Questa del sant grasal

[QUESTA DEL SANT GRASAL] [Vicent Martines (ed.), revisada segons les compaginades corregides per a ENC]

E en aqal tems diu lo comta que, cant fo la Pasque de Pantagosta, los compayons de la Taula Radona hi fóran vanguts a Gamelot hí àgran hoït lo sarvisi de Jesucrist e, com vòlgran matra las taules per mangar, ladonchs antrà en la sale ·I_a· bela donsela a caval, qui era tot suat e fort trabelat. E descavalcà e vench denant lo rey e mantinent lo saludà cortasement. E al rey li raspon que Déus la banascha. —Senyor, per Déu vos prech que·m digats si Lanselot as saïns. Al rey raspon cortasement que hoc: —Ve·l vós là. E mostrà·l-li. Ela mentinent anà aycela part e dix: —Lanselot, yo us dic de part lo rey Pelàs que vós vingats tost am mi an cela forest. Cant Lanselot hoí astes paraulas, sí demendà qui as ela. —Yo són —dix ela— d'aysel de qui yo us é aportat lo misatga. —E a què m'evats vós master? —dix Lanselot. —Bé u sebrats —dix la donsela. —Partescam-nos hic de part de Déu —dix Lanselot—. Ladonchs

cridà ·I· dels ascudés seus e dix-li que mata al seu caval lo fra e la sela e que li aport ses armes. Él ho fau tentost. E com lo rey Artús e tots los seus barons qui en lo pelau astaven veéran qua se n'enaven, sí·ls pesà molt e féran-ó bé semblant que molt lo pragaren de romanir. Hí él raspòs a tots cominalment que no romandria ja en naguna manera. Ladonchs lo léxan anar, e·l comenaren a Nostre Senyor que·l guart en tots lochs on él hirà. —Donches —dix la ragina—, Lanselot, volats-nos laxar a ten honrade festa com as lo yorn de Pantegosta qui demà serà? Dix la donsela a le ragine: —Sapiats que vós l'aurets a dinar saïns. —Ladonch[s] via —dix la ragina—, que pus qua él vandrà demà al dinar ab nós, que yo no·m cuydave que él vingués demà aytal ora, sinó no y anara hui per ma volantat. E ab tant, muntaren a caval él e la donzela, e sí sa·n van aspatxadement sens altra compaye sals ·I· ascuder qui era vangut ab la donzela. E cant éls fóran exits de la vila de Gamalot,

cavalcaren tant que éls véngran en ·I_a· val gran. Hí éls véran denant éls ·I_a· abadia de donas. E la donzela manà Lanselot. E axí tost com éls fóran là, sí descavalcà l'ascuder e dis molt altement: —Obrits! E tantost vench lo porter e hobrí la porta. E axí tost com éls fóran dins, sí dascavalcaren. E con sels de dins sabéran que Lanselot era vangut, sí véngran totes las donas de l'abadia denant Lanselot e sí·l rabéran ab gran honor e li féran tuyt gran yoya e gran festa. E·l manaren en ·I_a· cambra tota pintade e bela. E sí·l desarmaren molt ricament. E él gardà al mig de la cambra e víu jaser sos dos cosins en dos lits. Ladonchs fo molt alegra e sí·ls despertà. E com éls lo vaéran, sí li féran gran honor e s'ebrasaren molt dolsament Lanselot e Baorts e Laonel, cor cosins jarmans éran e sí s'amaven per natura. Adonchs comensaren la yoia e la festa. Molt fo so qua la ú cosí fau e l'altra: —Bel senyor —dix Baorts a Lensalot—, cà avantura vos à esí eportat en est logar? Car nós vos

cuydàvem demà trobar en Gamalot a le cort de nostro senyor lo rey Artús. Adonchs los dix Lanselot que a la cort del bon rey Artús era huy "mas ·I_a· donsela de saïns ma vanch carer, e·n esta badia m'à emanat ab se e no us sé dir per què". E damentra que éls parlaven ansens e demanaven de lur afar, sí entràran ·XII· donselas, qui emenaren Galeàs per las mans, sí bé format e ben posat de tots sos menbras que no·n trobaria hom son par en tot lo món. Molt ploraven agrament las donas eselas que l'anfant tanían, per la gran emor que li avían, e ben sabían que l'orda de caveleria li covania a recebra. E sela qui per la mà lo tania, so fo l'abadesa qui ten tenrament plorave, sí dix a Lenselot: —Senyor yo us é manat lo vostre nodrit com tanta de ioya e de solàs e de daport vos dó Déus con nós avem per él, e prech-vos que vós lo·m fesats caveler de vostre mà, cor nós aviam a vós per so con nós volam qua de la mà del milor caveler del món sia fet caveler, e per so de la vostre mà a resebre horda de cavelaria.

Lanselot gardà l'infant e vaé·l d'exí bela faysó e axí bé e víu que él fo bé apràs e ansejat e ben telat e de totes bautats. E sí se·n marevelà molt e pansà·s bé que an tot lo món no n'avia axí bel vist ni tan bela forma d'oma, e, per la gran simplase que li víu, se pansà él bé qu'él saria encara lo milor caveler del món, si plau e Nostre Senyor. E plas-li molt que él lo faés caveler. E sí raspon a les donas e a l'ebadesa que de so no s'ascondiria él, ya que volanter lo ferà cavaler pus que elas lo·n prégan. —Senyor —dix l'abadesa—, nós volam que ho fasats asta nit hó demà. —E de part de Déu —dix él—, serà axí com vós volrats. La nit romàs Lanselot laïns e fau lo donzel aresar e aparalar sí com éls ho dévan fer. E Laonel e Baorts vetlàran-lo tota la nit al monastir. E l'andemà, hora de prima, Lanselot lo fau caveler, e Laonel li calsà l'asperó drat e Baorts lo sinestra. Aprés, Lansalot li sayí l'aspase e li donà la colea

e dix que Déus lo faés prom que an bautat él no falasche. Cant él li ach fet so qua a caveler novel se pertany, sí li dix: —Bel senyor, vandrats-na vós a la cort de monsenyor lo rey Artús ab mi? —Senyor —dix él—, yo ab vós no ma hiré pas. Ladonchs dix Lansalot a l'abadesa: —Domna, hulats que al vostro caveler sa·n vage a la cort de monsenyor lo rey Artús. —Senyor —dix ela—, no y hirà tantost, mes tantost que nós nos conaxaram qà y serà master, nós lo y anviaram. Abtant se part Lanselot de laïns él e sos dos cosins. E cavàlcan ansems qua són vanguts a Gamalot a hora de tèrsia, qua·l rey era al monastir per hoir la gran misa ab se compaya d'onrats hòmans. Cant los ·III· cusins y foran vanguts, sí descavelcaren an la cort e muntaren an la sale. E ladonchs comansaren éls a parlar de l'anfant que Lanselot avia fet caveler. E dix Baorts qu'àl

anch no avia més vist més homa qui tant semblàs a Lanselot. —Com sertas —dix él— yo no·m crauria yamés ras si aqast no as Galeàs, qui fo engranrat an la fila del Rich Rey Pascador, cor a él retrau aqal linatga hí a él mostrà molt maravelosament. —Per lo ferm —dix Laonel—, yo crau bé que aqast as él, cor él rasembla bé a monsenyor Lanselot. Gran pesa parlaren d'aste cosa, sí qua Lanselot sa·n raya entra sí matex, mas él no y raspòs a negunas peraulas que éls dixésan. E axí com héls ó víran, sí·s calaren de lus paraules e tornàran e parlar del Siti Perilós de la Taule Radona e trobaren an cascun loch latras qui dayen sí molt cascú caveler, sí com él as estat, e gardaren e lagíran qua las víron al gran Siti Perilós, qui as epelat per tal nom. Ladonchs sí trobaren latras qui éran novelament ascritas, so·ls era semblant. Hí éls gardaren las letras qui dàyan: "A ·CCCCLIIII· anys complits aprés la Pasió de Nostro Senyor Jesucrist, al yorn de Pantagosta aqast siti dau trobar son mestra".

E cant éls víran las letras, sí dix la ·I· a l'altra: —Per lo farm, así à una gran maravelosa aventura. —En nom de Déu —dix Lanselot—, are contaré lo tems del terma de la Pasió de Nostre Senyor astro are. E éls trobaren per dret comta que sel yorn dau éser lo citi complit, cor aste as la Pantegosta dels ·CCCCLIIII· anys. —Sertas —so dix Lanselot—, yo gordaré bé que nagú no vaga eqastes letras tant fins que él sia vangut perquè asta vantura no sia conaguda per nul hom. E sí fau eportar un drap de sade e matéran-lo sobra lo siti per cobrir las letras. Abtant fo vangut lo rey del monastir e, quant él vi que Lanselot fo tornat e que ab él fo Laonel e Baorts, sí fo fort alegra e dix que ben sían éls vanguts. E sí comansaren a fer la festa per laïns gran e marevelosa, cor molt són alegras tots los compayons de la vanguda dels dos jarmans e da le venguda de monsenyor Lanselot. E monsenyor Galvany los demandà com àn estat depuxes

qua partíran de cort. Hí éls dían que bé, là Déus marsè, "cor nós avem astats tots yorns sans hí alegras". —Sertas —dix monsenyor Galvany—, so·m plau molt. Gran fo la yoya que sels de laÿns féran de Baorts e da Laonel, com gran tems avia que no s'éran vists. E al rey manà que les taules sían mases, que temps as de manyar, so l'as semblant. —Sànyer —dix Keus, lo senascal—, si vós vos aseits are al dinar, as-me semblant que faliscats are a la custuma de la cort, cor nós avem vist tots yorns que vós altra festa no seyets a taula tant fins alguna vantura vos à venguda an vostre cort. —Sertas —dix lo rey—, vós dayts varitat que aste custuma é yo tostemps tanguda e la tendré aytant con poré. Mas yo avia tant d'elegra de Lansalot e de sos cosins, com són vanguts a mas corts sans e alegras, que no·m mambrave de la custuma. —Ara us membra —dix Keus, lo senascal—, pus que axí as.

Mentre éls parlaven axí, entrà ·I_a· donzela qui dix al rey: —Senyor, novelas vos aport molt maravelosas. —E qals? —dix lo rey— Dayts-las tantost. —Senyor, eval sota vostre palau ha riba ha ·I· gran payró que yo é vist axir sobre l'aygua. Vanits-ho vaser que yo sé que asò as ·I_a· gran evantura e maravelosa. El rey hi develà mantinent per asta vantura veser. Esís fan tots los altras. E cant éls fóran a le riba, sí àn vist lo pairó qui astave sobre l'aygua. Hí era de marbra varmal, e sus al payró avia ·I_a· aspasa ficade qui molt era bela per semblant. Lo rey Artús e·ls altras barons gardaren les letras que dàyan: "Ya nagun hom no·m traurà d'esí, sinó aquel qui·m daurà pandra e sel serà lo malor cavaler del món". Lo rey vaé aqastes létras. Sí dix a Lensalot: —Bel sanyor, aste aspase as vostre per bona raó, cor yo sé que vós sóts lo milor caveler del món. Hí él raspon tot falonament: —Sértas, non as jens l'aspase mia, ne yo

no n'auré lo coratge ni l'ardiment de matra-y la man car asò saria folia, si yo antenia d'evar-la. —Per so —dix lo rey— vós l'asagerets, si vós la podats aver. —Senyor —dix él—, n·ó faré cor yo sé bé que si nul hom s'í asage, no li falrà qua no·n cobre gardó. —E con ho sebats vós? —dix lo rey. —Y[o] ó sé bé —dix él—. Ancare us dich yo altra cosa, qua yo no hul qua vós ho sapiats qua en lo yorn de hui comanséran las evanturas e les grans marevales al Sant Grasal. Lo rey vaé que no·n faria ras, dix a monsenyor Galvany: —Bels nabots, vós l'aspase veyats si la·n podats levar. —Salvant vostre gràcia, Senyor, n·ó faré, pus que Lanselot no sí vol aseyar. Yo no matré ma puya per nient, que vós sabets bé que él as milor cavaler que yo. —De tot an tot —dix lo rey—, vós ho asegerats per so con yo u hul e no pas per l'aspase aver. Ladonchs hi mas monsenyor Galvany la mà per pandra-la. Asats hi pogra jurcar car no la pòch trer fora. E al rey li dix tantost:

—Bels nabots, lexats-la astar cor bé avats fet mon manement. —Galvany —dix Lancelot—, are sepiats que aqasta aspase vos tocarà encara de sí pres, qua vós no la volríats aver tocade per ·I· castel. —Senyor —dix Galvany—, no poguí fer àls si·n sabés morir per complir la volantat de monsenyor. Cant lo rey oït [ach] eqastes paraules, sí·s panadí de so que a monsenyor Galvany avia fet fer. Ladonchs dix a Perseval que l'asejàs, hí él dix qua sí ferà molt volantés per fer compaye a Galvany. Hí él mès mans e l'espase e tirà devés sí, mas él no la pòch aver. Ladonchs sa cuydaren bé que Lanselot dix var e ca las letras del pairó déian var, mas no y ach nagú ten ardit qa y gosàs matra mà. E miser Keus dix al rey: —Ara us podats asiura sagurament, com vos plaurà, que no n'avets pas felit a l'evantura e devats menyar e mon semblant. —Anem, donchs —dix lo rey—, que encara és hora. Lo rey e la ragina se·n

tornaren e asiguéran-se tots al dinar. E als compayons de la Taula Radona siguéran cascú en son logar. Sel yorn sarvíran laÿns ·IIII· reys tots coronats e d'altres honrats e noblas hòmans, que a meravela ho pot hom tanir. Aqast yorn fo lo rey sarvit d'alts hòmans e barons, e cant fóran aseguts sí trobàran qua tots los compayons de la Taule Radona fóran vanguts e tots los sitis fóran plans sinó lo Siti Perilós qua hom apela. Com éls àgran comansat al menyar, sí los vanch ·I_a· gran maravele: que totes las portas de las finestras del pelau se tancaren per elas matexas no per tal que gens de claror na fos manys. D'eqaste vantura fóran asbalasits los savis e als fols, e·l rey Artús, qui primer parlà, dix: —Bels sanyós, nós avem hui vistas marevalas a le riba e así, mas yo crau qua nós na vauram hui de mayós que aqastes no són. Dementra que·l rey parlave axí, sí entrà dins ·I· prom vel ab le barbe blancha. E sí parech molt ansià, mas no y ach nagú caveler

qui sàpia per ún sia entrat. Lo prom vench tot a peu e menà per la mà ·I· caveler tot armat d'unas armes vermales sens aspase e sens ascut. E sí dix, aytantost cant él fo entrat en mig del palau, al rey Artús: —Yo te men lo caveler benuhirat, sel qui as del linatge del rey Davit, e del parentat da Yosep ab Enimasia, sel per qui seran las mareveles d'eqast segla e d'astrayas teras manades a fi. E ve·l vós así. Lo rey as molt alegra d'esta novela, e dix al prom: —Senyor, vós siats lo benvangut, que, si aqastes paraules són varas, ben sia lo cavaler vangut. Si aqast és sel qua nós asperam a acabar les aventuras del Sant Grasal, anch axí gran yoia no fo feta d'oma com nós farem d'él. E quisqua él sia, hó sel qui vós dayts, hó altra, ben sia él vangut. Pus que él as axí gran homa e axí d'alt linatga com vós dayts, caveler lo faram.

Dix lo prom: —Vós na vaurats adés lo comansament. Ladonchs lo fau tot desermar e romàs en ·I_a· cota de sendat varmal, hí éls li donaren ·I· mantel de sandat vermal de què s'abrigà e polsà-se en sas aspatles, e dins ach ·I_a· pena blancha d'arminis. E com él fo vastit e aparelat, sí li dix: —Venits evant, senyor an caveler. Hí él anà evant he él lo menà tot drat al Siti Perilós, aprés de Lanselot, hí él levà lo drap d'on lo loch era cubert, que Lanselot l'avia cubert. E axí trobaren las letras qui dàyan: "Aqast és lo siti de Galeàs". Lo prom gardà les latras e sí las trobà novelament fetas. E sí las lagí, e conach lo nom, e dix axí que tots sels de laïns ho oíran: —Senyor en caveler, así siurats vós, cor aqast loch as vostre. Hí él sí asigué sagurament e dix al prom: —Are us en podats enar, senyor, que bé avets fet so que hom vos menà. E saludats-ma tots sels e selas del Sant Ostal, e mon avonclo, lo rey Palès, e mon avi,

lo Rich Rey Pascador. Digats-los de part mia que yo·ls hiré vaure al pus tost que yo poré ni n'auré laer. Abtant se part lo prom de la maysó e comandet lo rey Artús a Déu e tota sa companya. E com éls li vòlgran demenar qui era. Hí él los asperà un poch e dix-los tot planament qua no·ls an dirà are res, cor éls ho sebran enquara qalqua temps si éls ho saben demenar. E sa·n vanch e las portas del palau, qui tencades éran, hí él sí las ebrí e develasen per la scale. Entra cavelés e ascudés entrò a ·XV· qui tots l'asperaven, hi éran vanguts ab él. Él cavelcà e partí·s de la cort en tal manera que hom no sabé de son afer aquela vegade. Con sels de laïns vàran seser lo cavaler al Siti que tots los bons hòmans no avían de tantes evanturas qa y avía[n] esdevengudas, no y à negú que asats no·s mareval. Com éls lo vàian axí yova caveler e no saben

com aqasta gran gràsia li à Déus dade salvant per la sua gràcia. E la festa fo comansade gran e complida per lo palau, e fan honor al caveler los huns e·ls altras, cor bé·s pansen q[ue] aqast as aqal per qui las marevalas del realma de Londras dévan fanir. E bé ó conaxían per la proase del Siti que anch nul hom no·s gosà seura an naguna manera, salvant aqast que·l sarvàxan e l'ònran tot aytant com pòdan, axí com aqal que ténan per mestra e per sayor sobre tots sels de la Taula Radona. E Lanselot, qui volantés lo s'asgordave per la mare[ve]la qu'él víu, ben conach que aqast as sel que él à huy fet caveler, e avia·n gran elagria en son cor. E per so li fa él molt gran honor tant con pòch, e·l mas en paraulas de moltas cosas. E·l li raspon tota vegade de so qua li demànan. Mas Baorts n'as pus alegra que nagú, que bé·l conax que aqast és Galeàs, lo fil de Lanselot, sel

qui dau les aventures menar a cab. E sí·n parlà ab son frare e li dix: —Bel frare, sebets vós qui as eqast caveler qui sèu al Siti Perilós? —Yo no·l conach bé —dix Laonel—, mas en aytant que aqast as lo caveler que huy fau monsenyor Lanselot de se mà. Aqast as sel de quà avem ui parlat yo e vós, que monsenyor Lanselot engenrà en la fila del Rich Rey Pascador. —Varament —dix Baorts—, que aqast as sel e aqast as nostre cosí acostat. D'equesta avantura devam nós ésar elegras. En asò no ayats vós dupta que encara vauram moltes grans cosas, mes que de caveler qua anch vésam ne conaguésam. Esí n'à aqast bon comansement. Axí pàrlan los dos jarmans de Galeàs. Esís fan tots los altras de la cort amunt e aval. Sí qua les novas vàngran a seber a la ragina per ·I· donsel qui dix: —Domna, maravales són vangudas laÿns. —E qualas?

—dix ela— dayts-la-ma. —Per lo farm —dix lo donsel—, ·I· caveler à vengut a cort que à complida l'aventura del Siti Perilós, e as lo cavaler axí yova que tots sa·n marevàlan d'on sela gràcia li sia vanguda. Dix ela: —No pot ésar var. —Hoc —dix lo donsel—, verament ho sapiats. —En nom de Déu —dix ela—, molt sia ben vangut d'o[n] aquala evantura no la pòch hom acabar que no fos mort que molts anys l'agés manade. —A Déus! —diguéran les altras donas e donselas— Qui as que ten bone hora fo nat lo caveler que anch hom no asdevanc axí gran proase que pogués vanir a so qua él as vengut? E per aqasta vantura pot hom conàxar que aqast és sel qui manerà a fi les aventuras de la Gran Brataya per què lo rey Magnes vandrà a garió. Dix la ragina al donsel: —Bels amichs, are·m digats, si Déus vós ajut, de qal faysó as él. —Domna —dix lo donsel—, aqast és ·I· dels bels cavelers del món. Mas él as iova a merevale e rasembla bé a monsenyor Lansalot

hi al seu parantat. E axí·l rasambla a marevela, que tots sels de laÿns dían que él as fil de Lanselot. Ladonchs la ragina dasigà·l molt a veser més que debans, cor mantinent que ela hoí dir qu'a Lanselot semblave, sí·s pensà que aqast as Galeàs, que Lanselot avia engenrat en la fila del ric rey Pascador, axí con avia hoÿt contar moltas vegades a Lenselot, e li avia dit com li era estat aprés. E asò era ·I_a· gran cosa per què la ragine n'era astada molt falona encontra Lanselot e ancare ho era, com la colpa era estade sua. E con los compayós de la Taula Radona, ab lo rey àgran menjat, sí·s levaren de lus sitis. E lo rey, son cos, vench al Siti Perilós e levà lo drap de la seda ab quà era cubert, hi trobaren Galeàs que éls desigaven molt a veser. E sí·l mostrà a monsenyor Galvany e dix: —Bels neps, are avets Galeàs, lo Bon Caveler, per lo farm, que vós avets tant desigat avar. Are pansats d'él a onrar

e a servir, cor así no asterà él lonch temps ab nós, so sé yo bé, per la gran Questa del Sant Grasal qui tost sa comenserà, sí com yo crau. E Lanselot nos ho à fet antenent. Sapiats qu'él no m'ó diguera si él no·n sabés alguna ensenya de varitat que n'agués vista. —Senyor —dix Galvany—, e vós lo·n davets asats honrar, com a sel que Déus vos à menat a deliurar nostre desir e las grans marevales de las astrayes avanturas qui tan sovén hic són avangudas axí longament. Adonchs vanch lo rey a Galeàs e sí li dix: —Senyor, ben siats vangut axí com aqal que nós avem molt desigat a veser. Are vós avem saÿns, là Déu marsè, a le nostra cort. —Senyor —dix Galeàs—, yo som vangut cor yo hoí dir ben de vós e per so com d'así dèvan moura tots los compayons qui daven éser de la Questa del Sant Grasal, qui per tant serà comansade. —Senyor —dix lo rey—, vostra vanguda avem nós master gran per moltes cosas e per las grans

marevales que davats trer a fi, e per ·I_a· vantura qui·ns as huy vanguda en aqast yorn en nostre cort, que d'eqasts de saÿns sí són asegats. E yo crau bé que vós no y falirats pas, axí com sel qui dau acabar las evanturas aquales que los altras àn falit. Car per so vos à Déus ya tramàs entra nós, que vós acabats so que als altras no poden vanir a fi. —Senyor —dix Galeàs—, on as sela vantura de què vós ma parlats, qua molt volantés la volria veser? —Yo la us mostraré —dix lo rey. Abtant lo pran per la mà e devale·l del palau. E tots los barons de laÿns vanían aprés per vaser con l'avantura del payró serà menade a fi. E sí y córan los huns e·ls altras en tal menera, que no y romàs caveler en tot lo palau qua no y vangés là. Las novas vàngran tantost a le ragina. E axí tost com ela [ho] hoí dir, sí fau lavar las taules e dix a ·IIII· donas las pus honrades qa y éran, qa y anasen ab ela, e dix: —Belas donas, vanits ab mi

tro a le riba, que yo no asteria per ras que no vega aste vantura menar a fi, si yo í pusch anar. Abtant develà del palau e anaren ab ela gran c[o]mpanya de donas e da donzelas. Cant eles fóran vangudes a l'aygo e·ls cavelés les véran vanir, dixéran: —Veus madona la ragina. Éls li féran mantinent carera per los pus honrats. E·l rey dix a Galeàs: —Senyor, veus así la ventura d'on yo us hé parlat, so as, a trer asta aspase d'eqast payró. Cor huy l'àn esegade dels milós cavelés de ma cort, que anch no le·n pògran trer. —Senyor —dix Galeàs—, asò no as gens marevela, cor l'aventura no as lur, ans as mia per so com yo davia evar aste aspase, no n'aporte naguna a cort, axí com ya evats pogut veser. Ladonchs mas la mà e l'aspase e trasch-la defora del payró axí laugerament con si sel no s'í tingués. E pux pras lo foura e mas-la dins. E mantinent él la·s sayí. Ladonchs dix: —Senyor rey, are vag mils que debans. Are no·m fal sinó ascut, cor no n'é nagú. Dix lo

rey: —Senyor, Déus vos an derà ascut de qualque part, axí com à fet d'aspase. Ladonchs gardà aval la riba e vesé vanir a gran cuyta ·I_a· donzela sobre ·I· caval blanch. E cant ela fo vanguda, sí la seludà lo rey, e aprés tota sa compaya, e·n damenà si Lansalot hi era. Hí él, astant alí denant, sí li raspon: —Donsela, veus-ma así. Yo son sel qua vós demanats. Hí ela·l gardà, sí·l conach. Ladonchs dix tot en plorant a Lenselot: —Tots los vostros fets són acabats de huy matí en sà. Cant él hoí astes paraules, sí li dix: —Donsela, e com as esò? Dayst-m'ó. —Per ma fe —dix ela—, yo us ho diré denant tots aqasts d'esta plase. Vós érats huí matí lo milor caveler del món e per aqal érats tangut, e are aní axí bo qui are ho dirà tendrau hom en monsonaga, que milor n'í aga de vós e ben as provade cosa per l'avantura d'esta aspasa, cor vós no y gosàs matra la mà. E asò as lo cambiament

de vostre nom per què yo vos hé fet ramanbrant per so con vós no us ho cuydàvets gens, ans pansàvets ésar lo milor. Hí él diu que no s'ó cuydà anch no yamés no s'ó cuyderà, que aqasta avantura "m'ó à gitat del cuydar". Ladonchs sa·n tornà la donsela devés lo rey Artús e dix-li: —Asò us manda per mi Nasiens, l'armità, que aqast yorn de huy te vendrà la mayor avantura que anc vangés a rey de Brataya. E asò no serà per vós, mas per l'altra. E asò serà per lo Sant Grasal, e·s damostrarà als compayós de la Taula Radona. E mantinent que ela hac dites estas paraulas, sí sa·n tornà e·s mas en la via d'on era vanguda. E sí ach asats cavelés en la plase qui la vòlgran ratanir per saber qui era ela ni de qal logar era vanguda. Mas la donzela no volch anch romanir per nagú qui la·n pragàs. Ladonchs dix lo rey als seus cavelés: —Axí as de la Questa del Sant Grasal, e yo vartedera

demostransa que vosaltras hi antandrau an breu de temps per so com yo ho sé bé que yo no us vauré yamés axí tots justats com are sóts. E huy yo que per los prechs de Gamelot sia adés comansat ·I· born que aprés de nostre mort ne fasen ramanbransa aqals qui aprés no·s vandran. Hí éls s'acordaren tots a selas paraulas e sí antràran an la ciutat de Gamelot e praséran lus armas. Hí tals n'í ach qui las praséran per yuntar e molts qui no vòlgran pandra sinó sobrasenyal e ascut, cor molt sa fiaven en lus proasas. E al rey, qui tot asò moch, no u fau per àls mas per provar partida de la cavelaria de Galeàs, cor bé·s pansà qua él no serà en cort pus ne serà partit. E cant éls fóran fora, pres de Gamelot, ajustats grans e patits, Galeàs, per prechs del rey e da la ragina, mas son asberch an son dos e son em an sa testa, mas

anch ascut no volch pandra per ras qua hom li dixés. E monsenyor Galvany, qui molt lo n'à pragat e molt n'as elagra, sí li dix que li aporterà lansas. Axí ho dix Hivayas e Baorts de Gaunes. La ragina muntà sus al mur ab gran compaya de donas e da donzelas. Galeàs fo vangut a le pradaria e·ls altras cavelés, e comansà lansas e trancar sí fortment que nul hom no·l vaya que no sa·n donàs marevale. Él fau tant en poche d'ora, que no y ach hom ni fambre en la plase qui sa cavaleria vaés, que per milor da tots no·l tingés. E dàyan sels qua anch no l'avían vist que esaltement avia comansade cavalaria, e ben parach que él fau tot lo yorn mils que nagú caveler qa y fos, e sobra de proase tots los altras cavelés. E cant lo born fo romàs, éls trobaren que tots los cavelés de la Taula Radona que àrmans portasen no n'í ach mas dos que no·ls agés abatuts, so as, Lanselot e Persaval. E axí durà lo born en aste

guisa tro a hora nona, e ladonchs romàs, car lo rey son cos ach paor que no tornàs a hira. E la dararia los fau partir e fau Galeàs desermar de son elm, e·l donà a Baorts qa·l portàs. E sí·l sa·n manà aprés de la siutat de Gamelot per mig de la carera mayor ab la cara descuberta per so que cascú lo vaés ben aspait. E cant la ragina l'ach ben asgardat, sí dix varement que Lensalot l'à engenrat que anch no·s semblaren mils dos homas con éls abdós fan. E per aysò no as gens marevala sí as bon cavaler que per natura li avé. Hí ·I_a· dona qui hoí astes paraules, li raspòs mantinent: —Domna, per Déu, ben dau ésar bon caveler sel qui vós daits. —Per lo var, domna —dix la ragina— cor él as de totes parts dels milós cavelés del món e del pus alt linatga que io·m sàpia.

Abtant devalen las donas hí anaren hoir vespras per honrament de la festa. E com lo rey fo axit de l'asglaya e als altras sí véngran al palau e, mantinent qua las taules fóran masas, sí anaren seser cascú en son loch, axí com éls avían fet lo matí. Cant éls sa fóran aseguts tuyt cominalment, ladonchs hoíran venir ·I· gran tronàs. E·l fo axí maravelós e axí gran que a éls fo vigares que·l palau degés caser. E mantinent antrà dintra ·I· rag de sol e fau lo palau clar pus ·C· tans que no era debans. E sí fóran tantost plans e inlominats de la gràcia de Nostre Senyor e sí·s comensaren a esgardar los huns e·ls altras, cor éls no·s sabían d'ún los pòch ésar asdavengut, cor no y à hom qui puxa parlar, ni dir ras de sa boca, ans fóran tots muts de ·I_a· gran pesa.

E cant éls àgran astat ·I_a· gran pesa que nul hom no parlava, ans sa gordaven axí com a bístias mudas, e sí antrà laïns lo Sant Grasal cubert d'un blanc samit. Mas nul hom no y ac que anch pogués vaser per qal portà hi era antrat. Sí antrà pel mig la porta del palau e mantinent qua él fo antrat, sí fo lo palau pla de bonas odós com sí y fósan totes las vanyals aspísias ascampades. Hí él enà per mig lo palau d'una part e d'altra, tot antorn las taules e tot axí com él pasave devant les taules, sí éran mantinent planes d'aytals viandes con éls avían master. E cant asò fo asdevangut que tots fóran sarvits als huns e·ls altras, lo Sant Grasal sa·n partí tant que no·s sabéran los huns ne·ls altras qà·s fo fet, ne no vaéran de qal part anà. E mantinent àgran poder de parlar sels qui debans no podían

parlar. E sí·n féran gràcias de Nostre Senyor tots sels qui éran dadins de so qua axí gran honor los avia feta, que los avia sadolats de la gràcia del Sant Grasal. De so fo molt alegra lo rey Artús e tots sels qui dedins éran de la gran honor que Nostre Senyor los avia feta més que a negun rei qui fos astat ans d'él. E per so éran tots molt alegras, cor bé los fo vigares qua Nostre Senyor no·ls à hoblidats. E aytant con éls jurcaren a manjar, pansaren tots en la gran marevala. E·l rey ladonchs comansà a parlar a sels qui aprés d'él sèyan e dix: —Sertes, sanyós, molt davem avar gran gog com Nostre Sanyor nós à mostrat ten gran senyal d'amor e tanta de gràcia a tan honrade festa com as lo yorn de Pantagosta. —Senyor —dix monsenyor Galvany—, encare y à altra cosa que vós no sabets jens. Que así no à nul hom que no sia astat pla de so qua volgés, ni malor li sabés,

ne pus volantés manyàs. E asò no avanch anch en naguna cort, sinó a la cort del rey Maynes, qui no la pòch vaura prestament con no fo cuberta le veraya semblansa. Perqà us ho dic yo are devant tots los altras, que yo no hul pus aturar que no antra an le Qesta en tal manera que yo la mantandré ·I· any e ·I· yorn ancara més si master hi fa. Que no tornaré a cort per ras que m'asdevenga, entrò qua yo·l vaga mils que así no s'as demostrat. E si yo puyx fer an naguna manera que yo·l puxa vaser, yo ma·n tornaré. E cant sels de la Taula Radona hohíran aqastes paraules, sí·s lavaren tots de lus sitis e dixéran tuyt cominalment axí com nostre sayor Galvany avia dit. E dixéran tots que yamés no finaran antrò qua éls sían aseguts a l'honrade taula hon tan dolsa vianda as tots yorns aparelada

"con sela que avam ahuda al dinar". Cant lo rey Artús hoí que éls avían feta aytal promasió, sí·n fo tot pla de mala volantat, cor bé víu que no·ls poria trastornar d'eqasta questa. E dix a monsenyor Galvany: —A Galvay! Vós m'avets mort per la vau que vós avets mase. E vós avets-ma tolta la pus bela compaya e la pus leal que anch rey agués, so as, la cavelaria de la Taula Radona. Cor ben sé yo que con éls partiran de sí qalqua ora qua sia qua no·n tornaran tots, ans n'í romandran la malor partida an la Qasta, no falta axí tost con vós cuydats perquè no y pux àls fer que yo us é sarvits e honrats de tot mon podar, e los é amats tots yorns e·ncara los àm tant com si éran mos fils e mos frares, e per so m'as molt greu de la dapertida, cor yo·ls avia acustumats de vaser sovén e avar lur compaya, car yo no pux conàxar com ho puga sofarir, ni ma·n puxa aconsolar.

Aprés astas paraulas, comansà lo rey molt a pansar an tal pansament qa·ls huls li vàngran en aygo, sí qua aqals de laïns ho pògran bé vaura. E qant él parla, sí dix sí alt que tots aysels de laïns ho pògran bé hoir: —Galvany, mas m'avau en gran pansament en mon cor, per què yamés no ma·n poria axir tant fins que yo sàpia què asdevandrà d'eqasta Questa, ne quina li aurà feta. Car trop é gran paor qua·ls meus amichs carnals no·n tornaran. —Ay!, sényer —dix Lanselot—, per Déu marcà, què as aysò que vós dayts? Aytal com vós sóts no·s dau dar trabal dadins son cor, na naguna paor, mas saguratat he ardiment, e avar bona asperanse. E no us davets dasconfortar, car, sertas, si nós morim an la Questa, so us serà gran honor esats milor que si eram morts en altra loch. —Com? Lanselot —dix lo rey—, las grans marsàs que yo é a vosaltras ma fan dir aytals paraulas, e asò no as marevale

sí·n són hirat de lur anade. Car anch rey crastià no ach tans bons cavelés en sa taula com yo é huy en aqast yorn, ni yamés no·ls hi auré com d'esí seran partits. Lo cor ma diu que yamés no seran tots en ·I_a· taula axí con éls àn estat e asò as cosa que pus ma desconorta. Eqastes paraules no·s sebé monsenyor Galvany qà·s rasposés, car él conach bé qa·l rey daya varitat. E sí·s rapanadí de las paraulas qua ditas avia, sí gosàs, mas aysò no·s pot fer, car trop era publicade e farmade dins lur cor. Esí fo mantinent publicade per tots los cavelés da laïns, cor la Questa del Sant Grasal era astade manprase, hí éls sa partiran demà de la cort sels qui compayons dèvan ésar. E ya n'í à astats d'eqals que pus na són dolens que alegras, car per la promase dels compayons de la Taula Radona era la cort del rey Artús més tamuda que dels altras. Cant las donas e las donzelas qui ab la ragina éran asegudas en las taulas a sopar,

hoíran astas paraulas, sí n'í ach asats de hiradas, més qua més aquales maridades hó que fósan aymias dels compayons de la Taula Radona. E asò no fo gens gran marevale, car elas éran honrades he ancare tamudas d'aysels qui avían paor que no anasen an la Qesta. E sí comensàran a fer ·I· gran dol. E la ragina demanà en ·I· donsel qui devant li era: —Dayts-ma, donsel, fos vós là on la Questa as astade manprasa? —Domna, hoc. Monsenyor Galvany l'ampràs primerament e Lanselot aprés, e sí·s féran los altras qua no hi à romàs nagú qui de la Taula Radona sia compayons. E cant la ragina hoí astes paraulas, sí n'as fort hirade per Lanselot qua bé li as samblant que ela mora de dol. De so no·s pot astar qua les làgramas no li híscan dals huyls. E sí raspon e cab de pesa tan dolenta qua no pòc pus: —Sertas, asò as gran dapnatge, cor sens mort de molts pròmans no serà menada a fi aqaste Questa, pus qua tant bon hom

la n'à anprase, car sí·m maraval molt de monsenyor lo rey qui par tan savi, con ho sofer, car la malor partida de sos barons sí·s partiran en aqast punt sí maravelosament que pòch vaura fer a sels q'yc romandran. Ladonchs comansà a plorar molt fortment. Sí·s fan donas qui ab ela éran. E sí fo tota la cort torbade per las novas d'aysels qui partir sa·n dàvan. E cant las taules fóran lavades, lavòs comansà lo dol per lo palau e per las cambras cascuna donzela e dona maridade e aymia, e dàyan que hiran ab son caveler e que elas hiran ab éls an la Questa. E sí n'í ach qui sí acordaren que hom las manàs, si no fos ·I· prom vel vastit d'un badanch da raligió, qua dins antrà aprés sopar. E cant él fo denant lo rey, sí parlà alt que tots ho pògran hoir, e dix an esta manera: —Are hoiats, senyós cavelés de la Taula Radona qui avats jurade la Questa del Sant

Vaxel. Sí us manda dir Masias, l'armità, que nulhom an la Questa no man dona ne donsela, que·l faria pacar mortalment, e no y vaga si no as confesat de sos pacats, car en tal sarvisi no dau antrar nulhom astro sia nat e asporgat de tots sos pacats mortals e vanials. Cor asta Questa no as gens de tarenals hobras, ans dau ésar d'ancaregament de grans trabals e da grans suós e de grans trabals e Nostre Sanyor, qui l'aurà mils sarvit, li mostrarà apertament lo benuhirat cavaler qui·l volrà triar antra los altras cavelés tarenals, a qui él mostrarà les grans marevalas del Sant Grasal, e li ferà vaser so que cor d'om mortal no pot vaser ne pansar ni lengo dir. Par estas paraulas romàs que nagú no menà sa dona ne s'aymia ab él. Lavòs lo prom romàs, e·l rey lo fau sarvir honradement e li demané gran ras de sos afés, mas él li raspon ben poch, car él pansave en altras cosas.

E la ragina vanch a Galeàs e asegés a son lats. E sí·l comansà a demenar d'on él era ni de qal logar ne de qals géns. E·l li dix grans partida da so qu'él hi sabia, mas anch no dix qu'él fos fil de Lanselot ni anch no·n parlà. E per aqastes paraulas que la ragina antès d'él, conach varement que aqast as fil da Lanselot, qui fo anganrat en la fila del Rich Rey Pascador, d'on ela à hoït parlar moltas vegades. E per asò ho volie ela saber de sa boca e sí li demanà la varitat de son pare. Hí él raspon que no·s sabia bé de qui era fil. —Ay!, senyor —dix ela—, no lo·m sabets, per què sóts vós aysí? Sí m'ajut Déus ya de vostre pare no n'aurats vós dasonor. Car él as lo pus bel caveler del món e as de totes parts de rey e da ragina e da pus alt linatga que hom sàpia, hí as astat tro are lo milor caveler del món, per què vós devats pasar de cavelaria tots sels del món. Sertas vós lo samblats maravelosament, car no y à hom que no u diga e no u conaga que vós sou son fil, si sa·n pran guarda.

E cant Galeàs antàs astas paraulas, sí asdevanch tot vargoyós, e de vargoya que él ach, sí raspòs mantinent e dix: —Domna, pus vós lo conaxats, per lo farm vós lo·m podats dir. E si as aqal qua yo·m crau que sia mon pare, yo u craurà, e, si él no as aqal, yo no atorgaré per ras que vós ma·n digats. —En nom da Déu —dix ela—, pus que vós no·l ma volats dir, yo·l vos diré: sel qui a vós à enganrat dau ésar a totas géns él més amat de nul hom del món qui nasqués an nostre temps. Per quà·m sambla qua vós no·l davats sabar a mi ni a altra, car da milor hom ni da milor caveler vós no podats ésar anganrat. —Domna, pus que vós ho sabets, per qà us ho diré yo? Encara ho sabrets per molts. Longament parlaren ansemps la ragina e Galeàs, tant tro que fo nit. Cant fo ora de colgar, lo rey pras Galeàs per la mà

e sí·l manà en sa cambra per colgar en son lit matex en quà él solia jaura, per honor e per honrament d'él, e puyxs sa n'enà lo rey a Lansalot e als altras barons de laïns. Sí fo la nuyt lo rey molt hirat e molt pansós per amor dels bons hòmans de laïns que él amave molt, que l'andamà sa·n davían enar en tal viatge, qua él sa cuydà bé que éls dàvan astar longament; no per l'astade qu'éls faran no sa n'asmaya el pas molt, mas asò li mat gran dol al cor, qu'él sa pansa bé que d'éls na romandran gran partida en la Qesta, e asò as cosa per quà él n'astà da male volantat. En tal dol e an tal martir fóran tota la nuyt los bons hòmans de laïns del recna de Londras. E qant fo pasade la nuyt e fo aparagut lo yorn, sí·s lavaren tots los cavelés, sels qui astaven encara en pansament d'eqast fet. E sí·s lavà lo rey. E vanch a la cambra on monsenyor Galvany e Lanselot éran, qui aquale nuyt avían jagut ansems

en ·I_a· cambra. E qant él fo vangut laÿns, sí trobà que éls éran vastits ya per enar hoir misa. E al rey, qui tant los amave com sí·ls agués aüts de son cos anganrats, los saludà cant él fo vangut sobre éls, hí éls sa drasaren denant él e dixéran qua ben fos él vangut. Hí él los fau aseura, hí él asigué·s de costa éls. E comansà a gardar Galvany e dix: —Galvany, vós m'avets traït, anch ma cort no valach tant per vós com vós l'avets baxade que yamés no serà ten honrada d'axí bona cavelaria ne da valent con vós la n'avats gitade per lo vostre soslavement, ne ancara no son yo tan faló per los altras com són de vosaltras abdós. Car tanta d'onor con hom pot portar a hom vos port yo no per are, mas per tota via hi as estade per las grans bautats qui són an vosaltras.

Cant lo rey ac ditas astas paraulas, astach tot en pansant en sí matex en tal pansament que las làgramas li corían per la care aval. E éls qui véran aste cosa, sí fóran fort hirats. Aprés dix lo rey a Lensalot: —Yo us raquir per la fa qui as entra mi e vós, que vós ma deyats conselar d'eqaste cosa. —De qal cosa? —dix Lanselot. —Senyor dayts-m'ó sertas. Dix lo rey: —Yo faria molt volantés aqasta Questa romanir, si·s podia fer. —Senyor —dix Lanselot—, yo la víu iurar a tant bon hom, qua yo no pux craura que éls la húlan lexar an naguna manera. Encara no n'í auria nagú que no fos dasperjur, e asò saria gran daslaialtat qui de so los volia departir. —Per ma fa —dix lo rey—, yo sé bé que vós dayts var, mes la gran honor que yo port a vosaltras m'ó fa dir. E no fo covinebla cosa ni sàvia de so que fet avets car molt m'as greu lo dapartiment.

Tant parlaren ansems tro que fo vangut lo yorn clar que·l sol avia abatut la rosade, e·l palau comansà a omplir dels barons de totes parts. E la ragina fo lavada e vanch là on lo rey astave, e sí li dix: —Senyor, los cavalés vos aspéran per enar a misa. Abtant sa levà lo rey e sí s'axugà los huels per so que aqals qui·l vauran no sàpian lo dol qu'él à fet. E monsenyor Galvany manà que hom li aportàs sas armes, e aprés monsanyor Lanselot. E cant éls fóran armats sens ascut, sí vanguéran al palau e trobàran los compayons qui éran eparalats per enar e l'asglaya. E cant éls fóran al monastir, éls hoíran lur misa tots axí armats com éls éran. E fóran vanguts al palau, sí s'asiguéran l'hu aprés de l'altra, sels qui éran compayons da la Questa.

—Senyor —dix lo rey Beamdemagus al rey Artús—, pus que aqasta Questa às amprasa an guisa que no·s pot laxar, e yo tandria an bo qa·ls sans Avangelis fesam vanir e que juràsem tots sels qui an la Questa devam entrar. —E yo ho hul bé —dix lo rey— pus que a vosaltras plau que no pot romandra. Lavòs los fau aportar de laïns sels an quà solían jurar tots sels da la Taula Radona e da le cort. E cant fóran aportats denant lo misal, sí apelà lo rey Artús a monsenyor Galvany: —Vós, qui primerament matés avant aste Questa, vanits evant e farets lo sagrament primerament qua dèvan fer tots sels qui a eqasta Questa hiran. —Senyor —dix lo rey Beamdemagus—, salvant la vostre honor e gràcia, él no·l ferà primer, mas sel lo farà denant nosaltras qui nós davem tanir per mestra e per sanyor da le Taula Radona, so as, monsenyor Galeàs. E com él aurà jurat aytal sagrament con él ferà, sí faran

tots sens contradir, car axí dau ésar. Lavòs fo apelat Galeàs. E él vanch evant e s'agonolà devant los Sans [Evangelis] e jurà com a leal caveler qu'él aqasta Questa mantandrà ·I· any e ·I· yorn, hí més ancara si master hi fa. E ancara qu'él yamés a cort no tornarà tro que él sàpia la varitat del Sant Grasal, sí él ho pot saber en naguna manera. Aprés jurà Lanselot aytal sagrament matex e puyxs monsenyor Galvany e puyxs Baorts e Astor e Sagramor e los ·II· reyes, Gamalias e Garaes, e Laonel e monsenyor lo rey Sanescal e monsanyor Hivayas e Galogratos e lo rey Beamdemagus e lo fil del rey Lach e Ablibons lo rey da la reyna e Calogronau. Hí aprés juraren tots los compayons de la Taula Radona, la ·I· compayó aprés l'altra. E cant aqals àgran jurat hí fet lo sagrament, sí fóran per conta CL bons

hòmans, tots que no n'í ach nagú coart. Hí éls manjàran ·I· poch per lo rey qui·ls an pragà. E cant àgran masos lus elms en lus cabs e fo vara cosa que éls no s'aturarían e sí comenaren la ragina a Déu ab plos e ab làgramas. E qant ela víu qua éran aparelats de l'anar, sí comansà a fer gran dol, axí com si ela los vaés tots morts denant. E per so que hom no u conaxés, que ela faés tan gran dol, sí sa n'antrà an la cambra e·s laxà caser an son lit. E comansà a fer axí gran dol que no fóra nul hom per cor fort que agés que no li·n prangés piatat. Cant Lansalot fo aparelat de cavalcar, él ach gran dol del dol que manave la ragina e sí sa n'enà devés la cambra hon la vi antrar dadins. E cant la ragina lo víu vanir denant sí, sí comansà a cridar en tal manera e dix: —Lanselot!, traïda m'avets e dade a mort, per so com laxats la cort de monsenyor lo rey Artús, per anar en astrayas teras d'on jamés no·n tornarets si donqas Nostre

Sanyor no us an torna. —Domna —dix Lanselot—, ancare·m vaurats vós, si a Déu plau, que yo tornaré esats pus tost que vós no us cuydats. —Ay Déus —dix ela—, no m'ó diu lo cor, que ans n'é tan gran por, mayor que naguna domna na puxa avar de nul hom mortal. —Domna —dix Lanselot—, dats-ma comiat cant vos plaurà que ma·n puxa anar. —Yamés —dix la ragina— no us laxaria anar per ma volantat. Mas pus que axí as que anar vós cové, enats an la guarde da sel qui·s laxà morir an la crau per daliurar l'omanal linatga e da la perdurabla mort d'Infern que él vos duga a salvetat an tot loch on vós siats. —Domna —dix él—, Déus ho fase per la sua santa piatat. E sí·s dapartax de la ragina e ve an la cort hon trobà que sos compayons éran ya muntats a caval e puyà en lo seu caval. Lo rey qui víu que

Galeàs as sans ascut e dau anar an la Questa axí com los altras, sí va a él e li dix: —Senyor, a mi sambla que vós no anats bé sans ascut, que vós no portats axí com los altras que an prasos ascuts de saïns. —Senyor —raspòs Galeàs—, yo no·n portaré nagú de saïns e nagú no n'auré entrò que vantura lo m'amort. —Are vos consal Déus —dix lo rey—, car yo no us an parlaré, pus d'altra guisa no pot ésar. E cant fóran cavalcats los barons e·ls cavalés sí axíran de la cort, los huns e·ls altras, e sa·n van tots per mig la vila, que anch no vis axí gran dol, ne axí grans plos, cor tots aqals de la siutat fàyan cominalment, con vàyan que éls sa·n van en la Questa del Sant Grasal, que no y avia baró paubra ne rich da tots sels qui davían romanir, que no plorasen e grans plos, car molt havían gran dolor d'aqal dapartiment. Mas aqals qui y anaven no fàyan samblant

qa·ls pasàs ras, ans vos fan samblant que éls n'éran molt alegras e sí seran sens fale. E cant éls fóran vanguts a l'entrada da la forest, da le part devés lo castel per nom Vagay, éls s'aturaren tots en ·I· antraforch de camí. Lavòs dix monsenyor Galvany al rey Artús: —Senyor, vós nos avats asats acompayats. E tornats-vos-an, e farets bé, que vós sou sel a qui anuga la tornade molt pus greu que no fo al vanir. Dix lo rey que "tost ma cove a partir de vosaltras. Mas pus vag qa·m cové a fer, yo ma·n tornaré da huymés". Lavòs se lavà monsenyor Galvany l'em da son cap, e sí·s féran tots los altras compayons. E sí·ls va lo rey basar tots l'hu aprés l'altra. E cant éls àgran tornats los emles al cab, sí·l comanaren a Déu molt piadosament e plorant. E mantinent sa partíran. An aqasta manera, el rey sa·n tornà a Gamalot, e·ls compayons antraren en la Questa e cavalcaren tant que éls són

vanguts al castel per nom Vagay. En sel Vagay as d'un prom de santa vida, hí era astat ·I· dels cavelés del món aytant con él fo en son yovent. E cant él vi los compayons de la Taula Radona, tots ansemps qui éran antrats an son castel, sí fau mantinent totes las portas del castel tanqar e dix que pus que Déus li avia feta tanta d'onor que éran vanguts an son castel, éls no sa n'hiran tro que seran sarvits de tot qant porà. E sí·ls ratanch de tal manera laïns axí com per forsa, e puyxs los fau dasermar mantinent, e·ls aculí la nuyt sí bé e ricament qua éls sa·n marevelaren d'on él pòch avar so qua y à daspàs. Sela nit féran consal ansems què davían fer, e sí s'acordaren qa·s dapartísan los huns dels altras e tandrà cascú son camí, per so com a éls saria vargoya si éls anàvan tots ansems. Al matí, cant lo yorn fo vangut, sa levaren tots los compayons e praséran lus armas. Hí anàran hoir misa a ·I_a· capela

qui era dintra al castel. E cant éls àgran feta lur horasió, sí muntaren a caval e comanaren a Déu lo senyor del castel e molt li fan grans gràcias de l'honor qua·ls à feta. E hisquéran dal castell mantinent e dapartiran-sa los huns dels altras axí com éls avían parlat, e màtan-sa en la Questa, hi antràran per mig da la forest, là ún éls la víran pus aspasa an tots los lochs hon éls trobàvan ne vàyan ne santían. E sí àgran asats plorat an lur dapartiment, e sel qui cuydava avar pus fort lo cor no·s podia astar de plorar. Mas lexam astar lo comta d'éls e parlam de Galeàs. Are diu lo comta que, cant Galeàs sa fo partit dels compayons, sí anà ·III· yorns sans ascut e ·IV· sansa aventura qui a contar fase. E cant vanch a cab de ·V· yorns a ora de vespras, li avanch qa·l camí l'amanà a ·I_a· abadia da mongas blanchas. E cant él fo là vengut,

él tochà a la porta e als fraras da laïns axíran dafora, e·l rabéran de gran goyg, com sels qui conaxían que él era cavaler arant. E aprés li prànan son caval e·ls altras lo aménan en ·I_a· bela sala per él a desarmar de sas armas. Hí él gardà e víu ·II· compayons de la Taula Radona. La ·I· era lo rey Beamdemagus e l'altra Hivayas li Avoltras. E axí tost com éls lo véran, éls lo conàgran e sí·l córan abrasar hí acompayar e sí li féran molt gran joya, per so com l'avían trobat. E sí·s faéran a él conàxar e cant él los conach sí·n fo molt alegra e molt los onrà, com a sels que él tania per frares e per compayons. E cant éls àgran manjat e fóran axits de laïns, sí antràran an ·I· jardí qui pres d'éls era e sí s'asiguéran sota ·I· arbre.

Lavòs demanà Galeàs hí qals avanturas los hi à emenats. —Per so, senyor —dix lo rey—, per vaser ·I_a· vantura qui as molt maravelosa que bé·ns àn fet antanent. E·ns ho han dit, que an asta badia à ·I· ascut que no as nul hom qui·l puscha portar en son col tant que, al primer yorn hó al segon, que no sia mort hó pras hó vansut hó aontat. E axí som nós vanguts per vaura si as var so qà·ns àn dit. Car yo·l hul demà matí portar —dix lo rey Beamdemagus. E cant Galeàs sabé la vantura de l'ascut, sí·n fo molt alegra e dix que si él no·l portava, que él lo portaria, "car yo no é gens d'ascut". —Senyor —dix lo rey Beamdemagus—, esegar-la·m nós, que ben sabam que vós no y falrats a l'avantura. —Yo hul —dix Galeàs— que vós l'asegats per saber si asò as var hó no que vos àn dit. Hí éls s'acordaren de so abdós. La nuyt fóran sarvits e honrats de tot so que éls pògran fer e molt

honraren los fraras Galeàs cant éls sabéran lo tastimoni que·ls cavelés li féran. Éls l'aculíran molt ricament, con éls dàvan fer aytal hom con él as. Aprés d'él vanch lo rey Beamdemagus e son compayó. L'andamà, cant éls àgran hoïda misa, demanà lo rey Beamdemagus a hú dels frares da laïns hon as l'ascut de què éls fan tantas novas per lo monastir. —Sànyer —dix lo bon hom—, per qà·l demanats vós? —Per so con yo·l hul portar per saber si à aytal vantura com hom diu. —Yo no us lou —dix lo bon hom— que vós lo portats fora d'aysí, cor no crau qa us n'asdavenga sinó tot mal. —Da tot an tot lo hul —dix él—, ast ascut hun as ne da quina faysó. Aqal lo menà là hon era e trobàran ·I· ascut blanch ab ·I_a· crau varmala. —Senyor —dix lo prom—, ve·l vós así aqal que vós demenats. E él l'asgardà e sí dix axí que él as lo pus bel ascut hí al pus rich que·l anch víu, e ol axí bé com si totas las aspísias del món hi fósan gitadas. E

cant Hivayas li Avoltras lo vi, sí dix axi: —Si Déus m'ajut, veus así ·I· ascut que no dau ésar en col da cavaler si él no as milor caveler del món hí aqast as sel que mon col no portarà, car yo no són axí bon hom qal daga portar en mon col. —En nom da Déu —dix lo rey Beamdemagus—, per qà·s qa ma·n daga asdavanir, yo·l ma·n portaré. Lavòs lo pras e·l sa·n portà fora del monastir. E com él fo vangut a son caval, sí dix a Galeàs: —Senyor, yo volria, si a vós vania de plar, que vós m'asperasats así tant tro qua sapiats què m'asdevendrà d'asta avantura, qua a mi plaurà molt que vós ho sapiats, cor yo sé bé que l'avantura acabarats vós laugerament. —Yo us hic asperaré volanter —dix Galeàs—. E aqal muntà mantinent an son caval, e·ls fraras de laïns li donàran ·I· ascuder per fer compaya a él que li aport l'ascut axí com dàuan fer. E axí romàs Galeàs e Hivayas li Avoltras que li fa compaya

tant qua éls sàpian varitat d'eqasta cosa. Hí al rey Bendamagus qui·s fo mas an son camí, él e son ascuder, hi anaren ben ·II· yornadas fins que éls vàngran an ·I_a· val devant ·I· armitatga qui astave al cabdeval. E él gordà devant l'armita e víu vanir d'aquale part ·I· cavaler armat d'unas armas blanchas e vanch grans cosas tant com lo caval lo pòch portar, e tanch la lanca junta e vanch puyent contra él. Hí él sa drasà contra él, tantost com él lo vi vanir, sí tranchà le lansa sobra él que tota n'anà per pesas. Lo Cavaler Blanch, qui·l farí en dascubert, sí·l farí tan durament que las malas de l'asberch li rompé e li mas per l'aspatla sinestra lo fera talant, e lo fust li·n pesà bé com aqal qui avia gran cor e forsa. E sí·l portà a tera del caval. E al caura que él fau, lo Caveler Blanch li lavà l'ascut del col, e li dix sí alt que l'ascuder ho pòch ben hoir, que l'ascuder ho comta matex:

—Senyor an caveler, molt fos fol e abrivat qui aqast ascut matès an vostre col. Qua nulhom no·l dau portar si no as milor caveler del món, per holtra cuydament que vós avats fet m'anvia Nostre Senyor sà per pandra vangansa de so que vós avats fet. E cant él ach ditas astas paraulas, sí s'acostà l'ascuder e li liurà l'ascut e li dix: —Prin-lo e vet-an, e porta est ascut al sarvidor de Jesucrist, al bon caveler que hom apela Galeàs, que tu jaquist a l'abadia e dix-li que l'Alt Mestra lo y anvia e qa·l port. Car él lo trobarà tots yorns frasch axí bon com él as are, e asò as ·I_a· cosa que él dau molt amar. E saludats-lo·m de part mia. —Senyor, com avats vós nom?, qua yo ó sàpia dir al caveler com yo vandré denant él. —En nom da Déu —dix él—, tu aysò no pots saber are, cor asò as cosa que no dauria seber hom carnal e

per so t'ó auràs a sofarir. Mas so que yo man-t'u fé. —Senyor —dix lo donzel—, pus no·m volats dir vostre nom, yo us quir e us conjur per so que més amats, que vós ma digats la varitat d'aqast ascut, com él fo aportat en asta tera, per què tantes maravales na són avangudas. Qua anch hom an nostre temps no·l pòch portar en son col que bé li·n prasés. —Tant m'às conjurat —dix lo caveler—, qua yo t'ó diré. Mas asò no serà pas a tu sol, ans hul que tu amanas lo caveler aqal a qui tu daus portar l'ascut. Hí él li dix que asò ferà él molt volantés. —Mas hon vos poram nós trobar, bel senyor, con nós vandram en aste part? —En asta plasa matexa —dix él— ma trobarats. Ladonchs vanch lo donzel al rey Beamdemagus e li demanà si as fort nafrat. —Hoc —dix lo rey—, durament qua no pusch ascapar sans mort. —Bel senyor —dix lo donzel—, sí porats

vós cavalcar? Hí él dix que asagaria-u. E sí·s drasà axí nafrat com era, hí al donsel li ajudà tant que él muntà a caval. E·l donsel cavalcà en las anchas del caval per luy a tanir mig los flanchs. Encare sí·s cuydà él que caya e sí·s fóra él sans fala si no fos l'ascuder. En asta manera sa partíran de la plasa on lo rey fo nafrat, e cavalcaren tant qu'éls són vanguts a l'abadia d'on éls éran partits. E cant sels de laïns sabéran qa·l rey era tornat, sí li hisquéran denant. E·l dascavalcaren, e·l menàran en ·I_a· cambra e praséran-sa asment de la nafra qui era gran e maravalosa. E Galeàs demanà a ·I· dels frares de laïns qui sabia de matgia: —Senyor, pansats vós qa·l puxats garir? Car sertas si él mor, gran dapnatga saria. —Senyor —dix lo frara—, él n'ascaparà bé, si a Déu plau. Mas yo us dich que él as fortment nafrat e d'asò

no·l na dau playar nagú. Car nós lo y avíam ben dit, qua si él s'anportava l'ascut, que no li·n pandria bé hí él portà·l-sa·n sans colpa nostre, d'on él sa pot tanir per fol. Cant sels de laïns li àgran fet so que sabjan de bé, lo donzel dix a Galeàs denant tots sels qui éran: —Senyor, saluts vos manda lo bon caveler ab las armas blancas, sel que nafrà lo rey Beamdemagus, e us tramat aqast ascut, e mana-us que vós lo portats d'huimés de part de l'Alt Mestra cor no as are nul hom qui·l daga portar sinó vós e per so l'os à per mi anviat. E si vós volats saber las avanturas grans qui són molt asdavangudes per l'ascut, anam a él mi e vós, que él nos ho comterà, que axí m'ó à él promàs. Cant los frares hoíran aqastes novas, sí s'omiliàran molt a Galeàs e dàyan que "banaÿt sia lo yorn qui l'à emanat en asta part",

cor éls saben bé que las avanturas forts e marevalosas sí seran masas a fi. E Hivayas li Avoltras sí dix a monsenyor Galeàs: —Matats sel ascut an vostre col com a sel qui as fet per vós. E sí·n serà ma volantat complida, cor sertas yo no dasire anch àls sinó que pogués conàxar lo benavanturat caveler qui d'aqast ascut dau avar la seyoria. Galeàs raspon que lo y matrà volantés, pus que anviat li as estat. Ancare manà que hom li aport las armas, hí éls las li aportàran. E cant él fo armat, muntà an son caval, sí pran l'ascut, e·l mat an son col e partax-sa d'equí e comenà los fraras a Déu. E Hivayas li Avoltras sa fo armat e muntà an son caval e dix que él li farà compaya. E Galeàs raspòs que no·s pot fer cor él sa n'hirà tot sol sinó al donzel qui li à portat l'ascut. E sí·s dapartíran l'hu de l'altra e tanch cascú sa via. E sí sa n'antrà Hivayas

en ·I_a· forest e Galeàs e lo donzel sa n'anàran tant que éls trobàran lo caveler que·l donzel havia ya l'altra vegada vist. E cant él vi vanir Galeàs, sí li vanch denant e saludà·l e él li ret las saluts als mils que pòch. E parlà la ·I· ab l'altra tant que Galeàs dix al caveler: —Per ast ascut que yo port són molta[s] avanturas avangudas en asta ancontrada, axí com yo é hoït dir, d'on yo us prech per amor e per cortasia que vós ma·n digats la varitat d'aqast ascut, com fo aportat sà ni per qal raó, cor yo crau que vós ho sapiats. —Sertas —dix lo caveler a Galeàs—, yo us ho diré bé volantés, cor yo sé bé la varitat. Are m'ascoltau si a vós plau. Galeàs —dix lo caveler—, asdavanch-sa aprés la Pasió de Jesucrist a ·XXXXII· anys que Josep Abenimacia, lo valent qui levà Nostre Sanyor de la crau, sí partí de Jaruzalem, él hé partida da son parantat. E cant sa fóran mas[os] an la via, vàngran an la siutat

de Ceras que lo rey Avalach, qui lavòs era saraÿn, tant que aysel temps avia Avelach gran ge[ra] ab un seu vasí, rich rey e apodarat, qui coria sa tera, hí era aqual rey apelat Colomes. E cant Evalach sa fo aparelat en contra aqal qui la tera li coria, Josefas, fil de Josep, li dix que, si él anave en la batala axí desconselat com as, él serà dasconfit e ahontat per son anamich. —E què ma n'aconselats —so dix lo rey Avelach— ni quà volats qà·n fase? —Asò us diré yo bé —dix él. Lavòs comansà las astòrias da la Lig Novela e la varita[t] de l'Avangeli e fau aportar ·I· ascut d'un. E·l fau ·I_a· crau da sandat varmal, e sí li dix: —Rey Avelay, ara us aportaré apertament com tu poràs conàxar la vartut e la forsa del Varay Cruxifixi, com serà varitat que Colomes aurà sayoria ·III· yorns sobre tu e tant fort qu'él ta matrà pres da la mort. Lavòs descobriràs la crau e diràs: "Bel Senyor Déus, qui da mort yo port lo signa, gita·m d'eqast

peril e fets-ma sans e sal e rasabré vostre fa e vostre craensa". Abtant sa partí d'él per anar en l'host sobra Colomes e vanch axí com Josefas li ach dit. E cant él sa vi en aytal peril, sí dascobrí son ascut e vi an mig ·I_a· samblansa d'un hom crucificat qui tot era sangonós. E sí li dix las paraulas que Josefas li ach ditas, d'on él ach victòria e honor e fo gitat da son anamich e vanc dasús Colomes e da tots sos anamichs. E cant él fo tornat a la siutat de Seras, sí dix a tot son pobla la varitat que à trobat en Josefas. Adonchs manifastà tant la varitat del Varay Crucifixi, que [Avelach] rabé lo batisma denant tots. E puyxs que él fo xristià, ava[n]c-se que hun bon hom pesave, qui avia lo puny tolt e portava·l en l'altra mà. E Josep lo apelà que vangués a él, hí él vanch tantost e con él l'ach acostat a la crau que an l'ascut astave, sí fo gorit

del puny qua avia perdut. Ancare s'asdavanch ·I_a· altra maravale, car la crau qui an l'ascut astave sa partí de l'ascut e·s mas al bras d'aqal, an tal manera que no fo anch dapuyxs vista en l'ascut. Lavòs rabé Avelach lo batisma e asdavanch sarvidor de Nostre Senyor e tanch la Lig dels crastians e·l comandament de Jesucrist rasabé ab gran honor. En aprés sa partí Josep de Ceras entra él e son pare, a anàran a le Gran Brataya. E trobaren ·I· rey cruel qui adbosos los mas an prasó. E avia gran partida da crastians ab él. E cant Josefas fo an prasó, anaren las novas de totes parts, car no sabia hom oma de ten gran nomenade an tot lo món. Tant s'asdavanch qa·l rey Mordans n'oy parlar e sí manà sos hòmans e sas géns ab sí e anàran en la Gran Brataya, sobre aqal rey que Yosefas e son pare tanían pras. E sí·l deserataren, e·l confoséran, e·l gitàran de tota sa tera e la fau tornar als cristians, que él amave Josefas de gran amor

que él no tornà dapuyxs an sa tera, ans romàs ab éls e sí anàran an tots lochs hon éls anàvan. E asdavanch-sa que Josefas pesà d'eqast segla. E Avelach, cant vi que él davia morir, sí vanch denant él e plorà molt agrament e dix: —Pus que vós ma lexats, yo romandré sol tot en asta tera, que per amor de vós é yo tota ma tera lexada e la gran honor on yo fui nat. Per Déu vós prech, pus que vós vos volats partir d'eqast segla, lexats-ma da vós algun sayal, qa·m ramenbra da vós aprés vostre mort. —Senyor —dix Jozefas—, asò us faré yo bé. Ladonchs comansà a pansar què li poria jaquir. Cant ac pesa astat, sí dix: —Rey Avelach, fets-ma aportar aqal ascut que yo us doné lavòs cant vós anàs a le batale sobre Colomes. Hí él dix que sí faria él molt volantés car él lo tania pres d'aysí, e sí·l fau denant Jozefas portar. Cant l'ascut fo denant Jozefas, molta sanch li axia del nas

e no la y podia hom astanqar. Hí él pras l'ascut e tantost hi fau de la sua sanch matexa asta crau que vós vasets e yo, car sapiats que aqast as sel ascut d'on yo vos é parlat. E cant él ach feta la crau aytal com vós l'avats, e sí dix: —En aqast ascut as la crau de me sanch que yo us lex an ramanbransa de me. Tota hora que vós vaurats l'ascut, vos manbrarà de me, car vós sabats bé que aqasta crau as feta de ma sanch e serà tots jorns frasche e varmala tal com vós la podats vaser are, aytant com l'ascut durarà. E sé bé que nul hom no·l portarà en son col caveler, qua no sa·n paneda tro sus Galeàs, lo Bon Caveler, e·l darer da son linatga lo portarà an son col. Per so no serà nul hom axí ardit que an son col lo pos sinó aqal que Déus à dastriat. E per aqast ascut se vauran moltas marevale

hí grans, més que an altra ascut. Tot axí vandrà lo caveler qua yo us é dit, e majós maravalas e provas e puyxs aurà vida que nul altra caveler. —E pus que axí as —dix lo rey—, que bona ramanbransa·m lexats, aytant ma dayts, si a vós plau, hon laxaré yo aqast ascut, que yo volria molt volantés qa·n tal loch fos qa·l caveler lo trobàs. —Donchas vos diré —dix Josefas— quà farats là hon vós vaurats que él sa laxerà matra. Alà laxats vós l'ascut, car an aqal loch vandrà lo caveler al sinchè yorn que él aurà rabut horda de cavalaria. E sí as astat tot axí avangut com él dix que al sinchà yorn que vós fos caveler, fos vós an l'abadia hon Naciens jau. E sí·ns àn contades las grans maravales qui són avangudas als cavalés qui avían fol ardiment, qui avían tret afany per aqast ascut que no era dastriat sinó per vós.

