Los colloquis de la insigne ciutat de Tortosa

Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa fets per mossèn Christòfol Despuig, cavaller, en los quals se tracta de l'asento, de la antiquitat del nom, de la conquista, de la llibertat ý privilegis que la dita ciutat té; de las exelències ý coses estranyes ý maravelloses que dins los térmens de aquella se troben, ý de la varietat dels fruits que s'í cullen. Donen-se avisos ý consells saludables per a al bon estament ý regiment de la ciutat e sos particulars; toquen-se també vàries històries ý moltes de elles en llahó de la Corona de Aragó ý singularment de la nació catalana dignes de memòria ý agradables de ohir. Són dirigides a l'il·lustríssim senyor comte de Aytona any 1557.

Lletra per a l'il·lustríssim senyor comte de Aytona, gran senyor de les baronies de Chiva ý Beniarchó ý majordom del rey nostre senyor ab la qual se li dirigix la present obra. Segons la doctrina de l'exel·lent poeta Oràsio escrita en la seva art de poesia, il·lustríssim Senyor, ningú deu empèndrer obra desigual a les forses sens. Les paraules formals de Orasi són aquestes: "Sumite materiam vestris qui scribilis equam viribus". Ý per ço, yo conforme a esta doctrina, no avia o no devia posar la mà en escríurer lo que va en estos sis col·loquis, perquè és la part de la obra: la difficultat era gran, com se porà compendre per lo discurs de ella, ý per la part mia la habilitat és poca. Però per parèixer-me que a deixar yo de posar-la-y, dexara per ventura de saber-se lo que tant a la honra ý reputasió de aquesta ciutat de Tortosa, en nostros temps tan oblidada, convé (de la qual yo com a natural d'ella dech tenir singular cuidado ý memòria: que és la antigua fundació sua, lo nom verdader ý los successos de ella, ses exelències ý coses maravelloses que dins sos térmens generals se troben, me só determinat de seguir una tan rahonable ý justificada empresa, estimant que fóra major lo inconvenient del callar que no del tant perfet parlar; perquè sert és cosa admirable trobar-se dins de un terme de una particular població, tantes cosas que a penes en tot un regne se troben ý seran molt pochs los regnes ont tantes se n'í tròbien. Ý així, traent de la flaquesa forses, ý confiat que al bon ànimo les coses difficultoses se li faciliten, hé delliberat tràurer hà llum tot lo que

de aquesta tan honrrada ciutat ý (per usar de las paraules de Plini) celebèrrima (que així la nomena ell), hé trobat en diversos autors escrit, ý en pedra ý metall esculpit, ý per mi mateix mirat ý tractat. Lo estil, a la veritat, és baix ý humil, mas no desconvenient a la escriptura de col·loquis; per ço sertifique a Vostra Senyoria que en lo que toqua a escriure veritat, en quant posible és estat, hé procurat seguir lo que han deixat per cosa més certa los més verdaders autors. Ý ab tal que lo subjecte que jo hé pres per a posar la mà a la ploma, és Tortosa, la intensió ý propòsit principal meu, emperò, és estat escriure algunes coses de Catalunya, ý per ço van en la obra entreteixides ý tocades altres istòries, ý les més en glòria ý honra de la Corona de Aragó ý singularment de la nació cathalana, així per a l'ornato d'ella per a major delit dels que la llegiran. Donen-se també alguns avisos ý consells saludables per el bon estament ý policia de la mateixa ciutat. Ý perquè Tortosa entre les altres poblacions de Cathalunya seguí aquella general opinió de fer guerra al rey de Aragó don Joan, segon de aquest nom, per la capció ý mort del príncep don Carlos, son fill, hé delliberat tractar en tot lo quint col·loqui, de les causes de aquella guerra, per mostrar les occasions que lo rey donà als catalans per a fer lo que feren, ý per abonar-los de allò que contra ells deixen escrit Lúcio Marineo ý altres per tenir més compte ab lo llagot que no ab la real veritat. Ý sé que fóra millor que de res de aquelles turbacions no·s tractara per no reduir hà la memòria llàstimes velles ý danys irreparables que se·n seguiren; però puix no han duptat malévolos de escríurer contant descomediments, han escrit en ofensa de la nació cathalana ý tan públicament se consent ý va per totes parts lo que han escrit, no és mal ans és molt bé ý cosa necessària qu'escrigua també la defensa, puix pot ser bona ý seria falta molt gran, —al parer meu— que de escriure se dexàs. No hé volgut escriure-la en llengua castellana per no mostrar tenir en poch la cathalana ý també per no valer-me de llengua estranya per a llustrar ý defensar la naturalesa pròpia, que és la principal intenció de mon treball; ni tampoch la hé volguda escríurer en latina perquè no pareguera ser tan generalment tractada ý entesa per los de nostra nació com yo volguera, per honra ý contentament dels quals se és escrita. Ab tot van en ella tocades algunes autoritats llatines escrites per gravíssims auctors, per no fer-los pèrdrer la finor ý propietat que ab sí porten ab aquella copiosa llengua. Que no les entenguen los que no són llatins, no·ls serà, emperò, impediment per a l'entendre la obra en tot lo demés. À·m paregut dirigir-la a Vostra Senyoria per creure que per dos principals cosas li serà agradable lo servey: la primera, perquè mossèn Guillem

Ramon de Moncada, predecessor de Vostra Senyoria, fonch la principal part de la conquista de Tortosa, la segona perquè fonch lo mateix Moncada ý sos successors, senyors de la mateixa Tortosa fins en lo temps del rey en Jaume Segon. Ý així que tractan-se de Tortosa necessàriament se ha de tractar ý fer memòria del valor ý glòria del nom de Moncada, de qui vuy és Vostra Senyoria lo cap en tota la Corona de Aragó, ý per ço ab rahó puch crèurer que li serà condició agradable lo servey. Supplique a Vostra Senyoria sia servit rebre ab semblant amor de com se fa, perquè ab lo favor ý sombra de Vostra Senyoria reste escusada aquesta obra contra les malisioses llengües. Ý no tingua en poch, encara que sia poch, perquè no·s pot dir que dóna poch lo qui tot lo que pot dóna, considerant també que só yo lo primer que ha gosat acometre tant treballosa ý dificultosa empresa; perquè és cert que fa més lo qui lo principi de qualsevol cosa fa, que no fa lo qui haprés hajusta, "quia facile est inventis addere". Les faltes de la obra, que no seran poques, pendrà Vostra Senyoria ý los que la llegiran ab la paciència ý comport que la bona voluntad ab què s'és feta ý mereix. Ý Nostre Senyor la molt il·lustre persona de Vostra Senyoria ab aument de estats guarde com pot. És de Tortosa, als etca. De nobilitate et claris virtutibus Christofori Dezpodii, e igramma auctore Jacobo Vitale Musa cano numeris insignia gesta latinis, antiqua et clarum nobilitate virum Pieridum, Regnia Clio Cyteria prínceps atque patris sumi nemo finisque decus. Tu celebrare potes magnorum gesta virorum atque triumphantis praemia digna manus Stemmataque herorum Martis quoque fortia bella insigne et toto quidquid in orbe fuit. His igitur ceptis tenues illapsa per auras aspira mentis glòria magna mea, Gratior huc venias sacros perfusa liquores et placida auratis tempora vincta comis, Dulcia Meonio recitabas carmina lembo plectraque Pegaseum reddere docta melos. His aptata, modis numeros fecisse suaves decincat poterunt in bene tenta fides. Preclaras igitur cupio quas dicere laudes cantibus altisonis temperet apta manus.

Quid non Dezpodío generoso debet uterque quem nostris illustrem magnanimumque virum. Hector eo superat, qui heroas pectore priscos Alciden cuius facta sequuta vides Tempore si nostro nunquam superabas Aquilles degeret in fatis si superesset aduc, Laerta genitus turmis praefactus acquivis viribus et pollens audaxque, feroxque Camíllus, hostes qui mira vícerat arte suos. Si tandem Fabii fortíssima pectora patris arma licet quorum Roma refracta gerit, Esse putas quemquam vellet qui musa negare Bleneque Dispodio debita palma meo Despodium generis collustrat glòria clari amplaque, magnífica signa paterna domus Nobile cui insignes mandarunt stema parentes, ut preciosa auro tessera sculpta docet. Addit ipse suac virtutis proemia celse magna sub eternum commemoranda decus, Quidquid enim referunt cordaque sensa Catonis, et samii condit musa venerando senis Dogmataque antiquis celebrantur, clara fíguris Delphita vel quidquid litera greca jubet, Possumus exemplis abste praediscere vivis quac is Romanorum tu munumenta refers. Tu caput et regimen Patriac, tu glòria nostrae, dignaque perpetui praemia honoris habes, Ordinis ípse refers insignia primus equestris fivillis pariter laurea prima tua est. Et merito liceat iam nunc quoque dicere verum verbaque serti loquis expossuise modis Publica de rebus, si consuïtatio magnis cogitur aut sapiens aut grave comituum, Pondere maiori cuius sentència grata quam tuaque ex magno pectore sensa ferat, Bellica segna canunt si quando orrentia in arma venisse hostiles menia ad alta duces, Sesario properas animo dirasque cohortes atque manus ssevas in sera bella trahis

Soni pedumque levi digresas agmine turmas dabit compositas ordine dextra tua Pluraque commemorem corsum hic insignia facta quid refero numeris gesta cavenda meis. Aficienda quidem maioris laude Poete, ad nobis favet candida musa, tamen Accipias igitur mecenas carmina nostra, quae quamvis muïta rustisitati sicut Condita nobilium nunquam natura negavit munera praeselsa dicere mente placent, Muneraque veniunt animo perlata sereno quantumvis humili munera missa manu Hoc restabat aduc longos, ut depraecet annos meque tibi ut cupio vivere fata sinant, Mittere quod tantum coelestia numina possunt redere queque valent irrita vota mihi, Si Deus hoc faciet cum iam fortuna secunda incipiet, rebus prospere adesse meis, Eterne facient cadem monumento libellis gesta tua ut volitent cuncta per ora virum, Quam sis magnanimus videant quo sanguine natus quam gentiliciis glòria magna facis, In tamen ista aliud refero venientia tempus exponenda quidam sed meliori modo, Interim valeas generosa et clara propago ipse domus vestre semper alumnus ero. Christopbori de Podio Petrus Cerdaiius, juris utriusque doctor, Ut Colloquia sua in lucem emittat. Te plebs, civis eques respublica nostra praecatur in lucem ut premas, teque requirit opus; Rumpe moras ire generose remedia Podi iam nomen laudat Gallus uterque tuum, Iamque tuam selebrat felix Catalonia famam ea, age tota pias fundit Arago praeces, Te rogat idque humili petit alma Valentia menti sat lavit nitidum espongia aquosa libium,

Profuit antique Fabii cum Tasío Romae, sic crit ispanis utilis ista mora. Qui cupit Speriae primorida nacere gentis huc adsit clara Podius arte doces, His Dertosei pandit miro ordine priscas historias nostris, quas silvere dico His veterum rerum docuit freta longa meane et scopulos timidi posse fugare maris. Abdita priscorum puro sermone resoluit gesta graves nodos forciaque arma ducum Sed tuae consilii mentisque capatior alte te Dertusa viget vindise eque collit Cum loqueris, cum gesta virum regumque recenses castalius suave defuit ore liquor. Patria quas grates tanto Dertosa labore dignasque vedabit munera digna tibi, Quam tu restituis magni demore Camilli nestoreos igitur cive, patrone, dies. Finis.

Col·loqui primer de la ciutat de Tortosa, lo argument del qual és que un cavaller ý un ciutadà natural de la mateixa ciutat, anant a ohir missa, encontraren ab altre cavaller valencià, lo qual novament era vengut de València, ý tots tres ajustats pratiquen de vàries coses així tocans a Tortosa ý a la iglésia cathedral de aquella, com de altres estranyes. Interlocutores: Fàbio, ciutadà; Lúcio, cavaller; don Pedro, valencià Fàbio: Bos dia! Encara en aquesta cassa? A!, senyor Lúcio, anem a missa que ja és hora! Lúcio: Per la mà me ha guanyat vostra merced, que dret me ne anava a la sua per a fer lo mateix. Anem en bon'ora a obrar lo espiritual, perquè aprés serem millor guiats en lo temporal.

Fàbio: És molt bon acort, que així ab una pedra se maten dos pardals. Lúcio: Senyor Fàbio, o la vista me engana o és aquell cavaller que allí està parlant ab lo mercader, don Pedro, nostre amich; mas, ¿hauria fet cosa tan nova de no haver descavalcat en ma casa tenint-la per tant sua? Verdaderament és ell, que ya par que·s rigua de la marevella mia, ý ve acostant-se assí. Fàbio: Ell és sens falta; yo ab tot, ya coneguí tantost en lo tall ý en lo brio que era valencià, mas no creya que fos don Pedro. Lúcio: Què novedat és aquesta, senyor don Pedro, que vostra mercè és en Tortosa ý no és en ma casa? Vey-lo ý no sé si u cregua! Don Pedro: Donchs sent Thomàs quant agué vist ya cregué, per ço vostra mercè no sia més fort de condició que sent Thomàs. Lúcio: Que sé yo si sabeu fer vos, senyor, lo que feyen altres en temps passat en la vostra València en casa de mossèn Marrades. Don Pedro: Allò no u feyen hòmens sinó dimonis! Fàbio: Estranya cosa ý monstruosa dien que fonch aquella. Don Pedro: Fonch tant monstruosa que no és bé contar tot lo que·s seguí. Lúcio: Deixem això per ara, ý sapiam, senyor, com és assò de no esser-vos apeat en ma casa. Don Pedro: No és més de perquè arribí anit tant vespre que era ja tancada la porta del Pont. Fàbio: La gran sí, mes la portella no, que may se tanca ý perquè com la part dellà lo Pont se va tant poblant, convé que així estigua uberta per a sí alguna cosa de necessitat ocorre.

Lúcio: Mas, com estan, a propòsit, aquells hostals allí per a remediar semblant necesitat com la que anit tingué lo senyor don Pedro? Don Pedro: Sí estan, per cert, ý també estan bons per als qui no volen ésser vists; mas yo poch los emplehe per ad equest fi, ans bé, cada vegada que assí arribe, entre ý pase o per la ciutat, que per a mon gust és la més apasible del món, ý com és la primera que trobam de la nostra pàtria antigua par que la mira hom ab millor gana. Fàbio: Com de la vostra pàtria antigua? Don Pedro: Sí, que los valèncians de assí de Cattalunya són eixits ý los linatjes que de assí no tenen lo principi, no·ls tenim per tan bons ý la llengua, de Cathalunya la tenim, encara que per lo veïnat de Castella s'és molt trastornada. Fàbio: Ý amich, ¿no dieu que fonch conquistada per lo rey en Jaime de Aragó? ý ¿no y entrevingueren los aragonesos en la conquista? Don Pedro: Sí, per ço les forces ý potència principal tota o quasi era de Cattalunya, ý per ço se reservà allí la llengua catalana ý no la aragonesa. Ab tot, no deixaren de restar-í també alguns linatjes de Aragó ý altres parts importants que per a vuy encara se tròban allí. Fàbio: Altra rahó done Per Antoni Beuter per lo ser restada en València la llengua catalana, que diu que per cert número de donzelles que allà foren portadas de Lleyda per a poblar la ciutat, se comensà la llengua cathalana, per ço que les criaturas més aprenen de las maras que no dels pares. Don Pedro: Ya sé que això escriu Per Antoni, però no té forsa la opinió

sua; perquè aquelles donzelles no poblaren sinó sola València ý la llengua cathalana se restà ý estengué per tot lo regne, com per a vuy se parla des de Oriola fins a Tayguera. Ý així no pot quadrar lo que ell diu, sinó és verdaderament lo que yo dich, que és cosa certa que en aquell temps, no sols lo rey mas tots los escrits del rey parlaven cathalà, ý així pogué restar la llengua catalana ý no la aragonesa. Lúcio: Que no y à que dubtar en ayxò, ý lo mateix fou en la conquista de Mallorca que féu lo mateix rey ý en Menorca ý en Ivisa, que aprés se conquistaren, fonch lo mateix: que en totes estes isles restà la llengua catalana, com encara per vuy la tenen ý tal com la prengueren en los principis, perquè no han tingut occasió de alterar-la com los valèncians. Ý en Serdenya, la qual conquista lo infant don Alfonso, que aprés fonch rey de Aragó, tenen també la llengua catalana, bé que allí tots no parlen català, que en moltes parts de la illa retenen encara la llengua antiga del regne; però los cavallers ý les persones de primor ý finalment tots los que negosien parlen català, perquè la catalana és allí cortesana. Don Pedro: No sé yo per què que, a la veritat, no és tant cupdiciada como això la llengua catalana, ý la aragonesa és tinguda per millor, per semblar més a la castellana. Lúcio: En nostres dies sí, mas en lo temps atràs no la tenien sinó per molt grosera, com a la veritat ho era, ý per ço tinguda en menys que la de assí. Prova·s ab que los reys, encara que priven lo apellido de Aragó no per ço parlaven aragonés, sinó català, ý fins lo rey don Martín, últim rey de la línea masculina dels comptes de Barcelona, parlava català. Ý son para de aquest rey, qui fonch en Pere Tercer, la Crònica que compongué de les gestes de son avi, de son pare ý seus, en llengua catalana la compongué ý de la pròpria mà sua

se troba per a vuy escrita dins lo real archiu de Barcelona, còpia de la qual té posada per Miquel Carbonell en la Crònica que de Catalunya té feta. Més avant vos diré una cosa per a abonar ma rahó, que cert és de ponderar: ý és que en Aragó tant com afronta lo regne ab Catalunya ý València, no parlen aragonès sinó català tots los de la frontera, dos ý tres llegües dins lo regne, que dins de Catalunya ý València, en aquesta frontera no y à memòria de la llengua aragonesa. Açò pasa ab veritat així com ho dich, ý de aquí ve lo escàndol que yo prench en veure que per a vuy tan absolutament se abrasa la llengua castellana, fins a dins Barcelona, per los principals senyors ý altres cavallers de Catalunya, recordant-me que en altre temps no donaven lloch ad aquest abús los magnànims reys de Aragó. Ý no dich que la castellana no sia gentil llengua ý per tal tinguda, ý també confesse que és necessari saber-la les personas principals, perquè és la espanyola que en tota Europa se coneix, però condemne ý reprove lo ordinàriament parlar-la entre nosaltres, perquè de assò se pot seguir que poch a poch se lleve de rael la de la pàtria ý així pareixeria ser per los castellans conquistada. Don Pedro: No estich mal ab lo que diu, que sert ya comensa de passar la ralla aquest abús, tant ý més que assí, allà en València entre nosaltres. Yo tindria per bé que·s consideràs per tots assò. Fàbio: Yo tinch per imposible lo remey ý per ço ser supèrflua la conciderasió que diuen, senyor don Pedro, ý ja més supèrfluo lo comprès ý lo cap; todavia o prés molt plaer en què així se sia esforsada la llengua nostra sobre la aragonesa en lo regne de València ý en aqueixes illes. Ý ab assò mudem de noves: aquell mercader ab qui

parlàveu, senyor don Pedro, par que està·llí aguardant; despediu-lo ý anar-nos n'ém a missa. Don Pedro: No espera a mi, que ja yo tinch acabat lo que avia de negociar ab ell ý no era més de que·m donàs assí, per a susara, cent ducats ý que·m fes crèdit per a Barcelona de sinch_cens, per als dies que estaré allí. Lúcio: ¡O què grans són les necessitats que de cada ora tenim los cavallers de esta gent! Fàbio: Pus a fe que estan bé en lo món, ý que a més del servey que fan per ses pròpies ganànsies, moltes coses arriben a notícia dels hòmens de totes les parts del món per la indústria ý comers seu, que no y arribaran si ells no fosen. Don Pedro: No y à que dubtar, ý a la veritat, molt temps à que és una art, la del negoci, prou estimada ý de molts cavallers ý ciutadans onrrats usada ý per a vuy no deixa ésser-ó encara en València . Lúcio: Ý lo mateix també en Barcelona ý en altres parts, ý en Tortosa é oït jo que solia ésser lo negosi també molt tractat. Fàbio: De això puch yo donar tan bona rahó com ningú, perquè tinch llibres en ma casa ý ne hé vist també en altres cases de assí, ab què·s mostra bé que era molta cosa lo negosi que assí·s tractava ý a fe que s'estenia molt. Don Pedro: Seria fins a Barcelona ý a València. Fàbio: Bo està això! ý per què no fins a Gènova, a Roma, a Nàpols, a Venèsia ý a Càdiz, a Chipre, a Cicília ý a la part de ponent a Civilla, a Portugal; ý passaven a Flandes, a Inglaterra ý en altres parts. Lúcio: Santa Maria! que tant s'estenia la sua flasada? Donchs ara no·m maravelle que en cada casa dels ciutadans, en la major part tinguen una marca entretallada en pedra, de la qual mostren tenir-la en tant com les armes pròpries que fan. Don Pedro: Fan bé, que ya puix no tenen aquells tants diners ab què

negociaven, que almenys guarden les marques per a quant tornaran a tenir dinés per a fer negosis. Lúcio: Igual seria tenir los diners que a elles; mas de això de guardar-les, promet-vos que u fan, ý tant!, que per tenir-les ben guardades, os fas saber, senyor, que les possen en ses capelles ý sepultures. Don Pedro: No és possible! Lúcio: Yo us dich la veritat. Fàbio: Que no teniu vós pobre, senyor Lúcio, que les marques estiguen allí? Lúcio: No, cert. Fàbio: Ý les armes tanpoch? Lúcio: Sí les armes. Fàbio: Ý com? No són los dos senyals obra profana? Donchs ¿per què í à de està lo hú més que l'altre? ans me par a mi que de rahó haurien de estar allí les marques ý no les armes, perquè les primeres senyalen, en certa manera, pau, ý les darreres anunsien guerra ý veu si estarà en la església millor lo senyal de pau que no lo de guerra. Lúcio: De tal manera haveu cobrada la vostra rahó que par que no í ha que replicar; mas en la real veritat gran engany ý bescompte rebeu, senyor, en això, ý és molt al revés del que pensau, que encara que les dos coses sien profanes (que això yo ho atorgue) ý per so no dignes en quant profanes, de ésser admeses dins casa sagrada, però, per quant les armes són senyal de l'art militar ý la milícia és instituïda principalment per a oprimir ý aniquilar lo enemich, de justa guerra, ý lo enemich contra qui la guerra és justa és aquell que va contra la Església (com és lo turc, lo moro, lo pagà, lo heretge, lo sismàtich) se seguiria que lo instrument ab què és just enemich és expugnat, sia tengut per just, ý si just, cosa justa e rahonable és que

l'admeta la casa justa qu'és la Església com a defensor d'ella; que en les marques cessa tota aquesta conciderasió ý causa. Ý lo mateix se pot dir de les banderes ý altres insignes militars que també·s posen allí, senyaladament en Cathalunya, ý meritament per a haver militat tant gloriosament los que allí les posaren. Fàbio: No vull més disputar ab vos, que sou gran sophista. Don Pedro: Digau-me, senyor, per vostra vida, ¿per què posau allí les marques vosaltres? ¿Voleu-les per ventura fer alegrar de la immunitat de la Església? Lúcio: A mi par-me que sí. Don Pedro: Donchs no sé si allí estaran prou segures, per ara ja les coses de la Església no van tan respectades com solien. Fàbio: Com així? Don Pedro: ¿Ý no sabeu com se tracten los coronats per a vuy, almenys en València, que per un no sé què, los lleven la corona? Y ha que assò no poden, ab un biaix de un breu que del papa han obtengut, lleven del poder de l'ordinari als coronats ý encara que lo breu se és impetrat sots motiu de fer justícia a la veritat, no se·n serveixen sinó per a extorsions e injustícia. Lúcio: Tanbé tenim aqueix breu así en Cathalunya, mas, senyor, això que dieu és malícia ý ràbies que posau a la obra, ý ja que així fos com dieu, ve tot just nostra culpa, ý així nos ho merexem nosaltres, que no volem quietar-nos ni tenir compte ab lo rey ý menys ab lo Déu, ý per ço Déu ho permet, perquè ab seu nom ý abrich de la Església no perdam tras lo cors la ànima. Don Pedro: Sancta persona sou, senyor Lúcio! ¿qu'és assò? regnar voleu vos? ¿què voleu algun càrrech del rey? Lúcio: No só tan ambisiós com això, mas no puc dexar de dir la veritat

que per un moro la diré, ý aparia que la corona fos més instrument per al mal que per a reparo del mal. Fàbio: Donchs jo us hé vist de altre parer en altre temps. Lúcio: Lesores predicava ab passió, a la passió totalment segura lo enteniment, com ho diu lo filòsof ý lo excelent poeta català Ausiàs March Fàbio: E Senyor que prou sabem de ont ve tot lo mal, ý no ve·n gens del lloch que pensau vos, senyor Lúcio, que los coronats que no són pijors vuy que foren en altre temps. No daurem de estany ý la veritat digam-la tanbé tots. Lúcio: Dons, ¿de aont ve? Fàbio: Ve, a la fe, de que los ministres ý oficials del rey per aplaudir-lo, no perquè desigen son servey, sinó per procurar sos interesos propris, inventen eyxes extorsions ý altres mil, ý així volen fer ab artifici al rey tirà, no esent-ho per natura. Don Pedro: Com nos volen obrir lo cap sense profit: al papa, qu'és príncep de la Església, no·s té respecte ý volen que se·n tingue al simple coronat? Fàbio: Com no respecte? Don Pedro: Ý no veu la guerra tan uberta que per a vuy té lo rey de Espanya don Felip contra lo papa Paulo Quart, que si Déu no u remedia, tot ha de anar al través.

Lúcio: Prou ho vém tot, senyor don Pedro. Però de això se·n té la culpa lo papa, que aqueixa guerra prou la podria ell escusar ý per ço així com als coronats opremixen per sa culpa —com tinch dit—, així també mouen la guerra al papa per sa culpa. Don Pedro: Com així? Digau-nos lo perquè, que molt folgaré yo almenys de saber-ho. Lúcio: Senyor no·m poseu en aqueixes fondures ý per amor de mi no·m fasau parlar del papa que té manat no·s parle d'ell. Ý com és mon superior ý senyor en lo espiritual, no vull yo descomplàurer ni desobeir. Don Pedro: No parleu vós contra la potestat sua, ni tracteu tanpoc de articles de fe, que en lo demés que toca a les affectacions e inclinacions suas en altres coses més baixes bé·m par a mi que·n podeu parlar sense escrúpol de conciència, majorment assí entre nosaltres, que tot lo que·s dirà serà com si dit no fos ý dir-se à sense entervenir-í malícia alguna. Lúcio: Cert és que yo no hé de parlar sinó coses que yo pensé que bonament puch parlar, mas ni aquelles per ésser cosa del papa les aclaria sinó presuposat que assí entre nosaltres serà, com aveu dit com si dit no fos, ý serà també de coses que la sensualitat les guia quant és senyora de la rahó, no menys en la persona del papa que en la dels altres hòmens, perquè també és home com tots, que en lo que toca a la pròpria persona sua no s'í pot dir res que no sia bo. Ý és cert que segons lo que en ell se conegué en los principis de son pontificat, ý per la relació que tenim de la bondat sua ý sanctedat, ell és un príncep molt singular, mas a vegadas, los que estan prop dels prínceps són causa que la bona naturalesa que en ells ha se gaste, com és de crèurer que serà estat ara en lo papa. Mas si per cas en lo que entench dir erre, vage per no dit ara per llavors. En tot me susment a la ordinasió ý correcció de la santa Església Romana

Don Pedro: Està molt bé tot ý així se ha de enténdrer; ý acabem de saber per què té la culpa de esta guerra lo papa. Lúcio: ¿Sabeu per què en poques paraules? Perquè volgué ell llevar lo regne de Nàpols al rey don Felip, que, juro hereditario, posseïx, ý l'altre forsat és que·l defense, que de dret natural és permès a cada hú defensar sa roba. Don Pedro: Sí, però lo papa demanava això per via de dret instant-ho lo fisc de la cort sua, ý lo rey defensar per via de dret. Lúcio: Per via de dret ý per via de fet vol ell haver aquell regne, ý per a millor fer-ho s'és lligat ab lo rey de França ý ab altres prínceps ý potentats de la christiandat ý encara, si és veritat, ab lo gran turch. Fàbio: Ab lo turch! No és posible, almenys no u crech yo. Lúcio: No, yo tanpoch ho voldria crèurer, mas així·s diu. Don Pedro: Ara deixem de això, que a la veritat no és de crèurer, mas lo rey de França ¿no tenia treva ab lo rey don Felíp? donchs, com dieu que s'és lligat ara ab lo papa contra lo rey ab qui tenia treva? Lúcio: Sí tenia, mas per a fer aquesta en companyia del papa, ha volgut rompre-la, perquè ab guerra moguda puga ell plegar les capes, que són lo ducat de Milà ý lo mateix regne de Nàpols, perquè no pot ell pair que aquestos estats estiguen en poder de altri. Don Pedro: O que pestilància, ý quant millor fóra que tals estats no fosen en lo món, que no que per ells se perda gran part de la christiandat com se pose en perill de perdre·s! Bé pot dir lo turch que li fan més bé aquestos dos prínceps que la mitat de tot son imperi,

perquè si ells no fosen, no viurie ell tan reposat ni tant segur en sa casa, ni trumfarie, com fins a vuy triümfe de la christiandad ab la presa de la expugnable illa de Rodes, ab la de Buda, ab la de Belgrado ý ab la de casi tota Ungria, ý ara últimament, ab la de Bugia en Barberia ý encara amenasa lo que reste en Àfrica als christians. Tota aquesta calamitat sesaria si la occasió o pendència de estos dos negres estats cessàs. Ý encara que entre estos dos prínceps de Espanya ý França hi haja altres coses sobre què debaten, que són lo ducat de Borgonya ý altres menors en Flandes, per los de Itàlia, és lo que·ls fa ventrell, que no u poden digerir, ý si a sso se podia sercar un tall, prou se dissimularia l'altre, ý, assò remediat, no y à dupte sinó que los dos se veurien, ý units tots, és cert que lo turch aniria per terra. Fabio: Sabeu vosaltres, senyors, quin dret és lo que pretén tenir en los de Itàlia lo rey de França? Lúcio: Prou sé yo què pretén en los de Itàlia ý en los de Borgonya, però seria llarch de contar. Fabio: Donchs deixem-ó ý tornem a tractar de la guerra que ara és entre lo papa ý lo rey de Espanya, que encara que yo no sàpia en estas coses tant com vosaltres, totavia, puix tinch veu en aquest capítol, desllibere dir-í mon parer. Digau, senyor Lúcio, que a vós vull dresar les noves, que sou lo qui donau la culpa al papa: ¿no sabeu vós que aqueix regne de Nàpols era de la Església ý per desmasiada liberalitat de un papa fou establit a rey particular ab gran perjuhí de aquella? Ý donchs, si lo papa que ara es veu clarament la cessió de Església feta fer tan enorme ý coneix que per ço pasa necessitat la Església, ¿no voleu que reparteixca lo que de dret és d'ella per remediar la necessitat?

Lúcio: O lo papa que lo regne establí pogué establir-lo o no; si no pogué, no té rahó ara lo papa ni justícia de repetir-lo, ý si no pogué, tanpoch lo papa no l'ha de voler cobrar ab escàndol ý violència. Fàbio: Ya primer amonestaren al rey que restituís lo regne ab la forma que de dret és permesa ý disposta, donchs si totavia està lo rey en no renunciar-lo, ¿no voleu que lo papa fasa lo que pot? Lúcio: No, a la fe, que ans bé fóra millor per al papa ý per a la Església, en nom de qui s'abrigua, que no cobrara lo regne que no té, ne que tinguera res del que té, que cobrar allò ý defensar açò ab escàndol ý violència ý en tan mala conjentura com la que vuy és, que lo turch està a la porta menasant-nos a Itàlia, ý los lluterans tenen ocupada quasi tota Alemanya ý França; tenim ya si és perduda Grèsia; Inglaterra ya veu qual està, de manera que la Europa ahont quasi a soles se onrra lo nom de Jesuchrist ya no y resta net sinó Itàlia ý Espanya, ý en Espanya ya veu lo que se és seguit en Castella, que si no tingueren lo rey tan catòlich ý no anara de per mitg la Santa Inquisisió no fórem ja senyors de nostres cases. Per ço, senyor, si masa me estrenyeu diré que ara no sols devia dexar de demanar lo papa lo que demana mas, si lo que li resta li prenien, no y devia fer resistència alguna per no trobar la unitat dels prínceps christians per a contra lo turch, que tan poderós dien que ve contra de nosaltres, ý també que, no tenint res que guardar, tendria perduda la occasió de pendre armes contra christians. Perquè, ¿què cosa més impertinent ý fora de rahó pot ésser que lo papa, que sols ha de entendre instruir-nos en la vida espiritual ý persuadir-nos en paraules ý exemples a la humilitat ý temperànsia, haja de tenir cuydado de regir regnes en lo temporal, ý per a defensar aquells tenir exèrcits ý tota forma de ingenis de guerra per a matar hòmens. Les armes del papa, a la fe, senyor Fàbio, han de ésser espirituals ý no de ferro. Més avant, no sabeu vós que és consell prudentíssim de metges permetre de llevar del cors de l'home un membre ahont foch se ha posat

perquè tot lo cors no·s perda, ans que per guardar lo membre posar en perill de perdre tot lo cors, per ço, conforme a esta doctrina, ¿no fóra millor que lo papa perdera, o no cobràs lo regne de Nàpols, que és lo membre ahont se té lo foch, que no per voler-lo unir ab la Església, perdre tot cors que és la christiandat? Don Pedro: Par, senyor Lívio, que no teniu vós per bé que la Iglésia tínguia patrimoni. Lúcio: Casi que no u tinch per bé. Don Pedro: Per què? Lúcio: Per mil coses que é llegides ý ohïdes ý encara vistes sobre assò del patrimoni de la Església que han causat grans escàndols en la christiandat ja pronosticats ab aquella veu que ohïren en lo ayre lo dia que l'emperador Constantino renuncià la cadira de Roma a la Esglèsia, segons ho resita sent Vicent Ferrer en un sermó de la feria VI aprés de Pentecostès parlant dels que malgasten los béns de les esglésies. Don Pedro: Què digué eixa veu? Lúcio: Lo que escriu sent Vicent Ferrer és assò: "quando Constantínus ímperator dedit redditus ecclesíac propter Deum, audita fuit ut dicitur a nonnullis, eodem die vox in aere dicens "hodie in ecclesia Dei seminatum est venenum."" Ý així s'és mostrat ésser veritat en infinites voltes, que per voler guardar lo papa allò, ý per voler cobrar assò, cada dia ha de tenir en sa mà, no lo bàculo pastoral per a guardar ý guiar les ovelles, mes la espasa ý llansa per a degollar ý estripar los hòmens. Don Pedro: Dons que totavia estau en què lo papa no tingua res de patrimoni? ý com viurà ab la auctoritat ý magestat que li pertany? Voleu que visca ab la sola despedició de bul·les ý que per necessitat cayga ab majors enconvenients? Sia en bon'ora tant sant ý tan sòbrio com vós voleu que sia, que també me·l vull yo, però lo major de tots los prínceps, sinó lo universal príncep de la Església, ¿no voleu

que visca com a príncep? ý si li lleva lo patrimoni ¿com ho porà? Lúcio: Jo us diré com ho porà, o almenys així me par a mi que poria: que dels delmes ý de les primícies de què vuy viuhen tots los prelats ý altres eclesiàstichs de la christiandat, donasen certa part quiscun any al papa, ý tal part que, tot cumulat, pugués ésser suficient forma per a víurer com a papa; ý assò no sols seria convenient remey per a víurer ab la magestat que deu lo vicari de Jesuchrist, però als prelats ý als altres ecclesiàstichs los seria salut diminuir-los les rendes, que també·ls danya la demasiada grexesa que tenen, "quia omne nimium nocet", com diu lo Savi. Fàvio: No·m par a mi mal lo que diu lo senyor Lúcio mas ¿com se poria fer això? Lúcio: Volguessen-ó lo papa ý tots los principals de la christiandad, que prou s'í trobaria forma. Don Pedro: És cosa nova aqueixa ý mai s'és vista semblant ad això. Lúcio: Anau enganat, que ans bé quasi de esta forma vivien los levites entre los altres del poble de Israel, que ad aquestos no·ls donà Josué porció en la terra de promysió, perquè així lo y manà Déu, sinó que los altres trips los tinguessen repartits entre sí per administrar-los lo sacerdosi, que sols als levites era lícit lo administrar-lo. Ý també quasi de esta manera se sustenta per a vuy la religió de Sant Juan, que tan florida està, que cada comanador dóna certa porsió de la renda que té de sa comanda al thesor de la religió per a llur susteniment. Don Pedro: No·m desagrada lo que aveu dit, ý estich ia, a la veritat, prou satisfet de vostres rahons, mas en lo que toqua a la guerra que aqueixos dos prínceps tenen, dich que és molt gran infelicitat la del rey don Felip, ý no fonch menor la de l'emperador, son pare, que en los principis de sos regnes los haja cabut en desgràcia tenir guerra contra los vicaris de Christo ý de la Església, essent com són tan catòlichs prínceps ý tan defensors ý zelosos de la religió christiana.

