Corbatxo

AQUEST libra se apella Corvatxo, lo qual fonch fet e ordenat per Johan Bocaci, sobiran poeta laureat de la Ciutat de Florensa, en lengua thoscana. E apres és estat tornat per Narcís Franch, mercader e ciutadà de Barchinona. E tracta de molts malinosos enguans que las dones molt sovint fan als hòmens, segons que en lo dit libra se conté. Si qual se vol persona, callant, los benificis reebuts se amagua sens haver de asò covinent occasió, segons lo meu juy assats manifestament demostra sí matex esser desagradat e mal conexent de aquells. O cosa ynigua e a Déu desplasent e molt faxugua als savis hòmens, als quals malvat foch secha la font de la pietat, dels quals, per so que algú no·m puscha degudament rependre, entén a demostrar en lo present tractat, seguint una especial gràcia, no per mos mèrits, mes per sola benignitat de aquella qui impetrant-la de aquell qui vol aquella matexa novament me fou consentit. La qual cosa faent, no solament

part del meu daver paguaré, mas sens algun dupte poré a molts legidors de aquella fer profit. E per so que asò se·n saguescha, devotament prech Aquell del qual so que yo dech dir e tot altre bé és proceyt e proceex, e de tots axí com per effecte se veu és molt larch donador, que a la present obra de la sua lum en semblant manera enlumín lo meu enteniment, e la mia mà escriva dret, en tant que so que per mi se escriurà sia honor e glòria del seu sant nom e a profit e consolació de las ànimes de aquells qui asò legiran, e d'altres no. Ací se complany lo amador ab làgrimes e suspirs, considerant la sua bestialitat, segons dejús veureu. No ha encara molt temps pasat, que, trobant-me yo sol en la mia cambra, la qual és verament sola testimoni de les mies làgrimes, de sospirs, de gemechs, axí com moltes voltes d'abans havia fet. Mas esdavench que yo fortment sobre los accidents de la carnal amor comensé a pensar. E moltes cosas ya pasadas vogint e cascun acta e cascuna paraula pensant, en mi matex judiquí que sens alguna mia culpa jo fos ferament tractat mal de aquella la qual yo follament per singular dona mia havia elegida, la qual yo assats més que la mia pròpia vida, e més avant que alguna altra honrava ab deguda reverència. E asò parent-me ultratge e injúria, sens haver-la merescuda, desdenyosament resebuda; e aprés de molts suspirs e gemechs amarguosament comensé, no a plorar solament, ans a plànyer e suspirar, e en tanta aflicció descoreguí, ara dolent-me de la mia bestialitat, ara de la crueltat de aquella, que una dolor sobre apleguant, estimí que molt menys fexugua davie esser la mort que semblant vida.

E aquella ab sobiran desig comensé a demanar; e aprés que molt l'aguí demanada, conaxent yo que ella, més que altra cruel cosa, més fuig a qui més la demana, en mi matex comensé contreyer-la tant fins que·m tragués del món. E ya de la manera havent desliberat, me sobravench una suor molt freda e una conpació de mi matex, ab una paor mesclada de no pasar de malvada vida a pijor si yo asò fayie, que fon de tanta forsa que quasi rompé aquell prepòsit que jo d'abans reputava molt fort; per què, retornant-me a les làgremes e al primer dol, tant en aquell muntipliquí, que·n lo desig de la mort e de la paor de aquella gitat retorné una altra volta. Mas, tolent-me de aquella com de la primera, e de las làgrimes retornat a mi, en semblant bataylla romenguí vencedor; e creent que de la celestial lum del cel m'era tremès tal socós, me sobravench un pensament, d'on piedosament reonant digui: —O foll, e què és asò que lo poch coneximent de la rahó te aporta que al desorda de aquella tant te conduex? Ara ést tu axí esvayt que tu no·t coneis gens, que mentre que tu estimes que altre en tu cruelment obra, tu sol ést aquell que envers tu te encrueleis, e aquesta dona que, tu sense guardar, ha encadenat la tua libertat ý en les sues mans mesa, t'és axí com tu dius de greus pensaments occasió, mostres en asò tu e no ella ést del teu anuig occasió. E mostre·m d'on ella és venguda a forsar-te que tu la amases. Mostre·m ab quals armes, ab qual juredicció, ab qual forsa te ha aquí a plànyer e doler-te amanat ho tingue. Tu no u poràs mostrar, per so com no està en fet. Volràs per ventura dir que ella, conexent que yo l'àm, dauria amar-me, e no faent-ho m'és de aquest anuig occasió e ab aquest me mena e ab aquest me té? Al que dius no és rahó que aja alguna valor, car per ventura no has plagut axí com volries tu. Car algú és amat

de aquell que no li plau, ne ya no és, si mal se·n segueix, la culpa de la persona amada, sinó del qui sabé mal elegir. Tu donchs ést dels teus mals occasió; ¿per què aposes tu a algú so que tu matex fes? Merexeries tu ab just jutge tota greu penitència. Mas per so com ella no és aquella que lo teu confort ha manester, ans ha justament de pene sobre altre, no és hora de anar sercant aquesta justícia. Ara veiam si té rahó so que tu has fet o no; que lo qui ama, o per complaure a sí o altri ho fa; asò no té contrari, és declarat que la tua bestialitat aporta ton desplaer; e manifestament apar per so que, si·t plagués, tu no te·n enfalloniries ne ploraries axí com fas. Resta adonchs a veure si aquest desplaer és plaer o desplaer a altri, ne si ella en asò te conduex. La qual, sens dupte, o ella·t ama, o ella·t ha en oy, o no és ne la hú ne l'altre. E si ella·t ama sense negun dubte la tua afflicció li és anujosa e desplasent. ¿Ara no sabs tu que per fer desplaer a altri no·s conquista ne·s mentén amor, ans oy e desemistat? No par donques que tu ages tan car l'amor d'aquesta dona com tu vols mostrar, si tu ab tanta animositat fas so que li desplau e desiges de fer pijor. Si ella·t ha en oy, si tu no ést fora de tu matex assau apertament pots conèxer que alguna cosa no pots fer que més li plàcia que penjar-te per la guola al pus tost que tu poràs. ¿E no veus tu tot jorn que les persones qui han algú en oy, que per arencar-lo e levar-lo de terra meten las lurs coses e lur pròpia vida en aventura contra las leys humanals e divines, obrant ab tanta de alegria e de plaer quant de tristícia e de misèrie senten affligit aquell qui han en oy? Tu donques, planyent, entristant e sospirant, plaer fas en aquesta tua enamorada. ¿E qui són aquells sinó los bestials

qui a lurs enamichs de haver plaer se adeliten? Si ella no·t ama ne·t ha en oy, de tu poch ne molt no cura; ¿a què són profitoses aquestes tues làgremes, aquests suspirs, aquestes dolors axí coents? Tant són per ella presades com si una de les tues claus de la cambra t'eren preses te dolries, perquè lo que desiges, ella, tua enemigua segons que tu estimes, no cercha de dar-te. E no mostres que tu ages encara sentit quanta dolor ha en la mort, com axí laugerament aquella has demanada. ¿Has ben considerat quanta més amarguor ha en los eternals plants que en aquells de la tua folla amor? Los quals tants e tals te vénen quant sens rahó tu matex te percases, e és a tu posible, volent esser home, foragitar-los, la qual cosa no·t esdevendrà. Elleva donchs e lansa fora aquest teu apetit, e no vulles en una hora privar tu matex de so que no has conquistat e condempnar-te a eternal suplici e a qui·d vol mal sobirament complaure. E sie·t cara la vida e tant com pusques t'estudie de perlonguar. E qui sab, que vivint tu, encara per ventura cosa de aquesta de la qual tu tant te tens per agreujat, subirament te farà alegre; no an ventura, mas molt cert pot esser a tots que tota esperansa de venjansa o d'altra alegria fuig per la mort a cascú. Viu, donques; e axí com aquesta contra tu malvadament obrant se estudie de dar-te dolenta vida e occasió de desijar la mort, axí tu vivent la faràs trista de la vida tua. Maravellosa cosa és aquesta de la divina consolació que·n la pensa dels mortals abita; aquest pensament axí com yo albir del piedors pare m'és tremès, quasi dels ulls de la pensa levant-me tota escuredat, en tant que la vista de aquells fou axí clara, que a mi matex manifestament descobrí e de la mia error ten solament recordant me vestí enverguonyit, e mogut de conpació deguda més que yo no·m albirave

esser me viu. Mas exuguant-me de la cara les miserables e piedoses làgremes e confortant-me, yo deslliberí tota trigua lexar, la qual per cert offén a cascú axí en l'onra com en l'utilitat, ý de la mia cambra assau fosc segons la malvada dispocissió preposada clarament isquí, e cerquant trobí companyia assau útil a las mies pacions. Ab la qual trobant-me e en delitosa part amaguant-me, segons la nostra entigua usansa, e primerament comensam a reonar ab orda assau discret de la malvada operació de la fortuna e de la follia d'aquells los quals ab tot lur desig abrassan, e de la follia de sí matexs los quals axí com a cosa establa la lur esperansa en ella fermen; e de qui a las perpetuals coses de la natura venguem, e al maravellós orde e loable de aquella la qual ab major admiració reguardan quant més entre nós bé considerant la veem usitar. E d'aquestes passam a las divines, de las quals la petita part estimar no·s pot ne per solempnes enginys compendre, que de excellència traspasan las intelligèncias dels mortals; e ab contentació gran, tan excellents e nobles rahonaments acabam, que la sobravinent nit nos constrangué a dar fy aquella volta. E quasi de divinal vianda pascut me llevé, e tot lo meu anuig passat lansant fora, e quasi exoblidat, aconsolat la mia usitada vianda gustí saborosament; e no podent la dolsessa dels passats rahonaments exoblidar, part de aquella nit no sensa incomperable plaer tots en mi matex repetint-los traspassí, e de lonch pensar vensut, per la natural oportunitat ab tal plaer, suaument me adormí. E ab tanta més forsa se mès ab los meus sentiments la son, quant més li havia tolt lo dols sentiment del temps passat; per què, estant yo en mon dols e alt sompni apleguat, no parent a la mia inimigua fortuna que li bastassan las injuries que m'avia fetes en lo meu vetlar, encara dormint se enginyà de anujar-me.

Donat a la virtut fantàstigua, la qual la son no lexa en diversas formas, me esdevench que soptossament me parech entrar en un delitable e plasent camí, tant als meus ulls e a cascú dels altres sentiments plasents [sic] , com fos alguna altre cosa estada vista devant mi; al loch on aquella era no·m paria conèxer; del nom no·m volia curar, pus delitable lo sentia. E és veritat que com pus avant per ell anava, tant més me paria que de plaer me consolàs, per que de aquell se formà en mi una esperansa, la qual me paria que, abans que a la fi del camí pervengués, una alegria inextimable e may de mi no sentida me aparellava haver. E paria que en mi se encenés un desig axí fervent de pervenir en aquell, que no solament los meus peus se movien a córrer per pervenir-hi, ans me paria que fossen de no usada natura prestades molt valeroses ales, ab las quals me paria cuytadament volar, e per semblant me paria al camí de calitat cambiar. E axí com erbas variables e flors en l'antrada m'eren aparegudes veure, aprés assau ortigues e colarts e cardons e semblants cosas me paria trobar. E per semblant enrere voltant, me viu seguir un núvol axí fosch e escur com algun altre se·n veyés may. Lo qual soptosament torneyant-me, no solament la mia valor empexà, mas quasi de tota esperansa del bé promès en l'antrade del camí me fou contra. E axí aquí trobant-me inmovible e sospech, me aparech per lonch espay aturar ans que yo guardant-me en torn pogués conèxer on fos. Mas puys aprés de lonch espay la sobrevinent nit fo fora, me parech esser estat lexat en una sollicitut de serta aspra closa, plena de salvatges plantes de pruyons e de bronchs sensa camí o via alguna, accumolada de moltes aspres muntanyes e axí altas que ab las suas sumitats paria que tocassan al cel, no per guardar ab los ulls corporals ne per extimació del

enteniment en guisa alguna, no·m paria de haver compendre ne conèxer de qual part yo fos en aquella entrat. E encara lo que més me espavantava que no podia decernir per on d'aquí pogués exir ne on trobàs algú per que·m demostràs loch on pogués tornar. E ultra asò me paria per tot on se vulla que yo fos, sentís udolaments de diversos animals furiosos, dels quals la calitat del loch me donà assats certa testimoniansa que tot ne degués esser ple. Lavòs dolor e paor egualment me vench en lo coratge qui aportaren als ulls meus contínuas làgrimes, sospirs e gemechs a la bocha. E la paor me enpaxava de pendre partit en vers qual muntanya d'aquelles jo degués pendre lo camí per partir-me de aquella vayll, cascuna part mostrant-se a mi plena dels pous forts enemichs de la mia vida. Ladons trobant-me en la guisa que mostrat vos hé, e de tot consell abandonat, no estimí que alguna altra cosa sinó mort per fam o per cruels bèsties esperar degués. E entra los suspirs plants e plors no·m paria romandre neguna altre cosa far sino amaguadament dolre·m de esser entrat dins sens saber on arribar, o demanar lo socors de Déu. E mentre que yo en tal guisa era quasi de tota esparansa abandonat e tot de las mies làgremes estava torbat, víu d'aquella part en la qual en la miserable vayll lo sol se lavava, venir en vers mi ab pasos suaus un home sensa alguna companyia, al qual, per so com yo puys aprés lo dicerní, era d'estetura gran e de pèl bru, bé que en part fos tornat blanch, forsa per los anys, dels quals sexanta o més demostrava per ventura haver, e molt encorbit, e no de molt plasent presència. E lo seu vestiment era molt larch e ampla, de color vermella, no obstant que pus tenebrós fos lo loch on yo era que aquell que a sí pinten los nostres mestres; lo qual, axí com dit hé, ab passos suaus acostant-se a mi, en part me posà paor e en part me aportà esperansa. E paor me aportà per so com yo comensé a tembre que en aquell loch qui a ell

per ventura per pròpria poseció fo asignat tengués a injúria de veure-y algun altri, e la faresa del loch a ell familiar a venjar la sua inuria [sic] sobre mi incitant-se me fahés esquivar. E esperansa de alguna salut me féu aportar, que tant com més se féu a mi vey me aparech veure·l ple de mansuetut, e més e més guardant-lo e estimant-lo no·l conaguí, mas en altra part me aparech aver-lo vist, e deya en mi matex: Aquest per ventura, axí com a hom usat en aquesta encontrada, me mostrarà on és de aquest loch la exida. E encara, si en ell ha alguna espina de pietat, fins aquell me manarà. E mentre que yo en semblant pensament estava, ell sens dir alguna cosa se fou tant a mi acostat que yo molt bé en la sua fesomia reguoneguí qui ell era ne on vist lo havia me recordí. E d'altra part ab la mia memòria no disputava sinó de son nom ymaginant sinó per allò misericòrdia e ajuda demanàs, e de sí paria molt estreta familiaritat pendre-y per què per aquella ab major e pus prompta affecció a mes necessitats lo degués moure. Mas mentre que yo allò que sercant anava trobar no podia, ab veu molt suau per lo meu propri nom cridant-me dix: —E qual malvada fortuna e qual malvat destorb te [h]a en lo present desert conduyt? E on és lo teu avisament, on és la tua discreta recordansa? E si has sentiment quant solies, ¿no deurias dicernir que aquest és lo loch dels corsors morts, e perdiment de les ànimes qui és molt pijor que tu no penses? ¿E com ést tu axí vengut? qual seguretat t'à axí guiat? E yo asò oynt e parent-me en lo semblant asau de mi piedors, ans que yo posqués a la resposta traura la veu dretament, havent pietat de mi matex comensí a plorar. Mas aprés que un poch desfoguada fou la nova pació per las làgremes e recobrada un poch la forsa del ànimo, tot en un, ab veu trencada e no sens verguonya, responguí axí:

—L'estima del fals plaer de las coses caducas e aleneguables, lo qual pus savis que yo no só ha desviats moltes voltes e per ventura a no menor perill conduïts, ans que yo apersebés hon anava, m'ach amenat en amargor incomportable e sens esperansa neguna, com veus. E despuys que·n tal esser me só vist, tostemps per estrem me só entristit e alterat. Mas pus que la divina gràcia, axí com yo crech e no per mos mèrits, t'ha fet davant mi aparèxer, yo·t prech, si aquell ést lo qual moltes veguadas en altra part me semble haver vist, que per aquell amor que a la comuna pàtria deus, e primer per aquella de Déu per la qual tota cosa se deu fer, si en tu ha alguna umanitat, que de mi·t càlegua, e que si sabs, me aconsella com yo del loch de tanta paor ple partir-me puscha; de la qual yo axí vensut me sent, que apenes conech si viu o mort me trob. E parech-me ladonchs, guardant-lo en la cara, que ell ab la sua vista e paraules me féu assats mansuet, lo qual me dix: —Qui no dirà que tu del ver sentiment ést exit en no conèxer si viu te sembles o mort? Lo qual si de tu no agueses gitat, no·t fores partit del vertader camí; emperò comenses lo cobrar segons lo perlar teu, que tu no agueres sens ell agut ardiment de preguar per la tua salut, ans veyent-me te fores esforsat de fugir per temensa de no perdre tot quant encara t'à romàs. E si yo fos aquell que ya fuy, per cert no·t prestara ajuda, mas confusió e dan, axí com aquell qui bé ho às merescut. Mas per so com jo despuys de la mortal vida fuy bandejat e la mia yra en caritat mudada, no serà a la tua demanda neguada la mia ajuda. A las quals paraules estiguí ferm tant com poguí, mas oynt que de la nostra mortal vida fou bandeyat, reguonexent no aquest esser aquell lo qual yo estimava, mas

la sua ombra, axí tost un estremordiment fret me correch per los ossos e tots los pèls me comensaren arruffar. E perduda la veu, me aparech, si hagués pogut volar, a ell fugir. Mas axí com sovint esdevé que par que en las majors necessitats per alguna ocasió hom no·s pot moure somiant, me parech que m'avengués, e parech-me que las cames me fossan del tot toltes e que tornàs inmoble. E de tant gran poder fou aquesta nova paor, que yo no sé pensar quina cosa fon aquella que axí fort féu la mia son que lavors no·s rompés. Emperò ab aquesta paor, sens alguna cosa respondre o dir, estar me covench; la qual cosa veent l'esperit, somrient me dix: —No dubtes, e parla segurament ab mi e de la mia companyia pren fiansa, car per cert yo no son vengut per noure·t, mas per traure·t de aquest loch, si entreguament prestaràs fe a las mies paraulas. La qual cosa oynt e tornant-me a la memòria que en los hòmens parlen los esperits, me reté la seguretat, ý prest envers ell alsant los ulls lo preguí humilment que de traure·m se avansàs ans que altre dan me sobrevingués. E ell lavors me dix: —No és per a deure fer asò que tu damanes sinó ab temps, per so com tu deus saber que la entrada d'aquest loch és molt oberta a qui y vol entrar, e sinó ab saviesa e ab fortalesa no és axí laugere cosa lo exir-ne, ans és molt affanyós e cové a fer-ó ab seny e ab fortelesa, la qual haver no·s pot sens la ajuda d'aquell qui à plagut vingués a tu. E ladonchs me parech que yo digués: —Pus que temps nos és prestat de raonar, ne axí soptosa no pot esser la nostra partida, si greu no·t fos, volanters de algunes coses te demanaré. Al qual ell benignament respòs: —Segurament tot quant te plàsia demana, fins a tant que yo vege temps que a tu dege damanar d'algunas cosas e algunas dir-te, e altres no.

