columna que féu Semiramis de
Ascalona —muller que fon de Nino lo antich, de qui ara parlam— en memòria
de son marit ab esta inscriptió que ací va pintada:
AVVS SATVRNVS BABILONICVS
PROAVVS CVZ SATVRNVS ETHIOPS
ABAVVS SATVRNVS EGIPTIVS
ATTAVS COELVS PHENIX
OGIGES
AB OGIGE AD MEVM AVVM. SOL OR
BEM SVVM LVSTRAVIT SEMEL ET
TRICIES ET CENTIES.
AB AVO AD PATREM SEXIES ET
QVINQVAGIES
A PATRE AD ME BISET SEXAGIES
—és a saber, Nimrod, que fundà la monarchia de Babilònia—; "mon besavi Chuz
Saturno de Etiòpia. Mon tercer avi, Saturno Egíptio" —és a saber, Cham. "Mon
quart avi, Caelo Phènix Ogiges" —és a saber, Noé, que
renoms. "Del diluvi fins a Nimrod regnà Noé per
crònica. En lo temps de Nino, ja a la fi del seu regne, trobam en lo Beroso que
regnà en Spanya Ibero, fill de Tubal. Ý per ço prenem los
més o menys, del temps de Nino per a la senyoria de Tubal en Spanya, ab què
pren la suma dels anys que havem dit lo regne de Tubal. En temps d'est foren
edificades les poblacions que havem dit: Dubal, Tarragona, Sagunto, Noega ý
Noela.Ý foren també edificades Casp, per los sages càspios, ý Amposta.
Succehí a Tubal son fill Ibero, ý regnà
regnà poch. Aquest posà lo nom al rio Ebro, perquè adobà molts llochs en la
mare del riu per hon passàs, portant-lo per millors camins a entrar en la mar,
prop de la Ràpita en Tortosa, perquè en les crexents fos menys danyós a la terra ý
en son discurs aprofitàs millor per allà hon passa. A la entrada de aquest riu en la
mar, o prop d'ella per millor parlar, fon edificada la ciutat Lercosa, com la nomena
lo Ptholomeu, ý ara
nom de Ibèria, que fon nomenada per respecte d'ell de alguns. Altres la nomenaren
Celtibèria per los celtes que vingueren en son temps, com ja és dit. La
habitació de aquest rey ý la sua residència fon en les partides per hon passa
Ebro, perquè los antichs allí tingueren la sua habitació, hon trobam més
memòries dels seus noms. Per ací
Tubal son pare fon en los Pyrineus, perquè aquella partida fon primer poblada.
Aprés de Ibero succehí son fill nomenat Juballa o Jubalda, segons scriu lo
Beroso, de què
notarem que fa fi de parlar de les coses d'Espanya. Aquest regnà
començà de regnar en l'any del diluvi
la població d'Espanya
los geògraphos la nomenen en la pintura del món— la montanya de Morverde
que entra fins en Aragó, hon estan Serra, Nàcquera, Portaceli ý lo que
aprés. Lo Alonso Venero diu que de aquest rey Juballa se nomenà la montanya
que havem dit, ý la ciutat de Gibraltar també. Per ventura s'és mogut per la
semblança del nom de Gibraltar al de Juballa. Mas lo arquebisbe de Toledo diu
que los moros posaren lo nom de Gebeltariç a la montanya hon desembarcà lo
capità Tariç o Tarif quan prengué terra en Spanya. Lo Volater[r]ano també diu
lo matex, ý de primer se nomenava Calpe ý era hú dels promontoris que són
nomenats les columnes de Hèrcules; ý l'altre promontori se dya Abila, que està en
Àffrica segons diu lo Plini. Estos nomenà lo Aristòtil Briareos ý són dos muntanyes
que estan la una defront de l'altra: la una està en Spanya ý la altra en Àffrica,
ý passa la mar per mig de les dos.Ý perquè és lo lloch molt stret per hon entra la
mar gran, dita Occeano, en la mar Mediterrànea se diu lo stret de Gibraltar,
prenent lo nom de la montanya d'Espanya.
Mort Juballa succehí son fill Brigo en l'any del diluvi
anys. Aquest fundà moltes poblacions ý les nomenà de son nom, de hon restaren
los noms de Briga en Lacòbriga, Miròbriga, Arcòbriga, Talàbriga, Aràbriga ý altres
moltes ciutats de qui fan menció lo Plini ý lo Ptholomeu ý lo Mela ý altres ab lo
Strabó, ý aprés d'estos lo Volaterrano. Diu lo Ànnio que edificà a Segòbriga, que
hui diem Segorb, de la qual segons lo Plini fon nomenada esta partida Celtibèria
Segobricense. De aquest Brigo se nomena Brigàncium lo riu de Morella que
en vulgar se diu Bergantes; ý d'est matex se nomenà Brigàncium la ciutat que
hui
Brígia en lengua aramea la terra que hui
Brígia ý Castella signifiquen una matexa cosa en diverses lengües, ý pren-ho
del Joan Annio. Mas sabem que lo nom de Castella los romans lo y donaren per
trobar en ella tantes poblacions chiques ý tantes fortalees, com fa menció Tito
Lívio en la Dècada.
Tago, fill de Brigo, succehí a son pare en l'any del diluvi
ý lo Ciceró ý ara se nomena Cantavella. Carthago en lengua aramea vol
dir ciutat de Tago; lo Ptholomeu parla d'ella en la taula d'Espanya dient que està
en lo trast dels il·lercaons. Lo Marco Ciceró De lege agraria diu axí: "Post D'esta Carthago diu lo comentador
autem agros in Hispania apud Carthaginem novam duorum Scipionum eximia virtute
possessos tum ipsam veterem Cathaginem vendunt."
de Mela que estava en la província Tarraconense, no massa lluny de
Tarragona, ý que fon fundada per Teuchro. Mas en açò de la fundació no té rahó,
segons se mostrarà quant se parle de Carthago Nova que diem hui Carthagena.
De aquest Tago fon edificada Carteya, en la qual aprés fon senyor Argantònio,
que vixqué trecents anys com diu lo Sil·li en lo tercer libre. Esta Cartheya fon
aprés nomenada Tarifa per los moros quant passaren en Spanya del nom del
capità Tarif, com diu lo arquebisbe en lo capítol
que
aquest rey fon nomenat Tago lo riu que passa per Toledo, noble entre tots los rius
d'Espanya, ý segons diu lo Ànnio, d'est Tago se fa menció en lo Gènesis, en lo
capítol deé, nomenant-lo Tagorma, quasi Tago Orma, segons que
lo nomena també Tago Orma en la Defloratio caldayca.
Aprés de Tago succehí son fill Beto o Boeto en l'any del diluvi
Sibilla que hui
que vol dir riu gran perquè té marees axí com la mar ý ab la crexent entren les
naus des de la boca del riu qu'és Sant Lúcar de Barrameda, ý van fins a Sivilla
més de catorze llegües dins terra. Aquest riu se nomenà aprés Tartèsia, per hon se
dix Tartèsia també la Andalozia seguint lo nom del riu. Nomenà
Betis per lo rey, ý del riu se nomena la terra Bètica l'Andalozia. Ý axí és
conjectura que lo rey Beto habità per aquelles partides, perquè segons lo discurs
que havem vist en les poblacions d'estos reys de què havem parlat, axí com més
anava lo temps ý més la gent multiplicava, axí los reys que eren devallats dels
Pyrineus més se allunyaven d'ells ý se n'entraven en lo rovell de la Spanya. Aquest
fundà Beàtica que
En temps de aquest Betis passà de la terra de Líbia un baró principal que
per ser stranger a esta terra fon nomenat Gerion, que vol dir avenediz. Ý per ser
home de moltes speriències trobà les menes de or ý de argent, ab què fon
persona tan rica que
hon desembarcà edificà una població ý nomenà-la Coblíbie, que vol dir port de
Líbia; hui la nomenam Cabliure. Aquest Deabus, ab la molta riquea que tingué
alcançà ser rey d'Espanya aprés la mort de Beto, essent persona molt manyosa.
Prengué lo regne d'Espanya l'any del diluvi
memòria sua la ciutat de Girona, nomenant-la de son nom Geriona, ý residint
algun temps en ella passà a la illa Erithrea que és en la mar de Portogal, hon
vixqué, segons diu lo Mela en lo tercer libre De insulis Hispanie.
Succehiren a Gerion tres fills que restaren d'ell nomenats també Geriones,
que vol dir strangers, per ser també avenedizos com son pare de la
Líbia. Estos repartiren la monarchia d'Espanya en tres parts, concordant-se aprés
de guerres en lo any del diluvi
Alonso Venero. D'estos diu lo Ànnio que foren nomenats Lomnímios, que vol dir
prínceps sforçats ý capitans guerrers. D'estos fon edificada la ciutat Lomnímia
que aprés se dix Limínia. Fa menció lo Plini en lo capítol
Natural història dels pobles laminitans. Estos feren la magnífica sepultura a
Gerion, son pare, en una penya dins la mar, prop de Càliz, segons lo Mela ne fa
menció d'ella en lo De extimis Hispanie. Essent-se concordats, tingueren
en tan grandíssima confederació ý germandat que los poetes fingiren que eren
un home ab tres caps fet un monstro. Regnaren quaranta anys.
En temps d'estos vingué en Spanya lo Hèrcules Líbio de l'Egipte per
venjar la mort de son pare, en què havien cabut los Gerions, pare ý fills, tenint-li
enemistat, ý per ço se n'eren venguts de la Líbia en Spanya segons recita Joan
Ànnio. Ý per ésser chich lo Hèrcules quant mataren a son pare, no
que ab lo temps, acompanyant-lo-y la edat, cobrà la senyoria ý procurà de
venjar-se de qui
jagants de què los poetes fan tanta mentió, ý fon en la Bètica ý Lusitània, que són
hui la Andalozia ý Portugal, com ho scriu frare Gaubert en lo pròlech de la
Corònica de Aragó, ý lo Venero en la fi de l'Enchiridion.
Aquest fon lo primer que
segons conten lo Ànnio ý Venero, foren més de
recordar lo que ja havem dit que scriu Xenophon en lo tractat De equinocis. Tots
los monarches que principiaven monarchia se nomenaven Saturnos. Los fills
d'estos primogènits eren nomenats o Júpiter o Juno, segons eren o home o dona.
Los néts dels Saturnos que senyaladament se mostraven esforçats se nomenaven
Hèrcules. Per esta rahó, havent-hi hagut molts monarches que han tengut
valentíssims néts se troben tants Hèrcules per les scriptures. De ací nax lo error
que
home, havent fet cada hú d'estos quaranta particularment moltes coses maravelloses.
Lo primer de tots fon est de qui havem parlat, que vingué de Líbia en
Spanya perseguint als Gerions en l'any del diluvi
edificada
desembarcant detingué
començàs la guerra. Per ço li fon aprés de algun temps edificat un temple en
aquell lloch, que fon solemne en tot lo món segons ne fa menció Pompònio
Mela en lo tercer libre De insulis Hispanie. En aquest temple diu lo Raphael
Volaterrano que féu Haníbal lo vot de ser enemich dels romans, ý era encara de
molt poca edat. Diu també que Lúcul·lo, capità romà, offerí en aquest temple lo
delme de tot quant tenia a Hèrcules. Del vot que havem dit de Haníbal parla
lo Tito Lívio en lo pròlech de la tercera Dècada, mas no diu en quin lloch fon.
Aquest temple era famós ý solemne per lo món, com diu Mela, per la
riquea de moltes ý riques presentalles, per la antigüedat, per la religió que en ell
se guardava, ý per los que l'edificaren. De les presentalles diu lo Volaterrano que
y havia una olivera de or que era estada de Pygmaleon, germà de la reyna Dido,
de qui parla lo Virgili. De la antiquitat se ha de notar que fon edificat poc
aprés de la mort de Hèrcules perquè, volent-se partir de Càliz, Hèrcules, per a fer
la guerra contra los Gerions que lavons regnaven, sabent que lo pare era ja mort,
en memòria de la sua venguda edificà una torre gran ý posà damunt una ymatge
de coure que mirava devés orient, ý tenia en la man dreta una gran clau ý en la
esquerra, que estava estesa devés ponent, tenia unes letres en lo palmell de la mà
que deyen:
ESTOS SÓN LOS MOLLONS DE HÈRCULES
Aprés la mort d'ell, los que succehiren, considerant esta memòria que quasi
pronosticà lo que aprés li seguí a Hèrcules, que fon senyor de la Spanya, edificaren-li
aquest temple, ý fon açò poch aprés de la sua mort, ý axí fon dels més
antichs del món. Diu lo Mela que des de la primera destructió de Troya fon
aquest temple edificat. De la religió que en ell se guardava diu lo Aeliano, ý
recita-u també lo Volaterrano, que tenien ara a la pobrea ý ara a la fortuna, ý sos
modos de sacrificar-los per a aplacar los infortunis ý alegrament compondre
la pobrea. Tenien públiques cerimònies ý ares al temps ý a la vellea, com a
mestres ý savis en totes coses, ý ara per a la mort com a port de totes fatigues.
Són estos senyals de gran prudència ý religió entre pagans. Dels que edificaren
aquest temple diu lo Strabó que foren tírios que vingueren de Tíria ab Philístene
per capità, fill de Phenício ý germà de Belo, que fon pare de Pigmaleon ý
de Dido. Lo matex diu lo Ysidoro en les Ethymologies. Per ací entrà en Spanya lo
corcó de la guerra dels carthaginesos, com se dirà per avant.
Entrà, dons, de Càliz per lo riu Betis lo Hèrcules, ý arribant en lo lloch
hon hui està Sivilla, no estant en disposició de edificar ciutat per a llavons a causa
de la guerra en què primer havia de entendre, posà una llosa gran damunt sis
marbres columnes molt grans, ý en la llosa scrigué unes lletres que deyen axí:
ÀREA DE LA CIVTAT
Féu en la Bètica, que és Andalozia, moltes batalles ab los Gerions ý ses
gents ý a la fi peleant cos per cos ab los tres Gerions, los vencé ý degollà ý restà
senyor d'Espanya per restar agreujats los spanyols de aquells que no
senyors naturals sinó estrangers, com havem dit, ý que
Valeriana que aquesta pelea hon moriren los tres Gerions fon hon està hui
Mèrida de Lusitània, ý en lo lloch hon los degollà féu fer una torre ý posà los tres
caps davall los fonaments ý aprés edificà la ciutat, la qual aprés los romans
ennobliren. Aquest Hèrcules poblà molta terra discorrent per la Spanya ý edificà
moltes ciutats, specialment a Barcelona, nomenant-la Barca Nona, perquè
de nou barques que venien des de Grècia per ell arribà sols la nona barca en la
plaja que està davant la muntanya de Júpiter, que hui
Jovis, perquè allí havia Hèrcules fet una ara a Júpiter en lo cabeço que mira a la
mar. Fundà, dons, la ciutat ý poblà-la de la gent que era venguda en la barca, ý
nomenà-la per ço del nom d'ella, dient-li Barca Nona, segons per tots los
historiadors que d'esta ciutat parlen se fa menció. Ý no s'espanten los qui saben
quanta diferència hi ha entre la llengua grega ý latina, perquè Hèrcules, essent
líbio que parlava en grech o en egipcià, posà nom latí a la ciutat perquè, segons
diu Plini en lo viu de la Història, antigament les lletres gregues eren les matexes
quasi que hui són latines, ý per ço en lo parlar també en moltes coses se
semblaven. Mossén Tomich diu que edificà a Tirassona ý la poblà dels týrios que
ab ell venien, aprés de haver vençut a Caco; mas enganà
de qui parlam fon ans de Caco per molts anys, com se mostra per lo temps en
què fon Caco, segons direm, ý lo Hèrcules que portà gent de Tíria fon est líbio.
Fundà, dons, Hèrcules a Tirassona. Alguns affigen ací moltes coses, dient que ell
donà lo nom a l'Urgell ý a Vich, ý no sé què altres terres. Mas també s'enganen
com lo Tomich, per falsa intel·ligència. Aprés de alguns anys, Hèrcules dexà la
senyoria d'Espanya a son fill Hispal, ý el[l] passà-sse
Baleo, son companyó, en les illes Gimnèsies, que aprés per lo nom de aquest se
digueren Baleares, segons diu Tito Lívio en la Dècada, en lo sumari del libre
segons la abbreviació de Lúcio Floro, encara que lo Síl·lio Ittàlico diu en lo
libre que los baleares devallen de Tlepolemo ý de Lindo, grechs, però tot pot
ésser veritat. Estes illes són Mallorca ý Menorca.
Succehí, dons, Hispal als Gerions en l'any del diluvi
se trau del Beroso ý també u recita lo Alonso Venero; ý regnà
Aquest edificà a Sevilla ý del seu nom la nomenà Hispali. La Valeriana diu que
esta fon Sivilla la Vella, que fon destroïda en temps de moros ý aprés fon
edificada la Nova ý nomenada Sevila. La rahó d'est nom de Sevilla no la hé
alcançada, ý lo que diu de Sevilla la Vella ý la Nova està en dupte; una rahó té per
a son propòsit, ý és que segons les cròniques d'Espanya ý la matexa Valeriana
recita, lo rey don Ferrando, lo primer d'est nom, havent obrat la sglésia major de
Leon, envià embaxadors al rey moro de Sevilla per a que li portassen los cossos
de senta Justa ý senta Rufina per a la sglésia de Leon. Estos, apararexent-los sent
Ysidoro, arquebisbe de Sivilla, anaren a la que
lo seu cos, ý axí
Sivilla la Vella sia la que
puix allí
edificà Hispal. Mas poria ser que, sent Ysidoro, quant morí fos soterrat en aquell
lloch, no essent la ciutat de Hispali sinó, com dihuen alguns, la ciutat de Ittàlica o
altra ciutat. Aprés, los que són venguts al món, no sabent la veritat de les coses
passades, ni curant de llegir-les, fingissen a son plaer lo que se
posen Sivilla Vella ý Sivilla Nova, axí com de València direm en son lloch. Diu
més la Valeriana, que Júlio Cèsar edificà a Sivilla, ý pren-ho de Ysidoro en les
Ethimologies, que diu que Júlio Cèsar la edificà de fonaments ý li posà nom Júlia
Romulea, ý aprés fon nomenada Hispali per los palos en què
edifici, axí com fins ara, en l'any del Senyor
Hèria en la matexa Sivilla. Lo arquebisbe de Toledo diu en la sua corònica
que
poblaren unes gents dites hispals que vengueren ab Hèrcules. Totes estes opinions
són fictions pures ý proceïxen de no haver legit lo que de la Spanya scrigueren
los antichs, com foren Beroso ý Manethon ý Metàsthenes, ý altres que scrihuen
que Hispal la fundà ý la nomenà de són nom, com és ja dit. Ý per ço no
los legidors si a l'Ysidoro, natural de Sevilla, no
Sevilla, ni li sàpia greu al que és affectat a l'arquebisbe de Toledo si diem que ha
errat dient que Hèrcules la edificà, perquè trobam que s'és enganat en altres
coses axí com lo Ysidoro, com se mostra en lo
nomenà lo Urgell, que és cert que és lo nom antich de il·lergetes, restant lo
vocable corromput, ý semblants coses. Lo Ysidoro, també en lo lloch preal·legat,
diu que Cèsar Augusto edificà de fonaments a Çaragoça; ý lo Plini, que és molt
més antich ý vehí de l'emperador que ell diu la edificà, scriu, en lo Natural
història, que fon ans edificada, ý dita Saldíbia o Saldívia. Specialment, tenim per
al propòsit una esforçada rahó contra lo Ysidoro, que diu que fon primer dita
Júlia, ý és que lo Plini, en la taula de Bètica fa menció de Júlia per sí ý de Hispali
per sí encara que són vehines, però dos ciutats ý no una. Baste aquesta prova en
què havem fet disgrés per a quant la matèria ho porte, que recitant estos doctors
ý no seguint-los, no paregua mal als qui u ligiran.
Mort Hispal, succehí son fill Hispan en lo any del diluvi
prengué la terra lo seu nom ý
arquebisbe de Toledo que edificà a Segòvia ý féu lo pont maravellós que té; féu
en lo pharo de Galízia les torres senyalades, ý en Càliz. De ací
Valeriana diu par més rondalla que veritat, és a saber, que aquest Hispan tenia
una filla que féu
calçada de la mar fins a la ciutat per a temps de pluges, que no s'í fessen tants
fanchs, ý un pont per a portar l'aygua per unes valls a la ciutat.Ý féu estes coses
ab una astúsia que tingué, dient que lo qui primer acabaria la obra que emprengués
d'estes tres, de tres prínceps que volien casar ab ella, aquel[l] seria son marit.
Ý perquè acabà primer Pyrho de Grècia, que havia emprés lo pont ý portà
l'aygua a la ciutat no havent acabat los altres, per ço fon son marit ý regnà aprés
de Hispan, son sogre. Tot açò té semblança de rondalla, specialment perquè no
troba nom de Pyrho entre
més perquè, morint Hispan jove, trobam que Hèrcules, son avi, tornà de Ittàlia a
Spanya ý regnà pochs anys en ella. Aquest Hispan, dons, féu moltes obres maravelloses
en Spanya perquè féu los ports de la Corunya a la mar Major ý, d'est'altra
part, lo de Màlaca ý
nomenava Íl·licen o Il·licitano port, ý altres molts. E venint a Barcelona, morí allí
ý féu-se soterrar en lo més alt lloch de la ciutat, que és hui prop de la seu, segons
conta mossén Tomic, posat que digua que vixqué
que no vixqué sinó
mossén Tomic diu veritat, ý és axí de creure per ser testimoni de vista de algunes
pedres scrites.
Sabuda la mort de Hispan, tornà Hèrcules de Ittàlia en Spanya. Ý segons
los anys que trobam del regne de Hispan ý los anys que corrien del diluvi quant
començà a regnar Sic Oro, contant los que regnaren Hespero ý Athlas ans de Sic
Oro ý aprés de Hèrcules, com veurem, resten sols a Hèrcules
pogué regnar. Axí que, envellit ý cansat de treballs, morí en Spanya Hèrcules
segons diu lo Pompònio Mela en lo
hon fou aprés edificat lo temple de què havem parlat tan llargament.
Succehí en lo regne Hespero aprés la mort de Hèrcules, ý fon d'ell
nomenada Hespèria la Spanya segons diu Joan Tortèlio de Arècio, ý recita-u lo
monge Gauberto en la Corònica de Aragó. Lo matex diu Joan Ànnio parlant d'est
rey Seguex-se de ací que prengueren engan los que digueren que la Spanya se
dix Hespèria per la stela dita Hespero, perquè ab lo sguart d'ella navegaven de
Grècia a esta terra, o perquè
perquè per esta causa la França se deuria dir Spèria, com sia clar que ab la matexa
se navegue a Marcela ý la marina de Proença. Ý la Gascunya se hauria de dir
Hespèria com la stela aquella se ponga també en aquell endret. Resta, dons, que
de Hespero, que regnà en esta terra, li restà lo nom Hespèria, axí com per les
filles que Hespero tingué, com diu lo Arècio, foren nomenades les Canàries
ínsules Hespèrides perquè elles foren senyores d'elles ý vixqueren allí al temps
que son pare fon llançat d'Espanya, com direm. En estes illes digueren los poetes
que estaven les maçanes de or.
Havent regnat Hespero
de la terra, ý axí passà en Ittàlia, hon lo aculliren tan bé que fon rey d'ella. Ý per
ço fon nomenada també la Itàlia Hespèria, com la nomena lo Vergili ý los altres
poetes, per lo matex respecte que la Spanya fon nomenada Hespèria, segons
prova Joan Ànnio. Per a entendre aquesta enemistat que tingueren estos dos
germans Hespero ý Athlas, és de notar lo que conta frare Gaubert, coronista del
rey Cathòlic, en lo pròlec de la Crònica de Aragó. Hespero ý Athlas foren
germans de pare, ý Athlas fon fill de Líbia, ý pare de Oro, Maya ý Electra. Oro
succehí en lo regne aprés d'ell, com veurem. Maya fon persona tenguda
en tanta reputació en lo món per les indústries, que los gentils la adoraren com a
deesa, de hon resta fins al dia de hui en la Andalozia la pràctica de fer una chica
en nom de Maya molt ataviada, que la sehuen en un cadafals ý totes les chiques li
estan entorn, ý als que passen dihuen-los que fassen honra a la Maya, ý si ell los
dóna algun real, donen-li elles aygua de bona olor ý fan-li moltes festes. Dura açò
per tot lo mes de Maig, que té lo nom d'ella, ý fa
viles. Electra, la filla tercera, fon mare de Dardano, rey de Troya, ý avi de Hèctor.
Ab lo valer d'estos fills, Athlas, que fon una importantíssima persona, se ensenyorí
d'Espanya ý llançà
enemich de son germà natural.
Lançat Hespero regnà Athlas, ý fon rey tan venturós que dilatà la sua
senyoria fins en la Àffrica, ý ajustà al regne d'Espanya Tànger ý la comarca, que
era terra de Mauritània, com diu lo Gaubert. Ý per ço Tànger se nomena la
partida d'Espanya, essent llavons partida la Spanya en
fins a tot lo que roda la mar. Aquest rey fon sobrenomenat per açò que féu en
Mauritània Mauritano, ý d'ell prengué lo nom la mar que
montanya Athlas, que comença de l'estret de Gibraltar ý entra fins a la Ethiòpia
per més de mil legües. Regnà
Hespero guerra ab molts que no
parcelitat contrària, per a que anàs a fer reu d'ells. Ý de fet passà, com diu lo Joan
Ànnio, ý dexà la Spanya a son fill Oro.
Succehí, dons, Oro a son pare Athlas en l'any que corria del diluvi
Roma de Ittàlia fos edificada al conte que trau Alonso Venero
aquest, diu lo Ànnio que, essent nomenat per no[m] propi Oro, com havem dit,
perquè restà en lloch de son pare lo rey Athlas com a llochtinent d'el[l], nomenaren-lo
Sic, que vol dir en llengua aramea duc, axí com Ri vol dir rey.Ý d'est
modo se confegí lo nom ý digueren-li Sic Oro. Com entre
trobam lo semblant en los noms de Theglatphal Assar, Balt Assar, Salman Assar ý
los altres Assars, que molts scriptors nomenen Arsaces, ý per los títols diversos se
confegiren diversos noms, com se pot veure en lo Metàsthenes ý altres. De
manera que començà la Spanya de tenir duchs aprés de haver tengut reys;
començà en est Sic Oro ý continuà en son fill ý nét fins al besnét, que
intitular ri o rey, com veurem.
Aquest Sic Oro, perquè adobà la mare del riu que passa per Balaguer ý
Leyda, li donà lo seu nom que fins a hui té, dient-se Sícoris o Segre, de qui parla
Juvenal en la Pharsàlia ý lo Síl·lio Ittàlico. Del nom de Oro resten moltes
poblacions fins a hui, com són Orpesa, Oropesa ý altres que no sabem de les sues
fundacions si per ventura foren de aquest duch nomenades. Tingué la senyoria
Succehí a Oro son fill Ano en l'any aprés del diluvi
tingué la senyoria d'Espanya
títol de rey pux son pare no l'avia pres. D'ell prengué nom lo riu Ana, que hui
dihuen Guadiana, axí com li deyen los moros. Alguns dihuen que d'aquest Sic
Ano se dix Triana la població que està junta ab Sevilla de l'altra part del riu.
Digué
Aprés d'est succehí son fill Eleo en lo any del diluvi
senyoria
Aprés de aquest succehí son fill Luso, que fon lo
Tubal, que tingué la senyoria ý tornà a pendre títol de rey en l'any que corria del
diluvi
porten
anys passats de la primera població d'ella feta per Tubal. Si a estos se ajusten
dit, prenen suma tots de
del Beroso, ý axí fan suma de
començà a regnar l'any
dels quals havem dit que regnaren
vixqué en lo regne no
tot lo que s'és dit fins ací, acaba de parlar de la successió dels reyes d'Espanya en
aquest Luso ý no diu quant regnà. De aquest Luso prengué lo nom la Lusitània,
que hui
que fon nomenada de Luso que vengué en companyia de Baccho en Spanya.
Tot lo que fins ací s'és dit se trau de Beroso, historiador de grandíssima
auctoritat, de qui fa gran cas sant Hieroni sobre
de Daniel, ý és de notar que scrivint de la monarchia dels caldeus scriví també
dels regnes principals del món que foren en temps dels monarches de qui parla. E
fent menció en la Europa de celtiberos, que són los spanyols, ý de celtes, que són
los francesos, de lritim, que són los ittalians, ab lo qual nom fins a hui nomenen los
hebraychs als ittalians, ý de tuyscons, que són los alamanys, ý en alguns passos dels
jònios, que són los grechs, tostemps parla dels spanyols en lo segon lloch, havent
parlat tostemps de la Ittàlia en lo primer lloch, ý en alguns passos parla primer
d'Espanya que no de Ittàlia, per hon se comprén que lo regne d'Espanya era lo
més principal aprés de la Ittàlia entre tots los de Europa. De ací trau lo Ànnio
que aprés de Babilònia la segona en la antiquitat de la població fon la Spanya.
Aprés de Luso trobam que fon rey d'Espanya Siculo, ý fon lo
dihuytén que tingué la senyoria d'Espanya. En temps de aquest fou edificada la
ciutat de Troya per Dardano, fill de Electra ý nét de Atlas, e per ço fon nomenada
Dardània, encara que alguns dihuen que fon edificada en temps de Luso, com lo
Venero recita.
DE LA SUCCESSIÓ DELS REYS D'ESPANYA FINS A LA GRAN SECA QUE
FON PER LA TERRA
Allà hon se dexa Beroso de parlar dels reys d'Espanya, lo Manethon Egiptià,
scrivint de la monarchia de l'Egipte pren la mà ý continua, al qual seguirem fins
que acabe, segons havem fet ab Beroso.
Diu, dons, Manethon que lo
començà a regnar l'any del diluvi
diu lo Ànnio vingué de la Líbia ý edificà en Spanya una ciutat del seu nom dita
Testa, hon assentà la cadira del seu regne. Esta ciutat diu lo Proaza que fon
Carthagena ý que aprés fon reformada per Teucro Telamònio, de qui los poetes
fan molta menció, ý de son nom la nomenà Tèuchria. Prova
Sil·li en lo "Dat Cathago viros Teuchro fundata vetusto" ; que vol dir que
Carthagena fon antiguament fundada per Teuchro, ý nomena fundada lo ser
ampliada, axí com lo Mela en lo
amplià ý millorà, ý la féu cap de totes les terres que en Spanya tenen los carthaginesos;
ý per ço la nomenà Carthago Nova, de hon restà lo nom de Cartagena,
ý açò perquè estava assentada al propòsit que havien menester los cartaginesos
per al navegar ý comerci ab Carthago la Gran. Lo matex que diu Sil·li ý estos
doctors al·legats diu lo Strabó ý lo Venero. Lo Ptholomeu, parlant de la marina
dels contestàneos, posà a Cartagena enmig dels contestàneos. Lo Plini, també en
lo
queda terra dels contestàneos partia terme ab la Ferradura de Alicant. De tot
açò que havem dit se trau que Testa, lo
Testa, que aprés fon nomenada Tèuchria ý aprés tercera volta Cartago Nova, ý
ara li diem Cartagena. Ý axí hi hagué en Spanya dos Cartagenes, la Vella, que
hui Cantavella, ý la Nova, que
prengué ý li mudà lo nom de Testa, los que d'ella fugiren fundaren la ciutat que
nomenaren per memòria sua Contestànea, que ara nosaltres diem Cocentayna,
cap del condat dels Corelles. Lo Volaterrano diu que esta ciutat Testa fon
Tarragona, ý engana
que deyen unes letres:
devien dir sinó
de la Natural història, fa menció dels pobles cessetanos, entre
Lo Ptholomeu los nomena cassitans. Axí que les letres dihuen cessitanorum o cassitanorum ,
mostra[n]t de quins pobles era habitada aquella ciutat, ý per ço
no
Succehí a Testa son fill Romo, que fon lo
diluvi
Roma en Spanya, en la província Contestànea que aprés se dix, prop de la mar, a
la ribera del riu Túria, segons se trau del Manethon Egiptià, ý recita-u Alphonso
Proaza en la oratió que féu de lahors de València. Lo mateix diu Amando
Zierixense, alemany, en la su[a] corònica, ý Alonso Venero en lo Enchiridion dels
temps. Conta lo Proaza los anys en què fon edificada ý diu que fon en l'any de
la creació del món tres_mília_huycents_cinquanta_ý_cinch, ý ans que s'encarnàs lo
Senyor
Roma en Itàlia
Aquest conte de Proaza no està tan verificat com seria mester, perquè, segons que
dihuen los grechs, de la creatió del món fins a Abraham passaren
Tractatulo De l'any
temporum.
o se pot compendre del que havem scrit, fins a Romo aquest de qui parlam,
corregueren
món fins a Abraham, que dihuen los grechs que foren
tot
Mas segons lo conte legítim que posà sent Hierony, dient que de la creatió del
món fins al diluvi passaren
mília
ciutat Roma d'Espanya, venint en poder de romans fon nomenada València,
segons ho conta lo Proaza. Fon açò en temps d'Escipió, poch aprés que Haníbal
hagué destroït a Sagunto, que ara diem Morverdre. Diu Alonso Venero, en lo
Enchiridion, que los roma[n]s mudaren lo nom a esta ciutat, dient-li València,
perquè no y hagués altra Roma en lo mó[n] sinó la sua en quant ells porien.
D'esta manera mudaren lo nom a la ciutat que en la França Narbonensa se deya
Roma, segons ne fa menció lo Ptholomeu, ý ara
de totes les altres ciutats que
Tenien, emperò, consideratió de retenir lo significat del primer nom en lo
segon que ells li posaven, perquè, segons diuhen Proaza ý Venero, Roma, en
lengua aramea vol dir València en lengua latina. Prenen açò estos doctors de
Joan Ànnio, en la història dels reys d'Espanya. Diu lo Solino en lo principi de la
sua corònica que molts foren de opinió que la Roma de Ittàlia fon primer
nomenada València ý aprés Roma, per ser estos vocables de una matexa significació
en diverses lengües. Per la mentió que s'és feta de Roma de Itàlia, és de
notar lo que diu Semprònio, historiador, que Roma no prengué lo nom del
fundador, com dihuen quasi tots, ans lo ampliador prengué lo nom
d'ella, de manera que no
ella axí nomenada ans que Rúmulo la ampliàs ý prengués lo nom de Romo
de ella. Concorda ab Semprònio Beroso venint a parlat dels lritims, que són los
ittalians, ý diu que en temps de Mancaleó, que fon lo
la senyoria dels janígeros; que són los de Hetrúria, Lritim, al qual nomenaren los
seus Ittalo, ý de ací restà lo nom de Ittàlia e ittalians, com los nomenam nosaltres,
ý lo nom de Lritim, com los nomenen los hebraychs ý la Bíblia. Aquest Ittalo o
Lritim tingué dos filles, la una
dels janígeros, l'altra
los primers habitadors de Roma.
Tornant al propòsit, aprés que Haníbal fon passat de la Spanya en la Itàlia,
portant-se
spanyols, segons largament conta lo Sílio Itàlico en lo tercer libre, moltes de les
ciutats que eren de la parcelitat dels romans se somogueren ý
carthaginesos, axí per la crueltat que havia usat lo exèrcit vencedor de Haníbal
en los saguntins com encara per lo descuyt gran que los romans havien tengut,
tardant-se de socòrrer als saguntins, sos amichs ý confederats. De manera que,
com recita Tito Lívio, tornant los embaxadors romans de anunciar la guerra als
de Carthago, vengueren en Spanya a solicitar los amichs que
recobrar-ne alguns dels perduts. Entre
volcianos, ý la resposta d'estos fon que
la ciutat, com acabà de explicar sa embaxada lo romà, ý dix: "Què poca vergonya
és aquesta vostra, romans!, que anau solicitant que preposem la amistat vostra a la
dels carthaginesos, essent los saguntins més cruelment venuts per vosaltres que
destruïts per los affricans. Anau, anau allà a cercar amichs hon no
destructió trista dels saguntins, que als pobles d'Espanya exemple serà plorós per a
sempre la destructió de Saguntho". Ab esta resposta foren llançats de la terra.
Sabent estes noves per la comarca, en ningun poble d'Espanya trobaren
millor resposta. Per esta causa enviaren los romans a Gneo Scipió en Spanya, com
diu lo matex Tito Lívio, perquè entretingués los spanyols que no s'acabassen de
voltar ab los enemichs ý procuràs ab beneficis tenir-los les voluntats. Vengut en
Spanya, tant com tenien los spanyols més justa causa, tant ell ab majors senyals de
amor procurà de mitigar-los mostrant lo gran sentiment que en Roma
de la destructió de Saguntho. Per ço, per a memòria perpètua que los romans
en quant podien eren leals amichs de sos amichs, restant Saguntho destroÿda, en
memòria dolorosa de la enemistat dels carthaginesos, prop de Sagunto restaurà ý
renovà a Roma, millorant ý ennoblint-la en perpètua memòria de la amor dels
romans, posant-li lo nom de València, perquè los que vessen lo dany, vessent també
la recompensa allí prop, que no y ha sinó mija jornada de la una terra a
la altra. Ý en senyal de açò féu fer una torreta en los patis derrocats de Sagunto,
que mira devés València, per a mostrar que lo reparo ý valença que los romans
feren en los danys de Sagunto era València, la noble ciutat reparada que de primer
se deya Roma. Paregué tan bé açò a tota Spanya que no sols guanyà les voluntats
que estaven rebotades, mas encara feren gent ý
de carthaginesos, segons parla de açò Tito Lívio en la tercera Dècada.
