PREFATIO
In nomine domini nostri Jhesuxristi amen. Haec sunt consuetudines Dertuse civitatis compilate per Petrum de Tamarito et Petrum Egidii notarios eiusdem civitatis videlicet ·IIII· kalendas decembris anno dominice in incarnationis ·MCCLXXII·.
Presa fo la ciutat de Tortosa de mans de sarrayns per lo molt alt et noble et [h]onrrat en Ramon Berenguer comte de Barcelona, ço és a ssaber ·III· kalendas de gener anno domini ·MCXLVIII·, et fo per él tornada a mans de xrestians e a la fe catòlica, la divinal gràcia ministrant, per ço que aquí lo nom de Jhesuxrist fos exalçat e per totz temps onrrat e servit a honor d'él primerament e de la beneita gloriosa sancta Maria mare d'él e de tota la cort celestial e a profit de les ànimes e dels cors de totz xrestians e specialment d'aquels qui de la dita ciutat foren ne seran habitadors. Lo qual dit comte donà franquees e libertatz e costumes als habitadors de Tortosa e de sos térmens, segons que dintz en aquest libre és contengut e per los successors seus són aprovades e confermades. E encara per benignitat dels ditz successors, per los mèritz e·ls serviïs dels ditz habitadors qui la ciutat de Tortosa contra los enemics de la creu salvaren e obtengueren, e no tant solament salvaren e obtengueren, anz encara lo regne de Mayorca e de València baronilment per lur propri moviment e volentat aydaren a pendre e conquerir, e aquels presos e conquestz atressí la divinal gràcia espirant, ajudaren al molt noble seynnor en Jacme per la gràcia de Déu rey d'Aragon a retenir, conservar e defendre. Les quals costumes e franquees
los ditz ciudadans e habitadors de la dita presó ensà franchament e deliura àn tengudes e en pau posseïdes.
Con fos pleyt longament estat en la cort de Roma per ffrare Arnau de Castelnou, Maestre en Aragon e en Cataluyna, e per los frares de la cavaleria del Temple demanant de la una part, e els ciutadans de la ciutat de Tortosa defenent de l'altra; demanavan lo dit Maestre e els frares que les costumes de Tortosa fossen meses en escrit, e moltes d'altres coses segons que e·l lur libel era contengut, on per so con lo trebayl donà a éls enteniment, la divinal gràcia obrant, fo feta entre·l dit Maestre e els frares del Temple e ensems ab lo noble en Ramon de Moncada e los ditz ciutadans de Tortosa sobre·l pleyt desús dit avinença e amigable composicion; los ditz ciutadans esgardant la humanal fragilitat volgueren que so que per éls fos feyt fos a perpetual memòria ferm e estable, e encara gardaren que per so que éls farien les géns estraynes, els ciutadans e·ls habitadors de la ciutat de Tortosa e de totz sos térmens visquesen honestament e que enjúria ne mal los uns als altres no se fessen, e axí lo pobre com lo rich pogués aver e conseguir son dret egualment, e cobrar cascun so que seu és. Sobre les quals coses la universitat, ajustat e convocat consel general en la claustra de la Seu de Tortosa així com és custuma, veén la utilitat e el profit de totz e de sengles que si les costumes eren escrites que la dita universitat seria per totz temps en bon estament e que les géns mils podrien viure segurament e en pau, la dita universitat pregà en Pere de Tamarit e en Pere Gili, notaris e ciutadans de Tortosa, que éls les costumes de la ciutat de Tortosa [...] antigament és estada tro açí governada e d'aquí enant pus profitosament, nostre senyor Jhesuxrist volent, serà governada, fiant de lur fe e de lur leyaltat e de lur sciència, la qual moltes vegades e en moltz feytz per la dita universsitat era estada conprovada. E els davan ditz Pere de Tamarit e Pere Gil volentz ésser obedientz a les pregueries de la dita universsitat de tot lur poder, levades les mans al cel sobr'açò la gràcia de sant espirit e el nom de Jhesuxrist apellat, qui dóna totes coses abundadament e non in perpat e és començament e fin de tot bén e per él és aüta la via e vertut; les dites Costumes segons que a enant en aquest libre és ordenat escrisqueren e a loable acabament e bona fin aportaren a perpetual remenbrament, con la memòria dels hòmens sia aleneglable e febla e inclina a oblidar totes coses, e so que és comanat a escrit pus fortament és retengut e no pot caure en oblit. Quia omnium habere memoriam e in nullo penitus peccare sive devinare, potius est divinitatis quam humanitatis.
Per les quals Costumes dementre que basten deven ésser defenitz primerament e determinatz e acabatz totz los pleytz de la ciutat de Tortosa e de totz sos térmens per juy e per sentència dels ciutadans, e, là on les Custumes no basten, per los Usàgies de Barcelona que en aquest libre són escritz. E là on les dites Costumes ne·ls Usàgies sobreditz no basten, los pleytz totz sobreditz deuen ésser defenitz e determinatz per dret civil, so és per les ligs, e enaxí podrà ésser departit la cosa egual de la cosa no egual, e el dret del tort, e cascun podrà reebre gaardon de so que aurà servit sive bonum fuit sive malum.
LLIBRE PRIMER
RÚBRICA 1
Ref. 1.1.0DE L'ORDENAMENT DE LA CIUTAT DE TORTOSA
Dit és desús dels térmens de la ciutat de Tortosa: en aquest capítol és l'ordenament de la dita ciutat e, per so con los murs contenen totz los alberchs e les carreres e les places e les altres coses dintre sí, primament són ordenades les costumes e les usanses dels murs e de les torres e de les barbacanes e dels vals.
sl:1.1.1Antiga costuma e totz temps contínuament usada és e aprovada que tot ciutadan o habitant de Tortosa pot fer e·ls murs e en les torres tenentz ab los murs e en les barbacanes e e·ls vayls, cases, porxos, finestres e metre ses jàcenes e sos cabirons e sos archs, e fer privades e portes, e qual que cosa a son propri ús serà, sens enbargament d'alcuna persona, e encara vendre e alienar tot so que aquí farà així con la sua pròpia cosa, sens enbargament e contrarietat d'alcuna persona, e traure fem e altres coses dels ditz vals a lur propri ús, axí com de cosa que és de no nengun.
sl:1.1.2Item que usen e àn totz temps acustumat contínuament que àn les carreres de la ciutat e de tot lo termen a lur propris usus francament e deliure e ingènua. E poden fer en les dites carreres taules a lurs portes e a lurs cases e estalons o pilars e pedriços e graes covinens, e obrir portals aytant com lur frontera sia, e alò metex s'és en l'alfàndech e per tot lo termen de Tortosa. Sobre les carreres cascun pot exir en l'àer aytant com sa frontera sia lo ters de la carrera, a fer aquí cases e taulatz axí e·l seu propri com en l'àer tro sus al cel, enaxí que·l [porxo] [o] [anvan] que pus alt y serà tenga e s'estena tro al ters de la carrera.
sl:1.1.3En les places de la universitat de la ciutat de Tortosa e dels altres locs del termen e dins lo termen pot cascun metre e posar moles, fusta, cèrcols, e leyns, naus, galees e barches e altre navili, e molins de naus o del pont fer e trer de l'ayga e metre en aqueles e fer alí e d'aqueles e en aqueles tota cosa que a propri ús dels ciutadans o habitadors o del ciutadan o habitador fer volrà o li pertayn de fer; e alò metex pot fer
per tota la ribera del flum d'Ebre, per tot lo termen de Tortosa e per tota la ribera de la mar e dels estayns e de les altres aygiies dols o salades del termen de Tortosa. Les places damun dites són aquestes.
Primerament a Vipessol, així com departex del mur de la ciutat e de la carrera per què van a Bítem en jus tro a l'ort de n'Ariol e al flum d'Ebre.
La segona plaça és de la porta de l'assoch tro al mur de la ciutat que és denant les cases d'en Guillem de Vernet, e del mur de la ciutat e del cal juhic tro al flum d'Ebre. E encara en les paretz o mur del cal juych e de sen Nicholau e del mur de la ciutat posar fusta e canes enaxí que aquí·s sofra e estia, de Casp o d'altra.
La terça plaça en l'alfàndech axí con és del portal de la ciutat que·s ten ab les cases d'en Thomàs Garidel e en Guillem Lorica tro a les cases d'en Bernat de n'Alax, e de les cases d'en Guillem Loriga, e d'en B. Griynó, e d'en Gili adobador, e d'en Johan Gili, e d'en Nicholau de Prades, e d'en Flovià e el forn d'en Thomàs Garidel, e les cases del fil d'en Roger e d'en Johan Lopiz e de n'Arnalda e d'en Talarn, e l'espital de la Grassa, tro a les cases d'en B. Marqués, e d'en Pere Solsona, e d'en Martín d'Osca, e d'en Pere d'en Guiu, e de n'A. Dezcastel, e d'en Guillem Guerer, e e·l censal de na Barberana Dezpug, e d'en Ponz Sartre e d'en Sanxo Cortina e d'en B. de Frexenet.
La quarta plaça de la univesitat e dels ciutadans de Tortosa és axí com tayla lo carrer que travessa de l'espital de la Grassa que·s ten ab les cases d'en G. Deude e va ves lo forn de Moncada tro a les cases que foren d'en R. Dezcoyl e d'en Belenguer Andreu, e d'en Pere Domingo, e d'en Belenguer Pol, e d'en Johan Jener, axí con va del forn d'en Pere Centeles e de les cases d'en Pere Dezbruil, e d'en Pere Domingo Dezcoyl, e d'en Pere Martín, e d'en Michel de Calatayú, e de n'Arnau Rochere d'en Johan de Fontanes, e d'en Guillem Deude tro a les cases de la muler d'en
Fontanes e d'en Pere Crexel, e d'en Pere d'Albi, e d'en Pere Perpinan, e d'en Belido, e de n'Arnau Dezpont, e d'en Guillem Goda, e d'en Nadal e d'en Bisbal.
La quinta plaça és axí com va del coyl de sen Johan tro a les cases dels frares menors, e axí com va de la carrera de sen Johan e de les paretz dels frares menors tro a les paretz de la honor d'en Quexal, e ven ferir a les paretz dels frares dels catius e torna a la carrera de sen Johan.
La ·VI· plaça és axí com tala de les cases de na Malorques, e d'en Renaldi, e d'en Pere Loricha e del censal d'en B. Carbó tro a la ort de na Barberana Dezpug, e axí com tala del flum d'Ebre tro a les paretz de la vynna del bisbe e de l'ort del prior, e d'en Pere Albert, e d'en Vidal Ortolà, e del coral del Temple, e del censal dels malautes e de l'artiaque, e de les cases de n'A. Çesmoles, e d'en Benlenguer de Solsona.
Item àn los ditz ciutadans e habitadós totz los passages de l'ayga d'Ebre francs, quitis e deliures, axí com són en la ciutat e dins los térmens de la ciutat de Tortosa, e tot ço que dels ditz passages ysca o deu exir és del comú de la ciutat axí com lur cosa pròpria, e en aquels passages nul ciutadan o habitador de Tortosa ne de son termen no paga ren per passage de sí ne de les sues coses. Los hòmens estrayns paguen el passage: hom de peu una mealla e cavalcan ab son troter e ab sa bèstia ·I· diner tan solament per la primera entrada e per la exida, si de la ciutat no exirà que vàgie en altre loch, mas si en altre loch irà e tornarà, per los passages davanditz paga axí com fa a l'entrada.
sl:1.1.4 Preterea esterz. Àn los ciutadans e habitadors de Tortosa en la ciutat e en los térmens e cases e casals, mases e ortz e viynes e camps e totes altres honors e possessions franches e quíties e deliures sens tota servitut e usàgie, que no·n són tengutz de fer en persones ne en dinés, e per franch alou, exceptatz aquels qui u tenen a cenz o a part per altres.
sl:1.1.5Són encara los ciutadans e los habitadors de la ciutat e del termen de Tortosa, axí jueus com
xrestians, franchs, quitis e deliures d'ost, de cavalgada, d'encalz, de cenes, de questa, de toltes, de forces, de leudes, de peàgies, d'acaptes, de pes e de mesuràgie, de carnàgie, d'erbàgie, de beuràgie e de tota altra cosa que servitut pusca ésser nomenada, que no·n són tengutz de fer a rey ne a regina, ne a lurs fils, ne a hereus d'éls, ne al Temple, ne al lignàgie de Moncada, ne a nul veguer de Tortosa, ne a lurs hereus o successors, exceptat lo quarenté de la fusta del pin serrada e de la pegunta del port de Tortosa, e no d'altre loch, que donen aquels qui la y fan per vendre e no altres, lo qual quarentén donen de fusta blanca de ·XX· palms e no d'altra, jasia ço que sien limdars o doblers o de meliz gran o poca fusta.
sl:1.1.6La franquea per la custum de Tortosa que àn los ciutadans e·ls habitadors de Tortosa e de sos térmens s'estén encara en açò que francament e quítiament e deliure poden adur e fer les terres hermes a nova cultura totz o sengles per lur pròpria auctoritat sens servïi, que no·n són tengutz de fer ne dar a nula persona. E d'aquestes coses que a novel laurament auran aduites ne feytes ne aportades, poden vendre e alienar francament ab lur covinent frontera de la terra herma, ço és ·I· péra gitadora d'una libra, e fer totes lurs volentatz de tot o de partida, sens tot serviï e contrast, axí com de lur cosa pròpria, ab les carreres que a aquels lauramentz novels auran feytes e ab totes lurs intrades e exides e affrontacions, axí com si per contrau de venda o de donacion o d'altra cosa
las avien aüdes. Exceptatz alcuns locs dels quals són ja feytes antigament donacions per príncep.
sl:1.1.7Àn encara custum e franquea de cassar, de pescar en mar e estayns e en ayga dolz e salada, e de navejar e de sal affer en tot lo termen de Tortosa a lur pròpria voluntat a fer sens enbargament de nula persona, donant tant solament de la sal que serà feyta en los estayns, e del peix que serà pres en los estayns, la novena. E en aquestz estayns no deu hom pescar, sinó de sen Michel entró a Pasca, si doncs alcun ciutadan aquén no·n pasava o s'anava de portar que aquí pogués pescar o fer pescar aytant com él ne cels que ab él serien n'aurien obs mentre aquí fossen, e aportar a lurs alberchs sens novena e altra part que no·n són tengutz de dar. Del cassar no són tengutz de donar novena, ne hom no pot cassar dins honor d'altre laurador.
sl:1.1.8Dels leynams e de les pedres, e de les herbes, e de les pastures, e de les arenes, e de forn de calz a ffer, e de les ayges, e de forns de rajoles o aljeps, axí a sos obs com a obs d'altre, o a vendre o a donar, e de totes les altres coses que dintre el termen de Tortosa són, poden, fan a lur pròpria voluntat e usen sens enbargament e contrarietat de nula persona e sens tot serviï, que no·n són tengutz de fer, axí en muntz com en plans, exceptatz los lauratz e el quarentén de la fusta e de la pegunta, axí com desús dit. En los quals lauratz per ayges ne per ren que í sia no y pusca intrar sens volentat del seynor de la honor laurada, ne per honor laurada a ayga ne a als no poden intrar sens volentat del sennor, exceptades les honors que són d'Amposta a avayl, que poden intrar e exir si sembrada no és.
sl:1.1.9Los ditz ciutadans e·ls habitadors de Tortosa e totz aquels qui són dintz lo termen àn totz los juyis e tota juridiction que pertaynen a juyar en Tortosa, y en sus térmens, axí els civils com els criminals, exceptatz aqueles demandes que·s deven fermar en la Çuda denant la porta forana de s'esgleya de sen Johan e pledegiar fora·l portal de la Çuda on estava en Monnegre, los quals pleytz se deven determinar e defenir e jugiar segons que en la carta de Flix és contegut.
Àn encara los ditz ciutadans de Tortosa totes les appellacions, e cognicions, dels feytz e pronuntiacions de sentències de totz pleytz que·n Tortosa ne en sos térmens se menen ne·s deven menar de xrestians e de jueus.
sl:1.1.10Item àn los ciutadans de Tortosa exsecucion e·ls feytz criminals [ci]vils; e·n defaliment que·l veger no u vula fer, e·ls criminals e·ls civils si·l veguer no u vol fer, fa-ó lo bayle de Moncada, e, si aquel no u vol fer, lo baytle del Temple o el comanador, que u deu fer o fer fer en los civils, e, si totz aquestz no u volen fer, fan-ó los ciutadans e u deven e u poden fer.
sl:1.1.11Lo veguer no pot ne deu pendre nul hom sens clamador, però si clams ne són feytz d'alcunes malesfeytes, pot-lo pendre et deu-lo amenar en la plaça denant los ciutadans e deu dir lo clam e nomenar qui·s n'és clamat, e deu recontar tot lo feyt, e dir "què ne a fer"
, e tot so que·ls ciutadans per juy li diran que·n faça, axí de preson e d'estar en cal preson com d'absolucion, en
continent que deu fer sens contrast, que no y deu metre ne fer, e si·l contrari faya en la absolució, los ciutadans poden-lo absolvre e deliurar. E aquel que serà demanat no és tengut que per aqueles malesfeytes torn en la Çuda ne faça ren per lo veguer.
sl:1.1.12Totz temps fo general custum e és que nul hom, seynor ne altre, no pot reptar negun que a nula batayla, de peu, ne de caval, ne de ferre calt, ne a ayga calda o freda la port, per so com batala no à en Tortosa ne y fo, ne en sos térmens.
Ne nul hom, sennor ne altre, no·n pot pendre hom en Tortosa ni en sos térmens, sinó tant solament lo veguer ab juy dels ciutadans axí com dit és, exceptatz alscuns cases que són contengutz en aquela rúbrica que diu CALS PERSONES E CALS COSES POT HOM PENDRE PER SA PRÒPIA AUCTORITAT E SENS JUY
que an'enant trobaretz escriptes.
sl:1.1.13Encara, seynós ne lur lochtenent, per sí ne per altre, no poden acusar civil ni criminal nul hom jueu ni xrestian en Tortosa ne en sos térmens e encara que nula demanda per fetz altruys civils ne criminals no·n poden fer, sinó tan solament del coltel e de la lança e d'espaa contra altres tretz, que poden demanar, segons que en la carta del comte és contengut.
Ab aquest tremprament que si aquel contra qui serà treyt coltel, espaa e lança se·n clamarà al veguer, que és electió de sennors que u poden posar en fe d'aquels qui·l coltel o la lança o l'espaa trauran, ab sagrament que·n faça que no l'à treyt, e és absolt, o que u proven e que·s seguesca el pleyt de absolvre o de condempnar per juy dels ciutadans.
E, si la part no se·n clamarà al veguer, no és
tengut de fer sagrament, mas los seynós poden menar la demanda e, si u proven, deven aver los ·LX· ssous o el demanat deu perdre lo puyn quan sentenciat serà, si no à de què pagar o no vol pagar per juy e per sentència dels ciutadans. E si no poden provar o no u volran provar, pus la demanda serà començada e el pleyt contestat deu ésser lo demanat absolt, per juy e per sentència dels ciutadans, e no és tengut de fer sagrament ne de ren a ffer.
sl:1.1.15Los bayns de Tortosa e de son terme són e deven ésser dels ciutadans e de la universitat de Tortosa. E totz ciutadans e habitadós, axí serrayns, jueus com xrestians, se deven en aquels baynar. E qual que cosa o diners d'aquén isquen és ordenat per los ditz ciutadans de metre en obra o en reffection dels murs de la ciutat de Tortosa. E és a ssaber que cascun ciutadan ab son sirvent o cascuna ciutadana ab sa serventa cativa o altra servicial e ab son enfant poc, si l'à, se baynen per ·I· meala, la qual és donada a aquel qui ten los bayns per los ciutadans e per la universitat. Atressí paga meala tota persona qui aquí·s bayn, jasia so que no·y men servicial o no·l vula menar.
sl:1.1.16En nul loc dins los térmens de Tortosa justícia corporal no·s deu fer, sinó en la ciutat de Tortosa e per sentència de ciutadans de tot malefici que sia feyt en Tortosa ni en sos térmens o en altre loc, si dins los térmens era lo malfeytor pres.
sl:1.1.17La custum de Tortosa és aquesta que tot hom estrayn que aport forment, farina, ordi ne altre blat, ne carn ne altres coses de mengeries vives o mortes o altres, perquè en Tortosa se despenen ne·s dégien despendre, que no sia peynorat, marquat ne embargat per sennor ne per altre, ans és guiat e defés per los seynós e per los ciutadans, si doncs deutor e malfeytor principal o fermança no era.
Lo vin no s'entén en la custum desús dita.
sl:1.1.18Totes ores que·ls ciutadans se vulen, o mester los sia, poden fer comú o comuns e d'aquels fer tota lur volentat, e poden covidar tot hom que·s
vulen per lo comú o per sí metex, sens contrast de nula persona, ne a nul hom no·n són tengutz per deute, e poden donar e servir a tot hom que·ls plàcia sens contrast de nul hom, e que no·n són tengutz a nul hom. E los comunes establitz per los ciutadans poden totz los altres ciutadans peynorar per lur pròpria auctoritat, e forçar dins casa e fora casa e vendre e alienar totes les peynores segons que él ab los altres ciutadans ordenaran o volran ordenar e totes les vendes que d'aquén se faran són fermes e estables per totz temps, que no·s poden revocar. E, si per aventura aquels prohòmens comuners que per los altres ciutadans seran eletz al comú a levar no volran o no podran peynorar alcuns dels ciutadans, dels altres ciutadans aytants com éls ne volran apelar o y volran anar, o serà ordenat per los altres ciutadans que y vagen que van là e que·l peynoren e que·ls poden peynorar per lur pròpria auctoritat sens tot contrast e enbarch de nul hom seynor ne altre.
En lo qual comú aprés que ordenat ç'és per los ciutadans com se deven levar e segons la quantitat de l'aver que deven o àn mester per alcuns affés de la ciutat deven pagar totz los ciutadans e·ls habitadors de Tortosa e de son termen de tot cant han seent e movent per sou e per liura sens tot contradiment.
Item los blancs, so és la jent pobra, deven pagar segons que·ls ciutadans ordenen o volen ordenar sens tot contrast.
sl:1.1.19Item los cavalés són tengutz e deven pagar de totes coses seens que conpren de xrestians o de jueus o de sarrayns e de totes altres coses seens, sí que sien honors o altres possessions que ajen en Tortosa ne en sos térmens, exceptades cavaleries antigues si negun les à ne les ten, que, d'aqueles, no·n són tengutz de pagar en comú ne de nules coses movens o semovens.
Mas de totes altres honors, cases e altres possessions que ajen ne tenguen o altres tenguen per éls són tengutz e obligatz de pagar lo comú per sou e per liura segons que valen.
E segons lo comú ordenat e la quantitat que auran o àn mester els ne pot hom peynorar, axí com los altres ciutadans, sens contradiment d'éls e de nenguna persona, sí que sien éls a l'ordenament, sí que no y sien, però poques vegades y són. E no és hom tengut que·ls hi apel ne·ls hi deman, mas si ésser hi volen, poden-hi ésser si·s volen, quant a l'ordenament del comú, con hom vol saber què deu la ciutat o què à mester ne quanta quantitat d'aver àn mester los ciutadans de què fazen comú. En los altres ordenamentz de la ciutat no són ne deven ésser ne y deven ésser apelatz ne demanatz, e sien quals se vulen, però si hom los í vol demanar ne apelar, poden-ó ffer, e són tengutz de venir si hom los í demana ne·ls hi à mester e de defendre la ciutat de tot lur poder.
sl:1.1.20Item jueus e sarrayns són tengutz e obligatz e deven pagar el comú que·ls ciutadans fan o àn mester de fer per qual que raon a éls plàcia que·ls fassen de totes coses seens, honors o cases o altres possessions que ajen en Tortosa ne en sos térmens ne tenguen ne posseesquen, o altres per éls, que sien estades de xrestians e a éls sien pervengudes per títol de compra o per qual que us plàcia altre títol. E·ls ne pot hom peynorar e les peynores vendre axí com als altres ciutadans sens tot contrast.
sl:1.1.21De totes honors o altres possessions que pervenguen per qual que us plàcia raon als ciutadans o habitadors de Tortosa e de son termen o a tot altre hom, jasia so que no sia habitador de Tortosa, sí que sien estades de cavalers o de cléregues o de quals que us plàcia religiosos e sien estades franques de comú tro vénen en lur poder, tantost com en lur poder vénen, són tengutz e obligatz per totz temps d'aquí enant e deven pagar lo comú. Éls e tot hom a qui depús seran vengudes en poder dels
ciutadans o habitadors de Tortosa o de son termen pervengen nul temps, sí que sia clérigue o religiós o qual que us plàcia lech o ordenat, si per aventura en poder d'éls vendrà per compra o per altre títol, jasia so que·ls clergues ne·ls religiosos ne nul hom ordenat no yc dégia conprar ne aver ren seent ne per lexa ne per nul altre títol.
sl:1.1.22Per ordenar la ciutat e sos térmens, e per so que·ls malfeytós que mal fan o agréugien, los ciutadans e·ls habitadors de Tortosa e de sos térmens en persones ne en coses sien punitz e encara per fer e per ordenar totes altres coses que sien a profit e a utilitat de la ciutat de Tortosa e de son termen, los ditz ciutadans poden establir e eléger, e ab sagrament e sens sagrament, dos o tres o més, aytans com [a] éls plau ne volen, dels prohòmens de la ciutat a ffer e a ordenar e a procurar e aministrar segons que manat per los altres los serà ne volran que façen, sens enbarch e contradiment de nula persona. Poden encara comprar a la universitat cases, camps e vynes e honors, e totes altres coses que a éls sia semblant ne vigiares que sia honor e profit a la universitat.
Minvar de franchea ne d'altres coses no la poden, la dita universitat, ne els béns del comú alienar, en don ne en minva del comú ne de la franchea o libertat dels ciutadans ne habitadors de Tortosa ne de son termen no poden ne deven, car si ó fayen, so que fer no deven, aquela venda o alienació o minvament que fos feyt de la franquea o libertat ne d'altres coses no val res ne pot valer ans [és] tot així con si feyt no era. Ipso iure.
RÚBRICA 2
Ref. 1.2.0DE LES PASTURES E DEL BOVATGE DE LA CIUTAT DE TORTOSA
Rúbrica de les pastures e del bovalatge de la ciutat de Tortosa.
sl:1.2.1Tot lo bestiar dels ciutadans o habitadors de Tortosa e de sos térmens, pot jaure e estar e pasturar franchament e quítia, dins los térmens de la ciutat, e pasturar e beure tro als lauratz, e usar. Sens carnàgie e herbàgie e tota servitut, que no n'és tengut de fer ne de donar a alcuna persona.
E, si tala farà en alcunes honós, lo seynor de la honor e tot altre hom que u veya serà creegut ab sagrament de l'intrament, sí que pac la tala e pac lo ban que y serà establit, la qual tala per juy dels ciutadans van veer dos prohòmens o tres o més, si les partz so acorden, de més de tres, e so que aquels conexeran e jugiaran, si clams ne són feytz al veguer, deu pagar lo demanat de la tala al demandador sens contrast e deu, oltra alò, pagar lo quint a la cort.
E si ban y serà posat per los seynors e per los ciutadans, fet lo sagrament d'aquel qui·ls y aurà trobatz, deu pagar aquel ban aquí posat, del qual ban àn los seynors lo tertz, e el seynor de la honor lo tertz, e el trobador l'altre tertz romanent.
sl:1.2.2Seynors ne cavalers, cléregues ne religiós, ne altres persones no poden fer vedatz en alcun loc dintre el termen de Tortosa als ciutadans ni als hòmens de Tortosa ni de sos térmens, mas poden aver bovalages covinentz e aquels que·ls ciutadans s'acorden ne·ls parega bons ne covinentz.
sl:1.2.3Les carreres antigues per les quals va hom a les heretatz o a altres locs no deven ésser closes
ne estretes ne pigyorades per nul hom. Però en les muntaynes de Tortosa, axí deçà el flum com delà, si alcun hom aurà carrera que pas per honor d'altre o de son termenat, aquel de qui és la honor pot mudar aquela carrera, ab que la dón covinent per lo seu termen.
sl:1.2.4En les riberes de les ayges, e·ls plans e en les muntaynes e e·ls torrentz e e·ls altres locs del termen de Tortosa pot hom draps lavar, canejar, secar, fem posar, arena o grava o terra, e d'aquén cavar e portar, e fusta posar, caltz e aljeptz fer, francament e quítia, sens vedament de nul hom. Enaxí enperò sens dan e naframent de les honors que aquén són e sens enbargament e dan dels passantz que aquén passaran o deu passar. E poden fer [pexeres] e·ls flums e e·ls torrentz a defension de lurs honors. Però ab aquest temprament que·ls leyns ne les barques que van a amunt ne avayl, nul dampnage no·n pusquen pendre ne aver.
sl:1.2.5Totes les carreres generals e veynals, axí dintz com defora, els abeuradors e totes altres coses que sien generals o veynals, s'adoben, e·s reparen, es melloren o·s muden o·s destroexen per lo veguer e per los ciutadans de Tortosa e per juy dels ditz ciutadans totes ores que obs y sia, ne mester ne necessari y és.
RÚBRICA 3
Ref. 1.3.0DE LA USANÇA DE LA CORT DE TORTOSA
Rúbrica de la usança de la Cort de Tortosa.
sl:1.3.1Lo veguer o son delegat jura que, en la sua aministració de la vegueria, tenrà e guardarà raon e justícia a totz hòmens, xrestians, jueus, e a sarrayns o a cascunes persones quals que sien o de qual que loc sien o seran que ajen pleyt en Tortosa ne en son termen, segons les Custumes de Tortosa mentre basten, e, en defaliment d'eles, segons los Usàgies de Barcelona que en aquest libre son escritz e en defalimentz de les Costumes e dels Usàgies davanditz segons dret.
E en aquel sagrament que farà, deu jurar que sens tot oy, gran amor, temor, parentesch, veynàgie, ne per aver don, serviï o promession d'alcun o d'alcuns que per nom d'aquels que el pleyt auran, no·n pendrà per sí ne per altre ans de la fin del pleyt o depux, o ans que sia satisfet o pagat al demanador, ne no elegerà júgies per volentat, e que tenrà secret dels pleytz, e que tota cosa que faça, farà a bona fe e sens tota machinació e engan, e que observarà en totes coses les Custumes de Tortosa, ço és saber en los pleytz, si Déus li ajudarà e aquestz santz quatre evvangelis denant él posatz e tocatz corporalment de la sua pròpria man.
E aquest sagrament se fa e·s deu fer enmig la cort e a dia de cort e que cort se tenga.
En totes les coses que·l veguer fa ne pot fer en Tortosa ne en sos térmens, deu fer per juy dels ciutadans de Tortosa, per ço com totz los juys són dels ciutadans, e, si no u faya, ren qu'él faça no val res, e és axí com si ren no avia feyt, e de continent sens tot enbargament e contrast és tornada e deu tornar e·l primer estament. Exceptat que, si·l veguer és estant en la cort o defora, alcun hom xrestian o jueu o sarrayn se clamarà a él d'altre xrestian o jueu de feytz civils, que pot e deu demanar o fer manar per lo sayg o per altre portant lo baston del sayg o el libre sagramental de la cort que sia a la cort aytal dia, lo qual dia li deu asignar lo primer dia de cort, so és que si és dicmenge que lo y man a diluns primer vinient (sic), si festa no y à o, si és diluns, atressí que y sia aquel metex dia, si ans d'ora de cort a tenir o dementre la cort se ten lo y manarà o lo y farà manar a altre axí com dit és. E açò metex s'[antén] del dimercres e del disabte. E no deu manar a negun que sia dimercres a con si el diluns és mig e és dia que hom pusca tenir cort, car si u fa, aquel manament no val ren ne·n cau en pena aquel a qui serà manat. Exceptat que si jueu se clama de crestià, o xrestiana, de jueu, que aprés lo dimercres li pot manar, pus que clams n'aurà vistz, que y sia lo diluns, jasia açò que·l disapte sia e·l mig e sia dia de cort al xrestià mas no al jueu; però aytan és festa al xrestià com al jueu lo disabte que la ·I· se clam d'altre, car per sí ne procurador pleyt de xrestian e de jueu en aquel dia no·s pot enantar ne y pot hom ren fer, e sia qualsevol demanat.
sl:1.3.2Lo veguer o el sag, en qual que manament fassen de venir a cort, deu dir e nomenar: "aytal hom se clama de vós, siatz aytal dia a la cort"
, e si no li nomena lo nom del clamant, no val aquel manament ne cau en pena neguna aquel a qui hom aurà feyt lo manament. E si per aventura aquel o aquela qui·s clamarà se serà ja clamat d'alcun, e puix se clamarà d'altra cosa d'aquel metex, si el veguer o el sayg o qual que·l manament li faça no diu al demanat: "aital hom se clama de vós de clams novels"
, no val lo manament ne·n cau en pena lo demanat, car entén-se per la primera demanda de què à fermat. E de pleyt fermat no cau negun en pena de ·LX· sous, si ben no és a la cort, jasia so que manament li·n sia feyt que í sia.
E si el demanat, ans que la cort sia tenguda aquel dia que manat li serà, se posarà ab la part de tot en tot o n'aurà alcun alongament d'aquel dia e no serà a la cort, e lo veguer o el batle de Moncada, per ço com no sabrà que posat se sia ab la part, vol fer demanda contra aquel demanat de ·LX· sous, e lo demanat prova per lo demanador o per altre, sol un testimoni, que lo demanador l'alonga o que se·n posa ab él, no val aquel manament, ne li·n poden demanar pena nenguna.
sl:1.3.3Lo manament sobredit de venir a la cort que fa lo veguer, o fa fer axí com dit és: deu fer ab un testimoni, o ab dos, e deu-los dir: "vós siatz testimoni que aytal hom se clama d'él, vós ojatz que jo li man que sia a la cort"
, e si d'altra manera·l fa no val.
E és creegut lo veguer o aquels qui·l manament faran axí com dit és, ab un sol testimoni aytan bén com si n'í avia dos o més, ab que·l testimoni o testimonis sien de bona fama e diguen que éls veeren aquel manament fer axí com dit és, mas si no u proven per un testimoni o per dos no val aquel manament, e aquels testimoni o testimonis són-ne creegutz per plana paraula e sens tot sagrament [...]. E aquel demanador o el testimoni deven n'ésser creegutz per plana paraula e sens sagrament, que no n'és tengut lo demanat pus que posat se sea o serà alongat que·n vénga denant lo veguer.
sl:1.3.4 Idem est in iudiciis datis iusticia. Item per neguna de les presons de la Çuda nula cosa als presonés no deu ésser demanada ne presa, ne éls no·n són tengutz de ren a donar ne a servir; però los presoners deven ésser gardatz en tal guisa que no se·n pusquen anar ne exir sens sentència.
Item en los criminals feytz sobte que·ls clams són posatz denant lo veguer, lo veguer pot pendre l'encolpat del crim on que·l trop e aquel pres deu-lo menar en la plaça denant los ciutadans dintre la ciutat, e deu dir lo clam e el nom d'aquel qui·s n'és clamat, e recomtar tot axí a él serà demostrat e clamat e, el feyt recomtat, deu-los demanar què n'à a fer, e tot ço que·ls ciutadans per juy li diran, que·n deu fer e no plus ne meyns; si li diran que·n prena fermança, prenga-la, e si la part la li ofer o la y presenta per persones sufficiens, deu-la pendre, e axí no deu pujar en la Çuda, o l'absolva si li serà jugiat per los ditz ciutadans, o·l meta en aquela preson que·ls ciutadans li jugiaran.
sl:1.3.5Car en la Çuda a tres presons: So és saber la tàvega, en què met hom aquels qui deven ésser jugatz a mort o truncació o talament o pèrdoa
de menbre. La segona presó és sobre la tàvega, en què deven ésser e estar aquels crimonosos qui per coltel tret, o per comanda, o per altres crims o enjúries, deven ésser punitz en diners. La terça presó és per tot lo castel dintre les portes de la Çuda, la qual presó és feta en aquesta matèria: que si alcun deurà deute a alcuna persona, e aquel a qui serà degut lo deute se·n clamarà a la cort, e el veguer aurà elet júgie a la demanda, e el dit júgie aurà donat per juy al demanat que per tot dia se·n pos amb él o·n ferm dret o se·n pug a la Çuda, lo deutor, si no se·n posa amb él o no·n ferma dret, deu-se·n pugiar en la Çuda e aquí deu estar e anar per tota la Çuda, tro al primer dia de cort que vénga. E si no u fa una d'aquestes tres coses, és tengut de pagar a la cort ·LX· sous.
sl:1.3.6Item e si alcun se clamarà d'altre de comanda, deu ésser citat axí com desús és dit de fetz civils, que sia a la cort a dia de cort e ora de cort e, a demanda del demanador e a clams, lo veguer deu eléger un ciutadan d'aquels que són en la cort e deu-li dir: "oïtz los clams denant aquel ciutadan, datz-li·n juy"
, lo qual ciutadan deu dir al demanat mentre la cort se ten: "vos en posatz ab lo demanador o·n fermatz dret o us en pugiatz en la Çuda"
. Lo qual demanat dementre la cort se ten se deu posar ab lo demanador o·n deu fermar de dret.
E, si d'aquestes dues coses no fa la una, de continent com la cort se partex, per sí metex sens sag e sens veger, si és hom que sia bastant a la demanda, se·n deu pujar en la Çuda. E si no u fa, deu donar a la cort per justícia ·LX· sous. E con és en la Çuda, lo veguer deu-lo metre dins clau sobre la casa de la tàvega, e deu aquí estar, si fermança endemig no dóna, tro a dia de cort que respona.
E si atorga la comanda, lo veguer, per juy dels prohòmens, deu pendre e vendre tantz dels béns seus, movens si·ls troba, si no seens, de continent, sens peynora de ·X· dies e sens altre
alongament, tro lo demanador sia pagat de la comanda atorgada, e lo demanador en persona deu ésser absolt.
Mas si no à de què pagar, pus atorch la comanda, o no la atorga, mas no dóna fermança per persona bastant, deu tornar en aquela preson, tant pus la aja atorgada, tro lo demanador sia pagat. E si no la atorga, atressí deu tornar en aquela preson tro lo pleyt sia fenit de tot en tot. Mas deu venir a la cort o ésser amenat totz los dies que sien dies de cort e hom tenga cort, e menar son pleyt, e si serà vençut, deu estar en la preson tro lo demanador sia pagat o l'absolva d'aquela preson.
Mas si lo demanat no à de què pagar, lo dia primer que li manarà que sia en la cort, e totz los altres dies que detga ésser en la cort, si doncs fermança bastant no dóna, lo veguer o el seu sayg, tolt lo coltel tant solament a él, sens ligament de mans e d'altra enjúria que no li sia feyt, lo deu pugiar o fer pugiar en la Çuda, e qu'estia aquí e segesca son dret, axí com dit és.
Açò és entés aitan bén en les femnes com en los hòmens, exceptat que la preson d'eles és dintre la primera porta de la Çuda, en casa del porter que aquí està, mas que sia ben gardada dins en la casa, e sotz clau.
E si alcun o alcuna se clamarà d'altre d'enjúria, que sia peccuniària, deu-se seguir en totes coses axí com de la comanda en lo sobredit proximan paràgraf, si la citació li serà feta que sia en la cort, [e] [·l] [juy] [donat] [en] [la] [cort]. E encara plus oltra açò sobredit, que si la enjúria serà grant que munt a gran quantitat la emena, que li deu tolre el coltel e comanar a alcun dels ciutadans tro lo pleyt sia fenit. E si no à de què pagar la emena e no darà fermança sufficient o no la podrà donar, lo coltel tolt, deu-lo pendre e ligar ses mans, e ab les mans ligades, pujar en la Çuda, e a dia de cort atressí ab les mans ligades, [avallar] [en] [la] [cort] [e] [dintz] [la] [cort] [axí] estar. E si·l tornen en la Çuda, atressí ab les mans ligades], tro sia dintre la preson sobredita.
Totes aquestes presons sobredites se deven fer e·s fan per juy dels ditz ciutadans, e si contra era fet, no val ren que feyt y sia, ans devala e deu devalar de la Çuda, e con ne són devalatz, deven-se novelament los clams fer, e per juy deven-li tomar, si fermança sufficient no donen, e si clams novelament per la part qui·l mal aurà pres o per son procurador no se·n fan, deven ésser absoltz, e no són tengutz de ren que d'abans ne sia feyt ne·n caen en justícia, e açò entén-se axí en jueus com en xrestians tot açò sobredit.
E tota ora que·ls presos donen fermança sufficient, jasia so que no sia dia de cort, deven devalar de la Çuda e no y deven ésser detengutz per veguer ne per altre.
sl:1.3.7Los presoners que seran preses o detengutz en la Çuda per qual que raon, deu devalar lo veguer totz dies que cort se tenga per lo veguer e per los prohòmens per menar o enantar son pleyt
Ço és saber lo diluns e el dimercres e el disabte, car en aquels tres dies se ten cort tant solament en la ciutat de Tortosa, ço és saber, en carnal, del matin tro que comença a sonar l'esquela de migdia a missa major en la Seu de senta Maria, e, en caresma, tro que comença a ssonar lo seyn gros a aura nona, si doncs festa calent no y à, o els prohòmens no eren afaenatz per alcun feyt de la ciutat o per mort d'alcun prohom o profemna o per lurs fils o per noces atressí d'aquels, o per eximent del rey e de la regina, o de lurs fils, o del maestre del Temple, o d'alcun príncep, als quals los prohòmens volguessen a exir o fessen onrrament. Car sens els qui deven jugiar cort tenir no s'í pot, e oltra aqueles ores e aquels dies cort no s'í deu tenir ne val ren que s'í faça oltra aqueles ores assignades e, si per aventura lo veguer e la seynoria en aqueles dies tendrien cort, ren que s'í faça no val, juy ne als, ne negun a qui sia feyt manament que í sia, a aquels dies, e no y és, no li nou en ren ne·n cau en pena de ·LX· sous. Atressí, si·l veguer ans d'aqueles ores que són assignades que tenga cort, per alcun affer o machinació, se levarà de la cort, no cau en pena neguna qui siafeyt manament, jasia so que no y vénga, car ja són ores certes tro a quant se deu tenir cort.
E per so com desús és dit de maleficis de què fetz los clams lo veguer se deu e pot entremetre, avem a parlar assí del poder del veguer, cal és ne com se deu él menar e·ls fetz criminosos de què a él seran feytz clams, com él dels altres no·s pusca entremetre, sinó d'aquels de què li seran feytz clams
sl:1.3.8És a ssaber que és general franchea e costum dels ciutadans de Tortosa que si alcun aurà alcun crim feyt e·s n'intrarà en casa o en alberch d'alcun ciutadan o habitador de Tortosa o de sos térmens, lo veguer ne son sayg no y deu entrar ne traure aquel d'aquén, mas deu dir als veyns o als altres ciutadans que aquí seran que intren aquí e que·n traguen lo criminós que aquí trobaran sens lesió e mal de l'alberch.
E si per aventura aquels veyns o ciutadans que aquí seran, a dos o a tres que él o aurà dit, no y intraran o no y volran entrar per aquels motz metex diga-ó a altres dos o tres, e si no y intraran, o no y volran intrar [atressí] [fadic][-se][·n] [en] [altres] [dos] [o] [tres], [e] [si] [no] [y] [entraran] [o] [no] [y] [volen] [entrar] fetes les tres fadiges, él pot-hi entrar, sens lesió e mal que no faça en l'alberch, e aquel trer d'aquí si·l troba, que nul hom no li·n gós, en aquela ora ne pux, forfer, car si les tres fadigues no fa axí com dit és, e él les tres fadiges no feytes o son sayg aquí intraran, de mal ne d'onta que aquí prena per nul hom que aquí sia, axí en l'alberch com defora que no li·n són tengutz. E els ciutadans que intraran en l'alberch són creegutz per plana paraula si l'auran trobat o no, car pus alcuns dels ciutadans que intraran y seran intratz e diran que no·l troben, lo veguer ne son sayg no y deu intrar, mas si los ciutadans lo troben, aquel criminós, aquí deven-lo·n trer e liurar al veger, e el veguer pus lo tendra, que l'amén en plaça e que·n faça per juy dels ciutadans axí com dels altres criminosos sobreditz. E si per aventura aquels ciutadans, trobat aquel criminós, no·l ne podran trer, que·l veguer en ajuda d'aquels que n'í faça intrar dels altres ciutadans tans que·l ne pusquen trer, los quals ciutadans pus lo troben lo·n deven trer.
sl:1.3.9Item de tot hom qui abandon sos béns en la cort o defora, a clams e a demanda d'alcun per deute o per comanda, de continent lo veguer per juy dels ciutadans deu anar enant a son alberch, e en totz locs que aquel abandonador aurà béns, e ab l'escrivà de la cort ensems, a l'alberch d'aquel o d'altre on aquel aurà béns. E aquí deu dir a dos o a tres ciutadans que intren aquí, e el e l'escrivà o el sayg deven estar defora, e els ciutadans deven nomenar totes les coses que aquí trobaran d'aquel, e veure e dir a l'escrivan que les escrivà, les quals totes coses escrites, deven tancar la porta los ciutadans d'aquel o mudar les coses e metre en poder d'alcun veyn d'aquel loc que sia bastant, si l'alberch de l'abandonador serà tomorós (sic). Però lo veguer pot-les dar a manlevar a sufficient e bastant manlevador, tro que·s venen.
Les quals coses si són movens deu vendre per juy dels ciutadans en lo primer dicmenge o festa colen qui vénguen publicalment, feyt saber al deutor si vol pagar o no, e pagar al creedor de ço que n'ixirà tro sia pagat.
E lo seent deu fer vendre a coneguda dels ciutadans que seran en la cort e per juy d'éls,
per temps covinent, e no deven gardar si les coses se venen per poch preu o per gran, mas que faça la venda per lo preu que offert li serà, pus que no·n trop plus, la qual venda és ferma e estable axí com si lo deutor la avia feyta de grat e per son preu complit.
Emperò lo veguer e son sayg ne l'escrivà en l'alberch o alberchs d'aquels qui abandonaran no deven entrar, si doncs tres fadiges no avia dels veyns o dels ciutadans, axí com dels alberchs en què·s meten o reculen los criminosos, axí com en lo capítol aquel és contengut d'aver aqueles tres fadiges. Mas aqueles tres fadiges aütes, pot aquí entrar él e son escrivà e son sayg, e fer escriure totes les coses, sens lesió e dan de l'alberch.
E cant que la venda de les coses seens sia jugiada de fer, per juy d'aquels qui la jugiaran, lo veguer deu fer saber al deutor si í vol acorre e, s'í vol acorre e diu: "jo y acorreré"
, los júgies deven-li assignar dia que aja pagatz son creedor, e si no u à, que vala venda que serà jugiada.
sl:1.3.10Item és cert que de les cartes judicials que·s fan en la cort, axí de vendes, de sentències, tutories e creations com d'altres cartes, e d'aqueles cartes o treslatz que àn obs auctoritat de la cort, que·l veguer de cascuna pot pendre ·XII· diners e no plus, e cascun júgie que en aquela auctoritat serà elet e fermarà, altres ·XII· dinés.
sl:1.3.11Saigs francs e quitis deu tenir lo veguer a serviï de la cort, que sien franchs e no servus, qui façen totz los manamentz de la cort dins la ciutat, sens tot preu e serviï, que no·n deven aver, o·ls deu él fer sens tot serviï, que hom no li n'és tengut de fer. Mas si defora la ciutat negun lo volrà trametre, deu-se·n posar amb él per preu covinent.
Però si·l clamador no·l volrà que·l sayg y vàgia ne que faça aquel manament, e él metex o son misàgie, que sia franca persona, vol portar lo bastó de la cort, aquel que porta·l sayg can fa los manaments de la cort, [lo] [veger] [deu] [-li] [fer] [liurar] [lo] [bastó] [aquel] [de] [la] [cort] ab que él faça aquel manament sens tot loger e serviï, que hom no li n'és tengut de donar, exceptat tan solament un diner que dón al sayg per loguer o serviï del baston. E axí val aitant aquel manament com és feyt com si lo veguer o el sayg lo faya, o l'avia feyt, enaxí enperò que·l manament sia feyt delant un testimoni o dos que í sien elet o eletz per aquel que·l manament fa o farà, lo baston tinent o mostran, e són-ne creegutz lo testimoni o els testimonis per plana paraula e sens sagrament. E atressí aquel qui fa lo manament no és tengut de fer sagrament, que basta-li que él e lo testimoni o testimonis que aquí seran eletz o diguen per plana paraula. Però lo sayg ne nul altre hom qui baston de la cort port o dégya portar si doncs lo bastó de la cort no porta manifest e en guisa que aquel a qui farà lo manament lo pusca veure, si veure vol, no·n poden fer manament de venir a cort ne citar, e si u fan, no val lo manament, ne n'és tengut de venir a cort ne·n cau en pena.
Atressí lo saig no pot fer manament ne citar nuyl hom que vénga a cort, si doncs manament no n'à del veguer. Car nul manament que el faça si doncs lo veguer no lo y mana, no val ren n'és hom tengut que·n vénga a cort ne denant lo veguer, si no·s vol, de tota demanda que [pug] de ·II· sous en amunt. Car de dos sous o de ·II· sous enjús lo saig tinent lo bastó de la cort pot fer dret, axí com lo veguer pot de les altres demandes, e destreny tota via. Emperò per juhiï dels ciutadans e per aquest dret a ffer no deu pendre nul serviï del demanador. Mas si lo demanat és vençut de la demanda, pot-ne pendre lo quint per justícia del demanat axí com lo veguer pot de les demandes que sotz poder d'él se demanen; la qual justícia és d'aquel saig.
Lo qual baston del saig deu ésser de ·III· senyals, ço és a ssaber: primerament el cap sobiran, negre e blanc, e enmig, vermel ab neules groges; et el jusan cap, blanc ab ales blaves.
sl:1.3.12Per ço con dura cosa és et leya de vendre justícia, la qual francament e quítia se fa e·s deu fer per lo veguer et per los ciutadans, és custuma provada, manifesta e autenticada que·l veguer ne los jutges que per lo veguer sean eletz en los pleitz no deven recebre serviï de les parts ne promessió que per justícia sie feita o no feita o retardada, ne fer ne dir nulla machinació per què serviï los sia feit, promés ne donat. E si alcuna promessió o machinació serà feita per éls o per alcuns per éls, que serviï los sia donat ne promés, no val, ne acció ne demanda no àn
contra aquels qui ho ajen promés per sí ne per altres, ne·ls en són tengutz de respondre, ans és tot axí com si res no·ls era estat promés ne·ls ne poden metre en pleit ne en demanda. Immo ipso iure non valet quicquid actum fuit super premissis.
sl:1.3.13 Feent son offici e son deute lo veguer, los batles de re no·s deven entremetre, mas que escolten.
Mas si lo veguer no volrrà fer o usar son officiï, ne fer dret als clamaters, sens alcuna raó que no serà justa e raonable, el clamant se serà fadigat e·l veguer per tres vegades, enaxí que no·l volrà escoltar ne son dret segir, les tres fadiges feites, lo clamant pot anar al batle de Moncada e dir a él que li faça segir e conplir son dret. E lo batle de Moncada deu dir e protestar al veguer: "fetz segir son dret a aquest clamant"
, e açò dit a él, si lo veguer de continent no li fa segir son dret o no u vol fer, lo dit batle de Moncada deu fer e complir en totes coses ço que·l veguer devia fer ne complir.
E si per aventura lo dit batle de Moncada açò no volia fer ne complir al clamant ço que dit és e lo veguer deuria conplir, feites tres protestacions a él per lo clamador, axí com dit és desús al veguer, lo dit clamador deu e pot anar al batle del Temple dient et protestant a él com s'és fadigat al veguer e el batle de Moncada, on demana que per él en fadiga dels altres, ço és del veguer e del batle de Moncada, li sia feit compliment de dret. Lo qual batle del Temple o el comanador o son loctinent [deu] [dir] [e] [manar] [al] [batle] [de] [Moncada] [de] [continent] [fasa] [compliment] [de] [dret] [al] [clamant]. [E] [si] [de] [continent] [feit] [lo] [manament] [per] [él] [al] [batle] [de] [Moncada] [no] [farà] [seguir] [son] [dret] [al] [clamat], [lo] [dit] [batle] [del] [Temple] [o] [·l] [comanador] [o] [son] [loctinent] de mantinent feita la protestació e lo manament al batle de Moncada si cessarà que no faça o no vulla fer dret al clamant, él deu fer e complir dret al clamant, e fer tot ço que·l veguer podia fer o
devia fer e·l pleit, si hom en él no·s fos fadigat, per juhiï e per sentència tota ora dels ciutadans de Tortosa.
sl:1.3.14És creegut lo veguer sens testimonis en certz casos, so és a ssaber, con cita lo demanat de ço que dret és fermat per tres citacions, e alò metex s'és del saig, con ó ffa per manament del veguer. Car la quarta citació és peremptòria e fa·s per juhiï dels ciutadans que sien en la cort e a dia de cort e hi seran eleitz per lo veguer. La qual quarta citació se fa en aquesta manera que a demanda del clamant aquels ciutadans que lo veguer en alò aurà eleitz o hordenatz, que dien al veguer: "manatz o feitz manar al demanat que sia a la cort, car nós lo citam la quarta citació e peremptori (sic)"
. La qual quarta citació, lo dit veguer deu fer denant un testimoni o dos, los quals él hi elega, e diga a éls que·n sien testimonis, e deu eléger tals testimonis que pusca aver a dia de cort denant los jutges per él eletz, car si testimoni no í ha en la quarta citació que, si obs hi és, que u diga denant los jutges: "no val"
e el testimoni és-ne creegut per plana paraula.
Lo segon cas és, que·l veguer és creegut si·l veguer diu: "aital hom s'és clamat de vós"
, en aquest cas, si dubte és, lo veguer n'és creegut per plana paraula.
Lo terz cas és, que si alcun, denant lo veguer sens carta, establirà procurador contra altre, a demanar o a deffendre, e serà dupte a les parts de la procuració, que·l veguer o diga, que n'és creegut per plana paraula.
En nuyl altre cas lo veguer ne el saig no és creegut sens testimonis, sinó e·ls casos desús ditz, e en els altres capítols és creegut lo veguer que segexen aenant aprés d'aquest.
Com dit sia desús com sse deven pendre e escriure e vendre los béns d'aquels qui abandonen lurs béns a clams dels creedors en la cort de Tortosa e a demanda dels creedors, per ço que sien pagatz, que demanen los béns de lurs deutors que·ls sien liuratz, jasie ço que no abandonen los deutors mas donen penyora que no serà bastant, lo veguer per juhiï dels ciutadans, emperò que·l juhiï sia donat a dia e a ora de cort e que·s tenga cort, pot e deu pendre tanz dels béns dels ditz deutors, on que·ls trop, tro sia a compliment del deute demanat; enaxí, emperò, que·ls troba fora de l'alberch que·l deutor que él los prenga e·ls liure al creedor, mas si dins l'alberch seran les coses, deu-hi fer entrar los veyns o·ls ciutadans que prengen e tragen tantes de coses d'aquel alberch que sien compliment del deute. Emperò si totes les coses que són en l'alberch no bastaran al deute, jasie ço que no basten, si lo deutor o vol defendre per sí o per altre son procurador pot dir e deffendre son lit, ço és a ssaber ab màrfega e ab cócera, capçal e dos lençols e un cobertor o flaçada, e ses armes de son cors de deffensió, e sa caxa buida, e vianda d'un an si la ha dins son alberch en farina o em blat, ço és a ssaber tro a un kafís de formem o d'ordi o de farina o de mil, que aquestes coses no li deu hom tochar ne pendre, jasie ço que les altres no basten, mas, aquestes levades, totes les altres deven ésser liurades al creedor e venudes per juhiï e la paga fer. Mas si los veyns no í volen intrar a trer totes aqueles coses, aquestes tan solament exceptades, aüdes e feites tres fadiges en los ciutadans, lo veger í pot intrar e trer les dites coses. Alò metex és de les femnes scers (sic) d'armes, per ço com femnes no deven aver armes, e si les (han), deven ésser liurades e venudes axí com les altres coses. Atressí és costuma que per nulla res a vestars ne a ligars de femnes ne d'òmens no·ls deu hom tocar ne pendre per molz que n'ayen, jassie ço que que d'aquestz qui abonden e no àn de què pagar e donen penyora, aquesta custuma sia axí.
És custuma d'aquels que àn bé de què pagar, e àn moltes d'altres coses, que poden donar e assignar penyores bastantz, deven-la donar bastant a la demanada si·ns volen de seens o de movens, mas si la asignarà seent al creedor, pot dir e salvar assí: "jo la us [...] semovent e retenc la movent"
, e pot-la demanar que li sia liurada e assignada movent de continent, e si per aventura lo deutor no la volrà assignar, deu venir denant lo veger a dia e ora de cort e dir: "aital hom m'asigna penyora seent e jo ret-í clam movent"
, e·l veger deu dir a un dels ciutadans que seran en la cort o a dos, oït lo corredor: "què n'é a ffer?"
, e lo ciutadan o els ciutadans que seran en la cort e seran en alò per lo veguer elitz a jutges, deven dir: "nós vos deïm per sentència que digatz al deutor que li liure penyora movent e bastant"
e, açò dit per lo veger al deutor, de continent deu dir lo deutor: "jo li assigne aital penyora movent e que sia bastant, que si no jo la y daré"
, e enaxí és electió del deutor, que pot assignar qu'él penyora.s vol ab que sia movent e bastant. Mas si açò no vol dir lo deutor al veger ne fer, d'aquí enant qual que·s penyora movent lo creedor mostrarà al veger d'aquel deutor seu de qui·s serà clamat, lo veger on que la trop, defora l'alberch del deutor o d'altre alberch, la deu e la pot pendre e liurar al creedor per sí o per son saig, e per juhiï dels ciutadans fer vendre, feita fadiga al deutor si hi vol acórrer e pagar al creedor sens tot contrast. Mas si serà en l'alberch del deutor o d'altre, lo veger no í deu entrar ne sos saiges, ne nul hom de sa sennoria, mas deu-hi fer entrar dels ciutadans, si no í volien entrar, feites tres fadiges en éls, axí com ja damunt és dit en los intrar dels alberchs, pot-hi intrar o fer intrar son saig e trer aquela penyora bastant e liurar a son creedor e vendre axí com dit és.
Emperò e·l començament con lo creedor se clama de son deutor, lo deutor li assignarà penyora seent o movent a sson creedor, jasie ço que no sia bastant, e lo creedor no·s retendrà penyora movent, o no demanarà si li dóna movent que la í dón bastant, e·s calarà, e so passarà simplament que no í dirà ren; deu tenir aquela penyora assí assignada per ·X· dies e deu-la fer córrer per tres dies, que no pot demanar altra penyora seent ne movent a sson deutor tro açò sia feit e passat e per cert que·l veger e aquels que seran en la cort o sàpien per lo corredor, enaxí que·l creedor deu aver aquí en la cort lo corredor que diga: "aitant y trop"
, e·l comprador atressí que diga: "jo y dó aitant"
, c'abdui que s'avingen del preu, e açò deven dir lo corredor e·l comprador a demanda dels ciutadans que seran eletz per jutges e assignatz per lo veger, car si ó deyen en altra guisa si no à demanda dels jutges no val ren que digen ni facen.
Los quals jutges deven dir al corredor: "às correguda aquesta penyora?"
, e si diu: "hoc"
, deven dir:
"quantz dies la às correguda?"
, e si él respon e sia ver: "tres dies e plus"
, deven-li dir: "què í trobes?"
, e él deu dir: "aitant y trop"
, ço és aquel preu que í troba e, dit lo preu, los jutges deven demanar: "qual és lo conprador?"
, e el corredor deu-los assignar, lo qual comprador assignat e que sia present en la cort a dia e a ora de cort e que cort se tenga, los ditz jutges deven dir al veger enaxí: "en veger, fetz-ho saber al deutor, e deitz-li si hi vol acórrer"
, e si diu que no, lo veger al primer dia de cort, dia e ora de cort e que cort se tenga, los ditz jutges deven dir e demanar al comprador: "comprat vós aquesta cosa e datz-hi aquest preu?"
, e él deu dir e respondre als jutges: "hoc"
, e fet lo respost: "hoc donar"
, los jutges deven dir al veger enaxí: "en veger, fetz-ho saber al deutor e deitz-li si hi vol accórrer"
, e si diu que no, lo veger al primer dia de cort e ora de cort e que cort se tinga, a demanda del creedor, deu dir als jutges: "jo trobe aital hom e axí com vós avíetz jutyat dix-li e fiu-li saber si volia acórrer a aital peynora que avia assignada a sson creedor, que corregut ha tot son temps e dóna-y hom aitant, e él respòs que no í volia acórrer"
, e en aquest cas és creegut lo veger, e·ls jutges, açò oït, deven dir a l'escrivà: "feiz-li la carta"
. Lo qual escrivà, sens tot embarch e contrast, deu fer la carta e, la carta feita, lo veger e·ls jutges deven-la fermar e fer lur senyal de lur pròpria man, si escriven, e si no escriven, l'escrivà deu-hi fer lur senyal, e el seu atressí, e la carta axí fermada deu-la liurar al comprador, enaxí emperò que·l creedor pac lo veger e·ls jutges per lur fermament, a cascun ·XII· dinés, e el conprador pac la carta a l'escrivà, ço és a ssaber ·XII· dinés.
Et si per aventura lo creedor farà comprar la dita peynora o del seu serà conprada per machinació que el n'aurà feta o·n farà, per so com a la vegada no·n troben los creedós altres compradors a les peynores a éls donades e assignades en la cort, lo dit deutor per lo qual la dita penyora serà venuda, dins un an e un dia pot e deu cobrar la dita peynora qui·s qui la tenga ne la poseesca, pagant aquela quantitat per què serà venuda com él la donà penyora e so que costà de fermar e d'escriure, enaxí que nul contrast no li deu ésser fet ne la y poden ne deven defendre, e enaxí lo veger e els ciutadans deven destréyner aquel qui la peynora tenga que la reta, com él fo destret al liurar. Atressí s'esdevén a la vegada que·l creedor a qui serà donada peynora per son deute per clams que n'aurà fetz al veger, que no trobarà comprador per so com él serà tan feble e serà poder estrayn e no yg aurà amics ne privatz que per sí metexs o per éls vulen conprar e els serà assignada peynora e no y trobaran nul preu, que ladoncs lo veger, per juy dels ciutadans, que li daran al creedor a albiri e a conexença dels ciutadans qui seran eletz a juges en aquela cosa, feta estimació tantes de coses de son deutor en paga de son deute que basten al deute, axí de movens com de seens, e feta la tradició d'aqueles coses al creedor en paga e en estimació de son deute per juy dels ciutadans axí com dit és, és custuma que·l deutor dins un ayn e un dia pot cobrar totes aquestes coses que seran donades en paga e en estimació d'aquela quantitat, ab que él primerament pac la dita quantitat son creedor o a sos hereus e so que la carta costarà de fermar e d'escriure del veger e dels júgies e de l'escrivan, axí com de l'altra peynora sobredita, sens tot contrast, que no li deu ésser fet ne donat.
E és a ssaber que aquest retiment d'aquestes coses sobredites e de la peynora és per aquesta raon car moltes vegades s'esdevén que·ls creedós venen les peynores deutors e les prenen en paga a estimació e arbiri de juges per molt meyns que no valen, e per so és aquesta custuma; mas passat l'ayn e·l dia si los deutors no auran pagatz lur creedors de tot lur deute, la venda de les peynores e de les coses que·ls creedors auran reebudes a estimació de júgies val aitant com si lo deutor de grat e de volentat l'avia feta e per son preu o per més, que nul temps no·s pot ne deu revocar. Emperò si lo creedor farà la venda a altre, so és que él no la conpre ne la fassa conprar a nengun en guisa que a él remanga, ne y fassa machinació neguna que a él ne als seus remanga, la venda de [...] val e és ferma aitan bén com si lo deutor de grat e de volentat la avia feta e per tot son preu o per més, que nul temps per él ne per los seus ne per altre no·s pot revocar, jasia so que menyns (sic) que no val sia feta, e d'assò lo creedor si per aventura lo deutor o sos hereus lo·n metien en demanda és-ne creegut ab son sagrament tan solament que·n fassa que él no la ha feta comprar ne à feta neguna altra machinació per ço que a él ne a ssos hereus romanga. E de totes aquestes coses lo veger per juy dels ciutadans deu metre en possessió los conpradós de continent sens tot serviï, que no li·n deu ésser donat ne promés e si li serà promés e·n farà demanda, lo prometedor no li n'és tengut de pagar ren ne deu ésser destret per él ne per altre.
Mas si per aventura lo deutor e·l començament, con lo creedor se clamarà d'él, no li darà peynora bastant sí qui sia movent o seent enaxí que lo creedor so passarà plan e simplament que no li deman peynora bastant, lo veger, cridada e correguda aquela peynora que li serà assignada, e venuda a
demanda del creedor, deu fer venir lo deutor a la cort a dia e ora de cort e que cort se tenga e deu dir als júgies aquels qui seran eletz en la venda de la primera peynora o a altres dels ciutadans que seran en la cort los quals el elega en júgies en aquela cosa: "aital hom donà peynora a aital a demanda del creedor, e no la í donà bastant, e és venuda e no baste al deute, lo deutor present en la cort, e demana·m que li faça donar peynora bastant que bast al conpliment de ço que reman de son deute; digatz-me què n'é a ffer?"
. Los quals ciutadans eletz en júgies deven dir al deutor: "datz-li peynora bastant"
, e si lo creedor la demana movent e lo deutor la ha movent, deven-li dir que la í dón movent bastant, e si no la à movent, que la í dón de seent bastant, e si per aventura lo deutor calarà o no la í vo[l]rà donar ne assignar per malea o per altra raon, deven dir al veguer que on que la trob que liure o la faça liurar al dit creedor ab que sia defora l'alberch del deutor o d'altre alberch, car si dedins alberch del deutor o d'altre serà, lo veguer que u faça axí com damunt és dit de l'entrar dels alberchs e de liurar les peynores que són dins alberchs o estàgies. La qual peynora de continent lo creedor per manament del veger deu liurar a un dels corredors de la ciutat e deu-la fer cridar per tres dies; lo dit creedor deu aver lo corredor e el comprador a la cort e el corredor e el comprador e veger e els júgies per él eletz en assò, deven-se aver e seguir en aquesta peynora axí com és dit e contengut en la peynora desús dita en totes coses, e aquela forma deven dir e seguir sens tot minvament e creximent, que no y deu ésser fet ne dit.
Emperò és custuma que si per aventura con aquestes peynores són donades o assignades per lo veger o per lo deutor, que·l corredor les aurà cridades sos tres dies e aurà trobat lo comprador e aurà dit e nomnat lo preu, en la cort a dia e ora de cort e que cort se tenga, e el veguer ab los júgies seran en acort que la atorgen al comprador per juy dels juges, que serà alcun hom en la cort que í prometrà plus en aquela peynora, lo veger e els juges àn a cessar en aquela saó d'aquel atorgament, que no·l façen al comprador ne al creedor, e los juges àn a dir e a manar al corredor que crit per tota la ciutat la dita peynora tro al primer dia que vénga de cort, e al dia que cort se tenga, e sia ora de cort, lo dit creedor e el corredor e el comprador deven ésser en la cort, et fet saber al deutor si y vol acorre e respost agut d'él que no y vol acorre, segons que desús és dit e contengut deven jugiar la peynora al comprador per aquel preu que í aurà promés, e és ferma, si doncs aquí de mantinent appairà altre que més y dón o y prometa, car en aquest dia se deu fer la venda, e deu ésser liurada e atorgada e jugiada a aquel qui plus y prometa en aquel estant, car d'aquel dia enant no·s deu cridar ne alongar, que la venda no·s fasça e és ferma e estable, que no·s pot revocar per nul hom, però que sia seguit segons que desús és dit, que·l creedor no la retenga ne faça machinació que a él remanga, car en aquest cas a loc lu (sic) custuma d'ayn e dia desús escrita.
Però en aquestes peynores a loc que és custuma que con la peynora és cridada per lo corredor axí com desús és dit, e és venguda a la venda, e és jugiat al veger per los ciutadans eletz júgies en aquela venda, que faça a ssaber al deutor si y vol acorre, e lo veger aurà dit al deutor si y vol acorre e lo deutor dirà e respondrà al veger que hoc acorre. Lo veger de continent deu dir e manar a aquel deutor que sia en la cort lo primer dia que vénga de cort que sia dia de cort e ora e que cort se tenga, e el deutor deu dir a demanda del creedor als juges que vol acorre a aquela peynora, e los júgies de continent deven-li dir: "d'ací tro a ·X· dies y ajatz acorregut, e si acorregut no í avetz, jugiam la venda al conprador per lo preu pretatxat"
, e si dins aquels ·X· dies no y à acorregut, que aja pagat lo creedor de son deute, o que se·n sia amb él posat, la venda és ferma e estable, axí com si lo deutor la avia feta de grat e de volentat, e no·s pot revocar, exceptada la custuma de l'ayn e·l dia segons que desús és declarat. Item és custuma que totes les peynores movens que són assignades en la cort de Tortosa o [defora] per clams que per los creedors dins la cort seran fetz de lur deutors de continent o quant que quant los creedors dins la cort se vulen dins los ·X· dies o depux que·ls deven ésser liurades sens tot alongament, e si los deutors no les volen liurar, lo veger per juy dels ciutadans que seran en la cort deu-les fer liurar als creedors malgrat dels deutors, exceptades bótes les quals sien tan grans que no pusquen exir de les cases on són sens desfer, les quals no·s deven liurar ne desfer tro sien venudes, per so que meyns ne valrien, mas, la venda feta, deven ésser liurades al comprador e él que les desfaça a ssa guisa.
E si per aventura les bótes seran de tal hom o de tal femna que·l creedor ne el comprador per aqueles bótes a reebre no y gosaran intrar ne les gosaran desfer dins aqueles cases, lo veger per juy dels ciutadans deu anar a aquel alberch e deu menar là hòmens bastaixs o altres a mession del creedor qui desfassen aqueles bótes, e él estan (sic) present, deu-les fer trer d'aqueles cases e fer portar là on lo comprador se vula; aprés que juy serà donat a alcun ciutadan de la ciutat per clams que alcun creedor
farà d'él que per tot dia que·n ferm dret, o se·n pos ab lo creedor o ab son procurador o se·n pug en la Çuda; lo posar és entés axí que se·n pos ab lo creedor de fet o que lo dit deutor deu donar, liurar e assignar a son creedor o al procurador del creedor la peynora, e no a altra persona, si doncs lo creedor o son procurador qui per él clamat se sia per alcuns affers o per alcuna machinació no eren absents, e en aquest cas si són absents ves lo vespre deu anar a l'alberch d'aquel qui clamat se serà d'él, e deu demanar si és aquí aquel qui d'él s'és clamat, e si·l troba, deu-li assignar la peynora, e si no y és, deu eléger e menar al dit alberch dos testimonis, als quals deu dir: "vosaltres vegiatz e siatz testimonis com jo som vengut assí, e volia donar peynora a aytal hom qui s'era clamat de mi, e no yg és ne·l pux trobar"
, e açò fet deu venir delant lo veger e dir a él: "en veger, aital hom se clama de mi, e no és a son alberch ne·l pux trobar, volia-li dar peynora e per ço con no·l trop, en defaliment d'él, assigne a vós per él e en nom d'él aital peynora"
, la qual peynora assignada al veger en aquest cas és solt lo juy, que no val, ne él no n'és tengut d'als, e és a ssaber que si per aventura lo deutor dirà: "jo us assigne un olivar o viyna que hé en la muntayna o bótes o bóta qu'é en casa"
, jasia so que no nomén lo loc on és l'olivar, ne assigne nomenadament aital bóta, pus que ver és que él ha honor en la muntayna, o bótes en casa, que no·n cau en pena, e val aitant com si deya lo loc nomenadament e ab qui·s ten, e la bóta o les bótes d'aitantz carterz que estan en aital loc de l'alberch, car al creedor pertayn que li deman lo loc e los térmens, e ab qui·s ten, e si ho demana, lo deutor lo y deu dir e nomnar, atressí s'és de les honors del plan o en qual que loc se sien.
Atressí lo deutor pot assignar honor, cases e coses movens per peynora de ·X· dies a son creedor, jasia so que no sien sues e sien d'altres, ab que aquels de qui són, en cridar, liurar ne vendre ne en neguna exsecució que d'aquén se dégia fer no enbargen ne meten contrast, car si ó fayen aquel o aquels qui la peynora aurien assignada o liurada, serien caütz e són en los ·LX· sous del juy donat sobredit, car tot hom deu dar e assignar peynores sues o d'altres que sien meyns d'enbarch e de contrast. Però lo deutor pot donar una peynora a un creedor o a dos o a tres o a més, ab que la peynora vala tant com fa la demanda que totz aquels li faran, e si no à màs, aquela peynora a totz quantz creedors ha, la pot donar e assignar, jasia so que la peynora aquela no vala aquela quantitat que li serà demanada, pus él no ha més peynores. E per ço com avem parlat de la peynora dels ·X· dies, és mester que declarem quals peynores deu hom pendre d'aquels qui no volen assignar especial peynora.
Primerament és custuma que diners no són peynora, que paga seria, mas totes altres coses de les quals, mentre lo deutor aja moltes coses, no li deu hom tocar sa cavalgadura, ne sa cativa o sa serva si la ha, ne a bous d'arada, ne a ces cases on él personalment fa son estàgie, que primerament deven totes les altres coses [ésser] [preses] [e] [venudes] [ans] [que] [aquestes] [en] [defalliment] [de] [les] [altres] [coses] deven aquestes ésser preses e liurades al creedor e venudes, assò exceptat que·l deutor no deu exir de les cases on fa son estàgie, tro sien venudes e liurades al conprador.
Lo segon capítol de juy de tot dia és aquest que·n ferm dret, lo qual fermar és entés en tres maneres: la primera és que·n ferm dret, per fermanssa sufficient, si la ha, e si fermanssa no à o no la volrà donar, à a fermar sobre sos béns si·ls à, e si no·ls ha, deu jurar que no à fermança que donar ne béns sobre què pusca fermar, e que estarà a dies e ores, e que seguirà so que jugiat li serà segons que dret vol e requer.
Lo terz capítol s'entén així que si lo deutor ab son creedor no·s posa o no·n fermarà dret per tot dia axí com dit és, deu-se·n pugiar en la Çuda e aquí estar tro al primer dia que vénga de cort e sia dia de cort e que cort se tenga, e pot anar per tot lo castel a sa volentat, e estar en qual que loc del castel se vula, e aquel dia de cort avalar, e deu jurar si atorga la demanda, qu'él pagarà con ó aja o Déus lo y darà, levat son mengiar e son vestir, e si no la atorga, la demanda, que estarà a dies e ores e seguirà so que per dret jugiat li serà, e ab que fassa un d'aquels tres capítols: que dón peynora o se·n pos amb él o que·n ferm dret ab fermança o sobre sos béns o que se·n pug en la Çuda axí com desús és dit no·n cau en pena de ·LX· sous ne d'altra e e·l muntar ne e·l devalar de la Çuda axí com dit és, lo veger en ren no·l deu agreugiar en persona ne en coses. Con desús sia dit de les peynores de ·X· dies com se deven donar e pendre, e que se·n dégia seguir. Segex-sse per conseqüén que en aquest paràgraf sia declarat de les peynores que hom dóna per comanda e per deutes que són degutz en què no ha enprés ne assignat termen de paga, com desús sia dit de les peynores que són donades e assignades per deutes que són degutz e pagar al termen, cal se vol poc o gran.
Car peynora que hom dóna per comanda o per deute que hom dégia en què no sia posat termen ne assignat de paga, con lo demanador ne fa clams, que·l demanat li deu assignar peynora soficient de
comanda mentre la cort se ten e del deute si·s vol lo demanat de continent o per tot dia cal él se vol, com lo juy de la cort segons que la cort à acustumat e desús és contengut hy és donat a clams del demanador. La qual peynora sí que sia donada per la comanda o per lo deute que no à termen assignat, de continent se deu donar al corredor e cridar per los tres dies primers vinentz, en los quals tres dies és contengut e nombrat lo dia que la peynora·s dóna, e·n totes les altres coses se deu seguir so que·s segex en la peynora dels ·X· dies [exceptatz] [que] [aquestz] [·X·] [dies] en què lo demanador deu tenir la peynora, que en comanda ne en deute que no aja termen que no són reebutz ne esperatz. Alò metex és entés de hom logader que loga sa persona o sa bèstia o ses coses, e demanda son loger o son brassàgie, con lo demanat atorga lo loger o el brassàgie, que li·n deu ésser assignada e donada peynora axí com de comanda en totes coses. E si no atorga lo dit loger o brassàgie, deven pledegiar totz dies e menar lur plet axí a dia que no·s ten cort com a dia que cort se ten sens tota escusa, que aquí no pot ésser posada per lo demanat.
sl:1.3.15Si alcuna peynora d'aquestes sobredites o alcunes coses atressí d'aquels qui abandonen se vendran per juy e per sentència dels ciutadans de Tortosa, e lo demanat no aurà altres coses sinó aquestes que per juy se vendran, los diners que d'aquela peynora o coses exiran, per sentència dels ciutadans, se deven posar en una taula e a coneguda d'éls e per sentència que·s deu pagar a·quel que primer e melor dret aurà, jasia so que un dels creedors migans o derrés ajen portat a·cabament d'aquela peynora o d'aqueles coses a vendre.
Mas si per aventura un dels creedors migans o derrés se clamaran d'alcun hom o femna e lo demanat los assignarà peynora, e lo dit creedor menarà la dita peynora a exsecució de vendre e, la peynora venuda, vendran los primers creedors e volran e demanaran que éls d'aquel preu sien pagatz e satisfetz per so com éls primers e àn melor dret, jens per tot so, si bén són primers e àn melor dret, ren d'aquel preu no·ls deu ésser donat ne deliurat tro totz los altres béns del dit demanat sien venutz. Ans lo dit preu deu ésser donat e liurat a aquel creedor qui aqueles coses o peynora aurà venudes o fetes vendre, enaxí emperò que assegur en poder del veger als altres creedors per bones e planes e sufficientz segurtatz que si los béns d'aquel demanat no bastaran e y aurà altre creedor que primer e mils y sia que él, que él, en bén e en pau e sens tot contrast, tornarà los diners e·ls metrà en una taula en guisa e en manera que el creedor primer los pusca pendre e aver sens tot contrast.
E axí açò fet e assegurat, lo dit preu deu-li ésser deliurat e que·l tenga si·s vol tro totz los béns del demanat sien venutz e alienatz, per aquesta raon que diu dret que vigilantibus e non dormientibus iura subveniunt.
Mas emperò totz los béns del demanat venutz e alienatz, si no basten als creedors, lo dit preu
d'aquela peynora o d'aqueles coses, de continent deu tornar e liurar a aquel creedor o creedors que primers sien que él e ajen melor dret per juy dels ciutadans.
sl:1.3.16Item si alcun hom à moltz creedors e per aventura alcun d'aquels creedors o alcuns se clamaran d'él e volran que·ls seus béns sien venutz e seran dels migans o dels derrés creedors, e vendran los primers creedors e diran e protestaran que no volen que aquels béns sien venutz, al·legan e dién que totz aquels béns no basten als lurs deutes, e no volen que lur obligació o peynora sia venuda tro éls sien pagatz, o altres moltes raons que dir s'í poden, no pot ne deu cessar que totz aquels béns no sien venutz e alienatz públicament per juy e per sentència dels ciutadans e lo preu deu ésser posat en una taula, e qui primer e melor serà e·ls béns que sia primer pagat d'aquel preu d'aqueles coses. Les quals coses sobredites deven ésser venudes e alienades per juy dels ciutadans de Tortosa.
sl:1.3.17És entés d'aquels qui abandonen lurs béns a lurs creedors o dien que no àn de què pagar, que si·l creedor diu que no·ls sab ren, e que sia ver axí com él o diu segons son sién, per paor de perjuri del demanat, que lo dit demanat, si son actor se vol, per juy e per sentència dels ciutadans, deu jurar enaxí com los júgies en alò eletz lo declaran, so és saber los júgies li deven dir: "vós juraretz que no avetz de què pagar tot lo deute ne partida d'aquel; e con Déus vos o [darà], levat vostre menjar e vostre vestir, ne vós o podretz aver per neguna raon, que·n pagaretz vostre creedor o vostres creedors, si mols són aquels qui se·n clamen"
. E cascun dels creedors pot aver aquest sagrament de son deutor o de sos deutors, d'aquest qui abandonen o dien que no àn de què pagen segons la forma sobredita, de més en més un sagrament, tro que sia pagat de tot son deute.
sl:1.3.18Si alcun deutor amagadament se partirà de Tortosa, que no sab hom on s'és, mort ne viu, ne on s'és anat o per aventura serà mort, mas no u sab hom on s'és, e vendran los creedors d'aquel dién e mostran e protestan que aquel hom s'és abssentat, e no saben si s'és mort ne viu, ne loc on se sia él com se partí d'aquí no dién a negun que anàs en viàgie ne en nul loc, ne veyn que él aja no saben son ardit ne saben que s'és fet, lo veger de continent ab dos o ab tres prohòmens, per juy é per sentència dels ciutadans, deu anar a l'alberch d'aquel enaxí absentat, e deu fer escriure totz los béns seens e movens d'aquel, e totz los deutes que li són degutz, e totz aquels deutes que él deu, e fer cridar per la ciutat si és nul hom a qui aital hom, que hom no sab on s'és, deu ren, que dins ·X· dies que aparega. E los ·X· dies pasatz pus hom no sab on s'és, ne u pot hom saber, per juy e per sentència dels ciutadans deven-se vendre públicament totz los seus béns.
E tota venda que se·n faça és ferma e estable, axí com si aquel absent la avia feta de grat e de voluntat e per son just preu, que nul temps no·s pot revocar per aquel ne per nula altra persona. E venutz totz los béns e alienatz, e deven fer pagar tots los creedors, si basta lo preu d'aquels béns, e si no basta, deven fer pagar los primers creedors, e si ren ne sobra deu-ó hom possar en una taula.
E si dins un ayn e un dia aparex él o parent seu que verament sia son parent e pus pruxme, que·ls sia donat e deliurat tot ço que sobra, e si no aparex nul parent e ven sa muler, deu ésser deliurat e donat a ssa muler. E si no à muler ne parent qui dins aquel temps sobredit vénga que sia deliurat e donat al fisch, si doncs él testament no avia fet. Car si hom troba que testament aja fet, deu-se seguir lo testament en totes coses, mentre que basten los seus béns e els creedors sien pagatz de tot lur deute. E si aqueles sobres pervendran al fisch, e nul temps aparia parent d'aquel, lo fisch de continent deu-lo-y retre e deliurar sens tot contrast e embarch.
RÚBRICA 4
Ref. 1.4.0DE L'OFFICI DE L'ESCRIVÀ DE LA CORT
Rúbrica de l'officiï de l'escrivà.
sl:1.4.1Per ço con en juy covén que aja pública persona, so és a ssaber escrivan, per lo qual l'escriptures que s'í deven fer estien en memòria de hòmens, con lo cor dels hòmens sien elenegables e en un estament estar no poden, coven que aprés de l'officiï del veger sia aquel de l'escrivà.
Lo qual escrivan lo veger deu aver bon et leal e sufficient a ffer totes l'escriptures que per la cort o per raon de la cort se fassen francament e quítia exceptades alcunes escriptures que davayl són escrites, les quals deu escriure per lo preu que en escriptura d'eles és posat, e no·n deu reebre plus.
sl:1.4.2Lo qual escrivà qui per temps serà en la cort, en comensament, con deu començar son officiï d'escriure les escriptures de la cort o que per raon de la cort sien, axí de les unes partz con de les altres, se deven o coven a escriure a [...] e ora de cort e, davant totz aquels que seran en la cort, enmig de la cort deu jurar, tocats ab sa pròpria man los santz quatre evvangelis e per juy dels ciutadans, que él bén e lealment se men en son officiï, e per raon de son officiï que no prenga nul serviï ne neguna altra cosa ne promessió, sinó so que deval és taxat e escrit; ne faça neguna machinació per què alcuna cosa a él ne a altre per él ne pusca venir; ne dón favor, ajuda ne patrocini a neguna de les partz sinó de ço que és de son officiï; que·n dón treslat, o les sentències con per los juges dels pletz li serà manat e dit. E que no mostre l'escriptures del libre a nul hom, sinó tant solament al veger, e als júgies a totz ensems o ab l'un dels júgies, aquels qui seran júgies eletz del fet.
en lo qual seran júgies e no los altres e fetz [...].
E ço qu'e·l libre escriurà ne farà per son officiï que ab vera veritat o ffaça e u escriva, e que serà secretari e tendrà secret de tot ço que per la cort ne per raon de son oficiï se faça. Si Déus li ajut e aquestz santz evvangelis denant él posatz e tocatz d'él corporalment.
sl:1.4.3Lo dit escrivà deu escriure el libre de la cort los clams e totes les demandes que la un contra l'atre volrà posar ne demanar, e, en la fin dels clams, en los quals juy serà donat per tot dia o mentre la cort se tenga per los ciutadans, so és a ssaber que se·n pos amb él o·n ferm dret o·n pug en la Çuda, deu escriure lo nom del júgie enaxí, ço és saber: "dóna-li juy aytal o aytal"
. E per ço com aquest juy porta pena de ·LX· sous, si alcun no obeirà la una d'aqueles coses qu'e·l juy són contengudes, és a ssaber que, si aquest juy no és escrit, no cau en pena lo demanat.
Atressí lo demanador pot, si·s vol, posar la demanda sua senes escrit o ab escrit. Emperò si meins d'escrit posarà negun sa demanda e y serà donat juy, l'escrivà deu escriure e·l libre de la cort enaxí: "talis cumque de tali, dedit judicium talis"
. E si açò no escriu, no val ren lo juy ne·n cau en pena lo demanat, jasia ço que·l demanat no segescha neguna d'aqueles
tres coses qu'e·l juy se dien, e lo demanador a espay per tot dia que pos sa demanda en escrit, però tal ora, que la part adversa pusca aver treslat de la demanda contra él feita e acort de fermar dret, o de dar peynora, o d'abandonar, o de pugiar en la Çuda de dia. Car si lo demanador no posarà son libel o sa demanda de tal hora que lo demanat ne pusca aver treslat ab què s'acort, jasia so que juy y sia donat, lo demanat no cau en pena dels ·LX· sous ne aquella demanda quant a aquel dia no li nou ren, sinó axí com si hom d'él no s'era clamat. Però lo demanat deu tenir a pprob l'escrivà de la Cort per ço que·n pusca aver treslat. Car si era negligent, que no·l tengés a pprob, que agés aquel libel, si lo demanador l'avia posat e liurat a l'escrivà en ora covinent, o no·n fermava dret, o no se·n posava ab lo demanador, o no se·n pugiava en la Çuda, pagaria ·LX· sous e seria caüt e·l juy donat. E de la dita diligèntia deu ésser creegut lo demanat ab lo testimoni de l'escrivà de la cort per plana paraula e sens sagrament.
sl:1.4.4El libre de la cort deu aver l'escrivà e·l deu fer del seu propri e tenir en son poder tro lex aquel officiï o aquela escrivania, e ladoncs con lexarà aquela escrivania o per aventura la í tolran, deu lexar lo libre a serviï de la cort. E·ls·crivans qui depux aprés d'aquel seran, tengen aquel libre o libres antiches, e no mostren aquels ne aquels que éls faran, sinó segons la forma que desús és escrita e posada, ne treslat a neguna persona no·n donen, ne mostren aquels libres, si doncs no u fan per juy dels ciutadans.
sl:1.4.5L'escrivan de la cort deu escriure e·l libre, aprés que·l sagrament aurà fet, axí com dit és, los clams e els libels, excepcions e posicions, ab totes lur respostes, fermançes, lo dit dels testimonis
e totes altres escriptures que a plet pertaynen, e es stablimens e bandimens, e publicar los testimonis con dels júgies li sia manat, e letres que·ls ciutadans ab lo veger ensems trametran per alcun fet de la ciutat, sens tot serviï e preu que a él no·n deu ésser fet, promés ne donat. Exceptat de les letres que la ciutat per sí metexa tramet, que li deu donar la cera a segielar les letres tant solament.
sl:1.4.6Mas si alcun treslat del libre serà tret a demanda de les pars, els en serà feta còpia per juy dels ciutadans, axí com dit és desús, de la còpia del libel e de la resposta deu aver ·II· diners; e de còpia o treslat de cascun testimoni, per grant o per poch que sie, un diner; e de còpia o treslat de ·IIII· posicions, ·I· diner. E assò és en eleccion d'aquels qui pledégien si·n volran treslat o no, car, si·n volen treslat, deven pagar axí con dit és; e, si no·n volen treslat, no·n són tengutz que li·n donen ren. E pus publicatz són los testimonis [...] ne el procés del plet, si no·s vol o no·l ne pagen, axí com dit és e escrita la taxació sobredita.
sl:1.4.7Les sentències deu escriure l'escrivan de la cort en pública forma e en pergamín si les partz les volran, e deu pendre, per son trebayl o per la escriptura de pública forma, ·XII· diners e no plus. E en les sentències deu ésser contengut: lo nom del veguer e dels júgies qui la sentència pronunciaran, e el nom de les partz, e el libel e la resposta e totes les altres coses que dret y mana posar, e la absolució o la condempnació, e el loc, e·l dia e l'an, e el nom de l'escrivà, segons que·n tota carta pública se posa.
Atressí deu fer les cartes de les tutories e de les curacions, de les quals deu pendre per cascuna carta ·VI· diners e no plus; e sien en pública forma, ab lo nom del veguer e dels ciutadans que les auran jugiades e el nom del tutor o del curador e dels pubils o adultz, e les obligacions dels béns dels tutors e dels curadors, e de les fermances, s'y seran donades pro re pupilli salvam fore.
sl:1.4.8 Les cartes de les vendes judicials que seran fetes per dret del creedor en la cort, deven contenir assò en sí: lo nom del creedor que ven, e la quantitat del deute per què ven, e el preu per què la venda és feta, e la cosa que ven seent e o movent, e, si és seent, les affrontacions, e nom del veguer e dels júgies que júgien la venda, e la auctoritat d'éls, e el nom d'aquel deutor per qui la cosa·s ven, e la subastació públicament feta per lo corredor, e la fadiga del deutor —enaxí que per tres vegades él citat, e que verament o sia, e no y volch acorre—; e, encara, que la cosa és liurada a aquel que pus y donava, e el dret dels júgies aquí posat —sens obligació alcuna que en la carta no sia escrita—, ab dia e ab an, e el nom de l'escrivà, axí com desús és dit.
E si la venda serà feta a masmodines, que tota via e tota ora, en aquesta venda e en totes les altres que abans sien fetes en Tortosa, s'entenen ésser fetes a mazmodines contrafetes, si doncs entr'éls mencion d'altres mazmodines no era feta, car tota ora que hom nomena ne parla de mazmodina, s'entén contrafeta, si doncs specialment e nomenada no fan mencion d'altres mazmodines.
De la qual carta deu pendre l'escrivà per cascuna carta ·XII· diners e no plus, e el veguer e cascuns dels juges atressí ·XII· diners per les subscripcions que y fan, si saben escriure, o l'escrivan feén la subcription en nom d'éls.
sl:1.4.9E si per aventura alcun enpetrarà letres de la cort per sos fetz propis o per altres fetz, les quals deven ésser manades fer per juy dels ciutadans de Tortosa, segons la forma sobredita, so és saber per lo veguer e els ciutadans, e deven ésser encloses les letres dintre dos segels, e de les letres deu-se partir una cedoleta que va defora sobre la un dels segels, en la qual cedoleta deu ésser escrit lo nom d'aquels a qui van, e el loc on van; e en la un segel a figura, so és saber una gran creu que ten tot lo segel, e entorn de la creu són aytals letres: "sigillum milicie templi in Dertusa"
per les ores del segel; e en l'altre segel a una figura d'escut, e en la part sobirana de l'escut, a figura de neules, que són ·VI·, tres de cada part, e en la part jusana de
l'escut, a una figura d'ala, lo qual segel avironat d'aytals letres: "sigillum Guillelmi de Montechatano"
. E totes letres que de la cort ysquen deven ésser segelades d'aquels segels, e per juy dels ciutadans ésser fetes, axí closes com ubertes, com ab segel pendent. E tota via deu ésser posat en eles enaxí: "del veguer e dels pròmens de Tortosa"
o enaxí: "viris vel viro de tali loco, vicarius et probi homines Dertuse salutem et cetera"
, de les quals letres closes o obertes ab segel pendent, que per alcun fet que assò seguirà, ç'agen a·ffer, deu pendre l'escrivà, per son salari o per son loger e per la cera, ·IIII· diners e no plus, ne no li·n deu hom donar plus ne li n'és tengut de plus.
Mas e si seran ab segel pendent de veynàgie que alcun les vula aver o portar ab sí per so que aja la franchea dels altres ciutadans, e per juy dels ciutadans, en pergamín e ab los segels sobreditz, en les quals tota via deven ésser contegutz lo veger e els ciutadans. De les quals letres ab segel pendent de veynàgie, deu aver e pendre l'escrivà per l'escriure, e per lo pergamín, e per corda, e per cera, e per lo segelar, ·XII· diners e no plus, ne hom no li n'és tengut de donar, mas tant solament ab ·XII· diners deven ésser liurades a cel qui les vol que li sien fetes ne donades, e sens tot servïi.
Atressí, que·l veger ne els júgies no·n deven pendre ne reebre ne·ls n'és hom tengut de donar car lo veger ne els júgies no deven pendre de nula escriptura negun salari ne negun servïi, ne nul hom no li n'és tengut de servïi negun a fer ne a donar, ne u deven demanar que·ls sia fet ne donat en nula guisa sinó tant solament de cartes públiques e sentències judicials; de les quals deven pendre e poden pendre, segons la taxació sobredita per lur sotzscripció, ·XII· diners lo veger e els júgies cascun, e si escriure no sab lo veger o els júgies, l'escrivà deu fer lo lur seynal la y qual so és saber " signum +talis vicarii qui hoc laudo approbo e firmo e auctoritatem meam interpono in talis iudicis qui hoc firmo e autem meam presto"
.
sl:1.4.10 E si per aventura los ciutadans per alcuns affers de la ciutat volran fer ne trametre letres, lo dit escrivà de la cort les deu fer e escriure sens tot serviï e sens tot preu, si·ls ciutadans volran que él l'escriva. E deven-se segelar ab lo segel de la ciutat, en lo qual segel a una figura de torra e és avironada d'aytals letres.
sl:1.4.11En totz los pletz que en la cort se menen o·s pledegen, se poden pledegiar e menar ab actes e sens actes, escriptures o sens escriptures, si les partz se volran enaxí, que no·n són tengutz que l'escriven ne les fassen escriure, si no·s volen, e si per aventura actes o escriptures e les partz ne volran treslat, e taxació alcuna sobre aquestes actes o escriptures no és posada ne taxada.
L'escrivà no·n deu pendre plus, sinó aitant com tatxat li serà per los juges del plet del dit treslat.
sl:1.4.12L(es) escriptures que són escrites en lo libre de la cort per man de l'escrivan jurat de la cort, són creegudes en totz fetz axí com carta pública.
sl:1.4.13Tot hom estray qui vol ésser veyn de Tortosa se pot fer veyn de qual que part o de qual que loc se sia, sens serviï e donació, que no n'és tengut de fer ne de donar a nul hom, seynor ne altre, e sens tot contrast que hom no li·n pot fer ne deu, ne nula exacció per aquesta raon, ne embarch, seynor ne altre fer no li pot ne demanar,
exceptat ·I· diner que deu posar e·l libre sagramental con volrà jurar lo veynàgie, lo qual diner és del saygs de la cort. E aprés que aurà fet lo sagrament, si vol que sia escrit son nom e·l libre de la cort, deu donar ·I· diner a l'escrivan de la cort, e lo dit escrivan deu l'escriure e·l libre de la cort, ab los altres veyns que ic són vengutz estrayns. E, si serà dubte ne contrast del veynàgie d'aquel o d'aquels, deu mostrar lo libre e el loch on serà escrit lo nom d'aquel veyn, sens tot serviï e loger, que no·n deu pendre ne aver, ne no li n'és hom tengut de donar d'aquel diner enfora que n'aurà pres con l'escrivà escrisc son nom e·l libre.
Lo dit hom estrayn deu fer lo sagrament e·l mig de la cort, e a dia e ora de cort, públicament, denant totz aquels qui en la cort seran, per juy e per sentència dels ciutadans que en la cort seran.
En aquesta forma deu dir lo júgie que·l sagrament escarirà a l'hom estrayn qui volrà ésser veyn de Tortosa: "amic, de nula cosa que vós ajatz feta ne dita tro en aquest dia, ne hom aja feita a vós, la seynoria ne la ciutat no us aidaria, mas d'aquí avant vos valran e us aidaran axí com als altres veyns"
. E sobr'açò deu dir lo ciutadan qui serà júgie a aquel sagrament a pendre: "amic, ajenolatz-vos aquí"
, e él ajenolat, deu-li escarir lo sagrament: "vós, amic, juraretz que faretz vostre major estàgie en Tortosa a ffeeltat de la senyoria e dels ciutadans de Tortosa"
. Lo qual sagrament escarit, deu atorgar aquel hom que "hoc", e posar la man dreta sobre quatre evvangelis que estan e·l peyron e·l mig de la cort. E de continent, lo sagrament fet, à e usa e deu aver e usar totes les franquees e les libertatz dels altres ciutadans de Tortosa, sens tot enbargament e contrast de nul hom. Et si aquest sagrament a pendre, nul hom seynor ne altre contrastar volria, los ditz ciutadans que són en la cort no poden ne deven cesar, que·l sagrament no prenen per nul hom. Lo qual sagrament pres, és franch e liure, axí com los altres ciutadans.
Encara, tot hom estrayn qui vénga en Tortosa e pren aquí muller, fila d'alcun ciutadan o abitador o alcuna ciutadana de Tortosa o de
sos térmens e, la muler presa, farà son estàgie en Tortosa o en sos térmens és agut e tengut per veyn de Tortosa, axí com los altres ciutadans e habitadors de Tortosa, sens sagrament, que no li·n cal fer ne n'és tengut de fer, e à e pot usar de totes les franquees de la ciutat e de totes les libertatz que·ls ciutadans de Tortosa usen sens serviï e sens loger, que no n'és tengut de fer ni de donar, sinó axí com los altres ciutadans de Tortosa.
sl:1.4.14Item ciutadan és dit qui és nat dintre en Tortosa o en sos térmens. Atressí és dit e és ciutadan tot altre hom qui en la ciutat o en sos térmens aurà estat o habitat per ·X· ayns o plus. E aquestes tres maneres de ciutadans no són tengutz de fer lo sagrament del veynàgie, lo qual deven los hòmens estrayns qui volen ésser veyns de Tortosa.
sl:1.4.15Habitador és dit tot hom qui ab cor e ab volentat ab son alberch se·n ven estar en Tor[to]sa o en sos térmens e fa aquí lur major estàgie e lur major residència.
RÚBRICA 5
Ref. 1.5.0DEL QUINT E DE LES PENES QUE SÓN JUTGADES PER LOS CIUTADANS DE TORTOSA D'AQUELS QUI SÓN DAMPNATS PER ALCUNS
Rúbrica del quint e de les penes que són jugiades per los ciutadans de la ciutat de Tortosa d'aquels qui són demanatz per alcuns.
sl:1.5.1En los fetz civils e pecuniaris que alcun serà condempnat en acció personal per juy dels ciutadans en la cort de Tortosa, oltra la sort o el cabal del demanador que primerament se deu pagar, deu pagar lo condempnat a la cort, per justícia, la quinta part de la condempnatió, primerament pagat lo demanador. E assò és per so com despeses en nul plet o de nul plet no·s pagen en la cort de Tortosa.
Mas si per aventura lo deutor serà tant cargat de deutes o no bastarà a la condempnació de son demanador, la cort no pot demanar ne deu la justícia tro lo demanador sia pagat de tota sa demanda. E feta la paga al demanador, enaprés la seynoria pot demanar e aver la sua justícia, so és saber lo quint del demanat, si à de què, e si no li troben de què, poden aver un sagrament que no à de què.
E si alcun serà condempnat en acció real o pignoratícia que sia cosa seent, nula justícia no se·n paga ne se·n dóna, ne la·n poden demanar.
Mas enperò si la demanda serà d'alcuna cosa seent e lo demanat se·n posarà ab lo demanador ab moneda, so és saber, que lo demanat dón alcuna quantitat de moneda al demanador per so que aquela demanda sia absolta e defenida, d'aquela suma o quantitat de moneda que·l demanat darà d'aquela demanda, jasia so que sentència no y sia donada, però
que·n sia fermat dret o pledegiat, si el plet sia comensat per resposta del demanat, oltra aquela soma o quantitat, deu donar la quinta part per justícia a la cort; so és saber, si·l demanat darà o pagarà al demanador ·V· sous, oltra aquels ·V· sous, deu dar a la cort ·XII· diners per justícia. E enaxí segex-se per poca o per gran quantitat qual que sia.
sl:1.5.2Item si alcun serà condempnat per sentència en acció real o pignoratícia de cosa movent que hom pusca moure o que per sí metexa se pusca moure, restituïda la cosa o el preu d'aquela al demanador, lo demanat deu pagar a la cort per justícia la quinta part; so és saber, si lo demanat paga al demanador ·C· sous, deu donar, oltra aquels ·C· sous, ·XX· sous a la cort. E si restituirà aquela cosa, de la estimació que aquela cosa valrà, deu donar e pagar a la cort per justícia la quinta part; enaxí si aquela cosa val ·XX· sous, oltra la cosa que aurà lo demanador, deu aver la cort ·IIII· sous per justícia. Enaxí en grans coses com en poques.
Aquela metexa justícia deu aver la cort d'aquestes coses damundites, si·n serà dret fermat, jasia so que sentència no y sia donada, o si el plet serà menat en la cort, jasia so que dret no·n sia fermat, mas que·l pleyt sia pledegiat o menat en guisa e en manera que·l plet sia comensat per resposta del demanat, que atorch e nech la demanda. Car de nula demanda de plet civil, sí que sia de diners o de coses movens o que per sí metexes se moven, per clams ne per demandes que·n sien fetes en la cort ne defora, —si dret no n'és fermat en poder del veger, o el plet no s'és menat en guisa que plet y sia comensat. axí com dit és—, no se·n dóna justícia, ne el veger no la pot demanar, ne li n'és hom tengut de donar ren per justícia, ne per als.
Item en nul cas despeses ne greuges ne mesions ne don que les partz ajen fetes ne sofertes per los pletz, no júgia la cort de Tortosa, ne accion ne demanda en nul loch la una part contra l'altre no·n pot aver ne moure.
Item jasia so que en cartes públiques de deutes sia promés de la una part a l'altra, per covinença especial, de refer don, gréugies e mesions que·l creedor sofra per recobrar son deute oltra el termen, e sia contengut en les cartes, e que·n sia creegut per sa plana paraula e sens sagrament, e encara que sia fermat entr'éls per ferma estipulació, la cort de Tortosa aquestes messions, dons e greuges, jasia so que·l deutor o els deutors assò ajen promés ab sagrament o fermat per fermances, no júgia ne mana pagar ne pot destréyner, ne acció ne demanda no se·n pot moure entr'éls, e si u fa, no val, ne li n'és tengut de respondre en aquesta cort ne en altra. Alò metex s'és en deutes que sien degutz senes cartes.
sl:1.5.3És enperò a entendre que si per aventura alcun s'obligarà per altre deutor o fermança, e per raon d'aquesta obligació o fermança li·n covendrà a ffer messions o despeses en colpa del deutor que no vula acorre al deute a pagar, aquel per qui·s serà obligat deutor o fermança, deu-li refer aqueles mesions e aqueles despeses que per raon d'aquela obligació aurà fetes raonables. Jasia so que al creedor no·n sia hom tengut de refer axí com dit és.
Mas si per aventura aquel que per altre se serà obligat deutor o fermansa, no serà en la terra ne en loch on lo pusca convenir e clamar d'él, e lo creedor volrà cobrar son deute d'aquel qui per altre li serà obligat deutor o fermansa e se·n clamarà en la cort, e lo veger lo destreynerà que pach son creedor, e per juy dels ciutadans, e aquest manlevarà aquel deute a logre o a usura ab que u fassa ab auctoritat del veger e per juy dels ciutadans, de dos o de tres d'aquels qui en la cort seran, lo dit deutor o deutors aquels per qui aquels se seran obligatz deutors o fermanses, deven pagar aquel logre o aqueles usures per què aquels se seran obligatz deutors o fermanses, jasia so que nul altre cas usures ne logre en la nostra cort no·s júgien ne sien destretes de pagar, car la cort de Tortosa nules usures ne nul logre no júgia ne destreyn a pagar, sinó en aquest cas.
sl:1.5.4Item si alcun serà condempnat en acció ad exibendum o en metre en possessió causa rey servande, vel pro mensura debiti, vel maleficii declarati, o en possessió de la cosa demanada, o en alcun entredit, so és a ssaber, de guaaynar o de retenir o de cobrar alcuna possessió o de qual que us plàcia entredit, nula justícia no·n deu donar ne pagar, ne li deu ésser demanada. E, si li serà demanada, no y és tengut de respondre ne·l ne poden forçar.
sl:1.5.5Item si alcun serà manat, per clams d'alcun, que sia a la cort per lo veger o per lo sayg, enperò que·l sayg n'àgia manament del veger, e sia fet lo manament ab aquela sollempnitat que [és] contengut in superiori RÚBRICA DE LA USANÇA DE LA CORT, si contumàs serà que venir no y vula mentre la cort se tenga, deu pagar ·LX· sous a la cort per sentència e per juy dels ciutadans. E assò és entés del primer manament que li sia fet per clams d'alcun, car de totz altres manamentz que a aquel sien fetz sobre aquela cosa o demanda e n'àgia dret fermat o plet comensat, si bén no y és, jasia so que manament li·n sia fet, no·n cau en pena de ·LX· sous ne d'altra.
Emperò si alcun vendrà a la cort al primer manament que a él serà fet e que tenga aquí cort e siga en la cort, o vendrà en la cort ans que·l veger sia fora les portes de la cort, jasia so que la cort sia partida, no cau en pena dels ·LX· sous, ne és tengut que diga al veger: "jo són assí, qui·s clama de mi?
"
sl:1.5.6E és manifiesta cosa que si alcun deutor s'obligarà al veguer sotz pena de la justícia, la qual justícia és lo quin segons que desús és dit e escrit, per alcun deute a pagar a son creedor a dia cert o a temps cert, e lo dit deute a son creedor no pagarà a aquel dia cert o temps cert, e lo creedor vendrà denant lo veger e·s clamarà
a él o li manifestarà que aquel deutor seu no l'à pagat de tot o de quantitat alcuna que remanga, lo veger pot demanar la sua justícia de tot lo deute, si tot reman a pagar. E, si tot no reman a pagar, enaxí que·l deutor o alcun per él n'à pagada alcuna quantitat que reman a pagar, pot demanar e aver la justícia, so és saber lo quint, oltra la sort de [so] que reman a pagar e no plus, car lo veger no à demanda en aquest cas de demanar justícia, sinó de so que reman a pagar.
E el creedor és tornat e torna en sa demanda novelament axí com si anc no se·n fos clamat ne a él no·s fos obligat sotz aquela pena, ja fos so que d'abans se·n fos clamat e n'agés aüta peynora de ·X· dies, e la peynora agés corregut ·III· dies o plus, e se·n fos feta venda e exsecució de la peynora de liurar o de dia assignat de liurar, car tot axí és com si anc no se·n fos clamat ne n'agés feta demanda, e lo veger ne la seynoria no poden demanar aquela justícia si clams no li són fetz per lo creedor o per son procurador. Mas, lo clams fetz, poden demanar la justícia axí com desús és dit e contengut.
Enperò si aquest qui·s serà obligat sotz pena de la justícia al veger se posarà ab son creedor dins aquel temps en què·s serà obligat o depux, ans que·l creedor n'àgia fet clams al veger, axí d'alongament gran o poch com de paga, lo veger ne la seynoria no li poden fer demanda d'aquela justícia, e lo demanador torna novelament en sa demanda de son deute o de so que reman a pagar, axí com si anc nul temps no se·n fos clamat, o el deutor no se·n fos anc de res al veger obligat; e de tot assò és creegut lo creedor per sa plana paraula. Emperò si·l creedor per malea o per altra raó negava aquela posa o se·n clamava al veger, lo deutor o·l prometedor, ab un testimoni que aja qui assò diga al veger e als juges, ne són creegutz per lur plana paraula e sens sagrament, que·l deutor ne·l testimoni no·n deven fer, e axí és absolt lo deutor o el prometedor, que no cau en la dita justícia.
sl:1.5.7Item nul emparament no·s fa en la ciutat de Tortosa ne en sos térmens a nul ciutadan ne habitador de Tortosa ne de sos térmens, si doncs de la ciutat o de sos térmens no s'exia per mudar son domicili o son estàgie en altra terra, o no és tan pobre que no aja mas aqueles coses que valen aitant com farà la demanda que hom li farà de quantitat d'aver o d'altres coses. E aquest emparament se fa a demanda del creedor o del demanador per juy dels ciutadans, e en coses movens o en diners, per so que·l demanador pusca aver e conseguir son dret.
A tot hom estrayn que sia deutor o fermança o malfetor pot emparar lo veger per juy dels ciutadans de Tortosa, a demanda de l'actor, totes aqueles coses que li trop tro a compliment de la demanda que li és feta, e aquest juy pot-se donar dins cort e fora cort, a dia de cort o no de cort, si vol sien fetes o [...], car el veger nul emparament ne nula altra cosa no pot fer sens juy dels ciutadans. Emperò si per aventura lo dit hom estrayn no aurà coses que hom li pusca emparar, personalment, a demanda de l'actor,
per juy dels ciutadans, deu ésser tengut e pres per lo veger, sens mans ligades, de plet civil, e sens tolta de son coltel, e deu-lo pujar en la Çuda e estar aquí en aqueles presons que·ls ciutadans de Tortosa deven estar, si doncs no vol jurar d'estar a dies e ores al manament del juge e de la cort. Emperò, si és deutor o fermanssa, deu aquí estar e al primer dia que hom tenga cort, al qual dia lo veger lo deu amenar a la cort axí com lo pugià e, per juy dels ciutadans, deu jurar, si atorga el deute, que no à aquí de què pagar, e con ó aja o Déus lo dón a gaaynar, que pagarà son actor, levat son mengiar e son vestir, e, fet aquest sagrament, deu ésser de continent absolt de la preson per sentència dels ciutadans, mas no de la demanda. E si no atorgarà la demanda que hom li fa, atressí deu lo veger, lo primer dia de cort que vénga e hom tenga cort, avalar a la cort, e, per juy dels ciutadans, deu jurar que menarà son plet e estarà a dies e a ores e seguirà la sentència axí com dret sia, lo qual sagrament fet, deu ésser absolt de la presó, mas no de la demanda, e deu-li lo demanador menar son plet totz dies axí a altres dies com a dia de cort, tro tot lo plet sia fenit, e açò segex con lo ciutadan se clama de l'estrayn. Mas si l'estrayn se clamarà del ciutadan, l'estrayn deu menar son plet e ça demanda axí com si él era ciutadan de Tortosa, car, per demanda de l'estrayn, lo ciutadan no deu perdre ne pert sa franchea ne ça custuma.
E si per aventura demanda serà de dos estrayns, so és a ssaber que l'estrayn se clamarà d'altre estrayn o reconvendran de demandes civils, lo veger per juy dels ciutadans, a demanda de l'estrayns, deu emparar tantes de coses del demanat que valen la demanda, e les coses emparades que totz dies dins cort e defora cort, e axí a dies que no tengen cort com a dies que tengen cort, ab que fèries sollempnes no sien, que menen lur plet e deffenesquen per sentència. Emperò si coses no àn que hom les pusca emparar que valen aitant com la demanda, de continent juren que estaran a dies e ores e seguiran e menaran lur plet tro a la fin, e aquest sagrament deu fer lo demanat tant solament, e atressí lo deu fer lo demanador, si és reconvengut per lo demanat, e, fetz los sagramens, no deven ésser detengutz en lurs persones, mas quant a preson de lurs persones deven ésser absoltz.
Atressí de fet d'enjúries deven pugiar per juy dels ciutadans en la Çuda e estar en aqueles presons que·ls ciutadans estan o deven estar, segons lo malefici que auran fet e segons lo juy que í serà donat. Mas si per aventura con lo veger volrà emparar los béns dels estrayns per les coses demanades e·l dit estrayn volrà dar o darà fermança sufficient de la demanda al veger, lo veger la deu pendre e, la fermansa oferta o presa, lo dit estrayn deu jurar ne ésser detengut ne pres, ne deu pugiar en la Çuda, ne li deven ésser emparatz sos béns ne ses coses.
sl:1.5.8Tot emparament que sia fet a hom estrayn o a ciutadan deu ésser absolt a aquel a qui és fet l'enparament, ab que dón fermansa sufficient que farà dret a son clamant de la demanda que li fa. Ipso iure.
Mas si·s clamarà en acció real, so és saber, que alcun hom fassa demanda a altre de cosa movent o que per sí elexa·s mova, jasia so que dón fermansa sufficient que·n farà dret e li sia absolta, axí com dit és, deu mostrar aquela cosa que li serà emparada al veger e als júgies; e els júgies que fassen escriure totz los seynals a una part que nomenarà lo demanador [...] deven fer escriure a l'escrivan de la cort totz los seynals d'aquela cosa e la cosa, e tenir secret. E lo demanat jasia so que él tenga la cosa e li sia liurada per la fermansa que aurá donada, deu tenir la cosa aquela en tal guisa que, totes ores
que·ls júgies ab lo veger emsems la vulen veer, la pusquen veer tro que·l plet sia fenit, per tal que lo demanador pusca aver e conseguir son dret; e assò és entés con lo seynor de la cosa o el posseydor darà aquela fermansa.
Car si per aventura moltes persones faran demanda en una cosa, jasia so que la un dels demanadors vula dar fermansa, per sufficient que sia, que él ne farà dret als altres e que hom li liure aquela cosa [...], no li deu ésser liurada, mas deu estar emparada tro cascun aja mostrat son dret e sa demanda; e con alò sia vist per lo veger e els júgies, per sentència dels ciutadans qui aquí seran eletz per júgies, la dita cosa sia liurada a aquel o aquels qui mellor dret auran en la dita cosa.
sl:1.5.9Totz los bans e·ls establiments que·s fan ne·s deven fer en la ciutat de Tortosa ne en sos térmens, s'establexen e·s fan e·s deven fer en la ciutat per lo balle del Temple e de Moncada, que sien en la cort presens, e per los ciutadans; e poden posar e metre qual que pena éls se vulen, ab que totz ensems s'acorden en alò a [fer], so és saber, los batles sobreditz e els ciutadans axí com costumat és. Car si totz ensems no s'acorden e l'una part d'aquestes tres ne fayl, so és saber lo batle del Temple e de Moncada o els ciutadans, ren que faça bans e·stablimentz no val ren nes deu seguir, ne nul hom no n'és tengut d'obeir ne y és obligat en ren. E és lo batle del Temple una d'aquestes tres pars, e la segona, lo batle de Moncada o aquels que per él y seran, e la terça part és los ciutadans.
sl:1.5.10Les penes qu'e·ls bans sobreditz ne en los establimentz són ne seran posades se partexen axí: so és saber, que·l ters n'à la seynoria e l'altre ters n'à la comú de la ciutat e el terz lo trobador o l'acusador. Exceptat los bans de les honors, con són establitz, que·l ters pren lo seynor de la honor e l'altre ters la seynoria e·l romanent terz lo trobador o l'acusador.
