TRAGÈDIA ORDENADE PER MOSSÈN GRAS, LA QUAL ÉS PART DE LA GRAN OBRA DELS ACTES DEL FAMÓS CAVALLER LANÇALOT DEL LAC, EN LA QUAL SE MOSTRA CLARAMENT QUANT LES SOLÀSIAS EN LES COSES DE AMOR DANYEN, E COM ALS QUI VERTADERAMENT AMEN NINGUNA COSA LOS DESOBLIGA. ENDRESADA AL EGREGI COMPTE DE ISCLA. Vida enamorada, senyor de preclara virtut e fama, segons experiència creure fa, és més a sospites e desdenys subjugada que lo meu enginy ab força de dir atènyer no sabria. Tota és plena de creences, tota a rompiments presta e disposta e, lo que de gran maravella par, sens fonaments altament hedifica e dura ferm lo seu hedifici fins a separar les voluntats unides e enceses ab multitut de complacències, serveys e treballs; e moltes voltes, dolorosa ànsia penedint e perseverant, que sembla impossible, menja, rosega e corromp los departits e separats, no però desenamorats, volers; contra natura ésser mostra ço que en amor se veu axí acarrerat e sovent, que a necessari e impossible retira tot emsemps. Yo, vehent de tal plaga ferida la enamorada generació, en temps passat desliberí per eximpli de la reyna Ginebra e de Lançalot socórrer a aquesta dura pestilència e furor, en la qual cosa no menys a les dones que als hòmens, si yo no me engan, satisfà, per ço com elles, legint la enamorada reyna com, ab falsa credulitat e versemblant causa, lo seu sens culpa enamorat a tota ultrança condempnà, clarament poran venir en conexença que no és tostemps ver lo que entegrame[n]t e de totes parts provable ésser se mostra e a veritat no en res fa dessemblant. E ells, qui sovent per

açò impaciència incorren, veent lo que Lançalot socorrent a la enamorada enemiga féu, tendran per cert que serveys e comport revencen e recompren les doloroses e precioses pèrdues; de què justament sperar poran nova e més fervent unió que la primera, si vera és la sentència de la vulgar en açò concorda multitut, que més fort diu ésser la recruada que la malaltia. Aprova açò mateix manifestament la perseverada caritat dels dos reconsiliats amats, que ultra la última e forçada separació de les cares persones, no dels volers, se estès e fins a la fi de la vida perdurà. La qual obreta mia a vós, senyor compte, hé volgut yo dedicar, no perquè digna sia de vostra noble senyoria ne perquè tals matèries a la gravitat de vostra virtut e preheminència sien conformes o pertinents, mas perquè, nua e flaca e per les mies occupacions no corregida ne ab compliment, la favor del vostre nom la farà anar segura entre los grans, la qual havia fins avuy dubtant retenguda. E per aquesta occasió en gràcia deman al generós ànimo vostre acceptar e abraçar la vulla ab aquella graciosa humanitat ab la qual a mi haveu guanyat per servidor e reteniu. [I] Comença la obra de Lançalot, e primerament com lo rey Artús manà ésser fet un torneig en la ciutat de Vincestre per los cavallers de la Taula Redonda exercitar-se. Aflaquint de jorn en jorn e dexant-se anar los ànimos ociosos dels cavallers de la Taula Redonda qui longament,

en pau e en repòs relexats, folgat havien, lo rey Artús, perquè no a total torpor e languiment se sotsmetessen, revocar-los a treball, ab un torneig que féu cridar per la ciutat de Vincestre, desliberà, no ignorant que les forces, per occívol e fluxa langor descostumades e lasses, ab exercici e treball se reformen e reparen. E perquè al dia designat al loch constituït se trobàs, de la gran ciutat de Gamaloth, on ell acostumadament aturave, se partí, tan maravellosament acompanyat que de les géns d'armes del regne seu ne dels cortesans hú no fon que restat ésser volgués; sol Lançalot, qui sobergament e més que tot altre en semblants fets era desijós de entrevenir, volgué restar, mostrant refusar la vista de aquell exercici on ell no mirar mas obrar copdiciava. E açò ab desliberació de secretament trobar-s'í desfraçat e no conegut, puis en altra manera no li era permès ne consentit, per ço com tots los altres cavallers, axí com a pest[i]lència d'ells, per la sua singular valentia lo refusaven e reduptaven. Ell e la reyna en una voluntat enamorada eren conjunts; per ço, consultant-la del seu prepòsit e ab consentiment e licència d'ella, sens la qual ell empresa jamés començara, ab un sol scuder, de nit e secret, se mès en camí. E havent caminat fins al jorn, ja quasi clarejant se trobà,

