Història de Jacob Xalabin

[TEXT] Açí comenssa la Istòria de Jacob Xalabín, ffill de l'Almorat, senyor de Turquia, on se conté quines aventures li vengueren en la sua vida, ne con ne en qual manera finà sos dies per mans de Beseyt Bey, son frare bastart, qui axí mateix aucís son pare, segons que hoÿrets.) I Devets saber, e cosa notòria que és, que en l'any de nostro Senyor ·MCCCLXXXVII·, en les partides de Orient, ço és, là on era la gran Troya edifficada, qui are és apellada la Turquia, la terra que senyorege l'Amorat turch;

e com lo dit Amorat, per nom Elbay Morat, stant en gran prosperitat de la sua senyoria en una ciutat de la sua terra, molt gran, appellada Borsa; e aquest havent ·II· fills mascles, la ·I· ladesma e l'altre bastart; e com la ·I· dels dos fills, ço és lo bastard, per nom Beseyt Bey, lo

dit Amorat, pare seu, lo dit Beseyt Bey fahés star continuadament en la frontera del Gran Caramany; e lo dit altre fill seu, per nom Jacob Xalabín, qui era ladesma, present continuadament stigués ab lo seu pare en la ciutat de Borsa, axí com cell qui l'amava molt (e fer que ho devia, com era son primogènit), e stant axí com a senyor se pertany, delitant-se en anar a cassar axí com cell qui hi trobava gran pler, axí com senyor deu fer.

E lo dit Amorat sí havia muller, madrastre d'aquest Jacob Xalabín, la qual era fembra molt jova e de linatge de grechs, la qual havia nom Issa Xalabina, e com cella qui continuadament stava en grans balls e de ssolassos, axí com dona de gran stament se pertany. E aquesta tots jorns appellava e feya venir son fillastre Jacob Xalabín, axí com cell qui era hom molt bell e graciós, de edat de ·XXII· anys, e cell qui en totes bontats era complit; e la dita Issa Xalabina, continuant ab aquest seu fillastre Jacob Xalabín tant e tan

fort, que no podia estar ·I· quart d'ora que aquest no li fos denant, que de present ella no·l fahés venir. E ·I· jorn, stant ella en la sua cambra, e la dita dona, ella, no vahent negú en la dita sua cambra sinó Jacob Xalabín, fillastre seu, ella, axí con, aquella que amor la destrenyhia, no pòch pus soferir, si sabés ésser morta, ans, axí com a desesperada e avorrint lo seu senyor e marit e no anant-li lo cor en ell, sí·s levà en peus, e ab los brassos estesos abrassà e besà molt stretament lo dit seu fillastre, dient: —O amich, jo són morta si no·m compleys a la mia voluntat.— E dementre que aquesta, axí strenyent e besant desordonadament lo seu fillastre Jacob Xalabín, e no mollant-lo, ne membrant-li de la amor de son marit, lo qual ultra mesura la

amava, lo dit seu fillastre no sabé què·s digués ne què·s fahés; per què, ab bella care e molt plasent e molt graciosa, ab dolces paraules a ella respòs e dix-li: —Dolsa mare mia, jo són sclau e servent vostro, per què jo són prest e apparellat de servir e complir a tota vostra voluntat en tot ço e quant a la vostra senyoria plaurà; e no tant solament en açò, mas en molt major cosa que no és açò, pus que fos a delit de la vostra persona.— [...] E ella, vahent la tant graciosa resposta que lo dit seu fillastre li havia feta, de present totes les sues junctures e moviments de la sua persona li abandonaren en abundància desordonada, en compliment de desig. E lo dit Jacob Xalabín, vahent la mala volentat desordonada de la sua madrastre, de continent, axí com acell qui era molt discret e savi, sí·s desexí d'ella, e sí s'isqué de la sua cambra, e cridà un seu gran companyó qui havia nom Alí Baxà, lo qual ell molt amava, axí com se

feya a ell l'altre. E aquest Alí Baxà sí era homa jova, de edat de ·XXIIII· anys, e era molt graciós, e homa fort savi, lo qual era fill de ·I· prohom qui havia nom Alí Baxà, axí com ell mateix, lo qual era governador e conseller major de l'Almorat. E aquest Jacob Xalabín havia pres en tanta d'amor aquest jove Alí Baxà, que abdosos no·s podían partir, en anar ne en menjar, ne en bevent ne en dormint, ans tots temps continuadament estaven ensemps en casa del prohom Alí Baxà, pare del dit jove. E lo dit Jacob Xalabín, haver cridat son companyó Alí Baxà, sí li dix que·l seguís; e isqueren-se del palau, e faheren la via del dit Alí Baxà, là hon havien acostumat de menjar e de dormir; e de present sí prengueren lurs falcons e lurs cans, e sí isqueren de la ciutat de Borsa e anaren a lur cassa, axí com aquells qui eren molt usats; e stigueren tant fins al vespre. E aprés, l'endemà, gran matí, aquest e Jacob Xalabín sí·s levaren e anaren a la

dita cassa; e açò feya Jacob Xalabín per tal que·s lunyàs de la dita madrastra, la qual veya molt folla e desvergonyada. Per què ell, volent guordar la honor de son pare, segons que·s pertanyhia de fill, lunyava·s aytant com més podia, que no li fos denant. E la dita Issa Xalabina, vahent que lo dit seu fillastre no venia en lo palau axí con solia, de present sí li tramès missatge que vingués; e lo missatge jamay no li podia atrobar aquest Jacob Xalabín, con, envides era levat, sí anava a la dita cassa e venia gran nit. E la madrastre, qui víu açò, de continent se penssà que aquest li diffugia, e sí dix en sí matexa: "¡Ay, d'aquest traÿdor deslayal que jo tant amava! E axí fuig de mi?" E ss'amagà, perquè ·I· poch no cuydava esclatar lo cor. E penssant-se que negun remey no podia donar a la sua voluntat, sí perdé lo menjar e lo dormir, tant que caygué en gran malaltia de desplaer e de ira. E l'Amorat, son marit, vahent la dona que ell tant amava, cayguda en tant gran malaltia, sí n'ach lo major dol del món, e sí li dix:

—Ay, bella dona, muller mia! E què havets vós? Ne què és açò?— E la dona li respòs que verament era morta. E lo dit Amorat, no sabent què·s fahés de la sua muller, que ell tant amava, de present fóu venir metges de totes parts, dient-los: —Mestres, gordats bé la mia dona, ma muller, ja quin mal ha, e aportats-la a guarió. E penssats de demanar de l'or e de l'argent, que jo us ne donaré aytant com ne querrets.— E fer que ho podia. E com los dits metges guordaren la dita dona e la sua orina, e palparen-la, no hac mal al món que li coneguessen, hans ne estaven molt maravellats, e sí digueren: —Verament, senyor, nós no havem ne conexem quin mal ha aquesta dona.— L'Amorat, qui hoý dir tals paraules als metges, per ·I· poch no isqué de son seny; e sí dix: —Ho, mestres: vosaltres qui sóts tant sients e tant solempnes, ¿com se pot fer que vosaltres no podets conèxer lo mal de aquesta dona?— E ells tots li respongueren que ells verament no li conexien nagun mal. Per què l'Amorat, axí con aquell qui era molt torbat de la sua muller, sí tramès sos missatges en Contastinoble, ço és, a l'amperador, e altre al batla

dels venecians, dient e fahent a ssaber a l'emperador que ell lo pregava que de continent, vist los missatges, fahés fer crida per tota la sua terra que tots quants metges hi hagués deguessen anar a la ciutat de Bossa, ell prometent en aquells grans dons e grans havers, si donar podien guarió a la sua muller; no res menys, preguant lo batle dels venecians que de present degués tremetre missatge en Vanècia per aquella matexa raó: que si negun bon metge hi havia, que degués venir a ell. E de present que los missatges foren en Contastinoble, l'emperador féu fer la dita crida, que tots quants hòmens hi hagués qui sabessen d'art de medecina, que deguessen anar, sots pena de cors e de haver, en la ciutat de Borssa. E, axí mateix, lo batle dels vanecians tramès en Vanècia ·I· grip armat, e faheren semblant crida de part del Comú de Vanècia, preguant los metges que per honor de l'Amorat deguessen anar a Borssa, e que si

podien retre guarió a la muller de l'Almorat, que n'aurien grans remuneracions, ultra lur salari. E con en totes aquestes parts fo feta la dita crida, molts metges e solempnes vingueren en la ciutat de Borssa; e, vahent la dona fort passionada jaent en son lit, guardant e palpant aquella e la sua aygua, negun d'aquests no conexia ne sabia ja quin mal havia. E l'Almorat, vahent açò, mogut de gran bascha e angoxa de son cor envers la sua muller ja què n'era, e los metges digueren: —Senyor, no ha remey al món que li puguam donar.— E la dona, axí com aquella qui no desijava sinó la mort, per ço com no podia complir a la sua voluntat, no menjava ni bevia, ans tots jorns se aprohismava a la mort. E sdevench-sa que, entre los altres metges, sí y vench ·I· metge juheu, nadiu de Contastinoble, qui havia nom en greguesch Quir Mossè. Aquest Quir Mossè era fort home

subtil e agut e entès en tots sos fets; e com sia cosa notòria que tota complida penssa de trahició e de falssia e de barataria sia en juheus, e aquest sí era ·I· d'aquells en qui gran barataria abundava, e con aquest fos devant aquesta dona Issa Xalabina, mirant-la e guardant la sua orina ·I·, ·II· e ·III· vegades, no podia conèxer lo mal de la dita dona, e sí·s penssà e dix en sí mateix que no ha perssona en lo món qui mils sàpia lo seu mal con fa ella mateixa. E sí·s penssà de pendra-la en paraules, e sí la enterroguà dient-li, tot en rient: —Senyora, yo conech quin mal havets, e jo us ne guorré si guayre m'ó grahits.— E la folla de ffembra, axí com aquella qui ha lo cor mogut, no metent sabor en sos moviments, de present, hoynt dir les paraules al dit metge juheu, sí·s dressà, e, sient en son

lit on jahia, sí reguardà lo juheu, e sí li dix: —O metge, ja t'agués jo donat tot ço que tu sabesses demanar, e que m'ajudasses en les grans angoxes mies.— E lo dit juheu, vahent la dita dona e havent conexença del seu moviment, sí li dix: —Senyora, hajats bon cor, que de cert jo seré aquell qui us guariré he us ajudaré en vostres necessitats.— E la dona, hoynt dir aquelles paraules al metge juheu, penssant-se ella que ell ho sabés, près a gitar hú gran suspir. E sí li dix: —Mestre, sapiats que, si yo no hé mon cor complit de mon fillastre Jacob Xalabín, jo sens naguna falla són morta.— E lo juheu, qui hoý dir semblants paraules a la dona, de present li dix: —Senyora, de cert estats ab bon cor, car yo seré aquell qui en breu temps hauré donat acabament a vòstron desig.— E la folla de dona, de present que hoý perlar lo dit metge, tantost voluntat la adolcí, e comenssà de pendra tant fort speranssa en sí mateixa, que mantinent manà donar de l'aur e de l'argent al dit juheu assats. En tant que, en la dita cort, Quir Mossè anava e Quir Mossè venia devant tots los altres metges; per què l'Amorat de continent donà

a tots los altres metges comiat, vahent que la sua dona ·I· poch havia pres de mellorament devers que solia. E sí dix al dit metge juheu ja con li anava; e lo dit Quir Mossè li dix: —Senyor, stats ab bon cor, com, ab Déu, jo la guorré.— E l'Amorat, axí com aquell qui molt la amava, fo molt alegra de les paraules que lo juheu li havia dites, e de present sí fóu manament a son tresorer e a tots sos hòmens e officials que tot ço que mestre Quir Mossè volgués, li fos de present donat. E lavors vahérets lo juheu gran senyor e tenir gran stat, per ço com havia tot so que queria. E què féu aquest traÿdor? Axí com cell qui tot tractament de falssia era en aquell encorporada, sí s'esmaginà que prengués gran amistat ab Jacob Xalabín, en guisa que com fos en gran amistat ab ell, que ell tractàs e fahés en guisa que ell fahés ço que la madrastra volia. E, a poch a poch, vuy donava ·I· bell cavall a Jacob Xalabín, e demà una joya, e adés una cosa, adés una altre; sí que ell entrà en tan gran amistat ab aquest Jacob Xalabín, que tots jorns staven ensemps; tant, que quant vench que lo juheu víu que foren ben domèstichs, lo juheu sí li dix ·I· jorn:

