En nom de la santa Trinitat, Pare, Fill ý Sanct Sperit ý de la sacratíssima
Reyna dels Àngels ý de madona sancta Tecla, cors sant de Tarragona.
Amén.
CAPÍTOL 1. De la grandesa ý llaós de la ciutat de Tarragona ý dels
límits seus fins ont bastave
Puys la ciutat de Tarragona és metropolitana molt antiga, insigne ý
famosa, ý en lo regne de Spanya en molts títols de dignitat ý glòria aver
resplandit, no sols demostran los indicis de sa antiga noblesa però las
vellas scripturas ne fan testimoni, segons diu papa Anastàsio Quart en la
confirmatió dels béns de la Sglésia de Tarragona feta a l'archabisbe en
Bernat ý a sos successós (la data de la qual és: de Lateranense a
de las kalendas de abril per mans [de] Rollandí, de la sancta roma[na]
Sglésia presbítero cardenal ý canceller, en la indictió segona, any de la
encarnatió del Senyor
Innocèntio Quart, en altre privilegi o bulla diu lo mateyx (ý la data és de
Perusa per mans de Guillem mestre de scholas vicicanceller de la sancta
romana Sglésia a
any
Ý també papa Urbà Segon, en un privilegi de la confirmatió de las
libertats ý consuetuts als habitadós ý colonos de Tarragona (la data del
qual és de Càpua per mans de Joan de la sancta romana Sglésia diache ý
cardenal, en la indictió
ý de son pontificat any
Tarragona és estada insigne, emperò que lo Senyor (just en las vias suas
ý sanct en totas las obras suas, qui transsereyx los regnes ý muda los
temps), qui volgué en temps passat exalçar la glòria de la Tarraconense
Ciutat, en aquell és estat vist ý aparegut, en la mateyxa ciutat en la qual
habitave poble chrestià, visitar las iniquitats del pobble en la verga, ý en
assots los peccats de aquell [corregir]. Ý també [que] passats
anys que la dita ciutat los pobbles dels agarenos (hó si
o moros) avien feta solicitària, an aquell aparegué ý aquell se dignà
inspirar los ànimos dels prínceps de aquella que incistissen en la restauratió
de dita ciutat.
Ý ayxí mateyx diu papa Gelàsio Segon en lo privilegi o bulla quant
féu suffragànea Tortosa al metropolità de Tarragona ý concedí lo pàl·lio
a santt Ologuer, archabisbe de Tarragona (la data és de Gaieta per mans
de Grisògono de la Sancta Sede romana diache ý cardenal, a
kalendas de abril en la indictió
ý de son pontificat any primer), que Tarragona és estada insigne segons
declaran las scripturas vellas de les divisions provincials. Ý lo mateix diu
papa Lúcio Segon en altre privilegi o bulla a Gregori, archabisbe de Tarragona
(la data del qual és a
capellà ý scriptor, en la indictió
altre privilegi o bulla a l'archabisbe en Bernat (la data és de Viterbo per
mans de Robert de la sancta Sglésia romana presbítero cardenal ý canceller
a
Senyor
Serà bé donques dexar memòria de las cosas més principals que vuy
alguns vestigis se mostran de aquesta famosa, populosa olim he insigne
ciutat de Tarragona, la qual és estada una de las majors ciutats de Spanya
en obras, edificis, potèntia ý riquesas singulars ý grans ý cap de tota la
Spanya Citerior Tarrachonense, segons apar en la donatió que sanct Ologuer
féu de dita ciutat al príncep Robert Bordet constituint-lo príncep de
aquella (la data de la qual és
Senyor
fonc en lo archabisbat de sant Ologuer, donant ý confirmant dita donatió
al dit Guillem Bordet, lo nomenà príncep de Tarragona, la data és a
idus de febrer any de la encarnatió del Senyor
També Alonso Venero en cartas Enchiridion de los
tiempos
lo nom ý denominatió d'esta ciutat de Tarragona, la qual, diu, entre las
de Spanya ésser no manco principal que antigua. Plini, De Natural Historia,
en lo libre
Campo en lo libre 1 capítol Historia,
libre 3, també diu que Tarragona és lo cap que à donat nom a la província
ý Çurita en lo libre 2 capítol 30 diu lo mateyx. Strabó capadòcio en lo
tercer libre De la Geographia diu també que Tarragona és ciutat en Catalunya
molt principal ý Çurita en lo libre 2 dels Annals en lo capítol 7,
ý lo mateix diu Pere Medina en lo Libre de las grandesas y cosas memorables
de Spanya,
en la part Catàlogo gloria mundi, també
diu que de la Província Tarrachonense és lo cap la ciutat de Tarragona;
ý lo mateyx diu Solino De mirabilibus mundi
Annio en lo segon thomo en cartas
descriptió que fa de tota Spanya; Ruffo també, en una Epistola
l'emperador Valentiniano de la dignitat real ý consular he imperial ý del
succés ý senyoria del poble romà parlant de las províncias de Spanya, posa
per primera ý principal la Tarraconense ý en lo ·XII· del Crestià, en lo
capítol
Diu ý affirma Suetònio Tranquil·lo en la Vida de Galba, en lo capítulo
"De la sevítia ý avarítia" de aquell, en cartas
Galba en Tarragona donaren una corona de or de pes de quinze
lliuras, la qual lo dit Galba manà fondre, ý com aprés de fusa faltassen
tres onsas diu que aquellas de l'aurífice que la foné exigí. Ý lo mateyx diu
Lúcio Domítio Brusoni en lo libre De facètias ý exemples, en lo títol
avarítia"
Molt bé pot pençar he inferir cada qual quant aventatge portava la
ciutat de Tarragona lesoras quant donà dita corona a l'emperador Galba
al que vuy és ý dóna, per lo seu poch poder, al rey nostre senyor tant solament
libre molt vell de lletra de mà, que per la vellesa sua ý antiquitat és digne
de crèdit, que era la ciutat de Tarragona ans de la sua roïna de
fochs. Ab los vestigis ý gran roïna que vuy se mostra, vent-la
pot cada qual compendre que podia ésser així.
Passave part de dita ciutat, segons lo solament de la muralla arroïnada,
partint del monastir que vuy és de Sanct Francesch seguint lo camí
de Sanct Fructuós fins a la vora ý entuxà del rech major al cantó de un
secà que vuy és d'en Brunet. En aquest spay de Sanct Fructuós en avall
se mostran encara en dita muralla vella
dels pubills fills del quòndam mossèn Francesch Berthomeu;
canas de Monpaller per la muralla avall en la vinya dels dits pubills és
la segona torre, al costat de la qual en la muralla à una portella que travessa
la muralla per ont exien de la ciutat a la campanya, que és cosa certíssima;
n'í à altre; la quarta torre és també
més avall, en la vinya d'en Joanico de la Castellana; la quinta torre és
canas de Monpaller més avall, en lo cantó del secà del dit Brunet, la qual
torre, dic lo que era restat aprés de la gran roïna ý destructió de Tarragona,
trobí que acabaven uns picapedrés de arroïnar per servir-se de las
grans rochas o pedras de aquella com a bàrbaros ý enemichs de tanta antiquitat,
que no desfent-la a mans és cosa de eterna memòria.
Entre estas dos torras tant props, enmig de las quals passa lo camí
que vuy se diu de la Crivallera, conjecture jo, com pot pensar ý presumir
cada qual, que avie algun principal portal, lo qual forçat se devia dir de
Sagunto, que, en aquells temps, Morvedre que vuy se diu, era molt
noble ciutat, segons scriu Beuter ý altres historiadors. Ý per ser la entrada
ý exida bona, aquell camí antich que allí és ý [dret] per a Morvedre se
devia dir de Sagunto, ayxí com are de Francolí enllà se diu de Valèntia
ý ayxí que lo dit portal prengués lo nom del dit camí general hó real de
Valèntia ý lesoras de Sagunto. Que entre ditas dos torras agués portal,
per estar-se tant props, la sperièntia, mare de total cosas, ho prova no
sols mirant la muralla vella de Barcelona a la plaça Nova ont, entre las dos
torras estave lo portal; però mirant la muralla nova al portal de Sanct
Anthoni, al portal Nou ý en altres part[s] ý també en Valèntia lo portal
de Serrans ý ayxí també en altres ciutats grans ý populosas.
De aquesta quinta torre partia la muralla vella fins bayx al cantó del
dit secà d'en Brunet (lo solament de la qual hé vist jo descubert quant
prengueren la terra per fer la tàpia de la paret que és per la vora del secà
ý camí que bayxa al molí del cantó del dit secà, junt a l'entuxà del rech
major), que allí es voltava la dita muralla per la torreta que vuy és de
mossèn Gabriel Rosich ý passave demunt los orts de mossèn Soldevila,
de mossèn Monserrat que ere de Yvern ý demunt l'ort de mon sogre
mossèn Joan de Vallbona ý baxave al cantó de l'ort que vuy és de mossèn
Celma, com apar allí a l'entrant a mà esquerra ý feya cap al cantó del
moll, ont també hé vists descuberts lo solament de dita muralla; ý de allí,
prop la torre que are àn feta, passave fins al cantó de la paret devall Sant
Miquel bayx en la balma de las Rochas, ý de allí seguint aquella, puyave
fins al Mirador segons en algunas parts se mostra molt clarament. Ý dels
dos murons que són al Mirador venia per la vora del camí envés la devallada
a clòurer-se ab la muralla que vuy és. La qual muralla vella, per mi
canada, té de circuit ý vogi
ý tenia de amplària o gruxa dita muralla, segons se mostra encara al cantó
de l'ort de Framenós, a la torra dels Heretges,
Era aquesta muralla fortíssima, tota la rocha secca sens batum ni argamassa,
de unas pedras tant grans que sinó que sabem que pot més lo ingeni
que les forces ý que moltas cosas que ab un ímpetut no
ý vèncer, a poch a poch se superan ý vencen, segons diu Plutarcho en la
Vida de Sertòrio, causarian admiratió gran ý ab tot la causan com
ab forças humanas se són pogudas portar ý posar las pedras o major part
de aquellas de dita muralla vella, perquè n'í à moltas que per mi amidadas
tenen més de
no
altres
Ý encara que molt clarament se veja ý conega que aquest circuit que
tinc dit sie la muralla vella, per corroborar mon intent ne do per mostra
ý testimoni, no sols la torra del cantó del portal del Carro ý altres venint
envés la pobordria, però lo solament ý molta part de la muralla que vuy
és. Que mirant les pedras ý modo de l'ediffici no porà negar, lo que u aurà
vist, que no fos tota una muralla, majorment que del portal de Predicadós
fins a Sant Francesch en un ortet que està dins la muralla nova, passa la
dita muralla vella sobre terra més alta que un home; que aprés de la guerra
del rey don Joan, de la qual en son loch parlaré, quant rehedificaren exos
dos panys de muralla que són més prop de la torra Grossa (ayxí, lesoras
se repararen aquestas murallas) dexaren la vella dintre. És ver que en la
muralla que vuy és, entre rocha ý rocha trobaran que està rebatut ý fornit
de pedras xicas ý argamassa, lo que no tenia ni té.
Lo qu'es mostra de la muralla vella poria ésser se fos fet en temps de
l'emperador Adriano, lo qual donà dinés a totas las ciutats per a reparar
las murallas caygudas, segons diu Anthonio de Guevara en la Vida de
Adriano.
més fort, més rica ý més stimada de tota Spanya, diu veritat perquè
quant los Scipions Cneo ý Publio jermans ampliaren la ciutat de Tarragona,
sent la metropolitana de tota Spanya Citerior, la seniren de fortíssim
ý validíssim mur, segons diu lo bisbe de Gerona, capítol
urbe"
tota la muralla, que és com la de Framenós ý devant Sanct Fructuós.
No repugna que lesoras, per més fortificatió del que ya era, no se sia
pogut fer abans: com Adriano entengués ý donàs dinés per fortificar murallas,
avem de crèurer que ell ho manà fornir ý fortificar.
Ý perquè millor se puga compèndrer (encara que si no
compendrà quant tenia aquella qu'es mostra, ab la ciutat que vuy és de
més de
és del baluart de Santa Clara, rodant per lo portal de Sanct Anthoni ý del
Carro fins a la torra Grossa, la qual té de vogi [...]e Monpaller.
Ayxí que, juntant lo compte dels murs vells que diuven ab los de la ciutat
que vuy és, tenia aquesta part de la ciutat [...] encara vuy en
die, en lo concistori de l'official ý viccari general del senyor archabisbe, als
presos qui per appel·latió o recós de la província de Tarragona vénen, si
alguns són donats ý trets a manlleuta o arrestats per los murs vells de
Tarragona, tenen tot aquest circuit ý vogi o àmbit que tinc dit ý de cada
die se observa ý practica.
Ayxí, lo restant de la gran ciutat que en temps passat era se diu que
bastave més enllà de Sant Pere de Sessaladas, la qual sglésia se diu era
parròchia dins la ciutat ý la gran planíssia que és devant la era qu'es diu del
Delme, encara vuy en die diuven los vells qu'es deya la plaça dels Bergants,
que distan bé ditas cosas, so és Sant Pere ý dita plaça dels Bergants de la
ciutat ý muralla que vuy és, per mi passejats, serca de
De assò no puch donar sertitut ninguna que fos ciutat; pot ésser ayxí tant
solament, que los vells ý antichs ho tenen ý diuven per aver-ho hoït a dir
a sos avis ý predecessós, los quals també ho tenien ý avien hoït dels antichs.
Investigant jo ý sercant si poria altrament més sertificar-m'en, per no
aver de scríurer ý donar faulas per històrias ý ésser reprès, com diu lo
batxiller Rua en la tercera carta al bisbe de Mondonyedo foli
fi de la segona pàgina, perquè segons diu lo mateyx foli
à de scríurer veritat o versemblant, altrament pert tota la autoritat ý crèdit
ý finalment tot lo seu ésser. Ý ayxí Túl·lio diu que la primera ý més principal
ley de la història és que niguna falsedat diga, ni per amor ni temor
ni malvolença, niguna veritat calle. Ý Ciceró, lo qual refferyx lo dit Rua
foli Història que fa del
rey Ferrando, en la tercera pàgina) diu que la història, en lo segon
oratore"
mestra de la vida ý missatjera de la antiquitat ý ayxí com tant més sia
la història robusta ý fort, quant més vera és, segons allí mateyx diu lo
Valla.
Per ço hé passejada ý sercada moltas vegadas aquesta altra part de la
ciutat ý a la veritat no hé trobat vestigi cert nigú de muralla que passàs
per allà, [encara] [que] [sí] edifficis antichs ý senyals de ruïna de aquells. En
algunas parts lo més que jo puch affirmar és que tinc vist un bras de
un aquaducto que per allí passa envés de la dita plaça dels Bergants qu'em
fa persuadir que per allí avie ciutat o burgo de aquella. Perquè una aygua
tant costosa per a la qual solian los romans tenir un official que era dit
gent per allò dedicada, ý tenint dita aygua que venia per conductos tan
cara ý stimada, que los camps que de dita aygua se regaven eren publicats,
perquè la ley de las ayguas públicas ayxí ho disposava, segons diu Andreas
Fúlvio en lo libre tercer de les Antiquitats romanas en lo títol Topographia urbis
Rome
ni
aquaducto passava envés dita plaça dels Bergants que infructuosament passàs
per allí si no y agués poblatió. Versemblant és donques, puys altrament
més verificar no
o burgo.
Ayxí mateyx per altre indici he presumptió se corrobora ý verifica que
en lo pla que és davant Sanct Pere envés la dita plaça dels Bergants, com
apar en lo camí qui va a Valls ý més alt en la garriga ý en lo camí de
Constantí ý en altras lochs, hé trobadas las rochas en moltas parts scritas
corresponent-se endret la una de l'altre, restant spay de un bon carrer entre
la una rengla ý l'altra. Ý en moltas parts de ditas rochas scritas uns
forats rodons de més de dos palms fondos essent-ne treta la terra. Las
quals lletras estan tretas en los Epigrammas.
roca viva à fet ne à begudes hó borradas moltas, no
serta sentèntia sinó las que estan ayxí: CTITI, que volen dir Cai Titi.
Ý ab aquestas prenc conjectura de las altras que també són noms. Ý com
en las poblations ý ciutats grans, com era Tarragona, no sols antigament
però encara vuy en die en Roma, en Flandas ý en altras parts, tingan las
plaças ý mercats o lochs dedicats per a las firas, ý particulars tingan en dita
plaça o mercat o loch dedicat per a fira, qu'es diu
quiscú son loch sert ý senyalat, vinc a inferir de assí, que aquell lloch
ont són ditas lletras era lo empòrio hó mercat ý ayxí loch ont se tenia firas
ý que aquellas lletras eran los noms dels particulars qui tenian son loch
segur. Ý ayxí diria:
Tito, que és nom de aquell qui tenia aquell loch. Ý ayxí mateyx se pot
entendre dels altras. Ý per estas rahons o presumptions no aparrà inconvenient
ni ésser ficte ni fabulós dir que la dita ciutat de Tarragona, essent
com era tant principal, populosa, insigne ý famosa, que arribàs fins a Sant
Pere, puys és molt sert que tant número de fochs hó casas no podia dexar
de occupar molta terra ý avie de ésser donchs la ciutat gran, puys era no
sols, doncs, cap de tota la Província Tarraconense, perquè feyen en ella
cap tots los romans, segons en lo capítol [...]e dirà.
CAPÍTOL 2. De la província de Tarragona ý fins ont se stenia la Spanya
Citerior de Tarragona
Antoni de Nebrissa, en la Història del rey Ferrando, en la descriptió
de tota Spanya, diu que ab nom corrupte és dit rey de Aragó, perquè en
història tostemps avem dit rey de Tarragona, ý ayxí sent que lo rey de
Aragó se aurie de dir ý denominar de Tarragona per ésser cap de la
província.
La qual, segons diu Ptolomeo en lo libre 2, capítol 6, parlant del siti
de la Spanya, diu que la Spanya tarraconense conté en si Aragó, Valèntia,
Catalunya, Navarra ý part de Castella. Francisco Thàmara en lo libre 1
De las costumas de Spanya, en lo capítol 4 de la regió de Spanya, diu que
la Spanya tarraconense per la una part toca en França ý per l'altre en la
Bètica ý Lusitània ý per los costats se estén fins al mar ý per la part de
migdia fins al mar Mediterràneo ý per la part del norte
[...]ins al mar Oceano, ý en lo capítol 5 de la regió de Lusitània,
so és de Portogal, portant las affrontations de la regió de Portogal, també
diu que part devallant és veïna a la Província Tarraconense. Lo bisbe de
Gerona, en lo libre primer del Paralipomenon de Spanya, tractant de la
divisió de Spanya dividida en tres parts segons Ptolomeu, Pompònio Mela,
Plini ý Strabó, és a saber en la Tarraconense, Bètica ý Lusitània, diu que
a la província de Tarragona pertanya
lo que és ultra Tago fins a l'Oceano ý també u diu en lo capítol
Hispanie que nomina mutaverunt"
Alonso Venero en lo Enquiridion de los tiempos,
també les affrontations de la província de Tarragona.
De poch ensà se sab fins ont arriba ý té lo cap esta Spanya Citerior de
Tarragona ý ont comensa la província de Portogal, que anant una persona
de molta fe, molt curiosa de antiquitats de Spanya en la
entre Cabreros y Las Naves del Marqués,
latinas scrita de una part ý de altre ý en la una part diu:
et non Lusitania,
Portogal, significant que fins allí és la província de Tarragona; ý en
l'altra part de dita pedra diu:
és Lusitània o Portogal ý no Tarragona. Ý per esta pedra s'és mostrat
ont acaba la província de Tarragona ý ont comensa Portogal, que d'esta
ciutat de Tarragona fins a la dita pedra y ha
més que manco. Aquella pedra degué fer posar lo emperador Adriano,
perquè diu Guevara en la Vida de Adriano, en lo capítol
Província Tarraconense tinguessen qüestió o differèntia sobre los térmens,
proveí Adriano que s'hi posassen mollons de pedra a manera de columnas
perquè no
Diu Plini, De natural Historia,
aquesta Spanya Citerior de Tarragona (que ayxí li deyan los romans antichs
com scriu Floriano de Campo en lo libre 1, capítol 3 de sa Historia
bisbe de Gerona en lo libre 1 del Paralipomenon de Spanya, en lo capítol
Tarragona venien a judici a subir juý
jo
significat:
civitatum,
pobles diu que era lo més noble Tortosa, perquè eren ciutadans romans.
A la sede metropolitana de Tarragona trobe jo que són estats sufragans
los bisbats de Barcelona, de Vich qu'es deya Ausona, de Gerona, de
Urgell, de Leyda ý de Tortosa, los quals bisbes encara vuy en die són
suffragàneos de Tarragona. Ere ú també lo bisbat de Çaragoça, que are és
archabisbat, lo bisbat de Pamplona, lo de Tarassona, lo de Calahorra ý lo
de Osca, que are són suffragans de l'archabisbat de Çaragoça. Com diu
Hierònim Pau en lo provincial que à fet de totas las sglésias cathadrals
del món univers, lo qual és a la fi de la sua Pràctica de cancelleria ý posa
també lo bisbat de Mallorca ý lo bisbat de Valèntia. Ý d'estos bisbats encara
en lo consistori de Tarragona n'í à infinits processos ý vivas personas
que y àn vistas venir causas de Valèntia. Emperò papa Alexandre de la
casa de Borja ne eximí la pàtria sua Valèntia fent-ne archabisbat.
Ý Marineo Sículo, en lo libre 3 parlant de la Província Tarraconense
descriu aquestas ciutats. Ý lo bisbat de Çaragoça, de cathedral que era en
temps de papa Joan XXII, fonc fet archabisbat metropolità ý així tret del
metropolità de Tarragona, segons diu lo bisbe de Gerona en son Paralipomenon
de Spanya, en lo libre 1, en lo capítol de la descriptió de Spanya
mediterrànea, lo qual també reffereyx tots los predits bisbats ý sglésias
cathedrals.
És estada esta ciutat tant poderosa ý tant pròspera que, en una Epístola
stampada que jo tinc, reffereyx lo scriptor d'ella dir-se Tarragona
orbis regina et dea, romani populi quoque gloria et Cartaginis emula
que vol dir que Tarragona era reyna ý dea de la Spanya ý glòria del poble
romà ý resemblant o competidora de Cartago. Segons Florián de Campo
ý molts altres, en lo capítol 14, Cartago tenia gran magnificèntia de poble
ý fonc una de las principals ciutats del món ý la que més pogué ab gents
ý riqueses.
La preheminèntia ý dignitat del metropolità de aquesta ciutat de Tarragona
pot pensar cada qual quanta era, que don Joan, fill del rey don
Jaume rey de Aragó (segons també diu Carbonell parlant del rey en
Jaume en cartas
de Barcelona en la Crònica de Spanya, en cartas 144, ý Çurita en lo
libre 5, capítol 89, ý Montaner en lo capítol 292, parlant de aquest mateyx
don Joan, archabisbe de Toledo, diu és hú dels millors chrestians del món
ayxí que en sa vida fa Déu virtuts per ell, que era dels pus gratiosos prelats
del món, ayxí en preïcar com en totes sciènties ý de totas altras gràtias
bonas que sant senyor ý bo deu aver,) a
de Toledo, ayxí florí divinament ab do de scièntia infusa, que
nigú de sa edat ha estat semblant, macerant la carn sua ab dejunis ý salicis,
que en edat de
de la Sglésia de Tarragona. Ý entre moltas bonas obras ordenà lo monestir
de Scaladei, del diòcesis de Tarragona, perquè per aquella escala pujar al
cel. Donà lo sperit al Creador a
de las kalendas de setembre, any
en la vida com aprés de la mort, ha obrats molts miracles, segons tot assò
narra lo epigramma en la sepultura de marbre de aquell, la qual està dins
la capella de l'altar major de la Seu de Tarragona, dins un rexat de ferro,
deval de ont està lo bras de sancta Tecla. Desant, com deyxà aquest fill
de rey, lo archabisbat de Toledo per lo de Tarragona, no se à de pensar
que u fes sinó per la authoritat ý preminèntia de aquesta ciutat ý província
de Tarragona per mayor honra.
Ý ayxí Marineo Sículo en lo libre 3 de les Cosas memorables de
Spanya
il·lustre.Ý lo bisbe de Gerona en lo libre 1 del Paralipomenon de
Spanya, en lo capítol de la descriptió de Spanya permediterrànea, fa més
antich lo metropolità de Tarragona que no lo de Toledo. Segons lo que
scriu ý lo que diu Çurita en lo capítol 28, libre 1, que en un mateyx temps
foren dedicadas las sglésias de Tarragona ý de Toledo, se à de entendre
aprés de la dedicatió feta aprés de la pèrdua de Spanya, perquè com diu lo
mateyx Çurita, en temps antich eren estades de gran preheminèntia en les
quals en aument de la santa fe cathòlica se avien antigament ce[le]brats
diversos concilis generals.
És ver que don Rodrigo, archabisbe de Toledo, pretengué en son
temps que entre altres archabisbats, Tarragona lo avie de obeir dient que
ere primat de les Spanyas, emperò lo bisbe de Vic, en nom de l'archabisbe
de Tarragona, que ere absent, devant lo papa en lo Concili Lateranense
respongué, per si ý per los altres sufragàneos de Tarragona, negant que lo
archabisbe de Toledo fos son primat ý que no tenien obligatió de obeir en
res ý lo papa sobre assò no y féu declaratió niguna, que si primat li fos,
la aguera feta: assò reffereyx Çurita en lo libre 2, capítol [
Agut assí per repetit lo divinal auxili que à de ésser principi, medi ý fi
en tota esta tarragonina memòria, convé primer saber qui poblà Spanya,
perquè sabuda esta generalitat, vingam a entendre ý saber qui fundà
Tarragona, passant en assò sumàriament sols per introductió de aquesta
memòria, que seria masse prolix si volgués recitar tota la història de
Spanya puys no és a mon propòsit ý per altres largament està scrita.
CAPÍTOL 3. De la divisió del món feta aprés del Diluvi ý del primer
poblador de Spanya ý de Japhet ý de Túbal fill de aquell ý de altras cosas
que feren ý edifficaren venint en Spanya
Presupòs donchs, segons Isodoro en lo capítol segon del libre
de las Ethimologias Speculo naturali
mathemàtichs divideyxen la terra en sinc zonas de las quals les dos últimas
no són habitables (Pere Alia en lo coment sobre la Sphera en lo
capítol
habitables) per lo gran fret ý la del mig per la gran calor; las altres
dos que estan entre las fredas ý la calenta, perquè participan dels dos strems
de fret ý calor, són trempades ý habitables. En la una habitan las gents de
les quals tenim notícia ý conexença ý esta és la que és partida ý dividida
en tres parts, so és en Àsia, Àphrica ý Europa. La Àsia occupa dos parts
del món ý la quarta part Àffrica ý l'altra quarta part occupa Europa.
Ayxí que Àsia sola per si occupa tant quant Àphrica ý Europa juntament ,
com apar assí:
[gravat]
Europa divideyx de Àffrica lo mar Oceano occidental que entra per mig
de la terra per lo stret de Gibeltar. A Àsia divideyx de Àffrica ab Egipte
la boca del riu Nilo ý també a Àsia divideyx de Europa un riu qu'es diu
Tanais, que entra per dos brassos en un stany qu'es diu Meotis. Ý de
assò són aussos tots los cosmògraphos, Ptolomeo ý altres, ý aprés de
aquells ho reffereyx ý bé declara lo comentador de Joan de Mena sobre
las coblas 34 ý 35 ý en les següent[s]; ý Paulo Oròsio ý Francisco Tàmara
en lo libre 1 De las costumbres de todas las gentes del mundo,
capítol 3, ý mestre Pere Medina en lo libre De las grandesas de Spanya
en lo capítol 1 ý Cassaneo en la part 12 del Catálogo gloria mundi, en la
consideratió 17 ý també Anthoni Nebrissensis en la descriptió de tota
Spanya, ý Plini, De natural Historia,
de Campo ho toca en sa Crònica en lo libre 1, capítol 2 ý en lo capítol 32,
ý Jornando, en lo libre De l'origo ý fets del[s] gettres al principi, ý Brunet,
mestre que fonc de Dant en son libre 3, capítol 2 i 3 ý 4 del seu
Tresor, ý Alphonso de Cartagena, en lo capítol 1 en lo libre seu intitulat
Anacephaleosis Regum Hispanorum,
del libre primer.