Lúcio: Així·s veritat, però gran alívio los és que la culpa no sia estada sua. Ells són estats provocats a la guerra, forçat és estat també que hajen respost ab ella, que com diu lo nostre refran català "a pledejar ý bandolejar vos poden forsar". Fàbio: Com, digau-me senyors, ¿que també tingué guerra lo emperador ab lo papa? Don Pedro: Puix no? Sí, a la fe. Fàbio: Quin papa era? ý per què la tingueren? Don Pedro: Ab lo papa Clement, setè de aquell nom, ý per lo mateix regne de Nàpols, ý tenia per valedor a Francisco rey de França com ara té també lo papa, aquest rey Enrrich que vuy és, ý de tal manera s'era feta entre ells ý altres la lligua ý concòrdia contra lo emperador, que ans de mòurer la guerra ja tenien entre sí repartit tot aquell regne. Fàbio: Santa Maria! , donchs, ¿com succehí a l'emperador lo negoci? Don Pedro: Molt bé; hagué victòria contra tots los enemichs ab la virtud ý forsa gran que tenia de sa justícia; fonch pres lo rey de França, fonch pres lo papa, fonch presa Roma ý finalment França vensuda ý tota Itàlia domada. Fàbio: Ý doncs, lo papa no podia considerar per lo succés de llavors, que no és servit Déu de què ell farà? Don Pedro: Yo crech bé, per a mi, que ell ho té ben considerat, mas està tan après ý tan subordinat a sos parents, que no està en mà sua fer altra cosa. Fàbio: Ý als parents què·ls mou a fer tant únicà obra?

Don Pedro: Ambisió de regnar que tenen, que en los hòmens sol ésser tan exesiva que·ls trau de tota regla ý de tot juhí, ý finalment los torna com a rabiosos. Fàbio: No dieu que vol lo papa cobrar aquell regne per a tornar-lo a la Església, de qui diu ell que era? Don Pedro: Aqueix serà per ventura son intent, però no lo de sos parents, que aprés de vengut a la mà del papa lo regne, puix ells lo pensen governar, aturar-los àn per a sí, que ja entre ells està fet així lo compte, ý encara també les parts com en temps del papa Clement. Fàbio: Jesuchrist nos done lo remey que menester hi és, que sols ell pot. Ý anem-nos-ne a missa, que ja se acosta la hora. Lúcio: No cumple tenir cuydado que falte missa, que dende les set ores fins a les onse n'í à en Santa Càndia contínuament, però podem-nos pasejar per la Seu ý veurà lo senyor don Pedro lo que novament s'és obrat en ella. Don Pedro: Gran devoció dien que·s té per a vuy en tota esta terra a eixa devota santa Càndia. Fàbio: Sí, cert; ý no sols en tota esta terra mas en quasi tota Espanya, que de Castella ý de altres moltes parts envien per a mides de esta gloriosa santa per a curar de vàrios mals, ý especialment de porsellanes, ý ab gran rahó perquè vehen a l'ull quant grans ý quant contínuos miracles es Déu servit fer per la intersesió d'ella, en benefici dels hòmens curant-los de tan lleges malaltias. Don Pedro: Cosa notable és aqueixa; féu gràsies a Déu per tal joya

com teniu; sí, Déu me salve, senyors, qu'és magnífica obra aquesta! O, com està autorisada ý devota ab los alabastres! Fàbio: Par-li bé a vostra mercè? Don Pedro: Sí, per cert, ý que ab veritat és una de les més ben fetes esglésies que yo hé vist, ý si acabada esta obra, serà aquest un aseat temple, ý par-me que estan millors estos alabastres que los vidres. Fàbio: Almenys estar més abrigada la Seu ý poden-se pintar les figures dels sancts, tan grans com les veu allí, que no·s porien pintar tam bé en lo vidre per ésser de pesses molt menudes. Don Pedro: Dich que està tot molt a mon gust. Digau-me senyors ¿ý té esta església molta renda certa per a la obra? Fabio: No, sinó molt poca. Don Pedro: Donchs, com la obren tan pomposa? Fàbio: Repartexen les despeses en certa forma entre lo bisbe ý eclesiàstichs ý també los hi ajuda la ciutat. Don Pedro: La ciutat? Com tanta pobresa té lo cors de la Església que mester hi ha lo adjutori de la ciutat? Fàbio: Lo cos de la Església, a la veritat, no és rich, més los donatius ho són prou. Don Pedro: Com deixa de ésser la Església rica tenint riques les dignitats! No sabeu que no·s pot dir ser un rey pobre que sia rey de regne rich? Fàbio: Sí, però això és quant l'amor ý caritat abunda ý quant se ha més lo bé comú que lo particular. Assí, Senyor, tenim altra usansa ý de l'hús fem lley. Don Pedro: Ý quantes dignitats ý canonicats hy à en aquesta església? Fàbio: Són les dignitats dotze ý los canonicats, vint. Don Pedro: Dotze les dignitats?

Fabio: Sí, a la fe, dotze. Ý totes molt bones, que encara que les reduïsen per a l'adjutori del papa, que deya lo senyor Lúcio, en alguna cosa, restarien totavia bones. Don Pedro: Ý què valen? Fàbio: Són de diverses valors, que no són totes iguals; alguna n'í à que val dos mil lliuras ý altres més de mil ý altres vuyt_centes lliuras. Don Pedro: Jesús, és posible? De veritat que és una molt gran cosa aqueixa. Si no m'ó diguéseu, senyors, vosaltres, no u creuria yo. Ý ¿en què tenen la renda? Fàbio: En molt bons delmes ý primísies, així en lo terme de assí com en tot lo bisbat; sols n'í ha una ý és lo priorat major que té la renda principal en uns molins de molt gran importànsia. Don Pedro: Dich-vos que és de les coses més belles que yo sé en estos regnes de Aragó! Los canonicats què valen? Fàbio: Senyor, los canonicats valen, a la veritat, poch ý segons les dignitats, que cert se considerà mal en lo principi quant la maça de aquesta església se dividí, que no sols se seguí aquest mal de restar, com resten tan pobres los canonicats, que no és poca desgràcia, mas seguí-se·n altre major, ý vém-ho cada dia per experiènsia, ý és que per ésser les dignitats tan poderoses, cada dia les nos casen los forasters poderosos, ý així poch a poch les venim a pèrdrer, que si no les salven ab regresos, no n'í restarà casi ninguna. En los de la ciutat lo contrari és ý fóra també en los canonicats, encara que de molt més valor fosen restats, puix tingueren la renda com ara la tenen en distribusions ý porcions perquè requerexen presència ý servitut, la qual no farien tan de bona gana los forasters. Don Pedro: Donchs, ¿què valen los canonicats? Fàbio: Valen cent cinquanta lliures. Don Pedro: No és mal, que ab poca cosa que s'í ajuste poden en poble

com Tortosa honrradament víurer, perquè crech yo que les provicions assí deuen ser barates. Fàbio: Sí són ý lo viure molt descarregat de obligacions ý serimònies, que és una molt gran llibertat per a la vida humana. Don Pedro: Ý lo bisbat quant val? Fàbio: Valdrà nou o deu mília lliuras. Don Pedro: qu'és burla? Fàbio: No és per cert, ans bé és així. Ý té la diòsessy tan estesa qu'és de llargària de 30 llegües catalanes o més, perquè comensa en una vila que·s diu Mayals, a dos llegües de Segre ý arribe fins Almenara, sinch llegües de València, ý també entre en Aragó. Ý en cada un de estos regnes de la Corona té pròpries baronies ab plena jurisdicció. Don Pedro: O bella cosa! per cert això serà província ý no bisbat; aqueix bisbat també·s poria asersenar per altre ordre que té donat lo senyor Luicio; maravelle·m de com lo bisbe no té la obra de la seu tota a son càrrech, tenint tanta renda com té ý sabent que·n té tan poca lo cos de la Església. Fàbio: Ell se·n guardarà molt bé de això! en bon'ora donàs lo qu'és obligat conforme a la tacha, que prou se contentaria lo capítol, mas ni assò ni allò dóna. Don Pedro: Per ventura segueix l'ordre del nostre arquebisbe don Thomàs de Vilanova, que poch temps ha és mort, lo qual estimava més distribuir tota sa renda entre pobres, que deia eren temples vius de Déu, que no en edificar esglésies que són temples morts, o quizà té alguna gran cosa de criats, que serà com un espital ý abrig de pobres gentils_hòmens. Fàbio: Ni yo li veig tals criats, ni sé que fasa tals caritats; no que no tingua occasió ý encara obligació ý força de fer-ho per la infinitat de pobres mendicants que vuy y à en Tortosa, ab esta tant cruel ý tan universal fam qu'és casi en tota Espanya, que van per los carrers tant

embotits que és dolor de veure·ls, sense una altra llegió de pobres vergonyans que purament pereixen de fam. Ý sabem de cert que moltes cases no viuen sinó de erbes ý garrofes, mas no per això li veig que·s mou a fer caritats més del que solia, o si fa, és tan poch que no fa cap a res. Don Pedro: No·m maravell donchs que no enprenga la obra de la seu perquè si aqueixa que de dret li és forjada no fa, com farà aquella que és voluntària? Lúcio: De dret tan forçada i és la una com l'altra, segons opinió de molts, que de les tres parts de la renda, dien que la primera ha de ser per a son víurer, la segona, per a pobres ý la tercera, per a obrar esglésies. Don Pedro: Lo bisbe que vuy tenim no·s diu don Ferrando de Lloazes? Fàbio: Senyor, sí. Don Pedro: No és menester desconfiar, que si fins assí no ha fet, hi farà en alguna ora quant menys vós ó pensareu, que me han dit qu'és rích home ý tots temps se trau més del cru que del nu, ý per altra part no ignora com a docte que és al que és obligat fer ý si la vergonya no l'estimula, estimular-lo ha la conciència. Fàbio: A la fe que és mester que Déu lo inspiri en ayxò, que altrament forçat serà parar esta tan santa ý tant necessària obra ý seria molta desgràcia ý molt gran vergonya que paràs. Don Pedro: Callau, senyors, que dotze hores ha en lo dia per a mudar

lo propòsit. Yo confié que ell ho farà bé ý prest. Digau-me, senyor Fàbio: ¿esta església vella que resta a derrocar era mesquita, que cert lo tall ne té? Fàbio: Això lo senyor Lúcio ho sabrà millor que yo. Lúcio: No fonch may mesquita, ans bé és estada edificada per a església, aprés que Tortosa és estada de christians d'esta darrera vegada. Don Pedro: ¿Com altra vegada és estada de christians sens aquesta? Lúcio: Que com era dels godos ab tota Espanya, no era de christians? Sí, que los godos christians foren, ý com perderen Espanya, christians eren. Don Pedro: Dons a fe que par obra molt antigua, ¿quants anys ha que la edificaren? Lúcio: Ý os diré, comensaren-la a edificar en lo any ·MCLVIII· ý acabaren-la lo any ·MCLXXVIII·. Açò se mostra que un lletrer escuplit en una pedra que vuy està asentada en la paret prop la segrestia vella, junt ahont està ara lo cor. Don Pedro: ¿Tenen assí moltes relíquies? Fàbio: Rahonablement, ý les que y són estan ab honrrada forma. Don Pedro: Lo culto divino ý les serimònies de la Església hé hoït que·s fan assí ab molt gran cumpliment ý molt gran auctoritat. Fàbio: Sí fan, cert, ý sé dir a vostra mercè que en això me par a mi que porta aquesta església conegut avantatxe a totes les altres que yo hé vist, ý no són poques, perquè primerament assí no pot dir la missa en lo altra major sinó canonge, ý al servey de l'altar asesteixen ordinàriament deu o dotze capellans, los quals per allò tenen particular

renda ab què viuen. En dia solemne dien la missa o lo bisbe o los majors en dignitat, lo diaca ý sots_diaca ha de ésser també canonges ý la hú posat en dignitat. Ad aquestos acompanyen, per a dir lo Evangeli ý Epístola, tots aquells capellans que a l'altar assisteixquen, ab lo vedell qu'està davant vestit de una lloba llargua de grana afforrada, en les ales de setí morat, portant una bella maça de argent sobredaurada alta, que pareixen acompanyar un bisbe. En les vespres, al Magníficat, acompanyen tots aquestos al prevere que va a l'altar que, o és bisbe o altre dels majors en dignitat, ab sis canelobres de argent grans ý dos ensensers, ý va acompanyat lo prevere de altre canonge; en lo cor comensen los oficis, canonges; en lo mostrar la Vera Creu, Dominica in pasione, tenen més primor ý fan los compliments més auctorisats ý devots que en part ninguna de estos regnes. És, cert, un molt bon espectacle, ý finalment, totes les serimònies fan ab gran perfecció, ý especialment en selebrar les festivitats de Nostra Senyora tenen molt grans compliments, la qual, quasi com per un agraïment, se dignà donar a esta església, que debaix de son nom ý honrra està fundada, una cinta feta de la sua ma, la qual per a vuy tenen molt ben guardada, ab gran venerasió ý devoció. Don Pedro: Que sia així. Fàbio: Així és, com ho dich. Don Pedro: Guardau que contau cosa molt estranya ý molt difícil de crèurer, ý així perillosa per a vostra reputació, que les coses de admirasió, com sabeu, no·s deuen contar, com diu lo Marquès de Santillana. Fàbio: Dich-vos que aquesta església ho té així per cert. Encara per la festivitat d'esta santa, té ordenat particular ofici ý escrit en los breviaris de tot lo bisbat, ahont pareix llargament la història del miracle.

Don Pedro: E diga-la, Senyor, per mercè. Fàbio: És llarch negosi però yo li mostraré ahont està en lo breviari ý así lo porà llegir a son plaher puix és un poch lletí. Ý també li voldria contar, puix estam en estes rahons, altre misteri de què poch menys se·n maravellarà, que del que és ohït: ¿sap què és, senyor Lúcio, lo miracle dels catius? Lúcio: 0, estranya cosa també ý grasiosa de oir. Don Pedro: Sàpia-la yo, que molt guste de oir los miracles que Déu és servit fer per intersesió de sos sants. Lúcio: Vós, senyor, per no parèixer luterà en res ni per res dieu això! Don Pedro: De tan mala ý de tan bestial cosa ni ésser ni parèixer. Diga, senyor Fàbio, son cuento, per mercè. Fàbio: Molts anys ha que los canonges de esta seu tenien dos catius en lo pastrim, moros, ý com en aquell temps lo forn que dien de la Canonja estava ves la casa de la Espitaleria, estos catius, per a portar lo pa al palau, aon se acostuma donar la rassió als canonges, passaven per mitg de la seu, ý de la claustra, ý perquè veyen que la gent de aquest poble venerava al gran devosió la imatge de Nostra Senyora que està en lo altar major, també los catius prengueren en ús de fer-li reverènsia, ý així poch a poch, instpirant-los la divina gràcia, prengueren tanta devoció a dita aquella imatge, que de quiscun dia la suplicaven los delliuràs del cautiveri, prometent-li que si a llurs casas los tornava, ells li enviaran dos palis o davant-altars de or a onor ý glòria sua. Seguí·s que pasats quatorze anys aprés que foren catius, una nit despertant-se los dos a una se trobaren sens los ferros que solien portar en les cames. Considerant ells ý ponderant bé assò, prengueren promptament pa ý dos cantes de aygua ý ab un esquif que y à ab dos parells de rems trobaren a la vora del riu, tiraren la volta de la mar, ý exit ab aquella, foren guiats ab bon salvament en Alexandria de ahont eren los dos naturals. Los quals aprés de arribats tenien memòria de la tan senyalada mercè per medi de

la sacratíssima Senyora rebuda ý de la oferta per ells dels dos palis feta. Encontinent los feren fer com millor pugueren, ý perquè de assò no fosen per sos vehins descuberts no gosaren acomanar-los a mariner ningú que·ls portàs, mas fabricaren una caixa ý posaren dins aquella los dos devant-altars ab un escrit que en efecte deya, ab lletres aràbiques, com aquells dos catius de la seu de Tortosa envien aquells dos palis per a servey de Nostra Senyora de la seu. Ý puix altra millor forma no tenien per a aviar-los-hi a ella, los lliuraven ý soplicaven los guiàs finalment la caixa, molt ben calafatada ý enpeguntada. Arribaren a la platja de Tarragona, la qual aportaren a l'arquebisbe uns pescadors que ab ella encontraren, ý aquella uberta ý lo que en ella venia vist ý la lletra llegida, trameté lo arquebisbe la un dels dos palis assí a Tortosa ý lo altre se aturà per a la sua església de Tarragona. Don Pedro: O què cosa tan meravellosa! Yo estich molt admirat del que dieu ý no per la dificultat del cas, que a Nostra Senyora molt fàcil li és de recaptar de Jesuchrist, fill seu ý senyor nostre, aqueixes ý majors gràsies, com cada dia les alcansa per nostre bé, mas estic com hé dit admirat que permetés Déu que eixos catius se n'anasen de assí, ahont pogueren o en una ora o en altre convertir-se a la fe cristiana ý salvar la ànima a perill que allà en sa terra la perdrien continuant en sa mala secta. Fàbio: No, Senyor, esperau, que m'és hy à. Pasat aprés de assò algun temps vingueren a saber aquestos dos catius com los dos palis eren arribats ab la forma apuntada, ý vist ý considerat per ells bé lo miracle tan gran, determinaren de fer-se christians ý anar-se·n a Jerusalem, a visitar la casa santa ý allà servint a Déu feren bona fi ý guanyaren la corona del cel. Don Pedro: Ara reste ben satisfet ý content de aqueixa història ý del succés d'ella; no·n resta a demanar sinó com estau certificats de tot això? Fàbio: La principal certitut que tenim és la del mateix pàlit que encara per vuy ést molt guardat assí en la seu ý sols lo posen lo dia de les relíquies com a tenint-lo per relíquia; ý derivant la memòria de aquell miracle de uns en altres del que·s seguí fins ara, se té per a vuy en dia lo pàlit per aquell mateix dels catius; més avant té també aquesta

església una memòria figurada ý escrita en un pregamí ficat en una post, en la qual està escrit tot lo que yo hé relatat, la qual memòria aportà de Barcelona ahont avien trameses los de Tortosa moltes escriptures públiques per una urgentíssima necessitat de guerra que en aquell temps avia en esta terra, hun home que·s deya Miquel Miravet, notari, fent ell mateix fe com a notari del que sobre açò avia vist ý trobat allà en Barcelona, no obstant que ja aleshores veneraven los palis i·l tenien per aquell dels catius, com ara en nostros dies lo tenim. Ý per conclòurer, vull dir-vos, que lo que en Tarragona se aturaren ja està desfet, que casi no n'í à memòria, ý lo de assí està com si fos nou. Don Pedro: Lloada sia per a tots temps la bondat divina ý ab quantes ý ab quant vàries formes nos mostra la omnipotència, gràcia ý misericòrdia sua. Anem a oir missa que ja lo sacerdot ix per a dir-la. Lúcio: Anem en bon'ora, ý puix me fareu la mercè de dinar los dos ab mi, tot lo dia tindrem de temps per a parlar, etc.

Col·loqui segon, en lo qual se tracta de la conquista de Tortosa feta per lo comte de Barcelona. Tanbé s'í toquen moltes altres històries dignes de memòria e molt agradables de oyr faent a la Corona de Aragó ý singularment de la nació cathalana. Van introduïts los mateixos del primer col·loqui. Interlocutores: Fàbio, ciutadà; don Pedro, valència; Lúcio, cavaller, etc. Fabio: Senyors, puix avem dinat ý no som encara en temps de dormir en sesta, anem-nos-ne a pasejar per la ciutat, ý aprés exirem per lo portal que·ns pareixerà, a vèurer la campanya. Don Pedro: La vida ens donarà lo fer un poch de exercisi; anem si al senyor Lúcio li par bé així. Lúcio: Tot lo que par bé a vostres mercès me pareixerà a mi bé, perquè la natural condisió mia és tal que tantost se transforma lo ànimo meu en lo ànimo de mon amich, ý de allí ve que no sé voler sinó lo que ell vol. Don Pedro: Aqueixa és, a la fe, la lley de bona amistat: tenir un voler ý un no voler ab son amich, ý puix a tots plau que anem a pasejar, anem primer a donar la volta per la ciutat que ha dit lo senyor Fàbio ý donar-nos ha, com yo hé dit, la vida, perquè havem menjat masa.

Fabio: Sí, que lo moviment si temperat és, és causa de sanitat, per ço que causa color, ý la calor digestió ý la digestió sanitat. Don Pedro: Mas és fort cosa la del senyor Lúcio que may se burla en donar de menjar; dig-vos de veritat que serà forsat entrar de assí avant ab cosa cotada ab aquest home. Fàbio: Diu la veritat lo senyor don Pedro, ý entre amichs no serie menester tanta demasia ni per ma vida ab ningú, perquè lo demasiat minjar destragua lo ventrell, debilita lo gust ý danya la bolsa. Don Pedro: Això de la bolsa és de català. Fàbio: No està mal tenir compte ab tot, perquè diu lo refranch "qui mesura, dura, a despit de mala ventura". Lúcio: Mas no sé yo de què donau, senyors, vosaltres culpa, que si lo poch hé perdut, ser per carta de menys ý no per carta de més. Don Pedro: Prou sap lo meu ventrell de això la veritat; ara dich-vos —tota manera de llegot a part— que yo no trobe en la nació cathalana la meséria en lo donar de menjar que tot lo món publica, que cert, en totes les parts ahont só anat en Cattalunya, lo me han donat a mi ab gran abundànsia ý lliberalitat per molt poch me han conegut. Ý tinch entés que tenen ells assò per tan ordinari com lo respirar. Fàbio: És molt gran veritat; dons si vèyeu com ho fan ab algun cavaller que segueix ab quadrilla; és glòria de vèurer quant alegra ý quant desinboltament fan lo servey ý donen lo menjar, ý assò no sols als molts coneguts ý amichs, mas als que casi may han vist. Yo·n tinch feta de això esperiència tant com qualsevol. Lúcio: Les tantes bandositats que en Cattalunya tostemps ý sol haver los fa de tal condició ý a les vegades també triünfen per forsa.

Don Pedro: També m'ó crech. Digau-me, senyor, ¿de aont ha pres fonament o principi aquell proverbi o refran que per denotar misèria se sol dir "par que sia taula de Barcelona" que en certa manera par que·s digua en perjudisi de tota Cattalunya? Lúcio: Senyor, de aqueix refran o proverbi abús ne han fet los maliciosos, que en la real veritat no s'és introduït per denotar misèria, sinó per denotar molta abundància mas perquè los de Barcelona són tinguts en opinió de gent que té gran compte ab la moderació ý estalvi (lo que ab tota veritat parlant yo no puch dir-ho així, ans bé hé trobat per a mi tot lo contrari en ells), se és vengut a crèurer que lo refran fonch introduït per a denotar misèria. Don Pedro: Sapiam dons com és això que denote abundància ý entengam, per merce, aqueix qüento. Lúcio: A la veritat, si de rael se prenia, seria molt llarga, mas per ad aquest propòsit sols diré que aquesta "taula de Barcelona" se diu perquè en Ramon Berenguer, compte de Barcelona, tercer de aquest nom, per solemnisar la entrada de Metildis, muller de l'emperador Enrico, segon de aquest nom, que a Barcelona venia per a vesitar-lo, com per un agraïment de la tan bona obra que li avia feta de deslliurar-la del fals crim de adulteri de què era estada acusada, manà posar taules des de lo castell de Moncada fins a Barcelona, que seria espay de dos llegües, ý manà-les totes fornir de totes viandes ý de tant preciosos vins com a la taula ahont menjave la mateixa emperatrís. Ý de aquesta

tan gran abundància ý estranyíssima liberalitat, ha pres fonament lo refran. Don Pedro: Bé n'agrada, això serà sens falta. Mas, que de refrans ý quan sentensiosos se troben ý·s parlen en Cattalunya! Cosa estranya és, ý políticament se pot víurer ab ells com ab los consells de Aristòtil ý de Tuli; no lo y cal llevar que, sert, ella és una gentil nació, la cathalana, valerosa ý molt sàvia, si bé que per a vuy també se està arrimada com ho està la aragonesa ý valenciana, que estos castellans s'ó beuen tot. Lúcio: Senyor, no me·n maravell, que són molts ý més poderosos que nosaltres, ý per ço poden seguir millor lo rey ý lo present és tostemps tingut per més just que lo absent, com ho diu lo Marquès de Santillana en sos Proverbis, ý també qu'és cosa natural ý cada dia vista donar volta lo món, ý lo dominar, discórrer per les nacions sens reformar-se ni parar en una, que com diu Salamó en lo Ecclesiàstich, al darrer capítol, "nilhil stabile sub sole" ý lo poeta Còmit "omnium rerum vicissitudo est" . Que sia així la esperiència nos ho mostra en totes coses, especialment en assò que vuy vém lo llustre, la fama, la glòria, lo mando en uns ý demà lo vém en altres ý assò és també en les coses majors, indiferentment com en les menors, que no y à res ferm. A la primera monarchia que fonch la dels caldeos ý assírios, ya veu com la superà ý desféu-la medas ý persas, a la de aquestos la dels grechs, a la de aquestos la dels romans; ý encara que

en los darrés apar que resta per a vuy lo domini, a mi, a la veritat, no·m par així, que lo que vehem de l'imperi Romà no és més o és poch més de una sombra del pasat. Ý dins nostra Espanya avem tingut també lo ésser tan inquiet ý tan variable com en ninguna província de quantes són en lo món: que als primers pobladors que en temps de Túbal vingueren, superaren los egípsios, als egípsios los grechs, als grechs los celtas, als celtas los fineses, als fineses los cartaginesos, als cartaginesos los romans, als romans los vuàrdalos, suevos, alanos ý altres, a aquestos los godos, als godos los moros o sarrians ý als sarrians assí en la nostra província de Cathalunya los alemanys ý francesos. Ý per ço si ara veyem manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, ý aprofitar-los ha poch la llàbia que tenen. Fàbio: Sí, que grans paraulistes són ý per lo dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes. Don Pedro: ¿Què són les coses mudes? Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons, que a la veritat estes averies aventatge porten a les nostres. Don Pedro: Grasiosament ho dieu, per vida mia. Lúcio: Tras això tenen altra cosa pitjor, ý és que volen ser tan absoluts ý tenen les coses pròpries en tant ý les estranyes en tan poch, que par que són ells venguts a soles del cel ý que lo resto dels hòmens és lo que és eixit de la terra. Ý és lo bo que si a les històries verdaderes donen fe, trobam que no y à nació en Espanya que tant arrimada ý enfosquida sia estada en tot temps com la castellana, que casi may ha sabut exir de los térmens, no dich per a dominar mas per a gosar guerrejar regnes estranys, com se mostra que ha fet la de la Corona de Aragó ý la de Portugal. Testtimonis per la primera: les illes de aquesta mar que son Cicília, Serdanya, Mallorca, Menorca, Ivisa,

Còrsega ý lo regne de Nàpols, que lo rey don Alfonso de Aragó conquistà ý també la jornada que Ramon Montaner escriu que feren los catalans en Constantinoble, aont tant se detingueren ý tantes asanyes y obraren, no sols a honrra ý glòria sua, mas encara de tota Espanya; ý per la segona, que és la de Portugal: tot lo que posseïx en la mar Oséano donchs dins de Espanya la major part de les vegades que han travat pendènsies ab los vehïns christians són restats escalabrats, ý les més notables que han tengut ab los moros, si superades són estades per ells, ab la forsa de la nació nostra les han superades. Però si voleu saber-ho ohïu-me que jo us mostraré: primerament la batalla que contra lo poderós rey de Córdova se donà, prop de la mateixa ciutat, en temps del rey don Alfonso de Lleó, sinquè de aquest nom, ý de don Sancho, comte de Castella, ab la potència e indústria del comte en Ramon Borrell de Barcelona; se guanyà la ciutat de Toledo que lo rey don Alfonso, sisè de aquest nom, conquistà ab la gran valor ý destresa en coses de guerra del rey don Sancho de Aragó, primer de aquest nom, se guanyà la plasa de Almeria, que fonch en temps del rey don Alonso de Castella, octavo de aquest nom: lo comte de Barcelona Ramon Berenguer Quart la féu, que casi no y tocà lo rey; la ciutat de Cuenca, lo rey Alfonso de Aragó a soles conquistà per fer plaer al mateix don Alonso Octavo, rey de Castella; la gran batalla del Muladar, que fonch prop les Naves de Tolosa, ab lo consell, esforç ý valentia del rey don Pedro de Aragó, primer de aquell nom, —a qui los aragonesos dien segon— la guanyà; ý l'altra batalla nomenada la Pasada, que fonch en temps del rey de Castella don Alonso Onsè contra los reys de Bellamani de Bugia, de Tursis ý de Granada, donada prop la roca del Servo, ab la valentia del rey don Pedro de

Aragó, tercer de aquell nom, —a qui los de Aragó dien quart— se guanyà que li envià a mossèn Pere de Moncada ab deu galeres molt ben adresades, que no sols lo servien ab gran valentia ý destresa en la mar; mas, saltats en terra, foren la principal part de la victòria; ý en la presa de Algé s'era feta per lo mateix rey don Alonso, aquest mateix rey don Pedro fonch lo qui més s'í senyalà. Don Pedro: No·m par que·s lligen la història de aqueix rey que ell mateix y anàs en persona. Lúcio: Diego de Valera, qu'és castellà, escriu, ý no u escriguera per ser en nostre favor, si així no fóra. Ý finalment lo regne de Granada, que com sabeu, és estat tostemps com busca en ull al regne de Castella, jamay s'és pogut conquistar fins que lo rey de Aragó, don Fernando Segon, hy à posat les mans; ý la jornada de les índies del mar Océano, que Christòfol Colom, genovès, començà ý aprés acabaren Ferrando Cortés ý Francisco Pissarro ab pròspera fortuna del mateix rey don Fernando de Aragó, per manament ý ordre del qual se comensà, se ha de atribuir no gens a castellans. Don Pedro: Està molt ben tocat tot ý és cosa aqueixa molt de ponderar, mas no entench yo això que dieu que los aragonesos dien segon al primer ý quart al tercer. Lúcio: Jo us ho diré: ans que Cathalunya se unís ab Aragó, tingueren

los aragonesos un rey nomenat Pedro ý altre Alonso, ý sobre aquestos conte·s los altres de aquestos noms que aprés de units los regnes, regnaren en Aragó. Catalunya, emperò, no té compte ab aquells, puix no regnaren en ella, mas sols conta los que aprés han tengut aquells noms ý per ço a Ildefonso, fill del comte en Ramon Berenguer nomena Alfonso Primer, no obstant que ja n'í haia hagut en Aragó altre, ý a Pere, fill de aquest Ildefonso, nomena Pere Primer, encara que també en Aragó haja agut altre Pere. Don Pedro: Ja u entench; ara vostra mercè pot tornar a sa pràtica, que a tots agrada molt. Lúcio: Més avant, si miram lo que foren los poblats en aquell regne de Castella la Vella, quant se guanyà Espanya per los moros, trobaren que los més fluixos ý los que ab meyns dificultat se conquistaren foren ells. Ab veritat yo hé ohït dir sobre assò ad alguns cavallers aragonesos dignes de fe, que pasant per Çaragoça lo rey de Veles que era home molt llegit, los dyx que ell tenia la conquista de Espanya escrita en aràvich ab molt gran fidelitat ý que en ella se llegia com la major dificultat ý los majors perills que los moros tingueren en aquella jornada fonch en aquesta província de Tarragona, que en la Bètica ý Carpetana, que ara són Castella la Vella ý Nova, aprés de guanyada la gran batalla contra lo rey don Rodrigo, tant com caminava tant guanyaven sens casi trobar resistència alguna. També llegim que Octaviano Sèsar, en la conquista de Espanya, los majors treballs, dificultats ý encara perills pasà en la Saltibèria, ý casi per ço volgué que en ella ý no en altre província de les d' Espanya, restàs perpetuat lo seu nom, com de fet lo manà posar a la ciutat de Çaragoza, dient-li, com per vuy se diu, en llatí, Cesaragusta. No sé yo, donchs, de ahont prenen tanta arrogànsia estos castellans, dic-vos que yo no y sé pèndrer paciència, majorment com los veig unes afectasions tant descomedides que no tenen par, ý assò no sols en paraula, mas també en escriptures. Sinó mirau lo que té escrit Juan Sedoño en lo

Sumari dels Il·lustres: ý veureu que no han tingut enpaig de fer memòria de alguns reys de Castella que per a qui sap lo que passà, par més burla que altra cosa, ý per la onrra de sa nació, fóra millor deixar de fer-la. Avia de considerar que allí, segons lo propòsit seu, no se avien de posar los reys, per ésser reys mas per ser il·lustres; ý també ha fet altre que per a omplir ý allargar lo número de castellans en aquell Sumari ha embotit obres de persones particulars que pareixen rondalles o rialles ý per altra part, per no donar glòria ni onrra ad algun espanyol que no fos castellà, ha disimulat les obres dignes de memòria de molts reys particulars de Espanya ý espesialment de la Corona de Aragó ý comtes de Barcelona, que no sols eren iguals als més senyalats reys de Castella, però encara, segons ma opinió, los foren de conegut avantatge. Don Pedro: Per ventura no fa memòria, sinó de sols los castellans, per lo que aveu dit que ells a soles eren ser en lo món. Lúcio: Que sí, senyor, per més de dos_cens fa memòria de diferentíssimes nacions, ý de molt, sert, ab gran rahó, ý de altres, ab molt poca. Don Pedro: ¿Qui foren, senyor, per vostra vida aqueixos reys ý comtes de qui os par que devia fer aqueix home menció que no l'à feta? Lúcio: O, senyor, foren tants que a voler-los yo contar ara seria més pesat que aquell Sedenyo descomedit. Don Pedro: Digau-nos-ne alguns, los que més prest vos vindran a memòria ý bastarà per a conèxer, si tals seran, lo descuit de aqueix castellà. Lúcio: Jo us diré, puix així m'ó manau. Primerament deixa ell de fer memòria del rey en Jaume Primer, que les asanyes ý gran virtut ý valor sua no·s pot compèndrer en breu història: conquistà tres regnes, ço és lo de València, lo de Mallorca ý lo de Múrcia, anà a la visita que·s féu en França de molts prínceps christians per a tractar de la defensa e aument de la christiandat ý digué ý obrà allí coses dignes de memòria.

Don Pedro: Santa Maria! que de aquest notable rey tan sant ý tan bo ý tan valerós no fa menció aquest homa! Lúcio: Ninguna, ni tanpoch la fa del rey en Pere Segon —a qui los aragonesos dien tercer— que li posaren sobrenom de Gran ý també dels Francesos, lo qual fonch una persona de les notables del món, contra qui·s conjurà lo papa, rey de Nàpols, ý ab ells casi tota la christiandat ý contra tots prevalgué ý triunfà de ells, guanyant-los la illa de Sicília que per sa muller, dona Costança, li pertanya, llançant-ne lo rey don Carlos de Nàpols, que la tenia ocupada: passà en Àfrica ý allà també féu maravelles ý proeses grandíssimes tostemps ab complida victòria. Tanbé ha deixat de fer memòria del rey don Alonso Quart, —que los aragonesos dien quint— que tingué sobrenom de Nàpols, que a més de ser lo més savi ý magnànim rey de quants en lo món lesores eren, conquistà lo regne de Nàpols, Apulla ý Calàbria, que per certa via li prevenia de dret, domà los florentins ý pisans, fonch capità general de la Església ý lo més temut ý amat de tots los prínceps del món; ý deixant molts altres reys de Espanya, així de la Corona de Aragó com de Navarra ý Portugal, que per ses molt clares asanyes merexien que d'ells se faria singular memòria, millor almenys que de alguns reys de Castella de qui la fa, que per la onrra de sos progenitors dexaré de nomenar-los. Tanpoch la fa del claríssim e invictíssim príncep lo comte en Ramon Berenguer de Barcelona, tercer de aquest nom, que a més que conquistà Mallorca la primera vegada (la qual los genovesos ý pisans a qui lo comte la deixà acomanada, tornaren al moro per certa sumada de diners) sojugà de València, Tortosa ý Lleyda, los quals en tots los dies de sa vida li feren traüt; féu també aquella nobilíssima asanya digna de immortal memòria ý glòria per a tota Espanya ý molt en particular per a nostra Cathalunya de deslliurar per batalla de sola sa persona a Metildes, muller de l'emperador Enrrico Segon, com ja us hé dit, de fals crim acusada, deixant mort en lo camp la un dels acusadors ý fent rendir ý desdir a l'altre de tot lo que contra la emperatrís avia publicat.