E yo lavors ab veu assau empatxada diguí: —Dues coses ab egual desig me mouen cascuna que yo primer te daman, e per so en suma demanaré d'abdues. E prech-te que·t plàsia dir-me quin loch és aquest, ne si a tu per abitació és estat donat, ne si per sí matex algú hic entrava hic pot may exir. E aprés me fases clar qui és aquell, al plaer del qual ést vengut ensenyar-me. A las quals paraules respòs: —Aquest loch és per variables noms apellat, e cascuns l'apellen bé. E alguns l'apellen lo laborinto d'amor, e altres la vayll encantada, e molts la abitació de Venus, e molts lo loch de sospirs e de misèria. E ultra aquests, qui en una manera qui en altra la apellen, axí com millor a cascú li plau. Ne a mi per abitació no és dat, per so com de poder-y pus de qui avant entrar la mort me à tolt, a la qual tu corres. És ver que és anch pus dura habitació que aquesta ý de menys perill, e deus saber que qui per son poch saber hi cau, may sens lum celestial exir no·n pot, axí com ya t'é dit, sens saviesa e fortalesa. Al qual yo ladonchs diguí: —Prech-te per aquell qui pot los teus pus calts desigs merir en vera pau, que ans que altre de tu preceescha me satisfés en una cosa: Tu dius que has per abitació loch pus dur que no és aquest, mas ab menys perill; e jo ja per les tues paraules matexes e per la mia membransa conech que tu al nostre món no vius; ¿e qual loch donchs poceeix? Que si en aquella presó eternal ést on sens esperansa de remissió s'í entra e s'í està, sens dupte pus dura estada e major és que asò no és; donchs ¿com pot ella esser ab menys perill? e si ést en part que vera esperansa te permeta repòs, ¿com pot ell esser pus dur que aquest no és on jo son?

Respòs l'esperit:— Só en part qui·m permet sensa falla salut, e aytant és de menys perill que aquella en què tu estàs, car así no·s pot peccar perquè a pijor s'í pugue pervenir; mas aquell qui contínuament e fort pecca ý molt en asò persevere, fa que ell cau en aquell càrser cech en lo qual la divina lum ab gràcia ne misericòrdia jamés se veu, mas com a inrevocable e ferma justícia continua ab gran dan d'aquell lo qual se veu contínuament ab turment e punició. Mes sens dupte la mia punició axí com t'é dit aurà massa més durada que aquesta, en tant que si alegre esperansa, qui és cert dels atribulats confort, no ajudàs a mi e als altres qui y som per sostenir penas, per la fexuguaria de aquellas quasi se poria dir que·ls esperits, los quals són inmortals, morrian. E per que·m plau que més avant entenes, dich que aquest meu vestiment, lo qual tu despuys que·l veus te fa maravellar per so com may per ventura semblant com era entre vosaltres no·l me vist e solament vos par que aquells qui d'alguna honor son alevats més que·ls altres se convengua de usar, no és drap manualment texit, ans és un foc de la divina art compost, axí ferament coent, que·l vostre és com glas, en esguart d'aquest, molt fret; e romp-me ab tanta forsa tota humor de dintre, que algun carbó o alguna pedre tornada calç may en la vostra fornal no fou axí del vostre foch mundada, perquè a la mia set tots los vostres flums ensemps ajustats gitant los dits per la mia guola seria una petita guota. E de asò dues coses ne són occasió. La una la inseciable ardor la qual jo é aguda dedins mi mentre visquí. E l'altre és descovinent paciència ab la qual jo comportí les celerades e desonestes maneres de aquella que volies de tu fer senyora per a sempre. Basta al present haver rahonat de la duresa del loch del meu estatge, que

verament aquella pena que s'í sosté, sinó perquè aquesta és dampnosa e aquella és fructuosa, no és de acomparar; mas vull satisfer a la tua seguona demanda perquè als teus pauruchs esperits entegrament restituesques la forsa llur. E per so sàpies que aquell a la lecència del qual yo son aquí vengut, és aquell qui és infinit bé e per qui totes coses són creades e fetas, lo qual del nostre bé, del nostre repòs, de la nostra salut e consolació és causa. E com yo del esperit aquestes paraules oy, conexent lo meu perill e la benignitat del donador, yo·m sentí del ànimo venir una molt gran humilitat, la qual la bellesa, la altessa, la potència del meu senyor, la sua eternal estabilitat e los seus contínuus beneficis me feu conèxer. E aprés la mia viltat, la mia fragilitat, la mia ingratitut e las mies infinides offenses ja fetes contra aquell qui en mas grans necessitats ajudador tostemps m'era estat sens haver esguart al meu malvat obrar, mostrant-se piedors e liberal; de la qual conexensa una tant gran contricció e penediment me vench de las coses no ben fetes, que no solament me parech que los ulls de veres làgremes assau se banyassen, mas que lo cor, no altrament que fa la neu al sol, en aygue se retornàs. Per què, trobant-me encara molt pobre de gràcia, casi inmoble me sentí per algun espay, ý crech de cert que bé l'esperit la occasió conegué. Mas pus que un poch aguí estat, comensí a parlar: —O beneventurat esperit: assau bé dicernesch la mia consiència, e recerquant conech esser ver so que tu raonas ý que Déu no·t à per pus car que nós mateixs no·ns havem, qui ab las nostres malvades obres contínuament nos anam offeguant, e ell ab la sua caritativa pietat sempre nos va relavant e las sues eternals belleses mostrant, e axí com a molt benigne pare nos va cridant. Mas tota via

loant e glorificant la bondat sua, en quina guisa les eternals operacions se fan, vaig mesurant. Maravella·m par, sentint-me yo haver-lo offès molt, com ell ara en ajudar-me se mou. Al qual l'esperit dix: —Verament tu parles axí com a hom qui no demostra saber quant és gran lo costum de la divina bondat, qui és molt perfeta, ý estimes axí en las sues obres exercitar-se com nosaltres qui mortals e movibles emperfets som fets, en l'enteniment dels quals algun repòs no és trobat fins a tant que gran venjansa, posat no justa, avem de tota petita offensa rebuda. Mas per asò que la contricció de la culpa comesa me par conèxer en tu sia venguda, que demostra esser ensenyat eternament en los futurs ensenyaments, me plau una sola de les occasions dir-te per la qual la divina bondat se mou a deure-li aver tremès per ajudar-te de tos affanys. E és la veritat que en la hora que aquesta comisió me fou feta, no de humana veu mas de angèlicha, lo que tu deus creure fermament, me fou dit que tu sempre, qual se vulla que estada sia la tua vida, la has en especial reverència e devoció aguda, aquella en lo ventre de la qual se recollí la nostra salut, e la qual és una font de misericòrdia e mara de gràcia e de pietat, e en ella axí com eterna ferm aguist tostemps entegre esperansa, la qual cosa és als seus ulls divinals manifesta. E veen-te en aquesta vayll ultra la manera acostumada esmarrit e empatxat, en tant que tu eres a tu matex exit d'esment; e axí com ella molt benignament sotvé a las necessitats dels seus devots, qui sense prechs esperar de sí matexos mou per sotvenir a la cuytada ajuda, veyent la gran necessitat e perill en lo qual tu eras, sens la tua demanda esperar, al seu car fill demanà gràcia, que ha empetrada per la tua salut, lo qual per lo seu mitjà me

fou comendat que vingués, e yo u fiu, e ja més de tu no·m partiré fins que·n loch segur e deliure t'aja mès, pus que·t plàcia seguir-me. Al qual yo, aprés del seu callar, diguí: —Assau bé m'às satisfet a las mies demandes, e tenint voluntat de complaure a la tua benignitat, me ve de tu compassió, e desig sobiranament de alegrar-te; e si may ab alguna mia obra ho podia fer, ó faria. E d'altra part en mi matex me alegre sentint que tu no alenegues als inferns, mas pujar às al gloriós regne aprés que serà la tua panitència cumplida per la benignitat ý clemènsia de aquella, la qual per la mia salut te à en aquest loch amenat, e no m'és ara nou, car ella en molts altres perills ya m'ó à fet conèxer. E com yo de tants benificis sia estat desconexent, obrant poch en las sues laors, devotament a ella prech que vulla que axí com ya de la perpetual mort moltes veguades m'à tolt, axí los meus pasos dres a la vida perdurable, tant que pervengue molt fael servidor seu. Mas per ella·t prech que encara a una cosa resposte·m fases. En aquesta vall, la qual tu variablament anomenes sens apropiar-li algun nom, ¿ha-[y] alguna persona si donchs no és alguna que per ventura, amor de la sua cort havent-la bandeyada, l'aya tremese en axil, axí com a mi par esser tremès d'ella, o posseexen-la solament las bèsties las quals yo é oydes entorn mi tota la nit udolar? Al qual ell sonrient respòs: —Assau bé conech que encara la claredat de la vere lum no és pervenguda al teu enteniment, e tu aquella cosa la qual és infinida misèria, axí com molts folls fan, estimes sobirana sollicitut, creent que en la nostre concupicència e carnal amor sia alguna part de bé. E per so obri las orelles. Ací parla l'asparit fortifficant so que figurativament atràs li à comtat:

—Aquesta miserable vayll és lo que tu apelles amor, e aquelles bèsties que oydes às són los miserables, dels quals tu ést un, de la anguanable amor encabestrats, los quals, com de semblant amor parlen, algun altre sò [no] [han] en les orelles dels discrets e disposts hòmens sinó aquell que·s mostra a las tuas. E per so davant la apellam laborinto, per so com entrant en ella los hòmens en saber-ne may exir se obliguen. E donchs meravell-me yo del que demanes, com si asò era cosa que no sàpias, que tu no una veguada, mas moltes estat hi ést. E yo, quasi de la mia culpa havent contricció e reguonexement la veritat, quasi en mi ya tornant, responguí: [...] —Verament así son yo altra volta assau estat, mas ab pus alegra fortuna, segons lo parer del enteniment corporal, ý més per la gràcia d'altri que per lo meu seny en diverses maneres me recorda esser hic estat. Mas axí m'àn la dolor tengut e la por ý tristesa, que axí com si may estat no y fos, de esser-hi estat no·m recordava. E assau bé conech, sensa tu amostrar, que fa los hòmens esdevenir forts e què vol dir la salvatgessa del loch, e los altres noms que per tu són estats mostrats de la vayll e de no veure via ne sandera. Ara parla l'esperit: Ladonchs dix l'esperit: —Pus que les tenebres se comensen a partir del teu enteniment, jatsesia la paor en la qual yo·t trob més que la lum aparegua, pus que la via de exir hic t'és manifestada, alguna cosa ab tu

me volria raonar; ý perquè la natura del loch ho consent, te dich per servey teu, per so com ujat te veig, que nosaltres aseguts nos posem, e per so com fer no·s pot res de peus. Si d'altre part no u sabés, sí m'ó feren prou clar les tues paraules de trobar via manifesta que tu ést ferament en las brancas de amor enbolcat, e no m'és salat qui és aquesta qui de so t'és occasió, e tu ho deus en lo meu rehonar haver comprès si·t recorda que yo d'abans é dit, de aquella la qual tu no volgueres haver vista. Mas abans que pus avant vaja, te dich que yo no vull que tu de mi prengues verguonya, si bé ella més que tu rahonablament me deu esser cara. Mas axí ubertament e ab aperta cara de asò ab mi raona, com si tostemps fos estat d'ella estranger. E per mèrit de la compassió la qual yo aport a tos mals, te prech que com tu en sos lasos cayguist a mi manifestes. Al qual yo, foragitada tota paor e verguoya, responguí: "Así respon l'amant": —Los prechs teus me estreyen de dir-te lo que yo may sinó a un fael amich e companyó meu no digui, e a ella sola per una petita letra manifestí. E a on que la tua liberalitat no·m aseguràs, de tu·m deuria més que d'un altre enverguonyr ne tu torbar no te·n deurias, per so com aprés que de la nostra vida te partist, segons que les ecclesiàsticas leys nos mostren, aquella qui·t era estada dona no fon pus tua, mas fon liberalment sua, per què en algun acta poràs ab raó dir que y·m fos estudiat de voler-me alguna tua cosa occupar. Mas levant ara aquesta disputa qui loch no à, e vinent a obeir so que tu demanas, dich que per la mia desaventura no à molts mesos passats me esdevench que yo, ab un del qual tu fuist ya vey e parent, del qual explicar lo nom no és necessari, en raonar de variables coses entram. E mentre que nós axí raonant anàvam, segons que moltes vegades se esdevé, de un raonament

saltam en altre, lexant lo primer, e venguem en lo raonament de las belles dones. E primerament, havent moltes coses dites de les antigues, axí en grandessa com en castedat, com en fortalessa corporal, loant-les condecentment, "venguem a parlar de las modernas, entre las quals trobant-ne en nombre molt poques per lloar, pus ell que en aquesta part lo rahonament près, algunas ne anomenà de la nostra ciutat, ý entre las quals aquella que fou tua, la qual de veritat yo no conexia, si ja més no l'agués conaguda; e d'ella, no sé de quina afecció mogut, comensà dir coses de maravella, afermant que en magnifisènsia no·n fou jamés tal, e pasant la natura de les dones, era un altre Alexandre, algunas de sas lliberalitats contant que per no despendre lo temps en istòries no cure dir, ý de tant bon seny e natural dotada com ne fos estada ninguna jamés; ý per estrem me plagué, com aquell qui en quant rahonave donave complida creensa, dient que era solta ý no poch graciosa, poseint quantes perfeccions qualsevol podie tenir per esser complidament perfeta. Les quals coses oydas, en mi mateix calladament diguí: o benaventurat aquell seria qui de tal dona la voluntat tengués gonyada! E tenint deslliberat temtant la fortuna si·m fóra tant favorable que fos merexedor de poseir aquella, de son nom li demaní ý del lloch on ella de casa estave, qui no és aquella on tu la lexist; ý ell totas aquestas cosas me feu palesas. E perquè yo contínuament e tengut opinió que l'amor descuberta és plena tostemps d'infinits treballs ý congoxes, e no·s posible venir a ningun bon afecte, fiu deslliber de no comonicar-ho a persona ninguna, ni a ell, lo qual des que fuy amich

li foren tots mos secrets palesos; e partint-me d'ell me disponguí en veure-la, posant complidament mon pensament en ella volent-la per a sempre servir, ý per estrem desijant que de sa persona ý voluntat fos senyor, e no trigadament arribí en aquella part on aquella hora la creguí trobar; e fou me tant en asò la fortuna favorable, qui jamés sinó en coses qui·m fosen damnoses no·m fou lliberal, que satisfeu a ma voluntat sens difarir. E dir-t'é cosa de maravellar: que no avent yo d'ella ningun altre indici, sinó la color del vestiment negre, contentant-me per extrem entre moltes altres que stava la mirí, e viu que los seus ulls corregueren en ves la mia vista, d'on comprenguí, segons la fermetat d'aquells, que no de mi tenia manor grat que yo ganes de servir-la, e dins lo meu cor penetrà tal mirar que sforsà la sperança ý cresqué la voluntat ý féu major ma pasió. E la desvariada, cruel enganadora fortuna qui en esperança m'avie mès que d'aquest meu desig restara satisfet, axí com en la primera cosa m'era stada favorable, axí u fou en aquesta segona; que detràs mi sentí una dona qui ab la sua companyia d'ella parlava dient: E guarda com a tal dona estan molt bé los vels molt blanchs e los draps negres, ý com par sens comparació millor de totes les altres. "Las quals oydas, sobitament comprenguí ella esser aquella que yo anava cercant." E ab molt gran plaer que prenia tenint a las llurs paraules las orelles li demané: —E quala és aquella de les moltes qui alà són? —A la qual demanda la dona respòs: —La terça qui sèu prop d'aquell banch és aquella de qui yo parla.— A la qual resposta yo comprenguí obtimament

haver bé devisat, e d'aquella hora en avant l'é coneguda, e no us mentiré que com yo víu la sua estatura, e poch aprés lo seu anar reguardí, e com les exteriors aguí considerades, yo presumí més fàsilment que no solament aquell qui d'ella havia oyt parlar avia rahonat lo ver, mas molt més que dit no havia ý davia haver de bé. E axí, de falsa openió vensut, soptosament me sentí tant per las oydes coses com per la vista d'ella e presumció (?) córrer al cor un foch no altrament corrent que fa sobre les coses untades la flama, e axí ferament mesclada que qui lavors m'agués guardat en la cara n'aguere vist manifest senyal. E com lo senyal me fos vengut en la cara per lo meu primer foch que com primerament les parts superficials me anà lexant e axí aprés en las intrínsiques trespassant pus viu esdavench que si partir no se·n dagués may, que tostemps dintre créxer lo sentí. En aquesta guisa, donques, que comtat hé, d'aquesta qui mal per mi fon vista fuy pres, donant-me la sua vista plena de malvestat, no sensa artificial maestria, esperansa de esdevenidora mercè. E l'esperit, lo qual segons lo meu parer aquelles coses no sensa dalit havia escoltades, havia yo sentit calar, e axí aprés comensà a parlar: —Assau bé m'às satisfet e manifestat com ella és occasió del teu esser e del primer enlassament, e com tu matex te vestist la cadena per la gola, la qual encara t'estreny. Mas no·t sia greu de manifestar-me si may aquesta tua amor li publiquist. [...] E a mi parech li digés hoc. E dix-me: —¿Aprés d'ela aguist alguna esperansa qui més te encenés que lo teu matex voler primerament havia fet? Al qual yo responguí: —Per so com manifestament conech que si celar t'ó volgués no poria, per so com me par que tu sentes