Los quals bans e establimentz se segexen e·s deven seguir segons que són e seran posats e escritz e·l libre de la cort e en aquest libre.
E negun ban ne establiment no val d'un ayn a enant, si doncs espressat no és e escrit que vala e s'estena plus, e ladoncs val tro a son termen posat.
sl:1.5.11Cridar se deven los bans e·l·stablimentz per juy dels ciutadans en aquesta forma que un dels ciutadans deu dir, a manament dels altres ciutadans, al corredor o als corredors: "crida enaxí: "ara ojatz tuit per manament de la seynoria e dels prohòmens de la ciutat",
e segons que l'establiment e el ban serà fet ne establit, deu-lo-y declarar e dir que enaxí o crit, e els corredors deven-ó axí cridar per tota la ciutat, car si axí no u crida no val ren, e poden los ciutadans vedar als corredors si en altra guisa o volien cridar per dita ne per manament de seynor ne d'altre.
E és a ssaber atressí que nul ban ne nul establiment no val ren si cridat no és, ne hom no és tengut que·l seguesca ne·n cau en pena que posada y sia, exceptat aquel ban e establiment que és fet en la claustra, apelat e convocat consel públicament en la claustra, axí com és custuma, car aquestz axí fetz no·ls cal cridar.
En aquesta metexa forma se criden e·s deven cridar los bandimens can són fetz per juy dels ciutadans e per dita que fassen los ciutadans als corredors.
Si alcun traurà contra altre irascén o menassan coltel o espaa o lansa, deu pagar ·LX· sous a la seynoria o perda la man dreta là on leyalment sia provat lo trayment del coltel o de l'espaa o de la lansa, per sentència dels ciutadans que seran eletz en assò júgies. Si doncs no provava aquel qui·n serà demanat per la seynoria que son cors defenent o agés fet o l'altre qui ab él aurà aüta la barayla l'àgia primer tret, e si assò pot provar, no és tengut de pagar ·LX· sous a la seynoria, ne és obligat a neguna pena a éls, ne és tengut negun qui traga aquest lignàgie d'armes de fer sagrament que no l'à tret, si doncs aquel contra qui l'à tret no·s n'era clamat. Car ladoncs si clams ne són fetz, si la seynoria no y vol provar e diu que u posa e u met en sa fe, deu fer lo sagrament que no l'à tret, mas, si la seynoria diu que u provarà e defalex en provació, lo demanat depux no·n deu fer sagrament e los júgies deven-lo absolvre o condempnar per lur sentència segons que a éls serà just que sia faedor, la qual excepció de son cors defenent pot posar tota via que·s vula ans de sentència e aprés e a les apelacions e aitan bén se segex aquesta excepció en totz altres feytz e contraytz.
sl:1.5.12Negun no deu ésser pres per quint que dégia dar a la seynoria, ne detengut en nul loch, ne li·n deven [...] emparades ne preses vestedures, armes, ne lit ab son aparelament, axí com dit és, ne ses sàvenes, ne ses joyes, ne vianda d'un ayn, segons que és contengut en la demanda del principal en lo títol DE LA USANSA DE LA CORT. Però si la seynoria se vol, e el demanat no à altres coses sinó aquestes sobredites, pot demanar que jur que no à de què pagar, e per juy dels ciutadans deu jurar que, levades aqueles coses sobredites, no à de què pagar, e con ó aja o Déus lo y dón, que, levat son menjar e son vestir, que u darà a éls tro sien pagatz.
sl:1.5.13Si alcun fa a altre enjúria en qual que manera sia, se·n pot posar ab aquel a qui aurà feta la enjúria e el mal ans que se·n sia clamat a la cort, sens tota pena, que no n'és tengut a seynor ne a altre. Mas si clamat se·n serà, ans que posat se·n sia ab la part, la seynoria pot demanar la justícia, so és saber, lo qu[i]nt, axí com ja és dit. E si depús clamat se·n serà, ne serà feta posa e n'ixiran diners, és elecció de la seynoria que pot demanar sa justícia —segons que diners seran donatz ne exiran, que la part prenga per aquela posa—, o pot menar son plet de tota la justícia que·ls tayneria, segons los clams que seran fetz e segons que·n provarà d'aquels clams, aver ça justícia, per juy e per sentència dels ciutadans que en aquel plet seran eletz per lo veger. O si no·l volen menar, poden pendre sagrament d'aquel qui serà encolpat d'aquela enjúria, per juy dels ciutadans, que él no u à fet, lo qual sagrament fet, deu ésser absolt per sentència d'aquels júgies d'aquela demanda.
Item. Si alcun crida o cridarà a altre cugús o bare o renegat, si de continent aquel a qui o contra qui aquestes paraules seran dites, ferrà, nafrarà o ociurà o coltel contra aquel traurà o·l requerrà, en nula
pena no cau de coltel tret ne d'altre, ne n'és tengut en ren a seynor ne a la part ne a altre, per so com aqueles coses que leyalment són fetes ne dites nula pena no merexen.
sl:1.5.14Item si alcun menassa a altre, e aquel menasat vendrà a la cort e fermarà en poder del veger que de tot tort que li tenga o él se vula clamar d'él li farà compliment de dret, e él no·l ne volrà pendre ans tractarà que li forfassa, e dada la fermansa a demanda del veger, que deu dir als ciutadans, lo fet recontat: "què n'é a ffer?"
, los ciutadans qui en assò seran eletz per júgies responen e deven dir e respondre al veger que él que vàgia al menassador o que·l fassa venir denant los ciutadans que són eletz per júgies en aquest fet, e deven dir: "amic, aytal hom à ffermat dret que tot so que tort vos tenga ne vós vos vulatz clamar d'él, que us en farà compliment de dret. D'aquí enant fem-vos saber que és en garda e en comanda de la seynoria e dels ciutadans e no l'agreugietz ne li forfassatz en ren metro (sic) fassatz fer, car si d'aquí ennant él prenia mal, vós o auríetz fet o fet fer, e vós ne seríetz demanat". E calque pena la seynoria e los ciutadans y volran metre o establir a clams del menassat pus que li serà forfet, deu pagar lo menassador oltra lo dón que·l menassat aurà sofer[t], que li deu ésser restituït [...], de la qual pena deu aver lo ters la cort e l'altre ters lo comú de la ciutat e l'altre ters deu aver aquel qui dan aurà pres, oltra el dan que sofert aurà, que li deu ésser emenat e restituït. Lo qual juy sobredit que fassen saber al menassador los ciutadans que seran eletz per lo veger en assò poden donar dins cort e fora cort, e a dia de cort e de no cort, per so car si aquest juy o sentència se lagiava, podria-se·n seguir dan e mal. L'establiment de la pena desús dita no·s pot fer ne val si doncs los batles del Temple e els ciutadans no u consentien, car si aquestz poders no
s'acorden ensems e en una volentat, nul establiment no·s pot fer ne ban ne pena posar en neguna cosa, ne neguna crida fer.
sl:1.5.15Item de nula justícia no paga hom justícia a la cort per molt que·s men lo plet ne dur, jasia so que sentència o sentències en lo dit plet sien donades, e d'aquén sia dret fermat o no fermat, ne de ·LX· sous de coltel tret, ne dels ·LX· sous de manament de cort, ne de juy de tot dia.
Item nulla justícia no paga hom de ferides ne d'enjúries que sien fetes per xrestian a jueu ne a sarrayn que catiu no sia o·n estat de libertat, per so com la seynoria tan tost con se clama de negun lo jueu ne aquels sarrayns d'alcun xrestian que aja ferit o nafrat o feta altra enjúria pot demanar e demana tota la emena que per aqueles ferides o nafres o enjúries se deu pagar, e és tota lur pròpria, mas, si lo jueu o el serrayn no se·n clamen ne n'àn clams fet, la seynoria nula acció ne demanda no à ne pot ne deu aver contra xrestian e si l'an fa ipso iure és nula.
sl:1.5.16 Si demanda serà feta contra alcun de coltel tret, que aja tret contra altre, e lo demanat, de la demanda que la seynoria farà contra él de coltel tret, darà fermansa que·n fassa dret, jasia so que li sia provat contra que·l coltel aja tret, e·n sia condempnat per sentència, pus lo veger à presa fermansa del coltel tret, sí que sia bastant o no bastant, lo demanat no pot ne deu perdre lo puyn, mas àn acció contra la fermansa, e los seus béns de ·LX· sous, los quals deu pagar sens plet e contrast. Alò metex ç'és e és entés de lansa o d'espaa que alcun contra altre traga irascén ne menassan.
Les dones que no van a forn, ne a molin de farina, ne a mercat, àn aquest onrrament que·l veger ne el sayg no li manen que vengen a cort ne y trameten procurador, mas, si alcun hom o femna se clama d'eles, que veger per juy e per sentència dels ciutadans que í deu trametre dos prohòmens qui de part d'él li digen e li manen que sia a la cort que aital hom o aitals se clamen d'ela o que í trametrà son procurador, e aquest manament val aitant com si·l faya el veger ab ·I· testimoni o ab dos, e si aquest manament li és fet enaxí e ela no y ven o no y tramet, cau en pena de ·LX· sous, axí com si el veger o el sayg lo y avien fet. Però lo veger, con per lo demanador li és demanat, e deu fer aquest manament a dia e ora de cort e que cort se tenga, deu dir e protestar als prohòmens que són en la cort: "aytal hom se clama d'aital dona, deyts-me què n'é a ffer"
, e els prohòmens aquels o la ·I· d'aquels deven-li dir: "trametz-hi dos prohòmens en l'alberch, que li manen de part de vós que aital dia que ven que serà a cort que ela que sia a la cort o y trametrà son procurador que fassa dret a aytal hom qui clama d'ela"
, e aquel manament no li deven dir que aquel dia que éls li fan lo manament que ela que í sia ne son procurador, mas lo primer dia a enant que cort se tenga, e el manament axí fet, si per ela no és observat, deu pagar a la seynoria ·LX· sous axí bén com si lo veger lo y avia fet, e aquestz prohòmens no deven portar lo baston de la cort, ne el libre, e són-ne creegutz per lur plana paraula e sens sagrament.
RÚBRICA 6
Ref. 1.6.0DE LA USANÇA DE LES FERMANCES QUE SÓN DADES AL VEGUER QUAN HA VISTS CLAMS PER SENTÈNCIA DELS CIUTADANS
Rúbrica de la usança de les fermanses que són dades al veguer com à vist clams per sentència dels ciutadans.
sl:1.6.1En totes maneres que hom assegura o ferma dret en la ciutat de Tortosa ne en sos térmens, primerament ferma dret per fermances. E en defaliment de fermances o de fermansa, que no n'aja, ferma sobre béns, si·ls ha, e si no à béns o coses bastants, ferma dret ab sagrament, lo qual fa e deu fer per sentència dels ciutadans.
Enaxí que estia a dies e ores mentre que·l plet durarà e seguirà la sentència o sentències que per juy dels ciutadans li seran donades, axí com dret o vol ne u requer.
sl:1.6.2Tot hom estrayn qui·s clamarà d'alcun ciutadan o habitador de Tortosa ne de sos térmens, ans que son clam sia escoltat ne reebut, deu fermar dret, segons que desús és contengut e·l primer paràgraf; e encara plus, que prenga dret e que·l fassa, si aquel de qui él se clamarà, lo recovendrà o·s clamarà d'él. Mas si l'hom estray menassa o peynora, tot ciutadà pot dir al veger que·n reebre (sic) fermansa, e el veger deu-la demanar e pendre; e si donar no la vol, deu-lo pujar en la Çuda e deu estar tant aquí, tro aja donada la fermansa o fet lo sagrament.
sl:1.6.3Tal fermansa deu ésser reebuda en tot plet qual que·s sia, que pusca pagar tota la demanda o cosa que li sia jugiada, e lo quint a la cort per justícia. E sia tal persona la fermansa que pusca ésser destreta per la cort de tot assò a pagar, sens alcun privilegi que no pusca alegar ne posar, ne sia menor de ·XXV· anys, per so com podria demanar restitució. E assò és entés en los hòmens tan solament e no en les femnes, per lo benefici que·l Senat Consult Veleyan los dóna, que fermansa que fassa la femna no val ne n'és tenguda, exceptatz aquels ·VI· cases en los cals dret vol que sien tengudes, si s'í obligen.
sl:1.6.4Esdevén-se a la vegada que la cort pren meys bastant fermansa que la demanda no és, per no conexensa de les géns o per so com a la vegada en tal loc se cuyda hom que aja bacons que no y són les cordes.
On per so tota hora que la cort conega, e·l comensament o e·l mig o en la fin del plet, que menys bastant la à presa, per juy e per sentència dels ciutadans deu-la demanar e deu-la·s fer donar bastant. Alò metex és entés si la fermansa e·l comensament del plet és bastant e, menat lo plet, esdevén pobre, que la cort per juy e per sentència dels ciutadans que la pot demanar, e que la·s fassa donar bastant.
sl:1.6.5Per gran o per poca que sia la demanda, la fermansa d'alò és tenguda e del quint per justícia, e no de plus. E tota fermança que bastant sia a la demanda e al quint de justícia, lo veger no la pot recusar. E si serà dubte que sia bastant, à·s a veure e a conéxer per sentència dels ciutadans.
sl:1.6.6Totes les fermançes que a la cort són donades ne per lo veger preses, són tengudes axí com lo principal, e emenar lo plet per sí o per sos procuradors, e pagar la cosa jugiada, e lo quint
per justícia, si·l principal no és present, o si és present e no vol menar lo plet. E si el principal no à coses movens, deven-se pendre les movens de la fermansa, ans que hom vénga al seen[t] del principal. E si lo principal ne la fermansa no àn coses movens, deven pendre e vendre les coses seentz del principal, si present és, e si present no és, aqueles de la fermansa, atressí si present és. Mas si amduy són absents, deven anar les coses del principal primeres.
E és a ssaber que primerament se prenen e·s venen les coses movens e, aprés d'aqueles, si no basten, les coses seens. E si totes aquestes no basten, los deutes que·ls són degutz e les obligacions. E en aprés que pot anar contra los posseydors qui d'aquels auran ren aüt per don o per compra o per altra raon.
sl:1.6.7Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de sos térmens pot anar francament e quítia en tot loch que·s vulla, ab ses coses e ab ses mercaderies que no n'és tengut de donar fermança, ne tengut a nul hom, si doncs ban no y era establit, que ladoncs auria hom a enantar contra él, segons que·l ban sia establit o son creedor no l'enbarga enaxí que él no agés tantes de coses meys d'aqueles que porta, que bastassen al creedor.
Si alcun hom se clama d'altre, e aquel de qui hom se clama d'altre és sobre viàgie, ab que dón fermansa bastant al veger que d'aquela demanda de què hom se clama d'él farà dret al torn del viàgie, ab que con darà la fermansa diga e protest: "jo són en viàgie"
, ab que con darà la fermansa e que sia ver que u sia; "veus assí fermansa que al torn del viàgie faré dret"
pot anar en son viàgie que no és tengut de menar lo plet, sinó dementre yc sia, ne és tengut que y les procurador. Mas aytant com él estia en la ciutat aparelan en son viàgie és tengut de menar son plet per sí o per son procurador tro que se·n mova, que no se·n pot excusar, mas, pus mugut se·n sia, no és tengut de manar lo plet ne jaquir procurador, jasia so que·l plet sia comensat, e per mol[t] que estia e·l viàgie ren no pot hom enantar contra él ne els seus béns. Però si los clams són d'enjúries o de crims, jasia so que les penes sien peccuniars, per yvascament que se·n moga ne ysca de la ciutat, si demanat li serà, és tengut de respondre e de comensar lo
plet, e la resposta feta donan la fermansa, pot-se·n anar axí com desús és dit, mas si no vol respondre al plet, deu ésser detengut en persona tro aja lo plet comensat no contrastan fermansa que dón ne aja donada.
sl:1.6.8Item. Si alcun serà acusat a mort o a truncació o talament de menbre, o serà demanat que estia a talion per qual que enjúria que aja feta, nula fermansa d'aquel no deu ésser presa ne reebuda, mas que deu ésser detengut personalment e, segons que jugiat serà per los ciutadans, estar en la preson e en aquela preson que li serà jugiada.
sl:1.6.9Si per alcun crim béns d'alcuna persona seran confiscatz, so és que véngen a la seynoria o y deuran venir per qual que raon, primerament, ans que a éls pervenga se pagan d'aquels béns la muler e totz los creedors d'aquel qui aquel crimen aurà fet. E si per aventura los ditz béns eren vengutz a la seynoria ans que la muler ne els creedors fossen pagatz, éls, so és saber la muler e els creedors, àn acció contra la seynoria, axí com la avian contra los ditz criminosos e lur béns. La qual acció se deu determenar en la cort de la ciutat de Tortosa axí com s'í determenen les qüestions que són entre·ls ciutadans, jasia so que la seynoria los tenga e·ls aja presos. Però la seynoria nul temps en los ditz béns no·s deu metre ne mesclar en nula guisa tro la muler e totz los creedors sien pagatz, e la muller e totz los creedors satisfetz e pagatz, lo sobrepús en aquel cas pux deven éls pendre, e entró la muler e totz los creedors sien pagatz, dos o tres ciutadans deven tenir totz aquels béns. E tot assò se deu fer e determenar per juy e per sentència dels ciutadans. Car la seynoria aquestes coses ne altres que d'altre sien no poden aver ne reeb[r]e sens sentència dels ciutadans de Tortosa, ne seynoria no·n gaaynen.
Alò metex és entés que la muler o els creedors poden aver acció e demanda si la seynoria ven béns estrayns axí com a seus o com a estrayns, contra aquels qui los ditz béns tendran e posseyran, o por (sic) engan ó lexaran a poseyr, o contra la seynoria qual que éls, la muler e els creedors, se vulen. E tot assò se deu fer e determenar
per juy e per sentència dels ciutadans de Tortosa, si qüestió ne demanda nul temps per aquesta raon serà moguda, que la seynoria ne·ls altres no se·n poden defendre ne escusar; car la seynoria, con pren aytals béns per sa pròpria auctoritat, no·n pot ne·n deu ésser seynor, si doncs no u ha per sentència dels ciutadans. E si contra assò desús dit era fet, los creedors e·ls clamadors àn acció real o personal contra los tenidors e·ls posseydors dels ditz béns.
sl:1.6.10Item, en oy d'aquels qui no volen comparer a juy e ç'amagen, e alcun qui d'aquels se clam serà mès en possessió, per juy dels ciutadans, dels béns demanatz, o en possessió dels seus béns, causa rey servande vel pro mensura debiti vel malefici declarati, si dintre un an aprés que·l demanador serà mès en possessió rey petite causa rey servande vel pro mensura debiti vel malefici declarati, vendrà lo demanat e volrà estar a dret e enantar en son fet, e demanarà que la possessió li sia liurada, oyt no deu ésser ne escoltat, ne la possessió de les dites coses no li deu ésser retuda, tro aja donada fermansa sufficient que estia entró a fin del plet a dies e ores a él assignades, segons que en la cort a él seran jugiades per los ciutadans. E, dada la fermança, deu cobrar sa possessió, car en tal cosa com aquesta no ferma hom sobre béns, ne ab sagrament.
E si per aventura la·n passarà, que aquel qui s'amaga no aparrà e que dón la fermansa sobredita, ladoncs lo demanador és fet ver posseydor, com per sentència dels ciutadans lo demanador és mès en la possessió, axí com dit és.
Et aquesta absència o amagament és entés d'aquel qui s'amaga en tal guisa e s'absenta que·l clamador ne el veger ne altre no·l poden trobar, e él per cert serà en la ciutat o en sos térmens, car los altres que són defora la ciutat
e sos térmens no és entés que ç'amagen ne s'abcenten, ne atressí no és entés que negun s'amach ne s'absent jasia so que·l veger o el demanador no·l troben, pus los altres hòmens qui són en la ciutat lo troben o·l poden trobar.
Aquesta possessió sobredita se liura tota ora e·s júgia ans del plet comensat o depux, car aprés de plet comensat, si és clar al júgie per confessió de la part, o per testimonis o per cartes, pot-hi donar sentència e menar la sentència a exsecució.
E si clar no és al júgie e éls, lo reus present e l'actor absent, los júgies dintre tres anys aprés que·l plet serà comensat poden e deven absolvre lo demanat de la instància e de la observació del juy, mas no de la demanda.
Et si per aventura serà l'actor present e el reus absent, en axí que sentència donar no s'í pusca, lo dit clamador deu ésser mès en possessió dels béns axí com dit és desús. E en qual que guisa o manera e serà mès en possessió, e serà fet ver posseydor, axí com dit és, si l'altra part dó en so, [so] és a ssaber lo demanat, no deu ésser oyt sobre la possessió mas sobre la proprietat tant solament.
sl:1.6.11Fermançes se donen de demanda que sia feta en juy per tot dia sia donat, axí com ja és dit en la RÚBRICA DE LA USANÇA DE LA CORT, e del coltel tret, e d'enjúries fetes a alcuns, so és saber d'enjúries que clams sien fetes al veger, e del coltel tret ab clam[s] e meyns de clams, axí com és tengut en la RÚBRICA DE LA USANÇA DE LA CORT.
Car de coltel tret e de tot fet criminal o enjúria, de matinent, pus que clams ne són fetes al veger, on que trob lo malfeytor, aquí metex li pot demanar fermansa e la y deu donar, e no·s deu partir del veger tro li aja donada fermança sufficient, e per persona, e no sobre béns ne per sagrament. E si diu que no à fermansa, lo veger deu-lo amenar en la plaça dins la ciutat denant los ciutadans, e deu-ne fer lo veger d'aquel, segons que los ciutadans que él en aquel loc elegerà a júgies li diran per juy e per sentència.
Aquesta plassa és entesa dels Arcs del Bisbe tro al canton primer d'en Tomàs Garidel.
sl:1.6.12Item, si alcun volrà defendre o defén altre en juy sens manament, que no li·n serà fet, so és que aquel de qui és lo plet no l'aja fet procurador ab carta o denant lo veger, deu donar fermansa, si li serà demanda. La qual fermansa contén tres coses en sí, so és saber: que defena lo demanat; la segona cosa que pac o fassa pagar so que jugiat li serà per sentència dels ciutadans de Tortosa; la terça cosa que nul engan no y fassa. Exceptat que si alcun serà manat per lo veger, a clams d'alcun que sia en la cort, que sens manament a defendre pot hom ésser en la cort per lo demanat, e oyr lo juy de tot dia, o dementre la cort se ten, que no és tengut de donar la fermansa sobredita. Per so com hy à pena de ·LX· sous que auria a pagar aquel demanat qui auria aüt lo manament que fos a la cort [...] aurá fet.
sl:1.6.13Item. Tutor testamentari, ne tutor que·ls seus béns valen gran res més que·ls béns del pubil, no és tengut de donar fermansa, rem pupilli salvam fore. Totz los altres tutors, exceptat pare o avi, e totz aquels que són en la línia ascendenc o pugiant, deven dar fermançes covinentz, rem pupilli salvam fore. Alò metex és entés de les mares e de les àvies que deven dar fermançes covinentz rem pupilli salvam fore, per so com no àn lurs fïls en lur poder, com sia regla de dret que nula femna, mare ne àvia, no àn lurs fïls en lur poder, si doncs los pares o·ls avis d'aquels que en lur poder són no les auran establides tutrius, car ladoncs no són tengudes de satisdar ne de donar fermança.
sl:1.6.14Nul hom que estia e us en la cort offici de júgie o d'avocat, lo veger no·l deu ne·l pot
pendre en fermança per nul plet ne per nula cosa, si doncs lo dit prohom no ó diu specialment al veger que·l prenga en aquela fermança e que sia ben a vist al veger que él la vol fer, que ladoncs no·l pot recusar.
RÚBRICA 7
Ref. 1.7.0 DE QUERIMONIA NON MUTANDA ÇO ÉS QUE HOM NO PUXA MUDAR SON PLEYT
sl:1.7.1Qui primerament se clama a la cort, primerament deu ésser menat son plet, si doncs reconvenció sempre contra él no era feta, ans del plet comensat o aprés de plet comensat, sempre enans que el júgie, el plet comensat, en ren enante, e ladoncs la demanda e la reconvenció, tot emsems, se deven menar e determinar e pronunciar.
sl:1.7.2Item. Si alcun se vendrà denant júgie e·s clamarà de son aversari, pot anadir a son plet o en son libel, o traure o menar tro al comensament del plet, so és que·l plet se dégia començar. E si per aventura alcuna cosa e·l dit libel anadirà o crexerà o traurà o minvarà o emenarà o corrigerà, per quantes vegades él assò farà o una d'aquestes coses sobre·l dit libel o clams, deu aver novel juy de tot dia o dementre la cort se tenga, si tal és lo clam, e lo fermament que per açò fet avia és solt e tot lo plet és tornat axí com si anc no·n se·n fos clamat ne d'aquén dret agés fermat.
Car aprés plet començat nul anadiment, ne minvament ne corrigement e·l dit libel no·s deu ne y pot ésser fet. Mas sobr'aquel los júgies deven enantar e dar lur sentència, jasia so que l'actor no vula menar son plet, ne portar a acabament, si lo demanat lo vol menar e portar a sentència, per so com diga dret que ans de començament de plet negun ne pot ne deu ésser forsat que men son plet, jasia so que aja donat e offert son libel e sa demanda.
Mas, lo plet comensat, axí l'actor com lo demanat pot e deu ésser forsat de menar son plet tro sia defenit e determenat per sentència.
Lo júgies del principal plet deu conéxer de la reconvenció, si feta y serà, e no altre.
sl:1.7.3Item. Con plet és comensat sobre real acció, l'actor ne el defenedor lo dret que àn en la dita cosa o cuiden aver, no·l poden vendre ne alienar tro sentència y sia donada, o si plet apelat serà, tro tot lo plet sia defenit e determenat. E si per aventura contra assò és fet, la venda ne alienació no val, e és axí com si venda ne alienació no y era feta. E aquel qui contra assò farà és tengut a la part de donar aquela pena que dret y dóna, so és saber, que pert lo dret que en la cosa avia o cuydava aver.
sl:1.7.4Item. Si alcun se clama denant júgie no és tengut de nomenar la acció per la qual demana, mas deu posar lo fet e la quantitat de so que demana, o altres coses mobles o seens que demana; e si és seent, deu-hi posar les affrontacions e el loc on és, per so que·l júgie certa sentència pusca donar, e pusca forsar lo demanat de respondre o a respondre sobre certa cosa.
RÚBRICA 8
Ref. 1.8.0QUALS PERSONES E QUALS COSES POT HOM PENDRE PER SA PRÒPRIA AUCTORITAT E SENS JUHIÏ
Rúbrica quals persones e quals cosses pot hom pendre per sa pròpia autoritat e sens juy.
sl:1.8.1Tot ladre o robador, herégie, sodomita, robador d'ortz o de viynes o de camps o de bestiars o d'altres coses, feén aquel crim, pot hom pendre francament e quítia ab armes e sens armes per sa pròpria autoritat, de nit o de dia, e cobra la sua cosa. E si per aventura s'esdevenia que aquels desús ditz a la preson se defenien, e nafres o·mecidi d'éls çe faya o prenien en la preson a fer, lo prenedor o els prenedors de nula pena civil ni criminal no·n són tengutz ne·n caen.
Però si ladre és, cobrada la sua cosa, deu-lo redre a la cort, segons que en la Carta de la Població és contengut. Cum dicat lex quod melius est in tempus concurrere quam post exitum vindicare denuo, nullus parcat militi cui obviare celo oporteat ut latroni.
sl:1.8.2 Atressí pot hom pendre per sa pròpria auctoritat cavayl, e tota caval[ga]dura, e tota bèstia grossa e menuda, e tota au de caça que vàgia exerada, e que la tinga manifiesta, per so que son seynor la pusca cobrar, e no la deu vendre, ne alienar, ne tondre, ne amagar, ne tolre ren que ab sí port. E si per aventura la venia ne la alienava o la tenia o la amagava o li tolia ren que ab sí portàs, lo seynor de qui aquestes coses o cosa serien pot-lo·n demanar si·s vol per ladronici.
sl:1.8.3Si alcun hom à feyta alcuna mala feta en ciutat de Tortosa o en sos térmens, e per regart de la seynoria e d'aquels a qui aurà feta aquela mala feita que no·l prenen o non prengen vengiansa, lexarà la ciutat, e depux volrà intrar en la ciutat ab cor e ab volentat que·s pos ab la part a qui aurà forfet, un ciutadan de la ciutat lo pot assegurar tres dies en la ciutat o en sos térmens.
E dins aquels tres dies poden e deven tractar de posa; e pot estar en la ciutat o en sos térmens sens regart de la seynoria, que no·l ne deu destréyner, ne enbargar, ne pendre, ne retenir, ne enbargar en coses ne en presona, ne la part adversa d'él no·s pot clamar, ne deu ne pot pendre vengiança, ne en re enbargar dins aquels tres dies. Enaxí enperò que aquel qui aquel assegurament farà ne darà, deu dir e denunciar, ans que aquel malfeytor sia en la ciutat, al veger e als batles de la seynoria e a la part adversa com él l'à·segurat e que·n tractarà posa.
E si dins aquest tres dies se podran posar in dei nomine, si no, sens tot enbargament, segurament se·n pot e se·n deu tornar e anar, e atresí venir, e sens tota forfetura que no li sia feta en presona ne en coses.
Aquesta gràcia li pot fer al malfetor un dels ciutadans tan solament per cascun an una vegada, e no és entés que pus ·I· li à fet aquest assegurament, que cascun dels altres ciutadans lo y pusquen fer en aquela venguda, per so com tantz serien los asseguramentz si en totz s'entenia que jamés la part adversa no podria aver ne conseguir son dret.
RÚBRICA 9
Ref. 1.9.0QUE JUEU NE SARRAY NO AJA SERVU CRISTIÀ
Rúbrica que jueu ne sarrayn no aja servu xrestian.
sl:1.9.1Jueu o sarrayn no aja servu crestian ne crestiana, ne·l poden ne·l deven comprar, ne per nul títol ne per nula raon aver no·l poden.
sl:1.9.2Jueu ne sarrayn no poden ne deven aver nodrices crestianes; ne deven obrar públicament en la ciutat ne e·l termen de Tortosa, a dies de festes ne a dicméngies, mas dintre lurs cases poden obrar si·s volen; ne deven tenir lurs obradors ubertz, ne lurs tenes parades. Et si faran contra, deven perdre totes les coses que seran trobades en aquels obradors ne tenes. La qual pena o coses se deven ésser partides e·s partexen [...] los altres bans, so és saber que la seynoria n'àgia·l ters, e lo comú l'altre ters, e l'acusador l'altre ters remanent.
sl:1.9.3Item és custuma antiga e per totz temps observada que·ls jueus la subirana vestedura deven portar tal que cobra totes les altres vestedures, e deu ésser feta axí com a capa de clerges que porten en cort, redona tota e closa ab caperon, e no deu ésser listada, ne vert, ne bermela, mas d'altre drap, ab que sia plan, e assò·ls és donat per so que sien conegutz que sien jueus, e a differèntia de xrestians, car nul altra
vestedura que sia sobirana sobre totes les altres no deven portar, sinó aytal com desús és dit.
Les juyes deven portar aldifara sobre totes les altres vestedures, axí com fan les sarraynes, e no deven ligar sàvana ne vestir vestedures xrestianesques. Alò metex ç'és de les sarraynes.
sl:1.9.4Item los sarrayns deven portar los cabels toltz en redon, e deven portar barba larga, e dels cabels no·s deven tolre a ús ne a custuma de xrestian, e la sobirana vestedura lur deu ésser aljuba o almexia, si doncs no anaven laurar o obrar.
E els jueus ne los sarrayns no deven portar en lur man anel d'aur ne nenguna peyra preciosa.
Sarrayns e jueus en la cort de Tortosa deven seer als peus dels xrestians e no en altre loch, so és saber als peus dels prohòmens qui seen e·ls banchs sobirans.
RÚBRICA 10
Ref. 1.10.0DELS JUHEUS O CATIUS SARRAYNS E DELS SERVUS QUI FUGEN E VAN A LES ESGLEYES
Rúbrica dels jueus o catius sarrayns e dels servus que fugen e van a les esgleyes.
sl:1.10.1Si alcun sarrayn catiu irà a l'esgleya e dirà que·s vol batejar, no deu ésser reebut al bautisme, ne el babtisme no li deu ésser donat, ans deu ésser gitat de l'esglea e liurat a son seynor qual que ora él intre en la dita esgleya de tot l'ayn, si doncs no u fa enaxí que en la festa de Nadal o de Pasca o de Sinquagesma que í intre, car en aquestes tres festes, si hi entrarà e·s volrà batejar, que no·n deu ésser gitat, ans li deu ésser donat lo babtisme, e tantost com és bategiat deu ésser liurat e redut a son seynor.
E son seynor no·l deu ne pot tenir en major preson, sinó axí com d'abans faya con era sarrayn, ne en ren no li deu ésser pigiorada sa condició com que melorada per raon del crestianisme, jasia so que malgrat de son seynor se sia batejat. Si doncs lo dit bategiat no u faya de tal guisa depux, e que fos cert, que la condició li agés a pigiorar.
E sí que·s fassa crestià ab volentat de son seynor o sens ça volentat, tota ora és entés que reman servu e catiu de son seynor; si doncs lo seynor de grat e de volentat a batejar o abans o depux, no li darà franchea ab carta o meyns de carta, car ladoncs és entés que és franc e à conseguida franchea.
Exceptatz los catius sarrayns e les catives dels jueus que, tantost com són fetz crestians, són franchs e deliures de tota servitut, e jamés no deven tornar en poder dels jueus ne d'altres, però són tengutz de pagar e de donar a lur seynor, tantost com lo babtisme àn reebut, ·XII· sous e demig tan solament, e no plus. E aquestz catius o catives dels jueus poden tot l'an intrar en l'esgleya e reebre lo babtisme, que no·n deven ésser gitatz ne rebugiatz de donar lo babtisme ne contrastar.
RÚBRICA 11">
Ref. 1.11.0DE CONSTITUCIONS
Rúbrica de constitucions.
sl:1.11.1Constitucions que sien fetes de novel, tota ora s'entenen e·s deven entendre als fetz esdevenidors, e no als passatz, si doncs en eles no era contengut que alcun o alcuns dels fetz passatz s'í entenessen.
sl:1.11.2Si alcun hom aportarà letres de príncep o d'altra persona, no deu en als ne és cregut, sinó de so que les letres contenen.
sl:1.11.3Una custum, una moneda de lig e de pes e de figura, una cana e una goa, ·I· carter, un cànter de mesurà oli, ·I· cadaf, una màquila, e miga màquila, una cartea de cals e d'algeps a mesurar, una barcela, un almut, ·I· cafiz de blat, una quartera de sal mesurar, una unça, ·I· march, una libra, una arrova, ·I· quintal, un pes, una mesura és en la ciutat de Tortosa e per tot lo termen de Tortosa. Exceptat que mesurar e el pesar se fa segons que aenant, dins aquest libre, és espresat.
RÚBRICA 12
Ref. 1.12.0DE IGNORÀNCIA DE FEYT E DE DRET E DE FALSA DEMONSTRATIONE
Rúbrica d'ignorància de fet e de dret.
sl:1.12.1Error de fet, ans que·l plet sia fenit per sentència o per sagrament o per transacció, a nul hom no nou ne deu noure. E si per aventura lo dit plet era fenit axí com dit és, jamés per aquesta error no·s pot retractar.
sl:1.12.2Error de dret a persona menor de ·XXV· ans no nou, ne restitució no li cal demanar, per so com estant en la menor edat, lur dret reman sens naframent.
sl:1.12.3Falça demostració a nul hom no nou. So és que si un hom contra altre mou plet, e d'alcunes coses él respondrà que·s cuydarà que sien d'aqueles que li demanen e no u són, e serà cert, o u provarà per testimonis sufficientment que no u són, que·s enaxí atorgat aja no li nou ren.
sl:1.12.4A tot hom major de ·XXV· annos nou error de dret, sinó en aquels cases que dret són espressatz.
Per so com dret sia cosa defenida e determenada, e tot hom lo pot saber si·s vol. Mas tot hom per savi que sia podria falir e errar en ignorància de fets per moltz cases e novels que totz dies s'esdevén.
RÚBRICA 13
Ref. 1.13.0QUE PENDENT E DURANT LO PLEYT QUE NEGUNA COSA NO Y SIA ENNOVADA
Rúbrica que pendent e duran lo plet que neguna cosa no y sia ennovada.
sl:1.13.1Mentre que·l plet principal dura, o apelació, per nula raon, nula cosa no y és ne y deu ésser ennovada, e, si u és, ren que fet s'í sia no val ren. Ipso iure.
LLIBRE SEGON
RÚBRICA 1
Ref. 2.1.0DE MOSTRAR EN JUHIÏ ESCRIPTURES PÚBLIQUES O COMUNES O PRIVADES
Explicit liber primus. Incipit Secundus.
Rúbrica de mostrar scriptures públiques o comunes en juy, o privades.
sl:2.1.1Escriptures públiques són dites cartes públiques o actes fetes denant juges o àrbitres per notari públic.
Escriptures comunes són dites libres d'obrador, e de leyn, o de barches, o de comtes.
Privades són dites aqueles scriptures que cascun escriu a obs de sí, e contra sí.
Doncs, qui provar volrà alcuna cosa en juy, l'actor, so és lo demanador, deu provar per cartes o per testimonis, o per scriptures públiques, que dret ne raon no vol que les cartes de son aversari, so és del demanat, l'actor deman que li sien mostrades en juy ne·n prov son enteniment, car ab les sues armes coven que vensa e no ab aqueles del demanat per so com l'actor no provant, lo demanat, ab ·I· sagrament que fassa segons que jugiat li serà per los júgies,
deu ésser absolt aquel sagrament fet, lo qual sagrament deu fer si lo demanador se vol, jasia so que per él no y sia ren provat, ne y aja donatz testimonis, o donatz e ren proven, e aquest sagrament se fa tota via per custuma de Tortosa en loc del sagrament de calúmpnia.
No és novela cosa, ans és justa e dreturera, que si el demanat a provar son enteniment vol que·n juy sien mostrades cartes públiques o actes o escriptures comunes o privades de son actor, que u pot fer, e li deven ésser demostrades e·n deu ésser destret l'actor que les mostre, per so que la veritat del fet se pusca mostrar e els júgies dreta sentència e leal pusquen donar.
sl:2.1.2Si alcun deutor pagarà son deute a son creedor e podrà provar que pagat l'àgia, e son creedor o atorgarà, la cort per sentència dels ciutadans deu destréyner lo dit creedor que reta la carta que d'aquén serà feta; e si diu que no la à, deu e·s custum que fassa sagrament que no la à ne no à feta nula machinació per què aver no la pusca, ne sap on s'és e, si aver nul temps la pot, ne a les sues mans vendrà, que sancera e entregra que la reta al deutor. E, el sagrament fet, que li fassa carta d'absolució d'aquela cosa.
sl:2.1.3Tot treslat que sia mostrat en juy no deu ésser creegut, jasia so que subscripcions hy aja d'escrivans, si doncs no serà autenticat per la cort, car ladoncs val aitant com la carta original de què serà tret, ab que sia treslatat per persona pública, e fermat per lo veger e dos júgies.
Però si alcun treslat de cartes públiques, d'actes, d'escriptures comunes, públiques o privades seran donatz a la part, de les quals és plet per juy e per sentència d'aquels júgies qui en aquel plet seran eletz, aquels atressí són creegutz dementre aquel plet dur sobre que les originals seran tretz o mostratz, ab que sien fetz per man pública.
sl:2.1.4Totes cartes se reparen e·s deven reparar per juy e per sentència dels ciutadans ab lo veger ensems segons que dret vol, si són perdudes, destruydes, roses, negades o cremades, si doncs l'escrivan qui fetes les aurà no les podia reparar, que fossen prejudicials a altre.
Car totes les altres que no són prejudicials pot lo notari públic que fetes les aurà pot reparar e refer per sa pròpria auctoritat, no emperò mudada forma de la primera que serà perduda.
E les prejudicials e les altres de què los escrivans qui fetes les auran no seran presens o seran mortz, se reparen e·s deven reparar per juy e per sentència, segons que desús és dit.
RÚBRICA 2
Ref. 2.2.0D'AQUELS QUI SERAN APPELLATS EN JUHIÏ PER SOS FILLS EMANCIPATS O DE LIBERTS E DELS FILLS DELS LIBERTS
Rúbrica d'aquels qui seran apelatz en juy per sos fils amancipatz o de libertz e dels fils del libertz.
sl:2.2.1Certa cosa és e manifesta que cal que serviï hom fassa que segons lo serviï que hom que àgia gaardon e, si per aventura se·n seguia lo contrari, que és contra dret e contra raó, que·n deu aver pena aquel qui·l serviï aja rebut.
On per so com a la vegada s'esdevén que·l seynor o la dona dóna franchea sens serviï o reeson a son catiu o a son servu, aquel qui la dita franchea aurà reebuda, o sos fils, no deven apelar en juy lo dit padró ne padrona, ne lurs fils ne negiuns de la línea ascendent o desendent ne lurs hereus, jasia so que sien estrayns, ne·l pare ne la mare dels ditz padrons o padrones, ne la muler del padron, sens vènia demanada e obtenguda del veger e dels júgies que en alò seran eletz, e si ó faya deu pagar a aquel d'aquels sobreditz que·n juy apelarà sens vènia assí donada e obtenguda sobre·ls clams que·n volrà fer o preposar ·L· morabatins. La qual vènia deu ésser donada per sentència dels ciutadans, car en altra manera no va[l]ria ren e dins la cort e a dia e ora de cort e que cort se tenga.
Car les obres dels ditz affranquitz que són apelatz libertz són enteses en dues coses: en fer e no fer. En fer, so és saber que li deven fer tota honor, en seguir-lo, en acompaynar-lo e en tota cosa que li torn a onrament. En no fer, que no·l deu apelar en juy, ne contra él posar acció ne excepció famosa, ne fer nula desonor.
Car s'esdevendria a la vegada que él podria fer tals coses que son seynor o sa dona qui la dita franchea li auria donada lo podrien tornar en servitut axí com de primer s'era.
sl:2.2.2Nul servu no pot son seynor o sos seynors o ses dones en juy apelar, per so com entre seynor ne servu nula acció no nax. Exceptat que si lo servu deya que és franch, que ladonz, deu e pot son seynor apelar en juy, e deu ésser oyt e seguit son dret, e ladoncs a persona d'estar en juy, sens vènia e pena alcuna.
Atressí si lo servu deya que era franch e lo seynor demanava que·l servu fos tomat de servitut, que u pot fer, e lo servu se·n pot defendre e menar son plet sens tota pena.
sl:2.2.3Tot fil o fila que sia en poder de son pare no pot apelar son pare ne alcun que sia en la lígnea ascendent en juy per nenguna raon, si no és de castrense pecculio vel quasi, per so com entre pare e fil o fil o pare estant en son poder, nula acció no nax ne y pot ésser.
Si alcun fil amancipat o fila clamar se vol de son pare o d'alcun que sia en la linera ascendent per qual que raon no deu son pare apelar en juy, si doncs abans no à demanada e obtenguda vènia del veger e dels júgies axí com desús dit e·l paràgraf dels servus, e si ó fa, cau en pena de ·L· morabatins, que deu donar e pagar a son pare o aquels de qui·s clam de la línea ascendent, Item est de matre, so és saber que alò s'entén de la mare que fa del pare en aquest prusman paràgraf.
sl:2.2.4Fil que és en poder de son pare o amancipat no pot son pare ne sa mare en juy apelar ne negun d'aquels que són en línea ascendent ne y és oyt poc ne molt, si acció famosa contra éls posa, so és de qual que crim e furt, roberia e enjúries e altres coses semblantz a·questes.
Alò metex és entés que és dit e·ls paràgrafs dessús en totes coses de servu que fos enfranchit per la universitat de Tortosa, si per aventura avia servus, e·ls e dóna franchea de grat sens serviï o reensó.
RÚBRICA 3
Ref. 2.3.0DE CONVINENÇES FEYTES ENTRE SEYNOR E SERVUS SOBRE ALFÒRRIA
Rúbrica de pactis initis inter dominos e servos super libertate e statu libertatis, so és de convinenses fetes entre seynors e servus sobre franchea e alffòria e estat de franchea.
sl:2.3.1Dret vol e quer que·n libertatz a donar aja major favor que·n negunes altres coses, e per so com convinences ce fan moltes de vegades entre seynor e son servu és custum de Tortosa que tot hom pot enfranchir son servu e gitar de son poder sens tota servitut en testament o en cartes e sens cartes ab paraules o per qual que raon lo seynor se vula, si la franchea vol donar o fer a son catiu o a son servu.
Mas si per aventura lo seynor, en donar aquela franchea, volrà alcuna condició posar o retenir de serviï d'él la persona del catiu o de diners o altra cosa qual se vula, pot-ó fer e y pot establir qual que cosa él se vula, e, passat lo termen que ab él se posarà, o la convinensa, o feta la paga segons que entr'éls serà convengut et enprés, és franch lo dit catiu o servu ipso iure. Mas entretant, ans que las convinenses sien conplides e·ls enprenimens passatz, són ditz e apelatz los ditz catius o servus que són en estat de libertat o estat de franchea.
Exceptat, però, que si li és donada pura franchea, so és que la franchea lo seynor li aja donada sens serviï e sens reesó alcuna, e lo dit servu o catiu morrà sens fils, e fils o files no à, morrà sens testament, totz cantz que béns lo dit catiu o servu aurà, jasia so que la franquea li sia donada, són d'aquel seynor qui l'aurà afranquit o de sos fils.
Et si per aventura no aurà fils o files e farà testament, e en aquel testament mensió no farà
de son padró, enaxí que si les alcuna cosa, lo padron ven e deu aver la successió de totz los béns, axí com si fos paren e fos oblidat e romp lo dit testament.
Mas si alcuna cosa li lexa, lo padron pot demanar, e deu aver compliment de legítima de totz los béns del dit servu o catiu, e no en diners, mas deu aver lo terz de totz los béns que·l dit servu o serva o libertz auran en temps de lur mort.
Alò metex és e és entés de la padrona que del padron.
sl:2.3.2Dementre lo catiu o la cativa, o servu o serva dégia ren de la reensó per què serà taylat ab son seynor, tota via reman-lo la seynoria devés lo seynor ab qui·s serà avengut, enaxí que él e totz los seus béns són e remanen obligatz devés lo seynor, que catiu o cativa, servu o serva de sí ne de ren que ajen no poden donar ne servir a nul hom sens volentat d'aquel seynor.
E tota via en él e en totz los seus béns és mils e primer que nul hom. Seynoria de Tortosa ne nul hom no poden destréyner ne forsar los ditz catius o servus que fassen ren per éls ne digen, ne àn en els nula servitut ne seynoria no ha, ne contra éls no poden ren demanar, dementre ren degen al seynor per raon de la franchea que·ls donà.
Atressí si serà enprés entr'éls que·ls pac a cert temps e no u farà, per sa pròpia auctoritat, e sens veger e cort, los pot vendre e alienar, e pendre e retenir tot lo preu que d'éls aurá o pot aver.
Atresí c'és de totes altres covinences que entr'éls són enpreses, si los catius o els servus no les atenen.
Emperò si·l dit servu o catiu mor abans que les covinences aja ateses a son seynor, totz los seus béns són del seynor que li donà la franquea.
Quals que convinenses subre la libertat sien feites entre·ls seynors e·ls catius o servus són fermes per totz temps.
RÚBRICA 4
Ref. 2.4.0DE COVINENCES
Rubrica de pactis, so és de covinenses. Pactum est duorum vel plurium consensus in idem alteri ab altero dandum vel faciendum.
sl:2.4.1 Convinenses que sien fetes contra bones custumes e contra dret e·nula guisa no valen, so és a ssaber que si alcun hom farà convinensa a altre que li darà ·C· o ·CC· sous, o plus o meys, si li matarà un hom o femna o li serà alcavot o farà por él alcuna legiesa, aytal convinensa no val, ne oyda no deu ésser.
Enaxí que aquel qui promet los diners per aytals coses a ffer, jasia so que·ls fassen e que·s segesquen, lo prometedor dels diners no és tengut ne obligat que·ls pac, si datz no·ls ha, ne aquel qui prometa a ffer les legies, si à presos los diners e les legiees no aportarà a·cabament o no les farà, jasia so que no u fassa no és tengut de retre ren que pres n'àgia, ne demanda alcuna contra él no·n deu ésser feta, e si u és, no val.
Si alcun ven a altre camp o viyna o cases o altres coses, e sos creedors se clamen d'aquels compradors, als ditz creedors responen axí com ferá lo venedor qui deutor era, e fet lo clam per lo dit creedor, e serà plet comensat ab lo dit comprador, sens denunció, que no·n serà al venedor, ne nul clam per lo dit creedor no serà fet del venedor. E moguda la demanda e la resposta a él feta per lo comprador enaxí que·l plet y sia comensat, lo dit creedor, lo plet comensat, reconexén que mal plet à menat, e o no volrà menar d'aquí avant la demanda contra lo comprador e·s volrà tornar a son deutor e moure contra él ça demanda, e menar plet, no u pot fer, ne deu, ne val demanda que·n mova, ne·n vula moure. Car presumpció és de dret que tacite li aja feta covinença que jamés no li deman aquel deute, pus él se volc abans clamar del conprador que no·n fo de son deutor.
sl:2.4.2Nula raon no vol que si alcun renuncia a qual que plet que aja mogut contra altre, que depux se pusca tornar a aquel plet ne menar, per so car aquela renuntiació és axí com si covinensa
li avia feta que jamés aquel plet no menàs, so és per aquela acció que moguda aurà.
sl:2.4.3Dret e egualtat vol que en qual que fet se sia o contrayt o fetz, la derrera covinensa val.
sl:2.4.4Covinensa que a bona fe és feta, jasi'assò que escriptura d'aquela no aparega ne y sia feta, si per altres proves lo fet se pot provar o per confessió de la part és observada e obtenguda. Exceptat fet de censal o de part de què sien fetes donacions axí d'onors com de cases o d'altres coses que sien donades a cens o a part, que no valen si escriptures no y són fetes per man pública.
sl:2.4.5Fil o fila, catiu o cativa, servu o serva, covinenssa que sobre·ls béns o dels béns de son pare o de lur seynor fassen que fos noedora al pare o al seynor, nula ren no val.
Per so com la condició de lur pare o de lur seynor poden melorar e no en ren afolar ne pigiorar.
sl:2.4.6Convinençes que sien fetes entre deutors, que les demandes que contra éls se fa o·s deu fer, qu'entr'éls que sien partides e cascun que sia tengutz a respondre al creedor segons que·n entr'éls se n'avendran; lo dret del creedor en nula guisa no poden minvar, ne ren que éls entr'éls facen nul prejudici no fa al creedor.
sl:2.4.7Nula confraria ne nuls sagramentz ne nules conspiracions, en la ciutat de Tortosa ne en sos térmens, no són ne·s fan, ne deven ésser ne fer en carnicers, pescadors, muntaners, fusters, ferrés, pelicers, çapatés, ne altres menestrals, ne corredors, ne altres hòmens. E si·s fan, ço que Déus no vula, los ciutadans les poden desfer e destruir senpre que·s volen per lur pròpia auctoritat. E nul sagrament que í sia fet ne ren
que·nprés y sia no val ne deu valer, ne negun que l'aja fet no n'és tengut en ren, ne nul temps no·n deu ne·n pot ésser blasmat ne acusat, ne sa persona no·n vals meyns en ren que d'aquí enant agés a fer ne a dir en testimoni ne en als, si bén malgrat d'aquels a qui el sagrament o l'enpreniment auria fet se partia d'éls e de lur familiaritat, ne seynoria ne nul hom pus él d'alò·s partís no·l ne pot demanar ne acusar ne aportar en neguna pena.
sl:2.4.8Mercaders no poden ne deven fer covinences ne ligamentz alcuns entr'éls, de fer compres o vendes que s'aünen ne s'enprenen per què les coses que volen conprar valen menys al venedor, ne aqueles que éls venen valen a éls més e els compradors ne valen menys e n'àgien major preu a donar.
sl:2.4.9Alò metex que avem dit dels mercaders, és entés e·ls pescadors e e·ls carnicers e en totz los altres officis de la ciutat, axí teners com altres, e en totz los altres menestrals, és entés axí com dels mercaders, dels menestrals axí com són ferrés, fusters, picaperés, pelicers ne negun altre menestral de qual que manera sia, ne nul ortolan, ne altre hom de son offici no deu fer enpreniment ne sagrament ne nula conspiració on n'isca don e éls se pusquen melorar, ne aquels qui ab éls àn obrar se·n pusquen pigiorar ne encarir ren que ajen a fer.
E si ó fan, no val ren e la un no és tengut a l'altre. E si ó fan, los ciutadans o poden desfer o destruir, e si amonestament dels ciutadans se·n partiran, no·n caen en nula pena.
sl:2.4.10Nula covinensa, ne contrayt, ne testament, ne nula altra cosa feta per engan, o per força o per paor que contenga paor de mort o cruciament o turment de cors, jasia so que ab sagrament o
ab vot sia promés o atorgat o en altra manera no val ne deu valer ipso iure.
Item si alcun hom ç'afermarà ab altre per estar amb él, a an o altre temps cert, per soldada, e ans que·l temps sia passat, ço és que del temps que deu servir, falrrà alcuna part del dit temps que no serà complit per lo dit cirvent, e el dit servent çe partirà d'aquel sennor ab què·s serà afermat, sens volentat d'él, tot quant à servit à perdut, que·l seynor no li n'és tengut de donar ren.
E si per aventura lo dit servent à reebut del seynor ren de la soldada ne vestirs ne altra cosa, tot ó deu tornar a son seynor, sens tota minva.
Si à preses diners, deu tornar diners. Si à pres altres coses, deu-les-li tornar en aquela valor que eren con les près, o el preu que ladoncs valien.
Mas si servirà lo temps a què·s serà affermat, lo seynor de continent lo deu pagar sens nul contrast e sens peynora de ·X· dies, que no li·n pot ne deu donar, e si la y darà, de continent per juy dels ciutadans se deu vendre axí com pusca e deu ésser pagat lo servent.
Alò metex és entés del seynor e de la dona ab qui estan los serventz e les cirventes, que si abans que l'an o e·l temps en què·ls auran affermatz sia posat poc o molt, los gitaran d'éls o·ls daran comiat, que no volen que amb éls estien, que tota la soldada de l'an o del temps e totz los vestirs e les altres coses que·ls auran promeses, de continent lo comiat donat o el gitament fet, los deven pagar del tot, sens tota minva que no·ls en deu ésser feta.
Emperò si ab volentat de cascun se partiran que·l seynor o la dona o volran, e lo servent o la serventa atressí o volran, deven comtar per raon del temps que serà posat e deurà venir, e, fet lo comte, que deven ésser pagatz segons que auran servit, sens tot alongament.
E, si à més pres que no li tayn de so que promés li serà estat, deu-ó de continent tornar.
Mas si per aventura, com moltes vegades s'esdevén, lo servent o la serventa se seran affermatz ab los seynors e·ls auran promés que estaran amb éls o y auran ja estat ·I· mes, o més o meyns, e lo dit servent o serventa per alcuna raon s'exirà de son seynor o de sa dona dién que no y vol estar, ne y tornaria per ren amb éls, e lo seynor o la dona volran e demanaran que tomen amb éls e que estien e servesquen lur temps complidament, e éls no u volran fer, e els ditz seynors o dones se·n clamaran, que per juy e per sentència dels ciutadans lo veger manualment deu pendre o fer pendre los ditz serventz o serventes e liurar a aquels seynors o dones e que·ls servesquen tot lo temps que auran promés complidament, si assò volran pendre los seynors ne les dones. Car elecció és d'éls que·s retengen la soldada e cobren so que donat auran, axí com desús és dit, o tengen los servens e les serventes tro ajen complit lur temps.
Salvant tota ora que si los seynors o les dones, o els cerventz o les serventes àn justes raons o excepcions per què no ajen a atendre so que desús és dit, que les pusquen posar e se·n pusquen aidar e valer, si veres són, enaxí que de continent e sens alongament sien posades e determenades.
sl:2.4.11Si alcun hom o femna se metrà ab altre per servir o per estar ab él o d'anar ab él en viàgie, e del loger o de la soldada o d'altres coses se metrà en cosiment, que él que li dón, fet lo serviï per aquel e reebut per altre, deu ésser pagat a conexensa de dos o de tres bons barons, esgardada la persona e lo serviï que aurà fet, sens tota trigansa e alongament.
E és a ssaber que tot servent e tota serventa que colga les festes, si s'afermarà a ayn, deu servir tot l'ayn e ·I· mes oltra per benediccions.
E si per aventura lo servent o la serventa dins lo temps a què se fermarà serà malalte, e estant malalte, menjarà del seu, cobrada la sanitat, deu servir a son seynor aprés d'aquel temps que·s serà afermat, aitantz de dies o de temps com aurà falit.
Mas si menjarà e beurà de so de son seynor o de sa dona, passat lo temps a què·s serà affermat, deu servir a son seynor per so que aurà falit la dobla. Exceptatz los mariners, que jasia so que que sien malaltes e colgen les festes com ne són en loc, o per aventura morran e·l vi[a]gie, que deven aver tot lur loger aitan bén com si eren sans e avien fet e·l viàgie tot lur serviï.
sl:2.4.12Atressí, dels corsaris que van a part, és entés que jasia so que sien malaltes e seguiran el viàgie o·l volran seguir, o per aventura, pus seran mogutz del grau, per malaltia o por (sic) batalla morran, que deven aver lur part entregrament e sens tota minva de tot so qu'e·l viàgie serà gaaynat ne pres. E poden-la demanar sos hereus o sos successors, e complit lo viàgie los ditz mariners són escàpols e soltz, no contrastant si bén són estatz malaltes e·l dit viàgie.
sl:2.4.13Si lo creedor ret la carta de son deute al deutor, presumpció és que li sia absolv (sic) lo deute o la peynora que li era degut o obligat en aquela carta, e tàcite, li fa convinensa que l'absolv e que jamè s no li fassa demanda d'aquel deute.
Item si alcun creedor és que aya dos o tres deutors o plus, cascun per lo tot obligat, e creedor vendrà a la un e dirà-li que·l pach e aquel li pagarà aquela part que li tayn, meytat o ters o qual que part li·n tanga per persones, jamés per lo remanent del deute no pot ne deu venir aquest que d'aquel remanent li·n pac ren tro que·s sia clamat dels altres e agen de què pagar, emperò si·s clamarà dels altres e juraran que no àn de què pagar, fet lo sagrament, pot venir a aquest que·l pac e és tengut de pagar, o si per aventura totz los altres seran absenti, que no sien en Tortosa ne en sos térmens, atresí pot tornar a aquest que·l pac e és-li·n tengut de pagar tot so que reman a pagar del deute. E si aquest qui aurà pagada aquela part serà en la ciutat e en sos térmens, e un dels altres deutors serà atresí en la ciutat, pot demanar a aquest qui aquela sua part aurà pagada del remanent del deuto (sic) tant qu'entre so que à pagat e so que demanarà, sia la meytat, e a l'altre l'altra meytat, enaxí que no pot tornar a aquel qui aquel ters avia pagat, si doncs aquel altre no era fet pobre e agés jurat que no agés de què pagar, car ladoncs pot demanar aquel del tot, fet lo sagrament d'aquel, sens tota excepció que per aquela raon no y pot ésser posada e, si u és, no val ren.
sl:2.4.14Item. Si per aventura tres o quatre deutors o plus o meyns seran obligatz a alcun creedor, cascun per lo tot, e auran renunciat a benifeit de partem acció e nove constitucioni, e totz aquest deutors seran presentz, so és que seran en la ciutat o en sos térmens, no·s pot clamar de negun de tot lo deute, mas pot-se clamar e deu de cascun per la sua part segons noure de persones que seran los deutors. E si per aventura se clamarà de la un de tot lo deute, deu-li donar peynora d'aytant com serà la sua part, que no n'és d'al tengut e, del sobrepús, si aurà oyt lo
juy de tot dia, pot fermar dret que de ren no n'és tengut ne·n cau en justícia ne en neguna pena. Mas si per aventura con lo creedor se clamarà d'un d'aquels deutors de tot lo deute, e lo dit deutor, denant aquel qui lo volrà donar lo juy de tot dia, dirà e posarà que él no és tengut, sinó del terz o del quart, com segons que persones seran obligades en aquel deute, lo dit júgie ne li deu ne pot donar aquel juy de tot dia, sinó en aquela part que li·n taynerà per noure de persones, e si del sobrepús li dóna juy ne sentència no val aquel juy, sinó en aytant com és aquela part que li·n tayn per nombre de persones ne n'és tengut de fermar dret, ne·n cau en pena de ·LX· sous, ne d'altra, ne si·n ferma o no·n ferma no·n cau en pena lo demanat.
Item. Alò metex és entés de les fermançes con són obligatz cascun per lo tot jasia so que ajen renunciat epistole diví Adrian, que és entés dels deutors sobreditz, que no·n són tengutz sinó per la part que·ls entayn segons nombre de persones.
sl:2.4.15Item, covinensa que és feta entre hereus o succesors de deutor, no prejudica ne tol son dret al creedor, que no pusca demanar a cascun sa part del deute segons que part ha en la heretat si·s vol o demanar a quada un per lo tot.
sl:2.4.16Per so con en cartes de covinenses, de vendes o d'altres contraitz se posen a la vegada paraules escures, a enteniment d'aquel qui reeb la cosa e a profit, és e deu ésser enterpredada e no a enteniment d'aquel qui la cosa liura.
Per aquesta raon que, con él aquel contrayt faya, avia la cosa devés sí e podia declarar aquela paraula o paraules, e clàusura escura que aquí és posada.
sl:2.4.17Item. Si alcuna covinensa és feta entr'alcuns d'alcuna cosa, tota condició o covinensa que·s fassa al liurament d'aquela cosa deu ésser observada, ferma e tenguda.
sl:2.4.18Tot hom que s'aferm a estar ab altre a un mes e a ffer faenes, deven servir ·V· setmanes per ·I· mes, sí que fassen faenes o no faenes, pus que no reman per él que no fassa, mas reman per fortuna de temps, o de fret, o de plúgia, o de vent, e el seynor deu-li fer tota ora sos obs e pagar son loger, passat lo temps, axí bén si no fa com si fa, pus no reman per él.
sl:2.4.19En la muyntayna servegen los cirvientes (sic) als muntaners ·XXIIII· dies obrés per un mes, enaxí que él servex ·XXIIII· dies que personalment cascun dia obre, que si per plúgia, ne per neu, ne per altre cas d'aventura cessava, que no servís e obràs per tots aquels ·XXIIII· dies, ja fos so que estant en la muytayna passàs ·I· mes o dos plus que no abrasen per temps de fret, o de neu, o de plúgia, o per altre cas d'aventura, tota via deu complir ·XXIIII· dies faeners, en los quals per tot cascun dia obre.
Però sí que obre o no obre estant en la muytayna, lo seynor li deu fer sos obs de menjar e del calçar d'espart, que no li n'és tengut de menar ne restituir ren, mas tant solament que li acap de servir los ·XXIIII· dies aprés que·l fret o aquelt temps, en què no pogren ren fer, és passat.
sl:2.4.20Los muytaners deven fer la pegunta bona e ben cuyta e leyal, sens mescla de terra e de sendra, e no y deu aver nula sutzura; mas tota via la deven vendre e liurar que sia sola pegunta sens costeres de terra, ne de sendra, ne d'altra
mescla, ne crassa; e los hostalers són-ne tengutz que la pesen, si·ls compradors o volen.
sl:2.4.21L'alquitran, atressí, deven fer bon e leal e·l deven vendre nedeu e sens tota mescla de terra, ne d'aygua, ne d'altra cosa.
sl:2.4.22La fusta serrada deven fer bona e leyal e taylar de luna.
RÚBRICA 5
Ref. 2.5.0DE TRANSACCIONS E DE COMPOSITIONS
Rúbrica de transacions et de composicions.
Transacció fit de re dubia et lite incerta necdum finita aliquid dato vel retento vel promisso vel remisso non gratuita paccio.
Sanguinis metuens de crimine penam transigere si placeat, non transigat ullus adulter. In reliquis nulli liceat nisi crimine falsi. Dat censura tamen nova mecho iure levamen.
sl:2.5.1 Procurador no pot fer transacció e nula cosa si no à libera aministració, o no li serà specialment manat en la procuració que u pusca fer, o no és establit in rem suam, so és establit procurador axí com en la sua cosa pròpria.
E si una d'aquestes tres coses sobredites ha, pot fer transacció o posa, e no en altra forma.
Totes altres coses axí de pletz con d'altres coses lealment finides e posades per transacció, per rescrit de rey ne de nula altra persona, no poden resuscitar, ne nul temps tornar e·l primer estament, mas la transacció a forsa per totz temps.
sl:2.5.2Si alcuna cosa o covinenses seran posades en transacció e y serà posada pena e promesa per estipulació que, si negun contra alò vènia ne faya, que pagàs aquela pena, si contra vendrà, deu pagar aquela pena que í serà posada ab que sia promesa per estipulació a la part.
sl:2.5.3Transacció feta a bona fe en nula manera no·s pot trencar, jasia so que, feta la transacció, depux se troben cartes per què aquel fet se pogrà examinar e determenar.
Aquela metexa forsa a transacció que ha cosa jugiada o fenida.
sl:2.5.4Transacció que sia feta o altres covinenses per falces cartes o testimonis sobre alcunes coses, se deu desfer e retractar.
Mas si sobre moltes coses serà feta transacció o altres covinenses, e alcuna d'aqueles y aurà que sia feta per falces cartes o per falces testimonis, aquela tant solament se deu retractar que ab falces cartes o ab falces testimonis serà feta, e totes les altres remanen en lur fermetat. E no·s poden revocar ne trencar.
sl:2.5.5De tot plet o cosa que devayl de testament o n'isca, ans que·l testament sia vist ne lest, ne les paraules del testament sien enteses, transacció no·s pot fer e, si feta és, no val. E pot-se revocar e desfer.
sl:2.5.6Item, de alimentz transacció no pot ésser feta sens auctoritat de júgies, so és saber, d'alimentz esdevenidors, car dels passatz bén se pot fer.
sl:2.5.7Item. Pare de béns de son fil que no sia en son poder lo fil transacció neguna no·n pot fer e, si ó fa, ipso jure no val ren.
sl:2.5.8Item. Si pena serà posada en alcuna transacció e serà promesa per firma estipulació, e serà pagada, no reman que la transacció ferma no sia e no remanga, si doncs amdues les pars no s'avenien que la transacció no valgés o en la transacció no era contengut que, pagada la pena, la transacció no valgés.
sl:2.5.9Item, transacció en pus no c'estén, jasia so que sia posada general, sinó en aquela cosa especial sobre què serà feta. Mas si la demanda és general, (e) la transacció general s'estén a totes coses, exceptades aqueles coses que són en altruy poder, de les quals aquels qui feren la transacció res no·n sabien, ne·n feren mensió, ne·n cogitaren.
RÚBRICA 6
Ref. 2.6.0DE ERRADA DE COMPTE
Rúbrica de errada de compte.
sl:2.6.1Errada de comte totes vegades se pot emenar, e retractar lo comte, e tornar a comte, si doncs aquela errada no és defenida per pactum de no petendo, o per transacció que í sia feta, o per sentència que í sia donada.
sl:2.6.2Si per aventura per errada de comte serà promés a alcun alcuna cosa, la qual no li era deguda, e li serà pagada o liurada, él no sabent la errada que aurà feta, la promessió deu ésser revocada e retractada axí com si anc no fos feta, e aquel qui la cosa o paga aurà reebuda, deu-la tornar e redre, e tornar altra vegada al comte.
Si doncs aquel que avia feta la promesa o feta la paga o la cosa donada no sabrà la errada, car ladoncs pus él o sabia, no par errada, ans par que lo y vulla donar, e que lo aja donat, e ladoncs no·s pot ne deu revocar.
RÚBRICA 7
Ref. 2.7.0DELS ADVOCATS
Rúbrica de advocats.
sl:2.7.1 Postulare sive advocare est desiderium suum vel amici sui in iure apud eum, qui iuri diccioni pre est exponere vel alterius desideria contradicere.
sl:2.7.2 Aqueles coses que·ls advocats presenment les partz de qui seran advocatz o lurs procuradors e consentent, e en plan o en romans diran e preposaran en plet denant lo júgie axí són preses com si les partz o lurs procuradors o deyen, però si errava lo advocat, e mostrava evidentment que agés errat, dins tres dies pot revocar la sua error.
sl:2.7.3Los advocatz per lur salari no deven pendre certa part del plet d'aquela cosa que·s pledégia, ne reebre promissió per sí ne per altre que, aprés que·l plet fos passat, d'aquela cosa agés ne li fos donada certa part, per so con la sua fama se·n podria naffrar; ne deven ésser testimonis ne júgies ne escrivans en aquel fet o plet, per so com en juy advocat no y deu ésser sinó una persona sola.
Advocatz corteses e gint allegans deven ésser, e no escarnidors no baraladors ne menassadors, car lur fama se·n podria minvar e júgie del juy los podria gitar e, segons dret, punir, per so com en juy tot hom y deu ésser assegurat e son dret oyt e no menassat ne janglat ne escarnit, car per aytals coses molt hom ne pert son dret e·s torba o per paor no demana son dret, la qual és contra Déu e contra hòmens, ne nul plet desesperat no deu emparar ne advocar, ne contra dret nula cosa al·legar. Ans si en comensament lo plet li sembla bon e e·s mig del plet li sembla àvol, lo deu desemparar sens neguna pena, que no·n deu aver, ne clams d'él no·s deuen ne·s poden fer, e si n'à pres salari, deu-lo restituir e redre.
Deu ésser cathòlic, so és crestian, no vedat ne apòstota, no erégie, ne deu ésser jueu ne sarrayn, ne hom d'altra sexta ne femna, ne menor de ·XVIII· ayns, ne deu estar prevericador, so que diga un e fassa als, ne prenga salari de dues pars, ne pus avengut se serà ab·quel per qui demanarà o defendrà que d'aquí enant no li dón ja·n plus, ne·n prenga plus, ne convinensa nenguna no·n reebre que plus li·n sia donat, sinó axí com promés li és.
Mas ab lo que e·l comensament ab él se serà avengut li deu menar son plet tro sentència defenitiva y sia donada.
Ne deu sostraure son dret a l'altra part ne testimonis, ne deu subornar los testimonis que són de la sua part, car per aitals coses la veritat e el dret se perex, ans, ab gran temprament e ab gran leeltat, deven alegar sola veritat, e no y deven mentir ne dar consel que mentirà s'í diga, ne falces raons ne allegacions ne dretz ne cavillacions no usen ne digen, ne dilacions no demanen sí aqueles que leyalment fan al plet.
sl:2.7.4Item, en la cort de Tortosa pot tot hom avocar que avocar sàpia, clérege o lech qual se vol, jasia so que sia en sacris e aja benefeyt e cura d'ànimes, ab que prevere no sia, o hom religiós, car aquels no y són oïtz, sinó en lurs fetz propris o per les lurs esgleyes, o per lur monestirs, e ab actoritat de lur major.
RÚBRICA 8
Ref. 2.8.0DE QUALS COSES ÉS DONADA INFÀMIA A HÒMENS
Sequitur de quals coses és dada infàmia als hòmens.
sl:2.8.1Si alcun hom serà mès en tàvega ne en feres, ne en nula altra preson per juy o sens juy per alcuna malafeta de què hom lo repte o l'ajen en suspita, infamis per ren d'assò que desús és dit.
sl:2.8.2Si alcun és remogut d'alcun offici públich per juy dels ciutadans reman e és infamis d'aquí enant.
sl:2.8.3Deutors qui abandonen lurs béns a lurs creedors, jasia so que totz lurs béns se venen per aquela raon, no són ne remanen infamis.
sl:2.8.4 Negun qui s'abtenga dels béns paternals ne maternals, jasia so que no·n prenga neguns ne·ls vula pendre, no són ne remanen infamis.
sl:2.8.5 Tot usurer públich o privat e aquels qui prenen usures d'usures infames són e remanen ipso iure.
sl:2.8.6 Dones viuves qui prenen marit dins l'ayn que lur marit serà mort no són ne remanen infames. Per so com son Paul diga nubat in Xristo.
sl:2.8.7 Infames són aquels e remanen qui són condempnatz per juy e per sentència dels ciutadans, so és saber en furt o ladronici, roberia, homecidi e en ferides o·n altre crim semblant a aquest, o serà assotat o corregut per la ciutat o croat o debelitat d'alcun de sos menbres per sentència, e encara si en aquesta ciutat o en altra ciutat o loc negun per aquest crims o alcun d'aquest era condempnat per sentència són e remanen infames, pus que sentència y à donada contra él d'on sia condempnat, qui pena post demiset culpa perhennis erit.
RÚBRICA 9
Ref. 2.9.0DE PROCURADORS
Rúbrica dels procuradors.
Procurator est qui gratuito aliena negotia mandato domini administrat.
sl:2.9.1 En dues guises són fetz procuradors, so és saber o a pletz o a negociïs.
Aquels qui són fetz a pletz o és cert que éls són establitz ab carta pública o denant lo veger, dels quals procuradors que són establitz denant lo veger és lo veger creegut per ça plana paraula si la part adversa dubta o u vol saber.
Si són de la par de l'actor e són establitz axí com desús és dit no és tengut de donar fermansa de rato scilicet rem ratam dominum habiturum.
O no és establit procurador ab carta ne denant lo veger e ladoncs no és reebut ab fermansa, ne meis de fermança, jasia so que sia conjunta persona d'aquel per qui vol demanar, car nula persona per conjunta que sia no és reebuda sens una d'aquestes dues coses sobredites sens manament.
Aquela fermetat metex a procurador que establit en actes com si n'era feta carta pública.
sl:2.9.2En criminals pletz que sien demanatz per accusació o defeses criminalment no y pot ésser establit procurador.
sl:2.9.3Defenedor és dit aquel que sens manament defén o vol defendre alcun en plet e pot tot hom defenedor ésser, sinó aquels a qui és vedat en dret, e aquest defenedor no és tengut de donar alcuna fermansa lo primer dia que són fetz los clams, mas pot oyr lo juy de tot dia, e deu-lo
seguir o fer seguir a aquel per qui él serà en la cort segons qu'e·l juy és donat, e segexen los altres a qui juy de tot dia és donat, e segons la forma que í à escrita a enrere e·l paràgraf del juy tot dia.
E, si no u fa, cau en ·LX· sous aquel a qui el veger à manat que sia en la cort per clams d'alcun, ab que sia primer manament que sia a cort; lo qual defenedor se deu presentar al veger en la cort, e deu-li dir: "jo yc són per aital hom"
. E si no u diu e cala, cau aquel a qui serà manat en ·LX· sous; e deu dir mentre lo veger e·ls prohòmens seen en la cort e cort no sia partida; los quals ·LX· sous deu pagar que no·l ne pot hom forsar abans sinó tan tost com li serà jugiat per los ciutadans. E si per aventura lo dit defenedor o altre defenedor, con lo plet sia fermat dret, volrà enantar el plet o·s volrà posar a defendre, deu donar fermansa si manament no à cert, segons que damunt és contengut en aquel paràgraf "en dues guises pot hom establir procurador", si li és demanada per la part adversa, e deu-la donar al veger, fermansa sufficient; la qual fermansa contén tres coses, so és saber: de iudicato solvendo, de dolo non comittendo e que contínuament menarà lo plet a acabament.
sl:2.9.4Procurador o defenedor no pot establir procurador ans de plet comensat, e tota ora, ans de plet comensat, lo seynor del plet pot lo dit procurador o defenedor revocar. Mas si lo dit plet és comensat, és fet seynor del plet e pot establir altre procurador, lo qual procurador o defenedor, o son substitut, no pot ésser revocat per lo ver seynor del plet, si doncs lo procurador o el defenedor primers de grat e de volentat d'él renunciar no y volran ab volentat del ver seynor, car sens volentat d'él renunciar no y poden, o no seran en sospita vera, o menant lo plet no eren fetz enemics, o en altre loc no era per sotz fetz o per altruys per què·l plet no eren fetz enemics se·n tardàs e él ésser no y pogés o no volgés, o·n altres coses que dret y dóna; car ladoncs pot lo ver seynor en aquest cases revocar lo procurador o defenedor, o lurs substitutz, e pot menar son plet per sí o per altres procuradors quals se vula.
sl:2.9.5Procurador pot ésser establit a ·I· ora, a ·I· dia, a ·I· temps e a tot lo plet. E si a tot lo plet, és tengut, pus lo plet à encetat, de menar tro a sentència diffinitiva, e encara apelar, si necessari y serà.
Lo qual procurador o defenedor pot ésser establit en tot plet civil o en tot plet criminal si civilment és demanat, e peccuniarment pot respondre a libel, a posicions e a totes altres coses que al plet sien necessàries, axí com lo seynor fer podria si present fossa, si lo seynor del plet no és en Tortosa ne en sos térmens; car, si en Tortosa o en sos térmens és, ladoncs lo principal és tengut de respondre al libel, e a les possicions.
Pot ésser establit a ·I· cosa si lo libel no contén plus, e, si plus contén lo libel d'[u]na cosa, és tengut de tot aitant com lo libel contén.
Item pot ésser establit en moltes coses, sí que aja a pledegiar ab una persona o ab moltes, sí d'una cosa, sí de moltes e diverses e ab diverses persones.
E si per aventura lo dit procurador o defenedor serà establit a ·I· ora, o al dia, o al temps, en la finada de cascun d'aquest, per sentència dels ciutadans, pot-li dir lo veger al dit procurador o defenedor: "vós o el principal siatz a la cort aital dia"
; so és, lo primer dia que vénga de cort, e el procurador o el principal deven-y ésser, e són-ne tengutz que í sien. E si no y són, pot-se enantar el plet axí com si éls y eren, e és ferm e estable tot can s'í fa ne s'í enanta, axí com si éls y eren presens.
sl:2.9.6Item si procurador d'alcun volrà fer demanda, e la part adversa lo volrà reconvenir, és-li tengut de respondre per aquel qui demana; e si no u vol fer ne vol respondre a la reconvenció que hom li vol fer per raon d'aquel per qui demana, atressí és-li a él negada acció o sa demanda, que no li deu hom respondre e el veger ne la cort no poden destréyner lo demanat que respona a la demanda, pus lo procurador no vol respondre a la reconvenció, ans si n'à dada fermansa deu ésser absolta. E ren qu'e·l plet sia enantat cau de tota sa forsa.
sl:2.9.7Item si alcun és acusat d'alcun crim públic o privat e serà establit procurador d'alcun,
e li serà exceptció posada del dit crim, no deu ésser oyt entro aja purgada la sua innocèntia. La qual exceptció deu ésser provada, si jugiat li serà per los ciutadans, dins ·XV· dies; e si dins ·XV· dies no és provada, no val ren, ne li nou, e pot menar son plet.
sl:2.9.8Item. Si alcuna femna defendrà son marit o altra persona, e serà condempnada en la cosa demanda, ren no val ne sentència que í sia donada no ten, ne·s pot menar ne deu, a exsecució. Car femna no pot ne deu ésser procuradora sinó per son pare o per sa mare, si altres persones aquels no àn qui per éls demanen o defenen. Quia virile officium est suscipere alienam defensionem e ultra sexum muliebre esse constant.
sl:2.9.9 Qual que cosa fassa lo procurador, oltra el manament que fet li és, no val, ne nou a aquel qui l'à establit en nula cosa. Si doncs no és establit axí com en la sua cosa pròpria, o aja plen poder de demanar o de defendre, e libera e general aministració, car en aquest dos cases nou a aquel qui l'à enaxí establit procurador so que per él és fet.
Però en lo cas sobiran, si à fet contra e oltra el manament a ssí fet, és-ne tengut a aquel qui l'aurà establit e·n pot ésser demanat.
Cavaler, per pare, ne per mare, ne per muler, ne per nula altra persona, no pot ne deu ésser procurador ne defenedor.
sl:2.9.10Tutors o curadors e·l plet del pubil o de l'adolocent, enans de plet commensat, no poden ne deven establir procuradors. Mas los pubils o·ls adultz, ab auctoritat de lur tutor o de lur curador e ab decret del veger e dels ciutadans que en alò seran eletz per júgies, poden establir procurador o procuradores.
Tutor o curador, aprés de plet comensat sobre·ls béns del pubil o de l'adult, poden establir procurador
Exceptades les dones que no van a forn, ne a molín de blat o a mercat, que aquestes aitals, con són tutrius de lurs fils, ans de plet comensat poden stablir procurador o procuradors sobre béns de pobils, si plet n'és, en demanar o en defendre.
Car en aquestes s'entén per so com no són tengudes de venir a cort, e lo veger és tengut d'anar a eles, e els júgies, si per alcuns affers de testimonis o d'altres les àn obs.
sl:2.9.11Item si alcun hom, per malaltia que aja, o alcuna dona, per raon de son onrament o de malaltia, no poden los hòmens venir a la cort, o les dones no y volen venir e y trameten lurs procuradors per demanar o per defendre, e la part adversa no u creurà e serà en dubte, lo veger sens tot serviï e loger, deu anar denant éls o y deu trametre ·II· prohòmens a qui digen ca (sic) si volen que aquels qui per éls volen demanar o defendre sien lurs procuradors, e si responen que hoc, deven ésser rebutz a procuradors e lo veger, tot sol s'y va, o aquels dos prohòmens són-ne creegutz per plana paraula e sens sagrament.
Item. Si alcun hom serà malalte e alcun hom altre se clamarà d'él e lo malalte c'escusarà per la malaltia que no pot venir a la cort, e no y volrà trametre procurador, lo veger per juy dels ciutadans deu trametre a aquel malalte dos prohòmens que·l végien e parlen amb él, e végien lo malalte. E si veen e conoxen que malaltia sia longa o breu, deven venir a la cort aquels dos prohòmens e deven dir al veger e als júgies si és longa o breu, e si és breu deu ésser sperat per ·VIII· dies que no és tengut de venir a cort si està dins casa, que no vàgia deforas, ne li deu ésser manat que sia a cort ne que í trameta dins aquels ·VIII· dies. E si la malaltia és longa, lo veger deu-hi trametre altres dos prohòmens, o aquels, que li digen per manament del veger que trameta son procurador a la cort: "que aytal hom se clama de vós"
, e és tengut de trametre procurador e u deu fer, e aquel manament, ab que axí·s fassa, val aytant com si·l faya lo veger o el sag, e porta pena de ·LX· sous, e aquels dos prohòmens són-ne creegutz per plana paraula e sens tot sagrament.
sl:2.9.12Atressí, nul hom qui perda sa muler, ne femna que perda son marit, ne nul hom ne nula femna que perda son pruxme que li sia acostat entro al quart grau, lo veger, per clams de nul hom, no li deu manar que sia a cort, sí que sia plet comensat, enfre ·IX· dies que una d'aqueles persones sobredites sien mortes. Ne per manament que li·n sia fet dins aquels ·IX· dies primers vinentz no és tengut que í vénga ne y trameta procurador. E si manament li n'és fet, no val ne·n cau en neguna pena si no y ven, ne en ren contra él no pot hom enantar, e si u fa no val ren, ne a él o a ela no nou ren, e és axí tot so que s'í fassa dins aquels ·IX· dies, si no·s fa ab volentat d'él com si ren no y era fet ne enantat.
Item, procurador pot ésser establit ans de plet comensat e aprés plet comensat. E ans de plet comensat, pot ésser revocat totes ores que·l seynor del plet se vula, e pot-lo menar per sí o establir altre procurador.
sl:2.9.13Mort lo seynor del plet, lo procurador pot menar lo plet que li és comanat ans de plet comensat e aprés de plet comensat, si·ls hereus del mort no y contradexen o la part adversa, ans de plet comensat, exceptió no li posava que la cosa és entrega e és fenit lo manament per la mort del manador, car ans del plet comensat és dit que la cosa és entrega. E pus'él és mort lo manament no val, pus plet no y à comensat, car si plet y avia comensat, sens contrast que neguna de les pars no li pot fer, pot e deu tol lo plet aportar a sentència diffinitiva e, si mester y era, pot-se apelar, e deu.
Sinó tan solament en aqueles coses sobredites e en aqueles que dret vol que pot e deu ésser revocat. Emperò qual que cosa sia feta per procurador aprés plet comensat, sí que muyra, sí que sia revocat, és ferma e estable.
sl:2.9.14Si procurador guaynarà o guayna aquela cosa que demanda ne pledégia, o el preu d'aquela
e altres coses que yxen d'aquela, so és fruitz, o loger o rendes, e moltes d'altres coses que a la vegada yxen d'aquela, tot ó deu restituir e emenar al seynor qui l'à establit procurador.
sl:2.9.15Item, procurador qui és establit a negocis o à fetz aministrar, pot establir e substituir altre procurador o procuradors cant se vol e totes ores que·s vula; e aquels atressí revocar totes ores que·s vula. Mas res d'aquels béns en què serà establit procurador a aministrar, no pot ne deu vendre ne alienar si doncs especial manament no li és fet; e si especial manament li n'és fet, e ven o aliena neguna cosa d'aqueles, pot obligar per evicció totz los béns d'aquel qui·l manament li aurà fetz.
Mas dels seus béns propris no és tengut d'obligar nengun ne jasia so que él fassa la venda, si specialment no y és enprés e declarat, no és entés que él oblich ne dégia obligar sons béns propris.
sl:2.9.16Lo maestre del Temple, ne el comanador, ne negun frare del Temple, ne son loctinent, batle ne altre, ne en Ramon de Moncada ne son batle, ne el veger, ne nula persona tinent loc de senyoria, procuradors no poden ésser de neguna persona, ne nula favor, patrocini o ajuda a nenguna de les pars no poden ne deven donar, ne a nenguna no·n deven mostrar per aquela raon minassem fervorem. Et si ó fayen, ren que éls y digen ne y fassen no val ren, ne mentre éls y parlen, nul hom no és tengut que í parle ne y respona, si no·s vol, ne·l ne pot hom destréyner ne forsar.
RÚBRICA 10
Ref. 2.10.0QUE NUYL HOM NO PUSCA DONAR LES SUES DEMANDES A PUS PODERÓS DE SÍ EN OFFICIS O EN SEYNORIA
Rúbrica que nul hom no pusqua donar les sues demandes a pús poderós de sí
sl:2.10.1Accions que nengú aja, si les dóna o les transporta en pus poderós de sí per raon de ofici, so és en seynor, o en batle, o en veger, o·n altra persona que poden a hom agreujar per raon del poder o del offici que ten per qual que raon, çes accions e ces demandes de tot en tot pert aquel qui les dóna e aquel qui les pren.
Car seynor, batle, veger, ne altra presona que offici tenga de jugiar o destréyner no pot ésser procurador ne demanador per nom d'altre, ne deu reebre demanda aquel poderós en nula manera d'altre, per so que pusca agreugiar altra persona ne donar don, que diu la regla del dret aperte enim voracitas videtur esse creditorum qui alios accionum suarum redimunt exactores.
sl:2.10.2 Con algun dóna o vol donar a seynoria o a batle o a veger la meitat de la cosa que demana o de l'accions que à, o més de la meitat, o alcuna part, per so que mils sia defetz per éls e ajudat en can demanda, la donacció aquela, o venda, o cessió o altre cal que us vulatz contrayt o machinació feta entr'éls sobre la dita cosa, no val, ne acció ne demanda per lo dit seynor, batle o veger, contra lo donador no·n pot ésser feta ne demanda ne acció d'aquén no naix ne·n pot nàxer.
RÚBRICA 11
Ref. 2.11.0 SEQUITUR DE NEGOCIIS GESTIS
Rubrica de negociis gestis.
Differència és entre procuradors e aquels qui fan o procuran los fetz altruyls, car procurador és dit aquel qui és per manament a él fet et negotiorum gestorum és aquel qui ministra altruyls fetz senz manament.
sl:2.11.1On si alcuna persona demana deute que sia degut a altre e él reebrà, e aquel creedor de qui aquel deute era e li era degut ó à per ferm, so que aquel qui presos los aurà a fet, hà acció e demanda contra él del demanar e de cobrar aquels diners que aquel aurà reebutz de son deutor.
Mas si per ferm no u ha, no à acció ne demanda contra aquel qui·ls ha reebutz e presos de son deutor, mas acció e demanda contra son deutor qui·l deute li devia, axí com d'abans ç'avia. Ratihabicio retro trahitur et mandato comparantur.
sl:2.11.2 Item. Si alcun farà lo negociïs o fetz d'altre profitosament e en les coses que profitoses sien a aquel de qui són, ha acció e demanda contra aquel de qui són les coses, de la mesió e de la despensa que feta aurá en aqueles coses. Mas si les coses al seynor d'eles no eren profitoses, neguna acció ne demanda no à contra él.
sl:2.11.3Item. Si mare, avi o àvia qui no aja fils o nétz en poder, fa alguns alimentz en fils o en nétz, sens protestació que no·n fassa con fa los alimens, los fils de la mare o els nétz a l'avi que no·ls ha poder o a l'àvia qui aquels alimentz aurà fetz, no són tengutz de reffer ne de emenar, per so com és semblant que u aja fet per pietat
e que·ls ó volch donar; exceptat si tutors no eren, car ladoncs, con són tutrius o tutors s'entén, que·ls infantz del lur ajen despés e menjat.
sl:2.11.4Item. Si fil estant en poder de son pare paga nul deute que·n son pare dégia, lo pare no li n'és tengut de ren, ne acció nul temps d'alò no à.
Item. Si és fil emancipat, si paga alcuna cosa o aministra alcuns béns de son pare, si u fa per raon e per enteniment que í lo y dón (sic), nula acció d'assò entr'éls no naix ne pot d'aquí enant néxer.
Mas si no u fa per raon e ab enteniment de donar, ha acció e demanda contra lo pare e els seus béns, sí que aquela cosa aurà mesa e despesa en coses que sien profitoses a son pare, car si no u eren, acció ne demanda no·n pot fer ne deu contra lo pare.
sl:2.11.5Ço que hom despén en sa muler entro a la mort d'ela, lo marit nula demanda no·n pot ne deu fer contra los ereus o els successors d'ela. Que a la amor que li à aguda e à ó deu recontar.
sl:2.11.6Si per paternal amor negun nodrex sos filastres, o paga per doctrina d'éls a lurs maestres soldada, o y fa alcunes missions en éls, nula acció ne demanda contra éls per aquela raon no à, ne y pot ne deu aver. Si doncs con él aqueles coses fa, no fa protestació que él aqueles coses volia cobrar e vol, car ladoncs a acció e pot demanar aqueles coses que aurà despeses, si són estades meses a profit d'aquels fillastres.
sl:2.11.7Si alcun fa negociïs o fetz d'alcuns, o la persona de qui són los negociïs manarà o pregarà que·ls fassa, en so que despés aurà e·ls ditz negociïs, a dues accions contra aquels per qui los negociïs aurà fetz; so és saber, la una que a nom negotiorum gestorum, e aquesta s'entén con són fetz profitosament, e l'altra a nom acció mandati, e aquesta deu seguir les fins del manament e no plus.
sl:2.11.8Si alcun faran negociïs d'aquel qui serà absent, jasia so que él absent no u sàpia, si profitosament los fa, à obligat lo seynor dels negociïs, e a acció negotiorum gestorum contra él, e deu-li retre comte de les coses que despeses y aurà e reebudes n'aurà, e pagatz les despeses d'aquels negociïs.
Si alcuna cosa li·n sobra, fetes aqueles despeses, tot ó deu retre al seynor dels ditz negociïs. Car axí con aquel qui fa los negociïs a obligat lo seynor e a acció contra él de ço que mès y à, atressí lo negotiorum gestorum és tengut de redre comte al seynor e de retre tot so que li sobra, fetes aqueles missions que són profitoses al seynor, e és obligat. E d'aquest fet aital yxen dues accions: dreta et contrària; la dreta que pertayn al seynor e la contrària que pertayn al negotiorum gestorum.
sl:2.11.9 Si alcun despén pus que no deu e·ls negociïs altruyls, plus no·n deu cobrar sinó solament so que justament e profitosa y aurà despés.
sl:2.11.10Si alcun paga per altre, él no sabent o no volent, de la obligació lo deliura.
Mas negun estrayn deute no pot demanar sens volentat del seynor a qui és degut lo deute. Per aquesta raon con la condició d'altre pot hom melorar e no pigiorar.
sl:2.11.11Qui per nom d'altre paga del seu deute que aquel altre dégia, és-li tengut e obligat de restituir tot so que n'aurà pagat per él.
Si doncs aquel deutor no·s pot o·s podria defendre a son creedor o aquel qui per él ó à pagat per alcuna raon que él no era ne és tengut d'aquel deute a pagar.
sl:2.11.12Negun no és tengut ne pot ésser forsat d'aquels qui fan negociïs d'altres de reebre cas d'aventura sobre ssí, si doncs especial covinensa entr'éls no n'era feta e enpresa.
RÚBRICA 12
Ref. 2.12.0D'AQUELES COSES QE ALCÚ FARÀ PER FORÇA O PER PAOR
Metus est instantis vel futuri periculi causa mentis trepidacio.
sl:2.12.1 Con les coses que són fetes per paor de mort o per turment de cors, no deven ne àn nula fermetat, e la paor deu ésser tal que pogés caure en fort hom e no temorós. On per aquesta raon, si per una d'aquestes dues coses sobredites serà feta venda o donació o nul altre contrait, nula fermetat no deu aver que demanar no u pusca aquel a qui la forsa o la paor serà feta venda e revocar e tomar e·l primer estament. Si doncs aprés d'aquesta forsa o d'aquesta paor con serà en sa franquea e sa natural libertat no u confermava e que u agés per ferm, so que fet avia con la forsa o la paor li faya hom.
Quinque autem sunt genera; vis, scilicet est vis conpulsiva, per quam conpellitur quis ad it faciendum quod non faceret si esset liberi arbitrii, et ex hac oritur accio quod metus causa, sicut est in superiori causa. Est vis expulsiva, que inducit interdictum unde vi. Est vis ablativa et hoc inducit vi bonorum raptorum, et est in rebus mobilibus. Est vis turbativa que inducit uti possidetis in rebus soli, set in rebus mobilibus interdictum utrobi, cum duo sepossidere contendunt. Est vis inquietativa que inducit uti possidetis interdictum, quod aut clam, ut si quis a meproibitus vel putans se prohibendum, quid in meo faciat sive ius faciendi habuerit sive non.
sl:2.12.2 Si alcun per paor de mort o per turment de cors o per temor de menasses capitals, so és que, si per aventura ten cartes de ça alforria, e li menassa que les li destruia e que tornarà en servitut el qui franch és e ja fo servu, e per paor de qual se vol d'una d'estas tres coses sobredites li farà carta de donatió, transacció, stipulació o d'altre contrait de obligació, ren no val tot so que fet aurà. E con aja provat que axí sia fet, deu-ne ésser absolt per sentència, si demanda n'és feta e u vol revocar.
sl:2.12.3 Acció quod metus causa és personal, jasia so que la cosa·n deman hom.
Vendes, donaccions, ne transaccions, ne nuls altres contraitz que són fetes per forssa, nula valor no deven aver ne àn.
sl:2.12.4Si alcuna cosa serà promesa per alcun per forssa o per paor, axí com dit és, que dón o liure alcuna cosa e aprés de la forssa o de la paor a él feta, e aquel qui la forsa aurà presa o la paor serà feta, de grat e per sa pròpria voluntat o pagarà tot so que aurà promés o partida, acció ne demanda no à per què cobrar o pusca per les raons sobredites. Per so com par que í lo í aja donat de grat e no per forsa ne per paor. Si doncs con faya aquela paga d'aquela promessa aquela forsa metexa e aquela paor no li fayen que abans li avien feta.
sl:2.12.5L'hereu d'aquel qui alcuna cosa aurà aguda per forsa o per paor que aja feta a altre, no n'és tengut sinó d'aytant com a él ne pervendrà de so que d'altre aurà agut per forsa o per paor.
sl:2.12.6Si alcun és pres e, per forsa o per paor, prometa donar alcuna cosa a alcun qui aquela forsa o paor li fassa, e per so que mils ó atena ne darà fermansa a él que lo y dón, ne él ne la fermansa no·n són tengutz en ren que u atenen, ne acció que contra éls per aquesta raon se·n pusca posar, no val.
E si sagrament ne vot ne altra seguretat n'àn feta que atenen, so que àn promés no val, ans de tot deven ésser absoltz lo prometedor e la fermansa.
RÚBRICA 13
Ref. 2.13.0DE MAL ENGAN
sl:2.13.1Engayn és estimat en la qualitat del fet e no en quantitat del preu.
sl:2.13.2Si alcun se n'irà a alcuna persona e li dirà que prest a altre alcuna cosa, e li diga que aquel qui préstet reebrà sia ric e manent, e el sia pobre, e aquel a qui aquestes paraules seran dites, creent que aquel sia ric e manent, li prestarà alcuna cosa, con él en altra guisa lo préstet no feés, jasia so que aquel qui aquesta suggestió aurà feta no y aja profit ne dan, és tengut lo suggestor de menar e de restituir al creedor, per l'engan e per fals consel, tot so que per aquela raon lo creedor aurà prestat. Ideo que non idoneum pro idoneo verum pro falso laudavint.
sl:2.13.3 Si alcun se clama d'alcun e diu que l'à enganat, deu espacificar l'engan e dir la cosa en què l'à enganat, per so com lo demanador si no, espacificava l'engan e la cosa en què l'avia enganat, no par que sia enganat en res, ne li·n deu ésser tengut lo demanat.
sl:2.13.4Acció d'engan és personal e nul hom preposar no la pot que altra acció aja, e deu ésser provada si demanda n'és feta pus clarament que no és lo sol en ora de migdia, e aquesta acció no·s dóna ne la pot hom aver contra nul hom per nula cosa que y vayla menys de dos morabetins.
RÚBRICA 14
Ref. 2.14.0DE RESTITUCIÓ DELS MENORS
Rúbrica de restitució dels menors.
sl:2.14.1Los menors se restituexen can són enganatz per engan de lur adversari o per leugieria o feblea de sen de sí metexs, e aquesta restitució no·s dóna per forsa de acció, mas per ofici de júgie, e és subsidiària e·s dóna ladoncs com él nula demanda en manera de acció no pot fer ne moure contra son adversari.
E aquesta·s dóna per offici de júgie e no per dret comú, e·s fa axí en contraytz com en sentències, appelacions e en totes altres coses que menor és enganat.
Aquesta restitució se fa axí per la persona del menor con de son tutor o de son curador o d'en son procurador, si sentència serà donada contra éls, e o faran e·ls altres contraitz en què sien enganatz. E aquesta restitució se fa e·s pot fer tro a ·XXVIII· anys d'aqueles coses que·l menor és enganat dintre la etat de ·XXV· ayns; so és saber, dins la etat de ·XXV· ayns li deu ésser feta e·s fa, e aprés la etat passada de ·XXV· ayns, dins ·IIII· ayns, e axí són enteses los ·XXVIII· ayns.
Etat complida és tro a ·XXV· ayns conplitz.
E con hom parla de edat e no espresa de qual, és entesa con ·XXV· ayns són conplitz e no d'altra.
Menors de ·XXV· ayns tot don que ajen soffert en la menor etat, con lealment sia provat lo dan aver sofert, deu ésser restituït per sentència.
sl:2.14.2Fil famílias estant dintre la menor edat, si fa fermansa simplament, per negun no n'és ne·n reman obligat.
Si la fa per son pare, estant en son poder, e no és hereu d'aquel pare seu, no és ne·n reman obligat.
sl:2.14.3Menors, no tant solament en aqueles coses que per sí meteix fan, ans en aqueles que fan lurs tutors, curadors, o procuradors presentz, si enganatz són ne dampnificatz, deven ésser restituïtz.
Adultz sive adolecentes si àn curador general tro a ·XXV· ayns, qual que cosa meys d'éls fassen nula valor no à ab sagrament ne meyns de sagrament, si és feta a dan d'els. Mas si és feta a profit, val, car adult qui curador general ha és comparat a furiós o hà hom qui no à bon seyn. Mas si ó fa ab consel e ab auctoritat de son curador e y serà fet sagrament per lo adult, val tot so que fa, e és ferm, per so com de mal consel, o de mala aministració, o de mala auctoritat, és tengut e obligat lo curador e totz los seus béns a adult si lo y dóna ne u consent, per so com en aquest cas derrer l'adult davandit no·s pot restituir contra son sagrament, pus ab auctoritat de son curador o fa.
sl:2.14.4Toitz los contraitz que són fetz per los adultz, e ab sagrament los fan e·ls fermen, que curadors no ajen, valen e són ferms axí com si·ls avien fetz que fossen majors de ·XXV· ayns.
sl:2.14.5Si lo pare fa donació als fils seus emancipatz e, enaprés aquesta donació feta, farà donació a altre de so que dat aurà a sos fils, no val aquesta donació que fa de so de què ja à feta donació a sos fils, ne a sos fils no tol ni minva ren de la donació que·ls avia feta, ans los fils poden demanar e cobrar aquela cosa de tot hom qui la aja ne la tenga de què a éls per lo pare fo feta donació.
sl:2.14.6 In criminibus quidem etatis suffragio minores non iuvantur, et enim malorum mores infirmitas animi non excusat.
Ço és que si negun major de ·X· ayns e mig, si fa alcun malefici, la menor edat no l'escusa ne·l defén que no·n sia tengut de respondre e de fer emena axí com deu; e mena e deu menar son plet si demanda contra él n'és feta, ab son tutor o ab son curador, o ab son pare si l'à e és en son poder; e si·l pare és despoderat, dón poder a alcun qui sia ab él en dit juy, e és ferm so que s'í fa.
sl:2.14.7Prescriptió neguna no corre en menoredat, jasia cosa que prescriptió corregés e no fos acabada a aquels de qui los menors són hereuz o succesors o u àn per altra raon. Car la prescriptió dins la menoredat tota ora cala e no córret.
sl:2.14.8Aquels qui són enganatz en la menoredat per leugeria o per fleblea de sen de sí metex o per engan de lur adversari, con aurà ·XXV· ayns conplitz, aquela cosa en què seran enganatz confermaran o la auran per ferm ab certa sciència, d'aquí enant, la confermació feta, la restitució no poden ne deven demanar que·ls sia feta ne són restituïtz.
sl:2.14.9Tot fet de restitució se pot demanar per aquel qui aurà lo dan pres o per son procurador.
Qual que contrait adult fassa havén curador e ab sagrament, si·l curador no y consent, ipso iure non valet. Mas si l'adult, no avent curador, farà negun contrait, val lo contrait, mas pot-se·n restituir si és enganat en nula cosa axí com desús és dit. Mas si·l farà ab sagrament, restituir no se·n pot, per so car és presumptió de dret que·l sagrament lo representa que és de perfecta etat e no pot venir contra son sagrament en aquest cas.
sl:2.14.10Si menor de ·XXV· ayns prestarà o creurà a altre menor de ·XXV· ayns son aver, en nula guisa lo menor qui l'aver aurà reebut no n'és tengut ne·n reman obligat, sinó en tres cases. Lo primer és: si d'aquel aver serà fet pus rich. Lo segon és: si tendra encara aquel aver, que no sia despés. Lo ters és: si alcuna cosa ab aquel aver aurà conprada. Car en lo primer cas és tengut a restituir d'aitant com se·n serà mellorat e fet pus rich e no en als ne en plus. En lo segon cas és tengut de tot aquel aver a restituir, pus no és depés ne gastat. En lo ters cas és tengut de restituir aquela cosa que aurà comprada ab aquel aver que de l'altre aurà reebut, o el preu que aquela cosa costarà. E assò és d'aquest ters cas en elecció d'aquel qui deu fer la restitució.
sl:2.14.11Menor enganat en venda que aja feta a altre, si per juy e per sentència serà manada restituir la cosa que serà venuda per lo menor, e al menor atressí serà manat o jugiat per sentència que él que restituesca aquel preu que n'aurà reebut, e él lo dit preu redre no volrà, ne aquela cosa recobrar, d'aquí enant nula restitutió no pot ne deu aver d'aquela cosa; per so com, si enganat era, lo júgie lo volch restituir e él no volch pendre la restitució, com no volch pagar lo preu.
Restitució sobre una cosa nult temps no pot ésser demanada, sinó una vegada, exceptat que pot ésser demanada restitutió a apelar, si lo temps de la apellació era posat.
sl:2.14.12Vènia se departex en dues guises: la primera dels fils estant en poder de pare o amancipatz o libertz, con se volen clamar de lurs pares o de lurs mares e dels altres ascendentz o de lurs padrons segons que aquest libre és contengut, que no u poden fer sens pena, ans que vènia ajen demanada e per sentència obtenguda.
La segona vènia és que si alcun hom mascle que aja ·XX· ayns o alcuna femna a ·XVIII· ans, e volran ministrar lurs béns sens curador, que qual que cosa per éls sia feta en quals que us plàcia negocis, juys o fetz, sia ferma e estable, ladoncs com la vènia auran demanada e obtenguda per juy e per sentència dels ciutadans, que pusquen ministrar lurs béns sens curadors. Jasia so que no aministren lurs coses tan bén com deurien, si·s vol, en aquels contraitz o juys, sagrament no y sia fet, o que í sia fet, per benefici de restitució negun d'aquels contraitz o juys no·s pot ne deu retractar ne revocar.
RÚBRICA 15
Ref. 2.15.0SI TUDOR O CURADOR SERÀ E·LS FEYTS DELS MENORS
Rúbrica si tudors o curadors seran en feyt de menors.
sl:2.15.1No tant solament en aqueles coses que·ls menors per sí metex fan, ans en aqueles coses que fan lurs tutors o curadors, si enganatz y són, jasia la cosa que lurs tutors o lurs curadors sien a éls obligatz de mala aministració e ajen acció personal contra éls, ladoncs com leyalment serà provat l'engan que·ls menors ajen pres, de continent se deu retractar e de tot en tot revocar l'engan que·ls menors auran pres.
En so que éls auran fet o lurs tutors o lurs curadors, ipso iure, que no·ls cal demanar restitutió. Ne nimia subtilitas minoribus dampnum infligat.
Es custuma que totes aqueles coses que seran fetes per los menors de ·XXV· ayns, presens lurs tutors o lurs curadors, o absens, o no consintens, en juy o defora juy, si los ditz menors o lurs procuradors provaran que són enganatz en les dites coses, con leyalment sia provat l'engan, deu e és revocat ipso iure, sens tot beneficio de restitutione in integrum.
sl:2.15.2 Leer és e poder dels menors en aqueles coses que lurs tutors auran fetes, o lurs curadors, en què los ditz menors seran enganatz, de demanar benefici de restitució contra aquel qui les dites coses ten, e recobrar aqueles, o de demanar e anantar contra lurs tutors o lurs curadors de mala aministració enaxí que una demanda no fa per juy a l'altra; enperò si él cobra la cosa sens pigorament, no à acció contra son tutor
o son curador, ne pot demanda moure contra éls, pus la cosa se seria pigiorada en poder d'aquel qui la cosa auria comprada o per altre títol la tenia o la posseya.
sl:2.15.3Per so con menor retracta totes coses en què és dampnificat, con lo dampnificament leyalment à provat per benefici de restitutione in integrum, totes les coses o demandes o accions de la part adversa tornen en lo primer estament que anc foren, so és que, si menor aurà feta alcuna transacció o altra cosa en què sia enganat, deu ésser restituït de l'engan, e son adversari a tota sa acció, demanda o defensió, axí com d'abans s'avia ans que aquesta transacció, cambi o altra cosa agés feta, que atressí com lo menor de l'altre presa avia se restituex en l'engan, l'altre torna en tot aquel dret que d'abans avia.
E si neguna cosa per aquesta raon lo menor de l'altre presa avia, deu-la restituir, jasia so que él no se·n fos enrequit e melorat o u agés despés o gastat.
120">
RÚBRICA 16
Ref. 2.16.0DE ÀRBITRES
Rubrica de arbitris.
Arbitriam est trinus actus personarum super civili questione in iudicio contendencium, scilicet actor ad intencionem ad amplificandam causam. Reus ad extenuacionem ad causant dimiuendam aliam arbiter laborare debet ad investigandam veritatem vel secundum Azonem diffinitur arbitrium hoc mudo arbitrium est causa in dicendo iure voluntarie posita cum certarum personarum interposicione scilicet arbitri actoris et rey.
sl:2.16.1 Si compromís és fet entre alcunes persones e en certes persones a sotz certa pena, e la una de les pars ad instància e demanda de son aversari per los àrbitres serà citat per tres vegades, e comparer denant los àrbitres no volrà al dia assignat e a la ora e al loch per los àrbitres o àrbitre, és tengut e obligat de pagar la pena entr'éls establida, e en aquela és caut, per so com no volc obeir lo manament de l'àrbitre o dels àrbitres. E los ditz tres manamentz o citacions s'entenen en aquesta forma: que les tres citacions o manamentz sien fetz ·I· aprés d'altre e sobre aquela cosa que seran assignades.
sl:2.16.2Compromís se fa e·s deu fer en poder de hom mascle e no de femna jasia la cosa que la femna sia posada en gran dignidat, o aja seynoria o no seynoria d'aquels que comprometen o·s volen comprometre; e jasia so atressí que aja seynoria d'aqueles coses de què·s comprometen per aquesta raon com femna no pot ésser júgie, àrbitre, advocada ne procuradora en nuls fetz, sinó en certz cases que pot ésser procuradora, axí com és contengut en lo capítol dels procuradors,
e sentència que per ella sia donada no val, ne ren que denant ela sia fet ne pledegiat.
sl:2.16.3Sentència d'àrbitres on pena és posada, tota ora pot ésser retractada e revocada, e tornar tot lo fet e·l primer estament, enaxí, emperò, que aquel qui la sentència no volrà seguir e la volrà revocar, pac primerament la pena a la part que la sentència volrà seguir e no revocar.
sl:2.16.4Conpromís que és fet sens pena, si sentència per los àrbitres hi és donada, e dintre ·X· dies la una part a l'altra o als àrbitres no demostrarà o no denunciarà que aquela sentència no vol seguir, ans la revoca e la retracta, passatz e fenitz los ·X· dies aprés que serà donada, passa en cosa jugiada e no·s pot revocar ne retractar, e d'aytal sentència nax acció, demanda, excepció e defensió.
Mas si dins ·X· dies, la una part dirà a l'altra o als àrbitres, que él no vol seguir aquela sentència, ans la retracta e vol que no vala, nula valor ne nula fermetat la dita sentència no à ne pot aver, ne acció ne excepcció d'ela nul temps no nayx ne pot néxer.
Mas si per aventura lo pley aquel vendrà denant júgie ordinari, qual que cosa en tot lo procés del plet, axí de confessions, testimonis e excepcions com de totes altres coses, denant los àrbitres serà fet, val e és ferm, axí com si era fet en la cort o denant júgie ordinari, e no·s pot revocar.
E los ditz àrbitres són-ne creegutz per plana paraula, e axí com los júgies de la cort, e les actes valen axí com carta pública.
sl:2.16.5Àrbitres poden assignar a les pars dia, ora e loch en qual que loch éls se vulen ne·ls plàcia dins la ciutat. E poden menar e entendre sobre·ls pletz e pronunciar e fer totes coses que al plet ne al procés del plet pertaynen, axí bén a dia que hom no tenga cort com a dia que hom tenga cort, si doncs no és dia feriat; car ren que·n dia feriat se fassa en cort ne defora cort, ren no val, ne les pars no són tengudes que u segesquen.
E poden assignar a les pars qual que ora del dia a éls plàcia asignar.
sl:2.16.6Menor de ·XXV· ans, ne júgie ne àrbitre no deu ne pot ésser. E si reebrà juy ne per arbitri ren que en poder d'él sia fet no val.
sl:2.16.7Pot hom fer compromís e·s pot hom comprometre en una persona, e en ·II·, e en tres, e en plus, però, si mor la una d'aqueles persones ans que la sentència sia donada en què seran compromeses, lo compromís és fenit, però tot quant s'és fet e enantat e·l plet, val aitant com si era fet denant júgie ordinari. Feneix encara compromís si cert dia és posat que·l plet sia deffenit per sentència, si no u és que sia fenit lo conpromís; però val tot quant per éls ç'és enantat ne fet, axí com si era fet denant júgie ordinari.
sl:2.16.8Si cert dia en compromís no à posat, la instància ne la jurisdicció dels àrbitres o compromisaris per trespassament de nul temps no és fenida, tro sentència hi és donada, si doncs los àrbitres o compromissaris no eren revocatz per enamistat capital o per altres cases.
sl:2.16.9Si dos o tres àrbitres, o pus, seran eletz en alcun fet, totz ensems deven ésser presentz al pronunciar de la sentència, car si totz no y són presentz, la sentència que fos donada que nengun dels àrbires no y fos present, no val, ne pot ne deu valer, si doncs en lo compromés no era contengut que si totz non eren presents o no s'acordaven ensems en la sentència, que so que la major part ç'acordaria, que valgés la sentència, car ladoncs val jasia so que no sien totz los àrbitres presentz o no ç'acorden, pus la major part ç'acorda e donen lur sentència.
sl:2.16.10Con los àrbitres sien d'estret dret, negun àrbitre no pot donar son loc a son conàrbitre en ren, ne e·l procés del plet, si doncs en lo compromés no és contengut.
sl:2.16.11Si per aventura los àrbitres en què en lo compromís no serà enprés que la major part pusca pronunciar, alcun dels àrbitres no s'acordarà ab los altres o no volrà ésser present con los altres volran enantar el plet o volran
pronunciar la sentència, a demanda e a clams d'aquella part que volrà menar son plet, lo veger, per sentència e per juy dels ciutadans, pot e deu peynorar e destréyner aquel àrbitre que no volrà enantar al plet que sia a plet, e enante, e sia present a la sentència a pronunciar, e d'aytant peynorar com sia la demanda denant éls feta, axí com fan los júgies que per el són eletz e·ls pletz de la cort; los quals pot peynorar e destréyner, pus són eletz per él en la cort, si doncs lo júgie o els júgies per él eletz justa e raonable escusa no àn, car si justa escosa àn, no deven ésser júgies.
RÚBRICA 17
Ref. 2.17.0DE NAUXERS, DE TAVERNERS E D'OSTALERS
Rúbrica de nauxers e de taverners e d'ostalers.
sl:2.17.1Nauxers, so és saber, seynors de leyns, si alcuna cosa reeben dins lur leyn, mercaders o altres coses, deven-la gardar e fer salva al seynor de la cosa, e deven-la-í redre e restituir. E si·s pert ne c'afola per son fet o per colpa d'él, o de sos mariners, o de son leyn, deu restituir lo preu al mercader e emenar axí com valdria aquela cosa là on él la porta, o retre la cosa si·l mercader se vol, e emenar tot lo meynscapte o la menysvalensa de la cosa que valrà meins que no s'era si fos aital com lo mercader l'à mès e·l leyn. Encara per aquela manera metexa són tengutz de restituir e d'emenar totes aqueles coses que·s posen en les riberes de les ayges, si per éls o lur escrivà, nauxer o procurador lur seran reebudes, si doncs cas d'aventura no y venia, al qual éls no pogesen contrastar. Los quals cases són ·IIII·, so és saber: naufrayg, ruïna, foch e corriment d'enemichs que aquí vengessen córrer, car en aquest ·IIII· cases, pus els no y pogessen contrastar, no·n són tengutz.