per la sua sort, pervengut en lo castell de Scalot, hon lo rey ab tota la gent encara era; e per no ésser descubert, no tenint altre remey, se lançà a casa de un vervessor, e aquí se celà e detench fins que, partit tothom, ell pogué segurament fer son viatge. [II] Com Lançalot en casa de un vervessor se adreçà de armes per anar al torneig, e com la filla del vervessor se enamorà d'ell. Ací estant se mès en orde prenent armes totes vermelles de un novell cavaller, fill de aquell vervessor; ací dexà ell les sues ab lo seu scut acostumat de vençre. Havia lo vervessor una filla, e lo nom d'ella Ysabel, donzella de bellíssima forma e preclara graciositat, la qual a totes les donzelles de sa edat en tota manera de lahor avançava. Aquesta, vist Lançalot, presa e cativada da la singular figura e presència d'ell, per les venes començà a nodrir secretes flames; mas,

de la sua celada fervor e benvolença fer algun semblant, donzellil vergonya e honesta temor la retenien; e luytant longament ab sí e resistint a sí mateixa, més de cech foch se consumava. ¡O, quant és cosa fort contrestar a la cremor enclosa, la qual, quant és més cuberta e constreta, ab major esforç e brogit ella mateixa se descobre e manifesta! [III] Com, partint-se Lançalot de la casa del vervessor, lo supplicà la enamorada donzella portàs una mànegua per cimera. Acostant-se la partida de Lançalot, posada de genolls en terra la enamorada donzella, conjurant-lo per la cosa que ell més amava, que li atorgàs una gràcia, fos qual se volgués, lo supplicà. Ignoraven tots, e la donzella, ésser aquest Lançalot; però ell, havent sguart al honrat aculliment que

no conexent-lo fet li havien, no fon scas a ella de atorgar-li qualsevulla donatiu. E açò axí conclòs e affermat, de una sua mànega bella li féu present, dient que alre per ara no demanave sinó que aquesta mànega sia la cimera sua al jorn del torneig e que per la sua amor aquesta volta combata. Tornara·s volentés atràs Lançalot de tal promesa, duptant que la reyna sentint-ho, axí com no·s poguera celar, contra ell desdeny e ira no concebés, però vencent la prometença, près e portà la mal vista cimera. [ ·IV·] Com Lançalot vencé lo torneig, en lo qual fon nafrat per Baors, e com se curà de aquella nafra en casa de una tia de la donzella que la mànega li havia donada. Vengut en lo torneig, ab stranys ardiments, ab braves proeses e ab ardents animositats, tan loada [fon] la alta empresa

de Lançalot, que vencedor de tots se partí, sens ésser may conegut. Portà-sse·n, però, una fonda nafra de la mà de Baors de Gaunes, cosín germà seu, molt perillosa. De la qual per atènyer sanitat li convench a retraure·s e set setmanes aturar-se en un castell de una tia del cavaller germà de la donzella; lo qual nunca·l desemparà, sens may saber lo seu nom, molt maravellat de la sua singularitat en lo fet d'armes. E en aquest loch, apassionat més de les nafres de amor que de la lançada, se detench. [V] En qual manera sabé la donzella que lo cavaller de la sua mànegua era stat del torneig vencedor. Fet lo torneig de Vincestre, lo rey a Gamalot se·n tornà; e aquella nit que en Scalot se aleujà portà la bona sort de Galvany que en casa del vervesor per a posar fos col·locat, hon, acullit altament com a nabot de rey se convenia, vista