la veritat dels fets meus, d'on que tu ho ajas agut, neguna cosa te·n amaguaré. La veritat és que, havent dada yo plena fe a las paraules oydes de aquella que ella tan valarosa me havia mostrada, yo prenguí ardiment de escriure-li, mogut de tal intenció: Si aquesta cosa és de asò que aquest me raonà, manifestant-li per una mia letre la mia intenció, de dues coses raonablament me·n deuen seguir: O ella l'aurà per cara e usar-n'à tant discretament com porà ý secretament me respondrà; o ella l'aurà per inigua, mas no volent-ne usar, discretament a mi de la mia esperansa remourà. Per què, la hú de dos fins esperant, posat que la hú més que l'altre desijàs, per una letre plena de aquelles paraules que pus honestament en semblant matèria dir se poden, lo meu ardent desig li fiu sentir. En aquesta letre se seguí per resposta una sua petita letre, la qual, posat que ella ab abtes paraules a la mia amor no respongués neguna cosa, pur ab paraules soffesticadament compostes, les quals rimades parian e no u eran, axí com aquelles qui l'un peu havian molt larch e l'altre curt, mostrà desijar saber qui fos. E dir-t'é més que ella se enginyà de haver algun sentiment d'una opinió filosofal, posat que falsa sia, so és que l'ànima d'un home en altre se pot trespostar, las quals cosas sens dupte en libre ni en escola só cert no ha apreses, mas en la cambra ab valents doctors e batxellers, e mostrava de voler-me leguotejar e mettra afermant sobiranament plaure-li. Quin seny, quina proesa e cortesia ella agués, ab aquesta devota lletra ó coneguí no pasaren molts dies ý comprenguí molt lleugerament aquell qui d'ella assau coses me havia ditas esser granment del natural seny d'ella e de la eloquència enganat, per què disminuís un poch lo foch consebut dins mi, e comprenguí que lo que escrit me havia, neguna altre cosa volia dir sinó

dar-me gosar a pus avant escriure per aver més particular resposta de la que m'avia feta, qui·m donàs causa de més escriure-li, perquè son delit ý mes faltas cresquesen; e tot asò no conaxent, tenint cregut que seny, prudència e gentilesa hy havia e cortesia, posat que fos lo contrari, rebuda la lletra, encontinent, segons ma posibilitat, en fer totes coses per las quals la sua gràcia meresqués me disponguí del tot, e del plaer pres per mi per la letre rebuda, per una altre letra com millor sebí ne pusquí la fiu serta. E pus no sentí ne per letre ne per embaxada so que li paria d'asò que escrit li havia. Ladonchs l'esperit dix: —Ý sy més avant en aquesta amor no ést estat, ¿quina occasió te induy en lo passat que ab tantes làgremes e ah tanta dolor axí ferventment desijasses morir? "Así li respon l'atributat per amor, no podent neguar res". Al qual yo respongui: —Per ventura lo callar seria pus honest a mi; però no poden-t'ho negar, pus m'ó demanes, t'ó diré. Dues coses eren aquelles qui quasi a estrema desesperació me havian conduyt. E la una fon quant yo pensava que là ún yo algun sentiment creya haver, ladonchs quasi una bèstia sens enteniment me reputava esser. E cert asò no és de turbar-se·n poch, havent esguart "que la major part de la mia vida e despesa en poder saber qualque cosa, e aprés venint la necesitat trobar-me sens res saber. E l'altre fou la manera tenguda per ella en fer públich a cascú que yo era d'ella enamorat.

E donant fy al que m'avie demanat, l'espirit dix: — Les tan estimades siènsias se devien complidament mostrar quina cosa és amor e qual cosa són las fembres, e tu mateix qui ést se pertany veure. És donchs amor una pasió disipadora de la ànima, egrotitut del enginy, privació de la memòria, destroydora de la voluntat, guastadora de la forsa, enganadora de joventut, mort de vellesa, engendredora de visis, enimiga d'onor, destruydora dels béns, cometadora d'omicidis, e cruel, desrehonable, sens ninguna fermetat, e de la llibertat privadora, causadora d'incests, consertadora de dulteris, abraçadora de fornicasions e contrària de la bondat inclusivement. Las quals cosas, no tan solament als sients e savis, mes als folls espantan; e pasant per tu mateix, recorda las entigas istòrias e mira las modernas e guarda finalment quantas roynas, quantas destrucsions de regnes e quantes morts a causades aquesta desonesta e mortal amor, de la creasió del món fins vuy; e no·t ablits, que d'oblidar no és, que de tota natura de mals" [a]questa dura pació és estada ocasió, és ý serà. Van la conexensa lensant oblidant lo preguar a Déu e com a sobiran ajudador casy en les necessitats sacriffici li fan del lur enteniment, e moltas veguades ocasions li presenten, las quals cosas tantas veguades com tu has fetes o fas o faràs, tantes te recort que ést exit fora del dret sentiment. ¿E no veus tu que a Déu e als teus estudis e a tu matex fas injúrias? E si las dites cosas esser veres no·t mostra la tua philosophia ne a memòria te retorna

ne la esperiència la qual de gran part de aquella en tu matex has, las pinturas dels antics t'ó mostraran, les quals ells per las parets pintaven un infant nuu ab ales e ab los ulls enbanats, ab l'arch tirant sagetas, no sens molt gran oppinió e significació de sos fets qui tots jorns se mostran. E més avant, ultra aquest, lo teu estudi t'à mostrat e·t mostrara si tu agueses volgut veura quina cosa són las fembras, de las quals molt gran part se claman e fan-se anomenar donas, e de tals molt poques se troban. Fembra és animal inperfet, apacionat de mil pacions desplasents e abominables a recordar-se·n, quant més a raonar-na. La qual cosa los hòmens, recordant-se·n axí com deurian, no en altra manera yrian darera ellas ne ab altre dalit o apatit que van naturalment les cosas al contrari llur, las quals violentment ajustades ab cuitós pas fugen. E axí ellas fugirian havent fet allò per què la difficient e umana generació se repara, axí com encara tots los altres animals que asò molt més que·ls hòmens fan, e per asò moltes veguadas cruels e malvadas fembras las hé anomenadas. —En la primera cosa, responguí, é moltes veguades folament obrat, e majorment en creurà massa laugerament axí altes cosas d'una fembra com aquell recomptava sens altre veure, d'on no sé com en los lasos d'amor esser-me encabestrat e en las mans d'una fembra enemigua de virtut, liguant la mia libertat, sotsmatent la mia raó e l'ànima qui ab aquesta acompanyada solia esser dona, sens esser trobada may serventa. De la qual cosa ne tu ni altri no dirà que de doler no sia fins a la mort. En la segona, segons que a mi apar, en assau cosas é falit, e clarament mostra aquell mentir per la guola que axí amplament de las suas extremes virtuts en mi parlant discorrech, per què, segons que a mi apar haver comprès, hú lo qual no perquè ell ho sia, Pàg. 34"> mas perquè li·n par esser, los seus veyns apellan lo segon Absalon, és d'ella molt amat, al qual ella per fer-sa pus cara a ell, las mies letres publicha, e públicament ensemps a mi en guisa d'un modoro escarnexen ý no cessant ne fan una faula ab alguns en la manera que més los plau. E aquell, axí sert com yo son aquí, per pus larch espay haver de parlar, féu la tacanya resposta de la mia letra, la qual ella me féu fer. E ultra asò, segons que·ls meus ulls m'àn fet veure, ella somrient a molts amostrant-me ab lo dit, dient: ve aquell és lo meu Juliu, vejau si me·n pux tenir per benaventurada, "ý ab senyals ý altres paraules desonestas li plau que·s manifest públicament per ella sens vergonya neguna". E axí com lo seu amant entre los hòmens va parlant, axí ella entra las fembras da mi laguoteja. Ay desonesta cosa e descovinent, que mi gentil home, posat que yo no·m tingua per aquell tots temps ne usat e en las cosas del món no plenament mas covinentment son informat, sia d'una fembra a guisa d'un foyll, adés ab lo dit adés ab los morros, a las altres fembres mostrat! Yo·t diré la veritat: que aquesta m'induy a tanta indignació de ànimo, que yo son estat algunes veguadas de usar de paraulas que poch honor seria d'ela. Mas pur alguna sentilla de raó me demostra que molt major verguoya a mi fayent asò aquistaria, que no a ella, "que la gentilesa o viltat n'està en aquel qui la obra". L'esperit ladonchs en la vista mostrant haver bé las mies paraulas "hoydas ý" entesa la intenció de aquelles, en sí matex no·m sé què dient, un poch pensós, puix girant-se a mi ab veu assau mansueta comensà parlar dient: "Ara parla l'esperit": —Com tu te anamorest e de qui ne per quala occació,

bé crech per las tues paraulas haver comprès. Ara vull yo que greu no·t sia si en servey deia tua salut e forsa d'altres, yo ab tu me estén a rahonar. E primerament de tu comensant, perquè de la tua error fuist tu matex principi; e de so vendrem a dir de aquella de la qual tu mal conaxent te enamorest follament; e si temps nos basta, alguna cosa direm de la tua occació qui a tu a tant treball ha portat que quasi a tu matex has fet exir d'esment. Comensant d'asò que permès havem, dich que aquesta occació justament a mi e a tot altre pot moure justament a rependra·t. Mas perquè temps no perdam ý per fer lo raonament menor, dues solament me·n agradan de tocar-na. La una és la tua edat, la seguona és lo teu estudi, las quals cascuna per sí e endues ensemps te daurian retre cautelós e guardar dels amorosos lasos. E primerament la tua edat, la qual, si los cabells blanchs e la canuda barba no·m enguana, tu deurias haver los costums del món ya fora lo teu recort, car ya són en tu dels anys pasats coranta, e en asò quinza pasats que has comensat aver plena conexensa e longua espariència de las fatigues d'amor, que en la tua joventut te havia calsiguat, e ara en la valesa te ha trebucat, e asò almenys te dauria obrir los ulls a fer-te conèxer ý aquesta fort pació encalsant-te no·t deuria fer caure. E ultra asò mostrar-t'é quantas e quals fosan las tues forsas per alavar-te, las quals cosas si ab extimació rahonable agueses reguardades, conegut agueras que en l'amorosa bataylla de les dones, los homes jóvens, e no aquells qui envers la vellesa corren, deuen anar. Semblantment agueres vistas las noves làgremes e fictes de las fembras desijant en los jóvens e no en altres parts estar, avorrint la cosa que stimen virtuosa, ý de veritat

lo sonar, cantar, dançar e·l júnyer e·l tornejar e cosas delectables sobiranament afectadament volen. Tu matex, no solament diràs que a tu sia descovinent, mas ab rahó inexpugnabla blasmeràs tots aquells qui asò fan. ¿E com és a la tua edat condecent lavar de nits e de fer cercha e de amaguar-te a cascuna hora que a una fembra serà plasent e no a ta voluntat, e no solament en aquella part que per ventura per menys desdenyosa per tu seria elegida, mas en aquella que ella volrà, per ventura per glorieyar-se per fer de un hom sa voluntat com de un sinpla jova desonest burlant se·n alagrarà? ¿E com satisfà a la tua edat ni quin eximpli se pot pendre de tu, que per tal occasió sovint ajas de pendra armes per la tua salut o per ventura de la tua dona a deffendra? Certes yo crech sens pus dir lo que dich atorgaràs ý que per res no diràs que mal asò a tu no paregua, e a mi e a cascun altra lo qual ab pus discret ull guarda que tu, empatxat, per ventura fer no pots. Apar donchs en veritat per la tua edat los enamoraments descovinent o no condecent cosa són, e seguint los pasos d'onestat ý fent obras virtuoses la tua fama ampliarà e de nostre senyor aconsegiràs complit perdó. Mas a la seguona part venint, la qual és que als jóvens hí encara a vells fa amor visiosament obrar, e si no m'enguan asò no era lo teu estudi mentre que en lo teu món vivia, e ara apertament ho conec, ý que may algun manual art has aprés ý que tostemps lo esser mercader aguist en oy, ý que moltas veguades tu ab altres e ab tu matex t'ést gloriajat dient tenies l'enginy poch abta en aquelles cosas las quals als hòmens envelexen d'anys, e de seny fan cascun jorn tornar jóvens; "no basta sapiència ne siència en defendre·s complidament dels engans de les dones, ý l'apartar-se d'ellas és medecina singular. Asò maldien alguns" del tot ignorants, que alguna cosa pus avant saben sinó quants pasos ha

del [...]averna o de la plaça a lur casa, e par a ells que tot hom qui d'asò los volgués enguanar aguesan vensut e confús, ý tenen per aprovada sentència, ignorant lo ver, que en alguna altra cosa estigua lo saber sinó en abundosament enganar. Tu dels estudis de la santa philosophia te partist en la tua puerisa més que·l teu pare no aguera volgut, e tu discretament abrasist aquella part que pació procura ý més que altra per ventura aprés has ab pus fervent guosar que abtesa d'enginy amada aquesta no menys vil que las altres, que tot animal és més net que ellas, ý encara lo porch no·s tant sutze, qui ab quant fa no pot aconseguir a la brutesa lur. E si per ventura alguna cosa neguar volien, reguarda las lurs parts e cercha los lochs sacrets de ellas, on avent verguonya se van amaguant ab los lurs orribles vestiments, los quals porten per amagar las lurs supèrflues umors. Ý callant lo qui en aquesta part se pertany, sol dich que elles que clarament saben los lurs secrets, han per bèstia cascun home qui las ama e qui las desija ne las saguex. E en semblant manera ellas saben llurs defectes amaguar, que molts són qui solament las parts foranes reguarden, ý no és tal malícia coneguda ne creguda. Ý d'aquelles són qui sabent que so bé se lexen dir dir, que més que nosaltres perfetes se troben c que asò e allò farien e fan, las quals per cert no són de ésser enomenades entre·ls hòmens. [...] E venguam a las altres cosas lurs, e en alguna de aquellas que volent les complidament dir no·ns bastaria

l'any lo qual és prop de entrar nou. E si de malícia o de bondat la qual may soplex, ans sempre crex lo seu defaliment, considerada la lur baxa e molt minva condició, tota sollicitut posan a fer-se majors. E primerament de la libertat dels hòmens actenen e enlassen, e ultra allò que natura e lur bellesa o parensa ha prestat, ab mil enginys e colors se pinten, e ara ab sofra, adés ab aygues, treballen que los cabells negres de la conna partits semblants a fil d'or fasan tornar; adés espergits sobre los musclos, adés sobre lo cap e a voltes segons que mils los par que·ls estigua conponen, e adés ab baylls, e adés ab cants, no tostemps, mas algunes veguades mostrant-se als dolentons que entorn los van, e havent de lur escha testat, los prenen sens lexar-los; e d'aquestes d'infinits de aquests són mullers, e de molt major quantitat amigues. E parent esser elles muntadas de un altra grau, posat que coneguen que sian nades per esser serventes, encontinent prenen esperansa e ajusten lur desig per esser senyores, e fenyent-se humils e obedients ý blanes, la corona, la correja, los draps d'or, los vays e molts vestiments e los altres ornaments variables, dels quals tot dia se van clusint, del miserable de marit empetren, los quals no·s pensen que tot allò sien armes per combatre la sua senyoria e aquella vençra. Las quals, aprés que la lur persona e lur cambra no en altra manera que las reginas han aparellades e los miserables de marits enlassats, soptosament se estudien de ocupar "gosadament ý manifesta los béns de la casa ý" en fer mal ardidament se metan, argumentant que si às res a elles soffert que no seria soffert a las serventas e clarament

poden conèxer ellas esser donas e senyores. [...] E primerament en las leguases noves e en los ornaments vans e no acostumats e en las inflades pompes se adonen; e negunes par esser belles ne prou mirades tant com ellas, ý en maneres, costumes e en lurs aresaments paren esser desonestes e públiques fembres, las quals tants nous àbits e desonests no·s poden en la ciutat portar si que elles toltes sian de aquells, e los folls marits creen esser quitis, los quals, havent mal los lurs dinés despesos, per so que lansats no apareguen, aquestes coses ý semblants los lexen usar sens guardar en quina manera deu ferir aquella destral. E com elles de aquest colp en la casa feren, los miserables de marits ho saben, qui contínuament ho proven. E ellas, axí com arrempants e famejants lops vinents per occupar lo patrimoni e los béns e las riqueses dels marits, adés sà adés là descorren, e en contínuas rumors ab servidors, ab fadrins, ab factors, fills e ab lo marit matex estan, ý mostrant-se lexar d'asò majors engans cometan, ý quant més grans són ne restan pus contentas. E may en lurs lits no dormen tota la nit, mes em plets e en qüestions trespasen aquella, dient cascuna al seu: Bé veig yo com vós me amau; bé seria orba si jo no·m apersebia que vós ne teniu altra en l'anteniment més que a mi. E creeu vós que yo sia axí enbasinada que no sàpia a qui vós amau, ne anau darrera, ne a qui vós més de mi voleu bé, e ab qui vós tots jorns parlau? Bé u sé, bé, e jo hé milors espies que vós no creeu. Ay, mesquina de mi, qui ha tant de temps que yo us servesch, e pur una veguada encara no m'aveu dit l'ora que vench al lit: Amor, bé sies tu venguda. Mes per la creu de Déu, yo faré de aquelles cosas a vós que vós feu a mi, car tal me fas e tal te

faré, que degun peccat no·n auré. E yo son axí maluyrada que no sia tant bella com n'aytal? Cert sí só. Mas ¿saps què·t dich, marit? Qui dues bocas bessa, cové que la una li puda. Ara feu vos enlà, en vil bacallar, que si Déu me ajut no us acostareu a mi. Enlà, enlà, en vil bacalar, en aquelles de qui sou digne. Car certes vós no sou digna de aver a mi e feu bé atret aquell qui sou; pensau que no m'aveu treta del fanch. E Déu sap quins ne quals són aquells qui so agueren tengut a gràcia de aver-me presa sens adot, e fóra estada dona e madona, hoc e senyora de tots lurs béns; e a vós e donats tants centenars de florins d'or e may som estada dona d'un pitxer d'aygua, ans mil retrets aguts hé de vostres frares e de vostres amichs, e assau bastara que fos lur serventa, Ay lassa de me, bé fon mala la mia desaventura com may vos viu, si mal se trench la cuxa qui mal ne parlà. E aquestes e semblants paraules cascun jorn e nit, e assau pus altes e pus coents, sens alguna ligítime e justa occasió han, tota la nit turmentant e conguoxant de pacto inmortal los mesquins, los quals són inffinits que meten en divís ab los pares, ab los frares e ab los fills, e tal que lo pare ne la mare a cassa sua no vol veure, e lexa lo camp sol a la victoriossa dona, la qual és espayossa en la sua casa. Vénen a la solicitut sua los cristians e al amar segur e cert no és que axí no sia. E sie·t notori e manifest que aquella la qual en aquesta maleyta multitut pus casta e pus honesta te par, volria més un sol ull aver que esser contenta d'un sol home, ý encara si dos o tres los bastassen seria qualque cosa e per ventura tolerable; o si forsa aquests dos o tres avanssassen los marits o fossen lurs pars, ab lur luxúria cremant, més gran multitut ne demanen. E per so no demanen nombre ne elegeixen lo milor, ans