Leyn és dit e entés tot vexel gran o poch que vàgia per mar, o per ayga dols o salada.
sl:2.17.2Nauxer, so és seynor de leyn, si dirà als mercaders: "gardatz vostres coses ben e gint"
, e éls li responen que sí faran, e alcuna d'aqueles coses e totes se perdran e ç'afolaran, no n'és tengut lo dit seynor de leyn, ne contra el per aquela raon no se·n pot fer demanda.
sl:2.17.3Si alcun mal se fa en leyn, so és en les mercaderies o en los avers que í són, les quals aja reebudes lo seynor del leyn o son escrivà o son procurador, e són ·II· o ·III· e plus los segnors del leyn o son escrivà, cascun és tengut de restituir
aquela cosa perduda o afolada segons que part ha o aurà e·l leyn.
sl:2.17.4Hostalers e taverners, si alcuna cosa serà mesa en lur hostal, o en lur taverna, o defora a la porta, e éls la reebran en lur garda, si·s pert, o per colpa d'éls o de lurs missages se destruex o ç'afola, són-ne tengutz als seynors de la cosa de restituir e de emenar.
Si per aventura alcun hoste qui pos abs l'ostaler e y jaga o y sia vengut per raon de posar aquí, si alcuna cosa hi pert per ladronici o per altra raon, jasia so que l'ostaler no u aja pres en sa comanda ne en ça garda, tant leyalment sia provat que l'oste mès aquela cosa en l'ostal, deu ésser emenada aquela cosa a aquel oste, o el preu que valrà, per lo davandit hostaler, jasia so que l'ostaler no sia present o sia present.
Però si l'ostaler pot provar que él digés a aquela persona qui la cosa aja perduda, ans que la perdés, que, si tenia alcuna cosa que fes a gardar, que í la í liuràs, que él la gardaria, e él, assò dit, no la ic volch liurar, e la cosa depux ce pert, l'ostaler de ren no li n'és tengut de fer emena ne restitució.
sl:2.17.5Pare o seynor, si manarà a son fil o a son servu que li nien leyn o tinga hostaleria o taverna, si nul hom y pert ren, axí com desús en los altres capítols és dit, és tengut lo pare e el seynor d'emenar e de fer restitució.
sl:2.17.6Si alcun posa o establex alcuna persona franca o serva a usar e a ffer çes mercaderies, so és en comprar draps e en vendre, o en forment, ordi, vin, e oli, o quals que altres coses, o en tenir obrador de draperia, cambi, o altra mercaderia, o altre obrador de çabateria, corregeria o peliceria, hostaleria o taverna, o li liurarà leyn a navegar, o a gaynar, o nauligiar, si nul contrait serà fet ab éls en aquestes coses, aquel qui l'aurà establit n'és obligat, e totes sues coses, a aquels ab qui los contraitz seran fetz.
E alò metex ç'és si en aquestes coses pèrdoa s'í faya o que no valgessen lo preu, que aytan bén són obligatz e tengutz aquels qui aqueles persones auran establides en aqueles coses
sobredites a usar e a ffer, axí com en lo sobiran capítol és contengut.
Acció naute, caupone et stabularii transitoria non est contra heredes.
sl:2.17.7 Nul hom qui vena son vin de ça colita o de venema que compre, no és dit taverner.
sl:2.17.8Ne nul hom qui alberch sos amics o sos privatz en son alberch no és dit hostaler; car aquel és dit hostaler qui axí bén alberga no privat com privat, e per diners que n'espera a aver.
RÚBRICA 18
Ref. 2.18.0DE SAGRAMENS
Rúbrica de sagramentz.
sl:2.18.1En la ciutat de Tortosa ne en sos térmens sagrament de calúmpnia no·s fa ne·s deu ne pot fer.
Per aquesta raon que, si aquel qui fa la demanda, no pot o no vol provar son enteniment, jasia so que nuls testimonis no y sien donatz ne preses, lo demanat à a jurar e a·scondir la demanda tot enaxí com feta serà que no és vera segons que el fet serà per sentència dels ciutadans, e aquest sagrament és necessari con per sentència és donat, e no·s pot refferre de par a part per so com aquest sagrament deffenex e determena tot lo plet, e aquest sagrament és donat en loc de paga.
sl:2.18.2Con alcuns pledegen d'alcuna cosa, e el demanador, no volen provar son enteniment, pus que·l plet és comensat, que la resposta serà feta per lo demanat, e negarà la demanda, lo demanador pot dir e fa si·s vol: "no y vul ren provar, vàgia enant, e escondesca-m'ó ab sagrament
", lo demanat, per sentència dels ciutadans que li àn a escarir, lo sagrament deu jurar e escondir la demanda que no és vera, segons que·l júgie lo y escarirà.
Emperò si·l demanat, ans que jur, vol tornar o refferre lo sagrament al demanador e que·l pagarà, lo demanador és tengut de fer lo sagrament, si la paga vol, enaxí, per sentència dels ciutadans, que la demanda és vera axí com l'à posada. Lo qual sagrament fet, lo demanat és tengut de ·X· dies de fer la paga, e en aquestz sagramentz de part a part donatz no à ne pot ésser apelació, jasia so que en aquel que donat és per júgie, se pusca hom apelar e ç'apel.
Alò metex és e deu ésser con lo demanat dóna lo sagrament a l'actor, que l'actor lo y pot referre, segons que és contengut damunt en lo paràgraf de l'actor.
sl:2.18.3Si sagrament és jugiat per sentència a alcun, o és dat de part a part, e aquel a qui hom deu jurar e fer lo sagrament, lo y lexa o lo y perdona, tot aytant val com si jurat avia, e jamés d'aquela cosa no pot ne deu ésser moguda demanda.
Emperò si lo dit sagrament serà jugiat per júgie o donat de part a part, si la part qui deu fer lo sagrament, e li serà donat que·l fassa e·l dégia fer, demanarà a cort a aquel sagrament a ffer, deu-li ésser atorgat e consentit tro al primer dia de cort que vénga, al qual dia deu venir e fer lo sagrament, o pagar si de paga és, o absolvre de la demanda si absolutori és; si no, lo júgie pot enantar contra él segons que dret vol e requer.
sl:2.18.4Sagrament que és donat de part a part, si aquel a qui és donat no·l vol fer o no·l vol tomar o referre a l'altra part, o serà donat per júgie, e aquel a qui serà jugiat o donat no·l volrà fer, és aüt e tengut per confés, e lo júgie pot enantar contra él axí com a confés.
sl:2.18.5Si alcun mourà demanda contra altre, o posarà alcuna exceptció peremptòria, e per lo demanat serà negat, e li serà jugiat que prou, e sobr'assò aquel volrà provar son enteniment e diu aquel que·l provarà, e aquel contra qui volran dar los testimonis dirà: "él diu que provarà e que darà testimonis; no vul que u prou, mas vàgia enant e jur"
o él, so és aquel qui vol dar los testimonis, que él jur so que entén a provar.
E él diu que provarà e que no vol jurar, pus que la part vol que él jur, à a jurar e a ffer lo sagrament per sentència dels ciutadans, e no li
deven ésser reebutz testimonis; per so que més val que ·I· jur que moltz.
sl:2.18.6Si dos creedors són, e la un darà lo sagrament al deutor seu, nou aquel sagrament a aquel creedor qui·l sagrament li aurà donat e no nou ren a l'altre creedor, si doncs él no l'avia fet procurador.
sl:2.18.7Si dos deutors són d'una cosa, e a la ·I· serà donat sagrament, de tot no li val sinó aitant com la sua part és, car él no deliura los altres, sinó tant solament sí metex, e d'aquela part que li·n tayn.
sl:2.18.8Tota ajuda que·l deutor principal ha ne pot aver ne deu contra son creedor, tota aquela ha e pot e deu aver la fermansa, si contra él és moguda ne feta demanda, si doncs lo deutor per qui él és fermansa no era persona priviligiada.
sl:2.18.9Nul hom no és punit per sagrament fals ne per perjuri, car aquela pena a Déu s'esgarda, e no ha hòmens.
Ius iurandi contempla religio satis Deum habet ultorem nam sufficit pena periurii quam a Deo expectat.
Si a alcun xrestian serà jugiat de fer sagrament, aquel a qui serà jugiat que·l fassa, pot aver altra persona que sia xrestià que·l fassa en loch d'él, él present serà, atorgant que sobre la sua ànima lo fassa per alcuna cosa que li sia deu.
sl:2.18.10Si alcun hom se clamarà d'altre d'alcuna cosa e, el plet comensat, lo demanat negarà la demanda contra él feta, e lo demanador dirà delant lo júgie: "vàgia enant e jur"
, e lo demanat se mourà de son loch, e serà al loch, e ajenolat
per fer lo sagrament, e ans que·l júgie escaresca ne diga al demanat que fassa aquel sagrament, pot retractar lo demanador e dir que no vol aquel sagrament pendre e que provarà son enteniment, e sobr'assò deu-se levar lo demanat, que no fassa aquel sagrament, ne n'és tengut que·l fassa; mas lo demanador pot e deu provar son enteniment e sobr'assò deu-se levar lo demanat si·s vol. E provat son enteniment o no provat, la demanda los júgies deven per sentència condempnar o absolvre lo demanat segons que a éls serà vist; e sí que prou o no prou lo demanador o mig prou, lo demanat no és tengut que d'aquí enant per aquela demanda fassa sagrament, car basta-li pus li leva, e él vol-ó fer, e lo demandor lo rebúgia que d'aquí enant no·l fassa.
Emperò pus lo júgie aurà reebut en sí l'escariment del sagrament e dirà: "amic, vós juraretz"
, e diu: "agelonatz-vos et juratz"
, lo demandor no u pot retractar ne recusar que·l sagrament no·s fassa, si doncs él no lo y vol jaquir, que d'aquí enant lo demanador en aquela cosa no pot dar testimonis, ne ren provar, e·l demanat deu fer lo sagrament e és (sic) deu ésser absolt per sentència. E si per aventura lo demanador no volrà pendre aquel sagrament o·l jaquirà, no per so meyns deu ésser lo demanat per sentència del júgie absolt.
sl:2.18.11Procurador no és tengut d'escondir ne de fer sagrament d'aquela cosa en què serà procurador, per so com en qual que cas se sia deu jurar la part e no lo procurador.
Con xrestian deu fer sagrament per demanda que jueu fa contra él, deu-lo fer en la cort denant lo veger, e els ciutadans. Mas lo jueu deu exir defora la cort e estar tro que·l sagrament sia fet, car dementre lo jueu hi és no·l deu fer es (sic), ne el jueu no deu veure fer aquel sagrament. Idem in sarracenis.
LLIBRE TERCER
RÚBRICA 1
Ref. 3.1.0 DE JUDICIIS
Explicit liber secundus incipit tercius. Rubrica de judicis.
sl:3.1.1 Aprés que·ls clams són fetz al veger de quals que coses que sien dels pletz civils, o de crims en civils, tendatz o demanatz, e la persona demanada, aprés que dret aurà fermat, aurà aütz tres manamentz del veger o del sayg per manament del veger, e lo quart manament a él fet peremptori que sia pronunciat per boca de júgie, al veger que·l fassa que li sia fet ab ·I· testimoni o ab ·II·, que·n són creegutz sens sagrament.
Lo veger deu eléger en aquel plet ·II· juges dels ciutadans de Tortosa o plus que aquel dia sien
e estien en la cort. E aquels júgies deven examinar tot lo plet e fer respondre al libel, e a les possessions, e a les excepcions dilatòries e peremptòries, si per les partz són posades, a enterrogacions, si alcuna cosa mou lo júgie esclarir los sagramentz dels testimonis qu'e·lz pletz per les partz seran amenatz e protestaz, dién als testimonis que axí bén per la una part com per altra dirà veritat, e que per amor, ne per desamor, per temor, per oy, ne per mala volentat, ne per serviï que pres ne esper aver ne li·n sia promés, no celarà veritat ne y mesclarà falsia, ans per sol Déu dirà veritat, e reebre el dit d'éls, e fer escriure a l'escrivan de la cort, e fer publicar los testimonis, e dir al veger, pronuncian alcunes citacions, si a ffer si àn, peremptòries o no peremptòries, e examinar los testimonis e la conclosió de les partz, e colir tot lo fet, present tota ora lo veger sens que no y deu parlar ne pronunciar.
E els júgies deven donar e pronunciar la sentència, no segons lur consiència ne vista ne saber, mas segons que les pars al·legaran davant éls et provaran, primerament, segons les custumes de Tortosa, e là on no bastaran per los Usages de Barcelona que assí són escritz, e là on les custumes ne·ls usàgies no basten, segons leys e dret civil, car covineht cosa és e consonant a dret que júgie dón sentència segons aqueles coses que denant él seran leyalment provades de so qu'e·l libel és contengut.
sl:3.1.2Item, les sentències deffinitives o enterlocutòries presens amdues les pars se deven donar per los ditz júgies, si doncs la una citada peremptòriament no era contumàs, que ladoncs los ditz juges, present lo veger e estant, poden e deven, o procuradors d'aquels, la sentència donar e pronunciar en contumàcia de la part absent, que serà citada peremptòriament e no volrà apparer. De la qual sentència, aquel qui serà absén pronuntian la sentència no·s pot apelar e passa en cosa jugiada. Con la absència del contumax conplex la presència de Déu, e
assò·s fa, si clar és, perquè sentència s'í pusca donar. Judicium est actus trium personarum scilicet actoris indicis rey.
sl:3.1.3 Es certa cosa con l'actor o son procurador, o altre hom que clam se pusca, so és tutor o curador, se clama d'altre, si·s vol que la demanda sia justa o no justa, en lo primer clam e de continent se dóna aquest juy per ·I· dels ciutadans que en assò serà elet per lo veger: "per oy tot dia vos en posatz ab él o·n fermatz dret o us enpugiatz en la Çuda"
. E en continent aquest juy se deu escriure e·l libre de la cort, car si escrit no era, no val ren lo juy ne porta nula pena. Lo qual juy per nula guisa no·s tarda ne·s deu retardar, si doncs la part de qui hom se clama no dirà si·s clama ab carta o meyns de carta, la qual cosa lo demanador à a dir que ab carta o meyns de carta. E si diu que meyns de carta, lo dit juy no·s deu retardar que no sia donat. E si diu ab carta, à-la a mostrar ans que·l juy s'í dón ne s'í pusca donar. E ja nul temps, pus diu que ab carta, aquest juy no·s deu ne·s pot donar tro aja mostrada la carta, e que sia lesta denant la part adversa o son procurador. E si ans que la carta sia mostrada ne lesta s'í dóna juy, ren no val ne porta pena neguna, e és axí com si dat no era.
sl:3.1.4Los júgies són creegutz de totz lo procés dels pletz que denant éls seran menatz ne pledegiatz sens escrit, per lur plana paraula, axí com si actes y avia fetes per man pública.
sl:3.1.5Alò metex és de totes les sentències que són donades meyns d'escriptura. E si apelació n'és feta e els júgies de la apelació volen saber lo
procés del principal, àn a rétrer la sentència per paraula·n als júgies de la apellació, e són-ne creegutz per plana paraula e sens tot sagrament.
sl:3.1.6Atressí, si altra apellació o apellacions seran fetes, los júgies de la apellació deven rétrer la sentència e tot lo processes del plet als altres júgies, e són-ne creegutz per plana paraula e sens sagrament.
sl:3.1.7E si·n serà feta escriptura, e alcuna cosa o coses plus serà enantat e·l procés del plet o en les sentències que no serà escrit, atressí ne són creegutz los júgies per plana paraula e sens sagrament.
Atressí si alcuna cosa serà dita o pronunciada o establida en la cort e·n serà contesa, e les pars o aquels a qui deurà noure o valer, o trastaran (sic) e no y atorgaran, los prohòmens que seran en la cort si·n són demanatz, ne són creegutz, per plana paraula e sens sagrament, de tot so que·n diran.
sl:3.1.8Totz aquels a qui no és vedat poden ésser júgies.
sl:3.1.9Vedat és a aquel, so és saber, a mut, a sort qui sia sort de tot en tot, a orat, a furiós, a menor de ·XXV· ayns, a infamis que contra él sia pronunciat per sentència, d'alcun malefici que aja fet, a servu, a femna, e a pare que no sia júgie e·l plet de son fil, e a fil que no sia júgie e·l plet de son pare. Ne nul hom no pot ésser júgie en la sua cosa, ne en aquela cosa de què espera a aver profit o dan. E ren que per éls sia enantat ne sentenciat no val ipso iure.
sl:3.1.10 Sentència que sia donada en persona d'alcun servu no val, so és que él personalment en plet no pot estar ne deu ésser reebut a demanar ne
a defendre, per so com no à persona d'estar en juy, exceptatz en aquestz cases dejús escritz que pot estar en juy:
Lo primer és, si el està en servitut e·s vol clamar que no deu ésser detengut en servitut con él sia e dégia ésser franch.
Lo segon cas és, si el és en estat de franquea e altre lo demana a servitut, que sia son servu. Car en aquest dos casses pot e deu estar en juy, e demanar o defendre sa franchea, e és ferm ço que fa.
Item, pot estar en juy en demanar alimentz si per aventura per alcun li seran lexatz en testament, o en codicils, o en altra manera.
Item si él poseex alcuna cosa per son seynor, e alcun li turba sa possessió, que él en juy que la pot e deu deffendre e, si·n serà gitat, que la pot e deu demanar e cobrar en juy. E nul altre cas servu no pot estar en juy, sinó en aquestz desús ditz, si doncs no era per malefici que agués fet.
sl:3.1.11Fil familias, sens auctoritat de son pare, en juy no pot estar, si doncs en plet de castrense peculii vel quasi que volgés demanar, que ladoncs sens auctoritat de son pare pot estar en juy, ab que sia de perfeta etat com sí.
sl:3.1.12Si lo fil familias vol pledegiar de son peculi adventiciï, so és de béns que li sien lexatz o donatz, o vengutz per alcuna altra raon, e el pare vol menar lo plet, pot-ó fer, ab que u fassa ab volentat del fil.
sl:3.1.13E si el fil familias vol pledegiar per son peculi adventiciï, e son pare nou vol ne li vol donar auctoritat, ne él no vol menar lo plet, lo veguer, a demanda del fil familias, per juy dels ciutadans, deu e pot forssar lo pare que li dón auctoritat e que sia amb él e·l plet e e·l juy.
sl:3.1.15Furiós, mut, ne orat, ne sort de tot en tot sort, ne mente captus, ne menor de ·XXV· ayns meys de tutor o son curador, si doncs aquest menor no avia enpetrada, axí com ja és dit, vènia, en juy per sí metexs no poden ne deven estar.
sl:3.1.16Atressí mòngie o altra persona reglar, sens consentiment de son prior, o de son abat, o de son major.
sl:3.1.17Tutor o curador acusatz de sospita de mala aministració de tutoria, en juy no poden ne deven estar.
sl:3.1.18Item, excomunicat en juy no pot estar.
Totes les altres persones poden estar en juy e y deven ésser reebutz.
Instància de juy dura tro a [...] ayns aprés que·l plet és comensat; de tres ayns a enant, si excepció n'í à posada, la instància és fenida e toma el plet e·l primer estament, axí com si anc no fos comensat, però aquest feniment d'aquest'instància deu ésser jugiat per sentència dels ciutadans.
sl:3.1.19Dues maneres són de excepcions, so és saber, dilatòries e peremptòries.
sl:3.1.20Les dilatòries se departexen en dues guises, so és saber, que les unes són declinatores de juys e les altres són dilatòries de paga, so és que alongen plet o paga. Les quals dues se posen ans de plet comensat, car depús plet és comensat no·s poden posar.
sl:3.1.21Les peremptòries se posen totes aprés plet comensat, exceptades tres, que·s posen ans de plet comensat e aprés plet comensat e són dites anormiales (sic), que no seguexen la regla de les altres, les quals tres excepcions són aquestes: res finita, transacta sive iudicata.
Apertissimi iuris est licere litigatoribus iudices antequam lis incoetur recusare.
sl:3.1.22 Clara cosa és e manifiesta que tot hom pot recusar júgie si sospitós li és, per qual que raon, sobte en comensament de plet, ans que·l júgie sobre plet comens a enantar ne a pronunciar alcuna cosa, car depús él enante ab consentiment de les partz, o e·l plet él pronunciï res, per parciència (sic) de les parts, que éls o soffren, d'aquí enant no·l poden ne deven recusar.
sl:3.1.23A lo metex s'és de la una part a l'altra, si per aventura alcuna raon y avia per què pogés la una part a l'altra recusar.
sl:3.1.24Pus que·l júgie, àrbitre o assessor serà reebut per les pars, no pot ésser recusat per éls, si doncs si alcuns certz cases d'enamistances o d'altres no y venien per què recusat degés ésser per dret.
sl:3.1.25Offici de júgie és ample, enaxí que deu totes coses que al plet pertaynen diligentment encerqar, e la orden del plet bén e diligentment secudir e determinar, e loc segur e covinent a les pars assignar, e les excepcions dilatòries e peremptòries per enterlocutòria defenir, e tot lo negoci per difinitiva sentència determenar e defenir.
sl:3.1.26Júgie delegat de júgie ordinariï no·n pot subdelegar altre.
sl:3.1.27Mas si és delegat de príncep, pot altre subdelegar a tot lo plet o a partida. E si per aventura
tot lo plet li subdelega, e e·l dit plet darà sentència diffinitiva e d'aquela serà feta appelació, deu-se hom apelar al príncep e no al delegat. Mas si alcuna cosa lo delegat se retendrà en la delegació, deu-se hom apelar al delegat e no al príncep.
sl:3.1.28Si alcun hom estrayn, a clams d'altre, serà apelat o citat per lo veger o per son sayg, deu venir denant lo veguer, e si allega son privilegi que farà dret en poder de son júgie, per sentència dels ciutadans deu ésser determenat aquel privilegi si·l deu aver o no. Car en alcuns cases certz és hom tengut de pledegiar denant e en poder d'altruy júgie, so és saber per raon de contrayt, si l'à fet en aquel loch, o per raon de malefici que fassa en aquest loc, o si promés a son creedor que·l pagarà en Tortosa, o si és hom que vàgia vagant per lo cegle que no li sàpia hom cert loch on estia ne fassa son major estàgie. Car en tot altre cas l'om estrayn fa dret en poder de son júgie, donant securitat primerament al veger per fermansa, si la ha, e si no, sobre coses, e si no à coses, per sagrament, e que·s n'irà fer dret en poder de son júgie, segon lo temps que per sentència dels ciutadans li serà assignat, que él que serà là e farà dret; exceptat de coses movens o que per sí metex se movent en Tortosa seran trobades, que aquí és tengut de fer dret.
sl:3.1.29Si alcun clerge o hom altre religiós o hom estrayn o sarrayn se clamarà d'altre al veger, e aquel de qui·s clamarà lo vol o·l recovendrà atressí en poder del veger, és tengut de respondre de la reconvenció en poder dels júgies que en aquel plet seran eletz per lo veger, e de fermar dret, e de seguir tot lo plet tro sia acabat. E si no u vol fer, no deu ne pot de la sua demanda ésser escoltat ne reebut a demanar.
sl:3.1.30Negun no consent en nul hom que sia son júgie, jasia so que deman trelat del libel ne deman que·l libel sia declarat, que él no puscha posar contra aquel júgie tot so que hom contra júgie sospitós puscha hom posar.
sl:3.1.31Si alcun hom estrayn se clamarà de veyn de la ciutat, ans que sia reebut a demanar, deu donar fermansa que prena dret, e que estarà a dies e a ores e seguirà so que jugat li serà, segons que dret vol e requer. E si hom lo reconvén que·s clam d'él que farà dret, e si no à fermansa sobre coses, si les ha, e si fermansa ne coses no à, deu jurar que no à fermansa que pusca donar en aquel plet, ne coses assí sobre què pusca fermar, e que pendrà dret e·l farà si hom lo reconvén, e que estarà a dies e a ores, e seguirà so que li serà jugiat, segons que dret vol. E aquest sagrament, fer o fermar axí com desús dit, deu fer per sentència dels ciutadans.
sl:3.1.32Si alcun se defén per son procurador, en la cort, o en poder d'àrbitres, o·n altre loch, de clams que d'él sien fetz per alcuna persona, la sentència, sí que sia absolutòria o condempnatòria, deu ésser donada sobre·l procurador e sobre·l seynor del plet, enaxí: "nós, aytals júgies, condempnam o absolvem vós aytal, procuratorio nomine, e aytal de qui vós sótz procurador"
.
Car si axí no·s faya, sentència que í fos donada no val ne pot valer, que tota via lo procurador e el seynor del plet ensems deven ésser absoltz o condempnatz.
sl:3.1.33En qual que plet se sia, eleg e deu eléger dos ciutadans o plus, e no meyns, lo veger, lo plet comensat. E si per aventura s'esdevenia que ·I· dels júgies, o per malea o per altra cosa, no volgés ésser al plet ne enantar, o·s desarà, lo veger per sentència dels ciutadans lo·n deu forsar e destréyner, peynorant él o éls per peynores tinentz que valen aitant com fa la demanda. Mas si per aventura él assò per malea no faya, mas serà enbargat per los seus fetz o per altruys, en tal manera que ésser no y pusca, e assò que sia manifest a la cort, o serà malalte de longa mal[al]tia o serà en alcun larc viàgie o peregrinació larga, lo veger, per sentència dels ciutadans, deu e pot-n'í eléger altre o altres, lo qual ab lo primer que reman e·l juy deu e pot determenar e defenir tot lo plet.
sl:3.1.34Nul hom no deu ne pot aver en júgie aquel qu'él demanarà que sia júgie, ne aquel a qui serà donat o promés alcun serviï perquè a él ne sia favorable en ren.
sl:3.1.35Coven que·ls júgies diligentment enquiren la qualitat del fet, e cascuna de les partz, sobre·sso que al plet pertayn, sovén demanar si vol ren dir. E qual que ora lo júgie per alcuna egualtat se mourà, si a el no és clar lo plet, perquè clarament pusca donar sentència, pot per sí metex e per son moviment enterrogar e demanar les partz per so que clarea de veritat ne pusca trer e certa sentència pusca donar e·l dit plet.
sl:3.1.36Ans del plet comensat e aprés plet comensat pot hom enantar ab la ·I· dels júgies que sia ab lo veger en tot lo procés del plet, a testimonis a pendre con en totes altres coses, exceptades sentències, sí que sien enterlocutòries o defenitives, o en resposta del plet, en les quals coven que sien amdosos los júgies o plus, si plus n'í à eletz presentz, car si totz no y eren, les sentències no valrien ren, e serien axí com si donades no eren.
RÚBRICA 2
Ref. 3.2.0QUE NEGÚ PER FORÇA NO SIA TENGUT DE DEMANAR NE D'ACUSAR A ALTRE ANTE LITEM CONTESTATAM
Rúbrica que negú per força no sia tengut de donar (sic) ne d'acusar altre ante litem contestatam.
Invitus agere vel acusare nemo agitur.
sl:3.2.1 Negun no pot ne deu ésser forsat que fassa demanda contra altre ne l'acús ans de plet comensat; mas aprés plet comensat deu ésser forsat, si la part adversa o vol, e deu venir a sentència.
RÚBRICA 3
Ref. 3.3.0DE COMENSAMENT DE PLEYT
Rúbrica de començament de pleyt.
sl:3.3.1Lo plet és comensat con lo demanat respon per manament del júgie per negativa o per affermativa.
sl:3.3.2Si alcun a paor que la cosa que él tén li sia demanada per alcun hom, e él, per frau e per engan que a él no sia demanada aquela cosa ne plet contra él no·n sia mogut, la vendrà o la alienarà a altre, per so que·l demanador la perdés o no la pogés aver, sens major trebayl que d'él no auria, si lo seynor d'aquela cosa o son procurador la demana, e prova l'engan desús dit, deu e pot lo dit fraudolós ésser condempnat en aytant de preu com lo júgie tatxarà e lo demanador jurarà que la cosa valia.
RÚBRICA 4
Ref. 3.4.0DE DILACIONS
Rúbrica de dilacions et d'allongaments e de féries o de dies que hom no deu pledejar.
sl:3.4.1Si dilacions són demanades sobre alcun plet per alcuna de les partz en donar testimonis o cartes, si diu que són en oltramar, a ·IX· meses d'espay, e oltra sobr'aquela cosa pus dilacions no pot aver. Si les demana en altre loch on mar aja a passar, són-li donades al torn o al sabut del primer leyn que y vàgia, e plus dilacions sobr'aquel fet aver no pot ne deu.
Si seran demanades en altre loc on mar no aja a passar, són-li donades a albiri de júgie, so és saber, que·l júgie deu comtar les jornades d'anar e de venir, e aqueles li deu donar, e deu-li assignar ·III· o ·IIII· dies d'estar en aquel loc on los testimonis deu donar, si doncs festes no y devien venir, que ladoncs les deu donar lo júgie a son albiri, e que l'arbiri sia covinent.
Con lo primer manament és fet per lo veguer a alcun per demanda d'altre, e él serà vengut en la cort e aurà fermat dret d'aquela demanda, pus que dret aurà fermat, pot-se abstenir, que no serà a la cort per aquela demanda tro tres manamentz li sien fetz per lo veger o per lo sayg, però que·l veger lo y man al sayg. E encara tro al quart manament li sia fet, lo qual quart manament deu ésser pronunciat per boca de júgie al veger que-l fassa o·l fassa fer ab ·I· testimoni. Lo qual testimoni deu venir a la cort si lo demanat no ve a la cort a aquel dia d'aquel quart manament, que diga que él li fo present con aquel quart manament fet a aquel dia que li serà fet que í sia, deu-hi ésser per sí o per son procurador. E si no y és, deu ésser peynorat per peynores tinentz que sien fetes a él, si les ha, e, si no les ha, a la fermansa, si les ha, d'aitant con val la demanda que feta li serà; e deu ésser liurada a la part tro que·l plet sia fenit, que la tenga, si la demanda és pecuniari, e si seent, deu ésser lo demanador mès en possessió de la cosa demanada causa rei servande, e aquesta dilació ha cascun per so que pusquen aver deliberació sobre la demanda.
sl:3.4.2Si alcun hom a plet ab la seynoria e, per sí no pot aver avocat que·l raon contra la seynoria, la seynoria·n deu pregar un d'aquels que són o usen en la cort, qual que la part vula, diligentment, e enaxí que li prometen a aquel advocat que per aquel raonar nul desgrat ne mala volentat no li n'aja, ans lo n'amaran més.
sl:3.4.3Nul hom que no aja advocat ne·l trobarà en Tortosa, o lo y trobarà e de continent no·l podrà aver, deu aver dilacions a albiri de júgie, segons que·ls advocatz són luyn o prop.
E si per aventura aurà advocat, mas serà en viàgie breu, o aurà malaltia breu de ·VIII· dies tro a ·XV· dies, deu-li ésser assignada aquela dilació d'aquels ·VIII· o ·XV· dies, mas d'aquesta assignació aenant, si bén l'avocat vènia d'aquel viàgie e tornava en altre, o per mal[al]tia que cregés e s'alongàs, o el viàgie s'alongàs, d'aquí enant altra dilació no li deu ésser donada, mas ab aquel, o ab altre, o meyns d'avocat, deu enantar.
sl:3.4.4Tot hom que aja breu malaltia no és tengut de venir a cort tro sia garit, car si longa malaltia avia, deu-hi trametre procurador ab qui sia enantat el plet.
Aquel enperò qui aurà breu malaltia, si li serà manat que sia a cort, deu-hi trametre alcun hom qui l'escús que él no y pot venir, o femna, si hom no pot aver.
En qual que forma nula dilació sia e aja loch, nul enantament no pot ne·s deu fer e·l plet.
Qui perd ça muler, o son marit, o pare, o d'aquels qui són en la línea de pugiant o davalant, o son parent tro al quart grau, no són tengutz de venir a la cort dins ·IX· dies que éls sàpien que mort sia, jasia so que manament li·n sia fet, ne·n cau en neguna pena si no y ven.
Aprés que sentència diffinitiva és donada de què hom no s'apel o no·s pusca apelar, a ·X· dies d'alongament, que no és tengut ne·l pot hom destréyner de fer paga alcuna tro los ·X· dies són passatz.
sl:3.4.5Si alcun hom estrayn a plet ab alcun ciutadan e no à advocat ne·l pot trobar, la cort e los prohòmens li donen e li·n fan donar ab que él los pach.
sl:3.4.6Veger, per ssa pròpria auctoritat, nul alargament no pot fer ne donar, ne nula dilació.
RÚBRICA 5
Ref. 3.5.0DE FÉRIES QUE HOM NO TÉ CORT
Rúbrica de féries que hom no tén cort.
sl:3.5.1Féries són en la ciutat de Tortosa e en sos térmens tot lo mes de juyn e de setembre.
Que hom no és tengut de pledegiar, ne el veger en ren que enantat se sia d'abans no pot enantar, ne exsecucion fer, ne hom no li és tengut de venir denant, si no·s vol, ne nul hom no és tengut de menar plet comensat o no comensat, si no·s vol. Exceptatz maleficis e enjúries, sobre·ls quals pot pendre les persones e aturar e pendre fermançes, mas no los pletz menar, sinó tant solament si aquel qui lo malefici aurà fet o la enjúria, e dada la fermansa, se·n volrà anar en viàgie o exir de Tortosa que ans que·s partesca del veger, denant dos ciutadans, los quals lo veger eleg per júgies, deu negar o atorgar la demanda, axí a dia que hom no tén cort com a dia que hom tén cort, e val so que enantat, e negar o atorgar, serà axí com si era a dia de cort e que fos ora de cort e que·s tenga cort. Item són féries que no tén cort ne la pot tenir si·ls prohòmens hixeran per fer honor al rey o la regina o a lurs fils que vengen en Tortosa o n'esquen, o al maestre del Temple o altre baron o prelat, o tenen consel o qual que prohom fassa nosses de son fil o de ça fila, als quals los prohòmens volen fer honor que í sien, o alcun hom bon o dona o lurs fils moran en Tortosa, als quals los prohòmens conegan que·ls fassen honor.
sl:3.5.2En Tortosa ne en sos térmens no·s ten cort en negun dicmenge de l'ayn, ne de ·VII· dies ans de Nadal tro part Aparici, ni el dia de Sant Vicent, ne en les ·IIII· festes de Senta Maria, ne en la festa de la cadira de Sen Pere, ne el dia de Sen Macià, ne el dia de Rams tro passat lo diméngie de les oytaves de Pasca, ne el dia de Sen Jordi, ne de Sen March avangelista, ne el dia dels apòstols Felipi e Jacobí, ne de Senta Creu de maig, ne el dia de la Assenció, ne de la vespra de Cinquagesma tro passat lo diméngie de les oytaves,
ne el dia de Sen Bemabé, ne de Sen Johan Babtista, ne de Sen Pere, ne de Sen Paul, ne el dia de Senta Margarita, ne de Senta Maria Magdalena, ne de Sen Jacme, ne de Sen Salvador, ne de Sen Lorens, ne de Sen Augustí, ne de Sen Bertolomeu, ne de Senta Creu de setembre, ne de Sen Matheu, ne de Sen Michel, ne de Sen Francesch, ne de Sen Luch, ne de Simonis e Judà, ne el dia de Omnium Sentor, ne s'endeman en què hom fa honrament als morts, ne de Sen Martín, ne de Sen Bres, ne de Senta Catarina, ne de Sen JAndreu, ne de Sen Climent, ne de Sen Nicolau, ne de Senta Lucia, ne de Sen Thomàs.
Totz aquestz dies són feriatz, que no ten hom cort, per honor de Déu e dels santz.
Item, en les latanias de mag, ne·n altre dia que processó se fa en la ciutat o defora les çeu de Senta Maria, cort no·s ten en Tortosa, per so com los prohòmens van a la processó.
RÚBRICA 6
Ref. 3.6.0DE PODER E DE JURISDICCIÓ DELS JUTGES, E DE LÀ ON SE DEUEN PLEDEJAR LOS PLEYTS, E EL LOC ON DEU ÉSSER LA CORT, AXÍ EN CRIMINALS FEYTS COM EN CIVILS
Rúbrica de poder e de jurisdició de júgies e e de la cort on se deven pledegiar los pletz e el loc on deu ésser la cort axí en criminals fetz com en civils actor forum rey sequi debet.
Si alcun hom se vol clamar o·s clama d'altre, à a demanar e posar ça demanda denant lo seynor o el júgie d'aquel contra qui·s fa la demanda. Exceptatz aquestz cases que ja a enrere són escritz e posatz. Idem est tam in criminalibus quam in civilibus.
sl:3.6.1 Con alcun per son engan o per ça maestria fa pledegiar aquel de qui·s clama, e no denant lo seu júgie mas denant altre júgie qui no és júgie del demanat, e li fa plet comensar e enantar en son plet, si excepció li serà posada per lo demanat, l'actor o demanador deu perdre ça demanda per sentència.
Alò metex c'és el demanat, si él per ça maestria o per son engan fa pledegiar lo demanador denant júgie que no sia seu. Exceptat d'usures, que poden pledegiar en poder del bisbe si·s volen, so és que si·l demanador demana usures, que pot anar e pledegiar denant lo bisbe si·s vol lo demanat.
sl:3.6.2Les compaynes leges e hòmens lechs que estan ab los clerges o ab hòmens religiosos o ab cavalers, en Tortosa ne en sos térmens, són tengutz de fer dret en la cort de Tortosa.
sl:3.6.3Item tot cavaler que estia en Tortosa ne en sos térmens és tengut de pledegiar e de fer dret en la cort de la ciutat de Tortosa si nul hom ce clama d'él.
sl:3.6.4Jueus de demandes que fassa la ·I· contra l'altre, o contra xrestians, o xrestians contra éls, fan e deven fer dret en la cort de Tortosa e per juy dels ciutadans.
sl:3.6.5Consentiment de privades persones no poden donar jurisdicció ne fer júgie a aquel qui no ha jurisdicció. E si ren per aquel era jugiat ren no val, ne pot ne deu valer.
Per los ciutadans de Tortosa çe conexen totz los pleytz e·s determenen e·s defenexen axí en criminals com en civils, e si la exsecució lo veger no faya o no volia fer en fetz criminals los ciutadans fan la exsecució.
RÚBRICA 7
Ref. 3.7.0 DE PETITIONE HEREDITATIS
Rúbrica de peticione hereditatis.
sl:3.7.1 Légia cosa és e sens raó que negun sia forsat de nomenar ne de dir per quin títol posseescha la cosa que él ten ne posseex. E per aquesta raon nul hom no és tengut ne pot ne deu ésser forssat qu'él nomén n'él diga son títol per què posseeix. Exceptatz dos cases, so és saber que si nengun posseeix axí com ha hereu o com a possessor o successor.
sl:3.7.2Con hom parla de heretat és entés totz los béns del defunt.
sl:3.7.3Si alcun posseeix heretat d'alcun defunt a bona fe, e la heretat aquela aurà a altre a redre e restituir per sentència, per clams que d'él aurà fetz, la dita heretat no és tengut ne·l ne pot hom destréyner que la redra ne la restituesca a aquel a qui li serà jugiat, tro aquel li aja restituït e pagat totz los deutes e les lexes que per aquela heretat aurà pagat, ne les messions ne les altres cosses que él ac a donar e a despendre raonablement per la dita o en la davandita heretat.
sl:3.7.4Successor o posseydor és dit aquel qui posseeix totz los béns del deffunt sens testament a bona fe. On si aytal posseydor paga nula cosa per los dits béns e, a clams d'alcun, él ha a restituir aquels béns per sentència, enans que él aquels béns restituescha, li deu ésser pagat e restituït tot so que él aurà pagat ne donat raonablement per aquels béns, per aquel qui los ditz béns deu cobrar.
sl:3.7.5Posseïdor qui posseeix los béns del defunt a bona fe, si alcun hom li demanarà aquels béns dién que mellor dret hi à que él, e plet serà contestat entr'éls, so és que·l demanador farà demanda racione peticionis hereditatis, e sentència serà donada contra aquel posseydor que restituesca la heretat, qual que cosa o quals que béns en poder del dit posseïdor seran vengutz, ne vendran, ne aurà reebutz depús lo plet serà comensat tro en la fin del plet, totz los deu restituir e deliurar a aquel qui l'aurà vençut e li seran jugiatz per sentència. Car aquesta natura és de peticione hereditatis, que axí bén deu restituir aquestz com aquels que seran contengutz e demanatz e·l libel e jugiatz.
sl:3.7.6Si alcun, axí com a posseydor o a successor d'alcun defunt, demanarà los deutes del defuntz o alcuns béns que altre tenga o posseescha, los deutors ne aquels contra qui vol fer demanda, no li són tengutz de respondre tro que·ls aja mostrat lo títol com posseeix él ne és successor, si assò li serà posat per excepció.
RÚBRICA 8
Ref. 3.8.0 DE REI VENDICATIONE, ÇO ÉS, COM POT HOM COBRAR LA SUA COSA QUE ALTRE TÉ
Rúbrica de rey vendicatione, so és com pot hom trobar la sua cosa que altre ten.
sl:3.8.1Ordinària cosa és e dreturera que si coses moventz són demanades, primerament que deven ésser demanades que sien mostrades ad exibendum, so és en públic, e en aprés que hom se clam de la possessió, e si no la pot gaaynar, deu-se clamar de la proprietat.
Alò metex s'és que si és cosa seent, que primerament se deu hom clamar de la possessió e, si no la pot gaaynar, que deman la proprietat.
sl:3.8.2Si alcun ven o dóna o aliena son camp o ssa viyna a alcun, e no·l li liura ne·l ne met en possessió, e depux aquel camp metex o viyna o altra cosa vendrà o darà o alienarà a altre, e·l ne metrà en possessió o lo y liurarà, aquel a qui primerament aquela cosa serà venuda o donada o alienada jamés d'aquel qui la dita cosa tendra que derer aurà comprat o li serà donada o alienada, no la pot cobrar ne demanar, ne li n'és tengut de respondre, ne rey vendicacione contra él no pot moure.
sl:3.8.3Certa cosa és e manifiesta: tot posseïdor de mala fe que totz los fruytz que d'aquela cosa aurà aütz ne reebutz, ne altre pogés d'aquela cosa reebre, si diligentment ne pensava o·ls recolia, deu restituir e redre ab la cosa que li serà demanada con per sentència li serà jugiat que reta la cosa aquela. Car en la sentència, con se dóna, s'entenen totz aquels fruitz, jasia so que per aquel qui·ls aurà reebutz o·ls pogra aver reebutz, sien gastatz o despeses.
sl:3.8.4Posseydor de bona fe no ret los fruitz preses ne despeses, ne n'és tengut de restituir, mas és tengutz de restituir aquels que no són despeses e estan enquara, aprés que plet serà comensat e que podrien ésser reebutz.
Car, per contestacion de plet, d'aquí enant és fet tot hom posseydor de mala fe, e si pert la cosa tot axí deu perdre totz aquestz fruytz.
sl:3.8.5Seynoria nul hom d'alcuna cosa no pot aver jasia so que la posseesca, si just títol no n'ha.
sl:3.8.6Car alcun posseix alcuna cosa e dins ·XXX· ayns d'aquela cosa contra él serà mogut plet, e duran lo plet passaran plus de ·XXX· ayns poc o molt, e aquel qui posseyrà la cosa al·legarà prescriptió de ·XXX· anyns, de la dita prescripció deu ·I· hom levar aytant de temps com serà aquel que serà del dia que·s comensà lo plet per citació que vengés a la cort tro als ditz ·XXX· ayns; car lo temps que durant lo plet passa, no ajuda en ren a la prescripció, ans la torna a enrere que del dia enant que·l plet se comensà, à novelament a comensar, si·l plet no·s mena ne ven a sentència; que d'aquel dia enant [...] car la prescriptió és rota aquela primera e no val ren.
sl:3.8.7Prescriptió, axí en personal com en real, és en Tortosa [per] espay de ·XXX· ayns. E no tant solament li ajuda lo temps que alcun à posseyt, ans o fa lo temps d'aquels de qui él ó à aüt, aitant com éls auran posseyt abans que él.
sl:3.8.8Jasia so que aquel qui posseeix coses estraynes les tinga sens justa raon, no les deu perdre sinó per sentència, ladoncs com lo demanador o aja provat leyalment que a él pertaynen.
RÚBRICA 9
Ref. 3.9.0 DE USU FRUCTU, ÇO ÉS, D'AQUELS QUE HAN DE REEBRE FRUYTS D'AQUELA COSA E NO HAN DRET EN LA PROPRIETAT
Rúbrica de usu fructu, so és d'aquels que àn dret en reebre fruit d'aquela cosa e no àn dret en la proprietat.
sl:3.9.1Qui sembra a bona fe en estrayn camp, los fruitz que d'aquén reeb duran la bona fe, són del sembrador. Mas sempre que él sab que·l dit camp no sia seu e que és d'altre, totz los fruitz que·n tén ne que·n reebrà deu restituir al seynor del camp, levatz primerament les despeses necessàries que seran fetes en aquel camp. Car en tres maneres són dites despeses, so és saber: necessàries, útils e voluptàries.
Les necessàries són aqueles que, si fetes no y eren, la cosa ne seria peridura o·s n'afolaria.
Les útils són aqueles per què la cosa és feta melor, jasia so que si fetes no y eren, la cosa no seria peridura ne·n vendria a peril.
Les voluptàries són aqueles que són fetes a delit e no a profit.
sl:3.9.2Si alcun demana alcuna cosa e serà cert de la cosa que él demana, jasia so que erre el nom, aquela error nou.
sl:3.9.3Con alcun demana alcuna cosa, deu assignar e posar en ça demanda, "aital cosa deman"
, o tota o partida.
E si demana cosa que estia en pes, deu dir seynaladament lo pes e lo semblant de la cosa e los seynals.
Si demana aqueles coses que en sí contenen e demanen e requeren mesura, deu significar la cosa que demana, e la mesura d'on és.
Qui demana vestedures, deu dir lo nom de les vestedures, e la color, e sos seynals. E si demana home o femna, deu dir lo nom e la heretat, si és infant, o adolecent, o joven, o veyl. E, si no sab lo nom, deu dir: "aital hom que aital hom posseeix"
o "aital, qui fo nat d'aytal femna"
.
E si demana cosa seent, deu dir en ça demanda les affrontacions e ab qui·s ten.
Con restitucion se fa de qual que cosa, aquel qui la posseeix no la deu retre pejorada, ans mentre la posseesca la deu laurar axí com bon laurador deu fer. E si no la ret milorada, no la deu redre pigiorada, mas deu-la redre e restituir en aquela valor que era con la reebé. Car si pigiorada la í retia o era pigiorada, és tengut al seynor de restituir aquel pigiorament e de reffer. E assò s'entén en aquels a qui és donat o lexat o venut usufruit d'onors.
sl:2.9.4Estrayna fusta que hom meta en obra de ses cases, o de leyns, o de barches, o d'altres obres, lo seynor de la fusta no pot demanar aquela fusta que li sia restituïda, mas pot demanar lo preu que valia quare precium loco rey succedit o, si·s vol, pot demanar accione furti contra eum.
sl:3.9.5 Los fruitz que són en los camps o en les viynes o en altres locs, enans que sien toltz de los arbres caütz ne cegatz ne talatz, part són dels camps o de les vynes o dels altres locs.
sl:3.9.6Laurador qui tenga alcuna cosa a laurar per altre, si per aventura alcun demana la proprietat a aquel per qui lo laurador la ten, e la guaaynarà per sentència o per altra raon, los dretz del laurador quant als fruitz que í són, axí con era covinensa entr'él e aquel qui la y donà a laurar, no·s poden perdre al laurador, ans li són salvus tota via.
sl:3.9.7Si alcun pren, per sa pròpria auctoritat, casa o cases d'altre que aja per successió o per altra raon, con assò leyalment serà provat, deu retre a aquel de qui la casa és tot lo loguer que n'à pres o que pendre pogrà si logar la volgés, ab tot lo don e pejorament que les cases auran pres en paretz o·n altres coses.
sl:3.9.8Si alcun alcuna cosa seent o movent comprarà a bona fe, o aurà per altre just títol d'aquel qui no és ver seynor, creent que él sia ver seynor, e si per aventura pert la possessió per alcuna raon, pot-la demanar e cobrar de tot hom qui la posseesca, exceptat del ver seynor, de qui no la pot cobrar, sinó ·V· cases, los quals són en dret posatz.
sl:3.9.9Home, so és sarrayn o sarrayna o altre servu o serva, no són enteses que sien en fruitz, éls ne ren que de lur cors ysca,
per so com Déus nostre seynor no volc que fossen enteses en fruitz com totz los fruitz fossen fetz a serviï e a ús de home.
sl:3.9.10Fruits són ditz totes aqueles coses que yxen del bestiar de cascun, gros o menut. On si lo cavayl o guarayn, tor o mardans, o bochs, o verres d'alcun enpreynen les egües, vaches, oveyles, cabres o trúgies d'altre, ço que d'aquest enprenamentz hix, és tot del seynor qui és seynor de les coses femenines, sens alcuna part que no y à aquel qui és seynor de les coses masculines.
sl:3.9.11Ususdefruit s'establex en camps, en cases, olivars o viynes o en altres honors, en servus e en bestiars e en totes altres coses, exceptades aqueles que usen se consumen o·s poden consumar, e les usan, so és saber: vin, oli, forment e peccúnia, vestedures, e draps de lit, o d'altres que aquels usan per sí metex se consumen, e·s guasten, e·s destroexen.
Però si en aquestes coses era establit ususdefruit, aquel a qui aquel ususdefruit serien lexatz en testament o en codecil, o serien establitz, deu assegurar a aquel a qui deu donar la proprietat, tot aytant de preu com valen aquestes coses que eles usan se poden consumar, tant tost com lo ususfruit sia fenit, que él aquel preu que les coses seran estimades torn e redra al seynor de la propietat.
Establex-se ususdefruitz en testamentz, codicils e en derrera volentat, e per estipulacions o promessions.
sl:3.9.12Con ususdefruit és establit en alcuna cosa, enans que a l'usufructuari sia liurada aquela cosa, deu donar bona fermansa que él laure bén aquela cosa a arbitració de bons hòmens e que no pigior ne la afoyl en ren, e, si u faya, que u restituís al seynor de la proprietat.
sl:3.9.13Si bén usufructuari posseeix la cosa en què serà establit lo usufruit, no per so meyns lo seynor de la propietat pot obligar aquela cosa, assò salvu que la condició de usufructuari no se·n pigior en ren, ne se·n pot ne deu pigiorar.
sl:3.9.14Lo usufructuari és tengut que, si alcun cep, figuera, olivera o altre arbre se morrà en aquel loch on a él serà establit ususdefruit, que él, en loch d'aquels, que n'í meta e n'í plant d'altres. Però los secs o els mortz o arrancatz per cas d'aventura, són seus e·n pot fer ça volentat, mas él és tengut que en loch d'aquels ne plante e n'í meta altres.
sl:3.9.15Lo usufructuari pot e deu fer melor la condició de la proprietat, e no pigior, ne la deu afolar.
sl:3.9.16Con alcun fa son testament o sa derrera volentat e lexa lo ususdelsfruitz a alcuna persona, e él mor ans que·ls fruitz sien culitz, jasia so que·ls fruitz sien madurs o culidors, al dit fructuari pertaynen, si·s tenen en les viynes, camps o els arbres.
Si l'usufructuari mor enans que·ls fruitz aja recolitz en son alberch o en altre loch on él lo aja volgutz posar defora les honors, pertaynen al seynor de la proprietat o a sos hereus, e no als hereus de l'usufructuari.
sl:3.9.17Fenex ususdefruitz per mort de l'usufructuari e per moltes altres maneres que en dret són contengudes.
RÚBRICA 10
Ref. 3.10.0DE CLAVEGUERES E D'ALBEYLONS E D'ESTREMERES E D'AYGÜES DE CANALS
Rúbrica de clavegeres e d'albelons e d'estremeres e de aygües de canals.
sl:3.10.1Tot hom pot fer claveguera o estremera en son alberch, en qual que loch él se vula, a ssa pròpria volentat. E·ncara fer albeló a ssa pròpria messió per la carrera pública, de sotz terra, tro al rech o a la barbacana o al val, qual li plàcia, ab que prejudici no fassa en alberchs ne en cases de sos veyns o d'aquels a qui pertaynen los arberchs e les cases.
sl:3.10.2Mundar se deven les estremeres e los albellós e les clavegueres, car per las pudors e per les legees solen venir moltes vegades pestelències e moltz mals del cel.
sl:3.10.3Si per aventura alcun volrà girar ça estremera, o son albeló, o ça claveguera, a aquel albelon o claveguera que serà feta en la carrera, francament e deliura que u pot fer sens tot enbargament, enaxí emperò que pach ça part de la messió a aquel qui la dita claveguera aurà feta fer, e enans que ren y fassa, ne la y gir, e pusca milorar e no pigiorar.
sl:3.10.4Les aygiies dels terratz que del cel y vénen, pot cascun a ssa pròpria volentat girar que vingen caure en la carrera, ab que per lo seu o fassa e no per ren de negun; per so car cascun pot fer a ssa pròpria volentat so que·s vol en les carreres, ab que·s gart que no fassa prejudici a negun, ne atressí que les carreres no·n valen meyns.
RÚBRICA 11
Ref. 3.11.0DE SERVITUTS E DE PARETS, E D'ALTRES COSES
Rúbrica de servitutz d'ayges e de paretz e d'altres coses.
sl:3.11.1Servitutz c'establexen en derreres volentatz, e per convinençes.
On si alcun hedifica prop d'alcunes cases, e les púgia tan alt que la lum tolga a les altres cases, so és saber, d'alcuns foratz o fenestres que sien en les paretz que són entre les unes cases e les altres, demanda alcuna contra aquel qui de novel hedifica no·s deu ne·s pot moure per l'altre, e si u fa no val; si doncs no provava leyalment que la servitut hi fos establida, axí com desús és dit, en derreres volentatz o per convinençes; per so con finestres ne foratz no deu nul hom fer en prejudici d'altre, si doncs no u fa en carreres, perquè n'àgia lum, o devés lo cel en son terrat.
sl:3.11.2Si foratz són fetz o finestres en los avans que són sobre les carreres, en los costatz dels avans, si los veyns d'aquels avans volen atressí obrar e exir ab avan sobre les carreres, aquel o aquels qui aquel foratz o finestres hi auran fetes, deven-los tancar e cloure, sens tot contrast e embargament, tan tost com lo veyn volrà obrar, que assí no val, ne deu valer ne pot, nuls temps, per lonc ne per graní que sia que ic dón prescripció, car no és cosa convinent ne raonable que nul hom per aytals foratz ne finestres végia les privades de son veyn ne de ça veyna.
sl:3.11.3Aygua que nasca o vénga en camp ne en honor d'alcun, negun en aquel camp ne en aquela honor no deu entrar ne exir per usar ne per pendre d'aquela ayga sens volentat e consentiment d'aquel de qui és lo camp o la honor on aquela ayga és.
Mas tan tost con aquela ayga és fora d'aquel camp o d'aquela honor, tot hom ne pot pendre e usar d'aquela ayga, ab que no fassa prejudici a altre camp o honor d'altre, a l'entrar ne a exir, sens contrast e embargament d'altra persona, sí que·l seynor del camp o de la honor on l'ayga naix o ven, no y pot ne y deu fer contrast ne enbargament.
sl:3.11.4Si alcunes cases deven servitut a altres o plasa, enaxí que pus alt no deven pugiar sinó aytant con aqueles qui primeres y són fetes, la novela obra, so és aytant com pus alt aurà obrat e bastit contra la servitut, aquel qui la obra novela aurà feta o feta fer, ab çes pròpies missions o despeses la deu desfer e destruir e alí no pot ne deu aturar aquela obra que contra la servitut aquí establida serà feta ne obrada.
Mas a nul hom no és vedat ne li pot ésser vedat que les sues cases o plassa no pug si·s vol tro al cel, sen contrast de nul hom, si doncs servitut no devien, axí com desús és dit.
sl:3.11.5Per camp, viyna, olivar o altra honor que servitut no dégia, nul hom, contra volentat de son seynor e sens consentiment d'él, no deu anar ne passar, ne entrar ne exir, ne fer aquí neguna cosa que al seynor torn ne sia enug ne gréugie ne desplaer.
Per carrera pública pot hom anar e venir ab ses bèsties e ab totes ces coses, totes ores e per quantes vegades hom se vula, e fer ço que li plàcia, ab que la carrera no vala meyns ne contrari sia als anadors e venidors ne embarch, sens tot contrast e embargament de nula persona.
Jasia so que mols hòmens meten lur blatz e lurs fruitz a batre e a secar en estraynes eres e en estraynes honors, e per deportar aquí entren e isquen e estien e que y fassen lur volentat e lurs delitz, jens per tot alò servitut no y à ne·n guayna.
Alò metex c'és si alcun fa versar aiges de son alberch o de son terrat en plaça d'altre, o y obra portal e y fassa portes, jasia so que per lonc temps assò ús ne fassa, no y à ne·n pot aver possessió ne la·n guayna, ne nula servitut. Car servitut en nul loc no és ne pot ne deu ésser, si doncs establida no y és, axí com desús és dit per
testamentz o per condicils o dereres volentatz o per stipulacions.
sl:3.11.6Plaça que sia de dos o de plus, si la un dels compaynós y vol hedificar cases e l'altre li veda que no u fassa, hedificar no y pot ne y deu fer ren, car en cosa comuna, a forssa del conpaynó, l'altre hedificar no y pot, ne y deu fer nul cosa.
Item, ne servitut la un contra volentat de l'altre no y pot posar ne deu, e si u fa, no val ren ne nou a l'altre.
sl:3.11.7Si alcun hom dóna servitut a altre per son camp o per sa vyna o per ça honor, e no li assignarà per qual loch que li dón carrera on pusca entrar o exir o que·n pusca passar aiga, tot lo camp, viyna o altra honor li és obligat, tro que él li dón e li assigne covinent carrera per on pusca entrar o exir o passar aquela aiga; que no pot vedar que no pas o fassa passar aquela ayga per qual loch él çe vula.
sl:3.11.8Con servitut és establida en alcuna cosa, e aquel no la usarà o no la volrà usar o no podrà, tota via qual que temps él ne vula usar, o pot fer e u deu fer, sens tot contrast, que nul temps per lonc que sia ne nula prescripció no li nou ne li pot noure.
sl:3.11.9Tota paret que és entre les cases de dos veyns o de plus, per natural raon és comuna. E enaxí que deu servitut a les unes cases e a les altres, e cascun pot-hi metre çes jàcenes o sos cabirons o ços permòdols e carregar, sens vedament que ·I· no í pot fer a l'altre. Si doncs la ·I· aqueles paretz no avia fetes, él o son antessessor, del seu propri, car ladoncs ne en cargar ne jàcenes metre, ne cabirons ne permòdols metre, tro que aja pagada la meitat o ça part, no pot. Mas si vol pagar o paga la meitat o ça part de les despeses o messions que costaran, sens contrast e vedament que l'altre no li·n pot fer ne deu, pot cargar e bastir e hedificar, e çes jàcenes, cabirons o per mòdols metre, e altres coses raonables fer.
Però si alcun d'aquels veyns de qui serà la paret comuna volia afolar, derrocar o destruir, o adobar la dita paret, sens volentat d'aquel veyn qui aurà part en la paret, no u pot fer ne deu.
Mas si la adoba o la vol adobar o reparar, feta la fadiga en la part, si y vol metre ça part, e si diu que no, pot-la adobar e reparar sens dan de la paret. Mas l'altre, si no·s vol, no és tengut que í pac ne y meta part ne ren, ne·l ne pot hom forsar ne deu, si doncs la paret no era tan àvol e tan frévol que sens aquel adob o reparament no·s pogés soffrir e minaretur ruina, car ladoncs en aquest cas y deu metre ça part, e·l ne deu hom e pot forsar e destréyner de pagar ça part.
sl:3.11.10Si alcunes paretz seran miganes entre cases d'alcuns, e la ·I· volrà obrar sobre aqueles paretz, que volrà pus alt pujar o volrà fer soler o altra obra, e li serà semblant que si él obrava sobre aqueles paretz que aquí seran e hedificava, que les paretz aquela obra que él vol fer sobre aqueles no la podrien soffrir per lo càrrech que y sia major, si les paretz són tals e tan fortz que bén e gint poden soffrir lo càrrech que tenen desús, si aquel vol obrar o la ·I· d'éls, e l'altre en aquela obra no vol e no volrà ren metre, ans dirà que no vol obrar o no à de què, gart-se aquel qui obrarà que, si carrega sobre aqueles paretz, que u fassa en guisa que lez paretz no·n valen meyns, ne a l'altre ne vénga dan.
Car si él, altre contrastan, aquí obrava sobre aqueles paretz, auria a refer e a restituir tot lo dan e el mal a l'altre. Mas si les paretz són tals que no pusquen soffrir desús obra novela ne aquel bastiment que él hi fa o y vol fer, mas bén soffrerien aquel que ja tenen e sofren, aquel qui vol obrar, pot derrocar e destruir aqueles paretz miganes, sens contrast e enbargament de l'altre.
Enaxí emperò que sens dan e nafframent de les altres cases o fassa; e encara que ab ça pròpria mission pig e estalon les cases de son veyn e, la obra feta, que les cases de son veyn tom en aquel carregament e d'aquel alt e en aquel estament que d'abans eren, sens tot minvament de servitut e sens tot affollament, e sens tota mission e despesa de l'altre.
Les paretz e tot assò desús dit (que) fa e deu fer que l'altre si no·s vol no li n'és tengut de ren a dar, a reffer ne a restituir nul temps, ne·l ne pot hom ne deu forssar, e encara deu-li tornar la cuberta o cubertes ab ça pròpria missió, que sien fermes e segures, e en aquel estat que d'abans eren ans que él les dites paretz derrocàs ne destruís.
E si obrarà pus alt que d'abans no eren, e aquel qui les paretz migianes aurà amb él
aenant volrà obrar e cargar en alò que serà pus alt obrat que d'abans no era, en aitant com pus alt serà, si obrar ni cargar y vol, ans que y careg, deu pagar ça part a aquel qui la obra aurà feta o a·quel de qui seran les cases con él volrà obrar; e entró que pagat aja ça part, no y pot ne y deu cargar, obrar, ne bastir, ne ren fer.
E feta la paga, si él la vol pendre, e si no la volia pendre, que la y posàs en loch segur, taula o altre on per él estegés e la pogés pendre, tota via que él se volgés, sens tot contrast d'altre, malgrat d'él pot aquí cargar, bastir jàcenes, permòdols o cabirons metre, que no lo y pot hom ne deu vedar.
sl:3.11.11Si les paretz que són entre les unes cases e les altres, són tals que la cuberta e el càrrech que desús los està, bén no pusquen sofrir, ans a coneguda dels veyns són regardosos e estan en paor que·s cuyt hom que dégien caure, e la ·I· volrà aqueles calçar e adobar o reffer si mester és, o derrocar e pux reffer, e l'altre no u vol o no y vol ren metre, pot e deu ésser forsat que y meta ça part, vula o no, si la part ne fa demanda.
sl:3.11.12Si paretz o cases d'alcun o cuberta de cases o murs de la ciutat minantur ruina, so és que volen caure o estan en reech de caure, a coneguda d'uns e d'altres, aquel qui a temor que càgia, ven e deu venir a la cort, e aquí mostrar com aqueles paretz, cases o cuberta o murs minantur ruina, e que seria gran dan d'él e d'altres. E sobre·questa mostra, lo veger e tres o ·IIII· dels ciutadans o plus deven anar là, e veer e gardar aquela cosa. E vista aquela cosa, si conoxen que fassa a derrocar o refer, calçar o adobar, per juy dels ciutadans sobredits segons que éls lo y jugiaran, sens contrast e alongament e dins aquel temps que éls li asignaran, que no se·n pot apelar, ne en aquest cas no ven appelació. E no per so meyns, pus aquel lo y aurà denunciat que·ls deroch, si ver és, que fassen a derrocar e no u volrà fer, és tengut de tot lo mal que farien si cayen.
Si és mur de la ciutat, com sia vist al veger e als ciutadans que seran en la cort e iran aquela cosa veer, con éls o ajen vist que minantur ruina, so és que par que dégien caer, per sentència dels ciutadans, aquel qui fa la demanda que sien derrocatz, deu-ne fer derrocar aytant com éls li jugiaran que·n sia derrocat e no plus. E deu-los derrocar ab sa pròpria messió, mas no és tengut de reffer.
sl:3.11.13Si vynes o camps o altres honors seran avironades d'altres honors, e él seynor d'aqueles vynes, camps o altres honors no podrà exir ni entrar a aqueles vynes, carns o honors sinó per honor d'altres, e aqueles li contrastaran que no·ls lexen ne entrar ne exir aquí per les lurs honors, a demanda d'aquel a qui serà vedat l'entrar e l'exir, lo veger, ab dos o ab ·III· dels ciutadans o ab plus, deven anar là e, la cosa vista e gardada, per juy d'éls, deven-li assignar carrera o loc covinent per on pusquen entrar e exir. Emperò là on meyns de dan e de mal sia d'aquels de qui són les honors per què deu ésser aquela carrera e aquel entrador e exidor.
Mas si per aventura aquel qui aurà aquela honor a la qual no pusca entrar ne exir sinó per honor d'altre, e él per aventura, o son antesessor, en aquel loc avia honor, e la aurà venuda e aurà retengut aquel loc, e no s'aurà retenguda carrera per on pusca entrar ne exir a aquela sua honor, jamés per honor dels altres veyns ne d'aquel a qui aurà venut, no pusca intrar ne exir, si doncs amb éls no·s n'avén per compra o per altra raon.
Atressí, si alcun volrrà arrabassar, laurar o fer viyna o altra honor en alcun loc, con moltes vegades c'esdevén en les muyntaynes o en les garriches, al qual arrabassar o laurar él no pusca entrar ne exir sinó per honor o per garriga d'altre, jamés aquí no pusca entrar ne exir aquí, si doncs no se·n posa o no·s n'avén per conpra o per altra raon ab lo seynor de la honor o de la garriga. Car no par ver que nul hom aitals coses dégia fer a profit de sí e a dan d'altre.
sl:3.11.14Con alcun a servitut de menar ayga per camp o honor d'altre a rregar lo seu camp o sa honor, deu aver carrera prop de la riba d'aquel aygaduit tro aquel loc d'on aquel ayga ix.
E si per aventura aquela céquia o aquel aygaduit convendrà a escurar o a escombrar, deu possar so que d'aquela céquia o aygaduit traurà o escurarà per les ores d'aquela céquia o aygaduit, e fer tot mellorament en aquela céquia o aygaduit que fer y vorà (sic), e totes ores que fer o vula que u pusca mellorar e fer.
Item, si à servitut tant solament de poar ayga en pou o en font de son veyn, deu aver carrera prop aquel'ayga, on pusca entrar e exir a l'ayga a poar. E si per aventura li era contrastat,
lo veger ab dos o ab tres prohòmens deu là anar e, per sentència d'aquels ciutadans qui là iran, deven-la-y assignar là on éls conexeran que mils sia a les pars; e que jamés no li sia contrastada, que en qual que manera contrast sia d'aytals servitutz, per sentència dels ciutadans ab lo veger ensems, se deven determenar, destruir e reparar, adobar e melorar.
sl:3.11.15Con carreres públiques són afolades per forsa de plúgies o d'ayges de rius o de flums, enaxí que·ls anadors ne els venidors sens peril o dan no·n poden passar, anar ne venir, los veyns de qui és aquela frontera afollada deven aquela carrera adobar e reparar en tal manera que·ls anadors e·ls venidors sens dan e peril lur o de lurs coses pusquen passar, anar o venir. E si no u fan o no u volen fer, los venidors e·ls anadors o viandans, per lur pròpria auctoritat e sens tot contrast que hom no·ls en pot fer, poden anar e venir per la honor d'aquels de qui aquela frontera serà, là on mils e pus segurament pusquen passar, anar ne venir, però deven gardar que u fassen con meyns de don sia, pus éls poden segurament e sens peril anar ne venir ne passar.
sl:3.11.16Jasia so que servitutz nul hom no pusca aver ne dégien ésser si doncs establides no són o per testamentz o derreres volentatz, o per covinences, és a ssaber que, si alcun passa per ·XXX· ayns per camp o per honor d'alcun o men sa ayga per regar son camp o sa honor, él o sa conpayna pacíficament e sens contrast d'altre, lo seynor d'aquel camp o honor, sabent e consenten e no contrastan ne enbargan, aprés de ·XXX· ayns pasats, no li pot vedar ne contrastar, que no y aya servitut, e d'aquí enant que sens tot contrast que no·n pusca usar.
sl:3.11.17Qui hedifica o bastex o construex cases latz a latz de les cases o de plaça de son veyn, d'aquela part ves les cases de son veyn, no y deu fer ne obrir finestres ne foratz en les paretz, ne e·ls terratz, per què en les cases de son veyn se pusca ren veer ne gardar.
sl:3.11.18Con sia desús dit que si cases d'alcun veyn minantur ruinam, so és que si les dites cases volen caure e que sien en rech de caure, e que sia ver e clar enaxí que a les cases de son veyn,
si aqueles cases cayen, pogén-se dan donar e a les coses que són layns, és electió d'aquel qui spera aquest don a pendre e aver que li deman fermansa, que si per caure d'aqueles cases a él ne vènia dan, que lo y emenàs tot e, si dar no la y volia, que anàs al veger e que se·n clam. E per sentència dels ciutadans coven que·l demanat dón fermansa, mal son grat, al demanador, que si dón vènia al demanador que lo y emén e lo y refassa, o que derroch la paret o cuberta o alò que vol caure e don pot donar; e assò és electió del demanador, qual que·n vula demanar: o la fermansa, o el derrocar, o l'adobar, si adobar se pot e lo demanat ha de què u pusca adobar. Que sobr'assò que el demanador deman ç'à a donar la sentència de continent, la cosa vista e gardada per lo veger e els júgies, sens alongament e contrast, e la deven fer seguir sens tota malea que no s'í pusca fer.
sl:3.11.19Con alcun fa o bastex cases, e fa les paretz dintre lo seu solar, los veyns que li són entorn ne en aviron no poden ne deven dir que pusquen cargar nul temps en aqueles paretz, ne ren bastir, ne en aqueles ren no poden usar sens volentat e consentiment d'aquel qui les à fetes o fetes fer, o de sos hereus, com aqueles paretz són dites migianes, que mig per mig són assegudes, bastides e construïdes e·ls solar d'amdosos los veyns.
sl:3.11.20Con alcun hedifica ses cases e ces paretz davan son veyn, e passa carrera entre aqueles cases que él hedifica e les cases de son veyn, sens vedament e contrast, que nengun no li·n deu ne pot fer, pot bastir e hedificar e construir çes cases e ses paretz aytant al com se vol ves lo cel.
E en aqueles paretz fer finestres pot aytantes com se vol, e quantes vegades se vol, que obren devés la carrera, però no y pot fer foratz per què él pusca ren veer en casa dels veyns qui denant li estan, con per aytals foratz él podria veer los altres e·ls altres no él.
sl:3.12.21Arbres que són plantatz en les honors d'alcuns e fan hombra en honor de son veyn, per la qual ombra, los arbres e l'esplet de la honor de veyn per la ombra valen meyns e li és dampnosa;
o aquels arbres hi àn estat pacíficament ·XXX· ayns o plus, o no y àn estat ·XXX· ayns.
Si hi àn estat ·XXX· anys complidament o pus, d'aquels arbres, rames, ne rayls, ne altres coses no deven ésser, ne poden, remogudes, ne toltes, ne talades per los veyns d'aquel loch ne per altres. E cascun, per colir fruit d'aquels arbres, sens pena e tot contrast dels altres veyns de qui són les honors, poden entrar e exir en la honor de son veyn totes hores que aquels fruitz són collidors e fan a colir, mas no en altra saon sens volentat de son seynor. E no tan solament los seynors d'aquels arbres per colir los fruitz y poden entrar e exir, e collir aquels fruitz, ans aquels a qui·ls auran venutz e lurs conpaynes; e els misàgies dels uns e dels altres y poden entrar e exir con temps ne saon sia d'aquels fruitz a collir.
Mas, si los arbres no auran aquí estat per ·XXX· anys, los veyns d'aquels arbres, les rames que pèngien devés la sua honor e les rayls que dins la sua honor íntrent, per sentència dels ciutadans ab lo veger ensems, poden, si·s volen, taylar, tolre e arrancar, sens contrast e contradiment d'aquels de qui són los arbres. E con aquels arbres se planten, pot contrastar lo veyn que no·ls planten sinó ·VIII· palms dins lo seu, e luyn de la honor de son veyn; i si·ls hy planten, él contrastan o no contrastan, per sentència dels ciutadans ab lo veger ensems, arencar.
Exceptat en los ortz, en què poden plantar lurs arbres on se·n vules dintre en l'on.
Emperò si alcun fa en son alou, prop de la honor de son veyn, e el solament o fonament on les paretz se deven asseer a rayls d'alcuns arbres de la honor de son veyn, aqueles rayls poden arrancar e talar qui fassen embarch ne contrast a aquels fonamentz.
Alò metex s'és si les cases eren ja fetes e les rayls dels arbres de son veyn crexien tant que les coses li foradassen o li traucassen o li volgessen traucar, aqueles rayls pot lo seynor de les cases taylar e trencar, aytant con dins lo seu ne trob que nosa ne dan li fassen.
Emperò si·ls arbres de son veyn, per antichs que sien, crexen o són cregutz ves la honor de son veyn, que contrasten que la honor de son veyn, aquela qui dejús aquels arbres és, no·s pusca laurar a bous aquela que ab bous se
laura, o ab hòmens aquela que ab hòmens çe laura, poden e deven tantes d'aqueles rames e les rayls taylar e tolre, que·ls bous e·ls hòmens pusquen aquí entrar, e anar e laurar sens enbarch e contrast; e asò s'entén en la terra del pan e no en les altres honors.
sl:3.11.22Les quanals dels terratz per què l'ayga de les plúgies ven a les carreres, pot cascun fer tan grans si·s vol que l'ayga de les plúgies que per éls vendrà o caurà, s'irà e·l mig de la carrera, e no plus a enant, e en guisa que no fassa mal ne dan als veyns d'aquela carrera.
sl:3.11.23Si alcun ha cases sobre carreres o sobre vayls, pagant la part en la mession de les paretz de sos veyns, a càrrech en aqueles paretz, e negun no·s pot escusar per la custum sobirana en aquest títol posada; que si fa en lo seu propri paretz, que son veyn, pagant ça part de la messió que costaran, no y carech e no y pusca carregar, per so con aquest és special cas.
sl:3.11.24Tota ora és presumpció que les paretz miganes que són entre veyn e veyn sien migianes, e que cascun que y pot cargar totes ores que·s vulla, si doncs aquel qui contrastaria no provava leyalment que fossen e·l seu sòl, o que él o sos antesessors les agessen obrades.
sl:3.11.25Si font o pou és en honor d'alcun e, d'aquela font o pou, camps o honors d'altres se·n regen, e s'esdevén per aventura que la font o el pou secha, e està enaxí sech per ·XXX· ayns o plus, si d'aquí enan, aquel temps passat, lo pou o la font torna en aquel estament que d'abans era, que y nasca ayga, aquel qui aquesta servitut avia de regar son camp o ça honor, torna e és en aquel primer estament en què era con l'ayga tornà a secar, que no pert possessió ne e·ren no·s minva son dret per lo temps d'aquel secament d'aquela ayga. Car, ja fos so que él pendre ne regar volgés d'aquela ayga, e dins son cor tengés que·n prengera, si n'isqués, no u podia fer per so com gens no exia e no era culpa sua.
Alò metex ç'és en totes altres servitutz que axí són perdudes e depux són restaurades e tornades.
sl:3.11.26En cosa comuna que sia de dos o de plus, a fforsa de sos conpayneros, negun dels altres no pot ne deu metre ne posar alcuna servitut.
sl:3.11.27Si les cases de mon veyn deven servitut a les mies, e jo compre aqueles cases qui deven aquela servitut, axí de continent són franches d'aquela servitut com si anc servitut no deguesen ne agesen deguda tantost con a mi són liurades.
E si per aventura jo aqueles cases davandites, qui d'abans aquela servitut devien, a altre ven ne alien, no feta mensió d'aquela servitut, que jo aquí la·m retench, és entés e és ver que jo aqueles ven franques e quíties e sens tota servitut, que d'aquí enant jo en aqueles no e ne pux demanar.
Car en les mies coses no par ver que les unes dégien servitut a les altres, con totes sien mies.
Alò metex ç'és e és entés de totes altres honors e possessions.
sl:3.11.28Si les mies cases o les mies honors deven servitut a les cases o honors de mon veyn, e jo d'él, d'aqueles cases o honors, compre una partida gran o poca, o él conpra de mi, mas no toc la servitut que d'abans y era, reman entregra e sancera, e·s deu axí com d'abans se devia.
sl:3.11.29Si jo fas covinensa a mon veyn que no fassa pou en les mies cases o en les mies honors, per so que·l meu pou que faria no sech les venes del pou de mon veyn, val aquesta convinensa e aquesta pacció e aquesta servitut axí feta e posada.
sl:3.11.30Ayga que davayl de riu, o de font, o de flum públic, deu ésser partida segons les honors e la quantitat d'eles a rregar, si doncs alcun no mostrava que él hi agés melor dret que·ls altres.
Però aquel ayga deven menar e deu ésser menada sens enjúria de sos veyns.
sl:3.11.31Si en alcuna partida de la paret que és migiana entre les mies cases e de mon veyn, són meses n'edificades jàccenes o cabirons, o files, o alcuna cobertura que parega perpetual, de la
mia part o de la sua, en e gual d'aqueles biges, jàcens, o files, o cabirons, o coberta, o permòdols de lonc en lonch de la paret, és presumpció que és migana, e cascun que í pot cargar.
RÚBRICA 12
Ref. 3.12.0 DE DAMPNO DATO, ET DE FURTIS RAPINIS ET INJURIIS, ET DE SERVO CORRUPTO
Rubrica de dampno dato e de furtis e rapinis e injuriis e servo corrupto.
sl:3.12.1 Largament és dita enjúria totes aqueles coses que no són fetes justament. On si alcun per injúria dóna don a altre, e lo y atorga o confessa en juy, deu ésser condempnat tan solament en lo dan que dat li aurà, ne aurà fet.
Mas si en juy aquesta cosa negarà, aprés del plet comensat, e lo dón donat li serà provat que él ó à fet o fet fer, deu ésser condempnat en doble ab la cosa, so és que u deu emenar aytant com val la cosa, e donar atrestant.
Alò metex ç'és si alcun per enjúria enclou bestiar d'altre, e·l fa morir de fam o·l matarà.
sl:3.12.2Qui para piges, cepons, laces o altres gins per pendre bèsties o aus feres, en honors o en locs públics on les géns solen passar o bestiar, e aquí bestiar o bèsties masedes que sien de domèstica natura e no fera, caen e y moren, és tengut d'aqueles a emenar e a restituir so que valran a lur seynor.
E si per aventura no y morien, mas s'í afolaran, deu emenar al seynor tot so que meyns ne valran. Aquestes emenes deu fer e·n deu ésser forsat que fassa, si doncs no aurà fet cridar per la ciutat públicament que tot hom que·s gart d'aytal loch, que piges y à parades, o altres gins que aquí sien paratz.
Car pus la crida à feta fer, de mal o don que negun y prena ne son bestiar, no n'és de ren tengut, ne de fer emena neguna.
sl:3.12.3Colomers negun no trench, ne abelars atressí, ne prengen los coloms ab retz ne ab lasses ne ab negun altre gin, ne les abeles dels abelars d'alcun encloure en carabasses ne en negun altre vexel, en son loc propri ne en estrayn, jasia so que fera natura sien, e qui contra assò fa, és tengut del don a refer al seynor del colomer o de l'abelar.
sl:3.12.4Don que és donat per enjúria o per colpa en qual que cosa, deu ésser restituït al seynor de qui aquela cosa és per lo malfeytor.
sl:3.12.5Negun no pot dir que aquel sia tengut de colpa qui en continent e en defension de sí çe véngia.
sl:3.12.6Ladre pres en ladronici, tot hom lo pot matar sens pena si él se defén ab armes con hom lo vol pendre, o ab altres coses.
Car no tayn a ladre que·s defena, per so car offici d'àvol hom e de recreent usa.
sl:3.12.7Tot hom és escusat de colpa qui per forsa que altre li fassa, o per forsa de vent, fa dan a altre. E res que culpa caret in dapnum vocari non convenit.
sl:3.12.8 Qui fa alcuna fòvia en loc públic o y fa paretz de peres mal compasades e mal fermades o payla o espines y posarà per raon de cremar e y metrà foch, e d'aquel foch sortirà altre foch o espires per què·s cremaran blatz, vynes o arbres d'altres, o altra cosa, és tengut de restituir e d'emenar lo don que dat aurà al seynor d'aquela cosa en què·l dan serà donat.
Alò metex és si metrà foch en loch que no sia públich e darà don a alcun, per so con él en aquest cases no·s pot escusar que no sia colpa ampla, la qual és comparada a engayn.
sl:3.12.9Si catiu o servu d'alcun fa dan a alcun en persona o en coses, lo seynor no sabent, o si u sabia e vedar no u podrà, lo seynor del catiu o del servu no és tengut de pus sinó de liurar lo
catiu o el servu qui dan aurà donat o emenar lo mal que aurà fet qual se vol a aquel qui dan aurà pres, jasia so que més sia lo don que no val aquel catiu o servu.
Si·l catiu o servu desús dit darà dan segons que dit és, lo seynor saben, e u podia vedar e no u veda, en tot lo dan que·l catiu o el servu auran fet ne donat, és tengut de restituir e d'emenar a aquel qui·l dan aurà pres, e d'assò no·s pot escusar, si bé·s vol donar lo catiu o el servu per lo dan.
Mas si lo dit catiu o servu serà alienat ans que·l plet sia comensat, e serà passat en poder del seynor novel, lo dit seynor novel no és tengut de pus del dan del catiu o el servu dat aurà, sinó tant solament que dón e liure lo catiu o el servu per lo dan o noxa quia noxa caput sequitur est noxa, so és noxa aquel qui dan à donat, ést nòxia la malafeta que és donada.
Item no per so meyns aquel qui lo servu o catiu aurà venut és tengut de tot aytant de don com lo catiu o el servu qui lo dan aurà donat o fet valrà meyns, que no farà lo don que aurà donat, que per so com él aurà venut, él sabent lo malefici que aurà fet e no l'aurà vedat com él fer o pogés, és tengut de restituir lo don e d'emenar a aquel qui l'aurà pres d'aytant com serà plus que el catiu o el servu no val. Car la venda aquela o la alienació par e és presumpció que per engan la à feta. E engan ne frau a negun no deu ne pot valer ne aidar.
sl:3.12.10Dues natures són de bèsties, so és saber domèstica e fera; les domèstiches són aqueles so és saber: cavals e egües o rossins, bous e vaches, muls i mules, oveles e moltons, cabres e bocs, àsens e someres, porcs e trúgies, de les quals és axí, que fan nul mal o donen dan, que·l seynor d'eles deu emenar e restituir lo don que auran fet o donat a aquel qui aurà pres, o deu eles donar per la seynoria, so és per malafeta que auran feta o donada. E assò és en elecció del seynor d'aquestes bèsties, que d'als no és tengut.
Natura fera és, so és saber, ceros, leons, orssos, porcs salvàgies, e àsens, e bocs salvàgies,
e lops, e guineus, e totes altres bèsties de què hom no pot fer folch que hom pusca gardar. E aquestes si hom las nodrex en lochs públichs estans ligades aquí, si nul mal fan en presones, lo seynor d'aqueles bèsties deu ésser condepnat a albiri de júgie, segons lo mal que auran fet. Per so car liben corpus non recipit estimationem.
Si faran mal en coses, lo seynor d'aqueles bèsties deu ésser condempnat en doble a restituir e emenar de so que les coses valran al seynor d'aqueles coses.
Mas si per aventura las bèstias escaparan d'aquela preson e fugiran, e en aquel fugent faran mal, lo seynor de les bèsties de mal que fassen, no·n són tengutz de ren a restituir ne a menar que fassen en aquela fuita, per so con tan tost com fugen los seynors d'aqueles perden la seynoria.
RÚBRICA 13
Ref. 3.13.0DE PARTITIÓ DE HEREUS E D'ALTRES PERSONES, ET FINIUM REGUNDORUM
Rúbrica de partitió d'ereus e d'altres persones et finium regundarum.
sl:3.13.1 Tot hom pot demanar en juy ça part de la heretat en què és stablit hereu a son cohereu; si doncs sobre la particion no és donada la sentència, o entr'éls transacció no n'és feta.
sl:3.13.2Los béns que són comuns entre tu e ton frare, per succession d'eretat de pare o de mare, o d'altres persones, sens enbargament e contrast que la ·I· contra l'altre no y pot fer ne deu, deven ésser partitz devisos entr'éls e él egualment.
sl:3.13.3Certa cosa és e manifiesta que·ls béns del pare e de la mare mors entestatz, los fils e les files d'éls los deven partir per egual part, si doncs alcun d'aquels fils o files no avia ja tant pres e aüt dels béns del pare e de la mare que valgessen la part a él pertaynent, car ladoncs auria la sua part a tornar en comú, si part volia d'aquels béns, car si no la y volia tomar, no li deu hom d'aquels béns donar part, ne la y pot demanar ne deu.
Però si compliment de part no avia, pot demanar lo conpliment entregament de la sua part que li pertayn, e li deu ésser donat e liurat tro a conpliment de la sua part.
sl:3.13.4Partició que sia feta entre alcuns, aytant val ab cartes con meyns de cartes, si·s pot provar leyalment que feta sia.
sl:3.13.5Con alcun o alcuns hereus són fetz ab testament o ab entestat, so és que successeexen o deven successeir sens testament, e la un d'aquestz hereus o successors o plus tendran e
posseyran tota heretat o la major partida o alcuna part, e serà alcun o alcuns d'aquels hereus o successors, que no·n tendrà jens, o·n tendran partida, mas no tanta con a éls ne pertayn, e demanaran la part a éls pertaynén a lurs cohereus, e obtendran o guaynaran lur part, aytant com los en pertayn de lurs cohereus, [...] auran reebutz frutz d'aquela heretat, pocs o moltz, e la sentència no serà donada sinó sobre la part de la heretat, [...] jasia so que dels frutz no sia estat plet ne demanda.
sl:3.13.6Partició o partició que sia feta entre cohereus, la un a l'altre no és tengut de evicció ne de garencia, si doncs no n'és feta convinensa entr'éls, o aquela cosa altre en juí no li tolia, car ladoncs ne són tengutz per lur part.
sl:3.13.7Con és contesa entre cohereus o successors de les cartes de la heretat, qui les deu tenir, com cascun diga e les volria tenir, custum és que aquel qui major part a en la heretat, que aquel les deu tenir, mas deu-ne dar treslat als altres, si·l ne volen, autenticaz o altres. E deu-los assegurar que si les originals nul temps avien obs en demanar o en defendre, que él que les traga, e que·n pusquen usar en demanar o en defendre lur dret.
Mas si les cartes són de locs triatz, e d'aquels locs vendran a part dels altres, totes aqueles cartes que a aquels locs pertaynén deven ésser donades e liurades al posseydor d'aquels locs triatz.
Però si totz són establitz hereus, o són successors de la heretat per egual part, e no·s poden avenir qui d'éls les tenga, deven gitar sortz entr'éls qui les deu tenir, o les deven comanar a ·I· prohom qui per éls totz les tenga. E no per so meyns cascun n'àgia treslat, si·l ne vol, e usar dels originals en juy, si mester li serà.
Alò metex ç'és d'altres cartes que sien cominals entre altres persones.
sl:3.13.8Feta una vegada partició o particions entre cohereus o altres persones, retractar no·s pot ne·s deu, si doncs entr'éls no·s n'avenian que·s retractàs la partició, o tan gran engan manifest no y avia, per què·s degés retractar, al qual no agessen renunciat.
Però si per aventura alcunes coses remaynen a partir de la heretat, no per so menys valgés la partió de so que partit fos que no·s pogés retractar,
axí com dit és. Mas sobre so que és ne reman a partir sia entr'éls feta partició, la qual feta, no·s pot ne·s deu retractar, sinó axí com desús dit és.
sl:3.13.9En compaynia ne en neguna cosa comuna, axí en heretat con en altres coses, nul hom no y pot ne y deu ésser detengut, forsat no pot ésser-ne destret que sia en compaynia ab los altres, ne en comunitat. Mas simplament entr'é[l]s no volen partir, per sentència dels ciutadans ab lo veger ensems deven partir, e deven ésser forsatz e destretz de fer partió entr'éls.
sl:3.13.10Alcunes coses que són comunes entre alcuns, si profitosament partir no·s poden, axí com és forn, bayns, molín de nau e de terra, leyns, barques, catiu o cativa, serv o serva, honor poca, o casa o cases, et moltes d'altres coses que partir no·s poden meyns de dampnàgie de la cosa, o de la una part o d'amdues les pars a la vegada, deven-se encantar entr'éls, e aquel qui plus y darà, aquel deu aver la cosa, donant e pagant a cascun la part del preu que li pertayn pou (sic).
Vestedures fetes, enaps d'argent o d'altres, arbres, pedres precioses o altres, servitutz, carreres, muls, cavals, aus, castels, bótes, cups, camps o viynes, que a la vegada no·s poden partir profitosament sens dan e corruptió de la cosa, o qual que altra cosa que partir no·s pusca sens corrumpiment de la cosa.
sl:3.13.11Covinensa que sia feta entre alcuns sobre cosa o coses que ajen comunes, so és saber, que fassen covinense que nul temps de la cosa o coses no ffassen partió, e que totz temps o ajen e u tengen en comú, aytal covinensa no val; ne pot valer, ne deu.
Mas si serà feta covinensa entro a cert temps que no parteschen o no puxen partir aquela cosa o coses comunes, aquela covinensa val tro aquel cert temps, que no·s pot ne·s deu partir, si doncs entr'éls no·s n'avenien.
Però en aquest demig, cascun pot vendre a altre la sua part, mas lo conprador à a observar
la covinensa que·s n'és feta de no partir tro aquel cert temps, que no pot forsar ne deu l'altre.
sl:3.13.12Cosa que sia comuna entre alcuns, la un dels parsonés o plus poden forsar los altres que vengen ab éls a partió, sens contrast que no y poden fer.
sl:3.13.13Tot hom qui falsament ne enganablement, sens volentat e consentiment de son veyn, arrancarà fites o altres térmens que sien ficatz, posatz ne establitz, assignatz ne atorgatz entr'éls, en honors ne en altres lochs, deupagar a la part altra ·L· morabetins alfoncins. E la terra que per sa pròpria auctoritat aurà presa deu restituir e menar sens tota minva e alongament a aquel de qui la terra aurà presa ne enblada.
sl:3.13.14Térmens ne fites no deven ésser remogutz sens presència e volentat d'aquels de qui són les honors, car negun, absent l'altre ne per sa pròpria volentat, no deu posar ne ficar, remoure ne arrencar térmens, ne fites, ne marges, ne altres seynals.
sl:3.13.15Les sobredites acions e demandes se prescriven per espay de ·XXX· ayns cum sint mixte; on si alcuna cosa és comuna e per ·XXX· ayns estarà en comú pacíficament, de ·XXX· anys a enant los uns no poden forsar los altres que vengen d'aquela cosa a partió, ans ha a estar en comú, si doncs entr'éls no s'avenien que·n vengessen a partió.
RÚBRICA 14
Ref. 3.14.0D'AQUELLS QUI SERAN COMPAYNONS D'AQUEL METEYX PLEYT
sl:3.14.1Negotiï o plet que sia comú, so és que sien dos demanadors d'una cosa o plus, si sobre la demanda d'aquela cosa totz ensems los demanadors auran comensat plet, depux e la una partida dels demanadors serà absent e l'altra presentz, la partida que serà present pot menar lo plet e portar a acabament, jasia so que no aja manament de la partida absent, emperò él donat, con volrà enantar, fermansa sufficient rem ratam dominum habiturum, so és fermansa sufficient, que la partida absent o aurà per ferm.
E si los defenedors són dos o plus, e totz ensems auran contestat o comensat lo plet e en aprés, con lo plet sia comensat, la una partida serà absent, l'altra partida que serà present, sens manament, pot menar lo plet e portar a acabament, emperò ela donant fermansa covinent o sufficient con volrà enantar de pagar ço que jugiat li serà.
RÚBRICA 15
Ref. 3.15.0 AD EXIBENDUM, ÇO ÉS D'AQUELES COSES MOBLES QUE SÓN DEMANADES QUE SIEN MOSTRADES
Rúbrica ad exibendum, so és d'aqueles coses mobles que són demanades que sien mostrades.
sl:3.15.1Acció o demanda ad exibendum se dóna tant solament contra aquel qui posseex aquela cosa o contra aquel qui à fet frau o engan perquè no posseesca aquela cosa que és demanada, o à fet perquè no pusca ésser mostrada.
sl:3.15.2Acció o demanda ad exibendum no és donada sinó a aquel qui diu que la cosa és sua; és donada tant solament en coses movens o que per sí metexes se moven, e no en coses seens.
On si alcun demana que alcuna cosa sia mostrada denant júgie, deu preposar denant lo júgie que él aquela cosa que demana que sia mostrada per neguna altra raon no la demana, sinó per so com és sua e mils ne puscha conseguir e aver son dret, e jasia so que sia e dégia ésser mostrada al júgie, no deu ésser mostrada a la part del demanador.
Però aquesta acció axí·s pot demanar per procurador com lo principal, per so com és preàmbula denant totes les altres accions, so és que és denant anable a totes altres demandes.
RÚBRICA 16
Ref. 3.16.0DE JUGADORS E D'AQUELS QUI PRESTEN A JOC SOBRE PEYNORES E SENS PEYNORES
Rúbrica de jugadors, d'aquels qui presten a joch sobre peynores e sens peynores.
sl:3.16.1Per so con a les vegades moltz mals se segesquen e sien seguits per jochs de daus e d'altres jocs, axí en persones con en despulamentz de béns, és custum general en la ciutat de Tortosa que nul jugador que guayn alcuna cosa sobre peynores, les dites peynores deven ésser restituïdes a la part si se·n clamarà per juy dels pròmens de Tortosa, enaxí que nenguna demanda d'aquén enant no·n pot fer.
Item si·l dit jugador guaynarà alscuns diners en fe de l'altre que·s cuit que·l dégia pagar, nula acció ne nula obligació entr'é[l]s no és ne pusca ésser.
Encara que demanda·n fassa, no deu ésser oït ne·n pot fer demanda, que cassa és e vana.
sl:3.16.2Dels prestadors que als sobreditz jocs prestaran és entés alò metex que dit és desús del jugador, enaxí que deu retre les peynores a aquel a qui aurà prestat, o a tot hom que per él deman, sens diner que no li sia hom tengut de retre, ne peynora, ne acció, ne demanda devés lo prestador no romanga, e que no y pusca fer maestria ne machinacció que la peynora o peynores no retrà, ne sagrament, si fet, ne pena promesa per aquel qui metrà la peynora, que no·n fassa demanda, que no vala. E alò metex és el jugador que aurà guaaynat, les quals totes coses desús dites se determenen e·s júgien pels prohòmens e·ls ciutadans de Tortosa.
sl:3.16.3Fermansa que sia dada per aquel qui perdrà al joch al jugador qui guaynarà, de so que sobre sa fe li creurà de so que li guaynarà, ne atresí
al prestador qui al joch prestarà, no vala, ne de ren en què s'oblig la fermansa al jugador ne al prestador no li·n sia tengut de pagar ne de donar. Ne·n pusca ésser forsada ne destreta per cort ne per altre.
Et si hom pot provar que al prestador de so que prestarà li sia peynora mesa, jasia so que él, o per venda, o per peynora, o per altra manera, la dita peynora en altre transportarà, per so con ell assò fa per frau o per engayn, que aquel de qui és la peynora o la í aurà mesa no la pusca cobrar, o si la podia cobrar, aurian a aver major trebal. No per so meyns lo dit prestador deu e pot ésser forsat de retre la peynora o el preu que valrà o vayla, sens tota paga que no li deu ésser feta de so que í aurà prestat, ne conpensació neguna no li·n deu ésser feta ne presa per lo demanador.
sl:3.16.4De jugador a jugador no és feta restitutió ne emena.
Aquels són ditz e enteses jugadors que pus usen de joch que d'altres coses.
sl:3.16.5Fil familias ne servu, pubil ne adolecent que sien en poder de tutor ne de curador, si perden diners o altres coses a joch, lo pare o el seynor, lo tutor o el curador, poden e deven tot so que perdut y auran, demanar e cobrar sens tot contrast e excepció que no·ls y pot ésser posada.
sl:3.16.6Diners que són prestatz a joch, nula acció ne demanda no és ne reman devés lo prestador, ne jamés demanda no·n pot fer ne moure.
LLIBRE QUART
RÚBRICA 1
Ref. 4.1.0 SI CERTUM PETATUR, ÇO ÉS SI ALCUNA COSA CERTA SERÀ DEMANADA
Explicit liber ·III·. Incipit liber ·IIII·. Rúbrica si certum petatur, so és, si alcuna cosa certa será demanada.
sl:4.1.1Hereus de pare o de mare o d'altres persones, o successors, deven pagar tot lo deute d'aquels de qui són hereus o succesors per sou e per liura, segons que part auran o deven haver de la heretat.
sl:4.1.2Negun deutor no·s pot excusar del deute que deu a alcun que no li pach, jasia so que so que foch, o enemics, o ladres o altres mals hòmens, o ruina, o naufrag, o altre cas d'aventura li aja toltz totz sos béns ne·l n'aja despulat.
sl:4.1.3 Certum potes és con alcun fa demanda contra altre de diners, o de forment, o d'altres coses, e él fa demanda de certa cosa, so és con lo demanador fa certa demanda de certa cosa,
so és, con la demanador que li serà deguda e deu-se posar per què raon demana; en altra raon, la demanda no val.
sl:4.1.4Los escrivans, a instància de jueus ne sarrayns, nul sagrament no fassen fer als crestians, ne·l reeben, ne·l meten ne·l posen en les cartes dels deutes, jasia so que·ls crestians aquel sagrament vulen fer e y vengen de grat e de volentat.
RÚBRICA 2
Ref. 4.2.0 DE CONDITIONE INDEBITI, ÇO ÉS SI ALCUN DEUTE SERÀ PAGAT E NO SERÀ DEGUT O JA L'AVIA PAGAT
Rubrica de conditione indebiti. so és si alcun deute serà pagat e no era degut o ja l'havia pagat. Item de conditione ob turpem causam.
sl:4.2.1Condició indebiti a aquel qui paga o liura alcuna cosa a altre que no li devia, e creya que la y degés, o si la y avia deguda e la y avia pagada e creya que la y devia, e él lo paga altra vegada. E per aquesta condició, que és personal, pot cobrar aquela cosa que aurà pagada, la qual él no devia.
Mas si la cosa él no devia e scientment la paga, par que u aja volgut donar, e jamés per aquesta condició ne per altra no la pot demanar ne cobrar.
sl:4.2.2Si alcun és obligat a altre a donar o a pagar frument, ordi o altre blat, vin, oli o altres coses, en cert loch o a cert temps, e no·l pagarà axí com promés li à, en tant deu ésser condempnat a la part a qui deu aquela cosa, si en aquel loch o en aquel temps lo creedor se·n serà clamat, con valia aquela cosa en aquel loch e·n aquel temps.
Mas si en aquela obligació cert loch o cert temps no y és posat ne asignat, en tant deu ésser condempnat com la cosa val en aquel loch en què·s clama, e·n pot aver compliment de dret.
Emperò si serà posat en aquela obligació cert loch o cert temps, o no y serà posat, e el creedor se clamarà del deutor e pagar no·l volrà, lo deutor deu ésser condempnat de pagar al creedor en aytant com la cosa més valrà del dia en què·s serà clamat tro a la sentència.
sl:4.2.3Si alcun fa missions necessàries en fil famílias, les quals lo pare no podria denegar per nula guisa que no les fés per la paterna pietat,
si present era lo dit pare, deu ésser condempnat de restituir e de rreffer aqueles messions a aquel qui les dites messions aurà feytes.
sl:4.2.4Certa cosa és que tot hom pot cobrar lexes o fideycomís que per error de fet aurà donat e pagat, con él aqueles lexes o fideïcomís aquel, no degés ne li fossen lexades.
sl:4.2.5Qual cosa és pagada per raon de testament o liurada a altre, si aquel testament en aprés apparex fals, o rot, o irritum, tot ço que seguit ç'és, donat ne pagat per aquel testament o per raon d'él, pot ésser demanat e cobrat per lo donador qui açò aurà donat o pagat, o per son ereu.
E deu tornar en lo primer estament que d'abans era.
sl:4.2.6Con alcun fa a altre carte d'alcuna obligatió creent que él degés aquela cosa en què s'obliga, com en veritat él no la y dégia, per aquesta acció o condició sobredita, la pot cobrar sens alcuna paga, que no li n'és tengut de fer per aquela raon.
Mas si per aventura scientment la carta li féu, per aquesta acció o condicció cobrar no la pot.
sl:4.2.7Si alcun deurà alcuna cosa a altre pagar a cert temps, e él, ans que aquel temps sia vengut, pagarà son creedor, él aquesta cosa cobrar no pot ne deu, jasia so que ans del termen la aja pagada.
Car par que pagar volc ans de termen e no pot dir: "jo us devia a cert temps, lo qual encara no és vengut e é-us pagat abans, retetz-m'ó, que jo us ó pagaré a·quel termini"
, perquè no u pot demanar per aquesta condicció.
sl:4.2.8Con pubil, sens auctoritat de son tutor, reeb d'altre alcuna cosa causa mutui, e d'aquela cosa serà fet pus rich, e aprés que serà exit de poder del tutor e serà adolocent, nometer curador pagarà aquel deute, no·l pot demanar ne cobrar no la pot per aquesta acció o condicció,
jasia so que civilment no fos obligat en aquesta cosa e u fos naturalment.
Per so com és egualtat e cosa és e natural raon que nul hom no·s deu enrequir am dan d'altre, ·I· nemo debet locuplectari cum aliena iactura.
sl:4.2.9 Con deute és degut a alcuna persona, e aquel qui·l pagarà per son nom propi e no per lo deutor, com él fos ab lo deutor ensems con lo préstet se fo, mas no s'í obligà, creent que y fois obligat con él no u fos, pot e deu aquela cosa que aurà pagada demanar e cobrar per aquesta acció o condicció.
sl:4.2.10Con pubil o foriós sens auctoritat de son curador, o aqueles altres pesones a qui és vedada aministració, pagaran a alcun alcuna cosa, pot demanar e cobrar aquela cosa per aquesta acció o condicció.
sl:4.2.11Esdevén-se a vegades que hom compra d'altre la sua cosa metexa; on és raon que si jo lo preu e pagat a altre per la mia cosa metexa, que·l deg cobrar, e si·l n'é feta carta de deute, que la deg cobrar, sens tot contrast, per aquesta acció o condicció; jasia so que aquel que m'ó vènia sabés que fos mia o no.
sl:4.2.12Moltes vegades ç'esdevén que alcuns demanen deutes que són pagats o ab cartes o sens cartes, e la part demanada posa contra lo demanador exceptcció que és pagat o que li n'à feta absolucció. Com aquesta exceptció leyalment és provada e demanda serà feta, los júgies per la part deven condempnar lo demanador qui aquel frau fa al demanat en lo doble de la quantitat per él demanada; con engayn e frau deven noure a aquel qui·l fa, e no valer ne aidar en ren.
sl:4.2.13Fil familias que reeb préstet d'alcun, so és saber mutuum, e él aquel deute paga dels béns del pare, lo dit pare pot aquesta cosa pagada demanar e cobrar. Però si·l pare no·n fa demanda mentre que viu, e aquel fil és fet hereu d'aquel pare, jamés no deu ne pot fer demanda d'aquela cosa. Ne la pot ne deu cobrar.
RÚBRICA 3
Ref. 4.3.0 DE CONDITIONE OB TURPEM CAUSAM
De condicions ob turpem causam.
In pari causam turpitudinis melior est condicio possidentis.
sl:4.3.1 So és a dir que si nul hom promet a altre que li darà alcuna quantitat de diners o de coses que li mat o òcia una persona, o la y onte, o li trench monestirs o altres coses, o fassa alcun mal, jasia so que aquel segesca e atena la promesa del mal a fer e que aja fet, no à acció ne demanda contra aquel qui la promesa ha feta dels diners o de les altres coses. Ne per aquesta condició no·ls pot ne·ls deu aver.
Mas si per aventura aquels diners o aqueles coses que per aquel mal affer seran promeses, seran pagatz o donatz, atressí, aquel qui·ls aurà donatz o pagatz, o fetz donar ne pagar no·ls pot ne·ls deu demanar ne cobrar, ne acció ne demanda contra él no·n pot fer. E si u fa no val, per so con la condició és légia e sutza e tol tota acció e demanda, e és melor la condició d'aquel qui possedex que no és d'aquel qui demana.
Alò metex ç'és si alcun prometrà al júgie ren perquè dón falsa sentència, o si alcun prometrà ren alcuna femna que jaga amb él o ab altre o que li sia alcavota o que fassa alcuna legea o çutzura o altra mala feta, e tota ora que dels uns sia feta demanda contra los altres, poden-se·n defendre per excepció que per mal o per légia cosa fo promés o donat; e la un contra l'altre no pot fer demanda con aquel qui la cosa tenga aja melor condició que aquel qui demana.
RÚBRICA 4
Ref. 4.4.0 DE CONDITIONE OB CAUSAM DATORUM, ÇO ÉS D'ALCUNA COVINENÇA SI ÉS FEYTA ENAXÍ, si TU FAS AÇÒ, JO·T DARÉ AÇÒ O FARÉ AÇÒ
Rubrica de conditione ob causam datorum so és d'alcuna convinensa si és feta enaxí, si tu fas assò, jo·t daré assò o ffaré assò.
sl:4.4.1Con alcun promet a altre de fer alcuna cosa justa o honesta e la conplex de fer, pot demanar per aquesta acció o condició so tot que promés li n'és.
E si per aventura él, aquela cosa que auria promesa de fer, no conplia, e demanava que la promesa a él feta, que li fos atesa e conplida, lo prometedor se·n pot defendre per exceptió de la promesa o de la cosa no seeuda ne conplida.
Si doncs no remàs per él o per defaliment d'él, que no·s conplí ne venc a acabament, car ladoncs pus per él remàs e no per aquel qui u havia promés de fer e de conplir, és tengut de tot so que per aquela cosa avia promés de donar e de pagar. E el prometedor de la cosa a ffer, a demanda tota entrega e acció, que u pot demanar e deu-li ésser donat e pagat.
sl:4.4.2Aquesta condició ob causam a loc en ·IIII· contraitz tan solament, que no àn nom. Lo primer és: do ut des. Secundus: do ut facias. Tercius: facio ut facias. Quartus: facio ut des.
RÚBRICA 5
Ref. 4.5.0DE CONDITIONE FURTIVA ET EX LEGE
Rubrica de conditione furtiva et ex lege.
sl:4.5.1 Con mols àn emblada una cosa, cascun per lo tot és obligat a aquela cosa a retre, e és elecció d'aquel a qui la cosa serà emblada que la deman a qual se vol. Mas però con de la un la à cobrada, totz los altres són deliures, que d'aquela cosa contra éls no·n pot ésser feta demanda, e si u és, no val.
Mas la acció de ladronici, jasia so que la cosa sia cobrada, reman contra cascun dels ladres, si hom los en vol fer demanda: e aquesta és personal, e la sobirana de la cosa emblada a cobrar, és reyal.
sl:4.5.2Qui contracta la cosa estrayna, so és que no és sua, contra volentat del seynor de qui la cosa és, furt fa e ladronici. Però ab quest trempament si ver fa ab cor e ab volentat d'embrar o de retenir aquela cosa.
Per so con furt és dit aquel que ab cor e ab volentat d'embrar o de retenir la cosa aquela çe fa, en altra forma furt ne ladronici no·s fa sinó en aquesta.
E per aquesta acció o condicció se pot cobrar aquela cosa, o per reyvendicatió, si·s vol lo demanador.
sl:4.5.3Pagada la quantitat deguda ab carta al creedor, si la carta reman devés lo creedor o en son poder, la carta aquela és eneficax que no val ren e à perduda tota ça forsa, e el deutor per aquesta condicció o acció lo pot demanar al creedor que sia reduda e restituïda sens tot contrast, e deu-ó fer e·l ne deu hom forsar e pot. E tot hom tot simplament pot-ne fer demanda,
atressí que no li cal posar neguna, acció sinó tan solament com él degés aitant de deute ab carta, e la aja pagada, demana la carta que li sia reduda o a él restituït lo dan que a él ne podria esdevenir con la carta reman en su poder, e de continent deu-li ésser retuda. Emperò si la ha ne és en loch que redre la y pusca.
Car si no la à, deu jurar sobre quatre evangelis que no la à, ne sab on c'és, ne à fet ne machinat perquè no la aja, ne frau a profit de sí, ne a dan d'él; e deu-li prometre que nul temps ven a mans d'él ne en poder, que la y retrà, e deu-li fer carta d'absolució, e deu-la él pagar.
sl:4.5.4Si alcun deu a altre vi, oli, forment, o altre blat, o coses semblans a aquestes, o diners, o aur, o argent, o altre metal, draps, venema o altres coses movens o que per sí metex se moven, e li aurà promés que a cert temps les dón o les pach, e fer no u volrà e lo creedor se·n clamarà, depús clamat se·n serà, si lo demanador o posarà en son libel, deu ésser condempnat en aytant con valia la cosa en aquel temps que l'à promés a pagar al creedor. Si dia o cert temps no y à posat, sia condempnat en aitant con val aquela cosa lo dia que·n farà clams. Si estimació entr'éls de la cosa és feta, deu ésser condempnat en aquela estimació.
RÚBRICA 6
Ref. 4.6.0DE OBLIGATIONS E D'ACTIONS
sl:4.6.1Peynores que són obligades a alcun o·s venen per pròpria auctoritat del creedor, so és, si en la carta serà dit o contengut que lo deutor o els deutors diran en la carta al creedor que dels béns per él o per éls obligatz lega a él vendre o enpeynorar per sa pròpria auctoritat, tantz tro que de tot lo deute sia a él plenerament pagat e enaxí venda serà feta d'aqueix béns per lo creedor, val e à establitat aquela venda, que no·s pot revocar, feta fadiga per lo creedor al deutor, si y vol acorre, e él no y vol acorre ne y vol pagar.
On·s venen per autoritat de cort ab aquela sollempnitat que ja denant dita és en lo títol de les peynores que·s donen en la cort, la qual sollempnitat, sí que·s fassa per lo creedor, sí que·s fassa per la cort, en les vendes totes deu ésser observada e enaxí la venda val e és ferma.
On si per aventura lo creedor per sa pròpria auctoritat fa la venda, o la fa ab la cort e, aquels béns venutz, lo preu no basta a la suma del deute, no per so menys de so que reman a pagar, reman acció o demanda al creedor contra son deutor personal tro sia pagat de tot son deute. E si per aventura la venda d'aquels béns que seran venutz serà feta per plus que no és lo deute, tot lo sobrepús deu ésser donat, pagat e restituït al deutor, sens tot contrast.
sl:4.6.2Si alcun privat o privatz a altre privat obliga sí metex, e no fa mensió que oblics sos béns, no és entés que·ls béns sien obligatz, si doncs especial mensió no fa en la obligació que él obliga sos béns.
Privatz són ditz totz aquels qui nula seynoria no àn sobre hòmens.
So és que aquels són privatz qui no són seynors.
sl:4.6.3Tutor o curador que o és donat en testament o per júgie, los seus béns, per mala aministració, tacite, so és calentiument, són obligatz als pubils o als adolocentz, jasia so que carta no fassa que·ls oblichs, ne mensió neguna meys de carta, per so con d'assò és privilegi dels menors que tant tost con lo tutor o curador és donat en testament o per júgie, sobte los seus béns són tacite obligatz als menors, jasia so que ministre o no ministre los ditz béns. Si doncs lo tutor o el curador dins ·L· dies justa e raonable escusatió no avia posada, e que li fos reebuda per júgie, que él se pogés excusar que no fos tutor o curador. Car ladoncs él ne els seus béns no són obligatz als menors.
sl:4.6.4Tot hom que s'oblich a fisch per qual que contraitz o per qual que us plàcia raon, él e totz los seus béns li són obligatz tacite, jasia so que e·l dit contrayt mensió de la obligació dels béns no·n sia feta. En tota obligació que fisch aja en béns d'alcun que muler aja, la muler e el fisch són en la obligació sens cartes que d'aquén no sien fetes a la muler ne al fisch, que van per eguals passes e són primers que totz los altres creedors qui són meyns de cartes.
Mas si cartes d'aquén són fetes, aquel és primer e a melor dret qui primer és de temps, e en les cartes és feta e nomnada la obligació dels béns axí altres creedors con la muler o el fisch.
sl:4.6.5Axí con e·l comensament [con] alcun s'obliga, ans de la obligació, a franc poder e franca volentat que·s pot obligar si·s vo lo no, so és que aitan leu e aitan bén se pot estar que no s'oblich com se pot e·s vol obligar, enaxí pus obligat s'és a alcun, no·s pot desobligar sens vol[entat] e consentiment d'aquel a qui s'és obligat.
sl:4.6.6Primerament se deu hom clamar dels principals e de les fermances o dels manadors o dels prometedors, d'alcuna cosa a pagar, ans que hom pusca venir ne convenir ne demanar als posseydors o tenidors dels béns, d'aquel deutor qui principalment deurà aquel deute.
sl:4.6.7Obligatz són tacite als maritz los béns d'aquels qui·ls prometen a donar o a pagar los exovars.
Alò metex c'és que·ls béns dels maritz són obligatz a les mulers tacite per lurs exovars e per lo crex, e per totz los béns parafernals que d'ela o per ela prenguen o ajen preses.
sl:4.6.8Los béns del defunt són tàcitament obligatz als legataris o als fideïcomissarys per les lexes o per lo fideïcomís que per lo defunt lexat los serà.
E·l comú de la universitat de Tortosa són obligades totes les heretatz tàcitament que són e·l termen de Tortosa ne en la ciutat, aitan bén aqueles que·ls cavalers àn franches per donació de príncep e en poder dels cavalers són franches e dementre éls les tenen; tan tost con vénen en poder dels ciutadans, aqueles e totes altres heretatz que en lur poder vénen, sí que sien estades dels seynors, sí de clerges o de religiosos o d'altres hòmens, e totes les altres coses que en aquestes heretatz ne en les sobredites heretatz, són obligades al comú de la ciutat a pagar totes aqueles coses que sien, ne dégien, ne poden ésser a serviï del comú de la universitat.
sl:4.6.9Les cases e totes les honors que·s tenen a loger o a part e a cens per alcun, totes aqueles coses sues met alí que él per lo loguer o per lo cens o per la part que·l seynor d'aquestes coses o honors deu pendre, són al seynor obligades tàcitament; e y és mils lo seynor que nul altre hom, dementre aqueles coses són en les cases, o en les honors, o e·ls masos; mas si són tretes ans que per lo seynor sien emparades o detengudes, és primer aquel en aqueles qui primer y és de temps.
Alò metex ç'és en leyn o en barca, per raon del nòlit, e per lo dit loger, cens, part o nòlit, lo seynor, per sa pròpria auctoritat, pot pendre o peynorar o retenir tans d'aquels béns qui són dins, que conplidament basten al loger, cens, part e nòlit, sens veger e altre hom.
sl:4.6.10Lo pare o la mare que passa a segones núpties, per restituir als fils totz los béns que a éls són pervengutz o deven pervenir per raon del pare o de la mare mon, totz los béns del viu, so és d'aquel que serà viu, són obligatz als fils tàcitament, per raon d'aquels béns dels fils, per fer a éls restitució e paga.
sl:4.6.11Si alcun per son deutor, aprés que la obligació serà feta, reebrà altra persona en fermansa o en principal deutor o donador, o·n pendrà peynora per lo dit deute, o a la quantitat deguda
crexerà o·n minvarà, so és que si deu ·C· sous e encara depux la emprarà que li·n prest ·L· sous o pus, o d'aques ·C· sous li pagarà la meytat o plus o meyns, o condició o dia de pagarà s'í mudarà o altre temps y posarà o, si n'à presa carta per aquel deute, depux altra carta de deute ne pendrà d'aquel deute o del crex ensems, o de la minva, o altres deutors o donadors, pagadors o fermançes ne pendrà, jens per tot assò no·s tol ne·s muda la obligatió primera, ans reman ferma e stable, tro tot aquel deute sia pagat.
