STÒRIA DE L'AMAT FRONDINO e de Brisona on se contenen quatre letres de amors ab alguns cansons en francès. Car es plasers d'ausir, vos vull comptar e dir mant bon dictat noell d'un aymador isnell e d'una dona gaya c'ab fin'amor veraya s'amon trop lialments, qui per fals jutgaments dels malvats envejos, que fay los amadors per mantes vets doler, agron man desplaser e mants cruels destrets, si com apres veyrets en lurs dictats gentils. Usatges es estils es d'Amors e sera qu'ell'es met lay on ha cor franc a luy servir, e no·l pot contradir estaments, ni rictats, ne sens, ne paubretats, ne saubers qu'el mon sia; ans ha tal senyoria que plus aut senyoreja e·ls plus saubents garreja

e met en ses presos, e·ls paubres sofretxos ffay en rich loch amar; ez axi·n volc mostrar en aycest que us diray. Entan, al mes de may, ffuy en un gay pays, on fonc per amor pris us escuders valents, nomnats per motas gents Ffrondino, bon aman ab cor gay e presan ez ab paytit aver, may sab gint mantener bontat e gentilea; ez ha sa amor tant mesa en una dona pros, d'aut estat e ricos, a cuy dizon Brizona, que·l cor e la persona e tota s'antendença met ab gran diligença en luy servir de grat, ab ferma leyaltat, si co·s tany de 'man fi; ez ella sens nulh si l'ama 'xi carament que, per lonc estament que Dieus li poxes dar, crey c'autr'aman pus car no·l semblaria ges. E car l'amar qui es d'aytal domna volguts es pus apercebuts de far so c'Amor vol,

Ffrondino, qui no·s dol si no cant be no fay, hac talen que dalay contra les Turcs anes, pero que·n demandes Brizona si·l playra. Per que tantost ana; dix axi a Brizona: "Senyora prous e bona, gentils, valents e gaya, qu'eu am de amor veraya may que la mia vida, honor me vol e·m crida ez Arnors me conseylla que per vos, qui parella non avets en valor, e per la vostra amor, ffassa en breu un viatge per veser lo carnatge que·s fara lay dels Turcs, on pro castells e burchs crey que veuray abatre per alguns qui combatre se·n van ab lor breument. Per que us prech humilment me fassats tal valensa ques ab vostra licença eu puxa lay passar per honor conquistar, e per far so qui·s tany d'aycel qui tan presan dona, com vos, servex. E si be no merex mon cor aver tal grat de vostr'auta rictat

que vos lo governets, ne·l tingats ne·l amets ab vostra 'mistat pura, ajats de mi tal cura. que no m'oblidets ja; car, si mon cors se·n va, a vos laix tot mon cor, que m'enviu lo tresor de joy e d'ardimen que·l vostre ris plazent li dara totavia, lo qual sera ma guia totes vets, on qu'eu vaia; car fin'amors veraya me fara sovenir, ses jamay departir, de sa dousor pensar e de vos reclamar tostemps e tota hora". Ayso dits, la tezora de cruel desconort Brisona pres tan fort, e 'naxi la taylet que res no·l respondet, ans cuget pel cor fendre, sus Frondino l'amat; ez ell tenc abraçat son gay cors dousamen Brisona mout plasent, e demanda li 'n do que·s dones confort bo e que no s'esmarris; mas xascus tenc son vis esfalbit, esperdut e·l cor escomogut

per greu dolor que·ls pren, ez ab gran marrimen mescieron lur esgart, tan trist que crey que part non hac en tot lur cors que dedins e defors no sentis dolor gran. E Brisona, ploran, ab vis mout doloros, ffech un plant angoxos e respos enaxi: "Amics dous, pus de mi te vols axi lonyar per honor gasanyar en pahis tan londa, dic te que mon cor n'a doloros marrimen, qui, ploran e planyen, m'aucira de tristor. Amics, tu as m'amor, no say que·t vas sercan, qu'eu tenc per tan presan lo tieu cors, per ma fe, que no volgra per me ffessets aytal assay; mas, pus vey c'a tu play tal honor conquerer, Dieu prec te·n leix aver tot so que ton cor vol. Mas, lassa, tant me dol, amics, esta partida, que cascun jorn marrida viuray tro qu'eu te veya, e no crey ja qu'envege de veer nul hom me prenda;