Don Pedro: ¿Ý com se vingué a trobar lo comte en aqueixa jornada? Lúcio: Ell volgué anar-hi adredes des de assí de Catthalunya sols per a fer esta tant santa, tan pia ý tan valerosa obra, ý anà-y ab sols un companyó que·s deya Beltran de Rocabruna de Proensa, perquè sabia ja que los acusadors eren dos; lo qual Rocabruna, la nit abans de la batalla, per tenir notícia de la valentia dels acusadors, se absentà, de manera que jamés aparegué, dexant lo comte enmitg de la necessitat, però per ço lo valerós comte no desmayà un pèl, ans com dit hé, combaté virilment fins alcansar cumplida victòria. Don Pedro: Maravell-me com lo comte emprengué tal cosa fins tenir seguretat o certinitat si lo crim contra la emperatriz aposat, pasava en ser o no, perquè ja veu quant importa en semblants coses tenir bona querella. Lúcio: Hans la tingué aqueixa certinitat molt complidament. Don Pedro: Ý com? Lúcio: Ab la més gentil ý graciosa manya que may se sia oÿda, ý fonch d'esta manera: que ell se fingí ser religiós home de molt sancta vida, perquè fonch informat que la emperatriz era princesa molt devota, ý, arribat a la cort de l'emperador en Alemanya, tingué forma de parlar ab ella, ý lo parlar fonch de tal manera que la oý de confesió ý per allí entengué la puritat sua ý la maldat ý mentira dels acusadors, de hont se determinà de passar avant la empresa, de la qual hisqué ab la glòria ý honrra que aveu oÿt. Don Pedro: O cossa maravellosa, obra per cert digna de immortal memòria! Fàbio: Per la part que me toca com a català, me só alegrat de haver ohït això en infinit. Per ço, senyor, me fareu mercè molt gran de contar-nos

tota aqueixa història, que no s'à de dexar de saber tot lo que en este tan senyalat ý tan heroich passa. Lúcio: És cosa molt llarga; en la vida del mateix comte està escrita ý per molts altres historiadors tocada. Allí poreu llegir-la los dos sempre que vullau, molt a vòstron plaè. Si bé perquè seguí son mal costum com a castellà, Pero Mexia callà en los epítomes de l'emperador que aquesta gloriosa obra fos acabada per lo comte ý posà que, de certa manera, se descubrí la desculpa e innocència de la emperatriz, sens declarar quina manera, ý crech-me que li paregué dir així, puix no ere castellà lo comte en Ramon Berenguer. Don Pedro: Donchs que tanpoch no fa menció lo Sodinyo de aqueix tan creent ý tan il·lustrat príncep? Lúcio: Ninguna, ý mens la fa d'en Ramon Beringuer, compte de Barcelona, quart de aquest nom ý fill del darrer nomenat, qui fonch lo pus bell home, lo pus savi, lo pus noble ý lo pus magnànim príncep, venturós en batalles, ý finalment de millor concell, en pau ý en guerra, de quants prínceps eren llavors en lo món, les obres del qual no·s podrien compèndrer en breu escriptura: conquistà Almeria, a Tortosa ý la antiga ý populosa Lleyda, ab totes les circumstàncies de aquestes dos darreres ciutats, ý finalment examplà los límits de Cathalunya més que ningun de tots sos predecessors, ý edificà tres_centes esglésies a honor ý glòria del nom de Jesuchrist.

Don Pedro: És aqueix comte lo qui casà ab la Petronilla, filla ý hereva del rey don Ramiro de Aragó de la Campanya? Lúcio: Aqueix mateix. Don Pedro: Singularíssim príncep hé hoÿt dir tostemps yo que fonch aqueix; ý ni tanpoch li agradat ad aqueix benaventurat de senyor, per a posar-lo en la Suma dels Il·lustres! Donau-lo als corbs tal home! Lúcio: Que tots són casi de esta manera, que per no publicar la glòria dels espanyols que no són castellans, çelen la veritat, ý per fer gloriosa la sua pròpria nació no dupten de escríurer matèria. Ý açò, tant en lo poch com en lo molt. Mas mirau Floriàn d'Ocampo, que ab tota sa auctoritat ý gravedat no ha duptat de dir en les sues històries, a son propòsit, que lo rey don Felip, pare de l'emperador don Carlos, fonch rey de Espanya perquè era de sola Castella, no mirant a la auctoritat del rey catòlich don Fernado, que lesores regnava en los regnes de Aragó ý de Granada, ý al rey don Manuel, que regnava en Portugal, ý al rey don Juan de Labrit, que regnava en Navarra, que són tots estos regnes la major part de Espanya. Ý també casi tots los historiògrafos castellans estan en lo mateix de voler nomenar a Castella per tota Espanya. Però Meyxa en la sua Corónica imperial, en lo segon capítol de la vida de l'emperador Maximiliano, fa pitjor, que posa lo regne de Nàpols sots lo domini ý corona de Castella, essent com es tan clarament de la Corona de Aragó, que los minyons no u ignoren. Don Pedro: Ý com ha pogut ell ignorar aqueixa veritat? que lo blasó del rey ahont estan les armes reals la mostra prou clarament a qui no vulla tenir los ulls de pega; que allí les armes de Nàpols en lo quadro de les armes de Aragó les trobareu, ý no en lo de Castella. Lúcio: Aquí podeu vèurer, senyor, que si en lo clar posen dupte, què faran en lo no clar!

Fabio: Ý com que és clar! demanen-ho a la nació cathalana, que ella ne donarà millor rahó que ningú. Don Pedro: ¿Per què? Fàbio: Perquè féu en la conquista de aquell regne en servey del rey que·l conquista (qui fonch don Alonso, quart rey de Aragó, de qui ha derivat lo dret en lo rey cathòlic don Fernando) obres tan eròiques com les hajen fetes los romans en temps de sa prosperitat. Senyaladament ne féu una, la més singular ý més digna de memòria de quantes yo n'é oïdes ý nunca com ella la hé oïda. Don Pedro: Molt encarit va això, senyor Fàbio, major desig nos posau de saber-ho. Fàbio: Encara no va tant encarit com se mereix, però si m'oïu bé coneixereu que dich veritat ý ans és notori com per haver-se afillat dona Juana, reyna natural que era de aquell regne, al rey don Alonso, ý feta donació del regne, anà lo rey allà, ý com aprés revocàs la reyna aquella filiació ý donació, fonch forsat al rey prèndrer les armes contra lo duch d'Ejou, a qui la dita reyna avia pres per fill, ý feta donació del regne en perjuí de la primera; la guerra anà entre ells molt ensesa ý en lo discurs tingué vàrios successos, perquè fonch molt llargua. Algunes vegades anà be al rey ý altrés molt mal, senyaladament vingué una vegada en térmens que li fonch forsat al rey retraure·s a una de las fortalesas de aquell regne que·s diu Castellnou, sens tenir forses ni forma per a valer-se ni per a eixir de aquella necessitat. Trobant-se donchs tan mal aparellat lo rey, decidí de embiar a demanar socors a estos regnes de la corona; singularment lo demanà a Cathalunya. Aquest Principat, entesa la urgent necessitat del rey, encontinent féu ajust ý parlament general en Barcelona per tractar de com se poria donar lo socorro, ý ser més que tots ho procuraven ý desitjaven ab tota la affeció del món jamés se trobà forma per a poder-ó fer, per ço que no pot lo General gastar un diner extrahordinari sens proposició feta en corts generals, ý per lo rey ser absent ý la necessitat prompta era imposible aguardar-ho. Fonch delliberat enmitg

de aquelles dificultats una cosa per a salvar-ó tot, la més estranya que com vos hé dit jamay sia oïda ý fonch esta: que al rey se fes una embayxada molt honrrada ý molt acompanyada, en la qual anasen sis o set mília hòmens, entre de peu ý de cavall, ben adreçats de guerra, enbarcats ab una convenient armada de naus ý galeras per a acompanyar ý guardar los embayxadors que al rey avien de ésser tramesos, los quals per nom ý per part de tot lo Principat, li tornasen resposta, que no havien trobat forma de fer a sa altesa lo socorro que·ls ere estat demanat per repugnar les constitucions del Principat; mas puix se trobaven allí ahont eren vinguts per a tornar-li di no, si li convenia servir-se de ells ý de sa companyia que ells s'ofarien a tota cosa de son servey. Ý així anaren ý fonch explicada la embayxada al rey ý se detingueren allà los embaixadors ý serviren ý valgueren al rey tan verilment que encontinent pogué lo rey eixir de ahont estava retirat ý prevalgué contra los adversaris ý finalment fonch senyor de tot aquell regne pacíficament. Don Pedro: De manera que lo que no pogueren fer per via directa ells ho feren per via indirecta per sols no faltar al servey ý necessitat de son rey. ¡O que obra tan singular ý que gustosa cosa fonch aqueixa! per vida mia, rahó haveu tingut, senyor, de encarir-la tant, que yo almenys semblant a ella no la hé llegida. Fàbio: Així és, ý en lo que més se ha de tenir, és que fonch fet lo socorro dins trenta dias aprés de haver-lo demanat lo rey. Don Pedro: Això tinch yo per imposible. Fàbio: També estava yo en lo mateix, mas fray Gaubert Fabricio de Vagat, coronista de Aragó a qui·s dóna molta fe, ho afirma, ý encara dien que ab menos dias se donà lo socorro.

Lúcio: Cert ayxí passà com ho té dit lo senyor Fàbio, ý per ço ý per altres infinites coses, que la nació nostra en aquella jornada, restà en aquella ciutat de Nàpols singular renom de catalans ý la Rua Cathalana. Tornant a mon propòsit sobre coses de castellans, posa també en aquell Sedenyo, ya nomenat, en memòria uns cavallers castellans perquè tiraren un dart al toro ý vol-se oblidar de les singulars asanyes ý obres de infinits cavallers de la Corona de Aragó que en tot temps hi ha agut ý ara modernament de don Ramon de Cardona ý de don Hugo de Moncada, que són estats iguals als millors capitans de Espanya, que sens treball ni revolució de llibres podia tenir notícia de les obres sues, ý també s'és volgut oblidar de les dos empreses de don Felip de Servelló en lo socorro de Milà ý aprés de Pavia, que tan gloriosament

acabà ý a tal conjectura que les dos ciutats se perdien si aquest socorro faltara. Don Pedro: Serà per ventura per no fer memòria del capità castellà ab lo don Felip per companyó que no·l voleu seguir en la entrada de Pavia, ni·l seguiria sinó casi compel·lit per força. Lúcio: Podria ser. Culpen a veu plena a don Hugo de Moncada que·s perdé per mal consell ý per demasiada arrogància, ý assò dien per cobrir la gran falta de fe poca ý bondat que allí tingueren dos castellans capitans de dos galeres de les que don Hugo portava, que és cosa sertíssima ý molt notòria, que si estos no haguesen girat, o si haguesen envestit, la victòria en poder de don Hugo restava. Don Pedro: A la veritat, yo hé ohït dir que Hugo fonch tostemps desasortat en lo que emprenia. Lúcio: També m'ó hé ohït dir yo, mas als mateixos castellans que li tenien enveja mortal; ý ja que així vullam nosaltres crèurer, també no per ço deixa de ésser ell lo més prudent capità, astut, animós, esforsat ý de gran consell en pau ý en guerra que fonch en son temps, ý ninguna cosa de las que convencen a un bon capità deixà ell de fer ý de advertir en lo que emprenia; si aprés, emperò, li succeïa mal la obra no era culpa sua que, com sabeu, en la mà del capità està ordenar ý proveer bé la batalla ý en sola la de Déu està haver la victòria ý assò és lo que cathòlicament havem de crèurer. Los gentils ja prenen per altra via: que a sola fortuna l'atribueixen estos bons successos ý així ab tot, que no·ls fos pròspera la fortuna a don Hugo. Mas per a la prova de son valor no és mester sinó mirar lo principi ý lo fi seu: ell hixqué de la casa de don Pedro de Moncada, son pare, que era lo castell de Aytona ý ab sols cent ducats ý dos criats ab un cavall ý un quartau, que de més cosa no·l pogué valer son para, ý quant morí tenia vint_i_quatre mília ducats de renda ý a més de assò era virrey de Nàpols ý capità general en Itàlia ý Àfrica per lo emperador ý rey don Carlos, nòstron senyor, lo qual solia dir quant alguns castellans denigraven les obres de don Hugo que "cierto él fue en prudència, saber ý esfuerzo

muy singular capitán ý valeroso quanto a otro de su tiempo". Ý per ço poden ben crèurer que tot lo que sobre assò han dit són ràbies ý enveja pura que de nosaltres tenen, perquè·ns vehem ab més llibertat que ells ý així voldrien desfer-nos si pogesen de tot, ý par-los que·ls fem tort, com no·ls adoram. Ý què pensau, senyors? La major part dels castellans gosen dir públicament que aquesta nostra província no és Espanya, ý per ço que nosaltres no som verdaders espanyols; no mirant los pecadors benaventurats quant gran engany reben, ý quant ignorants són ý quant segos de enveja ý malícia van, que aquesta província no sols es Espanya mas és la millor Espanya ý en tottemps ý per totes les nacions que assí són arribades, per tal tinguda. Si prenen los temps més antinchs, quant se digué Espanya Seltibèria, invictíssima gent ý en tot estrem belicosa; si en lo no tan antich, quant se digué Espanya Tarraconensis, o Citerior Espanya una flama de guerra, contra ý en favor de romans, ý fonch la força ý potència sua per a domar les restants províncies de la mateixa Espanya ý altres fora d'ella; si ara la prenen en lo modern temps, ¿quina província espanyola per mar ý per terra ha fet millor mostra de si que aquesta qu'és vuy la Corona de Aragó, ý especialment nostra Catthalunya? Açò és tan clar ý tan que no y à home que gens lletrat sia, que ignore. Ni tanpoch lo ignoren los castellans, mas per no donar-nos lo que és nostre no sols ho volen ignorar mas volen-ho negar. Ara Déu sap si són causa ells de molts mals que no serien en lo món si ells no fosen. Mas mirau lo que ara han fet en Òstia, que aprés de haver-la guanyada los espanyols, l'àn tornada ab traïció dos capitans castellans al papa. E senyors, si tot ho volgués dir com ho sé, com vos mostraria clarament que totes estes diferènsies que vuy son entre lo papa ý lo rey don Felip, las han causades castellans; mas deixem-ó que no fa dir tot. Don Pedro: Lo millor serà; que tanpoch no s'acabaria, segons és molt lo que·s poria dir. Fàbio: Senyor Lúcio, donchs que aqueix compte que casà ab la Patronilla, conquistà aquesta nostra ciutat de Tortosa?

Lúcio: Aqueix mateix. Fàbio: Gran plaer prench que de la mà de tan gentil príncep sían poblats en tal gentil terra; obligació tenim de fer singular memòria d'ell. Lúcio: Ý en la veritat fem-ne poca. Yo bé diguí un dia als procuradors ý concell de esta ciutat que devien manar posar una bella figura de bulto ben fabricada en lo cap de la sala del concell per tenir en memòria ý a la vista de qui tant bé nos ha fet. Don Pedro: Seria una cosa molt ben feta, que Barcelona figurats té tots comptes que són estats senyors de ella fins a l'emperador; bé poria donchs tenir Tortosa la figura de qui la tragué de la poder dels sequasos de Mahoma. Fàbio: ¿Quants anys ha que·s conquistà? Lúcio: Ella se conquistà en lo any mil cent coranta_vuyt, a trenta del més de desembre, vespra de Sant Silvestre, ý ara correm lo any mil sinch_cens sinquanta_set: aurà, a bona fe, ja, que fonch treta de poder dels moros, quatre_cens nou anys. Don Pedro: ¿Guanyà·s ab molta dificultat ý tarda·s molt a guanyar-la? Lúcio: Dificultat gran la y agué ý posaren-se notables actes de guerra perquè los moros se defensaren bravíssimament, ý aprés que perderen la ciutat, se recolliren tots ý ab totes ses robes en la Suda ý de allí los tragueren a força de armes sis mesos aprés que fonch posat lo siti a la ciutat; que lo primer de juliol de l'any que tinch dit entrà la armada del comte ý dels genovesos, que eren ·LXXXIII· galeras, ý entre naus ý altres vaxells de diverses formes ·CCLX·, ý dos dies aprés se posà lo siti. Don Pedro: ¿A què deyen la Suda? Era algun quarter de la ciutat que fos més fort que lo restant?

Lúcio: No, senyor, als castells vorerés que ara són deien la Suda, que per a llança ý escut de què llavors se usava, eren cosa molt fort. Fàbio: ¿Donchs com la prengueren a forsa de armes? Lúcio: A la gran forsa, major forsa la supera, ya sabeu que diu lo refran: "fort és la roca, pus fort es qui la derroca". Fonch de esta manera: presa que fonch la ciutat per los christians, dins pochs dies aprés de posat lo siti, los moros, com hé dit, se recolliren en los castells de la Suda, los quals estan fundats en aquesta altura de roques que·s veu enmitg de la població, que són com un promontori ý tenen a la part del llevant aquelles altures a qui nosaltres diem les Bastides, sobre les quals ara passa la murada que sircueix la ciutat, prop de ont està un torrió, que solia ser molí de vent; entre aquestes altures ý lo castell avia un fondo que tenia de ample vuytanta_ý_quatre colsos ý de alçària per a restar enparellat a la forma que convenia, sexanta_ý_quatre. En aquest fondo posaren los christians ab grandíssima diligència ý prestesa tanta faxina ý terra fins que fonch igualat ab les altres, de tal forma que restà pla lo medi que ha de allí fins als castells. Fet assò, posaren los christians allí un artifici de fusta, ý ab sotils ingènits ajustaren aquell a la murada del castell de la Suda primer ý combateren de allí ab gran esfors ý ab molta fúria. Però fonch derrotat lo ters del dit castell de fusta ab la infinitat de pedres grosíssimas que los moros ab enginys tiraven, entre les quals n'í avie algunes que pasaven més de dos_centes lliuras. Vist assò per los christians, tornaren a reparar lo castell de fusta ý posaren sobre ell una exarsia o ret de cordes de cànem molt groses per a defensar-se de les pedres que los moros tiraven. De aquesta manera tornaren al combat ý ab tanta fúria que donaren lo asalt ý pres lo primer castell fàcilment, foren presos los altres dos, perquè tots tres són reclosos dins de una murada. Don Pedro: ¿Cabria-y dins de aqueix castell de fusta molta gent?

Lúcio: Tre_cens hòmens triats y posaren Don Pedro: Sancta Maria, que tanta gent hi cabés! Lúcio: Què maravella? Sobre un elefant posaren los romans ý cartaginesos quoranta hòmens ý sobre enginy de fusta, que·l podien fer tan gran com volien, ¿no n'í podien estar tres_cents? Don Pedro: ¿Lig-se que en la presa de aqueixos castells se senyalàs algun cavaller? Lúcio: Les coròniques del compte Ramon Berenguer tracten que mossèn Guillem Ramon de Moncada ý mossèn Pere de Semmanat foren los primers que saltaren en la murada ý per ço guanyaren corona mural, per lo qual los donà lo compte aprés, los dos dels tres castells. Mas la corònica dels genovesos, que de la presa de Tortosa ý de Almeria tracta, diu que la Suda no·s prengué a forsa de armes sinó a partit de esta manera: que com los moros agueren perduda la ciutat i·s foren recollits en la Suda, enviaren a demanar socorro a tots los altres moros de València, de Aragó ý encara de Catthalunya que també n'í avia molts; ý com aquest socorro, encara que ofert los fos, no venia ý los christians no paraven de combatre·ls contínuament ý ab gran porfia, deslliberaren tractar aquest partit; ço és que, si dins coranta dias no·ls arribava lo socorro que esperaven, ells donarien los castells de la Suda al compte, ab que tots los moros que se·n vulguesen anar a víurer en altres parts, no puguessen ésser detinguts. Ý per a major seguretat de assò donaren los moros en rehenes cent persones de entre ells principals al compte. Ý com lo socorro que esperaven may vingué, donaren los castells al comte segons estave pactat. Asò comta com hé dit, la corònica dels genovesos; no sé qual opinió tingua per més segura, bé que quant en la presa de la ciutat tots concorden que

fonch a forsa de armes. La corònica del compte, que de esta jornada parla més llarch, diu que quatre cavallers igualment guanyaren corona mural en la presa de Tortosa, perquè junts la asaltaren per la murada que vuy va de la torreta, prop lo castell, fins a Sant Domingo, ý que, combatent, arribaren fins a la casa que deyen de la Suda, situada en lo carrer que encara per a vuy li diuen la Suda, la qual casa és en estos dies de un particular que·s diu Llorens Gomis ý que en lo cantó de la mateixa casa, en lo pany de la paret que mira ves la porta del castell, que lesores li era tot una plaza, manà posar lo comte les armes de aquestos quatre cavallers que també li eren capitans, esculpides en pedra com per a vuy encara hi estan. Fàbio: Yo les hi hé vistes allí prou vegades, però par-me que les han mudades en la frontera de aqueixa mateixa casa. Lúcio: Així és ver. Don Pedro: ¿Ý per què les han mudades? Lúcio: Perquè lo amo de la casa ha volgut redificar-la ý per a ben fer-ho ha determinat derrocar tota la paret frontera ý la altra del costat ahont estaven les armes; ý per a què per a vuy ya no y ha plaza ahont elles estaven, com abans n'í solia aver, sinó que y à un carreró estret que puja a la costa dels Capellans ves les finestres del castell, ab parer ý voluntat del comte de Aytona ý dels altres cavallers de qui és interés, ha fet posar les mateixes armes en la paret frontera com ara estan, encara que lo nostre, per error, ha posat les del Semmanat al costat de les de Moncada, que avien de posar-les les darrers segons abans estaven. Fàbio: Poch importa això. Don Pedro: Ans importa molt, que no sens fonament estaven de aquest modo posades. Lúcio: Té rahó lo senyor don Pedro, però així estaran per ara. Don Pedro: Senyor, ¿qui foren, per vostra vida, eixos quatre cavallers? Lúcio: Lo primer fonch mosèn Guillem Ramon de Moncada, lo qual també fonch en aquesta empresa capità general del comte ý un dels

més importants capitans que són eixits de la casa de Moncada; lo segon, mosen Berenguer Pallach, lo tercer mosèn Roger Despuig, lo quart ý darrer fonch mosèn Pere de Semenat. Don Pedro: La asanya fonch, per cert, molt senyalada ý singular ý no fonch en poch tinguda per lo comte de Barcelona, puix vulgué que tan ferma ý durable memòria se·n fes ab eixes armes que féu esculpir. Lúcio: Ni tan poch fonch mal gualardonada, que al Moncada donà la tercera part de la ciutat, la un dels tres castes ý al Pollach donà lo lloch de Ossera, al Despuig lo castell ý lloch de Paüls ý la torre de Llaber ý una casa dins la ciutat junt al portal de la Rosa, la qual ab la torre encara poseheixen per a vuy los de aquell nom, si bé que la casa dos vegades és eixida de aquell poder per certes coses, però finalment ella hi és tornada ý per a vuy, com hé dit, la posseheixen. Al Semenat donà l'altre dels tres castells de la Suda ý lo castell ý lloch de Carles a qui vuy dien Carles ý tots estos castells ý llochs són dins los termes generals de Tortosa. Fàbio: Que voltes fa lo món, lloat sia tostemps lo nom de l'omipotent Déu! ¿Veus ay que de aqueixes quatre cases de cavallers tan honrrades ya no n'í ha sinó un en esta ciutat, que és la del Despuig? Molt bé aveu dit, senyor Lúcio, vos, que no y à res ferm, ni de durada. Don Pedro: Assò serà posible que no y haurà de eixes cases sinó una,

però de aquell llinatge ya sabem que n'í ha encara en Catthalunya molt principals. Lúcio: Diu la veritat lo senyor don Pedro. Sols la de Pallach falta del tot ý la més antigua del Despuig, que solia ser en Roselló, també ha faltat més de cent cinquanta anys ha, de la qual deriva la de assí, que tots fan una mateixa figura ý color de armes so és lo puig, flor de lliri de or sens florida en camp vermell; ý de esta deriven los del regne de València que són sinch o sis molt principals, entre les quals n'í ha una que té sinch o sis mília ducats de renda sobre vasalls ý és la de don Pedro Despuig, senyor de Alcàntera, ý les cases que són en Mallorca també són exides de la de assí, ý tenen per a vuy molt bon patrimoni en aquella illa. Ver és que aquella de Perpinyà no ha faltat del tot, perquè succehint en ella un cavaller de la casa del vervesor d'Oms, per ço que féu matrimoni ab la única ereva de aquella casa (ab pacte ý condició que sos descendents prengueren lo nom ý armes de Despuig) per a vuy se nomenen de Oms ý Despuig los qui succehexen en aquella casa ý porten també les armes de Despuig. Fàbio: Ausades que no u guardaran per éntegre com los hi obligaren. Lúcio: No tan complidament, a la veritat; però totavia porten les armes ý posen lo nom en los actes ý firmes, ý així ho fa per a vuy don Nofre de Oms, successor en aquella casa de Despuig, ý a fe que té molt gran rahó de fer-ho com ell mateix m'ó ha dit alguna vegada, perquè lo millor de son patrimoni és de aquella casa. Don Pedro: Si així és, obligació hi té. Lúcio: Així és, cert. Ab tot que per a vuy ja no és tanta cosa com solia, però en altres temps sé dir-vos que tenia mil vasalls la casa Despuig en aquell comtat de Roselló.

Don Pedro: Gentil patrimoni ý molt principal era aqueix. Lúcio: Assò és veritat ý a molts de allà és nottori, que sols una vila que·s diu Telsó passava vuyt_centes cases que ara és terme despoblat; tenia també a Puig_Sotrés, Auselló ý altres llochs ý la font de Salses tant famosa per la pesquera que té, també era de aquella casa. Fàbio: De manera que també à pres hom com les altres; mal de molts, conort de tots. Don Pedro: ¿Eixa casa de Moncada és estada en Cathalunya molt il·lustre? Fàbio: Mas il·lustríssima podera dir molt complidament, així en calitat com en cantitat; però aquí està lo senyor Lúcio que u sabrà, crech, per lo que haurà llegit ý ohït. Lúcio: És cosa molt certa que la família dels Moncada és estada molt noble, no sols per a Cathalunya però per a tota Espanya ý França, de la qual són eixits en tot temps senyalats e molt principals capitans ý hòmens de govern ý en la Església així mateix han tengut molt importants prelatures ý també en la casa real principals llochs ý auctoritat; no y à que duptar. Don Pedro: A bona fe, per a vuy encara està ab gran onrra ý reputasió. Lúcio: Sí està, però a respecte del temps antich, porem dir que casi no és res. Bo estaria, per vida mia! Dexem de tractar de la calitat que tostemps és una mateixa, però en la cantitat vull dir: lo que toca a l'estat, és ara casi no_res a respecte del que solia ý com que sie aprime la casa: eren los Moncades senyors de la baronia de Moncada ý ab ella de Granollés ý de casi tot lo Vallès, eren comtes de Ampúries, vescomtes de Castellbò, barons de Llagostera, senyors de Tortosa ý Fraga ý molts altres castells de Catthalunya; foren també comtes de Foyx ý prínceps de Biarn en França, ý més avant tenien en Cathalunya

passats de dos_cens ý cinquanta gentils_hòmens feudetares o per castells o per viles o per cases forts. Don Pedro: O cosa admirable, per cert! Ý de totes eixes terres que aveu, senyor, nomenades posoheixe-ne per a vuy algunes los Moncades? Lúcio: Ninguna, sinó sols un murono poseheix vuy de son antich patrimoni. Don Pedro: Ý lo que té ara lo comte de Aytona no serà tanpoch de això? Lúcio: No, lo que té per a vuy en Cattalunya portà en dot dona Gostansa de Aragó, filla del rey en Pere Primer a mossèn Guillem Ramon de Moncada, no bastarda com dien alguns, sinó llegítima de matrimoni clamdestí; lo que té en Aragó, part és per lo tracte que féu aquell Moncada del matrimoni de la Patronilla ab lo comte de Barcelona, part per lo concambi de Tortosa, que ab lo rey en Jaume Segon féu ab altres més viles; lo de València és en part per matrimoni ý en part per lo que militaren sos progenitors en la conquista de aquell regne. Fàbio: Poderós Déu, ý que mutació tan gran ý també gran ventura, que tras de haver perdut tanta cosa se sia així sustentada eixa casa! Bé·s mostra que Déu no la desempara ý la té de sa mà. Lúcio: Però lo que acabau de dir ara, senyor Fàbio, que així s'és sustentada, vos diré lo que hé ohït dir anys ha a un secretari del comte don Juan, pare del comte de Aytona, don Francisco, que vuy és, que digué o respongué lo duch de Baviera a un criat de la comtesa dona Anna de Cardona, mare del mateix comte don Francisco: aveu de saber que, aprés de ser mort lo comte don Juan, convingué a la comtesa sa muller enviar a la cort de l'emperador que lesores era en Alemanya un criat per a demanar certes coses a l'emperador, que importaven, ab ordre que·s valgués del favor del duch de Baviera com a cap de la casa de Moncada, que realment devalle de aquella de Babiera

al qual portà cartes de la mateixa comtesa; ý com li demanàs la mercè del favor ý eixe constàs de com dàpifer de Baviera, que aprés se digué de Moncada, avia donat principi a esta casa assí en Cattalunya, respongué lo duch en son llenguatge: "Yo bé tinch notícia de la eixida de aqueix dàpifer de ma casa, mas no sabia de son succés, ý alegre·m que tan bé se sien sustentats allà! Don Pedro: No és de poca importància ý consideració, senyor Lúcio, tot lo que aveu dit ý així tanpoch no és de maravellar lo que vehem, que respecte a la auctoritat de eixa tan principal casa, que casi en totes les ciutats de Cattalunya, senyaladament que en cada poble està deputat ý senyalat un carrer de Moncada, per onrra de aquell llinatge, ý lo mateix és en València ý en altres pobles del mateix regne. Lúcio: Així és bona veritat. Estos cavallers que vénen acostant-se devers nosaltres, crech que hauran conegut al senyor don Pedro ý vindran a fer-li cortesia. Fàbio: Això serà ý pesa·m, perquè romprà lo fil de nostra bona conversasió ý a ora que yo estava per a demanar al senyor Lúcio no sé què coses més que desitjava saber. Don Pedro: Senyor, per a quant se·n sien anats podrà restar, que no crech yo que seran llarchs de rahons. Lúcio: Diu molt bé lo senyor don Pedro.

Col·loqui tercer en lo qual se tracta dels privilegis ý llibertats de Tortosa ý del perquè li foren donats tan estesos; fas memòria també de altres mercès que lo comte de Barcelona féu en aquella jornada de la conquista a altres cavallers ý de com per consell ý indústria de les dones de la mateixa Tortosa fou defensada la ciutat dels moros que la tingueren asitiada. Interlocutores etc.: Fàbio etc., don Pedro etc., Lúcio etc. Fàbio: Perquè no me ixca de la memòria, senyor Lúcio, que la veritat no la tinch tan bona com seria mester, vull demanar-vos lo que desitjava saber ya ans que estos cavallers que se·n són anats vingueren, ý és si sabeu què altres mercès, a més de les que féu a eixos quatre cavallers de qui avem de tractar, fas lo comte de Barcelona en la jornada de Tortosa, que segons lo citi fonch porfiat ý llarch, de crèurer és que molta gent hi degué suar. Lúcio: Ý com, ¿si féu altres mercés? Féu-ne tantes lo magnànim príncep, que de quant en aquella conquista guanyà no se n'aturà cosa ninguna. Don Pedro: ¿Com no? Lúcio: Aixís és com dich, perquè primerament donà als genovesos la tercera part de la ciutat ý l'altre ters donà com ja us diguí, al Moncada,

ý a la religió dels templés, que també li ajudaren principalment en aquella empresa, donà lo darrer ters. Sols deixà de donar a mosèn Guillem, senyor de Monpeller, lo qual era un dels magnats que en aquella conquista se trobaren, perquè ell no volgué res, que sols vingué allí per fer valença al comte, de qui era parent, ý per lo comte volgué que a memòria ý honrra de mosèn Guillem, restàs en Tortosa lo pes ý la mesura de Monpeller, com per a vuy la tenim. Donà també a Berenguer Pinyoll, que era criat del comte, lo lloch de Costumà, lo donà a Bernat del Bell_lloch lo lloch de la Aldeya, que està davant Amposta; donà a Guillem de Sunyer, que era camarllench del comte, lo castell de Camarles; a Guillem de Copons donà Godall ý a molts altres gentils_hòmens ý ciutadans donà també altres onors de les que per a vuy són en lo terme de Tortosa molt importants. Finalment donà als ciutadans de Barcelona, per lo molt ý bé que en aquesta jornada l'avien servit, privilegi per a portar cadena de or ý espasa ý esperons daurats ý per a poder combàtrer a cavall ý que se aguesen de desigir d'ells ans de damnificar-los, com se fa ab los cavallers. Don Pedro: No curem de més. Ab gran rabó feyen més del que podien los hòmens en aquell temps, puix no perdien en honrra ni en profit res del que feyen ý los prínceps se regien més per la rahó que per la afecció que ara si no són privat del rey o molt amich del privat; així podien fer més asanyes que un cèsar que no us ne bufaran en l'ull. Fàbio: Los genovesos, senyor, ¿vingueren a sou o per bona amistat? Lúcio: La crònica del comte diu que a sou, la dels genovesos diu que

per bona amistat ý per servey de Déu. A la veritat yo en assò voldria creure més la dels genovesos, perquè és cert que, presa la ciutat, los donà lo comte, com hé dit, la tercera part de ella, la qual part dins dos anys aprés, veneren al mateix comte, reservant-se certes franqueses que tenien, com encara vuy les tenen. Si sou los donara, no y avia per què donar part de la ciutat ý tal ciutat. Don Pedro: No desagrada la rahó, que ja per gentilesa los volguera donar, avia de ser la dàdiva de altra cosa ý no de la proprietat que·s conquistava, de manera que lo comte no se aturà res. Lúcio: A la fe, no res en la proprietat; la fidelitat se reservà ý volgué que·l tinguessen per sobirà senyor ý també volgué posar lo vegué de la mà sua, com per a vuy lo posa lo rey per a fer eixecució de qualsevols provesions que per los oficials de la ciutat se provehixen. Però està tant restret en son ofici, que si no fa sinó lo que fer pot, no farà casi res més de eixecutar, com hé dit, lo que per los officials que administren lo creminal ý lo fiscal ý los altres que tenen càrrech del régimen de la ciutat està proveït, com ho sap millor lo senyor Fàbio. Fàbio: Així és, ý en lo de la jurisdicció és tant lo que donaren als ciutadans que és cosa que par no us deu crèurer; és tan gran, en fi, que encara que lo rey sie dins Tortosa, no poden administrar la justícia los oficials de cort sinó los de la ciutat. Don Pedro: ¿És posible? Fàbio: Així passa, ý si molt m'ó haveu de agrair vos diré les paraulas formals ab què assò se mostre ý prova. Don Pedro: Yo folgaré de oir-les ý a vós, senyor, cumple també molt de dir-les, perquè de l'altre manera, per ventura, sentiríem mal de vós ý creuríem que amors de vostra pàtria vos fan parlar tant llarch. Perquè aqueixa és cosa inaudita, en tant que ja li és inferior la dels aragonesos, que allà, encara que ab serts partides, todavia lo rey o sos oficials fan la justícia ý vós dieu que assí la fan los de la ciutat. Soplich-vos, senyor que no·ns tingau per tant boquimolls ý així tant de fàcil vullau que cregam, o almenys que yo crega coses tan desaforades. Ý per ço os convé, com hé dit, que de assò mostreu la prova

millor que de quant assí entre nosaltres s'és dit, perquè més difícil és de creure que quant s'és dit. Fàbio: Dich altra vegada que passa així com yo hé contant. Les paraules formals ab què asò·s prova són aquestas ý trabar-les heu en una sentència arbitral donada per miser Grau de Palou entre lo rey ý la ciutat en declaració de la jurisdicció, la qual és recòndita en lo archiu de la casa del regiment: "[...] in omnibus aliis causis, tam criminalibus quam civilibus, tam in factis principalium quam apellationum sive de mero imperio, sive de mixto, sive de jurisdicione, existant tam in civitate Dartusae quam eius terminis, omnimodam cognitionem et deditionem, pronuntio et declaro pertincre solummodo universítati et probi hominibus civitatis Dertusac, presente vicario vel subvicario et hoc dominis rege, regina, duce seu altero ipsorum presentibus et existentibus in civitate predicta vel eius terminis, et etiam absentibus in tantum quod dominus rex, regina, dominus dux vel eorum alter, si absentes et etiam sine dicta civitate et eius terminis ipsi dominii vel eorum alter presentes fuerínt, nullo modo se possunt intromittere de eisdem". Ý encara dixcorre aquesta sentència per altres paraulas que acomulan lo negosi, mas les que hé dites són les substancials ý fundamentals. Dons, ¿què·m dieu en assò, senyor don Pedro? ¿Restau satisfet? Don Pedro: Dich que estich en gran manera maravellat del que hé ohït, ý voldria jo molt saber per què la donà lo comte tan llarga aqueixa jurisdicció, qu'és cosa molt desaforada ý molt estranya ý may semblant ad aqueixa yo la hé ohïda. Los aragonesas, és bé veritat que puix ells mateixos se cobraren lo regne de poder de moros, ellegiren rey ý foren los pactes ý furs, ý posaren entre ells ý lo rey un jutge a son pler, qu'és lo justícia de Aragó, lo qual té tanta jurisdicció, preeminència ý auctoritat com tots sabem. Mas los ciutadans d'esí, sé que no

guanyaren ells mateixos la ciutat, que lo comte, los genovesos, los templés, lo senyor de Monpaller, lo Moncada ý finalment tots los altres cathalans la guanyaren. Entenga yo assò ý traeu-me de aquest perplechs, per mercè, que molt y folgaré. Fàbio: Ayxò dirà millor lo senyor Lúcio perquè sab millor; que yo los effectes veig, mas la causa ignore. Lúcio: Jo u diré, però primer vull que entengau, senyor don Pedro, que aqueixa jurisdicció ja està més evacuada del que seria mester. Don Pedro: També m'ó vull creure yo, que los pobles que davall de domini real estan no poden durar ab tanta llibertat. Lúcio: És aqueixa molt gran veritat, perquè no falten modos als prínceps per a reduir als súbdits a son compte, com tinch dit jo que u féu no sé quin comte de Barcelona, que vént que lo que podia en Catthalunya era poch nidiu als cathalans que li consentíssem en tot lo Principat les regalies de què vuy usen los reys, de aont se és seguit que aprés jamay han pogut tornar en ella ni gosar del que podien ý tenien adquirit per los braços. Ý per lo digué bé ý molt bé miser Miquel Tersa (natural de esta ciutat, regent del supremo concell real de la Corona de Aragó, que com sabeu, fonch un home de molt singular ingeni ý doctrina) estant dins la casa del regiment de assí per a tractar negosis del patrimoni real, venint a son propòsit: "mirau, senyors, al rey no li lleveu res del seu, però tanpoch no us consell que li doneu res del vostre, perquè a ell no li farà fretura ý poreu-la fer a vosaltres! Fàbio: Aqueix fonch concell verdaderament de bon amich ý de molt bon ciutadà, ý par-me que·ls ne prengué als catalans, com als canonges de assí que molt anys ha, perquè los bisbes no tenien prou renda de son bisbat, los donaren de la sua pròpria ý ara los bisbes vien opulents ý ells miserables ý ben repenedits.