—O senyor, de una qüestió vos vull demanar. [...] —E quina, mestre?— dix Jacob Xalabín. —Jo, senyor —dix Quir Mossè—, vos ho diré. ·I· hom és qui per pocha cosa pot donar gran restaurament de vida, e no ho fa, ans lo jaqueix morir no volent ajudar a aquell. Aquest aytal, pecca o no?— Respòs lo fill de l'Amorat: —Temies-te que pech? Och encare, que deuria morir si ell pot altre restaurar de mort, sens fer dan ne cosa no leguda a sí mateix. —Per ma fe, senyor —dix lo juheu—, vós havets dita gran veritat. E sapiats que vós sóts aquell qui la pus noble e la pus excel·lent criatura del món lexats morir e languir. —Con, jo?—dix lo fill de l'Almorat —. E nagú mor per culpa mia? —Och, cert, senyor —dix lo juheu—: la senyora Issa Xalabina mor, que res al món no la pot estòrcer sinó solament vós, senyor. De què féts gran peccat com no li ajudats, con no ha hom al món qui ho sabés sinó ella e vós.— De continent que Jacob Xalabín hoý aquestes paraules, de present li anà lo cor en sa madrastra, e respòs e dix: —E con? Cà, fill de cà, vé-te·n, e perteix-te

de mi, e jamay no sies en loch on jo·t vege! Com sàpies que, si tu m'és jamay devant, jo·t faré menjar a cans. ¿Com, cà, fill de cà, e tu·m goses dir aytals peraules de la mia madrastra? ¿E qual pare seria al món que confiàs del fill? ¿E qual fill seria al món qui fos ten desleal ni tant malvat qui fes semblant cosa ne le·s mesés dins son cor, ne·s penssàs? ¿De qui·s poran confiar les gents del món, e majorment los pares, que no puguen confiar dels fills? O traÿdor malvat, plen de tota malícia!, parteix-te denant mi, e no·m sies devant.— E lo dit joheu, hoynt les paraules que aquest li hac dites, ple de confusió sí·s partí devant ell, e de present se n'anà al palau hon la dona jahia, e sí se n'entrà en la cambra, axí com cell qui tot hom li feya gran honor. E com fou dins la cambra, la dona, qui·l víu venir, sí fou molt alegre e n'ach molt gran plaer, axí com aquella qui stava en sperança de la sua folla voluntat. E de present la dona, dressant en son lit, li dix: —Donchs, mestre, ¿haurà acabament mon desig?— E lo dit juheu, ple de mal ayre e de mal talent, li respòs: —Senyora, no ha remey al món que vós pugats haver, ne us cal alegrar de Jacob Xalabín.— [...] —Com, mestre!— dix la dona—. ¿E quina serà la consolació ne la sperança que vós ma

darets ne jo sper de vós, si axí és del fet ne altre remey al món donar-s'í pot?— E la desestruga de dona, axí com aquella qui era enclinada a la sua mala voluntat, vahent que de aquell no podia haver remey, sí cuydà exir de seny, e sí jaquí anar lo seu cap sobre aquells delitables coxins que tenia en son lit, axí com a senyora semblant se pertanyia. E començà a dir : —Are és fet devuymés de mi, e no ha res al món qui·m puscha estòrçer de mort. Ay, mestre, ¿e con lo primer jorn que jo·t coneguí nom diguist aquestes paraules?. Car, si u haguesses, are no fóra jo en aquesta dolor. O mort, ¿e com no vinguist lo primer jorn? O mort, prech-te que no·m faces penar; vine, car ·I· dia m'és ·I· any.— E fahent la molt noble dona aquest dol, sí entrà per la cambra l'Amorat, marit e senyor seu, axí con aquell qui era molt angoxat de la sua muller que tant amava. E con víu ella jaura axí e fer mal capteniment, ·I· poch no cuydà exir de son seny; e sí dix a mestre Quir Mossè: —E on és la vostra sciència? E on és la

vostra medecina? ¿E què és açò, que guarió nos puscha atrobar en aquesta mia dona?— E açò deya ell per la gran amor que li aportava, no penssant ne albirant en la volentat folla que ella havia tan desordonada; mas, axí con cell qui coralment la amava, axí com se pertany de marit a muller, havia gran compassió del seu mal. O!, con lo malvat de juheu, vahent axí l'Amorat destribanat, e cuytat de la sua muller, vahent-la axí aprohismada a la sua mort, vejats cruel e malvada penssa que·s pensà. Lo malvat traydor de juheu, ell s'esmaginà e dix en sí mateix : "Jo són en desgrat de Jacob Xalabín, que per paor d'ell jo no hic gosaré aturar; e jo are són gran senyor, é tot ço que vull. Cové que prengua qualque concell e manera ab què puscha star e perseverar en la prosperitat; axí mateix, que cerch que la dona hage gorió." E sí ss'esmaginà que concellàs a la dona que fahés matar Jacob Xalabín, en guisa hí en manera que, pus que lo fill de l'Amorat fos mort, que ell no hauria paor de negú; e pus que la dona sabés que ell fos

mort, sí li exiria la amor del cor. E axí com hac penssat en sí mateix aquesta mala penssa, sí se acostà a la dona, e sí li dix: —Senyora, veus-ho del fet. És aquest: vós sóts morta, e, si vós vos volets, vos podets restaurar. —¿E com —dix la dona— me pots tu dir això? Que no ha res al món que·m pugua restaurar de mort.— Dix lo juheu: —Si vós vos volets, sí farets, e jo dir-vos-ho hé. No ha res al món qui tant bastant sia de traure la amor del vostro cor com és la mort. Car sapiats de cert que, si Jacob Xalabín mor, vós de present haurets guarió; e, axí, vejats si val molt més que ell muyra que si vós moríets, qui sóts tan notable dona e cella en qui tota aquesta província penja, e cella que lo senyor Amorat ama més que sí mateix. E, donchs, senyora, dats-vos confort, e penssats-vos en aquesta cosa.— Hon, con la dona hoýs aytals paraules, molt altament pronunciades e dites per lo dit Quir Mossè, ella, axí com cella qui havia lo cor molt frèvol, donant fe a les paraules que lo juheu li hac dites, sí respòs e dix que bo seria que son fillastre morís. Però dix la dona: —En quina guisa se porà fer?—

Lo dit juheu li respòs e dix: —Senyora, lexats fer a mi.— E de mantinent lo juheu sí anà a l'Amorat, qui no era molt luny de la cambra, e sí li dix, fahent molt trista cara: —Senyor, jo vench a pendre comiat de vós, e me·n vull anar.— On, com l'Amorat hoýs aytals paraules del mestre juheu, en qui ell tant confiava de donar guarió a la sua dona, sí dix de present: —E com, mestre! E què és açò? ¿E és aquest lo confort que vós ma darets de la mia dona, ma muller? —Senyor —dix lo juheu—, no ha res en lo món qui puscha escapar la senyera de mort. —O mestre! —dix l'Amorat—, ¿e tan fort manera és aquesta? Are conech jo que nostro Senyor me vol mal e·m vol punir, car verament los meus dies són breus, si aquesta que jo tant àm mor. O mestre!, prech que tu·m digues quin mal tant desaventurat és aquest, que no puscha haver remey. —Senyor —dix lo juheu—, aquest mal que aquesta dona ha és fort estrany mal engenrat dins lo cors, lo qual mal, senyor, ha nom "xamxa", lo qual, senyor, vós li havets engenrat. [...]

—Con, jo?— dix l'Amorat—. No·s pot fer. —Senyor —dix lo juheu—, ver dich; e si axí no és, vull que·m tolguats la lengua. Car la dona ajustant-sa ab vós, e vós ab ella, de sobres de amor que ella ha haüda a vós, ha concebuda dins son cors e ha engenrat lo mal que ha.— E l'Amorat, axí com aquell qui amava sa muller, hoynt les paraules que aquest li deya, sí cuydà exir de seny; e sí dix: —Donchs, mestre, ¿no·s pot donar negun remey en aquest mal? —No, senyor —dix lo juheu—, sinó solament ·I·.— E dix tantost l'Amorat: —Prech-te que m'ó digues. —Senyor —dix lo juheu—, jo bé us ho diria, mas hé gran pahor de la vostra senyoria. —E com —dix l'Amorat—, mestre? Diguats so que us vullats. —Senyor, mercè vos deman —dix lo juheu— de açò que jo us diré. Verament, senyor, no ha res al món qui puscha restaurar aquesta dona sinó ·I· cosa, ço és, lo fetge vostro o de vostro fill, que lo vostro e lo seu és tot hú. E per ço com jo hé conegut aquest mal, ja que bé ha pessa que ho sabia, mas yo hi cuydava donar remey ab algunes medecines;

e per ço no u havia volgut dir. De què, senyor, per ço jo vinch pendre comiat de vós, he us dich lo fet de la veritat. E si axí, senyor, no és com jo us dich, vull que·m tolgats lo cap. Per què, senyor, la vostra mercè!— L'Amorat, hoynt axí perlar lo juheu, sí se n'entrà dins en la cambra, e allí sí comenssà de fer lo major dol del món, smaginant-se en les paraules que lo traÿdor de juheu li havia dites. E esmaginant en la sua muller que ell tant amava, e pensant-se en lo seu fill tant graciós, primogènit seu, qui ell molt amava, ell sí deliberà en sí mateix per ço com no ha tant alta cosa al món con és l'amor de dos qui s'amen, e com sia certa cosa que diu, en ·I· loch de l'Evangeli que sant Matheu fou, "que pare e mare e fill jaquiràs per ta companyhia". E aquest senyor de Amorat fo ·I· de aquells, que abans deliberà, e·s meté en son cor, que fahés matar son fill Jacob Xalabín, que no si la sua muller murís, per dar restauració a la sua muller. Per què ell de present, estant en la sua cambra, cridà ·I· missatge e sí li dix: —Susare fé·m venir Alí Baxà, lo nostro governador.— E de present lo missatge ó anà dir a Alí Baxà, que lo senyor lo demanava. E de present

Alí Baxà vench devant lo Amorat; e con li fou denant, que negú no hac en la cambra, sí li dix: —Prech-te que de present faces so que jo·t manaré.— E Alí Baxà, qui hoý axí perlar l'Amorat, que·l pregava, sí fichà los genolls en terra, e sí li dix: —O senyor, ¿e com se avé açò, que vós pregats a mi? ¿E no sabets jo tots temps sí són stat obedient al vostro manament? Donchs, senyor, ¿com s'í avé are que vós pregats a mi? Penssats de manar, senyor, tot so que a vós plàcia, car jo sclau e servent són vostro.— Però no sabia ell ne·s penssava qual manament li devia fer, segons que veurets. II COM L'AMORAT MANÀ. ALÍ BAXÀ QUE MATÀS SON FILL JACOB XALABÍN L'Amorat, qui en aquell punt se pudia reputar fora de son enteniment, ab la cara falssant devant Alí Baxà, sí li dix: —Vé-te·n, e de present mata mon fill Jacob

Xalabín, e aprés obri·l e aporta·m lo fetge seu. E tost; e no m'í contrasts, si·t plau. E féu de present.— Per què are podem dir: homa sens negun enteniment e sens neguna discreció, ¿ab quals entràments se podia esmaginar aytals coses, ne ab quals labis podia pronunciar aytals paraules? E quals fills seran qui puguen confiar de homa del món, si de lur pare no confien? Que aquest pare qui havie aquest fill tant graciós, lo qual era lo seu primogènit, consentís que morís: o! ¡tan cruel cosa era aquesta, que tant solament per donar guarió a ·I_a· dona, ell consentís a tan cruel cosa que fahés matar a son fill! Però, per ço com Amor, segons dit és, lo destrenyhia, e·l forçà que ell manà açò en aquest seu governador Alí Baxà. E ell, hoint tant cruel paraula con aquesta era, que lo seu senyor li havia manada, per poch no·s cuydà esmortir devant son senyor. Però ell, qui víu que axí lo soptava l'Amorat, levà·s devant ell, e axí·s de la cambra, penssant-se que l'Amorat fos exit de son seny. Sí cavalcà, e anà-sse·n a casa sua; e mès-se en la sua cambra, e tanchà·s dintre; e aquí ell molt tenrament plorà tot aquell jorn, e de tot aquell jorn ell no volch menjar ne beurà, esmaginant-se

en la paraula de l'Amorat, dient en sí mateix: "No pot ésser que mon senyor no sia fora de son seny, com aquest tan dolç donzell, e tan amat de totes gents, e cell en qui totes bontats són complides, e cell en qui és tot acabament de gentilesa, man alciure. Què pot ésser açò, ne què vol dir?" E, enaprés con entre sí mateix se era perpensat, gitava lo seu cap en terra e ab habundància de moltes làgrames que dels hulls li exien. E en aquesta forma passà tot aquell jorn e la nit que vench. Planyhia axí mateix, d'altre part, lo seu fill, qui era tan gran amich e companyó seu e en tan gran gràcia del dit Jacob Xalabín. E al matí, axí tost con fou jorn, l'Amorat, axí com aquell qui era molt cuytat de la abominable voluntat, tramès missatge a Alí Baxà que de present li fos denant. E lo missatge vench denant a Alí Baxà, lo qual atrobà molt plorós, e sí li dix: —Mon senyor me tramet a vós que tantost de present vingats a ell.— E Alí Baxà, axí com aquell qui no volia tardar al manament de son senyor, e penssant-se que les paraules del dia passat no fossen fermetives, sí anà de present devers l'Amorat. E l'Amorat, de present que·l víu, sí li dix:

—E donchs, Alí, ¿has donat compliment en açò que yo t'avia manat?—. E de present Alí Baxà tornà tan mort con una cenrra; e sí li dix: —Senyor, no.— E l'Amorat li tornà de present a dir: —Susare féu, si·t plau; e no m'í torns paraula.— E Alí Baxà, qui víu axí tant enfortidament manar e fer tan cruel cosa, sí se·n tornà a la sua casa plorant molt tenrament. E con molt se fou combatut, esmaginà que una vegada li valia més que faés lo manament de son senyor que si venia en son desgrat. E sí·s penssà en qual manera lo alciuria. III COM ALÍ BAXÀ PENSSÀ EN QUINA MANERA MATARIA JACOB XALABÍN Devets saber que aquest Jacob Xalabín sí era jova tan graciós e tant ple de totes beutats e perfeccions, que era una gran maravella. E aquest sí era de edat de qualsque ·XXVI· anys,

e lo seu viure sí era en cassar, e en cavalcar, e en dançar, e en saltar, e en fer moltes gentileses, segons se pertany a ffill de gran senyor. E per ço com és usança que ·I· hom met sa amor en ·I· altre, e specialment hom jove, per què aquest Jacob Xalabín sí havia sa amor mesa en Alí Baxà, fill del dit governador; lo qual Alí Baxà era home jove, de edat de ·XXV· anys, no molt alt de persona, e era hom molt savi e molt discret en sos fets. E amaven-se, axí, abdosos de coral amor; e no era pas maravella, car tots temps se eren nodrits ensemps, de poquesa ençà, en tant que la ·I· no menjava sens l'altre, axí com cells qui eren jóvens e trempats. E aquell jorn hagueren saltat e fets de lurs trempaments e solaços, e açò fo aprés que hagueren menjat. E sí se n'entraren en la lur cambre, axí com cascun jorn acustumaven, en la cesta, e en aquell delitable lit ells se reposaren; e, despullades totes lurs vestadures, exceptades les lurs camises, e posaren-se damunt lo lit per reposar e per dormir.

