Furs de València

EN L'AN DE NOSTRE SENYOR ·MCCXXXVIII·, ·IX· DIES A LA ENTRADA D'OCTUBRE, PRÈS LO SENYOR EN JACME, PER LA GRÀCIA DE DÉU REY D'ARAGÓ, LA CIUTAT DE VALÈNCIA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 93-96. Començament de saviea sí és la temor de Déus, e naturalment lo devem témer e amar. La temor, perquè ell és poderós, com aquell que·ns féu de nient e·ns desfarà com a ell vendrà de plaer, car res no podem fer sens ell, segons la paraula que·ns retrau sent Johan en l'Avangeli. Amar-lo devem de tot nostre cor e tota nostra pensa, car ell és donador de gràcies e de béns esperituals e temporals. E majorment lo deven témer e amar los reys: témer, perquè és totpoderós; e amar per lo bé que·ls dóna, car per ell regnen e àn bones costumes, e major poder e major riquea. E la rahó per què rey deu regnar, majorment sí és per justícia; car aquesta li és donada, que si justícia no fos, les gens no aurien mester rey. Primerament és necessària, que meyns de justícia no poden viure los hòmens en aquest món, car no tan solament se deven jutjar los hòmens per los reys, o per aquels qui tenen en lur loch, d'on los és donat poder del Senyor de les creatures; e null hom no pot viure en veritat ni en dretura si donques no té justícia en si mesex; car si hom no jutyava a sí tan bé com a altre, no poria aver vida de manera d'ome, ne segons la noblea ne la dignitat que Déus volch donar a home can lo féu a sa semblansa. Donchs, car justícia és il·luminament de les coses que són sperituals e temporals, car null hom no pot venir a salvació si primerament no reprén sí dels faliments que farà, ne pot ben governar ço que Déus li ha donat, si ab fe e ab justícia e ab carrera d'amor no guarda sa gent aquel a qui és donada, que als que faran bé reta guardó de bé, e als que faran mal reta guardó de mal, avén misericòrdia migancera can veurà que loch sia; car lum terrenal on los hòmens poden veer, e guardar sí e altruy d'arrar, ve per justícia. Donchs, aquesta no pot ésser ben tenguda si no és per los majors, car si cascú podia fer ço que ha en volentat a altruy, aquest segle no seria mas tenebres e dolor, car açò és declarament de cor e de pensa d'ome, car no·s donara dupte que negun li face mal si donchs no feÿa per què. E si los reys són de bones costumes, en totes coses o en partida, no·ls tendria prou tota aquela gràcia que Déus los auria donada, si donques no usaven de justícia e de dretura, car aquest és lur offici de veritat. E faén bé aquesta gràcia de justícia, perquè nostre Senyor los hi à meses, moltes altres bones costumes poden passar e encobrir, car aquesta és gran cuberta de reys. E axí com nós, En Jacme, per la gràcia de Déu rey d'Aragó e de Malorques e de València e comte de Barcelona e d'Urgel e senyor de Montpesler, volén que nostre Senyor nos jutge avén a nós misericòrdia, en aquesta manera devem jutgar nostres sotsmeses. Mas la misericòrdia no à obs a ésser tanta, que exempli de mal pogués dar als altres qui·s volguessen venyar e emperar, per sa aucturitat pròpria, de ço que és offici nostre, dels venjamens. E jassia que nós siam necligens algunes vegades en justícia, pus que a nós no auria mester, ne a aquels que nostre Senyor nos à comanats, clamam mercé a aquel qui aquesta gràcia e aquest poder tan gran nos à donat, que ell que·ns ó perdó; car nul hom en aquest món no pot viure sens peccat, e si nós avem errat contra l'offici que nós tenim per ell, avem volentat que d'aquí enant no errem plus. E per aquesta rahó avem feyt aquest libre de Dret, e·l qual metem nostra pensa, e de nostres savis, aquels que nós poguem haver, bisbes, e richs hòmens, cavalers e hòmens de ciutat. E pregam e manam a tots aquells qui seran ni volrran ésser dins aquest furs, que guarden e observen aquests furs e mantenguen, e per aquests se jutgen per tots temps. Comencen les costumes e·ls stabliments del regne e de la ciutat de València, del senyor En Jacme, per la gràcia de Déu rey d'Aragó e de Malorques e de València, e comte de Barchinona e d'Urgell e senyor de Montpeler, axí com davayl són hordenades d'aquel qui la ciutat e tot lo regne ab gran victòria guanyà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 97-98. Com manamens sien de dret honestament viure, e altre no agreuyar, e son dret a cascú donar, e·ls prínceps de les terres, per la misericòrdia de Déu, agen reebuts los governaments dels regnes per ço que donassen egualment son dret tam bé al pobre com al rich, e que purgassen de mals hòmens, ab gran diligència, les províncies a ells comanades, no departén d'on fossen aquels mals hòmens, emperaçò nós, En Jacme, per la gràcia de Déu rey de Aragó e de Malorques e de València, comte de Barchinona e d'Urgell, senyor de Montpeler, cobeejans dur a acabament les davant dites coses, havén Déus denant nostres ulls, costumes, en aquesta reyal ciutat de València e en tot lo regne, e en totes les viles, castells, alqueries, torres, e en tots altres lochs en aquest regne edificats hó a edificar, sotsmeses novellament per la volentat de Déu al nostre governament, fem e ordenam, ab volentat e ab consell d'En Pere, per la gràcia de Déu archebisbe de Tarragona, e dels bisbes d'Aragó e de Catalunya, ço és a saber: d'En Berenguer, bisbe de Barcelona, e d'En Vidal, bisbe d'Oscha, e d'En Bernat, bisbe de Saragoça, e d'En Pons, bisbe de Tortosa, e d'En Garcia, bisbe de Taraçona, e d'En Bernat, bisbe de Vich; e ab conseyl dels nobles barons: d'En Ramon_Folch, vescomte de Cardona, d'En Pere_de_Muncada e d'En Guillem_de_Muncada e d'En Ramon_Berenguer e d'En Ramon_de_Peralta e d'En Pere_Ferràndeç_d'Albarraý_I e d'En Pere_Cornell e d'En Garcia_Romeu e d'En Examén_d'Orrea_I e d'En Artal_de_Luna e d'En Examén_Pèriç; e dels prohòmens de les ciutats, ço és a saber: d'En Ramon_Pere_de_Leyda, e d'En Ramon_Ramon e d'En Pere_Sanç e d'En Guillem_de_Belloch e d'En Bernat_Gisbert e d'En Thomàs_Garidell e d'En Guillem_Moragues e d'En Pere_de_Balaguer e d'En Marimon_de_Plegamans e d'En Romeu_Durfort e d'En Guillem_de_la_Cera e d'En Bernat_Çaplana e d'En Pere_Martel e d'En Guillem_Bou e d'En Esteve_de_la_Geferia e d'En Uch_Martí e d'En Ramon_Munyós e d'En Ferran_Pèriç e d'En Andreu_de_Linyan e de molts altres. Mas emperò, si costumes no eren posades en scrit, porie ésser entre aquels qui pledejen gran confusió e porie·n exir gran matèria de contendre, per ço com memòria de hom molt és lenegable e la flebea de l'hom és molt aparellada ha hublidança. E per açò aquestes costumes fem metre en escrit a perdurable memòria, car aver memòria de totes coses, e que en neguna cosa hom no·s desviàs, majorment pertany a Déu que a hòmens. Vedam donchs que nengunes altres costumes en la ciutat hó en alcun loch del terme altre del regne de València en alcuna cosa no agen loch; mas per aquestes costumes la cort e·ls jutges degen los pleyts jutyar e determenar, car assats convinentment poran departir per aquestes costumes la cosa egual d'aquela que no serà egual, e la cosa leeriva d'aquella que no serà leeriva. E aquestes coses enaxí sobredites volem que là on aquestes costumes no poran abastar, aquels que jutyaran pusquen leerivament recórrer a natural sen e a egualtat.

DEL TERME DEL REGNE E DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 107-108. Aquests són los térmens del regne de València: del Canar_de_Uyldecona, que és riba la mar, axí com va lo riu ensús; e passa per la Cénia; e ix a Benifaçà, e roman Benifaçà e·l terme del regne de València; e Morella ab sos térmens, axí com parteix ab Monroyg, e ix al riu_de_les_Truytes, que és prop la Gleziola; e axí com va a Arçedo e a Ledo, los quals són dintre el dit regne; e axí con va a la Musquerola, e de la Musquerola a Móra, e entenem Riuvellos e·l dit regne; e de Móra; axí con va a la Font_de_la_Babor, e axí com va e·l Ariu_d'Alventosa_I, e ix a la Maçanera, però dellà el riu és d'Aragó e del riu ençà és del regne de València; e axí com va a la serra_de_Javalambre; e de la serra_de_Javalambre axí com ix a Castell_Phabib, e a Ademuç, e aquests ·dos· castels són del regne de València. E de Ademuç axí com va al terme que parteix Ares e a Sancta_Creu, e d'allí axí com ix al terme de Toxa, e de Xelva, e ix a Xenarchas, e parteix terme ab Castella; e axí com ix a Xerelli, e a la serra_de_la_Rua, e fenex a Cabriol, e al terme de Garamoxén e a la Font_de_la_Figuera; e com ix a Burriaharon, e d'allí a Almizra e al port_de_Biar, que partex terme ab Billena; e axí com va la serra_de_Biar entrò en la_Mola e entrò en la mar, que partex ab Bosot e ab Aygües.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 109. Los térmens de la ciutat són: entrò al terme de Murvedre, que partex ab Puçol; e entrò al terme d'Alocau, e de Xiva, e de Bunyol e de Torís, e entrò en Munserrat ; e entrò al terme de Algezira e de Cullera. E de la riba de la mar sie e dur terme per ·C· milers dintre la mar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 110. Aquel que mourà terme enganosament, sia ponit de pena de ·L· morabetins alfonsins, e perda la terra que haurà presa per sa pròpria auctoritat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 110. Negú no pusque posar térmens entre lo camp seu e aquel de son vehí, per sí tant solament; ne aquels que y seran posats no·n pusque remoure sens presència del senyor de qui és lo camp vehí; car presents los senyors dels camps vehins, e consintens, deven los térmens ésser posats e remoguts.

DE LES PASTURES E DEL VEDAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 111. Atorgam que·ls pobladors de la ciutat e del terme de València ajen pastures franques e liures pels térmens de les viles, dels cavallers e dels clergues e dels religioses, d'era a era e de céquia a céquia. E ajen un abeurador sobre la vila, e altre dejós la vila. E si faran tala en blats o en vinyes, esmenen aquela. E si talaran arbres, donen ·V· sous, esmenada primerament la tala.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 112. Tot bestiar de València, tan bé de cavalers com d'altres, pusque jaure dins los térmens de la ciutat e ésser franchament e liurament, e haver aquí pastures, sens carnatge, e erbatge e beuratge que nós ne negun no deman ni prena per negú temps.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 113. Cavaler ni altre no pusque fer vedat en alcun loch dintre los térmens de la ciutat ne del regne sens nostra licència e sens perjudici d'altre, mas pusque fer boalar convinent segons la valor e la granea de la vila en la qual aquel fer volrrà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 114. Negú no tingue cabana de bestiar d'ovelles ne de vaques ne d'altres bèsties, dintre la orta, o alqueries de la orta de la ciutat, sinó d'aquels bous o d'aquelles bèsties que hauran obs a laurar, les quals tingue en sa pròpia heretat. E si mal faran a les heretats d'altre, la guarda d'aquell loch, preses penyores movens, sie creegut d'aquela malafeyta per son sagrament; e de mantinent aquela malafeyta sia emenada al senyor de la heretat. Enadex lo senyor rey que là on diu que·n sia creegut la guarda, majorment lo senyor ab son sagrament sia creegut, e sos misatges.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 142. Donam e atorgam per tots temps que en tots los castells, viles, alqueries, torres, mases e lochs qualsque sien altres tots, e en les habitacions dins lo regne bastides o a bastir, axí de richs hòmens com de cavallers, com de bisbes, com de tots religioses e de ciutadans, puscats franchament e liurament, sens tot serviï forssats que no siats tenguts de fer a nós ni als nostres, e sens tota altra redempció d'altri, pendre, levar, trer, fer portar e fer talar fusts menuts, grosses, pochs e grans, calç, guix o algepç, moles e rodes de molins, e pedres, a mellorar o a fer e a edificar los estatges vostres, cases, torres e totes altres heretats vostres, e el mur de la ciutat e tots los altres lochs, en qualque loch que sien dins lo regne, e a tots altres vostres uses, e encara a vendre e en altra manera alienar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 144. En la rambla o en l'areyn qui és prop lo real nostre e el riu de Godolaviar segons que va la céquia, e comença dels molins d'En Ferran_Lòpeç_de_Varea e devalla entrò als molins del real nostre, e entre en Godalaviar, exceptada la antigua lauraó, negun hom de nou no façe lauraó ne laure aquí, ne encara en altres lochs públichs, mas tot sie donat a ús de la ciutat, sens neguna redempció e sens negun serviï.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 145. Les carreres antigues per les quals va hom a les heretats, als orts, a les vinyes, a les alqueries o a altres lochs qualsque sien, no sien closes ne estretes ne piyorades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 145. Qui mourà o bastirà, dins la ciutat o defora, paret o portals o altres hedificis sobre fundament o sobre alcun sòl de terra o de cases o d'obradors, axí dels nostres com dels altres, o dels edeficis qui ixen en alcuna carrera, jaquesque una vegada a la carrera pública, del sòl seu, espay de miga alna de València.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 146. En les riberes, places e patis tothom, a obs seu hó a públich ús, pusque collir e levar arena, grava e draps secar e lavar, e terra pendre; ne nós puscam vedar, ne altre, açò, per alcun acapte o adquisició que n'aya feyta de nós o dels nostres, o d'aquí enant la farà, ne per longa usança.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 147. Entorn del mur, ço és a saber, en la barbachana, dins o defora, no faça negun hom estatge ne casa ne edifici, per alcun acapte ne adquisició feyta ne a fer; ne en aquela barbachana negun hom no haye logar ne sòl.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 147. Si per aventura serà sòl públich o carrera pública, aquell sòl o la carrera negú no pusque cobrir, car lo cel qui sobre aquel sòl o aquela carrera és, deu ésser liure, ço és a saber, sens cobertura; e si del temps ençà de la preson de la ciutat, sòl o carrera pública cubert o cuberta és, de tot en tot ne sia remoguda la cobertura. E si antiga cobertura per negun cas serà destruïda, altra vegada no hi sie retornada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 148. Negun hom no pusque fer casa, cambra, portxe, anvà o bescalm sobre carrera pública o sobre plaça pública. Mas aquel qui edificarà les sues parets de prop la carrera pública, o de prop lo sòl públich, o de prop la plaça pública, dreta linya dels fonaments ensús entrò a aquels lochs per los quals l'aygua decorre per les canals, bastesque o edific sens tot contrast qu'e·l mig no sie.

DE LA CORT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 150. La cort, o aquell qui serà sotsdelegat d'ell, e·l començament de la sua aministració jur en presència de tot lo poble de la ciutat e poblicament: "Jo, aital, jur que, aytant can tendré la cort o la aministració de la ciutat e de la cort de València, tendré e guardaré rahó e justícia a tots hòmens e a cascunes persones, qualsque sien e de qualque loch sien o seran qui hejen pleit, o hauran, en la cort, denant mi, segons les costumes de la ciutat, gitats e departitz, de tot en tot, tot hoy, gràcia, amor, parentesch, vehinat. E que per mi ni per altre, per neguna rahó, aver, do, serviï, promessió d'alcú o d'alcuns, per nom d'aquels qui pleyt han o hauran en la cort, no pendré per mi ne per altre, ans de la fi del pleyt, ni depuxes o ans que sie pagat o satisfeyt al creedor o al demanador. E pendré ab mi bons e leyals hòmens qui donen a mi conseyls; e daré drets juhiïs en tots los pleyts en què yo seré; e celaré totes coses que en secret e en conseyls e en dictar sentència o sentències, que a mi seran descubertes. E totes aquestes coses, sens engan e sens art e sens mal enginy, a bona fe guardaré e a fealtat del senyor rey; e observaré en totes coses les costumes de la ciutat; e tots los pleyts jutyaré segons aquelles costumes. Sí Déus m'ajut e aquests sants Evangelis de Déus".

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 153. La cort, ab conseyl dels prohòmens de la ciutat, jutge tots los pleyts criminals e civils, observades, en totes coses e per totes, les costumes de la ciutat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 157. La cort o·l jutge no jutge los pleyts segons la sua consciència ne segons ço que sabrà, mas segons ço que les parts al·legaran davant ell e provaran, car covinent cosa és que·l jutge dó sentència segons aquelles coses que davant ell seran provades leyalment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 158. Si ·dos· jutges o més, o ·dos· sotsdelegats o més, seran en un pleyt, ensemps deven enantar en aquell pleit, si donchs la un d'aquels no s'escusava que no y pogués ésser. Dels quals jutges, negun no·s pusque escusar d'aquel pleyt a ésser, sens justa escusació, e aquela que mostre al justícia. Però si denant la justícia mostrarà justa escusació, aquell qui ésser i podrà, pusque jutjar sens los altres, si doncs no serà sospitós en aquell pleyt, e que la sospita sie provada, presens emperò los altres qui ésser i poran, e presents les parts qui pledejaran qui ésser hi poran, o·ls procuradors d'ells. Enadex los senyor rey que aquel jutge qui s'escusarà o serà mort, o no y podrà ésser per longua malaltia o per lonch viatge, ço és, si serà absent un mes, entretant no córrega temps a les parts; que la cort n'í meta altre no sospitós en loch d'aquell ab lo qual se puscha enantar e·l pleyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 159. Establim e prometem per tots temps que, negun temps, nós o alcun nostre successor no darem, ni vendrem, ni enpenyorarem, ni en neguna altra guisa no alienarem ni transmudarem, a temps ni per tots temps, la cort de la ciutat ne d'alcuna vila del regne de València, ne les justícies ne les rendes ne·ls esdeveniments de la cort, a clergues, cavallers, ne a persones ecclesiàstiques o religioses, ne a seglars; ne posarem, a temps ne en per tots temps, aquí, negun hom per aver ne per serviï, mas d'an en an mudarem e posarem aquí cort en la festa de Nadal de nostre Senyor. Enadex lo senyor rey que les rendes de la cort ne les justícies, ne·ls esdeveniments no pusquen ésser venuts, per si, specialment ni generalment, ab les altres rendes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 154-155. La cort en sa pròpria persona, en la casa que ça enrrere era sepultura dels reys sarrahins, sigue, oge, termén, pledeig e defenesque, ab conseyl dels prohòmens de la ciutat o d'altre loch del regne de València on sia la cort, tots los pleitz criminals e civils e tots los clams qui seran en la ciutat e en tot lo terme de la ciutat, si donchs no serà embargat per grans e per alts afers, o per malaltia o per altra justa occasió no serà detengut, o quant li convenrrà exir defora la vila. Per les quals escusacions pusque tots los pleits o alcuns d'aquels a alcun savi habitador de València delegar e comanar. En aquest fur enadeix lo senyor rey que quant la justícia lexarà en son loch alcú, que aquel que y lexarà faça aytal sagrament com la justícia haurà feyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 230. La cort pot fer enquisició contra aquels qui són públicament infamats d'omicidi, e de vici sodomítich, e de ladrocini, e d'esvahiments de cases, e de furt, e de rapina, e de trencament de camins, e de tala de camps e de vinyes e d'orts, e de foch a metre, e de crim de lesa majestat e de falsadors de moneda, si a ell denunciació serà feyta e no en altres cases. E feyta la inquisició e·ls dits dels testimonis reebuts e publicats, sie feyta còpia d'aquels e donat translat a aquels contra los quals aquels testimonis seran donats; e dada la còpia o·l translat, si poden dir contra los testimonis, que sien oïts, e si no, sia termenat lo pleyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 205.- Lo batle, o aquels qui rendes o sensals o alcunes altres exides nostres tendran o reebran, o qui aministració de batlia haurà o tendrà, no oye, ne determén, ne jutge ne defenesca alcuns pleyts criminals o civils, sinó tant solament los pleyts e les demandes qui seran sobre los sensals nostres o les altres rendes nostres, los quals pleyts e demandes solament oje, jutge e defenesque.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 211. Aquel qui tendrà nostre loch o serà batle o cort, no sie advocat ne rahonador per alcú ne dó ajuda a alcú en advocació rahonan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 161-162. Cascun an, e·l terç dia ans de Nadal, sie eleta cort, e no enans, per neguna necessitat, ne per neguna rahó ne per neguna occasió. E en la festa de Nadal, enans que l'Avangeli de la missa major sia dit, denant tot lo poble e públicament, enaxí que·l batle nostre tingue lo sagramental en les sues mans, la cort façe lo sagrament que és contengut en la costum de la ciutat. E, fet lo sagrament, començ aministrar e governar e usar baronilment de son offici. Enadex lo senyor rey: si donchs lo justícia no moria dins l'an o no feÿa tals coses per les quals degués perdre lo justiciat; e ladonchs, que n'í sia mès altre, segons que l'altre hi ere mès, segons fur e privilegi, e que complesca l'an que l'altre devia complir, e que prenga salari segons lo temps.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 160. La cort no deman ni prena alcuna cosa per donar auctoritat sua, o fermament, a alcuna scriptura o cartes que sien feytes d'establiments de tudors o de curadós, ne de reparacions de cartes o de translats que sien feyts d'alcunes cartes originals o d'altres scriptures.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 161.- La cort o alcun altre no façe neguna convinença ab aquel qui haurà presa injúria, la qual injúria li serà estada feyta corporalment o per paraula, que no faça posa ne transacció ab aquel qui la haurà feyta la injúria. E si açò faran, sien ponits, e donen per pena tan gran quantitat com devia ésser condempnat aquel qui avie feyta o dita la injúria, e que sia infamis. E la pena sie donada a la obra dels ponts o dels murs.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 200. Quant la cort delegarà o comanarà alcun pleit o pleits principals a alcú o alcuns, la cort façe jutjar e determenar aquel pleyt o aquels pleyts a aquel o a aquels a qui seran comanats o delegats, enaxí que no prenguen salari ne loguer de les parts.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 192. L'acessor de la cort jur que sie feel e leyal en donar conseyls a la cort, e en donar sentències, e en totes coses que pertayen a offici d'assessor; e que no prenga negun do ne serviï ne promessa, per negun pleyt que sie en la casa de la cort ni defora, en poder de la cort, ne que y sperassen a ésser. Enadex lo senyor rey que là on haurà assessor, que ell reeba los testimonis en pleyt criminal on pena corporal se deja seguir, o en pleyt civil, de ·C· morabetins a ensús. E si no hi haurà assessor, que·ls reeba lo justícia, ab l'escrivà ensemps.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 193. Can la cort elegerà o pendrà a ssi assessor, elege e prena a ssi assessor covinent en aquel dia e·l qual ell serà elet en cort. Lo qual assessor sigue ab ell en la cort; e aquel sie habitador e vehí de València, e no sie en aquel offici perdurablament, mas d'an en an sie elet per aquell qui serà elet en cort.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 233-234. En fer enquisicions contra los criminosos o encolpats en aquels crims sobre los quals la cort deu fer enquisició, segons que en la costum de València és contengut, la cort enant en aquesta guisa: que, denunciació primerament feyta e clamosa insinuació, ço és a saber, demostrament cridan o dién per fama pública per rahó d'aquels crims dels quals alcú és encriminat e encolpat, la cort apell e deman aquel contra lo qual deu ésser feyta enquisició, e dó a ell los capítols escrits sobre los quals deu ésser feyta enquisició contra ell. Les quals totes damunt dites coses feites, la cort reebe sagrament e confessió d'aquel encolpat. E si ell negarà aqueles coses sobre les quals deu ésser feita enquisició contra ell, la cort apel e deman testimonis, los quals testimonis sien de bona fama, e no enemichs, e juren que diran veritat, veén e hoén aquell qui serà encolpat. E puys sien reebuts los dits d'aquels; e quant los dits d'aquells testimonis seran reebuts, sien publicats en presència d'aquell qui serà encolpat. E axí com seran publicats o públicament lests, sien nomenats los noms dels testimonis, e sie donat translat dels dits dels testimonis a aquell qui serà encolpat. E sobre aquels sie donat leer de deffendre a ell, per sí o per son advocat. Si, emperò, lo jutge serà sospitós a aquell contra lo qual la enquisició deu ésser feita, si serà provada la sospita, la cort dó a ell altre jutge no sospitós. E si la cort o el jutge al començament no ere sospitós, e mentre que·l pleit de la enquisició se menarà serà feyt sospitós per alcuna novela rahó, ladoncs la cort dó a ell altre jutge no sospitós, axí com dit és.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 236. En alcuns pleyts civils no sie feita enquisició, mas tant solament en los criminals.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 237. Negun hom sinó la cort o delegat de la cort no façe enquisició sobre alcunes coses en les quals enquisició deu ésser feyta per costum de València.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. I, (Barcelona: Barcino, 1970), p. 241.- Nós e la cort devem, denant tots los altres, mantenir, sens tota defuita, en son dret, pubils, vides, hòmens vells e dèbils e aquels als quals naturalment deu hom haver merçé quan seran venguts a pobrea o a debilitat per cas d'aventura. Car no deu ésser departiment, a nós ne a la cort, de persones ne de guaardons. E axí la cort oyrà lo poch com lo gran, e·l pobre com lo rich.

DEL QUART E DE LES PENES DE LA CORT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 11. Oltra aquela cosa que·l demanador demana e que serà jutjada a ell, aja la cort la quarta part de tots los deutes, ço és a saber, d'aquels que seran condempnats deutors o fermances, pagat, emperò, primerament al creedor tot lo seu deute, ans que la cort age lo seu quart. E la cort destrenga los deutors e les fermances a venir denant si, e a fer dret, e a pagar lo deute sens alcuna messió del demanador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 14. Aquel qui serà condempnat en demanda que serà feita contra ell, de cosa movent o no movent a donar o a restituir o a mostrar a son aversari, o d'aquel qui serà mès en possessió de cosa movent o no movent, o de dret o de deute, per contumàcia del adversari per rahó de guardar la cosa, la cort no deman ne prengue d'aquestes coses quart.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 13. Atorgam e meyloram novellament que·ls destrenyiments de la cort sien feits en aquesta manera: que a negun hom de la ciutat ne del regne de València no sien tancades portes dementre que aja movent o sient on pusque ésser destret de pagar o de penyorar de ço de què li serà feita demanda, o per la citació de la justícia. E si no haurà movent o sient de què pusque pagar o ésser penyorat, que li sien tancades les portes. E si la cort o·ls saigs de la cort tancaran a alcú les portes, e aquel a qui seran tancades les obrirà sens licència de la cort, per cascuna vegada que les obrirà pach a la cort ·LX· sous. Aquela metexa pena sia observada si negun trencarà emparament que la cort age feyt per clam de negun.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 28. Negun hom no sie liurat ne pres per quart de la cort, ne negun hom no sie liurat ne pres per usures; ne vestedures ne lit ne armes de sa pròpia persona no sien penyorades per quart de la cort.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 18. Si alcuns hòmens hauran baraila o contençó entr'éls mateis, dins la ciutat o de fora, e·s ferran o·s nafraran, e enans que clam ne sie feit a la cort, se posaran entr'ells matexs, o per tractament de lurs amics, neguna pena ne calònia no sie demanada a ells. Emperò, sien restituïdes les despeses que seran feytes en curació de les nafres.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 19. Si posa o composició serà feyta dins ·X· dies entre aquel qui demanarà e qui serà demanat, jasia açò que lo pleyt sia començat, e agen fermat sobre tots deutes e sobre totes altres demandes civils o criminals o de qualque condició o manera sien, aquel qui era demanat no sie tengut dar ne pagar quart ne calònia alcuna a la cort ne a altre, ne d'aquel quart ni d'aquela calònia no sie tengut de respondre dins ·X· dies, los quals ·X· dies sien contats del temps enans que·l pleyt serà començat. Passats, emperò, los ·X· dies, si aquel qui serà demanat serà vençut, sie tengut de donar e de pagar quart, donada, emperò, segurtat que no fuge ne·s des, en tal guisa que no sostengue les penes que devia sostenir per los mals que avia feits. Enterprete lo senyor rey que là on diu que no pusque ésser demanat quart ni calònia, que de tota calònia de què deja aver pendre, que lexa, axí que se·n pusca fer composició de les parts. Mas que no s'í entena crim on se deja seguir pena corporal principalment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 14. Aquell qui serà condempnat en demanda real d'alcuna cosa, si aquela cosa que li serà demanada, e per açò car no la porà retre, serà condempnat en lo preu d'aquela cosa, no sie tengut de donar quart, car aquel preu és en loc de la cosa.

DE SEGURTAT E DE DONAR FERMANÇA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 30. Los hòmens de la ciutat e del regne de València pusquen, quant que·s volran, vendre tots los lurs béns; e·l preu que d'aquels béns hauran, pusquen ab sí portar là on volrran, francament e liurament, sens alcun embargament. E nós o la cort o aquels qui nostre loch tenrran devem dar, a ells e a les coses lurs e a la compayia lur guiatge per tota la terra nostra, e per la senyoria e per lo poder nostre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 34-35. Tot poblador e habitador de València sia salu e segur, ab totes les sues coses e ab tots los seus béns, en anan e·n estan e en retornan per terra e per mar, e en tot loch, donan fermança de dret segons la quantitat e la qualitat de la cosa o de l'aver que li serà demanat. E si haver o querer volrrà fermança, aja alongament d'un dia o de ·dos·, si aquel qui demana l'alongament serà tal persona que posseesque coses seents, o aja casa poblada, o posseesque coses seents là on serà demanat. E si aquel que demanarà alongament d'un dia o de ·dos· per querer fermança, no tenrrà casa poblada ne possehirà coses seents, no sia donat a ell alongament a querer fermança, sinó en aquesta manera: que vajen ab ell ·I· saig o ·II·, qui seguesquen ell entrò que aje trobada fermança; e si no la trobarà o no la volrrà donar, sie tornat a la cort e sia pres e retengut e, aquí estant pres, respone al clam que li serà feit, e seguesque tot son dret axí com si pres no fos. Aquela matexa cosa sia feyta d'aquel qui posseex coses seents e no volrrà donar fermança hó no la trobarà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 39. Si la cort pendrà o reebrà fermança que no sie bastant, can açò sabrà, pusque demanar fermança bastant o donar les penes damunt dites a aquel que no volrrà o no podrà donar fermança bastant.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 41. Quant la cort o alcun dels curials o dels officials de la cort demana fermança d'alcú per clam feit a la cort, d'alcuna cosa, deu a aquel de qui serà clam feit, jasia ço que ell no ó deman, manifestar e dir la persona d'aquel qui·s clama e la soma e el feit de què serà feit lo clam.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 41. Sobre pleyt de manifesta e provada tració no sie presa fermança, mas sia a nostra mercé e de la cort nostra del loch. Manifesta tració entenem que és solament per cosa jutjada o per confessió d'aquel qui serà demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 44. Los mercaders de la ciutat e del regne de València pusquen haver e pendre segurtat de christians e de sarrahins per rahó de mercaderia a usar e a fer, jasia ço que nós ab christians e ab sarrahins guerra hajam o haurem o la dejam haver, dementre, emperò, que no porten a la terra d'aqueles coses vedades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 38. Tal fermança sie reebuda que pusque pagar ço que serà jutjat, e que pusque ésser destret de la cort e leujerament ésser demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 40. Clergue no deu ésser reebut per fermança, car no podria ésser destret per la cort, com no sie de jurisdició de la cort, si donchs no haurà tant de realench que bast a paga a fer de ço que serà jutjat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 40. Si la fermança, duran lo pleit, vendrà a pobrea per alcun cas d'aventura, aquela fermança deu ésser mudada e altra ésser donada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 40. Menor de ·XX· ans no deu ésser reebut per fermança, car no pot fer son dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 39. De quanta que quantitat serà feita demanda, d'aytanta quantitat sie tenguda la fermança que serà donada per fer dret.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 42. Si alcú farà fermança per alcun hom qui serà demanat sobre alcun contrat, e aquel qui serà demanat per alcun malefici que haurà feit serà condempnat a pena de mort, o per sa volentat, sens que no haurà feit negun malefici, fugirà o morrà, jens per açò no roman que la fermança no sia tengut en açò per què fo fermança, si els béns d'aquel per qui fo fermança no bastaven a la demanda, en la qual ell fo fermança; dels béns del qual primerament sia feita pagua, enans que hom puxa demanar la fermança o·ls béns d'aquell. E si aquel qui haurà feita la fermança per alcú en pleit, aprés la fermança feita farà tal malefici per lo qual los béns d'aquela fermança dejen a nós ésser confiscats o encorreguts primerament, dels béns d'aquela fermança sia satisfeyta la demanda en la qual féu fermança, enans que a nós los béns d'aquel fossen confiscats ne encorreguts.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 43. Si els béns d'alcú, per alcun malefici que ell haurà feit, o per altra rahó, a nós o a altre pervenrran, los creedors e·ls altres qui han dret contra aquel o los béns d'aquel agen tot lur dret, salu en aquels béns; dels quals béns sia a ells satisfeyt enaxí com fóra per aquells satisfeit a aquels a qui ere tengut o obligat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 43. Si lo marit d'alcuna fembra serà condempnat per públich juhiï, ço és, per tal malefici que alcuna part dels béns d'aquel, o tots los béns d'aquell, a nós sien publicats e encorreguts, nós som tenguts satisfer, per aquela part que a nós serà publicada o encorreguda, a la muler e als creedors d'aquell condempnat.

DE CLAM QUE NO SIA MUDAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 62-63. Can alcú se serà clamat, a la cort, de son adversari, pusque créxer al clam seu, o amirvar, entrò a la sentència diffinitiva; mas no pusque posar ne fer novell clam, de tot en tot, per novella rahó, entrò que la primera demanda serà termenada. Ne pusque aquell qui serà demanat fer reconvenció sinó enfre ·tres· dies, los quals dies sien comptats dels temps enant que lo pleyt serà començat. E aquesta reconvenció no pusque ésser feita sinó davant aquell jutge davant lo qual serà feita la primera demanda; e sie feita aquesta reconvenció entre los davant dits ·III· dies. E açò sie entés si d'aquel feyt mateix o d'altre serà feyta reconvenció. Declara lo senyor rey que là on diu que novella demanda no sia feyta, ni novell clam, per nova rahó, tro la primera sie determenada, que pusque fer qualque demanda se vulla per altra rahó. Mas la demanda clara no sia retardada per demanda qui puys sia feyta, si donchs clara no és.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 66. Aquel qui·s clamarà primerament a la cort, primerament men son pleit e sie hoït, e la cort destrengue son adversari de respondre a aquell qui primerament se serà clamat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 66. Si pleit serà mogut realment denant jutge sobre alcuna cosa, pus lo pleit serà començat, ne el demanador lo dret que creu haver en aquela cosa que demane, ne aquel que és demanat la cosa la qual entén deffendre, no pusquen a alcú alienar per alcuna manera; e si ho faran, no valla la alienació que per éls serà feita. Mas cascun d'aquels que pledejen pot haver d'un altre terçer que no sie en aquel pleit, que agués dret en aquela cosa de la qual és pleit, tot lo dret e la rahó que·l terçer hagués en aquela cosa de què és pleit entre aquels ·dos· per cessió o per altra alienació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 67. Alcú no deu ésser forçat que pos acció, mas deu ésser forçat de comtar lo feit al jutge, e de dir la rahó per què demane, e de donar lo seu clam en escrit. E enaxí com lo demanador haurà declarada la quantitat de l'aver que demana, o la cosa certa movent o no movent, o cert feit declarat en lo seu clam, deu ésser destret aquel qui és demanat a ell de respondre. Si, emperò, s'esdevendrà que·l demanador no pusque lo seu clam al començament de tot en tot declarar e volrà jurar que no·l pusque declarar, deu a ell son adversari respondre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 76-77. Aquel qui·s clamarà una vegada de son adversari, sens tota defuita men e seguesca son pleit. E si en aquel pleit, enfre ·X· dies no volrà enantar, si porà haver còpia, ço és, si porà haver la cort o el jutge enfre aquels ·X· dies, puxes no sia hoït si dins los dits ·X· dies maliciosament cessarà a menar lo seu pleit. E la malícia deu ésser axí provada: que la cort cit o deman aquel qui·s serà clamat, una vegada, ·dues· e la terça peremptòriament, amonestan aquel que men o seguesque son clam. E si ell, axí amonestat, no menarà son pleit entre ·X· dies a la demanda que haja feita, no puxa tornar per negun temps. Enadex lo senyor rey que la justície sia tengut de donar sentència d'absolució si conexerà que aquell contra lo qual és feit lo clam, haja bon dret; e condempnar l'adversari en les despeses del pleyt depús ·XX· dies sien passats, si donchs lo demanador justa rahó de absència no mostrarà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 64. Tota hora aquel qui·s clama pot a son clam créxer e minvar, e mudar e corregir e esmenar, entrò a la sentència diffinitiva.

QUALS PERSONES E QUALS COSES PUSQUE HOM PENDRE SENS MANAMENT DE LA CORT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 78. Ladre, robador manifest, heretges, sodomita, talador de nuyt de vinyes, d'orts e de camps, liurament pusquen ésser preses per tot hom sens manament de la cort, e que sien menats a la cort e liurats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 79. Tot hom pusque pendre cavall o altra cavalcadura o altres bèsties que vagen exerrades, mas no les pusquen vendre ne tondre ne alienar, e enaxí que aquel qui les trobarà que ó denunciu a la cort dintre ·II· dies. E si no ho denunciarà, sostingue e haje aquel dan que ladre deu sostenir e haver.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 80. Si fembra serà demanada per son propri deute o per altre, no sia presa ni detenguda presa; mas jur que no ha alcunes coses o alcuns béns de què pusque pagar alcuna cosa a son creedor.

QUE JUHEU NE ERETGE NE SARRAHí NO HAJE SERVU CHRISTIÀ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 81. Juheu ne sarrahí no deu ni pot comprar servu que sie christià, ne haver per rahó de donació ne per altra manera.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 81-82. Juheus ne sarrahins no tinguen ne hajen servens christians o christianes o nodrices christianes; ne obren en los dies de les festes públicament dintre la ciutat, ne defora, en alcuna part del regne de València, mas dintre les lurs cases pusquen obrar; ne no tinguen obradors uberts en los dies de les festes. E si ó faran, que perden totes aqueles coses, sens remey, que poran ésser atrobades en lo obrador d'ells aquel dia. Crexem en aquest fur que als sarrahins no sie vedat laurar en lurs heretats pròpries ne en altres que tinguen a laurar a miges, o a cosa sabuda, els dies de les festes, enfora lo dia de Nadal, e el dia de Pascha Florida, e lo dia de Cinquagesma, e·l dia de sancta Maria miyant agost. Mas negun sarrahí ne juheu no obre en obrador, ne defora de sa casa, en dies de festes; ne christià negun no gós logar catiu ne altre sarrahí ne christià per laurar en la sua heretat en los dits dies.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 82. Si alcuns juheus fugiran o iran a altre senyor, ecclesiàstich o seglar, o en la senyoria d'altre faran casa o estaran, jens per ço no són de la nostra senyoria absolts, que per tots temps no sien nostres, si donchs lo senyor del loch, de nós o dels nostres, no haurà sobre aquestes coses diffinició o donació.

D'AQUELS QUI FUGEN A LES ESGLEYES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 83. Juheus o sarrahins que seran encolpats d'alcú malefici, o seran obligats a molts deutes, e faran semblant que·s vullen fer christians, e fugiran e·s metran en les esgleies per ço que pusquen esquivar e estorçre de la pena del malefici de què seran encolpats, e que no sien tenguts de pagar los deutes en què seran obligats, sien destrets de pagar tots los deutes que deuran, o que·ls asseguren de pagar; e no sien ans reebuts a baptisme entrò agen tots los deutes pagats o assegurats de pagar, o seran desencolpats e purgats d'aquel malefici del qual eren encolpats. Esmenam en aquest fur que·l baptisme no·ls sie vedat ne alongat per deute que degen ne per crim; mas quan seran batejats, sien tenguts de respondre al crim e de pagar ço que deuran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 85. Encara, fem fur nou que negú qui haurà sarrahina no la tingue per putana sabuda, ne·n prengue soldada; e si ó farà, que la perde e sie a nós confiscada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 85. Qui nafrarà o ociurà alcú, si puxes fugirà a esgleya o a loch religiós, o a casa o a loch de cavaller, la cort, ab aquels los quals li serà viyares que y sien obs, trague aquel d'aquel logar sens dan de son cors; e quant l'aurà en son poder, aquel reeba la justícia que haurà servida. Enadex lo senyor rey que tot hom que fuge a l'esgleya, que sia defés per la esgleya, e que la cort ni altre no·l ne tragua, si donchs no haurà mort o nafrat hom dins la esgleya o dins ·XXX· passes prop de la esgleya, o no haurà home mort a tració, o no era públich trencador de camins, o nocturn destuïdor de camps, o hom qui ocia axí com ociure no deu. E açò atorga lo senyor rey a la esgleya de Sancta Maria e de Sent Vicent e a la una major esgleya de cascun loch del regne de València.

DELS ESTABLIMENTS E DELS MANAMENTS DEL PRÍNCEP

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 88-89. Certa cosa és que los establiments e les constitucions s'estenen als feyts qui són per venir e no s'estenen als feyts qui són passats, si donchs nomenadament no era dit que s'estesessen als temps passats e, encara, als feyts que penjen, ço és, que són començats e no són termenats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 89. Si alcú qui vingue en alcun loch o a alcú e dirà que ve ab nostre manament, tuyt sàpien que no deu ésser creegut d'aquel manament si no ó provava per nostres letres.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 89-90. Una costum, una moneda de lig e de pes e de figura, una alna, un quarter, un almut, una fanecha, un kafiç, una onça, un march, una liura, una arrova, un quintar, e un pes e una mesura, en tot lo regne e en la ciutat de València sia per tots temps. Enadex lo senyor rey que axí sia entés lo fur en tot lo regne de València com en la ciutat.

DE IGNORÀNCIA DE DRET E DE FEYT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 95. Com per ignorància de dret, ço és, per no sabença de dret, leujarament no·t pusques escusar, si eres major de ·XX· ans cant renunciest a la heretat de ta mare, tardat t'és demanar la heretat que has rebujada, car d'aquí avant no la pots demanar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 95. Error de feyt que sia feita en pleit, si lo pleyt no és fenit, a negun no nou; mas si lo pleyt és fenit o determenat, per errada de feyt no deu ésser restaurat ne revocat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 96. Jasie ço que a fembres nogue error, con no saben dret sobre aqueles coses a demanar, que no seran estades lurs, e per aqueles novellament a guaayar pledejaran, açò no ha loch en aqueles que són menors de ·XX· ans, car menors de ·XX·, ans si bé·s pledejen d'aquela cosa que no serà lur mas de novell la volen guaayar, error, car no saben dret, no·ls ten dan que no ó pusquen demanar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 96. Error en dret no deu ésser entesa en aquela manera que error de feyt perquè·l savi pogués ves Déu errar en dret, perquè los drets són certs e fenits; mas en lo feyt pot errar moltes vegades, perquè no és cosa certa per molts feits e per moltes causes que vénen de nou cascun dia. Aquest fur arromançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 97. Tot hom qui haurà cosa d'altre per compra o per do o per altra manera, si ell sab que d'altre sia, aquela sabença sua li nogue, axí que perde la cosa e el preu; e si nega que no ó sab e li serà provat, atresí perde la cosa e el preu; mas si no ó sab e lo venedor ó sab, no nogue al comprador la sabença del venedor. Aquest fur romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 97-98. Com per falsa demostració la veritat del feyt no pusque ésser mudada, responén alcú que los béns que són del pare sien de la mare, a aquel qui açò dirà no li tingua dan. Aquest fur arromançà lo senyor rey.

DE PRECS FEYTS AL PRÍNCEP

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 98. Tots los rescrits e les cartes que seran inpetrades o acaptades per alcuns sobre allargaments dels deutes que ells deven, que no sien tenguts de pagar tro a cert temps. D'altra guisa aquels alogaments no vaylen, si donchs aquels qui seran alongats no donaran fermança covinent que paguen aquel deute que deuran a aquel dia tro al qual seran alongats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 112-113. Los rescrits o les cartes qui seran inpetrades o acaptades contra dret, manam a tots los nostres jutges que no les reeben ne les obeesquen, si doncs alcuna cosa no y havia o no hi ere contenguda que no nogués a altre e que tingués prou e profitàs a aquel que les haurie acaptades, o no ere contengut en aqueles cartes o rescrits que perdonàs alcun malefici a aquels que les haurien acaptades. Enadex lo senyor rey que aquel qui inpetrarà rescrits o cartes, callada veritat contra fur de València o contra dret, que sia tengut de retre les messions a aquel contra lo qual haurà impetrar lo rescrit o la carta, les quals haurà feytes o farà per rahó de la inpetració. E lo impetrador sia tengut de fermar les dites mesions en poder del justícia del loch, si açò serà demanat per aquel contra qui serà inpetrat lo rescrit o la carta; e si fer no ó volrrà, que la carta o·l rescrit no sia reebut, e aquel pach les messions can lo senyor rey manarà per ses letres que aquel rescrit o carta, inpetrat contra fur de València o dret, no sia reebut ni haja valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 109. Qualque cosa nós donem o perdonem o atorguem, o entre altres sia feit per alcun contrat o en alcuna manera alienat, tota hora sie entés que sie feit sens perjudici de dret de altre, jasie ço que espressament no sie dit ne contengut en la carta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 99. Si alcú inpetrarà o acaptarà que dintre cert temps no sie demanat per sos creedors dels deutes que ell deje, altresí aquel qui serà alongat no pusque demanar sos deutes a sos deutors dintre aquel temps dintre·l qual serà alongat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 99. Aquel qui una vegada serà alongat sobre un deute, altra vegada no pusque ésser alongat sobre aquel matex deute; e si de nós serà alongat altra vegada d'aquel deute, no valla aquel alongament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 100. Deute que per rahó de depòsit o de comanda serà degut, o per rahó de lexa en testament o en altra derrera voluntat serà lexat, nós ne·ls nostres successors no ho puscam alongar. Enadim en aquest fur que deute que sie d'esposalici ne d'exovar ne de compra, nós ne els nostres no·l puscam alongar.

QUE, PENDENT E DURAN LO PLEYT, ALCÚ NO·S PUSQUE APPEL·LAR

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 110. Alcú no pusque suplicar, pendent lo pleit o durant, si donchs aquell qui conexerà del pleit no volia mostrar les actes hó pronunciament, ço és, sentències o interloqutòries.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 110. Aquel qui lexarà la appel·lació la qual devie fer, per tots temps deu callar, ço és, que no·s pusque appel·lar d'aquí avant. Ne negú no asaig de demanar ajuda de nós sobre açò que·s pusque appel·lar; e si ó farà, sàpia que de nós no li serà atorgada.

SI CONTRA DRET ALCUNA COSA SERÀ INPETRADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 111. Si excepció o defeniment serà posat contra alcun rescrit o cartes, dién que sien inpetrades o acaptades per monçónegues, les quals mençónegues sien dites en recomtan lo feit o·l dret, o per engan callan veritat serà inpetrat o acaptat rescrit o cartes, lo jutge, segons la tenor de la veritat deurà conéxer, e no segons lo rescrit o les cartes que per mençónegues o callan veritat seran inpetrades; e segons açò deu donar e·l pleyt sentència.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 122. Los rescrits o les cartes donades o acabtades que tolguen son dret de tot en tot a altre, no hajen valor.

DELS VULTS E DE LES IMAGES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 123. Los vults ne les images de Déus ne dels sants públicament no sien entallats, ne feits ne pintats en les places, ne sien posats ne portats a vendre per les places; e qui ó farà, pach ·XX· sous per pena.

DE DEMOSTRAR ESCRIPTURES PÚBLIQUES O COMUNES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 125. Aquel qui volrrà demanar a altre civilment, ço és a saber, en coses de què no pusque ésser feita justícia corporal, haja proves o cartes; e si açò no haurà, aquel qui serà demanat pas ab sagrament. Aquest fur declarà e arromançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 126. Si alcú demanarà a altre aver e entre éls serà libre comú de feit de mercaderia o de feit de mar o de companyia, aquel qui aquel libre tendrà sie tengut de mostrar aquel al demanador; e valle aquel libre al demanador. En totes altres coses sien feites cartes. Aquest fur arromançà e esmenà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 126. Fem fur nou que tot libre de taula de camiador e d'obrador de draperia sia creegut ab sagrament del senyor de l'obrador o de taula entrò a ·L· sous, mas no de més, meyns de carta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 127. Justa cosa demana aquel qui és demanat de cenç o de tribut, si demane que·l demanador li mostre lo libre o l'escrit de les pagues que ell ha feites. E açò s'entén també de nostres batles com dels altres. Aquest fur emenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 127. Aquel qui serà demanat sia tengut de mostrar les cartes que fan per sí e per aquel qui demane, jasia ço que per aventura aquel qui és demanat no vulle usar d'aqueles cartes e·l pleyt. E·l demanador sia tengut de mostrar les cartes a aquel qui serà demanat, ab les quals volrrà demanar aquel en pleit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 128. Si·l deutor haurà pagat l'aver o el deute que devie a son creedor, e açò porà provar o·l creedor ó atorgarà, la cort destrengue lo creedor a retre la carta del deute, o jur que no ha la carta del deute ne féu res perquè no la agués; e ladonchs fassa carta d'absolviment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 128. Translat feit d'alcuna carta de deute per rahó de prest en pleit o en juhiï no sie creegut, si donchs aquel qui·l traurà primerament, la carta principal no mostrarà, o no jurarà que la carta principal sia mostrada dintre cert temps, lo qual per la cort li serà assignat. En tots altres cases valle translat qui serà transladat o feit ab auctoritat de jutge ordinari per man de escrivà públich.

D'AQUELLS QUI SERAN APPEL·LATS EN DRET

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 129. Los servs, o·ls fils d'aquels servs, no pusquen demanar ne metre en pleit lurs padrons ni lurs padrones, ço és lurs senyors, ne lurs dones, nil·s pares ni les mares, ne·ls fils, ni·ls hereus d'aquels patrons o d'aquels senyors, jasie ço que aquels hereus no tanguen res als patrons o als senyós, sens licència demanada a la cort per aquells servs o per sos fills.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 130. Fill, dementre que sie en poder del pare, no·s pusque clamar de son pare, ni demanar ell ne metre en pleit, sobre coses famoses ne criminals, axí com de furt o de rapina ne d'altres coses semblants a aquestes, jasia ço que fos absolt de son pare que se·n pogués clamar; ne catiu que serà deliurat e fet christià per son senyor no pusque demanar ne metre en pleyt son senyor sobre aqueles coses damunt dites.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 132. Servu comú de ·dos· o de més no·s deu clamar ne metre en pleyt ab negú d'aquels senyors, per ço car ell és servu de tots e de cascú.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 133. Aquel qui serà feit franch d'alcú col·legi, o d'alcuna universitat o d'alcuna ciutat, de cascun d'aquells se pusque clamar e demanar en dret, car no és franch feit per cascú, mas per lo col·legi o per la universitat o per la ciutat. E si contra aquell col·legi o contra la universitat o contra la ciutat, o contra lo procurador d'aquel col·legi o de la universitat o de la ciutat volia fer demanda, que ho pusque fer. E en aquestes coses lo procurador d'aquela universitat o d'aquela ciutat o d'aquel col·legi deu jurar de calúmpnia, e no la universitat ne la ciutat ne·l col·legi. Mas si serà demanat del jutge que alcuns de la universitat o de la ciutat o del col·legi juren de veritat a dir, que ó juren; emperò, aquel procurador porà donar en testimonis cascú de la universitat, no emperò la major partida d'aquela universitat ne d'aquela ciutat ne d'aquel col·legi, car ço que és degut a la universitat o a la ciutat o al col·legi, no és degut a cascú de la universitat o de la ciutat o del col·legi, ne cascú de la universitat o de la ciutat o del col·legi deu ço que la universitat o la ciutat o el col·legi deu; e ço que és de cascú, no és de la universitat ne de la ciutat ne del col·legi, e ço que és degut a cascú no és degut a la universitat ne a la ciutat ne al col·legi. Aquest fur emenà lo senyor rey.