Cant él ach asò dit, sí sa n'anà an tal manera que anch Galeàs no·s sabé qà·s fo fet ne da qal part sa n'as anat. E cant lo donze[l] qui ab él era ohí aqasta vantura, sí dascavalcà de son rosí e s'agonolà als peus de Galeàs e·l pragà tot an plorant per amor d'aqal da qui él portà son sayal en son ascut, que él lo lex anar ab él axí com ascuder hó que él lo fasa caveler. —Sertas —dix Galeàs—, si yo ab compaiya davia anar, yo no rafusaria la vostre. —Senyor, per Déu —dix lo donzel—, jo us prech que vós ma fasats caveler, que jo us dic que cavalaria serà ab mi ben mase si a Déu plau. Galeàs gardà lo donzel qui axí plorava, sí li·n pras piatat gran e per so l'í promat. —Bel Senyor —dix lo donzel—, donqas tornaram-nos ves là d'on som vanguts, car là aurà armas e caval. E vós ho davats ben fer, no gens per mi solament, mas per ·I_a· avantura qui là as, car nul om no la pot manar a fi e yo sé bé que vós l'acabarats.

Hí él dix qua y hirà volantés. Hí éls sa·n tórnan davés l'abadia. Cant sels de laïns víran qua éls éran tornats, sí li féran gran joya e gran festa e demanàran-li per quà era tornat, e al donzel dix: —Per mi a fer caveler. Hí éls n'àgran gran alegra hí al Bon Caveler demanà hon as l'avantura. —Senyor —dixéran sels da laïns—, sabats vós quina avantura as? —No yo —raspòs Galeàs. —Are sapiats —dixéran éls— que aysò as ·I_a· vau que hix d'un carner del nostre fosar que no à hom al món qui l'hoga que no perda la forsa del cos. —E de qant an sà? —dix Galeàs. —Gran tems à —digéran éls. —E sabets —dix él— vosaltros aquala vau d'on ve? Dixéran éls: —No, sí donchs no vé de l'Anamich. —Are mi amanats —dix él—, car molt hul vaser e saber asò d'on ve. Lavòs lo manàran al cab del monastir tot armat sol da son elm. E dix ·I· dels frares a Galeàs: —Senyor, vets vós aqal arbra gran i aqal vàs de sota? —Senyor —dix Galeàs—, hoc. —Ara us diré —dix lo bon

hom— què farats. Anats en aqal vàs que là vesets e yo us dic que vós hi trobarats alguna marevala. Ladonchs sa n'anà Galeàs ves sela part. Lavòs hoí ·I_a· vau qui cridà ·I· crit ten agra que asò fo ·I_a· gran maravala d'ohir, e dix que tots ho oíran: —Galeàs, sarvidor de Jesucrist! No t'acosts pus a mi, car tu·m farias axir d'un loch hon yo é molt astat. Cant Galeàs l'oí sol no s'asmayà ans anà al carner. E cant él tochà al cab gros sí·n víu axir ·I_a· gran flama, hí aprés na víu axir huna fugura la plus lega que anch hom vis, en semblansa d'ome. Hí él sa sayà, car ben sab que asò as l'Anamic. Lavòs hoí ·I_a· vau que dix a Galeàs: —Santa cosa! Yo tu ag cubert de la gràcia del Sant Asparit, que mon podar no·t pot ancontra ta forsa e yo·t lex aqast loch e sí ma n'hiré. Cant él hoí asò, sí·s sanyà e ret grans gràsias a Nostre Senyor. E sí dascobrí lo vàs e vi

dasota jaser ·I· cos d'oma tot armat, e avia al lats seu ·I_a· aspasa e tot quant avia master caveler, salvant caval e lansa. E Galeàs qui víu asò sí apelà los frares e dix: —Vanits vaser so que yo é trobat e daits-ma quà·n faré, ne si més na dag fer. Hí éls vàngran tantost, e cant éls veron lo cos jaser an la fosa, dixéran: —Ancara cové que vós na fesats més, car ya aqast cos no romandrà así —so dix lo vel hom—. Que yo diré l'avantura a Galeàs e cové que aqast cos sia tret d'eqast fosar e gitat fora la tera car la tera as banayta e segrade, per què lo cos del caveler crastià malvat e fals e desleal no y dau romanir. Ladonchs manaren als sarvidós da laïns que trasquésan lo cos de la fosa e·l gitàran fora del samantiri, hí éls ho àn fet. E Galeàs demanà als frares de laïns: —Senyós, é yo fet d'eqasta avantura so quà·n dag fer? —Hoc, senyor —dixéran éls—, car jamés la vau d'on te[n] mal

n'as avangut no serà hoïda. —E sabats vós —dix Galeàs— per què tantas avanturas na són avangudas? —Hoc, senyor —dix ·I· frare de laïns. —Are m'ó digats, si a vós plau —so dix Galeàs. —Volantés —dix lo bon hom— car vós ho davets bé saber so qui as gran significansa. Mas tornam al monastir e puyxs desarmar-vos ats e comtar-vos-ho é. —An nom da Déus —dix Galeàs. Abtant sa partíran del samantiri e tornaren al monastir. E Galeàs dix al donzel que a él covandrà a vatlar an l'asglaya e demà fer-lo caveler, axí com dau fer, a aqal li dix que no demana àls. E sí s'aparelà axí com él li conselà de rasebre l'alta horda de quà a ten gran desig de rasebra. Hí al bon hom apelà Galeàs a ·I_a· cambra e·l fau dasarmar de totes sas armas. Aprés lo fau seura en ·I· lit e sí li dix: —Senyor, vós ma demanats la significansa d'eqasta avantura que vós avats treta a cab. Jo la us diré volantés si l'antanats.

En asta significansa à moltes cosas qui molt fan a duptar lo carner lauger lavar, el cos del cavaler que cové de gitar da son loch, e la vau que cascú hoïya per què perdían la forsa del cos. Sí us anseyaré la manera d'astas ·III· cosas, e us diré la significansa. Lo carner qui cobrà lo cos significhe la durasa del món que Nostre Sanyor trobà cant él vanch an lo món, que no y havia sinó trabal, qua al fil no amave lo pare ne lo pare no amave lo fil, per què l'Anamich los na portava an Infern planerament. E cant Nostre Sanyor víu que an tera avia ten gran durasa que la ·I· no craya l'altre ne paraulas perfetas que los dixésan, ans fàyan novels déus, sí anvià son Fil an tera e sí los trobà axí dus an pacats que tots éran falsos e desleyals. E per aquala durasa amolir e per fer nats los cosos dels pacadós tenras e novels, sí fo anviat e sí·ls trobà

axí anduraits an pacat mortal que axí poguérats amolir ·I_a· rocha com lur cor. D'on él dix per la boca de Daviu profeta: "Yo són sagrament antrò que traspàs, so as a dir, parà an pocha d'ora avar convartida partida d'eqast poble denant ma mort". Sela samblansa que Déu anvià an tera lo Fil per daliurar lo pobla axí com las flos e las fulas són per triar la ·I_a· de l'altra, axí Nostre Sanyor vos à triat de tots los altras cavelés per anviar per las astrayas teras e per manar a cab les grans avanturas e conàxar com elas són avangudes. Perquè davam la vostre vanguda comperar a la vanguda de Jesucrist de samblansa no pas d'altra cosa, com axí com los profetas avían profatitzat la vanguda de Jesucrist dient que daliuraria lo pobla de las panas d'Infern, axí profatitsàran asats armitans la vostre vanguda. Més à de ·XX· anys que dàian bé que les

avanturas del rajalma de Longras no finarían antrò que vós fósats vangut, e sí us avam tant asparat, la Déu ma[r]cà, que are vos avam. —Ara·m digats —so dix Galeàs— què significa lo cos, pus de la tomba m'avats daclarat. —Jo us ho diré —dix lo prom—. Lo cos significa lo pobla qui debans avia tant astat qu'éls éran morts e dastroïts per los grans pacats que éls avían tots yorns fets. E bé ó parach que éls éran tots pacadós, an la vanguda de Jesucrist. Que tant era gran lo pacat antra éls, que·l Rey dels Reyes salvador del món tanían éls per pacador axí com éls éran. Sí que éls cràian més l'Anamich que él, e liuraren la carn sua a mort per consal de l'Anamich, qui tots yorns los conselava a las horayas. E·ls astava an lus cosos e per so fàyan éls aytal hobra d'on Vaspazià dastrohí e los deseratà de tot qant avían, e los dastroy axí tost com él sebé la varitat

del vartader profeta e del Veray Déu. Ve-ó que éls avían astats dasleyals e àvols, axí fóran éls ahontats per l'Anamich e per son consel. Are podats vaura què as astat d'esta samblansa e sela dolor significa la tomba. Aqast as lo dupta que Nostre Sanyor trobà an lo món. Lo cos mort significa las lus hobras, perquè morts éran per los pacats mortals d'on éls no·s podían partir. E la vau qui del vàs axia significa la doloroze paraula que els jueus dixéran a Pilat: "La sua sanch sia sobre nós e sobre nostres infans". Per aqaste paraula fóran éls ahontats e perdéran tot qant avían. E asò podats vos vaura per aqaste avantura la significansa de la Pació de Jesucrist e la samblansa de l'avaniment seu. Altra cosa as astada, ancara que axí tost com lo caveler arant vania ansà e anava a la tomba: l'Anamich, qui·ls conaxia per pacadós axí de la tomba e vaya que éls estàvan anbelcats an lucxúria e an aniquitats, los faya gran paor de la vau, as quina que éls

na perdían lo poder del cos. Ne anch no falirà l'avantura que·ls pacadós no y cayguésan tots yorns, si Déu no y agués a vós tramàs per trer-la a cab. Axí tost com vós vangés, lo diabbla, qui us santí verga e nats de tots pacats, axí com nul hom taranal no us gosà asperar, ans se n'anà e perdé tot son podar per vostre vanguda e lavòs, l'avantura hon mant caveler prous d'armas s'era asayat, fo finade. Are vos é dita la varitat d'eqaste cosa. E Galeàs dix que molt era gran la significansa d'eqaste cosa, major que él no·s cuydave e molt n'as alegra com sab

la significanse d'eqasta avantura. Abtant se lexà de parlar. Aquala nit fo sarvit Galeàs al mils que als fraras de laïns poguéran. E al matí Galeàs fau lo donzel cavaler, axí com an aqal tems era acustumat. E cant él ach fet tot so que fer sa dau a cavaler novel, sí demanà al donzel com à nom. Hí él li dix que Meleans, hí era astat fil del rey de Namur. —Donchs amich —dix Galeàs—, pus que vós sou caveler e d'axí alt linatga com da rey, gardats que cavalaria sia ben masa an vós e que l'honor del vostre linatga hi sia salvade. Com pus fil da rey à rebuda cavalaria, él dau ben fer sobre tots los altras, axí com lo rag del sol anbosa las astalas. Hí él raspon que "si a Déu plau, l'orda de cavalaria hi serà ben masa e salvade an mi, car per pana que jo·n sofira no romandrà". Lavòs demenà Galeàs sas armas com él no vol

pus aturar, hí éls las li aportàran, e axí tost com Meleans ho hoí, sí dix a Galeàs: —Senyor, la Déu ma[r]cà e la vostre, vós m'avats fet cavaler, de la qal cosa yo é axí gran gog e axí gran alegra que apanas vos ho poria dir, e vós sabets bé què as acustumat que qui fa cavaler que no li dau dir da no del primer do que li demana; per so com asò as cosa acustumade. —Vós dayts var —so dix Galeàs—. Mas, per quà ho dayts? —Per so, senyor —dix él—, com jo us hul demanar ·I· don e sí us prech qa·l ma donats, com asò as ·I_a· cosa que nul mal no us an vandrà. —[E yo·l] vós dó —dix él—, si a mi devia pasar. —Gran marsàs —dix Maleans—, donchs, vos quir yo —dix él— que vós ma laxats anar an la Questa ab vós, tant antrò van[tu]ra nos partascha. De so vos prech [que] vós ho hulats que vaja an vostre [com]paiya. E dix que li plau.

Lavòs menà que hom li amenàs son caval qu'él vol anar ab monsenyor Galeàs, hí éls lo y amanàran aytantost e puyxs s'armà e muntà a caval aspertament e·s partíran da laïns abduy a caval e cavalcàran tot lo yorn e tote la setmane. E sí·ls avanch an diluns matí que éls vàngran en ·I_a· crau qui dapartex dos camins e y trobàran latras qui éran dins al fust da la creu, qui dàyan an aytal manera: "A tu, caveler, qui vas vanturas sarcant, vet así duas vias, la ·I_a· destra e l'altra sinestra. Sela da sinestra ta diu que tu no y antras, car molt vol ésar bon hom sel qui antrarà, e no·n porias axir, e si tu·t mats an la destra, tu y poràs tost parir". Cant Malians vi astes latras, sí dix a Galeàs: —Ho!, franch cavaler, lexats-m'antrar an asta via sinestra, sí y poré asprovar ma forsa e conàxar si aurà an mi proase per què yo daga avar nom de caveler. —Si us plau —dix

Galeàs—, més val que yo y antra, car, si com yo·m cuyt, yo n'axiré mils a cab que vós. Al qal dix que no y antraria ya. Lavòs sa partíran la ·I· de l'altra hí anà cascu an sa via. Mas lexam anar aqast comta de Galeàs e parlam de Malians, com li pras del camí sinestra an que él antrà e qal vantura ac dapuyxs que partí de Galeàs. Cant Melians —so diu lo comta— sa fo partit de Galeàs, sí cavalchà astrò ·I_a· forest ansiane, qui durà bé ·II· yornades. E cavalcà per mig la forest, que él vanch l'andamà an ·I_a· padraria. E sí víu al mig del camí huna varera plana e riche hon él vi ·I_a· corona d'or trop bela e, dena[n]t la corona, avia grans taulas masas per tera, que totas éran planas de bons manyàs. E sel gardà sela avantura e no li pras fam de ras que vaés, sí da la corona no qui molt era bela que bona s'era nat qui la porà portar an són cab danant la

gent. Lavòs la pras e dix que la portarà ab sí "e sí l'avats tocada male a vostros obs". E cant Malians víu aqal qui·l cridave, si tornà anrera car ben vau que a juntar li avé. Sí·s senyà e dix: —Bel Senyor, aydats al vostro novel caveler. Hí aqal vanch corent ancontra él e sí·l fer per mig l'ascut sí durament que per mig l'asberch que·l li mas per mig lo costat la lansa, e sí l'abaté a tera de caval, e dins lo cos romàs lo fera e ·I· gran tros del fust. Hí al caveler s'acostà denant él e sí li levà la corone del bras e dix: —Bel senyor, laxats aste corona que vós no y avets drat. E sí sa·n tornà là d'on era vangut. E Maleans romàs que no·s pòch lavar, com sel qui cuyda ésar mort, e sí·s blasmà com él no crasch Galeàs, car él n'as mort e vansut. Mentra que él astave an aste dolor, vanch-sa que Galeàs vanch an sela part axí com son camí lo y menà. Cant él vi Maleans an tera jaura nafrat, sí·n fo molt dolent, com él sa cuydà que él as nafrat con

per mort. Hí él vanch a él e li damane com astave, hí él dix: —Senyor, per Déu, no·m laxats morir an aste forest, mas portats-ma a ·I_a· abadia, hon yo aga sacoriment e que puxa morir com a bon crastià. —Con —dix Galeàs— sóts vós nafrat que cuydats morir? —Hoc, per Déu, bel sanyor. Hí él na fo irat e sí li damandà hon són sels qui àn fet. Hí él sofer tan gran mal que no li pòch raspondra. An astas paraulas, sí vanch sel cavaler que Meleans avia nafrat e dix a Galeàs: —Senyor an caveler, gordats-vos de me, car jo us faré tot lo mal que poré. —Ay senyor —dix Maleans—, aqast as sel que m'à nefrat. Mas, per Déu, gordats-vos d'él. E Galeàs no raspon mot a ras que hoís e drasà ves lo caveler qui vania de gran podar. E sí·l farí Galeàs axí durament qua li mas per mig lo cos la lanse e abaté·l, él e al caval tot an ·I· munt, e la lanse trancà e Galeàs pesà denant. E an asò que él gardave, sí vi axir ·I· caveler armat qui cridà: —Bel cavaler, vós ma lexats lo caval. E sí drasà le lansa e vanch sobra

él e tranchà la lanse sobra son ascut, mas no·l moch sel de la sela. E Galeàs li·n menà lo puny ab l'aspase. E cant él sa santí manys del puny, sí sa·n fogí, car molt ach gran por qu'él no agés ancara pits. E Galeàs sel no l'ancalsà com sel que no à volantat de fer-li pus de mal que fet li à, ans sa·n tornà a Maleans, n'í anch no gordà lo caveler que él avia abatut. Ladonchs demanà a Meleans e li dix com astave. —Senyor —dix él—, si yo puyx sofarir lo cavelcar, yo volria que vós ma portàsets denant vós e·m manàsets e ·I_a· badia pres d'aysí. Car yo sé bé que, sí y era, qa y trobaria metga qui·m matgaria. Hí él dix que asò ferà él molt volantés, "mas yo·m pans qua saria malor qa us tragés lo fera". —Ay senyor, no m'í matats en avantura en aqast loch, tant fins que yo sia confesat, car yo crau qa·n moré, mas portats-ma, si us plau. Lavòs lo pran Galeàs al mils que pòch, él sa mas denant e puyxs l'abrasé que no caia,

car molt lo vaya flabla e langit. E·l manà per lo camí qu'él sab. E sí àn tant enat, qu'éls són vanguts a l'abadia. Cant éls fóran a la porta, éls sí trobàran los frares qui molt éran bons hòmans. Hí éls los hobríran e rebéran lo caveler molt belament e lo portàran en ·I_a· cambra. E cant li àgran levat l'em del cab, sí demanà él son confés. Hí él vanch. E cant él fo confesat, él los cridà marcà. Com a bon xrastià ach rasabut lo cor de Déu. E sí dix a Geleàs: —Senyor, are vénga la mort com a Déus plaurà, car yo·m sent bé garit encontra ela. Are podats asegar de trer lo fera del cos. Hí él mas la mà al fera e·l na trasch fora ab tot lo fust. Hí él sa trabalà d'angoxa qa·n sofer. E Galeàs demenà s·í à hom qui sàpia de nafras per matjar lo caveler. —Senyor —dixéran los fraras—, hoc. E lavòs trametéran en ·I· hom ansià, qui era astat caveler, hí éls li mostraren la nafre. Hí él la gardà e dix que él lo randrà

sà e garit ans de ·II· mesos, que él porà portar armes. D'eqastas novas ach Galeàs gran alegra e dix que estarà ab él tot lo yorn e l'andamà tro qa·l vaga que Maleans porà manjar. Are astach Galeàs laïns ·II· yorns. E demanà e Maleans com él astave, hí él dix que garia si Déus ho vol. —Donches jo ma·n poré anar demà. Hí él li raspon tot hirat e dix a monsenyor Galeàs: —Lexar-m'ats vós axí que yo son hom que dasir més la vostre compaya avar que ras, si la pusch mantanir. —Senyor —dix Galeàs—, yo no y pux àls fer, que yo é tant a fer que no·m pux aturar an nagun logar per carir la Qesta del Sant Grasal, qui per mi as comansade. —Senyor —dix ·I· frare de laïns—, as comansade? —Hoc —dix él—, e·n som abdosos compayons. —Per lo farm —dix lo frare—, vós sóts así per lo vostre pacat, e sí vós ma dayts vostre astament dapuyxs que fo comansade la Questa. —Jo us ho diré, senyor —so dix Maleans.

Ladonchs li comtà com Galeàs lo fau caveler e da las latras que trobàran an la crau qui dapartia la via sinestra, hí com él hi antrà e tot so que li asdevanch. Hí com él ach antès so qua Maleans li ach dit, lo prom, qui era de santa vida, raspòs-li: —Sertas, senyor an caveler, varament as asò de las avanturas del Sant Grasal que vós m'avats dita tal cosa en què à tal significansa, sí la us diré yo. Con vós dagués ésar caveler, vós no àn a comfació de vostres pacats, per so que fósats muntat an l'orda de cavalaria e danegat de totes acalas cosas que vós conaguésats per pacats mortals. Axí no antràs vós an la Questa del Sant Grasal aytal com vós davats éser. E cant lo Diabla vi asò, sí·s pansà qu'él vos asegàs, axí tost com él vi son punt, él sí u fau e diré-us quà·n fo.

Cant vós partís de l'abadia hon vos fés caveler, lo primer ancontra que vos atrobàs, sí fo lo signa de la Santa Crau lo senyal hon lo caveler sa dau més fiar. Ancara hi avia més. Qa y avia latras qui us dastriaven ·II· camins, la ·I· destra, l'altra sinestra. Per lo destra davats vós antendra la via de Jesucrist e la via de piatat hon los cavelés de Nostre Sanyor van de nuyt e de jorn. Per la sinestra devam antendra la via dels pacadors hon los grans pecats avénan, aysels qui màtan. Per so com aquale carera no era axí bona com l'altra, védan las letras que nul hom no s'í mata si no era milor que hom l'altra, so as a dir, qu'él fos en la mayor gràcia de Jesucrist, que per vantura no caygués en pecat mortal. Cant vós vasés selas latras, vós vos marevelàs com podia ésar e mantinent ta farí l'Anemich d'un dart cant tu·t

pansest qua y antrasas per ta proasa. Meleans —dix lo bon hom—, sí tu fust d'aysels per ton fol antaniment, car les paraules de la cavalaria salastial tu antanist an argul e per so qaygist an pacat mortal. Cant tu partist de Galeàs, l'Anamich qui·t trobà sí·s mas devant tu, e pansàs que poch avia fet si él no·t faya caser an altra pecat, sí que de pecat an pacat ta matés an Infern. Ladonchs aparelà devant tu la corona d'or e sí·t fau casar an cobícia, axí tost com tu la vist. E com la pranist, qaygist an ·II· pecats mortals, so as, argul e cobícia. Hí él vi que la corona t'anportavas e sí·s mas tantost an ·I· cavaler pacador e pansàs tant de mal e sí li conselà que t'ausiés. E vanch ves tu lansa baxada e sí t'agra mort, mas la crau qa·t feist ta gardà e, no per tant, mas per so com tu eras axit da son sarvisi,

te menà Nostre Senyor pres da la mort. E per so com tu·t fiÿst an l'ajuda da Jesucrist més que an ta forsa. Per so que tu aguesas tost ajuda t'anvià Nostre Senyor Galeàs, lo Sant Cavaler, qui·t vanch aydar. E aqals ·II· pacats que an tu éran, asò signifícan los ·II· cavalés e ja qua éls no pògran durar denant él per so com él as sans pacats mortals. E jo us é contat per qal significansa són astas vanturas avangudas. Hí éls dían que bela significansa e richa as. Esí parlaren de las avanturas del Sant Grasal antra al prom e als dos cavalés. Cela nuyt pragà tant Galeàs a Maleans que li donàs comiat e Maleans li dix que sa n'anàs qalque hora él sa volgués. E dix que, pus qua él ho vol, que él sa n'irà demà matí, axí com aurà hoïda misa. Hí él sa n'anà e comenà tots los frares de l'abadia a Déu e cavalcà moltas jornades

sans avanturas que no atrobà. E ·I· yorn li avanch qa·l sa fo partit d'un seu hosta que no ach hoïda misa e anà tant qu'él asdavanch en ·I· alte muntaya e trobà ·I_a· capela ansiane. Hí él tornà ves sela part per hoir misa, car molt li era greu com no n'avia hoïda aquel yorn. E cant él fo là, no y trobà nulhum, car tota era gostade. Hí él s'ajonalà e pragà Nostre Senyor que l'aconsalàs. E cant él ach feta sa pragaria, sí li dix ·I_a· vau: —Ho tu, caveler avanturat, vet-an al castel de las Punselas e sí·n gita las malvades custumas qui y són. E cant él ach hoït aysò, sí ret gràcias a Nostre Senyor de so qu'él li avia anviat son misatga, e tantost él muntà an son caval. E sí sa·n va e vi luny a ·I_a· val ·I· castel fort bel e per dadins corach ·I_a· gran aygo maravalosa qua hom apela Saterna. Hí él va ves cela part e cant él fo aprés vangut, sí ancontrà ·I· hom molt paubrement vastit e de grans dias era, e sel lo saludà molt dolsament. E Galeàs li ret las saluts, hí él li damana con

avia nom sel castel. —Senyor —dix él—, de las Ponselas. Aqast castel as malaït de tots sels qui astan, car tota piatat n'ix fora e tota dolor hi as. —Per què? —dix Galeàs. —Per so com hi as feta onta e tant bon hom qui·n pase, perqà us loaria yo —dix lo bon hom—, senyor an caveler, que vós, qa us àn tornats enrera, que d'enar avant, vós no podats vanir sinó a honta. Lavòs dix Galeàs qu'él no s'astarà d'enar avant per so qu'él li diu: —Are us consal Déus —dis lo bon hom. Lavòs Galeàs gordà sas armas que no li falís ras e, cant él vi que él as bé aparelat, e·l va devés lo castel e sí ancontrà ·VII· donselas vastidas molt ricament que li dixéran: —Senyor an caveler, ves los bons cavalés pasats. E le dix que ya per bontat de cavalaria no romandrà qu'él no vaga al castel. E sí sa·n va drata via avant, que él ancontra ·I· donzel que sels del castel li anviaven qua no vaga avant fins que éls sàpian él què

vol. —Yo no hul —dix Galeàs— sinó la vantura del castel. —Sertas —dix lo donzel—, aysò as cosa que male dasirats e vós l'aurats tal que anch caveler no la pòch acabar, e asparats-ma aysí que vós aurau tost so que demanats. —Are vés tost —dix Galeàs— e sí m'acabe so que yo hul. Lo donzel sa n'antrà tost al castel e no astech gayre que Galeàs vi axir del castel ·VII· cavelés qui éran jarmans e sí·n crídan a Galeàs: —Senyor an cavaler, gordats-vos da nós, car no us asaguram de la mort. —Com —dix él—, volats vós tots combatra ab mi? —Hoc —dixéran éls—, que aytal as nostre custuma, com vós vaurats. E cant él hoy, sí·s laxà corar ves éls e baxà la lanse e sí fer lo primer sí que·l portà a tera que per poch no·s tranchà lo col. Hí als altras lo féran tots an l'ascut, mas de la sela no·l pògran moura, n'í romàs per forsa de lanses, que tuyt faéran lur poder e no·l pògran andarocar.

Atrasí trancàran tots las lansas e sí n'ach Galeàs abatuts ·III· dels cavelés ab la sua lansa. Hí él mat mans a l'aspasa e baté-la pus forts que debans, mas sel qui as milor caveler del món sí s'asforsà tant que él los fau jaquir plasa e sí·ls contornà tant ab l'aspase talant que armaduras no·ls pòch tanir que no·ls fase axir de la sanch del cos. E sí·l trobaren de tal forsa e de tal vigor, que éls no·s cuydàvan pas que él fos hom carnal, que no à hom al món qua la maytat na pogués sofarir. E sí sa·n marevelàran molt, car éls vàyan que no·l podían gitar del camp, ans lo trobàran tot lo yorn que él coria devés aqals qui devant li astàvan. Hí éls tots vénan anvés él e sí fo antra éls gran batale e maraveloza tant que aysels qui éran astats andarocats muntaren a caval, e ladonchs fo la mayor forsa que del comansament. E asò fo varitat, axí com la stòria del Sant Grasal

ho comta, que per trabal da cavalaria no fos vangut. En tal manera durà la batale antro a mig dia. E·ls ·VII· cavalés éran molt prous, mas tant s'avanch que aquala hora fóran axí hujats e axí qu'éls malmenats no avían poder de dafendra. Aysel ques anch no·s ratanch los va andoracant dels cavals. E quant éls viron qua no u pògran durar, comansàran de fugir. Hí él qui u víu sol no·ls ancalse, ans vench al pont del castel. E antrasen dins e sí ancontrà ·I· hom vel canut, vastit de roba de raligió qui aportà las claus de laïns, e li dix: —Senyor, tanits las claus del castel, com are podats fer a vostre volantat del castel e d'aysel da laïns. Hí él pran las claus hí antraren an lo castel. E cant fo dintra, sí vi per mig las cases tantes de punselas que no us sabria hom dir lo nombre. E totes dàyan: —Senyor, ben siats vós vangut que tant avam asperade la vostre deliuransa que nós l'avam.

Banayt sia Déus, car Él vós amena así que d'altra no podem ésar deliuradas d'est malvat castel. Galeàs los raspon que Déus les banayga. Hí elas lo prànan pa·l fra e l'amànan a la mayor sale e lo fan dascavalcar axí per forsa com él dix que no era ancare hora d'albargar. E ·I_a· donzela li dix: —Què as asò que vós dayts? Qua si vós hic axits ni us n'anats, sels qui per vostre proase hic són axits tornàran ancare a nuyt e comanséran ancara la dolorosa custuma que éls àn tant tanguda an ast castel, e sí aurats vós trabalat per nient. —E què volats —dix él— qà·n fase? Yo son prest e aparelat de fer tot so que vós manats, pus que vayam que sia cosa de ben a fer. —Nós volam —dixéran las donzelas— que vós fesats vanir los cavelés e·ls sarvents que·ls ténan lus filas d'eqast astel e lus infans, e féts jurar éls e aqasts da saïns que jamés no téngan aqasta custuma. E él los ho atorgà.

Cant él los ho hach atorgat, sí li fan levar son elm da son cab. E muntaren al palau. Mantinent axí ·I_a· donzela d'una cambre qui aportà ·I· corn da vivori cridador molt ricament. E sí·l donà a Galeàs e li dix: —Senyor, si vós volats que víngan sels que astan de fora, sí féts sonar est corn que éls lo poran bé hoir per tota la tera. Hí él dix que asò as leu da fer. Lavòs lo donà an ·I· cavaler que vi denant sí astar. E aqal lo pran, sí·l sonà tan alt que bé·l pòdan hoir per totes parts. Però cant él ach asò fet sí s'asech denant Galeàs, e él li damandà aqal qui las claus li à donades si as pravare. Hí él li dix que hoc. —Ara·m digats donchs la custuma de saïns, na aqastas donzelas hun fóran trobades. —Senyor —dix él—, molt volentés. Var as que à ·X· anys pasats que·ls ·VII· cavalés que vós avau huy vansuts, vàngran al duch Linor, qui lavòs era sanyor d'asta tera tota, hí era lo milor hom

del món. E ·I_a· nuyt, cant àgran manjat, sí ac ·I_a· asquira antra los ·VII· fraras ab lo duch per ·I_a· sua fila que·ls ·VII· frares volían avar per forsa. Tant s'asadavanch que éls ausiéran lo duch e son fil e ratanguéran sa fila per què la batale era. E cant los ·VII· fraras àgran asò fet, sí praséran lo traut de saïns e manàran la gera contra sels d'asta tera. E féran tant, que éls los matéran als dasots e pranguéran las filas d'éls tots. E la fila del duch qui hoy asò, sí·n fo molt hirade e dix axí com per davinayas als ·VII· fraras: "Sertas, si vosaltras d'eqast castel sóts senyós, no us pot fugir que axí com vosaltras l'avats per raó de donzela, axí lo perdrats vosaltras e sarets vansuts per ·I· sol caveler". Hí éls trangran-ho a vilania e dixéran que per so que ela avia dit no paserà yamés donzela denant lo castel que éls no la màtan saïns tant que·l caveler vénga per què éls seran

vansuts. E sí s'àn fet antrò are e per so l'apelà hom da las Ponselas. Dix Galeàs: —La donzela per qui la batale fo comansade és ancara así? —Senyor no, ans as morta, mas así à ·I_a· sua sor. —E pus ela no y gas, com hic astàvan aqastes donzelas? —Senyor —dix ela—, elas hic sofariran molt de dasayra. —Are són fora —dix Galeàs—, là Déu marsà. E an asò fo hora de hora nona e lo castel comansà de omplir de sels de laïns. E cant sebéran las marevales que al caveler avia fetes dels ·VII· fraras, sí n'aguéran tots gran alegra e féran honor a Galeàs, axí com sel que tanían per sanyor. E sí vastí mantinent la fila del senyor del castel de tot so que a ele plagué, e sí fau tant que tots los cavelés vàngran fer homanatga a la donzela e los fau jurar tots que yamés aytal custuma no tanguésan. Aprés donà comiyat a totes las donzelas e sa n'anà cascuna an sa tera. E axí astech

tot lo yorn Galeàs laïns e sí li fo feta gran honor. Cant vench l'andamà, vàngran novelas qa·ls ·VII· frares éran astats tots morts. —E qi·ls à morts? —dix Galeàs. —Senyor —dix ·I· donsel—, hir cant sa fóran partits de vós, sí ancontràran monsenyor Galvany e Gariet, son frare, e monsenyor Hivayas. E sí coraguéran los ·VII· fraras sobre los ·III· e tornà la dasconfita sobre los ·VII· fraras e sí fóran tots morts. Molt sa·n marevelà d'aysela avantura Galeàs e sí demanà sas armas e sels las li aportaren. E cant él fo cavalcat, él sa partí del castel e sels da laïns l'acompayàran gran pesa, tant que él los fau romanir, hí él sa mès an lo camí e cavalcà tot sol. Mas are lexa lo comta d'él pus no·n volam parlar. Are tornam a monsenyor Galvany. Are diu lo comta que cant monsenyor Galvany sa fo partit dels compayons, él cavalcà moltes jornades sans avantura atrobar qui a comtar fase, tant que él vanch a l'abadia d'on Galeàs

ach pres l'ascut ab la crau varmala, hí éls li dixéran las marevalas e las avanturas que Galeàs ach acabades laïns. E cant él ach hoït asò, sí demenà de qal part se n'era anat, hí éls li ó dixéran. Hí él sa mas al camí e cavalcà tant que avantura lo menà là hon Meleans jau nafrat. E cant él conach monsenyor Galvany, sí li dix de Galeàs novelas aytals con él las na sabia e dix que Galeàs sa n'anà daspúshir. —Ay Déus! —dix monsenyor Galvany— Com yo son malastrch! Sertas —dix Galvany—, yo son lo pus malaÿt cavaler del món, que yo vag axí aprés d'equast caveler e no·l puyx trobar. Sertas, sí yo·l puyx trobar ne Déus ma·n dóna gràcia aytant con yo puxa, ni él hula la mia compaiya atant com yo hul la sua, d'él no·m partiré. Aste paraula hoí ·I· dels fraras de laïns e sí raspon mantinent a monsenyor Galvany: —Sertas la compaiya de vós abdós no saria

cominal. Car vós sóts sarvidor malvat e desleal, hí él as com hom dau ésar. —Senyor —so dix Galvany—, asò que vós dayts m'as semblant que ma conaxats. —Jo us conach bé —dix lo bon hom—, mils que vós no us cuydats. —Bel senyor, adonchs ma podats ben dir, si a vós plats, com yo son axí malastruch com vós dayts. —Yo [no] us ho diré —dix él—, mas vós trobarats molts qui us ho diran. E damentra que éls parlàvan axí, sí antrà ·I· caveler armat de totes armas e descavalcà al mig la cort. E los fraras córan devés él per dasarmar e menàran-lo an la cambra hon monsenyor Galvany era. Hí él lo gordà e conach que aqast as Gariet, son frare. Hí él lo corà abrasar e li fau yoia maravelosa e li demané si as sans e alegra. Hí él li dix que hoc, mercè de Déu. Sela nuyt fóran los dos jarmans per los fraras de laïns ben sarvits, hí al matí, com

fo yorn, hoíran misa tots armats, fos de lus elms. E cant fóran aparelats que sa·n davían anar, sí asgardàran e víran vanir monsenyor Hivayas tot sol cavalcant e sí·l conaxéran bé an les armas que él portave. E sí·l cridon que s'aturàs. Hí él gordà cant s'ohí nomenar e sí aturà, e·ls conach en la paraule. Hí éls li fan joya e li demanen com él à fet. E él los raspon que no à ras atrobat de vanturas que li plagués. —Are cavalcam tots ansemps —dix Gariet— tant com Déus ho hula nos partiscam. Hí éls lo y atorgàran e materan-sa al camí tots ·III·. E sí àn tan cavalcat que éls vàngran al Castel de las Ponselas. E asò fo a ora nona sel yorn qua Galeàs ach conquest lo castel. Cant los ·VII· frares véran los ·III· compayons, sí dixéran antra éls qa·ls ausiésan, "car éls són d'aysels per qui nós som deseratats, so són dels cavalés arans". Ladonchs brocaren devés los ·III· compayons hí éls los crídan qua·s gàrdan, car éls són vanguts a lur mort. E cant éls antaséran aste paraula,

sí andrasaren los cabs a lus cavals e sí s'asdavanch que dels ·VII· frares moríran los ·III·, car monsenyor Galvany n'ausís lo primer, e son frare l'altra, e Hivayas l'altra. E aprés traguéran lus aspasas e córan sobre los altras. E aqals sa dafénsan als mils que pòdan, con sels que molt éran huitats per lo trabal que avían aüt de la batale contra monsenyor Galeàs sel yorn matex. E sels qui éran axí bons hòmans [e] bons cavelés, los mànan axí a mal, qu'éls los ausiéran an poche d'ora. E sí·ls laxàran al mig del camp e anaren là hun vantura los menà. E sí tórnan al camí destra, no pas aqal qui va ves lo Castel de las Ponselas, mas ·I· altra e per so no trobaren éls Galeàs. E a ora de vespras sa partíran e antrà cascú an sa via. E Galvany cavalcà tant que él ancontrà ·I· armitatga e atrobà que l'armità astave an la capela e cantave vespras de Nostre Dona Santa Maria. E develà lavòs

da son caval e hoí vespras e puyxs demenà-li ostal per caritat. Hí él lo y atorgà molt bonament. Lo vespra li damandà lo bon hom e qui él as. Hí él li·n diu la varitat e com an la Questa s'as mas. E cant lo bon hom antàs que as monsenyor Galvany, sí li dix: —Sertas, sànjar, si a vós playa, jo volria saber molt vostre ésar. Lavòs li comansà a parlar de confació, e trasch-li molts bons aximplis d'Evangelis trop maravelosament. Hí él lo comou que él sa confés a él, que él l'aconselerà d'aytant com porà. —Sanyor —so dix monsenyor Galvany—, si vós ma volau dir sol ·I_a· paraula que hir ma fo dita, o us diré tot mon afer, car vós ma samblats molt bon hom e pravere. Lo bon hom li raspon que lo y anseyarà de tot qant él porà ne sàpia. E Galvany gardà l'armità que·l víu vell e ansià e tant li samblé bon hom que li pran volantat

qua·s confeserà d'él. Lavòs lo comou de so que més sa sent colpable devés Nostre Sanyor e no li oblidà pas la paraula que l'altra bon hom li havia dita. E sí trobà l'armità que avia pasats ·XII· anys qu'él no s'era confesat. Lavòs li dix: —Senyor a drat fos apalat malvat sarvidor e dasleyal. So podats ben vaura, car cant vós fos mas an l'orda de cavalaria no y fos per so qua fósats sarvidor de l'Anamich mas que vós rat[r]esats a Nostre Sanyor e a nostre Craador so que vós li davats rendra e a Santa Asglaya ésar hobadiets, e a Nostre Senyor retra lo trasor qu'él vos comanà, so as a saber, l'arma a gardar. Per aqaste cosa vos fau él caveler e vós malvadement avats la cavalaria asplatade. E as-me semblant que vós sóts astat tots yorns sarvidor de l'Anamich, e laxàs Nostre Senyor e manàs la pus malvade

cavalaria que caveler menàs anch. Per so podats vós conàxar que aqal vos conach bé qui us apelà malvat sarvidor e desleyal. Sertas, si vós no fósats axí pacador com vós sóts, ya los ·VII· frares no fóran axí morts per vós ni per vostre aiuda, ans féran panitència de la malvade vida que tant avían tanguda al Castel de las Ponselas, e·s panadiran a Nostre Senyor. Que axí no u manà lo Bon Caveler, qua vós anats quirent que los volgués ausiura. E axò as vostre significanse que los ·VII· fraras avían tanguda aquala custuma al castel qua éls tanían totes las donzelas qua·n sela tera vanían, fos a dret hó a tort. —Bel senyor —dix Galvany—, dayts-ma la significanse, que yo la sàpia, com yo tornaré a Cort, com yo y seré. —Volantés —dix lo bon hom—. [Per] lo Castel de las Ponselas davats antendra Infern, per las ponselas, las armas, qui a tort hi éran masas abans de l'avaniment

de Jesucrist. Per los ·VII· fraras davats antendra los ·VII· pecats mortals que lavòs racnaven an lo món, sí que drat no era gens, que, axí com l'arma axia del cos, sí bé lo cos era bo hó malvat, mantinent anaven an Infern e astàvan laïns tanqats axí com astaven las donzelas. Mas cant Nostre Senyor víu aqals qu'él avia formats a la sua samblansa e fàian asta mala custuma, él anvià son Fil per daliurar las ponselas, so són les bonas àrmans. Tot an axí com Él anvià son Fil per sel que Él avia format e fet al comansement del món, tot axí anvià Galeàs, son leyal caveler e son leyal sarvidor, per so que daliuràs Infern, so as a dir, qu'él daspulàs lo castel de les bonas ponselas qui són prous e natas con la flor del lir que anch no santí la calor del sol.

Cant monsenyor Galvany antàs astas paraulas, no sabé qà·s dixés, e al prom li dix: —Galvany, Galvany, si tu volias lexar aqaste vida mala, que tant às axí malement manade e mantanguda, ancare porias tu acordar ab Nostre Sanyor cor l'ascriptura diu que, "per pacador que sia l'om e qu'él sa paneda de bon cor a Nostre Senyor, él haurà marcè e misericòrdia qu'él no·l laxarà". E per so·t lo u yo are an drat consal qua tu pranas panitència del mal que às fet. Hí él li dix que panitència no poria sofarir. E lo bon hom lo lexà astar que més no li dix car ben vau que so que li diu as qax perdut. Lo matí sa·n partí monsenyor Galvany de laïns e pras comiat del bon hom e cavalcà tant que per vantura atrobà Agraval e Agill e lo fil de Sinarey. Ansems cavalcàran ·IIII· yorns que no trobàran avantura qui

fase a comtar e al ·V_è· yorn éls sa dapartíran e tanch cascú sa via. E laxam lo comta d'eqasts e parlam de monsenyor Galeàs. Are diu lo comta que, cant monsenyor Galeàs sa fo partit del Castel de las Ponselas, él cavalcà tant pa[r] sas jornades qu'él vanch an la Forest Guasta. E ·I· yorn havench qu'él ancontrà Lansalot e Persaval ansemps. Hí éls no·l conàgran pas, car no l'avían vist ab aytals armas. E sí li vanch Lanselot tot primer e li trancà la lance per mig lo pits. E Galeàs lo fér sí que l'andarocà él e lo caval tot an ·I· munt, mas altra mal no li fau. E puyxs trasch l'aspase cant él ach trancade le lanse, e fér Persaval axí fortment que li talà la capalina del fera e sí l'aspasa no·s fos girade an la mà, mort l'agra. No per tant qu'él pogués romanir an la sela, ans l'abaté tot astés axí fortment que él no·s sabé si as jorn hó nit.

Asta junta fo devant ·I· armitatga hon astava ·I_a· rascluza. E cant ela vi a Galeàs, sí li dix: —Anats a Déu, qu'él vos guart! Sertas, si éls vos conaxían axí com yo us conach, éls no posaran tant tro que sían ab vós. Cant Galeàs hoí astes paraules, sí ach molt gran paor de ésar conagut e puyxs brocà dels asparons e sa·n va de gran podar tant con lo caval lo·n pòch portar. E cant éls fóran apersabuts e véran que él sa n'anà sí montàran sobre lus cavals al pus tost que éls pògran. E cant éls víran que no·l podían atàyar, sí romanguéran axí dolens que éls vòlgran éser morts sens duptanse, car a éls anuga lur vida e dían que mase lus à durat longament. Adonchs s'adràsan per enar al mig de la Forest Guasta. E sí romàs Lansalot an la forest e as molt hirat e dolent del caveler que àn perdut. E sí demenà a Perseval què poran fer. Hí él raspon

qua no·s sab quin consal dó, que·l caveler sa·n va axí fortment que ans poria éser yorn qu'éls lo poguésan atàyar e traurían mal debadas "car vós vats que la nuyt no[s] sobrepran en tal logar que no·n poríam axir si avantura no·ns an gitave. Per so sambla a mi qua·ns an deguésam tornar devés lo malor camí, car si nós anam devés la forest no·ns serà tan avinent a tornar que puxam tornar de gran pesa al camí d'on som axits. Mas vós podats fer so qua a vós plàcia, que yo vag més de prou al romanir que no al enar". E Lanselot diu que del romanir no s'acordava él bé volantés, mas que hirà derera al caveler qi·ls à abatuts, que él jamés no serà alegra tro sàpia qui as astat. —En aytant vós poríats sofrir —dix Perseval— que·l yorn de demà sia vangut, lavòs poram-lo carir, yo e vós. Hí él dix que no·n ferà res. —Ara us consal Déus —dix Persaval—, que huimés no hiré avant, ans tornaré yo a la rasclusa qi·ns dix que ela lo conaxia bé. Axí·s departíran

los ·II· compayons e Persaval tornà a la rasclusa. E axí lexà anar lo comta ·I· poch e tornà a Lanselot. Are diu lo comta que, con Lansalot sa partí de Persaval, que él cavalcà derera lo cavaler tot a través de la forest an tal manera que no tania via ni carera, ans se·n va axí com vantura lo·n manà. E asò li fo molt mal, qu'él no vi pres ni luny hon él puxa pandra via, car molt era lo temps ascur. E sí anà tant que él vanch an ·I_a· crau de péra qui era an dapartiment de ·II· camins e ·I· loch triat. Él ragardà devés la crau e daprés él vi ·I· payrò de marbre hon avia letras, so li fo semblant. Mas era tant lo brach, que no podia conàxer què volían dir. Hí él gardà pres de la crau e vi ·I_a· capela molt ansiane. E sí sa n'enà ves sela part, car alí cuydave trobar géns. E cant él fo dascavalcat, él farmà son caval costa ·I_a· mata hí él levà son ascut

del col e panyà·l an ·I· arbre. E puyx vanc a la porta de la capela e sí la trobà guasta e de pochs anys. Él volch antrar laïns e sí trobà la porta bé tancade hí ab tancaduras de fera an tal manera que no y pòch antrar. E gardà per mig les portas, e vi dadins ·I· altar qui era molt bé garnit de draps de sade e d'altras cosas, e devant avia ·I· gran canelobre d'argent qui sostania ·VI· siris cremants que donàvan dintra gran claradat. E cant él vi asò, sí ach volantat d'antrar laïns per var qà y astà, cor él no·s cuydà gens que an tan astrany loch agués tan bela cosa. Molt va gardant las portas, sí ya í poria antrar e cant él vi que no pòch antrar dins, sí astech hirat que no pòch pus e sí·s partí de la capela e avanch tantost a son caval e sí·l manà per lo fra antrò a la crau e lexà·l enar pexar. Lavòs lavà l'em de son cab, e·l mat an son lats e sí·s dasseiy l'aspase e·s colgà dadins

son ascut denant la crau e s'adormí laugerament, car él era molt huyat. Mas no pòch hoblidar lo bon caveler qui l'ascut blanch ab la crau vermala portave. E cant él fo adormit, sí víu vanir ·I· lit que ·II· palefrans portaven e à-y ·I· caveler malaut qui fortment sa plaiya. E cant él fo devant la crau, sí s'aturà, e gardà Lanselot qui mot no li sonà car él sa cuydave qua dormís. Ni anch Lanselot no li dix ras, com hom qui an aytal manera astava que no vallave ni dormia, ans somiave. E lo caveler qui fo aturat a la crau sí comansà a plaiar fortment e dix: —Senyor Déus! Aurà jamés fi aste dolor? Ay Déus! E cant vandrà lo caveler per què la forsa d'asta gran dolor dau romanir? Ay Déus! Sofrí anch hom tant de mal per ten pocha de cosa com yo fas? Gran pesa sa complany lo caveler, axí·s clamà a Nostre Sanyor de son mal e da se dolor, mas Lanselot no·s mou ne mot

no n'hix, car él astave axí com adormit, mas él antania bé astes paraulas. Cant lo caveler ac astat en asta manera ·I_a· gran pesa, sí gardà Lansalot devés la capela e víu n'axir devés sela part lo canalobre d'argent que él ach vist denant l'altar ab tots los siris. Hí él gardà lo canalobre qui vanch denant la crau, mas él no víu gens qui·l portava e sí·s marevela molt. Aprés víu vanir sobre ·I_a· taula d'argent lo Sant Vaxel matex qu'él avia hoït dir e avia vist an la cort del bon rey Artús, aqal matex que hom apela lo Sant Grasal. E axí tost com lo caveler malaut l'ach vist, sí·s laxà caser an tera d'exí alt con lo lit era e juhí las mans devés lo sel e dix: —Bel seyor Déus, que d'equast Sant Vaxel que yo vag vanir avets fets tans de bels miraclas an asta tera e an altras parts. Pare Déus, guarda·m per la tua santa piatat an tal manera que eqast mal hon yo trabal ma sia lavat an breu de temps sí que yo

puxa antrar an la Questa on los bons hòmans són antrats. Lavòs sa n'anà per forsa tro al payrò hon la taula de l'argent astava al Sant Vaxel. E dasús astàs abduas sas mans e s'atench ancontra amunt e fau tant qa·l besà le taula de l'argent e la tocà ab los seus huls. E cant él ach asò fet, sí·s santí sans e dalitós, e lavòs gità ·I· gran crit e dix: —Senyor, marsè, que garit són! E no astech gayre qu'él s'adormí. E cant lo caveler ach astat ·I_a· pesa, sí sa n'anà lo canalobre a la capela e Lanselot no·n sabé ras de l'anar ni del vanir per què pòch ésar aportat. E aysò li as avangut qu'él avia aüt e per lo pacat an què él as condobiat qu'él no·s moch ancontra la vanguda del Sant Grasal, ne fau samblant que asò fos ras, d'on él trobà dapuyxs an la Questa qui lo y diguéran an molts lochs.

E cant lo Sant Grasal sa partí de la crau, sí antrà an la capela e sí·s drasà lo cavaler sans e alegras, e baysà la crau. E mantinent vanch a él ·I· sarvidor qui aportà hunas armas molt belas e molt riches e li dix: —Senyor, com vós [as] asdavangut? —Per Déu, senyor —dix él—, bé, la marcè de Déu. Yo fuy tantost gorit com lo Sant Grasal me vasità. Mas maraval-ma d'eqast cavaler que así dorm que anch no·s daspertà com él vanch. —Sertas —dix l'ascuder—, aqast as cavaler qui astà an pecat mortal d'on él no s'as confesat, d'on él as colpable anvés Nostre Sanyor que no li plagué que él vasés aste bela avantura. —Sertas —dix lo cavaler—, yo crau que él as mayor crasent e sí·m cuyt atrasí qua él as cavaler de la Taula Radona qui as antrat an la Questa del Sant Grasal. —Jo us hé —dix l'ascuder— hunas armes portadas qui són vostres e sí las pranets, si us

plau. Hí al cavaler raspòs que alre no vol e sí s'armà mantinent de l'asberch e de las calses de fera. E l'ascuder vanch a l'aspase de Lanselot e sí la pras, e l'em atrasí, e la donà a son senyor e puyxs vanch al caval e pras-lo e mas-li lo fra e la sela. E cant él ho ach tot aparelat, sí dix a son senyor: —Muntats, que bona aspase avats e bon caval. Ancara li dix: —Sertas, senyor, yo us é donades cosas qui són mils mases an vós que an aqal malvat cavaler qui aquí yau. E an asò la luna fo axida bela e clara, qua ya fo pasade miga nit, e al cavaler demané e l'ascuder si conaxia l'aspase. Hí él li dix que la cuydave bé conàxer e la bontat que ela avia e sí l'avia ja treta del foura. E com lo cavaler fo aparelat e muntat al caval de Lanselot, sí astàs las mans davés la capela e jurà que si Déus li ajuda e als Sans, qu'él no finerà avant ni anrera, tro qu'él sàpia novelas del Sant Grasal com li aparach an

aytal loch com as lo rayalma de Longras, ne com él fo an aquale tera vangut, ne per qal afer "si Déus ma·n dóna gràcia". —Sí Déus m'ajut —dis l'ascuder—, asats n'avats vós dit. Ara us dó Déus poder que vós puxats tornar an vostre alberch ab honor d'esta Quest[a] e al salvament de vostre arma e de vostre cos, car sertas sans peril de mort no la podats vós sagir longament. —Si yo muir —dix lo cavaler—, so serà mayor honor mia que dasonor, que qasta Questa no la dau nagú rafusar nagun prom, ni per vida. Lavòs sa partí de la crau entra él e son ascuder e portan-sa·n las armas de Lanselot e quavalcà axí com vantura lo·n manà. E com él sa pòch esluyat tro a ·I_a· legue, sí s'avanch que Lanselot se lavà an cientes com sel que da dormir se levà e astech asvatlat de tot. E pansà·s què as asò que ach vist an durment; si poria éser varitat hó mensonaga, car a él fo vigaràs que aja vist lo Sant

Grasal an lo meu somni. e lavòs se dresà e víu lo canelobre devant l'altar, mas de so qu'él volia més vaser no·n víu gens ne ras ansayàs del Sant Grasal d'on él volgrà saber varas novelas, si él pogés. E gardà gran pesa devés las portas per saber si y poria vasar pus de so qu'él dasigave. E sí oy ·I_a· vau que li dix: —Lansalot, pus ést dur que péra e pus amar que fel. Com fust tu axí ardit que, elà hon as n'í aparax lo Sant Grasal, gosas tu astar? Vet-an d'aysí e luyat d'eqasta santa asglaya qui as del Sant Pare. E cant él hoí asò parlar, sí fo tan dolent que no·s sabé qà·s faés ne qà·s [d]ixés. E sí·s partí de laÿns tantost mantinent, molt sospirant e jamagant da cor e da huls del cab, e malaí l'hora que él fo nat que are sab bé qa~s vangut al punt d'on él no aurà jamés honor pus que él à falit en aquale hora al Sant Grasal. Mas las ·III·

paraulas d'on él as astat apalat no li as gens hoblidat ne li obliderà jamés, tant com él viva, ne serà jamés aysí denant tro qu'él sàpia con fo axí apelat. E cant él fo tornat a la crau, no trobà son elm ne s'aspasa ne son caval e sí s'apitrà an ·I_a· part de so qu'él vi. Lavòs comansà a fer ·I· dol axí gran e axí maravalós que fort saria gran cosa da racontar a nul hom. Mas contar-vos-am com él sa clamà làs, caytiu, dolent, e dix: —Ay Déus! Are param mos pacats e mas malvastats. Are vag yo bé que mos pacats ma confónan més q'altra cosa. Car, com yo·m pans, més ma confon l'Anamich e tol-ma la vista que yo no puxa vasar cosas qui da Déu sían. E d'asò no as gran maravela, si yo no pux vaser clar, car pus que yo fuí cavaler, no fo hora que yo no fos cubert de tanebres e da pacats mortals, car tot pacat abita an ma lucxúria e la viltat d'est món més que en altra cavaler. E sí·s blasmà

e·s trabalà Lansalot tota la nuyt e fau son dol. E cant él vi lo yorn bel e clar, que·ls ausels coménsan a cantar per mig lo boscatga e lo sol comansà a vanir per mig los arbras, lavòs viu-sa dasgarnit de totes cosas e da sas armas que à perdudas, e son caval. E ben sab què contra él as hirat e sí no cuydà vanir an loch hon puxa trobar cosa al món qua joya li puxa rendra. Car là hon él cuydà joya trobar, a él fo tolta honor tarenal. Asò as per la vantura del San Grasal, d'on él sa dasconfortà molt. E cant él sa fo ·I_a· gran pesa plant e trabalat, sí·s partí de la crau e mas-sa per mig de la forest a peu, sens elm e sans aspasa e sans ascut. E no tornà a la capela hon oyí las ·III· paraulas maravalosas, ans se n'anà per ·I· sander. E cant él vanch a ora de prima an ·I· dasert, él trobà ·I· armitatga e l'armità volch comansar

la misa e astach ja garnit de les armas de Sancta Asglaya. Hí él antrà an la capela tot pansós e faló. E anà-se·n a jonolons an mig loch de l'asglaya e pragà molt Nostre Sanyor e baté molt sa colpa. Molt fortment clamà marcà a Déu de las malas hobras que à fetas en est segla. E sí ascoltà la misa qa·l prom cantà entra él e·l seu ascolà. E cant él ach dita la misa e·s fo dasvastit de les armas da Déu, Lansalot l'apalà mantinent e·l trasch a ·I· depart, e·l pragà que·l consel, car molt li as gran master. Lo prom li damande d'on él as, hí él li dix que de la maysó del rey Artús e compayó de la Taula Radona. E·l prom li damane da quina cosa vol él consal, hó si vol confació, hí él dix que hoc. E lavòs lo manà denant l'altar e sí siguéran ansems. E lavòs li damanà lo prom com à él nom. Hí él li diu que à nom Lansalot del Lach, fil del rey Benamdemagus.

Cant lo prom antàs que aqast as Lansalot del Lach, d'on tot hom na daya tant de bé, sí fo tot asbalaït com él lo vi an aqal cas e li vi aytal dol fer, e li dix: —Senyor, vós davats rendra a Nostre Sanyor molt gran gardó cant él vos à fet axí bel e valent que no·n sé al món de bontat ni da valor vostre par. Hí él vos à donat seny e mamòria que vós avats e li·n davats fer honor, e l'honor sia salvade en tal manera que·l diabble no y age part en lo larch d'on él vos à donat. Puyats de sarvir de vostre poder vostre crasador e a fer tots sos comandaments e no sarvascats pus lo diabble, car si·l sarvits, él vos pandrà e sariets perdut e serats molt blasmat. E gardats-vos que no siats samblant dels malvats sarvidós d'on él parla molt altament a l'Avengeli. ·I· dels avangalistas

fau manció que ·I· rich hom comenà a ·III· de sos sarvidós gran partida de son trasor qa·l comanà a la ·I· un basant e a l'altra ·II· e a l'altra ·V·. Sel qui n'ach ·V·, montiplicà an tal manera, que con vanch comtar denant son senyor e li dach fer comta de son guany, él li dix: "Senyor, vós ma comanàs ·V· besans. Ve·ls vós así e ·V· altras que n'é goyats". Cant son sanyor ho hoy, sí dix: "Ve avant que tu ést bon sarvidor e leyal e yo t'apel an ma compaya de mon hostal". E aprés vanch l'altra qa·ls ·II· besans avia rabuts. E sí dix a son sanyor que él n'avia ·II· goyats. E son senyor li raspon axí com fau a l'altra. E vanch l'altra qui no avia rabut cor ·I· besant, e aqast no l'ach montiplicat, e luyàs de son senyor e no li gosà vanir devant. E aqast fo mal sarvidor e desleyal, hí él fo fals hipòcrita, e no

fo pas an son cor ni an son pansament lo Sant Asparit. E per so él no pòch ascalfar an l'amor de Déu. E aqasta paraula vos é ratreta per la ricasa que Nostre Sanyor vos à donade de què yo vag qu'él vos à fet pus bel cavaler que altra e malor sagons que hom vau an vós. E si vós d'aqast do qu'él vos à fet fósats son anamich mortal, so sapiats, qu'él vos tornarà a nient an poche d'ora, si vós pròpiament no li clamats marcè en aytal manera. Hí Él à tant de bon ayra a tota ànima, qu'él vos aurà piatat e us ravelarà tost e pus vigorosament qua vós anch no fos. —Senyor —so dix Lansalot— asta samblansa que vós m'avats mostrada dels ·III· sarvidós qui avían rasabut los basants, fortment ma desconforta, més que naguna altra cosa. Qua yo vag bé que Nostre Sanyor, axí com fau larche de prastar, axí mi randrà gasardó

com fau al malvat sarvidor qui raspòs dels basans. Car yo é sarvit tota vagade l'Anamich e són-ma anbolcat tentost an la dolsor del pacat, axí com ma fo ya rasemblant lo diabble, mas no·m mostrave pas la perdurable pane hon él serà mas. Cant lo prom antès aqaste paraula, sí comansà a plorar e dix: —Lanselot, no·t vage lo cor sinó an Déu a pragar e a sarvir, e agas an él bona asparanse, que no as nagú tan pacador mortal, que de bon cor sa paneda, que no vinga a salvació. Lavòs gardà e víu ·I_a· crau là hon lo signa de Nostre Sanyor astava, e sí·l mostrà a Lancalot: —Sanyor, vats vós aquala crau? —Hoc —dix él. —Are sapiats que an aquala figura astàs los brasos per rasabra cascú, en tal manera com Nostre Sanyor astàs los brasos per rasabra los pacadós e·ls altras qui a él clamen marcè, e cridà tots

yorns: "Vanits!". Pus que él as axí de bon ayra que tots yorns as aparelat de razabre tots sels e selas qui à luy s'aténan. Sapiats qu'él no·t rafuserà ab qà·t dóns a él de cor e de pansa, e si t·u dius an la vare confació de boca e de rapanadiment e an asmandament de vostre vida. E dayts mantinent vostre afer de tot vostre poder e de tots vostres pacats e qa us an confasets a mi e yo us ayderé, qa us daré sacós de tot mon poder e conselar als mils que yo puxa. Lansalot pansà ·I· patit d'aysò qui era antra él e la ragina e no u dirà tant com él viva, si donchs gran master no li era. E pras-se a sospirar e tornà tal que no pòch parlar. No per tal qu'él lo diguera volantés, mas avían mayor vargoya que paor. E·l prom lo somou que no hagués vargoya de ras, que li anàs per lo cor que pacat fos, car

d'altrament él no·s podia salvar. Si él no u diu, no porà ver la vida durable. E lo prom li diu tantas de bonas paraulas e tant lo praycà, qu'él comansà a dir sos pacats d'una dona qu'él avia amade an tota sa vida, so as, la ragina Ginebra, muler del rey Artús, "aquala qui m'abundà d'aur e d'argent de què yo dó als paubres cavelés. Ela as sela que m'à mas an grans bebayns e an gran altaza. E sela as sela qui m'à fet vanir, de pobrasa an què era, an tots béns terenals. Mas yo sé bé que, per aqast pecat, m'à fet Nostre Sanyor demostransa que m'à ahirat, que bé m'ó fau semblant". Lavòs li comtà com lo Sant Grasal li vanch devant sí que no li fau ravarència, ne per amor d'él ni per amor de Nostre Sanyor. Cant él ach contat al prom tot son afar e sa vantura sí·l pregà per amor de Déu que·l consal. E él raspon: —Sertas, sanyor, lo meu consal no us à mastar, si vós no us panadits de bon cor a Nostre Sanyor. E si u

fets, Nostre Sanyor vos apelerà bon sarvidor e us ferà hobrir la porta de son hostal, hon as la joya perdurabla eparalada a tots aqals qu'y dàvan antrar. Mas aytals com vós sóts no y anteran, pas ne y porats avar consal, que yo é por que vós no siats aytal com aquel qui dresà la tora sobre àvol fonament, gran e alta, e con él l'ach feta, tote·n vanch en ·I· munt. E axí saria perduda an vós la panitència, si vós no la resebíets de bon cor que la matésats an hobra. E no u fésats axí com aqal qui aportà la sament sobre la rocha e no fau nagun fruyt. —Senyor —so dix Lansalot—, no dirats naguna cosa que yo no fase, si Déus ma vol prastar la vide. —Donquas vos raquir —dix lo prom— que vós ma promatats que no farats a Nostre Sanyor nagun pasar ne farets nagun pecat ab la ragina, ni ab altra dona. Lavòs lo y promat com a leyal caveler.