E lo pare de Alí Baxà, axí com aquell qui stava sperant e perpenssant en qual manera mataria lo fill de l'Amorat, e sabia bé que cascun jorn, en la sesta, que aquests dos dormien ensemps, e Alí Baxà, sperant la ora que·s penssava que aquests dormirien, sí hac ja haüt ·I· coltellàs bé esmolat e bé affinat, de tall molt prim; e ab los brassos bé aremengats, e ab lo coltell en la mà, ell entrà dins la porta de la cambra, la qual atrobà uberta, axí com cella qui de jorn no era acustumada de tancar. E entrant per la cambra tot esmortit, lo seu fill Alí Baxà stava lavores de sobines, que no dormia, e Jacob Xalabín dormia. E quant Alí Baxà víu axí entrar son pare, arremangat e mudat de color e ab lo coltell en la mà, de continent sí surti del lit e sí dix al seu pare : —Què és açò que volets fer?— E Alí Baxà dix : —No digues res, fill, que sàpies que de manament hé de mon senyor que susare que deguoll Jacob Xalabín, e que de continent li aport lo seu fetge.— O, tant amargosa e tant cruel e tant habominable paraula fou aquesta que aquest tan fel e tant car companyó hoý de son senyor e companyó, per què de continent dix al pare: —Car pare, no sia per res!

—E com?— dix lo pare—. ¿E com ho faré, donchs? —Jo us ho diré —dix lo fill—. ¿Lo senyor vos mana que li aportets lo fetge? —Hoc —dix lo pare. —Per ço, pare, anats devall en lo verger, e prenets una sérvia, e matats-la, e trets-li lo fetge, e digats que de Jacob Xalabín és. Que no ha al món hom qui·n conegua res. E jo despertaré a Jacob Xalabín, e cavalcarem, e irem-nos-en per lo món, que jamay serem coneguts ne serem en aquesta terra, ne hom no sabrà res de nosaltres, fins tant que Déu vulla que sia altre cosa d'aquest fet.— E lo prohom Alí Baxà, hoint lo consell que li donava son fill, dix que molt era bo. E sí devallà al verger seu, e près una grossa sérvia e trach-li lo fetge, e calt calt lo aportà al palau, a l'Amorat, qui l'estava sperant. E de present fóu sa reverència a l'Amorat, e dix-li: —Senyor, la vostra mercè. Aveus ací lo fetge de Jacob Xalabín, vostro fill.— E l'Amorat, qui víu lo fetge, de les sues mans pròpies lo près, e sí·l mès en la cambra on sa muller jahia, on lo metge juheu estava continuadament sperant. E quan l'Amoral fou dins, sí dix :

—Mestre. Aveus ací lo fetge que vós demanàs.— E lo juheu, qui víu lo fetge, sí li dix: —Senyor, ¿e és aquest lo fetge de Jacob Xalabín? —Och —dix l'Amorat. —Guardats-hi, senyor, que sia aquest del vostro fill propi; si no, seria gran perill.— E l'Amorat sí li respòs: —Udà, mestre, ¿e no·m creets vós a mi?— Lavors lo juheu, ple de to.a malícia, demostrant e donant a·ntendre que, ab lo fetge fahent medecina, lo donàs a menjar a la dona, sí se n'intrà en la cambra on la dona jahia, e, aprés que fou dins, si·n fóu axir tot hom, que no y lexà romandra nengú. E aprés sí s'acostà a la dona, qui jahia en lo lit, e sí li dix : —Senyora, sapiats si devets star ab bon cor, de cert: que aveus ací lo fetge de Jacob, lo qual ha fet matar vostro senyor l'Amorat.— E la dona, axí com aquella menys de tota discreció, donant fe a les paraules que lo juheu li hac dites, e vahent lo fetge, de present se ymaginà que d'aquell tan gran desig que ella havia tant mès dins son cor no podia haver acabanssa; e, esmaginant-se en la mort qui és

tan principal cosa a desjunyir e partir dues amors, sí s'esmaginà que, de aquell, devuymés no li calia haver speranssa. E respòs al dit juheu: —Mestre, pus que fet s'és, fet se sia.— E de present près confort en sí mateixa. E lo juheu, penssant-la molt, féu-li fer de diverses viandes, segons que ell sabia divisar, per ço que la dona hagués apetit de menjar e que tornàs. E de present la dona hac gorió; de la qual guorió lo Amorat, axí com aquell qui molt la amava, hac gran goig e gran consolació. E fou gran mestre lo dit juheu Mossè. IV COM JACOB XALABÍN E ALÍ BAXÀ SE·n FUGIREN DE TOTA LA CORT DE L'AMORAT E per ço com los hòmens qui són en aquest món posats en algunes persequcions, o per tractaments que contre aquells són fets ne han,

no·s deuen desesperar de la gràcia de Déu e de la gran misericòrdia sua, car ell e no altre és bastant de dar còpia de bé als seus; e per ço com aquest Jacob Xalabín, segons que demunt havets hoÿt, lo malvat juheu havia tractat que morís, e no volent nostro Senyor que aquest morís, ans matent al cor en aquest jova Alí Baxà al seu para que matàs una sérvia, aquella hora per aquella Alí Baxà despertà son senyor e companyó Jacob Xalabín, dient-li: —Senyor, susare de present calvalquem, e partiam de aquesta terra; car sapiats que vostra madrastre cerca per què us puscha fer matar, e mon pare ja ha bé dos jorns que ha manament del senyor Amorat, pare vostro, que us matàs.— On, con Jacob Xalabín, hoynt dir aquestes paraules a son companyó, sí dix: —Donchs, pus que axí és, fugiam a furor.— ¡O discreció d'om, e paciència d'aquest qui era primogènit de tot lo regna, tant graciós e tant amorós de totes gents! E sabent que, per no complir a la mala voluntat de la madrastra

sua, ella tractava que morís, hí ell, no volent divulgar semblant cosa, ans tinent-ho secret, sí deliberà de jaquir tot lo regne, e de anar-se·n per lo món ribalt, e soferint desayre, o en qualque part on aventura lo amenàs. O homa ple de tota perfecta caritat!; ¿com volguist e deliberist de jaquir ton regna e tan gran senyoria, e sostmetís-te no tan solament a hom per ton desanamich qui tractava de ociure·t! Lo ver Déus, qui sab e·t veu de totes aquestes coses, te·n reta lo guardó, e servarà. E havent deliberat Jacob Xalabín ab son companyó Alí Baxà que, partint-se de la ciutat de Borça, sí prengueren dos bons pelafrens, axí com aquells qui havien assats de bons, e sí prengueren de lurs joyes e de llurs tresaurs, axí com cells qui assats n'avien, e axí cavalcaren, e s'hisqueren de la ciutat de Borça tots desfressats per tal que null hom no·ls conegués. E com hagueren cavalcat ·I· tros fora los

murs de la ciutat, sí acordaren que faessen la via de Palàcia e, per consegüent, de Setalia, e que se n'anassen en la Soria, en la terra del Soldà, en guisa que jamés no fossen coneguts. E no hagueren cavalcat pus de ·VI· jornades, que foren en la terra de ·I· senyor turch qui

s'epellava Serca, en ·I· castell qui ha nom Policàssio, hon hagueren dormit la nit. E lo matí no hagueren cavalcat l'esme de ·XV· milles, que ells encontraren, en ·I· bosch qui era molt spes, que·ls isqueren hòmens ladres e de mala vida, qui·ls prengueren e los robaren fins a lurs camises, e hagueren prou a fer que campassen la lur persona de mort. E com Jacob Xalabín e son companyó se viren axí despullats de lurs coses, pensar-vos podets quina dolor podia ésser aquesta: que ells, qui eren hòmens delicats e viscuts en grans ayres, trobant-se descalsos e despullats, los covench de anar a peu; e los lurs peus eren tant delicats, que jamay no eren usats sinó de estar sobre estreps daurats, e no anar per terra sinó per gran delit: are los cové

de anar sobre pedres tayllants e agudes, ¡O, quina compassió d'aquest, qui era senyor e·s volch sotsmetre a sofferir aquest desayre! E vahent-se axí desbaratats, aconortaren-se, e s'ó prengueren en paciència al mils que pogueren. E sí·s meseren en lur camí e penssaren de anar; e, per lurs jornades anant, demanant, con eren en loch de població, per amor de Déu, e sí trobaren assats què menjar. E tant anaren, que foren en una ciutat qui ha nom la Palàcia. On, con aquests dos fossen en la Palàcia, sí se n'anaren a casa de una profembra assats vella, a la qual pregaren que·ls acullís per amor de Déu. On, con la dona vahés aquests dos jóvens qui parien hòmens de camí, e nuus e despullats, dix-los que molt volentera, e que penssassen de entrar. E de present que foren dins la casa, la dona penssà de fer bon foch, que bé·s pensave que més fret havían que calor, axí com cells qui no tenien sinó les camises. E, havent fet lo foch la dona, aquests s'í posaren de prop, e la dona sí·ls donà pa, e raÿms, e let, e de açò que havia; aquests menjaren, e la nit qui vench dormiren. E aprés, l'endemà, axí con fou jorn, Alí Baxà sí dix a son companyó Jacob Xalabín: —Companyó —e per ço lo appellà companyó, que no hagués a dir "senyor", per ço

que null hom no se n'adonàs. E sí li dix: —Jo iré per la ciutat acaptant, ja si trobaré res, en guisa que hajam què menjar.— E dix Jacob Xalabín: —Spera·t, que jo vull anar ab tu. —Certes —dix Alí Baxà—, no farets pas; stats-vos ací. —Certes —dix Jacob—, sí faré.— ¡O bontat de hom qui no volia haver aventatge, ans volia ésser agual ab lo companyó en la misèria, anar demanar per amor de Déu! En tant que aquest Alí Baxà anà per la ciutat, no volent que Jacob Xalabín hi anàs; e (Déu, qui no fa sinó tot bé) de present trobà molts diners, que li donaren per amor de Déu; e aprés anà-se·n a la plassa, e comprà pa, e let e fruyta. E fon a la casa, e dix: —Companyó, avet aquests diners que m'àn donats per amor de Déu, e vet què hé comprat.— E sí comensaren de menjar. E aprés, l'endemà e l'altre jorn aprés aquest, Alí Baxà anà tant per la ciutat fins que atrobà tot lo món de diners, de aquella moneda; sí que ells se compraren sengles vestadures de cothonina, ja que ells no eren vesats sinó de draps d'aur e de seda; però lavores hagueren goig que n'haguessen de cothonina. E con Jacob Xalabín,

fill de l'Amorat, hac la vestadura, e Alí Baxà per semblant, sí·s meteren de anar per la ciutat. E axí con cells qui·n venien de loch, sí·n, feyen atret en lurs comportaments, sí que ells se n'anaven e·s deportaven al palau del senyor. E los seus cavallers qui feyen de llurs cavalleries e de lurs trempaments; e aquells, axí com aquells qui n'eren usats, no·s pogueren star de no pendre-s'í; aquest Jacob Xalabín (e son companyó axí mateix) mès-s'í —. E, special, Jacob era tant valent hom de sa persona e tan trempat, que no y ach cavaller negú, ne altre, que li pogués metre lo peu devant, volgués de torneig, o de força de trempament o de què·s volgués. Aquests faheren tantes de cavalleries de lurs perssones, que tots cells de la cort n'estigueren meravellats, tant

que vench a hoÿda del senyor d'aquell loch, dient-li: —Senyor, sapiats que ací ha ·II· jóvens strangers qui fan de les pus stranyes meravelles del món, ço és, totes cavalleries; e en special la ·I· d'ells.— E lo dit senyor de la Palàcia, qui hoý açò, volch-los veurà; per què li foren amenats devant, e sí los demanà e los interrogà ja d'on eren ni de qual terra. E Jacob Xalabín respòs axí con aquell qui era molt savi e discret, e dix : —Senyor, nosaltres són hòmens qui vem per lo món sercant la nostra ventura.— E lo dit senyor, qui hoý axí aquest parlar ab aquelles paraules tan discretes e tant plenes de discreció e de perfecció, sí dix en sí mateix: "No ha gentilesa en lo món que en aquest no sia". E de present li féu gran honor, e sí·ls preguà que deguessen aturar en la sua cort e que ell los daria tot so que haguessen mester, e de açò los preguava. E Jacob Xalabín respòs: —Senyor, la vostra mercè: nosaltres no y som per aturar. Hòmens som viandans; per què, per res no hic aturaríem.— Lo senyor de la Palàcia, qui hoý que ells

se·n volien anar, sí esmaginà que, per ço com ell esperava son genrre, qui tots jorns devia venir per pendra sa filla per muller, e s'esperava de fer-li bella festa, e que si aquests dos ell podia haver ab sí, que li adobarien la festa e que tota la sua cort ne seria preada. Per què sí·ls dix : —O bells amichs, jo us prech e us deman en gràcia special que vosaltres vullats aturar açí, ab mi, fins a tant que mon genre hic sia, a qui jo apparell bella festa per ço con se·n deu amenar la mia filla esposa sua. E jo haver vosaltres ací en la mia cort, serà·m molt gran honor e plaer; per què us prech de aturar açí, ab mi, fins que hic sia, e jo dar-vos hé cosa de què vosaltres vos tendrets per pagats.— E Jacob Xalabín respòs: —Per ma fe, senyor, pus que a vós plau ne ho volets, jo e mon companyó som prests de seguir vostro manament e volentat de star açí fins tant que a vós plàcia.— Ab tant lo senyor de la Palàcia hac gran goig. e gran plaer, e de present los féu donar sengles