DE COVINENÇES E DE CONSPIRACIONS, ÇO ÉS DE MALS ENPRENIMENS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 134. Si l'hereu del mort vendrà los béns qui seran estats del pare, e el pare d'aquel havia obligats aquels béns que l'hereu ha, a sos deutes, e aquel o aquels que hauran creeguda la sua cosa vendran, clamants que·s pusquen tornar a l'hereu. E si·ls béns d'aquel hereu no bastaven al deute o als deutes, que·s pusquen tornar als compradors qui hauran comprats los béns d'aquel hereu. Mas si l'hereu los pagarà no·s pusquen tornar als compradors. Aquest fur emenà e romançà lo senor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 135. Depuys que tu renunciest al pleyt que havies mogut d'alcun camp o d'altra cosa, a aquel pleit al qual havies renunciat e que havies deffenit, per neguna rahó no y pots tornar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 136. Covinençes que seran feytes contra constitucions o contra bones costumes, no volem que hajen valor per dret.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 137. Egualtat de dret e de rahó vol que les pus derreres covinençes sien observades e tengudes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 137. La covinença que serà mostrada que sia feita a bona fe, jasie ço que ab scriptura no sie feita, e per altres proves porà ésser provada la veritat de la covinença axí ésser feita, deu ésser observada e tenguda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 138. Lo fill que farà covinença ab lo deutor de son pare, absolvén o alongan aquel deutor del deute del pare, o reebén paga de tot lo deute o d'una partida, ço que·l fill haurà feit ab aquel deutor no nogue al pare.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 138. Covinençes que sien feites entre los deutors contra los creedors no deven noure als creedors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 138. Jasie ço que a vegades entre alcuns sia feita scriptura en la qual sie contenguda aytal covinença, ço és, que aquel qui més viurà haje les coses de l'altre qui morrà, stablim que açò no haje neguna fermetat si aquel qui morrà haurà fils o frares o fils de frares.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 144-145. Vedam sots pena del cors que no sien feites confradries, sagramentals ne conspiracions, ço és, mals enpreniments entre alcuns pobladors o habitadors del regne de València e de la ciutat o entre alcuns officials.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 135. Mercaders no sien osats fer alcunes covinençes entre ells, que coses o mercaderies compren o venen a cert preu. E si ó faran, sien condempnats peccunialment, ço és en aver.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 139. Covinença o covinençes que hajen en sí legea no vallen; enaxí que si alcú prometrà que fassa furt o rapina o altra leja cosa, e covinença o contrat en lo qual la un d'aquels serà enganat per lo frau o per l'engan de l'altre, per dret no valle ne tingue aquell contrat ne la covinença.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 139. No valle covinença de deffinició, ni de remissió, ço és de lexa, ne de renunciació, que sie feita per força, o per paor d'alcú, o per frau o per engan de l'adversari, jasia ço que aquela covinença de diffinició o de remissió o de renunciació sia feyta ab sagrament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 139-140. Si entre·l senyor e·l servent no serà feita covinença de soldada o de loguer, lo senyor no sie tengut de dar a aquel loguer, sinó tan solament menjar e vestir per aquel temps que ab ell haurà estat, si doncs per aventura entre éls no serà dit que a cosiment e a mercé sie del senyor e estie ab ell; e ladonchs lo senyor, oltra lo menyar e·l vestir, dó a ell loguer o soldada a conexença de bons hòmens.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 140. Si el creedor retrà al deutor la carta del deute o la penyora, redén la carta o la penyora a aquel deutor, lo deute li sia lexat, axí que depuys no li pusque ésser demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 141. Aquel qui serà obligat o tengut a molts creedors, e les coses d'aquel deutor no abasten a satisfer ne a pagar als deutes d'aquels creedors, e aquels creedors s'acordaran en una cosa e en un consentiment e declaran de quanta part del deute cascú sie contengut e pagat, manam que açò sie tengut e observat. Si, emperò, aquels creedors se desacordaran, lavors la volentat de la major partida dels creedors deu ésser seguida. Major part dehim que és segons la manera e la quantitat del deute, e no segons lo nombre de les persones; mas si aquels creedors seran eguals en la quantitat del deute, ladonchs la volentat dels creedors qui més seran deu ésser seguida.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 142. Qualque covinença serà feita o posada con alcú liure cosa o coses a altre per qualque contrat o per qualque rahó, aquela covinença que serà posada e·l liurament de les coses, aquela volem que sia complida e observada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 143. Si alcú creedor haurà ·dos· o més deutors obligats cascú per lo tot en alcú deute, e haurà reebut de la un d'aquels deutors sa part del deute, lo creedor no pot demanar a aquel deutor que sa part haurà pagada per les parts dels altres deutors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 143. Les covinençes que seran feites entre·ls hereus del deutor contra los creedors, no poden noure a aquels creedors, que·ls deutes no puxen ésser demanats e pagats dels hereus del deutor per aqueles parts de les quals seran hereus.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 144. Si alcú, donan, venén alguna cosa, o logan o establén a cenç o a certa part de fruits, posarà en carta que d'açò serà feita, alcuna paraula o alcuna clàusula escura o dubtosa, aquela paraula o clàusula escura o dubtosa sia entesa e esposta a utilitat e a profit d'aquel qui pren la cosa e contra aquel qui en la carta la dita paraula o clàusula escura o dubtosa posà; per ço car en poder e en voluntat d'aquel qui dava, venie o logave o establie, fo la dita paraula o clàusula escura o dubtosa pus ubertament e pus clarament posar e metre en la carta.

DE TRANSACCIONS E DE COMPOSICIONS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 160. Si alcú manà a altre que demanàs alcuna cosa per ell en pleit, e aquel qui reebé lo manament de demanar aquela cosa en pleit féu transacció o posa ab l'aversari, aquela transacció o posa no nou a aquel qui féu lo manament, que encara no pusque demanar aquela cosa, per ço car no li era manat que·n feés transacció ne posa, mas tan solamant que la demanàs.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 160. Pleyts o contenssons fenits o determenats per transaccions o per poses, no cové que sien retractats ne desfeyts per nostres cartes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 161. Les coses promeses per transacció o per posa sots pena certa, si no seran ateses o complides, certa cosa és que la pena pot ésser demanada a aquel qui no les haurà ateses ne complides.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 161. Transacció o posa feita a bona fe entre alcuns, per rahó de cartes que puys sien trobades que feessen a aquel feit del qual era feyta la posa, no pot ésser desfeyta ne revocada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 161. Volem que aqueles coses que seran feytes o determenades per transaccions o per poses, que hajen aytan gran força e aytan gran auctoritat com les coses jutjades e determenades per sentència.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 162. Si transaccions o covinençes seran feites entre alcuns per falses cartes, jasia ço que sien jurades, manam que sien retractades e desfeytes. Enaxí, emperò, que si de moltes coses aqueles transaccions o covinençes seran feites, aquela cosa tant solament sia retractada e desfeita que per rahó o per occasió d'aquela falsa carta serà feita, los altres capítols d'aqueles transaccions o covinençes romanents e estants en lur fermetat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 162. D'aquels pleits e d'aqueles contençons que vénen per rahó de testament, no pot ésser feyta transacció o composició, ne·n pot ésser encercada d'altra manera veritat, si no són esguardades e conegudes les paraules del testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 163. Si·l pare fa transacció o posa de la cosa dels fils los quals no té en son poder, aquela transacció o posa no nou als fills.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 163. Si sobre la transacció o posa que alcun fa, prometrà pena certa de donar, si venie contra aquela transacció o posa, per ço no romangue que, pagada la pena, la transacció o la posa no sie ferma, jasia ço que en la transacció o posa no serà dit.

DE ERRADA DE COMPTE

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 163-164. Errada de compte que serà en un contrat o en molts, ço és en un feit o en molts, establida cosa és que a la veritat no fa negun perjudici ne negun dan. On les rahons, ço és, les scriptures dels comptes moltes vegades feits de nou poden ésser retractades e desfeytes, si donchs aprés del compte feit sobre aqueles coses no serà donada sentència o feita transacció o posa. E si per errada de compte promesist de dar o de pagar alcuna quantitat o alcuna cosa axí com si la deguesses e en veritat no la devies, pots demanar per dret que sies absolt d'aquela quantitat o d'aquela cosa que havies promesa de pagar o de donar.

DELS ADVOCATS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 165. Aqueles coses les quals los advocats al·legaran en presència de les parts de les quals seran los pleits, aytant vallen com si d'aquels senyors dels pleyts eren al·legades e dites.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 165. Aquela cosa que·ls advocats diran en pleit denant lo jutge e presents les parts o·ls procuradors d'aqueles, e planament en romanç, aytant valle com si ó dehien aquels dels quals seran advocats. Si, emperò, aquels advocats erraran en dret, pusquen esmenar aquella errada dintre ·dos· dies; e atresí aquells de qui serà lo pleyt poden emenar la errada, si adonchs manifestament mostraran que hauran errat en dret.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 166. Quant les parts hauran feit sagrament de calúmpnia, los advocats juren que negun pleyt no reeben sotz lur advocació ne ajuda, lo qual serà a ells vist que no serà dreturer pleit, segons lur bona consciència, ne diran ne faran maliciosament alcuna cosa en pleits. E si en alcuna part del pleit, ço és en lo començament, o e·l mig o en la fi, serà viyares a éls que el pleit no sia dreturer, de mantinent ó diguen a aquel que defendran e·l pleit; enaxí que l'advocat d'aquí avant e·l pleit no enant, e que·ls advocats no al·legaran contra lur bona consciència alcuna cosa, ne faran covinença ab alcun lo qual ajudaran en pleit, que alcuna certa part de la cosa de la qual serà pleit deje ésser d'ells, ço és, dels advocats; ne instruiran ne enformaran les parts sinó de dir veritat. Lo qual sagrament façen una vegada a tots los pleits generalment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 177. Canonges reglars e altres religioses persones, com tudories e públichs officis sien a éls vedats, no poden advocar o rahonar, ne pubil ne furiós ne horat. Enadex lo senyor rey que clergues preveres no pusquen ésser advocats, ne rahonar alcun, sinó per lurs esgleyes o per conjunctes persones, o miserables, o per clergues.

DE QUALS COSES INFÀMIA SIA DONADA O POSADA A ALCÚ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 178. Negun no és feit ni és infamis per ço solament car és mès en carçre, o per ço solament car per manament del jutge serà mès en presó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 179. Si la justícia devia donar major sentència que no dóna contra alcú, aquel complén la sentència que la justícia dóna, sia absolt de la infàmia. E açò s'entén en aministracions públiches dels officials, e pusque tornar en son offici o en altres. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 179. Negú no és infamis per ço can s'absté que no vol pendre los béns del pare ne ésser son hereu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 179. Los deutors qui desempararan lurs béns, jasia ço que, per aquela rahó car los hauran desemperats, seran venuts los béns d'aquels, per açò no són infamis.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 180. Aquels qui pendran usures que seran vedades per costum de València, o pendran usures d'usures, pena d'infàmia lur sia donada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 180. Infamis són aquels qui seran condempnats en juhiï de furt, de rapina, d'omecidi, de aülteri e d'altre crim consemblant a aquests.

DE PROCURADORS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 180-181. Si alcú serà absent e en absència d'ell serà donada contra ell sentència, no li deu dan tener, car dretura cosa és que li sia restituïda tota sa defensió. Ni no li deu dan tener si sa muler fo present e·l juhiï ne atorgà la sentència, car altruis feits no poden ésser menats o procurats altrament per fembres, si no són feites procuradrius, axí com en lur cosa pròpria e a lur utilitat e profit. En aquest fur creix lo senyor rey que si neguna cosa li havien presa ne enperada per juhiï, que li sia tornada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 181. Si alcú serà acusat d'alcun crim, no pot ésser procurador en negun pleit entrò que sia purgat d'aquel crim o d'aquella accusació de què serà accusat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 181-182. Si alcú serà establit procurador a una cosa certa a fer o a menar, e aquell procurador passarà lo manament que li serà feit, ço que farà oltra lo manament, no pot fer prejudici ne tenir dan al senyor. Mas, si aquell procurador hac plen poder de demanar o de fer alcuna cosa, e en ço de què hac plen poder de demanar o de fer serà donada sentència, aquela sentència ne ço que serà jutjat no deu ésser desfeyt ne trencat, car si alcuna cosa aquel procurador haurà feyt per engan o per frau en aquel feit en què havie plen poder, lo senyor que·l féu procurador lo pot demanar d'aquel engan o d'aquel frau. Enadex lo senyor rey que là on diu que·l senyor pot demanar lo procurador de frau e de engan, que sia entés si lo procurador ha de què pagar; en altra manera, si l'adversari consentí en aquel engan o frau, que lo pleit, ço és, la sentència, sia retractat e desfeyt en aytant quant serà l'engan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 182-183. Negú no deu ésser forçat ne destret de reebre procuració d'altre; mas si alcú reebrà per sa volentat procuració de menar alcú pleit, depús que sentència serà donada en aquel pleit, no és tengut d'aquí enant de menar aquel pleit, mas és tengut tan solament que s'apell, car abaste que ço que ha reebut e ha promés de fer, que ho complesque. Ne negun no deu ésser forçat ne destret de defendre negú en pleyt, que sia absent.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 183. Offici de hòmens és de reebre defensió o procuració d'altre; e no és offici de fembres. Per què si alcuna fembra haurà fill qui sia pubill e sia demanat en pleyt, deu-li demanar tudor qui·l defene.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 184. Pot demanar cascú per nom de altre, emperò, si mostre manament d'aquel per qui demane, o si dién aferme que ha manament d'aquel per qui demane, e no ho mostre, deu donar fermança que ço que serà feyt ab ell, que·l senyor de qui és procurador ó haja per ferm, si donchs lo pleit no era de cosa criminal. E aquel procurador qui demanarà per nom d'altre, deu respondre per ell si aquel qui és demanat li volrrà fer alcuna demanda, car a procurador deu ésser denegada demanda si no defén aquel per qui demane. En aquest fur creix e esmena lo senyor rey que negú no sia reebut en procurador si no mostra carta de procuració, o que en les actes sia establit procurador, o si no era persona ajustada de parentesch d'aquel per què farà aquela procuració, o ab testimonis no provarà aquela procuració.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 185. Fembra no pot ésser procuradriu sinó per sí matexa o per son pare o per sa mare, si doncs lo pare o la mare no havien altres persones que demanassen per ells.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 185. Si conjuncta persona farà demanda a altre, aquel a qui serà feita la demanda pusque demanar per qui fa aquela demanda; e aquel qui farà la demanda sie tengut de dar fermança que aquel per què ell fa aquela demanda ó haurà per ferm. E si aquel per qui la demanda serà feyta no volrrà atorgar açò ne ó volrrà haver per ferm, aquel qui per sa volentat haurà feita aquela demanda sie tengut de donar a aquel a qui demane les messions que feites haurà en aquela demanda; e si aquel no porà pagar aquela fermança, sie tengut de pagar aqueles messions. Conjunctes persones són pare, e fill, frare, sor, nét, néta, besnét, besnéta, e·ls altres cosins. Emperò, si aquel qui no és conjuncta persona volrrà demanar sens manament per nom d'altre, no deu ésser oÿt, jasia ço que vulla donar segurtat que aquel per qui demana ó haurà per ferm. Aquest fur declarà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 186. Tots hòmens poden ésser defeses, axí en criminal pleit com en civil, a al·legar e dir les rahons de la absència per procuradors sufficiens. En aquest fur esmene lo senyor rey que·l procurador deje demostrar rahons bastans per què aquel de qui és procurador no vénc denant lo jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 186. Covinent cosa és que sia denegada demanda a aquel que vol demanar per nom d'alcú que sia absent, si no defén aquell absent per qui demane.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 187. Procurador, axí de part d'aquel qui és demanat com de part del demanador, no pusque fer procurador enans del pleyt començat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 187. Ne tudors ne curadors e·l pleyt del pubill, ço és, menor de ·XV· ans, ne de l'adult, ço és, d'aquel qui és major de ·XV· ans entrò a ·XX· ans, no poden fer procuradors. Lo pubil o la pubila, ço és, menor de ·XV· ans; lo adult o la adulta, ço és, major de ·XV· ans entrò a ·XX·, també a demanar com a defendre, poden ordenar e fer procurador ab aucturitat e ab conseyl del tudor o del curador d'éls. Declara lo senyor rey que tudor e curador e marmessors pusquen establir e fer procurador ans del pleit del pubil començat; e aprés del pleyt començat, quantes que vegades se volrran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 188. Procurador establit o feit a aministrar o a procurar los negocis o los feits d'alcú, no ha poder de vendre alcunes coses d'aquel qui l'establí ni·l féu procurador, si donchs specialment no li serà manat que pusque vendre; e·l qual cas, ço és, que haja manament que pusque vendre, ladonchs haja poder d'obligar les coses d'aquel qui l'haurà feit procurador per evicció de la cosa que haurà venuda, ço és, que si aquela cosa que·l comprador haurà comprada li serà tolta per dret, les coses d'aquel senyor que l'establí procurador li sien obligades; e aytal obligació valla. Lo procurador, emperò, no és tengut d'obligar les sues coses per evicció d'aquela cosa que haurà venuda d'aquel qui·l féu procurador specialment a vendre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 188. Procurador pusque ésser establit o feit tota hora, ço és, ans del pleit començat e aprés del pleyt començat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 189. Lo senyor qui establex o fa procurador en pleit o en negocis, ço és, en afers a aministrar, pusque aquel remoure e revocar ans del pleit començat o aprés lo pleit començat, qualque hora a ell plaurà, e menar son pleit en sa pròpia persona o per altre procurador, si fer ó volrrà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 189. Lo procurador qui serà establit o feit per alcun pleit a menar, aprés la mort d'aquel qui haurà establit o feit procurador, pusque seguir e menar lo pleit que serà començat o no començat. Emperò, dementre que l'hereu del mort qui l'haurà feit procurador no·l revoch o no li contradigua. Remou e toll lo senyor rey la pauraula que diu: "o no començat", per ço que no sia contrari al fur qui és e·l títol: "Del manament", e·l segon capítol.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 193. Establim que aquels qui tenrran nostre logar e·l regne de València o tenrran altres officis nostres, no sien jutges e·ls nostres feits ne en los lurs; mas en nostres feits e en los lurs pusquen ésser personalment e procurar e rahonar. E tenén los officis nostres, no pusquen comprar ne encantar ne trer d'encant nostres rendes ne haver part en elles, ne pusquen comprar alcunes heretats que per juhiï o per sentència de cort s'auran a vendre; mas altres heretats, qualsque sien, pusquen comprar menys de tot embargament. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 190. Si el procurador d'alcú, alcuna cosa e·l pleit que a ell serà comanat haurà guanyat e aconseguit, principalment, ço és, aquella cosa o el preu d'aquella cosa en què serà establit procurador, o per rahó d'aquella cosa que demanave fruyts o penssions, ço és, loguers, o altra cosa semblant conseguirà o haurà, deu totes les coses que haurà preses restituir e redre a aquel qui l'havia feit procurador. Encara, si sens manament d'aquel qui l'haurà feit procurador, alcuna cosa, per nom d'ell o per occasió o per rahó de la cosa que serà d'aquel qui l'haurà feit procurador, conseguirà o haurà res, o encara cobrarà o haurà per rahó d'aquel qui l'haurà feit procurador, alcuna cosa que no serà deguda, axí com si era deguda, tot ó deu retre a aquel qui·l féu procurador.

QUE ALCÚ NO PUSQUE LES SUES ACCIONS O DEMANDES DONAR NE COMANAR A PUS PODERÓS DE SI

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 200. Si alcú donarà o volrrà donar part de les sues coses o de les sues demandes al fisch, ço és, al príncep o a aquel qui tendrà son logar, per ço que per lo poder d'aquel mils ne fos defés e mantengut, aytal donació en neguna manera no haje valor.

DELS NEGOCIS O DELS AFERS QUE PER ALCÚ SIEN MENATS O FEITS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 202. Si el deute que hom deurà a alcú, altre lo demanarà, e aquel creedor primer haurà per ferm ço que aquel haurà reebut, haje lo creedor tota sa demanda contra aquel qui haurà reebut lo deute. E no pusque haver demanda contra aquell qui haurà pagat, pus que ho haurà haüt per ferm. Aquest fur romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 202. Si catiu d'alcú serà en loch de on no fos son senyor, e negú hi fahie messió covinent en garir de plagues, o de malautia, o en menyar, aquella messió li sia tengut de retre lo senyor del catiu. E si no·l ne volie creure, aquel qui haurà feita la messió faça sagrament que hi haurà mès; e, feyt lo sagrament, que·n sie creegut. E si no li volia redre la messió que feita hi haurà, feit lo sagrament, que aquel catiu sie seu, e no·l cobre lo senyor. Aquest fur cresch e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 203. Si alcuna fembra farà despeses en nodrir sos fils, e aqueles despeses volrrà cobrar, no les pusque cobrar, per ço car semblant és que aquelles despeses haja feites per pietat que mare deu haver a sos fills.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 203-204. Si·l fill per son pare paga alcun deute, o pagarà, no ha neguna demanda, per aquella paga que haurà feita o farà, contra son pare, jasia ço que fos en poder de son pare quan féu aquella pagua, o no fos en son poder. En aquest fur esmenà lo senyor rey açò: car entés és que, pus o paguà, en volentat li ó havie de donar. Enadí, encara, en aquest fur que si·l pare no era en la vila, e·l fill pagave a profit de son pare, ladonchs sie tengut lo pare de restituir al fill ço que per ell haurà pagat. E açò metex entenem e·l feyt de les mares.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 204. Si alcú farà despeses alcunes en la malaltia de sa muler, no les pot demanar a son sogre, car per affecció, ço és, per amor de sa muller les haurà feites.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 205. Si per amor de pare o de mare alcú nodrí o nodrirà sos fillastres, o loguers alguns per aquells a ensenyar donarà a maestres, nulla demanda no pot fer d'allò que haurà despés, si donchs no ó protestarà a la justícia d'aquel logar, que vulle aquelles despeses recobrar. En aquest fur ha enadit lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 205. Si algú, aministran o feén los negocis de sa sor, per ella pagarà alcú tribut, o per manament o per prechs d'ella lo paguà o·l pagarà, aquel tribut que haurà pagat porà recobrar per rahó de les coses que haurà aministrades o feytes de sa sor, per prechs o per manament d'ella. En aquest fur enadí lo senyor rey que axí cobre lo tribut que pagarà per lo frare o per altre parent, com per sa sor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 206. Aquells qui aministraran o faran alcuns negocis o coses d'altruy, no són tenguts de cas d'aventura, si donchs no fo feita especial covinença entr'ells que·n fossen tenguts. En aquest fur declarà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 206. Null hom qui adob a altre lo seu sens volentat sua o sens manament, aquel no sia tengut de retre ni d'esmenar la messió que feyta hi haurà en aquel adob, si no ó faïe per sa plana volentat. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 207. Si en procuran o en faén los negocis o les coses d'alcú absent, alcuna cosa per procurador serà útilment despés, lo senyor ó haja per ferm e rede a ell ço que en aquels negocis o coses haurà despés.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 207. Si alcú amministran o faén los negocis o les coses d'alcú, despendrà més que no deurà en aministran o en faén aquels negocis o aqueles coses, deu recobrar tan solament aclò que justament haurà despés.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 208. Si alcú pagarà alcun deute per altre, jasie açò que aquel per qui pague aquell deute no u sabia o no u volie, aquel qui no u sabia o no u volia és absolt e deliurat del deute que devia. Mas si alcú deurà alcuna cosa a altre, negun no ó pot demanar sens volentat d'aquel a qui serà degut lo deute, per ço car cascú pot fer mellor la condició o la cosa de l'altre, jasie ço que no ho sabie o no li plàcia, mas piyor no la pot fer.

D'AQUELLES COSES QUE SERAN FEYTES PER FORÇA O PER PAOR

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 208. Si alcú, per força o per paor de mort, o per turment de son cors, vendrà alguna cosa a altre, e puys, can serà estort o deliure d'aquella força, o d'aquella temor o d'aquell turment, no consintrà ni atorgarà aquella venda, porà demanar aquella cosa que haurà venuda, no tenén dan a ell la venda que haurà feyta per aquella rahó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 209. Si alcuna carta serà feyta de donació, de transacció, de promessió, o de qualque altre contrat o obligació per paor de mort o per turment de cors o per menaçes capitals, ço és mortals, si açò serà provat, no haje valor ne alguna fermetat ço que feyt serà per aquella rahó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 209. Les vendes, les donacions, les transaccions que per força de poder seran feytes, no hajen valor ne fermetat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 210. Si alcú prometrà alcuna cosa a altre per força o per paor, e, aprés la promissió feyta per força o per paor, si puixs per sa pròpia volentat pagarà o donarà aquella cosa que haurà promesa, no pusque depuixs demanar aquella cosa que haurà pagada o donada menys de força o de paor, per rahó car per força o per paor la havie promesa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 210. Si negú per força o per paor, ne per tort, haurà pres alcuna cosa d'alcú e no u haurà esmenat, l'ereu e·ls hereus seus sien tenguts de restituir tot ço que aquells de qui són hereus haurà haüt per força o per paor, jasie ço que muyre ab testament o sens testament. E cascun dels hereus pach segons la part que haüda haurà dels béns d'aquell de qui serà hereu. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 211. Si alcú, dementre que serà en presó d'altre, o per alcuna altra paor prometrà a dar o a fer alcuna cosa, e darà fermança que no serà destreta ni forçada, tan bé el deutor com la femança no sien tenguts de pagar aquella cosa que·l deutor tan solament havia promesa, dementre que era en la presó d'altre o per altra paor, ans sien de tot en tot absolts e deliurats de tot homanatge e de tota altra segurtat que hajen feita per donar la cosa o per pagar.

DE MAL ENGUAN

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 212. Si alcú serà fermança per altre a alcú creedor, al qual creedor seran meses penyores per lo deutor per qui aquel serà fermança, e aquela fermança comprarà les penyores del creedor que li haurà meses lo deutor, pus aconselladament e mils farà si li restituex les coses o les penyores que haurà comprades, ab los fruits que n'haurà reebuts, a bona fe, que si no les li retia lo deutor, emperò, pagan lo preu a la fermança, per lo qual preu les havie comprades, per ço que demanda d'engan no·n pogués ésser feyta a la fermança de fe trencada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 212-213. Engan no deu ésser estimat segons la quantitat del preu, mas segons la qualitat del feyt, ço és, que no deu hom esguardar segons la quantitat del preu sie poc o gran, mas deu hom esguardar si e·l feit, sie poch o gran, serà feit algun engan o no.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 213. Si alcú afermarà e loarà a algun creedor que aquel a qui volrrà prestar son aver és rich e covinent, e açò dirà o farà per rahó de guany o de prou que haje, és tengut al creedor del dan que y farà o que n'haurà per aquell engan, per ço car falsament lo li loà que era covinent e bastant e no u era.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 213-214. Si alcú se clamarà d'altre dién que l'haurà enganat d'alcuna cosa, deu especificar e dir l'engan e la cosa en què dirà que serà enganat, car lo demanador deu saber en qual cosa sie enganat, car no és covinent cosa que en tan gran crim, ço és, d'engan, vage negun varieyan o vagerian.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 214. Si la fermança que haurà promesa de tornar alcuna bèstia al creedor, e, ans que la li tornàs, la ocís sens justa rahó, és tengut al creedor de dar-li la estimació o el preu d'aquela bèstia per l'engan que féu, car la ocís sens rahó.

DE RESTITUCIÓ DELS MENORS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 215. Menor sia dit tro a ·XX· anys, e aquella cosa metexa sia entesa e dita de tot menor, haje muller o no muller. E deïm que del dan que haurà pres dintre ·vint· ans, pusque demanar restitució dintre ·II· ans, los quals li atorgam oltra los ·XX· ans, a demanar restitució. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 216. Fill familiar, ço és, que és en poder de son pare, si és menor de ·XX· ans e per algú farà fermança, no sie a alcuna cosa obligat per rahó d'aquella fermança. E si per son pare féu fermança e no succehý ne heretà los béns del pare, aprés la mort de son pare per aquella fermança no sie tengut ni obligat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 216. Menors de ·XX· ans, en aqueles coses que, presens los tudors, en juhiï o fora juhiï seran dampnificats o hauran pres dan, en ço que poran provar que seran dampnificats ne hauran pres dan sien restituïts. Enadex lo senyor rey que sia entés él estant menor e aprés ·XX· ans que li córrega prescripció axí com a major, salvu al pubill, que pusque demanar restitució dins ·dos· ans aprés ·XX· ans de ço que serà dampnificat en la menor edat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 217. Si alcú pare haurà feita donació d'alcunes coses a sos fils qui eren emancipats, ço és, que no eren en son poder, e depuxes d'aqueles coses féu donació a altre, no tén dan a aquells fills als quals fo feyta la primera donació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 217. Menors de ·XX· ans, en crims, ço és, en maleficis, no són escusats per rahó de menor edat, car flebea de sen no escusa les costumes dels mals. Però si és menor de ·VII· ans no le tingue dan, car escusat deu ésser de malefici per rahó de edat de ·VII· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 218. Contra menors de ·XX· ans neguna prescripció no córregua, enans, encara, si comença a córrer contra·l pare, e·l pare vivent, la prescripció no serà complida, volem que, dementre aquels menors seran dintre edat de ·XX· ans, aquela prescripció entretant estie que no córregua contra aquels menors. Enadex lo senyor rey que sie entés ell estant menor, e aprés de ·XX· ans que li córregua prescripció axí com a major, salvu al menor que pusque haver restitució dins ·II· ans aprés ·XX· ans de ço que serà dampnificat en la menor edat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 219. Si alcú menor de ·XX· anys demanarà perdó de edat, ço és a saber, que sie pres per major de ·XX· ans per rescrit o per atorgament del senyor rey, volem que aquel rescrit e aquell atorgament no haje valor, enans sie pres tota via per menor tro haje ·XX· ans. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 219. Si aquels qui hauran edat complida de ·XX· ans e depuys hauran per ferm e atorgaran aqueles coses que dintre ·XX· ans hauran feites, no les poden trencar ni desfer per restitució de menor edat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 219. Pleyt de restitució pot ésser menat per procurador; e si per lo procurador establit per aucturitat del tudor o, si tudor no ha, per aucturitat del jutge serà establit, contra aqueles coses les quals aytal procurador farà, lo menor no pusque demanar restitució, ans haje valor ço que aquel farà. En aquest fur enadí e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 220. La cort pusque, present lo senyor rey, o absent e·l regne de València, donar benefici de restitució als menors de ·XX· ans e a les altres persones les quals dejen haver restitució, e restaurar als menors qualque dan hauran pres dintre ·XX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 220. Si menor de ·XX· ans, jasia ço que haje tudor o no tudor, vendrà alcuna cosa movent o seent, aytal venda per dret no valla.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 221. Aqueles coses que seran feytes ab los menors de ·XX· ans, jens tota hora no deven ésser revocades ne desfeytes; mas ladonchs, deven ésser desfeytes e revocades can serà manifest e cert que serà enganat lo menor de ·XX· ans per engan de son adversari, o el menor negligentment, per leugeria de son sen, en algun contrat haurà feit son dan o piyorament de ses coses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 221. Si menor de ·XX· ans creurà o prestarà diners a menor de ·XX· ans, aquel qui près lo préstet no és tengut de retre aquell aver, si doncs no era trobat que·n fos pus rich. Enaixí és vist que és pus rich: si aquell aver o diners que menlavà són en son poder, o si comprà alcuna cosa d'aquell aver o d'aquels diners, la qual cosa sie encara en son poder.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 222. Si·l jutge qui conexerà d'alcuna restitució de menor de ·XX· ans, lo qual menor haurà feyta venda d'alcuna cosa en la qual serà enganat o dampnificat, manarà que la cosa que era venuda sie restituïda e retuda al menor de ·XX· ans, e manarà al menor que rede lo preu d'aquela cosa venuda al comprador, e aquel menor no volrrà que la cosa que haurà venuda li sie restituïda ne retuda, haje valor la venda e el comprador sie per tots temps segur en aquella cosa que li serà venuda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 222. Si menor de ·XX· ans serà enganat en alcun contrat per feblea de edat, e açò porà provar, pusque demanar benefici de restitució, ço és, que li sie desfeyt l'engan e el dan que haurà pres. E açò com serà conegut, que ó deje fer, e axí trencar e desfer lo contrat en lo qual per feblea de edat serà enganat. En aquest fur esmenà lo senyor rey que si alcú manarà a menor de ·XX· ans que façe sagrament per algun contrat que façe ab ell, que no haje valor aytal contrat. Enadex lo senyor rey que là on diu que pusque demanar benefici de restitució, que sie entés si·l menor ó volrrà; en altra manera, sens restitució, pusque demanar que·l contrat en què serà dampnificat sia desfeit.

SI TUDOR O CURADOR SERÀ E·LS FEYTS DELS MENORS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 228-229. Aqueles coses que·l tudor o·l curador mal haurà aministrat o feyt en los béns del pubill, que no tinguen dan al pubill, ans ó pusque demanar al tudor o al curador o a aquell qui los seus béns haurà haüts; e açò sie en volentat del menor. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 228. Per ço que per trop gran subtilitat los menors no pusquen sofrir dan, volem que totes les coses que ab los menors de ·XX· ans seran feites, en presència dels tudors o en absència o ab consentiment d'ells, si en aqueles coses que hauran feytes aquells menors poran provar que sien estats enganats o dampnificats, sens tot benefici de restitució aquelles coses que hauran feytes sien retractades e desfeytes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 230. Los menors pusquen demanar, si·s volrran, per recobrar les coses que seran venudes per lurs tudors o per lurs curadors, a aquells qui les tendran, o pusquen demanar aquells tudors o curadors a cobrar d'ells tot lo dan que hauran soffert per lo contrat o per la venda que serà estada feyta per aquells tudors o curadors, e no sie feyt perjudici a aquels menors, si hauran elet de donar primerament aquells qui tendran les coses o·ls tudors o·ls curadors que les hauran venudes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 230. Aquels sagraments qui seran feyts per plana volentat d'aquels qui hauran complida edat de ·XX· ans sobre alcuns contrats o vendes que hajen feytes de lurs coses, que no sien retractades, aquells sagraments sien guardats e observats e en nenguna cosa no sien revocats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 231. Can menor trencarà o desfarà algun contrat, per ço car per rahó d'aquell contrat haurà sofert e haüt dan, manam que axí com aquell recobrarà totes les coses d'aquell ab qui féu lo contrat, axí aquel menor deu retre e restituir a aquel ab qui féu lo contrat qualque cosa d'aquel contrat aquel menor n'ac ne·n vénc en son poder, jasie ço que per aquel contrat lo menor no fo feyt pus rich. En aquest fur ajustà e mellorà lo senyor rey que sie entés de les coses que·s fan de major a menor.

DE ÀRBITRES REEBUTS E DE DAR SEGURETAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 232. Si alcuns comprometran sots certa pena sobre alcuna cosa en àrbitre o en àrbitres, e la un d'aquels qui hauran compromés no volrrà comparer o venir davant aquel àrbitre o àrbitres, aquel qui no y volrrà venir és colpable, ço és de pagar la pena que y serà promesa e posada e·l compromés, per ço cor no volch comparer ne venir davant l'àrbitre o·ls àrbitres, pus que per ·III· vegades fo amonestat o citat, o car no volch ésser a la sentència a hoir com li fos dia assignat que fos a hoir sentència.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 232-233. Volem e manam que fembres no sien en alcú offici d'àrbitres o de jutges. E si alcuns comprometran en fembres o en fembra sots certa pena o sots certes covinençes, e la un d'aquells qui hauran compromés no volrrà comparer ni venir davant eles, aquell qui no y volrrà venir no sie tengut de les covinençes ni de pagar la pena que era posada e·l compromés.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 233. Volem que si la part que volrrà seguir l'arbitri no porà haver les penyores o la pena d'aquell qui no volrrà observar l'arbitri, que la justícia d'aquell loch destrengue aquell qui no volrrà observar que les dó a l'àrbitre, e l'àrbitre que les dó tantost a aquell qui l'observarà. Mas si l'àrbitre tendrà les penyores en son poder, deu aqueles donar a la part qui observarà l'arbitri. E si la part qui volrrà observar l'arbitri tendrà penyores de l'altra part que l'arbitri no volrrà observar, pot retenir aqueles penyores per la pena en què aquell qui no volrrà observar l'arbitri serà caigut. En aquest fur declarà e enadí lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 234. Si alcuns comprometran en àrbitres sobre alcuna cosa sots certa pena, e aquels àrbitres donaran sentència o diran per lahor o per composició, si alcuna de les parts rebujarà e dirà que no volrrà estar a la sentència dels àrbitres o a laor, o al dit o a la composició, dintre ·V· dies és cahegut en la pena. Passats, emperò, los ·V· dies, l'arbitri passa en cosa jutjada e d'aquí enant neguna de les parts no y pot contradir. Mas si, passats los ·V· dies alcuna de les parts contradirà, sia en elecció d'aquela part qui no contradirà, si volrrà demanar o defeniment posar per la sentència, o demanar la pena que serà posada e·l compromés. Car abdues les coses no pot demanar, ço és, la cosa que serà jutjada e dita per los àrbitres e la pena posada en lo compromés, si donchs en lo compromés no era contengut que abdues les coses pogués demanar si alcuna de les parts venia contra l'arbitri.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 236. Compromés que sie feyt en son jutge ordinari, no ha valor, ni encara que fos feyt amigablement.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 236. Aquell en poder del qual compromés és feit, pot lo pleit tractar e menar, pronunciar e defenir en escrits o sens escrits tan bé en dies feriats com no feriats, presents, emperò, les parts o la una de les parts present e l'altra per contumàcia absent, jasie ço que espressament no sie dit e·l compromés. E aquestes coses sien esteses als feits qui són passats e a cels qui són per venir.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 237. Si alcuns enduiran o faran venir aquels qui pledejaran a comprometre o a fer altra cosa en poder d'éls, aquels en cuy serà compromés per aytal manera, de ço que diran entre les parts no hajen negun salari ni negun loguer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 237. Certa cosa és que aquell qui serà feyt davant lo jutge procurador del demanador e serà escrit en les actes, no deu ésser destret de donar segurtat o fermança que·l senyor o·l demanador que l'haurà feyt procurador haje per ferm ço que serà feyt ab aquell procurador, car en aquest cas aquel procurador deu ésser reebut axí con çel qui fo establit procurador per aquell demanador qui ere present.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 238. L'àrbitre pusque assignar dia a pagar o a donar aquela cosa que en son arbitri haurà jutjada a la una de les parts que en ell hauran compromés; e si la part a qui l'àrbitre haurà dit o manat que dó o pach aquella cosa a dia cert e assignat a l'altra part, e no la li darà ni la li pagarà aquell dia, jasie ço que puys offerrà aquela cosa o vulle donar o pagar, jens per açò no roman que aquella part no sie cayguda en la pena del compromés, la qual pena deu ésser donada a la part a la qual lo jutge manà donar o pagar alcuna cosa a dia cert.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 238. Si de molts capítols o feits en alcú o en alcuns serà compromés, l'àrbitre pusque departidament sobre aquells capítols o feits pronunciar e jutjar en un dia o molts, duran, emperò, tota hora l'arbitri, dementre que alcuna cosa romandrà a pronunciar o a jutjar sobre alcun capítol.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 239. Si alcú, depús que haurà compromés en altre enans que sentència sie donada per l'àrbitre, irà a la cort per rahó de pledeyar en poder de la cort sobre aquela cosa sobre la qual serà compromés, aquel que irà a la cort per rahó de pledeyar sia caygut en la pena; la qual pena sie donada a la part que en poder de la cort no vendrà ni volrrà pledejar, per ço que no sia en poder d'aquel qui·s va clamar a la cort enaxí de escarnir lo compromés.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 239. Si alcú serà elet en àrbitre, e duran l'arbitri aquell àrbitre serà feit prevere, pusque sentenciar sobre aquella cosa sobre la qual fo àrbitre enans que fos prevere; ni per ço car serà feit prevere, l'arbitri no sia fenit. En aquest fur enadex los senyor rey que sie entés de tot clergue que promogut sie a sacres órdens.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 240. Menor de ·XX· ans no pusque ésser àrbitre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 240. Aquel qui davant la cort o el jutge o e·l libre de la cort o del jutge serà feit procurador del demanador, no sie tengut d'assegurar ni de donar fermança que ço que serà feit ab ell, lo senyor o·l demanador qui·l féu procurador ó haje per ferm. Mas si puys lo senyor qui l'haurà feyt procurador del pleyt mudarà sa volentat e no volrrà que aquell sie procurador, gens per ço no roman que ço que serà feit ab aquell procurador, ni enantat e·l pleit, que·l jutge no ho haje per ferm.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 240. Si alcú serà procurador d'alcú demanador, o defenedor d'aquell qui serà demanat, jasie ço que aquel defenedor o procurador sie escrit e·l libre de les actes, deu donar asegurament al començament del pleyt, de pagar ço que serà jutjat. Esmena lo senyor que s'entena tot en procurador del demanat e no en procurador del demanador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 241. Si alcú serà demanat sobre alcuna cosa moble e no haurà assegurat per aquela cosa moble, e la persona serà sospitosa a la qual demana hom seguretat per aquella cosa moble, aquella cosa sie comanada en loc segur, entrò que aquell haje donada segurtat o aquell pleyt sie fenit o determinat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 241. Si ·dues· persones, o més, comprometran en algun àrbitre, e la una d'aqueles persones qui comprometran morrà, l'ereu del mort pusque menar lo compromés en poder d'aquel àrbitre, axí com faere l'altre si fos viu. Axí, emperò: que si l'ereu no era de plena edat, que la justícia del loc li dón tudor e·l tudor que men aquell compromés en loc del hereu. En aquest fur enadí e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 242. Si alcuns comprometran en alcun àrbitre e no serà dia cert posat e·l compromés enfre lo qual dia l'arbitri sie determenat, deïm que los compromeses de cels qui seran presents dins lo regne de València en què dia no haurà posat, que sien determenats dintre mig an, e·ls compromesses d'aquels qui seran fora lo regne de València, que sien fenits dins un an. En aquest fur enadí lo senyor rey, si donchs les parts no alongaran lo temps.

DE NAUXERS, DE TAVERNERS E D'OSTALERS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 243. Nauxers, taverners, ostalers, qualque cosa o mercaderia, de grat o de volentat o en altra manera, reebran d'alcú, salvament les restituesquen. E no tan solament aquels sien tenguts per lo lur feit propri o per lur colpa pròpria, mas encara los nauxers sien tenguts per tots los mariners qui seran logats per éls, axí com lo taverner e l'ostaler és tengut per lo feit dels viandans. Encara lo nauxer és tengut de les coses que seran posades en la riba de la mar, pus que les haurà una vegada reebudes, jasie ço que encara no sien meses en la nau, si e·l ribatge de la mar perien, si donchs cas d'aventura no s'esdevenia, axí com de naufraig o per alguns que hi mesessen foch.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 244. Si·l nauxer dirà, ans que reeba les coses, que cascú d'aquels qui les aduran ni les aportaran en la nau guart les sues coses, e que no·ls seria tengut de dan que aguessen, e aquels qui aportaran les coses sues consentran e atorgaran ço que aquel nauxer haurà dit, depuys aquell nauxer no és tengut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 245. Si molts hòmens hauran una nau, e alcunes coses se perdran en la nau, cascú d'aquels dels quals serà la nau és tengut de les coses que seran perdudes per aquela part que haurà en la nau.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 245. Si ab volentat del pare lo fill, o ab volentat del senyor lo servu, usaran de menar nau o usaran de tenir taverna o usaran de tenir hostaleria, lo pare o el senyor seran tenguts per lo tot de ço que serà feit per aquells.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 245. L'ereu del nauxer o del taverner o de l'ostaler sie tengut de la comanda que serà feita al pare, axí com lo pare, ço és a saber, segons la part de què ell heretarà en los béns del pare. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 246. Si algú posarà altre a alcunes negociacions o mercaderies a usar ne fer, ço és a saber, a draps a comprar e a vendre, e a forment, e a ordi, e a vi e a oli o altra cosa a comprar o a vendre, o a tenir obrador de draps o de draperia o de altres coses, o a tenir taula de cambis, o a tenir ostaleria o taverna, o a menar per mar nau o galera, sagetia o altre leny, poch o gran, per nòlit, o per guany, o per mercaderies a usar e a fer, aquel senyor qui aquel aytal en los officis en los feits damunt dits posà, és tengut e obligat de tots los contrats qui seran feits per aquel qui serà posat en les dites coses. E aquels qui faran contrat ab aquel que en les damunt dites coses serà posat, són tenguts e obligats al senyor qui posà aquel en les damunt dites coses e mercaderies a fer e a usar.

DE SAGRAMENT DE CALÚMPNIA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 247. Can fermança de dret serà donada, la cort façe de mantinent jurar les parts de calúmpnia. E per ço que, ans del pleit començat, les parts no poguessen calumpniosament alongar lo començament del pleit, l'actor, ço és lo demanador, jur que deman veritat, e aquel qui serà demanat, que defén veritat, segons creença d'éls; e que cascú respone a la cort segons veritat a aqueles coses que li seran demandades; e que neguna cosa no fassen ne defenen en tot lo pleyt maliciosament; e que no donen falses proves; e que la una part no sostragua ni tolga proves a l'altra part; e que no donaren ni donaran ni promeseren ni prometran alcuna cosa al jutge que per ells dó sentència. E totes les damunt dites coses pusquen ésser demanades entrò a sentència diffinitiva. E si lo demanador e aquel qui és demanat no volrran fer sagrament de calúmpnia, axí com damunt és dit, pus que·n seran requests o demanats, la cort o el jutge no hoya aquels, ne alguna cosa que ells faran, o al·legaran, o mostraran o diran no haje fermetat; mas lo demanador caje de la demanda que haurà feita, e perda aquela; e aquell qui és demanat sie haüt per confés e per vençut, e en aqueles coses que contra ell seran demandades sie condempnat. E si abdós, ço és, lo demanador e aquel qui és demanat, aquest sagrament no volrrà fer, ladonchs la cort no enant e·l clam que serà proposat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 249. Si la part volrrà metre lo feit de què contén en sagrament de l'altre, que, feit lo sagrament, valle aytant com si sentència hi haurà estada donada; e aytambé si li volrrà lexar lo sagrament e se·n volrrà passar per sa paraula. Aquest fur romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 249. Si·l senyor del pleyt serà e·l regne de València dementre que·l pleit se mena, jasie ço que sie poblador del regne o no, que·l senyor del pleit jur de calúmpnia. E si per aventura aquell senyor del pleit serà fora lo regne, lo procurador d'ell jur de calúmpnia. E açò sie observat aytambé en lo procurador d'aquel que demane com en lo procurador d'aquel qui és demanat. E aytambé lo procurador sie tengut de respondre per sagrament de calúmpnia a demandes o a posicions feytes contra ell; e aytambé aquell procurador pusque fer posicions, o dir de feit, a les quals lo adversari li sie tengut de respondre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 251. Aquel qui per nom de procuració demanarà per altre, o encara se prepararà a respondre per altre qui serà demanat, jur de calúmpnia que no seguirà calumpniosament ni maliciosament l'ofici de procurador o de defenedor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 251-252. En tots pleits civils e criminals, per qualque negoci o feyt sien moguts, en lo qual negoci o feyt de necessitat dejen ésser proves donades, sagrament de calúmpnia sie feyt d'aquel qui demane e d'aquel qui és demanat. E aquels qui hauran feit lo sagrament de calúmpnia, ço és, aquel qui demane e qui és demanat, no deven ésser punits en alcuna cosa per rahó d'aquel sagrament que haurà feit, jasia ço que no obtengren e·l pleit en lo qual feeren aquel sagrament, ne és presumpció que aquels en neguna cosa se sien perjurats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 252. Aquel a qui serà comanat lo sagrament, jasie ço que no·l volrrà fer sempre que li serà comanat, que·l pusque fer dins ·III· dies pus que li serà comanat; e puys, que no y pusque tornar si no·l fa axí com dit és. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 252-253. L'actor, ço és lo demanador, jur primerament de calúmpnia que aquell qui serà demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 253. Si la un demane a l'altre e li diu: "Creu-me·n en vostre sagrament, e tench-me·n per pagat", e l'altre diu: "Mas jurats-ho vós, e jo tench-me·n per pagat", si·l sagrament se fa, si·l fa aquel qui demanarà, deu l'altre pagar; e si·l fa aquel qui serà demanat, sie solt de la demanda. Aquest fur romançà e declarà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 253. Si la un de ·dos· creedors done sagrament al deutor meyns de volentat de l'altre creedor, deïm que no valle lo sagrament contra aquel creedor que no comanà lo sagrament, ço és a saber, quant a la sua part. Ne aytambé no valle a la fermança. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 254. Can ·dos· deutors són tenguts per lo tot a alcú creedor, e·l creedor qui demane per lo tot li diu que estarà a sagrament de la un a qui demanarà, aquel sagrament profit a l'altre qui no jurarà, e sie absolt aytambé com si havie jurat. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 254. Si negú demanarà a altre davant lo jutge e li dirà que pac o que jur que no li n'és tengut, e aquel no volrrà pagar ni jurar ni tornar lo sagrament a l'altre, que sie tengut de pagar. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 254. Aquell qui menysprearà la religió del sagrament, ço és, que·s perjurarà, assats és que nostre Senyor ne sie venjador, car abaste la pena del perjuri la qual spera de nostre Senyor.

DE JUHIÏS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 5. Servu en juhiï ne en pleit no pot ésser, ne condempnació que sie feita en persona d'ell, no estie ni haje valor. En aquest fur adobà lo senyor rey que sie entés en pleit civil e no en criminal.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 5-6. Manifest dret és que aquels qui pledejen poden recusar los jutges enans que·l pleit sie començat. En aquest fur enadí lo senyor rey que·ls jutges se pusquen escusar per justa rahó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 6. Alcú no pusque recusar la cort ne·l jutge ordenari; mas si haurà la cort o·l jutge sospitosos, deman que altre sia acompanyat a ells, ab lo qual enanten en lo pleit. Emperò, si serà jutge delegat, pusque ésser aquell recusat, si justa rahó de sospita esdevendrà, ans que·l pleit sie començat. Emperò, aprés lo pleit començat, si justes rahons de sospita esdevendran de novell, pusque ésser recusat, si donchs no serà renunciat a al·legacions e a rahons e a excepcions.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 7. Depús que àrbitre o assessor serà elet de volentat de les parts, no pot ésser recusat de neguna de les parts. Enadex lo senyor rey, si donchs novella rahó de sospita no s'í esdevenie.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 8. Establim e deïm que negú no sie jutge ne dó sentència en la sua casa pròpria, car molt seria iniqua cosa e mala que a negú fos donada licència que pogués donar sentència en la sua pròpria cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 8. Tots los pleits e les demandes civils e criminals sien concluses dins ·XXX· dies, si donchs no s'esdevenia que fossen alongades per rahó de testimonis o de cartes o per alcuna justa cosa que fos rahonable.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 9. Fembra, furiós, infamis, menor de ·XX· ans, enemichs capitals o sospitoses per justa o per rahonable cosa, no sien jutges ne delegats ne àrbitres.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 9. Offici de qualque jutge molt és ample e a molt s'estén, car deu totes les coses que al pleit pertanyen, diligentment enquerre, encercar e l'ordenament de les coses diligentment escrutar e esguardar, e loch segur e covinent a les parts assignar, e les qüestions incidens, ço és, aquelles que aprés que el pleit serà començat esdevenran, per sentència interlocutòria defenir e per diffinitiva sentència lo negoci, ço és, el pleit termenar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 13. Si alcú serà jutge delegat d'altre jutge, aquel jutge axí delegat no haje poder de donar altre jutge, si donchs no serà jutge delegat del príncep.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 13. Si alcú qui serà d'altra jurisdicció, ço és, d'altre destret, serà apelat de la cort sobre alcuna cosa a alcun feit, deu venir davant la cort qui l'haurà appelat, e deu al·legar sos privilegis, si en poder d'aquela cort és tengut de respondre o no, e aquela cort deu conéxer e aesmar si és de la sua jurisdició, ço és del seu drestret o no.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 14. Si alcú, pus que serà appelat en dret, ço és, pus que hom se serà clamat a la cort d'ell e la cort l'aurà citat, serà feit clergue o serà feit d'altre for, ço és d'altre destret, en aquela rahó és que no pot revocar aquel for o aquel destret, en lo qual fo primerament apellat a fer dret que no sie tengut aquí de respondre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 14. En aquel loch on és una vegada començat lo pleit, aquí deu pendre fi e deu ésser determenat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 17. Si alcú davant aquel qui no serà son jutge serà citat e davant aquel metex jutge demanarà que la acció, ço és la demanda, li sie demostrada e declarada, gens per açò no ha consentit en aquel que sie son jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 17. Si serà pleit que alcú sia gitat per força de possessió, primerament sie conegut de la força que de la possessió. Enadex lo senyor rey: si aquell qui serà gitat de possessió se volrà que·l jutge puxe conéxer ensemps de la força e de la possessió.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 18. D'aquela cosa de la qual lo jutge conexerà, ço és, de què serà pleit denant ell, d'aquela és tengut de pronunciar o de donar sentència. Lo jutge, emperò, qui entrò a certa suma deu jutjar, encara de major summa pot jutjar, si les parts s'í acorden.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 18. Si alcú qui serà demanat se defendrà per procurador, si el procurador tan solament serà comdempnat, o·l senyor tan solament, que valle la sentència, e açò haje loch aytambé el procurador del demanat com del demanador. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 19. Alguns són enbargats que no pusquen ésser jutges, enaxí com cech, sort, furiós, e aquel qui no haurà ·XX· ans complits, e fembres e servus e qui reebra diners, o do, o serviï o loguer, que dó sentència per alcú.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 19. Si alcú serà gitat de la proprietat d'alcuna cosa per força e d'aquela cosa serà pleit, primerament sie conegut de la força que de la proprietat de la cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 20. Açò sie observat e guardat: que aquell no sie donat en jutge, lo qual la una de les parts nomenadament demanarà. Enadex lo senyor rey que pusque ésser donat jutge, absent la part o present, si ben nomenadament per la una part serà demanat. Mas que·n pusque ésser gitat per justa rahó de sospita; e que la justícia del loch conega d'aquella sospita.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 20. La muller deu e pot demanar l'exovar là on lo marit havie son alberch, o là on les coses sien que li seran obligades per l'exovar e per l'espoalici.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 21. En civils negocis o feyts criminals, pare no pot haver fill en jutge, ni fill lo pare.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 21. Covinent cosa és que·ls jutges encerquen diligentment la qualitat, ço és la veritat del pleit, e que demanen sovén la una part e l'altra sobre ço que pertany al pleit, e encara deven demanar si les parts volen alcuna cosa dir ni ajustar novellament; e quan que quan al jutge serà vist segons egualtat, que façe interrogacions, ço és, demandes de feit, a les parts que pledejen, per ço que, cercada la veritat del feyt, pus tost e mils pusquen lo pleit jutjar e defenir.

QUE NEGÚ PER FORÇA NO SIE TENGUT DE ACUSAR NE DE DEMANAR ALTRE

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 22. Negú no sie destret que per força deman ne acús altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 22-23. Si alcú se clamarà d'alcun nauxer o còmit o de qualque altre senyor de nau o de galera o de sagetia o de qualque altre leyn o barcha, lo qual nauxer o còmit serà aparellat de fer son viatge, la cort asigne temps al demanador, dins lo qual temps ell pos totes ses qüestions e les demandes e tot lo seu dret denant la cort, per ço que breument determén e jutge lo pleit o aquela demanda; e si per aventura enfre aquel temps assignat al demanador aquell pleyt no pot ésser determenat o jutjat, lo nauxer o aquel qui serà aparellat de fer son viatge jaquesque procurador e dó fermança de pagar ço que serà jutyat. E si·l nauxer serà estrany e no podrà trobar fermança o procurador lexar, la cort enant en aquell pleyt de dia en dia.

DE CONTESTATIONE LITIS, ÇO ÉS DE COMENÇAR LO PLEYT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 24. Lo pleyt és començat ladonchs com la demanda e la resposta a aquella demanda per les parts és feita al jutge. Enadex lo senyor rey, atorgan o negan o per excepció peremptòria.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 25. En aquel dia en lo qual l'actor, ço és lo demanador, se clamarà a la cort, aquel qui serà demanat sie tengut de pendre el libell, ço és la demanda en escrit, si a ell serà donat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 25. Aquel qui serà demanat sobre alcuna cosa, si per engan lexarà que no posseesque aquela cosa sobre la qual serà demanat, sia condempnat en aytantant aver al demanador per quant jurarà aquell demanador que la cosa valie, feta primerament taxació del jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 26. Totes excepcions dilatòries sien posades dins ·III· dies ans del pleit començat, e passats los ·III· dies no sia hoïda la part a posar excepcions dilatòries. Enadex lo senyor rey que là hon diu que totes excepcions dilatòries sien posades dins ·III· dies, que aquels ·III· dies sien comptatz del dia enant que serà fenida la primera dilació que haurà haüda per rahó d'acordar e de respondre al libell.