Feta esta divisió per Noè, qui residí algun temps en Armènia aprés
del Diluvi en una ciutat dita Sagalbina, que fonc la primera població del
món aprés del Diluvi, la qual és en Armènia prop del riu Araxes a les
faldes dels monts Càspios com largament Beuter scriu en lo capítol 2 de la
primera població del món aprés del Diluvi ý mestre Pere Medina en
lo libre De las grandesas de Spanya,
diluvi Noè exí de la arca en terra de Armènia ý com també ó diu Adon,
bisbe de Vienna, en sa Chrònica en lo capítol 2 a la fi, en lo mont Ararath
ý al·lega que sant Josef ho refereyx.
Allí comensaren de multiplicar los tres fills seus. Essent ya molt multiplicat
son linatge, volent repartir aquell per a poblar lo món, anà ab sertas
galeras o fustas que féu, sercant totas les mars per spay de deu anys, segons
diu Beroso, historiador caldeu, assentant ý fent poblacions per les riberas
de la mar, en los lochs que millor li paria, seguint 1es partidas del món.
Perquè Noè aprés del Diluvi visqué
segons se pot vèurer en la Història Scolàstica sobr'el Gènesis, capítol
tenia Noè
dels regnes ý dels temps. Ý entre los fills que engendrà aprés del Diluvi,
contant los
Noè, multiplicat son linatge fins a
sense los xichs ý les donas, segons recita la Història Scholàstica sobr'e1
Gènesis, capítol 37, ý també ho diu Philó, en lo Breviario temporum,
perquè les donas, per voluntat de Déu, niguna era stèril ý sempre parien
dos hó quatre en cada prenyat, home ý dona, ý segons diu Beroso, volgué
senyalar Noè aquells tres fills seus, Sem, Cam ý Japhet, en las tres parts
del món qu'els donà: Àffrica donà a Cham, Àsia donà a Sem ý Europa
donà a Japhet. Esta mateyxa divisió per Noè feta, porta Plini ý mestre
Pere Medina en lo libre De las grandezas de Spanya,
a part lo que stà scrit en la Bíblia en lo capítol 9 ý per lo archabisbe de
Vienna, en sa Crònica en lo capítol 5 de la segona edat, en la al·legoria
ý per fra Alonso de Castrillo, en son tractat De republica,
Ý dels dits Sem, Cam ý Japhet, quant veren Noè embriac del vi de la
vinya que aprés del Diluvi avie plantada, que dix a Cam, perquè no li
cobrí les vergonyas que m[os]trava: Maleÿt serà Cam, so és los fills de
Cam, aquells seran servents dels fills de sos frares; ý dix a Sem ý a Japhet,
qu'el cobriren: Beneïrà Déu Sem e sie Canan son servent e amarà Déu
Japhet ý habitarà en los tribunals de Sem, e serà Canan son servent, puys
largament en dit loch se pot vèurer. Ý tant solament diré que
de gents per les paraulas de Noè són en lo món demostradas, so és,
per Sem, qui era dit Melchisedech, lo qual visqué
ý demostrats los poderosos ý grans senyós, so és reys, prínceps, duchs,
comtes, barons ý altres semblants; ý per Japhet són representats los cavallés,
burgesos, hòmens de paratge ý ciutadans honrats; ý per Cam són
entesos los pagesos que treballan la terra sots senyoria dels dits grans
senyós. Ý assò també reffereyx Marquilles, doctor pràtich en lo Usatge
que comensa
capítol 111.
Partit donchs lo món d'esta manera, aprés que Déu agué divididas las
lenguas per la original supèrbia de les generations que edifficaven la torra
de supèrbia dita de Babilònia, que vol dir confusió com està en lo Gènesis ,
capítol
Dotzè del Crestià, capítol
primer rey per tirannia pròpia en la segona edat del món, lo qual era
gigant, fill de Itari ý nét de Heber, qui era nat lo any
de la creació del món, aprés mort de Noè se n'anà en lo gran camp
de Sennaar ý aquí diu que edifficà la ciutat de Babilònia ý la torre aquella
appellada Babel, que vol dir confusió, perquè aquí foren confuses las
lenguas ý un lenguatge que tot[s] parlaven fonc dividit ý partit en
com refereyx Odon, bisbe de Vienna, en sa Chrònica, en lo capítol 4
de la segona edat del món, molt largament, ý fra Alonso de Castrillo en
son tractat De republica,
cors de les gents foren plens de odi ý mala voluntat per la diversitat de las
lenguas, com encara vuy en die ho són segons los mals, guerras ý discentions
que en lo món se segueyxen. Ý ayxí, seguint cada ú sa lengua, se
dividiren ý los fills de la generatió de Cam poblaren Àffrica, los fills de la
generatió de Sem, romanent en Àsia, poblaren casi tota aquella ý los fills
de la generatió de Japhet poblaren Europa (segons diu també lo bisbe
de Gerona en lo principi del libre Paralipomenon de Spanya ý en lo
capítol dels primers íncolos o abitadós de Spanya), de la qual tant solament
parlaré, puy[s] aquesta famosa ciutat de Tarragona se troba en ella,
deyxant a part Àsia ý Àffrica puys no són a mon propòsit, com féu Miquel
Carbonell en lo principi de la Història de Spanya ý també Pere Medina
en lo libre De las grandesas y cosas memorables de Spanya,
tercer.
Aquest donchs Japhet, tercer fill de Noè, qui inventà he trobà de pèndrer
un ocell ab un altre, segons porta Marquilles en lo Usatge de Catalunya
que comensa
lo capítol terç a la fi, agué set fills, los quals se partiren he dividiren per
diverses parts de Europa. Ý lo sinquè fill arribà en Spanya, segons se lig
en la història de Japhet en la Cronica mundi,
los auctós que millor scrigueren de antiquitat com són Josef, Beroso, sanct
Jherònim ý sant Augustí ý en totas las crònicas de Spanya ont se
refferexen
Medina, en lo libre De las grandesas de Spanya
Mexía en lo Nobiliari, libre
fill de Japhet, nomenat Túbal, comensant de poblar Spanya, edifficà quatre
ciutats, so és, Pamploma, Calahorra, Taraçona ý Çarragoça. Lo Annio,
sobre lo Beroso, diu que arribant Túbal en Spanya en la Andaluzia edifficà
una ciutat ý li posà nom Túbal, a la qual alguns diuven Dúbal. Lo
archabisbe de Toledo, en lo quart capítol de la sua Corònica, porta que la
primera ciutat que en Spanya se edifficà fonc en los monts Pirineus ý assò
apar ésser més veritat, perquè és molt sert que Túbal ý sos fills, sercadas
que agueren diverses parts de Europa, vingueren assí vers lo occident qu'es
diu Spanya ý habitaren en los monts Pirineus, que segons tenen tots, són
entre França ý Spanya, del quals scriuen lo bisbe de Gerona en lo libre
capítol
Beuter en sa Crònica de Valèntia, en lo capítol
dits monts Pirineus.Ý allí cresqueren en grans pobles, los quals eren
dits cetúbals, per ço que bayxaven del linatge de Túbal, fill de Japhet.
Ý assò tenen molts scriptors antichs, segons expressament diu lo bisbe
de Gerona en lo libre Paralipomenon de Spanya, en lo capítol dels
primers íncolas de Spanya ý Beuter en sa Crònica, en lo capítol
lo Beroso quant parla dels spanyols los nomena celtiberos,
celtiberi
de França, vinguessen al riu de Ebro, que és en Spanya, retenint part del
nom de celtes primer ý prenent part del dit riu de Ebro, foren dits celtiberos,
ý la regió de aquells Celtibèria. Ayxí també ho diu Beuter en la primera
part de sa Història, en lo capítol segon. En assò també diu son
parer Carbonell, en lo capítol tercer de la Celtibèria, ý Florián de Campo
en sa Crónica,
lo libre De natural
Història
de Gerona en lo capítol que
scripserunt".
CAPÍTOL 4. Ont són las opinions dels historiadós diversas sobre qui fonc
lo primer fundador qui comensà de edifficar la ciutat de Tarragona, concloent
ab la del de Túbal, fill de Japhet. Restan reprovadas las dels altres
Puys és cosa serta que Túbal, nét de Noè ý fill de Japhet, fonc lo primer
poblador ý rey de Spanya, segons sanct Joseph, historiador hebraic,
ý Beroso, historiador caldeu, aprés del diluvi l'any
abans de la nativitat de Cristo
diu lo Annio sobr'el Beroso, tractant dels reys de Spanya en lo capítol
quart, ý Marineo Sículo en lo principi del libre sisè ý Florián de Campo
en sa Història, libre
en lo precedent capítol al·legats, convé de aquesta generalitat venir al
particular ý saber qui fonc lo primer qui donà principi lo nom ý
edificar aquesta antiquíssima, famosa he insigne ciutat de Tarragona, qui
és lo cap de tota la Spanya, com és dit.
Encara que no sols se és dita Spanya, però antigament fonc dita Ibèria
per la stela de la matinada qu'es diu [...]Digué
riu Ebro, que és junt de Tortosa, ý lo nom de Spanya li vingué per Hispan,
qui regnà en Spanya, segons diuven sant Isodoro en lo capítol quart del
libre Etimologias ý Francisco Támara en lo libre Las costumbres
de todas las gentes del mundo,
Spanya, ý en lo capítol novè de la regió de Itàlia; ý Pere Medina en lo
capítol segon tractant de molts noms que Spanya tingué, en lo libre De las
grandesas y cosas memorables de Spanya,
Carbonell en lo capítol primer qui reffereyx los historiadós que jo calle,
ý lo comentador de Joan de Mena sobre la cobla
Campo en sa Crónica,
en lo libre intitulat Anacephaleosis hispanorum,
a la fi, ý lo bisbe de Gerona en lo libre Paralipomenon en lo capítol
que tracta ab quants noms Spanya és estada nomenada per los antichs ý en
lo capítol següent. Tots aquestos recitan ý scriviuven de ont vingueren
aquestos tres
En trobar lo primer fundador de aquesta ciutat de Tarragona àn molt
variat los historiadós, del que no
Uns àn volgut dir que fonc edifficada per Hèrcules, com reffereyx Joan de
Socarrats en les Consuetuts de Pere Albert de Catalunya, en lo capítol
Emperò lo bisbe de Gerona, qui scriu la venguda de Hèrcules ý les ciutats
que à edifficadas, no y posa Tarragona, que si Èrcules la agués edifficada
també la y aguera posada, segons se pot vèurer en lo libre 2 del Paralipomenon
de Spanya, emperò en lo libre 5 capítol
moltas rahons té ser per Hèrcules edifficada.
Altres diuven que la edifficà Teucro, grech, del qual parle lo licenciado
Molina en la descriptió del regne de Galícia ý de las cosas notables de
aquell, tractant de la antiquitat del dit regne. Ý Carbonell en cartas
capítol Crónica,
36, parlant de aquest Teucro no diu que age edifficada Tarragona, sinó
la ciutat Helenes ý part de aquella província de Galícia. Ý lo dit bisbe de
Gerona en lo libre 2, parlant de la venguda de Teucro ý de altres grech[s]
ý de las ciutats que àn edifficadas no y posa Tarragona, puys no l'à
edifficada.
Misser Francisco Vicens, doctor en los drets, official ý viccari general
que fonc de molta virtut ý doctrina famosíssim del reverendíssimo senyor
don Pere, patriarche Alexandrino, perpètuo administrador de la sancta
sglésia de Tarragona, scrivint en llaor de aquesta ciutat, en tot ý per tot
fent-la secundina Roma, diu que si myram ý atenem lo principi ý estat
de Roma ý la dignitat ý glòria de aquella, no à tengut res de si mateyxa
que aquesta noble, insigne, fortíssima, famosa ý metropolitana ciutat de
Tarragona en segon loch no u age tengut ý que, ayxí com Roma és estada
edifficada per Ròmulo, ayxí també Tarragona per lo segon Remo, ý que si
Roma à tengut principi lo primer any a Ròmulo, Tarragona l'à tengut lo
segon any a Remo.
Florián de Campo en la sua Crònica de Spanya, en lo libre 2, capítol 13,
parlant del strago ý dany que féu en una part de Spanya un rey egipcià
qu'es deya Tàraco, diu que alguns historiadós diuven que edifficà la ciutat
de Tarragona en Spanya ý ayxí creu que primer se deya Tàraco, prenent
lo nom del Tàraco que la edifficà. Emperò no
de Campo, sinó en la de Joan de Viterbo, que és lo Annio com en son
loc diré. Tarafa, en la Crònica de Spanya, carta 28, també diu que los egíptios
venint a regnar en Spanya lo any 799 [aba]ns de l'adve[niment] de
Cristo, portant per capità Tàrracon, dexà fundada en son nom Tarragona.
Plini, De natural Història,
refferit en lo coment de Joan de Mena sobre la cobla
d'esta Spanya de Tarragona ý Solino, De mirabilibus inundi,
Catàlogo gloriae mundi,, en la consideratió
Spanya ý en lo capítol vuytè, ý també Ximenis en lo capítol
Dotzè de Crestià, De regiment de prínceps, ý Marineo Sículo en lo libre
[3] [ý] [4] parlant d'esta Spanya tarraconense ý sant Ysodoro ý Strabó en lo
libre 3 declarant los edifficadós de les ciutats de Spanya diu
Scipiones construxerunt,
Scipions ý Ximenis diu que li posaren nom Tarragona, que vol dir
gran ý que, aguda la victòria, edifficaren la ciutat de Tarragona; altificant-la
quant pogueren, la feren cap de totas estas parts. Ý diu més Ximenis,
que aprés los gots vingueren ý la enderrocaren de tal manera que restà
desplomada gran temps fins que lo compte de Barcelona la donà a sanct
Ologuer.
Aquestas opinions trobe jo falsas, que ni fonc lo primer ediffici
de Tarragona fet per los Scipions ni per Hèrcules ni per los altres sobredits,
ni fonc dita
dels godos no fonc quant lo compte de Barcelona la donà a sant Ologuer,
perquè, com avant se dirà, lesoras estave despoblada per la presa que
de Spanya avien feta los moros; ý perquè en dir que Hèrcules la fundà
ý altres que los Scipions quant vingueren a subjectar Spanya ý trobar-se en
ella monedas dels romans antigas, se refermen més que en los altres
desobredits.
Se respon an aquestes opinions que no pot ser edificada per Hèrcules,
perquè, segons diu Tomich en sa Història, Hèrcules la nomenava Arcana ý
consta clarament que des de la primera fundatió sua feta per Túbal, com
avant se dirà, fonc ý és estada nomenada Tàrracon. Majorment que Laurentio
Valla en lo libre primer de sa Història, en la sinquena plana confuta
aquells que diuven
quasi urgens bellum et Barchinonam quasi barcam nonam,
que no és ver lo qu'es diu de Hèrcules. Ý també ho reprova Carbonell en
lo capítol De natural historia,
ý mendaces, so és contra veritat. [...]iu [...]Gero[na] [...[...]
2 [...]Paralipomenon de Spanya, en lo capítol
Hispania conditis",
en lo libre 4 capítol 12 ont diu que Hàsdrubal Bàrcino fonc lo primer fundador,
també u reprova com a faula.
Ni pot ésser tanpoc ver que sie edifficada per los Scipions, perquè
Públio Cornèlio Scipió, venint en Spanya ab armada de
de
desembarcà, ý també Gneo Scipió, jermà seu, segons Tito Lívio en la dècada
tercera del libre quint, venint també Públio Cornèlio Scipió, fill del
sobredit Scipió, aprés mort son pare ý honcle contra [...]artaginesos,
diu Tito Lív[io] [...]o libre sisè dècada tercera [...]c aportat als monts
[Piri]neus, en una ciutat dita Ampúrias ý que de allí, mesa la gent en
terra, les naus feyen cap al port de Tarragona ý allí se n'anà a peu a
Tarragona, ont feren cap tots los confederats de aquella província. Arribant
donchs los Scipions la primera vegada que vingueren en Sspanya a
Tarragona, com diu Tito Lívio, no poden ésser ells los primés edificadós
del que trobaren ya edificat. [...]reu lo bisbe de Gerona [en] [lo]
[libre] [5] capítol
arribà en Spanya, trobà Hannon que stave envés Tarragona ý ayxí la fa
abans, de origo de grechs. Ayxí també, aquel gran Aníbal, segons diu
Beuter, y és cosa molt serta, que fonc primer en Spanya que los Scipions,
ý al temps que Aníbal aprés de la destructió de Sagunto, lo Síl·lio Itàlico
en lo libre tercer ya nomena Tarragona, Leyda ý altres ciutats. Ý per ço
no pot ésser edificada per los Scipions.
Què, donchs, ab la varietat dels historiadós, direm? com en cosas de
històrias prophanas no tingam sertitut que digan més veritat los uns que
los altres, com diu Pere Molina en la lletra que fa al lector en lo libre De
las grandesas y cosas memorables de Spanya,
Mondonyedo en una carta sua responent al batxiller Rua per la molta auctoritat
de Beroso. Recordant-me de Joan Annio en lo capítol quart parlant
de Túbal, primer rey de Spanya, en lo primer thomo, cartas
que Tarragona vol dir en lengua aramea: congratio ý ajust de pastors,
segons sanct Jherònim ý los talmudistas. Ý com Túbal, primer poblador
de Spanya, com dit és, fos molt curós hó studiós en criar de tot linatge de
bestiar, ayxí per a la sustentatió humana com per a fer robas ý cuberturas
de las quals tenian necessitat, ý an aquesta indústria los de Armènia,
que són los arameos diguessen en son lenguatge
son lenguatge: lo 'ajust de pastós qui feyan aquella indústria, per ço Túbal,
vengut dels monts Pirineus assí en estos plans ý camp que are se diu de
Tarragona, edifícà la dita ciutat de Tarragona ý li posà nom Tarragona.
Encara que, segons lo Beroso en lo libre quint, cartas
Túbal lo nomenaren Tàrracon, ý ayxí aurie pres lo nom del fundador.
Ayxí com Gerona a Gerion, fundador de aquella, fill que fonc de Chrisauro,
rei [de] Spanya, ý de la ona del riu que passa per ella segons porta
lo bisbe de Gerona en lo libre [...]apítol
adventum Herculis".
dels edifficadors, o dels rius com Abelo, Babilònia, a Nino, Nínive, a Ròmulo,
Roma, a Constantino, Constantinòpolis, a Hàsdrubal Bàrcino, pare
que fonc del gran Aníbal, Barcelona que ar'es diu, se digué Bàrcino com
diu Florián de Campo en lo libre 4 capítol 12. Pot-se donchs dir que
aquesta és la verdadera opinió que de aquest à pres Tarragona lo nom,
com a Sagis se digué Sagunto, ý per consegüent ésser estat lo primer edifici
de Túbal, fill de Japhet. Ý aquesta opinió té Beuter en lo capítol tercer ý
Pere Medina en lo libre De las grandesas de Spanya,
lo mateyx Florián de Campo en la sua Crónica,
Túbal fos caldeo ý Beroso caldeo, és de pensar que Beroso no à scrit
sinó lo que passava, ý molts altres. Ý puys és ver que Túbal, fill de
Japhet fonc lo primer fundador, ý dit Japhet o pare, lo primer inventor
de pèndrer un ocell ab un altre, segons diu Marquilles en lo Usatge de
Catalunya que comensa
en lo capítol 3 de sa Història, se pot inferir qu'els ve de assí als de Tarragona,
que si b'es mira per lo camp ni per altras parts no se fa tant exercici
de ésser caçadós de ocellets com a cosa quasi natural és restat en successió
a la terra.
CAPÍTOL. 5. De la seca de Spanya ý de las guerras dels romans ab los
affricans qu'es feren estant los Scipions en Tarragona. Ý dels treballs ý
roïnas ý guerras de la dita ciutat
Per salvar la auctoritat de Plini, de Solino ý dels altres que tenen Tarragona
ésser obra dels Scipions, presupose jo que Tarragona és estada
destroïda ý arroïnada moltas vegadas. La primera fonc al temps de aquella
gran seca que en Spanya fonc per temps de
Ý se despoblà tota Spanya perqu'es secaren les fonts, los rius, los pous, los
arbres ý erbas de la terra, que s'obrie ý crivellà tota de unas crivellas més
fondas de una llança; ý per los grans vents que aprés sobrevingueren, los
arbres se arrencaren. Fonc, en fi, de tal manera que no
Spanya aprés arbre vert, sinó en la ribera de Ebro ý de Betis qu'es diu
Guadalquivir, oliveras ý magranés, perquè estos dos rius restaren sols, que
no
segons diu Pere Beuter en lo capítol setè "De la seca de Spanya",
[la] qual diu que fonc
Medina en lo libre De las cosas memorables de Spanya,
diu que fonc esta grandíssima seca
de la nativitat del Senyor Història,
libre
nativitat de nostre Senyor.
Encara que en lo temps quant fonch y agé varietat, tots emperò los
historiadós de Spanya fan memòria de aquella grandíssima ý famosa seca,
tornant-se are poblar Spanya. No que tota del tot stigués despoblada, que en
algunas parts avie restada alguna gent, mes poca, segons diu Beuter, qui porta
las gents que de diverses parts vingueren a poblar-la. Ý també
totas las gents stranyas que en diversos temps y vingueren, les posa Pere
Medina en lo libre De las grandesas de Spanya,
Tarafa en cartas
ý Florián de Campo en lo libre 2, capítol 2 ý 3, ý Alphonso de Cartagena
en un libre intitulat Anacephaleosis regum Hispanorum,
[4], on scriu la venguda del[s] lidos, la dels traces, del[s] rodienses,
dels phriges, dels càprios, dels fenices, dels egíptios, dels milèsios, dels
cares, dels lèsbios, dels focenses ý de molts grechs ý dels cartaginesos, en
las guerras dels quals ab les dels romans anave caent [ý] levant Tarragona
fins a la venguda del Scipió Affricà, part de las quals, per lo que convé ý
toca a esta ciutat de Tarragona, contaré.
Tingueren principi aquellas dissentions ý guerras entre los naturals ý
antichs pobladós de Spanya que tornaren aprés la gran seca ab los strangés
que y venien, perquè la regió de Ibèria, que comprèn del riu Ebro fins a la
font de Salsas, segons diu fra Pere Canals en la Crònica antiga que de llatí
en romans ha traduïda per manament del rey don Joan, és entre les províncies
del món boníssima, alegre fèrtil, habundant com en son loch se
dirà en particular del territori de aquesta ciutat. Ý també perquè esta abundància
no sols és en Ibèria, ont és aquesta ciutat, però en tota Spanya,
segons la posa Marineo Sículo tractant de las cosas que són en Spanya ab
abundàntia. Per ço era molt cubdiciejada ý ayxí pretenien los strangés que
novament y venien que puys los naturals ý antichs la avien dexada, essent
ells los primés habitadós aprés de la seca, que de ells avie de ésser. Ý los
naturals de la terra que aprés dels strangés venien deyan que puys necessitat
los avie forçats de deyxar-la per algun temps, que per ço no avien
perduda la senyoria primera. Ý ayxí de assí tingueren principi las dissentions
ý guerras que foren en Spanya, de las quals tant solament tractaré
las que foren entre romans ý los affricans, segons diu Beuter en lo capítol
Tenint guerra los turdetans, que eren uns pobles de la Spanya qu'es
deya Bètica ý are és Granada, ab los de Calis, enviaren los de Calis embayxadós
a Cartago demanant socorro contra los turdetans ý altres veïns
dels turdetans enemichs dels de Calis. Explicada la embayxa[da] ý narradas
las causas per les quals los cartaginesos se devien mòurer contra Spanya
ý lo quant convenia als cartaginesos tenir senyoria en Spanya, lo senat de
Cartago determenà donar-los socorro. Ý ayxí, de prest, féu un exèrcit molt
poderós ý elegiren per capità Maharbal, lo qual era un valerós cavaller.
Ý comanaren-li molt la venjança dels gaditans, so és dels de Calis públicament
devant los embayxadós, ý en secret lo instruïren en lo senat de
Cartago, donant-li informations ý orde que en quant pogués, comensàs a
procurar de introduir la senyoria de Cartago en Spanya.
Ý essent-se moguda gran revolutió entre los de Calis ý los cartaginesos,
que n'í moriren molts, los cartaginesos, juntadas las banderas, feren
molts danys en la isla de Calis ý en aquellas terras que los fenices, que
són los de la província de Síria (en la qual), tenian a la costa de mar.
Fenice, fill de Agènor, edificà la ciutat de Sidon, que aprés prengué lo
nom de Phenice, segons Plínio en lo libre De natural Història,
capítol Història, libre
2 en lo capítol De
Bello Vandalico,
Ý scrigueren los capitans cartaginesos a Cartago lo que avie passat per
poder proseguir ý passar avant contra Spanya. Rebut lo avís, lo senat de
Cartago proveí un capità qu'es deya Magon, ab gran exèrcit. Emperò aquest
Magon morí dexant dos fills, Hàsdrubal, fill major ý Hamílcar. Ý lo Hàsdrubal
morí en la pelea que agué ab los de Cerdenya. Ý aquest deyxà
tres fills, so és Aníbal ý Sapho ý Hàsdrubal fills menor[s], dels quals
parla Florián de Campo en sa Crònica, en lo libre 3 en lo capítol 2 ý 3 ý 4
ý 9 ý en altres capítols del dit libre tractant de les guerres que feren.
Ý aquest Aníbal, fill major de Hàsdrubal
senyoria de Cartago, capità. Ý ayxí ab gent vingué a Calis ý aprés de ell
vingué un altre capità qu'es deya Hanon. Ý perquè foren mal considerats
contra los andalusos, de tal manera que los andalusos se aliaren contra
ells, lo senat de Cartago privà Hanon del càrrech ý als altres capitans, ý
fonc provehit Beodes, però no aprofità contra los andalusos. Vent assò, lo
senat de Cartago provehí Amílcar que assosegàs los moviments que y avie,
lo qual essent en la Andaluzia, casà ab una senyora spanyola de gran linatge,
ý de aquella agué un fill qu'es digué Aníbal, com son avi, segons diu
Plini en lo libre
qu'es deya Trícada ý are la Conillera; assò també u diu Florián de Campo
en lo libre 4, capítol 4 ý 8. Ý ayxí Aníbal nasqué en terra de Spanya.
Y agué aprés també dit Amílcar altres fills, so és Àsdrubal, Magon ý Hanon,
segons diu Florián en lo dit capítol 8, ý una filla, la qual casà ab un
cavaller cartaginès qu
solemnitats ý festas a la usança de Spanya, com diu Florián en lo capítol
Morint Amílcar ý tots los de son exèrcit, Hàsdrubal, jendre seu, fonc
provehit per a les cosas de Spanya per lo senat de Cartago. Aquest temps
se feren novas paus entre romans ý cartaginesos, de tal manera que los
cartaginesos avien de ésser senyós en Spanya, de Ebro fins a Calis ý los
romans de Ebro fins als Pirineus exceptuant-ne Sagunto, qu'es diu are
Morvedre ab son terme. Que restaven los de Morvedre senyors de si
mateyxos absolutament, com a amichs que eren dels romans, segons diu
Alphonso de Cartagena en lo libre intitulat Anacephaleosis regum Hispanorum, romanorum imperatorum, summorum ponticum et regum Francorum,
en lo capítol 4 ý Tito Lívio en lo pròlec del libre primer de la tercera
dècada ont diu que los saguntins procuraren amistat ý liga ab los
romans poch temps aprés de la primera guerra affricana ý abans de la
concòrdia que los romans feren ab Hàsdrubal, capità dels cartaginesos,
honcle que fonc del gran Aníbal. Ý per ço los pactes se feren eximint-ne
specialment los saguntins, segons diu Beuter en lo capítol
en lo capítol
Campo en lo libre 4 capítol 19, ont porta tota la serimònia qu'es feya en
la concòrdia per un sacerdot romà, a la dignitat del qual deyen ells
guerres de sa ciutat contra altra gent, segons fan are los officials qu'es diuven
reys de armas.