Fundà, dons, Gneo Scipió a València, que
ý los doctors al·legats; ý ennoblí-la de inmunitat, que no fos tributària, com
Diànio, Lèria ý altres ciutats que a l'entorn li estaven, sinó que fos exempta per
privilegi de dignitat, com està en la ley final, ff. de censibus, al principi, dient: "In Que vol
Lusitania pacenses et emeritenses iuris sun italicii. Idem ius valentinii habent".
dir que en Portogal la ciutat de Pax, que
exemptes, ý lo matex privilegi té la ciutat de València, que vehina de Sagunto
succehix en la dignitat de Sagunto. Aquest Gneo Scipió volgué en tot ennoblir
esta ciutat ý ab grandíssimes despeses la volgué fer a la manera de Roma,
edificada davall terra, ab mares tan profundes de archs ý voltes de pedra tan
fermes que damunt s'í pogués edificar qualsevol edifici de casa ý per los soterranis
pogués anar sense empaich un home a cavall. Esta singularitat tenia Roma
sobre les altres ciutats del món, exceptada Alexandria de Egipte, que estava edificada
davall terra ab tant concert com damunt terra. Ý segons Tito Lívio diu en
la Dècada, Tarquino Prisco començà de fer la primera cloaca o mare davall terra,
obra que, segons Plini ý recita lo Marliano en la Topographia urbis Rome, ninguna
de les obres que aprés se feren se yguala ab esta de Tarquino; aprés de la qual,
conexent-se la necessitat que per la ciutat se tenia de semblants mares davall terra,
tots los que vingueren aprés procuraren de millorar-les, ý de fet ne formaren
offici ý veedors, segons que diu lo Marliano, a la manera que huy
València en la obreria de murs ý valls.
Tornant al propòsit, ennobli Gneo Scipió a València edificant les mares en
ella ý féu-les tan profundes que per a baxar al sòl d'elles des de alt és menester
una scala de díhuyt scalons de fusta, com per esperiència s'és vist ý
quant se neteja la que passa per la presó, ý la que passa per la Freneria ý va per
Sent Thomàs a la Confraria de la Verge Maria. En esta mare que va per lo carrer
de la Confraria, cavant la terra ý picant la volta en estos anys passats, quasi a mil
cinch_cents vint_ý_cinch, se trobà una sepultura de temps antich ab certes letres
que los pedrapiquers romperen. Estes mares quantes sien no u podem scriure de
cert, perquè posat que sapiam quantes són les que huy servixen —parle de les
principals— ha-n'hy algunes reblides de temps de moros, que de açò no curaven
tant, segons s'és provat en nostres dies, que s
que passa per la plaça de la Erba ý lo Almodí, fent fonaments per a una casa l'any
mil
treball ne tragueren algunes pedres que empachaven la obra, per estar lligades ab
betum fortíssim.
Ans que passem més avant, vull aclarir un scrúpol que poria causar dupte
en tot lo que s'és dit, ý és la fama pública de València la Vella, que
ciutat que està huy derrocada prop de Riba_roja, a la ribera del matex Túria, dos
legües ý mitja més amunt de València, riu amunt. De manera que aquella seria la
ciutat edificada per Romo ý aprés per Gneo Scipió, nomenada València; ý aprés,
per guerres, essent aquella destroÿda, aquesta degué ésser edificada per qui
que fos, ý fon nomenada València la Nova. Tenen per a açò algunes conjectures, ý
és la primera que Salusti, en lo Històries, copià una letra que Pompeo
Magno scrigué al senat des d'Espanya en què diu: "Castra hostium apud Sucronem Que vol dir: "Lo real dels enemichs fon pres prop
capta, et prelium apud flumen Durium vel Turiam, et dux hostium. C. Herennius cum
urbe Valentia et exercitus deleti".
del riu Xúquer, ý la batalla fons al riu Túria, a hon lo exèrcit dels enemichs, ab lo
seu capità Cayo Herènnio, fon destruÿt ab la ciutat de València". De manera que
València fon destroÿda. De ací volen confegir alguns que aquesta batalla de què
parla lo Pompeo Magno fon en los plans, davant Riba_roja, a l'altra part del riu; ý
per la gandíssima matança que
riu ý la ribera, tingué lo nom de Riba_roja la població que allí està. La segona
conjectura és de unes pedres que estan scrites en la seu de València, en la creu, des
de la sagrestia a la porta del Bisbe, en les quals se fa menció dels valencians vells ý
antichs, ý estan axí juntes, com van ací pintades ab estes letres scrites:
ETRVSCO HOSTILIANO
MESSIO DECI MESSIO QVIN
NOBILISSIMO TO NOBILISSI
CAES PRINCIPI MO CAES PRIN
IVVENTVTIS CIPI IVVENTUT
VALENT. VETER VALENT VETERN
ETVETERIS ETVETERES
aquesta mutació de nom, essent cosa que no era per a callar. Ý per consegüent,
puix no
alguns que parlen a sabor del seu pensament que essent la ciutat de València, la
que vulgarment se diu València la Vella, ací hon ara està fundada, no y havia
poblatió, sinó sols uns hostals on feyen parada los caminers que portaven
les robes de València a la mar, ý estaven hon hui està lo Almodí; la una és la que
hui
diu-se hui la Torreta. Estes són les conjectures que par que affavorexquen a la
fama vulgar de València la Vella. Mas perquè la veritat és en contrari, serà bé que
primer se prove ser esta nostra València aquella primera que Gneo Scipió renovà,
ý aprés respondrà
quina ciutat era aquella derrocada, ý com se deya. Primerament és cosa certa que
aquesta ciutat és la que Scipió reparà, ý no aquella, per les mares que ací són, ý en
aquella no y poden ser perquè és montanya lo lloch hon està. Segonament,
perquè, segons diu lo Plini, València està tres milles luny de la mar, que fan
comunament una legua italiana, que és chica ý és la distància de esta nostra ciutat
de la mar. Aquella està tres legües, que serien al conte del Plini més de
Tercerament, se prova que és aquesta perquè ans que lo Scipió fos, ja ella era
poblada, ý açò
ans de Haníbal ý, per conseqüent, ans també d'Escipió. Entre les altres, davant la
Carneceria Nova, fent los fonaments per a una casa trobaren una pedra blava
scrita, que per descuyt dels obrers de vila se li ro[m]peren ab lo pic algunes letres;
ý està ara en terra, plantada, a la porta de la casa, d'esta figura que ací va pintada:
MARCELUS VRCI
que foren ans de Haníbal, perquè del temps de la prosperitat, ans de la destructió
de Sagunto, resta fins al dia de huy en lo
darrera, una pedra escrita de Baèbio, d'esta forma que va ací pintada:
GAL MAXIMO
IVLIANO AED. FLAM
PVPILA AVITA
EX TESTAMENTO
C. POPILII CVPITI
PATRIS
va effigiada en lo quart capítol d'est libre. En Alacant, també en una heretat de un
cavaller que
ROMANE NOBILIS
PARDVS SAGVN
TINVS AMICISS
AMICE OPTIME QVE
DE SE MERITE
F
C
en la porta del segon castell, davall una ymatge de un sacerdot, d'esta forma:
CE MIN MYFINES
ANN XXX
L. BAEB. PARDVS
DMNI BONO
DE SE MERITAE
FECIT
Ý per consegüent, era poblada esta terra en temps d'estos, que fon ans de Aníbal,
quant se posà aquella memòria en la torre se Morvedre, com havem dit, perquè
és de pensar que no s'í posà aprés de ser Sagunto destroÿt. Per estes rahons se
prova clarament a qui u vol compendre que aquesta nostra ciutat sia aquella
València que Gneó Scipió renovà per les causes dites, ý que és aquella població
que Romo, lo
Ara és rahó que respongam a les conjectures de la oppinió contrària.Ý a la
primera, del que Pompeo Magno scriví a Roma que València fon destroÿda, no
s'à de entendre destroÿda de manera que no y restàs pedra sobre pedra, mas axí
destroÿda com acostumava la guerra dexar una ciutat que venia en mans de
enemichs que són també naturals de la terra. Perquè esta guerra que Pompeo
feya a Sertori, pus tost era guerra civil que no estranya, com se dirà en son lloch.
Ý per a major corroboració de açò, és de notar lo que diu Lúcio Floro en les
Epíthomes, parlant d'esta guerra de Pompeo ý Sertòrio, d'esta manera: "Oppresso Que vol dir: "Mort Sertòrio a tració, ý vençut ý pres Perpenna, les
domestica fraude Sertorio, victoquem dedito que Perpenna, ipse quoquem in romanam
fidem venere urbes Osca, Termestudia, Valencia, Auxima et in fame nichil non experta
Calagurris".
ciutats dels enemichs foren restituÿdes a la senyoria de Roma, Osca, Termestúdia,
València, Auxima ý Calahorra, que pogué sofrir la major fam que en ciutat
assitiada se sia vista". De forma que València se donà als romans ý ells la recobraren.
Ý ý axí s'entén lo que diu lo Pompeo, que fon València destroÿda, ço és, que
per ser-se presa a força de armes, a força de armes fon saquejada. Mas no fon
despoblada ni desabitada, perquè los matexos valencians que venien ab Pompeo,
per ser de la sua parcelitat, la repoblaren. Veritat és que los camps restaren en lo
poder de la república, segons que aprés los repartiren, per ser més la terra que no
eren los pobladors que restaven; de açò
per a la segona conjectura que és de les pedres, per a la intel·ligència de les
quals és de notar que los romans tenien tres órdens per a la batalla, ço és, los primers,
que
enemichs ý resistir-los en la davantguarda. Los segons, que
ordenats clars a l'endret dels primers, ý a estos se retrahien los astats si eren sobrats
per los enemichs; ý per ço estaven axí clars, perquè
tercers eren nomenats trièrios, ordenats més raros perquè
dos órdens primers en cas que menester fos, ý estos eren la força de la batalla, ý
per ço no y posaven sinó los millors ý més principals de l'exèrcit. D'esta manera
tenien tirones,
que eren los que novament venien a la guerra ý
mestres, com hui són los nostres mestres d'esgrima. Los altres se deyen veterani,
que eren los soldats pràtichs que s'eren trobats en batalles ý havien seguit la
guerra. Los tercers ý millors se deyen veteres, soldats vells que eren persones que
havien tengut càrrech en exèrcit, ý havia molt temps que seguien lo camp ý havien
fet coses senyalades. Los astats eren dels tirones, los prínceps se ordenaven dels
veteranos, los trièrios eren los veteres. Segonament, se ha de notar que en les
scriptures de les pedres que són de sepultures antigues, les primeres letres
signifiquen lo qui allí fon soterrat, les darreres signifiquen lo qui féu la sepultura,
ý prova
darrers en nominatiu. De ací clarament se mostra que aquells noms, veterani et per estar en nominatiu plural, signifique[n] que los soldats pràtichs ý los
veteres,
soldats vells feren aquelles sepultures de sos béns a aquells capitans que eren
morts en la batalla, segons se prova de la bellota o fulla de carrasca que va pintada
al peu de la escriptura, que és senyal que peleà ý morí com a valent, com se trau
de l'Ànnio en les sues qüestions, declarant què signifiquen la carrasca sculpida
en pedres antigues ý la corona de carrasca ý la fulla de carrasca o bellota, dient
que la carrasca significa expedició de guerra, la corona, victòria, la fulla o bellota,
mort honrada. Axí que aquelles pedres foren sepultures de capitans de València
que moriren honradament en batalla, ý per ço, los soldats pràtichs ý los vells, de
sos béns propris los feren aquelles sepultures com a bons. Hera esta una gran
honra, major que si dels béns del mort se feya la sepultura, ý specialment que los
més principals soldats pagassen les despeses, que eren los veteranos ý veteres. Axí,
los tirones, que eren los soldats nous, com havem dit, feren la sepultura al seu
alfèrez que portava les àguiles de Roma, com està scrit en una pedra que hui és
en la paret del palau, davall lo passet qu'és del palau a la seu, d'esta forma:
AQVILINO
ANN XXXV
TIRON
AMICO
Marco Aquílio, alfèriz de edat de xxxv anys; que fon gran honra tenir tal càrrech
de tan poca edat. Ý assí nomene a est home alferis perquè entenc que aquell nom
Aquilino vol dir lo que porta les àguiles, si ja no fos nom de linatge que
Aguilons. Qui foren estos Q. Herènnio i C. Valent, no és massa cert. Alguns
pensen que foren capitans de Júlio Cèsar en la guerra que en Spanya tingué
contra los pompeyans, ý essent València de la parcelitat de Júlio Cèsar féu gent en
socorro de Cèsar, ý fon repartida entre estos
ý axí
capitans de Sertori, en la guerra de Pompeo Magno, ý moriren en la batalla que
scriu Pompeo al senat de Roma, com ja és dit; ý que aquest Herènio, per ser més
principal, és nomenat, ý que la letra està corrupta, que per dir Q. Herènio, com
està scrit en la pedra, diu C. Herènnio, scrivint C per Q. Ý la menció que en les
pedres se fa de Caesar no obsta a açò, perquè segons lo Plutarco diu en la vida de
Sertori, en Spanya tenia Sertori una companyia de principals romans, a qui ell
nomenava lo senat, ý ells li deyen a ell cònsul; ý axí
aprés de Júlio Cèsar, que ans fon ell primer, mas per ser príncep com altres se
digueren Cèsares en temps de Júlio ý ans d'ell, segons també scriu Joan Carrió,
croniste alemany, en nostres dies, en lo
l'emperador Augusto. Ý consta que ell fos príncep, ý axí nomenat per la inscripció
de la sua sepultura, hon se diu: SEVIR, que vol dir que era hú de sis
prínceps de tot lo poder absolut, segons se veurà per avant. Açò par que sia lo que
s'à de tenir, axí perquè sabem de la batalla hon morí Herènnio, que fon ací, com
encara per lo que diu lo Plutarco en lo lloch al·legat, que Sertori no feya
capitans de la gent spanyola, sinó als romans o latins, axí que los spanyols ningun
càrrech tenien en la senyoria de Sertori.
Mas per lo que havem dit de la declaració de aquells noms veterani et que eren noms de soldats, és de notar que també poria ser que fossen
veteres,
noms de regidors de la república, segons lo que diu lo Plutarco en açò, que ara
havem al·legat, ço és, que no governaven sinó romans o ittalians en la Spanya, hon
tenia Sertori senyoria; perquè com València era colònia de romans, ço és, poblada
de romans des que S[c]ipió la reedificà, sobrevenint aprés altres companyies de
romans que novament venien, feren en lo regiment de la ciutat certes distinctions
dels antichs pobladors ý dels més vells, a diferència dels nous, ý també de entre
ells matexos, segons que eren, o de pochs anys, o ja de molts anys abitadors en
esta terra. Ha-y d'açò una pedra que
Sala de València, devés la Deputació, ý en la part que stà devés la Diputació té
aquest epigramma:
SEIAE HEREN
NIAE SALLVS
TIAE BARBIAE
ORBIANAE AVG.
CONIVGI DOMI
NI NOSTRI AVG.
VALENTINIVE
TERANI ET
VETERES
de la fundació de València ni memòria de la mutació del nom. A esta se respon
que ans molts doctors ne fan menció, ço és, lo Manethon Egipcià, de
la primera fundació feta per Romo, ý de la denominació de València Joannes
de Viterbo; concorda ab estos doctors lo Proaza, que
Lo matex diu Amando Zierixense en la sua crònica; lo matex Alonso Venero. Ý
per a confirmació de tots, lo Tito Lívio, segons la abbreviació de Lúcio Floro, en
la Dècada
als que eren estats en lo exèrcit de Viriato camps per a viure ý una ciutat, que fon
nomenada València. Per estes paraules consta que esta terra tenia primer altre
nom ý aprés li fon mudat en est nom de València". Ý que aquesta nostra València
sia la de qui parla Lívio, consta per la pedra que està en lo cantó de la plaça de
Vilarasa, en la casa de don Joan de Moncada, scrita a Júnio d'esta forma:
CRATIC
RICCIVS
ATIMETVS
ETRICCIA
FLIE AMICO
S
Morverdre que mira devés València, ab la finestra uberta en ella devés ençà, prova
evidentment lo sobredit. Lo que d'esta torreta dihuen los vulgars, que estaven allí
los cambis, és vanitat de ignorants, perquè és cert que
destroït, com a l'ull se veu per les pedres que no foren tallades per a aquell
propòsit a proporció, com són les que estan en lo amphiteatro, segons se veu la
diferència, mas foren preses axí com les trobaven dels edificis derrocats per a
aquella torreta al propòsit que havem dit.
Per a saber que fon aquella població derrocada, que dihuen València la
Vella, és de notar lo que scriu lo Ptholomeu en la taula d'Espanya, que aprés de
haver parlat dels pobles contestàneos, que són, segons ell conta, desde Carthagena
fins a València inclusive, parla de la partida que està aprés d'estos, més devés
llevant, ý diu que són allí los pobles edetans, nomenats del nom de la ciutat més
principal, que entre ells era nomenada Edeta. Ý quant conta les poblacions
prenent lo principi de aquest trast de Çaragoça fins a Morverdre, posa a la fi junt
a Sagunto a Edeta, dient: "Edeta et Leria Saguntum". De ací
una que Líria, que hui diem, era ciutat principal, com entre les principals se
conta fent menció d'ella ý callant a Terol, que
que passa per allí, a diferència de Turiasona o Tirassona, que hui dihuen Taraçona.
La segona cosa és que si Edeta era distinta de Lèria ý prop de Sagunto, no podia
ser sinó esta ciutat de qui parlam. Deya
tot lo trast dels edetans, que arribava fins a Çaragoça, que llavons no era tan gran
cosa com Edeta regnava.
Aquesta Edeta fon destroÿda en aquelles guerres dels romans, segons Lúcio
Floro en les sues Epíthomes fa menció de moltes altres, parlant de Sertori.
Tornant, dons, al propòsit, Romo fon lo
edificà Roma, que és la nostra ciutat de València.
Succehí a Romo son fill Palàtuo tantost aprés mort del pare, que fon
l'any del diluvi mil ý un any, ý regnà pacíficament
a Palància, segons recita lo Ànnio. Esta ciutat diu lo Proaza que fon edificada en
les montanyes vehines a València, ý mou-se perquè lo Ptholomeu fa menció de
Palància, riu prop de València, lo qual, segons havem dit, és lo de Torres Torres ý
que passa per Morverdre. Ja poria ser que la ciutat derrocada que
la Vella fos la Palància, de qui
no era distincta cosa de Lèria, sinó que fos una matexa ciutat nomenada de dos
noms, axí com lo Ptholomeu ne fa menció com de terra que tenia un matex
grau de elevació, ý si açò és, clar està de hon és vengut lo error de nomenar-la
València, ço és, per la semblança dels noms Palància ý València.
Aquest matex rey Palàtuo edificà moltes poblacions en Spanya en diversos
llochs, ý entre
que vol dir en llengua aramea pobleta de Palàtuo. Pompònio Mela, libre
antigament ciutats claríssimes Pal·lància ý Numància ý en son temps, desfetes estes,
era Çaragoça la més solemne, per hon mostra que Pal·lància devia ser en lo
trast que era Çaragoça, com lo Ptholomeu posa los edetans. Mas no és sinó en
lo trast dels vàcceos com posa lo Ptholomeu ý és la que hui
Era, emperò, nomenada esta també Palància Menor.
Passats los primers dihuyt anys dels regne de Palàtuo, levà
principal en Spanya nomenat Caco, ý ajustant grandíssima gent en la partida
que
segons la descriptió de Ptholomeu —que
Toledo—, ý per Logronyo arribava a part de Aragó una ala, donà batalla al rey
Palàtuo ý vencé
algun temps. Mas aprés, tornant-se a refer Palàtuo, peleà segona volta ab Caco ý
fon vençut ý mort Caco en la montanya que de son nom se dix Moncayo ý està
prop de Logronyo, a hon està fins a hui una hermita que
Cantàbria en senyal que allí era Cantàbria antiguament. Alguns se enganen dient
que Hèrcules vencé a Caco ý
açò una gran història. Mas, segons diligentíssimament calculen lo Joan Ànnio ý
Venero, lo que està dit és veritat, ý lo altre són poesies. Tornant en lo regne
Palàtuo, regnà fins a l'any del diluvi
Aprés la mort de Palàtuo succehí Erithro, son fill, qui fon lo
d'Espanya, perquè Palàtuo se conta per lo
regne en l'any del diluvi
la primera, feta per Hèrcules en temps de Laomedon. De ací
lo que destrohí a Troya no pogué ser lo qui matà a Caco, venint a
Spanya aprés de haver destroÿt a Troya, perquè ja havia
era mort quant Troya fon destroÿda per Hèrcules. Aquest Erythro donà nom a la
ínsula Erithrea, que està, segons diu Mela en lo
Portugal. De aquesta diu lo Raphael Volaterrano que se
aprés de haver destroÿt a Troya. De manera que vingueren en Spanya
lo primer que fon de la Líbia ý Egipte ý per ço
fon lo qui matà los Gerions; lo segon fon dit Thebeo de Grècia, que destrohí
Troya en companyia de Jason ý aprés vengué en Spanya ý portà-sse
rebanyes o manades de bous de la illa Erythtrea. Açò
lo Philostrato en lo De vita Apolonii, que en Càliz se honraven dos
Hèrcules en un temple, és a saber, lo Egípcio, a qui tenien de metall
Thebà, a qui sols tenien una ara de metal. Aquest Hèrcules Grech se diu que
edificà en Spanya a Tirassona, ý
ell venien, ý dels ausònios, com diu lo arquebisbe de Toledo. Mas enganen-se
estos segons havem dit en lo
Aprés de Erythro succehí son fill Gàrgoris, en l'any del diluvi
poch aprés que Hèrcules destrohí a Troya; ý regnà
de Aeneas Sílvio, que regnà en la Ittàlia. Perquè de la primera destructió de Troya,
feta per Hèrcules, fins a la segona, feta per Agamenon, passaren solament
Aquest rey fon nomenat Mel·lícola perquè fon lo primer que mostrà la grangeria
de les abelles ý lo tenir-les en conreu per a utilar-se de la mel ý de la cera.
Diu lo Justino en lo Epíthomes, sobre lo Trogo Pompeyo,
que aquest Gàrgoris tingué una filla que parí de adulteri un fill ab certs
senyals que tragué en la persona. Ý com lo rey sabé lo cas, ab grandíssim enuig
que n'hagué, manà que fos llançada la criatura als peus de una adula que entrava
de pasturar en la vila hon se trobava llavons, per a que, chafant-la ab los peus la
matassent. Ý restant il·lessa sens pendre mal, ab despit que
llançar als porchs ý goços perquè la
tocaren, ý per ço la féu llançar en la mar. E volgué Déu que les ones la portaren a
la vora de la mar sens lesió, de hon una cerva la prengué ab les dents ý la portà
a les manades de les altres cerves ý allí la crià ab la sua llet. Passats alguns dies,
vengueren per aquelles partides uns cassadors que prengueren la cerva ab lo
infant, ý per ser una maravella estranya, presentaren los dos al rey. Lo rey,
regonexent los senyals, conegué que aquell era son nét, ý admirat de la ventura
tan gran que havia tengut aquella criatura, entengué que havia de ser una
solemníssima persona en lo mon, com de tants perills era acampada. Ý axí,
passant-li la yra, manà que fos criat com a son nét. Aquest fon nomenat Abido,
ý succehí en lo regne a son avi.
Regnà, dons, Abido en lo any del diluvi
persona per a la república d'Espanya qual senyalaven los pronòstichs. De aquest
diu lo Gauberto, en la Crònica de Aragó, que donà leys als spanyols ý posà en
orde les set ciutats famoses d'Espanya, fent en elles públiques audiències de
justícia, que ara
ço no
Poria ser que los lectors tenguessen per faula esta relació de Justino, com
que no sia de creure que una criatura se pogués axí salvar, ni que un animal se
affectàs a criar-la trobant-la en la ribera de la mar; per ço
Scriptura Sagrada conta de Moysés com se salvà en lo riu de Nilo essent llançat
en els aygües. Ý ultra açò, Nicholau de Lira, sobre Daniel, en lo primer capítol,
recita lo que conten les scriptures dels caldeus de Nabuchodonosor, rey de
Babilònia, que en ser nat fon llançat en un bosch, mas, ordenant-ho Déu, vengué
una cabra montesa ý alletà
ý cantà; ý per ço un llebrós que per allí passava, adonant-se del bubó que no va ni
parex de dia, mirà davall l'arbre, ý vént aquella maravella, que una cabra ferèstega
alletava un infant, anà allà ý prengué la criatura ý crià-la; ý per ço li posà de nom
Nabuchodonosor, per lo cas com se seguí, perquè Nabuch vol dir en caldeu bubó,
ý Chodo vol dir cabra, ý Nosor vol dir llebrós. De Ciro també
coses, mas perquè lo Herodoto Halicarnàsio, en lo primer libre que nomena
Clio, parlant de la naxença ý criança de Ciro, conta les coses més humanament
que no scrihuen los poetes, per ço no cure de recitar-les.
DE LA SECA D'ESPANYA Ý DE LA SUCCESSIÓ DE LES GUERRES DELS
CARTHAGINESOS
Fins ací
per hon se ha de pensar que la gran seca que en Spanya fon, de qui parlen los
antichs libres, que durà
secaren los arbres ý herbes per tota la terra d'ella ý per grandíssims vents que
sobrevingueren foren arrancats de rael, en manera que no
tota Spanya sinó en ribera de Ebro ý de Betis, que és Guadalquibir, hon se
trobaren oliveres ý magraners, perquè estos rius no
Esta seca no fon tantots aprés de Hispan, segons se pensa mossén Diego de
Valera, perquè sabem ordenadament tota la successió dels reys sens interruptió
fins a Abido, com havem vist; mas fon aprés d'ell corrent los anys del diluvi quasi
regne d'Espanya en rey algú que fos senyor d'ell generalment, mas troben-se les
guerres de affricans ý aprés tantost les de romans, segons veurem que les guerres
de affricans naxqueren de les dissensions que tengueren los pobladors naturals ý
antichs de la Spanya ab los advenedissos ý estrangers. Vingué, dons, tan grandíssima
seca a Espanya que
riu Ebro ý lo riu Güetalquibir, que per nàxer les sues fonts de muntanyes frigidíssimes
no
gents a les províncies comarcanes ý vehines, hon abitaren fins que fon
passat lo mal temps. Dihuen alguns que los pobres, per no tenir ab què passar, se
n'anaren dels primers, ý los richs, perquè tenien ab qué mantenir-se, esperaren de
dia en dia que lo temps se milloraria, ý axí, diferiren tant la sua partida que quan
volgueren exir de la terra, peque
molts per los camins per falta de aygua, empachant-los també los trenchs
grans que per los camins havia fet la grandíssima seca. D'est modo morí la major
part dels nobles ý grans, estalviant-se los menors ý que no tenien, perquè ab
temps s'eren provehits.
Seguí
per ço retornà a la primera disposició que tenia. Sabent-se estes noves, tornaren
los que se n'eren anats ý vengueren a la mescla molts altres moguts per la relació
que de aquella terra tenien del que solia ser. Los primers de tots los que tornaren
foren los habitadors de Niebla, que se n'eren passats en Àffrica al stret de
Gibraltar, ar[r]ibant a ells primer les noves del bon temps que en Spanya era
tornat, per los qui navegaven. Fa relació també de açò la Valeriana. Estenent-se
estes noves, tornaren de allà hon se trobaren los pobladors d'Espanya a les sues
terres, hon de primer habitaven. Seguí
contenció entre los naturals antichs pobladors de abinicio, ý los estrangers,
pobladors nous de poch temps, sobre les preminències ý juros en la terra; per hon
és de notar que ab molts prínceps que eren venguts en Spanya de diverses parts
en diversos temps, eren vengudes en sa companyia moltes gents, segons en part
havem dit. Primerament, ab Gerion, vingueren de la Líbia ý Egipte. Aprés, ab
Hèrcules Líbio, vingueren altres de la matexa gent. Aprés, ab Testa vengueren
altres. Ý axí com los prínceps se aturaren en Spanya, axí ells també se aturaren ý
poblaren en ella. Aprés, en temps de Erythro, vengueren grechs en companyia de
Hèrcules, essent destroÿda Troya. En temps aprés de Gàrgori, poc ans de la secca,
vengueren en Spanya moltes companyies de grechs, essent ja Troya destroÿda la
segona volta en temps del rey Príam. Ab Ulixes vengueren molts altres dels seus,
ý havent passat lo stret de Gibraltar, en la boca del riu Tago hon entra en la mar,
edificà la ciutat Ulisipoa, que huy diem Lisboa, hon poblà los que venien en sa
companyia ý no
feta la ciutat, prengué lo viatge de la sua navegació, com diu lo Dant Aligèrio, ý
may se sabé d'ell, sinó que
nostres ara naveguen a les terres trobades; ja poria ser que fos arribat ell també a
alguna d'estes terres noves. De la ciutat de Ulixes fa menció lo Pompònio Mela
en lo tercer libre, parlant De extimis Hispanie, ý nomena-la Ulissipo. Ab Diomedes
vengué altra companyia de grechs, ý passant l'estret de Gibraltar també
rodaren la Spanya ý regonegueren la costa; en fi, desembarcant en Vizcaya,
edificaren la ciutat Tyde, que nosaltres diem Tudela. Esta fon axí nomenada per
Diomedes perquè lo pare de Diomede se nomenava Tyde, rey de Aetòlia,
segons recita Raphael Volaterrano. Lo Síl·lio Ittàlico també ne fa menció en lo
tercer libre, dient: Aetolaque Tyde. Lo Ptholomeu, en la tabla d'Espanya posa Tude
en Galícia ý Aetola en Vizcaya, ý diu que Tede és dels grivos, que són los
graios o grechs, com diu lo Sil·li: "Et quos nunc grivos mutato nomine graium Vengueren també de Rodes a poblar en Spanya, segons scriu
denee misere manus".
sent Hierony sobre la epístola de sent Pau ad Galathas, ý edificaren en la marina
de Cathalunya que hui diem, la ciutat Roda, encara que lo Strabó la nomena
Rodopen, hon està hui la sgleya antiquíssima dita Sent Pere de Roda en lloch
del temple famós entre
Mela sobre
d'Espanya, ý altres més autèntichs, consagrat a Venus; hui
les Empúries diu lo Plini, en lo libre
nomenada primer Alba, ý aprés, sobrevenint los phocenses ý acompanyant-se ab
los naturals ý antichs pobladors de aquella ciutat, feren un poble tots; ý per lo
gran mercat ý fira que allí
ara la nomenam Ampúries. Estos phocenses eren pobles de la Àsia ý, segons scriu
lo Herodoto Alicarnàsio, foren molt cruament destroÿts per Harpagó, president
ý capità de Ciro, rey de Pèrsia. Per ço, prenent-se tots de jurament que se
n'anassen en part hon jamay hoÿssen noves de persones tan cruels, fugiren-se
de sa terra ý navegaren fins a Marcella, tan lluny de la Pèrsia; ý edificaren la ciutat
Massílie, com scriu lo Justino en lo
també en lo
fan també menció. Aprés de açò passaren molts d'estos phocenses en Spanya ý
poblaren la ciutat Alba, com diu Plini, ý feren-ne d'ella la que
Segons scriu Tito Lívio, en la Dècada, libre
altres grechs Astyr, qui fon patge de Memnom, qui fon en la guerra de Troya, ý
arribat en Spanya donà lo nom de Astúria a la terra que poblà, com diu lo Síl·lio,
libre "Venit et aurore lachrimis perfusus in orbem. Diversum patrias fugit cum deuius Prop d'estos poblaren los grechs que
oras Armiger eoinon foelix Memnoms Astyr".
vingueren ab Teuchro ý no tingueren prou lloch en Teúchria, que edificaren, ý
ara és Carthagena, com és ja dit. Ý per ser la terra hon se assentaren esta part de
les companyes de Teuchro molt freda ý que fa los hòmens blanchs, nomena
Galízia, que vol dir blanca, segons diu lo Ysidoro, encara que lo arquebisbe don
Rodrigo, en lo capítol
Tots estos que havem dit eren venguts en Spanya ans de la secca de què
havem parlat, ý tornant los naturals tornaren també estos, ý a la mescla vengueren
de nou altres generacions de altres partides.Ý, entrant-se
de algunes coses que pretenien los naturals ý antichs pobladors
que eren sues ý en la senyoria d'elles havien de ser differenciats, avantatgats ý
preferits als acullits ý estrangers. Sobre açò entrà la descontentació dels uns als
altres ý per ço la enemistat. Pretenien los strangers que, essent la terra estada
desemparada, lo que primer se poblàs en ella ne havia de ser senyor. Los antichs
pretenien que per haver-se apartat algun temps, forçant-ho la necessitat, no
havien perdut la primera senyoria ý, axí, los strangers no la podien ocupar com a
prescripta. Començaren, dons, ab armes a portar la differència, pux no y bastaven
les rahons. Los strangers que novament eren venguts no eren part per a resistir als
antichs pobladors ý, per ço, procuraren de atraure a sí als strangers que en temps
passat eren venguts en Spanya posant-los al davant, que la differència en què
estaven ab los naturals també
feren tots un cos los que estaven en la Bètica, ý foren tan poderosos que los
naturals ý antichs hagueren de cridar també los altres antichs que estaven en
diverses parts d'Espanya, per hon crexent aquest foch ý anant cada dia de aument,
no essent part los estranys per a resistir als antichs, que eren molts més que ells,
foren forçats de cridar sos parents de les terres sues naturals, de hon eren venguts.
Los primers que cridaren foren los de Càliz, que demanaren socorro als affricans
com a parents, specialment a Tànger ý Carthagena, que és ara Túniz o està prop
de allí lo lloch hon fon edificada. D'estos pobles diu lo Procòpio, en lo
De bello persico, que entrant Josué, capità dels jueus, en la Palestina, que era terra
de promissió, féu en les batalles que vencé tanta matança que quasi tots los de la
marina, despantats ý temorizats despoblaren la terra ý se
Estos eren los que habitaven des de Sydon, que està prop de Tyro, de hon era la
cananea de l'Evangeli, fins a Gazayl, terme de Egipte. Arribats, dons, a l'Egipte, ý
trobant-se tant, que no tenien prou lloc per a habitar entre
per la Àffrica cercant lloch per a poblar, ý cercant la marina ompliren
des de la ribera del mar Oceano fins al stret de Gibraltar. Edificaren, entre les
altres poblacions, la ciutat Tingen, que ara dihuen Tànger, a hon per memòria de
la sua venguda en aquella terra, prop de una grandíssima font que y ha, posaren
dos grans columnes de pedra blanca scrites en llengua phenícia, que deyen:
PREDONIS FILII NAVE
FVGIMVS
Nave"; a est nomenaren los hebraychs Josué. Estos pobles foren nomenats
maurúsios, ý ara
recita Plutarco en la vida de Sertòrio, tenia
aquest Antheu, que
fill d'ella ý de Hèrcules, com diu lo Plutarco en lo lloch matex. Aprés de algun
temps, seguí
la ribera dels maurúsios, ý per regonéxer-se per parents ajudaren-los a edificar la
ciutat de Carthago, la famosa ý guerrera. Tot açò és de Procòpio. Essent, dons,
los pobladors de Càliz part de la Líbia ý Egipte venguts ab Hèrcules Líbio, lo que
matà als Gerions, part ab Hèrcules Grech, aprés molts anys venguts de Phenícia ý
Tiro ý de Grècia, resta clar lo parentesch d'estos ab los de Tànger ý Carthago, per
ser de unes matexes terres. Per açò, ý perquè los de Carthago tenien un matex
interès, que si los spanyols antichs llançaven als estrangers de sa terra poria ser
que altre tant volguessen fer ab ells los affricans llançant-los de Carthago, los de
Càliz, pregant los demanaren lo seu socorro. Vengueren, dons, los affricans ý
entraren en Spanya per lo stret de Gibraltar, com ho conta Gauberto en la sua
Crònica de Aragó, en lo primer capítol, parlant del rey Garci Ximènez. Fa
menció també d'esta entrada dels carthaginesos lo Mela, en lo segon capítol,
parlant d'Espanya, fent menció de la sua ciutat Mela.