ans te farai de renda nul sospirs cascun jorn, tro vege·l teu retom, le quals prech Dieu que sia breument, si com volria ton cor e·l meu desira. Mas, per tal que de l'ira e del greu desconort qu'enaxi mon cor mort e met en amergor, e per tal que·l gran plor on per tu eu viuray no·m meten en esmay, prec te que·m vulles far sagrament de servar tostemps leyaltat ferme, car eu te jur que ferme te seray ses cor vari". E pres un breviari on, axi com dit ha, juret, pausan la ma. E Frondino apres ffet axi com ades Brisona l'ach raquist. Puys dix ab semblant trist Brisona: "Ayço faras, amics: tu portaras le neyr e·l vert per mi, ez eu per tu axi" Ffrondino dix: "Que·m piats ayço, e quant vullats, senyora, ben complir!". Es ab mant greu sospir ella·l det un joyel gentil, ricos e beyll

que per s'amor portes, ez ell me par que·l des un joliu anell d'aur; mas li seu cabeyll saur, que semblavon daurat, eron tan escampat e tirat e malmes sobre·l seu vis, qui es may pur que nuylla flor, que la pus gran dolor del mon me pres de·l veure, car no poriets creure la pietat que s'era. Puys, ab dousa manera, cascun pres son comjat, l'un ab l'autr'abrassat, mas res no·s pogren dir, car li coral sospir e·l gran dol que fasia cascus los o toylia Mes anans que partis del tot, li ach tremis Ffrondino cest comjat per missatger celat qui·l fayt saubia tot. Virelay La doleur gran que j'ay au departir de vos veoyr, douce dame d'onour, me fayt muer tota ma joya 'n plor, e le pooir de mon làs corps falir. Làs! je ne say quant reveoyr poray

vo gran biaute qui est toute ma joya e vo dous vis tres amoros e gay a cent foys plus que dire no sauroye. Ce me fara tous dis plaindre e gemir e demorer en si dura langor; mes je veuill plus par vos, tres douce flor avoyr tels mals que por autre playsir. E Brisona, qui mot saubia ben dictar, ayco li fet portar per lo dit missatgier, scrit sus neyr papier ab color de blau fi. Rondeu Adieu, mon dous amis e ma perfeta amour! Lasseta! je ne ssay quant sera le retorn! Vostre suy e seray, mes j'ay el cuer dolour, car vostre departie fayt de ma joye plour, tant que, jusque vos voye, ja n'auray bon sejorn. E tantost se parti Ffrondino, ez anech contre·ls Turchs, on mostrec qu'era fis amoros. Ez apres dels ans dos tornet en son pahis, mot desiros que vis ceyla q'aymava tan,

que stave desiran cascun jorn sa venguda. Mas, car fazia aiuda a un seu gran amich, esdevenc li destrich que no poch anar lay on la dompn'ab cors gay ffasia son estar. May gen, qui 'n malparlar tostemps troba sabor, difamech ab error la prous dompna Brisona, dizen quez ella dona s'amor az un gay nobla, e quaix trestot lo poble li deron mala fama; d'on Frondino qui l'ama ffonc dolents e marrits e per tristor languits may que dir no us poria, tant que la nuyt e·l dia vivi'en trabayll greu. E so d'on ell pus leu donet en ayco fe es car decosta se trobech un jorn escrita una letra patita ques al dit nobl'anava ffos per Brisona fayta; d'on entrech en tal gayta Ffrondino e 'n tal pena quez, axi com remena l'auta mars ab forts onda l'esquifet e la gronda o la pauca tarida,

axi, ses nuyla mida, remenech son coratge tristors, c'ab gran dampnatge de son cors lo tenia. E car may no podia soffrir son cruzel mal, si com ceylls cuy no val conort que pux'aver, escrisch ab desplaser a Na Brizon'ayxi con trobarets aysi. Letra que Ffrondino tremès a Brisona, complayent-se d'eyla, creent que per altra l'aja oblidat. La mia mà scriu ab gran dolor a tu, e prech-te que si m'às oblidat, no vulles almenys, membrant-te de la mia amor, oblidar de legir esta letra, la qual te tremet per dues rahons: la primera raho és per so com hi dupte que Amor, qui liga les lengües dels ferms amadors e la voluntat de aquells quant són denant lurs amadores, no ligàs ma lenga e mon voler en tant que yo, vaent tu e no podent dir les coses que hé acordades, agués après pus dura pena de aquesta que soffir; la segona rao és que, certificant-te pus clarament de so per què són en la pena, me sia dat algun remey, si a tu aparrà just. Yo, servidor teu, lo qual amor enlassa per la tua balea en la mia tendre e pueril adad, e tal, làs!, que despuys que yo axí per amor enlassat me done a tu, segons que tu saps, no volent ne podent axir de aquell, mas ab ferm voler servin e aman tu, que yo creu ésser noble, no solament per natura mas encara per balea e per moltes altres coses a perfeta noblea pertanyents,