Lúcio: Dieu veritat, ý per ço bé aquell vulgar que diu que "qui no mira avant, arrere cau". Torna ý al propòsit del que parlàvem, dich, senyor don Pedro, que totavia les coses de Tortosa, en lo que toca a privilegis ý llibertats són tantes ý tant admirables en general ý en particular, e que són diffícils de crèurer, y han menester molt espay per a contar-les, ni les creurà ningú, sinó que anem ab los actes en les mans. Però puyx parle assí dins la mateyxa ciutat que tinch en la mà la prova, no duptaré de dir-ho que aserca de assò hé llegit ý ohït. Ý haveu, senyor, de entendre que, a més del que té dit lo senyor Fàbio sobre la jurisdicció, té també Tortosa privilegis admirables, obtenguts aprés per sos serveys, que no són de menos considerasió que los de la jurisdicció: que primerament no és obligada a pasatges de prínceps ni a sometens ni altres mil coses de menys substància a què los vasalls són obligats a sos reys ý senyors. Mas sobre la causa de tanta llibertat ý jurisdicció, de la qual vos, senyor don Pedro, tant vos maravellau, passa assò que, guanyada que hagué lo comte de Barcelona la ciutat ý la Çuda, dins pochs mesos partí per a conquistar la ciutat de Lleyda. Encara que a la fi vingueren en los diedis grans fatigues ý en abraços, seguí·s que, estant en lo major fervor de sos treballs lo comte en aquella conquista, lo socorro que los moros de Tortosa esperaven, com ja diguí ya que no erà pogut venir ab temps per a socórrer ý restaurar la ciutat, volgué plegar a ella per a provar de cobrar-la ý així li posà lo més cruel citi que may se veu sobre un poble, perquè conjuntaren en una tots los moros de València, de Múrcia, de Aragó ý també de Cattalunya, que encara n'í avia molt, ý ab tot que lo àmbit ý sircuitu de aquest poble sia gran, com vém, ab totes parts la rodaren ý fins a davant lo riu li posaren una part del camp (ja sia veritat, que per estar cituada Tortosa de la manera que la veu, tostemps li restà lo lloch per a demanar ý rèbrer socorro). Los ciutadans novament poblats, contra la porfia ý fúria dels moros, resistiren virilment tot lo que pogueren: per ço, perquè lo negoci se estrenyia masa, que los moros obstinats un punt no deixaren reposar a la mísera ciutat, determinaren los ciutadans de enviar per socorro al comte, que, com hé dit, era leshores en Urgell, lo qual los respongué que en ninguna manera podia per a lesbores socórrer-los per trobar-se com se

trobava tan oprès en les conquistes de allà, que per ço ells mateixos se donasen cobro ý reparo ab la millor forma que pogessen, que ell no podia fer més. Don Pedro: Que crua resposta fonch aqueixa ý que dolorosa degué ser de oir en tan gran necessitat. Lúcio: Ya veu que tal estaria la pobre gent oint tant seca ý tant crua resposta de son senyor, en qui tenien posada tota la esperança. Los ciutadans, entre lo desengany del comte ý vist lo poch remey que de altres parts podien haver, considerada la gran necessitat, juntaren son concell ý, aprés de molts diversos parès que allí se practicaran, determinà·s (que puix sustentar no podien ab ses pròpries forses, ý de les del seu príncep ý senyor no podien ser socorreguts, ý considerada per altra part la porfia ý menases dels enemichs que no·ls pendrien a mercè per estar queixosos d'ells per certs maltractes que los moros pretenien haver rebuts dels christians en la presa de Tortosa, reselant-se que si a les mans de l'enemich venien, serien ab suma crueltat tractats ells ý mullers ý fills) que matasen totes les dones, minyons ý altres persones ynhàbils per a fer armes ý que aprés cremasen tots los tesors ý robes, com en altre temps ho feren los de Sagunto ý los de Numància, ý fet assò ixquessen aprés com a desesperats a morir ells combatent ab los enemichs. Fàbio: Què cosa tan brava ý en què agonia estarien los pobres christians en aquella hora. Don Pedro: Que sia això cosa certa, senyor Lúcio. Lúcio: No y cal gens dubtar, mas lo que aprés se·n seguí ý lo que aprés se·n féu en lo que tractam de les llibertats fa prou testimoni ý prova que hé dit. Venguts donchs tots en aquest parer, ya que·s volia executar lo delliberat, acàs un home dels que eren estats en lo consell, adolorit en tot estrem per tal acort, ab lo que molt amava a sa muller, no duptà de descobrir-li tot lo apuntament; de la qual cosa molt espantada la muller dix al marit: "quant torneu al consell, callau ý ningú senta que res me ajau dit, que jo procuraré millor remey que no és aqueix per a tan gran mal". La diligent matrona, ponderada bé

la tan urgent necessitat, ajustant lo més distretament que pogué a totes les altres dones de la ciutat en una església ý proposat tot lo que avia pasat ý sabut, sens dir-los de qui, dient-los que convenia molt que entre totes fabricassen algun remey per a tan gran mal com los estava aparellat, que altrament tinguessen per serta la universal perdisió de elles ý de sos fills. Ohïda que fonch per tot lo consistori de les dones la tant dolorosa nova ý entesa la cruel ý desesperada sentència que contra elles ý sos fills se era pronunciada, aprés de molts ý diversos pares entre ells moguts, finalment vingueren a resoldre en assò, de fer embaixades als marits que estaven en concell. Ý digueren-los que·ls suplicaven no volguessen executar tan inica sentència com la avien determinada, que no era obra de christians, que pensasen que Déu totpoderós ne restaria molt deservit que, essent tant misericòrdiós, desconfiasen així totalment de la misericòrdia ý omnipotència sua, ý que si altres pobles en Espanya avien seguit tan cruel ý atrós parer, que eren estats infels ý sens fe, los quals posaven tota sa benaventuransa ý glòria en les coses mundanes; mas que a elles convenia considerar que eren christians als quals, encara que per llurs pecats, algunes vegades nostre Déu los persegesca, però que no·ls desempara per a sempre. Ý finalment conclogueren que elles avien pensat una cosa per a remediar los mals que tenien desobre, molt bona ý molt convenient ý era que totes elles se armaren ý pujaren a les murades ab llanses ý altres armes vistoses ý de ferir ý ab moltes banderes ý atambors farien gran vista ý soroll de gent de guerra ý que los hòmens per altra part, tot en un temps, molt ben armats ý determinats, ferisen en los enemichs que tenien lo siti en la part de Sant Juan (lo qual per esta jornada fonch dit del Camp, com vuy se diu) però que abans que assò se fes llansasen dos hòmens al real dels enemichs com que·ls enviaven en altres parts ab lletres, los quals se deixasen ab disimulada forma per los moros, ý aquestos publicasen com en aquella nit era entrat gran socorro dins la ciutat. Ý que fent-bo així elles tenien ferma esperansa en Déu que haurien cumplida victòria. Don Pedro: Maravellós pensament, per cert; par que fos com lo ardit que

tingueren los grechs per a pèndrer a Troya quant deixaren lo paràdion, llansant per a declarador de son fingit propòsit ad aquell Sinón. Lúcio: És veritat, mes allò fonch per a destrucció de aquella ciutat ý açò per a salvació de aquesta. Los ciutadans, oïda ý ben entesa la embayxada ý determinasió de les discretes ý valeroses dones com de part de Déu vinguera, acceptaren lo concell, ý fet primerament tot lo que se avia de fer, ço és, tramesos los hòmens al camp dels enemichs, com estava acordat ý armades les dones ab la forma apuntada ý pujades a les murades, los christians ab grandíssima fúria ý esfors hixqueren a la cruel batalla, en la qual se donaren tan bona manya que degollaren una infinitat de moros ý lo resto fugit de tal forma ý ab tan grandíssima paor ý avalot, que foren causa que també los altres camps que en lo rededor de la ciutat estaven fugisen, com de fet fugiren, que no n'í restà ningú en peu; per ont los christians restarien senyors del camp ý de tot lo que los moros deyxarien, que fonch una cosa infinida. Fàbio: Sancta Maria!, senyor Lúcio, que així passà això? Molt me n'alegre, per vida mia, que may tal avia oÿt. Lúcio: Bé u crech yo, que tostemps són estats los de esta ciutat descuidats de saber qui són ý d'on vénen. No·s passa així en olvit la consemblant asanya que feren les dones mullers de cathalans ý almogàvers en la ciutat de Galípoli, prop de Constantinobla, en lo any mil tres_cens sexanta_ý_vuyt, quant los marits hisqueren a pelear ý vèncer los genovesos perquè ho refereix molt bé Surita en los Anals de Aragó tom 2, lib. 6 ý c. 7, a la fi. Fins lo nom verdader de Tortosa a penes se és entès entre ells, sinó de vint anys a esta part. Don Pedro: Yo tinch això que haveu, senyor, contat, per cosa miraculosa. Lúcio: Així és de crèurer, ý no deyxa de entrevenir-í miracle si lo que·s conta del romeu passà en veritat. Don Pedro: ¿Què fonch lo del romeu? Lúcio: Fonch assò: que anant ensesa la batalla entre los christians ý moros, un esquadró dels moros que no avia sentit la rota dels altres

moros, perquè estava en lloch molt desviat de ahont se feya la batalla, se determinà, mentres que los altres combaten, de llansar-se dins la ciutat, ý a la que ja estaven per a entrar, los hisqué al contre un romeu que estava asentat al portal, lo qual combaté ab los moros ab tanta virilitat ý fúria que·ls féu retirar ý posar a tots en fugida, ý era assò en la ora que ja també los altres moros eren arrencats del camp. Fàbio: Yo també tinch moltes vegades ohït això de romeu, mas no sabia en què jornada acontengué. Lúcio: Ni yo tampoch ho sé massa de cert, ni menys tinch molta siguritat del que hé dit; però diu-se que passà així ý aquesta és la pública veu ý fama sens contradicció alguna; ý fan bé que avem a l'ull la figura de aquest romeu posada en lo portal ahont estava asentat quant los moros estaven per a entrar, esculpida de bulto, la qual dien que fonch allí posada per a perpètua memòria de aquest miracle; ý lo portal, per a vuy se diu lo portal del Romeu. Don Pedro: De manera que lo cel ý la terra se eren units per a la restaurasió de esta ciutat. ¿Què·s seguí, senyor, aprés? Lúcio: Fet assò per una part, trobant-se ja lo comte en Ramon Berenguer desocupat per altra, vingué des de Lleyda assí a Tortosa per un desculpar-se ý descarregar-se de l'oblit que hauria tingut, o de com havia així derenclits los de aquest poble en no socórrer-los en tan urgentíssima necessitat; ja que fonch al portal, a la fe, tanquaren-li los ciutadans la porta molt gentilment. Don Pedro: O que bona seguida, per vida de tot lo món, que fonch aqueixa una cosa molt donosa. Fàbio: Ara vinch a conèixer que som de més valerosos pares que yo pensava, ý que deuen ser més mirats en coses de valor ý virtut. Lúcio: Plaher prench, senyor Fàbio, que comenseu a regonèxer-vos ý adonar-vos del cas, ý si esperau encara, oireu més; mas duptem que prés no us olvide, ý puix no y à profit, que rieu-os-ne ara; plagués a Déu que yo en assò no asertàs tant, que no poca alegria ý contentament seria lo meu, ni poch lo il·lustre que la ciutat rebria, major del que té. Tornant al propòsit, vist per lo comte que les portes li donaven per

los ulls, considerant que ab rahó feya allò, comensà ab dolses paraules de afalagar-los ý tornar-los a l'amor ý obediència sua, dient-los que considerasen que ell era lo qui·ls avia poblats en aquesta tan bona ý tan regalada terra, ab tants treballs, fatigues ý despeses ý que més que a ningú pesava a ell com no los avia pogut socórrer, asegurant-los que en lo esdevenidor ell los faria tal esmena, que clarament coneixerien quant carament los amava. Oïdes per los ciutadans aquestes ý altres molt dolses paraules de la boca del comte, respongueren que a la veritat, la voluntat de ells no era deixar-lo de tenir per senyor ans bé los plahia posar-se debaix de són domini ý senyoria, mas que puix ell los avia desemparats en tan gran necessitat e infortuni, de tal manera que ells mateixos en ses pròpries forses e indústria s'eren aguts a restaurar dels perills de la universal perdició que ere com que ells mateixos se fosen conquistats, era molt gran rahó que lo comte los poblàs en la ciutat ab tota voluntat de ells ý donàs privilegis ý llibertats a son plaher, en la qual petició ý demanda lo comte consentí volontés ý aixís donà llicència que ordenasen com millor los paregués les lleis ý estatuts ab què regisen. Los quals ab aquest poder ordenaren les costums que lo senyor Fàbio tindrà vists, ý tals com los escrigueren, tals los confirmà lo comte; però foren tan llarchs en lo pèndrer que hixqueren de regla ý de medida ý alguns costums ordenaren que eren contra dret canònich ý contra ús de bons christians, de tal manera que aprés los hagueren de corregir ý llimitar ý reduir de millor forma. Fàbio: Yo no u sabré dir com ni per què los vingueren a fer així tals com estan, mas bé us sé dir que elles va a coromull, ý en la carta de la població, nos donaren a més del que tenim en los costums ý altres particulars privilegis tanta cosa que no és per a poder-se crèurer. Lúcio: Ell és així, mas digam-ó tot també, que assí entre nosaltres com ja és dit, sobre altre propòsit, tota cosa pot posar: los primers pobladors en aquesta última vegada, sens mentir valerosos foren, no·ls ho cal llevar, que les obres que·ns han deixat ho mostran prou. Mas par-me a mi que en una cosa feren falta gran ý mostraren tenir baixesa de ànimo, ý estich en dos dits de dir vilania, o quisà fonch enveja. Fàbio: Ý en què, per vostra vida? Molt me maravelle yo que tal presumen dir-vos.

Lúcio: ¿No us par que fonch cosa mal feta, ý gran descomediment demanar privilegi que ningú que s'armàs cavaller pogués entrevenir en lo regiment de la ciutat ý que lo gentil_home pogués entrevenir-hi ab que no fassa actes de militar? Don Pedro: ¿No us burlau? Lúcio: No fas gens. Don Pedro: Dons, ¿de què avien de ser los actes de vila? Lúcio: De crèurer que això volien ells ý per ço deya bé ý grasiosament lo coronel Juan de Aldana, natural de esta ciutat, que Tortosa tenia privilegis per a fer vilans. Don Pedro: Molt gran rahó tenia Aldana de dir això, ý molt poca vosaltres de conservar tal forma de privilegis en poble tan onrat com aquest. Lúcio: També tenen una lley o privilegi o no sé què s'és, que tot militar puga ésser per qualsevol deute penyorat en les armes ý cavall. Don Pedro: Ja estich per a enugar-me ab tals estrems. Deveu-os burlar! Lúcio: No fas, per cert, ans bé passa així com ho dich. Don Pedro: ¿Com pot ser aixó qu'és contra del comú ý contra lo privilegi militar atorgar primer als cavallers que aqueix costum als de Tortosa? Fàbio: Tanpoch això no·s guarda.

Lúcio: Pensé que s'avia de guardar. Yo no u dich perquè los militars no fasen entrada ni eixida, mas dich-ho per lo que allargaren massa la ploma en lo demanar ý per provar que la boca los fonch mesura. Don Pedro: Com no cremau tals privilegis ý costums com a cosa impia ý desatinada ý que foragita als que ha de onrrar més al poble. ¿No sabeu vós que quant més poblada està la ciutat de militars, és més llustrosa ý més medrats viuen los menestrals en ella? Dich-vos que tinch això per una cosa barbarísma. Suplic-vos, senyor Fàbio, que puix vos entreveniu en lo regiment, procurau de remediar cosa tan fea, tan impertinent ý tan fora de rahó com aqueixa, que per lo que yo só affectat a est poble, com diguí vuy, me pesa infinit que així passe això. En València, en Barcelona ý en altres semblants ciutats, a la fe, los militars en regiment entervenen, ý en Lleyda no sols los admeten, mas, encara està ordenat que ningú pot ser jurat en cap (que allà dien paers, ý assí vosaltres dieu procuradors) que no sia cavaller, ý encara volen que sia senyor de vasalls. Mirau quant va al revés lo negosi de com lo portau vosaltres ý sou obligats a llei de discrets, seguir als millors dels que prop vos estan. Lúcio: E, senyor, ý quantes vegades hé predicat yo ý m'é ubert lo cap sobre això ý may só estat cregut ni masa bé ohït! ý és la gràcia que cada hú de estos senyors en particular deslloa estos privilegis ý té a mal que·s tinguen en peu, ý quant són junts may ne adoben res. Don Pedro: Segons això, per cert tinch que degueren restar pochs militars assí en la conquista com tant los extrengueren. Fàbio: No sé si n'í restaren pocs, mas bé veig que ara n'í ha pochs. Lúcio: A la veritat, tostemps foren pochs, mas totavia foren més de la que són ara si preneu lo temps molt atràs; però era vengut lo negosi a tanta diminució, que casi no se n'í trobaven sinó dos o tres cases de militars dins la ciutat. Aprés de algun temps tornaren a cobrar forses ý per a susara ya les tenen majors, ý ya és major lo número ý així perquè de nou vénen a poblar assí alguns forasters, com també perquè alguns ciutadans se són armats cavallers. Don Pedro: Molt folgue yo que s'adonen del cas, que cert gran seguedat era la que tenien en voler-se restar en lo bras real ý no pujar al militar essent com són persones de tan bones facultats ý ab veritat molt

honrrades, perquè és la hú diferent a l'altre com és lo blanch del negre en honra ý en llustre. La prova està prou a la vista puix vehem que lo rey és cavaller ý tots los senyors ý potentats del món ho són, ý també que són grans les exempcions que tenen los del bras militar, que no les tenen los del real. Fàbio: Senyor, així és mas los que tenen aqueixa professió són obligats de víurer ý anar més entonats que los altres, ý assí viuen los ciutadans ab gran llibertat ý lo mudar de costum, diu lo refran, qu'és igual a la mort. Veus aquí la causa perquè volem estar-nos aixís, ý també perquè los ciutadans són tenguts en lo mateix compte assí que són los de Barcelona, que essent així par que·ns podem prou contentar de l'estament que estam. Lúcio: Yo bé confesse que assí són los ciutadans molt onrrats ý, com ja és dit, de molt bones facultats; però per a ser tenguts vosaltres en lo que són tenguts los de Barcelona, hauríeu de mester estar matriculats com ho estan aquells ý tenen lo privilegi ý privilegis que tenen los de allà, que de altra manera és imposible que no tingau imperfet aqueix vostre estament ý que no us ne segueixquen grans inconvenients; quals sien no diré, perquè no veja en mi complit lo refran que "per dir les veritats pert hom les amistats". Mas puix entre persones discretes parle, tingue-me per entès assò que sols diré per a vostra instrucció: ý és que en Barcelona no admètan per la vida a home perquè sia molt rich si altres calitats convenients ad aquell estament li falten, ý de assò ve que tenen per millor a un home admès en ciutadà de Barcelona que a un altre armat cavaller per lo rey, quant emperò lo armà sens concórrer-í les calitats ý causes convenients. Don Pedro: Plaher hé pres de haver ohït lo pro ý contra de tot assò; content ne estich, ab veritat en gran manera, mas todavia recaich en lo de armar-vos cavallers per lo de les serimònies que tenen, senyor Fàbio, ý obligació de anar més entonats, perquè puix la terra no és molt gran, tots, crech yo, que·ls hi teniu poques en lo viure, almenys, tots me par que anau uns: guardau no sia mon pare moro yo moro. Lúcio: Lo senyor don Pedro està en lo cert, si bé a la veritat també y à

altres lleyadures que·ls tenen a estos senyors maniatats, ý no gosen tràurer lo peu de son rogle o de la garlocha. Don Pedro: ¿Què, per vostra vida? Lúcio: La casa de or de la de palàcio de Catthalunya ý lo profit que n'han vist ý portar ad algun de assí que han tingut lo regiment de aquella casa; a la fe que aquest és lo ídolo a qui tots adoren ab gran devosió; aquest és lo qui·ls fa estar en servell ý sos tretse de no armar-se cavallers, que lo de la ciutat poch embaràs és ý és fàcil de remediar si ells volen. Fàbio: Vós, senyor, haveu donat en lo blanch, que això és, ý no és altre que cal sinó dir la veritat, perquè si·ns armaven cavallers és cert que perdrem aquest lloch. Don Pedro: Com no entren los militars també en aquell regiment de la Diputació? En València sí fan. Lúcio: O, senyor, que gran humor moveu. Sí que y entren, a la fe, però lo cas és aquest, que puix hi som, no deixaré de dir-ho: en lo temps més atràs, haveu de saber que la elecció dels diputats anava per escritini, ço és, per elecció de veïns, ý perquè les cases de alguns senyors de Cattalunya ab la potència ocupaven la llibertat als electós de tal modo que may eren diputats sinó los que·ls volien, acordaren per a obviar aquest inconvenient que·s fes matrícula en los tres brasos, ço és eclesiàstich, militar ý real, ý que de totes les vegueries de Cattalunya se posàs cert número de personas per cada bras ý de aquestos se traguesen los diputats ý oÿdors de compte com per a vuy se fa. Ý per a fer-se esta ordinasió fonch menester ajuntar tots los brasos. Seguí·s per desgràcia dels militars de aquesta vegueria, que no s'í trobà en aquesta junta ningú dels militars, ý per los reals fonch tramè·s allà un Juan Jordà, pare de Guillem Ramon Jordà. A la vegueria de Tortosa foren consignats per als militars ý reals vint_i_quatre llochs, ço és dotse de diputats ý dotse de oÿdors. Lo Jordà, vist que allí no y avia ningún militar que empaig ni contradicció li pogués fer, no duptà de demanar tots los vint_i_quatre llochs per als reals, dient que en aquella vegueria no y avie militars. Ý puix que no y hagué qui en assò fes

contrari, fàcilment lo y consignaren tots los llochs per als reals, salvo un lloch que demanà una persona de les que allí·s trobaren per a un parent que dix tenia assí domiciliat, que·s deya Mon_ros, ý així li fonch donat. De forma que los vint_ý_tres restaren en lo bras real ý los militars molt gentilment restaren fora. Açò és lo que passà sobre lo que avíeu, senyor, demanat. DonPedro: O Jesús! ý que espantat estich de tal cosa. Major descomediment fonch aqueix que no lo que tingueren los que feren los costums. Lúcio: Sí, Sancta Maria! que aquells perquè no prenien sinó lo que ja era seu puix ab son risch ý perill, ab la pròpria sanch lo avien guanyat, mas aquest fonch lladronisi fet ab mentira, que ans bé hi avie en Tortosa ý ab la sua vegueria, que tot se ha de compèndrer, tans militars com reals, ý no sé si més perquè tots los que dien ciutadans no són hàbils per a tal lloch ý de aquí se segueix que, no havent-hi tans de bons com n'í à llochs, és forsa que se n'àn de ensecular de no bons, que és una gran imperfecció de tan auctorisat regiment; devia lo Jordà tenir ull ý mirament ad açò per la onrra sua ý dels semblants a ell sinó la volia tenir a la auctoritat del consistori tan honrrat ý calificat ý al descàrrech de sa pròpria conciència. Mes si a Déu serà plasent, temps vindrà que assò se adobarà. Fàbio: No trobe, senyor Lúcio, que tantes cases de militars hi haja en Tortosa ni en sa vegueria com això, almenys no crech yo que leshores hi avie. Lúcio: Ya leshores n'í avia moltes. Fàbio: Ý quines cren, per vostra vida, que trascordat n'estic? Lúcio: Era la casa de Pinyol, la de Icart, la de Garidell, la de Mon_rros de Abella, la de Proensal, la de Canader ý la de Despuig: aquestes són dins la ciutat; en la vegueria la de Siscar en Orta, la de Lliori en Gandesa, la de Erèdia en Ulldecona ý la de Guiot, la de altre Erèdia en Batea, la de Castellbell en Flix, la de Vilanova en lo mateix Flix, la de Socarrats en Ascó; aquestes són les que ya lesbores eren, senyor Fàbio, perquè en tingau ý pondereu quant es manifesta la calúmnia del Jordà, que si de les que són ara volgués fer memòria, moltes més n'í ha que les que hé nomenades, perquè, com sabeu, molts se són armats cavallers dins la ciutat ý en la vegueria, ý altres que, com hé dit, són venguts a poblar-se de nou assí, persones totes de molta calitat

ý és cert que del bras real no s'í troben dívuyt persones caps de cases que meriten lloch en la diputació, ni tenen-n'í com hé dit, ·XXIII·; ý los militars, essent tants no n'í tenen sinó un. Mirau com va igual ý justificat lo negosi. Don Pedro: Senyor Fàbio, no repliqueu més, per mercè, que no podeu dir res que bo sia ý acabe en assò esta pràtica. Fàbio: No dich més de assò que que ja són dos los llochs que allí tenen los militars, que Nofre de Liori estos anys proppassats procurà que se n'í afegís un altre. Don Pedro: Ý ¿a qui·l donaren? Fàbio: Lo mateix Liori lo s'aturà. Don Pedro: Així féu lo espesier de Tarragona. Lúcio: Rahó era que així fos, puix ell lo avia procurat ab sa justícia ý porfia que no fonch poca. Don Pedro: També vull dir yo que serà bé que ara procuren tots los militars de haver altres dos llochs per oÿdós de comtes, ý serà prou remediat ý per millor dir remendat lo negosi. Lúcio: Almenys yo vull fer en això mos envists en les primeres corts. Don Pedro: Digau-me, senyor, ¿és aquesta la casa de dona Juana? Lúcio: Senyor, sí. Don Pedro: Yo li porte besamans de una senyora gran amiga, ý no sé si parenta sua. Pugem, per mercè, a donar-los-hi, puix som assí ý ja serà fet, ý també que gosarem un poch de bona conversasió ý de bona vista, que·s molt gentil sort de senyora aquesta ý molt gentil dona ý só-li molt gran servidor, que aprés porem tornar a nostra pràtiga. Lúcio: Sia com vostra mercè mane. Fàbio: Anem, que dia sobre per a tot. Finis.

Col·loqui quart en lo qual se tracta de la fundasió ý nom de Tortosa; fas memòria de certa divisa que les ciutadanes portaven en temps antich per certa hazanya que elles feren en benefici de la mateixa ciutat poc haprés de la conquista. Són interlocutors los mateixos, etc. Interlocutors etc. don Pedro, etc.; Lúcio, etc.; Fàbio, etc. Don Pedro: Senyor Lúcio, antes que més nos enramem en altres pràtigues, me haveu de fer plaher de dir-me perquè desige yo en estrem saber-ho, què gualardó, que onrra donaren a les valeroses dones, los ciutadans de assí per tan clara azanya ý tan saludable concell com ne reberen ý tan ben succehït, que cert yo no hé ohït ni llegit cosa més notable que aqueixa ý maravell-me molt com està tan adormida ý sepultada. Lo concell ý acort dels saguntins ý numantins, que fonch semblant ad aqueix què tortosins avien pres, està tan celebrat per tot lo món que no y à nigú que l'ignore, havent tingut lo fi tan miserable, ý los ciutadans de assí de Tortosa que ha tengut tant gloriós en onrra del nom de Jesuchrist ý benefici del poble, està tan amagat ý callat. Gran desgràcia és aquesta, què descuit tan gran, què silenci tan abiat és aquest! Yo no me·n puch avenir yo mateix. Lúcio: Cosa natural és ý ordinària tenir los hòmens més memòria del

mal que del bé, ý la rahó és perquè així com natura és més inclinada al mal (segons regla de filòsoph) que al bé, així també abrase ý reté més la memòria del mal que la del bé, com a cosa més agradable a ella; todavia, és cert, desgràcia molt gran que cosa tant singular ý tant important estiga així tan sepultada; no y à que pedir; mas sabeu, senyor, ¿de ahont me par a mi que ve això? De haver tengut los hòmens totstemps gran cortedat en escríurer en llaor de dones, ý, per altra part, elles, les pobretes, puix no són ensenyades, no tenen abilitat per a fer-ho. Resten per ço les bones obres ý virtuts sues escurides ý oblidades, mas puix la veritat és filla del temps, lo mateix temps, a pesar de la negligència dels hòmens, la parix a son temps, com serà ara, que ab aquesta conversasió vostres mercès entendran ý aprés publicarà lo que en la real veritat pasà sobre assò com yo ho hé comtat. Ý quant al que volen saber, ço és què honrra e gualardó se dóna a les tan valeroses ý discretes dones per tan eroica obra, os fas saber que fonch tan poch que casi no fonch res al respecte del que devia ser, mas yo bé pense que seria per cortedat dels hòmens perquè no deixarien de considerar ells de quant mèrit era la singular obra; però degués deixar per la molta temperància que hauria en les tan onrades matrones, perquè de crèurer és que tenint elles ab tant cumpliment la virtut de la fortalesa no·ls faltaria tanpoch la virtut de la temperànsia, que aquestes dos virtuts tostemps solen anar encadenades. Lo que·s féu, o lo que yo hé trobat, açò es: que primerament ordenaren per a conservar la memòria de tal hazanya, que totes les dones portasen sobre la roba una acha de armes de carmesí o de drap de grana ý aquella se posaren sobre una vestidura feta com un escapulari de frare barbut de cartoixa, a la qual nomenaven pasatemps, que pareixia representar una sobrevesta militar; més avant ordenaren que quant un nòvio anàs a casa de la nòvia per a portar-la a missa, com és ús ý pràtiga, les dones que en sa companyia portaria, que tostemps solen ésser moltes, anasen devant tots los hòmens, encara que allí se trobasen qualsevols oficials del rey o de la ciutat. Fàbio: Això yo u hé vist usar ý no ha molt temps. Lúcio: Ý yo també. Així mateix ordenaren que no pagasen drets per les toques ý altres coses de cap, mas que si sobrevivien als marits, restasen per sues totes ý qualsevols robes ý joyes que llurs marits los

haurien fetes per de gran valor que fosen. Assò fonch lo que per elles se féu; també hé ohït dir, més de assò no tinch la certenitat que seria menester, ý és que ordenaren que dins la misa de nòvios (lo marit ý muller), hagués de seure·s la nòvia a la mà dreta ý que los curats de la seu, ignorant la causa perquè açò·s feye ayxí, parexent-los més prest mala pràtiga ý mala criansa que preheminència, ho han fet desusar. Don Pedro: Tot estava prou ben fet, mas lo de les aches estaria donosísim. ¡O que grasioses anirien les dones ab aquella tan estranya divisa! pareixerien monjes de Junqueres de Barcelona! Dich-vos que és estat un malíssim cas deixar pèrdrer una cosa tan senyalada. ¿Haurà molt temps que això s'és deixat de usar? Lúcio: No pot haver molt temps perquè yo hé ohït dir al reverent mestre Balthezar Sorió, lector de la Seu, persona de molt gran auctoritat ý doctrina, que com sabeu, passa ja per a vuy los noranta anys de sa edat, que ell ha vist de aquestos hàbits que, com hé dit, los dien pasatemps, ab la insígnia de la acha de drap de grana, ý que la véu en casa de l'ardiaca Garret en los primers anys que vingué a Tortosa, bé que ja no·ls usaven com ell los véu, mas no podia haver molt temps que·ls avien deixat, puix encara se n'í trobaven per les cases de senyores ý també a la senyora Francisca Despuig, muller que fonch de Pere Juan Despuig, que com sabeu fonch una molt gran sort de dona ý de molta auctoritat ý veritat, digna successora, per cert, de tant singulars matrones. Hé ohït dir que en los primers dies de la edat sua se trobaren en Tortosa encara moltes de aquelles robes ab les insígnies de les aches ý deya que casi no y avie dona onrrada que no·n tingués, mas que ya tanpoch no les portaven. Don Pedro: E! que tal cosa no s'avie de deixar perdrer en ninguna manera!

Fàbio: No seria mal tornar-la ý també lo de l'anar les dones davant los hòmens. Don Pedro: Dich-vos que res que tocàs a conservar la memòria de tan singular acte yo no u deixaria perdre, espesialment lo de les aches, en ninguna manera se avia de deixar. Fàbio: Yo tindria per cosa imposible o per molt dificultosa tornar-les a usar ab la genaritat que solien, mas podria·s fer assò ý seria un bon medi per als dos estrems; ço és que portasen aquelles insígnies les mullers dels tres procuradors ý les del paer en cap ý jutge en cap, perquè així com aquestos representen la universal jurisdicció ý estament de la ciutat, així també en aquestes sinch senyores llurs mullers, se representaria la memòria de tan senyalada obra, per la qual han pogut administrar los marits aquells oficis. Lúcio: Millor seria que les mullers de tots los oficials les portasen, puix tots igualment administren la jurisdicció. Fàbio: O això, també, que no·m desagrada. Don Pedro: Ý seria com lo que digué Gonsalo Ernandes aprés de guanyada la de la Chirinola per voler onrrar a dos cavallers que l'avien molt ben servit en aquella batalla guiant-se als que menjaven ab ell: "Deixa asentar a essos dos cavalleros a comer, que si no fuera por ellos no tuviéramos nosotros agora qué comer." Lúcio: Ara Déu los pose en cor ý en voluntat a estos senyors que tenen carrech del regiment, que d'eixò ý de moltes altres coses que a l'ornato ý policia de aquest poble convenen, tinguen major cuidado ý diligència que fins a vuy han tingut; mil voltes los hé romput lo cap importunant-los que fesen levar aquestes eixides que tan mal pareixien a la vista ý tan contràries són a la salut ý que fesen llevar també les mundícies que y à tantes, puix tan bona ý tan despedida forma tenen per a fer-bo, per manera que puix tenim adornada ab molt compliment la ciutat de totes les coses naturals, que per culpa dels regidors no li faltasen los ornatos de les coses artificials. Ý jamay só estat oït.