DE DILACIONS, ÇO ÉS DE ALONGAMENS, E DE FÈRIES, ÇO ÉS DE DIES EN QUÈ HOM NO DEU PLEDEYAR

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 27. Si entre alcuns hòmens privats, ço és, que no tenran loch ni aministració de senyor, e entre·l fisch, ço és, aquel qui tendrà loch o aministració de senyor, serà mogut alcun pleit, a cascuna d'aqueles parts deu ésser donat alongament, si serà demanat per les parts, si·l jutge conexerà que donar-lo-li deje.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 27-28. L'abitador de la ciutat o del regne de València qui·s clamarà criminalment o civilment del habitador de la ciutat o del regne de València, e aquel de qui·s serà clamat demanarà dia a respondre, haja ·tres· dies, si la demanda és tro a summa de ·D· morabatins alfonsins. E si la somma serà major de ·D· morabatins, haje ·V· dies a respondre, que sien comptats d'aquel dia a enant que·l libell serà donat. Enadex lo senyor rey que là hon diu que haje spay de ·V· dies, que n'haje més, a conexença del jutge; e les altres dilacions que en lo fur de València no són contengudes, sien donades a conexença del jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 29. Si alcun hom estrany se clamarà d'alcun habitador de la ciutat o del regne de València criminalment o civilment, lo ciutadà respone a tercer dia a cascuna summa, ço és, si la demanda serà major de ·D· morabatins o menor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 30. Si aquel qui serà demanat mostrarà justa rahó a la cort e no calumpniosa, que no pusque respondre als dies qui a ell seran assignats per la cort e que sien e·l fur determenats, pot la cort e deu contra·l demanador qui és del regne altres ·III· o ·V· dies donar, o contra lo demanador estrayn altres ·III· dies donar a aquell qui serà demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 30. La cort deu donar e absolvre avocat al demanador o a aquel qui és demanat qui no porà haver avocat, si jure que no·n pot haver. E si la cort veurà que aquel qui demane o aquel qui és demanat no poran haver de què paguen avocat o avocats, ço és, rahonadors, destrengue l'avocat que rahon sens algun preu o salari aytals persones mesquines que res no poden haver; e aquell avocat qui no volrrà rahonar aytals persones, no rahon algun en pleit entrò a cert temps, lo qual li sie assignat per la cort, segons que serà viyares a la cort.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 31. Alongament de pleit no sie donat a alcú per absència d'avocat, si donchs justa cosa no serà provada per aquel qui demane l'alongament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 31-32. La cort e aquels qui pledejen cessen e estien que no pledejen ne menen alcuns pleits els dies de digmenges; e de la vespra de Nadal entrò a les kalendes de gener, ço és tro al dia de Ninou, e el dia d'Aparici, e el dia d'Acensió, e el dia de sent Salvador; e del dia de Rams dentrò al dimecres aprés Pascha, e de la festa de Cinquagesma entrò al dimecres aprés aquela festa, e en totes les festes de nostra dona sancta Maria, e en totes les festes dels apòstols e dels evangelistes, e de sent Vicent, e de sent Lorenç, e de sancta Maria Magdalena, e de sent Nicholau, e en la festa de Ompnia Sentor e de sent Johan Babtista, e de sancta Caterina. E en tots los altres dies e les festivitats pusque la cort e aquels qui pledejen lurs pleits tractar e menar e defenir, enaxí com serà rahó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 34. Negun jutge no sie tan hosat que per sa pròpia autoritat dó ne atorch fèries.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 34-35. Los habitadors de la ciutat e del regne de València, ço és a saber, deutor o fermança, depús que serà condempnat, haje alongament de ·X· dies a pagar al creedor ço que serà jutjat. Mas si per aventura la suma de la condempnació era tan gran que leujerament no pogués ésser pagada dintre ·X· dies, sie lexat a conexença de la cort que assigne temps e dia a pagar aquel deute, e que aquel a qui serà assignat aquell temps e dia de pagar asegur que a aquel temps e aquel dia pach lo deute en què serà condempnat, al creedor. E si no pagarà a aquel dia o a aquel temps que per la cort li serà assignat, la cort vene de les coses movens; e si coses movents no haurà, vene de les coses seents tantes que abasten al deute a pagar, en què haurà estat condempnat, e la cort sie fermança de salvetat; e ladonchs lo comprador o·l creedor sie feit senyor de la cosa. Emperò, si aquel era senyor per lo deute del qual la cosa és venuda, e que no y haja altre creedor, qui hi sia primer de temps ne y haje mellor dret.

DE JURISDICCIÓ, ÇO ÉS DE PODER DE TOTS JUTGES, E DE FOR COVINENT, ÇO ÉS DE CORT COVINENT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 38. Contra orde de dret demane aquell qui vol que aquel qui és demanat seguesque lo for, ço és, que respone en poder del jutge, d'aquel qui demane, e aquel qui és demanat no respone en poder de son jutge, car là on aquel qui és demanat ha son alberch o l'havie e·l temps del contrat, aquí deu ésser demanat, jasia ço que aprés lo contrat haje mudat en altre loch son alberch.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 39. Tothom qui·s mudarà o·s clamarà a altre jutge sens manament del príncep o de la senyoria, o si per aventura serà sentència donada per ell e demanarà a altre jutge o a altra persona que la men a exequció, o aquell contra què serà donada la sentència demanarà altre jutge o altra persona que aquela sentència no sia menada a execució, que·l demanador perde la demanda e·l demanat perde tot lo deteniment que pogués posar contra aquela sentència, pus a altre se mudarà per rahó de mal o de guerra. Aquest fur ha declarat e romançat lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 40. Tot hom estrayn, qui no serà del regne de València, és tengut de respondre en poder de la cort d'aquesta ciutat de contract, de crim e de malafeita qu'e·l regne o en la ciutat féu o farà o si promès alcuna cosa açí de pagar, si donchs no era clergue o religiós, o aquel qui té cenç per cosa acenssada o si en altra cort no haurà fermat dret o en altre loch haurà feit contrat de fora el regne de València, que si és trobat en loch on haurà feit lo contrat, que aquí respone.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 41. Si clergue se clamarà de lech, lo lech façe dret en poder de la cort seglar; mas si·l clergue serà demanat per lo lech en manera de reconvenció, ladonchs lo clergue deu respondre o pledeyar en poder de la cort seglar, car en pleyt de reconvenció denant aquel qui és jutge d'aquell lech qui és demanat, lo clergue qui serà reconvengut deu pledejar de ço de què serà feita demanda de reconvenció contra ell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 44-45. Les companyes e·ls hòmens dels clergues e de tots los religiosos e dels cavalers del terme de la ciutat són tenguts de pledejar en poder de la cort de la ciutat o en poder de la cort del loch dintre el terme del qual loch habitaran, si donchs no serà clergue qui port corona, si donchs aquella corona no s'avia feita per engan, o no serà lech qui port hàbit de religiós, si donchs no·l portave per engan. Enadí lo senyor rey que clergue qui port corona e haje muler sie tengut de respondre en poder de la cort del loch de tot pleit. E si fer no ó volia, que la justícia pusque enantar contra ell axí com en tot altre lech. E negun hom que sia pres e detengut per la cort no·s pusque fer corona en la presó; e si ho farà, que no li valla e per ço no romangua que no sia punit segons la qualitat del crim o del malefici, axí com altre lech.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 85. Tot hom lech respone en poder de la cort de la Esglea de ferides de clergues, de matrimoni, de usures, de sacrilegi e d'altres semblants maleficis.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 97. Juheus, sobre totes qüestions e demandes civils o criminals les quals hauran ab christians, responen e prenen dret en poder de la cort de la ciutat, no contrastant alcun privilegi a ells feit ni a fer; mas si los juheus entr'éls matexs hauran pleit, que·n conegue lo lur jutge. En aquel fur esmenà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 119. Cavaller qui serà vehí o habitador de la ciutat o del regne de València és tengut de respondre en poder de la cort de la ciutat de València. E atresí és tengut de respondre en poder de la cort d'aquel loch dins lo terme del qual loch haurà cases o possessions, o aquí habitarà, ço és saber per rahó de son alberch que aquí tendrà, o per rahó de contrat o de crim o de malefici que aquí haurà feit als ciutadans o als altres.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 98. Los habitadors del regne e de la ciutat no són tenguts de respondre en alcun loc ne en neguna cort de nostra terra, ne d'altra nostra senyoria conquesta o a conquerre, a alcú qui d'éls se clam, ne fermar o fer dret sinó tan solament en la ciutat de València o e·ls lochs en los quals dintre el regne de València habitaran, o en aquel loch on, segons fur de València, deven respondre, sinó de deute que serà feit en aquel loch, en lo qual a ell serà feita demanda o del contrat o del malefici aquí feit. Emperò, pot alcun ésser demanat en los lochs en los quals no ha estatge, ço és a saber, si aquí promès alcuna cosa de pagar o promès aquí de dret a fer, o si d'altra manera aquí s'obligà, axí com venén, compran o prenén comanda o manament, reebén d'alcuna cosa, o a fer o a dir, o en altra manera feén contrat o malefici.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 120-121. Si·l ciutadà se clamarà d'om d'altre loch del terme de València, del pleit civil que se·n clam al senyor d'aquel loch e prenga·n dret en son poder. E si·l senyor d'aquel loc no l'en vol fer dret, que la cort de València lo destrengue, o si dóna sentència contra l'actor que·s pusque appel·lar a la cort de València. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 85. Negú no pusque ésser jutge elet, si no·l fa el príncep o son lochtenent en les nostres viles e e·ls lochs. Aquest fur romançà e declarà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 98. Aquel qui promès a alcú creedor dar o pagar alcuna cosa en loch cert, en negun altre loch no pot pagar aquella cosa contra volentat del creedor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 40-41. L'om estrayn qui no és tengut de respondre a alcú ciutadà o estrayn qui d'ell se clamarà en la ciutat o en algun loch del regne de València, no sie tengut de donar alcuna satisfació, ço és fermança, ne de fer alcuna promessió de fer dret açí o en altre loch, si no serà vagarós, ço és, hom qui no haja cert loch en què estie, lo qual vagarós sie tengut ací de respondre o en altre loch del regne de València, en lo qual serà demanat. O si aquel vagarós afermarà que ha cert estatge en altre loch, sie destret de dar segurtat que façe compliment de dret a aquels qui d'ell se clamaran là hon diu que haurà son estatge o là on deurà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 85. Aquel a qui és dada jurisdicció, ço és poder de jutjar o d'altres coses a fer en juhiï, totes aqueles coses li són atorgades, sens les quals aquela jurisdicció o poder no·s pot acabar ni complir.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 121. Tots los habitans e estadans en castels, viles, alqueries, torres, qui són o seran dins lo terme de la ciutat de València, e·ls senyors encara d'aquels castels e de totes les damunt dites coses dins lo terme de la ciutat responen e fermen e pledejen dins la ciutat de València, en poder de la cort d'aquela ciutat, sobre totes les qüestions e demandes personals, civils e criminals, que seran feytes d'aquels o aquels faran d'altres habitadors, o qui hauran heretats dins lo terme de la ciutat; enfora qüestió o demanda de cases o d'altres possessions que seran e·l terme del castel, o de la vila, o de l'alqueria, o de la torre, o de qualque altre loch dins lo terme de la ciutat de València, de les quals coses responen, fermen e pledejen en poder del senyor de la cosa de què serà qüestió o demanda. En aquest fur adobà lo senyor rey que·ls hòmens qui són d'altruy senyoria, en lo terme de la ciutat de València, façen dret en poder de lur senyor, dels pleits civils; e si ell no·n volie fer dret, que la justícia de València lo·n puxe destrényer. E si·l senyor d'aquel loch dóna sentència contra l'actor, pusque·s al justícia de València appel·lar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 120. Si alcú posseex per franch alou alcuna heretat, o cases, o orts, o vinyes, o altres possessions, dins los térmens d'alcun castel o d'alcuna vila o d'alcuna torre o d'alcuna alqueria o d'altre loch, e d'aqueles cases, orts, vinyes o d'altres possessions, qüestió o demanda serà feita, aquela qüestió o demanda sia menada en poder d'aquel senyor de qui serà aquell castel, o vila, o torre, o alqueria o altre loch.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 42-43. Si lech o clergue o religiós, de clergue o de religiós se clamarà, demanan a aquel cases, orts, reals, camps, vinyes o altres heretats o possessions per rahó de penyora o per alcun altre dret o manera, o encara que deman fruyts de les dites coses, lo clergue o·l religiós tota ora respone e faça dret en poder de la cort nostra de València a cascú qui d'ell se clam de les coses damunt dites, car al començament totes les damunt dites coses foren de nostra senyoria, a aquels qui les preseren e les reeberen no vengren per rahó de religió ni d'Esgleya, e per aquesta rahó deven ésser dites e jutjades per tots temps del realench. En aquest fur enadí e adobà lo senyor rey que là on diu que tots façen dret en nostre poder e·l prenen, o de la nostra justícia, de totes possessions, que·n sien exceptades totes les donacions per nós feytes e·s faran d'aquí avant per nós o per nostres successors a Esgleya o a órdens. Esmena lo senyor rey que de ço que tendran per la Esgleya façen dret en poder de la Esgleya, e de ço que tendran de realench, que·n façen dret en poder de la cort seglar del loch.

EN QUAL LOCH DEJA ÉSSER FEITA DEMANDA DE CRIMS, O DE POSSESSIONS, O DE LEXES FEITES EN DERRERA VOLENTAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 185. En aquels logars on los crims o·ls maleficis són feits, o en aquel logar on serà pleit començat d'alcun malefici, o en aquel logar on seran atrobats aquels qui seran colpables d'alcun malefici, coneguda cosa és que aquí deven ésser fenits e determenats, o en aquel logar on seran trobats aquels qui són dits colpables de alcun crim, si són vagabunts, ço és, que no hajen cert estatge en alcun loch, o là hon hauran cert domicili, ço és, son cert alberch; o si són, d'aquel crim de què són demanats o acusats, públicament infamats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 186. En aquell logar on la força serà feita d'alcuna cosa, o possessió serà demanada o trobada, lo jutge d'aquel logar deu conéxer e jutjar contra aquel qui la possessió torba.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 186. Si lexa serà feyta a alcú d'alcuna cosa en alcuna derrera volentat, en aquell logar on és la heretat qui serà lexada deu ésser demanada.

ON DEU ÉSSER DEMANAT AQUEL QUI PROMÈS DONAR O PAGAR ALCUNA COSA EN CERT LOC

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 187. Aquel qui ha promés de pagar en cert loch o ha promés de respondre en dret, atresí en cert loch, e no ha feita la pagua, segons que ha promés, ne respòs en dret en lo loch on havia promés, volem que puxa ésser demanat en tot altre loch; e sia tengut a aquel a qui la promesa havia feita de la paga a fer, e de respondre en dret de tot lo dan que·l demanador haurà suffert, car la paga no li fo feita ne li fo respost en dret là on li fo promés. E açò sia feit a conexença e arbitre del jutge d'aquel loch on respondrà. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 188. Qui sots disjuncció prometrà alcuna cosa de donar o de pagar a algú, ço és en aquest loch o en aquel, aquel a qui serà feita la promesa en aytal manera ha elecció en qual loch d'aquels la vulle demanar. Mas aquel qui féu la promesa en aytal manera, ha elecció de donar o de pagar aquela cosa que havie promesa en qualque logar se vulle d'aquels, ans que demanda sia feita contra ell d'aquela cosa que·n aytal manera haurà promesa. Aquela matexa cosa serà si alcú prometrà alcuna cosa a altre de donar o de pagar conjunctament, ço és, en aquest loch e en aquel. Aquell a qui serà feita la promesa en aytal manera, pot demanar la una partida en la un loch e l'altra partida en l'altre.

EN QUAL LOCH DEJE ÉSSER FEITA DEMANDA DE COSES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 189. Si alcú demana a altre alcuna cosa, no contra lo venedor, mas contra lo posseÿdor sie demanada, per ço car possessió e la teneó d'aquel qui té la cosa done dret al demanador que deman la cosa al posseïdor. Aquest fur declarà e adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 190. Si alcú, per nom d'altre, alcuna cosa moble o no moble possehirà, e d'aquela cosa li serà feyta demanda per alcú, de mantinent deu nomenar lo senyor de qui fo aquella cosa en juhiï en auctor, ço és en defenedor. E si en aquela ciutat on serà demanada la cosa serà aquel auctor, o de fora la ciutat estarà, o en altra terra serà ne estarà, lo jutge deu donar espahy de certs dies a aquel qui nomenarà l'auctor que amonest l'auctor que vingue, o que trameta son procurador tal qui, contra la demanda del demanador, defene aquel a qui és demanada la cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 190. L'actor, ço és lo demanador, seguesque lo for, ço és, que deman son dret en poder del jutge d'aquel qui serà demanat, qualque demanda sie real o personal; mas e·ls lochs en los quals seran les coses que seran demandades, deïm que en aquest lochs sie feita demanda contra aquel qui les posseex.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 191. Si alcú en la cort de València serà demanat sobre alcuna cosa que sie fora lo regne de València, ladonchs lo jutge deu conéxer e jutjar segons les costumes que són en aquela terra en la qual aquela possessió és; car açò és dret general: que·l jutge tota hora deu conéxer e jutjar segons les costumes que són en aquel loch en lo qual aquela possessió, de què és pleit, serà. E si fora·l regne de València algú de volentat serà demanat sobre alcuna cosa que sie e·l regne de València, lo jutge deu conéxer e jutjar segons les costumes de la ciutat de València.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 192. Can alcú farà contrat en algun loch, o farà alcú malefici o prometrà alguna cosa de pagar en algun loch e en altre loc haurà domicili, ço és son alberch, elecció sie de l'actor, ço és del demanador, en qual loch d'aquels vulle demanar, ço és, en aquel loch on fo feit lo contrat o·l malefici, o en aquell loch on promès de pagar o de donar, si en aquels lochs serà trobat, o là on haurà son alberch.

EN QUAL LOCH HERETAT DEJE ÉSSER DEMANADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 192. En aquel loch on ha son domicili, ço és en son alberch, aquel qui és demanat, o si en aquel loch on les coses de la heretat són, és aquel qui és demanat, aquí deu ésser determenat lo pleit de tota la heretat o là on la major part de la heretat serà.

EN QUAL LOCH DEU ÉSSER DEMANAT COMPTE D'ALCUNA AMINISTRACIÓ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 193. Aquell qui negocis, ço és afers, d'altres aministrarà per rahó de tudoria o d'altra manera, en aquel loc on aministra deu retre compte d'aquela aministració.

DE DONACIONS QUE SIEN FEITES CONTRA OFFICI DE PIETAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 194. Si·l pare farà donació de tots sos béns als fils seus qui sien exits de son poder o sien en son poder, o·ls n'aurà tants donats que·ls altres fils o néts ne perdessen lur legítima, e ha altres fils o néts o li·n naxen de leal conjutge, que aquela donació se revoch en tant que aquels altres fils o néts ne pusquen aver lur legítima. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

DE DEMANDA DE HERETAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 195. No és dret que sie destret el posseïdor que digue a aquel qui·l demane la rahó per què posseex. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 196. Si alcú posseex alcuna heretat a bona fe, e altre demana a aquel aquela heretat la qual posseex, e serà condempnat de restituir aquela heretat a aquel qui la demane, no és tengut que la li rede entrò que li pac tots los deutes que ell provarà que haurà pagats per rahó d'aquela heretat als creedors de la heretat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 197. Si alcú serà posseïdor d'alcuna heretat e, per ço car crehie que fos hereu per testament d'aquela heretat, pagà lexes a alcú o a alcuns a qui eren feites, e altre depuys evencé aquella heretat, ço és, que la li tolc per dret, aquel qui possehia aquella heretat retenga tota aquela tan longament entrò que sie satisfeit a ell, ço és, per paga o per altre assegurament a volentat d'aquel, en tot ço que per aquela heretat pagà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 197. Si alcú posseïdor d'alguna heretat, pus que pleit serà començat d'aquela heretat contra ell, començarà moltes altres coses hereditàries a posseir, serà condempnat a restituir aquela heretat al demanador, és tengut de restituir axí aqueles coses les quals començà a posseir de la heretat, pus que·l pleit fo mogut e començat com aqueles que posseïe d'aquela heretat e·l temps que·l pleyt fo començat e mogut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 198. Si alcú dirà o afermarà que sie hereu d'alcú, e demanarà alcun deutor d'aquel de qui diu que és hereu que li pach ço que devie a aquel de qui diu que és hereu, aquel deutor no és tengut de respondre ne de pagar alcuna cosa a ell entrò que prou que sie hereu d'aquel de qui diu e aferma que és hereu.

EN QUAL MANERA DEU E POT HOM RECOBRAR LA SUA COSA QUE ALTRE TÉ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 198-199. Si alcú pert son catiu e·l pot trobar, aquel qui·l demanarà deu-lo mostrar davant lo jutge del loch, e·l jutge conega primerament de la possessió e puys de la proprietat. Enadex lo senyor rey que si·l demanador se volrrà, lo jutge pusque conéxer ensems de la possessió e de la proprietat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 199. Si alcú vendrà un camp o altra cosa a algun hom, e puys aquel meteix camp o aquela matexa cosa vendrà a altre e metrà el derrer comprador en possessió d'aquel camp o d'aquela cosa, meylor dret ha lo primer comprador, jasia ço que no sie mès en possessió de la cosa que no ha lo derrer comprador, jasie ço que sie mès en possessió de la cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 200. Aquels qui posseexen a mala fe, esmenen tots los fruits que hauran haüts d'aquela cosa que possehiran a mala fe. E entenem ésser possehidors de mala fe aquels qui cientalment fan compres d'aquels qui no ó poden vendre, e aquels qui han donacions d'aquels qui donar no ó poden, e aquels qui cambien ab aquels qui no han dret en aqueles coses que cambien, e aquels qui forçadament o amagatons entren en ço d'altruy, e aquels qui han successió d'aquels qui no·ls poden lexar aquela cosa que·ls donen, e aquels qui en semblants cases possehiran altruy cosa. E aquels qui posseexen cosa en què cuyden haver bona fe, si meyns de pleyt volen restituir la cosa que posseexen, sien tenguts de restituir la cosa e tan solament los fruits, los quals en aquel temps trobarà hom que seran exits d'aquela cosa, aquels que no seran despeses. Encara aquels qui són posseïdors de bona fe sien tenguts, donada la sentència contra ells, de restituir la cosa e tots los fruits que·n seran exits depuys que·l pleit fon començat. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 201. Rahó de dret veda que aquels qui posseyran alcunes coses les quals no posseiran per just títol, que no hajen la senyoria d'aqueles coses, per ço car no les posseexen per just títol.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 201. Si alcú posseirà alcuna cosa a bona fe, e enans que la prescripció o la teneó sia complida, altre li farà demanda d'aquela cosa, depús que·l pleit sia començat, aytant de temps quant trigarà el pleit a fenir o a determinar, no córrega prescripció ni teneó contra aquel qui demanarà la cosa, car les trigues del pleyt no deven noure ni tenir dan al demanador, ni profitar al posseïdor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 202. Si alcú posseirà coses d'altruy, jasie ço que no haje justa rahó de posseir ni de tenir aqueles coses, no sia destret de redre aqueles coses a alcú, si aquel qui les demanarà no mostrarà que agués dret en aqueles coses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 206. Aquel qui sembrarà a bona fe e·l camp qui serà d'altre, los fruits que reebé e hac d'aquel camp duran sa bona fe, sien d'aquel qui sembrà. Mas quant sabrà que·l dit camp sie d'altre, los fruits que haurà reebuts d'aquel camp, pus que u sabrà e haurà mala fe, restituesque aquels fruits a aquel de qui serà el camp, levades les despeses necessàries que alí haurà feytes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 207. Si alcú demanarà alcuna cosa a altre e aquel qui serà demanat serà cert d'aquela cosa qualque sia per la demanda del demanador, jasia ço que·l demanador erra el nom d'aquela cosa que demane, ço és, que no la apell per aquel nom que és appellada, la error del nom no nou al demanador que sa demanda no valle e no sia dreta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 207-208. De qualque cosa demanda serà feyta a alcú, aquell qui demanarà la cosa deu dir e assignar o demostrar en sa demanda si demana tota aquela cosa o part d'aquela. E si demana cosa que sia de pes, ço és, que per natura s'aje a pesar, deu dir lo pes; e si demana coses que estien en nombre, deu dir e declarar lo nombre d'aqueles coses que demana; e si demana cosa que sia fabregada o feita, axí con enap o escudela o altres coses semblants a aquestes, deu dir e declarar la forma d'aqueles coses; e si demana alcuna cosa que estie en mesura, deu dir la mesura; e si demana vestedures, deu dir lo nombre e la color d'aqueles; e si demana home, ço és, servu o catiu, deu dir lo nom d'aquel e deu dir si és infant o macip, ço és, de quyn jovent és; e si no sap lo nom d'aquel hom que demana, deu demostrar aquel hom en aquesta manera, ço és: que demana aytal hom o aytal servu o aytal catiu qui fo d'aytal heretat o qui fo d'aytal fembra o qui fo d'aytal serva o d'aytal cativa nat; e si demana camp, deu dir en qual loch sia e deu dir ·II· afrontacions d'aquell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 209. Aquel qui tendrà o posseirà cosa moble o no moble o semovent per rahó de comodat, ço és, de prest, o per rahó de loguer, o serà mès en possesió per guardar la cosa que li serà liurada, per rahó d'alcuna lexa que li serà feita en derrera volentat, o car alcuna fembra tendrà o serà mesa en possesió per nom de son ventre, ço és, per rahó de l'infant qui encara serà en son ventre, o car alcú serà mès en possessió d'alcuna cosa de son vehí, per ço car aquel vehí no volrrà assegurar que no vingue dan a l'altre vehí de les cases d'aquel qui seran apparellades de caure, pusquen aqueles cases les quals alcuns tendran o posseiran per aytals rahons, a ells ésser demanades, jasia ço que no sien dits verdaders posseïdors. Encara pusquen ésser demanades aqueles coses que tendran o posseiran a tot hom qui haje poder de restituir o de retre aqueles coses que li seran demanades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 210. Si alcú posseirà alcuna cosa, e d'aquela cosa que posseirà serà a ell feita demanda e serà condempnat que reda aquela cosa al demanador, no és tengut de restituir tan solament la cosa en què serà condempnat, mas tot lo piyorament d'aquela cosa que serà feyta pejor en son poder.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 212. Si alcú posarà o metrà en les sues cases biga o trau o cabiró que sia d'altruy, no sia tengut aquel remoure d'aquí, mas reda lo preu d'aquel al senyor de qui era la biga o·l trau o·l cabiró. En aquest fur enadí lo senyor rey que tot hom pusque pendre la biga de son vehí o altre fust per estalonar sa casa, si caer volrrà, o la paret de sa casa, esmenan a ell lo preu; e si en altra manera la prenie meyns de volentat del senyor del fust o de la biga, que li·n dó doble preu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 211. Si alcú demanarà a altre alcun camp o vinya e en aquel camp o vinya haurà fruyts que no sien colits, aquels fruyts vénen en la demanda ab lo camp o ab la vinya, per ço com són part d'aquel camp o d'aquella vinya.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 210. Si posseïdor d'alcun camp aquel haurà laurat o sembrat, e puys aquel camp serà vençut d'ell, ço és, que altre·l li haurà tolt per dret, sie tengut de restituir aquel camp, ab ço que aquí serà sembrat, al demanador; ell retén, emperò, a aquel posseïdor totes les despeses que haurà feytes en aquel camp en laurar o en sembrar, si serà posseïdor de bona fe, car null cas no pot esdevenir qui embarch que aytals despeses no dejen ésser restituïdes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 211. Si algú ocuparà, ço és, per sa pròpia aucturitat pendrà alcuna cosa que a alcun altre pertanyerà per rahó de successió de mare o per altra guisa, aquel qui aquela cosa axí près sie tengut de restituir aquela ab tots los loguers e les exides, les quals près e pendre póch, e ab tot lo dan que en aquela cosa haurà donat o feyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 212. Si alcú comprarà alcun camp o altra cosa a bona fe d'aquel qui no és ver senyor d'aquela cosa que vené, si aquel comprador caurà de la possessió, ço és, que la perdrà sens dret, pot aquela possessió demanar a tot altre posseïdor, exceptat al ver senyor de la cosa. Enadex lo senyor rey: si donchs lo ver senyor no·l ne gita per força, car ladoncs la pot cobrar del ver senyor de la cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 213. Si cavall d'alcú enprenyarà egua d'altre, ço que n'exirà no és del senyor del cavall, mas del senyor de la egua.

DE USUFRUYT, ÇO ÉS D'AQUEL QUI HA DRET E·L FRUYT A REEBRE D'AQUELA COSA E NO HA DRET EN LA PROPRIETAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 214. Tot hom qui haje violari en los béns d'altruy e ell tendrà la proprietat, que sie tengut de donar fermança de restituir aquela proprietat sens tot afollament. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 214. Si usufruyt, ço és violari, serà lexat a alcú a temps o en tota sa vida, pot aquell de qui és la proprietat, a qui·s volrrà, obligar o donar aquela proprietat, axí, emperò, que aquel haje l'usufruyt, ço és, lo violari, salvu a qui serà lexat o donat a temps cert o en tota sa vida.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 215. L'usufruyt, ço és, lo violari, és fenit can serà mort aquel qui tenie l'usufruyt, ço és, lo violari, a cert temps o a tota sa vida.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 215. Aquel qui haurà usufruyt, ço és, violari, en alcuna casa, sia tengut de refer lo tet d'aquela casa si serà afollat e les parets calçar. E si hi haurà usufruyt, ço és violari, en algun camp, o en aquel camp seran arbres e morran aquels arbres, ell, tenent aquel violari, deu-n'í altres plantar en loch d'aquels; e aquels arbres qui seran secats o morts sien d'aquel qui haurà violari en aquel camp. Emperò, si·ls arbres d'aquel camp seran arrencats per vellea, o per terratrèmol o per força de vent seran gitats, en loch d'aquels aquel qui ha lo violari e·l camp no sia tengut de replantar altres arbres.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 216. Aquel qui haurà usufruyt, ço és violari, en alcuna cosa no deu piyorar la proprietat, mas bé la pot mellorar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 216-217. Si usufruyt, ço és, violari, serà lexat a alcun hom, d'algun camp o vinya, e en aquel camp o vinya seran fruits madurs o asaonats, aquel a qui serà lexat l'usufruyt d'aquel camp o d'aquela vinya haje los fruits, dementre, emperò, que·n lo camp o en la vinya estien los fruyts que no sien talats ne segats ni colits e·l dia de la mort del testador qui lexà aquel usufruyt. Mas si aquel a qui serà lexat l'usufruyt, ço és lo violari, se morrà e encara no haurà reebuts ni preses los fruyts madurs o asaonats, aquells fruyts no són de l'hereu d'aquell qui haurà lo violari, mas tornen al senyor de la proprietat, per ço car axí deu ésser entés: que ladonchs sien reebuts los fruits can aquell qui ha l'usufruyt, ço és, violari, los haurà dins sa casa, mas per ço no seran seus si bé·s són tallats ni segats o cullits.

DE CLAVEGUERES E D'ESTREMERES O D'ALBELLONS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 217. Les immundícies, ço és, les legees e les pudors de les clavegueres, d'estremeres e d'albellons, si no són adobades e nedejades e refeytes, fan lo cel pentelenciós, ço és, corrumpiment de l'àer, e menaçen trabucançes, ço és, derrocamens de cases e de altres hedeficis.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 218. Lo senyor de les cases sobiranes pot la claveguera e l'estremera e l'albeló de les sues cases, qui descorren per les cases jusanes de son vehí, refer e escombrar sens volentat de son vehí qui serà senyor de les cases jusanes, car públicament és cosa profitosa a tots, les clavegueres e les estremeres e·ls albelons, tan bé privats com públichs, que sien refeyts e escombrats en la casa d'aquel vehí. A les quals coses a fer, si mester serà, pot trencar los païmens del vehí, enaxí que dó segurtat covinent que refaçe lo pahiment de son vehí que haurà trencat quant haurà escombrat l'albelló o la claveguera o la estremera.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 219. Cascú vehí pot la claveguera o l'albelló de la estremera o altres aygües de les sues cases metre e menar en la claveguera o en l'albelló públich o comú, no contrastant contradiment d'alcú; ni alcú no pusque posar ni metra alcuna cosa en la claveguera o en l'albelló comú o que sia d'alcún, qui piyor l'[ús] d'aquela claveguera o de l'albelló, ni embarch lo decorriment de les aygües que decorreran e passaran per aquela claveguera o per l'albelló.

DE SERVITUT D'AYGUA E D'ALTRES COSES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 219-220. Tot hom qui façe cases prop d'altre e que y haje carrera enmig, pusque alçar e fer quals obres se vulle, no contrastant si l'altre li diu que li toll la lum. O si farà obra en la paret on la finestra serà, per la qual la lum entra en son alberch, o altre paret tan prop per què la lum perdés lo senyor de les cases, que aquel qui aquela obra farà sie tengut de fer ab sa messió, en l'alberch d'aquell qui la lum perdrà, finestra on aquel a qui tolrrà la lum de son alberch haje lum covinent. E si aquesta luminera no li pot donar, çes d'aquela obra, en guisa que no tolgue a altre la lum. E açò haje loch en tot alberch que sie de servitut vella o antiga e prescripta. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 243. L'aygua que naxerà en altruy camp o loch, sens volentat d'aquel al qual l'ús de l'aygua pertayn, negú no la pot pendre. En aquest fur enadex lo senyor rey que dementre que aquel de qui serà lo loch on naxerà l'aygua haurà mester aquela aygua, que la prena e la haje, e quant no la haurà mester, que la prenen e la hajen los vehïns qui seran dejós ell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 226. Si alcú haurà aytal servitut en les cases de son vehí, ço és, que aquel vehí no y pusque obrar pus alt, e puys hi obrarà pus alt, lo jutge lo deu destréyer que desfaçe ab ses pròpries despeses aquela obra nova que haurà feyta pus alta. Mas si aquel qui diu que ha aquela servitut en aqueles cases no ó porà provar, no és vedat a aquel vehí seu que no pusque obrar e levar pus alt en ses cases.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 237. Negú no pot ni deu passar ni fer neguna cosa per altruy camp en què no ha servitut de passar ni de fer alcuna cosa. Mas si en aquel camp ha carrera pública, no és vedat a negú que no pas dretament per aquela carrera pública e comuna.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 240. Negú no pot posar aytal sevitut en altruy camp o loch, ço és que culla fruyta, o s'í vage deportar o hi vage menyar, o en altruy era batre son blat per rahó de servitut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 222. Cascun pot hedificar e fer bayn de prop la paret que li serà vehina, dementre que la paret vehina no·n valle menys ne·n prene dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 227. Si ·dos· companyons hauran una era o un pati ensemps cominalment, e un altre qui serà vehí d'aquela era o d'aquell pati, lo qual havie servitut en aquela era o en aquel pati, ço és, que negú no y pogués hedificar ni obrar, e aquel vehí atorgarà a un d'aquels companyons que pogués en aquela era o en aquel pati hedificar, l'altre companyó, vedan a aquel a qui és atorgat que y hedificàs, no y pot hedificar ni obrar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 240. Si alcú en la tua era no ha dret, per quantque temps aquel usarà o emprarà aquela era, no nou a tu qui és senyor d'aquela era.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 235. Si alcú done a altre que pas aygua per lo seu loch, deïm que li assigne loch; e si no ó fa, aquel a qui atorgat serà, pas aquela aygua per loch on meyns de dan sie d'aquel qui l'atorgament li haurà feyt. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 229-230. Si alcun vehí, usan per ·X· anys, haurà conseguida e guanyada alcuna servitut en les cases de son vehí, axí com és servitut d'estel·licidi, ço és a saber, que les aygües sues degoten e cajen en les cases de son vehí, o servitut de metre cabirons o bigues en la paret de son vehí, o de reebre lum per les finestres que seran envés les cases de son vehí, o d'altra servitut, e puys de la casa d'aquel vehí serà gitat aquel stel·licidi, ço és, que haje mudat o gitat en altre loch lo decorriment o degotament d'aqueles aygües que cajen en altre loch, o haurà treytes o departides aqueles bigues o aquells cabirons de la paret o de les cases de son vehí, o haurà tancades les finestres on reebia lum, pus que açò haurà feyt, no porà pus reentegrar ni recobrar la servitut sobredita e que havie en les cases de son vehí, per ço car aqueles cases de son vehí seran treytes e deliurades una vegada de la possessió de la passada servitut. Mas si primerament que les hagués tengudes per teneó de ·X· ayns, compre aquela servitut sobredita de son vehí, o li fo atorgada per rahó de donació o lexada en testament, ladonchs pot la passada servitut en l'estament primer en què era recobrar e restaurar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 227. Si seran ·dos· senyors de unes cases comunes, la un d'aquels no pot posar servitut sens volentat de l'altre en aqueles cases qui seran comunes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 239. Si el vehí meu farà ab mi covinença que ell no estie ni entre en lo seu camp, o que ell no vaje per lo seu camp, o que no·l vena ni l'alién sens ma volentat, no val aytal covinença, per ço car negun interesse meu no és que les damunt dites coses no sien feites, ço és, que negun dan no y hé si contra la covinença damunt dita serà feit, per ço car cascun pot fer e·l seu ço que·s volrrà, sol que no sie vedat en dret ço que ell hi farà. Mas altra cosa és si·l vehí meu prometrà a mi que no pusque e·l camp seu aygua cercar ni pou fer, per ço que aquella aygua que naix e·l meu camp, ni·l pou qui serà en aquel meu camp, no se n'exech ni se·n dessech.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 222. La paret qui per natural rahó és comuna entre alcuns vehins, la un d'aquels vehins no ha dret de desfer ni de refer aquela paret, per ço car no és ta[n] solament senyor d'aquela paret. Diu lo senyor rey que là on diu que·l vehí no pusque desfer la paret comuna, que s'entena: si doncs no era obs que aquela paret se reparàs e s'agués a millorar, segons lo fur qui davall és, qui comença: "Lo vehí", et cetera.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 238. Aquel qui féu covinença ab son vehí que ell e sos hòmens pusquen passar e haver carrera per lo camp de son vehí, o que hi haje altra servitut, jasia ço que no·n pas ne ús d'aquela servitut per ·II· anys, gens per açò no és tolta ni·s pert aquela servitut, si doncs no cessave o no estave per ·X· ayns que no usàs d'aquella servitut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 234. Si alcú haurà cases o hedificis o camp o altre sòl de terra que sie avironat de cascuna part de sos vehins, enaxí que no haurà carrera on hi pusque entrar ni metre ni menar aygua ni sia sabut per qual loch cert antigament ell agués carrera on pogués entrar a aquel camp seu o menar aygua, los vehins que meyns dan hi hauran, donen a ell, a obs del damunt dit loch per aquells lurs logars, sens tot preu, carrera on hi puscha entrar e metre e menar aygua.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 242. Per nós e per los nostres donam e atorgam per tots temps a vós, tots ensemps e sengles habitadors e pobladors de la ciutat e del regne de València e de tot lo terme d'aquell regne, totes e cascunes céquies, franques e liures, mayors e miyanes e menors, ab aygües e ab menamens e ab uïmens d'aygües, e encara aygües de fonts, exceptada la céquia real, qui va a Puçol. De les quals céquies e fonts ayats aygua e enduïments e menaments d'aygües tots temps contínuament de dia e de nuyt, enaxí que puscats d'aqueles regar e pendre aygües sens alcuna servitut e servici e tribut, e que prenats aqueles aygües segons que antigament és e fo establit e acostumat en temps de sarrahins.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 236. Si alcú per lo camp de son vehí haurà dret, ço és, servitut, de menar aygua a rregar lo seu camp, per ço deu haver carrera al riu o a la céquia a escombrar o a refer; e·l senyor del camp deu a ell lexar espahi de cascuna part de la céquia en què pusque posar aqueles coses que seran obs a refer lo riu o la céquia e en què pusque posar les escombradures e·l terquim d'aquel riu o d'aquela céquia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 236. Aquel qui ha servitut de pendre o de poar aygua e·l pou o en la font de son vehí, deu haver carrera a pendre o a poar aygua d'aquel pou o d'aquella font.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 242. Si la carrera pública per escorrentament o per força de aygua de flum o de pluja serà piyorada o de tot en tot serà destruïda, los vehins qui són pus prop d'aquela carrera la deven refer e adobar o donar carrera per lur terra pròpria.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 237. Si alcú irà per lo camp de son vehí al seu camp o menarà aygua contínuament per ·X· ayns, sabén e soffrén aquell vehí e no contradién, no li pusque ésser vedat per son vehí d'aquí enant que no ús d'aquella servitut de la qual haurà usat per ·X· ayns.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 221. Aquel qui hedificarà de costa les cases de son vehí, no obra finestra ni façe terrat ni mirador per lo qual puscha guardar e mirar sobre la casa de son vehí o dins alcuns lochs d'aquela casa que·s tendrà ab ell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 224-225. Si les cases del vehí seran roïnoses, ço és, que són aparellades de caer, enaxí que si cahien que feessen mal o que donassen dan a les cases de son vehí, aquell vehí qui haurà les cases roïnoses o aparellades de caer sie tengut de calçar e d'adobar aqueles cases o de donar assegurament a son vehí, si negun dan ni negun mal li·n venie per rahó d'aqueles cases si cahien.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 231. Si alcú ha dret de carregar o de posar en la paret jusana, francament e liurament pot hedificar en la paret o en la part qui serà sobirana e obscurar les lumpneres d'aquel, dementre, emperò, que dó e rede la meytat de la despesa, la qual l'altre haurà feyta en la paret, si doncs les lumpneres no seran antigues e prescriptes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 225. Aquelles parets que antigament seran trobades que sien estades mijanceres e comunes entre vehins, per tots temps sien mijanceres e sostinguen les càrregues d'aquels vehins de qui seran mijanceres e comunes. Emperò, aqueles parets qui hauran alcun espahi miyà entre elles, aqueles parets no sien miyanes ni comunes. Emperò, si alcun bastirà de nou paret e·l seu pati o e·l seu sòl, en lo qual primerament no havia estat paret, aquela paret que de nou serà feyta no sie miyana ne comuna. E si per aventura lo vehí volie carregar en aquela nova paret, no ó pusque fer contra volentat d'aquell senyor qui de nou bastí e féu aquella paret.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 221. A negú dels vehins no és vedat bastir o hedeficar pus alt en les sues cases o obrir finestres en aqueles, si entre aquel e son vehí haurà plaça o carrera pública.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 241. Si l'arbre d'alcú penyarà sobre camp d'altre, aquel sobre la terra del qual penyarà, no tail ni trench les rames que penyaran sobre aquel camp, mas tail e trench aytantes d'aqueles rames quant fassen ombra que li tingue dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 233. Aquel qui hedificarà o bastirà cases pusque estendre e alargar tro a la tercera part de la carrera los sobirans degotamens de les aygües de les pluges.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 233. Lo vehí qui reebrà los degotamens de son vehí en la paret miyana pusque remover e departir los degotamens de les aygües de les pluges de la paret miyana en la casa o e·l loch seu, can volrrà adobar o reparar la paret o fer alcun hedifici e sobre aquela paret hedificar e levar aytant quant volrrà, solament que·l vehí qui obrarà o hedificarà, ab les sues despeses, façe l'aygua d'aquell degotament córrer e caer en la carrera, si aquela aygua porà exir ni caer en la carrera, e si no hi porà exir, dó loch a l'aygua per lo qual pusque exir e decórrer sens dan del vehí qui serà senyor del corriment de l'aygua de la pluya.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 223. Lo vehí pusque la paret qui serà miyana e comuna de tot en tot remoure e departir, e aquela rehedificar e tornar, contra volentat de son vehí, e levar aytant quant volrrà; e leix les lumneres e les finestres ubertes, si aquí seran antigues e prescriptes. E l'altre vehí pusque metre e posar aquí cabirons o bigues o fer cuberta en aquel loch o en aquela altea, on primerament era can la paret ne fo remoguda e departida per son vehí, e no sie tengut de posar ni dar alcuna cosa en les despeses que seran feites en aquela paret, sinó tro a aquel loch on metrà lo cabiró o la biga o la cuberta. Emperò, si en la sobirana nova paret volrrà cobrir o en altra manera hedificar o bastir, pusque-ó fer, dementre enperò que pach la meytat de la despesa qui serà feyta del començament del fonament de la obra entrò a aquel loch tro al qual hedificarà o cobrirà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 232. Si alcú ha possessió o alcun bastiment en paret d'altre, de bigua o de fust, pusque en aquela paret o bastiment posar ço que mester li serà, per aquela possessió. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 231-232. Si alcú haurà dret de bastir o d'obrar sobre alcun hedifici o sobre alcuna paret, pot aquí hedificar o obrar en alt aytant quant se vulla, dementre emperò que los hedificis qui seran jusans no sien carregats de pus greu servitut que no aguessen ans que aquella obra fos feyta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 244. E·l camp d'alcun vehí naxie font, de la qual font ·I· altre son vehí prenie aygua a rregar, e esdevench-se axí que aquella font s'execà e estec execha per ·X· ayns e més, e axí aquel vehí enfre aquel temps no póch pendre aygua a rregar, e axí ere semblant que agués perdut lo dret que havie de pendre aquella aygua a rregar; puys, a enant de temps, l'aygua començà a exir d'aquela font, e la dita font tornà en l'estat en què solie ésser de primer. En aquest cas aquell vehí no pert lo dret que havie de menar la aygua al seu camp a rregar, ni pert la servitut que aquí havie, car no usà per aquel temps damunt dit, ço és, per ·X· anys, car si volgués pendre aquela aygua a rregar lo seu camp, no pogre, per ço car no hi ere. Aquela matexa cosa és en tota altra servitut que axí sie perduda e puys sia restaurada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 227-228. En la cosa comuna que entre ·dos· hòmens és, negun dels senyors per dret de servitut, ço és, que digue que ell haje aytal servitut en aquela cosa, que pusque atorgar a altre servitut sobre aquela cosa que és comuna, contra volentat de son companyó per dret no ó pot fer; ni algú dels companyons no pot vedar a altre, per rahó que digue que ell ha servitut en aquela cosa, que ell no façe res en aquela cosa comuna sens volentat sua, per ço car en la sua cosa negú per dret no pot haver servitut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 288. Si alcú comprarà alcunes cases en les quals les sues cases hajen servitut, depuys que les haurà comprades, aquela servitut puys no és deguda a aquel qui haurà comprades les cases. E si puix volrrà vendre aqueles cases en les quals les sues cases primerament havien servitut, mester és que nomenadament digue que les sues cases primeres hajen servitut en aqueles cases que ven, axí com de primer la y havien. D'altra manera, si espressament no ó diu, les cases qui seran venudes sien franques d'aquela servitut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 240. Si alcú ha servitut en heretat d'altre, e d'aquela heretat comprarà o per altra rahó guanyarà una partida, que no perde aquell qui haurà guanyada o comprada aquela part la servitut que havie en aquela heretat, ans li romanga la servitut en aytant quan és la part qui roman a aquel de qui la haurà haüda. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 229. Si alcun senyor de ·dos· alberchs vendrà la un d'aquels e·n la venda dirà: "Aquel alberch te ven que y haja servitut"; e puys en lo liurament de l'alberch no fa menció d'aquela servitut, sia entés que aquel alberch sia venut ab la servitut la qual li posà e·l començament. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 245. L'aygua de flum públich deu ésser partida segons la manera e la granea de les possessions a rregar los camps, si doncs alcú no mostrave que més li·n fos donada que no li·n pertayia per la part dels seus camps a rregar. Emperò l'aygua aquela sie menada a rregar a aquells camps, enaxí que sie feyt sens injúria d'altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 232. Si en alcuna part de la paret d'alcú, alcú ha més per dret de servitut cabiró o bigua, per tota aquela paret ha aquella servitut que pusque metre cabirons o bigues.

DE DAN DONAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 249. Si alcun darà o farà dan a altre, e aquel qui haurà dat o feyt lo dan lo negarà, e puys serà provat que a tort li haurà feit aquel dan, o donat, en doble deu ésser condempnat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 249. Si bestiar d'alcú a tort serà enclòs, e per fam o d'altra manera en aquell encloïment o presó morrà, aquell de qui ere lo bestiar lo pot demanar en doble.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 250. Si alcú en les terres laurades o en vinyes farà foyes o ciyes per pendre bèsties salvatges, o pararà laçes o archs o balestes en aquels lochs los quals són acostumats de freqüentar e d'anar sovén, si bèstia d'alcun hom per aquela rahó morrà o sofferrà dan, lo caçador que axí no sàviament haurà aquels laçes parats, pach aquela bèstia que aquí morrà. E si alcuna bèstia per aquels laçes o per aqueles foyes o ciges dan haurà o pendrà, a arbitre del jutge sie esmenat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 252. Negú no trench colomers, ni prene coloms ab rets o ab alcuns laçes, o en altra manera no·ls ocia en algun loch propri o d'altre; e aquel qui ó farà pach ·LX· sous, esmenat primerament lo dan. D'açò sia exceptat ocel de caça, esters no caç hom prop del colomer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 249. Lo dan qui serà donat a tort o per colpa d'altre, en qualque cosa serà donat, sie restituït.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 254. No pot ésser dit que aquel sie tengut de colpa que a defeniment de si e de mantinent en aquela manera façe alcuna cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 254. Cascun pot ociure ladre pres en lo furt, enaxí si ell se defén ab dart o ab altres armes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 254. No és en colpa aquel qui per empenyiment d'altre, o per força de vent, darà o farà dan a altre, car cosa que no és en colpa no deu sofferre ni haver dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 251. Aquel qui farà foya o ciya en aquel loch on és públicament carrera, o qui mal o desordenadament posarà pedres en aquel loch, e aquel qui e·l seu rostoll o en espines o romagueres metrà foch per rahó de cremar aqueles coses, e aquel foch exirà e passarà oltra aqueles coses que aquel volrrà cremar e farà mal en blat o en vinya d'altre, és tengut del dan que haurà feit e donat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 254-255. Si catiu d'alcú donarà o farà mal o dan a alcuna persona, lo senyor, sabén o no sabén, e no u podie vedar, aquel senyor no és tengut sinó que dó aquel catiu a aquel qui·l dan haurà suffert e pres, jasia ço que més sia el dan que no val lo catiu. Emperò si el catiu darà dan a alcú, e el senyor seu ó sabé e no u volch vedar com ó pogués vedar, és tengut tot lo dan a restituir que aquel catiu haurà feit; ne és deliurat ne absolt si volrrà dar aquell catiu per lo mal ne el dan que haurà feit ne donat. E si aquel catiu haurà feit dan o mal, lo senyor sabén o no sabén, e no volch vedar com vedar ó pogués, vendrà en poder d'altre novell senyor per compra o per altra justa rahó, aquel novell senyor serà tengut tan solament a liurar aquel catiu per lo mal e per lo dan que haurà feit enans que vingués en son poder, car la malafeyta seguex aquel qui feita la haurà. Aquel metex dret sia observat si alcuna bèstia, per la sua crueltat o per la sua malea, darà ni farà dan a alcú. E si aquel catiu o aquela bèstia que haurà aquel mal feit o donat, morrà ans que·l pleit sie començat, la demanda que podie ésser feyta per aquel mal o per aquel dan donat sie morta e fenida. En aquest fur enadex lo senyor rey que si alcú haurà alcuna bèstia mala, mul o cavall o rocí, de mantinent que vingue a la posada o a l'alberch, que digue a l'oste o a l'osta o a aquel qui tendrà loch d'ells: "Guardat vós e vostra companya d'aquesta bèstia, que mala és". E si puys farà mal la bèstia, no·n sie tengut aquel de qui serà la bèstia de restituir alcun dan ni de donar la bèstia. E si per aventura no u haurà dit, per sa necligència, que mala sie, e per sa malea ociurà aquella bèstia alcuna persona de casa, que perda la bèstia aquel de qui serà, e haja-la aquel qui haurà pres lo dan o sos amics. E si per aventura aquela bèstia mala no haurà morta la persona, mas haurà-la nafrada, sie tengut de donar la bèstia o de refer lo dan.

DE DIVISIÓ E DE PARTICIÓ DELS HEREUS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 257. Si tu no consentist a la partició de tota la heretat de ton pare, ni sobre aquela cosa sentència no fo donada ni dita ni posa feyta, pots demanar la tua part d'aquela heretat que fo partida sense consentiment teu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 257. Si alcú volrrà aquels béns qui són comuns per rahó de successió de pare o de mare que entre ell e son frare sien partits, dret és que ó pusque demanar e acabar que sien partits.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 258. Dret e justa cosa és que·ls béns dels pares o de les mares qui moren intestats, ço és sens testament, que sien partits entre·ls fils e les filles per eguals parts.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 258. Si alcuna divisió o partició de heretat serà feita entre frares o altres persones, volem que sia feita ab pública escriptura.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 260. Si ·dos· hòmens o més seran hereus en alcuna heretat, e la un d'aquels conseguirà e guanyarà dels altres hereus la part que deurà haver en aquela heretat, aquels hereus sien tenguts a ell de restituir la part la qual a ell pertayn, ab los fruyts los quals aquel hereu e posseïdor reebé d'aquela part la qual aquell haurà conseguida e guayada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 260. Si los hereus hauran partits los béns del testador, e la un dels hereus perdrà per dret la part que haurà haüda o partida d'aquella per rahó d'obligació o de demanda que era sobre aquels béns enans que fos fet lo departiment entre los hereus, que pusque demanar als altres hereus sa part d'aquels béns que ells hauran haüts a lurs parts. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 261. Si·ls hereus contendran entr'éls matexs qual d'éls deja tenir les cartes de la heretat, manam que estien aqueles cartes en poder d'aquel hereu qui serà establit hereu en la major partida de la heretat; e aquel que·n dó translat als altres hereus e que dó segurtat que, si mester serà, que mostre a éls les cartes originals. E si, emperò, tots aquels seran hereus per eguals parts e entr'éls no·s poran avenir qual d'éls les deje tenir, deven gitar sorts qual d'aquels hereus les tendrà, o elegen un amich cominal qui les tenga, o que sien posades o comanades en altre loch segur.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 258-259. Si divisió o partició serà feyta una vegada entre los hereus o entre altres persones, ço és que hauran partit entre éls alcuna cosa que havien comuna per qualque manera la aguessen comuna, ab cort o sens cort, o ab jutge o sens jutge, volem que aquella sia ferma per tots temps; car no volem que pus axí la hauran partida, que aquella partició pusquen altra vegada tornar, sinó per lur volentat. E si alcunes altres coses entre aquels hereus romandran a partir, volem que encara sobre aqueles coses que no seran partides pusque ésser feita divisió e partició entr'éls. En aquest fur enadex lo senyor rey que en aquel logar on diu que, pus una vegada hauran partit, los hereus no sien tenguts puys de tornar en partició: si doncs engan o errada no era estada e·l temps de la partició, e açò sie demanat dins ·III· anys e no puys.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 262. Si·l pare à son fil emancipat o no emancipat, ço és que serà en son poder o no, e serà en estudi per rahó d'apendre, e·l pare li darà alcuna cosa e li farà sos obs, ço que li haurà donat no li deu ésser comptat en part de la heretat que deu haver.