Estava la gent d'Espanya obligada de l'exercici de la guerra per la fortuna
dels anys que havien passat ý no tenint un cap que
poble tenir son règulo. Per lo contrari, los affricans, exercitats a les armes per les
guerres que havien tengut ab los comarcans des del principi de la fundació de
Carthago, regint-se tots per un capità que ab la pràtica fresca studiosament feya la
guerra, venint a batallar, fàcilment foren vençuts los spanyols, ý restaren los
carthaginesos ý affricans com a vencedors senyors del camp ý de algunes terres
vehines de la Bètica ý Andalozia. De ací vingué que discorrent lo temps assaboriren
los affricans lo agre de la terra ý la disposició de les gents, volgueren lo que
havien començat per poch portar a molt, ý ententaren de fer-se senyors d'Espanya,
prenent ànimo de la bona ventura que fins allí
enfortiren algunes terres per a segurament passar avant en la sua conquesta que
emprenien, ý començaren a guerrejar les terres d'Espanya que no eren de sa part;
de hon vingué la enemistat entre los de Sagunto ý los turdetans, de què fa mención
Tito Lívio en lo Dècada. Per esta causa foren los spanyols
costrets amprar-se de sos amichs, ý entre
parents seus; perquè segons ja hem dit, Hespero, que fon primer rey d'Espanya,
fon aprés rey també de Itàlia, ý ell donà lo nom de Hespèria a les dos terres.
Athlas, també rey de Espanya, passà aprés en Itàlia cridat per los italians, segons ja
és dit. Entraren, dons, los romans en Espanya per lliga feta entre ells ý los
espanyols de la partida de Catalunya que es diu hui.Ý lo socorro de moneda que
los espanyols feren a l'exèrcit dels romans que
enemichs que per la part de Espanya que està a la mar gran, prop dels Pirineus,
los feyen guerra, convertí
ses terres per tostemps. Fon açò ans de la primera guerra que los romans
tingueren ab los carthaginesos, no mesclant-se encara ab los spanyols que
tenien guerra ab carthaginesos, sinó ab aquells que tenien guerra ab altres de
nació de grechs ý strangers, que poblaren la ribera de Vizcaya ý part de Gascunya
ý en terra de Navarra. Corrien los anys del diluvi dos_mília_ý_quaranta o prop
d'ells; trau-se aquest conte d'esta manera. Segons havem dit en lo capítol cinquè,
per la taula de Nino se troba que del diluvi fins a ell passaren
Nino fins a Cèsar Augusto passaren
en lo primer capítol del primer libre De hormesta mundi. De manera que del
diluvi fins a Cèsar Augusto passaren dos_mília_docents_ý_xixanta_quatre anys, ý si
ý ajustam a estos los quaranta_ý_dos anys que eren passats de l'imperi de Cèsar
Augusto quant naxqué lo Senyor fan per tots suma de
dos_mília_trecents_ý_sis era l'any set_cents quarant_ý_dos que Roma era edificada,
segons diu Oròsio en lo
prova per lo conte. La venguda dels romans en Spanya fon en temps de la guerra
que tingueren los romans ab los tarentins, ý los carthaginesos socorregueren los
tarentins contra romans, per hon vingueren les guerres aprés entre romans ý
carthaginesos. Esta guerra entre romans ý tarentins fon en l'any
fundació de Roma, segons scriu lo Paulo Oròsio en lo
Esta venguda que feren los romans en Spanya no la hé trobada fins ara escrita en
scriptor algun, mas per les conjectures del temps que tenien llavons, los romans
en l'any quatre_cents ý huytanta_hú de la fundació de Roma, ans de una gran
pestilència que vingué que destrohí la ciutat, ý perquè tantost aprés d'est temps se
trobà mesclada la guerra de carthaginesos ý romans ý van mesclats enmig d'ells
los spanyols, fent-se menció de la confederació que tenien los spanyols ab los
romans ja de molts anys en ans, com se pot veure en Paulo Oròsio, en lo huytén
capítol del quart libre, ý pot-se compendre també del Tito Lívio, en lo primer
libre de la tercera Dècada. Per esta conjectura se diu que en est temps vengueren
los romans en Spanya.
Passaren, dons, des de la seca general en Spanya, que havem dit que fon en
l'any del diluvi quasi mil docents ý cinquanta, fins a la venguda dels romans, que
fon en l'any dos_mília_ý_quaranta_cinch, segons havem dit,
menys. En estos estigué la Spanya sense tenir rey que senyorejàs generalment tota la
terra. Tot aquest conte és segons lo Oròsio, que scriu la fundació de Roma l'any aprés
del diluvi mil cinch_cents xexanta_quatre. Mas segons lo conte que altres escrihuen,
fon Roma edificada o reparada per Romo l'any del diluvi
serien passats de la seca fins a la venguda dels romans cinch_cents ý trenta anys pochs
més o menys. En aquest temps passaren moltes fortunes los espanyols en guerres que
tengueren entre sí ý ab los que vingueren en socorro dels estrangers, ý perquè en
temps de Alexandre Magno los espanyols enviaren embaxadors a Babilònia
per a tributar-se a Alexandre, tement-se que no
era fama que volia fer, com recita lo Paulo Oròsio en lo
la Ormesta mundi, per ço, los romans que vingueren a socórrer als spanyols
volgueren que
restà la subjugació d'Espanya als romans fins als temps dels godos per molts anys.
Ací
senyoria en moltes terres d'Espanya, però, nunca foren senyors absoluts d'ella, ni
dexà la Spanya de tenir molts règulos en tots estos temps. De manera que
a repoblar la Spanya aprés de la seca, no que sia estada jamay herma, mas tigué
molt poquíssima gent en lo temps de la seca, ý aprés tornà a cobrar lo llustre que
tenia primer, ý començà a tenir règulos que eren senyors principals de molts
pobles ý comarques ý ciutats reals; ý duraren fins al temps que lo cos de sent
Jaume fon arribat en Galícia per mar, segons la legenda fa menció de la reyna
Lloba de Compostel·la ý del rey de Castella, com per avant veurem. Lo Tito
Lívio en les sues Dècades fa menció de Edesco, gran capità dels celtiberos; de
Indíbile, rey dels il·lergetes, que ara
de il·lercaons ý edetans, que eren la nostra comarca des del riu Ebro fins a
Morverdre. Fa menció també de Attanes, rey dels turdetans, que són en la
comarca de Còrdova; de Cerdubelo, en Castulon, que era la comarca de Toledo;
del rey Còrbulo ý del rey Hilermo, ý del rey Colca ý altres. Lo Sil·li Ittàlico fa
menció de Viriato ý Tago ý altres règulos en Spanya. Estos ý los altres foren
tostemps en Spanya, que usaven de títols reals ý tenien senyoria ý juridictió en
ses terres encara que fossen tributaris d'elles als romans o cartaginesos.
Recita Tito Lívio en la in Dècada, en lo
amistat ý lliga ab los romans poch temps aprés de la primera guerra
affricana ý ans de la concòrdia que feren los romans ab Asdrúbal, capità dels
cartaginesos, honcle qui fon del gran Haníbal; ý per ço, en los pactes que
capitularen feren expressa menció dels saguntins. Procuraren-ho los saguntins per
dos coses: la primera, perquè veyen lo gran poder dels carthaginesos en Àffrica
ý en Spanya, que quasi del riu de Xúquer fins a Càliz la major part era d'ells ý
veyen també lo intent que portaven de ser senyors d'Espanya, com ja anaven
tramant, specialment que Hasdrúbal, tenint senyoria en la ciutat Tèuchria, que
segons havem dit en lo capítol sisé la fundà Testa ý aprés la renovà Teuchro ý li
mudà lo nom dient-li Tèuchria, ell la enfortí ý provehí de totes municions fent lo
assento de la senyoria que tenien los affricans en Spanya en la dita ciutat, ý per ço
la nomenà Carthago Nova. Parla de açò lo Pompònio Mela en lo segon libre, en
lo capítol d'Espanya. La segona causa que mogué als sagunthins fon conéxer-se
deutors als carthaginesos de la mort de Amílcar, encara que la culpa era de
l'Amílcar, que vingué a fer-los guerra. Fon d'esta manera lo cas. Per la guerra
antigua que los naturals pobladors tenien ab los strangers, los turdetans
eren enemichs mortals dels saguntins, ý per ço los affricans, que eren lligats ab los
turdetans, vengueren sobre Sagunto; era capità Amílcar, pare del gran Haníbal,
ý aprés de haver talat los camps assitià la ciutat. Los saguntins avisaren a sos
amichs los antichs pobladors de Espanya ý a dia senyalat ixqueren a pelear;
sobrevenint los socorros segons lo concert, trobaren la batalla ja travada ý per ço,
prenent les spatles dels carthaginesos, feren en ells molt gran matança, que de tot
lo exèrcit no restaren sinó molt pochs, ý morí Amílcar en la batalla en l'any de la
fundació de Roma
lavons l'any del diluvi
gendre Asdrúbal, que era restat en Carthago tenint en comanda a Haníbal ý los
altres fills de Amílcar, passà en Spanya ý replegà la gent que estava despargida ý
reféu lo camp, ý reparant les fortalees que estaven en llochs oportuns edificà a
Carthago Nova, segons havem dit. En aquest temps foren les coses dels affricans
tan pròsperes en Spanya que jamés fins a llavons havien tant florit, ý per ço los
saguntins procuraren que en lo concert que tingueren los romans ab los carthaginesos
se fes expressa menció d'ells. Ý fon lo concert d'esta manera, que pux los
spanyols de la terra de Bètica havien cridat en favor sua als carthaginesos, ý los de
Celtibèria als romans, fos d'esta manera: que los carthaginesos fossen senyors
d'Espanya des de Ebro fins a Càliz, exceptats los saguntins ý lo seu terme, que
restassen absolutament senyors de sí matexos ý exempts en sa pròpria libertat
com a amichs de romans; ý des de Ebro fins als Pyrineus fos la Espanya dels
romans. Recita açò Tito Lívio en lo pròlech del primer libre de la tercera
Dècada. De ací
Spanya ans de la primera guerra affricana, perquè estos concerts foren ans de la
segona guerra affricana, ý tenir los romans tanta senyoria en Spanya com ací
menció no podia ser sinó en molts anys ans com està praticat, en forma que ans
que los Scipions vinguessen en Espanya ja los romans hi tenien senyoria, per la
rahó dita: que los celtiberos e il·lergetes e il·lercaones ý altres pobles fins als
Pyrineus los cridaren, als romans, que
tenien, ý ells, quant foren en la terra, ingeriren-se de tal manera ab ells que aprés
may los ne pogueren llançar. Perquè, segons diu Tito Lívio en lo huytén libre de
la tercera Dècada, tengueren per cert los romans que qui no fos senyor de
Espanya no podia ser senyor del món.
Sabem, dons, que ans de Asdrúbal ja eren los romans senyors en Espanya,
mas no sabem qui fon lo primer capità d'ells que passà en ella, perquè los
Scipions, P. Emílio, Metel·lo, Màrio, Sertori, Pompeu ý Cèsar, tots foren aprés de
Asdrúbal. Conta lo Sil·li Itàlico que estant Asdrúbal en les partides que són entre
Cartagena ý Ebro, féu pendre a Tago, règulo dels espanyols, noble per linatge ý
valentíssim ý destre cavaller de sa persona, ý per lastimar als espanyols, que
l'amaven en estrema manera, lo féu penjar en una carrasca ý manà que no
fos llevat de allí per més injúria. Per esta causa, un criat de Tago, dissimulant la
yra, entrà en la casa ý sala hon estava Hasdrúbal ý, acostant-se a ell ab una spasa
que portava amagada, donà-li d'estocades ý matà
estaven prengueren súbitament al spanyol hí donaren-li increÿbles turments, com
diu Tito Lívio en lo pròlech del libre primer ý Dècada tercera, ý jamay lo
spanyol donà sospir ni gemech, ni mostrà tristor en la cara, ans de alegre ý
content que havia vengat la mort de son senyor se burlava d'ells. Morí Hasdrúbal
en un lloch que
tercera Dècada. Ý segons se trau de allí, era un lloch molt prop de Morverdre, ý
si no és Castre de la Vall d'Uixó, com no
nom, és versemblant que sia Almenara, a qui los antichs deyen Almenar, segons la
disposició del lloch hon està. De aquest Tago que havem fet menció diu lo Sil·li
que prengué nom lo riu Tago, mas açò és fictió poètica perquè, segons és dit, no
fon est Tago, sinó lo quint rey d'Espanya lo qui donà lo nom al riu.
DE LA DESTRUCTIÓ DE SAGUNTO FETA PER HANÍBAL Ý DE LA RESTITUTIÓ
APRÉS FETA PER LOS SCIPIONS, Ý FUNDATIÓ DE VALÈNCIA,
FINS A LA MORT DELS SCIPIONS
Mort Asdrúbal, passà en Spanya lo gran Haníbal. Ý volent vengar la mort de son
pare Amílcar ý la de son oncle Asdrúbal, començà a fer la guerra per los pobles
nomenats olcados, que no recahien en la part dels romans per estar en lo trast de
Ebro fins a Càliz, que era la terra que s'esguardava als carthaginesos, ý destrohí la
ciutat Carteya. Esta és la ciutat que huy diem Tarifa, encara que lo qui trelladà
les Dècades de Tito Lívio digua que és Tortosa. Prova
lo capítol cinquè ý perquè segons Tito Lívio recita en la primera oració que féu
Haníbal a la sua gent aprés que fou passat en Itàlia, contant les coses que havien
fet ja des que ell era passat en Spanya, comença a parlar de les colunes de Hèrcules
ý va discorrent fins a Sagunto. Ý per ço
estava de Sagunto enllà, devés los Pyrineus, sinó de Saguntho ençà, devés Càliz.
Ý lo matex Tito Lívio en lo primer libre de la tercera Dècada diu que los olcades
estaven de Ebro ençà devés Càliz. Ý la ciutat de Tortosa està a la ribera del riu
Ebro, a la part dels Pyrineus. Lo matex diu lo Políbio ý recita-u també lo
Plutarco en la vida de Haníbal. Destrohí, dons, a Carteya aprés de haver destroït
Hermàndica ý Aebacala, dos ciutats principals, ý venint devés Carthagena acometeren-lo
prop de Tago los spanyols, ý vencé
marchar lo camp ý vengué sobre Sagunto. Posà lo real entre la mar ý la ciutat, a la
part que està devés València. Tenia en lo camp cent_ý_cinquanta_mília combatents.
Tingué assitiada la ciutat huyt mesos, combatent bravíssimament, hon fon ferit de
un passador en la cuxa ý estigué molt mal. Conten lo Tito Lívio ý lo Sil·li
Ittàlico de moltes cavalleries ý valenties que feren los saguntins en aquest temps,
specialment de hú qui
muralla los enemichs li
podia per allí entrar alguna gent. Vént açò Muro corregué allí al portell ý posà
enmig del pas ý ell a soles defensà ab la sua espasa la entrada a tot lo exèrcit de
Haníbal per tot lo dia. A la fi fon mort, ý en lloch d'ell sobrevenint altres
defensaren lo portell fins que a la nit lo repararen.
Enviaren los saguntins a demanar socorro al[s] romans ý ells adormiren-se,
entretenint-se en enviar embaxadors a Haníbal que
dels pactes que tenien.Ý aprés, enviant a Carthago a fer-ne clamors, no aprofitant
res, demanaren socorro los saguntins als espanyols, ý no
enemich de Haníbal, ý axí fo[n] presa la ciutat, d'esta manera, segons recita Tito
Lívio. Per la bateria que havien donat a una torre alta ab enginys que Haníbal
havia fet, caygué ab molta part de muralla, per hon los cartaginesos ab molta
impetut entraren fins als carrers que estaven prop de aquella part de muralla. Mas
com los saguntins veren lo gran perill, esforçaren-se ý ab grandíssim ànimo
resistiren, detenint los enemichs que no passassen avant. Ý per a cloure
aquella part que estava la ciutat uberta, feren de nit una tanca de terra ý fanch ý
fusta, per les cases que feyen més al propòsit, dexant alguna part de la ciutat de
fora ab la muralla derrocada. Vént açò ý que una part de la fortalea que ara diem
lo castell era ja presa, un saguntí dels principals, nomenat Alcon, passà de nit sens
consultar-ne ab los seus, al real de Haníbal, ý ab moltes submissions ý làgrimes lo
suplicà volgués fer algun partit ab la ciutat ý no la volgués destroyr tan cruament.
La resposta de Haníbal fon tal que Alcon no la gosà portar a Sagunto, ý axí
s'aturà en lo real dels enemichs. Hagué-y de anar un spanyol, generós, que era
soldat de Haníbal, ý deya
entrat dins la ciutat anà a parlar ý comunicar ab lo pretor, ý ajustant-se en la plaça
los senadors ý los més principals, dix-los: "Haníbal serà content de atorgar-vos la
vida ý libertat ab dos robes soles que
particular, ý les armes. Ý dexant esta ciutat ell vos assignarà lloch hon pugau
edificar-ne una altra, tenint-vos les terres axí com fins ara les possehiu". Eren-se a
poch a poch ajustats molts a hoyr les noves ý entenent la pràtica, súbitament
corregueren a ses cases ý portaren los thresors que tenien ý en presència de
Alorcó feren un grandíssim foch en la plaça ý llançaren-hi los tresors per a que
cremassen ý no poguessen venir en poder de Haníbal. Ý molts se llançaren a la
mescla abraçats ab ells en les flames ý moriren valerosament, vént que no podien
ja resistir. En aquest temps caygué una torre principal en la part de la muralla que
estava devés València ý per la sua cayguda descobrí entrada als enemichs. Haníbal,
en saber-ho donà senyal de batalla ý sense molta resistència fon presa la ciutat
que estava avalotada ý trantollada per lo cremar que feya la gent dels
tresors ý riquees que-s trobaven, perquè no vinguessen en poder dels affricans,
sos enemichs. Fon grandíssima la matança que
Haníbal féu fer crida que de
per ço, no perdonant los soldats a nengú, feren grandíssimes crueldats. Per altra
part los saguntins que no pogueren fugir tancaren-se en ses cases ý posant-hi
foch ells matexos se cremaren a sí ý als seus ý sos béns, segons conta Tito Lívio
en lo primer libre de la Dècada. Fon gran lo robo e inestimable la presa
que en la ciutat hagueren, encara que la millor ý major part era cremada per los
saguntins matexos.Ý foren molts los catius que
per la comarca. Encara que aprés de algun temps ne foren gran part rescatats per
los romans ý juntament ab los que s'eren salvats foren restituïts en possessió de
Sagunto tal qual restava, no havent acabat del tot de destroyr la ciutat, segons per
avant se veurà. Parlen de açò Tito Lívio, Síl·lio Itàlico en lo
Plutarco en la vida de Haníbal.
En aquest temps no
encara
primer fundador. La causa fon per ser poca població, que fins a llavons no havia
crexcut més del que tingué de la primera fundació, lo qual no tingué Sagunto,
per abundar cada dia noves gents que venien allí a poblar per la religió grandíssima
que allí
Spanya, segons que lo Síl·lio Ittàlico recita en lo segon libre. Lo Tito Lívio també
diu que los rútulos eren venguts allí a poblar, que eren de la ciutat Ardea de Itàlia
ý los de Zacintho, segons ja és dit. Axí vengé a ser una grandíssima població, que
comprenia molta terra lo vogi de la ciutat, anant la muralla per los serros hon
estan hui los castells ý prenent les faldes de la muntanya ý molta part del pla
entorn de la muntanya devés València, com fins als nostres dies se mostra en
moltes parets antiquíssimes de edificis ý vestigis de coses tals. Provehia
en aygües del riu que diem hui de Millàs, nomenat segons Plini Idubeda, ý del
riu que passa per Chelva ý ve a donar en Túria, lo nostre riu de València. Portaven
los saguntins l'aigua a la sua ciutat ab archs grandíssims ý ab caves ý céquies
cavades per les penyes ý portades per dins les montanyes, cosa de grandíssinia
admiració, com fins a hui resten estes memòries que
població fon Saguntho, de l'anphiteatro que fins ara dura se pot compendre: los
de Morvedre li dihuen huy los Antigons, per no saber-li altre nom. Aquest lloch
era per a representar en ell lo que deliberava lo senat. Estava assentat en lo recolze
de la muntanya, davall lo edifici de Hèrcules. Era fet a manera de una mija luna ý
era tot scalons com a migs cèrcols, los uns damunt los altres, los que eren més alts
eren majors de vogi, los que estaven més baxos eren més chichs. En estos se seya
la gent grandíssima que y cabia, ý tant veya lo que estava en lo més alt com lo del
més bax scaló. Ý per a seure
estaven edificats davall los scalons uns carrerons de volta de pedra maravellosa que
trahien cap als carrers de la ciutat ý tenien exides als scalons per a seure
en tant, a la manera que convenia. Davall al sòl de l'anphiteatre estava una placeta
a manera de era per als personatges que havien de representar. A l'enfront del
mig coliseu estaven unes stànsies chiquetes per a vestir-se ý aparellar lo que
mester era als que representaven. Tot açò
Conta lo Sil·li Ittàlico que lo dia que
en lo toçal on està la torre de Hèrcules, que és hui lo
serp gran del fonament de aquella torre ý devallant de la montanya passà per mig
de la ciutat ý pujà per la muralla ý saltà de l'altra part ý anà-sse
per mig del real dels carthaginesos, ý entrà-sse
sperits per a sostentar als gentils en la sua error ý per ço los chrestians no han de
posar fe en coses d'esta qualitat, perquè seria error supersticiosa contra lo primer
manament de Déu, segons llargament tracten los doctors cathòlichs.
Fon destroïda la ciutat de Sagunto en l'any
Roma, segons conta Paulo Oròsio en lo
segons lo conte de Oròsio la fundació de Roma fon l'any del diluvi
seria llavons, quant fon destrohit Sagunto, l'any del diluvi
de la incarnació del Senyor
lo Senyor naxqué l'any del diluvi
Senyor
Tornà-sse
Ittàlia, ý essent en Amposta, prop del riu Ebro, segons conta lo Lívio ý lo Ittàlico,
tingué dormint certes visions que l'animaren per a més prest cuytar la sua anada
a Ittàlia, ý per ço ab grandíssima diligència passà los Pyrineus ý los Alpes sinc
mesos aprés que partí de Carthagena, com diu lo Lívio en lo primer libre de la
tercera Dècada. Los romans, en saber que Haníbal era fora d'Espanya, provehiren
que lo cònsul Públio Corneli Scipió anàs a l'encontre de Haníbal, com diu
lo Lívio. Aquest vingué per mar a Marsella ý de allí anà ribera del Royne a cercar
lo enemich, ý trobant que ja era partit per a passar los Alpes ý entrar en Ittàlia,
de allí envià a son germà Gneo Scipió ab la major part de l'exèrcit en Spanya, per
a conservar los amichs antichs que en ella tenien, ý cobrar-ne de nous, ý resistir
principalment a Asbrúbal, germà de Haníbal, que era restat per capità en Spanya
dels affricans. Fet açò tornà-sse
Gneo Scipió fon lo més valerós capità de quants romans eren venguts en
Spanya, axí en beneficis que féu a sos amichs, com en les victòries que de sos
enemichs hagué. Essent entrat en Spanya, ixqué-li a l'encontre Hanno, que era
capità dels carthaginesos, que era restat en guarda de la terra que està de Ebro a
Carthagena, perquè veya que Scipió havia reduït als romans tota aquella
terra que és de Ebro fins als Peryneus en pochs dies, començant des dels pobles
lacetans fins a Ebro. Estos pobles lacetans que nomena lo Lívio en lo primer libre
de la tercera Dècada, lo Ptholomeu los nomena accetanos en la taula d'Espanya,
ý són los pobles que estan des del riu Rubricat, que diem Lobregat, fins a
Tamarit, prop de Tarragona. Vengué dons Hanno ý anà a cercar a Gneo Scipió. Ý
peleant fon vencedor Scipió.Ý segons lo Lívio diu, fon esta batalla prop de una
villa chiqueta que
il·lergetes, que segons diu lo Ptholomeu són los pobles des de Telia, que pense és
Almudéver, fins a Leyda, comprenent enmig a Eraga, que diem Montearagon, ý
Bergídio, que diem hui Barbastre, Osca, Sucrosa, que és Monsó, Búrnia, Gàlica
Flàvia, que és Fraga, a la ribera de Cinca, Orèlia, que crech és la que
Per l'altra part eren dels il·lergetes Àger, Balaguer, Tamarit, Angresola ý la
que hui
és Leyda, ý per ço
Lercosa, que és Tortosa, ý per ço
se confederaren ab lo vencedor Gneo Scipió, essent estada la batalla en terra sua.
Ý per ço Scipió, enfortí ý millorà la ciutat de Tarragona per a que fos cap ý
assento de la senyoria que los romans tenien en Spanya, axí com los carthaginesos
havien fet en Cartagena. Féu en esta terra Scipió lo assento per estar quasi enmig
de la terra que llavons possehien los romans en Spanya, que era los il·lergetes que
ara diem Urgell, ý los lassetanos, que era la matexa terra de Tarragona ý los
entorns, ý per estar a triquet per a rebre per mar les armades que de Roma
vendrien. Fet açò anà Gneo Scipió a les Ampúries, dexant poca guarnició en
Tarragona, ý no fon partit que ja Asdrúbal fon per aquelles partides ý somogué la
terra, fent voltar a la sua part los il·lergetes. Per ço tornà Scipió ý lançant-los de
la terra amiga dels romans, que ells destrohien, posà siti sobre la ciutat Atanàgia o
Atanagro, que dihuen alguns que és Tarragona. Mas la conjectura major és que
era Manresa, principal ciutat ja en aquell temps dels il·lergetes, perquè presa la
ciutat la destrohí. Ý per ço forçà los il·lergetes que li donassen grandíssima suma
de moneda ý majors ý més rehenes per a seguretat sua. De allí portà lo exèrcit
contra los ausetans, que estaven vehins, ý assitiant la ciutat Ausa, cap de aquells
pobles, mudà-li lo nom quant la prengué, dient-li Vich. Esta terra, per ser molt
fragosa era tostemps estada bolliciosa ý per ço volgué dexar memòria lo Scipió
per al temps esdevenidor, que no refiassen les terres de la fortalea del lloch per a
rebel·lar-se contra romans, ý per ço mudà lo nom de Ausa, que vol dir atrevida,
en Vich, que vol dir vençuda. Los que no saberen açò scrigueren que Hèrcules li
posà lo nom ý que nomenà los pobles Urgell perquè
Mas la veritat és que lo nom de Urgell resta de l'antich nom de il·lergetes, segons
havem dit, essent-se corromput lo vocable. Ý encara que hui lo terme
que
seguix que no fos antigament tan gran com havem dit, perquè lo temps muda los
térmens, affegint o llevant les terres a les senyories, segons la varietat de la
fortuna. Del siti que Scipió posà sobre la ciutat Ausa ý com la prengué parla Tito
Lívio en lo libre primer de la tercera Dècada. Ý de esta terra ser Vich ý de
l'assento dels il·lergetes scriu-ho lo Ptholomeu en la taula d'Espanya claríssimament.
Aprés de açò Gneo Scipió prengué la armada dels carthaginesos en los
Alphax que dihuen de Tortosa, ý de allí discorregué tota la costa fins a Carthagena,
ý parant-se davant Longòntica, prengué molta quantitat d'espart que trobà
allí plegat per Hasdrúbal, tant com ne havia mester, ý lo restant féu cremar. Aprés
talà tota aquella comarca. Per esta causa passaren als romans moltes terres
d'Espanya, que segons conta lo Lívio foren les verdaderes amigues de Roma, més
de
ab Gneo Scipió ans que los spanyols se acabassen de girar als enemichs ý axí
portà lo exèrcit a la terra dels il·lercaons, de qui era cap Lercosa, com havem dit,
qu'és Tortosa, perquè estava prop de Mandònio, règulo dels il·lergetes que poc
havia era estat vençut dels romans. Lo exèrcit dels romans estava entre Amposta ý
Ebro, ý junt ab ells era la armada que novament era venguda de Roma ab Públio
Corneli Scipió, germà de Gneo Scipió, que estava en Spanya. Aquest Corneli
desembarcà ab lo exèrcit en Tarragona, ý enviant la armada a juntar-se ab la que
estava als Alfachs, ell anà per terra a hon estava son germà, prop de Amposta, ý
fent tots un cos esperaren la batalla de Hasdrúbal, que estava prop d'ells. Mas no
pelearen los exèrcits perquè Hasdrúbal se
perquè los celtiberos havien pres tres ciutats dels amichs de carthaginesos. Ý per
ço los romans marcharen de allí hon estaven ý vingueren devés Sagunto. Ab esta
oportunitat de ser prop los romans, un capità spanyol que
forma com les rehenes de tots los spanyols tributaris a carthaginesos des que
Sagunto fon destroït, que estaven guardades en lo castell de Saguntho que havien
reparat los affricans, vingueren en poder de Gneo Scipió, lo qual, en tenir-les, les
restituý a sos pobles ý parents ý per ací guanyà lo cor de tots los espanyols. Parla
de açò lo Lívio en lo Dècada. Aprés de açò foren moltes
batalles en Espanya ý moriren molts carthaginesos ý espanyols que ab ells estaven
lligats. Ý ajudant-los lo temps als romans, vingueren a Sagunto, que estava en
poder dels carthaginesos, ý prengueren-lo ý restituïren-lo als saguntins que
trobaren en lo exèrcit ý
Màximo ý Marco Clàudio Marcel·lo, com diu lo Lívio, a huyt anys aprés de la
sua destructió, que era l'any del diluvi
En aquest matex temps, en recompensa dels danys que los saguntins
avien rebut, los foren donades moltes libertats ý fon destroïda la ciutat principal
dels turdetans, sos antichs enemichs, començadors de la guerra, ý les altres ciutats
d'ells les feren tributàries a Morvedre. Ý en memòria del conte en què prengueren
los romans la llealtat dels saguntins ý del desconort que tingueren de sos
treballs, refundaren la ciutat de Roma que estava prop ý nomenaren-la València,
com havem dit, fent per memòria en lo lloch per hon fon presa la ciutat de
Sagunto per Haníbal una torreta de les pedres que
miràs devés València, quasi mostrant la smena que feren los romans als que veurien
la destroction que los afFricans havien fet. Fon açò l'any mateix que Sagunto
fon restituït als seus naturals, de manera que al conte de Oròsio, que diu que
Senyor naxqué l'any del diluvi
docents anys justs ans de la nativitat del Senyor. Aurà en aquest any de
que fon fundada per Gneo Scipió,
per Romo en l'any
segons fàcilment ho porà comprovar lo qui voldrà contar-ho.
Entenent los Scipions en estes obres, procuraren confederar ab sí Siphax,
rey de Numídia, per via de Mallorca ý Menorca, que ja eren de la part dels
romans. Numídia, segons lo Ptholomeu, és una part de Àffrica que afrontava ab
Carthago ý tenia en la marina Bona ý Carcell ý Bugia ý altres poblacions.
Vengueren, dons, los embaxadors de Siphax ý arribats en la costa de Calp,
desembarcaren, ý cridant allí als númidos que estaven en companyia dels carthaginesos
feren-los passar a la part dels romans. Per esta causa, com estaven los
Scipions posats en obra ý avesats a fer ciutats, en aquell loch hon desembarcaren
los embaxadors de Siphax ý ajustaren los númides, edificaren una població ý posaren-li
nom Siphax. Esta és la terra derrocada que està hui prop de Calp ý
Yphax, corrompent-se lo nom ý perdent una letra. Axí procuraven los romans de
guanyar les voluntats de sos amichs, il·lustrant los seus noms ý percassant-los honra.
Del modo que
també los carthaginesos ý per ço, en saber que Siphax se era lligat ab los romans,
ells lligaren ab lo rey Galo, enemich de Siphax, ý procuraren que enviàs a son fill
Massinissa ab gran exèrcit en Spanya en favor d'ells. Ab est socorro que frescament
venia a la guerra, juntant-se los affricans, deliberaren dar batalla als Scipions,
que estaven molt poderosos, ab més de trenta mil celtiberos que tenien en sa
companyia. Conta lo Tito Lívio en lo libre v de la Dècada tercera, que estava
Asdrúbal, germà de Aníbal, combatent una ciutat dita Anitorgín, ý per altra part
dos capitans menors nomenats Magó, lo qui edificà la població de Magó, ý ara
diu Mahó, en Menorca, ý Asdrúball, fill de Gisco, venien ab molta gent a cercar
los romans ý combatre
Sabent estes noves los Scipions, partiren-se, ý lo Gneo Scipió, que era
lo més antich en Spanya, prengué la menor part de l'exèrcit ý anà a socórrer
Anitorgín, portant la major part de la sua gent de celtiberos. Lo Corneli Scipió,
que poch havia era vengut a Spanya, ab la major part de l'exèrcit anà a afrontar
ab los capitans Magó ý Hasdrúbal. Fon la desgràcia que juntant Gneo Scipió a la
ciutat aquella, los spanyols celtiberos se apartaren de la companyia dels romans,
dient que no volien ser part per a que més se destrohís Spanya del que estava,
affavorint a parcelitats que estaven en contenció, volent ésser senyors de qui res
no
moneda. Vént açò, Gneo Scipió retirà
en una muntanyeta, esperant millor disposició per a determinar-se. Entretant que
açò passava, Corneli Scipió juntà ab los enemichs ý sabé que era sobrevengut
Massinissa ab gran gent en companyia de Magó ý Hasdrúbal, ý que esperaven a
Indíbile, règulo dels spanyols il·lergetes, que venia ab gran socorro als carthaginesos.
Per ço, dexant en guarda del real a Tito Fonteyo, partí secretament de nit
per a encontrar-se ab Indíbile a soles, semblant-li que aquell era lo millor partit.
Los carthaginesos, que tenien scoltes ý spies entorn del real dels romans, hagueren
avís de la partida d'Escipió, ý per ço, dexant ells també lo seu real, que estava
davant lo dels romans, anaren-li darerre, ý juntant ab ell al temps que peleava
contra Indíbile, feren tan gran matança en los romans que quasi no restà qui
portàs les noves. Morí allí Corneli Scipió, pare que fon d'Escipió lo Affricà,
nomenat lo Gran Scipió. Ab esta victòria, no curant dels reals, de prest cuytaren
de aplegar a Anitorgín, ý essent juntats ab lo Gneo Scipió, donaren-li batalla ý
fent gran matança en la sua gent, mataren-lo també a ell. Morí Gneo Scipió en
l'any huyté aprés que era vengut en Spanya,
germà Corneli, segons diu lo Tito Lívio en lo loch al·legat. Corrien lavons los
anys de la fundació de Roma
Scipions foren tan plorats en Spanya que en Roma no se
specialment en Tarragona, València ý Sagunto, ý los altres pobles ab qui havien
conversat, perquè havent fundat o restaurat estes terres havien imposat als
espanyols en la justícia ý temprança de Roma, ab lo bon regiment de república,
com diu lo Lívio en lo loch damunt dit. Estan soterrats los dos germans en la
torreta davant Tarragona que
los vultos dels dos de marbre posats en la torre.
Los romans que
restava llegat Tito Fonteyo, com ja és dit, ý començaren-se de refer. Per ço los
enemichs vingueren junts sobre ells ý no volgueren entrar en lo real que ells
havien dexat quant anaren darrere Corneli Scipió hí
prop, sinó que posaren altre real davant lo dels romans, no tenint-los en res, com
a ja vençuts. En esta necessitat socorregué Lúcio Màrcio, un cavaller
romà, prenent lo càrrech de capità, lo qual, com a desconfiat de acampar, ordenà
una celada en un vall que estava entre los reals dels enemichs lo primer ý est
segon. Ý axí, estant los carthaginesos ben descuydats del que ell féu, acometé
primer lo real major que novament havien posat ý, matant-ne més de dèset_mília,
anà sobre l'altre real de Magon ý Hasdrúbal ý prengué
moriren pus de cinc_mília carthaginesos, de forma que lo que era perdut ab los
dos Scipions Lúcio Màrcio o cobrà en una.