E atressí les segones obligations o terçes o més són fermes axí com la primera, e stables, si doncs entre·l creedor e el deutor no era dit e emprés que fos solta la primera.
So és que el creedor, prenen aquel pagador, deutor, o donador, dirà al deutor: "jo us absolv d'aquel deute"
.
RÚBRICA 7
Ref. 4.7.0NE LA MULER PER LO MARIT, NE LO MARIT PER LA MULER, NE LA MARE PER LO FIL SIEN DEMANATS
Rúbrica que la muller per lo marit ne·l marit per la muller ne la mare per lo fil no sien demanatz.
sl:4.7.1Con los maritz s'obligen meyns de lurs mulers, los creedors, contra lurs mulers, nula cosa per occasion ne per raon dels maritz, per los creedors dels maritz, no·ls pot ne deu ésser demanada.
Però si lo marit fa alcun contrait en lo qual s'oblig la muler ensems ab lo marit ab carta, e cascun per lo tot, e amdui que sien principals, lo creedor con serà passat primerament per lo marit e per totz los seus béns, pot tornar sobre la muler e sobre totz los seus béns, e la pot convenir e clamar d'ela e dels seus béns e cobrar tot son deute aitant con ne remandrà a pagar, venutz e alienatz totz los béns del marit, jasia so que ela no fassa sagrament en la obligació ne aja renunciat a benifeit de Vellya, enaxí que ela de nul dret no·s pot aidar que no aja a pagar, si doncs menor no és de ·XXV· ayns e que no aja jurada la carta. Ladoncs se pot escusar, que no n'és tenguda de pagar ren, jasia so que aja fermada la carta e que sia obligada deutora principal, que restituir se pot in integrum.
Mas si jura la carta con fa aquela obligatió, val la obligació, e no·s pot revocar ne venir contra son sagrament ne·n pot demanar restitució, e si u fa, no val.
Assò damunt és dit e·ntés de les dones que àn exovar triat ab lurs maritz.
Les dones no són tengudes de venir a cort ne·ls deu ne pot ésser fet manament que vengen
a la cort, per nul contrait que ensems ab los maritz ajen fetz, sí que·ls maritz sien presens e ajen de què pagar o si que sien absens en lurs viàgies; jasia so que ajen fermades les cartes.
En tota obligatió que les dones se obligen ensems ab lurs maritz e en totz contraitz per sí metexs o per altres, pus que sien obligatz deutors principals, val la obligació en què eles s'obligen principals ab lurs maritz sens sagrament e sens renunciació de Vellya; si doncs menor no és de ·XXV· ayns, car si menor és e no jura, pot-se restituir e, si jura, no·s pot restituir.
Tota obligació que dona que aja marit s'oblic deutora principal, e que aja béns parafernals o no aja marit, ab que sien majors de ·XXV· ayns, val la obligació, e és tenguda de pagar.
Mas si à marit e no à béns parafernals, no la pot hom destréyner ne forsar, ne ela ne son marit, que de so que el marit ten d'ela. De son exovar o de son crex sia jamés pagat lo creedor tro que ela o son marit sien mortz, car ladoncs lo creedor pot cobrar d'ela o de sos hereus tot son deute.
E si per aventura la dona ans que prena marit s'obligarà deutora principal per sí o per altre a altre, e depux ela darà tot so que ha a son marit, e lo creedor vendrà a son temps que demanarà son deute, ela ne son marit no·s poden excusar que no ajen a pagar aquel deute de so que ela aurà aportat e donat a son marit; si doncs ela menor de ·XXV· ayns no és, e que no aja jurada la carta.
sl:4.7.2Totes les dones que per sí metexes tenen mercaderies o usen de conprar ne de vendre, axí con teneres, flequeres o revenedores o altres, són detengudes de complir e d'atendre so que faran axí con si heren hòmens, o axí con los hòmens són tenguts.
sl:4.7.3Les dones, si fan malefetes ne enjúries a altres, són tengudes de venir a la cort per sí o per lurs procuradors e de fer dret e de conplir a la part.
sl:4.7.4De nula obligació que·l fil sia tengut, de la mare no se·n pot hom clamar, ne ela en ren no n'és tenguda ne obligada.
sl:4.7.5Si los maritz que àn ab lurs mulers so que àn mig per mig, si lo marit s'obliga per sí metex o ab la muler e no per altre, de comú de totz los
béns que àn se deven pagar los creedors. Mas si lo marit per altre s'obliga, de ren de la part de la dona no se·n deu pagar de la part del marit.
sl:4.7.6Fermansa que femna fassa, nula valor no à, ne·n pot ne·n deu ésser forsada ne destreita de ren a pagar, ne n'és tenguda en ren.
sl:4.7.7Per colpa ne per mal ne per enjúria que·l marit fassa, la muler ne els seus béns no·n són tengutz ne obligatz en nula manera.
sl:4.7.8Lo marit no és tengut ne obligat per ren que la muler fassa; si doncs no era fermansa per ela, o no era fet son hereu o son successor, Idem est de uxore.
sl:4.7.9 La muler, vivent lo marit, no és tenguda de respondre per los béns del marit a nul hom, si doncs no u faya per sa pròpria volentat, e ladoncs ren que ela fassa no fa nul prejudici al marit.
RÚBRICA 8
Ref. 4.8.0QUE FIYL PER LO PARE, NE LO PARE PER LO FIYL EMANCIPAT, NE LIBERT PER LO PADRÓ, NO SIA DEMANAT
Rúbrica que·l fil per lo pare, ne el pare per lo fil amancipat, ni·l libert per lo padró no sya demanat.
sl:4.8.1Fil emancipat, si fa contrait ab alcun o fa alcun malefici o neguna altra cosa, lo pare per assò en nula cosa no n'és obligat ne tengut, si doncs per él fermansa o deutor principal no s'obligava.
Item, si fil familias fa nul contrat sens volentat del pare, lo pare en ren no n'és tengut ne obligat.
sl:4.8.2Si fil familias o amancipatz fan nengun contrait en nom del pare, lo pare en ren no n'és tengut ne obligat, si doncs él consentit no y à.
sl:4.8.3Item, de contrait de seynor o de padró, lo servus ne els libertz no poden ne deven ésser convengutz, ne d'éls no se·n poden clamar.
sl:4.8.4Tot hom e tota femna és emancipat de son pare tan tost com ab consentiment del pare lo fil pren muler o la fila pren marit; o si el pare, ans que fassen matrimoni o depux, si la·n fet, mas no ab sa volentat, los fa carta de emancipació e de franchesa.
sl:4.8.5Si alcun hom és deutor a altre, e altre hom és deutor a aquel deutor, e aquel deutor primer dóna en paga a son creedor aquel seu deutor d'aquela quantitat que li devia, lo creedor no à acció ne demanda contra aquel segon deutor per aquel donamén o atorgament; si doncs aquel deutor a son creedor no dóna tot son dret e tota sa acció e ça demanda que ha contra son deutor.
sl:4.8.6Si a fil familias seran prestatz diners o bé serà fet préstet de diners, lo dit fil familias d'aquel préstet a pagar no és tengut ne obligat, ne ans de la mort de son pare ne aprés la mort, nul temps, ne·l ne deu hom ne pot forçar ne destréyner. E aquesta exceptió que no n'és tengut, deu hom se pot posar ans de plet comensat e aprés de plet comensat e ans de sentència e aprés sentència e tota ora ans que la paga sia feta. E d'aytal contrau com és aquest, lo fil familias nul temps no n'és tengut, sinó en aquestz cases davayl escritz e nomnatz.
So és saber, primerament: si él dix e aferma al creedor que él era fora de poder de son pare e assò no sabia lo creedor que fos en poder de son pare.
Item, lo segon cas: si él aquest préstet, lo pare consentén e dién que·l reebés, lo fil familias lo reebé.
Lo ters cas: si aquel préstet mès en profit de son pare o dels béns del pare, jasia so que él aquest préstet per aquesta raon no agés reebut, o si paga d'aquest préstet deutes de son pare, o si e·maridar de fila de son pare aquest préstet aurà mès, la qual fila, lo pare no·s pogés escusar que no la maridàs e no la agés a maridar.
Lo quart cas és: si con lo fil familias és exit de poder de són pare e comença aquel préstet a pagar, que depux és tengut de tot lo rémanent a pagar.
Quint cas és: si lo pare per aquel préstec obliga peynora sua, mas no és de pus tengut sinó aitant con la peynora val.
Lo ·VI· cas: si depús que serà exit de poder de son pare sens malea e sens error referma aquel préstet ab carta al creedor.
Lo ·VII· cas és: si fil familias se fa cavaler e reebrà préstet, que n'és tengut de pagar e·l ne deu hom e pot forsar.
Lo ·VIII· cas és: si fil familias reebrà préstet e el pare aurà aquel préstet per ferm sive ratum.
RÚBRICA 9
Ref. 4.9.0DE PECCUNIA CONSTITUTA, ÇO ÉS D'AQUELS QUE S'OBLIGUEN PER ALTRE
Rubrica de peccunia constituta, so és d'aquels que s'obliguen per altre.
sl:4.9.1 Si per alcuna persona és deute degut e sens manament alcun, per sa pròpria auctoritat, se volrà obligar en aquest deute a pagar, lo creedor pot demanar lo deute en lo qual aquel, per sa pròpria auctoritat, s'és obligat, e aquesta demanda e acció passa als hereus del creedor e contra los hereus del deutor que s'és obligat.
sl:4.9.2Tot hom se pot establir deutor o pagador per altre, si·s vol sia present aquel per qui s'establex, si·s vol absent, o·n sia pagat o forçat aquel per qui ç'establex; e pot pagar lo deute a força d'aquel per qui·l deu, e no per so meyns lo ver deutor, jasia so que·l l'altre s'í oblich per él, reman obligat e tengut tro lo deute sia pagat per sí o per aquel qui s'í serà obligat, o entro que·n sia absolt per lo creedor.
sl:4.9.3Totes coses, camps, vynes, olivars e totes altres coses seens o movens poden ésser convertides e tornades en peccunia constituta on en aqueles renuntiations que·ls escrivans posen o meten en les cartes, renuncians omni excepccioni non numerate peccunie et doli, se poden e deven metre en les cartes, en aquesta forma, quals que coses o quals que contraitz sien, sí que sien coses seens e o movens que poden metre aquesta renuntiatió sobredita. Enaxí emperò que la part, a demanda de l'escrivà, respona e diga que hi renuntia.
Alò metex s'és en totes altres renuntiancions que·s posen e·s meten en les cartes, que les partz y deven renunciar a demanda de l'escrivà; e si
les partz no y renuncien, los escrivans aqueles renuntiacions no y deven ne y poden metre.
Que no és bela cosa que nul hom perda son dret sens renuntiació sua.
sl:4.9.4Ús e custuma general és que tot hom se pot obligar ab carta pública deutor a altre, jasia so que el creedor sia present, absent, per so con l'escrivà en qui poder se fa la carta tota via ten loc del creedor.
Alò metex és en vendes e en donacions e en altres contraytz, exceptades estipulacions que requeren e demanen presència de les partz; car en aquestes estipulacions o covinençes, si les partz no són presens, ren que s'í prometa no val ren.
RÚBRICA 10
Ref. 4.10.0DE PROVES, SEU DE PROBATIONIBUS
Rúbrica de proves e de testimonis.
sl:4.10.1En la ciutat de Tortosa prova hom totz fetz o totz contratz, per tres coses: per confessió de son aversari, o per testimonis, o per cartes públiques.
Per testimonis, so és saber, per dos o per plus.
Per cartes, so és saber, públiques, o per testamentz o condicils o altres derreres volentatz en què aja dos testimonis o plus e l'escrivà.
E·ls testamentz poden ésser testimonis los marmasors o els secutors dels testamentz, si presentz són con los testamentz çe fan, e no per so meyns si bén són testimonis, poden ésser marmassors; e encara poden ésser legataris o fideïcomissaris singulars.
sl:4.10.2Les possessions que alcun diu que a él pertaynen e les demana en juy, si negat li serà per la part adversa, aquel que demana çe deu esforsar que provar son enteniment, car si no u podia provar, la seynoria de la cosa reman ab aquel qui la posseex. Que nengun no deu desigiar ne pot que sia donada necessitat de provar al defenedor; car natural cosa és que negació dretament provar no·s pot.
Seynoria de proprietat no tan solament se prova ab cartes o ab testamentz o derreres volentatz, que enans o fa e u pot fer ab testimonis o ab altres cosses.
sl:4.10.3Remenbrança de deutes que sien en poder d'alcun, si per aventura fan per aquel en qui poder són, nula fermetat per sí metexa no pot aver.
Alò metex ç'és si era feta contra aquel en qui poder serà trobada, si donques él ab ça pròpria man no la avia feta; car ladoncs val, si doncs no provava que·l deute fos pagat.
Emperò si serà trobat escrit per pròpria man d'alcun qu'él dégia ren a aquel en qui poder serà la menbrança, aquela menbrança és creeguda, si doncs no prova que pagat o aja.
sl:4.10.4Si alcun en son testament o en ça derrera volentat diu e fa mensió que alcun hom li deu alcuna quantitat de diners, o tendra en comanda de alcunes coses, si la part adversa o nega, ab aquel testament o derrera volentat provar no·s pot.
Item, si per aventura en testament o·n derrera volentat alcun fa confessió, e diu que hom li deu alcuna soma de diners o d'altres coses, o que u tenen d'él en comanda [...] plus o més que él no diu ne nomena en son testament o derrera volentat, no nou aquela confessió a son hereu, que no pusca demanar aquel plus o més, si doncs lo testador en aquel testament o derrera volentat no jurava que aquel deute o aquela comanda no era plus; car ladoncs, si·s jurava, auria·s a sseguir la volentat del testador que no és plus, ne·n pot hom plus demanar.
Mas si lo testador en son testament o derrera volentat o en codicils dirà e confessarà si deu re a alcun hom, o tenir en comanda alcuna quantitat de diners o d'altres coses, val aytal confessió e és ferma, si doncs no·s podia provar que él per error o per don de sos hereus o avia dit o confessat.
sl:4.10.5Totes ores són dades provacions o proves a aquels qui affermen o dien alcuna cosa que pertayn a éls, o deven pertàyner, o dien que·ls és deguda o·ls deu ésser deguda.
Com aquel qui nega no li deu ésser donat ne cargat que prov si doncs él per sa pròpria volentat no volia provar o no·s cargava la carga de provar. Semper enim bonus probandi incumbit affirmanti e non neganti.
sl:4.10.6 Certa cosa és que deven saber los acusadors que tals coses deven adur en acusació que clarament se pusquen provar per bons testimonis o per bones cartes que sien plus clares que no és nula luu o nula clardat. E els testimonis que en acusació són amenatz per fer testimoni deven ésser majors de ·XX· ayns e no menors, e d'entrega fama deven ésser.
RÚBRICA 11
Ref. 4.11.0 DE TESTIBUS
sl:4.11.1 Con negun deu fer testimoni en alcun fet, primerament deu jurar a manament del júgie, tocatz los sens evvangelis ab sa pròpria man, presens les partz o la una absent per conturmàcia, que dirà veritat de so que àn vist ne oït e de fama, si mester és, e que per amor ne per desamor, ne per serviï no celarà veritat, ne y alevarà mensóngia, e que serviï no li n'és dat ne promés n'él n'espera aver per aquel testimoni a ffer, e que per sol Déu dirà veritat, si Déus li ajut e aquest santz ·IIII· evvangelis denant él posatz e tocatz ab sa pròpria man.
sl:4.11.2Nul hom no pot ne deu fer testimoni en la sua cosa pròpria, ne en ren de què sia parsoner, ne en ren atressí de què pogés aver don o profit.
sl:4.11.3A prou del seynor ne a don, no pot fer testimoni servus ne libert; mas pot ésser demanat lo servu en son fet propi, si alcuna mala feta à feta, o enjúria a alcun tan solament.
sl:4.11.4Testimonis, apartadament denant los juges deven dir lur testimoni, e no denant ne presentz les partz, ne en públic; e deu-los ésser manat per los júgies con àn dit lur testimoni, e·s deven partir dels júgies que so que àn dit que sia secret e que a nul hom no·n parlen.
sl:4.11.5Con los testimonis çe prenen, lo júgie deu demanar a la part qui·ls testimonis dóna o amena si·n vol pus donar, e si diu que hoc, deven-li asignar dia. E a la derrera productió, los júgies deven demanar a la part si·n vol plus donar. E si diu que no, deu renunciar a testimonis; la qual renunciatió se deu escriure e·l
libre de la cort. E, feta la renunciatió, los júgies deven manar a l'escrivan que publich los ditz dels testimonis e, aquels publicatz, deven manar a l'escrivan que dón treslat a les partz si·l ne volen, e deu-los assignar dia a disputar. La qual publicatió dels testimonis se deu fer en la cort, e presentz totz aquels que en la cort són, e presentz les partz, o la una present e l'altra per contumàcia absent. E si volrà dir contra los ditz dels testimonis o contra les persones e els ditz, que u pot fer, e per los júgies deven-li ésser assignades ses produccions a provar so que diu e afferma, e segons los fetz de què encolpa, les persones dels testimonis. E les raons de què encolpa los testimonis deven ésser tals, que eles provades a él, puxen valer e aidar, e que les persones, per so que él provarà contra eles, pusquen ésser gitades d'aquel testimoni. Car si les raons o so que él posarà contra les persones dels testimonis no eren tals que, eles provades, fossen gitades del testimoni, no·ls deven ésser reebudes, ne sobr'aqueles preses testimonis; car dret ne raon no vol que hom prov so que, alò provat, no valgés ren.
sl:4.11.6Los júgies qui reeben los testimonis, deven-los demanar sobr'aquel feyt en què seran tretz per testimonis, e no sobr'altre sinó sobr'aquel de què és plet. Car si lo testimoni diu sinó sobre so en què és tret, no val ne deu ésser escrit, ne ren que diga ultra so de què és la demanda, no nou al demanat ne val ne profita al demanador.
Deven demanar los júgies encara los testimonis de temps, de loc, de vista, de oyda, de sciència, e que li fassen redre raon de la sua sciència, de fama e de creensa. Car si simplament era demanat que no·n reta raon, és semblant que sia mal demanat e ha hom a estar al dit del testimoni, car no s'estén a als, sinó tan solament a asò que·l testimoni à dit.
Emperò si el testimoni, levat denant lo júgie, sobte de continent con d'éls se serà partit, ans que parle ab les partz ne ab altres persones que·l pogessen sobornar ne a altres fetz, se meta d'anar ne de ffer sobre alcunes coses que li fossen oblidades que no agés dites en son testimoni, tornarà denant lo júgie per dir so que avia oblidat e per lo sagrament que à fet, diga que oblidat li era, deu ésser reebut alò que dirà, e val aitant com so que ja avia dit.
Mas si al júgies serà dat enterrogatori per lo defenedor, e articles seran donatz per lo demanador, e els júgies sobre alcun o alcuns dels
articles o de l'enterrogatori no demanarà los testimonis, aprés publicacion dels testimonis, si la part o demana, deven demanar los testimonis sobre aquels capítols dels articles o de l'enterrogatori en què no foren demanatz; e so que y diran val aitant con que de·bans avien dit, e és aitant ferm que no·s pot revocar sinó axí com so que d'abans avia dit.
sl:4.11.7Veger, júgies ne escrivà, ans de la publicatió dels testimonis, no deven donar còpia a les partz de les atestations o dels ditz dels testimonis ne deven mostrar lo libre a les partz per volentat que en éls sia tro sien publicatz o són aütz per publicatz per les partz, que digen denant los júgies e el veger e que renuncient que no volen plus testimonis donar, e aquels volen que vàgien per publicatz; e en aquest cas, per manament dels júgies, poden veer lo dit dels testimonis o·n poden aver còpia si la·n volen.
sl:4.11.8E totes coses a provar basten ·II· testimonis o plus, ab que no sien de mala fama, o carta pública, o testament, o tota altra derrera volentat, en què aja ·II· testimonis o plus.
sl:4.11.9Si sobre alcun fet o fetz covén que amdues les partz ajen a provar, e és semblant als júgies que·ls testimonis sien contraris los uns als altres, la sentència se deu donar per aquels que plus honestz són e mils dien la veritat.
sl:4.11.10En testimonis a reebre, e a produccions a donar, e a totes altres coses a dir o a pronuntiar, e de posicions e de citacions e totes altres coses que al plet se pertaynen, pot enantar la ·I· dels júgies ab lo veger ensems; exceptades tan solament sentències interlocutòries e defenitives e reposta de plet, a les cals totz los júgies que e·l plet són eletz deven ésser presentz con se donen o·s pronuncient.
sl:4.11.11En totz pletz o contraytz són reebutz testimonis axí bén aquels que í són o y sobrevenen con aquels que í són apelatz o pregatz, asò tota ora entés que testimoni d'oyda ren no val, jasia so que fassa alcuna presumptió. Atressí sol ·I· testimoni, jasia so que comte tot lo fet e y sia estat present, no val, ne sentència per aquel tant solament no pot ésser donada, si doncs lo fet o
sl:4.11.12 plet no era de ·L· sous o de menys, e que·l testimoni fos honest e no de mala fama, car ladoncs, ab sagrament del principal que atressí fos honest e no de mala fama mas no ab sagrament de procurador, val lo dit del testimoni d'un sol, e los júgies poden e deven condepnar lo demanat tro a ·L· sous e no a plus.
Testimonis no deven ésser reebutz. E si són reebutz no deven valer ne aydar a aquel qui·ls darà o·ls amenarà, so és saber aquels qui són de ça casa pròpria ne méngien son pan, ne erégies, ne ladres, ne robadors manifesti, ne infamis, ne vil persona, ne criminós, ne aquel qui espera aver profit o don, si la sentència ce donava per aquel qui trau ne amena los testimonis, ne nul hom que dón ne preste ne liure sos diners a usures, ne atressí aquel qui reeb usures d'usures, ne sos advocatz, ne sos cosins dintre quart grau, si doncs en aquel grau opus pruyme lo demanat no ere ab lo testimoni.
sl:4.11.13Pare contra fil, muler contra marit, sogre contra son gendre o sa nora, o sogra contra son gendre o so nora, no poden ne deven fer testimoni, ne·ls ne pot hom forsar ne destréyner que·l fassen, e sil fan, no val. Atressí e converso no val.
sl:4.11.14Enemich capital no deu ne pot fer testimoni contra son enemich ne y deu ésser reebut e, si u fa, no val.
sl:4.11.15Amic especial, per son amic especial ne a profit d'él, no pot fer testimoni e, si u fa, no val; si doncs no u fa en testamentz o derreres volentatz o cartes públiques, car ladoncs val lur testimoni e deven ésser reebutz.
sl:4.11.16Los testimonis totes hores deven fer e dir lur testimoni en dejun, si doncs necessitat no u fa fer car ladoncs lo pot hom pendre.
sl:4.11.17Los júgies o júgie deven diligentment demanar los testimonis, e no sobornar.
sl:4.11.18Los testimonis qui són en derreres volentatz, o en cartes e o en pletz o en altres contraitz, si ladoncs con fan lo testimoni o són escritz en l'escritz, en les cartes o derreres volentatz, no són de mala fama, deven ésser creegutz axí com a bons e a leyals, jasia so que depux se sien fetz infames o de mala vida.
sl:4.11.19Menor de ·XIIII· ayns conplitz no és reebut ne deu ésser en testimoni reebut en fetz civils. Ne menor atressí de ·XIIII· ayns complitz en plet criminal no deu ésser reebut en testimoni. Mas si són majors de ·XX· ayns conplitz, són e deven ésser reebutz, ab que no sien de mala fama en los criminals pleitz.
sl:4.11.20Per ça boca pròpria deu hom fer e dir son testimoni, e no per altres ne escrit alcun.
sl:4.11.21Si alcun vol provar fet civil per testimonis qui no són (en altra) jurisdicció de Tortosa e són e estan en altre loc; o són delà de la jurisdicció e són en altra jurisdicció per lurs affers a ffer, la cort deu trametre letres al júgie d'aquel loch, e la demanda escrita, e articles, e enterrogatoris, si y són donatz, sobre què prenga los testimonis. E reebutz los ditz, sotz son segel o de la cort encloses, que·ls trameta a la cort de Tortosa, la qual escriptura no requer hom ne demanda si la à feta escrivan públic o no; que tant solament a hom fe al segel d'aquel júgie o de la cort d'aquel loch.
En los fetz criminals nul hom per altre júgie no és, ne deu, ne pot ésser reebut a testimoni a ffer ne a dir, sinó tan solament per aquels júgies qui són eletz e·l principal plet del crim, car aquels deven reebre totz los testimonis e no altres.
sl:4.11.22Si alcuns són parsoners d'alcun crim públich que per éls ensems sia fet, la una contra l'altre ne per él, no pot ne deu fer testimoni e, si u fa, no val. Ne la un l'altre d'aquel fet metex no pot accusar.
sl:4.11.23Si alcun per diners o per qual que altra raon fa fals testimoni, e assò leyalment li serà provat, lo seu testimoni nul valor no à.
sl:4.11.24Si alcun serà provat que aja fet fals testimoni a demanda de la part contra qui l'aurà fet, deu ésser punit e condempnat a la part con leyalment li sia provat, en aitant com la part à perdut per aquel fals testimoni, e reman infamis, e jamés no deu ne pot ésser reebut en testimoni, ne testimoni que fassa no val.
Si en altre fet exceptat aquest a negun serà provat de perjuri, no cau en pena.
Seynors, batles ne veger no poden fer testimoni contra alcun ciutadan de Tortosa ne del termen, ne contra negun habitador, ne per él ne contra él, ne contra altra persona que en la cort de Tortosa vénga ne plet men. Alò metex c'és dels júgies que contra negun ne per alcun no poden fer testimoni ne poden ésser advocatz en aquel fet en què són júgies, emperò exceptat lo veger, que pot fer testimoni en aquels cases que ja denant són escritz.
sl:4.11.25Con testimonis són jugiatz a alcun, lo primer dia que hom li asigna que prov es dia de vanar e aquel dia deu dir si provarà o no. E aprés aquel dia de vanar deu tres dies, si aver los vol, so és saber de ters en ters dia axí con hom ten cort, en què amén totz los testimonis que són en la ciutat o e·l termen, per assignació que·ls júgies li·n deven fer, que en altra manera no valria, e si vol donar testimonis que sien defora la jurisdicció de Tortosa dins les primers dues assignacions fetes per lo júgie en què dégia provar, deu dir que a testimonis de fora la jurisdicció de Tortosa e e·l loc en què són. E als júgies secretament que l'altra part no u sàpia, deu nomenar e dir los testimonis qui són. E si vol aver la quarta producció, deu-la aver, e deu-li ésser donada e assignada per los júgies ab aquela sollempnitat que dret y dóna, so és que él que deu jurar sobre quatre evvangelis que él aquela quarta productió no demana per malea ne per alongament, mas per son dret a conservar, e que aquels testimonis él no·s pot aver, e que y dóna obra que él que·ls (sic) aver, e no·ls pòch aver. E si lo demanador falirà en plena probatió e demanarà que son adversari prov, no deu ésser oyt, ans son adversari deu ésser absolt, feent sagrament que la demanda contra él feta no és vera, axí com los júgies li jugiaran.
Però si lo demanador és jueu o sarray, con lo sagrament se deu fer, aquel o totz altres sagramentz que per xrestian se dégia fer per demanda que·l jueu o sarray fassa, deu exir lo jueu o sarray defora tota la cort e estar en loch que él no pusca·n veer lo xrestian con jurarà. E, fet lo sagrament, lo demanat deu ésser absolt per sentència dels júgies, jasia so que·l jueu no sia present o el sarray.
sl:4.11.26En fetz o pletz criminals e en aqueles que de crim o d'enjúria devalen, deven ésser forsatz totz los testimonis que e·l plet per la part són nomenatz ne ditz.
E, si per aventura no y volen venir a la primera vegada que manat los serà, ne a la segona, con moltes vegades s'esdevén, ab que aquel qui·ls trau a testimoni nomén los testimonis o·ls dón escritz als júgies, no li corren productions, mas totes ores que·ls pusca aver, que deven ésser preses e reebutz, que no li corre nula productió.
Alò metex s'és, e·ls fetz o pletz civils, d'aquels testimonis que í són apelatz o àn feta promessió a la part que í faran testimoni, e depux no·l volen fer, car en altres causes en fetz civils nul testimoni no deu ne és forsat que fassa testimoni sinó en aquestz sobreditz; ans si forsat era per l'esgleya, per so que no fos vedat, volia fer lo testimoni, no deu ésser reebut a testimoni a ffer.
sl:4.11.27Crestian prova contra jueu ab dos jueus, o ab ·I· crestian e ·I· jueu o plus.
sl:4.11.28Atressí lo jueu prova contra el crestian ab dos crestians, dos jueus, o ab ·I· crestian e jueu o plus.
sl:4.11.29Alò metex ç'és de crestià contra sarrayn, deu provar ab dos sarrayns o plus e sarray contra crestià ab dos crestians o plus.
sl:4.11.30Tot testimoni de crim e d'aqueix qui són apelatz en los fetz civils que sien testimonis, deven ésser forsatz que fassen testimoni, e aquels qui àn promés a la part que faran testimoni, la qual forsa deu ésser feta en aquesta manera: que si per aventura no volran fer lo testimoni, que·l veger, per juy e per sentència dels ciutadans que seran en la cort o d'aquels qui seran júgies en aquel plet, manualment que·ls deu pendre e pugiar en la Çuda, e aquí tant tenir preses en la Çuda, so és per tota la Çuda, tro que fassen o vullen fer aquel testimoni.
sl:4.11.31Testimoni ne nula altra persona no pot ésser tornat per nul hom a batala, ne a fferre calt ne fret, ne aiga calda ne freda, per so con en Tortosa no à batalla, ne pot ne deu ésser.
sl:4.11.32Si en alcun capítol o alcun plet se donen testimonis, en la appellació sobr'aquel plet metex o capítol, testimonis no·s poden donar, si doncs alcun fet novel, del veyl devalant, que d'abans no fo ne poc ésser sabut per la part qui dar-los devia, no y venia; car ladoncs, sobr'aquel novel en la appellació, se poden dar testimonis.
Cartes pot hom trer totes ores a provar son enteniment tro a sentència e, aprés la sentència, tro a la sentència de la derrera appelació.
sl:4.11.33A provar totes coses, aquela forsa fan les cartes con los ditz dels testimonis o an los testimonis.
sl:4.11.34Jasia so que·l defenedor contra qui és feta demanda no dégia provar, si per aventura él posa alcuna excepció, e li és negada per l'actor o demanador del principal, él és tengut de provar aquela excepció que posada ha en defeniment de sí, per so com tot demanat, él posant
excepció, és demanador, e l'actor o demanador, en aitant con aquela excepció és posada contra él, és fet demanat o reus.
sl:4.11.35Si alcun demana per la universitat de Tortosa o la defén, pot traure e donar en testimonis aquels de la universitat de Tortosa, no contrastant excepció que digen que aquels testimonis són d'aquela universitat e que no·ls hi deu traure.
sl:4.11.36Si alcun vol donar en testimoni advocat o procurador de son adversari, o alcun de la família de son adversari, liurament e sens contrast pot aquels donar en testimoni, si doncs aquels d'aquela família no són d'aqueles persones les quals, ja segons aquestes custumes, de testimoni a ffer són exceptatz, e deven ésser gitatz.
sl:4.11.37Si alcun privat se clama de la universitat de Tortosa, pot dar e traure en ajuda de sí en testimoni dels hòmens de la universitat de Tortosa. Item si la universitat de Tortosa se clama d'altra universitat, la universitat de Tortosa pot traure e donar en testimonis d'aquels d'aquela universitat de què ela·s clama.
sl:4.11.38Con testimoni deven fer jueus contra crestians o per xrestians, juren sobre la lig de Moysèn que·ls posa hom denant, axí com fan los xrestians, sobre quatre evvangelis.
Mas si jueu à a fer escondiment a xrestian o a ssarayn, juren los jueus, de ·V· sous o de ·V· sous a avayl, sobre la lig de Moysèn; de ·V· sous en amunt juren sobre les maledictions, so és que tenen denant éls ·I· bacín ab aiga e una candela ensesa. E lig-los hom les maledictions sobre lo cap; e là on diu que juren, respon que jura, e anant là on deven respondre "amén", que àn a dir "jura amén". E les malediccions leztes à a·pagar la candela en l'aiga.
En testament o en derrera volentat basten li testimonis axí com desús és dit.
sl:4.11.39Mas no deu ésser ne pot testimoni, femna, furiós, orat ne catiu, ne menor de ·XIIII· ayns, ne l'hereu d'aquel testament ne fideïcomissari general, ne fils que sien en poder del testador, ne aquels que dret ne gita.
sl:4.11.40Los júgies assignen ·III· produccions a provar, so és ·III· dies que hom tenga cort, als testimonis que són en la ciutat, so és de ters en ters dia, axí con se vénen contínuament les produccions e a dia que hom ten cort.
E les tres produccions passades, si aquel que afferma e dóna los testimonis demana la quarta producció, deu-la-y hom donar, ab sagrament que fassa que aquela quarta producció no demana por (sic) malea ne per alongament del plet, e aquels testimonis que vol donar en la quarta producció, no pot aver en les altres produccions, o que no sabia que sabessen ren e·l fet.
E si per aventura los testimonis no són en la ciutat, deven-los assignar dia a provar segons lo loch en què són los testimonis, luyn o prop. E si per aventura los testimonis són femnes e són tals que vàgien a fforn, al mercat per conprar ne per vendre, o a molín que molga blat, deven venir a la cort e aquí jurar axí com los hòmens.
Mas si són tals que no vàgien a fforn, ne a mercat, ne a molín de blat, lo veger e els júgies deven anar a aqueles dones o femnes a lurs albercs e, aquí, que les fassen jurar e que prengen lurs ditz.
Atressí si són altres persones sí que sien hòmens o femnes, mas que sien malaltes o veyls que no pusquen venir a la cort, lo veger e los júgies deven là anar, e pendre lur sagrament e lurs ditz; e aquestz testimonis a pendre atressí los assigna hom dia de cort, con los altres. Mas aprés que cort és tenguda per tot aquel dia, qual que ora al veger e als altres júgies plàcia, los poden pendre e deven, e ala part adversa assignar la ora per so que·ls végia jurar, si·s vol. E pus li àn la ora assignada, él y sia, si·s vol, car los júgies, pus li àn la ora assignada e él hi és
o no y és, deven e poden pendre los testimonis e lurs ditz, e val aitant con si dins en la cort aquel dia juraven e l'adversa part hi era present; e per la absència d'él no·s pot ne·s deu retardar, e és ferm e estable tot quant s'í fa.
Atressí à-y d'altres femnes que vénen a les cases dels veyns de la cort, e aquí yxen lo veger e els júgies e prenen lur sagrament e lur ditz, e dien a la part que vàgia amb éls ensems e que·ls végia jurar e, sí que í vàgia o no y vàgia, deven e poden pendre lur sagrament e lur ditz. E atressí, assò poden fer dementre la cort se ten o de continent con la cort és partida, e val e és ferm e estable so que s'í fa, sí que í sia present sí que no y sia present, pus hom lo y à fet saber que í sia.
A les altres femnes, és en volentat del veger e dels júgies e en lur elecció si y volen anar o no. Mas si éls hi volen anar, no u pot contrastar la adversa part, e pus li àn assignat que él y sia e no y vol anar ne ésser, no contrastan la sua absència, deven e poden pendre lur sagrament e lurs ditz, e val e és ferm. E per tot aquel dia que cort se tenga, qual ora se vulen, los júgies y poden anar e pendre, assignada la ora a la part que í sia, si ésser y vol.
Atressí és elecció e en volentat dels júgies si yxirà a pendre aqueles femnes que vénen per fer testimoni a les cases dels veyns de la cort. E si éls y volen exir, la adversa part y deu exir; e si no y volen ésser, deven ésser forsades e destretes que intren en la cort mentre que la cort se ten, e aquí e·l mig de la cort, que juren; per so car és raon que·ls testimonis deven venir denant los júgies e no els júgies denant éls. E de totz aquetz testimonis poden pendre lo sagrament, axí con desús és dit. E pres e fet lo sagrament dels testimonis, depux cant volen los júgies o de continent, poden pendre los ditz, segons que a éls serà avinent, dins cort o fora cort.
Totes les custumes de què hom dubta o pot dubtar, se proven, e·s deven e poden provar per los ciutadans de Tortosa dins en la cort de Tortosa, e són-ne creegutz per simpla e per plana paraula, sens sagrament, que non són tengutz de fer ne·n fan. E pus provada és per los ciutadans d'aquela, per les pars no pot ne deu ésser feta appellació e, si se·n fa, no val, ne pot, ne deu valer; car la custuma, pus provada és, axí con desús és dit, tot enaxí és com si era dret escrit o lig escrita.
sl:4.11.41Si alcun sarrayn o jueu serà trobat jaent ab xrestiana, cascun del poble lo pot acusar sens pena, e po-s'í provar lo fet aquel per xrestians tan solament.
RÚBRICA 12
Ref. 4.12.0MÉS VAL ÇO QUE EN VERITAT S'ÉS FEYT, QUE ÇO QUE FENTAMENT ÉS FEYT
Rúbrica més val so que en veritat és fet, que so que fentament s'és fet.
sl:4.12.1Esgardament deu ésser de tot hom e de veritat, que en los contraitz plus hi deu ésser gardada la veritat del contrait que no so que és fet fentament e contra veritat.
sl:4.12.2Un hom empeynora a altre una sua honor, o altres coses, e el creedor volc que ja fos so que fos peynora, que la carta que d'aquén çe faya que digés de venda, e axí mudava la veritat del fet; que·l fet era ·I· e la carta deya altre fet. On és custum que si hom pot provar la veritat, que la veritat que vayla, e la cosa fenta o fentament feta, que non vayla ren. Alò metex és entés en totz los altres contraitz.
sl:4.12.3Qui reprovar vol carta en manera que la vula desfer o destruir, convén que u aja a ffer ab ·V· testimonis que sien leyals o plus leyals que aquels de la carta, omni excepcione maiores. Si en la carta emperò no a mas ·II· testimonis e l'escrivan, com si en la carta a més de ·II· testimonis meyns de l'escrivan, covén que, segons que més testimonis a en la carta, que·n dón més aquel qui reprovar la vol aquela carta.
RÚBRICA 13
Ref. 4.13.0PER QUAL RAHÓ POT [HOM] DEMANAR PENYORA QUE AJA MESA A ALTRE
Rúbrica per qual rahó pot hom demanar peynora que aja mesa a altre.
sl:4.13.1Creedor que ten alcuna cosa de son deutor en peynora, los fruitz que·n reeb o reebre pot, deu pendre en comte de son deute, levades les missions necessàries o útils, e aquels que en carreres o en pontz a mellorar perquè hom vayga a la honor seran fetes, e aqueles que en aquela peynora per raon d'aquels fruitz aurà fetes o per raon de la peynora. E con serà pagat del tot, deu retre e deliurar la dita peynora a son deutor sens minva e pejorament de la cosa. E si la cosa per colpa del creedor era pigiorada, aquel pigiorament a restituir li deu retre e reffer axí con la cosa; que atressi és tengut e obligat d'aquel pigiorament a restituir al deutor, con és de la cosa a retre.
sl:4.13.2Covinença que és feta entre·l deutor e el creedor que si lo deute no li és pagat tro a aquel temps qu'entr'éls serà enprés, que·l creedor que pusca vendre o en alienar aqueles peynores que per raon d'aquel deute li seran meses en peynores o obligades, jasia so que·l termen sia passat, lo creedor és tengut e obligat d'aqueles peynores a retre e a restituir a son deutor, que lo deutor li pag aquel deute perquè les avia obligades o mès aqueles peynores. Si doncs lo creedor, però, aprés lo termen, aqueles peynores no avia venudes o alienades, car ladoncs no li n'és tengut de reffer ne de restituir.
sl:4.13.3Si·l creedor pert les peynores que li seran meses sens colpa sua, no és tengut de restituir ne d'emenar aqueles peynores a son deutor. Mas si lo creedor en colpa·n serà, és tengut de reffer e de restituir aqueles peynores. Però lo creedor és tengut d'aqueles peynores de gardar e de conservar axí con les sues coses garda e conserva. Mas si per cas d'aventura les perdrà, no n'és tengut ne obligat en ren, ladoncs con él
leyalment aja provat que per cas d'aventura les aja perdudes.
sl:4.13.4Natural raon és e dreta que, pagat lo deute al creedor, que és solt e deliure lo vincle de la obligació, e les peynores per lo creedor que sien restituïdes e redudes al deutor.
RÚBRICA 14
Ref. 4.14.0 DE NON NUMERATA PECCUNIA
Rubrica de non numerata peccunia.
sl:4.14.1 Si alcun fa carta de deute a altre per esperança que li liure aquel deute en què fos obligat en aquela carta, e el creedor aquel deute liurar no li volrà, lo deutor pot demanar aquela carta que li sia reduda e restituïda per lo creedor dintre ·II· ayns aprés que la carta serà feta.
Mas si lo creedor qui ten la carta, dins dos ayns se vol clamar del deutor d'aquel deute que nombrat ne liurat no aurà, lo deutor li pot posar excepció, de non numerata peccunia et doli.
En qual que cas d'aquestz aja feta lo deutor renuntiació a aquesta excepció non numerata peccunia et doli, la dita carta és ferma e estable, sens tot contrast que no li pot ésser fet per aquesta excepció ne per altra raon ne excepcion.
Si la dita renuntiació en la carta no és, lo creedor deu provar que aja liuratz los diners que són contengutz en la carta al deutor e, si no u prova, per sentència dels ciutadans, deu ésser restituïda la carta al deutor.
Si dins dos ayns d'aquesta cosa serà feta qüestió ne demanda per neguna de les pars, car de dos ayns a enant la carta és ferma e estable, sí que í aja renuntiació, sí que no n'hi aja.
sl:4.14.2Si alcun hom prometrà a altre a prestar diners o altra cosa, e serà enprés que d'aquel deute lo deutor fassa carta al creedor, e lo deutor aurà menada ab consentiment del creedor fer la carta a l'escrivà, segons que entr'éls enprés serà, lo creedor no·s pot excusar que no fassa aquel préstet; e si·n fa demanda lo deutor, pot-ne e deu-ne ésser forsat lo creedor d'aquel préstet a ffer.
Alò metex és entés de tot altre hom que promet metre e liurar cabal a altre o de restituir lo
don e és elecció del prometedor que promet a liurar lo cabal.
sl:4.14.3Confessió que sia feta per lo creedor si aver agut e cobrat lo deute o part d'aquel o d'altres coses e, feta la confessió per aventura, jasia que él aja la confessió feta per fe que la cosa li fos liurada, con no u fos, e dins ·XXX· dies aprés que aurà feta la confessió, pot posar e demanar aquela cosa o aquel deute, non contrastan la confessió sobredita, si doncs l'altre no provava qu'él agés pagat.
Passatz los dits ·XXX· dies, la dita confessió és tenguda per vera, e no s'í pot posar la excepció de non numerata peccunia, ne altra.
RÚBRICA 15
Ref. 4.15.0 DE COMPENSATIONIBUS, ÇO ÉS D'AQUELES COSES ENTRE QUALS SE DEU FER COMPENSATIÓ
De compensationibus so es de quals coses e entre cals se deu fer compositió.
Compensatio est debiti et crediti inter se atributo.
sl:4.15.1 Conpensacions se fan de diners a diners, e de deute clar a clar; no de diners a coses, ne de coses a coses, ne de no clar a clar. On si són dues persones o plus, e la un deu a l'altre deutes, so és que cascun entr'éls se dégien deutes, poden e deven fer conpensació entr'éls de so que l'un a l'altre deu, si per la ·I· o per l'altre és demanada conpensació quo ad correntes quantitates.
sl:4.15.2 Si alcuna quantitat de diners o de mazmodines o d'altre aver serà degut a alcun per raon de venda o d'altres contraitz, e aquel a qui serà degut aquel aver deurà a aquel qui el preu d'aquela cosa li deurà per alcuna raon alcuna quantitat d'aver, conpensació entr'éls pot e deu ésser feta. És a ssaber que conpensació no pot ne déu ésser feta, si doncs la una part contra l'altra no la demana o no la allega. Car no és raon que hom dón a nul hom so que no demana.
sl:4.15.3En Johan deu a·n A. ·C· sous, o plus o meyns; e·n Johan vasse·n a ·I· seu amic al qual lo dit A. deu ·C· sous, per so que pusca fer conpensació ab A.; és custum que d'altruy deute no·n pot ne·n deu ésser feta conpensació, jasia so que l'amic d'en Johan o vula ne u atorch.
sl:4.15.4Conpensació no és reebuda ne·n déu ésser ne pot de deute, ne de nula cosa a comanda, ne de comanda a comanda.
sl:4.15.5Conpensació pot ésser entre conpaynons, so és de conpaynó [...]; e encara conpensació pot ésser feta de procurador a part, pus que la vula fer en nom d'aquel de qui és procurador. E si per aventura la part volia conpensar ab lo procurador e el procurador no u volia fer, que·l procurador ne pot e·n déu ésser forsat que la fassa. E assó no s'entén que él sia tengut que dels seus deutes fassa conpensació, mas d'aquels per qui demana, ne en alò és fet procurador.
sl:4.15.6Guillem devia a·n Berenguer ·X· sous o plus o menys, e·sdevén-se que per iniquitat del júgie que G. fo absolt d'aquela demanda. A cap de tempz lo dit Berenguer fo fet deutor del dit G., e el dit G. demana son deutor, e en Berenguer sobredit allega conpensació e demana d'aquel deute de què lo júgie l'avia absolt G. És custum que la conpensació que·s pot fer e deu, con la sentencia de dues rayls que a obligació no·n trenca mas la una, so és saber la civil, e·naxí remàs la natural entegra e sancera.
sl:4.15.7Conpensació, si s'esdevén que la ·I· deute sia clar e l'altre no, deu aver dos meses d'espay tan solament aquel de qui és lo deute no clar, dins los quals dos meses deu aver provat leyalment e aver fet aquel deute no clar, clar: d'aquí enant si no u à ffet, deu ésser condempnat.
Tot alongament remogut e tota excepció de pagar aquel deute clar a la part.
sl:4.15.8Si alcun és fet deutor al fisch, e el fisch deu ren a aquel deutor seu, à-y conpensació loch, axí com en privades persones.
RÚBRICA 16
Ref. 4.16.0 DE USURIS, ÇO ÉS QUE NUYLES USURES LA CORT NO FORÇA QUE SIEN PAGADES
De usuris so és que nules usores la cort no forssa que sien pagades.
sl:4.16.1Crestians, jueus ne serrayns, en Tortosa ne en sos térmens, no deven prestar a logre ne a usura, ne fer neguna barata en què aja ne sia contenguda neguna usura, ne fer neguna altra machinació per què·ls contraitz ne dégien meyns valer. On si provat és contra alcuns que·ls contraitz sien usuraris, la cort no pot ne deu forsar lo deutor sinó d'aytant solament a pagar e a retre con lo cabal és. Car sobre las usures ne sobre so que és oltra lo cabal que prestat verament fo, o la cosa valia con lo préstet o la barata fo feta valia, los júgies sentència no y poden ne deven donar; e si donada y és, no val ne deu valer ipso iure, ne la cort nula exsecució contra lo deutor no pot fer, ne·l creedor no pot ne deu retenir les cartes per aquela raon, pus lo cabal li sia pagat. E si demanda li·n serà feta de les cartes, deu ésser per sentència condempnat d'eles a retre, e deu-ne ésser forsat e destret de retre.
Fermansa que sia donada o deutor, en aitant con són les usures ne el logre, no n'és tenguda ne en ren obligada civilment ne naturalment.
sl:4.16.2Si alcun és obligat per altre deutor o fermansa, e el ver deutor aquel deute, en lo termen establit o assignat, no paga, e axí convén a aquel qui per altre se serà obligat que per aquel deute aja a donar ne a pagar usures, lo ver deutor és tengut a aquel qui per él s'obliga que li reffassa e li restituesca tot lo don que soffert n'aurà, axí usures con altre don.
RÚBRICA 17
Ref. 4.17.0 DE DEPOSITO, ÇO ÉS DE COMANDA E DE COSES DE LES QUALS NO DEU ÉSSER FEYTA COMANDA
Rúbrica de deposito, so és de comanda e de coses de les quals no deu ésser feta comanda.
sl:4.17.1Si alcun reeb en comanda diners o altres coses, e retre no u volrà a aquel qui comanades les li aurà, de continent ne deu ésser forsat de retre per sentència dels ciutadans, sí que nula excepció ne conpensació posar no pot.
sl:4.17.2Aquel qui comanda reeb d'altre e, con li serà demanada, no la volrà redre, e dirà o allegarà que no la pot redre ne à de què la reda, per juy dels ciutadans deu ésser pres e mès en preson dins clau sobre la tàvega, sens cadenes e altres liams, e deu aquí tant estar tro tota la comanda aja reduda, si doncs no podia mostrar que per cas d'aventura la avia perduda.
sl:4.17.3 Differencia est inter mutuum deposition et comodatum: Mutuum est quod consistit in pondere, numero et mensura e sic accipientis.
Depositum est quod non sit accipientis nec debet uti eo si consignatu est.
Comodatum est quod non sit accipientis set potest uti eo.
sl:4.17.4 Qui reeb en comanda, so és depòsit, d'altre alcunes coses movens, e sens colpa d'él se cremaran o ç'afolaran, o altre cas d'aventura en aqueles coses esdevindrà, no n'és tengut de restituir sinó de so que devés él ne remandrà, que alò deu restituir. Mas si per ampla colpa sua que dolo conparantur, les coses desús dites eren perdudes o afolades axí con desús és dit, és tengut de restituir e d'emenar aqueles.
Mas si per negligència les dites coses se perdien o qual que comanda, so és depòsit, se
perdia, aquel qui aqueles coses reeb en depòsit no n'és tengut en ren, si doncs él aqueles coses no reebrà a son reech e a ça ventura, car ladoncs n'és tengut e obligat.
Quia qui negligenti amico rem custodiendant tradidit sue facilitait imputare debet.
sl:4.17.5 Aquel és dit depositari qui reeb les coses en comanda. On si lo depositari pert les coses que a él són meses en depòsit per cas d'aventura, tengut de restituir aqueles no és, ne en ren obligat no·n reman.
sl:4.17.6Si diners o altre aver són comanatz a alcun en sac o en cuirassa o en altra cosa que sia segelada o consignada, lo depositari d'aquels no deu usar ne·ls deu aemprar e·nula manera e, si u fa, és tengut en acció de furt a aquel qui·ls hi à comanatz o mès en depòsit.
Si doncs con reeb lo depòsit, aquel qui lo dipòsit fa, no li diu que·n pusca usar.
Mas si los diners són comanatz nombran, o altre aver, o en pes, e no ligatz, segelatz ne consignatz, axí con desús és dit, lo depositari los pot usar e aemprar sens nula infàmia, ab que tan tost con li sien demanatz los restituesca d'aquela metexa moneda, e d'aquela valor o d'aquel pes.
sl:4.17.7Lo depositari, si no vol restituir lo depòsit ans que sentència li sia donada d'aquel a restituir, si condempnat ne serà per sentència, deu restituir de continent lo depòsit e él reman infamis.
sl:4.17.8En F. comana a·n B. diners o coses o aver, e aprés que la comanda o depòsit fo feta aenant, lo dit B. comana al dit F. diners o aver o altres coses; e con en F. demana çon depòsit, en B. dix que·n fos feta conpensació entr'éls, és custum que·l dit F. deu cobrar ça cosa que primer comana, e en aprés deu redre lo depòsit al dit B.; per so con en depòsit no ven nula conpensació.
sl:4.17.9Los béns del depositari tàcitament no són obligatz ne·n són tengutz, si doncs lo depositari espresament los ditz béns no obligava.
sl:4.17.10Si aquel qui fa depòsit a alcuna persona, enans que·l depòsit li sia restituït, mor, e aquel fa moltz hereus, e cascun d'aquels hereus diu que és hereu en tot e enaxí vula aver tot lo depòsit,
tengut de restituir no és a la ·I· sol sinó a totz justatz.
sl:4.17.11Si dos o plus reeben depòsit d'altre, e el sennor del depòsit çe clama de la ·I·, l'altre per alò no·s desobliga, ans pot anar e demanar contra aquel con faya contra·l primer. Mas si la ·I· ret lo depòsit, l'altre és sobte deliurat.
sl:4.17.12Con alcun per nom d'altre comana alcuna cosa a altre, e aquel qui aquel depòsit o comanda fa és mort, lo depositari, so és aquel qui ten lo depòsit, ne í deu retre als hereus d'aquel lo depòsit, mas deu-lo retre a aquel per qui nom s'és fet lo depòsit o a sos hereus.
sl:4.17.13Con alcun reeb en depòsit o en comanda diners o aver o altres coses que sien, en nombre o en pes o en mesura, d'altre, e d'aquel depòsit compra camps, cases, honors o altres coses, no à part alcuna ne la y pot demanar; mas lo depositari és tengut de continent de retre lo depòsit o comanda.
sl:4.17.14Con alcun per qual que contrait demana diners o altres coses mobles o per sí metexes movens contra altre, e diu en comensament del plet que aqueles coses que él demana sien seqüestrades, so és que sien meses o comanades en poder d'alcun prohom, lo júgie no·l deu oyr tro aja menat son plet e l'aja vençut per sentència e, aprés la sentència donada, deu-li ésser liurada, e l'altre deu ésser forsat e destret que la y liure.
Emperò si la cosa aquela és movent o que per sí metexa·s mova, e con la demanda·s fa que aquela cosa sia seqüestrada, lo júgie deu gardar e conóxer, e a aquel qui aquela cosa ten de què és demanat, si és persona sospitosa que se n'anàs o se·n pogés anar ab la cosa, e aquel qui demana ne perdria son dret si la cosa aquela era desada o absentada. E si veu ne conex que aquel se n'anàs o se·n pogués anar ab la cosa, en dan e en prejudici del demanador, lo júgie deu dir per sentència que lo demanat dón bona fermansa o bona securitat que la cosa sia segura al demanador, si dret hi à, e que la tenga manifesta.
E, si la fermansa o la seguretat, axí con dit és, no pot o no vol donar, deu dir e jugiar per sentència lo júgie que la cosa aquela sia seqüestrada,
so és que sia mesa o comenada en poder d'alcun prohom qui la tenga a feeltat d'andues les partz tro lo plet sia fenit e acabat e el júgie aja sentenciat a qui la dón o la liure. E de continent deu-la liurar a aquel per qui serà jugiat o sentenciat que li sia liurada.
sl:4.17.15Si alcun se clama d'altre d'alcunes coses seens o movens de què ysca o pusca exir alcun fruit o esplet e, penjant lo plet principal o aquel de la apellació, lo demanador se tem que si aquel esplet o fruit ven en poder del demanat que sia despés e gastat per él, o consumat e a él perdut, e demana que aquel esplet sia seqüestrat; e lo júgie conex o pot conóxer que·l demanat sia aital com diu lo demanador, deu dir e jugiar per sentència que·l dit esplet o fruit sia seqüestrat, so és mès, acomanat en poder d'un prohom qui·l tenga a feeltat d'amdues les partz tro lo plet sia fenit e acabat, e sentenciat a qui deu ésser donat e liurat. E, la sentència donada, que u liure a aquel per qui serà sentenciat que li sia donat e liurat.
E si per aventura alcun demanrà a altre alcuna vyna, o camp, o olivar, o altra honor, en què ans que·l plet sia acabat o fenit aja esplet, e aquel explet covenga a recolir, a demanda del demanador, lo veger ab los júgies d'aquel plet covén que vàgien a aquela honor, e que garden aquel esplet quin és, e que l'estimen què val o·l fassen estimar, enaxí que si lo demanador guayna aquel plet, que atressí d'aquel esplet o espletz li sia feta restitució e satisfacció.
RÚBRICA 18
Ref. 4.18.0 DE COMODATO
Rubrica de comodato.
sl:4.18.1 En coses que són prestades, aital diligència deu aver aquel qui reeb la cosa en préstet con nul diligent hom ha en les sues coses. Mas si per cas d'aventura, al qual hom contrastar no pot, en les coses prestades esdevenia, so és saber de mort, sens colpa e engan que no y fassa ne y aja fet aquel qui aquel préstet aurà reebut, o de robadors, o d'enemics, o de foch, nafrayg o royna, o de fuita de servus que son seynor no garda ne fa gardar, aquel qui préstet aurà reebut, en aquestes cases sobreditz, si hi esdevenien, no n'és tengut ne obligat de fer restitució neguna, ne emena.
sl:4.18.2 Comodatum, so és aquesta paraula comodatum vol aitant dir que alò és comodat, que sens loger e sens serviï e de grat se fa, e que·s fa a profit major d'aquel qui·l pren que no fa aprofit d'aquel qui·l fa.
sl:4.18.3Si alcun tramés son servu o son misàgie a alcun hom que li prest alcuna cosa, e aquel hom liurarà aquela cosa a aquel servu o misàgie, e ans que aquela cosa vénga en poder d'aquel qui·l servu o el misàgie aurà tramés, aquela cosa se perdrà, lo seynor del servu o del misàgie és tengut de restituir e d'emenar aquela cosa al seynor d'ela, so és a aquel qui la aurà prestada, si doncs aquela no és perduda per cas d'aventura. Alò metex s'és si la cosa ven en poder d'aquel qui hi aurà tramés e·s pert en son poder.
sl:4.18.4Si alcun hom presta a altre caval, roçín, mul, o mula, o altra bèstia, e en poder d'aquel qui la manleva mor, sens colpa o negligència sua, si·l contrari per lo seynor de la cosa no era leyalment
provat, amb ·I· sagrament que·n fassa, que per colpa o negligència sua no és mort, deu ésser absol, e no n'és tengut de fer alcuna restitució o emena. Mas si per colpa o per negligència sua mor, és tengut de restituir aquela bèstia e d'emenar. So és que li·n deu reffer o donar aitant bona con aquela o la estimació que valia.
sl:4.18.5Qui ferrà estrayna bèstia enaxí que aquela sia debelitada o morta, o catiu d'altre que per aquela ferida que hom li fassa sia debelitat o mort, aquel qui aquela ferida aurà feta és tengut d'emenar e de restituir aquela bèstia o catiu al seynor de qui és; so és que li·n deu emenar e restituir altra o altre aytan bon, o el preu que valrà con la ferida pres, e aquela ferida o ferit sia d'aquel que la ferida aurà feta.
sl:4.18.6Com alcun presta a altre una bèstia, o catiu, o altra cosa, e en poder d'aquel qui reebé lo préstet perdés, enaxí que convenc que·n fo emena al seynor de la cosa, e en aprés lo seynor de la cosa cobra aquela cosa o li venc en su poder, és custum que deu retre aquel preu o estimació que reebut n'avia a aquel qui la emena li aurà feta o que li reda aquela cosa.
Enperò és en albiri del seynor de qui la cosa era, de redre la estimació que reebuda avia, o la cosa aquela a aquel qui l'avia presa en préstet e perduda. Car no és raon que nul hom per la sua franchea o enseynament dégia aver dan.
sl:4.18.7Qui reeb d'altre en préstet alcuna bèstia o altra cosa tro a cert loch que la pusca usar o menar, si alcun don pren, sens colpa o negligència d'él, no n'és tengut ne obligat que·n fassa emena ne restitució alcuna.
Mas si oltra aquel loch la mena, e axí fa contra la volentat del seynor de qui és aquela cosa, si perex o·s pert, o alcun mal li ven per qual que cas d'aventura, és tengut de restituir e d'emenar al seynor d'aquela cosa, so és que li dón aitant bona o lo preu que valia con la près en préstet.
sl:4.18.8En Pasqual devia a·n G. una quantitat de diners per alcun contrait o quaix o per alcun malefici o quaix, e el dit Paschal presta una bèstia o altres coses al dit G., e el sobredit G. vol retinir aquela bèstia o aqueles coses a ssí prestades per raon d'aquel deute, és custum que retenir no les pot, ans les li deu tornar sens tot contrast. Alò metex s'és en depòsit o comanda.
sl:4.18.9Si alcuna bèstia o altres coses són prestades, e per colpa o negligència són afollades o pigiorades aquel qui les reebé en préstet, e él les ret axí folades o pigiorades, axí com són, no és semblan que aqueles coses sien redudes entregament, tro el dan, afolament o pijorament sia restituït e emenat.
sl:4.18.10Lo hereu d'aquel qui comanda, depòsit o préstet reeb(r)é, per la part que à de la heretat, se pot hom clamar d'él que restituesca al depositari o prestador o a sos hereus.
Però si él tenia tota aquela cosa prestada o comanada, de tot se pot hom clamar d'él e de tot és tengut a restitució e n'és obligat.
sl:4.18.11La proprietat e la possessió retén en sí tot hom qui presta o comana a altre bèsties o altres coses, enaxí que, devés aquel qui reeb lo préstet o la comanda, nul dret ne nula seynoria ne possessió no n'és transportat.
sl:4.18.12Si alcun hom presta a altre bèstia o altres coses tro a cert temps o a cert loch, e les li aurà liurades, revocar lo préstet no pot, ne cobrar aqueles coses, tro sia conplit lo serviï d'aqueles coses, d'aquel temps o d'aquel loch.
Mas si liurades no les li aurà, pot-se·n penedir e retenir les coses, que no les li liurarà si no·s vol.
sl:4.18.13Con alcun tramet a altre per seu misàgie metex, enap d'argent o altres coses de què l'aurà aemprat que li prest, e aquel misàgie jugarà o perdrà aqueles coses, ans que les aja meses'en poder d'aquel qui aurà l'altre aemprat del préstet, aquel qui l'aemprament avia fet, no n'és tengut, per so con lo misàgie era d'aquel qui·l préstet faya, e devia saber si era bon ne leyal o altre, e deu saber e gardar a qui liura la sua cosa.
RÚBRICA 19
Ref. 4.19.0 DE MANDATO, ÇO ÉS DE MANAMENTS DITS E PRECS QUE SÓN FEYTS A ALCUNS DE FER ALCUNES COSES
Rubrica de mandato so és de manamentz ditz e precs que són fetz a alcuns de fer alcunes coses.
sl:4.19.1Con alcun pledégia per son procurador, e la cosa aquela de què pledégien serà nafrada per lo procurador, lo seynor del plet o de la demanda a acció o demanda contra lo procurador.
sl:4.19.2Manament la cosa entegra, per mort del manador, fenex; cosa entrega és, segons custum de Tortosa, tro el plet és comensat, en pletz és aquesta cosa entegra. Però si alcunes missions avia fetes lo procurador per lo plet o per raon del plet, enans que sabés la mort del manador, los hereus d'aquel li·n són tengutz de reffer e de restituir.
sl:4.19.3Diligentment e ab gran diligència deu hom gardar los manamens que fetz li són; car si oltra lo manament fa, al seynor no nou ren.
sl:4.19.4Fermansa que sia donada en plet, si alcuna cosa per aquela fermansa paga, aquel per qui la fermansa à feta, lo y deu tot emenar e restituir.
sl:4.19.5En volentat de casc un és que reeba manament d'altre o que no·l reeba, si no·s vol. Mas si·l reeb aprés del plet comensat, de necessitat és tengut que l'acap e l'aport a acabament; e encara, que ç'apel si lo seynor no és present o dins ·X· dies no lo y à fet saber, e que sia en guisa e en manera que·l seynor se pusca apelar e, assò fet, lo manament és fenit e la procuració.
sl:4.19.6Si lo demanador o el defenedor establex son procurador e, pasat alcun temps, n'establex
altre, lo primer és revocat tàcite per l'esstabliment del derer.
sl:4.19.7Si plet és entre·n F. E en P., e la sentència és donada per en F. E contenga en aquela que la cosa és sua, tàcitament és entés que no és d'en P..
sl:4.19.8Con lo procurador és absolt de la demanda que hom li fa axí com a procurador, tàcitament és absolt lo seynor d'aquela demanda.
sl:4.19.9Procurador que establit a plet no pot tolre lo poder al seynor de la cosa que no y sia, si ésser y vol, e amb él ensems lo plet menar, si·s vol, o per sí metex, si per justa excusa o raon gitar lo·n pot.
Menor de ·XXV· ayns en pletz no pot ésser procurador.
sl:4.19.10Si dos o plus procuradors són ensems establitz, si la ·I· comensa lo plet, melor és la sua condició que no és d'aquel qui no l'à comensat, car aquel qui·l plet no à comensat, no és procurador e aquel qui·l plet à comensat, és procurador e seynor del plet; si doncs en lo manament no era dit que no fos melor la condició de l'ocupant, so és d'aquel qui·l comensarà. Car ladoncs, aitan bén és procurador aquel qui no comensa lo plet con aquel qui·l comensa, e aitant val so que hom enanta ab la ·I· con ab l'altre o amb amdosos ensems.
sl:4.19.11En criminals pletz, procurador no y pot ésser ne lo y pot hom establir, sinó aqueles persones certes que·n dret són establides.
RÚBRICA 20
Ref. 4.20.0 DE SOCIETATE, ÇO ÉS DE COMPAYNIA
Rubrica de societate, so és de compaynia.
sl:4.20.1Aytant dura la conpaynia quant lo consentiment entegre de les partz persevera.
sl:4.20.2Compaynia feta entre alcuns dura o deu durar tro aquel temps que la àn feta, si doncs entr'éls no la revoquen.
sl:4.20.3Covinensa que sia estada entre conpaynons feta que totz los guayns que éls faran en qual que manera sien partitz per aqueles partz de què éls se seran avengutz o enpreses, si alcun dels conpaynons guayna alcuna cosa per ladronici, per roberia, per omecidi, per alcavoteria, o per nula cosa que sia légia e àvol de guaaynar, aquela cosa no ven en partió ne y deu venyr, ne n'és tengut que·n dón part a negun, ne demanada no li·n pot ésser ne deu. Cum delictorum turpis efeda societas reputetur e in pari causant turpitudinis melior est condicio possidentis.
sl:4.20.4 Compaynies se poden fer a temps e a ores, e a ayns, e a meses, e axí con a·quels qui fan la conpaynia plau; e poden assignar, levat lo cabal, e a cascun quyna part aja del guaayn.
Pot-se fer encara que la ·I· meta tot lo cabal e l'altre que no n'í meta jens, mas meta la presona qui en percas e guaayn ab aquel cabal. E si mensió no y és feta del don ne del guaayn, mig per mig se deu partir entr'éls, levat lo cabal, tot lo guayn. E atressí deven aver la pèrdoa mig per mig.
Quals que covinenses entr'éls són fetes, ab que justes sien, totes se deven seguir entr'éls e
són fermes; e són tengudes e obligatz que les seguesquen.
E·ls ne pot hom e deu forsar e destréyner de seguir con demanda·n sia feta.
sl:4.20.5Cascun dels companynons deu aver aquela diligència en les coses de la conpaynia, sol aver en les sues coses pròpries, car la un conpaynon no és tengut a l'altre sinó de engayn o d'ampla colpa, car de negligència no és tengut. Nam qui parum diligentem sibi socium assumpsit de se queri debet id est sibi imputari debet.
sl:4.20.6 Si dos o tres o quatre o més fan compaynia a temps cert o no cert e la ·I· d'aquels compaynons morrà, tan tost con la ·I· és mort la conpaynia és fenida e solta. E si volen los altres que remanen vius que la conpaynia sia e dur d'aquí enant o entrò a cert temps axí com d'abans era, la conpaynia entr'éls se deu renovar e confermar e, si novelament no la confermen, no és conpaynia entr'éls, ans és solta e fenida.
RÚBRICA 21
Ref. 4.21.0 DE CONTRAHENDA EMPTIONE ET VENDITIONE
De contrahenda emptione.
sl:4.21.1 Contrait de conpra e de venda és fet tan tost con les partz, so és lo conprador e el venedor, se són avengutz del preu.
sl:4.21.2Venda e compra és acabada tan tost e perfecta con lo diner deu és donat e reebut; e enaxí que si la una de les partz penedir-se·n vol sens volentat de l'altra, la part que se·n penet, com clams sien fetz d'ela e plet se n'és comensat, deu pagar ·LX· sous. E no per so meyns la venda és ferma e estable, que no·s pot desfer, ne rompre, ne trencar. Dels quals ·LX· sous deu aver la seynoria, so és la cort, ·XX· sous, e aquel qui consent a la venda e la à per ferma e demana que tenga altres ·XX· sous, e el comú de la ciutat l'altres ·XX· sous remanentz.
sl:4.21.3Diner deu se dóna de part a part, e és ferm e estable, e per persona migiancera si·s vol, corredor o altra persona, e si negat serà per la una de les partz, con leyalment és provat, la venda és ferma, e estable e lo negant deu pagar ·LX· sous axí con desús és dit.
sl:4.21.4Les vendes e les conpres se poden fer en totz locs. On si per aventura venda o compra serà feta no en aquels locs on són les possessions, honors o altres coses, no per so meyns la venda és ferma.
E la compra, si·s fa enaxí con desús és dit e escrit.
sl:4.21.5Vendes o compres que·s fan en encant, axí d'oli, de catius, e de totes altres coses, pus que la verga, là on verga·s dóna e·s liura, és donada
o la cosa, là on cosa se liura, és liurada, és ferma e estable axí com si diner deu y era donat, jasia so que diner deu no s'í dón ne y sia la pena dels ·LX· sous.
sl:4.21.6Tutor, curador, procurador, marmassor, ne negun que ayllens fetz ministre ne procur, dels béns aquels que aministre ne deu aministrar, per sí ne per altra persona a obs de sí, no deu ne pot conprar.
Alò metex s'és de les mulers d'aquetz sobreditz aministradós, e de lurs fils, so és saber d'aquels qui són en lur poder d'aquest aministradors.
sl:4.21.7En los béns que·l pare a los ususfruitz, lo fil aquels béns no pot vendre ne alienar, si doncs al pare no plau, e que í dón son consentiment.
Alò metex s'és que·l pare aquels béns no pot vendre ne alienar, so és la proprietat, sens consentiment e volentat del fil.
sl:4.21.8Con lo deutor dóna a son creedor cosa seent o movent, o que per sí metexa és movent o·s pot moure, en paga del deute que li deu, és lo dit deutor tengut de evicció aitan bén com si li·n faya venda o alienació planament; que donació en paga, semblant és a conpra e a venda.
sl:4.21.9Tot hom pot vendre la sua cosa a qui·s vol e fer d'aquela tota sa pròpia volentat, sí que la cosa aquela li sia venguda per successió o per altra raon de sos parentz o d'altres persones, sens contrast e embarc de sos parentz e sens requiriment que no·ls en farà, si no·s vol, ne a altra persona, si doncs no són censals o aqueles que hom ten per altre a part o a cens.
sl:4.21.10En continent que la venda és feta e el diner deu és donat, o és feta en encant, axí com dit és, lo venedor no à acció ne demanda de la cosa a cobrar sinó acció de demanar los diners o el preu que aquí serà establit.
sl:4.21.11Si alcun conpra d'altre servu o serva, catiu o cativa, caval o mul, o tota altra cosa que per sí metexa·s mova e, mens de colpa o de triga del venedor, estant en son poder, mor, tot lo peril
e el reech e la ventura és del comprador, e pot demanar lo venedor lo preu.
Però si la cosa aquela mor per alcun vici o malaltia que agés ans que la venda fos feta, lo comprador no sabent, lo peril e el reech e la aventura és tot del venedor, e lo conprador no és tengut ne obligat al preu a pagar; n'el ne pot hom ne deu destréyner ne forsar.
sl:4.21.12Si alcun ven a altre camps o altres honors que sien riba mar, en riba del flum o d'alcun torrent, no és entés que li vena lo ús que les géns en anar, estar e venir o posar lurs coses, àn o deven aver, ne d'alò sia lo venedor tengut de garencia.
Car les géns aqueles usanses àn en les riberes d'alquels lochs o d'altres per què pas ayga que àn en les carreres públiques, que nul hom no·ls ho pot ne deu vedar.
sl:4.21.13Si alcun hom ven a altre coses que no sien sues ans són d'altre, e aprés de la venda vendran a aquel venedor, per qual que raon que·n sia seynor, deu ésser forsat e destret, a demanda del comprador, que la cosa aquela li sia liurada al dit comprador con d'abans a aquela cosa a liurar, dementre él non n'era seynor, no·l ne pogés hom destréyner ne forsar que la liuràs; jasia so que sia tengut de reffer tot l'interesse al conprador.
sl:4.21.14Aprés que la venda és feta ab lo diner deu que í sia donat e pres, axí com desús és dit e escrit, e el liurament d'aquela cosa no sia feit, no per so meyns tot peril, tot cas d'aventura e tot reech que í esdevenga és del conprador, e no pot contrastar la paga del preu que no la fassa, si doncs lo venedor no era en colpa o en triga d'aquela cosa a liurar. Car si lo venedor era en colpa o en triga d'aquela cosa a liurar al comprador, dementre és él en colpa o en triga d'aquela cosa a liurar, tot lo peril, cas d'aventura e tot lo reech és seu, e no li és lo conprador tengut del preu.
sl:4.21.15Con alcun ven camps, o vynes, o altres honors, o en son testament o derrera volentat les lexa, o en altra manera les aliena, los fruitz que en los ditz camps o vynes o altres honors són,
que no són cegatz, o colitz, o arrancatz, tan tost com la venda o alienació és feta, o el testador és mort, són del conprador o del legatari o d'aquel a qui aitals coses són donades, si doncs entr'éls altres covinençes no avia fetes o enpreses.
Per so con los fruits penjans e·ls arbres o estans e·l camp que no són cegatz, part són dels camps o de les honors.
sl:4.21.16Venda que sia feta entre alcunes persones, si con fan lo contrait no és demanada fermansa de evicció o garencia, d'aquí enant lo venedor no li n'és tengut de donar fermansa ne altra seguretat al conprador, si doncs e·l comensament del contrait no aparia alcuna cosa per què fermansa d'aquela cosa fos donada.
sl:4.21.17Comensament de contrait és entés totes ores tro que·ls diners o el preu sia pagat.
sl:4.21.18Qui ven bèsties deu dir al conprador lo vici o la malaltia que és en la bèstia, especialment, e no n'í deu altres vicis mesclar, per so que aquel que aurà ensems ab aquels, no pusca passar.
sl:4.21.19Negun qui scientment ven a altre jàcenes, biges vicioses, o bèsties malaltes, vicioses o morboses, o altres coses, e d'assò no certificarà al conprador e que·l conprador aquesta malaltia o vicis no sabia, tot lo don que per aquela cosa lo conprador sostendrà o soferrà, de tot li és tengut lo venedor de restituir e d'emenar.
Mas si per aventura les coses, per alcun d'aquestz vicis no nomenatz al conprador ne no sabents per él, cauran, lo venedor és tengut al conprador de retre lo preu, si·s vol lo comprador, e deu les coses cobrar lo venedor axí caütes con se seran.
Si bestiar perex per colpa de malaltia, o vici, o morb de la bèstia o bèsties malaltes, lo conprador deu cobrar lo preu de les bèsties mortes del venedor, si·l venedor sabia la malaltia e no la dix al conprador, e el comprador, emperò, no la sabia quia qui in dolo versantur ad dampna est que extra rem sunt debet teneri.
sl:4.21.20 Si per aventura lo venedor no·n sabia la malaltia o els vicis de les coses sobredites e les
vendrà, no és tengut en plus lo venedor al conprador, sinó tant solament que reda el preu d'aqueles que són vives e que él que cobre ses bèsties malaltes vives. E les mortes van e són a peril d'aquel en qui poder són mortes. E aquesta demanda deu-se posar e demanar dintre ·VI· meses, so és del dia de la compra tro a ·VI· meses, car d'aquí enant no val n'és pot posar.
sl:4.21.21Compra ne venda sens cert preu que no í sia posat no val ren, ne·n són tengutz que la segesquen, jasia so que les coses sien liurades al conprador.
sl:4.21.22Si alcun, scientment o no scientment, compra o loga d'altra persona les sues coses metexes, aquela venda ne aquela logació no à fermetat neguna, ne val ren.
sl:4.21.23Con dos o plus àn alcuna cosa comuna que no és partida entr'éls, seent o movent o que per sí metexa·s mou, la un d'aquels sens demanda e requiriment, que no n'és tengut ne obligat que·n fassa a l'altre o als altres, si no·s vol, pot vendre, donar e alienar e fer totes ses volentatz de la sua part, sens contrast e enbarch dels altres que no y poden fer ne deven.
sl:4.21.24Guillem vené a·n R. alcuna cosa sotz aquesta condició o covinensa: que aitant de preu con en Johan dixés entr'éls que la cosa fos venuda, és raon que si en Johan nomena e diu lo preu, que en G. deu liurar la cosa a·n R.; e atressí en R. és tengut de donar e de pagar lo preu a·n G.; e la venda enaxí feta és ferma e estable per totz temps e no·s pot revocar.
Mas si en Johan aquel preu no deffenex, establex o no nomena certa quantitat entre les partz, per so com no·s vol o no pot per mort o altres embargamentz que aurà, la venda no val ne pot valer, ne la un contra altre per aquela raon o aital venda o compra no à acció ne demanda, per so con venda no és ne pot ésser sens preu cert establit.
sl:4.21.25Entre pare e fil que sia en son poder, nula venda qu'entr'éls sia feta no val, ne pot ne deu valer.
sl:4.21.26Forment o tot altre blat, o vin, o oli, o totes altres coses semblantz a aquestes, espècies, pegunta, fusta e al(ia)quitrà e totes altres coses seentz o movens, o per sí metexes movens, si
alcun les ven a altres e liurar no les li volrà, però que la venda sia feta segons la forma desús dita, totz melloramentz o creximent del preu que les dites coses, estant en poder del venedor faran, tot és del conprador, e li deu ésser donat, deliurat e refet per lo venedor, sens tot contrast e enbarch que no y deu ésser ne pot ésser fet.
Car atressí lo dan si s'í esdevenia, és a peril del conprador, plus la compra és feta. Axí tot lo guaayn e el melorament pertayn a él, e·n pot fer demanda, e li n'és obligat lo venedor quia de similibus idem debet esse iudicium e de similibus ad similia procedendum est.
sl:4.21.27 Con alcun ven los fruitz presentz o esdevenidors de les sues honors o possessions a altra persona, no és entés que vena la delma ne la primícia, ne censal, si jens n'í avia, ans lo conprador és tengut de pagar la delma e la primícia, e él e totz los seus béns són obligatz per la delma e la primícia a pagar, e el conprador deu pagar al venedor tot lo preu sens tot minvament e contrast.
Los venedors se guarden en assò, que a tals persones venen los ditz fruitz, que sien segures, que bén pusquen pagar lo preu dels fruitz, e la delma e la primícia, si no él e les honors o possessions remanen e són obligatz a l'esgleya, fet primerament sagrament per los conpradors que no àn de què pagar. E aquest sagrament fet, los seynors de les heretatz de continent deven pagar a l'esgleya la delma e la primícia, sens tot contrast e embarch.
Comprador de ferràgie no dóna delma ne primícia no paga.
sl:4.21.28Si mare tua, o padastre, o altra persona, vendrà la tua cosa, tu forsat o per aventura no sabent, la tua cosa potz cobrar del conprador sens tota restitució que tu no li és tengut de fer del preu ne de part d'aquel.
Però si serà feta la venda en nom teu o d'éls, e tu auràs per ferm aquela venda o la fermaràs, potz aver o demanar lo preu al comprador, si pagat no l'à, o, si él l'à pagat, potz demanar e cobrar lo preu d'aquels venedors, e enaxí és la venda ferma e estable.
sl:4.21.29Con alcun ven a altre catiu o cativa, servu o serva, caval o egua, mul o mula, o alcuna altra cosa en què sia alcun vici o malaltia aparexent, que quaix tot hom o pot veer e conéixer evidentment, si veer o gardar o vol, jasia so que el venedor diga que aquel vici no à, o, si l'à, que no·n val meyns. On si per aventura lo catiu aurà los uls afolatz, o serà orb, o aurà los uls blancs, e dirà lo venedor que bons uls e bels ha e que bén se·n veu, e el conprador assò pot veer o conóxer e no u gardarà ne u volrà gardar, lo venedor de ren no li n'és tengut, ne que cobre lo catiu, ne·n tolga ren del preu, ne·n lex; e enaxí és de totz los altres menbres con dels uls.
Car raon és que·l conprador se gart què fa ne com compra, car pus él o altre, lo vici o la malaltia pot veer, gart-se·n, si·s vol, si no, aja-y don, que·l venedor no li n'és tengut de ren e pagar que aytal lo volc comprar, et scienti et volenti dolus non infertur.
sl:4.21.30 Si alcun hom vendrà alcun censal que hom tenga per él, tot lo cens del temps trespassat és entés en la venda, axí bén com del temps esdevenidor, que dins aquel ayn se dégia donar tro al termen que·l cens se deu pagar: so és que si alcun hom ven ·I· mazmodina censal, o diners e altre censal, e él la vespra de Nadal en què aquel cens se deuria pagar, lo dia de Nadal, so és saber l'endeman d'aquela vespra lo cens se deuria pagar lo dia, jasia so que mensió no·n sia feta entr'éls, tot lo cens d'aquel ayn passat, pus ans del dia que pagar se deu és feta la venda, és entés e és del comprador, sí que·l venedor no y pot ren demanar ne alcuna part no·n deu prendre ne aver de tot aquel ayn, entre·l qual lo cens se deu pagar e és feta la venda; jasia so que no remanga màs ·I· dia o menys del temps en què·l cens se deu pagar, pus lo dia no és vengut en què pagar se deu.
Mas los cens dels altres ayns passatz, jasia so que no sia pagat, no és entés en la venda del cens. Atressí, loger que alcun dégia de cases o d'altres coses que aja logades no és entés en venda que de la proprietat se fassa, sinó tant solament del dia enant que la compra aurà feta, que de so qui és passat, reman devés lo venedor.
RÚBRICA 22
Ref. 4.22.0QUALS COSES NO DEUEN ÉSSER ALIENADES O DEUEN ÉSSER ALIENADES
Quales cosses no·n deven ésser alienades o deven ésser alienades.
sl:4.22.1Alienació de béns dotals o de coses obligades per lo dot o per l'espoalici, si seran venudes per lo marit e per la muler de qui foren aqueles coses dotals, o que li són obligades per son exovar o el crex, val la alienació, que no·s pot desfer ne revocar si la muler és major de ·XXV· ayns, sens sagrament o renuntiació d'ela, que no y cal fer. Mas si és menor de ·XXV· anys e ela no jura aquela alienació sobre santz ·IIII· evvangelis, pot revocar la alienació per benifeit de restitucionis in integrum. Mas si la jura, fet lo sagrament, la alienació és ferma e estable, que no·s pot revocar ne desfer per ela ne per raon d'ela.
sl:4.22.2Compaynó o aquel qui aurà cosa comuna ab altre, no pot alienar ça part de son conpaynó o d'aquel ab qui la cosa aurà comuna, sens volentat o consentiment d'aquel.
sl:4.22.3Si dos conpaynons o plus, o altres persones, auran o àn catiu o cativa en comú o ensems, e la un d'aquels lo volrà bategiar o li vorà donar franchea, donant la part a son conpaynó o aquels qui lo catiu o cativa àn ensems o en comú ab él, del preu que valrà aquel dia que·s bategiarà o li darà la franquea, no li poden vedar ne contrastar que no·s bateg, o no sia franch; la qual arbitració del preu deu ésser feta, si entr'éls no·s n'avenen, a albiri de dos prohòmens o plus cominals a les partz.
sl:4.22.4Dos conpaynós o plus, o altres persones que ajen alcuna cosa comuna, e la un alienarà aquela cosa comuna, los altres presens e no
contradiens e lur part del preu prenentz, aquela alienació val e és ferma, e no·s pot revocar, e cascun es tengut de fer evicció de la sua part axí con si él avia feta la alienació.
sl:4.22.5Honors dotals o altres possessions, lo marit, a forsa de la muler, no les pot alienar, jasia so que a él sien donades en dot; ne que val alienació que d'aquen sia feta.
sl:4.22.6Lo creedor pot alienar la peynora de son deutor, segons que la condició serà feta en la carta de la peynora, jasia so que el seynor no sia de la cosa, e val la alienació, e és ferma.
sl:4.22.7Pubils que àn tutors o d'éls curadors, nula cosa de lurs béns alienar no poden, ne val la alienació.
E si per aventura aytals pubils o adultz presten a negun diners ne altres coses, sents auctoritat de lurs tutors o lurs curadors, recobrar-les poden, per so com nula obligació entr'éls no à, ne aquels qui aytals diners o aitals coses reeben en préstet, en ren d'aquels no són fetz seynors ne·n guaaynen seynoria neguna.
RÚBRICA 23
Ref. 4.23.0PER QUAL RAHÓ SE DEU VENDA DESFER O TRENCAR
Rúbrica per qual raon se deu venda desfer o trencar.
sl:4.23.1Si ton pare vené cases o altres possessions, per forsa o per paor, poden-se trencar e desfer e revocar per sentència aqueles vendes, si tu demandes que sien revocades o desfetes, per so con no valen ne són fermes.
sl:4.23.2Tota cosa venuda, e és vist que és venuda meyns de son preu, es pot desfer e retractar, si és venuda meyns de la meytat del just preu.
Atressí·s pot retractar e desfer si és venuda per més o oltra la meytat més de just preu.
Elecció és, tota ora, del conprador de restituir la cosa o de complir lo just preu. Si doncs especialment per éls non serà renunciat a engan, oltra de mitat just preu.
sl:4.23.3Meyns de la meitat del just preu és dit con la cosa valia ·XX· e ç'és venuda meyns de ·X· poc o molt.
Més de la meytat del just preu és dit si la cosa valia ·XX· e ç'és venuda per més de ·XXX· poc o molt. Però la valor de la cosa deu ésser gardada el temps que la venda fo feta e la çaon.
sl:4.23.4Tot hom qui enganna altre oltra la meitat del just preu, qual que venda sia, se deu retractar si serà demanat. Mas si la venda serà feta oltra la meitat del just preu, e les partz o saben e·l consenten, d'aquí enant aquela venda val e no·s pot retractar.
RÚBRICA 24
Ref. 4.24.0DE FIRES E DE MERCAT
Rúbrica de fires e de mercat.
sl:4.24.1Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de sos térmens pot anar francament e quítia, ab ces coses e ab ces mercadures, en tot loch a fires e a mercat, sens contradiment de nula persona.
sl:4.24.2Ten-se mercat en la ciutat de Tortosa lo divendres en cascuna setmana, si doncs festa no és colent, que con festa és, ten-se lo digous que és abans del divendres. E ten-se de la porta de l'açoch tro a la carniceria dels sarrayns.
En lo qual mercat poden los hòmens de Tortosa e de Tortosa sos térmens vendre totes lur coses o lurs mercaderies e comprar atressí francament e sens tota exacció, que aquí no són tengutz de donar a pes ne a mesura, ne a leuder, ne a nul hom, leuda, ne nul serviï, ne nula cosa, que no·ls deu ésser demanat ne pres; ne·n són tengutz de ren a donar, ans en totes coses són francs e liures e quitis. E encara, en qual que loc ç'asigen oposen lur mercaderies, nul hom no·ls ne pot ne deu liurar, ne éls ne lur coses, tro lo mercat és tengut e passat, per so con en lo mercat nul hom no à loc sabut ne cert.
RÚBRICA 25
Ref. 4.25.0 DE LOCATO ET CONDUCTO, ÇO ÉS DE LES COSES LOGADES E D'AQUELES QUE SERAN PRESES A LOGUER
Rubrica de locato conducto so és de coses logades e d'aquelos que seran preses a loguer.
sl:4.25.1 Logerium sive locatum est, so és con alcun loga la sua cosa a alcun e y és cert preu o cert loger establit.
sl:4.25.2Aquel és logador de qui és la cosa, e aquel conductor qui dóna lo loger.
sl:4.25.3Nul hom no pot vedar al conductor que aquela cosa que él ten o à logada, no pusca logar a altre, si doncs entr'éls alcunes covinenses contràries a assò no eren fetes.
"Per res minoris tacitur non obligatur". Viam veritatis ignora in conduccionibus non succedere existimans heredes conductoris.
sl:4.25.4 Los hereus en les coses conductes àn axí loc de retenir eles e de pagar lo loger con avia aquel de qui éls són hereus.
sl:4.25.5Qui la cosa sua metexa pren en conducció d'altre, lo contrau aquel no val ren, ne pot ne deu valer, ne és tengut al loger d'aquén promés a pagar.
sl:4.25.6Qui la cosa sua o cases loga a alcun tro a cert temps, lo logador no pot gitar al conductor sinó per certs cases desús escritz e per sentència. So és si les cases àn obs a adobar o a reparar; o
si per aventura lo conductor en aqueles cases faya coses que no fossen honestes, so és que tengés aquí puteria o trixeria o enemics d'aquel de qui són les cases; o no volia pagar lo loger axí com promés aurà; o si per aventura les cases on él està, cayen o·s cremaven o per ayga o per altre cas çe destruïen; o él no avent muler e està ab altre o en poder d'altre, e pren muler; o dóna a ça fila marit e que estia aquí ella; o esdevén depús aurà logades les cases en tanta de richea que aqueles on està no li poden bastar. E en aquestz cases sobreditz pot lo logador al conductor dir e destréyner qu'él pac d'aitant con à estat en les cases, e que isca defora, que no y pot ne y deu aturar e, si u fa, és tengut de tot l'interesse, so és si·l ne gita, sinó en aquestz cases sobreditz.
sl:4.25.7Cases que loch alcun d'altre, si per aventura dins lo temps que logades les aurà, les lexa, és tengut de pagar tot lo loger d'aquel temps en què o entrò a quant les avia logades, so és saber axí del temps esdevenidor con del passat, al seynor de les cases o a·quel qui les li avia logades.
Però si les vol logar lo conductor a altre tro al temps que les li havia logades, pot-ó ffer sens tot contrast, ab que les loc a persones que sien honestes, que í estien o les tengen, que í tengen lurs coses.
Assò observat que, fenit lo temps que les aurà logades, que deu retre les cases al logador.
E si per aventura les cases seran pigiorades per colpa del conductor o d'aquel a qui él les aurà logades, deu reffer e emenar tot lo pigiorament al logador, a albiri de júgie o de prohòmens.
Atressí, si lo logador ans del temps acomiadarà o gitarà son conductor de les cases, ans d'aquel temps que les aurà logades, si no remania màs ·I· dia del temps, lo conductor no li és tengut del temps passat ne de l'esdevenidor que li·n dón ne li·n pac ren, ans si ren li n'à donat o pagat, lo logador és tengut que tot que u reta e lo y restituesca; e lo conductor a acció e demanda contra lo logador de tot so que pagat li n'à, que lo y restituesca. Que no se·n pot deffendre, e a excepció de so que reman a pagar, que no n'és tengut de ren a pagar en neguna manera, exceptatz los cases sobreditz, nomenatz e escritz en lo sobiran pruxman títol.
sl:4.25.8Si alcun loga bèstia a altre, lo logador és tengut al conductor que li liure aquela bèstia e que la y fassa tenir e aver tro aja·cabat lo viàgie en què la avia logada, e lo conductor és tengut de pagar al logador tot lo loger del viàgie, axí del tornar com de l'anar, e de fer sos obs de la bèstia e del troter en anant e en vinent, axí bén si él personalment no y toma cavalcant; jasia so que cert preu sia posat per cascun dia, e tot lo retorn és e deu ésser del conductor. Emperò, si lo conductor aurà logada la bèstia tro a Lérida o a Barcelona o en altres locs, o més aenant o meyns, e ans que sia a jornada o a jornades e volrà altra bèstia menar e lexar aquela, pot-ó ffer, mas és tengut de pagar a aquela d'aitant con la aurà tenguda, e del tornar per jornades, e de fer sos obs a la bèstia e a l'ome o troter d'anar e de venir, d'aitant con aurà tenguda; so és de mengiar e de beure, e de ferradures e d'ostalàgie a la bèstia, e al troter de menjar e de beure e d'ostalàgie.
Atressí, deu pagar lo conductor lo loger de la bèstia e del troter, si bén no la cavalga, mas aurà-la logada e no la cavalcarà ne volrà cavalcar o no podrà, e la bèstia aquel dia o dies vagarà per colpa del conductor. Assò entenem en colpa per pus no reman per lo logador e reman per lo conductor, que no vol o no pot cavalcar, o no l'à a obs.
sl:4.25.9Totes les coses que·l conductor met en la casa que à logada, però que sien sues, o en camp, o en honor, o mas, e que aja logat, és obligat tàcitament al logador; e enaxí que mils e pus primer hi és que nul altre logador ne creedor, en aitant con lo seu loger és dementre les coses són en les cases logades o en les possessions sobredites. E lo logador, per sa pròpria auctoritat, pot entrar en les dites cases o possessions e peynorar les coses del conductor, e pendre e trer d'aquent, e metre en altre loc qual que li plàcia, per aitant con serà lo loger en aquel temps que entr'éls serà enprés de pagar, o abans, si lo conductor se volrà exir de les cases o dels locs sobreditz, o si serà cargat de deutes e els creedors se clamaran d'él, o si vendrà en tanta de pobrea que aqueles coses d'aquén tretes, el logador ne pogés perdre son dret.
sl:4.25.10Los logadors o bracers, axí cavadors com altres e axí femnes con hòmens, qui logen les lurs obres a dies o a temps cert, deven aver tot lo loger per què·s logen sens tota minva, si fan
lo serviï a què·s són logatz o són aparelatz que·l fassen, e no reman per éls ne per colpa d'éls.
Emperò si per aventura esdevén que vàgien los brasers, axí hòmens com femnes, a les honors o a la obra, que ans que·s prenguen a faena a ffer plourà, o per tempestate de vent, o de fret, o d'altre cas d'aventura, çe n'auran a tornar, lo conductor no·ls és tengut de ren a donar. Mas si comensaran afer lur obra e, feent lur obra, plourà o farà d'aqueles tempestatz que·s n'àgien a tomar, deu-los donar lo conductor lo loger segons lo temps que aurà servit o la part del dia que aurà obrat.
Atressí, és custuma en la muntayna e en la ribera del termen de Tortosa, dels pescadors e de lurs misàgies.
sl:4.25.11Los veyns de la carrera se poden clamar del logador de cases si·l conductor és de mala vida, o baralós, o tal persona que·ls veyns per los seus captenimens ne sien torbatz, ne agreugiatz, e per sentència deu ésser forsat e destret que·l ne git; e el conductor deu pagar e·n deu ésser condempnat de pagar lo loger d'aitant com hy à estat. E encara se poden clamar del conductor, si él aital és, e d'aquén fer gitar per sentència, e no per so meyns pagarà lo loger d'aitant com les cases aurà tengudes.
sl:4.25.12Si alcun hom loga catiu o cativa, serva o servu d'altre a ces obres a ffer, e l'ombrarà (sic), és tengut al seynor del catiu o del servu que li reta per acció de loger; atressí li és tengut per acció de furt. E aquestes accions amdues poden ententar contra lo conductor.
sl:4.25.13Qui loga catiu o bèstia d'altre o alcuna cosa semovent, so és que per sí metexa se mova o·s pusca moure, e no la torna a aquel de qui la ha logada, deu ésser condempnat lo conductor en aquela cosa a restituir e a redre, si redre la pot; si no, deu ésser condempnat en la estimació de la cosa aquela, d'aitant com volrà jurar aquel qui la aurà logada, feta covinent tatxació per lo júgie.
sl:4.25.14Qui cosa logada o prestada a ssí, ven o aliena contra volentat del seynor de la cosa, deu pagar en doble al seynor de la cosa lo ver preu que la cosa valia.
sl:4.25.15Si alcun gardià o altre hom reeb en comanda d'alcun a gardar bèsties grosses o menudes, o altres coses, e per colpa d'él ç'afolen, o·s perexen, o·s destrohexen, o·s perden, deu redre e restituir al seynor d'aquela cosa que reeb en garda, lo ver preu que la cosa valia con se pert o ç'afola. Però lo gardià tota ora deu aver lo loger a ssí promés, sí que la cosa no·s perda o·s perda.
RÚBRICA 26
Ref. 4.26.0 DE EMPHITEOTICO IURE, ÇO ÉS D'AQUELES COSES QUE SÓN DONADES A CENS O A PART
Rúbrica de emphiteotico jure, so és d'aqueles coses que són donades.
sl:4.26.1Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de son termen pot la sua cosa donar e establir a cens a qui·s vol. Els emphiteotz, so és aquels qui reeben d'altres alcunes coses a cens, poden-ó donar o establir a altres, sens fadiga que no·n són tengutz de fer al seynor. Però si diners n'ixen d'entrada o per altra raon, deven-se·n posar ab lo ver seynor del loysme; car si ab lo ver seynor no se n'avén d'aquel loysme e negun frau y faya que él n'agés ren, per entrada ne per altra raon que ab lo ver seynor no se·n posàs, deu perdre tota la cosa que per él té que d'aquel censal sia.
sl:4.26.2Les condicions o covinenses que en les cartes són posades entre·ls seynors e·ls empiteots, en totes guises deven ésser fermes e tengudes e observades, sens tot contrast.
sl:4.26.3Qui retendrà lo cens per tres ayns conplitz, sens volentat del seynor qui aquel sens pren, deu pagar lo cens dels tres ayns passatz, e deu perdre la cosa que ten a cens, per sentència; e depux, lo senor pot-las retenir o donar o establir a altre, sens tot contrast que nul temps no y pot ésser mogut.
sl:4.26.4Per loysme deu aver lo ver seynor ça part, segons que l'enphiteot se·n posa ab lo ver seynor, del preu de les vendes o de les peynores per què aqueles coses vendran o metran peynora los emphiteotz.
Mas si ab él no se·n posa, per costum deu
donar per loysme del desem tro al tertz, qual que·l seynor se vulla.
sl:4.26.5Si alcun cens és donat a mazmodines o a morabetins censals, plus no deu ésser pres ne donat per mazmodines ne per morabetín censal, sinó aitant con mazmodines o morabetín val per les taules dels cambiadós. Emperò és ellecció dels seynors que·n prenga mazmodines o morabetins en or, si·s vol, o diners.
sl:4.26.6Tot emphiteota o censaler, si à plet ab lo seynor per qui ten la cosa o lo seynor contra él, o altre qui mova qüestió o demanda contra lo censaler d'aquela cosa que él ten a cens, deu ésser jugiat per les custumes que en la cort se júgien; per so con en poder del seynor major, so és del júgie que él hi deu establir o y establex, se deu examinar tot lo fet e defenir, axí les apelacions con lo principal, tro tot sia acabat, e deu pledejar en qual loc dintre Tortosa on lo seynor se vulla.
sl:4.26.7Lo seynor del cens no deu recusar de son emphiteota o censaler la paga del cens que no la prenga, totes ores que l'emphiteota dins tres ayns la y aport ne la y vula fer, jasia so que aja cessat de pagar lo cens per tres ayns, mas no que·ls tres ayns sien conplitz; car si dins los tres ayns, l'enphiteota aporta e paga o vol pagar lo cens que aurà cessat de pagar, nul prejudici ne nul encorriment no és fet a l'enphiteota que perda ne dégia perdre la cosa que ten a cens, pus él, dins tres ayns conplitz aurà cessat del cens, ven aparelat de pagar.
Con passatz los tres ayns, si per totz los tres ayns conplitz aurà cessat del cens a pagar, que no l'aurà pagat, deu perdre la cosa que ten a cens; e no per so meyns deu pagar lo cens dels tres ayns passatz.
Però si dins los tres ayns, qual que ora l'enphiteota porferrà la paga del cens al seynor, e él no la volrà pendre, tot aitant val a l'enphiteota com si presa l'avia, quant a la cosa, que no la deu perdre; con la paga no reman per él e reman per lo seynor que no la vol pendre.
Paga o porferta de cens és aquela, con lo seynor no la vol pendre, que l'enphiteota que la deu posar e consignar en una taula que estia per
raon d'él, enaxí que, totes hores que·l seynor la vulla pendre amb él o meyns d'él, la pusca pendre. E l'enphiteota d'aquel encens (sic) no deu gens pendre nen deu usar, pus la aurà consignada ne posada en la taula, car, si u faya, no val ren la porferta ne és comte de paga, pus él ne pren ne n'usa, e val aytant com si posada ne consignada no l'avia.
sl:4.26.8Així con per loger o per pigiorament de la cosa logada, totes les coses que són en la honor o en les cases, que sien del conductor, són obligades tàcitament al logador per lo loger, e y és mils e primer que nul altre hom, e les pot peynorar e retenir per lo loger.
Atressí, los fruitz e les rendes, e·ls espletz penjans o estans en la cosa censal, e totes coses que dins lo censal són, són obligatz al seynor del cens, e per sa pròpria autoritat los pot peynorar e retenir, per satisfacció de son cens, e per lo pigiorament o el dan donat per colpa d'él en la proprietat.
sl:4.26.9Qui ten a cens per altre alcuna cosa e aquest emphiteota volrà donar o donarà a altre o altres aquela metexa cosa, tota o partida, e lo derer emphiteota la ven o la empeyna, deu-ó ffer saber a l'emphiteota per qui la cosa ten, e en él fadigar si la·n vol retenir, segons que les covinenses són enpreses entr'éls. Mas tot lo fermament e el loysme és del seynor major, sí que la·s retenga l'enphiteota per aytant con altre y dón, sí que la conpre altre, con él no la vol retenir.
E el venedor o l'enpeynorador d'aquest loysme o fermament, deu-se·n posar ab lo seynor major tota via.
sl:4.26.10Si seynor d'alcuna honor o de cases empararà a son emphiteota la cosa que ten per él a cens o a part, l'emphyteota deu tenir l'emparament tro li aja donada fermansa que li·n fassa dret de so que se·n clama en son poder, sí que·s clam del cens o de la part, o del pigiorament de la cosa, o d'alcuna de les convinenses que entr'éls són enpreses. E tota ora deu tenir l'emparament tro aja donada fermansa convinent al seynor que·n fassa dret en son poder de so que se·n clama; e per aitantes vegades con li enpara la cosa, deu tenir l'enparament tro aja donada la fermansa sobredita e, si no u fa, e fa contra l'emparament, per cascuna vegada que emparat li serà e él fa contra, deu pagar al seynor ·V·
sous con leyalment sia provat contra él que à fet contra los emparamentz.
Totes ores deu observar l'emparament fet a él, so és a l'enphiteota, e per quantes vegades li serà emparat, aytantes deu donar fermansa, si no, deu tenir l'emparament, e si no·l ten, cau en la pena de ·V· sous per cascun enparament que no tenga.
sl:4.26.11Tot seynor de la cosa que és donada a cens o és logada, si l'emphiteota o el conductor cessaran de pagar lo cens o el loguer e·l temps entr'éls establit, lo seynor o el logador, per sa pròpria autoritat, sens cort e sens veger, pot peynorar e destréyner de pagar l'enphiteota o el conductor, e tancar les portes, e enparar les honors e els frutz e·ls espletz que en eles són, tro aja conpliment de paga de son cens o de son loger. E no tan solament pot tancar les portes on està l'enphiteota o el conductor, ans totes les altres portes que·ls emphyteotz altres a qui él aurà donat, tenen per él d'aquel censal o d'aquel loger. E jamés les portes no·s deven obrir per nenguns, tro lo cens o el loger sia pagat o ajen donada bona fermansa al seynor que·n fassen dret en son poder. E si caen del plet, deven donar e pagar ·V· sous per pena al seynor.
sl:4.26.12Lo seynor de la cosa, si fa ne mou demanda contra son emphiteota, axí en appellaccions com e·l principal, deu metre e posar lo júgie. Però tota via tal persona que sia honesta e meyns de sospita a la part; e deu pagar e fer totes les messions del principal plet que covén a ffer en lo júgie e en l'escrivà, e en les actes del plet, tro a la primera sentència deffinitiva sia donada.
La sentència donada, de les altres messions que d'aquí enant çe fan, deu pagar aquel qui s'apella.
sl:4.26.13Moltes vegades c'esdevén que és plet entre·l seynor e l'enphiteota, o entre·n enphiteota e altre e altre enphiteota o altres persones vel e converso, de cosa censal o d'alcunes coses que pertaynen o deven pertàyner a aquela cosa censal e, en qual que manera lo plet sia, tota ora e tota via ce deu menar en poder del seynor. E él deu-hi establir e metre júgies, axí e·l principal con en les apelacions, e per aqueles se deven examinar e deffenir e acabar. Per ço com
aquesta jurisdicció és salva e reman devés lo seynor major axí con lo loysme e, feta apellació per él o per los emphiteotes o per los altres, lo seynor deu assignar e metre los júgies persones honestes e no sospitoses.
sl:4.26.14Tota ora que l'emphiteota se vula, pot lexar la cosa que ten a cens retén la carta al seynor e pagan lo cens que deu del temps passat e d'aquel que és a venir, si l'ayn aquel non era acabat con él ret la carta. Car si no ret la carta e no paga lo cens e passa de l'ayn vinent ·I· dia o més, axí bén és tengut de pagar de l'ayn que ven, si bén s'ó lexa con de l'ayn passat; e tota via és semblant que él ten lo censal tro à retuda la carta del censal.
sl:4.26.15En testament o en altra derrera volentat pot hom lexar francament e deliure, a sos fils o altres persones quals se vula, totes aqueles coses que per altre ten a cens o a part. Però tota via és entés, jasia so que·l testament no·n parle, que la cosa aquela passe e va ab son càrrech en aquela persona en qui trespassa. E aquels qui aquesta cosa reeben per testament o derrera volentat, si són dos o plus, que cascun és obligat per lo tot de tot aquel en sens o aquela part a pagar o a donar. E si·ls uns pagaven la part a éls esdevenent d'aquel cens o d'aquela part, e·ls altres no pagaven, e aquels qui no pagassen cessen per tres ayns d'aquela lur part a pagar, que no tant solament aquels qui no pagen perden e deven perdre la lur part, ans aquels qui tota via àn pagat la lur part del cens o de la part, perden e deven perdre tota la lur part d'aquela cosa, axí con si ren per aquels tres ayns no avien pagat. Car, jasia so que·ls hereus o els legataris partesquen o entr'éls ç'avengan, que cascun sàpia la sua part, no per so meyn lo seynor tot lo seu sens o part a comunament sobre tot justat, e en prejudici d'él la cosa no·s partex ne·s pot partir, si doncs él no y dóna al partir son consentiment e sa auctoritat.
E si al partir, si per encant o per tornes n'ixen diners, lo seynor deu aver son loysme d'aqueles tornes que fan los uns als altres d'aquela cosa.
Atressí, lo seynor pot emparar e tanqar les portes a totz, si la un o més no·l pagen son cens o sa part, per poc que li fala de son cens o de la part, que li deven donar dels fruitz.
Però si la un pagava tot lo cens, los altres
descarrega e escusa, sens embargament que·l seynor no·ls pot fer.
sl:4.26.16Enaxí con fils o altres persones àn e poden aver coses censals per testamentz o derreres volentatz, atressí aquels a qui pertayn la successió ab intestat poden e deven aver les coses censals o altres.
sl:4.26.17Totes ores és tengut l'enphiteot de mostrar les cartes del censal o de part al seynor que les vula veer, e d'aqueles donar treslat si·l ne vol, ab que·ls se pac.
sl:4.26.18Atressí, si l'enfiteot pert la carta, lo seynor li·n deu fer una sotz aqueles condiccions que la prima és feita.
sl:4.26.19Lo seynor de la cosa donada a cens, jasia so que en la carta de la donació del cens o de la part no aja feta mensió que s'í retenga fadiga de ·XXX· dies, no per so meins és entés que és custuma que lo seynor deu aver fadiga en la cosa donada de ·XXX· dies, aprés que per l'inphiteota li és denunciat que la cosa vol vendre e que ja és preu fet entr'él e lo conprador. Entre·ls quals ·XXX· dies aprés que li és denunciat, deu aver lo seynor acort si retendrà aquela cosa per lo preu aquí fet o consentrà que pas en altre la venda. E dins aquels ·XXX· dies, él deu dir si retendrà o no; e si retén, deu pagar tot lo preu, que no·n pot ne deu retenir loysme ne fermament, car per lo fermament que él fa con altre conpra, a lo seynor lo loysme. E si no vol retenir la cosa, deu-ó dir. E si no u vol dir, la venda feta, passa e deu e pot passar al conprador ab qui lo venedor se serà posat del preu, e la venda val e ten, salvu emperò al seynor son cens e ça seynoria, e son loysme e sa fadiga; e deu fermar la carta de la venda e pendre son loysme.
E con desús sia dit, que tota via és entés que·l seynor ha en la cosa e retén fadiga de ·XXX· dies con la dóna, jasia so que mensió no·n sia feta en la carta de la donació, és entés e és custuma que la retén, si doncs entr'éls no és feta covinensa e enpreniment de menor fadiga, o que u dóna sens tota fadiga. Però totes les covinenses que són entre·ls seynors e·ls emphiteotz deven ésser en les cartes de les donacions, car quals que covinenses són enpreses o fetes o conpreheses
en les cartes de emphiteosim, aqueles valen e deven e poden valer e no altres, e aqueles deven ésser observades e tengudes per éls, que no·s poden ne deven revocar ne trencar; car aquest contrait és d'aytal natura que·s deu fer ab cartes públiques, e si en altra manera·s fa, no val ne pot ne deu valer, ans és axí con si fet no era.
Atressí és entés que, si en les cartes no fa mensió que s'í retén lo seynor fadiga, fermament ne loysme en cosa que és donada a cens o a part tota via és entés que u retén, si doncs en la carta no és feta mensió que lo y dóna sens fadiga e sens fermament e sens loysme, car ladoncs no y à fadiga, fermament ne loysme.
sl:4.26.20Qui alcuna cosa ten a cens o a part per alcun, e en aquela eleg altre seynor, sens volentat e consentiment d'aquel seynor per qui la ten, l'enphiteot pert e deu perdre aquela cosa, e torna de tot en tot a aquel seynor per qui la tenia o la ten, sens contrast, e deu e pot tornar.
sl:4.26.21Emphiteota, si ven o enpeynora la cosa que per altre ten a cens o a part, sens consentiment d'aquel seynor per qui la ten o sens sabuda, la venda o l'enpeynorament no val res, ans lo seynor pot e deu cobrar aquela cosa e la pot donar o establir a altre qual que li plàcia o a ssí retenir.
sl:4.26.22Alò metex c'és e és entés, que si l'enphiteota dóna a altre aquela cosa que ten per altre, tot o partida, en pren entrada, que se·n deu posar ab lo seynor per qui la ten, ans que meta en possession aquel a qui u dóna ne la y liure.
Mas si pren la entrada e liura la cosa sens consentiment d'aquel seynor per qui u ten, él e aquel a qui u dóna, perden aquela cosa e tot l'altre que sotz aquel cens o part tenen, e deu e pot tornar al seynor per qui la tenen. E él pot-la donar e establir a altre o retenir, a sos obs.
Tot lo loysme que·s dóna o·s deu donar de vendes o d'enpeynoramens o d'entrades, són e deven ésser del seynor major, sens tot contrast, si doncs altres covinenses no eren fetes e posades entre·ls seynors e·ls enphiteotz que agessen part e·ls loysmes e e·ls fermamentz.
Car ladoncs quals que covinenses entr'éls són, aqueles deven per éls ésser observades e tengudes e aqueles valen e deven valer.
sl:4.26.23Enphiteota, pus la fadiga à feta al seynor per qui ten a cens o a part alcuna cosa que vol vendre o enpeynorar, e ab lo conprador o ab aquel qui u pren se serà posat del preu, e li aurà dit e denunciat lo ver preu per aquela cosa ven o enpeynora, e els ·XXX· dies de la fadiga seran passatz o meyns de ·XXX· dies, si en les cartes meyns són de ·XXX· dies, pus aquel temps de la fadiga és passat, si no la vol retenir o per aventura no vol dir si la retendrà o no, dins aquel temps de la fadiga, la venda o peynora passa sens tota pena e contrast en lo conprador o en l'enpeynorador, que no y pot ne deu fer lo seynor qui deu pendre lo loysme, o l'altre, per aventura emphiteota, per qui la ten aquela cosa, pus en aquel qui deu aver la fadiga no la vol retenir o no vol dir si la retendrà o no, pus lo temps de la fadiga és passat. Salvu emperò al seynor son loysme e son fermament e son dret d'aitant enfora que passa la venda o la peynora a tota passada, e deu e pot passar sens contrast.
sl:4.26.24Emperò dins lo temps de la fadiga, aquel qui la fadiga ha o deu aver, se pot retenir la cosa per aitant con l'altre y dóna e deu pagar lo preu al venedor e, d'aquí enant, pot-la retenir a sos obs, o donar o establir a altre.
sl:4.26.25Con desús sia dit que·l seynor major deu aver tot lo loysme, si doncs altres covinenses no eren fetes entre éls e·ls emphiteotz, és custuma que si alcun hom dóna a altre a cens o a part alcuna cosa e, aquel qui la pren, que és dit emphiteota, aquela cosa tota o partida darà o dóna a altre e retendrà aquí fadiga, e aquest segon o ters emphiteota aquela cosa vendrà o enpeynorarà aquela cosa que ten e, feta la fadiga a aquel, e él, so és lo primer emphiteota, la stendrà o no la retendrà, tot lo loysme és del seynor major; jasia so que la fadiga sia dels altres, e ab lo seynor major se·n deu hom posar del loysme, sens alcuna part que·ls enphiteotz no deven aver, si doncs entr'éls altres covinenses no són fetes. Car si fetes y són, deven ésser observades entr'éls sens contrast.
sl:4.26.26 Usus fructori, o aquel qui ten alcunes coses a violari, pot aqueles coses que ha o deu aver, per totz sos dies o a temps cert a violari, o d'aquén deu aver los ususfruitz mentre que viva, o per temps cert donar aqueles coses a cens o a part, enaxí que aquela donació val e deu valer de totz sos dies. Mas, él mort, de continent és lo ususfruit fenit o el violari, e les pot e les deu cobrar aquel de qui és la proprietat ab tot los fruitz que en aquels coses són pendents o estants, no contrastant donació ne atorgament que n'aja fet lo usufructuari o aquel qui pren lo violari. Ne covinenses que sien fetes entr'éls en prejudici del propietari no valen ne poden ne deven valer, que de continent que és mort, és fenit lo usufruit sens tot contrast, si doncs lo proprietari no consentia o no avia consentit en la donació, que ladoncs passaria la donació segons qu'él auria consentit; per so con en qual que manera lo usufructuari pert los ususfruitz, e·ls deu perdre. Tot atressí los pert e·ls deu perdre aquel qui per él o ten o u deu tenir, car en assò no à nul departiment, que aquel dret que a lo usufructuari, ha aquel qui per él o ten o d'él o à pres, a cens o a part, e no plus en ren.
Tota ora que l'enphiteota ces de pagar lo cens per tres ayns conplitz, deu perdre la cosa que ten a cens o a part, sens altre contradit. Però si lo dit emphiteota, dintre aquels tres ayns, volria pagar lo cens, e el seynor no·l volia pendre o ç'absentava perquè no·l prengés ne l'inphiteota lo y pogés donar ne pagar, lo dit emphiteota, posan e cosignan lo cens dels ditz tres ayns, denant dos o tres testimonis, en una taula de cambi segura, enaxí que·l seynor totes ores que·l volgés pendre, lo pogés pendre aquel cens, d'aquí enant, ja fos so que·l seynor no agés pres aquel cens o no·l volgés pendre, no nou ren a l'enphyteota ne per aquela raon la dita cosa censal no pot ne deu perdre.
sl:4.26.27Si cosa censal és donada en dot o en donació per núpcies, és donada estimada, deu aver lo seynor segons aquel estimament lo loysme, mas no li n'és hom tengut que se·n fadic en lo seynor per favor del matrimoni, per so con més vegades les met hom per més que no val que no fa per meyns. E ab lo fermament que li donen segons la estimació, basta al seynor, que no y pot als demanar; e encara per altra raon, que moltes vegades remandrien los matrimonis, que no vendrien a acabament, si los seynors en aquel cas avien fadiga.