la gentil Ysabel, de tanta singularitat quanta ella de sí presentava, sobtadament fon encès. Aquí los dos, moguts per causes deseguals, desijaven contínuus parlaments: ella, per saber noves del torneig, per sentir de aquell a qui, ensemps ab la mànega, havia liurada sa libertat; ell, per fer-li de sa oculta cremor demostració e pregària. Ella, demanant del torneig, sent que·l cavaller de la mànega se·n portà lo pris de la victòria; sent de la boca de Galvany tantes lahors de aquell que poder-s'í res afegir és impossible; sent de contínua veu, e de Galvany, ésser aquell lo millor cavaller del món. Una dolor li resta: que ni·l coneix ni troba qui·l conega; de la qual cosa alegra e trista, ve de amor en tan gran augment e plenitut que sols li estava apparellat lo rompre·s. [VI] Com Galvany, enamorat de la donzella, aquella requerint sabé ella ésser enamorada del cavaller e aquell ésser Lançalot, conexent les armes que en casa del vervessor dexades havia. Galvany, aprés de haver prou parlat de les maravelloses proheses del cavaller, veent disposta avenintesa, ab enamorades paraules e humils prechs sa voluntat graciosament li manifestà e mercè demanà. Mas, aprés que ella, totas cosas desdient, declarà haver a altri son voler entegrament atorgat, que millor ho merexia, e més de aquell, digué Galvany que per armes desijara fer de lur merèxer e dignitat la prova. Als quals dits ella satisféu que la sua pròpria boca lo havia lohat per millor cavaller del món, per ço com aquest era aquell qui en lo torneig los havia tots portats

en spant e maravella al qual per timbre havia liurat ella la sua mànega, al qual havia dexat noves armes e les sues li guardava. Aquestes rahons comogueren Galvany a desig de veure les armes, dient que, si caveller de preu les havie possehides, no fugiria la sua conexença. E ella, desijosa de trobar lo nom del seu no conegut e amat, no fon tarda a aportar-lo davant lo lit hon les tenia; e no tan prest hach Galvany los ulls alçat quant ach conegut que Lançalot del Lach era stat del torneig lo victoriós; e no li fon diffícil a creure, vista la implicable vàlua d'ella, que no·n fos tant cativat e content quant sí mateix vençut dignament sentia; e per la obra que en ell havia fet la sua singular gentilea, levà juý del que haver podia causat dins los pits de Lançalot. E, stimant-lo més benaventurat per lo acostament d'ella que a ella satisfeta per ésser d'él, com millor si millor se trobava mèritament li pertangués, per ço li demanà perdó e en gràcia li requerí que a Lançalot, quant lo veés, no descobrís la sua erra; e, vist que aquella matexa cosa que a sentir e conèxer li fon plasent, sabuda e coneguda li era causa de pesar, per ço com la satisfació del desig de saber-ho tancà lo camí a sos novells desigs, dolent ensemps e pagat, près d'ella licència e en companyia del rey en Gamalot se·n entrà. [VII] Com la alta reyna Ginebra sabé per Galvany Lançalot ésser lo cavaller que la mànega portà per cimera en lo torneig, afirmant ésser enamorat de aquella donzella, e com desesperada

desliberà ab desdenys aquell apartar dels serveys de sa senyoria. La reyna, ab segura sperança de la glòria del seu amant, demanà spessament noves del torneig; e de tots ab una boca concordes hou que un cavaller portant una gentil mànega sus l'em ha obtengut ab molta avantaja la milloria. De la qual occasió venint-li dupte, ànsia combaté lo seu enamorat pensament; e perquè de empresa de altra dona Lançalot, al creure seu, nunca assenyalat se fóra, dol-li mortalment que altre cavaller de ell se·n haja portat en armes lo millor. Mas aquest ella no stima ésser Lançalot; e si Lançalot és aquest, mor totalment que a altra dona haja guanyat tal exalçament e pompa. En aquests dubtes tots jorns pensant, lo rey e Galvany ab ella, una jornada recomptant dels actes dignes de maravella del cavaller de la mànega, tant avant vingueren que Galvany, per satisfer al[s] que molt de conèxer-lo desijosos se mostraven, encarregant-los primer que en sí asò secretament retinguessen, largament recità quant vist, sentit e presumit ne havia, e tan stesament e ab tan certa cara de veritat quant certament ell, tenint-la per vera, la tenia creeguda. Açò féu a la reyna fonda nafra dejús los tendres pits, e sens fer-ne algun moviment ne mostra, mal sana d'ells se partí; e, retreta en les sues cambres, estimant-se enemigament ofesa e agreujada de aquell seu molt car e ultra mesura amat, qui contra ella offensa ne greuge sabia cometre, ab dol descominal començà a relevar la sua dolor. Mas aprés, tenint per vera la culpa que falsament, però creguda, imposada li era, considerant-la incomportable per ésser venguda, segons li era donat a entendre, de aquell de qui tal guardó