DE LES COSES COMUNES A PARTIR

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 262. Negú no és destret que, oltra sa volentat, sia detengut en companyia, ni haver cosa comuna ab altre ensemps, si doncs covinença no y havie entrò a cert temps, perquè aqueles coses que seran comunes entre alcuns deven ésser partides quant a la un d'aquels plaurà. En aquest fur enadí lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 264. Can alcuna cosa serà entre alcuns comuna a partir, e la divisió e la partició d'aquela no·s pot fer profitosament, ço és sens dan de la cosa, enaxí com és forn o bayn o pou o vestedures feites o enap o molí o arbre o péra o servitut de carrera o servu o sarrahí o mul o cavall ocell o qualque altra cosa que de sa natura, sens mort o piyorament de si, no reeb divisió o partició en si, o encara castel, casa, camp qui a vegades profitosament no pot ésser partit, que ladonchs sia feyta licitació, ço és, encant, entre aquels companyons sobre aquela cosa comuna, e aquel companyó qui més hi donarà, conseguescha e haje aquela cosa e dó la part del preu a l'altre companyó que l'en tanyarà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 263. Si convinença serà feyta entre alcuns companyons que hajen cosa comuna que null temps aquela cosa comuna no sia partida, aytal covinença no haje valor. Emperò si serà feita covinença que entrò a cert temps aquela cosa que serà comuna no sia partida, que aquella covinença haja valor; mas cascun d'aquels companyons qui hauran feita convinença que entrò a cert temps aquela cosa que era comuna no sia venuda, podrà enfre aquel temps vendre la sua part a altre, mas lo comprador no porà demanar que aquela cosa comuna que haurà comprada sia partida enfre aquel temps, enaxí com lo seu venedor no ó pogra demanar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 265. Si alcuns hauran vila, castell, alqueria, heretat, o qualque altre loch o cosa comuna per qualque rahó o manera, la un companyó pot demanar a l'altre, encara que no li plàcia, que aquela cosa comuna sia partida.

D'AQUELS QUI SERAN COMPANYONS D'UN METEX PLEYT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 265-266. Si alcun negoci o alcun feit serà entre molts comú, e aprés lo pleit d'aquel feit començat segons dret, alcú o alcuns d'aquels companyons seran absens, aquels qui seran presens poden menar lo pleit en tot sens manament d'aquels qui seran absens, si aquels presens volen assegurar que aquels absents hajen per ferm ço que serà feit per éls en aquel pleit, o si volen assegurar de pagar ço que serà jutjat, si alcuna cosa era demanada a aquels qui seran absents.

A DEMOSTRAR AQUELA COSA MOBLE EN JUHIÏ QUE SERÀ DEMANADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 266. No tan solament sia tengut aquell qui posseex alcuna cosa moble o semovent a demostrar en juhiï, mas encara aquel qui per engan procura que no posseís aquela cosa la qual era tengut de demostrar en judici, sia tengut de demostrar aquella. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 267. Si alcú és aparellat de demanar la proprietat d'alcuna serva o de servu o de cavall o de vestiment o de draps o de qualque altra cosa movent o semovent, aquela cosa deu ésser mostrada a aquel qui la demana, si açò volrrà, ell emperò juran que son interésse és, ço és que a ell pertayn de dret que aquela cosa li sia mostrada en juhiï, per ço que denant lo jutge sia mils questa e encercada la veritat. Per coses, emperò, que no seran mobles, ans seran seents no deu ésser feta demanada que sien mostrades en juhiï, car per elles metexes se mostren.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 268. Si alcú comanà o posà o prestà les coses tues a altre, e féu covinença ab aquel a qui havia feyta comanda o depòsit o prest d'aqueles tues coses que a tu aqueles coses davant dites retés, jasia ço que neguna demanda de dret stret per la covinença d'aquel tu no hajes, emperò, egualtat de dret és que, per la covinença o per lo contrat qui axí fo feit e·l teu nom, per aquel pots demanar aqueles coses a aquel qui en aytal manera les hac e les près. E aquesta cosa metexa sie observada semblantment en tots altres contrats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 269. Si alcun procurador serà donat a demanar a altre alcuna cosa moble, aquel procurador pusque demanar que aquela cosa moble sia a ell mostrada en judici, segons que la poria demanar aquel qui l'haurà establit procurador de qui era la cosa, per ço car aquell dret per lo qual algun pot demanar que a ell sia mostrada la cosa que ell demana en judici és primer dels altres drets per los quals ell poria demanar aquela cosa. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

DE JOCHS E DE JUGADORS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 270. Si alcú darà o prestarà diners a joch a aquel qui jugarà, aquel qui·ls reeb no és tengut que·ls reta; mas lo prestador pot retenir la penyora, si la ha en son poder, que haurà presa per aquels diners. Mas lo deutor o la fermança qui serà donada per diners que sien prestats en joch no·n sie tenguda, ni aquel qui juga no pusque penyorar aquel qui juga ab ell, ni la fermança ne·l deutor qui hi serà donat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 271. Aquela cosa que alcun guanyarà a joch, aquela pot bé retenir, o la penyora, si aquela posseex, entrò que sie pagat de ço que haurà guanyat e·l joch. En aquest fur enadí lo senyor rey que si alcú guanyarà alcuna cosa a joch o alcuna penyora que a ell sia mesa, que aquela penyora pusque retener aquel qui la haurà guayada, si era d'aquel qui la haurà perduda. En altra manera, deÿm que aquela penyora no pusque retenir, mas que sie tengut de retre aquela al senyor d'aquela penyora, si donchs ab volentat del senyor de la penyora no la havia empenyorada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 272. Lo fil qui estarà en la casa ensemps ab son pare e encara no haurà muller, o·l pubill, qui en joch perdrà diners o altres coses, lo pare o el tudor d'aquel pusque demanar e recobrar d'aquel ab qui haurà jugat tot ço que haurà guanyat d'aquell fil o d'aquell pobill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 271. Si alcú prestarà a altre diners en joch, perda aquels diners e no·ls li pusque demanar; mas si près penyora per aquells diners, pusque aquella penyora retenir.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 274-275. Si alcun jurarà en joch dién mal de Déu e de sancta Maria, pach ·X· sous, o, nuu públicament soffira ·X· açots. Enadex lo senyor rey que si alcun dirà mal de Déus o de sancta Maria pach ·C· sous; e si dirà mal dels apòstols pach ·L· sous; e dels altres màrtirs sants ·XX· sous. E si pagar no·ls volrrà o no porà, estia per tot un dia e·l costell; e si la justícia del loch la dita pena no li donarà, pac del seu propri la dita pena al senyor rey. De les quals penes aquel qui ó descobrirà haja la ·V· part. E aquestes penes se pusquen minvar a conexença de la cort e dels pròmens.

SI CERTA COSA SERÀ DEMANADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 5. No demana egual cosa, ne segons dret usada, aquel qui demana que ell ne sos frares no paguen lo deute del pare segons aqueles parts en què seran hereus.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 6. Aquel qui haurà pres préstet de diners o d'altres coses que estien en nombre o en pes o en mesura, ço és que·s pusque comtar o pesar o mesurar, jasia ço que aquell qui aquelles coses haurà manlevades perda, aquelles per foch o per altre cas d'aventura, gens per açò no és solt que no sia tengut de pagar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 7. Si alcú pendrà préstet d'altre de diners o d'argent o d'aur o d'altra cosa, que sie tengut de retre a aquel qui·l li haurà prestat sens tota excusació, si doncs aquell qui prestat haurà no li vol haver mercé, per ço car ó haurà perdut sens colpa sua. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 7-8. Si alcú serà obligat a dar o a pagar froment, ordi, vi, oli o altres coses en cert loch o en cert temps, en tant deu ésser condempnat, en quant valie aquela cosa en aquell loch o en aquel temps que fo promesa de donar o de pagar. Emperò, si no serà posat en aquela obligació cert loch o cert temps, en tant deu ésser condempnat quant val aquela cosa en aquel loch on demanada és. Emperò, si serà posat en la obligació cert loch o cert temps, o no y serà posat, e·l deutor serà demanat que pac aquela cosa que haurà promesa de pagar o de donar e no volrrà pagar, en tant deu ésser condempnat, en quant aquela cosa més valc del temps que fo demanat de pagar e no volc pagar, entrò al temps que la sentència fo donada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 5-6. Lo pare és tengut als creedors del fill qui no és emancipat ni d'altra manera exit de poder del pare, e serà en estudi o en altra manera irà per cosa rahonable, de retre los diners, los quals aquels creedors prestaren al dit fil a sos necessaris obs, los quals obs lo pare, segons offici de pietat, no ó deu rebujar de fer.

PER QUAL RAHÓ DEU HOM DEMANAR ÇO QUE NO SERÀ DEGUT E SERÀ PAGAT E ÇO QUE PER LEYA RAHÓ E DESONESTA SERÀ PROMÉS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 9. Si alcun pagarà per errada de feit lexa deguna que no deurà pagar, que depuys la pusque recobrar. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 10. Si alcú darà a altre certa quantitat d'aver o d'altra cosa per ço que·s leix de fer alcun mal o peccat, si se·n lexa que no·l façe, sia sua aquela cosa que li·n serà donada; e si no se·n lexa de fer, que sia tengut de retre ço que li·n serà donat a aquel qui lo y haurà donat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 10-11. Si alcun cuydava o crehia deure alcun deute a altre e no·l li devia o altra cosa, e aquel paguà aquel deute o liurà aquela cosa, per ço car crehia que la degués, pot recobrar aquel deute o aquela cosa d'aquel qui la reebé. Aquela matexa cosa és que si alcú s'obligà a altre creén que fos tengut d'alcuna cosa a pagar o a donar o a fer, e en veritat no n'era tengut, que pusque demanar aquell que l'absolva d'aquela obligació. E si carta serà feyta d'aquela obligació, pot demanar que li sie retuda. Mas, si sabudament pagarà algun deute que no devia o prometrà alcuna cosa de dar o de pagar, de què sabia que no era tengut, no pot demanar que ço que haja pagat li sia retut ni que sia absolt d'aquela obligació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 9. Si alcuna cosa serà pagada o liurada per rahó d'alcun testament, lo qual testament serà trobat puys fals o que no havia valor o que era trencat per dret, aquela cosa que per aytal testament serà pagada o liurada, sia restituïda a aquell qui la paguà o la liurà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 14. Aquel qui serà establit deutor de pagar alcuna cosa a cert dia, jasia ço que enans del dia pac aquela cosa, no la pot puys demanar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 12. Si·l pobill, sens aucturitat del seu tudor pendrà préstet de diners o d'alcuna cosa, de la qual serà feit pus rich, e depuys que serà exit de pupil·lar edat pagarà aquella cosa que havie manlevada, no la pot puys demanar, cor naturalment dreturera cosa és que negun no sia feit pus rich ab dan d'altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 14. Si alcun creedor haurà ·II· deutors e cascun li deurà per sí matex deute, e la un d'aquells deutors li pagarà per nom de sí meteix lo deute que li deurà, e lo creedor reebrà aquel deute per nom de l'altre deutor, aquel deute és pagat axí com deute no degut, per què aquell qui pagà pot recobrar aquel deute que en aytal manera era pagat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 12. Com a fill que sie en poder de pare diners no dejen ésser prestats, si aquel fill manlevarà diners d'alcú e puys los paga dels diners de son pare, e·l pare seu, a qui pertanyia demanda de recobrar aquels diners, no·ls demana, e puys aquel fill, estant hereu del pare, volc demanar aquels diners, no ó pot fer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 13. Si a alcun pobil o foriós o aquel qui no pot aministrar alcuns béns farà paga sens auctoritat del tudor o curador aquel tudor o curador, pusque cobrar ço que aquell haurà pagat, dementre que estarà en son poder; e quan aquel serà exit de son poder, que ó pusque demanar e cobrar. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 15. Si alcú comprarà d'altre lo seu catiu metex o altra cosa e no sabia que fos seu aquel catiu o aquela cosa, e pagà lo preu d'aquel catiu o d'aquela cosa o·l promès de pagar, pot demanar lo preu que havia pagat o que sia absolt de la promessió que havia feyta del preu a pagar, jasia ço que·l venedor sabés o no sabés que aquel catiu o aquela cosa fos del comprador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 15. Si contra aquel qui demanarà alcun deute que li serà degut ab carta o meyns de carta e per aquel qui serà demanat serà dit o proposat en juhiï o en pleit que satisfeit era a ell del deute que demanave o que li havia feita carta d'absolviment d'aquel deute que li demanava, e açò serà cert al jutge per testimonis o per carta, aquel demanador, en aytal manera vençut, sia condempnat en doble a aquel qui serà demanat, e aquel doble haje aquel qui serà demanat.

DE CONDICIÓ FURTIVA, ÇO ÉS DE COSA QUI SERÀ EMBLADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 16. Si molts seran a una cosa a emblar, cascun d'aquels qui foren a aquela cosa a emblar és tengut per lo tot, e és elecció d'aquel qui demane la cosa que haurà estada emblada, a qual d'aquels que hi foren la deman; e si la un d'aquels la paga, los altres són deliurats e absolts d'aquela cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 17. Certa cosa és que la carta del deute que serà pagat, si roman en poder del creedor no ha neguna força ni neguna valor, e pot-la demanar aquel qui haurà pagat lo deute que li sie retuda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 17-18. Si alcú haurà comanada alcuna cosa a alcú, e aquell qui la tenrrà en comanda n'usarà contra volentat d'aquel que la li haurà comanada, sia-li tengut de refer tot lo dan que aquel qui li féu la comanda haurà pres, per ço car n'usà contra sa volentat. E manam encara que aquel que prestarà cavall o altra bèstia o coses o draps o catiu o alcuna cosa a altre a cert ús, e aquel qui usarà més d'aquela cosa que fer no deurà contra volentat del senyor, que li sia tengut de refer tot lo dan que aquel haurà pres per aquela rahó, per ço car n'usà més que no devie. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 18-19. Si alcuna cosa que en cert dia deja ésser donada serà demanada, axí com vi o oli o forment o altres coses semblants, en aytant sia condempnat aquel qui serà demanat, en quant valie en aquel dia en lo qual aquela cosa dech ésser donada. Emperò, si de cert dia no hi hac feita covinença de dar aquela cosa, en aytant com valc aquela cosa en aquel dia en lo qual lo demanador se clamà deu ésser condempnat aquel qui promès de donar la cosa. Aquel dret matex és, si alcuna cosa és promesa de dar en cert loch, que segons la estimació d'aquel loch on fo promesa de donar deu ésser donada e pagada; si, emperò, no fo promesa de donar en cert loch segons la estimació d'aquel loch en lo qual dech ésser demanada, deu ésser pagada e donada.

DE DEMANDES E DE OBLIGACIONS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 20. Si negun hom té penyora d'altre per deute que li deja, no és vedat encara al creedor de demanar lo deute, si doncs ell no·s ten per pagat d'aquela penyora. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 20. Si alcú s'obligarà a altre ab carta o meyns de carta a alcuna cosa a dar o a fer, los béns d'aquel movens o no movens no és entés que hi sien obligats, si donchs açò espressament no era dit entre aquels qui feeren lo contract, ço és que aquel qui s'obliga, oblich specialment alguns béns seus o encara generalment tots los seus béns.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 23. Aquell qui serà donat tudor en testament o per jutge, los seus béns calladament, ço és que si bé nomenadament no és dit, són obligats al pubill seu per mala aministració. E aquel qui ab lo fisch, ço és ab aquel qui té alcuna aministració del senyor, farà alcú contract per rahó d'aquela aministració, o ab lo senyor rey, los béns d'aquel són calladament obligats, jasia ço que expressament no sia dit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 27. Enaxí com e·l començament és en volentat de les parts d'obligar-s'í o de no obligar-s'í, axí no pot alcuna de les parts renunciar a aquela obligació en què serà una vegada obligada, sens volentat e sens consentiment de son adversari.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 29. Primerament pas lo creedor e faça sa demanda al deutor enans que a la fermança, e puys a la fermança, si del deutor no ó pot cobrar; e si del deutor o de la fermança no u pot cobrar, aprés ó pusque demanar a aquels qui posseexen los béns del deutor e de la fermança. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 27. Persona francha o liura no servescha als creedors per alcuna obligació o per alcun deute que·ls deje, si doncs no s'í volrrà obligar de sa pròpia volentat que li servescha a cert temps per rahó d'aquel deute; e si en aquel demig haurà de què pusque pagar, que·l pac e que no li sia tengut de servir més; e lo crehedor prenga·l-li en comte ço que li haurà servit en paga del deute. En aquest fur enadí e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 26. Si alcú fa contract ab lo príncep o·l príncep ab ell e no sien nomenats béns certs que sien obligats per la ·I· ni per l'altre per rahó d'aquel contract, sia entés que dels béns del príncep sien tants obligats a aquell ab qui haurà feit lo contract en sa aÿna que abasten al compliment d'aquel contract; e·ls béns de l'altre, on que sien, sien obligats al príncep per rahó d'aquell contract. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 24. Si a la muller per rahó de la dot no són obligats los béns del marit nomenadament, sia entés que tots los béns del marit són obligats a ella per la sua dot. En aquela guisa metexa sien obligats al marit los béns d'aquels qui prometeren a ell de dar la dot per rahó de la muller. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 28. Aqueles coses que seran portades o meses e·l camp o en la casa que serà logada, per lo logader o per nom seu, són obligades al senyor del camp o de la casa per lo loguer o per lo piyorament de la casa o del camp.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 23. Los béns dels tudors o dels curadors és entés que són obligats als menors e als folls e als orats per l'offici de la tudoria o de la cura, jasia ço que no diga nomenadament que aquels béns sien obligats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 24. Los béns de la mare que pendrà altre marit és entés que són obligats als fils del primer martrimoni, jasia ço que nomenadament no serà dit que sien obligats, e la mare que restituescha a ells totes aqueles coses que hac del primer marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 25. Tots los béns del marit és entés que són obligats a la muller per restituir tots los béns que vénen per rahó de la muller al marit oltra l'exovar, jasia ço que espressament no sia dit; e·ls béns del defunt són obligats en aquela guisa metexa per les lexes que ell féu a aquels a qui seran feites; e·n aquela guisa metexa tots los béns d'aquels qui fan tribut o cenç són obligats a aquells a qui fan lo tribut o·l cenç.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 28-29. Si alcun creedor del deutor seu, depús que serà a ell obligat, una vegada pendrà altra persona en fermança o en principal deutor per aquel deute que·l primer deutor li devia, o penyora·n pendrà, o la quantitat del deute crexerà o minvarà, o la condició o el dia de la paga mudarà, o altre temps hi posarà, o altra segona carta d'aquel deute pendrà, o molts asseguraments puys pendrà, gens per açò la primera obligació no és tolta ni desfeita, mas estia ferma e segura, e la segona obligació e la derrera segurtat sia confirmació de la primera obligació, si doncs espressament no era dit entre les parts que la primera obligació fos tolta e desfeita e la segona que hagués loch.

QUE LA MULLER PER LO MARIT NI·L MARIT PER LA MULLER NE LA MARE PER LO FIL NO SIE DEMANADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 32. Si·l marit d'alcuna fembra féu alcun contract e la muller per son propri nom en aquel contract principalment no s'obligà, no pot ésser demanada; ne encara, si de grat per lo marit en alcun contract féu fermança, neguna cosa no pot ésser demanada a ella per raho d'aquella fermança. Esmena lo senyor rey que là on diu que la muller no·s puscha obligar per lo marit, si doncs en son nom propri principalment no s'obliga, entén lo senyor rey e interpreta que si la muller s'obliga en son nom propri e principalment e ó jura, que ladoncs ne sia obligada. D'altrament, si ben s'obliga ab lo marit o per ell en propri nom e principalment, que no valle aquella obligació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 34. Les mullers per les colpes ni per los maleficis dels marits no deven ésser demanades ni tengudes; e si alcunes coses que sien preses per la senyoria per rahó de la colpa dels marits, poran ésser provades que sien de les mullers, a elles aqueles coses sien restituïdes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 34. La muller no sia tenguda de respondre, vivent lo marit, per alcuns béns del marit seu, si donchs per sa pròpria volentat no volrrà respondre; e ladonchs negun perjudici no sia feit al marit, si ella respon.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 34. Lo marit per la muller no sia demanat, si doncs per ella no fo fermança o no succehí a ella en sos béns.

NE·L FILL PER LO PARE NE·L PARE PER LO FILL EMANCIPAT NE·L LIBERT PER LO PATRÓ SIA DEMANAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 35. Lo pare no pot ésser demanat per rahó del seu fill qui és emancipat, ço és que no és en son poder, si aquel fill près diners en préstet d'alcun, si doncs lo pare en aquel deute no s'obligà; ne pot ésser demanat per lo deute que manlevà lo fill qui és en son poder, si aquel deute fo manlevat sens volentat d'ell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 37. Si alcú qui haja fill s'obligarà per demanda personal axí com és a fer pont o vall o altra obra que tanga a cominal de la vila, e con seria encara si ell s'obliguava a pagar alcun deute personalment, vivent lo pare, lo fill no pot ésser demanat. E si alcun hom haurà enfranquit son servu e aquel hom serà obligat personalment, aquel servu enfranquit no sia tengut de respondre per aquela obligació. E ço que és dit en persona d'aquel qui és enfranquit, haja loc en persona del servu can lo senyor se serà obligat personalment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 36. Si·l fill haurà muller o serà clergue o haurà sa part dels béns del pare, lo pare no sia tengut de respondre per aquell fill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 38. Si algun en paga d'aquel deute que deurà al seu creedor darà altre deute que altre li deurà, aquell qui haurà reebut d'ell aquel deute en pagua ab sa volentat no·l pusque demanar, si al dit creedor primerament no serà dat tot dret e tota demanda que aquel havia a demanar aquel deute contra aquel seu deutor. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

D'AQUELLS QUI S'ESTABLEXEN PAGADORS D'ALCUN AVER O D'ALTRA COSA PER ALTRE

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 39. Si alcú s'establí pagador per altre, lo deute que aquel per qui s'establí pagador devia, no tan solament aquel qui s'establí pagador n'és tengut, mas encara sos hereus, jasia ço que·ls hereus no fossen establits pagadors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 39-40. Cascun present o absent se pot obligar deutor e pagador per altres e fer covinença per missatge e per sí metex e per qualsque paraules covinents a obligar, present lo deutor o absent, e encara contra volentat d'aquel qui serà deutor, per ço cor paga pot ésser feita contra volentat d'aquell deutor qui és obligat. Emperò, depús que aquell se serà establit pagador per altre, encara aquell per qui s'establí pagador roman obligat, si doncs no serà absolt del seu creedor.

DE PROVES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 40. Si alcun demanarà possessions o altra cosa a altre per sues, deu-les demanar segons orde de dret e que prou que sien sues, car lo posseïdor no és tengut de provar que aqueles coses que posseex sien sues, car si aquel qui demana no porà provar que sien sues, la senyoria d'aquelles coses roman al posseÿdor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 42. No tan solament per la carta de la compra ne de la donació és mostrada o provada la senyoria de la proprietat, ço és de la cosa, mas per altres proves deu ésser demostrada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 43. Si alcunes scriptures que no sien públiques seran trobades e·ls béns del defunt, en les quals sie contengut que alcun deute sia degut al defunt, aqueles scriptures no abasten a plena prova que aquel deute li fos degut. Aquell dret metex és si lo defunt en son testament o en sa derrera volentat dirà o significarà que alcuna cosa li sia deguda, car aquel dir o aquel significament que haurà feit e·l testament o en la derrera volentat, no prova que aquela cosa li sie deguda, si doncs no·s prova en altra manera bastantment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 41. Dret és que aquel qui serà demanat sobre alcuna cosa no deu provar sobre aquela cosa sobre la qual serà demanat, car aquell qui demana e aferma deu provar, e no aquel qui defén e nega, si donchs aquel qui serà demanat no volrrà de grat e de volentat en sí reebre la cargua de provar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 43-44. Excepció dilatòria deu ésser posada al començament del pleit, mas covén que sia provada can lo demanador haurà mostrar ço que aferma. Esmena lo senyor rey e enadex que la pusca provar per confessió de l'altra part o per carta pública; mas pus los testimonis sien publicats, no la pusca provar per testimonis e·l pleit principal.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 41-42. Si alcun demanarà alcuna cosa e dirà que no la porà provar, gens per açò car lo demanador dirà que no la porà provar, aquel qui és demanat no deu ésser destret de provar ço que haurà negat, car segons natura dretament ço que és negat per alcun, no pot ésser provat per aquel metex qui ó haurà negat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 42. Dret és que aquel qui vol acusar, que haje cartes o proves que proven e demostren clarament ço d'on acusarà. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

DE TESTIMONIS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 45. Axí com lo servu o el catiu no pot fer testimoni contra lo senyor, axí no pusque fer testimoni a prou d'ell. Aquest fur esplanà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 52. Manam que aquels qui seran treyts en testimoni que juren de dir veritat, ans que façen ne diguen testimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 45. Vedat és en dret que null hom no pusque fer testimoni en la sua cosa pròpria.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 52-53. Aquels qui seran treyts en testimoni juren sobre los sants Evangelis de Déu, en presència del demanador e d'aquel qui serà demanat; o si la un d'aquels serà absent per contumàcia, juren dir veritat en presència de l'altre de ço que hauran vist e oÿt, e que no y diran res per diners, ne per paor, ne per hoy, ne per mala volentat, ne per promessa que·ls en sia feyta, ne per do, ne per amor, ne per desamor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 53. Los testimonis deven dir e fer lur testimoni a un depart, e no en presència del demanador ni d'aquel qui serà demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 60-61. Enans que o que·ls testimonis hauran dit sia publicat, la part qui dóna los testimonis sia demanada si vol dar més testimonis; e si dirà que no vol més testimonis donar, deu renunciar, e quant haurà renunciat, los dits dels testimonis sien lests davant tots. E si l'altra part, contra la qual los testimonis seran donats, volrrà dir contra aquels, la cort oja aquela part, e, si mostrarà que no deven ésser reebuts, lo testimoni d'aquels no faça prejudici a aquela part. Enadex lo senyor rey que, pus que·ls testimonis seran publicats, e·l pleit principal no pusquen ésser donats testimonis per la una part ne per l'altra sobre neguna excepció, si no era per reprovar los testimonis qui seran publicats. E açò sia entés en pleit principal.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 55. Los juheus juren e sien demanats e responen enaxí com és contengut e·l sagramental qui és feit per nós sobre les usures, aquels juheus, emperò, tenents davant si lo libre de la lig de Moysén e los ·X· manamens de la lig. Enadí lo senyor rey en aquest fur que en tot pleit en què juheu haja a fer sagrament, que jur sobre aquell sacramental de les malediccions, lo qual fo feit sobre les usures en Gerona, no contrastant alcun pivilegi a ells de nós atorgat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 57. La cort o aquel qui reebrà testimonis per la cort, deman aquels testimonis de temps, de loch, de vista e d'oïda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 60. Depús que·ls testimonis hauran feit e dit lur testimoni, sia manat e dit a ells per lo sagrament que hauran feit que no descobren ni diguen aqueles coses, que hauran dites en lur testimoni, a alcuna persona o a les parts contra les quals o per les quals hauran fet testimoni; ni·l jutge no façe còpia ne mostre los dits dels testimonis entrò que sien publicats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 75. A tots negocis o a tots feits a provar basten ·II· o ·III· testimonis covinents. E si testimonis seran donats de cascuna de les parts que pledejaran sobre un capítol meteix e serà vist que sien contraris los testimonis en lurs dits, aquels deven ésser creeguts qui seran pus honests.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 50-51. En tots pleyts testimonis, tan bé aquells qui sobrevenran com aquels qui seran pregats que sien testimonis, sien reebuts; dementre, emperò, que façen o diguen testimoni sobre aquella cosa que serà feita en lur presència; açò, emperò, entés, que si fan testimoni d'ohida, no valle.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 74. Un sol testimoni no valla sinó entrò a suma de ·C· sous, ab sagrament del demanador. Aquest fur adobà e romançà el senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 46. Testimonis qui són de casa pròpria d'aquel qui·ls dóna no poden fer testimoni ne aquels qui menuguen son pa, ni eretges, ni ladres manifests, ni fill contra pare ne per son pare, ne pare contra fill ne per son fill, ni muller contra son marit ni per son marit, ne marit contra sa muller ne per sa muller, ne frare per frare, ne oncle per nebot ne nebot per avoncle, ne cosingermà per cosingermà, mas los altres parents pusquen fer testimoni; ne alcun que sia infamis, ni vil persona, ni criminós de crim de què sia vençut per sentència e que d'aquel crim sia infamis, ni aquel qui à prou o dan si sentència serà donada per aquel qui·l traurà o·l darà testimoni, ni usurers qui daran públicament diners a usures, ne aquels qui reebran usures d'usurés, ne enemichs capitals, ne avocats en aquel pleit en què seran avocats, en neguna manera no sien reebuts en testimonis. En aquest fur enadí e mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 48. Lo testimoni qui e·l temps del testament feit o del negoci feit en què fo posat per testimoni era de bona opinió, jasia ço que puys sia feit infamis, gens per açò no roman que d'aquel testimoni o d'aquel feit no sia creegut axí com bo e leal testimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 57. La cort deu demanar e encercar los testimonis que diguen veritat, mas no·ls deu alcuna cosa mostrar ni amonestar que diguen sinó ço que sàpien de veritat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 48. Menor de ·XIIII· ans no pusque fer testimoni en feit civil ni en criminal. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 51. Los testimonis no façen ne diguen testimoni per ses letres; mas, si seran en altre logar o en altra jurisdicció, la cort d'aquel logar o d'aquela jurisdicció reeba e prena los dits dels testimonis e trameta·ls segellats a la cort d'aquela ciutat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 78-79. Aquel qui haurà preses diners o aver d'altre per ço que façe testimoni en lo seu pleit, perda aytant quant n'aurà reebut e altre tant. E aquell qui aquel aver haurà donat, perda aytant de més del seu com a aquel haurà donat. E aquel qui haurà pres aver d'altre per ço que no façe testimoni contra ell, que pac aquel aver en doble, e ja més no tinga offici de vila ne pusque ésser reebut per testimoni, e que desfaçe lo dan a aquel qui pres l'aurà. E aquel qui aquel aver li haurà dat, perda atrestant com dat li haurà d'altra part e sia tot del senyor rey. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 80. Aquel qui serà provat que haurà fet fals testimoni perda dels béns seus aytant quant és ço de què féu fals testimoni, si l'altre contra qui féu fals testimoni perdé alcuna cosa per aquell fals testimoni. E, oltra açò, pac per pena a la cort aytant quant és la meytat d'aquela cosa sobre la qual féu fals testimoni, e negun temps no sie reebut en testimoni. En aquest fur enadí lo senyor rey que si aquel qui haurà feit lo fals testimoni no haurà de què pac ço que deurà pagar, segons que diu lo fur, que li pas hom ·I· ferre calent per la lengua e que córrega la vila.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 80. Si alcú serà provat o vençut de perjuri que haja feit, mas no per rahó de testimoni, no sofira alcuna pena civil ne criminal.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 76. La paga que serà feita del deute qui era contengut en pública carta pusque ésser provada per ·II· o per ·III· testimonis sufficiens.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 52. Tot hom qui d'una vila a altra volrrà menar testimonis a provar alcuna cosa, dó a aquels testimonis despeses tro que sien tornats a lur pròpria vila.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 76. Aquel qui·s vanarà de provar alcuna cosa contra son adversari e en sa plenera prova defallirà, e aquell qui haurà vanat de provar demanarà que l'adversari seu ó prou, no deu ésser oït, ans deu ésser absolt l'adversari e que no façe sagrament, e deu dir aquel qui vana e·l temps que vanarà precisament, ço és, sens tot reteniment que provarà o no, ne deu dir sots alternació, ço és, sots departiment: "Yo provaré açò o allò" e deu nomenar les persones dels testimonis aquel qui vanarà a la cort, si les sabrà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 77. Christià prou contra juheu ab christià e ab juheu; e si no provarà ab juheu, no valla la prova contra·l juheu. E si juheu provarà contra christià, deu provar ab juheu e ab christià; e si no provarà ab christià, no valle la prova contra christià. Aquella cosa metexa sia de sarrahí contra christià e contra juheu. En aquest fur enadí lo senyor rey que si christià prova contra juheu ab ·dos· juheus, que valle la prova; e si juheu pot provar contra christià ab ·dos· christians, que valla. E axí sia observat dels sarrahins.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 75. Prova d'un testimoni honest ab son sagrament e ab sagrament d'aquel qui darà aquel testimoni valla tro a suma de ·C· sous tan solament; enaxí que·l jutge dó sagrament al demanador, si del seu feit és pleit; mas no li dó sagrament, si és pleyt sobre feyt d'altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 51. Cascun sia destret per la cort de fer testimoni axí en pleit criminal com en civil.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 73. Si testimonis seran en carta o meyns de carta, no sien tornats per batalla ne per ferre calt ne per neguna altra guisa. Emperò si·l demanador no porà provar, l'altra part, ço és, aquel qui és demanat, jur e sie creegut per son sagrament, e no pusca ésser tornat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 72. Lo capítol lo qual alcú e·l pleit principal per testimonis prova, no pusque aquell metex capítol e·l pleit de la appel·lació pus per testimonis provar. Esmena lo senyor rey que, pus en algun capítol haurà haüt dia de provar, e·l pleit principal, haja provat o no provat, no pusque sobre aquel capítol provar altra vegada en lo principal pleyt o en la appel·lació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 48. En testament o en pleit criminal, fembra ni furiós ne catiu no sia testimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 74. E·ls pleits qui·s menen ni·s menaran aquela metexa força hajen, ço és, que aytant vallen bones cartes com bons testimonis.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 49. Nós no devem ni podem fer testimoni alcun contra los hòmens nostres. En aquest fur enadí lo senyor rey que, en demanda que·l senyor faça a sos hòmens, la sua persona no pusca ésser ni fer testimoni contra ells, ne aquels que tenen loch de senyor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 73. Si alcú qui és demanat fa alcuna excepció, aquel demanat en aquella excepció sia entés demanador. E per ço deu provar ço que haurà posat en aquela excepció.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 49. Aquell qui demana per nom d'alcuna universitat, o encara defén aquela universitat, pot alcuns d'aquella universitat donar en testimonis, no contrastant, ço és que no noga a ell, si serà posada alcuna excepció a ell que aquells testimonis los quals donà són d'aquela universitat de la qual ell és demanador o defenedor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 47. Si alcun volrrà l'avocat o alcun de la companya d'aquel ab qui haurà pleit donar en testimoni, legudament pusca açò fer, dementre, emperò, que aquells los quals volrrà donar en testimoni no sien d'aqueles persones que ja de testimonis, segons aquestes costumes, són gitats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 50. Cant alcun se clamarà d'alcuna universitat, o alcuna universitat se clamarà d'altra universitat, la part qui·s clama pot alcuns d'aquela universitat, de què·s clama, per sí en testimonis donar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 50. Si alcú se clama d'altres sobre alcun dan o furt o rapina o altre malefici que serà a ell fet, pot provar per aquels qui hauran estat compayons o parçoners en aquell dan o en aquell furt o en la rapina o en la malafeyta.

MÉS VAL ÇO QUE EN VERITAT ÉS FEYT QUE ÇO QUE FENTAMENT ÉS ESCRIT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 83. En contractes o en feits la veritat de la cosa majorment deu ésser esguardada que l'escriptura, ço és que, si alcuna cosa serà dita o feyta entre alcuns en veritat e puys altra cosa serà escrita fentament, més val ço que serà feit o dit en veritat que ço que serà escrit fentament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 84. Si alcú farà carta de venda d'aquella cosa que haurà empeyorada ne d'altra cosa d'aquell semblant, si açò pot ésser provat, aytal venda fenta no valle, jasia ço que la carta parle de venda. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

PER QUAL RAHÓ DEU HOM DEMANAR PEYORA QUE HAJE MESA A ALTRE

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 84. Lo creedor que alcun camp tench en peyora per alcun deute, los fruyts los quals d'aquell camp reebé o dech reebre deu comptar e pendre en paga d'aquel deute que havia sobre aquel camp que tenia en peyora. E si aquell camp que tenia en peyora serà piyorat per lo creedor, sia tengut d'aquel piyorament a retre al deutor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 85. Si alcú metrà en peyora camp o altra cosa a altre per certa quantitat d'aver, e serà covinença feita entr'ells que si aquell aver no era pagat dintre cert temps que aquel qui tenia la peyora que la pogués vendre, aquela covinença no tol al deutor que no pusque demanar al creedor ço que haurà més haüt de la peyora que no era lo deute. En aquest fur enadí lo senyor rey que·l creedor qui tendrà penyora d'altre pusca demanar al deutor lo deute, si doncs no haurà venuda la penyora. E si la haurà venuda e li fall res del deute, pusca demanar al deutor ço que li·n fallirà; e si més n'aurà haüt que no serà el deute, que aquell més torn al deutor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 86. Si·l creedor perdrà sens sa colpa argent que tendrà en penyora, aquela penyora no és tengut de retre. Mas si serà provat que·l creedor sia en colpa, o no prova per manifestes rahons que la haja perduda, deu ésser condempnat en tant quant lo deutor haurà de dan, per la pèrdoa d'aquella cosa. En aquest fur enadex lo senyor rey que là on diu que·l creedor deu provar que ell haja perduda la penyora, que prou que sens sa colpa la ha perduda, e açò que s'entena e haja loch en tota cosa enpenyorada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 87. Les coses qui seran obligades a alcú per rahó de penyora, pus lo deute serà pagat, deven ésser restituïdes al deutor.

D'AVER QUE SERÀ PROMÉS DE PRESTAR E NO SERÀ PRESTAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 88. Aquel qui promet a altre de prestar alcuna cosa e·l deutor li n'haurà feita carta fermada en la qual ell confessa que ha reebut d'ell aquel préstet e en veritat no l'haurà reebut, que sia en elecció d'aquel qui manlevà de recobrar la carta o de demanar ço que li fos promés de prestar. En aquest fur enadí e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 89. Si lo deutor calle que no deman dins lo terme contengut en la carta ço que li serà promés de prestar, que·s seguesca la carta e no estia hom al dit del demanador, e·l dit deutor sia tengut de pagar al creedor lo deute, axí com se contén en la carta. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey que si l'aver serà promés de prestar e no y haurà dia cert de pagar lo deute, que si dins ·I· ayn aquel no·l demanarà, pus sia de edat, e no·s clamarà a la cort que li faça pagar ço que li haurà promés de prestar, que l'ayn passat, que seguesca hom la carta. E si hi haurà dia adiat que·l deutor fos tengut de pagar al creedor a dia cert e no abans, que d'aquel dia adenant que córrega l'ayn que·l pach o·s sia clamat.

DE CONPENSACIÓ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 90. Conpensació és retenció de deute lo qual és degut entre ·dos· de la un a l'altre, ço és que si són ·dos· hòmens e la un deurà deute a l'altre, lo qual deute de cascun sia clar, vaya la un deute per l'altre entrò en aquella quantitat que serà egual de la un deute a l'altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 91. Si és certa cosa que ·dos· hòmens sien obligats la un a l'altre en certa quantitat, covinent cosa és que compensació sia feita de la un deute a l'altre, en loch de paga d'aquel temps enant de què lo deute és degut, entrò a aquela quantitat que és egual de cascuna de les parts, dementre, emperò, que cascú dels deutes sia clar de cascuna de les parts.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 91. Si alcú vené a altre alcuna cosa e aquel comprador deu tot lo preu o part del preu al venedor e aquel venedor fos obligat en alcuna quantitat al comprador, lo comprador li pot posar compensació entrò a aquela quantitat que·l dit venedor li devia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 92. Conpensació no pot ésser feita d'aquela cosa que no és deguda a aquel qui és demanat, mas a altre qui fer ó deja.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 92. La fermança pot fer compensació ab lo deutor, e·l procurador per aquel de qui és procurador, e·l companyó ab lo companyó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 92. Si en veritat devies a mi ·X· sous e yo fiu-ne demanda contra tu e fust absolt per lo jutge a tort, jens per açò no roman que tu no sies a mi obligat, segons arma; e si puys s'esdevendrà que jo per alcuna justa rahó sia ton deutor e tu façes demanda contra mi de ço que yo seré ton deutor, pusch fer compensació ab tu de ço que a mi, segons arma, deus, e aytal conpensació deu ésser reebuda. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 93. Cascun deutor o creedor pusca departir lo seu creedor o deutor, si qualsevol d'éls és apparellat de fer compensació ab altre aytant per aytant. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 93. Qui vol compensar ab lo fisch, ço és, qui té offici o aministració de senyor, deu mostrar a ell lo deute enfre ·VI· meses del qual li vol fer compensació; e si ó mostrarà, pot fer compensació ab aquel.

DE USURES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 94. Juheus, sarrahins no prenen per usures sinó tan solament ·IIII· diners per ·XX· sous e·l mes, jasia ço que hajen cartes, penyores o altres covinençes entr'éls; e depuys que la usura serà egual·lada a la sort o al cabal, d'aquí enant la usura no cresca per alcuna estada de temps en neguna guisa, ans, depús que la usura enaxí egual·lada a la sort sia pagada, sien destrests de retre les cartes e absolvre les fermançes. Enadex lo senyor rey que al contar dels diners que·l juheu liurarà, haja christià e juheu; e si no, que·l juheu perda lo cabal.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 105. Si la fermança o alcú qui serà obligat per altre pagarà lo deute per aquel per qui serà fermança o serà obligat e pendrà aquel deute sots usures, recobre les usures, les quals enaxí pagà, d'aquel per lo qual lo deute fo pagat, com aytals usures pusquen ésser demanades per rahó d'interesse e de dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 106. Fa fur nou lo senyor rey que negun cavaller no vena ni dón res a logre, ne façe tals barates on sia manifest logre; e qui ó farà, que perda lo cabal, e lo guayn e haja la meytat del cabal lo senyor rey e l'altra meytat lo deutor. Mas lo deutor nulla vegada no sie tengut de pagar res d'aquel logre. E asò·s seguesca quant clams ne seran feyts al senyor o a la cort sua. Però açò no s'entena en cavalls ni en altres cavalcadures.

DE DEPÒSIT, ÇO ÉS DE COMANDA, E DE LES COSES DE LES QUALS NO DEU ÉSSER FEYTA COMANDA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 107. Si alcú pendrà diners o altres coses d'altre en comanda e aquels diners o aqueles coses no volrrà retre a aquell qui les li comanà, de mantinent aquell qui les près en comanda sia destret de retre aqueles coses a aquel qui les li comanà. E no li pusque posar neguna compensació ne neguna deducció ne neguna excepció. Declara lo senyor rey que, si vera comanda és, que no y sia reebuda neguna excepció; mas si és comanada fenta, que no haja privilegi de comanda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 108. Aquel qui depòsit o comanda reebé ne près d'altre e al·legarà e dirà que no la pot retre, sia pres e detengut tan longament en poder de la cort entrò que u haja retut, si doncs no provarà que per cas d'aventura ó haja perdut; e ell detengut e pres en la carçre, si no ha de què·s pusca fer sos obs, aquell qui li féu la comanda faça-li sos obs en pa e en aygua.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 108. Aquel qui reebrà alcuna cosa en comanda o en loguer e puys perdrà aquela cosa, sia tengut de retre aquela a aquell qui la li haurà comanada o logada, si donchs no mostrarà que per sa pròpria colpa no la haja perduda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 109. Les comandes de les coses mobles o no mobles que seran cremades sens colpa d'aquel qui tendrà les comandes, no sien restituïdes. Mas si per colpa o per negligència d'ell seran cremades, sien emenades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 109. Si alcú trametrà son servu a altre que li prest alcuna cosa, e·l servu fugirà ab les coses que li seran prestades per nom de son senyor, lo senyor restituesca aqueles coses les quals foren liurades a aquell servu per son nom.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 109. Aquel qui pendrà bou o qualque altra bèstia a guardar, si aquel bou o aquela bèstia morrà o·s perdrà per sa pròpria colpa, dó altra bèstia d'aquela natura e d'aquell preu. Emperò, aquell qui la damunt dita bèstia haurà guardada, haja son loguer lo qual li fo promés o deu haver per rahó de la guarda d'aquella bèstia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 110. Si alcú pendrà alcuna bèstia d'altre a empréstet e aquela bèstia morrà en son poder sens culpa sua, si aquel qui la li prestà no pot provar que per sa colpa sia morta, jur que per sa colpa no sia morta; e, açò faén, no li sia tengut d'esmenar aquela bèstia. E açò haja loch tan solament en feyt de préstet. Emperò, si aquel de qui era la bèstia porà provar que sia morta per sobrecavalcar o per sobregran cargua o per ferides, restituescha altra bèstia d'aquel preu a aquel. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 111. Aquel qui contra volentat d'altre qui li haurà prestada sa bèstia la cansarà o la agreujarà, per córrer o per càrregua o la menarà més que entre ells no serà dit ni emprés, dó e pac ·XX· sous. E si per açò a la bèstia alcun mal vendrà, oltra la restitució de les despeses que haurà feites en guarir aquella cel qui la prestà, sia punit aquell qui la manlevà peccunialment a arbitre de jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 111. Aquel qui tolrrà la cri o la coha a bèstia d'altre sens sa volentat, que dó lo preu d'aquella bèstia a aquel de qui era; e, encara, que la bèstia sia e romanga a aquel metex de qui·s era. En aquest fur enadí e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 112. Aquel qui ferrà bèstia d'altre de qualque natura sia, enaxí que serà debilitada o afollada o morrà per lo batiment o per lo feriment d'aquell, aquel qui ó haurà feyt reta altra bèstia d'aquela metexa valor al senyor. E aquela bèstia axí debilitada o afollada sia d'aquel qui la haurà ferida o batuda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 112. Si alcú mesclarà scientalment bestiar d'altre e·l folch o en la cabanya del seu bestiar, reta aquell bestiar en doble. E si a casa sua lo menarà e entre ·II· dies no ó denunciarà, reta·n ·IIII· per una.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 113. Aquel qui ligarà cap d'alcuna cosa morta, o altra cosa on bèstia s'espavent, a coha de caval o d'altra cavalcadura, e per açò s'espaventarà e per aquell espavent serà provat que sia afollat o mort lo cavall o la cavalcadura, altre caval o altra cavalcadura sana reta al senyor de qui era lo cavall o la cavalcadura qui serà morta o afollada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 113-114. Si alcun hom perdé aquella cosa que li fo prestada e per aquela cosa perduda donà lo preu al senyor de qui era, e puys aquela cosa vendrà en poder d'aquell qui la havia prestada, deÿm que sia en volentat d'aquel qui près lo preu o la estimació que reta lo preu que havia pres o la cosa que puys vénch en son poder de què havia pres lo preu; car per ço car ell havia prestada la cosa sua a aquel qui la havia perduda no·n deu haver dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 114. Si cavall o altra bèstia de cavalcar serà prestada a alcun, que n'usàs e aquel menàs entrò a cert loch, si en aquela carrera serà afollat o piyorat, sens colpa d'aquel qui·l menava, no és tengut d'aquel piyorament ne d'aquell afollament. Mas si oltra aquel loch qui era assignat o posat entr'ells lo menarà e per cas d'aventura morrà, és-ne tengut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 115. Si alcú tendrà comanda d'altre, aquell qui la comanda tendrà no pusca retenir la comanda per deute que l'altre li deja ni per malefici ni per obligació ni per null altre contract, mas que tantost que la comanda volrrà cobrar la li sia tengut de retre. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 115. Si la cosa que prestada serà, o comanada, serà retuda, afollada o piyorada a aquell qui la havia prestada o comanada, no és vist ni par que sia retuda entrò que·l dan li sia esmenat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 115-116. L'ereu d'aquel qui près comanda o préstet d'altre deu ésser tengut de retre aquela cosa que reebé en préstet o en comanda aquel de qui és hereu, per aquela part en la qual ell és hereu, si donchs per aventura no havia poder de restituir tota la cosa; car, ladonchs, deu ésser condempnat de tot en tot a tota aquela cosa a restituir.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 116. Si lo meu servu a alcuna cosa a obrar a tu presté e aquel servu cahec de la altea de la obra, tu a qui yo·l presté no·n és tengut, si a aquela cosa·l te presté que en aquella altea obràs. Mas si·l te presté que en pla obràs o feés obra e tu lo fist obrar en alt e d'aquella altea és caegut per colpa de tu, o d'altra manera per vellea de les pertxes o de les cordes car mal fossen ligades, lo dan que·l servu haurà pres aquí m'és tengut de retre tu a qui·l presté.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 117. Aquell qui comanà o prestà alcuna cosa a altre recobre la possessió e la proprietat d'aquella cosa que li haurà prestada o comanada. Car qui presta ni comana la sua cosa a altre no fa la cosa d'aquel, ço és no dóna la senyoria de la cosa a aquel a cuy la presta o la comana.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 117-118. Lo prestador no pot revocar la cosa que haurà prestada ni tolrrà l'ús de la cosa que haurà prestada entrò que·l temps e·l serviï d'aquela cosa qui haurà prestada sia complit, si donchs lo prestador no ha encara en son poder la cosa la qual promès de prestar; car, ladonchs, bé se·n pot penedir. En aquest fur enadex lo senyor rey que là on diu que·l prestador se·n pusca penedir si encara no la haurà liurada, que no s'entena en aqueles coses que són de comte o de pes o de mesura.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 118. Si alcun hom prega a altre que li prest enap d'argent o altra cosa e li tramet per lo seu home metex e aquel misatge la pert per alcuna occasió, que sia perdut a aquella persona qui l'enviarà. E si aquell prest haurà reebut aquel qui l'haurà demanat e·l li tramet o·l li torna per son misatge e aquel misatge lo pert per alcuna occasió, sia perduda aquela cosa a aquel qui·l préstet haurà reebut. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 119. Quant, per encalç de robadors o de mals hòmens o per altre qualque·t plàcia cas d'aventura, les coses qui seran comanades en poder d'alcun periran e·s perdran en poder d'aquel a qui seran comanades, lo dan d'aquelles coses deu ésser d'aquel qui les comanà e no d'aquel ni de l'hereu d'aquell qui les près en comanda. Cas d'aventura apellam foch, ruïna, ço és, trebucança de cases o d'altres coses, naufraig, encalç de ladrons o d'enemichs.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 120. Si aver en sach o en altra cosa clos, e segelat o no segellat, dementre que serà clos en sach o en altra cosa serà deposat o comanat en poder d'alcun, no·n pusca usar ni aemprar aquell a qui en aytal manera aquel aver serà comanat; que si ó farà, sia tengut de furt. Emperò, si aquel aver qui serà comanat a ell li serà nombrat o comptat, pusca d'aquel usar e aemprar sens tot perill, ell retén emperò aytant d'aver a aquel qui·l li haurà comanat e d'aquela metexa moneda, can li serà demanada aquella comanda per aquel qui la li comanà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 120. Aquel qui haurà reebuda comanda d'altre, si no la restituirà sinó per sentència si·n serà condempnat, sia destret de restituir aquela comanda; e si bé la retrà, sia feit infamis.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 121. Si ·dos· hòmens seran dels quals la un de l'altre tendrà diners o altra cosa en comanda, la un a l'altre aquela cosa li haurà comanada, sens tot contrast, de mantinent restituesca, sí que no pusque ésser posada alcuna compensació de la una comanda a l'altra comanda. E aquel qui primerament demanarà la comanda a l'altre que li haurà feita primerament, la restituesca; e aquel qui haurà cobrada la comanda, de mantinent restituesca a l'altre la comanda que d'ell tenia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 121. Tots los béns d'aquel qui haurà presa la comanda són obligats per la comanda a restituir a aquel qui la haurà feyta, axí com si aquel qui près la comanda los li agués espressament obligats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 122. Si aquel qui comanà aver o altra cosa morrà e haurà o lexarà un hereu o molts, dels quals cascú afermarà e dirà que és hereu de tots los béns del mort, aquel que haurà reebuda la comanda del mort la restituesca a aquel qui serà aparellat a ell donar segurtat e de guardar ell de dan dels altres hereus. E si cascú dels hereus serà aparellat de donar segurtat, a aquel hereu sia restituïda la comanda, donan segurtat qui primerament demanà que aquela comanda li fos retuda. E si tots los hereus en semblantment vendran e cascú d'aquels dirà e demanarà que a ell sol la comanda sia restituïda e sia aparellat de donar segurtat, sia en elecció d'aquel qui tendrà la comanda a qual d'aquels hereus la volrrà retre, si doncs lo pare no haurà lexada aquela comanda specialment a un d'aquels hereus.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 123. Si ladre o robador o malfeytor la cosa que haurà emblada o tolta a alcú comanarà, en neguna guisa aquel qui la comanda haurà presa no sia tengut de restituir aquela cosa a aquell ladre o al robador o al malfeytor qui la li comanà, mas deu-la restituir al senyor de qui fo la cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 123. Si aver o altra cosa serà comanada a ·dos·, contra cascun d'aquels pot ésser feyta demanda per recobrar aquela cosa que serà comanada; ne és deliurat ni absolt la un, si a l'altre ne serà feyta demanda. Car gens per ço, car can aquel qui féu la comanda començà a fer demanda contra la un, l'altre no és deliurat ne absolt; mas si la un ret la comanda, l'altre n'és absolt e deliurat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 124. Si aquels qui hauran reebudes comandes renunciaran a lurs béns o·s morran o de lur terra s'absentaran, los béns d'aquels de mantinent sien venuts, per ço que del preu de lurs béns sia satisfeyt als creedors, als quals eren obligats e tenguts. E primerament sia satisfeit a aquels qui hauran feita comanda d'aver o d'altres coses ans que sia satisfeit als altres creedors, ne és differència, ço és detriança, quals d'aquels qui feeren la comanda sia primer o derrer, mas a tots ensemps qui hauran feita la comanda sia satisfeit dels béns d'aquel qui haurà reebuda la comanda. E si·l preu dels béns d'aquel qui haurà reebuda la comanda no bastarà a tots aquells qui hauran feita la comanda, segons la quantitat que cascú haurà comanada, lo preu qui serà exit dels béns que seran venuts sia partit entr'ells per sou e per liura.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 124-125. Si alcú comanarà aver o altra cosa a altre o ·I· altre per nom d'aquel, e aquel qui féu la comanda per sí o aquel qui la féu per nom d'aquel morrà, la comanda sia retuda a l'hereu d'aquell qui féu la comanda o a l'hereu d'aquel per nom de qui fo feyta la comanda; e no als hereus d'aquel qui féu la comanda per nom d'altri.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 125-126. En les coses qui seran prestades a altre, aytal diligència o cura ne deu haver aquel qui ha reebuda la comanda d'altre la qual cascú qui fos molt diligent en les sues coses ha o és acostumat d'aver. Axí, emperò, que aquell qui reeb la comanda no sia tengut d'aquels cases d'aventura als quals no pot hom contrastar ne·s pot hom defendre, enaxí com són morts de servus, qui sens engan e sens colpa d'aquel venen, e aguayts d'enemichs o encalç de robadors o naufrayg o foch o ruïna, ço és enderrocament de cases o d'altres lochs; e si servus fugen qui no han acostumat que sien guardats. Préstet és can alcú presta alcuna cosa a altre solament a prou d'aquell qui la pren e no per loguer que li·n sia donat ni promés; e per ço més és tengut a restitució can a son prou tan solament és prestada, e·l qual cas és utilitat e profit tan solament d'aquell qui pendrà la cosa aquela a préstet. Comanda és can alcú comana alcuna cosa a altre e que aquela cosa li estoig e li guart e aquel qui la pendrà no la aempre ne ús d'aquela cosa comanada. E per ço no és tengut sinó d'engan o de gran colpa, per la qual gran colpa d'aquel e per l'engan la cosa comanada serà perduda, e·l qual cas és tan solament utilitat e prou d'aquel qui féu la comanda. Loguer és cant alcun loga la sua cosa a altre per diners o per alcun preu que li serà promés o donat, e·l qual cas és utilitat e prou d'aquel qui loga la cosa e d'aquel qui la pren a loguer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 127. Si d'aquel aver qui fo comanat contan a alcú, aquell a qui fo comanat ne compra camps, vinyes o altres coses, aquel qui les compra d'aquel aver qui contan li fo comanat no és tengut de donar ni liurar aqueles coses a aquell qui li comanà aquell aver, si ell serà aparellat de retre aquel aver qui li serà comanat de mantinent que li sia demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 127-128. Quantes que vegades per rahó de alcun contract aver, o qualque altra cosa movent o no movent o semovent per alcun és demanada en pleit, no sia hoït lo demanador, si demana que la cosa que li sia demanada en juhiï sia en poder d'alcun posada o comanada; car covinent cosa és que aquell qui és demanat primerament sia vençut en juhiï per l'actor e sia destret puys a la paga a fer o a la cosa a restituir. Emperò, si la persona de la qual cosa movent o semovent serà demanada sia al jutge sospitosa que fusca ab aquela cosa de què serà feyta demanda en pleit o en juhiï sia posada o comanada en man d'alcú.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 128. Si alcú serà demanat sobre alcun camp o sobre altra cosa seent o sobre altra cosa qui leu e faça fruyts e, pendent e menan lo pleit principal o encara pendent e menan lo pleit de la appel·lació, serà temor que·l posseÿdor qui serà demanat d'aquela cosa malmeta e destruïsca los fruyts de la cosa demanada, la cort coman los fruyts qui seran reebuts e preses de la cosa qui serà demanada aprés lo pleit començat a alcun bon hom e leal tro que·l pleit damunt dit per dret sia determenat e fenit.