—Are·m digats —dix lo prom— del Sant Grasal com vos esdavanch. E él lo y comtà, e sí li ratrau les ·III· paraulas qua la vau li contà devant la capela, là hon él fo apalat dur com a péra e amargós com a fel. —Per Déu, senyor, digats-ma la significanse d'eqastes ·III· paraules, car no as cosa qua yo desir tant saber. Per so us prech, sényer, qua vós na sabets la varitat si nul hom la·n sab. Lavòs pansà lo prom ·I_a· pesa e, com él parlà, sí dix: —Yo no·m maraval si aqastes ·III· paraules vos són astades ditas, qua vós sóts astat hom del món. E no as pas maravaloza cosa si hom vos diu maravelozas paraulas qua altra. E pus qua vós avats talent de saber-las, yo las vos diré so quà·n sé. Vós ma contàs qui us dix pus dur qua péra e pus amar qua fel. Vats an so qa us apelà pus dur qua pera, podats vós antendra en ·I_a· manera. Car tota péra as dura per sa natura e la ·I_a· as pus dura qua l'altra. E per la pedra pus dura podats vós antendra lo pacador con s'adorm an lo pecat qua son cor li as axí andurit, qa·l no pot amolir qua la gràcia de Déu no y pot antrar qua no troba loch al cos del pacador per la peraula del Sant Asparit no pot racabre. Car ya Nostre Senyor no l'albargaria an loch hon sia l'Anamich, ans vol qua hostal hon él vandrà sia nat e pur de tots visis e da tots pacats. E per so as lo pacador apelat pedra, per la durasa qua Nostre Senyor trobà an él. Mas are pots var per dret com tu ést pus dur qua pedra e pus amar qua fel, vol dir pus pacador que altra qui sia an aqast segla. Cant lo prom l'ach amonastat, sí li dix: —Vós sóts pus pacador qua altra. E tu às bé antès dels ·III· sarvidós com aqal rich hom los comanà los béns a montiplicar

hon lo[s] ·II· qui més avían aüt éran bons sarvidós e leyals. E l'altra qua manys avia aüt era fals e desleyal. Are guarda si pories éser d'aqals sarvidós a qui Nostre Sanyor comenà los béns. E bé m'as semblant qa·l t'acomenàs asats. Car qui guarda antra los altras cavelés tarenals, no·n trobaria hom altra aytal com vós sóts da proase e da cavalaria. Él ta donà sens discració de conàxer lo bé del mal, hí él ta donà bontat complida antregament. Él ta donà proase e ardiment e aprés ta donà bon cor e larch qua tu ést tots yorns vangut al desús de totas cosas qua fesas. Totas aqastes cosas te prastà Nostre Senyor per so que foses son sarvidor e son caveler. E no·t donà pas vartuts qua an tu fósan, mas qua montiplicasas. Mas tu l'às sarvit axí com l'Anemich car tots yorns às gareyat contra Él. E tu ést astat lo malvat sarvidor qa·s partaix de son sanyor axí tost com à resabut lo seu sou e va eiudar a son anemich. Axí às tu fet a Nostre Sanyor, car axí com él t'ach rasabut, tu·t partist d'él per sarvir l'Anamich qui·l garage. E per so pots tu bé antendra qua tu ést pus dur qua péra e per so ést tu pus pacador qua altra pacador. Encare pots tu bé antendra pedra en altra manera. Cor de pedra visquéran ya algunas gens e do delà an hultra Mar Roga, là hon lo poble d'Iraell abità axí gran tems. Car éls veséran sí apertament qa·l pòbol avia talent de baura, e·ls sa matéran los huns als altras e Mosiès vanch an ·I_a· rocha e donà-y d'una varga e mantinent axí aygue de la rocha, com él ach ditas las paraulas, e hisqué·n tanta qua a tot lo pobla abastà. E axí pot hom ben dir qua de pedra hix ayga, mas de tu no axí anch res, per quà tu pots pansar sartanement qua tu ést pus dur qua pedra. —Sanyor —dix Lansalot—, ara·m digats per quà yo era amar pus qua fel. —Yo us ho diré bé —dix lo prom—. No t'é ya ben dit qua tu ést durasa,

e là hon la gran durase as albargada, no y pot nula dolsor avar ne romanir. E si y roman, no y pot aver sinó amargor, e amargor as dolsa an tu aytan gran com la dolsor. Are t'é mostrat com ést pus dur que péra e pus amar que fel. Aprés ta mostraré la tarsera cosa hon tu n'ó poràs bé persabre. Sàpias que lavòs ta dix, mas tu no l'antenist pas, que tu astavas pus nuu que sel d'on él parlà enant, se·n fau manció l'Avengeli là hun él parlà lo yorn de Pasca Florida com Nostre Senyor Jesucrist vanch an Jaruzalem sobre los jorns que·ls infans dels abreus cantaven en contra sa venguda lo dols xant d'on los Avangelis fan mansió a·quel yorn que hom diu los Yorns del Fas. E sel yorn praÿcà los Alts Hòmans hí Alts Mastras en la ciutat de Jeruzalem antra aqualas gens hon tota durasa era albargade. E cant éls sa fóran tos yorns trabalats e ach fenit son sarmó, él no trobà an tota la vila qi l'albargàs

en son hostal, per què él sa partí d'aquí. E cant él fo fora, sí trobà al mig la via ·I· fag qui molt astech bel e ben garnit de fules e de branches, mas de fruyt no y ach gens. E Nostre Senyor vanch a l'arbre, e cant él lo vi axí desgarnit de fruyt, sí fo qax feló, d'on él malaí tot aquel arbre que fruyt no port. Axí deu fer d'aqals de Jaruzalem. Ara veus si tu porias ésar d'aqals e pus nuu e pus daspulat que l'abre no fo. E cant l'Alt Mestra vanch a l'arbre hon pogra pandra fulas e branqas si u volgués. Mas quant lo Sant Grasal fo portat là hon tu astaves, él ta trobà desgarnit qu'él no trobà an tu fulas ni bon pansament, mas vil cor e pla de lutxúria. Tot aysó trobà él an tu, axí fuyst dasgarnit de fulas e de fruyt e de branqas, e asò as a dir, totes bonas hobras. E asò asdavé per la paraula que tu m'às dita: "Lancalot pus dur que péra e pus amar que fula da fag

e pus nuu que·ls arbres qui astan sans fulas e sans fruyt, vet-an d'aysí!" —Senyor —dix Lancalot—, tant m'avats dit que yo conach que són apelat pedra per dret e fula de fag, cor totas las cosas que vós avets ditas són albargades an mi. Per so qua vós ma dayts, sent mon cor alegra e qua bé·m pux tornar si yo·m hul gordar altra vegade de caser an pecat mortal. E yo promat a Déu que ya la vida que yo [é] menade axí mortalment no tornaré, ans tandré castedat e gardaré mon cos al mils que yo poré natament, mas da sarvir cavalés ne donas no·m poria tanir an naguna manere axí just e nat con are són. Cant lo prom antàs aste paraula, sí li fo molt greu e dix a Lancalot: —Sertas, si vós lo pecat de la ragina volats lexar, jo us dich varament que Nostre Sanyor vos anviarà

consel e poder, e us derà ancare de cobrar moltas cosas que vós no podats acabar per vostres pacats. —Senyor —dix Lancalot—, yo la lex an tal manera que yamés no pacaré ab ela ne ab altra. Cant lo prom antàs asò, sí n'ach molt gran gog e li donà tal panitència qu'él la puxa fer, e absolgué·l e banahí·l, e pragà·l que romangués da costa él. Hí él li raspòs que a fer li avania cor él no avia caval an què cavalcàs, ne ascut, ni lanse, ne aspase. —D'asò vos aydaré yo bé —dix lo prom— ans de demà lo sol axit. Car así astà ·I· meu frare que as caveler, qua·m tramata caval e armes e tot so que master vos ferà sí tost com yo lo y manaré. E Lancalot li dix que, donchs, él romandrà así "ab vós volantés, tant com a vós plaurà". E al prom n'as molt alegra e yoyós. E astant ab lo prom él l'amonasta e li diu tant que Lancalot s'apanet molt de sa vide que à menade cor

él conax bé que, si él morís an aqal pacat, qu'él perderà l'arma e al cos. Per so·s panet él molt durament de so qu'él à fet folament ab la ragina Ginebra e per so diu an son cor que jamés no caurà an aytal pecat. D'uymés laxam astar Lancalot e parlam de Persaval, lo Galàs. Are diu lo comta que, qant Persaval sa fo partit de Lancalot, él tornà per enar e la rascluza d'on él cuydà aver novelas del caveler qui ladonchs los apelà. E cant él sa·n tornave, no trobà via ni sander qui ves cela part lo menàs. Hí él mas-sa an drasera d'on él era partit axí com a él fo samblant e, al mils que pòch, que pogués atendra a la capela. E com él hi fo vangut, sí tocà a la porta de la rascluza e ela lavà·s mantinent axí con sela qui no dormia. E mas lo cab defòs e demanà qui as él. E él li dix que da la

cort del rey Artús "e ày nom Persaval lo Galàs". E cant ela hoí son nom, sí·n fo molt alegra més que da nagú que ela conagués. E sels da laïns féran son manament e vàngran a él e dasarmàran-lo. E puyxs, él demanà si poria parlar ab la rascluza. —Senyor —dixéran éls—, no, mas demà aprés de misa crau qa y porats parlar. Hí él calà ab aytant e comensà·s de gitar en ·I· lit que fet li àn e raposà tota la nit axí com hom qui era huyat. E l'andemà, com lo yorn aparech, levà·s e hoí misa qa·ls capelans de laÿns cantaven. E cant ach hoïda misa, sí demanà sas armas e mantinent s'armà. E cant fo armat, sí vanch a la rascluza e dix: —Domna, per Déu, dayts-ma novelas del caveler que d'así partí hir que vós dixés que bé·l conaxiats, car fort ma tarda e no sé si yo·l ma poré atrobar e que sàpia qui as. Cant la domna hoí asò, sí li demandà per qal

que[r]. —Per so —dix Persaval— que ya no·m luyaré d'esí denant vós tro qua yo sàpia qui as e l'aga trobat e combatut no·n saré alegre, car él m'à feyt tant que no puyx ésar sens hira. —Axí —so dix ela—, Persaval, qà~s asò que vós dayts? Volats vós donqas morir axí com vostres fraras són morts per armas? Sertas, si vós morits, asò serà gran dapnatga e vostre linatga sa·n baxerà molt e sapiats que vós hi perdrats molt si ab eqal vós combatats. Jo us ho diré bé. As var que la gran Questa del Sant Grasal as comansade, d'on vós sóts compayó, so as a mi samblant, e serà menada e cab sartanament, si a Deú plau, là hon aqual que vós carits serà. E as malor cosa que vós no us ho pansats. E si vós avats talent de combatra ab aqal cavaler que vós dayts que vós sabats bé. E an altra loch ho saben, que trop as prasat cavaler e as de la Taula Radona e aurà las laós del Sant Grasal de tots los al

tras, e aqasts seran los ·II· vérgans e al ters serà qast. E dels ·II· vérgans, as la ·I· aqal que vós carits, e vós n'ets l'altra, e al ters serà Baorts de Gaunes. E per aqasts ·III· serà la Qesta acabada. E pus que Déus vos à aytal honor aparalade, molt serà gran dapnatga si vós entretant moríets. Car dic-vos sens fala que él as pus podarós cavaler que vós no sóts ne que aqals cavalés qui·l conàxan. —Domna —so dix Persaval—, as var de mos fraras so qua vós dayts? E vós sabats yo qui són? —Hoc, bé u sé e u dag saber, cor yo son vostre tia e vós sóts mon nabot. Si bé·m vats an aqast paubre loch, cor sapiats sartanament que yo fuí sela que hom apelave la ragina de la Tera Guasta. E vós ma vaés an axí alt cas que yo no són are, que solia astar ·I_a· de las pus ricas donas del món. E anch aquala ricasa no·m plagué ne m'abalí tant com fa eqaste pobrasa hon són are massa. Cant

Persaval hoí asta paraula sí comansà a plorar de la gran piatat que li·n pras e sí la gordà tant que él conach que as sa tia. Lavòs s'asigué denant ela e li demanè novelas de sa mare, e da sos parens. —Con? —dix ela— No·n sabets ras, bels nabots, de vostre mare, ni da vostres parens? —Sertas, dona, no·n sé si ela s'as morta hó viva. Mas moltas vats m'as avangut an sobnis que ela·s davia més plàyar da mi que loar. E, cant la domna hoí asta paraula, sí li raspon ab color morta: —Pans-ma, sertas —dix ela—, bels nabots, que a vostre mare avats vós bé falit, sí axí us as asdavangut an somnis daspuyxs que vós anàs ab lo rey Artús. Per sert —dix ela—, vostre mare n'ach axí gran dol del vostre dapartiment, qa·l yorn matex, axí com sa fo comfesada, morí. —E lavòs —dix él— Déus li aga vera marcà a la ànima que fort m'as mal e greu, mas sofrir-m'ó cové, car axí traspaserà-nos tuyt. Sertas yo no n'ohí anch novelas, si no ·I_a· mia cosina qui m'ó dix gran tems à, que yo trobé ·I· maytí, cant hoí parlar del rich

rey Pascador, mas jo·m cuydava que ela m'agués mantit. Mas del caveler que yo quir, sabats-ma·n vós dir novelas, qui as, ni d'on as aqal qui aportà les armas varmalas a cort? —Hoc —dix ela—, per mon cab. Axí vanch él que d'altra guisa no davia vanir, e sí us diré per qal significansa él ho fau. —Vós sabets que, aprés l'avaniment de Jesucrist, vàngran ·III· cavelés principals. Lo primer fo la taula on los apòstols manyàran. Aquala taula fo per dret que sostén los cos e las ànimas de la viande del sel. En aquala taula fóran los ·II· fraras qui astàvan en ·I_a· case e an un cor e an ·I_a· pansa d'on Davit, lo profeta, diu en son libre una maravalosa peraula: "Molt as —dix él— bona cosa com los ·II· fraras abítan en un cor e an ·I_a· sola case e ·I_a· sola vida e ·I_a· sola volantat. Per los fraras qui an sela taula fóran ansems e an benvolenca, sí pot hom avar bon aximpli, car an sela taula fóran tots bons aximplis e bons

actas e sí·s dinàran sens pacat per so com fo sacrificada per Nostre Radamtor". Aprés aquala taula, na fo ·I_a· astablida an samblansa e an ramanbransa d'equala. So fo la taula del Sant Grasal d'on vàngran grans miraclas en aqal tems de Yosep ab Benimacia e manyà al comansament que crastians fóran aportats an asta casa que tot prom e tot cristià na dauria avar gran goyg. Com él vanch al temps de Yosep ap Benimacia, vanch an asta tera que molt gran gent hi vanch a vaure-lo he fóran tots per conta ·IIII· mil, tots prohòmans. E cant éls fóran vanguts an asta tera, sí·s dasconfortàran molt per so com àgran paor de vianda que no·ls falís, per so con gran pobla de jent hi antrà. ·VII· yorns hi anaren per mig lo dasert qu'éls no manyàvan car no·n trobàvan e sí·n fóran molt asmayats. Tant féran, que aqal yorn sí atrobaren ·I_a· vela fambre qui aportave ·XII· pans da forment e sí·ls compraren. E cant éls los vòlgran partir,

sí·s mas contrast antra éls, car los huns no s'acordàvan asò que·ls altras s'acordàvan. Asta vantura fo anonsiada a Yosep d'on él fo molt dolent com él ho sabé. E comandà qu'él sa í vangués denant él. E éls lo y aportaren e sí vàngran sels qui comprat l'avían. E aprés sabé per la boca dels seus alts hòmans que la ·I· no·s volch acordar ab l'altra. E lavòs comandà que tot lo pobla sagés axí com féran a sopar. E él trancà los pans e mas-na sà e là, e aprés mas a cab de las taules lo Sant Grasal e ravanch lo pa e soparen tant que tot lo pobla, qua éran ·IIII· mil personas, fóran plans e sàdols trop maravalosament. E cant éls víran aqast miracla, sí randéran gràcias e marsès a Nostre Senyor de so qua los ac dat sacós apertament. An la taula avia ·I· siti hon Josefas, lo fil de Yosep, davia éser. Aquel siti astech astabblit astrò que·l mestra Déus lo Pastor sí asigués, e naguna altra cosa

no y astava. E sí y astec segrat e banicna de la mà de Nostre Senyor Déus, axí com la stòria ho comta. E avia rasabuda la crau de Josefas e davia avar sos crastians. E aqal saria aluyat de Nostre Senyor asò tant per so no n'í ach nagú axí ardit que ya hi gosàs sezer. Sel setga avia per so fet, per aximpli de lur setga on Nostre Senyor s'asech lo yorn de la Cana, cant él fo antra sos apòstols. Tot axí, volch Josefas adur e ansenyar a tots aqals qui sàyan an la taula del Sant Grasal. E él na volch éser senyor e mayor mestra. Mas él vanch, com éls fóran vanguts an asta case per éls an astas astrayas teras que ·II· frares éran parens de Yosefas e anaren an la sua via que Nostre Senyor ho volch axí anseyar, axí com él volch avia él mayor compaya. Sí·n parlàran ansems e diguéran qu'éls no sofarían de so qua lur sanyor ne lur mestra, "car d'exí alt linatga som nós com éls e per so no·ns tandram

per seus daxablas, ne mestra no l'apalarem". E l'andamà, cant lo pobla fo puyat a ·I· alt loch, las taulas fóran masas, hí éls parlàran de lur éser e Yosefas sa volch aseura an son alt logar. E sí li contrastà la ·I· dels frares e s'asigué devant de tots los hòmans qu'í éran. E mantinent vanch tal miracla que la tera bach aqal qui al citi s'era asegut. E aqast miracla fo así an asta casa, hon lo setga fo apelat tots yorns lo Setga [Perilós]. Ladonchs no y ach puyxs tan ardit que sí gosàs aseura, sinó aqal que Nostre Sanyor hi astablí. Aprés, sela taula fo Taula Radona per lo consel de Marlí que no fo astabblida sinó per significansa. Car, en aysò que ela és apelade Taula Radona, as apelade la radonasa del món e la sustància dels plans e dels alaments e del farmament an què hom vau las astalas e an moltes d'altras cosas. Axí podats vós vaser que la Taula Radona

significa lo món a dret. Car vós podats ben vaura que da totes parts hi vénan cavalés, e, com Déus los dóna tal gràcia qua·n sían compayons, éls sa ténan pus pegats que sí avían tot lo món goyat. E vaïm-ho bé, qu'éls léxan lus paras e lus maras e lus mulés e lus hinfans. Axí u podats avar vist per vós matex. Car, pus vós partist de vostre mare e us àgran fet compayó de la Taula Radona, no n'agués talent de tornar ves vostre case, ans volgués vós romanir ab los altras compayons, tant vos abelí. E cant Marlí ach la Taula Radona astablida, sí dix que, per ·I· dels cavalés dels compayons de la Taula Radona, saria manade a fi la Questa del Sant Grasal e qu'él na porà vaura nagun signa. Hí éls li damanàran com lo poran conàxer. E él dix que ·III· seran qui u acaberan. Los ·II· seran vérgans e al ters serà qast. La ·I· d'éls ·III· peserà son

pare aytany com lo laó pase lo laupart da podar e d'ardiment, e aqal daurà éser mestra e pastor sobre tots los altras. Tots yorns falían los altras cavalés axí com anaven quirent lo Sant Grasal, tant fins que Nostre Sanyor los anvyà axí sartanement que fort serà gran maravala com éls hoíran e dixéran éls lavòs a Marlí: "Pus que él serà axí com tu dius, tu daurias fer ·I· setga hon nosaltras no siguésam sinó él, e fos tan gran sobre tots los altras setgas que cascú lo pogués conàxer". "So faré" —so dix Marlí—. Lavòs fau ·I· setga gran e maravelós. E cant él l'ach fet, sí·l comansà a baxar e dix que so fa él per amor del prom que alí vandrà posar. Lavòs li demànan mantinent e dixéran con porà asdavanir aqast setga. "Sertas —dix Marlí—, asdavandran ancare moltes maravalas que ya nul hom no sí ausirà que no sia mort hó malmanat, tant fins que·l Bon Caveler sia vangut". "An nom da Déu —dix él—, na [per] so

sa matran an mortal paril sels qui así se seuran e per so yo mat a él nom, per lo paril qua y as, Siti Perilós". Are, bel nabot, vos é dit per quina raó la Taula Radona fo feta e per quà lo Siti Perilós fo fet, hon molts cavalés són ya morts, que no éran dicnas qu'éls sí asiguésan. Are us diré per qal manera vanch lo caveler a cort ab armas varmalas. Vós sabets que Jesucrist fo corporal antra sos apòstols e pastor e mestra a la Taula de la Cana e aprés fo significada per la taula del San Grasal. E Yosefa·l sigué aprés la Pació promàs a sos apòstols lo yorn de l'Asenció, cant él muntà al sel, qu'él los vandria veser e confortar e sí asperaren tuyt aste promasa trists e asmayats; d'on él vanch lo yorn de Pantagosta com éls astàvan tots an sobnis en ·I_a· maysó closos e lo Sant Asparit develà antra éls a guisa da foch e·ls comfortà de so hon éls astaven an duptanse.

Lavòs los fau departir e·ls anvià per les teras per praycar lo pòbol e anseyar lo Sant Avengeli e al batisma. Axí vench als seus apòstols lo yorn de Pantegosta que Nostre Senyor los vanch conortar, lo caveler que vós davats tanir a mestra hí a pastor. Que tot axí com Nostre Sanyor vanch an semblansa da foch, axí vench lo cavaler ab armes vermalas, qui són de color de foch, axí com las portas de la masó hon los apòstols astaven, fóran tancades. Cant Nostre Sanyor hi vanch, axí fóran les vostres portas del palau tancades com él hi volch antrar e antrà-y an tal manera que no·s sabéran per hon hi fo antrat. Lo yorn matex de Pantagosta fo manprasa la Questa del Sant Grasal que no romandrà tro qua·n sàpia la varitat del Sant Grasal e da la Lansa per què tantes maraveles ne són avangudes an asta tera. Are us é dita la varitat d'eqast caveler per so qua no us combatats ab él, car ben sabets vós

e per so con as de la Taula Radona que no u davets fer e per so com vós no n'auriau durada encontra él car trob as milor caveler d'armas qua vós. —Domna —so dix Persaval—, tant m'avats dit que yamés no n'auré volantat de combatra en contra él. Mas, per Déu, anseyau-ma què poré fer qu'él puxa atrobar. Car, si jo·l trobave a compayó, yamés no·n volria partir d'él tant com yo·l pogués sagir. —De so vos consalaré yo al mils que puxa —so dix la domna—. Mas no us poria dir are hon as, mas mostrar-vos é las ansayas per hon lo trobarats abans. E lavòs, com vós l'aurats trobat, fets-li compaiya al mils que vós porats. E vós vos n'irats tot dret al castel que hom apela Goto, e alí à ·I_a· cosina jarmane perquà crau que la pos, hó alí vos ho sebran ensayar. E vós anats al pus tost que puxats. E si no·l vos vòlan mostrar, anats al castel de Corbanich, là hon as lo rey Maynes, e crau que là·n trobarau novelas.

Axí parlaren del caveler antre Persavale e la rascluza tant que fo mig dia. Lavòs dix la domna: —Bels nabots, vós romandrats da huymés así e sí·n seré pus pegade cor gran temps à que no us víu e serà·m greu lo vostre departiment. —Domna —dis él—, yo é tan a fer que epanas poria romanir. Per Déu vos prech qua·m laxats enar. —Se[r]tas —dix ela— per mon grat vós romandrets la nuyt así, tro demà que eyats hoïda misa. E lavòs vos an porats anar. E él lo y atorgà e fau-sa desermar e faséran matra taules e manyàran d'aytal vianda com Déu los ach dade ab gran plar e ab gran honor. Romàs sela nuyt Persaval e parlàran esats entra él e sa tia, e dix la dopna: —Bels nabots, ben as var que vós sóts gardat tro aysí, en tal manera que vostre virginitat no as afolade que anch no fo que vós sabésats varament què vol dir fambra. E axí vos as bé master, car, si per vantura vos fos avangut que vostre carn fos corompuda encontra virginitat

a éser vós compayó de la Taula Radona, axí auríets vós falit com fau Lancalot del Lach, qui, per ascalfament de sa carn e per sa mala vantura de lucxúria, à perdut molt de tems d'ecabar la via de Déu ni al Sant Grasal. En aqast pecat mortal són tots los altras e per so us prech yo que vós gardats axí sans e nats con Nostre Senyor vos hi à mès en la cavalaria sí que vós puxats vanir veray e nat denant lo Sant Grasal. E asò serà ·I_a· de las milós proasas que caveler faés anch, cor da tots sels de la Taula Radona no y à, enfora vós e Galeàs, lo Bon Caveler de qui yo us hé parlat. E él diu que sa·n gardarà, si a Déu plau, axí bé con master li as. Tot aqal yorn romàs aquí Persaval e molt lo castigà sa tia de ben a fer. Mas lavòs li diu tot an rient que él gart la carn sua axí com él ho dau fer. E él diu que sí ferà bé. Cant éls àgran axí parlat dels cavelés de la cort del rey Artús e sí demanà Persaval a sa tia

per qal raó ela s'as mase en tan salvatge loch e ela aga quida sa tera. —Per Déu, nabot —dix ela—, fiu-ho per paor de mort yo ma·n fugí. Qua vós sabets bé que cant vós anàs a la cort del rey Palés, lavòs avia gran contrast ab lo rey Irlan d'on él volch vanir tantost cant monsenyor fo mort e yo, com a fambra puruga, hoí dir que él m'ausiuria si·m podia pandra. E sí pris gran ras de mon avar e fogí an est salvatge loch perquà no fos trobade e mantinent. E aqasta maysó, aytal con vós l'avets, e amení mon capalà devés mi e tota ma maynade, antrí en esta rasclusa en tal manera que, si a Déu plau, yo y astaré aytant con yo viva. Hic hul fer ma fi, a éser veraya de Nostre Sanyor e anquara hic jauré aprés ma vida, si a Déu plau. —Sertas —dix Persaval—

, así à ·I_a· maravalosa avantura. Ara·m dayts da vostre fil que n'as con yo·l dasig molt a vara e a seber con él à fets sos afés. —Sertas —dix la dona—, él à sarvit lo rey Palés, nostre parent, per armas a puyxs hoí dir qu'él l'à fet caveler. Bé à ·II· anys pesats que yo no·l vi per los tornagamens e per la guera. Mas jo·m pans que vós lo trobarets a Corbanich si vós hi anats. —Sertas —dix él—, si yo no y avie ancor d'enar sí y iria per amor d'él e per vaser-lo, car molt li dasig a fer-li compayia. —Sertas —dix ela—, yo volria que vós lo trobàsets, car adonchs saria yo pus alegra si vosaltras érats ansems. Aqal yorn romàs aquí Persaval ab sa tia e l'andemà, cant él ac hoïda misa, él s'armà e partí·s de laÿns. E cavalcà tot lo yorn per mig la forest, qui era gran e maravalosa que anch no ancontrà hom ni fambre. Aprés li avanch que él hoí sonar

·I_a· asquela e la mà drata. E tornà an aquala part, car ben conach que alí avia maysó de raligió e d'armitatges. E cant él l'ach hoïda ·I· poc sonar, él vanch devés l'armitatge, e cant ach ·I· pòch anat, él vi aquala maysó. E as closa da mur ab grans salas. E él vanch a la porte e tochà tant que li obríran. E cant éls lo véran armat, sí·s pansaren que as quevaler arant e féran-lo desarmar e féran-li molt gran honor. E praséran son caval e manaren-lo en l'astàbblia e éls li donaren prou a manyar. E ·I· dels frares de laÿns menà Persaval an ·I· cambra per fer-lo desermar. Aquale nuyt albargà laÿns honradement. E a la nuyt, cant él sa fo colgat e adormit, sí·s raposà tro fins al yorn. Lavòs sa levà e anà hoir misa. E cant él fo antrat an lo monastir, sí víu a la ·I_a· part hunas portas de fera, hon él víu laÿns ·I· dels fraras qui astave ravastit de las armas de Nostre Sanyor e vol comansar la misa. Hí él enà

ves cela part com hom qui à desig de hoir misa e vanch a les portas e cuydà-y entrar dins. Mas no pòch e sofarí·s de fora e agonolà-se. Gardà e víu dins an ·I_a· part à ·I· lit molt noblament fet, cubert de draps de sade. E Persaval gardà bé lo lit e vol ramirar tant qu'él ragonach bé que dadins jau hom hó fambre, e sí li samblà lo lit trop bel que anch no n'avia vist son par. Mas él no sab gens qui s'í gau, car él ach cuberta sa care d'una tovayola blancha sí que no pòch vaser qui as. E cant él vi que no y pòch antrar, sí·s luyà de guisa que antàs la misa que·l prom daye. E cant vench an aqal punt que·l pravera volch lavar lo Corpus Xristi, sí·s d[r]esà an sientas e dascobrí son cab. E parach-li ·I· hom fort vel e era canut e avia ·I_a· [corona] d'or en sa testa, e astech tot dascubert antrò sus al lombrígol. E cant Persaval lo gardà, sí vi qua ach tot lo cos nafrat e las mans e·ls brasos

e la care. E cant lo pravare mostrà lo Corpus Xristi, sela hora él comansà a dir: —Bel Déu payre, no m'oblits ne·m gits a no cura. E no volch tornar an lo lit, ans astach en horació ab les mans juntas ves Déu e tanch la corona tota via an sa testa. Molt gardà Persaval l'oma qui astach al lit e meravelà·s com podie ésar axí nafrat, que tota via asmave, que podia avar ·C· anys sagons son albitra. Hí él lo gardà encare per so con sa meravelave d'asta cosa. E vi, cant la misa fo dita, que·l pravare pras entra sans mans lo Corpus Xristi e aportà·l en qal qui yaye al lit. E mantinent que l'ach rasabut, él li lavà la corona del cab e la fau matra sobre l'altar e tornà·s gitar en lo lit. E vi com sa cobrí que no·n parach ras. E mantinent sa dasvastí lo pravare, e cant Persaval ach vista asta cosa, sí isqué del monastir e anet a le cambra hon ach yagut

e apelà ·I· dels frares de laÿns e dix-li: —Senyor, days-ma varitat. —Què volats dir? —dix lo frare— E yo dir-vos-ho é volanter, si u dag fer. Dix Persaval: —Yo són antrat an l'asglaye d'esí, hon hoí misa e víu ·I· portal denant l'altar, e ·I· lit yaure hun homa de molts anys, e avie ·I· corona d'or an sa testa e cant él sa dresà an sient, yo víu que él era tot nafrat. E cant la misa fo cantade sí li donà lo pravare lo Corpus Xristi e manvàs qa·l l'ach rasabut sí·s colgà e lavà·s la corona de la testa e al pravera la posà sobre l'altar. E as-ma samblant que asò sia gran marevala, e sí la colria saber si puch, perqà us prech que ma·n digats la varitat. —Sertas —dix lo p[r]om molt volantés—. Ben fo varitat —dix lo frare— e bé ho pots avar hoït dir a moltes iens, que Yosep de Benimacia, lo prous hom e·l valent caveler, fo primerament enviat an esta tera per so que él posàs e adificàs Sancta Esglaya

e la crastiandat ab l'ajuda de Nostre Senyor. E cant él fo vangut, sofarí molta de pació e da fàstig e làgramas e·ls greugas qa·ls anamichs li fàyan, car en aquel tems avie an asta tera hon nós som are vanguts ·I· rey que hom apelave Cruel. E aqast era lo pus cruel e lo pus malaït hom del món e sans piatat e sans homilitat. E com él hoí dir que·ls crastians astàvan en asta tera e que éls avien aportat ab éls ·I· praciós vaxel e axí maravelós, que de la gràcia del vaxel vivien. E aprés que él ach sabut asò, sí pras Yosep e sos fils e ·II· seus nabots, e antrò a ·C· d'altras dels pus honrats hòmans qu'él avia, e levàs pastor e mestra sobre la c[r]astiandat. E cant él los ach prasos e masos an prasó, sí los tanch e gran desonor. Mas éls tanían lo Sant Vaxel, per què éls no duptàvan ras de cosa qu'àls fésan corporal. E cant vench qa·l rey los tanch an sa prasó an tal menera qu'éls no·ls daven a manyar e a baure ·XL·

yorns, ho mantanch que no n'í ach tan ardit que d'éls s'antramatés. Ans que lur terma fos pesat, fóran las novelas anades per totes las teras hon Yosep avie astat, que·l rey Cruel lo tanie an prasó e gran partida de sos crastians, tant qa·l rey Mordans, qui astave en Iaruzalem, antàs que la sega dels manyscrasens tanían en prasó Yosep e Yosefas e son fil. Cant lo rey Mordans hoí parlar dels sarvidós de Jesucrist qui éran mal menats, sí·n fo malament dolent, car per consal de Yosep e da son fil Yosefas avie él cobrade sa tera que Colomes li volia tolra. E avia-la-li tolta si no fos Yosefas, fil de Yosep, qui li aydà de son consal, qui as apelat Serape. Cant él sabé la veritat, q'astaven an prasó, sí dix qu'él daria tant de son poder qu'él los daliuraria. Hí él aiustà totes sas géns tantes con na pòch avar en host e mas-se en [m]ar garnit d'armas e da cavals e vanch-sa·n en aquala tera ab tota s'armade. E cant él fo atendat ab totes sas géns, sí tramàs

al rey Cruel que, si él no li ratia tots sos crastians, qu'él li tolria la tera e·l desaratarie de tot. Hí él no·l prasà ras, ans li vanch an continent desús ab la sue host. E fo plar de Déu que·ls crastians àgran la victòria, e·l rey Cruel fo mort. E asò avench al rey Mordans, qui avia nom Evalach ebans qa·s fés crastià. Com ach ten bé fet an la batale, él e tots sos hòmans ho tàngran a marevale. E cant éls fóran desermats, sí trobaren que·l rey avia tantes nafras que tot altra hom fóra mort. A éls li demanen con astave e él raspon que no·s sent nafre qu'él age. Hí él fau Yosep e·ls altras crastians trer de prasó. E cant vanch Yosefas, fil de Yosep, li demenà qui l'avia amenat en sela part e él dix que él era vangut per él a daliurar. E cant vench l'andamà, que·ls crastians fóran devant la taula del Sant Grasal, él astach an aytal hobra, lo rey Avelach qui tots yorns avie desigat lo San Grasal e veser, e sí y anà aptament e sí y pogués

éser pus pres qu'él no dagre. Lavòs develà ·I_a· vau qua li dix: "Rey, no anets pus pres". Hí él qui as tant ardent d'él, que lengue no u poria dir ne cor pansar les grans meravelas de bontat, e trasch-sa encare avant pus prop. E mantinent vanch ·I_a· vau que li tolch la vista dels huls e lo poder del cos e asdavanch aytal que no vaé sol ni luna ni·s pòch aydar sinó fort poch. E cant él vi qu'él ach pesat lo manement de Nostre Sanyor, sí dix a vista de tot lo pobla: "Bel Sényer, Déu Jesucrist, qui aqast punt m'evats mostrat que gran fale és de pesar lo vostre manement, axí com yo ho faré an pandre panitència la forsa que yo é perduda e la vista atrací, axí com yo ho sofaré de bon cor e de bona volantat, axí hulats vós per vostre plar an gardó de mos pecats que yo no muira tro aysel yorn que·l darer hom de mon linatge, aquel que dau

las marevalas del Sant Grasal trer a cab, qu'él ma vénga vesitar, sí que yo·l puxa abresar e basar". E cant lo rey ach feta sa pragarie e sa raquesta a Nostre Senyor, sí raspòs ·I_a· vau qui dix: "Are no t'asmanys, que Nostre Sanyor à hoïda ta pragéria, que ta volantat serà complida d'aqaste cose, que tu no moràs tro aysel yorn qa·l caveler te vandrà veser que tu demanes e aysela hora te serà ratuda la vista sí que tu lo vouràs prestament. E lavòs seran tas plagas sanades". Axí parlà la vau ab lo rey lavòs e li promàs qu'él vauria la vanguda del caveler sí que él tant à esperat e dasigat. Axí que as-nos samblant qa·ns dix var da totes cosas cor él aya pesats ·CCC· anys que asta vantura li avench e no víu puyx gota. E ya és lo caveler en asta tera axí com hoïm dir, sel qui las aventuras del Sant Grasal dau trer a cab. E per signa que nós n'avem hoït dir pansam-nos qua encara veura bé e aurà

lo poder del cos e da sos menbras, mas aprés no viurà él longament. Axí avench al rey Avelach com yo us hé comtat, e sapiats que aqast as lo rey que puyxs à viscut ·C· anys axí santement que anch no gostà viande terenal en fora sela que hom pran al Corpus Xristi. E asò pogués nós var clarement huy matí. Axí com lo pravera ach la misa cantade, sí aportà él al rey lo Corpus Xhristi, e asò asdavench al rey per Yosefas e asterà tant fins qu'él caveler vénga qu'él à tant asperat e desigat e vaser. E asò as tot axí com Simeon, que tant asperà la vanguda de Nostre Sanyor, qu'él fau aportar el templa e·l racobrà lo prom antra sos brasos la yoya de sa promació que·l Sant Asparit li fau, a seber: q·él no moria abans tro que él agués vist Jesucrist. E cant él lo vi, sí cantà lo dols cant d'on Davit, profeta, fau remenbransa en son libre. Axí com él asperà lo gran desig de vaser Jesucrist lo fil de

Davit, l'Alt Profeta, axí lo rey asperà la vanguda de Galeàs, lo Veray Caveler. Are us é dit de so que vós ma demenats, axí com li avanch. Are us prech que vós ma digats qui vós sóts. E él li dix que as estat de la cort del rey Artús e compayó de la Taula Radona "e ày nom Persaval lo Galès". E cant lo prom auhí son nom, sí li fau gran honor, cor moltas veus n'avie hoït parlar. E sí·l pragà que s'aturàs més dadins, e los frares li féran gran honor e davien-la-li fer, mas él dix que él à tant e fer que no romandria en naguna manere "per so m·ig cové a partir". E sí demané ses armes e éls las li aportan. E cant él fo aparelat, él sa partí de laïns e cavalcà per mig la forest tro hora de mig dia. E sí·l menà son camí e ·I_a· val. E lavòs ancontrà ·XX· hòmans tots armats qui amenaven ·I_a· careta e ·I· hom dins qui era mort de

fret. E cant éls víran Persaval, sí li dixéran d'on él as. E él dix que de la maysó del rey Artús. E éls cridaren tots ansems: —Via sobre él! E cant él ó hoí, sí s'eparelà de dafendra al mils que pòch e drasà·s devés aqal qui primer li avench e sí·l farí sí durament qu'él portà a tera de caval. E com él cuydà fer més da poder, no pòch, car pus de ·C· li fóran sobre son ascut e los altras li ausiéran son caval e él caych an tera. E él sa cuydà levar, com a hom qui astà en gran presa, e trasch l'aspase e aparelà·s de dafendre. E féran-lo pus en l'ascut e sobre l'elm e sí li donaren tans colps que no·s pòch tanir, sí que li levaren ya de son cab son elm per forsa, si no fos ·I· caveler ab les armas varmales qui vanch devés cela part. Cant él vi lo caveler a peu antra sos anamichs qui ausiura·l volían, sí·s dresà d'equale part tant con lo caval lo pòch portar e cridà altement: —Lexats, lo caveler! E sí baxà la lance e farí ·I· d'éls tan durament que l'aportà en tera. E mes mans

e l'aspase, cant le lanse fo trancade. E anà amunt e aval e fér a destra e a sinestra sí maravelosament que no fér nagun colp qu'él no fase sanch e que no andaroch. E sí fau tant en poche d'ora per los grans colps que él los dave que tots los à vansuts e no n'í à nagú qu'él gós asperar, ans sa màtan los huns sà e·ls altras là en tal menera per mig la forest qu'él no pòch veser nagú, mas aqal tan solament que Persaval ach abatut. E lo Bon Caveler vi qa·ls altras sa·n fóran axí partits, que Persaval no n'ach més raguart, sí sa·n tornà en son camí e regardè en la forest e va là hon la vi pus aspase. E cant Persaval vi qu'él sa·n va axí tost, él lo pras a cridar: —Per amor de Déu, aturats-vos hun poch tant que yo age parlat ab vós! E·l fa semblant que no l'oÿs, ans se n'enà e gran cuyta, axí com hom que no vol tornar. E Persaval com no ach caval, con los anamichs lo y àgran mort, romàs tot a peu e mat-se an la vie aytant con pòch. E ancontrà ·I· ascuder sobre ·I· rosí e menave an destra ·I· gran

caval pus nagra que mora. E cant Persaval l'ancontrà no·s sebé qà·s feés, car él volria aver lo caval per sagir lo caveler, d'altra part li semblave pecat e vilania si·l li tolgués. E l'ascuder fo pres d'él e volch-lo asprovar si·l poria avar per amor e sí·l saluda axí tost con él s'acostà a él. —Bels amichs —dix Persaval—, yo us prech an totes guisas e an tot gasardó e per so que yo sia caveler vostre al primer loch hon vós m'ejats master, que vós ma prastats lo caval tant fins que yo age atent lo caveler que sa·n va. —Senyor —dix l'ascuder—, yo no u faria en naguna guisa. Qua él as de tal hom qua·m dastroiria lo cos si yo no·l li ratia. —Bels amichs, féts so que yo us dich —dix Persaval—. Si no, no agui tan gran dol com aqast me serà si yo no atench lo caveler per falte de caval. —Per mon cab —dix l'ascuder—, yo no·n faré ras ne l'aurats aytant con él sia an ma garda. Mas per forsa lo·m porats ben tolra. Cant Persaval hoí aste paraula,

sí li fo semblant que dagués del sany axir. Mas vilania no li ferà él pas. Yamés no aurà él yoia de sos dias sí pert lo cavaler que vol saguir. Sertas ·II· cosas li maten en gran dol sus al cor qu'él no·s pot tanir pus an peus e anet desota ·I· arbre denant l'ascuder e li fo axí avengut com si agués lo poder perdut, qua us diré q·él à·xí gran dol qu'él sa volgrà éser mort. Lavòs se levà son elm e pras s'aspase e dix a l'escuder: —Bels amichs, pus que tu no·m vols hostrer del gran dol hon yo no pusch ascapar sens mort, prech-te que pranas m'aspase e que m'ausies e serà ma dolor finade. Lavòs sí oïran los cavalés que yo son mort per lo Bon Caveler e él no serà tan vilà que no prech Déus per la mie arma, que Déus aga marcà de mi. —En nom de Déu —dix l'ascuder—, ya si a Déu plau yo no us ausiré, car vós no u marexets. E l'ascuder sa partí mantinent d'él e sa n'enà e grans pasos, e Persaval romàs tan dolent q·él

cuydà morir sens fale. E cant él no vi l'escuder, sí comansà gran dol a fer e clamà·s lés, caytiu. —Ay, bels amichs! E con ma saré ben falit asò que tu més caries! E pus qu'él t'às axí ascapat, yamés no·l vauràs ne auràs tan bona avinantase de trobar-lo. E dementra que él manave axí gran dol, él ascoltà e hoí vanir trapigant e obrí sos huls e víu vanir ·I· caveler armat qui sa·n menave per lo camí de la forest lo caval cavalcant de l'ascuder que menave an destra. E Persaval conach bé lo caval, mas no·s cuydave qu'él lo y agués tolt. E cant él no·l pòch pus veser, sí tornà a fer son dol. E a cab de pesa víu venir l'ascuder corent que faya gran dol de sobre son rosí. E cant él vi Persaval, sí li dix: —Senyor, ves vós asen pasar ·I· caveler armat que sa·n mane lo caval que vós ma demenàs? —Hoc —dix Persaval—, per quà l'í às tu donat? —Senyor —dix l'ascuder—, él lo m'à pres per forsa e à me·n mort e dastruït, que mon senyor ma n'ausià en qualque loch que él ma trop. —E de so —dix Persaval—, què vols tu que yo fase? Que

yo no·l ta pux retre, que són a peu. Mas si yo agués caval, yo·l cuydaré amenar atràs. —Sényer —dix l'ascuder—, muntats sobre mon rosí e, sí·l podats cobrar, sí as vostre. —E si pug an ton rosí per concarir lo caval, con ma sagiràs tu? —Senyor, cavalcats, que yo us saguiré a peu, e, si podats avar lo caval, sia vostre e yo cavalcaré an mon rosí. Lavòs pras l'em e muntà sobra lo rosí e pran son ascut, e panse de cavalcar aytant con pòch, tant qu'él vanch en ·I· payró. E él víu per la forest lo caveler qui se·n va de gran trot sobre son caval. E él lo cridà d'aytant luny con lo viu: —Senyor en caveler!, ratornats e ratets lo caval e l'escuder qa us enmenats vilanement! E con él vi qa·l cridà, él tornà ab le lanse baxe, e Persaval trasch l'aspase axí com él qui as vangut a le betale. Mas l'altra qui tost sa·n volch deliurar, vench d'asparó e farí lo rosí per mig lo pits sí que l'abaté e caygué en tera Persaval per falte de rosí. E·l caveler qui·l víu an tera, va-se·n per mig la pradaria e drasà devés la forest

là hon la víu pus aspase. Cant Persaval víu que aqasta avantura li fo avenguda, sí fo molt dolent q·él no·s sebé qà·s faés ne qà·s digués d'ira e de dol. E cridà eqal qui sa·n va: —Malvat caveler! Coart e malit de cor! Tornats e combatets vós ab mi a peu e vós a caval! E aqal no li raspon a cose qu'él diga, car poch li davie. E cant él no·l pòch pus veser, sí s'asech e comansà a fer gran dol e gità l'ascut e l'aspase an tera e levà son elm de sa testa e lavòs tornà son gran dol a fer, e cridà: —Las! Caytiu! Mal huyrat! Yo son pus pacador que nul altra caveler. Are é yo falit an tots mos goigs, que yo tant enà sercant. Aytant com durà eqal yorn, estach an dol a fer, e cant vench anvés la mige nit, sí·s trobà axí làs e axí flach que tots los menbras li falíran, esí lo y fo semblant. E lavòs li pras talent de dormir e sí s'adormí que no·s daspertà tro a la nuyt. E cant él sa fo despertat, sí víu ·I_a· fambre qui li demane molt sartanement: —Persaval, què fas

aquí? E él dix que no faye bé ne mal. —Si tu·m volias craure e fesas a ma guisa com yo ta·n somouré, yo·t derie bon caval, e·l ta liuraré, hí él t'amenarà là hun tu volràs. Cant él hoí aste paraule, sí·s santí tot làs, més que altre hom, hí él qui no·s pras asment de las paraules e cuydà·s que fos fambré e no u era, ans era l'Anamich qui·l vol menar a perdició que l'ànima agués perduda a tostemps. Mas com él hoí asò que ela li promàs, qui as cosa que mayor master à él món, sí li raspon que ferà tot so qu'ela hula de tot son poder. —Promit-m'ó —dix ela— com e leyal caveler. —Hoc —dix él. —Are m'aspere —dix ela— ·I· poch e puyx tornaré. E lavòs entrà an la forest e tornà mantinent e manà ·I· caval gran e marevelós. E cant él lo vi, sí s'ermà e viu-lo gran e bel, e muntà sus com aqal qui no conach l'angin de l'Anamich. E cant él fo muntat, sí pras l'ascut e sela qui denant li astave, li dix: —Persaval, enats-vos-an e

menbra-us que m'atorgats lo do que m'avets promàs. E él dix que sí ferà bé. E sí se·n va a grans pases. E sí·s mas en la forest e la luna qui fo clare e rasplendent. Mas lo caval enave tan tost, que él lo trasch an poche d'ora de la forest e·l n'aluyà pres de ·III· yornades. E cavalcà tant que vanch en ·I_a· val e víu ·I_a· aygue corent e pragont. E lo caval vench en cela part corent e volch farir dedins. E cant Persaval vench a la ribe e la vi axí gran, sí la duptà de pesar e per so con era nuyt, no vi pug ni pla. Levòs levà le mà e fau-se an lo front lo signa de la Santa Creu. E cant l'Enamich sa santí caregat del fax de la creu, que trop li era pesat e greu, sí s'asquivà e·s dascorporà de Persaval e anà farir en l'aygue, siulant e cridant e faent la pus male fi del món. E asdevanch-ce que l'aygue tornà vermale e aspesa en semblance de foch e de flama, e parech que l'aygue cramàs.

E cant Persaval víu aqaste aventura, sí conach tantost que aqast és l'Anemich qui·l vol portar e perdició de l'ànima e del cos. E lavòs s'asech e comenà·s a Déu e pregà a Nostre Sanyor que no·l lex caser an tamtació, que él no perda la compayya dels selastials cavelés. E él tanch las mans devés lo sel marcè quirent a Nostre Sanyor de bon cor de so que él li à bé aydat en aqal punt. Cant l'Anamich fo intrat en l'ayga e sa·n fo enat, Persaval lo perdé de vaser. E pansà·s que él l'avie aportat en l'ayga sens fale lo y cuydà fer caser, si fer-ho pogués per perd[r]a l'ànima que·l cos aya bé perdut si Déu no li aydàs. Lavòs s'aluyà de l'aygue e s'eyonolà devés horient e dix sas pragàries e sas horacions aytals com las sebia e desigave molt que vangués lo yorn per saber en qal loch él hon as, car él sa pansà bé que l'Anamich l'aya aportat luny de l'abadie hon él avie vist lo rey Mordans. E sí astech

axí Persaval e[n] pragreras e an horacions tro al yorn, tant qu'él ví lo rag del sol e al firmament del món e cant lo yorn fo bel e clar e ach abatude la rosade. Lavòs gardà Persaval tot antorn e ví que fo an ·I_a· muntaye gran e marevalosa e no víu de naguna part tera si trob luny no. Lavòs se pansà qu'él as vangut en altras ma[n]s e él no·s sabé hon s'as ni an qal tera e si u volgrà saber volentés, mas no volgrà saber que alí fos, car no à pres d'esí case ni alberch hon pusche abitar, so li as semblant. E as tot sol que no trobé sinó bístias salvatges. E cant él vi que él as en aytal loch, sí n'as fort dolent per so con a gran paor de les bèstias salvatges que no y aurà durade si no·s pot defendre. E pregà Déus qu'él salve axí com salvà Yonàs al ventra de la balena e Daniel en la boche del leó: "Siats-ma salvedor e ascut e defansedor". E·s fiyà plus en l'ajuda de Déu que no faye debans en son cos e en sa pansa ni an ses armes ni an s'espase, ni an son cos no·s fa gayre,

car bé veu él que, per cavelaria terenal, él no podrà ascapar ni él ni hom nat, si Nostre Senyor Jesucrist no y mat son consel. Lavòs gardà e víu ·I_a· roche molt alte e marevelosa d'on él no cuydave aver regart de nulas bístias salvatges. E an asò qu'él se n'enave, él víu ·I_a· serpent qui portave ·I· patit laó, e tench-lo per lo col amosegat e posà·s en ·I_a· muntaya. E aprés la serp coria ·I· gran leó cridant e braydant e faent gran dol, sí que semblave bé que li pesàs com la serp s'anportave lo laonet. E cant él ho vi, sí corach e puyà an la roche. Mas lo leó, qui pus lauger as que la serp, la traspasà e avia ya comansade le batale contra la serpent ans qu'él hi fos atent. E manvés qu'él hi fo atès a le roche e·l ví la batale de las ·II· bístias e sí·s pansà que aydàs el leó per so con as pus natural bístia que la serpent. Lavòs trasch l'aspase e mes-se l'ascut denant. E va farir la serpent

e va-li donar gran colp entre·l cab e·l col, e sí la nefrà com per morta. Lavòs gità axí gran foch per la bocha que li cramà tot son ascut e son asberch, e ancara li agre mes de mal feyt que no fau. Mas él fo tant prest e lauger, qa·l sa gardà que la flame no·l farí de ple an ple. E cant él sa santí farit del foch, sí·s panadí com se n'era antramàs. E sí tornà ancare devés la serpent e sí li donà de l'aspase là hon lo colp farí l'altra veu e l'aspase fo telant sí que li·n levà lo cab e la serpent casech an tera. Cant lo leó fo deliurat de la serpent per l'ayuda del caveler, vench devés él homilment, sí que no fau semblant que li volgés fer mal e sí li fau yoya e solàs al mils que pòch, sí que Persaval conach bé que no li volia fer mal. E sí tornà l'espase en lo foura e gità son ascut, qui tot ere soquerat, e levà son elm de sa testa per axorar que la serpent l'avie fort ascalfat. E lo leó no·s volia partir d'él ans l'acompaye.

E com él víu asò, sí li comansà e plenar son cab e dix que Nostre Senyor lo y avie anviat aquela bístia per fer-li compayya. E asò fo molt bela aventura. E sí fau lo caveler molt gran yoya com bístia muda pot fer a hom compaya. E tot aqal yorn astach ab él tro hora nona fo pesade. E lavòs se·n develà e menà-se·n lo laonel là hun él astave. Mas com Persaval sa víu manys de compayya, sí s'eyorà fortment e fera encare més sinó per l'asperanse que avie en Nostre Senyor, car él era ·I· dels cavelés del món que més craye en Déu que nul altra d'eqals d'equale tera, cor aqueles yens éran malvats e sans masura per tot lo reyalma de Gales d'on él era, que si al fil trobave al pare yaent al lit melaut, gitar-l'à de fora e tirà·l per lo bras que no li fos ratret que son pare li fos mort al lit. E com s'asdavenia que·l pare metave al fil e al fil [no] amave lo pare,morían an fet d'armes e dàyan los ansians de la tera que aqals éran d'alt linatge.

Tot lo yorn astach Persaval en la roche e gardà ves la mar si per vantura vauria naguna nau. E tant no guardà equel yorn qu'él na ves naguna. E cant Persaval víu aqaste aventure, sí·s c[o]nfortà molt en Nostre Senyor e clamà-li marcè, que no qaygués en tamtacions per angin del diable, per naguna malvestat, ne per nagun mal pansement. E tanch sas mans devés lo sel e dix: —Bel Senyor Déus, con vós, en ten alte horda com as de caveleria, me lexets muntar que no crau quà·n caren fos dicna servey per la vostre pietat sofarits que yo sia al vostre sarvay, axí com l'ascuder conrepta son senyor e son senyor lo manten, bel Déu Senyor, así·m donats vós podar que yo puxa ma arma defendra, qui as vostra en ast armitatge. Bel Senyor Pare, que digués en l'Avangeli de vós matex: "Yo són bon pastor e guart les ànimas axí com hom guarde les hovelas". Mas en asò no fo pas l'Anemich pastor, ans lo lexà sens garda e menjaren-la los lahons axí tost com fo vangut".

Senyor Déus, vós ma siats pastor e defansedor e governador, que yo son de les vostres hovelas. Axí m'as a mí semblant, bel Senyor Déu, que yo son partit de las ·XCVIIII· hovelas e són la pus cativa e la pus fola e són al boscatga. Tonats-me, bel Senyor Déu, e la vostre part, so as, a la Santa Asgleya e a Sante Crasensa là hon las bonas hovelas són, so són los bons crastians repenedits sí que l'Anemich no aga demande an mí ne an la sustància, so as, l'arma e no·m trob sens garde. E cant él ach asò dit, sí vi pres sí lo leó venir, aqal per qui·s combeté ab la serpent, mas no fau semblant que li volgué mal fer, ans li fau yoya. E cant él víu aysò, sí l'epelà mantinent e anà ves él e gitàs an tera e posà-li lo cab de sobre sa falde, axí com si fos la pus privade bístia del món. E astàgran axí tro que fo nuyt ascura e romàs axí lo laó. Mas no li pras talent de manjar ni de baure car esats avie de pensar en altras cosas. E

cant él fo adormit, sí li avench ·I· vantura mareveloze, car a él fo semblant en son somni que denant li vanien ·II· donas. La ·I_a· era ansiane [e] l'altra no era de trob grans dias, ans era bela. E vàngran cavalcant la ·I_a· an ·I· lahó e l'altre en ·I_a· serpent. E él guardà las donas e merevelà·s com pudían cavalcar en ten feras bístias. E la pus yova vench a él e li dix: —Ho tu, als mils que puxas que demà t'evendrà a combatre ab lo compayó del món que més fa de duptar. E si tu ést vansut, tu no seràs quitis per la ·I· dels menbras, ans te metré ab sé en male prasó e tu seràs ponit en tostems. Cant Persaval hoí so que la dopne li ach dit, sí li demané: —Qui as? E ela li dix: —Aqast és lo pus rich hom del món. Are guarde que tu sias axí prous enat de la batale e ayas-ne honor. Lavòs se n'anà axí tost la domna yova que no·s sabé qà·s fo feta. Lavòs vench l'altra domna qui sobre la serpent cavalcave

e sí dix a Persaval: —Yo·m clam molt de vós, com vós m'avets fet mal a mi e als meus e axí hul-na esmena. Cant él hoí aste paraule, sí·n fo molt asmayat e raspós: —Sertas, dopna, a vós ni a dopna qui sia huy al món no cuyt yo aver mal fet e si u é, asmenar-ho é volantés. —Asò us diré —dix ela— que vós m'avets fet mal més que yo no us mareyxia, que yo avie ·I_a· mie serpent nodrida an mon hostal qua·m sarvie molt més que vós no us cuydats. E la serpent venia per evantura en aste tera e vós vangués corent ves ela ab ·I_a· aspase e l'ausies sens que ela no us dix ras. Are·m digats quina raó n'aviets, d'ausiura-la e astòrser. Lo laó era vostre, senyor, ne vostre tangut, que vós vos deguésets combatre per él? E si las bístias así sa vòlan combatre, lexats-las combatre, e que vós las ausiats sens raó, no féts bé. Cant él hoí les paraules de la domna, sí raspon e dix: —Dopna, ne vós ne vostres bístias no m'avets ras fet que yo sàpia ni los laons no són de ras del meu, ne las bístias de la muntaye no·m són abandonades.

Mas per so com lo laó as pus jantil natura de bístia que la serpent e de pus alt éser, e con lo laó ni li avé ras fort fet e la serp li tolia son lahonat, yo li aydí e sí l'ausís, mas e mí no m'as semblant que yo us age res fet que a fer no age, axí con vós dayts. E cant la dopna hoí aqaste rasposta e ancara li dix Persaval: —Què volats qà us fase? —Yo hul —dix ela—, que per asmena de ma serp que vós m'avets morta, que vós ma fesats homenatge e siats mon hom. Dix él: —No feré yo pas. —Con? —dix ela— Vós ho fos ya enans que fesats homenatge a Nostre Senyor e lavòs sí astàvets vós ab él. E per so con vós fos meu abans que d'altra no us clam yo pas quiti ans vós fas e seber que en qalque loch que yo us trob, yo us pandré com aqal que fos meu. Aprés aste paraula sa partí la dopna de Persaval. E adormí·s que molt ere trebelat d'equela cosa que li fo asdavenguda en semblant. E sí dormí bé tota la nuyt que anch no·s moch. E l'andemà, cant lo yorn fo bel e clar e lo sol fo levat qu'él farí per la care calt e ardent,

sí hobrí·s sos huyls e lavòs conach que era yorn. E lavà·s en cientas, e senyà·s e pregà Nostre Senyor que li anviàs consel que profitable li sia e l'arma, car del cos no li·n cal gens per so con no cuydà yamés axir d'equela roche hon él as. E regardé antorn de sí e no víu lo laó qui li faye compayya ne la serpent qu'él avie morta, e sí sa·n merevelà molt què seran fets e damentre qu'él se pansave este cosa, sí gardà en mig la mar. E víu venir ·I_a· nau ves él ab les velas planes de vent. E la nau, per lo bon vent que avia, vench tost a riba de la roche. Cant Persaval qui astave sobre la roche ho ach vist, sí ach gran gog, cor él sa cuydà qa y agés moltas géns. E levàs d'aquí e armà·s tost. E cant sa fo armat, sí develà de la roche com sel que volia seber quinas géns avie dins la nau. E cant él fo en la nau, sí la vi encortinade per dadins e per defòs de blanch samit, sí que no y parach res sinó blanch samit. E cant

vench sus en la nau sí y trobà ·I· vel home e fo vastit de sobrepalis, e dave bé semblant de prevera e avie an son cab ·I_a· corona e, devant, evia algunes letres hon lo sant nom de Nostre Senyor astec santificat. E cant Persaval víu aysò, sí·s merevelà molt e acostàs a él e sí·l saludà e li dix: —Sényer, ben siats vós vangut. —Déu vos sal —dix lo prom—, bel senyor, e qui sóts vós? —Yo són —dix él— de la maysó del rey Artús. —E quina vantura vos à así portat? —Sertas, senyor, jo no u sé, an qal menera yo hic vinch ne en qal guisa. —Què volríats vós fer? —dix lo prom. —Senyor, si playa a Nostre Senyor, yo volria axir d'esí fora e anar devés mos compayons de la Taule Radona e de la Questa del Sant Grasal, car per altre cose no·m moguí yo de la cort de monsenyor lo rey. —Cant plaurà a Nostre Senyor —dix lo prom—, vos n'axirets bé fora, car él vós n'aurà a gitar cant li plaurà. Nostre Senyor vol que sos sarvidós dègan sofarir trebal en aqast segle per so com él no·s tragué de trebal de l'Anamich aver le batale [de] virtus

[e] de paciència d'on Nostre Senyor sí·n vau vostre prou que d'esí us tragé vós n'axirets asats tost. Mas él vos à mès en asprovar e an asag, per fer conàxer en altres géns. Car él ne traurà ben aximpli com vós li sóts leal servidor e leyal caveler, axí com horda de cavelaria resebés, car pus que vós fos mès en ten alt loch, vostre cor no us dau asmayar per nul peril terenal, e cos de caveler dau éser axí dur e axí sofirent encontra l'Anemich per son senyor, que nul altre no·l puxa aflaquir e si él as menat entre paor e ab sela paor as vansut él no as pus dels verayes cavelés ne dels verayes compayons qa·s léxan ausiure en camp per la gràcie de Nostre Senyor a goyar. Lavòs li demané Persaval d'on él as ni de qal tera, "car molt ho desig yo saber". E él li dix que as d'astraye tera. —E quina vantura vos à sà menat en ten astrany loch ne an ten salvatge com a vós samble? —Per so —so dix lo prom— hic són vangut per vós a vesitar e comfortar e per so que vós ma digats

de les vostras aventuras. E no as res que vós me digats que yo no us an consel axí bé com yo puxa. —Per Déu, senyor, —dix Persaval— merevales me dayts que vós vinguésats sà per mi a comfortar. Mas yo no vag pas com puxa éser car en aste roche on yo son no u sab nul hom en fora Déu. E vós sabiats-m·ich, e ancara que sebets mon nom car anch a mon semblant vós no·m ves. E per so·m marevel yo fort de so que vós dayts. —E com, Persaval? —dix lo prom—, yo us conach mils que vós no us cuydats. Gran temps à que vós no faés ras que yo no u sàpia asats mils que vós matex. E cant él víu que·l prom lo nomenave axí bé, sí asdevench tot asbalaÿt. E rapran-sa de so que li avie dit e sí li clamà mercè. —Senyor —dix él—, perdonats-me de so que yo us hé dit, que vós ma conaxets astas mils que yo no fas vós e sí ma·n tench per fol e vós per savi. Lavòs s'acostà sobre lo paranys de la nau devés lo prom e parlaren abdosos de moltes cosas. E sí·l trobà Persaval axí prom e axí savis

en so qu'él li raspon qu'él se merevelà molt què pòch éser. E sí li plagué tant sa compaya que si él astave tot lo yorn ab él no li semblaria que agués talent de manyar ni de baure, tant li són les paraules dolsas e plasens. E cant éls àgran astat gran pese ensems, sí li dix Persaval: —Senyor, are·m féts sert d'un somni que fiu anit, que yamés no axiré d'esí tro que·n sàpia le veritat. —Donchs dayx-m'ó —dix lo prom—, que vós ho vaurets epertament so que pòch éser. —Jo us ho diré —dix Persaval—. En mon sopni m'avench que·m vanien devant ·II_es· donas. La ·I_a· astave sobre ·I· leó e l'altre sobre ·I_a· serpent. Sela que sobre lo leó astave, era yova domna e l'altra, vela. E la pus yova parlà ab mi primera. E sí li comtà totes les paraules que avie hoïdes en son sopni axí bé com ela li avie dites. E cant él li ach contat lo somni, sí pregà el bon hom que li dixés la significanse. E él dix que sí ferà volentés. Lavòs él dix a Persaval: —Las ·II_es· dopnas que vós vaés cavalcant sí diversament que

la ·I_a· astave sobre ·I· leó e l'altre sobre ·I_a· serpent, as la significanse meravelosa. Yo la us diré. Sela dopna qui sobra lo leó cavalcave significa la Novela Lig qui fo sobre leó, so as e seber, Jesucrist, qui as aspil e fondament de tots béns e que per él és salve Sancta Asglaye e honrade, e per él as adificade e muntade en garde de tota crastiandat e per so él as misericordiós e vera lumenàrie a tots sels qui maten lur cor en la Trinitat. Sela dopna qui seya sobre·l leó, so as, Jesucrist matex, sela dona sí as la pedra dura e farme que Jesucrist ferma sobre le Sancta Asglaye, là hon seya monsenyor Sen Pere "tu ést pedra e sobre pedra adific yo ma Esgleya". Sela dopna qui cavalcave sobre lo leó dau éser antesa la Novela Lig que Nostre Senyor sostén an forsa e an poder, axí les pedras sosténan son enfant. Axí com ela vos semblà pus yove dopna que l'altre, sí as per raó de gran marevela, car de tal ayre ne de tal semblant no

astech ela pas, car aqaste dona fo nade en la Pació de Jesucrist e l'altre ach lo ragnement an tera trob longament. Sela jova dona parlà ab tu axí con a fil, car tots los crastians són sos infans, e ben t'ó mostrà que ela era te mare e que ela avie de tu sí gran paor que ela·t vench tot primera anunsiar so que t'era avengut ni avenir. E·t vanch dir de part de Déu, so as, Jesucrist e per la fe que yo us dag, que si ela no us amàs, no us ho volgra dir gens, car no la·n calguera si vós fósats vansut. E sí us ho vanch ela a dir axí tost per so que mils vós fósats garnit al punt de la batale, que vós vos devats combatre en contra lo pus fort compayó del món e·l pus duptat, si as él per què Alies e Anoch, qui tan fóran pròmans, qu'éls fóran tornats de mort a vide e aportats devés lo sel, e són encare an vida an Paradís an los Sans e tornaran al yorn del Judici per combatre ab sels qui tant as comtat.

Lo compayó, so as, l'Enamich, que tant jurche a hom e trebelar qu'él menà a l'om a pecat mortal e lavòs lo conduu en Infern. Car lo compayó ab què tu·t deus combatre, si tu ést vensut axí com la dopna dix, tu no seràs gens quiti per la ·I· dels menbres e per Déu, ans seràs ahontat a tots tos yorns. E asò pots tu veser bé per tu matex si asò~s, car si as exí que l'Anemich puxa venir al desús de tu, él te menerà an perdició en la maysó tanebrosa, so as, Infern, hon tu soferàs honta e dolor e martiri aytan longament com lo poder de Jesucrist durerà. E sela domna que tu vayst an la serpent és la sinagoga dels jueus, sí as la Vela Lig, que fo an tera mase aytan tost com Nostre Senyor portà evant la Novela Lig. És la serpent qui l'eportà, so as, l'Ascriptura, qui as malvadement antesa e pobrement asposade, so as, ipocrícia, irastuda e iniquitat e pecat mortal, asò as, l'Anemich matex. E asò as la

serpent qui per son argul fo gitade de Paradís, so as la serpent qui dix a·dam e a se muler: "Si vós manjats d'eqast fruyt, vós serets axí com Déus". Per equale paraule los pras envega. com éls antenéran éser pus alts que no éran, sí craguésan lo consal de l'Anemich e pecaren per què fóran persones tuyt e l'acompeyaren tuyt cascun yorn. Cant la dopna vench denant playent de la serpent que tu li avies morta, sabs de qal serpent ela·s playa n·et parlà? No pas d'equela que tu li ausiest ir en la rocha, ans ho dix d'equale serpent que cavelcave, so as, l'Anamich. E aqaste as sela hon tu cavalquist, qui t'aportà an aste roche. E fo an sela hora que tu·t fayst lo signa de la Santa Creu, car él puyx no·t pòch sostanir en aytal menera, ans ach sí gran paor, com si él cuydàs éser mort mantinent, mas él no pot gens morir e sí sa·n fugí axí tost com él pòch e per so fo él fort dolent com no·t pòch fer de la sua compaya.

Axí l'ausiest tu e·l dastruyst e li tolgist forsa e poder de sa batlia e de son conduit e sí cuydà él bé aver anginat. D'elò li avench a él lo gran mal telent que n'ach cant tu li aguist raspost de so que él et demanà als mils que tu pusquist, si·t raqués de s'amor con ele·t dix que fosas son hom e tu rasposist-li que no u faries. E ela·t dix que alguna veu fust tu seu, ans que tu agueses rabut l'omenatge de ton senyor. Este cosa às tu huy pensade molt e sí la deus molt ben saber, car sens fale, ans que tu rabesas batisma e la craensa dels crastians, astavas tu an son soplici a[n] l'Enamich. Mas axí tost com a tu fo mas lo senyal de Jesucrist e la crisma al front e la sante horació, aguist tu renegat l'Enemich e fust fora de sa batlie, cor tu às fet axí homenatge a ton Senyor.