hé soferts, per tu amar, tots aquells trabaylls que amador pot soferir; e són per tu amar en greu pena, de la qual me planc a tu, pregan-te que, si de aquella per amor no·m vols ajudar, membrant-te de la tua noblea, me vulles ajudar, car nobla cor no deu soferir de fer morir a pena lo seu pres, molt menys lo seu servidor leyal. Pena és a mi dolorosa hoyr de la tua noblea que oblidant los sagraments ab tanta fervor de amor entre nós fets, e avent en menyspreu mi, leyal servidor teu, e la tua honorabla fama per nobles obres al present conservada, às en cor de servar en amar la manera de les falses amadores qui, gloriejant se en lurs falses maneres, enlassen ab lurs foylls semblants molts hòmens en lur amor, detinent aquells en foyla vida, a dan e derrisió lur. E pena és a mi sobresdura, creent yo per aquesta manera ésser oblidat de tu e perdre tanta glòria de amor com avia, cuydant ésser amat de tu. E pena és a mi ymaginan que la tua nobla persona, scarnida per algun enganador, faent-te semblant de amor, sia en greu diffamació sdevenguda. Totes stes penes ensemps unides me tenen en dura e cruel pena. O làs!, quantes vagades hé yo sospirat per sta pena!, e quant hé tu planguda de tan greu dan, lo qual no és a mi manor que aquell que sostench en la mia persona, so és que la tua fama sia enlegida per veus o paraules de gents, o per colpa tua. O, quantes vegades hé desigat que·m vengués dir lo meu cor, lo qual yo lexé a tu al nostre dolorós departiment, que podia ésser de tu e de les paraules que yo hé oydes e de alguns senyals de aquelles qui·m àn tengut longament en angoxosa e dolorosa sospita! E quantes vagades és fogida soptosament de mos ulls la voluntat del dormir! E tantes vagades m'à svetlat ab dolor la angoxosa

e dolorosa memòria de aquestes coses, ab tants amergoses sospirs m'à feta mesclar la vianda en les hores de mon menjar! E tantes vagades m'àn fet anar solitari e pensiu en diverses locs les dolors que yo hé per aquesta rao! Ay làs!, bé creu que si les mies dolors se posquessen convertir en làgrames, e yo posqués molt plorar, gran aleujament fóra stat a mi, o si·m posqués plànyer algun qui·m sabés dar conseyll o remey. Mas no és costuma de ferm amador gosar dir sos mals, o si·ls dixés, no fóra per açò dat aleujament a les mies dolors. Tu sola, de qui yo són leyal e ferm servidor, pots mi garir, si a tu plau, e aleujar de tantes penes, faent-me cert si la fermetat qui·s pertany en nostra segrament és per tu en alguna cosa leza o del tot preterida. E si u és, so que no creu de la tua noblea, às a mi retut indigne gardó del meu leyal servici e trebayll e de la ferma e imutabla amor que yo hé a tu; car no abeylint als meus uylls ne al meu voler alguna balea de fembra ne alguna graciositat, riquea, amor o privadea, e tota altra, sinó tu, aüda en oblit e en menyspreu. E açò per la contínua memòria que hé de la tua perfeta figura e de les tues agradables e amoroses maneres, les quals ab los uylls de ma pensa, me fa soven leyal amor veser e remirar. On dic, aprés de aquesta dolsa e amorosa visió e la ymage de perfeta dolsor: o vida e benanansa mia! ¿quan trauràs tu, dolsa speransa e confort meu, la mia lassa pensa d'estes dolors? ¿E cant me trauràs d'esta mortal pena per la qual oblit viure? ¿E cant me tornaràs en ma benanança e confort, demostrant-me si yo són encara teu? Sia, doncs, si a tu plau, clarament certificat de la tua voluntat; e si ver és que m'ages oblidat, vulles me tornar lo meu cor. Car, bé que yo no·m posqués de aquell en altre