bells dos rocins e diners assats, de què aquest Jacob Xalabín e Alí Baxà se meteren molt altament en cuns, axí com aquells qui n'eren usats. E tots jorns fahien lurs trempaments e lurs proeses, sí que feyen molt parlar de ells mateys e de lurs cavalleries. E sí anà la anomenada tant gran per la terra, que tothom parlava d'aquests dos jóvens, sí que vench a ssabuda de la ffilla del senyor de la Palàcia, qui havia nom Nerguis, la qual era molt grassiosa e sabia molt. E vahent ella aquest Jacob Xalabín moltes e diverses vegades, e vahent-li fer aquellas tan grans meravellas, sí se n'anamorà e enclinà son cor envers ell, tant que tots jorns no s'esmaginava ne trovaba pler sinó que pogués veurà aquest Jacob Xalabín. E mès tant sa amor e son cor en ell, que menjar ne beurà ne dormir no podia, la nit ne lo jorn, si ella no·l veya; ne no havia goig ne alegria, ans tot aquell jorn ella stava ab sa cara tota desconsolada, tant que lo cor no li u pòch soferir, axí com aquella que amor la sobreprenia. E ·I· jorn sí dix a una sua cambrera qui tots temps la havia servida e·n qui ella molt sa fiava; e sí li dix : —Ar'avet-ó: jo no·m pusch star que no

t'ó digua: sàpies de cert que no ha res en aquest món que jo tant àm ne tengua en mon cor con fas aquells ·II· cavallers companyons qui hic són, e sobratot lo major. Sàpies-te que jo faré totes coses ab què jo puscha parlar ab ell e haver la sua amistat e aprés la sua amor.— La cambrera, qui hoý axí parlar la sua dona, axí com aquella qui tot temps l'avia nudrida, e volent complaurà al seu desig e volentat, sí respòs e dix: —En veritat, jo no sé lo jove cavaller qui s'és ne con ha nom; mas ell és axí prous e ple de tota proesa, segons que demostra, que jo no·m són pas maravellada si havets mesa amor en ell, car no sé dona ne donzella al món qui no·l volgués amar.— E la senyora Nerguis, hoynt dir tals paraules a la sua cambrera, si dabans havia lo cor devers Jacob Xalabín, sí n'hac en aquella hora molt més. E no passà guayre que aquesta Nerguis cridà la sua cambrera, e sí li dix : —Vé-te·n per la ciutat sacretament, e sàpies-me dir aquests en qual loch habiten ne dormen.— E la cambrera, ab gran goig, de present, volent suplir al manament de la sua senyora, sí anà per la terra; e no hac guayre anat, axí com aquella qui era discreta, que ella hac

sabut aquests dos jóvens hon posaven, e trobà que posaven en casa de la profembra, segons que demunt havets hoït. E sí tornà a la sua dona, e sí li dix: —Senyora, jo hé fet ço que vós m'avets manat, e sapiats que ells posen en aytal loch, en casa de una profembra.— E la senyora Nerguis, hoynt ço que la sua cambrera li hac dit, sí n'hac gran plaer. E ·I· jorn aquesta sí près ·I· bell mandil obrat molt altament, lo qual ella de les sues mans pròpries havia fet, lo qual donà a la sua cambrera, dient-li: —Vé-te·n allà hon aquests dos cavallers habiten, e, con li sies denant, saluda·l-ma molt de la mia part, e digues-li que jo l'àm molt leyalment dins mon cor; e que jo·l supplich que ell prengua aquest mandil que jo de mes mans hé fet, e que l'aport per amor de mi. E que no guard lo present, mas sella qui·l li tramet, qui ha son cor inclinat envers ell. E sàpies-me dir ço que·t dirà.— La cambrera de present féu lo manament que la sua dona li féu, e sí se n'anà allà on lo fill de l'Amorat posava; sí l'atrobà dins la

sua casa, stant ab son companyó, e sí li dix: —Bell amich, Déus te sal. La senyora Nerguis me tramet ací a tu, saludant-te tant com en ella és. E pregue·t e·t demana en do special que tu prengues aquest mandil que·t tramet. E diu que no guarts lo present, mas la bona amor e la gran affecció que ha envers tu.— E Jacob Xalabín, qui víu aquesta dona qui venia devant ell de part del senyor de la Palàcia dient-li tals paraules, e esguardant lo mandil que li aportava, sí estech maravellat; però, segons aquell qui en sa dignitat n'era ben digna, no era imposible cosa que aytal donzella s'enclinàs devers ell, que molt major n'era digne ésser ell conegut. E ell, axí con aquell qui n'era cert e savi, no·n res apparès, ans molt graciosament près la cambrera per la mà, e abrassant-la e dient-li: —¡Ay, missatge ple de tot delit e de tot goig complit! Beneyta sia la ora que ací venguist! ¡E com són molt plasents e humils les tues paraules e plenes de molt gran alegria! ¡E com és gran la humilitat e noblesa de la tua senyora, que a mi, qui són ·I· sotil scuder vengut de ventura de longues terres, e no sabent jo qui són, la senyora hage tramès a mi dient semblants paraules, e, més, trametre·m de les sues joyes e pregant-me que aquelles

port! O senyora gentil!, ¡e quan sóts tota plena de gentilesa e abundada de tota gentilesa, que a ·I· pobre hom, e no sabent jo qui·m són, tu te humilies e tramets present! ¿E tamíats que jo refusàs semblant cosa ne joya de tant gentil dona? Ans jo hauria gran pahor que fos digna de descalssar la tua delicada sabata.— E con Jacob hac dites totes aquestes paraules, e hoynt de la dita cambrera, sí li dix molt graciosament e ab gran humilitat: —Sor mia, sor mia, tu sies la benvenguda, e prench ab humil cor e devot ço que tu m'aportes, axí com se pertany de semblant senyor; e prech-te que tu digues a la mia senyora Nerguis que no ha res en aquest món en què yo trop tan gran desplaer com fas en aquest spay que stich con no la veig, que a mi appar que passen ·M· anys de una ora que stigua que no la vege. Are, almenys, hauré repòs com hauré aquest delitós mandil, lo qual per la sua humilitat li ha plagut trametre, lo qual jo reeb no pas que·n sia digna, mas axí com ·I· pobre servent e sclau que són seu.—

E la cambrera, hoynt axí parlar aquest tan altament, no víu dies ni ores que hagués portada aquesta nova a la sua dona. E sí près comiat de Jacob Xalabín, e sí se·n tornà al palau, e atrobà aquí la senyora ab gran desig, que la sperava. E quant ella fou denant la Senyora, sí li dix : —E donchs, què t'à dit?— E la cambrera sí li respòs : —O senyora, sapiats que jamay no fo ne habità tanta gentilesa en cors de homa; e si goig era perdut ne alegria, sí seria atrobada en aquell beneventurat cavaller. Sí, beneyt sia lo ventre qui l'aportà, e les mamelles qui l'alletaren! Car sapiats, senyora, que envides me són poguda partir d'ell hoynt les paraules tan gracioses sues; e sapiats, senyora, que tan altes e tan gracioses són les sues leors, que no ha lengua al món qui·n ho pogués comptar ne dir.— E sí li comptà les paraules que ell li havie dites ne la resposta. E quant la senyora Nerguis hoý la relació que la cambrera li hac feta, si debans era scalfada devers aquell Jacob, lavors sí li doblà la sua amor, e sí deliberà en sí mateixa que si ella ne sabia venir en perill de morir, que ella una vegada volia haver ·I· desig, a la sua volentat, de Jacob Xalabín; ne nit ne jorn no s'esmaginava sinó en qual manera

ella pendria loch que hagués laer de fer-ho. E stant en aquesta smeginació, sí vench nova que lo senyor de Satalia venia aquí, lo qual sí devia ésser marit seu, e per menar-la-se·n en la sua terra. V DEL MATRIMONI QUE LO SENYOR DE LA PALÀCIA HAVIA FET AB LO SENYOR DE SATALIA, NE COM LOS AVENCH Devets saber que, per ço com rahó ho dicta, sí perlaré del senyor de la Palàcia com havia fet matrimoni, ab lo senyor de Satalia; e despuys vos tornaré a la senyora Nerguis e a Jacob Xalabín, fill de l'Amorat, e a son companyó, con mester serà. Aquest senyor de la Palàcia sí havia nom Hocman Bey, lo qual sí havia una filla qui havia nom Nerguis, axí com demunt havets

hoÿt, la qual era de edat de ·XVII· anys, fort graciosa. E bé havia ·VI· mesos que havia fet matrimoni ab lo senyor de Setalia; no pas que lo senyor de Setalia hi fos vengut, mas ab missatges havien fets lurs contractes e covinences. E per ço con se acustumava que los hòmens van là hon les dones són, a la usança de la terra, e specialment filles de grans senyors, aquest senyor de Setalia sí·s mès a punt per anar en la terra de la Palàcia a son sogra, per pendra la muller e per menar-la-se·n a Setalia; e sí s'apparellà al mils que pòch, ab molta de cavallaria. Aquest senyor de Satalia sí havia una germana donzella, qui era de edat de ·XVIIII· anys, a la qual son frare dix: —Bella sor, jo me·n vaig a la terra de la Palàcia per menar-me·n ma muller; per què jo us jaquesch tota la terra, e prech-vos que per vós sia ben regida e ben governada.— E aprés, sí dix a tots los altros seus hòmens, e barons e prohòmens: —Aveus ací la mia sor, que us jaquesch en loch meu; prech-vos que ella e la terra vos sia recomenada, com, si a Déu plau, jo en breu seré ací ab ma muller, que amenaré.— E, aprés haver dites aquestes paraules e ordonada la sua terra, sí près comiat de la sua germana, e, aprés, de tot lo poble, e mès-se al camí per venir a la Palàcia. E per tant, Hocman Bey, de la Palàcia, qui

sabé que lo senyor de Setalia, gendre seu, venia, sí s'apparellà ell, e tot lo seu palau, per fer-li solempna festa, segons de gran senyor se pertanyhia. Aquesta Nerguis, filla sua, qui sabé que son marit venia per menar-la-se·n en la sua terra, a la qual, si a ella fos, no u volguera ne que jamay vingués, axí com cella qui havia pocha volentat ne amor a ell, ans tot lo seu desig e cor era inclinat en lo seu graciós Jacob Xalabín, segons demunt havets hoÿt. E per ses jornades lo senyor de Setalia fou aprés de la ciutat, e lo senyor de la Palàcia, qui sabé que son genre era prés de la ciutat, ab gran [goig] sí li exí defora la ciutat per rebre·l, e ab gran goig e festa ells entraren en la ciutat e se·n vingueren al palau; e aprés que foren al palau, reposaren e stigueren en gran delit e en gran festa. E tots jorns hi vérets fer de grans proheses a Jacob Xalabín e Alí Baxà; e tant faheren, que no hac cavaller, d'aquells qui de la una part e de la altra qui eren venguts aquí, gosassen

gordar les proheses que aquests fahien, en tant que era una gran meravella. Lo goig e lo plaer que la senyora Nerguis havia, penssar-vos-ho podets. En tant, que aquesta festa durà ben ·XV· dies; e per ço con en algunes terres se acustumava, specialment en la terra de la Turquia, en los grans senyors, que, si ·I· pren muller, jamay no s'acosta a ella fins que la se n'ha amenada en la sua terra, e llà ell fa gran festa ab les sues gents, e con aquest senyor de Satalia hagués stat ·XV· dies en la ciutat de la Palàcia, ab son sogra, en gran solàs e deports, sí dix que devuymés que ell se·n volia anar. E la senyora Nerguis, qui tots jorns stava esmaginant e pensant en qual manera poria donar loch entre Jacob Xalabín e ella, e sí s'esmaginà que llà on lo cors de sa mare jahia, que allà poria soplir a la sua voluntat. E sí près ·III· muls carregats de vànoves e mathalaffs, e pa, e carn, e ordi, e paylla e tota provisió que ha hòmens ne a cavalls són necessaris; e sí dix a la sua cambrera que prengués aquells tres muls, e que se n'anàs al seu car senyor que ella tant amava, e que anàs en aytal torra on lo cors de sa mare jahia, e que·ls metés dins, e puys que·ls tencàs demunt, e que se·n tornàs la clau.

E de present la cambrera fon lo manament de la sua senyora; e a hora de mige nit aquesta cambrera, ab los dits ·III· muls carregats de roba e vitualla, sí se n'anà a casa de la profembra, on atrobà Jacob Xalabín, e sí li dix: —Bell amich, la senyora me tramet ací a vós, e diu que·m seguiscats.— E com Jacob hoý açò, axí com aquell qui en res no ne havia tant gran sperança sinó en soplir a la volentat de la sua senyora Nerguis, sens negun lagui ne pesa, de present ell e son companyó pensen de cavalcar en lurs pelafrens, que havien bons e bells, e ensemps ab la cambrera isqueren de la ciutat, e tots ·III·, ab los muls, comenssen de fer la via là on la cambrera los amenava, ço és, la via de la torra. On, con foren a la torra, la cambrera trasch la clau que tenia, e comenssà de obrir e de descarregar la roba, e mès-la dins la torra. E la cambrera sí los dix : —Aveus ací prou vianda, a vosaltros e a vostros cavalls; per què us placia de star ací, e no us enugets, que, ans que vingua guayre, la senyora serà ací.— E sí près comiat d'ells, e ab los ·III· muls sí se·n tornà en la ciutat secretament, e sí vench devant la sua dona Nerguis, la qual la sperava ab gran desig; e, con la víu, sí li dix si y eren, e la cambrera li dix:

—Senyora, là són, e aveus ací la clau.— E la senyora sí n'ach gran pler. VI COM LO SENYOR DE SATALIA VENCH PER MENAR-SE·N SA MULLER, DE LA PALÀCIA Are diu la present istòria que, en la terra de la Turquia, de cert sí ha una custuma e usança, en los grans senyors e en les grans dones, que con ·I· passa de aquesta vida, so és, ques mor, si és hom, si és fembra, sí·s fan fer, a una jornada o a ·I· e mige de la ciutat, una torra qui stà no molt luny del camí reyal, en ·I· puget, e dins aquella torra ells se fan sebullir lo lur cors, perquè de luny sia mirada e les gents qui per lo camí passen e van e vénen, que puguen dir: "Allà jau aytal senyor, o aytal senyora". E trobarets que cada senyor o cada senyora, que com mor se fa fer la sua sepultura per aquesta forma.