Are t'é yo dit de la ·I_a· e de l'altre dopna la significanse e sí ma n'hiré cor molt é a fer e tu romandràs así e sí·t sovenga bé de la batale que tu às e fer car, si tu ést vansut, so que li às promàs auràs. —Bel senyor —dix Persaval—, per què vos n'enats tantost?, car sertas vostres paraules me plàuan tant e vostre compayya que yamés no·m volgre da vós partir e per Déu si pot éser romanits ancare, car sertas d'aytant com vós m'avats dit encare·n cuyyt yo més valer de ma vida. —Anar ma·n cové —dix lo prom—, car moltes yens m'aspéran e vós romandrats así e gordats que no siats trobat desgarnit encontra sel que ab vós se vandrà combatre, car, si vós erets desgarnit, tost vos an poria menar. E cant él ach asò dit, sí sa·n partí e fau vela e anà-se·n sí que Persaval no·n vi punt. E va-se·n amunt an la roche axí armat com él astech, e trobà lo leó que debans

li avie fet compayya. E lo comansà e plenar e a colir per so com víu que la bístia li faye molt gran yoya. E cant él ach axí astat tro a mig dia, sí regardà luny an le mar e ·I_a· nau venir axí rabau com si tot lo vent del món agués e denant li vania ·I_a· tribulació que faye le nau moura e las honas volar de totes parts. Cant él víu aste cosa sí·s merevelà trob asò què poria éser car la tribulació li tolia la viste de la nau. Mas le nau vench tantost. E él regardà e viu-la cuberta de draps de seda nagras e de li. E él tantost develà de la roche car volia seber asò què as car bé volgra que asò fos lo prom ab qui él avie parlat. Lavòs li anà ya pus tost e cant él fo al peu de la roche, él vench a le nau al pus tost que pòch e sí víu él antrant ·I_a· donzela de trob gran bautat e fo vastida sí ricament mils que nula altre. E axí tost com ela lo víu venir, sí li dix: —Perseval, e què féts vós aquí? E qà us à menat en aste muntaye ten salvatge hon

vós no aurau jamés ayuda si per vanture no [as], e no aurets què manjar e morets-hi de fam e de desayre e no trobarets hom qui us hic pusche fer sacós? —Donzela —dix Perseval—, si yo muyre de fam, donqas yo no seria leyal sarvidor car yo servesch axí alt hom leyalment e de veray cor, qu'él no·m dau demenar ja cosa que son prou sia que no li ayt e él matex diu que sa porta no as a nul hom tencade qui y vol entrar mas si bo as, sí y antre. E si alguns lo demanen, él no·s sela gens, ans se lexe laugerament atrobar. E cant ela hoí qu'él fau mansió de l'Avengeli, no raspòs en aquela paraule, ans la muda en altra e dix: —Perseval, sebets vós d'on yo vench? —Con, donzela, —dix él— qui us à enseyat mon nom? —Yo·l sé bé —dix ela— pesa, que yo us conach mils que vós no us pansats. —E d'on vangués vós así? —dix él. —Sertas —dix ela—, yo vénch de la Forest Guaste, hon

yo é vista la mayor e la pus maravelosa evantura del segla, d'eqal caveler varmal qui à l'ascut blanch e la crau varmale, d'aqax vos ho dich —dix la donzela. —E què n'avats vós vist d'él? Dayts-m'ó per la fe que vós davets a le res del món e que vós més amats. —Yo no us en diré ras —dix ela— de so que yo·n sé an nula menere si vós no·m promatets sobre l'orda de cavelaria que avets, que vós ma volantat ferets qalque hore que yo us en somoga. E él li ho promat, axí com aysel que no·s pran garde de so que ela diu, ne a les paraules, car él ho ferà si pot. —Asats —dix ela— m'evats dit. Are us diré yo la vantura. Ver as —dix ela— que no à gayre que yo fui an l'altre forest e an dret mi an sela part en la gran aygue corent, qui as apelade Margosa, e él ve dret lo caveler bo. E sí qayguéran denant él los cavals en l'ayga e sí fóran negats éls e los cavals,

si él no fos tornats, mas, per so con ratornà, fora·n garits. Are às hoïda la vantura del caveler que tu demanes e no à pas lonch tems que asò li avench. Are huy yo que tu·m digas con tu às fet dapuyxs que vangist en aqaste hila astraya, hon tu seràs axí com à perdut. Com tu veus bé que así no à nul hom d'on tu ajas sacós, abtant que cové de morir. Mas consal-te que si tu no vols morir, que tu·t fases pleyt algun hom per què tu hic sias gitat. E pots hic éser gitat per me, si tu ho vols, are [a]per[t]a[ment], si an tu à tant de seny con às dit, car no sé nagú qui sia an trebal ne an dolor que no n'hisqués si·n podia axir. —Donzela —dix Perseval—, si yo sebia que plagués a Nostre Senyor, yo ma n'hiria, si fer-ho podia. Mas d'altrement no ma·n volrie yo axir cor no as ras al món que yo volgués aver fet si a él no playe car

donchs auria resebude cavelarie malvadement, si yo·l davie garegar. —Tot axò —dix ela— lexats astar. Mas dayts-ma vós si menyàs huy. —Sertas —dix él—, d'astrayas viandes no guaste huy, mas si fo are así abans que vós vanguésets hun prom per mi a confortar qui tant m'à dit de bonas paraules que tot m'à plens e sàdols sí longament que yo yamés no auré talent de manyar tant con d'él me sovenga. —Sabets vós —dix ela— qui as él? Él as ·I· ancantedor e montiplicador de paraules que fa tots yorns d'una paraule ·C· e no dirà ya ver qu'él puxa e si vós lo crasets sóts homaer de vós, car vós no yc axirats yamés d'aste roche e ancare morats de fam e serats manjat de bístias salvatges. E sí·n podats var gran semblant que vós avets ya estat así ·I· yorn e ·II_es· nits e aytant con as aqax de part de qui vós vos reclamats no us anvie a menyar, ans vos à lexat astar tot sol e lexerà. Car per él no serets gardat e sí serà gran dapnatge e gran malevantura

si vós morits cor vós sóts sí yove hom e bon caveler e ancare poríets molt valer a vós e a altre si vós sóts d'así gitat, e yo us dich qa us hic guiteré, si vós ho volats, tot apertament. Cant él ach hoït so que l'í promàs, sí dix: —Donzela, qui sóts vós qui axí volantera m·ic gitarets d'esí sí yo·n hul axir? —Yo són —dix ela— ·I_a· donzela deseretade qui fuy la pus riche famne del món si yo no fos quaüta de mon eretatge d'on yo son deserta. —Ho donzela! Are us prech —dix él— que vós me digats qui us deseretà, car esats me pran de vós pietat. —Yo us ho diré —dix ela. —Bé fo var qu'él m'à mès an son hostal ·I· rich rey per él a servir e as lo pus savi hom que yo sàpie, e cant yo fui lasús mase, fuy ten bela e tan clare, que no as ras al món qui no sa·n pogués merevelar. E sela bautat ma fau

argular ·I· poch més que yo no degre fer d'on yo dix ·I_a· paraule que no li plagué. E axí tost con yo l'aguí dita, sí fo faló contre m[i], sí que no·m pòch pus sofrir en sa maysó ne an se compayya e axí gità·m fore de sa ricase e anch puyxs no anch de mi pietat ne de nagun altre que a mon acort sa tengués e axí gità los richs hòmans e mi e ma compayya. E m'anvià al desert e sí·m cuydà evar mal fet e si u agre él, si no fos mon gran seyn per què yo comansé mantinent le guere. E ma n'as puyxs bé asdevangut que molt hi é goyat e sí li é gran partide de sos hòmans tolts, qu'él los avie lexats. E són vanguts a mi per la gran compaye qu'éls veuen que yo·ls fas e per lo solàs, car éls no demanen res que yo no·ls dó, encare més sí són en guere nuyt e yorn encontra sel qui m'à deseretade, e sí y à esats cavelés e servents e géns de totes maneras. E sí us diré que no sé

nagú caveler al món ne nul prom a qui yo no sia a son sarvay per què éls són de ma partide e, per so con jo us hé per prom e per bon caveler, son yo vanguda así a vós per so que vós me degats aydar. E vós sóts de la Taule Redona compayó. E nagun compayó qui·n sia no dau falir a donzela deseretade per qà us raquir yo d'ejuda car asò sebets vós bé sí as var, car, cant vós hi fos atés, que·l rey Artús vos hi mas, sí yuràs vós al primer segrement que vos fes, que vós no falriets a donzela que vós requarís d'ajuda. E él dix que aqast segrament fau él bé sens fale. Diu que li ayderà volantés pus que ela lo·n requer e ela li·n fau moltes gràcias. E tant perlaren ansems que mig dia fo pesat e hora nona s'acostà. E lavòs fer lo sol calt e ardent e la donzela dix a Perseval que ela a lo pus rich rich paveló de seda "que vós

anch vesets e, si a vós plau, yo·l faré trer de fora per la cramor del sol que no us fase mal". E él diu que sí vol bé e ela mantinent entrà en le nau e fau pandre lo paveló a ·II· servidós e sí los comandà que l'astanguésan a le riba. E cant éls l'àgran astàs els mi[l]s que éls poguéran, sí dix la donzela a Perseval qua·s vangués raposar e seser tro que·l vespre fos vangut "e axits fore del solel car e mi semble que vós ejats calor". Hí él antrà mantinent al paveló e asech-se e ela fau-lo desermar de son elm e de son asberch e de s'espase. E cant él fo romàs en cos, sí·l lexà dormir, e cant él ach dormit gran pesa, e·l sa despertà e demenà a menjar e ela comendà que la taule fos mase e éls la matéran e él gardà le taule e víu que so qa y matían a bondó, que no as cor gran merevela. E maniaren abdosos. E cant él demenà e baure, él trobà lo vi lo pus fort e al milor qu'él vis anch e sí·s merevelà d'on él pòch éser vangut,

car anch en Bretaye él no·n vi sí poch, no que ans lo bavían a desig com bavien d'altres vins que éls se fayen, e sí bech d'eqal tant qu'él s'ascalfà més que no degré. Lavòs s'asgardà la donzela e sí li fo semblant que él anch no vaés fambre se par de bautat, sí li plach tant que li abelí per la gran balesa qua y víu e a les dolsas paraules qu'ela li dix qu'él n'as tot ascalfat. Lavòs li parlà de moltes coses e la raquarí d'emor e la pregà que ela sia sua e él serà seu. E ela tanch-se grose cant vi qu'él la requés per so qu'él més s'ascalfàs, e més l'emàs. Hí él no s'està de pregar, e com ela víu qu'él fo molt ascalfat, sí li dix: —Perseval, sàpias que yo no feré ta volentat en naguna menera si vós no·m crets e qa us desermats e que siats meu, d'altre part que siats en m'ajuda contra tots hòmans, e no farets res sinó so que yo us comanderé. E él dix que sí ferà volantés. —Em craurets? —dix ela. —Com e leal caveler,

hoc yo —dix él. —E yo u sofaré —dix ela abaytant—. E faré so que vós plàcie. E sepiats que vós no m'avets tant desigade con yo é a vós desigat, car vós sóts ·I· dels cavelés del món. E menà els seus sarvidós que fésan ·I· bel lit al mils que puxen dins lo paveló. E éls raspònan que son comandement serà fet. E sí féran tantost lo lit e descalsaren la donzela e la colgaren primerament e puys sa colgà Perseval. Cant él sa fo colgat al lats de la donzela, sí·s volch lexar corer a ela e sí s'avench axí per vantura qu'él vi se aspase yaser en tera, qu'éls l'avían feta caure. E sí y alergà le mà Perseval per pandre-la. E an esò qu'él la volch posar pres da sí, sí y víu an lo pom ·I_a· creu vermale. E axí tost com él la víu, sí li sovanch de son Senyor Jesucrist. Lavòs dresà la sua mà e fau-sa la creu al mig del front e mantinent él víu lo paveló trastot desfet e ·I_a· fumase fo tan gran an torn d'él qu'él no pòch veser res.

E santí sí grans trons de totes parts, que a él fo semblant que fos an Infern. E lavòs sí cridà en alte veu: —Pare Jesucrist! No·m leyx así parir-ma! Socora·m per ta gran misericòrdia, si no yo son perdut! E qant él ach dita aste peraula, sí hobrí sos huls, mas él no víu res ne del lit hon él cuydé éser colgat, hí él regardé ves la ribe de la mar. Sí víu la nau e trastà·l com él l'avia vista debans e la donzela sí li dix: —Perseval, trahide m'avets. E mantinent sa·n partí, e víu moura ten gran tampastat que a él semblà que la nau degués perfondar e tota la mar fo plane de flame sí maravelosament que·l semblave que totes las flames del món hi fosan. E la nau flamejave tant que perdé-la de vaser. Cant Perseval víu aqaste avantura, sí fo tan dolent que no·s sabé qà·s faés ne qà·s dixés. E dix que volgre éser mort, tant fo faló. E lavòs trasch l'aspase del foura e se·n farí sí durament per la cuxa sinestre que la sanch n'axí per totes parts e cant él sa vi

nafrat, sí dix: —Bel senyor Déus, asò as an asmena de so que yo·m són malmenat devés vós. E lavòs se regardà e viu-sa tot nuu en fora de ses bragas e víu sos draps d'una part e ses armas d'altre e él sa clamave: —Las! Caytiu! Tant són pacador e malvat que axí són astat a punt de perdició [de so que] no·s pot recobrar, so as, varginitat, que no pot éser trobade pus que ela fos corompuda. E lavòs recebé l'aspase e la mès al foura e sí li pesà de so qa·s cuydà que Nostre Senyor sia faló contre él de la vida qu'él à feta e vastí·s e rapan-se al mils que pòch e pregà Nostre Senyor que li anviÿ qualque consel per què él puxa trobar pietat e misericòrdia, cor él sa sent ves Nostre Senyor tan pacador que él no cuyda aver gens asmena sinó per la gran misericòrdia de Nostre Senyor. Axí fo Perseval e la ribe de la mar tot sol sela nuyt, com sel qui no pot enar

avant ni anrera per la nafre qu'él aga de luy marcè e que li dó tal confort que li sia profitós e l'arma, car él no demane altre cose, "ne iamés, bel Senyor, d'esí no·m quir de moure ne per mort ne per vida, manys de vostre volentat". E sí romàs tota la nit a le riba e perdé molta sanch per le nafre. Mas com él víu que la nit fo de tot ascura, sí anà ves son asberch e posàs sa testa desús e fau-sa lo signa de la sancta crau an mig son front e pregà Nostre Senyor que, per la sua piatat, lo guart que l'Anemich: "no age tant de poder sobre mi qua·m man a tamtació". E cant él ach sa pregàrie finade sí·s dresà e tranquà de sa camisa ·I· gran palm e cloisà·n la nafre, per so que s'estanqàs. E sí comansà ses pregàrias e sas horacions al mils qu'él pòch e axí astech en oració tro que·l yorn vanch. E com a Nostre Senyor vanch a plar qu'él aspandí la claredat del sol per las teras e per las salvas, él gardà tot antorn, e víu de la ·I_a· part la mar e de l'altre la roche. E cant a él sovanch

de l'Anemich que lo yorn d'ir li fo vangut en semblanse de donzela, sí comansà son dol gran e marevalós. E dix que volria éser mort si no que la gràcie del San[t] Asparit lo conforta. Mentra él sa pansave en aste cosa, él gardà al luny de la mar ves horient e víu venir le nau qu'él avia vista debans, sela que avie vista cuberta de blanch samit hon lo prom era vastit de vastiduras de prevera. E co él lo conach. Sí·n fo molt alegre de sa venguda per les bonas peraules que·l prom li avie ditas l'altre vegade e per lo gran seny qu'él avie trobat an él. E cant la nau fo aribade, él víu lo prom e sí·s levà al mils que pòch e dix que ben fos él vangut. E al prom axí fore de la nau e vanch avant e asigés, e dix a Perseval con avia él fet. —Senyor —dix él—, pobrement, que per ·I· poch ·I_a· donzela me n'à cuydat menat en pecat mortal. E lavòs li comtà tot axí com li fo avengut. E al prom li demane si la conaxia. —Senyor —dix Perseval—, yo no, mas yo sé bé que l'Anemich l'anvià así

per mi a temtar e a resebre e sí ma n'aguera aportat an tamtació, si no fos lo signa de la Sancta Crau, d'on convanch ela qa·m gaquís a mon dret saÿn e a memòria axí tot com yo agué fe a la Crau en mon front se n'enà mantinent la donzela que anch puyxs no la víu. E axí prech-vos per amor de Déu que vós ma conseleu què deg fer cor sertas yo no n'aguí anch ten gran master con sel co are é. —Parseval! —dix lo prom— , tostems seràs nisi!, no conayx tu la donsela qui t'à menat tro ale metiria de pecat, cant lo signa de la Sancta Creu te deliurà? —Sertas, senyor, yo no la conach trop bé e per so us prech yo que vós ma digats qui ela as ne de qal tera, e qui as sel rich hom qui l'à deseretade an contra que ela·m raguest que yo li aydàs. —Axò·t diré yo bé —dix lo prom—, sí que tu ho sebràs bé apertament. Are ascolta: sela donzela ab qui tu às parlat sí as l'Anemich, lo Mestre d'Infern. Aqaste as aquale que fo molt pus bela que altre e fo var que fo al Sel an la compayya dels àngels e as

lo diable qui fo axí bels e axí clas que la sua gran bautat e per la sua gran sayoria que Déus li ach prasatade sobre tots los àngels s'ergulí e volch éser altisma, e dix: "Yo·m matré an la cadire e seré semblant a Déu." E axí tost com ach so dit, Nostre Senyor, que no volch pas que sa maysó fos plena d'avolase ni d'argul, trabucà·l del siti hon él l'avia mas e sí·l fau develar en la maysó tenebrose que hom apela Infern. E fo mas en perdurables tanebras e, com él sa vi axí despulat, sí·s pensà que él garegaria aytant con él pogés ab sel senyor qui gitat l'avia de son sarvay, mas él no víu pas laugerament con él ho pogués fer alà. Per fi sí s'acosta e la muler d'Adam, so fo la primera fambre de l'humenal linatge, e tant le gareyà e l'anguiyà qu'él la fau caure en pacat mortal. Per so com él fo gitat de la glòria del sel e fo ple d'argul e y menà son desleial telent, asò que li fau culir del fruyt mortal so fo d'eqal arbre qui lavòs fo vadat per la boche de son crasedor.

E cant ela ach colit del fruyt, sí·n manyà, e·n donà a manyar e Adam, e, de prasent, pecaren mortalment. Sel anemich qui lavòs li conselà so fo la serpent que tu vayst l'altre yorn, que la dona cavelcave, so fo la donzela que así·t vench veser e de so que ela·t dix que garegà nuyt e yorn diu ela var e tu matex ho saps bé, car él no serà naguna hore que no aguayt los cavelés de Jesucrist e los pròmans hon lo sant asparit as albargat. E cant ela ach tu pres an ses falses paraules per sos daxablas, sí fau astendre lo paveló per tu albargar e raposar, hon dix: "Vina tu seser a lats de mi tant que la nuyt vénga e leva['t] del solel que a mi as semblant que trop t'ascalfa." Las paraules que ela·t dix no són pas sens gran significanse car molt antenen altre cose que no antens tu. Lo paveló qui as radó, significa tot apertament lo món qui ya no serà sens pecat

per so con pecat hi habita tots yorns. No vi ela que tu fosas albargat an altre loch sinó an lo paveló e per so lo·t fau ela aperelar. E cant ela t'epelà, sí dix: "Perseval, vine·n tu raposar e seser". Cant la nuyt vench en so que·la·t dix que raposases tu ab ela per tal qa·t delitases an manjar de las astrayas viandes de glotonia e no·t loà pas que tu trebelases en lo món. Ela·t pregà que tu raposases tant que ela fos vangude, so as a dir, que tu·t refredases de bé a fer e pecases en pecat de dormir e puyxs, cant la nuyt fos vanguda, so as a dir, tant que la mort tanebrosa ta sobrepangés que varement as dita nuyt e tanebres sobre totes vegades que sobrepan hom an pecat mortal e ella t'apela per so con ach paor que·l solel no t'ascalfàs trop. E asò no·s pas meravela sí ela n'ach paor, car tant lo solel as aspandit per lo món, as a entendre de Jesucrist le veraye lum car no y ascalferan los pacadós del foch del Sant Asparit patit ni poch. E sí t'é are tant dit

de la donzela que tu daus bé sebre qui ela és e qua ela·t vanch veser per ton malmés que per ton bé. —Senyor —dix Perseval—, vós m'evets tant dit que yo sé bé que él as lo compayó ab qui yo·m dasig combatre. —Per lo sert —dix lo prom—, tu dius ver. Are guarda com tu t'í ést combatut. —Senyor, malvadement, so m'as semblant. Car yo fóra tost vansut si no fos la gràcia de Nostre Senyor que no·m lexà pas parir. —Are guarde com t'as avengut —dix lo prom— e guarde que si tu y cayas ·I_a· altre veu en aytal menera, tu no troberàs axí tost qui axí·t releu con are. Longament parlaren lo prom e Perseval e molt l'amonestà de bé a fer e li dix que Déus no l'obliderà pas, ans li anviarà sacós sartanement. E lavòs li demané com astave de la nafre: —Per sert —dix él—, pus que vós ma fos denant no·m santí angoxa ne mal ne dolor, axí poch com si yo no agués plaga ne ancare tant con vós parlats ab mi no ma·n sent punt, ans me ve de vostre vista e de vostres paraules ·I_a· gran dolsor e gran alegras de mos membras e tal confort en

mon cor que yo no·m cuyt pas que vós siats hom terenal, mas asparital e sé varement que si vós romenits ab mi tots yorns, yamés yo no auré set ne fam ne volantat de dormir e, si u gosàs dir yo diria, que vós sóts lo Sant Asparit que [d]evelà en tera per exalsar crastianisma. Axí tost com él ach asò dit sí se n'enà lo prom an tal menera que anch no·s sabé què li fo asdevangut. E lavòs dix ·I_a· vau: —Perseval, tu às vensut e ést garit. Antre an sela nau e ves là hon te menerà e no t'asmanys de cose que vagas, car tu ést guardat e en aqal loch que tu·t hulas t'à condurà Déus e daytant t'as bé vangut que tu troberàs Baorts e Galeàs, sels que tu dasigas pus a veser. Cant él hoí aquela paraule sí ach tot l'alegra que cor d'om posqués aver e sí·s dresà e lavà les mans ves lo sel e pregà Nostre Senyor de so que li as asdavengut e pres ses armes e, cant

él fo armat, sí muntà sus an le nau e·s partí de l'ila e·s luyà de la roche. Mas abtant lexa lo comta a parlar de luy, e tornam a Lanselot qui ab lo prom astà axí que bé li à mostrades la significanse de las ·III· paraules que la vau li avia ditas an la capela, axí con vós avets hoït s'anrera. Are diu lo comta que ·III· yorns fau romanir lo prom Lanselot en sa compaye, sí lo sermonà tots yorns e l'amonestà de bé a fer e li dix: —Sertas, Lancalot, no poríats enar en aste Questa si vós no us abtanits de tots pecats mortals e abtanir vostre cos de pecat carnal e dels dalits del món, car ben sapiats que, an asta Questa, no pot vostre cavalaria valer si no avets le gràcia del Sant Asparit e totes les aventuras que trobarets. Car vós sebets bé que aqaste Questa as manprase per saber e per

veser algunas cosas de grans marevales e la veritat del Sant Vexel que Nostre Senyor à promàs de mostrar al Bon Caveler Veray de cavalaria e ha pesats tots sels qui devant li van ni vendran aprés d'él. Aqal caveler vesés-vos lo yorn de Pantegosta seser al Setga Perilós a le Taule Radona e, an aqal Siti, no astech anch asegut nagú que no morís. E aqastes marevales vanguéran ans que·l caveler s'í asigués. Sel caveler as lo gran leó, qui pase tota cavelaria, e, cant él aurà tant fet, que no u poria fer hom terrenal, mas asparital, per so él laxerà les teranals cosas, e antrerà an la salastial compayya. E ya dix Marlí d'aysel caveler que vós avets aüt moltas vegades a huyt, con sel que molt sabia de las cosas que éran asdevenir e ben fo var qu'él dix veritat que aqal caveler à en sí pus proase e pus cavelaria que altre. Sapiats verament que, si él enàs en pecat mortal d'on Nostre Senyor l'à gardat,

él no ferà an asta Questa pus que hun altre caveler, car aquest sarvay hon vós sóts entrat no pertany res e las tarenals cosas mas a les calastials, d'on pots bé saber que, qui vol vanir a fi d'alguna cosa, a él cové abans asporgar de tots pecats sí que l'Anamich no y age part de naguna cosa en tal menera que, con él aurà del tot renegat l'Anemich e nat de sos pecats, lavòs pot antrar en asta alte Questa e an est alt sarvay. E si él as tal que sia axí pobre de craense e pobre de fa, que él cuyt pus fer per la sua proase que per la gràcia de Déu, sapiats que él ya no sa·n patirà sens honta e a le dereria ferà él cosa per què él se rapandrà. Axí parlà lo prom moltas vegades ab Lanselot e·l tanch an tal menera ·III· yorns sí que molt sa tench per pegat Lancelot del prom que Déus li avie tramàs que axí bé l'à aconselat. Quant lo qart yorn fo vangut, sí demenà lo prom a son frare armes e caval per ·I· caveler qui ab luy posà.

E él ho fau molt volantés e de bonament. E al ·V_è· yorn, quant Lanselot ac hoïda misa, él sa fo armat e muntà sobre son caval e él sa pertí del prom tot an plorant. E molt lo raquer per Déu que él prech per él que Nostre Sanyor no l'oblit, tant qu'él revenga a le primera volentat e él li promàs que sí ferà. E aytan tost sa partí de laïns Lancelot. E cant él sa fo partit del prom, sí cavalcà per mig la forest tro a le nuyt. E lavòs sí ancontrà ·I· servent que li demané: —Senyor an caveler, qui sóts vós? —Yo són —dix él— de la maysó del rey Artús. —E con avets vós nom? —dix él. E él dix que Lancelot del Lach. —Vós sóts lo pus malvat caveler del món —dix l'ascuder. —Bels amichs —dix Lancelot—, com ho sabets vós? —Yo ho sé bé —so dix lo servent—, que vós sóts sel qui vis lo Sant Grasal venir denant vós pesar e li vaés fer gran miracle per la sua vanguda del Sant Vexel e anch no us mogués de vostre

loch sinó aytant com fera ·I· manyscrasent. —Sertas —so dix Lancalot—, yo·l víu verament e anch no ma·n moguí e sí·n astich tot ancondobiat. —Sertas, vós mostràs bé que no erets prous ne veray caveler, mas lesleyal e manyscrasent pus que vós honor no li faés ne la y volgués fer de vós matex. No us marevelats si honta vos asdevé an sela Queste hon vós sóts entrat ab los altras pròmans. Sertas, en caveler malvat e falit, molt podats avar gran dol que solíets éser tangut per lo milor caveler del món e pus pros e are sóts devangut lo pus malvat [e·l] pus dasleyal. E cant él hoí aste paraule, no·s sap a qà·s pogués pandre tant sa sent ma[l] mirent de so qu'él sirvent lo sové e tote vegade li dix: —Bels amichs, tu·m diràs are esò que volràs e yo t'ascoltaré, car caveler no·s dau anfalonir de so qua sarvant li diga, sí donchs gran vilania no li daye. —L'escoltar —dix lo servent—

as vangut cor da vós no axirà da huymés altre prou que axir solia, e solíats éser la flor dels teranals cavelés a tota meravela. Sertas, caveler, ben ést malastruch per so con no us amen ne us présan si patit no, axí vós avets perduda la yoya del cel e la compaya dels àngels. E tota hora Lancalot no gosà raspondre, com sel qui à tante de falonia que volgre éser mort. E lo servent lo va eseyant e dient totes las vilanias qu'él sabé e més ancara. E Lancalot l'ascoltà tota via que sol no·l gosà gordar. E cant lo sarvent fo làs de dir, sí conach qu'él no li raspondria mot e anà-se·n an son camí. E Lancalot no·l regardé gens, ans se·n va per mig la forest plorant e doloragant e sospirant. E clamé marcè e Nostre Senyor qu'él lo man an tal loch que profitable li sia e l'arma, car él vau bé que tant de mal à fet en est segle que, si la misericòrdia de Déu no fos ten gran, él no poria yamés aver perdó. Cant él ach cavalcat tro

a ora nona, sí víu denant sí ·I_a· patita maysó fora del camí e él tornà ves cela part car él conach bé que asò as armitatge. E víu ·I_a· patita capela e víu denant l'antrade que saye ·I· hom vel vastit d'una robe blanche en semblanse d'ome de raligió. E faye gran dol, e daye: —Bel senyor Déus, per què avats vós sofert asò? Car él vos à ten longament sarvit e tant sa~s per vós trebelat e per vostre amor, si con yo crau. Cant Lancalot víu lo prom plorar ten regament, sí li·n pras piatat gran, hí él lo saludà e li dix: —Déus vos guart. —Déus ho face —dix lo prom—, que si él no·m guarde, yo crau que l'Anemich m'anporterà leugerament. —E Déus vós guart del diable, del pecat hon vós sóts —dix lo prom a Lencalot—, car sertas vós sóts lo pus malvat caveler que hom sàpia. E cant Lancalot antés so qu'él prom li dix, sí descavalcà e pensà·s que no se·n partiria d'huymés, ans s'aconselaria ab eqal prom que ben conach en les paraules que à ditas qu'él lo

conax. Lavòs ferma son caval an ·I· arbre e va evant e víu devant l'entrade del monastir que y à mort ·I· vel hom tot canut. E fo vastit de camisa blanque e, da sotavàstia, ·I_a· gonela aspre e puyent. E cant Lancalot víu asò, sí·s merevelà molt de la mort d'equel prom. Lavòs s'asech e demenà con as mort e él sí dix: —Caveler an caveler, yo no u sé, mas veg que él no as pas mort, car en sela roba que vós vats no pot nul temps axí con él astà morir en aytal religió. E per so sé yo que l'Anemich à fet aqast asalt per què él astà com a mort, e sí n'as trop gran dapnatge, car él à estat al meu semblant pus de ·XXX· anys armità an eqaste forest. —Per Déu —dix Lancalot—, aqast dapnatge semble trop gran per so con an aytal cas és estat sobrepàs de l'Anemich. Lavòs antrà lo prom an la capela e pras ·I· libre e ·I_a· astola e puyxs vanch fora e comensà a conjurar l'Anemich. Cant él ach gran pesa conjurat ab lo libre, sí ragardà e víu denant sí l'Anemich

e sí fo de tal figura que no as cor d'oma per fort que fos que no dagués aver paor. —Tu no·m trabals fort —dix l'Anemich are—, mas què vols? —Yo hul —dix lo prom— que tu·m digas con as eqast meu compayó mort, hó si as perit hó sal. Lavòs parlà l'Enamich horiblement e aspaventable: —El no as mort ne perit, mas sal. —Con pot éser asò? —dix lo prom— A mi semble que tu mentas car sens comandement meu de nostre horda ans ho defensà planerament que nul de mos frares no véstan camisa, e qui la vest el traspase horda e qui à traspasat horde, mor. E asò no m'as pas bé, so m'as semblant. —No —dix l'Anemich—, yo·t diré con às estat d'él. Tu sabs bé com él à·stat jantil hom e d'alt linatge e que él à encare nabots e nabodes en asta tera. E sí·s devanch l'altre yorn que·l comta Heus comensà ·I_a· gera contre son nabots que hom apela Agaran. Com la guera fo comansade, Agaran no·s sabé

qà·s faés e sí sa·n vench a consalar ab son avonclo que tu veus así. E lo pregà sí dolsament que él axís de son armitatge e que anàs ab él mantanir la guera contra lo comta Heus e sí vanch asò que li féran armes portar. E cant él fo ansems ab sos parens, sí féran tan bé de cavelaria contra Heus que lo pas a le tersa yornade e donà lo comta saguratat que yamés no·l garegàs. Cant la guera fo pesade, sí revench lo prom en son armitatge e comansà lo servay que avia mantengut molts yorns. Mas lo comta Heus, sel que él avia descomfit, sí pregà a ·II· de sos nabots que éls lo vanyase·n. E éls dixéran que asò féran éls bé e sí véngran mantinent an aste part e, com éls fóran lo matí vanguts, dascavalcaren laÿns a l'entrant de la capela e sí víran lo prom que daya la misa e no·l gosaren toqar an aqal punt, ans

dixéran que éls sa sofarían tant tro que isqués defora e féran mantinent tendre ·I· paveló así denant. E cant vench que él hac fet son sarvay e fo axit de la capela, sí li dixeren qu'él as mort. E pranguéran-lo e treguéran lus aspases, e cant éls lo cuydaven nefrar, sel a qui él avia servit mant yorn mostrà per él miracle apertament qu'éls no pògran sobre él farir colp qui mal li posqués fer e no vastia sinó se rauba e daspuyaren-lo. E farían ab les aspases sobre él axí com si farísan an ·I_a· anclusa. E sí·l féran tant que lus aspases fóran peseyades hí éls fóran lasos e huyats dels colps que li avían donats, mas a él no avían tant de mal fet que sanch li aguésan treta. Cant éls víran asò, sí fóran plans d'ira e de mal telent e pranéran lum e ansenéran foch devant él e sí li dixéran que·l cramerían, car encontra lo foch no duraria. E sí·l daspuyaren tot nuu, e sí li daspuyaren la gonela que vastia aspre e puyent. E cant él sa víu axí nuu, sí sa·n donà gran honta e vargoya

de sí metex e sí·ls pregà que li prastasen algun abrigay. E éls fóran axí falons que li dixéran que yamés no vistria roba ne yamés no[·s] lavaria, ans moria. Cant él los hoí axí parlar sí comansà a somriura e raspòs: —Com, cuydats vós que yo puxa morir per aqast foch que vosaltras evats eperselat per mi? —Sertas —dix él—, si Nostre Senyor vol que yo muyra, a mí plau molt, mas si yo muyr, so serà més per la volantat de Déu que per la vartut del foch, ne aurà ya tanta de forse qua·m pusche cremar, ne camisa de li que yo l'aga vastida. E cant éls hoíran asta cosa, sí ó tàngran a folia tot qant él deya e no per tant que éls dixéran sí poria éser var. E sí·s levà la camisa de son dos e la li féran vastir e tantost lo gitaren al foch qu'éls avían fet sí gran que durà dal matí tro al sol post. E qant éls àgran axí astat, sí trobaren lo prom axí nuu, mas éls víran que hac le carn nete e sane si com vós podats ver, e ancare la camisa que li avían vastida no pas cramade.

Cant éls víran asò, sí fóran molt merevelats e sí·l levaren d'elà e portaren-lo an aste place hon vós lo vats are mort ab la gonela aspre e puyent en son lats, per asò podats ver apertament qu'él no~s dapnat ans as sal. E sí ma n'hiré ab aytant que ben t'ày dit so que tu·m carias demenat. Axí tost com él ho ach dit se n'enà ab tan gran rugit, com si fos la mayor tampesta del món, sí que a él fo semblant que tots los diabbles d'Infern se n'anasen per mig la forest. Cant lo prom ach hoïda asta vanture, sí fo asats pus las que no era debans. Lavòs mès abax lo libre e la stola e vanch al cos basar e dix a Lencelot: —Sertas, senyor, per aqast hom que yo·m cuydave qu'él fos mort en algú pecat mortal, mas no as él la marcè de Nostre Sanyor, sí com vós avets pogut hoir. —Senyor —dix Lancelot—, ans me digats qui as aqast qui tant à parlat ab vós que son cos yo no é pugut

veser, mas le paraule é hoïda bé qui as dura e faxuga tant que a tot hom dauria fer por. —Senyor —dix lo prom—, paor na dau aver tot hom que no as ras que tant fase a duptar com él qu'él as sel qui dóna consal de perda arma e cos. Lavòs lo conach Lanselot qu'él as l'Anamich e lo frare lo pregà qu'él li fase compayya per amor d'eqal sant cos. E demenà-li ajuda tant tro que sia soterat. E él li dix que sí fera volantés, e molt n'as alegra de so, cant Déus l'à emenat en tal loch hon él puxa fer sarvay a tan bon hom con él as astat. Hí él posà mantinent sas armas e las mas an la capela e vanch a son caval e lavà-li la sela e lo fre e lexà·l pexar e puyxs vanch al prom per fer lo sarvisi e acompeyar-lo. Cant éls fóran ansems abdós, sí li comensà a demenar lo prom: —Senyor, d'on sost vós? sóts Lancalot del Lach? —Senyor, hoc yo

—dix él. —E què anats vós quirent per aste tera axí armat com vós sóts? —Senyor, yo vénch ab mos compayons carer les avanturas del Sant Grasal. —Sertas —dix lo prom—, carer las porats vós, mas trobar no. Car, si·l Sant Grasal vania devant vós, yo no crau gens pas que vós lo posquésets veser sinó aytant poch com si no us astave devant, no per tant que molt hom astà en tanebres infarnals e an asguart de Nostre Senyor, l'apelà puyxs a vera lumenària axí tost com él vega que l'hom astà en bona esperanse, com Nostre Senyor no as gens tinent de rabre lo pacador. Mas, axí tost com él conax qu'él sa comane a él de cor e da volantat hó an qalque guisa, él lo ve vesitar. E axí él à garnit son hostal e denagat de totes horaduras de pecat e lavòs devalé e posàs ab él e apelà·l an aquale alte viande. Lancalot, est aximpli t'ày eu mostrat per la vida que tu às axí longament menade depuyxs

que tu resebist l'orda de cavelaria, car ebans que tu fosas caveler albargaven an tu tots béns e totes bonas hobras e totes virtuts tan naturalment que yo no sé nagun jove hom que pogués éser ton par. Car tot primerament avias tu virginitat albargade sí verayement que anch no la volguist tranqar ne an volantat ne an hobre, car moltas veus t'avench que tu·t pansaves ab la viltat del cos carnal an què virginitat as corompude e a tu vania a despit. E tu dayas que ya, en sela maleventura, no caurias e lavòs t'à refermaves tu que no era naguna cavelaria ten alte com as virginitat e asquivar lucxúria e gardar son cos tos yorns natement. Aprés, aste virtut, qui as tan meravelosa, avia an tu humilitat e homilitat, va ab lo cab bax, e no u fayes pas axí com ton pare que deya con enave al templa: "Bel senyor Déu, yo·t ret gràcias e marcès de so que yo·t són astat bo e no·t són astat desleyal ne malvat con són aqests meus vesins".

Aytal no astaves tu pas, ans parias sant e astaves an varginitat fermade, tal paor avias que Nostre Senyor no s'anfalonís an contre tu. Axí u fayas tu con eras infant, cor tu duptaves e amaves ton cresedor sobre totes cosas e dayas que tu no duptaves de nagune cose terenal, mas devias duptar [de] sel qui·t pot destruyr an cos e an arma e gitar an Infern. Aprés astas ·II_es· virtuts que yo t'é mostrades, avias encara ·I_a· altre virtut qui as apelade sofirensa. E assemblant as meracle de qui as virtut e sofirensa, no aurà ya sí fort[s] tamtacions que·la puxa éser vansuda, ans tots yorns revarday an vera forse car ya tant no li yrà res ancontra que ela no aport tots yorns la victòria e l'honor, ne nagú no pot axí vencre son anamich com per sofarir. E qualque pacador que tu·t sias, sabs bé tu an

ta panse que aqaste virtut avias tu albargarde trop marevelosament. Aprés asò avia an tu ·I_a· altre virtut albargade e an tu serà casade axí com sí·t vangués de natura, so as dratura, qui as ·I_a· virtut sí alte e pus sane que per ela són totes les altras an dret punt que ya nula veu no·s cambiarà. Mas tot a quascú so que aurà servit e so que dret li aporterà, dratura no aporta a neguna cosa forse que li dega donar ni tolra per piatat ni per amor a parent ni amich, ans salve tots yorns là hon as lo dret e la veritat e daves a qascú le veritat e la justícia. E aprés astas virtuts, avias an ton cor en an te volentat caritat sí altement albargade que so era marevela, car si tu culisas totas les riquases del [món] an les tuas mans, tu y u donares tot per emor del creador. E lavòs astave lo foch del Sant Asparit an tu calt e ardent dins ton cor e astaves volantés

curós de tanir e d'amar an cos e an arme sel qui aquelas virtuts t'avia prastades e t'avia axí guarnit de totes bautats e da totes virtuts terenals. Mas quant l'Enamich, qui primer fau hom pecar e·l menà a tamtació, ta vesé axí guarnit e cubert de totes parts sí ach paor que él ta pogués sobrepandre an naguna manera. E si él ta pot trer d'eqal pansement en què astaves e él víu que tu astaves éser sarvidor de Nostre Sanyor Jesucrist e pansà·s bé que yamés no·t pogués matre al seu sarvay. E sí·t duptà molt ascomatre per so con sa puya hi cuydave perdre, lavòs se pansà él an moltas maneras con él ta pogués racabre e tant que a le deraria se pansà qu'él ta poria pus tost menar a pecat per fambre que per altre cosa. E dix que·l primer pare avia aüt per fambre e Salomó pus savi que hom del món de tots los terenals hòmans, e Salomí, lo fil de Davit, qui fo lo pus bel hom del món e molts d'altras. E axí dix que no li semble pas que tu ho puxas durar qu'él no t'agués.

Lavòs antrà devant la ragina Ginebra l'Anemich, qui no estave verament confesade pus que ela fo maridade. E·n aytant que ela·t ragardà volantera, aytant con tu astiguist an son hostal lo yorn que tu davias éser caveler, per so que romasesas perquè tu fist lo sagrement e per la falonia que·l rey n'ach hoblida de seyir-te l'espasa e puyxs ta n'anvia le regina altre que tu li n'avias anviade per ·I· caveler. Cant tu vehist que ela·t regardà, sí·s pansà que an cel loch farí l'Anemich en descubert sí durament, qu'él ta fau axí fort axir de la carera dreta e antrar an sela que no avias anch conaguda, so fo an la via que guaste cos e arma merevelosament que nul hom no u pot trob ben saber. Lavoras ta tolch l'Anemich la vista que, axí tost con tu aguist la vista ascalfade, fust pres an la dolsor d'est segle e an lucxúria e mantinent ne fo casade humilitat e y fo mas argul. E girest-ta anar testa alsade axí ferament com lo leó e dayes an

ton cor que tu no·t davias ras prasar, si tu no avias ta volantat d'equala que tu vayas axí bela. E l'Anemich qui hou totes paraules axí tost com legua les à ditas, com víu que tu pecaves mortalment en pance hí an volantat, sí antrà lavòs dedins tu e·n fau anar sel que tu y avias tant longament tangut. E sí·t perdé Nostre Senyor qui t'avià tan longament noyrit e cragut e guarnit de totes bonas amós. E t'avia tan alt muntat qua·n son sarvay t'avia mès si com él sa cuydà que tu fosas lo leyal servidor e que tu li rateses las bontats del bé qu'él t'avia prastades. E tu·l lexets mantinent sí que, com tu devias éser caveler de Jesucrist, tu fuyst caveler del diable e matist an tu tans de mals visis de l'Enemich com Nostre Senyor hi avia meses de virtuts, car, an contra virginitat e castedat, albarguest tu lucxúria, qui dastroax e confon la ·I_a· l'altre. E an contra humilitat, recabist tu argul con sel qui no prasist nul hom ves tu. Aprés na casist les altras virtuts que yo t'é nomenades

e raculist les altras qui contràrias ta són. No pertant que Nostre Senyor à mès tant de bé an tu, que, d'equale gran plante no pot éser que no y aga alguna cosa comase d'aqal romanent que Déus te lexà, às tu fetas les meravales e las proases per las astrayas teras d'on tot lo món parle. Are guarde què tu pogras aver fet si tu aguesas tas virtuts salvades que Nostre Senyor hi avia meses dapuyxs que tu fust nat e tu no agres pas falit a cobrar les avanturas del Sant Grasal, d'on los altras són anats, ans ho agrés tant mas a fi com hom ho pogués fer sens lo veray caveler e no agras vergoya devant ton salv[a]dor. E viràs-lo apertament. Totas aqastes cosas t'ày yo ditas d'on yo son fort dolent de so con tu ést axí malvat que yamés an loch hon tu vagas honor no auràs, ans ta diran vilania tots sels qui sebran con t'as avangut en la Queste del Sant Grasal, e no pas per tal que tu no às tant fet que tu no trobases

perdó si tu clamaves marcé an eqal qui t'à axí altement guarnit hó qui t'à apelat a son sarvay. Mas si tu no u vols fer de bona volantat e de bon cor, yo no·t lou pas que tu vagas avant an aste Questa, car ben sàpias que no n'í antra nagú que no li n'asdevenga honta si varement no as confesat, car la Questa no as gens de las terenals cosas mas de las selestials. E qu'y vol antrar horadement ni vilane, él n'as trabucat sí vilanement que éls sa·n santiran a tots yorns de la lur vida. Axí avendrà a tos sels qui an eqaste Questa són antrats antecats da visis terenals, que éls no sebran tanir ne via ni sander, ans hiran per las astrayas ancontradas. Esí as are avenguda la semblanca d'on diu l'Avangeli per Laonel, ton frare: "Sàpias que fo ·I· p[r]om molt rich qui ach aparelades de fer nosas e sí y ach molts de sos parens e da sos vesins convidats. Abans que las taules fósan masas, e sí anvià misatga a cels que él sa volch, axí com éran parens e amichs e menà·ls que vanguésan, que tot era aparelat.

E éls sa tardaren tant e cant al prom víu que no vanían, sí dix a sos sarvens: "Partits d'aysí e anats per las ruas e per las plases e per los camins e dayts als paubres e als richs que véngan manyar, car les taules són mases e tot as aparelat". Hí éls féran son comandament e amenaren-na tans que tote la maysó fo plena. Cant tots fóran aseguts, lo senyor guardà antra los altras e vaé ·I· hom qui no astech vastit de roba de nosas e él vanch a él e li dix: "Amich, què vanits vós saÿns carer que no ajats vastiduras de nosas?" Hi él ascoltà que no fau naguna rasposta, mas no era pas nuu, mas él sa santí colpable que no·s sabé quà·s rasposés. E al senyor dix mantinent a sos sirvents: "Ligats-li los peus e las mans e portat-lo an tenebres hon él playerà e doloregerà e astreyerà les dens". E puys dix lo senyor per so con no era volgut vanir al manyar hon tant l'avia hom apela[t] e vanch ab legas vastiduras". E aste semblanse d'on l'Avangeli

parla podam-nos atendre an aste Questa, car, per las nosas que él fau cridar, davam nós antendra la Taule del Sant Grasal hon los pròmans manyaran e·l Veray Caveler que Nostre Senyor troberà vastit de robas de nosas e de bonas virtuts e de bonas hobras que Nostre Senyor dóna en aqals qui·l sarvexan. Mas aqals que trobà nuus de veraye comfació e de veray repenadiment e de bonas hobras, no volrà él pas resebre ans lo[s] ferà foras de la compayya dels altras, sí que éls recebran a[l]t[r]etante d'onta e da vergonya com los altras auran d'onor. Abtant astech lo prom e regardà Lancelot qui plorave tan durament com si él vaés mort[a] la res del món que més amave, com hom que fort as dolent e no·s sebé qà·s faés. E cant él l'ach ·I_a· pesa regardat gran, sí li dix él sí fo anch confesat depuyxs que él antrà an la Questa, hí él raspòs a gran pena que hoch, e sí li comtà tot son afer e totes las paraulas que li avia ditas e mostrades de la significanse

de las ·III_es· paraules. E cant él ho hoy, sí li dix: —Lancalot, yo·t raquir, sobre l'orda de cavelaria que tu às resebuda ya à loch temps, que tu·m digas qa·l via te plau més, sela que tu hous adés, hó sela hon ést novelament antrat. —Senyor, yo us promat sobre mon craedor que aqaste novela ma plau més que altre no fau anch yamés. E tant con yo viva no ma·n cuyt partir per cosa que ma n'asdevenga. —Are no t'esmanys —dix lo prom— car, si Nostre Senyor veu que tu·l raquiràs de bon cor, él t'anviarà tante de gràcia que tu li seràs temple e hostal, sí que s'elbergarà dadins tu. Ab eqastes paraules traspasaren lo yorn. E cant la nuyt fo vanguda, sí manyaren pa e baguéran ayga. E puyxs anaren-sa colgar e durmíran ·I· patit, car éls pansaven pus an les selestials cosas que an les terenals. Al maytí, cant lo prom fo levat, sí fau portar lo Sant Cos a le capela denant l'altar, e·l fau soterar e antrà-se·n an l'armitatga. E dix que no sa·n partiria yamés als yorns de sa vida

ans hi sarviria son Senyor salestial. E cant él víu que Lancalot volch pandre ses armes e li dix: —Lancalot, yo·t man, an nom del Sant Asparit, que vós aquale gonela aspre e puyent d'eqal Sant Cos que yo e vós avem mas an tera, que vós la vistats aprés vostre carn e yo us dich que tot bé vos vandrà que yamés no pacarets mortalment tant vós la portarats. Asò us asagur yo bé e anquare us man que com aytant con vós ciats an aste Questa que no manyats carn ne begats vi e anats tots yorns al monastir hoir lo sarvici de Jesucrist, si·n sóts an loch qa u pusqats fer. E él raspon an ast comandament an nom de panitència, e·s daspulà denant lo prom e racebé la diciplina de bona volantat. E puyxs pras la gonela aspre e puyent e mas-la an son dos e vastís l'altre roba desús, e cant él fo vastit, él pras sas armes e muntà an son caval. E pran comiat del prom qu'él li donà volantés, mas molt lo pregà de ben a fer e ben a dir e lo castigà d'aytant com él pòch ne sabé. E li dix que no lexàs an nula

manera que no vaga totes setmanes a confació per so que l'Anamich n'aga paor d'ecostar-se a él. Hí él dix que sí ferà. E partí·s de laÿns mantinent e cavalcà per mig la forest tot lo yorn tro a hora de vespras sens avantura a trobar qui a comtar fase. Aprés vespras ancontrà ·I_a· donsela que cavalcave ·I· palefré blanch e vania a gran presa là hon ancontrà Lancalot. E sí·l saludà e sí li dix: —Senyor an caveler, hon anats vós? —Sertas, donzela, yo no·n sé sinó que vag là hon l'avantura·m porta e là hon ela ma durà cor yo no sé gens an qal part puxa avar so que vag quirent. —Yo no u sé —dix ela—, qà us enats quirent qua vós na fos ya adés pus pres que no fos anch si vós tota via vos tanits an so hon vós sóts antrat. —Donsela, les ·II_es· paraulas que vós me dayts me samblen contràrias. —No us qal —dix ela—, que vós lo vaurets ancara pus apertament que vós no fés, ne yo no us hé cosa dita que vós ancara bé no u antenats.

Cant ela li ach asò dit, ela sa·n volch enar, e Lancalot li demané hon aspera huymes albargar. —Vós no trobarets —dix ela— huymés hostal, mas demà, al sol axit, aurats hostal aytal com master l'aurats. E de so trobarets vós sacós hon vos astats an dupta. E lavòs lo comenà a Déu e partíran-se la ·I· de l'altre. E Lancalot cavalcà per mig la forest, tant que él vanch al departiment de ·II· camins hon él víu ·I_a· ascriptura desús qui departia abduas las vias. E tant que es víu ·I_a· crau sus alt an ·I· col e sí·n fo molt marevelós de so que ach atrobat e dix que alí posaria de huymés. E trasch lo fre al seu caval e lexà·l pexar an ·I· bel arbatga qua y avia e puyxs hostà l'ascut del seu col e deslesà son elm e, cant él ach asò fet, sí s'ayonolà denant le Santa Crau e dix sas pregàrias e sas horacions e pregà sel qui an le Sancta Creu fo mas e per aquale honor e raverència hi fo

mase aquale crau qu'él lo guart an tal menera, que él no cia an pecat mortal que él no à paor da naguna cosa tant con à d'equale. E cant él ach fetas sas horacions e pregat Nostre Sanyor molt gran pesa, sí·s sofrí denant la crau sobre ·I_a· pedre, e él avia gran volantat de durmir, car era fort trebelat de cavalcar e del dayunar. E per so li avench que él s'adormí e, cant él fo adormit, sí li fo semblant de denant li astave ·I· hom tot ple d'astelas e aqal homa avia ·I_a· corona an sa teste e menave an sa compaye ·VII· reyes e ·II· cavelés. E cant éls fóran vanguts denant él, sí s'aturaren hí ahoraren la crau e féran lur horació. E cant éls agren astat ajonolons gran pesa, sí s'asiguéran tuyt e traguéran las mans devés lo sel e diguéran an alte vau: —Pare, vin-nos vasitar e rit a gascú so que à servit, e·ns mit an ton hostal an la maysó hon nós desigam antrar. E cant éls agren asò dit, sí asiguéran tuyt e lavòs víu las nues hobrir e hisqué·n ·I· hom ab gran compaye d'àngels e develà sobre éls e donà a cascú sa banadicció e los servidós bons e

leyals. —Mon hostal as bons e bels e as aparelat a vosaltras tots, so as, la yoya que yamés no us falirà. E cant él ach asò dit, sí vanch a la ·I· dels dos cavalés e sí li dix: —Fogits d'esí, cor yo é perdut so que yo é mas an tu e tu no ést pas astat com a fil, mas axí com a filastre. Yo·t dich qua·t confondré si no·m rets mon trasor. Cant él hoí sela paraula, sí sa·n fugí antre los altras e cridà marcà tan dolent que no pòch pus. E·l hom li dix: —Si tu m'hous, yo t'ameré, e, si tu·m vaus, yo t'ayderé. Hí él sa partí mantinent de tota la compaye e l'om que devés lo sel fo develat vanch al caveler qui pus yova era de tots e sí·l mas an figura de leó e li donà ales e li dix: —Bel fils, are podats volar per tot lo món e per tota la cavelaria terenal. Hí él comansà tantost a volar e sí asdevàngran les ales ten grans e tan marevalosas que tot lo món n'astech cubert. E cant él ach tant volat que tot lo món ho tanch a meravela, sí sa n'enà tot contra amunt ves les nues e mantinent hobrí·s lo Sel per él a cobrar e a resebre, hí él antrà dadins sens morir.

Axí avench a Lencalot aqaste visió an durment. E cant la nuyt fo falida, lo yorn fo vangut, sí·s despertà e sí·s pansà an so que vist avia an son somni. Cant él víu que fo yorn, sí lavà le mà e fau lo signa de la Sancta Creu al mig son front e·s comenà a Nostre Senyor e dix: —Bel pare Jesucrist qui ést veray conseler e veray confort a tots sels que de bon cor ne da bona volantat te reclamen, Senyor, tu ahor e ret gràcias e marsès de so que tu m'às guardat e deliurat de las hontas grans e de les grans avanturas qua·m covania a sofrir sí tan gran bona vantura no fos, yo no són ta criatura a qui tu às mostrade sí gran bona ricase que, con l'ànima de mon cos sa proisma d'enar an Infern e an perdició perdurable, tu, per la tua gran dolsor, l'às treta anrera e l'às apelade a tu conàxar e a craura. Senyor, per ta piatat no·m leyx desermar e·nar fora de ta volantat, mas guarda·m d'esí avant que l'Anemich, qui tots yorns m'aguayta per recebre,

no·m traga fora de sas mans. E cant él ach asò dit, sí·s dresà an son astant e vanch a son caval e mas-li lo fre, e sí s'anlesà son elm, e pras son ascut e sa lanse e mas-sa an la via axí com él avia fet ya hir. E pansàs molt an so que él avia vist an son sopni, cor no u sab ne u pogré saber yamés, so que pogrà tornar, e volguera-u molt sabre [per] si fer sa pogués. E cant él ach cavalcat tro a hore de mig yorn, sí·s trobà molt cansat, e lavòs trobà an ·I_a· val lo caveler qui ses armas li·n portà l'altrir. Cant él lo víu vanir no·l saludà pas, ans dix: —Guarde·t de mi, Lancalot, car tu ést mort si tu no·t pots de mi defendre. Sí li vanch ab le lanca junta e farí·l tan durament, qua·l pesà l'ascut e l'asberch, mas an la carn no·l tocà pas. E Lancalot, qui da tot son poder lo farí, sí que l'abeté, él e son caval, tot an ·I· munt sí falonament que ·I· poch no li trancà son col. Lavòs pesà holtra e girà·s anrera, víu lo caveler

que ya s'era levat e pras lo caval e sí·l menà an ·I· arbre e lo farmà per lo fre. E, per so com lo caveler serà ravangut, qu'él lo trop aparelat de muntar. E cant él ach asò fet, sí·s mas an la via e cavalcà tro a la nuyt. E lavòs fo làs e hugat del dajunar qu'él avia fet, con hom qui no manyà huy ne hir. Axí ach cavalcades ·II_es· grans yornades meravelosas e axí fo huyat e las. Lavòs li vanch, com él ach qavalcat tro a la nuyt, sí víu denant ·I· armitatga qui astech an ·I_a· muntaye. Hí él guardà an sela part e víu denant la capela seser ·I· armità qui era hom vel e ansià e fort canut. E sí·s merevelà d'equale avantura e sí·s dresà e·l saludà. Hí él li ret ses saluts molt belament. —Senyor —dix Lancalot—, poriats-me albargar huymés? —Est caveler arant? Bel Senyor, si a vós plau, descavalcats —dix lo prom—. Yo us albargaré mils que puxa e us daré de so que Déus m'à donat. Hí él dix que no demane àls e sí descavalcà

ab aytant e li pras manvàs lo prom lo caval, él mas manvàs en ·I_a· case qui astave denant son hostal e li levà él matex la sela e al fre, e li donà de so qu'él avia gran desig de totes parts e puyxs pras l'escut e la lanca e la portà an son hostal. E Lancalot hac ya son elm e se vantale abatuda e sí·s desermà de son asberch e de les altras armas e las portà a l'ostal. E cant él fo laÿns, lo prom li demané si él hoí vespras. —No é vist —dix el vilà— ne monastir ne naguna cosa anfora ·I· caveler que él ancontrà huy matí. Lavòs antrà lo prom an la capela e apelà son clerga e comensà vespras del yorn e puyxs del mig dia. Cant él ach asò dit que li pertayya, sí s'isqué de la capela e demandé a Lencalot qui él as ne de qal tera. E él li dix tote la varitat de son aeser e no s'enselà de ras ves él ni da cosa que avanguda li sia del Sant Grasal. Cant lo prom hoí aste aventura, sí li pras piatat de Lancalot. Cant él víu que comensave a plorar molt tenrament de so que li dix de la vantura del Sant Grasal, lavòs

li raquarí, de part de Déu e de Sancta Maria, qu'él li diga tota sa confació e son afer. E él dix que sí ferà volantés pus que él ho vol. E sí·l menà a le capela e li comtà tota sa vantura, axí com él la y avia ya comtade e puyxs pregà Déus qu'él lo consel, car él as ·I· dels hòmans del món e pus ho avia master. Cant lo prom hac hoïda la sua vantura e la sua vide e son rapanadiment, sí·l confortà molt e asats e li dix tantes de bonas paraules que Lancalot n'as pus convartit que no era d'ebans. E lavòs dix Lancalot: —Senyor, are me conselats de so que yo us demaneré. Si u sebets, dayts-m'ó. —Dayts —dix lo prom— que no as res que yo no us aconsal de mon poder. —Senyor, anit m'avench an mon sobni que devant ma venia ·I· hom tot anravironat d'astales e manave ab sí ·VII· reyes e ·II· cavelés. Lavòs li comtà tot mantinent l'avaniment de so que li era asdavangut. Cant lo prom antès sela paraula, sí dix: —Ho Lancalot, no pots tu veser l'altase de ton linatge ne d'aquales géns d'on tu ést axit. Sàpias que asò as ·I_a· gran significanse que moltas géns no so cuydarien.

Are m'ascolta, si tu·t vols, yo ta·n diré la significanse de ton parantat, mas yo·l pandré molt luny car axí·m cové a fer. E dix: —Var fo que, aprés la Pació de Jesucrist, a ·XLII· anys axí Yosep de Benimacia de la ciutat de Jeruzalem per lo comandament de Nostre Senyor e per praycar e per anunciar per tot lo món la varitat de l'Avangeli e la Novela Lig, e·l comandament de Sancta Asglaya, tant que él vanch an la ciutat de Ceras e sí y trobà ·I· rey sarasí qui avia nom Avelach e avia guera ab ·I· seu vesí rich hom. E cant Josep fo costa lo rey, sí·l conselà antre él e ·I· seu fil, qui avia nom Josefas, sí que él ach la victòria sobre son vesí e avanch-se que él [vencé] per ayuda de Nostre Senyor que li anvià. Mantinent qu'él fo vangut a la siutat, él recebé crastianisma per la mà de Yosefas fil de Yosep. Hí él avia ·I· seu frare qui era apelat [Serafe] con era serasy, mas, com él ach la lig cambiade, sí ach no·m Naciens. Cant lo caveler fo vangut a crastianisma e la Lig [ach] recebuda, él crach bé Déu e tant emà son crasedor, qu'él fo tot axí com a pilar de péra e fondament

car bé fau parvent qu'él astach prom e veray caveler. Là hon Nostre Senyor li lexà ver los grans miraclas e las grans meravelas del Sant Gresal d'on anch caveler tant no·n víu si Yosep no, e puyxs no fo caveler qui ras na vés si no fo donchs an durment. Encare vanch més an semblanca al rey Avelach que d'un seu banot, que fo astat Neciens, hisqué an ·I· gran loch an tal menera que là hon hisqué fora del ventra e d'aqal lach isquéran ·VIIII· flums bels e molt grans, d'on los ·VIIII· astaven de ·I_a· granesa e d'una perfondase, mas sel que astech lo noà asdavanch pus gran e pus fondal que tots los altras e sí astech axí rabau e axí brugent que no as ras qui·l puxa sofrir. E sel astech tèrbol al comansement e aspàs an lo mig e clar e nat a la fi, car él astech a ·C· doblas pus net e pus bel que·l mig loch, e astech pus dols de baure que nagú no sa·n pot sadolar, e aytal astech lo darer flum dels ·VIIII·. Aprés asgardà lo rey Avelach e víu vanir ·I· hom devés lo sel que aportà lo nom e le semblanca de Déu. E cant él fo vangut, él

levà los peus e las mans an qascú dels ·VIII· flums, e, cant él vanch al noà, sí antrà tot dins e levà·s los peus e las mans e tot lo cos. E aqast sopni e aqaste semblanca vench al rey Mordans d'on lo lach axí e sí li daya lo fil de Naciens que Nostre Senyor l'anvià an aste tera per confondre los manyscrasens. Sel fo varement sarvidor de Déu, cel fo dels verayes cavelés de Jesucrist, sel sabé dels cosos de las astales e la menera del firmament, de las planetas atrestant hó més, com los filòsofos sabían e, per so com él fo axí con a mestra an ciència, vench él denant tu anvironat d'estales. E sí fo lo primer rey que crastians mantanch lo recna d'Ascòsia. Él fo verayement lach e·l fo fontan[a] de ciènia. De sel lach hisquéran ·VIIII· flums, so són ·VIIII· personas d'òmans que són dexanduts d'él, no pas que sían tots sos fils, ans hisquéran la ·I· de l'altre per dreta anganrasa. Dels ·VIIII·, són los ·VII· reyes e los ·II·, cavelés. Lo primer rey que hisqué de sela domna hac nom Narpús, sí fo molt bon hom e molt amave Sancta Asglaye. E l'altra hac nom Naciens en remambranse de son besavi e an aqual

s'albargà Nostre Senyor sí maravelosament que no·n nasqué de la sua vida nagú tan prom. Lo terse rey aprés ac nom Elays lo Gros, e sel volch fer d'armes e fau cosas contra son crasedor. Lo quart ac nom Isaïyas, prom e leyal e tamia Nostre Senyor an totas cosas, e sel que anch no fau anfalonir son Senyor a son sient. Lo ·V_è· aprés fo bon caveler e leyal e ardit pus que nul hom. Sel axalsà Sancta Asglaye e relevà de son poder. Aqal sa dapartí d'aste tera e se n'anà a Gaunes e pras la fila Doraney de Meach del reyalma de Gaunes e puyxs vanch an aste tera hí ach a famna la fila del rey d'Irlande. Sel fo axí prom com tu matex asats cant tu trobest lo cab de luy an la fontane bulent d'on lo leó guardave la tomba d'aysel. Axí lo rey Beam, ton pare, que asats fo de pus alte vida e pus marevalosa que moltas géns no·s cuydaven, que él ach an Déu asats mayor part que la gent no·s cuydaven, car alí ach alguns quy·s cuydaven qualguns de sa tera l'aguésan mort. Mas no u féran ans faya tots yorns aqast[a] raquesta

a Nostre Senyor qu'él lexàs traspasar d'est segle. Cant él ho ach request, sí mostrà bé Nostre Sanyor qu'él avia hoïda sa pragària, car, axí tost com él li demandà la mort del cos, él l'ach trobade e l'avia da l'ànima. De las ·VII· personas que yo t'é anomenades, sí són comansament de ton linatga, so són los ·VII· reyes que t'apareguéran an ton sopni que vàngran denant tu e asò són los ·VII· flums qui axíran del lach que·l rey Mordans víu an son sopni e an tots ·VII· à levades Nostre Senyor las mans e·ls peus. Are·t cové que yo·t diga q'als són los ·II· cavelés de la lur compayya. Lo signa dels ·II· cavalés que tu vist, so as dir, éran abax dalt, so as a dir, tu qui dexandist del rey Bean, qui fo lo darer dels ·VII· reyes, cant éls astaven ansems devant tu sí dàyan en alta vau: "Pare, vin-nos vasitar e rit a cascú de nós so que à sarvit e mit-nos a ton hostal". Per so com dàyan: "Pare vin-nos vasitar e raculits-nos costa vós e costa los altras sans

an lur conpaya". Éls pragaven Nostre Sanyor qa·ls vangués carer éls e tu, per so con éls fóran comansament de tu e [dian] "a qascú ret so que à servit", daus tu antendre que Déus no vol sinó dratura, no per so qu'éls sabían de tu no volían éls pragar Nostre Senyor sinó de so que davían, so as, d'atendre a qascú son drat. Cant éls àgran asò dit a tu fo semblant que davés lo sel vania ·I· hom ab gran compaye d'àngels. E cant él ach dit a la ·I· dels cavelés las paraules d'on a tu remenbran, bé que tu daus ragonàxar e pandre sobre tu axí com selas que són ditas per tu, car tu signifiqas aqal per qui·s diguéran. Hí él vanch al caveler que da tu era daxandut que tu l'anganrest an la fila del Rich Rey Pascador e axí daxandé él de tu e sí·l mès an figura de leó, so as a dir, qu'él lo mas an holtra tota manera d'om terenal sí que nagú no·l rasemblàs ni an forsa ni an poder, hí él li donà ales per so que no fos nagú sí alt ne sí avist com él ne que nagú no posqués anar sí alt ni an proesa ni an altre cosa, e sí li dix: "Bels fils, are podats anar per tot lo món

e volar per dasús tota cavalaria". E sí asdevanch ten gran marevala que tot lo món n'astach cubert e tot so que tu hous és ya avengut de Galeàs. E as sel caveler qui as ton fil, e as d'axí alte vida que so as marevela, ne da cavelaria no·l pot nul hom resemblar ne tu ne altre e per so com él as axí alt anat que nagú no y pot avenir, que Nostre Senyor li à dat ales per enar desús tots los altras e per él davam nós antendra lo noble flum que·l rey Mordans víu an son sopni que pus astach gran e fondable que tots los altras no éran ansems. Are t'ày dit qui fóran los ·VII· reyes que tu vasist an ton sopni e qui fo lo caveler qui fo luyat d'éls e qui as lo darer a qui Nostre Senyor ten gran gràcia donà qua·l fau volar sobre tots los altras. —Sényer —so dix Lancalot—, so que vós ma dayts que·l Bon Caveler as mon fil, tot m'à fet atar asbalaÿt. Dix lo prom: —Tu no ta·n daus pas asbalayr ne merevelar, car tu sabs bé que la fila del Rich Rey Pascador conayx tu carnalment an aquale saó anganrest tu Galeàs, so as, lo bon caveler qui sech al Siti Perilós lo yorn

de Pantegosta e aqast as lo cavaler que tu ques[t]. E sí·l t'é dit e fet conàxer per so que no volria pas que tu·t prasesas ab él de batale, car tu·l porias fer paqar mortalment e a tu destruhiria del cos, car tu pots bé saber que si tu resemblavas per batale, que ta vartut e ta forsa serà tantost anade per so con naguna proasa no·s pot perdre. —Senyor —dix lancalot—, molt m'as gran confort d'eqaste cosa que vós m'avats dita e a mi semble pus que Nostre Senyor à sofarit que axí alt fruyt as axit de mi, sel que tant as prom no dauria sofrir que son pare, que yo son, enàs a perdició, ans dauria pregar nuyt e yorn que Nostre Senyor per la sua piatat m'aluyàs de male via hon yo ày tant astat. —Axò·t diré y —dix lo prom— com as dels pacats qui són mortals. Lo pare porterà son fax e lo fil lo seu. E lo fil no aurà part an la falonia del pare, e al pare an la falonia del fil, mas qascú de so que aurà sarvit, resebrà son loger. Per so no daus tu avar pas asperanse an ton fil, mas solament an Déu, car, si tu·l raqués, él t'aydarà an tas cuytas. —Pus que axí as —dix Lancalot—, que altre no·m

[pot ay]dar sinó Jesucrist el prech yo donqas [que ho h]ula e m'ayud e no·m lex desermat ca[ser] an les mans de l'Anamich sí que yo li puxa rendra sel trasor qu'él me damande, so as, l'ànima mia ab gran trabal qu'él dirà als pacadós: "Partits d'aysí an male hora, vets al foch durable, que aparelat as lo gran Diable ab los seus àngels". E als altras dirà la dolsa paraula: "Vanits avant banayts del meu Pare e antrats al recna que [Jo us] promís al comansament del món e rabets la yoya que no aurà fi." Asats parlaren longament antre lo prom e Lancalot. E cant fo hora de sopar, sí axíran de la capela e s'asiguéran an la maysó del prom e manyaren pa e baguéran sarveze. E cant éls àgran manyat, lo prom fau Lancalot colgar a axí com als qui altre lit no àn aparelat. Hí él [s'a]dormí asats bé tost com aqual que as trabalat de laseze e no yach pas a tan gran ayre solia fer que él no podia ben durmir per la tera que trobave dura e per la gonela qui as aspre e punyent qu'él avia presa e as-hi axí anat

an aqaste durasa que aprés li plau [sof]arir, que tant li abalí que no sab ras qui [més] li plàcia e per so no presa ras qu'él fase. Cela nuyt dormí Lancalot e raposà an la maysó del prom, e cant lo yorn fo vangut, sí·s levà e anà hoir lo sarvisi de Déu. E cant él hac hoïda misa, él pran sas armas e munta a caval e comenà son hosta a Déu e·l prom lo pregà per amor de Déu qu'él sa tenga an so que à comansat novelament. E él dix que sí ferà, si Nostre Senyor li dóna vida e sanitat. E sí·s partí mantinent de laÿns e cavalcà per mig la forest tot lo yorn an tal menera que no tanch via ni sander, car pansà molt an sa vida e an son afer e molt sa panadia dels pecats que avia fets perquè él as astat gitat de l'alte cavalaria qu'él avia vista an son sopni, so as, ·I_a· cosa d'on él astave fort dolent an son cor, qu'él avia por que no cuagués an perdició. Mas per so con él à mès an Déu tota s'asperanse ab Jesucrist, cuydé él vanir en aqal loch d'on él as astat gitat e ferà compaya als altras. Cant él ach cavalcat tro a ore de vespras,

sí vanch an ·I· pla qui as al mig de la forest e víu ·I· castel qui as fort gran e anvironat de mur e aval, denant lo castel, avia ·I· pla hon él víu pavalons de seda hornats de diversas colós tro a ·C·. E devant los pavelons avia muntats cavelés ab los pus grans e bels d'astres que víu yamés e avían comansat ·I· tornagament trop marevalós. E astaven los huns cuberts de blanqas armaduras e als altras de nagras e de naguna altre color d'armes no y avia antra tots. Sels qui avían las negras armas, qui éran devés lo castel, e sels qui tanían les blanqas, éran devés la forest. E sí avían comansat lo tornagement trop meravelós e trop falona, tans hi avia dels homàns abatuts que so fo ·I_a· marevale. Tant gardà lo tornagament gran pesa que a él fo semblant que aqals devés lo castel avían lo piyor e qu'éls perdían placa e sí an asats gran compaya. E cant él víu asò, sí tornà devés éls axí com hom qua·ls vol aydar de son podar. Je bexà le lanca e lexà córar lo caval e farí lo primer sí

durament qu'él lo portà a tera, él e son caval, hí él pesà holtra e farí·n ·I· altre e trancà le lance e tota vegade l'abaté a tera. Lavòs mès mans a l'aspase e comansà a donar de grans colps amunt e aval e va per mig la preca del tornagament on à hom qui de gran proase era. E sí fau tant an poche d'ora que totes aqals qu'y·l vayen li donàvan las lahós del tornagament, no per tant que yamés pogués vanir al desús d'aysels que ancontra li són. Hí él fér sobre éls e donà tot axí com si farís sobre ·I· fust, mas éls no mòstran pas que éls sa séntan dels colps qu'él los dóna, car naguna vau no racobrà tera, ans prànan tots yorns sobre él placa. Sí lo lexaran tant sofarir e perdurar, qu'él no·s pot més aydar a levar l'espase, ans as axí durament làs e trabelat, que no·s cuydà yamés aga poder de portar armes. Hí éls lo pranen per forsa e·l manaren ves la forest e tots los compayons fóran mantinent vansuts, que él los falí de l'ayuda, hí éls dàyan: —Lancalot!, nós avem tant fet que vós sóts nostre e que nós vos tanim an nostre poder e, sí·n volats axir, a vós covendrà a fer nostre vo lantat.