no se sperave, vench en tanta ira e desdeny que nenguna rabiosa venjança li paria prou egual punició a tant culpable defalliment. De què, furiosa tant quant los qui de flames enamorades encesament són inflamats per tals adversitats ésser solen, no tant solament li avench tant cruel e horrible enemiga quant graciosa e molt plasent li solia ésser affectadament enamorada, ans encara a sí mateixa près en tan abomin[a]ble oy, perquè·s vehia de voler a ell acostada, que moltes voltes volgué de viva desanimada forsa; e certament no sens causa en tal estrem se trabucara la plena de passió senyora per ço com la brava cremor de la venjança nunca és de tanta granea e desmesura quant en la hora que amor e oy contrariant e combatent dins en un cor concorren. [VIII] Com, desliberat per la reyna apartar de sí Lançalot, tramès per Baors, cosín germà de aquell, qui entre ells era estat tercer, desenganant-lo ab brava continença de no voler son cosí més avant veure. La reyna, donchs, aflegida de la offensa que stimà vera, com a fora de seny de multitut de dolor se acumulà; e no sols a plors, plans e dol se donà, mas lo que li ha a ésser dolorós, ço és apartar-lo de sí, fermament obrar proposa. Per ço, cridat Baors, que entre ells era segur e secret mijà, aprés de haver doloroses làgremes e gemechs forçat lo ànimo malalt, e clama[n]t-se davant ell, declarant la gran malvestat de què tant se tenia del seu fals cosí per avilada, li encarreguà que·l desenganàs com ab ferm e inrevocable prepòsit sia venguda a lunyar-lo de sí; affegint, e ab sagrament

fermant, que tant quant la vida acompanyaria los seus dolorosos membres, may ab ella ni pau ni gràcia en algun temps atenyeria, e que en loch de la sperança que causar se poria de cobrar lo que are pert, prenga constant e durable parer de nunca poder aconseguir solament almenys la sua vista; e sens pus, plena de despit e desdenyosa, callà. Bohors, de totas aquestas cosas desprovehit, punit de dolor e de vergonya, no sabé com sabés acórrer a la ira de pensa de la reyna; car, ignorant tot quant havia hohit, no sabia qual cosa negar o atorgar li convengués; mas, seguint lo segur consell, per lo camí de la sua crehença pasejant, neguà totalment aquelles coses com a impossibles, segons lo seu juhí. Però aprés, trobant la causa tant semblant al ver e consertada, no restava sinó que ab manses e delicades rahons e afalachs tentàs de mitiguar lo ànimo desdenyós e indignat; la qual cosa empresa, mas no acabada, per ço com lo furiós desdeny e indignació no admetia alguna dolça paraula o scusa, ell restà sens alguna alegria, esbalahit e desesperat. Mas aprés que havent-se molt esforçat, véu en ella calda e imoble perseverança, ànimo de adversari deliberà pendre; e près comiat per tostemps de sa presència, dient que·ls parents de Lançalot nunca porien ésser ben acullits en loch on ell era summament odiós, foragitat e abominable. Exclamació que ja lo actor dolent-se dels dans, perills e congoxes que amor se procura per causa de aquests desdenys e mal tractes que als enamo[...]