Aprés mort del dit Hàsdrubal, capità de la senyoria de Cartago, tingué
lo càrrech de aquell, so és de l'exèrcit cartaginès, lo gran Aníbal com diu lo bisbe de
Gerona en lo libre 4, capítol 3
qual, tenint gana de tenir guerra contra dels romans ý vent que la pau lo
privave de son desig, comensà de fer guerra molt gran, segons Oròsio en
lo libre
que los saguntins tenien ab los romans ý també per lo que son
pare Hamílcar lo avie fet jurar, essent en edat de nou anys, que mai tinrie
pau ab los romans, segons porta Florián de Campo en lo libre 4 capítol 8
ý capítol 21 ý lo bisbe de Vienna en sa Crònicca en lo capítol
edat De la successió dels regnes
ý dels temps pàgina 660.
Ý ayxí, juntadas Aníbal totas ses banderas affricanas, féu guerra a molts
pobles de Spanya ý en special assitià Sagunto, segons recita Florián de
Campo en lo libre 4 capítol 26 ý també lo dit Jornandis en dita pàgina 660
ý dit Alfonso de Cartagena en lo capítol 4, ý lo bisbe de Gerona en lo
libre 4 capítol 3. Ý ab spay de
que 1os saguntins avien demanat als romans, Aníbal, ab
combatents que tenia, agué destroïda aquella ciutat, segons largament
ho scriu Beuter en lo capítol
Campo en lo libre 4 capítol 30 i Tito Lívio ý lo Sil·lo Itàlico, ý Marineo
Sículo en lo libre 4, parlant de la constància ý lealtat dels saguntins espanyols
ý lo bisbe de Gerona en lo libre 4 capítol 3.
Sabent los romans la destructió de Sagunto, dolent-se molt com no
l'avien socorregut, puys los saguntins los eran leals amichs, com diu Plutarcho
en la vida [de] Aníbal ý Jornandis en lo libre De la successió dels
regnes ý dels temps en la pàgina 660 ý Marineo Sículo en lo dit libre 4">
parlant de la constàntia ý lealtat dels antichs spanyols ý lo bisbe de Gerona
en lo Paralipomenon, libre
la pàgina darrera ý libre 5 capítol 1, determinaren los romans enviar
personas molt calificadas per embayxadós a Cartago per a què rompessen
la pau que ab los cartaginesos tenian ý sabessen si la destructió de Sagunto
ere ab consentiment del senat de Cartago. Ý essent dits embayxadós
dins lo senat, lo hun embayxador romà digué, avent-se presa la una part de
la falda: Senadós ý poble de Cartago, assí (dient-ho de la falda), vos portam
de Roma la pau ý la guerra: què voleu que us deyxem? Los senadós
de Cartago, maravellats de assò, respongueren ab altas veus que dexassen
lo que volguessen. Ý ayxí lo embayxador dexà càurer la falda de la mà ý
sacudint-la digué: Jo us dexe la guerra. Ý respost que agueren los cartaginesos
que la acceptaven ý proseguirien, com largament conta Florián
de Campo en lo libre 4 capítol 32 ý també Pere Medina en lo capítol
[...]partiren los embayxadós per a Roma.
Ý essent en Roma, los romans elegiren lo cònsol Publio Cornelio Scipió
per a la guerra que s'avie de fer en Spanya contra de Haníbal ý dels cartaginesos.
Alphonso de Cartagena també ó sent ayxí en lo capítol 4 ý tots
los coronistas, ý lo bisbe de Gerona en lo libre 5 capítol
Al qual donaren
peons ý
Ý ab aquest exèrcit se juntà ab Tito Mànlio, que també tenia sertas banderas.
Ý creyen que ab aquest exèrcit podrien fer la empresa contra Aníbal.
Ý ayxí Scipió arribà dins pochs dies serca de ont estave Aníbal en la
Prohença, ý assentada la gent en lo camp, Scipió envià
per a vèurer ý saber ont estave lo camp dels cartaginesos ý quin assento
tenia. Sabent Aníbal que lo exèrcit dels romans se posave en lo camp,
també envià
eran grans genets que li portassen nova dels romans. Aquestos cavallés se
encontraren ý tingueren batalla tant gran que s'en perderen molts de les
dos parts ý a la fi fugiren los de Numàntia, restant los romans senyós ý
vencedós del camp.
Esta primera vista ý encontre de aquestos dos capitans enemichs fonc
pronòstich del succés de la guerra, que avien de vèncer los romans. Pochs
dies aprés de assò, anà Scipió ab son camp a repressentar guerra hó batalla
a sos enemichs en lo loch ont estave lo camp cartaginès. Ý trobant que
avie tres dias que se n'ere anat Aníbal, determinà Scipió de passar en
Lombardia per vèurer-se ab Aníbal ý, en lo entretant, deyxar en Spanya
Gneo Scipió, jermà seu, ab gran part de l'exèrcit que ell tenia per a què
Gneo Scipió conservàs los amichs de Spanya ý de nou n'í guanyàs altres.
Ý ayxí Gneo Scipió vingué a Copliure en la ciutat de Ampúrias que ere
una ciutat molt gran ý nobilíssima, fundada per grechs, de la qual no sols
Tito Lívio fa mentió, però lo bisbe de Gerona en lo Paralipomenon de
Spanya, en lo libre
Hispania sunt delete",
et de urbe Emporia",
porta la venguda de Gneo Scipió en Ampúrias.
Ý aprés de desembarcat ý assentat son real, vingueren allí molts
principals spanyols a fer-li offertas, los quals tenian pesar de la gran senyoria
que los cartaginesos tenian en Spanya. Hanon, capità cartaginès que
ere restat en Spanya, serca de Tarragona com diu lo bisbe de Gerona,
determinà acostar-se a Scipió ý presenta-li batalla junt a una vila qu'es
deya Siso. Lo bisbe de Gerona diu que esta pelea fonc, segons se col·ligeyx
de les vellas scripturas, envés Vilafranca de Panadès, que lesoras era
la vella Carthago de Spanya com en son loch se dirà. Ý essent acceptada
per Scipió, la batalla se donà abans que Hàsdrubal, jermà de Aníbal no
socorregués. Ý fonc la batalla molt règia ý gran, tant renida que y moriren
victòria als romans.
Los quals trobaren tanta riquesa en lo real de Hanon, que no pogueren
apreciar lo valor. Ý Scipió, del que tocà al tresor públic de Roma,
enfortí la ciutat de Tarragona, que prengué de la senyoria ý domini dels
carthaginesos, segons diu lo bisbe de Gerona en lo libre 5 capítol
navarrorum"
romans en Spanya. Perquè Tarragona li aparegué que estave més convenient
per a rebre las armadas de la mar ý fer la guerra als cartaginesos, que
tenian son principal asiento en Cartagena, segons diu Beuter en lo capítol
capítol 3. Ý ayxí Tarragona era colònia dels Scipions. Diu Plini, De natural
Història
diu que és estada colònia dels romans, ý en lo principi del libre 4. Ý continuant
Scipió sa victòria, destroí ý arroïnà, en venjança de Sagunto ý en
injúria dels cartaginesos, Vilafranca, que are se diu de Panadès, que ere
dita Carthago de Spanya. Aprés que l'agueren destroïda, donaren licèntia
ý libertat als habitadós que s'eren spargits, que tornassen fer habitatió, però
no del primer nom, sinó qu'es digués Villafrancha Penorum, que vol dir
Vilafranca dels cartaginesos ý are se diu de Panadès. Ý perquè dels penos,
que eran los carthaginesos, era lo cap ý colònia de aquells feta, aprés que
tingueren lo domini los carthaginesos en Spanya per a poder fer tràurer or
ý argent dels monts Pirineus que li són propinchs. Ý ayxí fonc la gran
Carthago, que és serca de Tunis, tant poderosa, segons diu lo bisbe de
Gerona en lo libre 1 capítol
urbibus que quondam sunt delete",
penos, so és dels carthaginesos o de la vella Carthago, és dita Vilafranca
de Panadès. D'esta vella Carthago fa mentió Ptolomeu en la descriptió de
la Spanya, de Tarragona, en lo libre 1 ý, segons lo bisbe diu, per la roïna
d'esta Carthago, Barcelona aumentà molt, que era poca cosa, segons lo
Joan Annio scriu en lo thomo [
segons diu Plini, De natural Història
que vuy se diu Carthagena. Feren-la també colònia dels cartaginesos,
ayxí com Scipió avie fet de Tarragona colònia dels romans, segons diu
lo bisbe en lo libre 3 capítol
Hispania constructis".
Essent arribat lo any següent, Hàsdrubal, que ere [germà?] de Aníbal,
en Cartagena ab
de pelear contra Scipió, portant son exèrcit serca de la mar, Scipió, sabent
la venguda de Hàsdrubal ý la gent que portave, determinà de pelear ab ell
per mar ý no per terra. Posades en orde
de Tarragona ý sabent per
que Hàsdrubal estave en los Alfachs ab la armada cartaginesa ý que
lo camp de Hàsdrubal era miga legua de allí, en fer-se nit Scipió partí
ý fonc, en fer-se dia, sobre de sos enemichs. Emperò, segons diu Tito Lívio
en lo libre 1, dècada tercera, capítol
aquella marina fonc fet senyal ý donat avís a Hàsdrubal, lo qual manà
prestament que tots los soldats ý marinés se enbarcassen. Ý ere la pressa
tanta, que los uns impedian los altres. Anaven turbats ab la por que tenian,
vent-se los enemichs desobre. En assò, Scipió, qui portave sa gent bé en
orde ý la sua armada, als primés encontres meté a fondo
sos contraris ý prengué
ses galeras a terra, saltaven tant los armats com desarmats, uns en l'aygua,
altres en la ribera del mar, fugint tots allà ont era Hàsdrubal. Rendiren-se
a Scipió totas ý restà senyor de
altras avie mesas a fondo ý altras restaven encalladas en la arena del temps
que fugint, envestiren la terra. Ý ab esta victòria restà Scipió senyor de
tota la costa.
Partint de allí, prengué terra en Alicant ý ab forças de armas guanyà
la ciutat ý la destroí, anant aprés talant fins a Cartagena tots los camps,
estenent-se la victòria de Scipió ý la fama sua. Dins pochs dias, vingueren
embayxadós a Scipió de part de
serca de Ebro, que tots se posaren debayx de la senyoria dels romans. Hàsdrubal,
ab aquestas adversitats, retragué son camp envés Cartagena, ý sentint
que los del regne de Toledo se volien alçar contra ell, s'en passà en
Portogal, parecent-li que allí estarie segur fins que de Àffrica li fos vengut
socorro. Ý ayxí també ó diu lo bisbe de Gerona en lo libre 5, capítol
Scipió, ab aquesta oportunitat, volgué visitar los pobles que se li eran
offerts, ý ayxí per terra ab son exèrcit, anà fins a Serra Morena ý passà
serca de Cuenca, que lesoras se deya Valèria ý arribà a Ocanya fins a Calatrava,
donà volta aprés per Toledo ý prengué a son càrrech los pobles de
Palèntia ý de Valladolit que ar'es diuven ý de altres poblations en aquellas
comarcas. Ý de allí s'en tornà a la ciutat de Tarragona, en la qual se
[sabé?] que Hàsdrubal ere exit de Portogal ab son exèrcit, que venie a
socórrer uns amichs seus que estaven serca del riu Ebro ý que ya era als
Camps Ilercaneos, que are se diu la Plana, ont està Burriana ý Castelló.
Scipió scrigué als celtiberos que per a detenir-lo moguessen guerra contra
los que eren confederats a la voluntat dels cartaginesos. Posant-ho per
obra los celtiberos, prengueren
estas novas tornà atràs per a valer ý fer rostro als que eren de sa voluntat
contra los celtiberos. Ý succehí-li tan mal quant fonc ab ells, que en
dos batallas que agueren, en las dos fonc vençut. Ý perdé Hàsdrubal moltas
banderas, que li foren presos
ont perdé molta reputatió lo camp cartaginès.
En aquest temps arribà Públio Cornèlio Scipió, jermà de aquest Gneo
Scipió, lo qual venia ab
ont ere passat com tinc dit, per fer guerra contra Aníbal. Ý juntà
en Tarragona ab Gneo Scipió, ont fonc rebut en lo port de Tarragona
ab molt gran alegria per tots los romans, segons diu lo bisbe de Gerona
en lo libre 5, capítol 5. Ý dels exèrcits dels dos jermans s'en féu hú, ý
determinaren que los dos junts fessen la guerra. Ý ayxí en lo temps que
Hàsdrubal era tornat a la guerra dels celtiberos feta per orde de Gneo
Scipió, los dits dos jermans Scipions se partiren de Tarragona ý anaren
a la volta de Sagunto, ont per medi de un cavaller spanyol agueren las
rehenas de totas las ciutats de Spanya que eran tributàrias als cartaginesos
aprés de la destructió ý roïna de Sagunto, las quals Aníbal avie dexadas
en lo castell de Sagunto, que los affricans avien reparat. Ý tenint-les, Gneo
Scipió restituí a cada poble les sues ý d'esta manera guanyaren la voluntat
de aquells pobles; ý lo nom dels romans, que abans era cruel ý espantable
a la gent, fonc tengut per clement, per benigne ý liberal, segons diu lo
bisbe de Gerona en lo sobredit capítol
frater, consul et imperator in Hispaniam venit".
manera fonc assò, scriu Tito Lívio en lo libre segon, dècada tercera.
Ý fet assò, perquè lo ivern venia, alçaren lo real ý s'en tornaren a
Tarragona.
Essent arribada la nova a Cartago com los Scipions avien aguda victòria
contra Hàsdrubal (en la guerra que scriu Tito Lívio en la dècada tercera
en lo capítol
enviaren de Cartago Magon, jermà de Aníbal, ab
cavallés ý
romans.
Avent posat camp los cartaginesos sobre una ciutat que are se diu Jaén,
que s'era donada als romans, los Scipions, ab lo socorro que també de
Roma los era vengut, aprés de aver provehida la dita ciutat de Jaén, a
pesar dels enemichs, comensaren de combatre lo gran camp de Hàsdrubal,
que passava de
morts més de
Ý aprés també aquestos cartaginesos que eren fugits ab altres que s'eren
reffets, foren vençuts en lo camp que en altre ciutat avien posat ý presos
de Spanya s'en passaren a la voluntat dels romans.
Volent los Scipions continuar las victòrias per acabar de lançar tots los
cartaginesos de tota Spanya, segons diu Tito Lívio en lo capítol
libre
donat, contra cartaginesos ý ajustaren
aparegué als Scipions que porien acabar de tràurer los cartaginesos de Spanya.
Ý ayxí Gneo Scipió, ab los celtiberos ý alguns romans dels seus,
anà contra Hàsdrubal, fill de Giscon, segons diu Tito Lívio. Dividits los
dos exèrcits, Públio Cornelio Scipió anà contra los altres dos exèrcits de
Hàsdrubal ý de Magon; avent posat Gneo Scipió son camp prop de sos
enemichs, junt al riu de Ebro, Hàsdrubal lo major tingué tal manya que
los celtiberos se separaren de Scipió ý no li volgueren valer. Procurant en
assò Scipió de juntar-se ab son jermà, que li estave luny, Hàsdrubal lo
seguia. Públio Scipió, son jermà, tenia assentat son exèrcit en lo pla de
Cabanes contre de Magon ý de l'altre, Hàdrubal. Sobrevingué contra ell
un capità qu'es deya Massimissa, ab molts affricans de Numídia ý lo rey
dels ilergetes, qu'es deya Yndíbili. Fonc la guerra gran entre ells, segons
scriu Tito Lívio, que a la fi moriren los dos Scipions: Públio Scipió fonc
travessat per lo costat dret de una lançada ý Gneo Scipió morí del primer
encontre que li donaren los cartaginesos. Agué
la mort de lo hú a l'altre, com de tot assò fa testimoni Tito Lívio en lo
libre Chrònica,
en lo capítol
Cartagena en lo libre intitulat Anacephaleosis regum Hispanorum,
capítol 4, ý lo bisbe de Gerona en lo Paralipomenon de Spanya, en lo libre
5 capítol
en la qual moriren los Scipions, ý Beuter en la sua Crònica de Valèntia ý
Pere Medina en lo libre De les grandeses y cosas memorables de Spanya.
Scriuven tots los historiadós que fonc en Spanya ý en Roma plorada la
mort dels dos jermans, endemés de Gneo Scipió, perquè, com fonc lo primer
en Spanya, tenia guanyadas més amistats, segons diu lo bisbe de
Gerona.
Seguida la mort dels dos jermans Scipions, Tito Fonteio, que ere restat
legat en lo real de Cornèlio Scipió, recollí los romans que pogué de aquella
cruel batalla que s'eren salvats. Lúcio Màrcio, fill de Septímio, dolent-se
de la gran pèrdua, ajustà també la gent que pogué, animant als cavallés
romans qu'es recordassen que eren romans ý que com a romans avien de
tenir doblat ànimo en aquella adversitat ý fortuna que allí avien de
mostrar la virtut antiga de aquells de ont procedien ý representave
venjança de la sanc dels Scipions. Ab estas inductions, molt animats los
romans ordenaren una celada ab Lúcio Màrcio en una vall. Juntaren contra
lo major real dels cartaginesos, que estaven dividits en dos parts,
la hú de l'altre, ý trobant-los descuydats, ne mataren molts. Ý seguint la
victòria, juntaren-se ab los altres cavallés qui estaven en la vall ý també
mataven los que fugien a l'altre real de Magon ý Hàsdrubal. Ý tots junts,
ab lo descuyt que los cartaginesos tenian, foren prests vençuts. Ý ayxí diu
Tito Lívio que en una nit ý un die moriren
ý foren presos
que à traduïts de grec en latí, salvo que los presos diu que foren
més.
Hàsdrubal, ab alguns qu'el seguiren, fugí; fonc trobat un escut,
o perquè millor se entenga, pavès, de plata, de pes de
lliures que tenia la imatge de Hàsdrubal Bàrcino. Lúcio Màrcio d'esta
victòria reportà gran honra per la venja de la noble sanc romana, que
segons diu Tito Lívio en lo capítol
posà lo seu scrit ab la imatge de Hàsdrubal en lo Capitoli per una gran
memòria ý honra de Lúcio Màrcio, puys ell sol avie restaurat lo exèrcit
romà quasi perdut ý quasi recobrada Spanya.
Aprés mort dels Scipions, Clàudio Neró [fou] tramès per capità en
Spanya, segons diu Tito Lívio en lo capítol
desembarcà ý féu cap a Tarragona. Ý perquè tenint en molta stretura a
Hàsdrubal, qu'el podia pèndrer a son salvo ý lo dexà anar, los romans lo
privaren del càrrec per tenir mal consell. Lo com fonc C. Neró desabut
per Hàsdrubal ó conta largament lo bisbe de Gerona en lo libre 5 capítol
No trobant-se en Roma qui volgués pèndrer lo càrrech de Spanya, Púbio
Cornèlio Scipió, jove, de edat de
Scipió que ere mort en Spanya, se offerí venir en Spanya, com diu també
Plutarcho en la vida de Scipió ý Anthoni Nebricensis en la Crònica sua,
en la exhortació que fa
en sa Crònica, en lo capítol
capítol 4 ý lo bisbe de Gerona en lo libre 5, capítol
Scipione",
Sillano per pretor ý adjutor en las cosas faedoras, segons diu lo bisbe de
Gerona en lo libre 5 capítol
Ý ayxí fonc provehit procònsul que, segons diu Paulo Oròsio en lo libre
capítol
o tinent de cònsul ý no cònsul, que és offici de dignitat. Perquè
tenien los romans cònsol, procònsol ý excònsol segons diu Alonso de
Castrillo en son tractat De republica
tenia càrrech de la governatió de la ciutat ý l'altre administrave las cosas
de la guerra. Lo procònsol era en loc de cònsol ý excònsul se deya aquel
qui era ya fora de cònsol, finit son any lliure del govern de la república
ý de la guerra.
Venint ab la armada de
desembarcat que fonc ab la gent sua, trameté les naus al port de Tarragona.
Ell, a peu, també vingué a la dita ciutat de Tarragona, ont feyen cap tots
los confederats de aquella província a la voluntat dels romans, segons diu
Tito Lívio, en lo libre
en la ciutat de Tarragona, anà sobre Cartagena ý ab força de armas la
prengué ý trobà grans riquesas ý las rehenas de molts pobles de Spanya
que los cartaginesos allí tenian ab molts catius que libertà. Ý féu catius
molta gent principal, entre los quals prengué Magon, capità dels affricans,
lo qual era jermà de Hàsdrubal ý del gran Aníbal ab
diu Tito Lívio a la fi del libre
ý Suetònio en la vida de Scipió ý lo bisbe de Vienna en sa Crònica,
en lo capítol Paralipomenon
de Spanya, en lo capítol
libre
largament conta totas las armas ý riquesa que s'assignà de aquella presa
a Caio Flamínio qüestor. Scipió, trametent a Magon ab los
a Roma, dexant ordenadas totas ses cosas com convenia, s'en tornà a la
ciutat de Tarragona, ont diu que molts legats ý embayxadós li parlaren
aquell viage, dels quals part ne licentià ý despedí ý part ne féu restar dient-los
qu'es trobassen en Tarragona. Aquest és dit lo gran Scipió Affricà lo
Major, perquè subjugà Àffrica, com diu lo bisbe de Gerona en lo principi
del libre 6 ý lo batxeller Rua, en la tercera lletra que fa al bisbe de Mondonyedo
en cartas
Scipió, guiat per Mandònio ý per Indíbile, que ab ses banderas, descontents
de Àsdrubal, se eren girats al real de Scipió, qu'els avie tornadas
las mullés ý senyoras spanyolas que tenia presas, vencé la batalla que donà
contra Hàsdrubal ý rompé lo camp dels cartaginesos. Fugint Hàsdrubal en
Itàlia, allà morí. En esta batalla moriren serca de
ayxí restà desfet lo camp ý bando dels cartaginesos, restant gran part de
Spanya per los romans, segons apar en Tito Lívio ý en lo capítol
obtenta Hispania, Roman revertit".
libre De la successió dels regnes ý dels temps, pàgina 665 ý Anthon de
Nebrissa en la
ab la romana altre vegada, segons allí diu Jornandis, tornada ý feta,
ý Alphonso de Cartagena en lo capítol 4. Ý com los spanyols considerassen
la gran valor ý liberalitat de Scipió que ab ells avie usada, comensaren-lo
anomenar rey. Scipió, sabent que ere nom odiós als romans, los digué
que deyxassen de dir-lo-y si per la grandesa de son ànimo ý liberalitat gran
sua la y deyan. Ý dient assò los féu estar espantats, segons diu lo bisbe
de Gerona en lo libre 5, capítol
Públio Cornelio Scipió dexà a Lúcio Lèntulo ý a Lúcio Mànlio Accidino
que lo hú governàs lo que solia ser dels romans ý l'altre lo
que avia pres dels cartaginesos, segons diu Pere Medina en lo capítol
ý lo bisbe de Gerona a la fi del libre 5. Ý no tenint Scipió més que fer
en Spanya, se partí de Tarragona, tornant-s'en a Roma. Emperò per no
aver tinguda Scipió dignitat consular, no pogué entrar ab triumpho, lo que
diu Plutarcho en la vida de Pompeo Magno ý en lo capítol 4 del libre
de sos Memorables, aquel molt egregi ý preclaríssim missèr Antoni Ros,
doctor del real consell, en lo qual porta las leys, los modos ý la forma ý
pompa que tenian de triumphar los romans antichs, ý lo bisbe de Gerona
en lo libre
pompa portant davant si
de argent ý grandíssíma cantitat ý número de dinés de argent.
Fonc possehida Spanya per los romans fins al temps de l'imperi de
Honòrio, que era l'any del Senyor
pròlech del libre
assignada Sicília ý Àfrica, segons diu lo bisbe de Gerona en lo libre 5">
capítol
eique Sicilia et Africa asignate sunt".
CAPÍTOL 6. Dels linatges dels godos ý origo de aquells ý de la venguda
que feren en Spanya ý dels danys ý roïna de la ciutat de Tarragona feta
per ells ý per los alanos ý per los vàndalos, ý de la entrada dels francesos
en lo Camp de Tarragona ý de la pèrdua de Spanya ý senyoria dels godos
ý de la guerra del rey don Joan ý de las rehediffications de la ciutat de
Tarragona
Imperant Honòrio en Spanya aprés de
los godos en Spanya lo any de nostre Senyor, segons diu Medina en lo capítol
en lo capítol
lig-se que Redagayso, primer rey dels godos, entrà lo any
que en lo temps y age diversitat, no y faré força perquè moltas vegadas
los historiadós en lo temps differeyxen, puys és sert que y vingueren los
godos.
Emperò lo primer qui vingué ý entrà en Spanya fonc Athaülpho, qui
fonc mort en Barcelona, ý aprés de ell Vàlia, qui dominà ý vencé los
vàndalos, los suevos, los alanos ý los salingos, segons diu Roderigo en la
Cronica ostrogothorum,
libre intitulat Anacephaleosis regum Hispanorum
Convé donchs saber lo origo de aquells, perquè los historiadós contan
diversos linatges de godos. Sapiam, si fer-se porà, quins foren los enemichs
de Tarragona. Cornèlio Tàcito en la història que scrigué de Alemanya, als
godos los diu gotinos ý posa
Blàvio, historiador godo, lo qual diu que son linatge és exit de una
isla de Alemanya, la qual se diu encara vuy Golàndia. Procòpio, historiador
grech, diu que és fama que lo origen dels godos ve dels cimèrios, que
habitan junt al riu de Tanais. Ý que serts jóvens caçadós, corrent darrera
una cerva, passaren lo riu Tanays ý aprés que s'en foren tornats, contaren
als seus com avien vist un camp molt fèrtil ý delectable ý que lesoras ells,
confiats de ses forças, vingueren batallant, vencent ý conquistant fins al
riu Danúbio. Ý de allí passaren en Itàlia primer ý aprés en Spanya. Jornandis
en lo libre de l'Origo ý fets dels getes, en la pàgina 611, diu lo
mateyx, però, si bé u recordo, ho diu dels hunnos. Ý Alphonso de Cartagena
en lo libre intitulat Anacephaleosis regum Hispanorum,
5, 6 ý 7. Ximenis en lo Dotzè del chrestià, en lo capítol
primer, qui posa lo començament del regne dels gots, diu que comensà en
lo denovèn centenari de la creatió del món, so és
que lo món fonc creat ý diu que procehiren de Magog, fill de Japhet, ý en
assò conforme sant Isodoro, sanct Ildefonso ý Albànio, naturals godos ý
coronistas. Pere Medina, en lo capítol
dels godos ý que per bayxar de Magog foren dits magogos, naturals de una
illa qu'es diu Scànsia, la qual segons Ptolomeu està en lo mar Oceano.
Ximenis diu que són poblats sots la tremuntana sobre lo mar Major ý que
posaren lur siti principal en la primera província de Europa envés Orient
qu'es diu Sícia. Ý en assò conforma don Rodrigo, archabisbe de Toledo.
Ý dita província, segons Ximenis diu, se estén fins al flum de Danubi
ý fins en Alemanya, la qual també diu jau sobre lo mar Oceano. Los quals
godos, estenent-se envés ponent, feren cap de son regne Dàcia ý de aquestos
són exits los úngueros ý aquells del regne de Suèscia, segons Roderico,
historiador antich.