Hí él los hi promàs. E puyxs sa·n partí mantinent e lexà-los an la forest. Hí él se·n va per ·I· altre part que sel ac perdut per hon era vangut. Cant él fo ·I_a· gran pesa perlongat d'éls, él sa pansà an so que li era avangut, so as, que él no víu yamés an tornagament que nagú lo pogués pandre. Tant astach de so pansant que comansà a fer gran dol e dix que are vau él que trop as gran pacador pus que nagún altre, e que sos pecats e sa male vantura li à tolt del tot lo poder del cos e la vista, e asò a él ben provat per la vantura del Sant Grasal que él no pòch veser. E da la forsa del cos a él axí provade verayement, car él no fo anch més axí flach caveler com él és astat an ast tornagament, qu'él no pòch éser làs ne huyat, ans los faya a la darararia fogir de la place, volguésan hó n[o]. Axí dolent e axí faló con s'era se n'a[nà] cavalcant tro que la nit lo pras en ·I_a· val gran e pragon. E cant él víu que no porà venir a la muntaye, sí descavalcà e pansà de

son caval e levà-li la sela e lo fre e alaviàs de son ascut e da son elm e sí abat se vantale e, mantinent, s'asec desota ·I· arbre e s'adormí asats laugerament, car él hac astat lo yorn trabalat pus que no era astat pesa via. E cant él fo adormit sí li fo semblant an son sopni que devant li vania ·I· hom qui bé semblave prom e vanch ves él axí com a faló e daya-li: —Homa de male fa e de male craensa!, per què as ta volantat sí laugerament cambiade ves ton anamich mortal? Si tu no·t guardes, él te ferà caser an abís d'on puyxs no axiràs. E cant él hac aysò dit, sí sa·n partí en tal menera que Lancalot no·s sabé qà·s fo fet. E sí astach tot ab male volantat d'equaste paraula, mas per so no·s daspertà él pas, ans s'avanch qu'él dormí tro l'andemà que·l yorn aparech clar e bel. Hí él sa levà e fau-sa lo signa de la Sancta Creu an mig son front, mas él no víu gens son caval e serquà·l tant amunt e aval que él lo trobà, e sí li mat lo fre e la sela e muntà axí tost com él fo armat. E cant él se·n

volch anar, él víu a mà dreta a ·I· racó aprés ·I· capela hon él víu ·I_a· rascluza. Cant él víu aysò, sí dix verament qu'él as manyscrasent e que sos pecats li tòlan de tots béns a fer, car là hon él are as vangut bé y progrà vanir al yorn a la capela e demenar consel de sa vida e de son éser. Hí él tornà ves cela part e dascavalcà a l'antrant an ·I· padrís e astech a son caval riba d'un arbre e deslesà son elm e son ascut e s'aspase e sí s'ó posà tot denant. E cant él fo antrat dadins la capela, él víu que, de sobre l'altar, astach lo garniment tot aparelat de vastir e, denant l'altar, astach lo capelà, hom vel e corp, e astech ayonolons e dazia sas horacions. E sí romàs tro que él sa ravastí de las armes de Nostre Senyor e comansà la misa de la gloriosa Mare de Déu. E cant él l'ach cantade e·s fo dasvastit, la rascluza, que avia [una] patita finestra per hon ela vaye l'altar, apelà Lancalot per so com li semblà caveler arant e ben conach que él hac master a conselar. Hí él vanch a luy, hí ela li demandé mantinent quy él era ne de qual loch ne què va quirent.

E él lo y dix tot mot a mot e axí com ela lo y hac demenat. E cant él lo y hac tot dit, él li comtà la vantura del tornagament hon él avia astat e com aqals ab les armes blanquas lo praséran e la paraule qu'éls li avían dita. Aprés li comtà so que li avench an son sopni e cant él hac comtat tot son aeser, sí la pregà que ela l'aconsel da son podar. Lavòs li raspós la rascluza mantinent e li dix: —Lancalot, aytant com vós fos caveler terenal, fos vós lo pus marevalós hom del món e lo pus avanturat caveler, are, com vós astats e us sóts antramàs d'éser caveler salastial, si marevales ni avanturas vos n'avénan, so no as par meravela, ne per tal que sel tornayament que vós vaés hir. Vos diré yo bela significanse cor no fo sens gran significanse de Nostre Senyor no per tant que sens nula fale e sens dupta d'ancantament fo lo tornagament dels cavelés terrenals. Mas asats hi ach gran significanse pus que éls mateyxs no·s cúydan, con abans vos diré

lo tornayament per què fo comansat. Perquè plus avia cavalés antre Eliser, lo fil del rey Palés, h[i] [Argu]istes, lo fil del rey Hirlan, e, per so que poguésan conaxer los huns dels altras, fau Eliser cobrir da nagre e no per tal que·ls nagras fóran vansuts, e vós aydàs a aquals, e ancare avían éls més géns qa·ls altras no avían. E sí us diré are le significanse d'aste cosa. L'altr·ir, lo yorn de Pantagosta, pranguéran lo caveler teranal e lo caveler salastial ·I· tornagament ansens, so as a dir, sí comansaren ansens [la Questa]. Cant lo caveler qui astave an pecat morta[l], so as, lo teranal, e lo selastial as lo veray e lo prom qui no astave an horaduras de pecat, comansaren la Questa del Sant Grasal, so as, lo tornagament qu'éls pranguéran. Mas lo caveler teranal, que amà les terenals cosas, pranguéran las nagras cuberturas axí com sels qui astaven cuberts de pecats negras he horiblas. E los altras qui astaven selestials se vastíran de

cubertas blanquas, so as, de varginitat e de qastedat, là hon no à negre ne taque ne vilania. Cant lo tornagament fo comensat, so as a dir, cant la Questa fo comansade, tu raquardest so con tu astaves an pacat mortal. Sí tornest devés éls e sí t'antramist de folia com ab Galeàs ton fil volguist yuntar an aquale hora qu'él abaté tu e ton caval e aprés Perseval. Cant tu aguist gran pesa al tornagament combatut, tu fuyst axí làs que no p[o]guist més e los pròmans ta pranéran e·t menaren an la forest e que fesas so qu'éls ta dirian. E cant tu ta·n fust mas l'altre yorn an la Queste de lo Sant Grasal t'eparech, lavòs ta t[r]obist tu ten vil de pecat que tu no cuydist gens que Nostre Senyor fés da tu yamés caveler seu ne sarvidor. Mas mantinent te praséran los sans hòmans armitans e las ralagiosas personas qua·t matéran an la via de Nostre Senyor qui as plane de vida e de

vardura axí con la forest astave. Sí·t coselaren so qui era profitable a l'ànima e, cant tu fust partit d'éls, tu no tornest pas a la via an què tu anaves debans, so as a dir, que tu no tornest pas axí pecar mortalment con fayas debans e no per tal que, axí tost com ta sovanch de la vaneglòria d'eqast segla e dels grans arguls que tu solias menar, tu comansest a fer ton dol per so con tu no u avias tot vansut, d'on Nostre Senyor sa dach anfalonir devés tu e ben t'ó mostrà an ton sopni. Cant él ta vanch dir que tu astavas ab poche fe e de male craensa, e·t fau a seber que l'Anamich ta faria caser al pus pragon loch d'Infern si tu no·t gordaves de pecat. Are t'é dita la significanse del tornagament e da ton sopni per so que tu·t guarts que no·t partasquas d'equale via de vartut e da varitat no per vane glòria ne per naguna raó d'argul, car asò que tu às fet contra ton crasedor

mantes vaus sapias varement que, si tu fas ves luy cosa que tu no dages, él te ferà tant foraviar e·t trabucarà de pecat an pecat que tu caurias del tot an durables panas. Abtant calà le dona hí él raspòs e dix: —Dopna, vós m'avets tant dit dels pròmans ab què yo parle, que, si gamés caye an pecat mortal, lavòs ma dauria hom pus blasmar que altre pacador. —Déus vos an guart —dix ela— per sa piatat que yamés no y caygats. E lavòs tornà a dir la dopna: —Aste forest as molt gran e fort desviade, sí pot bé ·I· caveler mantes yornades cavalcar que ya no y troberà maysó. Per so hul —dix la dopna— que vós ma digats si manyàs hir ne huy, car, si vós no avets manyat, nós vos deram d'eqal bé que Déus nos à prastat. Hí él dix que no manjà ne hir ne huy. Hí ela li fau portar pa e aygue, hí él antrà an la maysó e pras la caritat que Déus li anvià per sa dolsa piatat. E cant él hac manyat, sí·s partí de laÿns e comendà la rascluza a Déu e cavalcà tot lo yorn. E la nuyt avench an ·I· roche molt alta e fort

maravelosa que era ·I_a· gran cosa de var-la e fo sens compaya de nulas géns, fora de Déu. E astech gran partida de la nuyt an dir horacions e, axí astant, él sa pancà de dormir a cab d'una gran pesa. E al matí, cant él víu lo yorn qui aparach bel e clar, sí·s levà an sientas e fau lo signa de la Sancta Crau an mig sa fàs e puyxs s'ayonolà devés horient e fau sa praguera aytal con la sebé fer. E lavòs él vanch a son caval e mas-li la sela hí el fre. E cavalcà e mas-se al camí e anà tant qa·l vanch a ora d'ora nona an ·I_a· val gran e pragon e astech antra ·II_es· roches grans e marevalosas. E cant él fo an la val, sí comansà a pansar molt durament e lavòs ragardà devant e sí víu l'ayga que hom apelave Margosa, que la forest departia an ·II_es· vias. E cant él víu asò no·s sabé qà·s fase que él víu l'ayga que tant as gran e pragon que li covania a pesar e asò as ·I_a· cosa que molt l'asmayé e no per tal qu'él mat tota sa fe e sa finase an Nostre Sanyor e pansé·s qu'él pasaria laugerament l'ayga ag l'ayuda de Nostre Sanyor.

E cant él astave an aqal pancament, sí li avench ·I_a· vantura molt maravelosa car él víu axir de l'ayga ·I· caveler armat d'unas armas pus nagras que mora, qui cavalcave ·I· caval pus nagre que mora. E là hon él víu Lancalot, sí li dresà le lanse sens que no li dix res e farí son caval sí qua·l li ausís. Mas él no tochà pus e puys se n'enà axí tost que·n poche d'ora sí·s fo tudat, que Lancalot no·n pòch pus veser. Cant él víu son caval sote sí mort, él se levà e fo molt dolent e, pus que plach a Nostre Senyor, él no u gardà, ans se·n va holtra tot armat axí com él era e, con él fo vangut tro a l'ayga, él no víu pas on puxa holtra pesar. E sí s'aturà e posà son ascut e son elm e s'aspase e se lanca e mas-ho tot a lats de ·I_a· roche e dix que él aspererà tant qu'él vage que Nostre Senyor li anviarà sacós, si as axí. Lancalot romàs a peu anclòs de ·III· parts. De la ·I_a· part, l'ayga e de l'altre par[t] la roche e de l'altre part, la forest, tant no guardà al mig d'eqastes ·III_es· partidas qu'él ves sacós de yens, car, si él munta an la roche e·l à telent de manyar, he·l

no troberà qui le mà li tenga ni le fam li astanch, si Nostre Senyor no li tramat consel. E sí él antrà an la forest, asò que ela as la pus dasfygurade de granase que él anch na vasés. Él porà gardar e romanir lonch temps qu'él no troberà hom ni fambre qui·l consel. E, si él antre an l'ayga, él no vau quan puxa ascapar sens gran peril, car ela as nagre e perfonda trop durament sí qu'él no porà pas pandre consel. E aqastes ·III· coses lo fan romanir a la riba e astà an pregàrias hí an horacions ves Nostre Senyor, qu'él, per sa dolsa piatat, lo vénga confortar e vasitar e donar consel, perquè él no puxa caser an tamtació de l'Anamich ni ancare an desperanca. E sí romanga abtant lo comta ·I· poch de Lancalot, e tornam a parlar de monsenyor Galvany. Are diu lo comta que cant monsenyor Galvany sa fo partit dels compayons, él cavalcà moltes yornades luny e prop, sens avanturas a trobar que a comtar fasen ne matre an libre e axí avenia als altras compayons, car él

no trobà pas ab ·X· tans tantes vanturas con él solia fer e per so li anugà molt la Questa. Mas miser Galvany cavalcà de la Pantagosta tro a Sancta Maria Macdelana qu'él no trobà avanturas qui gayre li plaguesen. Sí se·n merevelà molt car, en la Queste del Sant Grasal, se cuydà que las avanturas forts e marevelosas fósan pus tost atrobades que en altre tems. E ·I· yorn li avench que él ancontrà Astor de Mares tot sol cavalcant hí éls sa conaxéran axí tost con éls s'ancontraren e sí fóran molt alegras la ·I· de l'altre e·s parlaren. E sí demandà miser Galvany a Estor de Mares són aeser e sí li dix qu'él as sans e alegras, mas evanturas no à gran tems en nul loch atrobade, per so dix miser Galvany: —D'axò·m hulia yo plàyer a vós, car, si Déus ma consel, pus que yo partí de Gamalor yo no trobe avantura naguna, si no per l'anade. Cor per enar a longas teras e an astrayas vilas e an forests salvatges e per cavalcar de nuyt e da yorn, no roman pas, car yo us promat leyalment con a mon compayó e mon amich que per enar solament

sens mestre ày yo morts ·X· cavals d'on ma poria veler asats e avantura naguna no hé trobada. E Astor de Mares sí se·n senyà de la marevale qa·l sa·n donà. —Ara·m digats —dix miser Galvany—, vós trobàs daspuys naguns de nostros compayons? —Hoc yo —dix Astor de Mares—, ancare no à pus de ·XV· yorns que n'é atrobats pus de ·XX· cascú per sí, d'on él no y víu nagú que no·s plaguésan a mi de so qu'éls no podían atrobar avanturas. —Per lo sert —dix Galvany—, marevales són de monsenyor Lancalot, hohis-na vós pesa parlar? —Sertas —dix Astor de Mares—, no yo é trobat qui novela ma·n digués so no manys que si fos mort e per so son yo molt asmayat d'él e ày paor que no sia an alguna prasó. —Ne de Galeàs, ne de Persaval, de de Bahorts, hoís-na per a parlar? —Sertas —dix Astor—, no yo, senyor. Ests ·IIII· són perduts que no·n sabem via ni carera. —Are Déus los consel an qualque

loch qu'éls sían —dix miser Galvany—. Car, sertas, si éls a les avanturas del Sanct Grasal falen, los altras no y tornaran, mas yo crau qu'éls hi avendran bé per so con éls són los pus pròmans de la cort ne da la Questa. Cant éls àgran gran pesa parlat ensems, sí dix Astor de Mares: —Vós avats gran temps cavalcat tot sol, e ya tot sol no trobaríets ras. Are cavalcam ansemps per saber si nós sarem pus astruchs de trobar alguna cosa que cascú per sí. —Per ma fa —dix miser Galvany—, vós dayts fort bé, e yo ma·n tench per pagat. Are enam ansemps que Déus nos dó bon consel he·ns aport là hon nós atrobam alguna vantura qui a nós plàcia. Dix Astor: —Senyor, an asta partida hon yo vénch no trobaríem nós ras, ni an sela part d'on vós vanits atrasí. E Galvany dix: —Axò pot bé éser var. —D'on nos cové —dix Astor— que enam per altre via. E Astor sa mat lavòs an ·I_a· via qui girave a través la plane

hon éls seran trobats. E sí lexaren lo gran camí e cavalcaren ·VIII· yornades ansemps, e com éls no trobaren avantura naguna, pesà-los molt fort. Un matí los avench qu'éls cavalcaren per mig la forest gran e astraya hon éls no trobaren home ne fambre. E cant vench al sol alt, ves lo mig dia, sí atrobaren an ·I_a· muntaye, hon éran tot roqas, ·I_a· capela vela e astraya qui ere fort guaste an semblant, qu'éls no y víran dintre nul hom. E cant éls fóran là, sí dascavalcaren e lavaren las selas e los frans a lus cavals, e·ls donaren de l'erba. Hí éls romanguiéran ab lus aspasas, e vàngran a la capela devant l'altar per fer lur horacions e lus pragàrias, axí com aqals qa·s tanían per crastians, e qua u davían fer. E cant éls àgran astat ·I_a· gran pesa ayonolats, sí sa·n van sesar sobre ·I· siti que era an la capela e parlaren la ·I· ab l'altre de moltas cosas, mas de manyar no parlaren éls anch, per so con sabían que an

aqual punt no·n progran gens avar e dintre era fort ascur, per so con no y avia lantes ni siris cramants e, cant éls ·I· poch agren astat sí s'adormíran la ·I· sà, l'altre là. E cant éls fóran adormits sí fau cascú ·I· sopni marevalós qui no fa pas a hoblidar, ans los dau hom matre an comta, car asats hi ach gran significanse. Esò que miser Galvany víu an son sopni, sí li fo semblant que vaés ·I· camp d'erba vart e de flos, hi ach gran ras an sel camp, que menyaven bé CL tors e astaven tots argulosos, hí éran tots varts an fora ·III·. E astave[n], la ·I· ne bé teqats ni bé sens taque, ans hi ach seyal de taque, que avia aüda. E als altras ·II· astaven axí bels e axí blanchs qu'éls no podían pus. Sels ·III· tors astaven ligats per lus cols, e los tors dàyan: "Partiscam d'así per sercar mayor pastura que aqasta no as". Los tors sa·n partíran ab aytant e se n'anaren per mig lo prat no gens per la carera e astàgran lonch temps. E cant

éls tornaren, sí·n falíran los damés e sels qui fóran tornats fóran tan magres e tan hugats qua·n vidas sa podían sostanir als peus. De [l]os ·III· sens taque, tornà la ·I· e romanguéran los ·II·. E cant los tors fóran tornats a le posade, sí fo antre éls gran fam que la viande los falí, e·ls covanch qa·s partísan los huns sà e los altras là. Asò avanch a miser Galvany. Mas Astor de Mares avanch ·I· altre sopni qui no samble pas aqast, qu'él fo samblant qu'antra él e Lancalot, son frare, develaren d'una cadira e muntaven sobre ·II· cavals grans e daye la ·I· a l'altre: "Anem quarer so que no trobarem". E mantinent sa dapartíran e anaren moltas yornades, tant que Lancalot caset de son caval e sí lo n'abaté ·I· hom qui tot lo daspulà, e cant él l'ach tot daspulat, sí·l ravastí d'una altre roba que tota astach plane de ponys e muntà·l sobre ·I· ase e alí cavalcà lonch temps tant qu'él vanch

an ·I· fontane la pus bela que anch víu. Lavòs develà per baure laÿns e, cant él fo avelat, sí s'astanquà la fontane, sí que no pòch avar gens de l'aygua, e tornà-se·n là hon él era vangut. E Astor de Mares neguna vegade no·s moch de son caval e tant anà sà e là, que él vanch an ·I_a· maysó d'un rich hom que faya nosas e gran festa. Hí él tochà e la porta e dix: "Hobrits!". E lo rich hom vanch a él e li dix: "Senyor an caveler, altre hostal demenats que no aqast que así no antra nul hom que axí alt sia muntat com vós sóts". Hí él sa·n partí mantinent tan dolent que no pòch pus e se·n tornà a le carera que avia lexade an sa tera. D'aqast sopni sí·n fo Astor de Mares sí hirat tan durament qu'él sa·n daspertà de dreta hira e sí·s comansà a repensar an aqal sopni. E miser Galvany, qui no dormia pas ans fo daspertat per lo seu sopni que avia fet. Cant él hac hoït Astor, sí dix: —Senyor, dormits vós? —Sertas senyor, no yo, ans m'à despertat

·I· sopni molt marevelós que yo ày vist an durment. —Sertas —dix miser Galvany—, tot atrastal vos dich. Yo é vista ·I_a· trop gran marevala an mon sopni, que yo no seré yamés alegra tro que yo·n sàpia la significanse. —Tot axí matex vos d[i]ch yo —dix Astor—, que yamés no seré alegra tro que yo·n sàpia la significanse del meu sopni qui as meu e da mon frare. An so qu'éls parlaven axí, sí víran antrar an la capela ·I· mà fore del cos, tota cuberta d'un drap de seda. An aquale mà panjave ·I· fre no pas molt rich, e tania ·I· gran siri cremant bel e clar. E pesà devant éls an tal manera qu'éls no·s sabéran quà·ls fo asdevangut. E mantinent dexandé ·I_a· vau antre éls qui·ls dix: —Cavelés de poche fa e da poche craensa, las ·III· cosas que vosaltras avats vistas vos mànquan per so no podats vosaltras avanir a les avanturas del Sant Grasal. Cant éls hoíran aste paraula, sí·n fóran tots asbalaïts e agren astat gran pesa. E miser Galvany parlà primerament e dix: —Astor, avets vós hoïda aste paraula? —Senyor, sertas hoc, yo l'é bé antesa. E lavòs dix miser Galvany:

—Nós avam tant vist asta nuyt en vallant que yo no vag que·l nostre fet puxam menar a fi, e val més que anam quarir algun prom armità qui·ns diga la significanse de so que nós avem hoït an vallant e an durment e, puyxs, so qu'él nos dirà sí farem, que en altre menera hiríam nós perilant, axí com avem fet tro aysí. E Astor dix que an aqast consal no vau sinó bé. Axí fóran los ·II· compayons asvetlats e no s'adormíran puyxs, ans pencà molt quascú forment an asò que avían vist an sopni. Cant lo yorn fo vangut, éls anaren ves lus cavals e sercàran-los tant que·ls trobaren e matéran-los los frans e las selas, e pranguéran lus armas e cavalcaren e partíran-se de laÿns. E com éls fóran vanguts an la val, sí ancontraren ·I· servent que cavalcave ·I· rosí e astech sens compaya naguna. E cant éls fóran aprés d'él, saludaren-lo. —Bels amichs —dix miser Galvany—, sabriats-nos vós anseyar nagún armitatga? —Senyor —dix lo sarvent—, hoc. E lavòs los mostrà ·I· camí patit a mà dreta e dix: —Aste senda vos metrà

an l'armitatga. Senyor —dix lo sarvent—, aquí as an ·I_a· patita montaya. Mas ela as tant rosta que cavals no y pòdan muntar, e per so vos covandrà descavalcar e anar an contre amunt a peu. Cant vós serats amunt vanguts, vos trobarets ·I_a· maysó paubre e patita e ·I· armità qui as lo pus prom e de malor vida que yo sàpia an tota aste tera. —Are·t comena·m a Déu, bels amichs —dix miser Galvany—, que molt nos às bé sarvits en grat de las novas qa·ns às ditas. Lo sarvent se·n va de ·I_a· part, e·ls cavelés d'altre. E con éls àgran hun poch enat avant, sí ancontraren ·I· caveler armat de totes armas qui·ls demandà yunta d'exí luny con los víu. —An nom da Déu —dix miser Galvany—, dapuyxs que yo partí de Gamelot, no trobé qui·m demenàs de yunta e pus qu'él ma·n demané, yo no li·n falré pas. —Senyor —dix Astor—, lexats-hi-mi anar, sí a vós plats. —No faré —dix él— mas sí él m'abat, no·m paserà pas sí vós hi anats aprés de mí. Lavòs yuhí la lanca e abresà l'ascut

e va a yunta al caveler e li vanch d'aytant gran cos com lo caval lo pòch portar. E sí·s faríran tan durament que·ls féran lus ascuts paseyar e los asberchs rompra e desmayar, e sí fo la ·I· nafrat pus que l'altra. E miser Galvany fo nefrat al costat sinestre, mas no era gayre. E l'altre cavaler fo farit per mig lo pits ten mortalment que de l'altre part li pesà le lance so qua·ls cavalés yaguéran abdosos an tera, e al caure trancaren les lances e santíran-se axí nefrats qu'éls no·s pògran levar. Cant miser Galvany víu qu'él era an tera, sí·s levà al pus tost que pòch e mas le mà a l'espase e mas l'ascut denant e fau semblant de mostrar la mayor proase qu'él anch mostràs, com aqal qui asats n'à. Mas com él víu que·l caveler no·s levà, sí·s pansà bé qu'él as nafrat com per mort e dix: —Senyor an caveler, holtra vos cové a levar hó vós sóts mort. —Ay senyor!, per Déu!, yo no són mort verament, ho sapiats, per asò us prech que vós fesats de mi so que

yo us raquir. Hí él dix que sí ferà volantés si fer-ó pot an nula menera. —Senyor —dix él—, yo us prech per Déu que vós ma portats [a] alguna badia pres d'así e qua·m fesats fer dratura aytal con hom dau fer a caveler. Dix miser Galvany: —Yo no sé pres d'aysí naguna ralagió. —A senyor! Per Déu! Metets-ma denant vós e yo us matré dret a ·I_a· abadia que yo sé que no as gayre luny d'así. Lavòs lo mas miser Galvany an la sela denant e liurà a Estor son ascut a portar e puyxs saltà sobre son caval derera lo caveler e abresà-lo per mig los flanchs per so que no caygués del caval e amenà-lo lo caveler dret an ·I_a· abadia que pres d'éls astave an ·I_a· val. E cant éls fóran a la porta, sí tocaren tant que sels de laÿns los hobríran, e los aculíran molt ricament. E dascavalcaren lo caveler nafrat e lo muntaren an ·I_a· cambra al pus gint qu'éls poguéran. E puyxs, con l'àgran fet al lit gitar, sí demanà son Salvedor hí éls lo y portaren. E cant él lo víu, sí comansà a plorar molt durament e yuhí ses mans

an contre él e comfesàs denant tots sels qu'y éran de tots sos pecats d'on él sa santí colpable ves Nostre Sanyor e cridà fort durament marcé an plorant. Cant él hac tot asò dit d'on él era ramanbrat, lo pravara li donà lo Salvador hí él lo rabé ab gran davoció. E cant él hac rebut Corpus Domini, sí dix a monsenyor Galvany que li trasqués lo fera de le lanca qu'él avia an mig lo pits. E miser Galvany demenà d'on él era ne da qal tera. —Sényer —dix él—, de la maysó de monsanyor lo rey Artús e compayó de la Taula Radona, hí ày nom Hivayes li Avanturós e són fil del rey Horient. E sí era antrat an la Questa del Sant Grasal ab los altras compayons, mas axí are é vangut per la volantat de Nostre Senyor hó per mon pecat que vós m'avets mort. E sí us ho perdó de bon cor e de bona volantat, e axí Déus vos ho perdó si li plau. Cant miser Galvany hoí aste paraule, dix molt dolent e faló: —Ay Déus! E com ma pesa aste desavantura! E Hivayes li dix: —E vós, sényer,

qui sóts? —Yo són Galvany, nabot del rey Artús. —Donchs no·m pesa —dix él— si són mort per tan bona mà e de tan bon caveler com vós sóts. Per amor de Déu, cant vos n'irats a la cort del rey Artús, saludats-ma mos compayons qua y trobarets, car yo sé bé que asats na romandran en aste Questa, e days-los, per la gran amistat qui as antra mí e vós, qa·ls menbre de mi an lus pragàrias e an lus horacions e que prégan Nostre Senyor qu'él aga mercè de mi. Lavòs ploraren abdós, monsenyor Galvany e Astorn de Mares e féran gran dol. Aprés mas monsenyor Galvany le mà al fera de la lanca que Hivayas avia al pits e, al trer qu'él la·n fau, él s'astés per la gran angoxa qu'él sofarí e mantinent li hisqué l'arma del cos. E Astor e miser Galvany féran-na trop gran dol hí éls cobríran lo cos ab ·I· drap de seda que·ls frares de laÿns portaren. Axí tost éls sabéran que era fil de rey, féran-li tal honor com hom dau fer a fil de rey e fo mas denant l'altar an ·I_a· caxa hon éls féran

son nom ascriura e·l nom d'aqal qui l'avia mort. Lavòs sa partíran de laÿns abdós, so as, miser Galvany Estor, e sí anaren tant que éls vàngran al peu d'un armitatge. Cant éls fóran là, s'í trobaren grans ·II· arbras hon éls farmaren lus cavals e y panyaren lus ascuts. E puyxs sa matéran an ·I_a· astrate senda que anave amunt e trobaren-la axí astrate e axí rosta e male per puyar qa·ls na fóran fort huyats e lasats ans qu'éls fósan là sus. Cant éls fóran là sus al pug, éls víran l'armitatge hon lo prom astave que hom apelave Naciens. E asò era ·I_a· paubre maysó e patita capela. Hí éls vàngran an sela part e víran ·I_a· poche cambra. Aquel da qui era la capela era ·I· prom vel e ancià e tot canut qui colia hortigas a son manjar, axí com sel que no avia manyat d'altras viandes gran temps avia pesat. E aytantost com él víu los cavalés armats, sí·s pansà bé qu'éls són cavelés arans qui són antrats an la Questa del Sant Crasal d'on él sabia novelas gran temps avia. Lavòs lexà so

que faye e vanch ves éls e·ls saludà e s'omilià molt ves éls. E·ls damandà: —Bels senyós, qual master vós ha menats así? —Senyor —dix miser Galvany—, los grans fayts e los grans dasi[g]s que nós avem de parlar ab vós, perqà·ns puscats aconselar e per aqast afer nós som vanguts así. E cant él hoí misser Galvany axí parlar, sí·s pansà que él as asats savi de las tarenals cosas, sí·ls raspòs e dix: —Senyós, de las cosas que yo sàpia, que bé vos an daga vanir a la ànima e al cos, no us faliré yo pas. Lavòs los mané an la capela abdós e los demanà qui éls són, hí éls dixéran lur nom e·s féran conàxer a él, tant qu'él los conach. Lavòs los damané e·ls raquarí de què éls éran dasconsolats, ne da quà demanen consal hí él conselar los à, si pot an nula manera. Et mantinent miser Galvany lo y dix: —Sényer, a mi avench e an eqast meu compayó hir que abdosos quavalcavem per mig da ·I_a· forest molts yorns sans avantura atrobar e no ancontram hom ni fambre tant que nos vanguem sobre ·I_a· muntaye hon nós

trobam ·I_a· capela. E nós dascavalcam an sel loch que nós volíam jaure més dadins que dafós. Cant nós fom alaugats de nostres armas, nós abdós nos adormim la ·I· pres de l'altre. Cant yo fuí adormit sí somiÿ ·I· sopno marevalós. E, lavòs, lo y comtà, ý cant lo y hac comtat, sí li racomtà Astor lo seu. E aprés li comtaren de la mà que vaéran e de la peraula que los dix la vau. E cant lo y àgran comtat, sí·l pragaren per Déu qu'él los diga la significanse d'eqaste cosa, car, sens gran significanse, no·ls as avangut asò an lur sopni. Cant lo prom ho hac hoït tot so que a éls era avangut, sí raspon a monsenyor Galvany: —Vós dayts que·l prat avia ·I· coral e an aqal loch sa dapartíran las vias. Axí an la Taula Radona colonas e pilàs que trahíyan e mòstran là ·I· caveler de l'altre. Per lo prat qui astech vart davam nos antendre homilitat e paciència qui tots yorns as vart an forsa e an virtut. Per so con pot avar paciència e homilitat, fo la Taule Radona hon la cavalaria astà así fort e pus sans per

la dratura e per la dolsor qu'él[s] no pògran éser vansuts. E per so dich que ela fo font da paciència e da homilitat. El coral —so m'avats vós dit—, manjaven CL tors, éls manjaven he no éran pas al prat, car si éls hi fósan, los tors manjar[i]en an homilitat e an hobadiència. Los tors éran argulosos e varas tots an fora ·III·. Per los tors podats vós antendre los compayons de la Taula Radona qui per lur lucxúria e per lur argul són caüts an pacats mortals tan durament que lus pacats no pòdan ratanir nagun bé tant són tacats e malvats, e axí astaven los tors. E an sels tors n'avia ·III· qui no éran tacats. Los ·II· qui astaven molt bels e molt blanchs, signifícan Galeàs e Persaval, que són pus bels e pus blanchs que nagú dels altras. Bels són éls verament, cor éls són plans de totes virtuts e són nets,

sens pecat e sens tache que an vidas trobaria hom are nagú qui no agués tache naguna. Lo ters tor hon era la tache, so as, Baorts, qui dasfau sa virginitat. Mas él la pot ben asmenar, que guart sa qastedat. Los ·III· tors astaven ligats per los cols, so són los ·III· cavelés an què homilitat as sí fort rascasade qu'éls no àn pas paor que l'argul sa puxa matra dedins éls. Los tors dàyan: "Anam carer malor pastura que aqaste no as." Los campayons de la Taula Radona dixéran lo yorn de Pantagosta: "Anam an la Questa del Sant Grasal, sí sarem compayons del món de la viande selastial repaus qa·l Sant Asparit anvià en la Taule del Sant Grasal. Là as la bona pastura —dixéran éls— e axí anem là". Éls sa partíran de la cort e anaren per las muntayas no pas per los prats. E cant éls sa partíran de la cort, éls no anaren pas a comfació axí com davían fer con a hòmans qui éran antrats an sarvisi de Déu. Éls

no astàvan pas an homilitat ni an paciència qui as significade per lo prat, ans anaren per la muntaye Guastada, hon éls no trobaren ne flos ne fruyt, so as, la via d'Infern hon totes las cosas són gitades qui no són covinablas. Cant éls tornaren, sí·n falíran los damés, so as a dir, que no tornaren pas tots, ans na falíran la mayor partida, car asats na mòran an asta Queste. Sels qui pareguéran axí magras que apanas sa podían tanir als peus, car sels qui són tornats de la Questa seran axí axorbats de pecats qa·ls huns seran morts e als altras no auran menbras qui sostanir los púscan, so as a dir, que no auran nula bona virtut an éls qua·s púscan tanir als peus que no càyan an infern e seran garnits da tots visis e da tots pecats. E als ·III· sens tache, los ·II· romandran, e la ·I· tornerà, as a dir, qua·ls bons ·III· cavales, tornarà la ·I· a la cort e no pas per aquala viande del cos, mas per anonsiar la bona pastura qu'éls àn perduda que yàian

an pacat mortal. Los altras ·II· romandran car éls àn trobade sí gran dolsor an la viande del Sant Grasal, qua·n naguna manera no sa·n partiran, pus que éls l'auran a lur volantat. E la darera paraula de vostre sopni —dix él a miser Galvany— no us diré yo pas, car saria cosa que ya preus ni dolor no us an vandrà e si us an poríau vós blasmar e malayr. —Senyor —dix Galvany—, més val que yo ma·n sofira, pus que a vós plau, que no m'ó digats e yo ma n'adoctrinaré, car bé ma n'avats sartificat de so que yo·m duptave que yo víu an mon sopni apertament la varitat. Lavòs parlà lo prom ab Astor de Mares e sí li dix: —A vós avanch que antra vós e Lancalot develàvets d'una cadira, e cadira significa masastria e sayoria. La sayoria hon vós develàvets significa la gran honor e la gran raverència qua us portaven a la Taula Radona, so as a dir, que vós vos partís de la cort del rey

Artús, vós muntats ab él sobre ·II· grans cavals, so as, an argul e an babany e asò són los ·II· cavals de l'Anamich e puyxs digués: "Anam carar so que nós no trobaram". E asò as lo Sant Grasal e la segradas cosas de Nostre Senyor que ya no us seran dascubertas, car no·n sou pas dicna del ver. Cant vosaltras fos partits lo ·I· frare de l'altra, Lancalot cavalcà tant que él caygué de son caval, so as a dir, que él lexà argul e pres-se a humilitat. E sabs tu qui·l gità d'argul? Sel qui abaté argul so fo Jesucrist e aqal matex mas humilitat an Lancalot e lo menà an asò que él lo daspulà de tots pecats mortals d'on él astave anbolcats, sí que li covanch qua·s vaés tot nuu e daspulat de totas bonas virtuts que crastians dèvan avar. Hí él cridà marcà e mantinent lo ravastí Nostre Senyor. E sabs tu da què? Da paciència e da homilitat e da castadat. So fo la roba que li donà e astach plana da ponys e aspre e puyent.

Aprés lo puyà sobre ·I· ase, so as, bístia d'omilitat e, sí u faya ya semblant, que Nostre Sanyor lo cavalcà cant él vanch an la siutat de Ieruzalem, qui as senyor de tots los reys e da totes las ricases del món. E no volch vanir sobre caval ne sobre palafré, ans vench sobre la pus manyspresade bístia del món e sobre la pus àvol, so as, l'ase, per so qa·ls pobras e los richs pranguésan aximpli d'él. Aytal bístia —vaés vós— que Lancalot cavalcave an vostre sopni. E cant él hac ·I_a· pesa cavalcat, él vanch an ·I_a· fontane la pus bela qu'él anc víu e davelà per baura. E cant él fo davelat, la fontane s'axacà. E cant víu qu'él no·n pòch gens avar sí sa·n tornà per là hon él era vangut. La fontane sí as d'aytal manera que hom no la pot axacar tant hom no·n trau, so as, lo Sant Grasal, so as, la gràcia de Nostre Sanyor. La fontane, so as, la dolça paraula de l'Avangeli, hon lo cos del veray radamtor trobà la gran dolsor

que aytant con hom la sabora, aytant as pus dasirade, so as, la gràcia del Sant Grasal. Com ela as pus larga e pus plasent tera, e aytant ramenbre a hom e més per so com no pot minvar dau ela éser per dret anomenade fontane. Hí él dascavalcà, so as a dir, cant él vaurà lo Sant Grasal, él davelerà tant qu'él no sa tandrà pas denant lo Sant Vaxel, per so con tant longament avia astat an pacat mortal. E cant él s'abaxarà, so as a dir, com él s'ayonolarà per baura, dins sí ravandrà la fontane, so as, lo Vaxel que hom apelà lo Sant Grasal, car él perdrà la vista da sos huls denant lo Sant Vaxel, per so con él sa colgà e ragardà las horaduras terenals, perdrà lo poder del cos per so con él sarví lo diable. E durarà sela vanganse ·XXIIII· yorns, an tal punt qu'él no parlarà ne mangarà ne baurà ne vaurà ne·s mourà mans ne peus ne menbre qu'él aya, per so com él à estat ·XXIIII· anys sarvidor de l'Anamich. Mas aytant com él astarà an aqal punt, li serà vigarés

qu'él sia an aytal bona vantura com él era com perdrà la vista. Lavòs dirà: "Partir-m'é d'así", com aurà cobrade la vista. E mantinent sa partirà de la tera e sa n'hirà an Gamalot. E vós, qui tots yorns cavalcats lo caval, so as a dir, que tots yorns astats an pecats mortals e an argul, hí an altras visis, hirats, foraviat[s] sà e là, tant que vós vandrats a la maysó d'un rich rey pascador, là hon los pròmans e los verayes cavalés fóran. E cant vós hi vandrats, vós hi cuydarats antrar dadins e lo rey vós dirà que él no à cura d'aytals hòmans qui tant alt són muntats, so as a dir, qui càuan an pacat mortal e an argul e an babany. E cant vós hoirats asò, vandrats vós tantost an Gamalot sens que vós no aurau fet gayre de vostre prou an la Questa. Si us é are mostrada la vantura qa us avendrà gran partida, are cové que vós sapiats apertament de la mà qui us pasà devant

qui portave ·I· siri e ·I· fre. La mà que tu vasist, daus tu antendre caritat, e per lo varmal samit daus tu antendra la fa del Sant Asparit, d'on caritat as tots yorns an sos brasos calt e ardent e bulent de l'amor del Senyor salastial, so as, Jesucrist. Per lo fre daus tu antendra abstinència, car axí con lo caval manà hom per lo fra que él té, là hon hom sa vol, axí fa abstinència, con ela as farma del cor del crastià qu'él no pot caser an pacat mortal ne anar a sa volantat, si no an via de varitat hí an bonas hobras. Per lo siri que portave davam antendra la varitat de l'Avangeli, so as, lo fil da Déu qui as varitat e ret claradat e lum e vista a tots sels qui·s panédan del pacat e vénan a la via de Jesucrist tant que caritat e varitat e abtinència vanch an la capela,

so as a dir, com Nostre Senyor vanch an son castel, so as, an la capela qu'él no à pas dasafiade, e asò que nul pacador lucxuriós no y antràs. Mas per so que varitat hi fos danunciade e cant él vos hi trobà, él se n'anà per lo loch que vós avíats comàs de Nostre Senyor. E cant él se n'anà, él vos dix: "Cavalés de poche fa e da poche craensa, ·III· cosas vos falen, caritat hí abtinència e varitat e per so no pudats vós atendra al castel avanturós del Sant Grasal". Sí us é are dita la significanse del Sant Vaxel e del vostre sopni e de la mà que vets. —Sertas —dix monsanyor Gavany—, vós avats dita varitat, car yo u vag apertament. Are·m digau, si us plau, per què nós no trobam are tantes avanturas con nós soliam fer. —Yo us dich —dix lo prom—, que las avanturas que vénan are són de la demostranse del Sant Grasal e·ls

signas del Sant Vaxel e no aparàxan ya als pacador[s] ni als hòmans qui són anbolcats als tarenals visis. D'on él no us aparà ya, car vós sóts trop dasleyals pacadós. Axí no us davats pas pansar que las avanturas que are córan sían da cavalés auciura, ans són de les cosas asparitals, qui són grans e marevalosas asats. —Senyor —dix monsenyor Galvany—, per aqasta cosa que vós ma dayts que yo son an pacat mortal, puyx[s] yo vag apertament que yo·m trabalaria per nient an asta Questa, nós no y farem ras. —Sertas, vós dayts var d'éls, hi à ya asats anats que ya no recebran sinó honta. —Sertas —dix Astor a miser Galvany—, si vós ma crats, nós nos an tornaram an Gamalot. —E yo us ho lou —dix lo prom—, car yo us dich ancare, aytant con vós siats an pacat mortal, no farats ras d'on ayats honor. E cant él hac dita aste paraula, sí·s partíran e

praséran comiat del prom. E con éls sa·n fóran ·I· poch luyats, sí apalà lo prom miser Galvany, hí él vanch a él e lavòs li dix lo prom: —Galvany, molt de temps à que tu fust caveler puyxs no sarvist ton crasador sinó ben poch. Tu ést sí vel arbre, que no as masa an tu rame ne fula ne fruyt. Con no·t pansas almanys que Nostre Senyor aya de tu la mola e l'ascorxa, pus que l'Anamich à de tu lo fruyt e la fula. —Senyor —dix miser Galvany—, sí yo gosàs parlar ab vós, yo us parlaré molt volantés, mas ves ya mon compayó que ya à develade la costa per què a mi cové d'anar, hula yo o no. Mas ben sapiats que axí tost con yo n'auré la[o]r de tornar, yo tornaré, car molt é yo gran talent de parlar ab vós privadement. Esí davalaren adbosos compayons la costa e vanguéran a lus cavals e praséran lus armas e cavalcaren tro al sol post que vàngran an ·I_a· posade que molt bé e ricament los albargaren e molt lus féran yoya sí tost con los conaguéran. E l'andamà sa dapartíran e·s matéran an lur camí e cavalcaren

molt amunt e aval per lo reyalma sans avanturas atrobar que a comtar fasen. E tornam a monsenyor Bahorts de Gaunes per comtar de las avanturas qu'él hac grans e maravalosas. Are diu lo comta que cant Bahorts sa fo partit de Lancalot axí con lo comta ho retrau, qu'él cavalcà tro a hora nona e lavòs trobà ·I· homa qui era vastit de roba de raligió e cavalcave sobre ·I· ase, e no hac ab él anfant ne sarvent ne naguna compayya. E Bahorts lo saludà e li dix: —Senyor, Déu vós guiï. E sí li raspòs que Déus lo consal. Lavòs li damané Bahorts d'on él ve. —Yo vénch —dix él— da vasitar ·I· meu sarvidor qui yau malaut, qui solia anar per mos afés. E vós, qui sóts —dix lo prom— ni an qal part anats?. —Senyor, yo son ·I· caveler arant que·m són

mas an ·I_a· questa d'on yo volria molt que Nostre Senyor m'aconselàs que asò as la pus asalta questa que anch fos comansade, so as, la Questa del Sant Grasal hon sel aurà tante d'onor tarenal qui a fi la porà amanar, que cor d'oma mortal no s'ó poria pansar. —Sí m'ayut Déus —dix lo prom—, vós dayts varitat, que honor aurà él gran e asò no serà pas marevale, cor él serà lu pus veray sarvidor de tota la compaya da la Questa. Él no antrerà pus an aqasta Questa horps ni contrets axí con són los dasleyals qui són antrats sens asmandement de lus pecats, car asò as lo sarvay de Nostre Senyor. Are guarde com éls són fols. Saben bé an molts lochs que nagú no pot a son Senyor vanir si él no ve per la porta de nadesa, so as, rapanadiment de cor e confació da boche, que nagú no pot ésar nat ni asporgat si veray confació no fa e per la confació que fa hosta de sí l'Anamich. Cant lo caveler hou que aqals qui són an pecat mortal

recul l'Anamich e no manga ni dorm manys d'él. E cant él à estat ·X· anys hó ·XX· hó més hó manys e ve lo terma qu'él pran hó vol prandre confació, lavòs gità del cos l'Anamich e mat-hi altra, so as, Jesucrist hí él prestà-li la cavalaria longament e la viande del cos, so as, sela d'on nós vivim, lo pa e lo vi e·l companatge. E la viande de l'arma as la paraula de Déu, car sel qui la hou e la vol guardar, sí dóna via a l'ànima, so as, la via perdurable. Are as Nostre Senyor adolsit e alegrat a cavalaria per altre manera e asò as ben cosa vasible. Car él los prestà la viande del Sant Grasal, qui as consalador a l'arma e sostanidor al cor. E aste vianda as dolsa al caveler qui varement la vol carer, car d'aytal viande raté Nostre Senyor al póbol benuhirat. Axí as larch ves los cavelés, car él los promat hor là hon pandran plom. Mas tot axí com la viande terenal as cambiade a la salastial, tot axí cové a tot caveler que lex la taranal cavalaria e qua·s mate en la calastial e que léxan lus pacats anar e que véngan a

confació e a panitència e lavòs asdavénan cavalés de Jesucrist e portan son ascut, so as, panitència e homilitat, car altra ascut no portà él contra l'Anamich. Cant Jesucrist vanch a la crau, sofarí mort per gitar sos cavelés de las mans de l'Anamich e dels mals hon éls éran turmantats. Per sela paraula qui as apelada confació, que sens asò no pot vanir nul hom a Nostre Senyor e per so cové a qascú caveler de mudar son ésar e cambiar en las cosas salastials. E qui per altre manera hi volrà antrar, so as, sans confació, él hi perdrà varament, hí él no trobarà ya cosa qui·l quirà, ans se·n tornarà sens guastar d'aquala dolsa viande qui promasa lus as. Ancare los vandrà altre cosa, car, per so con éls sa metran an los cavalés calastials, horos e vilans e pacados e malvats, cauran los huns an homay e los altras an fornicació. E axí seran ganglats e ascarnits per lus pacats e per lo gin del diable e sa·n tornaran a cort sens ras atrobar per so con l'Anamich auran sarvit e auran honta

e dasonor d'on éls auran gran hira com éls vandran a cort. Senyor an caveler, tot asò us dic yo per con dayts que sóts antrat an la Questa del Sant Grasal. Cor asò no us loaré yo ya an drat consel que vós vos hi trabalats, si vós no sóts aytal com davats. —Senyor —dix Bahorts—, a mi samble, sagons las rahons que vós ma dayts, que tots sels qui són antrats ni seran compayons, si éls no són aytals com vós dayts, que éls trabalaran per nient, car a mi samble qa·n tan alt sarvay com as lo sarvay de Jesucrist no dau nagú antrar sinó per confació. E qui an altre menera hi antra, yo crau bé qu'él porà ben caser. —Vós dayts var —dix lo prom. Lavòs li demandà Bahorts si él as pravare. —Hoc yo —dix lo prom. —Donchs vós raquir yo —dix Bahorts— an nom de Sante Asperansa e de Sante Caritat que vós ma consalats axí com pravare dau fer ni aconselar

son fil, so as, lo bon crastià qui ve a confació, car lo pravara as an loch de Jesucrist qui as pare a tots sels qui a luy s'acosten. —En nom de Déu —dix lo prom—, vós me demenats molt gran cosa. E si yo da so vós falia e puyxs cayats an pacat mortal per falte de viande, vós ma poríats apelar al gran yorn del Judici devant la forca de Jesucrist. Per so vos consalaré yo al mils que yo sàpia ne puxa. Lavòs li demané com él à nom, hí él dix que hom l'apela Bahorts de Gaunes e as cosí de Lancalot del Lach. Cant lo prom antès sela paraula, sí raspòs: —Sertas, Baorts, si la paraula del Sant Avangeli, as an vós salvade, vós sariets dels bons cavalés e dels layals e dels verayes. Car, axí com Nostre Sanyor dix, "Lo bon arbre fa lo bon fruyt", e da ·III· bons arbras, vós davats ésar bons per dretura. E sí us mostraré que vós davats ésar lo fruyt dels ·III· bons arbres, car vostre pare, lo rey Baorts fo dels pus pròmans que yo hanc conagués.

E per vostre mare, la ragina Hivaya, fo ·I_a· de las bonas donas del món. Sels ·II· fóran sol ·I· arbre e ·I_a· matexa carn per ayustament de matrimoni. E pus que vós na fos fruyt, vós davats éser bons, pus qua·ls arbras éran bons. —Senyor —dix Baorts—, tot so pot ésar de malvat arbre, so as, de malvats hòmans e de malvades fambras, ascambiat d'amargor an dolsor axí tost com él rap la Sancta Onsió. Per so m'as a mi samblant qu'él no as pas colpa del pare ni da la mare qu'éls sían bons hó malvats, mas al cor de l'hom axí com as lo timó de la nau q[ue] mane la nau an qal part sa vol, hó a port hó a paril. —E lo timó —dix lo prom— à master qui·l man an sà e an là, an qal part sa vol. E axí as del cor de l'homa, car asò qu'él fa de bé li avé del Sant Asparit, e asò qu'él fa de mal li avé de part de l'Anamich. Asats parlaren abdosos d'asta cosa tant qu'éls

víran ·I_a· patita maysó d'armitatga. E lo prom va an cela part e dix a Baorts qu'él saguís hí él albargar-l'à an son hostal e al maytí parlarà ab él privadement da sò que li à demandat consel. E Baorts lo y atorgà molt volantés. Cant éls fóran vanguts a l'ostal sí dascavalcaren e trobaren dadins ·I· clerga qui hostà al caval de Baorts lo fra e la sela, e s'empràs ayda a Baorts a desermar. E cant él fo dasermat, lo prom li dix qu'él vaga hoir vespras an la capela hí él dix que molt volantés. Lavòs antrà dadins e comansà lo bon hom vespras. E cant él las ach cantades, sí fau matra la taula e donà a Baorts pa e ayga e li dix: —Senyor, d'aytal vianda dèvan manjar los cavelés salastials, no pas grosas viandas que mànan a hom a lucxúria ni a pacat mortal. Sí Déus m'ajut —dix él—, si yo sabia que vós volguésets ·I_a· cosa fer, yo us an raquariria. E Baorts

li damandà quà~s axò. —Asò as —dix lo prom— ·I_a· cosa qa us porà valer a la ànima, e vós ho sostandrats al cor. Hí él ho promat qa u ferà. —Gran marcàs —dix lo prom— de so que vós ma donats. —Senyor, sabats vós que m'avats holtrayat? Que vostre cos no raba més d'altre vianda sinó aqasta semblant tro aysel yorn qua vós manyarats a la taula del Sant Grasal. —E con ho sabats vós —dix Baorts—, si yo y mangaré? —Yo sé bé —dix lo prom— que vós hi mangarats e dals compayons de la Taula Radona. —Donchs vos promat yo —dix él— que no mangaré sinó pa e ayga tro aqal yorn qua yo mi asiuré an la taula que vós dayts. E lo prom li·n fa tantes marcès d'asta p[r]omatenca. E sela nuyt dormí Baorts sobre erba frasche que l'ascolà avia colida. E l'andamà, axí tost com aparach lo yorn,

sa levà Baorts e vanch-li lo prom e li dix: —Senyor, veu así ·I_a· roba blanca que vós vistrats an loch de camisa, e serà seyal de panitència e valrà ·I· salici a le carn. Hí él posà mantinent sa roba e sa camisa e vastí·s aquale roba blanche en aytal antaniment con él la li donà, e puyxs vastís dasús ·I_a· roba de scarlate varmale, e·s say e antra a la capela e comfasàs al prom da tots sos pacats hon él sa santí colpable ves son crasador. E sí lo trobà lo prom d'axí bona vida ralagiosa qu'él sa·n marevelà molt an so qu'él no·s corompé anc an fora cela vegade qu'él angenrà Elinliboy. E da so ret él moltas marcàs a Nostre Senyor de veray cor. Cant lo prom l'ach absolt e li ach dade aytal panitència com li davia dar. Baorts lo raquarí que li dó son salvador. E serà tota via pus sagur car no·s sab sí·s morà an asta Questa. E lo prom li dix qa·s sofirà tro aga hoïda misa, hí él li dix que sí·s farà volantés. Lavòs

comansà lo prom a las matinas, e cant les ach cantades, sí·s ravastí e cantà misa. E cant él ach feta sa banadició, sí pras Corpus Xristi e fau signa a Baorts que vangués avant. Hí él vanch tantost e sí s'ayonolà devant él. E lo prom li dix: —Baorts, vaus tu so que yo tench? Raspòs Baorts: —Senyor, hoc yo, molt bé vag que ós taniu mon Salvador an semblanse de pa, car de so no dich yo gens que axò no sia veray Déus e veray hom, axí com él fo nat de la Verga gloriosa, an tal manera com él fo mort sus an la crau per los pacadós a salvar e a rambre. E lavòs comansà a plorar trop durament. —Are sarias —so dix lo prom— tu molt fol si tu a tan alta cosa com tu conayx, rasabias, si no li portavas honor e leyal fa e compaya tots los yorns que tu vivas. —Senyor —dix Baorts—, aytant con yo viva seré son sarvidor e no axiré a mon sient del seu comandament. Lavòs li donà lo prom son salvador hí él lo rabé ab molt gran davoció e gran alegra, e no cuydà ésar falons ne hirat de

cosa qu'él vaga. Cant Baorts anch rabut son Salvador, estach danant l'altar tant com a él plach e sí li vanch lo prom e sí li dix qu'él sa·n poria anar cant li plauria qu'él as armat axí com cavaler salastial deu ésar. Hí él li dix qu'él as axí ben garnit contra l'Anamich que mils no u poria éser. Lavòs sí vanch Baorts ab totes ses armas suas que pras. E partí·s da laÿns e comanà a Déu lo prom. Hí él lo raquarí qu'él prech per él cant vandrà denant lo Sant Vaxel. E Baorts li dix que él prech per luy que Déus no·l lex caser an pacat mortal per tamtació del diable. E al prom li dix que él pragaria per él an totes maneras qu'él porà e mantinent sa partí Baorts da laÿns. E Baorts cavalcà tot lo yorn tro a hora nona. E cant vanch aprés sela hora, sí ragardà amunt e víu ·I· gran ausel volar dasús ·I· arbre vel e astach sens fula e sans fruit. E cant l'aucel anch gran pesa volat antorn, sí s'asech dasús l'arbre hon él avia sos aucalons, no sabé com que tots fóran morts. E cant él s'acigué desús, él sa trobà

sens vida e sí·s farí da son bech, qui era agut, an mig son pits tan durament qu'él sa·n fau axir la sanch da son cos. E axí com los auselons santíran axir la sanch, éls ravanguéran an vida, hí él morí antre éls. Axí pranguéran los aucelons comansament de vida per la sanch del gran ausel. E cant Baorts víu asta avantura, sí·s meravelà què poria éser, car él no sabia quina cosa poria avanir d'aquale senblanca. Mas aytant conac él bé que asò as maravelosa significanse. Lavòs ragardé él gran pesa per saber si los aucalons sa movían qui morts astaven, mas asò no pòch él ver. Cant él víu asò, sí tornà an sa via e cavalcà tro a vespras. E sel vespra li avanc axí con vantura lo y portà, qu'él vanch an ·I_a· tora alta hon él demandà hostal, hí éls albargaren-lo molt volantés. E cant sels da laÿns l'àgran dasarmat a ·I_a· cambra, hí él trobà la dona da laÿns, qui astach yova e bela, mas pobrement era vastida. E cant ela víu Baorts laïns antrar, sí li vanch a l'ancontra e dix

que ben fos él vangut. Hí él raspòs a sas saluts axí con caveler dau fer a dona, hí ela l'aculí molt alegra e fau-lo asiura da prop e fóran-na trop alegras. E cant fo hora da sopar, la dona fau seura Baorts aprés da sí per denant e sels da laÿns aportaren gran pesa da carn e la matéran dasús la taula. E cant él víu asò, sí·s pancà que d'aquala viande no gastarà él pas. Lavòs apalà ·I· sarvent e li dix que aportàs de l'ayga. Hí él li n'aportà an ·I· anap d'a[r]gent e la li posà denant, hí él hi fau ·III· sopas dadins e manyà-las. E cant la dona víu asò, sí li dix: —Senyor, asta viande no us plau que an aportada ací, so·m samble. —Domna —dix él—, sí fa bé. Mas no pertant que no manyaré huy altre cosa, sinó so que vós vesets, cor asò·m plau. Hí ela·s laxà abtant que no li volch dir àls, axí com aquala que no li volia dir cosa que li dasplagués. E cant sels da laÿns àgran manyat e lavades las taules, sí·s lavaren hí anaren a las finestras del palau, e sí s'asech Baorts acosta da la

dopna e an so qu'él parlàvan ansems ·I· sarvent antrà laÿns e dix: —Dopna, malement à vostre sor an contra vós. Aprés vos mane que vós li ratats aqast vostre castel e tots los hòmans qui de part vós hic astan. E diu-vos que ela no us lexerà palm de tera, si vós demà matí no avats trobat caveler qui·s combate an contra Prianda lo Nagra, que son senyor as. E cant la dopna hoí las novelas, sí comansà a fer trop gran dol e dix: —A, Déus! Per què m'oltrajàs vós a tanir tera, que yo no davia éser daseretade sens raó? Cant Baorts antès aste paraula, demandà so què era. —Bel senyor —dix ela—, la mayor marevale del món. —Dayts-m'ó —dix Baorts—, si us plau. —Per Déu —dix la dopna—, volantera. Var fo que·l rey Amans, que tanch totes sas teras an batlia, amà ·I_a· dona qui fo asats pus bela que yo no són. E li liurà tot son podar da sa tera e tots los sanyós a govarnar. E aytant com ela astach ab él, ela aportà custumas malvades e anvagosas, hon ela no avia punt de dratura, mas tot apertament tort

perquè ela mas a mort gran partida d'òmans ab lo rey. E cant lo rey víu que ela lavorave ten mal, sí la casà de sa tera e mas-mi an batlia tot qant él avia. Axí tost com él fo mort, tot m'à romàs, hí ela comansà la gera an contra mi molt cruelment e falona d'on ela m'à tolt pres da tota ma tera, asasts dels meus hòmans tornats devés sí. E daytant com ela m'à fet no sa·n té ela pas per pagade, ans m'à promàs que ela·m dastroirà del tot. Hí ela à axí bé comansat que no m'à lexat mas tan solament aqasta tera, que no·m romandrà gens si yo no trop d'oma qui per mi sa combate contra Prianda lo Nagra, qui per ses paraulas a mantanir vol antrar an camp. —Ara·m digats —dix Baorts— qui as aqax Prianda. —As lo pus rabugat cavaler que hom sàpia an tota asta tera e da mayor podar. —E la vostre batale deu ésar demà? —dix Baorts. —Senyor —dix ela—, hoc. —Are podats tramatra a vostra sor e an qal Prianda, que vós avats trobat qui per vós sa combatrà pus que ela u raquer e que

vostre drat lo us dóna, e que ela no y dau ras avar pus que son pare matex la gità fora. E cant la dopna antàs sela paraula, sí·n fo molt alegra, e dix per la yoya que ela n'ach: —Senyor, bona vangués huy saÿns, car vós m'avats trop gran alegra masa al cor de la vostre proase. Are vos dó Déus podar de mantanir ma raó axí verayement con yo é drat, com d'altrement no·l daman yo gens. Hí él la confortà e li dix que ela no aga paor de perdra son drat, tant com él sia sà ni viu. Hí ela anvia mantinent a sa sor, que son cavaler serà demà tot prest da fer tot so qa·ls pròmans diguésan que fer na dàyan e sí an axí manprasa la cosa que la batale as atermenade a l'andamà. Cela nuyt fau la dopna a Baorts gran honor e gran festa e li fau aparelar ·I· lit molt rich e maravalós. E cant fo hora da colgar e l'àgran dascalsat, sí·l matéran an ·I_a· bela cambre. E cant él fo là vangut e víu lo lit que li àgran fet per el, sí los

na fau axir. E astàgran tots los siris cramants e mas sa testa sobre ·I· cofra. E dix ses pregàrias e sas horacions an ves Nostre Senyor, qu'él per la sua piatat li sia demà en ajuda e li dó forsa contra lo cavaler ab qui él sa dau combatre demà, axí com él ho fa verayament, e per leyaltat matre avant e per argul abatre. Cant él ach gran pesa astat an pregàries e an horacions, sí s'adormí. E mantinent qu'él fo adormit, li fo semblant que denant él vanían ·II· ausels, d'on la ·I· era axí blanch com a colom e gran. E l'altra era nagra a marevala e astave ab gran coratga. E cant él ach gran pesa ragardat, sí li semblà ·I· cornela, mas molt era bela e li dix: —Si tu·m volias donar a menyar e sarvir-ma, yo·t daria totes las riquases del món e·t faria axí bel e axí blanc con yo son. Hí él li damandà qui él as. —Com, no vaus tu què som yo? —dix l'ausel—. Yo som axí bels e axí clas e axí blanchs com tu pots veser e pus asats que no·t cuydas. Hí él

no li raspòs mot an asò, hí él se n'anà tantost tot mantinent. E vanch denant luy lo nagra ousel e li dix: —Que tu·m saguasquas demà, e no m'ayas en daspit per so com yo son nagra. Sàpias tu que més val ma nagrasa que altrui blanch. E lavòs sa partí da costa él e no n'í romàs nagú dels ausels. Aprés asta semblanca, li·n vanch ·I_a· altra que ancare fo pus maravalosa, car a él fo semblant que él vania an ·I· hostal gran que resemblava ·I_a· capela. E cant él hi fo vangut, sí trobà saent an ·I_a· cadira ·I· prom. E a la sinestra part da luy avia ·I· fust podrit e varmanós, e sí fablas que apanas sa pòch sostanir. E a la dreta part avia ·II_es· flos da lirs. E la ·I_a· da las flos s'acostà pres de l'altra e li volch tolra la blancor, mas lo prom las dapartí sí que la ·I_a· no tocà l'altra e no astech gayra que da qascuna flor hisqué ·I· arbre ab molt fruyt. E cant asò fo avangut, lo prom dix a Baorts: —Donchs no saria ben fol qui las duas flos laxàs parir per aqal fust podrit? —Senyor —dix Baorts—, hoc, ben as

var que a mi as semblant que aqual fust no poria a res valar e las flos són asats pus maravalosas que yo no·m cuydave. —Are·t guarda —dix lo prom—, que si tu vaus sela vantura denant tu, que no lexs ausiura las flos per lo fust podrit. Car sí trop gran ardor los pran, elas porían tost parir. Hí él dix que sí farà molt volanter e molt li ramanbrerà aqasta cosa si él na vania an loch. Axí li avanch la nuyt aqastes ·II· visions d'on él sa marevelà molt, mas él no·s sabé pansar so què poria ésar, tant l'agravià a son dormir qu'él sa·n daspertà. E cant él fo daspertat sí·s fau lo senyal de la Sante Crau an mig son front e comanà·s a Nostre Senyor e asperà tant tro que fo yorn. Cant vanch lo yorn clar e bel, sí·s vastí e·s calsà e·s gità an son lit e no y pòch gayra astar per cab de yaure e lavòs vanch la dopna laÿns e li dix que bon yorn li donàs Déus. Hí él li raspon que

Déus la benasche e li donàs yoya. E ela lo près per la mà e mes-lo an ·I_a· capela qui era an la tora e sí hoí las matinas. E com vanch aprés lo yorn clar, sí axíran de la capela e vàngran an la sale ab gran compaya de gens e da cavalés que la dona hi avia fets vanir per var la batale. Cant éls fóran al palau, sí dix la dopna a Baorts qu'él manyàs ·I· poch abans que s'ermàs e saria·n tota via pus fort. Hí él dix que no manjaria pas tro que aga manada la batale a fi. —Donchs pranats vostres armas e aparelats-vos, que veus que Prianda as ya aparelat e armat al camp hon la batale dau éser. Hí él dix qua·n volria ya éser daliurat. E lavòs él damandà ses armas, hí éls las li aportaren mantinent. Hí él las pran. E cant él fo tot aparelat, sí que no ni falí ras, él muntà an son caval e dix a la dopna que ela munt al seu caval e vaga ab él ab sos cavalés. E manar l'àn al camp hon la batale dau éser. Hí ela muntà-í tan tost ab él hí ab los altras, e sí sa·n partíran e cavalcaren tro sus a ·I_a· plane qui astach an ·I_a· trob bela val, e an la val

avia trob gran gent qui asperàvan Baorts e la dopna per qui él sa davia combatre. E cant éls fóran an la plana, las ·II_es· donas sa vaéran e vanch la ·I_a· contra l'altra. E lavòs vanch la yova e dix sela per què Baorts sa davia combatra: —Domna, yo·m clam molt da vós a drat, con vós ma tolats ma tera e mon aratatge que·l rey Amans ma donà, hon vós podats ren carer ne cobrar per drat, com sela qui deseratade·n fo per la boche del rey matex e per sa volantat87. Hí ela dix que anch no fo deseratada. E da so as presta da combatra, si ela ho vol dafendre. Cant ela víu que no pòch ascapar per altre manera, sí dix a Baorts: —Senyor qà us samble d'astas novas? —A mi sembla —dix Baorts— que ela us garaga a tort, e daslayals són sels qui li aydan. E yo n'é tan hohit dir per vós e per altras que yo sé bé que ela a lo tort e vós lo drat. E sí son cavaler sa·n vol dasdir que ela ne aya lo tort, yo son prest e aparelat que lo·n renda huy an aquest yorn mort hó vansut, hó él a mi. E l'alt[r]a saltà tantost avant,

e dix que sas manses no presa él ·I· botó, ans as él dal tot prest da dafendra la dona. —E yo —dix Baorts—, són aparelat qua·m combate per asta dopna qui m'à así amenat an contra vós, que ela dau avar l'aratatga e tota la tera pus que·l rey Amans la·n ravastí e l'altra dopna lo·n dau perdre per dret. Lavòs sa dapartíran la ·I· sà e l'altra là e tots sels qui ab éls éran, danayàran lo loch hon la batala davia éser. Els ·II· cavalés sa tiraren an sus, e lúyan-sa la ·I· de l'altra e puyxs léxan-sa corar la ·I· ves l'altra. E faríran-sa grans colps tan durament qu'éls rompéran als lus asberchs e pasayàran las lancas e si no[·s] rompésan, abdosos fóran morts sens fala. Lavòs anaren a tera de caval e los cavals sobre éls, mas éls sa levaren molt tost, axí con hòmans qui éran de grans proasas. Lavòs màtan mans a las aspasas e qascú sa cobrà ab son ascut la testa. E sí·s donaren de grans colps, là hon éls sa cúydan pus da mal fer, sí qua fàyan volar las grans pesas dals ascuts e ròmpan lus

asberchs sobre lus brasos e sobre lus cos e féran-sa nafras pragons tant qu'éls sa traguéran de la sanch clara del cos ab las aspasas talans. E sí trobà asats Baorts lo cavaler da mayor dafansó qu'él no·s cuydava e no per tal qu'él sab bé que él as an drat raysó e an layal. E asò as ·I_a· cosa qui li mat gran saguratat que no duptà nula re, ans sofer los colps que·l cavaler li donà manuts e aspasos, hí él sa cobré e lexà·l trabalar. E cant él ach gran pesa sofert e víu que·l cavaler as làs e vansut de gran cansament, lavòs li corà dasús e fer-lo tot axí com si huy no agués ras fet e sí li dóna de grans colps ab l'aspasa e lo menà an tan poche d'ora al dassots que él no à més podar da dafendra, ne on ascut sostanir, tans à dels colps rasabuts e da la sanch perduda. Cant Baorts lo víu axí afablit, sí va sobre él, hí él va fugent an contra sos colps que Baorts li dóna, tant que él casech en tera d'asobinàs. E Baorts lo rasep mantinent a l'em a tirar axí fort que él lo li arancà da sa testa e·l gità tan luny con él pòch. E li donà del pom de l'aspase per mig lo cab sí fort,

que la sanch na fau axir e las mayas de la còfia antrar dadins. E li dix qua l'ausiurà, si él no·s té per vansut. E alsà l'aspase e fau semblant que li volgués talar la testa. E cant él ho vi sí ach paor da morir e li clamà marcà, e li dix: —Ho, franch cavaler, per Déu, no m'ausias, e lexa·m viura. E yo us promat leyalment que yamés no garegaré la dona tant com yo viva ans ma tandré tots yorns davés luy. E Baorts lo lexà mantinent. Cant la dopna vela víu que son cavaler as vansut, sí sa·n fugí mantinent, axí àa gran cuyta com ela pòch, axí com sela que à gran por d'éser ahontade. E Baorts vanch mantinent a tots sels de la plasa qui tanían tera ni aratatga da luy. E dix-lus que él los dastroyria e·ls auciuria a tots sels qui no volran fer homanatga a la dona, seran morts e dastroïts e daseratats hó casats de la tera. E sí avanch axí per volantat de Nostre Sanyor e per la proase da Baorts, que la dopna yova ravanch an l'aratatga hon lo rey Amans l'avia mase.