Mas si la cosa serà donada no estimada, lo
seynor d'aquel loysme no deu pendre, ne lo y cal fermar, ne fadiga en él no·n deu ésser feta.
Car liurament se pot donar sens fadiga e loysme en dot o en donació per núpties no estimada ne apreyada tota cosa que hom tenga a cens o a part, e sens tot serviï que hom no n'és tengut de fer ne de donar.
sl:4.26.28Emphiteota que ven la cosa censal a altre e no à pagat lo cens, lo seynor és primer e mils en aquel preu per què la cosa és venuda que nul altre hom, e deu primer ésser pagat que nul altre, per primer que sia de temps ne de dret; e assò lo seynor pot tota via demanar e é(l)s mils que totz los altres tro à fermada la carta de la venda, car pus fermada ha la carta, tàcitament à renunciat a son dret, que no·n pot fer demanda contra lo conprador, mas reman la sua acció contra lo venditor, so és contra l'enphyteota qui per él lo tenia, si doncs entre·l seynor e el conprador altres covinençes no n'eren enpreses. Car ladoncs valen les covinenses.
Alò metex ç'és del suceydor dels emphyteotes e dels seynors per qui hom o tenen.
sl:4.26.29Totes coses censals poden vendre los emphiteotz a tot hom a qui·s vulen, exceptatz cavalers e hòmens religioses e esgleyes e clerges.
sl:4.26.30Los ·XXX· dies de la fadiga comensen a corre al seynor d'aquela ora enant que l'enphiteota li denunciarà que la cosa vol vendre e que li·n dóna hom aitant de preu, e li diu si la·n vol él retenir.
sl:4.26.31Lo term del cens a pagar contengut e establit en les cartes, aquel dia tot que en les cartes és contengut, és de l'emphiteota e, per tot aquel dia, lo seynor no pot destréyner ne agreugiar l'enphyteota, ne u deu fer.
Seynor qui retén la co[sa] sensal per aytant de preu com hom hi dóna, o per més o per meyns segons que se·n posarà ab l'emphiteota, deu tot lo preu pagar a l'enphyteota, que non pot ne·n deu ren retenir per loysme, ne per fermament, ne per nula altra raon.
sl:4.26.32Tot alò que és contengut e enprés en les coses censals, alò metex és entés e és custuma en totes les altres coses, que en neguna manera són donades ne establides a certa part de fruitz, o de serviïs, o d'altres tributz o guaayns.
sl:4.26.33Exarichs veyns, so és d'aquels que éls o lurs antessessors remangen en la ciutat de Tortosa con so pres, ne totz aquels qui d'aqueles heretatz tenen, que aquels exarichs veyns retengen en la preson de la ciutat, no són tengutz que mostrens les cartes de les honors, ne com hi són ne com no; ne les honors nols poden ésser emparades per aquel qui part y pren per raon d'exariquia; ne si emparament hi és fet, no val, ne n'és tengut que tenga, ne·n cau en pena. E si per aventura entre·l seynor e son exarich serà plet ne demanda, que·l seynor la demanda deu-se termenar et examinar e acabar en poder de alcaldi dels sarrayns, axí e·l principal com en les apelacions, e totes demandes que per raon de la exariquia vela sia moguda ne feta entr'éls, que·l seynor mova contra son exarich.
Mas si lo exarich mou demanda contra lo seynor, deu-se examinar e determinar en la cort dels xristians, e portar a acabament.
LLIBRE CINQUÈ
RÚBRICA 1
Ref. 5.1.0DE ARRES E D'ESPONSALICIS
Incipit liber quintus. Rúbrica de arris e d'esposalices, so és d'arres e d'espoalices.
sl:5.1.1Matrimoni que·s fa per paraules de present, si el marit pren ab sa muler ·C· sous o ·C· mazmodines o plus o meyns, lo marit li deu fer escrex o donació per núpties a la muler, la meytat de la quantitat desús dita, so és que si pren ·C· mazmodines o ·C· sous, deu-li fer escrex o donació per núpcies de ·L· mazmodines o de ·L· sous, segons que prena dels seus béns. Si li fa escrés tota via del ters més:
So és, aytant con pren en exoar, és custuma que li·n fa més la meytat de la quantitat que y pren, so és que si pren ·C· sous li fa ·L· sous de crex, e assò fa segons la quantitat tota via que pren.
E si pren cases o honor ab la muler en exovar o en dot, si n'és feta vera estimació del preu que valen, lo marit li da o li deu fer son escrex o donació per núpcies, segons la estimació, axí con si·n prenia diners o mazmodines o morabetins. So és la meitat de so(n) que·n pren, axí com desús és dit.
Mas si estimació no serà feta de les cases ne de les honors, en aquest cas escrex o donació per núpcies se fa entr'éls, segons que se·n posen
o n'avenen. E assò desús dit és entés en les femnes vèrgens o punceles, e no en les viuves; car en les femnes viuves no és lo marit tengut de fer escrex a la muler, ne la muler al marit, sinó segons que·s n'avenen entr'éls. Ne se·n posen del crex o donació per núpcies, alò val e deu valer e no·s pot ne deu revocar ne trencar.
sl:5.1.2Dot és aquel que la muler aporta o dóna al marit en temps de núpcies. Escrex o donació per núpcies és aquel que el marit fa o dóna a la muler del seu propri, en temps de núpcies o depux lo matrimoni estant entr'éls. On si per aventura lo marit fa alcun crim, o alcuna altra cosa, per què los béns del marit ç'àn a minvar ne aflebir, lo dot e l'escrex o donació per núpcies deu e és salvu a la muler que, per ren que·l marit fassa, lo dot ne l'escrex o donació per núpcies, ne les altres coses de la muler, perafernals o altres, que contra l'exovar e l'escrex ha, no li deu hom ne pot, minvar ne tolrre. Car per ren que·l marit fassa, la muler ne ren que ela aja, perafernal o altre, no és obligat ne tengut, si doncs ela no u ferma, segons que ja aenant és declarat e dit.
sl:5.1.3Si lo marit obliga [en] temps del contrait del matrimoni, so és en temps de les núpcies, a la muler, per lo dot e per lo crex, certa cosa, so és alcuna cosa seent certa e assignada que vala en aquel temps aitant con fa lo dot e l'escrex, los altres béns del marit per aquel dot e per l'escrex no són obligatz a la muler; si doncs aquela cosa assignada e obligada no·s pigiorava. Car ladoncs, en aitant con aquel pigiorament seria, són e remanen obligantz a la muler los altres béns del marit.
sl:5.1.4Si la muler aporta o dóna al marit, en temps de núpties, coses seens per son exovar o per son dot, aqueles deven ésser salves a la muler per son dot e per son exovar, que·ls altres béns del marit no·n són obligatz; si doncs aqueles coses no·s pigioraven o no s'eren pigiorades per colpa o per negligència del marit. Car ladoncs per aquel pigiorament e per lo crex són e remanen totz los béns del marit obligatz a la muler.
Atressí, si lo marit, ab consentiment de la muler e ab volentat, o no ab consentiment ne ab volentat, ven aqueles coses ne aliena, que la muler li aurà aportades, són los béns del marit obligatz a la muler per lo dot o per l'exovar.
sl:5.1.5Si lo marit, oltra lo dot e l'escrex que a·quel dot se deu fer e és custuma que·l deu fer, dóna nula cosa, poca o gran, a la muler en temps de núpcies, e a lo crex o als que li dón, met o fa metre en les cartes de les núpcies, en aquel temps que·l matrimoni se fa, val e és ferma aquela donació, axí com fa lo crex acustumat, e els béns del marit són-ne axí béns obligatz a la muler con són per lo dot o exovar e per altre crex que li deu fer, segons que és custuma.
sl:5.1.6Coses donades en dot que són en pes o en nom o en mesura, de tota ora d'aquí enant, són e estan a rech e a peril del marit, que per aquesta raon li són donades, que él les pusca usar a ssa volentat e, cant que·l matrimoni se partesca o per mort o per divorsi, lo marit és tengut de restituir a la muler o a sos hereus la cosa aquela que presa n'aurà, so és consemblant cosa d'aquela, d'aquel lignàgie e d'aquela valor, e d'aquela qualitat e d'aquela natura.
sl:5.1.7Coses que sien donades al marit en dot, estimades, solt lo matrimoni, és elecció del marit o de sos hereus de restituir aqueles coses a la muler o a sos hereus, o el preu estimat per què les aurà preses, les dites coses. E atressí, deu-li pagar l'escrex, sens aqueles coses, dels seus béns propris.
Mas si les coses són donades al marit no estimades, en dot o en exovar, solt e partit lo matrimoni, la muler o sos hereus deven cobrar aqueles coses de son marit o de sos hereus ab l'escrex a ela fet per lo marit.
E en qual que cas se sia d'aquetz, si les dites coses se són pigiorades per colpa o per negligència del marit, lo marit o sos hereus deven restituir aquel pigiorament o meynsvalensa a la muler o a sos hereus, oltra les coses sobredites, e són axí bén obligatz los béns del marit a la muler per lo pigiorament con són per les coses
a restituir, con de tot sia él tengut e obligat de restituir.
sl:5.1.8Muler, nula cosa no pot conseguir en los béns del marit, ne en guaayn ne en melorament que·l marit aja fet, fassa, ne farà, sinó tant solament son dot o exovar e son crex, si doncs en les cartes de les núpcies o de l'espoalici no és contengut e enprés; car ladoncs segons les covinençes de les cartes se deu seguir entr'éls.
Con per so si s'esdevén que ela ensems ab lo marit fa nul contray de compres o de vendes o d'altres contraitz, e el nom de la muler en les compres o els altres contraitz sia posat e entitulat, tota ora e tota via és entés que tot és fet dels béns del marit e comprat, e que la muler no y à ren donat, ne pagat, ne mès del seu propri, sinó tot dels béns del marit, si doncs ela o sos hereus no provaven leyalment que ela del seu propri hi agés ren donat, ne pagat, ne mès, deu e ha part en la cosa aquela, pro rata solucionis.
Exceptat assò, que pot venir a successió e·ls béns del marit mort entestat, defalent els devalantz, los ascendens e els conlaterals, ans que nul altre fisch o altre.
sl:5.1.9Fet leyalment contrayt de matrimoni, si lo marit o la muller o amdui se moren ans que carnalment se sien conegutz o ajustatz, nul escrex o donació per núpties per lo marit ne per sos hereus no deu ésser donat ne pagat a la muller ne a sos hereus.
Alò metex ç'és si·l matrimoni se partex per qual que raon ans que·s sien conegutz carnalment.
sl:5.1.10Despeses necessàries e útils fetes per lo marit en les coses dotals o per les coses dotals a cobrar, solt e partit lo matrimoni per mort o per divorci, lo marit o sos hereus deven e poden aqueles cobrar e retenir de les coses dotals.
sl:5.1.11Puncela neguna, ne vídua, ne altra femna, contra ça volentat no deu ésser forçada per nula persona de pendre marit.
sl:5.1.12Si muller, per pobrea que aja, no dóna o no pot donar dot o exovar al marit en temps de núpties, e el marit la pendrà per muller que no li farà carta d'espoalici ne de donació per núpcies, e mor lo marit enans que ela avent alscuns succesors, la muller deu aver la quarta de totz los béns que·l marit aurà e tendrà en
temps de la sua mort, so és la quarta part de totz los béns, sens alcuna minva. Mas si li farà carta a la muller en temps de núpcies, de poc o de molt, la muller no pot ren demanar e·ls béns del marit, sinó tant solament so que en aquela carta és contengut.
sl:5.1.13Matrimoni que sia fet entre alcunes persones, si mor lo marit o la muller ans que carnal ajustament sia fet entr'éls, si lo marit à pres tot lo dot o exovar o partida d'aquel, deu aquel restituir e pagar als hereus de la muler sens escrex o donació per núpties, que no·ls és tengut de donar ne de pagar, sinó tan solament lo dot o l'exovar que pres aurà e reebut. E per lo dot o exovar aquel, són totz los béns del marit obligatz, e àn e poden aver contra él acció e demanda.
Mas si l'ajustament serà o és fet entr'éls carnalment, los hereus de la muller, si ela mor abans que·l marit, poden demanar, aver e conseguir la meitat de tot lo crex que·l marit avia fet a la muler, axí bén con lo dot e l'exovar que aurà o ha reebut; jasia so que él l'exovar o el dot no aja reebut ne pres, ne partida d'aquel.
E si per aventura lo marit mor enans que la muller, la muller pot demanar, e aver e conseguir tot lo crex, sens alguna minva, dels béns e dels hereus del marit; lo qual creix tot deu aver e tenir de totz los dies de ça vida. E aprés la mort d'ela, la meitat del dit creix deu tornar als hereus del marit o a·quel o a·quels a qui él la volrà jaquir, e de l'altra meitat, pot fer la muller tota ça volentat, axí con de l'exovar.
E de la meitat del creix que deu tornar als hereus del marit o aquels qui él o lexarà, deu ben assegurar que·ls ditz hereus o aquels a qui lo marit la lexarà, la ajen e la pusquen cobrar.
E assò s'entén là on fils no à d'aquel marit e de la muller. Mas si fils hy à, aquela meitat que deuria ésser dels hereus si fils no y avia, és tota d'aquels fils, que·l pare no la pot lexar a nula persona. Car tan tost com lo matrimoni·s fa, lo marit ne fa donació en les cartes de les núpcies als fils d'él, en ela procreatz, de la dita meitat de l'escreix. E de l'altra meitat fa donació a la muller a sses volentatz.
E atressí deu ben assegurar als fils aquela lur meitat del creix con d'ela·l reeb, con faria als hereus si fils no y avia. La qual seguritat, sí que·s dón als fils o que·s dón als hereus o a
aquels a qui él o lexarà, deu ésser bona e bastant que la pusquen cobrar sobte aprés de la mort de la muller.
E no tant solament la muler deu assegurar a ssos fils d'ela e d'él aquela meitat que·ls donà e·l temps del contrau del matrimoni, ans si passarà a ssegones núpcies, tan tost con pas a ssegones núpcies, deu assegurar a ssos fils l'altra meitat del creix que·l marit li avia donada a totes çes volentatz. E tot so que·l marit li aurà donat en temps de núpties o d'abans ne depuix, o lexat en testament, tot ó deu assegurar a ssos fils que u cobren e u pusquen cobrar tant tost con ela sia morta, no contrastant so que diu en les cartes o els testamentz, con diu que·l marit lo y dóna o lo y lexa a totes ces volentatz. Cor no és raon que altres infantz o altres persones sien rics dels béns d'altruis pares e sos fils propris ne sien minves, e per so com la mare fa enjúria a ssos fils convolan e passant a altre matrimoni.
Alò metex és entés e és del marit que passa a ssegones núpties, de tot so que la muller li dón en temps de núpties o en altres donacions o en testamentz o derreres volentatz, que tot sens alcuna minva deu tornar als fils del marit en la muller procreatz, sobte aprés de la mort del marit, e·n són als fils totz sos béns obligatz. Mas no és tengut que·n dón altra seguritat ne fer mansa, que aital dret e aital custuma és en lo marit com és en la muller en aquest cas, enfora de la seguritat.
Con desús sia dit del creix covén que parlem assí què o com del dot o de l'exovar, segons que és custuma. Es custuma que si la dona aporta dot o exovar al marit e lo y prometa a donar, e ans que l'exovar sia pagat, o tot o partida, morrà lo marit, jasia so que pusca demanar l'escreix tot, no pot demanar lo dot o l'exovar sinó aitant con n'aurà pagat. Car de so que no aurà pagat, los hereus del marit li·n poden fer conpensació, e ela és tenguda que u reeba en conpensació. Que no li·n són d'als tengutz ne obligatz.
Alò metex ç'és e és entés si la muller mor ans que·l marit, que·ls hereus d'ela no poden pus demanar, sinó so que ella pot demanar si ela fos viva e el marit mort. Que d'als no·ls és hom tengut ne obligatz.
Mas si per aventura los amics de la dona, pare o frares, o altres persones, maridaran lur filla o lur sor o lur parenta, e tot lo fet e les covinenses del dot o de l'exovar e de la quantitat serà o és entre·l marit e los parens o amics de la dona de donar l'exovar e de pagar, segons que entr'éls serà enprés, si lo marit mor ans que la muller, la muller pot e deu demanar tot son dot o son exovar als hereus del marit, axí con fa l'excreix, que neguna excepció no li poden possar com l'exovar no és pagat, ne que éla l'aja a demanar a aquels qui·l promeseren, e per lo dot o exovar e per lo creix són a la muller totz los béns del marit obligatz. E si per aventura mor la muller enans que lo marit, los hereus d'ela àn totz los béns del marit obligatz axí com ella avia, e tota acció e demanda que ella avia.
Assò exceptat que, si los hereus d'ela són aquels qui promeseren lo dot e·l deven pagar, que·l marit o sos hereus poden amb éls fer conpensació d'aitant con reman a pagar del dot o de l'exovar, sens tot contrast e excepció que no y poden contra posar.
sl:5.1.14Lo dot que s'és donat en possessions, solt lo matrimoni, les coses aqueles o possessions de continent deven ésser restituïdes e redudes a la muller o a sos hereus.
Si dot serà donat en coses que estan en pes o en nombre o en mesura, la muller ne sos hereus no poden ne deven demanar, ne forsar, ne destréyner lo marit ne sos hereus que paguen lo dot ne l'escreix dins ·I· ayn e ·I· dia. Però en qual que cas d'aquetz dos sobreditz, sí que sia en possessions, o en coses que estan en pes o en nombre o en mesura, e los hereus no pagen o no vullen pagar la muller, dementre ren del dot ne del creix remanga devés éls, que no·l paguen o no·l vulen pagar, deven fer sos obs a la muller de mengiar e de beure, e de vestir e de calsar a la muller, e ·I· misàgie, si en vida de son marit tenien misàgie o sirventa, mas que fés lurs faenes covinentment e temprada, e pagar la soldada de la sirventa. Mas si no tenient sirventa o altre misàgie, no li són tengutz que éls li tenguen sirventa ne que fassen sos obs a sirventa que ela tenga. Per esters són-li tengutz los hereus que amb éls ensems e en l'alberch de son marit li fassen son obs, e axí ben de lit com
d'altres coses axí com a ela tayn segons les richees del marit e segons que el marit la tenia en sa vida.
Mas si per aventura ela no·s volia aturar amb éls e s'exia de l'alberch, si doncs no u faya per mal solàs que éls li agessen, no li són tengutz del mengiar, ne del beure, ne del jaure, que li·n donen jens dementre ela estia defora l'arberch. E no tan solament li deven fer sos obs dins l'an e·l dia, axí con dit és, ans d'aquí enant tota via mentre que ren remanga a pagar del dot e de l'exovar e del creix.
Però és electió dels hereus que, dins l'ayn, la poden pagar si·s volen e, la paga feta, d'aquí enant no li són tengutz de fer sos obs en ren, ans reebuda tota ça paga, sens tot contrast deu exir de lur alberch e de lur estàgie.
Les vestedures de lana, axí com és capa, o mantel, e gonela, e cot, e salvacòs, li són tengutz de fer, dins tres dies que·l marit és mort, de daniel e no d'altre drap, si no·s volen, dins tot l'ayn e dia; e les altres vestedures, so és saber camises, e sàvenes, e çapates, e calces, segons que a ela pertayn, e a la sirventa segons altres sirventes o axí com ab la sirventa se·n posaran. De les vestedures de daniel, si és d'estiu, deu aver cot ab pena, e d'ivern deu aver salvacors ab pena. E l'ayn e el dia aquel passat que és dit ayn de plor, los hereus del marit de continent, si dins l'ayn e dia no la àn pagada, deven-li·n fer vestedures, però que sien de drap negre, segons que a ela tayn ne les richees habunden del marit. E e per tot assò són a la muler totz los béns del marit obligatz.
Mas si per aventura los béns del marit no habunden als deutes e al dot e a l'escreix que él deurà a pagar, que pagatz los deutes ren no y sobra, no li és hom tengut de fer sos obs, ne ren a donar per raon de sos obs, ne de la sirventa a ffer, mas si ren y sobrà, d'alò li deu hom fer sos obs mentre bast, tro ela sia pagada.
Los béns del marit, con axí són carregatz de deutes, lo marit mort, se deven vendre, e la muller deu ésser primerament que totz los altres pagada de tot son dot e de l'escreix. Si doncs ela no avia fermades les cartes del deute, e era vist evidentment al veger e a la cort que·ls béns no bastassen; car ladoncs, con axí és vist evidentment, los béns se deven vendre, e el preu posar en una taula segura, que·s pagen los deutes en què ella à ffermat e aquels deutes que í foren abans que ella ab cartes, si negun n'í à primer que ela. E aquels deutes pagatz, del
remanent deu ela primerament ésser pagada, enaxí que axí con les coses se vendran, dón e pac hom a ela lo preu, sens tot alongament e contrast.
sl:5.1.15Los béns del marit són obligatz a la muller per lo dot e per lo creix, en tal guisa e tan forment que dels ditz béns no la pot hom gitar ne desexir si doncs primerament no la pagen. E dementre ela no és pagada, tota via ten e posseeix ela totz los béns per raon de su (sic) obligació, que ren no pot hom vendre, alienar, ne enpeynorar, ne liurar a altre, si doncs lo preu per què·s vendran o s'alienaran no fa hom dir e pagar a ela, e tota via pot ella contrastar lo liurar si doncs no fan dir lo preu a ela.
sl:5.1.16Lo dot, dementre que·l matrimoni és e aprés del matrimoni solt per ·I· ayn e ·I· dia, deu e pot tenir e posseir lo marit, e totz los fruitz que d'aquén yxiran ne seran d'aquel reebutz ne aütz, és egualtat e raon que sien del marit per la carga del matrimoni a sostituir. Car aquel deu aver lo profit que la carga del matrimoni sostén, e aquels fruitz són seus axí com cosa sua pròpria, que de ren no n'és tengut a nula persona.
E no tant solament lo marit fa aquestz fruitz sobreditz seus e són seus, ans si per aventura alcunes coses seran liurades al marit per lo dot, per los amics o parentz de la muler, enaxí que·l marit los tenga tro lo dot li sia pagat, sí que sien seens o movens, los fruitz d'aqueles coses són e deven ésser del marit tro que l'àgien pagat, sí que nul temps no·ls hi poden ne deven metre en paga, ne·n poden fer amb él conpensació e·nula guisa, si doncs entr'éls d'altra guisa no era enprés o posat, ne lo y poden metre en usura. Per so con la carga del matrimoni és gran e de gran missió.
sl:5.1.17Con alcunes coses de què frutz ysquen són liurades a l'espòs ans que prena sa muller en la fàs de l'esgleya, jasia so que matrimoni sia fet entr'éls per paraules de present, los fruitz que d'aquén yxen són e deven ésser comtatz e·l dot e anaditz e aquels se deven anadir e créxer ab l'altre dot. Si doncs la esposa o els parentz d'ela, enans que él la prena en fàs d'esgleya, no li·n fayen donació; per so con tota donació que·s fassa entre l'espòs e l'esposa ans que·l
matrimoni sia fet en fàs de l'esgleya, val e deu e pot valer.
sl:5.1.18Totes les vestedures que les mullés auran en temps de la mort dels maritz, ne sàvenes ne altres joyes, sí que los maritz les les ajen fetes o altres persones, són de les mulers, sens contrast e enbarch dels hereus del marit que no y poden fer ne deven, si los maritz moren enans que les mulers.
Mas si les mulers moren enans que lurs maritz, totes les vestedures e les sàvenes e totes les joyes que·ls maritz auran fetes, ne donades, ne fetes fer a les mulers, totes són et deven ésser dels maritz. Sí que les mulers no poden fer donació ne testament ne altra alienació ne volentat sens consentiment e volentat dels maritz.
E si per aventura en temps de núpcies lo marit metrà alcuna part en les vestedures nupcials, e la muller morrà ans que el marit, los hereus de la muller són tengutz de restituir al marit o a sos hereus, per sou e per liura, de so mès que aurà en les vestedures, d'aytant con valran les vestedures e segons que auran costat, entre car so que·l marit y aurà mès e so que ela o sos parens y auran mès, se deu tot a somar, e lo preu que valran les vestedures, deu-se partir entr'éls per sou e per liura.
sl:5.1.19Totes les coses que la muller aport al marit en temps de núpcies, oltra lo dot, a aprés las núpcies, axí drapes de lit con altres coses, són e remanen devés la muller, e ela·n pot fer ça volentat, e la possessió e la proprietat és e reman devés la muller, si aqueles coses són ne estan e·l temps del matrimoni solt, que no·s sien, usan, guastades et consumades, e ela pot-les e deu cobrar sens tot contrast aytals con són; que hom de negun consumament o guastament que ajen pres, en tot o en partida, no li·n deu hom ren reffer ne emenar, si doncs no eren consumades, o gastades, o venudes, o despeses per lo marit o per colpa del marit; car ladoncs los maritz o lurs hereus ne són tengutz e obligatz de restituir o d'emenar.
sl:5.1.20Dit és desús de matrimoni que·s fa ab dot o ab exovar. Àn aquest títol és contengut d'aquel matrimoni que·s fa sens cert dot, e·s fa mig per
mig, lo qual matrimoni és conparat a conpaynia e a ajermanament. On si aytal matrimoni·s fa, àn lo marit e la muller tot cant han, ne nul temps esperen aaver ne a guaynar, mig per mig, duran lo matrimoni entr'éls; e cascun pot fer ça volentat de la sua meitat axí com de cosa sua pròpria, sens contrast e enbarch de nula personal, sol enperò lo matrimoni per mort o per altra raon.
Les coses aqueles que són entr'éls, o deven ésser mig per mig, són aqueles que, pagatz totz los deutes que amduy ensemps auran manlevatz ne que amdui se seran obligatz, o que·l marit per sí metex auran manlevatz, o que la muller en necessàries de sí o de son alberch aurà manlevatz, que·l marit no y sia, o s'y hés o yg era, e no lo volia fer los necessaris a ela ne a son alberch, o si ela serà mercadera o tenera, consentén son marit, aurà ren menlevat o conprat, remandran ne seran en comú, o a éls pertaynen o deven pertàyner per alcuna raon, e han e deven aver, pagatz totz aquestz deutes sobreditz, mig per mig.
Mas si per aventura lo marit s'obligarà per altre, la part de la muller no deu metre ne pagar ren en aitant con él per altre s'obliga. E totes ores que él pac ren per altre, ne pot e·n deu ça muller atrestan levar; en lo qual atretant lo marit no à part alcuna, ne ren que él dégia d'aquel atretant, no·s deu pagar ne n'és obligat en ren, si doncs ela no l'à fermat.
Atressí si la muller per altre s'obligarà ne manlevarà ren, sinó en aquels cases sobreditz la part del marit no n'és en ren obligada, ans la levarà lo marit o sos hereus con lo matrimoni sia solt per mort o per altra raon entr'éls. Ne dementre lo matrimoni dur, lo marit ne la muller no poden ésser forsatz ne destretz, ne u deven ésser que ren pagen de ren en què la muller se sia obligada per altre, ne de ren que manleu, sinó en los cases desús nomenatz. Mas, solt lo matrimoni, ela és tenguda de pagar e obligada, de la sua part tant solament o de la sua meytat.
E si per aventura lo marit farà donació de dot o altra donació a fil o a fila o a·ltra persona, la muller ne deu atretant levar de comú dels béns que amdui auran per mig, con lo matrimoni solt entr'éls per mort o per altra raon, o si el marit abandonava sos béns a sos creedors per deutes, en los quals per altres persones se fos obligat, en què sa muller no agés fermat ne·s fos obligada; e aquel atretant deu ela aver e levar primer que nul altre, e el marit ne sos hereus en
aquel atretant no àn part, ne la·n poden aver ne demanar.
Solt emperò lo matrimoni sobredit, per mort o per altra raon, cascun ha la sua meitat o tota la sua volentat, que la un, sí que l'altre sia mort o que amdui sien vius, mas lo matrimoni sia solt, no pot ne deu mengiar, ne vestir, ne usar, la part de l'altre. E si lo marit morrà ans que la muller, de ·IX· dies enant, deu viure la muller de la sua part pròpria et el marit atressí tempradament et convinent.
E si la muller se volrà vestir o·s vistrà de negre o d'altra guisa, deu fer vestir de la sua part o meitat, sens alcuna part que la meitat del marit ne sos hereus no y deven metre, ne·ls ne deu hom ne pot forsar.
Totes les vestedures que·l marit o la muller en aytal matrimoni auran, són de cascun, so és a saber, les vestedures que·l marit aurà en temps de la solutió o partió del matrimoni per mort o per altra raon, són del marit o de sos hereus. Atressí, totes les vestedures et sàvenes que la muller aurà, són sues o de sos hereus, enaxí que la uns contra los altres no·n poden ne deven fer demanda que vengen en comú ne y ajen part alcuna.
sl:5.1.21E en aquest matrimoni de mig per mig no és gardat qui aporta més ne meyns, en temps de núpties ne depux, a l'altre en aquesta conpaynia o ajermanament; ne la un contra l'altre no·s pot ne·s deu defendre ne gardar que, solt e fenit lo matrimoni, tot, segons que desús és dit e contengut, cont àn, en qual que manera no partesquen mig per mig, per molt que aport la un, ne l'altre per poch que aport, ne exceptió la un contra l'altre no·n pot posar que no·n partesquen mig per mig. Pus la conpaynia o ajermanament és fet ne·s fa en temps de les núpcies, e cascun ne pot fer francament e liura tota sa volentat sens enbarch e contrast de l'altre e de tota altra persona, per tots temps.
RÚBRICA 2
Ref. 5.2.0RÚBRICA SI LA MULLER A QUI LO MARIT LEXA USUSFRUITS PENDRÀ ALTRE MARIT
Rúbrica si la muller a qui lo marit lexa ususfruitz e pendrà altre marit.
sl:5.2.1Marit que lexa usdefruitz a ssa muller en les sues coses o de les sues coses, e la muller passa o convala a ssegones núpties, de continent con ela passa a ssegones núpcies, pert aquel usdefruitz; jasia so que diga que·ls hi lexa de totz sos dies, e torna als fils del marit o d'ela o altres si hi són o a sos hereus del marit, so és aquel usdefruitz que ella deuria pendre si marit no prenia, jasia so que aquels que aurà reebutz sien seus e fassa seus, que de ren no n'és tenguda que·n fassa restitució d'aitantz con n'aurà preses ne reebutz tro passa a ssegones núpties. Alò metex és si fa drut.
sl:5.2.2Muler que sens sentència d'esgleya, so és de bisbe o de son loctinent, se partex de son marit per raon que sia aültra o fornicadriu, deu perdre la donació per núpcies, so és tot crex que·l marit li aurà fet ne donat en temps de núpties o d'abans ne depux, e totes les altres coses que del marit ten ne poseix, si doncs lo marit en aprés o depux no la reconsiliava a ssí, so és que torn amb ella, car ladoncs gaayna ela ço que perdut avia. Per ço con par e és ver que lo marit li à perdonat la onta e el gréugie e el mal que feit li avia.
E no tant solament pert so qu'e·l primer cas és dit, que el dot o exovar lo marit no li és tengut de redre ne de restituir duran lo matrimoni, jasia so que él no estia amb ella ne la vula cobrar, ne nul temps ela ne sos hereus, lo marit no poden destréyner ne forsar ne sos hereus; si
doncs él d'aquel vici duran lo matrimoni no usa o no à usat, com ladoncs, con leyalment sia provat que él d'aquel vici us ó aja usat duran lo matrimoni, és tengut de restituir lo dot o l'exovar tan solament.
sl:5.2.3Femna que pren marit dins ·I· ayn el dia aprés que son marit serà mort, ipso iure, per tot lo creix o donació per núpties que·l marit mort li aurà fet ne donat, e totes les altres coses que·l marit mort li aurà donat ne jaquit, en testament o altra derrera volentat, e torna als fils del marit mort si n'í à e, si no n'hy à, torna als hereus o a sorsscessors del marit mort, sens tot contrast e enbarch.
sl:5.2.4Femna que aprés ·I· ayn de la mort de son marit quant que quant fa fornicatió o adulteri, deu perdre lo usdelfruitz o el violari que ha sobre·ls béns del marit mort, sí que li sien lexatz o donatz per lo marit; e encara pert totz los altres beneficis que·l marit mort li à feitz ne donatz, o per raon d'él ha, los quals ela ten ne posseix, exceptat lo creix, lo qual deu tenir de sos dies, e aprés de la mort d'ela, deu tornar als fils del marit en ela procreatz, si n'í à; e sobte que consent ne fa aquel adulteri o fornicatió, deu assegurar als fils aquels tot lo crex, per fermançes covinentz e bastans. E si fils no y avia d'aquel matrimoni, deu assegurar la meytat del creix als hereus del marit o a aquels a qui lo marit la lexarà aquela meitat; mas a ela no deu remanir ne pot, per lexa que li·n sia feta, ne donació, aquesta meitat.
sl:5.2.5Con alcun hom mor e reman la muler ab fils o fil d'él en ela procreatz, e ela serà tutriu d'aquels fils o en qual que orra (sic) manera tendrà los béns d'aquels fils, et ela aprés de ·I· ayn e ·I· dia passa o convola a ssegones núpties, totes les coses que ten, ne ha o posseex dels fils, de continent los deu retre e restituir als fils les coses que ten ne ha o posseex dels fils, e d'aquí enant los fills no deu tenir. E encara aqueles coses que·l marit a la muller dita dóna en temps de núpties o en donació entre vius o li lexa en testament o en altra derrera volentat, aprés de la mort d'ela, deven tornar als fils del marit en la muler procreatz, sens tota excepció et contrast. Emperò ela totes aqueles coses sobredites deu tenir e aver e posseir de totz sos dies o segons que él lo y aurà donat o jaquid, sens contrast e embarch d'altre, donant ela sufficient seguritat
als fils que, aprés de la sua mort o d'aquel temps tro a quant li serà donat o jaquid, sens minva et pigiorament, torn als fils d'él en ela procreatz. Però totz los fruitz que d'aquén ixiran ne seran perçebutz, són de la muler, a totes ses volentatz, sens contrast e embarch.
sl:5.2.6Donació feta per núpcies, si fil no y à, si lo marit mor entestat o que no la lex a neguna persona certa, deu tornar als pus pruxmes del marit, segons que en les cartes fetes entre·l marit e la muller és contengut, d'aitant con lo marit se reté en aqueles donacions, que torn a sos pruxmes o a·quel a qui él o lexarà per paraula o per escrit.
Si la muller mor, e reman lo marit viu, e a fils d'aquela muller, totes aqueles coses que desús són dites í nomenades e escrites de la muler, deven ésser tengudes e observades en lo marit, si passa o convola a ssegones núpties; car aquela custuma és en lo marit que és en la muller, exceptat que·ls fils e totes les lurs coses remanen e són en poder del marit, per so con él és leyal aministrador, no contrastant con él passa a ssegones núpcies.
RÚBRICA 3
Ref. 5.3.0 DE DOTIS PROMISSIONE ET DE IURE DOTIUS
Rubrica de dotis promissione et jure dotium.
sl:5.3.1 Nul dret ne nula custuma no veda que la muller no·n pusca donar totz sos béns e dot o exovar a son marit.
sl:5.3.2Mare no deu ésser forssada de donar dot o exovar a ssa fila; ne el pare, a fforsa de la muller, dels béns de la muller no pot ne deu donar dot ne exovar a ssa filla.
sl:5.3.3Fila a qui lo pare o la mare aurà donat dot o exovar en son matrimoni, depux no pot demanar plus a son pare ne a ssa mare, ne a ssos hereus, sinó aprés de la mort del pare o de la mare, si faran testamentz e alcuna cosa li lexaran compliment de legítima, si no basta entre la lexa e el dot a conpliment de legítima; mas pot demanar lexa, si per éls li serà feta en testament o en derrera volentat.
Si lo pare o la mare moren abintestatz, ladoncs la dita fila pot venir a successió ab los jermans o ab los fils dels jermans, si los jermans són mors, comtat primerament a la part d'ela lo dot e les vestedures, so és lo preu que costaren les vestedures nuptials que ela aurà aüdes en temps que li foren donades; a la qual successió deu venir, levatz e pagatz totz los deutes que·l pare o la mare deven o devien en temps de lur mort.
sl:5.3.4Les mulers, de totz los béns parafernals que són oltra l'exovar o dot, poden fer tota lur volentat, axí com de lur cosa pròpria, sens consentimén et volentat del marit. E sens contrast e enbargament que·ls maritz no y poden fer.
sl:5.3.5Si lo pare o la mare donen marit a lur fila e és tengut en la carta dotal que amdui li donen aquel dot o exovar que en la carta és contengut, tota ora és entés que dels béns del marit és exit aquel dot o exovar, si doncs especialment no era contengut en la carta, o·s prova leyalment per testimonis que la mare, dels seus propris béns, li dóna, o tot o partida, car en alò valria. O si lo pare e la mare no avien mig per mig cant han, car ladoncs, pus amdui són en la carta, amdui fan la donació comunalment, e és entés que amdui o donen egualment.
Mas si lo pare tot sol és en la carta dotal, no és entés que la mare y dón ren del seu e, fenit lo matrimoni d'él e d'ela, pot ela levar e deu, atretant com lo marit n'aurà donat a ssa filla.
sl:5.3.6A fforsa del marit, e el marit vivent, la muler no pot ne deu donar a ssos fils ne a ssos files lo dot seu o crex, en dot ne en donació per núpties ne en altra donatió, e si u fa, no val ne pot valer, ne deu, aital donació mentre que·l marit sia viu.
RÚBRICA 4
Ref. 5.4.0DE DONATIONS QUE SERAN FEYTES ENTRE MARIT E MULER ESTANT LO MATRIMONI
Rúbrica de donations que seran fetes entre marit e muller estant lo matrimoni.
sl:5.4.1Donatió que sia feta entre marit e muler depús lo matrimoni és fet o acabat, en fàs de l'esgleya, estant lo matrimoni, no val. Mas conferma·s e·s pot confermar per testament o altra derrera volentat. Encara·s conferma per la mort del donador, si la donatió en la mort o d'abans no la aurà revocada, o altra volentat del donador contra a aquela donació no aparrà, que parega que volc revocar la dita donació. Car aital donatió no trespassa sobte a aquel a qui és feta sinó aprés de la mort del donador.
sl:5.4.2Donatió que és feta entre marit e muler, estant lo matrimoni e durant, si lo donador sobreviu a aquel a qui lo aurà donada e la vol revocar, pot-ó fer, e no val ne pot ne deu valer.
sl:5.4.3Si muler d'alcun, per sa art o per ses obres, o per trebayls honest, o ab los béns del marit estant en son matrimoni, guaynarà o guayna alcuna cosa, tot lo guaayna a son marit e a obs del marit, e tot és del marit, exceptat aquel matrimoni en què és feta conpaynia o ajermanament, car ladoncs, quisque guaayn alcuna cosa, en qual que manera o guaayn que honesta sia, a amdui o guayna. E a amdui s'aplega, e amdui ó àn e u deven aver mig per mig, e és comú entr'amdui.
sl:5.4.4Si a la muller d'alcun, estant en matrimoni, alcuna heretat pervendrà, per testament o
abintestat, o alcuna cosa a ela, per justa et honesta raon, entre vius serà donada, lo marit seu en aytals donations neguna cosa no guaayna, si doncs mig per mig no avien, axí con dit és; ne y deu ne y pot ren aver ne demanar. Ne encara ela forsada, so és la muller forsada, lo marit aqueles coses no prenga ne alcuna cosa d'aqueles, ne si à aqueles coses, en alcuna cosa no·s meta ne s'í mescle.
Si emperò lo marit, durant lo matrimoni, pervendrà ad inòpia, so és a fretura, per alcun cas d'aventura, sens colpa d'él esdevinent, ladoncs la muller d'aquel, debet lo marit e els fils e les files, si éls als no àn, de les rendes o fruitz d'aqueles coses e de son exovar sustestant (sic) e proveer ensems ab ela, la substància e la proprietat d'aqueles coses, e del dot e de l'escrex, remanent a ela salva e entrega.
Mas si la muller, veent e sabent e no contradicent lo marit, se metrà e·s mesclarà o pendrà aquels béns o aqueles coses que la muller, altra son dot o exovar, ha o aurà aprés del matrimoni contrait entr'éls, axí con és dit desús, o d'abans, dels quals béns, tots o alcuns d'aquels, ela no aurà donatz ne establitz a son marit en dot ne en exovar, o si la muler aquela per sa pròpria volentat aquels béns a son marit liurarà per sso que·l marit aquels béns aministre e procure que devés sí los tenga, aquels béns a son marit o coses durant lo matrimoni entr'éls, los fruitz d'aquels béns o d'aqueles coses tan naturals con endustrials, e els sens e les rendes o quals que us plàcia altres cens o loger o pensions, los quals lo marit pendrà ne reebrà o aurà pres ne reebut, nunqua ne nul temps lo marit no n'és tengut a la muller ne a sos hereus, ne obligat de ren a restituir ne a menar. Ne contra él no li·n poden ne deven fer alcuna demanda ne qüestió.
RÚBRICA 5
Ref. 5.5.0EN QUAL MANERA SIA DEMANAT L'EXOVAR, FENIT LO MATRIMONI O FEYT DIVORCI O DEPARTIMENT
Rúbrica en qual manera sia demanat l'exovar, fenit lo matrimoni o fet divorci o departiment.
sl:5.5.1Sens dubte és que aqueles coses que són donades extimades al marit per lo dot o exovar, si hi són, e el marit o els hereus del marit se volen, que la muller o sos hereus que les àn a cobrar per la estimació que foren meses e en les cartes de les núpties és contengut; o, sis vol, lo marit o sos hereus, poden-li dar la estimació per què les reeberen. Però si les coses li reten, són-li tengutz de restituir lo pigiorament que les coses auran pres, si lo marit o sos hereus d'aquel pigiorament són en colpa o en negligència, sens tot contrast.
sl:5.5.2Mort lo marit, la muller dintre ·I· ayn e ·I· dia, que és dit ayn de plor, no pot demanar lo dot ne·l crex, si los hereus o els successors del marit li fan totz sos necessaris covinentment, e segons que el marit los hi faya dementre que era viu, enfora de les vestedures que li deven fer e li són tengutz de fer, segons que ara aenant és contengut en la custuma; però ela, tro lo dot e l'escrex li és pagat, de tot reman e és en possessió dels béns del marit.
E passat l'an e dia, la muller pot demanar son dot e son escrex, e no per so menys, jasia so que ela deman o fassa demanar son dot e son escrex, los hereus o successors del marit li deven fer totes ces necessàries covinenment, axí com dit és desús, dementre que ren del dot ne de l'escreix reman a pagar; e encara ela reman e és tota via en possessió dels béns tro de tot sia pagada.
Atressí, morta la muller, los hereus o successors d'ela no poden demanar l'exovar ne
l'escreix de la muller tro ·I· ayn e ·I· dia sia passat aprés de la mort d'ela, si doncs possessions no estimades no eren donades en dot; car ladoncs con possessions no estimades són dades en dot, de continent, fenit lo matrimoni, los hereus o successors de la muller les poden demanar e cobrar, sens contrast del marit e enbarch de nul hom.
Atressí la muller, si lo marit mor ans que ela e li aurà dades al marit coses no estimades, fenit lo matrimoni, les pot ela e les deu cobrar, sens tot contrast.
sl:5.5.3Durant lo matrimoni, la muller no pot ne deu demanar ne cobrar lo dot ne l'escreix o donatió per núpties, ne les coses que seran dades en dot; si doncs lo marit no venia a pobrea, o·s faya o esdevenia orat, o no comensava a mal usar e a degastar la sua substància, o el marit fugia a la muler, sens colpa de la muller, e no li faya ses necessàries segons son poder covinentment, car ladoncs la muller pot demanar e cobrar lo dot e la donació feta a ela per núpties o les coses donades per lo dot.
Però la muller, dels fruitz del dot e del crex donades per lo dot, deu fer sos necessaris a ssí e a ssos fils e a son marit mentre que basten, salvant però a ela la proprietat o substància del dot e de l'escreix. Sens negun minvament.
sl:5.5.4Si alcuna femna mort havent fils o files comuns d'ela e de son marit, lo marit deu tenir los fils e les files e tot so que éls auran per successió de lur mare o per altra raon ne d'altres persones, si doncs los fils e les files emancipatz no són. E són totz los fruitz del pare, axí com cosa sua pròpria, e deu fer a éls totes lurs necessaris covinentment, segons son poder, del seu propri, sens minva de la proprietat o substància dels fils e de les files; per so con lo pare és tengut als fils e a les files que amancipatz no sien, de donar e de fer totes lurs necessaris e alimentz del seu propi, sí que·ls fils ajen re o no ayen ren.
Però si·ls fils ne les files són amancipatz, lo pare no deu tenir los béns dels fils ne de les files ne fa los fruitz seus.
sl:5.5.5En qual que cas se sia, si el pare ven a pobrea, o la mare, los fils emancipatz los deven fer lus necessaris, si àn de què, exceptades les files, si són maridades e no àn béns parafernals, que ladoncs no li són tengudes de fer lurs necessàries; per so con no àn mas lo dot e els maritz los tengen, que eles no y àn poder. Mas si béns parafernals àn, són tengudes als pares e a les mares pobres de fer lurs necessàries mentre que basten los béns parafernals.
Alò metex és entés dels pares e de les mares que són tengutz als fils e a les files emancipatz, si són pobres, de fer lus necessàries, si doncs los fils o les files no són tals persones que·ls poguessen affaynar e guaynar, e per avolea e per flaquea de lurs persones no·s volguessen affaynar ne trebalar.
sl:5.5.6Lo pare no pot demanar ne cobrar nul melorament que fassa o aja fetz e·ls béns dels fils que no són amancipatz, ne de les files; per so con par que lo y aja volgut donar e él d'aquén aja preses e pren los ususdelsfruitz.
sl:5.5.7Totes covinenses que sien fetes en cartes nuptials, que leyals sien, se deven observar e tenir. E deven ésser observades e tengudes sens tota exceptió.
sl:5.5.8Tolt e fenit lo matrimoni per mort de la muler, lo marit, als hereus o successors de la muler, no deu ésser condempnat sinó en aitant con fer pot, aüta o aguda raon que·l marit no fretur o en so que, per sa mala aministració o per sa colpa de mal usar o de gastar, auria perdut.
Aquel marit és entés que no deu ésser condempnat sinó en aitant com fer pot, axí com dit és, con lo marit és tal persona que afaynar ne trebalar no·s pot, o ai tant d'onrament que l'afaynar personament li tornàs a desonor, o no à usat de fer faena de sa persona manvés.
Car ladoncs, si d'aquestes persones no és, deu ésser condempnat de pagar lo dot tot e l'escrex, si à de què pagar. E si no à de què pagar, reman obligat e, totes ores que aja de què pagar, deu pagar, e·l ne pot hom convenir e forsar e destréyner.
sl:5.5.9Femna que sia cargada de deutes, si tant quant ha, dóna en dot o en exovar a son marit, és tengut lo marit de respondre als creedors e
de pagar tot so que ela dégia ab cartes públiques mentre que aqueles coses basten, no contrastant si·l marit no u sabia o u sabia, que ela fos axí cargada de deutes.
En aquest cas la muller ne sos hereus no poden al marit ne a sos hereus demanar del dot, sinó aitant com devés lo marit ne remandrà d'aqueles coses, pagatz totz los deutes sobreditz, ne de l'escreix no poden demanar, sinó d'aytant con del dot reman devés lo marit, lo ters més.
Enaxí que si remanen devés lo marit ·C· sous, que és lo creix ·L· sous, e enaxí deu-se seguir segons que·l dot és poc o molt, que segons la quantitat del dot deu ésser lo creix, més lo ters de les coses que devés lo marit romanen.
sl:5.5.10Si al marit seran liuratz alcuns béns per lo dot o exovar de sa muler en aquesta forma: que él que tenga los ditz, béns, honors o altres possessions, obligatz o en peynora per lo dit dot, e prenga e reeba totz los fruitz que d'aquén yxiran, tro tot lo dot o exovar sia pagat al marit, no feta entr'éls mensió que·ls prenga en paga de son exovar ne en engoyda, és entés e és custuma que no van en paga ne los í poden metre en paga de l'exovar. Mas los marit fa totz los fruitz seus per raon de la carga del matrimoni. E nul temps no lo y poden comtar per usura ne per logre, ne·ls hi pot hom metre en paga ne fer compensació ab lo marit, si doncs altres covinenses no seran fetes entre éls. Car ladoncs, segons les covinenses se deu seguir, e les covinenses deven ésser observades entr'éls e tengudes.
sl:5.5.11Si alcuna femna ha en comú ab alcun hom o femna cases, honors, o possessions, o altres coses, e ela la sua part darà a son marit en dot o en exovar, no estimades, e lo marit vendrà a partió ab aquel ab qui la femna o avia en comú, deu pendre la part de sa muler e aquela tenir e aver, e fa totz los fruitz seus dementre que·l matrimoni dur, si són los béns tals que partir se pusquen es partexen, e en ren aquela part partida per colpa ne per negligència del marit, no·s deu pigiorar ne destruir.
Mas si les coses són tals que no·s poden partir sens dan e naframent de les partz, e coven aqueles entr'éls a encantar per so com partir no·s poden, e l'encant fet a bona fe e sens engany, e remandrà la part de la femna a aquela persona que les coses avia comunes, e el marit pendrà los diners d'aquela part de ça muller, segons que les coses seran estimades e encantades entr'éls, lo marit no és tengut ne obligat, él ne sos, béns a la muler, sinó d'aitanta de quantitat con l'encant serà en vendrà a la sua part, e segons aquesta quantitat dels diners que el marit pendrà, li deu fer l'escreix e no de plus.
sl:5.5.12Matrimoni que per colpa o per engan del marit se partesca per sentència, partit lo matrimoni e fet divorci entr'éls, la muler de continent pot demanar e cobrar lo dot o exovar e tot lo creix, e el marit deu ésser condempnat en tot, no contrastan si bén s'és pobre e allega pobrea, que·l marit no deu usar de privilegi al qual és vengut contra per engan o per colpa sua.
sl:5.5.13E si per aventura lo dot és donat en coses seentz sens nul reteniment, si estimades no són, de continent aqueles coses deven ésser restituïdes e redudes a la muler, solt o fenit lo matrimoni, o a sos hereus.
sl:5.5.14Si lo marit ha alcuna art o alcuna scència on se pusca proveer e fer sos obs a ssí metex, retenir no·s pot alcuna cosa del dot ne de l'escreix, e és tengut que·l redda e·l restituesca als hereus de la muler, que no pot allegar aquela exceptió que el marit no és tengut sinó en aitant com fer pot, aüra raon que no fretur, ne nula altra exceptió.
sl:5.5.15Si coses no estimades són dades en dot al marit, de continent la donatió feta, totz los fruitz o espletz són del marit e totz los melloramentz que per él o per raon d'él y seran fetz, so és la estimació dels meloramentz per él o per raon d'él fetz.
sl:5.5.16Si alcun creximent se fa a les coses seentz que són donades al marit en dot no estimades per allovió d'ayges, tot lo creximent aquel pertayn e és de les coses e és tot de la muler o de sos hereus.
Atressí, si minvament ven a les coses, aquel minvament tot o so que·s seran pigiorades,
pertayn a la muler que per allevió d'ayga y vénga.
sl:5.5.17Catives o serves que són dades al marit en dot no estimades, si per aventura auran fils o files estant lo matrimoni, són e crexen a la muler o a sos hereus e no al marit; per so com lo peril de les catives o de les serves donades en dot no estimades pertayn e és de la muler, e per so con lo part no és ne pot ésser dit fruit.
sl:5.5.18Mas si bestiar o bèsties grans o poches seran donades, en dot no estimades, los fils o files, scilicet fetus, e totz los altres fruitz que d'aqueles véngan o ysquen, són del marit.
Però si alcuna d'aqueles bèsties donades en dot no estimades, morran, los caps de les mortes, so és totes aqueles que morran, deven ésser refetes e restituïdes d'aquels fils o files que y naxeran, so és d'aquel fetus, mentre jens n'í àgia, que no·s deven minvar a la muler si d'aquels fils ne files y à, e lo sobrepús deu ésser del marit, jasia so que tot lo peril d'aqueles bèsties sia de la muler.
sl:5.5.19Apel·lació de dot no pot [...] ne deu ésser, so és aquest nom de dot. Car dot no pot ésser sens matrimoni, ne donació per núpties no pot ne deu ésser sens dot, si doncs lo marit no·n volia fer donació a la muler especial.
On per so, là on matrimoni no és ne no pot ésser, dot no y és ne y pot ne deu ésser dita.
sl:5.5.20Femna que dón en dot o en exovar proprietat d'alcunes coses nua a son marit, e lo usdelsfruitz d'aquela proprietat nua són d'altre, e per alcun cas aquel usdelsfruitz serà fenit e serà consolidat a la propietat aquela, tantost con los usdelsfruitz és fenit e és consolidat a la proprietatz, és del marit, jasia so que d'aquel usdefruitz no li fos feta menció can la donatió se fo al marit.
sl:5.5.21Soccurriment és al pare e a la mare que, con la fila mor entestada, so és sens testament, no avent fils ne altres devalantz o descendentz, que tot lo dot e l'escreix e altres béns totz que aja, són e tornen al pare e a la mare, si amdui són vius con la fila mor; e si la ·I· és viu e l'altre mort, atressí són e tornen a aquel qui és viu.
sl:5.5.22Enans de matrimoni fet, si alcunes coses són donades en dot al marit estimades, acabat lo matrimoni, so és en fàs de l'esgleya, és axí con si conprat o avia e és vera venda e vera compra.
Però si, ans del matrimoni acabat, les coses aqueles o part d'aqueles periran os destruyran per alcun cas, lo peril pertayn e és de la femna.
Mas acabat lo matrimoni o núpcies en fàs de l'esgleya, axícon dit és, si les coses són movens, de tot en tot és lo peril del marit, e si són seens, lo peril atressí és del marit, si per colpa o per negligència d'él se perden ne·s destroexen, per aquesta raon que, si venda condicional se fa o és feta e, penjan la condició, la cosa perex ne·s destroex o·s pert, la venda no val ne és venda.
sl:5.5.23Coses no estimades dades en dot o en exovar, aprés que·l matrimoni és acabat, so és que les núpties són fetes en fàs de l'esgleya, estimatió que d'aquí enant ne sia feta entre·l marit e la muller no val, ne pot ne deu valer, per so car és semblant que fos donatió.
sl:5.5.24En qual que manera sia feta estimatió de les coses donades o promeses en dot o en exovar, ans que·l matrimoni sia acabat, axí com dit és, entre l'espòs e l'esposa o lurs amics, val aquela estimació e deu valer sens tota exceptió, enaxí que meynsvalensa o mésvalensa que en aquela estimació sia feta, no nou a aquela estimació, ne el contrait o la estimació de les coses nul temps no·s pot ne·s deu revocar sí que vayla més o meyns.
RÚBRICA 6
Ref. 5.6.0DE TUDORIA QUE SERÀ DADA PER LO DEFFUNT EN TESTAMENT O EN CODICIL, E DE TOTZ ALTRES TUDORS
Rúbrica de tutoria que serà dada per lo defunt en testament o en codicil e de totz altres tutors.
sl:5.6.1Tres tuteles són: la primera és testamentària, la segona és legítima, la tersa és dativa. On con la testamentària és, neguna de les altres no àn loch; defalent aquesta testamentària, ven la legítima, la qual àn e deven aver egualment los pus pruxmes parentz que·ls pubils àn, si·s vol que sien de part de pare, si·s vol que sien de part de mare, ab que sien sufficiens, però als pus sufficiens deu ésser confermada; e aquesta estant, no à loch la dativa. Mas defalent la tutela legítima ven la tutela dativa, la qual se dóna per juy e per sentència dels ciutadans.
Però là on a mare o àvia e defayl la tutela testamentària, no contrastant la legítima tutela ne la dativa, si eles volen aver la tutela, primerament e enans que la tutela legítima ne la dativa vengen ne pusquen ésser, deu a eles ésser confermada sens tot contrast; so és saber, si mare y à, ala mare, e si mare no y à, a l'àvia, però eles, si pus és en los béns dels pubils que no són los béns d'eles, deven donar fermansa covinent e bastant rem pupilli salvant fore.
E a la vegada, jasia so que·ls béns de la mare o de la àvia sien plus e més que no són los béns dels pubils en la confermació, si als ciutadans que seran en la cort serà vist e conegut que deven dar la fermansa si volen que la tutoria los sia confermada, deven dar la fermansa bastant e covinent.
sl:5.6.2Los tutors legítims deven donar fermansa rem pupilli salvam fore, totes ores que les tutories los sien dades o confermades, e obligar lurs béns.
sl:5.6.3Los tutors datius, és en conexensa dels ciutadans que seran en la cort, si deven dar fermansa o no, e ladoncs, segons la conexensa d'éls, àn a dar la fermansa e obligar lurs béns, o no donar fermansa mas obligar lurs béns.
sl:5.6.4Tutor testamentari o legítim o datiu, si és donat a moltz pubils, e la un d'aquels ven a etat de ·XIIII· ayns, si mascle és, e si femna és e ven a etat de ·XII· ayns, en aquestz qui aquesta estat vénen és fenida la tutela. E jasia so que la tutela sia fenida en aquestz, no per so meyns és e reman tutor dels altres que són menors de les etatz sobredites tro vénen a aqueles etatz.
sl:5.6.5Pare en son testament o en sa derrera volentat pot donar e establir a sos fils, sí que·ls fassa hereus, sí que·ls fassa legataris, tutors e curadors ensems, o tutors tant solament e, als majors de ·XII· ayns si són femnes e de ·XIIII· ayns si són mascles, pot donar e establir curadors sens confermació del veger e dels ciutadans, que en negun d'aquestz cases no y és requesta ne demanada. E valen les tuteles e les curacions axí fetes sens tot contrast.
sl:5.6.6Persona neguna menor de ·XXV· ayns, tutor ne curador ésser no pot, car tot hom qui deu estar en aministració o en curació d'altre e per altre ç'à a governar, sotz sí no deu ne pot aver altres a qui él aja a governar ne aministrar, ne tutela ne cura d'altres no li deu ne pot ésser donada ne confermada.
sl:5.6.7Tot tutor o curador tantost com la tutela o la cura li és donada, deu fer enventari de totes les coses dels pubils com dels adultz o adolocens ab escrivan públic e ab ·II· o ab ·III· testimonis, e presens los parentz o amics dels pubils qui sàpien o dégien saber les coses dels pubils o adultz e, encara més, si la heretat del defunt és cargada de deutes, deu apelar los creedors e els legataris, e assignar dia o dies, e dir e denunciar que él vol fer enventari, e que y sien, si ésser y volen, e presens éls, deu fer l'enventari.
Però pus assignat e dit los aurà lo dia e els dies que él vol fer enventari, e y seran in nomine dei presens éls, fassa l'enventari. Mas si no y seran o no y volen ésser, él no ces ne deu cessar que no fassa l'enventari e vàgia aenant e fassa·l, que basta si à él, pus los ó à fet saber, e que í sien, si ésser y volen.
sl:5.6.8Mare ne àvia ne nula femna, no pot ne deu assignar ne donar en testament ne en altra derrera volentat, tutor ne curador a ssos fils ne a ssos nétz, per so con femna no à en son poder fils ne nétz.
sl:5.6.9Con tutors en testamentz o en derreres volentatz no són donatz ne establitz als pubils, per juy e per sentència dels ciutadans, la cort deu forsar e destréyner los pus pruxmes dels pubils ab que sien sufficiens e bastans que sien tutors dels pubils. E si per aventura los pus prusxmes dels pubils no seran sufficiens, deu forsar e destréyner los altres parentz dels pubils que sien sufficiens e bastans. Car, mentre que parentz ajen los pubils que sien sufficiens e bastans, que la cort pusca forsar e destréyner, negun altre no deu ésser forsat ne destret que reeba la tutoria. Mas si parentz sufficiens e bastans no auran, la cort, en aquest defaliment, deu forsar e destréyner ·I· prohom o ·II· de la ciutat, segons que éls conexaran si n'í à obs més de ·I·, que a la tutela e als pubils sien pus útils e pus profitables que sia tutor dels pubils e ,vula o no, que la ha a rebre, si doncs justa e raonable escusa no à segons que dret vol. Car segons dret són les escuses.
sl:5.6.10Tutor o curador per sí metex, neguna cosa seent dels pubils ne dels adultz, no pot ne deu donar ne establir a cens ne a partz per totz tems, jasia so que u pusca donar e establir mentre la tutela o la cura dura.
sl:5.6.11Pubils ne adultz sens lurs tutors o curadors no poden ne deven estar en juy e, si u fan, ren que amb éls sia fet no val. Ne pot ne deu valer ren ipso iure.
sl:5.6.12 Demanda que sia feta contra alcun pubil, axí bé(ns) de coses seens com de deutes o de coses movens, lo tutor de continent deu respondre per él en juy, e menar lo plet, axí con faria lo pubil si era de perfecta etat, e so que amb él se fassa, val e deu valer e és ferm.
sl:5.6.13E si demanda serà feta contra adult o adolocent de neguna cosa seent o movent, o de deutes, o d'alcuna cosa, lo adult, present son curador, deu respondre al plet, e menar son plet, e tot so que amb el és o serà fet val e és ferm e estable.
E si per aventura lo adult, curador no aurà o no·l volrà aver, e per alcun contra él serà feta ne moguda demanda o qüestió, él forsat, deu-li ésser donat curador tant solament a aquel plet, ab lo qual curador él deu respondre e menar son plet, e so que amb él és fet, val e és ferm. Car en altres coses lo adult no pot ne deu ésser forsat que aja curador, pus no·l vol, sinó als pletz e a les demandes que contra él són mogudes ne fetes, car ladoncs lo pot hom e deu forsar e destréyner.
sl:5.6.14Fenida tutela o cura per la persona del pubil o de l'adult, no poden aquels tutors o curadors, ne deven, en plet ne en als, respondre per los ditz pubils ne adultz, ne·l ne pot hom covenir en ren, ne fer contra éls demanda, ans los adultz deven respondre e defendre e demanar lurs accions e lurs demandes.
sl:5.6.15De mala aministració no tant solament ne són tengutz e obligatz los tutors e els curadors ans o són lurs hereus atressí tengutz e obligatz.
sl:5.6.16Dos tutors o plus donatz a alcun pubil, si la ·I· d'aquestz tutors a plet contra aquel pubil, lo dit tutor pot-se clamar de sos contutors o contutor, e aquels deven e poden defendre lo dit pubil.
Però si lo dit pubil no à altres tutors sinó aquel qui a clams del pubil, deu ésser donat curador, per juy e per sentència dels ciutadans, a aquel pubil, tant solament a aquel plet; lo qual curador deu respondre a aquel plet, e menar e defendre lo pubil en aquel plet tant solament.
sl:5.6.17Curadors e tutors, axí femnes com hòmens, són tengutz, fenida la tutela o la cura, de redre comte de totes les coses e de la aministració dels pubils.
sl:5.6.18Lo pubil, sens auctoritat de son tutor, no pot obligar ne enpeynorar sos béns.
sl:5.6.19Mut ne sort de tot en tot, no pot ésser tutor ne curador.
sl:5.6.20Los fils e els hereus dels tutors o dels curadors, per raon de succession de lur pare, per so con éls eren tutors o curadors, no poden ésser utors ne curadors d'aquels pubils o adultz de què lur pare era tutor o curador.
sl:5.6.21Si alcun hom dóna o establex tutor o curador a ssos fils e dirà enaxí: "dó a mos fils aytal hom tutor o curador"
, en aquest mot "mos fils"
, enaxí bén y són enteses les files com los fils, e enaxí bén és tutor o curador de les files com dels fils, com en aquesta paraula "mos fils"
s'entén files e fils e els pòstumos; que la apelació del masculí conceb lo feminí set non en converso.
sl:5.6.22 Testador que establex tutor a son fil e no nomena el nom del fil, és entés que a totz los altres fils lo fa tutor e no tant solament aquels fils és entés que l'establex tutor que a en son poder, ans si alcuns, per aventura, de sos fils són catius, e ixen e tornen del catiu, aquels són en aquela tutela e y són enteses.
sl:5.6.23Los tutors deven demanar los deutes e totz los altres béns e profitz dels pubils, e no·ls deven minvar, ne donar, ne alienar, ne fer transacció neguna per què los béns del pubil pusquen minvar, car si ó fa no prejudica al pubil.
RÚBRICA 7
Ref. 5.7.0 DE EXCUSACIONE TUTORUM VEL CURATORUM
De excusacione tutorum vel curatorum.
sl:5.7.1 Veger e batle se poden escusar de tutoria e de curation si·s volen.
sl:5.7.2Atressí se poden excusar aquels que àn ·LXX· ayns o plus.
sl:5.7.3Qui governa o aministra ·III· tutelas o ·III· curations leyalment se pot excusar, que no n'és tengut de reebre plus, si no·s vol, ne·l ne pot hom forsar ne destréyner.
sl:5.7.4Item. Tot hom que aja ·V· infantz o plus se poden excusar de tutela e de cura, que no n'és tengut que·n reeba jens si no·s vol ne·l ne pot hom forsar.
sl:5.7.5Item, pobrea excusa tot hom, que no serà si no·s vol tutor ne curador, so és saber aquela pobrea car hom no pot viure sens trebal de ça persona, enaxí que feent e aministrant tutelas o curations perdria, que no·s podria trebalar en sos fetz e vendria a pobrea; e mal acorre ne ajuda a altre que tot son trebayl aja obs necessari.
sl:5.7.6Moltz són ditz e nomenatz, dos o plus. On si per aventura dos tutors o curadors o plus seran en una tutela o en una cura, e la un d'aquels morrà ad ans que la tutela o cura sia fenida, en loc del mort no n'í pot hom ne deu metre altre, ans la tutela o la cura reman a aquels que plus e sobreviven.
sl:5.7.7Pubils ne adultz no poden fer ne moure qüestió alcuna ne demanda contra lurs tutors o lurs curadors, tro que la tutela o la cura sia fenida, si doncs los tutors o els curadors no n'eren remogutz de la tutela o de la cura pro sospitosos; car ladoncs de continent poden moure demanda contra éls.
sl:5.7.8Les coses mobles del pubil o de l'adult que, si hom les estogiava, estogian ç'afolarien, axí com és vin, blat, oli e totes altres coses que afolar o destruir se poden, e ç'afolen e perexen movens, se poden vendre e alienar per los tutors o curadors a bona fe e sens engan, e és ferm e estable, e so que n'aurà, deu-ó metre e posar en utilitat e en profit dels pubils o dels adultz.
sl:5.7.9Pubil és dit, mascle del dia de la sua nativitat tro que a ·XIIII· ayns conplitz, e femna tro que a ·XII· ayns conplitz.
Adult és dit de ·XIIII· ayns conplitz ensús, tro que a ·XXV· ayns con és mascle; e femna de ·XII· ayns conplitz ensús tro a ·XXV· ayns.
sl:5.7.10Axí con hom dóna als adultz curador con lo demanen, atressí dóna hom curador als furiosos e als oratz e als pròdigos, so són deguastadors de lurs béns, jasia so que no·l demanen, e éls forsatz, los pot hom e deu donar curadors, mal lur grat, per juy e per sentència dels ciutadans, los quals curadors se deven obligar e lurs béns de ben e leyalment aministrar la cura sobredita.
sl:5.7.11Aquels defalexen ésser tutors o curadors, so és que no són tutors ne curadors, qui de la tutela o de la cura són remogutz axí con a sospitosos, o·s poden excusar per justa e raonable excusa que sien remogutz de la tutela o de la cura.
sl:5.7.12Vendes o alienacions no poden ésser fetes per los tutors ne per los curadors, de coses seentz, o rendes, o censal, dels pubils ne dels adultz, si doncs no u fan per deutes que dégien o per fam dels pubils e dels adultz que en altra manera no·s pusquen sostentar. O si les coses aqueles no eren tals e tan dampnoses als pubils e als adultz que més o quaix més y agués hom a metre e a despendre en les coses que no és la renda, o si doncs no eren coses que fossen aparelades de caure e els pubils o·ls adultz no avien altres coses ab que sens gran dampnage d'éls se pogessen adobar, o si l'adob era tan
gran que més costàs l'adob que no valgessen les cases con fossen adobades. Car ladoncs, en aquestz cases, valen les vendes e les alienations que són fetes a bona fe e sens engan, e per juy e per sentència dels ciutadans, que assò deven veer e conéxer, que per los tutors o curadors són fetes o alienades.
LLIBRE SISÈ
RÚBRICA 1
Ref. 6.1.0DE SERVUS QUI FUGEN E DE FURTZ
Explicit liber ·V·. Incipit liber ·VI·.
Rubrica de servis fugitivis et furtis
sl:6.1.1 La fuita dels servus o dels catius, per qual que raon se sia, a lurs seynors no deu ésser dampnosa.
sl:6.1.2Si alcun servu o catiu fug a son seynor, e el seynor a sospita que sia en alcun alberch de la ciutat ne de son termen, e demana que·n sia fet encerquament per les cases on ha sospita, per juy e per sentència dels ciutadans, lo veger deu anar a aqueles cases e deu aquí fer entrar, si les cases són de xristians o de jueus, dos prohòmens xristians qui deven-lo trer e liurar a son seynor.
E si les cases són de sarrayns, lo seynor del servu o el catiu deu anar a l'alcayt, e l'alcayt deu anar aquí e deu fer entrar aquí ·II· xristians e ·II· sarrayns qui diligentment encerquen aqueles cases, e a bona fe e sens engan, e si troben
aquí lo servu o el catiu, deven-lo·n trer e liurar a son seynor.
sl:6.1.3Servu ne catiu que sia emblat a negun, en qual que loch lo trob son seynor, lo pot cobrar d'aquel qui·l posseex; sens lo preu del catiu, que no n'és tengut de donar ne de pagar a aquel qui·l ten ne·l posseex, ne nula altra cosa no li n'és tengut de donar, si doncs aquel qui·l ten no deya que l'agés trobat, efos ver; car ladoncs li deu donar mig morabetí, del flum d'Ebre tro al riu d'Uldecona, per trobes, e del riu d'Uldecona tro al riu de Çúcquer ·II· morabetins.
sl:6.1.4Lo seynor de qual que cosa que sia emblada a contra lo ladre tres accions o demandes, so és saber: reyvendicatió, e condició furtiva, e acció de furt, manifest o no manifest. La pena de la acció del furt manifest és en quatre dobles, sens la cosa; e la pena del furt no manifest és en dues dobles, sens la cosa.
Qui rem alienant contractat in vito domino furtum comititur, furtum sine afectu furandi non comititur.
sl:6.1.5 Deutor qui embla la cosa que aurà liurada en peynora a son creedor, deu ésser condempnat a son creedor, en restitució d'aquela cosa, e encara és tengut de acció de furt, manifest o no manifest, segons que·l fa. Mas no és tengut que·n sostenga pena corporal.
Ladronici o furt ne roberia no·s pot fer sinó de coses mobles, o que per sí metexes se moven.
sl:6.1.6Seynor de coses qui li són enblades les pot e deu cobrar de tot posseydor, sens preu o altra cosa que no li n'és tengut de donar ne de pagar; jasia so que·l posseydor o aja conprat o per alcun altre títol li sia vengut.
sl:6.1.7Per aventura si alcun, d'alcun ladre o d'altra persona qui no sia ver seynor d'alcuna cosa, públicament aquela cosa comprarà e a bona fe, si en aprés ven lo ver seynor e provarà aquela cosa ésser sua leyalment, sens tot preu la deu
e la pot cobrar; no contrastant la compra que aquel n'à feta, ne nula alienació que d'aquén sia feta, sens volentat del ver seynor o sabuda; jasia so que·l comprador pusca mostrar aquel qui la cosa aquela li aja venuda.
sl:6.1.8Furtz o ladronicis, o roberies, o enjúries domèstices, so és que·s fan per mulers, o per fils o files, o servus, serves, catius o catives, o servens d'alcun, o per altra compayna, o per nétz o per nétes, per nebotz o nebodes, escolans o altres dexebles, axí mascles com femnes, que sien de la conpayna d'alcun o en ça deciplina, deven ésser castigatz e represes per lo seynor d'aquels, o per lurs maestres, o per lurs pares o lurs mares, o lurs avis o àvies, e no per negunes altres persones, seynor, cort, ne altres, si doncs lurs seynors o lurs maestres que no·ls volgessen castigar e se·n volgessen clamar a la cort e aquí pendre lur dret e menar lur plet, car en aquest cas a loc la cort, pus éls se·n clamen, e éls no·ls volen castigar.
Lo castigament que·ls seynors o els maestres deven fer és, que deu ésser temprat e sens naframent de les persones; exceptatz los servus o serves, catius o catives, en les quals lur seynor poden régeament castigar, assotar, e cremar ab çagín, e a les vegades ab naframent de les persones, sens mort.
sl:6.1.9Lo seynor pot cobrar son catiu fugitiu o altra cosa per sí metexa movent d'aquel qui per raon de furt lo celarà, o en altra manera maliciosament lo celarà o lo magarà. E el celador aital o l'amagador deu donar et ésser condempnat al seynor del catiu o de l'altra cosa, en lo catiu aquel o l'altra cosa, a restituir e en altre aytan bon o aytan bona cosa o e·l preu que·l catiu o la cosa valrà, per pena del malefici, sens contrast, con provat li sia leyalment.
sl:6.1.10Fil que sia en poder de pare, so és que no sia emancipat, si pren nula cosa dels béns del pare sens volentat d'él, e alò darà a alcuna putana, o a ssa enamorada, o a altra persona, lo pare o pot tot cobrar, sens tot preu e serviï que no n'és tengut de fer ne de donar.
sl:6.1.11Catius o catives que·s batejen ab volentat o sens volentat de lurs seynors, per aquel babtisme no són francs ne alforres, ans remanen e són en poder de lurs seynors o de lurs hereus, axí com d'abans eren, e·ls poden vendre e alienar a qui·s volen, exceptatz jueus e sarrayns.
sl:6.1.12Si xristian a fil o fila de sarrayna, sua o d'altre, aquel fil o fila, a forsa del seynor de la sarrayna, deu ésser bategiat.
Mas si lo xristian serà seynor d'aquela serrayna, la criatura aquela deu ésser francha e alforra de tot en tot. Mas si no serà seynor de la sarrayna aquela, jasia so que l'enfant a forsa de son seynor dégia ésser bategiat, l'enfant aquel reman en aquela servitut de son seynor que la sarrayna era en aquel temps que·l parí e l'enfant nasqué.
sl:6.1.13Catiu o cativa de jueu o de juya que·s bateg, ab volentat o sens volentat de son seynor, ipso iure, és fet franch e quiti e alforre de son seynor; però deu donar a aquel qui son seynor és estat, ·XII· sous de moneda currible en Tortosa.
Per so con dura cosa e léygia seria que aquels qui reemutz són per la gràcia de Jesuxrist e per la sua preciosa sanc, fossen detengutz e preses en preson ne en vincle de jueus ne en neguna servitut.
sl:6.1.14Si alcuna cativa de jueu o de juya s'enpreyna de xristian, la criatura aquela deu ésser bategiada, e ésser francha e alforra e quítia aprés del babtisme, sens tot contrast; e aquela criatura ne hom per ela, no n'és tengut de donar nul preu.
sl:6.1.15Servu o serva d'alcun, si fa matrimoni, reman e és sotz poder e seynoria e servitut de son seynor, axí com d'abans era.
sl:6.1.16Si alcun enpreyna la sua sarrayna, la criatura aquela deu ésser de continent bategiada, e aprés del babtisme és franca, quítia e alforra, ipso iure.
E la mare reman serva e cativa com d'abans era, ans de part.
sl:6.1.17Emperò si alcun ha de ça serva bategiada enfant, l'enfant de continent deu ésser bategiat; et, ipso iure, l'enfant e la mare són francs e alforres e deliures de tota servitut, e són de lur dret.
sl:6.1.18Sarrayna preynada de xristian, enans que aja parit no deu ésser venuda ne alienada a jueu ne a ssarrayn, mas tan tost com l'enfant sia nat, deu ésser bategiat, e reman l'enfant en poder de son seynor, e és servu, e poden depux vendre e alienar la sarrayna a qui·s volen, mas no l'infant, sinó a xristian.
sl:6.1.19Tot ladre que sia pres en ladronici, pot lo seynor de la cosa emblada tenir en son poder pres lo dit ladre, tro tota la cosa que per lo ladre, en aquela saon o en altra, li aurà emblada, si provar lo y pot o él o atorga, e la sua cosa cobrada, deu-lo redre e liurar a la justícia de la cort; del qual ladre la cort deu aver la quinta part, per justícia, de so que·l ladronici valrà e de la pena, segons que·l clam ne serà fet.
E si per aventura aquel qui·l ladre pendrà en lo ladronici, a la justícia de la cort no·l redrà, o redre no·l volrà, o no podrà, deu pagar la quinta part de so que·l ladronici val tant solament, e no de la pena del ladronici, car tot enaxí·n deu pagar con si él simplament demanava la cosa emblada a sí ésser restituïda o el preu que valrà, per so con elecció és d'aquel qui fa la demanda, que pot fer e eléger qual demanda·s vol, sis vol reyvendicione vel condicione furtiva vel accione furti.
RÚBRICA 2
Ref. 6.2.0EN QUAL GUISA GERMANS DEUEN TORNAR EN PARTICIÓ LOS BÉNS QUE AJEN AÜTZ DEL PARE NI DE LA MARE, ÉLS ESTANTS VIUS, APRÉS LA MORT DEL PARE O DE LA MARE
Rúbrica de collationibus, so és saber en qual guisa germans deuen tornar en partió sos béns que auran agutz del pare o de la mare, éls estantz vius aprés la mort del pare o de la mare.
sl:6.2.1Si la ·I· dels jermans guaaynarà alcuna cosa ab los béns paternals o maternals ans que vengen a partió, aprés de la mort del pare o de la mare, tot lo guaayn que·n farà és tengut e obligat que u torn e u meta en comú ab los béns paternals o maternals, e que sia partit egualment per fraresca, axí con los altres béns; e axí bén cascun ne deu e pot aver ça part e sa fraresca axí con los altres.
Mas si per sa art, o per lexa, o per ça sciència, o per donacions que li sien fetes, o per neguna altra raon, sens los béns del pare o de ça mare, guaaynarà o conquerrà o aurà nula cosa, tot és seu propri e a sa volentat, que no n'és tengut ne obligat que·n torn ren, ne·n meta en comú ne·n dón alcuna part a sos jermans, ne els germans no í poden ne deven fer contra él alcuna demanda ne acció.
sl:6.2.2Con alcunes coses seentz o moventz o que per sí metexes se moven, per testament o derrera volentat o per qual que altra raon, pervenen a fil familias o a fila, lo pare d'aquels, los deu reservar e salvar la proprietat sens neguna minvansa, enaxí que ren no·n pot ne·n deu alienar ne vendre. Emperò los usdelsfruitz d'aqueles coses, totz són del pare de tota ça vida, e a él pertaynen mentre que·ls fils o les files aurà o tendrà en son poder.
Mas si lo pare, lo fil o la fila que en son poder és, emanciparà o l'alogarà en matrimoni, de
continent totes les dites coses, sens retiment dels usdelfruit, pleno iure, deu restituir e deliurar al fil o a la fila per qui les ten.
Enaxí que, d'aquel dia enant, lo pare lo usdelsfruit no à, ne deu ne pot aver ne retenir en les coses sobredites, ne neguna altra cosa d'aquén pendre no deu, ne aver.
sl:6.2.3Pare no pot reebre usdefruitz ne nula altra cosa en aqueles coses que reg o regina dóna a fil famílias o a fila, ne en ren que fil famílias guayn en ost, ne en cavalgades, ne en fet d'armes, ne en offici d'avocatió, ne en offici de megia, ne en ren que guayn tinent escola per mostrar a altres.
sl:6.2.4Usdefruitz, lo pare no pot aver en aqueles coses que a fil famílias és lexat o donat sotz condició que·l pare en aqueles coses usdefruitz no aja.
sl:6.2.5Ne encara pare no pot aver usdefruitz en aquel usdefruitz que·l pare prenia e devia pendre, e·ls ha lexats o donatz a son fil famílias dient que sien seus e que él d'aquí enant no·ls vol pendre.
Item. Pare usdefruitz no pot aver, ne deu, en aquela part que pertayn a fil famílias dels béns que·l pare aurà partitz ab aquel fil famílias, que a éls eren pervengutz d'alcun jerman o jermana del fil famílias.
sl:6.2.6Item. Pare no à, ne deu, ne pot aver usdefruitz en alcuna heretat que sia lexada o donada al fil famílias, si el fil famílias pren la heretat e el pare li enbarga e li contrasta que no la prenga, e li·n ven contra.
sl:6.2.7Fils famílias són exitz e deliuratz de poder de lurs pares con són emancipatz per lo pare, o el pare és mort, o con lo fil o la fila, so és saber, con lo fil pren muller o la fila marit, ab volentat e ab gràcia de lur pare, que, si contra volentat del pare, lo fil fa matrimoni, no tant solament él és e reman en poder del pare, ans sos fils e sos néts són e remanen en poder del pare o totz los altres d'aquel fil descendentz. Mas la fila és e reman en poder de son pare, ela tant solament, que sens volentat del pare fa matrimoni.
RÚBRICA 3
Ref. 6.3.0QUALS PERSONES DEUEN FER TESTAMENT O NO, O QUALS LO DEGEN TENIR, AQUEL TESTAMENT, O NO
Rúbrica quals pressones pusquen fer testament.
sl:6.3.1Aquestz assí nomenatz e contengutz són aquels qui no poden fer testamentz, so és saber mascle menor de ·XIIII· ayns conplitz, femna menor de ·XII· ayns conplitz. Item, fil famílias no pot fer testamentz per moltz ayns que aja, sens volentat de son pare, ne encara ab volentat ne ab consentiment de son pare, nisi de castrense pecculio vel quasi, car d'aquel (pot), contra volentat del pare, pot fer testament o derrera volentat.
Item, furiós ne orat, prodigus, so és aquel prodigus a qui és vedat de ministrar sos béns, ne mut ne sort naturalment de tot en tot, si doncs la sordea o la mudea accidentalment no·ls era venguda et sabien letres, e éls de lur man l'escrivien, car ladoncs pot fer testament.
Item, nul hom dampnat o condempnat a mort no pot fer testament. Item, ne aquels qui dubten de lur estament, so que no saben si són francs o servus o si són pares famílias o fils famílias.
Item, ne aquels qui són condempnatz de famós crim, axí com és crim que és contra natura o d'altres famosos crims —so és herécgie—; ne mòngie ne canòngie reglar; ne aquel qui fa crim de lesa majestat.
Totes les altres persones, aquestes sobredites exceptades, poden fer testament.
sl:6.3.2Si alcun hom fa son testament o derrera volentat, e en aquel establex hereu rey o altre seynor, o esgleya o religió, o altre qual que·s plàcia, tota ora que·s vula, pot fer altre testament e establir altres hereu o hereus, e el derrer val, e és ferm e estable, e revoca lo primer o
primers, e·ls destruix, que no valen ren. Jasia so que sien fetz ab sagrament e contenga en éls que no pusquen fer altre testament ne mudar altra volentat, ne encara si diu que, si altre·n fa, que no vala, lo derrer val e és ferm e estable e revoca totz los primers, jasia so que no fassa mensió del primer o dels primers, ne de nules condicions o paraules qu'e·l primer o primers sien.
sl:6.3.3Con és contesa entre·ls hereus quals d'éls deu tenir lo testament en son poder, aquel qui pus feel e melor serà, aquel deu tenir lo testament.
Emperò si són hereus femna o hom, tota ora és entés que·l mascle, si és discreta persona, que aquel lo deu tenir, enaxí que tota ora ne dón o·n fassa còpia a sos cohereus e als legataris, con lo volran, autenticada o no autenticada, ab que la pagen aquels qui la volran aver de so que costarà de fer.
Atressí, lo testament los deu mostrar e trer en plet, si obs l'àn e d'aquel ajudar e valer.
sl:6.3.4Fil o fila que nascha aprés que·l testament és fet, e en aquel testament no sia feta mensió d'aquel fil o d'aquela fila, romp aquel testament e ven a succession ab los altres jermans per eguals partz que ja eren natz; e jasia so que·l testament sia rot, quant a la instituto, que ven per eguals partz ab sos jermans, totes les altres coses que·l testament són escrites, fermes e estables són e remanen per totz temps.
sl:6.3.5Testament que sia fet per alcun, estant en captivitat, no val ne pot valer nul temps.
Los derrers testamentz leyalment fetz valen e són ferms e estables e rompen los primers si bén són fetz ab sagramentz, jasia so que en lo derrer no fassa revocatió del primer, ne alcuna mensió de ren que sia ne diga el primer no sia feta el derer.
RÚBRICA 4
Ref. 6.4.0DE ORDINACIÓ DE TESTAMENTS
Rúbrica de ordinacion de testamentz.
sl:6.4.1En totz testamentz o codicils o altres derreres volentatz, basten dos testimonis, meyns de l'escrivà. Si més n'í vol hom metre, sia la ellectió lur del més a metre.
sl:6.4.2En tot testament, pot lo testador establir son hereu o sos hereus quals que·s vula, ab que sien persones que de testamentz pusquen pendre.
Encara si en son testament departirà sos béns, pot-ó fer e departir que no y farà ne y establirà hereu ne hereus, si no·s vol, e val aquel testament e és ferm e estable per totz, temps, que no·s pot rompre ne revocar, per so con és custuma que testament sens establiment o institució de hereu, que val e és ferm. Car conplida volentat és del testador que pot totz sos béns departir a qui·s vot e lexar en testament o en condicils o en derreres volentatz, sens institutió de hereu o ab institució, qual que li plàcia, sens contrast e embarch de nula persona.
Item encara, és custuma que tot hom o tota femna pot establir (e) deu hereu en son testament, e val aital testament e és ferm.
sl:6.4.3Si el testament és fet segons la custuma, e le hereu sia tal persona que pusca ésser hereu, per rescrit de príncep ne de nula altra persona, trencar ne rompre no·s deu, ne pot.
sl:6.4.4Tot hom o femna pot donar en son testament o codicil o derrera volentat a son servu o serva e a catiu o a cativa, libertat e franquea.
sl:6.4.5Si alcun testament és fet leyalment, segons la custuma, e aprés que·l testament serà fet, lo testador esdevén mut o orat o sort, o a altra malaltia de la qual o per la qual a vegades pert son seyn, lo testament és e reman ferm e estable.
sl:6.4.6Testimonis que són meses en testamentz o en derreres volentatz deven ésser hòmens e no femnes.
sl:6.4.7Testament o derrera volentat que·l testador fassa on escrivan públic no sia present, davant dos testimonis mascles o plus, aprés de la mort d'aquel testador, dintre ·VI· meses, aquels testimonis deven venir denant lo veger e el veger deu-hi eléger ·II· prohòmens que sien júgies, denant los qual júgies, e el veger present, e·ncara ·I· escrivan públic de la ciutat, qual se vula, deven dir e manifestar la volentat e l'ordenament del defunt, e el dia en lo qual lo testador ordenà la sua volentat, e el dia en què mort ·I·. E l'escrivan deu tot assò escriure, e tot l'ordenament e la manifestatió, axí com éls la faran, e el dia que aquesta manifestatió çe farà. La qual volentat o ordenatió deven jurar aquels marmassors o testimonis enaxí ésser ver com éls ó dien e u manifestan; e el sagrament d'aquestz testimonis, deu atressí escriure l'escrivà. E aquest testament o derrera volentat pot fer e escriure tot escrivan públic de la ciutat, aquel que·ls marmassors vulen; e val aital testament, volentat o ordinació enaxí feta, e és ferm e estable per totz temps, que no·s pot revocar ne desfer.
sl:6.4.8Testament que sia fet en escrit per escrivan públic, al ters dia aprés de la mort del testador se deu publicar.
Libertatz se poden dar en testamentz o altres derreres volentatz o en cartes públiques, e valen e són fermes e estables per totz temps.
sl:6.4.9Marmassors, nula cosa del defunt, no poden ne deven aver, si doncs lo testador no·ls ó ha lexat.
sl:6.4.10Los marmassors establitz per lo testador poden ésser marmassors e testimonis; si lo testador los eleg per testimonis e per marmassors.
Item, l'escrivan del testament o derrera volentat pot ésser escrivan e marmassor, si lo testador lo y eleg.
Mas los marmassors no poden ren del defunt retenir ne comprar, per sí ne per neguna altra persona per sí entreposada, et si contra factum fuerit ipso iure nullum est.
sl:6.4.11 Cascun et cascuna pot fer en ça derrera volentat e ordenar de totes les sues possessions e de les sues coses e de totz los seus béns tota ça volentat, sens tot contrast, si·s vol que u lex a sos fils o altres persones, ab escriptura e sens scriptura o en qual que manera él se volrà; e és ferm e estable per totz temps ab que no fassa en prejudici d'altre.
Pot encara ses cases e sos estàgies e ses possessions melorar e abtar e examplar, e en alt levar aital con se vula, e fer merletz e turres e voltes, e en qual manera él plàcia, obrar e fer molins, si·s vol d'ayga, si·s vol de sanc, o si·s vol de vent; e fer forns a son pan a coure; e fer alcaps a sos catius o d'altres a tenir; e mormoles, e pous e çafaregs, et cénies, et céquies; e encara tot so que a cascun o a cascuna li plaurà ne li serà semblant que fer o dégia ne u vula; e tenir cadenes o altres presons en què pusca, si·s vol, tenir ços catius o sos servus de sí e d'altres, tenir encadenatz e preses.
Testament o derrera volentat val e és ferm e estable, jasia so que no y instituesca ne y sia establit hereu, enaxí emperò que·ls marmasors establitz o eletz pagen dels béns del defunt totz los deutes e les lexes, e conplesquen la volentat del defunt.
Moltz testamentz fetz per alcun, per alcuna e per diverses temps, lo derrer val e és ferm e estable per totz temps, sens tota excepció que contra aquel no·s pot posar per neguna condició, ne per paraules ne sagramentz que sien fetz en lo primer, per so com la volentat de l'hom o de la femna és ambolatòria tro la ànima o l'espirit li és exit del cors, si doncs espressament en lo derrer testament o derrera volentat no confermava lo primer testament, e ladoncs no val axí com a primer, mas val per la confermació del derer.
sl:6.4.12Qui vol fer testament, en la ordinació o con la aurà ordenat, deu-hi apelar dos testimonis e l'escrivan públic, e val e és ferm e estable per totz temps. Però si·s vol, pot-hi apelar e metre plus de dos testimonis cantz se vula e pot-lo fer, si·s vol, ab hereu e sens hereu.
sl:6.4.13Si testador establex alcun hereu, pot fer substitut a aquel en aquesta forma: "establesch Johan hereu meu; e si no pren la heretat o no la pot pendre o no la vol pendre, so és que diga que no vol ésser hereu, substituex-li Bernat"
. En aquest cas si Johan pren la heretat, la substitució de Bernat és morta e no val ren. Mas si Johan no prenia la heretat o no la podia pendre, o no la volrà pendre, val e és ferma la substitució de Bernat et vocatur vulgaris.
sl:6.4.14 Si alcun fa son testament, e en aquel establex fil que sia en son poder hereu, e sia lo fil, si és mascle menor de ·XIIII· ayns conplitz, e si és femna menor de ·XII· ayns, pot-li substituir altra persona, sotz aquesta forma: "establesch R., fil meu, hereu. E si él per aventura morrà enfre la pupilar etat, [...] la heretat ven al substitut e esclou o gita fora la mare e totz los altres parentz, sine aliqua parte".
Mas si no mor dintre la pupilar etat e pasa aenant, la substitutió és nula e no val res. E aquesta pupillar substitutió pot fer lo pare e no la mare, per so con lo pare a sos fils en poder, e no la mare. E com digem del fil, si negun lo fa
hereu, alò metex és entés de la fila, e aitan bén és substituït en la legítima del fil o de la fila con és en los altres béns del pare.
Per aquesta raon, con lo fil o la filla és en tal hedat que no poden fer testament ne hereu establir, et vocatur ista pupillaris expressa; e en aquesta se poden entendre dos testamentz ·I· del pare en so que fa la institutió e altre del fil en so que li fa la substitutió al fil o fila.
sl:6.4.15Encara pot en altra manera testador fer substitutió, so és saber, en aquesta forma: "establesch F., fil meu, hereu, e quant quant él muira sens enfant de layal cònjugie —o qual que cal altra condició él hi volrrà posar e·l testament—, substituesch-li Paschal"
. E aital sustitutió dura tota ora, tro que·l fil sia mort meins de fils o fil, o aquela condició que él hi posarà sia conplida.
sl:6.4.16Lo testador no pot agreugiar son legatari, sinó en aitant con li lexa en son testament.
sl:6.4.17Femna que aja aütz ·II· maritz o plus, pot donar o lexar en sa derrera volentat a qual se vol dels fils, sí que sien del primer matrimoni, sí que sien del segon, ço que·s vol de son dot o dels béns parafernals si n'ha, ab que los altres fils ajen lur legítima.
sl:6.4.18Donació que a la femna sia feta per núpties, o donat en altra guisa o lexat per lo marit, deu ésser e tornat tot als fils d'aquel marit que l'haurà donat o lexat.
sl:6.4.19Subscripcions que sien fetes en testamentz o en altres cartes, axí com a testimoni o a marmassor o a júgie, per sa man pròpria o per man d'escrivan públich; e aquest qui aquesta subscriptió aurà feta o en nom de qui per l'escrivan serà feta, alcun dret ha, o avia, o devia aver en aqueles coses qu'e·l testament ne en les cartes seran contengudes, o per raon d'aqueles coses, aquela subscriptió a aquel qui la aurà feta o per nom de qui hi serà feta, prejudicar en ren no li pot ne deu, si doncs él ab certa scència no faya aquela subscriptió, o la fa fer, sotz aquesta forma: "signum talis qui hoc laudo et firmo".
Car aital subscriptió no és feta en forma de testimoni, ans és feta axí com d'aquel qui li dón
sa auctoritat a aquel contrait o testament; e en aquest cas prejudica a aquel qui la fa.
Con no sia alcuna cosa e·l món que tant sia deguda als hòmens com és la derrera volentat lur, que sia ferma e estable per totz temps e jamés no·s pusca revocar per nul hom.
sl:6.4.20On per assò pare e mare, levatz primerament e pagatz lurs deutes, e lurs injúries restituïdes, totz lurs béns, en testamentz o en altres derreres volentatz, poden partir e lexar e donarà lurs fils de leyal matrimoni, o altres persones, quals que us plàcien, que de testament pusquen pendre, per eguals partz o com se volen; salva emperò la legítima dels fils, e si fils no y à, dels ascendentz, si hi són.
sl:6.4.21Cascun testador deu ésser creegut dels deutes e dels tortz que ten, ne deu, ne confessa, en son testament o en sa derrera volentat, que deu ne ten de torts; e els hereus aquesta cosa no deven ne poden escrutar ne contrastar si fils no són, e si són fils, no u deven escrutar ne contrastar, ne u poden fer, si doncs no aparia evidentment o quaix evidentment que lo pare alò confessava o atorgava en frau e engan d'éls.
sl:6.4.22Pare e mare no pot defraudar sos fils legítims de la legítima. Legítima és dita la tersa part dels béns del pare o de la mare, pagatz primerament totz los deutes que deven, e restituïdes les enjúries que tenen, la qual lo pare ne la mare obligar no poden ne deven, ne negun gréugie en aquela no·ls poden fer ne posar. De les dues partz remanentz poden fer tota lur pròpria volentat e donar e lexar a qui·s volen ne·ls plàcia, fils o altres. La qual terça part tota entregament deven aver ·IIII· fils o meyns, e partir per eguals partides o partz, o ·I· la deu aver tota, si plus no n'í à.
De ·IIII· fils a amunt, quantz que sien, deven aver la meytat de totz, los béns de pare o de la mare, per dret e deute de natura, e aquela deven aver per eguals partz. E de l'altra meitat, pot lo pare e la mare fer tota lur pròpria volentat, sens tot contrast. Universus quatuor et infra dant
natis iura trientem semissem vero dant natis quinque vel ultra.
sl:6.4.23 Fil o fila a qui lo pare aurà lexat o donat o la mare compliment de legítima en coses seenz o en movenz, o en alcuna cosa certa e triada, los altres jermans o hereus o successors en nula manera no deven ésser trebalatz per él ne contra éls no pot fer demanda ne moure per raon dels béns remanentz, ne en los altres béns no pot venir en comú ne ren demanar, car elecció és del pare o de la mare que tota ora que·s vula a son fil o a ssa fila que·ls pot lexar o donar lur legítima, ab que conplidament la·ls dón o la·ls lex, en diners o en altra peccúnia o en una cosa certa e determenada o en dues o en plus, ab que basten a la legítima, que no pot dir lo fil ne la fila: "no vulso que mon pare m'à lexat o donat, mas val l'aver per tot e de cascuna cosa vul ma part poca o gran, axí com me pertanga"
.
sl:6.4.24Mas si per aventura li lexa cosa certa per legítima a son fil o a sa fila e aquela cosa certa, sí que sia en diners o en altres coses seens o movens, no basta a la sua legítima, deven aver compliment de legítima dels béns de son pare o de la mare; so és saber en la proprietat dels béns que són e estan e·l temps de la mort del pare o de la mare, mas no dels espletz de la mort a enant vinentz. E aquel conpliment de legítima deu aver e pot lo fil o la fila els béns del pare o de la mare, si·s vol per totz los locs e de totz los béns del pare o de la mare, jasia so que si complidament o compliment de legítima li lexa, en alò que lo y lexa o deu pendre e no en als; e d'alò·s deu tenir per pagat, que no la pot demanar per totz locs.
En legítima deu ésser com tot dot o donatió feta per núpties o donatió feta per raon de mort, o altres lexes que són fetes en derreres volentatz.
sl:6.4.25Testadors que lexen certa quantitat d'aver o de diners per sos tortz a desfer; e aprés de la mort aparexeran plus de tortz e d'enjúries que no són aquels diners o aquela quantitat que·ls testadors hi auran lexada, so és que aquela quantitat no basta a aquels tortz e aqueles injúries
a restituir, los hereus d'aquels testadors, aprés de la mort dels testadors, quant que de pus hi sia oltra aquela quantitat, deven pagar e restituir als clamans aquels plus, con sia provat leyalment per los demanatz aquel plus.
sl:6.4.26Si secretament vol fer negun son testament que neguna persona no sàpia que sia escrit, pot l'escriure de ça man pròpria, si sab escriure, o·l pot fer escriure a ·I· escrivan públic; e pot-lo ligar e enbolgar en drap, e segelar ab son segel, o sens drap e segelar, enaxí que en la jusana part del testament que remanga espay, pusquen fer dos testimonis lurs subscripcions o plus, si plus n'í vol aver de testimonis; e deu dir a aquels testimonis que él los prega que sien testimonis d'aquel testament seu o derrera volentat. Et con testament o derrera volentat és feit, axí con desús és dit, la subscription dels testimonis deu dir enaxí: "ego talis rogatus a tali me subscribo pro teste et signum meum appono".
Et assò deu fer lo testimoni ab la sua pròpria man. E aital testament o derrera volentat, fet enaxí con desús és dit, és ferm e estable per totz temps, jasia so que·ls testimonis no ajen ren vist ne oyt de so que dins és escrit. E aquest testament o derrera volentat enaxí fet, deu ésser fet ab die e ab ayn e ab kalenar.
sl:6.4.27Testador, si lexa la sua cosa pròpria a alcun e, aprés que·l testament aurà fet, lo testador aquel la cosa vendrà o alienarà, o en qual que manera la seynoria d'aquela cosa trasportarà en altra persona, a tolta e desfeita aquela lexa, que jamés no la pot demanar a·quel legatari ne al detenidor ne a l'ereu; e no per so meyns en les altres coses val lo testament e és ferm.
sl:6.4.28Si alcun fa son testament no avent fils ne files de leyal matrimoni, ne alcun dels devalantz, ne pare ne mare, ne alcun de la regla dels ascendentz o pugiantz, pot en son testament o en ça derrera volentat ordenar e fer tota sa pròpria volentat de totz los seus béns o de partida, en qual que manera o en qual que condició a él plaurà ne·s volrà, sens tot enbarch et contrast; per so com cascun a plen poder e plena licència e franca d'ordenar les sues coses a sa pròpria volentat e segons que a él plaurà, sens contradiment e enbarc de jermans e de jermanes e de totes altres persones.
sl:6.4.29Qui sens fils de leyal matrimoni o altres devalantz mor, avent pare o mare o altres ascendentz,
pagatz los deutes e les enjúries sues restituïdes, en la ordinació de son testament o derrera volentat, almeyns deu lexar als ascendentz sobreditz la tersa part de totz los seus béns.
Mas si lo testador, fils de leyal matrimoni avia, no és tengut de lexar alcuna cosa als ascendens si no·s vol, però là on fils ne files no à, los nétz e les nétes o els besnétz e axí dels altres tenen loc de fils e de files.
sl:6.4.30Testador qui fa son testament o derrera volentat e en aquel establex hereus seus o altres, so és saber fils o altres o substitutz e en aquel testament o derrera volentat lexarà que sa muler sia dona e poderosa dels seus béns, és entés que ela que·ls deu procurar e aministrar, salva la substància enaxí que·l seu dot e l'escreix o la sua part, si parsonera és, que tot ensems estia, que ela ren del dot ni de l'escreix non leu nen traga. E dels fruitz o espletz o rendes que de tot exiran que ela que aja son menjar e son beure e son vestir e ses necessàries o obs ensems ab sos fils, e el sobrepús deu salvar e és tenguda que·n reda compte.
sl:6.4.31Alimentz, con són lexatz a alcuna persona en testament o en altra derrera volentat, és entés que li lexa menjar e beure, e vestir e calçar, e estàgie convinentment, segons que a la persona pertayn.
sl:6.4.32Aprés que la heretat sia presa per los hereus, los ditz hereus deven tenir lo testament e donar als marmassors trelat, si·l ne volen, per so que mils e sens dubte sia seguida la volentat del defunt.
Si testament o derrera volentat serà fet ab sagrament del testador e depuxes muda son testament o sa derrera volentat, lo derer val e és ferm e anul·la e destroex lo primer, ipso iure.
sl:6.4.33 Si dos o plus marmassors e exsecutors són en ·I· testament o derrera volentat e la ·I· d'aquels mor, en loc del mort, cor ne altre no n'í poden metre altre. Però si totz són vius e presens, la ·I· sens volentat de l'altre o dels altres no pot enantar en la exsecusció del testament ab que éls ésser hi vulen. Mas si alcuns són presenti e·ls altres són absens, si·ls absenti, citatz per lurs commarmasors, no y poden venir o no y volran venir, per los presens deu ésser la volentat del defunt menada a exsecutió, e és ferm so que per éls és fet, e estable.
Si totz són presenti, e·ls uns volen conplir la volentat del defunt, e·ls altres no, aquels que conplir-la volen, jasia so que no sia mas ·I·, ha o han poder conplit de conplir la volentat del defunt, e és ferm so que fa. Car la volentat del testador és aytal que tot lo poder dóna a aquels qui volen seguir la sua volentat, e no a aquels qui seguir no la volen, ne conplir so que él mana.
sl:6.4.34Femna no pot usar offici de marmassoria ne pot ésser marmassor, e si contra factum fuerit pro nichilo habeantur.
RÚBRICA 5
Ref. 6.5.0EN QUAL MANERA SIEN FETZ HEREUS
Rúbrica de heredibus instituendis, so és en qual manera sien fetz hereus.
sl:6.5.1Tot hom pot establir son hereu qui·s vol, axí persona que no conega con persona que conega, si·s vol estrayn, si·s vol privat.
sl:6.5.2Con alcun establex hereu en son testament en certa cosa, so és saber, en unes cases o en ·I· camp, o en altra cosa certa, o quantitat de peccúnia, e dels altres béns mensió no fassa o altre hereu no y establesca, o farà mensió d'alcuna partida dels béns mas no de totz, és entés que aquel que en aquela certa cosa establex hereu, és e deu ésser hereu de tots los béns seus que remanen, que no aurà partitz, ne assignatz, ne feta mensió.
Per aquesta raon con és natural raon e gran egualtat que negun testador no·n deu ne pot morir en part testat e en part entestat.
sl:6.5.3Si dos hereus o plus són establitz en ·I· testament, e la ·I· mor ans que prenga la heretat, o la heretat no pot o deu pendre, o no la vol pendre, la part que a él devia pertàyner és de sos cohereus, so és d'aquels que en aquels testament o derrera volentat, ensems ab él, són establitz hereus. Mas si lo testador diu axí: "qual que qual d'en P. o d'en R. morrà ans que la heretat ajen presa, lo sobrevivent, so és aquel que viurà, sia mon hereu"
; si amdosos viven e prenen la heretat, amdui són hereus, o plus, si plus n'í avia establitz.
sl:6.5.4Si alcun en son testament establex hereu fil seu, que sia de adulteri o de incestuós o nefandísim, so és que l'aja agut de fila o de nieta (sic) o de besnéta, o de qual que us plàcia del devalant grau, o del pugiant, axí com és mare o àvia, etcètera, o del de costat grau, axí com jermana, nebota, tia, cosina jermana et prima, o altra parenta tro al quint grau, so és del grau collateral, o algun d'aquestz aitals sobreditz farà alcuna lexa; aytal institutió o legat no val, ans los pos pruxmes del deffunt lo y poden tot tolrre axí com a persona no digna, e àn acció contra él e demanda.
sl:6.5.5Si pare o mare en son testament establex fil o fila hereu, e en aquel testament manarà, que si lo dit fil o fila morra sens fils de leyal matrimoni, que aquels béns en que·l fa hereu, tornen al de sos jermans o de ses jermanes o altra persona estrayna o privada, tan tost com aquel hereu, si és mascle e a ·XIIII· ayns, e si és femna e a ·XII· ayns conplitz, evaneix aquela substitutió e és vana e no neguna quant a la legítima. Mas quant als altres béns o coses, dura la substitutió tota via, si aquel hereu mor meins de fils de leyal matrimoni.
Però si aquest fil, que axí és agreugiat per aquela substitutió o restitutió, pren muller leyalment, e fa a aquela donatió per núpties d'aqueles coses que són en la substitutió, segons la honestat e la qualitat de les persones, quant en aquela donatió és rot lo vincle de la substitutió. Alò metex s'és de la fila, si d'aquels béns vinclatz dóna al marit en dot, segons la honestat e la qualitat de les persones.
Mas si lo testador establex altra persona hereu, que no sia fil o fila, e en don que·l testament manarà que si él morrà sens fil o fils de leyal matrimoni, que torn la heretat a altra persona certa, lo vincle aquel o substitutió val tota ora, tro la conditió sia conplida, sinó tant solament en la quarta part, la qual ha e pot retenir e fer tota la sua volentat; per raon com és establit hereu. Totz aquels són hereus estrayns qui no són en poder del testador.
Iuxta illut res que subjacent restitucioni vel vinculo alienari vel obligarii prohibentur: nisi date fuerint in dotem vel donacionem propter nuptias secundum qualitatem et honestatem personarum matrimonium contrahencium, vel nisi heres institutus et iusus restituere esset ad eo pauper quare non haberet alias unde possit comode sustentari, et hoc intelligendum in filiis et non in aliis personis scilicet hoc auctenticum supradictum.
sl:6.5.6 Si alcun hereu ha substitut, aprés de la mort del testador, deu fer lo hereu inventari de totz los béns del deffunt, e cascuna de les coses que són en la heretat, deu escriure nomenadament, per so que si la substitutió avia loc qual que temps, que evidentment fos cert e manifest quals coses deu aver lo substitut. E encara, que lo hereu no pogés degustar ne consumar, a tort e sens raon, aqueles coses que són obligades e vinclades de restituir ab substitut.
Però si aprés la mort del testador e enans que aja loc la substitució, l'ereu consuma ne degasta malament y sens raon les coses sobredites o les ven o les aliena, lo substitut o pot cobrar sobre la condició conplida que serà posada e·l testament dels detenidors posseydors d'aqueles coses, sens preu e alcuna ren, que no n'és tengut de donar ne de pagar als detenidors o posseydors d'aqueles coses, tot aitant com l'ereu n'aurà venut ne alienat o consumat o altra la legítima que a él ne pertayn.
E aquel comprador o detenidor d'aqueles coses, deu ésser reffet e restituït per l'ereu lo preu per què aqueles coses aurà conprades, et tot alò que per raon d'aqueles coses auran donat ne pagat.
RÚBRICA 6
Ref. 6.6.0 DE JURE DELIBERANDI, ÇO ÉS DEL TEMPS QUE AJEN DELIBERATIÓ SI SERAN HEREUS O NO
Rúbrica de jure deliberandi, so és del temps que ajen deliberatió si seran hereus o no.
sl:6.6.1No és dubte que si el fil, aprés de la mort del pare, paga alcuna part dels deutes que son pare devia, e és hereu establit, no pot dir ne aver deliberatió sobre la heretat d'aquí enant, si la reebrà o no; que ipso iure tan tost con los deutes comensa a pagar, s'establí hereu en aquela part que son pare l'avia establit hereu en son testament. Idem est in extraneo herede quod de filio.
sl:6.6.2 Axí con nul hom no deu ésser forsat per altre de comprar ne de vendre, ne de donar ne de reebre donació que altre li vula fer, si no·s vol, ne de fer negun contrait, atressí no deu ésser forsat ne·l pot hom forsar que prenga ne reeba heretat d'altre, ne que sia hereu d'altre, si no·s vol.
sl:6.6.3 Heres defuncti, tan tost con pren la heretat del defunt nes mescla en la heretat, si inventari no fa, s'obliga e és obligat, él e tots sos béns, de pagar e de satisfer tots los deutes e les lexes del defunt.
Mas, si fa inventari, no és obligat ne tengut, sinó en aitant solament con basten los béns del defunt.
sl:6.6.4Legatari de defunt no és obligat als deutes ne a les lexes del defunt a pagar. Mas si la heretat
del defunt no basta als deutes a pagar, los creedors del deffunt poden fer e moure demanda contra lo legatari, per raon d'aqueles coses qu·e·l testament li seran lexades, si les aurà preses ne reebudes, ne les ha ne les ten enbargades, ne les contrasta als creedors; per aquesta raon, que mellor e primera és la condició dels creedors qui pledégien de don a esquivar, que dels legataris qui pledégien per lur lexes a guaaynar.
sl:6.6.5Inventari deu comensar lo hereu o successor, aprés de la mort del testador, dins ·XXX· dies, e que l'acab oltra aquestz ·XXX· dies, dins ·LX· dies; e enaxí són ·XC· dies dins los quals l'enventarïi deu ésser acabat. E d'aquí enant és tengut de pagar e sattisfer los deutes e les lexes e els tors e les enjúries del deffunt, que no se·n pot defendre ne escusar que no sia tengut e obligat, si demanda ne qüestió n'és feta contra él ne moguda, ne d'aquí enant no pot dir ne possar que altre alongament li sia donat; e assò és entés con lo hereu o el successor són presentz.
sl:6.6.6Mas si lo hereu o el successor són absens, tan tost con a él ven a ssaber la mort del defunt, e són presentz e·l loc on són les coses, deu comensar son inventari dins ·XXX· dies e acabar dins ·LX· dies, oltra los ·XXX· dies sobreditz; e no és qüestió si en la fin dels ·XXX· dies lo comensa o e·l comensament, que basta que dins los ·XXX· dies lo comens.
Mas si per aventura, aprés que l'inventari aurà comensat, qual que ora ans que l'aja acabat, él se mesclarà en les coses a aministrar, venén o alienan o despenén aqueles, tan tost con él comensa enaxí usar de les coses del defunt, és tengut de respondre als creedors e als legataris del defunt, e pert lo benifeit de l'enventari, quant al benefet dels ·XC· dies, que no pot posar ne al·legar que conpliment d'aqueles endúcies de ·XC· dies li sia donat, ne d'aquí enant sia alongat.
sl:6.6.7E deu-se comensar l'enventari denant los legataris e denant los creedors e, si ésser no y volen o no poden, deu-se comensar e acabar denant prohòmens. E en comensament de la carta deu fer l'escrivà l'onrat seynal de creu e, en aprés, lo nom de l'hereu, e depux totes les coses, poches e grans, que són en la heretat
seens e movens e totz los deutes e les lexes que·l defunt deu, e els deutes que són degutz al defunt.
sl:6.6.8Tutor o curador, sí que sia testamentari, sí que sia datiu, de continent, so és dins ·XXX· dies aprés que la tutoria o cura auran reebuda, deu comensar de fer enventari e, dins ·LX· dies passatz aprés d'aquels primers ·XXX· dies, deu aver fet e acabat l'enventari. E axí són ·XC· dies, que fan ·III· meses. E dins aquestz tres meses pus que inventari comensa e·l fenex, no és tengut de respondre a nul hom que per raon d'aquela tutela o cura se clam d'él, ne·l ne poden forsar ne destréyner.
RÚBRICA 7
Ref. 6.7.0D'AQUELS QUI NO VOLEN ÉSSER HEREUS
Rúbrica de hereditate repudianda, so és d'aquels qui no volen ésser hereus.
sl:6.7.1Si és certa cosa que alcun se sia abstengut que no·s sia mesclat en la heretat paternal o maternal, los creedors ne·ls legataris del defunt no·s poden ne deven clamar d'él, jasia so que él estia en les cases o en les coses del defunt axí com a logador o garda, o per qual que us plàcia altra raon justa.
sl:6.7.2Si menor que no aja tutor o curador, pren la heretat que li sia lexada en testament o que li dégia venir per successió, renunciar no pot, d'aquí enant, que no sia hereu e que no sia tengut de respondre axí com ha hereu.
Atressí, si renuncia a la heretat, so és que diga que no la vol, d'aquí enant no pot dir que él vol la heretat axí com a hereu o a sucessor, ne la pot demanar.
sl:6.7.3Hereu que sia establit en tota la heretat o en partida, d'aquela cosa en què és establit hereu, no pot dir ne rebugiar que sia hereu en partida e que no sia hereu en partida. Mas convén que tota la rebug o tota la retenga.
sl:6.7.4Menor que aja tutor o curador, si per sí metex, so és sens auctoritat de son tutor o de son curador, rebúgia heretat que li sia lexada en testament o que a él dégia venir per successió, aquel rebugiament a él no nou ren.
Atressí, si la reeb que sia dampnosa, sens auctoritat de son tutor o de lo curador, no li nou ren.
RÚBRICA 8
Ref. 6.8.0D'AQUELS A QUI LES HERETATS SÓN TOLTES AXÍ COM HA NO DIGNES PERSONES
Rúbrica d'aquels a qui les heretatz són toltes així com no dignes persones.
sl:6.8.1Alcun hereu o successor, jasia so que no véngie la mort d'aquel de qui és hereu o successor, la heretat no pert, ne li deu ésser tolta ne pot, axí com no digna persona, si ben c'és la mort manifesta o no manifesta.
sl:6.8.2Pare ne mare, ne negun dels ascendentz, no poden deseretar lurs fils ne lurs files, ne neguns dels devalans axí con no dignes persones, sinó en aquestz cases desotz escritz. Los quals cases són ·XIIII·.
Lo primer cas és aquestz per què pare o mare e los ascendens poden deseretar lurs fils e lurs files e els devalantz, so és saber si alcun fil o fila, o dels devalantz, pren son pare o sa mare, o alcun dels ascendens, per los cabels, o met la man en éls iradament, o·l desmintrà denant altres persones.