També diu lo mateyx Procòpio en lo libre 3 De bello vandalico,
308, ý que los godos ý vizgodos, vàndalos ý alanos se nomenen tots per
un mateyx nom, sàrmatas, ý que de Samària tenen origo ý que són tant
solament differents per los capitans que tingueren, que prengueren lo nom
de aquells. Ý diu que eren hòmens blanchs ab los cabells rossos ý grans
hulls, ý en assò conforme al que n'à dit Cornelio Tàcito, perquè los alemanys
són ayxí. Esparciano en la Vida dels cèsares, nomenant-los per altre
nom, diu que són los gethas ý ayxí u diu Jornando en lo libre de l'Origo
ý cosas dels gethes, pàgina 596, ont largament reffereyx tot lo origen dels
godos, dels quals Clàudio Segon, emperador, ne matà
la batalla en lo regne de Mèdia, junt a la ciutat de Martinòpolis. Raphael
Volaterano, historiador molt savi, creu que los godos eran los cimbros, los
quals en altre temps foren vençuts per Màrio, capità dels romans, ý diu
que exint del mar de Alemanya foren dits visigodes, és a saber, occidentals
ý que los altres godos eran orientals, so és aquells que Màrio vencé. Ý segons
diu Lúcio Floro, dels que restaren i
Màrio, se poblaren junt a la lacuna o estany Meotis. Ý d'estos godos són
los que vingueren ab lo capità Theodorico, rey novè dels godos, l'any de
nostre Senyor
Crònica,
en lo libre 2 capítol 9, diu que regnà
Medina en lo capítol
mort a l'emperador Valentiniano ý casà ab Eudòxia, muller de Valentiniano,
per força, com apar en Procòpio, en lo libre 3 pàgina 31, ý en Jornando,
pàgina 679, en lo libre De la successió dels regnes ý dels temps.
Eran estos godos tan bàrbaros ý cruels que seguian la secta arriana, so
és de uns heretges qu'es deyen arrians, que prenian lo nom de Arri, que
ab totas las altras malas sectas fonc confusa ý dampnada, segons apar en
un cànon que comensa:
Ý segons diu Marineo Sículo en lo libre
en Spanya, en las guerras que feyan, anaven destroint totas las cosas a foch
ý a sanc. Ý Odó, bisbe de Vienna, en lo capítol
que la gent fera dels vàndalos, dels alanos ý dels gots passant de Spanya en
Àffrica, totas las cosas ab ferro, flama ý rapinas ab la impietat arriana
destroïen ý ensutziaven. Ý Medina en dit capítol
tres dias en Roma ý per memòria foradaren totas las pedras del Coliseu,
tant que és cosa de admiratió veure quants forats feren en tan poch
temps, ý de allí diu que vingueren en Spanya.
Ý ayxí Beuter, en lo capítol
rey dels godos, avie fet matar al rey Theodorico. Jornandes, en lo libre
de l'Origo ý actes dels getes, pàgina 627, diu que Theodorico morí en lo
tretzè any de son regne ý que son jermà Eurico li succehí, ý en la pàgina
629 diu que Eurico prengué las Spanyas ý Beuter diu que per mort de
aquell se fos alsat rey en Tolosa ý que per aquella traïció que féu al
rey Theodorico las ciutats de Spanya no
lo any de nostre Senyor
10 diu que regnà 17 anys, dolent-se de la mort de Theodorico.
En temps del qual se celebraren molts particulars concilis en Spanya
ý en lo sisèn any de son regne se era celebrat lo concili tarraconense en la
mateyxa ciutat de Tarragona, que fonc lo segon concili de Spanya, perquè
lo primer era estat en Granada. Ý lo tarraconense fonc l'any
Indignat lo rey Eurigo, qui era perseguidor de la Sglésia molt cruel
segons diu Gregori bisbe de Tur en sa Història, en lo libre 2, capítol 25,
aprés de aver presa Pamplona ý Çaragoça, posà siti sobre Tarragona ý la
prengué. Ý perquè Tarragona li repugnà més que niguna altra ciutat de
Spanya, la destroí ý arrohinà, com diu lo archabisbe de Toledo, en lo
libre 2 capítol 10, en aquelles paraulas:
subdidit potestati Tarraconem et provincie nobilitatemque ei repugnaverat,
irruptione exercitus peragravit.
Pot-se crèurer ho portaren a foch ý a sanch com acostumaven, segons
és dit, perquè clarament se mostra lo foch en las pedras de la paret del
castell qu'es diu are del Rey ý en aquel tant sumptuós ediffici que és més
avall de Sanct Fructuós, dels quals en son loch se parlarà. Ý també diu
Marineo Sículo que en lo temps de Honòrio ý de Pompeo ý de Caèsar
Augusto, que los vàndalos ý aprés los alanos ý aprés los godos ý aprés los
moros, ab molta crueltat destroïren Spanya. Bernat Gregori, archabisbe
de Tur, en sa Història en lo libre 2 capítol 2, expressament diu com los
vàndalos perseguidós dels cristians perquè no consentia[n] ý aderian a la
secta arriana, feren gran stragos ý crueltats per tota Spanya. Ý ayxí és
molt sert, que los vàndalos ý los alanos ý los suevos occuparen las Spanyas,
segons també ho reffereyx Cuonrado en lo Epitome de inclinatione romani
imperii
Athaülfo en Barcelona los perseguí ý senyorà las Spanyas, en la pàgina 617">
del libre De rebus goticis Historia ostrogotorum
també diu que los alanos, venint en Spanya, se restaren en la província de
Tarragona. També aprés de l'archabisbe Patrúvio, la sede tarraconense
vaccà
Mexía, en sas Històrias, diu que en lo temps de l'emperador Galieno,
que fonc en l'any de nostre Senyor
ý arroïnaren Tarragona. Jo tinc per sert que ere
en lo archiu de la Seu de Tarragona se trobe que lo any
tarraconense vaccà
Tarragona. Pere Medina, en dit capítol
de Theodoredo, lo qual, segons lo mateyx Medina en lo capítol
fonc coronat rey de las Spanyas en l'any de nostre Senyor
Spanya vingué gran exèrcit de francesos ý , entrant en los camps de Tarragona,
destroïren tota la comarca ý diu que, perseguint los godos, los principals
dels francesos donaren molt gran tresor als capitans dels godos sols
perqu'els donassen un dia ý una nit de temps segur per a fugir. Emperò,
passat lo temps, los godos los tornaren a perseguir ý foren tants los franceses
que mataren que encara vuy diu se mostran los munts de la terra ont
foren ajuntats los cossos morts ý cuberts de terra, ý ayxí
la Matança, que és entre Golada ý Cervera. Lo archabisbe de Toledo,
en lo capítol
en lo Camp de Tarragona ý que destroïren aquella comarca, emperò
que Cíntila, rey dels godos, ajustà ses gents ý anant contra los gascons los
prengué a mercè. Ý ayxí ho scriu també Carbonell en cartas
de aquest rey Séntil·la; jo crec se à de dir Suíntil·la.
Fonc també arroïnada ý destroïda del tot Tarragona quant Spanya fonc
occupada per los moros de Àffrica, regnant lo rey don Rodrigo, qui fonc
alçat rey lo any del Senyor
compte de Biscaya, segons diu lo archabisbe de Toledo en lo libre 3
capítol 18; qui volgué venjar-se del dit rey don Rodrigo, lo qual avie
desonrada la Caba, filla del compte Julià, altres scriuen que la muller,
essent anat per embaxador dit compte del rey Rodrigo en après en
Àffrica. Perderen-se, doncs, los godos ab la senyoria de Spanya que avien
tenguda per més de
los moros en Spanya. Segons los historiadós, uns diuven que dins
mesos, altres que dins
perdició de la Spanya reffereyx, me apar, bé Carbonell en cartas
del rey Rodrigo ý Francisco Tarafa en cartas 79 ý diu que fonc esta
desdichada pèrdua de Spanya lo any 810 aprés del nayximent de Cristo,
en lo mes de noembre; de lo qual també à scrit Marineo Sículo en lo principi
del líbre
18 ý 19 ý en altres capítols següents, ý Alphonso de Cartagena en lo capítol
44 Anacephaleosis regum Hispanorum
dins tant poch temps vèurer la gran he casi invencible potèntia dels godos
ab la Spanya perduda ý arroïnada. Indubitadament se pot dir que u permeté
Déu per castigar los peccats de Spanya, ý ayxí ho diu, expressament
parlant de Tarragona papa Urbà Segon en lo privilegi de la confirmatió de
las libertats ý consuetuts de Tarragona, ý papa Gelàsio Segon, en lo privilegi
o bulla quant féu fragànea Tortosa de Tarragona. Los quals, puys al
principi los tinc al·legats ý calendariats, assí no
diu Roderico Tudensis en la sua Crònica ý Carbonell també reffereyx esta
mateyxa rahó en cartas
Ayxí com los romans tenien la imatge de la dessa Pal·las, que deyan
que era cayguda del cel en los murs de Troya ý aprés portada en Roma,
tant guardada ý enserrada que may, des que la avien portada a Roma, ni
cònsol, ni senador, ni dictador ni sacerdot ni nigú may la veu, perquè
tenian per prophetia que lo any que dita imatge seria vista, auria molt gran
mudança en la prosperitat de Roma, segons porta Anthoni de Guevara en
la vida de l'emperador Còmodo, en lo capítol
lo archabisbe de Toledo en lo capítol
capítol
religíó de posar cada rey una clau en una torra o palau que no se pogués
obrir perqu'es deya que lo que veuria lo que estave dintre dita torre, veuria
la destructió de Spanya. Manà-la obrir lo dit rey Rodrigo ý trobà en ella
una cortina que tenia pintada la destructió de Spanya feta per moros, la
qual, com dit és, aprés se seguí en vida ý temps del dit rey don Rodrigo.
Ý ayxí stigué Tarragona hema he inhabitada per
segons en dits privilegis de papa Urbà Segon, en lo principi al·legat, se
conté.
La guerra també que lo rey don Joan de Aragó féu a la ciutat de Tarragona,
la qual conta Marineo Sículo en lo libre
dita ciutat patí molt no vull dexar-la. Determinant lo rey fer-li guerra,
repartint la artelleria ý la gent sua per donar lo combat per dos parts, los
uns junt al monestir de Sant Francesch ý los altres de Sant Domingo; a la
una part estave lo compte de Foyx ý Pons de Ribera ý en la altra dos capitans
francessos ab sos esquadrons. Ý lo rey ab altres capitans ý gran
número de cavallés ý gent de pelea se posà ý ocupà la part de la marina,
perquè los de la ciutat no poguessen exir. Ý don Alonso de Aragó destroïa
a ferro ý a foch totas las vinyas, camps ý heretats. Aprés de aver tirats
molts tirs de artallaria, com no sentissen nigú qu'es deffensàs, cessaren ý
arremeteren tots los combatents a la muralla, posant las escalas. Comensant
a pujar cobrint-se dels escuts que portaven, los de dintre la ciutat
comensaren de lançar murons ý pedras del més alt de las torras ý altras
cosas, de tal manera, qu'els feren retràurer. Vent assò lo rey, manà ab
major fúria tornar jugar la artelleria, donant-se molta pressa, ý los de dins,
ab la artelleria que tenien ý altras cosas, se deffensaven.
A cap de
la ciutat, la qual, com no agués pogut pendre port per impedir-ho lo rey,
acostaren-se devant lo monestir de Sancta Clara. Crec jo devia ésser devall
lo mirador. Ý desembarcà gran número de gent. Volent los de la ciutat
juntar-se ab ells, hisqueren fora la ciutat a recebir-los ab gran gent de
caval. Mes lo rey don Juan, fent dos parts de sa gent, abans que los de
ciutat no
los uns ý los altres, de tal manera, que foren forçats los de la ciutat
entrar-s'en ý los altres de tornar-se en sos vayxells. Ý en est encontre
moriren molts de totas parts. Vent assò los regidós de la ciutat, la justícia
ý tots los ciutadans, considerant quant mal los anave, restaven espantats
dels combats tant rèsios, que las torras ý muralla anave a terra ab los
tirs de la artelleria, que nunca cessaven nit ý dia, tement que essent presos
no fossen tractats pijor, determenaren enviar al rey don Joan ý posar-se
en las mans de aquell, confiats de sa clemèntia. Ý ayxí se donaren a partit
ý foren rebuts ab salvetat de vida ý membres. Ý partint-se lo rey de Tarragona,
dexà Rodrigo de Rebolledo per governador de Tarragona.
No
antiga feta entre la ciutat ý los creadós [...]e [...]tant lo
rey don Joan en Tarragona (segons apar en dita capitulatió, ý de sa venguda
en Tarragona fa mentió Tarafa en cartas 155, lo archabisbe, lo capítol
ý la ciutat anaren al rey ý li digueren que, avent en la ciutat abans
més de
gràtia del terç en cas de luïció, puys no bastave la ciutat a pagar los
mals que feya per la gran missèria ý roïna sua, que era tornada a
fochs ý aquells de cada die anaven disminuint.
CAPÍTOL SETÈ. De la rehedificatió de la ciutat de Tarragona
Molt bé donques se pot dir, essent la ciutat de Tarragona passada per
tants treballs ý roïnas, puys avem dit que Gneo Scipió la rehedificà ý ennoblí,
fent-ne cap ý assento de la senyoria dels romans, com diu Beuter en lo
capítol
Perquè en via de dret, diu Goffredo, en la sua Summa, en lo títol
és dita la mateyxa sglésia sinó que és nova sglésia. Ý també ho diu Francisco
Curtio en son Tractat de feus, en la segona part, en la qüestió primera,
en lo nombre tercer. Ayxí també per la rehedifficatió feta per Scipions,
cobrant nou ésser o lo que per la roïna sua perdut avie, se pot dir Tarragona
ediffici del[ s ] Scipions.
Sòcrates digué que quant algú demana de la unitat de la ciutat, so és,
si és tota una per successió de temps, se li deu dir de quina unitat demana,
si de unitat de murs e de casas, que si los murs e casas no se són mudadas,
que tota és una ciutat. Com assí Tarragona, aprés de la roïna sie restituïda
de nou, se pot dir nova ciutat, obtenint lo mateyx nom edifficada per aquell
que la rehedifficà. Ý lo mateyx que diu lo philòsof diu Ximenis en lo libre
·XII· capítol De natural història,
los Scipions agen comensada de principi a edifficar Tarragona, sinó que diu:
Scipions ayxí com Carthago dels cartaginesos. Renovaren-la ý aumentaren-la
tant que segons lo estat que la avien trobada ý lo que de aprés
la ennobliren, molt bé se pot dir que la feren casi tota de nou. Ý ayxí ho
diu mestre Pere Medina en lo libre De las grandesas y cosas memorables
de Spanya, Història, libre 1
en lo capítol
urbe"
que resta concordada la diversitat de les opinions.
Ý del mateyx modo se porà dir ediffici de cada qual de aquells, que
aprés de arroïnada la àn rehedifficada. Ý ayxí trobe jo que diu Medina en
dit capítol
volgués anar a la guerra ultramarina per complir un vot que n'avie fet lo
papa Urbà Segon, vent que de la partida de archabisbe se seguiria escàndol,
li commutà lo vot; en loch de aquel, que rehedifficàs la ciutat de Tarragona.
Çurita, en lo libre 1 dels Annals de Aragó, en lo capítol 9 hó 28,
diu que considerant papa Urbà Segon que Tarragona, en temps antich, era
estada tant celebrada ý famosa, que la Província Citerior d'ella avie pres lo
nom ý que en lo spiritual, en la primitiva sglésia, ere estada tant principal
prelatura, cometé a l'archabisbe que fonc lo primer de Toledo de aprés
qu'es guanyà dels moros qu'es trobque en cort romana, que ab gran cuydado
entengués principalment en la restauratió de la sglésia de Tarragona,
donant-li general comissió com a legat de la sede apostòlica, per a què
entengués en lo que tocaria en la fundatió ý aument de totas las sglésías
de Spanya. Ý ayxí diu que obtingué del summo pontífice grans gràtias ý
privilegis, dels quals parlaré en lo capítol següent.
També diu fra Pere Canals, monjo de Sant Cugat, en una Crònica antiga
que de latí en romans à traduïda per manament del rey don Joan, de
gloriosa memòria, que lo any
sa muller ý ab sos fills ý ab sos cavallés, vingué en Spanya ý rehedifficà la
ciutat de Tarragona que era deserta ý avie molt temps estave desabitada.
En la rehedifficatió feta per Scipió d'esta ciutat de Tarragona, trobe jo
alguna diversitat, perquè la comuna opinió és que fonc rehedifficada per lo
Scipió Affricà, so és per lo Públio Scipió, fill del Públio que era mort ab
Gneo Scipió en Spanya ý ayxí ó sent lo archabisbe de Toledo en lo compendi
de las històrias majors que féu de Spanya. Emperò apar lo contrari
per lo que tinc dit en lo capítol quart, que Gneo Scipió, oncle que fonc
del dit Affricà major, lo qual fonc primer que ell en Spanya ý en Tarragona,
ha rehedifficade la part del tresor que tocave a Roma, aprés que
agué pres Hanon. Ý lesoras posà lo assento de la seu ý orta dels romans en
Tarragona. En assò me par se pot respòndrer que lo dit Gneo Scipió, qui
fonc primer, donà principi a la rehedifficatió de Tarragona ý que Públio
Scipió Affricà, vent que era lo cap ý assento dels romans, la aumentà ý
ennoblí en tanta manera la ciutat de Tarragona, que lo nom li restà de
rehedifficador de aquella. Ý ayxí se à de crèurer que Tarragona és estada
rehedifficada per aquestos dos Scipions, oncle ý nebot, o per los dos jermans.
Ý per ço Plini, De natural història, De mirabilibus mundi,
ab tots los altres per mi al·legats en lo capítol 4, diuven de Tarragona:
opus sicut Cartago penorum
dels cartaginesos. Ý és molt sert que Carthago no és edifficada per los
cartaginesos sinó rehedificada ý ampliada, perquè abans que no li fos donat
lo nom de Nova Carthago, per Hàsdrubal ya ere edificada. Perquè diu
Trogo Pompeo en lo últim libre, que Theucro, fill de Thelomon Aiace,
vingué ý residí en aquell loch. Ý assò també plau a Pomponio Mela en la
sua Cosmographia.
com diu lo bisbe de Gerona en lo libre 3
constructis
Fonc també restaurada ý rehedifficada la ciutat de Tarragona aprés de
la destructió de Spanya feta per los moros, segons tinc dit per lo compte
Ramon Berenguer com en lo capítol següent se conte.
CAPÍTOL 7 [bis]. Com avent estat Tarragona desabitada per
anys, fonc conquistada per Ramon Berenguer comte de Barcelona, qui la
donà a sanct Ologuer. Ý de les diligèntias que diversos papas feren en
procurar qu'es cobràs ý habitàs; de altras cosas notables
Estant la ciutat de Tarragona herma, inculta
apar en la donatió que lo compte Ramon Berenguer féu de dita ciutat, térmens
ý pertinèntias de aquella a sanct Ologuer, bisbe de Barcelona, en
l'any de la encarnatió del Senyor
en aquellas paraulas:
que vol dir: que li donave la ciutat de Tarragona, la qual per molts anys
és estada destroïda ý herma, sense cultor ý desabitada aquell temps, que
diu dita donatió fonc per
aquel privilegi de papa Urbà Segon, de la confirmatió de las libertats ý
consuetuts de Tarragona en lo principi calendariat, en aquellas paraulas
agarenorum populi solicitariam fecerant principum suorum cordibus inspirare
dignatus est ut eius urbis restitutioni incisterent,
ya al principi declaradas ý vertidas en romans.
Ý ayxí, comensant al principi de la reparatió ý restauratió de Spanya,
trobe jo en la Crònica de Roderico en lo libre 4 capítol 1 ý 2 ý també
ho diu Alphonso de Cartagena en lo libre Anacephaleosis regum hispanorum etc.
gràtia de nostre Senyor Déu omnipotent, qui en sa sua ira no és hoblidat
de sa misericòrdia, en las Stúrias he en Galícia e Spanya ulterior se alçà un
noble ý valerós cavaller, qui vingué de Cantàbria que és Navarra, ont
era fugit en lo temps que los godos foren expel·lits ý foragitats de Spanya,
lo qual se deya Pelayo o Pelàgio. Ý comensant-se a rebel·lar contra los
moros, sercant monts he valls per les Stúries, trobà molts cristians amagats,
als quals procurà en consolar ý confortar lo que pogué dient-los:
O jermans, encara que lo Senyor castigue ý flagelle sos fills pestilents,
no emperò se oblida de la molta misericòrdia sua perquè segons sanct
Matheu,
qui omne debitum servo dimisit,
en lo Senyor qui à remès tot lo deute al servent o criat.
liberalis fuit Dominus Petro lacrimanti ut Luce,
liberal és estat lo Senyor ab Pere, qui plorava. De la gran missericòrdia
del Senyor apar en la Madalena,
en la creu,
quod dedit turbis in deserto manducare, ut Mathei,
del Senyor se mostrà en assò, que à donat a menjar a las turbas en
lo desert. Ý ayxí prengué tots los de aquellas partidas que li vingueren ý
lo elegiren per príncep ý senyor. Comensaren a batallar contra los moros
molt rèsiament.
Sabent assò Tarife, príncep dels moros que estava en Córdova, trameté-y
un gran capità ab gran exèrcit lo qual capità se deya Abrahen.
Emperò com Pelagi ho sabé, vent que no era part ab sa companyia per
a juntar-se contra lo poderós exèrcit que venia, ell, ab
meté en una cova guarnida tota de rocas ý l'altra gent dexà en les montanyas,
comanant-los a la missericòrdia de nostre Senyor. Estant en aquella
cova, imploraven la ajuda de Déu ý per moltas persuasions que los moros
li fessen no
manà que fossen ab bacetges, pedres, sagetas ý darts combatuts. Mes la
mà de nostre Senyor batallà ý féu armas per aquells que dintre la cova
estaven, de tal manera que tot lo que los moros tiraven, tornave contra
ells mateyxos, qu'en moriren ý romangueren allí morts més de
ý los altres fugiren, segons se lig en diversas històrias ý breument ho reffereyx
Francisco Tarafa, canonge de Barcelona en la sua Història, en cartas
80, ý largament lo archabisbe de Toledo en lo libre 4 capítol 2. Pelàgius,
vent assò, isqué de la cova ý féu-ne gràtias al Senyor. Perseguint los
enemichs, matà entre los altres que moriren, lo capità dels moros ý també
los que fugiren, tots moriren a mala mort.
Aprés mort de Pelagi, lo qual morí en lo setzè any de son regne, començà
a regnar son fill Fàvila, qui regnà
Idefonso, gendre de Pelàgio e altres qui continuaren o comensaren de
batallar contra los moros, segons largament conta lo archabisbe de Toledo
en sa Història, en lo libre 4, capítol 5
"Com alçaren rey al dit don Pelàgio".
Durant assò, per gràtia de Déu, Carles Magnes, emperador de Roma
ý rey de França, ab gran exèrcit sobrevingué ý peleà de tal manera contra
los moros qu'els llevà totas las ciutats que s'avien occupadas, so és, Narbona,
Carcassona, Bordegalès e tota Equitània ý la província de Narbona
foren per ell deslliurades. Ý en Catalunya prengué Girona, Barcelona ý
totas quantas forças agué fins a Leyda. De Tarragona, la història predita
no
ó diu lo archabisbe de Toledo en lo libre 4, capítol 11, al principi és veritat
que lo archabisbe Turpí, qui en sa Història conta la glòria de Carles
Magnes, lo dit Carles Maynes, prengué també Tarragona ý moltas altras
ciutats que allí nomena. A bé que Çurita, en lo libre primer dels Annals
de la Corona de Aragó, en la 4 carta, diu que Luís, fill del dit Carles, lo
stiu següent de l'any 790, aprés que agué treta Barcelona de poder dels
infels, ab molt gran ý poderós exèrcit passà a combatre los moros de Tarragona
ý ayxí li fonc integrada, ab altres lochs de la comarca. Per tot assò
trobe jo ésser fals per lo qu'es lig en diverses bulles de summos pontífices
com avant se veurà.
Avent Carles Maynes desliurada Spanya dels moros, determinà de
tornar-s'en en França. Los moros que en algunas parts de Spanya eren romasos
tributaris, essent Carles Maynes en França se rebel·laren ý negaren de
pagar lo tribut. Sabent assò Carles Maynes tornà en Spanya ab gran exèrcit,
portant en si duchs, comtes ý altres nobles, hòmens entre los quals venia
Rotlan e Oliver ý altres. Passant per Gascunya peleant ne tragueren tots
los serrahins ý essent en la ciutat de Pamplona, per la voluntat de Déu, las
murallas per si mateyxas caygueren, ý la prengué, segons conta lo archabisbe
Turpí, ont se lig que en totas las batallas que Carles Maynes agué, en
totas restà vencedor ý com dits Rotlan ý Oliver e altres venceren lo rey
Masili, a Ygolan a Ferragut, gigants capitans dels moros. Emperò tornant-s'en
Carles Maynes en França per la pau que Ganado avie tractada entre
ell ý los moros, per poder fer traïció, anant-s'en desenydats, los moros los
perseguiren, matant-ne molts, entre los quals moriren Rotlan ý Oliver.
No molts anys aprés, tenint propòsit de tornar en Spanya, Carles Maynes
morí lo any de la encarnació del Senyor
de Vienna, en la Història sua, en lo capítol
en l'any de la encarnació del Senyor
son propòsit. Avent Carles Maynes instituït un compte de Cathalunya,
lo qual encara vuy és lo compte de Barcelona, donà lo dit comtat de Barcelona
a don Guiffre lo any predit lo emperador Luís, que ere fill del dit
Carles Maynes, segons diu Carbonell en cartas
segon comte de Barcelona. Ý la ciutat de Tarragona en aquest temps estave
deserta ý desabitada com dit és.
Aquest Guiffre, tenint lo dit comtat de Barcelona agué un fill, lo qual
tamb'es di[gué] Guiffre ayxí com son pare, segons també scriu Carbonell
en lo següent capítol. Ý fonc aquest lo tercer compte nomenat Guiffre
Pelós per un senyal de pèls que tenia en la sua persona. De la història del
qual sols diré que aquest Guiffre Pelós, estant en la cort del rey de França,
qu'es deya Carolo Calvo, perquè los moros, servint ell lo dit rey li avien
occupat lo comtat, agué gràtia del dit rey que si
dels moros fos seu ý dels seus perpètuament, que no estigués més en subjectíó
dels reys de França com fins allí avie estat, ý quant lo rey de França
lo donave a nigú, ere tant solament a beneplàcit seu. Ý ayxí lo dit Guiffre
Pelós, acceptada la proferta ý donatió del rey de França, essent vengut a
son comtat molt valerosament ab son exèrcit, lançà ý vencé los moros de
sa terra ý comtat fins a les partidas de Leyda. Ý ayxí, tenint son comtat
en sa plena senyoria ý fora de la casa de França, volgué aprés edificar,
com de fet edifficà, lo monestir de Ripoll lo any de la encarnatió del Senyor
Ý puys mon intent no és de tractar assí de la successió dels comptes de
Barcelona ni dels fets de aquells puys per altres estan scrits largament,
per ço vinré al comte Borrell, fill del compte Miró, qui fonc fill del dit
Guifre Pelós. Ý ayxí era nét lo compte Borrell del dit Guifre Pelós. En
temps del qual altra vegada los moros se alçaren ý gastaren e prengueren
Barcelona lo any de la incarnatió de Senyor
compte Borrell ajustà gran multitut de nobles ý cavallers ý ab força de
armas tragué los moros ý cobrà Barcelona.