lo servidor, lo leurador, lo modonari, lo moliner, e encara lo negre e lo búrguar e lo tartre; cascun d'aquests és bo, sol que pugua. E son cert que són prou d'aquests qui s'ardirian de negar asò si hom no u sabés. E y à moltes qui, no obstant lo marit present o aquell lexant en lo lit dorment, són anadas als bordells públicament anant ab vestiments mundans, e de aquells esser partidas cansadas, mas no sadoylles. E quinas cosas són aquestes considera, ý no tenen poder lo bestial apetit lur sadollar. Elles se mostren paurugues e temorosas; e manant-los-ho los marits, posat que la occasió fos honesta, no són en algun loch alt que lo cap los va entorn, e lo serveyll los roda; e entrant en loch fosch, que dien-y que temen los esperits e las ànimes e las fantasmes; e si senten una patita rata anar per casa o que lo vent mogua una finestra e que una petita pedra caygua de alt, totes se amaguan, e fugint los fuig la sanch e la forsa, axí com sí un mortal perill los sobravenia. Mas elles presten molt fort guossar en aquelles cosas las quals elles volen desonestament obrar. E quantes ya sobre les summitats de las casses e dels palaus e de les torres sens lum són anades a lurs anomorats cridant e esperant en cassa e fora cassa! E quantes són qui presomexen o àn presomit davant los ulls de lurs marits sota una polera o una caxa amaguar lur enamorat! E quantes són que en lo lit matex de llurs marits los han fet amaguadament entrar! E quantes qui solas, de nits, per mig dels hòmens armats, encara per mar e per los sementiris de les esgleyes, se troban contínuament anant darrera a qui millor lavora! E per major vituperi, sabent-ho lo marit, ne són inffinides qui presumexen

fer a llur plaer. O en quantes parts, aquelles que més temen los lurs deffalliments, se affollen e anans de temps parexen! E per so la miserabla de savina més que las altres cosas se troba tots temps pelada, ý posat que asò pratiquen, ¡quants parts, mal lur grat, són vengudes [sic] a bé, que han en los brasos de la fortuna llançats o als hespitals! Més encara, primer que ysquen del lit de la mara n'í à que són lançats a las bèsties feres e als aucells salvatges ne són atorguats tants; e en semblant manera ne parexen, que, bé considerades totes cosas, lo menor peccat lur los par aver seguit l'apetit de la luxúria. E d'aquest inestimable seny femení ultra tota comperació poseeix la que fou mia. E cosa neguna [...]o·s porà ab vey ne ab amich res tractar que elles encontinent no·s sospiten e soptosament no u publiquen e instantment no s'estudien de obrar contra ells, tractant de lur destrucció. Bé que de so los hòmens no·s deuen maravallar per so com natural cosa és que las cosas que altra obra en altra de aquella del altra sempre·s tem. E per so acostumen tos ladres saber e compendre tots los pensaments de las fembres, tot lur estudi ý totas lurs obres, que de neguna altra cosa curen sinó en robar e en seyoreyar e en enguanar los hòmens, qui larguament creuen d'ellas totas las cosas que no saben, e no volen o poden abstenir-se de asò. Tots los estròlechs, tots los nigromàntichs e las fembras maliciosas e los devinadors són de lur usansa demanats e tenguts en car. E en totas lurs oportunitats servint-las sinó de paraules e de so dels mesquins dels marits són abondosament sovenguts e sostenguts e encara enrequits. E si de so plenament saber no poden lur intenció, furiosament e ab paraules verinoses

se enginyen de sertifficar-se de lurs marits, los quals, posat que diguen ver, molt tart ho creuen aquells. Mas axí com animals a asò inclinats soptosament discorren, en tant que las vibres, los leons e les serpents són en més umanitat inclinades que no elles. Las quals, qualsevulla que la occasió sia per la qual se sian enceses a yra, soptosament a verí, a foch e a ferro corrent, e aquí ne amich ne parent ne frare ne para ne marit ne ciutadà ne algú de sos enamorats ne estalviarien. E pus tost se acabaria lo stelat cel e so qui és desota ell universalment en una hora o punt confondra e tornar a no res, que ab coratge reposat aver cent hòmens al lur delit per obrar. E si lo temps me consentís recitar llurs mals e com són celerades las lurs yres e lo que àn ya fet, no dubta que tu no digueses que és lo major miracla que may fos oyt que elles sian sostengudes per Déu. E per so no lexen estar de robar a lurs marits e fills lurs. E las exturcions que fan a lurs enamorats qui massa no·ls satisfan, són molt evidents, e consuetes coses. E guarda a quanta viltat se sotsmeten per ampliar un poch los lurs adots, que negun vil bavós ab làgremes als ulls e ab las mans tremolosas no serà sort que elles per marit no prenguen, solament que rich lo centen, faent-se molt certes que dins poch temps romendran vídues e que aquest en lo lit no deu a elles satisfer. E no han vergonya que lurs membres e·ls cabells que ab tant estudi han fet bells ab las corones e guarlandes enamorades e valuts e draps d'or e tants ornaments e tantes falaguerias e tantes gibories los sotmeten, lexant-se tocar e maneyar e palpar a las mans paralíticas e a la boca besar molt bavossa, pudent e vil, pus que aquelles elles

creen que poden robar; las quals, si la natura atorgua fills, bé va; e si no, no poden morir per so sensa hereus. Car altres són qui fan lo ventre infflar; e si vidues romanen, encontinent, fengint esser prenyadas, areus presentan per so que vidues a despessas dels pubills puxen pus laugerament e pus delitossament luxúria manar. E solament donchs adobadors e metges e ruffians e furguadors qui·ls plàcian, cascun jorn aquests tals las fan no solament costosas, mas deguastadores. E en assò algun esguart ni estalvi ni avarícia alguna en elles se troba may. Movibles totes e sens alguna establitat són, ý en una hora volen e no volen ý en un moment una cosa matexa bé mil veguades, acceptant asò que a luxúria se partany, per so com aquella tostemps volan. Són generalment totes presumptuosas e a sí matexes fan creure que totes cosas estiguen bé a elles, e de totes honors e de totes dignitats sian dignes, e que sensa elles los hòmens no pusquen viure. E són reguanyades e inobedients. Alguna cosa no és pus fexugua a comportar que és una fembra richa, ne alguna pus desplasent a veure enrabiar e maleyr que una pobra. E las cosas que a elles són enomenades, tant ne fan com elles creen per aquelles ornaments e arrassaments guanyar. D'aquí avant sempre una revacia desagradant de esser pus obedients perseveran. E per so, sinó que a elles ve voluntat, neguna cosa comendada faran may. E ultra asò, qui ab elles habita és semblant d'una tacha en armini. No són parleres, mas exordedores. E los miserables d'estudiants qui sofferan treballs de dies ý fent vigílies, ý aprés molt temps se troben poques cosas aver apreses; e aquestes, pur en un matí, soltant com una missa·s diu estant en la esgleya, saben com se rageix lo firmament, e quantes estelas ha en lo cel, e de las planetas, e d'on lo tro e lo lamp e l'arch de Sant Martí e la pedra e las altres cosas en l'ayre se crien, e com la mar creix o minva,

e com la terra produex lo fruyt; e saben ço que·s fa en las Índies e en Espanya, e com són fetes les abitacions dels etíobs, e on neix lo Nillo, e si lo crestayll se engendra sobra la tremuntana del glas; e d'altra part, quina dona la veyna sia, e da qui aquesta altra és prenyada e en quin mes deu parir e quants enamorats ha aquella altra, e qui ha tramès aquell anell, e qui la correya, e quants ous fa la gualina de sa veyna, e quants fussos umplem per a filar una dotzena de ceros de li, e en breu tot so que feran may los troyans e los grechs e los Romans, e de tot plenament tornen infformades; e aquella ab la dona, ab la serventa, ab la texidora e ab la lavenera guarulegen sens may cessar. E si altri no troban e si no les escolten o no·ls responen, torban-se molt fortment, e totes ellas són de asò que dich bé usadas. D'aquesta lur soptossa saviessa e davinament, neix una molt bona doctrina a las files, car a totes ensenyan de robar lurs marits, e com se deuen rebra las letres dels enamorats e com se deu respondra, e en quina guissa los deuen metra en cassa e quina guissa e manera deuen tenir e fenyer-se malaltes per so que solas romanguan al lit del marit ab las finestres tancades per no aver-hi claror, e molts d'altres mals sagüents. E foyll és qui creu que alguna mara se adelit de haver millor fila que sí matexa, ne pus casta ni honesta, ý per una falsia, per un falç sagrament, per una malvestat, per mil sospirs e cent mília falcias, falses làgremes lansan ý com elles no fan a lur voluntat com mester los han los presten. E plagués a Déu que agués sabut conèxer e pensar tant que yo sabés decernir on elles las tenen, que axí prontes a llur voler las han. Bé és ver

que elles són umils, e lexen-sa un defalliment provar, especialment aquells que altri ab los seus ulls mateixs vists aurà. E forsa que no, han prest lo dir: "No fon axí"; "Tu ments per la barba"; "Tu ést enbacinat"; "Tu has lo serveyll dat adobar"; "Aguesses menys bagut"; "Tu no sabs on ést"; "E ést tu en thon bon seny?"; "Tu desmemorieges"; "Tu ést frenètich", e semblants paraules apuntades. E si elles diran que han vist un assa volar, aprés de molts arguments en contrari, cové que·ls ho atorguen tot; si no, la enamistat mortal senten, e los oys seran de present en camp. E són de tanta audàcia, que qui un poch lo lur seny en vil té, en continent elles dien: "les sibelles, no foren fembres?" axí com si cascuna d'ellas degués esser la onzena. O miraculosa cosa, que entra tants milanars d'anys com són passats despuys que·l món fo fet, e entra tanta multitut com és estada de fembres, no·n sian estades sinó ·X· de sàvias tan solament, e cascuna par ésser digna de esser una de aquelles enomenades. Entra las altres lurs vanitats, sí que moltes sobre los hòmens se volan comparar, e dien que totes bonas cosas són fembres, e las estelas, las planetes, e las scièncias, las virtuts, las riquessas, las quals, sinó que desonest seria, neguna altra cosa si volria respondra sinó que totes són fembres. Mas ultra assò, molt sovent totas follament se glorieyen dient que aquella en lo ventra del qual se enclogué la universal e general salut e de tot lo món universal, verge poseint totes virtuts, de las quals virtuts espacial solempnitat fa Santa Mara Esgleya, fou axí fembra com elles, e per so signantment de deura esser reguardadas argumentan ý que neguna cosa puscha esser dita contra elles ne de las lurs viltats que alcú contra d'aquella verge molt sancta cosa no és digna ne per a dir que l'ascut de lur deffensa en los brassos de aquella romangua qui en neguna cosa los sembla sinó en una. Mas aquesta no és de deura-la consentir,

per so com aquela és verge esposa del Esperit Sanct, e fon una cosa tant pura e tant virtuosa e tant munda e plena de tota gràcia e remoguda de tota corporal brutessa, que és estada digna, entre·ls altres mortals, d'esser abitacio e hostal del fil de Déu, lo qual, volent-sa per la nostra salut encarnar, per no deura abitar en lo cor de las fembres modernes eternalment la preparà axí com a digna cambra e tant alta cosa. E si altra cosa de aquesta vil turba esser estada separada no la mostràs, los seus costums dels lurs tots separas [sic] la mostravan, e semblantment la sua bellessa, la qual no artifficiada ne colorada fon engendrada, que és en lo beneventurat regna, alegran-ssan los àngels e servexen-la tots los beneventurats, ý contenta e ab son fill, ab tota glòria e maravellós delit reposa. La qual, mentra que dins fou en lo regna dels mortals, may de algú fon guardada que lo contrari no obràs de so que las vanas fembres disponent se enginyen de fer-sa majors, per so com la ombra de aquelles en lo concupicible e desonest apetit comouen e encenen la natura. Axí aquella Regina del cel, tot vil pensament e tota desonesta voluntat de aquells qui la miravan gitava súbitament, e a virtuosament obrar axí maravellosament los encenia, que loant devotament aquell qui creada l'avia, a metre en obra lo bé encès de bon grat se disponien. E de assò no avia vana glòria ne supèrbia, e tant la sua humilitat crexia, que obrà de tant gran forsa que la incomutable disposició induy trametra lo seu fil en terra, del qual ella fon mara. Las altres poques qui aquesta molt ravarent e vera dona s'estudiaren ab tota lur forsa de semblar, no solament las mundanes pompas no seguiren, ans las fugien ab sobiran estudi; no·s pintaren per pus belles a esguart dels hòmens estranys aparèxer, mas la bellessa de la natura a elles prestada menyspresaren, la celestial esperant, ý en loch d'ira e de supèrbia agueran mansuetut e umilitat, e la rabiosa fam de la carnal

concupicència maravellosament mataren, prestant maravellosa paciència a la corporal adversitat e martiri; de las quals cosas reservada l'ànima lur inmaculada maresqueran de venir en companyia de aquella en la eternal glòria, en la qual són graduadas ab complida bonaventurança. E si honestament se pogués acusar la natura d'ellas, yo diria que ella ferament en axí acabadas donas porta sos pasas amaguant axí gran ànimo e viril costant e fort sots axí vils membres e sota axí vil seny com és lo femenil. E perquè bé reguardant qui aquelles foren e qui aquelles són qui en lo nombra de aquelles se volan mesclar e per asò esser honradas e reverenciades, assau bé·s veu mal convenir la una ab l'altra, ans esser del tot la una de l'altra contrària. E cayll donques aquesta generació prava ý adúltera, e no vulla los lurs peccats ab les virtuts e gràcia de les altras acomparar, que certes las semblants de aquelles que ditas havem som [sic] pus claras que·ls fènichs, de las quals, verament, si alguna és de aquesta companyia, tant és de major honor pus digna que algun homa, tant quant més la sua victòria e lo mirada és major. Mas yo no crech que en paradís ne entràs alguna per sos mèrits en temps de nostres besavis, ne encara en lo nostro n'í pusque alguna entrar. Car primerament corbs blanchs nexeran que a nostres succeçors de honrar-ne alguna sia necessari de entrar en fantesia. E per ço las petyadas de aquelles qui han saguida la Reyna del àngels són cobertas, e las nostres fembres de gratar lo camí no curan e volrian ya que fos a elles ensenyat. E si per ventura alguns a preycar-les treballen, axí elles a las lurs paraulas las orelles clouen com fa l'escursó al sò del encantador.

Ara yo no t'é dit quant aquesta malvada multitut és perversa, gelossa, reversa, imbiciosa, enuyossa, incidiossa e yrossa. E quant aquella en fer-sa servir és fàs tiyossa, desplascent, enuyossa, estomocossa e oportuna, e altras cosas assau, las quals molt pus desplasents que las recitades se·n porian dir, no entench al present recitar, que massa largua ystòria seria. Mas per so qu'é dit deus entendra quinas ellas universalment són e quant en obra, perquè en dolorossa vida cau qui sota l'imperi lur és subjugant, e qual se vulla sia la occasió. E par-me esser molt cert que si may a las orelles d'algú pervendrà la veritat de las lurs malícies e dels lurs deffaliments per mi demostrats, que elles encontinent se reguardaran de esser d'altri conegudas, e tota lur forsa e enginy faran de tornar millors segons deurian, has fogirian e axí com han usat ab pijor yran corrent e diran més que aquesta cossa és vera. Mas per so com altra espècia·m plau, elles me desplauen. Mas volgués Déu que en altra manera que aquella abominable me plagué elles no·m fossan plagudes jamay, per ço com yo aguera conquistat assau temps d'aquell que darrera elles e perdut; e en lo món là on yo son, assau menors turments sofferria que no aquells que sostench. Mas venguam a l'altra demanda. Encara que los estudis mostran no t'ó agesen de recordar-te o declarar-te que tu ést home fet a la ymatge e semblansa de Déu, animal perffet e nat per morir e per senyoreyar e no esser senyoreyat, la qual cosa en lo nostro primer para molt bé demostrà aquell lo qual poc abans avia creyat matent-li tots los altras animals davant, faent-los-li nomenar, sotsmatent-los a la sua senyoria liberalment. Aprés feu d'ell aquella dona e sola fembra, la qual lo féu pecar per gola e gran presumció, que foran de totas las nostras misèries comensament

e occasió; la qual orda la antiquitat à molt bé servada e encara serva lo món present en lo [papat], en los imperis, en los reyalmes, en los principats, en las províncias dels pobles e generalment en las senyories axí divinas com umanas, solament als òmens e no las fembras preposant e a ells comatent lo guovern dels altres e d'aquells. La qual cosa com valerós e com potent argument sia a demostrar quant la noblesa del home és sobra excellent a la de la fembra e de tot altra animal, assau laugerament a qui a santiment pot parex. E no solament de si·s pot e·s deu pendra que solament algun excelent homa aquest ampla privilegi de noblessa sia concentit, ans s'entendrà esser encara del menor per esguart de las fembras e als altras animals. Perquè molt bé se comprèn lo pus vil e lo pus minva homa del món, del qual del bé del enteniment privat no sia, prevaler a aquella fembra en quant fembra qui temporalment és tenguda més que alguna altra per excellent. Molt noble cosa és donques l'oma, ý per nostre senyor Déu fon creat lo primer hom dotant-lo de racional espirit, la virtut del qual à fet que ell dels animals altres ha més excellència. E donchs amo de tot deuria esser aquell lo qual los sagrats estudis e la philosophia àn de la metònicha turba separat, del nombra dels quals tu per thon enginy e per thon estudi, ajudant-te la gràcia de Déu, la qual a negun que se·n fassa digna demanant-la és neguada, entra los majors ést vengut digna de mesclar-ta entra ells. ¿E com no coneixs que ést vil sens compació perquè tens no poch en car una fembra inigua, folament d'ela creyent so que