Lo segon cas és aquest, si li fa greu enjúria o greu desonor.
Lo ters cas és aquest, si l'acusarà de fetz criminals, exceptat de crim de lesa majestat o d'eretgia, o si l'acusarà d'alcuna greu offensa que fassa contra la ciutat on él habita; que per aquesta raon no poden ésser deseretatz los fils ne les files ne alcun dels devalantz.
Lo quart cas és aquest, si fan sorters ne devins ne metziners, ne si van ne acompaynen ne·s fan conpaynons d'aitals persones.
Lo quint cas és aquest, si machinarà o darà obra per què·l pare o la mare o alcun dels ascendents muyra.
Lo ·VI· cas és aquest, si, a tort e sens raon et calumpniosament, mou ne met en plet son pare
ne sa mare, ne alcun dels ascendens, o el plet sia tal que gran dampnàgie per aquel plet soffiren.
Lo ·VII· cas és aquest, que si per aventura alcun dels ascendens és pres per deute que dégia, e prega alcun dels devalantz que li fassen fermansa o s'obligen per él, et no u vol fer; e assò entén-se en los devalantz que sien mascles e no en les femnes.
Lo ·VIII· cas és, si alcun dels devalantz veida o dóna obra, per fet o per dit, a alcun dels ascendens, que no fassa testament ne pusca ordenar les sues coses.
Lo ·IX· cas és aquest, si alcun dels devalans çe fa juglar o bataler ab bèsties, contra volentat del pare o d'aquel ascendent de qui él deuria aver la heretat; si doncs lo pare o alcun dels ascendens a qui él deuria succeir no són o no usen d'aquela art metexa, que ladoncs no·l pot deseretar per aquela raon.
Lo ·X· cas és aquest, si la fila menor de ·XXV· ayns no vol consentir al pare que la vol maridar e li vol donar dot, segons son poder, ans ama ela més luxuar e estar e ésser ab hòmens luxuriosos.
Lo ·XI· cas és aquest, que si alcun dels devalans jau e ha afer ab la muler o marit o drut o druda d'alcun dels ascendents, d'aquel a qui deuria succeyr, que aquel lo·n pot deseretar.
Lo ·XII· cas és aquest, que si alcun dels ascendens és catiu, e els pus pruxmes devalans, a qui pertayn la successió, no·l ne volen trer e·l lexen aquí morir, éls no feén lur poder, ipso iure són deseretatz, e ven la successió als altres aprés d'aquels pus pruxmes.
Lo ·XIII· cas és aquestz, si los ascendens són catòlichs e els devalantz són herégies o renegatz o sarrayns o jueus.
Lo ·XIIII· cas és aquest, si alcun dels ascendentz és orat, e·ls devalantz a qui pertayn la successió no·l volran proveer en lurs necessàries, feta a éls monició que u fassen e no u volen fer, ipso iure sunt exheredati, e pertayns cds altres aprés d'aquestz pus pruxmes.
sl:6.8.3Los fils e les files, o·ls altres devalans, poden deseretar lurs pares e lurs mares e·ls altres ascendens a qui pertangués la successió, si éls morien entestatz, en ·VII· cases.
Dels quals és lo primer, si el pare o alcun dels ascendens acusen alcun dels devalans d'alcun crim; exceptatz aqueles coses damunt són ditz, so és saber, en crim de lesa majestat o d'eregia, o si faya ren contra la ciutat on està, de què a la ciutat pogés venir gran dampnàgie.
Lo segon, si el pare o alcun dels ascendens machinen la mort dels devalantz, per venim o per altra manera.
Lo ters, si los ascendens jaen ab la muler o ab la druda dels devalantz.
Lo quart, si los ascendens veden als devalans que no fassen testament d'aqueles coses de què poden fer testament.
Lo quint, si alcun dels devalantz és orat o furiós, e el pare lo pot fer garir, e no n'à cura, o alcun dels ascendens.
Lo ·VI· és, si·l fel és catiu, e els ascendents lo poden trer e no·l ne volen trer.
Lo ·VII· és, si el fil és catòlich, e els ascendens són herégies o renegats, o jueus o sarrayns, ipso iure sunt ex heretati.
sl:6.8.4 Los fils que no deven successeir a lur pare ne a lur mare, jasia so que sien establitz hereus en testamentz, e la heretat los dégia ésser tolta e dégia ésser dels pus pruxmes dels testadors, són aquestz, aülterins e incestuoses e nefandinis, e deu-los ésser tolta, sens tot contrast, axí con persones no dignes, e que no poden aver ne pendre per lexa ne per heretat de lur pare ne de lur mare. Et ipso iure la lexa no val ne la heretat, si per aventura seran establitz per éls hereus.
Aülterín és dit aquel qui és nat o nada de mulerat o de maridada, e l'aurà d'altra femna, o ela d'altre hom, meins de son marit o de sa muller; jasia so que aquela de qui l'aurà sia solta, o él sia sol e ela aja marit, o si l'om a muler e la femna a marit, e d'éls serà nat alcun fil o fils.
Incestuós o nefandini és aquel qui és nat o fet de pare e de sa fila e converso, e de tot ascendent ab devalant e converso, e de tot collateral tro al quint grau; la qual successió o lexa a aquestz aitals tolta, de continent deu pervenir als pus pruxmes del defunt.
sl:6.8.5Fil natural és dit aquel qui és nat de solt e de solta, e entr'éls podrie ésser matrimoni, e aital fil, con no y són descendens o ascendens, ne collaterals, ne muller, con lo pare mor entestat, ven en successió dels béns del pare en la sexta part; e aquela no li pot hom tolre axí com a no digna persona. La qual sexta part deu partir ab sa mare egualment per mig, si viva és.
E aquest fil aytal pot fer e establir lo pare hereu, o en altra manera donar totz los seus béns en testament o donacions; e atressí, si no·s vol, e fa testament, no li lexarà ren ne li darà. Ne aital fil no pot venir contra lo testament de son pare, jasia so que pusca venir a successió dels béns totz de la mare, morta entestada, sí que sia aital fil o altre qui esset vulgo conceptus.
Fils naturals se poden legitimar e són legítims si·l pare e la mare se volen, prenén la un a l'altre en marit e en muller, e és fet entr'éls matrimoni per verba de presenti, jasia so que no la aja presa en faciem ecclesie.
E encara són legítims e poden venir a successió, si el pare, con dóna muller a son fil natural o marit a la fila natural, e en les cartes de les núpties l'apelarà fil, e no dirà fil natural o fila natural.
Alò metex c'és si, en son testament o en plet denant júgie, l'apela fil e no y anadeix natural.
sl:6.8.6Fil natural e legítim és dit aquel qui és de marit e de muler, on, si aital fil naix estant lo pare en casa o dins ·X· meses que·l marit serà partit de son alberch on és la muler, és presumció que és d'aquel matrimoni, so és d'aquel marit.
Mas si aprés de ·X· meses naix, que·l marit serà partit de son alberch, no és presumpció ne és d'aquel marit.
Però si la muller à fil o fila, e pot ésser provat leyalment que·l marit no pogués enjenrar, so és que fos castrat, ·I· caste natus, o espadó, so és que no à colons, que hom los li à toltz, o és de freda natura, que no pot jaure ab femna, o serà maleficiat, so és ligat, que ab la muller no pot jaure, o serà detengut de tan gran malaltia que no pot jaure ab femna, e per tant de temps que ·X· meses o plus seran passatz, aital fil no és
pressumptió que sia d'aquel matrimoni, so és d'aquel marit. Etanquam ab indigna persona successio sibi aufferatur a proximioribus mortui.
sl:6.8.7 Fil adoptiu o arrogat, los quals són ditz legítims, poden venir a successió ensems ab los altres fils del matrimoni; e aquela successió no·ls pot ésser tolta axí com a no digna persona, si doncs lo testador no l'avia amancipat o no l'avia deseretat per justa raon. Mas si fils o fil del matrimoni no y avia, o no l'avia emancipat o deseretat per justa raon, pot venir a la successió axí com si era son fil de matrimoni.
RÚBRICA 9
Ref. 6.9.0DE LES LEXES QUE SERAN FEYTES PER LO TESTADOR DE LEGATIS
Rúbrica de legatis, so és de les lexes que seran fetes per lo testador.
Legatum est donatio quedam a defuncto intestio vel ultima voluntate relicta e ab herede prestanda.
sl:6.9.1 Aquel qui, aprés que aurà fet son testament, les coses lexades metrà en peynora o les obliga a altre, ça volentat no à mudada, e le hereu deu-les reembre e liurar als legataris aprés de la mort del testador.
sl:6.9.2Clara cosa és e certa en los fideïcomissos, esse pus fermes les derreres volentatz que les primeres.
sl:6.9.3Alcun que lex en son testament axí: "si alcuna fila naix de ma muller, que és preyns, lo meu hereu li dón ·C· sous".
Si per aventura pus files naxen d'aquel preynat, és entés que a cascuna lexa ·C· sous, e lo hereu deu donar a cascuna fila d'aqueles ·C· sous.
sl:6.9.4Si lo testador, la cosa de son hereu lexa a alcuna persona, si lo dit hereu pren la heretat d'aquel testador aprés de la mort d'aquel, lo dit hereu, aquela cosa sua lexada a altre per lo testador, deu donar e deliurar omni occasione remota al legatari a qui serà lexada.
Alò metex c'és si lo testador lexarà a alcun alcuna cosa que no sia sua, lo hereu és tengut e obligat que compre aquela cosa, e que la dón e la liure al legatari, si vendre lo y volen, per ço que valrà ne·n trobaria hom, si la cosa volien vendre. Mas si la cosa no li volran vendre, o él en altra manera, que raon sia, no la pot aver, deu donar e pagar al legatari aitan de preu con la cosa valria, si vendre-la volien.
sl:6.9.5Testador qui à mols servus o catius d'un nom, e un d'aquels, nomenem per son nom, lexa a alcun e no seynala qual d'els lexa, és elecció que darà qual se vula d'aquel nom.
Mas si l'ereu, aquel servu o catiu no vol donar al legatari ne liurar, e serà condempnat l'ereu per sentència de la cort que él que·l dón e·l liure, e él aquel contradex de liurar e de donar, és la elecció d'aquí enant del legatari, que pendrà qual se vula d'aquel nom.
Però si lo testador à moltz servus o catius, e lexa ·I· d'aquels a alcuna persona, no nomenan aquel ne asignant lo dit catiu en altra manera, ladoncs és la ellecció del legatari que prenga dels migans qual se vol, mas no dels melors ne des menors, si no·s vol d'aquels menors.
sl:6.9.6Alcuna cosa que sia lexada a dos o a plus conjuntament, so és saber en aquesta manera: "a P. E a R. lex ·I· catiu o caval"
o altra cosa assignada, los legataris deven aquela cosa reebre. Mas si l'un d'aquels legataris la sua part pendre no vol, aquela part se creix a l'altre colegatari seu.
Alò metex c'és en totes coses que conjuntament són lexades a alcuns.
sl:6.9.7Lexa que sia feta a alcun ab aquesta disjuntiva, vel o aut, és elecció de l'hereu de donar qual se vula d'aqueles coses que són lexades al legatari, so és en aquesta forma: "lex àn P. unum cavallum vel mulum vel unum cativum aut unum asinum".
Però, si enans que la elecció sia feta, una d'aqueles coses mor, l'ereu deu donar al legatari aquela cosa que serà viva d'aqueles lexades, e assò és entés de totes coses que sien lexades ab aquesta disjuntiva vel o aut.
sl:6.9.8 Si·l testador diu en son testament axí: "lex a·n G. unes cases"
, e no assignarà quals, e aquel testador à moltes cases, és elecció de l'hereu que dón e liure al legatari aqueles cases que él se vula, ab que sien d'aqueles que avia lo testador, si doncs lo legatari no podia provar lo contrari, car ladoncs segons que provaria deu aver.
Mas si lo testador lexa camp e no espacifica qual, la lexa no val, per so com serà escarn que l'ereu podria donar al legatari ·I· camp que no auria mas ·I· palm.
Mas si lo testador assigna cert camp, o una cafiçada o quarterada, o altra mesura de terra,
val la lexa e l'ereu és tengut que la liure al legatari.
sl:6.9.9Si alcun lexa en son testament a alcuna persona grex de ovelles o d'altre bestiar, gros o menut, si, aprés del testament fet, aquel grex d'aquí enant, aprés que·l testament sia fet, per mort o per altre cas, minva de tot en tot o en alcuna partida, l'ereu és tengut e obligat al legatari de donar o de liurar aitant com d'aquel grex y serà remàs viu, e no de plus.
Atressí, si aprés del testament fet, aquel greix creix, so és per nexensa de fils que ajen, l'ereu és tengut e obligat al legatari de donar e de liurar aquel grex de bestiar e tot lo creximent que aquel greix aurà fet, sens tot contrast; per aquesta raon que qual que cosa creix o descrex a la cosa lexada, tot lo profit o creximent, e tota la minva o don d'aquela cosa pertayn al legatari.
E si per aventura lo dit greix de tot en tot peria o moria, l'ereu no és tengut ne obligat al legatari de ren a donar ne a liurar per raon d'aquela cosa
sl:6.9.10Testador que creu lexar cosa estrayna a altre, e és sua, val la lexa, e deu ésser donada e deliurada al legatari per aquesta raon quod plus valet quod in veritate est contra quod in opinione.
Item si alcun testador lexa estrayna cosa creent que sia sua, no val aquela lexa, ne l'ereu no és tengut ne obligat d'aquela cosa a donar ne a liurar al legatari [...] pot provar que·l testador sabia que aquela cosa era estranya et non sua, l'ereu és tengut e obligat al legatari de donar e de liurar aquela cosa, si vendre la y volen, sinó lo preu que la cosa aquela a bona fe valrà.
sl:6.9.11Si alcun testador en son testament fa lexa a altre en aquesta forma: "dón o lex a·n P. totz los meus servus o totz los meus catius"
, no tant solament en aital lexa són entesos los servus o los catius, ans totes les serves o les catives que él ha, són enteses en aital lexa o donació. Per aquesta raon car sotz lignàgie masculí és entés lo femení e non e converso. Et quia dignius est
masculinum quam femeninum vel homino quam femina.
sl:6.9.12 Con lo testador no à fils, e lexa a alcuna persona que sia preyns los seus béns, sotz aquesta condició: "establesch aytal femna, que és prens, hereu meu, enaxí que, si ela à fil mascle, aja aquel fil les dues pars de tota la mia heretat, e la mare la remanent tersa part".
Mas si la femna aquela à dos fils d'aquel preynat, és entés que cascun d'aquels fils ha e deu aver la tersa part de tota la heretat, e lur mare la remanent tersa part. Però si d'aquel preynat ix fil e fila, d'aquela heretat se fan ·VII· partz, de les quals ·VII· partz, ha lo fil mascle les ·IIII· partz, e lur mare, les dues partz, e la fila, la setena part; e enaxí, segons la volentat del testador, lo fil à lo doble més que la mare e la mare lo doble més que la fila.
sl:6.9.13Si alcun establex altre en son testament hereu sotz condició, la qual és enpossíbel, que ésser no pot, e sotz légia conditió, la qual és contra bonos mores, val la institutió de l'hereu e la conditió per nulla reputatur.
Alò metex és en les lexes e en los fideycomissos.
Mas si la conditió és tal que ésser pusca, e que sia honesta atressí, e alcun, sotz aquesta condició, és establit hereu, o li serà feta lexa o fideïcomís, l'ereu aquel o el legatari o el fideïcomissari deven conplir la condició, segons qu'e·l testament és contengut, si la heretat volen aver o la lexa o·l fideïcomís.
sl:6.9.14Lexa o fideïcomís feita sotz condició o dia cert o no cert, l'ereu o aquel que la lexa o el fideïcomís deu pagar, deu donar bona fermansa al legatari o al fideïcomissari que, vinent la conditió o el dia cert o no cert, que dón e liure al legatari la lexa o al fideïcomissari lo fideïcomís.
sl:6.9.15E si per aventura la fermansa donar no volrà, deu ésser la lexa o el fideïcomís al legatari o al fideïcomissari donat e deliurat. Emperò donant bona fermansa per éls a l'hereu o a·quel que la lexa o el fideïcomís deu donar que, si la conditió no venia o el dia cert o no cert, que él, en pau e sens contrast, rete o torn aquela lexa o aquel fideïcomís.
sl:6.9.16Si l'ereu és tengut de donar servu o serva, o catiu o cativa, o altra cosa que pusca perir o·s pusca destruir o perdre, si mort o·s pert aquela cosa, o·s destruex, l'ereu no és tengut de fer neguna emena ne restitutió, si doncs él no era en colpa de la mort, o del periment o destruïment d'aquela cosa, o la cosa li era demanada per lo legatari o fideïcomissari e éls no la·ls volc donar ne liurar; car ladoncs per cascun d'aquestz cases, l'ereu és tengut e obligat de donar e de pagar lo preu que la cosa valia.
sl:6.9.17Un hom fo son testament o sa derrera volentat, en la qual fo lexa a alcun hom o femna d'aur o d'argent, o d'altres coses moventz o seentz, sotz aquesta conditió: que, aprés que·l legatari aquel moria, restituís aquela cosa a altra persona, lo primer legatari en sa vida és seynor d'aquela cosa, e aquela cosa pot cobrar e aver de tot hom qui la tenga ne la posseesca, jasia so que él no la pusca vendre ne alienar, que d'aquén sia feta, si doncs car si la venia ne la alienava ipso iure non valet.
Ans aprés de la mort d'aquel, lo segon legatari la pot cobrar e aver, sens tot preu ne estimació, de tot hom qui la tenga ne la posseesca; no contrastant venda ne alienatió que d'aquén sia feta, si doncs no·s faya ab consentiment e volentat del segon legatari.
sl:6.9.18Testador que totz los seus béns dóna ne partex en lexes e, fetes totes aqueles lexes en son testament, establex son hereu, lo davan dit hereu deu reebre e defalcar la quarta part de cascuna lexa. Car dura cosa e légia seria que l'ereu fos enganat del profit de la successió.
Mas si lo dit testador, en son testament no faent ne establent hereu, fa plus de lexes que les sues facultats ne los seus béns no basten, per sou e per liura, deu ésser tolt, minvat e defalcat a cascun dels legataris de les lurs lexes, de tot aitant con són més les lexes que no són les facultatz o coses o béns, axí de coses movens com de coses seentz que a·lcun sien lexades e de
diners. E axí deven ésser minvades e defalcades les lexes que són lexades a pies causes, com a locs religiosos, com a esgleyes o venerabiles locs, com d'altres lexes, per sou e per liura.
Però si en lo testament à establit hereu, primerament deu levar l'ereu la quarta part sua, e tot lo remanent deu-se partir per les lexes, per sou e per liura, segons que·ls béns o facultatz basten, axí com dit és desús.
En testament que sia lexat o alcun camp o vyna o altra cosa seent o movent, mort lo testador, lo legatari pot pendre aquela cosa per sa pròpria auctoritat, non demanat ne request lo hereu.
sl:6.9.19Si alcuna cosa estrayna, so és que no sia del testador, és lexat a alcun, e el legatari aquel a qui és lexada aquela cosa, la compra, viu lo testador, lo hereu d'aquel testador, aprés de la mort del testador, és tengut e obligat al dit legatari de redre e de pagar e de restituir lo preu que aquela cosa, a bona fe e sens engan, li aurà costat.
Mas si per aventura ex causa lucrativa, so és per raon que la aja guaynada o que li sia donada o per altre lexada, lo hereu del testador sobredit no li és tengut ne obligat del preu que la cosa valrà a pagar ne a restituir, ne de nula ren a donar per aquela cosa. Ne·n pot ésser forsat ne destret.
RÚBRICA 10
Ref. 6.10.0 DE INTESTATIS, ÇO ÉS D'AQUELS QUI MOREN SENS TESTAMENT QUE NO HAN FEYT
Rúbrica de intestatis, so és d'aquels qui moren sens testament que no auran fet.
sl:6.10.1Persona que mor abintestat, so és que de sos béns no fa ne à fet testament ne neguna derrera volentat, la succession de totz sos béns, pagatz los deutes, e les enjúries del defunt de tot en tot restituïdes, pertayn e ven als fils e a les files seus; e si fils no y à, als nétz, si y són; e, si aquestz no y són, d'aquí enant ven dretament als descendens.
Mas si negun de regla o línea dels devalans no y ha, ven e pertayn la successió als ascendens. Primerament ven al pare e a la mare, e si d'aquels no y à, ven als altres ascendens qui pus prusmes sien; salvant, però, que si aquest defunt ha jerman o jermana o jermans, la successió aquesta se deu partir entre·l pare e la mare e els jermans del defunt per eguals parts, si són totz aquestz jermans fils d'aquel pare e d'aquela mare que és lo defunt.
Defalent aquestz ascendentz, ven e pertayn la successió als collaterals, so és a jermans e a jermanes e a fils dels jermans mors, o jermanes, que són fils d'un pare e d'una mare.
Defalentz aquestz jermans mortz, atressí d'un pare e d'una mare, e fils d'aquels jermans mortz, atressí d'un pare e d'una mare, ven e pertayn la successió als jermans e a les jermanes del mort que sien d'un pare o d'una mare, que sien de leyal matrimoni.
E aquestz defalentz, ven e pertayn als altres collaterals, so és de la línea de costat qui són pus pruxmes en grau.
Defalentz totz aquestz d'aquestes regles sobredites, ven e pertayn la successió a la muler del defunt, si abans que ela prena marit, ela pendrà la heretat.
Alò metex és observat de la heretat de la muller que ven e pertayn al marit, axí con fa la heretat del marit mort abintestat a la muler. E en totes coses en aquesta successió és observat e·l marit ço que és observat en la muller si la muller mor entestada.
Defalentz totz aquetz sobreditz, ven e pertayn la successió del mort abentestat al fisch.
On per so que dubtansa dels graus ne de les regles sobredites no pusca ésser nada ne d'aquí enant no pusca nàxer: en lo primer grau dels ascendens o pugians, pare e mare. Lo segon grau és avi e àvia. Lo ters proavus, proàvia. Lo quart abavus, abàvia. Lo quint grau és atavus, atàvia. Lo ·VI· grau és tritavus e tritàvia. Lo primer grau és, dels descendens o devalans, fil e fila. Lo segon és nét e néta. Lo ters és pronepos, proneptis. Lo quart grau és abnepos, abneptis. Lo quint grau és atnepos, atneptis. Lo ·VI· grau és trinipos, trineptis.
In colaterali línea: lo primer grau és frater e soror. Lo segon grau és fil e fila de jerman e de jermana, e jerman e jermana del pare e de la mare. Et vocantur isti qui sunt fratres patris et masculí: patruus, et femine: amite. Illi vero qui sunt fratres matris masculí dicuntur avunculi et femine matertere. In tercio gradu est nepos e neptis, so és nét e néta del frare e de la jermana e nepos e neptis patrui magni et amite magne et avunculi magni e matertere magne, so és nét e néta de l'avoncle e de la tia, de part de pare e de mare. In quarto pronepos proneptis fratris et sororis propatruus, proavunculus, proamita, promatertera. In quinto abnepos abneptis fraris et sororis atpatruus, atavunculos atamita, atmatertera. In sexto trinepos, trineptis fratris et sororis, tripatruus, triavunculus, triamita, trimatertera.
E los graus sobirans, so és dels ascendens, pot pugiar e venir la successió tro Adam si vivia.
sl:6.10.2En la regla o el grau dels descendens o devalans, ven la sucessió dretament tro a la fin del segle.
En lo grau o en la regla dels collaterals, so és d'aquels qui vénen de costat, ven la successió tro a ·X· graus conplitz. D'aquí enant, si d'aquestz no troba hom, ven la muller o el marit axí com desús és dit e escrit.
E totz aquestz defalentz, ven la successió al fisch.
sl:6.10.3Mort lo pare o la mare abintestat, si lexen fil o fila, lo qual tant solament viva una ora aprés de la mort del pare o de la mare, aquel fil o fila succeex els béns de pare o de la mare mortz abintestatz. E aquel fil que axí viu una ora o plus, és successor del pare o de la mare.
E si el pare o la mare sobreviu a aquel fil, so és que més viva que aquel fil o aquela fila, e aquel fil mor entestat, no avent fils ne files ne jermans, ven e pertayn a aquel pare o aquela mare tota la successió, sens tot contrast.
Emperò si aytal fil, con aquest traya hom del ventre de ça mare, que hom la obrís o per altra forma que él n'isqués viu e la mare fos morta, o fos viva mas lo fil o la fila visqués més que ela, lo dit fil o fila succeex e·ls béns de la mare.
RÚBRICA 11
Ref. 6.11.0DE COSES DUPTOSES, ÇO ÉS, QUANT COVINENÇES SÓN FEYTES ENTRE MARIT E MULER EN TEMPS DE NÚPCIES QUE·S DEUEN COMPLIR APRÉS LA MORT
Rúbrica de coses duptoses.
sl:6.11.1Marit e muller, si en naufrayg o en altre cas d'aventura, perexen o moren amdosos, és semblant e és presumptió que la muller morí primera que·l marit, e los hereus o successors de la muller poden demanar als hereus o successors del marit lo dot o l'exovar, e les covinenses que en les cartes dotals foren fetes en temps de lurs núpties. Per aquesta raon és presumptió que enans morí la muller que·l marit.
Liberi sunt qui ex legitimo matrimonio sunt orti.
sl:6.11.2 Si lo pare, ab lo fil mayor de ·XIIII· ayns, perexen o moren per naufrayg o per ruïna o per altre cas d'aventura, sens testament que·l pare no aurà fet, és presumpció que·l pare, axí com a pus feble, morí enans que·l fil; e enaxí la heretat del pare, qui és semblant et presumptió que primer sia mort, ab la heretat del fil, de qui és presumptió que derer sia mort, és e deu tornar als hereus o successors del fil sens tot contrast.
Però si el fil menor de ·XIIII· ayns perex ab lo pare en naufrayg o en altre cas d'aventura, axí con dit és, és presumptió que·l fil, axí con pus feble, morí ans que·l pare; e enaxí la heretat del fil axí com a primer mort, ab la heretat del pare, derer e en aprés mort, deu tornar als hereus o successors del pare.
sl:6.11.3Testador qui fa lexa sotz aquesta forma: "a ·I· de mos cosins qui primer pugiarà o serà sus
en la costa de l'Amatrach —o altra condició qual se vula posarà—, qui primer o farà, ·C· morabetins li lex o li dón".
Mas si dos cosins amdui ensems púgien en aquel loch o conplexen la conditió, no val la lexa ne la ·I· ne l'altre no la pot demanar, per so con la ·I· la embarga a l'altre. Però si la ·I· púgia enans que l'altre o conplex la conditió, val aital lexa, en aquest cas jusan prusman dit.
LLIBRE SETÈ
RÚBRICA 1
Ref. 7.1.0DE PRESCRIPCIONS
Rúbrica de prescripcions.
sl:7.1.1Si alcun tenrà e posseyrà, per just títol, e a bona fe, e sens demanda que alcun no li·n fassa, per tres ayns contínuament conplitz, presenment d'aquel qui li fa la demanda, alcuna cosa moble, guayna·n seynoria, e pot-ne posar exceptió de prescriptió contra lo demanador, si lo demanador és major de ·XXV· ayns.
sl:7.1.2Contra pubil o adolecent o altra persona mayor de ·XXV· ayns, si presentment no és, prescripció de ·III· ayns no li nou, que no pusca demanar cosa moble a él pertaynén que altre tenga o posseesca.
sl:7.1.3Sens sentència, negun no deu perdre la possessió o tenon de cosa moble o de seent, ne·n deu ésser gitat forsat per altre.
Si és cosa moble o que per sí metexa·s mova, aquela que en juy és demanada, e el posseydor és persona sospitosa, per so que engan ne frau no s'í pusca fer, aquela cosa, per juy e per sentència, deu ésser mesa e comanada en poder d'un prohom de la ciutat que aquela tenga a feeltat del posseydor e del demanador, tro lo plet sia posat o li sia jugiat o absolt a qui lo dón.
E el demanador, enans que la cosa sia mostrada al veger ne als júgies, deu dir los seynals de la cosa e fer escriure; e los seynals ditz e escritz, el veger, per juy e per sentència dels
ciutadans, deu-la fer aportar denant si e els júgies amagadament, que·l demanador no la végia ne la pusca veer.
E la cosa vista per lo veger e per los júgies, e gardatz los seynals, deven-los fer escriure totz los seynals que la cosa ha. E vistz los seynals e escritz, e la cosa, si lo defenedor vol cobrar la cosa, deven-la retre e dèliurar, enaxí que dón bona fermansa que la cosa tenga, enaxí que totes ores que·l veger e els júgies la vulen veer, que la pusquen veer, e mostrar als testimonis que·l demanador donarà o traurà a son enteniment a provar, e que no la traurà de la ciutat ne y farà neguna maestria en desar ne en als, e que si contra él serà dada la sentència, que la tornarà en poder del veger e dels júgies, que·n pusquen fer exsecució. E liurar a la part que demana aquela cosa, si son enteniment aurà provat.
Però lo veger e els júgies, ans que la cosa aquela mostren als testimonis, deven reebre totz los ditz dels testimonis e, reebutz totz los ditz d'un en ·I· dels testimonis, deven-li mostrar aquela còsa mesclada ab d'altres de son semblant, e éls que végièn e garden si la conexerà ne la asignarà.
E denant la ·I· testimoni, no deven mostrar a l'altre testimoni la cosa aquela, que la ·I· pendria manera de l'altre. E enaxí, cosa no provada, podria·s provar.
sl:7.1.4Si alcun se met per sa pròpria auctoritat en cases o en honor o en possessions d'altre, lo seynor d'aquela cosa absent o ignorant, jasia so que la cosa aquela aja tenguda e posseyda per ·XXX· ayns o plus, no val aquela possessió, si sens alcun just títol la ha tenguda ne posseyda.
sl:7.1.5Si alcun serà mès en possessió de cosa seent, causa rey servande, per juy e per sentència dels ciutadans, si aquel a qui és tolta la possessió, ven dintre un an, és oït sobre la possessió.
Mas si per aventura dintre un an no ven, aquest qui mès és en la possessió, és fet ver posseydor e lo demanat, cant que vénga, nul temps no deu ésser oyt sobre la possessió, sinó tant solament sobre la proprietat.
sl:7.1.6En la ciutat de Tortosa ne en son termen, nul hom no pot al·legar prescripció en negunes coses seens, si no à posseyt per espay de ·XXX· ayns e ab just títol.
sl:7.1.7Atressí ç'és en acció personal, que nul hom no se·n pot defendre, si doncs lo demanador no à calat, so és que à cessat per espay de ·XXX· ayns contínuament, que no à demanat. Mas los ·XXX· ayns passatz, pot-se·n defendre.
sl:7.1.8Emphiteota, ne parsoner, ne logador, ne nula altra persona que en nom d'altre posseex, nul temps contra lo ver seynor no poden posar ne al·legar prescripció, ne al ver seynor nul temps no nou ne pot noure.
sl:7.1.9Negun que a bona fe compra d'alcuna persona, o per altre títol la ha o la reeb, sí per donació com per testament o altra raon o quals que us plàcia títol, cosa que sia emblada, robada o per forsa posseyda, nul hom no·n pot posar ne al·legar nul temps nula prescripció.
sl:7.1.10Marit duran lo matrimoni, si ven ne aliena les coses que li són donades en dot no estimades, e aprés d'aquela alienatió feta, durarà lo matrimoni per ·XXX· ayns o plus, solt lo matrimoni, la muller demana aquela cosa al posseydor e el posseydor posa o vol posar contra la muller prescriptió de ·XXX· ayns, aquela prescriptió no val.
E no li pot aidar, per so com alcuna prescriptió no pot noure contra los negligens que no saben qual és lur dret, e encara per altra raon, que la muller duran lo matrimoni son dot o la cosa demanar no pot.
Alò metex és observat en totz aquels que, si volien demanar, no poden demanar, penjant la condició o dia cert o no cert, los quals poden demanar aprés que la condició és passada o el dia cert o no cert.
RÚBRICA 2
Ref. 7.2.0DE SENTÈNCIES E DE INTERLOCUTÒRIES DADES E DE ACTES E DE CITACIONS
Rúbrica de sentències e interloqutòries dades e de actes e de citacions.
sl:7.2.1Manifiesta cosa és a totz que, fetz los clams al veger, axí de pletz civils com de criminals, lo dit veger per sa pròpria auctoritat, per sí o per son sayg, o per altre que port lo libre sagramental de la cort o el baston del sayg, pot manar a aquel de què hom se clama que sia a la cort e, vengut a la cort e aüt son juy e fermat dret de la fermansa, lo veger, per sa pròpria auctoritat, per sí o per son sayg e per altre que port lo libre o el baston del sayg, pot citar lo demanat e el demanador, si lo demanat se vol ne·n fa demanda per tres vegades, que sien a la cort e són-ne creegutz d'aquestes tres citacions, qui·s que les fassa, per sa plana paraula. E la quarta, qui·s que la fassa d'aquestz sobreditz, deu-se fer per sentència dels ciutadans que seran en la cort, e deu-se fer ab ·I· testimoni sí que·s fassa a la persona, sí que·s fassa a l'alberch. E totes les altres citacions se deven fer per sentència dels júgies que el plet són eletz per júgies en aquela demanda ne assignatz, mas no·s fan ab testimonis, que aquel qui les fa, n'és creegut per sa plana paraula; exceptada la quarta peremptòria, que s'asigna per sentència a oir, que aquela·s fa ab ·I· testimoni e és-ne creegut aquel qui la fa e el testimoni per plana paraula. E per so les altres citacions no·s fan ab testimoni ne ab testimonis com no porten pena neguna, mas fan-se per boca de júgie, exceptades les tres citacions primeres, que fa lo veger o fa fer, axí com dit desús e escrit.
sl:7.2.2Totes les sentències deffinitives e interlocutòries, juys e tot lo coniximent del plet, axí en apellacions com en los principals, e totz los examinamentz dels pletz se fan, e·s dien e·s
pronuncien per boca dels ciutadans de Tortosa e són dels ciutadans de Tortosa, lo veger estant present, mas no ren dient ne pronunciant. Ver és que él, lo veger, eleg los júgies e·l plet, qual que·s sia, o e·ls pletz. Per so que sien assignatz e sabutz qui són júgies en cascun plet.
sl:7.2.3Citació e manament que sien a la cort, fa lo veger personalment o el sayg, per manament d'él, portan lo baston, o per altra persona portant lo libre sagramental de la cort o portant lo baston del sayg, aüt manament del veger.
O·s fan per letres, observada tota ora la distància o luynansa del loch.
sl:7.2.4Certa cosa deu ésser a tot hom que sentència en què no és contenguda condempnació o absolutió, que és vana e no neguna, e no val ren, ipso iure.
sl:7.2.5 Si alcun serà citat per tres vegades, e la quarta peremptòria, per juy dels ciutadans, que aparega o vénga a la cort per son plet a menar, e enantar e fer conpliment de dret al demanador, e lo demanat no aparexerà ne vendrà a la cort respondre e menar son plet, per sí ne per procurador sufficient, lo demanador deu ésser mès en possessió, causa rey servande, de la cosa demanada, si la cosa és real.
Mas si serà la acció personal, deu ésser mès en possessió dels béns del demanat, causa rey servande pro mensura debiti declarati vel maleficii declarati. Los quals béns en la real acció demanatz, deu tenir per ·I· ayn; e aquels en què seran mès en possessió, de la acció personal, pro mensura debiti declarati vel maleficii declarati, deu tenir per tres meses.
E si per aventura lo demanat vendrà dins aquestz ·I· ayn o dins aquestz tres meses, e volrà
menar son plet, que u pot fer e és oyt. Mas de la possessió no cobra jens tro·l plet sia passat.
E, si·l guaayna, ret-li hom ça possessió, e si no, reman devés aquel qui posseex e n'és estat mès en possessió causa rei servande. E assò és en la acció real.
Mas en la acció personal atressí, pus citat serà lo demanat la quarta peremptòria, e apparrà dins los tres meses, e menarà son plet, és oyt e pot menar son plet e portar a acabament. Mas no cobra la possessió entretant tro el plet sia acabat e fenit.
E si guayna el plet, és-li retuda la possessió e; si no·l guaayna, deven-se vendre aqueles coses e, del preu, pagar lo demanador. E si aquels no basten, deven vendre dels altres béns tantz, per juy e per sentència, tro que aquel demanador sia pagat de tot en tot.
E si per aventura lo demanat en acció real, dins l'ayn, no aperexerà ne menarà son plet, lo demanador és fet ver posseydor, e d'aquí enant lo demanat no és oyt sobre la possessió, mas sobre la proprietat és oyt e pot demanar.
De la acció personal, si dins tres meses no aparex, per juy dels ciutadans, deven-se vendre aqueles coses de què serà mès en possessió, e del preu, deu ésser pagat lo demanador. E si aqueles coses no basten a la pagada, per juy dels ciutadans, deven ésser preses per lo veger tantz dels altres béns del demanat, e venutz, tro el demanador sia pagat conplidament. E per so com lo demanat no aparex, per sí ne per procurador sufficient, a respondre ne a menar son plet, e és contumàs, és aüt e pres axí com si era confés e avia atorgada la demanda. E deu ésser satisfet al demanador de tota ça demanda sens tot contrast.
sl:7.2.6Totes les sentències axí enterlocutòries com diffinitives e totz los determenamentz dels pletz, se deven pronunciar e enantar, e totes les exsecutions fer, sens costa e messió de les partz, enaxí que nul servil no·n deu ésser donat ne promés a veger ne a júgies ne a altres, per raon ne per nom d'éls. E si ren los n'és donat, ne éls ò àn reebut o fet reebre, o n'àn promessió reebuda o feta reebre, fan so que no deven e potlos-ne
hom reptar. Esi ren los n'és promés no·n poden forsar ne destréyner lo prometedor, ne acció ne demanda no n'àn contra él, ne la·n poden aver.
sl:7.2.7Totes les sentències diffinitives o enterlocutòries se deven donar e pronunciar dins la cort e a dia de cort, e aquela ora en què hom deu tenir cort, car si no són axí pronunciades no valen ren, ipso iure, si doncs ab volentatz de les partz no·s faya. Exceptades sentències enterlocutòries de què hom s'és apelat, que defora cort e encara a dia que hom no deu tenir o deu tenir cort, se poden donar, e menar, e pronunciar, e valen e són fermes sens contrast.
sl:7.2.8Elecció és dels júgies que poden pronunciar e donar sentències deffinitives o interlocutòries ab escrit e sens escrit, e valen e són fermes.
Però si la part o les partz les volen en escrit, deven-les donar en escrit e, fermades de lur man, pagan a cascun dels júgies per son fermament ·XII· diners e al veger altres ·XII· diners.
Mas si no les volen les partz en escrit o la part, no·n són tengutz de ren a donar ne·ls ne pot hom forsar. Mas los júgies, sí que sien júgies del principal, sí que sien júgies de apellació, deven recitar la sentència als altres júgies de la apellació, totes ores que per éls ne sien requestz ne demanatz, sens tot serviï e contrast.
En la cort de Tortosa no·s fan actes, si doncs les partz ne volen e demanen que í sien fetes. Car ladoncs, con les partz o volen e u demanen que í sien fetes, les poden fer e·s deven fer. Mas si la ·I· part les vol fer
e no l'altra, poden-s'í fer, mas no·n pot hom forsar aquel qui no les vol fer que ren li pach, si no·s vol, o si treslat no·n volia, car ladoncs deu pagar del treslat tant solament covinenment e no de plus.
sl:7.2.9Tot so que és notat o escrit e·l libre de la cort ne en les notes dels escrivans públics, axí deven ésser preses e tengudes per veres, con si eren cartes públiques.
sl:7.2.10En la cort de Tortosa, e·l plet principal ne en les apellacions, nules depeses ne mesions que s'í fassen, no s'í pagen ne s'í refan, de part a part ne a altre.
Item, en la cort de Tortosa, don, ne greuge, ne messions, que sien promeses a refer, en cartes o meyns de cartes, per deutes que dégien, no·s refan ne·s pagen ne ç'esmenen, jasia so que·l termen sia passat e el deute no sia pagat axí com àn promés en les cartes. Jasia so que si pena hi és posada —que si no paguen axí con àn promés, que donen per pena ·C· sous o més o menys—, que la deven pagar; si no pagen segons que àn promés que deven pagar la pena, si no atenen so que àn promés —si, segons que dret vol, la pena hi és posada—; e·n són tengutz de pagar la pena. Mas no dón ne gréugie ne messions que sien promeses a refer per deute que dégien, jasia so que no pagen al termen o segons que promés àn.
sl:7.2.11Atressí en totz contraitz on pena és possada, se paga, si no atenen so que promés àn, si la pena és posada segons que dret vol, e·n són tengutz e obligatz de pagar aquels qui la prometen a donar.
sl:7.2.12Si sentència serà acordada per los ciutadans, e el veger per aventura no y vol ésser al donar de la sentència e s'ixirà de la cort, o no
volrà amb éls ésser present con la sentència se darà, per so con él deu ésser amb éls ensems e present, los ciutadans, no per so meyns, poden donar e pronunciar la sentència, sí que él hy sia absent, sí que í sia present, o sí que í contradiga o no y contradiga, o sí que no y vula ésser o que vula ésser, e és ferma e estable, sens tot contrast, axí con si era present e y consentia.
Però tota via que él hi vula ésser, hi deu ésser, e no·s deu donar si él no és present e amb éls ensems.
sl:7.2.13Contra aquels qui són absenti de què hom se clama, e és loc sabut on són, si lo demanador o vol ne u demanda, lo veger li deu fer letres, en les quals li deu manar que vénga, e que li asigna lo dia, e aquel dia que li asignarà, que sia dia de cort e que·l dia que sia tal e tan covinent, segons que serà lo loch prop o luyn, que él hi puscha ésser, si venir pot sens peril de sa persona; e en les letres deu ésser contengut lo manament que él li mana que aquel dia que sia dia de cort, que él que sia sens pena dels ·LX· sous, E assò s'entén con aquest manament se fa dels veyns de la ciutat, car en aquels s'entén lo manament, e que les letres li sien denant lestes e denant dos testimonis.
E si no ven al dia assignat, cau en pena de ·LX· sous axí con si era en la ciutat e li era fet lo manament e él no aparia, per sí o per son procurador sufficient, que fos a la cort fer conpliment de dret al demanador. E fetz ·III· manamentz axí com aquest desús és contengut, e él no vol venir e aparer, lo demanador deu ésser mès en possessió de la cosa demanada o pro mensura debiti declarati vel maleficii declarati.
E no per so meyns, lo demanat és tengut e obligat de pagar ·LX· sous de cascun manament axí fet. Però en les terces letres, en què serà lo ters manament, deu ésser contengut e declarat que, si no ven, que metrà hom lo demanador en possessió dels seus béns causa rey servande, segons que desús és contengut.
Mas si lo demanat és estray —so és que fassa son estàgie en altra terra— e lo demanador se
clamarà d'alcuna possessió o d'alcuna cosa que sia en Tortosa, e l'estray citat per tres vegades, però que la cosa sia tal que·n la cort de Tortosa dégia fer dret, jasia so que aquest estray no càgia en pena de ·LX· sous, per lo manament que li serà fet que vénga respondre al demanador. Fetz ·III· manamentz segons que desús són declaratz, e no volrà venir ne aparer per sí o per son procurador sufficient responedor, e fer dret d'aquela demanda que contra él volen moure, lo demanador deu ésser mès en possessió, causa rey servande, segons que serà la demanda, e segons que desús és dit e declarat. E totz aquestz manaments, e tot so que desús és dit, se deu fer per juy e per sentència dels ciutadans de Tortosa.
RÚBRICA 3
Ref. 7.3.0 DE EXECUTIONE REI JUDICATE, ÇO ÉS EN QUAL GUISA DEU ÉSSER DONADA EXECUTIÓ DE SENTÈNCIES
Rubrica de ex secutione rey judicate, so és en qual guisa deu ésser menada exsecutió de sentènties.
sl:7.3.1Sentència diffinitiva donada, de la qual hom no ç'és apelat, passatz los ·X· dies aprés que la sentència serà donada, deu ésser menada a execució sens tot contrast; en los quals ·X· dies se deu comtar lo dia en què la sentència és donada, e pux d'aquí enant tro los ·X· dies sien passatz.
sl:7.3.2Sentència diffinitiva, si és donada entre alcuns, si la cosa jugiada no és renovelada per alcun contrait, passatz los ·X· dies, lo condempnat deu ésser peynorat, si és donada en peccúnia o en coses movens que sien absentades per la part, que·l veger ne la part no les puschen trobar, e de peynores bastantz que del preu pusca ésser satisfet al demanador; e aqueles peynores de continent deven ésser venudes e alienades, e el preu tot donat al demanador, tro que sia pagat e satisffet.
sl:7.3.3Mas si és donada en coses seentz, o en coses movens que·s pusquen trobar, de les coses seentz passatz los ·X· dies, lo demanador deu ésser mès en possessió de la cosa demanada per lo veger, per sentència dels ciutadans. Si és altra cosa movent, deu ésser tolta e presa per lo veger del condempnat e liurada al demanador, però tota via per sentència dels ciutadans.
E si lo condempnat no à béns seentz ne moventz, e li seran deutes degutz, lo veger per sentència dels ciutadans, deu fer liurar tantes
de cartes al demanador d'aquel demanat, e forsar e destréyner totz aquels qui ren deveu al condempnat, efer liurar e pagar tant tro que sia pagat lo demanador; e assò és là on fermansa personalment no és donada de fer conpliment de dret.
Car là on fermansa ha, si lo demanat no à coses moventz [...] de la fermansa, e les ven hom tro lo demanador és pagat de tota ça demanda, e atressí de les seens, là on no à moventz.
Totes les sentències que són donades en fetz civils, se deven menar a exsecutió per lo veger, e si el veguer no les vol menar e exsecució o no u pot fer, feta fadiga en él per tres vegades, lo batle de Moncada no u vol fer o no pot, feta fadiga en él per tres vegades, lo batle del Temple o el comanador deven-les menar a exsecució. E si lo batle del Temple o el comanador no les volen menar a exsecució o no u poden fer, los ciutadans, feta fadiga e·l comanador o e·l batle del Temple per tres vegades, les poden e les deven menar a exsecutió e acabament per so que a negun no·n sia perit son dret.
Totes les sentències de fetz criminals deu e pot lo veger menar a exsecució con són donades per los ciutadans. E si lo veger no les vol menar a exsecució, o no pot, los ciutadans les deven e poden menar a exsecució, sens contrast e enbargament de nula persona.
sl:7.3.4Sentència que ipso iure non tenet, no deu ésser menada a exsecutió, ne feta alcuna exsecutió, ne deu aver nom de sentència.
Ipso iure és dita sentència que no val ne no ten, con en la dita sentència ha espressa error e és jugiada contra custuma, enaxí que si·l júgie diu que major de ·XXV· ayns generalment deu ésser restituït en totes coses, o menor de ·XIIII· ayns pusca fer testament, o en tot fet a provar, que bast ·I· testimoni.
Sentència dicitur ipso iure nulla con error de compte és contengut en la dita sentència; enaxí que si diu el júgie: "com a nós sia cert que B. sia tengut a·n Johan de pagar ·X· sous d'una part, e d'altra ·XX· sous"
, e el júgie diga: "jo·l condampne en ·LX· sous"
. E encara sentència dicitur nulla si serà donada contra alcuna custuma de la ciutat o contra usàgie de Barcelona que·ls ciutadans usen o contra dret.
O si serà donada ans de plet comensat, o contra alcun que no sia citat leyalment segons la custuma de la ciutat, o si serà donada contra
les coses jugiades en altra sentència, de la qual hom no·s sia apellat, o sia passada en cosa jugiada.
sl:7.3.5En cosa jugiada és dit que és posada sentència per trespassament de ·X· dies aprés que és donada e, dins aquels ·X· dies, no·s n'és hom apelat, o encara, si dintre aquels ·X· dies, per les partz la dita sentència serà confermada espressament, o encara si à la apellació feta, serà renunciat per aquel qui·s n'és apelat.
O encara si, dins ·I· ayn aprés que serà apelat, no portarà la sentència a acabament aquel qui·s serà apelat, si doncs no reman per colpa del júgie que no·l pusca hom aver, aquel qui s'és apelat, tenent lo veger a prop que lo y aja, però deu-se a tal apelar, que hom lo pusca aver o forsar e destréyner e aquels que deu.
sl:7.3.6Si alcun demana a altre alcuna cosa, la qual diu a ssí pertàyner per raon de donatió o de compra, o per lexa, o per altra raon, tamen dicat causam e nominet, e no pot provar causam qua petit, lo demanat serà absolt per sententiam si, en aprés, aquel demanador demana aquela cosa metexa per altra acció, mas no per aquela per què aja a demanat, e no li pot ésser contrastat per exceptió que·l demanat pos per raon de l'altra demanda en què sentència fo donada, ne per aquela sentència, per so con él demana per novella acció e no per la primera.
sl:7.3.7Con alcun demana a altre alcuna cosa dient que pertayn a él, e assò no pot provar, e lo demanat serà absolt; e en aprés que la sentència serà donada, lo demanador guaayna la seynoria d'aquela cosa que d'abans demanava, de la qual lo demanat és absolt per sentència, no li pot ésser contrastat per lo demanat ne li pot posar ne deu exceptió de re iudicada, con lo demanador, aprés que aquela sentència fo donada e pronunciada e lo demanat fo absolt, guayna la seynoria d'aquela cosa del ver seynor.
Ladoncs pot ésser posada excepció de re iudicada, e contrasta al demanador, que no pot demanar ne conseguir son enteniment, cum
idem corpus sive eadem res permanant que petita sit vel eadem quantitas et eadem causa petendi et heredem persone que nisi omnia concurrant, excepcio rei iudicate non obstat agenti.
sl:7.3.8 Si alcun demana contra altre ·C· sous, los quals diga que li aja comanatz e, per so com lo demanador assò provar no pot, lo aversari és absolt, si aprés que la sentència sobr'aquela demanda fo donada, lo demanador demana a aquel metex demanat, demana ·C· sous per raon de préstet o per altra raon, no li contrasta aquela exceptió de re iudicata, per so con él no demana per aquela raon sobre què la sentència fo donada, mas per altra raon novela.
sl:7.3.9Hom no pot vedar a negun que no pos e no us de moltes exceptions o defensions, jasia so que sien diverses e sobre una demanda posades.
sl:7.3.10Qui excepció posa, no és semblant que atorch l'enteniment de l'aversari.
Si his qui non dum heres erat hereditatem pecierit et adversarius absolutus fuerit per sententiam et postea idem heres factus hereditatem pecierit exceptione rey iudicate non submovebitur.
RÚBRICA 4
Ref. 7.4.0 DE RE INTER ALIOS JUDICATA, ÇO ÉS, A SABER A AQUELES PERSONES NO NOU LA COSA QUE ENTRE ALTRES PERSONES SERÀ JUTJADA
Rubrica de re inter alios judicata, so és a quals persones no nou la cosa que entre altres persones serà jugiada.
sl:7.4.1Aqueles coses que són jugiades entre alcuns, a aqueles persones qu'e·l juy no foren, profit ne don no·ls ne pot ne deu venir.
sl:7.4.2Júgies que són eletz en una cosa, d'altres coses no poden conéxer sinó d'aquela e d'aqueles coses que a·quela cosa pertaynen, principalment o incidenment.
sl:7.4.3Aquesta forma deu ésser observada en los pletz de les persones privades; que sentència que sia donada d'aquel qui no sia son júgie no·l liga ne·l costreyn, so és que no l'obliga ne deu ésser menada ad exsecutió, si doncs les partz, no consenten en lo dit júgie tacite vel espresse.
sl:7.4.4 Si són dos o tres júgies o plus, e cascun dóna sa sentència, e són diverses, neguna d'aqueles sentències no val, ne pot ne deu valer. Mas si són dos júgies, e la ·I· ab lo veger darà una sentència, so és que·l veger consentrà amb él e l'altre atressí darà ça sentència, val aquela que darà aquel júgie ab qui lo veger serà e consentrà, e l'altra no val; e tota via que·ls júgies sien de par nombre, val la sentència en què lo veger serà e consentrà.
Mas si los júgies seran tres o de nombre no par, val la sentència que serà donada per los més júgies, e assí no fa ren lo consentir del veger, ne y val ren; so és que si los júgies seran tres e los dos s'acordaran en ·I· sentència, e lo ters júgie s'acordarà en altra, e el veger consentrà amb él, val la sentència dada e pronunciada
per los dos júgies, e l'altra donada per lo ters juge, jasia so que·l veger consenta ab él, no val, ne pot ne deu valer. E enaxí tota via que·ls júgies sien de nombre no par, per mols que sien, val la sentència que per los més júgies serà ne és donada, car, en aquest nombre no par, tota ora és gardat lo nombre dels més júgies e no del veger, ne y fa ren.
sl:7.4.5Si los dretz dels pledegians són escurs, tota via que axí sia, la sentència deu ésser donada contra lo demanador, per so con semblant és que pus favorables són los demanatz que·ls demanadors, e els júgies deven ésser plus endins a absolvre que a condempnar.
sl:7.4.6Si dos júgies seran eletz en ·I· plet, e [la] un, enans que·l plet sia acabat, se morrà, es mudarà en altra terra per estar, o serà en loch que hom no·l pot aver, so és en lonc viàgie o malalte de longa malaltia, lo veger, a demanda de la part o de les partz, per juy dels ciutadans, n'í pot eléger altre.
sl:7.4.7En àrbitres se segex en altra manera, que si la ·I· dels àrbitres mor, la jurisdicció del viu és morta, e l'albitri és fenit.
RÚBRICA 5
Ref. 7.5.0SI PER FALSES CARTES O PER FALSES TESTIMONIS SERÀ PROVAT
Rúbrica si per falçes cartes o per falces testimonis serà jugiat.
sl:7.5.1No és vedat a nul hom de reprovar falces testimonis o falces cartes, los quals son adversari amena o trau en juy. Però si la sentència és donada e les dites falces cartes o falces testimonis non són reprovatz, la sentència val e és ferma. Mas si d'aquela sentència serà apelat e en la apellació serà provat que la dita sentència fo donada per raon de falces testimonis o de falces cartes, aquela sentència primera donada no val ne és ferma.
Alò metex ç'és si apelat no serà d'aquela sentència e la sentència serà pasada en cosa jugiada mas no serà la sentència menada ad exsecució e, ans que la sentència sia menada ad exsecutió, la part contra qui serà donada sentència per falces testimonis o per falces cartes provarà que la dita sentència fo donada per raon de falces testimonis o de falçes cartes, la sentència aquela no val, ne és ferma, ne deu ésser menada ad exsecució. E con diu, o per falces testimonis, és entés que·ls testimonis en aquel plet fo corrumput, e dix falsia en son dit e so que ver no era; car lo testimoni podria ésser fals, e en son dit diria veritat, e no seria subornat ne corrumput, e enaxí que éls diguessen veritat en lurs ditz, la sentència no seria donada per raon de falces testimonis.
Mas qui vol reprovar que la sentència sia donada per falces testimonis o per falces cartes, covén que dintre ·I· mes que assò dirà, que u aja reprovat, car, d'aquí enant, no deu ésser escoltat ne li deu ésser donada nula dilatió a
reprovar, e si dins ·I· mes no reprovat, la sentència reman e és ferma e estable per totz temps.
E no tant solament sis n'és apelat, o la sentència encara no és menada ad exsecució, pot reprovar, ans encara, si la sentència era menada ad exsecució, e la part tenia so sobre què la sentència serà donada per falces cartes o per raon de falçes testimonis, pot reprovar los ditz testimonis e les falçes cartes.
E assò reprovat, deu e pot cobrar la cosa aquela sobre què la sentència fo donada, del tenidor o posseydor d'aquela, no contrastant la sentència donada ne menada ad exsecutió ne lo liurament de la cosa; e aquest reprovament deu ésser fet dins ·I· mes, així con desús ja és dit.
E nengun qui assò vol reprovar, covén que, dins tres ayns aprés que la sentència serà donada, vénga a la cort e comens lo dit plet a menar e, depús l'aurà comensat, que dins ·I· mes aja reprovat, si no, d'aquí enant, los ·III· ayns passatz, no deu ésser oyt ne escoltat, ne pux nul temps no·n pot fer demanda ne·n pot ne deu moure nula acció, e és ferm tot so qu'e·l dit plet és estat fet e sentenciat. Car lo dret e la nostra custuma no volen que nul hom aja guaayn ne profit d'engan ne de falsia.
RÚBRICA 6
Ref. 7.6.0 DE CONFESSIS
Rubrica de conffessis.
sl:7.6.1 Confessió que sia feta en juy, lo júgie alre no y pot fer ne deu sinó que dón sa sentència, e prejudica a aquel qui fa la confessió ab aquesta distinció, però, que la fassa en juy e denant son adversari o son procurador, e que sia aquel qui la fa, major de ·XXV· ayns, car si menor era, la confessió no valria ren meyns de la auctoritat de son tutor o de son curador; e la cosa que confessa que sia certa e no dubtosa o no certa.
E encara, que sia contra sí e no per sí.
E encara, que la fassa ab franca volentat e no per paor.
E encara, que sia tal la confessió que no sia contrària a dret o a natura, so és, que si alcun que sia franch confessa en juy que sia servu, o menor de ·XIIII· ayns o que no aja genitàlia vel testiculos, e confessa que aja fet aülteri.
O encara, si confessa negun que aja l'om mort, que és viu.
O que és mort per mort natural e per malaltia, e él confessa que l'à él mort.
E encara, que no sia pròdigus o orat.
E encara que aquela confessió que no contenga error de fet; que, si la error de fet era provada, no valria la confessió.
La qual confessió, si enaxí és feta con desús és dit, prejudica a aquel qui la fa, sí que la fassa a demanda del júgie [...] e per demanda de la part adversa.
sl:7.6.2Si alcun confessa en juy cosa no certa, deu ésser forsat per lo júgie que confés cosa certa e clara.
sl:7.6.3Altra confessió hi à que és feta fora de juy e val, si raonable és, e no pot ne deu ésser revocada, so és a ssaber confessió que és feta denant escrivans públic e és mesa en carta pública.
Item confessió que és feta defora juy, val e és ferma, si és feta denant ·II· testimonis o plus, que sien eletz o pregatz per la part qui fa la confessió, que·n sien testimonis.
Car dura cosa és e no digna que aquel qui per la sua pròpria boca à confessat denant testimonis, que vénga contra so que él ha confessat e atorgat.
RÚBRICA 7
Ref. 7.7.0 DE APPELLATIONIBUS ET TEMPORIBUS APPELLATIONIS ET DE PROCESSU APPELLATIONIS
Rubrica de appellationibus et temporibus appellationis et de processu appellationis.
sl:7.7.1 Aprés que la sentència és donada diffïnitiva, se deu hom apelar dins espay de ·X· dies primers vinientz (sic), e aquel qui s'apella deu-se apelar a dos ciutadans de Tortosa o a plus, los quals deu nomenar per lur propri nom; car, si no u faya axí con desús és dit, que ren no·n fayla, seria tot enaxí con si apellat no s'era.
Però si de continent dirà, con la sentència és donada: "apel-me"
, e no nomenarà a qui, son adversari pot dir e fer forsar al veger e als júgies que nomén a qui ç'apela, e fer assignar dia que men ça apelació, que no aurà l'espay de ·X· dies.
Alò metex ç'és en la segona apellació; les quals apellacions se deu menar ab aqueles sollempnitatz que·s mena lo plet principal. E tota apellació de sentència diffïnitiva deu ésser acabada e determenada dins ·I· ayn per la part qui ç'apela, e si no u fa, passa en cosa judgiada, si doncs no remania per colpa de júgies, que no y volgessen o no y pogessen enantar e dur acabament. Però que aquel qui ç'apela sia diligent, e no remanga per él ne per alongament d'él, que la sentència de la appellació no sia fenida e acabada.
Aquela metexa raon ç'és en la segona appellació que és en la primera, però son adversari, si·s vol, la y farà menar la primera e la segona apelació, totz dies que cort tengen, tro sia donada la sentència, que nul alongament no li deu ésser donat ne assignat.
Car él, qui d'abans era fet fugidor, és fet encalsador e no és raon que aquel qui deu encalçar que fugia ne·s gaudesca, e com deym que dins ·I· ayn deu ésser determenada si no
passa en cosa jugiada, és per so com aquel per qui la sentència és donada no à cura que·s men ne vénga a·cabament dins l'ayn. Mas, si·s vol, qual que part se vula, la pot fer menar totz dies de cort tro sia acabada e, si als júgies és just, poden-la donar totes ores que·s vulen aprés que la apellació àn reebuda.
sl:7.7.2Certa cosa és e manifiesta que pus hom s'és apelat los júgies del principal plet, jasia so que la apellatió no reeben, negun prejudici no deu ésser fet per éls a la appellatió, ans totes aqueles coses que eren con la sentència fos donada són en aquel testament que d'abans eren con la sentència fo donada.
sl:7.7.3Aquels qui pledégien se poden apelar ab escritz e sens escritz en los civils pletz o e·ls criminals que civilment són demanatz a diners a pagar. Car de pletz criminals que són demanatz o vengiansa de mort o de trencament de menbres, apellació no·s fa ne·n deu ésser feta ne la poden fer.
sl:7.7.4De tot fet o enquisició çe fa, se pot hom apelar, axí con fan e·ls pletz civils o e·ls criminals que civilment a pena de diners són ententatz e menatz.
sl:7.7.5Sentències que sien donades per correptió de diners, so és que·ls júgies sien conremputz per diners que·ls sien datz ne promeses, no són negunes, ne aquel contra qui seran donades no són tengutz que·s n'apelen, si provar o poden, ne·ls nou en ren si no·s n'apelen, si dicta corruptió poden provar.
sl:7.7.6Apellació no pot ésser feta de sentència que sia donada per contumàcia, so és contumax
no·s pot apelar si la sentència serà donada contra él ne per él.
sl:7.7.7No tant solament aquel qui ç'apela deu menar la sentència de què s'és apelat a acabament, ans si aquel si ç'apela, depús que apelat se serà, morrà, los hereus seus o successors deven menar la dita sentència a acabament o deven pagar e restituir tot so en què fo condempnat aquel qui ç'apela.
sl:7.7.8Sentència que és donada contra dos o plus, si la apellació és pronunciada que és justa la apellació e que és ben apelat e mal pronunciat, no tant solament ajuda a aquels qui ç'és apelat, ans ajuda a totz aquels qui en aquela sentència foren condempnatz e no fo per éls apelat axí bén com a aquel qui ç'apela.
sl:7.7.9Cascuna part en un fet que sentència sia donada, se pot apelar dues vegades, e no plus.
sl:7.7.10Atressí, cascun enfiteot o parsoner se pot apelar dues vegades al seynor de qui ten a cens o a part, de tota sentència que contra él sia donada.
E el seynor, atressí, se pot apelar dues vegades, si contra él serà donada; però lo seynor, jasia so que hom a él s'apel o que él ç'apel, hi deu metre júgie suffïcient e no sospitós ne tengut de sí de parentesch ne d'amistat, que per dret ne pusquen ésser gitatz.
sl:7.7.11Tot hom és dit contumax qui per tres vegades serà citat peremptori e no vol venir a la cort ne menar son plet. E si tres vegades és citat, los
júgies d'aquí enant poden pronunciar lur sentència en contumàcia d'aquel qui serà per tres vegades citat, e d'aquela sentència no·s pot apelar lo contumax.
O si per aventura vendrà a la cort e no volrà respondre al júgie, o si hi vendrà e se n'irà, que no volrà fer dret, ladoncs lo júgie pot donar la sentència en contumàcia d'él. Car atressí és dit contumax si ven a la cort e no vol respondre e si hi ven e se·n va, que no vol fer dret a son adversari.
E de sentència que per aytal contumàcia sia donada, no·s pot hom apelar; e és raon que hom no se·n pusca apelar, car major meinspreu és dels júgies e de la cort si negun ven a la cort e no vol respondre, o si hi ven e se·n va, que no vol fer dret a la part, que no és con és citat e no vol venir. On de sentències que per aytals contumaçes sien donades no·s pot hom apelar ne, si s'apela, no val la apellació.
sl:7.7.12Apelar no·s pot hom de sentència que per àrbitres sia donada.
sl:7.7.13Totes les apellacions que sien fetes, se deven menar e defenir e acabar dintre en la cort de Tortosa, e no en altre loch, si doncs les partz no·s n'acordaven ensems ab lo veger e ab los júgies, car ladoncs se poden menar e determenar e acabar defora la cort.
sl:7.7.14De sentència que sia donada contra alcun, si simplament se n'apela no espacificant los capítols o els cases en què serà condempnat, és entés que s'apela de totz aquels capítols en què serà condempnat.
Però la part que no ç'apela a·quest melorament per benefici d'aquela apellació, que pot demanar aquel plus que demanava en lo qual lo júgie no avia condempnat son adversari, jasia so que l'adversari ç'apelàs e no él.
sl:7.7.15Nul hom no·s pot apelar de la exsecució ne de l'exsecutor de la sentència, si doncs lo exsecutor en la exsecutió no faya contra la custuma escrita, o contra lo usàgie, si lo usàgie hi à loc, o contra dret, on no agés custuma ne los usàgies que nós usam.
sl:7.7.16Manifestament atorga la sentència donada contra él, aquel qui demana dilació o alongament a fer la paga de so que serà condempnat, o a liurar la cosa en què serà condempnat a restituir, e per so no·s pot apelar con aquela dilatió o alongament demana. E si se·n serà apelat d'aquela sentència, pus la dilacion à demanada, no val aquela apellatió. Ne pot ne deu valer.
sl:7.7.17Establit procurador a plet a menar per lo seynor de qui és lo plet, lo dit procurador és tengut e obligat de tot lo plet a menar entrò a la sentència diffinitiva; e si per aventura la sentència serà donada contra él, és tengut e obligat que·s deven apelar. Mas la appellació feta, no és tengut ne obligat de menar la appellació, si no·s vol, ne·l ne pot hom forsar.
Però aquel procurador, sempre que la apellació aurà feta, és tengut e obligat que·n deu denunciar al seynor del plet, sis vol, que men la apellació o se·n lex, que él d'als no és tengut si no·s vol.
sl:7.7.18De sentència diffinitiva que sia donada contra alcun, aquel contra qui serà donada pot renunciar a la apellació, sis vol, per so con cascun pot renunciar a son dret.
sl:7.7.19De tota enterlocutòria se pot hom apelar, sis sent agreugiat d'aquela. Però la apelació feta, contínuament deu-la menar, e de continent deu nomenar aquels aqui s'apela, e dintre tres dies, la apellació deu ésser determenada e pronunciada e deu ésser menada. E·s pot menar defora cort e dins cort, e pronunciar axí defora cort com dins cort. E aquel qui s'apela, totz dies deu estar denant lo veger, e amonestar lo veger que li aja los júgies e la part; e deu estar aparellat tota ora denant lo veger, que si·ls júgies vénen que men sa apellació, en guisa e en manera que no remanga per él, ne per ren que él hi aja a fer ne a dir, que no·s dón.
E si per aventura los júgies no auran plen consel que la pusquen dir, o no la volran dir o s'absentaran, o auran a ffer tals affers que no y podran ésser, e per raon dels júgies covendrà que s'alonc, per raon d'aquestes raons sobredites o d'altres, que per raon dels júgies se fassa. Tota via e totz dies aquel qui s'és apelat, deu ésser denant lo veger dins aquels tres dies, e d'aquí enant tro que la enterlocutòria sia pronunciada, aparelat de menar aquela e d'oir
la pronunciació, que no remanga per él ne per ren que él dégia fer ne dir, que no·s dón. Car si reman per él que no fassa tot so que damunt és dit, passatz los tres dies, la enterlocutòria passa en cosa jugiada e no se·n pot apelar ne a loc que aquela d'aquí enant pusca menar, e deu enantar sobre·l principal.
Los júgies àn poder de longar la enterlocutòria per raon, a la vegada, con no àn plener consel, o si eren éls de tals affers enbargatz, aquí no pogessen de veure sens gran don d'éls. E con axí són affaenatz los júgies, en loc d'aquel o d'aquels, deu-se apelar a altre, e deu-ne ésser forsat con sia cert de l'affaenament a la cort. E si no u vol fer, deu hom enantar sobre·l principal.
Però si per aventura los júgies no y volran ésser, con moltes vegades s'esdevén, deven-ne ésser forsatz e destretz e peynoratz, per sentència dels ciutadans, d'aitant con val la demanda del plet principal.
E en aquest cas, con no y volen venir ne ésser los júgies, però que sien tals que·l veger los pusca aver e forsar, no corren aquels tres dies a l'apelant, mas d'aquel dia enant que·ls podrà aver, corren aquels tres dies, e dins aquels se deu determenar, si doncs no y venien los cases sobreditz.
E dementre està, que·l veger no pot aver aquels júgies que enaxí ha a fforsar, aquel qui s'apela deu ésser e estar totz dies denant lo veger aparelat de menar sa apelació acabament, e amonestar e dir al veger que li aja los júgies, que él és aparelat. E si assò no fa, la enterlocutòria passa en cosa jugiada e deu enantar sobre·l principal, no contrastant aquela apellació.
E el veger deu aver los júgies e la part adversa sens messió e despesa e costa d'aquel qui s'és apelat.
sl:7.7.20De totes les sentències que són donades en la cort de Tortosa, s'apela hom als ciutadans de Tortosa, sí que sien donades entre ciutadan e ciutadan, sí que sien donades entre ciutadan o habitador de Tortosa e de son termen e hom estrayn.
Sí que sien donades entre la seynoria e els ciutadans o ciutadan, o habitador, o estrayn, de totz los pletz e de totes demandes que són mogudes per la seynoria, sí que sien mogudes per la seynoria, sí que sien mogudes per los ciutadans o habitadors de Tortosa e de sos térmens, sí que sien mogudes per hòmens estrayns o contra éls, per seynoria o per altres.
De totes sentències que sien donades on apelacion se fassa ne·s dégia fer, ç'apelen als ciutadans de Tortosa, a ·II· o a tres, axí ben si apela la seynoria con tots los altres de tota demanda que fassen ne moveu contra alcun o alcuns, e de totes sentències que contra él són donades, si se·n vol apelar ne vol menar la apellació, E en nul loc de la ciutat ne del termen de Tortosa no·s pot ne·s deu menar plet, sinó en la cort de la ciutat e, si u fa, no val, ne pot ne deu valer, ren que fet y sia ne comensat, exceptat de les enterlocutòries qui primerament se donen en la cort e en la apellació se determenen e·s poden determenar defora la cort, e a dia que hom no tenga cort; e exceptat plet de jueus que, si sagrament s'í deu fer per éls, deu-se jugiar en la cort e fer a la sinagoga, e pendre testimonis jueus a la sinagoga, e tot l'als en la cort.
RÚBRICA 8
Ref. 7.8.0D'AQUELS QUI ABANDONEN LURS BÉNS O PODEN ABANDONAR O LEXAR
Rúbrica d'aquells qui abandonen sos béns.
sl:7.8.1Aquels qui lurs béns abandonen a lurs creedors, per aquel abandonament no són deliuratz ne desobligatz, dels deutes, que no·ls ajen a pagar, totes ores que u ajen ne hom los ó pusca trobar. Mas aquest benefici d'abandonament los val a assò, que pus abandonat àn, que hom per aquel deute, en aquela saon que abandonarà, no pot hom ne deu metre en preson ne pugiar en la Çuda. E si abandonarà en la cort, sobre què·l creedor se sia clamat d'él, si·l creedor se vol, de continent que·ls seus béns a abandonatz, deu jurar que no à de què pagar, e totes ores que u aja ne Déus lo y dón a guaaynar, levat son vestir e son menjar, que u pagarà al creedor. E, si abandonarà defora la cort, deu abandonar denant lo veger e dos o tres prohòmens, per so que·l veger li man que sia a la cort lo primer dia que vénga que cort se elegia tenir e·s tenga, per so que fassa lo sagrament axí com desús és dit, si·l creedor lo vol pendre. E el veger li pot e li deu fer lo manament que sia a la cort.
E, depux aquest sagrament aurà fet, totz meses ne pot lo creedor aver del deutor aquel qui aurà abandonat ·I· sagrament, segons que desús és dit; e aquest sagrament deu-se fer per sentència dels ciutadans, e so que d'assí de fayl require retro en la usansa de la cort, e aquest sagrament deu-se fer e·l mig de la cort denant tuit.
sl:7.8.2Deutor qui per engan e per falsia, dién e feynén que no àn de què pagar, aduu e aporta son creedor a conpositió, u per deutes que dégia, fug e eix de la ciutat, jasia so que abandon los seus béns o no·ls abandon e, aprés que la conposició o transacció aurà feta ab son creedor, aparexerà evidentment que él pot pagar aquel deute, no contrastant aital composició o transacció o covinensa, deu ésser forsat e destret de pagar lo deute tot que devia a son creedor, ans que la composició, transacció o covinensa fos feta. E encara, si renunciat avia a aquesta custuma, que no li tenga prou ne li pusca valer al deutor, ne noure al creedor.
RÚBRICA 9
Ref. 7.9.0DE BÉNS QUE SÓN POSSEÏTS PER AUCTORITAT DE JUTGES
Rúbrica dels béns que són posseïtz per auctoritat dels júgies in civile est quod po(s)tulas.
sl:7.9.1 Contra tota raon és que ·I· dels creedors sia forsat de reebre la possessió dels béns de son deutor, e que d'aquels béns aja a pagar los altres creedors.
sl:7.9.2Con la muler o els creedors o altres persones són meses en possessió dels béns del marit o de lurs deutors, per aquesta possessió no se·n guaayna la seynoria dels ditz béns.
sl:7.9.3Si alcun, per juy e per sentència dels ciutadans, és mès en possessió dels béns de son adversari causa rey servande vel pro mensura debiti vel malefici declarati, o per lexes o legatz, nul hom nula forsa no·ls deu fer ne nul contrast, que légia cosa seria que aquels que són meses en possessió, si la cort e los prohòmens no·ls defansava e no·ls mantenian estant en lur possessió, la qual cosa la cort e els prohòmens deven deffendre e aidar, e mantenir e vedar poderosament a aquels qui la forsa ne el contrast feessen, e no·ls en deu ésser donat leer; car no és raon ne egualtat que so que és fet raonablement sia contrastat e meynspreat per aquels que mal volen fer ni usar.
sl:7.9.4Si alcun hom que sia obligat a deutes, fa son testament, e aquel testament establex son hereu, e aquel hereu atressí és obligat a deutes, los creedors del testador poden demanar que·ls béns del testador no sien mesclatz ne meses ab los béns de l'hereu.
E, si són mesclatz ne meses, poden demanar que·n sien separatz e departitz, e triatz e assignatz, per so que cascun dels creedors sàpia los béns de son deutor, e els creedors de la ·I· deutor no sia pagat dels béns de l'altre. E s'í podria fer engan que aquel qui deuria ésser pagat no seria pagat e aquel qui no deuria ésser pagatz seria pagat, e enaxí podria·n ésser grant trebal e gran confusió entr'éls.
La qual separació o departiment se pot demanar que sia feta dins ·V· ayns aprés de la mort del testador; e·s deu fer si és demanat, e no d'aquí enant.
RÚBRICA 10
Ref. 7.10.0DEL PRIVILEGI DE LA SENYORIA
Rúbrica de privilegi de fisch.
sl:7.10.1Lo fisch, si son deutor li aurà donat en paga, per lo deute que li deu, lo deute que sos deutors li deven, no·l pot demanar sinó al termen que aquels deutors avien enprés ab lo deutor del fisch, per aquesta raon car negun no pot transportar en altre ne donar plus de dret qu'él no à.
sl:7.10.2Lo fisch no pot ne deu aver, ne pendre, ne emparar, béns de nul hom, per mal que fet aja, sens juy e sentència dels ciutadans de Tortosa. So és a entendre, que nula cosa no pot ne deu aver de nul hom sens juy e sentència dels ciutadans, en aqueles coses que sien que él pot demanar.
sl:7.10.3Si alcun hom obligarà a altre totz sos béns presentz e esdevenidors e en aprés per alcuna raon obligarà atressí totz sos béns al fisch, primerament deu ésser pagat lo creedor que·l fisch. Per aquesta raon qui prior est tempori pocior est iure.
LLIBRE VUITÈ
RÚBRICA 1
Ref. 8.1.0DE FORÇA E VIOLÈNCIA QUE SERÀ FEYTA A ALGÚ
Explicit liber ·VII·, incipit liber ·VIII·. Rúbrica de forsa o de violència que serà feta a alcun.
sl:8.1.1Leer és e poder a tot hom de defendre ça possessió, la qual leyalment ten e posseex, en totes maneres que él defendre les pusca.
sl:8.1.2Certa cosa és si aquels qui per forsa són gitatz de lur possessió que y deven ésser restituïtz.
Los hereus emperò d'aquel qui la forsa à feta, no·n són tengutz sinó d'aytant con d'aquela cosa a éls és pervenguda; e aquesta demanda o enterdit pot hom posar dins ·I· ayn que la forsa és feta.
sl:8.1.3Si alcun mou plet contra altre, e aquel qui mou o fa la demanda aurà despulat o forsat aquel contra qui fa la demanda d'alcuna possessió o d'alcuna altra cosa, lo demanat, so és aquel qui és despulat, no és tengut de respondre al demanador tro que l'aja restituït d'aquela cosa on lo tenia despulat.
sl:8.1.4Si alcun se clama d'altre que li aja feta roberia o forsa, o donat alcun don, o li aja feta
enjúria alcuna, con aquel demanador qui de la roberia o de la forsa o del don o de la enjúria aurà provat aquela cosa a ssí ésser feta, jasia assò que no u prou tot, mas prova·n alcuna partida, per confessió de son adversari o per testimonis, aquel qui·l mal aurà fet o donat deu ésser condempnat al demanador, e el demanador deu ésser creegut de la roberia tota o de la forsa o del don donat o de la injúria que à presa, e demana per son sagrament, primerament leyalment feta tatxació e trempadament per los júgies.
sl:8.1.5És tengut aquel qui de possessió gita altre per forsa, de restituir los fruitz totz que d'aquela cosa pren o fa pendre; e encara totz aquels fruitz que aquel que gitat és de la possessió pogra pendre, si él aquela possessió tengés.
sl:8.1.6Comprador qui per forsa és gitat d'aquela cosa que compra, contra lo venedor, d'aquela forsa que altre li fassa, non pot fer demanda, si doncs lo venedor especial covinensa no li n'à feta que, si altre li·n faya forsa, que él que li·n fos tengut, e ladoncs és-li·n tengut, mas ha ça demanda contra aquel qui la forsa li à feta.
No tan solament és tengut aquel qui gita altre de possessió d'alcuna cosa a retre la possessió, ans encara és tengut de totz los frutz e les rendes, e a totes les altres coses a restituir que aquel ne pogra aver agudes e reebudes si de la possessió no fos gitat.
sl:8.1.7Si alcun hom mana a nul hom de la sua compayna que gitàs per forsa alcun hom de ça possessió, o aquel per sa pròpria auctoritat lo·n gitarà, e lo seynor per ferm o aurà, axí n'és tengut lo seynor com si él o avia fet personalment, per so com ho à manat o aüt per ferm,
quia qui per aliud facit per se facere videtur. E enaxí pot-se clamar d'aquel seynor per aquesta forsa que feta li és per accionem sive interdictum unde vi.
sl:8.1.8 Aquest enterdit o acció unde vi a loc con alcun és gitat de sa possessió per forsa; e aquel qui gitat n'és, deu provar dues coses, so és saber, la possessió que él que la tengés, e que hom per forsa que·l n'à gitat, que nul hom no pot ésser gitat de possessió si e·l temps de la ejecció él no posseya.
E encara a loch aquest enterdit, si hix de la possessió no ab cor ne ab volentat que la vula lexar, ans vol que sia en sos béns, e ven altre e intra en aquela possessió, e el seynor tornan e volen intrar en sa possessió, e nol vol reebre.
sl:8.1.9Encara ha loc aquest enterdit unde vi si alcun és en sa possessió, e veu venir hòmens armatz contra él, e fug, e aquels intren en aquela possessió e la·s retenen.
sl:8.1.10Per dues guises pot hom cobrar ça possessió, si alcun ne gita altre per forsa.
Aquest de continent és entés, con aquel qui era en la possessió e·l n'àn gitat per forsa, e él no avén cura d'altres fets ne d'altres negocis, e ajusta amics e parentz e armes qu'él ne pusca regitar e, feent assò en assò, jurcava ·I· mes e plus.
O la pot cobrar, ça possessió, cascun elégia qual se vol.
sl:8.1.11Aquest enterdit unde vi, con és demanat en juy, nula pena no dóna ne nula infàmia no aporta ne dóna.
sl:8.1.12Con alcun per sa folia gita altre de possessió d'alcuna cosa, e la possessió serà demanada, que aquela cosa li sia restituïda e la pena que dret y dóna, si aquel qui fa la forsa avia dret en aquela cosa, deu-lo perdre, e deu restituir la cosa a aquel a qui l'avia tolta, e·l deu tornar en ça possessió.
Mas si dret en aquela cosa no avia, deu restituir a aquel a qui la cosa avia tolta, e tornar en ça possessió, e deu ésser condempnat, oltra la cosa, en altra aitan bona o en la estimació d'aitant de preu con aquela cosa valia con fo la forsa. E aquesta pena no naix de l'enterdit, mas naix de la constitutió de la lig: si quis in tantam furoris pervenerit audaciam.
sl:8.1.13 Si alcun és gitat de possessió per altre per forsa, pública vel o privada, aquel qui de la possessió serà gitat per forsa, si·s vol, pot acusar aquel qui·l n'à gitat de forsa pública o privada.
Forsa pública és dita con se fa ab armes. Privada és dita con se fa senes armes et debent finiri causant infra biennium scilicet instancia.
sl:8.1.14 Aquest enterdit unde vi és dret e útil; dret és donat al seynor; e l'enterdit útil és donat a aquel qui posseex, axí con a quaix seynor.
RÚBRICA 2
Ref. 8.2.0 DE INTERDICTO UTI POSSIDETIS ET UTROBI
Rubrica de interdiccio uti possidetis et utrobi.
sl:8.2.1Interdictu uti possidetis és e à loc en coses seens. Interdictu utrobi, en coses movens. E cascun d'aquestz se dóna a retenir possessió. E lo dret enterdit és donat al ver seynor de la cosa.
Lo útil interdit és donat al quaix seynor de la cosa. E dóna·s contra aquels qui enbargen a alcun d'usar ça possessió. E aquest enterdit s'entén en dues guises: que aquel qui veda usar a alcun ça possessió, o la veda espressament o la veda tàcitament.
Espressament és con él diu que posseex, e veda a l'altre que no posseesca. Tàcitament és dit con calant e no dient ren, li veda a alcun que no cav, ne sembre, ne plant, ne laure, ne obre en sa possessió, ne y hedifich ren. E aquest és aquel enterdit uti possidetis, se dóna en altra manera, so és que si alcun à, e dóna·s en les coses seens et est prohibitorium axí com desús és dit.
Encara aquest enterdit uti possidetis se dóna en altra manera, so és que si alcuna cosa és feta en paretz o en cases d'altres, pot hom demanar que aqueles coses enaxí obrades e fetes, que·n sien remogudes e desfectes e toltes.
La condempnació d'aquest enterdit se fa en aital manera que no·s fa en la proprietat de la cosa, mas fa·s a retenir la possessió, so és pronuncio tali ut retineat possessionem talis rey, si aquel qui posseex o per què·s dóna la sentència non possidet ab aversario suo tempore litis contestate non vi non clam non precario.
sl:8.2.2Interdictum utrobi és en les coses mobles e dóna·s en aquela forma que fa lo sobiran enterdit uti possidetis; aquestz dos enterditz uti
possidetis et utrobi àn differència ab lo enterdit unde vis, en tres guises.
La primera, que lo enterdit unde vi demana restitutió de la possessió, e per aquestz dos enterditz és demanat que í sia defesa la possessió.
Item, unde vi repugna contra lo posseydor que·n sia gitat, e per aquestz és demanat que sia defés e retengut en la possessió.
Item, interdictum unde vi véngia e demana que sia feita vengiança de la cosa passada, e aquestz defenen la forsa present e esdevenidora que no sia feta.
E deu ésser certa cosa a tot hom que aquest enterdit uti possidetis et utrobi és doble, que axí·l pot demanar la una part com l'altra. E és encara annal, so és que dins ·I· ayn que aquesta cosa comens, negun vedar a altre la possessió, que deu comensar lo plet, que d'aquí enant no à loc e és prohibitori et retentori.
RÚBRICA 3
Ref. 8.3.0 DE PRECARIO INTERDICTO
Rubrica de preca(rio) interdiccio.
sl:8.3.1Precarium est quod precibus inprecatum conceditur utendum, so és que si alcun prega a l'altre, que él en nom d'aquel tenga alcuna cosa que pusca usar, e aytal possessió com aquesta, qui·s que la tenga, tant tost com és demanada per aquel qui les pregeries obeex o per son hereu, deu ésser restituïda. E a aquesta differència entre comodatum et precarium quod comodatum non deu ésser redut ne restituir a aquel qui fa lo comodatum, tro a fer lo servïï al qual fo feyt lo comodatum; e lo precarium, de continent que és demanat deu ésser restituït. E dóna·s aquest enterdit de precario, contra aquel qui reeb la possessió de precario, e contra son hereu, e és perpetual e restitutori.
E encara·s dóna no tant solament en les coses pròpries ans atressí·s dóna per les coses estraynes; so és saber, que si alcun ten peynora d'altre, e deutor vendrà e·l pregarà que li liure aquela peynora, e la í liurarà, lo creedor, per aquest enterdit, la pot cobrar.
Item, si prega alcun son amic que li manleu alcuna cosa d'altre e aquest que la manleva, la liura a aquest qui·l n'à pregat, aquest manlevador pot demanar la possessió d'aquela cosa manlevada, e no el seynor.
Mas aquel seynor d'aquela cosa pot demanar la possessió per aquest enterdit contra aquel qui la cosa manleva d'él, e contra son hereu. E pot atressí demanar reyvendicione.
E encara aquest enterdit se dóna contra aquels qui la cosa reeberen, e contra lurs hereus, e feeren alcun engan per què la cosa no posseschen e no ajen; e aquesta cosa deu ésser restituïda aital e aitan bona con era e·l temps que fo manlevada, o·n deu ésser restituït lo preu que en aquel temps valia, si la cosa era afolada ne pigiorada.
RÚBRICA 4
Ref. 8.4.0 DE SALVIANO INTERDICTO
Rubrica de Salviano interdiccio.
Inquilinus dicitur de possessionibus civitatis. Colonus dicitur de possessionibus agrorum.
sl:8.4.1 Salvian interdit és annal e de guaynar possessió, e dóna·s al logador e a son hereu dretament contra aquel qui loga la cosa, so és contra aquel qui reeb la cosa en loger. E aital logador com aquel és dit colonus, e entén-se d'aqueles coses e possessions qui són defora la ciutat.
Útil enterdit salvian se dóna al logador e a son hereu. E és dit enquilinus aquel qui reeb a loger cases e altres possessions que són dins la ciutat.
Encara és donada al logador acció salviana e no és donada a altre creedor. Encara és donada al logador acció quasi salviana, so és ypothecària axí com a tot altre creedor.
Per aquest enterdit salvian són demanades totes les peynores que són obligades espressament o tàcita; so és la possessió d'aqueles coses in vecta et illata, so és que són meses ne aportades e en la honor, sabent lo logador, jasia so quen sien tretes, e encara d'aqueles que són en les honors que són defora la ciutat et hic intelligit de colono con de inquilino aliter se herat.
RÚBRICA 5
Ref. 8.5.0DE PEYNORES QUE SERAN MESES A ALGÚ
Rúbrica de peynores que seran meses a alcun.
sl:8.5.1Certa cosa és que·l deutor no pot minvar ne afolar la conditió del creedor venén ne donan ne alienant a nula persona les sues coses.
sl:8.5.2Axí com lo creedor no és tengut d'emenar ne de restituir les peynores que per cas d'aventura pert, enaxí és tengut e deu ésser forsat e destret, si per engan seu o per colpa o per mala guarda se perden e s'afolen o guasten.
sl:8.5.3Tot hom qui vol fer paga a altre, e el creedor pendre no la vol, lo deutor se·n deu anar a la cort e, denant tota la cort, deu posar son fet e dir al veger e als prohòmens que són en la cort, que él és aparellat e vol pagar son creedor, e que él no·l vol pendre; e per juy dels ciutadans e per sentència, ab lo veger ensems, deven-se comanar aquels diners o aquel deute en un loc segur e consignar, e d'aquí enant que·l deutor, aquels diners o aquel deute no meta ne torn en son ús. E si enaxí o fa, lo deutor és solt de la obligació de tot lo deute ipso jure e de les usures, si usures y à, axi bén de les passades, si les consigna, con de les esdevenidores, que d'aquel dia enant no·n darà gens.
Però si reebrà aquels diners ne aquel deute, és semblant que no vol fer la paga, e reman e és obligat axí com d'abans era, ans de la consignació.
sl:8.5.4Si a·lcun són alcunes coses obligades de son deutor, e aprés que lo deutor aquela obligació aja feta, per qual que cas és fet deutor de la seynoria, toitz los seus béns són obligatz per
qual que raon a la dita seynoria, lo primer creedor o creedors són primers en la obligatió, e deven ésser primers pagatz. Per aquesta raon que qui prior est tempore pocior est iure.
sl:8.5.5 Cases o altres possessions o cases que sien a alcun obligades, si·l creedor pren tantz dels fruitz d'aqueles coses que·l preu d'aquels fruitz o el loger basten a la paga d'aquel deute, los deutors ipso iure són absoltz e deliuratz de la obligatió d'aquel deute, e poden demanar e cobrar la carta del deute, si jens n'í à, e la peynora que·l creedor tenga per aquel deute. E el creedor, d'aquí enant, no à acció ne demanda contra aquel deutor o deutors, e no pot vendre ne alienar les peynores que per aquel deute tenga.
sl:8.5.6Si tot lo deute no és pagat al creedor, per poc quen remanga, pot retenir la carta lo creedor, que no és tengut ne obligat que la reta, e pot vendre les peynores, si jens ne ten ne li són obligades.
sl:8.5.7Nul hom, per sa pròpria auctoritat, no pot peynorar altre per deute que li dégia, exceptat a cavaler; que, si cavaler és deutor a altre ne obligat, e no vol pagar son creedor, que·l dit creedor, aprés que·s serà fadigat una vegada al veger e no·l farà pagar o no podrà, que·l dit creedor, per sa pròpria auctoritat, que pot peynorar lo cavaler de quals que coses li pusca trobar, e encara de son caval o de son mul, o de sa cavalgadura, on que la trob, sens enbarc e contrast d'alcuna persona.
sl:8.5.8Creedor, si lexa la carta del deute a son deutor en testament o en codicils o en sa derrera volentat, és entés que li lexa tot lo deute que en aquela carta és contengut, e la peynora, si peynora hy à, e tota la obligatió que és en la carta, jasia so qu'e·l testament o e·l codicil o derrera volentat no sia contengut sinó tant solament la carta.
Alò metex és entés si·l creedor ret la carta del deute a son deutor, és entés que l'absolv de tota la obligació d'aquela.
sl:8.5.9Tots los creedors que són enans del matrimoni que alcun fassa e àn espressas obligacions, són primers e abans e·ls béns del marits que les mulers.
Espressa obligació és dita si lo deutor diu en carta que fassa: "oblig-vos totz los meus béns especialment o generalment".
Tàcita obligació és dita con aquel qui s'obliga no diu ne espacifica: "oblig-vos los meus béns espressament ne generalment"
, axí con és aquel qui promet a donar dot per alcuna femna que, jasia so que·ls seus béns no oblich, per so com promet a donar lo dot, és entés que obliga totz los seus béns tàcitament per lo dit dot a pagar.
Atressí aquel qui reeb lo dot, jasia so que, en la carta o meyns de carta, no oblic los seus béns per lo dot a restituir, és entés que tàcitament obliga totz los seus béns per lo dot e per lo creix d'aquel a restituir. E la muller, aprés del matrimoni contrait, és primera e mils e·ls béns del marit, jasia so que la obligatió sia tàcita, que nul altre creedor que y sia aprés del matrimoni per espressa obligatió que aja. E encara és mils e primera que negun creedor que el marit ans del matrimoni agés, de què lo marit no aja feta carta.
Exceptat que si per aventura alcun vendrà mul o mula, camp o vyna, o altra honor, o altra cosa qual que sia, e remandrà tot lo preu a pagar o partida, e el marit d'aquel preu, de tot o de partida, farà carta al venedor, aquela cosa per aquel preu li obligarà specialment, aquel venedor o credor serà mils e primer, en aquela cosa, que la muler ne nul altre creedor, per primer que sia de temps ne de dret, sens tot contrast e embarc de nula persona.
Alò metex s'és si alcun, de sos béns propis, en refactió de cases, de leyns o de barques, o en mellorament de les honors del marit, metrà sos diners ne son aver, o en la sepultura del marit ne en so que pertayn a la sepultura, que í és mils e primer que la muler ne nul altre creedor.
sl:8.5.10Deutor que no paga son creedor al termen entr'éls és enprés ne establit, e el dit deutor
dóna al dit creedor, ab carta o meyns de carta, leer e plen poder que si ell no paga al dit termen que él que pusca vendre o enpeynorar o alienar per sa pròpria auctoritat tants dels seus béns tro que sia pagat de tot son deute lo dit creedor, segons la covinensa entr'éls enpresa, pot enantar en la venda, peynora o alienatió, sens contrast e enbarc de nula persona, feta fadiga al deutor si no·l vol pagar, e és ferm e estable per totz temps.
Mas si per aventura la dita covinensa entr'éls no és enpresa ne feta, e el creedor vol enantar en les peynores que sien venudes en la cort, covén que la venda que·s fassa per juy e per sentència dels ciutadans, segons que és contengut en la rúbrica de la usansa de la cort. Atressí, si·s vol lo creedor, jasia so que li sia donada per lo deutor auctoritat, pot-ó vendre ab la cort.
sl:8.5.11Creedors que són e·ls béns del marit derrers que la muler, poden e deven-se pagar dels béns del marit, enaxí que totz los béns del marit se venen e, del preu, dón hom tant a la muler tro que sia pagada del dot e de l'escreix, e el sobrepús que prengen éls. O sis volen los creedors que pagen la muler del lur propri de son dot e de son creix, e ela que·ls absolva e·ls deliure totz los béns del marit que ela ne ten, e la obligatió, e·ls dón son loc.
sl:8.5.12Coses que són obligades ab cartes a molts creedors e en diverses temps, qui primer d'aquels serà de temps, aquel és primer en la obligatió e·s deu primer pagar. Però totes les coses se deven vendre e el preu posar en una taula segura, sens contrast del primer o primers creedors e enbarch de nula persona e, per juy e per sentència dels ciutadans, deven-se pagar axí con primers seran, mentre bast lo preu de les dites coses.
Tot hom és primer en béns d'altre, que sia creedor ab carta, e l'altre sia meyns de carta; Enaxí que si no avia mas ·I· dia que la carta fos feta del deute, e de l'altre deute sens carta avia ·XX· ayns o plus ans, e primer és aquel de la carta que no és aquel meyns de carta, per molt de temps que aja que·l préstet sia fet.
Mas si totz los creedors són meyns de carta, en aquestz meyns de carta no és esgardat primeria
de temps, mas les coses venudes e el preu reebut, per juy e per sentència, que·s deven pagar totz los creedors, per sou e per libra, cascun segons son deute.
sl:8.5.13Tot creedor pot obligar a altra persona les peynores que a él són obligades per son deutor, e pot-las obligar e metre peynora per aytant de peccúnia o d'aver com a él és degut, jasia so que assò entr'éls no sia enprés ne covengut. Enaxí emperò que·l dit creedor se deu gardar que a tal meta aqueles peynores e liure, que totes ores que son deutor lo pach e vula cobrar e aver.
E si per aventura entretant se perdien, lo dit creedor és tengut de restituir e de emenar tot lo preu que les dites peynores valien, si doncs no·s perdien per cas d'aventura, al qual cas hom contrastar no pot.
sl:8.5.14Si alcun enpeynora a altre alcuna cosa, e és enprés entr'éls que, si lo deutor no paga a son creedor lo dit deute per què les peynores a meses, al dia entr'éls enprés e assignat, que la peynora sia encorreguda, e que jamés no la pusca reebre. Si deutor aprés del termen paga son creedor, o li consigna e comana en loc segur la paga, si él no la vol pendre, la covinensa ne l'enpreniment entr'éls enprés no val, ne pot ne deu valer; e no contrastant la dita covinensa, lo dit deutor pot e deu cobrar la sua cosa, mal grat de son creedor. Sens contrast e enbarch d'alcuna persona.
sl:8.5.15Peynora que sia obligada a alcun, si lo deutor la vol reebre ans del temps entr'éls establit, pagan lo deute a son creedor, pot cobrar la sua peynora totes ores que·s vula ans del termen, no contrastant aquel dia assignat a la paga ne entr'éls emprés.
sl:8.5.16Covinensa que sia feta entre·l deutor e el creedor, que·l creedor se pac de son deute de les rendes e dels fruitz d'aqueles peynores que ten, és entés que si alcunes messions él fa en aqueles peynores o per raon d'aqueles ne per raon dels fruitz, que aqueles primeres se·n deven levar, e el sobrepús so que·n sobrarà, deu reebre e aver en paga; jasia so que de les messions o despeses entr'éls no·n sia feta mensió ne nul enpreniment.
sl:8.5.17Lo deutor, con no à de què pagar sos deutes, e mor, dels béns seus li deven ésser fetz totz sos
obs en la sepultura, no contrastant creedors que él aja, ne la minva que él ha con los seus béns no basten als deutes a pagar, per so com la sepultura és primera e·ls béns que nul creedor.
sl:8.5.18Los mortz e·ls osses de mort deven ésser soterratz, sens contrast de deute que degés o d'usures que agés preses, o alcun malefici de què agés fet, de què no agés estat condempnat en aquel temps a mort, exceptat crim d'erechegia, que aquels no deven ésser soterratz, ans si són soterratz, deven ésser dessoterratz.
sl:8.5.19Un deutor deu a molts creedors de diverses temps deutes. Si los segons creedors se volen, poden pagar al primer creedor so que li és degut, e él és tengut a éls, totes aqueles peynores que ten de son deutor liurar, e totes les obligations e les accions e els dretz que él ha contra lo deutor ne els seus béns, és tengut de donar e de liurar als ditz segons creedors, e fer d'aquén cartes, si les ne volen, e no pot ne deu rebugiar la paga, ne pot contrastar les peynores, que no les reta a aquels creedors, e (que) encara que no·ls dón tot son loc e son dret, e sa acció.
sl:8.5.20Qui moltes peynores ten en peynora de son deutor per ·I· deute, lo creedor no és tengut ne pot ésser forsat ne destret de retre neguna de les peynores a son deutor per molta quantitat que li sia pagada de son deute, si doncs la paga de tot son deute no li és feta complidament.
Car ladoncs, tota la paga reebuda, és solta la obligatió e deu retre les peynores.
sl:8.5.21Lo creedor ans del termen enprés ab son deutor, no pot vendre les peynores a ssí obligades. Emperò, aprés del termen enprés, les pot vendre o enpeynorar o alienar.
sl:8.5.22Con sobre deutes o altres coses seran fetes tres monitions, per clams que alcun ciutadan o veyn de Tortosa aja d'alcun hom estrayn, a la cort d'aquel loc on lo hom estrayn és ciutadan o habitadors, e compliment de dret fer no li volran, aüta la fadiga de dret, per juy e per sentència dels ciutadans, és donada licència e
solta de peynorar al dit ciutadan o veyn de Tortosa, de peynorar les coses d'aquel loc d'on serà aquel hom estrayn, sens contrast e enbarch de nula persona, seynor ne altre, que no poden fer en la licència o solta a donar, ne en les peynores que no sien fetes.
Les quals peynores, con les ha fetes, deu presentar al veger e els ciutadans, e totes demostrar e tenir de manifest aitant de temps com la cort conexerà, e depux deven ésser venudes per juy e per sentència dels ciutadans, e el preu deu ésser pagat e deliurat al clamador e peynorador, aitant com és la sua demanda, e la messió que ha feta feén les tres fadiges, a coneguda de la cort, e les messions que farà en la peynora a fer ne a tenir convinents. Però no deu ne pot peynorar sinó aytant com és la demanda e aqueles despeses sobredites. E no deu peynorar, ne pot, bestiar menut, mentre que altres peynores trob ne pusca peynorar.
Exceptat que nul hom no pot peynorar ne deu nul prohom ne ren que él men ne port ab sí, que vàgia en misagieria de la universitat de la ciutat o del loch on él es ciutadan o habitador, mentre que la missagieria dura anant ne vinent.
RÚBRICA 6
Ref. 8.6.0 DE FIDEIUSSORIBUS, ÇO ÉS DE FERMANCES
Rubrica de fideiussoribus so és saber de fermançes.
sl:8.6.1Si alcun és demanat denant lo veger d'alcuna cosa que·l defenedor se·n pogés menar o portar, e li serà jugiat que d'aquela cosa dón fermansa de dret, e él no la dóna o no la vol o no pot donar, per so que dret se·n segesca, aquela cosa deu ésser de continent, per sentència dels ciutadans qui en alò seran júgies eletz, sequestrada, so és que sia mesa en poder d'un prohom qui aquela feelment tenga per les partz, e per lo veger, en tal manera que dret se·n segesca, e no peresca a neguna de les partz.
sl:8.6.2La fermansa no tant solament és él obligat, si los seus béns a obligatz per aquela fermansa que fa, ans son hereu e totz los seus béns és obligat e reman. E si no obliga los seus béns, los seus béns, ne son hereu ne els seus béns, no remanen obligatz.
sl:8.6.3No pot demanar alcuna cosa la fermansa ne aquel qui obliga per altre deutor, a aquel qui·ls à mès en fermasa per deute o principal deutor, si doncs primerament lo creedor a qui s'és obligat no ç'és clamat d'él, o peynora a clams del creedor no li à donada, o el deute per clams que d'él sien fetz no à pagat, o no aurà estat per ·V· ayns en la obligatió, o per sentència no serà condempnat, o lo deutor no comensarà a destruir e gastar los seus béns, o no s'ixirà de la terra per raon de habitar en altre loch.
Car si aquestes coses y seran, o la una d'aquestes qual se vol, ladoncs poden demanar e clamar del deutor que pach aquel deute o·ls git d'aquela fermansa o d'aquela obligatió, e·l ne poden forsar e destréyner e, si se·n clamen, deu-n'ésser condempnat.
sl:8.6.4Con lo deutor se absenta e defug que·l creedor no pot aver avinentea que·s clam d'él, ladoncs se pot clamar de la fermansa e destréyner e forsar qu'él pach, però, la fermansa, si·s vol, pot demanar endúcies que li sien donades per cercar e per amenar lo deutor que pach aquel deute e que·s pac delant él, e que·l gart de don; e deu-li ésser atorgat, e donades endúcies covinents segons loc on serà lo deutor, luyn o prop.
E aquestes endúcies deven ésser donades ans que de la demanda sia fermat de dret, car pus dret à fermat, à per ferm lo clam e, tàcitament, à renuntiat a·queles endúcies. E assò s'entén tant solament de fermanses, e d'aqueles fermanses que s'obligen fermanses los uns per los altres e als altres.
E dementre lo deutor pusquen trobar en la ciutat ne en sos térmens, los creedors no·s poden ne·s deven clamar de les fermanses, ne forsar ne destréyner, n·éls en són tengutz de respondre.
De les fermanses que·s fan en la cort és entés en altra manera e segons que ja és escrit en la RÚBRICA DE FET DE LA CORT.
sl:8.6.5Totes ores que·l creedor se clam de son deutor de tot lo deute o de partida, sí que·l deman tot o·n deman partida, que diga que ja li n'és pagada partida, e lo deutor dirà qu'él n'à pagat de tot o de partida, e diu que no u vol provar e que u posa en fe del creedor, lo creedor deu jurar segons que·l deutor posarà, que li n'à pagat o de tot o de partida, no contrastant si tot lo creedor à carta del deute e demana tot lo deute.
sl:8.6.6Femna, ne vil persona, ne menor de ·XXV· ayns, fermansa que fassen per altre no val ne és ferma, ne·ls ne pot hom forsar ne destréyner que·n pugen ren, si doncs la femna no era mercadera, car ladoncs quant a ela, val.
sl:8.6.7Usufructuari és tengut de donar fermansa que torn e restituesca la proprietat de la cosa al seynor de la cosa, fenitz los usosdelsfruitz.
sl:8.6.8Passat lo termen que dégia ésser feta la paga, la fermansa, si paga aquel deute en què s'és obligat fermansa al creedor, pot demanar e clamar d'aquel deutor per qui s'obliga fermansa, jasia so que él no fes la paga per manament ne per pregeries del deutor.
sl:8.6.9Dos hòmens o plus qui fan fermansa per alcun o alguns, cascun tant solament és tengut e obligat de pagar ça part tant solament e no plus, si donques cascun no s'obligava per tot en carta, o no era estat enprés entr'éls, senes carta, que cascun fos tengut per lo tot, o no renuntiaven a les pístoles diví Adrian.
Deutors qui són obligatz cascun per lo tot e són presents, so és que sien en la ciutat o en son termen, cascun no és tengut que pac sinó la sua part, so és aquela part que li·n ven, jasia so que ajen renunciat espressament a benefeit de nova constitutió e a benifeit de departén acció. Mas si los uns són defora la ciutat e son termen, aquels qui són en la ciutat e en son termen són tengutz e obligatz de pagar tot lo deute complidament, e sens contrast e tota triga e tota exceptió posada per éls. Atressí si los uns no avien de què pagar els altres avien de què pagar, fet sagrament que no àn de què pagar, jasia so que sien presentz, no contrastant la presèntia, aquels qui àn de què pagar són tengutz de pagar tot lo deute, sens tota excusació.
sl:8.6.10Totes exceptions e defensions que pertaynen al principal deutor, pertaynen a la fermansa que per él s'és obligada, e a totes altres persones que per lo deutor principal se sien obligades.
Enaxí que, si lo deutor principal ha excepció de convinensa a él feta de no demanar, aquela metexa ç'à aquel qui per él ç'és obligat o la fermansa. Item si el deutor principal se pot defendre per sentència de què sia absolt, atressí se·n pot defendre aquel qui per él ç'és obligat e la fermansa.
Alò metex és en excepció quod metus causa, e excepció d'engan, e en totes altres excepcions que al deutor principal poguessen aydar.
Excepcions, emperò, que pertaynen al deutor principal per raon de privilegi de ça persona, no pertaynen a la fermansa, ne aquels qui per aquel principal se són obligatz; so és saber que, si menor de ·XXV· ayns fa alcun contrait ab alcuna persona contra custum o forma de dret, el menor se defén e·s pot deffendre per son privilegi, so és per la menor edat; la qual cosa, la fermansa o aquel qui per él s'és obligat, no pot fer, per so con aquel qui fa lo contrait ab lo menor en pren fermansa, pus o fa per esgardament de la fermansa o d'aquel qui per él s'obliga, e que a él ne sia conservat son dret, que no fa per raon del menor, qui·s pot defendre per son privilegi.
Aquel metex dret deu ésser observat en tota fermansa qui s'obliga per persona privilegiada, que no·s pot obligar cum effecta.
Encara són altres persones privilegiades les quals no deven ésser condempnades sinó en aitant con fer poden habita racione ne egeant, so és saber, marit e muler entre ssí, pare e fil entre ssí, jendre e sogre e sogra entre ssí, sogre e sogra e nora entre ssí, padró e libert entre ssí, e compaynons de totz lurs béns entre ssí, e encara aquel qui per sa pròpria franchea s'obliga de donar alcuna cosa a alcun.
RÚBRICA 7
Ref. 8.7.0DE PAGUES COM DEUEN ÉSSER FEYTES, SIVE DE SOLUCIONIBUS
Rúbrica de pagues, com deven ésser fetes, sive de solutio(n)ibus.
sl:8.7.2 En elecció e en poder és del deutor, con deu moltz deutes per diverses temps manlevats a ·I· creedor, que si paga alcuna quantitat a son creedor, que pot dir e eléger de qual deute fa la paga aquela.
Mas si lo deutor assò no diu con fa la paga, la elecció que era del deutor és del creedor de dir de continent con pren la paga de qual deute que diu e eleg lo creedor.
E si per aventura con aquela paga·s fa, la ·I· ne l'altre lur volentat no espressen, és entés que aquela paga és feta que del pus perilós deute e del pus fexuch que aquel deutor deu, ab sagrament o ab pena, o del qual pus degués ésser agreugiat.
sl:8.7.3Manifesta cosa és lo deutor ésser absolt de la obligació, con sollempnament à comanat e consignat tot lo deute que deu, si·l creedor pendre no·l volia, enaxí que la consignatió aquela sia feta en tal loc e tan segur, que totes ores que·l creedor vula pendre ne aver la sua paga, que la pusca aver. E pendre de continent sens tot enbarch e alongament.
sl:8.7.4Deutor qui paga a altra perssona a forsa de son creedor o no sabent lo deute que a él deu, no és absolt ne deliure de la obligatió del deute.
Emperò si·l creedor mana a son deutor que pac aquel deute a altra persona, e la paga fa lo deutor, o sens manament de son creedor farà la
paga, e el creedor la aurà per ferma, lo deutor és absolt e deliure de la obligació del deute.
sl:8.7.5Deutor que fa paga al procurador de son creedor a aquela paga a pendre o a demanar, lo dit deutor, la paga feta, és absolt e deliure de la obligació d'aquel deute, axí con si al creedor personalment la agés feta e pagada.
sl:8.7.6Si alcun fa paga per alcun deutor al creedor, jasia so que·l deutor no u sàpia o·n sia forsat, és absolt e deliure lo deutor e tot altre que per él en aquel deute fos obligat.
Alò metex ç'és si la fermansa fa la paga del deute al creedor, que él e el deutor o deutors són absoltz e deliures de la obligatió d'aquel deute. Però la fermansa qui aquesta paga aurà feta, a acció e demanda contra lo deutor o deutors per accionem negociorum gestorum vel per accionem mandati.
Con lo deutor ten la carta del deute que él dégia, és presumpció que·l deute sia pagat e que él que sia absolt de la obligació, si doncs lo creedor no provava que él agés perduda la carta, o que li fos estada enblada, o altres cas d'aventura hi fos esdevengut perquè él agés cobrada la carta e fos venguda en poder del deutor.
sl:8.7.7Obligatió és tolta e absolta per innovació en aquesta forma, que sia dit, con la innovació so fa, que la primera obligació sia solta e no tenga. Car, si dit no era, los primers deutors no serien absoltz d'aquela obligatió e los segons deutors serien e són obligatz.
sl:8.7.8Venda o donació de deute pot ésser feta a forsa del deutor o no sabent lo deutor. On si per aventura lo creedor ven o dóna a alcun son deute o li dóna totes çes accions, lo deutor del deute no és tengut de donar ne de pagar al comprador sinó aitant com él hi à donat per compra, so és aitant de preu con a él costa ne y à pagat e, del sobrepús, lo deutor és absolt e desobligat ipso iure. Alò metex ç'és si la donació és feta, so és que·n sien donatz diners o alcun preu e en la carta sia contengut que li·n fa donatió per so que pusca aver tot lo deute, e d'aital donació lo deutor no n'és de pus tengut sinó con
seria si comprat l'avia, e aital donació axí feta és dita fenta.
sl:8.7.9Si lo deutor paga son creedor ans que denunciat li sia per aquel creedor que él n'aja feta donació o venda a altre, o enans que el conprador o donatari, so aquel a qui la donació sia feta, l'àgia fet citar nomenadament al veger per aquel deute, és absolt de la obligació d'aquel deute, e de ren no és tengut ne obligat al comprador o al donatari. Però lo comprador o el donatari àn acció e demanda contra aquel creedor, d'aitant com pres n'à ne reebut per aquela venda o per aquela donació.
Mas si la denuntiatió li serà feta per lo creedor que él à venut o donat aquel deute, o el comprador o el donatari li auran fet citar al veger per aquel deute nomenadament, e él depux paga al creedor sobredit, lo dit deutor no és solt ne desobligat d'aquel deute, ans és e reman obligat al comprador o al donatari, e és tengut de donar e de pagar a éls aitant com a éls costa, no contrastant aquela paga que·l dit deutor à feta al creedor.
sl:8.7.10Si moltes persones són obligades en deute ne en altres coses, e entre aqueles persones són marit e muler obligatz o deutors, lo marit e la muler ensems ambdui són contats per una persona, e entr'amdui no deven ésser forsats ne destrets que pagen sinó per una persona. Posem, en Martín, e en Pere, e en Johan, e en Ramon e sa muler, tots ensems deven ·C· sous; d'aquests ·C· sous, si·ls altres àn de què pagar, en Ramon ne sa muler no són tengutz de pagar, sinó ·XXV· sous. Con amdui marit e muler, segons custuma de Tortosa, no són contats sinó per una persona tant solament.
RÚBRICA 8
Ref. 8.8.0DE EVICCIONS
Rúbrica de eviccions.
sl:8.8.1Certa cosa és e sens dubte, que·l venedor és tengut e obligat al conprador de evicció e de garencia; jasia so que ren no li n'aja promés e·l contrait de la venda, d'abans ne depux.
sl:8.8.2En venda, nul hom no és tengut de donar fermansa, si doncs dementre lo contrait se fa, o d'abans que·l contrait ce fassa no la à promesa de donar, car ladoncs, si promés ó à, és tengut e obligat que dón la fermansa que sia covinent, si doncs él ladoncs no à assignada la persona, car si él à assignada la persona e el conprador à dit que la reebrà, és tengut que la reeba e, si aquela no pot aver, deu-la donar sufficient.
Mas si per aventura, sí que la aja assignada e no assignada, e la cuidava aver e no la pot aver, ab que per malea no u fassa ne u diga, fet sagrament per lo venedor que él no u fa per malea ne per machinació de més preu a aver, o per servit ne per plaer que altre·n vula fer, lo sagrament fet, deu cobrar ça cosa.
Emperò és elecció del comprador que la retenga si·s vol, o que reta la cosa, que a als no és obligat. E si ret la cosa, e í à feta mensió de mengiar e de beure, deu-la cobrar ans que reta la cosa.
sl:8.8.3Sens dubte és que, si·l conprador denuncia al venedor que d'aquela cosa que él li à venuda,
lo vol hom metre en plet, oja lo y met, ans que·l plet sia comensat, e el dit venedor no·l ne vol deffendre, és-li tengut de eviccions e de totes les despeses que fassa e·l plet o per raon del plet covinentz, e axí per la evicció com per les despeses, són obligatz tots los béns del venedor al comprador.
E no tant solament se pot hom clamar del dit venedor per aquesta raon, ans axí e aitanbén se pot clamar de la fermansa, e li n'és tenguda e obligada, jasia so que aquela fermansa no sia feta denunciatió del dit plet. Car denunciació ne requer ne demana que sia feta a la fermansa, sinó tant solament al venedor o a sos hereus.
sl:8.8.4Comprador, si no denuncia al venedor o a son hereu lo plet que hom li mou o li vol moure de la cosa comprada, si serà vençut d'aquel plet, nula acció ne demanda no à contra lo venedor ne sos hereus, ne contra la fermansa, per raon de evicció ne per raon de les despeses que fetes aurà e·l dit plet.
Atressí, si lo comprador contumax, que no serà o no volrà ésser e·l juy de la cosa comprada, o serà present e serà vençut del plet per injúria del júgie, jasia so que·l venedor e la fermansa sien absens, lo comprador nul recors ne nula demanda ne acció no à contra·l venedor ne la fermansa, ne li·n són tengutz ne obligatz de evicció al comprador, de nula forsa que per raon de la cosa comprada li sia feta.