[a]mar servir, no·m par lo·m degués pus retenir, si aquell às rebujat, contra la primera empresa entre nós feta de les dues colors. E faràs justa cosa en ton poder res de què no t'asauts. E yo, lexant la una de les dites colors, retendré·m l'altra, so és lo negre, ferm e trist sens speransa, e maneré ma trista e dolorosa vida, segons que permetrà cruel fortuna, la qual pot a tu dar amador pus honorable mas no pus leyal, e pot a tu dar altre servidor, mas no pus ferm; e pot a mi donar tot compliment de angoxosa dolor e de pena, mas no plaser de amor, car la mia amor e los meus plers en tu feniran, en mà de la qual Deus posa ma tribulació e ma benenança. Rondeyll Tristes suy en tel desconfort, que si ge n'ay aligement, certes, bone, beyle, playsent, par vos pendray briefment la mort. Làs! je n'ay solas ne deport ffors can je voy vo corps le gent. Mes cant si gran biaute recort e poynt ame ie ne me sent, pleindre ne fayt si durament que morir de bon gre m'acort. Brisona, qui saubia que Frondino venia, qu'ab gran joy esperava en pauc no·s desperava cant bac sa letra vista; d'on fech, ab pensa trista,

a Frondino resposta, qui de son cap li costa pro d'ayga d'amergura, car pensan l'amor pura e leyal que l'avia, claraments conexia c'a tort era jutgada; mas, car lo seu cor nada tostemps en leyaltat, ffec li aytal dictat con aysi vos he scrit, de leyaltat garnit. Resposta de Brizona a la dite letra de Frondino, ab la qual se scusa aver fallit en amar. Tant és de majors penes lo cor de l'innocent afligit, con és injustament de majors fayliments incolpat. D'on yo, ignocent de les colpes a mi per tu, senyor, posades, són dins mon cor aytant pus afligida com la mia leyaltat és més per grans fayliments no justament blasmada o incolpada. Car fort és a mi dura cosa hoyr que per tu, senyor, sia cregut e a mi posat e per les tues letres demostrat que la mia leyal e ferma amor sia vert tu variable. O, lexan e oblidan los primers leyals comensaments de la ferma amistat que yo hé a tu, sia per greu crim de desconexensa en alguna manera enlegida o diminuïda, la qual és per fermatat purament conservada e per leyaltat contínuament multiplicada e conformada. Encara és a mi aflicció e pena que sàpias tu, senyor, que per ocasió prospera ne adversa yo aja delenquid en alguna part de leyaltat e de amor ferma vert tu; e tu, posant mutació al propri

nom d'on yo, en temps de nostra amorosa conversació, yo solia per tu ésser apeylada, me vulles nomnar en altre manera a mi stranya, dient-me falsa e desconexent amadora, e volent ésser en la congregació e manera de les falses, foyles e variables amadores, e dient que hé meses en oblit los sagraments entre nós fets, los quals hé tan purament servats que, si sabies quanta és la Mia memòria ferme en aquells e en sovenir de tu, e com habita sovín dins la cèl·lula de la mia memòria la tua image, en la qual són a mi representats los teus loables fets e dits e les tues nobles, agradables e insignes condicions e maneres, e com és sovin mon cors desirós que yo posqués vert tu anar, e com és la mia voluntat inclinada a demanar e ensercar noves de la tua nobla persona, per les quals se posqués alagrar la mia ànima de la tua absència trista, no diries tu, senyor, que yo són aquella qui meresch aver nom de falsa e desconexent amadora, ans, mudant sta manera, seria de scriure a mi agradabl[e] e volenterós, en tal forma que fos per les tues letres confortada, yo, leyal e ferma amiga tua, per la tua sinestra intenció desolada e afligida, qui, sperant lo teu graciós aveniment, desir tu servir ab ferma benvolensa, la qual, encara aprés la mia mort, serà per tu ab la mia ànima perdurablement trobada. Lexa, doncs, senyor, tota vana e sospitosa rancor que ages contra mi aüda, e no vulles pus ab aquelles cruels armes e doloroses turments de sospitosa manera afligir ne turmentar mi, amiga tua, ne rompra ne divisir que les mies entramenes ab tan amergoses dits qui són mortal coltell per departir aquelles. E restituhint-me a la tua gràcia e amor, conforte·m ab les tues acostumades e gracioses letres, manant-me so que·t serà agradable qui per mi puxa ésser fet al teu pler e honor.