DE MANAMENT QUE ALCÚ FA A ALTRE PER SOS PLEITS A MANAR O PER ALTRES COSES A FER

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 129. Quan alcun dirà que per lo procurador lo qual ell havia establit en alcun pleit seu a menar o en alcuns altres feits que no seran ben procurats ne feits per aquel procurador, aquel qui·l féu procurador pot demanar aquell per dret d'aqueles coses que mal haurà feytes o procurades e·l pleit o en les altres coses que li haurà manades a procurar o a fer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 130. Lo manament que alcú farà a altre que li men alcun pleit o li procur alcuns negocis o afers seus és fenit e absolt per la mort d'aquel qui féu lo manament. Si la cosa, emperò, de què serà feit lo manament serà entegra, ço és si·l pleit sobre·l qual haurà haüt manament que·l men no és encara començat o si·ls negocis o·ls afers que li són manats procurar no haurà encara començats d'aministrar. Emperò, si aquel qui haurà reebut lo manament d'alcun pleit a menar o d'alcuna cosa a fer no sabrà la mort d'aquel qui li haurà feit lo manament e haurà feites alcunes despeses aprés la mort d'aquel qui li féu lo manament e la cosa serà encara entegra, ço és que·l pleit no serà encara començat ni·ls negocis o·ls afers no seran començats d'aministrar, pot recobrar aqueles despeses de l'hereu d'aquel qui féu lo manament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 131. Diligentment e curosament la fi del manament qui serà feit a alcú deu ésser guardada, ço és que aquel qui haurà reebut lo manament no pas oltra la forma del manament que li serà feyt, car aquel qui fa oltra lo manament que li és feit altra cosa fa que no li és manada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 131. Si al procurador meu o a alcun altre qui tendrà o haurà aver meu manaré que aquel aver meu a alcun de grat prest, si alcuna cosa per aquel aver a prestar pendrà, aquela cosa deu a mi restituir e retre, jasia ço que yo li agués manat que aquel aver de grat prestàs.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 132. La fermança o aquel qui reeb manament d'altre que per ell pac alcuna cosa, si sens sentència paga aquella cosa en la qual fo fermança o per lo manament que havia reebut ó pagà a altre, pot recobrar aquella cosa del deutor per qui ó pagà o d'aquel per manament del qual ó pagà, no constrastan can no fo condempnat en aquela cosa la qual pagà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 132. Enaxí com en volentat és d'altre reebre o no reebre manament que faça alcun negoci o alcuna cosa per altre, enaxí és obs que façe aquel negoci o aquela cosa e la acab, de pus que n'haurà reebut lo manament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 133. Si alcú haurà feit procurador altre enaxí com en la sua cosa pròpria e un altre volrrà demanar més, aquel senyor qui féu lo procurador que aquel qui serà establit procurador deïm que pot demanar lo senyor, si serà pus just o pus onest e sabrà mils la veritat del feit que·l procurador. En aquest fur adobà lo senyor rey que, sabuda la veritat del senyor del pleit per lo jutge, que pusca lo seu procurador menar son pleyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 133. Aquel qui donarà o establirà en diverses temps ·dos· procuradors, donan e feén lo derrer, és revocat lo primer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 134. Si ·dos· hòmens contenen e pledejen sobre alcuna cosa e serà jutjat que aquela cosa sia de la un, ensemps és jutjat que aquella cosa no és de l'altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 134. Aquel qui féu o establí ·II· procuradors de totes les sues coses generalment e cascun d'aquels procuradors era obligat en alcuna cosa a aquel senyor qui·ls havia fets procuradors, la un a l'altre no pot demanar aquela cosa en què era obligat al senyor, si donchs no hac manament special del senyor qui·ls féu procuradors que pogués demanar aquella cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 135. Si alcú serà demanat sobre alcuna cosa e aquel qui serà demanat establirà procurador per qualque rahó e aquel procurador serà absolt, aquela absolució profita al senyor qui l'haurà establit procurador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 135. Aquel qui establí procurador a son pleyt a defendre, no li és vedat que personalment no sia a son pleit, si ésser hi vol.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 135. Menor de ·XX· ayns no pot ésser procurador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 136. Si molts seran ensemps procuradors donats e establits cascun per lo tot, la condició d'aquel procurador serà millor qui primerament comença de demanar alcuna cosa d'aquella procuració, ço és que aquel serà procurador en aquella cosa, que comença de demanar primerament, e no los altres que són establits procuradors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 136. Procurador no pot ésser en pleit criminal, cor aquel qui vol altre acusar deu ésser present, mas en pleit civil pot ésser procurador establit.

DE COMPANYIA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 137. Tant longament dur la companyia aytant quant les parts consentiran e volrran que sia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 137. La companyia que serà feyta entre alcuns dur e estia entrò aquell temps que entre·ls companyons serà emprés.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 138. Los compayons de totes aqueles coses que guayaran duran la companyia hajen la sua part. Mas, emperò, si alcun dels companyons haurà o guanyarà alcuna cosa de ladronici o de malefici no pot ésser demanat per los altres compayons que aquella cosa vénga en comú entr'éls, ne deu venir en companyia. Cor aytal leigs guayns de ladronici o de malefici no deu ésser contat ne mès en companyia, e en aytal cosa de legea millor és la condició d'aquel qui posseex aquela cosa guaayada per legea que d'aquels qui la demanen que sia mesa en companyia e partida entr'éls.

EN QUAL GUISA COMPRA E VENDA SIA FEYTA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 139. Si vendes d'alcunes possessions seran feites en altre loch en lo qual les possessions no seran, gens per açò no deven ésser revocades e retractades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 139. Con lo tudor negunes coses movens o no movents dels béns del pubill dementre que serà tudor no pusque comprar, atresí la muller d'aquel tudor res no pot comprar dels béns d'aquel pubill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 140. Lo fill no vena ne oblig negunes coses sues en les quals lo pare haja usufruyt, ço és violari, sens consentiment del pare, ne·l pare sens consentiment del fill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 140. Pus que·l comprador e·l venedor se seran avenguts del preu de la cosa venuda, jasia ço que sia liurada o no, e·l preu pagat o no, que la venda pas e que no se·n pusque penedir la un ne l'altre. E que haje loch aytambé de cosa moble com no moble, axí que feyta la venda que·l comprador haja la cosa comprada e·l venedor lo preu. Aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 141. Si el deutor donarà al creedor seu camp o altra cosa seent o movent o semovent en paga per cert deute que li deurà, aquell deutor li deu ésser tengut de evicció, per ço car aquela cosa que serà donada en paga és semblant a compra.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 141. Aquel qui haurà alcuna cosa de successió de pare o de mare o per altra successió, pusca vendre aquela cosa a qui·s volrrà, tan bé a estrayns com a proïxmes, sí que alcun de son parentesch no sia demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 142. Si alcú no per rahó de donació mas verament vinyes o altres possessions sues vené e·l preu no li fo contat ne donat, pot demanar lo preu que li·n fo promés, mas no les coses que haurà venudes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 142. Tot cambi que sia feyt per força o per paor, que no valle. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 142. Tudor negunes coses del pubill no pot comprar. Aquesta cosa metexa sia entesa de curador e de procurador e d'aquels qui aministren alcunes coses o feits d'altre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 143. Si alcú haurà comprada alcuna serva o bèstia o altres coses, e aquella serva o bèstia o altres coses morran o·s perdran en poder del venedor o s'afollaran sens sa colpa, per ço car és aparellat de liurar la cosa comprada al comprador, si li pagave lo preu, que lo venedor no li sia tengut d'aquela mort ne d'aquel affollament, mas que·l comprador li pach lo preu d'aquela cosa venuda. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 143. Los ribatges de la mar, qui·s tenrran ab lo camp que serà venut, no sien comptats en mesura ne en compte d'aquel camp venut, car no són de negú, mas per dret natural deven servir a tots, axí com carreres públiques o camins públics.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 144. Si alcú vendrà alcuna cosa que serà d'altre e, aprés la venda feita, serà hereu del senyor de qui era aquela cosa que havia venuda, o en altra manera la senyoria d'aquela cosa que ell havia venuda, qui era d'altre, vénch en son poder, deu ésser destret de complir la venda e de liurar la cosa venuda al comprador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 144. Lo perill de la cosa venuda pertayn e és del comprador, pus que la venda serà feyta enans que la cosa sia liurada al comprador, si sens triga o sens colpa del venedor qui aquella cosa era aparellat de liurar serà perida. E jasia ço que·l comprador no haja haüda la cosa, és destret de pagar lo preu al venedor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 145. Si alcú vendrà o en son testament lexarà o en altra manera alienarà son camp o altra possessió, en lo qual camp o possesssió seran fruyts qui no seran cullits ne segats ne tallats ne arrancats, aquells fruits són del comprador e pertayen a ell, si doncs no era dit entre·l venedor e·l comprador que aquels fruyts fossen del venedor. Per ço cor los fruyts qui són e·l camp o en altra possessió ans que sien cullits ne tallats ne segats ne arrancats són dits que són una part del camp o de la possessió.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 145. En los contracts del pare la subscripció o·l fermament del fill no hi és ops ni hi és mester.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 145-146. Si venda serà feita d'alcuna cosa entre alcunes persones, jasia ço que fermança no y sia dada ne reebuda o la carta de la compra o de la venda no sia feita ne manada fer per lo venedor davant testimonis, o la possessió de la cosa, que serà venuda no serà liurada corporalment o en altra manera o·l preu no sia pagat, gens per açò no roman que la venda no sia acabada e ferma. E per ço lo venedor no·s pot penedir de la venda que haurà feita, ne·l comprador no pot trencar ni desfer la compra que haurà feita. Car en contrats sol lo consentiment de les parts abasta, dementre emperò que per testimonis o per altres leals proves sia provat que aquella compra e aquela venda sia feyta. E axí aytambé en coses movens com no movens denegam que negú no·s pusca penedir de la venda o de la compra que haurà feyta. Aquela cosa metexa sia dita e entesa que si venda serà feyta d'alcuna cosa e arres hi seran donades, que no se·n puscha penedir lo comprador ne·l venedor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 147. Aquels qui vendran cavalcadures o altres bèsties diguen manifestament quinya malaltia o quiny vici haurà la bèstia o la cavalcadura que serà venuda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 147. Tot hom qui vendrà a altre casa, cavayl o servu o biga, mostran aquel qui vendrà al comprador la casa o la biga, si depuys hi troba negun engan lo comprador, que·l venedor no·n sia tengut ne en cavall ne en servu, ne en les coses aparexens. Mas si algun mal cubert haurà en lo cavall o en altra bèstia o en lo servu, e·l venedor no ó haurà dit al comprador, sia tengut lo venedor de retre al comprador lo preu que n'haurà reebut e d'esmenar lo dan que n'haurà soffert, e que·l venedor cobre lo cavall o la bèstia o·l servu que haurà venut. E açò que deman lo comprador dins ·dos· meses al venedor, e que prou lo comprador al venedor que aquel mal cubert havia la cosa comprada en poder del venedor. Si no, que no li·n sia tengut lo venedor d'aquí avant. Aquest fur adobà e declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 148. Si alcuna venda serà feyta meyns de cert preu, que no valle. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 149. Si alcú la sua cosa sabén o no sabén comprarà, e açò sia cert, que no sia tengut de pagar lo preu. En aquest fur enadex lo senyor rey que si·l preu havia pagat, que·l puxa cobrar del venedor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 149. Aquell qui haurà alcuna cosa moble o no moble o semovent comuna ab altre, ço és no partida o partida, pusque vendre la sua part a qui·s volrrà o d'altra manera alienar liurament, sí que no sia tengut de demanar aquel ab qui haurà la cosa comuna.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 150. Si alcú comprarà d'altre alcuna cosa en aytal manera que la cosa sia a ell venuda per aytal preu, per lo qual un hom qui serà nomenat e elet del comprador e del venedor dirà: "Volem que la venda que serà feyta sots aytal condició e forma que valle"; enaxí, emperò, que si aquel qui serà nomenat e elet que diga el preu dirà entr'éls cert preu, per lo qual la cosa sia venuda, la venda haja fermetat e·l preu sia pagat al venedor e la cosa sia liurada al comprador. Emperò, si aquel qui serà nomenat e elet per lo comprador e per lo venedor que degués dir lo preu entr'éls, no ó volrrà fer o no porà dir ne posar entre·ls preu, per embargament de mort o de malaltia o d'altre embargament, establim e volem que aytal venda no haja neguna valor, axí com de venda en què negun preu no ha hagut establit ni dit. E açò volem que haje loch can alcú volrà logar sots aytal forma casa o altra cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 151. Compra ne venda no pot ésser feita entre pare e fil lo qual fil serà en poder del pare.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 151. Si alcú vené alcuna cosa a altre d'altra manera, aquela cosa no és del comprador, si·l preu d'aquela cosa no serà pagat al venedor o a ell no serà satisfeit, ço és que·l preu li sia assegurat a sa volentat o si no se·n creurà en la fe del comprador d'aquell preu; e ladonchs és vist e par que·s creega en la fe del comprador, can la cosa venuda li liurà sens preu e sens altre assegurament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 153. Si alcú vendrà la sua casa, e·l venedor ne·l comprador no sabens serà cremada del tot o en la major partida o destruïda per alcuna manera, aquela venda no valle. Mas si·l venedor sabia lo destruïment d'aquela casa o cases e no ó sabia lo comprador, no valle. Emperò, si·l comprador ó sabia en tot o en partida, valla aquela venda. Aquest fur esplanà e mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 154. Si alcú vendrà forment o vi a altre e no·l li volrrà liurar, és tengut de donar al comprador tot lo interés lo qual és en aquela cosa, ço és que si·l preu del forment o del vi serà cregut, tot aquel preu que serà cregut deu donar lo venedor al comprador; l'interesse, emperò, que és de fora la cosa, ço és, si·l comprador demana tot lo guaayn que hagra feit d'aquel forment o d'aquel vi en mercadejan o en altra manera; si a ell fos liurat, no és tengut de donar lo venedor al comprador. Aytal dret metex és en altres coses venudes, car de semblants coses ·I· juhiï e ·I· dret deu ésser. E de semblants cases a semblants cases deu hom enantar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 155. Si alcú vendrà a altre per alcun cert preu fruits d'orts o de vinyes o de camps, presents o esdevenidors, no sia entés que haja venut lo delme ne la primícia ne·l senç o qualque altra certa part, la qual lo senyor deu pendre e·ls fruits per rahó de la covinença que fo posada e·l temps que la cosa fo donada a senç; ans lo comprador sia tengut de donar e pagar lo delme e la primícia e les altres coses damunt dites, e·l venedor no és tengut alcuna cosa de lexar ne de minvar del preu que li serà promés o que n'haurà reebut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 156. Prometem que nós null temps no revocarem les vendes o les penyores de les coses movens o no movens o semovens per prechs ni per instància de negunes persones, ne encara de nostre plen poder, dementre emperò que seran feites segons les costumes de la ciutat de València; ans per nós e·ls nostres aqueles farem estar fermes e segures per tots temps. E farem los tenidors e·ls posseÿdors d'aqueles vendes, e d'aqueles penyores contra totes persones possehir en pau. E si alcun rescrit o carta de nós contra açò a alcun serà atorgat o donat, no haja valor ne fermetat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 156-157. Si la mare tua o·l marit teu o qualque altra persona lo teu camp, sens ta sabuderia o contra ta volentat, vené o en altra manera alienà, no valla la venda; mas la tua cosa pusques cobrar d'aquel qui la haurà comprada o de qualque altre qui la tenga, si que no·n sies tengut de retre lo preu lo qual aquí donà lo comprador. Emperò, si la venda serà feita per lo teu nom o no e aquela venda que fo feita aguist per ferma o perdist la proprietat de la cosa venuda per prescripció, poràs recobrar lo preu d'aquel venedor qui reebut l'aurà. En aquest fur enadex lo senyor rey que pusca cobrar lo preu del comprador, si pagat no l'ha.

QUALS COSES NO DEVEN ÉSSER ALIENADES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 157-158. Si el marit vendrà o en altra manera obligarà la cosa dotal, que no haja valor; si doncs la muller no ó jura sens força que feita no li·n sia. E si axí ó jura, haja valor. E si lo marit e la muller alienaran ensemps aquela cosa dotal meyns de sagrament d'ella, que aquela alienació no valla ne tinga dan a la muller, ans se pusque revocar. Entenem, emperò, que és cosa dotal aytambé cosa moble com seent, la qual haurà aportada la muller al marit. Enaxí que, si aportà diners o coses movens per rahó d'exovar, que d'aqueles coses pusque lo marit fer a sa guisa, pusque assegurat ó haurà a la muller; e tot ço que ell haurà li sia obligat per aquel exovar, axí com si havia aportades al marit coses seents. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 159. No vall alienació que sia feyta de cosa de companyia o de cosa comuna sens volentat del companyó, sinó per la part d'aquel qui aquela cosa vené o alienà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 159. Si ·dos· compayons hauran un sarrahí comú e la un d'aquels compayons volrrà aquel sarrahí batejar, o libertat o franquea donar e l'altre companyó hi contradirà, dón aquel qui volrrà aquel batejar o franquea donar a aquel companyó qui contradirà sa part del preu que vallie aquel sarrahí en aquel dia que fo batejat o fo feyt franch.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 159-160. Si ·dos· companyons o més hauran alcuna cosa comuna e la un d'aquels la vendrà sens volentat e sens manament dels altres, axí que aquels vegen aquela cosa alienar e no y contradiran, és entés que aquels alienen aquela cosa; majorment si pendran part del preu d'aquela cosa alienada. On si aquela cosa que serà així alienada serà vençuda, ço és en dret guaayada per altre, aquels sien tenguts de evicció. E si aquels compayons qui veran la cosa alienar e no y contradiran puys volrran aquela cosa demanar, no ó pusquen fer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 160. Aquel qui en son testament o en altra derrera volentat lexarà a alcuna esgleya o a loch religiós alcuna possessió, o entre vius donarà aquela possesió o heretat, sia venuda dins ·I· mes aprés lo dia que·l testador serà mort, e·l preu d'aquela heretat o d'aquela possessió sia donat a aquela esgleya o a aquel loch religiós, al qual lo testador la haurà lexada, levat lo loïsme, si la cosa serà tal que per altre sia tenguda a çenç. Enadex lo senyor rey que les dites coses pusquen ésser alienades dins ·I· ayn.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 161. Establim per tots temps que entre vius o en derrera volentat no sia lexada ne donada ne venuda ne empenyorada ne en altra manera alienada alcuna possessió o heretat o cases o orts a lochs religioses o a clergues; ne alcun no pos sobre alcuns béns seus cenç o tribut o certa part de fruits o de serviï que aquel sia donat o assignat a esgleya o a loch religiós, enaxí com alcuns fan o dien: "aytal esgleya haja per tots temps cascun ayn ·II· sous, o cosa semblant, en les mies cases o en l'ort o en la mia possessió, e axí aquela cosa entre sempre en la senyoria dels clergues o dels religioses". On volem que aytals coses null temps no hajen valor. Enadex e mellora lo senyor rey que tot hom pusca assignar e lexar, sobre sos béns seents en son testament o en sa derrera volentat, capellania o anniversari o làntea o qualque cosa se volrrà que sia donada per sa ànima de ayn en ayn a esgleya o a loc religiós, enaxí emperò que les dites coses romanguen ab sa cargua.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 163. Establim per tots temps que alcuns béns seents, heretats, cases o altres possessions de clergues no pusquen ésser donades per negun temps, ne per altra manera alienades, ne per alcun dret ne per alcuna manera ne per alcuna condició pusquen ésser transportades a persones ecclesiàstiches o a clergues; enans tota aytal donació o qualque sia altra alienació per tots temps sia vana e no haja valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 163. Los cavallers alcunes cases, orts, vinyes, possessions o altres heretats o lochs o alqueries o castels o fortalees o viles a clergues o a persones religioses no venen ne d'altrament alienen; ni·ls ciutadans no venen ni d'altra manera alienen alcunes de les davant dites coses a cavallers o a clergues ne a persones religioses; ne·ls clergues no venen ne d'altrament alienen alcuna d'aquestes coses damunt dites a cavallers ne a clergues ne a persones religioses, no contrastan alcun privilegi ne indulgència per nos feyta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 164. Fem fur nou que·ls cavallers pusquen lexar per lur ànima e vendre e scambiar e donar lurs heretats a clergues seglars e a persones religioses. No atorgam, emperò, ne volem que aqueles heretats o aqueles coses, que tinguen per nós los cavallers a cert serviï o a tribut o sots certes condicions, que les pusquen donar ne vendre ne lexar ne escambiar en neguna manera sens nostra voluntat a clergues seglars ne a persones religioses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 165. Encara fem fur nou que·ls cavallers pusquen vendre e alienar e lexar en sa derrera voluntat a qui·s volrran, levades aquelles heretats e aqueles coses que tenen per nós sots certes condicions. Mas les vendes e les compres que·ls cavallers han feytes ne faran d'aquí a devant als hòmens de les viles, que·ls cavallers les pusquen comprar si aquels qui les han les volrran vendre, e aquelles hagen franques, axí com d'abans havien. E açò que han comprat ni escambiat del realench, ne han haüt per altra justa rahó tro al dia d'uy, que ó hajen franch. E açò sia entés d'aquells qui volrran atorgar e usaran dels nostres furs, e metre en aquela quantitat que nós haurem per lo trebayl dels furs a mellorar e a esmanar e a confermar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 166. Fem fur nou que·ls cavallers pusquen escambiar lurs heretats ab les altres heretats dels hòmens de les viles; e aqueles que reebran, que les hajen franques, axí com les altres lurs, e que pusquen comprar cases a lur estar propri, mas no·n pusquen tantes comprar que n'hajen renda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 189. Lo camp qui serà donat al marit en exovar, lo marit no·l pusque vendre ne alienar contra volentat de sa muller, jasia ço que a ell sia donat per rahó d'exovar; per ço que la fragilitat de les fembres no torn ne sia girada en dan, ne en piyorament de lurs coses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 189. Lo creedor pot alienar e vendre la penyora, pus haja dia sabut ab lo deutor que la li traga passat lo dia, si covinença li haurà feita lo deutor que a dia cert lo pach e traga la penyora; e açò pusque fer a ·X· dies passats part lo terme de la paga. En aquest fur enadí e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 190. Lo pubill ne la pubilla no poden alienar alcuna cosa sens aucturitat del tudor; e per ço si presten diners o altra cosa sens aucturitat del tudor a alcú, aquel qui pendrà aquel préstet per rahó d'aquel contract no és obligat, car aquel aver qui serà prestat no és feit ne passa en senyoria d'aquel qui·l pren. E per ço los pubills poden demanar aquell aver que hauran prestat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 191. Totes coses poden ésser donades a pubill o a pubilla sens aucturitat de lur tudor.

PER QUAL RAHÓ SE DEU NE·S POT VENDA DESFER NI TRENCHAR

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 204. Si el pare teu o alcú, destret per força, vené casa o altra cosa, aquella venda no és ferma ne deu haver valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 205. Ladonchs és entés que la cosa és venuda per menor preu quant la meitat del just preu no és pagada. E per ço, si alcú vené cosa per meyns de la meytat del just preu que valia, dreturera cosa és que aquel qui haurà venuda la cosa, reta lo preu al comprador e recobre la cosa, si donchs lo comprador no li volrrà complir ço que falirà del just preu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 205. Lo venedor és ladoncs enganat oltra la meytat del just preu, can la cosa que valia ·XX· sous donà per ·IX· sous. E·l comprador és ladonchs enganat oltra la meytat del just preu, quant comprà cosa que valia ·X· sous per ·XVI· sous.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 206. Si null hom ven cosa que sia en la miyania de la meytat del just preu, pus no pas engan de meytat de just preu, que aquella venda valla e no·s pusca per neguna manera revocar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 206. La cosa és dita que és venuda ladonchs de menor preu quant la meytat del just preu que aquela cosa valia e·l temps que fo venuda, no fo pagat; per què venda que sia axí feyta pot ésser desfeita entrò a ·III· ayns que sien comptats del dia aenant que la venda fo feta. Enaxí, emperò, que·l preu sia aesmat al temps o al dia que la venda d'aquela cosa fon feita.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 206-207. Si null hom dóna a alcú la sua cosa a loguer o dóna a ell la sua cosa per rahon de posa o que la li defenesca o que la li dón per rahó de cambi o que la li dó a senç o la li dó a certa part de fruyts, ja fos que més ne trobàs la dobla o pus, que no·s desfaça, ans haja fermetat; e açò s'entena e·s seguesca aytambé d'aquel qui ó pendrà com d'aquel qui ó donarà. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

DE LES FIRES E DELS MERCATS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 208. Les fires sien feytes per tots temps e·l loc on lo mercat és feyt, e començen e duren de les kalendes d'agost entrò en la festa de santa Maria d'Agost; e qualque sia que vendrà a aquestes fires sia salvu e segur en vinén e·n estan e·n retornan, si donchs no haurà feit homicidi en la ciutat o e·l terme de la ciutat. Ne·l venedor no sia tengut de donar fermança de salvetat de les coses les quals aquí vendrà; ne alcú no pusque ésser demanat per crim ne per malefici que en altre loch haja feit sinó per aquel que en les fires haurà feit. Ne negun deutor o fermança no pusque ésser demanat aquí per deute o per fermança que haja feyta en altre loch, sinó per aquel deute o per aquella fermança que haurà feyta en les fires. E si alcú en les fires ferrà de péra o de coltell o de puny o d'altres coses, sofira la pena que és posada en lo fur de València. En aquest fur adobà e mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 209. Donam que sia feit mercat cascuna setmana e·l dia del diyous, del loch en què són edificats los bayns ça enrrere sarrahineschs ves la porta que és appellada Bebalayn, ves la céquia qui va a Ruçafa dreta via entrò a l'esgleya de sent Johan, e entrò a les cases dels frares dels catius, e entrò al vall de la ciutat, e entrò al pont de la Buatela; enfre les quals affrontacions no sien feites null temps cases per alcú, ne orts, ne bastiments, ne hedificis, mas tots temps romanga franch e comú a tots. E negú no haja aquí cert loch, mas, axí com és enclòs en les dites afrontacions, tots los habitadors e·ls estranys hajen franch e liure, sens tot serviï, cenç, tribut e tota altra servitut que·s feés d'an en an o per tots temps.

LES COSES LOGADES E D'AQUELES QUE SÓN PRESES A LOGUER

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 211. Si alcú logarà cases o altra cosa a altre entrò a cert temps, no és vedat a aquel qui les haurà preses a loguer que no les loch a altre entrò a aquel temps que les havia logades, si donchs entre éls no haurà covinença que no ó pogués fer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 211. Certa cosa és que, si alcú logarà alcuna cosa d'altre, e aquela cosa serà logada per tots temps o a cert temps, que l'ereu d'aquel qui la haurà logada la deu tenir axí com aquel qui la havia logada la devia tenir, e en aqueles coses en què era tengut aquel qui la havia logada sia tengut l'ereu d'ell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 212. Aquel qui logà la cosa que no era sua, mas era d'aquel qui la prenia a loguer, passe la senyoria a aquel qui la reebia en loguer, mas lo contract, ço és lo feit del loguer, no vall res per dret.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 212-213. Aquel qui logarà a altre ses cases per a cert temps deu-lo lexar estar en aqueles cases per aquel temps, si doncs la justícia de la vila no·l destrenyie de vendre aqueles cases per rahó de deute que degués o per altra guisa, o que les cases en què el senyor està, qui les altres cases sues haurà logades, no eran cahudes o cremades o en guisa affollades que estar no y pogués covinentment, o estant aquel qui les haurà logades en aqueles cases hi vingués tal cosa per què les cases s'afollassen en guisa que les cases ne valguessen molt meyns. E en aquel cas, volem que les pusque adobar aquel de qui les cases seran; e aytantost que adobades sien les cases, que hi puxa tornar aquell qui les haurà logades e estar en aqueles per lo temps que logades les havia, si tornar hi vol e fer lo compliment del temps que falit li haurà, dementre s'adobaren o que li ho leu del loguer. E si·l senyor de les cases les volia acensar o vendre dins lo temps que logades les haurà, que ó pusque fer; salvu, emperò, a aquel qui logades les haurà lo temps per lo qual hi deurà estar. E si per cativitat o pobrea les havia a vendre, que ó pusca fer. E aquel qui logades les haurà n'isque e no sia tengut de pagar lo loguer, sinó lo temps que estat hi haurà. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 214. Si alcú pendrà casa a loguer d'altre, o altra cosa seent, entrò a cert temps e ans del temps que y devia estar la volrrà lexar, pach lo loguer de tot aquel temps; e aquel qui la havia logada que y pogués estar pusca-la logar a altres persones que no sien tafurs ni jugadors ni ladres ne putaners ne alcavots, si·s vol, tro a aquel temps que ell hi podia estar. Açò, però, servat e esguardat que, fenit e passat lo temps entrò que ell hi devia estar, que rede les cases o coses que no sien piyorades al senyor qui les havia logades. E si seran piyorades per colpa d'ell o d'aquel a qui les loga, esmén lo piyorament a conexença de bons hòmens.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 215. Totes coses les quals aquel qui haurà cases preses a loguer metrà o farà metre en les cases que haurà logades, són obligades al senyor de les cases per lo loguer de les cases e poden ésser penyorades a aquel qui haurà logades les cases sens cort e sens saig.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 216. Aquell qui loga a altre ses obres per cert loguer, ço és que li promès alcuna cosa a fer per cert loguer entrò a cert temps, deu haver e pendre lo loguer de tot lo temps, si doncs per ell no estech que ço que li promès a fer no li fo feit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 216. Aquel qui pren loguer per guardar alcuna cosa, lo perill d'aquela cosa, ço és lo dan, deu donar aquel qui reebé aquela cosa en guarda per loguer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 216-217. Si null hom ten son catiu solt, que no·l guardarà, si·s perdie en poder d'aquel qui l'haurà logat no·n sia tengut; que, pus lo senyor no·l guarda, no li és tengut aquell qui·l logarà que·l li guart. E si el catiu, que no seria solt e l'hauria hom a guardar, morie o prenia null dan per sa colpa metexa e no per colpa d'aquel qui l'haurà logat, que aquel qui l'haurà logat no·n sia tengut. E si eren ·dos· catius, o més, d'un senyor, o de més, e·s barallaven ne·s fahien mal los uns als altres, que no·n sia tengut aquel qui·ls logarà; mas és tengut de partir aquela baralla, si fer ó pot. E si negú ab lo carceller d'aquel de qui seran los catius, e qui anàs ab ells, los logava per fer alcuna obra e·s perden, no·n sia tengut lo senyor d'aquella obra; mas per altres maneres és tengut d'esmenar los catius aquel qui·ls logarà, si·s perden o altre mal prenien, per aytant quant jurarà aquel de qui seran los catius; açò entés, que la justícia del logar hi pusque tatxar. E açò metex entenem en bèsties logades e en altres coses movents. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 218. Aquel qui vendrà cosa que haurà presa a loguer o que li serà prestada o comanada sens volentat del senyor, restituesca al senyor de qui aquela cosa era lo preu de la cosa venuda en doble.

DE DRET DE COSA QUE SERÀ DONADA A CENÇ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 219. Vedam, sots pena de les persones, que alcun hom del regne de València no regonega cases, orts, honors, castels, viles, alqueries o alcuna altra cosa del regne de València tener per alcun altre senyor o príncep; enaxí com seria si alcun ric hom o cavaller o ciutadà regonexia tenir alcuna de les davant dites coses per lo rey de Castela o per lo bisbe de València o per alcun altre hom ecclesiàstic o seglar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 219-220. Aquel qui retendrà lo cenç per ·IIII· ayns que devia fer per rahó d'alcuna cosa, perde aquela cosa per què fahie lo cenç, jasia ço que lo senyor d'aquela cosa no demanarà lo cens enfre los damunt dits ·IIII· ayns, e pach tot lo cens del temps que serà passat; e·l senyor pusque retenir aquela cosa, o a altre establir, o en altra manera alienar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 220. Si alcú tendrà per altre alcuna cosa a cens o a certa part de fruyts o de serviï o de tribut e vendrà aquela cosa, lo senyor per lo qual aquella cosa se tendrà haja per loÿsme la deena part de preu d'aquella cosa que serà venuda d'aquel qui la vené. Emperò, si specialment enpenyorarà aquela cosa, haja la vintena part de la quantitat per què la metrà penyora.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 222. Establim per tots temps que per morabatí o mazmodina o besant, o per aur o per argent censals, qui són o seran establits de donar en les cartes censals, neguna cosa més ne menys no sie donada ni presa per alcuna rahó o occasió, sinó segons que morabatí o mazmodina o besant o aur o argent, servada la lig e el pes d'aquels, valrrà en les taules dels cambiadors cascun an e·l dia que serà assignat e posat a pagar aquel censal. E açò per tots temps establim que valle e que sia observat tam bé en nós e en tots los nostres successors com en tots e sengles cavallers, ciutadans, clergues, religioses, órdens e altres de qualque condició seran, presents e esdevenidors, en la ciutat e en tot lo regne de València.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 223. Aquels qui tendran alcunes coses a cens de cavallers o de clergues o de religioses no sien jutjats d'altrament en los pleits los quals hauran ab lurs senyors sobre les coses que tendran a cens per ells o per qualque manera los senyors se clamaran d'ells, o ells dels senyors, sinó segons les costumes escrites de la ciutat de València.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 224. Si aquel qui tendrà alcuna cosa a cens per altre volrrà pagar al senyor de la cosa acensada lo cens o·l tribut que li deurà fer cascun an per ·IIII· ans justats o per més, lo senyor deu reebre aquela paga e no la deu rebujar, per ço que per cas de absència del senyor, o per perea, o per neglicència d'aquel qui deu fer lo cens no pusque ésser gitat de la cosa que tendrà a cens.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 224. Si a alcú e a sos fills mascles serà donada e atorgada alcuna cosa a cens, si la un d'aquells fils se morrà sens infants ledesmes, la part d'aquel qui serà mort torn al frare o als frares seus, e no és obs que·l senyor lo meta en possessió d'aquela part.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 225. Axí com les coses que són meses e portades en la cosa logada són obligades al senyor d'aquela cosa e poden ésser retengudes per lo loguer e per lo piyorament de la cosa logada, enaxí los fruyts e les rendes e·ls esdeveniments e·ls esplets qui no seran o seran cullits e estaran e seran en la cosa acensada o en altre loch són obligats al senyor qui donà la cosa a cens; e aquell senyor les pot pendre e retenir per sa pròpria aucturitat a pagar sí metex lo cens o·l tribut que serà degut e encara per lo dan e per lo piyorament que·l censater haurà feit en aquela cosa que tenia a cens.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 226. No prenem ni devem pendre ne haver d'alcuns béns movents o seents d'alcun hom de la ciutat o del regne fadiga, loïsme o cens, sinó tan solament d'aqueles coses que seran donades per nós a çens o a certa part de fruyts o a tribut o a serviï annual.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 226. Aquel qui tendrà alcuna cosa a cens per altre, e aquel puys darà aquela cosa a altre a cens ab volentat del primer senyor, e aquel la darà a altre, e axí serà donada a molts d'un a altre, qualque d'aquels la volrrà vendre, enpeyorar o alienar, lo primer senyor deu ésser demanat que ferm e atorch la venda o la empeyoració o la alienació; e axí lo primer senyor haja la fadiga e tot lo loÿsme.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 227. Si aquel qui és senyor de alcuna honor empararà la honor al seu home per fadiga de dret o cens, o d'alcuna part que farà de la honor que té, o per rahó d'altre serviï que faça per la honor que té, o com no l'aurà axí com dech la terra que per ell té, e aquest amparament trencarà o la honor per açò desempararà, dó ·X· sous per cascuna vegada que l'emparament trencarà al senyor de la honor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 228. Lo senyor de la cosa que haurà donada a cens, o que haurà logada, pusque penyorar e destrényer aquel a qui la cosa haurà donada a cens o a qui la haurà logada que pac lo cens o·l tribut o·l loguer o·l serviï que deu fer a cascun an per rahó de la cosa que tenrrà a cens o de la cosa que haurà logada, sens saig e sens cort, e pusque tancar sens ells les portes de les cases e emparar les heretats e les cases e qualque altra cosa que tingue a cens o a loguer per ell, e encara tots los fruits e qualque altra cosa haurà reebuda, e podrà ésser reebuda per aquell qui tenrrà la cosa a cens o qui la haurà logada o per altre, per nom d'aquell d'aquela cosa que serà donada a cens o serà logada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 228-229. Si alcú tendrà possessió per altre a cens o a certa part de fruits o de serviï e serà feit clam per aquel qui dóna a cens o a certa part de fruyts o de serviï d'aquel qui la té o d'altre, ferm en poder del primer senyor de la cosa, per qui són tengudes les possessions; e faça dret en poder d'aquel senyor primer de la cosa, e e·l pleit sia enantat, axí que sia fermat primerament de dret per ·V· sous e per lo creximent.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 229. Si per aventura s'esdevenrrà que entre·l senyor qui haurà dat a altre alcuna cosa a cens e aquel qui la haurà reebuda serà pleit, o entre aquel qui haurà reebuda la cosa a cens d'aquel qui la havia reebuda a cens, e axí d'un en altre entrò sus al derrer que la tendrà, a cens serà pleit ab lo primer senyor qui donà la cosa a cens, o entre aquels qui tenrran la cosa acensada serà pleit d'aquela cosa acensada, tota hora deja ésser menat aquel pleit en poder del primer senyor e deja ésser determenat axí com deu. Car aytal jurisdicció deu ésser salva al primer senyor, axí com loïsme e fadiga.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 230. Cascú pot lexar terra, casa, obrador e qualque altre loch que per altre tingue a cens o a certa part de fruyts o de serviï o de tribut, mas lo cens tot del temps qui és passat pach, e del dan que haurà feit o dat en la heretat o en la casa o en qualque altre loch que per lo senyor tingue sia tengut en poder del senyor de la cosa respondre e fer compliment de dret; e·l senyor dón-li jutge qui no sia sospitós. E si·l senyor agreujarà ell a tort, enaxí que·s sinta agreujat del juhiï, no·s pusque a nós ne a la cort de la ciutat appel·lar, mas lo senyor assigne a ell jutge e·l pleit de totes les appel·lacions. Aquela cosa metexa sia observada en qualque cosa que sia donada a certa part de fruyts o de tribut o de serviï.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 233. Si alcuna cosa per al·luvió, ço és per acreximent d'aygua, lo censater de la cosa que li serà donada a cens perdrà, per aquella part la qual perdrà, lo loguer e·l cens que deu fer li sia mirvat. Si, emperò, per lo creximent d'aquela aygua serà feit ajustament o creximent a aquela terra acensada o donada a certa part de fruits o a tribut, per aquel ajustament o acreximent dó més de cens o de tribut o de fruyts; e tots temps aquel creximent sia sotz lo dret e la fadiga e·l loïsme e la senyoria del senyor de la dita cosa, e aquell dret haja en aquel creximent lo qual havia en la cosa la qual donà a cens al damunt dit censater. E aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 234. Si el censater morrà e lexarà molts hereus e la un o alcun d'aquells hereus no pagaran lo cens o·l loguer o·l tribut dins ·IIII· ans, tots poden ésser gitats de la cosa acensada. Si, emperò, la un d'aquels hereus pagarà lo cens o·l loguer o·l tribut, la paga d'aquell deliure e absolvu los altres e·ls escuse.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 234. Lo senyor de la cosa acensada no és tengut de reebre ne de pendre paga de cens o de loguer o de tribut, sinó d'aquela manera o d'aquela natura que serà dit e convengut entre·l senyor e aquel censater en aquel temps que donà la cosa a cens o a loguer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 235. Si alcú tendrà cosa a cens e perdrà la possessió d'aquela cosa, pusque aquela cosa demanar a cascú qui la posseesca e encara al senyor de la cosa, si aquel pagà lo cens o li presentà la paga en guisa que no romàs per ell dins ·IIII· ans, jasia ço que aquel censater no posseesca la cosa. En aquest fur mellorà e enadí lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 235. Si lo censater e·l dia que devia pagar lo cens o·l loguer pagarà al senyor lo cens o·l loguer e li retrà la carta del censal, en aquell dia metex pot lexar la cosa que li serà donada a cens; en altra manera, no pot lexar aquela cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 235-236. Lo censater no pot vendre ne donar ne en altra manera alienar la cosa que li serà donada a cens sens voluntat del senyor de la cosa, ne pot aquela cosa a altre establir que més ne prena o menys, car en censals o en alienacions de censals lo senyor de la cosa tots temps ne deu ésser demanat e·l seu consentiment de tot en tot hi deu ésser.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 238. Los senyors de la cosa acensada, jasia ço que en la carta del censal no posaran fadiga, jens per açò no roman que no hajen fadiga de ·XXX· dies, si doncs expressament no la defeniran o no la lexaran en la carta del censal o no posaran fadiga de major temps o de menor en aquel contract que serà feit entre·ls senyors e·ls censaters, car en totes coses de les quals és feit cens o tribut o certa part de fruits o de serviï, és entesa, si bé no fos dit expressament senyoria, fadiga, loïsme e tot altre dret de censal, si doncs espresament los senyors de les coses acensades no ó defeniran o no ó lexaran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 239. Si aquel qui tenrrà alcuna cosa o alcuna possessió per altre elegirà altre senyor en aquella cosa o en aquella possessió sens voluntat e sens consentiment del senyor, sinó aquel per lo qual la tendrà, perda la dita cosa o la dita possessió, e que sia del senyor qui la havia acensada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 240. Si·l censater vendrà, establirà, donarà o en altra manera alienarà sens voluntat e sens consentiment del senyor de la cosa que li serà donada a cens, no valle ne tinga aquela alienació, enans lo senyor la cosa que haurà donada a cens recobre e pusque aquela donar a altre o establir.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 240. Si aquel qui haurà presa alcuna cosa a cens la volrrà vendre, lo senyor d'aquela cosa la pot retenir per aytant de preu com altre hi donarà. E pot donar aquela cosa o en altra manera atorgar a altre, si, emperò, retendrà aquela cosa dins los dies assignats e establits a la fadiga.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 241. Si alcú tendrà alcuna cosa a cens per alcun senyor o a certa part de fruyts o de guaany, e puys sobre aquela part certa dels fruyts o del guayn o del cens farà altra covinença ab lo senyor que li haurà donada la cosa a cens o a certa part de fruits o de guaany mudan o en altra manera nomenan la forma o la manera d'aquela cosa damunt dita que és donada a cens en altra guisa, si puys aquel censater volrrà renunciar a la segona covinença o transmutació e volrrà retenir la cosa donada a cens o a certa part de fruits o de guaany segons la forma de la primera covinença, no ho pusque fer sens volentat del senyor qui haurà donada aquela cosa a cens. Ne haja licència aquel censater de variar que no tinga la segona covinença; ans si no plau al censater la ·II· covinença ne la volrrà seguir, perda de tot en tot lo dret que havia en aquela cosa que li era donada a cens o a certa part de fruits o de guaany, e torn per tots temps al senyor de la cosa qui la li havia donada sots la forma damunt dita.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 242. Si per lo prelat de l'esgleya o per altra persona de loch religiós coses seents seran donades a alcú a cens o a certa part de fruyts que cascun an ne deje dar, o encara en concambi per aytant espay de terra o de hedifici o de rendes censals quant serà entr'éls dit e posat e avengut, o per rendes que vallen aqueles rendes, les quals los uns daran per los altres, aytals contracts hajen per tots temps perdurable fermetat, no contrastan alcun dret civil o ecclesiàstich.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 244-245. Si alcuna cosa serà donada a cens per alcun senyor a altre e·l senyor darà a violari o a usufruyt aquela cosa que hom tenrrà per ell a cens, aquel qui tenrrà aquela cosa a usufruyt o a violari no deu fermar en les vendes ne en les alienacions d'aquela cosa acensada feites, ne hi deu haver fadiga ne loÿsme. E jasia ço que·l censater o aquel que deurà fer lo tribut per alcun cas o manera perdrà la cosa que li serà donada a cens, aquell o aquels qui hauran l'usufruyt o·l violari en la cosa acensada, no pusquen donar ne atorgar aquela cosa a altres a cens ne a loguer, si doncs lo senyor de la cosa no ho haurà atorgat expressament e nomenadament a aquel qui haurà l'usufruyt o el violari en aquela cosa; mas aquel qui haurà l'usufruyt o·l violari o·l procurador d'aquel poran emparar aquela cosa acensada, si no·ls serà pagat lo cens d'aquela cosa en què hauran l'usufruyt o·l violari, e pusquen demanar e haver la pena de l'emparament que ells hauran feyt, si·ls serà trencat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 245-246. Si el censater cessarà per ·IIII· ans que no pagarà lo cens o·l tribut de la cosa que tendrà a cens, lo senyor de la cosa lo pot gitar de la cosa acensada, jasia ço que la cosa acensada vagarà o jaurà erma o despoblada per qualque manera. Mas, emperò, si·l senyor rebujarà pendre la paga del cens o del tribut, la qual lo censater li volia fer o la li presentà de fer o s'absentarà o·s desarà per ço que la paga del cens no li pusque ésser feyta ne oferta, per ço que aquels ·IIII· ans passen, aquel censater coman lo damunt dit cens a alcun bon hom, davant testimonis, per ço que no haja temor de perdra la cosa acensada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 248. Si alcú en la ciutat o en altre loch del regne de València en son testament o en sa derrera volentat lexarà o donarà a alcú cosa censal o alcuna cosa de què sia donat a cert tribut o cert cens o cert serviï o certa part de fruits o de rendes o algun loguer, o si fembra quant pendrà marit donarà al seu marit alcuna de les damunt dites coses, o si·l pare o la mare o abdós ensemps o·l tudor del pubill o de la pubilla, alogan en matrimoni los fils o les filles, pubills o pubilles, donaran a alcú en exovar o en espoalici alcuna cosa censal que per altre tinga, o alcuna de les damunt dites coses per cert preu estimades o preades, no sien tenguts al senyor de la cosa o a alcun altre fer fadiga ne donar d'aquí loïsme. En aquest fur enadí lo senyor rey que sia entés en tots altres matrimonis que·s fassen entre altres persones e en testaments e en derreres voluntats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 249. Si aquell qui tenrrà a cens alcuna cosa per altre cessarà a donar e a pagar lo cens o·l tribut o la certa part de fruyts o de serviï o de rendes que deja fer per aquela cosa que tenrrà, e·l senyor de la cosa empararà aquela cosa, e la cosa que donada haurà a cens no valrà tant quant serà lo cens que serà degut al senyor, aquel qui tenrrà aquela cosa a cens sia destret de vendre aquela cosa per pagar lo tribut o·l cens o les altres coses per les quals lo censater era tengut al senyor per aquela cosa acensada. E si del preu de la cosa acensada que serà venuda lo senyor de la cosa no porà lo seu deute o·l dan que serà donat en la cosa acensada haver ne aconseguir plenerament, lo censater sia tengut e destret de restituir al senyor dels altres béns seus, jasia ço que aquels béns no tinga per ell ço que li·n falirà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 250. Si alcú comprarà camp o altra cosa que serà donada a alcú a cens o en altra manera la haurà d'aquel a qui fon donada a cens, lo qual censater havia cessat de pagar lo cens o·l tribut o qualque altre serviï que devia fer al senyor cascun an per aquela cosa que li havia donada a cens, pusque lo senyor tot lo cens o·l tribut, en lo qual lo davant dit censater qui vené la cosa acensada cessà de pagar, recobrar del comprador e no tinga dan al senyor, per ço car fermà la carta de la venda que no pusque demanar lo cens. E·l comprador recobre del venedor qualque cosa ell haurà pagada al senyor, car aquel venedor havia cessat de pagar lo cens o·l tribut. Aquela metexa cosa sia feita en tot altre succehidor de cosa que serà donada a cens o a certa part de fruyts o de serviï.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 251. Si algú dóna alcuna cosa a cens a altre, e aquel qui la cosa reebrà no pagarà lo cens al senyor e altre qui no tendrà aquella cosa li pagarà lo cens, per aquella paga no guaayn aquela cosa, ans la haja aquell a qui primer era donada. Aquest fur esplanà e mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 252. E·l dia e·l qual lo censater denunciarà a son senyor que vol vendre o empeyorar o alienar en qualque manera la cosa la qual tenrrà per ell, en aquel dia començen córrer los dies de la fadiga, los quals lo senyor ha en aquella cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 252. Lo censater o aquel qui tendrà per lo senyor alcuna cosa a cert cens o a certa part de fruits o de serviï, és tengut de tenir la cosa aparellada e condreta; e aquela, si pot, segons natura e l'estament d'aquela cosa, mellorar, jasia ço que no sia contengut en la carta de l'acapte.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 253. Aquel qui haurà a ssi e als seus la cosa a cens per tots temps, deïm que ó pusque, ab tots melloraments que feits hi haurà, dar per rahó de matrimoni o lexar en son testament o en sa derrera volentat a qui·s volrà, exceptats cavallers e clergues e órdens. E si aquela cosa no haurà per tots temps e ó haurà en sa vida o a temps sabut, que·ls melloraments aquels tornen al senyor per qui·s tenrrà aquela cosa. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 254. Lo senyor qui haurà donada alcuna cosa a cens o a tribut a altre no és tengut de demanar a ell que li pach lo cens o·l tribut que li deu fer per aquela cosa que li donà a cens o a tribut, car lo dia que és establit e posat a fer la paga del cens fa cert lo censater que deu pagar aquel cens o tribut que fer deu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 254. En tots contracts de censals e de matrimonis poden ésser feites cartes a aur e a argent.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 254. Aquela cosa que és dita e és establida de cosa acensada o de censal, aquela cosa metexa sia entesa en totes coses e per totes coses de qualque cosa que serà donada a certa part de fruits o de serviï o de guaany o de profit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 255. Jasia ço que·l senyor de la cosa que serà dada a cens o a certa part de fruyts o de serviï o de guayn o de profit se retenrrà, aquela cosa que serà tenguda per ell per aytant de preu quant altre en aquela cosa donarà, jens per açò no roman que aquell senyor no leu e retingue lo seu loïsme del preu de la cosa venuda o en altra manera alienada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 255-256. Si en la carta de la covinença que serà feita entre·l senyor e·l censater o aquel qui haurà alcuna cosa logada no serà espresament covengut ne dit en qual temps de l'an lo cens o·l tribut o·l loguer de la cosa logada deja ésser pagat al senyor o a aquel qui haurà donada la cosa a loguer, lo censater o aquel qui haurà presa la cosa a loguer pach per ·III· térmens o per ·III· parts de l'an lo cens o·l tribut o·l loguer, dementre emperò que faça la primera paga en les kalendes de jener cascun an. E si serà covengut e dit entr'éls que dejen ésser donats morabatins cascun an o mazmodines o besants e no serà espressat ne declarat que dejen dar morabatins alfonsins o mazmodines jucifies o besants drets e bons, és tengut lo censater o aquel qui tenrrà la cosa a loguer de pagar morabatins alfonsins bons e de dret pes e mazmodines jucifies de bon aur e de dret pes e besants bons e de dret pes e de bon argent. Si, emperò, serà covengut e dit entre·l censater o aquel qui haurà presa la cosa a loguer e el senyor qui dege donar cascun an generalment per la cosa acensada o logada blat o vi o altra cosa o qualque licor, ço és, oli o mel o coses semblants, lo censater o aquel qui tenrrà la cosa a loguer pach del mellor blat, o del mellor vi, o del mellor oli o de la mellor mel o d'altra semblant licor, que porà ésser trobada e·l dia de la paga en la ciutat o en lo loch on estarà lo censater o aquel qui tenrà la cosa a loguer; si doncs d'altrament no era dit o espressat entre ells.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. IV, (Barcelona: Barcino, 1983), p. 257. Lo censater és tengut al senyor per qui tenrrà la cosa a cens, ans que la cosa li jaquesque, d'esmenar entegrament lo dan e·l piyorament que haurà donat o feit en la cosa que tenia a cens.