may no li plach, ta llibertat sotmatent? Yo no sé si en thon servey poré bé aconcellar, que com més y pense més me vaig torbant. A tu pertany per so que·t conegues de usar més en los solitaris lochs que·n los poblats, e allí estudiant, obrant e matrifficant exercitaràs l'enginy e affanyar-t'às de esser milor, e ampliaràs milor a ton plaer més ab cosas fetes que ab paraules la fama tua, perquè aconseguescas l'eternal repòs, lo qual cascú qui dretament desige deu voler. E a la fi per la tua longua sollicitut, mentra que tu seràs en los boschs e en los lochs estranys, la ninpha crestallina, so és la deessa a la qual aquestas malvadas fembras adoran, no·t anujarà e no t'abandonaran jamay las bellessas, las quals, segons que yo hé entès, són celestials; de las quals cosas belles no ést esquivat ne escarnit, ans a lur grat fan lur poder de estar, de anar e de usar ab tu. E axí com tu sabs, que molt milor las conexs que yo no fas, elles no·s mostren en disputar e disolra quanta cendra se deu metra en un ram de fil per fer-lo blanch, o si lo lí de Alexandria és pus prim que aquell de la terra, e que massa ha escalfat lo forn la fornera, e que la serventa ha massa lexat lavar lo pa, e que proveys d'aver escombras de là ún venen en guissa que la casa se agran. Mes no·t diran so que havian fet la nit passada ab madona d'en aytal ne ab la filla d'en aytal, ne quants paternostres ella à dits al preycar, ne si és milor a la tal roba mudar la folredura que lexar-la estar; no demanaran dinés per pots ne per affaytaments ne per engüents. E elles ab engelical veu te recitaran las cosas que del principi del món son estadas fins en aquell jorn, e sobra las erbas, e sobra las flors en las delicades ombras sient tu a lurs lats, de la font on las derreres ondes no·s veen jamay te mostraran la ocasió, ý de las variacions del temps e del trebayll del cel e de aquell de la luna, e qual magna de virtut las planetes

nodrexen ý en temps fan los animals amiguables, e d'un ploen las ànimas dels hòmens, e a la setla de la divina bondat eternal e inffinida per quina escala s'í puja, e per quals balsos se enderroquen de la part contrària. E pus que às los versos de Homero e de Virgili e dels altras entichs e valerosos comptats, si diligentment tu volias contar llur bellessa no·t encendrias al desonest foch, ans lo lançarias fora, e los lurs costums te serian reperable doctrina a fer virtuoses obres. ¿E què donques te mou semblant companyia desijar, ý què vas sercant sota los mantells de las vídues o diables, on laugerament poràs trobar cosa qui·d pudirà? Ay com justament serian aquestes molt eletes donas si de lur molt vel cor a tu com a no digna gitassan! quantas veguadas tu darrera las fembres ton apatit dressaves! quantas veguadas, cantant e maculant partín-ta d'elles, entra aquelles qui molt pures són te anavas mesclar, no avent vergonya de la tua bastialitat! E cert si tu no te·n estàs, a mi par reonable que·t esdavengua que envés tu elles usen lo llur desdeny, axí com aquestas altras qui, no esent-ho, donas se anomenen. E quina e qual vergonya te serà si asò te esdevé, en tu matex pensar e conèxer ó pots. Mas perquè assau me par aver dit en tot asò que a tu·s pertanyia, deus considerar com follament sota lo insoportable jou de aquella, la qual un gran salmista par, te somatist. E per so que tu creguas de las altres ella no desviar, ultra asò que yo·t prometí, so que tu no podias per tu matex veura, te entén a demostrar, particularment qui és aquella e quals són los seus costums, de qui tu follament ést servidor. Ara mirant veuràs on ne en quals mans lo teu peccat e la tua massa creensa t'àn amanat. La primera notícia que d'aquesta fembra aguí de qui nos parlam, la qual més pus directament podem anomenar que dona, fon la vista sua. E per ço, essent yo per mort abandonat de la qui primer a mi

era venguda e de qui yo molt més solia comentar, no sé si per lo meu peccat o per celestial forsa, me esdevench que fonch voler meu e plaer de mos amichs e parents que ab ella, qui mala per mi fonch coneguda, fuy conjunyit, la qual ya d'altra fou muller, e assau ya bé l'art de l'enguan havia aprés, no partint-se de lur universa costuma, en guissa d'una simpla coloma entrà en la cassa mia. E per so que yo tant les perticulars cosas recomptant no vage que d'ella viu, tan solament diré la major part de sos malvats costums que amaguadament per ventura longuament havia guardats, los quals n[o]·s poch tenir de descobrir. Ella de colome soptossament se tornà una serpent, de què yo·m avisí en la mia mansuetut, que acostumadament és de tot lo mal ma occasió. Yo·t diré ta veritat: yo tempté un temps de voler posar fre en aquell indompdat animal; mas perdut era tot trebayll, tant era ya lo mal redicat que pus tost sostenir que medicar se podia. Per què, avisant-me que tot so que yo entorn de so faés no altra sinó affagir lenya al foch e gitar oli era, plaguí la squena a la fortuna e aní-me·n, jaquint-li totes las mias cosas. Aquesta lavors ab remor e ab manasas ý batre algunes veguades la mia companyia correch la casa mia per sua hí en aquesta forma son apetit seguia; ý possat que assau lauger adot me agués aportat e yo de tot plenament a sa guissa fet agués, sobra abundà en parlar mostrant-se magnífficha axí com si yo fos estat de linatge vituperós e ella fos exida de cassa reyal, e axí de noblessa e magnificència dels seus predessesors me comensà a recomptar, axí com si a mi no fos notori qui eren ells ni qui són estats. Bé que yo sia molt sert que ella alguna cosa no sab sinó com anava sovent ella veyent los escuts qui per las esgleyes són penyats contant, e de la vellesa e de la cantitat de aquells argumentà ella esser molt nobla, pus tants cavallers són exits entra los seus passats. E encara més si per ·X· dolentons de son linatge pus

aventurats en créxer en nombra d'òmens que en valer. E si per honor dignament guanyada per alguns d'ells hi fos estat un sol penyat, bé anara; mes penyats hi foren aquells los quals hi estan axí covinentment com fa al porch la cella, no dubtant punt que allà on los seus dolentons a centenars penyen, algú no se n'í veu de cavaller. E estimen los bèstias, entra los quals ella és major bèstia que l'oriffany, que los vestiments folren de vays e en l'espassa e los esperons daurats. La qual cosa tot patit manestral e tot pobra lauredor laugerament pot aver una espasa e aquella penyar a la esgleya, però lo considerar no·s partany sinó aquells qui cavallers se apellen e no a altri. Mas com elles sian luny de la veritat, les cosas que a elles són inimigues més que·l diable de la creu, no conexen. Adonchs aquesta follia argulosa ý pèssima perseverant e yo callant, posat que u agués per lo menor mal, esperant que alguna veguada regonèxer se dagués, se feya major de cada dia en gran estrem, e là ún yo pau e tranquilitat me creya haver en casa aportada, pensé ladonchs que foch e mala ventura aportada hi avia, e comensí a desiyar que ella cremàs; e cascun loch de la nostra ciutat, qual se vulla que fos, ple de plets e de questions, me aparech pus quet e pus reposat que la mia cassa. E axí, vaent venir la nit qui a tornar me constrenyia, me trobave en tal esser com una valerossa persona e poxant que en una presó enuyossa e escura se hagués a constrènyer. Aquesta, donchs, se féu dona del tot de mi e de las mias cosas, no segons la rahó aguera volgut ni segons lo meu estat e condició requeria. E primerament la manera del viura e la quantitat del seu orda volch que·s saguís, e semblant se féu en los seus vestiments, no en aquells que yo li feya, mas aquells que ella pleya fer-se. E de qual se vulla de las mias pocecions havia lo guovern, e a mi covenia mostrar-li los comptes e que los fruyts prengués

e destribuys segons lo seu plaer, carreguat de sobirana injúria a tot mon desplaer, que yo, axí tost com ella agué volgut, de qualsevulla quantitat de diners que yo agués ma tresorera e guardiana la fiu, e mil veguades home seu me feya e apellava, e fent yo tal me deya que envés ella molt desconaxent era ý que no dave lloch en lo que ella volia ni manave. E d'altra part de leyaltat, de la que portave ella lo ceptre, ý qual se vulla sinó yo per leyal homa molt lloava; ý volent cascuna cosa destinctament recitar, en cosas inffinides me posava contrari, e may de tal bataylla sinó vencedora, posadas las armas, volch veura la fi. E yo, miserable e mal en asò avisat, creyent-se diminuyr l'anguoxa e l'affany, pus forsat que acostumat seguia lo seu voler molt simplament perquè ab umilitat estimave vençre tan crescuda ý nova malícia, ý despanent lo temps en và contínuament crexia. En tal manera, donques, ella dona e yo servidor tornat, ab pus ardida cara no vaent-se alguna resistència, mostrà clarament que defallia dels béns de gràcia ý de natura. Mas no conaxent tu a ella axí com yo fas, me plau ab major orda comptar-te sens mentir algunes de sas maldats. E per lo repòs que yo esper, si tost ell me sia atorguat, yo crech que a son juy en nostra ciutat no fou ne és ne serà dona o fembra que puscha dir que més ne tanta d'auctoritat aya com ella. E per semblant, per esser grassa incomparables despessas de continu me dave, perquè aquesta estimave que haver belles gualtes e infflades e vermeles e grosas e sots peses avent perventura les anques en fora, oynt que sobiranament parlen en Alexandria esser molt gran part de bellessa en una dona, en alguna cosa tant no·s estudiava com en fer que aquestes dues cosas conservàs, ý totes a despeses mies qui tal veguada dejunava per avansar, e ella al contrari per despendra. E primerament, si gros capó se trobava, ella ab molt gran diligència

feya nodrir, e covenia que davant li vengués cuyt e ben aparellat. E la sopa grassa ab formatge fonedor, las quals cosas no ab escudela, mas en gran guavadal, en guissa d'un porch axí bromossament menjava, com si lavors d'un loch de fam fos estada destreta. E la vadella de let, e los perdigons, e los faysans, e los torts grasos e las tortes, e las sopes lombardes, los macarons e los buyols ab mel, los flahons ab sucra e la salsa Mancha, de la qual ella feya no altra menyar e fartar que fan de figues o de siurons o de malons los pagessos quant novellament los encontran. No li satisfeyan cosas saladas, coents ne acetoses, dient eren agudes, malencòlicas ý de mal digirir, abans las avia per enemigues mortals. E só cert que si yo·t digués com ella era solempna bavadora e ensercadora de bons vins de cuyt, e de vernatxe e de cornelia e del grech e de qualsevulla altra bon vi preciós e de gran cost, tu no me·n creuries, perquè parria imposible a creura; e si tu aguesas vistas las suas gualtes com yo vivia, e si rellar e guarguanteyar la aguesas oyda, per ventura tu·m darias laugerament fe sens las mias paraulas, car per aquelles d'ella ne pories compendre·n prou e plenament esser infformat; e ab grosas anques e tals que reputen mils infflades que no grosses pervench. No sé jo si ella, per los molts dejunis que ha fets per la salut de la mia ànima, las ha minvades aprés la mia mort. Ara las te tengués sobra la cara e que yo·t digués: què·t par de l'ascampador foradat?, crech yo que diries: sie donat a foch ý a sanch tal empremta. Que ab tota la dolor ý pena que sostenia de la mia culpa davant los meus ulls posada, de les paraules del esperit yo no·m poguí tenir de riura. Mas ell sens mudar de cara dix: —Jamés no fos estada mia, mas tua o del diable! E no contenta de aver bella cara assau, ans encara la volia luent e clara axí com si una joveneta fos, la qual esser

per maridar li covengués de necessitat suplir al que natura avie a son parer fallit; e aprés de la cura del ben menyar e del ben beure e del vestir, sobiranament a destillades aygues, a untures, a grexos e servells de diversos animals, e multitut de erbas, a olis, e en semblants cosas sentia la cassa mia, ý era plena de fornells, de alembís e de barals, e de veritat no havia en Florensa amichs ni parents, ý especialment los veyns, ni en lo comptat algun ortollà ni erbolari que en faenes no·ls faés estar, los uns fer argent soblimat e ensercar verdes rames de diversos arbres per fer molts lavaments, e los uns cavant raylls salvatges e erbas que may pas no foren oydes anomenar sinó d'ella. E a la fi ab fornels de reyola feya coura closques d'ous e ros de bota e altres mils cosas e vanes ý fastigoses, de las quals conffeccions ella untant-se e pintant-se axí com si vendra·s degués anar, moltes veguades se esdevench que, no guardant-me yo e bassant-la, tots los moros m'envischava, ý més ab lo nas que ab la bocha ne ab los ulls sentint pudor cruel, no solament so que en lo ventrell era lançava, mas ab dificultat los esperits conservar podia. Ara si no deya de quantas maneres de lexius lo seu cap và se lavava, fets de quantes cendras, tu te·n maravalaries, ý los uns pus forts que·ls altras; e si·t designava quantes e quals solempnitats servava per anar a las estubas e com sovent; per las quals yo creya fos lavada, e al tornar venia pus pintada ý pudent que no y era anada. Eran sobiranament los seus desigs de recreyacions molt grans, e d'altra part certes fembras las quals per la nostra ciutat van assau fayent paladors e escorxant las fembras pelant-los las celes e lo front ab prim vidra raent-sa las gualtes e lo coll e primant-se la pell lavant-ne certs pèls; e d'aquestes tals no era may que dues o tres a ella no fossan en estret concell trobades, tractant segons que ab las altras tracten.

E moltes veguadas axí com aquelles qui ultra aquella lur art sots títol de la qual alegrament van per las altres casas visitant las donas són molt abtes e mestres de fer que lo misser puscha entrar en la vayll escura, d'on aprés de moltes làgremes és gitat deffora. Yo no vendria a cap de vuyt dies volent comptar totas las cosas que ella follament obrava ni la glòria que de sa alquennada ý desplasent bellessa prenia, a conservació de la qual molta industrutia [sic] aparellava; e lo sol, l'ayra, lo dia, la nit, la serena e al núvol, si molt no venian en son plaer ý voluntat, ferament offenia, e la pols e lo fum avia ella en oy; e com los lavaments eren finits, si per ventura se posava una moscha en la cara, asò era un tant escàndol e axí gran turbament e major que no fon als xristians lo perdra de Acra. E dir-t'é una altra follia que per ventura may no fon oyda. So és que una veguada entra las altres se esdevench que una moscha se possà sobra la sua cara ben envidriada, e avent ella una nova manera de affaytament atrobada, d'asò ferament torbada, moltes veguadas se enginyà de ferir-la ab la mà. Mas aquella prestament se lavava axí com saben tots que fan, e axí tost retornava; per què, no podent-la pendra ni matar, tota encessa près una granera, e per tota la cassa, adés sà adés là descorrent, per auciura-la anava encalsant. E yo é ferma opinió que si a la fi morta no l'agués, o aquella o altra la qual agués cregut fos aquela, que ella·s fóra desesperada o de verí esclatada. Mas pensa què aguera fet si a las mans li fos vengut d'aquels seus antichs cavallers una d'aquelles espassas daurades; per cert ella agera donats en l'ayre ravesos ý mandrets. E si per fort desaventura algun mosqueló o mosquit, qui volan de nit per las cambras, fos per la cassa sentit, quina que hora de nit, covenia que lo servent o la serventa e tota l'altra companya se lavassan e ab lums encessas en las mans se matessan en l'anquesta

del malvat del mosquit torbador del repòs e del bo e passíffich estat de la tant affaytada dona; e abans que a·dormir se tornassan convenia que mort o pres lo tornassan davant aquella, qui deya que en son despit se·n anava passant estudiant-se de sullar la sua bella e graciosa cara. E lo qui era sobra totas altres cosas a qui res no calgués de riure, era aver-la vista com se colgave, adobar la testa e ab quanta cautela asò se feya. E en allò per cert penyavan las leys e las proffecias. Ella primerament, lavòs en los anys pus jóvens, posat que fos pus veyna de quoranta_e_sis anys, fon axí bona cantadora que tots temps vint_e_vuyt anys complits no atorguava. Ara lexem estar l'abril e lo maig; mas en lo desembra e en lo janer, de sis maneres d'arbetes verdas e d'altras tantes de flors, d'ún se vulla que ella las agués, d'aquestas certas garlandes componia e feya. E lavant-se per gran temps e fayent-sa venir la serventa, aprés que s'evia la cara, la guola e lo coyll de diversas lavaduras turmentada e ab aquells vestiments ab què mils li paria mostrar-se posave·s a seura a una part de la nostra cambra. E primerament se matia davant un gran mirall per ço que sa forma mostrar pogués, hí en la una part se feya estar la serventa e de l'altra havia sis o cet ampoletes de vidra, cascuna de sa manera. E aprés que diligentment s'era feta pentinar revoltant los cabells al cap, no·m sé quin volum de seda o de cabells, lo qual ella apellava treses, se possava sobre·l cap e aquell ab un cordonet d'or e de seda affermava faent-se adobar la guarlanda de flors, e possant-se primerament aquell al cap e per totes las parts compartia e axí ab delit s'aressava contenta de sí matexa ý més que de la coha lo paguo no resta, ý en neguna manera res no se fermava que primerament al mirall no demanàs de concell. Mas aprés, parent que massa los cabells blanchs comensaven a créxer,

posat que molts se·n faés arencar tots jorns, requeria los vels, e axí com las erbas e las flors sobr'ells d'abans posave, d'aquelles los musclos e los pits se umplia. E de algunas ab la ajuda de la serventa comensant-se arear, ab mil reguanys tots temps deya: Aquell vel fonch poch tirat, e de aquella altra part penya massa, e tira aquesta altra pus avayll, e fes estar pus tirant aquell qui·m cobra lo front. Leva·m aquella agulla que m'às sota la orella posada e posa-la pus enlà un poch, e fes pus estret lo plech qui deu anar sots las barres, e pren aquell vel, e leva·n aquell pelet que tench sota la cella del ull esquerra. Aquestes coses e moltes altres li manava, e cridant si una a sa guissa no·n agués feta, cent veguades blasthomant-la deia: Vés-te·n en llà, vil, pudent, vés al diable, que tu no sabs alre fer ne ést alre bona sinó a llavar las escudelles. Mas cride·m a madona aytal, la qual vinent se matia tota en orda. E aprés que tot aço havia fet, la dita dona ý matrona subtilment l'adobava, adés un cabel adés altra tornant asò per ventura sinquanta veguades, adés davant adés al costat, ý ella en lo mirall se mirava, e molt a sí matexa plasent, apenes de aquell se sabia partir. E no-res-menys se feya a la sua bona dona reguardar e cautelosament la exhaminava si bé estava, e si alguna cosa li mancava, no en altra manera sinó axí com si la sua fama e vida penyàs en allò. E aprés que moltes veguades havia oyt que totes las cossas estaven bé, a la companyia qui la esperava o anava demanant, e encara de aquella prenia consell. E asò sé bé que algú poria dir que no és nova cosa ne en ella ne en altras donas; ne cert yo no u dich per esser nova, mas per esser viciossa, desplasent e dolenta e per mostrar que ella no és separada dels costums de las altras. E prech-te que prompta fe sia per tu prestada al que t'é rahonat hí a quant te diré. Quant per mi de la occasió de aquest seu envaliment ab tanta