Diu Çurita en lo libre dels Annals de Aragó, en lo capítol 9, que
lo any 941 la sglésia ý ciutat de Tarragona estave en poder de infels ý
perquè no tenie pastor no pogué ésser ab los altres bisbes allí nomenats
en lo concili sinodal que aquell any se tingué en la vila de Fontcuberta, en
la sglésia de Sant Julià màrtir, que és prop de Narbona, ý també diu que
lo any 957 la dita ciutat de Tarragona ý tota aquella comarca estave en
poder de infels o erma ý que lo any 987 se guanyà tota la terra que està
entre Vilafranca ý Tarragona ab la major part del camp, de tal manera que
los moros se retreïen en las serras ý la major part se recolliren, fortificant-se
en les montanyas de Ciurana ý de Pradas. Ý també ó diu Marineo Sículo
en lo libre 9 a bé que ho diu del rey Luís, que en breu temps lançà tots
los moros de la província de Tarragona. Ayxí ab esta varietat no
saber sert lo temps que Tarragona fonc cobrada, segons avant apparexerà.
Aquest compte Borrell, per devotió, anà a visitar la sglésia de Sant
Pere ý de Sant Pau en Roma, ý tenint devotió ý gran afectió que Tarragona
fos reparada, puys solia ésser cap ý metropolitana, demanà devotament
a papa Joan qui lesoras era, que Tarragona fos unida ab la Sglésia que
lesoras se deya de Osona ý are se diu de Vich. E lo papa, vista la suplicatió
del dit compte Borrell, uní la Sglésia de Tarragona ab la de Vich o de
Osona ý féu archabisbe Othó, qui ere bisbe de Osona, ý se digué aprés
lo archabisbe de Osona, segons apar en la bulla apostòlica del dit papa
Joan scrita per la mà de Gordi, notari ý secretari de la sancta, romana
Església en lo mes de jener en la indictió
Senyor
Osona tingués la potestat ý primat de la Sglésia de Tarragona ý que tots
los bisbes que eren suffragans a la Sglésia de Tarragona, recorreguessen a
la Sglésia de Osona. Ý ayxí papa Joan notificà als bisbes de Urgell, de
Barcelona ý de Elna la dita unió per ell feta scrivint-los en lo modo següent,
vertida la bulla o lletra de llatí en romans vol dir: Joan bisbe,
servent dels servents de Déu als venerables bisbes Guisado de Urgell ý
Pere de Barcelona ý Somario de Elna, salut en lo Senyor. Trobarà la jermandat
o fraternitat vostra que com la Sglésia de Tarragona, faltant en
ella lo poble per la venguda dels pagans fos tornada a no
a la Sglésia de Osona avem unida ý de
nostre Othó archabisbe, donat lo pàl·lio ayxí com en temps passat, és estat
ordenat. Manant ab auctoritat de la Sede Apostòlica ý amonestant que
aquella subjectió a [O]thó tinguessen que en temps passat sos antecessós
als archabisbes de la Sglésia de Tarragona tingueren ý que lo dit Othó ý los
que per temps serien archabisbes en la dita Sglésia tinguessen poder de
ordenar e consegrar bisbes en dits bisbats, faltant los que u eren.
Fonc fet aprés bisbe de Osona Berenguer, lo qual, sabent que Tarragona
estave desabitada ý herema, que per los moros no
anà a Roma per a tractar ab papa Urbà Segon lo com Tarragona se poria
cobrar ý reparar. Ý ayxí, desijant papa Urbà que Tarragona fos reparada,
scrigué a Berenguer, comte de Barcelona, e Armengau, comte de Urgell,
ý a Bernat, comte de Besalú, ý a tots los bisbes de la província de Tarragona
ý als vescomtes ý a tots los altres nobles ý potents tant ecclesiàstichs
com laichs, pregant-los ý exortant-los que ab gran diligèntia se esforçassen
ý entenguessen en reparar lo stat de la Sglésia de Tarragona en tal manera
que y pogués aver cadira episcopal, atorgant a tots aquells que aurien votat
de anar en Jerusalem o en altres pelegrinatges, que si lo que avien de
despèndrer en los pelegrinatges donaven ý convertien en la reparatió ý
restitutió de la Sglésia de Tarragona, que aguessen ý guanyassen aquella
indulgèntia que agueren guanyada complint aquel tal pelegrinatge. Ý promete
també, papa Urbà, que si ab diligèntia y treballaven ell tornaria ý
restituïria a la Sglesia de Tarragona tot lo que li pertany[i]a antigament,
segons apar largament de tot assò en la bulla o lletra que lo dit papa
Urbà manà fer en Roma per mans de Joan de la sancta romana Sglésia
diache, cardenal ý canceller, en las kalendas de juliol lo any segon del
po[n]tificat de papa Urbà Segon, en la indictió
any de la encarnatió del Senyor
Urbà Segon comensà a sèurer lo any de la encarnatió del Senyor
Feta aquesta exortatió per papa Urbà als dits comptes, als bisbes ý als
altres nobles cavallers. Berenguer Ramon, per remissió de sos peccats, donà
a nostre senyor Déu ý a sanct Pere de Roma, la part que li pertanyia de
Tarragona en esta manera: que ell ý tots los que aprés de ell vinrien, ho
tinguessen en veu ý nom de sanct Pere ý de la sua Sglésia de Roma, pagant
per
compte y age
Ý volgué també que tots los prínceps ý altres de qualsevol stament que ab
ell treballarien a restauratió ý reparatió de la dita ciutat de Tarragona, que
aguessen en franc alou tot lo que penrien ý possehirien en lo veïnatge de la
dita ciutat, que no aguessen de pagar ninguna pensió si ya per amor de
Déu voluntàriament pagar no u volien. Ý ayxí fonc donada la dita ciutat
de Tarragona a poblar ab franquesa que no pagassen ninguna cosa. Ý fonc
assò lo any de la encarnatió de nostre Senyor
çò se és dit sempre que Tarragona és cambra de Roma. Feta aquesta
donatió a la Sglésia de Roma, la qual se té per nul·la, com a feta per persona
que no tenia dret ni poder de donar, segons en son cas ý loch aparexerà,
com agués
herma ý desabitada.
Papa Urbà Segon tornà lo bisbe de Osona en archabisbe de Tarragona,
emperò qu'es tingués la Sglésia de Osona fins que Tarragona estigués
restaurada ý reformada. Ý ayxí li confirmà la dita Sglésia de Tarragona
ab totas las sglésias e bisbats que antigament solia aver ý possehir ý també
la ciutat, segons lo dit Berenguer, comte qu'es deya de Barcelona la avia
donada a la Sglésia de Roma ý ab franquesa que los habitadós de Tarragona
no fossen tenguts a pagar ni donar res a nigú per res que tinguessen
en Tarragona si ya voluntàriament no
volrien a la Sglésia de Roma. Ý per més plena confirmatió de la dita
gràtia, donà al dit archabisbe lo pal·li, restituint la dita Sglésia de Tarragona
en tots sos drets, no fent mentió niguna de res que fos subjecta a la
Sglésia de Narbona, ý manà també lo papa que tots los que tinrien injustament
nigunas cosas pertanyents a la Sglésia de Tarragona, que lo y restituïssen,
segons de tot assò apar més largament en una bulla del dit papa
Urbà Segon. La data és de Càpua, per mans de Joan de la sancta romana
Sglésia diache ý cardenal, en la indictió
Senyor
Entre aquest Berenguer, bisbe de Osona ý archabisbe de Tarragona, ý
sant Ologuer, que u fonc aprés, com avant se dirà, trobe que fonc archabisbe
elet de Tarragona, la qual encara estava deserta, Ramon Tarragó,
bisbe que era de Barcelona, lo qual fonc mort en batalla contra los moros
a
que la dita ciutat de Tarragona estave encara en poder o senyoria dels
moros, que no s'í podie habitar, avent stat la dita ciutat de Tarragon[a]
bé
del temps que lo dit Berenguer ne fonc fet archabisbe.
En Ramon Berenguer, compte de Barcelona, lo qual fonc molt valerós
ý famós cavaller, agué moltas batallas ý victòrias de aquellas contra los
moros, ayxí que reparà ý restaurà Tarragona, segons largament se lig en
les cròniques ý gestes dels comtes de Barcelona ý reys de Aragó. Ý cobrà
dels moros també Tortosa, segons ne fa testimoni papa Honòrio en la
confirmatió que fa de les libertats e immunitats que lo comte Ramon Berenguer
avie concedidas als ciutadans de Tortosa quant agué presa la dita
ciutat de mà dels moros; la data de la qual és de Viterbo a
kalendas de jener, en lo quart any de son pontificat.
Ý ayxí aquest Ramon Berenguer, compte de Barcelona, a honor de
Déu ý de sanct Pere príncep dels apòstols, féu donatió a la Sglésia de Tarragona,
fundada per sant Pau com se dirà, en honor de sancta Tecla, a
sant Ologuer, bisbe que era de Barcelona, segons apar per lo acte de dita
donatió en lo primer capítol calendariada. Feta aquesta donatió per lo
dit Ramon Berenguer, compte de Barcelona, la qual comensa:
Dei gratia Barchinonensis et Yspaniarum marchio, Bisuldunensium et provincie
comes, dilecto venerabili Barchinonensium episcopo Olegario etc.",
papa Gelasi trelladà de la Sglésia de Barcelona al dit sanct Ologuer en archabisbe
de Tarragona ý confirmà-li la donatió de la ciutat que li avie feta lo
dit comte de Barcelona, segons apar per una bulla que comensa
episcopus, servus servorum Dei, venerabili fratri Oldegario Barchinoneni
episcopo, salutem et benedictionem etc.",
capítol calendariada. Ý ajustà-li en dita bulla Tortosa que fos sufragànea de
Tarragona en cas que cristians la cobrassen. Ý també li confirmà tota la
província ý donà-li que ordenàs bisbes sufraganis ý lo pal·li, que tingués
concilis segons forma canònica.
Per aquesta bulla de papa Gelàsio se ve a mòurer un gran dupte, so és
si al temps que lo dit Ramon Berenguer compte de Barcelona féu la donatió
de la ciutat de Tarragona, si dita ciutat estave encara sots domini e
senyoria dels moros o si la avie ya liberada lo dit comte, perquè fa sufragànea
Tortosa de Tarragona quant cristians la cobrassen. Ý és molt sert
que lo dit comte Ramon Berenguer, com dit és, prengué ý conquistà aprés
de Tarragona ý Escornalbou, la ciutat de Leyda ý Tortosa com
ho sent Antoni Nebricensis en lo libre 4, capítol 11, de la sua Crònica.
Ý també nayx lo dit dubte de altres bulles de papa Lúcio, la data és a
de les kalendas de abril de la indictió
estave sots potestat dels moros ý Tortosa també, que fonc presa per
lo dit comte Ramon Berenguer lo any
en la història del dit compte de Barcelona. Ý essent ayxí ver que la ciutat
de Tarragona estigués en poder dels moros quant lo dit Ramon Berenguer,
comte de Barcelona, la donà a sanct Ologuer, la dita donatió serie estada
nul·la en via de dret, com largament està deduït en les al·legations que
sobre la senyoria de Tarragona tinc fetas ý conclòs en aquellas la dita
ciutat de Tarragona de qui és ý los habitants en ella si són vassalls del
senyor rey o de l'archabisbe.
Tornant al propòsit, resta molt sert que Ramon Berenguer, compte de
Barcelona, conquistà la ciutat de Tarragona ý ayxí
Anastàsio ý altres papas en lo primer capítol nomenats. Començada que
fonc de restaurar ý poblar la dita ciutat de Tarragona, lo archabisbe sobredit
ý lo cabiscol començaren de obrar molt magníficament ab molt sumptuosa
obra la Seu sots invocatió de sancta Tecla ý assignaren per a la obra
de ses pròpies rendas ý rendas també dels suffragans que impetraren de
papa Innocent, que tots los suffragans ajudassen a la obra de la Seu ý constituïren
acaptadors per tota la província, segons largament apar en dues
bulles del dit papa Innocent que comensen:
servorum Dei venerabilibus fratribus episcopis sufraganeis ecclesie Tarraconensis,
salutem et apostolicam benedictionem etc.",
bisbe o papa, servent dels servents de Déu als venerables jermans bisbes
sufragans a la Sglésia de Tarragona salut ý apostòlica benedictió. La
data és de l'any primer del pontificat de papa Innocèntio, que fonc lo any
Com sanct Ologuer agués possehida la ciutat de Tarragona
anys ý no pogués provehir a la restauratió de aquella, que moros lo molestaven,
ab consell del comte Ramon Berenguer, qui avie conquistada la
dita ciutat ý la y avie donada ý ab consell dels bisbes sos sufragans ý dels
nobles hòmens de la terra, constituí ý féu príncep de Tarragona un esforçat
ý valerós cavaller qu'es deya Robert per a què la restauràs ý exercitàs la
sua cristiana milítia en defentió de la Sglésia ý dels cristians, ab la retentió
de serta fidelitat que avie de prestar, de la qual en son loch largament se
parlarà. Fonc feta dita donatió per sanct Ologuer al príncep Robert a
de les kalendas de febrer any de la encarnatió del Senyor MCXVII. Ý ayxí
de aquesta manera, aprés de tant larga roïna, se esforçaren molts summos
pontífices en procurar que la dita ciutat de Tarragona fos reformada ý tornada
a habitar.
Essent donchs Tarragona estada arroïnada tantas vegadas, aprés restituïda
ý reparada mèritament com tinc dit, se verifique poder-se dir no sols
manera restan concordadas las vàrias opinions que són sobre qui fonc lo
primer edifficador de Tarragona, puys la més serta és que la primera fonc
feta per Túbal. Aurà
fetas són rehediffications, majorment que en lo temps de Túbal no pogué
ésser molt gran poblatió per la poca gent que y avie. Tinc per molt sert
que, essent venguda aprés en temps dels romans a tant augment, à donat
occasió als historiadós, so és a Plini, a Solino ý als altres de dir que Tarragona
és obra dels Scipions.
CAPÍTOL 8. Que mostra com la plaça de la Ofont
largària ý amplària que tenia ý per ont passave ý los jochs que en ella se
feyen
En la ciutat que vuy és, en una plaça ont és la font, a la qual alguns li
diuven la plaça de la Font, altres de Sant Francesch, perquè al cap de dita
plaça estave lo monestir de Sanct Francesch, ý altres li diuven lo Corral,
se mostran vestigis tals que ve a fer judici que era circo.
Perquè Marliano, en lo libre terç capítol
circo, diu que no és altra cosa sinó un loch de forma sircular larga, tenint
molts escalons en los quals seyan los que miraven los jochs ayxí que lo hú
no impedie lo prospecte o vista a l'altre. Ý dit circo diu que tenia en cada
cap ý en lo mig serts límits a modo de piràmidas o columnas a l'arededor
de las quals corrien los carros, partint dels càrcers, que eran uns
lochs ont los arrenglaven. Ý ayxí missèr Antoni Ros, en lo libre 3 capítol
fi, en lo número 20, diu:
erat unde emittebantur equi in espectaculis, nam servius dicit unde vero
erumpunt quadrige carceres dicimus
circo de ont los cavalls eren tramesos. Ý quant lo magistrat, so és aquell
qui tenia càrrec, lençava lo senyal, los cavalls se partien corrent fins a l'altre
cap, que està fet a spècia de mig circo ý giraven per l'altra part de la meta
o columna. Ý també Andreu Fúlvio, en son Antiquario,
següents:
ab longi. ita ut in summitate spacii equi revolvebantur, species hemicicli
constituta videretur in circa, vero gradus insurgebant in quibus spectatores
sedere consueverant et posteriterum dicit quod circus erat locus ubi equi
juncti curribus descendentes exciti carceribus ex uno latere circi decurrerent
cum ad summam adventassent se unde diverserent ex alio latere recurrentes
ad primam usque circi metam viderentur ubi equorum cursus celebrantur.
In medio autem spatio disposite erant metepari intervalo piramidum
ayxí també en dit libre t[r]actant de
peus,
Ayxí té conformitat aquest edifici al que Marliano ý Fúlvio descriuven,
perquè en lo cap que vuy se diuven las covas d'en Caravaça est fet a spècie
de mig circo, ý desota tot cambras ý recambras de grossas voltas de pedra
ý argamassa ý desobre alguns escalons s'í d' mostran. Ý fins al portal
qu'es diu de Framenós segueyx passant lo partit per darrera la font. [En]
las ditas voltas, ab una paret a l'enfront de pedras picadas grossas ab una
cornisa ý desobre ditas voltas ont estaven los escalons que la gent seya,
estan are edifficadas casas. De la qual paret ý escaló del portal del balua[r]t
seguint lo partit fins a les covas d'en Cara[va]ça hé vist jo desfer, ý de
las pedras fer, no à més de
lo Pes del Rey. Ý per l'altre part de dita plaça seguia la mateyxa obra ý
cornisa, la qual se mostra darrera lo forn, perquè lesoras en ella no y eran
los orts ni casas que are y són fins darrera lo Pes de la Farina. En aquest
cap avien de ésser los càrcers que són dits
de ont trametien ý exien los cavalls ab los carros ý la columna que aquí
és, potser era la meta. Ý té dit circo de larch
abans més que manco, perquè los càrcers avien de estar ont estan are las
casas. Que jo no é mesurat sinó sols lo que are és encara plaça, ý de ample
té de cornisa a cornisa
La longitut ý latitut ý cana, cap ésser fet a spècie de mig circo ý la
meta o columna que és a l'altre cap envés lo portal fa conèxer distinctament
que era circo, encara que no
ni de temples ý officinas que en los circos acostumave de aver. Jo
[sóc] fiador que no y faltaven sinó que ab la roïna de tant temps se és
tot perdut. Porie ésser que fos lo temple de Baco que solien fer en lo
circo, segons diré en lo capítol
Sant Francesch, que era al cap del dit circo.
Ý ayxí en dit circo se feyan los jochs que en honor dels déus celebraven
corsos de cavalls ý ab carros, caças. Ý pugnaven allí los hòmens ab
elephants ý altres animals salvatges ý tambe naumàchias, que són sertas
pugnas o batallas navals ý altres jochs que eren dits
del circo, segons diu Berthomeu Marliano, Fúlvio ý los altres.
Ý per no aver-y vestigi que més convinga a circo que aquella plaça, puys
és sert que n'í avie, segons se prova en lo epigramma que comensa:
venete
altre sepultura ý pedra de l'Eutichet carreter qu'està en casa mossèn Cisterer
per aquellas paraulas o vers:
circi,
CAPÍTOL 9. Del palàtio qu'es diu del Caèsar Augusto qu'està devant lo
circo del qual se diu que isqué aquell edicte,
Augusto
En lo cantó del dit circo, alt envés lo portal de Predicadós, se mostra
un ediffici molt antiquíssim, de grans pedras picadas, encara que no à
més de
de l'ediffici estave, casa fortíssima. Ý mostrava tenia molt gran àmbit,
perquè fins al castell que vuy se diu del Rey va tota seguida una grocíssima
muralla ý de allí segueyx per lo carrer antigament dit [...]ins al
cantó de la casa mossèn Noffre Montoliu, ý de allí per dins la casa de mossèn
Monserrat vé a ferir en lo castell de l'archabisbe ý de allí segueyx dret
prenent a la volta pintada ý darrera la botiga del blat a la plaça de las
Cols ý a las escalas d'en Cavaller ý passa darrera la casa mossèn Joan
Saura fins al cantó del carrer de la Civaderia ý allí fent altre cantó, passa
per la volta de la plaça de Sant Miquel per la casa de mossèn Magí Monserrat
ý seguia a clòurer-se ab la mateixa casa antiga ont hé comensat.
Aquest vogi per mi canat té de llargària
canas de ample. Estas són
ý de la una a l'altre y ha
molt alta de pedra ý argamassa, com se veu en la casa del costat del dit
mossèn Montoliu ý a la dita volta de la plaça de Sant Miquel ý casa del
dit Magí Montserrat, ont també se mostra; ý al dit castell del Rey ý per lo
dit carrer de [...]ue la obra era dòrica, so és pilastres ab vasa ý capitel,
alquitrava, frisa ý cornisa per lo entorn de l'ediffici que era. Ý de pilastre
a pilastre y ha [...]alms.
Lo qu'es pot conjecturar, perquè no
edifficat de casas, que devie ésser lo foro. (Perquè és molt sert que en
la ciutat y avie foro, segons se prova en un epigramma que comensa "L. VALERIO",
en aquelles paraules
és en casa de mossèn Cisterer. Ý altre n'í à al peu de l'altar de Sanct Jaume
en la Seu, altre en Sant Miquel al peu de l'altar de Nostra Senyora, los
quals epigrammas són en mon libre.) [o] la fortalesa de la ciutat, perquè
considerant que la ciutat estave, com tinc ab los murs vells designat, bayxant
envés lo port, ý aquest ediffici del qual designe jo la fortalesa, en lo
loc més alt, attenent al que diu Polus, De edifficiis,
loc alt ý la ciutat bayx, atesa la obra fortíssima ý lo quadràngulo que té,
que sens dubte devia ésser la fortalesa. La casa predita qu'està al cantó
del dit circo, de ont té principi aquest circuit de paret hó muralla predita,
encara vuy en dia se diu que era lo palàtio de Cèsar Augusto.
Molt sert és que Caèsar Augusto, considerant que poch era aver tenguda
guerra en Spanya per
que són dos potentíssimas gents de Spanya no eran subjugats a ell, obrí las
portas de Jano, so és de un temple de Roma dedicat al déu Jano, al qual
offerian los sacrificis qu'es feyen en temps de guerra; las quals portas tant
solament se tancaven com no tenien guerras, que fins lesoras no eren estadas
tancadas sinó dos vegadas, so és en temps de Numma Pompílio ý quant
fonc arroïnada Cartago. Ý ayxí, fets sos sacrificis, vingué Caèsar Augusto
en Spanya per a debel·lar-los, com de fet los debel·là ý vencé. Ý durà la
guerra
Floro. Ý encara que alguns digan que Augusto Cèsar féu la guerra ell en
persona, ý Lúcio Floro, a la fi de los Ephítomas,
so és que y envià per legats Antístio Fírmio ý Agrippa ý que ell se
restà a ivernar en Tarragona, és molt sert que Caèsar fonc en Tarragona
e abans de finir las guerras o aprés, segons diu lo bisbe de Gerona en lo
libre
però no
de l'emperador Adriano, capítol
diu, essent antiga ý maltractada, que lo emperador Adriano manà reparar-la
ý rehedifficar-la a sos propis gastos.
Paulo Oròsio, en lo libre Hormesta, ý Eutròpio,
en sa història ý libre setè, diuven que quant los embayxadós de la Índia
ý aquells de Túzzia anaven sercant per lo món al dit Caèsar Augusto, a la
fi, aprés de aver sercadas moltas parts lo trobaren en la ciutat de Tarragona.
Al qual Cèsar Augusto atribuïen la gran glòria de Alexandre. Ý ayxí
com los embayxadós de Gal·làcia ý de Spanya anaven en Babilònia, enmig
de l'Orient, per aver pau de Alexandre, com diu Florián de Campo en
sa Crònica en lo libre 3 capítol 31, ayxí aquells embaixadós de la Índia
ý de Túzzia vingueren de l'Orient fins en Spanya en Tarragona per aver
pau ab 1o dit Cèsar Augusto. Ý més diu Paulo Oròsio que en aquell any
que dit Cèsar Augusto, per ordinatió de Déu, compongué fermíssima ý
veríssima pau, avent dominats los càntabros ý altres pobles que li restaven
allí nomenats, tenint lo universal domini ý essent complidas las prophetias
que deïen que Cristo avie de nàyxer en temps de pau. Ý ayxí que de
fet lesoras nasqué Christo salvador nostre, ab lo adveniment del qual
aquella pau restà acompanyada. Ý lo mateyx diu Alonso Venero en lo
Enchiridion de los tiempos,
Assò verifique, puys consta, que Cèsar Augusto era en Tarragona, que
és ver lo qu'es diu de l'edicte de Cèsar Augusto, que isqué de dita casa
o almanco de Tarragona quant manà que cada ú se n'anàs a fer-se
scriurer ý registrar a la ciutat de ont era natural ý que allí en senyal de
subjectió a l'Imperi Romà donàs certa moneda, la qual segons diu sanct
Silvestre sobre lo Evangeli:
de plata que valia deu dinés dels que usam. Ý d'esta manera Cèsar Augusto,
qui tenia subjugat tot lo món, avia de saber lo nombre de la gent que
en lo món era, com de assò també tracta sanct Luc en lo capítol segon del
dit Evangeli. Ý ayxí per la força de tal edicte diu Paulo Oròsio ý també
ho reffereyx Alonso Venero en lo Enchiridion de los tiempos,
ý Beuter, en lo capítol primer, qu'es partí Josep ab la sacratíssima Reyna
dels àngels de la ciutat de Natzaret per a Betlem, de ont era natural. A ont
se acabà lo temps del part de nostra Senyora ý vingué al món del seu
sagrat ventre lo seu unigènit fill.
Jo bé tinc una medalla de bronzo de Cèsar Augusto que en dita casa
se és trobada ý mon sogre, mossèn Joan de Vallbona, ne té altra de plata
ý se n'àn trobadas moltas en diversas parts de la ciutat.
Lo bisbe de Gerona, en lo Paralipomenon Hispanie,
fínal, ab moltas rahons provà com lo edicte aquell de l'evangelista sanct
Luch és despedit de Tarragona ý diu que en los Annals de Roma, a la fi
de l'edicte se lig:
Oròsio, en lo libre 6, capítol 20, sobredita, ý al·lega Tito Lívio en sa
Història, refferit per Anneo Lúcio Floro a la fi del libre 3 dels Epíthomas;
ayxí diu que en Spanya se contave majorment en les coses ecclesiàsticas
no del temps de la creatió del món, no de les indictions ni olimpíadeas,
ni de la nativitat de Cristo ni de la encarnatió, sinó de la ere que
és en lo edicte aquell de Caèsar Augusto com apar en tots los vells concilis
de Spanya. Ý que esta computatió de la ere resta ý se és observada sols en
Spanya, segons diu Guillermo Durant en son últim libre del Rational dels
officis divinals. Ý esta manera de contar en Spanya de la era de Caèsar,
durà molt temps fins que lo rey don Joan de Spanya primer de aquest
nom, fill que fonc del rey don Enrich lo bastart, en les corts de Sogòvia,
ordenà ý manà que no
de Cristo, segons de tot assò fa testimoni Alonso Venero en lo Enchiridion
de los tiempos,
donaven los que s'escrivien en virtut de l'edicte era de metall, que en latí
se deya
veritat segons diu lo bisbe de Gerona, que lo dit edicte fonc sospès perquè
se eren rebel·lats alguns en la Gàllia ý Germània ý fins que foren domats
per Tibèrio ý per Druso, que y trameté Caèsar Augusto, no fonc executat.
Ý ayxí fonc provehit lo dit edicte en Tarragona per Caèsar Augusto als
lo any
anys ý quant se executà no volgué mòurer la data primera que era en lo dit
edicte. Ý sempre és restada la memòria en Tarragona ý vuy en die se diu
que de dita casa o palàtio isqué lo dit edicte.
Essent com se diu aquesta casa lo palàtio de Cèsar Augusto perquè no
y à casa més antiga en la ciutat, d'ella miraven molt a pler los jochs ý
corsos qu'en lo circo se feyan. Ý posat cas que no u fos, per la antiquitat
sua se porà dir que dita casa o palàtio degué ésser feta en temps dels
Scipions. Perquè Gneo Scipió fonc primer en Tarragona que Caio Júlio
Caèsar ni que lo emperador Octavià ni altres romans, qui segons tinc dit
reparà ý enfortí Tarragona fent-la cap ý assento de la senyoria dels romans.
Assí doncs feyen cap, assí venien, assí acudien tots los legats de moltas
províncias ý los confederats dels romans, assí
las guerras ý de assí los exèrcits e provehian.