DE ARRES E D'ESPOSALLES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 5. Si arres seran donades per nom o per rahó d'esposalles e ans que les núpcies sien feites, l'espòs o l'esposa morrà, aqueles coses que són donades per arres sien restituïdes, si doncs aquela persona que serà morta no haurà donada rahó per què les núpcies no fossen celebrades o complides.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 6. Quant alcú pendrà muller, segons la quantitat de l'exovar que pendrà ab ella, faça creximent a ella o donació per núpcies entrò a la meytat d'aqueles coses que la muller aportarà a ell. Jasia ço que ella sia puncella o viuda. E enaxí que si pendrà ·M· sous en exovar, o ·M· morabatins o heretats o coses que vallen ·M· sous o ·M· morabatins, e·l temps que·l matrimoni serà feit dón a ella en creximent ·D· sous o ·D· morabatins, e enaxí seran ·MD· sous o ·MD· morabatins. E axí, segons que serà més o meyns, sia per tots temps observat e·ls matrimonis que·s faran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 8. L'exovar e·l creximent tota hora sia salvu a les mullers sobre·ls béns dels marits, axí que no perden alcuna cosa per colpa o per malefici de lurs marits; eles, emperò, mostrans per cartes de núpcies o per altres leals proves que aquel exovar e aquel creximent serà feit entr'ells e·l temps del matrimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 8. Si les mullers aportaran o donaran als marits seus honors o possessions en exovar, aqueles sien apreciades e estimades axí com valen e·l temps del matrimoni feit entre ells. E feita la estimació en diners o en aver, lo marit sia tengut de fer creximent a ella tro a la meytat de ço que la honor serà estimada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 9. Si·l marit obligarà specialment a la muller per son exovar alcuna cosa seent, les altres coses o·ls altres béns del marit no sien per aquel exovar a ella obligades. Si les coses obligades valen tant que l'exovar, el creximent li sia salvu en aquela obligació. E si la muller donarà al marit en exovar coses seents, les altres coses del marit no sien obligades a la muller per rahó d'aquel exovar. Mas aqueles coses que ella aportarà o darà al marit sien salves tota hora a la muller, si doncs per rahó de piyorament d'aqueles coses que seran donades en exovar per colpa o negligència del marit no seran piyorades; o si doncs en la carta del spoalici d'altra manera no era contengut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 10. Si·l marit donarà a la muller alcunes coses, oltra lo creix qui és stablit per rahó de l'exovar, e aqueles coses seran posades e escrites en les cartes núpcials e·l temps que·l matrimoni serà feit, haja valor e fermetat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 10. Si coses que stien o sien en pes o en nombre o en mesura seran donades en exovar, sien a peril del marit, car per ço li són donades que les pusque vendre e despendre e fer d'aqueles a sa volentat. E quantque quant lo matrimoni entr'ells serà partit, lo marit o l'hereu d'ell restituesque o reta atretant d'aquela natura e d'aquela metexa manera.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 11. Si alcuna muller donarà a son marit en exovar honor estimada, en elecció sia del marit de restituir la cosa o la estimació ab lo creximent. Mas, emperò, si li darà honor que no sia estimada, lo marit sia tengut de retre la honor ab lo creix.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 11. La muller no haja alcuna cosa en aqueles coses que·l marit guaanyarà o conquerrà, oltra l'exovar o·l creix que li és feit per rahó de l'exovar, si doncs lo marit no ho féu posar e compendre en la carta que fo feita e·l temps del matrimoni entre ell e ella.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 12. Si pus que·l matrimoni serà feit lealment entre·l marit e la muller, lo marit ans que la hagués coneguda carnalment se morrà, la muller no haja negun creix o spoalici e·ls béns del marit seu. E açò mateix sia observat si la muller morrà ans que·l marit la haja carnalment coneguda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 12. Si·l marit farà despeses útils e necessàries en la cosa que li serà donada en exovar, ell o l'hereu d'aquel recobre aqueles despeses, quant lo matrimoni serà partit per mort o per altra manera; si doncs lo marit no féu aqueles despeses per malea o per rahó de cargar la cosa dotal en tal manera que romasés a ell o als seus.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 13. No podem ni devem destrényer en alcuna guisa alcuna fembra verge o vídua o altra fembra a fer núpcies ab alcú sens volentat de la fembra e del amics d'ella. E nós no·ns en devem entrametre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 13. Aquell qui per sa voluntat pendrà per muller alcuna fembra verge o no verge e no pendrà ab ella alcuns béns e·s morrà, no lexat d'ell o d'ella alcun fill, que ella pusque demanar en los béns del marit ·LXX· morabatins dels ·M· morabatins, los quals seran romases e·ls béns del marit mort, pagats primerament los deutes e les injúries. E si més o menys de ·M· morabatins trobarà hom en los béns del marit, que a aquela rahó pusque demanar la muller dels béns del marit mort a ssi a satisfer. E si hi roman fill o fills, que sie en elecció d'ella si volrrà viure en los béns del marit ab ells o demanar en los béns del marit aytant com dit és. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 14-15. Las fembres que estan ara o estaran e·l regne de València, les quals fembres e·l regne d'Aragó, ans de la presó de la ciutat de València o aprés la presó, havien feit o faran matrimoni en algun loch del regne d'Aragó, hajen lur exovar e lur spoalici salvus e·ls béns dels marits, los quals han o hagueren o hauran e·l regne d'Aragó, segons lo fur e·l dret del loch d'Aragó, en lo qual loch lo matrimoni fo celebrat o feit. Servades, emperò, e esguardades altres covinençes, si alcunes foren posades entre ells per rahó d'exovar o d'espoalici o per rahó d'altre dret que les mullers hagen e·ls béns del marit, los quals béns lo marit hac o ha e·l regne d'Aragó. Els altres béns que·l marit ha o hac e·l regne de València no sien a aqueles mullers obligats; ne les mullers e·ls béns que·ls marits han o hauran e·l regne de València no pusquen alcuna cosa demanar ni haver, ans d'aquels béns los marits pusquen donar o alienar en tot o en partida e totes lurs voluntats fer, sí que les mullers no y consenten, ne y juren ne en alcuna cosa no y sien demanades. Les fembres, emperò, de qualque loch sien del regne d'Aragó, les quals, aprés de la presó de València, ab alcuns hòmens de qualque loch que sien han fet matrimoni, o·l faran e·l regne de València, hagen lur exovar o·l dret de lur espoalici o de lur exovar aytal qual és atorgat a elles haver, segons la costum de València, si doncs la carta o la covinença que serà feyta entre ells e·l temps que·l matrimoni fo feit altra cosa no dirà o no mostrarà. Mas si·l marit habitant o estant e·l regne de València, qui près o pendrà muller e·l regne d'Aragó ans de la presó de la ciutat de València o aprés la presó vené o vendrà, alienà o alienarà les coses e·ls béns que havia e·l regne d'Aragó, en los quals béns la muller havia l'exovar o·l dret del spoalici salvu lo marit, salvu aquel exovar o·l dret del spoalici a sa muller e·ls béns que·l marit ha o haurà e·l regne de València.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 16. Si alcú farà matrimoni ab alcuna fembra e l'exovar o part de l'exovar serà liurat o pagat al marit e·l marit morrà ans que la haja coneguda carnalment, la muller no haje alcun creix o donació per núpcies, mas tan solament sia restituït a la muler ço que·l marit havia reebut en exovar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 17. L'exovar que serà donat al marit per rahó de la muller tota hora lo tinga lo marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 17. Dret e egualtat vol que·ls fruyts de l'exovar vinguen e pertanguen al marit, car per ço com lo marit sosté la carga del matrimoni deu haver los fruyts de les coses dotals. Car al marit a qui pertany la carga del matrimoni deu pertànyer lo profit de l'exovar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 18. Si duran lo matrimoni alcuns fruyts seran reebuts de la cosa dotal, aquels no sien comtats en l'exovar, car del marit deven ésser. Mas si alcuns fruyts seran reebuts ans de les núpcies, e ans que aqueles coses sien dotals, los fruyts aquels deven ésser comptats ab aqueles coses que seran donades en exovar; si doncs altra cosa no fo feita o promesa entr'ells ans del matrimoni feit, e ladoncs los fruits no deven ésser retuts ab l'exovar, per ço car és entés que donació fo feita d'aquels fruyts.

SI LA MULLER A QUI LO MARIT LEXA L'USUFRUYT PENDRÀ ALTRE MARIT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 18-19. Si el marit quant se morrà lexarà l'usufruyt de les sues coses a la muller, e aquela pendrà altre marit, perde l'usufruyt que·l primer marit li havia lexat e aquel usufruyt restituesque als fils del primer marit, d'aquel dia enant que haurà pres altre marit. Mas si·ls infants qui seran del primer marit seran pubills e no hauran alcun tudor e per aquesta rahó, car los fils eren pubils e no havien tudor, la mare se près aqueles coses que li eren per lo marit lexades, totes li sien demanades e les restituesque ab tots los fruyts que pertanyien a aqueles coses, feit e retut compte clarament d'aqueles coses damunt dites.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 19-20. La muller que sens juhiï d'esgleya se partirà del marit per rahó de fornicació, si a aquel marit puys no serà reconciliada, ço és que no la haurà cobrada, perda la donació per núpcies e totes les altres coses que per donació del marit près ne hac.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 22. La muller no pusque pendre marit dins ·I· an pus que·l marit serà mort, e si ó farà, perda qualque cosa per donació per núpcies o per benefici del marit hac. E aquela cosa hajen los infans qui seran nats d'ella e del primer marit. E si infans no y haurà hagen-ó aquels qui seran pus pruïxmes del primer marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 23. Si alguna fembra, aprés la mort del marit seu dins ·I· an o encara aprés l'an comtant del dia de la mort del marit, farà fornicació o aülteri, perda l'usufruyt o·l violari e totes les altres coses que haurà haüdes de benefici del marit, les quals totes coses tornen als hereus del marit de qui hac aqueles.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 23-24. Can alcú morrà e lexarà muller e fills comuns d'ell e d'ella, si aquela muller aprés ·I· an volrrà altre marit pendre, reta tots los béns del pare als fils damunt dits e no tinga aquels en son poder. Mas aqueles coses les quals lo primer marit donà a aquela muller en donació, per núpcies o per donacions feytes entre vius o en testament o en altra derrera volentat, tinga en la sua vida. E aprés la sua mort restituesque totes les damunt dites coses als fils del primer marit del qual reebé e hac totes aqueles coses. La donació, emperò, per núpcies, si no y haurà fils, restituesque e reta als pus proïxmes parents del primer marit, si doncs per covinença que serà feyta del primer marit en temps del matrimoni o en alcuna derrera volentat del marit no serà atorgada alcuna cosa a ses volentats a la muller. Si, emperò, alcuna muller morrà e lexarà marit ab fils comuns o sens fils, totes les damunt dites coses de part d'aquel marit en sos cases atressí sien observades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 25. Can lo pare serà mort, los fils romanguen en poder de la mare, e can la mare serà morta, los fils romanguen en poder del pare. Si, emperò, lo pare pendrà muller o la mare pendrà marit, los fils no sien en poder d'aquels si aquels fils o pruïxmes d'aquels fils ó volrran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 26. Si alcuna fembra haurà fils de ·II· marits o de més que haurà haüts ledesmament en diverses temps, tots los fils los quals haurà haüts d'aquels matrimonis aprés la mort d'ella vinguen tots egualment a successió en l'exovar lo qual hac ab lo primer marit enaxí com en los altres béns d'ella. Si doncs aquela fembra no volrrà mellorar la un d'aquels fils segons la costum e·l fur de València. Mas en la donació per núpcies, ço és, l'espoalici o·l creix lo qual hac de cascun d'aquels marits los fils o el fil d'aquel marit del qual hac aquela donació per núpcies o espoalici o creix, succeesque o succeesquen e l'ereten, enaxí com en los altres béns de lurs pares. Aquela cosa metexa sia observada de part del marit que haurà fils de moltes e diverses mullers.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 27. La donació per núpcies la qual havia feta lo marit a la muller torn als fills del primer marit del qual hac aquela donació can la muller serà morta, si doncs espresament lo marit a la muller e·l temps del matrimoni feit no donarà o atorgarà a les sues voluntats tota la donació feita per núpcies o part d'aquela.

DE PROMESSIÓ D'EXOVARS E DEL DRET DELS EXOVARS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 28. Si alcú prometrà a altre de dar cosa sabuda per rahó de dot e aquela cosa no li haurà liurada ne pagada, que ó pusque demanar l'altre, si doncs l'altre no li mostrava que pagat li ó hagués per carta o per testimonis. Aquest fur esplanà e adobà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 28. No és vedat en negun dret que fembra no pusque donar tots los seus béns en exovar a son marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 29. La mare no deu ésser destreta de donar exovar per sa filla sens sa voluntat, si doncs lo pare no havia de què pogués donar exovar a aquela filla. Ne·l pare dels béns de la sua muller contra volentat d'ella no ha poder de donar exovar a sa filla. En aquest fur enadí e esplanà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 30. Tots los fruyts que·l marit haurà preses de les coses que li seran donades en exovar deven ésser seus per la càrrega del matrimoni que sofer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 30-31. La filla que serà maridada per lo pare e haurà son exovar en coses movents o no movents no pusque més demanar al pare ne a la mare ne als hereus d'ells, si doncs en lur testament no li ó hauran lexat. E si·l pare morrà intestat, aytal filla maridada no pusque demanar pus e·ls béns del pare, sinó tan solamant tro que haja ab l'exovar ensemps compliment de sa legítima. E si l'exovar que aquela filla haurà reebut dels béns del pare munta a més de la legítima, que·ls hereus del pare no pusquen a aquela res demanar, jasia ço que·l pare muyra ab testament o sens testament. Esmena lo senyor rey que la filla pusque demanar en los béns de la mare sa legítima e haver comtat en sa legítima ço que havia haüt dels béns de la mare.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 32. Les mullers dels béns lurs movents o semovents o seents, los quals hauran per successió de pare o de mare o d'altres proïxmes lurs o per altra rahó oltra lur exovar pusque fer lurs voluntats sens consentiment de lurs marits. Si doncs en la carta que fo feita e·l temps del matrimoni feit entre ells no era d'altra manera contengut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 29. Si·l pare e la mare maridaran lur filla ab alcú e serà contengut en la carta de les núpcies que·l pare e la mare donen a ella e al marit seu ·M· sous o altra semblant quantitat o alcuna possessió en exovar, no sia entés que la mare li dón alcuna cosa de son exovar, si doncs expressament en la carta dotal no confesse o denant testimonis no protestarà o dirà que ella donà a sa fila aquella quantitat o part d'aquela del seu exovar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 33. La muller no pusque donar alcuna cosa del seu exovar vivent lo marit a alcuns fills seus o a altres persones en exovar o en altra manera sens voluntat del marit seu. E si ó farà, no valle aytal donació.

DE DONACIONS QUE SERAN FEITES ENTRE MARIT E MULLER

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 33. Donació que·l marit farà a la muller o la muller al marit pus que·l matrimoni serà feit entr'éls no haja valor, si doncs en la derrera voluntat aquela donació no serà confirmada espressament d'éls per paraula o en testament. Jasia ço que d'aquella donació no·n sia feit la un pus pobre ne l'altre pus rich.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 35. Si la muller guaanyarà alcuna cosa de sa art o de ses obres o de sos trebayls o de sa honesta mercaderia o de les coses de son marit, tot allò guaanye a obs del marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 35-36. Si alcuna fembra dementre que serà ab son marit e duran lo matrimoni alcuna heretat pervendrà d'altre per testament o sens testament o si alcuna cosa serà donada a ella per donació entre vius per cosa justa e honesta, neguna cosa ne negun dret lo marit en tals donacions que són feites a la muller no ha ne a ops d'ell no són guaanyades, ne·l marit les coses damunt dites no prena ne les procur sens voluntat de la muller. Emperò, si·l marit vendrà a pobrea per alcun cas d'aventura sens colpa sua, ladonchs la muller deu lo marit e·ls fils e les filles dels davant dits béns sustentar e procurar e a ells son obs fer. Mas si·l marit s'entrametrà de procurar o de tractar los béns los quals la muller hac e·l temps del matrimoni contract o feit entre ell e ella oltra l'exovar a ell donat o los béns los quals hac aprés lo matrimoni per les sobre dites rahons e la muller açò veurà e sabrà e no y contradirà, los qualls béns tots o una partida d'aquels no donà al marit seu en exovar, o si aquela muller per sa pròpria voluntat liurà aquels béns al marit per ço que·l marit tingués en son poder aquels béns e·ls aministràs duran lo matrimoni entre ells los fruits d'aquels béns axí naturals com industrials, ço és aquels qui·s fan per lur natura e no per conreu ne per laurahó d'om o aquels qui·s fan per conreu o per laurahó d'om e cens e rendes e esdeveniments o qualsque altres coses degen ésser donades d'an en an, les quals lo marit pendrà no sia tengut de restituir a la muller ne als hereus d'ella.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 37. Si alcú donarà a sa muller camp o vinya o qualque altra cosa, o la muller al marit per rahó de mort, ço és que aprés sa mort haja aquela cosa que serà donada, aytal donació valle. Mas entretant aquela donació no ha tant d'acabament que la cosa qui és donada pusque ésser demanada entrò que sia mort cel qui la haurà donada.

EN QUAL MANERA SIA DEMANAT L'EXOVAR QUANT LO MATRIMONI SERÀ SOLT E DEPARTIT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 38. Si alcuna cosa serà donada en exovar e aquela serà estimada e aprés la estimació serà feita covinença entre·l marit e la muller que si aquela cosa era en poder del marit e·l temps que·l matrimoni seria partit per mort o per altra manera que aquela cosa fos retuda a la muller, aquela cosa deu ésser retuda a la muller, si és en poder del marit e·l temps que·l matrimoni serà partit entre ells.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 39. Si el pare donà a sa filla o a altra fembra estranya per rahó d'exovar alcuna cosa e aquela filla o aquela altra fembra morrà sens fill de leal matrimoni, la terça part d'aquel exovar torn a aquel pare o a sos hereus o a aquels qui hauran donat l'exovar e aquela pusque fer de les altres ·dues· parts de l'exovar a ses volentats. Esmena lo senyor rey que si·l pare o la mare o alcun altre havia donat exovar o espoalici per rahó de matrimoni a alcuna fembra, filla o altra, e aquela morrà sens fils ledesmes o meyns de nét o d'altres descendens, que tornen les ·dues· parts de ço que li serà donat al donador e de la terça part pusque fer ses voluntats. E si morrà sens testament, que tots los seus béns tornen al pare, o al donador o als pus proïxmes d'aquell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 42. Si morrà lo marit, la muller no pusque demanar l'exovar dins ·I· an si·ls hereus seran apparellats de donar e de fer a ella tots sos ops. Mas romanga en les coses del marit entrò a ·I· an, e d'aquí avant pusque demanar l'exovar. E si·ls parens no·l li volrran retre can l'an serà complit, tinga ella tan longament totes les coses del marit tro sia pagada de l'exovar e del creix de l'exovar e faça los fruyts seus per aquela part de l'an que no la hauran pagada. Atressí metex can la muller serà morta los hereus d'ella no pusquen demanar al marit l'exovar dins ·I· an, si no seran possessions que sien donades en exovar, les quals possessions los hereus poden de mantinent cobrar quant lo matrimoni serà departit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 52. La muller no pot demanar l'exovar duran lo matrimoni, si·l marit no serà feit pobre o foyl o vinga a pobrea o començ mal usar de les sues coses. E ladoncs pot demanar la muller l'exovar e la donació per núpcies. E ella deu fer sos ops a sí metexa e a son marit e als fils qui seran d'amdós dels fruyts de l'exovar e de la donació per núpcies, e deu guardar l'exovar e la donació per núpcies.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 42. Si la filla que serà en poder del pare haurà marit e aquela morrà lexats fils d'aquel matrimoni, l'exovar que·l pare havia donat per ella al marit no torne al pare, mas lo marit lo retinga; d'altra manera les covinençes e les condicions que seran posades e feites e·l temps de les núpcies per lo donador de l'exovar sien salves e fermes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 54. Si·l marit fugirà e no farà sos ops a la muller covinentment e segons son poder, la muller pusque demanar les coses del marit que li són obligades per l'exovar e per l'espoalici, axí com les podrie demanar si·l marit venia a pobrea.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 56. Si·l marit serà mès en pleit que reta l'exovar a la sua muller e ell serà axí pobre que no·l li pusca retre, ne deu ésser condempnat sinó en aytant com fer pot, ço és que pusque haver sos ops o, si no, en aytant quant féu per son mal enginy que no pogués pagar; e·l qual cas no·n pot levar sos ops. Mas deu prometre que pach allò que romanrà, si pot alcuna cosa guaanyar de què ó pusca pagar. Lo marit, emperò, retinga en son poder tant que·n pusque, dementre que viurà, haver sos obs. E axí semblantment sia observat de la part de la muller, si serà demanada per lo marit. En aquest fur enadex lo senyor rey e mellora que en aquela manera sia entés del pare a la filla, com del marit a la muller.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 48. Si alcuna fembra, aprés la mort de son marit, haurà recobrat son exovar e la donació per núpcies, neguna cosa no pusque demanar per rahó de cambra, la qual havia ensemps ab lo marit, ne les vestedures, sinó tan solament aqueles de tots dies; si donchs no era cert que les vestedures e·ls draps de la cambra, que aportà en temps de les núpcies, fossen encara en la casa de son marit e·l temps que ell morí. En aquest fur enadex e mellora lo senyor rey que la muller haja, aprés la mort de son marit, tots los vestirs seus e les sàvenes e·l lit e·ls draps del lit on jaurà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 50. Si la muller la dot que ella haurà promesa, o altre per ella, al marit seu no pagarà, la donació per núpcies o·l creximent que a ella serà feyt per lo marit no valla. E si per part la dot o l'exovar al marit serà pagat, per aquela part tan solament que serà pagada la donació per núpcies o l'espoalici haja fermetat. Mas si·l marit confessarà que haurà reebut la dot o l'exovar, la donació per núpcies o l'espoalici haja fermetat, si doncs per aventura el marit no haurà confessat que havia reebut la dot o l'exovar sots esperança que li fos pagat, e·l qual cas lo marit enfre ·V· ans que sien comptats del matrimoni contractat se clam de la dot o de l'exovar que a ell no serà nombrat ne pagat; e si axí no se·n clamarà, val la donació per núpcies o l'espoalici.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 44-45. Si·ls hereus del marit satisfaran enfre ·I· an comtat del dia de la mort del marit a la muller del defunct en l'exovar e en l'espoalici, no sien tenguts a ella del temps de la paga a enant de fer sos ops en neguna cosa, mas enans que li hajen satisfeit ne pagat la dot ne son espoalici la muller prena los fruits tots dels béns del marit e aquels sien seus, e la muller no sia tenguda null temps comtar aquels fruyts ne reebre en paga de sa dot ne de son espoalici. E si la muller près fruyts, esdeveniments, cens o loguers de totes les coses e dels béns del marit, e·ls hereus o·ls successors del marit pagaran a ella l'exovar e l'espoalici dins l'an en lo qual les damunt dites coses reebé e près, aquela muller sia tenguda a ells de restituir dels fruits e de les altres coses que haurà haüdes per aquela part de l'an per la qual l'an no és passat, qui deu ésser comtat contínuament de la mort del marit ençà. Si, emperò, l'exovar e la donació per núpcies serà en aver o en coses movens o semovens, los hereus o·ls successors del marit paguen primerament a la muller de l'aver e de les coses movens o semovens dementre que abasten; mas si no abastaran, paguen la muller de les coses seents. Enadex lo senyor rey que de la muller sia tenguda de fer sos ops als fills del marit dels dits fruits; e que·l primer an, faén-li sos ops covinentment, que ella no faça neguns dels fruyts seus dels béns del marit; mas del primer an a enant, si hom no la paga de l'exovar, tots los fruits dels béns qui foren del marit sien seus, e que faça sos ops als fils de les rendes del marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 43. Les possessions que seran donades al marit en exovar, si no seran estimades e·l temps que·l matrimoni serà feit, la muller les recobre mantinent dels hereus del marit, can lo matrimoni serà partit per mort o per altra manera.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 43-44. Can lo marit d'alcuna fembra serà mort, lo fill o la filla o qualque altre hereu a qui pertanga la heretat per testament o sens testament no pusque alcuna cosa tocar, ne aministrar alcuns béns del defunt, ne entrar en la possessió d'aquels béns que foren del marit defunt, entrò que la muller sia pagada de l'exovar e de la donació per núpcies e de les altres coses que·l marit donà a la muller e·l temps que·l matrimoni fo feit entre ells.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 49. Si la muller darà tots los seus béns al marit en exovar e puys vendran creedors e clarmar s'àn del marit per lo deute que la muller los devia, ans que feés matrimoni ab son marit, sia tengut lo marit de respondre a aquels creedors per aytals deutes en aytant quant l'exovar abastarà, que li serà donat. E en aquest cas la muller o·ls hereus d'ella no poran demanar l'exovar ne la donació per núpcies al marit ne als hereus d'ell, si donchs per aventura alcuna cosa de l'exovar no serà romasa en poder del marit, per la qual part de l'exovar e per lo creix d'aquela part lo marit o·ls hereus d'ell poden ésser demanats per la muller o per los hereus d'ella.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 61. Si al marit serà promés de donar exovar per la muller e per aquel exovar li serà alcuna cosa obligada e mesa en penyora, los fruits los quals reebrà d'aquela cosa lo marit, no és tengut que·ls prena en paga per l'exovar que li serà promés dementre que alcuna cosa li romandrà a pagar d'aquel exovar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 62. Si entre ·dos· hauran una cosa comuna e la un d'aquels darà aquela cosa en exovar o en altra guisa a alcú, que sia entés que haje dada la part sua, la qual havia en aquela cosa, e no la part de l'altre. Si doncs jutjada no li era per dret. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 55. Si per engan o per colpa del marit lo matrimoni serà departit, o si per adulteri que·l marit haurà feit, o per mort, lo matrimoni serà departit, e per ço la muller serà absolta del marit per sentència, ladoncs la muller o·ls hereus d'ella de mantinent pusquen demanar l'exovar, e·l marit sia condempnat per lo tot, ne·l marit no·s pusque alcuna cosa retenir de l'exovar ne de l'espoalici, jasia ço que diga, e al·lech que sia pobre. Car lo marit no deu usar de privilegi, lo qual ha perdut per sa colpa o per l'engan que ha feyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 57. Si tot l'exovar o alcuna partida de l'exovar serà en coses seents, lo marit deu ésser demanat per lo tot e deu retre totes aqueles coses a la muller, sens tot reteniment.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 57. Si l'exovar serà demanat a alcú que haurà pres ab sa muller e ell dirà e al·legarà que si pagava aquel exovar que no hauria de què viure ne de què·s pogués fer sos ops, e aquell haurà art o saber on pusque viure e fer sos ops, no és entés que haja pobrea ne freytura, e per ço no·s pot retenir alcuna cosa de l'exovar ne de l'espoalici.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 62. Axí com l'exovar que serà donat deu tornar a la muller quan lo matrimoni serà solt o departit per mort del marit o per altre departiment, o a aquel qui per aquela muller donà l'exovar, enaxí la donació per núpcies o l'espoalici quant la muller serà morta deu tornar al marit o a aquel qui per ell donà o féu donació per núpcies a la muller.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 63. Quant lo matrimoni serà solt per mort o per altra manera, l'exovar deu ésser restituït ab los fruyts per aquela part o quantitat del derrer an en lo qual lo matrimoni serà departit. Car lo marit no deu guaayar ne haver los fruits de l'exovar del derrer an, jasia ço que ells los haja reebuts o·ls pogués reebre sinó per aquel temps del derrer an en què ell sostench e portà la càrrega del matrimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 63. Si coses seents seran donades en exovar que sien estimades, de mantinent son feites del marit; e per ço tot lo guaayn que ve d'aqueles coses és del marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 69. Si la muller ans del matrimoni donà alcuna cosa al marit, per ço que de mantinent fos sua, aquella cosa deu ésser e és del marit. Emperò, si la li dóna en aquela condició o manera que ladoncs fos sua aquela cosa quant núpcies serien feytes entre ells, ladonchs deïm solament que aquela cosa serà del marit quan les núpcies seran feytes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 63-64. Si el marit pendrà coses mobles o no mobles que li sien donades, estimades e preades en exovar, lo perill d'aqueles coses estimades pertayn a ell. Emperò, si li seran donades coses en exovar que no seran estimades, lo perill d'aqueles coses pertayn a la muller, enaxí que si seran piyorades o mellorades que sien d'ella.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 64. Si camps o altres coses seran donades en exovar al marit que no seran estimades ne preades e alcun creximent o mellorament venrrà en aqueles coses, aquel creximent o aquell mellorament pertayn a la muller. E si seran mirvades o piyorades, aquel piyorament pertayn a la muller.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 67. Si cativa que no serà estimada ne preada serà dada en exovar e aquella cativa haurà infants, aquels infants sien d'aquels qui l'exovar hauran reebut, axí com la mare sia estimada o no. E si ovelles o altres bèsties seran donades en exovar que no seran estimades ne preades, l'esplet d'aqueles bèsties pertayn e deu ésser del marit. Axí, emperò, que si alcunes d'aqueles ovelles o d'aqueles bèsties que seran donades en exovar se morran, que en loch d'aqueles que seran mortes sien tornades atretantes dels esplets d'aqueles bèsties o d'aqueles ovelles que romanran vives, e·l sobreplús d'aquel esplet sia del marit. E si les ovelles o les bèsties són estimades, que·l fruit sia d'aquell a qui seran donades. E si se·n pert neguna, que suffra aquela pèrdoa e sia sua. En aquest fur enadí e mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 68. Si alcuna fembra darà alcuna cosa per rahó d'exovar a alcun hom ab lo qual no pot fer matrimoni per dret, aquela cosa, que és donada per nom d'exovar en aytal matrimoni, no pot ésser apellada ne dita exovar, car exovar sens matrimoni no pot ésser, doncs en qualque loch nom de matrimoni per dret no és, ne exovar no hi pot ésser.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 69. Si alcú dóna camp o vinya o altra possessió a altre per rahó d'exovar e que·s retenga l'usufruyt a temps, que ó pusque fer, si amdós se n'avenen; e passat o complit aquel temps, aquela cosa sia d'aquel qui haurà la proprietat ab l'usufruyt per exovar. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 41. Dret és que·l pare succeesca a la fila quant morrà e que l'exovar que ell haurà dat per ella que li sia retut. Per ço que no haja ·dos· dans, ço és que haja perduda la filla e l'exovar que li havia donat. Enadex lo senyor rey que là on diu que·l pare succeesca a la filla que sia entés si mor sens fills de leal matrimoni e sens testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 64-65. Si ans del matrimoni les coses estimades seran donades, seguit lo matrimoni la estimació de la cosa vall e és vera venda; per què, si ans de les núpcies les coses estimades periran, que sia a dan de la muller. Adobam que diga axí, si alcunes coses seran donades en exovar estimades e liurades al marit e ans del matrimoni o despuys periran que sia a dan del marit, e no de la muller. Per ço car aqueles coses haurà lo marit reebudes. E si aquela morrà ans que·l marit la hagués presa per muller, que aquelles coses que n'haurà reebudes tornen als pus proïxmes de la muller. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 68. Si alcuna cosa serà donada en exovar e no serà estimada e aprés lo matrimoni s'estimarà, aytal estimació no vall, per ço car semblant seria que fos donació que fos feita entre marit e muller.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 68. En qualque guisa serà feita estimació entre l'espòs e l'esposa de les coses que li seran dades o promeses ans que·l matrimoni sia feit, aquela estimació tinga e valle e no y faça hom neguna detriança, qual d'aquels hi serà enganat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 65-66. Si la muller darà alcuna cosa estimada al marit en exovar e, feita la estimació, la muller serà en triga, ço és que no liurarà aquela cosa al marit, e pus lo matrimoni serà feyt aquela cosa se perdrà o perirà, la muller no ha neguna demanda del preu d'aquela cosa que haurà dada estimada. Emperò, si no estech per ella que no liuràs aquella cosa que havia dada estimada, deu conseguir del marit lo preu, axí com si aquela cosa li hagués liurada. Per ço car aquell dan que vénc en aquela cosa, pus ella la li volc liurar, és a perill del marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 66. Quantes que vegades cosa serà donada estimada en exovar per la muller al marit, lo marit ha demanda contra la muller que li liure aquela cosa axí com si la li havia venuda. E qualque cosa lo marit conseguirà per rahó d'aquela cosa, con lo matrimoni serà solt deu retre a la muller. Car lo marit no deu guaayar de cosa que sia a dan de la muller. Car abaste que ell ne sia guardat de dan, no que haja guaayn de cosa que fos dan de la muller.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 70. Lo pare no pot fer piyor, pus les núpcies són feites, la cosa de la fila sobre l'exovar; o sobre la donació per núpcies ne deu ne pot demanar que l'exovar li sia retut sens volentat de la filla.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 70. Si aver és donat en exovar ab covinença que d'aquel aver sien comprades heretats, deïm que aqueles heretats sien dotals; e si d'aquel aver donat per exovar no haurà estada covinença que sien comprades coses seents e·l marit haurà d'aquel exovar comprades heretats, sia en voluntat del marit si darà a la muller aqueles coses en dot o l'aver. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 71. Si despeses necessàries seran feites per lo marit en coses dotals, aqueles despeses mirven la cosa dotal. Necessàries despeses s'entenen en aytal guisa que si no·s fahien, que la cosa on se faran se pogués perdre. E si la cosa aquela no haurà renda que, pus lo marit serà mort e la muller degués cobrar aquela cosa, que ella haja ·dos· ans d'espay de retre·s les messions qui hi haurà feites lo marit. E si no ho fahia, que d'aquí enant fos aquela cosa del marit o dels hereus. E si renda hi ha, prenga tant aquela renda tro sia pagat. E si la muller no havia de què pagar, que ella hagués licència de vendre aquela cosa si·s volia e que del preu pagàs lo marit o els hereus d'aqueles messions. Aquest fur adobà e mellorà lo senyor rey.

DE TUDORIA QUE SERÀ DONADA EN TESTAMENT O SENS TESTAMENT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 72. Si a alcuns pobils serà donat tudor en testament e la un d'aquels pobils vendrà a complida edat ans que la tudoria dels altres pobils sia complida, a aquel qui complida edat haurà tayn la tudoria. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 72. La mare no pot dar tudor a sos fills en testament, si doncs no establirà o farà aquels hereus.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 73. Negun hom ne frare ne altre no poden éssers tudors si no hauran complida edat de ·XX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 75. Tudor tota hora faça capbreu o memorial en escrit de totes les coses del pubill e·l començament de la sua aministració tro en la fi e ab escrivà públich e presents los parents del pubill e·ls altres qui sàpien o pusquen saber les riquees del pubill. Enadeix lo senyor rey que sia entés en tot curador general e en tot marmessor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 76. La cort dón tudor a aquels pubils als quals lo pare en son testament no donà tudor, si trobarà alcú que sia covinent a tudor de part del pare o de la mare del pubil. E la cort reebe d'aquel tudor qui serà donat per ell segurtat covinent ab carta pública que guart e salvu les coses del pubil. Emperò, si no trobarà alcuns de part del pare o de la mare que sien covinents a tudors, la cort dón ·I· tudor dels vehins de la ciutat e tal que pusque donar bona segurtat de salvar les coses del pubill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 81. Lo tudor no pot donar ne establir alcuna cosa a tots temps dels béns seents del pubil; e si ho farà, no fa prejudici al pubill e pot-ho revocar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 84. Lo pobil no pot ésser en pleit meyns del tudor e si sentència serà donada contra ell meyns del tudor, aquella sentència no valla.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 84-85. Si cosa moble o deute serà demanat del pubil o del tudor d'ell, de mantinent deu respondre ab aucturitat del tudor o·l tudor per ell. Emperò, si cosa no moble serà demanada, sia esperat aquel pubil entrò que haja complit lo temps de la sua edat, si doncs no era cosa no moble que fos lexada a altre en testament del pare o de la mare o d'altre, e·l qual testament lo pobill fos hereu. Enadex lo senyor rey e creix del pubil que no sia tengut de respondre entrò ·XX· ans de cosa seent que sia tengut lo tudor de respondre, també de seent com de movent. E les messions que farà lo tudor justament e ab rahó e sens calúmpnia que dels béns del pubill sien esmenades al tudor. Encara atorga lo senyor rey que si clam serà feyt dels béns del pubil que·l tudor ni·l pobil no sien tenguts de pagar quart ne calònia a la senyoria. E açò metex sia entés en marmessors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 86. Pus que la tudoria serà finida, los tudors no pusquen ésser demanats, ne pusquen demanar alcú per rahó dels pubils dels quals ells havien estats tudors. Ans aquels, pus que sien majors de ·XX· ans, pusquen depuys fer lurs demandes, e sien tenguts de respondre a aquels qui d'ells se clamaran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 87. Los pubils o·ls hereus d'ells pusquen fer demanda contra los tudors o·ls hereus d'ells de la mala aministració que hauran feita en les lurs coses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 87. La cort pusque destrényer cascun vehí a reebre tudoria de pubil, si doncs aquel vehí no·s podrà escusar justament que no sia tudor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 89. Si alcun tudor demana al pubil que trendrà en poder alcuna cosa, la cort sia tengut de dar a aquel pubil altre tudor que li defene son dret en aquel pleit tan solament. E negun pobil no pusque haver més un tudor, si doncs no eren los seus béns partits en diverses lochs; sí que aquel tudor qui estaria e·l loch on la major heretat hauria no ó pogués tot aministrar e per la derahina d'aquel pusque haver més tudors. Aquest fur esplanà e mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 90. Si alcunes fembres hauran aministrades les coses d'alcun pubil axí com a tudors, sien tengudes de retre comte d'aquela aministració.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 86. Si pleit serà mogut o demanda sobre cosa no moble contra alcun pubil, lo qual pleyt o demanda fo moguda primerament contra lo pare d'aquel pubil o contra aquel de qui és hereu, sia tengut aquel pubil en aquel pleit o en aquela demanda respondre e enantar. E no sia esperat que sia mayor de ·XX· ans. E en aquest cas lo pubil sia tengut e forçat de reebre tudor a menar aquel pleit o aquela demanda e acabar, si doncs altre tudor no havia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 90. Lo pubill no pot obligar generalment ne specialment les sues coses sens aucturitat del tudor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 95. Aqueles coses de les quals alcú no pot haver senyoria ne les pot posseir, alcú no les pot comprar ne pendre en penyora, axí com són coses sacrades e coses speritals.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 73. Mut ne sort no pot ésser tudor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 91. Si alcú serà tudor e aquel tudor se morrà, aquel no pot lexar la tudoria a son hereu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 74. Fembres no poden ésser donades tudorius, encara si ho demanaran al príncep, specialment que sien tudorius de lurs fills.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 92. Si alcun dirà axí: "Aytal don tudor a mos fils", entés és que aytambé l'à donat a les files com als fills, car en appellació o en nomenament dels fils les filles hi són enteses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 92. Si alcun hom qui haja molts fils farà testament e dirà axí: "Jo do aytal tudor a mon fill", entés és que a tots los altres fils l'à donat. E jasia ço que alcú d'aquels fils sia pres en poder de sos enemichs o sia catiu, entés és que sia tudor d'aquel.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 93. Los tudors poden demanar los deutes e·l aver que serà degut als pubils e aquels deutors qui hauran pagats los deutes o·l aver als tudors són per dret absolts e deliurats. Mas los tudors no poden donar ne encara fer posa que lexen res del deute que al pubil era degut. E per ço aquel qui no paga al tudor tot lo deute que al pubil devia pot ésser demanat per lo pubil, en ço que romàs a pagar d'aquel deute.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 88. La cort e·l batle e aquels qui hauran complits ·LXX· ans són escusats que no sien destrets de ésser tudors o curadors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 88. Aquels qui hauran ·III· tudories o ·tres· curations no poden ésser en més tudors o curadors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 88. Aquel qui serà pobre bé·s pot escusar que no sia tudor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 94. Si seran molts tudors o curadors o marmessors donats, la aucturitat d'un sol no abaste a fer alcuna cosa o alcun contract qui pertangue a l'offici en què ells són tudors o curadors o marmessors, si tots aquels seran presents en la ciutat o e·l logar. Mas si la ·I· d'aquels morrà, la cort n'í pusque metre altre, si conex que ops hi sia. En aquest fur enadí lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 89. Aquel qui promès al pare que seria tudor de sos fills no·s pot escusar d'aquela tudoria, jasia ço que en altra guisa agués rahó per què·s pogués escusar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 87. Lo pubil se pot clamar a la cort del tudor seu, si mal li aministrarà sos béns. E si la cort coneix que aquel tudor ó faça mal, git-lo d'aquela tudoria e dón altre tudor a aquell pubill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 90. La tudoria no és tan solament fenida quant lo pubill haurà ·XV· ans, mas encara quant lo tudor serà mort o·l pubill.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 81. Les coses no mobles del pubil o les rendes annuals o cençals no poden ésser venudes ne alienades per tots temps sinó per rahó de fam d'aquel pubill o a rreembre de catiu lo pare o la mare d'aquel. E si seran venudes o alienades no tinga ni valla aquela venda o aquela alienació ne alcuna prescripció no pusque noure a aquel pubil quan que quant ell volrà demanar aqueles coses que seran venudes o alienades que no ó pusca fer. Enadex lo senyor rey que·ls tudors e los curadors pusquen vendre ab aucturitat de la cort les dites coses per pagar lo deute del defunct, o per pagar o per establir exovar o espoalici, o cambiar o mellorar o, si·l testador ó haurà manat en son testament, que sien venudes sens aucturitat de la cort. Encara enadex lo senyor rey que sia entés lo pubil demanant dins ·XX· ans e d'aquel temps a enant que li córregua prescipció axí com a major.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 82. Los camps o qualsque altres coses no mobles del pubil quant se poran vendre segons la costum de València sien venudes, quan serà conegut que·s degen vendre ab aucturitat de la cort.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 83. Les coses mobles del pubill, les quals si eren servades e estojades no·s porien servar ni salvar, axí com és forment e vi e oli e altres coses semblants, pusquen ésser venudes o alienades, dementre, emperò, que ab aucturitat del tudor e a prou del pubil sien venudes o alienades.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 77. Als fils que seran mayors de ·XV· ans, als quals lo pare o la mare en son testament o en altra derrera voluntat no haurà donat curador, la cort dó a aquest aytals curador covinent qui sia de part del pare, si·l trobarà. E si no·l trobarà de part del pare, dón-lo de part de la mare. D'atra manera dó un curador qui sia covinent e vehí de la ciutat qui dón covinent segurtat de les coses a salvar a cell de qui serà curador entrò que aquell haja complida edat de ·XX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 95. La cort no dó en curador alcú qui no haurà complida edat de ·XX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 91. Pubil és appellat de la hora que naix tro a ·XV· ans complits, e enaxí deu ésser donat tudor a ell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 79. Als adults, ço és a aquells qui seran mayors de ·XV· ans tro a ·XX·, si mal aministren lurs feits, sia donat curador. Mas si ells volran menar pleit ab altre o altre ab ells deven ésser destrets a haver e a pendre curador a aquel pleit a menar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 91. Als furioses e a aquels qui degasten malament lurs béns e a aquels qui no han bon sen sia donat curador, lo qual oblich sí que feelment aministrarà la cura d'aquels, enaxí com és establit e dit en tudors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 73. Furiós o menor de ·XX· ans qui serà donat tudor en testament, ladonchs serà tudor lo furiós quant serà de bon sen o l'haurà cobrat; e·l menor de ·XX· ans serà tudor quant serà feit mayor de ·XX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 93. Si alcú donarà tudors a sos fils o a ses filles, entés és que sien donats encara a aquels fils seus qui seran nats aprés la sua mort.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 94. Aquels no són tudors d'aquí enant qui són partits de la tudoria, per ço car eren sospitoses o qui seran escusats que no sien tudors per justa rahó e lexaran la aministració e la càrrega de la tudoria. COMENÇA EL SEGON LIBRE

RÚBRICA DELS SERVUS QUE FUGEN E DELS FURTS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 97. Si los catius o los servus fugiran a lurs senyors, aquela fuita que ells faran per alcuna rahó no pusque tenir dan als senyors que no·ls pusquen recobrar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 98. A l'offici de la cort pertayn que dó leer e poder a aquels qui hauran perduts lurs catius, o lurs servus per fuyta o per altra rahó que·ls pusquen encercar en cases o en qualque altres logars que hajen sospita on sien.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 98. Aquel qui reebrà catiu o servu qui serà fuyt en casa o en camp o en altre loch seu, que·l catiu o servu sia retut al senyor sens preu que no y dó. Enadex lo senyor rey que aquel qui·l trobarà o·l reebrà que u faça a saber a la cort dins ·III· dies, e si no ó fa que sia punit axí com a ladre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 100. Aquel qui comprarà alcunes coses que conexerà que sien emblades e diu que no les retrà al senyor de qui són entrò que·l preu que hi haurà donat li sia pagat, demana cosa desrahonada e contra dret, per ço car tot bon hom se deu guardar que no compre sabudament cosa emblada ne de mala sospita, per ço que no haja tan solament dan en aquela cosa, mas que no caja en mala fama, ne en sospita que ell hagués consentit e·l furt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 103. Si alcú metrà en penyora alcuna cosa a alcun creedor seu e aquela cosa li liurarà e puys lo deutor aquela cosa que havia mesa en penyora al creedor li emblarà, aquel deutor sia tengut de retre aquela penyora al creedor que li havia emblada. E puis sia punit axí com a ladre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 103. Si alcuna cosa serà emblada en altre loc e serà trobada en la ciutat e aquela cosa serà presa e detenguda per la cort, jasia ço que aquela cosa no sia dels hòmens d'aquesta ciutat o del loch on serà trobada, lo senyor d'aquela cosa, si bé s'és estrayn, recobre aquela cosa, si provarà que sia sua.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 101. Si alcun per aventura de ladre o d'aquel qui no era senyor de la cosa, alcuna cosa era emblada o era d'altre que era posada públicament a vendre a bona fe comprà creén que fos d'aquel qui la venie com no ó fos, si aprés venrà lo ver senyor de qui era la cosa e provarà que sia sua, jassia que aquel qui haurà comprada la cosa pusque o no pusque mostrar lo venedor que aquela cosa li haurà venuda, aquel qui és senyor en veritat de la cosa no sia tengut alcuna cosa de restituir al comprador del preu que donà en aquela cosa. Mas aquel qui era senyor en veritat d'aquela cosa que era venuda recobre aquela cosa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 104. Furts o rapines o injúries domèstiques, ço és que seran feites per persones que seran de casa, sien castigats per aquels senyors o per los meestres ab qui estaran. Enaxí que no sien tenguts de respondre a nós ne a la cort, ne aqueles persones no sien hoÿdes per nós ne per la cort d'aquell castigament que sia feit. En aquest fur enadex lo senyor rey que negun senyor ni maestre no pusque fer justícia corporal de son servent ni de son dexeble ne de son catiu, ço és a saber, de tolrre negun de sos membres, axí com és mà o peu o nas o orrelles o huyls ne altres coses semblants. E si·l senyor té pres alcun home christià, servent o dexeble seu, que de ·X· dies aenant si no se·n poden avenir abduy que lo servent o·l dexeble se pusque clamar a la cort del senyor d'aquela presó, e la justícia que dó a cascú son dret.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 105. Domèstiques persones són appellades mullers, servus, hòmens qui estaran a loguer, nebots, dexebles, escolans e tots hòmens e fembres qui són de la companya d'alcú.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 99. Lo senyor pusque recobrar lo catiu qui li serà fuyt o altra cosa movent o semovent d'aquel qui la cosa haurà celada per rahó d'emblar o maliciosament. E aquel qui la haurà celada dó per pena lo preu d'altre catiu semblant o d'aquela cosa movent o semovent que haurà celada per rahó d'emblar o maliciosament. E la cort haja per ladre lo celador del catiu o d'aquela altra cosa que haurà celada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 78-79. Si alcun hom privat o estrany que sia cabaler d'altre o deutor fugirà de la ciutat o d'altre loch, on haurà pres lo cabal o d'on serà deutor, lo creedor o altre per nom d'aquell, pot aquell pendre e retenir e metre en ferres o en cadenes en la cort, e guardar aquel, tro que haja pagat o satisfeit ço que haurà reebut o ço que deurà. E si alcú fugirà sens volentat del creedor o dels creedors, nós no puscam assegurar lo deutor sens volentat del creedor, tro que l'haja pagat o assegurat de pagar a volentat del creedor o a coneguda de ·dos· bons hòmens del loch.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 105. Si·l fill qui serà en poder del pare pendrà, sens volentat del pare, e emblarà alcunes coses que seran del pare e les donarà a putana o a amiga o a altra persona, lo pare pusque totes aqueles coses demanar, e la cort faça-les a ell retre, sens tot preu que la cort no n'haje ne aquel qui aquels béns havie haüts que·l fill havie preses sens volentat de pare o·ls li havia emblats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 106. Si catiu o cativa se batejarà ab volentat del senyor seu, depuys lo senyor no·l pusque vendre ne retenir contra volentat del batiat, mas que del tot sia deliure. E si sens volentat del senyor se batejarà, que romangue al senyor en aytal servitut con era e·l temps que no era batejat e pusque aquel vendre o en altra manera alienar a christians. En aquest fur enadex lo senyor rey que en qualque guisa, se bateig ab volentat o sens volentat del senyor, que tota hora romangua catiu o servu del senyor seu, si doncs lo senyor espresament no l'enfranquirà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 110. Tot chrestià qui jaurà ab cativa sua e n'haurà fill o filla, que aquell fill o filla sia tantost batejat e que sien franchs la mare e·l fill o la filla. E si jau ab cativa que no sia sua e n'haurà fil o fila, que aquel fil o filla sia aytantost batejat e que sia franch de tota servitut. Aquest fur mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 107. Si sarrahí o sarrahina ab volentat o sens volentat del juheu qui serà son senyor serà batejat, sia franch e sia treit de poder d'aquel juheu per tots temps e que pach a aquel juheu ·VI· morabatins. E si no·ls haurà, que estie e serve a alcun christià tant tro que haja guaayats los ·VI· morabatins e depuys que·ls dó al juheu. Car gran mal és si christià, que Jesuchrist reemé ab grans blasfèmies e ontes que·n sofrí, que fos en poder ni en servitut de juheu. En aquest fur enadí e adobà lo senyor rey que si·l catiu del juheu, pusque serà batejat dins ·II· meses, no pagarà al juheu, segons lo privilegi de l'Apostoli, que·l batle del senyor rey s'empar d'aquel catiu e pac de mantinent al juheu, segons lo privilegi damunt dit. E tingue el dit batle aquel catiu tan logament al serviï del senyor rey tro que aquel catiu haja pagat al batle del senyor rey ço que és contengut en lo dit privilegi, e quant haurà pagat que sia franch, enaxí que·l senyor rey ni altre per ell no vena lo dit catiu per negun temps.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 109. Si chrestià haurà infant de sarrahina que sia cativa d'alcun juheu, aquel infant sia batejat e no sia servu ne catiu d'aquell juheu, mas que sia franch de tota càrrega de servitut. Enaxí que negun preu no sia donat a aquel juheu per aquel infant, mas lo chrestià qui aquela sarrahina cativa d'aquel juheu haurà enprenyada pac a la cort ·XII· sous d'aquela moneda que aquí corre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 109. Si servu o serva o catiu o cativa d'alcun farà matrimoni ab altre, gens per açò no roman que no sia sots poder e sots senyoria de son senyor, axí com era de primer ans que hagués feyt lo matrimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 110. Sarraÿna que serà preyns de chrestià ans que haje haüt l'infant, no sia venuda ne altrament alienada a chrestians ni a juheus ni a sarrahins, mas l'infant quan serà nat sia aytantost batejat, e sia franch de tot en tot.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 112. Fem fur nou que si alcú sarrahy qui serà estadant d'alcun loch e laurarà heretat d'alcun chrestià se mudarà en altre loch, que·l senyor d'aquela heretat li pot tolrre tot quant li trobarà que haje, si dins los térmens del castel o del loch on serà aquela heretat lo trobarà e que·n leix anar la persona d'aquel sarrahí. E si·l trobarà fora d'aquel terme, aquel ne leix anar quítiament ab tot quant portarà. E açò s'entena dels sarrahins qui seran estadans d'aquel loch, mas no d'aquells que a cert temps hauran promés d'estar ab ell o de laurar la sua heretat, ans tantost que·l temps aquell haja complit se·n pusque anar ab tot lo seu.