DE LES GUERRES QUE LOS ROMANS TINGUEREN EN SPANYA Ý
QUE Y FEREN Ý COM LA DESPULLAREN DELS THRESORS QUE TENIA
I
Diu lo Tito Lívio que en memòria de aquesta gran hazanya que féu Lúcio
Màrcio lo senat posà lo seu scrit ab la ymatge de l'Hasdrúbal en lo Capitoli per
una grandíssima honra, perquè ell sol havia restaurat lo exèrcit perdut ý quasi
recobrat a Spanya, que de aquella hora restava perduda. E segons les conjectures és de
pensar que fon est cas en lo pla de Cabanes, on se troba un arc gran d'esta forma:
Ý en la vall que està entre Borriol ý la Pobleta està una columna gran derrocada
en lo camí, perquè és cert que los archs no
coses. Ý entre les que feren ells en Spanya esta fon la major, per estar ells
tan desfets ý los enemichs tan poderosos e importar tant la cosa, que s'í atravessava
la senyoria tota d'Espanya. La distància també que de aquest lloch hi ha fins
a Tarragona quadra ab lo que diu Lívio en lo lloch que parla d'esta batalla. Diu
que lo real de Magó ý de Hasdrúbal estava camí de cinch jornades de Tarragona,
hon havien invernat los spanyols, ý que la ciutat de Anitorgín no estava tant lluny,
que poch menys y havia. Per ço és de creure que aquesta ciutat Anitorgín devia
ser prop de Terol, que aprés de ser destroïda se dix Turiòlum, o prop la ciutat de
Albarrazí, que los moros li posaren lo nom Avenrazín, com hé trobat en actes
antichs de moros; ý
Albarazín. Lluny de Anitorgín, una jornada poch més o menys morí Gneo Scipió.
troba
camí de Çaragoça, prop de Terol. Per esta altra part los affricans assentaren los
seus reals en diversos temps en lo pla de Castelló de la Plana. Ý entre aquest pla ý
lo pla de Cabanes hon està l'arc, està la vall de la Pobleta, hon se troba la columna
que conforma ab la scriptura de Lívio, que diu que entre los dos reals dels
enemichs estava una vall espessa de arboreda hon posaren los romans la celada. Ý
lo nom que resta a les Coves, que és la població que està davant lo arc,
que Roma vincit, o viu, segons està nomenada
en la conquista de València que lo rey en Jaume scrigué de la sua mà. De manera
que lo real de Magó estava en lo pla de Castelló ý lo Corneli Scipió posà lo seu
real a les Coves, ý quant sabé que venia Indíbile de les parts de Lleyda, ixqué-li a
l'encontre ý peleà ab ell en una planícia que los ginets de Massinissa li romperen
los órdens de les esquadres; ý axí fon en lo pla de Sent Matheu a la Jana, ý allí
morí. Aprés, venint los tres exèrcits dels carthaginesos sobre lo real que havia
dexat Corneli Scipió en les Coves, posaren lo seu real en lo pla de Cabanes ý allí
foren destroïts per Lúcio Màrcio, com havem dit. En lo any del Senyor
me mostraren en Cabanes una medalla de or de pes de dos ducats ý mig ý de la
forma de un real valencià o poch menys, que s'era trobada al peu de aquest arc
de Cabanes, ab unes lletres entorn de una testa, ab la una part que claríssimament
deyen axí:
SAR PONTIF. MAX
EXCS.
Ý axí és de creure que lo capità que enviaren los romans en lloch dels
Scipions, que
ý dècada tercera, venint de Tarragona, hon desembarcà, a les partides deçà Ebro,
hon estava lo exèrcit en lo lloch hon fon lo cas, edificà en memòria aquell arc,
atribuint a sí lo que s'era seguit ab consentiment del senat, segons que par volen
dir estes lletres EXCS, "ex concessione senatus." Alguns voldran atribuyr lo arc a
Neró, lo emperador cruel, perquè la medalla diu "imperator caesar", mas no hé
llegit que lo emperador Neró haja fet en Spanya guerra, ni haja hagut victòria
alguna per hon se li fes arc de tal manera. Cregua cada hú lo que millor li
paregua. Perquè aquest Clàudio Neró de qui havem parlat, fon capità de mal
recapte, que tenint a Hasdrúbal en una stretura de la Serra Morena, entre
Mentesa, que és Jaén, ý Il·liturgis, que estava prop, hon lo podia prendre a son
salvo ý anà-se-li
Los romans provehiren per a Spanya Públio Corneli Scipió, fill de Corneli
Scipió, que fon mort en Spanya, procònsul en lloch de Neró, l'any
destructió de Sagunto. Aquest Scipió fon aprés nomenat Affricà perquè subjugà
Àffrica, ý fon nomenat lo Gran, per diferència de un son nét, fill de Paulo
Emíl[i]o ý de Papíria, que fon nomenat Scipió Africà lo Menor, segons espressament
diu lo Tito Lívio, en lo sumari del primer libre de la dècada
Lúcio Floro.Ý fon adoptat en fill d'Escipió Affricà lo Major, de qui parlam, no
tenint fills mascles. Aquest Scipió lo Gran, venint ab gran armada en Spanya,
desembarcà en Ampúries.Ý la primera cosa que féu fon haver en son poder a
Barà o Bar, que era un romà principal que s'era voltat ab los celtiberos e
il·lergetes, lligant-se ab lo rey de Castelldàsens, segons resta fins a hui la memòria
e moltes scriptures. Aquest rey o règulo se deya Indíbile, de qui havem
parlat. Tenint, dons, Scipió en son poder a Barà, féu en ell una gran sentència, per
scarment de tots los romans, posant per memòria lo càstic de la sua tració en lo
lloch hon lo vencé quant li donà batalla. Aquest és lo arc que
de Tarragona. De ací resta en Spanya la pràtica que
proposen als qui passaran los manaments del rey, dient a pena de bar ý de traïdor,
perquè Bar fon traïdor a Roma ý axí fon castigat com a traïdor.
Fet açò, Scipió yvernà en Tarragona ý Hasdrúbal, fill de Amílcar, germà de
Haníbal, ivernà en lo pla de Borriana, com diu Tito Lívio, encara que no fa
menció de la batalla que tingué Scipió en ser desembarcat ab Barà ý los il·lergetes.
Passat lo ivern, anà Scipió sobre Carthagena ý prengué-la a força d'armes, ý
en ella a Annon, capità dels affricans, germà de Hasdrúbal ý del gran Haníbal, ý
envià
fon dit aprés Assiàtico, perquè vencé ý subjugà la Àsia, que anàs a la Andaluzia ab
part de l'exèrcit, hon prengué la ciutat de Oringe, que era del trast dels messèssios.
Ý en
carthaginesos que havia
Ý començà esta guerra un any aprés la destructió de Sagunto. Parla de açò
lo Lívio en lo Dècada. Aprés de fer fora los affricans
d'Espanya, destrohí Scipió dos grans ciutats d'Espanya nomenades Il·liturgis ý
Astapa. Lo Ptholomeu fa menció de Asta en la terra dels turdetans, enemics de
saguntins, ý assenta-la en la Andaluzia, prop Nebrissa, defront Càliz.
Entretant que los romans estaven en aquelles parts, en estes nostres se
rebetlaren Mandònio e Indíbile, règulos de aquestes partides, tenint en companyia
sua molts celtiberos ab los seus que eren los il·lercaons e il·lergetes. La
guarnició també dels romans que estava a la ribera de Chúquer en guarda d'esta
terra, que era huit_mília soldats, se desmandaren en gran manera contra la
disciplina militar, fent molts excessos. Per ço, venint Scipió ab gran presa a
Carthagena, cridà aquelles companyies ý, executant-ne
principals, perdonà als altres. De allí mogué contra Mandànio e Indíbile, que
estaven en lo camp Sedentano, que és prop de Xàtiva ý Chúquer, com se trau del
Sil·li, que diu en lo tercer libre: "Sedentana cohors quam Sucro rigentibus undis atque Mas retirant-se los spanyols ý seguint los romans
altrix ceba mittebat Setabis arce".
juntaren ab ells dellà Ebro, aprés de deu dies que foren partits de Carthagena,
com diu Lívio en lo Dècada
los spanyols tornaren a benavenir-se ab los romans, ý per ço lo Scipió cobrà la
amistat de Mandònio e Indíbile, donant-li la fe de ser sos amichs ý tributaris a
Roma. Aprés d'açò, no restant què fer en Spanya, tornà Scipió a Roma ý no
entrà ab triümpho perquè no havia tengut dignitat de offici gran, com diu lo
Plutarco en la vida de Pompeo Magno; mas entrà portant davant sí
moneda de argent. Pose açò perquè
romans d'Espanya. Diu lo Oròsio en lo
Scipió era llavons procònsul d'Espanya, que vol dir vicecònsul o tinent de cònsul,
ý no cònsul, que era offici de dignitat. Los saguntins acompanyaren a Scipió fins a
Roma ý feren gràcies al senat de les recompenses que per mans dels Scipions
havien hagut per los mals ý danys passats, mostrant-se molt contents.
En ésser partit Scipió se tornaren a rebetlar Mandònio e Indíbile ý feren
gran exèrcit de celtiberos, il·lergetes e il·lercaones, que són los pobles de Aragó ý
Cathalunya fins al riu de Millàs. Mas sobrevenint Lúcio Lèntulo ý Lúcio Accídino,
que Scipió havia dexat en lloch seu en Spanya, foren ve[n]çuts en la batalla ý
morí en ella Indíbile. Ý aprés forçaren als spanyols que donassen en son poder a
Mandònio ý altres principals espanyols que restaven vius de la batalla, als quals
tots sentenciaren. Ý dihuen alguns que lavons se féu lo arch de Barà, perquè entre
ells estava Barà, romà, ý fon lo comovedor de la rebetlió. Parla d'est cas lo Lívio
en la Dècada
los de Sagunto prengueren en mar unes fustes de carthaginesos que venien a fer
gent ý posar bollícia en ella ý prengueren
argent que portaven per a pagar sou als soldats que volien fer.Ý portant la presa ý
les noves a Roma, los cònsuls ý senat los donaren la presa que fos per a ells ý
feren-los gràcies de l'avís ý comidença que havien tengut.
A estos Lúcio Lèntulo ý Lúcio Accídino succehí Cayo Cornèlio Cethego,
que matà
batalla es conjectura que fon prop de Xurquera ý Almança, per ser lo lloch
dispost per a batalla, segons los romans lo cercaven. Per la mort de tanta gent,
dolent-se de la subjugació que tenien ý desijant libertat, se uniren entre sí les
parts d'Espanya ý en un matex temps se rebel·laren, fent moltes matances dels
romans. En totes parts que
carthaginesos ja n'eren fora. Per esta causa fon provehit Cató procònsul, ý
arribant a les Ampúries trobà que Àppio Clàudio, que estava en la Spanya
Ulterior, en les parts de Portugal, havia enviat a Hèlvio ab
per a detenir la rebel·lió de aquella partida de Celtibèria que és a la ribera de
Ebro. Ý venint a pelear ne matà dotze_mília de vint_mília que eren.Ý havia robat
lo camp ý pres gran thresor. Per la qual victòria entrà en Roma ab gran honra,
que era dita ovatió. Portà al thresor de la república
pes de argent no marcat, ý del marcat
bigatos los marchs; ý portà, de oscenses, que era la moneda de emprempta de
Osca,
Dècada. Ý dix en lo senat que Minúcio, qüestor o thresorer, portava
mília
argent que antigament eren en Spanya, de forma que ells tenien en esta terra lo
que huy té Spanya en les terres trobades.
Deu anys aprés que los carthaginesos foren llançats d'Espanya, que fon
l'any
Roma, ý del diluvi
Cató procònsul per a Spanya, ordenà que s'ajustàs la armada davant Perpinyà ý de
allí anà a Roda, que ara
espanyols de la fortalea ý posà
Aprés socorregué al rey de Lleyda Bilístago ý en una batalla que tingué ab los
enemichs moriren dels spanyols més de
tots los pobles que estan entre Ebro ý los Pireneus, perquè uns pobles nomenats
bergistans se rebellaren la segona volta aprés de ser-se rebel·lats la primera ý ell
haver-los perdonat. Estos pobles tenien
totes les quals derrocà les muralles Cató. Alteraren-se tant los spanyols de aquest
llevar-los les armes que segons diu Lívio alguns d'ells se mataren perquè
llevaren los arnesos. Per ço féu Cató una fortíssima presó en Barcelona hon aprés
en lo temps que
se troba en la sua legenda. Fetes moltes coses en Spanya, tornà a Roma ý triümphà,
portant al tresor de la república
ý mil lliures de or, sense lo que partí a la gent, que fon una innumerable cosa,
que passà
cascun soldat
lo Cató de les menes de la Spanya ý dels tresors que los trists d'espanyols havien
ajustat ab treballs ý afanys que havien passat per haver-los ý guanyar-los.
Ab estos maltractes ý destructions, restant despullats ý desconortats, los
d'Espanya se alçaren contra los romans ab tan rabiosa desesperació que ab les
armes que pogueren haver de prest mataren quants romans pogueren haver, que
fon una gran pèrdua per a Roma. Ý venint a pelea ab Sexto Digítio, que era restat
en lloch de Marco Pòrcio Cató, li mataren de les tres parts de l'exèrcit les dos.
Restaren de açò tan acovardats los romans que en sentir trompeta o sò de batalla
ja miraven per hon fugirien.Ý com açò scriu lo Tito Lívio que era apassionat per
la honra dels romans, senyal és que major cosa fon la que feren los spanyols. Ý si
spanyol ho scriguera algunes coses majors que passaren posara per memòria.
CONTINUA LOS MALS QUE FEREN EN SPANYA LOS ROMANS
Per est gran dany fon provehit Caio Flamínio per a la Spanya. Ý portant nou
exèrcit reparà algunes coses ý entre les altres prengué a força de armes la ciutat
Hilícia, que és Alicant, encara que lo Ptholomeu en la taula d'Espanya la nomena
Ílicen. Prengué també la ciutat Litabro ý en ella al noble rey Còrbulo,
que segons alguns edificà la ciutat de Còrdova. Aprés de aquest Flamínio succehí
Marco Fúlvio, noble, que tornà a repelar la Spanya ý arrasà lo que y restava. Ý
triümphant en Roma de algunes batalles que féu pròsperament, portà al tresor
mília lliures de argent no marcat ý del marcat que
marca una emprenta ab figura de un parell de cavalls
llevaven los tresors als spanyols se
degollaven los romans que restaven. Ý axí, sent partit Marco Fúlvio, los viscahins
mataren la major part de
vençut, hagué de fugir lo capità ab los que restaven de la batalla. Fon aprés
provehit Lúcio Paulo Hipseo ý perquè no féu com los romans, enviaren en lloch
d'ell Lúcio Paulo Emílio, lo qual matà en una batalla que vencé
portoguesos, com diu lo Lívio en lo Dècada
en Spanya Lúcio Mànlio Alccidino ý matà
que vencé prop de Calahorra, ý son companyó Caio Cattínio fon mort a l'entrar
de la ciutat Asta, que prengué, aprés de haver pres lo real dels portuguesos ý
haver-ne mort quasi
ovació en Roma ý portà al tresor
enviaven ý
que lo qüestor o tresorer Quinto Fàbio ne portava
argent, segons recita Lívio. Ý diu també que Caio Calpúrnio ý Lúcio Quinto
Crispino, los dos triümpharen junts dels celtiberos ý lusitanos.Ý portà cada hú
d'estos Aulo Terèntio, procònsul, triümphà també havent pròsperament peleat a
los celtiberos en Arbeca, prop de Ebro, ý en la ovació portà al tresor
de argent ý
libre Dècada. Succehí a est Quinto Fúlvio Flacco, que en una batalla
que tingué en Tago, prop de Toledo, que ara
hòmens. Lo successor d'est fon Tito Semproni Graccho, que vencé del tot los
celtiberos ý quasi ja essent despoblada la Spanya volgué fer nova població,
edificant una ciutat del seu nom, com diu lo Lúcio Floro en la abreviació que féu
del Dècada de Tito Lívio. Esta ciutat està prop de Taraçona, segons
lo Ptholomeu ne fa menció, nomenant-la Gracuris: diu-se hui Agreda. Aquest
Graccho és lo de qui havem dit en lo
ciutat Alex o Alés, que segons conjectures del nom ý de les ruïnes de poblacions
era prop del riu que hui
Guadalest, qu'és de l'almirant. Ab estes destructions ý crueldats que los romans
feyen en Spanya, estaven tan amarchs los trists spanyols que no veyen la oportunitat
de alçar-se que no la spletassen. Ý axí s'alçaren per tota Spanya les majors
poblacions contra los romans, segons diu Lúcio Floro en lo sumari del
la Dècada. Ý fon en l'any de la fundació de Roma
del diluvi
Posà esta novitat tan gran espant en los romans, com diu lo Paulo Oròsio
en lo un libre ý capítol
de anar a fer guerra en Spanya si no fon Públio Cornèlio Scipió, fill de Paulo
Emílio ý de la filla de Publi Corneli Scipió, lo Gran Africà; ý fon lo nét dit Africà
també com lo avi. Aquest vingué tribuno de cavallers ab lo cònsul Licínio Lúculo
ý en un desafiu matà a un regulo d'Espanya que l'havia desafiat. Ý fon lo primer
que pujà en la muralla de una ciutat que
lo sumari del Dècada. Mas lo Paulo Oròsio en lo lloc ja al·legat
diu que Scipió fon elet cònsul per a la Espanya com fos elet ja per a Macedònia.
Assosegà dons Scipió la Spanya ý tornant a Roma triümphà de la part que havia
pres en càrrech, que era la Spanya Citerior, de Ebro fins als Perineus. En l'altra
partida d'Espanya Ulterior, Sèrgio Galba se hagué desastradament, perquè essent
vençut dels lusitans, que són los portuguesos, perdent tot lo exèrcit que sols ell ab
molt pochs pogué acampar, fogint, tornà aprés ab altre exèrcit nou ý de por que
tenia concertà
que
los degollà a tots. Estos eren los de la partida de Lisbona fins a Çamora ý Salamanca,
com se comprén de l'Oròsio en lo lloch al·legat. Ý en la taula de Ptolomeu
se troba quines gents abitaven de Tago fins a la ralla de Lusitània, devés Duero.
Perderen lo crèdit que tenien entre
d'ells, cercaven qui prengués lo càrrech de ser capità. Ý trobant a Viriato Lusitano,
que era estat primer un pastor ý quant veya oportunitat saltejava, aprés prenent
ànimo gosà empendre de ser cap de bergada, com diuen hui en Catalunya, ý
portar en sa companyia molta gent ý anar acasar los romans ý fer en ells
matances. Per ço los lusitans lo feren capità per a fer pública guerra contra los
romans sacrílegos trencadors de la fe. Peleà Viriatto ab Marco Vetílio, que succehí
a Galba ý a Scipió, ý fon pres lo Marco Vetílio ý destrohit lo seu exèrcit, morint
la major part ý salvant-se
molta part de la Terraconense seguí a Viriatto, trobant temps per a respirar tenint
un capità spanyol que fes la guerra contra romans. Aprés d'esta victòria vencé
Viriatto a Gaio Plàutio, prector romà enviat en lloc de Marco Vetílio, ý fon
vençut com ell ab major pèrdua de l'exèrcit. Tercerament enviaren los romans a
Clàudio Mancurro ab grandíssim aparell de exèrcit per a vengar les injúries que
los altres capitans romans havien rebut de Viriatto; ý fon pijor lo que li seguí a ell
que lo que havia contés als altres, perquè essent vençut com los altres ý sent
destrohit lo seu exèrcit, cruelment fogí ell desemparat dels seus, ý Viriatto
prengué totes les insígnies del consulat ý dels seus oficials ý portà-les a les
montanyes de Portogal per memòria de la victòria. Diuhen alguns que les portà a
Montemayor. Conta Paulo Oròsio una cosa senyalada en lo
diu que Clàudio matex ho scrigué. Ý és: en esta guerra ixqueren
a mil romans en un bosch, ý peleant moriren
com dexant-se
ý molt reposats com a victoriosos, reçagà
endarrer dels altres, ý com los romans lo regonegueren arremeteren molts a cavall
sobre el[l] per a matar-lo. Lo portuguès, ab un bot de llança que tirà a un
cavall de aquells que li venien damunt, lo pasà de clar, ý posant mà a la spasa, de
un colp llevà lo cap en redó al cavaller. Per estos dos colps restaren sglayats los
romans ý, no gosant-lo més acometre ni acostar-se a ell, se n'anà a son pas a
juntar-se ab los seus que anaven davant, ja lluny d'ell. Resistí dons Viriatto als
romans per spay de
Scipió fon mort a tració per gent arreplegadiza del seu exèrcit matex. Parlen de
aquest Viriatto Paulo Oròsio, Síl·lio Ittàlico, Lúcio Floro ý tots los scriptors que
fan menció de les coses d'Espanya, com de una maravellosa persona.
Cobrada per mort de Viriatto la Spanya, foren capitans Quinto Cecílio
Metel·lo en la Celtibèria ý Quinto Fàbio en la Lusitània. Aquest Fàbio, recelós
que no
havent-y tants spanyols que eren exercitatíssims en la guerra, féu una gran tració,
que convidant a dinar a més de
spanyols al temps de la guerra ý prenent-los sobre fe ý seguretat los féu tallar les
mans a tots ý ab açò suprimí la Lusitània. Parla de açò lo Oròsio. Mas encara
que faltassen als spanyols capitans, no
ventura, estimant més morir que viure subjectes. Alçaren-se los numantins ý
termestins ý altres pobles ý per a pacificar esta bollícia fon provehit Quinto
Pompeo cònsul. Aquest, començant la guerra per los termestins, caygué malalt ý
per ço, vént-se en stret, féu pact[e]s ab los spanyols, honrosos per a ells ý vergonyosos
per als romans, encara que necessaris. Per ço, no volent lo senat guardar
aquells pactes en lo que tocava als numantins, envià exèrcit contra Numància ab
Gago Matieno per capità. Aquest aprés fon sentenciat en Roma públicament
perquè fugí en la batalla, essent vençut lo seu exèrcit per los numantins. Sucehí a
est Marco Públio ý fon vençut també ý romput hagué de fugir ell ý tot lo
exèrcit. En aquest temps, com diu lo Floro en lo sumari del
Dècada, lo cònsul Júnio en la Celtibèria repartí als soldats que eren estats en lo
exèrcit de Viriatto camps ý terres per a viure, ý la terra que fon nomenada
València. A est Júnio feren memòria un cavaller nomenat Ríccio Atimetto ý los
seus parents, que eren moltes famílies, per ventura perquè
en esta distribuctió dels camps. Consta açò per la pedra que està en lo cantó de la
casa de l'espectable don Joan de Moncada, a la plaça de Vilarasa, davant la casa de
Sentàngel, ab la inscripció que va ací pintada:
CRATIC
RICCIVS
ATIMETVS
ETVICCIANM
FILIE AMICO
Júnio podien ésser passats
havem nomenat que vingueren sobre Numància fon provehit per cònsul Caio
Hostílio Mancino. Est fon vençut ý perdé
tenint-lo en molt stret, lo forçaren los numantins a fer pactes molt
vergonyosos per a Roma. Estos pactes no volent-los confermar lo senat, fon
enviat pres Mancino als numantins per a que d'ell se satisfessen desexint-se de la
obligació de guardar-los. Mas los numantins no
Roma no volia estar a aquells pactes, que restituís a l'exèrcit ý capità que
havien fet en la forma que estaven quant los feren ý ells serien contents. Entretant
los gallegos foren vençuts per Dècio Júnio Bruto ý los viscahins vençeren a
Marco Emílio Lèpido. Enviaren, dons, los romans a Scipió Affricà lo Menor que
fundació de Roma, portà lo exèrcit per terra sobre Numància, que segons la més
vera posició és Sòria. Ý havent rebut los romans alguns danys de les acomeses dels
numantins, tant los tingueren assitiats fins que de fam no podent més sostenir-se
cremaren tots los tresors ý mataren totes les dones ý aprés ells ab ells se mataren
per no venir en poder de romans com diu Paulo Oròsio en lo
libre. Fon, dons, destroïda Numància que ab
per
.
DE L[E]S GUERRES CIVILS QUE FOREN EN SPANYA ENTRE
LA MORT DE SERTORI
Segons lo conte de Paulo Oròsio, natural de Tarragona, en l'any de la fundació
de Roma
portat, rebrotaren les guerres en Spanya per les parcelitats que los romans tenien
entre sí, perquè essent Màrio ý Sil·la enemichs ý persones poderoses en Roma,
comprenien tota la ciutat, essent los uns de la part de la hú ý los altres de la de
l'altre, ý axí, prevalent la parcelitat de Sil·la, vengué lo matex Sil·la a Roma. Per
esta causa Quinto Sertori, que era de la parcelitat contrària ý principal amic de
Màrio fugí en Spanya ý recelant-se que Sil·la trametria algun capità ab exèrcit
contra ell, procurà de refer-se lo millor que pogué, per tenir-se en Spanya. Per ço
volgué guanyar la voluntat dels spanyols, llibertant-los de alguns victigals que
tenien. Specialment, tenint en pràtica los romans de repartir los soldats per les
cases, Sertori relaxà esta obligació ý ordenà que no fossen de allí avant obligats a
rebre hostes, sinó que
dinés haguessen de comprar los soldats lo que voldrien mengar. Ab esta libertat
tingué als spanyols tan voluntaris que en pochs dies estigué provehit egrègiament
per a la guerra que esperava. Envià tantost al pas dels Perineus a Lúcio Salinator,
perquè no dexàs passar a Caio Ànnio que venia de la part de Sil·la ab gran
exèrcit. Mas essent mort a tració Salinator, ý passat Ànnio en Spanya, trobant-se
Sertori menys gent que la que Ànnio portava, embarcà
Mas aprés, girant-se la fortuna, tornà en Espanya cridat dels portuguesos ý ab sols
cavall. Vencé
d'ell, vencé a Cota, capità romà, en mar, ý vencé apr[é]s a Phisídia, pretor de
Ibèria, ab gran pèrdua de la gent d'ell. Per ço lo senat de Roma envià a
Metel·lo en Spanya que fes la guerra contra Sertori ý a Domício que fes guerra
contra les ciutats rebetles. A est Domício ixqué a l'encontre Hirtuleyo, capità de
Sertori, ý com a pràtich guerrer ab una astúsia lo vencé ý desbaratà. Reféu aprés
Domício lo seu exèrcit ý ajustà-y Trojano, capità de Metel·lo, ab molta part del
camp de Metel·lo, ý peleà segona volta ab los enemichs. En esta batalla se trobà
Sertori ý fon vencedor, perdent-se quasi la major part dels enemichs. Per esta
pèrdua restà tan desfet lo camp de Metel·lo que hagué de demanar socorro al
procònsul de Narbona, nomenat Lúcio Lòlio, com diu Plutarco, o Manílio, com
diu Oròsio. A est Lòl·lio o Manílio que passà los Perineus per a socórrer a
Metel·lo, ab tres legions romanes ý
capità sertoriano, ý destroçà-li lo camp de tal manera que ab molt pochs se hagué
de salvar en Lleyda. Estant d'esta manera perdudes les coses dels romans en
Spanya, ý lo Sertori molt pròsper ý essent mort de les ferides que en la batalla
prengué Domício, lo senat provehí a Pompeo Magno que anàs a Spanya ab tan
gran poder com havien portat los dos primers procònsuls, Metel·lo ý Domício.
Entretant Sertori ordenà lo seu assento en la nostra ciutat de València ý donà
forma en assentar lo regiment ý govern de la senyoria que en Spanya tenia Roma
ý dels romans bandejats que estaven ab ell prengué cert número dels més
principals ý nomenà
altres officials com en la matexa Roma se praticava, segons recita Plutarco, ý
jamay donà càrrech o offici sinó a hòmens romans o latins de la Ittàlia, dient
tostemps que ell no guerrejava contra Roma sinó contra los usurpadors de
Roma, ý que en ell ý los seus era la verdadera república romana. Edificà un
temple als déus ý segons scriu d'ell Plutarco, que era estat criat d'Escipió o que
d'Escipió havia hagut la primer honra en l'art militar, que era estat en la guerra
que Scipió féu contra los címbrios que entraven en Gàl·lia. Per ço volgué
detenir-se en esta terra que Scipió havia quasi fundada ý entengué en ennoblir-la
també, essent-li més parcial per aquest respecte d'Escipió. Consagrà, dons, lo
temple a Diana perquè fengia ésser son afavorit ý per ço molt devot de ella. Diu
lo Plutarco que Sertori havia criat una cerva blanca tan domèstica per a ell que
honsevulla que Sertori estigués venia la cerva ý posava lo morro als genolls de
Sertori ý ni s'espantava de gent de armes que estigués entorn de Sertori ni de
altra qualsevol bollícia que y pogués haver. Esta cerva deya Sertori que la y
enviava Diana per a avisar-lo de les coses que li convenien saber. Per aquest
respecte està clar que lo temple que Sertori edificà fon consagrat a Diana. Aquest
temple estava en les cases de els dignitats de la seu, que estan a la plaça de la
Lenya, hon està hui la capella de Sent Vicent, tot aquell enfront. Prova
les pedres que fins a hui se troben allí, specialment per lo portal de pedra que
desféu per ocasió de obrar altra cosa l'any
pedra travessera de quatre palms de gruxa a totes parts ý
de llarch, posada per sobre llindar bocellada ý molt obrada ab altres pedres per los
cantons ý costats, ab lletres scrites d'esta manera:
Q. CALPVRNIV
A LIPION
V.L.S.
V. IRIAE
ACTE
CATILIVS
SEVERVS
MARCIAE
P F
POSTVMAE
MESSENIAE
LVCILLIAE
AEMILIAE
C F
POSTVMA
FPLISSIMAE
seu quant aprés de ser conquistada la ciutat se reedificà de la forma que huy és. Ý
està la una en lo peu del pilar que està davant l'altar de les Animes de purgatori,
de forma de basa o peu de sepultura, com se feyen antigament, ab estes lletres:
"Rescens Que voldria dir que aquells, dos marit ý muller, nomenats Rescens
et viria actu."
ý la muller Víria eren estats deputats per a la fàbrica de aquella casa, o que ells ho
havien fet, segons que en aquell temple altres hi havien fet memòries, com fon
Quinto Fàbio Nisso, que féu memòria als fats, segons se pot veure en una pedra
que està hui a les espatles de la capelleta de Sanet Vicent, d'esta forma:
Q. FABIVS
NYSYS
EXVOTO
major d'esta forma que ací va pintada ab estes lletres:
ABASCANTVS SEVIR AVG.
D S P F C
IDEMQVE DEDICAVIT
era costum entre
specioses drogues que apagassen la nidor de la carn que
sendres de bona olor. Aprés, replegades totes aquelles sendres, posaren-les en un
pom de coure ý enclogueren-lo entre dos pedres de marbre grans cavades enmig
que
Sertori armat a sa manera. D'estes pedres la pica esta de aygua beneyta
era la que estava damunt ý lo lloch hon se té l'aygua, tot aquell tou, era hon
estava lo pom de les sendres. Ý les lletres que té escrites senyalen que aquella
fàbrica era estada feta a despeses de Sertòrio ý que ell la havia consagrada o
dedicada per aquelles cinch letres: D S P F C. Que vol dir: "De suis propriis facere Ý les letres que-s ligen aprés planament:
constituit."
Que totes volen dir en pla: "Quinto Sertòrio hordenà que a despeses sues se fes ý
ell lo consagrà". Com, dons, la dedicatió no
tocaven a religió, resta clarament que allò era temple. Ý per ço, en memòria de la
sua religió quant allí li feren la sepultura notaren en lo lletrero per principal cosa
entre los títols que li donaren que ell havia obrat ý dedicat aquell lloc hon estava.
En l'altra pedra de la part de davall que no
coses que recahien en honra ý lahor del dit Serori, axí com en les letres d'esta
pedra se diu: SEVIR AVG. Que dihuen allargades:
Ý vol dir que fon Sertori magnífich cònsul, hú de sis persones que tenien lo
imperi de la república, o la hú dels sis augures, que era ofici de dignitat. Ý açò
porta més rahó. Aquelles lletres: es:
pense, allargades:
fon tresorer de libertat sense enveja que li tingués algú, perquè abascantos en
grech vol dir vacuus invidia, és a saber, buyt de enveja ý net. Diu-se açò per lo que
s'és dit que donà libertat de vectigal de hostes. Dic que yo u pense axí, perquè
segons les abreviacions del Valèrio Probo, volen dir quinti libertus, ço és, que fon
donat a la libertat romana per Quinto. Ý axí
algunes pedres scrites en Roma dels Abascantos, per hon se pot pensar que era
algun linatge principal. La Topographia de Roma n'escriu de alguns lletreros ý lo
libre dels lletreros general de Roma n'escriu de alguns altres. Lo peu hon estaven
estres pedres de la sepultura de Sertori és com ja és dit la pedra que està al pilar
de les Ànimes, ab aquelles lletres que té. Per aquesta matexa rahó se prova que en
la casa que era del comanador Montagut, al Tri[n]quet de Cavallers, hi estava una
fàbrica a manera de capella que tenia dins una estàtua de Hèrcules ab un altar
davant, per a sacrificar-li, perquè en la dita casa se trobà antigament una pedra
que per memòria quant la obraren segons hui està, la posaren en la paret, ab estes
letres que ací van pintades:
FIL. CELSVS
HERCVLEM CVM
BASIET ARA ET SVBSE
LIS SVO ET MARCI
ANTONINI FILISVI
NOMINE D.D.
"Marcus Marcius Marcii filius Celsus Herculem cum basi et ara et subselis Ý volen dir en pla: "Marco Celso, fill
suo et Marci Antonini filii sui nomine dedicavit."
de Marco, en nom seu ý de son fill, Marco Antonino, dedica lo Hèrcules ab la
peanya ý ara o altar ý assento que té". Per ací
de Hèrcules, segons fa testimoni la pedra. Ý es cosa certa que essent
València una ciutat tan principal no y havia menys de molts temples consagrats a
les ydoles, com vern en testimoni de açò la pedra que hui està en lo Hespital
General que era del temple de Serapi, d'esta forma:
PRO SALVTE .P.
HERENNII .S.E
BRIGALLINI
VS SER
esperant la venguda de Pompeu lo Gran que sabia que venia ja contra ell. Arribat
que fon en estes partides Pompeu, posà lo siti Sertori sobre la ciutat dita Lauro.
Esta ciutat Lauro, segons lo que d'ella scriu lo Lúcio Floro en lo
Epíthomes, estava prop de Chúquer, per hon han cregut alguns que era Laurí,
baronia que hui és dels Vichs, a la ribera de Chúquer, entre Alzira ý la mar. Ý
encara que los vestigis que
gran conjectura per la mare del riu Chúquer, que solia passar per allí antigament,
haver dexat los ullals que hui són davant Riola ý los altres llochs que estan per
allí, de hon se pot pensar que
a hui molts fonaments fins a cara de terra ý dos palms en amunt de parets de
argamaça antiquíssimes, a la falda de la muntanya entre Laurí ý la mar. Lo
Plutarco, en la vida de Sertori, contant aquest cas, dóna unes afrontacions que
pròpriament són de Líria ý per ço crehuen ab molta aparència alguns que era
esta Líria aquella ciutat Lauro de què ara parlam. Ý per açò fan conjectura les
molt[e]s pedres scrites que
Esta ciutat Lauro, ab les noves de la venguda de Pompeu, s'era girada contra
Sertori ab Metel·lo, ý per ço posà lo siti sobre ella Sertori. Sabent açò Pompeu,
féu tantost marchar lo camp a socórrer-la, mas com Sertori fos més destre en la
guerra ý naturalment ingeniós en tota cosa de milícia ý cavalleria, posà una
celada en un lloc que li paregué li faria profit ý tragué lo exèrcit per a combatre
la ciutat, posant-se ja a propòsit entre lo real de Pompeu ý la ciutat. Vént açò
Pompeu, no recelant-se de celada alguna, tingué per certa la victòria, tenint a
l'enemich en tal pas.Ý per ço envià a dir a veus altes als de la ciutat que
ixquessen a la muralla a veure com seria destrohit Sertori. Rigué
ý dix que havien fet una discreta electió en Roma enviant un fadrí tret de la
scola en lloch dels cònsuls, acomanant-li lo seu exèrcit, ý súbitament, fent lo
senyal que tenia consertat ab los de la celada, ixqueren detràs de una muntanyeta
ý mostraren-se a les espatles de Pompeu. Espantà
procurà de refer-se hon estava ý no moure
la ciutat, dient que
menaces se donà la ciutat ý en la hora matexa féu posar foch en ella Sertori, en
vista de Pompeu ý gran vergonya d'ell. Ý la gent de la ciutat envià en Lusitània o
Portugal a poblar allà. Tot açò conta Plutarco. Recita Paulo Oròsio que scriu
Galba que Sertori tenia
tenia
gent que tenia Metel·lo ý afrontà ab Sertori a la ribera de Chúquer. Mas Sertori
diferí la pelea fins a la posta quasi del sol astusiosament, perquè sobrevenint la nit
millor se n'aprofitassen los seus, que eren pràtichs de la terra, que no los que
novament eren venguts de Roma. Rompent la batalla encontrà Sertori a la part
o ala que dehien ells hon estava Affrànio, capità de Pompeu, ý vént que Pompeu
no era allí, corregué a la altra part hon era ý peleà tan sforçadament que matà
més de
sobre la presa de les guarnicions riquíssimes del cavall de Pompeu, fogí Pompeu
de entre ells ý salvà
davant ell, peleà tan valerosament que matà més de altres
hon fon egual lo dany en los dos exèrcits. Ý la nit que sobrevingué destorbà que
s'í fes més del que fet s'era. Parla de açò Lúcio Floro escrivint de Sertori.
Retirà
tenia la gent en los plans de Mandor, la font que està davant la que
la Vella, a la qual font los moros, segons hé trobat en uns libres vells, posaren lo
nom quant eren senyors d'Espanya perquè cavant prop de esta font per altra
ocasió trobaren moltes armes soterrades ý axí li digueren Menandor, que vol dir
qui u mira. Junts, dons, los exèrcits de Pompeu ý de Metel·lo, sobrevingué Sertori
ý presentà
la qual victòria Sertori tornà a la nostra ciutat de València ý de ací feya córrer lo
camp als enemichs, restant lo camp o real dels sertorians a la ribera de Xúquer.