Ne penses pas que vous oblie, mes dous amis, car vroyemment tous dis vos suy loyaus amie. Seur moy aves le seignourie e aures trestout mon vivent. Mon cuer, mon voloir e ma vie seront a vo comandament, sans fauser de ce vos afie. Ffrondino, cant hac lesta esta resposta presta que Brisona·l tremes, fonch en tan gran joy mes c'ab sobres de dolsor de joy cugech morir; e pus no poc tenir Brizona 'n tal sospita, ans crezech qu'ella 'bita ab leyaltat mout fina. Mas, car Amors afina tot cor leyal e clar, tant que li fay mostrar lo desir e·l voler, quez au so que veser desira ne que vol, ffech pausar tot lo dol a Na Brison'a part. E, com ceylla que s'art per Frondino l'amat, tantost l'ac enviat a dir so c'ausirets si sta letre ligets.

Letre de Brisona a Frondino reprenent lo com tant tarda de fer li saber son stament. Si la longa distància qui és del loch on tu, senyor, abites tro en aquell on yo són, departeix la amor de nostres coratges, no sens rao às mi mesa del teu departiment ensà en oblit. Car despuys no·m és per les tues letres o missatges stat donat confort o consolació alguna. Mas com per semblant distància o divisió de lochs bona ne ferma amor no creu que puxa ésser departida ne divisida, tant que, defaylent la visitació corporal, aquella mental, per letres o missatges demostrada, no particip entre los ferms amadors, creu yo, senyor, que sia poca amor que tu às a mi, o necligència que·l teu cor ha en aver pensament o memòria de la ferma benvolensa que yo hé a tu; e per la dita rahó ha cessat entre nós la visitació deguda. Però, posant yo a part la rancor e trabayll en què mon cor és, e que sofer per lo teu fayliment, no sperant que·m sia per tu, senyor, demenat lo meu stament, certifich-te de aquell. Sàpies, senyor, que per la amor que·m destreny, stant axí en absència de la tua graciosa presència, vaig sercant locs separats on, departida de totes companyies o persones, pusque segurament perseverar a la amorosa contemplació qui delita lo meu cor pensant en la tua balea. Mas, jatsia que durant aquella a mi sia delitable lo temps e·l pensament, quant mon cor excitat me fa gardar per totes parts a veure si atrobaria tu, lo qual me imaginació me mostra axí com a present, no podent-te veure ne trobar, romanch soptosament desolada e trista, entant que, tot humenal repòs per mi lexat e oblidat, lo meu cors és portat a dolor e languiment,

desiran-te veure o almenys aver, en defayliment de la tua present visitació, de les tues gracioses letres ab les quals posqués passar algun temps leument lo trebayll en què són per tu, senyor, amar. Doncs, no avent en menyspreu mi, leyal e ferma amiga tua, prech-te, senyor, que ab aquells remeys que Amor mana fer en semblant cars, me vulles ajudar e valer, sabent que si per tu los dits remeys me seran denegats, lo meu cors vendrà a mortal ffi e conclusió, la qual a mi, senyor, no serà leu de portar ne a tu honorable de soferir. D'on prech Amor que ab semblant ligam qui té a mi presa per les tues voluntats obehir, vulla tu ligar e tenir en tal manera que la pena, egualment partida, sia per tu sentida, axí com per mi. Pregant-te, senyor, que si a la tua molt nobla, bela e graciosa presència pot ésser agradable res que yo puxa fer, per aquella me·n vulla certificar, sabent que per sos manaments complir no·m trobarà necligent. Rondeyll Penser me font loyaus amours tous dis en vos, amis, e la douçe pensee rejoir pas ne me puet ne m'agree, pus que veoir ne puys vo playsant vis. Joya ne sent, eins me tient le cuer pris tristeçe grant par dure destinee. Voloyr, pooyr e corps ay tous pensis, raysons, espoyrs dou tout m'ont obliee, car avech moy ne font plus demouree: ages pitie de moy, dous biaus amis!

Adoncs le joy doblech a Ffrondino que stech ligen e religen esta letra plasen de Na Brisona cara, e desirs qui s'empara de Frondino del tot, ffech li desirar mot quez ell vege Brizona, e com cell qui tensona ab l'ur de son desir, tremet li clar a dir, per esta letra seva, desirs com fort lo greva. Letre que Frondino tremes a Brisona, on li fa saber son stament e lo gran desir que ha de veser ella, scusant se de la triga de son scriure. O molt graciosa e cara sor, prec-te que, si la mia tardiva letra ha faylit tant a visitar la tua molt amorosa presència, que, perdonan a mi e a ella, vulles aquella gardar ab lo teu benigne sgart, no encolpant ella ne mi de la sua triga, car ella, desiran venir denant la tua dolsa fàs, ha sperat longament fael portador, ab lo qual segurament posqués venir a ésser legida per la tua voluntat. Lo qual portador atrobat, s'és molt alegrada, e molt curosament e contínua ha mi raquest de ésser ivasosament tremesa, prometent-me portar de tu amorosa consolació e bones novelles, ab les quals pusque un poch spirar lo meu trist cor engoxós e quaix enfogat per greu destreyiment de amorós desir que·l te contínuament