solicitut demanada l'avia, prestament, axí com aquella que més que altra fembra és plena de malícia, me responia que per més plaure·m ho feya, ajustant-hi que ab asò ella no podia tant bé fer que plagués a mi tant que yo a ella no dexàs per anar detràs altres fembras per cantons e per plaças e encara en lochs públichs. Mas de so mentia ella per la guola, que yo jamés aní darrera altres fembras. E per semblant ella avia pocha cura de voler-ma plaura. Mas axí com yo moltes veguades me avissé, si algun jova passàs o algun altra qui algun esguart plasent agués e davant la sua casa o en loch on ella fos, no en altra manera sinó axí com lo falchó a qui és tret lo capel se mira tot, axí u feya ella, qui sobiranament era desiyossa de esser mirada; e axí·s torbava en sí matexa si algun fos pasat que mirada no l'agués, com si una gran injúria agués rebuda. E si algun per ventura avent-la reguardada la sua bellessa agués loada, e d'ela fos estat oyt, aquesta era axí gran festa e gran alegria que neguna altra may no fonch semblant. Ne li aguera aquells aytal demanada cosa neguna que ella podent-la fer no l'agués més que volanters feta, e molt tost. E axí per lo contrari, aquell qui blasmada l'agués, l'aguera volanters ab las sues pròprias mans mort. Cansons e sons e albadas e semblants cosas, pus volantera que tota altra fembra escoltava subiranament, e avia asò: que qual se vulla fos aquell lo qual o per amor d'ella o per qual se vulla altra agués cantat o fetas albadas, axí com aquella qui de totas aquelles aguera volgut lo premi, parent-li que de so e de tota altra cosa més que neguna altra era digna, sobiranament se·n glorieyava. E per so que yo ara més d'aquesta no digua, dich que aquests són los costums seus ab gran seny e la maravellosa eloqüència que de aquesta lo teu amich mal concebut del fet te rahona. Aquesta era la gran fermetat, la sobirana fortalessa del ànimo de aquesta. Aquest era lo

gran estudi e la sollicitut contínua la qual ella avia a las cosas honestes, axí com aver deuen aquelles dones les quals són gentils axí com ella vol esser tenguda, e per cert degudament entra las valerosas entigues deu esser recordada ý sa magnificència a la de Alaxandra fon acomparada. E aprés poques paraulas oyràs un poch. Ella ab aquesta sua vanitat e ab aquesta sua gentilesa pot esser dita en lo vestir desvergonyit jutglar ý en l'ornar-se ó feia com aquelles qui inffinits han per algun enginy a complaura ý s'acenten per tot preu ab ells, ý ab los ulls a tots covidava ý més parlava que a la honestat de las donas no·s pertany. Molts hòmens l'avian conquistada, de las quals no s'esdevé axí com de aquelles qui corren lo pali, lo qual guanya hú ý no molts. Mas d'ella molts pervenien al terma desiyat. E no·t penses que a la sua foguossa lutxúria yo sol y bastàs ne un amant ne dos ultra mi, mas molts no eren bastans a una sola espurna del seu foch apaguar, de la qual parlant no senten ten distintament parlar, per ço com contrària medecina seria a la malaltia per la qual yo som vengut curar-te conaxent que tots aquells qui la amistat de les fembras desigen, com pus foguossas las senten, major esperansa prenen, e per consagüent major nodriment ajustan a la amor. E sumàriament adaveres de aquesta part peccant te dich que com yo ya me·n suspitàs, ara molt cert ne son, que com tal cavaller ha per lo món per lo peccat pus enujós, del qual ella, enamorant-se assats veguadas ya sab com passava. E sen que a la sua o a la mia honor no havent reguardat, algú axí ab ella la sua domestiquessa usava com lo meu matrimonial deuta, e no solament del seu matex cors li bastava consentir, mas ella, axí com l'amich teu te dix que era magnífficha, o demostrave una veguada e altra, no del seu, mas del meu; e adés li donava per un cavall, adés per una roba, e tal veguada fonch ell en gran necessitat que de una quantitat de

dinés lo socorrech; e axí com tresorera me pensava tenir, donadora, despessegua ý guastadora havia conquistada. E no encara bastant-li lo meu degut, ne aquells que ella al seu plaer tirats se havia, encara sens vergonya ni temor usava per satisfer al seu foguós apetit ab un vey, al qual yo més amor aportava que ell a mi honor, e cascuna de aquestes de presa requeria que aygua destillada sobra las sues flamas vessassen. E no-res-menys algun seu parent n'í mesclava, e molts d'altras egualment ella provar volgué, yo·m sabia provar bé ne en la sua quintana faria ne a parer meu aver ya dit assau ans que sia de calar, e fent aquestas semblants cosas cascun dia donava a ruffians, despanent en cosas glotas e inlícites usava la tua nova dona la magnifficència e gràcia que·l tel [sic] amich te donà a demostrar ý moltes altres virtuts resplandents e singulars; ý volent segons lo comensat estil avant proceyr, una veguada o més servey te faré per so que mentra t'ho recomptaré sos actes te demostre com se deuen entendra. [...] Ella cautelosament en la letra que·l tramèss escriví que li plaie cortesia, e tu per ventura no às tant bé entès son dir com se requeria; que ella la cortesia lliberalitat ý gran magnifficència entenia que fos en las cosas donar e lansar deffora en la carrera, e de sí matexa usava ten liberalment que tostemps hoc deya a qui la requeria d'amor, de la qual cosa per cert ella no és estada cortessa, mas molt més que cortessa, pus sia estat qui ardiment aya agut de demanar-li·n. Dels quals molts ne són estats que, possat que·n l'asguart no molt plasent se sia mostrada, no se·n çón per so desesperats. Mas bé·t diré que avent esguart a lur apetit, per mijà de la raquesta, prestament s'és seguit l'affecta. E per so, per remuneració de lurs mèrits deya que li pleya la

cortessia, axí com aquella que mentra és estada raquesta may desdir no sabé; d'uymés en temps bé que ella vendrà a requerir e no volria que algun la desdís. E verament de tu·m maravell com t'és estat desdit, so que algun may no fon ne altra no se·n veurà. Yo estim que deus més aquelles cosas desigar que·t són negades, que tu essent-ne estat preguat com del inffern davias fogir. E per ço, si la cortessia aguessas en la sua letra legint entessa, agueres comprès de qual te parlava. Molt sàvia dona és per cert aquesta tua dona. E per so com tot semblant tantost son semblant demana, deus tu aver per cert que s'amen las sàvias persones, e so que ella rescriví grayr-li devias. E com tu sabs, diversas són las cosas per las quals los hòmens e totes altres persones generalment çón per sàvias apellades. Alguns çón apellats savis per so com molt bé las escriptures de Déu entenen, e als altres las sivils e ecclesiàstiches, axí com molts qui en leys e decretals çón esperts han dat molt bons concells. E altres per ço com en lo guovern de la cosa públicha çón pràtichs com master hi és. Alguns són tenguts per savis per so com saben ben guanyar los alffóndechs e lurs mercadarias ý en llur art e llurs fets de cassa e segons lo mudament del temps saben temporeyar, e axí per aquests costums, e d'altras assau qui loablement recomptar se porian. E yo no volria que tu en alguna cosa entenguesas que ella fos sàvia, per ço com ella no cura de divines escriptures, ne de leys, ne d'estituts o de regiment públich o privat, ne de semblants cosas, ans tostemps en fer viltats s'adelita. E ha-y una altra manera de sàvia gent, la qual per ventura tu no oyst may en escola en las ·VII· arts philosòphiques recordar, la quall se apella la gran relayre; axí com de Sòcrates aquells qui la sua doctrina seguiren foren apellats Socrates, e aquells qui aquella de Plathó plathoninis,

aquest nom pren la nova çecta de una gran valent dona, la qual tu moltes veguades pots aver oyda nomenar qui fonchs anomenada la Reyna, la qual sentència aprés de longua e sariossa disputa fonch en lo concell de las sàvias donas per conclusió posat que totas aquelles donas que àn ardiment e cor e saben manera trobar de esser tantes veguadas e ab tants hòmens com lur apetit concupissibla raquer, són dignes de esser apellades Sàvias, e totes las altres mosas e pegues. Aquest és donques aquest saber, lo qual ella ab longua vigília molts anys ha estudiat, e és ne entra totas altras ella Sibilla Sàvia e mestra esdavenguda, en tant que ella ab algunes sues companyones ha moltes veguadas disputat qui més dignament pus que madona la Reyna ya dita ne madona Diana ne altra semblant a ella succeyia digna la cadira tenir en lur escola. Aquest és aquell seny en lo qual ella volia cascuna dona o home veure savi e aprenent. E per so avise·t, pus has entès, que ella sia sàvia, devies creure lo teu amich; que pus las dues cosas ya dites al ravers às entesas, axí per semblant en la terça ést caygut en error, que ella tots temps s'és delitada ultra manera, so és de veure los hòmens de mesura e de gualardia. E no cregues que ella volgués o desijàs o li plagués veura los hòmens prous egualment ab la lansa ferrada junyent entra las sanguonosas bataylles, ne en mil perills mortals ne combatent las ciutats e los castells ab las espasas en las mans ensemps auciura. No és així aquesta cruel e brava com mostra, ne cregues que ella vulla bé als hòmens perquè·s matan, ne vulla de la sanch que morint l'om vermella vessa. La que ella vol és aquella sanch blancha que·ls disposts corsors poden sens recobrar prestar; aquella proessa donchs que li plau no la sap algun milor de mi. Ella no usa en las plasas ne en los camps ne alt per los monts, ne ab cuyrassa en l'asquena

ne ab lo bacinet al cap, ne ab algun offanent ab ferro algun altra. Ella mesa en las cambras e en los lochs amaguats ý en los lits hí en altres semblants lochs adobats, ella ensemps cors per cors davalla a sò de trompeta e dret a la junta se·n va a plan pas. E aquell entén ella que sia Lançalot, Tristany, Rotlan e Oliver de proessa, la lansa del qual per sis o vuyt carreras o deu en una nit no·s plegua en guissa que pus no·s dres. Aquests aytals, encara que aguessan lur visatge semblant de sarrayns o bèsties, havia ella sobra totes cosas. Aquests tals sobiranament e ultra mesura li pleyan: per què, si los anys no t'àn tolta la virtut, no·t deuries per res desesperar de plaura-li, axí com fayst creent tu que ella volgués per ventura que tu fosas l'asmirolt d'Irlanda. E de la sua gentilessa ya en part n'é parlat, la qual ella diu que entigua li par, de què yo·t sertiffich que totas las precedents cosas que ditas són veres segons demostracions fan testimoni, ý da veritat com ignorant no sab què·s diu, axí com aquella que negun sentiment no ha de gentillesa ne quina cosa és ne d'on partex ne perquè·s diu no coneix, sinó que ha en açò volgut mostrar que ella és gentil e desija e ama las cosas gentils. E és tanta la vana glòria e la pompa que ella fa de la sua gentilessa, que en veritat aquells de Bavera e los de la Reyal casa de França e qualsevol altras, si altras se·n troban d'antichs las obras dels quals sian estadas gloriosas, serian no res en esguart d'ella. Mas bé poria, si ella volia, mostrar la sua antiga gentilesa e sí matexa entigua dona esser, de las quals cosas la una sensa paraulas porà d'uymés tost ab la sua cara mostrar, so és qu'és dona antiga. De gentil no crech yo que jamés ho pogués mostrar, pus no·s en esser. E si·t diré que li plàcian los grans parladors, no serà maravella, pus de parlar tota altra persona traspassa. E dicte que·l seu guarganteyar és tant que molt més parlaria ab un quart d'ora ý

sens trebayll, que no han fet ni farien deu mil reladors en cent anys. E yaquiscam estar los actas que ella fa com gargoleya ab las altres fembras dient-los: Aquells de la cassa mia e los meus antichs acostats àn fet e fan tant que és molt bellessa cosa [sic] e tota glorieyant-se li par de totes esser exelsada. E com veu que madona d'en aytal e d'en aytal li fan gran rotlo, ella en molt breu espay de temps dirà so que·s fa en Fransa e so que ordona lo rey d'Anglaterra, e si los secilians auran bona recolta o no, e si los genovesos e vanecians aportaran espícies de lavant o no, e si la Reyna jova jagué la nit passada ab lo Rey o no, e daquè los florentins prepossan del estament de la ciutat; tot asò li par molt cosa laujera, ý de qualsevol dels regidors o principals de la ciutat no altrament sinó com en la sistela o al cova com aygua foren estats los lurs sacrets tancats e amaguats si en lo seu morter aguesen volgut mular la sopa. E altras tantes cosas ultra aquestas diu, que maravellosa cosa ý estranya és de pensar, d'on tant perlar li ve. E per cert, si açò és ver que aquests físichs dien que aquell membra lo qual l'animal e l'aucell e lo peix més acuyta, sí és pus plasent de menyar e pus fa al estómach, negun bocí deu may esser pus saborós que és la lengua d'aquesta, la qual de guarguanteyar may no cessa, may no molla, may no fina, da-li da-li, del matí fins a la nit, en la qual dormint no sab calar. E qui no la conagués, oynt-la de la sua honestat, de la sua devoció, de la sua sanctadat ab aquells de cassa sua parlant, creurà per cert que ella és una santa e de linatge reyal. E axí en contrari a qui la coneix, oynt-la una veguada en tal hora e moltes, és per fer-li venir voluntat de retra l'ànima; ý consentir-li las falcies sues, de las quals ella és més que altra fembra plena, neguna altra cosa seria sinó burlant-la voler-la fer jactar, la qual par que avansa a Galeyot de la londana ylla Ophebus: e ya assau veguadas, venant-se, diu que

si home fos estat, 1i diu lo cor de esser estat no solament Ararcho bello, mas lo bel Sirardino qui·s combatia ab Lançalot. E per què vaig yo en pus paraulas estanent, que si volgués una cosa comptar, o pur la pus notabla de sos affers, no·m bastaria lo temps. E si tu has l'anginy agut axí com yo creu, prou laugerament pots compendra quantas ne quals són las seus [sic] costums e en què las sues grans virtuts e la magnificència e lo seny e las altres cosas estan, e les coses virtuosas en què ella se delite. Per què, sens pus dir de aquella, tornant a reonar de so que tu no has pogut aver sabut, e de què per ventura tu matex fas una molt gran estima, so és de las amaguadas parts cubertas de vestiments, las quals per ta bona ventura may no·t foren publicadas, e plagut fos a Déu que l'ascoltar no·t anuyàs. Mas abans que pus avant te digua, te vull moura d'un pensament lo qual per ventura has agut o aver pories en esdevenidor, solvent-te una objecció que fer pories. Tu per ventura has en tu matex dit o pories dir: Quines cosas són aquestas que aquest parla? quants són los vocables que diu? no satisfan a negun home honest, lo qual ha los pasos onests envers la glòria eternal. A la qual opposició no soffesticadament faré una resposta, la qual son cert que en tu matex consentiràs que sia no solament bona, mas necessària. Deus donques saber que tota malaltia ne tot malalt no pot esser totstemps del discret metge ab odorants angüents metyat, per ço com prou són d'aquells e d'aquelles qui no u raqueren e raqueren cosas pudens si a sau se volen conduyr. E algunas són qui ab odorants angüents gorexen, altres ab coses fastiyoses purgant-se curar se volen. Lo qual concebut d'amor en l'oma és una de aquelles, per so més una pudent paraula en l'anteniment desdenyós obra en una petita hora que mil pensers e honestes persuacions per las orelles pasades en lo fort cor no faran

en un gran temps. E si a negú martiri fonch may de aquesta ygnocència pudrida dat, tu ést hú sens degun dupta de aquells, per què yo, axí com Déu ha volgut, así vengut só per socórrer-te amablament e per adolsir lo teu desordenat apetit, alguna cosa axí com oyt has a parlar me cové, e encara pus larch, per ço com aquestes paraules axí dites çón los verdaders instruments ab los quals se taylen las verinosas plantes e las espines e los entortoliguats tronchs qui no a lexar-te veura la carrera de exir te són portats davant; e axí com los martells e los picons e los parpals, los quals los alts murs e duras rochas e los trabucats balsos rompan, cové que rompan e que·l camí fassen per lo qual de tant de mal, de tanta injúria, de tant de suplici, de tant perill e del loch axí mortal com és aquesta vayll, sens empatxament te puxes partir. Sosté, donques, pacientment de oyr las correccions mies, e no paregua a la honestat greu, ne estimas aquelas esser culpa e deffalliment ý desonestat del metge que la tua pastelenciosa malaltia és occasió de aquestes mias paraulas axí sutzes e fastigoses que aquel abeuratge amarch lo qual, per aver tu massa sentit en las cosas delitables e plasents al teu grat, lo discret metge ya en la tua corporal malaltia t'à dat. E la fi perseverant lo corroptibla cors aquelles amarguants cosas, no solament se sosté, ans cobra complidament la sanitat, donchs quantes e quals amarguors per guarir l'ànima, qui és axí eternal, se deuen sostenir. E yo creu bé assau aver satisfet al que pusqueras aver més en dubte. E en l'asdevenidor poràs de la manera e dels vocables del meu parlar valer-te. E tornant al meu propòsit, vull de aquella dona, nova poceydora de la tua ànima, particularment parlar, que per rahó tot lo qu'é dit e diré a tu no posquera esser maniffest per veure-la ne encara per ymaginació, tant és sofisticada e maligna. E primerament me plau de la bellesa de aquela comensar, en la qual tant las suas arts vetlan,