Fabio: Senyor, sí que, a poch a poch, tot se adobarà, tot se farà; que, com veu, ja la ciutat se va millorant ý aumentant en mil coses ý especialment en los edificis públichs ý privats, ý també se van millorant los usos dels ciutadans, que si la veritat volen dir, gran avantatge té tot assò per a avuy al que solia ser vint_ý_sinch anys ha; si no mirau primerament lo que se ha obrat en la seu, quant polit, vistós ý pompós va; mirau los col·legis reals que en Sent Domingo se fabriquen, lo hú per a instruir los fills dels nous christians convertits de la secta maomètica ý l'altre per a llegir theologia ý altres sciències, que magnífica obra és. Mirau També la millora que per a vuy tenen les cases així en lo de la carrera com en lo de dins, ý quantes se·n són alsades de fonament, magnífiques, ý que còpia hi ha de estudis o entresuelos en totes elles, ý quant ben adresats que ya estan, ý quanta tapiseria se troba vuy en Tortosa més que no y avia, ý que adresos de llits ý de plata. Tot assò ja veu quant és millor que solia ésser; mirau també lo cappont que assí tenim davant los ulls, quant alegra ý quant profitosa obra és, per la qual ha pogut corregir-se la forma del sustentar aquest pont tan artificiosament fabricat sobre aquestes deu barques, que tostemps estarà millor que no estava, ý les barques no eixiran tan envellides con solien, per no ésser onse com eren, que aquest bé entre los altres nos ha aportat esta alegríssima obra. Don Pedro: Cert ella està molt a propòsit ý és digne de lloar qui l'à procurada, que jo·m recorde de no sé què embarasos de un baluart que así avia, cosa molt sútsia ý no era sinó barraca de pobres; en lo cap de aquest pont me recorda també que y avia puntals ý sobre de ells anaven un tros com en lo pont de Fraga o de Sent Boy. Fàbio: Que sí, senyor, mirau també que té la ciutat en veïns, que casi és un ters més que era vint_ý_sinch anys ha; mirau lo lustre dels ciutadans ý quant millor compostos ý adresats van, ý quant més cortesament se traten que solien, ý les senyores quanta millora tenen en son tracte, ý quanta més primor en lo vestir, que tot assò avem vist tots molt de altra manera com va ara, donchs les carnestoltes ja veu han arribat ý quant se són allargades de faldes que serà mester acursar-les. Lúcio: Per vida mia, senyor Fàbio, que ha agradat també lo fi de vostres rahons en lo de les carnestoltes, que determine conformar-me en tot

lo demés ab vòstron parer ý creure com vós mateix que si tots nos ajudam tot lo que resta se millorarà, com és rahó ý convé a persones de la calitat que som nosaltres. Don Pedro: No y dupteu, senyor, que a la veritat, la millora que lo senyor Fàbio, diu yo la y conech molt clarament, ý si tots los hòmens honrrats enviau a criar nostres fills fora de assí, no y ha dupte sinó que de cada dia aumentarà aquest poble en cosa de policia ý noblesa. Fàbio: Ja u fem això, que casi tots van fora, ý coneixem cert que y ha molt gran avantatge de les que van a les que no van. Lúcio: Sí van, senyor, però allà ahont la millor part de estos senyors los envien no podran, a la fe, lo que·l senyor don Pedro pretén ý volria. Don Pedro: Com? Ahont los enviau? Fàbio: A casa de mercaders a Barcelona o València, perquè aprenguen de negosiar. Don Pedro: A casa de mercaders? Ara no·m maravelle que tant cuydado tingau de guardar les marques, com deya lo senyor Lúcio; dic-vos que no m'agrada lo que féu. Fàbio: Que no us agrada l'art del negosi? Donchs yo la us hé ohïda loar no ha moltes hores. No sé com ara dieu això. Don Pedro: A mi no·m desagrada l'art, mas no tinch per bé que lo cavaller, ni ciutadà onrrat fasen principal profasió en ella; ý posant com posau vostres fills a criar ab mercaders, mostrau ésser aqueix vostre propòsit, que allí és cert que apendran no de obrir los ulls ý les orelles per a conservació ý al mèrit de la honrra, mas de tancar-les ý encara paredar-les per al profit ý alment de la bolsa, així·s diu com per refran, "orelles de mercader", que com sabeu, estos continuament les tanquen ý tenen per bé de deixar atràs la honrra per fer avant la roba; no obstant que n'í ha ý jo·n conech molts tan onrrats que no deuen res a bons cavallers en coses de honrra ý gentilesa. Fàbio: Com, donchs, apendran de negosiar si no·s crien en los negosis, ý com apendran de portar un llibre? Ya sabeu que en aquesta terra, de tot avem de saber, cavalls de dos selles avem de ser ý ni assí ni en altra part ningú pot víurer ab la opulènsia que és menester ab a soles

lo propi patrimoni, sinó que fos molt sobrat, ý assò en poques cases. Don Pedro: Dich que só de aqueix parer ý que no tinch per mal que los cavallers ý ciutadans negosien, mas dich que no n'haveu de fer tant lo afaynat, que per apèndrer de fer-ho no és menester fer tanta diligència ni perdre-í tant temps com hi feu pèrdrer; que vostres fills, vosaltres, la diligència ý teniu art per a formar-vos cabal de diners per als negosis, que això és lo que fa al cas, que indústria ni inteligència ni tanpoch companyia per a fer-los, jo us segur que may vos ne faltarà. Lúcio: Té molt gran rahó lo senyor don Pedro ý yo ab mi mateix tinch provat que lo que ell diu és veritat, que sense fer tan brogit se pot saber lo que convé per al fer negosis; pux sabeu, yo criat me só no cert en casa de mercader, mas en casa de un senyor tan cortesà ý tan noble en costums com un altre fos en tota la corona, ahont yo ab tots los altres fills de cavallers que allí eren sempre nos ocupaven en obres militars com era cavalcar en totes selles, córrer totes lanses, jugar totes armes, ballar ý dansar totes danses, llegir a ores concertades llibres de totes històries ý finalment obrar tostemps exercisis de tota virtut; ý no per ço com menester m'és estat, hé deixat en ma casa de saber portar un llibre ý arreglar mon víurer tan bé com alguns que son principal estudi és estat apendrer de fer-ho, ý, si no negosie tota hora, és per no tenir dinés, mas quant ne tinch jo u sé molt ben fer. Fàbio: Per ço deya grasiosament ad aqueix propòsit lo capità Francesc Valls com per un donayre ý reprehensió: que com los hòmens principals assí en Tortosa tenim diners som mercaders ý com no tenim som ciutadans. Don Pedro: Gràcia teniu, per vida mia, de manera que los diners abayxarien lo for: al revés me par que anirie lo negosi de com va en la temporada present. E?, senyor Fàbio, que en assò no teniu què replicar. Ý com podeu sufrir que un fill vostre servesca a persona tan baixa? Que no cau en mesura ni en rabó, ý aprés que fent-ho així nunca tindreu vosaltres la millora que tots mostrau desitjar en nobles costums, en grandesa de ànimo, en valor, en ser bon cavaller, en punt de onors; que de totes aquestes coses no se n'aprenen res en casa del mercader, ans tot lo contrari.

Lúcio: Senyor, masa cosa és aqueixa, no crech yo que así estos senyors vullen tant com això, que seria venir de dret en dret contra lo privilegi que, com vos hé dit, tenen, que ningun gentil_home puga de fer actes militars. Fabio: Ab assò, senyor Lúcio, vaja aqueixa mà més llaugera, per mercè, perquè no sàpia cruell. Lúcio: No·s pot dir, senyor Fàbio, cruel lo pare per castigar ni repèndrer al fill per a que vixca virtuosament, com maravellosament descriu lo famós ý laureat poeta ý gran orador Petrarca en lo trumpho de la mort, perquè com li diu lo nostre refran cathalà: "qui bé·t volrrà te castigarà". Ý així yo per lo bé que no vull vos dich ý avise del que no cumple a segons que u entench. Apartau, senyor, apartau de vosaltres males pràtigues ý rompeu les males costums ý lleys impertinents, que ya sabeu, com diu també l'altre refran, que "bona panada ý mala pràctica plaer ý bé és rompre-la". Don Pedro: Yo tinch ayxò per cert, que lo senyor Lúcio ho diu per lo que hos ama, ý per lo millor. Ý mudem de rahons, senyor Lúcio. ¿Què diu aquell epigramma que en aquella pedra de jaspi està escrit? És molt antich? Bon gaspi me par aquell, ¿porten-lo de molt lluny? Lúcio: Lo epigramma és modern, que no ha més de nou anys qu'és fet, ý és sobre lo edifici de aquest cap_pont en lo qual estan escrits los noms dels procuradors de la ciutat que feren la obra, a qui nosaltres diem jurats. Lo gaspi és de assí mateix, que lo y ha estremadíssim de bo ý n'í ha tant com ne volem, que lo de les columnes de l'hort de la Diputasió de Barcelona de ací·l tragueren. Don Pedro: ¿Com no·n fan edificis así? Lúcio: Perquè és molt costós de acursar. Lo epigramma diu així:

"Anno a Christo natto ·MDXXXX· ·VIII·. Ab urbe Dertusae capta mauris de bel. ·CCCC·. Caro V. Ro. imp., Hisp. rege. Christopho. Depodio, Anton Dalmau, Mich. Xivelli cons. ob pub. hono, decretum est hoc opus." Don Pedro: Aqueix nom de Pedro en llatí, ¿serà lo mateix que després en romans? Lúcio: Senyor, sí. Don Pedro: Aqueix nom de Dertosa no serà molt antich en aquesta ciutat, que yo hé hoÿt dir que encara me par que u hé llegit en lo Tito Lívio arromançat que avia nom Carteja. Lúcio: Alguns ho han cregut així però han rebut gran engany. Don Pedro: Com així? Lúcio: Jo us diré: los geògraphos que han descrit a Espanya fan memòria que hagué en los temps antinchs en ella un poble que·s deya Tartèsia, lo qual per discurs de temps se digué Carteja ý aprés Tarifa, ý perquè no y à nom de poble vuy en Espanya que ad aquest nom de Tartèsia semble tant com aquest de Tortosa, cregueren que Carteja, que com hé dit ans se digué Tarteja, seria aquella ciutat que ara·s diu Tortosa. Altres tingueren que·s digué Turtula, per altres pobles que en Espanya se digueren Turtulos o turidetanos. Algú hi à·gut que s'és

refermat en dir que·s nomenava Tulcis ý és Pere Miquel Carbonell, ý funda·s en lo que escriu Pompònio Mella descrivint la costa d'Espanya, però ni él sabe arromansar lo vocable, que per dir Tulcis li diu Tulas, ni menys entengué lo que allí escriu Pompònio que ni pren a Tulsis per Tortosa ni és Tulsis nom de ciutat sinó de riu com claríssimament se col·legeix per lo que escriu lo mateix Pompònio, ý així ho declara Calepino en lo Vocabulari dels noms propris; les paraules formals de Pompònio són aquestes "Tarraco urbs est in his oris maritimarum opulentissima. Tulsis eam modicus amnis super, ingens Iberus deorsum atingit" . Mirau, donchs, per vostra vida, com se pot compèndrer per semblants paraules que Tulsis sia Tortosa, ni menys població, sinó que és riu, ý serà lo que aquí diem, per a vuy, Francolí, que passa junt a Tarragona. Bé han gosat dir alguns que aquest adverbi "deorsum" avia de dir Dertosam ý per cert que així estiguera millor la clàusura ý més certa la descripsió. Però com se vulla que sia, nunca Tulcis serà població sinó "modicus amnis" com diu lo auctor. Mas lo Carbonell ha sabut mirar tant poch en assò com ha mirat en altres coses que de Cattalunya ha escrites, de ont se és seguit que en lloch de donar llum nos ha deixat tenebres ý causat sisma ý discòrdia entre cathalans sobre les primeres institucions de Cattalunya. En lo demés és cert que Tortosa jamay ha tingut altre nom sinó Dertosa. Allò se prova per lo que trobam escrit no sols entre los llibres de gravíssims auctors antinchs ý moderns, mas per lo que trobam també esculpit en pedra ý en metall que són les dos coses més durables del món. Primerament Plini, de Natural Història, en lo llibre tercer ý en lo capítol tercer, descrivint les províncias ý poblacions de Espanya diu així: "a Tarracone diceptant populi quadraginta quatuor quorum celiberrimi civium romanorum dertosani, bigargitani, ceritani etc." , bé és veritat que en altres llibres del mateix Plini hé llegit "dertusani" ý no "dertosani", mas no sé si serà trastocament de la lletra de "o" en "u", per culpa dels estampers. Estrabó, exel·lent geògrapho, en lo llibre

tercer díu: "in ipsoque iberi transitu Dertosa colonia" . Ya veu com la fa població de romans ý la nomena Dertosa. Claudio Ptolomeo, antiquíssim cosmògrapho, en lo llibre segon, capitol sisè, en la Taula de Europa, la nomena Certosa, mudant-li aquella lletra "D" en "C", serà per ventura també per corrupsió de la lletra, o per parlar de tan lluny Tolomeo pugué errar en aquella lletra. Calepino, en lo seu Vocabulari dels noms propris, posà "Dertosa urbis Hispaniae" ý condemna lo nom de Certosa que Ptolomeo escriu. Lúcio Marineo, en la vida del comte Ramon Berenguer de Barcelona diu: "siquidem, anno sequenti, nobilibus Barcelonae Principatus adiuvantibus, Dertosam civitatem quam mauri rursus ocupaverant, obsedit" . Florián d'Ocampo, modern, solícit ý molt general escriptor ý gran coronista de Espanya, escriu també que avia nom Dertosa. Assò és lo que·s troba escrit entre aquestos exel·lents auctors molt dignes de ésser creguts. També trobam en una pedra de gaspi qui té de llargària deu palms ý de gruxa a tots cayres sinch, la qual fonch trobada dins la seu de assí, obrint un fonament poch més de trenta anys ha, per a la capella de l'ardiaca Garret, dotse palms davall terra, esculpit un epigramma que diu així: P. Val Dionisio. ·VI·. vir. aug. cui ordo. Dertosai obmerita cius edi honores decrevit. P. Val. Pardus lib. ·VI·. vir aug. patrono optimo." De manera que, com veu clarament, la nomena Dertosai, que és genetiu

antiquíssim. Més avant, en unes medalles de metall que ací mateix foren atrobades, tan antigues que no·ls trobam lo temps en què foren fetes, les quals han vistes ý llegides moltes persones de aquest poble ara en nostres dies, està també esculpit aquest nom Dertosa. De modo que per tot lo que tinch dit se mostra claríssimament que aquesta ciutat hagué nom Dertosa, ý no Carteja, ni Turtula, ni Tulcis com han cregut. Don Pedro: Tan bellament està provat això que ya no és mester gens dubtar-í ni perdre-y més temps. Fàbio: Agra cosa és aquesta, que may se ha trobada la real veritat de això fins ara. Jo·m recorde de haver llegit en la carta de la poblasió de Tortosa, feta per lo comte en Ramon Beringuer ý escrita en llatí, que la nomena "Tortosam"; de crèurer és que no sabien lo nom en llengua llatina. Lúcio: Prou és cert que no·l sabien, si encara los nottaris en sos actes no la saben nomenar en la perfecció de son nom, que per dir Dertosa deien Dertusa. Yo, senyor, no us hé dit que la veritat és filla del temps puix veu·s ací com se mostra que quant és vengut son temps, lo temps l'à parida. Ý en lo del nom de Barcelona és estat lo mateix: fins poch temps ha, se és creguda la fabula de la novena barca de Èrcules, per ont li deien Barchanona o Barchinona ý per a vuy se entén ý t'és per cert que lo seu nom és Barcinona per un capità cartaginès que la edificà, lo qual avia nom Bàrcino, de la casa ý llinatge de ont ixqué aprés lo gran Aníbal, ý encara dien alguns que fonch Amílcar Bàrcino, pare del mateix Aníbal. Don Pedro: Tot me agrada quant aveu dit, mas lo que més asigura la cosa és lo que en aqueixa pedra de gaspis ý en les medalles de metall se troba esculpit, perquè és de crèurer que tal com lesbores era lo nom tal lo escrigueren, que en lo dels escriptors, com escriuen de luny ý molta cosa ý de molt temps atràs, fàcilment poden errar. Ý perquè yo só molt amich de replegar ý tenir d'eixes medalles antigues ý còpia també de semblants epigrammes, me fareu, senyor, mercè de donar-me·n

algunes d'elles que teniu ý còpia de aqueix epigrama ý de altres si así n'í haurà més. Lúcio: De les medalles del nom de Dertosa no és posible donar-vos-ne, perquè no se·n troben per nostra desgràcia per a vuy, sinó soles dos ý yo vull procurar de haver-les de qui les té ý donar-les als procuradors de la ciutat perquè les tinguen en la casa del regiment tan guardades com merexen elles estar. Mes de altres medalles antiquíssimes ý de diversos temps ý capitans jo us ne provehiré molt complidament, perquè les hi ha ací molt bones ý la major part de elles trobades así mateix, així de metall com de argent. Senyaladament os sé dir que no ha dívuyt anys que cavant así en casa del capità Francés Juan Vallés, devall uns estudis de sa pròpria casa, per a fer allí una cavalleria, tragueren entre la terra molts pilots de una cosa com a escòria de ferro, semblant a la que traen los ferrers de la fornal, ý per no saber què cosa era, la llansaven entre la terra en Ebro. Seguí·s que jugant allí uns minyons prengueren ý obriren alguns de aquells pilots que restaren en la vora del riu ý tragueren-ne moltes medalles de argent finísim, que un particular ne féu un pechel perquè era molt asendrat. Ý les medalles eren de diverses figures, entre les quals n'í avie unes que tenien a la una part esculpits los dos fílls de Bruto que llansà los reys de Roma ab dos executors que·ls anaven detràs ab les secures alsades ý, en l'altra part avia una testa ý devall ella unes lletres que deya "Brutus". Ý per a mi que serien aquestes medalles de les primeres que los romans feren de argent. Avian-í de altres que tenien a la una part un elefant ý devall de ell un lletrer que deye "Cesar" ý en altra part molts instruments augurals. També n'í avie altres que tenien en la una part un bres de morts ab un lletrer que deya "feretrum romanorum" ý en altra part deya altre lletrer "Silla et Rufus" ; ý de altres figures n'í avia que yo ara no les tinch en la memòria.

La còpia emperò de aquest epigramma ý de molts altres excel·lentíssims que así encara per a vuy se troben yo la donaré a vostra mercè en un qüern escrites ý figurades, així les medalles com los epigrammas, ab la pròpria forma ý manera com se troben. Ý de assò de epigrames sé dir-vos que de cada dia se·n troben, així de nou, especialment quatre o sinch anys ha, obrint uns solaments per a principiar una navada que ara fan en la Seu, se trobaren unes lloses grans ahont estaven esculpits epigrammes exel·lentíssitnes de emperadors ý de altres capitans romans, ý continuant després la obra en lo any 1622, cavant los fonaments del frontispici de la torre que està devés la volta de Sant Blay, trobaren dos tires o regles de pilars molt grosos ý quadrats de pedres picades, que trobant-les de allí són les que vuy servexen de peu a la dita torra des de terra fins al primer cordó gros inclusive. Perquè allí ahont ara és la Seu avia sertíssimament en temps de gentils algun gran temple, perquè no sols se troben allí epigrammes, mas troba·s ahontsevulla que per allí obren fonaments, un enllosat bellíssim deu palms devall terra que mostra bé que allò era lo sòl del temple. Don Pedro: En mercè li tindré que tot lo que·s trobarà mane donar-m'ó, que com hé dit me delite molt ab coses semblants. ¿De manera, senyor, que Tortosa molt antich poble és? No u creya yo cert. Lúcio: Ell és antiquíssim ý tinch per a mi que és lo primer que en Espanya se és edificat. Don Pedro: Això són demasies, senyor; gran resell tinch que la affectió que a vostra pàtria teniu no us fasa parlar llarch. Sé que si això fóra, alguns historiadors que de la població de Espanya han escrit ja ne hagueren feta alguna menció. Lúcio: Jo no afirme que com yo crech, així sia, ni tanpoch obligue a ningú que u tinga per article de fe. Però per alguns versemblants ý bones conjunctures pot la persona crèurer una cosa tal, encara que no haja màs plena prova, perquè per ser tan antigua, no és posible trobar-se

perfeta, ý en tal cas se deu contentar hom del que troba, que així ho dispon lo dret. Don Pedro: És veritat, mas yo tinch per imposible que vós me pugau dir cosa perquè jo·m dega aderir a crèurer que Tortosa sia la primera població edificada en Espanya. Lúcio: També és cosa molt fort aqueixa ý ¿com per què no·s poran dar rahons per a provar que aquesta població és la primera com se porien dar per a provar que és altra?; que la dificultat del provar, per ésser cosa tan antigua per a tots pobles, és igual, ý per ço, sinó que vullau tenir la opinió de alguns philòsophs que digueren ser lo món "ab eterno" , forsat és crèurer que, o una o altra població sia la primera, aprés de creat per la mà de Déu; donchs digau-me vos ¿per què no pora ésser en Espanya Tortosa també com altra? Ans yo estich en assò, que confiat de vòstron bon enteniment ý de la forsa que portaran més rahons, espere, si ohir-me voleu, que·s faré aderir a crèurer que la opinió mia aserca de assò és bona. Don Pedro: Senyor, nosaltres vos donam llicència que digau lo que vos pareixerà ab que també nos doneu llicència que nosaltres ne cregam lo que·ns ne pareixerà. Lúcio: Sia així, que lo partit és igual. Ara donchs, per mercè, casi tots quants escrigueren de la població del món aprés del general diluvi de Noè, que són infinits: Beroso, Manneton, Josepho, mestre Francesch Eximenes, Juan Rodrigo, arquebisbe de Toledo, Juan de

Viterbo, Florián d'Ocampo, sent Hieroni, sent Isidoro, sens contradicció alguna afirmen que Túbal, sinquèn fill de Jafet, tercer fill que fonch del patriarca Noè, fonch lo primer que vingué a poblà a Espanya, ý la major part de aquestos tenen que aportà primer que en altra part a Ebro ab tota la sua companyia que ab la flota venia, ý diuen que poblà per la ribera de aquest riu ý en la entrada de ell edificà un poble notable; ý perquè Amposta se troba per a avuy ahont leshores era la boca del riu, per ço que la mar en aquell temps arribava fins allí ý encara posava més avant, han inferit molts que Amposta fonch la població primera que Túbal en Espanya fundà. Ý de esta opinió són mestre Francesch Eximenes ý los que han compilat les coròniques de Catthalunya ý altres; ý encara que en la arribada al dit lloch en la fundasió del poble en la entrada del riu tenen la veritat aquestos, no emperò crech yo que la dien en què sia Amposta. La rahó és que dien los auctors que la primera població que Túbal allí féu fonch gran, ý és rahó ý forja que fos així gran, per recollir ý abrigar les moltes companyies que Túbal portava, ý en Amposta no vém nosaltres rastre algú ni vestigi que sia estada cosa major del que ara és ni lo solament, ni asiento ahont ara és Amposta és tal que abellís ni apetís al Túbal de fer-hi notable població. Més avant, que Túbal essent com sagassísim home ý de molta experiència, no faria la població tan propinqua a la mar per zel de alguns invadiments de inimichs ý altres infinits perills que lo veÿnat de la mar ab sí porta, mas fer-lo hia dins lo riu en distància tal que, per una part, escusàs lo perill ý, per altra, no perdés lo comerci de la mar per al profit de les companyies sues, així per assò pogués tenir lo un peu en mar ý lo altre en terra. Fàbio: ¿Ý no·s poria remediar aqueix perill dels enemichs circuint lo poble de una bona murada? Lúcio: Sí, però aleshores no tenien encara enventada los hòmens les murades per a defensar-se de l'enemich, que molts anys aprés se inventaren, de ont si així és, com és cert que lo poble primer que Túbal edificà, com los autors escriuen, era notable, no serà Amposta per les

rahons apuntadas ý puix no troba·s altre poble antich en tota aquesta ribera des de assí a la mar sinó aquest de Tortosa, de crèurer és que aquest serà lo que edificà Túbal en la entrada del riu Ebro, que puix no distava de la vora del riu, segons que llavons era més de una llegua, perquè com hé dit la mar en aquell temps pasava desà Amposta ý arrivava fins a Camp_redó ý la Carrosa, bé·s pot dir que era Tortosa. En la entrada del riu, més avant, hi ha una altra conjectura molt gran per a crèurer ý tenir per certa la opinió mia, ý és que és cosa molt certa que Tortosa en tot temps antiquíssim feya per armes una nau ab veles plenes, ý açò mostra clarament per aquelles medalles que yo hé dit, ahon està escrit lo nom de Tortosa, en les quals està figurada una nau que navega ab veles plenes ý és de crèurer que Tortosa prengué al temps de la edificació sua semblant figura de armes com és la nau per a denotar del seu poblador ý fundador Túbal, la navegació ý veles plenes per a denotar la prosperitat de la tal navegació, de manera que per totes estes rahons, conjectures ý versemblants, yo tinch per a mi que Tortosa és la primera població de Espanya. Bé poria ser ab tot, que Túbal edificàs també Amposta com per una guarda de la boca del riu a modo de atalaya, mas que aquella fos la principal ý primera població que los doctors sobredits avisen, yo no u crech; si restau, senyors, ben satisfets de açò, si no, sercau qui millor hos ho diga. Don Pedro: Dich que està tot de tal manera dit, que·m determine des de ara no duptar-ho tant com ho duptava, perquè par que això serà lo més cert ý en ànima mia que us està en gran obligació ý càrrech aquesta ciutat, que així hajau, senyor, inquirit eixes coses. Obligació tenen de agrair-vos-ho molt ý és rahó que de vuy avant os cregen en los avisos ý concells que·ls donau, que cert són de persona qui mostra molt amar-los ý que molt honrrats ý prosperats los desitja vèurer. Fàbio: De mi en particular vos dich, senyor, que me reste per la part que me·n toca obligadíssim; no u sé com poder servir-vos tan particular obra com nos féu a tots. Lúcio: Senyor, jo só obligat ad asò ý a coses majors que estes per la onrra de Tortosa ý així per la obligació de la naturalesa perquè só nat yo

en ella, com perquè des de que fonch conquistada, ý fins a vuy, han viscut mos progenitors en ella, ý puix que Déu és estat servit així que yo haja vingut a tenir notícia de les coses sues, és rahó que quant me trobe en occasió de parlar de elles no les calle ni amague, per no ser ingrat com ho fonch aquell mal sirvent introduït en lo sagrat Evangeli. Don Pedro: Vostra mercè fa lo que deu, que molt gran delicte és lo de la ingratitut. Ý tornem a nostra matèria que per a mi és tan apasible que més no pot: digau-me, senyor, ¿les armes que ara fa Tortosa són encara de aquella nau de veles plenes? Lúcio: Senyor, no, que no sabent los que ara darrerament la han poblada aquesta antiguetat tan singular, demanaren armes al comte ý fonch-los donada per armes una torre de argent ab quatre murons, dos finestres ý una porta posada en camp vermell. Don Pedro: Desgràcia fonch gran no saber leshores una cosa tan notable com aqueixa. Si yo fos de Tortosa yo conservaria també aquelles armes primeres allà dins la casa del regiment junt ab les que ara fa; que també lo regne de Aragó per a vuy té conservades totes les armes que primer feyen los reys ab les que fan ara. Lúcio: Dich que no sols seria bé que això se fes, mas és necessari que així·s fasa, sinó que adrede vullen los ciutadans deixar-se perdre la cosa més onrrosa ý de més estima de quantes ne sé ý de quantes ne puga tenir població de Espanya. Don Pedro: Sí és, per cert. ¿Això, senyor, que·ns aveu dit de la mar, que en lo temps antich arribà fins Amposta és cosa certa? Com se sap? Que per a vuy, com veu, del castell de Amposta fins a la mar hi ha dos lleguas. Lúcio: Per lo que ara miram en tota aquella comarca ý per lo que veiem, lo discurs que cada·l dia fa la mar ý també lo que en escriptura trobam aont se arreplegaven les armes dels reys per a fer algunes empreses, venim a enténdrer ý crèurer que és així, que la mar arribava als llochs que tinch dits. També així mateix veem que tota aquella vora ahont la mar arribava, està circuïda de torres antiquíssimes, comensant de la torre de la Ràpita fins a la torre o castell de Camarles

ý en totes estes vorerades de on se retirava, se troben per a vuy, cavant, vestigis de assò, especialment en esos anys prop pasats, cavant en la Granadella que és una torre fort sitiada en la mateixa vora, que ara és lluny de la mar mitja llegua, se trobaren en lo fondo pigines ý pilotes de mar; ý en Camp_redó, que és una altra torre també fort que, com hé dit, està molt amunt de Amposta ý una llegua de Tortosa, se són trobats rastres casi semblants ad aquestos. No y à lloch de aquesta vorerada ahont no hagen trobat coses per a mostrar esta veritat. També sabem que la armada del rey en Pere dels francesos, per la tornada de Àfrica ý de Sicília, ý també la de l'infant Alfonso per a conquista la illa Cerdanya, ý per lo rey en Jaume, son pare, a qui lo papa Bonifaci la avia donada, la qual conquista se féu a requesta ý per gran solisitut del noble en Huch, jutge d'Arborea, vescomte de Barcelona ý lo que féu en Pere Ters per recobrar la mateixa Cerdenya, la qual per traïció del mateix jutge d'Arborea era rebelada, ý lo que féu lo duch de Monblanch en Martí, que aprés fonch rey per a anar a reynar en Cicília en son fill, lo infant en Martí, ý la reyna Maria de Sicília, sa nora, muller del dit Infant, que tots tres com regnaren en ella, totes estes armades e estols se juntaren en lo port Fangós, que vuy ja no és port, sí un gran estany a qui dien lo Pantà. Ý poch menys que aquest n'í ha molts altres, que tots se són restats de la retirada de la mar. Més avant se prova ser així perquè de sexanta anys a esta part conexen clarament que la punta de l'Alhuet se és allargada ves la torre de la Ràpita una gran llegua, en manera que per temps vendrà a fer lo mateix discurs la mar ý tancar-se aquest port de l'Alfach, que per a vuy és grandíssim. Per tot assò consideram

ý és cosa certísima que la mar, al temps que Túbal arribà a Ebro, aplegaria a Amposta ý Camp_redó, que tot és casi una cosa. Don Pedro: Qui haurà pogut causar això de ser-se tan allunyada la mar? Lúcio: Lo riu tan caudalós ab les terbolines ý crescudes l'allunya cada dia ý no pararà fer-la tostems retirar mentres lo món durarà. Don Pedro: Jo u vull creure, ý ara me referme més en creure lo que aveu dit que Tortosa és la primera població de Espanya ý encara que Florián del Campo diga lo contrari. Lúcio: Si bé mirau ý pondereu lo que sobre assò diu Florián no és contrari al que yo hé dit, ab tot que son intent és ésser-ho per a onrrar la sua pròpria nació, que aquestos castellans entre les altres gents les coses que usen és aquesta una, que per honrrar-se a sí mateixos ho disimulen ý desfresen la veritat o publiquen la mentira; lo que diu Florián en lo llibre quart, capítol 3 és assò que aprés de haver repartides Túbal les campanyes sues que ab ell arribaren a la Andalusia, algunes de aquelles tornaren a visitar les primeres províncies de Espanya per a hont primer eren pasats, ý diu més, ý així arribaren a la província que aprés se digué Cathalunya, per hont se mostra que assí arribà primer Túbal que en altra part de Espanya, ý si primer no és de crèurer que en terra tan apasible ý tan fèrtil ý en una ribera tan principal ý delitosa com aquesta de Ebro deixàs de fer població. Ý és veritat que tanpoch Floriano diu que Túbal no fes poblacions primer en altra part de Espanya que en la Andalusia ý Portugal, sinó que diu que la Andalusia fonch la primera provínsia ahont de propòsit féu poblacions. Don Pedro: Ara està molt bé. Finalment Tortosa és fundació de Túbal, cert ella té ben antich lo poblador, de crèurer és que no li fan mal los quixals. Senyor, ¿aquesta ciutat és fort ý és estada gran població en altres temps? Lúcio: Si la considerara qual era en lo temps que no era major del que·s mostra per les murades antigues encara per a vuy se troben dins de ella mateixa, bé era cert fortíssima ý per tal la tingueren los que de ella escrigueren en aquelles temporades, perquè estava arraserada tota una per una part ab lo castell, que per ad aquell temps era una cosa ben fort ý per a susara no deixa també de ésser-ó, ý per altra al llarch té aquest gran riu, que bé es com un vall inexpugnable; però en nostres

dies que la vém tan estesa ý tan acostada a padrastres no la tinch per fort. Don Pedro: Com, senyor, estesa, ¿que és major ara que fonch en altre temps? Lúcio: Lo circuito en les murades té per a vuy major que solia, perquè los que la poblaren aprés de la darrera conquista, com la veren tan apropinquada en aquesta muntanya del Sitjar, que assí està davant que com veu era lo padastre més enujós ý perillós de quants ne tenia, tingueren per bé de rodar ý esténdrer la murada sobre la montanya, de manera que restàs com ara està dins lo clos de la ciutat ý així com en altre temps dien que volgué Barcelona circuí també de murada la montanya de Monjuí ý a causa de assò té per a vuy Tortosa les murades més esteses que solia. Les quals hé yo fetes medir ý troba·s que pasen de sinch mília pases. Mas ab tot no crech yo que los vehïns sien ara més que solien ésser aprés que la estengueren ý poblà fora les muralles velles. Si bé en lo que toca a sí és estada gran, no s'í pot dir cosa molt certa, totavia s'í troben memòries prou calificades per a fer-nos crèurer que és estat gran poble ý de molta reputasió il·lustre, primerament per lo que escriu de ella Pliny, que la anomena a Tortosa celebérrima, que a cosa poca no parexeria convenir-li bé tal epíteto, ý també en la corònica que los genovesos escrigueren en sa materna llengua de la conquista de Almeria ý de Tortosa, parlant com fonch feta la partició de Tortosa, estan escrites estes formals paraules en llengua genovesa: "furone fate le parti, un tercio a genovési et oi terci al conté, e ritornò la armada en Genova col triumpho de doe populose e magna cità" . També llegim que Lluís rey de França, fill de Carlomagno, ab gran armada entrà per Ebro ý asitià a Tortosa ý no la pugué pèndrer: és de crèurer que a Tortosa era gran o que era fort o que tenia les dues coses. Mossèn Francés Tarafa, canonge de Barcelona, en lo llibre que ara modernament ha fet, De origine ac rebus gestis regum Hispaniae, descrivint lo naxement ý discurs de aquest riu Ebro diu: "autus singa sic corisque amnibus Dertosam opulentam urbem praeterlabitur" . Però ab lo que més se mostra que Tortosa era molt gran cosa és ab lo acte de la donació de la seu de así fet per lo cathòlich rey Ildefonso de Aragó lo any ·MCLXXVIII·, lo qual està

recòndit en lo archiu de dita seu que comensa així: "Benedictus Deus pater misericordiarum Deu magnus et laudabilis nimis, qui post multas clades, post bellicas tribulaciones visitavit loca sua in tempore oportuno et. Profecto novit universitas, qualiter Dertusensis civitas, sedes ab antiquis temporibus regia et episcopalis, peccatis nostris exhigentibus, a jure et dominio christianorum redacta sit in potestatem ismaelitarum. Civitas Hispaniarum gloria, quae situ loci, montíum altitudine, incolarum multitudine, fluminis Iberi transcursu, quasi facta secta, in Deum vivum Dominum nostrum Jesuchristum fornicabatur. Sed demum infusa est Spiritus Santi gratiam pectori illustris et semper victoriasi Raimundi Berengarii comiti Barcinonae, principis Aragonum, Marchionis Provintia. Illapsa est, et divinitas voluntas expugnandi civitatem inexpugnabilem Dertosam. Demum exercitis [...] multis milibus militum et peditum, civitatem obsedit, expugnavit, et vicit. Divina ex inspirato favente clementia, capta est Dertosa, clavis christianorum, glòria populorum, decor universae terrae; restituta est ibi sedes antiqua. Et dedicata Dertusensis ecclesia ab archiopiscopo Tarraconensis in honorem dominae nostrae sanctae Deu Genitricis Virginis Mariae anno ·MCLXXVIII· dominica Incamationis, índictione undecima, quarto Kalendas desembris".