occupat; qui, axí com se solia delitar en plaser e goig de tota dolsor complit, se dol ab trists plants e sospirs, los quals, algunes vagades per mi retenguts, per cobrir mos mals a les persones a mi presents, me cuyden fer per diverses parts del cor sclatar e fendre, d'on poden sentir aquells qui són prop de mi en aquelles hores los greus trencaments e crits de les mies entramenes cruxents axí com ondes de tempestosa mar sclafants en la riba de la terra. E, làs! he quant ha que a mi dura sta pena e aquest angoxós traball! Certes, dir pux que aytant ha com yo hé stat luny de pendre ab los meus uylls de tu aquella dolsa manera e amorosa vianda que solia pendre mirant la tua balea, ab la qual vianda sostenia mi e mon cors en gran sfors e virtut de bona speransa. E, làs! Ara mon cor e yo són tan languit per la gran fam e longa endura de tu veure que a penes yo puix ell sostenir ne ell mi; ans, quant me vull sforsar a pendre algun confort, fayll a mi la virtut e forsa de mos membres; axí com al malalt languit per longa malaltia, a qui faylen los brasses, no podent alsar aquells quan vol metre la vianda a la sua boca, yo, moltes vagades, volent menjar e stant en taula, per forsa del gran languiment e desir destret, pert la forsa de mos brasses e lo apetit de mon menjar e, remembrant les tues beautats, strenyen-se les mies barres e són fets a mi los greus sospirs de mon cor vianda amergosa qui passa per mes stretes dents ab algunes sordes e tristes veus planyents. E làs! de aquest aytal menjar e de aquesta vianda no poria mon cors aver longament sosteniment de vida, ne sforsar mon cor, ne yo poria jamés, si axí molt stava, aconseguir viu denant tu, si per Amor e per tu no m'és donat algun remey e confort, los quals a mi, durant la tua absència,

no poden ésser dats sinó solament per la desirada e agradable consolació de les tues dolses paraules a mi per la tua letra representades. Aquelles seran a mi confort e salut e sosteniment de vida; aquelles seran algun aleujament a la dolorosa pena e trista angoxa de mon cor, e ab la dolsor de aquelles reposarà un poch lo meu cap dolorós, qui per longues vigílies va. Doncs, molt dolsa sor, avent compació e pietat del teu làs e afligit frare, no posant en oblit les sues angoxes e doloroses penes a tu per la present mostrades, sia per ta mercè en tan gran necessitat acorregut, e de present ab la tua graciosa letre per lo portador de aquesta confortat. Le gran desir que jay puyse veoyr ma douce dame si duramant mon doulant cuer aflame, que nuyt e jour me fayt playndre e gemir. Sans null sejorn tous diz me fayt languir le corps e l'arme. E cant je suy si lony de li, si l'ame. Don pri a Diex le puyse reveoyr brieffment, sans blame de son honour, car l'envejos difame les amoreus c'amours fayt rejoir. Cant Brizon'ac saubut c'axi stava sperdut Ffrondino per son mal qui per amor leyal de luy vengut li es, de continent se pres en esta letre far, on dits que, ses tardar,