E no havia lonch de temps que la muller del senyor de la Palàcia, mare de aquesta donzella Nerguis, era morta, e lo seu cors havien sebullit a una jornada e mige de la ciutat de la Palàcia, en una torra, en ·I· puig prop del camí. E aquesta donzella Nerguis, axí com aquella qui sabia molt, nit e dia stava studiant com pogués donar loch al seu desig; sí·s perpensà, amenant-la-se·n son marit en Satalia, sí havien a passar per aquell loch on aquesta torra era edifficada, com lo camí era aquell, e que com fos prop la torra, que ella que demanàs a son marit que ell la jaquís veura e anar al moniment de la sua mare, e que en aquell spay ella trobaria ab aquest Jacob Xalabín, que tant desigava, dins la torra; e llà poria fer a la sua voluntat. E per aquesta raó aquesta Nerguis havia fet anar aquests en la dita torra, axí com hoÿt havets.

VII COM LO SENYOR DE SATALIA SE·N MANAVA LA FILLA DEL SENYOR DE LA PALÀCIA PER MULLER E aprés que les grans festes foren passades dins la ciutat de la Palàcia, segons que demunt havets hoÿt, lo senyor de Satalia tardava la sua partida, e sí s'apparellà d'anar-se·n ab la sua donzella, muller sua, per selebrar les sues noces en la ciutat de Setalia; e sí dix a son sogre que ell se·n volia anar. Per què, hoynt lo senyor de Setalia que son genre se·n volia anar, sí apparellà aquesta sua filla Nerguis al mils que pòch, segons que filla de gran senyor se pertanyia. E ab gran cavallaria de hòmens e de dones e de donzelles sí calvalcaren e s'isqueren defora la ciutat, e prengueren comiat los uns dels altres; e puys sí donà lo senyor de Setalia

a la sua filla la sua gràcia, segons que pare deu donar a la sua filla; e puys sí se·n pensà de tornar a la sua ciutat. E lo senyor de Setalia, ab la sua muller, sí penssà de cavalcar e de tenir lur via. E com vench lo sendemà envers ora de mig jorn, de gran tros luny ells veren la torra. E la donzella Nerguis, axí com aquella qui era molt cuylada de anar a la torra, sí cridà la sua cambrera, axí com aquella en qui ella molt se fiava; e la cambrera de present li fou aprés, axí com aquella qui poch ne molt no·s partia del seu costat, e dix-li: —Vé-te·n a mon senyor, e digues-li que per tal com jo are prest d'aquesta terra, e me·n vaig en altre terra, e nom sé si m'ich tornaré jamay, que jo·l prech per sa noblesa que ell se vulla acostar envers la torra on jau lo cors de la mia mare, e pendre·n comiat. E que de açò jo·l suplich.— E de present la cambrera suplí al manament de la sua dona, e dix-li-u; e con ell ho hoý, ço que la sua dona li demanava, sí li u atorgà. E de mantinent tota la cavallaria féu la via de la torra on era la sepultura; e quant ells foren al peu del puig, on la torra era, en ·I· bell prat, sí descavalcaren, e de continent ells aquí meteren lurs tendes, axí com aquells qui

acustumaven de aportar lurs tendes, més que gent del món. E aprés que foren aquí, lo senyor de Setalia sí·s mès dejús la sua, e sí·s féu la donzella en la sua, per ço com és de costuma que los grans senyors van sparsos de les dones. E, aprés, lo senyor sí·s féu donar a mengar, a ell e a tota la sua cavallaria, e aytal mateix se féu la donzella Nerguis, sa muller, ab les dones e donzelles. E ella, axí com aquella qui era molt desijosa de anar a la torra, no li anava lo cor en mengar ne en beurà; per què ella sí près la cambrera sens plus, e sí fóu la via del puig on la torra era. E, dementre que hi volien anar, dones e donzelles la volien seguir, e·lla no u volch, ans los dix que no·s moguessen de la tenda e que penssassen de mengar, que de present ella seria aquí. Per què ella, sens plus, ab la sua cambrera, mentre que tot hom menjava, sí se·n pugà en la torra, e ab la clau, que tenia aprop sí, obrí la porta, e sí se n'entraren dins. E quant foren dins, sí tencaren bé la porta.

VIII COM LA SENYORA NERGUIS INTRÀ DINS LA TORRA ON ERA JACOB XALABÍN E ALÍ BAXÀ E Jacob Xalabín, fill de l'Almorat, qui havia aquí estat ben dos jorns ab son companyó, dins la torra, sperant la lur ventura, quant víu aquesta tant graciosa donzella, la qual ell tant amava, lo goig que hac, cascú s'ó pot esmaginar, si en tal cars se veya, ja quin l'auria. E la donzella Nerguis, qui víu aquella res que ella més amava en aquest món, e lo seu joyell que ella perseguia ab tant gran desig e molt desigat, ells se acostaren la ·I· e l'altre e s'abrassaren e·s besaren; e, de molt gran goig e amor que la ·I· a l'altre s'avia, no·s pogueren res dir ne parlar, ans, axí abrassats, caygueren en terra estramordits de fina amor que la ·I· se aportava a l'altre. E Alí Baxà e la cambrera, qui cascú viren lur senyor e lur dona en tal manera ab tan gran amor abrassats, e vaheren que no parlaven, ans geyen en terra, Alí Baxà dix a Jacob Xalabín: —Companyó, ¿e què féts? Féts ço que a fer havets, e espetxats, que no havem temps.— E quant Alí Baxà víu que Jacob Xalabín no li responia ne li deya res, Alí Baxà sí dix:

"Açò poria massa durar"; e sí près Jacob Xalabín per les axelles cridant: —Companyó, sus!— E Jacob Xalabín, axí com aquell qui era stramordit e fora de seny, lo guardava ab los ulls uberts e li reya en la cara. E per semblantment feya la cambrera a la sua donzella. E quant Alí Baxà e la cambrera vaeren que aquests dos no podien tornar en lur seny ne tenir-se en peus, sí comensaren de fer lo major dol del món, e sí digueren: —¡O mesquins, en mal punt nos som levats, que tots serem morts! Que lo senyor ha ja menjat, e maravellar s'à com stam tant ací.— Cascun se pot pensar, que fos en semblant pars ne perill, ja què faria; per què Alí Baxà e la cambrera havian sobirana bascha e dolor, e no sens meravella. E tant no·ls donaven d'aygua ne de res, que·ls poguessen tornar. Per què en aquest endemig tota la cavellaria hac mengat e faeren gran remor, e meteren a punt lurs cavalls. E lavors dix Alí Baxà a la cambrera: —A la fe, no és a nós. Ací fa a pendre

qualque remey o consell, que no siam descuberts ne morts.— E axí com aquell qui era molt cert e savi (e ha-y aparagut bé en sos fets, com vuy en dia Alí Baxà regeix e té en poder tot lo regne de l'Amorat que vuy és, e no s'í fa sinó ço que ell vol ne mana), e, per la sua discreció e saber, sí dix a la cambrera: —Avet-ó: nosaltros som morts, per què havem a pendra qualque manera.— E Alí Baxà de present se despullà les sues vestadures, e aprés despullaren la donzella Nerguis, e sí·s vestí les sues vestadures, e aprés ligar·s los ligars que la donzella ligava, e enborrossà·s la cara; car sapiats que en aquella terra han tal usança: que totes les dones van ab les cares cubertes e null hom no les pot veurà ne conèxer. E, per semblantment,

près aquest Alí Baxà los ligars e les vestadures de la donzella Nerguis; e, aprés, sí dix a la cambrera: —Anem defora, e isquam hic; e no·t pertesques del meu costat, e si negú se acostava a mi per perlar-me, scusases-me. E anem, que porà ésser que en la nit o qualque hora nós no pugam fugir; e tornarem açí, en aquests, e seran regoneguts. Per què, stojats bé la clau.— E de present aveus Alí Baxà, qui ach preses les vestadures de la donzella e la forma, e la cambrera ensemps se n'isqueren de la torra, e tancaren-la bé. E de present, com tota la cavallaria víu que aquestes venien, sí digueren : "La senyora ve". E aquest Alí Baxà, ab la cambrera ensemps, qui·l guiava, anaren a la tenda de la senyora Nerguis, e aquí se assigueren. E aquí vírets de present les dones e donzelles

venir devant Alí Baxà, faent-li reverència que havien acustumada de fer, penssant-se que fos lur senyora; e sí li dehien: —Senyora, ¿e havets vist lo cors de vostra mare?— E de present la cambrera parlava, e deya: —Per amor de Déu, no li digats res, que tant ha plorat sobre lo moniment de sa mare, que envides la n'é poguda levar.— E en aquesta manera la cambrera scusava que Alí Baxà no gosava perlar. E de present lo senyor féu tocar la trompeta; e muntaren a cavall; e tot hom cavalcà, e Alí Baxà axí mateix, e la cambrera tots temps al seu costat; e materen-se en la via. Penssats-vos que aquest Alí Baxà stava en gran pensament e pahor que no fos descubert, e moltes vegades, de jorn e de nit, mentre que cavalcaven, ell se esmaginave si poguera fugir; mas, axí com aquell qui era cert e savi e sabia molt, neguna vegada no hac avinentesa ne loch que pogués fogir. E la cosa que més lo·n feya star si u feya, per ço com ell no cavalcava cavall, ans cavalcava mula, qui amblava, per ço com és leguda cosa que fembra cavalch

semblant bèstia, per ço que vage pus posada. E per aquesta raó Alí Baxà no cavalcava cavall ne rocí, car si u fahés, qualque ora de la nit hagueren assegat de fugir. E per aquesta rahó ell no hac loch ne avinentesa de fugir, ans per lurs jornades cavalcaren tant entrò que vingueren prop de la ciutat de Satalia. Are sí tornarem a Jacob Xalabín e la donzella Nerguis, qui eren romasos en la torra; e puys, con mester serà, nos tornarem a Alí Baxà e a la cambrera. IX CON JACOB XALABÍN E LA SENYORA NERGUIS SE REGONAGUEREN E·S MARAVELLAREN CON EREN ROMASOS TOTS SOLS Com la amor, la qual és sobirana cosa de totes les altres, fos abundada en aquest Jacob Xalabín e a la senyora Nerguis, segons hoït havets, ells stigueren per spay de ·III· hores, ·I· abraçat ab l'altre, que no eren en lur seny ne en lur enteniment. E aprés cascú se regonech, e meravellaren-se molt com se viren sols; e regonegueren la torra, e trobaren la porta tencada de part de fora ab clau. E aprés la senyora Nerguis qui·s víu despullada

de les sues vestadures e dels seus ligars tan richs que tenia, acceptat la sua pura alcandora e ·I· sotil façol que tenia desobre sos cabells purs e nets (en aquesta manera ella stava), aprés viren aquí prop, en terra, les vestadures de Alí Baxà. E de present que Jacob Xalabín víu aquesta forma de la donzella despullada, e les vestadures de son companyó Alí Baxà, e víu la porta tencada, de present se esmaginà e pensà que allò era stat tractament de Alí Baxà, qui molt sabia; e sí dix: "No pot ésser que en breu mon companyó no vingua ací". E de present que s'ach esmaginat açò, girà·s envés aquella angelical figura que ell tant amava de amor coral, e ab les sues mans e brasos molt dolssament ell près aquell delitable cors cubert de la alcandora prima, e la besà molt graciosament, la ·I· a l'altre. E aquí vérets ·II· coratges conjunts en una voluntat de fer aquella cosa que adés no fa açí a pronunciar

però cascú e cascuna meta en sa penssa, si en semblant cas se veya, ja què faria. E estant aquests dos en aquesta manera que damunt havets hoït, estigueren en aquesta manera ·VIIII_o· jorns dins la torra, e aprés dels ·VIIII_o· jorns vench Alí Baxà, segons que hoyrets. X COM LA GERMANA DEL SENYOR, DE SATALIA ISQUÉ A REBRE SON FRARE, QUI VENIA AB SA MULLER Diu la present istòria que, axí com demunt havets hoÿt, cavalcà lo senyor de Setalia ab la donzella que cuydava tenir, ço era, Alí Baxà. E aprés que foren partits de la torra hon eren romasos Jacob Xalabín e la donzella Nerguis, cavalcaren ·VI· jorns fins que foren a la ciutat de Setalia; e axí con foren prop de la ciutat de Setalia, sí saberen la nova aquells de la ciutat, en special la germana del senyor, com sentí que lo germà venia ab sa muller. Per què, sí se apparellà ab los pus honrats barons e honrades gents de la terra per axir a rrebre son germà, ab la sua muller que amenava; e ab gran sò de trompetes e de anafils aquesta isqué de la ciutat, ·I· tros fora de la ciutat, hon atrobà son frare Ocman Bey, ab

tota la sua cavallaria, e ab Alí Baxà en forma de dona. E aquesta germana sí se acostà a son germà, e sí li dix que ben fos vengut, e lo germà li dix que ben fos trobada. E aprés se acostà a Alí Baxà, e sí li près la man dreta, però Alí Baxà tenia ·I· guant molt prim; e aprés sí la abrassà e la basà, però sobre lo vel, per ço com anava embossada, que axí era de costuma. E aprés que la ach acompanyada, sí li comenssà a parlar dient-li que bé fos venguda; e penssava de demanar algunes coses, segons que de donés se pertany de demanar. E la cambrera, axí com aquella qui havia gran pahor e no·s partia del seu costat, de present parlà e dix: —A, senyora! E no li digats res, que ma senyora no era vesada de cavalcar tan lonch camí, e sapiats que és règeu ugada e cascada.— E ab aquesta manera la cambrera cessava, aytant com podia, que Alí Baxà no hagués a parlar, per ço que no fos conegut. E mà per mà anaren la germana del senyor de Satalia e Alí Baxà, penssant-se que fos se cunyada; e axí se n'entraren dins la ciutat, e ab gran festa e alegria que tota la gent de la ciutat feya de lur senyor, qui venia ab la sua dona dient: —Senyora nostra, plàcia a nostro Senyor

que en bon punt hic puxats entrar. E tu sies la benvenguda.— E axí, sí faeren la via del palau, qui era molt bé arreat e empaliat: penssar-vos-ho podets. E quant hagueren descavalcat, lo senyor de Satalia dix a la sua germana: —Germana, la donzella vos coman; per què pensats-ne bé, car ella és molt ugada del cavalcar.— E la germana del senyor de Satalia près-la per la mà, e sí la mès en la sua cambra, qui era molt bella e resplandent e molt plasent, la qual era molt bé ornada de draps e de ço que mester li feya. XI COM ALÍ BAXÀ JAGUÉ AB LA GERMANA DEL SENYOR DE SATALIA, NE CON ELLA SE N'ANÀ AB ELL E de present que Alí Baxà fo dins, axí com aquell qui havia més pahor que vergonya, sí·s gità sobre lo lit, donant semblant que fos molt ugada, e la cambrera se assigué decosta lo lit.