Seguí
Morvedre, segons diu Plutarco, ý féu en ells molt gran matança ý entre
fon mort Mèmnio, cunyat de Pompeu ý qüestor o tresorer d'ell. Ý de la part de
Sertori moriren dos Hirtuleyos germans. Per la mort d'estos, indignat Sertori,
prengué lo camí per al real de Metel·lo.Ý passant prop de Bétera, sobrevingué a la
Pobla de Llíria ý acometé tan bravament lo real que Metel·lo estigué en perill de
perdre
aquella poca gent que era èxit a saltejar los que anaven per provisió, havia gosat
acometre
de nou una tan brava pelea que sertori hagué de fogir ý retraure
ciutat que hui
deya llavons o Edeta o Palància. Pren-se de Plutarco açò, que contant est cas diu
que Sertori se retragué en una ciutat que estava en una muntanyeta ý és cosa
certa que prop del riu Túria no n'í ha altra sinó esta de qui parlam. Anant ja los
sertorians desbaratats, lo Pompeu seguí l'alcanç fins a València, hon volent-se refer
Caio Herenni, capità sertorià, ans de entrar en la ciutat sobtant-lo Pompeu, no
tingué temps, ý axí fon mort ab quasi tots los que s'eren replegats ab ell. Fon
presa la ciutat de València, segons que lo mateix Pompeu scrigué a Roma,
ý recita-u Salusti en les Històries. Fet açò, Pompeu, sense reposar, marchà per al
real del sertorians que estava prop de Xúquer ý venint sobre ell impensadament,
ab poch treball lo prengué. Sertori, vént la destructió de la sua gent, ab astúsia
fortificà la ciutat aquella hon se era retret perquè los enemichs lo assitiassen ý
entretant ell pogués fer gent nova ý restaurar lo seu camp.Ý de fet reixqué lo
negoci a la sua intenció, perquè havent enviat ell per les ciutats que eren de la sua
parcelitat, sabé que estava tot a punt.Ý axí, una nit secretament ixqué de la ciutat
ý salvà
los seus capitans ý assentà lo seu real poderós. Sabent los romans que Sertori era
fora de aquella ciutat, com a burlats estrengueren lo siti ý donaren combat a la
ciutat, per hon fon presa ý destrohida de fomanets per memòria, no restant sinó
les muralles entorn que fins a hui, l'any del Senyor
Vingué Sertori per estes partides ý cobrà a València ý entretant Hirtuleyo, capità
sertorià que era anat a fer gent a la Bètica, que és la Andaluzia, peleà ab Metel·lo,
que era passat allà també per destorbar-lo. Ý fon la batalla prop de la ciutat
Attàlica, o com dihuen altres Ittàlica, pàtria del poeta Sil·li, que estava prop de
Sevilla. Fon vençut Hirtuleyo ý, havent perdut més de
Portugal ab molt poca gent. En aquest temps Marco Perpenna, romà de gran
linatge, que era vengut en Spanya per a fer guerra contra Metel·lo, ý per ço s'era
ajustat ab Sertori, vént que la auctoritat ý valer de Sertori eren causa que d'ell
no
fengí unes lletres com que vinguessen de Hirtuleio, dient que ell havia vençut a
Metel·lo. Secretament feren que un correu fengís venir del camp de Hirtuleyo ý
portàs les letres a Sertori. Sertori, creent ésser axí veritat, anà tantost al temple a
fer gràcies a Diana ý als déus ý aprés portà-sse
principals, qu'ell nomenava senadors, entre
Estos se començaren a desonestar en lo dinar, parlant desordenadament,
quasi fent de l'embriac segons tenien concertat. Per ço Sertori, que era una grave
persona ý onestíssima o per no oyr tan bruta pràtica o perquè vént aquella
novitat ab que no se li tenia a ell respecte adevinàs lo que havien de fer, llançà
de pits sobre la taula hon menjaven.Ý vént esta oportunitat, Perpenna llançà una
taca de vi en taula, que era lo senyal que tenien per a matar-lo. Llavons, Marco
Antònio tirà de un estoc ý ferí a Sertori. Ý súbitament prenent-li uns que li
estaven prop les mans, los altres lo apunyalaren. Morí Sertori en València ý morí a
conte, serien llavons
cent anys de més, perquè segons ja havem dit lo Senyor nasqué l'any del diluvi
mília_CCCVIIII·
morir l'any del diluvi
capítol del lloc al·legat. La Spanya, fort en la fe ý en les armes, havent donat a la
república de Roma invictíssims ý los millors emperadors, nunca jamay se troba
del principi fins a la present jornada que donàs de sí tirà algú poderós ni
comportà, venint-hi de altres terres, que vixqués ni fos poderosa persona. Prova
que morí Sertori en València perquè trobam ací la sua sepultura ý nengun scriptor
diu que aprés mort fos portat en lloch algú. Veritat és que lo Strabó, en lo
segon llibre, tantost al principi, diu que morí de mort natural per malaltia en
Dénia, que
mateix lo Strabó que entre Chúquer ý Carthagena hi havia tres pobles de
massellesos, dels quals lo més principal era Dénia. Poria ser que los dos altres
fossen la hú Atteymús, prop de Gandia, ý l'altre lo que
pedres que
En ser mort Sertori volgué Perpenna fer del capità general ý axí donà la
batalla a Pompeu ý fon vençut ý pres ab gran pèrdua de la sua gent. Ý portat
davant Pompeu, dix que si li dexava la vida ell li donaria o mostraria moltes lletres
que havia trobat en poder de Sertori, de persones principals de Roma que
s'entenien ab ell. Pompeu respongué que ell era vengut en Spanya per a apaguar
les guerres civils ý no per a encendre-les ý a la hora manà que les lletres fossen
cremades sens ligir-se ý Perpenna fos degollat damunt la flama d'elles, perquè no
pogués descobrir-ne algú. Ý axí restàs la fama il·lesa dels ciutadans romans
exempts de tal màscara. Sabuda la perdició de Perpenna ý del seu exèrcit, les
ciutats principals dels sertorians vingueren en poder de Pompeu, segons scriu
Lúcio Floro, parlant de Sertori, ý nomena per principals Osca, Termestúdia,
València, Auxima, Calahorra. Paulo Oròsio diu que Auxínia ý Calahorra
s'encastellaren ý feren forts per hon Pompeu fon forçat anar en persona a
destroyr Auxima ý enviar a Affrànio sobre Cal·lahorra, lo qual, aprés de gran
temps que la tingué assitiada ab la major fam que
alguna, la destroý.
DEL QUE
Tenint Pompeu la Spanya pacificada, edificà en memòria sua la ciutat Pompeiòpoli,
del seu nom, que hui
Roma, reduí les gents que anaven vagabundes per los Pyrineus ý edificà
ciutat Vacca, que araEthimologies, de hon
devallen los vacceos ý vascones que hui diem gascons, segons lo matex. Lo Plini,
en lo tercer de la Natural Història, diu que Pompeyo posà lo tropheu de la sua
victòria en los cerros dels Pyrineus.Ý així anà a Roma a triümphar, dexant en les
guarnicions de Espanya los de la sua parcelitat.
Seguiren-se aprés les guerres entre Pompeu ý Júlio Cèsar ý vengué
Cèsar en Spanya a conquistar los pompeyans.Ý entre
aprés de haver perdut molta gent en Leyda vengueren a demanar partit a
Pompeu ý axí De , en los seus comentaris. Aprés de la mort de Pompeu lo Gran, que
Bello civili
degollà Ptholomeu, rey de Egipte, sobre segur, ý envià lo cap a Júlio Cèsar, passà
Cèsar altra volta en Spanya contra los fills de Pompeu que s'eren apoderats en
ella. Ý segons lo Oròsio en
davant Sagunto ý de allí anà per terra sobre Munda, que
doctors. Altres dihuen que
esta batalla prop de Madrigal, hon estan los toros de Guisando, que són cinch ý
cascú té lletres d'esta manera en los costats:
Lo primer toro:
CONSVLI. II.VICTORI
CA. LA. LO. PATRI. EC.
ET PATRIE EX MAGNA PARTE
CONFECTVM. SEX. ET. GN
MAGNI POMPEI FILIIS HIC
INAGRO BATESTANIORVM
PROFLIGATIS
HOSTIBVS FVIS
OPTIME ADMINISTRATAM
BATESTANIIPOPVLI
F. C.
Cesònio, capità de Cèsar, ý fon mort. De llavons restaren les Spanyes per Júlio
Cèsar fins que morí a mans de Bruto ý altres conjurats en Roma.
La menció que de Leyda s'és feta dóna ocasió que hajam de parlar alguna
cosa de la sua fundació, per ser esta terra quasi mare de València, portant d'ella
moltes donzelles per a poblar la nostra ciutat tantost aprés de ser conquistada per
lo rey en Jaume, segons se dirà. Esta ciutat està edificada en una muntanya que
està enmig de un grandíssim pla, a hon, segons se diu comunament, aprés de la
gran seca venien los comarcans a sacrificar en lo lloch hon hui està lo castell,
qu'és lo més alt, hó la seu, per ser lloch més pla. Per esta occasió, segons se diu,
tenien abitació en la falda de la muntanya —hon hui
dones públiques Ý per ço de elles se nomenà lo mont Públich, com fins a hui se
nomena Montpesler per los pèsols que allí naxien per sí matexos, segons se diu.
Mas aprés, crexent la població, seguint-se lo cas que havem contat de Petreyo ý
Affrànio, dihuen que Júlio Cèsar li posà nom Leyda, quasi que dóna lley a l[e]s
ciutats, com havien de ser feels a sos senyors, passant per lo que Petreyo ý Afrànio
havien passat. Esta imposició de nom, segons se diu és burla tot, perquè lo
Ptholomeu la nomena Il·leyda ý los scriptors dihuen que era cap dels íl·lergetes,
que són los que diem del pla d'Urgell. Ý Cèsar matex la nomena Il·lènda quant
parla de Afàrmo, ans que
la nomenen Il·lerda en temps de Sertori. En lo que toca a la religió que
dihuen se feya allí ý a la abitació de les dones públiques, poria ser que fos veritat,
perquè la disposició del lloch conforma ab lo que
sacrificis, perquè ans de sacrificar se llavaven ý per ço tostemps edificaven los
temples prop de fonts, ý per ço phanos, de la aygua, que Phana
per ser clara, segons diu Beroaldo comentant lo De asino Per la falda de esta montanya passa lo noble riu Segre ý axí era dispost lo
aureo.
lloc per al sacrificar. Usaven també los gentils en sos sacrificis certs ritus que a
veus altes dehien los uns certes paraules ý altres de altre lloch responien a veus
altes també altres paraules, segons en los Adagis nota Erasme. Ý legim quasi un
semblant que féu Moysés partint la sua gent en les
ý a certes coses responien los de Ebal ý a certes altres los de Gazirim (Deuteronòmio,
ponent ý tremuntana, hon està la casa de religió ý castell de Sent Joan, dit
Gardeny Axí que poria ser que fos ventat lo que
denominació de Leyda que Júlio Cèsar la y donàs és burla.
DE LA SUCCESIÓ DELS EMPERADORS APRÉS DE JÚLIO CÈSAR FINS AL
TEMPS DELS GODOS.Ý LA PREDICACIÓ DE LA SANCTA FE EN
ESPANYA Ý VALÈNCIA
Succehí a Júlio Octaviano Augusto. Aquest, perquè acabà de subjugar ý pacificar
a Spanya del tot, reedificà la ciutat de Saldívia en la ribera de Ebro ý posà-li
nom Çaragoça del seu nom. Com diu lo Plini, quasi Cesàrea Augusta. Edificada
que fon, la poblà de molts nobles romans ý entre
Cornèlios, de hon vingueren també los Cornèlios que en València foren, de qui
fa memòria la pedra que hui està en lo Almudí de València escrita a Cornèlia,
d'esta forma:
CIYCENI
AN.
a València, salvant-se en temps dels moros en les muntanyes, com se dirà per
avant, segons alguns.
En temps de aquest emperador Octaviano Augusto naxqué lo Senyor,
segons scriu lo evangeliste sant Luch. Ý naxqué en lo any
de la manera que ja havem dit damunt. Aprés de Octaviano succehí Tibèrio ý
aprés per orde Caio Calígula,
Neró,
temple consagrat a Júlio Cèsar com a déu, segons scriu lo Spartiano ý recita-u lo
comentador de Pompònio Mela en lo De extimis Híspanie. Succehí aprés
Antònio Pio,
Severo,
A honra de aquest fon consagrada la ara de Júpiter en Morella, segons se
prova per la pedra que està en una masada, en la partida que
de Morella. És de jaspis groser la pedra, ab algunes lletres que
altres menjades del temps, d'esta forma:
OB INCOLVMNITATEM
M.A.A
ET D.D.
Gordiano,
per sant Sixto, papa, de qui era artiaca sant Llorens. Ý perquè era christià fon
mort ab son fill, nomenat Philip també, per Dècio. Aprés fon Dècio,
emperador; Gal·lo, ab son fill Volusiano,
papa. Sucehí Constantino,
Honòrio,
Prengué Honòrio lo imperi l'any del Senyor
la Spanya fon posseïda per los emperadors romans aprés de haver durat la guerra
docents anys, com diu lo Oròsio en lo pròlec del
diverses mutacions.
Lo primer que plantà la fe en Espanya fon sant Jaume Major, germà de
sant Joan Evangeliste. Aquest apòstol benaventurat poch aprés de la venguda del
Sperit Sant prengué licència de la gloriosa verge Maria ý vengué a predicar la
sancta fe en Spanya, començant la primera predicació de la fe als gentils ací en
la darrera partida del món devés ponent. Ý axí los primers gentils que reberen la
fe foren los spanyols, segons porà veure clarament lo qui saber-ho voldrà, per lo
que està scrit en los Actes dels apòstols, de la predicació primera que sant Pere féu
en Cesàrea als gentils, que és de pensar que fon aprés que sant Jaume fon degollat
en Hierusalem, havent ja predicat en Spanya ý essent tornat d'ella a Hierusalem.
Vengué, dons, a les Astúries per mar ý de allí passà a Oviedo, hon convertí lo
primer dexeble spanyol. De allí anà a Galícia, a la ciutat dita Patron.Ý tornant per
Castella, passà per Carinyena de Aragó, ý arribà en Çaragoça, hon convertí
dexebles. Estant sant Jaume en Çaragoça ab los seus
aparegué la gloriosa verge Maria damunt un pilar, circuïda de molts àngels que a
dos cors li cantaven les matines, havent-la portada de Hierusalem, hon estava la
Senyora ý estigué fins a la sua sancta mort, despertant-se sent Jaume ab los
dexebles que ab ell se n'eren exits a aquell lloch, fora los murs de la ciutat ý a la
ribera del riu Ebro. Acabades les llahors dels àngels, clamà
que en tan gran terra com era la Spanya no y havia convertit sinó aquells
nou spanyols. Llavons la gloriosa verge Maria li dix que no stigués trist
per allò, perquè aprés mort sua faria lo que en vida no havia fet, ý que sabés per
cert que aquella terra havia de florir molt en la fe ý havia de ser molt devota
d'ella. Ý per ço, que en aquell lloch hon la veya estar li edificàs una sglésia a
honra sua, perquè ella, gloriosa, prenia en son amparo la Spanya ý aquella terra
hon per temps havia de ser molt servida. Dites estes paraules, desaparegué la
Senyora, tornant-la los àngels a la cambra sua, en Hierusalem, de hon la havien
portada. Tantost sent Jaume posà en execució lo manament de la Senyora ý ab
aquells
restà-li lo nom del Pilar que té fins a nostres dies. Ordenà aprés que dos de sos
dexebles restassen allí per servir aquella capella ý predicar la fe tostemps que
tinguessen oportunitat, ý dels dos consagrà
li restaven prengué lo camí per a Hierusalem, molt consolat del que la Senyora li
havia dit, que aprés de la mort sua converteria la Spanya. Passà per Lleyda ý anà a
embarcar-se a la mar. Tot aquest procés que havem contat està llargament scrit
en la matexa sgleya de la Verge Maria del Pilar, en Çaragoça, ý està també scrit en
Roma, en la Minerva. Ý ultra de açò, ho scriu sant Calixte, papa, special devot
del nostre sent Jaume. Arribat en Hierusalem, aprés de haver convertit a Hermògene
ý a Phileto, fon pres ý mort degollat per manament de Herodes. Convertí
en la hora de la mort a Josias, lo dotzé dexeble que tingué. Morí en temps de
l'emperador Clàudio, segons la Història eclesiàstica, en lo
Aprés de ser degollat sant Jaume, los
vengueren-se
en la ciutat de Compostel·la, que antigament se deya Brigàntium o Flàvium Brigàntium,
en lo palàcio que solia ser de la reyna Lloba, segons en la història més
llargament està contengut. Estos dexebles de sant Jaume foren nomenats —com
sant Hieroni recita en lo Martyrilogi, segons ho tenia per relació de sant Chromàcio,
que lo y havia dit— Torcuato, Secundo, Indalèstio, Tesiphon, Cecílio,
Eufràsio, Ysício. Estos convertiren gran part de la Spanya, començant des de
Galízia fins a prop de Múrcia, en la terra dita antigament dels bassetans, que
segons la taula del Ptholomeu és la partida de entre Carthagena ý Almeria, anant
devés Caçorla ý Guisando. D'estos recita lo Vincent Historial, que diu sant
Hieroni ý és en lo Martyrilogi, que sant Torcuato morí en la ciutat de Acci, que
és Guadix, segons dihuen; sent Tesiphon, en la ciutat Vergi; sent Secundo, en la
ciutat Albula, que és Alva; sent Indalèctio, en la ciutat Urci, que és Almeria;
sent Cecílio, en la ciutat Elibri o Eliberi, que és Granada; ý resta hui la memòria
de Elvira en la serra que
ciutat Carca o Carcesa, que és Caçorla; sent Eufràsio en la ciutat Eliurgi. La
Corònica de Aragó que féu frare Gaubert, en lo
Sancho
Piedrapisada, on lo trobà que estava llavons, a Sent Joan de la Penya, hon huy està.
Los dos dexebles que dexà sant Jaume en Çaragoça se deyen Athanasi ý
Theodoro, segons diu sant Calixte, papa. Fon, dons, la primera sglésia de
Espanya la de Çaragoça, edificada a honra de la verge Maria, que encara no era
morta. La segona sglésia fon la de Compostel·la, a honra de sant Jaume. Aprés, en
diverses parts se n'edificaren al[t]res, segons los dexebles de sant Jaume anaven
plantant la fe. Vengué aprés sant Pau en Spanya, ý segons les conjectures vengué a
Tarragona ý predicà la fe, dexant alguns dexebles, encara que no llijam en los
historiadors lo que en Spanya li seguí a sant Pau. Veritat és que lo Gracià, en lo
decret diu que sant Pau no vingué en Spanya, mas sant Ysidoro ý Lucas Tudensis
en la sua Crònica ý Joannes Egidii Zamorensis en lo libre De laudibus Hispaniae , ý
lo Ctheophilacto Sobre la Epístola ad romanos, ý altres principals ý autèntichs
doctors scrihuen que y vingué. Les conjectures que tenim en Tarragona és la
invocació de Santa Tecla, que és la principal de aquella sglésia, ý fon dexebla de
sant Pau. Que és cert seria de sant Magí, qui fon martyrizat en lo terme de la
província ý ciutat prop de Sancta Coloma de Queralt; ý predicà en la matexa
ciutat de Tarragona ý féu miracles, com està en la sua història, o seria la devoció
principal de Tarragona de algun altre sanct màrtyr dels que en ella foren martyritzats,
si no fóra primera la devoció de santa Tecla. Que sant Pau dexàs algun
dexeble en Spanya quant se n'anà, és de pensar per lo que diu per lo que diu lo
Vicent Historial en la
tornant d'Espanya dexà en Narbona a son dexeble, nomenat Paulo, que huy diem
Paulo Narbonense, ý era nomenat Sèrgio. Dons, si en Narbona ne dexà, de
creure és que en Spanya també dexaria com en terra que la sua predicació no
seria estada infructuosa. Specialment que sant Rufo, fill de Simón Sireneu, de
qui
Pau en Spanya, segons en lo breviari de Tortosa largament està scrit. Ý junt ab
açò, scriu mestre Figuerola, canonge ý doctor egregi de València, que los jueus de
Çamora demanaren a sant Pau, quant era en Roma, que
predicació que feya. Ý ell scrigué Ad hebreos. Ý axí
lloaven en aquel temps los conversos de Çamora, que ells tenien lo original de la
letra de sant Pau. Diu açò lo Figuerola en la
capítol del
dispargits al temps de la captivitat de Babilònia, quant los fon donada licència de
tornar en Hierusalem ý no volgueren tornar sinó aturar-se en Susa ý Elam ý
altres terres de Babilònia, hon resedia la reyna Hester, sabent per alguns prophetes
que
ser també destrohit com lo que havia edificat Sal[a]mó, per discurs de temps
vengueren alguns d'estos en Spanya, specialment en Toledo, hon edificaren la
sinagoga que aprés sant Vicent Ferrer féu benehir en sglésia, ý fon esta casa
edificada ans que lo temple de Zorobabel fos ý durava fins als seus dies de mestre
Figuerola. No
Vespasiano hi havia jueus en Spanya.
Seguí
provehí a sant Dionís que anàs a predicar la fe en França, lo qual essent
en Arlés repartí sos dexebles per algunes terres vehines de allí, ý entre
envià a sant Eugeni a Toledo per a plantar la fe en aquelles partides d'Espanya,
segons se tracta en la història de sant Eugeni. Aquest gloriós primer prelat de la
ciutat imperial convertí molts dexebles en Toledo ý en les partides de entorn ý
provehí que estos anassen a predicar per les partides vehines hon no era arribada
la conexença de la sancta fe. De la nostra terra és de pensar que la predicació
primera de la fe li vengué de Çaragoça, per la conjectura que tenim de la
multitud dels martres que foren en Çaragoça més que en altra part de Espanya, ý
també perquè Daciano, venint de Çaragoça a València, portà a ella lo bisbe sant
Valero ý lo seu diaca sant Vicent, per a conéxer de la causa d'ells ací en València, ý
si perseveraven en la fe martyrizar-los a terror dels christians de ací; o si cas era
que se
vént lo que haurien fet los seus predicadors de la fe. Anà, dons, la predicació de la
fe estenent-se per Spanya públicament fins al temps de la persequtió que mogueren
als christians los emperadors de Roma.
En la primera persequció que mogué Neró lo cruel, pocs màrtyrs y hagué
en Spanya, per no estar la fe christana tan diffamada en parer dels gentils com fon
aprés. En la segona persequció que mogué Domiciano en l'any del Senyor
moriren sant Dionís ý sant Eugènio. En la tercera que mogué Trajano, spanyol, en
l'any
mas perquè Plini, philòsoph gran ý molt familiar de l'emperador, féu molt bona
relació dels christians ý de la sua fe, scrivint-li una lletra que està entre les obres
de Plini, fon mitigada esta persequció segons se prova per la resposta que Trajà
féu al Plini ý està entre les epístoles de Plini. La quarta persequció fon en l'any
del Senyor
també se mitigà per un libre que scrigué lo Justino, philòsoph, a l'emperador,
segons Oròsio, en lo
de Severo. La sexta en l'any
l'any
La novena, en l'any
en l'any del Senyor
que fon per la secta ý heretgia dels arrians, en l'any
Constàncio. La dotzena, per los gentils també, com les altres deu primeres, en
l'any
En la sexta fon martyrizat sant Magí en les muntanyes de Buffragània, prop
de Tarragona. En la sèptima fon martyrizat san[t] Narcís, en Girona. En la deena
fon la gran matança ý les messes fèrtils de la fe en Spanya. Vengué Daciano provehit
per president a Spanya ý executà en Barcelona a sant Pheliu ý a sant Cucufat
ý a santa Eulàlia; en Çaragoça a santa Engràcia ý los seus. Prengué a sant
Valero ý a sant Vicent ý envià
martres ý aprés fon degollat sent Lambert. En València martirizà a sent Vicent ý
bandejà a sent Valero. En Toledo martirizà a santa Leocàdia. En Alcalà a sent Justo
ý sant Pastor; en Àvila als sants Vicent, Sabina ý Christeta; en Mérida a santa Eulàlia;
en Sivilla a santa Justa ý Ruffina; en Mérida altra volta sant Fèlix ý santa
Júlia; en Còrdova sant Asisclo ý sant Victorià. En Galízia los sancts Facundo ý
Primitivo.Ý a la fi, quant fon donada pau a la sglésia, sant Servando ý Germano,
en terra de Guadiana. Vengué, dons, Daciano de Barcelona a Çaragoça ý marti[ri]zà
a santa Engràcia ý a los cavallers que la portaven de Portugal per a casar
ab un príncip d'Espanya, sego[n]s conta la història sua més llargament.Ý aprés de
la mort dels innumerables martres, essent tan arral·lada la fe christiana en Çaragoça,
que li paregué al president que no era possible axí súbitament desfer-la, volgué
solament executar los caps ý per ço per a més aterrar los altres prengué a sant
Valero, bisbe de Çaragoça ý a son artiaca, sant Vicent. Ý presos, trameté
per a examinar allà la sua causa. Passava llavons lo camí de Çaragoça a València
per Morella ý axí estigueren estos sancts benaventurats una nit en un hostal que
allí era, ferrats ý a bon recapte, segons, fins a hui resta la memòria de la presó,
que és una capella ara en la claustra de sent Francés de Morella, monestir de
frares menors. Arribats en València foren posats en les presons que són ara cases
de les dignitats de València, en la plaça que
Daciano, foren-li presentats los presos ý perquè sant Valero era grec ý no tenia la
llengua vulgar d'esta terra tan desembolta, feya algunes pauses en lo respondre. Ý
per ço lo seu gloriós artiaca sant Vicent, semblant-li que allò desedificava los
miradors que u atribuirien a temor ý flaquea de cor en la confessió de la fe,
prengué la mà al seu gloriós bisbe demanant-li
de la fe a Daciano. Era lo gloriós sant Vicent exercitat en tota santa doctrina ý tan
ferm en lo zel de la fe que ab poques paraules tingué confús lo president. Per ço
fon manat restituyr a la carçre lo vell gloriós sant Valero ý a sant Vicent, com a
jove presumpciós fon manat acotar al costum dels romans en la plaça de la
Figuera, que era llavons major que ara és ý era lo lloc hon se costumaven fer les
justícies. Mostrà tanta constància lo esforçat cavaller de Jesuchrist en aquella pena
que de allí prengué Daciano argument de executar en ell martyris cruels per a
trencar-li lo ergull que li ymaginava en lo cor. Ý per ço manà que no
moguessen de allí, sinó que
en la plaça, per als sentenciats, ans que
allí detengut fins lo aprés dinar, que tornaria allí a entendre en ell. Esta presó és la
que està en Senta Tecla, en València. Tornant lo president Daciano a la plaça,
tornaren de nou a turmentar a sent Vicent, ý fon posat en lo turment que
eculeo, que era una màchina que desconjuntava tota la persona que en ell posaven.
Féu una crueldat gran Daciano en lo màrtyr gloriós, que estant en aquell
turment manà que ab pintes de pues de ferro acutíssimes fos raspat lo cos del sant
gloriós, en què passà turment ý pena no pensada. Donà Déu esforç al seu cavaller
ý pogué sofrir penes tan crues ý axí com devia Daciano de açò pendre
enteniment per a conéxer que Déu tenia les mans en aquell jove que tal
sofria, prengué yra per a major ràbia ý ceguedat de rahó per a encruelir-se contra
lo gloriós màrtyr. Manà que en un gran foch posassen unes barres de ferro, a
manera de graelles, per a rostir en elles al sant gloriós. Aquest foch ý turment
passà lo sant en la plaça de la Seu, dita de la Llenya, hon per sí mateix pujà ell ý
segué a les graelles; mas aprés, ab ganchos de ferro fon llançat estès sobre
gitat ý ab los ferros aquells del ganchos fon cruament trahucat, llançant sal en lo
foch per a avivar la sua natural bravea. De allí, burlant lo màrtyr gloriós del tirà,
posant los ulls en lo cel, en la manera que podia cantava himnes al Senyor.
Indignat de açò Daciano, féu-lo traure del foc ý tornar a la carçre, travats los peus
en un cep ý estesos molts testos de terra allà hon havia de jaure lo cos per a que
sentís més pena. Aquella nit fon visitat lo gloriós cavaller per lo Senyor ab
moltitut de àngels ý fon tanta la resplandor ý fragància ab melodia de celestial
música que exia de aquella presó fonda per les fenelles de les portes ý los espiralls
que y havia, a la ora de mijanit, que fon esta maravella: que les guardes se
convertiren ý donaren lloch que alguns chrestians que eren venguts ab la nit
davant la presó per a sentir que
aquell miracle. Daciano, al matí, sabent lo que
rabiant de yra, féu fer un llit molt delicat en què féu posar al sant benaventurat, a
propòsit que o no morís en pena ý axí no
si reviscolava li executàs més turments. Mas reixqué al revés del que pensava,
perquè tantost que fon posat en aquell llit morí ý los christians llavons més
animosos anaven replegant les pedres que restaven tenyides de sanc del dia passat
en lo camí que és de la plaça de la Figuera a la plaça de la Llenya, per hon fon
rossegat quant de l' eculeo lo portaren al foch.Ý volgué Déu que lo tirà encara que
entengués fer altra cosa, honràs tan singular ý privilegiat martyri, fent-li llit de
flors hon morís la flor dels màrtirs. En aquest camí que féu lo cos del sant quant
lo rossegaren per la devoció del martyri lo rey en Jaume, tantost que fon esta
ciutat conquistada féu enpedrar de pedres blaves un costat dels carrers, donant a
est lloch privilegi de inmunitat eclesiàstica. Mas aprés, per fer-se molts mals per
esta causa, foren desempedrades les carreres ý restaren sols algunes a la porta de la
capelleta hon aparegué lo Senyor. Ý restrengué a est lloc lo privilegi, com se
mostra en los furs. Aprés de ésser mort lo gloriós sant Vicent, molts christians que
estaven dissimulant a la hora del martyri ý altres que de nou volien ser christians
se acostaren al llit del sant ý li besaren les carns cremades del foch, segons scriu lo
Vincent Historial. Restà confús Daciano ý per lo que
manà que fos llançat lo cos en un charquo que
rechs en una roqueta que venia des de Ruçafa fins al camí que va a Xàtiva, ab
pensament que los corbs ý llobs lo
que un corb se posà en guarda d'ell contra los llops ý goços que s'í ajustaren. De
modo que estaven parats estos animals entorn del cos sant, quasi reverint-lo.
Sabent açò Daciano, féu-lo llançar a la mar.Ý perquè tornant a terra los mariners
que l'havien llançat trobaren lo cos que primer era arribat a la ribera, fon segona
volta llançat més a dins ab una mola al coll, perquè s'afondàs ý no ixqués. Tornà
lo cos a la vora de la mar com les altres voltes, mas ixqué lluny del
Guerau, prop de hon hui està la creu de la Conqua, ý de allí
christians a qui fon revelat ý
trelladat com se dirà. Aquest lloc era en casa de una velleta ý ara és monestir o
granja dels frares de Poblet ý
Valero fon bandejat aprés de la sentència de sent Vicent ý fon vedat estar en
poblat de més de vint cases ý per ço se n'anà als orts que llavons eren ý aprés los
moros los nomenaren Ruçafa, que vol dir orts o jardins.Ý de allí passà a la ribera
de Cinqua, hon morí desterrat.
Pogué, dons, Daciano destrohir les vides dels christians ý los cossos, mas no
pogué acabar que la fe sancta no crexqués, perquè quant més se encruelia ab
torments horribles, executant los que eren ferms en la confessió de la fe, tant més
crexia lo número dels qui volien batejar-se. De manera que segons deya sant
Cipriano, lavor era la sanc dels màrtirs, que per un mort ne rebrotaven cent, ý a
vegades molts mil·lenars. Restà, dons, la sglésia més aconsolada ý esforçada per la
mort de sant Vicent que no aterrada ni espantada per la crueldat del martyri,
tenint la sabor de aquella glòria que Déu havia mostrat en la presó del sant que
està a la plaça de la Seu. Ý ajustant-se les guardes ý los carcellers als fels que ja
eren, anà aumentant més lo número dels christians en la ciutat per la relació del
que havien vist aquella nit del martyri, segons llargament scriu Prudèncio en la
vida ý mort de aquest gloriós sant, ý lo Vicent Historial en lo lloc al·legat, ý
sant Agustí en lo sermó que d'ell fa. Tant que pochs anys aprés hi fon provehit
bisbe per a la nostra ciutat, segons se comprén del concili primer que en Spanya
se tengué, que fon en Granada, dita llavons Eliberi, en temps de l'emperador
Constantí, que donà pau a la crestiandat ý dotà la sglésia. Com se nomenà lo
primer bisbe llavons no
apr[é]s nomenats per sos noms, com se dirà.
En temps de l'emperador Constantí tingueren libertat los christians de
edificar sglésies públicament, lo que fins a llavons no havien tengut.Ý axí lo bisbe
de València féu sa sglésia hon millor li paregué encara que fins a llavons ni los
ydolatres eren vedats de les ydoles, ni los temples de ses ydoles eren tancats ni
destrohits, sinó que cada hú elegia la via que millor li semblava fins a llavons, mas
de Constantino en avant los temples foren tancats ý los hòmens foren vedats de
sacrificar als ydols ý portats al sant baptisme, segons scriu lo Oròsio en lo
capítol del
les altres la sglésia de Nostra Senyora del Puig, segons se prova per los vestigis que
fins a hui duren en uns soterranis que estan a les espatles de la sglésia que hui és,
ý segons la forja que tenen de claustrons degué ésser aprés monestir de religiosos,
com és hui —per ventura de sent Basili o de sent Benet— anant los temps. Fon
açò quasi en l'any del Senyor
València. Aprés, en l'any del Senyor
se tingué un concili en la ciutat de València de sis bisbes, segons està en lo
libre dels concilis, en la
que los que rigixen les sglésies no prenguen lo disapte sant lo sanct chrisma sinó
de la mà dels seus bisbes propis, com està al·legat en lo decret, en lo tractat de
consecració, encara que açò se atribuïx al concili de València de França, segons
alguns. Determinà
no
la guardassen ý reservassen per al bisbe que succehiria per al que n'havia de
dispondre. Senyaladament ordenaren que la liçó del sant Evangeli se legís en lo
offici de la missa, en lo lloc que ara se lig, aprés de la epístola, lo que llavons no
costumaven, segons en los actes de aquest concili està contengut.
Aquest sant concili encara que fon de sols sis bisbes fon en tanta reputació
estimat per respecte de la sua qualificació, que aprés lo concili toledà lo al·legà ý
ab la sua auctoritat determenà algunes coses segons que ell havia hordenat.
Succehiren aprés ordenadament los bisbes en lo regiment de la sancta
sglésia valenciana, entre
en temps de l'emperador Justiniano, quasi en los anys del Senyor
diu lo Joannes Tritthèmio, en lo libre que féu dels scriptors eclesiàstichs, dient
d'esta manera: "Justiniano, bisbe de València, escrigué molts libres ý il·lustrà a
Span[ý]a en temps de l'emperador Justiniano en l'any del Senyor
Aprés fon una singular persona gieniense bisbe de València que fon en lo
Aprés lo gloriós rey Bamba, de qui parlarem per havant, reformà los bisbats en
Span[ý]a ý hordenà los límits d'ells, specialment los límits del bisbat de València.Ý
segons hé vist un acte antich en poder del reverendíssim senyor don Jofré de
Borja, bisbe de Sogorb, ab què Zeyt Abuzeyt, rey de València, convertit a la fe
chrestiana, permetia al bisbe de Segorb que llavons era restituhir los límits del
bisbat de Segorb —segons lo rey Bamba los havia limitat— era llavons lo bisbat
de València de poc terme a la part que és devés lleva[n]t ý tremuntana, que no
aplegava a Morvedre ni a Túria, perquè estes terres foren assignades al bisbat de
Segorb llavons, segons en aquell acte se comprén. Fon esta divisió dels bisbats
quasi en l'any del Senyor
En estos temps eren ja entrats los godos en Spanya, de qui és necessari
parlar; mas per lo que s'és dit que lo emperdor Constantí tancà los temples de les
ydoles és de notar que aprés de Constantí, succehint Julià apòstata, los tornà a
obrir ý féu la
sant emperador Theodòsio, foren los temples tancats per a tostemps ý mudats en
esgléyes, com diu lo Claudiano poeta. De aquest emperador se lloen los sants
gloriosos Ambròs, Hieroni, Augustí en les sues cròniques ý epístoles. De aquest
també se honra la Spanya entre los altres emperadors que ha donat a Roma, com
són Nerva, Trajà, Aèlio, Adriano, Marco Antònio,Vero, spanyols naturals ý singulars
en lo govern de l'imperi, segons per les històries d'estos clarament se pot
comprendre.