que no solament a tu, mas a molts altras qui menys de tu eren presos ab mi d'ella eran mesos en falsa opinió: so és de la frescor de la sua cara, la qual era artifficiada e semblant a las rosas matutinals, parent a tu e a molts altres cosa natural; la qual, si a tu e als altras folls axí com a mi fos estat posibla de aver-la vista al matí com del lit se lavava ans que ella posats se agués los affaytaments, laugerament la vostra error aguéreu coneguda, effora (?) aquesta vella, pudent, ronyosa com al matí exia del lit ab la cara verda e grogua, mal tinta de color de fum de palla axí com çón los aucels com mudan, crostossa, armalosa e tota cascada, tant contrària al que aparia com havia agut espay de liguar-se, que a males penes algú ho pogra creura si vista no l'agués axí com l'é vista mil veguades. ¿E qui és que no sàpia que·ls murs fumats, quant més las caras de las dones, posant-los desús lo blanquet tornan blanchs e acolorats segons la color que al pintor plau de posar sobra lo blanch? ¿E qui no sab que per maneyar, la pasta qui és insencibla inffla, quant més la carn viva? E axí de mústia paria tornar ranovada, e ella estopassant tant e tant se pintava e·s feya la peyll per lo repòs de la nit davayll cayguda rellavar, que a mi, que vista la havia de primer, una estranya maravella paria. E si tu, axí com yo, los damés matins l'agués vista ab lo capell esquinsat al cap, e ab velet entorn lo coyll envorroçat, ab la cara depanta exí com damunt é dit, e ab lo manteyll forrat, entorn del foch sient sobra los telons, e ab los ulls torbats e mustius, e escopir e tussir lansant corrupcions proceynt del pudent cors, no crech yo que totas las virtuts que del teu amich has oydas aguessan tant poscut que d'ella te aguessan fet anemorar. E qual ella davia esser en temps que la sua camissa semblant a la bandera dels pisans era, e ab lo cap estret e tota enborrossada estant, pensau que u sé yo molt cert; e si en semblant manera l'agueses vista ý ab les mans e galtes untades,

t'aguera paregut que·t fos mès al davant una faldada de sutzura o un mont de fems, per la qual seria forçat axí com de las desplasents cosas fogir com de la mort, ý per la veritat pasant proceyr pus avant resta. Tu la vist gran e complida, e par-ma esser cert axí com so de la beatitut que a mi s'espera, que reguardant los pits seus tu sentist delit e estimist aquells deure esser tals e axí tirats com veyas la sua cara, sens veura las barras cascadas que las blanchas benas amaguan. Mas de la gran larguessa llur seria lluny la tua estimació de la veritat, posats cars que molts poguessan a las mias paraulas veras e aspras testimoniansa donar, que per ventura pus laugerament e pus longuament no podent-hi alre fer, esperyència e testimoni tenian d'aquelles que injustament sobra la sinta vist, ages per cert que ella no·s estreny ne altra no reprèn sinó la carn sola de duas busogues que ya per ventura semblants a pomes foran per tocar delitables e al veura per semblant, posat que yo·m cregués que axí covinents las portàs com las havia tretas del cors de sa mara. Mas jaquint anar asò, qual se sia la occasió o lo massa esser tiradas per altri o lo soberch pes de aquellas estessas tant ultra mesura, que de lur natural siti estaven penyades e alonguades, e si caure las lexàs per ventura o sens ventura fins al lomblich li plegaren, no en altra manera buydes o fronsides sinó semblant a una buffeta desinfflada. E cert si de aquelles axí com de caputxos se usan a París o en Florensa, per donositat sobra las espatlas las se poguera lansar a la francessa, poch més o menys. Ellas són blanas, ben estiradas ý estesas, a las quals respon lo ventra per semblant, lo qual de larchs ý espessos solchs és brodat que par un sac buyt, no d'altra guissa penyant que al bou fa aquella pell buyda que li penya de guorgua pels pits e del ventra; no menys ab draps aquella li cové en alt lavar com segons la oportunitat natural vol descarreguar la vexigua e segons la delectació enffornar lo delitós apetit.

Novas cosas ý per estrem estranyas requeran l'orda del meu raonament, lo qual, com menys l'asquivaràs e ab major diligència en l'anteniment reculiràs, tant major sanitat aportarà a la tua malaltia; posat que de veritat yo no sàpia bé de qual part degua comensar, raonaré del golf de Satalias, en lo qual de carn estoyat sots l'escur bosch de aquella fosca e espessa volta rellevada (?) e d'una goma pudent e desplasent e de animals de nova calitat plena. Mas pur jo us diré la bocha per la qual en lo port se entra e·s tancha és tal, que posat que la mia naveta ab assau gran arbra navagàs, no fou jamay que qualsevulla hora que l'aygua fos menor que no agués sens adobar a un companyó qui no ab menor arbra que·l meu agués navaguat fet loch. E no solament a un, mas si l'armada del Rey Robert o qual se vulla que hi vangués que fos major, tota ensemps encadenada sens calar vela ne traure timó de caxa hi poguera esser entrada. E no és maravellosa cosa, que may leny hi entrà que no y parís, e que vensut e cansat deffora no fos gitat, axí com en Sicília se diu que fa la Scilla e la Caripda, que l'una sorbex las naus e l'altra las trau deffora. E és per cert aquest golf una fúria inffernal, lo qual axí poch se fartaria com la mar d'aygua e lo foch d'estelles seques. Yo·m calaré del flum sanguonós, e d'allò que d'aquella frau davala e de la blancha broma qui decau, que tal veguada no menys al nas que als ulls és desplasent. E per ço que alguna part de sos defaliments comprenges, te diré més avant del burch del mal pertús, posat entra dos rellevats monts, del qual alguna veguada adés ab trons molts grans e moltes veguades sens aquells ix un cruel vent axí pudent e axí desplasent que tota la encontrada put orriblament. E yo no sé què te·n digua sinó que com yo vivia, que y estiguí més que no volguera, assau veguades de semblant odós offès pensí morir no com a crestià. Ne altrament te puch dir de la letja flayra

de cabrum, la qual tot lo cors mata e corromp, com de calor e de trebayll pervé. Aquesta és tanta e tal que ab las altres cosas ya dites te fas cert que menys anuig seria a cascun tot l'estiu esser vey d'una pudent privada que aprés de aquella abitar. Per què, si tu e los altres qui comprau guat liguat en sach moltes veguadas romanen enguanats, no us en maravelleu, que per occasió sola de la vista, tu ý molts altras, pus dret la voluntat que la rahó segiu, emperò tots per una vagada tant no son de rependra, posat que a tu menys se convengua que a molts altres qui més la voluntat que la rahó de las cosas segexen; la qual pus vista has, si de la error no·t mous, cert axí com a bèstia que umana forma aporta seràs de rependra; que segons crech, encara que breu aya parlat avent esguart al molt que dir-se pot, t'é uberta la veritat, la qual t'era amaguada; segex-la, donchs: si no, més que tot altra bèstia serias per bèstia tengut. Yo jaquesch assau cosas a dir per venir en aquella dolor en la qual te havia conduït la tua folia. E perquè pusque bé demostrar com eras foyll, ajustaré las cosas velles ab las noves, un poch de luny me plau comensar mostrant-te en asau cosas quanta e qual és estada la excellència del ànimo de aquesta e las suas costumas. O com eras de sos molts anys axí desmembrat que en la sua cara no·ls agueses compresos, ne t'amaguaré aquela part que la tua concupicència no menys tirava amar seguint la falsa opinió que presa avias de la sua virtut. Ara de la sua bona fama en ma mort e aprés la mort, plau-me raonar-te, per so que alguna ora te fasa profit e perquè a mi tocha qui més que ningun la conec ý aban[...]ant desfogar-me, posat que la desdenyossa flama en lo meu enteniment encessa en contra ella per las suas costumas sie apaguada. E per so, per tant quant més d'ella e de las cosas qui degudament se deguen blasmar sabràs, pus cuytadament te acostaràs a la tua guarió. [...]

Aquella perversa fembra, tot jorn multiplicant en lo fer de las cosas molt a ella covinents de obrar e a mi de sostenir afanyoses, ne la mia reprenció en naguna cosa no volent, ne sabent que per comportar-la pusqués algun proffitós concell pendra, tan gran dolor e afflicció amaguada se maté al cor, que la sanc entorn de aquell més que no daguera de fogosa yra s'escaldà, ý pensant que com amaguada era la dolor axí estigués amaguada la malaltia, la qual no parech a la primaria, la corrupta sanch occupà no solament lo cor, ans totes les parts del cos en un instant près. E pus l'ànima mia del mortal cors e de las tenebres sobtada fonch e reduyda en l'ayre, pur tenint més clars los ulls que no solia tenir, viu e conaguí qual era lo guosar de aquesta ynigua fembra, la qual sens dupta gran alagria de la mia mort près e sentí, car de la sua batalla li parech aver conquistada gloriosa victòria pus que yo li era lavat davant. La qual cosa ella poch aprés, axí com tu oyràs, clarament à demostrat a qui reguardar ho vol, axí com aquella qui à de malícia tota abundància. E primerament, avent no de las mias cosas amaguadament assau taffurat, e de aquells dinés que yo a la sua guàrdia folament havia acomenats qui a mos fils romanir davian, e no avent assau plenament mos fets a la darrera mia intenció ordonats per no aver espay de ben ordonar-los per sobravengut cars, aquella part na près que li plach, e ab molt gran remor deffora tramès inffinides letres. Mas so que ella mils que alguna altra fembra sap fer e ab molt gran plant muntiplicant ab la lengua comensà a malayr lo desaventurat cars de la mia mort, e a sí matexa apellar miserable e abandonada e desconsolada e dolenta dona. E ab lo cor malayia la vida qui tant me avia durat, e sí matexa més que algun'altra reputava benaventurada. E verament no fóra estat homa ne dona qui vista l'agués que no agués cregut que ella verament en lo seu enteniment agués ço

que las suas falses paraulas sonaven. Mas a mi bastave assau que aquells qui la conexian, infformats dels altres fets seus, cascú axí com a just jutge segons sos mèrits li retés dagut guardó. Posat donchs a execució tots los officis funerals qui a mi·s pertanyian, pus que lo meu cors fon retut a la terra, la valent dona desivossa de pus desbaratadament la sua valessa manar que no li avia paragut agués poscut manar la sua joventut, sentint-se calda de so qui seu no devia esser, per ço com ni son dot ni patrimonial aretat no aguera pogut sostenir so que a fer se aparellava, en la mia casa romandra no volch, ne en aquella de sos nobles parents ne cosins no volch tornar. Mas ab paraules plenas de compació dix que volia en alguna part de devotes persones retraure·s, per ço que aquí vídua e sola en oració e en contemplació en alguna esgleya lo romanent de la sua edat consumàs. E fou tanta la forsa de aquest seu parlar e axí manestrívolment [sic] ó sabé dir, que assau de aquelles persones e prou simples hagueran per ferm que axí dagués venir com ella deya, e axí lo y atorguaren. Apropinchà·s donchs tant com més pòch a l'aglesia dels fraras en la qual tu primer la coneguist, no pas per dir oracions algunas, que no crech que·n sàpia ne de saber no·s curà jamay, mas per millor sens no aver ulls damunt, e majorment de personas a las quals de la sua honor calgués, la sua libedinosa voluntat complir; o que là on altras hòmens li vinguesen a menys, los fraras, qui molt savis e misericordiosas hòmens són, aconsoladors de las víduas, no li venguessan a menys. Aquí, segons que tu pots aver vist, ab son mantell negra al cap, segons que ella vol que sia cregut per honestat molt davant los ulls tirat, bacho anava faent a qui l'ancontrava, mas si li parases esment, ara obria aquest ull, ara aquell, adés ne recullia un, adés altra, no sabent-se de las usades

vanitats obstenir. E quasi a cascuna paraula, enrera tirava las bandas e traia las mans fora d'aquell, parent-li que las agués molt belles, e majorment sobre·l negra. E lexada adonchs la casa axí deserta se·n entrà en l'asgleya; mas no volria que cregueses que per oyr lo divinal offici hi entràs ne per adorar, mas per tirar la saliguera, per so com sabia ella que ya a gran temps que aquí de cascuna part de la nostra ciutat concorren jóvens assau bells e gentils, savis e folls, segons ella plau, e en aquells à fet ella un agranayll axí com fan los paradors per parar al[s] coloms. E per so que alguns no vegen los filats ne logra, lo amaguan sota las erbas e axí molt sovint ne prenen dels pus avisats. Mes axí com aquella qui de menyar moltes viandas se adelita molt sovint a pendra novella cassa se deporta, e per aver-ne dos o tres tots temps de soberchs no està ella per asò de continu parar. E si en açò mént o dich ver, tu ó saps, qui parent-te aver mil ulls, sens saber-te·n guardar, en les palles del visch ést caygut. Entrant donchs en la esgleya e no sensa cautela havent reguart per tot e prestament incircuynt ab los ulls tot quant hi avia, comensava sens aturar-sa jamés trebalar un dolent fil de paternostres, adés de la una mà en l'altra, e de la altra en l'altra traspasant, e ab la orella escoltant adés una adés altra, posat que en aquesta fos molt greu de escoltar ne neguna axí com aquella que li paria que ho sabés mils dir que negun'altra. E en asò sens alre fer may, tot aquell temps que en l'asglesia aturava consumava. E per ventura dirà algú que asò que en la sgleya no feya, que ella hi suplia en la casa. La qual cosa no és gens ver, si bé quisvulla pusquera esser de so enguanat; que yo, si algun bé o algunas oracions o paternosters digués, ho aguera sentit e no·n poguera esser enguanat, per ço com no altrament que la frescha aygua sobra los calts corsors és suau, axí per aquells lo meu cremament sentirà

reffreschar. Mas què dich yo? Per' ventura son yo enguanat, ela·n diu a altra no menys que a mi? car bé sé yo que no à encara lonch temps pasat que del vostra món se partí un per qui tanta afflicció la hora que morí ella près, que de vuyt dies dormir no volc ni beura ne asseyar de menyar. Mas yo molt fiansosament esperava d'ella esser ajudat, ý en loch de oracions me socorria de romansos en francès, e de las cansons letines las quals ela deia, ý de las istòrias de Lansalot ý de Tristany, e de Ginebra, e de Ysolda e de las proeses e honors e de las junctes e torneigs d'aquells que sobre totes cosas contínuament legia ý del que rahonava de alguns d'altres qui ab las lurs dones en la cambra sacretament e sols estaven, axí com aquella qui de cert tot asò que feya volentera dels altres esmaginave. E si ella per ventura en semblants coses no entenia, fabricave fins la ora que venia lo seu desijat guayol alguna nova malícia, e jamés en alguna cosa de virtut la sua vida no despenia, ý per fugir a anuig ý descansar algun tant, a guisa d'una inffanta ab certs animals, que en cassa tenia, se deportava. Però afferm yo que aprés la mort mia, ultra los altras seus devots hac ella per amants lo segon Abselon, del qual poch devant alguna cosa diguí, molt covinent a sos plaers, lo qual més que tu per pus legítima occasió se deguera de semblant empresa retraure, per aver rebut de mi honors ý benificis. Mes no serà sensa venyansa la offensa, perquè si lo món en lo qual yo suy no·m mént, no crech que a mi no par, ell ha de la muller un fil ý per seu lo nodreix e diu que li pertany més que no feya a Ihesucrist Joseph, gran part de la mia injúria Déu venjarà en contra d'ell, que no li és costat axí com ell se creu, e un vulgar proverbi per què·s va dient: Qui tal dóna, tal reb; e si ell ab altri bé demora, ve d'altra part qui en lo seu demora. E donchs axí bona e axí santa era tornada, e veyna dels frares, aquella qui no dona, mas

mon torment fou mentra visquí, la qual molt desonesta contínuament fou ans que mort me separàs d'ella, ý en semblansa d'exí bons costums e bonas virtuts sos delits exercitava. E dich-te que ella és tal com yo breument t'é designat, per què veure pots qui lo teu poch seny, poch fonament e pocha discreció ha cativat, e per qui la tua ànima la libertat e lo teu cor en las cadenas d'amor incomparabla afflicció senten. E darrerament en aquesta vayll deserta t'à conduït molt cruel ý dolorosa. Amostrar-te donchs cové [...] per satisfer a la mia promesa, per ço que més de la tua empresa dolent te, meresques pus tost lo perdó e la sanitat cobrar e que fermament preposes d'aquesta vayll reneguar per què més escarnit no foses; que si no u fas, jamés exiràs d'ella. No era ton cas de axí greument pendra com fist, si axí qui u feya conagut agueses com ara conèxer deus. E per so que tu veges ella en aquesta cosa no anar altrament que fer solia als altres, e que fora de la tua pensa la gits, me plau dir-te com noves de la tua letra sentí e del teu nom, ab tot no fos vengut per tal occasió, emperò vull que sentas, si tal ignoras, que per nostre senyor Déu per alguna causa no s'és atorguat venir desà alguna veguada, e majorment per reduyr a memòria a vosaltres que visqueu virtuosament e que us recordeu de nosaltres, o per semblant cars com és aquest per lo qual yo só a tu vengut. E esdavench-se que yo aquela nit arribí, la qual en lo dia sagüent tu la primera letra escrivist a aquesta madona. E avent les vestidures que portava, de caritativa affecció, la qual no solament als amichs mes encara als veyns fa amar, allà on aquella era entrí, e totas las portas de la cassa sercant e per tot reguardant, se esdavench que de la letra de la qual tu·t clames sentí novelles. E era una part de la nit pasada com entrant yo en la cambra en la qual ella dorm, e ella axí com l'altra casa reguardada havia, estant ya per partir-me, víu una làntia encesa davant la ymatge de nostra dona

mitja retxa rosegada encontinent envers lo lit mirant on ella geya, no sola axí com esperava la víu, mas ab molt gran festa ab aquell amant de qui poch abans diguí alguna cosa; per què esperant encara volguí veura què volia la lur festa signifficar. E no estech guayra que, a raquesta d'aquell ab qui ella era, se levà, e encessa una entorxa aquela letra que tu li avias tramesa tragué d'un armari, e ab la lum en una mà e ab l'altra la dita letra legint, de pas en pas guardant-la te sentí anomenar e ab maraveloses riales te escarnien dient: O de la pèccora campi. O del modoro. O del animal gros; e què ha fetes las suas sièncias? E a cascuna paraula abrasant-se e besant-se e ab paraulas entre·ls besars mesclant, demanavan ensemps si tu com aquella escrivies eres en ton seny o somiavas, e tota veguada deyen: E par-ta que aquest aja lonch arch per semblant tret? E vist may axí nou polp? per cert aquest la cavalcha. Ell és adaveres exit del sentiment e vol esser tengut per savi; e Deus li dó mal any, e torn sercar las sièncias e yaquescha las gentils dones estar. E què diràs? agueres-ó cregut? O de quantes bastonadas lo deuria hom fartar, o d'un ventra de porch ple, ab lo qual tantes per las gualtes li·n donassen mentra que bastàs. Ay mesquí de tu, com eran allí ab lurs paraules menyspreats los teus estudis, e de tu, com d'aygua vesada, entra ells era feta menció! E las teves siències, per tu tant amades, per folles eren aquí nomenades, e totas las tues cosas groseres e bestials eran reputadas. E ultra asò era assau pijor, que lo gran Aristòtil, Tutli, Virgili, Tito Livio e molts altres hòmens illustres, per creure tu esser lur amich domèstich, eren per ells com a fanch calsiguats, escarnits e avilats, e pijor que moltons eren menyspresats; e per lo contrari, sí matexos exelsant ab paraules de fer ab sobirana