[...]t hora disposta, vench ab ella a parlament, hon li preposà totes aquelles coses que al seu parer la podien reduyr e devien; mas trobant-la més aspra que primer, desparant de tot concert, li reduý a memòria les moltes honors que de son cosí e linage de aquell havia rehebudes, no oblidant-se los serveys; e davant li posà tots los inconvenients que per lo seu desorde necessàriament entre ells e lo rey, que de açò hauria sentiment, se seguerien, dels quals mals e dans e sanchs e morts ella sola seria maleyta ocasió. A la stremitat la desenganà que no Lançalot tot sol, mas tots los parents, e de la aderència, pense per aquest cas e moviment perdre, los quals no solament haurà perduts mas guanyats per mortals e cruels enemichs e perseguidors. E ple de ultratge se partí. [ ·X·] Com Lançalot ý los de son parentat se partiren de la cort per lo desdeny de la reyna, la causa del qual per lo camí Baors recità. Baors, cercant Lançalot, ab cara de rabiós ànimo lo pren per lo bras e cavalcar e partir lo empeny, lo cuyte e apodere, dient que aquella cort d'aquí avant no li era covinent ne segura, e la causa li splicarà quant a la vela cavalcant travessarien les foranes e stranyes plages. E axí parteixen quatre: Lançalot e Estor del Mares, germà seu, e

Baors e Leonel, germans, cosins de Lançalot e de Stor; e caminant vers una aflorest que a l'encontra los era, començà Baors, e quant ab la reyna tractat e mal tractat havia desplegà per menut. De què Lançalot, malament e greu dolent, maleynt a sí mateix, offenent lo cel ab blasfèmies e cridant la mort restà; mas a la fi, perquè al parer de Baors obehir acostumava, aconsellat per aquell, no podent alre fer, proposà de aquí avant d'ella cura no haver, posat que la mort se causa. E si per aquesta no cura, ella, de penes e desig aflegida, a cobrar-lo se inclinàs, ell, si però sens ella no pogués viure, per lo semblant se lexà vençre, altrament ella en la ira perseverant lo seu apartament fassa durable. [XI] Com Lançalot, per remediar als mals que absència li donava, en un hermitatge se apartà, passant la vida mal reposada. [...] E com no sens passió e dolor per aquesta separació stigués Lançalot posat, proposà·s de apartar-se. Anà-sse·n a un delitós hermitatge ab un sant ancià, del qual algunes voltes ere stat hoÿt de confessió. Los altres aquí d'él se parteixen, cascú per lo seu més plagut camí, prometent ésser tornats a certa jornada. En aquest tal loch feya compte lo enamorat e dolorós cavaller poder esbatre les enamorades angústies que·l turmentaven; lo qual, ara scoltant lo virtuós prohom, dóna passades als enujosos pensaments, ara faent novells comptes aconsola sa trista soledat e millora

ses sperances; alguna volta ab lo seu aterçat cavall exercita la bella e valent persona; sovent recerca los delitosos boschs e les perilloses e ya per ell molt acaminades aflorests, hon ara jahent a la riba de una clara e destil·lada font, ara en algun vert e delitós prat, ara scoltant los delitosos e plasents ocells e les dolces quereles de aquells ab diversos modos de cants contemplant, defuig al combat de les congoxes sues e engana lo temps e quant pot se desvia de les fogoses ànsies en alguna occupació occupant e detenint-se. ¡O quantes voltes veent les cares acollences e agradables de aquells desijà vestir-se de plomes, vullas perquè separat del seu car tresor no fóra, vullas perquè de tals sentiments escusat se trobaria! ¡Quantes voltes ach conexença de sa passada prosperitat e present misèria! Mas ab aquest sforçat ànimo e ardiment, ab què, molt valent cavaller posant a terra, donà fi a perilloses e dures batalles, sostenint colps mortals de valerosa mà e de braves armes, comportava celadament les nafres e enceniments de les fleches e falles de Cupido. En tal vida perseverave, e novelles algunes a la sua notícia no arribaven sinó aquelles que la ventura e a tart li aportava. [XII] Com la reyna en un real convit, entre molts cavallers seent, donà una poma a un cavaller, lo qual aquella menjant soptadament morí. Entretant que ell assí fehia contínues e enutjoses tardes, la vària fortuna, de tot benaventurat envejosa, no