DEL PRINCIPI Ý DESCENDÈNCIA DELS GODOS FINS QUE ENTRAREN EN
SPANYA A REGNAR EN ELLA
Perquè lo arquebisbe de Toledo don Rodrigo ha scrit més verdadera relació del
principi ý discurs dels godos que en temps de Arcàdio ý Honòrio, emperadors de
Roma, entraren en Spanya per a posseyr-la, per ço breument compil·laré en una
suma lo que d'ells copiosament recita. Ý segons ell matex scrigué en lo capítol
de la sua corònica, seguex a Albànio, scriptor verdader de les gestes dels
godos, ý a Ysidoro, que era dels godos matexos ý coroniste d'ells.Ý seguex també
a sent Il·lefonso, com diguérem en lo pròlec.
Los godos foren dits godos per devallar de Magog, com diu sant Ysidoro en
les Ethimologies, o cambiant-se algunes lletres, ço és, la e en o, los que
getes se digueren godos, ý d'est parer és sent Hieroni, parlant sobreGènesis,
que diu que los godos foren antiguament nomenats getes; ý Procòpio també,
parlant De bello persico. Estos foren naturals de la illa d'Escànsia, que està, segons lo
Ptholomeu, al sol de la mar oceana, devés tremuntana, ý és tant acostada a ella
que té un dia de tres mesos continus, que may se li pon lo sol en una partida de
la illa, ço és, des del principi de maig fins a la mitat de juliol, ý may perden lo sol
de vista. Per lo contrari, del principi de noembre fins a la mitat de giner may
vehuen lo sol, sinó que de continu és de nit. Lo Joan Car[r]ió, croniste alemany
de nostres dies, diu en lo tercer libre de la sua corònica, parlant de la destructió
de la
està frontera a les províncies Livònia ý Lituània, en Alemanya.
Estes gents, enujant-se de abitar en aquella terra hon sos pares se eren
assentats aprés del diluvi, ixqueren ab lo rey que feren per a est propòsit, nomenat
Verig, ý passant en la terra ferma que els estava enfront, subjugaren als ulmerugos
que habitaven en la ribera del mar oceano que-s diu Gòtthigo. Aprés lançaren
los vàndalos, que eren vehins dels ulmerugos. Succehí aprés lo
Aquest passà avant ý subjugà la Scítia ý la Gepídia, que aprés se nomenà Dàcia
fins als dies nostres, ý habità allí en choses ý barraques, sens curar-se de fer cases
ni altres habitacions millors. Lo tercer rey, nomenat Philimer, passà a la Scíthie
Interior ý trobant un grandíssim riu, féu un pont per a passar, lo qual per lo pes
de la molta gent se trencà, essent ja passada grandíssima multitud. Ý negant-se
molta gent, restà Philimer ab quasi la mitat de l'exèrcit, ab lo qual mogué contra
los spalos que allí habitaven ý apoderà
de fer cases ý altres millors habitacions que no havien tengut fins allí.Ý
axí prengueren quasi per pròpia pàtria la Scíthia, ý honsevulla que aprés anaren
tingueren respecte a esta terra com a solar propi, ý per ço alguns los nomenaven
scithes, com lo Ysidoro ý altres. Succehí Zalmoxén, qui fon grandíssim philòsoph
e instruhí als godos de lletres, bones pràtiques, cortesia ý bona criança.
Lo quint rey, Thanauso, fon victoriós en moltes batalles. Specialment
contra Vesoso, rey de Egipte que li havia mogut guerra, com diu lo Oròsio. A est
Vesoso perseguiren los godos fins a passat lo Nilo, ý destrohiren-li quasi tota la
terra, ý tornant-se
amich. Discorrent per les províncies, alguns dels soldats agradaren-se de la terra ý
aturaren-se en ella, per ço foren nomenats parthos, que en sa llengua vol dir
fugidissos. Recita-u açò Trogo Pompeu ý al·legua lo arquebisbe.
En aquest temps començaren les amazones, segons Paulo Oròsio també
fa testimoni, perquè essent mort Thanauso, lo exèrcit dels godos, dexant les dones
hon estaven, passà en altres nacions a fer guerra ý detenint-se més del que
pensaren, foren les dones sobrepreses de les gents circunvehines. Les quals, per no
tenir altre amparo se hagueren elles matexes a defensar ab armes.Ý perquè
bé al principi tingueren ànimo per a fer guerra ý anar a cercar sos enemichs.
Seguí
ý eren restats moriren en una batalla que tingueren ab los antichs habitadors de la
terra, ý moriren dos capitans jóvens del linatge real, nomenats Plinos ý Scholopytho,
que havien tret lo exèrcit de entre
mullers d'estos, com a desconortades, acabaren de matar alguns que acamparen
de la batalla ý volent fer com les que eren en Àsia, prengueren les armes ý peleant
esforçadament feren gran venjança dels seus morts. De allí passaren ajuntar-se
ab les que estaven en Àsia, ý concertaren que dos d'elles tinguessen lo regiment
ý càrrechs de totes: la una entengués en la guerra, l'altra en les coses de la
república. Ý foren les primeres dos reynes Marpèsia per a la guerra ý Lampedo
per al regiment. Prengué Marpèsia les companyies de les amazones que s'eren ja
fetes a les armes ý estaven animoses per moltes victòries que havien hagut, ý
ordenà capitanes ý officiales per al camp, en tot lo que mester era, ý ajustà lo
exèrcit al mont Càucaso, que està en la Ibèria, prop de la Albània, segons lo Ptholomeu,
ý per ço restà lo nom a la penya, que
lo Virgili, dient: "Ac si dura silex super at Marpesia cautes". Passà de allí a la Armènia
ý Síria, Cilícia, Galàcia ý Pisídia, subjugant ý destrohint totes estes províncies.
Ý atributà la Jònia ý Aetòlia, ý edificaren a Èpheso, entre les altres ciutats que
fundaren, com diu lo Paulo Oròsio. Ý per les prosperitats que havien obtengut
edificaren lo temple famós de Diana en la ciutat sua de Èpheso, del qual se fa
menció en los Actes dels apòstols. Succehiren aprés en lo regne de les amazones
Sínope, Dríthia, Antiaba, Penthesilea, Thalisàrida ý moltes altres reynes fins al
temps de Júlio Cèsar.Ý aprés fins al temps del Cid, en què vingué una companyia
d'elles per conquistar a València ab lo rey Bucar, com se dirà.
Tornant al propòsit, aprés de Thanauso regnà Arpedo,
aprés succehí Thelefó, setén rey, que casà ab la germana del rey Príam de Troya,
ý hagué
d'estos trobam que Dari, fill de Itaspis, ý son fill Xerxes, foren vençuts per
Anciro, rey dels godos.
Aprés d'est Anciro succehí Pamgudila, que donà una filla per muller a
Philip, lo pare del gran Alexandre, ý nomenava
Aprés mort del gran Alexandre, succehint Pèrdica en Macedònia, vengué
Sitalco ab
Regnà aprés en los godos Borvista, lo qual per consell de Digmeo, persona
molt principal, deixà la terra hon abitava ý passà en la Germània, en temps
de Sil·la, capità romà, competidor de Màrio, segons ja havem dit. A est succehiren
Eumòsico ý Dorpaneo ab los quals, perquè no
romans, Júlio Cèsar, primer emperador, ý aprés Caio Tibèrio, tercer emperador
de Roma, feren amistat ý lliga. Ý axí estigueren assossegats fins al temps de
l'emperador Domicià, que fon en la era
Senyor
En aquest temps los godos se mogueren contra los romans ab molta rahó,
perquè ab títol de amistat los suprimien ý maltractaven. Alçaren-se, dons, ý mataren
a Òpio Sabino, president per los romans en la ribera del Danúbio. Per esta
causa Domicià, emperador de Roma, féu gent contra ells ý envià per capità a
Fusco. Era llavons rey dels godos Arpaneo, ý fon tan esforçat que vencé ý
destrohí lo exèrcit dels romans, encara que era poderós. Succehí Ostrogotha,
que vencé als gèpides ý
Aprés d'est fon Gnida, que peleà ab lo fill de l'emperador Dècio, lo cruel,
que mogué la
lo matex emperador Dècio ý féu en ell com en son fill havia fet, vencent-lo ý
matant-lo en la batalla, merexent-ho axí sos pecats. Fon aquest Dècio emperador
en la era
encara que segons altres dihuen ý en lo precedent capítol havem dit, fon la
persecució de la sglésia que Dècio mogué en l'any del Senyor
aprés, imperant Galieno, passaren los godos en la Àsia ý destrohiren en Èpheso lo
temple de Diana tan famós per lo món. Lo qual, segons havem dit, havien edificat
les amazones. Destroïren també a Calcedònia, ý tornant-se
de passada algunes terres dels romans. Per aquest respecte lo emperador Clàudio
que fon en la era
vencé
dellà del Danúbio ý tornar a ses primeres abitacions ab certa confederació ý
pactes que féu ab ells. De allí restaren los godos confederats ab los romans ý en
les necessitats quels ocorrien los socorregueren valerosament los godos, especialment
a Dioclesià ý Maximíliano en moltes guerres que tingueren. Seguí
temps de l'emperador Constantí, que fon en la era de
moltes victòries que havien hagut, descuydaren-se de cridar los godos per companyons
en les guerres que sobrevingueren, segons tenien ja praticat de cridar-los.
Per ço, tenint-se
romans. Mas llavons foren vençuts per los capitans que enviaren de Roma ý
hagueren de tornar per força altra volta dellà lo Danúbio. Mas poch temps aprés,
tenint per capitans a Arriaco ý Aurico, tornaren a fer guerra ý passaren la Pannònia,
que huy diem Ungria, ý vingueren en Ittàlia ý edificaren a Verona.Ý morint
los dos capitans, succehí en la senyoria dels godos Geberig, en l'any
l'imperi de Constantí, en la era
l'any del Senyor
ý llançà
Huimar a l'emperador Constantí la Pannònia, hon habità
leys de Roma. Aprés de gran temps a instància de Stilicon, cònsul romà, estos
vàndalos occuparen les Gàl·lies, hon se detingueren.
Succehí a Giberig Hermanarico, en temps del segon Constantí, en la era
dels heruleos, de qui era rey Alarico. Aprés, subjugant los vénnetos, morí de dolor
e yra perquè los godos que estaven en la illa Ostrogòthia, eren estats destrohits
per Alamber, rey dels unnos.
Mort Hermanarico, les sues gents foren vençudes per los romans ý axí demanaren
a l'emperador Valent la Dàcia ý Tràcia dellà lo Danúbio. Per esta victòria
que obtingueren dels godos Valentiniano, Valent ý Graciano, emperadors de
Roma, se nomenaren Gòtthicos, com se mostra en les pedres scrites en lo pont
de sent Berthomeu en Roma.
En la Dàcia fon lo primer administrador dels godos Athanarico ý fon lo
primer d'ells que perseguí los seus que
per companyia Fridigerno en la senyoria dels godos.Ý llavons, per la predicació
del sant bisbe Gudila, no sols cessà la persecució, mas tots prengueren la sancta fe
ý batisme del Senyor. Parla de açò la Història tripartita. Aquest Gudila amostrà als
seus les lletres que
Morí aprés de pochs dies Gudila, ý los godos que eren novament convertits,
hoint de la gran dissenció que era llavons en la sglésia entre los arrians ý los
cathòlichs, enviaren a demanar doctors que
seguir, a l'emperador Valent. Lo emperador, com era arrià, envià
restaren ells arrians, fins per molts anys, segons se dirà en son lloc. Per aquest
peccat de l'emperador Valent permeté Déu que los godos matexos lo castigassen,
perquè matant los godos a Lupicino ý Maximino, presidents dels romans entr'ells
per les obres males que
peleant fon vençut ý fogí de la batalla, ý retraent-se en un casal circubiren-lo los
godos, ý posant foch a l'entorn lo cremaren dins, segons ho conta la Història eclesiàstica:
Ab esta victòria se
ý de allí mogueren devés Ittàlia contra Graciano ý Theodòsio, que succehiren a
Valente. Trobava
ell provehí exèrcit per a guardar lo pas de les Alpes. Havent-se partit los godos en
dos parts, venia per aquell pas Fridigerno ab la una part de l'exèrcit, ý passant
indiscretament caygué en les mans dels romans ý fon vençut ý mort. Ab estes noves
Athanarico, que restava únic rey dels godos, acceptà certes condicions ý pactes
eguals que Graciano li presentà, ý aprés les ratificà Theodòsio ý convidà a
Athanarico que anàs a Constantinoble a veure
allà de sa malaltia. Ý per les carícies que Theodòsio havia fet en la vida a
Athanarico ý les moltes honres que li féu aprés de mort restaren los godos
dos tan contents de la conversació dels romans que no volgueren elegir rey,
sinó que
anys. Morí Athanarico en Constantinoble en la era
Senyor
n'aprofitaren d'ells en les guerres que tingueren, specialment en les de les Gàl·lies
en què lo emperador Theodòsio, ab
que havia mort a l'emperador Gracià ý s'era alçat ab la terra, ý cobrà les Gàl·lies.
En temps de aquest emperador Theodòsio entraren en Spanya los alanos ý
los vàndalos ý los suevos, gents que totes eren vagabundes per la Europa ý eren
exides de les fronteres de Alemanya. Entrats que foren estos en la Espanya,
partiren-se la terra d'esta manera: que los alanos, per ser més gent, prengueren a
Carthagena ý esta nostra comarca ý la Lusitània, que és Portugal. Los vàndalos,
que eren sobrenomenats silinges, prengueren la Bètica, ý d'ells se nomenà
Vandàlia ý hui li diem Andalozia. Los suevos ý una partida també dels vàndalos
anaren a assentar-se en Galízia, per les moltes menes de or ý argent que en
aquella terra llavons havia.
A la entrad[a] d'estes gents en Spanya, resistiren los presidents que en ella
estaven per lo imperi lo que pogueren, mas no foren part per a defensar la terra.
Llavons finiren les memòries dels romans, que no se n'í feren més de les que fins
a llavons s'eren fetes.
DE LA ENTRADA DELS GODOS EN SPANYA Ý POSSESIÓ FINS A LA VENGUDA
DELS MOROS
Succehiren Archàdio ý Honòrio en lo imperi romà en la era
l'any del Senyor
foren causa que s'apartassen de la amistat dels romans ris fessen guerra. Havien ja
elegit dos capitans en la era
nomenats Radagayso ý Al·larico. Ab estos prínceps mogué lo exèrcit dels godos
per a la Ittàlia ý al passar les muntanyes de Túscia fon desbaratada la una de les
dos parts de l'exèrcit que entrava per allí per Stilicon, capità dels romans, ý morí
Radagayso. En temps del consulat de aquest Stilicon se tingué lo primer concili
toledà, de
Mort que fon Radagayso, l'altre capità o rey dels godos, Alarico, se concertà
ab los emperadors que li donaren Spanya ý França per a habitació pròpria
per a tostemps, fent-li
perdudes, estes províncies, per la entrada dels vàndalos, alanos ý suevos en la
Spanya ý dels vàndalos en la França, com en lo capítol precedent ja s'és dit, ý los
hunnos. Ab aquest concert que feren los romans més per por de la yra dels godos
per la mort de Radagayso que no per altre respecte, mogué Alarico los exèrcits
dos que ja tenia replegats, lo que ell portava ý lo que era restat de Radagayso, ý
prengué lo camí per a la França Narbonesa ý Spanya, hanant pacíficament
son camí. Mas en lo pas estret de les Alpes, ixqué
de l'emp[e]rador Honòrio, ý donant-los batalla posà
tantost que ells tornaren sobre sí, pelearen tan esforçadament que quasi no restà
dels romans qui portàs la nova. Tornaren sobre Ligúria ý destrohiren-la, que és
terra de Gènova. Destrohiren a Emília ý Túscia ý anaren sobre Roma ý entraren-la
ý destrohiren-la ý per memòria de açò foradaren les pedres del Coliseu ab
tants forats que par que no y haja pedra que no sia foradada. Fon aquest cas en
l'any
capítol. Mas segons conta Paulo Oròsio en lo
l'any de la fundació de Roma
de Roma, conta lo Oròsio en lo mateix lloch una cosa que
la religió de Alarico.Ý és que un soldat dels godos entrà en un monestir al temps
que la ciutat se saquejava ý amençant una monja li demanà si tenia res de or o
argent. Ý com ella li mostràs unes peces riquíssimes de inestimables valor, dix-li
que allò era de la sglésia de Sent Pere, ý que era vexella consagrada. Lo soldat,
que era chrestià, espantàs de veure tal riquea ý avisà
que en la hora matexa fos tot pres ý portat a la sglésia de Sant Pere. Súbitament
anaren moltes companyies ab les armes prestes per a defensar aquells tresors de
qui volgués fer alguna acomesa, ý ab cantars eclesiàstichs ý llaors divinals dels godos
ý dones ý hòmens romans tots mesclats, que exien dels amagatalls ý
entorn de la vexella foren portats los vasos sagrats a coll de hòmens a la sglésia de
Sent Pere, hon se salvaren tots los que
de soldats qui sols digués una paraula desconcertada a tantes persones com
s'eren retretes per les sglésies. Aquest Al·larico morí en Cusància ý ab grandíssima
dolor de la sua gent fon soterrat en lo fondo de un riu que passa per allí.
Succehí Athaülpho ý fon lo primer que passà en Spanya per a habitar en
ella, com diu lo arquebisbe de Toledo, ý corria llavons la era
era l'any del Senyor
rador Honòrio, ý quasi per honra de son cunyat dexant la Itàlia, vingué-sse
Spanya. Fon mort en Barcelona en la era
posaren estos versos que
NATVS DE GENTE GOTTHORVM.
HIC CVM SEX NATIS REX AT ARMA A
THAOLPHE IACES
AVSVS ES HISPANAS PRIMVS
DESCENDERE IN ORAS
QVEM COMITABANTVR MI
LIA MVLTA VIRVM
GENS TVA TVNC DE MVMNA THAOLPHI
TOSET TEINVIDIOSA PEREMIT
QVEM POST AMPLEXA EST
BARCINO MAGNA GEMENS.
la era
alanos ý suevos. Ý tornant a Tholosa morí en ella. De aquells temps se
nomenà Gotthalània la terra que hui dien Cathalunya, segons scriu Amando
Zierixense en la sua crònica.
Lo segon rey dels godos en Espanya aprés de Uvàlia fon Theuderedo, en
la era
Aquest morí en una batalla que tingué contra Atthila, rey dels unnos, en los
camps cathalans, en terra de Guiayna, hon restà vencedor Theuderedo, encara que
mort. Fon esta batalla la més carnicera que des que lo món fon creat sia jamay
estada, perquè en un dia moriren de les dos parts
Lo tercer rey dels godos en Espanya fon Thurismundo, en la era
de allí anà a pelear ab Atthila ý vencé
primeres habitacions. Ý tornant a Tolosa matà
lloch de sagnar-lo.
Succehí son germà Theodorico, en la era
arquebisbe de Toledo regnà sols
anys en los concilis que
com se veurà tantost. Aquest rey Theodorico peleà ab Rechiàrio, rey dels suevos,
entre Astorga ý León, ý vencé
lo matà ý restà la Spanya pacificada ý liberta dels suevos. Ab esta oportunitat de
tranquilitat que en Spanya se tingué en temps de aquest rey Theodorico se celebraren
molts concilis particulars en Espanya. En l'any sis del seu regne se celebrà
lo concili tarraconense en Tarragona. Ý fon lo segon concili dels que en Spanya
se tengueren, essent estat lo primer en Granada, segons havem dit. Fon est concili
en l'any del Senyor
de Theodorico fon lo concili gerundense. En l'any aprés fon lo cesaraugustano.
En l'any
de qui ja havem parlat.
Aprés regnà Eurico, havent mort a son germà Theodorico, ý prengué a
Pamplona.Ý a Çaragoça, que per la tració que havia fet li era contrària, posà siti ý
prengué-la, ý perquè Tarragona li repugnà més que altra ciutat d'Espanya, quant
la prengué la destrohí. Seguiren-se en Roma moltes revolucions, que Màximo,
tirà, matà a l'emperador Valentiniano, ý aprés, tantost fon mort lo tirà Màximo.
Ab estes occupacions que los romans tenien Eurico, amprant-se de la opportunitat,
anà sobre Marcella ý prengué-la. Aprés passà en Arlés ý prengué-la també
ý morí allí.
Alarico, sisé rey dels Godos en Espanya, succehí a son pare Eurico, en la
era
aprés morí vençut en una batalla en Pictàvia.
Fon aprés surrogat en lo regne dels godos Sisalecto, fill bastart de Al·larico,
en Narbona. Aquest fon vençut en Barcelona per Theodorico, pare de
Amalasuenda ý avi de Amalarico. Regnà, dons, Amalarico, fill de Amalasuenda ý
de Alarico, sisé rey d'Espanya. Ý fon lo huyté rey dels godos. En temps de
aquest se tingué lo segon concili toledà en Toledo contra Montano, eretge.
Regnà poch temps ý aprés mort d'ell Amalasuenda, sa mare, cridà de la Ittàlia a
Theudes, son cosí, que era estat nomenat curador testamentari de Amalarico
per Alarico, son pare. Aquest Theudes féu grandíssima matança dels francesos que
eren entrats en Spanya, prop Tarragona. Ý fins a hui se diu lo camí de la Matança,
ý és entre Cervera ý Egualada. Aprés, obblidant-se del benefici que havia rebut de
sa cosina, Amalasuenda féu-la morir en un bany. Mas lo juhí de Déu lo castigà,
que poc aprés lo matà un criat de Amalasuenda que fengí ésser orat, ce[r]quant
opportunitat per a son propòsit. Morí en un dia que vingueren noves com lo
exèrcit dels godos era estat degollat en Septa, que tenia assitiada per ser rebel·le.
Perquè exint los de la ciutat a pelear un diumenje, los godos no havien volgut fer
armes per no trencar la festa, creent que axí ý eren obligats a fer-ho.
Teudisco, rey deé d'Espanya, succehí a Theudes, en la era
corria l'any del Senyor
taula.
Agília, onzé rey en Spanya, succehí a Theudisico, en la era
perquè s'hagué irreverentment ab les relíquies de sent Ascisclo ý senta Victòria.
Fon vençut en Còrdova e fugí a Mèrida, hon morí.
Athanagildo, dotzé rey dels godos en Spanya, succehí en la era
que corria l'any del Senyor
Aprés regnà Luiba en la era
Aquest martyrizà a son fill Herminigildo en Sevilla, perquè no volgué combregar
lo dia de Pasqua de la mà de un bisbe heretge de la seta dels arians. Aquest rey
féu tornar a rebatejar los chrestians altra volta, segons les ordinacions arrianes.Ý
edificà a Ripoll, nomena[n]t-la Richàpolis del nom de son fill Richaredo. Aprés,
convertint-se a la sancta fe ý penedint-se de tots sos peccats, morí en Toledo.
Manà restituhir a ses sglésies los bisbes que havia ell desterrat, ço és, sent Leandro
de Toledo, sent Ysidoro de Sevilla, sent Fulgenci Astigitano, que segons dihuen
era Écija, ý sent Mansona de Mèrida.Ý altres molts. Manà que son fill, que
a concell de sos sants bisbes, si volia que li anàs bé en lo regne.
Richaredo, fill de Leovigildo, lo
la era
gloriós rey que primer abnegà la heretgia arriana que des del temps de l'emperador
Valent havien tengut los godos fins a llavons, per spay de
poc més. Celebrà solemníssimament lo tercer concili toledà, en la era
que era lo
Luiba,
regnà poch més de dos anys ý morí a tració de edat de
Huiterico, tyrà. Prengué la senyoria de Espanya Huiterico, ý aprés de set anys de
la sua tyrania fon mort per conjuració.
Gondemaro,
vencé moltes batalles dels gascons ý dels romans; ý aprés morí en Toledo.
Sisebuto,
corria l'any del Senyor sis_cents ý tretze. Regnà huyt anys. Aquest fon un rey
cristianíssim ý manà que tots los jueus de ses terres se fessen chrestians per forsa,
com ne fa lo decret testimoni. En temps de aquest fon Mahoma, ý venint en Espanya,
féu diligències sant Ysidoro per pendre
conversos que llavons y havia, fogí. Morí aquest gloriós rey ý dexà un fill
nomenat Richaredo, que regnà set mesos aprés d'ell.
Suintil·la, fill de Richaredo, succehí en la era sis_cents xixanta_ý_tres, que
corria l'any del Senyor sis_cents ý vint_i_cinch.Ý regnà deu anys. Fon lo primer
que obtingué la monarchia d'Espanya, ý perquè los gascons se li alçaren, féu-los
la guerra ý, vencent-los, manà
en Toledo, en la era sis_cents setanta_ý_tres. Aprés succehí son fill Rechimiro, ý
morí l'any mateix.
Sisenando, fill segon de Suintil·la, succehí en la era sis_cents setanta_ý_tres,
ý celebrà lo quart concili toletano, de xixanta_ý_huyt bisbes, en la era sis_cents
huytenta_ý_hú.
Aprés d'est succehí son germà Chintil·la, tercer fill de Suintil·la, ý celebrà
lo quint ý sisé concilis toletanos.
Aprés d'est succehí Tulga, en la era sis_cents huytenta_ý_tres, segons
l'arquebisbe.
Cindasvindo succehí per tirania a Tulga en la era sis_cents huytanta_ý_cinch,
ý celebrà lo setén concili toletano, en lo qual, faltant en Espanya lo llibre dels
morals de sant Gregori, fon provehit que anàs per ell a Roma Tago, bisbe de
Çaragoça.Ý com no
nit al bisbe ý mostrà-li en visió lo lloch hon estava. Ý axí
Cindasvindo.
Recensvindo succehí a Cindasvindo, en la era sis_cents noranta_cinc.
Aquest instaurà lo primat en la església de Toledo, ý morí en la sua vil·la de
Bamba, que intitulà del nom de son fill, dient-se primer Gèrticos, en lo territori
de Palència.
En temps de aquest rey fon sant Il·lefonso, ý passant de França en Spanya
los heretges Pelagi ý Helvydi, ý contaminant la terra ab la sua malvada heretgia,
que deyen que la verge Maria no fon perpètuament verge, sinó que aprés de
haver parit lo nostre redemptor ý salvador Jesuchrist, parí de sant Joseph altres
fills, lo gloriós sant Il·lifonso confoné estos heretges, ý volent castigar tan gran
blasphèmia, fogiren d'Espanya. Per ço ajustà lo concili sant Il·lifonso, ý ordenà, en
honra de la intemerada ý perpètua virginitat de la Senyora, la festa que ve ans de
Nadal ý
dels àngels, ella, gloriosa, li aparegué anant a les matines de aquella festa ý donà-li
una casulla perquè li digués ab ella la missa, en senyal que li plahien los seus studis.
Bamba succehí a Recensvindo en la era
Senyor
comte Paulo, ý girant a la sua part Barcelona, Girona, Perpynyà ý tota aquella
comarca, anà Bamba esforçadament ý peleà contra ell ý vencé
pres a Toledo, ý féu-lo morir allí en presó ab altres molts de la sua lligua que li
eren estats traïdors. Aprés restaurà molts edificis en Toledo, posant-hi lletres que
fins a huy duren, en lo cap del pont de Alcàntera ý altres llochs.
Entengué aprés en lo assento del regiment ecclesiàstic ý dividí los llímits
dels bisbats en tota Spanya, ý entre
dels límits del bisbat de Sogorb, segons en un acte autèntich se mostra, fet
per Zeyt Abuzeit, rey de València, àlias Vicent, en què promet lo rey aquest
restituhir al bisbat de Sogorb certes partides que li faltaven, segons la divisió que
lo rey Bamba havia fet en estos bisbats. Aquest acte està huy en poder del bisbe
de Sogorb. Està en lo archiu del bisbat.
Evígio succehí per tirania aprés de mort Bamba, en la era
que corria l'any del Senyor
Aprés d'est succehí son gendre Egica, en la era
Aprés d'est fon Vuytisa, lo mal ý pervers que derrocà les muralles de les
ciutats per por que no
Roderico, lo malaventurat, succehí a Ègica en la era
corria llavons l'any del Senyor set_cents ý onze. Era llavons l'any dels alarbs
noranta_ý_hú, ý del regne de Ulith, rey dels alarbs, lo quart any.
Aquest Roderico volgué obrir una torre que estava tancada, en Toledo,
segons recita lo arquebisbe de Toledo, don Rodrigo, en lo capítol xexanta. Ý
tenien per religió de posar-hi cada rey una nova tancadura, perquè
que qui veuria lo que estava dins aquella torre veuria la destructió
d'Espanya. Obrí-la, dons, ý trobà en ella una cortina que tenia pintada la destructió
d'Espanya feta per moros, segons aprés en effecte se seguí, procurant-la lo
comte don Julià, perquè lo rey don Rodrigo li havia deshonrat sa filla nomenada
la Caba, essent ell embaxador en Àffrica per negocis del rey.
Perderen, dons, los godos la Spanya aprés de tres_cents anys que havia que
la senyorejaven des del temps dels emperadors Archàdio ý Honòrio fins al
temps de l'emperador Leó, lo primer d'est nom, que fon lo xixanta_ý_nou
emperador aprés de Júlio Cèsar, corrent l'any del Senyor
En estos temps floria València en la sancta fe ab mijancera prosperitat
temporal entenent més los pobles en viure virtuosament que no en replegar
molts tresors.
DE LA ENTRADA DELS MOROS EN SPANYA Ý SUCCESSIÓ FINS QUE FON
VALÈNCIA NOMENADA REGNE
Per ventura
godos fins a la sua última perdició, perdent-se ab ells la trista Spanya. Ý si axí havia
de contar també lo procés dels moros seria cosa molt sobrada. Diré, dons, en
general algunes coses ý lo que s'offerrà en particular de València.
Entre molts prínceps que lo rey don Rodrigo tenia en la sua cort,
era lo compte Julià, que venia de linatge de italians, segons scriu la crònica del
rey don Pedro lo primer de Castella ý recita-u la Crònica de Aragó de Gauberto,
en lo primer capítol, del primer rey de Sobarbre. Aquest Julià, per ésser esforçat
cavaller ý valerós de sa persona, havia servit als reys de Espanya en moltes guerres,
specialment en la Àffrica, ý per ço tenia la tinència de la ylla que llavons se deya
la illa Vert, ý aprés en aràvich se dix Gelzirah Alhadra ý ara
nom, Algezira d'Alfrada, com diu lo arquebisbe, ý de allí tenia frontera als moros.
Era compte de Cepta ý senyor de Consuegra ý altres terres moltes que los reys
passats havien dat a sos pares, ab qui tenien deute de parentesch. Aquest, venint
de la Àffrica de concertar certes coses per lo rey don Rodrigo, sabé lo mal
recapte que sa filla, la Caba, tenia, havent-la desonrada lo rey. Per ço, anant a
Cepta passà de allí en Àffrica ý concertant-se ab Muza Avenocair, que presidia
per Ulich miramamolí en la terra, tornà a Espanya en companyia de Tarifa
Avenzarca ab
esperimentar la voluntat del compte Julià, si era verdaderament de dar la Espanya
als moros, no fiant-se en el[l] sobre tan gran empresa. Ab esta gent entrà lo
compte en la illa que ell tenia tinença per haver-hi algunes guarnicions ý
començà a destroyr primer los seus. Allí s'ajustaren ab lo comte sos parents, essent
cridats per ell, ý contant-los les causes que l'havien mogut per al que feya,
oferi[re]n-se tots a valer-li ý a favorir-lo. Per ço tornaren Tarifa ý ell a Muza ý
tenint ja la cosa per segura mogueren lo gran exèrcit que entretant aparellà Muza,
de regeb,
en l'any dels alarbs
venguda que havien fet en Spanya.
Prengueren terra los moros en la muntanya que
de llavons se dix en aràvich Gebel Taric, ý ara li diem Gibraltar, com diu lo
arquebisbe en lo capítol
Carteya, ý prenent-la fon nomenada Tarifa fins a nostres dies. La muntanya fon
nomenada del nom de Taric, que envià la gent essent sorrogat de Muza, ý la
ciutat fon nomenada del nom de Tarifa, lo capità moro. Eren-se ja avisats ab lo
comte Julià sos parents ý per ço, discorrent per la terra a la partida de l'Andaluzia
ý entrant en Portugal, feren grans danys ý destructió. Lo rey don Rodrigo, estant
encara mal provehit en lo regne, perquè era lo segon any que regnava —ý segons
diu lo arquebisbe, no regnà sinó tres anys—, envià a un son cosí nomenat don
Enyego ab molt exèrcit que li paregué era bastant per a llançar los moros de la
terra. Mas volent Déu castigar los peccats de la Spanya, permeté que en tots los
affrontes que
desbaratat lo seu exèrcit.
Ab estes victòries prengueren ànimo los moros ý discorregueren per quasi
tota la Andaluzia, prop del riu Betis que ara
de Portugal, ý robant ý cremant prengueren inestimable riquea. Ab aquest
recapte tornaren en Àffrica lo comte Julià ý lo capità Tarifa; ý Richila, comte de
Tànger, que ab ells se era ajustat. Ý vént lo que havia succehit, donà Muza grandíssim
exèrcit a Tarifa ý al comte Julià. Ý retingué
molt d'ell.
Los capitans dels moros, ab gana de portar a compliment son propòsit, no
perdien punt en cosa que fer deguessen, ý per ço lo rey don Rodrigo donà presa
als grans de la sua cort que ajustassen les gents, ý ab la cuyta de afrontar als moros, no
esperà que s'ajustassen les gents de tota la Spanya, sinó que ab los que
entorn anà ajuntar ab los enemichs a Xerez, que
Ý estant los moros a la una part del riu Vedalac, ell se assentà en l'altra.
Donà
no podent-se conéxer la victòria per una part ni per altra. A la fi, per tració
de dos fills de Vuytiza, que era estat llançat del regne ý orbat de la vista per lo rey
don Rodrigo, nomenats Risoberto ý Ebas, segons conta lo arquebisbe de Toledo
en lo capítol
Acabaren de morir quasi tots los que eren restats de les batalles dels
passats, que fon un número quasi infinit, ý moriren dels moros quasi
Fon esta desastrada batalla a onze dies del més de setembre, nomenat en aràvich
xavel, en l'any
Tot açò és segons scriu lo arquebisbe de Toledo, lo qual recita lo que trobà scrit
en los archius dels moros en la ciutat de Còrdova, quant la prengué lo rey don
Fernando tercer de Castella. Altres scriptures conten de altra manera esta perdició
d'Espanya en lo que toca als capitans ý gent que passà de allende a conquistar-la.
Lo Pauteon diu que Abdurramén passà de Àffrica ab
La Corònica de Aragó diu que lo gran Muley Abohalí, rey poderós de Àffrica, ab
altres
veritat, perquè Abderramén vingué aprés molts anys a pendre Spanya de altres
senyors moros ý Abohalí vingué també aprés. Mas la perdició d'Espanya, quant los
moros la prengueren dels christians, fon segons havem dit per lo comte Julià ý Tarifa.
Foren, dons, los godos principals ý generosos tots morts en estes batalles.
Mas lo rey don Rodrigo jamay se sabé d'ell que fos viu aprés, ni que fos mort.
Les çabates de brocat guarnides de perles ý pedreria que portà per a entrar en la
batalla, segons costum dels reys godos, ý la corona de or ý les robes reals que
despullà lo trist rey quant se veu vençut, ý Orelià, lo seu cavall tan estimat, se
trobà tot en una arboreda a la ribera del riu Vedalac de Xerez, mas lo cos no
trobà ni
una sepultura ab un letrero que deya que allí estava sepultat lo rey don Rodrigo,
lo darrer dels reys godos. Ý és lo letrero axí com va ací figurat:
MALEDICTVS FVROR IMPIVS IVLIANI QR PERTINAX
ET INDIGNATIO QR DVRA.
VESANVS FVRIA ANIMOSVS INDIGNATIONE
IMPETVOSVS FVRORE. OBLITVS FIDELITATIS.
INMEMOR RELIGIONIS. CONTEMPTOR DIVINITATIS.
CRVDELIS IN SE. HOMICIDA IN DOMINVM.
HOSTIS IN DOMESTICOS. VASTATOR IN PATRIAM
REVS IN OMNES.
MEMÒRIA EIVS IN OMNI ORE AMARESCET.
ET NOMEN IN ETERNVM PVTRESCET.
semblà que
venien per a batallar, feren tots un cos e ixqueren a l'encontre als moros que
ja venien ab les batalles ordenades. Feren los christians algun dany en l'avantguarda
dels moros arremetent a ells com a desesperats. Mas sobrevenint la multitud
dels moros, giraren les spatles los christians ý retragueren-se a la ciutat.