E la germana del senyor de Satalia li dix si volia beurà ni menjar, e de present la cambrera li respòs, e dix que no volia menjar ni boura, car fort era ugada. E a pocha hora, axí con lo vespra venia, lo sopar fo molt richament apparellat, e lo senyor de Sathalia, axí com aquell qui bé·s penssava que la donzella devia ésser ugada, sí dix a la sua germana que sopassen abdues dins la cambra e que·n penssàs bé; e con vench a cap de pessa, la germana del senyor de Satalia dix: — E donchs, la mia cunyada, ¿soparem?— E de continent la cambrera respòs, e dix que la senyora no volia sopar, ans se volia metra al lit, per ço com era molt ugada. E la cunyada, qui víu que no volia sopar, sopà. E, aprés, lo lit fou molt bé arreat. E Alí Baxà mès-se dins lo lit ab sa camisa vestida e ab lo cap e cara enberuçat, e la cambrera qui stava aquí present al balcal del lit. E après que fou dins lo lit, sí dix a la cambrera

que·s prengués bé esment del palau, e de la porta e de la stable, ne de qual part staven los bons cavalls, en guisa que com tot hom dormís sí poguessen fugir. E la cambrera sí·s près guarda e esment. En pocha d'ora que Alí Baxà sí fou mès en lo lit, sí vench la germana del senyor de Satalia per fer companyhia a la sua cunyada la nit e per parlar ab ella, e quant fou en la cambra sí dix: —Adonchs, cunyada, ¿e dormits?— E de continent la cambrera sí li dix: —A, senyora!, per amor de Déu no façats brogit, que la mia dona dorm, que bé ha ·V· nits que no ha dormit. E la germana del senyor de Sathalia sí donà fe a les paraules de la cambrera, e no dix res, sinó que·s penssà de despular, e gità·s al costat de Alí Baxà. E quant fo al lit, Alí Baxà, axí com aquell qui poch dormia ne n'avia volentat, tota la sanch li escalfà, per ço com lo foch stà molt perillós stant prop la palla, que cové que si s'acosta, que per forssa s'à a pendra. E aquest Alí Baxà, qui·s víu al costat de aquesta, no y pòch tenir, si·n sabés morir, ans de present s'í acostà e la comensà de abrassar e de besar molt stretament. E la donzella

qui víu aquest tan fort strènyer-la, maravellàsse·n, fort, e tota estranyent en sí mateixa. E Alí Baxà, axí com aquell qui era molt jova e trempat, comensà de fer en ella tal cosa qui no és leguda de dir; e la donzella, qui víu açò, no u tench en joch, ans volch cridar, e de continent Alí Baxà posa-li la mà en la bocha e dix: —No digats res; si no, vós sou morta.— E la donzella, quí hoý perlar aquest, e sentí que era homa, no gosà res dir; e Alí Baxà procehia fer sos plers d'ella. Los quals lo senyor de Satalia hac a pendre en paciència. E aprés que Alí Baxà ach fet sos fets, sí dix a la donzella: —Aveus-ho, donzella, del fet aquest. Jo susare me·n vaig, e no hic pusch pus aturar; per què vejats si us ne volets venir ab mi.— Al qual la donzella de present respòs sens negun acord que n'agués, e sí dix: —Hay, senyor! Hoc, jo anar; e no us vull per res jaquir, si·n sabia morir, ne si·m sabíets menar al cap del món. E de açò no duptets en res.— E, certes, no era maravella si li responia axí ne si·l volia seguir, com sa virginitat li havia

liurada, e ella qui n'era molt contenta e pas no se·n penedia. Exceptat que li dix: —Lo meu senyor, jo us prech que·m diguats vós qui sóts.— A la qual demanda Alí Baxà respòs: —Donzella, prech-vos no us desplàcia com al present vos no·u podets saber, jo qui són. Mas que·ns spetxem.— E de present sa vestiren; e açò podia ésser entorn ora del prim son. E la donzella, axí com aquella qui havia moltes joyes e riques, sí les près ensemps ab Alí Baxà, e ab la cambrera sí·n faeren ·I· plech. E tots tres, tot sacretament, ab ·I· brandonet, sí se n'entraren en lo stable, e sí prengueren ·IIII· cavalls dels millors que hi trobaren, e ensellaren-los e los enfrenaren; e a la ·I· dels cavalls sí li posaren lo trocell de les joyes, e en los altres ·III· cavalls Alí Baxà e la donzella e la cambrera cavalcaren. E sí s'isqueren sacretament del palau, que nengú no ho sentí, que tothom dormia en aquella ora; e per consegüent isqueren de la ciutat. E aprés, con foren fora de la ciutat, podia ésser migenit, e faheren la via de la torra hon havien lexat Jacob Xalabín e la donzella Nerguis. E sí cavalcaren dos jorns e ·II· nits, que jamay no posaren fins que foren a la torra. Pàg.119"> XII COM ALÍ BAXÀ E LA GERMANA DEL SENYOR DE SATALIA FUGIREN Ara diu la istòria present que lo senyor Hocmany Bey, senyor de Satalia, aprés que fou arribat en la sua ciutat, segons havets hoÿt, con hac sopat sí cridà los seus officials, e sí los se féu venir devant sí, e sí manà a cascú ço que havien a fer lo sendemà, ço és, que aparellasen viandes e les coses qui·s pertanyhien ne eren necessàries a la festa, per ço com lo sendemà ell volia ésser novi. E aprés, com ell hac parlat ab sos officials e ordonat ço que lo cendemà havien a ffer, sí donà part a la nit e gità·s en son lit. E axí com cell qui no vehia dies ni horas que fos jorn e que la festa de les noces se fahés, per amor de sa muller, e axí tost, com fou jorn, sí·s levà de son lit hon jayhia, e sí·s va arrear molt altament de ses vestadures; e, per semblantment, tots los seus barons e cavallers ó faheren, e vingueren al palau, e aquí vírets sons de anafils, e d'atzemares e de moltes maneres

d'esturments, segons que allà acustumaven. E tota la ciutat qui feya gran festa e grans jochs esperant la lur dona e senyora quant cavalcaria per la terra. E lo senyor Hocmany, axí con aquell qui stava ab tots sos barons e cavallers en lo palau, dins una gran cambra o sala, e bé penssava e s'esmaginava en la sua germana que arreàs la donzella de tot ço que mester li feya en sos vestirs e ligars. E stant lo senyor de Satalia ab sos barons e ab grans sons, fo passada ora de tèrcia. —Devuymés —dix ell— la hora s'acosta de fer la solempnitat.— E sí tramès missatge a ssa germana, dient-li que s'espatxàs, car gran dia era; e lo missatge sí anà de mantinent devers la cambra de les dues donzelles, là hon la nit se éran colgades. E quant fo a la porta, no gosà entrar dins, ans a dones e donzelles qui staven defora la porta ell demanà què feyen les senyores; e una d'aquelles donzelles li dix que encare no eren levades ne havien hoÿt negun per la cambra. E lo missatge aquest no gosà tocar a la porta, ans se·n tornà a son senyor Hocman e dix-li: —Senyor, jo són estat a la cambra, e encare les senyores no són levades.—

E Hocmany ymaginà·s que la sua donzella era molt hujada del cavalcar e de les nits que havia haüdas, e que per ço dormien tan gran dia. Hon, con Hocman hac stat una bona stona, que ja la hora del migjorn sa acostava, ell sí dix a un missatge: —Vé tost, e digues-los que s'espatxen e que vinguen de present.— Lo missatge se n'anà devers la cambra, e, com fo a la porta, les dones e les donzelles li digueren que encare no eren levades. E lavores dix lo missatge: —Despertem-les, que lo senyor ó diu. ¿No vahets que gran dia és?— E sí comensà a tocar a la porta de la cambra e de empènyer-la, e la porta se obrí. E la donzella entrà dins la cambra, e, con fo dins, no y atrobà res; e meravellà-se·n molt, e sí s'isqué de la cambra e dix-ho a totes les dones e donzelles qui aquí eren. E totes de present intraren dins e no atrobaren una ne altre, de la qual cosa stigueren molt maravellades; e sí gordaren deçà e dellà, e jamay no n'atrobaren res. Tant que lo misatge que Ochman havia tramès no gosava tornar a son senyor. E, açò acostant, sí s'acostà la hora del migjorn

e lo senyor, qui víu que tan gran dia era e que lo missatge que havia tramès no venia, sí n'í tramès d'altros, dient-los que en bona hora o en altre que vinguesen. Con los missatges saberen la nova, negun no lo y gosava dir; tant que lo senyor, qui víu que açò durava massa, sí féu la via de la cambra, e sí dix a les dones e a les donzelles que y eren, què feyen les senyores. E una de les donzelles sí parla e dix: —Ay, senyor! ¡E què farem, ne quin consell pendrem, que ne la senyora Nerguis ne vostra sor no atrobam, ne·ns sabem què·s són fetes?— Lavors dix lo dit Hocmany : —E com, axò? E què poria ésser stat açò?— Lavors ell, ab molt gran remor, fóu cercar tot lo palau, e per la gran remor e crits que faheren en lo palau tota la ciutat se avalotà e s'í mès molt gran remor. E sí cercaren deçà e dellà, e debades se cercaren, que jamay no les trobaren, ne senya nenguna, sinó aytant com atrobaren ·IIII· cavalls menys. E lo dol e la ira que aquest Hocman hac, cascú s'ó pot penssar. Ne en neguna manera del món aquests no podien penssar ne esmaginar açò com se era esdevengut, ne aquests com

podien ésser fuyts, ne devers qual part ne ab qui, con no atrobaren negun cavaller ne hom menys, sinó elles abdues e la cambrera, qui eren ·III·. Per què de continent envià cavallers de totes parts. E Alí Baxà ab la donzella hagueren ja haüt spay de migenit fins a migjorn, sí que havien gran avantatge; per què no·n pogueren haver noves ne ensenyes negunes. Per què Hocman, qui ab tots sos cavallers e barons stava apparellat de fer la festa tant notable qui era apparellada, se n'hagueren a tornar, casscuns molts dolents e descapdellats e ab gran confusió: pensar-vos-ho podeu. De què hagueren dinar sens neguna sabor. E en aquesta manera romàs Hocman, senyor de Satalia, fort desconsolat, no sabent com ne en qual manera li era avengut açò de la sua muller qui devia ésser, e de sa germana. De què no pòch entrar en nagunes senyes al present, mas despuys ho sabé, segons que demunt hoyrets, de què hac gran alegria.