hi vaja lieu, si vol qu'ela no muyra 'b dol. Letra que Brisona tremès a Frondino, pregant-lo que anàs a ella. Frondino, prech-te que moltes vagades liges aquestes letres. Yo hé dupte que a tu no oblit soven de mi, e oblidant-te de mi, la angoxa de ton desir passa, e no às cura de venir. E si aquesta ligs, molt creu que despertarà lo teu voler adormit en la tua triga. Les tues letres són a mi pler e consolació, car me demostren la tua benvolensa e ferma amor. E sàpies que per un gran temps aprés que les hé rebudes, són a mi axí com a vianda de molt plasent sabor qui·m dóna gran confort e ab aquelles me fas axí apartar moltes hores en lo dia, posant sobre elles los meus uylls qui no·s sadoylen de aquelles veure. E legint les moltes vagades, encara semblen a mi a cascuna hora noveylles, no per tal que no·m vaja lo cor a açò que hé lest en aquelles, mas lo plaer que n'hé m'és novell aytantes hores com les gart. E sàpies que no les puix lexar, ans per molts dies port aquelles amagadement sobre mi, e cant no hé loch on les pusca legir, si les vull veser o tenir entre les mies mans; però moltes veus, cant les hé legides, me donen gran dolor, car sé que tu vius trist ab desir de mi, e les dolors que tu·m scrius me fan doblar les mies. Cant yo sgart l'anell que tu m'às dat, a mi fa gran goig, pensan com la tua mà lo mès al dit on lo port; mas puys són molt trista quant pens que ha molt que tu lo m'às dat, e no t'é vist. Gardan aquell apeyll tu, axí com si eres ab mi, e fas sobre aquell les complantes mies de tu; e cant

me són molt complanta, la dolor que hé me fa oblidar on són, e recorde-me en mon cor moltes vagades, hé dupte que no aja perdut lo seny, e torn en por entre mos servidors e entre les mies companyes, guardan e scoltan aquells si·m conexen lo meu mal, o si és ver so que·m pens de mi. Soven pug en los pus alts locs de mon castell, gardant tots los camins si·t veuria venir, e axí stan me fa stremir lo cor soven cant veig axir en alguns locs dels camins alguns caminants; e cant són pres, e no·m par que y sies tu, tremet los meus missatges a saber quins gents passen. O Frondino!, si tu comptaves axí los dies e les hores com yo hé del temps ensà que tu ést partit, pus lonc te semblaria lo temps. En totes aquelles festes on yo t'é vist o tu às parlat ab mi, hé membransa de les coses que·ns avem dits; mas les festes qui despuys són passades, no·m semblen aytals con eren aquelles: totes me són tristes, car pus tu no veig no·m pux de res alagrar. En aquelles festes les pus àvols vestadures que hé me plaen més. E per so que puxa portar aquelles, stich en ma cambra axí com a freturosa de salut; bé·m deffayll salut sovén ab los meus engoxoses trabaylls. Car més vagades me git en mon lit per lo gran lassament que·m sent que per talent de dormir, mas bé és poch lo repòs que yo hé en aquell jaure, car si los membres àn algun repòs, lo meu cor ha lavors major trabayll per diverses e trists pensaments que yo hé per tu. Pens e pens, e quant hé prou pensat, tots mos pensaments trop anamichs de mi, car tots fan contra ma salut. E nagun d'éls no·m dóna confort cant me penç ésser tan luny de tu. Frondino, car senyor, fort às lexada asvetlada la mia pensa, car despuys que tu ést partit de mi, pensament disseca mon cors e gasta mos membres, axí com la forts lima

de asser gasta lo ferre moyll. En les hores que hom deu reposar e dormir, lo meu pensament no reposa ne lexa a mi reposar. Tot lo jorn e tota la nit és anamic de repòs lo meu pensament, axí m'à turmentada de greu traball que vans ha lexats tots mos membres, e sens algun sfors. Lo meu son és tan breu que no conec si hé dormit. Les vigílies que fan los meus uylls lassen tots mos servidors. Va trop lo meu cap quant vaig dormir, e pus va quant me·n leu. Si per ventura dorm algun poc spay, fas trists sompnis de tu qui·m svetlen ab gran dolor, d'on trop moltes vagades lo coxí on pos lo cap banyat de les amares lagrames que·ls ploroses sompnis fan gitar als meus ulls. Tota la nit stich ab sperança de aver goig en lo dia següent, despuys pens que tu vingues, e on mes sper, mes creix ma dolor, car acostant-se lo dia a la sua fi, se acosta la dolor a mon cor, e defaylen la hora on yo cuydave a tu veure, defayll a mi la sperança que yo avia en aquell jorn. Si algun temps hé atrobat pler en fer algunes obres de les mies mans per fogir a ociós anuig o despler, ara no·n puix fer naguna, car la gran cura del meu pensament, qui·m té contínuament ocupada, me toyll tota manera de obrar e ha fetes les mies mans grosseres e pereroses a comensar obra. Lo meu pensament ha figats tots mos membres e sentiments, e tots àn mi oblidada per seguir ell. En aquest mes de may, cant sol hom aver algun goig e plaer per la dolsor que porta mostran fuyles e flors noveles e melodioses cants dels ocells qui entre les spessures dels arbres de mon verger solien venir a cantar, a mi dobla ma dolor, car yo·m solia alagrar de tu en aquell temps, e solia cuylir fuyles e flors que·t dave algunes vagades. E cant pens que tu ést tan luny de mi, no vuyll entrar en aquell ne