contenta de haver fet la reyna de joyosa trista, per la semblança del crim al enamorat attribuït, encara li procurà lo major mal que podia, per ço com un jorn que, per destants e sbatiment de ses secretes angústies, havia convidat noble companyia de cavallers, e estant en taula hon entre·ls altres mon senyor Galvany menjava, un plat de alegra fruyta li vench davant, de la qual un pom malament enverinat. Era cosa fabricada per un cobdiciós de la mort de Galvany, ab istuta malícia arbitrant que, essent lo verinós pom avantajosament sobre los altres bell e digne de do de reyna, ella voldria que Galvany, com al pus alt cavaller de aquell convit e cort, fos de aquell prenedor ý ella donadora. Mas la cortesa senyora, de tals maleses ignorant e incauta, stant-li prop un valent cavaller novament arribat, lo qual de honor e festa volia aventajar, del bell e maculat pom li féu donatiu, pensant li fer gràcia. Lo cavaller, mordent aquell a vista de tots, prompta e soptadament, sens mot algú, mort e sens ànima caygué per terra. [XIII] Com lo rey Artús e reyna, en strem maravellats e enujats del strany cars, lo cors del mort cavaller ab molta honra sepultar manaren. D'aquest desastr[a]t cas no ella solament, a qui sdevengut havia, se pasmà, mas tota la gent, e lo rey restà e per la novitat maravellat e sbalaÿt, e per lo desastre e dan dolent e desconortat, ella sobre tots esmayada. Però,

no podent alre fer, lo derrer e no grahit servici de la sepultura honorosament e solempna al perdut cors aministrar manà, en la solennitat del qual maravellosament havent-se, clarament rey e reyna mostraren quant de la fi e pèrdua de tal persona desconsolats e trists restaven. E aprés del divinal offici, constituhint una ben fabricada tomba en eminent e alt loch de la major església de la gran ciutat Gamaloth, que del sant prothomàrtir Esteve pren títol e nom, col·locaren lo honrat cors dins aquella; la qual ab les següents letres e breu verset restà signada en eterna memòria de tal cas: Garies Blanch dins aquest marbre·s tanca, lo qual ha mort l'alta reyna Ginebra. [ ·XIV·] Cóm lo germà del mort cavaller conegué ser mort son germà per la nova sepultura. Havia ja lo crivit e il·luminés déu tres o quatre voltes, fugint la cara dels mortals, indui[n]t cegues tenebres al nostre món, e altres tantes, vestint la terra de color, la diversitat de les coses havia declarat, quant Amador de la Porta, cavaller de gran preu entre los de la Taula Redona,

germà del Blanch Garies, no de tal dan talayant-se, arribà en Gamalot. E venint primer al devot temple per fer gràcies al Sobiran Pare, qui de mortals perills moltes voltes lo havia scapat, alçant los ulls a la pomposa tomba per saber qui era aquell qui tant famosament dormia, lig lo nom de son frare, a ell sobre totes les humanes benaventurances car e preat, e reebent mortal colp de dolor, haver-lo mort la reyna sosté ab cruel impaciència e farta la dolorosa ira e desempara la sepultura, e umplint lo món de tristes planyences e rabiosas veus e crits, tot armat axí com del camí arribava, pervé a la presència de son rey. Aquí, movent a tots per egual compassió, rompé lo dol ab semblants paraules: [XV] Com lo cavaller, davant lo rey Artús, li reté l'omenatge e requerí justícia de la reyna, si per armes no és defesa. —Rey Artús, tot quant tinch de la tua corona, de present te restituesch, e ret-te l'omenatge que prestat te tinch, e més avant home teu no vull ésser. Estranyament se torbà lo rey hohint aquestas rahons; mas Amador, havent cobrat alè del plor que fermament lo soptava, hix en tal rahonament: —Si dreturer ést, rey Artús, axí com escampa de tu la fama, yo·t requir de justícia; e aquella cosa que fins avuy per tu a negú vivent negada fon, no·s negue a mi. Ne amor o dolor, pietat o alt grau de persona, ne acostament de sanch o de matrimoni sia bastant a te tirar atràs e tolre·m

allò en què Déu e real magestat te han preposat, obligat e estret. La rey[...]