Mas anparò aytant con l'altra pòch la garagà puyxs e fera, si pot, aytant con viva per la gran ascuyra que li portà. Cant asò fo cosa que la guera fo antra éls pasade an tal manera que·ls anamichs no gosaren las testas lavar an contra la yova dona, e Baorts sa partí e pras comiat de la dona hí ela lo comanà molt dolsament a Déu. Él comansà a cavalcar a grans pasos per mig la forest, pensant so qua avia vist an son sopni e molt dasigà que Déu lo man an tal loch hon él na puxa saber veraya significansa. A la primera posade que vanch fo an ·I· hostal d'una vela dopna que molt l'aubarga e molt li fau gran honor com ela lo conach e molt ach gran yoya da sa vanguda. L'andamà, axí tost com lo yorn vanch, sí·s partí da laÿns e·s mas al gran camí fora de la forest. E cant ach cavalcat tro a ora da mig dia sí li avanch ·I· avantura molt maravalosa, car él ancontrà, al dapartiment da ·II·

camins, ·II· cavalés armats qui menàvan Laonel, son frare, tot nuu an bragas sobra ·I· rosí, ab las mans ligadas danant e tanían cascú las mans planas d'aspinas puyens e malas d'on éls l'anàvan batent malement, sí que la sanch n'enava là jus. Hí él no dix anch mot, ans sofaria tot so que éls li fàyan axí com si él no·n santís ras. E an asò que Baorts hi volch anar, sí gardà de l'altra part. E víu ·I· cavaler armat qui sa·n manava per forsa ·I_a· donzela e la volch matra al pus aspàs loch da la forest per malvade raysó. Hí ela cridà: —Acorats-mi, Sante Maria! Acorats an aqasta vostre punsela! E cant ela víu Baorts cavalcar tot sol, sí·s pansà qu'él as cavaler arant da la Questa del Sant Grasal. Lavòs gardà ves luy e cridà aytant con ela poch: —Cavaler! —dix ela— Yo·t conyur sobra la fa que tu daus a ton crasador e son cavaler qua daus éser, que tu m'ayuts e no·m lexs ahontar an aqast cavaler, qui m'amporta. Cant Baorts antàs sela qui·l conyurà de part sel per qui él as antrat an aqal sarvay, sí fo tant hirat que no sabé qà·s faés. Car si él

son frare lexa anar an aqals qui·l ténan, él no·l cuydà yamés vaser sà ni alegra, e si él no acora a la ponzela, ela serà ahontada e dasponcalade, e axí rebrà honta per falta d'ayuda. Lavòs drasà los huls ves lo sel e dix tot an plorant: —Bel senyor Déus, aytal pacador con yo son, guardats mon frare, que aqals cavalés no·l ausían, e yo, per piatat da vós e per misericòrdia, sacoraré an aquala ponsela que no sia ahontada, car a mi sembla que aqual cavaler la hula dapuncalar. Are dresà an aquala part hon lo cavaler sa·n portà la donzela e brocà lo caval dels asperons tan durament que d'apdósos los costats li fau axir la sanch. E cant li fo da prop, sí li cridà: —Senyor an cavaler!, lexats aquaxa poncela, hó vós sóts mort. E cant él hoí sela paraula, sí·s mas yus la punsela, hí él astach armat anfora de lanca e abrasà l'ascut e trasch l'aspasa e drasà·s devés Baorts. E Baorts lo farí sí durament sus an l'ascut e per mig l'asberch qu'él li foné son ascut, mas no·l tocà an la carn. E al trer que fau de la lanca, lo cavaler n'enà a tera. E Baorts vanch a la

donsela e sí li dix: —Donzela, a mi sembla que vós siats deliurada d'aqast cavaler. Quà us plau que yo·n fas pus? —Sényer —dix ela— pus que vós m'avats astorta da perdre honor e da éser ahotada, yo us prech que vós ma manats là hon aqast cavaler ma pras. Hí él dix que sí ferà molt volantés. Lavós pras lo caval del cavaler qui yaya an tera. E sí cavalcà la donsela e lexà lo cavaler an tera e sí sa·n menà la donsela a tota sa volantat, axí com ela li daya. Cant éls fóran luyats, sí dix al cavaler: —Senyor, molt avats mils fet que vós no us cuydats da so, cant vós m'avats astorta. Car si él m'agués dasponselada, ·V· hòmans na fóran morts, qui are són salvats per vós. Hí él li damandà qui as li cavaler. —Per Déu —dix ela— él as ·I· meu cusí garmà que yo no sé per qals diabblas n'as axí ascalfat. Hí él ma pras huy de casa de mon pare e portava·m an asta forest per mi aspunsalar. E si él ho agés fet, él fóra mort, hon fóra dastroyt del cos e yo·n fóra ahontada tot yorn. E mentra qu'éls parlàvan axí, éls víran vanir

tro a ·XII· cavalés tots armats que sarcàvan la donzela per mig la forest. E cant éls la víran, sí àgran molt gran gog que so fo ·I_a· maravale de vaser. Hí ela los pragà qu'éls fésan honor al cavaler e lo raténgan per anar ab éls, car ela fóra ahontada si Déus hí él no fos, "qui li donà la volantat de mi aydar". Hí éls lo prànan per lo fra e li dàyan: —Senyor an cavaler, vós vandrats ab nós, que axí us cové a fer. E nós vos an pregam que vós vingats ab nós, car tant nos avats bé sarvit que apanas vos ho poram gasardonar. —Bel senyós —dix él—, grans marcàs da so que vós ma dayts, e molt vos an sé bon grat, mas yo no romandré pas an nula manera, que tant é a fer a yondra que no puyx are romanir. E sí us prech per Déu que no us pes e laxats-me anar que per Déu gran master hi as que mon frare perdré, si malvadament romanc, que nagú daspuyxs no·l ma poria rendra ni astorsa sinó Déus. Hí com éls antanéran que gran master hi as, no·s màtan pus sobre él ans lo comànan a Déu. E la donzela lo pregà molt dolzament que él la vénga vaser

sí tost com él n'aurà lasar, e signà-li an qual loch astava. Hí él diu que sí li membra ni avantura lo manà an aquala part, que él hi irà pus tost que an altra part. Abtant sa·n part e·l comanà a Déu. Hí éls sa·n manàran la punsela sa[l]vament. E Baorts cavalcà an cela part hon él cuydà Laonel trobar, son frare, e tant qu'él vanch an aqal camí matex hon él cuydà vaser los cavalés. E sí ragardà amunt e aval, aytan luny con fer podia da totas parts, e anava ascoltant sí hoirà ras. E cant él no vi ne hoy ras per quà él puxa avar asperansa da son frare, sí·s mas al camí hon él los an víu anar. E cant él ach ·I_a· pesa anat, sí trobà ·I· hom vastit da roba da raligió e fo la roba blanche e cavalcave ·I· gran caval fort vel e fo pus nagra que mora. E cant él víu que Baorts vanch ves él, sí·l regar[d]à e li dix: —Senyor an cavaler, què quarets vós? —Senyor, yo quir mon frare qua·n víu manar a ·II· cavalés batent. —Baorts —dix l'oma—, si yo no sabia que vós no us an dasconfortàsets

trop e qua no·n cayguésats an desperansa, yo us an diria la varitat aytal con yo la·n sé e lo us mostraria asats tost. Cant Baorts antàs asta paraula, sí·s pansà tantost qa·ls ·II· cavalés l'àyan mort e sí comansà a fer trop gran dol, e cant él pòch parlar, sí dix: —Ay senyor, per Déu, si él as mort, mostrats-ma lo cos e fer-l'é sabulir e fer-li-é aytal honor com hom dau fer a fil da rey car sertas él fo fil d'alt prom. —Are garda —dix l'om— delà e sí·l vauràs. Hí él ragardà e víu ·I· cos yaser an tera tot astàs e sangonós. Hí él ragardà tant qua él conach Laonel, lo seu car frare. E lavòs ach axí gran dol qu'él no·s pòch tanir al caval, ans se lexà caser tot armat an tera e yach gran pesa al sòl de la tera. E cant él sa fo drasat, sí dix: —A bel frare, e qui à esò fet? Sertas are no auré yo yamés alegra si aqal qui ve sos pacadós vasitar no·m conforta. E pus que axí as, bel dols frare, que la compaya de mi e da vós as pertida, sel que yo é pras a compayó e a mestra m'acia compayó e·m guart an tots perils, car da huymés no é pansament

ne cura sinó da ma ànima, pus que vós sóts traspasat d'asta vida. Cant él asò ach dit, sí pras lo cos e lo lavà molt laugerament, e·l mas an la cela. E puyxs dix an eqal qui da prop li astech: —Senyor, per Déu, digats-ma, si vós sabats, as en pres monastir ni raligió hon yo puxa aqast matre? —Hoc —dix él—. Así prop à ·I_a· capela e ·I_a· tora hon él porà bé antrar e s'í porà ben soterar. —Senyor, per Déu, are m'í manats. —Yo us hi manaré vola[n]tés —dix él—. Vanits aprés mi. E Baorts saltà mantinent sobre les anquas de son caval e portà devant, so li fo semblant, lo cos da son frare. E no anaren gayra que éls vaéran denant ·I_a· tora fort alta a maravale, e denant avia ·I_a· maysó vela e dasfeta an semblansa de capela. E dascavalcàran abdosos e antràran dadins e matéran lo cos sobre ·I_a· caxe de marbre que astava an mig loch de la maysó. E Baorts sarquà amunt e aval, mas no trobà aygüe banayta, ne crau ne naguna veraya ansaya de Jesucrist. —Are lexam —dix l'oma—

así lo cos e anam albargar an asta tora tro que sia demà, que yo ravandré per fer lo sarvici a vostre frare an est loch. —Com —dix Baorts—, senyor, sóts vós pravare? —Hoc yo —dix él. —E con ma conaxats vós, que axí tost com vós ma vés m'apelàs per mon nom? —Yo us conach —dix él— mils que vós no us cuydats, axí com sel que vós avats fet an molts lochs moltas belas proasas. —Are lexam —dix Baorts— asò, mas pus que vós sóts prevare, sí us prech aytant con yo sé ne pusch que vós ma digats la significanse del meu sopni que anit fiu e d'altre cosa on yo som an dupta. —Dayts-m'ó —dix l'oma— e yo diré-u-sa·n la varita[t]. Hí él lo y contà mantinent. E aprés li dix dels ·III· ausels, con la ·I· astach blanch e l'altra nagra, e del fust podrit e da las ·II· flos. —Yo te·n diré —dix él— are ·I_a· partida e demà te·n diré lo romanent. Lo blanch housel significa ·I_a· donzela bela e rica e da velens géns, que t'ame longament e·t vendrà pregar sertanement que tu sias son amich e son acostat. E so que tu no volias ras holtrayar, significa que tu t'escondiràs hí ela se n'hirà mantinent

e morà de dol si no ta·n pran piatat. E lo nagre ausel significa tan gran crualitat que ela ferà per ton ascondir. Car per bondat que tu ayas ne per craensa da Déu no l'ascondiràs tu pas, ans ho feràs, vaneglòria del món, e sí·n vandrà sí grans mals d'eqaste cose que Lancalot, ton cosí, na morà, car los parens de la donzela lo n'auciran, hí ela morà de dol que aurà de l'ascondiment. E per so poran ben dir que tu ést homaer da la ·I· e de l'altre, axí com tu ést huy astat da ton frare que pogueras huy aver astort largament sí tu·t volguesas, cant tu anist aydar a le ponzela que no ta [par]taya ras. Are guarde a hon a mayor dapnatga, que la ponzela fos daspo[n]celade o ton frare, qui as dels malós cavalés del món, sia mort. —Sertas, senyor, més valgre que totas quantes poncelas à el món fósan desponcelades, que no fa com mon frare as mort. Cant Baorts hoy sel an què cuydà sí gran bontat davisade e él víu lo blasma de so que él ach fet de la donzela, no·s sebé quà·s

dixés. E li damandà: —As tu hoïda la significanse de ton sopni? —Senyor, hoc —dix Baorts. —Are as an tu —dix él— da Lancalot, ton cosí, car si tu·t vols, tu·l poràs astorsa de mort asò que tu més no·l vauràs te n'avandrà. —Sertas, sényer, —dix Baorts— no as ras al món qua yo no fés per monsenyor e mon cosí astorsa da mort. E lavòs lo menà a la tora, e cant él entrà laÿns, sí trobaren donas e donzelas e cavalés qui ancontra éls vanían, e dàyan tuyt a Baorts: —Senyor, ben vingats vós. E·l menaren an le sale e·l dasarmàran. E cant él fo romàs an cos, sí li aportaren ·I· rich mantel ab pane d'armini e matéran-lo-li per lo col e lo asiguéran an ·I· lit e lo confortaren tuyt e li féran gran yoya, tant que éls li féran gran partida de sa ira hoblidar. E an asò qu'éls fàyan lur yoya e lo confortàvan, hix-vos d'una cambre ·I_a· donzela axí bela que parech que an ela fos tota la bautat del món terenal. E fo sí ricament vastida com sí ela agués totas las ricases del món. —Senyor —dix ·I· cavaler a Baorts—, veus aysí ·I_a· dopna de saÿns que

as la pus bela e la pus rica del món, e sela que plus vos amé, e us à esperat lonc temps axí com sela qui no vol nul cavaler per amic sinó vós. Cant Baorts antès sela paraule, sí fo tot asbalaÿt e, tantost com él la víu acostar, sí la salu[d]à, hí ela li ret las saluts. E puyxs s'asech costa él e parlaren ansems de moltas cosas. Hí ela lo raquarí qu'él sia son amich. E con ela l'à emat e l'ame encara sobre tots los hòmans del món terenals e sí él li vol holtreyar son fill, ela·l ferà lo pus rich hom de tot son linatge. Cant Baorts antàs sela paraula, sí·n fo axí hirat que plus no pòch éser, com sel que an nula manera no vol trancar sa castedat, e axí no·s sebé qà·s rasposés. Hí ela li dix: —Quà~s asò Baorts? No farats vós a le mie volantat? —Dopna —dix él—, no à axí rica dopna al món que yo faés a se volantat aquaxa cosa. An aqast punt hon yo son are, ni ela no ma·n dau raquarir gens, que mon frare yau así mort, que adés l'àn mort no sé per qal raó.

—Baorts —dix ela—, no guardats vós asò. A vós cové que fesat[s] so de què yo us raquir, que vós yagats costa mi. E sapiats que, si yo no us amàs mils que altra dopna no f·a homa, yo no us an pregaré pas, que asò no as custuma ne manera que famne prech homa, abans astraya cosa és. Mas las grans bautats que yo ày tots yorns vistas an vós e las grans amós per quà yo us é tots yorns amat en mon cor tant que a mi cové que yo us diga so que yo é tots yorns salau. Per so us prech, mon dols amich, que vós ma donats so que yo us raquir, so as, que vós yagats anit costa mi. Hí él dix que n·ó ferà an nula manera. E cant ela antès sela paraule, ela fau semblant de dol, qu'él sa cuydà verament que ela·n morís, mas tot asò no li valch ras. E cant ela vau que no y pudia pandre, sí li dix: —Baorts, asats m'avets menade per noves, e per est ascondiment moré yo devant vós. Lavòs lo pran per le mà e lo mena an tal loch hon él pogués ver com ela moria, e lavòs sí li dix: —Astats vós así,

e vaurets com yo moré per vós. —Sertas, —dix él— no u vauré pas. Hí ela dix en aqals de dins qua·l tinguésan, hí éls dixéran que sí farian. Hí ela muntà sobtàs sobre l'alta tore desús los marlats e menà ab sí ·XII· donxelas. E cant elas fóran muntades, sí dixéran: —Ho franch cavaler Baorts, ayes marcè de nós totes. E si vós asò no volats fer, nós nos lexaram totes caure d'esta tora. Sertas, si tu, per tan pocha cosa, nos lexas morir, anch cavaler no fau ten gran desleyaltat. Hí él asgardà e cuydà·s que fosen gantils donas e asaltes donzeles. E sí li·n pras asats gran dol, no per tal que él n'és asats ben aconselat, que él amerà més que elas pèrdan lus armas que él la sua. E sí los dix que no ferà res per lur mort ni per lur vida. Hí elas sa léxan córar mantinent de l'alte tora en tera. E cant él víu aysò, sí fo trop asbalaÿt, hí n'ach sí gran marevela qu'él alsà le mà e·s senyà en continent. E tantost ach antorn luy sí gran crit e sí gran ramor que a él fo semblant que tots los anemichs d'Infern fósan en aqal loch. E lavòs regardà tot antorn luy

hi él no víu ni la dona ni la tora ni ras qu'él agués vist dabans, anfore solament ses armas qu'él avie aportades en la capela hon él cuydà aver son frare aportat mort. Cant él víu asò, sí·s pansà mantinent que asò avie fet l'Anemich, aqast aguayt, qua·l volie menar a perdició del cos e de la ànime. Mas per la virtut de Jesucrist ne fo ascapat. E lavòs yuhí ses mans devés lo sel e dix: —Pare Selestial, benuhirat sias tu qui [m']às dat forsa e poder de combatre contre l'Anemich, e m'às holtreyade avar la victòrie de le batale. E lavòs enà là hon cuydà son frare aver lexat mort e no·l trobà. Lavòs as pus sagur que debans, car are·s cuyde él bé que no sia mort, e que asò sia estat tot vent. Lavòs enà e ses armas e les pras e s'ermà mantinent e muntà sobre son caval e partí·s de la plase hon los anemichs avien estat qui aytal esalt li avien fet. E cant él ne fo partit, sí cavalcà tro a le nuyt e sí ascoltà e hoí ·I_a· asquela a le sinestre part e sí as fort hirat de sela aventure. E tornà

e sela part e no astech gayre qu'él víu ·I_a· capela cloze de bon mur. Hí él vanch a le porta e sí tocà tant qu'éls li hobríran, hí él entrà mantinent dedins. E cant los frares víran qu'él as armat, sí·s pansaren tantost que él as dels cavelés arans e dels compayons de la Questa. Hí éls lo descavalcaren e lo maten an ·I_a· cambra per desermar, hí él dascavalcà mantinent éls li fan tant d'onor com fer pòdan. Hí él dix a ·I· vel homa qu'él sa cuydà bé que fos pravera: —Senyor, per Déu, menats-me a ·I· dels frares de laÿns qui sia pus prom al vostre sient e de milor vida, cor molt m'as avengude huy ·I_a· vantura molt maraveloze d'on yo·m hul conselar a Déu e a él. —Senyor en cavaler —dix lo prom—, vós hirats per mon consel a l'ebat, car eqast és, al meu sient, lo pus prom de saÿns de clarasie e de bone vide. —Senyor —dix Baorts—, yo us raquir per Déu, que vós m'í manets. Hí él li raspòs que sí ferà molt volentés.

Lavòs lo menà an ·I_a· capele hon lo prom astave, e cant él lo y ach mostrat, sí se·n tornà. E Baorts vanch evant e sí·l seludà e lo prom li anclinà sa testa e puyxs li demané qui as él ne què quer. E Baorts li dix que él as ·I· cavaler arant. E puyxs li comtà l'avantura qui al yorn li era evangude. E cant lo prom l'ach escoltat, sí li perlà e li dix: —Senyor en caveler, yo no sé qui vós sóts, mas per mon cab yo no·m cuydaré pas que a caveler de vostres dies pogués éser axí forts com vós avets estat huí. Vós m'avets dit tal efer d'on yo no us poria aconselar a ma volentat, car trop as vespre, mas vós hirats reposar e manyar. E demà matí revandrets parlar ab mi e lavòs vos aconselaré mils que yo poré. E Baorts se·n partí tantost e comandà lo prom a Déu, qui asats pansà en aste cose que Baorts li avie dite. E comandà els frares de laÿns qu'él sia servit bé e richament, car esats és pus prom que hom no·s cuyda.

Sela nuyt fo Baorts servit pus que él no volgre, hí éls li aparelaren carn e d'altras viandes. Mas él no manyà cor pa e ayga, tant no lo·n convidaren e manyà tant com a él plach ni li fau master, mas altre cose no manyà él pas, com aysel que an nule manera no volch traspasar la panitència qu'él s'avie caregade en lit hí en viande per comandement que li n'àgan fet. Al matí, com él ach hoïdes matines e misa, l'ebat, que no·l volch gens hoblidar, evanch a él e li dix que bon yorn li donàs Déu. E Baorts li raspòs etrestal. E lavòs sa triaren a ·I· depart, e dix-li l'abat que li comta tot so que li as esdevangut daspuyxs que él as antrat en la Questa del Sant Grasal. Hí él lo y comtà tot mot a mot, so que li era evangut e so qu'él avie vist an son sopni en an vallant. E puyxs pregà·l que li diga la significanse de totes las coses. Hí él pensà ·I· poch e dix que lo y dirà volentés. Lavòs dix: —Baorts, com vós agués rabut l'Alt Mestre e l'Alt Senyor a compayó, so as a dir, com vós agués rabut Corpus Xristi, sí us matés an le vie per saber si Nostre Senyor vos

donàs a trobar l'alta viande que avendrà al caveler de Jesucrist e als verayes pròmans d'esta Questa. E vós no agués gayre cavalcat, com Nostre Senyor vós vanch ancontra en semblance d'ausel e us mostrà l'angoxa e la dolor que él sofarí pa[r] sos pacadós cant él fo mès an la crau. E sí us diré com vós lo vaés cant l'aucel vanch a l'arbre que astac sens fules e sens fruyt, e·l comensà e regardar los seus auselons e víu que no n'í avia nagú viu, e mantinent sa mès antre éls e comensà a farir de son bech, tant que le sanch n'axí fore e morí alí matex, e de la sua sanch revanguéran los auselons vius qui morts astaven. Asò vaés vós, are us diré yo so què significa. Lo gran ausel significa Nostre Senyor, que formà e sa semblanse e a se manere home e, per so con él fo gitat de paradís per sos pecats, Nostre Senyor vanch an tera, hon él trobà le mort que de vida no n'í avie punt. L'arbre que

vós vaés sens fula e sens fruyt significa lo món hon él no hach sinó mal e trebal e pobrese e fratura de tots béns, car pobre era él sens fale com Déus formà home per home hí él no y fo conagut ne honrat. Los aucelons signifícan l'umenal linatge qui ladonchs estaven morts en lo món que tots n'enaven en Infern, axí los bons com los mals, mas no pertant que als bons no anaven en lo pus pregont loch d'Infern, axí com los mals fayen, ans enaven en loch hon no avien mal, sinó ascuredat. E cant lo fil de Déu ho víu, ach pietat de sos amichs e muntà el l'arbre, so as, an le creu e fo là ferit del bech, so as, de la lance, al costat tant que le sanch n'exí e de sela sanch axiren sans los auselons, so as, que de la sua sanch fo rastaurat tot l'umenal linatge de mort durable, car él los trasch d'Infern hon tots astaven morts e sens vida. Aqastes bautats són que Déus fau a mi e a vós hí a tots los altras pacadós e a tots

sels qui n'exéran tro a le fi del món. Axí·s venc él demostrar en semblanse d'ausel per so que vós no duptats a morir per él sinó tan poch com él fau per vós. E puyxs vos diré de la dopna que lo rey Amans avie donade se tera a gardar. Per lo rey Amans deus tu entendre Jesucrist, qui as senyor del món que pus verayement ame, e pus trobà hom an él dolsor que hom no pot trobar en hom terenal. E sí le deseretà l'altre dopna d'aytant com ela pòch, sela dona qui de la tera fo gitade. E vós fés le betale per ela e vansés l'altre qui per ela·s combatia, are us an diré la significanse. Nostre Senyor ach mostrat qu'él avie le sanch ascampade per nós e per sos pacadós. E vós anparàs tentost ·I_a· batale per él e fés bé, com per la dopna la prangués. E per ela antenam nós Santa Asglaye qui té e governa Sancta Crastiandat an dreta fe e an dreta craensa, qui as lo dret aretatge de Jesucrist. E per la dopne qui le deseretave e la garegave, devam nós antendra la Veya Lig, so as, l'Anamich que

tots yorns garega Sancta Esglaya e los seus. Cant le yova dopna vós ach contade la raó que l'altre dopna la garegave en tal manera, vos anperàs le betale axí com vós degués fer, car vós érats cavaler de Jesucrist per què vós astàvets a dret per defendre Sancta Esglaye. La nuyt vós avanch Sancta Esglaye e[n] semblanca de fambre trista e falone e que la deseretaven, e no vanch ab roba de yoya ni ab roba de feste, ans vench ab roba trista e nagra per ira qa·ls seus meteyx li fan, so són los crestians pacadós per so qa us an prengués mayor pietat. E per lo nagre ausel qa us vanch veser devam ancare antendre Sancta Asglaya qua us dix: "Yo són negre mas yo son blanch". E per lo blanch ausel qa us vench en semblanca de neu, davem antendra l'Anemich. E sí us diré com as lo signa tot blanch per defors e nagre per dadins, so són los hipòcritas que són per dafors blanchs e sémblan que sían servidós de Jesucrist, mas éls són dadins sí nagras

e sí horibles de horaduras e de pacats que éls són molt hoblidats a Nostre Senyor, cor éls angíyan trop volentés lo món. Dels ausels qui vanch denant tu an durment axí fust tu asvetlat. E asò fo com l'Anemich sa trobà ab tu en semblance d'oma de religió, qui·t dix que tu avias lexat ton frare ausiure. E de so·t mantí él, com ton frare no as gens mort, ans encare viu. Mas él ho daya per so qu'él ta volia fer antendre folia e menar a lucxúria hí a desesperance e sí t'aguera él mas en pacat mortal perquè tu agres falit al Sant Grasal. E sí t'ày are mostrat qui fo lo blanch ausel e qui fo lo nagre ausel perquè tu anparest le batale per la dopna en contra l'altre. Are·t cové que yo·t diga la significanse del fust pudrit e de les ·II_es· flos. Lo fust podrit qui astech sens forsa e sens virtut significa Laonel, ton frare, qui no à en sí nagune virtut de Nostre Senyor. La podridura significa la moltitut dels pacats mortals qui dedins son cos són amegats, per què hom

lo·n dau apelar fust podrit e varmanós. E per les ·II_es· flos qui astaven a le drete part signifícan ·II· vèrgans. La ·I_a· sí as lo caveler que vós nefràs hir, e l'altre la ponsela que vós astorsés. La ·I_a· de les flos s'acostave e l'altre, so fo lo caveler qui près la donzela per forsa e la volch desponcelar e tolra sa blanchor, mas lo prom les departí, so fo que Nostre Senyor, no sofarí gens que lur vergenitat fos axí perduda, ans vos hi menà per so que vós les dapartísets e selvàsets a cascú sa blanchor. E lo prom vos dix: "Baorts, molt seriets nisi si les ·II_es· flos lexats perir per eqast fust podrit. Are garda si tu ho fist bé com rastaurest les ·II_es· flos an què no volguist resta[u]rar lo fust podrit". Asò us comandà él e vós ho fés, d'on él vós n'à molt bon grado. Cant vós vaés vostre frare que·ls ·II· cavelés se·n menaven batent e vós lo lexàs e coragués sus al caveler qui se·n menave la poncela. Hí ela vos pregà sí dolsament que lexàsets la natural amor de vostre frare e que presesats la sobirane amor del rey del sel. E sí anàs a le donzela acorar e lexàs

vostre frare menar en peril de mort. Mas sel per qui vós sóts an est servay fau per vostre amor ·I· bel miracle, com de present cayguéran morts los ·II· cavelés qui vostre frare menaven batent, hí él se desligà e près les armes de ·I· cavaler e lo caval e sí·s mas an le Questa ab los altras cavelés. E d'esta aventura sebràs tu sertanitat. De so que tu vayes, que de les ·II_es· flos axiria fruyt, significa que del caveler axirà encare linatge gran, d'on él aurà de promàs e de bons cavelés que hom los daurà ben epalar fruyt. Axí metex n'exiran de la donzela. E si él axí fos avengut que éls aguesen pecat, agren perdut lur poncelatge e Nostre Senyor ne fóra molt hirat e molt despegat qu'éls fóran perduts an cos e an arma. E asò astorsés vós, perqà us an dau hom apelar caveler selastial e servidor de Jesucrist bo e leyal e sí m'ayut Déus, sí vós fósets terenal, axí alte evantura no us fóra evangude que vós deliuràsets los cavelés de Nostre Senyor d'onte terenal e l'arma de les panas d'infern.

Are us é mostrade la significanse de les aventuras qui us són avengudes daspuyxs que vós agués rabut vostre selvador. —Senyor —dix Baorts—, vós dayts var qua le m'avets devisade e mostrade. E sepiats que yo asteré tots yorns pus alegre aytant com a mi ne sovendrà. —Are us prech —dix lo prom— que vós pregats per mi, car sí m'ayut Déus, yo creu que Nostre Senyor hoirà pus laugerament vós que no ferà mi. Hí él se tench per egreugat, axí com sel que molt se té per ahontat de so que l'ebat lo té pus prom qu'él. E cant l'ebat e Baorts agren parlat ansems gran pesa, sí·s partí Baorts de laÿns e comenà l'ebat a Déu. E sí cavelcà tot lo yorn antrò al vespre qu'él vench a ·I_a· vela dopna que molt bé l'aubarga. E al matí él se mas an le via e cavalcà tant qu'él vanch a ·I· castel qui era apelat Jubela, e seya an ·I_a· val. Tant qu'él vench ves lo castel e sí ancontrà ·I· servent qui enave a gran cuyte ves la forest. Hí él vanch a él e li demandà si él sebia novelas. —Hoc —dix lo servent—, que demà aurà devant eqast castel ·I· tornagement trop marevelós. —E d'eqals gens? —dix

Baorts. —Del comte de Pelàs e de la vela dopna de saÿns. Cant Baorts hoí sela paraule, sí·s pencà qu'él romandrà huymés laÿns, cor no pot éser manys qu'él no vega demà algun compayó de le Taule Redona en aqal tornagement "e tal hi porà venir que·m dirà noveles de mon frare, hó per vantura mon frare matex hi vendrà si él as e se·n pres". Lavòs se·n tornà ves ·I· armitatge qui astech e la dreta part de la forest. E cant él fo elà vangut, sí y trobà Laonel, son frare, qui astech tot desermat denant le capela e astech a son lats arborins per éser demà el tornagement que en sela part devia éser fet. E cant él lo víu, sí n'ach sí gran yoya que no us sebria dir. Ladonchs descavalcà e li dix: —Bel frare, cant vangués vós así? E cant Laonel l'antès sí·l conach en la paraule e anch no·s moch de son loch, ans li dix: —Baorts, no romàs pas en vós l'altre yorn que yo no fos mort, cant los ·II· cavelés m'enmenaven batent e vós me lexàs enar que anch no m'aydàs, ans enàs secorar a le donzela que lo caveler

se·n portave e lexàs-ma en peril de mort. Anch frare no fau ten gran desleyaltat e per alò no us asegur yo an fore de la mort, car ben l'avets servida. Are us gordats huymés de mi, car ben sepiats que vós de mi no porats avar sinó la mort en qualque loch que yo us puxa trobar sí tost cant yo seré armat. Cant Baorts víu que son frare as axí faló anvés luy, mantinent se mas denant él a yonolons e sí li clamà mercè mans juntas e lo pregà per Déu que li perdó. E Laonel li dix que no pot éser, qu'él li à tant fet, que no li perdonerà pas, ans l'auciurà si Déus li ajuda ni si él pot vanir al desús d'él per nula aventura. E per so no li volch pus parlar, ans se n'antrà en la maysó de l'armite, hon él avie ses armes meses e mantinent les pras e s'ermà molt bé. E cant él fo armat que no li falí res, sí vanch a son caval e muntà e dix a Baorts: —Gordats-vos de mi, cor si Déus ma consel, yo no faré de vós sinó so que hom dau fer a traidor, car sertas vós sóts lo pus desleyal caveler del món, ne anch no axís

d'exí prom com fo lo rey Baorts de Gaunes qui angenrà mi e vós, e muntats en vostre caval e sí·n serets pus alt, car si vós no u féts, yo us ausiuré axí com vós sóts a peu e sí·n serà l'honta mia e lo dapnatge vostre, mas de so l'onte no ma·n cal, car més huy yo éser blasmat de moltes géns, que no éser axí àvol com vós sóts. Cant Baorts víu aysò que a combatre li avania, no·s sebé quà·s faés, car combatre ab son frare no u farà él ab sa volentat an nula menera, per so com Laonel as de més yorns e dau-li portar revarència e honor. E per so no·l vohia nefrar an nula menera. E tota via e per so que él sia pus sagur, munterà él an son caval, mas encare l'esegerà ·I_a· vau per seber si él troberà naguna marcè ab él. Lavòs s'eyonolà devant él e denant los peus de son caval e plorà molt tenrament e dix: —Bel dols frare, ayats mercà de mi e no m'auciats, mas eyats en remenbranse la bona emor e la gran que deu éser antre mi e vós. De tot so que Baorts dix, no ach cura Laonel com aysel que l'Anemich avie ascalfat a ausiure son

frare. E Baorts astech tota via denant él a yonolons e li clamé marcè mans juntes. E cant Leonel víu que no·s prania e al[t]re ni·s levave, sí anpany holtre son caval e fér Baorts del pits del caval sí durament que l'abaté an tera tot envés. E al caure qu'él fau, él se cascà molt. E Laonel li va ab son caval desús lo cos, tant que tot lo qascà. E Baorts se plany de gran mal qa·s sentí e sí cuydà ben morir sens confació. E cant Laonel l'ach aytal eperelat qu'él no·s pot levar, ans a perdut tot son poder, sí descavalcà car vol-li telar sa testa. E cant él fo descavalcat, él li ve arencar l'em de la testa, e lavòs vanch corent l'armitè de laÿns que molt era hom de grans yorns e avie hoïdes les paraules que éls avien dites abdosos. E cant él víu Laonel que li volc arencar l'em e telar se testa, sí·s lexà caser desús él e dix a Leonel: —Franch caveler!, per Déu ajas marcè de tu e da ton frare, car, si tu l'ausius, tu feras molt de pecat, hí él serà mort del cos e yamés no auràs honor an te cavelaria ni antre cavelers, que d'él serà trop gran dapnatge per so con él as ·I· dels pròmans del món

e dels malós cavelers. —Si Déu ma consel! —dix Laonel— Senyor an prevare que si vós no us partits de sobre él yo us auciuré e per asò no serà él gens quiti. —Senyor —dix— yo àm més que vós m'auciats que no a él, que de mí no serà ten gran depnatge de la mort com seria le sua e per so yo hul morir e que él no muire. E sí·s gità desús él e l'abresà per mig les aspatles. E cant Laonel víu aysò, sí trasch l'aspase del foure e farí lo prom tan durament que él l'aucís. Cant él ach asò fet, no·s ratanch él gens de son mal telent, ans près a son frare l'em e lo y daslesà per telar-li la testa. E sí l'agre mort sens fale en aqal punt, mas de cela part vench ·I· caveler de la maysó del rey Artús e compayó de le Taule Redona qui s'epelave Cologronals. E cant él fo là vengut e víu lo prom mort, sí·s merevelà molt què era estat. Levòs regardà Laonel qui volch son frare alsiure e li ach ya l'em deslesat, e vanch mantinent de gran emor que ach e Baorts. E sí descavelcà e près Laonel per les aspatles e tirà·l axí fort qa·l fau tornar anrera, e·l li levà de les mans e dix: —Qà~s

asò, Laonel? sóts vós horat ne axit de vostre seyn que volets auciure vostre frare qui as lo pus prom del món e lo malor caveler? Asò no us sofaria nagú qui prom fos. —E com! —dix Laonel— Volats-lo·m vós defendre? —Sertas, hoc. —Si vós pus vos n'antrematets yo lexeré él e pandré vós —dix Laonel. E sel lo s'esgardà qui tot fo asbalaÿt d'este paraule e dix: —Asò huy yo. Hí él dix que "ya per vós ni per altre no romandrà que yo no l'aucie, car él m'à tant fet qu'él à ben servida mort". E corech-li sus e volch-lo farir per mig la teste e Cologranaus se mas al mig d'apdós, hí él li dix que sí él huymés as ten ardit qu'él mate an luy mà e·l as vangut a la betale. Cant Laonel antès sela paraule, pras son ascut e demenà a Cologronaus qui él as, hí él se nomenà per son nom e cant Laonel lo conach, sí lo desefià e li corach sus ab l'espase treta e li donà grans colps per mig l'em pus fortment qu'él pot, e cant él víu qu'él as vengut a le mascle, e·l trasch l'espase e corach pandre son ascut que avia gitat en tera. Hí él era bon

caveler e de gran forse e sí·s defensà molt vigorosament. E durà le betale tant que Baort se fo dresat en sientas ten angoxosament que él no cuydà evar podar an cí si Nostre Senyor no li ayde. Cant él víu Cologranaus qui ab son frare se combatie, sí fo molt dolent, car si Cologronaus l'ausiu devant él hí él ame tant son frare qu'él no serà yamés alegre. E si Laonel ausiu Cologranaus, l'honte serà sue, car él sab bé que él no comansà le mascle sinó per él. E d'aste cose as molt hirat e sí los anare molt volentés departir si pogués, mas él sa dol tant que no à poder de sí a defendre. E sí asgardà tant que él víu que Cologronaus as molt al desots de le batale, car Laonel as de gran caveleria e ardit e sí li ach pesegat son ascut e son asberch e son elm e tante avie perduda de le sanch que meravela és com sa pot tanir. Mas con él sa víu axí al desots de le batale, sí ach gran por de morir e regardà e víu

Baorts qui ya s'era dresat, e sí dix: —O! Baorts, per què no·m vanits gitar de mort hon yo son entrat per vós a cecorar qui estàvets pus pres de mort que yo no són encare? Sertas si yo muyr, to[t] lo món vos en blasmerà e us en tendrà per malvat. —Sertes —dix Laonel—, asò no us à master, que vós morets d'esta anpranació, ni él ni vós no·m porets ascapar que yo no us aucia ab aste espase. Cant Baorts antès aste paraule, no·s tanch gens per esegurat, car ben vau que si Cologronaus mor, atresí serà él an peril de mort. E sí fau tant qu'él se levà en peus e vanch a son elm e pres-lo, mes-lo an son cab. E cant él víu l'armitè mort, sí plorà molt tenrament e fau sobre él dol meravelós e pregà Déus que li age marcè e l'arme que yamés per ten poche de cose no morí nul prom. E Cologronaus cridà e dix a Baorts: —Lexar-m'ets vós morir? Si a vós plau que yo moyre, le mort me plaurà, car per pus pro astorse no puyx yo morir. A aqast mot lo fér Laonel, an l'em de l'espase sí que li fau volar l'em an le place. E cant él se santí la testa

nua e descuberta e vau que no li pot ascapar, sí dix: —Bel pare Jesucrist que sofarist que yo·m matés al vostre servay no axí dicnament com yo degra, ayes marcè de me arme que aqastes dolós yo sostendré per bé e per almoyna que yo volia fer, mas cia en panitèncie de mos pecats. E an esò qu'él deya aste paraule, lo farí Laonel ten durament qu'él lo gità mort en tere e al cos comensà·s estendre per le gran engoxa que sofaria. Cant él ach mort Cologronaus, no·s volch gens abtanir ans corech sus a son frare e sí li donà ten gran colp que tot lo fau anclinar eval, hí él tota via s'omilia a él e axí naturalment lo pregà per Déu qu'él lex aste batale estar "car sí s'avé, bel frare, que yo us aucia hó vós a mi, nós serem morts de pecat". —Ya Déu no u mande —dix Laonel—, que yo age marcè de vós e que no us aucia si yo us puch al desús venir, car no és gens romàs en vós que yo no sia mort. E lavòs trasch Baorts l'espase e dix tot en plorant: —Bel frare Jesucrist, no m'astabblascas gens a pecat si yo huy defansar le mia vide contre aqast meu frare. Levòs alsà l'espase e an so qu'él lo volch farir, él hoí ·I_a· vau que li dix: —Baorts, guarde que tu no·l tochs,

car tu·l auciurias. E mantinent develà ·I_a· flame de foch devés lo cel, axí com e flame marevalosa qua·ls escuts de quascú foren cremats, hí éls ne foren sí asbaleÿts qu'éls cayguéran en tera e gaguéran gran pesa al sòl de la tera. E cant éls se levaren, sí gardà la ·I· l'altre fort e véran tota la tera roga antre abdós del foch qua y ach estat. Mas cant Baorts víu que son frare no ach nagun mal, sí loà molt Nostre Senyor de bon cor e de bone volentat. E lavòs escoltà ·I_a· vau que li dix: —Baorts, leva sus e veta·n d'aycí e no tengas més compaya ab ton frare, e veta·n e cavalca ves le mar tot dret e no t'atús an nul loch tro tu hi sias, com Perseval t'espera. Cant Baorts entàs esta novela, sí s'ayonolà en tera e dix: —Pare del cel, banaït sies tu com tu·m vols apelar a ton servay. Lavòs vench a Leonel qui encare astech tot asperdut e gaye astés en tera e sí li dix: —Bel frare, per Déu, perdonats-me so que yo us é fet. Hí él dix que lo y perdona volentés e Baorts dix: —Bel frare, vós evets molt mal espletat d'eqast caveler vostre compayó que vós avets

mort e d'eqast sant hom. E axí per Déu no us partiscats d'aysí tro que·ls cosos sían jus tera e qa·ls fesats gran honor com hom dau fer aytals hòmans com éls són. E dix-li Laonel: —E vós, què ferets? No romandrets tant tro qu'éls sían soterats? —No —dix Baorts—, com yo no puyx, per so com ma·n cové anar ves le mar axí con la vau divina m'à dit. Lavòs se·n partí e·s mas el gran camí qui ves le mar enave. E cavalcà tant per ses yornades, qu'él vanch an ·I_a· capela qui seya sobre le mar. Sela nuyt vanch laÿns, e cant él fo adormit, sí li vanch ·I_a· vau qui dix: —Baorts, leva sus e vete·n dret a le mar, car Perseval t'espere qui astà e la ribe. E cant él hoí este paraule sí·s levà sus e fau-se lo signe de le Sancta Creu en mig son front e pregà Nostre Senyor qu'él lo conduga en aqale via. Hí él se levà e va là hon ses armes avie mesas e sí les pran e s'ermà mantinent e puyxs vanch a son caval e li mès lo fre e la sela. E quant él fo tot aparelat, per so que sels de laÿns no sàpien que él se·n va a·aquale hore,

sí anà sercant per hon él poria axir, tant qu'él trobà e la part dreta lo mur trancat, hon él víu asats bone via e gran. Lavòs vanch a son caval e muntà desús e puyx se·n va ves la trancadura del mur e pesà holtre e sí·s partí de laÿns que nagú no·n sebé res. E cavalcà tant que e la mar vench. E trobà e la riba ·I_a· nau tota cuberta d'un samit blanch e develà del caval e antrà dins e comenà·s a Jesucrist. E axí tost com él fo dadins, sí víu que la nau se partí de la ribe e lo vent la farí en la vela que amenà le nau an tal menera que ben parech que da Déu venia le volentat. E cant él víu que avia axublidat son caval de matre dadins, sí se·n sofarí ab aytant. Lavòs gardà per tota le nau, mas él no víu ras car le nit astech ascura e nagra perquè él no podia ver. Hí él se colgà mantinent alí metex e pregà a Nostre Senyor Jesucrist qa·n tal loch lo conduga hon le arme puxe éser salvade. E cant él ach fete se pregària, sí s'adormí tro al yorn. E cant él fo despertat, sí víu ·I· caveler armat de totes armes anfore de son elm qui astech denant luy. E cant él l'ach ·I· poch gordat, sí conach que aqast és Perseval lo Galés.

E mantinent lo corach abresar, e féran abdosos gran yoya. Hí él asdevanch tot àl asbalaït de so que él sa víu denant luy, car él no·s sab an quine manera pot éser antrat laÿns. Lavòs li demandé qui él era. —Com —dix Baorts—, no·m conaxets vós?. Dix Perseval: —No yo, ans me mareval com vós sóts puscut entrar saÿns, ni vengut, sí donchs Nostre Senyor matex no us hic à portat. E Baorts comensà a somriure d'eqaste paraule e levà·s son elm del cab. E lavòs lo conach Perseval, sí que no seria laugera cose de racomtar le gran yoya qu'éls agren abdós. E Baorts comensà a comtar com él vanch e la nau e per qual emonastament. E Perseval li comtà les aventuras que li éran avengudes an la roche hon él astech, là hon l'Anemich li aparech an guisa de fambre e com él lo menà tro a pecar mortalment. E sí·s sont axí los ·II· amichs ancontrats ensemps e són en la nau que Nostre Senyor los à prastade. Sí asperaren les aventuras tals qua·ls Nostre Senyor las lus volrà donar, e sí sa·n van per la mar ·I_a· hora avant, altre enrera, axí com lo vent los menà. E sí parlaren de moltes cosas qa·s recomtaven

la ·I· a l'altre. E Perseval dix que no·ls fal sinó Galeàs, puyxs li serà se promasa atanguda. Lavòs avisà Baorts com era estat prom. Mas abtant lexa lo comta de parlar d'apdósos e retornaram a Galeàs. Are diu lo comte que, cant lo Bon Caveler sa fo partit de Perseval, qu'él ach restaurat dels ·XX· cavelés qua l'avien qax pres, él se mas el gran camí de la Forest Guaste e anà mantes yornades ·I_a· hore evant, altre enrera, axí que aventura lo menà. E sí trobà laÿns moltes aventures merevelosas que menà a fi, d'on lo comte no·n fa manció en est libre per so con esats agre a fer si volgués matre cascuna per sí. Cant él víu que ach cavalcat per mig la forest del reyalme de Longras, sí se·n partí e cavalcà tot dret ves le mar, axí com li avench en volentat, qu'él pesà denant ·I· castel hon él ach vist ·I· tornagement tro meravelós. Mas tant avie él ya fet d'armes que tot era làs e huyat, e sels de laÿns

avien ya mès en via car trop estaven aqals de laÿns molt malós cavelés. Cant Galeàs víu que aqals de dins agren qax vensut[s] e qu'éls los ausèyan e l'antrant del castel, sí tornà devés éls e pensà·s qa·ls aydàs. E sí bexà le lance e poyí son caval dels esperons e farí lo primer q'àl encontré sí durament, qu'él fau caure en tere, e trencà le lance. E mas le mà a l'espase axí com aysel que bé se·n sebia aydar, e sí se·n va là hon víu le mayor prece. E sí comensà ebatre cavals e cavelés e fau axí grans marevales d'armes, que nagú no u vaye que no n'astigués asbaleït. E monsenyor Galvany qui al tornagement era vangut ab Astor de Mares, per aydar als defós, sí tost com él víu l'escut blanch ab le crau vermale, sí lo mostrà a Estor: —Veus así lo Bon Caveler. Perquè serà asats fol qui·l aspererà, car an tots sos colps no dúran armaduras negunes. An asò qu'éls dayen astes paraules, él vanch corent ves monsenyor Galvany axí con aventura lo y menà e sí lo farí de

le aspase sí durament que li telà l'em e la còfia del fera e sí li trancà lo cuyr tro al test. E miser Galvany cuydé éser mort d'eqast colp casech a tera del caval com sel qui no pòch son colp sostanir, e tench son caval per devant los arsons de la sela. E cant Astor víu son colp, sí·s trasch enrera per so con qu'él víu bé que no seria joch d'él asperar hí encare per so con él lo dau emar de natural emor e selvar e gardar com a son nabot qu'él as. Hí él puny amunt e aval e fau tant en poche d'ora que aqals del castel recobraren, qui éran desconfits. Hí él no fina de farir e de batre cavelés tans com li·n vanien denant tant que sels de fore no cúydan evar secós e meten-sa en fuyte. Hí él los ancalsà gran pesa. E cant él víu que no retornaven, sí se·n tornà axí apertament que no·s sebéran de qal part se·n fo anat e portasen lo preu d'apduas parts. E miser Galvany, qui fo levat, sí angoxà del colp que ach rebut, qu'él no·n cuydé gens ascapar. Lavòs dix él a Estor: —Are m'és avengude le paraule que Lancelot ma dix lo yorn de Pantegosta, que per l'espase del payró hon yo avia mese le mà recrebria

yo aytal colp ans que l'any fos pesat, que yo no·l volgre sentir per ·I· castel, e seria de l'espase metexa, per mon cab, aqaste aspase d'on aqast caveler m'à ferit. E sí puyx yo are veser que le cose m'és avenguda axí com él m'ó promàs. Are consel Déu Perseval, car etrastal no li pot falir que no age d'estes plages. —Senyor —dix Astor—, aus axí durament farit con vós dayts? —Hoc sertes —dix miser Galvany—, que yo no puch ascapar, sí Déus no·m dóna consel. —E què poram nós fer donqas? —dix Astor— Are m'és semblant —dix él— que mon viatge as romàs, pus que vós sou axí nefrat. —Lo vostre viatge —dix miser Galvany— no as pas romàs, mas lo meu sí as tro que a Nostre Senyor plàcie que yo sia garit. En asò qu'éls parlaven axí, sí véngran tots sels del castel. E éls conagren monsenyor Galvany e véran qu'él era nefrat sí durament, e·ls na foren hirats tots los demés —car sepiats que aqast as ·I· dels nobles hòmans del món qui més era emat d'òmans astranys. E sí·l prénan e·l menaren al castel e puyxs lo desermaren e·l colgaren an ·I_a· cambre close. E puyxs trametéran per lo metge e fan-li gardar le plague e demenaren-li

si él porà garir. Hí él los asegurà que él lo rendrà sà i garit dins ·IIII· mesos en tal menera qu'él porà portar armes. Hí éls li promaten que si él ho fa, qu'éls li dían tant del lur qu'él serà rich a tote sa vide. Hí él los dix que éls ne sien sagús que él los atendrà so qua·ls à dit. Are romàs axí miser Galvany laÿns e Astor de Mares que anch no se·n volch partir tro que él fo garit. E sí lo lexam are a parlar d'éls ·II· cavalés que pus no·n parlem e tornam al Bon Caveler. Are diu lo comte que cant lo Bon Caveler sa fo partit del tornegement, qu'él cavelcà axí com evanture lo menà tant qu'él vanch al castel de Corbanich. E sí avench axí qu'él albargà an ·I· armitatge cant él víu que la nuyt era vengude. E sí descavalcà e apelà l'armite, hí él vanch tantost e hobrí la porte. E cant lo prom li ach hubert, él víu que aqast as caveler arant, sí li dix que ben fos él vangut. E sí·l fau desermar e pensà del caval.

E cant él fo desermat, sí li donà lo prom l'aytal viande com Déu li ach prastade, e él la rebé volantés con sel que de tot lo yorn no avie menyat. E cant vench a ore de colgar, sí·s colgà sobre [·I·] fax d'erba qui dadins era. E cant éls fóran adormits, sí vanch a él ·I_a· donzela e comensà de parlar e da cridar: —Galeàs! Galeàs! Tant que lo prom s'esvetlà e li demandé qui era qui aytal hora volia laÿns antrar. —Senyor, yo son ·I_a· donzela qui huy parlar ab lo caveler qui laÿns as. Despertats-lo·m tantost, sí Déu vos consel, car sertas yo l'é gran master. Lavòs vench lo prom a Galeyàs e li dix: —Senyor, ·I_a· donzela vos demande, qui molt vos à gran master. Lavòs se levà lo caveler e vanch a ela e dix: —Donzela, qà us plau? —Yo hul —dix ela— que vós vos armets e muntats sobre vostre caval, e sagits-me là hon yo hiré. E yo us dic verament que yo us mostraré la pus asalte aventura que anch [a] caveler avangués. Cant él hoy aqaste vantura, sí corach a ses armes e las pran al pus aspert qu'él pòch e cant él se fo armat e mase la sela a son

caval, sí cavalcà tentost e comenà a Déu l'ermità e dix a le donzela: —Are podets anar en qual part vós hulats car yo us saguiré hon que vós anets. Hí ela se·n va tentost ab son palefré tant con la pot portar, hí él la segax tota via. E sí an tant enat, que·l yorn sa comensà e cant lo yorn fo bel e clar, sí antraren a ·I· forest, qui durà tro a le mar, qui era apelade Tibisa. E sí cavalcaren a yornade en tal menera qu'éls no menyaren ne baguéran, hí al vespre venguéran an ·I· castel qui astech an ·I_a· val, hí era trop farmade de ·III· coses d'ayga corent e de bon mur fort e alt e de bon val. E la donzela antrà al castel e Galeàs aprés. E cant sels de laÿns la véran, tots diguéran: —Ben siats vengude dopna. E la resebéran ab molt gran honor e li fan molt gran yoya e gran festa con a sela qui lur dona era, hí ela lus dix que fasen yoya al caveler, car él as lo pus prom caveler que anch portàs armes. Hí éls lo van desermar axí tost com él fo descavalcat. Hí él dix a le donzela: —Romandrem-nos huymés saÿns? —No, senyor —dix ela—, com axí tots con nós aurem menyat un poch e ·I· poch dormit, nos n'iram. E cant él fo desermat, éls

agren mases les taules e s'asigueren al manyar e puyxs s'enaren colgar. E axí tost com agren fet lo primer son, la donzela s'esvetlà e despartà Galeàs e li dix: —Senyor, levats sus que temps as d'anar. Hí él se levà. E sels de laÿns aportaren brandons e torsas per so qu'él vés a l'armar. E cant fo armat e muntat a caval, e la donzela fo muntade sobre son palefré, sí·s mas denant. E puyxs sa partí del castel e se·n van a gran cuyta, e Galeàs la sagaxs tota hora. Sela nuyt cavelcaren molt gran hore. E tant enaren que a le mar venguéran. E cant éls fóran vanguts a le mar, sí trobaren le nau hon Baorts e Perseval astaven, qa·ls asperaven e no dormían pas. Elí comensaren a cridar de luny: —Senyor, ben puxats vós venir. Tant vós avem asperat que Déus vos à emenat. Así venits avant e hiram a le vantura que Déus vos à eperalade. Hí él los ret les saluts e puyxs demande a le donzela sí él descavalcarà. —Senyor —dix ela— hoc, e lexats así vostre caval, que axí lexeré yo lo meu. Lavòs descavalcaren e levaren las selas a lus cavals e los frens. E puyxs sa fau Galeàs lo signa de le Santa Crau al mig son

front e comenà·s a Nostre Senyor e antrà en le nau. E ach ten gran yoya com él pòch aver. E mantinent con éls fóran dins, comensà le nau enar a gran presa per so con lo vent la farí an le vela. E sí s'avench an poche d'ora que éls no víran tera ni prop ni luny. E con vench lo yorn, éls sa ragonagueron e ploraren de gran gog que éls avían de so qu'éls seran trobats. Lavòs se levà Galeàs son elm e s'espase, mas son asberch no pas. E cant él víu le nau sí bela e sí rica per dadins e per dafors, sí demendà als compayons si éls sabían d'on era vangude ten bela nau. E Baorts dix qu'él no·s sabia. E Perseval los an comtà tot so qu'él na sebia e dix tot so que li era astat evangut an le roche e com lo prom qui prevare li semblave lo y avie fet antrar "e bé·m dix que yo no romandria gayre que yo no ves vosaltras abdós an ma compaya, mas d'esta donzela no·m dix res". —Per sert —dix Galeàs—,

no ych fóra yo vangut yamés si ela no fos qui m·ic menà. E per sert puch dir que yo ic són vangut més per ela que per mi, car en asta via no ych fuy yo anch ne vosaltras abdós, compayons, no cuydave yo aver compaya ne novelas hoir an ten astrany loch con aqast as. Hí éls comensaren a riura. E puyxs comtà la ·I· a l'altra les avanturas, tant que Baorts dix a miser Galeàs: —Ay, senyor, si ich fos are monsenyor Lancalot vostre pare, are·ns fóra semblant que res no·ns falís. Hí él li raspon que no ich pot are éser sí donchs a Nostre Senyor no playe. Axí parlant se·n va le nau tro a ore de hona nona, lavòs podían éser perlongats tro a L milas del reyalme de Londres. E cant vench pres hora nona, sí arribà le nau entra ·II_es· grans roches en ·I· loch selvatge, sí·s posà e asò fo ·I_a· gran marevale. E cant éls fóran aquí aribats, sí víran denant éls ·I_a· altre nau holtra ·I_a· gran roche estraye hon éls no pògran pasar si éls no anasen a peu.

—Bels senyós —dix la donzela—, aycela nau que vós vesets as l'evantura per què Nostre Senyor vós à ajustats tots ·III· ansems e a vosaltras cové axir d'esta nau e anar là. Hí éls dían que sí feran éls volentés, e sí axiran fore de la nau e prànan la donzela e sí la maten fora de la nau sobre la roche. E sí se·n van la ·I· pres l'altre ves cela part hon éls véran la nau, tant qu'éls hi vanguéran e sí la trobaren pus bela e pus rica que cela hon éran venguts, mas éls se merevelaren de so qu'éls no y véran hom ni fambre. Hí éls s'aproísman e s'acòstan sí éls vaurían negú en la nau. E cant éls volguéran dadins antrar, sí regardaren sobre le nau e sí y vaéran letras ascritas e dayen ·I_a· paraule aspaventable e duptosa e perilosa a tots sels qui dadins volían entrar. Este paraule sí daya an tal menera: "Ho tu, home, qui dedins ma vols entrar, quisqui tu sias, ben te guarde que tu sias de fe ple, car yo son cosa que no à en mi sinó fe. Per so·t guarde bé ebans que tu y antras que tu

no sias entecat com yo no són sinó fe, e fa és craensa. Yo faré en tal menera que tu de mí no auràs ejuda ni sacós e ancare·t faliré en qualque loch tu seràs, e conselat de manyscrasence ya poch ni molt no seràs etant". Cant éls víran las letras, éls las conàgran e sí gardà la ·I· l'altre. Lavòs dix la donzela a Perseval: —Sebets vós yo qui són? —Donsela no us víu anch, al meu semblant. —Are sepiats —dix ela— que yo son vostre sor. E sebats vós, bel frare, per què yo·m fas conàxer a vós? Per so que vós me cregats mils de so que yo us diré. Yo us prech tot mantinent, com a le res del món que yo més àm, que si vós no sóts perfetament crasedor an Jesucrist, que vós an sela nau no antrets, car ben sepiats que mantinent hi peririats, que le nau és tal cosa que nagú qui sia enteqat de malvats visis no y pot romanir sens peril. Cant él hoí asò d'on ela l'emonastà, sí la ramirà e la gardà tant qu'él conach que asò as esats ver. E lavòs li fau asats gran yoya e li raspòs: —Sertas, bela sor, yo y antreré, e sabets vós per què? Per so que si yo son manyscrasent, que yo y muyra com a disleyal, e si yo, ple de fe tal com caveler dau éser, que yo y

sia salvat. —Are antrats —dix ela— tot sagurament que Nostre Senyor as en vós. An so qu'éls dayen aste paraule, Galeàs, qui astave denant éls, levà le mà e sí·s senyà del senyal de la Sancta Crau an mig sa fàs e puyxs antrà en le nau. E cant él fo dadins, sí la comensà a regardar amunt e aval. E la donzela entrà tot mantinent, e aprés Baorts e aprés Perseval. E cant éls fóran antrats, éls an regardat an sus e an yus e sí díuan que·n tera ni an mar no·s cuydaren éls gens trobar nau de ten gran bautat com aste lus semble. Cant éls agren sercat tots los anglas de laÿns, sí ravéngran anrera al cos de le nau e víran ·I· drap blanch an guisa de cortina astés per desús ·I· gran lit. E Galeàs vench al drap e sí·l levà e víu per dasots lo pus bel lit del món ne que anch vaés ne que anch hoís parlar. Lo lit astech gran e rich e al cab ach ·I_a· corona d'or. E al peu avia ·I_a· aspase qui astech atrevés del lit tan rica e ten bela que asò fo ·I_a· gran marevela e astech treta del foura ben mig peu. Sela aspase era da moltes e diversas fay

sons, car lo pom astech de ·I_a· pedra qui à en sí totes les colós que hom puxa trobar. E quascuna de las colós avia ·I_a· virtut. E al foura de l'espase era de bé ·II_es· costas qui éran de ·II_es· diversas bístias. La ·I_a· era d'una manera de serpent qui abitave an Salidoyna més que en altre tera e sí era apelade la serpent qui Panpelufles. De la serpent as aytal virtut que si om tenia ·I_a· de les costas hó de sos hosos, él no auria paor de gran calor ni per forsa ni per trebal que fase, ans as tots yorns amasurable tant com él le tendrà. D'equale virtut era la ·I_a· costa del foura. E l'altra era d'un paxó qui no era trop gran e sí astave al flum que hom apela Heufrates e no pas en altre aygue. Est paxó és epelat Hordonax. E sas costes són de tal forse e an tal virtut que nul hom qa·n tenga ya tant con él na tindrà, no li sovendrà da dol ni da yoya qu'él age aüt, sinó tant solement de so per què él l'aurà presa. E tantost com él l'aurà posade, sí·s panserà tot axí com se faye e con era acustumat. Aytal forsa e virtut avien les ·II_es·

costes qui éran al foura de l'espase e sí éran cubertas d'un sendat varmal trop rich, tot ple de letres qui dayen: "Yo són mareveloze a var e marevaloza a conaxer. Car anch negú no·m pòch pandre per gran mà que age aüda, ne ya nagú no·m pandrà, an fora ·I· sol. E aqual peserà tots sels qui denant li són vanguts e qui aprés da luy vendran". Axí dían las letras del foura. E axí tost com éls les agren vistas, sí gardaren la ·I· l'altre. —Sertes —dixéran éls—, así podam veser marevales. —An nom de Déu —dix Perseval—, yo asegaré aste aspase per traure. Lavòs mès mà pel foura, mas anch no l'an pòch trer. —Sertas —dix él— are sé yo que les latras dían veritat. Lavòs hi mas le mà Baorts, mas él no pòch res fer. E cant éls viron asò, sí dixéran a Geleàs: —Senyor, eseyats vós aste aspase, car nós sebem que vós acabarets aste aventura an què nós avem falit. Hí él dix que no l'esegerà ya tro que él vage tota le manera de l'espase. —Car yo vag esats mayor marevela que yo no víu anch més. Are regardaren l'espase qui astech tant treta com vós avats hoït fora del foure, e sí víran latras altras qui astaven varmeles com a sanch e dayen: "Ya nagú no serà sí ardit

que d'eqast foura ma traga fora, si él no dau mils farir que altre e pus ardidament. E sapiats verament que a él no falirà que no sia mort hó aontat, si él no as milor caveler del món". Cant éls agren legidas les letras, sí dix la ·I· a l'altre: —Sertas yo volria aqaste aspase eseyar de trer fora del foura, mas, pus astes letras díuan axí fort, yo no y matré le mà. Este paraule dix Baorts e Perseval. —Bels senyós —dix la donzela—, sepiats que del trer de l'espase no as vedat sinó a ·I· tot sol, e sí us diré com yo ho sé. Él avench ya à pesat gran temps que aqaste nau aribà al reyalme de Londras. An eqal temps hi avia gran gera e marevalosa entre lo rey Lampar que fo pare del rey Maynes e lo rey Verlan qui Saraÿn avie astat tots los yorns de sa vida. Lavòs sa féran crastians novelament que hom los tania los pus promas del món. E ·I· yorn s'avanch que·l rey Verlans e·l rey Lampar agren lus géns ayustades e ayustaren-se pres de la marine hon aste nau fo arribade tant que·l rey Verlans fo vangut a desconfita. E cant él sa víu axí desconfit e sos hòmans morts, sí ach paor de mort. Lavòs vanch an eqaste nau, qui alí era aribade, e sí antrà dedins, e cant él ach trobade l'espase, sí la trasch fora del foure e s'isqué mantinent

de la nau e trobà an le via lo rey Lampar, l'ome del segle de tots los crastians. E com lo rey Verlans víu lo rey Lampar, sí dresà en contra, amunt l'espase. E fer-lo sus an l'em sí qu'él fané él e son caval tro a tera. Aytal fo lo primer colp d'esta espase que al reyalme de Londres fo fet, e sí n'avench sí gran meravela per aste hocasió an los ·II· reyalmes que las teras no randéran plus asplet nagú ni als arbres nagun fruyt, ne ayguas no trobaren. E per so apela hom los ·II· reyalmas la Tera Guaste, per so que per aqal malvat colp fo axí guastade durament e despulade. Cant lo rey Verlans víu que l'espase se tranquave axí durament, sí·s pensà qu'él ratornerà per pandre lo foure. Lavòs tornà e la nau e tornà l'aspase al foura e axí tost com él ach asò fet, sí casech mort devant lo lit. E axí as fort provade aste aspase que nagú no la traurà del foure que no·n morís e no·n fos nefrat. E sí romàs lo cos denant aqast lit tant que ·I_a· ponsela lo·n gità, car no avie al món home sí ardit que dedins aste nau gosàs entrar.

—Var és sert —dix Galeàs— que aqaste fo molt marevaloze aventura. E yo crau bé que ya sia avengut axí com vós avets comtat, cor asò no dix yo gens que aste aspase no cia asats pus marevaloza que nula altre. —Donchs, senyor —dix la donzela— sofarits ·I· poch tant que vós ayats mils regonagudes las letras e les marevales qu'y són grans. E lavòs comensaren a regardar lo foure, mas éls no sebéran anch de què pòch éser, hí era de cuyre de serpent. E no per tal qu'éls vayen q'astave varmay com a rose, e sí y avie letras desús ascritas qui éran les hunas d'aur e les altras d'argent. E cant vench a regardar la corage, no vaeren éls anch aytal espase ni tan rica, com ela era d'axí vil manera e d'axí pobre com as d'estopa, e astech axí fable que semblant era que no pogués l'espase sostanir. E les letras qui éran al foure dèyan: "Sel qui·m porterà dau éser molt pus prom que altre e pus segur que altre, si él ma porta sí leyalment com ma dau portar. Car yo no dag entrar en àvol loch ni an home

cremant qui sia pacador ni vilà, e qui mi metrà en son col ben sàpia él que asò serà lo primer qui se·n panidrà. Mas si él me garde natement, él pot enar per tot sagur, car lo cos que yo sayre no porà éser ahontat aytant con él ma sayrà. Hí él no sia ten ardit que la coraga leu per nula re, car ela no as pas holtreyade a nul hom qui sia ni a venir dage, ans ne dau éser levade per mà de fembre fila de rey e da ragina e que sia ponsela. E sí li·n metrà tal cambis per aqaste, que li·n ferà ·I_a· altre de la cosa que sobre ela serà, hí ela aurà pus car d'ela matexa, e sí le·n metrà an loch qaste. E sí cové que aqaste donzela sia tots yorns poncela de cor e da volentat. E si a ela avé que ela guast la sua virginitat, sagura sia que ela morà a le pus deslayal mort que anch fembre pogués morir. Aquale famne apelerà aqaste aspase per son dret nom e puyxs no serà negú que no la sàpia apelar per son nom dret." Cant éls aguéran les latras lagidas, sí comensaren a riure e dayen que asò són marevales a veser e a hoir. —Senyor —dix Perseval a Galeàs—,

gira·m l'espase de l'altre part e vaurem qà y à. Hí él le girà mantinent de l'altre costa e véran que ela era vermela com a sanch e sí y avie letres nagres com a carbó. E les letres dayen: "Sel que més me preserà plus hí troberà a blesmar els grans hops qu'él no·s porà cuytar. E aqal que yo dauré éser pus debonayre, seré yo pus falona. E asò me vendrà sol ·I_a· vegade". Aytals paraules dayen les letres qui d'equale part astaven, e cant éls agren vist asò, sí fóran encare pus marevelosos que debans no éran. —En nom da Déu —dix Perseval a Galeàs—, yo us voldria dir que vós aste aspase prengésets ab vós, mas pus que les letras dían que ela falrà als grans hops hó que ela serà felona, yo no us loaré yo pas que vós la pringats, car ela us poria falir a hun gran hops. Cant le donzela entès sela paraule, sí raspòs: —Bel frare, les ·II_es· coses són ya avangudes e sí us diré cant fo per què nagú no dau duptar a pendre aste aspase, pus que él na sia dicna. Asdevanch-sa —dix la donsela—, bé a ·XXXXIII· anys aprés la Pació de Jesucrist que Naciens lexà lo rey Morderans. E fo portat Naciens an ·I_a· hila ves les partidas d'Orient,

e apelà hom l'hila Tornagement. E cant él fo là mès per la volentat de Déu, trobà él aste nau matexa hon nós som are a le ribe de la rocha. E cant él fo dins antrat, él ach trobat est lit hí aste aspase, axí com nós avem are, hí él le gardà gran pese e cí cobeyà avar-le. Mas él no ach pas volentat de trer-la e an aqast dasig de var-le astech axí ·VIII· yorns en le nau sens baure e sens manyar. Hí al novà yorn vanch ·I_a· vent fort qui·l partí de l'ila Torneyant e mas-lo en le mar e portà·l an ·I_a· hila d'Orient. Eribà denant ·I_a· roche e víu an l'ila ·I· gagant lo pus gran e lo pus marevalós del món qui li dix qu'él era mort. Hí él ach paor de morir cant él víu lo yagant qui ves él corech. E sí regardà tot antorn e no trobà armes de què él sa pogués aydar a defensar. Lavòs corach a l'espase axí com ach paor de morir e sí trasch l'aspase del foure. E cant él la víu nua, sí la presà tant qu'él non presà tant altre con aquale. Lavòs la comensà asbrandir e a l'esbrandir que·n

fau tranqà·s per mig. E lavòs dix él que la cose que més avie prasade anch devia él blasmar a dret, "con als grans hops m'as falida!". Hí él tornà l'espase al foure sobre·l lit ab ·II_es· las peses e hisché fore de la nau e mas-ce a combatre ab lo yagant e l'aucís. E puyxs entrà en la nau e partí·s de l'ila, e mas-se an mar. E ancontrà·s an ·I_a· altre nau hon lo rey Mordrans, qui molt era astat turmantat e gareyat de l'Anemich an le roche del Port Perilós. E cant le nau víu l'altre, cí agren molt gran yoya axí com aqals qui molt s'amen de bona amor. E sí demendà la ·I· e l'altre de son aeser e de ses aventuras qa·ls éran avengudes tant que Naciens dix: "Senyor, yo no sé què vós ma dirats de les aventuras del món, mas daspuyxs que yo no us víu, m'avench ·I_a· de les aventuras marevelosas del món, ne anch vangu[d]es a mí al meu semblant". E lavòs li comtà so que li as astat evangut de la riche aspase qu'él tant presave e com ela li falí als grans ops, cant él se·n cuydà defendre ancontre lo yagant.

