REHONAMENT FINGIT ENTRE Ffrancesh Alegre ý Speransa tramès per ell a una dama. GRANS són les forces de amor, Senyora de ma vida, com sperimentat tenen los que passen per lo cars en què·m trobe, de infinides ànsies combatut per vostre mal tractar: demana la sensera voluntat ser satisfeta; treballa lo entendre entre molts aparents trobar lo asolat, lo ver; spantes la memòria recordant los perills grans; cels, duptes, e dublades congoxas en què lo qui ama se troba, offenen les horelles ab crues respostes e falsos reports; los ulls se entristexan, e quasi eclipsats, perden l'ús de la forana lum, per continuats ultratges ý desdenys rebre de qui infinidament mirar se adeliten; e perquè en largues rehons no·m detengue, nengun sentiment resta sens lesió, nenguna part en la ànima sens rebre gran offensa. Del durar de aquestes obres, Senyora, tan a mon dan en mi sovint provades, un dia me seguí que, sol retret, e mon cansat pensament ymaginant qual fi pendra devien tant cansats pensaments; recordant tantes offenses com hé passat poch merexent, havia de amor rebudes; vahent fallir aquella speransa qui al desig anemorat havia dats tan aguts sperons, que a retraure·m ja mes forces no basten; fora de tot arbitre, portant quasi en desper, comensí tals paraules: "Vida ¿per què detens a mon trist sperit? ¿com no consents lo

seu desig se complescha? De aquella cruel en qui servicis moren, sia yo per a tant, que pus vivint no bast a dar-li conaxensa del que rehó la obligua, almenys morint li atrassen algun tart penediment; ara veig són fallides aquelles prometenses que ab cara tan certa de veritat me feya Sperança, quant comensí amar; ý per tenir tal hora la voluntat empesa en fer deguda stima, deia que més stim no recordí metre-me·n en segur, per bé que nanguna seguretat d'ella pot procurar desauciada vida: tan fictes són sos actes de aquesta falaguera e enganadora Sperança de qui yo·m clam. Tots temps parla ab figures, e tantes coses crehen que poques ab lo ver se troben concertades; cruel ficta mainada! may t'agués conegude, que ara no·m dolguera de la pèrdua del temps que m'às fet sperar!" E mentre que en tant congoxades rehons me detenia, víu denant mi una dona star, del venir de la qual no·m era persabut, abillade de una manta (e si no·m engan era de hun drap burell, de cetí vert folrade) ab lo gest tant strany, que bon spay tingué ma comprensiva sens poder la conèxer; fins que, oberts los ulls de mon entendre, coneguí Speransa, recordant-me ja altre vegade haver-la vista. Volia-li parlar, mas ella, prevenint a mes rehons, axí dir comensà: "Sinó que mes orelles són ja tant avesades de hoyr tals clamors, sens dexar-te més dir haguera tal barrera mesa a tos desigs que la culpa que·m donés poria ésser vera." "No us hi cal més debatre —responguí yo, stroncant son parlar— que ya no tenen crèdit vostres rehons a mi, per tans speriments vos trobe en falcia: l'ull teniu en grandeses, la lengua prompte en dar, mes may en repartir gràcies, ni attendre promeses; portau la mà streta; dona ab pocha vergonya ¿què us porta en prometra? Si gana teniu de

burlar-me, restau ja satisfeta; si desig de attendre, satisfet restaré, ans que ma voluntat cregua ésser pagada". Com ya Speransa que anviade per mon dir se·n anàs, aseguda ý ab una rialla la cara aclarint, en tal manera rahonar comensà: "No·m offenen injúries, ni manasses me spanten, ni per ingratituts dexe encórrer mos amichs sens ajuda. Açò conexeràs, si, aleviada algun poch la passió, dónes loch a més rehons." "Vostres rehons —li responguí- Senyora, me ban tant amansat, que ja·m trobe dispost a scoltar quant volreu, ab hun desig que en res no us decomplangue". Alegras Speransa de hoyr resposta tant humil, ý seguint lo sò de tals paraules, comensà: "Acustuma lo amor ésser criat de plasents pensaments, e perquè atart duren sens tenir speransa, molts en sos fets sens mon voler me mesclen; qui si sovint vehen fallir lo que sens rehonable occasió han sperat, per cert de mi ab poque rehó se clamen. May hé fallit a qui voluntàriament hage feta offerta; per bon poden star reposades tes ànsies, mes com bé sabs, algunes coses ab poch treball se acaben, altres són tan diffícils, que sovint porten dupte de may attènyer; e per ço si tos desigs honestat no·ls guiave, per ésser endreçats a tal que sol stima la virtut, tendria per millor te dexasses de amar ý pendre plaer si per tu és avisade. Si ton voler és tant ab virtut concertat com tes rehons assenyalen, perquè pugua més cert dar consell al que vols". E callà, a qui responent diguí: "Seguint la força de aquella natural regla qui nega dos contraris ensemps poder star, és forsat mon voler ha desigar virtut, perquè la voluntat encesa en amar, en la cosa amada més que en sí reposa; e per ço, si taca de desonest desig enfosquia la mia, no seria acullida ab pler de aquella,

qui tot vici avorreix; ne·m falta conaxensa del que s'esguarda a virtuós amar, ans vull que siau certa que no sé, qual culpa mia o pocha amor d'ella, empatxan axí la conaxensa sua, que no comprèn tan limitats desigs." Havia de tal manera dit quant respòs Sperança: "Tan sovint se troben les dones enganades, que no és meravella si en satisfer-se aturen acord; ý les més per dos duptes se troben detengudes, tals que a pochs lo desigat consenten. Aquests són: por de vergonya; dubte de ésser amades. Del primer tes rehons me asseguren, perquè, seguint lo camí per bon passegen tos desigs, no y pot vergonya encórrer; l'altre resta sospès, e per que lo major crèdit done yo a ton dir que tu no has al món, mos treballs te·n metran en sagur: partint-me de ací, me·n iré yo a la dona que vols, e ab tantes rehons la faré certa de ton degut voler, que no dupte, al que vull, conduhir-la, dient-li com tos desigs tenen virtut per guia; al devant li posaré quants treballs per ella has passats, dient-li que amor no us consent, a la largue, desamor a qui ama; li faré clar conèxer que és spedient anticipar-se en amar, o almenys satisfer a qui degudament ama. Alegre·t de mirar-me, perquè en mon vestir t'é monstrat ans lo burell que·l vert, en senyal que, aprés de molts treballs, plasent repòs tos serveys hauran; no·t detengues més entre vans pensaments; repose·t en mon dir, e perquè major força attenguen mes rehons en portar lo comensat affí, donem algun recort perquè li pugua fer present l'anuig que has pessat". Yo perquè res tant prompte no trobí com una desesperada cansó que fiu la hora que de Speransa era més mal content, dant ley, ý ella de mi partint, reste ab mil desiguals pensaments, dels quals no spere repòs sinó per aclarir

de vostre gentil care. La cansó és de la tenor següent: Mi dolor és de tal mena Que Speransas la dolescen; Mis males quando fenessen Entolsces dan mayor pena. En mirar muchos descansan Y en ser vistos han plaser; Mis desseos y querer Por la vista no se amansen, Que mis males son de mena qu'entre los remedios cressen Y quando menos paressen, Entonces dan mayor pena. FINIS.