Don Pedro: Admirables memòries són les que·ns avem comptades, senyor Lúcio, elles són per a restar-ne honrrada la més principal ciutat de Espanya. Demanar-vos vull, senyor, que m'oblide, ¿a què dieu padastres? Lúcio: A estes montanyes que estan junt de la ciutat a la part del llevant a què diem les Bastides ý a la muntanyeta que està davant lo torrió de la vila nova, que com sabeu estes dos muntanyes sobergueijen a la ciutat; ý per ço en la guerra que tota Cathalunya tingué ab lo rey don Juan, que no ha molts anys que fonch, los de Tortosa foren forsats de edificar en les Bastides una defensa com a castell per a fer fort aquella muntanya ý posaren en guarda de ella tres_cens hòmens perquè lo enemich no lo ocupàs, que fonch a la veritat una saludable diligència. Fàbio: També fonch presa la ciutat així com així. Lúcio: És ver, però a no ser allò, fóra presa de colp a la fúria ý tot lo poble restara degollat, que aprés ya lo negosi pogué venir a tracte ý així la ciutat se donà a partit sens pendre dany ninguna persona. Senyor, assò pogue fer-se rebatent lo dan al primer lans, que si no, tot donara al través. Don Pedro: Com donchs no teniu conservat aqueix reparo per altra necessitat, puix teniu provat quant importa la defensa de la ciutat? Lúcio: Com no som ara en frontera, no pensam tenir la necessitat ab rebato, si ab espay ve, prest serà tornada en son lloch. Fàbio: No plaurà a Déu que la tingam ý per a susara no·n cal tenir recel, que molt estam enmitg; com lo regne de València era de moros, estaven los de Tortosa a la espona ý ab cuydado, bé que corregudes de moros ý turells may no falten a la marina, mas no encarnen, ý a fe que·ls fem també de males burles, que en lo any ·MDXXIII· los prengueren tres fustes, ab tota la exàrsia e ab tots los turells ý catius christians que portaven, ý en lo any ·MDXXXXVII· los prengueren una

galeota ab setanta_ý_dos turells ý deslliuraren cent cinquanta catius, ý en lo any ·MDLIII· envestiren una grosa galeota en la punta dels Alfachs posant-nos a les boques de la artilleria que portava en terra rasa ý descuberta, dins la qual mataren alguns turells ý amarraren vint_ý_un catius christians que per a eixugar unes velles anaven cansats en terra junt a ella, ý prengueren les velles ý dos gosos de ajuda que lo capità portava en la fusta fent-la·n anar en lo cap trencat ý no ab poca presa. Ý en altres infinites vegades los avem pres qui quatre qui sis qui deu turells, fent-los emboscades ý usant ab elles de molt bons ardits de guerra. Sí, senyor, sí, a la fe no pensau que així los dexam anar franells de l'escot. Don Pedro: D'eixa manera també estareu fets tots a les armes. Fàbio: Podeu crèurer senyor, això, que u estam. Don Pedro: Recordant-me del que ara darrerament avem dit de aquell reparo de les Bastides que per a la guerra del rey don Juan se féu, me pren gana de saber com passà allò ý què desgràcia fonch aquella dels cathalans tan gran, que sent tan fidelíssima gent com són ý tan inclinada ý usada al servey de sos prínceps en tot temps, sien cayguts com caygueren en tan mal cas de fer guerra al rey don Juan son senyor. De, veritat que espanta assò a tots quants ho saben, que de la nació catalana tenen notícia. Lúcio: És un laberinto aqueix tan gran que no sé si un'altra Arianna bastaria a treure·n a l'home que en ell una vegada entràs, ý per co serà millor deixar-ho de tractar per ara. Don Pedro: No sinó que ha de dir ý així ho suplich, senyor, tan encaridament com puch que aquesta mercè me fasau, perquè yo desitje saber-ho en infinit, y ha dies que vaig sercant qui me·n complaga ý may hé tingut ventura de trobar-ho. Per ço, puix poreu fer-ho tam bé com qualsevol, que això jo u sé molt bé, no us haveu de escusar de pèndrer aqueix treball, majorment que entre nosaltres tota cosa pot pasar ý també que ja los de a qui poria ser interés, no viuen, ý per

ço la libertat és dilatada o ampliada per a parlar als vius, puix sia ab veritat; totes aquestes consideracions poden mòurer e inclinar a vostra mercè a fer-la en lo què demane. Fàbio: Mirau, senyor, si dir-se pot sens perjuhí nostre també us suplique yo lo mateix ý si no, a la fe que no se·n parle res que part de prudència és no voler la persona oyr cosa que li ha de pesar si remediar no la pot. Lúcio: Duptava yo o no volia deixar de dir-ho per trobar-hi alguns dels inconvenients ý perills que, senyor, reselau, que quant al primer que vós, senyor don Pedro haveu tocat, dich que no·s dirà sinó la veritat, la qual no deu pesar a ningú ni pesa a persones de rahó ý desapacionades ý de les que no són tals poca cura tinch yo; ý quant al que vos seyor Fàbio dieu, si és cosa que·s puga dir sens prejuhí de nostra nació, dich que se pot molt ben dir sens ningún perjuhí. En això no y cal gens duptar; mas reüse-u yo perquè és matèria llarga ý vol tot home ý que hi vinga molt descansat ý en lloch de repòs ý desocupat ý ara és tart ý estam assí en lo pont ahont hi ha molt gran concurs de gent ý també que avem massa garrat. Serà millor, per ço que·ns ne anem a fer colació, ý dematí en la cambra, mentres nos vestirem, puix totavia volen que·ls parle de això, porem tractar-ne en nostre espay fins que serà hora de anar a missa, que lo senyor Fàbio no y faltarà. Fàbio: No ausades, que yo tinch gana de ohir-ó més que ningú. Don Pedro: Que estau, senyor Lúcio en lo cert, ý així sera millor que·ns ne anem a fer colació ý que no·s tracte més altra cosa per ara, sinó que·ns ne anem dret a la casa. Finis.

Col·loqui quint en lo qual se tracta de la guerra que lo Principat de Catthalunya tingué ab lo rey don Juan, segon de aquest nom, per la capsió ý mort del príncep don Carlos; ý mostra·s lo descàrrech de la nació cathalana ý la ocasió que tingué per a fer aquella guerra. Són interlocutors los mateixos. Interlocutors: Fabio, ciutadà; don Pedro, ciutadà; Lúcio, cavaller. Fàbio: Gran silenci veig que teniu encara en aquesta cambra, ¿que no féu compte de llevar-vos vuy? A! senyors, bon dia hajen vostres mercès. Don Pedro: Qui va allà? O senyor Fàbio, bese les mans de vostra mercè. ¡Com nos preneu descuidats! Fàbio: A la fe, "la barba banyada pren la eixuta". Lúcio: També les hy bese yo encara que no ho vulla, sus, apostar que temia lo senyor Fàbio que sense ell no·s fes la festa. Fàbio: No hé deixat de pensar-hi, a la veritat, perquè viu tan ganós al senyor don Pedro anit de oir com passà assò de la guerra de Cathalunya contra lo rey don Juan, que hé cregut no us haguera dexat recordar un punt fins a saber-ho.

Lúcio: No us deya yo, la basca que en totes coses porta lo senyor Fàbio no té par. Don Pedro: Ara sia·n orabona tot, ý puix assí som ý a soles, no perdam temps. Ea, senyor Lúcio! vostra mercè nos comense aqueixa istòria ans que altre impediment no ixca, que hà faena feta no y ha destorp, mas ab tot ha de ser ab aquesta condició, que per assò no se ha de dexar de dir aprés, lo què·m resta a saber de les coses de Tortosa ý de sos térmens, que yo crech no serà poch. Lúcio: Això lo senyor Fàbio ý yo vos haurem de prometre que lo que resta a dir yo crech que també ý millor ho sabrà ell que yo, perquè són coses que aparexen a la vista ý tindrà-les ell més tractades perquè ha residit assí més ordinàriament que yo. Fàbio: No perdam temps en això, que tot se dirà quant sabrem si per olvit no·s deixa. Lúcio: Ara mirau senyors puix manau que yo entre en aquesta batalla jo us vull desenganyar que no tractaré de tot lo discurs de la guerra perquè seria un procés infinit ý molt pesat ý també perquè està ja escrita per Lúcio Marineo ý per don Hieroni Sans, abat de Benifasà, ý per altres ý així seria treball infructuós. Mas sols tractaré de les causes de aquell ý del perquè los cathalans lo senyalen tant en aquella jornada, que assò entench yo que·m té demanat vostra mercè, senyor don Pedro. Per ço, senyor, entengam-nos ý parlem clar: digau-me si és assò lo que voleu. Don Pedro: Això mateix és, ý no altre, perquè yo ya tinch llegit lo que en aqueixa guerra passà ý tinch vist que los qui de ella escriuen no senten bé dels cathalans, que a cada pas los pasen per llengua tractant-los

de deslleals, de rebeldes, de comunés, ab altres mil impropis, que cert és cosa insoportable per a tan honrrada nació; ý així me maravelle com poden sufrir los de Cathalunya tals llibres ý com no procuren sien cremats tots. Ý així yo, per so desije saber lo descàrrech que en assò per ells se pot donar per la amor ý la affició porte, com vos hé dit, a esta nació, ý assò és lo que jo us demane. Lúcio: Està bé, donchs, puix és, yo esper en Déu, que de esta vegada quedareu ben satisfet del que desitjau ý creureu altra cosa del que forsa fins a vuy haveu cregut, ý no·s dirà res ab mentira ni malícia, com ho han fet Lúcio Marineo ý altres que de esta guerra han escrit, los quals per aplaudir ý llegotejar al rey no han duptat de infamar aquesta nació, que al fi és tal com vós, senyor don Pedro haveu dit, ý més voluntària ý liberal al servey de sos prínceps que quantes n'í ha en la Europa, una tan fidelíssima nació ý tant valerosa com és aquesta entre totes les de Espanya, ý com haveu vós senyor don Pedro dit, més voluntària ý lliberal al servey de sos prínceps de quantes n'í ha en la Europa. Ý pendreu plaher que si en alguna cosa os parexerà contradir-me, ho fasau los dos com vos parega, que així poré yo millor dir ý vosaltres enténdrer ý saber la veritat. Don Pedro: Així serà. Lúcio: Ara donchs oyiu, per mercè, ý perquè millor me entengau, pendré l'aygua un poch alta. Lo rey don Joan (de qui havem de parlar com sabeu) fonch fill del rey don Fernando primer, que succehí en los regnes de Aragó per la mort del rey don Martí, lo qual don Juan fonch a la veritat un gentil príncep, clementíssim, savi, piadós ý molt esforsat; tingué dos mullers, la primera fonch dona Blanca, filla ý hereva de don Carlos de qui tingué un fill, Carlos que fonch nomenat príncep de Viana, hú dels més gentils ý més excel·lens prínceps que en son temps eren en lo món, amat, desitjat, ben quist ý festejat per tots los prínceps francesos, italians ý espanyols; ý també lo papa lo amà en extrema manera. Fou més posat en tota noblesa, mesura, grandesa de ànimo, sabiduria, valor ý virtut que príncep de son temps representà, ý tingué més altes ý més complicades parts de gran ý savi

més a rey (com ho deya lo savi ý magnànim rey don Alonso, son oncle) rey que y hagués en la terra en ser donador ý liberal; sabe tant avantatjar-se a tots los reys, que sens tenir reynes pareixia més rey que tots los altres reys. Fonch tant gentil dezidor ý festejador de estranjers ý tan delicat inventor de gentileses ý festes que tot lo món lo desitjava seguir ý servir; tot lo saber en coses de noblesa ý reals compliments de cort relluïen tant en sa casa que a ella, com a escola de gentilesa ý perfeta criansa, acorrien tots los hòmens de honor ý de valor; ý tras assò fonch tan bon christià ý tan devot que fonch reputat per sanct. La segona muller fonch dona Juana, filla de don Frederich Enrríquez, almirant de Castilla, ý de aquesta hagué al príncep don Ferrando de Aragó, a qui diem lo rey de Cicília, ý aprés fonch rey de Aragó, a qui diem lo rey Cathòlic, lo més senyalat rey ý més ben fortunat que y à hagut en la corona de Aragó. Estant donchs lo rey don Juan absent de Navarra per la jornada de Nàpols, que en companya ý per a valensa de son germà lo rey don Alfonso de Aragó féu, quant de aquell regne se féu la conquista ý també aprés, mentres que tingué lo govern de aquestos reynes per lo mateix rey don Alonso, acomanà lo regiment de aquell regne de Navarra a la reyna dona Juana, segona muller sua. Lo príncep don Carlos, tenint-se per agraviat de açò, que son pare acomanàs lo regne que per sa mare li pervenia, a la madrastra ý a ell deixàs repudiat com que fos algun home perdut, ý com ell fos en la veritat tal com vos hé contat, encara que en los primers anys de la juventut sua dissimulà esta mala obra, però vingut a perfeta edat, no podent més sufrir tal injúria, envià a suplicar al rey don Juan, son pare, que no·l volgués aixís afrontar en llevar-li lo govern del regne de Navarra que a ell com hà hereu de la reyna dona Blanca de Navarra sa mare pertanya, que assò era mostrar al món que en la persona sua hi avia alguna inhabilitat e incapacitat ý que fins en aquella hora los pochs anys de la edat sua avien pogut cobrir la sua nota de infàmia, mas que trobant-se

ja ab la edat que tenia perfeta no podia donar bona rabó al món de aquell agravi, ý per ço, suplicava fos de sa gràcia ý mercè manar donar-li a ell lo regiment de aquell regne, perquè cumplia així a la honor, reputasió e autoritat sua, certificant a sa Altesa que lo estímulo de estes coses ý no copdícia de governar lo forsaven a suplicar-lo-y. Estes ý semblants coses féu explicar en la embayxada, dignes de gran considerasió, que yo ara per no ser prolix dexaré de relatar-les. Don Pedro: Par-me a mi que tenia rahó lo príncep. Lúcio: La major del món. Lo rey de assò no·n fa res, mas de allí avant en quant podia ý en quant se oferia mostrava disfavor molt gran al príncep son fill, la qual cosa, no podent tollerar-la lo real ànimo del virtuós príncep, determinàs ab la favor dels lusitans una de les dos principals parcilitats de Navarra, ý del rey don Enrrich de Castella, de llansar a la madrastra del govern de aquell regne; ý assò fonch en temps que lo rey don Juan se trobava en aquestos regnes; lo qual, sabuda la nova de assò, ab gran celeritat saltà en Navarra ab la més gent que pogué, ý pasats alguns encontres entre pare ý fill, finalment en una batalla restà vençut ý pres lo príncep, lo qual fonch aportat pres al castell de Monrroig en Aragó, ý après al de Morella, en regne de València, de hont per intervenció de molts prelats ý altres grans senyors fonch tret ý tornat en gràcia del rey, restant fetes entre pare ý fill sobre lo govern de Navarra certes capitulacions. Ý perquè lo príncep pertengué que no li foren guardades ý també per tornar la reyna al regiment del mateix regne deslliberà de tornar a la primera renzilla en la qual li succehí no millor que en la primera, salvo que puix no restà pres, se n'anà a Nàpols, ahont regnava lo rey, son oncle don Alonso, que com hé dit també era rey de Aragó, del qual era coralment amat ý en molt tingut. Ý perquè dins pochs dies aprés morí lo dit rey don Alonso, lo príncep delliberà passar-se·n en Cicília. Ý lo rey don Juan, son pare, per la mort de don Alonso succehí en

tots los regnes de la corona de Aragó, salvo que en lo de Nàpols restà rey don Ferrando, fill natural del rey don Alonso. Ý perquè todavia durava en lo rey don Juan la còlera contra lo príncep, tingué per bé de estar-se allà en Cicília, ahont li foren fetes grans corteses ý festeigs per los cicilians. Don Pedro: Desatinat me teniu, senyor Lúcio ab lo que contau, ý de veritat no puch yo compèndrer com això pogué ser, perquè vos nos dieu per una part que lo rey don Juan fonch un príncep savi clementíssim ý molt piadós, ý per altra part nos teniu mostrat tants ý tals cumpliments ý perfeccions del príncep don Carlos, que par no·s pot dir més de un home, si bé que, per a dir-vos la veritat, yo tinch resel no us hau allargat de la brida en aqueixes llahors, ý tras tot assò nos dieu que lo rey don Juan perseguia ab tanta porfia al fill ý a tal fill ý per cosa tan injusta ý derrahonable; yo so, com hé dit, no u puch enténdrer, que si lo rey era savi, no u avia de comensà inclement, ý piadós, no perseverar. Lúcio: Lo que yo tinch dit del príncep no m'ó hé trobat yo, ell està tot escrit en la Corònica de Aragó feta per don frare Gualberte Fabricio de Vagat, de la ordre de Sant Bernat, de qui ja us tinch feta menció ý està en la vida del rey don Jaume Segon, lo qual frare concorregué en lo temps del príncep don Carlos ý féu aquella crònica per instància ý ab despeses dels diputats del regne de Aragó, ab gran solisitut ý treball. En lo demés que diuen del rey, també·m só yo del vostre parer, mas todavia passà lo negosi com jo l'hé contat. Fàbio: Per ventura lo príncep encara que fos tal com nos té dit lo senyor Lúcio devia ser massa jove per a governar ý ja veu què pestilència és tan gran quant los regnes vénen a mans de hòmens masa jóvens. Lúcio: Com massa jove? que no, senyor, a la fe, ans bé era de molt còmoda edat, que a esta ora ja passava los trenta-tres anys ý ab tan gentil juhí de home com altre fos en son temps.

Don Pedro: Sus, des de ara donchs apostaré de acertar: sí així és que tal edat tingué ja lo príncep ¿de ahont venia ý com se sustentava la colera en lo rey. Fàbio: De ahont, senyor, per vostra vida? Don Pedro: Dels concells ý renyna de capsal de la regina dona Juana, que a la fe, era una madrastra. Lúcio: Vós donau en mitg del fitó, que això és ý no altre. Fàbio: Què la y movia, a la reyna, a fer tan mala obra? Lúcio: Primerament que com és dit, era madrastra, segonament que tenia ja fill ell del rey son marit, que fonch lo príncep don Ferrando, ý desijava sobremanera que aquest regnàs aprés de son marit ý açò no podrà ser vivint lo don Carlos, perquè era primogènit, ý d'esta ambició ý ràbia que tenia que regnàs son fill, urdia contra lo innocent príncep don Carlos tot lo mal que podia ý perseverà en assò fins arribar lo negosi en lo punt que ohireu. Don Pedro: Vostra mercè passe avant per afelà·ns a tots, que estremadament nos plau lo que ohïm. Lúcio: Lo Principat de Cattalunya, en qui estava la potència ý forsa principal de la corona, dolent-se de cor del que vehia passar entre los prínceps que la hú de ells era ja la hora son rey ý l'altre avia de ésser-ho aprés, deslliberà posar-se en ben avenir-los ý per a d'açò féu una solemne embayxada al rey suplicant-lo en efecte que fos servit de perdonar al príncep ý cobrar ý reconciliar aquell en lo amor ý gràcia sua. Lo rey, en assò, per complàurer a cathalans consentí volenter ý així perdonà al príncep tot lo passat ý als cathalans prometé ab gran solemnitat que de allí avant ell tindria ý tractaria al príncep son fill ab lo amor de pare ý guardaria ý reputaria sa persona ý sa honor ý auctoritat com la sua pròpria. Fet tot assò ab lo cumpliment apuntat, lo Principat trameté a despeses pròpries set galeres a Cicília ahont encara estava lo príncep per fer-li saber lo consertat ý per a supplicar-lo volgués venir assí a Cathalunya. Lo príncep, encara que tostemps tenia per suspitosa a la reyna sa madrastra, però per asegurar-lo tant

los embaixadors catalans per part de tot lo Principat, fonch content de venir com de fet vingué ab aquelles set galeres a Barcelona. Don Pedro: Molt me és a mi nou lo que contau, senyor Lúcio. Yo hé llegit, com ja tinch dit, tot lo discurs de aqueixa guerra en Lúcio Marineo però no diu res de això que vós dieu ara, ço és que los cathalans se atravessasen en aqueixes differènsies, ni que lo rey los donàs paraula de res, ni menys que ells portasen lo príncep assí a Cathalunya. Lúcio: Així és veritat, que no·n diu res ý per ço se mostra més clara la malícia ý ruïndat sua ý vellaqueria, que ja per a més carregar als cathalans ý descarregar al rey, no volgué escríurer res del que en lo negosi se era tractat ni res del que ja abans avien pasat; senyaladament volgué callar la tramesa que los cathalans feren de les set galeres per a portar lo príncep a despeses pròpries perquè no conjecturaren los venidors que per allò avien tingut alguna causa de justa quexa, per tanta gana que tenia de dexar carregats los cathalans, ý encara ha gosat dir sens mas vergonya que lo príncep des de allà de Cicília féu embaixada al rey, son pare, per a demanar-li perdó ý que, encontinent que la tingué, tornà en Cathalunya acompanyat de molts cisilians sens voler fer memòria, com hé dit, que cathalans fosen anats a portar-lo ni que cathalans ninguns vinguesen ab ell, essent lo contrari tan notori que no y ha qui u ignore; ni tanpoch en quant escriu diu res en quant escriu en rahó de les reals parts ý admirable condició del príncep ý tot perquè en poch ni en molt no restàs en los cathalans la culpa que ell lo carrega allehujada ý així per ço poden ben acabar de entendre la malícia ý danyada intenció que aquell Marineo, hom insular, tingué en lo escriure, volent callar tan notòrias veritats. ¿Has de crèurer ningú que avia de fiar-se lo príncep així tan lleugerament ý tant sens més del rey, com ell diu, tenint ja tan provades les trampes ý danyats propòsits de la reyna? Esent veritat que ab tot lo que los cathalans lo aseguraren, los quals en aquell temps estaven en reputasió ý opinió de altres romans per a en tota la Europa, no s'í volia fiar, com ja hé dit, ni s'í fiara sinó ab la sobrada importunació dels embaixadors ý molta confiansa que tingué de l'arrimo ý valor de cathalans ý aquest fonch lo punt subastancial ý lo estímulo major que als cathalans aprés mogué a fer lo que feren, considerant que per aquella confiansa se era determinat de venir lo príncep y avia patit. Don Pedro: Gran rahó tenia de notificar-se; de mi os sé dir que may m'í

fiara ý també hos dich que los cathalans se posaren en molt gran laberinto ý no sé yo com no miraren millor lo que feren, essent com són tan savis ý tan reposats ý recatats en sos actes. Lúcio: Ý per no mirar-í prou los vingué aprés desobre tanta calamitat ý desventura, que restà perduda casi la mitat de Catthalunya, perquè puix ja foren en lo fanch, delliberaren a la fe de calsigar-lo ab molt gran valor ý esfors. Fàbio: Qui no avia de fiar de son rey, majorment en promeses fetes per a benefici de son fill? Don Pedro: Qui tenia vists ý considerats los intents ý trampes de la madrastra. Lúcio: Finalment com hé dit, lo príncep arribà assí en Catthalunya ý besà les mans al rey son pare, humilià·s ab gran cortesia a la reyna sa madrastra. Feren-se per esta venguda grandíssimes festes ý alegries ý mudaren-se en aquella hora totes les coses en tal forma que parexia que no y avia de haver del pasat ja més memòria. La reyna, emperò, que per a fer reynar son fill rabiava, no tenint-se gens per contenta del que venya, si bé que u disimulava fort, tingué forma de donar a enténdrer al rey que lo príncep tenia concert fet per a matar-lo. Don Pedro: Jesús! És posible que de tal infàmia notasen a una persona tan santa ý tan bona com vos hevem dit que era lo príncep? Ý lo rey vingué en crèurer tal cosa? Lúcio: Lo rey ho cregué ý promptament manà pèndrer al príncep que leshores era en Lleyda, ahont lo rey tenia corts als cathalans ý féu-los portar pres a l'Alfageria en Çaragoça ý allí fonch detingut molt estret. Don Pedro: Què faria ý qual estaria en aquella hora Cathalunya, vehent-se tan afrontada, ab la paraula rompuda, ý al príncep, que tan carament amava, pres ý tan mal tractat, ý en aquell temps que de tan poblada se obria com una magrana? Lúcio: Ja podeu pensar qual restaria la cort que en Lleyda estava ajuntada. Per una part envià tres embaixadors que al rey suplicasen per

la llibertat del príncep ý per altra elegí vint_ý_set persones dels tres estaments, a les quals donà pleníssim poder per a tractar, deslliberar, suplicar, fer ý gastar tot lo que fos mester per a la deslliurasió del príncep, manant ý provehint que, encontinent, les dites persones elegides se n'anassen a Barcelona ý dins la casa de la Diputació se ajuntasen ý allí, representant tot lo Principat, provehïssen en tot lo necessari. Les quals, aprés de ajustades allà, deslliberassen trametre nous embaixadors, ý així elegiren dotze persones que, ajustades ab les tres de la cort de Lleyda, feren quinze, les quals totes juntes suplicaren al rey per la mateixa llibertat ý feren-li quexa de la paraula rompuda; respon que no·n vol fer res; carreguen de més veles los diputats ý vint_ý_ set persones, que li envien quoranta_ý_sinch embayxadors mas avant, de forma que per tots foren sexanta. Ni per aqueixes tampoch lo rey ne fa res, ans bé prengué sospita que los embaixadors venien ab propòsit de pendre·l, per lo qual se partí de Lleyda de nit ý a peu ja que·s volia posar a sopar, dexant les taules parades, ý així anà fins a Fraga ý aprés de allí a Çaragoça. Don Pedro: Què desbarat tan gran ý ab quanta confusió restarien los embayxadors ý la cort que allí estava ajuntada! Lúcio: Jamay fonch vista cosa més terrible ni més miserable: anaven totes les gens per les carreres atònites, confuses, desatinades, mirant-se los uns als altres, sens saber-se donar remey ni concell. Don Pedro: A la fi ¿en què·s resolgueren? Lúcio: Lo Principat de Cattalunya, vehent ja clarament que lo rey don Juan no sols atapava mas que apartava las orelles a tan justes pregàries, que ja per via de paraules no tenia remey lo negosi, desliberà remediar-ho per via de obres ý així, ajustà de prest un poderós exèrcit, ý fent capità general de aquell al comte de Mòdica, manà que encontinent marchàs a la volta de ahont era pres lo príncep per a deslliurar-lo a forsa de armes. Entès açò per lo rey, recelant-se de majors inconvenients, provehí encontinent que lo príncep fos deslliurat ý així, fou fet ý no contents encara de assò, los catalans volgueren que lo príncep tingués en Cattalunya lo govern ý mando pleníssim en tal forma

que al rey sols quedàs lo nom de senyor; los fets ý la fidelitat se donàs tota al príncep, per a seguritat de la qual cosa fonch feta una solemne capitulació entre lo rey ý Principat. Açò conclòs ý asentat tant en favor de cathalans, entrà lo príncep en Cattalunya ý aprés en Barcelona ab gran triümfo ý alegria de tots ý de allí avant governà com a soberà senyor sens contradicció alguna. Don Pedro: ¡O, com acabà gloriosament lo negosi los cathalans! Dignes foren per cert de molt gran llahor; no·ls ho call llevar que en tots temps són estats hòmens de gran fet ý de gran punt ý molt zelosos de la honrra pròpria. Donchs, senyor, com aprés se tornà a desbaratar lo relloge? Lúcio: Jo us ho diré. Fet tot assò ý arribada la cosa en los térmens que haveu ohït, la reyna, que a la veritat era una princesa de gran coratge ý molt apasionada, obstinada ya en son mal propòsit, no contenta del que veya, desijosa de arribar a son obtat, que era fer reynar a son fill don Ferrando aprés de son marit, ý açò com ja hé dit no podia ser vivint lo don Carlos, determinà·s, o per una via o per altra, de fer matar al príncep don Carlos ý així de fet li féu donar matzines, de les quals dins tres dies morí. Don Pedro: ¡O gran crueltat, o inica obra, o pestilencial ambició, o rabiosa copdícia de regnar que a tots los mortals transtorna ý sega! No fera un Neró, no un Cil·la, no un Herodes, no un Púncio, no un don Sancho Quart, ni un don Pedro Cruel, reys de Castella, tan gran

crueltat ni tan excorable maldat! Bé sé yo que dona Leonor, muller segona del rey don Alonso, que conquistà a Cerdenya per voler fer senyor de molt gran part del regne de València a son fill don Ferrando, marqués que fonch de assí de Tortosa en perjuhí de don Pedro primogènit del rey, fill de la primera muller, posà en condició ý perill de perdre·s tota la corona de Aragó; però a comsevulla no intentà una cosa tan maligna ni tan endiablada. Fàbio: Per ventura, senyor Lúcio alleven això a la reyna dona Juana los que foren afectats al príncep don Carlos; e que no fan a crèurer totes les coses ý així de llauger: ¿no sabeu què diu lo refran "que a mal ý a bé totom hi afig"? Lúcio: Yo no m'í trobí testimoni de vista; yo no·l puch fer, mas dich lo que hé oÿt ý aquesta és, la pública veu ý fama per tot lo món generalment creguda. A mi me recorde encara un principi de unas cobles que per aquell acte se cantaren leshores ý molts anys aprés per tota la terra, que diu: "plegue a Dios que a bien surta el lavar del agua murta" ý assò se digué així perquè tingueren per molt cert que li donaren les metzines ab aquella aygua de murta. No faltà qui digué que ab altre modo se li donaren, però a comsevulla tot lo món concorda que se li donaren molt gentilment. Lo que·s troba en escriptura ý procés és que la ànima del príncep pochs dies aprés que fonch fora del cos, anà moltes nits per Barcelona cridant a veu plena ý publicant que la reyna la madrastra lo avia fer morir ab metzines ý de assò fehya grans quexas, com que demanava vengansa. Don Pedro: Seria això algun fantasma o cosa fingida. Lúcio: No sé això, però sé assó, que tota Cathalunya ho cregué ý tingué per cosa molt certa, ý així se determina posar en armes contra lo rey

ý reyna, publicant-los per enemichs capitals de la cosa pública ab solemne crida per la ciutat de Barcelona ý aprés per tota Cathalunya. Don Pedro: Cosa brava ý molt terrible fonch aqueixa, ý ¿què motius prengueren? Lúcio: Los motius que ells posaren en la crida jo no·ls sé, mes lo que los mogué per a obrir la guerra són aquestos. Primerament perquè lo rey los avia trencat la fe ý paraula que donat los avia, ço és que guardaria e faria guardar la persona e honor del príncep com la sua pròpria, e assò fonch quant lo Principat de Cattalunya envià les set galeres per a portar-lo e lo rey contravenint al promés, féu-lo pèndrer en Lleyda com és dit. Segonament, perquè contra les Constitucions, ja que todavia li avia plascut pendre·l, lo féu tràurer fora del Principat ý també ne féu tràurer a don Juan de Beamunt, prior de Navarra, ý a Gomes de Funs, qui foren presos juntament ab lo príncep. La tercera perquè rompé als cathalans les capitulacions promeses ý jurades sobre estes diferènsies, senyaladament que avent promès ý jurat lo rey en aquelles capitulacions entre altres coses que no entraria en Cattalunya sinó que per lo Principat fos demanat, no duptà de entrar en ella, per la qual cosa encontinent fou ab veu de pública crida publicat que fos tingut per persona privada ý enemich de la cosa pública. La quarta e última ý més principal que totes, que no duptà de llevar la vida al príncep, llur senyor. Don Pedro: Prou són aqueixos punts calificats, però los primers ¿no eren ja de coses passades sobre les quals se era venguda a fer entre les parts concòrdia ý fonch quant se deslliurà als cathalans lo príncep e se li donà absolutament lo mando ý senyoria de tota Cathalunya? donchs, ¿per què després se avien de fer motius de coses que ja no tenien subsistència? Lúcio: La veritat és que eren ja, com dieu, coses passades, però vós també sabeu que encara que los mous que un home té comesos té perdonats ý remesos, si aprés emperò de nou ne perpetra de altres, los que ja

són perdonats als que perpetra de nou se acumulen, ý de aquells se té consideració ý agreujen lo delicte de nou comès, ý per aquesta rahó volgueren ý pogueren ajustar a la tan iniqua obra darrera les primeres que ja contra los cathalans se eren comeses. Donchs, ¿par-vos a vós, senyor, que foren aquestes justes rahons per a pèndrer les armes? Don Pedro: Yo hé ohït dir ad alguns cavallers valencians ý també catalans que lo que·s féu per a deslliurar lo príncep fonch molt ben fet, però lo que feren després que fonch mort, que fonch molt voluntari. Lúcio: En necessitat me posau, senyor don Pedro, ab lo que dieu de adresar-me en la sella ý de aprimar la ploma per a respòndrer ad això ý per a desfer la opinió dels que dien això, que ja sé que no falta qui u diu ý primerament dich així: que o los que diuen això crehen que los cathalans se atravessaren en aquelles diferènsies que foren entre lo rey ý lo príncep ý que·ls fos promès per lo rey lo que ja està dit, o no. Si dien que sí, en ninguna manera pot ser la sua rahó bona, perquè és cosa clara ý cert que si pogueren bonament demanar la injúria per la capsió del príncep, contra lo promès, feta, molt millor ý major rahó tingueren de posar-se a demanar-la per rahó de la mort del mateix príncep, perquè lo dany era major ý la injúria major; ý si no crehen que s'í atravesaren ni que·ls fos promès res en benefici del príncep, dich que ni en la primera vegada ni en la segona no tingueren rahó ni causa de posar-se los cathalans en res de allò que·s posaren. Si no, digau-me, per vostra vida ¿a què propòsit ha de encarregar-se lo Principat sobre lo que lo rey vol fer ý fa sobre son fill? Molt voluntària seria semblant diligència. Bé pot ý deu suplicar-lo ab suma instància per a en benefici del fill; però que si lo rey no vol fer res, presumia lo regne de fer-lo-y fer per forsa, assò no té lloch ni comport en manera alguna, majorment que Catthalunya no és tota la corona, ni tanpoch és cap de la corona per haver-se de carregar sobre les espalles una càrrega tan pesada ý tan de recelar ý tembre. Així que si los cathalans no s'atravessaren en res ni paraula los fou donada de res, tam poca rabó tingueren en lo que féu per la capció del príncep com en lo que feren per la mort del mateix príncep; però si ells se atravesaren en assò ý paraula los ne fou donada, dich que pogueren molt ben fer ý eren obligats ha fer lo que en la capsió, ý per lo semblant pogueren fer ý fou lo que feren per la mort. Ý la mateixa llahor ý honor que·ls fou donada per tot lo món als cathalans fins pujar-los als corns de la lluna per lo que feren per la capsió, merexqueren per

lo que feren per la mort ý encara major ý si no, per ninguna la meresqueren. Ý així resta per de ninguna valor ý forsa la rahó de aqueixos cavallers que us han dit això, senyor don Pedro, mas és cosa certa ý molt nottòria que los cathalans se atravessaren en aquelles diferènsies ý que per la intervenció d'ells restaren concertats ý avenguts lo rey ý lo príncep. Ý per esta rahó ý causa se posaren ý pogueren posar-se en la primera diligència ý com aprés los fonch nottòria la manera de com feren morir lo príncep, que com hé dit foren metzines, se pogueren posar en la segona ý fonch tot molt ben fet. Ý dich més, que ponderant bé la prudència, experiència ý maturitat de la nació cathalana de què solen tostemps usar en totes ses coses, ý tras assò la innata fidelitat hi à acerca de sos reys ý senyors per tan ja memorables actes provada ý sabuda ý per los mateixos reys tan ubertament confesada en tot temps, ha de forsar-se qualsevol persona de bon juhí a creure que·ls degué sobrar la rahó per a rompre ab lo rey, ý en açò no y deu haver més que replicar ni postilar ni contradir. Don Pedro: Està bé tot, però en aqueixa mort, segons lo que, senyor, nos teniu dit, no y tingué culpa lo rey, que la reyna la faria si totavia estau en crèurer lo que·ns digué. Lúcio: Estich en crèurer assò: que si ell morí de metzines fonch principalment per indústria de sa madrastra la reyna, tacito consensu del rey per les causes apuntadas ý perquè tal fou la pública veu ý fama ý encara per major corroborasió de açò, quant a la madrastra hé ohït dir yo a una senyora molt reverent ý molt principal persona, la qual no vull yo ara nomenar, que unes beates tingudes per molt santes dones qui foren lo principi del monestir de Hyserusalem de Barcelona, dexaren dit a les primeres religioses de aquella casa, ý de aquelles ha derivat després en les que vuy viuen allí, que havien agut revelació com la reyna dona Juana no estava en via de salvació, que essent així parexeria mostrar-se que la tal pena se meritava per la tal obra