"Per ma fe —dix lo rey Mordrans—, maraveles ma dayts. E d'aquale aspase qà·n fés vós?" "Senyor —dix Naciens—, yo la torné de là hon le levé. E sí la poràs vanir veser si a vós plau". Abtant se partí de la nau lo rey Mordrans e antrà en la nau hon era Naciens e vench al lit. E cant él víu las ·II_es· peses de l'espase, sí la presà més que naguna que anch vaés. E dix que aquale trancadure no fo per avolase de l'aspase mas per alguna significance hó per algun pecat de Naciens. E lavòs pras les pesas ab ·II_es· e sí les acostà ensems, e axí tost com ach acosta[t] la ·I· tros ab l'altre, sí fo soldade l'espase axí leugerament con s'era trancade. E cant él víu asò, sí comensà a somriura e dix que grans són les mareveles de Jhesucrist. Lavòs tornà l'espase al foure e la tornà alà d'on él l'avie levade. E mantinent vench ·I_a· vau que dix: "Axits d'este nau hí entrats en l'altre, cor yo é paor que no caygats en pacat e sí vosaltres hi sóts trobats no poríats ascapar que no morícets". Hí éls hisquéran mantinent de le nau, hí entraren en l'altre. E an asò que Naciens entrave de la nau en l'altre, fo él farit d'una aspase en l'espatle sinestre sí durement qu'él caygué en la nau e al caure qu'él fau dix él: "Ay, Déus! E com són nefrat!". Lavòs dexandet ·I_a· vau

que dix: "Asò as la folia que tu fayst del trer de l'espase, car tu no la devias pas tocar, per so con tu no y avias dret. Are guarde·t mils altre vegade ancontre ton Crasedor". An tal menera com yo us é dit, avench astes coses. Aqual que plus me preserà, plus hi troberà a blesmar als grans hops, car sel qui primer pras esta aspase fo Naciens, hí ela li falí als grans hops. —En nom de Déu —dix Galeàs—, d'este paraule nos avau vós are féts serts. Are·ns digats per què l'aspase astech tant treta fore del foura. —Volantera —dix ela—. Var fo que·l rey Palomir, qui are s'epela rey Magnes, tant con él pòch cavalcar, axalsà molt Sancta Crastiandat, so as a dir, Sancta Esglaye, e honrà la pobre gent més que nul rey que anch fos. E fo d'exí alte vida e d'axí marevalosa que hom no·n sebia son par an tota Crastiandat. E ·I· yorn casave an ·I· bosch qui tania tro a le mar, tant qua perdé sos cans e son falcó e ses géns sinó ·I· tot sol qui era son cosí germà. E cant él víu qa·s fo partit de sa compaya, no sabé qà·s faés, qu'él sa víu an ten gran forest que él no·s sabia com se n'hisqués e axí com aqal qui [no] sabia le carera. Lavòs se·n tornà an son

camí él e son caveler e anà tant qu'él vanch a la ribe de la mar devés Hirlande. E cant él hi fo vengut, sí trobà este nau hon nós som are e vanch al lats de le nau e trobà les letras que vosaltras vesets. E cant él les vi, no se n'asmeyà pas, axí com sel qui·s sentia sal de tots pecats axí com nagú caveler terenal. E lavòs entrà en la nau tot sol, car son compayó no ach ardiment d'entrar. E cant él ach trobade este aspase, sí la trasch del foure tante con vós podets veser are, car debans non parie gens. E tote l'aguera treta sens fale, mas mantinent entrà en la nau ·I_a· lance d'on él fo farit per mig d'apduas les cuxas sí durament qu'él na romàs magayat sí que yamés él no·n pòch garir ne no·n garà tro que vós hi siats vengut a él, senyor Galeàs. E axí fo magayat lo rey Palomir per l'ardiment que volia fer e per aqal esdavaniment diu hom que l'aspase fo falona a qui devia éser debonayre plus que en altre que él era lo malor caveler que hom sebés an aqal tems e·l pus prom.

—En nom de Déu, donzela —dixéran los compayons—, tant nos avets are dit, que per les latras no la deu hom lexar de pandra este aspase. Lavòs gardaren lo lit e véran qu'él as de fust. E al mig loch del lit avie ·I· fust qui astech dret e de l'altra part en l'aspona avia ·I· altre fust que astech dret. E astaven-na ·III· devant la ·I· dels dos fusts e avie tant de pati de la ·I· e l'altre com lo lit avie de lonch. E sobre aqasts fusts n'avie ·I· altre mayor e sobre aqasts fusts n'avia ·IIII· qui entraven la ·I· dins l'altre. Lo fust qui astave denant dresat era pus blanch que neu e·l darer astech axí com a sanch. E aqal qui astech desús estave ací vert com a meracde. E d'estas ·III· colós éran los tras fusts qui astaven sobre lo lit. E sapiats verament que asò éran naturals colós sens pintura, car no éran pintats per mà d'hòmans mortals ne per fambre, per so con moltes géns ho porían hoir qu'y u tandrían e monsonaga, sí donchs hom no·ls ho daye. Are lexem astar ast comta ·I· poch per dapertir aqasts

·III· fusts de qua éran ni con vanguéran. Are diu est comte que cant vench Eva, la pacadora, qui primera fambre fo, per l'Anemich conselade, so as, per lo Diable, qui lavòs comansà anganar l'umenal linatge per descrebre, e·l ach tant hobrat en pecat mortal, qu'él la gità fore de Paradís e da le glòria del sel. E li fau son desleyal telent manjar en asò com ela colí lo mortal fruyt. E com ela n'ach colit, sí·n portà a son aspòs Adam, e li conselà qu'él menyàs del fruyt, hí él lo féu en tal menera qu'él lo levà del ram e sí·n manyà al seu dan e al nostre e al seu dastrohiment hí al nostre. E cant él l'ach levat del ram axí com avets hoït, sí asdevanch qu'él ram romàs en la mà d'Eva. E axí com li asdevania moltes de vegades, que ela tania moltes coses en sa mà, ela no y cuydave ras tanir are, axí tost con éls n'agren abdosos manyat del mortal fruyt. E per alò avench la mort a éls abdós primerament e aprés, los altras. E sí·s cambiaren de tota lur macne que avien debans aüde e vaeren qu'éls éran carnals e nuus que debans éran asparitals gats sa fos que éls avien cosos. No per tant que éls fosen

asparitals del tot, per so con éran axits de tan vil cosa com as de la tera. E cant éls sa víran nuus, éls conagren lur pecat e manvàs fo la ·I· contre l'altre, falons e hirats e vargayosos. E cascú sa cobrí lus pus legs lochs qa·l[s] avían sobre éls ab abduas les mans. E Eva tanch tota via an se mà lo ram que li era estat romàs ne yamés no·l lexerà enant ni enrera. E Sels, que lus pansements sebé, e víu que éls avie[n] pecat, vanch a éls e apelà Adam primerament e reptà·ls de tot so que éls avien fet, car la fambre era de flable complació, axí com era feta de la costela de l'om, axí as dret que ela sia hobadient a l'hom e per so apelà Edam primerament. E cant él l'ach reptat primerament, sí li dix: —Tu menyaràs ton pa ab suor. E no volch gens que la fambre no fos compayona e presonera de la pena e sí li dix: —Ab tristícia hí ab dolor anfentaràs ta criature. Aprés los gità abdosos de Paradís, que l'Escriptura apelà Paradís Terenal. E cant éls fóran fora de laÿns, sí tanch Eva tots yorns lo ram an se mà que anch no·l lexà. E lavòs s'aparsebé e víu lo ram bel e fresch axí com

sí mantinent l'agués colit. E sí sebé que de l'arbre del fruyt era estat, e, per aquale hocasió, era estade gitade de Paradís. Lavòs dix en remenbrance del gran pecat que ragarderia ela lo ram tant com ela porà e sí lo metrà en tal loch que ela lo vaurà sovén. Lavòs se pencà que ela no avie loch ne altre astog hon lo pogués matre, con tanta de dolor no avie de naguna cose. E lavòs sí lo ficà dedins la tera, sí qu'él se tench tot dret. E dix que axí lo vaurie ela sovén. E per la volentat del Creador, a qui totes coses són hobadiens, cragresen an la tera. E sel ram que la primera fambre pacadora aportà de Peradís en se mà, fo ple de gran significanse, car, axí com ela lo portà en sé mà, sí·n fo ·I_a· gran yoya, tot axí com ela lo mostrà a sels qui encare éran a venir, car ela era encare poncela. E lo ram significa tot axí com axí si ela los dixés: "No us asmeyets, sol si nós som gitats de nostre aretatge, car nós no l'avem gens perdut a tots yorns. E veus así les anseyes que ancare hi seram nós alguna hora hó temps".

E qui volrà demendar al libre per què nos hisquem de Paradís, l'om mils que la famne, asò raspon lo comte, que l'aportar del ram no tocà res a l'ome sinó a le fembre, car axí com ela l'aportà, significa que l'om per fambre, seria rastaurat e aqaste significanse hí demostranse que per la Verga Maria seria recobrat tot l'umenal linatge. Are mostrerà lo comta del ram com serà pres en la tera e sí cragué tant qu'él fo gran en poc tems. E sí fo tot blanch com a neu, per so significa la virginitat, so as, ·I_a· virtut perquè lo cos net e l'arma blanche en totes coses que aquale qui·l plantà era encare verge. Sela hora que Adam e Eva fóran gitats fore de Paradís, hí éran encare nets e vérgans. E sapiats que puncelatge e varginitat no as gens sola ·I_a· cose, ans hí à gran difarència. E sí us diré que puncelatge és ·I_a· virtut que tots sels e totes selas huns hí altras que anch fóran tocats

de carnal compaya de semblement de lucxúria. Mas virginitat és la pus alte cose e la pus marevelosa que nul hom no la pot aver, so as, hom hó fambre qui no la tindrà de cor e da pance. E cant Eva plantà lo ram, ela no avia ancare virginitat perduda tant que avanch a cab de tems que Nostre Senyor comendà Edam qu'él conach sa fambre, so as a dir, qu'él yagué ab ela carnalment. Lavòs ach ela virginitat perdude, pus que ela s'ayustà ab son compayó tant que avanch e cab de tems que Adam l'ach conaguda axí com avets hoït que abdosos sèyan desots l'arbre. E Adam la comensà a ragardar e playent-sa de dolor. Hí ela sí comensà de plorar durament la ·I· per l'altre. Lavòs dix Eva que no era pas marevale si avien lavòs remenbrement de dolor e de mal per so com l'arbre ho avia fet, e que nagú no poria estar sota l'arbre que no se·n partís dolent. Ab bon dret davían ésar dolens tos sels qui asterían desota, cor est as l'abre de la mort. E axí tost com ela

ach este paraule dita, sí parlà ·I_a· vau e los dix: —Abdós caytius! Per què jutgats vosaltras le mort e la dastrinats la ·I· a l'altre?, ne dayts nagune cosa per dasparement, mes confortats la ·I· a l'altre, car plus hi à de la vide que de la mort. So sapiats vosaltres. E lavòs fóran abdosos comfortats e sí l'apelaren de lavòs ensà Arbre de la Vida e per alò àgran gran gaug sí qu'él ne plantaren d'aqals molts d'altras que axí com éls na plantaven ·I· ram, axí tost era pres. E tots yorns ratenían la color de l'altre, hí éls vanían abdós e sí aseyen pus volentés que no fayen dasota los altres. E sí avench ·I· yorn q'àls sayen abdós ansems e diu le veraya estòria que asò fo ·I· divenras. E cant éls agren segut ·I· yorn gran pesa, sí hoíran ·I_a· vau qui parlà a éls e los dix e los comendà que éls s'ayustasen carnalment. Hí éls àgran axí gran vargoya qu'éls no·s pògran gardar la ·I· a l'altre per aquale hobre a fer, que axí gran vargoya n'avie la ·I· com l'altre. Ni éls no sabían com traspasasen

lo manement de Nostre Senyor, com del primer comandement los castigà e·n pras venganse. E sí·s comensaren a gardar molt vargoyosament, e Nostre Senyor, qui sabia e vaye totes coses e víu lur vargoya, sí n'ach piatat. E pus que volentat fo de Déu que d'éls abdós volch astablir l'umenal linatge, e per complir lo loch dels àngels qui del sel éran gitats per lur argul, per so los anvià confort a lus vargoyas. Car él mas entra abdós ·I_a· ascuradat que la ·I· no víu l'altre. Lavòs fóran molt aspaventats com sela escuredat los fo axí vangude soptosament. Lavòs apelà la ·I· l'altre, e sí·s palparen que no·s vayen. Axí fo volentat de Nostre Senyor qu'éls s'ayustasen carnalment axí com Nostre Senyor ach comendat. E cant éls agren yagut ansems, sí agren feta ·I_a· novela samensa com lus pecats fóran molt aleugats.

Car Edam ach engenrat an sa famne Abel, lo Yust, sel que primer sarví Déu, angenrat de la sua ànima a rendre justament. Axí fo Abel, lo Yust, engenrat sota l'Arbre de Vida. E al yorn del divendras que avats antès, los falí l'ascuredat. E sí·s veséran vasiblement e pansaren-se que asò avie fet Nostre Senyor a lur vargoya a cobrir e sí·n fóran molt alegras. E tantost avench ·I_a· marevale que l'abre qui era blanch com a neu asdevanch axí vert com a erba daspuyxs qu'éls sa fóran ayustats, mas los altres arbres que d'él éran axits no cambiaren lur color primera. E tots los altras que dapuyxs hisquéran d'aqal, asdavanguéran verts pus que l'ayustament fo fet. E d'alí avant comensà a florir e aportà fruyt, cor debans no·n solia aportar ni avia aportat nul fruyt, so davats antendre dapuyxs que Eva l'ach tret de Paradís Terenal. E so qu'él pardé le blanca color e pras lo vart, significa que la virginitat ach lexade sela qui plantat l'avie. E an so que l'arbre pras la flor e

al fruyt significa que ela estarà tots yorns anvés Nostre Senyor an bon pansement hí an bona amor. E la flor significa la flor qui dasots l'arbre as estade engenrade, que serà caste e nate. E lo fruyt significa que ela serà ralagiosa en totes cosas. Axí fo sel arbre etras tots qui d'él axíran tro al tems que Abel fo gran. Abel fo fort debonayre ves son crasador e tant l'emà que li randé ses promacions da tots los béns que la tera li ratia e dels malós béns faye él hofertas a Nostre Senyor. Cant él los cramave en faye pòlvora an semblanse de retra gràcias e honor a Nostre Senyor [e] faye él dals malós béns qu'él avia e dels pus bels, e da les bístias faye él auciura. Mas Caÿm, son frare, que Adam engenrà daspuyxs, no u faye gens axí, ans prania les pus vils cosas qu'él avie e las pus àvols e las aufaria a Nostre Senyor. E Déus li·n randia tal gasardó a sel que les belas cosas aufaria, var com él fo muntat al padró per hon era acustumat per cramar les aufertas axí com Nostre Senyor li ach comendat, sí se n'anà lo fum tot dret al Sel. E da Caÿm, son frare, s'espandia per mig de la tera e sí astave lega e nagre e pudent, e aqal d'Abel astech bel e blanch e holent.

E cant Caÿm víu que son frare era pus benuhirat que él, sí li pesà molt e lo colí an gran hira. E sí·s comansà e pansar com él se·n poria venyar tant qu'él dix antra sí matex qu'él l'ausiuria e no vaye hore com se·n pogués deliurar, d'equale gran hira que avia a son frare. E sí portà Caÿm asquira an son cor, que ras no·n fau semblant, per so que son frare no se·n pogués pandre a res ni·s pansàs que él li volgués mal. Tant astach ab sela pance lonch temps que avench-sa ·I· yorn que Abel era enat al camp hon son pare l'avie tramés e lo manor astech luny de l'arbre, e denant sel arbre astave lo bastiar qu'él gardave. E lo yorn ascalfà sí qua Abel no pòch sofarir la calor hí entrà seser da sota l'arbre e si li pras talent de dormir. E sí s'ardormí e comensà a somiar que Caÿm son frare lo davia ausiure. E sí s'asvetlà e víu vanir son frare, e sí·s dresà ves él per so con l'emave molt an son cor. E Caÿm lo saludà tentost e li dix: —Bel frare, ben siats vangut. E fau-lo costa sí seser e Caÿm trasch ·I· coltel corp e sí l'on farí per la memela asquera. E sí ach rabuda

mort Abel per son desleyal frare, an sel matex loch hon él fo consabut al yorn del divendras. La mort que él racabé per traïció an aqal temps que al món no avia més sinó ·III· hòmans, significa la mort del veray Crist e per Abel à significat. E per Caïm [à] significat [Judas] perquè él rebé mort. E tot axí com Caÿm saludà Abel, son frare, e puyxs l'ausís, axí saludà Judas son Senyor e axí s'avie sa mort per pensade. E axí s'ecordaren les ·II_es· morts ansems, cor axí com Abel fo mort an divenras per Caÿm, axí ausís Judas Nostre Senyor an divenras, no pas de se mà, mas per sa lenga. E molt significà ben Caÿm de moltes cosas aüdes, car él no y avie naguna raó perquè Déus lo dach airar, mas él pras hocasió sens dratura sobre él e axí Yudes qui tant fo desleyal. E son craador sí ach atrestante de desleyaltat e da falonia ves Nostre Senyor. E da le tració que Caÿm fau ves son frare, parlà Nostre Senyor al Saltiri per boca de Davit, que dix ·I_a· molt bela

paràvela e sí sabem que la fo dita, car Él daya a Caÿm: —Tu pensaves e dayas falonias an contra lo fil de te mare, e bastiasas e tracions e falcias. E asò fayes tu a me, mas encare·t castigaré e·t rapandré molt durament. Este vanganse és astade ben provade que Davit [l']avia devinade, là hon Nostre Senyor vanch a Cahim que li dix: —Hon as ton frare? Hí él raspòs com aqal qui colpable·s sentí de la tració que avie feta, car él avie ya cubert son frare de fules de l'arbre matex per so qu'él no pogués ésar trobat. E sí dix, cant Nostre Senyor li demandà hon era son frare: —Senyor yo no·m sé. E son yo guardià de mon frare? E Nostre Senyor li dix: —Qà~s asò que tu às fet, que le sanch de ton frare Abel s'és a mi clamade de là hon tu l'ascampist en tera? E per so com tu às asò fet, seràs malaÿt de sobre tera e la tera serà malaÿte devés tu, per so com ela colí la sanch d'Abel ton frare. Mas él no malay sel a[r]bre hon Abel era estat aucís, ni los altras que d'aqal

axiren ni axiran. Mas d'eqal arbre avanch ·I_a· marevale gran, car, axí tost com Abel ac rebuda mort desots l'arbra, tantost perdé la color vart e asdevanch varmal. Hí asò fo remenbranse de la Santa Sanch que desota fo ascampade ni gamés d'equale no pot éser angan[r]at, encare moríran totes les plantes qu'él faye no pogren ben avanir. Mas sel anbalí tant e cragué que asò fo lo pus bel arbre del món e fo d'aytal color com vós avets hoït. E no·s mudà anch ni anvelí ne no sequà da res ne·s minvà, sinó tan solament que no portà la flor ne·l fruyt d'aysela hora que la sanch d'Ebel hi fo ascampade, mas dels altras qui d'él éran axits floríran e portaren fruyt axí com natura de l'arbre hó raquer. E tant estach en aste manera qua·l segla fo cragut de moltes de yens. E sí lo tanían ab molt gran revarència tots aquals qui d'Adam e d'Eva éram axits, e u contave la ·I· a l'altre com Eva, lur mare, l'ach plantat e sí·n prania gran alegrament dels mateyx los vels e als jóvans, e sí·s vanían recomfortar cant éls astaven

en alguna hira ne an negun trabal, per so com Arbre de Vida era apelat e sí li dayen remenbranse de yoya. E el arbre crasché e anbalí molt e sí·s fayen los altras qui d'eqal éran axits, sels qui éran blanch[s] de totes cosas, mas sel qui astave varmal, no y avie nagú axí ardit que·n pogués levar ·I_a· brancha ne ·I_a· fula. Hí ancare ne avanch ·I_a· mayor marevale de tots sels arbras. Cant Nostre Senyor ach enviat en tera lo dalubí perquè lo món, que tant era malvat, fo parit e los fruyts de tera e las flos sí cayguéran que puyxs fruyt no pògran rendre ne axí do[l]sa sabor ne axí bona com fayen debans. Adonchs fóran tornades totes cosas en amargor. Mas dels arbres qui d'aqals da Vida éran axits nul signa no podían veser que fosen piyorats, ne da fruyt ne da sebor, ne cambiats de lur color qu'éls savían d'ebans. Tant duraren sels arbras que Selamó, lo fil del rey Davit, regnà aprés son

pare e tanch tera. Sel Salomó fo garit de totes sièncias que cor d'ome mortal pogués avar, hí él conach totes les virtus de las pedras e tota la forsa de las erbas. E sabia bé lo firmament de les astelas que nagú anfora Déu no les podia apendre. Mas enperó tot son gran seyn no pòch durar encontre los angins de la fembre qu'él no·s giràs sovén com ela hi volia matre sa puya. E asò no dau hom tanir a meravela, car sens fale pus que fambre hula matre sa entanció en son cor a enganar homa, nagun seyn d'om mortal no se·n poria a res pandre, e no comensà pas a nós, mas al nostre primer Pare. E cant Selamó víu qu'él no·s podia gardar contre l'anginy de la fambre, sí·s meravelà d'on so li avenia e sí·n fo hirat esats, mas no·n gosà als fer, d'on él diu an son libre que an tot sel avironament "que yo ày fet no puyx

trobar ·I_a· bona fembre". Hí aste paraule dix él de la sua femna per falonia a qui él no pòch durar, hí él la n'asià an moltes maneras sí la poria gitar d'eqal mal seyn, mas esò no pòch éser. E com él víu asò, sí comansà a fer moltes vaus ·I_a· demande a sí matex per què fambre faye axí volanter faló homa. Hí aste demande li raspòs ·I_a· vau la nit qu'él pansà, e sí li dix: —Salamó, lexa enar aquaxe panse. Cor de fambre vandrà encare a homa gran yoya sent tans que aqasta tristícia no às, e sela fambre axirà de ton linatge. Cant él hoí aste paraule, sí·s tench per fol de so que él ach tant blasmade femna. Lavòs comensà a ensercar per la cosa que li aperach en vatlant e an durment e per saber si él poria conàxer la varitat e la fi de son linatge. E tant encarqua e trecta que·l Sant Esparit li ravela la varitat de l'avaniment de la gloriosa Berga Sancta Maria. E li dix ·I_a· vau partida

de so qui era evanir. Cant él víu aste cose, sí demendà si asò era fi de son linatge. —No —dix la vau—, ·I· verga caveler serà fi e aqual serà etretant malor de tot son linatge com sela serà malor que ta famne no as. E sí t'é are sertificat de so qua tu às estat longament en duptance. Cant Selamó hoí sela paraule, sí dix que molt as alegre de so qua axí en ten alte cavelaria serà ficade la bonase de son linatge. E sí comensà a pensar com él poria fer a seber en aqal hom derer de son linatge de Salemó que axí lonch temps avia qu'él n'avia sebuda la veritat de la sua vengude. E an esò pencà lonch tems, mas él no víu pas com él pogués lexar en aqal homa que tant lonch tems pogués romanir. E sa famne s'apersabé qu'él pansave cosa d'on él no podia a cab vanir. Hí ela amave·l asats, e no gens tant que molta altre fembre no amàs més son senyor. E astech molt panciva, sí que no lo í dix tantost ans espera son punt, qua ela esperà ·I_a· saó qu'él era en bon trempre. E sí·l pregà molt que li digués la varitat de so que li demanaria. Hí él dix que sí faria volantés, axí com sel qui no·s

pras garde que ela·s pancàs en sela panse. Hí ela li dix mantinent: —Digats, senyor, vós avau molt pansat aste setmane hí l'altre, hí lonch temps en aytal manera que vostre pancement no romàs anch. E per so sé yo bé que vós avets pensade cosa que no podats menar a cab. E per so volria yo volantés saber so què às, car no à el món ten gran cosa que yo no no cuydàs bé menar así ab vós ensems ab lo gran seyn que yo sé an vós, hí ab le gran soptilase que yo sé an mi. Cant él hoí sela paraule, sí·s pencà bé que si cor mortal hi podia matre consel en aste cose, que ela·l li metrà, car él l'ach trobade d'exí gran seyn qu'él no·s cuydarè pas que prasona agués al món de ten gran angin e per so vanch a él an volantat que li digués la varitat de son pancament. E cant ela hoí asò, pencà ·I· poch e mantinent li raspòs: —Con estats vós an est pansement, ne com vós ho fesats e seber a sel caveler que vós avets sabude varitat d'él? —Hoc, yo —dix él— no·n sé com puxa éser que axí lonch temps pusqués durar tro aysel tems que yo son tot asbalaÿt. —Sertas —dix ela—, pus que vós no u sebets, yo us ho anseyaré, mas diets-me are quant vos pansats que puxa aver

d'esí aysel temps. Hí él dix que·s pansave qua y pogués aver ·II· mil anys o pus. —Are us diré donchs —dix ela— què ferets. féts fer ·I_a· nau del pus durable fust que puxats atrobar, que no puxa podrir per ayga. Hí él diu que sí ferà. Lavòs tramàs Selamó los mestres d'axe tots qa·ns n'avie an se tera, e los comendà qu'éls fésan la pus marevalose nau que anch fos feta, e de tal fust que podrir no puxa. Hí éls dixéran que la farían aytal com él los diu. E con éls agren comensade le nau, sí dix sa fambre a Selamó: —Senyor —dix ela—, pus qu'él dau éser aytal caveler que axí deu pesar de cavelaria tots sels que abans d'él són, ne qui aprés d'él vandran, a mi semble que asò seria bona cosa que vós algunes armes li aparelàsets qui pesasen de bontat totes altras armes, axí com él peserà tots los altres cavelés. Hí él dix que no la poria per pandre aytals com ela diria. —Yo lo us ensenyaré —dix ela—, lo temple que vós avau fet a le honor de Nostre Senyor. Sí y à ·I_a· aspase qui fo de vostre pare,

hi as la pus tranqant e la pus marevalosa que anch fos donade per mà de caveler. Pranets-la e levats-ne lo pom e·l foure, sí que cant vós aurets la fula treta. Vós que antenets las virtuts de las pedres e la forsa de les erbas e la natura de totes les coses terenals. Féts ·I· pom de pedras praciosas e sían axí soptilment juntas que no sia aprés vós nul hom terenal que puxa conàxer la ·I_a· pedre de l'altre, ans se cuyt qascú qui le vaurà que asò sia ·I_a· pedra sola. Aprés hi féts ·I· foure sí marevalós que altre no cia axí rich ne axí ab tante de virtut. Aprés hi féts de sobre lo foure. E cant vós aurau aysò fet, yo y metré ·I_a· corage aytal com a mi plaurà. Lavòs fau Selamó tot so que ela li ach dit en fore que no fau lo pom com de ·I_a· pedre sola fo lo pom, mas sela fo de totes colós que hom puxa dir, e y mas lo foura sí marevalós, con él sebé fer. E cant le nau fo feta e mase en mar, la done féu fer ·I· lit gran e marevalós. E fau-lo en tal gisa qe·l lit fo gran e bel. E con lo lit fo fet,

lo rey Salemó hi mas sa corona e cobrí·l ab ·I· drap de seda, hí él ach donade l'espase e la donà per matra-í la coraga, e dix-li: —Aportats l'espase e matets-la al peu del lit. Hí él l'aportà e la gardà e sí víu que ela hi ach mesa corage feta de lí. E sí·n fo faló Salemó, hí ela li dix: —Senyor, yo no é trobade naguna cosa de sostanir aste aspase ten alte com aqasta as sinó asò. —E quà poram fer donchs? —dix él. —Vós la y lexarets —dix ela—, que no as e no~s qa·n fesam altre, ans le y metrà ·I_a· donzela. Mas yo no sé qant serà sela ora. Mas ela la y metrà de la cosa que ela aurà pus care de sobre sí. Hí él lexà mantinent l'espase axí com ela estave. Aprés féran cobrir le nau d'un rich drap de seda que no avia por de podrir per ayga ne per altre cosa. Cant éls àgran asò fet, la dona regardà lo lit, e sí dix que encare hi falia altre cose. Lavòs se n'axí ela e dos mestras d'axa e anà-se·n a l'arbre hon Abel era estat mort, e cant ela fo là vanguda, sí dix als mestras: —Telats-ma d'eqast arbre tant que yo n'aga esats. —Domna —dixéran éls—,

nós no u faríem. E no sabets vós que aqast és l'arbre que nostre mare primera plantà? —A fer cové —dix ela— que vosaltres ho fesats, sinó yo us fare destroir. Hí éls dixéran que farien tot so que ela volgués, que esats val més qu'éls fasen al seu manement, que sí ela los aucaye. E mantinent prànan lus dastals e coménsan a telar de l'Abre. E manvàs qu'éls hi agren tocat, fóran tots asbaleÿts, car éls véran tot apertament que de l'Abre hisquéran gotes de sanch axí varmale com a rose. Lavòs se lexaren de farir, mas ela los hi fau tornar, volguésan hó no. E tant na féu levar que ela n'ach asats. E cant éls agren asò fet, ela fau pandre de l'arbre vart qui d'eqal fo partit e puyxs fau telar de l'arbre blanch. E cant ela ach pras dels ·III· arbres que éran de ·III· colós, éls vangueren a le nau. Hí ela entrà dedins e fau-los sà venir e puyxs los dix: —Yo hul que vosaltres me fasats, d'eqastes branqas, perxas que la ·I_a· astia pres l'altre e la ·I_a· vage desús sí qua la ·I_a· sia clavade ab l'altre. Hí éls ho féran axí com ela los comendà, hí anch puyxs los fusts no·s mudaren de color ni féran, tant com la nau durerà.

E cant éls agren asò fet, Salamó ho regardà e sí dix a se muler que marevalosa hobre avie feta. E sí tots quans hòmans a el món hic éran, éls no sebrían dir la significanse d'esta nau, sí donchs Déus no·ls ho deya e no·ls ho mostrave, "ne tu matexa qua u às fet no sabs què significa, ne ancare per coses que tu ayas fetas ne ditas no sebrà lo caveler que ya avia hoïdes noveles de luy, sí Nostre Senyor no y mat consel". —Are lexats abtant —dix ela— que vós vaurets encare altre cose que no us cuydats. Cela nuyt vanch Selamó devant le nau ab ·I· seu paveló e a ·I_a· poche de compaye. E cant él fo adormit sí li fo senblant que devés lo sel vanch ·I_a· gran compaye d'àngels. Hí an lur compaye vanch ·I· homa e develaren an la nau. E cant foren develats, sí praséran ayga que la ·I· dels àngels aportà

an ·I_a· setre d'argent e sí gità de l'aygue benayte per tota le nau. E aprés vanch a l'espase e al pom e al foure, e y fau letras e puyxs vanch a l'horla de la nau e sí y fau atresí letras. E cant éls agren asò fet, sí s'anà colgar el lit e d'alí enant no víu Selamó àls, ans s'esvetlà él e sos compayons e no·n pòch pus veser. E al matí, sí tost com Selemó se levà, sí enà e la nau, e trobà a le orla letras que dayen: "Ho, tu, home que dadins ma vols entrar, guarde·t que tu no y antras si tu no ést ple de fe, que yo no són sinó fa, e fa as craense. Aytantost com tu partiràs de la fa, yo te·n pagaré en tal manera que tu no auràs de mi marcè ni ayude, ans te lexaré aquela ore que tu seràs en manyscrasenca". Cant Selamó víu aqastes letras, sí fo axí asbalaÿt qu'él no gosà entrar dadins ans tornà enrera, e le nau fo mantinent en ma luyade e anà-se·n axí tost qu'éls la perdéran de vaser. E Salemó astech a le

riba e comensà e pansar en aste cosa. E mantinent hoí ·I_a· vau qui li dix: —Selamó, lo darer hom de ton linatge se reposerà an aqal lit que tu às fet e sebrà noveles de tu. Hí él fo molt alegre d'esta cose, e sí despertà sa muler e sels qui ab él estaven. Lavòs comensà le varitat de la nau a dir, e fau e seber a sos privats com sa muler ho avie menat e fi so que él no sebia pandre consel. E per eqaste raó lo libre vós à mostrat e us à dit lo comta per qual raó le nau fo feta e per què les perxas éran de tantes colós, blanchas e vart e varmal sens pintura nagune. E sí lexam are estar lo comte e tornem a parlar dels ·III· compayons que en la nau estaven, so as, Galeàs e Baorts e Perseval ab le donzela. Are diu lo comte que gran pesa regardaren los ·III· compayons lo lit e les perxes, tant qu'éls conagren que les perxes éran de natural color sens pintura. E sí se·n marevelaren molt, mas éls no saben com puxa éser avengut. Cant éls les agren esats gardades, sí lavaren los draps demunt hí véran la

corone e ·I· sacrifici molt rich. E Perseval lo pras e l'obrí e trobà dedins ·I· breu. E cant éls lo véran, sí dixéran: —Si Déus ho vol, aqual breu nos en ferà sertans de le nau, d'on ela ve ne qui la fau. E Perseval comensà e lagir, e mostrà·ls le manera de les perxes e de le nau tot axí com yo us é dit. E no n'í ach nagú qui esats no ploràs aytant con él los ho lagí, car d'alt afer e d'alt linatge los fau remembrance. Cant él los ach mostrat le manera de la nau hí de les perxes, sí los dix Galeàs: —Bels senyós, are·ns cové anar sercar le donzela qui dau cambiar le corage e matren-í ·I_a· altre, car ebans de la donzela no dau negú tramudar le corega ne deu lavar l'espase d'esí. Hí éls diuen que no·s saben hon les puxen trobar, mas tota via, dixéran, éls hiran volentés en la Questa "pus que a fer nós cové". E cant le donzela sor de Perseval los hoí axí demendar, sí los dix: —Bels senyós, are no us asmayets, car si Déus ho vol, ans que vós hic partiscats d'esí, hi serà mesa le corage axí bela e rica com cové estar. Lavòs hobrí ·I· ascrit que ela tenie e trasch le corage hobrade de fil d'or e de cabals. E astaven axí bels los cabals, e axí luens que apenas pòch hom conàxer lo fil d'or ab lo cabal. Hí aprés de so

hi avie de riqas peras praciosas e sí y ach ·II_es· fulas d'or sí riqas, que apenas na pogre hom trobar lur par. —Bels senyors —dix la donzela—, veus así le corage qua y dau entrar, que yo la fiu de la cose de sobre mi que yo avie pus car, so as, de mos cabels. Car lo yorn de Pantegoste que vós fos caveler, senyor Galeàs, avie yo encare lo pus bel cab de cabels que nula puncela pogués aver, mas axí tost com yo sebí que aqaste vantura m'era aparelade, sí·m covanch a fornir dels meus cabels e fiu-ma tondre lo cab e fiu-na la corage aytal com vós podets veser. —En nom de Déu —dix Baorts—, per so siats vós ben vangude, car sertes de gran pena nos avets trets hon nós foram entrats si no fosen astes novelas. Hí ela vanch a l'espase mantinent e lavà·n le coraga del lí, e mas-hi le sua qui fort era bela, axí bé com si ela no agués fet àls de sa vide. E cant ela ach asò fet, sí demendà als compayons: —Sebets vosaltres com à nom este

aspase? —Donzela —dixéran éls—, no, que vós nos ho davets dir, que axí ho díuan les letres. —Are sepiats que aste aspase à nom Astràngens Coraya, enperò en Franse s'epela l'espase Estrangues Rangues, e al faure à nom [Memòria] de Sanch. Car negú qui le seyrà no partirà l'espase del foure qui fo fet de l'Arbre de Vide, que a él no deya sovanir de la sanch d'Abel que fo la primera sanch escampade de nul hom qui de glay fos mort. Cant éls hoíran este paraule, sí diguéran a Galeàs: —Senyor are us pregam en nom de Nostre Senyor Jesucrist e per so que tote cavelaria sia axalsade, que vós cambiets este aspase per l'espase Estrangues Rangues, qui tant és estade desigade al reyalme de Londras que anch los apòstols no desigaren tant Nostre Senyor a vaure, com sels del reyalme de Longres desígan aver este aspase. Car per este aspase cuyden éls bé que les marevales d'este tera romànguan e las evanturas perilosas que los avenen qascun yorn. Hí él met le mà mantinent al foura e l'aspase li vanch per sí matexa devant los ·II· compayons. E cant los compayons

véran esta cose, sí dixéran: —Are sebam nós verament que ela és vostre e no sí pot alre dir. Hí él le trasch mantinent del foure e la regardà e viu-la bela e ten clare qu'él sí pot bé mirar, e sí l'à presà tant que anch no presà tant res com él presà sela espase. Lavòs le tornà el foure, e la donzela li levà l'altre que ach cambiade, e li say l'altre. E cant ela la y ach sinte, sí dix: —Senyor, sertas yo no m'ó prèu d'uymés sí·m mure. Car a mi semble que yo sia le pus benuhirade punsela del món, car yo é fet lo pus prom hom del món caveler. E ben sapiats que vós no érats a dret caveler com vós no érats garnit de l'espase Astrangues Rangues qui per vós fo aportade en aste tera ten marevalosament. —Donzela —dix Galeàs—, vós avets tant dit e fet, que yo seré vostre caveler tant con yo viva. Mas moltes marcès de so que vós m'avets fet. —Are·ns hic podem —dix ela— partir d'esí, e anar an nostre altre afer. Hí éls hisquéran tentost e vanguéran a le roche e Perseva[l] dix a Galeàs: —Sertas, senyor, no serà nagun yorn que yo no age bon grat a Nostre Senyor de so que a él à plagut que yo sia estat ecabar ten alte aventura, com esta as astade, pus marevaloza que yo

vaés anch. Cant éls fóran vanguts a la lur nau hí éls fóran entrats dedins, encontinent agren vent qui·l[s] luyà de la roche e mas-los en mar. E cant la nuyt fo vengude, sí demenà la ·I· l'altre si éls éran pres de tera. E quascun d'éls dixéran que no·s sabien. Sela nuyt foren en mar que no menyaren, ni baguéran, axí com éls qui da nula viande no avien. E asdevanch-se qu'éls aribaren l'endemà an ·I· castel que hom apelà Cartelos, e fo en la mar d'Escòsia. E cant éls fóran en tera, éls féran gràcias a Nostre Senyor com él los avie portats a selvament, hí éls entraren al castel. E cant éls agéran pesade la porte, sí·ls dix ·I_a· donzela: —Senyós, mal vós as pras, com en aqast port sóts aribats, car si els de laÿns saben que vosaltres siats del rey Artús, éls vos asaltegéran mantinent, per so com aqasts vòlan pits al rey Artús que e altre hom. —No us asmayets —dix Baorts e la donzela—, que Sel qui de la roche nos à gitats, nos deliurerà de saÿns, si a él ve de plaser. En so qu'éls parlaren axí ab la donzela, sí·ls vanch ·I· donzel que los dix: —Senyós cavalés, d'on sóts vosaltres?

Hí éls dixéran que de la cort del rey Artús. —Per mon cab —dix él— vosaltras hic sou male aribats. E tornà-se·n ves lo castel. Aprés hoíran ·I· corn sonar sí qa·l podían hoir per tot lo castel e ·I_a· donzela vanch a éls e los demandà d'on éls éran. Hí éls dixéran que la cort del rey Artús. —Ay, senyós —dix la donzela—, per amor de Déu, si podets tornats-vos-an, car si Déus me consel, vosaltres sou vanguts a le mort. Per so us loaria yo an dret consel qa us en tornasets avans que aqasts de saÿns vos sòptan dedins lo mur. Hí éls dixéran que ya no se·n mourían, car éls no an nagune paor. —Donqas, volets morir —dix ela. —Are no us asmayets, dixéran éls, que sel per qui nós som entrats en la Queste, nos ayderà. An estes paraules véran vanir per mig la carera tro a ·X· cavelés armats, hí éls los diguéran qua·s ratésan hí éls morían. Hí éls dixéran que del rendra no són éls bons. —Donchs —dixéran los ·X· cavelés—, a le fi sou venaguts. E léxan-sa córar a éls, e sels que gayre no dubtan hi éran a peu. Matéran mans

per les aspases los ·III· cavelés e dafénsan-se als mils que poden. A le fi que Perseval ne farí ·I· sí qu'él portà a tera del caval e pren lo caval e muntà sus e atretal fau Galeàs. E axí tost com éls foren a caval, sí·ls comensaren a batre e ausiure e donaren a Beorts caval qui era a peu. E com los altres se víran axí malmenar, tórnan-se e fúyan. Hí éls los encalsen, hí éls fuyen al castel. E cant éls entraren per lo palau, éls trobaren cavelés e servens qui s'ermaven al crit del corn que avien hoït del castel. E los ·III· compayons qui·ls foren al lats tot a caval e véran sels qui s'ermaven, sí·ls féran sus ab les aspases. Éls van abatent e ausient axí com a vístias mudes, hí aqals se defensen als mils que poden. E a le fi na covanch tornar als dos car Galeàs feya tals meraveles d'él matex e tans n'ausís qu'éls no·s cuyden pas qu'él fos hom teranal, mas enamich d'Infern que sia entra éls vangut per éls a destroyr. E a le deraria sí se·n fúyan sels qui ascapar poden, e·ls altres se gítan per mig las finestras. E cant los

compayons fóran al palau del Jurat, sí regardaren los hòmans que éls avien morts e sí se·n tengren per pacadós e dayen qu'éls àn mal espletat, com éls àn tanta de gent morte. —Sertes —dix Baorts—, yo no crau que Nostre Seyor los amàs de re, car si él los agués amats d'alguna cose, éls no foren morts axí com són. Mas éls àn estat per vanture algune gent renegade e malayte, hí han tant de mal fet contre Nostre Senyor que no volch que pus regnasen e per so nos hic anvia Nostre Senyor per destroyr éls. —Senyor —dix Galeàs—, si éls són estats aytals a Nostre Senyor le vanganse no as gens a prendre a nós, mas que éls sa ragonaguesen dels mals hon éls àn estat longament sí que d'equale ragonaxensa se panediran a lur salvedor, hí él qui as ple de piatat e de misericòrdia sí los aguera perdonat. E per so us dich yo que volria seber si playe Nostre Senyor. An esò qu'éls parlaven axí, sí va axir ·I· prom de ·I_a· cambre, qui era pravera. E fo vastit de roba blanche e per desús lo cruxifici. E cant él víu sels qui yàyan al sòl de la tera, sí asdevanch tot asbaleÿt e tornà enrera axí com hom que no·s sab qà·s fase con él víu aytal cose dels hòmans morts.

E Galeàs, qui ben víu so que él portave, levà son elm encontre sa vangude e conach qu'él prom ach paor. Hí él fau aturar sos compayons e vanch al prom e sí·l saludà e sí li dix: —Senyor per qà us an sou tornat vós? Par què aveu por de nós? —E qui sóts vós? —dix lo prom. —Senyor —dix él—, yo son de la cort del rey Artús. E cant él hoí asò, sí·s tanch tot per asegurat de le gran por que l'ach eüde. Lavòs s'asigué e dix a Galeàs qu'él li com[t]a com "an morts aquales géns." hí él lo y comtà tot mot a mot, com los ·III· compayons antraren dedins e con fóran aselteyats. Mas a éls tornà le dasconfita "axí com podets var". E cant él ach asò dit, sí li dix lo prom: —Senyor, sapiats que vós aveu feta la malor hobre del món ne que caveler faés anch, e si vós vivíats tant con lo món durerà, yo no crau gens que vós pusquésau fer malor almoyne com aqaste as. E yo sé bé que Nostre Senyor vos envià sà, car no avia gent en tot lo món que tant ahiràs e Nostre Senyor com los ·III· frares fayen d'eqast qastel. Per le gran desleyaltat avien éls aqast castel tornat en asò que éls éran pigós que pegans e no fayen res que no fos encontre Nostre Senyor.

—Sényer —dix Galeàs—, yo·m panedia molt de so que yo era estat bo a lur ausiure per so con crastians me semblaven. —Yamés no us an panidats —dix lo prom—, ans vós n'à grat Nostre Senyor. Car yo us dich verament que éls no éran pas crastians, ans éran les pus desleyals géns que may vesets. E sí us diré com yo u sé. Est castel era del comte Ernous hí are à ·I· any sí avie ·III· fils, qui asats eren bons cavelés, e ·I_a· fila, la pus bela donzela que hom vés anch. Sels ·III· frares emaren lur sor durament. E fo l'emor qu'éls n'ascalfaren esats e yaguéran ab ela, e la dasponseleren. E per so con ela fo sí ardida que se·n clamà a son pare, ausiéran-le. Cant lo comta víu sela desleyaltat, sí·ls volch casar d'elí, mas éls no u sofaríran pas, ans pranguéran lur pare e batéran-lo e·l malmenaren. E l'agren mort verayament si no fosen ·II· seus nabots qui·l rastauraren. Hí éls praguéran lur pare e·l matéran an prasó e li comensaren a fer totes les desleyaltats del món, qu'éls ausiéran clergas e donades hí abats, hí abetéran ·II_es· capelas qui laÿns

éran. Qà us an diré qu'éls àn fet totes les desleyaltats del món d'un any en sà, que asò és marevale com lo castel no se·n as entrat en abís grans temps à. Hu[n] matí los avench que lur pare que yau en sela prasó, ach mal de mort e sí·m demendà que yo l'enàs veser axí garnit com yo astich. Yo y ané volentés axí com aqal que yo deg amar molt, mas axí tost com yo fuí laÿns. Yo us dich qu'éls ma féran tante d'onta que yo no crau pas que nagú saraÿn ma·n fés pus, si éls ma tinguesen entre ses mans. E yo u sofarí molt volentés per amo[r] de l'Alt Senyor per qui éls ma fayen lo despit. E cant yo fuy vangut a le presó hon lo comta estave, e yo li aguí dita l'honte que éls m'avien feta, él ma respós: "No us age què fer, que la mie honta e la vostre serà vengade per los ·III· servidós de Jesucrist que Nostre Senyor m'ó à fet a seber". E per aqaste peraule podets vós conàxer que Nostre Senyor no à felonia d'eqast efer d'on vós avets paor, ans sepiats qu'él pròpriament vos anvià per éls auciure. Varement ho sepiats que vós na vaurets signas pus alts que vós no n'avau vists encara.

Levòs epelà Galeàs los ·II· compayons e los dix les novelas que·l prom li avie dites, com les géns de laÿns éran les pus malvades de tot lo mon. E los fau e seber les novelas de lur pare qu'éls tanien an prasó. Cant Baorts entès este paraule, sí respós: —Bel senyor Galeàs, no us ho dix yo bé que Nostre Senyor nós hic avie enviats en aste tera per pandre venganse d'éls? Sertes, si a Nostre Senyor no plagués, no àgrem tanta de gent morta en ten poche d'ore. Lavòs féran axir lo comta Arnous de prasó. E cant éls l'agren muntat emunt e l'agren mès an le gran sale, sí·l trobaren al punt de la mort. E no per tant que axí tost com él víu Galeàs, sí·l conach no pas qu'él l'agués anch vist, mas per vartut de Nostre Senyor. E lavòs comensà molt tenrament a plorar, e li dix: —Senyor, molt avem esperade vostre avengude, tant que la mercè de Déu nós l'avem. —Are per Déu —dix él—, taniu-ma denant vós sí que la mie ànime puxe traspasar sobre ten bon hom com vós sóts. Hí él lo pran molt volentés, e cant él ach mès son cab sobre son pits,

sí astés son cos e tanquà sos huls axí com le mort lo près, e dix: —Bel Senyor Déus, en les tuas mans coman la mie arme e lo meu asparit. E lavòs s'estés del tot e Galeàs lo tanch tant, tro qu'él conach que era mort e no encare de tot qu'él parlà a cab d'une gran pesa e dix: —Galeàs, servidor de Jesucrist, so·t mane l'Alt Mestre que tu l'às ben venyat de sos anemichs, que le compaye dels àngels se n'alegren. Are·t comande que tu te·n vages e sies al pus tost que tu poràs al rey Magnes, per so qu'él recobre la sanitat qu'él à ten longament asperade, e departits-vos hic tost. Abtant s'estés que no dix pus e mantinent li axí l'ànime del cos. E cant sels del castel víran lo comte mort, sí féran dol marevalós, que molt l'avien amat. E cant lo cos fo sabulit axí altement com hom deu fer a hom ten alt e axí gentil com él era. E sí u féran seber per tote la tera le novela del comte com era mort e sí véngran tots los pagasos e tots sels e selas qui antorn li éran e sabulíran-lo en ·I· armitatge. E l'endemà partíran d'elí los ·III· compayons e matéran-se an lur camí e tot lo yorn cavalcà Perseval al lats de Galeàs. E sí cavelcaren tant que an ·I_a· forest vanguéran e sí gardaren denant e véran vanir ·I· servo

que ·IIII· leons menaven. E asò fo sel que Perseval altre vegade avie vist. —E Galeàs —dix Perceval—, are podets veser marevales, sertes a mi és semblant que los laons guían e guarden lo servo e asò és ·I_a· cose que yo no seré yamés alegre tro que yo·n sàpie la varitat. —En nom de Déu —dix Perseval—, axí matex ho desig yo molt a seber. Are enam pres luy. Hí éls enaren tant tro que sebéran là hon éls tornaven, car éls sa pansen abdós que aste aventure sia de part de Déu. Lavòs se n'anaren pres del servo, tant qu'éls véngran en ·I_a· val. Lavòs garden e véran denant ·I_a· patita muntaye en què avie ·I· armitatge e ·I· prom vel menave lo servo. E antrà dedins e los leons aprés. E los cavelés qui·l saguíyan descavalcaren e anaren tant qu'éls fóran sus en l'armitatge e vanguéran en la capela, e véran lo clerga ya revastit de les armes de Nostre Senyor, cor él volia cantar le misa del Sant Esperit. E cant los compayons víran asò, sí dexiren qu'éls éran a bon punt venguts e volguéran hoir la mise aytal com lo pravera la cantà. E cant vench a le sagre de la misa, sí·s meravelaren pus asats que no féran anch car éls véran tot apertament, so los fo semblant, que·l

servo asdevanch home e s'esech desús l'altar en ·I_a· cadira molt bela e molt rica. Aprés véran altre cose, car éls véran que·ls ·IIII· leons foren mudats en ·I_a· altre forma. La ·I· an forma d'oma e l'altre an forme de leó e l'altre en forme d'àguila e l'altre en forme de bou. E avien tots ·IIII· ales grans e marevaloses, ab què éls pogren volar, si plagués a Nostre Senyor. Hí éls praséran lo siti hon lo prom seya, los ·II· al cab, e·ls ·II· als peus e hisquéran per ·I_a· finestre de vidre qui laÿns era en tal menera que anch no[·s] trencà ne s'afolà. E despuyxs no·n véran gens e ·I_a· vau develà entre éls e dix: —En tal menera entrà lo benuhirat fil de Déu en la banayta Verga Sancta Maria, que anch sa varganitat no fo corompude ne malmase. Cant éls hoíran este paraule, sí cayguéran en tera tots aspordits, car le vau hi ach donade sí gran claredat que a éls fo semblant que la capela degués caure. E cant éls fóran tornats en lur forse, éls véran qa·l prom sa desvastí, axí com ach cantade misa. Lavòs volgren parlar ab luy e lo raquariren de part de Déu qu'él los diga la significanse de so qu'éls àn vist. —E què avets vist —dix lo

prom. —Senyor —dixéran éls—, nós avem vist ·I· servo que nós vàem cambiar en forme d'ome e vém més ·IIII· leons que fóran mudats cascú en altre forme. E li dixéran tot so que éls avien vist. Cant lo prom hoí este paraule sí dix: —Senyós, vosaltres siats los bé venguts. Are sé yo que vosaltres sou verayes cavelés de Jesucrist. Vosaltres souts verament sels qui Nostre Senyor mostrerà les grans marevelas e qui la Questa del Sant Grasal acaberan, e soferets les grans penas e los grans trabals per menar-les a fi. Vosaltras sóts sels qui Nostre Senyor mostrarà les grans marevales e los grans miracles. E sí us n'à ya mostrat gran partide. Car sel qui tornà de servo home, sí devets entendre qu'él fo Nostre Senyor Jesucrist qui us donà e conàxer com él resusità d'home mortal a home asparital, car servo és cose mortal axí com vosaltres. Hí él asdevanch cose selestial, car él se n'axí per la vadriera, axò com vós vaés que no fo malmesa. Ay! senyós, él vos mostrà le gran victòria qu'él fau per tota le gent en la mort de la crau que là hon era cubert de cuberta terenal, so as, de carn mortal sí que volch morir axí com e carn mortal deu morir, ben dau éser significanse per lo servo. Car

tot axí con lo servo as vell, sí ranovax. E tot axí Nostre Senyor per semblanca ranavaní, car él pras al ventre de la banayte Verga Sancta Maria le carn gloriose esparital que no pòch yamés morir e per so com an eqal benuhirat Senyor no ach anc tache de nul pecat, aparech él en semblance de servo blanch sens tache. E per sels qui en sa compaya éran, devats vós entrendre los Avengalistes, las ·IIII· benuhirades personas qui en ascrit matéran gran partie de Jesucrist tant con él fo en tera e dels miraclas qu'él fau e da le via qu'él nos enseyà. E sí sepiats que nul hom no pot seber que asò pot éser lo benuhirat Senyor, l'Alt Mestre, per moltes guises, mostre en aste tera als pròmans e als verayes cavelés en aytal semblanca com de servo, hí en aytal compaye com de ·IIII· leons, per so que aqals qui·ls veesen ne praésan aximpli. Mas, ben sepiats que, d'esta ora evant, no serà nagú que, en aytal senblanca, lo vaye. Cant éls hoiren este paraule, sí ploraren per le gran yoya qu'éls n'agren, e féran laós e gràcias a Nostre Senyor de so qu'él los à mostrat axí vesiblement. E sí romanguéran tot lo yorn ab lo prom. E l'endemà, cant éls agren hoïde mise e degren moura, Perseval près l'espase que Galeàs

ach lexade e dix qu'él l'aporterà d'esí avant e sí lexerà la sua al prom. Cant éls foren de laÿns partits, éls agren cavalcat tro a mig dia, lavòs s'aprohismaren an ·I· castel fort. E no entraren pas dadins per so con lur camí girave en d'altre part. E cant éls sa foren ·I· poch luyats de la porte del castel, sí véran aprés éls vanir ·I· caveler tot armat qui los dix: —Senyós, esta donsela que vós menats és punsela? —Sertes —dix Baorts—. Puncela és varement, ho sapiats. E cant lo caveler hoí esta paraule, sí posà le mà el fre de la donzela e dix: —Per ma fe, vós no m'ascaparets tro que vós eyats renduda la custuma de laÿns. Cant Perseval víu qu'él pran se sor en tal menera, sí li pesà molt, e dix: —Senyor en caveler, vós no sóts pas savi de so a dir que ponsela en qualque part que vage és franche de totes custumas e, més que més, axí donzela com aqaste és, qui fo fila de rey. E dementra qu'éls parlaven axí, sí axiren del castel tro a ·X· cavelés tots armats. Hí ab éls vanch ·I_a· donzela qui tania ·I_a· ascudela d'argent. Hí éls dixéran als compayons: —A fer cové que aqaste donzela dó la custuma d'eqast

qastel. E Galeàs dix: —Quina custuma és asò? —Senyor —dix la ·I· dels cavelés—, cascuna donzela qui asén pase nos dau donar esta escudela plane de sanch. —Déus [m']ayude —dix Galeàs—, aste custuma és malvade e anvagosa, e si Déus ma consel, que an esta ponsela aurets falit, que ya per món consel no us ho atendrà ela, so que vós li demenats. —Si Déus m'ajut —dix Perseval—, yo volria éser ebans mort. —E yo atresí —dix Baorts. —E per ma fe —dixéran los cavelés—, vosaltres ne morets, car no porats durar en contre nós, si vosaltres érau los malós cavelés del món. Lavòs se léxan córer los huns als altres e asdevanch-se que·ls ·III· compayons abetéran los ·X· cavelés ans que lus lanses fosen trancades. Hí éls maten mans per lus espases, e los van aucient axí com si fósan bístias mudes. E los agren morts laugerament, mas del castel hisquéran tro a ·XXXX· cavelés tots armats qua·ls aydaren. E denant éls vanch ·I· vel home qui dix als ·III· compayons: —Ay, bels senyós! Ayats ma[r]cè de vosaltres. No hulats axí morir, car sertas asò seria trop gran dapnatge, car trop sóts pròmans e bons cavelés. E per so us volria

yo pregar, ans qa·n sia plus de trebal, que vosaltres los donàsets so qa us demanen. —Sertes —dix Galeàs—, debades vós trebelats, que ya no us serà renduda, tant con yo sia viu. —Con —dix lo prom— volets morir? —No som vanguts encare en axò! —dix Galeàs. Sertes, yo volria abans morir que sofarir este desleyaltat que vós nos demenats. Lavòs se comensà le mascla gran e marevelosa, e sí àn los compayons aselteyats d'une part e d'altre. Mas Galeàs, qui tania l'espase Estrangues Rangues, fér a destra e a sinestra e ausiu tots sels que ateny. E féu tals merevales que no era pas nul hom qui·l vés qua·s cuydàs que fos hom terenal, mas elgun anemich. E sí va tot lo yorn en tal manera que anch etràs no tornà, ans fa yaquir lo camp els anemichs. E asò li valech molt, que sos compayons li són a destre e a sinestre, sí que nagú no podia vanir a él sinó per devant. En tal menera durà le batale tro a le nuyt, que los ·III· compayons no agren naguna vegade lo piyor ne anch no perdéran placa. E tant se tàngran, que la nuyt fo vangude escura, que per forse los fau departir, sí que sels de laÿns dixéran que la mascle davien lexar. Lavòs vanch lo vel homa als

·III· compayons e dix: —Senyós, yo us prec per amor de Déu e per cortaria que vosaltres vingats huymés albargar ab nós. E yo us promet leyalment sobre tot qant yo tench de Déu que yo us torneré así hon are sóts, sans e vius e alegras. E sebets yo per qà us ho dich? Yo sé varement que con vós sebets la veritat d'este custuma, que vós vos hi acorderets laugerament. —Senyós —dix la donzela—, anats-hi pus qu'él vós en prega. Hí éls s'í acordaren mantinent. Lavòs donaren trevas los huns als altras e antraren tuyt ensems al castel, hí anch no fo ten gran alegre com sels de laÿns féran als ·III· compayons. Cant éls los agren fet descavalcar, sí aportaren ayga calde per levar lus mans e puyxs s'asiguéran el manyar. E cant éls agren manyat, sí demendaren con hi era estade establida cela custuma per què la ·I· dels qui prop lus astave los dix: —Axò us diram nós bé. Var és que así à ·I_a· donzela de qui nós som tots qa·ns n'[í] à en este tera, hí est castel és seu e molts d'altres. E sí s'avanch are à ·II· anys que ela casech en ·I_a· malautia per volentat de Nostre Senyor. E cant ela ach logament yagut e nós gordam quina malautia

era sela, hí as d'un mal que hom apela malezaria. E tramatem a tots los metgas que nós sebem prop ni luny e no n'í ach nagú que de sa matgia nos sebés aydar ne conselar. E a le dareria, nos dix ·I· vel home savi de moltes coses que si nós podíam evar ·I_a· ascudela plena de sanch de puncela qui fos verga en volentat hí en hobre e fos fila de rey e da regine e sor de Perseval, lo Galés, e hom na untàs le dona, ela garia mantinent. Cant nós hoïm aste cose, establim que per asén no pesàs yamés punsela que nós no n'agésam ·I_a· ascudela plena de la sua sanch. E matem bonas gardes a le porte del castel per aturar totes selas qui paserian. Are avets hoït per què fo astablit e sí·n farets so qa us en plaurà. Lavòs epalà la donzela los ·III· compayons e los dix: —Senyós, vós vets que aqaste dopna as axí melaute e que yo la puyx garir sí·m hul. E sí yo no·m hul ela no pot garir.

Are·m deyts yo qà·n faré. —Sertes donzela —dix Galeàs—, si vós féts esta cosa, asò que vós sóts yova e tenre, no poríats escapar sens mort. —Per Déu —dix ela—, si yo·n moria per sa garió a mi seria honor e a tots mos parens. E yo·n deg fer partide per vosaltras. Car si vosaltras tornats a le mascle axí com avau huy fet, no poria éser que no y agués mayor dapnatge que no seria de ma mort. E per so us dich yo que yo faré a lur volentat. E romendrà esta mascle, e yo us prech per Déu que vosaltres m'ó holtreyats. Hí éls lo y atorgaren molt dolens. Lavòs apelà le donzela sels de laÿns e dix-los: —Senyós, sóts alegras que la batale de demà és romase. Sepiats que yo us deré demà le rende axí com les altres donselas la us àn donade. E cant sels del castel hoíran asò, sí la marseyaren molt durament. Lavòs se comensà le yoya e la festa per dadins esats mayor que no avien fet. E serviren los ·III· compayons de tot lur poder e·ls féran colgar pus ricament qu'éls pogeren.

E sela nuyt foren ben sarvits los ·III· compayons e u fóran encare mils si éls ho volguesen resebre. E l'endemà, cant éls agren hoïda misa, sí vanch le donzela al palau e comendà que li amenasen la dopna que axí ere malauta, qui per se sanch devia garir. Hí éls dixéran que sí féran volantés e sí le van menar continent en ·I_a· cambre hon ela estave. E cant los compayons la véran, sí se·n merevelaren molt car ela avie axí le fàs desfeta que marevale era com pudia viure. Cant éls la víran vanir, sí·s levaren an contra ela e la féran siure coste éls. E dixéran mantinent a le donzela que ela fase so que à promàs, hí ela dix que sí ferà volantés. Lavòs comendà que hom aportàs l'escudela de l'argent. Hí éls la li aportaren hí ela descobrí son bras e fau-se farir an le vane sí que la sanch n'axí mantinent. Hí ela·s seyà e·s comané a Nostre Senyor e dix a le dopna: —Yo són a le mort per vostre garió. Per amor de Déu pregats per la mia ànima, car yo son vanguda a ma fi. Hí en asò que ela deya este paraule, sí li desenà lo cor per le sanch, que tanta n'era axide que l'ascudela era ya tota plane. E los compayons

la coren a tenir sí la li astanqan. E cant ela ach gran pesa estat que pòch parlar, sí dix a Perseval: —Bel frare, yo muyr per la garió d'esta donzela e yo us raquir que vós mon cos no fesats sabulir an este tera. Mas axí tost com yo seré pesade, me matets en ·I_a· caxa hí al pus prop port que vós trobarets pres d'aysí. Sí·m lexats enar en cela mar axí com furtuna·m volrà menar. E yo us dich verament que ya no vendrets sí tost en tera de Seras, là hon vós covendrà enar ves lo Sant Grasal e vós ma trobarets aribade desots la tera. E féts tant per mi e per amor de Déu, que vós mon cos fesats portar al Palu Esparitual. E sebets vós per qà us ho raqyer? Per so com Galeàs qui así és hi hirà hí vosaltras aytenbé. Cant él hoí sela paraule sí lo y holtrejà él plorant e dix que asò ferà él volentés. Hí ela los dix: —Senyós compayons, partits-vos hic demà ore de tèrcia e anats qascú en vostre viatge, tant tro que Nostre Senyor vos ajust axí ensems, que axí ho vol l'Alt Mestre e per so us ho mande él dir per mi, que él vol que ho fesats axí. Hí éls dían que sí féran. Hí ela los racarí que li feseren vanir son Salvedor.

Hi éls trametéran per ·I· armite qui era asats prop del castel e no s'estech trop gayre pus qu'él víu que gran master hi era. E sí vanch denant la donzela. E cant ela lo víu vanir, sí juy ses mans en ves lo Salvedor e·l rabé ab gran devoció. E mantinent que ela l'ach recebut, sí trespasà d'est segle, d'on los ·III· compayons foren axí dolens, qu'éls no·s pancaven pas que se·n poguesen conortar. E sel yorn matex garí la donzela de la malautia. Axí tost com ela fo levade de le sanch de la sancta puncela e sí fo ela neta e munda. E d'esta cosa foren los compayons molt alegres e tots los altres de laÿns. E sí féran al cos de la donzela so que los ach request. E cubríran-le bé hí honradement, axí com a fila de rey davían fer, e materen-la an ·I_a· nau e cubríran-le d'un drap de seda. E puyxs féran-hi ·I· bel lit rich e cobríran-lo d'una bela vànova. E cant éls agren tot aparelat al pus ricament qu'éls pogren, sí portaren lo cos de la donzela e la matéran dedins lo lit e vararen le nau en le mar. E Bahorts

dix a Perseval que a él pesà com no mès ·I· breu en lo lit per so que hom pusqués seber la donzela qui era e com era estade morta sí s'esdevania per vanture que le nau aribàs en qualque astraya tere. —Sényer, sapiats —dix Perseval— que yo é mas en son cab ·I· breu qui racomta tot son linatge e con ela recebé mort, e comtà totes les aventures que ela à aydades acabar. E Galeàs dix que él à ben fet, car tal porà trobar lo cos que mayor honor li ferà per so com sebran le sua vide. Molt astagéran los ·III· compayons a le riba de la mar e sels del castel per le nau a regardar e ploraren molt agrement tot los demés con gran francase ach feta la donzela qui à mort fo estade liurade per ·I_a· dona estraye. E sí dixéran que anch més donzela no fau asò. E cant éls no pogren vaure le nau, sí ratornaren al castel, e·ls ·III· compayons dixéran que éls yamés no entrarien al castel per amor de la donzela que éls avien axí morta. E sí romanguéran defore e dixéran a sels dadins que lus armes los aportasen que éls volían muntar en lus cavals. E sí vaéran lo yorn

enterbolir e les nues caregar de pluga. E sí·s giraren envés ·I_a· capela qui as al mig del camí e antraren dedins e léxan lus cavals de fore. E véran que·l temps s'era anfosquit fortment e sí comensà a ploure e a tronar e a lempar per mig del castel axí espasement com a pluga. E lo yorn durà sela semblance axí gran e mareveloze que le maytat del mur andarocà, d'on éls foren molt asbaleÿts. Car éls no·s cuydaren pas que an M anys fos fet axí com aqal qastel era endarocat per tampesta, car molt los semblé fort cose. Cant vench aprés vespras, lo mal tem[p]s fo pesat e sí víran denant éls fuyre ·I· caveler nefrat molt regament per lo cos e per lo cab e daye sovén e manut: —Ay, Déus! Acorets-ma!, car are és lo temps qua n'é master! Hí aprés d'él vania ·I· nan e daye da luny: —Mort ést, no pots ascapar. Hí él girà les mans devés lo sel e daye tota vegade: —Bel Pare Jesucrist, acorets-me e no·m lexets morir en aytal punt sí que la mie ànima no traspàs d'est segle en ten gran pecat com are són. Cant los ·III· compayons hoan que·l caveler se·n va axí clamant

marcè a Déu, sí·ls en pras gran pietat. E Galeàs dix que li ayderie. —Senyor —dix Baorts—, mas yo y hiré car no as master gens que vós vos mogats per ·I· caveler. Hí él lo y oltrayà pus qu'él ho vol. E Baorts vanch tentost a son caval e, con él fo muntat, sí dix: —Bels seyós, si yo no vanie tentost, no lexàsets vostre queste, mas metets-vos qascú en la via per sí e anats tant tro que Déus nos aport hon nos trobam tots ·III·, so as, en la Maysó Magnant. Hí éls dixéran que anàs en le gràcia de Nostre Senyor. Abtant se partí Baorts de laÿns e va eprés del caveler per aydar an aquel qui·s clamave e Nostre Senyor. Mas are lexe lo comte are d'él e ratornam als ·II· compayons qui en la capela éran. Are diu lo comte que tota la nuyt romaséran en la capela Galeàs e Perseval e pregaren Nostre Senyor qu'él guart Baorts e·l conduga en qualque loch hon vage. E l'andemà, al sol axit, al temps fo asclarit e la tenpesta fo romase, hí éls comensen de cavalcar hí anaren ves lo castel per veser com li era esdevangut.