XIII [COM ALÍ BAXÀ TORNÀ A LA TORRA, AMB LA CAMBRERA I AMB LA GERMANA DEL SENYOR DE SATALIA, I COM TOTS PLEGATS TORNAREN A BRUSA] Aprés que Alí Baxà e la germana del senyor de Satalia foren fora la ciutat de Satalia, segons que havets hoÿt, sí cavalcaren tant per lurs jornades entrò fins que foren venguts a la torra hon era Jacob Xalabín e la senyora Nerguis. E aprés que foren a la torra sí descavalcaren, e Alí Baxà, qui tenia la clau de la torra, la qual havia ben gordada, sí la obrí, e aquí atrobà Jacob Xalabín ab la donzella, los quals, com viren Alí Baxà, pugats dir si n'hagueren gran goig e gran plaer e alegria. E Alí Baxà sí se genollà devant Jacob Xalabín, fahent-li gran reverència, e de gran goig sí·s besaren e s'abrassaren. E aprés Alí Baxà sí fóu reverència a la senyora Nerguis, e reté-li les sues vestadures e ligars que se n'havia aportades, les quals encare aportava

vestides. E aprés, la cambrera, qui víu la sua dona Nerguis, pensar-vos podets quin goig hac. E aprés Jacob Xalabín sí demanà a Alí Baxà com li havia pres, ne quina donzella era aquella, la que havia amenada; e de present Alí Baxà li dix que aquella era germana del senyor de Satalia, de la qual havia haüda la pus gran ventura del món. E va-lo-y comptar tot, mot a mot, axí com li era pres depuys que partí d'ell. E aprés les dues donzelles ab la cambrera[...] De present dix la cambrera a la senyora Nerguis: —Aveus ací la vostra cunyada qui devia ésser.— E con la germana del senyor de Setalia víu la sua cunyada qui devia ésser, abdues se comensaren de abrasar e de demanar de noves, sí que los ulls los vengueren en làgrames, dient: —Ay, laces! ¡E quines aventures nos han aportades en aytal cars, com som en poder de aquests dos hòmens que no·n sabem qui·s són! Nosaltres érem en nostra gran prosperitat, e are anam ab hòmens que no sabem qui·s són, ne conexem, ne a hon nos mènan.— En aquesta gran ància e pensament aquestes dues donzelles estaven, però tant se tenia cascuna

d'elles per pegada dels jóvens qui eren tant gracioses e temprats, que aquella penssa de present los passà. E de present que Jacob Xalabín veya que la senyora Nerguis estava en negun pensament, anava devés ella prenent-la molt dolçament e graciosa ab los seus brassos molt agradables; e de present la senyora Nerguis era axí aconsolada e confortada, que no havia res en aquest món en què li anàs lo cor sinó en lo seu senyor solament, que tenia devant; e per semblant feya Jacob Xalabín. E si aquests estaven en aquesta amor tant gran, per semblant eren Alí Baxà e la sua donzella, germana del senyor de Satalia. E en aquesta manera ells passaren llur temps. Aprés dix Jacob Xalabín a Alí Baxà: —Companyó, ¿què farem? —A la fe —dix Alí Baxà—, que partiam d'ací de present que sia forn, e que cavalquem, e que iscam de aquesta terra, car no·ns és sà de aturar ací. —Bé dius —dix Jacob Xalabín. E de present que fo jorn sí encellaren llurs cavalls, e de fet sí cavalcaren e s'isqueren de la terra, e sí s'acordaren que féssan la via de la terra de l'Almorat, ço és de la terra lur, per anar-se·n en la ciutat de Bossa; e que en res no rebugassen, car, com serien llà, haurien

acort què deurien fer. E axí u faheren, e per llurs jornades ells isqueren de la terra del senyor de la Palàcia. E quant foren dins la terra, anaren la via de la ciutat de Borssa tots jorns, fahent lurs jornades delicades e poques per amor de les dones. E cada hora del jorn que ells atrobaven fontana, ells descavalcaven e donaven a menjar a lurs cavalls, e aprés ells estenien lurs tapits e seyen cascuns ab la sua dona, e aquí ells refrescaven e menjaven ab gran delit e solaç. E ·I· jorn entre los altres, aquests, a hora de mig_jorn, atrobaren una bella fontana qui s'és entre dos castells, per nom Carassar e Cotey, assats a mige via, la qual font està en ·I· bell prat. E aquí ells descavalcaren, e tragueren llurs frens a llurs cavalls, e lexaren-los

anar péxer al prat, qui era aquí mateix; e aprés, ells esteneren llurs tapits e tragueren de aquella vianda que aportaven, e aquí tots ·V· comensen a mengar e a refrescar. E aprés que hagueren menjat, la calor era molt gran per lo sol qui era molt calt; e Jacob Xalabín hac posat lo cap sobre la falda de la senyora Nerguis, qui l'esplugava; e Alí Baxà axí mateix jeya prop la sua senyora. E staven axí en aquest dellit e parlament, cascú ab la sua, en tant que a la germana del senyor de Satalia lo cor no li ho pòch soferir: sí dressà la sua humil cara devers lo seu senyor Alí Baxà, e molt humilment sí li dix: —O graciós senyor meu e cell que jo hàm més que res que en aquest món sia, plàcia·t que tu que·m dóns ·I· do, lo qual és la primera cosa que yo t'aya demanada, del qual te prech que no me·n digues de no.— E Alí Baxà, qui víu axí graciosament perlar la donzella, qui·l suplicava tan graciosament, de present se esmaginà la donzella què volia, e sí li respòs: —Donzella mia, no ha res en aquest món que yo no faça ne digué per amor de vós.—

E la donzella de present li dix: —Senyor meu molt amat, jo us diré yo què vull. Solament saber devets que yo volria, de vós, molt saber una cosa. Lo meu senyor, ja sabets vós jo qui són, ne com és stada nostra ventura, ne com nós som atrobats ensemps: no ha res en aquest món que yo no hage axoblidat per la vostra amor; per què, senyor meu, vos supplich que yo sàpia lo vostro nom, ne d'on sóts, ne en qual part nos amenats.— E Alí Baxà, qui ach enteses les paraules que la donzella li ach dites, sí·n fóu ·I· somrís, e sí respòs a la donzella: —Per ma fe, donzella, vos havets rahó de demanar-ho.— E axí Alí Baxà sí·s girà devers Jacob Xalabín, e sí li dix: —Senyor, bo serà, devuymés, que les senyores qui són ací sàpien nós qui som, car yo conech que elles stan totes entre sí matexes; per què és bo que ho sàpien.— E Jacob Xalabín respòs que hora era, devuymés, que ho sabessen. E en açò, sí·s levà Alí Baxà de peus, e sí s'acostà a la senyora Nerguis, e sí s'agenollà denant ella e sí li dix:

—Senyora, aveus ací mon senyor Jacob Xalabín, fill del senyor Amorat.— D'on, con la senyora Nerguis entès que lo seu senyor era Jacob Xalabín, de present ficà los genolls en terra devant Jacob Xalabín, e sí li dix: —Adonchs, senyor, ¿vós sóts Jacob Xalabín, fill de l'Amorat?— Lavores ella li volch besar los peus; e Jacob la près de continent per los braços, e levà-lla de peus, e molt graciosament la abrassà e la dreçà. E aprés Jacob Xalabín sí parlà, e dix a la germana del senyor de Satalia: —Na donzella, aveus ací Alí Baxà, ffill de Alí Baxà.— E con la donzella hoý dir que aquell era Alí Baxà, fill de Alí Baxà, tan gran baró e cell qui regia lo Amorat, podets penssar ja quin goig hac, que pus altament ella no·s poguera maridar. E de continent vírets aquí les dues donzelles que si dabans eren alegres de dos senyors aytals com elles havien conquistats, que lavores ho foren molt més, con elles saberen qui eren; e elles mateixes deyhien que en bon punt eren nades, con semblants hòmens havien conquerits

e que beneyta fo la ora que elles los viren, e pus beneyta fo aquella font hon elles saberen lo lur nom, con elles havien complit lo lur. E com la festa fou passada, ells meteren los frens a lurs cavalls, e plegaren lurs tapits e pugaren en lurs cavalls. E per lurs jornades foren a la ciutat de Bossa; e faeren per guisa que entraren de nits, a hora de prim son. E sí se n'anaren a casa de Alí Baxà, que solament aquella ora era vengut de cort. E aquests comenssaren d'entrar per la casa, e lo prom Alí Baxà, qui era muntat alt, sentí lo brogit dels cavalls e devallà devall; e de present conech son fill, e sí li dix: —O fill meu, tu sies lo benvengut! ¿E què és de mon senyor Jacob Xalabín? —Pare —dix Alí Baxà—, ve·l-vos ací.— E de continent lo prom acostà·s a ell, e agenollà·s als seus peus ab fort gran alegra; e con lo víu Jacob Xalabín, li dix que bé fos ell atrobat. Aprés, lo prom demanà quines donzelles eren aquelles, e Alí Baxà li respòs: —Pare, aveus ací la filla del senyor de Palàcia, e aveus ací la germana del senyor de Sathalia, qui, per nostra ventura, lo meu senyor Jacob Xalabín ha conquerida la senyora Nerguis

filla del senyor de Palàcia, e jo, mon senyor, per aventura, la germana del senyor de Satalia.— E sí li ho comptà tot largament. Lo prom Alí Baxà, qui hac hoït açò, no víu dies ni ores que ho anàs dir a l'Amorat; per què de present, aquella hora, ell se isqué de casa sua e fóu la via del palau. XIV COM JACOB XALABÍN TORNÀ EN LA CORT DEL SEU PARE, AB ALÍ BAXÀ E AB LES DUES DONZELLES, ÇO ÉS, LA FILLA DEL SENYOR DE LA PALÀCIA E GERMANA DEL SENYOR DE SATALIA E per ço com nostro Senyor fa venir les coses a perfecció, aquests dos, per compte, estigueren depuys que partiren de Borssa, ·XIIII· mesos e ·VII· jorns; e dins aquest temps la muller de l'Amorat, dona Isa Xalabina, fou passada de aquesta vida, e lo metge juheu sí se n'era anat en una illa del Xiu. Per què, en aquest cars que aquests dos tornaren a Borssa, no y eren neguns d'aquests dos, per ço com la ·I· era mort, e lo juheu qui no y era, segons havets hoït dessús.

Per què, com Alí Baxà, lo prom, fou al palau, sí se n'entrà en la cambra de l'Amorat, qui ja era colgat, e quant fo devant l'Amorat, qui jahia en lo seu lit, sí li dix: —Senyor, per Déu, mercè vos deman.— —Hudà, Alí Baxà —dix l'Amorat—. Fé e digues ço que·t vulles. —Senyor —dix-li Alí—, aveus ací mon senyor Jacob Xalabín, ab mon fill, qui són venguts. —E com, Jacob Xalabín? Com se pot fer, axò? E no l'auciest tu? —Senyor —dix Alí Baxà—, veramén no, que, lavores com vós m'ó digués, que·l matàs e que us portàs lo fetge, yo no u fiu, mas portí-us lo fetge de una sérvia; e en aquella ora Jacob e mon fill se·n fugiren. Per què, senyor, are són tornats, e ab ells ensemps han amenada la filla del senyor de la Palàcia e la germana del senyor de Satalia.— Per què de present lo prom Amorat, quí hoí dir açò a Alí Baxà, no u creya; sí·s levà de present de son lit hon jahia, e aquella ora per aquella ell mateix sí se n'anà a casa de Alí Baxà a peu. E fo cosa que jamés no havia feta, com jamés no era entrat en casa d'aquest;

però no era maravella si hi anava per veurà aytal fill al qual se pensave que fos mort. E quant l'Amorat fo a casa de Alí Baxà, sí víu Jacob Xalabín, son fill, e lo cor no li ho pòch soferir, que los seus ulls no li habundassen en làgrames, e, molt tenrament plorant, ell ab sos brassos estesos correch abrassar son fill Jacob Xalabín. E aquí poguérets veure paraules piadoses que lo pare deya al fill, les quals serien largues de recitar. E aprés, con hagueren axí stat una gran pessa, lo prom Alí Baxà dix a l'Amorat: —Senyor, entrats ací en aquesta cambra.— E com l'Amorat fo dins la dita cambra, sí víu les dues donzelles molt delicades qui sehien sobre coxins molt richs. E, com l'Amorat víu aquestes donzelles, sí se·n maravellà molt, e sí demana qui eren, en especial la senyora Nerguis, qui stava primera, o paria pus digna de honor que l'altre. E de present Jacob Xalabín dix: —Pare e senyor, aquesta és la filla del senyor de la Palàcia, la qual, senyor, yo per ma ventura e per voler de Déu, ella e yo nos som atrobats en aytal manera.—

E sí lo y va tot recitar, axí com li era pres ab Alí Baxà. E com lo Amorat hac vist lo seu fill ab Alí Baxà e les dues donzelles, lo goig e la consolació que hac, penssar-vos-ho podets; e, ab alegria que hac, sí près comiat de tots, e se·n tornà en son palau, on ab molta de alegria donà repòs a la nit. E bon matí, anans del jorn, l'Amorat, axí com aquell qui no havia gran voler de dormir, ne havia pogut dormir la nit, de goig que havia, sí havià correus e hòmens qui no trigassen guayre, e sí tramès al senyor de la Palàcia e al senyor de Satalia que de continent, vista la present, deguessen venir en la ciutat de Borssa. E los correus de present partiren, qui anaren la ·I· al senyor de la Palàcia e l'altre al senyor de Satalia, hí en breu de temps ells foren llà on anaven. Per què, con lo senyor de Satalia vahés lo comendament de l'Amorat, de present lo volch obehir, axí com aquell qui no volia fer neguna cosa qui tornàs a anuig a l'Amorat, e açò per pahor; e lo senyor de la

Palàcia, per semblantment, obehí lo manament de l'Amorat. Per què, a pochs de jorns tots foren arribats en la ciutat de Borsa. Hon, con aquests dos no sabessen per què los demanava ne què volia, l'Amorat sí ach feta fer crida, per tota la sua terra e per totes les ciutats, festes a ·VIII· jorns. E vahérets la ciutat en gran festa hí en gran solaç que tota la gent feya per Jacob Xalabín, fill de lur senyor. Per què, con l'Amorat víu lo senyor de la Palàcia e lo senyor de Satalia, qui eren venguts, sí·ls acompanyà e los féu molt bell acolliment; e puys los dix: —Si ja no us deya per què us hé fets venir, no u sabríets.— E sí guardà lo senyor de la Palàcia, e sí li dix: —Sapiats vós, tot primerament, que, axí com és voler de Déus nostre Senyor, vostra filla Nerguis és venguda ací ab mon fill Jacob Xalabín; per què, pus lur ventura és, jo vull que·n façam matrimoni.— E axí mateix ho dix al senyor de Satalia, com sa germana era aquí e que volia que fos muller de Alí Baxà. E aprés haver dites l'Amorat aquestes paraules, sí·ls près per les mans, e sí los mès en una cambra, hon eren les donzelles molt ricament arreades. E con aquests viren, la hú la sua filla, e l'altre sa germana, hagueren fort asenyalat plaer; e de present lo senyor de la Palàcia anà devers la

sua filla a brassar-la e a besar, e per semblant se féu lo senyor de Satalia la sua sor. Aprés, aquests, qui vaheren aquí les donzelles, e les paraules de l'Amorat que·ls havia dites, de fer lo matrimoni, de goig que cascú hach no veyen dies ne hores que la festa fos feta, com cascun de aquests se tenia per gran senyor e per molt beneventurats, que semblants hòmens com eren Jacob Xalabín e Alí Baxà haguessen per mullers aquelles donzelles. E lo senyor de Satalia no fo en res de sa muller qui devia ésser, ço és, la senyora Nerguis, per ço com feya tan bon matrimoni de sa germana, qui en tan noble loch entrava, con Alí Baxà era qui era son marit. E, per semblant, lo senyor de la Palàcia se tenia molt per gloriejat com lo fill de l'Amorat se era tant abaxat a pendra la sua filla per muller. Per la qual rahó vírets aquí gran goig hí alegria de aquests dos. E con aquests hagueren vistes les donzelles, sí s'agenollaren devant lo Amorat, dient-li: —Senyor, nós te fem gràcies com tan gran senyor que tu ést te vols acostar a nós. ¿E tamies-te

senyor, que tu vulles que nostres filles e germanes se mesclen ab tu? Oc nós e tot ço del nostro som esclaus e servents teus.— Per la qual cosa l'Amorat fóu fer fort solempna festa e noces de son fill e de Alí Baxà ab les ·II· donzelles, en gran solàs e en gran festa. Aquests dos senyors stigueren en la ciutat de Borssa ·XLV· jorns, e en aquest temps foren novis los dits Jacob Xalabín e Alí Baxà ab les dites donzelles. Aprés, lo senyor de la Palàcia e lo senyor de Satalia prengueren comiat de l'Amorat, e de Jacob Xalabín, e de Alí Baxà e de les donzelles, e cascú se·n tornà en la sua terra. E Jacob Xalabín ab la senyora Nerguis stigueren segons marit deu estar ab sa muller, e ab goig e ab consolació; e, per semblantment, Alí Baxà ab la germana del senyor de Satalia.