La venguda dels Scipions ya està dita. Tamb'es prova per lo que diu
Plutarco en la vida de Scipió Affricà ý Tito Lívio en la dècada
capítol
vingué a Tarragona ý manà consell que de totas las ciutats confederadas
vinguessen en Tarragona ý que vingueren molts legats. Lo mateyx Scipió
avent tramès a Lúcio Scipió, jermà seu, que combatés la ciutat de Oriola,
s'en tornà a Tarragona, segons diu Tito Lívio en lo libre 8, dècada 3,
capítol 3, ý lo bisbe de Gerona en lo libre 5, capítol
ortigis",
dels enemichs, lo dit Scipió, diu Tito Lívio en lo capítol 22 década 3 libre
8, que s'en tornà a Tarragona. Ayxí mateyx lo dit Sil·lano aprés que Massinissa
s'en fonc anat a Affrica ý Magon a Gades, s'en tornà a Tarragona,
segons diu Tito Lívio en lo capítol 23. Lo dit Scipió altra vegada s'en
tornà a Tarragona aprés que fonc vist ab Massanissa ý tingué la fe de
aquell, com diu Tito Lívio en lo libre 8 dècada 3, capítol 38, ý lo bisbe
de Gerona en lo libre 5 capítol
vegada Sil·lano fonc en Tarragona perquè Scipió la y trameté, segons diu
Tito Lívio en lo capítol 37. En cada qual d'estos lochs de Lívio porà vèurer
qui volrà saber ont se trobave Scipió, que no u dic per no ésser masse
prolix, ý en lo Paralipomenon del bisbe de Gerona en lo libre 5 capítol
Scipio et Hasrubale".
La [venguda] de Júlio César en Tarragona ell mateyx la confessa en lo
libre segon de sos comentaris De la guerra civil, capítol 8, ont diu que
venint de la ciutat de Gadi ý de Córdova arribà dins pochs dias en Tarragona,
ont trobà los embayxadós de casi totas las províncias que l'esperaven.
Ý també ne fa testimoni Dione en las Guerras ý fets dels romans en
lo capítol
fos vist, envés Ebro, lo endemà fonc pres per Júlio Cèsar, que de allí, servant
tots los pactes a Afrànio, Júlio Cèsar se n'anà a Tarragona. Prova
també per lo que diu Ciceró, en la oratió
per lo rei Deiotaro al mateyx Cèsar en aquellas paraulas:
dubito quin tuis literis quarum exemplum legi quas huic blesamio Tarrachone
dedisti,
de les quals hé legit, las quals en Tarragona, en aquest Blesàmio aveu
nadas.
Que Pompeo Magno sie estat en Tarragona, per lo que diu Plutarcho
en la vida de Pompeo, puys és molt sert que dos vegadas fonc en Spanya,
no
fa a l'emperador Valeriano, diu que las Spanyas, so és la Citerior, qu'es
diu Tarraconense, ý la Ulterior, aprés de Metello, foren domadas per
Pompeo.
Marco Pòrtio Cató, cònsol de Roma, venint en Spanya, lo qual també
desembarcà en Ampúrias aprés de aver agudas sertas victòrias. Ý tornadas
a la senyoria dels romans la Spanya del riu Ebro ensà, vingué ý féu cap
a Tarragona, segons scriví Tito Lívio en lo libre
De la guerra de Sil·la, lo gran enemich de Màrio, Sil·la envià en Spanya
un exèrcit contra Quinto Sertòrio, que era de la voluntat de Màrio, lo
qual ya s'en temia. Sabent-ho Sertòrio envià al pas a Lúcio Saliciato, lo
qual a traïció fonc ferit ý Caio Ànnio, que era capità de l'exèrcit sil·lano,
so és de la part de Sil·la, vingué sobre Sertori a Tarragona ý allí agueren
algunas peleas, segons diu mestre Pere Medina en lo libre De las grandesas
de Spanya,
la vida de Sertorii tant solament diu que Ànnio passà ab gran exèrcit
anant contra Sertori ý no fa mentió de Tarragona, ni tampoch Paulo Oròsio
en lo libre
Que també Marco Túl·lio Ciceró sie estat en la ciutat de Tarragona. Encara
que no
ý també per una pedra de anell que se és trobada pochs anys ha en un
verger de mossèn Seràpio Berthomeu qu'està camí del port, que en aquell
temps, com dit és, era tot ciutat, en la qual pedra són estas lletras:
M.T.C.S., que volen dir Marco Túl·lio Ciceró, senador, la qual pedra és
dita àgata feta com un hull. Jo tinc pensat, que al temps que Ciceró estigué
bandejat de Roma, al qual Júlio Cèsar donà lo guiatge següent:
urbum terrarum, salvum esse iubeo. C.I. Caesar,
Marco Túl·lio Ciceró per la sua gran virtut ý egregias gràtias suas, per tot
lo món jo mane ésser salvo. Caio Júlio Caèsar, que lesoras degué venir
assí en Spanya ý que en Tarragona féu cap com feyen tots los romans.
Ayxí que totas estas cosas donan testimoni molt sert del que devie
ésser esta ciutat de Tarragona, que gosave de la gran felicitat ý glòria
romana, de la qual diu Agàthio en lo libre 2 de sa Història, en la pàgina
417 que deya Narceto a sos cavallés:
magnitudo cum romana poterit gloria comparari,
o grandesa de beneventurança se porà comparar ab la glòria
romana.
Puys també las guerras ý fets del rey don Jaume lo Conquistador no
són estadas indignas de menor memòria que las dels romans, segons apar
en sa Història de Mallorca, en lo capítol 55 fins a la fi, ý ó reffereyx
Carbonell ý Montaner en la sua Crònica ý en lo capítol 7. No puc deyxar
de dir que de Tarragona partí lo rey per afer de aquellas, com ho diu
Çurita en lo libre 3, capítol 1 ý 2, que del primer de maig de l'any 1229
fins a la entrada de setembre, estigué en Tarragona, stant part de la
armada en Cambrils ý part en lo port de Salou ý part devant de Tarragona.
Lo rey don Alonso lo segon també féu cap a Tarragona en lo mes de
abril de l'any 1192, segons diu Çurita en lo libre 2, capítol 44. Lo infant
n'Anfós, per a què anàs a Mallorca, també fonc tramés per lo rey a Tarragona,
segons diu en la sua Crònica Montaner, en lo capítol 141. Lo rey
don Joan de Aragó també féu cap ý fonc trobat en Tarragona per los
embayxadós que los anpurdanesos trameteren al rey don Joan, segons
scriu Marineo Sículo en lo libre 16 ý també en lo libre 17, ont scriu com
morí la reyna dona Juana en Tarragona, muller del dit don Joan, en son
palàtio hó castell qu'es diu del Rey; ý aprés de aver-li fetas las honras per
totas las sglésias ý monestirs de la ciutat, fonc portada de molts sacerdots
de la ciutat ý de la capella real ý de l'archabisbe ý de molts cavallés ý altre
gent de manera acompanyada en lo monestir de Poblet enbalsemada.
Corts també en los temps passats ý modern se són tengudeas en Tarragona.
Lo emperador Adriano, aprés que agué rehedifficada ý reparada la
casa que tinc dita de l'emperador Octaviano ab tots los grans senyós
ý richs hòmens de Spanya tingué en ella corts, segons diu Anthoni de
Guevara ý Pere Mexía en la vida de Adriano en lo capítol
Jaume Primer també tingué corts en Tarragona com apar en la constitutió
que comensa "En nom de la sancta e individida Trinitat" ý en moltas
altras en lo gran volum de les constitucions. En lo qual també apar en
cartas
kalendes de juny lo any
Lo rey Theodorico segon de aquest nom, com ya tinc dit en lo capítol
[...]en lo sisè any de son regne celebrà lo concili en Tarragona, que
fonc lo segon concili de Spanya, perquè lo primer era estat en Granada ý lo
tarraconense fonc lo any [...]lb />
Concilis provincials no sols en dita ciutat de Tarragona se són convocats
ý tenguts infinits, segons apar en lo libre de les Constitutions provincials
de Tarragona, però are de present està convocada la província en la
qual aprés de l'il·lustríssimo ý reverendíssimo senyor archabisbe de Tarragona,
se troban los bisbes següents: lo reverendíssimo senyor don Antoni
de Agustí, jurisconsult preclaríssim ý eloqüentíssim en los drets civil
ý com canònich, bisbe de Leyda, qui en los anys de sa juventut abans que
no fos auditor de Rota en la cort romana, avie-y donat testimoni en sos
quatre libres de les Emendations ý opinions, de la doctrina ý eloqüèntia
sua; més, lo reverendíssimo senyor don Perot de Castellet bisbe de Urgell,
les lahós del qual per ésser molt notòrias ý ésser-li jo deute molt propinc
callaré; més lo reverendíssimo senyor don Martín de Mendoça, bisbe de
Tortosa, doctor en sacra theologia, lo qual en lo sagrat consili tridentino,
entre altres, à fet molt gran fruyt en sa doctrina; més lo reverendíssimo senyor
don Gabriel Caçador, bisbe de Barcelona ý doctor en drets claríssim,
a los resposnos ý decisions del qual se pot anar ý recórrer com a
l'oracle de Apol·lo; més lo reverendíssimo senyor don Àries Gallego, bisbe
de Gerona, doctor no manco famosíssim, lo qual en Çaragoça molts anys
és estat inquisidor contra la herètica pravitat.
CAPÍTOL 10. Dels aquaductos que venien a la ciutat de Tarragona ý lo
com era provehida de ayguas ý del pont de les Ferreres ý de la mesura de
aquell
Venia per provehir la dita ciutat de Tarragona aygua per diversos
aquaductos de pedra ý argamassa, fortíssims, que en alguns pot anar un
home tot dret, per de dintre, de mitjana statura. Dels quals se mostra part
sobre terra ý part sota terra, ý per cavas, síquias ý ponts per passar l'aygua
de una montanya en altre, dels quals encara se mostran los peus de las
archadas en la vinya d'en Vidal lo sarraler ý darrera la pabordria ý bayx
en la vinya d'en [...]que és devall Sant Hierònim per lo qual pont
passave l'aygua que venia de la font de las Moriscas.
Ý per lo aquaducto ý pont que vuy se diu de las Ferreras, tant sumptuosíssim
de grossas pedras picadas, sens ninguna argamassa, segons lo discurs
que jo n'he seguit, tinc per cregut que passave l'aygua que venia del
Pont de Armantera, que és quatre lleguas a la dita ciutat de Tarragona.
Lo qual pont està mes en la de la pedrera tot conservat excepto en los
caps ý en lo conducto de l'aygua que demunt ell passave. Aquest pont té
de largària, de cap a cap per mi amidat,
ý las arcadas més altas són
arcadas, de cornisa a cornisa las més altas arcadas, prenent en lo mig del
pont, tenen de alt
més bayxas fins a terra, tenen
tot lo dit pont té de altària, prenent al més fondo,
ý de ample, dalt ont passave l'aygua, més de una cana, part de las quals
arcadas, perqu'es veja la forma del dit pont, hé jo trassadas en la forma
següent.
[gravat]
Serca del Codony, en la vora del camí, se mostra lo vestigi de un altre
aquaducto. Per la roïna no é pogut trobar lo loch de ont prenia la ayxa ni
si venie a respondre ý fer cap ab lo que passa a Sant Pere de Ses Saladas.
Tres aquaductos diversos hé trobats jo ý algú de aquells feya
com se mostra en la vinya de mon sogre mossèn Joan de Vallbona, ont
és lo partidor de l'aygua que feya un bras per lo pont que era a la dita
vinya d'en Vidal lo sarraller, ý l'altre bras passave per lo monestir dels
frares de Predicadós. Ý ayxí ab moltas cisternas qu'es troban en alguns
orts ý vinyas, majorment en l'ort de mossèn Freyxa ý de mossèn Ribelles,
qui va envés lo port. La dita ciutat de Tarragona estave ben provehida de
ayguas.
CAPÍTOL 11. Del theatro que està entorn de la casa de nostra Senyora
del Miracle ý del per què servia aquell ediffici
En lo loch ont vuy és la casa de Nostra Senyora del Miracle, [hi] à
un ediffici, lo qual segons lo que scriu Vitrúvio en lo libre
ý Marco Júlio Pòl·lux en lo libre 4, par que sie theatro, perquè estave
construït al que jo
latí se pot dir spectàculo.
Lo principi o la consuetut ý usança dels theatros és presa dels grechs,
perquè ayxí com los coltivadós dels camps, com diríem los pagesos, en los
dias feriats, als déus que temien lesoras celebraven cosas sacras, los atenienses
ho transferiren en spectàculo urbano, nomenant-lo en vocable grech
theatro, que de aquell la gent pogués mirar sens impedir los uns als altres
ý aprés los romans ho prengueren, seguint aquella consuetut. Ý lo primer
que féu theatro de fusta fonc Marco Scauro ý lo primer qu'el féu de pedra
fonc Pompeo Magno, segons hé legit en lo coment de Vitrúbio, ý també
en lo Andreu Fúlvio, en lo libre 4 del theatro de Pompeo Magno.
En lo fer dels the[a]tros, los antichs usaven grandíssima diligèntia,
perquè sabien que no podien fer major pler al poble que fer-los vèurer ý
hoir de las comèdias, tragèdias o sàtiras ý festas que allí se feyan. Edifficaven
los theatros en loch ont la veu pogués pertot ab gran claresa spargir-se,
de manera que aquells que eran los últims no manco poguessen entèndrer
la veu que los primés ý més props ó sentien. Perquè troban-se lochs
que són sorts, ont la veu no
l'altre o verdaderament són tant dissonants que la veu va bayxa ý par que
per força la fan resonar; ý altres lochs són que fan resonar la veu de totas
bandas de tal manera que no
que prenen la consonàntia de la veu ý de una ne fan parer moltas ý ayxí
era menester que lo architèctor fés la electió del loch tal que fos convinent,
segons largament scriu Francisco Patrício en lo libre 8, capítol 10,
de theatros.
Aquest theatro està fet a manera de mitga luna, ý ayxí pochs dies ha,
que juntament ab tota la ciutat que vuy és de Tarragona fonc per un
pintor del rey deboxat ý tret tant per la part de la mar, ont entrà en una
barcha, com per la part de terra, tant pròpiament com se mostra, de tal
manera que, quant me mostrà la traça de la ciutat ý del dit theatro, me
paregué vèurer la mateyxa obra de la ciutat ý theatro, lo qual tinc per
molt sert que estave en loch molt convinent que la veu se podie ý devie
clarament compendre. Perquè per la part de la marina ont se mostra molta
part de aquell, seguint la roïna, ý ab la montanya de la qual lo ingeniós
architèctor se serví fent escalons en la rocha viva, se mostra ý veu quant
clos ý apartat, tant dels vents com de altres impediments, estave.
Jo tinc per sert que los escalons que són en la rocha viva en la part de
la montanya, eran del dit theatro, perquè los architectos ya solien valer-se
de 1a montanya, segons diu Sebastiano Sèrlio en lo libre 3 de las antiquitats,
que en la Apola, ciutat antiquíssima en la Dalmàtia propinqua al mar, també
se troba un theatro en lo qual lo architèctor se accomodà ý serví de la
montanya fent en aquella la una part de les escalas. Lo theatro de la
ciutat de Sagunto, que are se diu Morvedre, encara que arruïnat, té molta
semblança an aquest de Tarragona.
Ý ayxí en dit theatro se representaven ý feyan las cosas que lo senat
deliberave ý manave, en la plaça del mig ont està are edifficada la casa de
Nostra Senyora del Miracle ý la gent seya a l'entorn per aquellas escalas
que los uns no impedien los altres; ý de les covas que a l'entorn estan
per ventura exien vestits los personatges que aquellas cosas que lo Senat
manave repressentaven. Las columnas dòricas ý los trossos que són en dita
plaça devant la sglésia me done entenent que eran de la scena, qu'és nom
grech ý vol dir tabernacle o loch de ombra que en los theatros se feyan
quant se edifficaven.
CAPÍTOL 12. Dels edifficis qu'es mostran antichs, que mostran eren
temples ý a quins déus o dessas podien ésser dedicats ý del que aprés són
estats
Molts edifficis antichs se mostran, que al parer meu, eran temples ý
no
segons lo loch ont estan, a fer juhí quins podien ésser ý a quins déus
hó dessas dedicats, tenint respecte a la architectura.
Ý segons Vitrúbio distribueyx los temples en lo libre 1, capítol 2, los
temples de Jove, de Juno ý de Minerva los edifficaven los antichs dins lo
mur de la ciutat, en lo loch més alt ý més rellevat, ab molt gran despesa
ý amirable magnificèntia. Ý estos temples ý déus tenien presidi de la
ciutat. Lo temple de Mercúrio, en lo foro, so és en lo mercat com a déu
de la mercaderia. Encara que diu Berthomeu Marliano en lo libre 3, capítol
20, que no sempre servaven los preceptes de Vitrúvio, que encara que
diga qu'el temple de Mercuri en lo mercat ý lo de Líber, que és Bacho,
prop lo theatro a qui sers jochs eren desdescrits
Venus al port, per ço que és nada ý té lo origen de la spuma de la mar,
ý lo temple de Ceres fora ciutat, com a dessa dels splets, emperò que a
tots aquestos déus ý dessas feyen los temples prop del circo. Lo temple de
Isis ý Serapis, segons Vitrúvio en lo empòrit, que és sert loch ont se tenia
fira ý tracte de mercaderias. Ý ayxí Florián de Campo, en sa Crònica, en lo
libre 3, capítol 29, parlant de Empúrias, [diu] [que] segons la lengua grega,
se diu loch de tractas ý firas. Ý lo temple de Marte ý lo de Vulcà ý lo de
Venus, al port, fora la ciutat, perquè en la ciutat no y agués dissentions
de armas ý fos guardada de foch ý Venus no regnàs en la ciutat.
Francisco Patrício Senes, bisbe de Gaieta, en una obra que à feta de
las cosas que pertanyen a una ciutat líbera ý família noble, en lo libre 8,
capítol 12, scrivint també aserca de la distributió dels temples que los
amichs feyen, diu que en fer estos temples usaven tres proportions o més
verament modos, so és, dòrico, corínthio ý jònico. Los temples fe[t]s a la
dòrica diu que eren sense ningunas delicaduras, sinó que tenian en si una
grandíssima severitat, fets ab grandíssima pompa ý mirable magnificèntia,
persuadint-se que las potèntias o verament la deïtat de les virtuts de
aquells déus se deguessen sols ab la severitat, pompa ý magnificèntia de
hobras honrar. Ý que semblants en aquestos temples, casi totas las nacions
feyen los temples de Minerva, de Marte ý de Hèrcules. Los corinthos diu
que eran al contrari, perquè eran fets tots plens des flos ý de fullas ý de
semblants delicaduras, ý estos temples eran fets a Venus, a Prosèrpina ý a
Flora, pensant que las potèntias de aquellas dessas se delitassen en aquellas
delicaduras. Los jònicos diu qu'es feyan ab una serta mediocritat, so
és que no tenian en tot aquella severitat del dòrico ni aquella delicadura
del corínthio, sinó que eren fets en un medi que participaven del dòrico
ý del corinthio. Ý estos temples diu feyen a Juno, a Diana ý a Bacho ý als
altres déus que són de la mateyxa similitut, pençant que an aquestas dessas
ý déus los fos més gradable aquella mediocritat.
De ont, considerant lo com se edifficaven los dits temples ý com són
distribuïts, puys per la roïna dels edifficis ý també estar rehedifficats algun
d'ells, com lo temple que ar'es diu de Sanct Fructuós, lo de Sancta Madalena
de Bell_lloch ý lo de Sanct Pere de Ses Saladas ý lo ediffici de l'ort
de mossèn Soldevila al port, ý lo de l'ort d'en Martorell, més avall de
Sancta Madalena, que estan derroïts ý també per lo discurs de tant temps,
que no
que lo dit ediffici de l'ort de dit Soldevila, al qual alguns diuven que era
lo temple de Neptuno, attès que allí és lo port, que era lo temple de
Venus o de Marte o de Vulcano, segons Vitrúvio, emperò, atenent al
que à dit Marliano, convé més dir que era lo de Neptuno, perquè era déu
de la mar. Segons los poetas fingiren, los tres jermans fills de Saturno,
Jove, Neptuno ý Plutó, Jove era déu superior dels cels, Neptuno de les
ayguas ý Plutó dels inferns.
Lo temple de Sancta Madalena, puys era fora los murs de la ciutat
que tinc descrits, segons Vitrúvio se pot presumir que era dedicat al deu
Marte o Vulcano, ý ayxí mateyx se pot presumir del dit ediffici de l'ort
d'en Martorell. Del dit temple que vuy és de Sancta Madalena hé legit jo
en una carta feta l'any 1153, a 2 de las nonas de jener, que lo archabisbe
en Bernat, ab consentiment ý voluntat dels canonges, donà a la sglésia de
Sanct Pere de Besalú una sglé[sia] fora la ciutat de Tarragona, la qual de
allí al devant hagués nom Sancta Madalena de Bell_lloch, ý que fos monestir
de monges de l'orde o regla de sant Benet. E donà
de la sglésia de immunitat ý
ý promeya ý que a Pàsqua ý a Sincogesma aguessen de anar a combregar
a la Seu. Donà
laurar en un any ý també los donà franquesa que de la barcha ý filats
que tenrien no pagassen delme ni dret algú. Ý ayxí per la dita carta autèntica
apar com dit temple prengué lo nom he invocatió de Santa Madalena
de Bell
qu'estan de relleu en la torra són per memòria de la franquesa que tenian.
La qual torre tinc per molt sert se edifficà lesoras.
Lo temple de Sant Pere de Ses Saladas, attenent lo que tinc dit en lo
primer capítol, per rahó de las lletras qu'es troban en las rochas vivas o
noms de particulars, que allí era lo empòrio. Segons la dita distributió dels
temples que fa Vitrúvio, se à de presumir que era allí lo temple de Isis
ý Serapis, qu'e1 posà en lo empòrio. Ý aquellas tres columnas que allí se
troban devant la sglésia rodonas que són ditas jònicas, tinc per molt
sert que eran del pòrtico que solien fer en cada temple, que en nostra
lengua se diu porxo o cubertís, perquè los que en lo temple anaven, trobant-lo
tancat, en lo pòrtico estassen en cubert de aygua.
Lo temple que are se diu de Sanct Fructuós, que era dins la ciutat ý en
loch alt ý ben rellevat serca de la muralla, inseguint també a Vitrúvio, se
pot presumir que ere lo temple de Jove, de Juno o de Minerva, qu'els
ediffi[ca]ven, com és dit, dins lo mur de la ciutat, en lo loc més alt ý més
rellevat, ab molt gran despesa; ý sert, segons lo qu'es mostra ab aquelles
columnas jònicas, crestal·linas, que no
són ditas columnas de la pedra que parla Antoni Nebríssensis, en lo pròlec
de son Vocabulari, ont diu:
aquellas menas de pedra que transluÿen?. Lo que són, ab los capitells
ý ab los vestigis que s'í mostran del sumptuós ediffici que y era, me dóna
occasió de pensar si seria lo temple, que segons Cornèlio Tàcito diu en lo
libre 1 dels Annals: los spanyols edifficaren a Cèsar Augusto en Tarragona.
Diu-ho també lo Spartiano, en la Vida de Adriano, ý recita-u lo comentador
de Pompònio Mela en lo libre tercer
Medina, en lo libre de Las grandesas y cosas memorables de Spanya,
capítol 164 "De la ciudad de Tarragona" refferint lo que scriu Spartiano,
diu que lo emperador Adrià, natural de Spanya, de la ciutat de Itàlia, fill
de una neboda de Trajano vingué en Spanya ý reféu lo temple de Cèsar
Augusto emperador en la ciutat de Tar[ra]gona. Lo canonge Taraffa
també parlant del dit emperador Adriano diu que vingué en Spanya
anys aprés de la Nativitat de Cristo ý que stant un ivern en Tarragona
tornà a renovar allí las cosas de Cèsar Augusto. Antoni de Guevara, en lo
capítol 1, serca de la fi, diu també que lo emperador Severo rehedificà un
sumptuós temple a Cèsar Augusto, que estant en la ciutat turditana somià
que lo dit temple queya ý diu més, que no fonc manco superbo lo que
Severo y ajustà ý reparà que lo que era del primer ediffici. Encara que
recordem aver legit en los Apophtegmas
meu pàgina
anaren reputant-ho a miracle a Cèsar, dient-li que una palma era nada en la
ara que li tenien dedicada, ý Cèsar los digué: "ab ayxò se mostra com
tart y freqüentau ý enseneu", ý ayxí lo que ells tenien a miracle ý ó atribuïen
als déus, Cèsar los ó atribuí a negligèntia que nunca en la sua ara
cremaven ensens. Aquestas paraulas de Guevara sert me fan dubtar si
aquel temple de Cèsar Augusto seria lo primer ediffici de la Seu que are és,
lo qual era abans de la roïna que tinc dita de Tarragona, quant estigué
capítol, perquè, sert, ediffici de temple antich més sumptuós jo no1 veyg
en Tarragona, que aprés de la Seu s'en mostra de major, que és lo de Sant
Fructuós, lo qual tenia enpaïmentat tot lo pati gran ont està la creu de
pedras de llissos. De las quals pedras són aprés estadas fetas las escalas ý
la plaça de las Cols.
Segons se troba en lo archiu del senyor archabisbe, he jo u hé en ell
llegit de las sglésias de Sanct Miquel del Pa
ý de la sglésia de Sancta Maria del Miracle ý de la sobredita de Sancta
Maria Madalena ý de la sobredita de Sanct Pere de les Saladas, ý de la
sglésia de Sancta Maria de Paretdelgada ý de Sancta Tecla la Vella ý de la
sglésia de Sanct Llorens, lo archabisbe Roderico, per ampliar lo culto divinal
attenent las pocas dignitats de la Sglésia de Tarragona, instituí ý ordenà,
ab consentiment de Guillem, paborde de la Seu de Tarragona ý del
reverent capítol,
Al prior de Sanct Miquel del Mar donà ý assignà los orts ý casas de la
dita sglésia de Sant Miquel de la Mar de la dita ciutat de Tarragona, ab sos
càrrechs, ý que lo prior que lesoras ý per temps seria agués de fer residèntia
personal en la dita sglésia ý celebrar los officis divinals de nit ý de dia,
ayxí que, precedint canònica monitió, per censuras ecclesiàsticas ne pogués
ésser compel·lit. Ý donà ý concedí al dit priorat ý prior la meytat de totas
las rendas de la rectoria de la Spluga de Francolí, dexant l'altra meytat de
la renda ý fruyts per al rector de la Spluga ý la scrivania ý lo studi ý las
oblations ý sepulturas ý totas las cosas que vénen al peu de l'altar de la
dita rectoria, dexant la cura de las ànimas ý ministratió dels sagraments
de la Sglésia ý los càrrechs archiepiscopals al rector.
Al priorat ý prior de Sant Miquel del Pla de la dita ciutat, que lesoras
era ý per temps seria, donà ý assignà la meytat de totas las rendas ý
profits de la rectoria de la sglésia de Barberà ý l'altra meytat per al rector
de dita sglésia de Barberà, al qual també dexà la cura de les ànimas, la
scrivania, sepulturas ý altres cosas del peu de l'altar ab los càrrechs archiepiscopals
com en l'altre prior és dit.
Al priorat ý prior de Sancta Maria del Miracle de la ciutat de Tarragona
concedí ý assignà la meytat de les rendas de la rectoria del
Vellusell ý l'altra meytat que fos del rector, ayxí com en altras rectós
està dit, ab la scola, scrivania, sepulturas ý oblations ý peu de l'altar ý los
càrrechs archiepiscopals. És ver que lo dit prior de Santa Maria del Miracle
avie de pagar cad'any serta renda al tresorer que era ý per temps seria de la
Seu de Tarragona.
Al priorat ý prior de Sancta Maria Madalena donà ý assignà la sglésia,
casas ý ort de Sancta Madalena de la ciutat de Tarragona ý la meytat de
las rendas de la rectoria de Çarreal ý que l'altra meytat que fos del rector,
com dalt està dit, ab què lo prior agués de fer celebrar los officis divinals
en la dita sglésia de Sancta Maria Madalena los diumenges ý festes qu'es
çolen en la ciutat de Tarragona.