res coylir, car no·m fa res goig qui en ell sia, ne los deports, que yo solia pendra en ell cant tu hi venies, ara no·m plaen. Ay, Ffrondino!, molts són los meus mals e tots aquells qui·m veen los conexen per majors. E per ço dien molts a mi tot jorn per què no serc ajuda de metges, extimants que medecyes posquessen a mi garir. E majorment dien a mi sovin açò aquells qui·m servexen a mon menjar, car tots dien que la substància que reeb la mia boca no·m porà sostenir a vida. Bé sé que la sobztància que yo reeb no·m sosté, mas la sperança que yo hé en la tua ferma amor e de la tua vista. Poca és la vianda que yo pux rebre, car desir m'estreny lo coll e·m fastige mon stómach, tant que tota vianda li és odiosa. La mia boca ha prou que fer a donar passament als grans sospirs que mon cor hi tramet. Ffrondino, molt car senyor meu, los mals que yo hé passats e pàs per tu són infinits. E bé que te n'aja dits molts, encara te·n volria dir mes, sinó que·m vull gardar que no t'anujàs la longuea de mon scriure, per què no·t scriuré ara pus; mas sàpies que volria que les tues letres demostrassen per obra so que dien per scrit, car elles dien que tu às gran desir de mi, e que m'ames molt. Prec-te, doncs, que no ams més so que·t reté aquí, car a mi apar que més ames aqueix amich ab qui ést que mi; e yo no àm res sinó tu, e iria a tu, que no·t speraria, si ten leu cosa era a la femenil vergonya lo meu anar com és a tu lo venir; e a mi vine, doncs, senyor, desir de mon cors e consolació de la mia anima! No vulles pus tardar, car si ó fas, ja és vengut en açò mon cors que pus no porà soferir lo trabayll en què ha tant viscut. Yo, senyor, cobraré salut e goig e vida, car ara quaix no visch, ans muyr lo jorn més de cent vagades. Garda, senyor, quant és açò dura

cosa que axí·m fasses star! Prech-te, doncs, que no·m tremetes res a dir per letres, mas so que·m deuries scriure vine-m'ó dir ab ta boca, car fort la desir veure parlar, e les mies oreylles desiren oyr la tua veu en la qual troben major sentiment de dolsor que en alguna melodia que posquessen fer tots los struments de música. E prech-te, quant vendràs denant mi, no vingues tro a la nit, per tal que en la mia cara no coneguen los senyals de amor aquells qui seran pres de nós. Ffrondino, si lo dictat de aquesta letra no·t sembla meu, per tal com no hé gardada en dictar alguna manera de retòrica, segons que hé acostumat, creure pots que sí és, mas la gran cuyta, ab què·t volia scriure mos trabaylls, m'à feyta venir en plor qui m'à torbat lo cap tant que no hé gardada sciència a fer ma letra. E si la trobes tort scrita o pus mal que no solia scriure, no te·n mereveyles, car la multitut de l'ayga qui·m axia ploran dels ulls me torbava la vista e anul·lava lo paper, perquè la tinta s'í stenia massa; mas bons me seran aytals plors ab què·t vege. Doncs, vine, senyor. E si res poré fer a tu agradable, mana·m, car desirosa són molt de tu servir e tostemps ab ferm voler e vertadera amor, la qual te mostra que no t'é faylit, ne faré. Ffrondino de present, saubut lo marriment en que Brizona stava, l'amic ab cuy anava per gardar sa honor laysech ab valedor que li ach en son loc, es axi prest com poc

az ella se n'anech, que jamay no pausech entro que pres li fo. E si nul aman fo l'u per l'autre joyos, dic vos que entre·ls abdos hac de joy compliment, ez ha vuy de presen ez aura tostemps may. Veus tot lur proces gay e·ls amoros dictats complits ez acabats, on podets veser be l'engen quez an ab se e la maneyra bona ca fin'amors los dona de gayament dictar e gentilment pausar mots amorosament. E podets hi tal sen apendre, si us volets, que us mostra co us devets gardar, si ets amats, que leument no cresats lo mal que molts diran de ceyla d'on, aman, esperats ben aver e d'on avets plaser. Explicit. Deo Gracias