ý ella mateixa mostrà prou que avia de fer això per lo que dix poch ans que finàs remordent la sua pròpria consciència. Don Pedro: Ý què dix per vostra vida? Lúcio: Jo us diré: tenint a son fill lo príncep don Ferrando per la mà li digué "ay hijo mio, tu te quedas ý sabes que para reynar, però yo triste me voy ý no sé si para penar". Fàbio: Estranya cosa és aqueixa ý ¿és posible que així sia? Lúcio: Dich que així me fonch dit ý·s té per cosa molt certa. Fàbio: ¿Com se volgueren o per què·s volgueren aquelles dones entremetre de tal cosa? Lúcio: Perquè aquesta reyna principià aquella casa de Hierusalem a instància d'elles, ý per manament de la reyna se féu la iglésia que vuy hi és encara, que a la veritat és prou sotil ý mostra poch ser obra de reyna ý per ço foren elles tan curioses de voler saber lo succés ý fi de la reyna. Ý en lo que dieu que lo rey no creu que tingués culpa en tan péssima obra, també m'ó voldria crèurer yo, perquè un príncep tan singular com fonch lo rey Juan, mal se pot crèurer que avia de cabre en cosa tan fea, mas tingué-la molt gran en assò, que no·n mostrà de la mort casi pesar ningú ni·n féu lo sentiment que devia ni tanpoch volgué donar descàrrech als cathalans del que públicament contra la reyna ý encara contra ell se deya ý·s pretenia, ni·ls volgué lo rey complàurer en certes coses que contra la reyna demanaven, ans bé mostrà en sos actes plàurer-li tot lo fet, per tot lo qual se hagué de crèurer que també lo rey sabé en la mort del príncep o que tàcitament hi consentí, com és dit. Ý per ço se hagué de fer determinació de obrir la guerra contra ell per la reyna, la qual durà deu anys, ab grandíssimes mortaldats de hòmens ý derrochs de castells ý roïnes de viles ý finalment arribà esta furiosa guerra a crèixer tant que deixà despoblada casi la mitat de Cattalunya. Don Pedro: A comsevulla os dich que és forta cosa llevar la obediència al rey ý ja és més fort fer-li guerra huberta. Yo crech que may s'és vist tal. Lúcio: Més fort cosa és trencar la fe promesa en acte tan senyalat matant

la persona de son propri rey, que a la veritat ya lo príncep don Carlos era senyor de Catthalunya ab tot effecte, que son pare com ja tinch dit, no·s reservà en ella sinó lo nom de comte de Barcelona, de manera que ja als cathalans no sols los féu lícit tornar per la honor sua pròpria per rahó de la fe ý paraula rompuda, perquè "fragenti fidem fides frangantur eidem" , però per la deshonrra de son rey ý senyor com ho era ja lo príncep. Ý al que dieu que no s'és vist may semblant cosa, anau-ne molt enganyat ý mostrau bé que ho haveu llegit poch o teniu mala memòria, encara que traure inconvenients no és soltar la qüestió. Todavia os diré alguns exemples de coses semblants perquè conegau que ja és estat ý no tingut per mal ny per il·lícit com vos dieu ý creu quant ab rahó ý justícia se és fet. A Tarquino, rey de Roma, la obediència ý lo regne per a "im perpetuum" li llevaren los romans, que guerra crudelíssima li feren fins a portar-lo a total ruyna ý perdició; ý no perquè hagués ofès a tota Roma, com assí avien ofés a tota Catthalunya, sinó a una persona particular de aquella, ý no avia fet lo rey la ofenza, sinó un fill seu que seria semblant a nostre cas, si todavia és així que sola la reyna sabé en la crueldat; donchs los romans per ço no sols no són tinguts per traÿdors ni rebeldes, mas són tinguts per molt honrrats ý valerosos, com a la veritat ho foren aquells ý aprés mereixqueren ésser-ho tots sos descendents. Ý dins nostre Espanya, al rey don Alonso de Castella, desè de aquell nom, també li fonch llevat lo regne ý contra ell uberta guerra per los castellans, essent lo més savi, lo més lliberal ý magnànim príncep de quants leshores eren en lo món, tant que per a vuy los castellans lo nomenen don Alonso el Sabio: dich ad aquell li llevaren, ja dich, tot lo regne, que no li restà sinó Civilla ý morí desheretat. Que al rey don Juan, encara que los cathalans li feren vèurer la cara del llop ý aprés provar la fortalesa ý la agudeza de les dens, a la fe ja·l cobraren per son rey ý senyor ý visqué entre ells molt amat ý morí molt plorat. Fàbio: No està mal aqueix exemple per a refrenar la llengua maliciosa dels castellans ý matraca que sobre assò de la guerra del rey don Juan nos donen. Lúcio: O, senyor, que seria nunca acabar si tot lo contengut de coses semblants entre los castellans ý sos reys se volgués contar; ¿no sabeu lo que dix don Juan de Lanuça, cavaller aragonès, que fonch molts anys virrey de Aragó?

Fàbio: No sé yo. Lúcio: Estant allà en Castella en la taula de un senyor, dix a son propòsit sobre certes diferènsies que ab un cavaller castellà portava tenint un tros de pa en la mà: "Este pedazo de pan hartaria a todos los leales de Castilla ý a todos los traidores de Aragón."LT Fàbio: Notable ý valerós parlar fonch aqueix. Lúcio: També poreu dir verdader. Don Pedro: Ý don Pedro lo Cruel, rey de Castilla, hé llegit yo que estant prop de Oriola, ab un poderós exèrcit contra lo rey en Pere Tercer de Aragó, que també tenia altre exèrcit allí contra lo de Castella ý volent induhir alguns capitans castellans a son rey a que donàs la batalla, dix lo rey tenint un pa que de un fadrinet avia pres en la sua mà: "Si yo tuviese conmigo los soldados que el rey de Aragón tiene consigo ý los avía por mis vasallos como el los ha sin miedo alguno, pelearia contra todos vosotros ý con toda Castilla" ; ý com aprés, en hora que ya sopava tornasen a importunar-lo que en lo endemà avia de donar la batalla, tornà altra volta a dir: "Ha! que buen consejo! digohos que con este pedazo de pan artaría a todos los leales de Castilla." Lúcio: Així és veritat que jo u hé llegit també. Més avant, al rey Segismundo de Ungria, que aprés fonch emperador ¿ni li fonch llevat lo regne per sos vasalls ý declarada la guerra contra ell per faltar-los en certes coses lo promés? Ý ja molts anys abans, en temps de l'emperador Enrrich Tercer los mateixos úngaros llevaren lo regne al rey Pere, son natural senyor, per tractar-los mal ý rompre sos privilegis. A l'emperador Federich tercer de aquell nom, besavi de l'emperador

don Carlos Quint, rey ý senyor nostre, ¿no se li alsaren los vasalls del ducat de Àustria ý contra ell també obriren guerra cruel, asitiant-lo en una ciutat sua ab tanta porfia com si fora de ells un cruel enemich? Ý no per més de perquè no volia donar llibertat al rey Ladislao de Ungria ý Boèmia, que en son poder tenia; pretenia que els faltava a la paraula que sobre la llibertat de aquell príncep los havie donada, que seria molt semblant al cas nostre. Molts altres exemples hos poria, senyors, portar que farien al propòsit que per no donar-vos pena dexaré de dir-los, parexent-me que aquestos sobren. Creheu-me que és fort cosa sufrir injúria una persona honrrada, quant més ho serà sufrir-la tot un regne, com ho diu lo marquès Ícnyigo López de Mendoza ý molt bé: "car los buenos sojusgados no tardaren en buscar como libraren sus estados" ; ý consideran bé ý ponderant açò, lo rey don Juan ja que la pau fonch consertada sobre estes diferènsies ý marós entre la vint_ý_setena que dins Barcelona representava tot lo Principat de Cattalunya com hé dit, ý la mateixa ciutat de Barcelona, de una part, ý lo rey don Juan, de part altra, que ja la reyna dona Juana era morta, que no permeté Déu ves complit son desig per tant il·lícita forma procurat, tractant ý altercant sobre què motius se posarien en lo acte de la General Concòrdia sobre lo perquè aquesta furiosa ý porfiada guerra se era condensada ý moguda —la qual com hé dit durà deu anys— ý volent los del rey que digués que la infidelitat e inconsiderada fúria del Principat ho havia causat, e los del Principat que no, sinó la falta de fe ý trencament de paraula del rey, respongué lo justificat rey don Juan: "No se diga esso ni esso otro, mas dígase que se movió por pecados de todos." Don Pedro: O, bona conclusió, per sert, digna de ser exida de boca real. De manera, senyor, que en això parà aqueixa guerra. Lúcio: A la fe en assò, ý lo rey considerant que per mal concell ý haver

volgut fer los negosis ab violència ý demasias era passat per tant grans treballs ý fatigues, tractà de allí avant als catalans ab tant amor ý respecte ý cortesia que no parexia entre ells rey sinó companyó e igual a ells. Ý de assò vingué que se li tornaren aficionar en tanta manera que, en la guerra que tantost aprés sobrevingué al rey contra los francesos per lo condat de Roselló, féu lo Principat ý tots los particulars de aquell tant esfors ý mostra de sí que, a pesar dels francesos, socorregueren al rey, que dins Perpinyà estava asitiat per ells, fent retirar los enemichs fins a Narbona. Mirau quant pot fer ý quant fa més un príncep ab sos vasalls tractant-los ab amor que no ab rigor. Don Pedro: És molt gran veritat, majorment quant són verdaders hòmens los vassalls, com ho són en general los espanyols ý per tals tinguts. Ý mostrau bé aquell graciós parlar del valerós e magnànim emperador Maximiliano, que dehia com per un donayre: "rex Angliae, rex Demonum, rex Galiae, rex Asinórum, rex Hispaniac, rex hominum, nos vero rex regum, sed non dominus dominatium", de manera que als espanyols tenia per hòmens. Fàbio: Acutísim ý graciós sentir fonch aqueix, per ma vida. Lúcio: Ell estava en lo cert ý per ço, creheu-me senyors, que fan a tractar com hà hòmens si volen servir-se los prínceps de ells com de hòmens. No sé si hauré ben conclòs mon propòsit ý si vostres mercés estaran ben satisfets de la promesa mia. Sé almenys assò, que seré estat masa prolix ý per ço pesat ý enujós. Don Pedro: No, ab tota veritat, ans me pesa a mi com ja à acabat, que molt me deleitava en oir-lo ý és molt gran lo plaher que hé pres en saber que així sia passat aqueix negosi per la honrra de la nació cathalana, ý tinch per averiguat ý per bo lo descàrrech que haveu, senyor, donat dels cathalans ý va molt de altre manera la cosa de com yo pensava. Fàbio: Lo mateix vos dich que, cert, fins ara, yo tostemps hé cregut que de aqueixa guerra no podien donar los de Cathalunya la dexada que per la honor nostra convenia ý ara tinch entès que podem complidament anar ab los ulls alts ahont se vulla, que no és poca alegria e contentament lo que de assò a tots deu cabre.

Lúcio: A la fe que és així, ý creheu-me altra vegada que lo rey ha de ser rey ý no tirà, que lo nom de rey a "regendo, a bene regendo" se deriva ý lo regiment ha de ser ab regla dreta, que tot és una mateixa virtut de vocable ý ha de guardar lo que promet també, ý aíxí Aristòtil entre altres concells ý avisos que donà al rey Alexandre molt saludables li diu: "Alexander, serva pacta" . Ý encara que lo rey don Juan fonch un gentil príncep o fos per induccions de malignes persones o per altres causes, no dexà de donar ell lo principi ad aquelles desgràsies quant féu aquella demasia al príncep don Carlos son fill en no donar-li lo regiment de Navarra, com era de rahó ý de justícia, ý de aquella sement vingué hà nàxer tota aquella sisanya ý tot lo mal que aprés succehí, "quina dato uno inconvenienti plura sequuntur" ,[...] ý com sabeu "qui causam damni dat damnum dedise videtur" . Aprés ja veu de quanta importància fonch lo trencar de la paraula en la presa del príncep feta en Lleyda, Més avant traure·l del Principat a ell ý als que foren presos ab ell contra constitucions ý privilegis, lo rompé també les capitulacions fetes entrant lo rey en Cattalunya contra lo promès ý jurat, ý finalment lo llevara-li aprés al príncep ab tan leja forma la vida. Son cosés aquestes molt terribles, espantoses e inconportables. Fàbio: Si són, cert, ý may tal yo avia ohït ni cregut. Lúcio: E aquí, senyor Fàbio, si en esta terra os donàveu a legir, los que són hòmens honrrats, sabríeu primerament com ja us tinch dit, millor qui són ý entendríeu estes ý altres semblants coses dignes de memòria, que hos deleytarien ý aprofitarien; per ço de assí avant obriu los ulls ý llegiu tostemps que pugau, que no danya a res lo saber lo succés de les coses pasades, ans aprofite molt bé ý fa que los que no les ignoren són casi profetes de les per venir. Don Pedro: Tot està mot bén dit ý ja en assò no y à més que saber ni replicar, salvo que voldria tenir un desengany per a reposar-me en crèurer que lo que és dit per vós, senyor, en assò, va sens pasió ni affectió. Lúcio: Ý què tal, per vostra vida? Don Pedro: Voldria que·m diguéseu si vostre pare o avi en fin de vostre llinatge que en aquella temporada se trobà, seguí al rey o al regne?

Lúcio: Ja sé ahont tirau, vós me voleu confessar: puix haveu de saber que seguí lo rey ý era mon avi. La causa fou aquesta que era ell nebot de don Lluís Despuig, maestre de Montesa, aquell tan gran privat del rey don Alonso, de qui tan particular memòria fa Panormita en lo llibre De dictis et lactis, lo qual fonch, com ý crech que hauríeu vós, senyor don Pedro, ohït en vostra València, tan senyalat home ý tan singular, que deixà renom de bon mestre, ý aixís lo anomenen encara per vuy en tot lo Maestrat de Montesa; ý aquest mestre don Lluís acomanà la fortalesa de Paníscula, que aleshores estava per la religió de Montesa ad aquell mon avi, lo qual per aquella causa hagué de residir en aquella concurrència de guerra allà a servey del rey, perquè lo maestre, com haureu tots entès, seguí ý serví al rey en persona ý casa singularíssimament ý fonch capità general de la reyna dona Juana ý del príncep don Ferrando quant los assitià lo comte de Pallàs com a capità general de tota Cathalunya en Gerona, ahont ell mostrà molt clarament lo valor de sa persona quant los enemichs entraren en la torre de la iglésia major, en la qual estava retirada la reyna, per una mina que avien feta, fent-los retirar ab gran esfors per la mina avant, dexant-ne morts molts de aquells; ý també en la presa del castell de Amposta fonch ell lo primer qui a forsa de armes entrà en lo castell, perquè cregau, senyor, que va tot sens pasió ý que l'interès del defensar causa pròpria no m'ha fet dir lo que hé dit, sinó lo trobar que pasà així lo negosi ab real veritat. Don Pedro: Par-me que·s deya aqueix mestre don Bernat Despuig. Lúcio: No, senyor, sinó don Lluís; bé n'í ha agut de altre que·s digué don Bernat ý fonch nebot del primer, que encara lo hé alcansat ý conegut, també notable persona a qui lo rey Cathòlic trameté per embaixador al papa, en lo qual càrrech ell se senyalà hi es mostrà persona molt principal, molt sàvia ý de valor. Don Pedro: Ara està bé tot; yo crech, que, lo que haveu dit va sens

la affecció ý pasió que yo reselava, puix aquell vostre avi no s'aderí al regne, ab tot que sense això hos tinch yo per persona tan justificada que no crech que propis interesos vos farien parlar apasionadament ni contra veritat; todavia està així més asegurat lo negosi ý perquè me ha vingut ara a la memòria una altra cosa sobre assò, que yo desitje no menys saber-la que qualsevol de les altres, me haveu, senyor, de fer mercè de dir-la ý ab ella acabarem esta plàtica ý anar-nos hem hà dinar, que de missa per ara no·n cal parlar, que ja són tocades les dotse. Ý és si seguiren tots los cathalans unànimes la empresa contra lo rey o s'í adherí ab ell alguna part del regne. Lúcio: Tots unànimes, a la fe, seguiren la empresa així en lo determinat com en lo obrar, salvos sis o set persones principals que per sos respectes allà se volgueren oblidar de la honor de la pàtria. Los altres, emperò, so és los bisbes ab tots los del bras ecclesiàstich, los comptes, biscomptes ý barons ab tots los del bras militar ý totes les ciutats ý viles per lo bras real, salvo una o dos, entraren en aquesta demanda ý perseveraren en ella fins a més no poder ý no repentinament sinó sobre molt pensat, rumiat ý ben ponderat lo negosi, ajustant-se sobre assò una ý moltes vegades ý pensant ý pesant lo que avia de fer per molt prim lloch. Sí, senyor. sí que per so és rahó que cregam que lo que feren los cathalans fonch ben fet, puix tant fonch remirat ý per tant sàbies persones ý tant destres en coses de punt de honors determinat. Don Pedro: Sus, senyor, no perdam més temps en assò que ell resta tan clar ý tan averiguat que no pot més ý yo per mi ne reste lo més satisfet ý lo més content hom del món. Fàbio: Ý yo tan alegre que no u sabria encarir; abrasar-vos vull senyor Lúcio per la tan bona obra que a la nostra nació aveu feta en tràurer a llum aquesta veritat, ý si no són ingrats los cathalans hos han de restar per so en lo major càrrech del món ý a esta ciutat també, puix per ser-se aderida ella a tot lo Principat per al fer aquella guerra aveu enprès vós la defensa de la honrra comuna. Lúcio: Dexem-nos de rahons ý anem hà bèurer, que ja passa la hora, ý fer-nos ha més profit que tot això

Col·loqui sisè en lo qual se mostra la varietat de fruits ý altres excel·lències que dins los térmens de Tortosa se troben; tracta-s'í també de les primeres institucions que Carlomagno ordenà en Catalunya. Són interlocutors los mateixos introduïts en tots los col·loquis passats. Interlocutors: don Pedro, valencià; Fabio, ciutadà; Lúcio, cavaller. Don Pedro: Molt me hé folgat, senyor Lúcio, de ohir lo que·ns haveu dit en taula de la conquista de Cathalunya, és a saber, qui foren los primers que en ella vingueren aprés de la general destrucció de Espanya acontenguda en temps del rey don Rodrigo, últim rey dels godos, qui fonch Otger Golant Cathalónio, ab aquells nou barons magnats ordenats per ternes, ý quins foren aprés los que sobrevingueren ý donaren conclusió a la obra comensada que fou lo emperador Carlomagno, rey de França, ý tras ell lo emperador Ludovico, son fill, també rey de França ý tras ell lo emperador Ludovico, son fill també, rey de França. Ý què sentiu del nom de Catthalunya, ço és que abans de Otjer Golant se dehya Gotalània, ý que corromput lo vocable se vingué a dir Cathalània ý aprés més corrumput Catalunya fundant-nos

ab lo que diu Amandro Riarexense en la seva corònica, ço és que per los gots ý alans se nomenà Cathalònia una part de la província de Tarragona, com també ho afirmen la major part dels auctors espanyols així antinchs com moderns; ý que per ço Otger de la província de Otjer prengué lo renom, segons los romans ho pratigaven. Ý teniu donades auctoritats de tot assò que, cert, me han dexat satisfet ý finalment tinch enteses moltes coses de aquest Principat que yo may avia ohïdes, ab què de veritat hé folgat en tot estrem. Mas no hé acabat bé de enténdrer que és lo que sentiu de les primeres institucions de Catthalunya, ab aquelles novenes a immitació dels nous choros dels àngels que lo mateix Carlomagno dien que ordenà ý Luïz, rey de França, son fill, aprés complí, que par que siau pasat per assò com gat sobre brases, ý cosa tan ben feta com fonch aquella ý tan singular que no·s troba semblant en lo món, no voldria que tan senzillament se tractàs. Deman-vos, senyor, de mercè que tot lo que en assò sabeu, ý tot lo que de assò creheu, nos ho digau al senyor Fàbio ý a mi, que folgarem infinit de ohir-ó. Lúcio: La negligència de la nació cathalana en escríurer ý en guardar les coses contengudes en Cathalunya es tan gran que no té par en lo món, ý així no·m maravelle si los de Tortosa han dexat perdre per descuit tantes escel·lències com hé contades, puix són també los cathalans que forsat és que los tests semblen a les olles; ý per ço, poré, senyors, poch satisfer-vos al que·m demanau. Todavía faré lo que poré ý diré lo que sabré merament ý ab molt voluntat, que ja puix me haveu conduït per a d'açò ý confie que haveu de ben pagar-me, "quia dignus est mersenarius mercede sua" (ý porà ésser la paga de un cavall molt bo que de València me envie lo senyor don Pedro), just és que yo ara me esforse a complaure-us en lo que demanau, com ho faré lo millor que poré. Ý ans que diga lo que puch dir en açò, que a la veritat és poch, perquè·s troba, com hé dit, de açò escrit molt poch,

ý diré primer la causa perquè, al crèurer meu, és així que no·s troben escrits tantes ý tan heròiques obres com en aquest principi de Espanya se són en tottemps obrades. Primerament perquè la llengua cathalana no té tanta abundànsia de vocables ý térmens per a dir fàcil ý elegantment lo que dir-se vol com la llatina, no obstant que los que té són de molt gran eficàcia, ý la llatina, ab què poguera remediar-se aquesta falta, era de pochs apresa en los temps atràs, per no ésser tingudes les lletres en lo que los romans en lo temps de sa prosperitat les tingueren; ý així trobam dels cathalans poques coses escrites de les moltes que han obrades ý per ço podem dir, ab veritat, que los de Catthalunya han tingut en tottemps més obres que paraules, lo que contrari és en los castellans, que tottemps han tingut més paraules que obres. Segonament perquè dien, ý yo també ho hé llegit, que en temps del rey en Jaume se posà foch en lo archiu real de Barcelona, ahont se cremaren molts originals de coròniques ý de altres actes importantíssims, ahont és de crèurer que fóra trobat lo poch que de les coses atràs haurien escrit ý espesialment se trobara allí lo que, senyor, demanau, de les primeres institucions, que per cert fonch esta desgràcia de les notables que en Cathalunya se sien contengudes. Per estes causes anam mitg cegos en les coses de aquest Principat, specialment en les coses acontengudes en la conquista que comensaren los Nou Barons ý en la per Carlomagno feta, que ja de las coses més atràs se troben més certes memòries perquè les dexaren escritas auctors llatins ý grechs més certes ý més aprobats. Que és aquesta una cosa molt estranya ý molt desgraciada, ço és, que tingam més certitut de les coses més antigues que de les coses més modernes. Tornant al propòsit ý a tractar de les novenes, dich que tinch yo per a mi per cosa certa que pasà en veritat lo que de ellas se conta ý assò per tres rahons, la primera ý fundamental és perquè trobam ý vehem ralment ý de fet en Cattalunya tots los senyors de aquestes novenes en peu, ço és dels Nou Barons, dels Nou Comtes, dels Nou Bescomtes, dels Nou Nobles ý dels Nou Vervesors, que essent com és així, perquè no voler-ho crèurer és negar la veritat per nostres propris ulls mirada. La segona rahó és que posat cas que no troben de assò los

originals de estes coròniques que, com hé dit, ne pot ser la causa aquella crema de l'archiu real, emperò troben-se les epítomes o abreviasions de aquells originals fetes per Tomich, per Lúcio Marineo ý ara últimament per don Geroni Sans, abat de Benifasà, ý altres antinchs, en totes les quals llarguíssimament se fa memòria de aquestes novenes sens dubitar en res de aquelles. Senyaladament ne hé llegides yo unes, ý les tinch en mon poder, que foren escrites dos_cens anys ha, sens saber qui fonch lo autor qui les copilà, les quals no són estades jamay estampades ý ab tot que són diferents en moltes coses de les que feren Tomic ý Lúcio Marineo, però en lo que toca a les primeres institucions de Cattalunya, ab assò de les novenes són molt conformes sens discrepar en una jota, ý és de crèurer que aquestos no u hagueren així escrit si no u aguesen en lloch més estès així trobat. Ni és meravella ni cosa nova fer estes epítomes ni tanpoch és cosa nova que a elles se done fe com als mateixos originals, que de Tito Livio de la major part de las suas Decades ni de Trago Pompeyo de tota la su gran obra no tenim los originals, mes no per so dexam de donar fe a les epítomes de aquells del primer fetes per Lúcio Floro ý del segons per Justino, perquè ad aquestos en lo que han sumat, tanta fe los donam com als principals auctors. Més avant, si algú dirà que los que han fet les epítomes o sumaris, que tot és hú, de les coses de Cattalunya no dien de què auctors ho trauen, com ho dien Lúcio Floro ý Justino, respon-vos que estos ja dien que lo que escrivien és sumari de les coròniques de Cattalunya, que altre no poden dir, perquè estes coròniques no són de un auctor a soles com és Tito Livio per a Floro ý Trago Pompeyo per a Justino, sinó de molts, per ço que cada rey y té un o dos o més coronistas, ý los que aprés volen fer sumaris de tot lo que abans troben al llarch escrit en aquelles coròniques no solen fer menció dels auctors; basta que la fasen dels prínceps ý de les obres de aquells sumàriament. Lo contrari ha de fer qui un auctor a soles vol abreviar quant lo tal auctor tracta llargament de diverses temporadas. Per tot assò concloch que Tomich ý altres basta que hajen abreviat lo que han trobat, que no era mester dir de ahont ho han abreviat. Perquè tanpoch lo mateix Tito Livio en ses Dècades, ni Josepho In Antiquitatibus, ni Plutarco In Vita illustrium, ni Beroso In monarquia caldeorum ni altres en infinit número, ab tot quant escriuen, que és molt ý de molts sentenars ý encara de mil·lanars

de anys, no donen auctoritat de ahont ho hauen, sinó que sols dien lo que han llegit, o en altra manera sabut conformant-se en la veritat lo millor que poden per los versemblants que troben. Donchs en assò de estes novenes de què tractam, són-í tan complidament com en altres coses puguen ésser, perquè com hé dit vehen a l'ull lo que llegim en escriptura ý també sabem que quant lo rey dóna privilegi de baró a d'algun cavaller en aquest Principat diu així: que li dóna tal ý tanta auctoritat ý preminènsia com té qualsevol dels Nou Barons de Cattalunya ¿Par-vos, senyor, qu'és aquesta important conjutura? Don Pedro: És tan gran que·m par que és suficient prova. Lúcio: És així. La tercera ý última rahó és que la creensa universal ý general de tot aquest Principat, la comuna opinió, la pública veu ý fama és estada ý és per avuy ý sens contradicció alguna, que lo negosi de aquestes novenes passà així, com ho dexen escrit tots los auctors que hé anomenats, ý per lo és estada gran temeritat la de Carbonell de gosar dir ý afirmar que cessa ser veritat lo de les novenes, contra la auctoritat de tants sentenars de anys que les aproven, ý la general creensa que per tals les tenen, sens lo que, com hé dit, ho dexen escrit Thomich ý los altres; perquè és de crèurer que ells ho han tret de altres més antichs, los quals ho tragueren, per ventura, dels originals ans que·s cremasen si ja per ventura algú de estos no u ha tret per sí mateix dels mateixos originals, com crech que així serà. Ý Tomich ja diu que Filomena, secretari de Carlomagno, ho té escrit en una corònica que ell féu del mateix Carlo, la qual escrigué en lo any ·DCCLXXV· ý diu que lo emperador dexà manat en son testament son fill Lluís que donàs cumpliment a dites novenes ý que rebé lo testament lo mateix Filomena. Llígien, donch, los que duptar volen, assò al Filomena, que allí trobaran la veritat ý lo modo de com se féu alguns cavallers de Cattalunya, que per sos propris interesos no volen admètrer assò de les primeres institucions: tenen a Tomich per suspitós dient que perquè fonch molt gran servidor ý vasall de la casa de Pinós, un dels Nou Barons magnats, escrigué lo de les novenes; ý a la veritat

aquella rahó més prest los ve contra que en favor, perquè si per honrrar aquella casa escriguera lo de les novenes, com se pretén, en lo primer lloch de tots los nou, la posaren, puix ab lo ser tan principal ý tan llustrosa aquella casa de Pinós en Catthalunya, no li faltava bon subjecte, però ell no sols no la posà primera, mas ni la posà cap de terna, que al Moncada, al Cervera ý a l'Anglesola fa caps ý principi de les ternes, com a la veritat ho feren ý la de Pinós posà en segon lloch de la primera terna conforme a tots los altres auctors que sobre assò han escrit sentenars de anys ans que ell escrigués, almenys les coròniques. Yo tinch, és cert, que foren escrites sent anys abans que les de Tomich ý ab tot que en moltes coses van diferents, com hé dit, en assò, emperò de les primeres institucions vém molt conformes. Ý Lúcio Marineo no escriu tan sensillament com pensau assò de les novenes, sinó ab molt compliment, que parlant de ellas diu, "quas fuerint a multis aliis enarratas" , que és llargament escrites, que assò importa lo vocable ý així proseheix dient "·anno christianae salutis DCCXXXIII·" , de manera que clarament mostra que lo negosi de estes novenes molts lo han escrit. Ý la rahó que Carbonell dóna en la opinió sua, no sols contradient a Tomich mas improperant-lo, és molt dèbil ý de poch fonament: que diu que ell no ha trobat may ni llegit tal cosa, que no per ço que no u ha llegit ni trobat, se segueix que no y ha hagut, perquè podia ben ser que en aquell archiu real sien estats los originals de assò ý que ell per mal cercar no·ls haurà trobats, o també, per desgràcia se seran entre altres escriptures cremats o de altra manera perduts; que no per so que no se són en nostres temps allí trobats se prova que may hi són estats, que provar la negativa en semblant cosa que aquesta és impossible. Però Carbonell sabé tan poch mirar en assò com sabé mirar en lo que Pomponio Mela escriu sobre aquell nom Tulcis, que com vos diguí, és verdaderament nom de riu, ý Carbonell diu que és Tortosa, ý així per no altercar-se en lo que ha dit, ha causat en la admirable obra de les novenes tanta turbació que a tota Cathalunya ha posat en dos sectas cerca de assò. Ý no sé a què propòsit, que si aquella ordinació fóra perjudicial o donara desllustre a Cathalunya no fóra mal fer-hi contrari, encara que no fos ab bon fonament, però essent cosa tan singular ý tan principal que com ella no la y ha en la christiandat tota, no sé què pugué moure·l a fer-hi la contradicció que y ha feta essent cathalà, que no u sabera

fer més un castellà ý és estada també gran temeritat ý atreviment lo de Carbonell en lo gosar dir de Filomena, al·legat per Tomich, que no·s llitg ni·s troba tal autor. Gentil cosa, per cert, que per no haver-lo vist ni ohït nomenar ell, haja de ser que no lo y ha may hagut. Tant ha mostrat presumir lo Carbonell en assò com un cert doctor en lleys que, al·legant-li un altre doctor, en una disputa una lley peregrina, gosà respondrer: "profecto non reperitur talis lex in toto corpore juris" . Però cregué cada qual lo que li paregué, que a mi may m'auran de crèurer que no passe lo negosi com ho trobam escrit ý com ho aprova la auctoritat de tants sentenars de anys que ha que assò se té per cosa certa, com ja tinch dit. Ý encara me maravelle yo més del que don Alonso de Eril me digué assí en Tortosa venint en companyia del comte de Aytona, que Gerónimo Çorita, aragonés, en una gran història que va ordenant de les de Espanya ý especialment de les de la corona de Aragó, no vol fer memòria de aquesta excel·lència de les novenas, perquè diu també que no·n troba lo original. Ý no té rahó, per les rahons apuntades, dexar de fer-la; ý si jo·l veig ans que cloga la sua obra yo le y tinch de dir ý pregar que de ninguna manera dexe de fer-ne memòria. Fabio: Molt cumple, a la fe, senyor, que aqueixa diligència fasau, ý així hos ho suplique yo per la part que me·n toca com a cathalà. Perquè tan simular cosa com la de las novenas no cayga en oblit. Don Pedro: Dich-vos de mi que (o que u fasa que só qualque cosa masa blan de condisió, que tantost crech, o que la forsa de aqueixes rahons vostres m'í incline) yo tinch per cert que vostra opinió acerca de las novenas és la millor ý que lo que diu Carbonell és desvarió ý, com haveu dit, temeritats ý res saber, ý par-me que vós haveu de ser molt cregut en assò, puix no és adnumerat vostre llinatge en les novenes ý perquè no·s porà dir que passió de propri interés vos fa parlar així. Jo·m tinch per satisfet del que volia ý folgaré també que així ho resteu vós senyor, del cavall que m'haveu demanat quant lo us hauré enviat. Sols voldria saber què cosa és vervesor ý d'on té lo principi aquest títol, que no l'hé oÿt nomenar sinó assí en Cattalunya.

Lúcio: Vervesors se dien casi ad "valves regis vel regni stantes" ; així ho escriuen Oberto ý Balbo ý aprés dien los mateixos: "et hi olim capitanei apud lombardos nuncupabantur". Don Pedro: Molt bé està, folgat hé en saber-ho. Ý ab assò anem-nos-ne al pont que bé podem parlar anant ý allí exirem a l'ample, que encara que les exides del portal de Vimpesol ý del portal del Temple sien molt bones aventatje los porta la del Pont, perquè teniu allí mar ý terra, que aquest riu com és tan gran ý tan caudalós par que sie la mar. Fàbio: Si bé s'és tan gran ý tan poderós com lo veu, ja l'han vist assí gelat que no corria gens. Don Pedro: Que hos deveu burlar, que és això imposible. Fàbio: Jo us dich la veritat ý així ho podeu crèurer, que en lo any 1506"> se gelà tot en lo més de janer, ý fonch de tal gruxa ý fortalesa que persones pasaren damunt de ell molt segurament ý encara hi passà damunt de ell un home a cavall ab una mula ý tanpoch no y prengué dany. També se troba escrit que en lo any 1442 se gelà altra vegada ý fonch la vesprà de Santa Llúcia, mas no fonch tan gran gelada com la darrera. Lúcio: Lo que diu lo senyor Fàbio passà així sens dupte ý la maravella està en què assí se ha acontengut per ésser com és terra tan calenta, que en Alemanya quiscun any se gèlan los rius encara que sien tan grans ý majors que aquest; però allà causa-ho ser la terra frigidíssima per la propinqüitat de la tramontana.

Don Pedro: Bé u sé yo això, mas que assí se sia contengut és cosa de grandíssima maravella, perquè és cert que aquesta terra és tant temprada com València ý mostra·s ab assò que yo hé menjat assí sireres tan tempranas com allà. Lúcio: Sia lo que sia així passà com és dit. ¿No mirau, senyor, la presa que·s donen tan gran aquelles barques que pesquen les sabogues en llansar les exèrcies unes tras altres? Fàbio: Deu-los picar lo peix com així van tan espeses. Don Pedro: Pesquen altre ab allò sinó sabogues? Fàbio: Alguna vegada se trauhen alguns estorions ý llampreses, però en fi per a sabogues és aquell modo de pescar. Lúcio: Voleu anar en peda, senyor don Pedro; ý pendreu plaher! Don Pedro: A què dieu peda? Lúcio: A cada llans que los pescadors fan de la exàrcia dien peda. Don Pedro: De on és exit aqueix nom peda? Lúcio: A "repedo", "repedas", compost de "pedo", "pedas", que significa lo tornar moltes vegades per un mateix trast o distància de camí o vila, com ho fan estos que pesquen sabogues, com veu que acabat de fer un llans tornen a fer-ne altre ý may paren, nit ý dia, de anar ý venir sens pasar més en ella de l'acostumat. Fàbio: Apropiadíssim està lo vocable, per vida mia! jo·m creya cert que a les urtes o per antojo lo avien posat tal. Lúcio: Dons enteneu, senyor, que no, sinó per la susdita rahó. Don Pedro: Anem per ma vida en peda, que en la barca podem millor parlar encara que no assí, ý mirarem de més prop com se maten les sabogues. ¡o què regalo és aquest tan gran ý tan singular! No té par en lo món; a fe que teniu, senyor, més del que pensau.