occasió las pedres saltar e fogir de las parets, ells sols deyen esser la glòria d'aquest món. De què yo assau clarament me avizé que lo menyar e lo vi desordonadament per ells pres, donà a ells desig de complaura la hú a l'altra e escarnir-te; de lo qual per ventura no foren jamay trets, e ab aquestes e ab moltes d'altres escarnidores paraules longua pessa de la nit passaren. E per aver més occasió de riura e de escarnir-te aquí entra ells, ordonaren la resposta que rebist, a la qual tu responent donist a ells manera de riura e de dir altra tant com de la primera avíem [sic] dit. E si no fos que·l novell enamorat temia que·l massa escriura no pogués causar suspita, per ventura, vista la vanitat d'ella ý leugeria molt gran, no duptes gens que tu no agueses la segona letra haguda e la terça, ý per ventura fores aconseguit a la quarta e quinta. Axí, donchs, donist occasió de riura a la tua sàvia dona e al valerós amant que creyes que amar te devia e gràcia conquistar-te; ý lo fastijós escarn que feren de tu ý vergonyós conquistist, la qual cosa viu e oy yo, qui no y anava per amor de tu, car encara assau bé no·t conexia; mes, perquè cosa axí abominable sofferir no podia, assau mal content, no per mi mas per ella me·n partí, ple de desdeny e de fexuch anuig. Aquestas paraules no sabist tu de singular persona que asò·t recitàs, mas de conjectures presas de paraules, per ventura no de molt sàvias ni de nobles persones oydas, e pur, d'aquell poch que·n comprenguist, en desesperació ne cuydist venir. Ara què agueras tu dit com la tua pensa era encara malalta del tot, si axí ordonadament aguesas la cosa oyda? Son cert que sensa pus pensar-hi te foras per la guola penyat. Mas volguera yo que lo cabestra fos estat fort, axí que bé sostengut te agués, per so que no fossas escapat, axí com aquell qui allò e pijor molt bé agueres merescut. Mas si aguesas la pensa e l'anteniment sà axí com davias aver, avent esguart a

asò que yo t'é dit e no gens al teu estudi, ó podias veura, e asò que per aquell t'és estat mostrat avent volgut guardar, ris te·n agueres. Ella en res dels costums de las altres fembras no·s desvia, la qual cosa per ventura tu matex testiffichas, e fas sàviament si u fas. Açò que d'aquesta part t'é dit, allò matex dich de la seguona. Si tu en tu matex reguardas, gloriejen-se elles sobiranament de esser tengudes per belles ý d'esser loades totas s'estiman, e tant més los par pus belles esser com més los par esser mirades, donant més fe al nombra dels vaguabunts que a lurs matexs mirals. Comprès auràs, donchs, per elles no esser poch grayt més molt lo mirar, per ço com elles a cascuna cosa qui a pompa se pertanyen són molt glotas, e volenterosament a las altres fembres te mostrava per fer veure en aquelles que ella encara davia esser tenguda per bella e aguda per cara, pus que trobava amador, e majorment tu qui ést entra totas tengut per un gran conexedor de forma de fembras reputat, per què ella mostrant-te havia honor de tu. E deya, perquè foses blasmat: Ben poguera algun altra millor trobar. E per mostrar-se a Déu retornada ý aver del tot tal vida abominada e tots los plaers del món abandonats, a molts deya amostrant-te: E veus l'anemich de Déu com me vol torbar; veyau com s'és parat davant mi per fer-me tornar en açò que yo no entenia ni entén pus seguir. E per ventura ab aquelles matexas paraulas ab las quals havia al seu amant las tuas letres mostradas e altras pijors fent-se de bonas te maldeia, no que per rahó fer bo dagués, mas solament per voluntat de garruleyar e de rayllar, en què molt se adelita no tenint par; e venint-li a menys matèria de dir, dirà una gran mentida e per aver on diria, te mostrava. Mas qualsevol que la occasió fos, recórrer devias prestament en aquella inffalibla veritat, so és que neguna fembra no és sàvia, e per ço no poden sàviament obrar. E si reprenció en açò cayia, sobra tu

devia dignament caura, axí com aquell que creyes, avent-la alguna veguada guardada e portant-li alguna amor, que allò agueres fet d'ella e de la sua bellesa, que ne la natura ne per ventura algun nodriment en la sua joventut no han puscut fer, so és que ella sàvia fos o alguna cosa sàviament obràs. E tu, donchs, no considerant ne a tu ne a ella so que davias, si greu occasió n'aguist, tu te·n fuist causa. Mas lexem estar l'esser de las fembras axí forts, axí vils, axí orribles e axí desplasents com t'àn recordat les paraules mias e la tua letra axí desonestament publichada, e tu per qual se vol de las ditas occasions e per qual altres vulla aver tu mostrat a las fembras; e venguam a la foguosa amor la qual tu aportavas en aquesta, e raonem del teu desmemoriat enteniment. E en allò, yo vull proposar que ver fos so que·l teu amich de la valor d'aquesta te raonava, la qual cosa axí creguist, may no·m farias creura que en ella fervent amor haguesas possada, axí com aquell qui agueres conegut aquelles virtuts eren contràries al teu viciós desig, e per consagüent, estant aquelles en ella, may poder-te venir en aquell acta cosa a cap que tu haguesas volguda perquè jamés ella no·t amara, e tu contemplaras sol la sua forma per cert. Alguna oyda e vista d'ella te mès en esperansa que lo teu desonest voler pogueres prest portar a fi; mas foren-te axí los ulls de la testa regirats, que tu no veses ella esser vella e fastiyossa e anuyossa per mirar? E ultra asò, qual orbetat de pensament axí la llum del enteniment te avia ombrada, que cessant la esperansa del teu foyll desig, ab terrible dolor te fes desiyar la mort? E quala misèria ne quala fortuna e qual terribilitat tua te avia de la memòria tret, que, venint a menys aquesta, voler tu morir? E par-te sien en lo nombre dels morts, pus axí ab simple ànimo ést caygut e axí enffanguat ést romàs e axí del món foragitat, que tu aquesta per cant reffugi e per tant bé agueses,

que si·t manchàs, que tu desiyasses morir? E qual plaer e qual honor e qual proffit may aguist d'ella, ne·t fou permès sinó de la tua matexa follia e bestial esperansa? E quina cosa te podia ella justament permetra? Certes no deguna sinó de metre·t en los brasos aquells membres cascats, vils, pudents e pudrits, ý sens falla si·t esdevengués lo mercat lo qual n'à fet e·n fa, axí com ara sabs, fore estat lo desig menor que no és. Mas perventura esperaves, podent-li en los brasos venir, aconseguir complidament aquell delit ab lo qual ella ab tants se adelita, e axí esser tractat com feya lo cavaller de qui de sobre parlam? E tu en asò eras enguanat, per so que quant aquell hi era, ella despenia del meu; e del seu volent-li tu despendra, no duptas punt que no li trobases masa pus estreta la mà que no eras avisat. Ya se·n és anada aquella magnifficència de la qual tant l'amich teu la loava; e si asò no esperaves en altra cosa te podia ella molt voler, podent aquesta dels teus anys aminvar? Hoc, de aquells qui són a venir, per ço com ya a altri n'à aminvats. Mas no crech que tu asò agueses volgut, ni seguir se podia, per so com solament a Déu se partany. E podie·t aquesta de las cosas assau més que tu no sabs ensenyar? Hoc, per ventura de les malas, per ço com ya ad altres n'ensenyà. Mas no crech yo que tu aquelles vages sercant, car de altres mostrar no te·n podia, per so com neguna bona no·n sab, ne podia aquesta a tu vivint o morint beatifficar, si bé ella ab lo seu amant escarnint-te ó determinaria, per ço com ya axí n'à molts beatifficats. Mas yo no crech, pus que un poch la lum del enteniment t'és tornada, que algun tant no coneges aquella qui en eternal suplici per los delits ha sí matexa condemnada. E què donchs podia fer aquesta? Certes no res, encara que no u conegues ne u poguesses conèxer. Per ventura diràs que·t podia donar la noblesa que no té ý que dels ciutadans te fera lo govern. Mas yo no sé veura com fos posible; que bé saps

o sabies no és per los senadors dada autoritat a tota cosa inpertinent, ni jamés la darien als rabats lops del linatge ý noble del qual ella davalla. Ý què porias tu dir si ella tant fos de grat a tots aquells qui li porian fer testimoni de veritat com fou a mi e que·1 aguessam públicament fer. So cert yo tinc per inposible o ab trebayll gran crech que tan solament un altra se·n trobàs, que axí pogués tornar ensegat com tu fayst. O miserabla la vida tua! Ý quants són los quals si yo per lurs títols ara te anomenava te·n vanagloriayrias, que per ton prou no te·n ést volgut recordar? A quants nobles e molts grans hòmens, los quals volenters te serian molt cars, per soberch e poc loable desdeny lo qual és en tu, no acostas? E si creus que poran sofferir da fer a tu so que a ells deurias fer, vas errat, ni seguir los teus costums e esser-te blans, axí com tu ab tota sollicitut deurias los lurs seguir e anar-los darrera; e de cascú tu anant humilment, seràs no fictament mas ab amor rebut; que sy no·t foses llunyat d'aquells qui exelsar te poden, en ton mal pas no fores arribat. Mes desiyaves la mort que·t matàs, la qual pus tost desijar devias avent esguart en asò que l'ànima tua s'era declinada. E per quin proffit t'eres sotsmès a una veylla rancayllosa, torta, mal sana, past de vuy més de cans més que d'òmens, millor a guardar ý pendra la cendra del fogó que de parer entre gent que guardada sia? E lexem estar so que a tu pertany del estudi, per gràcia de Déu conquistat, e venguam al que naturalment t'és estat atorguat; asò vist, si a tu desdenyós se demostrava com merexerias, no de esser estat escarnit mal dit ý refusat plànyer e plorar deurias, mas per aver-te a memòria d'un milanàs lexat estar a pendra los budells. La natura t'à gràcia feta que tu ést homa e aquella és fembra per la qual axí miserablement ploravas. E quant l'oma pus digna cosa sia e pus nobla que la fembra, en part ho àn davant las mias paraulas mostrat. Aprés si

ella és de persona gran e en los membras ben aproporcionada e ab cara per ventura a ton parer bella, e tu ést patit, mas per tot ést axí compost com ella; ne·t veig deffectui en alguna part, ne la tua cara entre·ls hòmens no à mester bellessa axí com la sua entra las fembras, ab tot que ella s'estudia en la sua ab mil lavaduras e ab altras tants engüents, e tu poques veguadas o no may ab aygua clara te lavas, ans te dich que tu ést molt pus bell, posat que poch te·n curas (e fas bé, per so com tal sollicitut sobiranament als hòmens se desconvé). Una gràcia fins así li à feta la sua natura més que a tu, si no m'enguana lo meu juy, posat que tu ages barba molt florida, e de negra blancha sia tornada, ý los cabells per semblant; que [ella] ha estat en lo món molt més anys que tu, posat que per ventura no·ls age axí ben obrats; "altra li·n à feta que ly à donadas bonas inclinacions las quals bé executa, e li par a ella que de las millors sia la millor, e ja fos" en lo mig de ta egualtat, així tost deuria esser ella presta a fer-sa envés tu com tu farias envés ella; ý té rahó de més dolre·s que no tu, per ço com per la tua conaxença ella pert molt ý tu guanyas, si bé paras esment a totas cosas. Mas tu fiques los ulls de la pensa en una cosa en la qual te par aver molt desaventatge, de que yo neguna menció fiu, posat dels seus los actas anàs recomptant, e crech que aquella sia la occasió per la qual tu ést esquivat, e asò és que a tu apar que ela gentil dona sia, d'on a mi no par esser axí; la qual cosa presomint que axí fos, no per so te aguera lexat, si guardes qui és lo segon Absalon qui tant en la sua gràcia és, e si aprés a tots los altres guardant yràs. Mas en asò·m par que tu erras ý tens-ne gran culpa, que lexant la veritat segueis la openió del pobla, la qual més tostemps a las cosas aparents que en aquella dresan los ulls. Mas no sabs tu quala és la falsa? [sic] E no sabs tu què fa l'ome gentil, e quala és aquela qui no lexa esser gentil? Cert sí fas, que yo sé que tu ó sabs; ne algú no és

axí jova en l'ascola de philosophia qui no sàpia que nosaltres tots d'un matex para e d'una matexa mara avem aguts tots los corsors, e las ànimas tots egualment d'un matex creador; e no la hú gentil e l'altra vilà, sinó que avent cascú egualment lo liber arbitra, pot obrar ço que més li plau. E aquells qui seguiren les virtuts foren dits gentils, e los altres lo contrari seguint vicis, foren per no gentils reputats. E donchs per virtuts fonch gentilessa en lo món primer. Vés tu ara darrerament los llurs actes sercant, e veuràs quantas de aquelles cosas o totas tu trobas que fassan los hòmens gentils. E forsa ells vengueran en lo principi ab effectuosas paraulas qui és natural do, e no virtut, e ab aquelles occuparen so de lurs veyns menys poderoses que ells, o vicis desplasents a Déu e al món los ha fets richs e per la riquessa plens de supèrbia. Ara direm de so que·ls hòmens nobles solien fer, so és apendra de Cavalaria per la qual honraven a sí matexs e los llurs, defanent la fe, lo rey, lo públich, viudas e pubills. E qual gloriosa cosa e qual digna de fama, quals actes oyst may dir tu que per la cosa póblicha o pur per la privada alguns d'ells ayan obrats ya may? Cert algun no·n feren. E doncs lo principi de la gentilesa de aquests fou rapina e supèrbia, e asò són las bonas raylls de la loable planta de aquells qui ara viuan. La honor dels antipasats és molt vituperiosa als qui viciosament viuen, axí com fan aquests, perquè de la honra d'altri te·n pots axí glorieyar tu com ella, o qual se vol altra. En cert la gentillesa no·s pot lexar per aretat, [ni] las virtuts ni sièncias ni santadat ne semblants cosas, que

mester és que las se procur e las conquist qui aver las vol, ý no que conquistat sia per los altras. Dressa un poch los ull? en aquells de qui parle e mira com gentil cosa par, e pensa bé qui ella és en lo present e en lo passat ya estada sia, reguardant asò no yras darera ella. E si bé so que d'ella poch abans avem raonat has persabut, ella à tants de vicis en sí que ensutzaria la corona reyal. E quina gentilessa te pot donchs d'ella ésser davant posada? No gens en veritat, e posat no·t conagués t'é volgut molt laugerament e ab raons veras mostrar tu esser molt pus gentil que ella no és, posat que dels escuts de tots [sic] passats no·s vegen per las esgleyas penyats. Mes axí·t vull dir que si gens de gentil lesa en l'ànimo has, o aquella aguesas que hagé lo linatge del rey Bam de Berueych, tota l'aurias ensutzada e guastada amant aquesta. Ara bé poria ultra asò que yo t'é dit assau més cosas proceyr e ab pus larch sermó contra la innomínia de la malvada fembra qui·t près e contra la tua folia e la colpa per tu comesa. Mas volent que aquells qui dits çón bastan, al que vols dir, esperaré. Yo estava ab lo front baix axí com aquells qui lurs deffaliments conexen, ý escoltant lo lonch parlar del esperit. E sentit que ell en aquell fi havia feta, digui òbtimament: [...] Beneyt esperit, mostrat m'às so que a la mia edat e al meu estudi se covenia, especialment la viltat d'aquesta la qual lo meu flach enteniment per molt nobla cosa e estimant la havia elegida, e de sos costums e de sa gentilesa e de las suas maravellosas virtuts, ab moltes d'altras bones cosas has parlat ab més dolsa manera que·l meu pecat no merexia. E reprenent-ma m'às mostrat quant los hòmens naturalment de noblesa las fembras trespassan, e qui yo particularment só. Las quals cosas cascuna per sí e totes ensemps àn axí enderrera tornada la mia sentència e lo meu ànimo mudat, que sens algun dupte asò que a mi paria bo d'abans, ara·m par lo contrari.

En tant que, posat que molt piadosa sia los prechs de la qual la tua venguda ha a mi empetrat, encara que la·m prometas no esper jamay salut ne perdó; axí·m par greu lo meu peccat. E pens que ta venguda per lo meu proffit en molt gran dan no·s convertescha, que d'abans mera anuyosa la curada e greus las cadenas que·m tenian liguat, e no conaxent lo perill en lo qual jo era, aquellas ab menys affany aportava, que d'uymés no puch aportar. Las mias làgrimas multiplican per una mil, e la paor torna, axí que si mal me paria estar d'abans, ara·m par estar molt pijor. L'esperit, donchs, tot ple de compació, guardant-me en la cara, dix: —No dubtas, està segurament en lo bon voler en lo qual al present perseveres, car la divina bondat és tal e tanta que de tot greu peccat qui de porffídia e de yniquitat de cor partescha, sol que bona e vera contricció aya lo peccador, tots los leva del enteniment del comatent e li perdona liberalment. Tu has naturalment peccat e per ignorància, que en la divina presència ha molt menys offensa que qui maliciosament pecca. E recort-te quants e quals e com innormes mals per malícia obrats, ell ab las ones de la font de la sua vera pietat à perdonats, e ultra asò beatifficats aquells qui eren enemichs e rebelles del seu imperi. Bé los peccats confesar [...]eus satisfacció molt bona ab sí e penediment. E yo, si no me·n enguan o si las tuas làgrames no m'enguanen, molt esmenat te veig que ya has perdó de la tua offensa comesa. A la qual cosa yo·t conffort com més puch per so com en aquell baranch no caygues d'on algun no·s pot pus relavar. Al qual yo lavors diguí: —Déu qui sol lo cor dels hòmens veu, sap si yo sóc dolent e panident del mal comès, e si yo axí ab lo cor

planch e plor com ab los ulls. Mas pus per contricció e per satisfacció tu en esperansa de salut me mets, avent-ne yo ja la una molt cara esmene per de tu esser adoctrinat de so que a mi·s pertangua de fer per los altras. Al qual ell respòs:— Tots los deffalliments comesos [...]