Tot venedor és tengut de evicció al comprador d'aquela cosa comprada que li ven ne li cambia sua pròpria o aliena, si la venda o el cambi fa per nom de sí e axí com de cosa sua, jasia so que no li aja promesa d'aquén fer evicció.
sl:8.8.5Mas si alcun ven alcuna cosa en nom d'altre, axí com és tutor o curador o procurador, aquel no és tengut de evicció, si doncs él espressament no li prometia o no·s n'obligava.
sl:8.8.6Tot conprador deu ésser defez per lo venedor sotz aquel júgie on és aquela cosa de què és lo plet.
sl:8.8.7Creedor, si ven les peynores que li són obligades iure creditoris, no és tengut ne obligat al comprador de evicció, si él és primer e mils en aqueles peynores, e a melor dret que nul altre creedor o altre hom que aquí mogés demanda, si doncs él en la venda no s'era obligat, o no avia promés de fer evicció, o si él sabia que aqueles peynores eren d'altre e no d'aquel qui les li obliga, car ladoncs n'és tengut e obligat, el ne pot hom demanar.
sl:8.8.8Cosa que sia venuda e liurada al comprador, si enans que·l preu sia pagat hix demanador qui deman aquela cosa a ssí restituir, o aparrà manifestament que aquel qui vené la cosa és cargat tant de deutes que·ls seus béns no bàstent a aquels deutes a pagar, lo comprador no és tengut de pagar aquel preu al venedor, si doncs lo venedor no li dóna fermansa o fermançes sufficientz d'aitant com val aquela cosa que aurà comprada, que li salven aquela cosa e·l ne garden de dan.
Però lo venedor se pot clamar d'aquel qui aquel enbarch fa al comprador, que vàgia a enant, e que diga e deman e mostre quin dret ha en aquela cosa, e si demanar ne demostrar no u vol, la cort, per juy e per sentència dels ciutadans, deu-lo·n forsar e destréyner; e si és vençut o dintre ·X· dies en son plet no vol enantar, atressí deu ésser forsat que defenesca aquel enbarch e aquela demanda al comprador, o ferm la carta de la venda e lou e atorc la venda e lexa aquela demanda e, si fer no u vol, deu ésser pres e detengut pres en la Çuda tant tro aja fermada la carta de la venda.
E és a entrende que·ls màrgiens e els parats que són entre honors d'alcuns o enmig de honors d'alcuns, tota hora són e deven ésser de les honors sobiranes, o d'aqueles que són pus altes les unes que les altres.
sl:8.8.9Creedor que ven alcunes coses a ssí obligades a alcun iure creditoris, per so que del preu d'aqueles coses a él sia satisfet e pagat e·ls temps que la paga deu pendre, deu donar e liurar al conprador totz sos dretz e totes çes accions reals e personals que a él pertaynen e deven pertàyner en aqueles coses, e contra lo deutor e totz los seus béns.
sl:8.8.10Si la cort, per juy e per sentència dels ciutadans, a clams d'alcun creedor e en contumàcia del deutor e en defaliment de conprador,
darà alcuna cosa al dit creedor en paga de son deute, taxat lo preu e estimat segons albitre de júgie, la dació aquela és ferma e estable per totz temps, que no·s pot revocar, pus ·I· ayn e ·I· dia és passat, per lo deutor ne per sos hereus, ne per nul altre hom. E jasia so que·l veger e els júgies aquela cosa li donen en paga de son deute, per tot alò no s'obligen ne són obligatz ne tengutz de garència a ffer. Però nul creedor per primer que sia ne per melor dret que aja, no pot retractar ne desfer la venda, que totz temps val e és ferma.
Si aquel creedor o sos hereus, o aquel qui aquela cosa tendra e posseyrà, pus aquel creedor és mils e primer que no és aquela qui la cosa fo donada en paga, voira donar ne pagar lo preu per què aquela cosa li serà donada en paga; e feta la paga, o restituïda la cosa al primer creedor, aquel derrer creedor qui aquest preu aurà pagat o la cosa aurà restituïda a aquel primer creedor, ha tot son dret e totes ses accions complidament contra son deutor e totz sos béns, axí con d'abans avia, ans que la cosa li fos donada en paga; però elecció és d'aquel creedor derrer que, reïda e restituïda la cosa que li fo donada en paga, o pagat lo preu per què li fo donada en paga, pus l'altre a melor dret que él e és primer.
Alò metex ç'és en totes vendes que per juy e per sentència dels ciutadans çe fan en la cort, que la venda no·s pot retractar per nul creedor, per primer que sia, pus lo conprador o el creedor qui venut o aurà, volen pagar e redre aquel preu per què la cosa fo venuda, que nul temps no·s pot revocar, ans és ferma e estable per totz temps.
Exceptat assò, que si lo deutor de qui la cosa serà donada en paga a son creedor, o el creedor, la aurà feta comprar a altre de son aver, sí que sia de son deute o d'altre aver, que pot cobrar la cosa aquela si·s vol, ab que pac primerament lo deute per què la cosa ç'és venuda.
Però lo comprador fa seus e són seus totz los fruitz, que d'aquén aurà reebutz [...] e aurà fetes messions en la cosa, axí con de laurar, o de reparar, o d'adobar, deu cobrar aqueles ensems ab lo preu.
E con dit sia desús que·l veger ne els júgies no s'obligen ne són obligatz de evicció, és cert e ver que·l creedor que aytal venda fa iure creditoris, e pren lo preu, jasia so que dón tot son dret e son loch al comprador, si·l conprador o demana, deu-li asegurar al conprador que, si
nengun altre y era mils e primer que él, que él que li reda e li restituesca aquel preu que d'él per aquela cosa aurà reebut, sens contrast e dilació e exceptió alcuna, e assò que li deu assegurar sufficientment.
sl:8.8.11Infant ans que sia nat, segex la conditió de la mare. On si la mare és venuda ne liurada al conprador e, depux, altre met lo conprador en plet d'aquela, e n'és vençut lo conprador, l'enfant encara no nat, axí bén és vençut d'aquel infant que encara no és nat, com és de la mare Mas si enans que·l plet sia comensat, l'infant nax, jasia so que sia vençut de la mare, no és vençut del fil ne és entés que·l dégia aver ne l'aja guaaynat, ne·l pot demanar nul temps aquel qui à guaaynat lo plet de la mare ideo quia partus non intelligitur in fructu et est iant discretus et separatus a ventre matris.
Però, si depús lo plet serà comensat, l'infant naix, si guaayna la mare, atresí·s guaayna aquel infant.
E el comprador, si aurà denunciat al venedor lo plet que hom li vol moure d'aquela mare, pot convenir e demanar contra·l venedor, axí bén del fil con de la mare, e n'és tengut e obligat lo venedor al comprador de evicció e de garencia.
sl:8.8.12Acció ex emptio pertayn al comprador e a sos hereus contra lo venedor e sos hereus.
Acció ex venditio pertayn al venedor e a sos hereus, contra lo comprador e sos hereus.
On, si alcuna cosa és comprada, e d'aquela cosa altre lo·n met en plet, e d'aquel plet serà vençut, lo comprador no tant solament pot demanar lo preu per què comprà la cosa, ans tot alò que la cosa valrrà e·l temps que li serà evicta, so és e·l temps que·l plet li serà guaaynat, pot e deu demanar e cobrar del venedor, e el venedor, del preu e de so que pus valrà, él e totz los seus béns ne són tengutz e obligatz.
Vinciment que sia fet a alcun, en tot o en partida, de la cosa que aurà conprada d'altre, lo conprador, en aitant con serà vençut, se pot clamar e pot cobrar del venedor lo preu de tota la cosa, si tota és vençuda, o de partida, se partida n'és vençuda.
Mas si partida és venguda pro indiviso, lo conprador pot demanar lo preu d'aitant com aquela cosa vençuda valia. Mas posem que en aquela cosa venuda sia alcuna partida molt bona e preciosa o molt vil, lo comprador pot demanar e cobrar del venedor segons la valor d'aquela cosa o segons la viltat, qual que sia. E li n'és tengut e obligat lo venedor e sos hereus.
sl:8.8.13Pare que dóna a sa fila alcunes possessions en dot, si aqueles, per aventura, en alcun temps, per plet, seran vençudes al jendre, lo dit jendre pot demanar e cobrar de son sogre no tant solament del preu per què li fo mès, ans o pot fer d'aitant com la cosa val en aquel temps que li és venguda.
Atressí, si la muler dóna a son marit en dot alcunes possessions, e aqueles per plet seran toltes e vençudes al marit, la muler li n'és tenguda e obligada de evicció, si oltra lo dot a béns parafernals. Mas si béns parafernals no à, la evicció evanex e és vana, e el marit enaxí no pot ren demanar a la muler. Ideo inanis est accio petitoris qua excludit inopia debitoris.
Però si les possessions li són dades estimades al marit, lo marit és absolt e desobligat d'aquela estimació e del creix que per aquela estimació féu a la muler, e d'aquí enant no li n'és tengut.
sl:8.8.14Plet que és entre alcuna persona e el comprador d'alcuna cosa, sobre aquela cosa comprada, e el dit conprador dirà al demanador que en ça fe o posa, que jur, si lo demanador jura, e fet lo sagrament per sentència o menys de sentència, à a deliurar aquela cosa al demanador, lo venedor qui fo d'aquela cosa no és tengut ne obligat al comprador de evicció ne de ren. Per so con per lo seu fet metex fo condempnat o ac la cosa a retre.
En testament foren hereus establitz e la ·I· d'alquels hereus, presentz los altres cohereus seus, vené totz los béns d'aquela heretat, e tot lo preu que d'aquén hac, partit ab sos cohereus segons que a cascun ne taynia, e cascun pres e reebé sa part d'aquel preu. E la venda feta, altra persona mès en plet lo comprador d'aquela heretat e guaaynà-la, e vençé lo conprador lo dit venedor, e totz sos cohereus són tengutz e obligatz de evicció al dit comprador, so és saber cascun per sa part, que presumpció és que cascun li vené ça part, pus cascun pres sa part del preu, e ac per ferma la venda tàcitament e no y contradixeren.
sl:8.8.15Sens dubte és que venedor d'alcuna cosa, si la vol cobrar aprés que la venda aurà feta, de què él és tengut e obligat de evicció, o atressí la fermansa que él aurà donada de salvetat, qui la deu salvar e defendre, aquela cosa volrà cobrar per qual que raon, lo comprador, per excepció doli mali, los pot remoure de lur enteniment, e no·ls n'és tengut ne obligat de redre la cosa ne de restituir.
Car légia cosa e contra raon és que aquels qui la cosa deven salvar e defendre contra tot hom éls la vulen revocar e vengen contra so que éls àn fet e tractat. Quia que d'eviccione tenet accio ipsumque agentem repellit excepcio.
sl:8.8.16 Si alcun, per sa gran benignea o per sa gran franchea o per esgardament de pietat, donarà alcuna cosa en dot per alcuna femna, a la qual él no era tengut de dotar si no·s volia, e aquela cosa en alcun temps serà vençuda e guaaynada per alcuna raon a aquel qui la aurà presa, o serà donada, lo donador no és tengut en ren ne obligat de evicció.
sl:8.8.17Donador de neguna evicció no és tengut de la cosa que dóna, si doncs él especialment no s'í obliga.
sl:8.8.18Tota defensió que ha lo venedor, deu e pot aver lo comprador.
sl:8.8.19Si per error del júgie e per pegea, so és que no sia savi, és vençut en plet lo comprador d'alcuna cosa que aja comprada, lo venedor de ren no li n'és tengut ne obligat de evicció; que la enjúria que per los júgies és feta al conprador no deu tornar en don del venedor.
RÚBRICA 9
Ref. 8.9.0DELS AFFIYLAMENTS E DE EMANCIPACIONS
Rúbrica de afilamens e de emancipacions.
sl:8.9.1Tot hom que pusca enjenrar o a fils o a files, o n'aja agutz, pot fer fil adobtiu o fila qual que persona a él plàcia, en presència de la cort, sens carta, o sens presència de la cort, ab carta e si·s vol, en son testament pot-li lexar tot cant ha e fer hereu, ab que lex la legítima al fils seus, si n'à. E si fils no à o alcun dels devalantz, à a lexar la legítima al pare e a la mare, si·ls ha, o als ascendens si pare ne mare no à.
Si aquest pare qui aquest fil adobtiu aurà, mor entestat, que no aja descendentz ne ascendentz, pagades les sues enjúries e los seus deutes, aquest fil o fila adobtiu successeex en totz los seus béns e hés son hereu.
Mas si à descendens, ven amb éls en successió per eguals partz. E si descendens no à, ven en successió ab los ascendens per eguals partz.
E aquest pare aital pot desafilar al fil o fila adobtiu, per justa raon, en son testament. Encara·l pot desafilar denant la cort, sens justa raon, ab que li salve en sa mort la sua legítima.
Pot-lo amancipar, si·s vol, denant la cort, e encara, sens presència de la cort, ab carta, o donant a aquel muler o, si és fila, marit.
sl:8.9.2Pus que·ls fils són amancipatz, no poden ne deven ésser forsatz ne destretz que tornen en poder de lur pare.
sl:8.9.3Si·l pare malament, contra tota pietat, contracta sos fils, deu ésser forsat e destret que·ls amancip.
sl:8.9.4Nul hom no pot adobtar altre en fil que sia major de dies que él metex, per so con adobtió
deu semblar natura, car gran maravela seria e gran escarn e contra raon que nul fil sia major de dies que el pare.
Mas qui altra vol aobtar en fil, covén que aquel qui vol aver fil adobtiu, que sia major de ·XVIII· ayns, car si menor és no pot ne deu adobtar altre en fil ne en fila.
Femna nó pot adobtar altre en fil ne en fila, per so con femna fil ne fila no à en son poder.
sl:8.9.5Totz aquels qui són en poder de lur pare, mort lur pare, són fetz de lur poder e són de lur dret.
RÚBRICA 10
Ref. 8.10.0D'AQUELS QUI SÓN REEMUTS O ESCAPATS DE PODER DE LURS ENEMICS
Rúbrica d'aquels qui són reebutz o escapatz de poder de lurs enemics.
sl:8.10.1Si alcun reem altre ab son aver de poder de sos enemics, so és de catiu, e aquel qui serà exit o reebut de catiu vol pagar lo preu o la quantitat per què l'auran tret de catiu, a aquel qui·l n'aurà tret o a sos hereus, de continent, la paga feta, deu ésser absolt e quiti de poder d'aquel qui·l n'aurà tret. E si no vol pendre la paga, deu-la posar e consignar en una taula que sia segura, en tal manera que, totes ores que aquel vula pendre sa paga, en pau e sens contrast la pusca pendre e, assò fet, deu ésser forsat e destret aquel qui l'aurà tret de catiu que l'absolva e·l deliure. Per juy e per sentència dels ciutadans.
sl:8.10.2Tota femna francha que sia presa per sos enemics, si alcuna persona la trau o la reem d'aquel catiu, e aprés que la aurà reebuda e·n caurà d'alcun enfant, jasia so que pusca retenir la mare tro que la reesó li sia pagada, no pot ne deu retenir l'enfant per aquela reeson, ne·l dit infant de ren no li és tengut ne obligat.
sl:8.10.3Alcuna persona que sia presa per sos enemics e per qual que raon serà exida e deliurada d'aquela preson, deu cobrar totz los seus béns en aquel testament que eren los béns con aquela persona fo presa, no contrastant nula prescripció que sia correguda ne passada depús ela fo presa tro que fo deliurada e solta de la preson.
RÚBRICA 11
Ref. 8.11.0DE DONACIONS
Rúbrica de donacions.
sl:8.11.1Si alcun dóna a altre, e li liura, les cartes de les conpres dels servus o de catius, és entés que li dóna los catius o els servus que són contengutz en aqueles cartes, e enaxí a acció e demanda en aqueles contra lo donador o el posseydor d'aquels per accionem in rem.
sl:8.11.2 Nul hom no sabent o forsat, no és entés que dón ren. On si per aventura alcun fa carta a alcun de donació, en la qual sia contengut que él dóna alcuna cosa, de la qual él no cogità en son cor nul temps ne·n fo enteniment que aquela cosa donàs, jasia so que él à ja feta subscripció de sa man pròpria en la dita carta, la donació aquela no val res, per so que més val so que és veritat que no fa so que fentament o sens veritat és en escriptura.
sl:8.11.3Tota dona pot, estant en son matrimoni, fer donació entre vius de son dot e de son creix a tothom, però no li pot liurar, per so con lo marit n'és seynor del dot e de l'escreix mentre que·l matrimoni dura.
sl:8.11.4Donació que és feta en frau, lo donador, si de la donació se vol penedir ne la vol revocar, no se·n pot penedir ne la pot revocar, car no és bella cosa ans és frau e engan que negun aja donada alcuna cosa e pux la donàs a altre, e pux a altre, e enaxí enganaria cascun e dolus vel fraus nemini patrocinari debet.
sl:8.11.5 Francha cosa e deliura és a tot hom, que pot donar los seus béns a qui·s vol, sens enbarc e contrast de nula persona, sens ensinuació que
no n'és tengut de fer a cort ne a nula persona, jasia so que aquels béns púgien més de ·V· morabetins quant se vol, enaxí emperò que·ls descendens si n'à, o ascendens en defaliment de descendens, no y sien defraudatz de lur legítima.
sl:8.11.6Cosa que sia donada o escambiada o per altre títol sia alienada, exceptada venda, per lo contrait fet, si la traditió de la cosa no y és feta, no passa la seynoria en lo prenén o accipient lo contrait.
sl:8.11.7Neguna cosa que sia en plet o sia litigiosa, no pot ne deu ésser venuda ne donada ne en altra manera alienada, car si u era, ren que fet ne sia no val res, ne pot ne deu valer, ans és axí com si ren fet no y avia. E aquel qui la cosa vendrà, donarà o alienarà, deu donar al demanador, per pena, ai tant com la cosa val, e deu menar lo plet de la cosa contra él mogut mentre dur e portar a acabament, sí que·l perda, sí que·l guaayn.
E si el reebedor de la cosa sabia o sab, con lo contrait se fa, que la cosa aquela és plet o era litigiosa, deu donar per pena al demanador aytant con la cosa val, e la cosa deu tornar e estar en aquel estament que era enans que·l contrait fos fet.
Però si no sabia o no sab que la cosa fos en plet ne letigiosa en temps del contrait, e no à pagat lo preu, no li deu ésser ne pot demanat, ne él no és tengut ne obligat de pagar aquel preu. E si lo preu avia pagat, a acció e demanda del preu, e·l pot demanar e cobrar d'aquel ab qui fo lo contrait, ab lo ters. Encara que li pot demanar d'aitant con aquel preu és per pena, per so con la cosa que era en plet e litigiosa li avia venuda. Mas seynor ne altre hom, per aquesta raon, no pot ne deu fer demanda, sinó aquestes persones sobredites. E si u fan, no val ren ne li n'és hom tengut ne obligat.
sl:8.11.8Donació que sia feta d'alcuna cosa e no sia liurada, si enaprés aquel donador d'aquela metexa cosa fa donació a altre, e él li liura la cosa, lo derrer donatari, so és aquel a qui la cosa és liurada, és fet e és seynor de la cosa.
sl:8.11.9Donació que és feta per alcun de la cosa moble o seent o semovent, o de qual que us plàcia cosa o dret en la qual sia contengut donació causa mors, so és que diga: "con jo aital dón a vós n'aital aprés de la mia mort aital cosa"
, aquesta donació aital aprés, de la mort del donador, comensa a·ver forsa e vigor.
Però lo donador pot aital donació revocar e desfer totes ores que·s vula ne li plàcia, e encara per sola volentat o per simples paraulas o que diga: "penet-me·nt d'aital donació"
, e enaxí és no neguna.
E encara, aital donació no val si la persona a qui és feta la donació mor enans e primer que·l donador de la cosa. So és que aquel qui fa la donació.
sl:8.11.10Contensó que sia sobre proprietat d'alcuna cosa, si vedat los és a·quels qui contenen per juy e per sentència dels ciutadans que aquí no lauren ne fassen ren, negun no y deu entrar ne laurar ne fer ren, tro que la contesa sia fenida entr'éls, per juy e per sentència dels ciutadans, o per posa que·n sia entr'éls feta.
sl:8.11.11Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de sos térmens pot, en la casa o on se vol, teynir draps de lin e de lana e de seda, o lana o lin o seda, o filat de lana o de lin o de seda, ab tota tinta que él se vula ne li plàcia, sens contrast e embargament de nula persona.
sl:8.11.12Si amic o amiga, que volgarment són ditz drut o druda, se prometen entr'éls alcuna cosa a donar, ab cartes o sens cartes, aytal promessió feta entr'éls no val, ne pot ne deu valer. Mas si la cosa promesa li serà donada e liurada, lo donador ne el liurador no la poden revocar ne cobrar nul temps.
sl:8.11.13Pare, si dóna a son fil, estant en la pàtria potestat, francament e absolta alcuna cosa, aytal donació no val ne pot valer, si doncs per la mort del pare no és confermada tàcitament o espressa.
Cascun pot donar sa part a qui·s vol de la cosa comuna, jasia so que la cosa comuna no sia partida.
sl:8.11.14Negun que dóna a altre alcuna cosa, o la li ven, o la li aliena, e en aquela cosa se retén usdelsfruitz, jasia so que no li liure ne li fassa estipulació de liurar la cosa, és entés e és que la li à liurada e·l n'à mès en possessió. Pus que en la cosa aquela s'à retengutz lo usdelsfruitz.
sl:8.11.15Major de ·XXV· ayns, e totz aquels a qui no és entredita aministració o alienació dels seus béns, poden fer donació purament o ob causant, o simplament, o ab condició, o sub modo vel causa mortis, a qui·s vulen ne·ls plàcia. E encara menor de ·XXV· ayns pot fer donació per núpcies e donar dot o exovar.
sl:8.11.16Donació pot ésser feta e vendició o alienació e tot altre contrait, exceptada estipulació, si·s vol, sien les persones presentz, si·s vol, sien absentz, e si·s vol que sien conegudes o no conegudes. Pot-se fer encara entre absentz, per cartes e per letres, e per missàgies, ab que les partz y cosenten.
E encara si la donació és feta sens carta e sens escrit, val la donació, ab que provar se pusca leyalment.
sl:8.11.17Donador és obligat e tengut a liurar la cosa per él donada o justa estimació per aquela.
sl:8.11.18Donació que sia feta sotz condició vel causa vel modo, si aquel a qui·s fa la donació no conplex la donació o la causa vel modo, pot cobrar e deu la cosa per él donada, sens contrast e excepció.
LLIBRE NOVÈ
RÚBRICA 1
Ref. 9.1.0QUALS PERSONES PODEN ACUSAR O NO ACUSAR
Explicit liber ·VIII· incipit liber ·IX·
Rúbrica quals persones poden acusar o no acusar.
sl:9.1.1Pus que hom à renunciat a la acusació, altra vegada no pot usar d'aquí enant d'aquela accusació.
sl:9.1.2Nul hom no pot accusar altre per procurador.
sl:9.1.3Qui accusar vol altre, deu-se escriure, so és obligar ab escrit e personalment que estia en presó a pena de talió, e no deu ésser criminós, mas hom de bona fama. E aquela inscripció o obligació és entesa enaxí que, si él no prova so de què acusa l'altre, que deu pendre e sustenir aquela pena que l'acusat deuria pendre e sustenir si provat li era lo crim de què és estat acusat e n'era condempnat per sentència.
sl:9.1.4Senyor, ne batle ne veger, ne nul altre hom que offici aja ne tenga de seynoria, accusació criminalment ne civilment no poden fer per sí
metex ne per neguna altra persona entrepossada per éls, ne per neguna enjúria que feta sia, per so con éls usarien o seria semblant que usassen dos officis, so és offici de seynor e de acusador, so que ésser no pot ne deu.
sl:9.1.5Accusador deu ésser un tan solament e no molts, car moltz una persona no poden accusar d'un crim. Mas ·I· pot accusar molts, si moltz són estatz a ·I· malefici a ffer.
Item, pendén una accusació de l'accusat, no per so meyns altres lo poden accusar d'altres crims.
sl:9.1.6A accusació o a denuntiatió o enquisició d'omey, primerament hi deven ésser reebutz los pruxmes parentz, si presenti són, que·ls estrayns, si la accusació o denunciació o enquisició fer volen.
E si mols són los parentz, primerament hi deven ésser reebutz aquels qui pus prúxmens són en grau, si fer o volen. E si són en ·I· grau deven-hi ésser reebutz, si fer la volen, los pus honestz e melors.
E si neguns parents no y són, deu-hi ésser tota altra persona reebuda, si doncs no és persona vil, e assò, si és vil, deu ésser en coneguda dels ciutadans, si lo crim és públic.
sl:9.1.7Les accusacions se deven fer e·s fan, les partz presents e no absents.
sl:9.1.8Si ans que la sentència sia donada mor l'acusat, tota la accusació, quant al crim e quant als seus béns, és morta, enaxí que·ls hereus o successors d'aquels no són tengutz de ren, si doncs alcuna cosa d'aquel crim en poder d'éls no venia, car ladoncs són tengutz d'aquela cosa a restituir e no d'als.
sl:9.1.9Si alcun és absolt d'alcuna accusació de crim per sentència dels ciutadans o de son júgie, d'aquí enant per aquel crim no·l pot nul hom accusar, ne denuntiatió ne enquisició no y deu ésser feta, per so con de un crim moltes accusacions no deven ésser fetes ne denunciacions ne inquisicions, sobre aquela persona metexa.
sl:9.1.10Hereus ne successors no són tengutz de vengiar la mort d'aquels de qui són hereus o successors si no·s volen, ne·n deven perdre la successió nen caen en pena neguna. Emperò si vengiar-la volen, deven-ó fer per accusació o per denuntiació o per inquisició, e no d'altra manera, per so com no pertayn a nul hom que prenga vengiança d'altre sinó per les maneres sobredites.
sl:9.1.11Denunciació és entés con el veger ab los ciutadans, sens altra persona, fa la inquisició per sola la denuntiació.
La enquisició és entesa con aquel qui fa la denunciatió vol ésser a menar la enquisició e donar testimonis e fer totes altres coses que a la inquisició pertaynen.
sl:9.1.12Dels crims, los uns són públics e·ls altres privatz. Privatz són aquestz, so és saber, ladronissos o furtz, roberies, e dons, e enjúries. Públics són dels quals és donada execució so és de què pot fer accusació o demanda tot hom del poble.
Item, dels públics crims, los uns són capitals, so aquels qui deven ésser condempnatz a pena de sang; los altres són no capitals, per los quals los accusatz deven ésser punitz a pena de diners.
Los quals crims públics se deven provar plus clarament que·l sol no luu e·l migdia ne és clar com pus clar pot ésser.
sl:9.1.13Tot hom pot accusar en crim públic a qui no és vedat. Vedat és a les femnes, si doncs no accusen la enjúria de lurs fils, o de lurs pares, o de lurs mares, o de germanes, o de cosín jermans, car en aquestz cases hi poden e í deven ésser reebudes, si eles se volen.
Menor de ·XIIII· ayns no pot accusar.
Item, ne mut no pot accusar, ne persona que sia infamis.
Item, ne encara no pot accusar aquel que à preses diners, que fassa acusació o no fassa acusació.
Item, ne aquel qui serà estat subornat de fer fals testimoni.
Item, los libertz no poden accusar lurs padrons o lurs padrones.
Item, ne aquels que àn meyns de ·L· morabetins en sus béns no poden accusar.
sl:9.1.14Però aquestz desús ditz, jasia so que·ls sia vedat d'acusar en crims públics, si volen perseguir lur enjúria pròpria o mort de lurs pruxmes, poden-ó fer, e no·ls és vedat, ab que si menor és de ·XIIII· ayns, que u fassa ab auctoritat de son tutor.
Item, conpaynó no pot accusar son compaynó ne aquel qui és participant ne parsoner d'aquel crim en què serà accusat l'altre.
Item, jerman o jermana no pot accusar son jerman ne sa jermana per leu crim, si doncs greu crim no era.
Servu ne catiu no pot accusar nul hom, per so com no à persona d'estar en juy, sinó en aquestz ·III· cases que·s segexen: Lo primer si alcun amaga o tuda testament o condicils en què li fos lexada libertat. Lo segon és d'aquel qui fa falsa moneda. Lo ters és d'aquel qui pot accusar aquel qui mata son seynor.
sl:9.1.15Accusatz poden ésser reglarment hòmens e femnes e majors de ·XIIII· ayns. E majós de ·X· ayns poden ésser accusatz si atendiment (sic) que conegen con fan mal e con feran ben.
Encara poden ésser accusatz vius, mas no mors, per so con l'acusat és mort, lo crim és fenit. Iuxta illud que mortuo peccatore extinguitur peccatum, exceptat en crim de heregia e crim de lesa majestat, qui poden ésser
accusatz en vida e en mort. Item, servu no pot ésser accusat en pena peccuniària, mas pot ésser accusat a mort e a perdiment de menbres.
sl:9.1.16L'acusat pot posar sos excepccions dilatòrias, ans de plet comensat, e peremptòries, aprés de plet comensat, si neguna n'à, e fer totes coses que pusca a son dret a conservar.
sl:9.1.17Tot crim en què certa pena no à posada en aquest libre, deu ésser punit e determenat a albir e conexensa dels ciutadans e per juy e per sentència dels ciutadans de Tortosa.
En les demandes dels crims, perex la instància del juy fenits ·II· ayns del dia del comensament del plet a enant, so és del dia que·l plet se comensa tro a ·II· ayns complitz e, passatz, perex la instància del juy.
sl:9.1.18Si alcun serà accusat per alcun crim e serà pugiat en la Çuda e mès en preson, e l'acusador cessarà, que no menarà el plet ne·l volrà menar-lo, lo veger deu aquel amenar en la cort, dient e protestant si aquel qui l'à acusat ne altres volen menar aquela acusació. E assò deu fer per tres dies que hom tenga cort e a dia de cort. E si aquel acusador o altre vol menar la accusació, pot-ó ffer e portar a acabament.
Mas si dins aquels ·III· dies, aquel accusador ne altre no volran menar aquela acusació, los ·III· dies passatz, per juy e per sentència dels ciutadans, aquel accusat deu ésser absolt de tot so per què era accusat, exceptat de coltel tret, si tret l'aurà, de què la seynoria pot demanar ·LX· sous e no ren plus, car de totes les altres coses deu ésser absolt e de tota pena e altres
coses deliure, sens tot contrast e embarch.
Però si·l veger no l'amenava per aquels ·III· dies a la cort, o no u volia fer, a instància d'alcun dels ciutadans, los ciutadans de continent lo deven fer avalar, sens tot contrast e alongament. E si per aventura no u volia fer, ren no deu ésser enantat en la cort, ne y deu hom enantar, en aquel dia ne en altres, tro que aquel sia amenat en la cort e sia seguit son dret. E veger ne batles no poden ne deveu embargar ne constrastar que no vénga a la cort e, si u fan, no val ne deu valer, e ren en la cort no·s deu ne pot enantar en altres fets tro aquel sia avelat e amenat en la cort.
RÚBRICA 2
Ref. 9.2.0DE FORÇA FEYTA A FEMNES, DE FORNICATIÓ E DE ADULTERIS O ESPONCELADES O ESVERGENADES
Rúbrica de forsa feta a femnes, de fornicació o d'aülteris, o espuncelades o desvergenades.
sl:9.2.1Qui forsarà femna verge e la desflorarà, e ela o sos amics d'aquela forsa e esvahiment se clamaran, aquel qui la forsa à feta, si és de ça valor, deu-la pendre per muler, o donar tan bon hom con él és, en marit.
Però si él val molt més que ela, deu-li tant del seu que ela pusca aver aitan bon marit con ela pogra aver ans que aquela forsa agés presa. E si assò no faya, o no volia fer, o no u pot fer, l'om qui aquesta força aurà feta, deu perdre es cap.
E no tant solament n'és tengut aquel qui la forsa ha feta, e obligat a assò, ans totz aquels qui aquesta forsa li auran aydada a ffer e y seran amb él ne són tengutz e obligatz axí bén con aquel qui l'aurà desflorada. Però complén aquel qui la forsa aurà feta, o altre per él, o la un d'aquels qui estat y seran, los altres deven ésser absolts e deliures.
sl:9.2.2Femna que aja marit, si alcun la forsa, ela clamant e provant la forsa, aquel qui la forsa aurà feta, deu ésser penjat en tal manera que muira.
sl:9.2.3Qui forsarà femna que no sia maridada ne sia verge, per la forsa que aurà feta li deu donar tant del seu que·n pusca aver e pendre marit de la valor d'ela, si doncs ela no era putana pública, e assò deu ésser fet per sentència e per conexensa dels ciutadans. Emperò, si no aurà què li dón per la dita forsa feta, estia tant pres dins en la tàvega tro aja pagat so que li serà jugiat.
sl:9.2.4Si alcun està ab seynor e menja son pan e pren soldada d'él o està en cosiment del seynor o pren benifet d'alcun de menjar, que estia en son alberch d'aquel qui fa lo benifeit, e ajustament carnal aurà ab la muler d'aquel seynor, o ab sa fila, o ab sa néta, o ab sa jermana, o ab sa parenta que sia en lo quart grau ab lo seynor, o la se·n menarà per raon que la prenga per muler, deu ésser penjat o deu perdre lo cap en tal guisa que muira.
Aquela metexa pena deu sostenir si dins ·I· ayn aprés que·s serà partit d'aquel seynor fa aquestz crims desús ditz o ·I· d'aquestz crims.
sl:9.2.5Si alcun és pres en aüülteri ab muler d'altre, jasia so que él aja muller o no, nula pena no merex si doncs lo marit d'ela no l'acusava.
Car ladoncs, si·l marit de la dita femna ab qui serà pres en l'aüülteri l'acusa, deu ésser corregut per la ciutat tot despulat sens tota vestedura e nuu e assotat corrent per la ciutat del coyl de sen Johan tro fora la porta de Vinpessol.
Mas no deu soffrir altra pena en sa persona ne en ses coses. E aquest corriment per la ciutat en qual que cas sia fet e totes les altres justícies se deven fer de dia e no de nit.
Alò metex s'és de la femna, si serà acusada per lo marit, que·n sia feta aquela metexa justícia que serà feta de l'hom con hi és pres e n'és acusat per lo marit.
sl:9.2.6Ladoncs és dit que és fet aülteri, si amdui són trobatz jaentz e·l lit, o lo hom serà vist que·s lev del lit, ela remanent en aquel lit, o levant atressí del lit ab él emsems o ans d'él.
sl:9.2.7Si jueu o sarrayn seran trobatz jaentz ab xrestiana, lo jueu o el serrayn deven ésser tiragasats e rossegats e la xrestiana deu ésser cremada en guisa e en manera que muiren, e aquesta accusació pot fer tot hom del poble senes pena de talió ne d'altra.
Exceptat que si la femna era forsada, o él anava vestit axí com a xrestian on ela fos enganada, que ladoncs ela no deu soffrir pena e él deu ésser tiragassat.
sl:9.2.8Si alcun acusa alcuna femna o d'alcun hom dién e posant contra ela o contra él que és estat
alcavot de ça muler, o de sa fila, o de neguna altra persona que sia conjunta de l'accusador tro al quart grau, con leyalment sia provat contra él o ela que enaxí sien estatz alcavotz, tota nua o nuu, cavalcant en un àsen, e assotan, deven ésser corregutz per la ciutat, tenent un ferre per la lenga que pos de part en part, e cridant lo sayg: "qui aytal farà, aital pendrà"
.
Raptum comitit qui florem virginitatis puelle remitentis violenter eripit.
sl:9.2.9 Nul hom no pert ne deu perdre vestedures ne altres coses per nul crim de què sia acusat ne condempnat, si doncs no és condempnat a mort e que muira. Car ladoncs, con és condempnat a mort, e mor penjan o tiragassan, o en altra manera, les vestedures totes, e el coltel, e la corregia, e les çapates, e tot so que porta, exceptat diners, són e deven ésser dels saygs.
RÚBRICA 3
Ref. 9.3.0 DE CRIMINE FALSI
Rubrica de crimine falsi.
sl:9.3.1 Certa cosa és e manifesta, que fa públic crim aquel qui cela ne embla testamentz o cartes públiques.
sl:9.3.2Negun pintor no pos argent per or, ne nula color per altra, e si u fa, deu perdre tota la messió que feyta aurà en aquela obra.
E alò metex se deu observar en totz los altres officis, que no deu hom metre ·I· per als, ne vendre una cosa per altra, e si u fan, deven perdre tota la obra.
sl:9.3.3Argentés o altres menestrals, si de les coses a él liurades, emblaran o retendran o y mesclaran ren, sens volentat del seynor, deven ésser preses e punitz axí com a ladres.
sl:9.3.4Nul hom no pot ne deu fer segel ne bula, sinó per manament d'aquel qui la fa fer, e si u fa, axí com a falsari deu ésser punit.
sl:9.3.5Un vin, pus que cridat és per la ciutat, no deu ésser cregut lo preu, dementre que jens de vin aja en aquela bóta. Lo preu, bé·l pot minvar, mas no créxer, ne neguna mescla, pus que cridat és, no y deu fer, ne metre ayga, ne y deu mesclar altre vin, si doncs no és d'aquela sabor e d'aquela color, ne deven fer cridar un vin e vendre altre. E qui contra assò farà, deu pagar per pena ·V· sous per cascuna d'aqueles coses. E atressí, sotz aquela pena de ·V· sous, deu tenir les mesures dretes e leyals, dels quals ·V· sous deu aver la cort lo ters, e el comú l'altre ters, e l'acusador lo ters remanent.
Alò metex ç'és en la farina, e poden e deven ésser forsatz que la venen segons lo preu que primer y posaren.
sl:9.3.6Qui sens volentat de rey fa neguna moneda, o la fa fer, o la falça, deu ésser penjat sens tot remey. Atressí, qui falsa moneda fabricarà o farà fabregar, sens tot remey sia penjat.
sl:9.3.7Creedor qui fa alcun frau ab son deutor, enaxí que·l deutor, aprés d'aquel frau fet, ven la cosa a aquel creedor obligada, al comprador no nou ren, mas aquels qui fan aquela falsia deven ésser punitz e condempnatz, si clams ne són fetz.
sl:9.3.8Pena de falçaris és aquesta, que deven donar a la part a qui fan la falsia lo doble, so és dos tantz que la cosa no val, de què serà feta la falcia; exceptatz aqueles coses en què ja és certa e determenada la pena, que en aquela tant solament deven ésser condempnatz, e no en plus.
RÚBRICA 4
Ref. 9.4.0DE INJÚRIES
Rubrica de injuriis.
sl:9.4.1 Enjúria és e deu ésser punida peccuniarment o criminalment en aquela [que] pena no és establida segons l'usàgie del comte de Barcelona, a albiri e per sentència dels ciutadans, e segons la dignitat e la qualitat de les persones e el loc en què la enjúria és dita o feta.
sl:9.4.2Injúria és qui a altre cridarà traydor o bare, cugús, ladre, perjur, putana, corregut, aültre, renegat, o altres coses semblantz a aquestes, jasia so que sia ver o no. Si aquel qui la enjúria à dita, no vol jurar que él aqueles paraules à dites per mal cor e per mala volentat, o à dit e no per veritat que·n sàpia, deu ésser condempnat segons albiri e conexensa dels prohòmens de la cort per sentència dels ciutadans, si clams per la part ne seran fetz. E aquela pena deu ésser de la part contra qui serà dita.
sl:9.4.3Injúria que sia feta a muler d'alcun o dita, no tant solament la muler a acció e demanda contra aquel qui la injúria à feta o dita, ans lo marit e el pare de la muler àn acció e demanda contra él, e·ls n'és tengut e obligat a cascun.
sl:9.4.4Feta injúria a servu o a catiu, xrestian o sarrayn, o dita, aquel servu o catiu neguna acció ne demanda no à contra aquel qui li à feta
ne dita la injúria, per so com no à persona d'estar en juy.
Emperò si al dit servu o catiu serà feta enjúria, so és saber que li segudirà sang, o li trencarà os, o li farà nafra o blavura, o li tolrà o li afolarà menbre, o·l ferrà en onta de son seynor o de sa dona, lo seynor o la dona a acció e demanda contra lo malfeytor e li n'és tengut e obligat.
Mas si al servu o catiu seran dites paraules enjurioses o feta leu injúria, ab que no sia feta en onta de son seynor o de sa dona, neguna acció no·n pot néxer al seynor ne a la dona ne al servu o catiu.
Si a jueu ne a sarrayn són dites paraules enjurioses o contomelioses, nula acció ne demanda no·n nax al jueu ne al sarrayn ne a la seynoria per so con són vils persones.
sl:9.4.5Acció d'enjúria se dóna dins ·I· ayn que és feta so és que dins ·I· ayn aprés que sia feta o dita que aja posada sa demanda, car, l'ayn passat, no à loc que d'aquí enant ne pos demanda.
sl:9.4.6Seynor o mahestre qui fer atrempadament sos sirventz o sos dexebles corregén, o·ls dirà paraules enjurioses, nula acció ne nula demanda no·n nax als sirventz ne als dexebles ne·ls en són obligatz.
sl:9.4.7Si a infàmia d'alcun és fet libel famós o deshonest, so és saber, cobles o altres àvols dictatz, per infàmia d'alcun, si és ja fet e él lo recitarà, o per aventura per so com s'albir qui l'à fet o, aquel (a) fet, en loc públic lo gitarà per so que aquela infàmia vénga a les oreles del poble, e aquel per lo poble serà cantat o recitat, deu ésser condempnat peccunialment a aquel de qui la dita infàmia és dita ne feta.
sl:9.4.8Injúria que està en fet, deu ésser punida per arbitri e per sentència dels ciutadans de Tortosa,
si doncs no és tal la pena que ja sia certa e determenada en aquest libre, per los usages o per altra manera.
sl:9.4.9Injúria que sia dita ne feta al marit, la muler no·n pot fer demanda, ne acció a ela non nax.
Per aquesta raon: que les mulers deven ésser defeses per los maritz e no los maritz per les mulers.
sl:9.4.10Furiós, orat, menor de ·XIIII· ayns que no sia doli capax, injúria no poden fer, car aquestz aitals enjúria poden sustenir, mas no fer.
sl:9.4.11Si per manament d'alcun serà feta ne dita enjúria a alcun, aquel qui la diu e la fa, e aquel qui u à manat, amdui ne són tengutz, e cascun ne deu ésser punit e condempnat accione injuriarum.
sl:9.4.12 Acció d'enjúria no passa en hereu del demanador ne del demanat, jasia so que plet ne sia comensat.
RÚBRICA 5
Ref. 9.5.0 DE QUESTIONIBUS, ÇO ÉS, DE TURMENTS
Rubrica de questionibus, so és de tormentz.
sl:9.5.1En la ciutat de Tortosa ne en sos térmens no·s fa negun turment per nul crim poc ne gran, si doncs los prohòmens de la ciutat, ensems ab la seynoria, no s'acorden que s'í fassa per alcun crim perpetrat o fet, car éls totz ensems acordatz, ladoncs çe fa lo turment. Emperò primerament que y sien tals endicis que aporten certes presumpcions e violentes.
sl:9.5.2Negun no pot ne deu ésser posat a turment, que sia de bona fama. Mas hòmens de mala fama e que sien vils persones, axí con són bastaix, e bevedors, embriachs, e tavents, o servus, o hòmens trixadors, jugadors, e prestadors de joc, que contínuament estan sobre joch e presten a uns e a altres ·XI· per ·XII· a joch, e alcavots e alcavotes, e altres semblantz. Aquests aitals són posatz a turment con són encolpats d'alcun crim e los endicis són tals que aporten certes presumpcions violentes.
sl:9.5.3Qual que cosa aquel que és e·l turment diga estant e·l turment, no val ne li nou ren, si doncs aprés que és devalat del turment e à estat, què o com, meyns del turment alò metex no deya e confermava.
sl:9.5.4Plus de ·VI· vegades negun no deu ésser pugiat en turment. E deven-lo-y pugiar en tal forma que no li destruesquen lurs menbres, ne per aquel turmén que soferrà pusca morir. E en cascuna vegada, deu-hi estar a albiri dels júgies, e segons que a éls serà vist de la qualitat de la persona. E deu-hi pugiar per tres dies: e lo primer dia una vegada tant solament, e el segon dia ·II· vegades, e el ters dia tres vegades. E deven-li posar e·ls peus o en les espatles aquel pes que·ls júgies conexeran, segons la qualitat de la persona.
sl:9.5.5Per testimoni a fer, negun no deu ésser posat a turment.
sl:9.5.6Menor de ·XXV· ayns no pot ne deu ésser posat a turment.
sl:9.5.7En nul cas enquisió ne turmén no·s fa en Tortosa ne en son termen, sinó en aquels ·X· capítols que són contengutz en la carta de la conposició feta entre·n Galart de Josa, comanador de Tortosa, procurador de frare A. de Castelnou, maestre en Aragon e en Cataluyna, e dels frares del Temple, e els ciutadans de Tortosa, anno dominice incarnacionis ·MCCLXX· seccundo.
sl:9.5.8 Tot hom pot pendre son parent, que sia furiós o orat, per sa pròpria auctoritat, e aquel tenir pres en ferres o en altra preson tro aja cobrat lo sen o sia mort, per so que no dón mal ne dón a nula persona ne a coses; e per mal que fassa, no deu ésser punit l'orat o furiós, ne pugiat a turment.
RÚBRICA 6
Ref. 9.6.0DE DENUNCIATIÓ DE NOVELLA OBRA
Rúbrica de denunciació de novela obra.
sl:9.6.1Denuntiatió de novella obra·s fa per gitament de tres pedretes poques. E en gitament de cascuna petra que deu dir: "denunciï nos novela obra"
. E deu-les gitar cascuna per sí, o·s fa per sentència dels ciutadans. Qual se vula pot eléger lo denunciador, que el veger per sentència dels ciutadans que diga: "jo us man que vós aquesta obra no fassatz tro sia vist entre vós e denunciador qui melor dret hi aja"
. E en continent, aquel qui fa la obra, pot donar fermansa de desfer e destruir aquela obra que él aquí à feta ne farà, si sentenciat serà contra él, e tornar en aquel estament que d'abans era, ans que él hi obràs. E enaxí pot obrar e hedificar aquí, e bastir. E deu-la desfer e tornar e·l primer estament ab ses pròpries messions e despeses, si sentenciat serà contra él.
Però si fermansa donar no volrà, deu cessar d'aquela obra, que ren no y fassa per tres meses aprés que denunciat li serà, entre·ls quals lo denunciador deu comensar ça demanda. E si dintre aquestz ·III· meses no la comensa, d'aquí enant no à loc la denuntiació, e aquel qui obrava, pot obrar sa obra, si·s vol, no contrastant la denunciació sobredita.
Però si lo denunciador volrà dar fermansa, dient que él posseex, o qu'e·l seu se fa aquela obra, e que él ne farà dret, e el denunciat, atressí, volrà donar fermansa dient que él posseex o que seu és, e que él ne farà dret e que obrarà, lo veger, per juy e per sentència dels ciutadans deu pendre la fermansa de cascun e, presa la fermansa, deu manar a cascun que
aquí no toc, ne obre, ne cav, ne arrabàs, ne fassa nula obra tro sia vist de qui deu ésser aquela cosa, o qui deu aquí obrar.
E assò fet, lo veger de continent ab ·III· o ·IIII· dels prohòmens o més, si més ne vol menar, deu anar là, sobre so de què contenen, e deveu veer la cosa e tot so per què contenen, e lo dret de cascuna part. E, tot assò vist e gardat, deu-se seguir so que per sentència d'aquels prohòmens serà jugiat ne pronunciat e menat ad exsecució, sens tot contrast e embarch de les parts e de nul hom.
sl:9.6.2Si alcun fa obra nova en loc públic, qui·s vol o a qual que plàcia dels ciutadans o dels habitadors de Tortosa, li pot denunciar, segons que desús és dit, que él aquí no fassa obra nova. Que raon és que la cosa pública aja mols defenedors. E molts la poden denunciar, e defendre que obra nova en loc públic no·s fassa.
sl:9.6.3Qui hedific antich restaura, no és entés que fassa obra nova. E enaxí, denuntiatió en aitals hedificis loc no à.
RÚBRICA 7
Ref. 9.7.0DE NÀUFRAG E D'ENCANT
sl:9.7.1Si per occasió de tempestat de mar o de vent, dins los térmens de la ciutat de Tortosa arriben naus, leyns ne barches o altre navili, e perexen ne·s trenquen, ne àn a gitar lurs avers e lurs mercaderies, o perén e trencan les naus, galees, leyns, e les barches e l'altre navili, la fusta, ne la exàrcia, ne les mercaderies, o los altres avers o coses, per mar o per terra, s'escapen ne vénen a terra, o van per la mar, són e deven ésser a lurs seynors salves e segures, e sens tot preu e loger los deven ésser restituïdes e retudes entregrament e sens tota minva, salvant tota ora son trebal. Per so con, en Tortosa ne en sos térmens, naufrayg no à per què seynor ne altre ne pusca ne·n dégia ren aver ne demanar ne pendre. E qui ren del nàufrag se retendrà ne amagarà, en dan e en minva dels perilatz o naufragatz, deu ésser condempnat e punit axí com a ladre.
sl:9.7.2Nauxer, en neguna cosa no és tengut, si per forsa de mar o de vent o de cursaris o de mals hòmens, son leyn perex, ne és robat, ne les coses que aquí són, són robades e perdudes.
sl:9.7.3Galea ne nul altre leyn armat que intra en córs contra sarrayns, de qual que terra sia, no dóna neguna cosa per ribàgie ne per l'encant que ic tenga, sí que sia de Tortosa o d'altra terra, e jasia so que no aja armat en Tortosa ne en sos térmens.
sl:9.7.4La paga de l'encant dels corsaris tota via contén en sí [...] los ·X· dies passatz de l'encant, poden peynorar a los corsaris, sens veger e cort, als compradors de lurs catius e de lurs coses; so és saber, aqueles que d'éls auran comprades, totes ores que les troben defora los alberchs d'aquels qui les àn comprades, sens pena nenguna, e vendre e alienar, e és ferma tota venda que·n fassen, axi con si les fayen ab auctoritat de la cort.
E si aqueles coses que auran conprades no basten a la paga o són dins los albercs d'aquels qui les àn comprades, lo veger, no esperant dia de cort, per sentència dels ciutadans, deu-les fer trer dels albercs a ·I· o a dos ciutadans que í entren.
E liurar als corsaris e fer vendre no esperant dia de cort e, si aqueles no basten, fer liurar tantes de les altres coses dels compradors que basten a la paga conplidament, sens tot serviï que no li·n deu ésser dat ne per él demanat.
sl:9.7.5Si alcun, en encant, ven sarrayn o sarrayna, no és entés que í vena l'aljuba ab què·s ven en l'encant, ne diners o aver, si·l tenia amagat.
sl:9.7.6Sarrayn o sarrayna que sens encant se vena, és entés que totes les vestedures que ab sí porta e els ferres, e les sàvenes, e encara totes vestedures, capa, o altres que sien a ús e a serviï del sarrayn o de la sarrayna, jasia so que ab sí no les port e sien remases en casa, e encara calces, e sabates, e corregia, si les ha, és entés
e són en la venda, jasia so que mensió no n'í aja feta, si doncs lo venedor e·l contrait de la venda non ho exceptava, car ladoncs no s'í entendrien.
sl:9.7.7Item, de les bèsties de cela, fren e cabestre, e cela ab què va a cavalcar, e albardan e sa exàrcia de l'albarda, e estríngol, e monil, si l'à, si doncs non o excepten.
sl:9.7.8Catiu o cativa, caval o rossí, egua, mul o mula, àsen o somera, bou o vacha, o tot altre bestiar que vena sens encant, que no l'ajen amenatz de terra de sarrayns, o amenatz, mas no corsaris ne de cavalgada, que se·n tenga encant, lo venedor no n'és tengut al conprador de malaltia ne de vici aparexent, o que tot savi comprador pogés e sabés veer con lo comprà.
Mas si lo vici o la malaltia no és aparexent ne·s pot veer, e el venedor ne el comprador no u saben e·l temps de la venda, pus que provat serà que aquel vici o malaltia hi era ans de la venda, lo venedor és tengut al comprador de tot aitan a restituir al comprador con la cosa aquela val, menys per lo vici o per la malaltia.
Però si·l venedor lo vici o la malaltia sabia e·l temps de la venda e no u dix al comprador nomenadament, aquel vici o malaltia, sens altres ajustamentz d'altres malalties o vicis, com él sia tengut de dir lo vici o la malaltia, és tengut e obligat al comprador de reffer e de restituir tot lo preu que él n'avia reebut, sens contrast. E deu cobrar ça cosa, e encara emenar al comprador lo dan e la messió que en la cosa aurà feta.
Mas si lo comprador sabia lo vici o la malaltia, jasia so que·l comprador no lo y dixés, lo venedor al comprador no li és tengut ne obligat de redibició ne de nula altra cosa, e val la venda e és ferma.
Los sarrayns que amenen o aporten los corsaris, e venen en encant, o els cavalcadors, són tengutz d'aquesta redibició o d'aquest tornar, si enans que sien pagatz de l'encant, los pot ésser provat que en lur poder dels corsaris o dels cavalcadors agessen aquest vici o aquesta malaltia.
Totz los altres ne són tengutz e obligatz, si dins ·VI· meses aprés de la compra comensaran lur plet de menar, quant a la redibició, e d'aquí enant no. Quant a alò que·l venedor és tengut al comprador en aitant com la cosa val meyns per lo vici o malaltia a restiuir, a loc, si dins ·I· ayn lo comprador comensarà son plet a menar aprés que la compra aurà feta.
sl:9.7.9Vici aparexent és: jeperut denant o detràs, e seynals de nafres, orbetat, rancavós, lagaynós, herniós, peu o man o altre menbre tolt, o dents perdudes, lebrosia o meseleria, e tyna, e royna, e totes altres coses semblantz a aquestes aparexents.
Malaltia o vici no aparexent és: repropi, morbum caducum, corrensa de ventre o de sang, mut, sort o altres coses no aparexents semblants a aquestes.
sl:9.7.10De tot encant és entés que a espay de ·X· dies a pagar, sinó d'oli d'olivar, de figueral, e de la delma que·s pagen de l'oli a Nadal, e dels figuerals a sen Michel, e de les altres coses axí con entr'éls és enprés, si doncs con tenen l'encant no dien adés a pagar.
sl:9.7.11Tota cosa que en encant sia venuda, e la cosa liurada o la verga, ab volentat d'aquel qui la fan vendre, jasia so que diner deu no s'í dón, la venda és ferma e estable axí con si diner deu hi era donat, car venda d'encant no requer diner deu.
RÚBRICA 8
Ref. 9.8.0DELS BATLES E DEL VEGUER
Rúbrica dels batles e de veger.
sl:9.8.1Veger e batles deven ésser catòlichs, e no herégies, ne jueus, ne sarrayns; e deven ésser d'entegra fama, e deven cobeegiar justícia e leyeltat, deven viure honestament e no deven nula persona nafrar de fet ne de paraula. Nafrar de fet és entés con lo aonta en persona ne li fa perdre les sues coses, a tort e sens raon. Nafrar de dit és entés con dien a tort e sens raons paraules enjurioses ne menases.
Deven redre a cascun son dret. On si alcun veger ne batle, corrumput per diners o per precs, o per amistat, o per parentesch, o per promessa que sia feta a él o a altre per él o en nom d'él, fa neguna cosa que sia contra custuma, ne contra dret, ne contra justícia, deu ésser punit segons que dret vol, e gitat de l'officiï. Car dura cosa és e légia que de là on deu exir justícia, nasca injustícia. E atressí és dura cosa e sol-ne esdevenir molt mal e molt mal esdeveniment pledegiar sotz enic e corrunput ne sospitosos veger ne batle. E si cas s'esdevén, que batle ne veger ne altra persona, loc de seynor tinent, raona ne dóna patrocini ne ajuda a neguns dels pledegians, que la part contra qui raonarà o darà patrocini que li pot dir que se·n cal e que no·l raon. E dementre él hi parle ne y raon, ren no és tengut ne·l pot hom forsar que respona al plet, ne·l men, ne y enante en ren.
RÚBRICA 9
Ref. 9.9.0DELS NOTARIS E DE LUR OFFICI
Rúbrica de notaris e de lur ofici.
sl:9.9.1Offici de notari públic és ésser leyal e secret en totes coses que él públicament escriva. Deu fer testamentz e cartes de totz contraitz e, oltra son maltret ne son trebayl, per loger e per salari de les cartes, no deu pendre, però, en guisa e en manera que viure·n puscha, e deu fer totes les cartes e actes que hom vula que fassa. E no deu rebugiar neguna, ne fer ne dir per què les aja a rebugiar, ne·n deu murmurar. On si él no vol fer so que a l'offici pertayn, deu ésser privat e gitat de l'offici. Car notari és dit servu públic, no que sia servu, mas per so con servex e deu servir a tot lo poble que a él vulan aemprar per testamentz a ffer, e per actes e per cartes de totz contraitz, pagan e donan lo loger de son trebayl.
sl:9.9.2Tot veyn o ciutadan de Tortosa e de son termen pot ésser notari sens requeriment, que no n'és tengut de fer a seynor, ne a batles, ne a veger, ne als ciutadans, ne a nul hom, e sens sagrament que no n'és tengut de fer, ne n'és tengut de ren a donar ne a servir a nul hom, ne nul hom no li pot contrastar que no comens e no us de son offici totes ores que a él plàcia, mas deu estar continuadament notari, que no deu vagejar ça ne là.
sl:9.9.3Notaris o escrivans no deu posar ne metre en les cartes ayn de la encarnació de nostre Seynor ne dia, sinó tant solament en què los contrahens fan lurs contraitz, testamentz o actes. Car si altre dia ne altre ayn passat y posaven, deven ésser punitz e condempnatz axí com a falsaris.
sl:9.9.4Tot escrivan e tot altre hom pot tenir escola francament e quítia, e mostrar de qual que sciència él sàpia ne vula mostrar, sens tot contrast.
sl:9.9.5En totes les cartes, testamentz o actes, deven posar e metre los escrivans, e en totes les notes que d'aquí enant çe faran, o els notaris, lo nom del testador e dels marmassors e el nom dels contrahens e dels pledejans, e la cosa sobre què lo contrayt o el plet és fet, e la quantitat o preu, e les renuntiacions, a les quals les partz especialment renuntiaran, car l'escrivà los deu fer entendre les renuntiations que són mester e necessàries en la carta segons lo contrait. E si éls hi volen renuntiar, deu-hi metre la renuntiatió, si no, no n'í deu jens metre, car negun, si no·s vol, no deu ésser forsat a renuntiar a ren que son dret sia.
Deu-hi metre e possar l'ayn de la encarnació, so és lo dia de senta Maria del mes de mars, e el dia en què·l contrait se fa, o el testament, o les actes, e dos testimonis o plus que sien presents, e el nom dels testimonis escriure, e el nom de la ciutat, là on diu: "quod est actum in civitate
Dertuse anno dominice incarnationis et cetera".
E deu escriure, en los testamentz e en les cartes públiques, son seynal e son nom, e el loc d'on és notari. E si alcuna enterlinadura, o rasura, o emenadura hi aurà, deu-la escriure aprés que son nom aja escrit, so és saber: "Signum talis notari Dertuse qui hoc scripsit cutn literis vel diccionibus suprapositis vel rasis et emendatis vel cum raso in tali linea ubi dicitur sic et sic, die et anno quo supra vel prenotatis".
Emperò si l'escrivà fa escriure les cartes o els testamentz a altra persona, l'escrivà o notari deu escriure en la dita carta la sua subscripció, entre l'spay que és entre·l seynal d'aquel qui la escriu, e la tenor de la carta, enaxí: "Signum talis notari publici Dertuse qui hoc scribi jussit vel fecit".
E aquel que primerament del notari la escriu, deu fer son seynal en aquesta forma: "Signum talis qui hoc scripsit mandato talis notarii publici Dertuse, die et anno prenotatis vel quo supra".
Aytals cartes e testamentz, o codicils, o enventaris, e totes altres enaxí fetes, àn valor e fermetat axí e aytan bén con si l'escrivà pròpriament ab la sua man les avia escrites.
sl:9.9.6Públic notari deu ésser major de ·XXV· ayns e no menor. E pot fer cartes per tot lo termen de Tortosa, axí com dins la ciutat, e totes coses que a l'offici de la escrivania pertaynen, reebre e escriure.
sl:9.9.7Los escrivans, con moren o s'ixen de la ciutat per fer en altre loc son estàgie o sa residència personal, deven lexar lurs notes, e lurs memorials, e lurs cartes, closes, a altre escrivan o notari públic de la ciutat qui, en loch d'aquel notari absent, pusca fer les cartes e metre en forma pública. E deu-ne fer, aquel qui reebrà les notes, mensió en son seynal, sotz aquesta forma: "Signum talis notari Dertuse qui hoc scripsit pro ut in notulis talis notari cuondam mortui vel absentis inveni die et anno prenotatis".
E aitals cartes àn valor e fermetat, aytan bén con si lo primer notari les agés fetes e meses en pública forma.
sl:9.9.8Los notaris, nul temps ne en nul loch ne per nula raon o occasió, aqueles notes que éls noten ne escriptures que fan en secret, no són tengutz ne deven ésser forsatz que les mostren ne les manifesten a nula persona, sinó a aqueles persones
qui lo secret àn fet. E los contrahens deven saber con fan fer les cartes que és custuma que no poden, de les coses que tenen per altre a sens o a part, vendre, donar, alienar ne lexar nula cosa seent a cavalers, ne a sens, ne a nul hom d'orde clerge ne altre, que aytal venda, donació o alienació o lexa que·s fassa, no val ne deu ne pot valer nul temps.
E si per aventura alcun los vendrà, o·ls donarà, o·ls alienarà, o·ls lexarà alcuna cosa seent de les coses damunt dites, no val ne és ferm ne estable.
sl:9.9.9Lexa que sia feta o donació en testament ne en codicil als notaris qui aquels testamentz o condicils reebran o faran, val e és ferma e la poden pendre e aver e retenir, sens tota pena.
sl:9.9.10Notaris que fassen falsia en lurs officis ne en lurs escriptures, deven ésser punitz e condempnats axí com a falsaris; e encara deven ésser privatz e gitatz de l'offici de l'escrivania, per tots temps, sens tot remey e esperansa que jamés no y tornen ne y pusquen tornar.
Item los notaris personalment deven pendre lo fermament de les dones, per so que frau ne engan no s'í pusca fer ne machinar, ne fermar la sirventa en loc de la dona, ne una persona per altra.
sl:9.9.11Si plet serà contra lo notari per raon de son offici, deu-ne fer dret en la cort de la ciutat de Tortosa a aquel qui d'él se clama, e aquí pledegiar e respondre, e oyr sentència o sentències. E si allega alcun privilegi, en continent deu ésser gitat e privat de l'offici, per juy e per sentència dels ciutadans, sens tota esperansa que jamés no y torn.
RÚBRICA 10
Ref. 9.10.0DELS CORREDORS E DE LUR OFFICI, E DE ÇO QUE DEUEN PENDRE DE LES COSES QUE VENDRAN O CRIDARAN
Rúbrica dels corredors e de lur offici, e de so que deven pendre de les coses que vendran o cridaran.
sl:9.10.1Totz los officis són leyals en sí metexs e bons. On per so com per vils persones, e mols guayns que per occasion dels officis éls fan e donen obra que·s fassen, los officis que són justz e bons, són tengutz en dubte e·n vénen a meynspreu. On deven saber los corredors que lur offici és públic, e són persones públiques, e éls axí com a persones públiques deven servir a tot hom que per raon d'aquel offici los aja obs ne mester. E non deven dir de no, ne deven rebugiar, ne fer, ne dir, ne murmurar, en ren per què aquel qui mester ne obs l'à per raon de son offici, no·l pusca aver a son servil de tot so que pertayn a l'offici de la corredura. E si contra aquestes cosses o una d'aquestes fa ne diu, de continent, sens tot remei e sens tota esperansa que jamés no y torn, deu ésser privat e guitat per totz temps d'aquel offici, que no n'us ne jamés no·n pusca usar. La qual acusatió pot fer de tot hom del poble qual que us plàcia.
Emperò, si per aventura alcun corredor, en alcuna cosa de son offici, falcia alcuna o engan farà, o més de preu que no és taxat per alcuna cosa a vendre ne a cridar, pendrà ne demanarà, axí com a falçari sia condempnat e gitat de son offici, que nul temps no y pusca tornar, ne d'aquel d'aquí enant no pusca usar.
sl:9.10.2Fermanses deven donar los corredors que d'aqueles coses que·ls són liurades a vendre que sien salves, enaxí que les coses o el preu d'aqueles pusquen aver e cobrar lurs seynors,
e que no les pusquen perdre, ne éls no se·n pusquen anar ne fugir ab les coses ne ab lo preu.
sl:9.10.3Los corredors deven cridar públicament totes les coses que hom los darà ne·ls comanarà a cridar. E si fer no u volen, per totz temps deven ésser privatz e gitatz de l'offici de correduria.
sl:9.10.4Los corredors deven tenir, cridar, e vendre, totz los encantz que hom ten o vol tenir en Tortosa, axí de catius, com de robes, com de fruitz, com de totes altres coses de què hom vula tenir ne vendre en encant. E axí a dies de festes con d'altres dies, que no y deven dir de no, ne u deven rebugiar ne contradir, ne deven trobar occasion per què no u fassen. E si contra assò faran, deven ésser privatz e gitatz de l'offici de la corredura, sens tot remey e esperansa de tornar.
sl:9.10.5Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de son termen, e no altre, pot ésser corredor, sens sagrament que no n'és tengut de fer, ne denuntiacion no és tengut que·n fassa, en cort ne defora cort, a seynor de Tortosa ne a negun ciutadan. Ne nul hom no·ls ho pot contradir ne vedar que no usen del dit offici totes ores que a éls plàcia, ab que bén e leyalment n'usen e u fassen.
sl:9.10.6Però deven cridar totz los bans, e·ls establiments, e totes les altres coses que la seynoria, ensems ab los prohòmens de la ciutat, vulen cridar ne fer cridar públicament, sens tot preu e serviï que no·ls n'és hom tenguts de donar ne de fer, ne éls no u deven demanar ne pendre. E si contra assò fan, deven ésser preses e detengutz preses en la Çuda, aitant com als prohòmens de la ciutat plàcia, e depux deven ésser privatz e gitats de l'offici per tots temps.
Atressí deven cridar tot consel que·ls ciutadans vulen fer ne tenir, sens tot preu e serviï que
hom no·ls n'és tengut de fer ne de donar, sotz la pena sobredita.
sl:9.10.7Tot corredor deu cridar honors, cases, leyns, e barques, e totes altres coses que hom vula vendre o no vendre, que hom vula fer cridar a dies, aitantz de dies com a hom plàcia que les vula fer cridar, e tot dia, per tota la ciutat, ab que hom li dón per cascun dia ·I· diner; e no·n deu plus demanar.
Atressí deu cridar per tota la ciutat vin, e totes coses que desigen cridar, bén e leyalment, enaxí que no deu cessar tro que per tota la ciutat les aja cridades. E si contra fan, deven ésser gitatz e privatz de l'offici, sens tot remey.
sl:9.10.8Tot corredor que vena robes, les deu emparar de tot hom qui les li vula dar a vendre, e les deu portar a vendre per la ciutat, e si les ven, deu-lo·n hom pagar segons que la roba val e segons la taxacion de la cisa de la corredura.
E si no la ven, no li·n deu hom, per molt que la tenga, ne él no·n deu ren pendre ne demanar. E si u fa, és tengut per fals, e deu ésser condempnat axí com a falsari.
sl:9.10.9Mercader, durant l'offici de la corredura, negun corredor ésser no pot ne deu, ne machinació neguna no deu fer ne dir que él aja part; ne prenga per sí ne per altre neguna part de neguna mercaderia que él vena ne sia corredor, ne de què altre sia corredor. Ne parsoner en nula fet de mercaderia no pot ne deu ésser, con per aytals fetz con aquestz, los mercaders et tot venedor e comprador, si los corredors en ren n'eren parsoners, podrien ésser e són enganatz e defraudatz, con voracitat, cobea de mal guayn, deu ésser reffrenada e luynada de totes coses.
Per estés, los corredors deven ésser leyals e feels en lur offici, que per amor ne per serviï ne per promissió que·ls en sia feta, so que ésser no
deu, no deven plus declinar a la ·I· que a l'altre. E per tots e per sengles, axí estrayns com a privatz, deven ésser leyals e feels.
Però tota ora, primerament e sobre totes coses, deven cercar lo profit e la utilitat dels mercaders de Tortosa e de totz los ciutadans e habitadors de Tortosa, sens dan d'altre, e fadigar en éls primerament de ren que ajen a vendre ne a comprar, si u volen vendre ne retenir ne comprar. Car si leyals e feels no eren o no són en lur offici, axí com desús és dit deven ésser punitz e condempnatz, axí com a falçaris.
E nul hom no deu usar de dos officis, en los quals se fa e·s pot seguir gran falsia e gran engan, axí con és que corredor sia mercader, e corredor ne mercader, atressí, que sia mercader e corredor.
sl:9.10.10
Carga de pebre, dóna de corredura ·VI· diners.
Carga de comín, ·IIII· diners.
Carga de batahalua, ·IIII· diners.
Carga de citoval, ·VI· diners.
Carga de cera, ·VI· diners.
Carga d'alum çuquereyn, ·IIII· diners.
Carga de tot alum, ·IIII· diners.
Carga de gingebre, ·VI· diners.
Carga de caynela, ·VI· diners, e sis·s ven a liures, meala meala la libra.
Carga de girofle, ·VI· diners, e si·s ven a liures, meala meala la libra.
Carga de lacca, ·VI· diners.
Carga de breyl, ·VI· diners.
Carga de paper, ·VI· diners.
Carga d'espich, e de nous noscades, e de nous d'exarc, ·VI· diners; si·s ven a libres, meala la libra.
Carga d'argent viu, ·VI· diners.
Carga de vermeló, ·VI· diners.
Carga de gala, ·IIII· diners.
Carga de galengal, ·VI· diners.
Carga de pebre lonc, ·VI· diners.
Carga d'indi, ·VI· diners.
Carga d'orpiment, ·VI· diners.
Carga de corayl, ·VI· diners.
Carga de grana, ·VI· diners.
De ·C· canes de drap de li, de cànem, e de canebàs, ·VI· diners.
Carga de coton, ·VI· diners e és la arrova de ·XXX· libres.
Carga de lin, ·III· meales, o meala del quintat.
Carga d'encens, ·VI· diners.
Carga de mosquet, ·VI· diners.
Carga de goma, ·III· diners.
Carga de sucre, ·VI· diners.
Carga de roses e de violes, ·III· diners.
Dotzena de cordovans, ·I· diner.
Carga de çafrà, ·XII· diners.
Tota pessa de drap de color, levat presset venneyl, ·VI· diners.
Presset vermel, ·XII· diners.
Tot drap de Fransa, ·III· diners la pessa.
Valenchines, ·II· diners.
Bruides, ·II· diners.
Cartres, ·II· diners.
Avinyonenchs, ·II· diners.
Berragan, ·II· diners.
Blanc de Narbona, ·II· diners.
·C· [c]anes de terlís, ·VI· diners.
Bala de totes teles de Borgoyna, ·VI· diners.
·C· d'aynines, ·III· diners.
·C· de cabrits, ·II· diners.
·C· de conils, ·I· diner. E bala, ·VI· diners.
Peça de drap de Lérida, ·II· diners.
Cavayl, ·XII· diners.
Rossí o mul o palafrén, ·VI· diners.
Egua, ·III· diners.
Polí cavalín, ·VI· diners.
Ase e bou, cascun, ·II· diners.
Carga de cassa fístola, ·IIII· diners.
Carga de classa, ·III· diners.
Kafís de roudor, ·I· diner.
·C· de boquines, ·IIII· diners.
Tracha de curs de bous, ·II· diners.
Quintar de lana, ·I· meala.
Carga de cleda, ·I· diner; e sia la arrova ab tara de ·XXXIIII· libres.
·C· de moltonines, ·IIII· diners.
Miler de enaps, ·V· diners.
Miler de boix, ·I· meala.
Carga de regalícia, ·III· diners.
Carga d'amenles, ·IIII· diners; sia la arrova de ·XXXII· libres.
Bala de fustanis, ·VI· diners.
Carga d'arròs, ·III· diners.
Sach d'avelanes, ·I· diner.
Carga de rógia, ·VI· diners; la arrova sia de ·XXX· libres.
Carga d'orchica, ·II· diners; la arrova, ·XXX· libres.
Carga de çabon, ·II· diners.
Carga de blanc, ·III· diners.
Catiu o cativa, ·VI· diners.
Miler d'anguiles, ·I· diner.
Carga de peix salat, ·I· diner.
Carga d'uruga, ·II· diners.
Carga d'oli de linós, ·II· diners.
D'oli d'olives, ·IIII· cànters per ·I· diner.
Cafiz de forment, o d'ordi, o d'avena, o de mil, e de tota vianda que·s mesura, kafiz, ·I· diner.
Carga de ros de bótes, ·III· diners.
Caxa de vidre, ·IIII· diners.
Quintar de ploma, ·I· meala.
Quintar de tot metayl, ·I· meala.
Quintar de ferre, de plom, d'estayn, d'acer e d'almàrtech, ·I· meala.
Quintar de borra, ·I· meala.
Quintar d'estopa, ·I· meala.
Quintar de carn salada, de formàgie, de sagín, de sèu e de dàtils, ·I· meala.
Carga de corns, ·II· diners.
Quintar de cànem obrat o a obrar, ·I· meala.
De ·IIII· esport es de figes, ·I· diner.
De ·IIII· esportes de pegunta, ·I· diner.
De ·IIII· esportes de quitrà, ·I· diner.
De ·III· jerres de toynina, ·I· diner.
Quintar de mel, ·I· meala.
Carga de fustet, ·I· diner.
De ·IIII· quintars d'azebib, ·I· diner.
Quintar d'erba colera, ·I· meala.
Carga de cofoyl, ·I· meala.
Carga de sosa, ·I· meala.
Carga de pèl de boch, ·I· diner.
De ·IIII· esportes de sardina, ·I· meala.
Carga de sofre, ·III· me ales.
·C· de bèsties menudes, ·XII· diners.
De ·X· quintars de tea, ·I· diner.
De dozena de fusta, ·I· meala.
De heredat que·s vena, de ·C· mazmodines, ·XII· diners.
De tot leyn qui·s vena, de ·C· libres, ·II· sous.
De ·C· quartés de vin, ·I· diner.
De robes qui·s venen en encant tro a ·C· sous, ·II· diners per libra. E de ·C· sous en amunt, so és si oltra ·C· sous púgia l'encant, de la primera libra tro a la derrera, ·I· diner per libra.
Caxa de cendatz, ·VI· diners.
Quintar de cadars, ·IIII· diners.
Quintar de ceda, ·VI· diners; e si·s ven a libres, ·I· meala per libra.
Centenar de tabacs, ·II· diners.
Centenar d'escudeles, ·I· diner.
Faix de lances, e són ·VI· dozenas, ·III· diners.
Faix d'escones, e són ·XII· dotzenas, ·II· diners.
Centenar de carabases seques, ·I· diner.
Centenar de canudes, ·II· diners.
Centenar de congres, ·III· diners.
Dotzena de galotxes, ·I· meala.
Dotzena grossa de corregies, ·II· diners.
Dotzena de jerres, ·I· diner.
Marc d'argent, ·I· diner.
·C· torneses grosses, ·I· diner.
·C· libres de moneda, ·III· diners.
Dotzena de pàrgens, ·I· meala.
·C· arroves de farina, ·III· diners.
Dotzena de flaçades, ·III· diners.
Dotzena d'eztores, ·I· diner.
Dotzena de saques o de sachs, ·I· diner.
Corredor de vin no prena de ·II· ampoles de vin que crit sinó ·I· diner.
Leu[d]a no·n sia presa de nul comprador, estrayn o privat.
Lo venedor dón aytant de reva con de corredura, segons la forma sobredita.
sl:9.10.11Per leyn a noliegiar, so és de leyn, que·l seynor del leyn aja ·C· libres de nòlit d'aquela moneda on farà cap, dón lo seynor del leyn de corredura ·II· sous, e el mercader altres ·II· sous.
RÚBRICA 11
Ref. 9.11.0DE GUIATGES E DE TREVES DONADES DE PART A PART
Rúbrica de guiatge e de treves donades de part a part.
sl:9.11.1Tot ciutadan pot guiar tota persona que alcun malefici o malafeta aja feta en Tortosa ne en son termen, segons que és contengut en aquela rúbrica que contén e diu QUALS PERSONES O QUALS COSES POT HOM PENDRE PER SA PRÒPRIA AUCTORITAT E SENS JUY.
sl:9.11.2Si alcun cavaler o altra persona volrà intrar en Tortosa ne en son termen, e tenrà en reguart alcun ciutadan o habitador de Tortosa ne de son termen, ans que assegurat l'àgia a conoxensa dels ciutadans e de la cort de Tortosa, que no li fassa mal en persona ne en coses, per sí ne per altre, per negun engín, ne per neguna art, ne per neguna occasió, en Tortosa ne en son termen no deu entrar ne hom no lo y deu lexar entrar, ans li deu ésser vedat de tot en tot.
Si alcun ten en regart a altre, e aquel qui és en lo reguart vol fer compliment de dret, deman aquesta custuma en la rúbrica del quint e de les penes que són jugiades per los ciutadans, com deu assegurar e què deu fer.
sl:9.11.3Treves e pau perpetual que sien fetes o feta entre alcuns, tota ora és entés que són fetes a bona fe e sens engan e sens tot mal engín. Qui
contra fa, és tengut de treves trencades, so és que és e reman traydor a la part. E tota pena que í sia mesa ne posada per les partz, pot-se demanar e pendre per la part a què a hom forfet ne és vengut contra. E aquel o aquels qui fan o àn fet contra, són tengutz, e obligatz a la pena a pagar a la adversa part. E no per so meyns, la pena pagada, remanen traydors per totz temps a la part a qui les treves avia donades o avia feta la pau perpètua.
E si clamar se·n volrà de treves trencades, o de pau trencada, pot demanar e conseguir tot lo dampnàgie que pres ne sofert n'aurà. Enperò, si don és donat en coses, deven ésser en doble condempnats.
RÚBRICA 12
Ref. 9.12.0DE BATAYLLES, ÇO ÉS, QUE NO S'IC DEUEN FER
Rúbrica de batayles so és que no s'ic deven fer.
sl:9.12.1Batayles en la ciutat de Tortosa no à, ne y deven ésser, ne s'í fan, ne s'í deven fer.
RÚBRICA 13
Ref. 9.13.0DE FORNS, E MOLINS, E BAYNS, E DE TORRES, E DE MASES, QUE CASCUN CIUTADÀ POT FER DINS LO SEU, E AYTAN GRAN E AYTAN ALT COM SE VOLRÀ
Rúbrica de forns, e de molins, e de bayns, e de torres, e de mases, que cascun ciutadan pot fer dins lo seu, e aitan gran e aitan alt con se volrà.
sl:9.13.1Tot hom pot fer o fer fer e·l flum d'Ebre, e en altres aygües, e en ses honors, e en ses possessions, francament e quítia, molins, forns, e bayns, sens tota servitut e contrarietat de neguna persona.
Poden encara fer nores, e çuts, e céquies, e pexeres, on pusquen pendre les ayges per tots locs a regar lurs honors e lur possessions, que·l flum d'Ebre ne les altres aygües no les pusquen destruir ne les se·n pusquen menar, ne afolar, ne pigiorar.
sl:9.13.2Tot blat deven molre los moliners a la vintena, so és que, de ·XX· arroves, que·n deven pendre ·I·. E deven retre les ·XIX· al seynor del blat, franques e quites.
sl:9.13.3Los forners deven coure lo pan, so és saber, ·XXX· pans per ·I·. So és que·l seynor del pan deu cobrar los ·XXX· pans quitis; e si·n cremen ne n'afolen negun, ne panada, ne casola, ne ren que hom los liure que meten en forn per coure, deven-ó tot emenar. Mas per casola o per panada ren no·n deven pendre.
sl:9.13.4Moliners que reeban blat a pes, d'aquel pes metex que és lo blat, deven retre la farina que d'aquel blat serà exida, e no·l deven cambiar, ne fer nula mescla, ne nula machinació ne frau en pesar, ne en als no deven fer per què la farina ne el blat a son seynor vala meyns ne·n sia defraudat. E qui contra assò farà, deven ésser punitz e condempnatz axí con a falsaris, so és que ó emenen en doble.
sl:9.13.5Nul hom, de bayns que fassa en ça honor ne en çes cases, no deu pendre loger de nul hom qui en aquels ce bayn ne éls vulen que s'í bayn, ne loger negun no li·n deven, ne poden donar nul loger. Per so con los bayns en què loger se deu donar ne pendre per baynar, són de la universitat de Tortosa, e tot loger que per baynar se dón ne·s dégia donar ne pagar, deu ésser donat e pagat a aquel qui ten los bayns de la universitat.
E tots los ciutadans e habitadors de Tortosa e de son termen que per baynar ajen a donar ne a pagar loger, per baynar, se deven baynar als bayns de la universitat, e aquí pagar, e no en altres bayns.
E aquí e·ls bayns de la universitat deven baynar tot hom, ab son misàgie, per una meala e entre·l seynor e son misàgie no deven dar sinó una meala; e si va tot sol, atressí deu dar una meala.
Tota dona ab sa cirventa o misàgie que men, sí que sia seu o no seu, pus que ab ela va per servir ela, e ab son enfan, si l'à, que sia ·VII· ayns en avayl, no deu dar mas una meala; so és que, con la dona ab son misàgie e ab l'infant, si l'à, con tots tres sien baynats, deu donar una meala. Atressí si tota sola hi va e·s bayna, deu pagar una meala.
E els ditz bayns deven tenir tans de cups que los vinents aquí que no fassen portar lurs conques o no les àn, ajen bastament d'aquels cups a lur baynar. E deven ésser nédeus e trempats a baynar; e bastament d'ayga calda e freda, que conplidament n'ajen bastament a lur volentat. E tots dies deven ésser aparelats per baynar tot hom e tota femna qui aquí·s vula baynar, de nit e de dia.
RÚBRICA 14
Ref. 9.14.0DE PA DE LES FLEQUERES QUI ÉS DE PES MENOR, E DE LES MESURES QUE SÓN PUS MINVES QUE NO DEUEN
Rúbrica del pa de les flequeres que és de menor pes, e de les mesures que són pus minves que no deven.
sl:9.14.1Les flequeres deven fer lo pan que fan a vendre, bon e leyal, e de dret pes, e deven comprar bona farina e bela, e no juyosa, ne terrosa, ne cruxent. E a qual que preu que compren, deven guaaynar ·II· diners en la arrova e no plus, con lo pan és cuyt. Enaxí que si val la arrova ·XIIII· diners de farina, dóna·ls-hi hom ·II· diners de guayn; e comta·ls hom a ·XVI· diners, e enaxí ven-ne per cascuna dinada ·II· libres de pan cuit. E d'aquí enant, a qual que preu compren, juy-los hom a cascuna arrova de farina ·II· diners. On si compren a ·XII· diners la arrova de la farina, pesa·ls hom lo pan cuit de la arrova a raon de ·XIIII· diners, e axí de cascuna arrova, per moltes o per poques que·n pasten. E si falsia en lo pes del pan és trobada, la flequera deu pagar per pena ·V· sous a la seynoria, e pert la fogassa que és nàquissa ne de meyns pes tant solament. E si no à de què pac los ·V· sous, deu estar e·l costel que és al cap del mael veyl tenent ab los arcs d'en Bonràs Despug, de ora de tèrcia tro ora de migdia, tota nua sens camisa, exceptat que pot tenir la camisa entorn de les anches e de les cuxes, per so que hom no li pusca veer çes vergoynes o ses natures.
sl:9.14.2Lo pan de les flequeres deu regonéxer lo veger ab ·II· o tres prohòmens de la ciutat. E aquels prohòmens deven-lo pesar, present lo veger tant solament, que nul altre hom de la seynoria, batle ne batles, ne nul altre, no y són ne y deven ésser, ne el veger no deu ne pot pesar, ne nula ora no ten lo pes, mas tota ora deven los prohòmens pesar e tenir lo pes e, al pendre del pan,
con lo volen pesar ne regonéxer, lo deven pendre los prohòmens e liurar al sayg o aquel hom que·l veger se vula, tro són al loc on lo pesen. E con els l'àn pesat e regonegut e·l troben naquis, deven la flequera condempnar en los ·V· sous de la pena.
Però si la flequera lo vol veer pesar, deven-lo-y denant pesar e mostrar, ans que sia destreta de pagar ne forsada. E per mígia unça ne per meyns que la fogassa sia trobada de meyns pes, no deu ésser condempnada en los ·V· sous, mas oltra mígia unça de meyns pes, deu ésser condempnada e punida. E tots los ·V· sous de la pena són de la cort per raon de la conpositió de Flix. E aquest regonixement e pesar del pan, se pot axí ben fer con són fèries de messes e de venemes con en altre temps de l'ayn; los quals prohòmens poden pendre lo pan dins casa e dins los forns e defora, on que·l troben, que·l veger ne sayg no y deven ne y poden intrar.
sl:9.14.3Si en les mesures del vin, ne de l'oli, ne del blat, e les unçes, e les liures, e els marchs, e les arroves ne els quintars, serà trobada falcia, que sien minves, so és que sien menors ne majors que no deven ésser, lo seynor d'aqueles deu donar, per cascuna que sia menor ne major, per pena ·V· sous, dels quals ha la cort la tersa part e el comú de la ciutat l'altra tersa part e l'acusador o el trobador la remanent tersa part.
E con aquestes mesures ne liures volen que sien regonegudes, lo veger apela e demana una gran partida dels prohòmens de la ciutat en la cort e a dia de cort, posant e dient denant éls si volen ne·ls par bon que sien regonegudes les mesures ne les liures, o què·ls en par. E si a aquels prohòmens és vist ne semblant que fer se dégia, aüt lur acort e lur consel, responen-li segons que·ls és semblant. E, si·ls és semblant que bon sia, responen que: "hoc"
. E el veger diu, doncs: "què, deytz, jugiatz-me què fassa"
,
e éls dien e responen: "e nós vos deym per juy e per sentència que u regonegatz"
, e liuren-li dos o tres prohòmens que vàgien amb él e que prengen les mesures, e les liures, e les arroves, e els marcs, e els quintars, e les unçes, dins cases e defora, on que les troben, e con tot ó àn pres, éls apelen plus dels prohòmens de la ciutat e elegen dos o tres prohòmens de la ciutat; e elegen o aquels qui les àn preses e, denant éls e éls presens, que nul hom de la seynoria no y és ne y deu ésser, seynors, batles ne altres, sinó·l veger, regonexén-les.
E d'aqueles que troben falces ne nàquisses condampnen los seynors d'aqueles en ·V· sous per pena, per cascuna que falsa sia ne nàquissa, dels quals ·V· sous ha la cort a la tersa part e lo comú de la ciutat l'altra tersa part e l'acusador o el trobador la remanent tersa part.
Però con les àn totes regonegudes, deu-les hom regonéxer denant éls, ans que sien forsatz ne destrets de pagar, e no·ls ne pot hom ne deu forsar de pagar ne d'als tro que sien regonegudes denant éls. E totes les mesures falces o nàquisses de fust, deven ésser cremades en la plassa denant tuit; e totes les altres trencades. E les liures, unçes, marcs, arroves e quintars, trencats e pessegiatz e gitats e·l mig del rech.
sl:9.14.4Los teners e les teneres deven guaaynar e·l cafís de l'ordi e de la avena, e e·l cànter de l'oli, en cascun, ·XII· diners e no plus. E si hom demana que li sia mesurada barcela entrega, si la vol entrega, deven-la-y liurar ab barcela e no ab almut. E si contra aquestes coses fan, o contra una d'aquestes, deven pagar e donar per cascuna vegada per pena, ·V· sous, e deven-ne ésser condempnatz e punits per juy e per sentència dels ciutadans en pagar los ·V· sous, dels quals ·V· sous ha la cort lo ters, e lo comú de la ciutat, l'altre ters, e el trobador o l'acusador, lo ters remanent.
sl:9.14.5Ab ambut de coure o de lauton deven los teners o teneres mesurar l'oli als compradors, e no ab altres embutz. E si contra fan, totz los altres embutz de mesurar oli deven ésser trencatz e pessegiatz.
Pan fret, que sia d'un dia a altre o depús, no·s pesa e, si tant és que·s pes e hom lo troba naquis ne de meyns pes, no·n cau en pena de ·V· sous ne d'altra; mas tot pan blanch que·l dia sia cuit, per tot aquel dia se pot e·s deu pesar e, si és naquis e de meyns pes, cau en pena de ·V· sous la flequera, segons que desús és dit. Ne nul pan fret ne fresch que no sia blanc no·s pesa.
sl:9.14.6Los fariners e tots aquels que venen farina, deven fer e vendre als compradors ·I· arova e plus, e miga arrova, e ·VIII· libres, si·s volen los compradors, que no se·n poden excusar ne defendre. E poden-ne e deven ésser forsatz los venedors, e destrets, que u fassen sens tot embarch. E pus auran cridada o oberta la farina a vendre, deven-la tota vendre a aquel preu al qual la auran cridada o oberta.
E no a major; bé la poden vendre a menor si·s volen. E tota la farina que sia cridada o oberta en nul obrador, o ostal, o casa, que sia d'un hom o de dos o de més que sien conpaynons, que deu ésser venuda per lo preu que serà cridada o oberta, que sia en saques, sí que sia en orri.
RÚBRICA 15
Ref. 9.15.0D'OFFICI DE PES E DE MESURES, E DE QUINA QUANTITAT DEUEN ÉSSER, E DE LA GOA DELS LEYNS
Rúbrica d'offici de pes e de mesures, de quina quantitat deven ésser, e de la goa dels leyns.
sl:9.15.1Lo quarter del vin de Tortosa és e deu ésser de ·XXIIII· libres. La liura a en sí ·XII· unces.
March a ·VIII· unçes.
La arrova de la péra o de ferre, o qual que sia que arrova sia, ha ·XXXII· libres.
sl:9.15.2Lo quintar ha ·CXXVIII· libres, e són ·IIII· arroves.
sl:9.15.3Cànter d'oli de Tortosa ha ·XLIII· libres meins tersa.
sl:9.15.4En lo cànter ha ·VIII· cadafs. En lo cadaf ha ·VIII· màquiles. En la màquila ha ·VIII· unces. E e·l cadaf ·V· libres e ·IIII· unces.
sl:9.15.5La cana de Tortosa és e deu ésser de ·VIII· palms e ·I· polgada, segons que és seynalada e·l primer pilar con hom entra en la Seu de sancta Maria a man dreta, e segons que és seynalada en la paret prot (sic) lo portal major de senta Maria, a man dreta, con hom intra devés lo fossar.
sl:9.15.6La goa dels leyns de Tortosa és e deu ésser de tres palms e ters de cana.
sl:9.15.7Cafís de Tortosa és de ·XXV· barceles. La qual barcela deu aver dintre la taula en alt, ab les ferradures desús posades, un palm e
mig e ters de quarton de palm en totes les quatre taules de la barcela, que són per los costatz de la barcela.
Lo sòl de la barcela, dintre en la barcela, de taula a taula, és e deu ésser a totes parts de sí, un palm e mig meyns ·I· quartó de quarton de palm.
La boca de la barcela és e deu ésser, dintre en la barcela, de taula a taula, en la ora de la barcela de un palm e quarton de quarton de palm. La qual barcela deu ésser ferrada per totes les ores de la barcela de lates de ferre, e una lata de ferre deu passar a trevés, per mig de la barcela, que tenga e sia fermada de la una ora de la barcela tro en l'altra.
E·l mig del sòl de la barcela és e deu ésser una verga de ferre redona fincada, que pug e tenga tro a la lata del ferre que va en través a la barcela, e sia aquí ficada e fermada en tal manera que no se·n pusca partir e que sostenga la lata travessada, que no·s pusca enclinar ne bexar.
De la qual barcela se deven fer ·VI· pars, que són ditz ·VI· almutz, en guisa e en manera que cascun dels almutz correntz contenga en sí la ·VI· part de la barcela.
Item la barcela deu contenir en sí, ·III· cutrols, que cascun tenga en sí con sia corrent la tersa part de la barcela e no meyns ne més.
Atressí ha y mig almut, que deu contenir en sí la dotzena part de la barcela e no més ne meyns, e deu ésser corrent.
sl:9.15.8La quartera de la cals e de l'aljebs ha en sí tres barceles corrents e ·VIII· quarteres fan cafís.
La quartera de la sal ha e contén en sí ·III· barceles corrents e ·XI· quarteres són e fan cafís.
sl:9.15.9Los peses, balanses e calastons de la ciutat de Tortosa e de son termen, deven ésser bons e leyals e affinatz.
sl:9.15.10Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de son termen pot fer, e fer fer, e tenir en son alberch e defora, totes mesures de vin e d'oli, de formén, d'ordi, d'avena, de mil, de tot legum, e de totes fruites e totes altres mesures e peses, e balanses, e calastons, e liures, marcs, unces, arroves e miges arroves, e miges unces e oytaves, e totz altres pesals en què hom pusca e dégia ren pesar, e quartons, e argens, e quintars [...] per sí
metex e per sa pròpria auctoritat. E en aqueles, pesar e mesurar a ssí e a altre, e axí bén a estrayn con a privat, e aquels pesos e mesures logar, e el loger pendre, e aquel fer seu.
E tots aytants e aitantes con ne vula fer, ne fer fer, ne tenir a obs de sí e d'altres estrayns ne privatz, e totes ores que·s vula ne li plàcia, sens enbargament e contrast de nula persona, seynor ne altre, ne és tengut que·n fassa neguna denunciatió a nula persona.
E pot pendre e fer aquela mesura o mesures, e peses, e liures, e arroves, unçes, marchs, canes e totes altres mesures o peses, calastons e balanses de qual que veyn a él mils plàcia que u vulen pendre, sens servit, que no n'és tengut de fer a seynor ne a altre en nula guisa, e sens tota servitut, que aquí nul hom no pot aver.
sl:9.15.11La libra de la carn frescha e salada deu aver ·XXXVI· unçes.
La libra de tot peix, fresch o salat, ·XVI· unces.
La libra de seda crua, ·XIIII· unçes.
La libra de grana fresca tro sia ben seca, ·XIIII· unçes.
sl:9.15.12Totes les altres libres, de què·s que·s sien, deveu ésser e són de ·XII· unçes.
Lo march és e deu ésser de ·VIII· unçes.
La unça és de ·XVI· argentz.
L'argens és e deu ésser de pes de CCCXLIX grans de mil sech e blanch, e no de pus ne de meyns.
sl:9.15.13Kafís de forment és e deu ésser de ·XXV· barceles rases, de ferre a fferre; però per tot juyn, de forment novel e d'ordi, ·XXIIII· barcelles de blat novel per cafís. Passat juyn donen tota via ·XXV· barceles rases. Però lo comte del cafiz a diners se comta del preu, qual que sia, a rraon de ·XXIIII· barceles, per so com la ·XXV· barcela se dóna per tornes al cafiz. E enaxí val la barcela aitantes meales con lo cafiz se ven a sous; on, si el cafís val ·XVI· sous, la barcela, ·XVI· mealas e enaxí va tot lo comte.
sl:9.15.14Kafiz d'ordi atressí·s mesura, com lo forment, a ·XXV· barceles, e liura·s cascuna barcela ·I· dit
a través sobre les lates del ferre que són sobre les barceles. E, per tot juyn, d'ordi novel donen ·XXIIII· barceles corrents per cafís. D'aquí enant, ·XXV· barceles, axí com dit és desús.
sl:9.15.15Kafíz d'avena se mesura e·s donen ·XXV· barceles corrents per cafís, ab una recalcada per cascuna barcela, que·s fa ab abdosos los puyns.
sl:9.15.16Los almutz de l'ordi e de l'avena, en cascun, deu aver e contén en sí la VIa part de la barcela, e no més ne meyns.
sl:9.15.17Kafiz de mil e de panís se mesura e·s donen ·XXIIII· barceles corrents per cafiz.
sl:9.15.18Kafiz de ciurons e de tot altre legum se mesura e·s donen ·XXIIII· barceles corrents per cafiz.
sl:9.15.19Kafiz de nous e d'avelanes e de castaynes e de tota altra fruita seca que mesura requer, se mesura e·s donen ·XXIIII· barceles corrents per cafiz.
sl:9.15.20Aquesta és la ordinació de les arroves de la ciutat de Tortosa de quantes liures són, segons los avers; e deven ésser con de moltes coses, axí con són avers de levants e d'alres coses moltes, que són les arroves de ·XXX· libres, e de moltes altres, de ·XXXII· libres e de més.
sl:9.15.21La arrova d'aquests avers que·s seguexen, deu ésser de ·XXX· libres tro al seynal dejús escrit.
sl:9.15.22Primerament, grana porgada és la arrova de ·XXX· libres, e dóna-la una çarpelera.
Pebre porgat, de ·XXX· libres.
Indi porgat, e dóna-la una çarpelera.
Gingebre porgat.
Comín porgat.
Gala porgada.
Encens gros porgat.
Màstech purgat.
Clavel de jerofle.
Nous noscades d'exarch.
Safran de ·VI· libres en amunt, dóna çarpelera.
Canela.
Garangal.
Citoval.
Pebre lonch.
Cera.
Alum, so és tot alum.
Lacha.
Breyl.
Espich.
Vermelon.
Argent viu, dóna çarpelera.
Orpiment.
Coton.
Mosquet.
Tota goma.
Sucre.
Roses.
Violes.
Regalícia.
Rógia.
Orchica.
Dàtils.
Erba colera.
Sofre.
Cadars.
Seda tinta.
Tota seda cuita.
Caxa ffístola.
Classa.
Fustet.
Tro assí són les arroves de ·XXX· libres; e aquestes que·s segexen són de ·XXXII· libres.
sl:9.15.23Primerament, bathahalua, ·XXXII· libres.
Sabon.
Blanc.
Oli de linós.
Oruga.
Congres.
Tot peix fresch e salat.
Amenles.
Arròs.
Farina.
Forment.
Figes.
Pances.
sl:9.15.24E a l'esporta, oltra assò, si palmes hy à, donen miga arrova; e si à cobertor e no palmes, ·VIII· libres. E enaxí deu pesar l'esporta ab palmes ·VIII· arrovas e miga, e ab cobertor o meyns de cobertor ·VIII· arrovas e ·VIII· libres.
Estayn e tot altre metayl.
Borra.
Carn fresca e salada.
Sagín.
Sèu.
Cànem obrat.
Pegunta.
Sosa.
Alquitrà.
Mel.
Pèl de boch.
Ros de bótes, ·XXXII· libres.
Ploma.
Ferre e asser.
Coure.
Lauton.
Teya.
Mantega.
Alcarayula.
Alquena.
Carbon.
Tota ortalissa.
sl:9.15.25D'aquí enant són les arroves que·s seguexen, segons que desús és escrit.
Lin, e cànem, e estopa, són de ·XXXIII· libres.
Lana de ·XXXVI· libres.
Cleda, ·XXXIIII· libres, tara comtada.
Formàgie, ·XXXV· libres.
Cofol, ·XXXVI· libres.
RÚBRICA 16
Ref. 9.16.0DELS CARNICERS E DE LES TAULES
Rúbrica de carnicers e de pescadors.
sl:9.16.1En les taules de la carneceria de la ciutat, que son devés l'esgleya de sancta Maria se deuen vendre moltons, e vaques, e bous, cabrits e aynels, porcs, e truyges sanades tant solament.
Tota salveyna se pot vendre atressí en aquestes taules sobredites, e en les altres taules, qualsevol e quant que·ls plàcia.
En les altres taules que són de l'altre lats e són apelades taules dels bocs, se deven vendre les carns dels bocs, e de les cabres, e de les oveles, e de trúgia que no sia sanada, e tota altra carn lobada o morteyna.
Tota carn mesela e corrumpuda o malsana, en les taules sobredites ne en altre loc de la ciutat, no deu ésser posada ne venuda; mas continent, sy y venia, ne deu ésser gitada e portada al rech, e aquí, sens tot alongament, gitada.
sl:9.16.2En les taules que són de prop lo portal de la ciutat, devés lo vayl, se poden vendre totes carns, exceptades meseles o corrumpudes o malsanes, que aquí ne en altre loc no·s poden ne·s deven vendre.
Los ventres, e totes les altres menuderies que ixen dels ventres de les bèsties, se deuen vendre e·s poden, en les taules que són denant les taules dels bochs, e en les taules prop la portal de la ciutat; exceptades les corades e els caps dels moltons, que poden vendre en les taules dels moltons.
En la dita carneceria nula bèstia no deven degolar ne obrir, ne nula sutzura gitar.
sl:9.16.3En les taules del moltons e dels bocs, si per aventura alcun hom estrayn e privat amanerà moltons o bocs per vendre aquí als carnicers, e no se·n podrà amb éls avenir, e éls volran vendre a menut los moltons e els bocs, los carnicers deven-los logar taules aitantes con obs n'ajen; e si no u volen fer, lo veger ab los prohòmens poden e deven-los los assignar e liurar taules bastans, éls donant a éls loger covinent.
sl:9.16.4Negun jueu, carn que en le dites taules se vena o·s dégia vendre, no deu degolar, ne la man dintre les bèsties meti.
Item les carns no deven ésser farcides, ne en nula manera inflar. E el carnicer qui contra farà o farà fer, deu perdre la carn inflada o farcida e donar encara per pena ·V· sous; de la qual carn e dels sobredits ·V· sous, ha la seynoria lo ters, e el comú de la ciutat lo ters, e el trobador o l'acusador l'altre ters remanent.
sl:9.16.5Los carnicers deven dir e nomenar als compradors de quyna bèstia és. E si serà demanat si és primal, si no u és, deven dir que no; e si és primal, deven dir que hoc, e no deven vendre una carn per altra. E leyalment e sens engan e minva neguna deven donar als compradors a cascun son dret e sa raó. E deven ésser leyals e feels en lur offici, e fer leyaltat a totz cels que amb éls àn a fer, sí que nula machinació no y sia feta per què éls puniment ne altra pena pogesson aver ne sostenir. E deven donar a tot hom de la carn, de qual que loc lo comprador ne vula, e aitanta con ne volrà lo comprador.
sl:9.16.6Tot ciutadan o habitador de Tortosa e de son termen, pot vendre carns salades o salpreses, e tota cassa, e tota volateria, en qual que loc él se vula ne li plàcia, en la ciutat o defora la ciutat.
sl:9.16.7Tota carn salvina se deu vendre a ·II· diners la libra, e no plus, exceptat porc senglar mascle, que poden e deven vendre a ·III· diners la libera e no plus. E aquels qui la vendran, si contra assò fan, deven donar per pena ·V· sous, dels quals ·V· sous ha la seynoria lo ters, e l'altre ters lo comú de la ciutat, e el ters remanent ha lo trobador o acusador.
sl:9.16.8Breladors, cassadors, paradors, ne aquels qui trahen nius d'olcels (sic) de res que prenguen
en qual que loc que sia a nula persona no·n són tengutz de part a donar ne de fer alcun serviï, si doncs lo seynor de la honor no li denuntiava primerament que él no vol ne quer que él d'aquí enant entre en sa honor, que sia enperò laurada, per brelar, ne per cassar, ne per parar, ne per nius a trer, car la denuntiatió feta, tot cant depux hi preses, no seria seus, mas del seynor de la honor.
E assò s'entén de les honors que són laurades, car de les terres hermes no u poden ne deven vedar ne contradir, ans francament e sens tot contrast e embargament d'alcun poden brelar, e cassar, e parar, e nius trer, sens part e sens tot serviï, que non són tengutz de donar ne de fer. E pot culir grana, espart, e reudor, e tayn, e eybal (sic), tot hom francament e quítia sens serviï e contrast.
RÚBRICA 17
Ref. 9.17.0DELS PESCADORS
Rúbrica dels pescadors.
sl:9.17.1Los pescadors, francament e quítia, poden pescar en la mar e en totes les aygües, dolces e salades. E qual que cosa que prengen és lur pròpria e·n poden fer çes volentats, francament e quítia, sens part e serviï alcun, que no·n són tengutz de donar a nul hom, exceptat de so que prenen en los estayns, o de la sal que fan, de què són tengutz de donar la novena part. E poden lo peix vendre en tot loc on se vulen de la ciutat.
Però són tengutz, a tot hom que del peix vula comprar, que li·n venen aitant com ne vula comprar, poc o molt, e d'aquel que·l comprador vula.
Emperò, si lo pescador o pescadors auran venut lo peix en gros, e alcun o alcuns dels ciutadans sobrevendran a la venda o al liurament del peix, e·n volen aver part, si sobrevenen a la venda con se fa lo preu o el mercat del peix, pot-ne aver e deu sa part, per nombre de persones que aquí seran al comprar que part ne vulen. Però que sien persones que parega que·n vulen e pusquen comprar, e no infants ne femnes, ne hom que per sí metex no pusca pagar sa part.
Mas si sobrevendran al liurament del peix, so és, con lo venedor lo liura al comprador, o sobrevendrà con lo mercat se fa del preu, mas no que·n vula part per nombre de persones, mas a son menjar, tot ciutadan que í sobrevenga en aquest dos cases, o en un d'aquest, ne pot pendre aitant con n'à obs a son menjar e de son alberch. O si és majordom, aitant con n'àn obs aquels de qui és majordom, si el peix basta, tro que·l peix és pesat e tot liurat al comprador, sens contrast e enbarch dels venedors e del
compradors, que no y poden fer ne deven. E assò cascun ciutadan pot fer per sa pròpria auctoritat, que de nul hom no li deu ésser defés ne contrastat, e n'à acció e demanda contra tot hom que lo y contrastàs.
sl:9.17.2Tot ciutadan o habitador de Tortosa que sia defora de la ciutat, en qual que loc del termen de la ciutat, si s'encontra ab pescadors o venedors de peix, sí que porten en barcha o en bèstia, se pot pendre del peix que porten, per sa pròpria auctoritat, aitant com n'àgia obs a son menjar e d'aquels qui aquí són aquel dia, sens defensió e contrast que nul hom no li·n deu fer ne pot, pescador ne altre.
E són-li·n tenguts, feta estimatió entr'éls cant pot pesar, de donar e de pagar d'aitant con vendrà l'altre que li reman en la ciutat, per cascuna libra, esgardada la qualitat del peix, si val més o meyns.
De continent lo comprador, si és hom d'aquel pescador se torna o que no li vol ren creure per sospita de mala paga, deu-li lo comprador, si el peix vol aver, liurar tantz de diners o de peynores que·l pescador o el venedor sia segur que planament aja tot lo preu del peix que él pendrà.
sl:9.17.3Tot ciutadan o habitador de Tortosa per sa pròpria auctoritat pot entrar en les barques del peix con són vengudes ab lo peix, e triar del peix de qual que li plàcia, aitant con n'à obs ne mester. E aquel triat e pres, pot-lo portar e fer portar a la taula e al pes on se ven, e aquí fer pesar al pescador.
sl:9.17.4Los pescadors e tots los venedors del peix deven ésser leyals e feels en lur offici, e donar a cascun dels compradors tot lur dret, sens tota minva e sens tota machinatió e frau, que aquí no fassen, en pesar ne en altra cosa.
RÚBRICA 18
Ref. 9.18.0DELS DRAPERS E DE LA SISA DEL DRAP
Rúbrica de cisa de tots draps e dels drapers.
sl:9.18.1Los drapers, jasia so que no·n sien demanatz per los compradors, totes ores que draps venen e tragen venals, deven dir e·n són tegutz que digen la natura dels draps.
Emperò si·ls vendran los draps, que sartres no y sien, o sartre, al vendre, e vendran una natura de draps per altra, e serà a vist e conegut, per sartres a per altres persones, qual drap que no és de la natura per què l'àn venut, lo draper, sens tot contrast e embarch, deu cobrar lo drap aquel, e és tengut al comprador de retre los diners que preses n'aurà.
E si gens no n'à preses, lo comprador, retén lo drap al draper, no és tengut ne obligat de pagar los diners, però que sia cert e ver que·l drap no és d'aquela natura per què l'àn avenut. Mas si l'aurà venut per bon, e per ben fet, e per sancé, e·l drap serà tylat de la pessa o serà devés lo comprador, lo draper és tengut e obligat al comprador per les sarcidures o per plapes sy hi són, o grans malfetures, de lexar o de retre del preu a coneguda de sartres o de drapers, e lo drap reman devés lo comprador. E els sartres o els drapers deven taxar e minvar del preu, segons lur conexensa e segons la meisvalensa del drap comprat per la raon sobredita.
sl:9.18.2Cana leyal deven tenir los drapers. E si per aventura los drapers vendran draps que·ls sartres no prengen aquels, e pres lo drap al comprador, no serà ben liurat ans li·n serà liurat meyns de son dret, de continent, sens tot contrast, deu ésser restituït e emenat al comprador per lo draper tot lo defaliment sens minva neguna.
sl:9.18.3Si sartre o altra persona reeb draps o vestedures a sarcir o a adobar, e aquels o aqueles s'afolaran en son poder, que rates les menjaran, o s'í ençutzaran per oli o per altra liquor, que meyns ne valen, o taylan aqueles vestedures, per colpa de sí, afolarà, o guastarà, o cambiarà les vestedures o els draps que reebuts aurà, és tengut e obligat a aquel de qui les vestedures o els draps reebutz aurà, de restituir e d'emenar de tot aytant con les vestedures costaren de draper; e los altres draps o vestedures deven emenar e restetuir segons que valien con él(s) les reebé.
sl:9.18.4Són tengutz los mercaders de tot drap de cisa que sia travessat, e obligatz als drapers que·l fassen de longea del major drap d'aquela metexa draperia, que·s sia venut, ab aquels ensems.
Atressí, tot drap que mercader ne reebedor no sia, que·l mercader que·l deu cobrar sens tot contrast e embarch, no contrastant lo diner deu, si tot s'í és donat, ne el reebiment de drap que·l draper avia reebut e fet.
sl:9.18.5Si bala entrega de draps és comprada, e el comprador, al deligar o desenpelar de la bala, lo mercader és tengut e obligat al comprador de donar lo feltre o la sarpelera, o ·V· sous, qual que al mercader mils plàcia. Però que la bala sia entrega axí con és venguda, que no y aja cambiament d'altres draps d'altra bala, jasia so que compliment de bala compre, no s'í entén lo feltre ne la sarpelera ne els ·V· sous.
Item, és tengut de donar camisa a tot drap de color e a altre drap que camisa aja, o de donar ·II· sous al comprador, qual se vula lo mercader.
sl:9.18.6Aquesta és la cisa dels draps que·s venen en Tortosa.
Primerament, pessa d'estamfort d'Arràs o de retint deu aver de lonch ·XIX· canes e miga.
D'exalons e sentomés, ·XII· canes e miga.
Tot drap de Prohins o d'Ipre, ·XI· canes e miga.
Tot drap de Gant o de Doàs, ·XII· canes.
Presset vermeyl, ·XV· cartes e quarta.
Drap de Rom, ·X· canes.
Drap de Doy, ·VI· canes e miga.
Cubertes d'Ipre.
Blanc de Narbona, ·VI· canes.
Lombardesch, ·XI· canes e quarta.
Florentins, ·XII· canes.
Berregans no àn cisa ne·s venen a canes, mas de cap a coa.
Valenxines, ·XI· canes e miga.
Bruides poques, ·VIII· canes.
Bruides majors, ·XII· canes.
Totes biffes se venen a canes.
Cambrayns, estaforts, pelosos e angleses, sayes d'Arràs, e totes teles, se venen a canes.
Saya de Luà.
Saya de Biam.
Tiritaynes.
Papalenges.
Drap de Lérida, ·IX· canes.
Fustans, se venen a caps, e deu aver lo cap ·IIII· canes e miga.
sl:9.18.7Les emenes dels draps se fan enaxí, que·l mercader deu donar al comprador, per travessadura de presset vermeyl, ·V· sous.
Item, de tot altre drap de color, ·III· sous.
Item, d'exalon, ·II· sous.
sl:9.18.8Item, de tot altre drap que no sia de color e vayla la cana aital de preu com d'exalon, dóna ·II· sous.
sl:9.18.9Item, de tot altre drap que no vala tant la cana con d'exalon, ·XII· diners.
sl:9.18.10Item, de totes taxadures, o sarcidures, o malfetures, però que·l drap sia mercader, fa emena lo venedor al comprador, segons que se·n poden amdui avenir; e si ambdui no se·n poden avenir, segons que·ls corredors o altres drapers y taxaran.
Item, los mercaders són tenguts de nomenar la natura dels draps als compradors, e de fer totes aqueles coses que·ls drapers són tenguts a aqueles qui d'éls los compren.
sl:9.18.11Lo canar dels draps deven fer los corredors ab los drapers, e no los mercaders, so és que·ls corredors deven liurar als drapers los draps en
loc dels mercaders, sens tocament que no y deven fer los mercaders, mas tant solament o deven veer, si ésser y volen, e los drapers, personalment, deven reebre o fer reebre qual que·ls plàcia.
sl:9.18.12Tot draper pot ésser cambiador e draper tot ensems si·s vol.
sl:9.18.13Tot ciutadan o habitador de Tortosa pot ésser draper e cambiador, e tot offici aver, qual que li plàcia, amb aquels ensems o sens aquels, e d'aquels usar e obrar a sa pròpria volentat e segons son poder, sens contrast de nula persona, però deu d'aquels usar e obrar leyalment.
RÚBRICA 19
Ref. 9.19.0DE LES LEUDES
sl:9.19.1Los ciutadans e tots los habitadors de Tortosa e de son termen, són francs e quitis e deliures de tota lezda, de tot peàgie, de mesuràgie, e pes, e de tota altra exacció de servitut, que no·n són tenguts de donar ne de fer a nula persona.
En aquesta metexa franchea són e deven ésser los jenoveses e los pissans, que sien de Jònova e de Pisa e de lur territori e de tot lur destret. Emperò, si dubte és o serà entre·ls leuders e alcun o alcuns ciutadan o ciutadans o habitadors o abitador de Tortosa e de son termen, per raon de leuda d'alcunes mercaderies, o de cabal que·ls leuders digessen que·ls ciutadans o habitadors de Tortosa portassen o tengessen d'òmens estrayns, de quals degessen aver leuda, los ciutadans o·ls habitadors de Tortosa e de son termen ne deven ésser cregutz per lur plana paraula e sens sagrament. Que nul embarch ne contrast no·ls deu ésser fet, ne emparament, en éls ne en lurs coses.
Però si alcun o alcuns és provat o serà provat lo contrari, so és que tenga mercaderies o cabal d'òmens estrayns, de què dégia ésser donada leuda o alcun dret a la seynoria, deven ésser punits e condempnatz en la leuda a pagar e axí con a ladres manifests en la pena.
Tots los altres mercaders, si doncs privilegi no àn, són tenguts de donar e de pagar de lurs coses e de lurs mercaderies aquesta leuda dejús escrita, e no plus.
Primerament, de carga de pebre, ·II· sous.
Carga de comí, ·II· sous.
Carga de bathahalua, ·II· sous.
Carga de citoval, ·II· sous.
Carga de cera, ·II· sous
Carga d'alum suquereyn, ·II· sous.
Carga d'alum de ploma, ·II· sous.
Carga d'alum de Castela, ·II· sous.
Carga de gingebre, ·II· sous.
Carga de caynela, ·II· sous.
Carga de girofle, ·II· sous.
Carga de laca, ·II· sous.
Carga de paper, ·II· sous.
Carga de breyl, ·II· sous.
Carga d'espich, ·II· sous.
Carga de nous noscades, ·II· sous.