Al priorat ý prior de Sant Pere de les Saladas donà, constituí ý assignà
la meytat de las rendas de la rectoria de Ciutadilla ý l'altre meytat al rector
de Ciutadilla, ý més donà ý assignà al dit priorat ý prior
barcelonesos sobre la sglésia parrochial de Guimerà pagadós cad'any per
lo rector de Guimerà, la meytat a Nadal ý l'altra meytat a Pasqua de Resurectió.
Al priorat de la Verge Maria de Paretdalgada ý al prior que lesoras
ý per temps seria donà ý concedí lo dit archabisbe ý assignà ab consentiment
del pabordre ý capítol la sglésia de Paretdalgada ý las casas, oblations
ý altres drets seus ý
de pagar al dit prior a Nadal
en dita sglésia que fes residèntia personal ý celebràs missas; ý la
col·latió de aquest priorat ere del pabordre.
Al priorat ý prior de Sancta Tecla la Vella donà, concedí ý assignà ab
consentiment del venerable Joffre de Cruïlles, artiache de Tarragona,
sous de la sglésia de Valls, los quals lo rector de dita sglésia de
Valls agués de pagar al dit prior la meytat a Nadal ý l'altra meytat a Pasqua
de Resurrectió ý la col·latió del dit priorat pertangués a l'artiache de
Tarragona.
Al priorat ý prior de Sanct Llorens de dita ciutat de Tarragona donà,
concedí ý assignà
Reus, que lo rector que era ý per temps seria, pagàs la meytat a Nadal ý
l'altre meytat a Pasqua de Resurrectió al prior de dita sglésia de Sant
Llorens de la ciutat de Tarragona, ý també la col·latió del dit priorat era del
camarer de la Seu, segons de totas estas cosas ý creations dels predits priorats
apar per acte pres en la scrivania communa de Tarragona a
idus de setembre de l'any del Senyor
sglésia de Sant Miquel del Pla ý la sglésia de Sancta Maria Madalena que
antigament ya foren col·legiadas. Ý tots estos priorats eren en la dita Seu de
Tarragona, emperò are no n'í à ningú de aquestos, ý per ço me à paregut
aver-ho assí de notar.
De la sglésia de Santa Tecla la Vella no puch dexar de refferir ý scríurer
lo que jo n'é legit ý tinc qu'es diu ésser tret de l'armari ý archiu de
Sanct Pere de Roma, en los actes ý gestes de Sergi, dexeble de sant Pere
e de sant Pau ý és pia història, molt noble, la qual assí hé proposat de
posar en pla per instructió de molts laichs qui legint-la ne auran pler, la
qual narra papa Steve en una bulla dirigida a Ermemiro ý Frodoÿno, bisbe
de Barcelona. Ý és que exit sanct Pau apòstol beneventurat de la ciutat de
Roma per a preÿcar la sancta fe cathòlica, vingué en Spanya, segons ya ó
avie notificat als romans en una sua epístola o lletra. Ý ab ell vingueren
Tròsimo, Efesino ý lo savi ý prudent Sergi, ý Torquat Selon ý Endalati
ý alguns altres que ya avie convertits e guanyats a Jesuchrist. Ý de França
se n'anà a Arlet, que és metropolità en Proença. Ý avent sanct Pau per
algun temps, ab los altres, stat allí ý preÿcat ý denunciat lo regne de Déu
ý ayxí convertits molts ab sa doctrina a Jesucrist, dexà allí per a confortar
les ànimas dels convertits a Tropchi, lo qual sanct Pere féu bisbe ý fonc
lo primer bisbe que féu. Ý sanct Pau ab los altres vingué a Narbona ý de
allí en fora, per manament de sanct Pere tantost trameté Torquat ab
companyons condexebles seus en Galícia a preÿcar, restant-se sant Pau en
Narbona ab Sergi preÿcant ý convertint infinida gent en la sancta fe cathòlica.
Ý de allí també envià dels convertits ý més cathòlichs a preÿcar per
diverses regions de França la fe de Jesuchrist.
Ý paraxent a sanct Pau que los de Narbona ý de les altres ciutats
que allí venien per hoir-lo estaven molt ferms ý forts en la sancta fe cathòlica
ab lo dit Sergi, se partí de Narbona ý vingueren en Spanya, evangelitzant
ý preïcant per los lochs ý ciutats la glòria del regne de Déu. Ý en esta
serca de Spanya se diu e pot-ho cada ú piadosament crèurer ý és versemblant
per ésser la ciutat tant famosa com ere ý lo cap de la Spanya, que
sant Pau fonc en Tarragona ý fundà e instituí la sglésia predita en honor
de sancta Tecla, la qual ell a la sancta fe cathòlica avie convertida.
Ý dóna occasió de crèurer que fonc ayxí tenir esta ciutat de Tarragona
la invocatió en la sglésia de Sancta Tecla, no sols abans de la venguda del
sanct bras de dita sancta, però ya abans de la roïna de Tarragona, que fonc
quant los moros occuparen Spanya ab la tra[ï]ció del comte Julià, com
largament està dit. Ý perquè la Seu que vuy és se fundà lo any [...]lb />
necessàriament se à de dir que és dita sglésia de Sancta Tecla la Vella la
que fundà o féu fundar sanct Pau. De assò no puch dir cosa serta sinó
que a molts vells ho é hoït a dir qu'em refferien aver-ho ayxí hoït a dir
a sos predesessós. Cosa és que pot ésser creurà-u cada qual lo que li parrà
puys és cosa indubitada que fonc sanct Pau assí en Spanya no u hé volgut
dexar més atràs.
Aprés de aver molt aconsolada ý confortada la gent que avie cregut en
sa preïcatió, amonestant ý persuadint-los que conservassen la fe que havien
rebuda, lo apòstol sanct Pau deliberà de tornar-s'en a Roma, prometent-los
enviar a Sergi son companyó en son loch, qu'el seguissen ý obeïssen.
E ayxí s'en tornà per Narbona, ý esta segona vegada que fonc en Narbona
dexà allí a Sergi son companyó, comanant-li tota aquella regió e tots los
pobles que avie convertits. E féu que fonc consecrat per sanct Pere en
bisbe, donant-li Narbona, metropolitana de tota França. Ý ayxí, avent pres
comiat sant Pau de Sergi ý la en fi la
en Roma ý Sergi romangué en Narbona. Lo qual ab altres dexebles que féu
anant per totas las regions de les Spanyas, convertí a la fe de Jesucrist los
habitadors de aquelles, segons molts doctós catòlichs àn scrit largament.
Ý per ço papa Stheve reprenia lo bisbe de Barcelona dient-li que no
devie occupar res de la Sglésia de Tarragona en perjuý de la Sglésia de
Narbona, que era mare ý tudora de la Sglésia de Tarragona ý de les altres
sglésias de aquells bisbats que no eren pogudas escapar de la devastatió
[que] feren los pagans en Spanya. Ý ayxí hé legit jo en dita bulla que
sabent lo archabisbe de Narbona, en senyoria del qual estave la Sglésia de
Tarragona ý no per subjectió ni violèntia sinó per electió de bisbes,
perquè segons les institutions antigues dels primers pares e prínceps de la
sancta Sglésia de Sanct Pere ý de Sanct Pau, no solament Tarragona era
metròpolis, mes encare tota Spanya devie ésser sotmesa a la dita Sglésia de
Narbona, quant al que toca al dret ecclesiàstich, per aver presos los
documents de la sancta fe cathòlica de aquella, per lo que stà dit de sanct
Pau ý de Sergi. Encara que segons moltas altras bullas, és a saber de papa
Joan, de papa Urbà, de papa Gelàsio, de papa Lúcio, de papa Eugènio, de
papa Anastàsio ý de papa Innocèncio, que en lo archiu de la mensa archiepiscopal
se troban, de las quals tinc jo còpia, és molt sert que en temps
antich era metròpolis la Sglésia de Tarragona, cap e major de totas les
altres de Spanya, com també està dit en lo primer capítol. Sabent donchs
lo archabisbe de Narbona que lo dit Ermemir Frodoýne bisbe de Barcelona,
estant Tarragona desabitada, herma ý despoblada, aplicave a la sua
Sglésia de Barcelona tot lo que podie dels drets de la Sglésia de Tarragona,
se queyxcà al papa Stheve, lo qual, com dit és, recomptant aquesta història,
scrigué al dit bisbe de Barcelona lo que tinc narrat ý en dita bulla se
conté.
CAPÍTOL 13. Del port que era antigament fabricat en Tarragona ý per
ont passave ý de la gran comoditat que és en aquell per a fer provisions de
bescuyts, vins, olis ý altras cosas per a las armadas
Tenia també la ciutat de Tarragona antigament un bellíssim port fabricat,
segons per molts actes antichs se prova; specialment lo rey en Pere en
la concessió que féu de un molí en Tarragona a
any del Senyor
diu que està scituat ý lo rey tenia en lo port fabricat de Tarragona.
Lo vestigi del qual se mostra molt claríssim en lo fondal ont estan los
horts de mossèn Dalgado ý de Selma ý de Mensa ý de Yvern, que are és
de mossèn Francesch Monserrat, ý, en part, de l'ort de la pubilla Masdemunt
ý per ventura de l'ort de mossèn Soldevila; perquè ve al mateyx livell.
En lo qual port, molt a pler ý segurs de tempesta de qualsevol vent, si
s'escurave de la terra que està rublert i
[...]ancadas dintre fent a la boca una cadena. Perquè segons diu
Ptolomeu en lo capítol
de la Geographia, se diu ont arriban les naus per portar ý portar-s'en diverses
sorts de mercaderias ý vitualles; ý propiament és port un loch en la
ribera de la mar tancat o per art o per natura ont las naus poden reposar
seguras e yvernar. Ciceró Niverren, "Actione septima,
metu in portum ipsum penetrare ceperunt.
Ý ayxí, com tinc dit en lo capítol 5 de la venguda dels Scipions de Ampúrias,
les naus vingueren, diu Tito Lívio, en lo port de Tarragona; ý en lo
mateyx capítol ont diu que Scipió, de la part del tresor públic que tocave
a Roma que avie pres del camp de Hanon, capità cartaginès, enfortí Tarragona
ý posà lo assento de la senyoria dels romans en ella, diu se féu perquè
Tarragona li aparegué que estave més al propòsit ý convenient per a rebre
las armadas de la mar ý fer la guerra als cartaginesos.
Ý del port també parla lo bisbe de Ge[rona] libre
Publius Scipio de".
ciutat Trogo Pompeo parlant de Tarragona, li diu ciutat percèlebre per
a rèbrer prínceps. Jo tinc per sert que tot li convenia molt bé.
Diu Anthoni de Guevara, en la vida de Antonino Pio, emperador
espanyol, en lo capítol
que Antonino Pio, essent en Spanya, rehedifficà lo port de Tarragona
ý amplià
seri'es conservat lo nom del port ý encara en estos temps se conserve. Si
en temps passat entengué Scipió quant ere convinent aquest port de Tarragona
per a rebre les armadas, no manco ho entengué lo rey en Jaume lo
Conquistador, qu'es partí de Tarragona ab la sua armada lo any
És convinent dita ciutat de Tarragona per a armadas ý u serie molt
més si Sa Majestat, que té lo poder, volie manar netejar ý tràurer la terra
del dit port fabricat per los mateyxos sclaus de ses galeras. Que al que
jo
escuts; o almanco fés acabar lo moll comensat, que ab facilitat, per la
gran comoditat de la nostra pedra que té allí mateyx contígua ab lo
mateyx moll, ý aygua dolça que al cap del moll té dins la mar, donaria en
los veyxells qu'en volrien, se acabaria ab poc gasto. Ý lesores, puyx lo
Camp qu'es diu de Tarragona és abundant en vitualles com és en vins, olis,
legums, figues ý altres cosas ý la comoditat dels molts forments de Urgell,
que en dos dies ne pot venir al port més que no àn menester dos grans
armadas, ý també la comoditat del molre aquell, que és en lo mateyx port
que en una nit ý un die, donant compliment de moldre a la gent de la
ciutat, s'és trobat aquest any
fets los bescuyts per a la armada que anà al Penyon, que molie
corteras de forment ý cada die se cohien [...]uintàs de bescuyt,
seria cosa molt serta que en ninguna part Sa Majestat ab més comoditat
ni més promptament ni en terra sua més fael, se porie valer per a fer provehir
una armada, ý juntant aquella en lo port tinria ses provisions per
aquella ab ella juntas.
Ý ayxí lo dit rey don Jaume, segons diu Çurita en lo libre
de Tarragona per dos galeras de Tarragona, que la una era de Bernat de
Sanctaeugènia ý l'altre de Pere Martell a l'exèrcit del camp que tenia sobre
Burriana, que és en lo regne valentià.
CAPÍTOL 14. Dels vins de la ciutat ý Camp de Tarragona ý quant són
loats per los historiadors y scriptors
En la ciutat mateyxa de Tarragona se fan vins blanc, claret ý vermell
Excel·lentíssims. Ý ayxí Marineo Sículo en lo libre
cosas Tarragona és celebrada per los scriptors, majorment en lo vi. Cassaneo,
en lo Catalogo de la glòria del món, en la part
los vins de Tarragona són molt noblament elegants. Ý al·lega Martial:
de Tarragona diu:
Lieo,
de Itàlia dóne aventatge. Lo que diu Síl·lio també ó reffereyx, al mateyx
propòsit Joan Textor, en lo libre intitulat Cornucopia, en la letra
número
Textor en altre libre seu Dels epithetos, en cartas
De natural historia,
Tarragona diu que és molt excel·lent.
En la dita ciutat, sols del terme que té, se cull cad'any lo vi que à menester
en lo Camp qu'es diu de Tarragona; s'en cull tanta abundàntia que
tot l'any proveheyx Barcelona ý altres parts, de vins blanchs, macabeu,
trobat, justuli, malvasia; de vins claret ý vermell à milenàs de càrregas.
Ý de poch temps ensà s'í cull guarnatxa, que és un vi molt delicat. Si en
Borra agués gustats los vins de Tarragona no
privilegi seu que lo rey [...]
CAPÍTOL 15. Dels cànems de Tarragona ý de la abundàntia de aquells
Plini, De natural historia,
lo libre intitulat Cornucopia, en la lletra L, número
conficiuntur
velas de les naus. Anthoni Nebrissensis, en lo pròlech de son Vocabulari
diu:
candificandi, incredibilis quedam natura carbasis ibi primum repertis
que omnia eousque evanuerunt, ut ne vestigium quidem ullum nostra etate
reperiatur,
qui, passa per Tarragona per a aprimar, polir, enblanquir lo li, en lo qual
los carbosos foren primer trobats, lo qual tot ayxí à desaparegut, que negun
vestigi en lo nostre temps no
En lo temps de Anthoni Nebricensis no
ý perquè no convenie per la salut de la terra també los dexaren ý tornaren
a fer-se cànems. Ý canyamels s'í fan en la orta molt bons ý ben plenas las
canyas.
Ý ayxí se proveheyxen are del cànem de Tarragona per a las galeras
de Sa Majestat, ý moltas naus ý altres veyxells qu'es fan, fan gúmenas ý
altres exàrcies en dita ciutat ý per mar ý per terra s'en fa mercaderia, qu'en
trameten per moltas parts, de tal manera que segons la informatió ne tinc
més verdadera, solament dels cànems restant ben proveïda la terra, entren
cad'any an la ciutat
abans més que manco.
CAPÍTOL 16. Dels màrtirs ý sancts que són estats en la ciutat de
Tarragona
Màrtirs ý sancts à tenguts aquesta ciutat de Tarragona. Primerament
foren martiritsats lo gloriós sanct Fructuós, bisbe de Tarragona, ab sos
diaches sanct Auguri ý sanct Eulogi com diu Prudèntio en la oda que fa
del martiri de aquells, que comensa:
attolit caput ignibus"
pulcrum offeres Christo genitrix piorum, Tarraco, intexit cui Fructuosus
etc.,
la benaventurada o dichosa Tarragona ab los vostres fochs, so és ab lo
vostre sanct martiri, elevà lo cap, com qui diu resta dichosa ý honrada, ý
los altres versos diuen: Tu Tarragona, mare dels pios o benignes, ab tres
pedras preciosas, gentil diadema offereyx a Christo al qual Fructuós à
molt obrat. Marineo Siculo, en lo libre
ý Aulogi també diu que són estats martiritzats en Tarragona ý lo mateix
diu Francisco Tarafa en la sua Crònica de Spanya, en cartas
puys prengueren estos beneventurats sancts, assí lo martiri convé saber lo
com ý per què en temps dels romans que tant senyorejaren Spanya, com
dit feré.
Regnant Dioclecià ý Maximià per temps de
l'any de nostre Senyor
gran persecutió contra los crestians, trametent lo cruel Dacià per
lo govern de Spanya a perseguir los crestians, lo qual en Barcelona turmentà
ý martiritzà sancta Eulària ý molts altres sancts. Ý ayxí mateyx
contra los crestians foren tramesos Valeriano ý Emiliano cònsols. Ý com
sanct Fructuós ni sos diaches Auguri ý Eulogí no volguessen obeir a l'edicte
general que los emperadors per tot lo món avien manat fer, que los
crestians sacrificassen als seus déus, Emilià essent president en Spanya,
vingué en Tarragona.
Sabent que los dits sancts Fructuós, Auguri ý Eulogi estaven en la
sglésia que are se diu de Sanct Fructuós, un diumenge envià sos officials
a la dita casa perquè los y aportassen davant; ý essent arribats en la dita
casa, vespre, que sanct Fructuós ya ere al llit, lo qual en sentir-los se
llevà ý tot descals los isqué a recebir, ý li digueren que y anàs, que lo
president lo demanave a ell ý a sos diaches. Ý encontinent que fonc calsat,
sanct Fructuós ab sos diaches se n'anaren ab los dits officials qu'els portaven
presos al dit president, lo qual manà qu'els posassen en lo càrcer.
Ý com lo poble crestià que ere en la ciutat sabé que eren en lo càrcer
vingueren a la porta del càrcer ý estaven-se allí nit ý dia cridant: "O beneït
Fructuós, pregam-te qu'ens ajuts en les tues orations, que pregues a
Déu per nosaltres!". Sanct Fructuós alegrav'es, puys sperave la corona de
la glòria celestial, de la qual era sertificat, pregave a nostre Senyor per sos
diaques, aconsolant aquells. Altre die, estant en lo càrcer hú qu'es deya
Rogatià estigué ab ell sis dias ý passats aquells, a
febrer ne foren trets ý en públich totom hoïa a sant Fructuós.
Sabent assò Emilià qui estave en son palàtio, manà que li aportassen
Fructuós, Auguri ý Eulogi, ý essent portats devant ell digué Emilià a
Fructuós, si avie hoït lo manament dels emperadors que àn manat que colguessen
sos déus. Leshores respongué que ell com a crestià colie un sol
Déu totpoderós, qui avia fet cel ý terra, mar ý tot lo que en esta és ý que
no sabie altres déus. Lesoras Emilià li digué que b'els sabria. Ý Fructuós en
si, alçant los hulls al cel, orava contínuament. Interrogant Emilià, Auguri
ab quins déus creya, persuadint-lo que no volgués escoltar les paraules de
Fructuós, li respongué Auguri que un sol Déu omnipotent creye ý colia.
Ayxí mateyx digué Emilià a Eulogi ý dix-li si ell colie a Fructuós ý respongué-li
Eulogi que ell no colie a Fructuós sinó aquell a qui Fructuós colie.
Emilià lesoras donà sentèntia manant que tots vius fossen cremats.
Ý ayxí, foren del dit palàtio de Emilià portats al circo que tinc dit en
lo capítol
segons en la dita oda de Prudèntio se conté, en aquells versos:
que: entraren en un loch clos ý circuït de cova rodona. Ý ayxí si bé se
mira, dita plaça o circo trobaran que està tot circuït de covas rodonas ý en
altre loch no
Estant allí Fructuós sperant la executió de la sentèntia, lo poble molt
s'en dolie ý planye, més de ell que dels altres que allí eren. Ý molts per
gran caritat ý amor los portaven viandas a menjar ý beure. Vent assò Fructuós
los dígué que no era ora de trencar lo dejuni, perquè era la quarta
hora del dia ý en la presó avie celebrat solempnament la quarta fèria ý
en la sexta ab alegria sperave los martiris per anar a la glòria celestial.
Vingué també tantost allí un lector seu qu'es dea Augustal ý ab grans
plors lo pregave que deyxàs descalçar-lo. Emperò sanct Fructuós no u consentí
dient-li: Dexe
vingué Feliu, qui pregà, prenent per la mà a sanct Fructuós, qu'es recordàs
de ell. Ý li respongué ab alta veu: A mi és necessari tenir en la pensa la
sancta Sglésia Catòlica escampada de orient a ponent.
Ý ayxí sanct Fructuós, ab sos companyons entrà en lo foch ý martiri,
per lo qual agueren los fruyts de les scripturas, les quals ells no ignoraven
ý foren beneventurats ý semblants an aquells tres infants, Ananies, Azaries
e Micael. Ý estant en lo foch de aquest món fonc ab ells la sancta Trinitat,
lo Pare ý lo Fill, qu'els ajudave, ý lo Sanct Sperit, qui anave per lo foch
entre ells, essent cremats los ligams de les mans, recordant-se sempre de la
divina oratió, ficant los genolls en terra, ab gran alegria posats, pregaven
nostre Senyor qu'es seguís la sua penitèntia.
Ý en assò se seguiren miracles ý grans meravelles, que Babilònio ý
Emogdònio, los quals eren de la família de Emilià, vent los cels uberts,
mostraren ý feren vèurer a la filla de Emilià, que estave a la finestra del
palàtio, a sanct Fructuós ab sos diaques Auguri ý Eulogi coronats de
glòria. Ý cridaren Emilià que vingués a vèurer los que avie sententiats com
eren coronats ý en lo cel col·locats, segons sempre sperat ý ab Déu confiat
avien. Emperò lo dit Emilià no fonc digne de vèurer-los ý assò entenen
també dir los versos de Prudèntio següents:
satelles caelum martiribus patere apertam, insignesque viros per altra ferri
quin et filiolae monens herili estendit sceleris notam paterni caelo vivere
quos forum peremit.
la casa o palàtio que tinc dit de Júlio Cèsar Augusto, que està al cantó
del dit circo ý plaça ont foren martiritzats, estave Emilià.
En la nit vingueren molts devots qui portaven vi ý banyaven aquells
beneyts cossos mig cremats que s'apagassen del foch, ý cada ú prengué
dels ossos ý de la cendra tant quant pogué ajustar. Lo setèn die a la nit
sanct Fructuós los aparegué ý digué a cada ú dels que tenien dels ossos ý
cendra que aquella amor que li tenien no era bona, que tantas parts se
fessen dels cossos ý cada ú se n'aportàs a sa casa, estant tots en una ciutat,
ý que tal divisió no era caritativa ni bona. Aquella mateyxa nit
sanct Fructuós ab sos diaques se mostrà coronat de glòria a Emilià, dient-li
que no li avie aprofitat res aver-los condempnats ý cremats, perquè més
gloriosos los podie vèurer en Paradís. Lo endemà de matí encontinent tots
los crestians que se n'avien portadas las relíquias dels sancts màrtirs, dient
cada ú ab gran alegria tots la visió que de una manera avien aguda ý lo que
sanct Fructuós los avie dit, aportaren les dites relíquies tots en un loch ý
soterraren-les ajustadas en la sglésia de sota lo altar molt devotament.
Aprés per manament de nostre Senyor Jesuchrist, per sanct Justí ý
altres que estaven aquí, los dits cossos ý relíquies, ab la guia de un àngel,
foren portats a la Ribera de Jénova, a
Pisa, en una montanya que és entre Gènova ý Portfí, en la qual nigú no
estave per causa de un terrible drach que y avie que devorave tots los que
per allí passaven. Ý amonestats los crestians que no temessen de trons ni de
llamps ni de fortuna mentre serien en la mar, per aquell àngel portaren dites
relíquies en aquella montanya ý lo drac fugí, que més no s'í véu, ni mort
ni viu. Per manament de l'àngel fonc allí edifficat un monestir de l'orde
de sanct Benet, en lo qual estan prior ý frares del dit orde ý honradament
les relíquies dels dits sancts allí guardadas. Que no
són los ossos de sanct Fructuós ni quals los dels diaques, los quals estan
en una caxeta retxada molt espès, qu'es veuen los ossos lluents ý ardents
del foch ayxí com si vuy avien mès lo foch en los dits ossos. Ý per
mèrits dels beneyts sancts s'í fan molts miracles. Ý en lo die de sanct
Fructuós molta gent de Génova ý de la Ribera vénen en dit monestir ý fan
gran festa ab molta solempnitat. Fonc lo martiri dels beneventurats sancts
en divendres a
Darrera lo altar major de la Seu de Tarragona se veu una tombeta encayxada
en la paret de marbre molt lavorada a l'entorn ý daurada sobre
dos leons de marbre blanc posada ý devant té sculpidas les paraules següents:
civitatis episcopus; depositus est in hunc tumulum octavo kalendas
maias in pace.
la primera seu de la ciutat de Tarragona; és estat posat en aquest túmulo o
sepulcre a
En la sepultura de l'archabisbe don Joan, fill del rey en Jaume, que
està dins la retxa de l'altar major, devall lo bras de sancta Tecla, de qui ya
està feta mentió en lo capítol segon, també se lig que Déu, per aquell
tant en la vida com aprés de la mort, ha obrats molts miracles. Ý diu
Montaner en la Crònica sua, en lo capítol 291 parlant de aquest don Joan,
essent archabisbe de Toledo, diu que era hú dels millors crestians del món,
ayxí que Déu, per ell, en vida feya virtuts ý que era dels pus gratiosos
prelats del món, ayxí en predicar com en totas altres sciènties ý de totas
altras gràtias bonas que sant senyor ý bo deu aver.
Ayxí que apar també dita ciutat de Tarragona no sols ésser estada consagrada
de la sanch dels dits màrtirs, però ornada de hòmens sancts.
CAPÍTOL 17. Dels hòmens de lletras naturals de Tarragona ý del que àn
Scrit
Hòmens preclars ý de molta doctrina sancta ý cathòlica, que lo món
il·luminan no àn faltat en dita ciutat de Tarragona, entre los quals és estat
Paulo Oròsio, historiador preclaríssim, natural de Tarragona, segons diu
expressament mestre Pere Beuter en la sua Crònica, en lo capítol
Ý lo bisbe de Gerona, en lo Paralipòmenon de Spanya, tratant al principi
dels historiadós de Spanya posa Paulo Oròsio ý
lo capítol final del libre De las grandesas
y cosas memorables de Spanya,
Francisco Tarafa canonge de Barcelona en la sua Crònica en cartas
diu que en temps de l'emperador Archàdio,
aprés de l'adveniment de Christo, qui regnà
ý avisats hòmens que y age agut, prevere spanyol natural de Tarragona
dit Paulo Oròsio, dexeble de sanct Augustí, qui scrigué la Crònica
des del principi del món fins a ell. Ý ayxí veyg que dita crònica està dirigida
per dit Paulo Oròsio a Aurèlio Augustí, per manament del qual la avie
feta.
Ý lo mateyx Paulo Oròsio en lo libre setè de sa Crònica en lo capítol
ý porta en exemple la misèria de la ruïna de sa Tarragona. La qual
segons assò estave en son temps arroïnada ý per ço tinc per molt cert que
à deyxat de scriurer-ne. Lo dit Paulo Oròsio, dexeble de sanct Augustí,
com fos en sagradas lletras molt erudit ý en lletras humanas peritíssim, de
bona vida ý conversatió, com de Spanya fos anat a sanct Augustí per a
apèndrer ý dicidir la qüestió de la natura de la ànima, sanct Augustí lo trameté
a sanct Hierònim en Betlem, terra [de] Judà, ont stigué algun temps
ý molt clarament aprengué dita qüestió. Ý tornant, portà relíquias del protomàrtir
sanct Stheve. Moltas obretas ý vàrias resolutions se troban scritas
de sanct Augustí dirigidas a Paulo Oròsio.