E cant éls foren a le porte, trobaren tot lo mur darocat. E sí entraren mantinent dedins e sí se·n marevelaren asats, plus que no fayen debans, car éls no trobaren dedins hom hí fambre que no fos mort. Hí éls sercaren amunt e aval e dixéran que molt à esí gran dapnatge de tant gent qua y avie. E cant éls vàngran al palau sí trobaren lo mur darocat e las portes trancades. E trobaren los cavelés jaent sà e là axí com Nostre Senyor los ach ferits de lamps per lo gran pecat qui era entra éls. E cant los compayons veeren aste cose, sí dixéran que asò és estade esparital venganse, cor este cose no fóra ya avengude si no fos per falonie de Nostre Senyor. E axí com éls parlaven d'este cose, sí hoíran ·I_a· vau qui los dix: —So és le vanganse de le sanch de les bones puncelas qui en est castel és estade vesade per garió de ·I_a· pacadore. Cant éls hoíran la vau, sí dixéran que molt as fort la vanganse de Nostre Senyor e marevaloze. E as fol qui contra Nostre Senyor ve. Cant éls agren gran pese

enat per mig del castel per regarda[r] le gran marevale qua y era, sí trobaren al cab d'una capela ·I· samentiri molt bel, tot ple d'arbres fulats e de erba vart. E fo ple de carnés que bé n'í podia aver tro a ·XXXX·. Hí éran bels e richs e no semblave que sol hi agués tocat le tampesta ne sa via. Car là gàyan los cosos de les bones punceles qui per la done de laÿns éran mortes. E com éls foren entrats al samantiri tot axí a caval com s'éran, sí véngran als carnés e trobaren sobra quascú carner lo nom escrit de quascuna qui de sote yaye. E van lagint les latras dels carnés e trobaren per ascrit qua y avie ·XII· files de rey e totes les altres puncelas éran d'alt linatge. E cant éls vaéran asò, sí dixéran que trop malvade custuma e dolenta avien sels del castel mantengude e molt avien mal espletat, car molt rich linatge avien baxat per les punceles que mortes són. Tro a hore de tèrcia romaséran alí los ·II· compayons e cant agren asats gordat, sí se·n partiren et cavalcaren tro a ·I_a· forest. E com vanch e l'antrant de la forest, sí dix Perseval: —Senyor Galeàs, huymés

és lo yorn qua·ns cové a departir e anar cascú en sa vie. Abtant, vos coman a Nostre Senyor qua·ns lex trobar encare tots tres sans e alegras. Car sertes yo no trobe anch home qui tant me plegàs sa compaya ne·m fos axí dolsa ni plasent con la vostre m'era. E per so m'as greu est departiment trop pus que vós no us cuydats. Mas pus que a Nostre Senyor plau, axí s'à e fer. E mantinent se levaren lus elmes e baysaren-se en plorant abdós, cor esats visché poch la ·I· pus que sebé de la mort de l'altre. E sí·s dapartíran abdosos los compayons e l'antrant de la forest, que sels de la tera apelaven Auba e antrà cascú an se via. E sí lexa, abtant, lo comte d'éls e tornam a Lencalot. Are diu lo comte que cant Lencalot fo vengut e l'ayga de Margose hí él sa víu enclòs de ·III· parts que no·l reconfortaren gens, de la ·I_a· part, le forest, qui gran era e desmasurable, e de l'altre part, l'ayga, qui era gran e fondable e nagre, e de l'altre part, le roche qui era gran e alte a meravela. Estes ·III· coses l'aportaren asò qu'él dix qu'él no·s mouria, ans esparerie la

marcè de Nostre Senyor, e romàs en tal manera aqal yorn tro a le nuyt ascure. E cant le nuyt fo vangude, él vanch a ses armes e gità·s el lats e comenà·s e Nostre Senyor e fau se pragarie aytal com él la sebé fer, que Nostre Senyor no l'hoblidàs, mas que li anviàs consel tal que profitable li sia a le ànime hí al cos. E cant él ach asò dit sí s'adormí en tal punt que son cor e son asparit pensa[n] pus a Nostre Senyor que él no fau anch. E cant vench que fo adormit sí li vanch ·I_a· vau qui li dix: —Lancalot, leve sus e prin tes armes hí entre an la primera nau que troberàs. E cant él hoí este paraule sí·s despertà e hobrí sos huls e víu antorn sí gran claradat qu'él se pansà que fos yorn, mas no romàs gayre que le claror se n'enà sí que no·s sebé qà·s fo feta. Hí él levà l'em e sí·s senyà e·s comané a Nostre Senyor e puyxs pras ses armes e ach-se l'espase sinta. E sí regardà a le riba e víu ·I_a· nau aribade sens vela e sens axàrsia e vanch en sela part hí entrà dins en le nau. E axí tost com él hi fo entrat sí li fo senblant qu'él sentís totes les bonas holós del món. E lavòs fo a ·C· doblas

pus alegre que no era debans, car elí avia, so li fo semblant, totes les coses que anch desigàs als yorns de sa vide, d'on él ret gràcias e ma[r]cès a Nostre Senyor, e s'ayonolà en la nau matexa e dix: —Bel payre Jesucrist, yo no·m sé d'on se pot éser vangude, si da tu no, car yo no·m sé si són en tera hó en Paredís Teranal. Lavòs s'esech e s'adormí en aytal elegra com él era. Tote la nuyt dormí axí alegre que a él no fo pas semblant que fos pas tal com solia éser, mas cambiade d'amargor en dolsor. Cant él se levà sí regardà tot entorn de sí e víu al mig de la nau ·I· lit bel e rich e an mig loch d'aqal lit sí yaye ·I_a· puncela morte, cuberta que no li parach sinó la fas. Cant él víu asò, sí·s dresà e seyà·s e fau marsès e gràcias e Nostre Senyor de so com aytal compaye li à dade. Hí él anà en sela part e acostà-s'í de prop, axí com sel qui volentés voria seber qui ela era

ne de qals yens fo estade. Hí él va tant emunt hí aval, qu'él víu de sobre al cab ·I· breu, hí él lo près e lo desplegà e trobà-y letras qui dayen axí: "Este donzela fo sor de Perseval lo Galés e fo tots yorns veraye en volentat hí an onbre, hí este donzela fo sela qui cambià le coraga a l'espase Estrangues Rangues que Galeàs, fil de Lancalot del Lach, porte". Aprés trobà el breu tota la sua vide e la manera de sa mort e con lo[s] ·III· compayons Galeàs e Perseval e Baorts le matéran en le nau per comandement de la vau divina. E com Lancalot sebé la varitat d'este ose, sí fo asats pus alegre que d'ebans, que molt ach gran yoya com sebé que [Baorts e] Galeàs éran ensems. Hí él mès abax lo breu hí vanch a le orle de la nau e pregà Nostre Senyor que sia son plar que li dó a trobar Galeàs son fil e Baort, sí qu'él los puxe veser e parlar ab éls. An esò qu'él astave en pragàries d'este cose, él regardà le nau qui fo aribade en ·I_a·

roche d'una dona vela ansiane e avie al peu de la roche hon le nau aribà ·I_a· capela patita e denant l'entrade seya ·I· hom vel, tot blanch e tot canut. E cant Lencalot lo víu, sí·l saludà d'aytan con él lo pòch hoir. E·l prom li ret les saluts esats pus vigorosament qu'él no·s cuydà e lavà·s de là hon él seya. E vanch denant le nau sobre ·I· munt de tera e demanà e Lancalot quina vantura l'à en sela part menat. Hí él li comté la veritat e com furtuna lo y à amenat hon él no fo anch mès. E lo prom li demandà qui él era hí él se nomenà. E cant él hoí que aqast és Lancelot del Lac, sí·s merevalà molt con s'era mès an sela nau e sí li demenà qui era ab él. —Senyor —dix Lancelot—, venits-ho veser, si a vós plau. Hí él entrà mantinent dedins e trobà le donzela e lo breu, e cant él l'ach legit de cab a cab hí él hoí parlar de l'espase Estrangues Rangues, él dix: —Ay, Lencalot! Yo no cuydaré tant viure que yo sebés sel nom de l'espase! Are pots tu veser, com tu ést pacador, com tu acabar esta vanture no ést astat hon sels ·III· pròmans són estats ne anch no·t pasest que vaesas ten bela aventure. Mas are és conagude cose que éls són pròmans e verayes cavelés de Jesucrist més que tu no as

estat. Què~s que tu ages fet s'anrera, yo crau bé que d'are evant te volrias gordar de pecar mortalment e de enar encontre ton Crasedor, hí encare porias trobar perdó e misericòrdia envés sel [en] qui tota piatat ebita, que ya t'eperela via de varitat. Are·m comte con tu entrest en este nau. Hí él lo y comtà e lo prom li rasponia raunablement: —Lencalot, sàpias que molt ta mostrà Nostre Senyor gran gràcie cant él, en compaya d'exí alte puncela e d'exí santa com esta és, t'à mès. Are guarde que tu cies cast en pansement hí en obre d'ecí evant sí que le qastedat de tu s'ecost a le varganitat sua e axí porà durar le compaya de vosaltres abdós. Hí él lo y promat verayement e de bon cor que ya no ferà cose que él fase enfalonir son crasedor. —Are te·n ve donchs —dix lo prom—, que tu no às huymés paor de morir. Car si a Déu plau, encare vendràs en la maysó hon tu desigas tant enar. —E vós, senyor —dix Lencalot—, romandrets así? —Hoc yo —dix lo prom—, que axí cové a fer. E an asò qu'éls parlaven axí, sí véran partir le nau de la roche. E con véran qu'éls sa covanían de partir, sí·s comenaren a Déu, e lo prom se·n tornà en la capela. Mas, ans

qu'él se pertís de la riba, comensà a cridar en alte vau: —Ho, Lencalot!, servidor de Déu, no·t desmembre[s], mas prega Galeàs, lo Veray Caveler, qui serà eb tu ensens qu'él prech Nostre Senyor que aye marcè de mi. Axí cridà lo prom a Lencalot, hí él fo molt alegre de la novela que li à dite que Galeàs devie éser ab él sertanement, hí él s'ayonolà e fau sa pragàrie a Nostre Senyor, que·l port en tal loch hon puxa fer cose que li plàcia. Axí estech Lancelot ·I· mes hó pus en le nau que anch no n'exí. E si algun hom demane de què visché tant de temps per so con naguna viande no y avie trobade terenal, lo comte raspon que l'Alt Senyor qui de la magne provahí lo poble d'I[s]rael e fau axir ayga de la roche per éls a baure éls sostanch en tal menera que cascú matí, sí tost com él avie feta se pregària e avie raqest l'Alt Mestre, que li anviàs la sua gràcie e la sua banadicció e, axí tost com él avie dites aqastes pregàrias, sa trobave

axí plans e axí sédols e garnit de la gràcie del Sant Esparit que a él era semblant que agués menyades totes aquales bones viandes del món. Cant él ach gran temps anat axí com furtuna lo menave sens que nula vau no axí fore de la nau, aribà devés ·I_a· forest a riba d'un bosch. Hí él ascoltà e hoí ·I· caveler vanir de gran prese tot a caval e faye molt gran brogit e gran tabustol per mig de le forest. E cant él vanch a le ribe, él víu le nau e sí descavalcà de son caval e li hostà le sela e al fre e·l lexà enar en qal part sa vol. E puyxs vench a le nau e·s seyà e entrà dins, hí él entrà armat de totes armes. E cant Lencalot lo víu, no córech pas pandre ses armes, com sel qua·s panse bé que asò era le promase que·l prom li avie feta de Galeàs, que seria ab él e li faria compaya ·I_a· pese. Hí él se dresà e li dix: —Senyor en caveler, ben siats vengut vós. Hí él se merevelà molt, cant él l'oí parlar, qu'él sa pansave que no y agés nagune ànime dedins. Hí él li raspòs per so con saludat l'evia: —Bel senyor, bona vantura vós dó Déus, quisque vós siats, mas per amor de Déu

si fer sa pot, dayts-me vostre nom, car molt ho dasig seber. Hí él dix que nom Lencalot del Lach. —Var és —dix lo caveler— que vós siats lo ben vangut, car yo us desigave molt a trobar e aver en compaya sobre tots sels hòmans del món. E ó deg fer, car vós sóts comansement de mi. Levòs se levà son elm de sa testa e posà·l ebax. E Lancalot li dix: —Sots vós Galeàs? —Aquax son yo, verayement. E cant él ho sebé, sí·s féran la ·I· a l'altre gran yoya e gran feste que mayor no poria hom dir. E lavòs se demandà la ·I· a l'altre de son aeser e sí comtaren cascú de lus vantures aytals com los éran estades avengudes depuyxs qu'éls sa foren partits de la cort. E sí romanguéran tant en estes paraules qu'él yorn fo clar e bel. Cant lo solel fu alt, éls sa víran e sí·s conàgran. Lavòs comensà entra éls la yoya gran e marevalosa. E cant Galeàs víu la donzela, sí la ragonach, axí com sel qui l'avie altres vegades vista. Levòs demenà e Lancalot si él sab sela donzela qui és. —Bel fil, hoc, yo ho sé bé, car

lo breu qui és en son cab ma dix apertament le varitat. Mas, per Déu, as var que vós ayats menade a fi l'evantura de l'espase Astrangues Rangues? —Senyor, hoc yo. E si vós no vis anch l'espase, bé l'eus así. E cant Lencalot la víu, sí·s pencà bé que ela as sela aspase e sí la pras per lo foure e comensà e basar lo pom de l'aspase. E lavòs racarí a Galeàs qu'él li diga con la trobà ne en qual loch. Hí él li comtà mantinent le manera de la nau que la muler de Salemó fau, e aydà e fer, la manera de les ·III· perxas, e con Eva, la primera mare, avie plentat los arbes d'on les perxas éran de natural color blanch e vart e varmal. E cant él li ach comtade la menera de la nau e de les letres qu'éls trobaren dadins, sí dix Lancalot que axí altre aventura no fo anch trobade per caveler con a él era vanguda. En cele nau romàs Galeàs e Lancelot, son pare, ben mig any hó pus, en tal manera que no y ach nagú que de son poder no honràs son Senyor. E moltes vaus los avanch que aribaren en hilas estrayas luny de yent,

là on éls no trobaven sinó bístias salvatges, hon éls trobaren aventures grans e marevalozas les qals menaren a fi per lus proases e per gràcia del Sant Esparit qui en tots loch[s] los aydà, e no·n fa pas lo libre manció per so cor trop aguéran a fer si totes les volguesen matre an libre. Aprés le Pasche, el temps novel que tota la gent se trau a gantilasa e tota res a dolsor, e·ls ausels canten per lo boscatge lus dols can[t]s per lo comandement de la dolsa saó del tems e tote res se trau a gantilase, axí que en aysel tems los avench que aribaren en ·I_a· forest e véran vanir ·I· caveler armat d'unes armes blanqas, e fo encavalcat molt ricament e manave en destre ·I· gran caval blanch. E cant él víu le nau, él vanch en cela part a gran cuyte e seludà los ·II· cavelés de part de l'Alt Mestre e dix a Galeàs: —Senyor en caveler, asats evets astat ab vostre pare. Axits d'equaxe nau e muntats en vostre

caval, qu'él és bel e bo, e anats là hon aventure vos menerà, quirent les aventures del reyalme de Londras a menar a fi. E cant él hoí sela paraule, sí córech a son pare e dix-li: —Yo no sé si yamés vos vaure, yo us coman el veray Jesucrist qu'él vós tenga en son servay. E lavòs comensaren la ·I· a l'altre a plorar. E com él fo fore de la nau e muntat en son caval, vanch ·I_a· vau entre éls qui dix: —Are pens cascú de bé a fer, car la ·I· de vosaltras no vaurà yamés l'altre tro al yorn del judici que Nostre Senyor Jesucrist rendrà a qascú so que aurà servit. Cant Lencalot entès estes paraules, sí dix tot en plorant: —Fil Galeàs, pus que axí és que yo·m pertesch de tu a tots mos yorns, prega l'Alt Mestre qu'él no·m lex partir de son servay, mas en tal manera·m guart que yo sia son servidor terenal e asparital. Hí él li raspon: —Nula praguera no val tant con la vostre matexa e per so sovenga-us de vós matex. E mantinent se partí

la ·I· de l'altre. Axí romàs Lencalot en la nau sinó ab lo cos de la donzela. E anà bé ·I· mes per mig le mar en tal manera que no dormí ni posà, ans pregà tots yorns Nostre Senyor en plorant molt tenrament qu'él lo menàs en tal loch on él alguna cose del Sant Grasal pogués veser. Una nit aprés mige nit li avanch qu'él aribà denant ·I· castel qui molt era bel e bo e ben posat de totes coses teranals. En lo castel avie ·I_a· porte qui hobria e[n]vés l'ayga e astave de dias e da nit huberta. Mas de l'altre part no avien sels dadins paor, car alí avie tots yorns ·II· lehons qui gordaven l'entrade en tal menera que nagú no podia entrar dedins, sí per éls no, qui per sela porta volgués entrar. Esela hore que le nau aribà en sela part, la luna clarayave, car esats podia hom veser luny e prop e mantinent hoí ·I_a· vau que li dix: —Lencalot, hix d'exa nau hí entra an sel castel e vauràs gran partida de so que desigas veser. Cant él hoí esta paraule, sí près ses armas. E cant él fo axit de la nau e vangut a le porte, él hi víu ·II· leons e sí·s cuydà bé

qu'él no poria pesar sens batale. E sí mas le mà e l'espase e s'eparelà de dafendre. E an asò qu'él l'ach treta, él regardà amunt e víu venir ·I_a· ma fameyant qui·l farí sí durament sobre lo bras que l'espase li fau caser de le mà. Lavòs hoí ·I_a· vau qui li dix: —Ya! Homa de poca fe e de poche cresenca!, per qà·t fias tu en t'espase més que an ton Crasador? Ben ést caytiu!, qua·t cuydas que sel per qui en est servay ést entrat que no·t puxa gardar e pus valer que te aspase. E lavòs fo axí esbalayt d'este paraule e de le mà que ach vista, qu'él casech en tera tot astès e tornà tal qu'él no·s sebé si era yorn hó nit. Mas e cab de pesa se dresà e dix: —Bel Payre Jesucrist, vos crau e a[h]or de so que vós me davets repandre. Are vag yo bé que vós ma tenits a vostre sarvidor, car vós ma mostrats signa de ma manyscrasence. Lavòs pras l'espase e la mas el foure e dix que no serà d'uimés per él treta, ans se metrà a le marcè de Noste Senyor si li plau "que yo muire", e si él n'ascape, él li serà tornat a trop gran honor. Lavòs sa fau lo signa de le Sancta Crau en mig son front e comenà·s a Nostre Senyor e vanch als lehons. Hí éls s'asiguéran mantinent qu'éls lo véran venir e no li féran semblant q'àls li volguesen

fer mal, hí él pesà per mig d'éls que no·l tocaren. E antrà per la porte e anà per la carera del castel, tant qu'él vanch ale porta del palau. E tots sels de laÿns dormían, car ben podia éser mige nit. Hí él vanch a l'escale del palau e puyà sus tant qu'él vanch a le patita sale axí armat com s'era. E cant él fo là vangut, sí regardà luny e pres, mas él no víu hom ne fambre, d'on él se merevelà molt, car en axí gran palau ne axí bel no·s cuydave él que axí fos sol, manys de yens. Levòs él pesà holtra e dix que él hirà tant tro qu'él troberà alguna gent que li dirà hon as él aribat ni an qal tera as. Tant enà qu'él víu dedins ·I_a· cambre qui era ben serade e closa. Hí él hi posà le mà si le poria obrir, mas él no pòch. E sí s'í asforsà molt, mas él no y pòch obrir. Lavòs hoí ·I_a· vau qui axia de le cambre qui cantave dolsament, qu'él no·s podia pansar que fos cose mortal mas esparital que a él fo semblant que cantàs: —Glorificat e loat sia lo Payre del Sel. Cant él hoí sela vau qui dix asò, si li atenrí

lo cor e ayonolà·s devant le cambre car pensà·s qu'él Sant Grasal hi era e sí dix tot en plorant: —Bel Payre Jesucrist, si anch fiu cosa qui·t desplagués, Senyor, per ta piatat te prech que m'ó perdons e que tu·m fases algune demostranse de so que yo vag carent. Mentinent qu'él ach asò dit, le porta de le cambre s'obrí e, a l'obrir qa·s fau, hisqué·n ·I_a· claredat ten gran com si lo sol hi abitàs dedins. E de la claredat que d'elí hisqué, fo tota la maysó esclaride, axí com si tots los siris del món hi fosen ensesos. E cant él víu asò, sí ach gran elegra e gran desig de vaure d'on sela claredat axie, qu'él n'oblidà totes coses e sí vanch a le porte de la cambre e volch entrar, mas ·I_a· vau li dix: —Lancalot, no entres sol con tu n·ó daus fer e, si tu sol con tu no u daus fer e si tu sol te fas efenat d'entrar, tu te·n panediràs. Cant él hoí asò, sí·s trasch enrera molt dolent com sel qui molt volentés hi entrarie, mas tota via se refrenà per lo comandament qu'él ach hoït. E regardà dedins le cambre e víu sobre ·I_a· taule d'ergent lo Sant Vexel cubert d'un samit varmal. E Lancalot

viu tot antorn àngels qui tanían craus e·ls altras armemens de l'altar, e no y ach nagú d'eqals que él víu que no tengués qualque hofici. E denant lo Sant Vaxel estave ·I· prom revastit com a pravera e semblave bé qu'él fos al segrament de la misa. E cant vench qu'él volch levar Corpus Xristi, si fo semblant e Lancalot que de sobre les mans del prom agués ·III· hòmans d'on los ·II· tanien lo pus yova entre les mans. E·l prom lo levà en alt e faye semblant q'àl ho mostràs el poble. E cant Lencalot víu aste cosa, no·s merevelà pas poch, car él víu lo pravera caregat de la figura que él tania, que a él fo semblant que dagués caser en tera. E cant él víu asò, sí li volch enar aydar que nagú de laÿns, sagons son semblant, no li volían enar aydar. E lavòs ach axí gran talent d'enar-li aydar que a él no menbrà lo vadement que fet li avien que no y matés lo peu. Lavòs vanch a él a bon pas e dix: —Bel senyor Déus Jesucrist, no·m sia establit a pena ne a dapnació si yo hul aydar a aqual prom, que master ho à. Lavòs entrà dins e dresà·s ves le taule

de l'argent. E cant él fo là vengut, sí sentí que li vanch ·I_a· cramor denant axí calt com si fos flame de foch qui·l farí en la fàs e si là y ach socarade. Lavòs no ach poder d'enar evant axí com aqal qui ach perdut lo poder del cos e del veser e da l'oir, e no à sobre sí menbre que aidar se puxa. E lavòs sentí moltes mans qui·l praséran e·l menaren amunt hí aval e·l porten fore la porte de la cambre e·l laxaren alí. E l'endemà, cant lo yorn aparech bel e clar e sels de laÿns foren levats, éls trobaren Lancelot yaent denant le porta e sí·s merevelaren molt asò què podia éser. E sí lo sovenen de levar, mas él no fau semblant qa·ls hoís, e axí no·s moch poch ne molt. Cant éls vaéran asò, sí dixéran qu'él as mort e sí·l desermaren tost e apertament lo ragordaren e·l tòcan als pits e an le care e sí trobaren que encare era tot ple de vida, mas él no à poder de parlar, ans fo axí com si fos mort hí éls lo prànan de totes parts e·l portaren en ·I_a· cambre de laÿns, e colgaren-lo an ·I· lit molt luny de gent per so que mal no li fesen. E sí·n pensaren axí com éls pogren e astan tots yorns denant él e·s raonen

ab él moltes vegades per saber si él parlaria, mas él no raspòs a nula cose, ne fau semblant que nul tems agués parlat dels yorns de sa vida. Hí éls lo regarden e·l tasten al pols e a les venes e tròban qu'él no era gens mort. Lavòs dayen: —Marevale és d'est caveler con pot éser viu e no pot parlar. Hí als altras díuan qu'éls no·s saben com pot éser asò si donchs no as algune vanganse de Nostre Senyor. Tot lo yorn estiguéran denant él e l'endemà e l'altre. E vanían aquí tots e dayen los huns que era viu, e·ls altres dèyan que era mort. —En nom de Déu —dix ·I· hom vel qui esats sabia da fayca e mol[t] s'entrametia de matgia—, yo us dich —dix él— verament qu'él no as gens mort, ans és axí ple de vida com lo pus forts qui·ch sia de nós tots, per so loaria yo bé qu'él sia gordat bé e ricament tant que Nostre Senyor lo torn en sa forse. E lavòs sebrà hom le varitat d'él qui és. E sertes sí yo anch conaguí res, yo crau qu'él as estat dels bons cavelés del món, e serà encare si plau a Nostre Senyor. Car de mort él no à encare paor, sagons que a mi semble, mas no us dich yo gens qu'él no

pogués ben languir axí com esta are. Asò dix lo prom de Lancalot com sel qui molt era savi e prom e anch no dix cosa que var no fos axí apertament com él l'avia devisade. E sels de laÿns lo gordaren en tal manera que no menyà bé bach ne dix paraule. Axí estach ·XXIIII· yorns que no moch mà ne peu ne menbre qu'él agués ne fau semblant per cosa des que de fora aparagués qu'él fos en vida. E no per tal que totes les vegades que matien de sobre él le mà, conaxien bé qu'él era en vide e sí·l playen tuyt durament e dían entra éls que dapnatge és d'est caveler qui tan valent semble e ten prom e tant era bel dels yorns hon él era, e are l'à mès Déus en aytal pena com él as. E asò dien éls moltes vegades e ploraven moltes vaus e tant no l'asgardaven que éls lo conaguésan e s'í avia laÿns molts cavelés qui l'avien vist e·l dagren conàxer. Mas en tal estament e an tal panitència yach Lancalot ·XXXIIII· yorns que tots sels qui antorn li astaven, no asperaven d'él sinó la mort. E al ·XXV_è· yorn li avanch a hore de mig dia qu'él

hobrí los huls. E cant él víu la gent, sí comensà trop a fer gran dol e dix: —Ay, Déus! E per quà m'avats vosaltras asvetlat? Tant estave yo pus alegre que yo no son are. Ay!, Déus Pare Jesucrist!, qui podia éser ten benoirat e ten prom qu'él apertament pogués vaser les grans marevales? Ay làs! E con yo·m regart e·m vag ten pacador e malvat de le gran horadura que yo é menade! Cant sels qui entorn li astaven hoïren sela paraule, sí féran trop gran yoya e demanaren-li què avia vist. —Yo é —dix él— vist gran marevale e sí gran bona ventura que ma lenga no us ho sabrie dir ne mon cor pensar, tant és gran cosa asparital. E sí mes males hobres e mon pecat no fos, yo n'agre encare pus vist, là hon yo perdí la vista de mos huls e lo poder del cos per le gran desleyaltat que Déus víu an mi. Lavòs dix a tots sels qui antorn li só[n]: —Bels senyós, yo·m mareval molt de so, car yo·m són así trobat, car no·m sové pas com hic fuy mas, ne an qal manera. Hí éls li dían tot so que éls àn vist d'él e com él avie astat ·XXIIII· yorns de costa éls en tal menera qu'él no sabían si era mort ne viu. E cant él

hoí sela paraule, sí·s comensà e pansar per què él avie estat ·XXIIII· yorns en tal estament tant qu'él se pansà qu'él ach servit ·XXXIIII· anys l'Enamich perquè Nostre Senyor lo mas en aytal panitència qu'él ach perdut ·XXXIIII· yorns lo poder del cos e de sos membras. Lavòs regardà devant él e víu la gonela aspre e puyent qu'él avia aportade pus d'un any, d'on él sa víu are despulat. E sí li pesà molt, car a él és semblant qu'él age en aste cose més pecat. Hí éls li demanen con li va, hí él raspon que era sà e alegre e la marcè de Nostre Senyor. —Mas, per Déu, dayts-ma en qal qastel yo son. Hí éls díuan qu'él as en lo Castel de Corbanich. E mantinent vanch ·I_a· donzela devant él que li aportà roba de lí frasche, hí él no la volch vastir, ans pras le gonela aspre e puyent. E cant sels de laÿns véran asò, sí li dixéran: —Senyor an caveler, vós podats ben lexar le gonela aspre que vostre questa avets acabade, per nient vós trabalarets pus per carer lo Sant Grasal, ben sapiats que vós pus no·n vaurets que vist avets. —Are·ns dó gràcie Déus —dix Lancelot—, qu'él nos an lex pus veser. E per

estes paraules él no·n volch res fer, ans pas la gonela aspre e puyent e sí las vest e puyxs la cobre d'escarlate aytal com les portave. Cant él fo vastit e aparelat e levat de son lit, sí·l vanguéran vaure tots sels de laÿns e ténan a gran marevale so que Déus li à fet. E no anà gayre qu'éls l'agren conagut e dían-li: —Miser Lancalot, sóts vós? Hí él raspon: —Yo són aquax. E lavòs comensaren la yoya per laïns gran e marevaloze, e si van tant les novelas als huns e als altras qu'él rey Palés n'oy parlar e sí li dix ·I· caveler: —Senyor, novelas vos puch dir. —Da què? —dix lo rey. —Que·l caveler qui tant à esí yagut com a mort, és are levat de son lit sà e alegre. E al rey es levà mantinent e anà·l veser. E cant Lancalot lo víu vanir, sí·s dresà encontre sa vengude e li dix que ben sia él vangut. E sí li fau molt gran yoya e lo rey fau atresí a él. E li dix noveles que la fila del Rich Rey Pascador era morta,

sela an qui Galeàs fo engenrat. E sí li·n pesà molt a Lençalot, per so com yantil famne era e d'axí alt linatge. ·IIII· yorns romàs Lencalot laÿns, d'on lo rey fau molt gran festa, car longament avie desigat qu'él tangués Lancalot costa sí. E al ·V_è· yorn se foren aseguts en la sale de laÿns e lavòs s'esdevanch que·l Sant Grasal ach ya plenes les taules marevaloseament de totes bones viandes que nul hom pogués pensar. E an asò qu'éls manyaven, sí los avanch ·I_a· cose que éls téngran a gran marevale. Car éls véran tot apertament hobrir les finestras del palau sens que nagú no y mas le mà e sí·n fóran esbaleyts tots sels qui éran. E ·I· caveler qui defors astech ermat de totes armes e fo muntat sobre ·I· gran caval e vanch denant éls e comensà a cridar: —Hobrits, hobrits! E sels de laÿns no li vòlgran hobrir les portes. Hí él cridà tote vegade tant que·l rey matex se·n levà de son menyar e vanch a ·I_a· de les finestras del palau en aquale part hon lo caveler era e sí lo gordà. E cant él lo víu devant, sí li dix: —Senyor en caveler, vós no ych entrarets

ya ne nagú qui axí alt sia muntat com vós sóts, tant con lo Sant Vexel hic sia, qui encare hic as. Mas enats-vos-en an vostre tera, car sertes vós no sóts del[s] cavelés de la Questa ans sóts d'eqals qui àn lexat lo servisi de Déu e·s són masos en lo servisi del diable. E cant él hoí este paraule, sí·n fo molt dolent e ach ten gran dol qu'él no·s sebé qà·s dixés ne qà·s fés, sinó ten solement qu'él se·n tornà. E lo rey l'apelà e li dix: —Senyor en caveler, pus que axí és que vós sóts sà vengut, yo us prech que vós ma digats qui sóts. —Senyor —dix él—, yo som del reyalme de Longras e ày nom Estor de Mares e son frare de Lancalot del Lach. —En nom de Déu —dix lo rey—, are us conach yo bé e sí·n són pus dolent de vós que no era debans, car no ma·n calia gayre, mas are me·n cal per amor de vostre frare qui és laÿns. Cant Estor entàs que son frare as laÿns, l'om del segla qu'él pus ame per la gran emor que li avie, él sí dix: —Ay, Déus!, are doble ma honta. Are no seré yamés ten ardit que denant mon frare vinga pus que yo falesch en asò on los pròmans e los verayes cavelés no falen. Varement ma dix var lo prom del padró, que dix a monsenyor Galvany la significanse de nostre sopni. Abtant se·n va per mig lo castel a ten gran cuytanse com él pòch menar lo

caval. E cant sels del castel lo víran axí fugir, sí lo ascridaren tots e lo van ahucant e blastomant l'hore qu'él fo nat e li crídan "malvat caveler!" hí él na axí gran dol qu'él volgre éser mort. E sí se·n fugí tant qu'él vanch fore del castel e mantinent se n'entrà en la forest, là hon la víu pus aspase. E lo rey vanch a Lencalot, son frare, e sí li dix la novela de son frare d'on él fo axí dolent qu'él no·s sebé qà·s fés sí qu'él no·s pòch abstanir que sels de dins no u conaguésan qu'éls li véran córar les làgremes per la care eval e per esta cose separa·s molt lo rey Palès de so qu'él ach dit que no u volgra aver dit en nagune manera si sabés que axí se·n degués cambiar. Cant éls agren manyat, Lancalot dix al rey que li fase eportar ses armes, car él se·n vol enar el reyalme de Longres, hon él no fo bé à pesat ·I· any. —Senyor —dix lo rey—, yo us prech que vós ma perdonats de so com yo vos é aportades les novelas de vostre frare. Hí él dix qu'él li perdonà volantés. E al rey comendà que hom port ses armes e éls las li aporten e Lancalot les pren. E cant él fo armat e aparelat d'enar, lo rey li fau menar al mig la place ·I· caval gran e marevalós. E cant él fo aparalat, pras comiat de tos sels de laÿns e sí se·n pertí mantinent

e cavalcà a grans yornades per les astrayes teras. E ·I_a· saó li avanch qu'él albergà en ·I_a· bela abadia e los frares li féran gran honor per so com era caveler erant. E al matí, cant él ach hoïda misa e·l volch axir de l'abadia, hí él regardà a le destre part e víu denant ·I· altar ·I· carner trob rich e bel, hí era fet novelament, so li fo semblant. Hí él enà devés sela part per veser què era. E cant él lo víu d'axí meravelosa faysó, sí·s pensà que dasots yaye algune alte prasone hó príncep. Hí él regardà devés lo cab e víu letras que dayen: "Así yau lo rey Beamdemagus de Gore, que Galvany, nabot del rey Artús, ausís". E cant él a[u]sí asò, sí·n fau dol marevelós e dix que no n'ascaperà pas si per la mort no, e dix que trop és astat gran dapnatge a sels de la maysó del rey Artús e a molts d'altras. Sel yorn romàs Lencalot laÿns molt dolent. E l'endemà, cant él fo armat e cavelcat, él comendà los frares a Déu e mas-se en son camí. E enà tant per ses yornades axí com evantura lo menave e sí enà tant qu'él vanch a le cort

del rey Artús hon los huns hí als altres féran molt gran yoya, axí tost com lo véran, axí com aqals qui desigaven se vangude e sela dels altras compayons d'on n'avie ancare ben pochs venguts. E no avien res fet, d'on éls se daven gran honta. E huymés lexà lo comte d'éls e tornà e Galeàs. Are diu lo comte que, cant Galeàs sa fo partit de Lancalot, sí cavelcà moltes yornades axí com aventure lo menave, ·I_a· hora evant, altre enrera, tant qu'él vanch en ·I_a· abadie hon lo rey Mordans era. Cant él hoí parlar del rey qui se venguda esperave, sí dix entra sí matex qu'él l'irà veser. E l'endemà, sí tost com él ach hoïda mise, él vanch al rey, là hon estave. Cant él fo dadins, lo rey, que tant evia que avie perduda sa viste e lo poder del cos, sí·s víu tentost com Galeàs s'eproismà a él e ach cobrade la viste, e asò fo per volentat de Nostre Senyor, a qui Galeàs ne donà gràcia, e lo rey se dresà en sientes e dix a Galeàs: —Servidor

de Jesucrist e veray caveler de qui yo longament é asperade te vangude, ebrase·m e lexa·m reposar sobre ton pits, sí que yo puxa traspasar sobre tos brasos, car tu ést verga sobre tots cavelés, con as la flor de lir en què varginitat és significade, que és pus blanche que nula flor. Tu ést nat en varginitat e tu ést rosa en bone flor de bone virtut e an calor de foch, car lo foch del Sant Esparit és axí en tu presa, hí ést axí anluminat que me carn, qui tota era morta de velesa, sí s'és recobrade en bona virtut e an fresche. Cant Galeàs entès sela paraule, sí s'asech al cab e l'abresà e·l sa mat denant per so com lo prom avie talent de raposar. Hí él se clinà ves él e l'ebresà per mig los flanchs, hí él se comensà estendre e lavòs dix: —Bel pare Jesucrist, are é yo me volentat complida. E are·t prech yo en est punt hon yo son que tu·m vingas carir, car en axí bon loch e plasent hon yo astich are no poria yo reposar, car en aqaste yoya que yo é sí longament esperade no à sinó rosas

e flos de lís. E axí tost com él ach feta aqaste requesta a Nostre Senyor, sí fo provade cosa e parech bé que Nostre Senyor ach hoïda se pragàrie que tentost rendé l'ànima a Déu qu'él avie longament esperade e traspasà en los brasos de Galeàs. E sels de laÿns qui sabéran este cose, véngran al cos e trobaren que les plagas qu'él avie sí longament portades foren senades e garidas. E asò tang[r]an a molt gran marevale. Lavòs féran el cos sabulir com a rey e·l soteraren dadins. E sí astech Galeàs laÿns ·II· yorns e al terser yorn se·n partí e cavalcà tant per ses yornades qu'él vanch en la Forest Pariloze e trobà le fontane qui bulia e grans hones, axí com lo comte retrau. Mas axí tost com él hi ach mese la mà, se·n partí la cramor per so con él no ach ascalfament de lucxúria. E sí u téngran sels de la tera a gran marevale tentost com éls ho sabéran, que l'ayga refrascade. Lavòs perdé lo nom que avie debans e apelaren-la Fontane de Galeàs. E cant él ach menade este vanture a fi sí vanch e l'antrade de Gore axí com aventura lo menà tan qu'él albargà en l'abadie

hon Lancalot era ya estat, là hon él trobà lo carner de Yosefas lo rey da Hostaliter, fil de Yosep ab Animacia, e lo carner de Simeon hon él ach falit. E cant él vanch laÿns, él regardà dins el carner qui estave desots lo monastir, hí él víu lo carner qui cramave sí marevalosament e sí demendà els frares de laÿns què era estat alò. —Senyor —dixéran éls—, asò és ·I_a· vantura molt maravalosa qui no pot éser menade a cab sinó per aqal qui paserà de bona cavelaria tots sels de la Taule Radone. —Yo huldria —dix él—, si us plau, que vós me manàsets alí per hon hom entra en la cove. Hí éls dían que sí féran volentés. Lavòs lo menaren a le porta de la cave, hí él develà aval per l'escale e axí tost com él fo pres del carner, sí falí lo foch e la flame romàs, qui molt hi avia estade maravelosament, per la venguda d'aysel hon no avia aüda tache naguna de lucxúria. E sí vanch al carner e levà·l emunt e trobà-y lo cos de Simeon qui avie estat foreviat ·CCCLIIII· anys e ax[í] tost

con la cramor na fo partida, sí hoí ·I_a· vau qui li dix: —Galeàs, molt devats rendra marsès a Nostre Senyor de so com axí bona gràcia vos à donade, car per la bone vida que vós avets tangude, podats vos trer les ànimas de Porgatori e matra a le yoya de Paradís. Yo son Simeon, vostre parent, qui en aste gran calor astave e an aste gran male vanture que vós avets vista are à ·CCCLIIII· anys per asporgar ·I· gran pecat que yo fiu —ya dix ·I_a· vau Yosep de Benimasia—, ab tota sela pena que yo ày soferta, fore yo perdut e dapnat. Mas le gràcie del Sant Esparit per le gran homilitat qui és an él, sí m'à levat la sua marcè del pecat terenal e mas en la glòria de Paradís solament per la vostre vangude. E sels de laÿns qui deval éran develats axí tost com éls véran le flame tudade e hoíran bé aste paraule, sí u téngran a gran marevale e a gran miracle. E Galeàs pras lo cos e trasch-lo del carner hon él avie yagut sí lonch temps e lo portà al mig del monastir. E cant él ac asò fet, sels de laÿns lo praséran e lo sabulíran axí com devían fer a cos de caveler, car caveler

era estat Simeon, e li féran aytal honor com fer devien, e lo soteraren devant lo mayor eltar de laÿns. Cant éls agren asò fet, sí véngran a Galeàs e li féran sí gran honor com éls poguéran e li demanen d'on él era ni de qals géns. Hí él dix tota la varitat. E l'endemà, cant él ach hoïde mise, sí·s partí de laÿns e comenà los frares a Déu e mas-se en la vie e cavalcà en tal manera ·V· anys tots antís ans qu'él vangués a le maysó del rey Magnes. E ·I· yorn li avench per vanture qu'él encontrà Perseval. E sí agren gran gog com se conaguéran e sí cavalcaren abdosos ensems lonch de temps e sí acabaren totes les aventures del reyalme de Londras que fort pocas n'í avie puyxs a venir sí donchs no fos demostranse de Nostre Senyor. E anch no véngran en nagun loch, per gran host qua y agués de géns, qu'éls abdosos poguesen éser dascomfits ne vansuts. E un yorn los avanch qu'éls aribaren en ·I_a· forest gran e marevalosa e vàngan al través d'un camí e sí encontraren Baorts que cavalcave tot sol. E cant éls lo véran, sí·l conagren, mas no·m demanau

si éls fóran alegras, car lonch tems avien estat los huns manys dels altras e molt se desigaven e vaser. E sí li féran gran honor e Baorts los dix que bé avie ·I· any e mig que no avie yagut ·II_es· vegades en hostal hon agués géns, mas tota hore en forests salvatgas e an muntayas estrayas hon él fore moltes vegades mort de fam si no fos le gràcie del Sant Esparit qui·l comfortà en totes ses cuytes. E Galeàs li dix: —Avets vós trobat so que nós avam sercant? —Sertes —dix Baorts— no yo, mas yo crau que huymés nós no·ns partiram tro que nós ayam tret e cab so per què entram en aqaste Questa. —A Déu plàcia —dix Galeàs—, car si Déus ma consel yo no sé nagune cose qui·m pogués fer pus alegre com de complir aqaste Queste. E sí·s fóran axí justats lo[s] ·III· compayons qui per vanture s'éran partits. E cavalcaren tant que vàngran en ·I· castel que hom apelave Corbanich. E cant éls fóran dins entrats e lo rey Palès los conach, sí·ls fau gran yoya e marevalosa, mas él sabia bé que per lur vangude falrían les vanturas del castel qui tant evien durat.

Adonchs enaren tant les noveles amunt hí aval per tot lo castel que tots aqals del castel vangueren vaure los ·III· compayons. E cant lo rey Palés víu son nabot Galeàs, sí·n plorà de yog que n'ach e sí s'avie tots los altres qui Galeàs conaxien. E com los ·III· compayons foren desermats, la sor del rey Palès los aportà denant l'espase trancade d'on lo comte à ya devisat altre vau, aquale d'on él fo estat farit per mig la cuxe. Cant Galeàs l'ach treta del foure, él hi víu la menera com era estade trencade e si la donà e Baorts sí la poria soldar, mas esò, pòch éser. Cant él víu qua y ach falit é sí la liurà a Perseval e li dix: —Eseyats este espase sí poria éser menade a fi per vós. —Volantés —dix él. Lavòs pras l'espase e sí l'acostà la ·I· tros ab l'altre, mas soldar no·s pòch en nagune manera. E cant él víu asò, sí la donà a Galeàs e dix-li: —An eqaste vanture é yo falit. Are cové a vós qa us sí asegets e sí vós hi falits no crau yo gens que ela sia adobade per mà d'om mortal. E Galeàs pras l'espase e acostà

la ·I· tros ab l'altre e mantinent se soldaren les peses sí marevelozament que no avie hom al món qui la trancadure qui debans hi solia éser pogués conàxer que yamés fos estade trancade. Cant éls víran asò, sí dixéran que bel comensament los à Déus mostrat, hí éls sa cuyden bé que él acaberà les altres aventuras laugerament, pus aqaste és menade a fi. E cant aqals de la plasa víran l'avantura de l'espase menade a fi, sí·n feren gran yoya. E sí donaren l'espase a Baorts de Gaunes e sí dixéran verament que en altre caveler no poria éser mils mase que en él. Cant vench a ore de vespres, sí comensà lo temps enfosquir e a cambiar e ·I· gran vent se levà qui farí per mig lo pelau e vanch ten calt que tots los demés d'éls cuydaren éser cramats e molts n'í ach qui caygueren en tera de gran por que éls aguéran e mantinent vanch ·I_a· vau entre éls qui dix: —En aqals qui no daven seure a le taule de Jesucrist, sí se·n vagen defora

que are seran plans los verayes pròmans e los verayes cavelés de la santa viande del sel. E cant éls hoíran aquale paraule, sí se n'axiren que no y romàs sinó lo rey Palés, qui molt era prom e de santa vide, e Eliser, son fil, e ·I_a· donzela la pus raligioze que hom sebés al món. Hí ab éls romanguéran los ·III· compayons per vaser aquale demostranse que Nostre Senyor los volia fer. Cant éls agren axí ·I· poch estat, sí víran per la porta entrar ·VIIII· cavelés armats, hí éls posaren lus armes e vàngran a Galeàs e sí s'omiliaren a él e li dían: —Senyor, molt vos avem esparat per tanir ab vós compaye en le taule hon los altas menyàs seran. Hí éls dixéran que ben fosen éls vanguts e a cab de pesa entraren laÿns. E s'asiguéran e la taule e demenà·ls Galeàs d'on éls éran. Hí éls dixéran qa·ls ·III· són de Gaunes, e los altres ·III· són d'Irlande, e los altres ·III· són de les Marches. En so qu'éls parlaven axí, sí víran de ·I_a· cambra axir ·I· lit que ·IIII· donzeles aportaven. En sel lit yaye ·I· prom melaut e destret per semblant e avie ·I_a· corone d'or en son cab. E cant él dresà sa testa, sí dix a Galeàs: —Senyor, ben siats vangut, molt vos avem desigat a veser e asparade vostre vangude en aytal pena

e an aytal angoxa que hun altre hom no y pogre aver sofarit axí longament. Mas e Déu plau que are és vangude la fi de ma dolors, que yo traspaseré d'est segle axí com m'as promés lonch tems à. E axí com éls parlaven esta cose, hoíran ·I_a· vau qui dix: —Senyós, sels qui no són estats compayons de la Questa d'est Sant Vexel sí·s partàscan de saÿns, car no as gens dret qua y romàngan pus. E axí tost com este paraule fo dita, se levà lo rey Palés e Eliser, son fil. E cant lo pelau fo buyt d'aysels qui éran sinó los compayons de la Questa, mantinent fo semblant a sels qui romanguéran que devés lo sel vangués ·I· home tot revastit en semblance d'arcevasche, e avie ·I_a· corona en se mà e ·I_a· corona en son cab, e lo portaren ·IIII· àngels entre lus brasos, e an ·I_a· trop bela e richa cadira, l'asiguéran denant le taule de l'argent hon lo Sant Grasal estave. E l'ome que en semblanca d'arcevasche fo aportat, ach letres al mig son front e dayen: "Veus así Yosefas, lo primer arcavasche que crastians [hagueran], aprés la ra[s]uracció de Jesucrist, sel matex que Nostre Senyor segrà en la ciutat de Seras, el Pelau Esparital". Los cavelés que asò vaéran conàgran

bé les letras, mas éls se merevelaven molt so què pot éser, car sel Yosefas d'on aquales letras parlaven era traspasat d'est segle més avia de ·CCC· anys. E parlà mantinent a éls e los dix: —Cavelés sarvidós de Jesucrist, no us marevelets pas si vós ma vesets denant vós axí com yo son en est Sant Vexel, com yo hi servia com yo era tarenal e axí hi servesch yo are com yo son asparital. Cant él ach asò dit, sí enà ves le taule e mas-se abax a yonolons denant l'altar, e cant él ach alí gran pesa estat devant l'altar, sí hoíran le porta de la cambre meneyar molt fortment. Hí él asgardà d'equale part, e sí·s féran tots los altras, e sí véran axir los àngels que Yosefas avien aportat d'on los ·II· aportaven ·II· siris cramans e l'altre ·I_a· tovayola de samit vermal e lo qart ·I_a· lanse que era fort sengonosa marevalozament que las gotes na càyan aval en ·I_a· cabse qu'él tania an l'altre mà. E los ·II· matéran los siris sobre

le taule del Vaxel. Tantost com éls agren asò fet, Yosefas se levà e tragué ·I· poch le lance en sus del Sant Vexel qu'éls àngels avien mase de lats, e lavòs fau semblant qu'él antràs el sagrament de la misa. E cant él ach estat axí ·I· poch, sí pras denant lo Sant Grasal ·I_a· hòstia que era feta e semblanse de pa. E al levar que la fau, develà del sel ·I_a· figure d'oma en semblanse d'infant e avia le fàs axí frasch e varmale com a foch, e·s posà an l'hòstia sí que tots sels del palau ho véran que an l'hòstia avie forme d'ome carnal. E cant Yosefas l'ach gran pesa tengut, sí la tornà en lo Sant Vexel. E cant él ach asò fet, sí vanch apertament a Galeàs e sí lo baysà e li dix que él basàs axí los altras cavelés compayons, hí él ho fau axí tost con él ach comendat. E cant él ho ach fet, sí los dix: —Sarvidós de Jesucrist qui us sóts trebelats per veser partida del Sant Vexel e de las marevales, asesets-vos denant aqaste taule e sí serets plens de la pus alte viande e de la pus dolsa

que anch cavelés menyasen e de la mà del Mestre Salvedor. E sí porat[s] bé dir qua·n bona hore vós sou trebelats, car vosaltres recobrerets huy lo milor logar que anch quevelés trobasen. Cant él ach asò dit, sí se n'enà entra éls, sí que no·s sabéran qà·ls fo esdevangut. Hí éls saguiren mantinent le taule ab molt gran paor e plorant molt tenrament que lus cares foren totes mulades de làgremas que dels huls los cayen. E lavòs ascoltan e véran axir del Vaxel ·I· homa tot nuu e avie los peus e les mans sangonosas e lo cors, e lavòs los dix: —Los meus cavelés e los meus leyals servidós e mos fils qui en mortal vida m'evats tant carit, yo no·m hul selar més a vosaltras, ans cové que vosaltras veyats partida de mas vartuts e de mos sacrets. Vosaltras avets fet tant de bé qa us sóts aseguts a me taule hon anch més no menyà nagú del tems de Yosep ab Enimacia an sà d'on éls hic són vanguts sarvidós meus,

so as a dir, sels d'est hostal e mant altre caveler hon éls són vanguts a le gràcia d'eqast Sant Vexel, mas éls no u àn axí vist vasiblement com vosaltras are recabats e tanits l'alta viande que vosaltras avets lonch temps desirade e per so com vós sóts tant trebelats. Lavòs pras él matex lo Sant Vexel e vanch a Galeàs hí él s'ayonolà e li donà son Salvedor. Hí él lo rebé ayoyosament e alegra ab mans juntes. E axís féran los altras e no n'í ach nagú d'éls que no li fos semblant que li matés ·I· anfant en la boche en semblanse de pa, e cant agren tots rasebuda l'alte viande qui tant los semblà dolsa e bona, que a éls fo semblant que tota le bone gràcia del món que hom pogués nomenar ab le lengua los fos entrade dedins al cos. E sel qui axí los ach pascuts dix a Galeàs: —Fil net de pecat e de totes malvastats con hom terenal pot éser, saps tu yo què tench antre mas mans? —Senyor, no yo, si vós no m'ó dayts. —So as —dix él—, l'ascudela hon lo fil de Déu menyà lo yorn de Pasche ab sos apòstols, so as, l'ascudela que axí à servit en grat a tots sels

que yo é trobats en món servici, so as, l'escudela que anch hom nat no víu a qui ela no agradàs molt. Per so com ela à servit an grat a mos amichs, le dau hom apelar lo Sant Grasal. Are às vist so que tant as desigat a veser e so que tu às tant cobeyat, mas encare no l'às tu vist axí apertement com tu lo vauràs encare. E saps tu hon serà asò? En la siutat de Seras al Palau Asparital. Per so·t cové d'esí anar e fer compaya en aqast Sant Vaxel, que anuyt sa partirà del reyalme de Londras en tal menera que yamés no serà vist d'esta hore avant. E saps tu per què se·n partax? Per so con no as sarvit ne honrat a son dret per aqasts d'esta tera, ans són tots yorns estats vilans, hí éls àn viscut de la gràcia d'eqast Sant Vexel, e per so com éls ho àn [a] male leg gasardonat la gran honor que yo·ls é feta. E per so hul yo que tu te·n vages al maytí dret a le mar e troberàs le nau hon tu prasist l'aspase Estrangues Rangues. E per so que tu no vagas tot sols, hul yo que amans ab tu Perseval e Baorts e no pertant que yo no hul gens que tu te·n vages d'esta tera

sens garisó del rey Margnes. E hul yo que tu prangas de le sanch d'esta lanca e li n'unts les cuxas. E asò és perquè él aurà garió. —Ay, Bel Déus Pare!, per què no plau a vós qu'éls víngan tots ab mi? —Per so —so dix él— que so que yo fas en semblanse de mos apòstols, car tot axí com éls menyaren ab mi lo yorn de la Sena, tot axí menyàs vosaltres ab mi a le taule del Sant Grasal. E fos ·XII· axí com éls fóran ·XII· apòstols e yo son lo ·XIII_è· demunt vosaltras, que deg éser mestre. E tot axí com yo los departí e·ls fiu anar per diversas teras per praycar le vera crasense, tot axí vos departesch yo los huns sà e los altras là. E morats tots en ast sarvisi, sinó ·I· sol. Abtant los donà se banadicció e se n'enà sí qu'éls no·s sabéran qà·s fo fet, mas qu'éls lo véran ves lo sel puya. E Galeàs vanch mantinent a le lansa que yaye sobre l'altar e sí tochà a le sanch e puyxs va el rey e sí li untà les plagas. Hí él se levà mantinent alegra del lit. E randé gràcias a Nostre Senyor de so con tan dolsament l'avie ragardonat. E sí visché puyxs gran tems, mas no u fau el segle, car matinent se raté en ·I_a·

ralagió. E sí y fau Nostre Senyor mant bel miracle per él d'on lo comte no·n parle are, per so com no as are gran master. Entorn miga nit, cant éls agren pregat Nostre Senyor qu'él per sa dolsa pietat los conduga a salvement de lus ànimas en qualque loch qu'éls vagen, levòs develà ·I_a· vau entra éls que dix: —Mos fils, no pas mos filastras, e mos amichs, no pas mos anemichs, axits de saÿns e anats là hon vosaltras cuydats mils fer tot axí com aventura vos condurà. E cant éls hoíran asò, sí rasposéran en ·I_a· vau: —Pare del sel, banayt sias tu qui nos dasiras a tenir a tos fils e a tos amichs. Are vesam nós bé que nós no avem perdudas nostras pragàrias. Lavòs axíran del palau e vénan per la cort aval e trobaren àrmans e cavals e se n'enaren tots axí com són armats. E cant éls fóran fore del castel, sí·s demenaren d'on éls són per conàxer la ·I· l'altre tant qu'éls trobaren los ·III· cavelés qui de Gaunes éran que Claudis, lo fil del rey Claudis, era la ·I·, e·ls altras de la tera hon él ere, éran esats gantils hòmans e honrats. E cant vanch al departir, sí·s besaren com frares e ploraren molt tenrament e dixéran a Galeàs: —Senyor, sepiats verament que nós no

agem anch sí gran yoya com lavòs nós som aseguts a le taule del Sant Grasal e taniam compaya ab vós e anch no aguem sí gran dol com nós evam de so con nos departim axí tost de vós, mas vesem bé que aqast departiment plau e Nostre Senyor, per so nos ho cové a sofarir sens dol a fer. —Bels senyós —dix Galeàs—, sí vós emats me compaya, atrastant àm yo le vostre. Mas vós vesets bé que no pot éser que la ·I· tenga compaya ab l'altre. E per so us coman yo a Déu, e us prech que, si vós venits a le cort del rey Artús, que vós ma seludats molt Lancalot, mon pare e tots sels de la cort de la Taule Radona. Hí éls dixéran que si éls van d'equale part qu'éls no u hoblidéran gens. Abtant se departíran e cavalcaren Galeàs e sos compayons ves le mar tant qu'éls hi vangren. E pus tost hi fóran vanguts, mas éls no enaven pas dret axí com sels qui no sabien pas trob de las vias ne los camins. Cant éls foren vanguts e la mar, sí trobaren le nau, sela hon l'aspase Estrangues Rangues era estade trobade. E véran las letras a l'horla de la nau qui dayen que nagú no y entràs si

él no era farmement crasent en Jhesu [Xrist]. Cant éls foren vanguts a le nau, éls ragardaren dedins e sí véran al lats lit qui al mig le nau estave, le taule de l'argent qu'éls avien lexade hon era lo rey Magnes. E lo Sant Grasal estave d[e]sús, cubert d'un drap varmal, que estave fet en semblanse de tovaya. E cant éls véran esta avantura, sí la mostrà la ·I· l'altre, e díuan que bels as avengut de so que tant desigaven avar que are los ferà compaya tro là hon éls dèvan enar. Lavòs se seyaren e·s comenaren a Nostre Senyor e antren dadins le nau. E lo vent los donà salt qu'éls portà an ·I_a· altre mar e lavòs comensaren a fer molta vie que·l vent refrascave. En tal menera anaren per mig le mar lonch temps qu'éls no·s sabéran anch en qal part Nostre Senyor los avie amenats. Tot[e]s vegades que Galeàs se colgave, sí faye pregària a Nostre Senyor que qant que él lo volgués departir, qu'él li anviàs le mort. Tant fau este pregària mante saó, que la vau divina li dix: —Galeàs, no t'asmanys, que

Nostre Senyor ferà a te volentat de so que tu demanes: que con tu volràs le mort, tu l'auràs e sela hora que tu la volràs, auràs le vida de l'arme e la yoya perdurable. Tant hoí Perseval este pragària mantes vaus, que sí lo pregà per la compaya qui sobre éls era abdós e sobre le fa qua y era qu'él li digués per què él racaria aytal cosa. —Axò us diré yo —dix Galeàs—. L'altre yorn, cant nós avem partida del Sant Grasal que Nostre Senyor nos damostrà per se sante pietat, en so que yo víu los grans miraclas que no fóran pas descuberts a cascú sinó tan solament a sos ministras, en sel punt que yo víu sos fets que cor d'om mortal no u poria pensar ne lengua dir ne descobrir, fo mon cos an sí gran yoya e an sí gran bon saber, que sí yo fos mantinent traspasat d'est segle, yo sé varement que anch hom en sí gran bona vantura ne an sí gran bona hora no fo mort com yo fóra lavòs. Car alí avie denant mi sí gran compaye d'àngels e axí grans cosos asparitals que yo fóra tantost

traledat de la terenal vida en la perdurable yoya dels gloriosos mastras e dels verayes amichs de Nostre Senyor. E per so con yo·m cuyt que yo seré an axí bon punt o an malor que yo no fuy lavòs. Fas yo esta requesta que vós avats hoït, car ya sí tost no mi metrà Nostre Senyor que yo no li·n fase aste requesta. E axí cuyt yo traspasar d'est segle vaent les grans marevales del Sant Grasal. Axí anoncià Galeàs apertament l'avaniment de sa mort axí com lo davinal raspons li avia enseyat. Exí·s partíran éls del reyalme de Londras ab lo Sant Grasal que tantes vegades los avie sadolats e aministrats tot axí com Nostre Senyor l'avia enseyat a Yosefas e a Galeàs e als altras bons hòmans que d'éls éran axits per le bontat e per le proase qu'él víu an éls, tot axí na daspulà él los malvats hòmans per la malvastat. Per so podam [v]eser tot apertament que los malvats perdéran per lur malvastat so qu'éls pròmans avien goyat per lus proasas. Gran tems astiguéran los ·III· compayons, tant qu'éls dixéran ·I· yorn a Galeàs: —Senyor, en est lit qui per vós fo aparelat axí com aqastes letras díyan, no us hi colgàs vós

anch e vós ho davets fer car ben sabets vós que les letras ho díuan, que vós hi raposerets dedins. —E donquas —dix él— yo mi iré reposar. E sí·s colgà e dormí gran pesa. E cant él sa fo asvatlat, él regardà denant sí e víu le siutat de Seras. E lavòs vanch a éls ·I_a· vau que los dix: —Axits fora de la nau, cavelés de Jesucrist, e pranets entre vosaltras ·III· le taule de l'argent e portats-la en sela siutat tot axí com ela és e no la posets abax tro que siats al Palau Esparitual, là hon Nostre Senyor segrà primerament Yosefas a ercavasche. En so qu'éls volían levar le taula de laÿns, sí regardaren encontra amunt l'ayga, e véran vanir la nau hon éls avien mase lonch tems avie pesat, le sor de Perseval. E cant éls vaéran asò, sí dix la ·I· a l'altre: —En nom de Déu, bé nos à tengut esta donzela so qa·ns promàs, que antrò a nós és vanguda. Lavòs pranguéran le taule de l'argent e la portaren fora de la nau. E sí la pras Baorts e Perseval per devant e Galeàs per detràs, e lavòs se moguéran per enar en la siutat. E cant foren a le porta, sí fo Gale

às tot lase del fax de le taule qui esats pesave. Hí él regardà ·I· hom vel sobre ·II· taules que estave e lats de la porte e asperave los traspasans per la porta per les almoynas que rasebia per amor de Déu. Cant Galeàs fo pres de luy, sí l'epelà e li dix: —Prom, vina sà e ajuda·m tant que nós eyam portade este taule là sus en sel palau. —Senyor qà·s asò que vós dayts? Ben à pesats ·X· anys que yo no poguí enar sens ayuda d'altrehuy. —No t'age quefer —dix él—, mas leva sus e no ages paor que tu ést garit. En so qu'él ach dit este paraule, él aseyà si·s poria levar. E an so qu'él ho aseyà, sí·s trobà sí sà e adret, com si él anch no agués aüt mal al yorn de sa vide. E lavòs cora a le taule e la pran da ·I_a· part ves Galeàs. E cant él antrà en la ciutat, sí va cridant e dient a tots sels qu'él ancontrà lo miracle que Déus li avie fet. E cant éls fóran al palau sus alt, sí matéran le taule de costa la cadira que Nostre Senyor hi av[i]e ya aparelade per so que Yosefas hi sigués. E mantinent hic romaguéran tots sels de la

siutat per vaser la meravela qui era estade vanguda novelament. Cant los compayons agren asò fet que comendat lus era estat, sí tornaren a le mar e antraren en la nau hon la donzela era, la sor de Perseval. Hí éls la praséran ab lo lit ensems e la soteraren molt ricament, axí com hom devia[n] fer [a] fila de rey. E cant lo rey de la siutat, que hom apelave Ascornut, víu los ·III· compayons, sí los demandé d'on éls éran e quà era asò qu'éls avían aportat sobre le taule de l'argent. Hí éls li díuan la varitat de tot quant él los demandà e la marevale del Sant Grasal hí lo poder que Déus hi à mès. . Hí él fo desleyal. Com aysel qui era estat de male vida e de mal linatge de pagans, no·n crach res da tot qant éls dixéran, ans dix qu'éls éran alguna gent desleyal e traydós. E sí asperà tant, qu'éls fóran desermats. Lavòs los fau pandre e matre an prasó, hí·ls hi tanch en tal manera que anch no n'axíran. Mas d'aytant los avanch bé car axí tost com éls fóran en prasó, els hi tanch en tal manera que Nostre Senyor no·ls ach pas

hoblidats e aportà denant éls lo Sant Grasal per fer a éls compaya e d'aquale gràcia éls visquéran e fóran tots yorns sàdols tant com éls fóran an prasó. Al cab de l'any s'avanch ·I· yorn que Galeàs se complaya a Nostre Senyor e dix: —Senyor, a mi as semblant que yo é asats en aqast segle, e si a vós plau trats-m·ich hí [le]va[t]s-[me] e prestament. Sel yorn avanch al rey Ascornut, que yazia malaut de mal de mort. E sí los sa fau vanir devant e·ls demandà marcè de so con él los avie malmenats e gran tort. Hí éls li perdonaren volantés, hí él morí mantinent. E cant él fo soterat, sels de la siutat forant tots descomfortats, que no·s sabían da qui·s fésan rey. E sí tangren consal los mayós, e an so qu'éls astaven al consel, sí hoíran ·I_a· vau entra éls qui los dix: —Pranits lo pus yova dels ·III· compayons, sel vos garderà e us governerà bé tant com él serà ab vosaltras. Hí éls féran lo comandement de la vau e sí praséran Galeàs e lo féran seyor d'éls e li maséran la corona al cab, d'on a él pesà molt, mas per so com él víu que

a fer li avenia ho atorgà él, cor sí al rey agués dit, agren-lo mort. E cant él fo vangut qu'él fo rey de la tera, sí fau fer a le taule de l'argent ·I_a· arche d'or e de peras praciosas que cobria lo Sant Vexel. E tots matins, com se lavave él e sos compayons, sí vanían devant lo Sant Vexel e s'eyonolaven e fayen pregàrias e lus horciacions. E can vanch a cab de l'any, sel yorn matex qu'él avie presa la corona, él sa levà bo matí ab sos compayons. E cant éls fóran vanguts el Palau Esparitual, éls gardaren denant lo Sant Vexel e víran ·I· homa revastit en semblanse d'arsevasche e astech ayonolat devant l'altar e batia se colpa e avie antorn d'él gran compaya d'àngels com si fos Jesucrist. E cant él ach gran pesa estat ayonolons, sí·s levà e comensà le misa de la glorioza Nostre Dona Sancta Maria. E cant vench al segrament de la misa que·l pravare ach descubert lo Sant Vaxel, sí apelà Galeàs hí li dix: —Servidor de Jesucrist, vina sà e vauràs so que tant às desirat veser. Hí él sa fau tantost evant e gardà dedins lo Sant Vexel. E axí tost com él hi ach regardat,

sí comensà e tramolar regament, axí con hom mortal e comensà a regardar les asparitals cosas. Lavòs juhí ses mans ves lo sel e dix: —Senyor Déus, tu a[h]or de so que tu m'às complit mon dasir, car are vag yo tot vasiblement so que hom mortal no poria dir ne pansar. E sí vag yo lo comansement dels grans ardiments e la proase de les grans marevales. E pus que axí és, bel Déus Pare, que vós avats holtrayat a complir me volantat de vaser so que tots yorns é dasigat, ara us prech yo que an ast punt e an esta yoya hon yo son are plàcia-us que yo traspàs d'esta terenal vida en la salestial. Axí tost com él ach feta esta pregària e aste raquesta a Nostre Senyor, lo prom qui denant li astave ravastit en semblance d'arsevasche pras Corpus Domini sobre le taule e l'ofarí a Galeàs. Hí él lo rabé molt ab gran davoció. Cant él ach asò fet, lo prom li demendà: —Sabs tu yo qui són? —Senyor —dix Galeàs—, no yo, si vós no m'ó dayts.

—Are sàpias que yo son Yozefas, lo fil de Yosep ab Animacia, que Nostre Senyor t'à anviat per fer compaye. E saps tu per que él m'à enviat pus tost que a nul altre? Per so com tu m'às resemblat en ·II_es· cosas: en so que tu às vistas les marevales del Sant Grasal axí com yo hi ést verga axí com yo son, e sí as ben dret qu'éls vérgans fasen compaya als altras. Cant él ach dita esta paraule, Galeàs vanch a Perseval e sí lo baysà, e puyxs vanch a Baorts e dix-li: —Baorts, saludats-me mon pare tentost com vós lo vaurets. E lavòs tornà devant le taule e ayonolàs. E no astach gayre qu'él s'astés al mig del palau e la ànima li axí del cos e puyaren-la-se·n los àngels ab gran yoya, faent gràsias a Nostre Senyor. E, axí tost com él fo mort, avanch ·I_a· gran marevale car los ·II· compayons vaséran vasiblement que ·I_a· mà vanch devés lo sel, mas éls no véran

pas lo cos de qui le mà era. Hí ela vanch dret al Sant Vaxel e·l pras, e·l s'anportà ves lo sel en tal punt que no fo puyxs hom ten ardit qu'él ves puyxs lo Sant Grasal en nul loch. E cant Perseval e Baorts véran que Galeàs era mort, éls na fóran tan dolens que no pogren pus que si éls no fosen axí pròmans e da bona vida, tost pògran éser caüts en dasperació per lo gran dol qu'él n'avían. E sí·l soteraren ab gran honor com a rey. E axí tost com él fo soterat, se raté Perseval en ·I· armitatge pras de la siutat de Seras, e pras los draps de raligió. E Baorts fo ab él, mas no cambià los draps per so con él avia encare esperanse de tornar en la cort del rey Artús. E sí visché Perseval ·I· any e puyxs traspasà d'est segle e se·n puyà fer compaya a Galeàs sus alt el Sel e sí·l fau Baorts soterar aprés de sa sor e aprés de Galeàs al Palau Asparital. Cant Baorts víu que era romàs tot sol en axí longa tera, com era la partida de Babilònia, sí·s partí de Seras tot armat e vanch a le mar e sí entrà an ·I_a· nau. E asdevanch-se que an poch de temps vanch al reyalme de Longras.

Cant él fo vangut en la tera, sí cavalcà tant qu'él vanch a Gamelot, hon lo rey Artús estave. E anch no fo feta ten gran yoya de nul caveler com sels de laÿns féran d'él, car éls lo cuydaven ben avar perdut a tots sos yorns, per so com tant avia astat fora de la tera. Cant éls àgran manyat, sí dix Baorts a Lencalot com Galeàs, son fil, era mort en tal loch, e com él fo rey de Seras per lo comandement de Nostre Senyor. E dix-li tot axí com él l'avie pregat qu'él li saludàs. E sí·n fo Lencalot hirat, mas, pus que plagué a Déu, sí·s lexaren abtant de parlar d'él. E lo rey Artús tramàs per tots sos clergas de sa cort, aquals qui les aventuras matían en ascrit ni les aventuras qui éran avangudes als cavelés de laÿns. E sí comtà Baorts les avantures del Sant Grasal axí com él las avie vistas e fóran mases an escrit ab los altres libras d'on mestre Galter fau al libre del Sant Grasal per amor del rey Anrich, son senyor, qu'él fau traledar de latí en romans. E sí as afinat lo libre, abtant que pus no·n parle de las avantures

del Sant Grasal en ast libre ni en altre, e si era nagú qui més na dixés, no·n fase a craure. Así fanax la stòria del Sant Grasal. Finito libro sit, laus gloria Xristo. Aqast lebre és d'en G Rexach, lo qual l'à escrit hí acabat dimecras a ·XVI· yorns de mayg de l'any ·MCCCLXXX·.