Arribat Tarifa davant Ècija, posà lo siti prop de una font que de llavons se diu la
font de Tarif. De allí repartí les sues gents per concell de Julià, lo traïdor, per
diverses companyies, perquè anant per moltes parts no tinguessen temps los
christians de ajustar-se, ý per ço més prest fos en poder seu la Spanya. En la mescla
dels moros anaven los traïdors parents del comte Julià ý los fills de Vuitiza,
Siseberto ý Ebas; ý son oncle don Opas, bisbe de Sevilla, germà de Vuitiza, fill de
Ègica; ý lo fill del comte Julià, que renegà la fe ý
Estos procuraven ab falses paraules que les fortalees ý pobles grans que
podien resistir sens defensa se donassen als moros. Specialment lo bisbe, malcunduint
en quant podia que tot se acabàs prest, prometent als christians que Muza,
lo capità, los dexaria viure com a cristians, ý que axí u manava lo miramamolí
Ulich. Donaren-se, dons, les terres que estaven vehines a Ècija ý de allí restaren
en algunes que u pactejaren axí ab los moros, molts cristians que
ý ara
Ý fins a huy se diu una missa en la capella del Cardenal, en la seu de Toledo,
a la manera que llavons la deyen, per memòria.
Les ciutats que
prengué ý destrohí a Còrdova; Tarifa mateix, aprés de haver pres a Ècija, anà
sobre Mentesa, principal ciutat que estava prop de Jaén, ý destrohí-la de fonaments,
com diu lo arquebisbe en lo capítol
anaren a Màlaga ý a Mèrida ý altres partides d'Espanya, feren son discurs per allà
hon tenien lo manament del capità major. Lo exèrcit que tenia Amet, nebot de
Muza, que portava en sa companyia a don Opas ý a Thodomich, son
nebot, anà a Granada, que
grana que allí nax li havien mudat lo nom los godos. Presa Granada, vingueren
los moros sobre Múrcia ý hagueren batalla ab los de Múrcia ý Oriola, en lo camp
de Sangonera, prop del riu, ý essent vençuts los christians hagué
partit Múrcia ý Oriola també. De allí vingueren los moros sobre València ý
segons conta Diego Rodríguez de Almella, canonge de Múrcia, en lo Libre de les
batalles campals; hagueren batalla ab los valencians ý foren los christians vençuts.
Diu lo arquebisbe de Toledo que estava llavons tota Spanya molt fatigada per
fam ý pestilència que dos anys havia que treballava la terra, ý per ço tenien tan
poques forces per a resestir, specialment volent Déu castigar los peccats d'ells.
Esta batalla, segons les conjectures, degué ser en los plans de Albal o prop de
Catarroja. Donà
christians que restar-hi voldrien. Ý de llavons restà per a ells la sglésia del
Sepulchre que ara diem de Sanct Berthomeu. Esta sglésia restà per als christians
que en València restaven per estar prop de la muralla ý apartada de la conversació
de la ciutat. Totes les altres sglésies foren fetes mezquites ý fon la ciutat poblada
de moros, ý de jueus que ja ý estaven ý aprés hi vengueren.
Vént açò los religiosos que estaven en lo Puig de Enesa, prengueren la
ymatge de la verge Maria que tenien en lo altar ý soterraren-la davall terra, allí
davant lo altar, ý posaren damunt la ymatge una campana ý cobriren-ho tot de
terra ý desempararen lo lloch ý anaren-se
lloch a un moro principal que
que
Cebolla, fins que lo rey don Jaume lo prengué ý
Maria, com se dirà.
Donaren-se pressa los moros en conquistar la trista Spanya. Ý per la terror
que comprengué los spanyols de veure tan súbitament vençuda la potència dels
godos, ý trobar-se ells desarmats perquè lo mal rey Vuytisa havia fet desfer les
armes en tota Spanya, que quasi no
s'eren fetes. Ý de altra part, tenint per cert que los moros guardarien los pactes
que ab los christians feyen ý dexar-los hien viure com a christians, anant molts
exèrcits divisos per moltes parts, en poch ý molt poch temps foren senyors de
tota la Spanya. Cosa que quasi no
alguns, altres dihuen que en dos anys, altres que en sinch anys tingueren los
moros tota la terra, exceptades algunes partides, com diu lo arquebisbe de
Toledo, ço és, alguna part de les muntanyes de Astúria ý Viscaya ý Àlava ý Guipusca
ý Ruchònia ý Aragó. En estes partides se estalviaren alguns christians que
aprés començaren a fer guerra als moros ý recobrar la terra, segons avant se dirà.
Foren, dons, los moros senyors d'Espanya, ý havent destroït algunes
ciutats que
sobrevenint de cada dia nova gent de Àffrica. Ý encara que algunes dones
vengueren tots emperò los que eren venguts a fer guerra se prengueren mullers
de les dones christianes que en Spanya prengueren. Veritat és que
moltes que ab los christians que
aprés mesclats entre
sglésies que en diverses parts foren. Ý segons diu lo arquebisbe de Toledo, n'í
hagué molts que foren senyalades persones, ço és, en Toledo Evàncio, artiaca de
Toledo, que fon en temps de l'arquebisbe Urbano, regnant los moros, ja que per
ço no
Guadix, fon lo bisbe Frodàlio, il·lustre persona en sanctedat. En Màlaga fon lo
bisbe de qui
restaren sanct Joan, nomenat per los moros Çaeyt Almatram, ý tengut per sanct.
Aquest bisbe gloriós, sabent molt de la algaravia, treslladà molta part de la Sagrada
Scriptura en aràvich, ý predicant-la als moros ý mostrant-la
molt profit en ells ý convertí molts de aquells.
Aprés de aquest fon en Sevilla també bisbe Clement, que fogí dels almoats,
de qui parlarem per havant. Ý retragué
don Rodrigo que scrigué la crònica que al·legam, diu el mateix que
tres bisbes, ço és, de Astidona ý de Eplena ý de Marchena, ý ab ells un diaca que
en aràvich se deya Archiquem, que feya miracles. Axí que tostemps hi hagué
sanctes persones en Spanya, ý en temps de moros no faltaren bisbes sancts per als
servents del Senyor, que com a ovelletes a ramadets estaven per diverses parts
d'Espanya dispargides. Conservà
lloch dels sancts Leandro, Ysidoro, Hel·làdio, Eugènio, Ildefonso, Juliano, Fulgèncio,
Martino, Ydàlio de Barcelona, Taio de Çaragoça, succehiren estos sancts de
qui havem parlat ý altres molts que aprés foren, de qui en part se dirà. Mas
comparada la poquedat del christianisme espanyol al que ser solia, justament
perdia los noms antichs la terra ý cobrava altres nous per a mostrar que ja no era
aquella il·lustre terra que de primer era ý no restava res del que ser solia. La ciudat
dita Lobetum, a la ribera de Túria, se dix Avenrazín, del moro que
senyor. Ý lo riu se nomenà en aràvich Güetalabiar, com fins ací
port il·licitano se dix Alacant; los monts de Jubeda, que són los de la vall que
diu Valdigna, ý los de Morvedre han perdut lo nom, que lo de Valldigna se diu
Mo[n]dúber ý lo de Morvedre no té hui nom; Ferrària, que és la montanya de
Dénia, s'és dita Serrària, prop de Mongó. Perdé lo nom lo riu Uduba ý diu-se
hui lo riu de Millars; los altres rius que en lo que és ara regne de València fon
tenen tan perduts los noms que si ab ells los nomenasen no se entendrien. Ý
fon axí com en la resta de la Spanya, que Acci se nomenava Guadix; Urci,
Màlaga; Elbora, Talavera; Carteya, Tarifa; Sidònia, Xerez; Calp, Gibraltar; Betis,
Guadalquibir; Ana, Guadiana, ý axí quasi les més ciutats, montanyes, poblacions ý
rius perderen o mudaren los noms, ý fon per disposició divina. Tan altra és hui la
terra d'Espanya que axí com se perderen les menes riques dels metalls que tenia,
se perdé la virtut també de molt[e]s aygües que y havia, axí per a salut ý medicina
com per a la fertilitat de regar la terra ý altres effectes maravellosos, segons
per experiència vern que lo Xúquer squaliva la terra per hon passa, al contrari del
que los antichs dexaren scrit d'ell, ý altres moltes aygües que no trobam en elles
les perfictions que los scriptors dihuen.
Tingueren los moros pacíficament la Spanya quasi per spay de tres anys
sens que
Muza ý Tarif que passassen en allende a la sua cort.Ý per ço Muza substituí un
nebot seu nomenat Abdeluzith, segons en un llibre dels alarbs hé trobat. Aquest
se casà ab Egilona, que era estada muller del rey don Rodrigo ý reyna d'Espanya,
ý per consell d'esta se posà corona ý s'intitulà rey Abdeluzit ý féu lo seu assent en
Sevilla. Per la qual presumció lo mataren los moros ý en lloch d'ell substituïren
un altre parent de Muza, nomenat Ajub, fins que altra comissió vingués del
miramamolín Ulith. Aquest reedificà la ciutat Bílbilis, de hon fon natural lo poeta
Marcial, que de la guerra estava destrohida, ý de son nom la nomenà Calathalub,
ý ara li diem Calathayud. En temps de aquest Pelagi, que ja en temps de Muza
s'era rebel·lat contra los moros, segons conta lo arquebisbe de Toledo, començà
de fer guerra contra los moros ý cobrar la terra, ý corria llavons la era
o com altres dihuen, Pelegrí, era fill de un principal senyor dels godos, nomenat
Fafila, que lo rey Vuitiza matà en Galízia a bastonades per tenir-se la muller que
era gentil, com diu lo arquebisbe de Toledo. Ý per esta causa estigué desterrat de
la cort Pelagi, que era patge del rey, ý no succehí en lo ducat de Cantàbria, que
fon una gran ciutat que està destrohida, prop de Logronyo, de qui era senyor son
pare. Mas segons lo mateix arquebisbe de Toledo, estigué amagat en la terra de
Cantàbria fins al temps de la perdició miserable de la Spanya. Ý llavons, passant-se
en les Astúries per certes occasions, començà de fer gent ý fer guerra als moros.Ý
féu-li Déu mercé que alcançà moltes victòries. Ý morí en la era
lo regne de Leon a son fill Fasila, aprés de haver regnat
regne seu los anys que passaren des que
ell fon elegit per rey, ý aprés los que regnà.
Havien los moros posat lo asento real de la senyoria d'Espanya en la ciutat
de Còrdova. Ý tenint repartits los càrrechs de diverses partides d'Espanya entre
diverses persones principals dels seus matexos, donaren occasió que s'alçaren tants
reyes ý reyets aprés, segons trobam en les cròniques dels reys gloriosos d'Espayna,
a qui Déu féu mercè de veure moltes batalles en les quals concorrien a
vegades molts ý molts reyes de moros, com eren los rey de Sevilla, rey de Toledo,
rey de Granada, rey de Çaragoça, rey de Osca, rey de Fraga, rey de Leyda, rey de
Dénia ý de Tortosa, rey de Xàtiva, rey de València ý rey de Carlet, ý altres molts
d'esta forma.
En l'any dels àrabs
Spanya Abderramén, ý era llavons l'any del miramamolín Iscan
Abderramén fon un gran guerrer ý passà lo exèrcit de Còrdova en estes parts, ý
prengué lo castell de Cerdanya ý degollà en ell a un Monyós que s'era alçat cruel
tirà ý havia fet grandíssima matança de chrestians en les terres de Espanya, allà
hon estaven, ý en la frontera de França, com foren los de remença ý altres. Fet
açò passà Abderramén en Arlés ý féu tanta carneceria en los christians que de
llavons restà lo nom al camp hon eren soterrats los cosos morts que fins a huy
s'és dit Àlies Camps. Discorregué aprés per França, no podent pendre Tolosa,
ciutat principal que era estada dels reys godos, hon tenien la cancelleria per a tot
lo entorn ý hon lo rey havia fet portar de diverses parts del món
apòstols. Anà devés Torayna ý féu molt grandíssim dany fins que fon vençut per
Charles Marcell, perdent-se ab tot son exèrcit en què tenia
diu lo Fasciculus temporum. Mas fon vençut aprés ý mort lo rey de Navarra,
segons se prova per lo priviliegi de la hidalguia que per ço tenen los de la val[l]
Roncal, segons la Història de Gauberto, parlant del rey Fortuny Garcés.
Aprés, en lo any dels àrabs
morí lo rey Izem ý succehí son fill Alcan en lo regne, per herència. Sabent açò
Abdal·là Valentí, que era senyor de València, segons la Història dels alarbs, féu
venir de Tànger a son germà Çulemà, ý los dos feren guerra contra Alcan, son
nebot, per llevar-li lo regne. Ý movent lo exèrcit de València, anaren a batallar
devés Còrdova, mas Alcan fon vencedor. Ý Abdal·là tornà fogint a València. Aprés
se concertaren oncle ý nebot d'esta forma. Que Abdal·là se tingués per content
de València ý
morabatins cada mes ý
terres que fossen quasi del regne de València, ý Abdal·là enviàs sos fills a Còrdova
en servey del rey Alcan.
Aquest fon lo principi del regne de València ý del títol de realme, lo que
fins a llavons no havia tengut, des de la sua fundació primer, ab tantes fortunes
com havia passat en temps de grechs ý de carthaginesos ý romans ý godos fins
aquell temps, per spay de
esta ciutat per Romo, segons s'és dit, fins al temps que s'intitulà regne, que fon en
lo tercer any de Alcan o quasi.
DES DE QUE FON VALÈNCIA REGNE FINS A LA VENGUDA PRIMERA
DEL CID
En lo temps que Alcan guerrejava ab son oncle, los chrestians prengueren
a Barcelona. Ý fon d'esta manera que, segons havem dit, ja en los monts Pyrineus
se salvaren alguns chrestians quant se perdé la Spanya: estos estaven en diverses
parts dels monts. Los que estaven en les partides de Jacca, a concell de dos sancts
hermitans, elegiren per rey a don Garcia Ynyigo, l'any del Senyor
aprés; ý perquè la primera població que prengué fon Ynça, en terra de Sobarbre,
nomenà
chrestians que estaven en la partida de Cerdanya ajustaren-se ab los chrestians
que vingueren de Alamanya ý altres parts a fer guerra als moros, en l'any
de Napifer de Moncada, que era de la casa de Bavera, ý prengué aprés lo nom de
Moncada la senyoria que aprés tingueren los seus ý fon dita baronia de Moncada,
com diu lo Tomic en lo
Guerau de Pinós ý a Ugo de Mataplana. La segona companyia fon de Jou de
Cervera, ý portava en sa companyia a Guerau Ramon de Cervelló ý a en Pere
Alamany. La tercera companyia fon de en Ramon de Anglesola, ý portava per
companyia a
tenint per cap a Otger Golant, que
combatents, entre de peu ý de cavall, entraren en la Espanya que los moros
tenien, per servir a Déu, ý entraren per la vall de Aran ý passaren a la vall de Neu.
Ý hagudes moltes victòries dels moros, prengueren a València de Pallàs ý aprés a
Cerdanya ý Capcir. Ací se ajustaren ab aquestos estrangers los naturals spanyols
que per aquelles partides estaven, dels quals devallà Sinofré lo qui tingué a
Barcelona quant la guanyaren aprés los francesos que vingueren a fer guerra
contra moros ab lo emperador Carlos lo Gran.
Prengueren, dons, los christians a Barcelona en temps del rey Alcan de
Còrdova, ý perquè tenint guerra ab son oncle, segons havem dit, no la pogué
socórrer ni defensar. Mas aprés, volent fer exèrcit per a cobrar-la ab les altres
terres que havien perdut, morí, en l'any
Senyor
Succehí a Alcan son fill Abderranén, en l'any
segons diu la Història dels alarbs. Altra volta se alçà Abdal·là en València al principi
del regne de Abderramén, mas com Abderramén vingués ab grandíssim exèrcit
sobre València, no
Abderramén en València, prengué les mullers ý fills de Abdal·là ý portà
Còrdova, recobrant la senyoria de València, que quasi era estada separada de la
corona de Còrdova; mas no perdé lo títol de realme que ja una volta havia pres,
ans tostemps lo retingué.
En temps de aquest Abderramén fon la trelladació del cos de sanct Vicent
Màrtyr, que estava en lo lloc hon lo havien amagat los chrestians quant essent
llançat en la mar ixqué a la ribera, segons diguérem en lo martyri. Aprés, en lo
temps que fon donada pau a la sglésia, edificaren una sglésia de aquella
casa ya dreçaren lo lloch hon era estat lo cos a manera de sepultura, ý posaren-lo
en un moniment, scrivint en ell lo nom del sanct gloriós Vicent, ý lo nom de son
pare ý de sa mare. Esta sglésia fon destrohida al temps que los moros vengueren
sobre València ý los valencians se volgueren fer forts, perquè estava lluny de la
ciutat més que ara no està, perquè la muralla era llavons a la plaça dels Caxers,
que diem ara, ý encara més devés Sanct Martí, junt ab lo forn ques diu de la
Boatella, perquè allí hi havia un portal que
unes cartes que tenien los frares de la Mercé de València se troba. Destrohiren,
dons, los moros la sglésia de Sanct Vicent ý restà lo cos en aquella tomba com se
solia estar. Ý de açò hagueren-ne memòria los moros, que u entrehoiren dir als
chrestians. Venint, dons, un monge nomenat Audaldo de les parts de Guiayna a
trelladar los cos de sanct Vicent, essent-li estat axí manat per divina revelació, posà
en un hostal que està hui en lo raval que
hostal de Dos Portes, ý comunicant son propòsit ab lo moro hostaler, que
Zacharies, ý donant-li diners perquè l'encaminàs ý li ajudàs, anaren los dos a la
sglésia derrocada ý en lo lloch que
Lo monge, legint les lletres que veu allí sculpides, al·legrà
tragué ab molta reverència lo cos sanct que trobà que estava sà ý sancer ý sens
corrupció de part alguna. Ý partint-lo en algunes parts, perquè més còmodament
lo se
més dissimular lo que allí portava, ý axí partí de València devés Çaragoça. Ý ans
de arribar-hi, en lo camí li seguí al monge un cas per lo qual conegué cert lo seu
bon despaich que se
mostrà una gran resplandor que exia del sac, que paria que tota la casa se cremàs,
ý ab açò, despertant lo hostaler tots los de casa ý los vehins cridant via fora,
conegué lo monge que se
molt alegre, quant fon en Çaragoça féu-ne relació en la casa de un chrestià hon
posava. Los qui l'hoïren anaren tantost a dir-ho al bisbe que llavons era entre
christians que vivien en Çaragoça. Ý per ço lo bisbe retingué
sglésia, hon féu molts miracles, encara que lo monge, perquè no lo y detinguessen,
dix que era lo cos de sanct Marino, creent-se que axí no lo y llevarien. Mas
com veu que
qui procurà la mort de Sinofré, tinent del contad de Barcelona, de qui parla
mossén Tomic, que lo Abderramén, rey de Còrdova, scrigué a Abdal·là, que
llavons era rey de Çaragoça, que li donassen a aquell monge lo cos que ell havia
allí portat ý
senyor sanct Vicent de València ý fon posat en lo monestir de Sanct Benet, del
diòcesi albiense, en l'any del Senyor
fora de València. Aquest procés se conta en la Legenda dels frar[e]s de sanct Benet.
Veritat és que en Portugal se pensen tenir lo cos de sanct Vicent, en
Lisbona, dient que quant fon llançat lo cos en mar aportà allà, en lo promontori
que
de sanct Vicent se nomena cabo de sanct Vicente. Regonegueren que aquell era
lo cos de sanct Vicent perquè los corbs que
llançat en València, que
cos aquel[l] sanct, ý féu molts miracles. De açò no és ara lloch per a verificar-ne
la veritat. Reste per a qui u ha de conéxer ý passem avant en lo procés dels moros.
Aprés de aquest Abderramén n'í hagué un altre també rey de Còrdova, en
l'any del Senyor
vila del terme de Granada, ý huy és de la senyoria del duch de Alva, perquè essent
filles de mare christiana ý de pare moro no volgueren ser mores, sinó viure ý
morir com a chrestianes. Aquest Abderramén fon lo qui prengué dels christians la
ciutat de Barcelona de poder del comte Borrell, lo primer de aquest nom que era
lo
ý fon esta pèrdua de Barcelona en l'any del Senyor
mossén Tomic en lo
Aprés, segons se conté en lo capítol de la Història dels alarbs, en l'any d'ells
Ahiran, que s'era alçat contra ell en Oriola, concertà ab Xàtiva,València,Tortosa ý
ab lo príncep de Çaragoça, que fessen rey en Còrdova a Abderremén Almonadà,
que devallava de Habenhumaya, ý axí era del linatge de Mahoma, ý trobava
llavons en Jaén.Ý per a effectuar açò feren gran exèrcit ý prengueren a Múrcia ý
anaren sobre Granada. Desconegué
fet rey ý per ço alguns principals de la host se concertaren ý tractaren ab los
de Granda que ixquessen cert dia a pelear, que ells no farien armes. D'esta
manera morí, peleant Abderramén, quasi en los anys del Senyor
los anys dels alarbs
Sinquanta anys aprés, que corrien los anys del Senyor
que tingué molta terra contra lo Almançor de Còrdova. Ý fon tan gran senyor que
tenia de la Serra Morena fins a Ebro. Mas axí com ell s'era alçat contra
Còrdova o miramamolín, axí també dels seus se alçà contra ell Abubecar Alcamín,
ab lo regne de València ý moltes altres terres. Aquest fon persona tan valerosa ý
guanyà tant les voluntats de la gent que Alí Miaymó no fon part per a cobrar lo
regne de València ni les altres terres de son poder o perquè era ja vell o perquè
estava molt treballat de les guerres que li havia fet Còrdova. Restà, dons, lo regne
de València ý altres terres entorn a Abubecar Alcamín. Mas encara que tingués
altres reyets sota sí, no
ý lo de Toledo se féu també nomenar. Aquest Alí Maymó, de qui parlam, fon
gran amic del rey don Alonso de Castilla, lo qui prengué a Toledo de
poder de Yahé, fill de Issem, que fon fill del dit Alí Maymó, segons scriu
Albenalfange, moro de València, en la història que scrigué del Cid en aràvich ý
aprés se tralladà en castellà en lo monestir de Sanct Pere de Cardenya. Veritat és
que lo arquebisbe de Toledo diu que Yahé era germà de Yssem ý los dos eren fills
de Alí Maymó. Donà Yahé la ciutat de Toledo al rey don Alonso ab pactes que li
ajudàs a cobrar lo regne de València de poder de Abubecar, ý la ciutat de
Avenrazín, que ara diem Albarrazín, ý en temps de gentils se deya Lobètum, que
tenia un moro que s'era alçat ab ella.
Regnà, dons, Abubecar en València ý ajustà moltes terres al regne més que
ans no tenia, perquè en temps de Abdal·là Valentí, de qui havem parlat, se intitulà
rey de València, ý fon lo primer que donà títol de realme a esta terra. Poch
terme tenia València, que solament comptenia algunes partides entorn, que foren
consignades per a la ajuda de costa de Abdal·là per lo miramamolín de Còrdova,
son nebot. Ý aprés encara que València tornà
Toledo, restant-li tostemps lo nom ý títol de regne, se estigué ab aquells límits
que primer li foren donats. Mas en temps de Abubecar, com era persona guerrera
ý lo temps li ajudà, amplià molt lo regne de València ý tenia fins a Calataiub ý la
ribera de Xaló, per aquella part, ý per esta altra devés ponent comprenia fins a
Múrcia en temps seu, posat que aprés, mudant-se los senyors, se mudaven també
los térmens de la senyoria en ser més o menys, segons eren pròspers o desdichats
los qui
En temps de aquest Abubecar vengué Rodrigo Dies de Bivar, nomenat lo
Cid perquè los moros quant li parlaven li deyen Cid, en la terra que era del
regne de València. Ý prengué a Alcocer, que està en la ribera de Xaló, ý de allí
destrohia tota aquella comarca. Per ço envià Abubecar dos reys vassalls seus ab
Estos anaren a Segorb ý de allí se ajustaren en Calataiub ab les gents de Atiença
ý Tarata ý Molina ý assitiaren al Cid de totes parts, de manera que volent-se
anar no pogué. Ý axí, constret de pelear, acomanà
qual envià moltes banderes a la sglésia de la Verge Maria de Burgos ý prengué
molt rica presa. Moriren en esta batalla gran número de moros ý restà d'ella
tributari al Cid lo rey de Molina. Morí també en València sabent les noves
Abubecar Alcamín, ý restaren dos fills d'ell, persones perdudes que per competir
entre sí qui seria senyor perderen los dos tot quant tenien.
En aquest temps se fundà Gandia ý
era la població principal, ne valgué menys.Ý conta
de Çaragoça, dexà dos fills. La hú
dix Albenalfange, que essent senyor de Tortosa vengué a ser rey de Dénia ý de allí
posà en la sua senyoria tota la terra que és de Dénia fins a Xúquer ý fins a Carlet.
Llavons los de Vayrén tenien algunes alcories o masades en lo pla hon està hui
Gandia, perquè tenien allí moltes eres per a trillar los grans que allí
cullien, vént la disposició de la terra, que era fèrtil ý no
Serabis, que és lo que dihuen lo riu de Alcoy o del Verger, perquè va molt baix.
Demanà lo rayz de Vayrén unes quantes files de aygua al rayz de Palma, de què
no s'aprofitava per a regar un hort que volia fer en aquell lloch, entre les alcories.
Ý essent conent lo rayz de Palma, que no pensava altra cosa, lo de Vayrén
començà de regar aquella plana ý per ço
açò lo rayz de Palma, penedís del que havia fet ý volgué retenir l'aygua. Mas
essent-ne en juhí davant lo rey de Dénia, de qui havem parlat, per la possessió
que n'havia tengut algun temps ja lo rayz de Vayrén, donà per sentència Albenalfange,
rey de Dénia, que fos l'aygua de Vayrén ý que los de Palma no la poguessen
detenir ni llevar-la. De ací
principal població. Ý fon nomenada Cannia, que en aràvich vol dir dacsa, per
habundar en estrema manera allí la dacsa, ý corrompent-se lo vocable s'és
nomenada Gandia, cap del ducat dels Borges, ý hui principal poble del regne de
València. Esta aygua és la que hui es diu l'aygua de Benissa.
Seguí
hú haver lo que tenia l'altre. Ý per ço lo Cid, que afavoria a Çulemà, rey de
Çaragoça, entrà en les terres de Abenalfange, rey de Dénia ý de Çaragoça. Ý
segons conta la Crònica del Cid, corregué a Monçó ý Orta ý Onda ý Buenyar,
per aquelles parts. Ý en lo regne de València corregué a Morella ý restaurà lo
castell de Alcalà, que estava llavons derrocat. Per aquest respecte los de València,
no volent a nengú dels fills de Abubecar, estaven en voluntat de dar-se al rey de
Çaragoça perquè lo cid no
de Alí Maymó, miramamolín de Toledo, envià prest uns criats seus a València per
a que recordassen als valencians la naturalea que hi devien com a propi senyor, ý
de altra part requerí al rey don Alonso de Castella que li ajudàs a conquistar a
València com li havia promés. Lo rey don Alonso envià a don Àlvar Fanyes ab
molta gent ý ab los moros que Yahya replegà féu un gros exèrcit. Ý venint sobre
València, posà
que
ý de fet lo alcadí nomenat Aboeça Abenlumpo li portà les claus de València a
Serra, hon estava, ý
del bon recapte que tenia tan prest, mas no fiant-se masa dels valencians, despedí
los moros ý retingué
dins València imposà cert tribut a la ciutat, dient que
que estaven ab ell, que li demanaven per a civada ý no tenint ell què dar-los no
volia ser fexuch en posar-los tacha ni altre vectigal més pesat. De açò se descontentaren
tant los moros ý
carrera se deyen los uns als altres: "Daca la cevada." Conta Abenalfange, lo que
scrigué la Història del Cid en aràvich, que criaren en la carneceria un alà
gran per a matar los bous, que quant li deyen "Daca la cevada" reganyava les dents
ý s'arremetia a qui lo y deya. Ý feyen-ne los moros una gran festa de açò, volent
mostrar que fins als goços se enujaven de la cevada dels christians.
Poch aprés que Yahyé fon senyor de València, tragué lo exèrcit per a anar
sobre Xàtiva, perquè Abenmaçot, alcayt del castell, no volgué anar a València a
fer-li homenatge. Tingué quatre mesos lo siti sobre Xàtiva ý vingueren en tanta
fretura de viandes los de dins ý los de fora que ja no trobaven què menjar. Per ço,
secretament, se concertà Abenmaçot ab lo rey de Dénia ý rebé dins lo castell un
moro que
tingués lo castell per ell, entretant que lo exèrcit se feya per a desassetiar a Xàtiva.
A pochs dies vingué de Cathalunya don Guerau ab molta gent ý ajustant-se ab
los moros que estaven ja esperant-lo anaren tots sobre lo real de Yahyà ý feren-hi
gran matança, desbaratant-lo, de hon fogí Yahyé ý
Àlvar Fanyes ý la major part dels castellans.
Abenalfange, seguint la victòria vingué fins a València ý posà
Xerea, que era un oratori dels moros de molta devoció per a ells. De allí circuý
la ciutat, ý no semblant-li que s'í devia detenir, anà-sse
causa don Àlvar Fanyes corregué aprés a Burriana, que era del rey de Dénia, ý los
entorns, ý anà-sse
rey de Dénia, vingué sobre València ý trobà que un oncle seu havia vençut en
una batalla a Yahyé, ý
lo siti que Yahyé hagué de enviar a demanar socors al rey de Çaragoça, que era
ja Amocabén, fill de Yuçaf Abenuz, essent mort Çuleymén o Çulemà, germà
de Abenalfange. Ý vingué ab gran poder, portant en companyia lo Cid. Mas
com Abenalfange sabé estes noves, concertà
senyor de València lo rey de Çaragoça. Ý dexant dins la ciutat provisió ý guarnició
per a tota cosa que mester fos per a defensar-la, llevà lo real ý anà-sse
Yahyé se véu desliure, secretament fermà ab Cid amistats. Ý quant aplegà lo
exèrcit a València aposentà
partida de Sant Joan als Perayres, ý féu moltes gràcies al rey de Çaragoça del
socorro. Mas com lo Amocabén véu que no li dava València, despedí
tornà-sse
DE LA CONQUISTA DE VALÈNCIA PER LO CID Ý
LA SUA MORT. Ý COM COBRAREN LOS MOROS A VALÈNCIA
Abencanyó, alcayt de Sogorb, fon lo qui negocià la venguda del rey Amocabén
de Çaragoça per a socórrer a València. Ý encarint la utilitat de aquesta anada,
significà que València seria de qui la socorreria. Ab aquest propòsit anà allà ab la
gent que y portà ab grandíssimes despeses lo dit Amocabén. Aprés, vént que no
s'effectuà la oferta, tingué
enemich. De ací
d'Estopa, per plaure al rey de Çaragoça, que era son amich, vingué a sitiar a
València. Ý féu dos parts del seu real, com diu la Corònica del Cid: la una part
posà en Líria ý l'altra en Castelló de n'Arufat, prop de la Albufera, perquè per
estes dos parts li podia venir socorro a València de sos amichs ý estava la gent més
guardada ab la marjal en Castelló de n'Arufat ý ab la muralla fort en Líria. Per
altra part enfortí lo castell de Cebolla, que ara
cavalcades que no dexava entrar ni exir de la ciutat.
Estava llavons lo Cid prop d'estes partides ý per ço cuytà per a socórrer a
son amich Yahyé, ý des de Torres Torres, hon se parà, envià a requerir al comte
de Barcelona que
de Castella ý ab ell, ý
Castella ý d'ell. Ý juntament ab açò envià-li a dir moltes cortesies. Per ço lo
comte fon content de anar-se
de Castella. Perquè aquest dany que havia fet lo comte en València lo havia
procurat lo rey de Dénia. Quant lo comte se
des de Xàtiva fins a Oriola ý de Morvedre fins a Tortosa, ý llavons fon la batalla
del Cid ab lo rey de Dénia ý de Çaragoça, que ja eren amichs, ý ab lo comte de
Barcelona. Ý fon vencedor lo Cid, com diu la història sua, ý guanyà allí la sua
espasa estimada dita Colada. Moriren infinits moros ý morí de yra lo rey de
Dénia, que ja era molt vell, ý per ço cessà la guerra.
Seguí
sobre València, entenent enujar al Cid, que
per lo interés que n'havia. Per lo contrari lo Cid, entenent la intenció del rey don
Alonso, anà sobre Logronyo ý Alfaro, ý saquejà-u tot ý acabalà
d'ell havia rebut. En açò, posaren-se alguns grans entre
Vént los moros de València estes pràtiques que havien tengut los christians
sobre ells ý que Yahyé no essent persona per a res havia entrat christians dins la
ciutat ab apellido de defensar-se ý guardar la senyoria, specialment que entre
christians ý anava un bisbe, tingueren-se per subjectes a christians ý per ço,
despitats, concertaren ab l'alcayt que
estaven en Múrcia ý que
subjectes a moros que no a christians. Sentiren estos tractes lo almoxarif que havia
posat lo Cid per a les coses que tocaven a ell, nomenat Abenalfaraich, de qui
ere l'alcoria que huy diem Benifaraich, ý alguns que eren de la voluntad de
Yahyé, ý procuraren de pendre al alcady Abeniaf, mas no pogueren, avalotant-se
lo poble ý defensant-lo.
Per esta revolució los christians que estaven en València, que eren de la
companyia del Cid, se n'anaren al castell de Sogorb ý a pochs dies aprés Abenaxà,
capità dels alarbs, arribà en Alzira, ý una matinada aparegué davant lo portal de
València, que
ser la que aprés se dix la porta Nova ý ara
est portal la porta Nova.
En saber-se açò per la ciutat, se mogué grandíssim avolot, perquè de una
part Abenalfaraich manà súbitament millor tancar los portals ý pujar a la muralla
per a defensar la ciutat. Per altra part lo poble ve[n]t que lo Yahyé volia pendre
Abeniaf, descarà
guardes llançaren cordes ý ab ells pujaren alguns alarbs que obriren lo portal. Ý
axí entrà tota la gent dins la ciutat ý saquejaren algunes cases del bando contrari.
L'endemà del dia que Alí Abenaxà, capità dels alarbs, era entrat, Abenjat cercà ab
grandíssima diligència al rey Yahyé que no s'era trobat en lo palau que era la casa
que ara està prop del portal de la Trinitat ý és hui del noble don Hyeroni de
Yxer. Trobaren-lo amagat en un bany que estava prop del palau ý ara són uns
corrals, espatles de la confraria de Sanct Narcís. La causa de cercar-lo ab tanta
diligència diu la corònica del Cid que fon perquè tenia ab sí un tresor inestimable
de pedres ý perles que no tenien preu, specialment un fil de pedres
precioses que era estat de la reyna Çubayda, muller del rey Araxidich de Ultramar.
Aprés era passat als reys moros de Benuz, que foren senyors de la Andaluzia,
ý d'ells lo havia hagut Alí Maymó, rey de Toledo, ý sa muller lo donà a la mare de
aquest Yahyé, de qui ell lo tenia. Pres que fon Yahyé, li fon llevat lo tresor que
portava ab sí, ý mataren-lo, restant Abeniaf en València com a senyor.
Tantost vingué lo Cid sobre València ý tenint los castells de entorn pogué
afamar als de la ciutat en tal forma que
acullit ý cridat en la ciutat.
Estos alarbs eren passats en Spanya cridant-los lo rey don Alonso de
Castella. Ý per a que millor se entengua la cosa, és de notar que lo rey don
Alonso s'era casat ab una filla de Abenaber, rey de Sevilla, nomenada la Çaïda,
que per les noves que d'ell se deyen se era enamorada d'ell, ý per ço
christiana ý
175">
antiguament Valèria, segons se comprova lo nom encara en una aldea que
Valèria ý està entre unes grans antigualles de ciutat destroïda. Portà també en dot
a Uclés ý Ocanya ý Consuegra ý altres castells. Los moros d'estes terres, vént lo
que havia fet sa senyora, que s'era feta christiana, rebel·laren-se ý anava públicament
la fama que si guerra
paregué al rey de Castella ý al de Sevilla que no s'havia de fer la guerra ab los
moros d'Espanya sinó ab gent de allende.Ý perquè eren amichs del miramamolín
de Marrochs, enviaren-li a demanar socorro ý ell envià a Alí Abenaxà, son
alguazir, ab gran exèrcit de alarbs. Aquest, en ser en Spanya, matà al rey de Sevilla
Abenabet, dient que s'era fet christià, puix havia casat sa filla ab christià. De allí
féu guerra al rey de Castella ý vencé molt[e]s batalles ý en una d'elles matà a
l'infant don Sancho, fill de la dita Çaïda, dona Elionor. D'estos alarbs se repartiren
algunes companyies per a venir sobre Múrcia, de hon vingueren a València,
com havem dit. Volent, dons, lo Cid que los alarbs ixquessen fora de
València, Abeniaf, que
fes lo que
gran suma de moneda perquè llevàs lo siti ý se n'anàs. Mas perquè aprés los
moros de la part contrària de Abeniaf tornaren a cridar los alarbs, que estaven en
Alzira, tornà lo Cid de Paterna, que
l'Alcúdia, que és la partida del Toçal, ý estava allí un portal que
Alcàntera ý era hon està huy casa de Angressola, a la Esparteria, segons que de la
corònica del Cid se comprén. Allí esperà lo Cid en què pararia la venguda dels
alarbs que eren venguts de Alzira al pla de Catarroja, hon havien fet grandíssims
fochs en la nit per senyal als quals cridaven. Mas sobrevenint unes grans pluges,
hagueren-se
València, fins que per necessitat se hagueren de donar ab la ciutat los que estaven
dins en aquella.