EN QUAL GUISA LOS FRARES DEJEN TORNAR EN PART LOS BÉNS QUE HAURAN HAÜTS DEL PARE O DE LA MARE APRÉS LA MORT D'AQUELS AB LOS ALTRES FRARES QUI RES NO·N HAURAN HAÜT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 129. Si alcun hom haurà ·dos· fils o més e un d'aquels fils haurà guaanyada alcuna cosa ab los béns del pare, ço és que tingue cabal del pare o alcunes altres coses ab què guaany ans que ells hajen partits los béns del pare, aquel sia tengut de tornar en part ab los altres frares e sors ço que haurà guaanyat ab los béns del pare. Mas si ell de sa art o de sa sciència o per sa bona ventura e no ab la cosa del pare alcuna cosa guaanyarà, no sia tengut aquela cosa de tornar en part ne de partir ab sos frares ne ab ses sors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 131. Si alcunes coses mobles o no mobles o semovents venran per testament o per altra cosa al fill o a la filla o al nét o la néta e d'aquí enant a alcuns que sien en poder del pare, aqueles coses lo pare procur e guart que no sien afollades ni mirvades e que sien estojades e guardades a ells e que les pusquen recobrar aprés la mort del pare, e que·l pare no pusque alcunes de les dites coses alienar. Mas l'usufruit d'aqueles coses e·ls esdeveniments haja lo pare en la sua vida. Mas si el pare, lo fill o la filla o·l nét o la néta o d'aquí enant altres a qui aquels béns, axí com damunt dit és, seran esdevenguts, emanciparà, o lo fil, o la filla o·l nét o la néta a qui aquels béns, axí com damunt és dit, seran esdevenguts, seran allogats en matrimoni, de mantinent lo pare sia tengut de restituir a ells entegrament les coses damunt dites. Enaxí que, d'aquel temps a enant, lo pare, en les dites coses o els fruyts d'aqueles, neguna cosa no prene ne haje. Si, emperò, lo fill o la filla o el nét o la néta o de aquí enant altres qui seran en poder del pare alcuna cosa de donació del rey o en ost pública o per offici d'avocació o per offici que tendran en la cort del rey guaanyaran o hauran alguna cosa, el pare en aytals guaayns que aqueles persones damunt dites hauran feits, no haja quant a l'usufruit ne a la proprietat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 133. Si alcun lexarà alcuna cosa a aquel qui serà en poder del pare sots aquela condició o manera que·l pare no haja en aquela cosa usufruit, lo pare no ha ne deu haver en aquela cosa usufruit. Ne ha usufruyt en aquela cosa lo pare, la qual cosa era lexada al fill, si·l pare aquel usufruyt que hi devia haver ha lexat e defenit al fill. Ne·l pare no ha usufruit en aquela part de la heretat, en la qual lo fill succehí ab lo pare ensemps a son frare qui morí intestat. Ne ha usufruit en aquela heretat la qual serà lexada al fill, la qual lo fill près contra volentat del pare. Ne·l pare no ha usufruit en aqueles coses les quals lo fill o la filla qui serà en poder d'ell haurà guaanyat per rahó d'exovar o de donació per núpcies. Ne ha usufruit e·ls béns, los quals los fills qui seran en poder d'ell hauran guaanyats per lur art o per lur offici o per lur certea. Ne encara no haurà usufruit en l'usufruit que al fill serà lexat. Ne encara en aqueles coses no haurà usufruit les quals lo príncep haurà donades al fill qui serà en poder del pare. NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 131-132, l. 26. En aquest fur enadí e mellorà lo senyor rey que si alcuns béns mobles venran al fill qui serà encara en poder del pare, que·l pare compre, d'aquels béns mobles, béns no mobles a ops del fill; e que·l si fer no ho volie, que la cort lo·n destrengua e que·l pare posseesca aquels béns entrò que·l fill haja edat de ·XXII· ans complits e que·n reeba l'usufruit. E si possessions vendran a aquel fill, que·l pare aytambé posseesca aqueles possessions entrò que·l fill haja edat de ·XXII· ans e que·n reeba l'usufruit. E quan lo fill haurà complida edat de ·XXII· anys, recobre e haja aqueles possessions del pare. Mas lo pare no sia tengut de restituir al fill l'usufruit. E si a filla seran venguts aquels béns, que·ls tingue el pare en aquela guisa metexa. Açò entés, que la filla los hage tantost com haja marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 134. Los fills qui són en poder del pare són exits e deliurats de son poder si aquel pare los emanciparà, ço és, si·ls absolvrà o·ls deliurarà de son poder o si aquel pare morrà o·l fill pendrà muller.

QUALS PODEN FER TESTAMENT O NO, O QUALS LO PUSQUEN TENIR O NO

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 135. Si alcú per aventura establirà hereu, lo fisch, ço és lo príncep o·l senyor del loch o de la vila de la qual serà aquel qui féu lo testament, haja poder de mudar sa volentat e que pusque fer altre testament e establir e fer altre hereu qualque·s volrrà en aquel testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 136. Sort e mut naturalment no pot fer testament, ne menor de ·XV· ans. En aquest fur adobà e creix lo senyor rey que jasia ço que en los altres furs se digue que menor de ·XX· ans no haje poder de aministrar sos béns, que no sia açò entés en testament a ordenar, ans volem que depuys que alcú haurà ·XV· ans complits pusque fer son testament complidament, axí com altre hom major e de més ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 144. Si alcú farà testament e en aquel establirà e farà ·II· hereus o més, e serà contençó entre ells qual d'aquels hereus deje tenir aquel testament, aquel qui serà entre ells mellor e pus feel e pus digne tingue aquel testament; en aytal manera que·n faça còpia, ço és que dó translat d'aquell e·l mostre als altres hereus, e a aquels a qui seran feites lexes en aquel testament, quan ó volrran. E si en aquell testament seran establits hereus hom e fembra, e serà entr'ells contençó qui dege tenir aquel testament, l'ome tingue lo testament, si serà persona discreta e assenada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 140. Si puys que alcú haurà feit testament, fill o filla li nexerà, lo testament que·l pare havia feit sie trencat e aquel qui serà nat aprés lo testament, sia hom, sia fembra, heretarà e venrrà egualment a successió e·ls béns del pare ab los altres frares qui ans eren nats e en aquel testament nomenats. Si donchs lo pare no havia feita menció de l'infant que devie néxer. Salves, emperò, al defunt totes aqueles coses que havia lexades per sa ànima, en les quals no és trencat lo testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 137. Menors de ·XV· ans no pusquen fer testament ne aquels qui són furiosos ne aquels qui degasten malament los lurs béns, ne aquels a qui és vedat que no aministren los seus béns. Mas si aquell a qui és vedada la aministració dels seus béns féu testament ans que aquela aministració li fos vedada, valla aquel testament e sia ferm. Mas aquel qui és mut e sort qui de tot en tot no ou ne parle, no pot fer testament; mas aquel qui tart parle, bé pot fer testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 139. Si alcú farà testament estant en poder de sos enemics, deïm que valle, si doncs no·l feïe per força. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 136. Tota hora en testaments e en derreres volentats aqueles coses que hi seran feites e dites per lo testador pus derrerament deven valer e han fermetat. Car la volentat del testador deu ésser axí francha e liura que la puscha mudar tro a sa mort.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 142-143. La filla que serà maridada que no haurà fill ne filla, e haurà pare o mare, quan volrrà fer son testament o altra derrera volentat sua, apell e deman son pare o sa mare, si seran presens en la ciutat o e·l terme de València; e en presència del pare o de la mare faça e ordén son testament. E si·l pare o la mare contradirà a la ordenació d'aquel testament o d'aquela derrera volentat que la filla farà, jens per ço no roman, si bé lo pare o la mare hi contradexen que aquel testament o aquela derrera volentat no valle. E si lo pare o la mare no seran presens en la ciutat o e·l terme, la filla que volrrà fer testament no sia tenguda d'apellar, ni de demanar, ni d'aver aquels, ni sia tenguda d'apellar ni d'aver neguns pruïxmes seus quan volrrà fer son testament, jasia ço que sien en la ciutat o no y sien, ans pusque fer son testament, e aquell testament haje valor, si bé lo pare o la mare, qui seran fora la ciutat de València o del terme, no hi seran demanats, ni els pruïxmes qui seran presens o absens no y seran demanats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 145. Si serà pleit o contencó a qui deja ésser comanat lo testament, deïm que a aquel qui serà de més dies sia comanat, e no a aquell qui serà de menys dies; e a aquel qui serà de mayor honrament e no a aquel qui serà de menor honrament; e enans sia comanat a hom que a fembra.

DE TESTAMENTS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 146. Can més o menys haurà dit lo testador que l'escrivà no haurà escrit, deïm que·s seguesque lo dit del testador e no l'escrit de l'escrivà. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 146. Si alcú farà testament e aquel serà feit segons forma de dret, e l'ereu qui serà feit en aquel testament serà digne que haja aquela heretat, aquel testament no deu ni pusque ésser trencat per alcun rescrit nostre.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 147. Si testament serà feit per alcú e serà provat que aquel testament fo emblat aprés la mort del testador, gens per açò no roman que aquel testament no valle, si per dret serà feit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 147. Cascun pot en son testament o en sa derrera volentat donar franquea a son servu o a son catiu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 148. Si alcú farà testament e no y haurà ·tres· o ·IIII· testimonis, aquel testament no haja valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 153. Si alcú, puys que haurà feit testament, per malaltia o per altre cas, serà feit sort o mut, jens per açò no roman que·l testament no sia ferm e no haja valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 153. Si testament serà feit de paraula sens escrivà públic en presència de ·III· testimonis covinents e que sien mascles, si aprés la mort d'aquel testador dins ·III· meses davant lo jutge ordinari d'aquel loch, aquels ·III· testimonis juraran e publicaran la volentat del defunct, e aquela volentat l'escrivà públich metrà en forma e en escriptura pública, en presència d'aquells testimonis damunt dits e en presència d'altres testimonis qui seran presens a la confessió d'aquels testimonis damunt dits qui publicaran la volentat del defunct, aytal testament haja valor e fermetat. Enadex lo senyor rey que la dita publicació pusque ésser feita là on se féu lo testament de paraula, o là on havia sa casa, o là on haurà sa heretat. Enaxí que los dits testimonis façen lo dit testament publicar dins ·III· meses, si són en loch on se pusca fer la publicació e que la degen manifestar per ço que·s faça la publicació. E si ho celaran, que·n sien punits a arbitre de la cort e dels pròmens. E pusquen los marmessors ésser testimonis e·l testament en què seran establits marmessors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 159. Lo testament del defunct qui serà escrit al terç dia que sia comptat de la mort del defunct a enant, sia publicat als hereus e als marmessors. Enadex lo senyor rey que sia entés si·l testador morrà en aquel loc on són los hereus o·ls marmessors. E si·l testament serà feit en altre loch, que sia mostrat dins ·III· dies pus que·l testament serà aportat en aquel loch on seran los hereus o·ls marmessors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 147. Aquels qui donaran libertat als seus servus o als seus catius, donen-la ab carta o ab testimonis. E si la donaran en testament, aquela franchea haja valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 161. Los marmessors no leven ne guaanyen ne hajen alcuna cosa e·ls béns del defunt, si doncs lo defunct no ó lexarà a ells. E aquels marmesssors escriven tots los béns del defunct en presència de testimonis.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 162. Los marmessors no retinguen ni compren per sí ni per altra persona alcuna cosa dels béns del defunct; e si ó faran, no haja valor, e el preu que y hauran donat perden, lo qual preu sia del senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 162-163. Cascú pusque fer sa volentat de ses possessions e de totes les altres coses e béns seus, també aquel qui haurà infans, com aquel qui no haurà infants ab testaments o sens testaments, e en altres guises e maneres. E totes lurs possessions, cases, estatges, orts, torres e alcaries pusque cascú mellorar e examplar, e levar quant que·s vulle. E si·s volrrà, pusque fer en aquelles voltes de pedra, sí que nós ni·ls nostres successors no siam demanats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 163. Lo testament o qualque altra derrera volentat que·l testador farà haja valor, jasia ço que·l testador no haja establit ne feit a ssi negun hereu en aquel testament. Enaxí, emperò, que·ls legataris, o aquels qui hauran per rahó d'aquell testament coses certes e singulars, paguen los deutes que·l testador devia segons que cascú dels béns d'aquel haurà, si doncs lo testador no mana en son testament a un d'aquells a qui havia feites lexes o a més que pagassen los seus deutes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 165. Si alcú farà molts testaments e en diverses temps, aquel testament que haurà feit derrer haja valor e fermetat, per ço car la volentat del testador pot ésser mudada tro al derrer dia de la sua vida. E deïm que valle el primer testament o altre testament del qual ell haurà feita confirmació e·l derrer testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 148. Aquel qui volrrà fer testament apell e deman ·III· o ·IIII· testimonis covinents e escrivà públic, los quals, presens, veens e oens, ordén les sues coses, e aquela derrera volentat sua haja fermetat; sàluves, emperò, les donacions que ell haurà feites primerament justament e axí com dech, e esmenades les injúries e los torts, e els deutes pagats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 159. Cascú que farà testament pot establir e fer en son testament marmessors sos parents o aquels qui res no li atanyeran, segons que ell se vollrà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 175. Si·l testador farà o establirà alcun hereu en son testament, pot a aquel qui haurà feit hereu si ell no volrrà ésser hereu, o no porà ésser hereu, altre hereu substituir, en aquesta manera, ço és: "Jo aytal faç e establesch aytal mon hereu, e si aquel aytal no serà mon hereu o no u volrrà ésser, aytal altre sia mon hereu". E en aquest cas, si aquel qui serà primerament establit e feit hereu pendrà la heretat, d'aquí enant l'altre qui era substituït que fos hereu si·l primer no era hereu, o no volie ésser, no haurà loch. Mas si aquel qui serà establit primerament hereu no volrrà ésser hereu, o no pendrà la heretat, aquel altre qui serà substituït e feit hereu haja aquella heretat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 175-177. Si alcú farà o establirà hereu son fill pot a aquel altre hereu substituir encara si bé s'és estrany en aytal manera: "Jo aytal establesch e faç mon fill hereu, e si aquel fill meu morrà enfre pupil·lar edat, ço és, que no haurà ·XV· ans complits, substituesch a ell aytal que sia hereu, o si·l fill meu morrà enans que vingue a perfeita edat, ço és ans que haja ·XX· ans, la heretat la qual a ell leix torn a aytal". > Mas lo pare quan fa o estableix son fill hereu no pot a ell altre substituir ne fer hereu en la legítima que pertayn a ell e·ls béns del pare. Car lo pare no pot posar en la legítima que pertayn al fill alcun greuje, o cargua o manera o condició o alargament, si doncs lo fill qui serà establit hereu per lo pare no era pubill. Car ladoncs lo pare pot a ell substituir e fer altre hereu en la sua legítima. Car aquel fill qui és en pupil·lar edat, ço és que no ha ·XV· ans complits, no pot fer testament. E per ço lo pare pot a ell substituir e fer hereu, e enaxí lo pare fa testament al fill com lo fill sia en tal edat que no puscha fer testament ni altre a ssi fer hereu; e enaxí lo pare pot-li fer testament en aquesta manera: "Jo aytal establesch mon fill hereu, e si ell morrà enfre pubil·lar edat, ço és que no haurà ·XV· ans complits, substituesch a ell e faç hereu aytal". E axí per aytal manera són ·dos· testaments, un del pare quant a açò que féu lo fill hereu, e altre del fill pubill can li substituí que si morie enfre pupil·lar edat que altre fos son hereu. E en aquest cas si·l fill morrà enfre aquela pupil·lar edat, ço és que no haurà ·XV· ans complits, aquell qui a ell era substituït per lo pare e feit hereu haurà la heretat, sí que la mare del pubill ne·ls frares ne·ls altres parens del pubill no hauran res en aquela heretat. Mas la substitució que serà feita per lo pare al fill pubill per aytal manera com damunt és dit, de mantinent és vana e res no vall tantost com lo pubill haurà ·XV· ans complits, e aquel qui era a ell substituït e feit hereu, si aquel pubill morís enfre ·XV· ans no y pusque res demanar. Pot encara lo pare en moltes maneres a sos fils substituir e fer altres hereus, enaxí que digue: "Lo meu fill establesch e faç hereu, e si ell hereu meu no volrrà ésser, aytal substituesch a ell e faç hereu". E si·l fill pendrà la heretat e volrrà ésser hereu, la substitució serà vana e no haurà valor. E pot encara lo pare al fill substituir e fer hereu en aytal manera que digue axí: "Mon fill establesch e faç hereu meu"; e quantque quant ell morrà sens infants de leal cònjutge: "Aytal li substituesch e faç hereu" ; e aytal substitució tota hora dur e valla quantque quant lo fill morrà sens infants de leal cònjuge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 167. Lo testador no puxe agreuyar aquel a qui haurà feita lexa en son testament en més que no serà la lexa que li haurà feita.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 166. Si alcuna fembra haurà fills ledesmes de diverses matrimonis que sien feits lealment, sia tenguda de donar qual part se volrrà a cascú de sos fills e·l temps de la sua mort del seu exovar axí com de l'altre patrimoni seu. La donació, emperò, per núpcies o l'espoalici que haurà haüt de cascun pare d'aquels fils, sia tenguda de donar a aquels fills qui seran nats d'aquels matrimonis. E aquestes coses damunt dites sien observades de part del marit qui haurà haüdes moltes mullers, e exovar de cascuna, que a cascú dels fills sia tengut de donar e de retre l'exovar que hac de cascuna de les mullers, mares d'aquels fils, e dels seus béns que·n pusque donar qual part se volrrà a sos fills. Salvu, emperò, que·ls fils no sien enganats en lur ligítima per lo pare ne per la mare.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 167-168. Si alcú en son testament o en sa derrera volentat lexarà ·C· morabatins o altra cosa a son fill, e en tots los altres béns seus lexarà e farà ·II· o més de sos fills hereus, e un d'aquels hereus, o aquel a qui havia lexat ·C· morabatins morrà sens testament, ans que·l pare d'ells muyre, e el pare no ordena alcuna cosa de la part del fill qui serà mort, los béns, los quals lo pare lexà a aquel fill qui serà mort, tornen als altres frares qui viuran per aqueles parts, en les quals lo pare establí e féu ells hereus en son testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 168. Si alcú s'escriurà per testimoni o l'escrivà escriurà lo seu nom per testimoni en testament o en carta o en alcú contrat, no nogue a aquels qui no poden fer de lur dan. E si null hom feÿe testament e fos clos, e aquel qui seria testimoni en aquel testament no sabia que dret li pertangués en aquell, o seria testimoni en carta feyta sobre cosa en què hagués dret e no u sabia, no li tingue dan, o a aquels qui han sperança en dret d'altruy, e aquell dret seria venut a altre o enpenyorat, si hi fermaven no tingués dan pus no ho sabessen. O si alcuns fan donació de luyn sens sabença d'aquels a qui pertany la cosa donada, en aquests cases, o en semblants d'aquests, no tingue dan a null hom qui ferm la carta ne la faça fermar a escrivà en son nom. Mas en aqueles coses qui seran feytes davant ell ab carta si·s ven o s'aliena la sua cosa, e no la contradeix, que la perda; car la negligència del hom pus és de edat que pusca fer son dan no li deu valer en cobrar aquela cosa que davant ell serà venuda o alienada. En aquest fur esmenà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 181. Com no sia neguna cosa que més sia deguda als hòmens, cor que hajen poder en lur derrera volentat de partir o d'ordenar lurs coses, emperaçò deïm que·l pare e la mare, pagats primerament lurs deutes e restituïdes les injúries, partesquen e donen tots lurs béns seents e movens e semovents, en testament o qualque altra derrera volentat d'ells, entre tots los fils e les filles creats e nats de leal matrimoni per aqueles parts que·s volrran eguals o no eguals, no contrastan alcun dret canònich o civil. Salvu, emperò, a cascun de sos fills lur legítima.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 170. Si alcú farà testament o altra derrera volentat, e en aquell testament o en aquela derrera volentat dirà los deutes que devia e els torts que tenia a alcú o a alcuns, l'ereu o·ls hereus d'aquel no pusquen querer ni demanar altra certenitat sobre aquels deutes o aqueles injúries, mas que·l testador ne sia creegut axí com ó haurà confessat en son testament o en sa derrera volentat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 185. Lo pare o la mare no pot los seus fills ledesmes en lur legítima enganar ne minvar. La legítima és que pagats los deutes e les injúries retudes, que si·l pare o la mare hauran ·I· fill tan solament, que aquell haja la terçera part de tots los lurs béns per sa legítima. E si n'haurà ·II· o ·III· o ·IIII· fills, que aquels hajen altressí la terçera part de tots los béns del pare o de la mare tan solament per lur legítima e de les ·dues· parts façen lo pare o la mare a lurs volentats a qui·s volrran. E si hauran lo pare o la mare ·V· fills o més, que hajen per lur legítima la meytat de tots los béns del pare o de la mare, e de l'altra meytat pusquen fer lurs volentats a qui·s volrran lo pare o la mare. E si·l pare o la mare volrran de les ·dues· parts mellorar alcú o alcuns de sos fills quan n'auran ·IIII· o menys, que ó pusquen fer. E si n'hauran ·V· o més, si·s volen, pusquen mellorar alcú o alcuns dels fills d'aquela meytat. E si a alcú o a alcuns d'aquels fils lo pare o la mare haurà feit mellorament, aquel mellorament no sien tenguts de tornar en comú ne de partir ab los altres frares.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 171. Si el testador lexarà en son testament o en sa derrera volentat alcuns béns mobles que aquels sien donats per amor de Déu e per la ànima d'aquels als quals ell tenie tort o farà altres lexes, deïm que sien pagats per aqueles parts per les quals cascú serà hereu, enaxí que les coses no mobles o seents no sien donades a lochs de religioses o a clergues.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 171. Si·ls testadors lexaran certa quantitat d'aver que sia donada als clamants qui venrran aprés la mort d'ells de les injúries que aquels testadors hauran a aquels clamants feites e apparran tants clamants que les injúries que seran feites a ells sien majors, e pugen a mayor quantitat que no serà aquela quantitat que los testadors hauran lexada per aqueles injúries a restituir, los hereus dels testadors restituesquen aqueles injúries entrò aquela quantitat que serà provada per testimonis o per cartes públiques.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 157-158. Establim que si alcun volrrà fer testament o altra derrera volentat en escrit, enaxí que no volrrà que negú sàpie aqueles coses que en aquel testament o en aquela derrera volentat seran escrites, que ó pusque fer, e mostrar aquella escriptura, o aquel escrit qui serà feyt per mà del testador o per mà d'escrivà públich, e serà segellada o ligada o enclosa o enbolcada, e serà fermada o sotsescrita de ·III· o de ·IIII· testimonis qui seran pregats a aquel fermament a fer o a aquela subscripció; enaxí, emperò, que·l testador digue a aquels testimonis que aquela escriptura és lo seu testament o altra derrera volentat sua, la qual escriptura enaxí feita haje perdurable fermetat. Ne per ço volem que aquela escriptura sia desfeyta, car los testimonis no saben aqueles coses que són escrites en aquell testament o en aquela derrera volentat. Enadex lo senyor rey que solament sia sagellat ab ·I· segell per tots los testimonis que abasta. Encara enadex que si·l testament serà escrit per mà del testador e segellat ab son segell, e si no ha segell ab ·I· altre segell de son amich, que valle e haje fermetat, jasia ço que no y haja escrivà públich ni testimonis ni altre segell ni alcuna subscripció, e encara que no haja dit denant testimonis "aquest és mon testament o ma derrera volentat", pus l'aja escrit de sa mà. E acò que diu del segell, no sia entés en aquels qui moren fora la vila, que també haja valor sens segell com ab segell, pus de sa mà sia escrit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 170. Si·l testador alcuna cosa sua lexarà en son testament a alcú e aquela cosa haurà lexada, pus lo testament serà feyt, donarà o vendrà o permudarà o en exovar donarà, o per qualque altra manera la senyoria d'aquela cosa en altre trasportarà o mudarà, aquela lexa ha tolta a aquel a qui la havia lexada. Mas en les altres lexes e en los altres capítols lo seu testament roman en sa valor e en sa força.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 182-183. Cascú o cascuna qui no haurà fills o filles de leal cònjuge pusque ordenar de tots los seus béns mobles e no mobles e semovens en son testament o en sa derrera volentat, axí com volrrà, e en aquela condició e manera que li plaurà, e lexar aquels béns o d'aquells béns, axí com se volrà als seus ascendents, ço és al pare o a la mare, o a l'avi o a la àvia o a altres de·quí ensús o als seus col·laterals, ço és a frares o a nebots o a fills de nebots, o a altres proïxmes o a estrayns. Com cascú deje haver plen poder e licència d'ordenar les sues coses o los seus béns axí com volrrà ne li plaurà axí com si no hagués neguns proïxmes. Emperò no dó ne leix a clergues o a persones religioses o a lochs religioses, cases, orts, vinyes o altres possessions o heretats, mas solament lo preu d'aqueles coses. E si alcú contra açò farà, los béns seents o semovents tornen als pus proïxmes del defunct qui féu aquel testament per eguals partides. Salvu, emperò, que aquel qui serà pus proïxme a ell en grau haje aquells béns.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 184. Aquell qui morrà sens infant ledesme e haurà pare e mare, pagats los deutes e les injúries plenerament restituïdes, jaquesque a ells en son testament o en sa derrera volentat qualsque parts se volrrà de tots los seus béns, dementre emperò que·l pare ne la mare no sien enganats en la legítima, ço és, la terça part dels béns d'aquel fill, e tot lo romanent dó, si·s volrrà, als proïxmes o als estranys o a aquels que no li tayen en res. Emperò, si aquel qui morrà sens infant de leal cònjugi no lexarà pare ni mare, mas lexarà nét o besnét o fill de besnét qui seran de leal cònjugi, que·ls sia tengut de lexar lur legítima, mas no sia tengut de lexar neguna cosa a sos frares o a ses sors o a altres proïxmes. Mas tots los seus béns pusque lexar a qualsque altres persones se volrrà. Aquest fur mellorà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 172. Si alcú lexara e dirà en sa derrera volentat o en son testament que la muller sua sia dona e poderosa de la heretat e dels béns del testador aprés la mort d'aquel testador a cert temps o en tota sa vida, l'ereu sia tengut de fer sos ops tempradament a aquela muller, segons la valor d'ela, dementre emperò que ella estarà sens marit e viurà honestament. Aquel dret semblantment sia observat de part de la muller que farà testament dementre que·l marit viurà sens muller.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 173. Lo pare e la mare són tenguts de fer e de donar tempradament sos ops als fills e a les filles de leal cònjuge dementre que viuran, si no hauran lurs ops ne hauran de què viure. E·ls fils e les filles sien tenguts de dar al pare o a la mare que no hauran de què viure lurs ops atempradament dementre que viuran. En fer sos ops és entés menyar e beure e vestir e calçar e casa on estien.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 173-174. Los hereus del defunct de mantinent aprés la mort d'aquel reeben los béns del pare o de la mare de qui seran hereus. E tinguen lo testament original e donen translat als marmessors del testament, si haver lo volrran, per ço que mils e menys de dupte pusquen complir la derrera volentat del defunct. Si doncs lo testador no havie dit que·ls hereus no reebessen los béns entrò que·ls deutes e les injúries fossen pagades o pagades les lexes per los marmessors a qui ell ó comanaria. En aquest fur enadí lo senyor rey que sia salvu als hereus lo dret que·s pusquen acordar si seran hereus o no, segons fur de València contengut en la rúbrica de dret que han los hereus de deliberar si seran hereus o no.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 165. Si alcú en son testament o en sa derrera volentat lexerà a alcú cases o altra cosa moble, o no moble, o semovent, axí, emperò, que, per aquela cosa o per rahó d'aquela cosa o per preu d'aquela, dó a l'hereu, o a altre ·C· sous o més o menys, o que aquells ·C· sous dó a lochs piadoses o a pobres, o per sos torts a desfer, e puys lo testador mudarà la sua volentat, no val ço que en la primera volentat o e·l primer testament serà lexat. Car per la derrera volentat és anul·lada, e desfeita la primera volentat o·l primer testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 166. Si testament serà feit per alcú e aquel qui haurà feit lo testament lo jurarà, e puys farà altre testament o altre derrera volentat, lo derrer testament o la derrera volentat val, jasia ço que·l primer testament fos jurat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 160-161. Si ·tres· o més exsecutors o marmessors seran d'alcun testament e un d'aquels morrà, la cort del loch que n'assigne altre sufficient en loch d'aquel, si coneix que ops hi sia. Si, emperò, tots viuran, e en aquela ciutat o en aquel loch seran presents, alcú d'aquels execudors o marmessors, jasia ço que sien mellors e pus richs, no poden alcuna cosa fer sens presència e consentinent dels altres qui seran presens. E si alcuns d'aqueles execudors o marmessors seran absents, aquels qui seran presens pusquen deliurament exseguir lo testament e menar a acabament, sí que aquels qui seran absents no y sien requests ni demanats. E la cort de la ciutat o del loch faça complir als marmessors los testaments e les derreres volentats dels morts, sens tot alargament e sen tota defuyta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 160. Fembra no pot haver ni usar d'offici de marmessor ne pot ésser eleta en marmessor en testament. E si serà feyta marmessor en testament, valla aytant com si no era feyta marmessor.

D'AQUELLS QUI MOREN SENS QUE NO HAURAN FEIT TESTAMENT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 192-193. Si alcú morrà sens testament, enaxí que dels béns seus no haurà feit negun testament ne alcuna altra derrera volentat, la heretat sua e tots los altres béns seus sien donats e tornen primerament per eguals parts als fills qui seran nats de leal matrimoni. E si fills no y haurà, que tornen aquels béns als descendents, ço és als néts o a les nétes o als besnéts o a les besnétes, o als altres pus jusans, segons que seran primers en grau. Enaxí que a·quel qui serà primer en grau tornen los béns ans que als altres qui seran pus jusans. E si no seran descendens, ço és néts o nétes o besnéts o besnétes, o altres pus jusans, aquela heretat e·ls altres béns tornen als ascendens, ço és a saber, primerament al pare e a la mare, si amdós seran vius e·l temps de la mort del defunct. Emperò, si·l pare viurà tan solament, o la mare viurà tan solament, e·l temps de la mort del defunct, a aquel sol tornen e sien donats tots los béns defunct; lo qual pare o mare qui viurà e·l temps de la mort del fill deu venir primer que l'avi, ni l'àvia sia de pare o mare, ne que·ls altres ascendens a la successsió dels béns d'aquel fill damunt dit. Emperò, si no haurà pare ni mare e·l temps que ell morrà, tots los béns seus tornen als altres ascendens sobirans, ço és a l'avi e l'àvia, o al besavi e a besàvia, tan bé de pare com de mare, e als altres ascendens que a ells seran pus proïxmes en grau. E si aquel que morrà sens testament haurà ascendens, e col·laterals, enaxí com són frares e sors qui seran ab ell d'un pare e d'una mare, succeesquen e hagen los béns per eguals parts ab aquels ascendens qui seran pus pruïxmes en grau ab los quals ascendens e col·laterals, ço són frares e sors, succeesquen lo fill o·ls fills del frare qui serà mort, lo qual era frare de pare e de mare d'aquel qui morí sens testament, lo qual fill, o fills hagen aquela part dels béns d'aquell qui morí sens testament, la qual agra lur pare si visqués e·l temps de la mort de son frare qui sens testament morí. E si aquel qui morrà sens testament no haurà descendents o ascendents, tots los béns d'aquel defunt, de qualque part los haja haüts, tornen per eguals parts als frares e a les sors qui viuran en temps de la sua mort, sia que tots aquels frares e les sors sien nats ab aquell defunct d'un pare e d'una mare, o sia que alcuns d'aquels sien nats ab ell d'un pare e d'una mare, e alcuns d'un pare tan solament o d'una mare tan solament, o sia que tots sien nats ab lo defunct d'un pare tan solament o d'una mare tan solament. En aquest cas, los nebots ne les nebodes d'aquell qui morí sens testament no vénen a successió ab los frares e ab les sors d'ell. E si aquell qui morí sens testament no havia frares ni sors, los béns seus tornen per eguals partides a aquels qui pus proïxmes seran a ell. Enaxí que aquells qui seran primers en grau vinguen primerament a la successió d'aquell. E si aquell qui morrà sens testament no haurà neguns col·laterals, ço és, frares ne sors ne nebots ne nebodes ne negun altre parent, la muller vingue a sucesió dels béns d'aquell, si donchs marit no pendrà. E si no ha muller, que sien donats a piadoses lochs, e que ó partesca la cort del loch ab ·dos· bons hòmens e leals d'aquel metex loch, pagats primerament los deutes e les injúries restituïdes. E açò que dit és del marit, sia observat si muller d'alcun morrà sens testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 203. Per ço que dels graus de parentesch no sia duptança, deÿm que·l primer grau de la linya ascendent sia pare e mare. E el segon grau, avi e àvia; e e·l terç grau, besavi e besàvia. E·l quart grau, tresavi e tresàvia. E·l ·V· grau, quatravi e quatràvia. E el ·VI· grau, cinchavi e cinchàvia. E segons açò se seguex-se d'aquí amunt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 203. El grau primer de la linya descendent són fills e filles. E el segon grau són nét e néta. El ·III· grau, besnét e besnéta. El quart grau, tresnét e tresnéta. El ·V· grau, ·IIII· nét e quatrenéta. E el ·VI· grau, cincnét e cincnéta.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 204. En la linya col·lateral, ço és transversal, és lo primer grau frare e sor. E·l segon grau és fill o filla de frare o de sor, e oncle e tia. El tercer grau és nét e néta de frare e de sor, e oncle mayor e tia mayor, ço és frare e sor d'avi e d'àvia. El quart grau és besnét e besnéta de frare e de sor, e frare o sor de besavi o besàvia. El ·quint· grau és tresnét o tresnéta de frare o de sor, e frare o sor de tresavi o de trasàvia, e axí dels altres qui·s segueixen d'aquí enant.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 197. Si e·l regne de València no apparran hereus o proïxmes o legataris d'aquel qui serà mort ab testament o menys de testament, tots los béns d'aquel defunct tingue la cort e ·dos· prohòmens de la ciutat per ·dos· ayns, e mate·ls en escrit. E la cort e aquels prohòmens de mantinent e·l segon dia aprés la mort d'aquell defunct denuncien-ó als hereus e als proïxmes e als legataris. E pus que serà denunciat als hereus o als proïxmes o als legataris o al loch on ells seran, si aquells venran o hi trametran dins ·dos· ans, tots los béns sien restituïts a ells plenerament. E si no hi venrran o no hi trametran enfre ·II· ans pus que·ls serà denunciat, en tots los béns d'aquel qui serà mort sens testament succeescha lo fill seu bort, si serà e·l regne de València. E si aquel bort serà mort, mas haurà lexats alcuns descendens, ço és fill o nét o d'aquí enant, aquels vinguen a succesió d'aquels béns d'aquel qui serà mort intestat. E si no hi haurà alcuns descendens, la muller d'aquell hom estrany qui serà mort sens testament succeescha e·ls béns d'aquell, si la muller està e·l regne de València; e si no està e·l regne, no succeesca en alcuns béns del marit seu. Mas la cort e aquels ·dos· prohòmens damunt dits donen tots los béns del defunct a piadoses coses o a lochs là on ell morrà. Enaxí, emperò, que cases o heretats o coses seents no sien donades a lochs religioses, mas tan solament lo preu d'aqueles coses. Enadex lo senyor rey que là hon diu que·l fill bort succeesca que sia entés d'aquell bort natural qui serà nat de solt e de solta, sí que parenta no sia, ni d'altre ajustament dampnat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 200-201. Si alcú morrà sens testament e haurà fils religioses e frares religioses e parents de pare o de mare religioses, e haurà altres fills, frares, parents de pare o de mare qui no seran religioses, mas que viuran en seglar vida, aqueles religioses persones e·l loch o·ls lochs en los quals vida religiosa fan, no poden succehir ne venir a succesió al pare o a la mare ab los altres fills, o ab los frares o ab los fills dels frares, ne ab aquells parents que seran de part del pare o de la mare. E si aquels tots desfalrran, no succeesquen ab testament o menys de testament en neguna cosa. Ne·l pare ne la mare no sien tenguts alcuna cosa de lexar a aytals persones religioses en lurs testaments ne en lurs derreres voluntats. E per ço no romangue que aquels testaments o derreres volentats, en què res no lexaran a aytals persones religioses, no hajen valor e fermetat. Los lochs religioses, ne·ls religioses en alcuns béns de pare ni de mare ne d'alcuns ascendens, ne de fill ne de nét ne d'alcuns altres descendents, ni de frares ni de sors ne d'alcuns altres transversals en neguna guisa no venguen a successió ab testament o sens testament. En aquest fur enadex lo senyor rey que si aquel qui serà clergue seglar haurà tant de benefici d'esgleya o més com seria la legítima, que poria demanar e·ls béns del pare o de la mare, que aquel fill clergue no pusque demanar legítima e·ls béns del pare ne de la mare. E si·l pare o la mare fahien testament, e e·l testament lur no lexaven res a aquel fill clergue qui haurà dels béns de la esgleya aytant com sa legítima o pus, que valla lo testament. E açò entenem quan hi haja ·II· fills o pus. E si no hi ha per aventura sinó ·I· fill, que aquell pusque ésser hereu o successor ab testament o menys de testament. Enadex lo senyor rey e esmena que tot hom que haja fill clergue seglar o vivent seglarment, haja o no haja benefici d'esgleya, que·l pare li jaquesca sa legítima, axí com als altres fills seus, e que la haja ab sa cargua e ab son fexs, axí com si fos lech, si la legítima serà en seent. Adoba encara lo senyor rey que si·l fill o filla entrarà en religió sens voluntat del pare o de la mare, que no haja res dels béns del pare ni de la mare, si éls no·ls li lexaran per sa volentat. E si li ó lexava lo pare o la mare, o ab sa volentat hi entrava, que haja ab sa carga sa legítima.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 205. Deÿm que si mor lo marit e la muller roman prenyada o hi haurà nat fill, e mor aquel infant dins ·XV· ans que no pot fer testament, romanguen los béns qui venrran de part del pare als parents pus proïxmes de part del pare. E si morrà menys de testament passats los ·XV· ans, que romanguen los seus béns a la mare. E si·l fill li vol res lexar en son testament, que ó pusque fer de tot quan ha, o d'una partida, salvu, emperò, a la mare enans del testament o aprés lo testament tot son espoalici ab lo creix. En aquesta guisa se seguesca al pare com a la mare. E que sia sàlvua totavia al pare o a la mare que sobreviurà sa legítima en los béns del fill si bé·s mor dins ·XV· ans. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 187. Si alcú qui haurà ·I· fill o una filla de leal cònjugi, e en son testament o en sa derrera volentat no lexarà a aquel fill o a aquela filla negun dels seus béns, lo testament sia desfeyt e lo fill o la filla heret e succeesca en los béns del pare, pagats los deutes e les injúries restituides e les lexes que hauran feytes. Salvu, emperò, totavia al fill o a la filla la legítima que deu haver en los béns del pare o de la mare o més, si més sobrave en los béns del pare o de la mare. E si·l defunct haurà molts fills o moltes files e a alcuns d'aquels lexarà alcuna part dels béns seus, e a un fill o alcuns d'aquels fills res no lexarà, lo testament no valla e cascun d'aquels fills e de les filles a qui el testador alguna cosa dels seus béns no lexà, vingue a successió per eguals parts ab los altres frares e ab les sors, als quals lo pare ho havia lexat. Enadí e corregí lo senyor rey que là on diu que·l pare deu fer menció en son testament de sos fills, que hi façe menció en son testament de sos fills, que hi façe menció de la filla que serà maridada, axí que li jaquesca alcuna cosa oltra l'exovar, enaxí que almenys que haja sa legítima.

EN QUAL GUISA HEREUS SIEN FEYTS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 209. Si alcú farà testament e no haurà fils ledesmes ne altres descendents, ço és fill o nét o altres descendents, e no haurà ascendents, ço és pare o avi o besavi o tresavi o altres ascendents, pot establir e fer hereu hom estrany, si bé no·l se coneix.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 210. Si aquel qui serà hereu escrit ab altres en alcun testament per alcú no complirà allò que·l testador li haurà manat, ço és en pagar lexes o fer altra cosa, enfre ·III· ans contínuament comtats de la mort del testador enant pus que ó pusque complir e fer, perde la heretat que·l testador li lexà, treyta e esguardada a ssi la legítima. E aquela heretat sia donada als altres qui seran ab ell establits hereus e·l testament. Enadex lo senyor rey que là on diu que la heretat sia donada als altres hereus, que sia entés ab la cargua que·l testador haurà lexada. E si no ha sinó ·I· hereu, torn tota la heretat als pus proïxmes parents del testador ab sa cargua.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 214. Si alcú qui haurà molts camps o moltes possessions en ·I· loch o en diverses lochs farà e establirà a ssi hereu alcú en aytal guisa: "Establesch e faç a mi aytal hereu en aytal camp o en aytal possessió", e neguna cosa no dirà dels altres camps ni de les altres possessions, aquel qui serà feit e establit hereu en ·I· camp o en una possessió, no tan solament és establit e feit hereu en aquell camp o en aquella possessió que·l testador li haurà lexada senyaladament e espressament, mas encara serà hereu establit e feit en tots los altres béns, los quals lo testador havia e·l temps de la sua mort. Per ço que no sia vist que aquel testador sia mort ab testament que haja feyt d'un camp, o d'una possessió, e en les altres coses sia mort sens testament.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 215. Si alcú farà testament e lexarà ·dos· hereus ensemps, e la un morrà ans que la part sua dels béns haja presa, e morrà menys de testament, ladonchs torn la sua part dels béns a l'altre hereu que ab ell fo establit hereu. Mas si aquel hereu qui mort serà ans que la sua part haja presa morrà e haurà feit testament, ladonchs torn aquela part d'aquels béns a sos proïxmes, o a aquels a qui lexar ó volrrà. Açò emperò entés, que si aquel hereu qui morrà, serà mort ans que sia denunciat a ell que ell sia hereu ensemps ab aquel altre hereu, que la sua part dels béns d'on haurà estat hereu pertangua e vingue a sos hereus o a sos proïxmes, jasia ço que muyre ab testament o sens testament. Aquest fur adobà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 216-217. Si·l pare o la mare en son testament establirà e farà son fill o sa filla hereu, a manarà a aquel hereu que, si morrà sens infants, que restituesca aquels béns o aquela cosa que li haurà lexada a alcun frare seu o sor, o per ventura a alcun estrayn, e aquel hereu vendrà a edat complida de ·XV· ans, aquela substitució o·l vincle feit per lo pare o per la mare no haja valor quant a la sua legítima, mas en les altres coses, si oltra a la sua ledesma li farà sustitució o vincle, aquela substitució o aquel vincle dur totavia, si aquel morrà en alcun temps sens infants. Emperò, si aquel fill qui serà agreuyat de restituir los béns que·l pare o la mare li haurà lexats, pendrà muller, e dels béns dels quals li serà feit manament que·n faça restitució a alcuns obligarà o donarà a sa muller en donació per núpcies o en esposalici, la substitució o·l vincle damunt dit no haja valor en aqueles coses que seran donades en donació per núpcies o en espoalici. E si la filla donarà a son marit en exovar les coses en les quals fo agreujada per lo pare o per la mare de restituir a alcuns, si ella morie sens infants en aqueles coses que haurà dades en exovar a son marit, la substitució o·l vincle no haja valor. E si·l testador establirà o farà hereu alcú que no serà son fill, mas serà son frare o son oncle o son cosí o qualque altre hom estrany, e manarà a aquel hereu que, si morrà ab infants o sens infants, que restituesca aquela heretat o aquella cosa que li haurà lexada a alcú, aytal substitució o vincle dur per tots temps. Açò, emperò, salvu e entés que aquel qui serà hereu establit pusque retenir a ssi la ·quinta· part dels béns que·l testador li haurà manat de restituir a alcú. Aquel deÿm que és estrany hereu qui no serà fill o nét o besnét o d'aquí enjós. Deÿm encara que les coses que deven ésser restituïdes o que seran vinclades a alcú, no poden ésser alienades ne obligades, si doncs no seran donades en exovar o en donació per núpcies segons la qualitat e la honestat de les persones que faran lo matrimoni; o si doncs aquel qui serà establit hereu e fo agreujat de restituir a altre aqueles coses en què era establit hereu, no era tan pobre que no hagués altres coses de què·s pogués fer sos obs. Enadex lo senyor rey, là on diu que si la filla donarà les coses vinclades per lo pare o per la mare, que en aqueles coses sia solt lo vincle. Declara lo senyor rey que, si la filla no podia trobar marit de sa valor sinó li donava oltra la sua legítima en exovar, que ladonchs pusque donar en exovar tants d'aquels béns vinclats que pusque haver marit de sa valor. E ladonchs sia en aquels béns solt lo vincle que haurà donats en exovar, mas en los altres béns romangue lo vincle, segons la volentat del defunct o de la defuncta. E si per aventura aquela filla morrà sens fill de leal matrimoni, que·l vincle dur e romangue en sa força en tots aquels béns que seran oltra la legítima.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 222-225. Si a aquel qui serà establit e feyt hereu per alcun altre en qualque manera li serà substituït, ço és que aquel hereu aprés sa mort li restituesque aquels béns que li seran lexats, tots los béns que·l testador havia e·l temps de la sua mort deven espressament e nomenada ésser escrits, per ço que quantque quant aquela substitució haje loch, sia certa cosa e manifiesta quals coses degen ésser restituïdes a aquel substituït qui les deu haver, e per ço que aquel qui és establit hereu no pusque no degudament degastar e a tort malmetre aqueles coses que són sotsmeses e vinclades a restitució. Emperò si enfre aquel temps, ans que sia hora d'aquela restitució a fer, aquel qui serà hereu escrit haurà degastat o venut alcuna cosa d'aqueles que són sotsmeses al vincle de restitució, aquel a qui deven ésser restituïdes porà demanar e recobrar, si oltra la legítima que a ell és deguda aquel qui és establit hereu degastà o vené alcuna cosa. Mas dels béns de l'hereu sia satisfeyt al comprador en lo preu, e en la estimació de la cosa comprada que serà a ell tolta per dret per lo substituït a qui la cosa devia ésser restituïda. Emperò, si no apparran alcuns béns d'aquel hereu qui la cosa qui era sotsmesa a restitució haurà venuda ne serà d'altrament segur a aquel comprador deu sostenir son dan, per ço que no sàviament ni segura comprà aquella cosa. Emperò, si la legítima d'aquell qui és establit hereu és en la heretat que no sia venuda, e és tal que·n pusque ésser satisfeit al substituït en lo preu que l'hereu haurà haüt d'aqueles coses que haurà venudes que devia restituir, aquel substituït no porà en neguna guisa revocar ne recobrar alcuna cosa d'aqueles coses que seran venudes per aquel hereu. Emperò, si de la legítima que serà romasa no porà ésser satisfeyt plenerament al substituït, en aquela quantitat, en la qual la legítima no bastarà, aquel substiuït porà revocar aqueles coses que seran venudes per aquel hereu, si doncs l'ereu no les haurà venudes o obligades per rahó d'exovar que haurà pres de sa muller, o per donació per núpcies que haurà feyta a ella. La donació, emperò, per núpcies no sia major que és establit en la costum de València. E si aquela donació serà major, no pusque noure als compradors qui hauran comprades aqueles coses vinclades ne al substituït que aqueles coses devia haver. Emperò, si la legítima d'aquel qui serà establit hereu bastarà a l'exovar que ell haurà reebut e a la donació per núpcies que ell haurà feyta e al preu de les coses que ell haurà venudes, jasia ço que aquela donació per núpcies sia major que no és establit en la costum de València, la muller pusque tota la donació per núpcies que serà feita a ella en temps de núpcies conseguir plenerament, e les lexes que a ella seran feites e·l testament de son marit. Dementre, emperò, que a totes aqueles coses que damunt són dites la legítima damunt dita abast. Si, emperò, la legítima, o neguns altres béns d'aquel qui serà establit hereu no apparran ne seran, la muller recobre dels béns que seran vinclats a aquel qui serà substituït l'exovar que·l marit haurà reebut d'ella, e la donació per núpcies que serà feita a ella per aquela part per la qual donà e comptà l'exovar al marit. Emperò, si la muller no donà ne comptà alcuna cosa de l'exovar al marit, si ella o sos parents o aquells qui dar o pagar devien l'exovar foren en triga e en tarda que no pagaren l'exovar ans que·l marit morís o que·l matrimoni entre ells fos partit, la muller neguna cosa no prena de l'exovar ne de la donació per núpcies que a ella fos feita. Si, emperò, la muller, o alcun per ella, assegurarà o prometrà o s'obligarà al marit a pagar l'exovar a ell a cert dia o a cert temps, ladoncs, si aquells qui hauran assegurat o promés o·s seran obligats de pagar l'exovar al marit no seran en triga ne en tarda de l'exovar a pagar, valle aytant com si l'exovar era liurat e pagat; a açò tan solament que la muller conseguesque tot lo creix que·l marit li haurà feit en temps de núpcies per esperança que l'exovar li fos nombrat e deliurat. Mas lo marit ni·ls hereus d'aquel de l'exovar que no haurà haüt ne reebut ne li serà comptat, jasia ço que a ell fos assegurat, no sia tengut de retre ni de restituir, sinó tan solament aquela part de l'exovar, la qual a ell en veritat fo liurada e comptada. Emperò, si·l dia o·l temps que fo posat a la paga a fer de l'exovar al marit serà passat, aquel dia vol e demana per lo marit que la paga sia feita a ell de l'exovar, jasia ço que·l marit no deman l'exovar a la muller, o a aquels qui·l li hauran promés per ella. Enaxí que, si aprés lo dia o e·l temps que fo establit a la paga a fer de l'exovar, la muller o aquel qui·l promès per ella no·l pagà ne·l comptà al marit, e enans que aquel exovar agués reebut, lo marit se morí o entre ells fo lo matrimoni departit, lo marit ne·ls hereus d'aquel no sien tenguts en alcuna cosa de retre lo creix o la donació per núpcies que·l marit li haurà feita en temps de núpcies, sinó tan solament per aquela part que haurà reebuda de l'exovar. La donació, emperò, per núpcies e totes les altres coses que la muller hac per benefici del marit tingue en tota la vida sua, dementre emperò, que honestament vive e, enfre un an pus lo marit serà mort, no prene marit. Emperò, aprés la vida sua, restituesca als fills qui seran nats d'ella e de son marit la donació per núpcies, e totes les altres coses que hac per benefeci del marit. E si infant no y haurà, rede les damunt dites coses als hereus del marit. Emperò, si aquella muller enfre ·I· an pendrà marit o castament no viurà dins l'an o aprés, de mantinent restituesca la donació per núpcies e totes les altres coses, les quals hac per benefici del marit, als fills qui seran del marit, del qual hac totes les damunt dites coses. E si fills no y haurà, restituesca aqueles coses al substituït, si dels béns que són vinclats e deven ésser restituïts hac ne conseguí aqueles coses. Emperò, si de la legítima d'aquel qui fo establit hereu o dels seus béns propris hac l'exovar e la donació per núpcies e les altre coses, aprés la mort sua restituesca totes aqueles coses als fills qui seran d'ell e d'ella. E si fills no y haurà, restituesca aqueles coses als hereus del marit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 245. Si alcun hom o alcuna fembra farà son fill hereu en son testament o en sa derrera volentat, que sia engenrrat o nat de proïxme parent o de parenta o de adulteri o de leig ajustament, ço és d'om religiós o de fembra religiosa o de semblants ajustaments o d'altre vedat ajustament sia engenrrat e nat o a ell lexarà alcuna cosa no val aytal institució de hereu ne donació feita a aytal fill en testament o en derrera volentat. E la heretat e·l legat, ço és la donació feita per testament o en altra derrera volentat, a aytal fill axí com a indigne de tot en tot sia tolta. Enadeix lo senyor rey que·ls dits béns tornen als pus proïxmes parents del defunct.

DE DRET QUE HAN LOS HEREUS DE DELIBERAR SI SERAN HEREUS O NO

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 229. Si alcú serà feyt hereu e·l testament de son pare en tot o en partida e aquel no près d'altra manera la heretat del pare, mas que pagà los deutes del pare per aquela part on era feyt hereu, aytant val com si havia presa la heretat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 229-230. Negun no deu ésser destret que compre ni vene ni d'altra manera alién ne que prena alcuna cosa ne neguna heretat que li fos dampnosa, ço és, que li tornàs a dan si la prenie.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 230. Lo hereu del defunct és obligat a tots los creedors del defunct que pach tots los deutes, los quals lo defunct los devie. Mas lo legatari a qui el defunct lexà alcun camp o alcuna altra cosa singular no és obligat a pagar los deutes del defunct. Mas si la heretat no bastarà a pagar los deutes, los creedors del defunct poden demanar als legataris aquel camp o aquela cosa que·l defunct los haurà lexada, entrò que a ells sia satisfeit dels deutes que a ells aquell defunct devie. Car e·ls béns que foren del defunct mellor rahó han e mellor dret los creedors, que·s treballen per lur dan a esquivar, que no han los legataris, que·s treballen per lur prou a fer.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 231. Fem fur nou que si alcú serà establit hereu o legatari per alcun testador que aquel hereu o legatari haja espahy de ·tres· meses, si present serà e·l regne de València, dintre els quals ell se pusque acordar si volrà reebre aquela heretat o lexa o no. Enaxí que, si dintre los ·III· meses volrrà haver aquela heretat o la lexa, que la pusca haver o lexar qual més se vulle. E si dins los ·III· meses no volrrà aquela o la lexa pendre, que la haja perduda e que torn e sia dels pus proïxmes del testador. Salvu, emperò, que d'aquela heretat o d'aquela lexa sien pagats los deutes o les altres coses que havia manades pagar lo testador. E si aquel hereu o legatari no serà present e·l regne de València, que ladoncs començen a córrer los ·III· meses de pus que a ells serà manifestat que aquell testador lo haje fet hereu o legatari e pus sia e·l regne de València vengut o poria ésser vengut, segons la lunyea del loch on serà.

DE REBUYAR HERETAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 233. Si alcun s'abstendrà de pendre la heretat del pare que li serà venguda ab testament o sens testament, e serà provat clarament que no haurà tengut alcuna cosa d'aquels béns axí com hereu, ne haurà estat ni habitat en les cases o en les heretats del pare axí com a hereu, mas axí com a logador o axí com a guarda, o per altra justa rahó, no pot ésser demanat lo fill en deutes que·l pare degués ni per altres coses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 234. Enaxí com major de ·XX· ans que ans que haja presa la heretat que li és esdevenguda la rebuja no la pot puys querer ni demanar, enaxí pus que la haurà presa, no la pot rebujar, ans la ha a retenir.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 234. Aquel qui serà demanat denant la cort per lo deute del pare seu o per los deutes de qualque altre qui l'haurà feit hereu, no sia tengut de respondre a aquels qui d'ell se clamaran, si ell és apparellat de renunciar per tots temps sens frau e sens malea a tota aquela heretat e és apparellat de lexar de tot en tot los béns que ell ha salvus en present de la davant dita heretat. D'aqueles coses, emperò, que ell haurà despeses en sustentació de son cors, com no hagués altres coses de què·s pogués sostentar ne viure, no·n sia tengut en neguna guisa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 235. Si alcú serà hereu establit en tot o en partida en alcuna heretat, no pot alcunes parts d'aquela heretat rebujar o alcunes retenir, mas cové que de tot ó rebuig, o de tot ó retingue.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 236. Jasia ço que aquel qui serà feit hereu pendrà una vegada la heretat del defunct en què serà feit hereu, no és tengut que aquela retingue mal son grat, ans pot aquella rebujar e lexar quant que·s volrrà e majorment si tants deutes exiran e apparran en aquela heretat, e no eren sabuts que hi fossen, que tota la substància o la heretat del defunct no abastàs a pagar los deutes. Enadeix lo senyor rey là on diu que aquells qui hauran presa la heretat ·I_a· vegada que la pusquen rebujar. Enadeix lo senyor rey que negun, pus la haurà presa, no la pusque rebujar, com en lo començament se deja acordar si la heretat li és profitosa o no. Salvu benefici d'inventari a l'hereu, si feit l'aurà segons rahó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 235. Si els pubills rebujaran sens auctoritat del tudor alcuna heretat que·ls serà venguda, aytal renunciament no·ls tén dan.