Carga de nous d'exarch, ·II· sous.
Carga d'argent viu, ·II· sous.
Carga de vermeló, ·II· sous.
Carga de gala, ·II· sous.
Carga de galengar, ·II· sous.
Carga de pebre lonc, ·II· sous.
Carga d'indi, ·II· sous.
Carga d'orpiment, ·II· sous.
Carga de corayl, ·II· sous.
Carga de grana, ·II· sous.
Carga de drap de lin, ·II· sous.
Carga de coton, ·II· sous.
Carga de lin adobat, ·II· sous.
Carga d'ensens, ·II· sous.
Carga de màstech, ·II· sous.
Carga de goma, ·II· sous.
Carga de sucre, ·II· sous.
Carga de roses, ·II· sous.
Carga de violes, ·II· sous.
Trocel de cardona (sic), ·II· sous.
Carga de çafran, ·II· sous.
Trocel de tota draperia, ·II· sous.
Trocel de terlís, ·II· sous.
Bala grossa de teles, ·II· sous.
Bala grossa d'aynins, ·II· sous.
Bala grossa de cabrits, ·II· sous.
Leyn cubert, per estaca, ·II· sous.
Carga de tota mercaderia, ·II· sous.
Bala grossa de conils, ·II· sous.
Caval, per leuda, ·XX· sous.
Palafrén, ·VII· sous.
Rossí, ·V· sous.
Mul o mula, ·II· sous.
Egua, ·XII· diners.
Barca ab timó, ·XII· diners.
Polín cavalín, ·XII· diners.
Carga de caxa fístola, ·XII· diners.
Carga de classa, ·XII· diners.
Mug de roudor, ·III· sous.
Nau o leyn ab gàbia, ·I· mazmodina.
Centenar de boquines, ·XVIII· diners.
Quintar de lana, ·VI· diners.
Faix de moltonines, ·XVIII· diners.
Carga de boix obrat, ·XVIII· diners.
Miler de enaps, ·XVIII· diners.
L boquines, ·IX· diners.
Carga de lana, ·XVIII· diners.
Carga de regalícia, ·XII· diners.
Carga d'amenles, ·XVIII· diners.
Parela de draps de fustanis, ·XII· diners.
Carga de ris, ·XII· diners.
Carga d'avelanes, ·XII· diners.
Carga de rògia, ·XII· diners.
Carga de sabon, ·XII· diners.
Carga d'alum d'Alap, ·XII· diners.
Carga de blanc de lavar, ·XII· diners.
Dona jueu, ·XII· diners.
Carga d'orchica, ·XII· diners.
Traca de curs de bous, ·X· diners.
Miler de boix d'astela, ·VIII· diners.
Sàrrya d'angiles o de peix salat, ·VIII· diners.
Carga d'uruga, ·VIII· diners.
Sac d'avelanes, ·VIII· diners.
Carga d'oli de linós, ·XII· diners.
Carga de vidre de mirayls, que són ·III·
quintars, ·VI· diners.
Mul o mula que s'ic vena, ·XII· diners.
Emina de forment, ·VI· diners.
Sester de forment, ·VI· diners.
Emina de ciurons, ·VI· diners.
Quartera de ciurons, ·II· diners.
Emina de linós, ·VI· diners.
Sester de linós, ·II· diners.
Emina d'ordi e de tot legum, ·IIII· diners e meala.
Carga d'arròs, ·VI· diners.
Carga d'alum de volcam, ·VI· diners.
Quintar de ploma, ·IIII· diners.
Quintar de coure, ·IIII· diners.
Quintar de borra, ·IIII· diners.
Bacon de carn salada, ·IIII· diners.
Barca meyns de timó per estaca, ·IIII· diners.
Quintar de dàtils, ·IIII· diners.
Quintar de sagín, ·IIII· diners.
Quintar de sèu, ·IIII· diners.
Bou per passàgie, ·IIII· diners.
Carga de corns de bocs o de moltons, ·IIII· diners.
Quintar de cànem obrat o a obrar, ·IIII· diners.
Quintar de formàgie, ·IIII· diners.
Drap d'Avynó, ·IIII· diners.
Drap de Lérida, ·IIII· diners.
Drap de Jénova, ·IIII· diners.
Quintar d'estayn, ·IIII· diners.
Quintar de metal, ·IIII· diners.
Quintar de lauton, ·IIII· diners.
Esporta de figes d'Alacant, ·III· diners.
Esporta de figes de Màleca, ·IIII· diners.
Esporta de figes de Dénia, lli diners.
Esporta grossa de figes de Tortosa, ·III· diners.
Esporta de figes de Malorca, ·II· diners.
Esporta de pega, ·III· diners.
Odre d'oli, ·III· diners.
Quintar de gleda, ·II· diners.
Jerra d'oli, ·II· diners.
Jerra de toynina, ·II· diners.
Odre d'alquitrà, ·II· diners.
Quintar de mel, ·II· diners.
Quintar de fustet, ·II· diners.
Quintar de plom, ·II· diners.
Quintar d'atzebib, ·II· diners.
Quintar d'erba cuquera, ·II· diners.
Quintar de caca de cera, ·II· diners.
Quintar d'erba colera, ·IIII· diners.
Quintar de ferre obrat, ·IIII· diners.
Quintar de cofol, ·IIII· diners.
Quintar de sosa, ·II· diners.
Quintar d'estópia (sic), ·II· diners.
Quintar de pèl de boc, ·II· diners.
Miler de sardina salada, ·I· diner.
Quintar de sofre, ·II· diners.
Porch per passàgie, ·I· diner.
Bèstia menuda, ·I· meala per passàgie.
Grob de vidre, ·II· enaps, con inc passa.
Pessa de drap de Fransa, con s'ic ven, ·IIII· diners.
Drap d'Arràs pelós, con s'ic ven, ·IIII· diners la pesa e no deu dar leuda, si doncs hom estrayn no·l traya defora.
Quintar de terra de Canagon, ·I· diner.
Forcada de ferre unes ab altres, ·III· diners.
Quintar de cendra clavelada, ·II· diners.
Tot vidre qui·s ven en la vila dóna lo ·XXV_én·.
Centenar d'ampoles con passen per la mar, lo ·XXV_én·.
Gran de carabassa o de cogombres o d'albudeques, lo quintar ·II· diners.
Miler d'enaps de bruch cavatz, ·XVIIII· diners.
Amenles ab clovel, ·I· diner.
Bala de peliceria obrada, ·II· diners.
sl:9.19.2Nul hom, per aquesta leuda sobredita, no à retorn, exceptades aquestes coses sobredites. Per los hòmens estrayns, nul passàgie ne nula leuda no·s dóna ne deu ésser donada, ne demanada, exceptatz hòmens de Lérida e de Çaragossa, que no són sotzmeses a aquesta leuda, mas donen altra leuda, e àn retorn, segons que és contengut en les lurs cartes e en lur conpositió.
RÚBRICA 20
Ref. 9.20.0DE ESTABLIMENTS E DE BANDIMENTS E DE LES CRIDES DE LA CIUTATE DEL TERME DE TORTOSA
Rúbrica dels establimentz e dels bandimentz e de les crides de la ciutat e del termen de Tortosa.
sl:9.20.1Tots los establiments que en Tortosa ne en tot son termen se fan ne·s deven fer, se fan per los ciutadans de Tortosa e per lo batle del Temple e per batle de Moncada. Car si lo consentiment dels ciutadans no y era, o del batle del Temple o de Moncada, no és establiment ne·s pot fer, ne és dit nomenat establiment, e ren que s'í fes no val ne pot valer ipso jure, ne nul hom no·n cau ne cauria en nula pena.
sl:9.20.2Totes les penes que són posades ne pagades ne lexades per los ditz establimentz, se partexen en aquesta forma: que·l ters n'à la seynoria, e el comú de la ciutat l'altre ters, e el ters remanent ha l'acusador o el trobador. Exceptatz dels establiments e de les penes dels bans de les honors, que la seynoria n'à lo ters, e el seynor de la honor l'altre ters, e l'acusador o el trobador lo ters remanent.
sl:9.20.3Los bandiments que·s fan en Tortosa ne en sos térmens, se fan per juy e per sentència dels ciutadans, present e estant ab éls ensems lo veger. E los dits ciutadans dien e escarexen al corredor en qual manera crit aquel bandiment o establiment.
E nul altre hom, veger ne altre, no deu ne pot escarir lo bandiment o establiment al corredor sinó los ciutadans. E si ó faya, no val, ne pot ne deu valer, e els ciutadans poden e deven fer cessar e vedar (de) al corredor que no fassa aquela crida.
sl:9.20.4Tota crida que en Tortosa ne en sos térmens se fa ne·s fassa, deu-se fer e cridar per manament de la seynoria e dels prohòmens de la ciutat, que en altra manera no s'ic pot fer ne deu, exceptat que si·ls prohòmens volen fer cridar e apelar consel, que ladoncs lo corredor crida per tota la ciutat: "Via tuit al consel"
. E assò crida lo corredor per manament dels prohòmens de la ciutat.
Les quals crides totes deven fer e cridar los corredors, sens tot serviï e loger, que no li·n deu ésser donat ne éls no·l ne deven pendre. Exceptat, atressí, que, si alcun ciutadan o habitador de Tortosa e de son termen, e de tota altra persona, per sí metex o per les sues coses, vol fer cridar o cridar per sí metex, que u pot fer per sa pròpria auctoritat, sens enbarc e contrast, donant e pagant al corredor la corredura ja assignada.
sl:9.20.5Si alcun és bandit per alcuna malafeita que aja feta, o sia encolpat que feta la aja, e per espay de ·XXX· dies aprés que la crida per la ciutat l'aurà cridat, que, si él dins ·XXX· dies no aparrà aperelat de dret a fer de malafeta de què l'àn encolpat, que serà tengut per aquel malfetor de so que l'encolpen, e él, dins aquels ·XXX· dies, no apparrà personalment aparelat de dret a ffer de tot so que l'encolpen, d'aquí enant, los ·XXX· dies passats, és tengut e obligat axí com si avia confessada planament que él agés feta aquela malafeta, en poder de júgie que aquí en aquel plet fos elet. E d'aquí enant, sobre·quela malafeta feta, no y cal donar testimonis ne altra prova.
Assò enperò entés si él és dins lo termen de Tortosa, car par que qui dins lo termen és, en la ciutat és, e qui dins la ciutat és ne dins lo termen, par que dégia saber e sàpia e aja entés so que tots los altres aen entés o pogren aver entés si·s volgessen. Mas si él, con la crida·s fa, dins la ciutat ne el termen no és, e assò podrà provar él leyalment que él en Tortosa ne en tot son termen no era con aquela crida·s fo d'él, ans provarà que era en altre loc defora la ciutat e tot son termen, tant tost con és vengut, li corren los ·XXX· dies. E si él no apar axí com desús és dit dins ·XXX· dies, aparelat de dret, a fer de tot so de què l'avien encolpat, és pres e tengut axí con si él pròpriament avia confessat que él aquela malafeta agés feta, e en poder de júgie, e d'aquí enant no y cal donar mas la sentència condampnatòria per los júgies que aquí seran elets o són elets, per aquela regla que diu que in confitentibus nullum sunt partes iudicis. E no y cal altre fer mas donar la sentència tant solament; e la sentència donada, menar a exsecusió e·ls seus béns si la acusació és pecuniària. E d'aquela sentència nul hom no·s pot apelar.
RÚBRICA 21
Ref. 9.21.0 DE RERUM DIVISONE ET DE ACQUIRENDO RERUM DOMINIO
Rubrica de rerum divisione e de adquirendo dominio.
sl:9.21.1 Per so con totes les coses deven ésser sots seynoria de hom, e la seynoria de les coses no deu ésser incerta, so és no certa, és a ssaber, que hom guayna seynoria de coses sotz aquests cases desús escrits.
Primerament per occupació. So és que, si alcun pren bèsties feres, o aus feres, o peix, los quals naxen en terra, e en l'air, e en la mar, los quals són de fera natura, e no són en béns de nul hom, natural raon és que aquel qui·ls pren, que·n sia seynor. E no és differència si·ls pren en loc que sia seu o que sia d'altre, si doncs primerament vedat no li era per lo seynor del loc que no y intràs.
Item, inventione, so és per trobes; que, si alcun, per cas d'aventura, trobarà tresor en honor estrayna, e a·ssò no aja donada obra per encantament o conjuraments, la meitat és del trobador, e l'altra meitat és del seynor de la honor. Alò metex s'és de peyres precioses, si nengun les trobarà. Emperò si·l tressor o les peyres precioses són trobades en montaynes o en altres locs que honor no sia de negun, la meytat és del trobador e l'altra meitat és de la seynoria. E d'assò lo trobador és creegut ab un sagrament que·n fassa cant és so que à trobat o no à trobat. Mas si lo tresor o les peres precioses alcun e·l seu loc trobarà, tot és seu propi, sens demanda que negun no y pot fer.
Item, ex nativitate, so és per nexement. Que si de bestiar d'alcun, o d'oches, de paons, o de galines, o d'altres aus domèstiques, nexen polins, jònecs, aynels, cabrits, porcels, o polys, o oculins, o anedons, o coloms, o altres aus o
bèsties, o de la cativa o serva ixen fils, són d'aquels qui són seynors d'aqueles coses de què són exits e els àn parits.
Item, per alluvione, so és per amagat creximent. Que si forsa d'ayga a la honor d'alcun creix terra o la y aporta, aquel creximent o aquela terra que axí hi és aportada o lexada poc a poc, que hom no pot conéxer d'on s'í és venguda ne d'on és, és del seynor d'aquela honor tot aquel creximent, quant que sia. Però si arbres o ceps o plantes aquela allevió en honor d'altre aportarà, són d'aquel e remanen de qui la alluvió los à preses e aportats, tro que rayls ajen meses e·l loc on són venguts, que·l seynor de qui la alluvió los près, los ne pot portar e fer tota sa volentat. Mas si enans que·l seynor de qui foren los prenga e·ls vula pendre, auran meses rayls e·l loc on són venguts, són d'aquels de qui són los locs on auran meses rayls.
Ínsula, so és exequina que·s fassa enmig del flum, és d'aquels qui àn les honors dessà e delà del flum, que·s tenen ab la riba del flum, so és que cascun hi à frontera [...] e·l flum de lonc en lonc del flum. Mas si la dita ínsula és més de la una part del flum que de l'altra, so és que és pus prop de la una riba del flum que de l'altra, la sobredita insula és d'aquels de qui són les honors qui són prop d'aquela riba, e segons que cascun d'aquels hi à frontera en la riba del flum, deu aver part d'aquela ínsula o algezira o exequina.
Si forssa de l'ayga del flum partex honor d'alcun, e la una part roman là on s'està e l'altra fa en forma d'insula, o l'aiga·s muda, que partex la honor, so és que·n reman part là on s'era, e part que·s tén ab la terra que·l flum a delenquida, tota via reman e és seynor d'aquela terra aquel qui d'abans n'era seynor, e tot creximent que lo flum d'aquí enant fassa a aquela honor o locs partits, atressí és seu e·l fa seu sens tot contrast.
Item, si alcuna ínsula tén lo cap ab una de les honors que són en aquel loc, e no·s tén ab neguna de les altres honors, per gran ne per longa ne per ampla que sia, la dita ínsula e tot lo creximent que fa ne farà, és d'aquel de qui és la honor ab qui tén aquel cap.
Item, ex captione. So és que si alcuna cosa pren hom de sos enemics, so és que sia justa
guerra, axí com és de sarrayns ab los quals lo seynor rey a gerra, aquel n'és seynor qui aqueles coses o persones pren.
sl:9.21.2 Item, traditione. Si alcun liura a altre per venda o per donatió o per altre títol, alcuna cosa, aquel a qui la cosa és liurada és fet seynor d'aquela cosa; enaxí, emperò, que aquel qui la cosa liura sia de perfeta etat, e franca persona, e que no sia orat ne foriós, e el contrait sia tal que sia consonant a dret, e encara aquel qui la cosa liura sia ver seynor de la cosa; car nul hom en altre no pot trespasar ne liurar plus de dret ne de seynoria, sinó aytant com él à.
Item, per hedificatió o per plantació o per sembrament. So és que si alcun en la mia plassa o en la mia honor ren hedifica o bastex, o planta o sembra, tan tost com lo hedifici és fet, o la planta o la sement o la honor a mes rayls, de continent pertayn a mi, de qui és lo solament o la honor, unde versus; quicquid plantatur, seritur vel in hedificatur, omne solo cedit, radices si tamen egit.
Item, usucapione, so és que si alcun reeb alcuna cosa d'altre, moble, per just títol e a bona fe, e d'aquela cosa aurà contínua possessió per tres ayns, guayna·n seynoria; enaxí, emperò, que la cosa no sia emblada ne tolta a altre, ne posseyda per forsa, car ladoncs nula seynoria d'aquela cosa per aquela usucapió no guaayna.
sl:9.21.3Item, encara guaayna hom seynoria de cosa seent per prescripció de ·XXX· ayns. Enaxí, emperò, que aquel que la cosa aurà posseyda per ·XXX· ayns, aja just títol, so és de compra, o de donació, o de cambi, o de tot altre just títol; e encara, que el liurador que aja bona fe, que creega que él sia ver seynor d'aquela cosa, e el reebedor que creega alò metex, que aquel sia ver seynor; e encara, que aja contínua possessió per los dits ·XXX· ayns; e encara, que no sia posseyda per forssa. E la cosa aquela que no sia sacra ne religiosa ne pública, ne de pobil. Car en aquests cases aitals nula cosa no pot ésser prescrita.
Item, guaayna hom seynoria per arrogació, so és que si alcun que sia de son dret e no sia en poder d'altre, es dóna en fil a altre, los béns d'aquest fil aytal trespassen e·s muden en seynoria
d'aquel pare que à reebut e elet per pare arrogatiu.
Item, monestir guaayna seynoria en los béns d'aquel móngie o canóngie que en aquel monestir se met.
Item, guaayna hom seynoria de béns altruys per successió, so és per testament o abintestat.
Item, guaayna hom seynoria de coses e d'obligacions que a son servu o a son catiu seran liurades o lexades, donades o promeses. Car qui ab lo catiu o servu fa contrayt, en què lo catiu no és obligat, ab lo seynor lo fa, e totes les coses que·l catiu o el servu ha, totes són del seynor, car negun que él sia posseyt per altre, ren no pot ne deu posseyr.
sl:9.21.4Tot hom guaayna obligatió per son servu, o per fil que aja en son poder, o per franca persona o per estrayn servu que hom posseex a bona fe.
Per servu propri, so és saber, si alcuna cosa li és promesa a donar, o li és lexada, o la à comprada, o li n'és feta donació, o qual que contrait fa obligatori, so és que nul hom s'oblig al servu per qual que contrait, lo seynor del servu o pot demanar axí con sua cosa pròpria.
Per lo fil famílias, guaayna lo pare de qual que cosa li sia donada o lexada o promesa, o la aja conprada, o per qual que contrait al fil famílias pervenga estant en poder del pare, guaayna lo pare lo usdelsfruits, emperò la proprietat és e reman al fil famílias.
Per francs hòmens e per estrayns servus, los quals posseeix alcun a bona fe, guaayna lo posseydor qual que cosa per lurs obres éls guaaynen o ab les coses del dit posseydor, tot ó guaaynen al posseydor sobredit.
sl:9.21.5Item, guaayna hom per procurador, so és que si alcun procurador compra alcuna cosa en nom de mi, o la reeb per qual que contray en nom de mi, e la cosa li sia liurada, jasia so que él no la liure a mi, guaayné jo la seynoria e la proprietat e la possessió, etiam me ignorante.
sl:9.21.6 Item, si a·lcun procurador meu serà alcuna cosa estipulada o promesa a dar o a fer, jo·n guaayn acció et excepció.
sl:9.21.7Item, si lo meu procurador, o tudor o curador del pubil o adolescent, la sua cosa, axí con a mia o axí con de son pubil o adolescent, liura a altre en nom de mi, o en nom de son pubil o de son adolescent, la alienació aquela no val, ne·l dit procurador, o tudor o curador, no pert la sua seynoria.
sl:9.21.8Totes les places de la ciutat, dintre e defora, so és dintre la ciutat e tot son termen, e els murs, e els vayls, e les barbacanes, e les carreres, e els çenders, e les aiges, e los aygaduits, leynes e fustes, e pedres, moles, guix e cals, carbon, pastures, ribes e muntaynes, casses e pescheries, prats o boschs, muntz e plans, intrades et exides, herbes, rambles e arenals, e flums e totes lurs ribes, e ponts de pedra e de fust, e tot lo passàgie d'aquels, fonts, basses d'ayges e els ports, e la mar, e totes les ribes o ribàgies de la mar, públics són e a comun públic ús, e a profit de la cosa pública, per tots temps, són deputats e establitz, sens contrast e enbargament que nul hom no y pot ne y deu fer.
RÚBRICA 22
Ref. 9.22.0 DE VERBORUM SIGNIFICACIONE
sl:9.22.1Si dominus, rem que sibi furto aberat, ignorans emit, recte dicitur, res ei abesse esset si postea id ita esse scierit: quare videtur res ei ita abesse, cui precium abest, et ideo, licet rem habeat, nichominus potest agere contra furem, ut ei precium rey et interesse restituat.
sl:9.22.2Verbum hoc, si quis, tam masculos quam feminas conprehendit.
sl:9.22.3Ius est ars boni et equi, cuius merito, justum ab iniusto, equum ab iniquo, licitum ab illicito, separamus, unicuique quod suum est dando.
sl:9.22.4Obligacio est juris vinculum, quo necessitate astrigimur ad aliquid dandum, solvendum vel faciendum, secundum consuetudinem nostre civitatis.
sl:9.22.5Accio est, ius persequendi in iudicio quod sibi debetur.
Excepcio est accionis exclusio, vel defensio, per quam reus defenditur ab actore.
sl:9.22.6Replicacio est, exceptionis exclusio, per quam actor exceptiomem rei excludit.
sl:9.22.7Principes vel aliquis bona concedendo, videtur obligationes sive acciones concedere, quare apellacione bonorum, obligaciones, acciones sive debitorum continentur.
sl:9.22.8Verba alienationis, continentur pignoris obligatio veldacio in imphiteosim, licet verum dominum penes dantem remaneat.
sl:9.22.9Minus solutum intelligitur esset si nichil esset solutum.
sl:9.22.10Hec diccio pluris ad munusculam refertur.
sl:9.22.11Bona intelliguntur cuisqumque deducto ere alieno supersunt.
sl:9.22.12Armorum apellacio, non solum escutas et gladios et galeros significat, sed fustes et lapides et omnem materiam qua quis alii nocere potest.
sl:9.22.13Verbo victus continentur, que esui et potui et caltui corporis necessaria sunt, et vestes et calciamenta et habitatio.
sl:9.22.14Pervenisse ad te recte dicitur, quod per te ad alium pervenit.
sl:9.22.15Dampum inperfectum est, quod nondum factum est, set quod futurum veremur.
sl:9.22.16Diffinitiva sententia tunc transi in rem iudicatam, videtur, cum infra decent dies non apellatur ab ea, vel cum consensu partium confirmatur, vel cum pars apellantis prosecuta non est apellacionem ab ea sententia factam, infra tempus quo prosequi eam debet, vel cum lata iuste per comtumaciam reperitur, et ita cum tempus transiuit si quod est in sententia comprehensum quo satisfieri debeat, iudicatis est omnino exsecucioni mandanda.
Ab ordinaria e delegato a principe execucioni mandatur sentetia quam tulerunt Sed delegatus ab ordinaria suam sententiam non exequatur sed exsecucioni ordinarius eam mandet. Delegatus tamen potest mandare ordinario ut suam sententiam exsequatur. Quam exsequi ordinarius debet licet eam iniuste noverit esse latam. Ordinarii sunt et dicuntur cives dertusenses.
sl:9.22.17 Con la appellació és feta, e l'apelador alargarà de menar sa apelació, e no la volrà menar dintre el temps que menar se deu, ans serà negligent, que no volrà menar ça apellació, e enaxí enganablement alongarà, que no volrà pagar les coses jugiades, e els júgies de la apellació, ad instància de la adversa part, deven citar lo appelant leyalment per tres vegades, segons que ja és dit en aquest libre; e si el citat no volrà comparer ne menar sa apellació, los júgies de la appellació, sens tot alongament, deveu e poden donar lur sentència, jasia so que denant éls, sobre aquela apellació, plet no sia comensat, per so que basta que el plet principal per les pars sia plet comensat.
RÚBRICA 23
Ref. 9.23.0 DE REGULIS JURIS
sl:9.23.1In omnibus obligationibus, in quibus dies certa et expressa non ponitur, statim debetur, et statim potest peti peccuniam vel res debita.
sl:9.23.2Nemo qui condempnare no potest nec absolvere potest.
sl:9.23.3Nemo plus juris ad alium transferre potest, quam ipse habet.
sl:9.23.4Non debet quis melioris condicionis esse quam actor suus a quo ius in eum transit.
sl:9.23.5Nemo plus comodi heredi suo relinquit, quam ipse habuit.
sl:9.23.6Non videntur consentire qui errant; nichil enim est tam contrarium consensui, quam error qui per imperitiam detegit.
sl:9.23.7Regula est, que rem que est breviter narrat.
sl:9.23.8Velle non creditur, qui obsequitur imperio patris, vel domini.
sl:9.23.9Secundum naturam sunt, comoda, cuiusque rey, eum sequi, quem secuntur incomoda.
sl:9.23.10Quod nostrum est, sine facto nostro ad alium transferri non potest.
sl:9.23.11Quod ab inicio viciosum est, non potest tractu temporis convalescere.
sl:9.23.12Nemo ex consilio obligatur.
sl:9.23.13His videtur fecisse, qui mandavit fieri, vel qui nomine sui factum ratum habuit.
sl:9.23.14Non solent, que habundant, viciaré scripturas.
sl:9.23.15Qui dolo desierit possidere, pro possidente dampnatur; quia dolus pro possessione est.
sl:9.23.16Nemo videtur fraudare eos, qui sciunt et consentiunt.
sl:9.23.17Quicquid astringent de obligacionis causa dictum est, id nisi palam et nominatim verbis appareat, obmissum intelligendum est.
sl:9.23.18Hoc fructum nomine continentur, quod instis sumptibus deducticis super est.
RÚBRICA 24
Ref. 9.24.0 DE PUBLICIS IUDICIS
Rubrica de publicis judicis,
sl:9.24.1 Juys públichs, los uns són capitals e los altres no capitals. So és que·ls capitals són de mort, e·ls no capitals són pecuniaris. Los quals públics juys són donats a venjansa, e no·s poden demanar en forma de acció, mas en forma d'accusació.
E en aquests públichs juys tot hom qui accusar vol altre à·s a escriure a pena de talió. E que estia pres axí con l'acusat; e en aquestes accusacions no deu ésser ne pot ésser reebut seynors, ne batles, ne veger, ne nula persona per éls ne en loch d'éls, ne per machinació d'éls no y deven ésser reebuts ne posats, e qual que pena peccuniària d'aquén yscha, és custuma de Tortosa que és tota de l'acusador.
E si·s vol l'acusador, la accusació pot jaquir e tornar en civil acció, o se·n pot partir de tot en tot, si·s vol, sens pena neguna, que non deu aver la una part ne l'altra.
Exceptat que si en forma d'accioni se fa la demanda, so és que la acció sia peccuniària, tan tost com lo clam és fet jasia so que·l demanador se lex de la demanda, la seynoria pot fer demanda de la justícia, segons la quantitat de la demanda. E si plet no y és comensat per lo demanador, la seynoria pot lo plet comensar ab lo demanat, e menar lo plet, e aportar a sentència per raon de la justícia. E si serà provat contra lo demanat leyalment, so és segons que dret vol, los júgies que í seran elets e·l plet, deven donar sentència sobre la justícia segons que a éls serà vist. Però és elecció de la seynoria que no vol provar ne menar lo plet, que pot
demanar que·l demanat que vaja a enant, e que jur per sentència dels ciutadans que él no à fet alò de què era demanat, pus que clams foren fets d'él, o poden menar lo plet, qual que·ls plàcia, e portar a acabament quant a lur justícia. Car si clams no·n són fets, nula demanda la seynoria d'aquel ne contra aquel no pot fer.
sl:9.24.2Qui machinarà mort de príncep, so és saber, del rey o de sos fils, deu morir. E encara, aprés de la sua mort, pot ésser accusat e, per sentència dels ciutadans, deu ésser condempnat, e els béns seus deven ésser confiscats e tols als hereus. La qual Lex Iulia maiestatis e·nul altre cas en Tortosa no s'estén ne à loc, e aquesta accusació sobredita pot fer tot hom del poble.
sl:9.24.3És altre crim que és contra natura, si alcun hom usa de luxúria ab altre hom, que deu perdre el cap, enaxí que muira.
sl:9.24.4Si alcun hom ociu o mata a altre, e acusat ne serà, e serà provat contra él, si doncs justa excusatió no à, lo matador deu ésser penjat en tal manera que muira, per sentència dels ciutadans.
Alò metex ç'és e aquela pena deu sostenir qui ab verí o ab metzines, o per altres encantaments, ociu ne mata a altre, però és elecció de l'accusador que·l pot acusar a mort, o a la pena de l'omecidi en diners.
sl:9.24.5Dues forces són: la una és pública e l'altra privada. La pública·s fa ab armes, e aquel qui la forsa fa ab armes, deu perdre la meitat dels seus béns; la qual meitat deu ésser de la part qui la forsa aurà presa, ladoncs con la accusació aurà provada.
La privada forsa se fa sens armes, e aquel qui la fa, deu perdre lo ters de tots los seus béns. Lo qual ters deu aver aquel qui la forsa aurà presa, con d'aquén fassa accusació contra aquel qui la forsa aurà feta e aurà provada la forsa a sí ésser feta.
En aquests dos cases, lo forsat deu cobrar la possessió de la cosa de què li sia feta la forsa, no contrastant la pena desús posada, e enaxí aurà la cosa e la pena, e la deu aver e cobrar.
Però si aquel qui la forsa fa, no à res, deu ésser punit e condempnat a abiri dels ciutadans que usen la cort.
sl:9.24.6Si alcun per engan embla persona franca o serva, o catiu o cativa, o per aventura lo reebrà en sa casa, per so que·l cel con serà en fuita, o serà furtat o enblat per aquela raon, que sos amics de la franca persona o el seynor del servu o del catiu o de la cativa los perden, con serà provat contra él, deu ésser rossegat e puix penjat en guisa que muira. E tot hom del poble pot fer aquesta acusació sens escriptió de sí, e sens pena de talió, e de tota altra pena. E en aquest cas se pot provar per xrestians tant solament, que no y à mester sarrayn ne jueu, contra jueus o contra sarrayns, e contra xrestians.
sl:9.24.7En les accusacions peccuniàries, levada la condempnació que deu aver la part, oltra la condempnació que deu aver la part, deu aver la seynoria lo quin per justícia dels altres béns del condempnat, con sia sentenciat per los ciutadans.
RÚBRICA 25
Ref. 9.25.0 DE INQUISICIONE NOVEM CASIBUS PACIARIE
Rubrica de inquisitione.
sl:9.25.1 Per so con los mals fetz no eleven passar senes pena, e la pena de un sia refrenament e temor de molts.
En per aysò, en nom de Jhesuxrist, sia manifiesta cosa a totz e memòria, axí als presenti com als devenidors, a esquivar molts mals que podrien esdevenir, e moltz que ja heren estatz fetz de qui plena veritat no podrà ésser trobada ne sabuda. E fos contra Déu e contra justícia, e se·n seguís mala fama per les terres, ja fos so que·ls ciutadans en colpa non fosen, ab consentiment e ab volentat de la seynoria de Tortosa, primerament apelat lo nom de Jhesuxrist, feta conpositió entre·ls ciutadans de Tortosa e la davandita seynoria que fos feta enquisió en les coses esdevenidores amagades, per so que justícia pogés ésser seguida en la dita ciutat sobre ·VIII· capítols dejús escritz e nomenatz. Enaxí que, cal que pena de la dita e per la dita enquisitió exiria, la cosa per què la enquisió serà feta, ab la pena que dejús serà escrita, a la part qui·l mal aurà pres, per la part qui·l mal aurà fet o fet fer, sia jugiada e donada.
sl:9.25.2Lo primer capítol és aquest de homeys o de homecidis que seran fetz amagadament; que si tant solament són xrestians que no ajen dignitat sinó tant solament lo baptisme, l'omeyer deu pagar ·XLII· morabetins e, si à alcuna dignitat, ·LXIII· morabetins.
sl:9.25.3Lo segon capítol, forçes o violències de femnes o a femnes; la pena d'aquestes violències és ja posada en la rúbrica de forsa feta a femnes, la pena ·LXXXIIII· morabetins.
sl:9.25.4Lo ters capítol, de foch a metre acordadament, que deu pagar la dobla del dan que aurà fet, e donar a la part. E si no és mès acordadament, deu reffer lo dan tant solament. E aquest no acordadament és com mès foc e·l seu o en garriga, no creén que fes mal a negun.
sl:9.25.5Lo quart capítol, de tales, males fetes en arbres, e en vynes, e en blatz segatz o a segar, amagadament e acordadament; la pena és axí con del foch a metre.
sl:9.25.6Lo quint capítol, de furtz o de ladronices, e de rapines o roberies; la pena és segons que és contenguts en la rúbrica dels furts e dels ladronicis.
sl:9.25.7Lo ·VI· capítol, de trencamentz o d'esvaymens de cases. Per cascun trencament o esvayment de cases, ·XX· sous, e per esvayment d'onor, ·X· sous. E és esvayment si forciument, per mal a ffer e que lo y fassa, intrarà en casa o en honor d'alcun, o y gitarà péra ne coit el ne negun linàgie d'armes, o·n ferrà en la porta de les cases.
sl:9.25.8Lo setén capítol, de falsa carta feta acordadament; la pena és [...].
sl:9.25.9Lo ·VIII· capítol, de mort o occiment de bestiar, menut o gros, o altres bèsties, que sie fet magadament e acordadament; la pena és de la dobla ab la cosa, e si no·s fa acordadament mas per cas d'aventura, deu emenar la cosa simplament aitant con valia.
sl:9.25.10Lo ·IX· capítol e el derrer és de esvayment o trencament de camins. La pena són tres dobles meys de la cosa, so és, per tres vegades aytant con valrà la cosa que li aurà tolta. E no per so meyns deu emenar e restituir tot l'altre dan que aurà donat ne fet, axí de nafres e de ferides com d'altres coses, e homey, s'y és fet.
sl:9.25.11És a ssaber que, si per alcuns dels sobreditz ·IX· capítols serà feta denulciació al veger o no; e si feita serà, e el denunciador vol provar la enquisió, los júgies no·s deven entremetre ne poden pus testimonis reebre en la enquisició, sinó aquels tant solament que denuntiador dar o menar volrrà.
sl:9.25.12E si per aventura el denuntiador provar no volrrà, los júgies, per lur offici, deven pendre·n testimonis sobr'aquel fet que denunciat los serà dels ditz ·IX· capítols, segons que lur conexensa e lur arbitri serà, no nomenan als testimonis la persona qui el mal aurà fet, mas tant solament lo malefici e la persona que pres l'aurà, e els testimonis que digen si saben la presona qui aquel malefici aurà feit; car no és de júgie que dégia preparar o preposar via ne carrera als testimonis que digen ren sinó so que saben. E per so car dret reprova multitut de testimonis e la refrena, los ditz júgies, de ·XL· testimonis a enant, no poden ne deven pendre en cascun dels capítols davanditz, e d'aqueles persones de la encontrada on aquel malefici sia feit; car no par ne és semblant que en altre loc sia trobada la veritat sinó en aquels on lo malefici és feit. Però si en altre loc avia testimonis que ren y sabessen, que í deven ésser preses e reebutz.
E lo dit denunciador deu donar son capítol en escrit al veger sobre qual vol-ó demanar que sia feta enquisició. E en continent, aprés que·ls juges sien ordenatz, per juy d'aquels júgies, dintre la cort, denant totz aquels que í seran a dia de cort e a ora, deven jurar que él à pres aquel don que·n son capítol à posat, e dir la cosa e la estimació d'ela e que, per oy, desgrat o mala volentat, loger o promessió, o per forsa que li sia feta d'alcun que fassa la dita denuntiatió, él a aquest fet o denuntiatió no ven sinó per sa pròpria volentat, e per so con lo feit axí és e e·l capítol sobredit és posat si Déus li ajudarà
e aquestz santz ·IIII· evvangeliis, denant él posatz corporalment.
sl:9.25.13Item si alcun malefici serà feit dels ·IX· capítols sobreditz, e alcun denuntiar-ó volrà al veger o lo y denuntiarà, que diga al veger la malafeita, e la manera e el loc en què serà feit, com aurà trobat o vist o u sab; e aquest no fa sagrament.
Item és entés que la seynoria ne nul hom tinent lur loch, denuntiatió no pot fer ne encara acusació no pot fer, de nul fet civil o criminal.
sl:9.25.14Los testimonis deven ésser aquels que sien d'entrega fama e de bona, e no enemics, ne aqueles persones que dret gita de testimonis, e deven jurar enaxí com desús és escrit. So és saber, que per amor ne per desamor, per forsa ne per paor, que servit ne promessió de serviï no·ls n'és fet, ne esperen aver, mensòngia no y diran, mas tant solament per Déu diran plena veritat de so que sabran ne auran vist, ne els júgies los demanaran, si Déus li ajudarà e aquestz santz ·IIII· evvangeliis denant él posatz e corporalment tocatz.
Però lo testimoni de qual que la cosa él dirà, no li sia reebuda ne escrita, sinó tant solament sobr'aquel malefici en què serà tret per testimoni; car si ó farà, no vala ren, així con si escrit e dit no era, sinó tant solament sobre·l malefici en què farà testimoni.
sl:9.25.15Can la primera denuntiatió serà feta al veger, lo dit veger, dintre la cort, a dia e ora de cort, davant totz, deu ordenar sobr'aquela denuntiatió dos júgies dels ciutadans de Tortosa, d'aquels que ladoncs en la cort presents seran, que fassen la enquisició, él present, a bona fe e leyalment. Los davantditz veger e júgies deven jurar per juy dels altres ciutadans, qui seran aquí presentz e declarans lo sagrament, que éls bén e feelment fassen la dita enquisició e la júgien, segons lur sient, ab lo veger, segons que dit és.
E los ditz veger e júgies, fet lo sagrament, deven fer la enquisició e reebre testimonis. Los testimonis reebutz, o segons lur vigares o entrò al nombre sobredit, deven apelar aquel contra qui feta serà la enquisició, que vénga publicar sos testimonis; e si·n volrà treslat dels ditz, que·l ne prenga e que puxa dir contra los ditz e contra les persones e contra los júgies, si sospitosos li seran. E si sentència condempnatòria serà dada contra él, en tot o en partida, que se·n pusca apelar als ciutadans de Tortosa, segons que és acustumat d'apelar d'altres fetz, dues vegades, exceptat que no s'apel a pare, ne a fil, ne a frare, ne a nebot, avoncle, ne a cosín jermà.
sl:9.25.16La condempnatió deven dir los júgies en aquesta forma; que primerament sia condempnat en diners o peccuniàriament, segons les penes dejús escrites, si pagar los podrà, e, si no, sia·n feta pena corporal, segons que és custuma de Tortosa o, en defaliment de la custuma, segons que als ciutadans serà vist e conegut.
sl:9.25.17Enperò ans que la sentència, sia absolutòria o condempnatòria, se dón, lo veger deu apelar e amenar a la cort totz cantz ciutadans trobar podrà. E aquels vengutz a la cort, denant éls, deu-se legir tot lo procés de la enquisició. E els davandits ciutadans examinant tot lo feit, los ditz júgies deven pronuntiar la sentència segons lo consel que auran agut dels ditz ciutadans tant solament.
sl:9.25.18E és a ssaber que, si aquels ciutadans que en la cort seran, no volran ésser júgies en la inquisitió damuntdita, lo veger los deu amonestar dintre en la cort e dia e ora de cort, per tres dies que cort se tenga, que éls que fassen aquela enquisitió, que sien júgies e fassen la inquisició.
E si éls per aventura negligens seran, que fer no la vullen, en aquel cas e en aquela enquisició, lo veger ab lo batle del Temple e de Moncada que la pusquen fer aquela enquision, e punir los malfeitós segons que dit e escrit és desús. E si per aventura los ciutadans que seen en la cort de Tortosa amonestaran lo veger per tres dies en què cort sia tenguda, que enant en la inquisició ab los ciutadans, sobre la denuntiatió a él feta e él serà negligent, que no y enant o no y vula enantar, en aquel cas e en aquela denuntiatió, los ditz ciutadans, per lur pròpria auctoritat, pusquen fer la enquisitió e condempnar los malfeitors e punir, segons que damunt és dit; e qual que cosa d'aquén exirà, sia dels ditz ciutadans, enaxí que la seynoria ne el veger de ren que n'isca nula par no ajen.
Totz los enquisidors, en qual que cas se sia, deven jurar davant aquels qui seran en la cort que éls bén e feelment fassen la inquisitió e la fugen, segons que dit és, per juy e per sentència dels ciutadans de Tortosa; so és saber, primerament, que jugen segons les Custumes escrites de Tortosa e, en defaliment d'aqueles, segons aquels Usàgies que àn acustumat d'usar de Barcelona e, en defaliment de les Custumes e d'aquels Usàgies sobreditz, segons dret civil e comú.
sl:9.25.19Et si per aventura comensada serà la inquisició, sobre no certa persona, e feent la enquisició, serà a els enquisidors cert e clar de la persona que aquel mal aurà fet, lo veger, per juy d'aquels enquisidors, que prena aquela presona e que la amén en la plassa, denant los prohòmens, e el veger denuntiït aquela malafeita als prohòmens. E per juy d'aquels prohòmens, dón fermansa de la malafeita, o pug en la Çuda en quala presó que·ls prohòmens jugiaran, d'aqueles tres presons que són en la Çuda, e axí con custumat és e à estat, si clams ne fossen fetz. E si aprés de la presó de l'encolpat, voran més testimonis pendre d'aquels que depús la preson serà feta, volran donar, e dels júgies a remoure, sia segit segons que desús és escrit en lo primer paràgraf que comensa: "Item si sobre certa persona e nomenada serà feta enquisició". E de totes les altres coses
a menar e reprovar e apelar segons qu'el dit paràgraf són escrites, e contra les persones e els ditz dels testimonis, axí d'aquels que seran presos con contra aquels que depux daran.
sl:9.25.20Item si sobre certa persona e nomenada serà feta la inquisitió en los casos sobreditz, primerament denuntiatió feta e clamosa insinuatió, lo veger, per juy d'aquels enquisidors que eletz y seran a aquela enquisitió a fer, deu dir e diga al denuntiador si vol provar él en aquela enquisitió. E si dirà que hoc, los enquisidors deven pendre aquels testimonis que·l denuntiador amenarà e no plus; e los enquisidors sobre·ls ditz d'aquels testimonis donen sentència absolutòria o condempnatòria, segons que la qualitat del fet o requer. E si dirà que él no vol menar la inquisitió ne donar testimonis, lo veger, per juy dels enqueridors, fassa escriure la renuntiatió d'aquel, e fassa citar o cit aquel que serà encolpat del crim; e los ditz enqueridors, ab lo veger, deven donar a l'encolpat los capítols o dir per paraula a él sobre què volen fer enquisició contra él; e sempre jur l'encolpat de dir veritat en aquel fet, de so que hom lo demanarà. E los enqueridors ab lo veger present, reeben sa confessió e meten-la en escrit. E si l'encolpat, los capítols contra él posalz, totz o part, negarà, lo veger, per juy dels enqueridors, cit los testimonis que sien de bona fama e no sien enemics seus ne d'altrement sopitosos, segons que dret vol, e en presèntia de l'encolpat juren aquels testimonis dir veritat, segons que en los altres fetz àn acustumat de jurar. E reebutz totz los ditz, sien publicatz, present lo criminós o son procurador, e sia-li·n donat treslat, si·l vol, del nom dels testimonis e dels ditz, pagan l'encolpat un diner a l'escrivà per cascun testimoni gran o poch; e aja leer e poder de defendre-s'í per sí metex o per altres persones. E si sentència defenitiva serà donada contra él o enterlocutòria que·s pusca apelar als ciutadans de Tortosa e menar ses apelacions, segons que en los altres feitz civils los ciutadans àn acustumat de menar lurs appellacions.
E alò metex sia entés con serà feta enquisitió sobre no certes persones, que desús és dit, d'aquel versset aval on és contengut, cit: "los testimonis que sien de bona fama e no enemics"
etcètera tro assí. On per so, con trista cosa és e légia, e en los pletz grans dons ne solen esdevenir, pledegiar sotz sospitós júgie, los encolpatz senpre que éls seran certz que enquisició se fa contra éls, en quals que loc del plet, entrà a la sentència definitiva, o sàpien. Sobte que u sàpien e no depuix, pusquen recusar los enqueridors, o totz o partida, si li seran sospitosos, donan éls les raons de los sopitós sufficiens segons que dret vol. Les quals provades, lo veger elégia-y altre o altres júgies no sospitosos en loc d'aquels qui seran remogut. Per sopitosos, e aquels menen e porten e deffenesquen la dita enquisitió per sentència sobre·l procés que serà enantat, e aquel que éls enantaran pus y seran eletz.
Atressí pusca dir contra les persones dels testimonis e contra lur ditz, e reprovar contra éls segons que dret vol e requer.
sl:9.25.21En tres maneres pot hom anar contra altre, so és saber, per acció, o per accusatió, o per denunciació en què dégia ésser feta enquisitió. Per acció, con alcun demana que alcuna cosa li sia donada o feta. Per accusatió, a vengiansa. Per denuntiatió, per què·s fa enquisitió per offici de júgie.
So és, aquela persona que denúntia és certa, e denúntia contra certa persona, e ladoncs, o él vol menar la enquisitió o no; si la vol menar, los júgies no y poden ne deven amenar ne pendre plus testimonis sinó aquels que·l denuntiador amenarà, e els testimonis en aquest cas deven jurar en presèntia d'amdues les parts.
Si aquel denuntiador no vol menar aquela enquisició, los júgies, tots los testimonis que pendran deven fer jurar, present la part contra qui·s fa la enquisició.
Mas si la enquisició se fa contra no certa persona, ladoncs los júgies per lur offici, ab lo veger ensems, deven e poden pendre, per lur pròpria auctoritat e per lur offici, tots quants testimonis pusquen pendre ne trobar tro al nombre sobredit de ·XL·.
sl:9.25.22Tot hom qui serà condempnat per la enquisició [...], emena de ladronici o de tots los altres capítols de què·s deu fer enquisitió, si emblarà en diners o en coses valens tro a ·V· sous, ab la pena que dret y dóna, per cascun sou deu pendre,
si no à de què fassa la emena, sengles assots. E si de ·V· sous en amunt, tro a ·XV· sous, deu córrer la ciutat, tot nuu en brages, lo sayg él assotan e cridan: "qui aital farà aital pendrà"
.
E si de ·XV· sous en amunt, tro a ·XXX· sous, deu ésser seynat e·l front ab ferre calt, e tot nuu en brages deu córrer la ciutat, lo sayg él assotan e batén e cridan: "qui aital farà aital pendrà"
. E si de ·XXX· sous en amunt tro a ·LX· sous emblarà, o coses valents, deven-li ésser toltes les oreles, e tot nuu, en brages, deu córrer la ciutat penjan les oreles al coyl en una corda, e el sayg él batén e cridan: "qui aital farà atal pendrà"
, e deu ésser gitat de la ciutat.
E si de ·LX· sous en amunt, en diners o en coses valents, emblarà tro a ·C· sous, deu perdre la man dreta. De ·C· sous en amunt, si seran enblats en diners o en coses valents, deu ésser penjat en guisa que muira.
E no tant solament en lo capítol del ladronici se deu seguir aquesta pena, si no à de què pagar, e de restituir lo mal que fet aurà o donat o fet fer, ans en tots los altres capítols, axí de la pena com de la cosa, deveu sofrir les penes sobredites, segons les quantitats sobredites, si no àn de què pusquen fer la emena.
E si tant és que en partida pusca fer la emena e en partida no, segons so que remandrà e segons la quantitat, deu soffrir la pena sobredita e deu-li ésser minvat de la pena, segons que pagarà ne restituirà de la cosa e de la pena.
E assò segex-se e és entés tant solament en los fets de què deu ésser feta enquisitió, segons que és contengut en la Carta de la Composició.
RÚBRICA 26
Ref. 9.26.0AQUESTES SÓN LES PENES SOBRE CASCÚ DELS ·IX· CAPÍTOLS DENANT ESCRITS
Aquestes són les penes sobre cascun dels nou capítols denant escritz.
sl:9.26.1Primerament, si homecidi serà provat per forma d'enquisició, si doncs aquel qui fetz l'aurà no l'avia fet en defensiu de sí o per altra justa raon, si solament crestian és aquel qui serà mort, e franca persona, pac per homecidi aquel qui l'aurà mort ·XLII· morabetins, e oltra assò lo quint a la seynoria per justícia.
sl:9.26.2Si serà ciutadan lo mort, pac l'omeyer ·LXXXIL· morabetins, e oltra assò lo quint a la seynoria per justícia, si doncs no·l matava en defeniment de son cors o per altra raon justa. E totes aquestes penes sobredites són dels parentz dels mortz, d'aquels a qui pertayn la successió o d'aquels a qui éls donar-ó volran.
RÚBRICA 27
Ref. 9.27.0 ISTI SUNT USUS ET CONSUETUDINES ET USUS MARIS, QUIBUS UTUNTUR HOMINES DERTUSENSES
Iste sunt consuetudines et usus maris, quibus utuntur homines dertusensis.
sl:9.27.1 Per so con pus digna cosa és hom que nula cosa qu'e·l mon sia, ésser elevant totes coses, primerament covén que parle hom dels hòmens que de les altres coses. On és certa cosa e manifesta que és custuma de Tortosa que si nul hom ç'adobarà ab còmit de galea o d'altre leyn armat, e l'om aquel adobat fugirà e volrà fugir, que no volrà seguir lo viàgie, lo seynor de la galea o del leyn armat pot aturar aquel hom e pendre e retenir. Mas aquel pres e retengut, deu-lo presentar al veger e, per juy e per sentència dels ciutadans, deu-li ésser liurat, que él que tenga pres e ferrat en tal guisa que fugir no li pusca. E con moga de Tortosa, deu-lo metre en la galea o e·l leyn, e aquí tenir ferrat e pres tro sia exit de fora·l Grau de Tortosa e en loc que non pusca exir. E exit defora·l Grau, deu-lo desferrar, però que sia ja en tal loc que non pusca exir ne d'aquén fugir.
Emperò si la galea o el leyn armat serà partit de la ciutat, so és, de la Riba del Rech de la ciutat, e alcun hom d'aquels adobats li fugirà, per sa pròpria auctoritat, lo còmit o seynor de la galea o del leyn lo pot pendre e metre en son leyn, e aquí tenir pres tant tro sia en loch que no li pusca fugir, ab que no·l trob dins la ciutat. Car si dins la ciutat lo troba, pot-lo pendre e aturar, mas deu-lo presentar al veger, e fer segons que desús és dit. E assò s'entén e·l comensament del viàtgie, tro que la galea o nau o altre leyn armat sia exit del Grau de Tortosa. Mas con la galea,
o nau, o leyn armat, serà exit del Grau de Tortosa, los armadors on que troben aquel hom que serà fuit, lo poden pendre e aturar e retenir. E aquel pres e aturat, de continent deven-lo presentar al veger e, aquel presentat al veger, per juy e per sentència dels ciutadans, deu pagar la dobla de tot so que aquel hom fuit aurà pres del còmit o el còmit li aurà fet liurar.
Mas si la dobla no volrà pagar o no podrà pagar, per juy e per sentència dels ciutadans, deu ésser mès en la Çuda, e aquí estar dins clau e sobre l'alcaps, tro que la galea o el leyn armat sien venguts e tornats del viàgie, e d'aquí enant tro que aja pagat. Si lo còmit volrà fer altre viàgie, e trobarà altre còmit que meta galea o leyn armat contra sarrayns, pot-lo menar o liurar aquel o altre per so que li deu, tant tro sia pagat d'aquela dobla. Car, on que·l trob, lo còmit a acció e demanda contra lo fuig o la fermansa, si fermansa n'à, que·l principal ne la fermansa no se·n poden excusar ne defendre. Però si lo fuit o la fermansa pagaran o volran pagar la dobla, no és tengut lo fuit que·l segesca en altre viàgie, ne·l pot liurar a altre que·l men en negun viàgie.
Mas si per aventura alcun remandrà, per malaltia o per mort o per minvament de menbres que aja perduts o debilitats, o per altra justa raon, deven retre simplament lo principal o la fermansa tot so que n'aurà reebut al còmit. E el còmit, de tot so que d'él auran reebut, pot demanar e cobrar e convenir del principal o de la fermansa, de qual que·s vula, que no se·n poden excusar ne defendre la fermansa ne el principal, e àn acció o demanda contra aquels, axí bén contra la fermansa com contra lo principal, e axí bén pot hom convenir la fermansa com lo principal, e qualsevol primer.
E si per aventura con lo còmit de la galea o del leyn armat serà en Espayna ab sa galea o ab son leyn armat, e trobarà aquel qui li serà fuit en altre leyn armat o·n altre loc, depús que serà en son viàgie, on que·l trob, lo pot pendre e metre en son leyn, per sa pròpria auctoritat, sens tota pena, e no li deu ésser defés per nul hom, e pot-lo tenir pres tant tro que sia pagat de la dobla.
sl:9.27.2Lo còmit de la galea o del leyn armat, si dementre él serà en son viàgie tro sia tornat dins lo Grau de Tortosa, li serà fet ladronici per alcun de sos mariners o de sos nauxers, pot-lo pendre e destréyner tro que li aja restituït so que li aurà enblat.
Mas no és tengut lo còmit, si no·s vol, sí que cabre la sua cosa o no la cobre, que·l liure a la justícia de la cort, ne la cort contra lo ladre atressí no pot moure qüestió ne demanda, si doncs lo còmit novelament no·s clamava al veger. Car ladoncs pot fer demanda de la sua justícia, so és, del quint tant solament de so en què és condempnat lo ladre, per juy e per sentència dels ciutadans.
Mas pus lo mariner ç'és adobat ab lo còmit e·l vol seguir, lo còmit no·l pot lexar, si doncs tot son loger no li paga, ne el mariner no·s pot desexir ne partir del còmit que no l'aja a sseguir e·l viàgie, pus él lo vula menar e pagar son loger, pus que adobat ç'és ab lo còmit.
E con desús sia dit que·l pot pendre e tenir pres tro aja restitutió de la dobla, és entés si al torn de son viàgie lo troba, car si a l'entrar del viàgie lo troba e·l pren, e·l mena ab sí, e segex lo viàgie, al torn, és escàpol lo mariner fuit, que no és tengut de restituir sinó tant solament del don, so és saber, d'aitant més com aurà donat o li covenc a donar a altre mariner que adobàs en loc d'aquel.
La dobla s'entén que és tengut de pagar lo mariner fuit, totes ores que él fugia en nul loc de terra de xrestians, o·ndins terra de xrestians lo còmit pot trobar e adobar altre hom en loc d'aquel; d'aquí enant és tengut e obligat al don e al gréugie que·l còmit soferrà per aquela fuita.
Mas la fermansa, nul temps no és tenguda ne obligada sinó tant solament de la dobla, en qual que loc fúgia lo mariner, ne d'als contra él no pot ésser feta demanda.
sl:9.27.3Con moltes vegades sia trebal entre·ls seynors dels leyns e de les naus e els mercaders, e els mariners, e els pelegrins, e en la mar aja custumes e usançes per sí metexes, per les quals plets que sien entr'éls ç'àn a determenar e a defenir, són posades en aquest libre les custumes de Tortosa de la usansa de la mar e de la ribera e de les convinenses fetes entr'éls.
Peregrín és dit tot hom qui va sens mercaderia e dóna nòlit o loger de la sua persona per
so que hom lo port en son leyn o en ça nau o en ça barca, là on él ha son preposament d'anar.
Mercader és aquel qui no dóna loger o nòlit de la sua persona, mas de les mercaderies que porta o fa portar.
Mariner és aquel qui és logat del seynor de la nau o del leyn, e és tengut de fer lo serviï de la nau o del leyn o de la barcha.
sl:9.27.4Con lo seynor vol comensar de fer la nau o el leyn o la barcha, deu dir als parsoners de quin gran ne quiynes mides, ne de quantes goes lo faran, ne quant aurà e·l plan e quant en sentiria, e quant obrirà ne quant aurà de lonch.
E si assò fa entenent als parsoners, són-li tenguts de fer aquela part que cascun li aurà promesa de fer, sens tota escusació que fer no·n deven ne poden.
E si los parsoners atendre no volen o no poden, la covinensa que al seynor del leyn auran feta de fer e de complir cascun ça part, lo seynor del leyn pot manlevar a usura o·n altra forma, segons que podrà, a bona fe, sobr'aquel qui la part li aurà promesa de fer, enaxí que aquel prometedor és tengut e obligat al seynor del leyn de tot lo deute que manlevarà per aquela part a complir, e de tot lo logre o usura o barata que per aquela quantitat (que) manlevarà, darà ne pagarà, sens tota excusa e contrast.
sl:9.27.5Alò metex és si·l fa menor qu'él no·ls aurà dit ne dat a entendre, per so con par ver que qui molt promet a atendre, que atena e conplesca lo meyns. Atressí com par ver e és, que·l seynor del leyn no comensarà a ffer aquela obra si no fos per fe e per esperansa d'aquels que la promesa li feren de fer part e·l dit leyn.
Si farà lo seynor del leyn major lo leyn que als parsoners no aurà dit, en pus los parsoners no deven ésser forsatz ne destretz que meten ren de lur, ne y fassen part, sinó en aqueles mesures que·ls avia dades a entendre. E si ren dels parsoners aurà pres, de continent los ó deu
retre e restituir, sens tot contrast e alongament que·l seynor no y pot fer ne deu, si·ls parsoners o volen cobrar, si doncs lo maestre les mesures no errava, e per errada del maestre, ab que la errada, emperò, sia vera, lo dit leyn no era major. Car ladoncs, los parsoners són tenguts e obligatz de pagar lur part, sens contrast; car en aquest cas no és volentat del seynor mas errada [...] errada del maestre no deu comprar lo seynor.
Si·l maestre qui fa lo leyn, major farà lo leyn que·l seynor del leyn amb él no aurà enprés, si doncs assò no fa ab consentiment del seynor, deu perdre lots los jornals que él en sa pròpria persona aurà fets en aquel creximent, e deu pagar la meitat d'aquel creximent d'aitant com costarà més per aquel creix, so és saber, la meitat de la messió d'aquel creximent.
Lo maestre, si n'és demanat, és tengut de dir a cascun dels parsoners del leyn les mesures que à enpreses de fer ab lo seynor del leyn, e encara deu-los dir si fa fort obra o fleba.
sl:9.27.6Los parsoners no poden encantar ab lo seynor del leyn ne·l poden aportar a encant, tro lo leyn ha fet viàgie; mas, del primer viàgie fet aenant, poden amb él encantar, si·s volen.
Però si alcun dels parsoners venia la sua part a altre, lo comprador atressí nol pot aportar a encant tro que·l leyn à fet viàgie; per aquesta raon con lo seynor del leyn qui molta fadiga e gran trebayl e gran don aurà soffert e·l leyn a fer, e si él no fos, lo leyn no fóra fet, n'isca sens alcun profit.
sl:9.27.7Alò metex ç'és del seynor del leyn, que no pot encantar ab los parsoners tro que·l leyn aja fet viàgie.
sl:9.27.8Lo seynor del leyn deu metre l'escrivà bona persona e leyal e vertadera, e que no sia son parent. E deu-lo fer jurar denant los mariners o els mercaders o denant testimonis, que so que en poder li ven que sia salvu, e él, que deu ésser leyal e feel e vertader al seynor del leyn, e de sos compayns, e als mercaders, e als mariners, e als pelegrins. Deu l'escrivan tenir lo cartoral, e tot
so que e·l dit cartoral escriurà, deu escriure sotz aquel sagrament que fet à, e que e·l cartoral ren no escriurà, si dons no u fa presents amdues les parts, e si amdues no lo y dien o no lo y àn dit; exceptades les messions e les despeses, les quals covenga a fer on offici del leyn e per lo leyn e els mariners. Car si en falsia era trobat l'escrivan, deu ésser punit axí con a falsari. L'escriptura que serà o és escrita el cartoral del leyn, deu ésser escrita tota per man de l'escrivan que aurà jurat, e que no sia ab dampnadures ne ab entrelins, ne en altra forma canselada ne corrumpada. E aital escriptura axí feta, ha hom fe, e deu ésser creeguda axí con a carta pública.
sl:9.27.9Al carregar e al descargar del leyn deu ésser l'escrivan present, e deu escriure ço que·s carrega e·s descarrega, car si alcuna cosa d'aqueles coses qu'e·l cartoral són escrites se perdia, lo seynor del leyn e el dit leyn són tengutz e obligatz de menar e de restituir tot so qu'e·l cartoral serà trobat escrit que perdut sia. Car per aital pèrdoa com aquesta, si no y basta lo nòlit, se deu vendre el leyn e, del preu, pagats primerament los mariners de lurs loguers e de lurs necessaris, se deu restituir e emenar tot so que és perdut al seynor de la cosa perduda, e el seynor de la cosa que serà perduda ha acció e demanda contra lo seynor del leyn e contra lo leyn.
sl:9.27.10L'escrivan pot e deu comprar ferramenta, e vianda, e sàgoles, e totes coses que sien necessàries al leyn e als mariners, exceptada l'exàrcia del leyn.
sl:9.27.11Tota la messió de mengiar e de beure e les altres messions que per lo leyn o per nescessàries del leyn ne dels mariners aurà feta ne feta fer ne li covendrà de fer.
sl:9.27.12A l'escrivan deu ésser donat del nòlit del leyn, pergamín, e paper, e tinta, e sabates, aitantes con mester n'àgia, faén e usant l'offici del leyn, tro és tornat del viàgie, oltra son loguer.
sl:9.27.13Roba, armes, ne altres coses que mariners porten ne meten e·l leyn a aparelament de ça persona e a defeniment de sí e del leyn, jasia so que nòlit no sia donat ne pres. E tot so que·l mariner porta per son pont, de què no dóna nòlit, lo seynor del leyn és tengut de gardar e de salvar e de restituir e d'emenar, si ren se·n pert, axí com és tengut al mercader e axí com si prenia nòlit, ab que·l mariner pusca provar qu'e·l leyn o aja mès, jasia so que no·n prena nòlit ne l'escrivan no y sia estat present, car l'escrivan se deu entremetre de tot so que és donat nòlit e y deu estar present. De les coses que·ls mariners donen nòlit és entés enaxí com de les coses dels mercaders e de les mercaderies de què·s dóna nòlit.
sl:9.27.14Lo seynor del leyn deu pendre per loger de ça persona seguen lo leyn, ·II· logers. Un loger, so és saber dels melors, que él donarà a aquels qui amb él iran a loger, e ·I· loger dels cominals. E aitant portar pot e deu per son pont com fan aquels ·II· qui amb él van, so és saber, ·I· dels melors, e altre dels cominals.
sl:9.27.15L'escrivan del leyn deu retre comte e n'és tengut e obligat de retre comte al seynor del leyn e als parsoners totes ores que li demanen. E el dit escrivà deu ésser de bona fama e no de mala. Car si l'escrivan era encriminat de qual que crim, enans que fos purgat de aquel crim, lo seynor del leyn no·l deu menar ne pot ésser escrivan, sí que sia parent o no parent. Però l'escrivan, si és parent del seynor del leyn, no pot ne deu ésser escrivan, ne el seynor del leyn no·l pot menar per escrivan, si doncs no u fa ab volentat dels parsoners del leyn e dels mercaders, lo qual comte deu retre de continent com lo viàgie és acabat.
sl:9.27.16L'escrivan deu tenir lo cartoral; e deu retre comte axí als parsoners del leyn com al seynor del leyn totes ores que comte·n vulen oir, sí que sia en l'escrivania del leyn, sí que·n sia defora. E dins un ayn aprés que serà defora l'escrivania, si·ls parsoners lo·n volen pendre, e no remanga per él, e d'aquí enant no n'és tengut de tot so que aurà reebut de nòlit, ne conprat, ne venut, ne donat, ne despés. Però pus una vegada o dues aurà retut comte al seynor del leyn e als parsoners, és absol e deliure d'aquí
enant, que no és tengut de retre comte, amb que leyal comte aja retut, o sis serà fadigat en éls e no·n volran oir comte.
sl:9.27.17Lo seynor del leyn pot pendre de cascun mercader o pelegrín o parsoner o mariner, e retenir peynores per lo nòlit e per les avaries, per sa pròpria auctoritat, tals que sien bastants al nòlit e a les avaries, e no n'és tengut de redre ne de restituir tro sia pagat tot lo nòlit e les avaries a l'escrivan.
sl:9.27.18Lo seynor del leyn és tengut e obligat de guardar e de salvar lo mercader e el pelegrín e tot hom que vàgia e·l seu leyn, e d'ajudar e de defendre contra tots hòmens de son poder, e de tenir lo nech contra corsoris e contra tots hòmens qui mal li volgessen fer.
Alò metex se deu fer de totes les coses dels mercaders e dels pelegrins, e deu-les-li salvar e guardar segons son poder, a bona fe e sens engan.
E deu fer jurar los mariners e els nauxers, e els penesos e els parsoners que amb él van, de guardar e de salvar e de defendre los mercaders e els pelegrins, ab totes les lurs coses, segons lur poder, a bona fe e sens engan; e de celar, e de negar a tots lurs enemics ne qui mal les vula fer. E que digen veritat en los contraus que sien entre·ls mercaders els pelegrins e el seynor del leyn.
sl:9.27.19En lo sagrament que l'escrivan fa al seynor del leyn, deu ésser contengut que no lex la caxa uberta en què està lo cartoral, ne les claus d'aquela caxa nul hom no tenga sinó él, e que les port ab sí e no les lex en nul loch.
sl:9.27.20Lo seynor del leyn e els nauxers deven-se bén ormegiar a salvament del leyn e de totes les coses e mercaderies que són e·l leyn. E els nauxers deven tenir leyaltat axí bén als mercaders e als pelegrins con al seynor del leyn, axí com és dit desús, e fer lo serviï del leyn al pus tost que pusquen, sens nula trigansa. No deven estibar ne metre neguns avers en loc que·s pogessen baynar ne sien perilosos d'altre dan a pendre ne aver.
Encara lo seynor del leyn és tengut de moltes d'altres coses als mercaders, que si los avers o mercaderies que són meses e·l leyn se baynen per cuberta, o per murada, o per arbres, o per centina, o per timonera, o per embrunal, o per porta, o per metre en loc que sia dubtant, o per poc crostam per so que na sia ben estayn, lo seynor del leyn deu emenar e restituir tot lo dapnàgie que·ls mercaders prengen en lurs avers ne·ls pelegrins, e és-ne tengut lo seynor del leyn e el leyn. E si el nòlit no y basta, deu-se·n vendre el leyn e, del preu, levat lo loger primerament dels mariners e les necessàries, deu-se restituir e emenar tot lo dampnàgie als mercaders e als pelegrins, sens tot contrast dels parsoners del leyn, mentre que bast. E si·l nòlit ne el preu del leyn no basten a aquel dampnàgie a restituir, lo seynor del leyn e tots los seus béns són e remarien obligats als mercaders e als pelegrins de tot lo defaliment, e els mercaders e els pelegrins àn acció e demanda contra él e contra tots los seus béns.
sl:9.27.21Aver o mercaderies que·s baynen al cargar o al descargar, de dampnàgie que í prengen, lo seynor del leyn ne leyn no són tenguts ne obligats en ren.
sl:9.27.22Lo seynor del leyn, present l'escrivan, deu reebre l'aver dels mercaders e dels pelegrins a la Riba del Rech de la ciutat, a la murada del leyn, el deu fer estibar aitant com conegen que·l leyn ne pusca portar, que segurament e sana pusca anar e passar per lo flom, en tal manera que no·s pusca assiure. Però si los mercaders volran que, oltra so que al seynor del leyn serà vist, que·n port, los mercaders deven aver ab lur messió tantes de barches que, on que el leyn segés, de continent pogés aleugiar e passar.
Del sobrepús de les mercaderies que el leyn no pusca portar, que segurament pogés passar, los mercaders deven aver barches en què, ab lur messió, fassen portar lurs coses e lurs mercaderies tro fora del Grau o dins, là on lo leyn sia ne pusca cargar segurament, que·l seynor del leyn ne els parsoners, per raon del leyn, no y són tenguts ne obligats de ren a metre. E totes les
messions o avaries, los mercaders són tenguts, e els mariners, e el seynor del leyn, per les sues mercaderies, de pagar lur part per raon de quintarades, e axí de lurs ponts com de les altres mercaderies, que negun d'assò no·s pot escusar ne defendre que no pac sa part per raon de quintarades; si doncs cascun no volia fer les sues avaries apartadament per son aver, car ladoncs no és tenguts la un a l'altre que pac en les avaries de l'altre. Però totes les mercaderies que·l leyn aportades o tretes defora·l Grau, són germanes d'aqueles que·l leyn no à portades ne tretes defora.
Quant a les avaries que deven pagar per raon de quintarades, enaxí, so és saber que comta hom totes les avaries e, fet comte de totes les avaries, fa hom comte de totes les quintarades e, fet comte de totes les quintarades, axí d'aqueles que·l leyn aportades e tretes defora com d'aqueles que les barques anportades tro al leyn, comta hom que·n ven per quintar. E enaxí cascun paga sa part de les avaries per quintarades.
Lo seynor del leyn ab sos mariners, con les barches són defora·l o dins Grau, al lats del leyn, deven les mercaderies pendre e trer de les barches e metre el leyn, e estibar, sens alcuna messió e despesa dels mercaders. E generalment los mercaders són tenguts de fer totes les avaries que per raon de lurs mercaderies àn a fer, de la Riba del Rech tro fora·l Grau, que sien al latz del leyn, e de la casa tro a la Riba del Rech, e entrò són dins lo leyn, e entrò són partitz del Grau o de Port Fangós; exceptat lo carregar, que·l seynor del leyn ab sos mariners que, pus l'aver és al lats del leyn, que·l deu pendre e trer de les barches e metre en son leyn e estibar, sens costa e messió dels mercaders.
sl:9.27.23Tot leyn que vénga al Grau de Tortosa, de qual que pars él vénga, e sia leyn que sia covinent a l'entrar del Grau, e ja con moch de là on cargà, moch per venir a Tortosa e per entrar e·l Grau, e él no pusca entrar e·l Grau per lo càrrech que ten, tro sia aleugiat, lo seynor del leyn o els mercaders logaran barcha o barques
per aleugar lo leyn, per so que mils puscha entrar e·l Grau. En totes les avaries que·s faran per les mercaderies per raon d'aquel aleugiar, deu lo seynor del leyn pagar lo quart, e els mercaders e aquels de qui són les mercaderies deven pagar les tres parts, les quals tres pars se deven pagar [...] enaxí per lo peril que és, axí bén al leyn con a les mercaderies.
Però con lo leyn és aleugiat e és dintre el Grau en loc segur, si los mercaders volen tornar les coses aqueles dins en leyn per so que vengen en Tortosa mils opus segures e·l leyn que no farien en les barques, lo seynor del leyn deu aqueles reebre e metre ab sos hòmens dins son leyn, e aqueles bé gardar e salvar, e ab lo leyn aportar tro en Tortosa, si tanta d'aiga és que fer o pusca. Mas si l'ayga és seca, que·l leyn no pusca pugiar, deu-les portar mentre pugiar pusca. E si·ls mercaders volen esperar tro que·l leyn pusca pugiar, que no·n volen trer lurs mercaderies, lo seynor del leyn no les ne pot gitar, si doncs ab la sua messió no les ne faya pugiar, e deu-les gardar e salvar tro que·ls mercaders les àn reebudes ab son cost e ab sa messió. Però és leer al seynor del leyn que les ne pot trer e fer pugiar tro en Tortosa, ab son cost e ab sa messió, si fer o vol, totes ores que·s vulla.
Mas les mercaderies tornades el leyn depús és aleugiat e intrat el Grau, o no tornades, e los mercaders les se·n volen pugiar, e no volen esperar que·l leyn les ne pug, pus lo seynor del leyn és parelat de reebre aqueles e de tornar e·l leyn, e de gardar e de salvar, e de pugiar en son leyn con temps sia ne aja bastament d'aiga que pugiar pusca. De negunes avaries que·ls mercaders fassen d'aquí enant, depús lo leyn serà aleugiat e intrat dins lo Grau, e el seynor del leyn aparelat de tornar les mercaderies en son leyn e de pugiar aqueles con temps ne saon sia, lo seynor del leyn no és tengut ne obligat de metre alcuna part ne ren en aqueles avaries que seran fetes depús lo leyn és dintre el Grau en loc salvador e segur.
Mas si per aventura lo leyn és tan gran que, sens peril o semblant de peril, no pot entrar e·l Grau, e vendrà a Port Fangós, o serà covinent a l'entrar del Grau e él enpendrà ab sos mercaders que no intrarà e·l Grau, que defora vol estar, lo seynor del leyn és tengut de desestibar,
e de descargar lo leyn, e de metre les mercaderies en aqueles barches o leyns que·l mercader aurà aparelades de reebre son aver; les quals, los mercaders deven aver ab lur messió e despesa, que·l seynor del leyn no és tengut ne obligat que í meta ren, que basta al seynor del leyn que desestib son leyn, e·l descarrech, e que carrech les mercaderies en les barques o e·ls leyns que·ls mercaders volran. E les mercaderies cargades en les barques, d'aquí enant, de perd ne de dampnàgie que í esdevengés, ne d'avaries que fer-se·n dégien ne se·n fassen, no n'és en ren, ne y deu pagar ne metre ren, ans és solt e quiti e deliure de tot.
E si mercader no aurà ab les mercaderies, ne misàgie, e seran comanades a la fe del seynor del leyn, lo seynor del leyn deu fer d'aqueles so que faria del seu, que d'als no és tengut ne obligat. E totes avaries que per aqueles mercaderies fassa de què·l mercader sia tengut de pagar, li deven ésser restituïdes e pagades per lo mercader, e pot retenir tantes de les mercaderies per aquela raon, per sa pròpria auctoritat, tro basten a aqueles avaries, que no és tengut de retre tro que sia pagat.
sl:9.27.24Lo seynor del leyn és tengut al mercader que li port la persona sens nòlit, e servicial o servicials, e sa caxa, e son lit, e ça roba de jaure e de vestir, e compliment de vianda que sia necessària al viàgie e bastant, e tot son macerés. Mas si·n porta tanta que parega que n'aja a revendre, d'aquela del revendre deu pagar nòlit lo mercader.
sl:9.27.25Item, és custuma de Tortosa que, si el seynor del leyn à noliegiat de sos mercaders la meitat del càrrech de son leyn o oltra la meytat, e adobat sos hòmens la meitat o la major forsa, e aurà comensat a cargar son leyn, e el mercader volrà remanir del viàgie e no y volrà anar o no y volrà metre son aver, e el leyn no serà mogut de l'estaca de Riba del Rech, lo mercader és tengut de donar e de pagar la meitat del nòlit que li donava tro al loc on volia anar. E pagan la meitat del nòlit, pot remanir del viàgie e trer son aver del leyn si lo y avia mès; que de ren als no és tengut lo mercader al seynor del leyn sinó de la meytat del nòlit, e enaxí pot remanir él e son aver, e·l pot trer del leyn, si mès lo y avia.
sl:9.27.26Atressí lo seynor del leyn és tengut e obligat a sos mariners de donar e de pagar la meitat del
loger que promés los avia a tots quants n'avia adobats. Car pus él pren la meitat del nòlit, deu donar e pagar a sos marines la meitat del loger tant solament. E axí com él aconsegex e guaayna la meitat del nòlit, atressí los mariners aconsegexen e guaaynen la meitat de lur loger. Però si·l leyn serà mogut de l'estaca, e lo mercader volrà remanir del viàgie ab son aver o·l volrà trer del leyn, si mès lo y avien, lo seynor del leyn à guaynat tot son nòlit que promés li era, e els mariners tot lur loger, e enaxí és ler e plen poder del mercader que pot remanir ab son aver del viàgie, pagant tot lo nòlit.
Però és entés dels mariners que guaynen lur loger tot, si el leyn reman del viàgie per raon d'aquel aver. Mas si no reman del viàgie, e espera altre mercader, lo seynor del leyn que port en loc d'aquel, los mariners atressí deven aver lur part d'aquel nòlit, cascun segons que pren loger. E deven atressí aver tot lur loger atressí sens tota minva si lo seynor del leyn, en loc d'aquel aver remàs del viàgie, leva a altre aver d'altres mercaders.
Emperò si aquel mercader qui traurà aquel aver del leyn o no lo y volrà metre, de continent, sens tot alongament, en loc d'aquel aver y volrà metre atretant d'altre aver, pot-ó ffer, que·l seynor del leyn no li pot demanar nòlit d'aquel que reman, ne els mariners ne poden demanar part. E lo mercader deu donar per aquel aver que metrà en loc de l'altre aitant de nòlit com donava del primer, e deu-ho en guisa fer que·l seynor del leyn no n'aja pus de destrien ne de lagui sinó axí com avia o podia aver de l'altre aver primer.
Mas si lo seynor del leyn o el mercader, per emparament del seynor de terra o per vet que sia fet en la terra, o per temor de leyns armats que sien d'enemics o de mals hòmens, ab que sia ver, d'on podrien venir en gran dampnàgie de perdre l'aver e el leyn o lurs parsoners, auran a remanir del viàgie, lo mercader no és tengut de donar nul nòlit ne part d'aquel al seynor del leyn, ne el seynor del leyn no és tengut a sos mariners de donar nul loger ne part d'aquel, ne és tengut al mercader que·l segesca en aquel viàtgie ne en altre, si no·s vol. E enaxí los uns són solts dels altres sens pena, si tot s'í és posada, e altre don o interesse.
Mas si lo seynor del leyn, meyns de la meitat de son càrech e meis de la meitat de sos mariners,
aurà adobats, e lo mercader son aver no aurà mès e·l leyn, ne part d'aquel, e volrà remanir del viàgie ne y volrà anar, ne metre son aver noliegiat e·l leyn, pot remanir, e no és tengut que lo y meta, mas és tengut a tot lo don e lo interesse que·l seynor del leyn n'aurà soffert. E lo seynor del leyn à·n acció e demanda contra·l mercader de tot lo dampnàgie e l'interesse que sofert n'à, que·l mercader no se·n pot defendre ne escusar, si doncs no y ere(n) un dels cases sobredits per què se·n poden excusar. E els mariners atressí conseguexen lur part, aquels que adobatz aurà segons que pren loger.
sl:9.27.27Furt o ladronici que sia fet e·l leyn depús les coses o·ls avers són e·l leyn, lo seynor del leyn és tengut de restituir e d'emenar tot so que emblat ne furtat y serà a aquel de qui serà la cosa que serà emblada, per so con el seynor del leyn deu guardar e salvar totes les coses que en son leyn són ne y aurà reebudes.
sl:9.27.28Lo mercader deu pagar lo nòlit al seynor del leyn segons que amb él enpendrà e les covinenses seran enpreses entr'éls.
Lo seynor del leyn deu portar al mercader les quintarades que amb él aurà enprés que li port, sens tota minva, e axí bén d'aquel de qui aurà poc nòlit com d'aquel de qui aurà gran nòlit, que no se·n pot excusar ne defendre. E axí bén deu posar en bon loc les mercaderies de què aurà poc nòlit com aqueles de què a gran nòlit. E si no u fa, e prenen dampnàgie per raon del loc que no serà bon e segur, lo seynor del leyn és tengut e obligat al mercader de restituir e d'emenar tot lo dampnàgie que les coses auran pres en aquel loc, e n'és obligat él, e el leyn, e totes les sues coses.
Però si·l mercader volia plus metre de quintarades que no aurà enpreses ab lo seynor del leyn, lo seynor del leyn no li n'és tengut ne obligat de reebre ne deportar, si no·s vol o amb él no se·n posa novelament, sinó tant solament aqueles de què serà enprés e parlat entr'éls.
sl:9.27.29Exàrtia que promet lo seynor del leyn als mercaders de portar en son leyn, deu aver e portar en son leyn, e no la deu vendre ne alienar, si doncs no u faya per milor, tro que·l viàgie
és acabat, ne deu gitar neguns dels mariners que aurà adobats de son leyn sens volentat dels mercaders; e deu fer pesar tots los avers que pes demanen e àn obs a pesar a sos mariners.
Lo dit seynor del leyn pot fer conservàgie ab altre seynor del leyn, gran o poch, si los mercaders lo y volen consentir; e deu esperar los mercaders là on fan cap o no y fan cap, mas deven-í intrar segons les covinenses entr'éls enpreses.
sl:9.27.30Gyt que s'agés a fer per fortuna de mal temps o per paor de cosaris, primerament deu comensar e gitar lo mercader, o y deu tenir la man si l'aver és tal que él sol no·l pot gitar. E ladoncs, con lo git és acordat, pot-se fer d'aitant con conegen e a éls sia vist que·l leyn salvar se pusca. E tota via deven gitar la plus vil cosa, si fer se pot, e el seynor del leyn deu metre en aquel git, per sou e per liura, aitant con tot lo leyn val, e tots los mercaders atressí dels avers que seran estorts e de les coses, per sou e per liura, d'aitant com valen, deven metre lur pars en aquel git.
sl:9.27.31Si el leyn, per fortuna de temps, ven a terra e romp, enaxí que totes les mercaderies se perden o són aütes per deliquides o quaix delenquides, lo mercader no és tengut al seynor del leyn de donar nul nòlit.
Mas si per aventura lo mercader s'entremetrà d'aqueles mercaderies a serquar e, per cura e diligència d'él, aydant a él lo seynor del leyn e sos mariners, lo seynor del leyn deu aver son nòlit, per raon de milers, d'aitant con ne trobarà ne n'estorsaran, levat primerament so que·n daran per lo trobar. De so que remandrà, deu aver nòlit per raon de milers.
Emperò si lo seynor del leyn ab sos mariners no y daran obra ne ajuda a serquar aqueles coses, e el mercader per cura e per diligència d'él, o per loguer, o per part que·n darà o·n prometrà a altres persones, trobarà ne cobrarà alcuna d'aqueles coses, de ren que·n cobre ne n'estorsa, no és tengut ne obligat al seynor del leyn que li·n dón nòlit, ne per milers, ne per altra raon. Car par que, pus él no y volc aidar
ne donar obra al trobar ne al serquar, que per delenquit o aja e que no·n vol ren aver, car si ren ne volgés aver, en lo trobar e e·l serquar donarà consel e obra e ajuda.
sl:9.27.32Si el leyn estarà sobre·ls ferres o serà en via de son viàgie e, per fortuna de temps, lo seynor del leyn e els mercaders s'acordaran que·n vàgien en terra, e entr'éls enpendran que·l leyn e·ls avers sien jermans, o sobr'assò vendran en terra, estima hom l'aver que era e·l leyn e el leyn què valia e, fet comte de tot so que costa l'aver, e feta estimatió del leyn, partex hom tot so que·n serà restaurat, axí de les mercaderies com del leyn e de les exercies e de tot so que era del leyn, per sou e per liura, sens tot contrast que no y poden fer l'uns nels altres.
Però és entés que l'aver comta hom, si és en miga carrera o meyns de mígia carera de son viàgie, per so que costa; si és oltra mígia carrera, comta hom les mercaderies al git, segons que·s vendran aqueles que·s vendran e·s restauraran là on faran cap per raon de descargar. E aquest paràgraf però, jasia so que assí sia posat, s'entén tant solament en lo git que fan per fortuna de temps con van per la mar, e no en altre cas.
sl:9.27.33Si lo leyn vendrà en terra per fortuna de temps o per alcun cas d'aventura, e el leyn se trencarà o romprà, e l'aver se restaura, és elecció del seynor del leyn que pot demanar son nòlit per milers d'aitant com l'aver aurà portat en son leyn, segons lo nombre dels milers que eren en tot lo viàgie tro là on devien anar. O pot dir e demanar que él vol portar l'aver en altre leyn, però que·l leyn sia covinent, tro là on l'avia promés de portar, e que·n vol aver tot son nòlit: és leer e plen poder al seynor del leyn que u pot fer e·l pot portar, sens contrast e embarch del mercader, ab que no trich molt d'aver aquel altre leyn ne de moure aquén. E aquel trigar és entés de ·VIII· tro a ·XV· dies que aja aüt lo leyn e sia partit d'aquén, si doncs temps no li vedava lo moure, o altre enpayment.
sl:9.27.34Si leyn alcun, per fortuna de temps o per altre cas d'aventura, ab lo càrech que tendrà en sí,
vendrà en terra e l'aver e el leyn tot se restaurarà. Mas [si] lo leyn se secudirà e·s cascarà o alcuna cosa s'í romprà, mas pot-se adobar e levar d'aquén, e el seynor del leyn vol adobar de continent son leyn e seguir e fer son viàgie, pot-ó fer, e els mercaders són-li tenguts d'esperar e de seguir lo viàgie ab totes les mercaderies, o li deven pagar tot son nòlit axí com sils agés portats là on volien anar e avien fet lur prepòsit d'anar, ab que de continent e contínuament adob son leyn e fassa son viàgie.
sl:9.27.35Con leyn està sobre·ls ferres e ten poca exàrcia, los mercaders poden dir e demanar al seynor del leyn que li·n dón plus, en guisa e en manera que·l leyn e l'aver sia segur e·s pusca salvar, e él de continent deu-ó ffer. E si per aventura él no u volia fer, jasia so que·n sia tengut e sia en colpa com no u fa, los mercaders poden pendre de la exàrcia del leyn e donar tanta tro a éls sia vist que·l leyn e l'aver sia segur, que·l seynor no y deu metre contrast ne fer nul embarch. E, si nul embarch ne contrast y fa, o él no dóna de l'erxàrcia (sic) con los mercaders lo y dien e obs e necessitat y sia, e per defaliment, com lo leyn no serà ben ormegiat, pus l'exàrcia sia e·l leyn ne en loc on pendre la pusquen, e·ls mercaders e les coses del leyn pendran nul dampnàgie, de tot és tengut e obligat lo seynor del leyn, e totes les sues coses, e el leyn, d'emenar e de restituir als mercaders e als pelegrins, sens tot contrast, tot aitant com ne perden ne sostengen de dampnàgie.
sl:9.27.36Tota covinensa que·l mercader fassa al seynor del leyn, ab que sia escrita en cartoral del leyn o en carta pública, val e li deu ésser atesa per lo mercader.
Alò metex s'és meyns de carta o del cartoral, si conplidament se pot provar. Alò metex s'és del seynor del leyn al mercader.
sl:9.27.37Si mercader promet a donar quintarades al seynor del leyn, e per qual que cas compliment no li darà o nou podrà fer, de so que promés li aurà, és tengut de pagar lo nòlit, axí bén d'aqueles
que no metrà com d'aqueles qu'í metrà, al seynor del leyn sens contrast.
sl:9.27.38Los mercaders són tenguts, tantost com la leyn à feta vela fora·l Grau, de dir e de manifestar al seynor del leyn e a l'escrivà si nula cosa a mesa més e·l leyn que no en covinensa. E d'aquela cosa que aurà mesa més, deu donar de nòlit aitant com ne darà aquela cosa que sia e·l leyn que més ne dón.
Car si aquela cosa no manifestava axí com dit és, e aquela cosa se perdia o s'afolava, lo seynor del leyn no n'és tengut ne obligat. E si aquela cosa serà trobada là on faran cap, lo seynor del leyn o l'escrivan poden retenir aquela cosa, e demanar e pendre nòlit aitant con ne darà aquela que més dón de nòlit en aquel viàgie.
sl:9.27.39Mercaderies o robes que no sien escrites e·l cartoral o no sien manifestades al seynor del leyn o a l'escrivà, si git s'í faya, e aqueles en aquel git anaven, són perdudes al seynor de qui són, que·l seynor del leyn ne nul hom no li·n són tenguts de fer emena ne restitutió, ne él no pot fer demanda que li·n sia feta emena.
sl:9.27.40Lo seynor del leyn és tengut de donar ayga al mercader e a son servicial o servicials, e als pelegrins, dementre que seran amb éls e·l viàgie.
sl:9.27.41Mercaderies o altres coses que sien carregades en algun leyn, si el seynor d'aqueles mercaderies o coses abandonarà al seynor del leyn aqueles coses o mercaderies per lo nòlit, jasia que no basten al nòlit, lo mercader ne·l seynor de les coses no és tengut al seynor del leyn de ren als, ne obligat, ans és de tot en tot absolt e quiti.
Emperò si lo mercader aurà de diverses coses o mercaderies e·l leyn, e les unes no valran lo nòlit e les altres valran més de nòlit, lo mercader à a pagar tot lo nòlit al seynor del leyn o li à a abandonar totes les mercaderies que el
leyn aurà portades sues, axí bén aqueles que valran més del nòlit, com aqueles que veuran meys; e enaxí les unes ajuden a les altres.
sl:9.27.42Lo seynor del leyn, con à reebut son nòlit dels mercaders, e pagats sos mariners, e fetes les avaries o messions, e pagat sí metex e sos nauxés de lur loger, tot so que li reman del nòlit ne li sobra, pot emersar e comprar mercaderies o cambiï, segons que a él serà vist e segons sa conexensa. E, el viàgie fet, deu donarà cascun sa part d'aqueles mercaderies o cambiï, segons que cascun aurà part e·l leyn, de continent e sens tot alongament.
Mas con lo leyn serà là on aurà fet cap per raon de descargar, posem que·l leyn mourà de Tortosa e ab son càrrech irà a Jénova o a Tunis, o en qual que altre loc vos plàcia, e con serà aquí e aurà son nòlit reebut, irà en altre loch o noliegiarà son leyn per fer altre viàtgie o viàgies, ans que torn en Tortosa, pot trametre so que li sobrarà del nòlit, emersat o a emersar o en cambi per altre leyn e per hom que sia o parega leyal e bastant a sos compaynons o parsoners d'aquel leyn, eva a reech e a fortuna e a ventura dels ditz parsoners. O u pot portar ab sí, si·s vol, e emersar, e ab aquel mercader a profit de sos parsoners, segon son sen e sa conexensa, a bona fe e sens engan, tro sia tornat en Tortosa a reech e a peril e a ventura de sos parsoners. E él vengut e tornat en Tortosa, gardant Déus él e lo dit nòlit o mercaderies de cascun viàgie, de continent deu donar a cascun ça part, segons que part aurà e·l leyn, axí de tot lo nòlit que aurà reebut com de tot lo guaayn que amb aquel aurà fet, entegrament e a bona fe, o de les mercaderies o cambi que aportarà, sens quart diner e part altra del guaayn, que él no·n deu aver, ne pendre, ne levar de les lurs pars, per trebayl de ça persona ne per altra raon.
sl:9.27.43Los ponts dels mariners o nauxers e de sí metex, deu donar e portar franchs e quitis de nòlit, en anant e en vinent, segons que él amb éls s'avendrà ne·s posarà de quantitat e d'als.
sl:9.27.44Los mercaders són tenguts de donar e de pagar lo nòlit al seynor del leyn, d'aquela moneda que correrà là on éls avien levat viàgie per fer cap e descargar lurs mercaderies; si doncs entr'éls d'altra manera no era dit e espresat de donar altra moneda, o si per cas d'aventura no venien en altre loch on fassen cap e descargassen, car ladoncs aurien a fer segons que entr·éls çe n'avendrien.
RÚBRICA 28
Ref. 9.28.0DE SALINERS E DE LES SALINES
Rúbrica de les ssalines hi dels salinés.
sl:9.28.1Les salines, ·XV· dies part Pascha, deven ésser partides entr'els habitadors de Tortosa per alberchs, per eguals parts partexen tots los lochs per alberchs de les salines que són e·ls térmens de Tortosa. Enaxí emperò que aquel que pendrà part per alberch, servesca la sua part, que no la pot donar a altre ne fer alcuna machinatió que a altre la dón ne per altra la prenga, per so que aja dues parts, con negun no y deu aver sinó una part tant solament, e aquela que la servesca personalment e, si contra assò fan, no val, ne pot, ne deu valer, e és axí com si fet no era. E si d'assò serà contesa entre·ls duos o tres prohòmens ab lo veger ensems, per manament dels altres prohòmens de la ciutat que són en la cort, van là a les salines, los quals àn plen poder, ab ·II· o ab ·III· dels pescadors saliners, que parteschen totes les obres de les salines, segons que a éls serà vist e conegut, e tot so que éls ne faran ne·n fan per tot aquel ayn, és ferm e estable, e no·s pot revocar.
sl:9.28.2En bayns, ne forns, ne molins de terra, ne en taverna, ne negun loc on vin se vena, ne en hostaleria, si per aventura si entr'aquels que
aquí són o posen serà contrast, ne barayla, ne seran fetes ferides, ne enjúries, ne nafres, a neguns d'aquests que aquí faran o pendran alcuna enjúria o ferides o naffres, per lo seynor o seynors de qui són aquests locs sobredit, no·ls pot ésser feta demanda ne qüestió d'esvayment, ne àn acció ne demanda contra éls ne àn, ne poden, ne deven aver; e si per éls ne serà moguda demanda, no val, ne pot valer, ne deu.
Mas si per aventura alcun que sia defora aquests lochs sobredits, per sa leugeria o per sa folia, e per sa ira o per sa volentat, entrarà en un d'aquests locs, e aquí ferrà negun o nafrarà, o alcuna enjúria farà, per lo seynor o seynors d'aquests locs, pot ésser feta qüestió e demanda de l'esvayment, axí com si avia esvayt alcun alberch de la ciutat; so és saber, de ·XX· sous.
E aquel esvaydor, si demanda serà feta contra él d'aquel esvayment, deu ésser condempnat en ·XX· sous a donar e a pagar al seynor del loch esvayt. E no per so meyns deu donar, pus clams ne seran fets e serà provat contra él leyalment l'esvayment per él fet a la seynoria, ·IIII· sous per justícia.
sl:9.28.3Tutor o curador, si jaurà ab alcuna d'aqueles pubiles o adultes que él aurà en tutela o en sa cura, enaxí emperò que carnalment la conega o jaga amb ela, si provat serà contra él leyalment a demanda de la part, reman e és infamis ipso iure, e deu donar a la pubila o a l'adulta les dues pars de tot quant à, e en aqueles deu ésser condempnat per juy e per sentència dels ciutadans. E que sia gitat de la ciutat e de tots sos térmens, per tots temps.
sl:9.28.4Item és custuma de Tortosa que, si el veger covendrà anar al Grau de Tortosa per escorcolar leyns o barches que vajen en terra de sarrayns o en altres pars, que porten alcunes coses vedades o que sien en sospita que les porten, en altre loch, per alcuns affers, lo veger convendrà anar, lo veger, per juy e per sentència dels ciutadans, deu anar là, ab ·II· o ab ·III· dels prohòmens ciutadans de Tortosa, per escorcolar
los leyns e les barches. E aquels prohòmens que aquí iran, deven escorcolar o fer escorcolar los leyns e les barches e fer trer d'aquén totes les coses vedades o fer seguir la sentència que·ls ciutadans auran donada. Per aquels affers o per altres, deu fer sos obs a ssí e als prohòmens davandits que amb él iran, de menjar e de beure, tro sien tornats en la ciutat de Tortosa, de les rendes e de les justícies de la cort.
RÚBRICA 29
Ref. 9.29.0 HE SUNT CONSUETUDINES BARCHINONE QUIBUS UTUNTUR HOMINES DERTUSENSES
Isti sunt usatici barchinone quibus utuntur cives dertusensis.
sl:9.29.1Si quis interfecerit vicecomitem vel vulneraverit sive in aliquo deshonoraverit, emendet eum sicut duos comitores. Et comitores sicut duos vasvasores (sic).
De vasvasore qui quinque milites habet, pro morte eius emendetur ·LX· uncies auri cocti. Et per plagam ·XXX· uncia. Et si plus habuerit milites, crescat composicio secundum numerum militum.
Militem vero qui interfecerit, detur in compositione ·XII· uncias auri. Qui vero vulneraverit, tam pro una plaga quam pro multis, emendet ei uncias ·VI·.
sl:9.29.2Si quis se miserit in aguayt, et considerate mente requisierit militem et cum fuste cederit eum, et per capillos traxerit eum, quia magnum dedecus, est, emendet illum per mortem.
Si autem aliter quis quolibet, ictu indignans, cederit militem eum pugno vel calce, sive eum petra vel fuste, si sine sanguine erit, dentur tres uncie. Si vero sanguis exierit de corpore quatuor uncie dentur; de capite quinque, de facie ·VI· uncie. Si autem incident in membris, suis ita ut debilis appareat, emendetur per mortem. Si vero fuerit captus et inferns vel in escassa missus, per mediam mortem sit
emendatus. Requisites etcesus velvulneratus, sive in tavega missus, vel pro redempcionem districtus, sit per mortem emendatus. Si solummodo captus et custoditus et nullam calumpniam vel contumeliam passus, nec longo tempore retentus, emendetur per aliscariam et per hominaticum, aut per talionem si videtur sibi esse similis. Et si maior est ille qui ceperit quam qui captus fuerit, liberet ei militem de suo valore, qui faciat ei aliscariam et hominaticum, aut recipiat talionem.
Miles vero qui habuerit duos ad homines milites locatos de suo honore, et tenuerit unum de familia sua, tota ista compositio supradicta sit ei vel pro eo facta in duplo.
sl:9.29.3 Aguayt e encals de cavalerio e assalt de castello emendetur per hominaticum et per aliscariam; sicut visum fuerit iudicanti qui iudicaverit illam curam (sic). Filius militis emendetur ut pater usque ad ·XXX· annos. Deinde ut rusticus, si non erit miles factus. Miles vero, si cavaleriam dimittit, dum earn tenere possit, nullo modo iudicetur nec emendetur sicut miles. Cavaleriam satis dimittit, qui cavalum et arma non habet, nec feuum de milite tenent, e in cavalcatas non vadit, nec ad placitos et curias, sicut miles nisi senectus eum detinuerit.
sl:9.29.4Cives autem et burgenses, sint inter se placitati atque iudicati et emendati, sicut milites.
sl:9.29.5Rusticus interfectus vel alius homo qui nullam habeat dignitatem prefer quod xristianus est, emendetur per ·VI· uncias. Plaga quoque, uncias duas. Debilitatio et cedes emendetur per legem secundum solidos denariorum. Captio vero posquam habuerit ei quis emendatum malum quod ei fecerit quando ilium apprehenderit sit emendata ita illa, ut de suo avere donat ei tantum, ut faciat jurare per hominem de suo valore, et desonorem quern ei ferit (sic); amplius ei emendare non debet, si
in ipsa die qua fuerit captus vel in crastinum fuerit dimissus.
Sin autem et plus erit retentus, et in escassa vel in ferris sive in tavega missus, vel in quocumque vinculo aut in custodia retentus, per singulos dies et noctes, singulos sex solidos accipiat in compositione. Pro ligatis manibus et pedibus, ·X· solidus ei dentur.
sl:9.29.6Si quis aliquem percusserit in faciem, pro alapa solidos quinque. In pugno vel calce sive cum petra vel fuste, solidos decem; et si sanguis inde exierit, solidos ·XX·.
Si per capillos quis acceperit aliquem com (sic) una manu, det ei solidos ·V·. Et si cum duabus, solidos ·XX·.
Per decalvationem, ·XL· solidos.
sl:9.29.7Si quis aliquem quolibet ictu indignans in corpore presumpserit percutere, per singulas percussiones que non apparent, singulos solidos. De illis que apparuerint, duos solidos pro unamquaque. Et si sanguis inde exierit solidos ·V·. Pro ossefracto in corpore, ·L· solidos.
sl:9.29.8Si feriendo aut traendo aliquem iratus de ore vel naribus fecerit sanguinem exire, ·XX· solidos ei donet in compositione.
Si quis impulerit aliquem cum una manu, solidos unum et, cum duabus, solidos duos. Si cecederit in terra, solidos quatuor ei donet.
Si quis aliquem spuerit in faciem, emendet ei solidos ·XX· aut stet ei ad talionem.
Et si quis aliqui criminalem foliam dixerit, et earn illi probare noluerit vel non potuerit, aut iuret illi per sacramentum quod illam foliam per iram dixit et non per veritatem quam inde sciret, aut emendet ei tantum quod per illam foliam perderet, si vera esset.
sl:9.29.9Una quaque mulier sit emendata secundum valorem viri sui. Sed si virum non habet vel habuit, secundum valorem patris sui vel fratris (emendetur).
sl:9.29.10Statuerunt equidem prelibati principes, ut si contencio venerit aut placitum surrexerit inter judeos et xristianos, sufficiant ex utraque parte duo testes ad comprobanda eorum negocia, videlicet unus xristianus, et alter judeus. Ita tamen quod si probaverint per xristianis, testificentur ambo et iuret judeus; si probaverit per judeis, similiter ambo testificentur, et iuret xristianus.
sl:9.29.11Statuerunt etiam idem principes et cognoverunt esse bonam fidem, ut omnes homines postquam quemlibet habuit salutatum vel osculatum nullo injenio illiquid ipsa die forifaciant. Si vero quod absit fecerint sine aliquo interdiccio illam forifacturam cui habuerint factam redigant et emendent.
sl:9.29.12Similiter nempe statuerunt ac bonum usaticum esse laudaverunt, ut si quis cum alio hospitaverit vel comederit septem sequentibus diebus, ab illius dampno se abstineat; ut per aliquod ingenium aliquam forifacturam nullo modo eifaciat, neque per seniorem suum, neque per amicum, neque per se ipsum, quod si evenerit, ubi faciat redigat cui fecerit, et emendet sine enganno.
sl:9.29.13Constituerunt igitur, ut si quis cum alio hyerit velfuerit sive in via sive in domo, sive in agro, seu in alio quolibet loco, si aliquis eum requisierit, vel illiquid de suo tollere voluerit, adiuvet eum inde prout melius possit, sine engano contra cunctos et contra seniores suos; et nullam ex hoc pertimescat calumpniam, et senior suus nullo modo possit eum
reptare in aliquo de hominaticos neque de sacrament, transgresso.
sl:9.29.14Si quis alicui hominijactaverit lanseam vel sagetam, vel petram, seu aliquorum armorum jenus, si eum in aliquo leserit; emendet ei malum quod fecerit. Quod si ilium consequi non poterit, per sola presumptione qua iactaverit, aut stet ei ad talionem sub ipso eodem pavore, aut emendet eisecundum unius plagie medietatem. Et si armata manu eum requisierit, si non vulneraverit, sed tantumdem scutum vel vestimenta incident vel in terra descendere vel cadere fecerit, similiter emendetur ei per medium plagam. E és custuma de Tortosa que la elecció es d'aquel qui fa la emena, si pagarà la miga plaga o estarà a talió.
sl:9.29.15En aquestz usàgies se contén la custum de Tortosa, enaxí que la seynoria, nula pena per aquests usàgies demanar no pot, sinó la quinta part d'aitant com serà condempnat lo demanat; per so com la seynoria en Tortosa ne en sos termens, de nul crim públic o privat, no à ne pot ne deu fer contra alcun demanda ne accusatió, sinó tant solament lo quint de les condempnations en què alcun serà condempnat de so on clams seran fets peccuniàriament. E els sous són entesos de la moneda currible en Tortosa, e no d'altra moneda.
RÚBRICA 30
Ref. 9.30.3 HOC EST SACRAMENTUM UDEORUM
sl:9.30.1
Jueu, jures a mi que no mentràs, ans veritat diràs. JUR.
Jures per Déu Pare tot poderós, qui féu lo cel, e la terra, e la mar, e totes coses que en aquells són. JUR.
Jures per aquel qui dix: PER MI METEX JURARETS E NO PERJURARETS : LO NOM DEL DÉU VOSTRE. JUR.
Jures per aquel qui a la mar terme posà dien: ENTRÓ ACÍ VENDRÀS, JUR.
Jures per aquel lo qual lo primer archàngel gità del cel. JUR.
Jures per les órdens del cel, e per la compaynia dels àngels e dels archàngels que estan davant nostre Seynor. JUR.
Jures per aquel qui demostrà los abís e feu tremolar los puigs. JUR.
Jures per los trons e per les seynories, e per los principats del cel, e per les potestats de cherubín e seraphín. JUR.
Jures per aquel qui lo primer home Adam en paraís establí. JUR.
Jures per aquel qui·l sacrifici d'Abel reebé, e Chaym aquel sacrifici a Abel dreturer maldix. JUR.
Jures per aquel qui Noé ab sa muller e ab tres fiyls, e ab les tres muylers, e ab les bèsties e les volateries, e ab totes les altres coses, que en l'arca, el temps del diluvi deynà salvar, per lo qual cascun liniatge fos restaurat. JUR.
Jures per aquel qui de Sem, fiyl de Noé, lo poble de Israel deynà restaurar e los patriarches elegí. JUR.
Jures per aquel qui luità ab Jacob, e aquel tocant la cuxa de Jacob feu-lo rancaylar, e dix a aquel:
NO SERÀS APPELLAT JACOB, MAS ISRAEL. JUR.
Jures per Jacob, e per los ·XII· fiyls d'él, ço és Rubén, Judàs, Isachar, Gad, Aser, Zabulon, Neptalín, Dan, Symeon, Levi, Josep, e Benjamín. JUR.
Jures per aquel, qui Josep deliurà de la mà de sos frares, e aquel gran seynor féu en los uyls de pharaó, per ço que per él la casa d'Israel fos salvada de fam. JUR.
Jures per l'entrament de Egipte, e per la nunciació veyla, que ja avia dita Jacob als seus fiyls. JUR.
Jures per aquel lo qual trobà la fiyla de pharaó, lo qual eyla nodrí, nomenat Moysés. JUR.
Jures per aquel qui parlà Moysés en l'arbre, e dix: JO SÓN. JUR.
Jures per lo seynal lo qual dóna Déus en la mà de Moysén, ço és a saber, la vergua. JUR.
Jures per les ·X· maraveyles que féu Moysés en Egipte. JUR.
Jures per aquel qui deliurà lo poble d'Israel de poder de pharaó, e la mar los obrí. JUR.
Jures per la mannà que menjaren los fiyls d'Israel ·XL· ans en lo desert, e per l'aygua treyta de la péra. JUR.
Jures per los manaments que nostre Seynor Déus vos manà observar. JUR.
Jures per aquel qui dix: IO SÓ DÉUS SEYNOR TEU E NO ÉS SINÓ MI. JUR.
Jures per l'altar que Moysés hedificà de les ·XII· pedres del testament, en lo qual altar offeria a Atem sacrifici fiyl d'Israel. JUR.
Jures per les taules de la lig veyla. JUR.
Jures per lo tabernacle en lo qual offeria Aaron lo sacrifici, e per lo sant altar. JUR.
Jures per los seynals, e per les ·X· maraveyles que féu Déus en Egipte. Ço és, les aygües tornar en sanc, e atressí en ranas e en cinifes, e en totes cinomies, e en tota la terra mort, e en tot lo bestiar de Egipte, e foc, lo qual Moysés escampà, e feytes naffres en tots, e estené la mà e·l seu cel, e el Seynor ploc foc, e arbuxó, e vengué lagosta sobre tots los egipcians, e foren feytes escuridats per tres dies en tota la terra d'Egipte, e feu los egipcians d'ome tro a la bèstia; e per lo càntic, lo qual cantà Maria ab sos fiyls d'Israel, ab tempes, per ço con lo Seynor deliurà aquels, e cobrí los egipcians de mar que aquí era; e per la glòria de nostre Seynor que aquí apparia. JUR.
Jures per lo temple, lo qual bastí Salamó a serviï de nostre Seynor. JUR.
Jures per lo Josué fiyl de Dun. JUR.
Jures per tots los regs e per les santes dels ebreus, e per tot lo linyatge e el poble d'Israel. JUR.
Jures per tots los ordenamens que nostre Seynor guardar e observar comanà a Moysés. JUR.
Jures per aquestes prophetes; Samuel, Isayas, Jheremias, Ezechiel, Daniel, Osee, Joel, Amos, Abdias, Jonàs, Micheas, Naum, Abacuch, Sophonias, Aggeus, Zacharias, Malachias, Moysés, Josué e David. JUR.
Jures per aquestes prophetes e per tots los altres qui l'aveniment del fiyl de Déu pronunciaren. JUR.
Jures per los sants apòstols qui aquel per tot lo segle preïcaren. JUR.
Jures per Messias, qui és dit antecrist, lo qual vosaltres esperats. JUR.
Jures per la tora e per la mazula, per honoy, adonay, loe, ara. JUR.
E si mentràs davaall sobre tu a harul aquests ·VII·; malelaiud, e zisur, harahym, arabezien, beranarben salobeé, solabelam. AMÉN.
Jures per tots aquests sants: Perari, Agab, Arà, Bimilas, Filianna, Honager, Celo, Lamech, Azach, Laore, Faya Johàs, Boragran, Melat, Tuobe, Trach, Buscisma, Mucrinti, Azdde, Trahibemu, Sigun, Gramatum, qui interpretatur Deus qui feu lo cel e la terra. JUR.
Jures per aquel qui sèu sobre cherubín, e els àngels no creents en infern pregon acabuçà. JUR.
E si d'açò mentràs ab los malvats d'abís sies turmentat per secula seculorum. AMÉN. Jures per aquel qui dix: JO SÓN PRIMER E DERRER, E NEGÚ ALTRE NO ÉS SINÓ MI. JUR.
Conjur-te, jueu, per tots los sants que són e·l cel e en la mar, e en la terra e sots la terra. E conjur-te, per la sinagoga en la qual tu ores, e per tots los predicaments que às jurat ne oït e per tota la tua memòria que si ver no jures, e d'açò mentràs, los teus cabeyls sien arrencats del teu cap. AMÉN.
E la lum dels teus uyls perdes. AMÉN.
Ab lo teu nas, alguna cosa no pusques olre. AMÉN.
Unqua més o no torns alén. AMÉN.
Tota la tua memòria perdràs. AMÉN.
Ab la tua boca no pusques parlar. AMÉN.
Les tues mans te sequen. AMÉN.
Totes tes entramenes soferesquen tot mal e tota dolor. AMÉN.
Tot lo teu cors de mantinent de vérmens sia menjat. AMÉN.
E si alcuns fiyls às, infern los sorbesca. AMÉN.
E aquells fiyls teus veges sorts, ranchallosos, e meseyls muyren. AMÉN.
E si mentràs, totes aquestes coses a tu vénguen. AMÉN.
Encara sies estrayn e privat de la lum de la sinagoga. AMÉN.
E de la lig de Moysés, e de la observació del dissapte, e de la circumcisió, e de la purificació del segle, e aqueles males ventures vénguen sobre tu, axí com venc sobre aquels qui·l vedeyl en Oreb feeren. AMÉN.
Cremat sies de foch, axí com Sodoma e Gomorra foren cremats, AMÉN.
Viu te sobresca la terra, axí com sorbí Datan e Abiron. AMÉN.
Condempnat sies de tota la lig de Moysés. AMÉN.
Vénga sobre tu la maledicció, la qual donà nostre Seynor a la serpent qui Eva enganà. AMÉN.
E les malediccions d'Adam e d'Eva e de Chaym vénguen sobre tu. AMÉN.
Si às vertut e perjures, no sies parçoner en les benediccions, les quals manà nostre seynor beneït sobre lo mont de Garizmo, ans vénguen sobre tu les malediccions que dites foren en lo pug de Eval. AMÉN.
Maleyt sies en la ciutat e en camp e en tot loc on sies; malit sia tot ço que has. AMÉN.
Malaït sies en anan e en tornan. AMÉN.
Malaït sia el dia en que fust nat, e la nuyt en que fust engendrat. AMÉN.
Lo dia aquel en lo qual t'enfantà ta mare, sia tenebrós. AMÉN.
Trametrà nostre Seynor tu fam e set. AMÉN.
Trametrà nostre Seynor tot destruïment en tota obra que faces. AMÉN.
Trametrà nostre Seynor sobre tu tempesta, e febra, e frets, e foc ardent, e àer corrumput, e tota tempestat te seguesca en tot loc on sies, entró que sies destrouit. AMÉN.
Ferra nostre Seynor la tua pensa e tot ço que has, e vajes palpan en mig del dia, axí con palpa orb en escuredats, e la tua carrera no sia endreçada. AMÉN.
Tots temps sostengues calúmpnia, e sies premsut per violència, ne ajes qui te·n pusca deliurar. AMÉN.
La muller que às o aquela que auràs, altres hòmens ajen afer carnalment ab eyla, tu veent tot alò. AMÉN.
Cases bastesques, e en aqueles no esties. AMÉN.
Viyna plants, e del vi no pusques beure. AMÉN.
Lo teu bou sia sacrificat davant tu, e no menjaràs d'aquel. AMÉN.
Oveylles tues e àsens e altres bèsties que ajes, sien toltes a tu per tos enemichs. AMÉN.
Tot dia deffaliràs, e no sia fortea en la tua mà. AMÉN.
Lo fruyt de la tua terra els trebayls e tots béns men uc poble que tu meyns coneyxs. AMÉN.
Nostre Seynor firà a tu en pestilència, que unca més no pusques ésser guarit de la sola del peu tro al cap. AMÉN.
Sement sembraràs en la terra e poc ne cuylliràs, e lagosts se menjaran. AMÉN.
Olives auràs en tes honors, e colir no les veuràs. AMÉN.
Fiyls e genres e fiyles auràs, e aquels e aqueles veuràs en captivitat, AMÉN.
Destruyment esdevendrà als arbres e als fruyts de la tua terra. AMÉN.
E si d'açò mentràs, nostre Seynor te confona tu e tota ta natura, AMÉN.
Los fiyls sien servus e adoraran Déus estrayns, los quals tu meyns coneys. AMÉN.
Nunqua més tu ne aquels no ajats repòs, mas tots temps mal en tots locs. AMÉN.
E ajes temor de dia e de nit, e no ajes esperança en la tua vida. AMÉN.
Al matí diràs: QUI DARÀ A MI LA NUYT, per paor del teu cor; e a la nit diràs: QUI DARÀ A MI LO DIA. per dolor que auràs. AMÉN.
Peresques ab Nathan e Abiron, los quals sorbí la terra vius. AMÉN.
Peresques axí con Sodoma e Gomorra.AMÉN.
Ages maledicció per tots temps en lo cors e en la tua ànima, e devals en infern viu. AMÉN.
Los teus dies sien feyts pocs e mals, e la tua vida sia turmentada en fam e en set e en tota mesquinea. AMÉN.
Tota dolor e tristea e pestilència e malaltia vénga sobre tu. AMÉN.
La tua benedictió e la oratió sia a tu en maledicció. AMÉN.
Malaït sia ton cap e tots los teus membres. AMÉN.
La tua lenga sia feyta muda, e els uyls teus sien feyts orbs, e les oreyles tues sordes, AMÉN.
Les tues mans sequen, los peus teus sien ranchayllosos, e detràs sien encorbats. AMÉN.
Malit sies durmén e vetlant, jaent e estant, seent e menjant. AMÉN.
E sien malaïts tots los teus membres de la vèrtiç del cap tro a la ungla del peu. AMÉN.
Tota hora sies en poder del dyable, qui amén a tu en lo infern pus jusà, on foc més no és apagat, e vèrmens no y moren. AMÉN.
E ab tota pena e ab tot turment crems en infern, in secula seculorum. AMÉN.
En lo dia del juhiï; davant la cara de Déu, axí com aquesta candela és apagada, axí la tua anima sia confusa, e d'aquí avant de tu no sia feyta alcuna memòria. AMÉN.
Ve-te·n sens pau, e jamés no ajes bé, mas tots temps ajes mal e la ira de Déu. AMÉN.