Lúcio: Prou sabem que no y à en Espanya riu que en delit ý profit se li iguale ý fora de Espanya ningú que li passe davant; per al delit, testimoni són les tantes fonts que li naxen a les vores, tan fresques ý tan clares ý també ab les tantes pesqueres ý tantes arboledes fresques ý jardins que té per la ribera ahont nos anam ha recrear en lo estiu, que no crech yo que en lo món sie altre millor regalo ni deport així per a dones com per a hòmens, perquè s'í va ý ve ab barca sense ningun treball; ý per al profit, la moltitut de peixos ý tan exel·lens com s'í prenen ý lo comersi que per ells se fa. Don Pedro: Jo u tinch així cregut; ara, una cosa brava me han dit que és lo negosi del peix de aquesta terra, ¿ý tot lo prenen en aquest riu? Fàbio: No Santa Maria! Lo que en lo riu se pren són llampresas, sabogues, esturions, anguiles, que competeixen en les llampreses, mújols, llises, caluchs, llops, barps, madrilles. Don Pedro: Los tres que primer haveu anomenat són uns estremats ý delicats peixos. No crech yo que sien semblants a ells en la mar. Lúcio: A molts par així, mes en los gustos no y à que disputar, ni s'í pot donar definisió. Fàbio: És veritat, perquè vells aquí que a mi me saben millor los llagostins que ningun de aqueixos altres peixos. Don Pedro: O, són especials, ý majorment los que prenen assí, que a la veritat són millors, que de altra part. ¿Prenent-los dins lo riu? Fàbio: Dich que no: los llagostins, palaies, roms, orades, òsties, molls, tonyynes, palomides, reigs, corballs e tota la altra infinitat de noms de peixos que no tenen compte se prenen en la mar ý en los estanys, ý és lo millor, que venen a ésser de sahó los uns aprés dels altres com la fruyta. Don Pedro: No u entench això. Fàbio: Dich que encara que tot l'any se pot mejar de tot lo peix que·s mata quant se mata, però és millor quiscum peix en un temps que

en altre: com ara la orada, lo mújol, la anguila, la pelaia, la agulla de Sant Miquel a Nadal; lo llop, la llissa, la saboga, lo llus, la tonyna, de Nadal fins a la Quaresma; la llampresa, la saboga, l'estorió, lo pagell, lo rom ý també la tonyna, de Quaresma fins a maig; lo mabre, lo sorell, lo vayrat, lo caluch de mar, lo moll, la sèpia, la sardineta, de maig fins a Sant Juan; lo reig, lo corball, la palomida ý també lo caluch de mar, de Sant Juan a Nostra Senyora de Agost; la caluga, lo congre, l'esperrelló, lo déntol, la morena, lo morro trony de Nostra Senyora fins a Sant Miquel ý altres peixos també que en tot l'any són igualment bons, ý són los llagostins, les hostres, la gamba, les muscles, les clòcholes, les tellines, les calquilles, los cranells, los polts, les calpes, los calamars, los alfosos ý molts altres peixos que yo ara no tinch en la memòria. Don Pedro: O què coses tan estranyes són aqueixes; dich que així és veritat que tan regalada terra com aquesta no la escalfa lo sol. Però aqueix peix que dieu que·s pren en los estanys, no serà tan bo com l'altre, almenys no u és lo que·s pren en la Albufera de València que serà com aqueixos estanys. Fàbio: Ans són boníssims, perquè la mar entre e ix en aquestos estanys ordinàriament ý la aygua de pluja no s'í pot replegar ni enpantanar com en la Albufera de València; donchs si véseu los enginys ý los aparells que los pescadors de assí tenen per a pèndrer lo peix ý de quantes maneres lo prenen ý què varietats de noms de exàrsies tenen, espantar-vos-hi heu. Tenen primerament una exàrsia a qui dien ells la brugina, que és la reyna de totes les exàrsies, la qual té mil ý dos_centes brases de llargària; és tan caudalosa esta exàrsia que que en nostres dies abrasà ý tragué de un bol passades mil paneres de peix ý de cada panera fins a sis arrobas de peix poch més o menys; tenen bolitgs, sintes, tirones, rebordes, soltes, caracons, tirs sabogals per als estanys, tirs sabogals per al riu, tonayres, palangres per a reitgs,

palangres per a anguiles, boleches, arcinals, ralls, repagues, pantenes, bertrols, anguileres, nances, camallochs, mornells, sepieres, ventoles, salabres, mànegues estorionals; ab tots aquestos instruments, senyor, se pren, senyor, en la mar, en los estanys ý en lo riu. Don Pedro: Què lletania tan llarga! Com hi deuen estar instruïts! Fàbio: No y à en tota la costa de Espanya pescadors que tanta primor alcansen en lo pescar com los de Tortosa. Don Pedro: Donchs ¿com dien que los de Tarragona són los més hàbils de pescar? Fàbio: Així·s diu, però és molt gran burla; sinó mirau la varietat de noms de exàrsies que tenen assí ý les poques ab què pesquen allà, ý conexereu clara la diferènsia. Allà sols pesquen ab tonayres, ab bolits, ab arcinals, ab palangres ý no sé què altre més, perquè no tenen los de Tarragona altre lloch per a pescar sinó la mar, ý assí, com hé dit, pesquen ý en la mar ý en los estanys ý en lo riu ý en cada hú de aquestos llochs són menester diferents enginys per al pescar. Don Pedro: La rahó és clara. Digau-me, senyor, en aqueixes lagunes o estanys ý en aqueixa ribera ý prats ¿crien-s'í ausells com en la nostra albufera per a poder tirar ab escopeta o ab arch? Fàbio: Infinitíssims; és cosa per a no poder-se crèurer ý també és una altra lletania no menor que la passada, la dels noms que tenen: allí

y à primerament signes, flamenchs, fotjes, oques cardesques, oques franceses, ànades caruses, cabiroys, morells, periçons, cabrelles, corps marins, esclaus toros ý aquestos espantaren lo exèrcit del rey don Juan en Amposta, frarets, movietes, galeres, corriolaygues, cirlots, galls marins, dorals, pollets, garses reals, garses rúbies, garsotes, garses pardes, esplugabous, agrons, gavines, gavilans exadells, alcaravachs, fumadells, àguiles pescateres, carcatrosos ý los dos darreres són de rapinya ý càsan de estranyíssima manera ý forma, que les àligues trauen de bol lo peix davall l'aygua ý los carcatrosos persegueixen a les gavines no per a matar-les a elles sinó per a menjar-se lo que purguen del ventre de esta manera, que corrent tras elles les vénen a estrènyer en tanta manera a les pobretes que de pura por que tenen les fan femtar en l'ayre, ý ells de bol prenen la femta ý de allò se seven. Don Pedro: O cosa graciosa! cert, aqueixos ausells són uns bruts casadors. Poca requesta tindria la sua casa. Fàbio: Encara vull contar-vos una cosa sobre la abundànsia ab què crien los ausells en aquesta ribera ý és tan estranya que tinch por la cregau, mas ella pasa així ab veritat, perquè yo la hé volguda saber de alguns pescadors fidedignes ý tots me han certificat ser així. Ý és que en

estos anys proppassats alguns dels pescadors a dicha, trobaren un agre ahont criaven un gènero de aquestos ausells que són los flamenhs, poch menors que grues, ý foren tants los ous que allí trobaren que se·n podie carregar la barca que sol portar lo peix ordinàriament assí a Tortosa ý pot portar la barca cent cinquanta quintàs. Don Pedro: És posible que això sia? Fàbio: Assò és ab tota veritat, així los pescadors ne prengueren vuy o deu paneres, que més no volgueren ý los altres que dexaren allí. Don Pedro: Ab tot que sie veritat yo no u gosaré dir ni contar fora de assí. Fàbio: Són tantes les maravelles que assí se troben que no·s poden parlar sinó assí, o havem de anar ab los actes en les mans, donchs si vèyeu ý gustàveu, senyor, los pasatemps ý delits que en aquella marina se prenen ab tanta varietat de cazes com hi ha ý ab tan vàries formes com se casen, restaríau espantat no menys que de les que se pesca lo peix. Casam los porchs primerament ab ungla de cavall ý, com ells se defensen, pareix una escaramusa ý aquesta pense yo que és la més real forma de casar de quantes són en lo món. També·ls casam en altra manera ý és que·ls fem llansar en lo riu ý aprés envestim-los en barques ý així los allansejam, que és una cosa la més graciosa del món, per a senyores. Maten-se també a pasos los servos, matam al rodejo, a la brama ab arsinals ý també a pasos ý al riu com los porchs. Tot assò és en la marina, que en la montanya, ahont y à també de estes salvatginas ý de moltes altres ja·s fa altra manera de casar ý és cert que entre lo pla ý la montanya se troben tanta abundànsia de cases que en les carniseries de assí no faltan un dia o dos en la semmana ordinàriament carns salvatgines o de porch salvatge o de cabró montes o de servo. À-y també en aquella mateixa marina grandíssima abundànsia de conills ý de llebres ý gentillíssima disposició de terra per a casar-les: e ss'és vista jornada, en casa de llebres, pendre·n més de vint, ý en cassa de conills, més de cinquanta; casa·s també de bol molt exel·lents per a falcons de altenaria. À-y grues, agrons, garses reals, garces rúbies, garçotes, garces pardes, esplugabous, alcarabans ý altres infinits

ausells ý per a astors molts francolins, perdius, mussols. És, en fi, nunca acabar, voler contar las maravelles ý excel·lènsies de aquella ribera. Fins a tartugues veres ý pardenques trobam allí una infinitat ý altres mil regalos de menor substància. Una cosa estranya, donchs, si vèyeu, senyor, de la manera com anam a cercar les pesqueres ý los avians per a tirar és cosa per a lloar a Déu, que posant-nos dins de una barca cercam tota la ribera, que és una infinitat de planura de uns estanys en altres, anant per dins de unes sèquies; may nos cal apear, a cada pasa teniu que tirar, a cada pas veu vostra mercè forma nova de pescar. Més avant, si voleu coses de llet, allí les podeu haver com en part del món, perquè afillen una infinitat de ramats de ovelles en aquella ribera ý crien uns rescentals ab aquelles pastures salobrenyes que són per a donar al rey. Si la persona arriba allí desmenjada, en posar los peus en terra no y à vianda que la acabe de contentar ý per de poca calitat que la vianda se menje allà, ab millor apetit, que assí la més preciosa. Finalment ella és una terra de promisió ý per a delit no és semblant a ella en lo món. Don Pedro: Encara me fareu dexar lo camí que porte, per anar a gosar de tan estranyes coses com haveu contat. Fàbio: A la fe, senyor, o ara o quant tindreu més mester, que dexeu de donar-í una vista. Don Pedro: Dexau lo càrrech a mi de això que yo me·n tindré prou cuydado. També me han dit que teniu assí moltes grangeries de tots bestiars ý que colliu en aquest terme fruits de tantes maneres que porten espant; que cert per a collir-se en tot un regne que tant s'í culla. Fàbio: Han-vos dit la veritat, que són tantes les coses que assí tenim, que no menys vos maravellareu que de les que haveu ohïdes. Assí tenim primerament forment ý encara que no tant com ne havem menester, tenim emperò la forma per a provehir-nos-ne facilíssima, que per aquest riu lo colam de Urgell ý de Aragó ý per altra part lo pont de Morella, que és un altre Urgell, no està assí a dos dies, ý com tot falta, la mar nos remedia. Més avant, ordis ý altres pans menuts, cànems ý llins, llavós de sebas ý de cols, ý són estas dos sements assí tan estremades, que les porten per tot lo món ý especialment sí són de la orta de Pimpi; olis que may se agoten, com los blats en Urgell ý los millors que sien en Europa; vins ý molt bons, especialment los clarets; figues,

garrofes, mel ý sera, peix en increïble quantitat; solsores per a sabó, soses per a vidre, roja per a tenyir, roudor per a adobar, gualda també per a tenyir, sal en gran abundànsia, seda hi va en grandíssim aument, fusta en infinit número ý la millor o almenys la més fort de Espanya; alquitrà, pega, trementina, carbó, llenyes ab gran fartura, palmes en grandíssíma quantitat, que posades en obra ne carreguen vaxells; aquestes són palmes bordes, també n'í ha veres, moltes ý molt bones; espart ý encara que poch mas és molt fort; ha també algeps per a obrar casas molt ý molt bo ý el hé vist yo en mon temps tan mercat que no costava a més de vuyt sous lo cafís, de assí que seria a rahó de poch més de dos sous ý mitg lo vostre cafís valencià. Així mateix y à guix per a posar la verema, molt bo; ha-y vaqueries, eguaseries moltes ý molt belles, bestiars llanars, ý és la disposicíó de la terra tan gentil per a ivernar-los, que quiscun any se n'omple esta ribera. Per cert que y ha hagut any que y són vinguts vuytanta mília caps de bestiar llanar a ivernar assí en aquest terme. La llana de alguns dels bestiars que són naturals de assí és tan fina com és la de Castella, de la qual se fan draps trentens ý vint_ý_quatrens finíssims. À-y porqueries; ha-y cabreries moltes ý molt bones. Ý sense tot assò tenim lo comersi del riu, que és una cosa importantíssima ý de molta gran utilitat per aquells dos ports de Alfach ý de Ampolla; que tenim a la mar dins nostre terme. Més avant tenim per a coses de delit ý de vista molta abundànsia de totes sidres com són ponsís, llimes, llimons de Cetàlia, dels altres llimons comuns, naranges, toronges de què·s fan mil delicadures d'encamilades cubertes de aquesta verdor, que és glòria de vèurer-les. Així mateix tenim moltes fruites molt bones ý saboroses, tenim tàperes, fonoll marí, bargallons cosa infinida, aygües estil·lades de olors com són aygua nafra, ayguarròs, aygua de mosqueta, aygua de trèvol, aygua de murtra ý altres, una cosa estremada. Especialment de la nafa se·n fa tanta que se·n proveheix la mitat de Aragó, aygües cordials de arbós, de agrielles, de andívia, de bugalosa ý de sàlvia de husia, de aufràsia, de romer, de alfàbega, de borraynes, de romaní ý de totes les altres és una cosa increïble. Sé dir-vos, senyor, assò, que són tantes les erbes que dins de aquest terme naxen bones per a la salut dels hòmens, de les quals se servexen los apotacaris, que sinó són algunes poques, totes les demés que en Espanya poden trobar-se, se tròban assí, ý entre les

altres se troba la sarsa perrilla, ab què curen lo mal de sement, ý la erba escursonera. Don Pedro: Així Déu me salve la ànima, que·m teniu atònit ab lo que·m dieu. ¿És posible que tanta cosa càpie dins de un terme de una ciutat tan poca? Fàbio: Encara que la ciutat sia poca, ara lo terme que té és molt gran, que per llarch té nou llegües cathalanes ý per ample ne té set. Don Pedro: Que no és posible que tan gran lo tinga; si no y à ciutat en, estos regnes, o almenys en les tres principals, cert a tant terme de la mitat. Lúcio: Així és, com ho té dit lo senyor Fàbio, no y dupte gens. Fàbio: Sí ý està tan adornat ý fornit de casals que és un glòria de veure·ls ý pasejar-lo ab tota veritat que·s troben casals o alqueries en lo terme de Tortosa més de tres_centes, entre les quals y à moltes belles torres fortíssimes ý les heretats de moltes de aquelles són de tanta importànsia que no sé si me·n creureu. Don Pedro: Dieu lo que vullau que no crech yo què serà més increïble que lo que haveu dit ja. Fàbio: Ell vos pot parèxer increïble mas no dexa de ser així veritat. Per cert una n'í ha entre les altres per a collir pa que·s diu la Aldea ý és de Ramon Jordà, que s'í cullen tres_cens cinquanta cafisos de gra, mesura de Tortosa, que són de Urgell més de sinch_cens cafisos ý de la vostra mesura valènciana més de mil. À-n'í una altra per a oli que·s diu Xalamera ý és dels frares de Benifasà, que s'í cullen pasats de mil tre_cens cànters de oli; à-n'í una altra per a garrofes ý és de Pere Sebil, que s'í cullen sis mília arrobes de garrofes; à-n'í una altra que·s diu la torre de Llaber ý és de Christòfol Despuig ý aquesta és de diversos fruits: primerament y à olivar per a cullir quatre_cens càntirs de oli ý garroferal per a mil sinch_centes arrobes ý moreral per a dos lliures de llavor, ý figueral per a quatre_centes robes de figues; ý tot assò va de gran aument. Ha-y també terra blanca per a collir trenta cafisos de forment de aquesta mesura ý bona paridora per a ovelles

ý haveu de enténdrer que com aquestes ý de cada sort de aquestes n'í ha moltes altres en aquest terma tan bones. Mas perquè sapiau lo que assí tenim hé fet memòria de soles quatre ý cada una de sa singularitat, perquè per elles conegau de quanta importànsia és lo que resta. Don Pedro: Ella és una cosa notable ý cert tan estranya que no li sé yo par; dich que no seran això eretats sinó térmens. Per cert tinch yo que en Cathalunya deu haver-hi molts llocs que no seran per als propris senyors de tanta utilitat. Lúcio: No y cal en això gens duptar, donchs una altra singularitat té aquest terme que ja la hé notada per cosa molt estranya ý que no menys ha de maravellar que les altres ý és que dins de ell mateix ý encara dins dos llegües té los dos estrems de temprà ý tardà, so és que en una part ý és assí en la ribera ahont som ara, collim los fruits tan primerenechs com en València ý en altre part, ý és en les montanyes, que·ns estan assí devant, ahont estan los llenyams, se cullen tan tardà com en la serrania. Don Pedro: Ella és cosa maravellosa que dins de un mateix terme se trobe tot lo que sol ésser dins tot un regne. No hé vist ni hé ohït cosa tal en ma vida; bé poden dir per ell, així per això com per les tans ý tan vàries coses que té, que és microbafília que significa món abreujat. ¿Ý són aqueixes montantes ahont lo rey manà tallar los arbres ý altres llenyams per a les galeres que tan estremats dien que són? Fàbio: Aqueixes mateixes ý, a la veritat, són-y tan bons que en lo món no són millors del quals fan assí ordinàriament molts vaxells per a navegar de totes formes; ý també s'í fan per lo rey galeres; dien estos capitans del rey que no tenen par. Ý tots los llenyams que allí se crien són molt singulars ý aprofiten-se de ells los poblats de assí per a infinites coses. Ý lo territori de aquelles montantes és tan gran ý tan fresch que també s'í estiven allí los bestiars com en la serrania; aquesta és, entre les altres moltes, exel·lència gran, ço és que dins nostre terme tingam les guarides per als bestiars de hivern ý de estiu com solen ésser dins tot un regne. Ý és tan saníssima aquella terra que tots nos maravellam com nostres pasats no edificaren allí caseries per a

fugir de les calors de la ribera, que, cert, fóra un saludable remey ý concell. Don Pedro: Com, ¿tanta cosa és lo de aqueixa montanya ý tants llochs còmodos se trobarien allí per a fer una cosa com aqueixa? Fàbio: ¿Com tanta cosa? Sí, que és tanta que en voler-la particularisar seria entrar en un abisme tan gran com los pasats. Don Pedro: Sapiam-ó tot puix nos hi tenim. Fàbio: Allí primerament trobareu les més bellíssimes aygües de fonts claríssimes ý frigidíssimes que sien en lo món, ý especialment n'í ha una que és la font Sendrosa, de tan estranya naturalesa que és per a espantar, ý és que lo divendres o lo disapte de cada semmana, llansa la aygua tan tèrbola ý tan sendrosa que apareix que la han remenada dins de una caldera de sendra, ý tots los altres dies la llansa clara com lo sol. Allí se troben la major part de les erbes que han menester los apotacaris. Allí són les flores montanyeses odoríferes en una cosa infinida, allí fruites silvestres de moltes maneres, fins a castanyes no y falten. Lúcio: Castanyes! assò no sabia yo. Fàbio: En Carles n'í ha, encara que poca cosa, mes no dexe de haver-n'í ý si volen gastar temps en plantar-n'í ho sembrar-í castanyes, tinch per molt cert que y provarien allí també com en altra part. Los llenyams que allí se crien és cosa brava: primerament pi ver, pi comú, sapí, roure, carrasca, oró, macanera borda, ý estos dos són molt singulars per a cadires; mopera, tell, saüch, fach, tex, boix, corniser, marfull, aladern, materselva, rataboschs, arboser ginebre ver, ginebre bort, espinal, avellanar, grèvol, de què·s fa lo visch; frexa, ginebre, sabinot, sabina. Per altra part és montanya tan grasa que produeix mil altres regalos, especialment bolets se fan allí una cosa admirable ý de tantes maneres que és cosa de no crèurer: hay-y rovellons, pebrasos, robiols, bateons, quadernes, cabrits, brunets, peu_de_rates, mórogules, exerellons

criambres blanques, criambres pardes, ageroles, cadorles. Tots aquestos són boníssims de menjar, à-n'í altres també que no són bons per a menjar, mas per altres coses són bons, so és criambres vermells, bolets de bou, mataparents ý també se troben allí túferes, perquè no y falta ningun gènero de bolets. Allí se troba bon germini molt ý molt bo, adzabeja, argent viu, mina de ferro ý un lloch tan bo per a fer una fragua com sie en lo món. Don Pedro: ¿Com dexen de fer-la-y? Fàbio: Per lo mateix que·s dexen de fer altres coses que serien de gran utilitat ý gentilesa per a l'hornato de aquest poble. Crien-se també en aquella montanya, com yo hé dit, moltes salvatgines, més de les que son assí baix en la ribera, com són porells salvatges, servos, cabrons montesos, cabirols, fatgines, ginetes, texons, gats servals, esquirols, arrions, conills, llebres ý són molt majors que en la ribera. Ni tanpoch falta allí ni assí la pesadilla de aquells dos gèneros de salvatgines importunes que son llops ý raboses, perquè no·s perda lo cuydado de guardar los bestiars ý les gallines. També crien allí molts gèneros de ausells de rapinya, com són àguiles caudals, àguiles estorenyes, àguiles meliores, àguiles serpateres, falcons, estors, merles, alsotans, esparvers, ni tampoch hi falta allí pesquera de truches, de anguiles, de barps, de madriles. Ý finalment és tal forma ý disposició de terra, que tots los que a vuy som, crehem ý també ho cregueren los pasats, que allí y à mines de or ý de argent, ý en altres temps sabem que·s feren diligènsies en sercar-les ý si no·s trobaren és perquè no era vinguda la hora per así, com és ja venguda per altres parts en Espanya, ahont és cert que·s trau molta cosa de aquestos metalls. Sé dir-vos assò ý és veritat que en una partida de aquest terme que·s diu la Vall d'En Rubí se troben pedres precioses com són robins, esmeraldas, jaccins, esmeragdes, granats, ý sens dupte que de assò n'í ha molta cosa sinó que no las saben sercar. Jo·m recorde haver ohït dir a·n Miquel Domènech, lo qual en anys pasats tenia hostal en lo carrer de la Cruera, que en casa sua solia arribar un lapidari italià quiscun any ý de aquella vall se·n portava

un taleconet de pedres ý que aquelles, acursades, restaven pedres precioses. Ý també en estos anys proppasats, contava Matheu Mauri, casador, que un dia en aquella vall mateixa, estant aguardant un servo sobrevingué una pluja, per la qual ell se recollí a una coveta ý des de allí veu reunir de aquestes pedres, que la aygua, crech, les faria relluir ý sens pensar que fos tanta cosa ne prengué unes quantes, les quals li comprà un argenter que·s deya mestre Bernat lo Geperut per pochs diners, ý després de haver-les acursades, lo mestre les vené per molts. Assò és veritat ý per altres maneres també se és entès ý sabut que en aquest terme y à moltes pedres precioses. Don Pedro: Dich-vos que és un gran negosi aqueix ý que contau coses que causen espant ý sinó que us tinch, senyors, per hòmens verdaders ý també que no parlau de coses lluny, que en la mà teniu tota la prova com és dit, yo molt pesat vendria a creure-u. Fàbio: Lo que està dit aserca de les excel·lències de tot aquest terme passa així com, senyor, ho haveu ohït ý encara hi haurà altres coses que dir que fòrsan les olvidam; les que, emperò, són dites són certes. Don Pedro: De manera que si assí tenieu grana, sucre ý arròs tindríeu tot lo que tenim nosaltres en nostre regne de València; que a criar les vostres egües bons potros per a cavalls, tot ho tindríeu en vostra casa. Fàbio: Ja los qui s'í crien no són mals, ans és bé veritat que n'hixen de tan bons que no dehuen res o deuhen poch als castellans, mas asegur-vos de una cosa ý seria sens dupte molt certa ý és que si los amos de les egües donaven bons cavalls per a pares com, a la veritat, per a susara ho fan la major part de ells ý guardasen també les regles que sobre assò tenen en Castella, aixirien de assí tan bons cavalls com hixen de allà, ý no seria mester anar a Castella per ells, sinó que de assí se poria provenir tota Cathalunya, perquè una per una les egües de assí per la major part són ben tallades ý de gentil disposició, ý lo terreny de aquest terme és molt natural ý convenient per a esta averia, ý les erbes per a estiu ý a ivern molt saludables, los ayres molt temprats. Tot assò tinch yo ohït de personas que u entenen, que és tan bo assí com en Andalusia. Don Pedro: Maravell-me donchs com no u fasen: ¿com no u mana lo rey, que per a utilar acomodar tot un regne no seria cosa de rahó?

Lúcio: Ja porà ser que s'í farà alguna provisió. Fabio: Quant al demés que dèyeu, senyor don Pedro, grana ja n'í ha ý si teníem compte ab ella ý destresa no seria poca la que de assí de trauria a comsevulla no y falta cosa tan singular: sucre ja se n'í porie fer ý ja se n'í ha fet en Cherta, que és una vila dins lo terme, carrer que és de Tortosa, ý yo hé vist allí les formes ahont se buydava, ý altres persones de la mateixa vila antigues han encara alcansat hà vèurer los altres aparells ý per a susara està feta experiènsia que los canyamels proven maravellosament assí, que lo regent misser Miquel Tersà, de qui ja us tinch feta memòria, ne féu plantar en la sua torre o castell de Burgasénia, que és una molt bona heretat, ý també en un'altra heretat sua closa, que assí tenim devant, ý és cert que en los dos llochs prova molt bé, de manera que si trapig teníem, lo negosi fet és. Especialment hos sé dir que en Cherta y à lo millor aparell ý és lo lloch més còmodo que sia en part del món perquè és terra de regadiu ý molt abrigada per al cers ý tremuntana ý està cara sol ý per ço calentíssima ý és boníssim lo terreny. Arrosos, a la veritat no y à, perquè no tenim regadiu de sèquia, mas lo terreny ý espays tan bons lo hi ha en aquella ribera marina com en part del món. Si Déu serà servit que la sèquia que havem condensada a la çut, que és lo lloch ahont prenem la major part de les saborgues ý llampreses ý també estorions, se acabe, leshores tindrem ab molta abundànsia tot això que·ns falta ý altrés moltes coses més. Don Pedro: Dit me han que és un real principi lo de aqueixa sèquia ý molt magnífich ý també molt segur, que és lo que més importa per a semblants obres. ¿Què és la causa per què no·s prosegueix aqueixa obra que tanta utilitat ý aliment portarà ad aquesta ciutat? Fàbio: No sé yo donar-hi rahó alguna, almenys que bona sia. Lo senyor Lúcio podrà ser que le y sabrà donar. Lúcio: Tampoch le y sé yo sinó que crech que Déu no és servit donar-lo encar·a la hora, com no la ha donada tanpoch a les mines ý serà assò per nostres pecats, que no és de crèurer que altra cosa sia, perquè

vehem clarament a l' ull la posibilitat de la obra, vehem lo brau ý perfet principi que bé consideram cumplidament la grandíssima utilitat que portaria, finalment sabem quants milanars de ducats nos coste ja en lo que y tenim fet fins ara, ý veig que no tenim cosa més oblidada que aquesta malasortada obra que és una seguedat, que és una simplisitat, ý estich en dos dits de dir que és una grandíssima maldat, la major que may sia en lo món estada, que casi sap a espésie de traïsió la que fan a esta mísera ciutat los que li destorben tan notable ý tan caudal edifici com és aquest ý de tanta importància per a l'aument de aquest poble. Hoja·m qui ohir-me vulla ý entenga·m qui entendre·m vulla que si a entenent se donen que asò a la darreria se escusara, van-ne molt enganyats, que en un temps o en altre o per la ciutat o per lo rey o per altres persones ab llicència del rey no·s dexarà de fer la sèquia; lo que a mi me pesa ý en la ànima me pesa és que en nostres dies poríem haver ý gosar lo bé ý volem-lo allargar per a altres dies. Per donar orelles a enemichs del bé commú, deuria la ciutat considerar que ara ja no és hora de desemparar la obra estant en los térmens que està, perquè és molt clar ý cert que si la desempara, perdudes resten aquelles set mília lliuras que ara últimament s'í són gastades ý per ço havem de fer en aquest cas, lo que fan los que tirant a una casa perden un virot, que tras lo primer tiren lo segon per cobrar lo primer. No s'escusen ab dir que no y ha forma, que ab veritat ja s'í és pensada ý trobada molt bona sens perjuhí de la communitat, ý si massa me estrenyen ý sens perjuhí dels particulars de aquella, mas no veig que res agrada ni veig, que en res se resolguen sinó en mal cantar ý porfiar. Fàbio: Yo hé ohït dir que dexen de fer eixa sèquia perquè costaria cinquanta mília ducats o més, que ja veu vós quant és excessiva la summa per a una ciutat com Tortosa. Lúcio: Què importa! que aprés ne valdria la terra que·s regaria cent cinquanta mília més del que val ara! Ý per ço hé yo dit moltes vegades que no seria gastar, mas esmersar sobre lo aument de son propri patrimoni a molts sous per lliura si la cèquia acabaven. Una cosa me hé immaginada ara mateix ý és que si nostres avis, los que feren aquella tan admirable obra de la çut per a poder traure rech de Ebro, que parexia llavors a tot lo món imposible poder-la fer, resucitaven ý veyen

la negligència ý pusilanimidat de nosaltres en no haver tingut ànimo ni indústria per a proseguir ý donar conclusió en lo que resta a fer, que és la sèquia, avent ell emprés ý acabat lo més dificultós ý casi imposible, ¿què dirien ý en què·ns tindrien? Tinch cregut que·ns negarien per fills com a indignes de tals pares. Hé ohït dir yo que, quant se feya aquella imperial obra de la çut, les confraries de la ciutat anaven a porfia sobre quala se senyalaria més, ý que totes feyen tanta diligència com a si ab allò se avien de salvar, ý aprés de vèurer-la feta, com que veyen lo que a penes creyen, tras haver cantat lo Te Deum laudamus, a veus plenes cridaven: Ara serà franca ý prosperada la pàtria! Assò deyen ells tenint per indubitat que sos fills no alsarien la mà de la cèquia fins ésser acabada. Ý nosaltres no tenim cosa més oblidada. Com se faria gran poble aquest si regadiu tenia ý majorment de aygua de Ebro! Don Pedro: Si encara me maravelle yo com no és major, ab tot que no té regadiu, tenint tantes calitats ý cantitats com hé ohïdes yo. Per cert tinch que deu haver-hi alguna cosa natural ý secreta o serà per algun contàgio. Teniu-ne vosaltres de assò ohït res a vostres antinchs? Fabio: Ohït hé yo que feya gran destorp a l'aument de aquest poble unes aygües empantanades que ab sobres de temporals se resten en unes partides del terme assí devant nosaltres, casi juntes, que·s diu Castellnou ý Vila_roja ý hé ohït que si vénen a ésser tants los temporals, que les aygües de aquestes dos partides se junten, que com hà vehïnes se pot fer hí·s sol fer que en aquells anys que assò se aconté no s'escusen febres mortals así, ý sé dir-vos que yo les hi hé vistes dos vegades tals que no devien res, en ser cruels, a pestilència, ý deyen que assò les causava especialment en lo any mil sinch_cens vint_ý_cinch ý en lo any 1547 foren tan braves que arruynaven la ciutat no menys que la dexà arruinada la pestilència que fonch en lo any 1520"> ý 21, ý també en lo any 30, que totés aquestes calamitats hé vistes yo en mon temps sobre aquest poble. Don Pedro: Yo bé crech que això és colque cosa ý acomsevulla deurien, senyors, remediar-ho si posible és. Mas dupte molt que aqueixa sie la causa principal perquè dexa Tortosa de ésser major ý si altra no n'í trobau, a la fe, aqueixa no·m basta. Prou que ja sobre aquesta matèria hé vingut yo a fer gran reflecció ý hà philosofejar altres vegades com és pensar ý especular com són uns pobles grans sens de sí tenir fonament perquè deguen ésser-ho, ý altres com són tan richs tenint aparell per a ésser molt grans com ara verbi gracia aquest, ý més que vém

una ciutat que molts centenars de anys és estada molt gran ý aprés la vém molt chica com ara es Lleyda ý altra que solia ésser molt xica ý ara és molt gran com Barcelona, essent lo territori en Lleyda no pitjor ara que abans ý en Barcelona no millor ara que abans, ni tanpoch sabent de alguna de aquestes dos ciutats casos notables perquè la huna de aquestes degués tant disminuir ni l'altra tant aumentar. Per a tot lo qual me vinch a resoldre ý determinar sens voler especular los secrets de la natura, lo quals, a la veritat en aquestes dos ciutats no han obrat, perquè ella tostemps és una, ý los efectes de estos dos pobles són estats vàrios ý com ja també tinch dit casos notables no·ls sabem, que aquestes prosperitats ý adversitats pàsan de tal manera perquè Déu ne és servit així, ý esta és la millor ý més fundamental rahó ý més cathòlica, que totes les altres, jugar a devinar. Lúcio: Yo estich també en això en tot ý per tot. La prova tenim en la mà ab aquesta ciutat que com, senyor, haveu dit, Tortosa no obstant que és la tercera població de Cattalunya en cantitat, és tan poca al respecte del que deuria ser que no és casi res, perquè ¿què ha de tenir un poble per a fer-se gran que no tinga Tortosa? Primerament bon clima, bon siti, molt comersi per la mar ý per lo riu ý també per la terra, dos ports a la mar e igual distància a les tres principals ciutats de la corona; ý en la mateixa està de la de Mallorca. Molta còpia de averies, de sal ý de peix major, de varietat ý abundància de fruites, gran longitut ý latitut de térmens, molta llibertat per sos privilegis ý ab tot assò la vém tan poca: com és donchs que pot ésser sinó que, com diu lo senyor don Pedro, a Déu plau així? Fàbio: Ara donchs, senyors, si a Déu plau així, plàcia també a nosaltres ý tal la·ns conserve lo mateix Déu ý tals nos viscam en ella, ý puix no·ns hi falta lo que havem menester, no serquem lo que no havem menester, perquè les coses mijanes són més durables ý per ço Tortosa ha tant envellit, com lo senyor Lúcio ha amostrat, perquè no és estada masa gran. Façam gràcies a Déu per lo que som ý supliquem a la bondat sua infinita que tal nos lo conserve ý tots temps per a son sant servey ý en la religió christiana, cathòlicament dexe perseverar los de aquesta ciutat fins al dia de la fi universal ý general. Amen. Lúcio: Ab totes les rahons se fa drinc. No us oblideu de pendre ans que hixcau de aquí de la barca aqueixes dotze saborgues que havem mort, que les haurem de menester! Don Pedro: Yo almenys ne vull dos per a portar-me·n demà en pa per al camí.

Fabio: Serà molt ben fet que sabogues no se·n troben en tota part ý vostres mercès, puix són prop sa casa, vajen en bo'hora ý a mi donen llicència per a anar-me·n a la mia. Lúcio: Reste·s a fer col·lació ab lo senyor don Pedro. Fàbio: No puch, que tinch que escríurer ý ha-y negosis; de bon matí seré assí puix todavia vol partir-se. Anar-nos-ne·m un tros de camí ab ell ý porem contar-li lo que més resta a dir de les coses de Tortosa ý especialment se dirà lo que sol valer quiscun any lo peix que assí se mata ý les sals que assí se fan ý les averies que assí se crien ý los fruits que s'í cullen que no·l maravellaran menys al senyor don Pedro que tot lo que ha hoït. Don Pedro: A la fe, senyor, que és mester que jo u sàpia tot, puix m'í trobe. Lúcio: Sia com vostra mercè mane que a mi no·m desagrada. Laus Deo optimo et maximo.