D'AQUELLS ALS QUALS LES HERETATS SÓN TOLTES AXÍ COM A PERSONES NO DIGNES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 237. Si a alcun haurà hom mort son frare ab verí o per altra manera, obs és a aquel frare qui vol haver la sua heretat, per ço que acabadament la pusque haver, que deman la mort del seu frare denant lo jutge, ço és, que·s clam d'aquel qui son frare li haurà mort ab verí o en altra manera. Jasia ço que la heretat d'aquels qui amagadament seran morts a aquells, als quals per dret deu venir aquella heretat, no és vedat que no la pusquen pendre, sens que no façen clam denant lo jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 246-247. Negú no pusque deseretar sos fills ledesmes, si doncs no ferran son pare e sa mare o no desmentran aquels o si aquells seran catius e no·ls volrran reembre de lur patrimoni o si jauran ab lur madastra o si seran eretges o renegats o si accusaran lur pare o lur mare d'alcun crim, exceptat e levat crim de heretgia, del qual, si accusaran lur pare o lur mare, no sien deseretats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 238. La filla que anc no hac marit, si sens consentiment del pare o, si·l pare serà mort, sens consentiment de la mare, pendrà marit, alcun temps lo pare o la mare pusque aquela deseretar. E si aquela deseretaran, los altres frares o els proïxmes succeesquen a ella en sa legítima. Enadeix lo senyor rey que là on diu ab consentiment de la mare e de ·dos· pus proïxmes parents de part del pare e de ·dos· pus proïxmes parents de part de la mare. E si la mare la maridarà sens consentiment dels dits parents de part del pare e de la mare, que pac la meytat de l'exovar per la filla al marit del seu propri, si ha de què.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 244. Si alcú haurà fills o filles de sa cosina o enfre aquels graus de l'Esgleya vedats, aquel fill o aquela filla que axí serà nat no heret ab los altres fills ledesmes en alcuns béns del pare.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 244. Si bort natural a instància e a precs del pare e de la mare e dels hereus sia legitimat per lo príncep, ladonchs succeescha en los béns mobles e no mobles del pare, encara si aquel pare haurà fills ledesmes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 247. Lo pare pot desafillar lo fill denant la cort e denant testimonis quan lo fill vendrà contra lo pare en los cases escrits en l'altre fur. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 244-245. Lo fill qui serà procreat e nat de adulteri o de proïsme parent o parenta o de leig o d'altre vedat ajustament, per precs ni per suplicació del pare ne de la mare ne del hereus, no sia legitimat. E si per nós o per los nostres serà legitimat, no valle la legitimació ne alcuna indulgència que serà feyta sobre açò a ell, ans de la successió del pare e de la mare, tan bé de coses mobles com no mobles, e de donacions e de cessions e de tots altres beneficis d'éls sia de tot en tot gitat e remogut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 243. Si alcú haurà infant de fembra francha e liura que no era sa muller, emperò aquella fembra era tal que matrimoni podia fer ab él, si puys que aquel fill fo nat près aquela per muller, sens tot embargament és ledesme aquel fill damunt dit e deu ésser pres e jutjat per ledesme de tot en tot.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 243. Fill natural qui serà nat de fembra e d'om solt e solta e seran tals que porien ésser marit e muller, podem legitimar e a ell donar benefici que pusque venir a successió de son pare e de sa mare, si altres fills ledesmes no y haurà.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 268. Aquel és dit fill natural e ledesme qui és nat de marit e de muller, mas si·l marit serà menys de la sua casa per ·II· ans contínuament e puys com tornarà trobarà que sa muller haurà fill d'un an en sa casa, aquel fill no deu ésser dit que sia fill de marit. Mas si·l marit estant contínuament ab sa muller ella haurà fill, lo marit en aquest cas no pot dir que aquel no sia son fill; mas si serà certa cosa que·l marit de lonch temps no haje jagut ab sa muller per rahó de malaltia o d'altra cosa, o si serà de tal malaltia embargat que no pogués engenrrar, lo fill qui serà nat en la casa, jasia ço que·ls vehins ó sàpien que sia nat en la casa, no deu ésser dit fill del marit.

DE LES LEXES QUE SERAN FEYTES PER LO TESTADOR O D'AQUELLES QUE HAURÀ MANADES FER

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 248. Si alcú farà testament e en aquel testament lexarà a alcun ·I· camp e puys aquell camp que haurà lexat en son testament obligà e mès en penyora, jens per açò no hac volentat que tolgués aquel camp a cel a qui l'avie lexat. E si aquel a qui fo lexat lo camp lo demane a l'hereu, l'ereu li és tengut que·l reeme d'aquel a qui l'avie mès lo testador en penyora e que·l dó a aquell a qui l'avie lexat lo testador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 251. Clar dret e manifiest és que les pus derreres volentats sien pus fermes que les primeres sobre unes metexes coses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 251. Legat, ço és lexa, és donació feita o jaquida per lo testador a alcú e deu ésser donada e pagada per l'ereu. En aquest fur enadeix lo senyor rey que l'ereu que tendrà los béns del testador pac les lexes e·ls deutes del testador, si té los seus béns; e si no·ls té, que ó paguen los marmessors o aquels qui tendran aquells béns.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 251-252. Si alcú en son testament farà lexa en aquesta guisa: "Si alcun fill o alcuna filla a mi serà nat o nada, l'ereu meu dó a ell o a ella ·C· sous o ·C· morabatins", si molts fills o moltes filles seran nats o nades a ell, entés és que·l testador a cascú e a cascuna lexava aytant quant aquela quantitat és.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 250. Si·l testador féu alcun hereu e lexà a alcú alcuna cosa que no era sua, mas era d'aquel hereu que ell havia feit, si l'hereu pren la heretat deu ésser destret de donar aquella cosa a aquel a qui lo testador la havia lexada. En aquest fur enadí lo senyor rey que a l'hereu sia tota via salva la sua legitima, si pren la heretat o no.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 253. Si alcú haurà molts servus o catius qui tots hauran ·I· nom e lexarà ·I· d'aquels a alcú e nomenarà aquel servu o aquel catiu per son nom propri e no apparrà ne serà manifest de qual servu o de qual catiu que hom donàs lo testador o entés, l'ereu pot elegir qual d'aquels servus o catius dó a aquel a qui lo testador l'aurà lexat. Mas si l'hereu no volrrà elegir, pus que·n serà amonestat per lo jutge que dó servu o·l catiu a aquel a qui lo testador l'aurà lexat, serà en elecció d'aquell a qui lo testador l'aurà lexat que prene qualsevulle. Mas si·l testador qui haurà molts servus o molts catius lexerà a alcú generalment dién axí: "Un servu o ·I· catiu do e leix a aytal amic meu", no expressan ni dién lo nom propri d'alcun servu o d'alcun catiu, ladonchs serà elecció d'aquell legatari, emperò que ell elege servu de migana estimació, ço és que no elegue dels pus auls ni dels millors.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 259-260. Si una cosa serà lexada a molts ensemps en aquesta guisa: "A aytal e a aytals amichs meus jaquesch lo meu servu o el meu catiu o·l meu cavall", per eguals parts los legataris deven aquel servu o aquel catiu o aquel cavall pendre. Mas si la un d'aquels no volrrà pendre la part sua, acresque a l'altre aquela part e sia sua. Aquela cosa metexa sia en qualque altra cosa que sia lexada ensemps a molts. En aquest fur enadeix lo senyor rey que là on diu que si·l servu o el cavall o·l catiu que serà lexat a ·dos· o a molts que sia per eguals parts partit, que digue que, si tal cosa és, que partir no·s pusque, que·s vene, e que·l preu se partesque per parts cominals entre ells.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 256-257. Si alcú lexarà a altre en son testament ·C· morabatins o ·C· sous sens negun detrahiment enaxí: "A aytal do e leix ·C· morabatins o ·C· sous", e en la terra, en la qual aquel testador està, corren morabatins o diners de diverses maneres, e les géns d'aquels morabatins o d'aquels diners, que són de diverses maneres, usen, deïm que si morabatins o mazmodines o besants o diners seran donats o lexats, que sien donats e pagats dels millors morabatins o mazmodines o besants o diners que córreguen en lo loch on serà feit lo do o la lexa. Aquela metexa cosa sia en los contracts que, si alcú prometrà a altre que li darà ·C· morabatins o ·C· sous, que li sia tengut de donar dels millors morabatins o dels millors diners que correran là on la donació o la promessió serà feyta. Encara deïm que, si·l testador darà o lexarà forment o altra manera de blat a altre, que li sia pagat forment o blat covinent de dar e de pendre. E si alcú prometrà a alcú que li darà un servu o ·I· catiu o ·X· sous, sia en elecció d'aquel qui haurà feita la promessió que volrrà més donar, ço és, si volrrà donar lo servu o·l catiu o ·X· sous. Aquela metexa cosa és si alcú prometrà donar a altre ·I· servu o ·I· catiu en aquesta manera: "Aytal catiu o aytal servu que axí ha nom te do", car en elecció és d'aquell qui·l promès de donar qual volrrà donar. Mas si un d'aquels que ell haurà promés de donar serà mort ans que ell haje elet qual serv d'aquels ·II· li volrrà donar, és-li tengut de donar aquel qui romandrà viu. En aquest fur millorà e enadí lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 254. Si·l testador lexarà a alcú cases generalment dién axí: "Unes cases leix a aytal", si aquel testador ha cases, val la lexa. E si·l testador haurà moltes cases, és elecció de l'hereu quals cases volrrà donar al legatari. Emperò, si·l testador no haurà cases, no val la lexa, si doncs lo testador no havie manat que hom compràs cases dels seus béns al legatari, o·l testador no havia manat que aquela lexa valgués, jasia ço que no hagués cases. E si·l testador lexarà a alcú ·I· camp en aquesta guisa dién axí generalment: "A aytal leix ·I· camp", e que no nomenàs per son nom propri lo camp, no val la lexa, jassia que·l testador haje camps o no haje. Car aytal lexa que seria feita en aytal guisa porie venir en escarn, per ço car l'ereu porie deliurar sí meteix d'aquella lexa, si donave ·I· camp que no tingués cor ·I· palm, si doncs lo testador no dehie en son testament certa manera o certa mesura quant tingués aquell camp que lexave, en lo qual cas, si dixés la manera o la mesura del camp, val aquella lexa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 249. Si el testador lexarà a alcú alcuns camps o alcuna cosa e aquels camps o aquela cosa que hac lexada eren obligats e meses en penyora a altre, l'ereu d'aquel testador deu reembre aquells e deu-los donar al legatari, si·l testador sabie que aqueles coses fossen obligades e meses en penyora a altre. Mas si·l testador no sabie que fossen meses en penyora aqueles coses que havie lexades, no val la lexa, si donchs a tal persona conjuncta no fo feyta aquella lexa o a tal persona altra a la qual aytant del seu aquel testador volgués lexar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 258. Si alcú lexarà a altre en son testament ·I· folch d'ovelles o de bous o d'altre bestiar e, pus lo testament serà feit, aquel folch torn tan solament a una ovella o ·I· bou, aqueles bèsties que romanen deven ésser donades al legatari. Aquella metexa cosa és, si pus que·l testament serà feit, lo greig, ço és lo folch de les ovelles o de les altres bèsties, serà creegut que tot lo folch, ab lo creximent, deu ésser donat al legatari. Per ço car, qualque cosa acreix o minve a la cosa que és lexada, pus lo testament és feyt, pertayn a prou o a dan del legatari.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 250. Si·l testador, sabudament o no sabudament, la cosa que era d'altruy lexarà, l'ereu deu aquela comprar, emperò si per just preu porà aquela comprar. E sinó la porà haver per just preu, deu donar justa estimació de la cosa que era lexada al legatari.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 255-256. Si·l testador lexarà a alcun cases, totes aqueles coses que seran afficades ne·s tendran en aqueles cases per les quals les cases prenguessen alcun piyorament, si hom no partie, sien del legatari. Emperò si seran coses en aquelles cases comanades o lexades o meses, no sien del legatari. Aquella cosa metexa que és dita de les cases sia observada e guardada en camp que a altre nomenadament serà lexat. En aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 259. Si axí serà trobat escrit en testament d'alcú: "A aytal tots lo meus servus o·ls meus catius do e leix", e aquel testador havie serves o catives, aytambé deu haver lo legatari les serves e les catives, com los servus o·ls catius. Car sots nom de masclí és entés e contengut femení, ço és que dién e lexan servus e catius, són enteses serves e catives. Mas no és entés axí el contrari, car si alcú lexa a altre totes serves o ses catives, no deu ésser entés que, si ha servus o catius mascles, que li sien lexats.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 252. Com alcú no hagués fils ledesmes féu testament en aquesta guisa: Aytal, sor mia, que és preyns, faç e establesch hereu a mi en aytal manera que si haurà fill, aquel fill sia hereu meu en ·dues· parts de la mia heretat e la sor mia sia hereu en la terçera part. E si haurà filla, aquella filla sia hereu mia en la terçera part de la mia heretat e la mia sor en ·dues· parts". E pus que·l testament fo feit, aquella fembra sor sua hac fill e filla ensemps d'aquell prenyat, e con fos dupte per quals parts aquella heretat degués ésser partida entre aquells ·II· hereus, deïm que la heretat sia partida en VII parts enaxí que·l fill mascle haje les ·IIII· parts d'aquella heretat e la mare haje les ·II· parts d'aqueles ·III· que romanen, e la filla la ·I· part. E enaxí, segons la volentat del testador, lo nebot d'ell ha més en doble que la mare, e la sor del testador ha més en doble que la filla d'ella, que és neboda del testador.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 260-261. Si alcú establex alcun hereu sots condició o manera que fer no·s pusque, ço és a saber, que digue: "Aytal faç hereu meu, si toqua de la mà al cel" o altra semblant condició que fer no·s pogués, o dirà axí: "Aytal faç hereu meu, si ociu aytal home" o en altra condició leja o mala que sia semblant, aytals maneres o condicions, que fer no·s poden o que són leges o males, no afolen lo testament ne desfan que no sia hereu aquel qui establit hi és, si bé no compleix ni fa aqueles coses, ans val aytant com si aqueles condicions o maneres posades ne dites no eren en lo testament. Emperò, si l'hereu serà establit sots condició que·s porà fer e complir e que sia honesta, l'ereu deu complir la condició ans que prena la heretat, si doncs la manera de la condició no mostrave altra cosa, ço és que, ans que la condició agués complida, pogués pendre aquella heretat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 261-262. Si alcú en son testament o en sa derrera volentat lexarà a alcú alcuna cosa que li dó l'ereu sots condició o sots dia cert o no cert, l'ereu que deu donar aquela lexa deu dar covinent segurtat a aquel a qui la lexa és feita que li dó aquella cosa que li és lexada quan la condició serà complida o·l dia serà vengut en lo qual li deu donar aquella cosa que li és lexada. E si aquella segurtat l'ereu no li volrrà donar, aquel a qui lexa és feita sia mès en possessió dels béns que foren d'aquell defunct qui la lexa li féu, en la qual possessió sia e estie entrò que, a ell sia dada segurtat que quan la condició serà complida o·l dia serà vengut, en lo qual li deu donar aquela cosa que li és lexada, que li sia donada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 262-263. Si per rahó de testament o per ferma promessió alcun deurà donar a altre cert servu o catiu o alcuna certa bèstia, d'altra manera aquel qui n'és tengut de donar aprés la mort del servu o del catiu o de la bèstia no és tengut de donar lo preu que valie, si doncs no estech per aquel qui dar ho devie, que no dó aquell servu o aquell catiu o aquella bèstia dementre que era viva e apparrà que ladonchs estech per aquell qui la cosa devia donar mentre era viva, si fo demanat que la donàs e no la volc donar o si ocís aquela cosa sens rahó, la qual devie donar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 263-264. Si alcú lexarà en son testament a altre escudela o anap o copa d'aur o d'argent o d'altre metall o d'altra matèria o encara alcuna cosa no moble, sots aytal condició que aprés la mort d'aquell a qui la haurà lexada aquella cosa sia restituïda a altre, aquell a qui la cosa serà lexada serà senyor en la sua vida d'aquella cosa damunt dita. E si pert la possessió d'aquella cosa, porà-la demanar e recobrar axí com sua, jasia ço que ell no pusque aquella cosa alienar, e si la alienarà per dret, aquella alienació no valrrà, ans aprés la mort d'aquell qui la cosa haurà alienada que devie ésser restituïda a altre, aquell a qui devie ésser restituïda porà aquela demanar e recobrar d'aquell qui la possehirà, sí que la alienació que d'aquella cosa serà feita no li tendrà dan.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 264. Si·l testador lexarà e farà moltes lexes e en lo romanent dels seus béns farà a ssi hereu alcun hom estrayn qui no serà en son poder e tots los seus béns seran departits e assignats en lexes, enaxí que res no y sobrarà, que aquell qui serà establit e feit hereu pusque haver ladonchs de cascuna lexa e sia levat tant per sou e per liura entrò que l'hereu haje la ·V· part de tots los béns del defunct, per ço car serà feit hereu. Car no serie rahó que l'hereu fos de tot en tot enganat que no hagués res d'aquella heretat en la qual fo feyt hereu.

DE COSES DUPTOSES

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 265-266. Si e·l temps de les núpcies fo feyta covinença entre·l marit e la muller que, si ella morie enans que·l marit, que·ls hereus ne·ls proïxmes de la muller no poguessen demanar l'exovar al marit ne als proïxmes del marit. E lo marit e la muller ensemps negaven o en altra manera morien ensemps, que no pogués hom saber qual seria enans mort, sia entés que la muller sia morta primera que·l marit, perquè la natura de la fembra és pus flacca que aquella de l'hom. E axí los hereus de la muller ne·ls proïxmes no pusquen demanar l'exovar als proïxmes del marit. Aquest fur mellorà e esplanà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 268. Aquells són fills ledesmes qui són nats de leal matrimoni.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 266-267. Si ell pare ab lo fill, qui serà major de ·XV· ans, per alcun cas d'aventura ensemps morran, sí que aquel pare no haurà feit negun testament, entés és que·l pare és mort primer que·l fill, axí com pus feble que·l fill; e enaxí la heretat del pare torne als pus proïxmes hereus del fill, axí com heretat d'aquel fill, qui més visch que·l pare, sí que·ls parents qui eren del pare ne sien de tot en tot gitats, si doncs no eren pus proïxmes que·ls altres. Mas si·l fill menor de ·XV· ans e el pare morran ensemps, semblant és que·l fill sia primer mort axí com a pus feble e el pare que sia mort derrer; e enaxí la heretat del fill ve e és feita dels parents del pare qui derrer morí.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. V, (Barcelona: Barcino, 1990), p. 267. Si alcú farà lexa o promesa a aquella persona que primerament pujarà en ciutat o en castell o en vila o en alcun loch o en nau o en altre leyn que haja aquella cosa que li haurà lexada o promesa, e ladonchs pujaran ensemps ·II· hòmens o pus, axí que no pusque hom departir qual sia pujat primer que aquella lexa o promessa sia partida entre aquels per eguals parts. Aquest fur romançà e esmenà lo senyor rey.

DE PRESCRIPCIONS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 5-6. Si alcú tendrà possessió o cases o altra heretat a bona fe e ab just títol contínuament per ·III· ans sens demanda d'altre e sens mala veu, ço és que no·s serà clamat a la cort d'aquella cosa que l'adversari possehie, que d'aquí enant sia sua e açò haja loc entre·ls mayors qui hauran legítima edat. Enadeix lo senyor rey e declara que si alcú tendrà possessió, ço és casa o altra cosa o heretat, que pusque segons dret ésser prescripta, ço és que no sia cosa sagrada, axí com esgleya o calze o altres coses semblants a aquestes, ne sia cosa religiosa, axí com és sepulcre on cors human sia estat soterrat, o no sia del príncep ne de ciutat ne d'esgleya, ne de furiós ni d'orat ne d'aquel qui degasta sos béns ni d'aquel a qui és entredita, ço és vedada, la aministració de sos béns, ne de sort ne de mut dementre que ells seran en aquell estat, ni de menor dementre serà menor, ni de orphe, ni sia d'aquell qui serà absent d'aquell loc on serà la cosa que deu ésser prescripta. E entenem que aquell sia absent tan solament qui ha son alberch en altre loc on no és la cosa que deu ésser prescripta e no aquell qui ha son alberch en aquell loc on és la cosa que deu ésser prescripta e la sua persona és en altre loch. Encara enadeix e declara lo senyor rey que là on diu a bona fe que sia entés si·l posseÿdor hagué bona fe al començament, ço és quan començà a posseir, la qual bona fe és presumpció que sia tota hora, si doncs lo contrari no era provat per l'adversari del posseÿdor. Encara enadeix e declara lo senyor rey là on diu ab just títol, ço és per títol de compra o de cambi o de donació o de dot o que haja haüda la cosa axí com a hereu o per altre just títol. Encara enadeix e declara lo senyor rey que là on diu contínuament, que sia entés que aquella possessió sia contínua, si doncs per lo adversari no era provada interrupció civil o natural. Interrupció civil és quan lo posseïdor fo citat a instància del seu adversari per la cort o per letres o per missatje de la cort o per manament del jutge o quant pleit és començat sobre la cosa que deu ésser prescripta entre·l posseÿdor e el seu adversari. Natural interrupció és quan lo posseïdor és gitat de possessió per qualsevolrrà persona o la cosa serà occupada per qualsevol persona. Encara enadeix e declara lo senyor rey que là on diu per ·III· ans sens demanda d'altre e sens mala veu, ço és sens demanda del seu adversari feita denant lo jutge o per citació o per començament de pleit, com ladoncs aquell qui axí és demanat començ a duptar de son dret. Encara enadeix lo senyor rey que là on diu que la dita cosa sia sua, ço és la cosa axí posseÿda e prescripta, sia d'aytal posseÿdor e prescrividor. En altra manera, si les coses damunt dites no seran axí posseÿdes, lo posseïdor no pusca prescriure aytal cosa o casa o heretat per prescripció de ·III· ans, enans hi sia mester prescripció de ·XXX· ans. Coses, emperò, sagrades e religioses e del príncep són exceptades de aytal prescripció.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 8-9. A l'orphe o al pubill, ço és a saber que no haurà edat de ·XX· ans, o al mayor qui serà fora el regne o la ciutat o al malalte o a aquell qui serà absent per alcuna guisa o manera, prescripció de ·III· ans no fa prejudici a ells en aquelles coses que alcun posseex d'ells ni contra ells, dementre, emperò, que açò no façen per defuyta o per mala barata. Semblantment, si enfre aquell temps, e·l qual aquells qui seran absents hauran prescrit, ço és que hauran complida teneó de ·III· ans contra aquells qui seran presents deven ésser guardats que la prescripció de ·III· ans no nogué als presents enaxí com la prescripció, ço és la teneó de ·III· ans, no pot noure a aquells qui seran absents per los presents.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 13-14. Alcú no perde possessió o alcuna cosa que tendrà seent o semovent ne isque de teneó de la cosa, sinó per sentència. Emperò la cosa moble o semovent que és demanada en juhiï lo jutge pos aquella en poder d'alcú per ço que engan no hi sia feit, si aquell qui posseeix la cosa o la persona que era demanada era sospitosa. E si·l demanador per testimonis provar porà a ssi la damunt dita cosa semovent o moble pertànyer, aquella cosa ab altres coses semblants d'aquella sia mesclada e puys al demanador e als testimonis, ans que juren, sia mostrada. Emperò si·l demanador alcuns senyals de la cosa que ell demana porà declarar, declar-ho primerament a la cort. Car quan alcun demane alcuna cosa moble en juhiï ans que la cort façe mostrar aquella cosa que serà demanada, lo demanador deu dir alcuns senyals d'aquella cosa que demane.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 10. Si enfre térmens d'altruy alcú, per absència o per ignorància del senyor, alcuna part per aventura per molt temps, e encara per ·LX· ans posseïra, aquella possessió no val, si sens alcun just títol ho haurà possehit o tengut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 109. Si alcú serà mès per la cort o per manament d'ell en possessió d'alcuna cosa per rahó de la cosa a guardar per deute o per altra cosa que aquell demanàs, si aquell a qui la possessió serà tolta vendrà enfre ·I· an e volrrà restituir les despeses, les quals aquell adversari seu féu e·l pleit o en la cosa, comptats emperò lo fruyts en les despeses les quals aquell qui tenie la possessió haurà feytes, la possessió sia restituïda a ell. Emperò si aquell a qui la possessió era tolta no vendrà dins ·I· an, aquell qui era mès en possessió per rahó de la cosa a guardar, per deute o per altra cosa, sia feit senyor d'aquella cosa en aytant quant lo deute serà o aquella cosa que demanave.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 14. Si el creedor enfre ·XXX· anys no hac cura de demanar, com fer ó pogués, per dret lo deute que li era degut, d'aquí enant si·l demana, aquell qui és demanat se pot defendre per excepció del dit temps, ço és car enfre ·XXX· ans no·l li havia demanat, si doncs aquell a qui lo deute era degut no fo pubill o catiu.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 12. Prescripció, ço és teneó, feyta e complida contra·l censater, no val en prejudici del senyor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 13. Si alcú haurà ·II· o més censaters e un d'aquells censaters contra l'altre alcuna d'aquelles coses que·ls seran dades a cens posseirà e prescriu[r]à, aquella teneó o prescripció en prejudici del senyor no valle.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 13. La covinença que la companya o·l batle o aquell qui per altre tendrà alcuna cosa a cens o pendrà alcuna cosa per ell farà, jasia que sia prescrit no fa negun prejudici al senyor per qui aquella cosa és tenguda.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 10. Si alcú comprarà a bona fe o pendrà o haurà per alcun altre títol cosa que serà emblada o arrapada o per força posseïda o que son senyor la haurà perduda, aquell no·s pusque defendre per prescripció de ·III· ans contra·l senyor qui aquella cosa demane. Per ço car coses que són emblades o arrapades o posseïdes per força o·l senyor de qui eren les haurà perdudes, no poden ésser prescrites per espahi de ·III· ans ne venir en senyoria d'alcú entrò que·l vici d'aquella cosa sia purgat, ço és a saber, que aqueles coses que hauran estades emblades o arrapades o posseïdes per força o seran perdudes, sien tornades en poder del primer senyor. Doncs ans que aquell vici d'aquella cosa sia purgat, aquel qui posseeix aquelles coses enaxí vicioses, si les vol prescriure, haurà a esperar prescripció de ·XXX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 11. Si alcú comprarà o per qualque altre just títol haurà cases, heretats o qualsque altres coses mobles o no mobles o semovents, e aquelles, a bona fe e ab just títol e sens mala veu, ço és que no·n fo feit clam a la cort per lo seu adversari, posseirà per ·III· ans, no·s pusque defendre per prescripció de ·III· ans, si alcun creedor dirà que aquelles coses o alcuna d'aquelles seran a ell specialment o generalment obligada o obligades, si aquell les demana a aquell qui les posseex, si doncs aquell creedor qui les demane e diu que a ell són obligades generalment o specialment no haurà callat per spahi de ·XXX· ans.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 11-12. Si·l marit, duran lo matrimoni, alcun camp que a ell fon dat en exovar e no fo estimat alienà e puys lo matrimoni duran per ·III· ans o per ·XXX· ans, e passat aquell temps lo marit morí, si la muller o altri que per ella havia donat aquell camp en exovar al marit demane aquell camp a aquell qui·l posseex, e·l posseïdor vol posar prescripció de ·III· ans o de ·XXX· ans contra aquell qui·l demane, açò lo posseïdor no pot fer, per ço car alcuna prescripció no pot ésser posada sinó contra negligens e aquells qui són meynspreadors de lur dret. Mas la muller, duran lo matrimoni, lo seu exovar no podie demanar. Aquest dret matex deu ésser observat en tots aquels qui volrrien demanar alcuna cosa mas no ó poden fer per rahó de la condició o del dia cert o no cert qui era posada o posat en aquella cosa, la qual condició o·l dia encara no era vengut, los quals poden demanar aquella cosa, no contrastan alcuna prescripció depús que la condició que era posada e·l dia cert o no cert serà complida o complit.

DE SENTÈNCIES D'ACTES DE CITACIONS E DE DESPESES NECESSÀRIES E ÚTILS E QUE SERAN FEITES DE VOLENTAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 19. Si sentència serà donada per alcun jutge e en aquella sentència no ha absolució o condempnació, aytal sentència no és dita sentència ni ha valor.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 19. Los jutges, en romanç, diguen les sentències que donaran, e donen aquelles sentències escrites a les parts que les demanaran.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 104-105. Can alcú serà citat ·I_a· vegada, ·dues· e la terça peremptòriament per la cort e no volrrà per sí o per son procurador covinent comparer e estar a coneguda de la cort, si la demanda que·l demanador fa serà real, ço és que demanarà alcuna cosa moble o no moble, sia mès en possessió d'aquella cosa que demane. E si la demanda serà personal, ço és, que·l demanador demanarà deute a alcú o·l demanarà per rahó de malefici que li haurà feit, lo demanador sie mès en possessió dels béns del adversari seu qui no volc venir denant la cort, segons la quantitat del deute o del malefici feit que serà cert e declarat. Enadex lo senyor rey que si aquell qui serà citat serà e·l loch o dins lo regne o de fora, que la cort a instància del demanador pusque destrényer lo demanat a venir denant ell a respondre per certa pena a estimació de la cort e dels prohòmens, jassia ço que·l demanador sia mès en possessió e aquest destreyiment haja loch tan solament en demanda personal.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 35. Citació pot ésser feita per missatge o per letres, observada emperò la lunyea del loch, ço és que, segons la lunyea del loch, dó pus lonch o pus breu dia.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 20. En tot pleit qui serà oltra suma de ·C· sous les actes sien escrites per l'escrivà de la cort e puys lo pleit serà menat, presents les parts per sí o per sos procuradors o que una de les parts serà absent per contumàcia, la cort per sí o per jutge seu delegat dó-hi sentència e dó-la en escrit; e puys, si les parts volrran aquella sentència haver, hajen-la segellada. En aquest fur enadeix lo senyor rey que totes actes e sentències, que sien feites per públich notari per manament de tot jutge delegat, que hajen valor axí com si l'escrivà de la cort les havie escrites.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 37-38. Can alcú demanarà a nós que li donem jutge en poder del qual li respone aquell de qui ell se clamarà, e aquell qui haurà empetrat o demanat lo jutge demanarà que li sia dada dilació al libell a formar, e a testimonis o a cartes a querer o demanar aquella dilació o alongament, no li sia donat ni atorgat, ans li sia de tot en tot denegat, si doncs lo demanador no podie mostrar que fer ó degués per justa rahó. Mas a aquell contra lo qual lo jutge fo donat e empetrat deu ésser dat alongament, si·l demanarà a les sues defensions a provar. Per ço car ell no pot ésser cert quines defensions havia obs ne li eren mester, com no hagués sperança que fos citat en poder de altre jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 33. Si alcuna vegada esdevendrà o exirà alcun dupte sobre l'enantament o·l procés del pleit, ço és sobre confessions, responsions, citacions, appel·lacions e altres coses semblants, no deu hom estar ne creure a sola la regonexença de la cort o del jutge, sinó segons que porà ésser declarat per les actes públiques que seran feytes en aquell pleyt.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 32. Aquelles coses que són notades e escrites e·l libre de la cort e e·ls libres dels escrivans públichs, axí sien haüdes e tengudes per veres, com si en cartes públiques eren escrites.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 40. Aquell qui s'appel·larà de sentència diffinitiva sia tengut de refer e de redre les despeses a l'adversari seu, les quals provarà que haurà feytes e·l pleit de la appel·lació, si aquell qui s'appel·larà serà condempnat e·l pleit de la appel·lació que a tort e sens rahó se serà appel·lat, si doncs lo vencedor, ço és aquell qui haurà guaanyat lo pleit de la appel·lació, no serà absent per malea o per contumàcia; lo qual vencedor sia tengut de redre les despeses a aquell qui fo vençut e perdé lo pleit, per ço car no fo apparellat de respondre e d'enantar denant lo jutge de la appel·lació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 35-36. Si alcun serà citat per la cort ·I_a· vegada tan solament o encara ·II_es· vegades tan solament o la ·III_a· vegada peremptòriament o més, e denant la cort no volrrà venir ne comparer, quanque quanpuys venrrà al juhiï o al pleit, sia tengut de pagar les despeses al demanador de mantinent d'aquell dia o d'aquells dies, e·l qual dia o e·ls quals dies no volc comparer ni venir denant lo jutge. E si per negligència del jutge o de la cort, a les davant dites despeses que seran feites per la davant dita maliciosa contumàcia o absència o absències no serà condempnat depuys que l'adversari qui les despeses haurà feites demanarà que li sien retudes, la cort del seu propri sia tengut de pagar aquelles despeses. E si·l demanador no venrrà al dia o als dies que haurà feits assignar a aquell qui és demanat e aquell vendrà qui serà demanat, lo demanador reda les despeses a aquell qui és demanat d'aquel dia o d'aquells dies, e·l qual dia o·ls quals dies no vénch ne comparech davant lo jutge.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 38. En lo pleit principal sien restituïdes les despeses que hi seran feites per aquell qui serà condempnat e·l pleit principal; axí, emperò, sia entés que si appel·lacions hi ha, no sia tengut de redre les despeses entrò que·l pleit de les appel·lacions sia de tot en tot determenat. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. II, (Barcelona: Barcino, 1974), p. 67. Axí en pleit criminal com en civil, los clams sien donats a la cort en escrit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 105-106. Si aquell qui serà ciutadà o estrany se clamarà d'alcun ciutadà o d'habitador de la ciutat o del terme de la ciutat de València d'alcun deute o d'alcuna cosa moble o no moble e aquell de qui serà fet clam serà fora el regne de València, si al clam qui serà feit alcú qui serà present serà citat e, aprés la citació, s'absentarà, sí que no jaquirà negun procurador, la cort façe aquell ·III· vegades citar a la casa, la qual ha en la ciutat de València o e·l terme d'aquella ciutat; e si negun procurador no apparrà qui per ell respona, meta aquell qui demane en possessió dels béns d'aquell qui serà absent, si demane deute, segons que serà la quantitat que ell demane per rahó de la cosa a guardar. E si demana cosa seent o movent, sia mès en possessió d'aquella cosa que demana per rahó d'aquella cosa a guardar. Emperò, si ans que·l clam davant dit vengués a hoïda ne a sabuda d'aquell qui és demanat, aquell qui és demanat s'exirà fora·l regne de València deu ésser citat per letres ·III· vegades e en cascuna d'aquelles citacions haja espahi de ·V· dies. E si aquell qui enaxí serà citat no vendrà o no trametrà alcun qui per ell respone, aquell qui demane sia mès en possessió dels béns d'aquell qui serà absent, segons que damunt és dit e departit. Emperò si aquell qui serà demanat, ço és de qui serà feit clam, serà axí luyn de la ciutat o del regne de València, que ell no pogués ésser citat bonament e que hom creegués que la sua absència o la sua estada fos molt longa, ladoncs la cort de la ciutat dón curador als béns d'aquell qui axí serà absent qui respona per ell. E encara per ell si obs hi serà façe demanda contra aquells deutors qui res deuran a aquell absent e faça demanda contra aquells qui alcuns béns pendran ne tendran d'aquell absent. Emperò, si l'absent vendrà dins ·I· an, recobre la possessió, mas restituesque primerament les despeses al seu adversari que haurà feites e·l pleit e en guardar la cosa de què fos mès en possessió. Mas si sentència diffinitiva serà donada contra aquell que pac lo deute que li serà demanat o que restituesque aquela cosa que li serà demanada a aquell qui la li demane, ladoncs no sia restituïda a ell la possessió si no pagarà primerament lo deute e les despeses davant dites, ne·l demanat no recobre la cosa que serà jutjada al demanador en la qual aquell qui fo demanat fo primerament condempnat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 202-203. Fem fur nou que si negun posseirà a bona fe cosa moble o no moble e en aquella cosa farà necessàries despeses e profitables, ço és a saber, que curarà e sanarà lo catiu o·l servu malaute, o la casa que volie caer repararà o adobarà o cobrirà, o plantarà vinyes o farà altres coses semblants, no sia tengut de retre la cosa que tendrà al senyor d'aquela cosa, tro que primerament reta totes les despeses qui haurà feytes axí en aqueles coses. E aquell qui possehirà alcuna cosa a mala fe, no recobre les despeses que haurà feites en aquella cosa en neguna guisa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. III, (Barcelona: Barcino, 1978), p. 203-204. Si la cosa en la qual seran feites despeses necessàries perirà o·s perdrà per alcun cas d'aventura, jens per açò no roman que aquell qui és posseïdor de bona fe no recobre les despeses que haurà feites en aquella cosa, en aytant en quant aquella cosa que serà perduda per cas d'aventura serà feita millor e·n valie més; car aquelles coses que per cas d'aventura se perden o s'esdevenen no noen al posseïdor de bona fe, si doncs no s'esdevé per colpa d'ell. Mas lo posseïdor de mala fe no recobre null temps aquelles despeses que haurà feites en aquella cosa que posseïe a mala fe. Emperò, si despeses que no seran necessàries ne útils, mas seran delitables e seran feytes per volentat e per delit del posseïdor, enaxí con són pintures o altres coses semblants que pertanyen a delit o a bon saber, lo posseïdor no recobre aqueles despeses que en aytal manera haurà feytes en la cosa que tenie del senyor de qui era la cosa. Mas pusque-les-ne tolrre e raure sens lesió e piyorament e dan que la cosa no prena, que no sia aytal com era ans que les pintures ne aqueles coses que y foren feites per delit hi fossen feites, si doncs lo senyor de la cosa no volie a aquell possehidor retre aytant quant ell hauria de les pintures que d'aquí hauria rases. Emperò, si·l posseïdor no volie pendre aytant de preu com hauria d'aquelles pintures que hauria rases del senyor de la cosa, car, per aventura, res no trobaria d'aquelles pintures quan les hauria rases, mas que al senyor de qui era la cosa no feés dan, ladonchs lo possehidor no deu ésser hoït que·n pusque raure aquelles pintures, car a les malees dels hòmens alcú no deu consentir. Emperò, si·l senyor qui haurà cobrada la cosa en què aquelles pintures o aquelles obres delitoses seran feites, volie aquella cosa de mantinent vendre, reta aytant, per les despeses que seran feites en aquella cosa, al posseïdor quant aquelles despeses costaren, si la cosa en tant pot ésser més venuda quant aquelles despeses costaren. Emperò, si la cosa més valrrà per les despeses que aquí seran feites e més de preu haurà hom d'aquella cosa per les despeses que aquí seran feites, que aquelles despeses no costaren al posseïdor, no sia hom tengut de retre alcuna cosa sinó tan solament ço que hi haurà despés.

DE PENA DE JUTGE QUI MAL JUTJARÀ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 41. Lo jutge qui, per engan jutjan, lexarà alcuna cosa contra lo manament de la costum de València, la dita costum ofén e fa contra ella.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 41-42. Si la cort o·l jutge per do o per serviï o per promesa que li sia feita, jutjarà o alcuna cosa a tort manarà tolrre o retre, totes aquelles coses sobre les quals a tort serà donada sentència tornen e sien retudes ab les messions a aquel contra·l qual donà sentència, e la cort o·l jutge pac atretant a nós. E si la cort fehie empreniment ab aquell per qui la sentència haurà en aytal guisa donada que, si provat era que ell hagués feita aquella falsia que l'altre·l ne guardàs de dan, que la cort que axí haurà jutjat pac a nós per pena aytant quant aquella cosa serà. E aquell per qui la sentència serà donada rede a l'altre ab qui el pleit havie tot ço per què el pleit era ne que serà jutjat per ell ni contra l'altra part ab les messions que n'haurà feites, e puys dó a nós atretant per pena. E si per alcun do, o serviï o promessa scientalment ociurà aquell que no devie ociure o per sa pròpria auctoritat absolvrà aquell que devie condempnar, aquell jutge sia punit a conexença de nós. Aquest fur mellorà e romançà lo senyor rey.

EN QUAL GUISA SENTÈNCIA QUE SERÀ DONADA DEU ÉSSER MENADA A EXEQUCIÓ

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 43. Si alcú alongarà pleit jutjat o pendrà deutor o fermança d'aquella cosa que li serà jutjada o farà altra covinença de nou, no pot la justícia aquell pleit menar a exequció, mas deu fer seguir aquell renovellament que serà feit en aquell pleit per les parts. E si aquelles coses dessús dites no hi són, que·l jutge men aquell pleit a exequció. Aquest fur mellorà e esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 44. Si alcú serà condempnat en alcuna cosa a donar o a pagar e no haurà de què ó dó o ó pac, e haurà altre deutor o deutors, deïm que la cort destrenga aquell altre deutor o deutors a fer paga a aquell per qui serà donada la sentència de ço que deven al condempnat. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 44. Si sentència diffinitiva segons dret serà donada e d'aquella sentència no·s serà hom appel·lat, aytal sentència deu ésser menada a exequció.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 45. Si sentència serà donada per alcun jutge que per dret no valla ne deja ésser dita sentència, aytal sentència no deu ésser menada a exequció.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 46. Ladonchs és dit que no val la sentència per dret ne és sentència quan serà jutjat per error expressament e manifesta contra la costum de València escrita, enaxí com si·l jutge dehia en sentència: "Yo jutge que major de ·XX· ans deje ésser restituït, o menor de ·XV· ans pusque fer testament, o aquell qui provarà per ·I· testimoni e per son sagrament en suma que sia major de ·C· sous que per aquella prova deje obtenir e guaanyar". Encara sentència no val per dret ne deu ésser dita sentència quan error de compte se contén e espressament és en aquella sentència, enaxí com si·l jutge dehia"Car és certa cosa que aytal és tengut a aytal en ·X· sous d'una part, e en ·XV· d'altra part, yo condempne aquell en ·XL· sous".lb /> Encara sentència no val per dret ne deu ésser dita sentència si és donada ans que·l pleit sia començat. O si és donada contra alcú qui no fos citat per dret segons les costumes de València. O si és donada contra les coses que primerament foren jutjades de les quals no fo appel·lat. O si és donada contra aquella sentència que ja era passada en cosa jutjada. Ladoncs passa sentència en cosa jutjada pus que ·X· dies seran passats e d'aquella sentència no serà appel·lat. O si enfre ·X· dies aquella sentència serà atorgada e confermada espressament per les parts. O encara si pus que a la appel·lació que serà feita per dret sia renunciat passats ·X· dies calladament o espressa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 45. La cort man que sien menats a exequció testaments e sentències e els dits dels àrbitres e covinençes e poses e transaccions e amigables composicions que seran feites entre alcuns.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 54. Si alcú farà demanda a altre d'alcun camp dién que aquell camp pertany a ell, per ço cor altre lo li haurà donat e car açò no porà provar que li fos donat ne liurat, l'adversari seu serà per sentència absolt, si puys aquel meteix camp demanarà a aquell metex hom per altra rahó, dién que aquell camp pertany a ell per rahó de compra, deu ésser hoït per lo jutge, e no nou a ell ni a la sua demanda si li serà posada excepció de la primera sentència. Car ara, per altra rahó, demane aquell metex camp que ja havie demanat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 55-56. Can alcú demanarà alcun camp a altre per ço car dehie que aquel camp pertanyie a ell e ere seu e car açò no póch provar, lo adversari seu fo absolt, si pus que aquella sentència fo donada contra ell, ell conseguí e hac la senyoria d'aquell camp del senyor de qui era per alcuna justa rahó, si demanarà aquel metex camp al primer posseïdor, no nou a ell excepció de la cosa jutjada, ço és car ja era sentència dada contra ell d'aquella cosa que ara demane. Per ço car pus la sentència fo donada, hac e conseguí la senyoria d'aquell camp d'aquell qui era ver senyor. Ladoncs, emperò, nou excepció de cosa jutjada a aquell qui demane quan aquela metexa cosa serà e estarà en son estat que primerament serà demanada o aquella metexa quantitat e que per aquella rahó aquella metexa cosa sia demanada que primerament havia estada demanada e que aquelles metexes persones que ho demanaren primerament ó demanen ara. E si totes aquestes coses no seran feites, axí com dit és, excepció de cosa jutjada no nou a aquell qui demane.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 55. Si alcú demanarà ·C· sous a altre per ço car dirà que aquells ·C· sous li haurà comanats e car açò no porà provar, lo seu adversari serà absolt d'aquella demanda e puys per rahó de prest o per altra justa rahó demanarà altra vegada ·C· sous a aquell metex, no nou a ell excepció de cosa jutjada, per ço car ara demana per altra rahó.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 56. A negú és vedat que no pusque usar e posar moltes excepcions e molts defeniments, jasia ço que sien diverses.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 57. Si alcú farà demanda a altre de diners hó d'altra cosa e aquell a qui serà feita la demanda usarà e posarà alcunes excepcions o defeniments contra aquell qui farà la demanda, jens per açò no deu ésser entés que ell confés ni atorch la intenció de l'adversari ne ço que ell li demane.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 55. Si aquell qui demanà la heretat ans que fos hereu fo condempnat d'aquella demanda e puys fo establit hereu d'aquela heretat, no li tengue dan aquela condempnació que primerament havia estada feita contra ell que no pusque demanar aquella heretat. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

A QUALS NO NOU COSA JUTJADA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 57. Les sentències que seran donades entre alcuns que havien pleit a aquells qui no foren e·l juhiï ne e·l pleit, ne·ls pertany, en lo qual foren donades aqueles sentències, no valen ni noen.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 58. Jutge qui serà donat a certa cosa a conéxer e a jutjar, si d'altres coses que no pertayen a aquel pleit pronuncia o dóna sentència diffinitiva o enterloqutòria no val aquela sentència.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 58. Si entre alcuns qui pledejen serà donada sentència per alcú qui no serà lur jutge per aquela sentència, aquells qui pledejaven no sien destrets, si doncs aquell pleit no era en cosa speritual en la qual jutge seglar conéxer no pogués e que aquel jutge fos lur. E si alcú farà alcun malefici o alcun contrat o haurà promés de pagar o de donar en cert loch o promès de fer dret, que aquell sia tengut de respondre e fer compliment de dret en poder del jutge del loch on aquela cosa haurà feita o promesa de fer. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 52-53. Si ·dos· jutges o més seran delegats en alcun pleit e aquels daran diverses sentències, ço és que la ·I· darà sentència per lo demanador e l'altre per aquell qui és demanat, la sentència de cascun d'aquels jutges deu estar e ésser en pendent entrò que altre jutge covinent haja confermada la ·I_a· d'aqueles sentències. Emperò la sentència que serà donada per aquel que serà demanat deu ésser confermada, car là on són los drets duptoses e escurs de cascuna part, tota hora deu ésser jutjat contra·l demanador, car pus favorables són aquels qui són demanats que no són aquels qui demanen. E·ls jutges deven ésser pus apparellats e pus benignes a absolvre que a condempnar, si doncs lo demanador no declarave en tal guisa son enteniment, que per ell se degués donar sentència. Mas en pleits de libertat e franquea aquela sentència que serà donada per libertat e per franquea deu haver força e valor més que aquella que serà donada per servitut.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 53-54. Si alcú demanarà a altre ·C· morabatins, e en aquela demanda haurà ·II· jutges e la un d'aquels jutges condempne aquel qui era demanat en los dits ·C· morabatins a pagar, e l'altre jutge lo condempne en ·L· morabatins tan solament, aquela sentència que serà donada en menor suma, ço és, e·ls ·L· morabatins, ha valor e fermetat, per ço car a aquels ·II· jutges s'acorden en aquela menor suma de ·L· morabatins, car en lo major nombre e en la major suma se comprén e és entesa la menor suma.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 59-60. Can ·II· jutges o més seran delegats o àrbitres elets, si la ·I· dels jutges delegats morrà, que aquell qui·ls haurà delegats n'í meta altre, axí que aquel que y metrà de novell enant en lo pleit ensemps ab aquell qui viu serà ab tot ço que enantat era en lo pleit mentre los jutges primers delegats eren vius, e aquels axí ensemps determenen aquell pleit per sentència. E si són àrbitres elets per les parts e morrà la ·I·, la part que aquel àrbitre que mort serà havia elet elegue altre àrbitre que sia ab aquell qui serà viu ensemps en aquel pleit e·l determenen ensemps ab ço que ja hi era enantat per los primers àrbitres. E si aquell no volrrà eléger ne metre altre àrbitre en loch d'aquel qui mort serà, que la cort lo destrengue que n'í meta altre axí com dit és. Aquest fur declarà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 60. Si aquell qui serà dat jutge o serà àrbitre elet haurà a ésser absent per lonch espahi de temps per rahó de malaltia o per rahó de romeria que haurà a fer per necessitat o per perill d'alcunes coses sues que·s perdrien, aquell jutge o aquel àrbitre deu ésser mudat e cambiat e en loc d'aquell ne deu ésser altre donat.

SI PER FALSES CARTES O PER FALSES TESTIMONIS SERÀ JUTJAT

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 61. Si alcú haurà provat en pleit contra altre per falses testimonis o per falses cartes, no és vedat per dret a aquel contra qui serà provat que no pusque dir contra aquels testimonis o contra aqueles cartes. Mas si el pleit serà jutjat, no deu ésser revocat, si doncs no era provat que·l jutge hagués jutjat per aquels falses testimonis o per aqueles falses cartes.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 62. Si alcú en pleit contra lo seu adversari donarà falses testimonis o usarà de falses cartes o cientalment alcuna cosa falsa al·legarà, enaxí que per aquestes coses o per una d'aquestes haurà sentència per si, volem, quant açò serà provat, que aytal sentència no haje valor.

D'AQUELLS QUI CONFESSEN EN DRET ALCUNA COSA

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 62. Si alcú confessarà alcuna cosa denant jutge aquella cosa que ell confessarà deu ésser presa per cosa jutjada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 63. Si un deutor deurà ·II· deutes a ·I· creedor e el creedor li demanarà aquels ·II· deutes en pleit e la un d'aquels deutes serà clar e l'altre serà escur o duptós, aquell qui serà clar no deu ésser embargat ne retengut per occasió d'aquel altre deute qui serà escur o duptós; mas que aquel deute clar sia pagat e puys aquel deute que no serà clar e serà escur o duptós deman lo creedor al deutor, si doncs de mantinent, ço enfre ·X· dies, lo deute escur no era feit clar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 63. Aquel qui confessarà en presència del creedor o del procurador d'ell que li deu certa quantitat d'aver o altra certa cosa, enaxí aytal confessió fa a ell prejudici, si per ·II· testimonis covinents serà provada jasia ço que aquella confessió no serà feta en juhí ne denant jutge, mas fora juhí, aquela cosa metexa sia si alcun a qui hom deurà deute confessarà que aquel deute que hom li devie li era pagat, si aquela confessió serà provada, axí com desús és dit.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 64. Aquell qui haurà confessat en dret que deu donar o pagar alcuna cosa certa, deu ésser haüt e pres axí com per condempnat. Mas aquell qui haurà confessat en dret que deu donar o pagar alcuna cosa que no sia certa, no deu ésser haüt ne pres axí com per condempnat. Mas si alcú confessarà en dret que deje donar o pagar alcuna cosa que no sia certa, enaxí com si confessarà dién: "Yo confés que deig dar ·I· servu qui ha nom P., o deig dar ·I· camp", com molts servus sien que hajen aytal nom o molts camps sien, deu ésser destret que confés cosa certa.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 64-65. Si alcú confessarà en carta que deje alcuna cosa a altre no pot puys aquela confessió revocar, si doncs no porie mostrar justa rahó per què fer ó pogués. Car no és digna cosa que ço que alcú clarament haurà confessat ne atorgat, que aquela cosa metexa en aquel metex cas que ó desneg ne ó deffaçe e axí que vingués contra son testimoni o contra son feit propri.

DE APPEL·LACIONS

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 66. Si alcú s'appel·larà e el jutje no volrrà reebre aquella appel·lació, que no nogue a aquell qui s'appel·larà enans totes aqueles coses que són feites e·l pleit estien en son estat e hajen valor axí com e·l temps que la sentència fo donada. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 66-67. Donada la sentència per lo jutge tantost, ab escrit o menys d'escrit, se pusque appel·lar aquel contra qui serà donada aquela sentència, aytambé en pleit criminal con en civil. Aquest fur esplanà e romançà lo senyor rey.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 74-75. Les sentències venals que per jutges corrumputz seran donades per preu o per diners o per aver, no vallen per dret; e encara d'aqueles no és obs que hom se n'appell.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 75. Si alcun absent serà citat segons dret a menar son pleit e, el pleit conegut sumàriament, aquel serà condempnat per contumàcia, la appel·lació d'aquel no deu ésser reebuda, per ço cor aquell qui serà condempnat per contumàcia no·s pot appel·lar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 71. Ans que sentència diffinitiva sia donada per lo jutge, negú no·s pot appel·lar.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 78-79. Si alcú s'apel·larà d'alcuna sentència e, pus que la appel·lació haurà feita, se morrà, los hereus d'aquell deven menar lo pleit d'aquella appel·lació o atorgar ço que serà jutjat.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 79. Si ·dos· companyons o més ensemps hauran pleit ab alcú sobre alcuna cosa e aquels companyons seran condempnats e la ·I· d'aquels s'apel·larà e serà jutjat, que la appel·lació sia justa a aquel compayó o a aquells qui no s'apel·laren profita e val, si doncs manifestament ells no renunciaren o contrastaren a aquella appel·lació.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 77. Si alcú se serà appel·lat en ·I· pleit ·II_es· vegades, en aquell pleit metex e sobre aquels capítols meteixs no·s pot appel·lar la ·III_a· vegada.

NOTA: G. Colón i A. Garcia (eds.), Furs de València, vol. VI, (Barcelona: Barcino, 1994), p. 67. Ans que sentència diffinitiva sia donada, alcú no·s pot appel·lar; mas si aprés la sentència diffinitiva alcuna de les parts se sentrà agreujada, pusque·s appel·lar dins ·X· dies.