Entrà lo Cid en València lo darrer de juliol de l'any del Senyor mil ý
ses cases los christians que n'havien llançat los moros en lo temps del siti, segons
diu la història que scrigué Abenalfange. Ý de ací
hagut christians en València, pochs o molts, des que
Rodrigo fins al temps del Cid, que se n'anaren a Castella quant se
cos del Cid aprés de la sua mort, ý açò perquè restaren tots molt richs ý
tingueren recel dels moros que estaven amarchs dels molts danys que havien
rebut. Poblà, dons, lo Cid la ciutat de aquells christians ý de la sua gent. Ý acullí
alguns moros dels principals, per no estranyar-los tant. Ý aprés tengué forma de
apoderar-se dels castells que estaven entorn de la ciutat.
Pochs dies aprés vingué lo que s'era fet rey de Sevilla, que era genre del
miramamolín de Marrochs, ý portà
en la Vilanova, que és la partida dels Perayres, segons se diu.Ý allí li donà lo Cid
la batalla, no dexant-lo reposar, ý vencent-lo, lo proseguí fins a Xàtiva ab gran
matança.
Esta fon la primera batalla que lo Cid vencé des que fon senyor de
València, ý restà tan ple de riquea que no li restà més que desijar per a son
mester.Ý per ço entengué tantost en lo servici de Déu, fent aparells molt richs ý
aparellant vexelles per als officis divinals, consagrà la mezquita major en honra de
sanct Pere, ý féu venir a don Hierony de Petragora, que estava en Toledo, ý féu-lo
consagrar en bisbe de València. Aquest fon lo primer bisbe de València des que
fon regne per sí, que tots los que eren estats bisbes ans dels godos ý en temps de
aquells no havien tengut la seu en ciutat real que fos cap de regne per sí.
Dotà lo Cid a la sglésia de rendes suficients per a dignitats, canongies ý
capellanies, com se pertanya a sglésia cathedral, segons diu lo arquebisbe de
Toledo. Consagrà aprés un altra sglésia prop de l'alcàssar ý nomenà-la Sancta
Maria de les Virtuts, esta, segons dihuen alguns, és Sanct Esteve, perquè devés
l'alcàssar ý en aquelles partides no y havia altra mezquita sinó la que fon
aprés la sglésia que és hui de Sent Steve. Lavons vingueren a València dona
Ximena Gòmez, muller del Cid, ý dona Elvira ý dona Sol, ses filles, de Sant
Pedro de Cardenya, hon eren estades. A tres mesos que foren arribades en
València, vingué la armada del rey Junyes, fill del miramamolín de Marrochs, ab
tantes fustes que cobrien la plaja de la mar.Ý de tota la morisma de la Àffrica
portava fins a
grandíssima multitut, atendà
Lo Cid, com a guerrer, aguardà oportunitat ý com la hora lo y acompanyà, donà
la batalla al principi, morint alguns. Començaren-se de posar en fugida ý per ço
se acabà de vençre la batalla, ý moriren més de
lo real se prengué no tenia estima, entre les altres coses que
de vori que aprés usà tostemps lo Cid per a son assento, ý la spasa que lo Cid
stimà tent ý li deyen Tizona. Lo rey Junyes fogí a un castell que
que huy
vençut ab tan gran poder, sense saber com ni de qui. Que comparats los christians
als moros, més banderes tenia ell en lo seu real que no tenia hòmens lo Cid.
Succehí lo rey Bucar a son germà Junyes, ý perquè jurà a son germà ans
que morís que venjaria la sua mort ý la injúria que del Cid havia rebuda, anà
personalment per tota Àffrica convidant los reys moros que li ajudassen a
destrohir als christians.Ý d'esta manera replegà
dia que arribaren les noves de açò a València, se seguí un cas que aprés fon causa
de molt mal, ý fon est. Havent casat lo Cid a ses dos filles ab dos germans que
deyen los infantes de Carrion, duraven encara les festes de les bodes en València ý
tenia lo Cid en lo seu palàcio un leó que
descuyt de qui
pujà dalt a la sala. Mogué
se espantaren los infants, que la hú fugint se posà davall lo banch de vori hon
estava dormint lo Cid, aprés dinar, ý l'altre caygué en un corral que llançaven
bassures. Desembarcant lo rey Bucar, atendà
multitut que portava, ý pujant lo Cid en una torre alta que y havia en la ciutat,
véu relluhir los tendals de les tendes innumerables que y havia, ý espantant-se
donya Ximena Gómez, dix lo Cid: "No temais, que quando más moros, más ganancia."
Ý de llavons restà aquest refrany.
Quant li paregué al Cid que devia acometre los moros, ordenà la sua gent
com acostumava, ý peleant ab ells entre les sues tendes matexes, matà dèset reys
dels vint_ý_nou, ý fugí Bucar a la mar, ý acassant-lo lo Cid, perquè se li n'anava
per portar bon cavall, tirà-li la spasa ý nafrà
barca. Moriren
batalla a
tenint-se per injuriats del leó, pensant que lo Cid ho avia fet fer, ab escuses de
anar a ses terres portaren a ses mullers prop de Burgos, en unos robles que
digueren de Torpes, per lo que en elles feren los infants, ý derrocant de
les mules a ses mullers les acossejaren ý açotaren, dexant-les per mortes. Aprés,
sobre açò ixqueren en desafiu ab uns parents del Cid ý foren morts ý donats per
traïdors, ý per ço confiscades Carrion de los Condes ý les altres terres a la corona
real. Casà lo Cid ses filles altra volta: a dona Elvira ab lo infant de Navarra, don
Ramiro, fill del rey don Sancho que los moros mataren en Roda; ý dona Sol ab
lo infant de Aragó don Sancho, fill del rey don Pedro, que morí jove sens haver
fills de dona Sol, ý per ço succehí en lo regne son germà don Alfonso, que fon
genre del rey don Alonso de Castella. Feren-se les bodes en València, ý estant ací
per alguns dies parí dona Elvira a l'infant don Garcia, que aprés los navarros
alçaren per rey, quant los aragonesos tragueren al monge don Remiro del
monestir de Sent Ponç de Tomeras, que està en Gascunya. En aquest temps
arribaren embaxadors al Cid del soldà de Pèrsia, portant-li riquíssims presents de
animals estranys ý joyes de grandíssima valor, specialment li portaren molt bàlsem
de què aprés se serví molt lo Cid. Envià açò lo soldà per la fama que del Cid li
era arribada com era vencedor de batalles, axí contra moros com encara contra
chrestians, senyaladament quant anà en companyia del rey de Castella contra lo
emperador que li demanava tribut d'Espanya, que anant lo Cid ab la sua gent
mija jornada davant lo rey don Alonso féu coses tan senyalades que lo papa ý
emperador tingueren per bé de declarar que la Spanya no ha de regonéxer a
l'imperi ni superior altre que lo seu rey, com n'í ha decret de açò. Diu Abenalfange,
moro de València, en la història que escrigué, que lo Cid stigué
pacíficament en València. Ý aprés sabé que lo rey Bucar havia apellidat la Àffrica
fins als monts Claros, ý com a perdonança venien
negra ab infinita multitut, ý estaven ja embarcant-se per a passar sobre València.
Ab estes noves estigué posat en gran pensament lo Cid, mas una nit aparexent-li
sent Pere, li dix que
havia de fer per a vençre aprés de mort a tota aquella morisma, socorrent lo
apòstol sant Jaume als seus chrestians. Restà lo Cid molt aconsolat d'esta revelació
ý prenent-lo febres set dies ans que
bàlsem ý myrrha ab ayguarós, ý avent fet un llarch parlament als seus de com
havien de fer, prengué los sagraments de la yglésia ý morí a
Senyor
la gent tanta que cobrien la terra ý estaven atendats en los plans davant València,
devés la mar, hon està huy lo Remey ý lo Real, ý fins a la mar. Ý tenien les
tendes que estaven més prop de la muralla des de la Xerea fins prop del portal de
Roceros, que és hon està huy lo portal dels Serrans, tot l'entorn de València, que
estava llavons ras ý despoblat. Ý eren tantes les tendes que no
segons diu Abenalfange. Los chrestians havent posat lo cos del Cid entre unes
posts que
sobreargentades que semblaven fos arnés blanch, ý fermant-li molt bé en la mà
dreta la llança ab lo penó que acostumava ell de portar, dexaren tots los
portals tancats com se estaven e ixqueren per lo portal de Roceros, que estava en
la placeta dels Serrans, als nou dies aprés de la mort del Cid, que era lo
juliol. Als primers encontres que los chrestians feriren en los moros, fon gran la
bollícia de les gents que estaven en lo real, essent tan innumerables ý per diverses
maneres. De forma que encontrant-se ý empachant-se uns ab altres, se començaren
a posar en fugida, sobtant-los los christians. Aparegué lo gloriós sent Jaume
enmig dels moros, fent molta matança en lo camí del Guerau. Esta fon la major
batalla que jamay lo Cid vencé, en tantes com ne féu. Moriren
una reyna negra de les amazones, de qui havem parlat en los capítols d'amunt.
Morí tanta gent que no
batalla ans de l'alba ý axí, vençuda la batalla ý robat lo camp quant pogueren
portar, tingueren temps de anar-se
allà ý desamparant la ciutat. Los moros dels ravals, vént que havien vençut los
chrestians ý que no tornaven a la ciutat, sinó que anaven devés Castella, pensaren
que allò devia ser alguna maestria ý per ço no gosaren acostar-se a la ciutat. Mas
aprés, vént que l'endemà no tornava dengú ý dels christians antichs que solien
estar de primer en València nengú parexia, arriscaren-se alguns a entrar dins la
ciutat ý trobaren-la buyda, que no y restava ànima viva. Ý trobaren scrit en una
paret del palau, en aràvic, com lo Cid era mort ý que se n'anaven tots a Castella,
portant lo cos del Cid allà, ý acomanaven la ciutat als moros. Vént açò, entraren
tots los moros que estaven de fora.Ý acabant de robar lo camp, restaren riquíssims
tots, del major fins al menor. Cobraren la ciutat los moros a
any del Senyor
DE LA SUCCESSIÓ EN LA SENYORIA DE VALÈNCIA, FINS AL TEMPS DE
ZAÉN, LO DARRER REY D'ELLA, DE QUI LA PRENGUÉ LO REY DON
JAUME
Havia tengut lo Cid onze anys la ciutat de València, quant la cobraren los moros.
Ý segons diu la Història dels alarbs, en temps del rey Tesesín, fill de Alí, que regnà
en l'any dels alarbs
Abenzaath, que aprés fon sobrenomenat lo rey Llop, prengué lo reyne de València
ý lo regne de Múrcia, que ja estava separat ý per sí, ab totes les sues pertinències.
Aquest edificà lo palàcio en València, que és huy la casa del senyor de Bétera, ha
hon lo rey en Jaume tingué lo primer ajust quant hagué conquistat a València,
segons ne fa menció ell mateix en la conquista que scrigué. Edificà també lo rey
Llop junt ab lo palau una mezquita que huy és Sant Andreu.
En estos temps lo comte de Barcelona Ramon Berenguer, fill que fon
de Ramon Berenguer Cap d'Estopa, estant enujat contra los reys de València ý de
Tortosa perquè foren en lo siti de Barcelona quant ell era en la conquista de Mallorca,
envià deseximents als dits reys, ý per ço ells se atributaren a ell.Ý axí pacíficament
conversaren los moros ab los christians en vida sua. Morí en l'any del
Senyor
Succehí aprés la senyoria dels almohats en Spanya, que s'apoderà de les
terres, ý fon rey de València Zeyt Abuceyt. Ý per a entendre qui eren estos moros
que
Espanya, fon entre
Aquest trobà per la sua astrologia que un jove que
ser rey dels alarbs, encara que fos fill de un oller, segons lo punt en què era nat.
Per ço, prenent-lo en secret, dix-li tot lo que trobava per la sua sciència. Ý
exorta[n]t-lo a empendre coses grans, prometé-li que en tot lo que poria li
ajudaria. Sobre açò tenint consell moltes voltes, a la fi concertaren-se com se
havia de fer, ý prenent en companyia sua un moro que era molt estudiat en la
secta de Mahoma, que
al calipha de Baldac, que és com lo papa entre
contrari del que ell prehicava, dient que no entenia lo Alcorà com se havia de
entendre. Junt ab açò començaren a contradir als almoràviths, que llavons regnaven
en Affrica, dient que abusaven de la senyoria ý feyen coses contràries a la sua
secta ý destrohien la lley. Ab estos principis començaren a tenir seqüela, alçant-se
los pobles ý començant a rebetlar-se intentant coses noves, prenent per capità al
sobredit Abdelmelic. Ý en lo que tocava a la sua lley, governant-se per lo Almohad
ý tenint per propheta a Aventhumeth. Sabent estes novitats lo rey Aboalí dels
almoràviths, ajustà gran gent ý féu guerra contra estos que se li rebetlaven. Mas
encara que vencé algunes batalles, tanta fon la multitud de la gent avalotada que
no pogué pacificar-los ni subjugar-los, ans restà tostemps Abdemelich senyor ý
poderós, tal que a la fi, en una batalla que vencé, matà al rey Aboalí ý destrohí
tots los almoràviths ý obtingué tot lo regne de Àffrica, fent lo seu assento en la
ciutat de Marrochs. Passà de allí en Espanya ý subjugà quasi tots los reys moros
que en ella eren. Aprés de açò tornà en Affrica ý morí lo Almohad ý ell féu-lo
sepultar magníficament prop de la ciutat de Marrochs, ý restà en tanta veneració
que quant la terra per aquelles partides té alguna necessitat, recorren a la sua
sepultura com si fos de algun gran propheta, que
ella. De aquest Almohad se digueren almohaths tots los que
intel·ligència de l'Alcorà, axí com los heretges se acostumen a dir del nom del seu
heresiarcha.
Morint aquest Abdelmelich, succehí son fill Avenjacob, lo qual venint en
Spanya fon mort per un christià en Portugal. Succehí aprés son germà Avenjuceph,
lo qui vencé als christians en Alarcon. Ý mort aquest succehí son fill
Avenmahomath, que fon vençut en les Naves de Tolosa, en la famosa batalla que
tingué entre moros ý christians, que fons segons conta lo arquebisbe, capítol
Senyor
miramamolín lo Vert, fon germà de Aceyt Abuceyt, rey de València. Ý
trobant-se ab ell lo dit rey Zeyt Abuzeyt, fon vençut ý fogí a Granada, de hon se
tornà aprés a València. Aquest és lo procés dels almohats de qui avem parlat.
Aprés del rey Llop Mahomat Abenzaatí, fon rey de València Zeyt
Abuceyt, ý en lo principi del seu regnat vingueren dos frares menors a predicar la
fe en València. Estos, com volen dir alguns, vengueren de Chelva, hon estaven
alguns hermitans en les coves que estan damunt lo monestir que hui
Francés de Chelva. Altres dihuen que los que de Chelva anaren anaren a Granada,
ý ja havia molt temps que València era de cristians, mas los que vingueren a
València vingueren de Leyda, hon florí la religió de sant Francés en aquell temps.
Com se vulla que fos, estos dos frares predicant al rey Ceyt Abuceyt, entre les
altres coses li digueren que havia de morir christià, segons recita mestre Francés
Eximenes en lo libre que féu de regiment als jurats de València. Estos foren
martyrizats en València ý los cossos foren aprés portats a Terol per alguns cristians
aragonesos, ý posats en una tomba, damunt la trona. Lo lloc hon moriren fon la
plaça de la Figuera, segons diu mestre Francés Eximenes. Mas segons diu lo
arquebisbe de Florença, sant Antoní, fon la plaça que hui
Francés. Ý per esta causa, quant València fon de cristians donà lo rey a[qu]ell lloc
que era casa ý ort del rey Ceyt Abuceyt als frares de sant Francés, per a que y
edificassen convent ý sglésia de la sua religió. Ý complí
sancts frares havien dit al rey, que havia de morir cristià, perquè al temps que lo
rey en Jaume entrà en lo regne de València per a conquistar-lo, aquest rey se féu
christià ý nomenà
bisbe de Sogorb que llavons era. Essent christià fon senyor de la baronia de
Arenós.Ý d'ell devallen los que
Morí en València ý fon soterrat en Sant Jaume de Uclés.
En temps que aquest Ceyt Abuceyt regnà en València, estigué en ella don
Blasco de Alagó, avent-lo desterrat lo rey en Jaume de sa terra, perquè havia pres
certa roba de la reyna dona Elionor. Ý fon lo cas d'esta manera: que pretenent
don Blasco que li devia lo rey don Jaume certa suma del sou que per servir-lo en
unes guerres que tingué lo rey, se li devia, que no li havia pagat, seguí
manament del papa lo rey se hagué de separar de sa muller dona Elionor, filla del
rey don Alfonso de Castella. Ý fon esta separació perquè
en grau de consanguinitat que prohibia matrimoni.
Per ço, tornant-se
del rey perquè no
que ell se volia pagar. Per aquest insult que féu lo bandejà el rey ý vingué-sse
València a viure, ab lo Ceyt Abuceyt, ý portà ab sí tota la gent que era estada ab
ell en lo saltejar los còfrens. Per hon la sglésia ý monestir que antiguament era
estada de christians ý estava llavons derroïda, fon reparada ý tornada en ser ab son
nom primer, del Sepulcre, ý és la que hui
En lo archiu de Morella conten una cosa gran que
és exemple de molta justificació de aquest rey Ceyt Abucet, ý és que avent fet
lley que los que fossen trobats en adulteri fossen morts, la sort portà que dos fills
seus foren presos en lo delicte. Lo rey, encara que com a pare intrínsecament
sentís la mort de sos fills, mas per voler guardar la justícia egual estava
determinat de sentenciar-los, ý per molts prechs que li feren jamés ne volgué
escoltar res. Lavons lo dit noble don Blasco de Alagó donà a entendre al rey que
ell podia complidament guardar la sua ley ý fer-li mercé de la vida de sos fills per
remuneració de tots los serveys que fins allí li havia fet, ý seria d'esta manera:
que
civil que era lo bandeig ý hauria complit ab la ley ý hauria-li fet a ell mercé de la
vida d'ells. Aquest espedient plagué molt al rey ý fon content de pendre
ço
donant-lo-y ells, lo dit don Blasco de Alagó.
Aprés de açò, descontentant-se alguns principals de la massa justícia de
Ceyt Abuceyt, concertaren ab Zaén que vingués a València ý dar-la hien. Ab
aquest concert féu Zaén molta gent de cavall ý vingué sobre la ciutat. Ý volent-se
posar en orde Ceyt Abuceyt per a resistir, sentí les trames que dins la ciutat se
tenien. Ý per ço, descobrint lo mal aparell que y havia per a ell, fogí-sse
ciutat ý anà-sse
Monasir, ý féu-se fort allí, que per la aspredat de la terra no pogué noure-li son
enemich. Entrà, dons, Zaén pacíficament en València ý apoderà
aprés de tot lo pla fins a Tortosa ý les altres parts del regne, exceptades les
muntanyes, hon estava Ceyt Abuceyt. Aquest Zaén fon lo darrer rey moro de
València ý de poder d'ell la prengué lo ínclit rey don Jaume, quant la conquistà
l'any
Aquest fon lo procés dels moros en esta terra en lo que toca a la senyoria
del regne de València. Encara que particularment per les partides del regne se
seguiren moltes coses senyalades, que no seria mal posar-les en est libre si no
recelàs de ser prolix. Mas sols ne contaré ara una que no és rahó de callar-la. Ý és
lo martyri de sanct Bernat de Alzira, que fon martyrizat en lo lloch hon està huy
la sua sglésia, prop de Alzira, hon està engastada en la porta de la sglésia una pedra
trencada d'esta forma:
ME GALCELERI.E
EX D. D.
AETABI AVGVS
ANORVM
dia. Aquest sanct benaventurat fon primer moro, natural de una pobla que està
prop de Carlet, que
de poder de christians, arribà a Poblet, monestir de sanct Bernat, prop Tarragona,
ý volent entendre la manera ý forma de vida que feien allí los monges, informà
de la fe christiana ý tocant-lo Déu en lo cor, volgué fer-se christià ý aturar-se allí.
Ý de fet, batejant-lo li posaren nom Bernat ý li donaren lo àbit. Provà tan bé en
la religió que
que per tota la terra se lloaven los pobres del bocer de Poblet. Per esta fama de
bondat se mogueren alguns maliciosos a tenir enveja a frare Bernat. E
instigant ý estimulant a l'abat que prengués comte al bocer que destroïa ý
dissipava los béns dels monestir ab les almoynes desllimitades que feya, foren
demanats los libres de les dates ý rebudes de la casa a frare Bernat. Frare Bernat
respongué que no tenia libres, sinó que tenia una caxa en la qual posava tots los
dinés que li portaven ý quant era menester traure
resposta volgué visitar lo abat primer tots los estoigs de casa ý anant al graner
trobà
del vi ý trobà les botes grans plenes, quals may s'eren vistes en Poblet. De allí anà
al de l'oli ý trobà
Espantaren-se de açò lo abat ý los que ab ell anaven.Ý anant a visitar la caxa de la
moneda ý vént-la plena, conegueren clarament que Déu tenia les mans en los
negocis de frare Bernat ý per ço li tingueren de allí avant molt gran respecte ý
fon gran la reputació de frare Bernat. Era
en un lloch prop de Poblet, d'esta manera. Anant frare Bernat per les granges ý
terres que responien al monestir, arribà en un lloch que lo hostaler era estat frare
de Poblet ý estava llavons malalt. Aquest, en veure a frare Bernat, que entrà a
visitar-lo, se alterà en tanta manera que lo bosser li hagué de demanar la causa e
importunar-lo fins a que la y digué, descobrint-li ab llàgrimes ý gemechs que era
stat frare ý per descontentació de certes malenconies se n'era fogit ý s'era perdut
de la manera que
perdonava, ell voldria tornar a esmenar sa vida. Quant açò hagué ho
Bernat, prometé-li de negociar-ho per ell en lo monestir. Ý de fet partí per a
Poblet ý recaptà tot lo que volgué. Mas en lo temps que estigué en anar ý en
tornar morí lo malalt ý fon soterrat. Arribant, dons, lo bocer, demanà per ell, ý
sabent com era mort, féu un grandíssim plant, ý demanant hon estava soterrat,
dix que se
aquell lloch que havia pres a son poder los béns del mort, respongué que rofià era
estat aquell home ý no frare. Adverant lo bocer que era estat son frare.Ý per ço,
estant en contenció, dix a la fi frare Bernat que
hàbits coneixerien que ell deya veritat que era estat son frare, ý si no
ab àbits restar-se hia allí. Los que l'havien soterrat sabent la cosa com era passada,
que sens hàbits lo havien soterrat, rient-se tingueren per cosa de burles aquella
pràtica, mas per cloure la qüistió anaren a la fossa hon lo havien soterrat,
descobriren lo cos ý trobaren-lo vestit ab àbits de frare de Poblet. Espantaren-se
tots ý restaren ab grandíssima admiració de aquest miracle, ý tingueren per sancta
persona al bocer de Poblet. Per aquest miracle ý lo que veren en Poblet de la
abundància de totes les provisions temporals que tenia a son càrrech, los frares lo
tragueren de aquella obediència ý restituïren-lo al cor ý que fes segons lo Sperit
Sanct lo inspiràs. Llavons ell demanà licència per a anar si poria convertir a algú
de sos parents. Ý hé llegit que anà a Leyda a una tia sua mora, gran
senyora, ý donant-se-li a conéxer, contà-li lo discurs de sa vida ý la causa que
l'havia mogut per a fer-se christià ý en esta pràtica mescla-y tan bones rahons,
descobrint les coses desrahonables ý bestialitats que la secta de Mahoma tenia, ý
juntament encarint la rahonable contextura de la sancta fe ý la estremada bondat
de la santa religió, que la tia ý molts ab ella se convertiren, ý donà ella lo bosch
que huy té Poblet per al monestir. Ý en temps aprés de la reyna dona Maria lo
pledejaren los frares ab uns que
donació que
que son pare era mort, ý convertint a dos germanes que trobà vives, no pogué
convertir al germà, que era senyor de Carlet. Per ço, recelant-se que no se
penedissen les germanes ý per afalachs o temor no tornassen a voler ser mores,
fugí-sse
sglésia ý ell fon martyrizat.Ý dexant amagades ses germanes allí, ell anà a portar
algunes viandes per a que se n'anassen devés Cathalunya. Llavons Alzira no era
edificada del tot, sinó que avent-hi algunes cases per allí, los moros volgueren fer-ne
fortalea per la disposició del lloch ý nomenare-la Gelzirath, que vol dir illa,
alguns anys aprés. Prenent, dons, provisions sant Bernat per a ell ý a ses germanes,
tingueren-li esment los moros perquè ja
anant-lo seguint trobaren-lo ab les germanes, ý axí, arremetent a ell, clavaren-li
un clau per lo front ý mataren-lo. Aprés degollaren a ses germanes perquè no
volgueren dexar de ser christianes. D'esta manera morí lo gloriós sant Bernat ý
les sanctes germanes sues, en aquell lloch hon les trobaren. Aprés los christians
feren allí la església que huy és, hon estan los tres cossos sancts soterrats ý fa Déu
cada dia molts miracles.
.
DE LA FORMA QUE TENIA PRIMER LA CIUTAT DE VALÈNCIA Ý COM SE
NOMENAVEN LOS PORTALS
No és estat desaprofitat lo treball dels que han escrit la forma que tenia antiguament
la ciutat de Roma, perquè essent lo cap del món, de qui sanct Agustí,
segons ell mateix diu, volguera veure lo regiment ý manera quant floria, és cosa
digna de veure pintada en los libres ý scrita la magestad de tan superbo edifici, ja
que de vista no
desaprofitada pintar la forma que tenia antigament la nostra ciutat de València.
Perquè vént la que és ara se conegua manifestament quina diligència tingueren
los habitadors primers de nosaltres per a més magnificar-la. Certa cosa és que
quant lo Scipió la reedificà la amplià més que no era ý li donà major vogi que no
tenia.Ý per consegüent, com lo vogi que li donà Scipió no sia molt gran, seguix-se
clarament que lo que primer tenia era molt chich.Ý era segons que en lo
temps que Romo la edificà solien ésser les ciutats, molt chiques, ý les cases també
dins elles molt chiques. Mas aprés, anant los temps ý començant-se a edificar les
cases grans, de necessitat se hagueren també de fer grans les ciutats ý de
major vogi, que poguessen compendre molts spays per a cases ý amplures de places
ý llochs necessaris als usos de la república.
Quina forma tenia llavons? No
y ha vestigis per a adevinar quina era. Mas la figura que en temps de romans li
donà Scipió ý retingué en temps dels godos ý de moros, també, fàcilment se
mostra fins a huy per lo discurs dels valls. Perquè segons havem dit, lo Scipió la
edificà a la manera de Roma, ab les mares de dins, ý volgué-la enfortir ab los valls
de fora.Ý axí, primer traçà la forma d'ella en los carrers ý muralles, fent les mares
ý los valls ans que no alçàs les parets per als edificis que de nou edificà, segons,
dons, que va lo vall que circuiha la muralla, axí també anava lo mur. Era, dons, lo
vogi de la ciutat prenent de la torre del Temple que huy és, ý anant per les
espatles del trinquet de Cavallers a la Confraria de la Verge Maria ý de allí als
Santets. De aquí anava seguint lo vall fins a l'Estudi General, ý de allí, girant per
la Morera, tirava per lo carrer de les Barques, a la vallada de Sanct Francés. De allí
pujava per la plaça dels Caixers a la Boatella ý als Manyans. De allí tirava per lo
Trenc a la porta Nova ý a la Llonja, fins a la Boceria.Ý per allí anava a la sparteria
ý de allí girava a les Salines ý portal que
espatles de Sancta Creu tirava dret a la Carneceria de Roceros. Aprés, de la
placeta dels Serrans anava al portal de la Trinitat ý juntava a la torre del Temple.
Era tota redona, de figura circular, sinó en la part de migjorn, que feya una punta
a manera de un speró, a hon se juntaven les aygües dels valls de la una part ý de
la altra, és a saber, de levant ý de ponent. Aquest lloch està huy a la torre de l'Estudi
General. Havia-y huit portals. Lo portal que mirava a mar no
hagué nom en temps de romans, mas de temps de moros se dix la porta de
l'Albuphat Muley, perquè la degué millorar, edificant la torre que encara té ý
diu la torre de l'Albuphat Muley.Ý és la torre ý portal del Temple. Als Sanctets hi
havia també portal, ý per lo semblant no sabem com havia nom en temps de
romans, sinó que trobam una pedra scrita de aquel temps que està engastada en la
paret, allí hon era antiguament lo portal, ab les lletres que van ací pintades:
L. F. GASABNVSF
ANTONIAL. F.
PROCVLA
porta de la Xarea, perquè allí per ventura devien fer les justícies, les quals fan ells
segons la sua xara, que nomenen al libre de les justícies. De allí fins a la Boatella
no y havia portal, segons se prova per lo libre de la conquesta que scrigué lo rey
en Jaume, encara que aprés tantost que lo rey en Jaume la hagué conquistada
feren un portal los cristians a la Morera hon havia un charco de aygua que criava
moltes granotes, ý per ço
un portal en temps de romans ý deya
mirava devés Chúquer, ý açò
cases derrocades prop lo portal de la Trinitat d'esta forma que ací va:
MAPORTA SVCRONENS.
EMPTVMVCAL MAIAS.
rosegat a la Roqueta ý féu Déu miracles per ell, essent pacíficament los christians
senyors de la ciutat nomenaren lo portal del sant.Ý venint los moros a ser senyors
de la terra mudaren-li lo nom ý digueren-li Veyt Al·là, que vol dir casa de Déu, ý
resta lo nom corromput ý dix-se Botallà o Boatella. Ý poria ser que junt ab lo
portal o en lo mateix portal y hagués alguna mezquita o casa de oració a Déu,
que ells nomenen Al·là en aràvic. Ý d'esta manera se troben per los pilars de la seu
de Xàtiva que resten encara de la forma que eren en temps de moros, essent
mezquita, moltes lletres de or scrites, ý entre les que
dihuen algunes Veyt Al·là, que vol dir, segons que ja havem dit, casa de Déu.
Aprés hi havia una porta que
junt ab lo Mercat. En la Sparteria hi havia un altre portal que
Alcàntara, ý aprés d'esta estava la porta Baldina, que ara
corromput portal de Valdigna. Lo portal que ara
temps de moros de Roceros, o estava davant ell, mas no sabem com se deya en temps
de romans, axí també com no sabem lo portal de la Trinitat com se deya en
aquell temps, encara que trobem que
Llevant o del Sol. Ý aprés, perquè llaunaren de fulla de ferro les portes la
nomenaren la porta de la Fulla, en aràvic, segons se mostra per unes lletres
morisques que estan esculpides en la matexa porta. Ý dihuen d'esta manera:
"Acabà
"l'any
l'any dels alarbs
l'any del Senyor
havia sols
que los noms dels romans mudaren los moros, és perquè per la antiquitat caent-se
alguna part de muralla per algun accident de pluges o altre, havent-la de reedificar
los moros posaven-li lo nom del que u edificava. Ý axí trobam part de les
muralles de temps dels romans, com són des dels Serrans fins a la Sparteria, que
resta huy en dia de calycanto o maçoneria, segons edificaven los romans, ý part
ne trobam edifici de moros, com és des de la torre del Temple, que edificà lo rey
Alibufat, fins a l'Estudi ý fins a la Boatella, que és de argila, segons edificaven los
moros.
Aprés essent València de christians obriren tantost la muralla als Manyans
per a exir a un arraval que estava allí prop ý ara és lo Mercat, ý per ço nomenaren
allò lo Trenc ý lo portal de les Granotes, segons havem ja dit.
Aquest és lo procés de la primera població d'esta terra aprés del
diluvi general en temps de Noé, fins al temps que lo ínclit rey don Jaume de
bona memòria conquistà la ciutat ý regne, restituint-lo a la sancta fe christiana ý
al servici de Déu, hon és lloat ý benehit lo sant nom de Jesús ý de la gloriosa
verge Maria, de la qual conquista parlarem en lo següent segon libre, per hon s'és
venguda a poblar tant per los entorns en los ravals, que fon necessari haver de fer
altra muralla que comprengués tota la població.Ý de fet se alçà ý acabà l'any del
Senyor
de Sant Vicent en esta forma:
MAGNIFICI PRINCIPIS ET DOMINI NOSTRI
ARAGONVM EXTITIT ORDINATVM PER HONORABILE CONCILIVM
CIVITATIS VALENTIAE FIERI IN CIRCVI TV RABALLIVM
DICTE CIVITATIS VALLES ET MVROS OPERANTIBVS
VENERANBILIBVS PERICARDO FABRA IOANTE DE PERTVSA
NICHOLAO DE VILLAROLA MICHAELE DE PALOMAR.
Deo gracias
SE PUGA TROBAR LO QUE EN ELL ESTÀ CONTENGUT.
Primerament lo pròlech de l'auctor en lo present libre de la Història de València,
cartes
Capítol primer. De alguns avisos del modo de contar lo temps en diverses
maneres per diverses gents per a tenir clara notícia del que
libre, a cartes
Capítol segon. De la primera població del món aprés lo diluvi ý qui fon lo
qui primer poblà la Spanya ý de les primeres ciutats que en ella foren en los
Pyrineus ý a les faldes d'ells, a cartes
Capítol tercer. De algunes ciutats que foren edificades en temps de Tubal
per les gents de Tubal ý les que sobrevingueren.Ý aprés per Noé, a cartes
Capítol quart. De les propietats ý excelènsies que notaren en esta terra los
antichs ý primers pobladors d'ella, a cartes
Capítol sinqué. De la successió de Tubal, primer poblador de la Spanya, fins
a Romo,
València, a cartes
Capítol sisè. De la successió dels reys d'Espanya fins a la gran seca que fon
per la terra, a cartes
Capítol setè. De la secca d'Espanya ý de la successió de les guerres dels
carthaginesos, a cartes
Capítol huyté. De la destrucció de Sagunto feta per Haníbal ý de la
restitució aprés feta per los Scipiós ý fundació de València per recompença dels
mals que havien rebut los saguntins, fins a la mort dels Scipiós, a cartes
Capítol novè. De les guerres que los romans tingueren en Spanya ý
que feren ý com la despullaren dels thresors que tenia ý
a cartes
Capítol deé. Continua los mals que feren en Spanya los romans, a cartes
Capítol onzè. De les guerres civils que foren en Spanya entre
romans, ý de la mort de Sertori, a cartes
Capítol dotzè. Del que
cartes
Capítol tretzè. De la succesió dels emperadors aprés de Júlio Cèsar fins al
temps dels godos.Ý la predicació de la sancta fe en Espanya ý València, a cartes
Capítol quatorzé. Del principi ý descendència dels godos fins que entraren
en Spanya a regnar en ella, a cartes
Capítol quinzè. De la entrada dels godos en Spanya ý possessió fins a la
venguda dels mor[o]s, a cartes
Capítol setzé. De la entrada dels moros en Spanya ý successió fins que fon
València nomenada regne, a cartes
Capítol deseté. Des de que fon València regne fins a la venguda primera del
Cid, a cartes
Capítol dihuit[é]. De la conquista de València per lo Cid ý
fins a la sua mort.Ý com cobraren los moros a València, a cartes
Capítol denové. De la successió en la senyoria de València, fins al temps de
Zaén, lo darrer rey d'ella, de qui la prengué lo rey don Jaume, a cartes
Capítol vinté. De la forma que tenia primer la ciutat de València ý com se
nomenaven los portals, a cartes
Fin de la taula
Perquè regonexent la emprempta se són trobades algunes falsies que
muden la sentència ý no són per a poder-se dissimular, havem-les senyaladdes ací
perquè los lectors les advertixquen ý corregixquen. La f. vol dir full, la c. vol dir
columna o corondell, la v. vol dir vers o regló.
Fo.
Fo.
Fo.
Fo.
Fo.
Fo.
Jaume.
Fo.
Fo.
Fo.
revés, que lo que està a la part esquerra deu estar a la dreta ý los leons han de
mirar a la part dreta perquè no sien armes falses.
Fo.
Fo.
Fo.
Fo.
ESTAMPAT EN VALÈNCIA, LO DARRER DE MAIG,
EN L'ANY MIL Ý SINCH_CENTS
TRENTA_HUYT.