Ý Paulo Oròsio, també se troba memòria que à scrit un libre contra
los pelegianos, que eren uns heretges que seguian la heretgia tant damnada
de un monjo qu'es digué Pelàgio, ý ayxí eren dits, per Pelàgio, pelagians
los quiDe ratione anime,
de la ànima, ý un libre de epístolas a sanct Augustí ý un altre libre de
epístolas a diversos ý un libre sobre los càntichs. És estat, en fi, home
il·lustre, que en vida ý doctrina à resplandit.
Nofre de Biure, artiache qu'és estat de sanct Fructuós ý canonge de la
sancta Seu de Tarragona, també à scrit sobre les constitucions provincials
de Tarragona contra los invasors fetas, dirigint sa lectura al reverendíssimo
senyor don Joan, archabisbe de Tarragona, segons apar d'estas cosas
en lo prohemi de son Aparato fet en Tarragona, en los idus de juny any
de Tarragona à scrit ý feta una obra.
Mossèn Hierònim Girava, gentilhome de la casa del rey, natural de la
ciutat de Tarragona, lo qual és mort venint de rebre los comptes per lo
rey del stat de Milà, anant a pendre los comptes del Regne de Nàpols,
també ha deyxats imprimits serts libres tots en un volum de Cosmographia.
Mossèn Honofre de Mediona, cavaller vuy en die vivint, natural de la
mateyxa ciutat, dexant los drets civil ý canònich, en los quals ere graduat,
ha scrit un libre de l'art militar no manco docte ý utilós que lo de Vegèsio,
lo qual és intitulat Tratado de cavallería.
Mossèn Honofre Citges, doctor en drets, à compilades les constitutions,
provincials de Tarragona ara novament imprimidas.
Ý mossèn Perot Rocha, mercader, natural de Tarragona, lo qual està
en la ciutat de Valèntia, qui scriu de totas maneras de lletras per excel·lèntia,
també à traduïts de lengua toscana en castellana.
CAPÍTOL 18. De diverses spècias de marbres
Una entre les altres cosas que són loadas de Tarragona són las pedras,
segons scriu Hierònim Pau en lo libre que à fet de las cosas de Barcelona,
en la pàgina
pedras de Tarragona per a fer paviments ý que, per lo color de cel que
tenen, són reputadas per més gratiosas.
Són las pedras de lissos blanc ý blau molt delicadas ý forts, de les
quals està enpaïmentada tota la Seu. Té també abundàntia de lissos encarnat
mesclats uns rol·lets blanchs ý lissos pardillo ý lissos jaspat com si fos
jaspis molt delicat. Ý vent las pedras de aquestos lissosos no y à qui no
judique ésser cada una de sa spècia. Ý tota és una spècia de pedra, sinó
que és different en la mixtura de las colors. Ý las més tenen unas vias
blancas, les altres blavas. En fi estan las unas ý les altras jaspeadas entrecambiant-se
las colós unas ab altres.
Altres spècias de pedras y ha que són de bon obrar, mollas unas,
quasi blancas, ý altras que groguegan, ý altres més forts com són en la
pedrera del moll, que tenen color de terra. No sols se à de notar la abundàntia
de tantas spècias de pedras, però també que són las més, quasi junt
a la ciutat.
CAPÍTOL 19. Que porta sinc rahons ý causas per les quals la ciutat de
Tarragona és tenguda ý reputada per terra trempada ý sana
La ciutat de Tarragona és tenguda ý reputada per terra trempada ý sana
per moltas causas ý rahons.
Primerament convé saber que la dita ciutat està scituada, segons les
taules de Ptolomeu, en lo quint clime, molt prop del mig, nomenat Diaromes
perquè pren lo nom de Roma, que li passa per mig. Ý no sols segons
Ptolomeu, però conforme a Pere Ciruelo, sobre lo test de la Sfhera de
Joan Sacrobusto, en la expositió ý declar[at]ió del test, en la taula de las
longituts ý latituts de moltas ciutats.
La ciutat de Tarragona està de l'occident en
de longitut, ý del polo, en
Entenen los stròlechs que per la longitut de la terra se compta lo spay
que és de orient a occident ý ayxí mesuran la longitut de les ciutats per lo
círculo equinoctial ahont són, determinadament ý puntualment comensant
de l'occident, perqu'es té més verdadera notícia d'ell ý és loch senyalat ý
habitat. Lo qual loch, segons Ptolomeu, és en las illas Fortunadas, que are
se diuven las illas de Canària; ý de allí, com del loch últim habitable de
l'occident ý casi com a fi de la terra occidental, à comptat Ptolomeu en
ses taules la longitut de les ciutats envés orient.
És ver que lo orient no
que digan alguns que fins al Paradís Terrenal, no per ço s'en té sertitut
puys del loch del Paradís Ter[re]nal no
la longitut se conta del punt ý loch sert de l'occident envés orient, per
graus ý minuts. Que cada grau és lo spay que passa lo sol en lo cel, reputat
en la terra
minuts són part de qu'es compon un grau, qu'el fan
comptar fins a
lesoras no tenien per la longitut més descubert dels dits
graus, però are se pot contar fins a
sie partit ab
tants, encara que tots no
Índies que aprés del temps de Ptolomeu se són trobades.
Ý ayxí lo que diu lo Pere Ciruelo sobre lo test de dita Sphera de Joan
Sacrobusto, en la expositió ý declaratió del test, que Tarragona està de
l'occident, conforme al que diu Ptolomeu, en
longitut, és tant com dir que la ciutat de Tarragona és tant luny de l'occident
per lo cercle equinoccial del cel com són
contant per menut, puys cada grau en lo cel, són
ý, seguint aquest mateyx comte, se sab la latitut, que és la elevatió del polo
sobre lo orizon per lo cercle meridià. O perquè millor se entenga, és la
latitut la distància de la ciutat a l'equinoctial mesurant-lo per lo sercle meridià;
quant més se acosta a l'equinoctial, tant més se lunya del polo, que
és la tremuntana. Ý ayxí dir que Tarragona és en
minuts de latitut és dir que té la tremuntana rellevada sobre tot lo que
en ella se pot vèurer del cel, so és, està la ciutat de Tarragona luny de la
tremuntana o polo,
Ý per aquest compte se manifesta, atesas las altras rahons ý causas, una
causa que fa ésser la ciutat de Tarragona trempada, so és per ésser en lo
quint clima, que és molt bo, ý per la longitut [que] té de l'occident ý latitut
que dista del polo o tremontana. Ý ayxí per la gran trempança de la
terra, que iverns, si vent no y fa, a penes s'í coneyx. A Nadal s'í troban
algunas rosas, clavells, pomas, peres ý amel·les tendres ý flor en alguns
arbres de taronger, de prunes ý de altres fruytas, és cosa manifesta ésser
la terra molt trempada ý essent trempada ésser sana.
La segona rahó ý causa se pot conjecturar ý tràurer en vèurer lo sciti
de la ciutat perquè segons Dionisio Uticense, en lo libre segon de Agricultura,
en lo capítol
casas ý envés ont àn de mirar, diu que los lochs marítims communnament
són més sans ý que stigan alts en montanya inclinats envés Aquilon, que és
la tremuntana, perquè los que són prop de paludas, que és una congregatió
de ayguas molt profunda ý molt larga, segons Ptolomeu en lo capítol
de la interpretatió de alguns vocables propis de la de la Geographia,
ý també los lochs que són prop de stanys o lochs còncavos envés ponent
són morbosos. Ý ayxí diu:
sunt, etc, montani, etc, acclines ab Boream vergentes, qui vero prope paludes
etc, stagna, aut in locis concavis, aut ad Austrum ventum, aut occidentem
inclinati, sunt morbosi. Oportet igitur domos in altioribus locis edifficare
ad sanitatem enim et speculationem et regionis collustrationem, hic locus
aptissimus existit. Ceterum tota figura domus ab Orientes extruenda est,
itemque fores venti enim ex Orientibus partibus spirantes saluberrimi sunt,
et solis calor citius irrumpens attenuat et dissipat omnem aeris crassitudinem
alt, prop de marina, per la sanitat, speculatió ý lustre de la regió ý que
la figura de l'edifici se à de fer envés orient, ý les portas, perquè d'esta
manera la calor del sol més prest romp ý atenua tota la crasitut ý caliga
de l'ayre, que pròpiament és la calor mala sustàntia de l'ayre. Ý encara que
alguns aconsellen que s'edifique envés migjorn, Dionísio diu que és millor
envés orient, perquè lo vent de migjorn és humit e inegual, ý ayxí morbós.
Ý assò volen dir aquelles paraulas suas en dit capítol:
meridiem domos extruere consulunt, ut pote plurimum solem diutissime
habentes, verum ego domum ad orientem prestantiorem pronuntio, propterea
quod Auster a Meridie spirans, humidus et inequalis et morbosissimus
existat.
Ximenis, en la segona part de Dotzè del crestià intitulat: "De regiment
de prínceps", en lo capítol
món deu star ciutat bé edificadar diu que Theofrastus en lo seu Elementari
posa que ciutat posada en peu de montanya és de ivern massa freda
ý de stiu massa calda, perquè de ivern no y pot entrar lo sol ni de stiu lo
llebeyg, ý ayxí serà ciutat enujosa ý malsana. Si la ciutat té sguart a ponent
també diu que és mal, perquè fereyx-la la part de tremuntana en lo ivern
ý en lo stiu, ponent, que és vent calt ý sech ý no la pot ferir lo llevant ni
lo llebeyg de ple en ple. Si la ciutat guarda a migjorn, lesoras las montanyas
li fan escut per la tremuntana en lo ivern ý fereyx-la lo llevant ý lo lebeyg
en lo stiu que són bons vents. Si la ciutat guarda dret lo levant, diu que
està en bon esguart, perquè de ivern no la pot ferir la tremuntana, ni de
stiu, lo ponent, sinó que en lo ivern la fereyx tot lo dia lo sol ý de stiu
lo llevant ý lebeyg, que són bons vents ý sans ý de stiu delitables.
Ý ayxí la ciutat de Tarragona està scituada prop de marina, en loch alt ý
té lo sguart a llevant ý és molt uberta per lo migjorn, que lo sol la bat
tota ý des del coll de Balaguer, comensant com un gran arch, està cenyida
a dos lleguas d'ella a l'arededor ý closa de montanya alta, que la defensa
ý guarda de ayres malssans ý entre esta montanya ý la ciutat està lo camp
molt delectable.
La tercera rahó ý causa pot ser que com los principis de putrefactió
sien dos, so és calor ý humiditat, la qual putrefactió és medi per a fer fi
o destrucctió de total las cosas exceptat lo foch, segons Aristòtil en los
Metheoros,
loch ont està, despositió per a putrefactió, essent en loch alt ý la terra
seca ý exuta de ayguas pútridas de bassas, de lacunas, de stanys ý exempta
de altres occasions pestilents ý de ayres infectionats ý circuïda de fortíssims
camps de emenos ý delibles orts ý de jocundíssims vinyets, dels
quals lo ayre trempatíssim en les quatre quadres o temporades de l'any se
experimenta, convé per ço dir Tarragona ésser sana ý no morbosa, perquè
com lo contrari de la putrefactió sie la generatió que dóna principi ý ser
o manteniment a totas les cosas, faltant-li a Tarragona les causas preditas
de putrefactió, tenint totas las altras tant jocundas ý gratiosas, seguir-se
à que té aquell contrari de la putrefactió, so és la generatió que dóna ý
presta lo ser a totas las cosas vivents nodrint ý conservant aquelles.
Quarta causa ý rahó pot ser corrobant las preditas, perquè segons Hipòcrates,
en la tercera part dels Aphorismes, les constitucions dels temps
seques ý exutes més salubres ý manco morbosas acostuman de ésser ý
com la major part de la salut dels habitants en les terras provinga de la
temprança o de trempança de l'ayre en terra subjecta a constitutió de temps
seca, com és Tarragona, no
assí també lo que diu Galeno en lo libre de Sanitate tuenda,
bo lo ayre que totalment és pur com és lo que no és passat ni à pres niguna
mala calitat de stanys o de algun riu, o de malas plantas o valls fondas, o de
bromas, com en Tarragona, que tal no y à. Per ço lo ayre bo per lo qual
respirant vivim, vullam o no, privat de tota mala calitat, nodreyx los sperits
vitals ý refrigera lo cor ý en summa conserva la vida. Ý ayxí los habitants
de Tarragona són de un temperament prou acostat a equalitat ý ben
quadrat, lo qual fa fe o dóna testimoni la terra ésser trempada ý sana.
Perquè, segons Hipòcrates, en lo libre
ý temperaments dels habitants segueixen la facultat ý naturalesa
de la regió ont nayxen ý aont y ha equalitat ý tempèrie, infereyx-hi Hipòcrates,
que los íncolas ý habitants en aquella regió hereten ý alcancen lo
temperament molt exquisit ý apte per a les operations humanas. De qu'es
segueyx la conservatió de la salut ý esta pot ésser la causa per què vénen
molts malalts cartananis ý altros a cobrar salut a la ciutat de Tarragona.
La quinta causa ý rahó pot ésser també, segons quotidiana sperièntia
no
afírman, que cada cosa o compost natural es dota de dos propietats, la
una elemental ý l'altre divina. La elemental proceheyx de la mistió o temperatura
dels quatre elements que entrevenen en la compositió ý esta
propietat és molt manifesta ý ayxí se diu una cosa ésser freda, ésser calenta,
humida o seca.
La segona propietat és occulta, de la qual, encara que niguna rahó natural
se puga donar perquè no la sabem ni conexem ni pertany a nosaltres
saber-la:
atràurer lo ferro, lo agàrich en lo cos humà, la fleuma, ý que lo basilich
en la vista mata. Veiem també en algunas parts que y ha fonts de aygua
viva que enmalalteyxen ý en altras parts altres fonts ý ayguas que ab
ellas curan algunas mal[al]ties. Ý la causa d'estos diversos effectes no és
per ésser, les preditas, caldes, fredes, humides o seques. Ý ayxí no
donar serta rahó de aquella propietat o virtut, no perquè no y sie, però
tal virtut o propietat és gràtia specífica ý occulta, la qual virtut o propietat,
Plató, Aristòtil, Hippòcrates ý altres philòsophs la nomenen divina.
Galeno, a tota substància, Mesuè ý altres metges aràbichs, celestial o specífica.
Ý tots encara que discorden en lo nom, concorden en separar dita
propietat oculta de la elemental.
Per ont ultra de les causes demunt dites que convenen a la virtut o propietat
elemental, se pot crèurer per sert que la ciutat de Tarragona té també
esta propietat o virtut, oculta, divina, celestial o specífica de la qual
particularment la ha volguda Déu dotar. Perquè encara que se tròpien altres
ciutats, vilas o lochs edificadas en loch alt ý prop de marina ý en lo modo
que tinc dit, no per ço són tant sans com és la ciutat de Tarragona, que
té aquesta special virtut o propietat divina tant aventatgada que en pocas o
nigunas poblations se troba.
Ý ayxí se diu que Tarragona té lo cel trempat; las nits se pot anar
sens barret, que no y cau niguna serena o humiditat que danye als cossos
humans. Són en fi las influèntias que reb totas bonas ý ben purificadas
ý salutíferas, ni en los yverns força los habitants en ella lo sobrat fret
sercar foch ni en lo estiu appetir demasiat fresch, per ont tenint aquest
medi ý las qualitats, virtuts o propietats sobreditas, meritament és la dita
ciutat de Tarragona lloada, tenguda ý reputada per terra molt trempada
ý sana.
Ý ayxí lo rey en Pere de Aragó, segons se lig en sa història, aprés que
agué feta coronar la reyna en Çaragoça per reyna de sos regnes perquè
segons diu Çurita en lo libre 2 dels Annals de Aragó, lo rey don Pere el
Segon coronant-se, agué gràtia de papa Innocentio, que quant los reys de
Aragó se volguessen coronar, demanant primer licèntia al papa, fossen coronats
en la ciutat de Çaragoça per mans de l'archabisbe de Tarragona. Bé
és ver que lo rey don Alonso fonc coronat per mà de don Jaume, bisbe de
Osca, per la absèntia de l'archabisbe de Tarragona, segons diu Çurita en
lo libre 4 capítol 78, tornant-s'en en Catalunya, manà cridar ý ajustar
tots los famosos metges de totas ses terres ý volgué de aquells saber ý entendre
aont més sanament porie víurer ý passar los anys que de vida restar
li podien. Feta entre los metges conclusió, li respongueren que no y avie
ciutat en Catalunya més conforme, més profitosa ni més sana ý qual convenia
per la edad ý salut de sa persona que la ciutat de Tarragona.
Delliberà lo rey don Pedro seguir aquella conclusió dels metges ý venir
a fer-y son assento, però complir la executió no pogué perquè morí de unas
febras qu'el prengueren mentre durà lo temps de la executió.
Jo, de mon temps, he vists molts malalts, en special de quartana, venir
de altras parts a Tarragona per cobrar salut ý de fet dins pochs dies cobrar-la.
Bon testimoni ne pot fer de present lo il·lustríssimo ý mon senyor don
Ferrando Folch de Cardona ý de Anglesola, duch de Soma ý compte de
Olivito ý de Palamós ý almirant de Nàpols, 1o qual tenint la il·lustríssima
senyora duquessa de Soma, caríssima muller sua que sie en glòria, la mina
sua molt flaca ý fatigada de unas quartanas, s'en vingué ab ella en Tarragona
ý no sols dins pochs dies fonc relaxada ý sana de la quartana, però
s'í féu prenyada ý parí en dita ciutat lo fill major, que és lo senyor don
Loís. Ý fonch batejat en la seu de Tarragona, que nigú ne tenien mascle ý
ab molta alegria s'en tornaren tots en sa baronia ý casa de Bellpuyg.
Aprés, essent viudo lo dit il·lustríssimo senyor almirant ý cortanari, altra
vegada vengut en Tarragona, dins pochs dies cobrà éntegre salut. També
de present ne pot fer bon testimoni lo il·lustríssimo senyor don Ferrando
de Toledo, prior de Castella, que de Monçó ont ere vengut ab lo invictíssimo
ý felicíssimo senyor rey don Felip vuy beneventuradament regnant
les corts proppassadas, essent molestat de febras, s'en vingué a Tarragona
ý ayxí mateyx, pròspero de salut, se n'anà. De molts altres porie scríurer,
que seria no acabar: ont són dos testimonis tant excel·lents, sens niguna
exceptió conformes, no y à necessitat de altres, majorment puys dret ý rahó
són en mi que:
Cregut seré que és ayxí com scrich, postposat tot lo amor de la pàtria,
sotmetent-me en tot ý per tot tant als perits stròlechs com als doctors en
medecina, que tenen per sos molts libres totas aquestas sobreditas causas
ý rahons ý moltas altras que jo les ignore més cògnitas.
De la torre qu'es diu dels Scipions. CAPÍTOL 20
A
de Tarragona per lo camí de Barcelona, al cap dit de l'Areny Major, en una
montanyeta prop del camí, està una torre a la qual diuen dels Scipions,
perquè en aquella y ha de relleu dos personatges que tenen
palms de larch cada ú de ells ý estan a la part de migjorn envés la mar,
serca del mig de la torre. La qual té de altària lo que vuy se mostra sobre
terra envés la mar
dintre està plena de pedras ý terra més de mitga torre. Los predits personatges
són tenguts ý reputats per los dos Scipions jermans de qui tinc
scrit en lo capítol 5 ý, encara que lo ayre de la mar los age gastadas las
caras ý romput part dels brassos ý camas, no
la postura que tenen significant treball o tristícia.
Estan los dos drets sobre uns [...]la cama esquerra sobre la dreta
ý lo bras esquerra té la hú sota lo dret ý lo dret posat lo colso sobre lo bras
esquerra se té la mà a la barra o galta, ý lo altre té al contrari lo bras dret
sota lo esquerra ý també posat lo colso del bras esquerra sobre lo bras
dret; té la mà de la mateyxa manera a la galta o barra. Entre aquestos
dos Scipions se mostra lo loch ont estave una pedra scrita quadrada, la
qual molts anys ha que s'en portà en Roma fray Francisco Ximenis,
cardenal de Spanya, que fonc gran temps curador de la reyna dona Ysabel
Ý en Roma no
moltas vegadas per aver una còpia de la scriptura. Demunt lo cap dels
Scipions, en las mateyxas pedras de la torre, avie un rètulo que té dos
rallas de scriptura molt gastada, que sols se comprenen distintament las
lletras següents:
VI+ Va
Aquestas lletras estan lligadas, les altres lletras borradas o menjadas
són per lo ayre de la mar. A mon judici, algunas d'ellas las figure jo que
porien ésser segons assí estan, emperò no
serta. Par-me posar-las per donar matèria al que més que jo y entén de
specular:
VER BUS I S I NEGL fractus
VI VA \ ELI IBUS SIBI PER
PETUO REMANE fractus
Aquesta torre és tenguda ý reputada per la sepultura dels dos jermans
Gneo ý Públio Sci[pi]ons ý ayxí ho diu lo Joan Ànnio, comentador
de Beroso en lo thomo segon, pàgina 519, ý mestre Pere Medina en lo
libre De las grandesas y cosas memorables de Spanya, Crònica sua de Valèntia, en lo capítol
dècada 3, que Gneo Scipió tenie son camp junt al riu de Ebro ý Públio
Scipió en lo pla que Pere Beuter li diu de Cabanas, ý que morí de una
llançada, [que] li donaren al costat dret ý
Gneo Scipió, encara que lo bisbe de Gerona, en lo Paralipòmenon de Spanya,
en lo libre 5, capítol
videlicet et Gnei",
Scipió, jermà seu.
Me dóna molta occasió de duptar que sie dita torre la sepultura dels
Scipions, perquè segons Tito Lívio ý lo bisbe de Gerona no moriren en
aquella part ont és la dita torre, ý si algú dir volgués qu'els portaren, per
ventura, de allà ont moriren, per ésser los dos emperadós
tant senyalats, quant ayxí fos, tinc per molt sert que la sepultura los agueren
feta dins la ciutat ý no en loch tan apartat ý luny d'ella.
Per salvar la opinió no sols dels predits historiadós, però comuna, se
porie dir que Tito Lívio, qui scriu estas guerras ésser estadas entre
Cathago ý Tarragona entenent de la Nova Cartago, per ventura deu equivocar
ý ésser estadas entre la vella Carthago, que és Vilafrancha de Panadés,
segons està dit en lo capítol 5, ý Tarragona, ý ayxí narrant la veritat de
las guerras en la Cartago se pot ser enganyat, ý essent estadas entre la
vella Carthago ý Tarragona convindríe lo loch ont està la torre predita dels
Scipions. Que retirant-se, com diuen qu'es retiraven, que lo hú hó lo
altre fos mort allí. Ý ayxí serie pertinent lo qu'es diu ésser allí lo sepulcre
dels Scipions. Assò jo no u affirme, tant solament se diu movent ý com
a cosa que porrie ésser que sia ayxí, puys és molt sert que Vilafrancha de
Panadés era la vella Cartago de Spanya, segons diu lo bisbe de Gerona en
los lochs en lo capítol 5 per mi cotats.
De diversos edifficis que són vehins a la ciutat de Tarragona. CAPÍTOL. 21
Lo reverent missèr Joan Cessé, canonge que fonch de la seu de Tarragona,
home curiós ý en letres sagrades ý humanas molt erudit, versat en
història, féu en son temps aquestas memòrias, dient que la torra que vuy
se diu d'en Barra se à de dir d'en Vara, a Marco Varro romà o a Variato,
home fortíssim de natió portuguesa. En assò me par convé millor qu'es
diga la torre d'en Bara, perquè segons diu Tito Lívio en lo libre 6, capítol
17, dècada 3, parlant de Públio Cornèlio Scipió, que fonc dit Africà,
venínt a Tarragona, la primera cosa que féu fonc que procurà de aver a
Bar o Bara, que era un romà principal que s'era voltat ab los celtíberos
e ilergetes ý lligat ab Indíbile, rey de Castelldàsens, ý tenint-lo en son
poder, ne féu una gran sentèntia, que fonch càstich a ell ý exemple a tots
los romans que no
arch en lo loch ont lo vencé, lo qual vuy se diu lo arch de Bara, a una
llegua de la torra d'en Bara ý a
restada en Spanya la pràtiga de posar en los manaments del rey ý en les
paus ý treves que contrafahent algú, sie agut per bara ý traÿdor. Assò
diu mestre Pere Beuter en la Crònica sua de Valèntia, en lo capítol 9,
en cartas 40, columna 1.
Per ventura convindrie assò més que s'attribuís a la torra qu'es diu are
Bara que és prop del dit arch ont y ha vestigi ý roïna de ediffici antich
que no a la poblatió que vuy se diu la Torradenbara, ont no y veyg jo
vestigis de cosas antigas.
En una montanyeta que és devant Altafulla se mostran vestigis de
grans edificis de temps dels romans; troban-s'í medallas ý trossos de marbres
de diverses colós ý vetas pintats, que eren de païments o parets ont
estaven encrostats lo castell molt enderrocat que allí és encara vuy. Se diu
Cemna ý segons lo dit reverent canonge Cessé se à de dir Cenna, a
Cornèlio Cenna capità dels romans. És la antiquitat molt gran, prop de
mar, ont també se troben trossos de columnas relluents com las que tinc
dit en lo capítol de sanct Fructuós.
Ayxí mateyx deya lo dit Cessé que lo loch que vuy se diu de Tamarit,
lo qual en temps passat se deya Tolobin, se à de dir Gramàrio o Gramàrito,
a Caio Màrio, capità romà rebustíssim del qual parla Tito Lívio, en
lo libre
en lo libre primer de las guerras civils de Roma.
També a un quart de llegua de Tarragona y ha un castell, lo qual vuy
en die se diu los Mangons. Deya lo dit canonge Cessé que són dits a:
mangonibus militibus afrocanis quorum anus Mango, frater Anibalis,
imperatoris magni Cartaginis, et alter Mango fuit dux maximus in exercitu
eiusdem Anibalis.
de Aníbal, emperador gran de Cartago, ý l'altre, Magon, era gran capità en
lo exèrcit del mateyx Aníbal. Ý ayxí convé en assò lo que diu lo bisbe
de Gerona en lo libre
propi nom, que Mago fonc edificada a Magon, fill de Amílcar, jermà de
Aníbal.
Salou també deïe dit Cessé dir-se a Solòndico, capità audacíssimo.
Lo que vuy se diu lo Albiol, que és un castell antiquíssim, deu-se dir,
segons Cessé, Albinomo, de Albino Mano, capità romà ý cavaller molt
robusto. Ayxí mateyx dea de Puygdalfí que s'avie de dir
qui per tots los de aquella pàtria ere venerat ý colt.
Totas estas ethimologias pot ésser que sien verdaderas, perquè és molt
sert que las ciutats ý lochs prenien lo nom dels fundadors, com apar en lo
que tinc dit en lo capítol 4 serca de la fi.
Aquestas cosas assí he volgudas posar perquè són prou pertinents a la
matèria, essent majorment com són a una ý a dos leguas lo més de la
ciutat de Tarragona, he ignoradas per molts. De algunas altras aguera
jo pogut tractar de Tarragona com és narrar largament la entrada del sanct
bras de sancta Tecla en Tarragona, que fonc cosa molt principal ý notada,
però puys cad'any se predica en la Seu ý ayxí és a totom de la ciutat notori
ý està en scrits redigida ho é volgut deyxar. Ý ayxí mateyx tots los archabisbes
que són estats ý moltas cosas fetas en dita ciutat ý en la Seu ý molts
epigrammas de aquells, que puys en les constitucions provincials de Tarragona
en lo principi encara que inordenadament lo àn posats, no m'í só
volgut occupar.
Aquestos
que he vistas ý legidas ab diversos auctors en la següent pàgina posats,
los quals me fan testimoni en aquesta empresa ý clarament provan que no
y à res ficte del que hé narrat. Prec-te, lector, que mostres amor a tots
mos scrits; si són escarnits per mal ordenats, fes sien limats de dintre tos
pits.