XV DE LA NOVA QUI VENCH A L'AMORAT CON LO CRISTIÀ BÚRGUAR ENTRAVA EN LA SUA TERRA E estant Jacob Xalabín en la ciutat de Borssa ab la sua muller, e Alí Baxà per semblant, no anà molt de temps que lo pare de Alí Baxà morí; e l'Amorat, qui víu que lo prom Alí Baxà era mort, e per ço com lo fill era tant discret e tan maravellós, volch de present que tingués en poder tot lo seu regna e tot ço que som pare tenia. E ·I· jorn, stant tots aquests en la ciutat de Borssa, e lurs solaços e lurs delits e deports, segons que d'ells sa pertanyhia, sí vingueren noves de la part de la Grècia que lo cristià Búrgar era intrat ab gran gent dins la sua terra e que li comensava a barrajar tota la sua terra. Hon, con l'Amorat, hoynt aquestes noves, de present féu cridar les sues osts, e tramès per tots los seus barons de la sua terra; e tramès per son fill Beseyt Bey, lo bastart, que de present que vingués a ell. E de present aquest seu fill vench, e, per semblantment, tots

los barons, ab lurs gents e ab lurs armes, en la ciutat de Borssa. E com tothom fou en Borssa, l'Amorat sí tench consell ab sos fills abdosos, e ab Alí Baxà, e Anabechsu Bey e Seyn Bey; e aquests dos eren grans comtes e barons qui són en la terra de la Turquia. E sí los dix com Làtzer era entrat en la sua terra, per què volia que li aconsellassen ja què faria; e tots a ·I_a· veu consellaren que una veguada que y anassen per combatre·s ab Làtzer. E axí com ho aguéran acordat, axí ho faheren de fet. Per què de present l'Amorat partí de la ciutat de Borssa ab tot son poder, e per ses jornades vench en ·I· loch qui és en lo canal, qui ha nom Lapsao e és en lo passatge de la Turquia en la Grècia. E ab tota la sua gent passà dellà Gal·lípoll, qui és un fort castell; e aprés que fou passat, ab tota la sua gent, en Grècia, sí cavalcaren tant per lurs jornades fins que foren a ·I· jornada dellà hon era Làtzer. E con Làtzer sabé que lo Amorat era allí ab tot son poder, sí li tramès missatge fahent-li a ssaber que s'apparellàs de la batalla, que ell

una vegada se volia combatre ab ell. E com l'Amorat víu lo missatger dix-li: —Vé-te·n, e digues a ton senyor que de present que s'espaig e que s'isque de la terra; si no, que jo faré tal cosa d'ell, que tots temps ne serà parlat.— Lo missatge se·n tornà a Làtzer, dient-li les paraules que lo Amorat li havia dites. Hon, con Làtzer hac hoïdes les paraules que lo Amorat li havia trameses a dir, sí fou molt pus coratgós de acostar-sa ab ell. E l'Amorat attendà·s en una bella plana, e ab tota sa ost stigué aquí, e esguardà e havisà tota sa gent, e atrobà que, per compte, entre de peu e de cavall, ·CXII_m· hòmens combatents. E Làtzer, qui sabé que l'Amorat era en aquella plana, comenssà de cavalcar, e ·I· dimecres, a hora de tèrcia, que havíem ·XVII· de satembra l'any ·MCCCLXXXVII·, Làtzer ab tota la sua gent sa acostà devers la plana on l'Amorat era. Aquest Làtzer havia molta de bona gent, e ab sí havia molts tudeschs e molts ongresos e alamanys e molta de bona gent d'armes;

e podia ésser ab qualsque ·XXX_m· combatents entre hòmens de peu e de cavall, entre los quals havia bons ·III_m· cavallers armats, ells e lurs cavalls. E aquests se havien mès al cor de ferir primers, per ço com eren tant bé armats e per ço com tots los turchs porten fletxes. Hon, com Làtzer hagués ordonades totes lurs batalles e hòmens, e dada la davantera en aquests qui eren ben armats, sí li vench ·I· cavaller, gran hom ongrès, qui era ensemps ab aquests ·III_m·, capità de ·CC· lances, pregant-lo que li donàs la devantera; e Làtzer la li atorgà. E aprés, Làtzer sí fóu tres parts de ses gents, e de la una part féu regidor e capità aquest ongrès, e de l'altre féu capdellador un seu gendra que y era, e ab l'altre part Làtzer stech son cors. E haver ordonades Làtzer totes ses gents segons que·s pertanyhia en batalla, e axí com en totes parts ha spies, l'Amorat ho sabé de

present, com Làtzer havia fetes tres parts de totes ses gents, e com aquells ·III_m· hòmens armats, ells e lurs cavalls, devien ferir primer. E de present l'Amorat féu cap e regidor son fill Jacob Xalabín, e en altre part son fill Beseyt Bey, e en la terça part Alí Baxà, e en la quarta Enabechsu Bey e en la ·V_a· Seyn Bey; e en la ·IIII· stech l'Amorat son cors, ab molta gent de peu e de cavall. E aprés sí ach ·VI_m· camells, e tots aquells camells ell fóu arrengar a tres tires, ·I· devant altre, encadenat ab grosses cadenas; e, aprés, sí·ls féu tots umplir de squelles e de sembes, sí que feyen la pus gran remor del món; e sí·ls féu estar en la devantera, en guisa que com la gent volgués ferir, que los cavalls se espaordissen de la remor dels camells, e que·s desviassen. E aprés, com l'Amorat ach fet açò, sí stava en fort gran ància de la batalla, e sí li feya molt gran pahor, tant que lo cor no li ho pòch soferir; e sí cridà sos dos fills, e Alí Baxà, e Say Bey e Mabechsu Bey, e, quant tots ·V· li foren denant, aquest sí los dix: —Aveus-ho, jo una vegada vull veure aquesta gent de Làtzer.— E tots ·VI· sí se·n pugaren en puget que y havia de prés, e quant foren dalt, sí miraren a la lur guisa totes les osts de Làtzer. E quant l'Amorat ho hac vist, sí gità ·I· gran sospir, e aquests sí li digueren:

—Hudà, senyor! E què és açò? ¿E per què sospirats?— E l'Amorat respòs: —Cert, aveus-ho: totes coses faria que aquesta batalla no·s fes, hoc encare com m'í cabés una pocha de desonor.— E de present aquests resposeren: —O, senyor, ¿e què vol dir açò de vós? E are serets coart? ¿E no sabets vós, senyor, la vostra espasa sí és tots temps anada avant?— E Beseyt Bey, lo bastart, sí parlà més que negunt, dient: —Hudà, senyor! ¿E aquest serà lo conort que vós darets a vós mateix e a nós? ¿E no sabets vós, pare, quanta terra havets conquistada, ne aytal cosa, ne aytal que havets feta?— E l'Amorat sí respòs: —Tota quanta terra jo hé conquistada, may no n'hé haüdes sinó les spatles, e may jo no hé encontrat qui·m sia vengut a l'encontre ne en camp. E per ço n'é jo gran ància, e faria, si fer se podia en neguna guisa, que aquesta batalla nos fahés.— E com aquests hagueren axí hoït parlar l'Amorat, de present tots a una veu digueren: —Com, senyor! Lexats fer a nós, que ab Déu nós vencerem, e n'exirem bé.— E lavores devallaren del puig, e cascú se

n'anà llà hon ordonat era. E faheren refrescar totes les lurs gents e lurs cavalls; e staven apparellats que si Làtzer o ses gents ferissen, que d'ells se poguessen deffenssar. XVI COM SE FÉU LA BATAYLLA DELS TURCHS E DELS CRISTIANS, E CON MORÍ L'AMORAT E Làtzer qui molt era desijós que la sua gent ferís en contra de aquella de l'Amorat, envers ora de vespres lo cavaller tudesch comenssà a brocar ab tota la sua gent e de fferir en tots los camells qui primers staven. E pas los cavalls no rebugaren, ans ferían fortament,

sí que los camells romperen, e faheren loch, aquests tots temps ferint de sperons los cavalls; sí que entraren per mig de la ost de l'Amorat, tant que anaren fins a les tendes dels alachàs, so és, d'aquells qui venien les viandes. E quant aquests foren fins a les tendes, giraren llurs cavalls e penssaren-se de tornar vers aquella part d'on eren venguts; e tota la ost dels turchs faheren loch en aquesta flota de gent que viren que axí eren entrats. E axí con l'altre gent de Làtzer deguera entrar per socórrer a les spatles, penssaren-sa, con viren que aquells tornaven, que fugissen, e no gosaren entrar. E en aquelles sahons, aquell cavaller ongrès qui havia jurat de combatre·s ab l'Almorat cors per cos, no ach cura de la sua gent, ans, tot avançant dels altres, brocà son cavall devers aquella part on penssava que l'Amorat era, qui stava ab ·I· panonet ab una gran flota de gent; e aquest fóu la via d'aquell, ab lo glavi o lança angoçat. E l'Amorat, qui víu venir aquest cavaller axí sols, ab son glavi angossat

sí ho tench en escarn, e dix a la gent que entorn hi staven, que tot hom li fahés loch, per veurà lo cavaller què faria. E lo cavaller féu la via de l'Amorat; e l'Amorat, qui víu que la sua via feya, tirà-li una fletxa, e aprés una altra; e lo cavaller prehava-li-ho poch: féu la sua via, ab la lança angossada, e donà-li tal colp ab lo poder del cavall, que l'adargua e unes cuyraces que l'Amora tenia, tot ho passà, e li mès lo ferro de la lança per lo costat bons un dits, e gita·l molt malament nafrat en terra, com a mort; però encara no morí de tot. E la gent qui aquí eren, qui viren lur senyor que jahia mort, de present ach aquí gran brogit, e en ·I· colp afletxaren lo cavaller. Per la qual rahó per tota la ost ach gran remor, e les osts totes qui·s mesclaren. E per semblant, los primers colps que faeren, Làtzer morí, qui s'era mesclat en una part de la batalla contra Enabechsu Bey. E quant lo genre de Làtzer sabé que son sogre era mort, no hac cura de ferir ne de procehir en la batalla, ans manà que null hom no·s mogués, e de present féu se punya de tornarse·n en sa terra, per ésser senyor.

XVII COM BESEYT BEY, BASTART, ACABÀ DE MATAR SON PARE E OFFEGUÀ SON FRARE E quant Beseyt Bey, fill de l'Amorat, bestart, qui lavors era pus prop d'on son pare era stat axí malament nafrat a mort, de present vench devers aquella part. E les sues gents hagueren-lo mès dins la sua tenda; e fou fama que encare no era bé mort e aquest Beseyt Bey l'espatxà de morir. Aprés açò, fo lo sol post, e aquest tramès missatge a Jacob Xalabín, e Anabechsu Bey, e Alí Baxà, e Saÿm Bey e tots vengueren veura l'Amorat, qui era ja mort. E lavores, en aquella hora, aquest traÿdor de Beseyt Bey aucís Jacob Xalabín, per ço que ell fos senyor; e ab ·I· mandill ell lo va scanyar aquella nit mateixa, de present. E los altres barons no·s gossaren res dir ne moure·s, ans de present lo obahiren per senyor. E en açò la nit ne vench, e neguna de les parts no hac cura de levar lo camp, sinó cascú

de tornar-se·n en lur terra e per ésser senyor. E en aquesta manera, segons hoït havets, morí l'Amorat e Jacob Xalabín, son fill ladesma, del qual fo gran tala en aquella part. E per ço vuy en dia reig tota la terra aquest Beseyt Bey, axí com a senyor, qui és lo bastart. E lo major hom que ell hage ne sia en la Turquia, qui vuy reig per aquest, sí és aquest Alí Baxà; e encara és viva la sua muller, germana del senyor de Satalia. Espleguada és la dita istòria. A Déus gràcias.